xviii congrés de la societat catalana de · pdf fileper un pic-nic el més...

XVIII Congrés de la Societat Catalana de Cardiologia

3

ÍNDEX

Salutació .............................................................................................................................. 5

Comitè organitzador .......................................................................................................... 7

Programa dia a dia .............................................................................................................. 9

Programa científic .............................................................................................................. 11

Agraïments .......................................................................................................................... 31

Comunicacions orals .......................................................................................................... 33

Pòsters .................................................................................................................................. 101


5

SALUTACIÓ

En nom de la junta de la Societat Catalana de Cardiologia, sigueu benvinguts a la XVIII edició del congrés dela Societat Catalana de Cardiologia. Ens omple de satisfacció constatar l’èxit que, any darrera any, manté lareunió anual de la cardiologia catalana, tant en nombre d’inscripcions que, gràcies al patrocini de l’industria,podem mantenir de forma gratuïta, com de comunicacions presentades.

En la present edició hi ha algunes novetats. En primer lloc, destacar que per primera vegada hi haurà la par-ticipació activa de l’especialitat d’infermeria en cardiologia, amb l’organització d’una taula rodona paral·lelai la presentació de comunicacions pròpies de la seva àrea. És intenció de la junta que aquesta col·laboraciós’incrementi al màxim en anys successius. Altres novetats, amb l’objectiu d’incrementar les activitats de for-mació continuada, són la celebració de tres seminaris o tallers de treball simultanis, que aquest any tractaransobre arítmies, prevenció secundària i reanimació cardiopulmonar. Per tal de no allargar la durada total delcongrés, aquests tallers ocuparan l’hora de dinar del dijous, motiu pel que canviarem el dinar convencionalper un pic-nic el més cardiosaludable possible, a consumir durant el transcurs dels tallers per aquells qui des-itgin assistir-hi. Esperem que la iniciativa tingui èxit i es consolidi en properes edicions. Una altre novetat enel programa és la reconversió de la tradicional taula rodona patrocinada per una taula d’avenços en cardiolo-gia, ón companys de reconegut prestigi presentaran els resultats d’alguns dels més importants i recents estu-dis multicèntrics d’àmbit terapèutic. Les taules de comunicacions orals segueixen constituint l’eix vertebraldel congrés, on es pot valorar de primera mà el pols de l’activitat cardiològica del nostre país. Aquest any aug-menten de nombre, ja que disposarem de més sales. Les dos taules rodones tradicionals desenvoluparantemes de gran interès pels assistents, com són la síndrome coronària aguda, tractada des del punt de vista del’estratègia assistencial, amb la presentació i discussió de les últimes novetats del pla director de les malaltiescardiovasculars sobre aquest subjecte, i temes d’interès pràctic centrats en la problemàtica del seguimentambulatori del pacient amb cardiopatia. Tenim l’honor de que el Prof. Jordi Soler - Soler hagi acceptat el premi«Codina Altés» d’enguany, per que així ens podrem delectar amb una conferència magistral que segur serà degran interès per a tots els assistents. Tancaran les activitats del congrés l’assemblea general anual, on tots hiteniu la paraula, i el tradicional comiat dels residents de cardiologia d’últim any, que esperem participin acti-vament, conjuntament amb els seus companys, en totes les activitats del congrés.

Desitgem que el programa científic conti amb l’aprovació, l’interès i la participació de tots el assistents ja que,al cap i a la fi, el congrés el fem entre tots.

Ben cordialment,

Francesc Carreras i CostaPresident de la SCC


7

Lloc

World Trade Center BarcelonaMoll de Barcelona, – s/n. 08039 Barcelona – Tel. 93 508 81 25

Com arribar a l’Auditori

BUS 20 Pl. Maragall/Estació Marítima - 18 Pl. Congrés/Drassanes36 Paral·lel/Besòs - 38 Pl. Catalunya/Can Tunis57 Collblanc/Barceloneta - 64 Pedralbes/Barceloneta14 Passeig Bonanova (Rambles) - 59 P. Marítim/Pl. R. M.a Cristina (Rambles)

METRO Línia 3 Drassanes (Rambles) - Pàrquing: En el mateix edifici

Exposició Tècnica

Paral·lelament al congrès es celebrarà una exposició de novetats en productes farmacèutics i electromedicina.

Control i lliurament de material audiovisual

El material audiovisual per cada sessió es lliurarà a Secretaria màxim 1/2 hora abans de l’inici de la comunicació.

Lliurament i documentació

La documentació, certificat d’assistència i distintiu, es lliurarà el primer dia del congrés de 8.00 a 8.30 hores.És imprescindible el distintiu per entrar a la sala de conferències.

Comitè organitzador

President: Dr. Francesc CarrerasHospital de la Santa Creu i Sant Pau, Barcelona

Vice-President: Dr. Àngel R. Cequier Hospital de Bellvitge, L’Hospitalet

Secretària: Dra. Marta SitgesHospital Clínic, Barcelona

Tresorer: Dr. Josep GuindoHospital de la Santa Creu i Sant Pau, Barcelona

Vocals: Dra. Mercè CamprubíHospital Joan XXIII, TarragonaDra. M. Lluïsa AbadalHospital de Viladecans, Viladecans

Secretària electa: Dra. Rosa M. LidónHospital Vall d’Hebron, Barcelona

COMITÈ ORGANITZADOR


9

Dia 8 de Juny de 2006HORARIS

8.30 – 8.45

8.45 – 10.15

10.15 – 10.45

10.45 – 12.15

12.30 – 14.00

14.15 – 15.45

16.00 – 17.30

17.30 – 18.00

18.00 – 19.30

SALA A

Comunicacions oralsCARDIOLOGIA CLÍNICAModeradors: Josep M.Alegret

Pere Alvarez

VISITA PÒSTERS

Comunicacions oralsCARDIOPATIA ISQUÈMICAModeradors: José A. Barrabes

Julián Rodríguez

DINAR DE TREBALLALMIRALL PRODESFARMATaller : PrevencióSecundària post IAMModeradors: Alfredo Bardají

Josep Guindo

Comunicacions oralsCARDIOLOGIA CLÍNICAModeradors: Cèsar Romero

Alfons Sualis

VISITA PÒSTERS

SALA C

Comunicacions oralsd’infermeriaPROVES DIAGNÒSTIQUESI CIRURGIA CARDÍACAModeradors: Clara Olmos

Leticia Bazo

DINAR DE TREBALLRECORDATI ESPAÑATaller : Noves guiesde ReanimaciócardiopulmonarModerador: Josep Masip

Comunicacions oralsd’infermeriaEDUCACIO SANITÀRIA IPREVENCIÓ SECUNDÀRIAModeradors: Maite Domingo

Margarita Nebot

Taula rodona «AVENÇOS EN CARDIOLOGIA 2006»Moderadors: Francesc Carreras

Mª Jesús SalvadorNoves metes en el tractament de l’angina estable: El control de la freqüència cardíaca.

Ponent: Dr. Jordi BrugeraResultats estudi CHARISMA

Ponent: Dr. Amadeu BetriuNous avenços en el tractament de la insuficiència cardíaca, assajos REVIVE i SURVIVE

Ponent: Eulàlia RoigSíndrome metabólica

Ponent: Rafael Maldonado

AUDITORI

Inauguració i benvinguda

Comunicacions oralsCARDIOPATIA ISQUÈMICAModeradors: Jaime Aboal

Ferran Padilla

CAFÉ

Taula rodona d’infermeriaACTUALITZACIÓD’INFERMERIAEN LA PREVENCIÓSECUNDÀRIA DE LESMALALTIESCARDIOVASCULARSModeradora: Dolores GilPonents: Montserrat Cazorla

Beatriz GonzálezCristina Duran

Taula rodonaATENCIÓ DEL PACIENTAMB SCA A CATALUNYA.¿ÉS LA MATEIXA A TOTEL TERRITORI?Moderador: Alfredo BardajíPonents: Rafael Masià

Fernando WornerÀngel Cequier

Comunicacions oralsCARDIOPATIA ISQUÈMICAModeradors: Victoria Martín

Joan Casanova

CAFÉ

SALA B

Comunicacions oralsPROVES DIAGNÒSTIQUESModeradors: Carles Paré

José Rodríguez

Comunicacions oralsCARDIOLOGIA CLÍNICAModeradors: M.Lluïsa Abadal

Manel Morales

DINAR DE TREBALL3 M FARMACEUTICATaller : Casos clínics en FAModeradors: Lluís Mont

Julio Martí

Comunicacions oralsPROVES DIAGNÒSTIQUESModeradors: Rubén Leta

Jorge López-Ayerbe

PROGRAMA DIA A DIA

10


Dia 9 de Juny de 2006

HORARIS

8.30 – 10.00

10.15 – 11.00

11.00 – 11.30

11.30 – 13.00

13.00 – 13.30

13.30

AUDITORI

Comunicacions OralsCARDIOPATIA ISQUÈMICAModeradors: Emili Iraculis

Bruno Garcia del Blanco

Conferència«JOAN CODINA ALTÉS»INVESTIGACIÓ CLÍNICA EN UN HOSPITALUNIVERSITARIJordi Soler-Soler

CAFÈ

Taula rodonaSEGUIMENT AMBULATORI DEL PACIENTAMB CARDIOPATIAModerador: Gaietà PermanyerPonents: Pilar Tornos

Magda HerasJosep Lupón

Assemblea de la S.C.C.Lliurament de premisComiat dels residents

Còctel de comiat

SALA A

Comunicacions oralsCARDIOLOGIA CLÍNICAModeradors: Nicolas Manito

Joaquim Pérez

VISITA PÒSTERS

SALA B

Comunicacions oralsARÍTMIESModeradors: Silvia del Castillo

Antonio Berruezo


11

PROGRAMA CIENTÍFIC

Dia 8 de juny de 2006

08.00 a 08.20 Lliurament de documentació

08.30 a 08.45

Auditori Inauguració i benvinguda

08.45 a 10.15 Comunicacions orals

AUDITORI CARDIOPATIA ISQUÈMICA

Moderadors: Jaime AboalHospital Josep Trueta - GironaFerran PadillaHospital de Bellvitge – L’Hospitalet de Llobregat

1. UTILITAT DE LA UNITAT DE DOLOR TORÀCIC EN UN HOSPITAL COMARCAL.J. Pérez Martínez, I. Romero, E. Bustamante, S. Riu, M. Castelltort (DI), D. Arnau.Unitat de Cardiologia. Servei de Medicina Interna. Fundació Sanitaria d’Igualada

2. ETIOLOGÍA DEL DOLOR TORÀCIC EN DONES AMB CORONARIES ANGIOGRÀFICAMENT SANES.Silvia Pons Masanès, Lluís Molina Ferragut, Jordi Paniagua Clusells, Josep M. Soler Massana.Servei de Cardiologia. Hospital de Barcelona.

3. ESTRATÈGIES TERAPÈUTIQUES DESPRÉS DE L’IMPLANTACIÓ D’UN STENT EN PACIENTSANTICOAGULATS CRÒNICAMENT: POSTA AL DIA DE RESULTATS EN LA EFECTIVITAT. ESTUDI MUSICA.Antònia Sambola, Pilar Tornos, Juan Angel, Emili Iràculis, Oriol Rodríguez, José Valencia, Héctor Bueno, Fernando Alonso, Javier Zueco, Juan R. López-Minguez, Fernando Fernández-Avilés.Hospital Vall d’Hebron, Hospital de Bellvitge, Hospital «Can Ruti», Hospital Gregorio Marañón, Hospital Clínico de Madrid, Hospital Marqués de Valdecillas, Hospital de Badajoz, Hospital Clínico de Valladolid.

4. MILLORA DE LA CAPACITAT D’ESFORÇ POST-IAM EN PACIENTS INCLOSOS EN UN PROGRAMADE REHABILITACIÓ CARDÍACA INDEPENDENTMENT DE SI S’ASSOCIA O NO A UN PROTOCOLD’ENTRENAMENT FÍSIC MONITORITZAT.

N. Casanovas (1), A. Robles (1), E. Marco (2), P. Cabero (1), M. Batllo (2), M. Caballero (3), H. Schroeder(3), N. Molina (3), S. Tello (3), L. Recasens (1), R. Serrat (1), J. Villena (1), J. Hernández (1), J. Muniesa (2),F. Escalada (2), J. Marrugat (3), J. Bruguera (1).(1) Servei de Cardiologia d’Hospital del Mar. (2) Servei de Medicina Física i Rehabilitació, Hospitalde l’Esperança, (3) Unitat de Lípids i Epidemiologia Cardiovascular, Institut Municipal d’InvestigacionsMèdiques (IMIM).

5. ESTUDI DE LA RESERVA CONTRÁCTIL MITJANÇANT GATED-SPECT DE PERFUSIÓ MIOCÁRDICAAMB DOBUTAMINA EN ELS PACIENTS AMB MIOCARDIOPATIA ISQUÈMICA.Milà M, Romero-Farina G, Negre M, de León G, Castell-Conesa J, Fuertes S, Aguadé-Bruix S,Candell-Riera J.Serveis de Cardiologia i Medicina Nuclear, Hospital Universitari Vall d’Hebron, Barcelona.

6. ESTUDI DE MÈTODES DE MARCATGE DE CÈL.LULES MARE PORCINES DERIVADES DE GREIXSUBCUTANI PER A LA SEVA APLICACIÓ TERAPÉUTICA EN UN MODEL PORCÍ D’INFART DE MIOCARDI.Batlle M (1), Roura S (2), Solanes N (1), Farré J (2), Gálvez C (1), Barquín L (1), Llach A (2), Heras M (1), Cinca J (2), Sanz G (1), Brugada J (1), Rigol M (1), Bayés-Genis A (2).Servei de Cardiologia, Institut Clínic del Tòrax, Hospital Clínic, Barcelona (1) , Servei de Cardiologia,Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Barcelona (2).


SALA A CARDIOLOGÍA CLÍNICA

Moderadors: Josep M. AlegretHospital Sant Pau – BarcelonaPere AlvarezHospital General de Catalunya – Sant Cugat

1. VALOR PRONÒSTIC DELS DIÀMETRES VENTRICULARS INDEXATS EN LA INSUFICIENCIA AÒRTICACRÓNICA.Antonia Sambola, Artur Evangelista, Pilar Tornos, Gaietà Permanyer, Jordi Soler-Soler.Hospital Vall d’Hebron, Barcelona

2. INSUFICIENCIA MITRAL SEVERA SECUNDÀRIA A PROLAPSE. CIRURGIA REPARADORA MITRAL, UNATÉCNICA QUIRÚRGICA EFICAÇ I SEGURA.Neus Salvatella, Elena Ferrer, Jorge López-Ayerbe, Nuria Vallejo, Bárbara Vidal, Silvia Montserrat,Albert Teis, Luis Delgado*, Xavier Ruyra*, Vicente Valle. Servei de Cardiologia i Cirurgia Cardíaca*de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona.

3. LA CALCIFICACIÓN DE L’ANELL MITRAL COM A MARCADOR DE PLAQUES D’ATEROMA COMPLEXESA L’AORTA PROXIMAL EN PACIENTS AMB INFART CEREBRAL D’ETIOLOGIA INCERTA.Ramón Pujadas Adrià Arboix*, Núria Anguera, Josefa Rafel, Marta Ribas*, i Alberto Márquez*Serveis de Cardiologia i de Neurologia* Hospital Sagrat Cor, Barcelona

4. PREDICTORS DE MORTALITAT TARDANA EN PACIENTS OPERATS DE INSUFICIENCIA AÒRTICACRÒNICA SEVERA COMPLICADA AMB UN VENTRICLE EXTREMADAMENT DILATAT O SEVERADEPRESSIÓ DE LA FRACCIÓ D’EJECCIÓ.Antonia Sambola, Pilar Tornos, Gaietà Permanyer, Artur Evangelista, Jordi Soler-Soler.Hospital Vall d’Hebron, Barcelona.

5. PREVALENÇA I CAUSES DE LA HIPERTENSIÓ PULMONAR EN MALALTS AMB ESTENOSI AÒRICASEVERA.Silvia Montserrat Ortego, Jorge López-Ayerbe, Elena Ferrer Sistach, Nuria Vallejo Camazón,Barbara Vidal, Albert Teis, Vicente Valle Tudela.Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, Badalona,

6. SEGUIMENT ECOCARDIOGRÀFIC DELS PACIENTS AMB INSUFICIÈNCIA MITRAL MODERADASOTMESOS A CIRURGIA DE RECANVI VALVULAR AÒRTIC.Silvia Montserrat, Nuria Vallejo, Jorge López-Ayerbe, Elena Ferrer, Albert Teis, Bárbara Vidal,Vicente Valle.Servei de Cardiologia de l’Hospital Germans Trias i Pujol, Badalona.


12


SALA B PROVES DIAGNÒSTIQUES

Moderadors: Carles ParéHospital Clínic – BarcelonaJosé RodríguezHospital Vall d’Hebron – Barcelona

1. LA REDUCCIÓ DE LA INSUFICIÈNCIA MITRAL FUNCIONAL AMB LA TERÀPIADE RESINCRONITZACIÓ CARDÍACA CORRELACIONA AMB LA RESPOSTA CLÍNICAI ÉS INDEPENTENT DE LA CARDIOPATIA SUBJACENT.Victoria Delgado, Marta Sitges, Bàrbara Vidal, Lluís Mont, Manel Azqueta, Ernesto Díaz-Infante,David Tamborero, Eulalia Roig, Josep Brugada, Carles Paré.Hospital Clínic – Barcelona

2. UN NOU ÍNDEX DE LA GAMMAGRAFIA BRAQUIAL DINÀMICA INDICATIU D’ISQUÈMIAMIOCÀRDICA.Aguadé-Bruix S, de León G, Negre M, Rossi S, Cuberas G, Castell-Conesa J, Candell-Riera J.Serveis de Medicina Nuclear i Cardiologia. Hospital Universitari Vall d’Hebron, Barcelona.

3. UTILITAT DE L’AVALUACIÓ DE L’ASINCRONIA INTRAVENTRICULAR AMB MODE M PER PREDIRLA RESPOSTA A LA TERÀPIA DE RESINCRONITZACIÓ CARDÍACA.Bàrbara Vidal, Marta Sitges, Ernesto Díaz-Infante, Victòria Delgado, José M. Tolosana, Manel Azqueta,Josep Brugada, Carles Paré, Lluís Mont.Servei de Cardiologia, Institut Clínic del Tòrax, Hospital Clínic, Barcelona.

4. QUANTIFICACIÓ DE L’ASINCRONIA MECÁNICA INTRAVENTRICULAR AMB ECOCARDIOGRAFIATRIDIMENSIONAL EN TEMPS REAL.Victoria Delgado, Bàrbara Vidal, Marta Sitges, Lluís Mont, Manel Azqueta, Carles Paré.Servei de Cardiologia. Hospital Clínic, Barcelona.

5. VENTRICULOGRAFIA ISOTÓPICA I ANÀLISI DE FOURIER A LA MIOCARDIOPATIA HIPERTRÒFICAOBSTRUCTIVA ABANS I DESPRÉS DE LA IMPLANTACIÓ D’UN MARCAPASOS.Mestre A, Galve E, Aguadé-Buix S, Díaz A, Nieto E, Caresia AP, Porta F, Castell-Conesa J, Candell-Riera J.Serveis de Medicina Nuclear i Cardiologia. Hospital Universitario Vall d’Hebron, Barcelona.

6. ESTUDI DEL MOVIMENT DE TORSIÓ VENTRICULAR PER CARDIO-RESSONÀNCIA MAGNÈTICA.Jaume Garcia Barnes*, Joel Barajas*, Francesc Carreras, Sandra Pujadas, Ruben Leta, Xavier Alomar**,Petia Radeva*, Guillem Pons Lladó.Unitat d’Imatge Cardíaca. Hospital Sant Pau, Barcelona. *Centre de Visió per Computador, UniversitatAutónoma de Barcelona, Bellaterra. **Servei de Radiodiagnòstic, Clínica Creu Blanca, Barcelona.

08.45 a 10.15 Comunicacions orals d’infermeria

SALA C PROVES DIAGNÒSTIQUES I CIRURGIA CARDÍACA

Moderadors: Clara OlmosHospital de Bellvitge – L’Hospitalet de Llobregat


13

Leticia BazoHospital Vall d’Hebron - Barcelona

1. VALORACIÓN DEL CURS D’ELECTROCARDIOGRAFIA BÀSICA PER A PROFESIONALS D’INFERMERIA.Herrera Tranchez A, Guiteras Vilanova A, Nava Tomás N, Sánchez Lomares R, Torrent Asensio N,Marin López S, Sans Castilla J, Cazorla Roca M, Pérez Rodríguez M, Rodríguez Morillo M.Hospital Parc Taulí.

2. PAPER D’INFERMERIA DURANT LA REALITZACIÓ DE L’ECOCARDIOGRAFIA D’ESTRÉS I DAVANT LESSEVES COMPLICACIONS.Josefa Anton Pascual, Carme Blanes Monllor, Pilar Medina, Carmen Cuenca, Jorge López Ayerbe,Elena Ferrer Sistach, Nuria Vallejo Camazón, Barba Vidal, Silvia Montserrat Ortego,Albert Teis Soley, Vicente Valle.Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, Badalona.

3. CATETERISME CARDÍAC EN RÈGIM AMBULATORI.Bibiana Planas, Conxa Julià, Elisabeth Lozano, Gloria de Diego, Isabel Bravo, Josepa Mauri, Vicente Valle.Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, Badalona.

4. COMUNICACIÓ INTERAURICULAR I CIRURGIA.Mònica Albadalejo Castaño, Marta Blanco García.Hospital Universitari Vall d’Hebron-Barcelona, Parc Sanitari Pere i Virgili.

5. DIAGNÒSTICS D’INFERMERIA D’UN NEONAT POST-OPERAT DE SWITCH ARTERIAL.Bazo Hernández Leticia*, Casanova Angulo, Maria Purificación*, Corrionero Alegre, Jesús*,Camara Morales, Estefania*, Torres Gutierrez, Cristina**, Rivas Barja, Maria Esther*.*Hospital Universitari Vall d’Hebron, Area Materno-Infantil**Clínica Corachan.

6. TERÀPIA DE PRESIÓ NEGATIVA APLICADA EN LES DEHISCÈNCIES ESTERNALS.Juana Linares, Dolors Mas, Montserrat Molina, Remedios Rupérez.Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, Badalona.

7. REINGRESSOS DELS MALALTS INTERVINGUTS DE CIRUGIA CARDÍACA EN EL NOSTRE CENTRE. EVOLUCIÓ AL LLARG DELS ANYS.Ortiz Olomo P., Barroso Castaño P., Teis Soley A., Delgado L., Fernàndez M., Orrit J., Castro MA.,Romero B., Càmara M., Ruyra X.Servei de Cardiologia i Cirurgia Cardíaca. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, Badalona.

10.15 a 10.45 CAFÉ

10.15 a 10.45 VISITA PÒSTERS

1. FIBRIL.LACIÓ AURICULAR EN PACIENTS ATESOS EN UNA UNITAT D’INSUFICIÈNCIA CARDÍACA:ASSOCIACIONS CLINIQUES I ECOCARDIOGRÀFIQUES I SIGNIFICANT PRONÒSTIC.E. Zamora, A. Urrutia, J. Lupón, B. González, A. Wilke, C. Albadalejo, C. Diez, V. Valle.Unitat d’Insuficiència Cardíaca. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, Badalona.


14

2. RELACIÓ ENTRE LA VASCULOPATIA DE L’EMPELT I L’EVOLUCIÓ DE LA DISFUNCIÓ ENDOTELIALPERIFÈRICA DESPRÉS DEL TRASPLANTAMENT CARDÍAC.A. Cuppoletti, R. Kiamco, M. Sitges, M. Masotti, C. Paré, I. Vallejos, F. Pérez-Villa, E. Roig.Servei de Cardiologia, Institut Clínic del Tòrax, Hospital Clínic, Barcelona.

3. INFLUEIX L’ETIOLOGIA DE LA INSUFICIÈNCIA CARDÍACA EN LA RELACIÓ ENTRE LA FIBRIL.LACIÓAURICULAR I LAMORTALITAT DELS PACIENTS AMB INSUFICIÈNCIA CARDÍACA?.E. Zamora, A. Urrutia, J. Lupón, C. Albadalejo, B. González, T. Pascual, S. Altimir, V. Valle.Unitat d’Insuficiència Cardíaca. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, Badalona.

4. TRACTAMENT FARMACOLÒGIC EN PACIENTS ANCIANS (≥ 75 ANYS) AMB INSUFICIÈNCIA CARDÍACAEN LA «VIDA REAL». ESTUDI COMPARATIU AMB PACIENTS MÉS JOVES.A. Urrutia, J. Lupón, B. González, S. Altimir, C. Díez, A. Wilke, C. Albadalejo, V. Valle.Unitat d’Insuficiència Cardíaca. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, Badalona.

5. CÈL.LULES MARE HUMANES DERIVADES DE MOLL D’OS, GREIX I SANG DE CORDÓ UMBILICAL: UNESTUDI COMPARATIRU SOBRE EL SEU POTENCIAL CARDIOGÈNIC.Roura S 1, Farré J 2, Prat-Vidal C 1, Soler-Botija C 1, Rodríguez L 3, Querol S 3, Garcia J 3, Cinca J 1, Bayés-Genis A 1.1 Laboratori de Fisiologia Cel.lular, Servei de Cardiologia-ICCC, Hospital de la Santa Creu i Sant Pau,Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona. 2 Departament d’Enginyeria Química, Escola TècnicaSuperior d’Enginyeria, E.T.S.E., Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona. 3 Centre de Transfusiói Banc de Teixits, Unitat de Terapia Cel.lular, Hospital Duran i Reynals, Barcelona.

6. EFECTE DEL FGF-4 SOBRE L’ACTIVITAT PROLIFERATIVA I LA CAPACITAT PLURIPOTENCIALDE LES CÈL.LULES MARE MESENQUIMALS HUMANES DERIVADES DE MOLL D’OS.Farré J 1, Prat-Vidal C 2, Roura S 2, Soler-Botija C 2, Cairó JJ 1, Bragós R 3, Gòdia F 1, Cinca J 2,Bayés-Genis A 2.1 Departament d’Enginyeria Química, Escola Tècnica Superior d’Enginyeria, E.T.S.E., UniversitatAutònoma de Barcelona, Barcelona. 2 Laboratori de Fisiologia Cel.lular, Servei de Cardiologia-ICCC,Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Universitat Autónoma de Barcelona, Barcelona. 3 Centre deRecersa en Enginyeria Biomèdica, Universitat Politècnica de Catalunya, Barcelona.

7. INTERACCIÓ FARMACOGENÈTICA ENTRE EL POLIMORFISME INSERCIÓ/DELECCIÓ DEL GEN DE LAECA I EL TRACTAMENT BETABLOCADOR EN PACIENTS AMB INSUFICIÈNCIA CARDÍACA NO SELEC-CIONATS PER EDAT O FUNCIÓ SISTÒLICA.Josep Comín-Colet, Jordi Bruguera, Adriana Ortego, Vicente Ruiz, Jorge Morales, Marcelo Rizzo, Blanca García, Neus Badosa, *Erundina Martínez, Paula Cabero, Ramón Serrat, Mercè Cladellas, ** MarianoSentí, **Jaume Marrugat.Unitat d’Insuficiència Cardíaca. Servei de Cardiologia, Hospital del Mar (IMAS). *Laboratori deReferència de Catalunya. **Institut Municipal d’Investigació Mèdica (IMIM-IMAS).

8. TRACTAMENT QUIRÚRGIC DELS MIXOMES: INDICACIONS, RESULTATS I RECURRÈNCIA.J. Toscano, D. Toral, D. Ortiz, C. Ugartemendia, I. Flajsig, J. Rotela, J.M. Calbet, C. Fontanillas, E. Saura,M. Benito, J. Granados, A. Miralles, M. Rabasa, E. Castells i E. Esplugas.Hospital Universitari de Bellvitge. IDIBELL.

9. RESULTATS A LLARG PLAÇ DE L’ASSISTÈNCIA MECÀNICA CIRCULATÒRIA AMB EL SISTEMAABIOMED, DESPRÉS DE DESCONEXIÓ O TRANSPLANTAMENT CARDÍAC.


15

E. Castells, E. Saura, A. Miralles, N. Manito, J. Roca, J.M. Calbet, C. Fontanillas, J. Granados,M. Benito, M. Rabasa, I. Flajsig, D. Ortiz, JL Ventura i E. Esplugas.Hospital Universitari de Bellvitge, IDIBELL, Univesitat de Barcelona.

10. UN CAS DE SÍNDROME DE PLATIPNEA – ORTODEOXIA: UN TRASTORN POC FREQÜENT AMBIMPORTANT REPERCUSSIÓ CLÍNICA.E. Zamora, E. Ferrer, E. Fernández-Nofrerias, O. Rodríguez-Leor, F. Mauri, N. Vallejo, J. López-Ayerbe,A. Teis, V. Valle.Servei de Cardiologia, Hospital Germans Trias i Pujol, Badalona.

11. ESTIMULACIÓ CARDÍACA EN PACIENTS AMB VENA CAVA SUPERIOR ESQUERRA PERSISTENT.Ermengol Vallés, José Mª Guerra, Loreto Castilla, Rubén Leta, Claudia Herrera-Silkódy, Triny Correa,Emilio Galindo, Mª Carmen Varela, Enrique Rodríguez, Xavier Viñolas, Juan Cinca.Servei de Cardiologia. Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Barcelona.

12. L’ABSÈNCIA O ESCASA QUANTITAT DE CALCI CORONARI QUANTIFICADA PER TOMOGRAFIACOMPUTARITZADA AMB MULTIDETECTORS (TCMD) NO DESCARTA L’EXISTÈNCIA D’ESTENOSISCORONÀRIES SIGNIFICATIVES.Teresa Pinho, Ruben Leta, Yris Flores, Francesc Carreras, Xavier Alomar*, Guillem Pons-Lladó.Unitat d’Imatge Cardíaca. Hospital de Sant Pau, Barcelona; *Clinica Creu Blanca, Barcelona.

13. RELACIÓ ENTRE LA PRESÈNCIA DE CALCI A SINUS CORONARI ESQUERRE DETECTAT PER ESCÒPIA IL’EXISTÈNCIA DE LESIÓ ANGIOGRÀFICAMENT SIGNIFICATIVA A TRONC COMÚ ESQUERRE.Mohsen Mohandes; Jordi Guarinos, Antonio Camiñas, Fernando Muñoz, Isabel Hombrado, Maria Bono, Joana Massoni, Antonio Puyuelo, Jordi Mateo, Ramón de Castro, Alfredo Bardají.Servei de Cardiologia, Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona.

14. ESTABORNIMENT MIOCÀRDIC POST-ESFORÇ A LA MIOCARDIOPATIA ISQUÈMICA.Aguadé-Bruix S, Romero-Farina G, Negre M, Pifarré P, de León G, Simó M, Castell-Conesa J,Candell-Riera J, Soler-Soler J.Serveis de Medicina Nuclear i Cardiologia. Hospital Universitari Vall d’Hebron, Barcelona.

15. UTILITAT DE L’ECOCARDIOGRAFIA TRANSESOFÀGICA INTRAOPERATÒRIA EN ELS PACIENTS AMBINSUFICIÈNCIA MITRAL SEVERA SECUNDÀRIA A PROLAPSE SOTMESOS A CIRURGIA REPARADORAMITRAL.Neus Salvatella, Elena Ferrer, Jorge López-Ayerbe, Nuria Vallejo, Bàrbara Vidal, Silvia Montserrat, Albert Teis, Luis Delgado*, Xavier Ruyra*, Vicente Valle.Servei de Cardiologia i Cirurgia Cardíaca* de l’Hospital Germans Trias i Pujol, Badalona.

16. MILLORANT LA RELACIÓ ENTRE ATENCIÓ PRIMÀRIA I ESPECIALITZADA: CONSULTA DE CASOSAMB EL CARDIÒLEG.Carmen Tamayo, César Romero-Menor*, Mercedes Retana, Elena de Frutos, Ana Espínola, Alicia Val,Carmen Barrio, Ana Rosa Hernández.Centre de Salut Camps Blancs. *Servei de Cardiologia, Hospital de Sant Boi. Sant Boi de Llobregat.

17. CONSULTA DE DIAGNÒSTIC RÀPID. EXPERIÈNCIA INICAL EN L’HOSPITAL DE SANT BOI.Maria Cristina García Fortea, Mireia Vilà, César Romero-Menor, Berthy Rivero, Julian Rodríguez, TeresaAgüera, Pilar Torras, Sara López.Servei de Cardiologia, Hospital de Sant Boi.


16

18. EVOLUCIÓ DE LA INSUFICIÈNCIA MITRAL DEGENERATIVA ASIMPTOMÀTICA.Joan Alguersuari Cabiscol, Antònia Sambola Ayala, Pilar Tornos Mas, Mª Teresa González Alujas,Gaietà Permnyer Miralda, Jordi Soler-Soler.Servei de Cardiologia, Hospital Vall d’Hebron, Barcelona

19. RESULTATS DE LA PERICARDIECTOMIA PER PERICARDITIS CONSTRICTIVA CRÒNICA.Ana M. Peset, Montserrat Cardona, Vicens Martí, José Montiel, Josep Guindo,José M. Domínguez de Rozas.Cardiologia. Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Barcelona.

10.45 a 12.15

AUDITORI TAULA RODONA D’INFERMERIA

ACTUALITZACIÓ D’INFERMERIA EN LA PREVENCIÓ SECUNDÀRIA DE LES MALALTIESCARDIOVASCULARS

Moderadora: Dolores GilHospital Sant Pau. Barcelona

Ponents: Montserrat CazorlaHospital Parc Taulí. Sabadell

Beatriz GonzálezHospital Germans Trias i Pujol. Badalona

Cristina DuranHospital Sant Pau. Barcelona

10.45 a 12.15 Comunicacions orals.

SALA A CARDIOPATIA ISQUÈMICA

Moderadors: José A. BarrabesHospital Vall d’Hebron - Barcelona

Julián RodríguezHospital Sant Boi – Sant Boi de Llobregat

1. UNITAT DE CURES ESPECIALS A L’HOSPITAL DE SANT BOI. EXPERIENCIA DEL PRIMER ANY.César Romero-Menor, Cristina García Fortea, Berthy Rivero Soruco, Julian Rodríguez Larrea, Albert ArizaSoler, Jose C. Sánchez Salado.Unitat de Cardiologia. Hospital Sant Boi. St Boi de Llobregat.

2. RENDIMENT DE LA GATED-SPECT DE PERFUSIÓ MIOCÀRDICA PRECOÇ EN REPÒS, DE LA PROVAD’ESFORÇ CONVENCIONAL I DE LA SPECT D’ESTRÉS EN ELS PACIENTS AMB DOLOR TORÀCICATÍPIC, ECG DIAGNÒSTIC I MARCADORS BIOQUÍMICS NEGATIUS.Oller-Martínez G, Candell-Riera J, de León G, Castell-Conesa J, Aguadé-Bruix S, Soler-Soler J.Serveis de Cardiologia i Medicina Nuclear. Hospital Universitari Vall d’Hebron, Barcelona.


17

3. NIVELLS DE COLESTEROL EN LA FASE HIPERAGUDA DE L’IAM.A. Teis,A. Curós, J. Serra, S. Montserrat, J. López-Ayerbe, A. Carol, X. Carrillo, C. Bosch, V. Valle.Server de Cardiologia, Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona.

4. UTILITAT DEL FILTRAT GLOMERULAR COM A PREDICTOR DE MORTALITAT HOSPITALÀRIA ENMALALTS AMB UNA SÍNDROME CORONÀRIA AGUDA.Ricardo Leiro(1), Antoni Sánchez Hidalgo(1), David López Gómez(1), Mª Dolores Martínez Ruiz(1) ,Mónica Pou Potau(2), Ali Jaber Houbani(1), Eduard Balada Oliveras(1), Alfons Vancells Vallhonrat(1),Feliu Bella(3), Xavier de las Cuevas(2), Miguel A. de Miguel Diaz(1).(1) Servei de Cardiologia, (2) Servei de Nefrologia, (3) Servei de Medicina Interna, Hospital de Terrassa.Terrassa.

5. CANVIS EN LA COMPLEXITAT DEL MALALT CORONARI AGUT INGRESSAT EN UN HOSPITAL DEREFERÈNCIA EN ELS DARRERS QUATRE ANYS.Camprubí M, Olona M, Mercé J, Sanz E, Castro R, Valdovinos P, Mohandes M, Bardají A.Servei de Cardiologia, Hospital Universitari Joan XXIII, Tarragona.

6. L’ADDICCIÓ DE CLOPIDOGREL A L’AAS POTENCIA L’ANTIAGREGACIÓ PLAQUETAR MEDIADA PERVIA DE LA CICLOOXIGENASA.1Pere Alvarez-García, 2Fernando Worner, 3Francesco Bandera, 2Dolors Viles, 2Berta Daga, 3OlgaCañavate, 3Cristina Rebollo, 3Enric Esplugas.1Servei de Cardiologia, Hospital General de Catalunya. 2Servei de Cardiologia, Hospital UniversitariArnau de Vilanova de Lleida. 3Servei de Cardiologia, Hospital Universitari de Bellvitge.


SALA B CARDIOLOGIA CLÍNICA

Moderadors: M. Lluïsa AbadalHospital de Viladecans – Viladecans

Manel MoralesHospital Josep Trueta – Girona

1. HEMODIÀLISI, TRACTAMENT CONCOMITANT I EVENTS CARDIOVASCULARS.Antonio Sánche Hidalgo(1), Mónica Pou Potau(2),Mª Dolores Martínez Ruiz(1), Ali Jaber Houbani(1),David López Gómez(1), Eduard Balada Oliveras(1), Alfons Vancells Vallhonrat(1),Xavier de las Cuevas(2),Miguel A. De Miguel Díaz(1).Servei de Cardiologia(1), Nefrologia(2). Hospital de Terrassa, Terrassa.

2. VALORACIÓ DE L’ANSIETAT EN PACIENTS ATESOS EN UNA UNITAT DE DOLOR TORÀCIC.IMPLICACIONS PER AL DIAGNÒSTIC I PRONÒSTIC.Jordi Mercé, Elisabeth Tapia, Ramón de Castro, Mercè Camprubí, Pilar Valdovinos, Esther Sanz,Alfredo Bardají.Servei de Cardiologia, Hospial Universitari Joan XXIII, Tarragona.

3. TAPONAMENT CARDÍAC DE BAIXES PRESSIONS. CARACTERITZACIÓ DEL PERFIL CLÍNIC IHEMODINÀMIC.


18

Jaume Sagristà Sauleda, Joan Àngel Ferrer, Antònia Sambola, Joan Alguersuari Cabiscol, Gaietà Permanyer Miralda i Jordi Soler-Soler.Servei de Cardiologia. Hospital Vall d’Hebron. Barcelona

4. PREDICTORS DE LA VASCULOPATIA DE L’EMPLET PRECOÇ DESPRÉS DEL TRASPLANTAMENTCARDÍAC.M. Puig, E. Roig, R. Kiamco, M. Sitges, A. Cuppoletti, C. Paré, I. Vallejos, F. Pérez-Villa, M. Puig.Servei de Cardiologia, Institut Clínic del Tòrax, Hospital Clínic, Barcelona.

5. SÍNCOPE EN PACIENTS AMB BLOC BIFASCICULAR. EVOLUCIÓ A LLARG PLAÇ DESPRÈS DE LAIMPLANTACIÓ D’UN MARCAPASSOS.Isabel Serrano, Jordi Mercè, Mercè Camprubí, Iñigo Lechuga, Ramón de Castro, Alfredo Bardají.Servei de Cardiologia. Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona. Secció de Cardiologia. Hospitalde Tortosa Verge de la Cinta.

6. PREVALENÇA DE CARDIOPATIA EN PACIENTS AMB MALALTIA OBSTRUCTIVA CRÒNICA DE RECENTDIAGNÒSTIC.Freixa X (1), Vidal B (1), Paré C (1), Barberà JA (2), García-Aymerich J (3), Antó JM (3).En nom del Grup de Treball del Projecte PAC-MPOC. Servei de Cardiologia, Institut Clínic del Tòrax,Hospital Clínic, Barcelona (1). Servei de Penumologia, Institut Clínic del Tòrax, Hospital Clínic,Barcelona(2), IMIM (3).

12.30 a 14.00

AUDITORI TAULA RODONA

ATENCIÓ DEL PACIENT AMB SCA A CATALUNYA. ÉS LA MATEIXA A TOT EL TERRITORI?.

Moderador: Alfredo BardajíHospital Joan XXIII – Tarragona

Ponents: Rafael MasiàHospital Josep Trueta – Girona

Fernando WornerHospital Arnau de Vilanova – Lleida

Àngel CequierHospital de Bellvitge – L’Hospitalet de Llobregat

14.15 a 15.45 DINAR de treball

SALA A ALMIRALL PRODESFARMA, S.A.TALLER : PREVENCIÓ SECUNDÀRIA POST IAM

Moderadors: Alfredo BardajíHospital Joan XXIII – Tarragona

Josep GuindoHospital Sant Pau – Barcelona


19

SALA B 3M FARMACÈUTICA

TALLER: CASOS CLÍNICS EN FA

Moderadors: Dr. Lluís MontHospital Clínic – BarcelonaDr. Julio MartíHospital del Mar - Barcelona

SALA C RECORDATI ESPAÑATALLER: NOVES GUIES DE REANIMACIÓ CARDIOPULMONAR

Moderadors: Josep MasipHospital Dos de Maig - Barcelona



Moderadors: Victòria MartínHospital Sant Pau - Barcelona

Joan CasanovaHospital Arnau de Vilanova - Lleida

1. REVASCULARITZACIÓ DIFERIDA BASADA EN LES MESURES DE LA RESERVA FRACCIONAL DE FLUXCORONARI EN PACIENTS AMB SÍNDROME CORONARI AGUT I/O EVIDÈNCIA NO INVASIVAD’ISQUÈMIA MIOCÀRDICA.Núria Batalla, MD; Josep Rodés-Cabau, MD; Juan-Michel Potvin, MD; Olivier F Bertrand, MD; PhD;OnilGleeton, MD; Can Nguyen, MD; Gerald Barbeu, MD; Guy Proulx, MD; Robert Delarochelière, MD;Jean-Pierre Déry, MD; Ali Dana, MD; Louis Roy, MD.Quebec Heart Institute – Laval University, Quebec, Canada.

2. L’INTERVENCIONISME PERCUTANI EN LESIONS BIFURCADES:EVOLUCIÓ INTRAHOSPITALÀRIA I A LLARG TERMINI.J.A. Gómez Hospital, M. Berenguel, E. Iraculis, J. Maristany, F. Jara, J. González-Costello, A. Cequier, E. Esplugas.Hospital Universitari de Bellvitge, L’Hospitalet de Llobregat

3. ANGIOPLÀSTIA PRIMÀRIA A L’INFART: TRACTAMENT DEL VAS RESPONSABLE. EVOLUCIONEN IGUALELS PACIENTS AMB MALALTIA D’UN ÚNIC VAS RESPECTE ALS MULTIVÀS?.A. Teis, E. Fernàndez-Nofrerias, O. Rodríguez-Leor, N. Salvatella, A. Curós, J. Serra, F. Mauri, V. Valle.Servei de Cardiologia. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona.

4. ANÈMIA A L’INGRÉS COM A FACTOR PREDICTOR DE MORTALITAT INTRAHOSPITALÀRIA I A LLARGTERMINI, EN PACIENTS AMB INFART AGUT DE MIOCARDI D’ALT RISC, TRACTATSAMB ANGIOPLÀSTIA PRIMÀRIA.M. Rodríguez Rodríguez, G. Roura Ferrer, J.A. Gómez Hospital, J. González-Costello, J. Maristany, E. Iraculis, A. Cequier, E. Esplugas.Hospital Universitari de Bellvitge, L’Hospitalet de Llobregat.


20

5. EVOLUCIÓ CLÍNICA, PULSIMÈTRICA I ECOGRÀFICA DE L’OCLUSIÓ PRECOÇ DE L’ARTÈRIA RADIALDESPRÉS DEL CATETERISME CARDÍAC TRANSRADIAL.Martí Aguasca G, Otaegui Irureta I, Garcia del Blanco B, Alguersuari Cabiscol J, Ayats Delgado M,Domingo Ribas E, Angel Ferrer J, Anivarro Blanco I, Soler Soler J.Unitat d’Hemodinànica Cardíaca. Servei de Cardiologia, Hospital Vall d’Hebron, Barcelona.

6. EVOLUCIÓ A MIG TERMINI DE L’OCLUSIÓ ARTERIAL RADIAL DESPRÉS DEL CATETERISME CARDÍACTRANSRADIAL.Martí Aguasca G, Otaegui Irureta I, Garcia del Blanco B, Ayats M, Alguersuari Cabiscol J,Domingo Ribas E, Angel Ferrer J, Anivarro Blanco I, Soler Soler J.Hospital Vall d’Hebron, Barcelona.


SALA A CARDIOLOGIA CLÍNICA

Moderadors: César RomeroHospital Sant Boi – Sant Boi

Alfons SualisHospital de Mataró - Mataró

1. EVOLUCIÓ DE LA FUNCIÓ VENTRICULAR ESQUERRA EN DIABÈTICS JOVESINSULINO-DEPENDENTSR. Freixa-Pamias, P. Codinach Huix, G. Ruiz Ares, P. Blanch Gràcia, E. Salas González, J.L. SobreperaBustamante.Servei de Cardiologia. Hospital Dos de Maig. Barcelona

2. CANVIS ESTRUCTURALS CARDÍACS DELS MALALTS EN HEMODIÀLISI. ESTUDI ECOCARDIOGRÀFIC.(1)Antonio Sánchez Hidalgo, (2) Mónica Pou Potau, (1) Ali Jaber Houbani, (1) Mª Dolores Martínez Ruiz,(1)David López Gómez, (1)Eduard Balada Oliveras, (1)Afons Vancells Vallhonrat, (2)Xavier de las Cuevas,(1)Miguel A. De Miguel Díaz.Serveis de Cardiologia(1), Nefrologia(2), Hospital de Terrassa.

3. SIGNIFICAT DE L’EMBASSAMENT PERICÀRDIC ALS PRIMERS SIS MESOS POST-TRANSPLANTCARDÍAC.Carol A, Pérez-Villa F, Vallejos I, Vidal L, Freixa X, Rossel V, Meroño O, Roig E.Institut del Tòrax. Hospital Clínic. Barcelona.

4. CARACTERÍSTIQUES CLÍNIQUES DELS PACIENTS QUE CONSULTEN A URGÈNCIES PER CAUSESCARDÍAQUES. PODEM MILLORAR EL SEU MANEIG?.N. Casanovas, L. Recasens, C. García, J. Sivilla, J. Martí, E. Chueca, J. Bruguera.Servei de Cardiologia. Hospital del Mar. Barcelona

5. AÏLLAMENT I CARACTERITZACIÓ DE CÈL.LULES MARE DERIVADES DE GREIX SUBCUTANI HUMÀ.Prat-Vidal C, Roura S, Farré J, Soler-Botija C, Cinca J, Bayés-Genís A.Laboratori de Fisiologia Cel.lular, Servei de Cardiologia – ICCC, Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona.


21

6. ELS NIVELLS BAIXOS DE TROPONINA I A L’INGRÉS ESTAN RELACIONATS A UN PITJOR PRONÒSTIC ENPACIENTS AMB MIOCARDITIS FULMINAT.

Freixa X, Pérez-Villa F, Carol A, Roig E.Servei de Cardiologia, Institut Clínic del Tòrax, Hospital Clínic, Barcelona.


SALA B PROVES DIAGNÒSTIQUES

Moderadors: Rubén LetaHospital Sant Pau – Barcelona

Jorge López-AyerbeHospital Germans Trias i Pujol - Badalona

1. DETECCIÓ DE L’INFILTRACIÓ DE GREIX A LA CICATRIU DE L’INFART DE MIOCARDI CRÒNICPER TOMOGRAFIA COMPUTARITZADA AMB MULTIDETECTORS (TCMD).Maruan Chabbar, Mariana Noguero, Rubén Leta, Xavier Alomar*, Sandra Pujadas, Francesc Carreras,Guillem Pons Lladó.Unitat d’Imatge Cardíaca, Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Barcelona. Servei de Radiodiagnòstic,*Clínica Creu Blanca, Barcelona.

2. PSEUDOANEURISMES POSTQUIRÚRGICS D’AORTA ASCENDENT.E. Castelll, J.M. Calbet, C.D. Ortiz, I. Flajsig, A. Canestri, D. Toral, J. Toscano, Fontanillas, E. Saura, M.Benito, J. Granados, A. Miralles, M. Rabasa, ME Quintana i E. Esplugas.Hospital Universitari de Bellvitge, IDIBELL.

3. AVALUACIÓ PREOPERATORIA DELS MALALTS CANDIDATS A PLASTIA AÒRTICA.Albert Teis, Jorge López-Ayerbe, Elena Ferrer Sistach, Nuria Vallejo Camazon, Barbara Vidal, SilviaMontserrat, Maria Luisa Cámara, Xavier Ruyra, Vicente Valle.Hospital Univesitari Germans Trias i Pujol, Badalona.

4. AVALUACIÓ ECOCARDIOGRAFICA INTRAOPERATORIA DURANT LA INTERVENCIÓ DE ROSS.Jorge López-Ayerbe, Elena Ferrer Sistach, Nuria Vallejo Camazon, Barbara Vidal, Silvia Montserrat,Albert Teis, Ana Flo, Maria Luisa Cámara, Xavier Ruyra, Vicente Valle.Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona.

5. ÚS DE L’ECOCARDIOGRAFIA TRANSESOFÀGICA INTRAOPERATÒRIA.Neus Salvatella Giralt, Jorge López Ayerbe, Elena Ferrer Sistach, Núria Vallejo Camazón, Bàrbara VidalHagemeijer, Sílvia Montserrat Ortego, Albert Teis Soley, Vicente Valle Tudela.Servei de Cardiologia, Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, Badalona.

6. RELACIÓ ENTRE LA DILATACIÓ DE L’ARREL AÒRTICA DETECTADA A L’ECOCARDIOGRAMAI LA DILATACIÓ DE LA RESTA DE LA AORTA TORÀCICA DETECTADA A LA TAC.Josep M. Alegret(1), Raquel Palomares(2), Nahum Calvo(2), Manuel Montero(2), Bieito Campos(1),Lidón Milla(2).(1) Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, (2)Hospital Universitari de Sant Joan de Reus.


22

16.00 a 17.30 Comunicacions orals d’infermeria

SALA C EDUCACIÓ SANITÀRIA I PREVENCIÓ SECUNDÀRIA

Moderadors: Maite DomingoHospital Sant Pau - Barcelona

Margarita NebotHospital Sant Joan - Reus

1. DETAC VALLÈS, ESTUDI D’INTERVENCIÓ EN DIETA, EXERCICI, TABAC I COMPLIMENT TERAPÈUTICEN PACIENTS AMB ALT RISC CORONARI EN PREVENCIÓ PRIMÀRIA.E. Llargés, M.A. Farres, Gemma Molines, J. Espinosa, A. Leiva, R. Fitó.Grup d’Estudi i Recerca Cardiovascular del Vallès Oriental.

2. ESTEM CONTROLANT BÉ ELS FACTORS DE RISC EN ELS PACIENTS AMB PATALOGIACARDIOVASCULAR?Mireia Martínez (1), Núria Beguer(2), Maria Bertomeu(3), Riera Ciurana(4), Vanesa Closes(5), RosarioCorral(6), Mª Mercè Fatsini(3), David García(7), Silvia Gutiérrez(8), Dolors Morató(9), Miriam Payan(7),José Pérez(6), Carlos Brotons(1), Nuria Soriano(1), Irene Moral(1)En nom dels investigadors de l’estudi PreseAP. (1) Unitat de Recerca EAP-Sardenya, (2)CAP-El Temple,(3)CAP-Deltebre, (4)CAP-Baix Ebre, (5)CAP-Les Hortes, (6)EAP-Sant Gervasi, (7)EAP-Vallcarca,(8)CAP-Marià Fortuny, (9)CAP-Centelles.

3. VALORACIÓ DE LA SATISFACCIÓ I CONEIXEMENTS ABANS I DESPRÉS D’UNA SESSIÓ D’EDUCACIÓSANITÀRIA AL MALALT AMB CARDIOPATIA ISQUÈMICA.Marin López S, Nava Tomás N, Sanchez Lomares R, Guiteras Vilanova A, Torrent Asensio N,Sans Castilla J, Garcia López LL, Herrera Sánchez A.Corporació Sanitària Parc Taulí, Hospital de Sabadell.

4. QUANTIFICACIÓ DE LA ACTIVITAT FÍSICA QUE REALITZEN ELS MALALTS ABANS I DESPRÉS DEHAVER ESTAT INGRESSATS PER UN PRIMER EVENT DE CARDIOPATIA ISQUÈMICA: ANÀLISIDE LA NOSTRA REALITAT.F.J. Delgado Sánchez, M.C. Peñalba Novo, S. Santiago Ibáñez, M.R. Tamayo Adeliño.Hospital Sant Pau, Barcelona.

5. UTILITAT D’UNA INTERVENCIÓ EDUCATIVA PER DISMINUIR REINGRESSOS EN PACIENTS AMBINSUFICIÈNCIA CARDÍACA.Carles Falces(1), Carme López-Cabezas(2), Miquel Ylla(1), Angel Moleiro(1), Ludmila Sanvicente(4),Joan Monell(1), Dolors Cubí(2), Anna Arnau(3), Josep Sadurní(1).Cardiologia(1), Farmacia(2) i Epidemiologia(3), Hospital General de Vic. Hospital Municipal deBadalona(4).

6. INFLUÈNCIA DEL SUPORT PSICOSOCIAL EN EL NIVELL D’AUTOCURA EN PACIENTS AMBINSUFICIÈNCIA CARDÍACA CRÒNICA CONTROLATS EN UNITATS D’INSUFICIÈNCIA CARDÍACABASADES EN INFERMERIA.Núria Rodríguez, Josep Comín-Colet, Laura Ollé, Sònia Fernández, Blanca Garcia, Consol Ivern, YessicaAdvíncula, Neus Badosa, Núria Pujolar, Yolanda Castillo, Maite Valls, Paula Cabero, Adriana Ortega, JordiBruguera.Unitat d’Insuficiència Cardíaca. Servei de Cardiologia. Hospital del Mar (IMAS), Barcelona.


23

17.30 a 18.00 CAFÉ

VISITA PÒSTERS

18.00 a 19.30

AUDITORI TAULA RODONA «AVENÇOS EN CARDIOLOGIA 2006»

Moderadors: Francesc CarrerasHospital Sant Pau - Barcelona

Mª Jesús SalvadorClínica Dexeus - Barcelona

NOVES METES EN EL TRACTAMENT DE L’ANGINA ESTABLE: EL CONTROL DE LA FREQÜÊNCIA CARDÍACA

Ponent: Jordi BrugueraHospital del Mar – Barcelona

RESULTS ESTUDI CHARISMA

Ponent: Amadeu BetriuHospital Clínic – Barcelona

NOUS AVENÇOS EN EL TRACTAMENT DE LA INSUFICIÈNCIA CARDÍACA, ASSAJOS REVIVE I SURVIVE

Ponent: Eulàlia RoigHospital Clínic – Barcelona

SÍNDROME METABÒLICA

Ponent: Rafael MaldonadoUniversitat Pompeu Fabra


24

Dia 9 de juny 2006



Moderadors: Emili IraculisHospital de Bellvitge – L’Hospitalet de Llobregat

Bruno Garcia del BlancoHospital Vall d’Hebron – Barcelona

1. L’ANÈMIA ÉS UN PREDICTOR INDEPENDENT DE MORTALITAT A LLARG TERMINI EN PACIENTSESTABILITZATS EN ELS QUE ES REALITZA UN INTERVENCIONISME CORONARI PERCUTÀNI.José González Costello, Joan Antoni Gómez Hospital, Jaume Maristany Daunert, Marcos Pascual Sastre,Angel Cequier Fillat, Emili Iráculis Soteres, Francesc Jara Sureda, Gerard Roura, Montse Rodríguez,Enric Esplugas Oliveras.Servei de Cardiologia. Hospital Universitari de Bellvitge. IDIBELL. L’Hospitalet de Llobregat.

2. TRACTAMENT PERCUTANI DE LES OCLUCIONS CORONÀRIES CRÒNIQUES. LA NOSTRAEXPERIÈNCIA.Neus Salvatella Giralt, Josepa Mauri Ferré, Eduard Fernández Nofrerias, Oriol Rodríguez Leor, ElisabetZamora Serrallonga, Helena Tizón Marcos, Ester Martínez Fernandez, Agustí Duran Parra, ElisabetLozano, Vicente Valle Tudela.Unitat d’Hemodinàmica i Cardiologia Intervencionista, Servei de Cardiologia. Hospital UniversitariGermans Trias i Pujol, Badalona.

3. RESULTATS DE L’ANGIOPLÀSTIA DEL TRONC COMÚ EN L’ERA DE L’STENT FARMACOACTIU.A. Gentiletti, C. Cotes, A. Peset, V. Martín, S. Vogiatzis, V. Martí, J. García-Picart, J. Cinca, M. Sabaté.Unitat d’Hemodinàmica. Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Barcelona

4. CORRELACIÓ DEL COCIENT DE LA PRESSIÓ SISTÒLICA I DIASTÒLICA DISTAL/PROXIMALI EL FRACTIONAL FLOW RESERVE (FFR) OBTINGUT AMB GUIA DE PRESSIÓ EN LESIONSANGIOGRÀFICAMENT MODERADES.García del Blanco B, Angel Ferrer J, Martí Aguasca G, Ribera Sola A, Domingo Ribas E, Anivarro Blanco I,Batalla Sahún N, Soler Soler J.Unitat de Hemodinàmica Cardíaca. Servei de Cardiologia. Hospital de la Vall d’Hebron.

5. PAPER DE LA TROMBECTOMIA I ELS DISPOSITIUS DE PROTECCIÓ DISTAL EN L’INFART AGUT DEMIOCARDI. ÉS BENEFICIÓS EL SEUS ÚS RUTINARI? UN METAANÀLISI.Salazar H, Masotti M, Fernández-Gómez C, Kiamco R, Mora R, Betriu A.Servei de Cardiologia, Institut Clínic del Tòrax, Hospital Clínic, Barcelona.

6. EVOLUCIÓ A LLARG TERME DELS PACIENTS DIABÈTICS AMB MALALTIA CORONÀRIAMULTIVAS TRACTADA AMB INTERVENCIONISME CORONARI PERCUTANI.J.A. Gómez Hospital, E. Iraculis, J. González Costello, J. Maristany, M. Pascual , F. Jara, A. Cequier, E.Esplugas.Hospital Universitari de Bellvitge, L’Hospitalet de Llobregat.


25


SALA A CARDIOLOGIA CLÍNICA

Moderadors: Nicolas ManitoHospital de Bellvitge – L’Hospitalet de Llobregat

Joaquim PérezHospital d’Igualada - Igualada

1. EL TAMANY D’AURICULA ESQUERRA I NT-PROBNP SON BONS PREDICTORS DE MORTALITATCARDIOVASCULAR GLOBAL I MORT SOBTADA EN MALALTS AMB INSUFICIÈNCIA CARDÍACA.Antoni Bayes-Genis1, Teresa Puig1, Jordi Fabregat1, Alfredo Bardají2, Jordi Ordoñez-Llanos1, AlbertGabarrús1, Pilar Valdovinos2, Rafael Vazquez3, Domingo Pascual4, Juan Cinca1, Antoni Bayes de Luna1.1Hospital de Sant Pau, Barcelona; 2Hospital Joan XXIII, Tarragona; 3Hospital de Valme, Sevilla;4Hospital de la Arrixaca, Murcia.

2. ÉS EL TRACTAMENT DE LA INSUFICIÈNCIA CARDÍACA DIFERENT SEGONS EL SEXE DEL PACIENT?.C Albadalejo, A Urrutia, J Lupón, A Wilke, B González, T Pascual, C Díez, V Valle.Unitat d’Insuficiència Cardíaca. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, Badalona.

3. REMODELAT VENTRICULAR REVERS AMB LA TERÀPIA DE RESINCRONITZACIÓ CARDÍACA: IMPACTEDE L’ETIOLOGIA DE LA CARDIOPATIA SUBJACENT.Bàrbara Vidal, Marta Sitges, Ernesto Díaz-Infante, Victòria Delgado, José M. Tolosana, Manel Azqueta,Josep Brugada, Carles Paré, Lluís Mont.Servei de Cardiologia, Institut Clínic del Tòrax, Hospital Clínic, Barcelona.

4. EFECTES DE LA RESINCRONITZACIÓ CARDÍACA. RESULTATS A MIG TERMINI.D. Ortiz, J. Granados, D. Toral, J. Toscano, JM. Calbet, C. Fontanilles, E. Saura, M. Benito,A. Miralles, JM. Rabasa, E. Castells.Servei de Cirurgia Cardíaca. Hospital Universitari de Bellvitge, L’Hospitalet de Llobregat.

5. ACLARIMENT DE CREATININA CALCULAT AMB LA FÓRMULA DE COCKROFT: UN IMPORTANT FAC-TOR PRONÒSTIC DE MORTALITAT A DOS ANYS EN UNA POBLACIÓ GENERAL AMB INSUFICIÈNCIACARDÍACA.E Zamora, J Lupón, A Urrutia, C Albadalejo, B González, C Díez, T Pascual, V Valle.Unitat d’Insuficiència Cardíaca. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, Badalona.

6. LA CLASE FUNCIONAL DE LA NYHA, ÉS PERCEBUDA DE FORMA SIMILAR PER INFERMERIA,METGES I PACIENTS?.B González, J Lupón, M Arenas, D Mas, A Urrutia, A Wilke, C Albadalejo, V Valle.Unitat d’Insuficiència Cardíaca. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, Badalona.


SALA B ARÍTMIES

Moderadors: Silvia del CastilloHospital Germans Trias i Pujol - Badalona


26

Antonio BerruezoHospital Clínic - Barcelona

1. PREVALENÇA DEL QT LLARG, FACTORS RELACIONATS AMB L’ALLARGAMENT E IMPLICACIONSCLÍNIQUES EN PACIENTS EN TRACTAMENT DE MANTENIMENT PER METADONA.J. Martí*, F. Fonseca**, A. Pastor***, M. Cladellas*, J. Bruguera*, A. Bulbena**, M. Farré***,R de la Torre***, M Torrens**.*Servei de Cardiologia. Hospital del Mar, **Institut d’Assistencia Psiquiàtrica, Salut Mental iToxicomanies. Hospital del Mar, ***Unitat de Farmacologia-IMIM.

2. RECIDIVA SINCOPAL DELS PACIENS SOTMESOS A TAULA BASCULANT.J. Martí, C. Altaba, MA Guijo, D. Ruiz, N. Casanovas, C. Garcia, R. Balaguer i J. Bruguera.Uniat d’Arítmies Hospital del Mar, Barcelona.

3. ESTUDI IN VITRO DE L’EFECTE DELS LOCALITZADORS ELECTRÒNICS DE L’ÀPEX DENTARI SOBREELS MARCAPASSOS.1Pere Alvarez-Garcia, 2Gonzalo González Val, 2Rufino Bueno Martínez, 1Xavier Sabaté de la Cruz.1Servei de Cardiologia, Hospital General de Catalunya. 2Servei d’Odontologia, Hospital General deCatalunya.

4. EXPERIÈNCIA EN L’ABLACIÓ DE FLUTTER AURICULAR EN PACIENTS AMB CARDIOPATIACONGÈNITA AMB L’AJUDA DEL SISTEMA DE NAVEGACIÓ CARTO.Claudia Herrera Siklódy, Xavier Viñolas, Enrique Rodríguez, Triny Correa, Jose Mª Guerra, Pelayo Torner, Ermengol Vallès, Emilio Galindo, Joan Cinca.Servei de Cardiologia, Hospital de la Santa Creu i Sant Pau – Barcelona.

5. EVOLUCIÓ I PRONÒSTIC A MIG TERMINI DELS PACIENTS PORTADORS DE DAI COM A PROFILAXIPRIMÀRIA I SECUNDÀRIA DE MORT SOBTADA.Ermengol Vallès, José Mª Guerra, Claudia Herrera Siklódy, Triny Correa, Mª Carmen Varela, Enrique Rodríguez, Xavier Viñolas, Joan Cinca.Servei de Cardiologia. Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Barcelona.

6. SUBTRACTE FISIOPATOLÒGIC I PRESENTACIÓ CLÍNICA DEL FLUTTER AURICULAR TÍPIC ASOCIAT AFIBRIL.LACIÓ AURICULAR.Triny Correa, Enrique Rodríguez, Claudia Herrera-Siklódy, Ermengol Vallès, Jose Mª Guerra, Pelayo Torner, Mª Carmen Varela, Xavier Viñolas, Joan Cinca.Servei de Cardiologia. Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

10.15 a 11.00

AUDITORI CONFERÈNCIA “JOAN CODINA ALTÉS”

INVESTIGACIÓ CLÍNICA EN UN HOSPITAL UNIVERSITARI.Jordi Soler-SolerHospital Vall d’Hebron – Barcelona

11.00 a 11.30 CAFÈ


27

11.00 a 11.30 VISITA PÒSTERS

1. TRACTMENT DE L’IAM A CATALUNYA I ILLES BALEARS. IMPLICACIONS DEL PROJECTE PIAMIC.Guindo J 1, Bardají A 2, Galve E 3, Garcia-Moll X 1, Matalí A 4, Covas A 5.1 Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Barcelona, 2 Hospital Universitari Joan XXIII, Tarragona, 3Hospital Vall d’Hebron, Barcelona, 4 Departament Mèdic d’Almirall, Barcelona, 5 Gestió Organització iComunicació S.A., Barcelona.

2. CONCORDANÇA ENTRE L’ANGIO-TC CARDÍACA I L’SPECT DE PERFUSIÓ MIOCÀRDICA.Milà M, Cuéllar H, Boronat M, Álvarez-Castells A, de León G, Sebastiá C, Aguadé-Buix S, Castell-ConesaJ, Cardía del Blanco B, Candell-Riera J.Serveis de Medicina Nuclear, Radiologia i Cardiologia. Hospital Universitari Vall d’Hebron, Barcelona.

3. ANTIAGREGACIÓ PLAQUETARIA EN MALALTS AMB CARDIOPATIA ISQUÈMICA CRÒNICA I ANTICOA-GULACIÓ ORAL PERMANET.Juan Casanova, Cristina Marzo*, Carolina Sorolla, Carmen Araguás*, Javier Fernández, Berta Daga,Dolors Viles. Fernando Worner.Serveis de Cardiologia i de Hematologia Clínica*, Hospital Universitari Arnau de Vilanova. Lleida.

4. DIFERÈNCIES EN LES COMPLICACIONS ATRIBUÏBLES A L’ACCÉS TRANSRADIAL ENTRE EL PERÍODED’APRENENTATGE I EL D’ESTABILITZACIÓ EN LA NOSTRA SÈRIE.Gual Capllonch F, Garcia del Blanco B, Martí Aguasca G, Ribera Sole A, Alguersuari Cabiscol J,Olaegui Irureta I, Domingo Ribas E, Batalla Sahún N, Àngel Ferrer J, Anivarro Blanco I, Soler Soler J.Unitat de Hemodinàmica Cardíaca. Servei de Cardiologia, Hospital Vall d’Hebron, Barcelona.

5. UTILITAT DEL REGISTRE HOLTER DE PRESSIÓ ARTERIAL EN LA SÍNDROME CORONÀRIA AGUDA.G. Vázquez-Oliva, A. Zamora Cervantes, M. Crespo Planas, A. Gibert Rabassa, M. Vilaseca, C.Campoamor Cela, JM. Casan Cava, R. Cuenca Luque.Corporació de Salut del Maresme i la Selva.

6. ALTA PREVALENÇA DE MALALTIA ATEROSCLERÒTICA DIFUSA EN PACIENTS JOVES PROCEDENTSDEL SUD EST ASIÀTIC. QUÈ DEBEM SABER SOBRE ELS PACIENTS IMMIGRANTS.Ll. Recasens, R. Güerri, N. Casanovas, C. Garcia, R. Serrat, E. Solé, E. Lerma, F. Miranda, J. Martí, J.Brugada.Hospital del Mar, Barcelona.

7. FACTORS PRONÒSTICS DEL SÍNDROME CORONARI AGUT: LA NOSTRA EXPERIÈNCIA DES DE 1989.A. Teis, A. Curós, J. Serra, S. Montserrat, J. López-Ayerbe, V. Valle.Servei de Cardiologia. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, Badalona.

8. RESULTATS IMMEDIATS DE L’ANGIOPLÀSTIA EN LESIONS CALCIFICADES TRACTADES AMB ROTA-BLATOR EN L’ERA DE L’STENT FARMACOACTIU.A. Peset, C. Cotes, A. Gentiletti, V. Martín, S. Vogiatzis,V. Martí, J. Garcia-Picart, J. Cinca, M. Sabaté.Unitat d’Hemodinàmica. Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Barcelona.

9. LA VIA RADIAL APORTA AVANTATGES RESPECTE LA VIA FEMORAL A L’ANGIOPLÀSTIA PRIMÀRIA?.Neus Salvatella Giralt, Eduard Fernández Nofrerias, Josepa Mauri Ferré, Oriol Rodríguez Leor,Elisabet Zamora Serrallonga, Helena Tizón Marcos, Antonio Tovar Martín, Isabel Bravo, Vicente Valle Tudela.Servei de Cardiologia. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, Badalona.


28

10. PREVALÈNCIA DELS FACTORS DE RISC MODIFICABLES DE LA CARDIOPATIA ISQUÈMICA.Margarita Nebot Tost, Eulàlia Sabater Puig, Concepción López Prieto, Maria Briansó Florencio.Hospital Universitari Sant Joan de Reus (Tarragona).

11. ESTUDI DE LA UTILITZACIÓ DE LA NITROGLICERINA SUBLINGUAL DELS PACIENTSDIAGNOSTICATS DE CARDIOPATIA ISQUÈMICA.Margarita Nebot Tost, Eulàlia Sabater Puig, Silvia Salvadó Suñé, Maria Briansó Florencio.Hospital Universitari Sant Joan de Reus (Tarragona).

12. PREVENCIÓ SECUNDÀRIA EN LA CARDIOPATIA ISQUÈMICA.Baiges Badia, Mireia; Farrés Collell, Mª Antònia; Rodoreda Pujal, Montserrat; Vazquez Sáez, Rosa.Fundació Hospital Asil de Granollers.

13. AVALUACIÓ DEL FUNCIONAMENT DE LA VIA CLÍNICA DE INTERVENCIONISME CORONARIPERCUTANI.Rafael Torta Castelló, Lluís Rius Ferrús, Eva Cuevas López, Ana Foix Parra.Servei de Cardiologia. Hospital Universitari Joan XXIII, Tarragona.

14. POST-CIRURGIA CARDÍACA: VALORACIÓ INICIAL.Mariné Vidal, Judith; Aguirre Montoya, Juan Carlos; Carmona Heredia, Ana; Castilla Marqués, Vanesa;Rius Ferrús, Lluïs; Salmerón Hernández, Marta.Servei de Cardiologia. Hospital Universitari Joan XXIII, Tarragona.

15. PROPOSTA INFORMATIVA PER ALS PARES DE NENS SOTMESOS A CATETERISME CARDÍAC.Cámara Morales E*, Rivas Barja ME*, Bazo Hernández L*, Casanova Angulo MP*, Carrionero Alegre J*,Torres Gutiérrez C**.* Hospital Materno-Infantil Vall d’Hebron, Barcelona. **Clínica Corachan, Barcelona.

16. PROCÉS D’ATENCIÓ D’INFERMERIA EN EL PACIENT AMB INFART AGUT DE MIOCARDI.Armisén Albarral L, Murciano Pineda P, Rendón Hernández E M.

17. EDUCACIÓ SANITÀRIA EN MALALTS AMB INSUFICIÈNCIA CARDÍACA EN UNA UNITATD’HOSPITALITZACIÓ.Maite Valls, Laura Ollé Olivé, Encarna Guardiola, Blanca García Bascuñana, Carmen Tor, Núria Pujolar,Josep Comín Colet, Jordi Bruguera.

Servei de Cardiologia. Hospital del Mar, Barcelona.

11.30 a 13.00

AUDITORI TAULA RODONA

SEGUIMENT AMBULATORI DEL PACIENT AMB CARDIOPATIA

Moderador. Gaietà PermanyerHospital Vall d’Hebron – Barcelona

Ponents: Pilar TornosHospital Vall d’Hebron – Barcelona


29

Magda HerasHospital Clínic – Barcelona

Josep LupónHospital Germans Trias i Pujol – Badalona

13.00 a 13.30

AUDITORI ASSEMBLEA DE LA S.C.C.

Lliurament de premis:AJUTS A PROJECTES D’INVESTIGACIÓ 2006PREMIS LACER

Comiat dels residents

13.30

CÒCTEL DE COMIAT

FI DEL CONGRÉS


30


31

AGRAÏMENTS

Membres protectors

3M FARMACÉUTICA ESPAÑAALMIRALL PRODESFARMA, S.A.BOEHRINGER INGELHEIM ESPAÑA, S.A.GLAXOSMITHKLINE, S.A.J&C EDICIONES MÉDICAS, S. L.LABORATORIS LACER, S.A.LABORATORIS SERVIER, S.A.MERCK, SHARP & DOHME ESPAÑA, S.A.PFIZER, S.A.QUÍMICA FARMACÉUTICA BAYER, S.A.RECORDATI ESPAÑA, S.L.SANOFI-AVENTIS, S.A.U.

Membres col.laboradors

ASTRAZENECA FARMACÉUTICA SPAIN, S.A.BRISTOL MYERS SQUIBB, S.A.DOGWOODGE HEALTHCARE BIO-SCIENCESJ. URIACH & CIA., S.A.LABORATORIS DR. ESTEVE, S.A.NOVARTIS FARMACÉUTICA, S.A.

Altres col.laboracions

ABBOTT LABORATORIES, S.A.CORDIS, JOHNSON & JOHNSON, S.A.

La Junta directiva de la Societat Catalana de Cardiologia vol fer palès el seu agraïment pel suport donat peraquestes empreses.

A totes elles, gràcies

COMUNICACIONS ORALS


35

Cardiopatia Isquèmica I


Utilitat de la Unitat de Dolor Toràcic en un hospital comarcalDr. J. Perez-Martinez , Dra. I. Romeo, Dra. E. Bustamante, Dra. S. Riu, M. Castelltort (DI), Dra. D.Arnau Unitatde Cardiologia. Servei de Medicina Interna. Fundació Sanitària dÍgualada.

Introducció: la majoria d´hospitals comarcals no disposen de metges especialistes en cardiologia per taldátendre durant les 24h del dia els pacients amb dolor toràcic que consulten a urgències.

Objectius: valorar la influència, sobre el nombre díngressos hospitalaris per dolor toràcic, que ha tingut laposada en marxa dún protocol dÚnitat de Dolor Toràcic (UDT) com a suport al servei dúrgències en el nos-tre centre.

Mètodes: sánalitza de forma retrospectiva el nombre dérgometries diagnòstiques realitzades a pacientsingressats per dolor toràcic en el nostre centre durant lány 2003 i es compara amb aquelles realitzades durantlány 2005, tant en pacients ingressats com en pacients que consulten a urgències i compleixen criteris perseguir la via diagnòstica de la UDT.

Resultats: lány 2003 es realitzaren al nostre centre 242 ergometries convencionals, 53 de les quals (21.9%) esvan fer amb finalitat diagnòstica en pacients ingressats (42 van ser negatives i 11 positives); mentre que lány2005 es realitzaren 281 ergometries, 83 délles (29.5%) hospitalàries amb finalitat diagnòstica: 22 (7.8%) enpacients ingressats (totes negatives) i 61 (21.7%) en la UDT (50 negatives i 11 positives que requeriren ingrés).

Conclusions: el fet de posar en marxa la UDT ha produït una disminució del 37.7% en el nombre díngressosper dolor toràcic en estudi, però ha suposat un increment molt important en el número dérgometries realit-zades amb finalitat diagnòstica. Tot i límportant increment en la realització de proves, el cost comparatiuamb língrés és significativament inferior.

Etiología del dolor toràcic en dones amb coronaries angiogràficament sanesSilvia Pons Masanès. Lluís Molina Ferragut. Jordi Paniagua Clusells. Josep María Soler MassanaServei de Cardiología. Hospital de Barcelona Barcelona

Objectiu: Conèixer l’etiología del dolor toràcic que motiva ingrés hospitalari en dones amb arteries angiogrà-ficament sanes.

Material i mètodes: S’estudíen 34 dones amb edad mitjana de 66±9 anys ingresades en el nostre centre deforma consecutiva entre 2001 i 2005, sense cardiopatía de base, amb dolor toràcic sense marcadors enzimà-tics de necrosi i coronariografía sense lesions durant l’ingrés. Els criteris d’ingrés podien esser: dolor de caireanginós repetitiu sense diagnòstic previ ; presència d’alteracions elèctriques sugestives d’isquèmia ; ecocar-diograma basal amb alteracions segmentàries de la contractilitat; ecocardiograma d’esforç positiu.

Resultats: Els factors de risc cardiovascular mes freqüents en la mostra foren : dislipèmia (46%), hipertensióarterial (37%), diabetes mellitus (15%), tabaquisme (9%). Les alteracions de l’ECG van esser : negativitzaciódifusa de la ona T a precordials (39%), alteracions de la repolarització d’altres tipus i localitzacions (30%).L’ecocardiograma basal va mostrar alteracions segmentàries en un 26% i l’ecocardiograma d’esforç practicata 18 pacients fou positiu en un 38%. Els diagnòstics al alta foren: disquinèsia apical transitòria 6 (17%); sín-drome X 5 (14%); blocatge de branca esquerra dolorós 3 (8%); vasoespasme coronari 4 (11%). No es va trobardiagnòstic cardiológic en el 47%. La tassa de reingressos total fora del 23%. Els reingressos en pacients sensediagnòstic cardiológic van representar el 18%. Van reingressar el 27% de les pacients amb diagnòstic cardio-lógic realitzat.

Conclusions: 1. Els diagnòstics cardiológics mes freqüents amb dones que presenten dolor toràcic amb coro-naries sanes son: disquinèsia apical transitoria, síndrome X, vasoespasme coronari i blocatge de brancaesquerra dolorós. 2. En la meitat de les dones que ingresen per dolor toràcic amb coronàries sanes no es trobapatología cardíaca evident. 3. Un cop realitzada la coronariografía la tassa de reingressos disminueix. Es mesfreqüent el reingrés en pacients amb alteracions cardiaques.

Estratègies terapèutiques després de l’implantació d’un stent en pacientsanticoagulats crònicament: posta al dia de resultats en la efectivitad.ESTUDI MUSICAAntònia Sambola, Pilar Tornos, Juan Angel, Emili Iràculis, Oriol Rodríguez, José Valencia, Héctor Bueno,Fernando Alfonso, Javier Zueco, Juan Ramón López-Minguez, Fernando Fernández-Avilés. Hospital Valld’Hebró, Hospital de Bellvitge, Hospital “Can Ruti”, Hospital Gregorio Marañón, Hospital Clínico de Madrid,Hospital Marqués de Valdecillas, Hospital de Badajoz, Hospital Clínico de Valladolid.

Antecedents. La doble antiagregació amb aspirina (AAS) i clopidogrel (CL) després de la implantació d’unstent coronari es obligada. Malgrat això, en pacients prèviament anticoagulats no existeixen recomenacionsespecífiques pel seu tractament en les guies de pràctica clínica.

Mètodes i Resultats. Es va dissenyar un registre multicèntric prospectiu que inclogué pacients crònica-ment anticoagulats sotmesos a l’implantació d’un stent desde Novembre 2003 a Gener 2006 amb l’objec-tiu d’avaluar quins regims s’utilitzen en la pràctica diaria i quina es la incidència de complicacions asso-ciada a cadascú (sagnat, trombosi del stent i tromboembolisme) durant l’hospitalització i als sis mesos deseguiment. S’han identificat dos-cents cinquanta-nou pacients (205 homes/54 dones 71±10 a). Les raonsper l’anticoagulació van ser: pròtesi valvular en 36 pts (14%), fibril.lació auricular en 176 pts (68%), i altrescauses en 47 pts (18%). Desprès de la implantació del stent 140 pts (54%) van ser donats d’alta amb ace-nocumarol (AC)+AAS+CL, 26 pts (10%) amb heparina de baix pes molecular (HBPM)+AAS+CL, 23 pts (9%)amb AC+CL, 65 pts (25%) amb AAS+CL, i 3 pts (2%) amb altres règims terapèutics: 2 pts amb AC+AAS i unaltre pacient amb +AAS. L’elecció dels règims terapèutics va ser influenciada per l’indicació de l’anticoa-gulació (29% dels pacients amb fibril.lació auricular van rebre únicament AAS+CL). Vint-i-cinq pacientsvan presentar esdeveniments hemorràgics (9.6%). En set casos l’hemorràgia va ser severa, un pacient vapresentar una hemorragia endocranial i va morir. Els 6 pts restants van requerir transfussió (2.7%); OR 5.08[ 95% CI: 1.33-19.39]; p=0.001. Tots els pacients que van presenter hemorràgies severes estaven tractatsamb 3 drogues: 3 pts amb AC+CL+AAS i 4 pts amb HBPM+CL+AAS. Dos pacients amb AAS+CL van pre-sentar una trombosi del stent al mes de l’alta, i altres dos pts amb fibril.lació auricular i AAS+CL van patirun episodi tromboembòlic als sis mesos desprès de l’alta.


36

Conclusions: S’utilitzen diferents opcions terapèutiques per al tractament dels pacients anticoagulats cròni-cament desprès de l’implantació del stent. El risc de sagnat està incrementat en pacients tractats amb AC oHBPM I AAS+CL. Els nostres resultats suggereixen que la triple teràpia deu ser restringida als pacients ambuna forta raó per l’anticoagulació (vàlvula prostètica, fibril.lació auricular d’alt risc).

La Millora de la capacitat d’esforç post-IAM en pacients inclosos en unprograma de rehabilitació cardíaca independentment de si s’associa ono a un protocol d’entrenament físic monitoritzatN.Casanovas(1), A. Robles (1), E. Marco (2), P.Cabero(1), M.Batllo(2), M.Cabañero (3), H.Schroeder (3),N. Molina (3), S.Tello (3), L.Recasens (1), R. Serrat (1), J.Villena (1), J. Hernandez (1), J.Muniesa (2),F. Escalada(2), J. Marrugat (3), J.Bruguera (1) 1. Servei de Cardiologia d’Hospital del Mar 2.Servei de Medicina Física i Rehabilitació. Hospital de l’Esperança 3. Unitat de Lípids i EpidemiologiaCardiovascular. Institut Municipal d’Investigacions Mèdiques (IMIM

Introducció: Els programes de rehabilitació cardíaca (RHC) post-IAM han demostrat de forma convincent elseu efecte beneficiós, el que ha permès la seva inclussió com a recomanació classe I a les guies clíniques detractament de l’IAM de la ACC/AHA. Malgrat això, la seva disponibilitat a la pràctica clínica diària segueix sentmolt limitada, sobretot degut al seu elevat cost.

Objectius: Comparar les diferències en capacitat d’esforç en pacients inclosos en un programa de RHC post-IAM depenent de si s’associa o no a un programa específic d’entrenament físic.

Material i mètodes: Durant els anys 2003 i 2004, tots els pacients que ingressaren al nostre hospital amb eldiagnòstic d’IAM s’avaluaren per participar en un programa de RHC. Es van excloure els pacients majors de75 anys, incapaços de fer una prova d’esforç o portadors de cardiopaties d’alt risc o comorbilitats impor-tants. Tots els pacients inclosos firmaren un document de consentiment informat i es van comprometre alseguiment. El programa de RHC fou desenvolupat per un equip multidisciplinari format per cardiòlegs, reha-bilitadors, fisioterapeutes, infermeres, psicòlogues i un dietista. Tots els pacients de l’estudi reberen informa-ció sobre la seva malaltia, factors de risc i la forma de modificar-los, importància del tractament, signes d’a-larma i consells sobre dieta cardiosaludable i activitat física. Tots els fumadors van tenir accés a un programade deshabituació tabàquica.

Resultats: Un total de 62 pacients foren inclosos a l’estudi i distribuïts aleatòriament en dos grups : grup 1 (32pacients) que varen ser inclosos en un programa d’entrenament físic monitoritzat durant 5 setmanes i el grup2 (30 pacients) que varen rebre consells sobre activitat física sense entrenament específic. Es va fer una provad’esforç en el moment de la inclusió i als 6 i 12 mesos de seguiment. En els dos grups s’objectivà una milloriasimilar en la capacitat d’esforç als 6 mesos de l’IAM: increment del temps màxim d’esforç en 0.8 minuts, 1MET i 3 punts en el consum màxim d’O2 de mitjana. No hi va haver diferències en mortalitat (cap pacient) oreingrés per causa cardíaca (18.75 vs 16%, ns).

Conclusions: En pacients inclosos en un programa de RHC integral post-IAM, el consell individualitzat sobreactivitat física pot ser tan efectiu com un car protocol d’exercici físic monitoritzat. Aquest tipus d’estratègiapot permetre implementar programes de RHC a més centres i extendre els seus beneficis a més pacients grà-cies al seu cost més limitat.


37

Estudi de la reserva contràctil mitjançant gated-SPECT de perfusió miocárdicaamb dobutamina en els pacients amb miocardiopatia isquèmicaMilà M, Romero-Farina G, Negre M, de León G, Castell-Conesa J, Fuertes S, Aguadé-Bruix S,Candell-Riera J. Serveis de Cardiologia i Medicina Nuclear. Hospital Universitari Vall d’Hebron. Barcelona.

Objectiu: Valorar si l’estudi de la reserva contràctil dels pacients amb miocardiopatia isquèmica mitjançant lagated-SPECT de perfusió miocárdica amb dobutamina a baixa dosi aporta més informació que els criteris clà-sics de viabilitat en els pacients amb miocardiopatia isquèmica.

Metodologia: Es van estudiar 40 pacients (59,6 ± 8,9 anys, 3 dones) amb fracció d’ejecció (FE) ≤ 40% mitjan-çant gated-SPECT amb compostos tecneciats. Es va quantificar la viabilitat, la isquèmia, la contractilitat, l’en-gruiximent en 17 segments, els volums i la FE del ventricle esquerra en repòs i durant la perfusió de dobuta-mina (7,5 micrograms/Kg/min). També es va valorar si algún d’aquests paràmetres aportava més informacióque els criteris clàsics de viabilitat, al menys en 3 segments: captació en repòs >30% i/o engruiximent sistòlicpreservat i/o presència d’isquèmia en els segments amb acinèsia o hipocinèsia intensa.

Resultats: Durant la infusió de dobutamina es va observar una milloria de la FE ≥ 5% en 9 pacients (22,5%) iuna disminució ≥ 5% en 4 pacients (10%), tots ells viables i amb criteris d’isquèmia a l’SPECT de estrés. Lamilloria de l’engruiximent es va detectar en un 22% dels segments ventriculars amb alteracions greus de lacontractilitat (288 anteriors i 136 infero-laterals). Sis dels 32 pacients (19%) amb alteracions greus de la con-tractilitat a la regió anterior no eran viables segons els criteris clàsics i cap d’ells va experimentar un incrementde la FE ≥ 5% amb la dobutamina. Dels 26 pacients (81%) considerats com viables la FE va augmentar ≥ 5%només en 7 (27%) amb la dobutamina. Cinc dels 17 pacients (29%) amb alteracions greus de la contractilitata la regió infero-lateral no eren viables segons els criteris clàsics i cap d’ells va experimentar un increment dela FE ≥ 5% amb la dobutamina. Dels 12 (71%) considerats com viables la FE va augmentar ≥ 5% només en 2(17%) amb la dobutamina.

Conclusions: En una quarta part dels pacients amb miocardiopatia isquèmica la infusió de dobutamina abaixa dosis incrementa la FE de forma significativa. Ara bé, aquesta metodologia no millora el diagnòstic deviabilitat miocárdica respecte als criteris clàsics. En un 10% de pacients la infusió de dobutamina disminueixsignificativament la FE degut a la presència d’isquèmia.

Estudi de mètodes de marcatge de cèl·lules mare porcines derivadesde greix subcutani per a la seva aplicació terapèutica en un model porcíd’infart de miocardiBatlle M (1), Roura S (2), Solanes N (1), Farré J (2), Gálvez C (1), Barquín L (1), Llach A (2), Heras M (1),Cinca J (2), Sanz G (1), Brugada J (1), Rigol M (1), Bayés-Genís A (2). Servei de Cardiologia,Institut Clínic del Tòrax, Hospital Clínic, Barcelona (1). Servei de Cardiologia,Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Barcelona (2).

Antecedents: Séstà estudiant láplicació de diferents tipus de cèl.lules mare en el camp de la regeneraciómiocàrdica en diversos models animals in vivo.

Objectius: Aïllar, caracteritzar i marcar ex vivo cèl.lules mare derivades de greix subcutani porcí per a la sevafutura aplicació terapèutica en un model porcí dínfart de miocardi.


38


39

Mètodes: Les mostres de greix subcutani (n=5) es van processar mitjançant digestió enzimàtica amb colage-nasa tipus II i les cèl.lules van ser seleccionades per adherència al plàstic en medi alphaMEM suplementatamb 10% FBS i 1% antibiòtics en condicions estàndard de cultiu (37ºC i 5% CO2). Es va caracteritzar léxpres-sió basal de marcadors cardíacs mitjançant PCR real time i microscopia confocal. Es van marcar les cèl.lulesmitjançant transfecció gènica amb un vector amb el gen codificant per la beta-galactosidasa (beta-gal) i amblágent de contrast Ferucarbotran (Resovist)-poly-L-lisina, estudiant léfecte dámbdós mètodes sobre la sevaviabilitat, creixement i capacitat pluripotencial vers els dos principals llinatges mesenquimals adipogènic iosteogènic.

Resultats obtinguts: A partir de totes les mostres processades es van aïllar poblacions de cèl.lules dáspectefibroblàstic que mostraven pluripotencialitat cap adipòcit i osteoblast en assaigs de diferenciació. Referent almarcatge pre-implantacional de les cèl.lules, el mètode de marcatge amb Ferucarbotran va resultar més efi-cient en comparació amb la transfecció gènica de beta-gal ( 90% versus 70% ) i no va mostrar cap efecte sobreel creixement (p=NS) ni les propietats funcionals (p=NS) de les cèl.lules.

Conclusions: Les cèl.lules mare porcines derivades de greix subcutani poden expandir-se ex vivo, mostrenpluripotencialitat i poden marcar-se eficientment amb Ferucarbotran abans de la seva implantació intramio-càrdica sense alterar-ne la seva viabilitat, creixement i capacitat pluripotencial.

Cardiologia Clínica I


Valor pronòstic dels diàmetres ventriculars indexats en la insuficiència aòrticacrònica severaAntònia Sambola, Artur Evangelista, Pilar Tornos, Gaietà Permanyer, Jordi Soler-Soler. Hospital Vall d’Hebró.

Antecedents: Els diàmetres ventriculars s’han recomenat en la insuficiència aòrtica crònica severa per valorarl’indicació quirúrgica. S’ha suggerit que els valors indexats del ventricle esquerre (corregits per la superficíecorporal) podrien utilitzar-se en aquesta malaltia per establir una óptima indicació quirúrgica, però encara nohan sigut validats.

Objectiu: S’evalua el valor pronòstic dels diàmetres ventriculars indexats: telediastòlic (DTD) i telesistòlic(DTS) en pacients amb insuficiència aòrtica crònica severa asimptomàtica.

Resultats: Cent vuitanta-sis pacients (148 h, 38 d; edat 46±14 a) amb insuficiència aòrtica crònica severa ipura van ser seguits desde el 1982 al 2005. El periode de seguiment va ser 7±5 a (1-22 a). La cirurgia es va indi-car quan van aparéixer símptomes i/o quan la fracció d’ejecció (FE) era < 50% i/o DTS>50 mm . Durant aquestperiode 132 pts (71%) van necessitar cirurgia. Cinquanta-cinq pacients (42%) van quedar amb una FE depri-mida (<50%). El diàmetre indexat DTS >25mm/m2 va predir en 48 pts (87%) una FE deprimida mentres queel DTS>50mm va ser predictor en 39 pts (71%), p=0.0001. La mortalitat global va ser de 37 pts (19.8%) duranttot el període de seguiment. En els pacients que van morir un diàmtre indexat DTD>37mm/m2 estava presenten 32 pts (87%) vs DTD>70mm en 27 pts (73%), p=ns i un DTS indexat DTS>25mm/m2 estava present en 33

pts (89%) vs DTS>50 mm en 25 pts (68%), p=0.007. Un DTS>50 mm i/o FE <50% estava present en 30 pts (83%)de aquells que van morir mentres un DTS indexat>25 mm/m2 i/o una FE<50% s’observaba en 35 pts (95%),p=0.024. pts. En un anàlisis multivariant de Cox regression la presència de símptomes preoperatorios i unaFE<50% van ser predictors independents de mort o insuficiència cardíaca, mentres que els DTS, DTD així comels seus valors indexats no van ser predictors. Al contrari, en un altre model multivariant el valor indexat delDTS>25 mm/m2 a l’ any del recanvi valvular va ser un predictor independent de mortalitat tardana ajustadaper l’edat (HR 10.05; 95% CI: 1.87 to 54.13, p=0.007).

Conclusions: Un DTS indexat superior 25mm podria ser útil per establir òptims criteris quirúrgics en l’insufi-ciència aòrtica crònica. La mortalitat tardia en pacients operats per inuficiència aòrtica crònica pot ser predi-ta per la presència d’un DTS indexat >25 mm/m2 a l’any de l’intervenció.

Insuficiència mitral severa secundària a prolapse. Cirurgia reparadora mitral,una tècnica quirúrgica eficaç i seguraNeus Salvatella, Elena Ferrer, Jorge López-Ayerbe, Nuria Vallejo, Bàrbara Vidal, Silvia Montserrat, Albert Teis,Luis Delgado*, Xavier Ruyra*, Vicente Valle. Servei Cardiologia i Cirurgia Cardíaca* de l’Hospital GermansTrias i Pujol de Badalona.

Introducció: L’objectiu de l’estudi és l’anàlisi clínic i ecocardiogràfic dels pacients amb insuficiència mitralsecundària a prolapse (IMP) sotmesos a plàstia mitral (PM).

Mètodes: S’han analitzat les característiques clíniques, ecocardiogràfiques i quirúrgiques de cada pacient.S’ha realitzat a tots els pacients tres estudis ecocardiogràfics: precirurgia, intraoperatori i previ a l’alta.

Resultats: Hem estudiat 55 pacients amb IMP sotmesos a cirurgia reparadora mitral (71% homes, edat mitja65.6 ± 13 anys) Les característiques clíniques més importants dels pacients són: 76% ritme sinusal, 21.8%ACxFA, 44% HTA, 5.5% DM, 5.5% AVC previ, dislipèmia 22%, fumadors 12%. El 83.6% presentaven prolapse velposterior i el 18.2% del vel anterior. Les tècniques quirúrgiques utilitzades: Ressecció vel posterior 80%, Alfieri10.9%, implantació de neo-cordes 14.5%, anuloplàstia mitral 96.4%. Altres tipus de cirurgia cardíaca realitza-da en el mateix acte operatori: revascularització coronària 10.9%, anuloplàstia tricuspídea 14.5%, substitucióvàlvula aòrtica 3.6% reparació vàlvula aòrtica 1.8%. Es va realitzar ecocardiografia transesofàgica (ETE) intrao-peratòria en el 96.4% dels pacients.

La taula mostra el resultat dels estudis ecocardiogràfics (pre-, intra- postoperatori).

No van haver-hi complicacions majors pre-alta (hemorràgia greu, AVC, reintervenció pre-alta, IAM peri-pro-cediment) i la mortalitat pre-alta fou del 0%.


40

Ecocardiografia DTDVE FE IM grau 0-1 IM grau 2 IM grau 3 IM grau 4 PAPul

Pre-cirurgia 59 63 0 0 30 70 49

Intraoperatori 55 98 2 0 0

Pre-alta 55 56 94.5 3.7 1.9 0 40

DTDVE mm, FE (Fr. ejecció) %, Grau IM 0-1 (%) Grau IM 2 (%), Grau 3 (%), Grau 4 (%), PAPulmonar mmHg

Conclusió: En el nostre centre la cirurgia reparadora de la insuficiència mitral secundària a prolapse és unatècnica eficaç, segura i amb excel·lent resultat en el moment de l’alta.

La calcificació de l’anell mitral com a marcador de plaquesd’ateroma complexes a l’aorta proximal en pacients amb infartcerebral d’etiologia incertaRamon Pujadas, Adrià Arboix*, Núria Anguera, Josefa Rafel, Marta Ribas*, i Alberto Márquez*Serveis de Cardiologia i de Neurologia* Hospital Sagrat Cor, Barcelona

Introducció: Les exploracions no invasives no permeten establir l’etiologia en el 20% dels infarts cerebrals(IC). L’ecocardiografia transesofàgica (ETE) diagnostica a molts d’aquests malalts, sent la troballa més fre-qüent les plaques d’ateroma complexes a l’aorta proximal (PACAP). D’altra banda, a l’estudi Framingham lacalcificació densa de l’anell mitral (CDAM) va duplicar el risc d’IC independentment dels factors de risc tra-dicionals, desconeixent-se si constitueix una causa directa d’IC, o només representa un marcador de risc.

Objectiu: Avaluar la possible associació entre CDAM i PACAP en pacients amb IC d’etiologia incerta.

Material i mètode: Es va establir el diagnòstic d’IC d’etiologia incerta en 121 de 920 pacients consecutius ambun primer IC (mitjana 71 anys) avaluats mitjançant un protocol tradicional d’exploracions no invasives (noaterotrombòtic, no cardioembòlic, no causa infreqüent, no llacunar). La presència de CDAM (> 5 mm) es vaestablir per ecocardiografia transtoràcica (ETT), i la de PACAP (gruix placar > 4 mm) mitjançant ETT en 59casos amb finestres supraesternal i paraesternal òptimes, i ETE en els 62 restants.

Resultats: Presentaven CDAM 50 dels 121 pacients amb IC d’etiologia incerta (41,3%), així com PACAP 72 dels121 pacientes (59,5%).

Els pacients amb i sense PACAP no van diferir respecte a edat, sexe, prevalència d’hipertensió, tabaquisme,hipercolesterolèmia, diabetis, cardiopatia isquèmica, arteriopatia perifèrica, hipertròfia del ventricle esquerre(HVI), calcificació de vels valvulars esquerres (CVVE), ni diàmetre màxim de l’aurícula esquerra o l’aorta.L’única diferència observada va ser la presència de CDAM (58,3% al grup amb PACAP, vs 16,3% als restants;p<0,001).

Els pacients amb i sense CDAM no van diferir respecte a edat, sexe, factors de risc, HVI, CVVE, ni diàmetremàxim de l’aurícula esquerra o l’aorta. La CDAM es va associar a superior prevalència de PACAP (84,0% vs42,3%; p<0,001), de plaques amb component mòbil (28,0% vs 9,9%; p<0,01), de plaques amb protusió endo-luminal (80,0% vs 36,6%; p<0,001), de plaques ulcerades (16,0% vs 1,4%; p<0,01), de PACAP multifocals (24,0%vs 7,0%; p<0,01), i incloent-hi l’aorta descendent inicial de plaques complexes multifocals a tota l’aorta torà-cica (46,0% vs 9,9%; p<0,001).

Aquests resultats no van diferir al analitzar-se només els 62 pacients avaluats mitjançant ETE.

Conclusió: Existeix una potent associació entre CDAM i PACAP. Al estudiar l’IC d’etiologia incerta la CDAM tégran interés clínic, doncs és un marcador d’aterosclerosi aòrtica avançada d’alt risc embòlic. Aquesta asso-ciació explicaria en part l’alta prevalència de CDAM a l’IC, descrita als anys 90 tant en estudis prospectius comde casos-controls.


41

Predictors de mortalitat tardana en pacients operats de insuficiència aòrtica crònicasevera complicada amb un ventricle extremadament dilatat o severa depressió de lafracció d’ejeccióAntònia Sambola, Pilar Tornos, Gaietà Permanyer, Artur Evangelista, Jordi Soler-Soler.Hospital Vall d’Hebró

Antecedents: Diversos estudis han suggerit que la cirurgia de recanvi valvular es pot negar als pacients afec-tes d’insuficiència aòrtica (IA) crònica severa amb un ventricle esquerra (VE) extremadament dilatat o severadepressió de la fracció d’ejecció (FE). Malgrat això, alguns pacients seleccionats poden obtenir benefici a llargtermini després de la cirurgia.

Objectiu: avaluar els predictors de mortalitat tardana en pacients afectes d’ IA crònica severa amb un VE extre-madament dilatat o amb una severa depressió de la FE.

Mètodes i resultats: Sixanta-tres pacients (52 h, 11 d; edat 51±13 a) amb un DTD≥80 mm (30 pts) i amb unaFE≤35% (33pts) es van operar d’ IA severa entre 1983 i el 2002 en la nostra institució. El seguiment va ser de10±6 anys (1-22 a). La mortalitat perioperatòria va ser de 4 pts (6%) i altres 24 pts (41%) van morir durant elseguiment . La supervivència global va ser de 74±5.5% als 5 a, 60.5±6.5% als 10 a; 51±7.4% als 15 a i de 42±8.5%als 20 a. Els pacients que van morir van ser més vells que els pacients que van sobreviure (57±12 vs 47±13 a,p=0.004) i estaven en pitjor CF NYHA preoperatòria (CF III-IV 24 pts (86%) vs 4 pts (14%), p=0.0001). No vanhaver-hi diferències en els DTD, DTS o la FE excepte quan el DTS va ser corregit per la superfície corporal(35±6 vs 32±5 mm, p=0.013). Els pacients en CF de NYHA I-II van tenir una supervivència més llarga que elspacients en FC III-IV de la NYHA (95±4% vs 55±8% als 5 anys, 89±7% vs 34±8% als 10 anys i 72±12% vs 14±11%als 20 anys, p=0.0001). En una anàlisi de regressió de Cox la CF de NYHA preoperatòria va ser el predictor méspoderós de mortalitat tardana (CF III-IV HR: 9.19; 95% CI: 2.06-40.86, p=0.004), seguit per l’existència d’ insu-ficiència mitral (IM) funcional (5.58; 95% CI:1.63-19.07, p=0.006). La data d’ intervenció, DTD, DTS i la FE o elsparametres indexats no es van associar amb la presència de mortalitat tardana.

Conclusions: Els nostres resultats suggereixen que els pacients amb un VE extremadament dilatat o severadepressió de la FE per IA severa poden obtenir benefici a llarg termini del recanvi valvular. La baixa mortali-tat perioperàtoria es un incentiu per a la cirurgia, però els pacients en CF III-IV o amb IM funcional associa-da en el periode preoperatori podrien ternir una supervivència més curta.

Prevalença i causes de la hipertensió pulmonar en malats amb estenosi aòrtica severaSilvia Montserrat Ortego. Jorge López Ayerbe, Elena Ferrer Sistach, Nuria Vallejo Camazón, Barbara Vidal,Albert Teis, Vicente Valle Tudela. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona. Barcelona

S’ha comprovat l’associació d’estenosi aòrtica i hipertensió pulmonar (Pressió Arterial Pulmonar sistòlicamajor de 35 mmHg), que es presenta com un marcador de mal pronòstic alhora de la intervenció quirúrgica.No queda aclarida la causa d’aquesta associació.

Material i mètode: S’ha realitzat una anàlisi retrospectiva dels pacients atesos als últims 7 anys al nostre cen-tre afectes d’estenosi aòrtica severa. S’han valorat les variables clíniques i ecocardiogràfiques per a valorar l’e-xistència de hipertensió pulmonar en aquests pacients S’ha realitzat una anàlisi multivariant per a correla-


42

cionar l’existència d’hipertensió pulmonar a la resta de variables ecocardiogràfiques i clíniques així com delseguiment clínic.

Resultats: del total de 24900 ecocardiogrames realitzades en els últims 7 anys, un total de 3226 presentavenalgun grau d’estenosi aòrtica. D’ells únicament 766 estudis corresponien a estenosi aòrtica severa. D’aquestsen únicament 298 pacients s’havia pogut determinar la PAP sistòlica per presentar algun grau de insuficien-cia tricuspídea. Aquest últim grup es sobre el que es va realitzar l’anàlisi. Es va dividir en dos grups: grup Aamb 220 malalts amb HTP i grup B amb 78 sense HTP.El 30% dels pacients amb HTP havien presentat signesclínics d’insuficiència cardíaca.

Després de realitzar un estudi de regressió logística es demostra que les variable associades de forma inde-pendent a l’existència de HTP són l’IM, el sexe i el DTD. No van resultar significatives l’alteració diastòlica, elgradient mig, la fracció d’ejecció ni el grau d’hipertròfia de parets

Conclusions: Les variables associades a l’existència d’HTP a l’estenosi aòrtica severa correlacionen més ambel grau d’insuficiència mitral, sexe i el DTD i no amb la funció sistòlica, la disfunció diastòlica o la hipertròfiade parets o el grau d’estenosi aòrtica

Seguiment ecocardiogràfic dels pacients amb insuficiència mitral moderadasotmemesos a cirurgia de recanvi valvular aòrticSílvia Montserrat, Nuria Vallejo, Jorge López Ayerbe, Elena Ferrer, Albert Teis, Bárbara Vidal, Vicente Valle.Servei de Cardiologia de H. Germans Tries i Pujol (Badalona)

Introducció: No està ben definit l’impacte clínic ni la evolució de la insuficiència mitral (IM) en pacientssotmesos a recanvi valvular aòrtic (RVA).


43

N=278 Sense HTP (78) Amb HTP (220) p

Edat 71,3 ± 9,8 73,9 ± 10,1 ns

Homes 52% 43% ns

DTD (mm) 47,3 ± 7,5 50,6 ±7,5 0,003

DTS 30,8 ±7,4 33,3 ±8,8 0,046

TIV 14,5 ±2,6 14,0 ±2,0 ns

AE 43,8 ±7,8 48,3 ±9,03 0,001

Fejecció 59,1 ±10,5 57,1 ±14,5 ns

Grad mig 47,48 ±17,7 49,3 ±18,8 ns

IM grau 2-4 34% 65% <0.001


44

Es coneix, que el doble recanvi valvular aumenta la morbimortalitat sobre tot en pacients d’edat avançada.Varis estudis han suggerit que la insuficiència mitral millora després de la cirurgia de recanvi valvular aòrticsobre tot en casos d’estenosi aòrtica.

Objetius: Valorar la evolució ecocardiogràfica de la insuficiència moderada en pacients sotmesos a recanvivalvular aòrtic en el estudi ecocardiogràfic en el seguiment (mitja 14 mesos)

Mètodes: Hem analitzat els pacients amb IM moderada sotmesos a RVA al nostre centre amb estudi ecocar-diogràfic de seguiment des de Gener del 2001 fins Febrer del 2006. Identifiquem 38 pacients (Edat 72±8 ) ambinsuficiència mitral moderada (2+/3+) classificant la IM segons la seva etiologia en el estudi prequirúrgic (82%per calcificació de l’anell mitral, 13 % funcional, 5% mixoide).

Resultats: Entre les característiques clíniques més importants : 65% homes, 21% amb cardiopatia isquèmicaassociada, 73% amb HTA, 42% amb clínica de ICC, 34% en CF III de la NYHA. La cirurgia s’indica per esteno-si aòrtica predominant en 31 pacients (81%) i es realitza revascularizació coronaria associada en 8 pacients(21%). Les dades ecocardiogràfiques de l’evolució de la insuficiència mitral es mostren a la taula:

S’ objetiva milloria del grau de la insuficiència mitral en 28 pacients (73%) i cap va necessitar reintervencióen el seguiment. L’únic pacient que empitjora presenta perforació del vel anterior postcirurgia.

Conclusions: En la nostra serie el grau de insuficiència mitral presenta tendència a disminuir en el seguimentdesprés de cirurgia de recanvi valvular aòrtic. Per tant, en casos de insuficiència mitral moderada s’hauria deselecionar bé l’estratègia quirúrgica donat que la cirurgia sobre la vàlvula mitral augmenta la morbimortali-tat en pacients sotmesos a recanvi valvular aòrtic.

Proves Diagnòstiques I


La reducció de la insuficiència mitral funcional amb la teràpiade resincronització cardíaca correlaciona amb la resposta clínicai és independent de la cardiopatia subjacentVictoria Delgado, Marta Sitges, Bàrbara Vidal, Lluís Mont, Manel Azqueta, Ernesto Díaz-Infante, DavidTamborero, Eulalia Roig, Josep Brugada, Carles Paré. Hospital Clínic de Barcelona.

Ecocardiografia al seguiment

Eco inicial 0 1+ 2+ 3+ 4+

2+ 8 12 8 3 1

3+ - 1 5 - -

Introducció: Pocs estudis han determinat de forma quantitativa l’efecte de la teràpia de resincronitzaciócardíaca (TRC) sobre la insuficiència mitral (IM) i les seves implicacions clíniques; tanmateix, l’efecte espe-cífic sobre la IM d’origen isquèmic tampoc s’ha avaluat. El nostre objectiu fou analitzar l’evolució de la IMen pacients (pts) tractats amb TRC durant un període de seguiment d’un any en relació a l’evolució clínica iel tipus de cardiopatia subjacent.

Mètodes: 89 pts amb insuficiència cadíaca, fracció d’ejecció <35% i BBEFH foren estudiats amb eco Doppler-color abans (OFF), inmediatament després (ON), als 6 i 12 mesos després d de la TRC. La IM fou quantificadamitjançant el mètode PISA, determinant l’àrea de l’orifici regurgitant (AOR) i el volum regurgitant (VR). Esconsideraren responedors aquells pts que continuaven vius sense trasplantament cardíac i que havien millo-rat un 10% o més en el test de caminar de 6 minuts a l’any de seguiment.

Resultats: 34 pts (38%) presentaven IM significativa (VR>10ml/batec). En 13 pts (38%) l’origen de la disfuncióventricular era isquèmica i en 21 pts (62%) no isquèmica. Als 12 mesos de seguiment, 14 pts foren no-respo-nedors. La TRC induí una milloria aguda i sostinguda de la IM en els responedors durant el seguiment, men-tres que en els no-responedors, la milloria aguda no es mantigué (taula). *

p<0,05 vs OFF

La reducció de la IM fou mantinguda tant en pts amb etiologia isquèmica (n=13, AOR als 12m de seguiment15 ± 9 mm2 vs 27 ± 12 mm2 en OFF; p<0,05) com no isquèmica (n=21, AOR als 12m de seguiment 24 ± 21 mm2

vs 38 ± 21 mm2 en OFF; p<0,05).

Conclusions: La TRC indueix una reducció aguda i sostinguda de la IM en pacients que responen clínicament.Aquesta reducció és independent de l’etiologia de la disfunció ventricular subjacent. La TRC pot ser una terà-pia alternativa de la IM funcional en pacients amb cardiopatia dilatada.

Un nou índex de la gammagrafia braquial dinàmica indicatiu d’isquèmia miocàrdicaAguadé-Bruix S, de León G, Negre M, Rossi S, Cuberas G, Castell-Conesa J, Candell-Riera J.Serveis de Medicina Nuclear i Cardiologia. Hospital Universitari Vall d’Hebron. Barcelona.

La gammagrafia braquial dinàmica és un nou mètode que permet l’estudi de la funció endotelial però elsíndexs valorats fins ara amb aquesta exploració no es corresponen amb l’índex que més s’utilitza a la ecogra-fia braquial al primer minut post-isquèmia.

Objectiu: Valorar si un nou índex de la gammagrafia braquial valorat al primer minut post-isquèmia és indi-catiu isquèmia gammagràfica a l’SPECT de perfusió miocàrdica.


45

AOR (mm2)

OFF ON 6m 12m

Respondendors 27 ± 16 18 ± 12* 23 ± 10* 17 ± 15*

No respondendors 42 ± 19 20 ± 16* 33 ± 19 32 ± 19

Metodologia: S’han inclòs 42 pacients amb indicació clínica per a la pràctica d’una SPECT d’esforç-repòs ambcompostos tecneciats en dos dies. Es va utilitzar la dosi de repòs del segón dia per a la realització de la gam-magrafia braquial, injectant-se el radiofàrmac, després de 5 minuts d’isquèmia, en una vena antecubital delbraç oposat (o control). Es van obtenir imatges dinàmiques a raó de una per “frame” durant 120 segons.Posteriorment es va realitzar l’anàlisi de les corbes corresponents. A la SPECT de perfusió miocàrdica es vaconsiderar que existia isquèmia quan hi havien defectes de perfusió en esforç reversibles en repòs al menysen 2 dels 17 segments en els quals es va dividir el ventricle esquerre. A la gammagrafia braquial es va valorarla diferència de contes al primer minut entre ambdós braços mitjançant el següent índex: contes en el braçisquèmic – contes en el braç control / contes en el braç control.

Resultats: La diferència d’aquest nou índex entre els grups amb i sense isquèmia va ser estadísticament sig-nificativa [0,69 (DE: 0,49) vs 1,28 (DE: 1,06), p = 0,02]. Mitjançant corbes ROC es va obtenir un punt de tallòptim ≤ 0,70 per aquest nou índex. Es va calcular l’eficàcia diagnòstica d’aquest criteri prenent com a patró dereferència la presència d’isquèmia miocàrdica gammagràfica i es va obtenir una sensibilitat del 62% (IC95%:41-81%), una especificitat del 89% (IC95%: 65-98%), un valor predictiu positiu del 88% (IC95%: 73-100%), i unvalor predictiu negatiu del 64% (IC95%: 45-83%).

Conclusions: El nou índex de disfunció endotelial valorat mitjançant la gammagrafia braquial al primer minutpost-isquèmia mostra una bona especificitat i valor predictiu positiu per a la presència d’isquèmia a la SPECTde perfusió miocàrdica.

Utilitat de l’avaluació de l’asincronia intraventricular amb mode M per predir la respostaa la teràpia de resincronizació cardíacaBàrbara Vidal, Marta Sitges, Ernesto Díaz-Infante, Victòria Delgado, José M. Tolosana, Manel Azqueta, JosepBrugada, Carles Paré, Lluís Mont. Servei de Cardiologia, Institut Clínic del Tòrax, Hospital Clínic, Barcelona.

Antecedents i objectius: La utilitat com a predictor d’un retard septum-paret posterior (s-pp) allargatmesurat amb mode M és controvertida, sobretot en pacients amb cardiopatia isquèmica (CI). L’objectiudel nostre estudi va ser avaluar la utilitat d’aquest paràmetre com a predictor de resposta a la teràpia deresincronització cardíaca (TRC) a 12 mesos de seguiment atenent a l’etiologia de la cardiopatia de basedel pacient (p).

Mètodes: Vàrem estudiar 64 p (70±8 anys i 52 (81%) homes) amb disfunció sistòlica del ventricle esquerre (FEmitja 23± 6%) i BBE tractats amb TRC i que compliren un seguiment de 12m. Se’ls va realitzar una ecocardio-grafia basal i s’analitzà el retard s-pp (temps des del pic de contracció septal al pic de contracció de la paretposterior) a partir de registres d’ecocardiografia en mode M. Es considerà que un pacient era responedor a laTRC si estava viu sense haver estar trasplantat i havia millorat >10% en el test de caminar 6-minuts als 12m deseguiment.

Resultats: En 39 p (61%) l’etiologia de la insuficiència cardíaca era una miocardiopatia dilatada idiopàtica(MCD) i en 25 (39%) una CI. Als 12m, 45p (70%) van ser responedors clínics a la TRC i 19p (30%) no. En 3p (4.6%) la distància s-pp no es va poder mesurar. Els responedors presentaven basalment un s-pp164±112ms i els no responedors de 142±114ms, p=NS. Quan vàrem separar els pacients en funció de l’e-tiologia de la seva MCD tampoc trobàrem diferències (veure taula) en el retard s-pp basal dels p amb res-posta favorable o no.


46

Conclusió: En la nostra sèrie de pacients el retard s-pp no va ser predictor de resposta clínica als 12 m deseguiment, ni tan sols quan es van excloure els pacients amb etiologia isquèmica.

Quantificació de l’asincronia mecànica intraventricular amb ecocardiografiatridimensional en temps realVictoria Delgado, Bàrbara Vidal, Marta Sitges, Lluís Mont, Manel Azqueta, Carles Paré. Servei de Cardiologia.Hospital Clínic. Barcelona

Introducció: La presència d’asincronia mecànica intraventricular té implicacions pronostiques en pacientsamb insuficiència cardíaca crònica i s’ha proposat com a criteri de selecció de candidats a teràpia de resin-cronització (TRC). Existeixen diferents mètodes per avaluar-la, però cap d’ells s’ha definit com a patró de refe-rència. L’objectiu del nostre estudi fou avaluar la utilitat de l’ ecocardiografia tridimensional en temps real(E3DTR) per avaluar l’asincronia intraventricular

Mètodes: Es varen estudiar 40 subjectes: 10 voluntaris sans i 30 pacients (pts) amb diferents graus de disfuncióventricular esquerre (16 pts amb infart agut (IAM) i 14 amb cardiopaties dilatades (CD) de diferents etiologies).Amb l’E3DRT s’adquiriren els volums complerts dels ventricles esquerres dividint-se posteriorment en 16 seg-ments. S’avaluà el temps que triga cada segment en assolir el mínim volum regional, expressat com a % del ciclecardíac, per extreure l’índex d’asincronia (IA) que correspon a la desviació estàndard d’aquests temps.

Resultats: Els 10 voluntaris sans i els 16 pts amb IAM (11 anteriors i 5 infero-posteriors) tenien tots un QRS<120 ms i els 14 pts amb CD un QRS >135 ms. Les característiques ecocardiogràfiques s’exposen a la taula.


47

RESPONEDORS NO-RESPONEDORS(n=38) (n=23)

MCD CI MCD CI(n=26) (n=19) (n=13) (n=6)

S-PP (ms) 190±108 136±112 136±72 163±200

P = NS responedors vs no-responedors per MCD i CI

Voluntaris IAM CD(n=10) (n=16) (n=14) p

FE (%) 61,7 ± 4 42,2 ± 7,5 22,6 ± 11 <0,05

VTD (ml) 94,6 ± 17,5 107,6 ± 28,4 181,4 ± 68,5 <0,05

VTS (ml) 35,7 ± 5 61,8 ± 18 143,4 ± 65,6 <0,05

IA (%) 1,5 ± 0,7 10,8 ± 7,1 14,5 ± 8,9 <0,05

Tant els pts amb IAM com amb CD tenien un IA superior que els sans, però en els pts amb CD el maxim retardes va trobar als segments ventriculars basals (principalment en els inferoposterolaterals) mentre que en els ptsamb IAM, l’asincronia es trobava als segments apicals o mitjos, coincidint amb la zona de discinesia. Tots elspts amb CD reberen TRC, objectivant-se una milloria de la fracció d’ejecció (FE) (de 22,6% ± 11 a 31,2% ± 10;p<0.05) i una reducció de l’IA (de 14,5% ± 9 a 9,4% ± 5; p<0.05). En 6 d’ells, es realitzà seguiment als 6 mesos,persistint la milloria de la FE mitja de 40% ± 11 i un IA de 7% ± 7.

Conclusions: L’E3DTR és un mètode útil per l’avaluació de l’asincronia mecànica intraventricular i per loca-litzar els segments més disincrònics. Aquesta eina podria ser de utilitat en la selecció i seguiment dels candi-dats a TRC.

Ventriculografia isotòpica i anàlisi de Fourier a la miocardiopatia hipertròficaobstructiva abans i després de la implantació d’un marcapasosMestre A, Galve E, Aguadé-Bruix S, Díaz A, Nieto E, Caresia AP, Porta F, Castell-Conesa J, Candell-Riera J.Serveis de Medicina Nuclear i Cardiologia. Hospital Universitari Vall d’Hebron. Barcelona.

La implantació d’un marcapasos (MCP) seqüencial és una de les opcions terapèutiques en els pacients ambmiocardiopatia hipertròfica obstructiva (MHO) quan no s’obté la milloria desitjada amb el tractament farma-cològic.

Objectiu: Valorar els canvis de la fracció d’ejecció (FE) del ventricle esquerre i de les imatges i de l’histogramade fase de l’anàlisi de Fourier obtinguts mitjançant ventriculografia isotòpica en equilibri en pacients ambMHO abans i després de la implantació d’un MCP seqüencial.

Metodologia: S’han estudiat prospectivament 22 pacients amb MHO als quals se’ls hi va practicar una ven-triculografia isotòpica en equilibri basal i als 12 mesos després de la implantació d’un MCP. Es va valorar la FEi es van analitzar les imatges i l’histograma de fase de la ventriculografia isotòpica. Aquestes variables es vanrelacionar amb els canvis del gradient dinàmic intraventricular esquerre obtinguts mitjançant ecocardiogra-fia-Doppler als 12 mesos de la implantación del MCP.

Resultats: Després de la implantació del MCP es va observar una reducció de la FE ≥ 5% en 9 dels 22 pacients(41%) i una alteració clara de la imatge de fase amb eixamplament de l’histograma de fase i/o inici de la con-tracció ventricular esquerra a nivell apical en 8 pacients (36%). Ara bé, tan sols en 3 d’aquests pacients va coin-cidir el descens de la FE amb l’alteració de la fase. Ni la disminució de la FE ni l’alteració de la fase es van rela-cionar amb la disminució del gradient dinàmic intraventricular esquerra obtinguda mitjançant ecocardiogra-fia-Doppler als 12 mesos.

Conclusió: Tot i que amb la implantació d’un MCP s’observa una disminució >5% de la FE en un 41%de pacients amb MHO i una alteració del sincronisme ventricular esquerra en un 36%, aquestes alte-racions no guarden un paralelisme entre sí ni tampoc es relacionen amb la disminució del gradient dinà-mic.


48

Estudi del moviment de torsió ventricular per cardio-ressonància magnèticaJaume Garcia Barnes*, Joel Barajas*, Francesc Carreras, Sandra Pujadas, Ruben Leta, Xavier Alomar**,Petia Radeva*, Guillem Pons Lladó. Unitat d’Imatge Cardíaca. Hospital de Sant Pau, Barcelona.*Centre de Visió per Computador, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra.**Servei de Radiodiagnòstic, Clinica Creu Blanca, Barcelona

La torsió ventricular (TV) ve determinada per la particular disposició anatòmica en doble helicoide de les fibresmiocàrdiques del ventricle esquerre (VE), fet que explica l’eficiència del seu buidat sistòlic. El valor de la TV esdetermina calculant la rotació miocàrdica (RotM) a nivell de les seccions transversals basal i apical del VE, a par-tir de les imatges obtingudes per cardio-ressonància magnètica (CRM) amb seqüències de tagging (TagRM).

Objectius: a) dissenyar un software dedicat a l’estudi de la RotM a partir de la informació continguda a lesimatges de TagRM, i b) determinar els valor de referència en un grup de subjectes normals.

Pacients: 6 persones sanes (5 homes, edat: 27±1).

Mètodes: es programa una seqüència de TagRM a les seccions transversals basal i apical del VE (equipSiemens Avanto 1.5T). En les imatges obtingudes es determinen el valors de rotació del miocardi a nivell regio-nal i global, calculant un mapa dens de deformació utilitzant tècniques de Fluxe Òptic Espectral, basades enel seguiment de la informació de fase que la seqüència de TagMR associa a cada punt del teixit miocàrdic. Larotació de quansevol punt del miocardi a l’instant t s’obté calculant l’angle entre aquest punt i el mateix a t+1.La rotació global del miocardi es considera com la mitja de les rotacions a cada punt.

Resultats: s’han obtingut imatges adeqüades per l’anàlisi en tots els casos, amb una ressolució temporal mitjade 48±5 ms. El software disenyat pel càlcul de la RotM ha obtingut un valor coherent en tots els càlculs. Miratdes de l’àpex, el miocardi VE efectua de forma reproduible una rotació antihoraria en el segment apical, men-tres que en el segment basal és predominantment horaria. Els valors detallats es presenten a la taula:

IT RA: Interval de temps al pic màxim de rotació apical; IT RB: Interval de temps al pic máxim de rotació basal;IT TB: Interval de temps al pic màxim de torsió basal

Conclusions:

1. En els subjectes normals estudiats la rotació del miocardi és de valors similars i de sentit oposat a la base ia l’àpex del VE, donant lloc a un característic moviment de torsió ventricular global.

2. Coneguts els valors normals de referència, la TV pot ser un paràmetre útil per l’estudi de les alteracions dela funció ventricular.


49

N=6 protosístole telesístole

Rotació apical (º) –0.21±0.17* -8.38±2.19

IT RA (ms) — 266±50

Rotació basal (º) –1.26±0.8 3.34±1.54

IT RB (ms) 60±7 (23% sist.) 230±80

Torsió màxima (º) –0.02±1.7 11.91±2.37

IT TB (ms) –8±0.4 (3% Sist.) 260±30

*valor mig determinat als 8 ms


50

Proves Diagnòstiques i Cirurgia Cardíaca


Valoració del curs d’electrocardiografia bàsica per a profesionals d’infermeriaHerrera Tranchez A, Guiteras Vilanova A, Nava Tomás N, Sánchez Lomares R, Torrent Asensio N,

Marin Lopez S, Sans Castilla J, Cazorla Roca M, Pérez Rodríguez M, Rodríguez Morillo M.

Introducció: Està demostrat que la interpretació i realització de l’ECG ès bàsica en qualsevol patología,peraixò l’equip d’infermeria en cardiologia ens vem propasar d’incrementar els coneixements tant de la tècnicaen la realització , com en la interpretació de l’ECG a tot el personal d’infermeria de l’hospital taulí.

Objectius:

1 Augmentar els coneixements en la interpretació electrocardiogràfica.2 Millorar la tècnica en la realització de l’ECG.

Material i mètodes

1 Formació del grup docent compost per sis infermeres i dues auxiliars del Server de cardiologia.2 Elaboració del programa dels dos cursos.3 Test de coneixements previ al curs.4 Classes teòrico-pràctiques impartides per l’equip d’infermeria de cardiologia del parc taulí amb el support

de material escrit i audiovisual. 5 Test de coneixements posterior al curs.6 Test de satisfacció de l’alumne.

Resultats

Test de coneixements:— Infermeria: -abans 55%— després 76%— Auxiliars : -abans 40’7%— després 80’7%

Test de satisfacció :— Infermeria : -mitjana del 8’9 (del 1 al 10)— Auxiliars: -mitjana del 9

Conclusions: Les enquestes realitzades a posteriori han demostrat un increment de coneixements de lesinfermeres d’un 21% i de les auxiliars d’un 40%.

Així mateix es va poder constatar una millora en la tècnica de realització de l’ECG.

Donat els bons resultats obtinguts i demostrats,l’esforc realitzat en la elaboració i impartició de les classes vasuposar un alt grau de satisfacció a docents i alumnes,veient necesaria la continuïtat de la tasca en l’actualitat.

Paper d’infermeria durant la realitzatció de l’ecocardiografia d’estrés i davantles seves complicacionsJosefa Anton Pascual, Carme Blanes Monllor, Pilar Medina, Carmen Cuenca, Jorge López Ayerbe, Elena FerrerSistach, Nuria Vallejo Camazon, Barbara Vidal, Silvia Montserrat Ortego, Albert Teis Soley, Vicente ValleHospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona

Durant l’ecocardiografia d’estrès el paper d’infermeria és molt important. No només es dedica a la preparaciódel malalt i del material necessari (canalització de via perifèrica, perfusió de dobutamina, electrocardiograf,atropina, ecopotenciador). Durant la prova es dedica al control de les constants del malalt i a la realització d’e-lectrocardiogrames seriats així com a les perfusió de dobutamina o dipiridamol i de la perfusió d’ecoponte-ciadors. A mes d’identificar les possibles complicacions durant la prova, també es dedica a valorar les altera-cions del electrocardiograma

Hem revisat les proves de estrès realitzades en els darrers 3 anys al nostre centre valorant el paper d’inferme-ria en la detecció de les alteracions del ECG i de les complicacions.

Resultats: Durant aquest període hem realitzat 151 proves (71% de homes i 29% de dones, edat 65,3 anys ±9,7anys), la majoria amb Dobutamina 144 proves, 5 amb dipiridamol i 2 esforç. Un 37% de les mateixes van sernegatives per isquemia i un 15% es van fer per estudiar viabilitat. Es va administrar atropina en un 55% delscasos i només betabloquejadors en un 1% del casos. Es va produir clínica d’angor en un 20% dels malalts

Pel que respecta a les alteracions electrocardiogràfiques, aquestes van succeir en un 32% del malalts essentdetectades en el 100% inicialment per infermeria. Un 8% dels malalts van presentar extrasistolia ventricular oauricular, un 3% fibril.lacio auricular o taquicàrdia auricular i 1% (2 malalts) TV autolimitades i 1 malalt FV iparada cardíaca recuperada durant la fase de repòs. Per últim un 12% van presentar durant o al final de laprova quadre d’hipotensió (TA menor de 90 mmHg) però només va ser simptomàtica en un 5% dels casosrequerint infusió de sèrum. En 4 malalts va haver-hi problemes durant l’infusió de la dobutaminia o el eco-potenciador que van requerir la col·locació d’una nova via perifèrica

Resultats: El paper de l’infermeria durant la realització de les ecocardiografies d’estrès no és tan sols de pre-paració del malalt i del material, sinó també és important pel control de les constants vitals (TA, FC Sat O2), iels símptomes del malalt, però també és important pel control inicial de les alteracions electrocardiografiquesi del ritme cardíac.

Cateterisme cardíac en règim ambulatoriBibiana Planas, Conxa Julià, Elisabeth Lozano, Gloria de Diego, Isabel Bravo, Josepa Mauri,Vicente Valle, Hospital Universitari Germans Trias i Pujol

Introducció: L’experiencia en l’abordatge de la via radial desde 2002 ens podía permetre iniciar un programade cateterisme cardíac de forma ambulatòria.

En octubre de 2003 es va iniciar l’activitat de la Unitat d’hemodinàmica per les tardes, amb l’objectiu de dis-minuïr la llista d’espera per cateterisme cardíac diagnòstic.

Objectiu: Implantar el cateterisme cardíac diagnòstic en règim ambulatori.


51

Metodología:criteris de procediment ambulatori: Pacients en llista d’espera per cateterisme diagnòstic, ambmobilitat i independència per la vida diària i amb possibilitat de traslladar-se a l’hospital amb medis propis,acompanyats per un familiar i ingrés a les 14 hores i alta a les 21 hores.

Funció de la infermera: Informar al pacient i familia, aclarir dubtes i conceptes. Valoració de la situació clíni-ca i hemodinàmica. Realitzar activitats: instaurar vía intravenosa, practicar determinació de bioquímica,hematología i proves de coagulació i obtenir ECG. Realitzar test de «Allen», preparar zona d’accés. Col.laborardurant el procediment. Vigilar i detectar posibles complicacions. Valoració i recomanancions a l’alta. Es dónaun número de teléfon de contacte per qualsevol consulta i complicacions.

Conclusions: 1) No es registren complicacions majors que precissin ingrès. 2) És factible i segur, contribuïnt auna millora de la gestió de la llista d’espera. 3) Al no precisar ingrés suposa un estalvi econòmic significatiu(316 € per pacient). 4) La infermera té un paper decissiu en la preparació del pacient i familiars per el catete-risme cardíac i per la educació sanitaria post-procediment per tenir cura en el seu domicili.

Comunicació interauricular i cirugiaMònica Albadalejo Castaño, Marta Blanco García. Hospital Universitari Vall d’Hebrón-Barcelona, ParcSanitari Pere i Virgili.

La comunicació interauricular (CIA) es produeix en el 5-10% de tots els nens que neixen amb una cardiopatiacongènita.

El 30% d’aquests pacients tenen un tancament espontani de la paret auricular, sent major dins del primer anyde vida.

El nostre objectiu és analitzar i comparar aquesta malaltia congènita amb el tractament quirúrgic.

Existeixen dos tipus de cirugia. La primera i la més comuna, és la introducció d’un dispositius protèsic (oclu-sor septal), que es fa per via percutània a través d’un catèter, en la CIA oberta evitant així que la sang passi através d’ella.

Quina vida mitja tenen aquests dispositius? Quin tipus de risc comporta el dispositiu en sí?

L’altre tractament consisteix en una cirugia oberta suturant la paret auricular. Aquest tipus d’intervenció qui-rúrgica a quin tipus de pacient anirà destinada? Els resultats són equivalents per portar una vida saludable?

En definitiva, el que volem exposar és quina de les dos tècniques seria l’adequada a cada pacient de manerapersonalitzada, visualitzant les avantatges i desavantatges que ofereixen.Destacar quines complicacions postoperatòries són les més freqüents i avaluant el número de casos reinter-vinguts per la mateixa patologia degut a un fracàs de la primera intervenció quirúrgica, ja sigui en un futurpròxim o un a llarg termini.


52

Diagnòstic d’infermeria d’un neonat post-operat de Switch arterialBazo Hernández, Leticia*; Casanova Angulo, María Purificación*; Corrionero Alegre, Jesús*; Camara Morales,Estefanía*; Torres Gutierrez, Cristina**; Rivas Barja, María Esther*. *Hospital Universitari Vall d’Hebron, AreaMaterno-Infantil **Clínica Corachan

Paraules clau: Cardiopatia congènita. Transposició de grans artèries. Switch arterial. Jatene.

Introducció: La importància dels diagnòstics d’ infermeria a l’ hora d’ unificar el llenguatge entre els infermersi el poc ús que se’n fa, ens ha fet plantejar-nos el desenvolupament d’un pla de cures estandarditzat i delsmètodes més freqüents a la nostra unitat en els pacients de transposició de grans artèries (TGA) post-operatsmitjançant la tècnica de switch arterial.

Els avenços en les tècniques quirúrgiques cardíaques han millorat notablement el pronòstic dels pacientsamb cardiopaties congènites, com la TGA, fins arribar a la seva correcció definitiva. En el cas de la TGA (laaorta neix del ventricle dret i la pulmonar de l’esquerre), la cirurgia reparadora és el switch arterial, que con-sisteix en recuperar la posició normal de les artèries pulmonar, aorta i coronaries.

Objectiu: Establir un pla de cures per al pacient intervingut mitjançant la tècnica de switch arterial.

Metodologia: S’ha realitzat una amplia revisió bibliogràfica de diagnòstics d’infermeria de la North AmericanNursing Diagnosis Association (NANDA), i s’han valorat les intervencions que es poden portar a terme a lanostra unitat en aquest tipus de pacient i els resultats esperats.

Resultats: Seleccionem els diagnòstics de major rellevància en TGA de la nostra unitat, realitzant el pla decures segons aquests diagnòstics, les intervencions i resultats. Confecció d’un sistema de registre on aparei-xen diagnòstics, objectius, activitats i intervencions.

Evaluació: Consistirà en valorar la situació i assegurar-se que els diagnòstics anteriors no apareguin o tractar-los correctament.

Conclusions: La elaboració d’ un pla de cures afavoreix la unificació de criteris a l’hora de realitzar les curesd’infermeria en un pacient amb TGA, amb l’objectiu de millorar la qualitat assistencial.

Teràpia de presió negativa aplicada en les dehiscèncias esternalsJUANA LINARES. Supervisora de la Unitat d’Hospitalització de Cardiologia i Cirurgia Cardíaca de l’HospitalUniversitari Germans Trias i Pujol de Badalona.DOLORS MAS. Infermera de la Unitat d’Hospitalització de Cardiologia i Cirurgia Cardíaca de l’HospitalUniversitari Germans Trias i Pujol de Badalona.MONTSERRAT MOLINA. Infermera de la Unitat d’Hospitalització de Cardiologia i Cirurgia Cardíaca del’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol de Badalona.REMEDIOS RUPÉREZ. Infermera de la Unitat d’Hospitalització de Cardiologia i Cirurgia Cardíaca del’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol de Badalona.

Introducció: La Teràpia de Pressió Negativa Tòpica per la cicatrització de ferides es basa en l’aplicació de buit(pressió negativa) de forma localitzada i controlada per estimular la guarició de ferides agudes, subagudes icròniques. La unitat de cirurgia cardíaca realitza entre 500 -600 intervencions a l’any, d’aquestes, aproxima-


53

dament el 2% presenten dehiscència esternal. Malgrat que es considera que no existeix suficient evidència enla literatura que permeti treure conclusions referents a l’efectivitat de la teràpia per buit, a l’any 2004 vàreminiciar l’aplicació d’aquesta teràpia en algunes esternotomies que presentaven dehiscència de difícil resolu-ció . Durant l’any 2005 s’han realitzat 580 intervencions de cirurgia cardíaca gairebé totes amb esternotomiamitja, 7 casos van cursar amb dehiscència de l’estèrnum i 8 casos, amb dehiscència profunda de l’esternoto-mia, totes aquestes ferides van ser tractades, en algun moment de la seva evolució, amb teràpia negativa.D’aquests 15 casos (2005) se ha realitzat un seguiment i registre fotogràfic de tota l’evolució de 3 casos, un delsquals us presentem.

Objectiu: Donar a conèixer l’ús de la teràpia de pressió negativa en les dehiscències de l’estèrnum i en lesdehiscències profundes de l’esternotomia.

Material i mètode: Estudi de cas mitjançant l’observació directa i registre fotogràfic de tota l’evolució.

Pacient de 56 anys intervingut de plàstia mitral amb antecedents patològics de SAOS i obesitat, que va pre-sentar dehiscència esternal amb recerclatge quirúrgic i dehiscència profunda de l’esternotomia amb una zonacavitada.

Diagnòstic infermer: Deteriorament de la integritat cutània

Intervencions d’infermeria (NIC): cura de la ferida des de la seva detecció fins a la total cicatrització: cura con-vencional, neteja, aplicació de la teràpia negativa i cura convencional.

Criteri de resultats (NOC): tancament de la ferida per segona intenció als 48 dies d’evolució.

Conclusió: No s’ha pogut demostrar que redueixi el temps de guarició de la ferida, però si s’ha pogut observarque aquest sistema ens proporciona un seguit d’avantatges:

• Disminueix el risc d’infecció perquè l’exsudat mai esta en contacte amb el llit de la ferida, perquè hi hamenys manipulació de la ferida i per la pròpia pressió negativa.

• Millora el confort del pacient, ja que en tot moment l’apòsit esta sec i no desprèn olors.• Optimitza el temps d’infermeria.

A partir d’aquests resultats s’ha iniciat un estudi retrospectiu amb totes les ferides dehiscents de cirurgia car-díaca per avaluar l’ús amb teràpia negativa versus teràpia convencional.

Reingressos dels malats intervingut de cirugia cardíaca en el nostre centre.Evolució al llarg dels anysOrtiz Olmo P., Barroso Castaño P., Teis Soley A., Delgado L., Fernàndez M., Orrit J., Castro MA., Romero B.,Càmara M., Ruyra, X. Servei de Cardiologia i Cirurgia Cardíaca. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol.Badalona

Es documenta que fins al 21% dels malalts intervinguts per cirurgia cardíaca reingressen per diversesdolències. Les principals causen de reingrés són fibril.lació auricular (FA), angina i insuficiència cardíaca(ICC).


54

Objectius: Descriure les causes principals de reingrés precoç dels malalts sotmesos a cirurgia cardíaca en elnostre centre.

Mètodes: Anàlisi retrospectiu dels reingressos hospitalaris dins els primers 30 dies post-cirurgia des de 2000fins a l’actualitat.

Resultats: A la taula següent es recullen el nombre de cirurgies realitzades a cada un dels anys, el nombre d’è-xitus, el de reingressos i la seva causa.

La taxa de mortalitat anual no ha variat significativament en els darrers 5 anys (p=0,92). La taxa de reingres-sos ha disminuït de manera significativa (p<0,001). Analitzant les causes, s’ha objectivat un descens dels rein-gressos per vessament pleural de manera significativa (p=0,013), i no així per la resta. L’augment de reingres-sos per insuficiència cardíaca no és estadísticament significatiu.

Resultats: Malgrat que el número d’intervencions ha augmentat al llarg dels anys en el nostre centre, el nom-bre de reingressos ha anat disminuint de manera significativa. La causa més freqüent ha estat el vessamentpleural, i s’ha reduït el nombre de malalts que ingressen per aquesta dolència progressivament i de manerasignificativa.


55

2000-01 2002 2003 2004 2005

Nº cirurgies 346 490 502 582 559

Èxitus 5,5% (19) 5,1% (25) 5,7% (29) 5,3% (31) 4,8% (27)

Reingressos 10,6% (35) 6,5% (30) 4,9% (23) 4,3% (24) 5,1% (25)

Angina 1,2% (4) 0,4% (2) 0,4% (2) 0,9% (5) 0,4% (2)

Vessament pleural 2,4% (8) 1,2% (6) 1% (5) 0,4% (2) 0,4% (2)

Vessament pericardíac 1,5% (5) 0,8% (4) 0,4% (2) 0,4% (3) 0,2% (1)

ICC 0,3% (1) 0,4% (2) 0,6% (3) 0% 1,2% (6)

FA 0,9% (3) 0,2% (1) 0,2% (1) 0,5% (1) 0,2% (1)

Infecció ferida 0,3% (1) 1,6% (4) 0,8% (4) 0,7% (4) 0,2% (1)

Dehiscència esternal 0,3% (1) 0% 0% 0% 0%

Endocarditis 0,3% (1) 1,6% (4) 0,6% (3) 0,5% (3) 0,4% (2)

Pneumonia 0% 0,2% (1) 0% 0,2% (1) 0%

Úlcus sagnant 0,3% (1) 0,2% (1) 0,2% (1) 0% 0,2% (1)

ITU 0,3% (1) 1,6% (4) 0% 0,2% (1) 0,2% (1)

Descompensació MPOC 0,6% (2) 0,2% (1) 0,2% (1) 0% 0%

AVC 0% 0,2% (1) 0% 0% 0%


56

Cardiopatia Isquèmica II


Unitat de cures especials al hospital de Sant Boi. Experiència del primer anyDr. César Romero-Menor, Dra. Cristina García Fortea, Dr. Berthy Rivero Soruco, Dr. Julian Rodríguez Larrea,Dr. Albert Ariza Soler, Dr. José Carlos Sánchez Salado. Unitat de Cardiologia.Hospital de Sant Boi. Sant Boi de Llobregat.

Des que vam decidir ingressar al nostre hospital els pacients (P) amb síndrome coronària aguda que entrava perla porta d’urgències i no era traslladat pel SEM (pràcticament només el P trombolitzat), els P ingressaven a plan-ta, monitoritzats i amb vigilancia intensiva, amb la problemàtica assistèncial i logística que aixó comportava.

Des de finals del 2004 es va crear una unitat física monitoritzada amb 6 llits, controlada per infermeria durantles 24 hores, amb la supervisió médica adient. L’unitat rebia P cardiològics, respiratoris greus i amb patologiamèdica greu no tributària d’una UCI. Tanmateix s’ingressaren els P postquirúrgics procedentes de l’unitat dereanimació (URPA).

Durant l’any 2005 van ser ingressats a l’UCE 701 P, la procedència dels quals fou la següent: 280 P des de laURPA, 239 P d’urgències, 124 P de planta hospitalària i 26 P d’altres centres (4 Bellvitge).

El volum de P cardiològics fou de 133 que representava el 19% del total d’ingressos de l’UCE i del 29% del totald’ingressos aguts de cardiologia del 2005 (451). 86 homes (65%) i 47 dones (35%). L’estada mitjana a l’unitat foude 1.9 ± 1.2 dies. La malatia coronària representava el 64% del total (síndrome coronària aguda sense elevació delST), seguida amb un 22% de la insuficiència cardíaca greu (edema agut de pulmó i/o fallada cardíaca anterògra-da) amb necessitat de bombes de perfusió amb inotrops. La tercera causa foren les arìtmies cardíaques mal tole-rades hemodinàmicament o amb freqüència ventricular mitjana elevada que van requerir perfusió amb antiarít-mics endovenosos. Un 2% fou per altres causes (postpericardiocentèsi i postACTPs sense llits en planta conven-cional). Es va documentar 1 exitus (0.75%) i es van traslladar 8 P a UCC o UCI (6%) a un altre centre.

La conclusió es que l’experiència ha sigut altament positiva per l’hospital i en concret pel servei de cardiolo-gia, demostrant que la seguretat del pacient es manté en un bon dintell i assegurant als nostres pacients unamillora en la qualitat assitencial preexistent. Existeixen malgrat tot, deficiències estructurals importants coml’assitència mèdica continua dintre d’aquesta unitat que caldrà millorar en el futur.

Rendiment de la gated-SPECT de perfusió miocàrdica precoç en repòs, de la provad’esforç convencional i de la SPECT d’estrés en els pacients amb dolor toràcic atípic,ECG no diagnòstic i marcadors bioquímics negatiusOller-Martínez G, Candell-Riera J, de León G, Castell-Conesa J, Aguadé-Bruix S, Soler-Soler J. Serveis deCardiologia i Medicina Nuclear. Hospital Universitari Vall d’Hebron. Barcelona.

Objectiu: Analitzar el rendiment de la gated-SPECT precoç de perfusió miocàrdica de repòs, de la prova d’es-forç convencional i de la SPECT d’estrés en els pacients amb dolor toràcic atípic, ECG no diagnòstic i marca-dors de dany miocàrdic negatius a Urgències.

Metodologia: Es van estudiar 96 pacients (61 ± 13 anys, 47 dones) sense antecedents de cardiopatia isquèmi-ca que van ser atesos a Urgències per dolor toràcic atípic i ECG no diagnòstic, i sense que es comprovés ele-vació de marcadors de necrosi. A tots se’ls hi va practicar una gated-SPECT en repòs amb 99mTc metoxi isobu-til isonitril abans de les 6 hores de la finalització del dolor i posteriorment una prova d’esforç convencional (+dipiridamol si l’exercici era insuficient) amb obtenció d’imatges de SPECT d’estrés y de repòs. Es va realitzarun seguiment clínic de tots els pacients als 12 mesos.

Resultats: La SPECT de repòs precoç va ser positiva en un 17% de casos (16/96), la prova d’esforç convencio-nal en un 10% (10/96) i la SPECT d’estrés en un 36% (35/96). No hi va haver cap mort durant el seguiment con-firmant-se malaltia coronària només en 5 pacients (1 infart agut de miocardi, 1 revascularització quirúrgica,1 revascularització percutània i 2 pacients amb estenosis coronàries del 50% no revasculartizades). El valorpredictiu negatiu de les tres tècniques va ser alt (99%, 96% i 100% respectivament) però el valor predictiu posi-tiu va ser baix (27%, 22% i 14% respectivament). La sensibilitat de la SPECT precoç (80%) i de la SPECT d’es-trés (100%) va ser superior a la de la prova d’esforç convencional (40%).

Conclusions: En els pacients amb dolor toràcic atípic, ECG no diagnòstic i marcadors bioquímics negatius elvalor predictiu negatiu de les tres exploracions analitzades és molt elevat. La sensibilitat de les proves isotòpi-ques és superior però la seva indicació generalitzada no sembla recomenable degut al seu baix valor predictiupositiu i a que la incidència de complicacions en aquests pacients durant el primer any de seguiment és baixa.

Nivells de colesterol en la fase hiperaguda del l’IAMA. Teis, A. Curós, J. Serra, S. Montserrat, J López-Ayerbe, A. Carol, X. Carrillo, C. Bosch, V. Valle.Servei de Cardiologia. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona

El perfil lipídic en la fase aguda de l’infart agut de miocardi (IAM) es veu modificat per alteracions neuroen-docrines que l’estrès del mateix IAM ocasiona. Les guies recomanen quantificar el perfil lipídic als 2-3 mesosd’evolució del mateix. En alguns casos aquesta actitud pot causar un retard a l’hora d’iniciar la profilaxi secun-daria.

Objectius: Analitzar si existeixen diferències en el perfíl lipídic de la fase hiperaguda de l’IAM, respecte al dela fase aguda (24h d’evolució).

Mètodes: Anàlisi retrospectiu dels ingressos per IAM i angina inestable (AI) a la unitat coronaria del nostrecentre, entre juny de 2004 i desembre de 2005, als que se’ls va demanar un perfil lipídic en el moment d’ingrèsi a les 24h d’evolució.

Resultats: S’han registrat un total de 250 ingressos per IAM i AI. Les dades s’han analitzat per ingressos. Sónhomes el 82.4%. La mitja d’edat és de 59 anys. Presenta IAM transmural (Grup 1) el 58,8% i IAM no Q o AI(Grup 2) el 41,2%. Factors de risc: hipertensió arterial 50,8%; dislipèmia 49,2%; diabetis 25,6%; vasculopatiaperifèrica 7,2%; tabaquisme 43,2%; cardiopatia isquèmica prèvia 74%. Classe Killip (K) al ingrés: K-I 87%, K-II4%, K-III 6.4%, K-IV 2%. L’edat és la única variable que varia de manera significativa entre el grup 1 i el grup2: 58 vs 60 anys (p=0,001).

Comparant el perfil lipídic a l’ingrés vs a les 24h d’evolució, observem que hi ha diferències significatives entreel colesterol total [195,72mg/dl vs 182,50mg/dl (p<0,0001)] i els triglicèrids [133,49mg/dl vs 147,05mg/dl


57

(p=0,001)]; i no així entre les fraccions de colesterol: c-HDL 40,07mg/dl vs 35mg/dl (p=0,52); c-LDL130,30mg/dl vs 141,80mg/dl (p=0,84). L’anàlisi de subgrups mostra que en el grup 1 es manté aquesta pro-porció: colesterol total 194,60mg/dl vs 181,61mg/dl (p<0,0001)]; c-HDL 34,83mg/dl vs 34mg/dl (p=0,72)]; c-LDL 125,60mg/dl vs 132,80mg/dl (p=0,18); triglicèrids 123,71mg/dl vs 139,17mg/dl (p=0,003). En el grup 2només es manté de manera significativa el descens en les xifres de colesterol total: colesterol total197,46mg/dl vs 183,78mg/dl (p<0,0001)]; c-HDL 38,33mg/dl vs 37mg/dl (p=0,63)]; c-LDL 170,25mg/dl vs157mg/dl (p=0,56); triglicèrids 146,21mg/dl vs 157,83mg/dl (p=0,067).

Conclusions: Els malalts que ingressen per IAM no Q o AI són més grans que els que ho fan per IAM trans-mural. El colesterol total disminueix de manera significativa a les primeres 24 hores d’evolució de l’IAM. Elperfil lipídic a la fase hiperaguda de l’IAM ens pot ajudar a iniciar la profilaxi secundaria de manera precoç.

Utilitat del filtrat glomerular com a predictor de mortalitat hospitalària en malalts ambuna síndrome coronària agudaRicardo Leiro, Servei de Cardiologia. Hospital de Terrassa. Antoni Sanchez Hidalgo,Servei de Cardiologia. Hospital de Terrassa. David Lopez Gomez, Servei de Cardiologia.Hospital de Terrassa. Mª Dolores Martinez Ruiz, Servei de Cardiologia. Hospital de Terrassa.Monica Pou Potau, Servei de Nefrologia. Hospital de Terrassa. Ali Jaber Houbani, Servei de Cardiologia.Hospital de Terrassa. Eduard Balada Oliveras, Servei de Cardiologia. Hospital de Terrassa.Alfons Vancells Vallhonrat, Servei de Cardiologia. Hospital de Terrassa. Feliu Bella, Servei de Medicina Interna.Hospital de Terrassa. Xavier de las Cuevas, Servei de Nefrologia. Hospital de Terrassa.Miguel Angel de Miguel Diaz, Servei de Cardiologia. Hospital de Terrassa.

Introducció: Determinar el filtrat glomerular com a predictor de la mortalitat hospitalària en malalts queingressen amb una síndrome coronària aguda (SCA).

Mètode: S’analitzaren 310 ingressos per SCA durant l’any 2003 a l’Hospital de Terrassa. La funció renal es valo-rà utilitzant la taxa de filtrat glomerular (TFG en ml/min/1,73 m_) mitjançant l’equació MDRD considerant-se tres grups: TFG >60(funció renal normal i insuficiència renal (IR) lleugera), n=195; 30<TFG<60 (IR grau III;moderada), n=104; TFG<30 (IR grau IV-V; severa), n=11.

Resultats: Els malalts amb TFG < 30 conformaren un grup amb major edat (81.8% >65 anys vs 66,5% global) iamb més co-morbilitat: el 54,5% tenien un infart de miocardi previ (26,3% global), el 18,2% havien patit unictus (3,5% global) i el 63,6% tenien anèmia (22,7% global). En cap cas s’utilitzaren anti IIbIIIa, la utilitzaciód’heparina a dosis anticoagulants fou menor (60% vs 84,5% en el global) i es practicaren menys proves diag-nòstiques, sobretot la coronariografia (10% vs 40,8% global). El tractament administrat a l’alta no va variar sig-nificativament en els tres grups.

Aquest grup va presentar una major mortalitat hospitalaria (27,3% vs 5,8% en el grup IR grau III, 4,6% en el grup ambfunció renal preservada i 5,8% en el conjunt de malalts). Desprès d’ajustar amb d’altres variables de confusió, elsmalalts amb IR grau IV-V presentaven una major mortalitat hospitalària essent el HR [IC 95%] de 5,64[1,31-24,29].

Conclusions: En els malalts amb una SCA, el filtrat glomerular és un important e independent predictor de mor-talitat hospitalària. La insuficiència renal greu s’acompanya a més d’una major morbilitat, un tractament menysagressiu. Aquestes dades reforcen la importància de la utilització del filtrat glomerular en el maneig de la SCA.


58

Canvis en la complexitat del malalt coronari agut ingressat en un hospital de referènciaen els darrers quatre anysCamprubí M, Olona M, Mercé J, Sanz E, de Castro R, Valdovinos P, Mohandes M, Bardají A. Servei deCardiologia. Hospital Universitari de Tarragona Joan XXIII.

La cardiopatía isquèmica (CI) mostra un increment progressiu en incidència i prevalença en el nostre mitjà,però no disposem de dades precises de la seva repercusió en hospitals catalans. Els indicadors estandaritzatsquantitatius i qualitatius del procès assistencial aporten informació sobre la gestió i eficiència dels serveishospitalaris que atenen pacients amb síndrome coronària aguda.

Objectiu: Conèixer dades de complexitat del malalt coronari agut ingressat al nostre hospital entre els anys2002 i 2005.

Materials i mètode: S’ha analitzat la base de dades d’altes hospitalaries CMBD (conjunt mínim bàsis dedades) i els grups relacionats o GDRs del periode d’estudi. Les variables quantitatives es descriuen mitjançantmitjana i desviació estàndar (DE). La comparació de resultats anuals s’ha fet amb la prova no paramètrica Wde Wilcoxon. El nivell de significació estadística acceptat ha sigut p<= 0.05

Resultats: El nostre hospital realitza prop de 19000 altes per any, d’aquestes més de 1000 corresponen al ser-vei de Cardiologia, essent la tercera part per CI aguda. L’evolució per pes mig (indicador de complexitat basaten GRDs), estada mitja hospitalària i edat mitja dels malalts es representa a la següent taula:

Conclusions: S’observa una discreta tendència al augment progressiu de l’edat dels pacients ingressats per CIi un escurçament progressiu i significatiu de la seva estada hospitalària malgrat un increment significatiu dela seva complexitat clínica.

L’addicció de clopidogrel a l’AAS potencia l’antiagregació plaquetar mediada per viade la ciclooxigenasa1Pere Alvarez-Garcia, 2Fernando Worner, 3Francesco Bandera, 2Dolors Viles, 2Berta Daga, 3Olga Cañavate,3Cristina Rebollo, 3Enric Esplugas. 1Servei de Cardiologia. Hospital General de Catalunya. 2Servei de Cardiologia.Hospital Universitari Arnau de Vilanova de LLeida. 3Servei de Cardiologia. Hospital Universitari de Bellvitge.

Introducció i objectiu: el tractament antiagregant amb AAS actua inhibint específicament la producció deciclooxigenasa i tromboxà. Associar clopidogrel (que bloqueja el receptor de l’ADP plaquetari) a l’AAS ha


59

2002 2003 2004 2005 P

Pes mig 1,15 1,4 1,39 1,55 P=0,04

Estada mitja (DE) 8,4(5,6) 7,7(4,0) 7,6(3,9) 7,3(4,3) P=0,04

Edat mitja (DE) 66,4(11,1) 66,9(12,2) 66,9(13,5) 67,7(12,9) P=ns


60

demostrat certa reducció d’events clínics en determinat tipus de pacients. Es desconeix si el clopidogrel potpotenciar l’efecte inhibidor de l’AAS sobre la ciclooxigenasa. El propòsit d’aquest estudi ha estat valorar elpossible efecte potenciador del clopidogrel a l’acció de l’AAS sobre l’activació plaquetar via ciclooxigenasa.

Resultats: es va estudiar a 54 pacients (80% homes, 61 ± 10 anys) que van ser tractats durant un mínim de 6mesos amb 150mg d’AAS al dia. Durant els 3 primers mesos van rebre 75mg de clopidogrel al dia. El grau d’in-hibició plaquetar es va mesurar mensualment mitjançant el PFA-100® i l’estímul amb epinefrina, proagregantespecífic per la via de la ciclooxigenasa.

Durant els tres primers mesos sota tractament amb AAS i clopidogrel el temps d’oclusió va ser de 213 ± 65 segs.(212 ± 86 segs. el primer mes, 212 ± 84 segs. el segon mes i 214 ± 88 segs. el tercer mes) i durant el segon tri-mestre sota tractament amb AAS sol, de 188 ± 62 segs. (182 ± 82 segs. el primer mes, 186 ± 80 segs. el segonmes i 193 ± 86 segs. el tercer mes). Aquesta prolongació del temps d’oclusió amb l’associació d’AAS i clopido-grel, va ser estadísticament significativa (p=0,04).

Conclusiò: El nostre estudi evidencia un efecte potenciador del clopidogrel sobre l’efecte antiagregant del’AAS mediat per la via de la ciclooxigenasa.

Cardiologia Clínica II


Hemodiàlisi, tractament concomitant i Events cardiovascularsAntoni Sánchez Hidalgo, Servei de Cardiologia. Hospital de Terrassa. Mònica Pou Potau, Servei de Nefrologia.Hospital de Terrassa. Mª Dolores Martinez Ruiz, Servei de Cardiologia. Hospital de Terrassa.Ali Jaber Houbani, Servei de Cardiologia. Hospital de Terrassa. David Lopez Gomez, Servei de Cardiologia.Hospital de Terrassa. Eduard Balada Oliveras, Servei de Cardiologia. Hospital de Terrassa. Alfons VancellsVallhonrat, Servei de Cardiologia. Hospital de Terrassa. Xavier de las Cuevas, Servei de Nefrologia. Hospital deTerrassa. Miguel Angel De Miguel Diaz, Servei de Cardiologia. Hospital de Terrassa.

Objectiu: La malaltia cardiovascular és la primera causa de morbi-mortalitat en els malalts sotmesos a hemo-diàlisi. S’avaluen el events cardiovasculars i la utilització en aquest malalts del tractament amb Betablocantsi Inhibidors de l’angiotensina (IECA i/o ARAII).

Mètode: es van estudiar 68 malalts (32 dones) amb una edat mediana d’inici de diàlisi de 70.6 anys (18-89anys). 23(33.8%) diabètics, 57 (83.8%) hipertensos, 14(20.6%) fumadors. 10 (14.7%) havien patit un accidentvascular cerebral (AVC) i 18 (26.5%) una síndrome coronària aguda (SCA). Es va fer seguiment entre gener de2004 y desembre de 2005 estudiant la mortalitat, els events cardiovasculars desprès d’inicar diàlisi i l’últimtractament prescrit. Es va practicar un ecocardiograma immediatament desprès de la segona diàlisi setmanal.

Resultats: la supervivència mijtana (desprès d’iniciada la diàlisi) va ser de 2,7 anys (percentil 25-75: 1.3-7.8).Van morir 17 (25%), el 47.1% de causa cardiovascular. 10 van patir una SCA (14.7%), 9 (13.2%) un AVC i 4 (5.9%)ingressaren per insuficiència cardíaca (ICC). 64 (94.1%) tenien una funció sistòlica normal, 37(58.7%) criterisd’hipertròfia ventricular esquerra (HVE) i 54 disfunció diastòlica (83,6% alteració de la relaxació).

L’ultim tractament fou:

La utilització de betablocants disminuïa en funció del temps total en diàlisi (46.2% en menys d’un any; 37.5%entre 1-4 anys; 28.6% entre 4-10 anys i 8.3% més de 10 anys).

Conclusions: la incidència d’events cardiovasculars durant la diàlisi es elevada, malgrat això, aquests malaltssemblen estar poc tractats des del punt de vista cardiològic, sobretot i paradoxalment aquells que presentenuna pitjor evolució.

Valoració de L’ansietat en pacients atesos en una unitat de dolor toràcic. Implicacionsper al diagnòstic i pronòsticJordi Mercé, Elisabeth Tapia, Ramón de Castro, Mercè Camprubí, Pilar Valdovinos, Esther Sanz, AlfredoBardají. Servei de Cardiologia. Hospital Universitari de Tarragona Joan XXIII.

Introducció i Objectius. Un elevat percentatge dels pacient valorats en les Unitats de Dolor Toràcic (UDT) sóndonats d’alta diagnosticats de dolor no cardiac, que freqüentment s’atribueix a transtorns d’ansietat. No obs-tant, alguns d’aquests pacients presentaran events cardiacs en el seguiment. L’objectiu d’aquest estudi és elde valorar i quantificar l’ansietat en els pacients atesos a la UDT del nostre hospital, i establir la seva utilitat enel diagnòstic diferencial i la valoració pronòstica.

Mètodes. Estudi prospectiu. Tots els pacients consecutius atesos a la UDT entre març i desembre de 2004 vanser inclosos a l’estudi. Aquests pacients van ser valorats segons el protocol habitual de la Unitat, incloentseguiment a la setmana i 6 mesos. A la visita de seguiment de la setmana van cumplimentar el qüestionariSTAI, que permet quantificar els nivells d’ansietat estat (AE).

Resultats. Vam incloure 50 pacients, 28 homes i 22 dones, d’edat 60 +/- 12 anys. Dinou pacients (38%) tenienantecedents d’ansietat o depressió. Es va diagnosticar angina típica en 8 pacients, angina atípica en 19 i dolortoràcic atípic en 23. Tots van realitzar una ergometria convencional, que va ser negativa en 39 (78%). Elspacients amb ergometria negativa presentaven nivells de AE superiors a aquells amb ergometria positiva(51+/-28 vs 30+/-23, p=0.02). Deu pacients tenien nivells d’AE superiors al centil 75, considerat extrem supe-rior de la normalitat. En cap d’aquests pacients l’ergometria va resultar positiva, mentre que va ser positiva enel 28% dels pacients amb AE<75 (p=0.06). Es va completar seguiment en tots els casos. Dos pacients vanrequerir ingrès per angina inestable. Els 7 pacients que van tornar a consultar per dolor toràcic atípic presen-taven nivells d’AE superiors als que van romandre asimptomàtics.

Conclusions. El nostre estudi suggereix que la determinació dels nivells d’ansietat pot ser una eina útil en eldiagnòstic diferencial del dolor toràcic, i aporta una informació complementària a la resta d’exploracions.


61

Tractament Global HVE ICC SCA Morts

Inh Angiot. 14(20.6%) 5(13.5%) 1(25%) 3(30%) 2(11.8%)

Betablocants 23(33.8%) 12(32.4%) 1(25%) 4(40%) 3(17.6%)

Ambdòs 8(11.8%) 4(10.8%) 1(25%) 2(25%) 0(0%)

Taponament cardíac de baixes pressions. Caracterització del perfil clínic i hemodinàmicJaume Sagristà Sauleda, Joan Àngel Ferrer, Antònia Sambola, Joan Alguersuari Cabiscol, Gaietà PermanyerMiralda i Jordi Soler Soler. Servei de Cardiologia. Hospital Vall d’Hebron.

Antecedents: El taponament cardíac de baixes pressions (TCBP) és un tipus de taponament cardíac (TC) queté lloc amb presions intrapericàrdiques poc elevades, degut a la presència de pressions intracavitàries dismi-nuïdes. Es tracta d’una síndrome clínica poc caracteritzada, atès que només hi ha casos aïllats descrits a laliteratura.

Mètodes: Entre el 1986 i el 2004, hem analitzat tots els pacients del nostre centre sotmesos a pericardiocente-si combinada amb cateterisme cardíac. Hem identificat aquells pacients que complien criteris hemodinàmicsde TCBP (definit con pressió intrapericàrdica abans de la pericardiocentesi menor de 7 mm Hg i pressió d’au-rícula dreta després de la pericardiocentesi inferior a 4 mm Hg) i hem comparat les seves característiques clí-niques i hemodinàmiques amb les dels pacients que presentaven un TC clàssic.

Resultats: De 1429 pacients amb pericarditis de qualsevol etiologia, 279 dels quals van ser sotmesos a peri-cardiocentesi combinada amb cateterisme cardíac. Vint-i-nou pacients (10 homes, 19 dones, amb edatmitja de 55±18 anys) tenien criteri de TCBP mentre que 114 pacients (56 dones, 58 homes, amb edat mitjade 58±18 anys) presentaven criteris de TC clàssic. Els pacients amb TCBP presentaven signes clínics de TCamb menor freqüència (25% vs 71%, p=0.0001), però la freqüència de símptomes constitucionals, utilitza-ció de diürètics i troballes ecocardiogràfiques de taponament eren similars en ambdós grups. Abans de lapericardiocentesi, els pacients amb TCBP, comparativament amb els que presentaven un TC clàssic, tenien:pols paradoxal 10.41±5.33 vs 23.67±12.47 mm Hg, p=0.0001; pressió intrapericàrdica 2.52±1.68 vs 12.93±5.52mm Hg, p=0.0001; pressió d’aurícula dreta 3.59±1.57 vs 14.63±5.42 mm Hg, p=0.0001, però en canvi, uníndex cardíac similar (2.96±1.26 vs 2.69±1.79, p=ns). Els pacients amb TCBP presentaven una situació detaponament menys severa. Això no obstant, aquest grup de pacients obtenien un benefici clar de la peri-cardiocentesi amb un increment significatiu del cabal cardíac després del procediment (2.96±1.26 to3.22±1.11 l/min, p=0.0001).

Conclusions: El taponament cardÍac de baixes pressions es va identificar en un 20% dels pacients sotmesos acateterisme amb criteris hemodinàmics de taponament. El reconeixement clínic pot ser dificultós per l’ab-sència de les troballes típiques a l’exploració física en la majoria de pacients. Tot i que alguns d’aquestspacients poden estar en una situació clínica greu, la majoria d’ells estan estables. Això no obstant, aquestspacients obtenen un benefici clar amb la pericardiocentesi.

Predictors de la vasculopatia de l’empelt precoç després deltrasplantament cardíacM. Puig, E. Roig, R. Kiamco, M. Sitges, A. Cuppoletti, C. Paré, I. Vallejos, F. Pérez-Villa, M. Puig. Servei deCardiologia, Institut Clínic del Tòrax, Hospital Clínic, Barcelona.

Mètodes: La Vasculopatia de l’Empelt (VI) és la causa de mort més freqüent després del trasplantament car-díac (TC). Per avaluar els predictors de la VI precoç, s’han estudiat 40 pacients trasplantats. La VI ha estat estu-diada amb IVUS un any després del trasplantament monitoritzant la retirada de l’ultrasò intracoronari a nivellde l’artèria DA a una velocitat de 0.5 mm/s. La longitud total de les imatges avaluades de la DA han estat de


62

40 mm. Els frames han estat seleccionats per fer mesures a intervals d’1 mm. S’han analitzat el volum de laplaca (VP), el Volum de la Llum (VL), Volum del Vas (VV) i l’ Índex Volum de la placa (IVP) així com nivells decolesterol total, LDL-colesterol, angiotensina II, TNF i endotelina als 12 mesos del TC i l’edat i sexe del donant.

Resultats: L’edat mitja dels pacients trasplantats ha estat de 53+/-10 anys, 6 dones (15%). L’edat mitja delsdonants ha estat de 34+/-14 anys essent dones el 25%. Les donants dones tenen una llum significativamentmenor (429+/-93 vs 619+/-227, p=0.03) i un volum del vas també inferior (568+/-62 vs 758+/-244, p=0.05). Elsdonants de més de 45 anys s’associen a major VP i IVP i menor VL.

Els Resultats es mostren a la Taula:

Hi ha una correlació estadísticament significativa entre l’IVP i els nivells de colesterol total (R=50, p=0.02) iLDL-colesterol (R=51,p=0.01) determinats als 12 mesos del TC. No hi ha correlació entre la vasculopatia del’empelt i els nivells d’angiotensina II, endotelina o TNF.

Conclusions: 1) L’ús de donants grans s’associa a un IVP superior a l’any del TC. 2) Els nivells de coles-terol total i de LDL-colesterol juguen un paper important en la VI. 3) La VI pot limitar l’ús de donants grans.

Síncope en pacients amb bloc bifascicular. Evolució a llarg plaç desprèsde la implantació d’un marcapassosIsabel Serrano, Jordi Mercé, Mercè Camprubí, Iñigo Lechuga, Ramón de Castro, Alfredo Bardají. Servei deCardiologia. Hospital Universitari de Tarragona Joan XXIII. Secció de Cardiologia. Hospital de Tortosa Verge dela Cinta.

Introducció i Objectius. La implantació d’un marcapassos en pacients amb bloc bifascicular i síncope sensehaver-se demostrat bloc auriculoventricular (BAV) de segon o tercer grau, es considera una indicació IIa.L’objectiu d’aquest estudi és conèixer l’evolució clínica i electrocardiogràfica dels pacients (pts) a qui es vaimplantar un marcapassos definitiu per aquest motiu.

Mètodes. Estudi retrospectiu mitjançant revisió de la base de dades dels marcapassos implantats entre elsanys 1996 i 2005. Recollida de dades de seguiment per revisió d’històries clíniques i revisió dels controls deldispositiu.

Resultats. Hem recollit 23 pts, 17 homes (74%) i 6 dones (26%), amb edat 75 +/- 9 anys al moment de laimplantació. Havien presentat una síncope 7 pts, més d’una 16, i presíncopes 3. L’electrocardiograma mos-trava interval PR normal en 10 (43%) i allargat en 13 (57%), BB esquerra en 8 (35%) i BB dreta amb hemiblocanterior en 15 (65%). Es va realitzar un ecocardiograma previ a la implantació en 16 pts (70%), essent la fun-


63

Donant VP VL IVP

Més de 45 anys 187+/-66* 428+/-91* 30+/-8**

Menys de 45 anys 120+/-67 637+/-227 16+/-8

(*p=0.01), (**p=0.0001)

ció ventricular normal en tots. Un pacient tenia fibril.lació auricular crònica i 5 (22%) tenien antecedents decardiopatia isquèmica. Es va realitzar un estudi electrofisiològic en 6 pts (26%), demostrant-se un intervalHV igual o major a 70 ms en 5. Es van recollir dades de seguiment en 22 pts, amb una mitjana de 37 mesos. Cappacient ha presentat síncope desprès de la implantació del marcapassos. Es va documentar evolució a BAVavançat en 8 pts (36%) i fibril.lació auricular en 5 (23%). L’evolució a BAV avançat es va observar en 25% delspts amb BB esquerra, 43% amb BB dreta i hemibloc anterior, 45% amb BAV de primer grau i 20% dels quetenien demostració de HV > 70 ms. Tres pts han mort, 2 per causa desoneguda (82 i 88 anys) i un per neoplà-sia.

Conclusions. Els pacients a qui s’implanta un marcapassos definitiu per síncope i bloc bifascicular quedenasimptomàtics en el seguiment. En una elevada proporció es demostra evolució a bloc auriculoventricular desegon o tercer grau.

Prevalència de cardiopatia en pacients amb malaltia obstructiva crònica de recentdiagnòsticFreixa X (1), Vidal B (1), Paré C (1), Barberà JA (2), García-Aymerich J (3), Antó JM (3) en nom del Grup deTreball del Projecte PAC-MPOC. Servei de Cardiologia, Institut Clínic del Tòrax, Hospital Clínic, Barcelona (1).Servei de Pneumologia, Institut Clínic del Tòrax, Hospital Clínic, Barcelona (2). IMIM (3)

Introducció: La presència de cor pulmonale en pacients (p) amb malatia pulmonar obstructiva crònica(MPOC) en fase avançada és ben coneguda. No obstant, la prevalença i severitat de cardiopatia en les fasesinicials de la malaltia no es coneix tan bé.

Objectius: Analitzar la prevalença i severitat de cardiopatia en pacients amb MPOC després dún primeringrés hospitalari per descompensació de la seva pneumopatia.

Mètodes i Resultats: El projecte PAC-MPOC és un estudi prospectiu, multicèntric en què sánalitzen p ambun primer ingrés hospitalari per descompensació de la seva MPOC a nivell de 9 hospitals dÉspanya. Desprésde língrés i un cop estabilitzats es realitza una ecocardiografia entre moltes dáltres proves. Després del pri-mer any s´han inclòs un total de 126 p (95% homes, edat mitja 67.6 anys ± 8.9, 5% amb insuficiència cardía-ca) als qual se´ls va realitzar una ecocardiografia transtoràcica. Léstudi va ser de suficient qualitat per realit-zar mesures en un 80%. Es va objectivar un augment del diàmetre telediastòlic del ventricle esquerre (VE) en26p (20%) (19p:56-60mm, 7p:>60mm) i una reducció de la fracció déjecció (FE) del VE en 9p (35% dels dila-tats) (4p: FE 40-50%, 5p FE<40%). També es va constatar léxistència d´hipertròfia del VE (massa del VE >134gr/m2) en 34p (30%). El gradient sistòlic del ventricle dret (VD) / aurícula dreta (AD) només es va podermesurar en el 50% dels pacients (mig de 22mmHg) i el diàmetre telediastòlic del VD estava augmentat en 35p(mig 27mm±5).

Conclusions: Els p ingressats a l´hospital per una primera descompensació de la seva MPOC presenten unaalta prevalença de cardiopatia esquerra i dreta objectivada per ecocardiografia en fase déstabilització clíni-ca. No obstant, la severitat dáquestes alteracions és lleu en la majoria de casos.


64


65

Cardiopatia Isquèmica III


Revascularització diferida basada en les mesures de la reserva fraccionalde flux coronari en pacients amb síndrome coronari agut i/o evidència noinvasiva d’ isquèmia miocàrdicaNúria Batalla, MD; Josep Rodés-Cabau, MD; Jean-Michel Potvin, MD; Olivier F Bertrand, MD; PhD;OnilGleeton, MD; Can Nguyen, MD; Gerald Barbeau, MD; Guy Proulx, MD; Robert Delarochelière,MD; Jean-Pierre Déry, MD;Ali Dana, MD; Louis Roy, MD. Quebec Heart Institute - Laval University,Quebec , Canada.

Objetiu: Determinar la seguretat de diferir la revascularització miocàrdica en base a un valor de FFR _ 0,75 enuna sèrie de pacients coronaris consecutius no seleccionats amb lesions coronàries moderades, inclosos elspacients amb síndrome coronari agut (SCA) i/o tests d’ isquèmia no invasius positius.

Mètodes i resultats: L’estudi inclou 201 pacients consecutius (edat mitjana 62 ± 10 anys, 65% homes) amb 231lesions avaluades mitjan mesura del FFR als que la revascularització fou diferida en base d’ un valor de FFR_ 0.75. Lesions associades a un test no invasiu positiu foren aquelles localitzades en una arteria que irriga unterritori miocàrdic en el que s’ha demostrat isquèmia mitjançant un test funcional no invasiu. En el seguimentes varen aval.luar els events cardíacs (mort, infart de miocardi, revascularització) i la classe de la anginasegons la Canadian Cardiovascular Society. Les indicacions per la coronariografía van incloure SCA (62 %),angina estable (30%) o dolor toràcic atípic (8%). Quaranta-set pacients (23%) tenien al menys una lesió coro-naria associada amb un test no invasiu positiu en el que es va avaluar el FFR . La mitjana del valor del FFR vaser de 0.87 ± 0.06. Als 11 ± 6 mesos del seguiment, van succeir events cardíacs en 20 pacients (10 %), i no esvan observar diferencies significatives entre SCA i pacients estables (9% vs 13%, P=0.44) ni tampoc entrepacients amb i sense lesions associades amb test no invasiu positiu (9% vs 10%, P=1.00). Al final del segui-ment, 89% dels pacients tenien angina classe 0-I, sense diferències entre els diversos grups.

Conclusió: Aquests resultats suggereixen que els pacients amb lesions coronàries moderades associades ambSCA i/o test no invasiu positiu poden ser manejats amb seguretad sense revascularització en base a les mesu-res del FFR.

Paraules clau: Reserva fraccional de flux coronari; síndrome coronari agut, test no invasiu positivo.

L’intervencionisme percutani en lesions bifurcades: evolució intrahospitalàriai a llarg terminiJ A. Gómez Hospital, M. Berenguel, E. Iraculis, J. Maristany, F. Jara, J. González-Costello, A. Cequier,E. Esplugues. Hospital Universitari de Bellvitge, Barcelona.

Les lesions coronàries bifurcades constitueixen un dels pitjors escenaris de l’intervencionisme percutani.L’objectiu del nostre estudi és analitzar l’evolució clínica intrahospitalària i a llarg termini dels pacients quees someten a un intervencionisme d’aquest tipus.

Mètodes: Es van incloure tots els pacients estables a qui se’ls va realitzar un intervencionisme percutani sobreuna lesió bifurcada. Es van classificar les lesions segons la classificació de Lefèvre. Es varen recollir les carac-terístiques basals clíniques i angiogràfiques així com les característiques del procediment, més específica-ment la tècnica que es va realitzar per tractar la bifurcació. El events adversos cardíacs majors (MACE) que esvan considerar foren: mort, infart agut de miocardi (IAM) i necessitat de nova revascularització.

Resultats: Es varen incluir de forma prospectiva 122 pacients consecutius, de 63 +/- 10 anys, 36,9% eren dia-bètics, amb una fracció d’ejecció ventricular de 60 +/- 11%. Les lesions, classificades segons Lefèvre’s es dis-tribuïren en: tipus 1: 25%, tipus 2: 25%, tipus 3: 26,7% i tipus 4: 41,7%. Una disminució del fluxe a la brancalateral es va detectar en un 9,2% de tots els pacients. Durant el procediment la disminució de fluxe a la bran-ca lateral va ser més freqüent en el grup 1 en comparació amb els altres grups (25% vs 8%, p= 0,05). En aquestscasos es va detectar un increment en l’event d’infart de miocardi, definit com un increment en la CK-MB des-pués del procediment. Durant el periode de seguiment de 594 +/- 128 dies, l’incidència de MACE fou de 13,1%del total de pacients: la mortalitat fou del 4,9%, IAM en 2,5% i la necessitat de nova revascularització del 7,4%.Les lesiones tipo 1 i tipo 2, van mostrar un augment de MACE en comparació als altres dos grups (92,8% vs76,3%, p<0,05).

Conclusions: El tipus de lesió bifurcada és un predictor de l’èxit del procediment i dels events cardíacs durantel seguiment. El tipus 1 i el tipus 2 s’associen a pitjor evolució després del procediment.

Angioplàstia primària a l’infart: tractament del vas responsable.¿Evolucionen igual els pacients amb malaltia d’un únicvas respecte als multivàs?A. Teis, E. Fernàndez-Nofrerias, O. Rodríguez-Leor, N. Salvatella, A. Curós, J. Serra, F. Mauri,V. Valle Servei de Cardiologia. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona.

En el tractament de l’infart agut de miocardi (IAM) amb angioplàstia primària (ICPP), es recomana tractar elvas considerat responsable de l’episodi. L’objectiu de l’estudi és observar si existeixen diferències evolutivesentre els pacients amb malaltia d’un únic vas i els multivàs, als que se’ls va realitzar ICPP del vas responsa-ble de l’IAM.

Mètodes: Hem recollit els malalts tractats amb ICPP des de juny de 2000 fins a març de 2005. S’han exclòs elsmalalts amb xoc cardiogènic. Hem dividit els pacients en dos grups en funció de si presentaven malaltia d’unúnic vas (UV) (n=33) o multivàs (MV) (n=37). S’han establert com a end-point primaris de seguiment l’apari-ció d’angina, re-IAM, necessitat de revascularització percutània (ICP) o quirúrgica (CAGB), aparició d’acci-dent cerebral isquèmic o hemorràgic (AVC) i mort (de qualsevol causa). El seguiment s’ha realitzat a 1, 6 i 12mesos. Les dades s’han analitzat per ingressos.

Resultats: Són homes el 80% dels casos. La mitja d’edat és de 62,1 ± 11 anys. No hi ha diferències significatives enla distribució dels factors de risc cardiovascular entre ambdos grups (hipertensió arterial, dislipèmia, diabetismellitus, vasculopatia perifèrica, insuficiència renal i antecedents d’IAM antic o ICP prèvia). S’han analitzat varia-bles intraprocediment, com el porcentatge de stent directe, èxit del procediment, el número de stents usats, delesions tractades i l’ús d’antiIIb-IIIa, i tampoc hi ha diferències significatives entre ambdos grups. Al primer mes,no hi ha diferència en cap dels end-point primaris. Als 6 i 12 mesos d’evolució, els resultats són els següents:


66

Conclusions: Els pacients amb IAM tractats amb ICCP, que presenten malaltia multivàs, als que només se’lstracta el vas responsable, no presenten més incidència de re-IAM, AVC o mort durant el primer any, però sipresenten major incidència d’angina, i han de ser revascularitzats percutàniament amb més freqüència queels que pesentaven malaltia d’un únic vas

Anèmia a l’ingrés com a factor predictor de mortalitat intrahospitalària i a llargtermini, en pacients amb infart agut de miocardi d’alt risc, tractats amb angioplàstiaprimàriaM. Rodriguez Rodriguez, G. Roura Ferrer, J A. Gómez Hospital, J Gonzalez-Costello, J. Maristany,E. Iraculis, A. Cequier, E. Esplugas - Hospital Universitari de Bellvitge, Barcelona

Objectiu: L’anèmia és un predictor de mortalitat a llarg termini en pacients (pts) estables amb cardiopatiaisquèmica, tractats amb intervencionisme coronari percutani (ICP). L’objectiu del nostre estudi fou evaluarl’impacte de l’anèmia a curt i llarg termini, després d’una angioplàstia primària, en el context d’infart agut demiocardi (IAM) d’alt risc.

Mètodes: Els pacients tractats amb ICP primària, en el context d’infart agut de miocardi amb elevació del seg-ment ST amb alt risc (IAM anterior, ICP de rescat o inestabilitat hemodinàmica), foren, prospectivament,inclosus en l’estudi. L’anèmia es definí com un valor d’hemoglobina inferior a 11.5g/dl pre-ICP. En l’anàlisi, esrecolliren la mortalitat intrahospitalària i els events cardíacs majors a llarg termini (mort, IAM o nova revas-cularització).

Resultats: Incloguérem 292 pacient de forma consecutiva, amb IAM d’alt risc, amb una mitjana d’edat de61±13 anys, 81.5% homes, 25% diabètics, IAM anterior fou present en un 52.7%. Es procedí a la implantacióde stent en un 86.6% amb èxit angiogràfic final del 92.3%. L’anèmia es detectà en 21 pts (7.2%). La mortalitatglobal intrahospitalària fou de 16.8%, i va ser més alta en els pacients amb anèmia, comparada amb aquellsque no en tenien (38.1% vs 15.3%, p= 0.014). Després d’un seguiment mitjà de 1260 dies, l’anèmia continua-va associant-se amb una disminució de la supervivència (57.1% vs 81.7%, Log Rank 8.17, p=0.0043). L’anàlisiCox multivariat també detectà l’anèmia com a factor predictor independent per a mortalitat a llarg termini


67

UV MV p UV MV p

Angina 6m 3% (1) 18,9% (7) 0,058 Angina 12m 9,1% (3) 29,7% (11) 0,039

IAM 6m 0% 0% ns IAM 12m 0% 5,4% (2) ns

ACTP 6m 0% 13,5% (5) 0,056 ACTP 12m 0% 18,9% (7) 0,008

CABG 6m 0% 5,4% (2) ns CABG 12m 0% 8,4% (2) ns

AVC 6m 0% 0% ns AVC 12m 3% (1) 2,7% (1) ns

Èxitus 6m 6,1% (2) 0% ns Èxitus 12m 9,1% (3) 2,7% (1) ns

(OR 19, p=0.044) amb diabetes mellitus insulino-dependent (OR 45, p=0.021), shock cardiogènic (OR 127,p=0.01) i la necessitat de l’ús de teràpia antiarítmica per taquicàrdia ventricular (OR 46; p=0.032).

Conclusió: En pts amb IAM d’alt risc tractats amb ICP primària, l’anèmia, en l’ingrés, és un fort predictor demortalitat intrahospitalària i a llarg termini.

Evolució clínica, pulsimètrica i ecogràfica de l’oclusió precoç de l’artèria radialdesprés del cateterisme cardiac transradialMartí Aguasca G, Otaegui Irurueta I, Garcia del Blanco B, Alguersuari Cabiscol J, Ayats Delgado M., DomingoRibas E, Angel Ferrer J, Anivarro Blanco I, Soler Soler J. Unitat d’Hemodinàmica Cardíaca. Servei deCardiologia. Hospital de la Vall d’Hebrón.

No existeixen sèries llargues de seguiment de l’oclusió de l’artèria radial (OAR) després del cateterisme car-diac (CC).

Objectius: Estudi de l’evolució als 3 m de l’OAR després de CC.

Pacients i métodes: A tots els pacients (p.) amb OAR documentada a les 24 h del CC i definida com la presen-cia de test d’Allen patològic i/o absència de fluxe arterial dins de l’artèria van ser citats al cap de 3 mesos peruna nova valoraciò. Es van estudiar les característiques demogràfiques, el tamany de l’artèria radial i cubitalvalorat per ecografia, el test d’Allen clínic i pletismogràfic i els fluxes arterials mitjançant Doppler. Es va inte-rrogar dirigidament sobre la presència de símptomes atribuibles a l’oclusió arterial.

Resultats: Es va realitzar seguiment a 40 p. (9 dones/ 31 homes) amb oclusió documentada (35 p. amb absènciade fluxe i 5 p. amb presència de fluxe però test d’Allen clínic patològic (> 10 seg). Edat mitja de 66.9 anys, factorsde risc cardiovascular (Hipertensió arterial 47,5%, Diabetes 42%, Dislipèmia 42,5%, Tabaquisme actual o previ(45%)). Dels 40 pacients amb oclusió precoç 21 p. persistien ocluits en el control als 3 mesos i 19 p. havien reper-meabilitzat la radial. Dos pacients del grup ocluit referien símptomes (un molèsties inespecífiques i un altre pèr-dua lleu de força a la mà). Dos pacients en el grup repermeabilitzat referien molèsties inespecífiques. No hemtrobat factors predictius de repermeabilització respecte al tamany del l’artèria radial ni als fluxes Doppler.

Conclusions: En una de les sèries més nombroses descrites a la literatura de seguiment de l’oclusió arterialradial hem trobat un pronòstic favorable amb una incidència de repermeabilització próxima al 50% i escassasimptomatologia asociada, que en cas d’existir és de carácter lleu.

Evolució a mig termini de l’oclusió arterial radial després del cateterisme cardiac trans-radialMartí Aguasca G, Otaegui Irurueta I, Garcia del Blanco B, Ayats M, Alguersuari Cabiscol J, , Domingo Ribas E ,Angel Ferrer J, Anivarro Blanco I, Soler Soler J.

No existeixen sèries llargues de seguiment de l’oclusió de l’artèria radial (OAR) després del cateterisme car-diac (CC).


68


69

Objectius: Estudi de l’evolució als 3 m de l’OAR després de CC.

Pacients i métodes: A tots els pacients (p.) amb OAR documentada a les 24 h del CC i definida com la presen-cia de test d’Allen patològic i/o absència de fluxe arterial dins de l’artèria van ser citats al cap de 3 mesos peruna nova valoraciò. Es van estudiar les característiques demogràfiques, el tamany de l’artèria radial i cubitalvalorat per ecografia, el test d’Allen clínic i pletismogràfic i els fluxes arterials mitjançant Doppler. Es va inte-rrogar dirigidament sobre la presència de símptomes atribuibles a l’oclusió arterial.

Resultats: Es va realitzar seguiment a 40 p. (9 dones/ 31 homes) amb oclusió documentada (35 p. amb absènciade fluxe i 5 p. amb presència de fluxe però test d’Allen clínic patològic (> 10 seg). Edat mitja de 66.9 anys, factorsde risc cardiovascular (Hipertensió arterial 47,5%, Diabetes 42%, Dislipèmia 42,5%, Tabaquisme actual o previ(45%)). Dels 40 pacients amb oclusió precoç 21 p. persistien ocluits en el control als 3 mesos i 19 p. havien reper-meabilitzat la radial. Dos pacients del grup ocluit referien símptomes (un molèsties inespecífiques i un altre pèr-dua lleu de força a la mà). Dos pacients en el grup repermeabilitzat referien molèsties inespecífiques. No hem tro-bat factors predictius de repermeabilització respecte al tamany del l’artèria radial ni als fluxes Doppler.

Conclusions: En una de les sèries més nombroses descrites a la literatura de seguiment de l’oclusió arterialradial hem trobat un pronòstic favorable amb una incidència de repermeabilització próxima al 50% i escassasimptomatologia asociada, que en cas d’existir és de carácter lleu.

Cardiologia Clínica III


Evolució de la funció ventricular esquerra en diabètics joves insulino-depenentsR. Freixa-Pamias, P. Codinach Huix, G. Ruiz Ares, P. Blanch Gràcia, E. Salas González, J. L. SobreperaBustamante. Servei de Cardiologia. Hospital Dos de Maig. Barcelona.

Introducció: Diversos estudis han evidenciat que la diabetis per se, en absència de cardiopatia isquèmica i/ohipertensió arterial, pot produir disfunció ventricular esquerra subclínica o assimptomàtica (miocardiopatiadiabètica subclínica). Es desconeix però, la història natural d’aquesta forma subclínica de disfunció ventricu-lar i, per tant, no sabem si és progressiva i si pot evolucionar cap a la forma simptomàtica.

Mètodes: La població d’estudi està formada per 30 pacients joves diabètics tipus 1 que van ser estudiats perprimera vegada fa aproximadament 13 anys, amb la finalitat d’avaluar la funció ventricular esquerra basal i enexercici. En 9 pacients es va fer coronariografia, que va resultar ser normal, i biòpsia endomiocàrdica que vamostrar un grau variable de fibrosi miocàrdica, dipòsit de lípids, miocitolisi i hipertròfia miofibrilar, però encap cas es va evidenciar la presència de lesió microvascular.

La població actual d’estudi està formada per 26 pacients, ja que en el seguiment s’han mort dos pacients i nos’han pogut localitzar uns altres 2 pacients. Es van avaluar de nou aquests pacients, recopilant totes les dadesclíniques, analítiques, fons d’ull, neurografia i funció autonòmica càrdio-vascular. Es va analitzar la funcióventricular esquerra sistòlica, diastòlica i la perfusió miocàrdica utilitzant Ecocardiograma doppler color idoppler tissular, ventriculografia isotòpica basal i d’esforç, i SPECT miocàrdic d’ esforç.

Resultats: L’edat mitjana va ser de 40,1 anys, essent el 40% homes. El temps mitjà de seguiment va ser de 13,4 anys,amb 23,7 anys d’evolució total de la DM. El perfil clínic va observar que un 3,8% eren hipertensos, 19,2% dislipè-mics, 42,3% fumadors, 3,8% amb claudicació intermitent. No hi havia cap pacient amb antecedent d’accidentvàsculo-cerebral o de cardiopatia isquèmica. Les exploracions clíniques complementàries van evidenciar: 61,5%amb HbA1c > a 7%, 17,4% amb microalbuminúria, una creatinina mitjana de 0,95 mg/dl, 42,3% amb fons d’ullpatològic, 34,6% amb polineuropatia, 15,3% amb test disautonòmic patològic. L’estudi dels paràmetres cardíacsva objectivar: tots els pacients tenien funció sistòlica normal, amb fracció d’ejecció mitjana de 69,1%, un 11,5%de pacients presentaven disfunció diastòlica, i un dels pacients va mostrar signes d’isquèmia lleu a l’ SPECT.

Conclusions: La DM juvenil tipus 1 produeix habitualment alteracions histopatològiques en el miocardi delventricle esquerre. Això no obstant, no es tradueix en disfunció ventricular significativa ni progressiva, enabsència d’hipertensió arterial o cardiopatia isquèmica. Contràriament, després de 23,7 anys d’evolució dediabetis, hi ha un percentatge important de retinopatia, polineuropatia i microalbuminúria

Canvis estructurals cardíacs dels malalts en hemodiàlisi. Estudi ecocardiogràfic1. Antoni Sánchez Hidalgo, Servei de Cardiologia. Hospital de Terrassa. 2. Mònica Pou Potau, Servei deNefrologia. Hospital de Terrassa. 3. Ali Jaber Houbani, Servei de Cardiologia. Hospital de Terrassa. 4. MªDolores Martinez Ruiz, Servei de Cardiologia. Hospital de Terrassa. 5. David Lopez Gomez, Servei deCardiologia. Hospital de Terrassa. 6. Eduard Balada Oliveras, Servei de Cardiologia. Hospital de Terrassa. 7.Alfons Vancells Vallhonrat, Servei de Cardiologia. Hospital de Terrassa. 8. Xavier de las Cuevas, Servei deNefrologia. Hospital de Terrassa. 9. Miguel Angel De Miguel Diaz, Servei de Cardiologia. Hospital de Terrassa.

Objectiu: Descriure l’evolució de la patologia cardíaca mitjançant ecocardiograma en malalts sotmesos ahemodiàlisi.

Mètode: S’inclouen 34 malalts (17 dones). La mediana d’edat a l’inici de la diàlisi era de 63,4 anys (Percentil25-75:52,8-75,6 anys) i temps en diàlisi: mediana 2,8 anys (rang: 1 mes-12 anys). Es van realitzar dos ecocar-diogrames (immediatament desprès de la segona diàlisi setmanal) amb un any de diferència; el primer estu-di es va realitzar durant el primer any de diàlisi a 8 malalts (23.5%), entre el 1-4 anys a 8 (23.5%), 4-10 anys a 8(23.5%) i > 10 anys a 10 (29.4%).

Resultats:

Ecocardiograma

1er 2on P

Gruix septum iv.Mitja (SD) 12.7(3,1) 13.8(2.4) 0.002

Índex massa ventricular: (IMV). Mitja (SD) 136.7(48.3) 150.8(50.2) 0.129

% Hipertròfia VE 63.3% 76.5% 0.020

Fracció d’ejecció. Mitja (SD) 66.4(9.7) 65.9(10.8) 0.670

% Calcificacions valvulars 85,3% 97.1% 0.147

% Alteració relaxació V.E. 77.4% 80.6% 0.062


70

Es detectà un augment de l’IMV encara que no significatiu globalment, sí ho és en el grup de malalts ambmenys de 4 anys en diàlisi. No es detectà progressió en la severitat de les valvulopaties.

Conclusions: Els malalts en hemodiàlisi presenten un empitjorament ràpid del paràmetres d’hipertròfia ven-tricular que es ja evident només en un any de seguiment i que sembla ser més intens als primers anys d’ini-ciada la teràpia.

Significat d l’embassament pericàrdic als primers sis mesos post-transplant cardíacCarol A, Pérez-Villa F, Vallejos I, Vidal L, Freixa X, Rossel V, Meroño O, Roig E.Institut del Tòrax. HospitalClínic.Barcelona

Introducció: Lémbassament pericàrdic (EP) ha estat descrit en els post-operats de trasplantament cardíac(TC), però el seu significat pronòstic no ha estat ben determinat.

Objectius: Analitzar la presència dÉP en una sèrie de pacients als primers sis mesos després d’un TC i iden-tificar quines variables s’associen a l’aparició de taponament cardíac amb necessitat de pericardiocentesi.

Mètodes: Entre els anys 1999 i 2005 es practicaren 148 TC al nostre centre. A tots es va realitzar control eco-cardiogràfic el dies 7, 14 i 21 post-TC i, de forma ambulatoria, als mesos 2, 3, 4, 5, 6, 9 i 12. S´ha analitzat deforma retrospectiva la presència dÉP i la relació d’una sèrie de variables clíniques i ecocardiogràfiques ambl’aparició de taponament cardíac amb necessitat de pericardiocentesi.

Resultats: Es va detectar EP en un 95 pts (64%), dels quals era sever en 35 (24%). En el 95% de casos, l’EP es varesoldre espontàniament, al llarg del seguiment. En 7 casos (5%) es van observar signes ecocardiogràfics decompromís hemodinàmic i en 4 va aparèixer també clínica típica de taponament cardíac. En aquests 7pacients es va practicar pericardiocentesi. El grup que va requerir pericardiocentesi tenia una freqüència sig-nificativament més alta de tractament amb inhibidors de la mTOR (everolimus o sirolimus) que el grup ambbona evolució (42% versus 2%, p=0,001).

Conclusió: A la nostra sèrie de pacients TC, es detecta EP a gairebé dos terceres parts dels casos. El curs clínicacostuma a ser benigne. Només han requerit pericardiocentesi un 5% dels casos. L’únic factor associat a l’a-parició de taponament cardíac a la nostra sèrie ha estat el tractament amb inhibidors de la mTOR.

Característiques clíniques dels pacients que consulten a urgències per causescardíaques. Podem millorar el seu maneig?N. Casanovas, L. Recasens, C. Garcia, J. Sivilla, J. Martí, E. Chueca, J. Bruguera Servei de Cardiologia. Hospitaldel Mar. Barcelona.

Introducció i objectius: En els darrers anys s’objectiva un augment progressiu de les consultes als servei d’ur-gències per causes cardíaques. Les raons d’aquest augment s’atribueixen a múltiples causes, entre elles a l’en-velliment poblacional. En els últims anys s’han desenvolupat diferents estratègies (unitats de dolor toràcic,hospitals de dia, coronariografia precoç) que han permès reduïr tant els ingressos com les estades hospitalà-ries i contrarestar en part el déficit permanent de llits d’hospitalització.


71

Material i mètodes: S’analitzaren les dades dels pacients atesos a urgències pel servei de cardiologia per tal deconéixer la situació actual en el nostre centre i avaluar opcions de milloria.

Resultats : Durant 6 mesos es recolliren dades de 413 pacients. El 62% eren homes, amb una edad mitjana de68 anys. Un 33% eren majors de 75 anys i un 17% majors de 80. Hi havia un alt percentatge d’hipertensos (72%)i dislipèmics (49%). El 35% eren diabètics, un 33% fumadors actius i un 36% tenien antecedents de cardiopa-tia. El motiu de consulta principal fou la síndrome coronària aguda (SCA) amb un 44%, seguit de la insufi-ciència cardíaca (25%) i les arítmies (16%). Un 12% dels pacients atesos foren diagnosticats de dolor toràcicinespecífic. El 23% de pacients ingressaren a la UCC i un 46% a la unitat d’hospitalització convencional. Un27% dels pacients foren donats d’alta a domicili des d’urgències i un 1% (5 pacients) moriren a urgències. Eltemps mitjà d’estada al servei d’urgències abans de l’ingrés o l’alta fou d’1.6 dies.

El motiu d’ingrés a la UCC fou una SCA en la major part dels pacients (75%), seguit de la insuficiencia cardí-aca (12% ). Del total de pacients diagnosticats d’IAM (amb i sense ascens de l’ST ) només un 52% ingressarena la UCC. Un 10% dels ingressats a la UCC tenia més de 80 anys.

Conclusions: Un terç dels pacients atesos a urgències del nostre centre pel servei de cardiologia són majorsde 75 anys i quasi el 20% majors de 80 anys. La causa principal de consulta a urgències (44%) i d’ingrés a laUCC (75%) és la SCA. Només un 52% dels IAM ingressen a la UCC. Aquest baix percentatge pot ser atribuït enpart a l’edat avançada dels nostres pacients però sobretot a la manca de disponibilitat de llits. Cal dissenyarestratègies que ens permetin l’atenció d’aquests pacients en unitats especialitzades, el que també reduiria lasobrecàrrega del servei d’urgències.

Aïllament i caracterització de cèl·lules mare derivades de greix subcutani humàPrat-Vidal C, Roura S, Farré J, Soler-Botija C, Cinca J, Bayés-Genís A. Laboratori de Fisiologia Cel·lular, Serveide Cardiologia – ICCC, Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona.

Antecedents: Actualment s’estudien fonts d’obtenció de cèl·lules mare alternatives al moll d’os per millorarl’aplicació terapèutica d’aquestes cèl·lules en el camp de la regeneració tissular. El teixit adipós pot ser unafont alternativa d’obtenció de cèl·lules mare amb potencial terapèutic en la regeneració miocàrdica.

Objectius: Aïllar i caracteritzar cèl·lules mare derivades de greix subcutani humà (CMGS).

Mètodes: Es van processar mostres de greix subcutani (n=10) mitjançant digestió enzimàtica amb col·lagena-sa de tipus II. Les cèl·lules aïllades es cultivaren en medi _-MEM suplementat amb 10% de FBS i 1% d’anti-biòtics en condicions estàndard de cultiu i es seleccionaren per adherència al plàstic. S’analitzà l’expressió demarcadors de superfície d’aquesta població cel·lular (CD105, CD44, CD166, CD29, CD90, CD117, CD106,CD34, CD45, CD14) mitjançant citometria de flux. S’estudià la capacitat proliferativa in vitro, així com tambéla pluripotencialitat de les CMGS en expansió vers els llinatges mesenquimals adipogènic i osteogènic.S’analitzà l’expressió gènica i proteica basal de diferents marcadors cardíacs mitjançant PCR Real-Time i tèc-niques de western blot, inmunocitoquímica i microscopia confocal, respectivament.

Resultats: Es van aïllar poblacions de cèl·lules d’aspecte fibroblàstic a partir de totes les mostres de greix sub-cutani humà processades. Aquestes cèl·lules eren positives per CD105, CD44, CD166, CD29, CD90 i negativesper CD117, CD106, CD34, CD45 i CD14. Les cèl·lules CMGS presentaven capacitat d’expansió in vitro i el crei-


72

xement s’afavoria amb l’addició de 25 ng/ml de FGF-4 al medi de cultiu. En assaigs de diferenciació, aquestescèl·lules presentaven capacitat pluripotencial cap a llinatges adipogènic i osteogènic. Sense cap estímul addi-cional al medi de cultiu, s’observà que les CMGS expressaven connexina-43 i _-actinina a nivell proteic i nopresentaven expressió de les proteïnes sarcomèriques troponina I o _-miosina. També s’analitzà en les CMGSla presència del factor de transcripció de gens cardíacs GATA-4 i de SERCA-2, canal responsable del transportintracel·lular de Ca2+. Tot i que es detectava SERCA-2 a nivell de trànscrit la detecció proteica d’aquest canalde Ca2+ era negativa. En el cas de GATA-4, el trànscrit es trobava en baixes quantitats mentre que la sevaexpressió proteica nuclear era detectable per inmunofluorescència i per western blot.

Conclusions: Les cèl·lules mare humanes derivades de greix subcutani humà poden ser una font alternativade cèl·lules mare amb potencial terapèutic en la regeneració miocàrdica donat que mostren pluripotenciali-tat i capacitat d’expandir-se in vitro.

Els nivells baixos de troponina i a l’ingrés estan relacionats a un pitjor pronòsticen pacients amb miocarditis fulminantFreixa X, Pérez-Villa F, Carol A, Roig E. Servei de Cardiologia, Institut Clínic del Tòrax, Hospital Clínic,Barcelona.

Objectius: L’evolució clínica dels pacients amb miocarditis fulminant (MF) varia des de la recuperació com-plerta fins a la mort. L’objectiu d’aquest estudi és identificar marcadors clínics, analítics o ecocardiogràficsrelacionats amb el pronòstic d’aquesta malaltia.

Mètodes i Resultats: Es varen incloure 11 pacients (pts) diagnosticats de MF entre 2000 i 2005. Tots ells pre-sentaven insuficiència cardíaca greu o xoc cardiogènic requerint suport inotròpic i/o mecànic. L’edat mitja erade 31 ± 12 anys (15-52) i la fracció d´ejecció del ventricle esquerre (FEVE) era de 22 ± 9% (10-35).

Set pacients varen presentar una mala evolució definida com mort (2 pts), trasplantament cardíac (2 pts) odisfunció ventricular persistent (3pts), mentre que 4 varen evolucionar correctament (recuperació clínica iecocardiogràfica complerta).

Comparant paràmetres clínics, analítics i ecocardiogràfics entre els 2 grups es va observar que els valors deTroponina I per sota d´1ng/ml en el moment de l’ingrés estaven significativament associats a una mala evo-lució (p=0.01). A més, els pacients amb mala evolució tenien una FEVE significativament més baixa (17 ± 3 %vs 30 ± 3%; p=0.01).

Conclusions: Els pacients afectes de miocarditis aguda fulminat amb major risc de mala evolució sembla queserien aquells amb baixa fracció d´ejecció i nivells normals o mínimament elevats de Troponina I.


73


74

Proves Diagnòstiques II


Detecció de l’infiltració de greix a la cicatriu de l’infart de miocardi crònicper tomografia computaritzada amb multidetectors (TCMD)Maruan Chabbar, Mariana Noguero, Ruben Leta, Xavier Alomar*, Sandra Pujadas, Francesc Carreras, GuillemPons Lladó. Unitat d’Imatge Cardíaca, Hospital de Sant Pau, Barcelona. *Servei de Radiodiagnòstic, ClínicaCreu Blanca, Barcelona

La presència de greix a la cicatriu de l’infart de miocardi crònic (IMC) és un fet demostrat histològicament. LaTCMD és la primera técnica diagnòstica incruenta que permet detectar i estudiar resolutivament les caracte-rístiques d’aquesta infiltració.

Objetiu: analitzar la presència i distribució del teixit adipós en la cicatriu de l’IMC.

Pacients i mètode: anàlisi retrospectiva de 100 estudis de coronariografia no invasiva per TCMD. Per detectar elgreix infiltrant la cicatriu de l’IMC es van seleccionar les imatges obtingudes sense contrast, corresponents a lesadquisicions prospectives no helicoidals adquirides previament i destinades a l’estudi de calci coronari. Es vanconsiderar com àrees d’infiltració de greix aquelles zones de teixit miocàrdic hipodenses respecte al teixit cir-cundant, amb unitats Hounsfield (UH) compreses entre –150 i –50. Les variables recullides foren: edat, sexe, fac-tors de risc cardiovascular, localització i antiguitat de l’IMC, presència, localització i transmuralitat del teixit adi-pós, UH del greix, tipus de revascularització coronaria i estat actual del vas responsable de l’infart.

Resultats: El 32% dels pacients presentaven teixit adipós a la cicatriu de l’infart. Les variables relacionades demanera significativa amb la presencia d’infiltració de greix foren: sexe (p=0,028), antiguitat de l’infart(p=0,044) i antecedents de dislipemia (p=0,028), mentre que la revascularització miocàrdica i l’edat avançadanomés van mostrar una tendència, sense significació estadística. El 92% dels pacients eren varons. El 60%tenia historia de HTA, 16% diabetes mellitus II, 78% dislipemia i un 86% tabaquisme. El 37% d’infarts eren delocalització anterior. El 33% dels pacients foren revascularitzats quirúrgicament i el 65% de les arteries res-ponsables de l’infart tenien llits distals acceptables.

Conclusions: la TCMD és una tècnica válida per detectar la presència de teixit adipós en el miocardi. En lanostra sèrie fins a un terç dels pacients amb IMC tenen infiltració de greix a la cicatriu. Les implicacions clí-niques d’aquesta troballa precisen de posteriors estudis.

Pseudoaneurismes postquirúrgics d’aorta ascendentE. Castells, J.M. Calbet, C. D. Ortiz, I. Flajsig, A. Canestri, D. Toral, J. Toscano, Fontanillas,E. Saura, M. Benito, J. Granados, A. Miralles, M. Rabasa , ME Quintana i E. Esplugas Hospital Universitari deBellvitge, IDIBELL

Els pseudoaneurismes postquirúrgics d’aorta ascendent són molt rars y d’experiència publicada escassa,reduïda a casos aïllats.

Objectiu: Investigar les seves causes, profilaxi, diagnòstic, tècnica quirúrgica i resultats.

Material i mètodes: Hem estudiat 11 casos de pseudoaneurisma d’aorta ascendent, després de 6 substitu-cions valvulars aòrtiques (1 associada a Robicsek) i 1 mitro-tricúspide, 3 trasplantaments cardíacs, 1 bypasscoronari. 5 van ser diagnosticades després d’un període d’entre 2 setmanes i 3 mesos i la resta fins a 12 anys.6 van tenir massa mediastínica, 4 infecció, 2 hemorràgia i/o una troballa quirúrgica. 6 es van localitzar enl’anastomosi aòrtica, 3 en la boca de canulació aòrtica, 1 en l’anastomosi aorto-coronària i 1 en l’extrem derecobriment. En 4 casos amb un gran pseudoaneurisma anterior es va fer bypass femoro-femoral o hipo-tèrmia profunda i aturada abans de l’esternotomia. Es van practicar 5 resutures, 3 empelts, 2 pegats i 1Bentall-Bono.

Resultats: Va haver-hi un cas de mortalitat quirúrgica per afectació de CD (9%). L’evolució a llarg termini vaser satisfactòria.

Conclusions: La incidència ha estat del 0,08% de todes intervencions fetes amb circulacio extracorporea. S’hade sospitar davant de masses o hemorràgies midiastíniques. S’ha d’evitar ser massa conservador en la substi-tució de l’aorta ascendent (Bentall-Bono) en cas d´ dilatació de la mateixa, infeccions mediastíniques, des-proporció de les aortes del donant i del receptor (aortoplàstia) i/o recobriments curts. El risc de trencamentindica la reintervenció. En casos de gran pseudoaneurisma anterior cal evitar el trencament no controlat ambla tècnica esmentada. Segons l’orifici i la qualitat de la paret, resutura, pegat o empelst tubular. Els resultatspoden ser satisfactoris malgrat la seva aparatósidad.

Avaluació preoperatoria dels malats candidats a plastia aorticaAlbert Teis, Jorge López Ayerbe, Elena Ferrer Sistach, Nuria Vallejo Camazon, Barbara Vidal,Silvia Montserrat, Maria Luisa Cámara, Xavier Ruyra, Vicente Valle. Hospital Universitari Germans Triasi Pujol. Badalona

La realització d’una plàstia aòrtica és una alternativa vàlida per evitar el recanvi valvular aòrtic en malalts ambinsuficiència aòrtica en persones que volen evitar l’anticoagulació amb dicumarics. Abans de la intervencióes requereix una valoració molt adequada mitjançant ecocardiografia transtoràcica i transesofagica.

Al nostre centre hem realitzat la valoració preoperatoria en malalts candidats a plàstia aòrtica

Hem analitzat les característiques ecocardiogràfiques d’aquests malalts

Material i mètode: Desde abril 2002, s’han realitzat 23 valoracions ecocardiografiques preoperatories de plàs-ties aòrtiques, s’han revisat les dades clíniques i ecocardiografiques d’aquests malalts

Resultats: L’edat mitjana dels malalts es de 59,7 ± 14,5 anys (rang de 28 a 77 anys) 74% de homes. Tots elsmalalts presentaven insuficiència aòrtica de grau moderat o sever (III o IV). Presentaven HTA el 65% delsmalalts, fumador o exfumadors el 37%, dislipèmics el 26%, diabetis 9% Hi havia 4 malalts (17%) amb diseccióaòrtica (3 d’ells dissecció aguda i 1 subaguda). El diàmetres ventriculars van ser DTD 63 DTS 43 TIV 12 PP 12F ejecció 57%, Diàmetre de l’aorta TSVE 22,65 diàmetre a nivell del sinus 44,9 mm diàmetre unió sinotubular45.5 i diàmetre aorta ascendent 52,62. Àrea color Iao 12 cm2, amplada raig 10 mm, Distancia de tenting aòr-tic de 10,55 mm. El 57% de les iao eren provocades per dilatació de l’arrel aòrtica amb dèficit coaptacio cen-


75

tral, un 30% per prolapse d’una sigmoidea (2 vàlvules bicuspides) , 2 casos (9%) de retracció vel i 1 cas (4%) derotura sigmoidea. No hi havia vàlvules calcificades (només un malalt presnetava calcificació lleu) ni engrui-xides de forma severa

Es va realitzar 14 plàsties tipus David II i en 9 casos comisuroplastia. Es van analitzar per separat les dades eco-cardiografiques per predir la tècnica emprada pel cirurgià Hi havia diferencies significatives en quant a la exis-tència de dissecció (En les 4 es va realitzar tècnica de David) , dilatació de la arrel aòrtica, la etiologia (mes fre-qüent la dilatació en el David) i la distancia de tenting (mes de 10 mm en tots el casos.

Conclusions: l´’ecocardiograma serveix per triar els malalts que poden ser sotmesos a plàstia aòrtica, be comi-suroplastia o be plàstia tipus DAVID II.

Avaluació ecocardiografica intraoperatoria durant la intervenció de RossJorge López Ayerbe, Elena Ferrer Sistach, Nuria Vallejo Camazon, Barbara Vidal, Silvia Montserrat, Albert Teis,Ana Flo, Maria Luisa Cámara, Xavier Ruyra, Vicente Valle. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol.Badalona

La intervenció de Ross es una alternativa per les persones joves que volen evitar l’anticoagulació amb dicu-marinics. Durant la intervenció de Ross es requereix un estudi detallat mitjançant EcocardiografiaTransesofagica (ETE) per a comprovar que la cirurgia es correcta i descartar complicacions. Per a realitzar-loes requereix sortida de bomba de extracorporea i estar en condicions hemodinamiques favorables. Se han devalorar la funció sistòlica ventricular esquerre i dreta, la funció (gradient i grau d’insuficiència ) de autoem-pelt i del homoemplet i també valoració del flux de les coronàries. Aquesta valoració requereix un estudi acu-rat i per sobre de tot al valorar el homoempelt en posició pulmonar. Al nostre centre fins al gener del 2006s’han realitzat 62 estudis durant la cirurgia de Ross. S’han revisat els ETE realitzats en aquests pacients per tald’avaluar la seva utilitat.

Material i mètode: Des de novembre de 2003, s’han realitzat 54 estudis de ETE en un total de 55 pacients (enun d’ells no es va poder realitzar per problemes tècnics). Edat mitjana 50.1 +/- 9,7. 44 homes i 11 dones. S’havalorat l’eficàcia en la valoració del la funció sistòlica del VD i VE i la valoració del homoempelt i del autoem-pelt (gradients i insuficiència) així com del flux del tron comú (TC) de la coronària esquerre i porcions pròxi-mes de DA y CX i el flux de CD.

Resultats: Del total de 54 estudis s’ha valorat la funció VE i VD en el 100% dels casos. Pel que fa al flux de lescoronaries s’ha aconseguit valorar el TC al 77% dels estudis i la CD al 63%. S’ha avaluat de forma correcta elautoempelt en posició aòrtica al 98% dels estudis i el homoempelt al 93% dels estudis. El total de pacients ambtot valorat es del 61%. Hem dividit els estudis en dos grups. Al primer grup estaven el estudis realitzats durantel primer any (corba d’aprenentatge) i a un segon grup els realitzats el segon i tercer any. Existeixen diferen-cies significatives entre els dos grups en el percentatge de valoració del homoempelt (80% contra 100%p<0.001) i en la valoració de las coronaries (52% contra 93% p<0.001). El percentatge de valoració total el pri-mer any es del 40% i dels anys successius del 74% (ns)

Conclusions: La utilització del ETE a la cirurgia de Ross permet una valoració correcta dels resultats de lacirurgia. Després de la corba d’aprenentatge, en un alt percentatge dels estudis s’aconsegueix la valoraciócomplerta de la cirurgia de Ross


76

Ús de l’ecocardiografia transesofàgica intraoperatòriaNeus Salvatella Giralt, Jorge López Ayerbe, Elena Ferrer Sistach, Núria Vallejo Camazón, Bàrbara VidalHagemeijer, Sílvia Montserrat Ortego, Albert Teis Soley, Vicente Valle Tudela. Servei de Cardiologia. HospitalUniversitari Germans Trias i Pujol. Badalona.

Introducció i objectius: Sense necessitat de posposar o interrompre la cirurgia, l’estudi mitjançant ecocardiogra-fia transesofàgica intraoperatòria (ETEIO), un procediment d’imatge semiinvasiu, aporta valuosa informació ana-tòmica i funcional tant en l’estudi pre-intervenció com en l’estudi fet al moment de finalitzar la cirurgia.

Hem analitzat retrospectivament els 358 estudis d’ETEIO practicats al nostre centre del 2001 al febrer 2006,valorant la indicació i la utilitat de la informació aportada per l’exploració.

Resultats: Del grup total de pacients, un 62.6% eren homes, amb una edat mitjana de 61.4 anys. L’exploracióno va tenir complicacions en cap cas; i en un únic pacient no fou possible introduir la sonda d’ultrasons.

Pel que fa al tipus de cirurgia , un 7% era c.isquèmica, un 8% substitució valvular mitral, un 19% substitucióvalvular aòrtica, un 33% plàstia mitral, un 14% intervenció de Ross, un 10% dissecció aòrtica, 5% plàstia aòr-tica, i 4% endocarditis. Dels 358 procediments, 215 (60%) eren programats, és a dir, sol.licitats amb dies d’antelació en planificar l’ac-tivitat quirúrgica; la resta, (143 estudis , 40%) eren sol.licitats de forma urgent o emergent pel cirurgià des delquiròfan. Dels estudis sol.licitats de forma programada, principalment es tractava de casos de plàstia mitral(52%) i cirurgia de Ross (24%). Entre els estudis urgents o emergents, predominaven els casos de sustitucióvalvular aòrtica (32.7%), dissecció aòrtica (26.6%), substitució valvular mitral (13.5%), endocarditis (12.6%),revascularització coronària (12.6%).

Segons si l’estudi era pre-cirurgia o post-cirurgia, el tipus d’informació aportada per l’ETEIO diferia. Cal des-tacar que en el 37% dels casos, la informació proporcionada per l’ETEIO pre-cirurgia comportava un canvid’actitud per part del cirurgià. En els casos sol.licitats post-cirurgia, en un 17% dels casos la informació pro-porcionada per l’ETEIO comportava un canvi d’actitud per part del cirurgià i en un 5% dels casos contribuïaal reinici de la circulació extra-corpòrea (CEC).

Conclusions: L’ETEIO és usat en diverses intervencions de cirurgia cardíaca, especialment en procedimentscomplexos; tant de forma programada com urgent i emergent, sigui abans o després de finalitzar la cirurgia.La informació aportada per l’ETEIO és valuosa i útil: l’estudi previ a cirurgia, en una proporció considerabledels casos, contribueix a un canvi en l’actitud quirúrgica; i l’estudi en finalitzar la intervenció contribueix auna revisió quirúrgica o al reinici de la CEC.

Relació entre la dilatació de l’arrel aòrtica detectada a l’ecocardiograma i la dilatacióde la resta de la aorta toràcica detectada a la TACJosep M Alegret (1), Raquel Palomares (2), Nahum Calvo (2), Manuel Montero (2), Bieito Campos (1),Lidón Milla (2). 1. Hospital de la Sta. Creu i St. Pau 2. Hospital Universitari de St. Joan de Reus

Introducció: No està ben definida la relació entre la dilatació de l’arrel aòrtica i la dilatació de la resta de l’aor-ta toràcica. Aquesta informació serà útil per saber si quan es detecta una dilatació de l’arrel aòrtica a l’eco-cardiograma s’ha d’estudiar tota la aorta toràcica amb altres proves d’imatge.


77


78

Metodología: es va realitzar una TAC toraco-abdominal a 78 pacients consecutius amb dilatació de l’arrel aòr-tica detectada a un ecocardiograma (diàmetre indexat > 20 mm/m2 + Homes > 38 mm, Dones >36 mm).Es descriu la prevalença de dilatació i d’aneurisma detectada a la TAC, la correlació entre els diàmetres de l’a-rrel aòrtica i els de la resta de segments de l’aorta toràcica i l’efecte de la morfologia valvular sobre els diàme-tres.

Resultats: l’edat mitjana era de 62±12 anys. El 88% eren homes. Es van detectar 4 pacients amb dilatació i 2pacients amb un aneurisma en algun segment de l’aorta toràcica no detectat a l’ecocardiograma. En elspacients amb vàlvula aòrtica tricúspide existia una correlació positiva entre el diàmetre de l’aorta ascendenti els diàmetres de la resta de l’aorta toràcica (crossa R= 0.37, p=0.01; inici aorta descendent R=0.46, p=0.0001;final aorta descendent R=0.48, p=0.0001), correlacions que no eren significatives en els pacients amb vàlvulaaòrtica bicúspide. En el 32% (6 casos) dels pacients amb VAB, la dilatació aòrtica s’extenia més enllà de l’aor-ta ascendent.

Conclusions: És aconsellable estudiar la resta de l’aorta toràcica amb TAC o RM quan es detecta a l’eco-cardiograma una dilatació signiticativa de l’aorta ascendent en pacients amb vàlvula aòrtica tricúspide ide forma rutinària quan es detecta una dilatació de l’aorta ascendent en un pacient amb vàlvula aòrticabicúspide.

Educació Sanitària i Prevenció Secundària


Detac Vallès, estudi d’intervenció en dieta, exercici, tabac i compliment terapèuticen pacients amb alt risc coronari en prevenció primàriaE. Llargués, M.A. Farres, Gemma Molines, J. Espinasa, A. Leiva, R. Fitó Grup d’Estudi i Recerca Cardiovasculardel Vallès Oriental

Objectius: Determinar l’efectivitat d’una intervenció educativa en el control dels factors de risc cardiovascu-lar i la reducció del risc coronari.

Disseny: Estudi experimental, controlat i aleatoritzat.

Àmbit: Àrees Bàsiques de Salut (ABS) del Vallès Oriental.

Subjectes: Pacients no diabètics entre 65 i 75 anys hipertensos, dislipèmics i/o fumadors, atesos en ABS delVallès Oriental. Es van seleccionar aleatòriament 171 pacients al grup control i 147 al d’intervenció.

Mesures i intervencions: En el grup Intervenció (GI) s’ha realitzat un programa educatiu durant dotze mesos,8 visites d’infermeria, per modificar hàbits de salut (dieta, exercici, tabac) i millorar el compliment terapèutic.En el grup control (GC) es van seguir les cures habituals. Es van analitzar les dades antropomètriques, pressióarterial, de laboratori – glucèmia i perfil lipídic - i risc cardiovascular (F. Framingham i Score), així com la pautafarmacològica a l’inici i final de l’estudi.

Resultats: es van estudiar 130 pacients al GC i 125 al GI. Edat mitjana 70 anys al GC i 71 al GI, 31% eren homesen el GC i 48% al GI. El grup intervenció va incrementar l’activitat física de 7 a 7.5 h/set, p=0.055 i millorà elcompliment terapèutic 77.6 al 97.6% segons el test de Haynes i de Morinsky Green, p<0.0001. El nombre defumadors es van reduir de 8 a 5 en el GC i de 7 a 6 en el GI. Es van observar uns canvis en el IMC +0.14 GC i -0.32 Kg/m2 en el GI, la PAS -0.25 GC i -6.88 mmHg GI, PAD -3.08 GC i -3.34 mmHg GI, PP +2.84 GC i -3.70mmHg GI, diferències estadísticament significatives. Quant a lípids colesterol total -4.2 GC i -14.1 mg/dl GI,cLDL -6.5 GC i -13.3 mg/dl GI, cHDL +0.9 GC -0.1mg/dl GI, TG +3.1 GC i +13.7 mg/dl GI, les diferències hanestat significatives en el colesterol total. Glucèmia +2.9 GC i -0.6 mg/dl GI (p<0.05), El risc cardiovascular cal-culat segons la fórmula de Framingham (ATPIII 2001) es va reduir -0.49 GC i -1.08% GI (NS), i en el Score -0.21GC i -0.61% GI (P=0.027). No s’han trobat diferències quant a la modificació de tractaments farmacològicsentre el moment d’inici i final de l’estudi entre els dos grups.

Conclusions: Una intervenció educativa portada per infermeria és eficaç en la reducció del pes, la pressióarterial, el colesterol i la glucèmia. S’observa una reducció del risc CV, que en el cas de l’Score és significativai ho podem atribuir a la intervenció.

Estem controlant bé els factors de risc en els pacients amb patologia cardiovascular?Resultats preliminars de l’estudi PREseAPMireia Martínez(1), Núria Beguer(2), Maria Bertomeu(3), Riera Ciurana(4), Vanessa Closes(5),Rosario Corral(6), Mª Mercè Fatsini(3), David García(7), Silvia Gutiérrez(8), Dolors Morató(9),Miriam Payan(7), José Pérez(6), Carlos Brotons(1), Nuria Soriano(1), Irene Moral(1) en nom delsinvestigadors de l’estudi PreseAP. (1)Unitat de recerca EAP-Sardenya, (2)CAP-El Temple, (3)CAP-Deltebre,(4)CAP-Baix Ebre, (5)CAP-Les Hortes, (6)EAP-Sant Gervasi, (7)EAP-Vallcarca, (8)CAP-Marià Fortuny, (9)CAP-Centelles.

Objectiu: Avaluar el grau de control dels factors de risc cardiovascular en malalts diagnosticats de patologiacardiovascular a l’atenció primària.

Metodologia: Estudi descriptiu, observacional, en el marc d’un assaig clínic aleatoritzat, obert, pragmàtic, enatenció primària (estudi PREseAP), que té com a objectiu avaluar l’eficàcia d’un programa integral de pre-venció secundària per reduir la morbimortalitat dels pacients que han patit una malaltia cardiovascular.(http://www.controlled-trials.com/isrctn/trial/BROTONS/0/18578323.html)

Població: 1211 homes i dones fins a 85 anys d’edat, diagnosticats de malaltia coronaria (MC) i/o accident vas-culocerebral (AVC) i/o malaltia vascular perifèrica (MVP) des de gener del 2004 a maig del 2005 procedents de42 CAPs de tot l’estat espanyol.

Intervenció: Durant un període de 3 anys, els pacients segueixen l’atenció habitual (grup control) o una inter-venció basada en un programa integral de prevenció secundaria (grup intervenció).

La intervenció, realitzada per personal d’infermeria especialment entrenat es basa en: optimització del com-pliment terapèutic, recomanacions dietètiques i d’exercici físic, deshabituació tabàquica, control de signesvitals i paràmetres lipídics i glicèmics en sang, consulta o derivació amb metge de capçalera o especialista.

Resultats: Es presenten els resultats preliminars de la situació basal dels pacients respecte el control dels fac-tors de risc.


79

Van presentar MC 724 pacients (59.8%), AVC 412 (34%) i MVP 75 (6.2%).

El percentatge d’homes diagnosticats de MC o MVP, és superior al de diagnosticats d’AVC (73%, 76% vs 64%,respectivament, p<0,05).

La mitjana d’edat dels diagnosticats de MC és de 65 anys (DS 11.4), significativament inferior a la dels quepateixen AVC 68 anys (DS 10.9) o MVP 69 (DS 9.7) anys.

Un 61% dels pacients diagnosticats de MC tenen un bon control de la PA (<140/90 mmHg) comparat amb un49% dels pacients amb AVC i un 47% dels pacients amb MVP (p<0,05)

Un 39% dels pacients amb MC mostren un bon control de les xifres de colesterol-total (<175 mg/dl) i coleste-rol-LDL (<100 mg/dl), en comparació al 20% dels pacients amb AVC i el 25% dels malalts amb MVP (p<0,05).

Els pacients amb MC reben en major percentatge tractament antihipertensiu (p<0,05) i hipolipemiant(p<0,05):

Conclusions: La MC és la més prevalent de les malalties cardiovasculars, diagnosticada majoritàriament enhomes, i en edats més joves. Globalment, els pacients coronaris tenen millor control dels factors de risc, tot ique encara presenten uns nivells subòptims segons el que recomanen les guies.

Valoració de la satisfacció i coneixements abans i després d’una sessió d’educació sanità-ria al malalt amb cardiopatia isquèmicaMarin López S, Nava Tomás N, Sanchez Lomares R, Guiteras Vilanova A, Torrent Asensio N, Sans Castilla J,Garcia Lopez LL, Herrera Sanchez A. Corporació Sanitaria Parc Taulí, Hospital de Sabadell

Introducció: Des de l’any 1992 l’equip d’infermeria de Cardiologia ,va elaborar i començar a impartir un pro-grama educatiu dirigit al malalt amb cardiopatia isquèmica.

La formació dels pacients es va dur a terme amb sessions de grups reduïts amb dotació d’una guia del malaltcoronari a l’ingrés.

Després de diversos anys realitzant educació sanitària vàrem decidir valorar la satisfacció i el grau de conei-xements abans i després de cada sessió educativa.

Objectius:

1 Valorar els coneixements previs a les sessions.2 Valorar els coneixements posteriors a les sessions.


80

MC AVC MVP

Antihipertensius 92% 71% 68%

Hipolipemiants 80% 48% 53%

3 Valorar el nivell de satisfacció dels usuaris.4 Valorar quina expectativa té el malalt del rol d’infermeria.

Material i mètodes

— Enquesta elaborada pel personal d’infermeria del Server de cardiología.— Sessions educatives:

• Tècniques educatives individuals amb el suport de material escrit (guia del malalt coronari).• Sessions de grups reduïts(menys de deu)impartides pels professionals d’infermeria experts en educació

sanitària , amb el recolzament de material audiovisual.

Resultats: La estadística recollida mitjançant les enquestes es troba en procés de tabulació, no obstant, sub-jectivament i pels comentaris dels malalts, s’observa una tendència a una elevada satisfacció i un augmentdels coneixements.

Conclusió: Un alt percentatge de malalts amb cardiopatia isquèmica que han assistit a les sessions educativeses troben molt satisfets i es constata un increment dels coneixements de la seva patologia.

Així mateix s’observa un canvi d’expectativa respecte el rol d’infermeria.

Quantificació de la actividad física que realitzen els malats abans i després de haverestat ingressats per un primer event de cardiopatia isquèmica: anàlisi de la nostrarealitatF.J. Delgado Sánchez; M.C. Peñalba Nobo; S. Santiago Ibañez; M.R. Tamayo Adeliño. Hospital de Sant Pau.Barcelona. Espanya.

Introducció: Dins dels factors de risc modificables en la cardiopatia isquèmica trobem: sedentarisme. Per totses coneguda la importància i els efectes beneficiosos de la activitat física. Estudis recents demostren el baixgrau de activitat física que ja realitzen els adolescents. Nosaltres hem volgut valorar i quantificar en la realitatdel nostra medi el grau de activitat física que van realitzar els malalts abans i desprès de haver estat ingressatsper un primer event.

Objectius:

1. Saber quin es el grau de activitat física (consum Kcal/setmana) que van realitzar els malalts abans i desprèsd’haver estat ingressats per un primer event. 2-Saber si s’ha modificat el grau d’activitat física desprès delingrés.

Metodologia: Investigació de camp, descriptiva, observacional i prospectiva. La recollida de dades es va rea-litzar a través de histories clínics i entrevistes estructurades. Població del estudi 109 malalts.

Resultats: 1-Un increment medi de 215 Kcal/setm. 2-El numero de malalts que desprès del ingrés arriben aun consum de 1500 Kcal/setm. va augmentar (P=0,003). 3-Un 100% va caminar de manera habitual i un 91%no fumen. 4-18% van realitzar bicicleta estàtica. 5-Un 79% van assistir a les sessions educatives. 6-Un 33% va


81

seguir el programa de educació a la consulta de infermeria. 7-Un 11% va seguir el programa de condiciona-ment físic.

Conclusions: 1-La activitat física des malalts va augmentar, arribant a consums Kilocalórics recomanables. 2-Després del ingrés hospitalari tots els malalts caminen i l’hàbit tabáquic ha disminuït dràsticament. 3-Laassistència a sessions educatives en hospitalització es alta. 4-El numero de malalts que segueixen el progra-ma de educació a la consulta d’infermería es mitjà. 5-El numero de malalts que ha seguit el programa de con-dicionament físic considerem que es baix.

Utilitat d’una intervenció educativa per disminuir reingressos en pacientsamb insuficiència cardíacaCarles Falces (1), Carme López-Cabezas (2), Miquel Ylla (1), Angels Moleiro (1), Ludmila Sanvicente (4), JoanMonell (1), Dolors Cubí (2), Anna Arnau (3), Josep Sadurní (1). Cardiologia (1), Farmàcia (2) i Epidemiologia(3), Hospital General de Vic. Hospital Municipal de Badalona (4).

Objectiu: Valorar la eficàcia d’una intervenció educativa per millorar el compliment terapèutic i disminuirreingressos en pacients amb insuficiència cardíaca (IC). Avaluar l’impacte sobre la qualitat de vida i la satis-facció del pacient. Metodologia: Assaig clínic aleatoritzat i prospectiu que inclou pacients en l’alta hospitalà-ria per IC. Asignació aleatoria a grup control (cl) o intervenció (int). Visites als 2, 6 i 12 mesos on s’avaluen:reingressos, dies d’hospitalització, compliment terapèutic (recompte de comprimits), satisfacció i qualitat devida (EuroQol). La intervenció, realitzada per un farmacèutic hospitalari, va incloure: informació sobre lamalaltia, educació dietètica, informació sobre el tractament farmacològic, facilitar un telèfon de contacte perconsultes i seguiment telefònic actiu.

Resultats: L’estudi ha inclós 134 pacients (70 int i 64 cl), 56% dones, edat mitjana 75 anys (48-94), baix nivelld’estudis (18,6% analfabets i 73,6% primaris). L’edat, sexe, estudis, cuidador principal, classe funcional i trac-tament a l’alta va ser comparable entre grups. La IC diastòlica va ser major en el grup intervenció (59% vs41%). La corba de supervivència sense reingressos ajustada per la fracció d’ejecció va mostrar diferència sig-nificativa favorable al grup int (Hazard ratio –1,7, IC 1,0-3,0). El nombre de reingressos per pacient va sermenor en el grup int als 2 i 6 mesos (0,13 vs 0,41 i 0,36 vs 0,84).

Influència del suport psicosocial en el nivell d’autocura en pacients amb insuficiènciacardíaca crónica controlats en unitats d’insuficiència cardíaca basades en infermeriaNúria Rodriguez, Josep Comín-Colet, Laura Ollé, Sònia Fernández, Blanca Garcia, Consol Ivern, YessicaAdvíncula, Neus Badosa, Núria Pujolar, Yolanda Castillo, Maite Valls, Paula Cabero, Adriana Ortega, JordiBruguera. Unitat d’ Insuficiència Cardíaca. Servei de Cardiologia. Hospital del Mar (IMAS). Barcelona

Antecedents: Malgrat la intervenció educativa i el suport per part d’ infermeria de les unitats d’ insuficiènciacardíaca (IC) són factors clau com a determinants del nivell d’ autocura (AC) en pacients amb IC crònica, lainfluència d’ altres factors socials, com el nivell de suport psicosocial , sobre el nivell d’ AC no ha estat com-pletament estudiat.


82

Objectius i Mètodes: Per tal d’ avaluar la hipòtesi que el nivell de percepció de suport psicosocial per partdel pacient és un factor determinant del nivell d’ AC, es va analitzar la relació entre el nivell d’ AC i diver-sos factors psicosocials amb potencial influència sobre l’ AC incloent el nivell de suport psicosocial perce-but pel pacient en 77 pacients consecutius amb IC crònica i els seus cuidadors derivats a la nostra unitatd’ IC multidisciplinària basada en infermeria. El nivell d’ AC es va avaluar usant la European HF Self-CareBehaviour Scale (puntuacions baixes reflexen millor AC) mentre que el suport psicosocial es va avaluarusant el test DUKE-UNC (puntuacions altes reflexen un nivell alt de suport psicosocial). La resta de factorspsicosocials es varen avaluar usant tests específics (Mini Mental State Examination per a la funció cogni-tiva, tests de Barthel i Lawton per al nivell de dependència, Escala GDS per a la depressió, test d’ Apgar perl’ avaluació de la funció familiar i el test modificat de Barber per a la detecció de fragilitat) o informacióobtenida d’ una entrevista dirigida en el moment de la inclusió.

Resultats: En el moment de la inclusió, els pacients tenien una edat mitja de 69,7 ± 8,9 anys, la majoriaeren homes (57,1 %) i tenien disfunció sistòlica (78,4%) amb una FEVE mitja de 34,5±15,0 %. La classe fun-cional de la NYHA va ser 2,5±0,7 i l’ etiologia de la IC va ser isquèmica en un 53,4 %. Basalment, l’ avalua-ció psicosocial va mostrar la presència de deteriorament cognitiu i fragilitat en un 49,3% i un 51,5% delspacients respectivament. La majoria de pacients, només tenien estudis primaris (74,1%) i el 53,0% vivienen parella. Les puntuacions mitjes dels tests psicosocials varen ser: European HF SCB Scale= 28,3±10,0;DUKE-UNC= 43,9±13,9; MMSE = 23,6±4,3; test de Lawton=12,2±5,9; test d’ Apgar= 8,1±3,2; test de Barthel=97,3±12,1; escala GDS= 4,8±3,7.

En l’ anàlisi univariat, no es va demostrar correlació entre el nivell d’ AC i l’ edat, l’ estat cognitiu, nivell dedependència per les activitats bàsiques de vida diària, funció familiar i la puntuació al GDS. De forma similar,l’ estat civil i el nivell d’ estudis no es varen associar amb el nivell d’ AC.

D’altra banda, es va demostrar una correlació inversa significativa entre el nivell d’ AC i el suport psicosocialpercebut pel pacient a partir del test de DUKE-UNC (r= -0,3; p= 0,009) i una correlació directa amb el nivell dedependència per a les activitats instrumentals de la vida diària, (r= 0,235; p=0,049). També es va observar queel nivell d’ AC era significativament pitjor en pacients amb fragilitat (30,5±10,7 pacients fràgils vs. 25.2±9.3pacients no fràgils; p= 0, 03).

En l’ análisi multivariat (regressió lineal) realitzat amb aquelles variables que es van associar de forma signifi-cativa amb el nivell d’ AC en l’ anàlisi univariat, només el grau de suport psicosocial va ser un factor predictorindependent del nivell d’ AC (quoficient de regressió = -0,25; p= 0,016).

Conclusions: El nivell de suport psicosocial percebut pel pacient amb IC crònica es un important factordeterminant del nivel d’ AC. Un baix nivell de suport social es un predictor de baix nivell d’ AC i la sevainfluència en aquest paràmetre és independent d’altres factors psicosocials importants com l’ edat, la fun-ció cognitiva i el nivell de dependència. Donat que el suport psicosocial pot millorar-se amb intervencionsespecífiques i aquestes intervencions poden traduir-se en un millor nivell d’ AC, en l’ àmbit de les unitatsd ‘ IC, cal estimular la integració de treballadors socials per tal d’ extendre l’ evaluació del suport social atots els pacients.


83


84

Cardiopatia Isquèmica IV


L’anèmia és un predictor independent de mortalitat a llarg termini en pacientsestabilitzats en els que es realitza un intervencionisme coronari percutàniJosé González Costello, Joan Antoni Gómez Hospital, Jaume Maristany Daunert, Marcos Pascual Sastre, AngelCequier Fillat, Emili Iráculis Soteres, Francesc Jara Sureda, Gerard Roura, Montse Rodríguez,Enric Esplugas Oliveras. Servei de Cardiologia. Hospital Universitari de Bellvitge. IDIBELL.L’Hospitalet de Llobregat.

Objectiu: Estudiar l’impacte de l’anèmia abans i després d’un Intervencionisme Coronari Percutàni (ICP), enel pronòstic a llarg termini en pacients estables amb cardiopatia isquèmica,

Métodes: Vam estudiar prospectivament pacients consecutius en els que es va realitzar ICP. Tots els pacientspresentaven marcadors de dany miocàrdic negatius (TnI i CKMB) abans del ICP. Vam definir 2 grups en fun-ció del valor (g/L) de Hemoglobina (Hb) abans del ICP: 1) Anèmics: Hb<12.5 en homes i Hb<11.5 en dones; 2)No anèmics: Hb>12.5 en homes i Hb>11.5 en dones. També vam recollir el valor de Hb 12 hores després delICP i vam definir una caiguda de més de 2 g/L en comparació amb el valor pre-ICP i sense inestabilitat hemo-dinàmica, com sagnat significatiu. Durant el seguiment vam recollir events cardíacs adversos majors (MACE)com mort, infart agut de miocardi (IAM) i una nova revascularització.

Resultats: Vam estudiar 602 pacients amb una mitjana d’edat de 63±10 anys, 75.4% hommes, 32.7% diabèticsi 5.5% amb insuficiència renal. Setenta-nou pacients (13.1%) estaven anèmics amb un valor mitjà de Hb de10.5±0.7 i 523 pacients (86.9%) no estaven anèmics amb un valor mitjà de Hb de 13.7±12. Després de 34±14mesos de seguiment i fent una anàlisi multivariada vam trobar que els pacients en el grup anèmic tenien mésMACEs (31% versus 20%, p=0.02; Hazard Ratio (HR):1.8 [1.1-3.1]) principalment a causa d’un increment de lamortalitat (15.2% versus 4.4%, p=0.001; HR:3,78 [1.5-9.2]). No es van trobar diferències en la incidència de IAMo de nova revascularització en el grup anèmic. Un sagnat significatiu deprés del ICP no va implicar un incre-ment en cap MACE durant el seguiment a llarg termini.

Conclusions: L’anèmia basal és un predictor independent de mortalitat a llarg termini en pacients estabilit-zats en els que vam realitzar un ICP. Un sagnat significatiu després del procediment i sense inestabilitat hemo-dinàmica no va implicar un pitjor pronòstic.

Tractamen percutani de les oclucions coronàries cròniques. La nostra experiènciaNeus Salvatella Giralt, Josepa Mauri Ferré, Eduard Fernández Nofrerias, Oriol Rodríguez Leor, Elisabet ZamoraSerrallonga, Helena Tizón Marcos, Ester Martinez Fernandez , Agustí Duran Parra, Elisabet Lozano, VicenteValle Tudela. Unitat d’Hemodinàmica i Cardiologia Intervencionista. Servei de Cardiologia. HospitalUniversitari Germans Trias i Pujol. Badalona.

Introducció i objectius: Les oclusions totals cròniques (OTC) són encara avui en dia el tipus de revascularit-zació percutània amb la taxa d’èxit més baixa.

Describim l’experiència en el tractament d’ aquest tipus de lesions durant els 5 anys i mig d’història de la nos-tra unitat.

Resultats: Des del juny 2001 a desembre 2005 hem practicat 148 ACTP en OTC. Les característiques delspacients són les següents : edat mitjana 62 anys, 82% homes, 59% eren hipertensos, 33.5% eren diabètics, un60% dislipèmics, un 68% fumadors o exfumadors, un 61% tenien IAM previ, al 15% se’ls havia practicat unaACTP prèvia.

El vas revascularitzat ha estat : DA-diagonal en un 44.2% dels casos, la CD en un 32.9%, la CF en un 21.5%, enun 0.7% una bissectriu i en un 0.7% un empelt de safena.

La proporció de ACTP en OTC respecte el total d’ACTP ha crescut progressivament fins assolir un 10% delscasos:

La taxa d’èxit ha anat augmentant progressivament :

En quant a la via d’accés, l’accés radial ha estat predominant un cop l’equip havia completat l’aprenentatged’aquesta via; incloent 5 casos d’accés bi-radial el 2004 i 10 casos el 2005:


85

període ACTP totals ACTP en OTC (%)

2000-2001 338 10 (3%)

2002 336 14 (4%)

2003 383 20 (5%)

2004 536 38 (7%)

2005 661 66 (10%)

període ACTP en OTC (%) èxit en OTC

2000-2001 10 (3%) 20%

2002 14 (4%) 50%

2003 20 (5%) 60%

2004 38 (5%) 76%

2005 66 (10%) 63%, 74% amb reintents

No hem detectat diferències significatives en la taxa d’èxit segons la via d’accés.

En quant a les complicacions més rellevants, hi ha hagut un únic cas de vessament pericardíac amb tapona-ment, 3 casos d’oclusió subaguda de l’stent ; no hi ha hagut cap cas d’èxitus intrahospitalari.

Conclusions: En 5 anys, ha augmentat de forma molt important la proporció d’angioplàsties sobre oclusionstotals cròniques ; assolint un èxit al voltant del 70% amb una taxa baixa de complicacions. La via radial és unaalternativa factible a la via femoral, la via bi-radial és factible i útil en alguns casos. En casos seleccionats, ésposible assolir l’èxit en un segon o tercer intent.

Resultats de l’angioplàstia del tronc comú en l’era de l’stent farmacoactiu A. Gentiletti, C. Cotes, A. Peset, V. Martín, S. Vogiatzis, V. Martí, J. García-Picart, J. Cinca, M. Sabaté. Unitatd’Hemodinàmica. Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Barcelona

Introducció: La malaltia ateroscleròtica significativa (estenosi de més del 50% d’obstrucció) del tronc comú(TC) té una incidència del 3-7 % dels pacients amb cardiopatia isquèmica. El tractament quirúrgic és la tèc-nica clàssicament recomanada en aquests malalts. No obstant, amb l’aparició dels stent farmacoactius, lesindicacions de revascularització percutània han augmentat progressivament. L’objectiu d’aquest estudi ésanalitzar els resultats immediats de l’angioplàstia del TC en el nostre centre.

Materials i mètode: Estudi d’observació de malalts amb estenosi significativa de TC i indicació de revascula-rització coronària tractats amb angioplàstia coronària i implantació d’stent.

Resultats: Entre setembre de 2005 i febrer de 2006, 20 pacients amb malaltia de TC (72 ± 10anys; 65%homes) van ser tractats amb angioplàstia coronària al nostre centre. La indicació va ser angina estable enun pacient, inestable en 18 pacients (90%) i emergent per shock cardiogènic en 1 pacient post dissecciódel TC durant una cirurgia de recanvi valvular aòrtic. Des del punt de vista anatòmic, el TC no estava pro-tegit en 13 pacients (65%). La localització de la lesió fou ostial en 5 pacients (25%) i distal en 15 pacients(75%). La fracció d’ejecció fou del 54 ± 14 %.Es van implantar un stent farmacoactiu en 15 pacients (75%)i stent convencional en la resta. Es va col·locar 1 stent en la majoria dels casos (16 pacients; 80%). En elscasos d’afectació de la bifurcació es va dur a terme la técnica de «provisional stenting» en 13 pacients,


86

% d’accés radial

2000-2001 0%

2002 75%

2003 60%

2004 86%

2005 88%

«crushing» en 1 i T «stenting» en 1. Es va dur a terme stent directe en 9 pacients (45%), pre-tractament dela lesió amb baló en 8 pacients (40%), baló tipus «cutting» en 2 pacients i rotablator en 1 pacient. Es vaobtenir èxit angiogràfic en el 100% dels casos. Només hi va haver una mort en el malalts en shock cardio-gènic als 3 mesos del procediment estant encara hospitalitzat per fallida multiorgànica. Tots els pacientses troben asimptomàtics als 60±15dies després del procediment. Està programat un seguiment angiogrà-fic als 90±15dies.

Conclusions: En l’actualitat l’angioplàstia del TC és una alternativa factible i segura en la pràctica clínica dià-ria amb una elevada taxa d’èxit immediat.

Correlació del cocient de la pressió sistòlica i diastòlica distal / proximal i el fractionalflow reserve (FFR) obtingut amb guia de pressió en lesions angiogràficament moderadesGarcía del Blanco B, Angel Ferrer J, Martí Aguasca G, Dra Ribera Sole A, Domingo Ribas E, Anivarro Blanco I,Batalla Sahún N, Soler Soler J. Unitat de Hemodinàmica Cardíaca. Servei de Cardiologia. Hospital de la Valld’Hebrón.

L’estudi funcional de les lesions que angiogràficament són dubtoses per el grau d’estenosi angiogràfica es potfer en el mateix laboratori d’hemodinàmica mitjançant una guia de pressió. Enregistrem de forma simultàniales pressions immediatament distal a la lesió i la pressió a nivell de l’ostium coronari (aorta) en situació demáxima hiperèmia (adenosina) i n’obtenim de forma automática un valor anomenat «fractional flow reserve»(FFR).

En 166 pacients consecutius entre desembre del 1999 i novembre del 2005 hem avaluat 202 lesions modera-des angiogràficament i hem analitzat les corbes de pressió calculant el cocient en el punt de màxima separa-ció durant la hiperèmia (3-10 batecs post injecció intracoronària d’adenosina) tant en la sístole (FFR-S) comen diástole (FFR-D).

L’edat mitjana dels malalts estudiats és de 61,2 ± 10,7, el 30% són dones, 32% , 47% i 20% presentaven malal-tia de un, dos i tres vasos i/o tronc comú respectivament.

L’anàlisi quantitativa automática de les vores en el segment angiogràfic estudiat mostra els següents valorsexpressats en mitjana ± DS: estenosi relativa del diàmetre 43,2 ± 12,5 %; diàmetre luminal mínim 1,8 ± 0,6 mm;diàmetre de referencia 3,1 ± 0,7 mm.

En el 68% de les lesions s’optà per el tractament mèdic, en el 27% per una revascularització percutània i en el5% restant per una revascularització quirúrgica.

L’anàlisi funcional amb guia de pressió mostra els següents valors: ratio basal 0,93 ± 0,09; FFR post adenosina0,87 ± 0,10; FFR-S 0,92 ± 0,07 i FFR-D 0,85 ± 0,13 i les corbes de regressió lineal entre l’FFR i els FFR-S i FFR-Dsón les següents:


87

FFR= -0,32+0,29(FFR-S) R2 = 0,689 FFR= 0,23+0,74(FFR-D) R2 =0,84

Aixó mostra que el FFR diastòlic és una mesura que malgrat ser senzilla és molt acurada com a pre-dictora de la severitat de la lesió a nivell funcional considerant el valor de referencia l’FFR post ade-nosina. No així el FFR sistòlic. Això sembla corroborar la importancia del fluxe coronari durant la diás-tole.

Paper de la trombectomia i els dispositius de protecció distal en l’infart agutde miocardi. És beneficiós el seu ús rutinari? un metaanàlisiSalazar H, Masotti M, Fernández-Gómez C, Kiamco R, Mora R, Betriu A. Servei de Cardiologia, Institut Clínicdel Tòrax, Hospital Clínic, Barcelona.

Introducció: Els detritus tromboembòlics alliberats durant l’angioplàstia primària (ICP) podrien empitjorar elpronòstic clínic. Individualment, els estudis control randomitzats (ECR) sobre trombectomia o dispositius deprotecció distal han documentat una millora en la resolució del segment ST o en la perfusió miocàrdica angio-gràfica, però el benefici clínic en la nostra rutina roman poc clar.

Objectius: Combinar les dades de tots els ECR on s’empren aquests dispositius conjuntament amb ICP.L’objectiu primari d’aquesta investigació seria valorar l’impacte potencial sobre la mort i el reinfart (reIM) als30 dies.

Mètodes: Les dades de 9 ECR (EMERALD, Antoniucci, Napodano, X AMINE ST, AIMI, PROMISE, DIPLOMAT,ASPARAGUS) van ésser analitzats incloent 2060 malalts. D’aquests, 1035 foren randomitzats a tractamentactiu mentre que els 1025 restants foren controls.

Resultats: Els resultants clínics són els següents:


88

0,4 0,45 0,5 0,55 0,6 0,65 0,7 0,75 0,8 0,85 0,9 0,95 1

0,4

0,45

0,5

0,5

5 0,

6 0,

65 0

,7 0

,75

0,8

0,85

0,9

0,9

5 1

FFR

FFR-S

**

* *** ** * * *

*

*

*** *

***

****** ** *

*

* ** * ****** **

********

*********

*** ***

********************

* ***

FFR-D

0,1

0,15

0,2

0,2

5 0,

3 0,

35 0

,4 0

,45

0,5

0,55

0,6

0,6

5 0,

7 0,

75 0

,8 0

,85

0,9

0,95

1

0,1 0,15 0,2 0,25 0,3 0,35 0,4 0,45 0,5 0,55 0,6 0,65 0,7 0,75 0,8 0,85 0,9 0,95 1

FFR

*

*

*

*

*

*

******

* ******

****

** ** *

* **** ** ****

**** * *

* *******

* *** * ***********************

**

Conclusió: L’ús rutinari de la trombectomia/dispositius de protecció distal en malalts sotmesos a angioplàs-tia primària no millora la taxa de mort o de reinfart als 30 dies. La presència o no d’un benefici clínic a llargtermini roman actualment sense resposta.

Evolució a llarg terme dels pacients diabètics amb malaltia coronaria multivastractada amb intervencionisme coronari percutaniJ.A Gomez Hospital, E. Iraculis, J. Gonzalez Costello, J. Maristany, M. Pascual, F. Jara, A. Cequier,E. Esplugas. Hospital Universitari de Bellvitge, Barcelona, Espanya

Objectius: el tractament dels pacients (pts) diabètics amb malaltia coronaria multivas es controvertida. Enshem proposat seguir l’evolució a llarg terme del pacients diabètics tractats amb intervenció coronària percu-tània (ICP).

Mètode: varem incloure prospectivament els pts diabètics amb malaltia multivas tractats amb ICP.Recollírem les característiques basals clíniques, angiogràfiques i del procediment. Després hem fet unseguiment clínic i considerat la mort, l’infart agut de miocardi i la nova revascularizació com a events car-díacs majors (MACE).

Resultats: Foren inclosos 147 pts de forma consecutiva amb una mitja d’edat de 65±9 anys; tots eren diabèticsi el 40’1% eren insulino-depenents. La fracció d’ejecció ventricular esquerra mitja era del 60±13%. Es va rea-litzar ICP sobre 216 lesions (1’4 per pts) amb implant d’stent al 90’5% dels procediments i aconseguint èxitangiogràfic en el 95’2% dels casos. Durant el període de seguiment de 32 14 mesos, un 26’5% va presentarMACE: mort en un 6’8%, IAM en un 9’5% i nova revascularització en un 15’6%. L’anàlisi multivariant de Coxva detectar l’insuficiència renal (OR 8’6; 2’1-34’9) i la FE disminuïda (OR 0’9; 0’86-0’98) com a factors inde-pendents de mortalitat a llarg terme.

Conclusions: en els pts diabètics amb malaltia coronaria multivas tractada amb ICP. La insuficiència renal i lafracció d’ejecció disminuïda son predictors de un pitjor pronòstic a llarg terme.


89

Mort reMI Mort/reIM

Trombectomia 4,3% vs 5,9%* 0,8% vs 1,2% 5.1% vs 7,2%n=969 0.7 (0,4 – 1,27)** 0,67 (0,19 – 2,37) 0,7 (0,41 – 1,19)

Protecció distal 2,5% vs 2,8% 4,3% vs 1,5% 3,6% vs 4,2 %n=1091 0,9 (0,44 – 1,91) 0,73 (0,25 – 2,12) 0,85 (0,46 – 1.06)

Tots 3,4% vs. 4,3% 0,96% vs 1.3% 4,3 vs 5,6%n=2060 0,78 (0,5 – 1,23) 0,70 (0,31 – 1,59) 0,76 (0,51 – 1,13)

* Actiu vs control** Raó d’Odds (95% d’interval de confiança)


90

Cardiologia Clínica IV


El tamany d’auricula esquerra i NT-proBNP son bons predictors de mortalitatcardiovascular global i mort sobtada en malalts amb insuficiència cardicaAntoni Bayes-Genis1, Teresa Puig1, Jordi Fabregat1, Alfredo Bardají2, Jordi Ordoñez-Llanos1, AlbertGabarrús1, Pilar Valdovinos2, Rafael Vazquez3, Domingo Pascual4, Juan Cinca1, Antoni Bayes de Luna1.1Hospital de Sant Pau, Barcelona; 2Hospital Joan XXIII, Tarragona; 3Hospital de Valme, Sevilla; 4Hospital dela Arrixaca, Murcia.

Antecedents i Objectiu: Existeix poca informació de la relació entre tamany auricular i NT-proBNP amb mor-talitat cardiovascular global (MCV) en malalts amb IC. L’objectiu del present estudi fou avaluar el valor pro-nòstic del tamany d’aurícula esquerra i NT-proBNP per a predir mortalitat cardíaca sobtada i no sobtada enuna cohort consecutiva de malalts amb insuficiència cardíaca (IC).

Mètodes: Cohort de 563 malalts consecutius amb IC establerta (amb funció ventricular conservada i depri-mida). En tots els casos es disposà d’ecocardiograma basal i NT-proBNP. Es va fer un seguiment de 599±180dies.

Resultats: 61 malalts van morir per MCV, dels quals 32 presentaren mort sobtada (MS). Es van identificar elssegüents predictors independents de MCV i MS: tamany d’aurícula esquerra (AE) indexat per superficie cor-poral (index AE) > 26mm/m2, nivells elevats de NT-proBNP i antecedents d’infart de miocardi. Als 24 mesosde seguiment, el risc de MCV era del 25% pels malalts amb index AE > 26mm/m2 i del 6% pels malalts ambindex AE £ 26mm/m2 (p<0.0001), i el risc de MS era del 15% i 3% respectivament (p<0.0001). Els malalts ambindex AE £ 26mm/m2 i nivells de NT-proBNP < 708ng/L presentaren una mortalitat de l’1% als 24 mesos deseguiment (tant MCV com MS); pel contrari, la MCV va ser del 26% i la MS del 18% en els malalts amb indexAE > 26mm/m2 i nivells de NT-proBNP > 708ng/L (p<0.0001). Els malalts amb index AE > 26mm/m2 i index demassa corporal (IMC) ≤ 30Kg/m2 també van presentar pitjor pronòstic tant en les anàlisis de MCV com de MS(p<0.0001). Index AE i NT-proBNP van destacar com les variables amb un poder predictiu més important perMCV i MS en el model multivariat de Cox (p<0.001).

Conclusions: Index AE, una variable anatòmica rutinària a la ecocardiografia, i NT-proBNP, una variable bio-química fàcil de mesurar, son els principals marcadors de risc de MCV i MS en un cohort consecutiva demalalts amb IC.

És el tractament de la insuficiència cardíaca diferent segons el sexe del pacient?C Albaladejo, A Urrutia, J Lupón, A Wilke, B González, T Pascual, C Díez, V Valle. Unitat d’InsuficiènciaCardíaca. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona.

Objectius: avaluar les possibles diferències en les característiques clíniques, en el tractament rebut i en la super-vivència entre homes i dones amb insuficiència cardíaca (IC) atesos en una Unitat d’IC multidisciplinària.

Pacients i mètode: hem estudiat 350 pacients (256 homes, edat mitjana a la primera visita 65 ± 10.6 anys). Pertal d’analitzar més homogèniament la intervenció farmacològica, l’avaluació es va dur a terme a l’any deseguiment a la Unitat. Per a l’anàlisi estadística s’han utilitzat el Chi quadrat, la t d’ Student i el test KruskalWallis.

Resultats: les dones eren significativament més grans que els homes (69 ± 8.8 anys vs 63.6 ± 10.9 anys,p<0.001). Varem trobar diferències significatives (p<0.001) en l’etiologia de la IC: la cardiopatia isquèmica foumés prevalent en els homes (66% vs 41%), mentre que les etiologies hipertensiva (20% vs 5%) i valvular (17%vs 3%) van ser més freqüents en les dones. Les comorbiditats també van ser diferents: la malaltia obstructivapulmonar crònica (p<0.001) i la vasculopatia perifèrica (p<0.01) van ser més prevalents entre els homes, men-tre que l’anèmia (p<0.001) i la diabetis (p=0.003) van ser més freqüents en les dones. Una proporció més grand’homes va rebre IECA (83% vs 68%, p<0.001) però més dones van rebre ARA-II (18% vs 8%, p=0.006), demanera que un percentatge similar va rebre un d’aquests dos tractaments (homes 91% vs dones 87%, p=ns).No hi va haver diferències significatives en la proporció de pacients que van rebre beta-blocadors, diürèticsde nansa, espironolactona, anticoagulants, amiodarona, nitrats o estatines. Més dones van rebre digoxina(39% vs 22%, p=0.001) i més homes aspirina (41% vs 31%, p=0.004). Les dosis de carvedilol van ser més altesen els homes (29.4± 18.6 vs 23.8 ± 16.4, p=0.03), les dosis d’IECA van ser similars en el dos sexes, i les dosis defurosemida van ser més altes en les dones (66 mg ± 26.2 vs 56 mg ± 26.2, p<0.05). La situació vital un any des-prés de l’anàlisi del tractament rebut era coneguda en 315 pacients. La mortalitat va ser similar en el dos sexes(10.4% en els homes vs 10.5% en les dones).

Conclusions: malgrat l’existència de diferències en edat, etiologia i comorbiditats entre homes i dones ambIC, el tractament rebut ha estat bastant semblant. La mortalitat a l’any de l’anàlisi del tractament rebut haestat similar en els dos sexes.

Remodelat ventricular revers amb la teràpia de resincronització cardíaca:impacte de l’etiologia de la cardiopatia subjacentBàrbara Vidal, Marta Sitges, Ernesto Díaz-Infante, Victòria Delgado, José M. Tolosana, Manel Azqueta, JosepBrugada, Carles Paré, Lluís Mont. Servei de Cardiologia, Institut Clínic del Tòrax, Hospital Clínic, Barcelona.

Antecedents: Nombrosos estudis han demostrat que la teràpia de resincronització cardíaca (TRC) produeixun remodelat ventricular revers (RVR) sense que encara existeixi gaire informació sobre si el grau de remode-lat depèn de l’etiologia de la cardiopatia de base del pacient (p).

Objectiu: Avaluar si el RVR que es dóna a la TRC varia en funció de la cardiopatia que presenta el p.

Mètodes: Analitzàrem 64 p (70±8 anys i 52 (81%) homes) amb disfunció sistòlica del ventricle esquerre (FEmitja 23± 6%) i BBE tractats amb TRC i que es seguiren 12m. Se’ls va realitzar una ecocardiografia basal perestudiar els diàmetres del VE amb mode M, així com els volums i FE del VE amb el mètode de Simpson bipla-nar. El mateix estudi es repetí als 12m de seguiment.

Resultats: Als 12m, globalment es produí un RVR amb reducció significativa dels volums i diàmetresdel VE, augmentant la FE (24±8% a 32±10%, p<0.05) i reduint-se la severitat de la IM i el grau d’HTP. Al divi-dir la població segons l’etiologia de la cardiopatia, igualment presentaren un RVR significatiu (veuretaula).


91

VTD : volum telediastòlic, VTS : volum telesistòlic, DTD: diàmetre telediastòlic, DTS: diàmetre telesistòlic

En els p amb miocardiopatia dilatada idiopàtica la reducció mitja del VTD del VE fou del 6%, la del VTS VE del16% i el increment mig de la FE del 40%, mentre que en els p amb cardiopatia isquèmica fou del 0.5 %, 9% i34%, respectivament.

Conclusions : Als 12m de seguiment, els p amb severa disfunció sistòlica del VE i BBE tractats amb TRC, pre-senten un RVR significatiu independentment de l’etiologia de la seva cardiopatia de base. La magnitud delRVR va ser lleument inferior en els pacients amb cardiopatia d’origen isquèmic.

Efectes de la resincronització cardíaca. Resultats a mig terminiD. Ortiz, J. Granados, D. Toral, J. Toscano, JM. Calbet, C. Fontanilles, E. Saura, M. Benito, A. Miralles, JM.Rabasa, E. Castells Servei de Cirurgia Cardíaca. Hospital Universitari de Bellvitge

La terapia de resincronització cardíaca mitjançant léstimulació tricameral séstà consolidant com a tracata-ment de la insuficiècia cardíaca crònica.

Objectiu: Comprovar els efectes de la resincronització cardíaca a mig termini basant-nos en paràmetres clí-nics i ecocardiogràfics.

Material i mètodes: des de juliol de 2000 fins a gener de 2005 s´han realitzat 36 resincronitzacions: 26 mio-cardiopaties dilatades, 3 valvulars i 7 isquèmiques. Léstimulació ventricular esquerra sáconseguí amb elec-trodes endocavitaris mitjançant sondatge del si coronari en 32 pacients i epicàrdica en 4. Tots ells presenta-ven grau funcional III-IV de la NYHA. Es van analitzar els paràmetres clínics i ecocardiogràfics preoperatorisi als 6 mesos de la resincronització.

Resultats: S´ha objectivat un increment significatiu de la fracció déjecció (p<0.05) en el 83% dels malalts aixícom una disminució de la insuficiència mitral en 22 (61%). 29 pacients (80%) han millorat en 1o 2 graus el seugrau funcional.

Conclusions: léstimulació tricameral comporta notables resultats com a terapia efectiva en pacients amb insu-ficiencia cardíaca crònica, amb contraindicacions per transplantamment o prèviament a la seva inclusió en llistadéspera, i com a cirurgia associada a revascularització coronària en miocardiopatia isquèmica. Láugment de lafracció déjecció i la disminució de la insuficiencia mitral estan en relació amb la milloria del grau funcional.


92

Miocardiopatia dilatada idiopàtica (n=39) Miocardiopatia isquèmica (n=25)

BASAL 12M P BASAL 12M P

VTD VE 226±71 201±69 <0.05 201±77 195±69 NS

VTS VE 176±63 139±59 <0.05 147±73 128±59 <0.05

FE VE 22±5 31±9 <0.05 27±9 35±11 <0.05

DTD VE 76±9 71±9 <0.05 74±8 70±10 <0.05

DTS VE 61±9 56±10 <0.05 58±12 54±12 <0.05

Aclariment de creatinina calculat amb la fórmula de Cockroft: un important factorpronòstic de mortalitat a dos anys en una població general amb insuficiència cardíacaE Zamora, J Lupón, A Urrutia, C Albaladejo, B González, C Díez, T Pascual, V Valle. Unitat d’InsuficiènciaCardíaca. H. Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona.

Introducció: La insuficiència renal és freqüent en pacients (P) amb insuficiència cardíaca (IC) i condiciona unpitjor pronòstic. És menys conegut si graus lleugers de disfunció renal també tenen significat pronòstic.

Objectiu: Avaluar si l’aclariment de creatinina (ACr) calculat amb la fórmula de Cockroft [(140 - edat (anys)] xpes (quilograms) / [72 x nivell plasmàtic de creatinina (mg/dl)] i ajustada pel sexe, en una població atesa enuna Unitat d’IC, es relacionava amb la supervivència als dos anys de seguiment.

Pacients i mètode: Es va analitzar l’ACr a la primera visita a la Unitat en 385 P dels 403 P admesos (71% homes,edat mitjana 65.3 ± 10.8 anys). L’etiologia de la IC va ser predominantment la cardiopatia isquèmica (61%) i lamiocardiopatia dilatada idiopàtica (13%). La fracció d’ejecció mitjana (FE) del ventricle esquerre era del 31.6%± 12.7%. La major part dels P estaven en classe funcional de la NYHA II (47%) i III (43%). Els valors d’ACr esvan analitzar en 4 subgrups en funció de la classificació de la insuficiència renal de la National KidneyFoundation: <30, 30-59, 60-89 i ≥90 ml/min. Es va definir insuficiència renal com ACr <60 ml/min.

Resultats: La mortalitat va ser del 3.3% en els P amb ACr ≥90 ml/min, 13.4% en els P amb ACr entre 89-60ml/min, 24.2% en aquells P amb ACr entre 59-30 ml/min, i 62.5% en els P amb ACr <30 ml/min (OR 3.2 [2.23-4.58], p<0.001). Les corbes actuarials de supervivència divergeixen marcadament durant els dos anys delseguiment (figura). La mortalitat als dos anys va ser del 31% en els P amb insuficiència renal i del 10% en elsP que no la presentaven (p<0.001), OR 3.96 [2.26-6.94], p<0.001.

Conclusions: L’ACr calculat amb la fórmula de Cockroft va tenir un important significat pronòstic en els nos-tres P amb IC. Fins i tot graus lleugers de disminució de l’ACr es van acompanyar d’una mortalitat més granque els valors considerats com a normals. En P amb insuficiència renal establerta la mortalitat a dos anys vaser gairebé quatre vegades més gran.


93

Dies de seguiment

Sup

ervi

vènc

ia a

cum

ulad

a

Log Rank 0,0000

0 200 400 600 800

1,0

0,9

0,8

0,7

0,6

0,5

0,4

0,3

< 30 ml/min

59-30 ml/min

89-60 ml/min

≥ 90 ml/min


94

La classe funcional de la NYHA, és percebuda de forma similar per infermeria,metges i pacients?B González, J Lupón, M Arenas, D Mas, A Urrutia, A Wilke, C Albaladejo, V Valle. Unitat d’InsuficiènciaCardíaca. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona.

La classificació de la NYHA es la més utilitzada per catalogar la situació funcional dels pacients amb insuficièn-cia cardíaca (IC). No obstant això, es força ambigua i sovint l’estat funcional real dels pacients és difícil d’enca-bir en un dels quatre graus establerts. Es més, la percepció de la situació funcional pot ser diferent per a la infer-meria i per als metges, i pot ser diferent de la pròpia percepció que el pacient té de sí mateix. Això pot ser impor-tant a les Unitats d’IC, on els pacients són visitats unes vegades pels metges i d’altres per infermeria.

Objectiu: Avaluar el grau d’acord en la valoració de la classe funcional segons la classificació de la NYHA rea-litzada per infermeria, pels metges i pels propis pacients.

Pacients i mètode: es van estudiar 123 pacients (104 homes, edat mitjana 65.7 ± 11.7 anys). L’etiologia de la ICera fonamentalment la cardiopatia isquèmica (63%). Els pacients van ser convidats a llegir la classificació dela NYHA i a triar en quin grup o classe funcional creien estar. Les infermeres i els metges van classificar lasituació funcional del pacient de forma cega. Segons el criteri dels metges el pacients estaven en classe I(15%), II (66%), III (18%) i IV (1%). Per a l’anàlisi estadística van ser utilitzats el percentatge de coincidència iel valor Kappa de Cohen.

Resultats: Hi va haver un percentatge de coincidència significatiu (73%) entre la classe funcional avaluada perinfermeria i pels metges (p<0.001): les infermeres i els metges van classificar 90 pacients en la mateixa classefuncional, 17 van ser infra-catalogats per infermeria en relació a l’avaluació dels metges, i 16 van ser sobre-classificats. No obstant això, la concordància inter-avaluador (Kappa de Cohen) va ser 0.40, que significa unvalor no totalment satisfactori. Els valors Kappa van ser més alts al comparar les classificacions dels metgesamb les dels pacients (K=0.51, coincidència 73%, p<0.001) i més baixos quan les classificacions fetes perinfermeria es van comparar amb aquelles fetes pels pacients (K=0.35, coincidència 67%, p<0.001). Els pacientsvan tendir a infra-classificar la seva situació funcional.

Conclusions: l’establiment de la situació funcional dels pacients amb IC utilitzant la classificació de la NYHApot ser difícil i equívoca quan diversos professionals participen en la seva avaluació. La percepció per part delspropis pacients de la seva situació funcional també pot ser ben diferent de la dels professionals de salut.

Arítmies


Prevalença del QT llarg, factors relacionats amb l’allargament e implicacions cliniquesen pacients en tractament de manteniment per metadonaJ. Martí*, F. Fonseca**, A. Pastor***, M Cladellas*, J. Bruguera*, A. Bulbena**, M. Farré***, R de la Torre***, MTorrens** *Servei de Cardiologia. Hospital del Mar **Institut d’Assistencia Psiquiàtrica, Salut Mental iToxicomanies. Hospital del Mar. ***Unitat de Farmacologia-IMIM.

Introducció: El tractament de manteniment amb metadona (TMM) ha estat relacionat amb l’allargamentdel interval QT, amb conseqüencies aritmiques greus. Malgrat aixo el TMM es molt comu i pocs treballs hanrelacionat aquest allargament amb les dosis de metadona i amb les concentracions plasmatiques. La meta-dona es una molecula quiral que s’administra en forma racemica: (R)-(+)-metadona te major afinitat per alsreceptors opioides i major potencia analgesica. L’enantiomer (S)-(-)- metadona ha estat clasicament relacio-nat amb els efectes adversos.

Objectiu: Avaluar la prevalença de l’allargament del interval QT en una població de pacients amb TMM i siesta relacionat amb la dosis, y la concentració de enantiomers al plasma.

Methods: Hem avaluat 71 pacients inclosos en un programa de TMM durant al menys 7 mesos. A tots elspacients, desprès de signar un consentiment informat, es va fer una avaluació socio-demografica, historiatoxicologica, interrogatori respecte al us d’altres drogras que potencialment puguin allargar el QT i anteced-nets cardiologics de sincope o mort sobtada personal i familiar. A tots varem fer un ECG, valorant freqüenciacardíaca, interval QT e interval QT corregit (QTc). Es va considerar QTc allargat si ere > 440ms. Varen deter-minar las dosis de metadona administrades y les concentracions plsmaticas de (R)-(+)-metadona i (S)-(-)-metadona. El estudi va ser aprovat pel Comite Etic del nostre hospital.

Resultats: 50 (70,4%) eren homes, edat mitjana 39,71±7,6 anys. El temps mitja en TMM fos de 60,04 ± 48,53mesos. La mediana de dosis de metadona era 67,5 [P25 = 45 - P75 = 131,25] mg/day. El inteval QTc mitja era412,6±24,8 ms. Tan sols 7 pacients (9,85%) varen tenir un QTc llarg. Una malalta va fer una sincope per torsadede pointes, pero el QTc previ a la inclusió en el TMM era llarg. En el analisi univariat el interval QTc estava rela-cionat a la dosis total de metadona (r=0,323; p=0,008), a la concentració plasmatica de metadona total (r=0,255;p=0,036) i a la concentració plasmatica de (R)-(+)-metadona (r=0,293; p=0,015). En l’analisis multivariat aques-tes variables varen mantenir significació ajustades per edat, sexe, tractament concomitant i ionograma.

Conclusions: Al nostre estudi s’observa un interval QTc discretament allargat, directament relacionat amb lesconcentracions plasmatiques de (R)-(+)-metadona, metadona total i dosis de metadona. La pressa de meta-dona en pacients inclosos en un programa de TMM es segura, pero s’hauria de fer un ECG inicial al entrar enaquest tipus de programa per tal de detectar pacients que puguin tenir un interval QTc allargat per un QT llargcongenit.

Recidiva sincopal dels pacients sotmesos a taula basculantJ. Martí, C. Altaba. MA Guijo, D. Ruiz, N. Casanovas, C García R. Balaguer i J Bruguera Unitat d’aritmiesHospital del Mar. Barcelona.

Introducció: Els malalts amb sincope neurocardiogenica sotmesos a taula basculant tenen una menor recidi-va sincopal probablement associada al entrenament. El paper dels farmacs en aquest tipus de patología nosembla important. Per altra banda es discuteix avui en dia les indicacions de estimulació permanent enmalalts amb sincope vasovagal (SVV).

Objectiu: Coneixer l’evolució dels malalts sotmesos a test de taula basculant (TTB) al nostre centre.

Metodes: Desde septembre de 1999 fins decembre de 2003, hem fet 144 TTB al nostre centre. De forma retros-pectiva varem fer una enquesta telefónica obtenint resposta en 108 pacients. 16 habien mort i en 20 es van


95

perdre en el seguiment. Es va fer un questionari respecte a nombre de sincopes previs i posteriors a la TTB,medicació que havien seguit post TTB, mortalitat i causa de la mateixa, lloc de seguiment i finalment si erenportadors de marcapas definitiu.

Resultats: Dels 108 pacients 61 eren dones (56,48%) amb una edat mitjana de 74’36 (23,12) anys. El nombrede sincopes pre TTB era de 4,87 (2,34). Els resultats de la TTB va eser negatiu en 36 pacients. Dels 72 pacientsamb resultat positiu, 60 no seguien tratament farmacologic, 4 prenien B-bloq, 4 inhibidors de la recaptació dela serotonina i 4 fluhidrocortisona. Tilt training varen fer 52 pacients. Seguien control per l’unitat d’aritmies34 pacients. Despres d’un seguiment mitja de 42,56 (13,28) mesos, 81 pacients no han tornat a tenir cap sín-cope i tan sols 18 varen tenir sensació presincopal. 16 malats han tingut un sol sincope, 7 dos episodis i 4 mésde 3 episodis. No exitien diferencies estadisticament significatives entre la recidiva sincopal i la realització detilt training, el sexe, l’ edat, el pendre medicació o el resultat de la TTB. Hi habia una tendencia favorable amenor recidiva sincopal en pacients seguits per l’unitat d’aritmies (p= 0,07). En 3 malalts el resultat de la TTBva indicar la necesitat de MCP definitiu. En el seguiment 7 pacients més varen requerir marcapas: 4 per HSCi 3 per disfunció sinusal.

Conclusions: 1) Malgrat la falta de grup control i de ser un estudi retrospectiu, el nsotre estudi sembla demos-trar que la realització de un TTB disminuex el nombre de sincopes en el seguiment independentment delresultat de la prova, i el tractament. 2) El seguiment per part d’ una unitat especifica mostra una tendenciafavorable envers a disminuir les recidives sincopals.

Estudi in vitro de l’efecte dels localitzadors electrònics de l’àpex dentari sobreels marcapassos1Pere Alvarez-Garcia, 2Gonzalo González Val, 2Rufino Bueno Martínez, 1Xavier Sabaté de la Cruz. 1Servei deCardiologia. Hospital General de Catalunya. 2Servei d’Odontologia. Hospital General de Catalunya.

Introducció i objectiu: Els localitzadors de l’àpex (LEA) de la dent mitjançant la mesura de la impedància,permeten trobar la correcta longitud de treball, indispensable per realitzar una bona endodònia.

Actualment aquests aparells són contraindicats a pacients portadors de marcapàs per la possibilitat d’nter-ferències. Tot i la seva importància, es diposa de molt escassa experiència i amb dades discordants.

L’objectiu d’aquest estudi preliminar és valorar el grau i tipus d’interferència que poden produir aquests apa-rells sobre el marcapàs, mitjançant un experiment in vitro.

Resultats: es va analitzar la resposta de 2 models diferents de marcapàs DDD (Guidant Discovery i St JudePacesetter) als impulsos de 7 LEA d’ús habitual (Root, Elements, Morita, Propex, Apit, Elements i Justy II),basats en l’esquema proposat per l’equip de R. Garofalo i cols. Segons aquest, es crea un circuit elèctric entreel LEA i el marcapàs, col.locant enmig una resistència de 150 oms. Mitjançant el programador de marcapàss’estudia la resposta d’aquest en estat basal i a l’inici, manteniment i final de l’estímul elèctric.

Les diferents interferències que es van evidenciar van ser al conectar o desconectar l’aparell (Root, Elementsi Morita), en forma de soroll de fons (Root, Elements, Ipex, Justy II i Morita), o en forma d’impulsos recone-guts com a ona R (Elements i Morita). Un dels models (Propex) no va poder funcionar amb la resistència, i alretirar-la va provocar interferències dels tres tipus descrits. Un altre model (Apit) no va produir cap mena d’al-


96

teració detectable amb el programador. No es va evidenciar diferències significatives entre els 2 models demarcapàs.

En cap cas, es va alterar el programa de teràpies del marcapàs.

Conclusió: segons aquest estudi preliminar in vitro, els LEA podrien inhibir l’estimulació cardíaca del marca-pàs durant el seu ús, sense aparent alteració dels seus paràmetres basals. Aquesta troballa s’haurà de confir-mar a un segon estudi in vivo iniciat a pacients no depenents de marcapàs.

Experiència en l’ablació de flutter auricular en pacients amb cardiopatia congènitaamb l’ajuda del sistema de navegació Carto®Claudia Herrera-Siklódy, Xavier Viñolas, Enrique Rodríguez, Triny Correa, Jose Mª Guerra, Pelayo Torner,

Ermengol Vallès, Emilio Galindo, Juan Cinca. Servei de Cardiologia. Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

Barcelona.

Objectiu: Analitzar l’experiència del nostre centre en l’ablació de flutter auricular en pacients afectes de car-diopatia congènita des de l’introducció del sistema de mapeig electroanatòmic Carto®.

Mètodes: Es varen incloure tots els pacients afectes d’una cardiopatia congènita que varen ser sotmesos a unprocediment d’ablació de flutter en el nostre centre des de l’introducció del sistema de navegació Carto®. Esrecolliren els antecedents de cirurgia correctora de la seva cardiopatia, la morfologia del flutter a l’ECG desuperfície i les troballes de l’estudi electrofisiològic. El flutter es classificà en ístmic o cicatricial en funció deles troballes del mapa electroanatòmic i del resultat de les maniobres clàssiques d’estimulació. Finalment, s’a-valuà el manteniment del ritme sinusal durant el seguiment.

Resultats: S’inclogueren 17 pacients que varen ser sotmesos a 23 ablacions, amb una edat mitjana de 44 +/-14 anys i una mitjana de 1,65(1-3) procediments per pacient. El 88,2% dels pacients havien estat sotmesosa cirurgica correctora, amb un temps mig de 260+/-140 mesos entre la cirurgia i el procediment d’ablació.La cardiopatia congènita més freqüent va ser la comunicació interauricular (70,6%). En un 76,5% delspacients, la morfologia del flutter abans del primer procediment fou considerada típica antihorària, davantun 22,2% abans del segon i un 0% abans del tercer. L’estudi electroanatòmic mostrà un flutter istmedepe-nent en un 58,8% dels pacients en el primer procediment, davant un 22,2% en el segon procediment i un0% en el tercer. En 2 pacients (11,8%) el primer flutter estudiat presentava una morfologia en 8, que utilit-zava tant l’istme cavotricuspidi com la zona de la cicatriu. Tots els flutters cicatricials espontanis giraven enel mateix sentit al voltant de la cicatriu auricular dreta. El 91,3% dels procediments es realitzaren en flutterauricular, aconseguint-se el pas a ritme sinusal durant l’emissió de radiofreqüència en un 71,4% dels casos.El 88,2% dels pacients (15/17) mantenien el ritme sinusal a l’últim control, amb un seguiment mig de 542(42-1388) dies.

Conclusions: Fins i tot en malalts amb antecedents de cardiopatia congènita i cicatrius a la paret auricular, elflutter inicial més prevalent va ser el flutter típic istmedepenent. En les recurrències, però el flutter cicatricialpassa a ser el més freqüent. En aquests casos, el sistema de mapeig Carto® resulta extremadament útil en lacomprensió del circuit de la reentrada, la identificació de les estructures anatòmiques i la detecció de zonesde conducció lenta susceptibles d’ablació.


97

Evolució i pronòstic a mig termini dels pacients portadors de DAI com a profilaxiprimària i secundària de mort sobtadaErmengol Vallès, José Mª Guerra, Claudia Herrera-Siklódy, Triny Correa, Mª Carmen Varela, EnriqueRodríguez, Xavier Viñolas, Juan Cinca. Servei de Cardiologia. Hospital de Santa Creu i Sant Pau,Barcelona.

Introducció: Diversos estudis han demostrat la utilitat dels desfibriladors automàtics implantables (DAI), tanten pacients dált risc de mort sobtada arítmica (MSA), en els quals es realitza prevenció primària (PP), com enpacients ja recuperats dún episodi (prevenció secundaria: PS). Malgrat tenir una mateixa base fisiopatològi-ca es tracta de dos grups clínicament ben diferenciats.

Objectiu: Ens proposem analitzar lévolució clínica a mig termini dúna sèrie de pacients que han estat objec-te dímplantació de DAI, ja sigui per PP o PS de MSA.

Pacients i mètode: Entre els anys 2002 i 2006 en el nostre centre es van implantar 79 DAI en pacients amb altrisc de MSA (41 per PS, 51,9%; 38 per PP, 48,1%). En tots els casos es van recollir totes les dades referents a lacardiopatia de base i la funció ventricular.

Resultats: El grup de PP tenia una edat mitjana lleugerament inferior que el grup de PS (53,2 anys vs 60,7 anys;p=0,005), així com una menor fracció déjecció del ventricle esquerre (32,3% vs 41%, p=NS). La cardiopatiaisquèmica va ser létiologia més prevalent en ambdós grups, seguida de la miocardiopatia dilatada no isquè-mica. El temps de seguiment mig dámbdós grups va ser similar, de 15 i 16,7 mesos respectivament, p=NS. Lamortalitat després de 48 mesos va resultar significativament major en el grup de PS (12 èxitus, 29,3% vs 1 èxi-tus, 2,6%; p=0,001). Els temps mig trascorregut fins a la primera teràpia adequada va ser de 35,6 mesos en elgrup de PP, mentre que en el grup de PS va ser ostensiblement menor, de 23,04 mesos. Les corbes evolutivesde Kaplan-Meier de temps fins a la primera teràpia del DAI van resultar significativament diferents en els dosgrups (p=0,0087). Dins del grup de PP es va observar un major risc de rebre teràpia del DAI en el subgrup depacients sotmesos a EEF i amb arítmies ventriculars desencadenades (Madit I-like) que en el subgrup senseEEF (Madit II-like) (p< 0,04). Es van registrar més episodis de teràpia inadequada en el grup de PS (9 vs 2 epi-sodis; p=0,049).

Conclusió: Malgrat la milloria en el pronòstic que ha suposat la introducció del DAI en pacients amb alt riscde MSA, la morbimortalitat del grup de PS segueix sent considerable, amb una menor supervivència a mig ter-mini i un temps fins a la primera teràpia adequada del DAI més reduït.

Subtracte fisiopatològic i presentació clínica del flutter auricular típic asociata fibrilació auricularTriny Correa, Enrique Rodriguez, Claudia Herrera-Siklódy, Ermengol Vallès, Jose Mª Guerra, Pelayo Torner, MªCarmen Varela, Xavier Viñolas, Juan Cinca. Sevei de Cardiologia. Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

El flutter auricular típic (FAT) té un circuït anatòmic ben definit. Aquest circuït requereix la presència dúnasèrie dálteración estructurals i/o funcionals per tal que lárítmia es desencadeni i es mantingui. De vegadesel FAT no és lárítmia primaria, resultant de lórganització dúna fibril·lació auricular (FA). En aquests casosel substracte fisiopatològic i la forma de presentació clínica poden ser diferents.


98

Mètodes: S´han analitzat les característiques clíniques i electrofisiològiques dels pacients amb FAT sotmesosa ablació per rediofreqüència de lístme cavotricuspidi (ICT) en els que es va aconseguir bloqueig complertde la conducció a través dáquest. Una vegada realitzat el bloqueig de l ÍCT es va mesurar el temps de con-ducció intrauricular dún estímul des de lórifici del si coronari fins a la regió lateral de la línia dáblació delÍCT, com mesura indirecta del grau dáfectació estructural del teixit auricular dret (AD).

Resultats: Entre Gener de 2002 i Maig de 2005 67 pacients amb FAT van ser sotmesos a ablació de lÍCT. Lestroballes es postres en la següent taula:

FA prèvia (n= 27) No FA prèvia (n=40) p

Edat 59,6 ± 12,7 64,9 ± 11,2 0,03Sexe femení 8 (29%) 7 (17%) nsRealitzat en RS 18 (66%) 14 (35%) 0,025Temps de conducció a lÁD 148,15 ± 24,6 178,42 ± 36,8 0,04

Conclusions: La presència de temps de conducció a lÁD menors en pacients joves, predominantment delsexe femení, amb antecedents d´FA i en ritme sinusal (FAT paroxísitic) en el moment del procediment, iden-tifiquen un subgrup de pacients amb un substracte fisiopatològic possiblement diferent al del FAT comú.Aquest resultats ens obliguen a replantejar la idoneitat de realitzar únicament láblació de lÍCT en aquestsubgrup de pacients.


99

PÒSTERS


103

Pòsters IDia 8 de juny de 2006

Fibril.lació auricular en pacients atesos en una Unitat d’insuficiència cardíaca:associacions clíniques i ecocardiogràfiques i significant pronòsticE. Zamora, A. Urrutia, J. Lupón, B. González, A. Wilke, C. Albaladejo C. Diez, V. Valle. Unitat d’InsuficiènciaCardíaca. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona.

Objectiu: Avaluar la prevalença de fibril·lació auricular (FA) en una població general amb insuficiència cardí-aca (IC) atesa en una Unitat d’IC, analitzar els paràmetres clínics i ecocardiogràfics que s’associen amb la sevapresència i avaluar el seu significat pronòstic.

Pacients (P): S’han estudiat 389 P, 325 en ritme sinusal i 64 en FA a la primera visita a la Unitat. L’edat mitjanaera 65.3 ± 10.7 anys i el 87% eren homes. L’etiologia va ser predominantment la cardiopatia isquèmica (60%).La fracció d’ejecció (FE) del ventricle esquerre (VE) mitjana era 32.2% ± 13%. Es coneix la situació vital als 2anys de seguiment de 377 P (97%), 314 en ritme sinusal i 63 en FA.

Resultats: La prevalença de FA va ser del 15.8%. La FA es va associar significativament amb: edat més gran(p=0.004), sexe femení (p=0.004), etiologia valvular o hipertensiva (p<0.001), temps d’evolució de la IC mésperllongat (p=0.002), FE del VE més alta (p=0.001), diàmetre telesistòlic del VE més petit (p=0.038), diàmetrede l’aurícula esquerra més gran (p<0.001), grau més important d’insuficiència mitral (p=0.009), i pitjor quali-tat de vida (p=0.016); però no es va associar amb: classe funcional de la NYHA, diàmetre telediastòlic del VE,diabetis o HTA. En l’anàlisi multivariant l’edat, l’etiologia, el diàmetre de l’aurícula esquerra i el diàmetre tele-sistòlic del VE van romandre significativament relacionats amb la presència de FA. La mortalitat als 2 anys vaser del 16.7% i va ser significativament més gran en pacients en FA (33% vs 18%, p=0.008), OR 2.20 [1.21-4],p=0.009. Les corbes actuarials de supervivència divergeixen clarament en el seguiment (figura). No obstantaixò, al ajustar per variables tals com l’edat, el sexe, la classe funcional de la NYHA, la FE del VE i l’etiologia dela IC, la FA no es va mantenir com a factor independent en relació amb la mortalitat a 2 anys.

Conclusions: La FA es va associar principalment amb l’edat, l’etiologia valvular i hipertensiva, un diàmetre tele-sistòlic del VE més petit i un diàmetre de l’aurícula esquerra més gran. La mortalitat als 2 anys de seguiment vaser significativament més gran en P en FA, per bé que d’altres paràmetres com l’edat i la classe funcional de laNYHA van tenir un significat pronòstic més important. La FA també es va associar amb una pitjor qualitat de vida.

Dies de seguiment

Sup

ervi

vènc

ia a

cum

ulad

a

Log Rank p = 0,007

RS

FA

0 200 400 600 800

1,0

0,9

0,8

0,7

0,6

Relació entre la vasculopatia de l’empelt i l’evolució de la disfunció endotelialperifèrica després del trasplantament cardíacA. Cuppoletti, R. Kiamco, M. Sitges, M. Masotti, C. Paré, I. Vallejos, F. Pérez-Villa, E. Roig. Servei de Cardiologia,Institut Clínic del Tòrax, Hospital Clínic, Barcelona.

Antecedents i Mètodes: La disfunció endotelial (DE) es un fenomen freqüent en els pacients (Pts) amb insu-ficiència cardíaca (IC) severa. Per analitzar si la DE perifèrica millora després del trasplantament cardíac (TC)i si la seva persistència pot predir la posterior aparició de vasculopatia de l’empelt (VE), es va estudiar la DEen 29 pts (53±10 anys) al mes, 6 m i a l’any després del TC. La DE es va avaluar analitzant la vasodilatació depe-nent del flux (VDF) a l’artèria braquial amb eco-doppler d’alta resolució després d’una hiperemia reactiva. LaVD no depenent del flux es va analitzar després de NTG sublingual. La VDF es va calcular analitzant el per-centatge de canvi de diàmetre de l’artèria braquial després d’una hiperemia reactiva comparat amb el diàme-tre basal. Es va considerar normal un augment de VDF>4%. La VE es va avaluar mitjançant la realització d’unIVUS després de la coronariografia realitzada a l’any del TC. Es van monitoritzar les imatges durant la retira-da del catèter a l’artèria descendent anterior (DA) a la velocitat de 0.5 mm/s. La llargada total de la seqüènciad’imatges de la DA avaluades a intervals d’un mm va ser de 40 mm. Es va avaluar el volum de la placa, la llumdel vas, el volum del vas i l’índex de volum de la placa.

Resultats: Al mes després del TC, la VDF estava alterada en 25 pts (86%) i als 12 m en 21 (72%). La VDF va millo-rar de forma significativa als 6 i 12 m.

No es va trobar cap relació significativa entre el % de canvi de la VDF i els paràmetres de VE analitzats per IVUSa l’any del TC.

Conclusions: 1/ La VDF perifèrica està alterada en un alt percentatge de pts al mes després del TC. 2/ A l’anydel TC s’observa una millora significativa de la DE. 3/ La VE avaluada per IVUS a l’any del TC no es correla-ciona amb la DE perifèrica.

Influeix l’etiologia de la insuficiència cardíaca en la relació entre la fibril•lació auriculari la mortalitat dels pacients amb insuficiència cardíaca?E Zamora, A Urrutia, J Lupón, C Albaladejo, B González, T Pascual, S Altimir, V Valle. Unitat d’InsuficiènciaCardíaca. H. Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona.

Introducció: La fibril·lació auricular (FA) és freqüent en els pacients (P) amb insuficiència cardíaca (IC). A lanostra Unitat d’IC la prevalença de FA va ser del 15.8%. La mortalitat a dos anys dels P amb FA va ser signifi-cativament més gran que la dels P en ritme sinusal. Aquesta relació va ser independent d’altres paràmetres clí-nics rellevants.


104

1 m 6 m 12 m

VDF (%) 1.95 ±2.6 3.3±3.2* 5.1±3.4**

NTG sl (%) 15±7.7 12.8±6.0 14.3±7.7

(*p=0.005, 1 vs 6m), (** p=0.0001, 1 vs 12 m)

Objectiu: analitzar la relació entre la FA i la mortalitat a dos anys en funció de l’etiologia de la IC una pobla-ció atesa en una Unitat especialitzada.

Pacients (P): varem estudiar 376 P, 325 P en ritme sinusal i 64 P en FA a la primera visita a la Unitat (282 homesi 107 dones), dels 403 P admesos a la nostra Unitat entre Agost de 2001 i Desembre de 2003. L’edat mitjana erade 65.3 ± 10.7 anys. L’etiologia de la IC va ser principalment la cardiopatia isquèmica (60%), la miocardiopa-tia dilatada (11%) i la cardiopatia hipertensiva (9%). La fracció d’ejecció del ventricle esquerre mitjana fou del32.2% ± 13%. La majoria dels P estaven en classe funcional de la NYHA II (49%) o III (43%). La situació vital als2 anys era coneguda en 377 P (314 en ritme sinusal i 63 en FA).

Resultats: La mortalitat a dos anys fou del 16.7%. En la població global la mortalitat a dos anys va ser signifi-cativament més gran en els P amb FA que ens els P en ritme sinusal (33% vs 18%, p=0.008). En la figura s’ob-serven les mortalitats en funció de l’etiologia de la IC (figura). Les diferències més importants de mortalitatentre els P en FA i en ritme sinusal es van observar en la cardiopatia isquèmica i en la miocardiopatia dilata-da. Sorprenentment, altres etiologies com la cardiopatia hipertensiva o la malaltia valvular no van mostraraquestes diferències de forma significativa.

Conclusió: La FA es va relacionar amb una mortalitat a 2 anys més gran en els P amb IC d’etiologia isquèmi-ca o amb miocardiopatia dilatada, però no en aquells amb IC d’altres etiologies.

Tractament farmacològic en pacients ancians (≥ 75 anys) amb insuficiència cardíaca en la«vida real». Estudi comparatiu amb pacients més jovesA Urrutia, J Lupón, B González, S Altimir, C Díez, A Wilke, C Albaladejo,V Valle. Unitat d’Insuficiència Cardíaca.Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona.

Objectius: avaluar les diferències en les característiques clíniques, en el tractament rebut i en la supervivèn-cia, entre pacients ancians (≥75 anys) i pacients més joves amb insuficiència cardíaca (IC), atesos en unaUnitat d’IC multidisciplinària.


105

p = 0,001 p = 0,04

p = ns

p = ns

p = ns

p = ns

p = 0,001

60%

50%

40%

30%

20%

10%

0%CI MCD HTA ALCOH VALV ALTRES TOTAL

RS FA

Pacients i mètode: es van estudiar 323 pacients amb una edat mitjana a la primera visita de 64.9 ± 10.5 anys(35-85 anys). 57 pacients (18%) tenien 75 anys o més i el 73% eren homes. Per tal d’analitzar més homogènia-ment la intervenció farmacològica, l’avaluació es va dur a terme a l’any de seguiment a la Unitat. Per a l’anà-lisi estadística s’han utilitzat el Chi quadrat, la t d’ Student i el test Kruskal Wallis.

Resultats: en aquesta població particular no varem trobar diferències significatives en l’etiologia de la ICentre els dos grups d’edat, sent la cardiopatia isquèmica la principal etiologia (59% en els pacients joves i61% en els ancians). El sexe femení va ser més prevalent en el grup de pacients grans (42.1% vs 23.8%,p=0.003), així com algunes comorbiditats tals com la malaltia obstructiva pulmonar crònica (29.8% vs18.4%, p=0.05) i l’anèmia (42.1% vs 24.8%, p=0.008). Més pacients menors de 75 anys van ser tractats ambIECA o ARA II (91.7% vs 77.2%, p=0.001), beta-blocadors (81.6% vs 49.3%, p<0.001) i estatines (62.8% vs43.1%, p=0.004). Al contrari, més pacients ≥ 75 anys van rebre hidralazina + nitrats (19.2% vs 6.8%,p=0.003) i amiodarona (36.8% vs 16.9%, p=0.001). Un percentatge molt més gran de pacients menors de 75anys van rebre teràpia combinada amb beta-blocadors i IECA o ARA-II (77.1% vs 35.1%, p<0.001). Les dosisde carvedilol van ser significativament més altes en els pacients joves (29.4 mg ± 18.4 vs 14.6 mg ±10.6, p<0.001), les dosis d’IECA van ser similars en els dos grups d’edat, i les dosis de furosemida van sermés altes en els pacients ancians (67 mg ± 21.5 vs 56.2 mg ± 27.3, p=0.008). La mortalitat un any desprésde l’anàlisi del tractament rebut ha estat significativament més alta en els pacients ancians (22% vs 8%,p<0.001).

Conclusions: en la «vida real» el tractament rebut pels pacients ancians amb IC difereix clarament del quereben pacients més joves. La diferència principal s’ha observat amb l’ús dels beta-blocadors. La mortalitat haestat, com era previsible, significativament més alta en els pacients ancians.


106

1,0

0,9

0,8

0,7385 438 511 594 657 730

Dies de seguiment

Sup

ervi

vènc

ia a

cum

ulad

a

Log Rank 9,86 p=0,0017

≥ 75 anys

< 75 anys

Cèl.lules mare humanes derivades de moll dós, greix i sang de cordó umbilical:un estudi comparatiu sobre el seu potencial cardiogènicRoura S 1, Farré J 2, Prat-Vidal C 1, Soler-Botija C 1, Rodriguez L 3, Querol S 3, Garcia J 3, Cinca J 1, Bayés-Genís A 1. AFILIACIÓ: 1- Laboratori de Fisiologia Cel.lular, Servei de Cardiologia-ICCC, Hospital de la SantaCreu i Sant Pau, Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona 2-Departament d’Enginyeria Química, EscolaTècnica Superior d’Enginyeria, E.T.S.E., Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona 3- Centre deTransfusió i Banc de Teixits, Unitat de Terapia Cel.lular, Hospital Duran i Reynals, Barcelona

Antecedents: Láplicació de cèl.lules mare en el camp de la regeneració càrdica té actualment un gran ressòmediàtic. Malgrat el moll dós va ser la primera font dóbtenció dáquestes cèl.lules, altres teixits com el greixi la sang de cordó umbilical séstan revelant com a fonts aternatives molt prometedores per a lóbtenció decèl.lules amb finalitats terapèutiques

Objectius: Aïllar, caracteritzar i comparar el potencial cardiogènic de cèl.lules mare de moll dós (CMMO),greix (CMG) i sang de cordó umbilical (CMSC)

Mètodes: Es van aïllar poblacions homogènies de cèl.lules mare procedents de cresta ilíaca (n=7), greix sub-cutani (n=10) i sang de cordó umbilical (n=2) i es van comparar in vitro en quant a la seva morfologia, capa-citat déxpansió, fenotip, pluripotencialitat i expressió basal de marcadors cardíacs. El patró déxpressió demarcadors de superfície es va estudiar mitjançant citometria de flux i léxpressió basal de marcadors cardíacsva ser analitzada per Western blot, immunocitofluorescència i PCR real-time. La capacitat proliferativa i la plu-ripotencialitat de les cèl.lules es va estudiar en assaigs de proliferació i de diferenciació adipogènica i osteo-gènica, respectivament

Resultats obtinguts: Es van establir cultius primaris procedents de les tres fonts estudiades. L´èxit dáïllamentva ser del 100% per les CMMO i CMG i 16,6% per les CMSC. No es van observar diferències significatives res-pecte la morfologia de les cèl.lules aïllades. Les CMSC presentaven una capacitat déxpansió més elevada queels cultius de CMG i CMMO. Les tres poblacions cel.lulars eren positives per CD105, CD44, CD166, CD29,CD90 i negatives per CD34, CD45 i CD14. Sense cap estímul addicional al medi de cultiu, les cèl.lules expres-saven connexina-43, important per la connexió electroquímica entre les cèl.lules musculars. SERCA-2, res-ponsable del transport intracel.lular de Ca2+, séxpressava tant en les CMG com en les CMSC mentre que elfactor de transcripció de gens cardíacs GATA-4 era present només en les CMMO. Les cèl.lules eren negativesper components del sarcòmer com la cadena pesada de la beta miosina i la troponina I. En tots els casos, lescèl.lules van mostrar capacitat pluripotencial cap a adipòcit i osteoblast.

Conclusions: Ambdues CMG i CMSC podrien ser fonts alternatives a les CMMO per la seva implantació mio-càrdica, donada la seva major capacitat déxpansió in vitro. No obstant, la no expressió de GATA-4 per partdáquests tipus alternatius de cèl.lules mare demostraria que no mostren tan compromís cap al llinatge car-diogènic com les CMMO

Efecte del FGF-4 sobre láctivitat proliferativa i la capacitat pluripotencialde les cèl.lules mare mesenquimals humanes derivades de moll dósAutors: Farré J1, Prat-Vidal C2, Roura S2 , Soler-Botija C2, Cairó JJ1, Bragós R3, Gòdia F1, Cinca J2,Bayés-Genís A2 Afiliació: 1- Dpt. Enginyeria Química, Escola Tècnica Superior de Enginyeria, E.T.S.E.,


107

Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona 2- Laboratori de Fisiologia Cel.lular, Serveide Cardiologia-ICCC, Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona 3-Centre de Recerca en Enginyeria Biomèdica, Universitat Politècnica de Catalunya, Barcelona

Antecedents: Hem publicat recentment el ràpid envelliment de les cèl·lules mare mesenquimals humanesdurant la seva expansió in-vitro, imprescindible abans de la seva alliberació al miocardi infartat.

Objectiu: Mostrar l’efecte de diversos mitògens o factors de creixement sobre l’activitat proliferativa i la capa-citat pluripotencial de les cèl·lules mare mesenquimals derivades de moll d’os.

Mètodes: Les cèl·lules mare mesenquimals derivades de moll d’os van ser aïllades i cultivades en diferentscondicions, que incloïen tractaments amb els factors de creixement Fibroblast Growth Factor-4 (FGF-4), BoneMorphogenetic Protein-2 (BMP-2) i Stem Cell Factor-1 (SCF-1), sols o en combinació. Es va estudiar l’expansiócel·lular, el fenotip i la pluripotencialitat mitjançant assaigs de proliferació, citometria de flux i assaigs d’adi-pogènesi i osteogènesi, respectivament.

Resultats: Es va observar que les propietats de proliferació de les cèl·lules es veien alterades per la densitat ini-cial de sembra i per la seva expansió repetida. El temps de duplicació (Td) de les cèl·lules a passatge 2 sem-brades a 1000 cèl·lules/cm2 era de 4.1 dies mentre que les sembrades a 6000 cèl·lules/cm2 era de 17 dies. El Td

de les cèl·lules sembrades a 1000 cèl·lules/cm2 augmentava gradualment dels 4.1 als 6.2 dies a passatge 5. Noobstant, no es van detectar diferències pel que fa al seu patró d’expressió de marcadors de superfície (positi-ves per CD44, CD166, CD90, CD105, CD29 i negatives per CD117, CD14, CD34 i CD45). El Td es reduïa a la mei-tat després del tractament amb FGF-4 (de 4.1±0.15 a 2.15±0.2 dies, p=0.026). Cal destacar que l’administracióexògena de FGF-4 no va modificar ni el patró fenotípic ni la pluripotencialitat cap als llinatges adipogènic iosteogènic. Finalment no es van observar efectes sobre la capacitat proliferativa de les cèl·lules mare quanaquestes van ser tractades amb BMP-2 i SCF-1.

Conclusions: En conjunt els resultats presentats indiquen que les cèl·lules mare mesenquimals humanes pos-seeixen una gran plasticitat i una reduïda capacitat d’expansió in-vitro que pot optimitzar-se mitjançant l’ad-ministració exògena de FGF-4 sense que aquest tractament variï significativament el fenotip ni la capacitatpluripotencial de les cèl·lules.

Interacció farmacogenètica entre el polimorfisme inserció/delecció del gen de la ECA i eltractament betablocador en pacients amb insuficiència cardíaca no seleccionats peredat o funció sistòlicaJosep Comín-Colet, Jordi Bruguera, Adriana Ortega, Vicente Ruiz, Jorge Morales, Marcelo Rizzo, Blanca Garcia,Neus Badosa, *Erundina Martínez, Paula Cabero, Ramón Serrat, Mercè Cladellas, **Mariano Sentí, **JaumeMarrugat Unitat d’ Insuficiència Cardíaca. Servei de Cardiologia. Hospital del Mar (IMAS). *Laboratori deReferència de Catalunya . **Institut Municipal d’ Investigació Mèdica (IMIM-IMAS).

Antecedents: S’ ha descrit una interacció farmacogenètica entre el tractament betablocador (BB) i el poli-morfisme inserció/delecció (I/D) del gen de la ECA en pacients joves amb insuficiència cardíaca (IC) secun-dària a disfunció sistòlica del ventricle esquerre. No obstant, no hi ha evidència si aquesta interacció pot serpresent en pacients amb IC independentment de la edat o funció sistòlica.


108

Objectius i Mètodes: Per a avaluar la hipòtesi que existeix una interacció farmacogenètica entre els BB i elpolimorfisme I/D del gen de la ECA en pacients amb IC no seleccionats per edat o funció sistòlica, es va reco-llir de forma prospectiva, posteriorment al consentiment informat, la informació clínica i mostres sanguíne-es de 92 pacients consecutius derivats a la nostra unitat d’ IC. Es varen comparar les característiques clíniquesi els nivells d’ NT-proBNP com a estimació de pronòstic entre el homocigots per l’al·lel D i els portadors de l’al·lel I i aquests paràmetres es varen analitzar en relació a rebre o no BB. Els resultats s’ expressen com media-nes [ percentil 25; percentil 75 ] per les variables continues i com % per les categòriques. Un valor de p <0,05es va considerar com estadísticament significactiu.

Resultats: Les característiques basals no varen diferir entre ambdós grups, incloent fàrmacs cardiovasculars ivaren ser: edat=72,0 [ 63,1;76,1] anys; homes=55,4%; FEVE=33,0 [ 23,0;40,0] ; classe funcional de la NYHA =3,0[ 2,0;3,0] ; creatinina=1,2 [ 1,0;1,4] ; NT-proBNP=1008 [ 467;3475] pg/mL; etiologia isquèmica= 50,6 %;Tractament BB prescrit en el 85,5% dels pacients i un 24,1 % dels pacients tenien una FEVE>40,0 %. El geno-tipat va mostrar els següents resultats: 21,7 % dels pacients eren homocigots per l’ al·lel D, 69,6 % eren hete-rocigots (ID) i 8,7 % eren homocigots per l’ al·lel I.

Els nivells d’ NT-proBNP no varen ser diferents entre els pacients DD i els no DD (1019[ 167;3063] vs 922[459;2577] , p= ns). Per tal d’avaluar una potencial interacció farmacogenètica entre el genotip de la ECA i elsBB, es va dissenyar un model lineal general per a testar l’ efecte d’ aquesta interacció sobre els nivells d’ NT-proBNP com a marcador independent de pronòstic, ajustant aquesta anàlisi per aquelles variables que varenmostrar associació amb els nivells d’ NT-proBNP en l’ anàlisi univariat. L’ anàlisi multivariat basat en aquestmodel va mostrar una interacció estadísticament significativa entre els portadors del genotip DD i el tracta-ment amb BB (p= 0.037).

Conclusions: Existeix una interacció farmacogenètica entre els BB i el polimorfisme I/D del gen de la ECA enpacients amb IC no seleccionats per edat o FEVE. Aquesta influència positiva dels BB sobre marcadors inde-pendents de pronòstic podria ser extrapolada als pacients DD amb IC al llarg de tot el rang d’ edat i funció sis-tòlica.

Tractament quirúrgic dels mixomes: indicacions, resultats i recurrènciaJ. Toscano, D. Toral, D. Ortiz, C. Ugartemendia, I. Flajsig, J. Rotela, J.M. Calbet, C. Fontanillas,E. Saura, M. Benito, J. Granados, A. Miralles, M. Rabasa, E. Castells i E EsplugasHospital Universitari de Bellvitge, IDIBELL

Els mixomes, tot i que rars, són els tumors cardíacs més frequents. Poden plantejar problemes diagnostics,terapèutics y presenter recurrències.

Objectiu: Investigar la seva incidència, la seguretat diagnòstica, els límits de la indicació, la tècnica quirúrgi-ca, els resultats immediats y a llarg termini y la seva possible reincidència.

Material i mètodes: Hem estudiat 53 pacients operats (28 dones i 25 homes) amb una edat mitja de 59 (21-82)anys. Els símptomes predominants eren dispnea (85%) i embolisme (30%). En tres casos de l’època preeco-cardiogràfica el diagnòstic es va fer a quiròfan. El 85% eren a l’aurícula esquerra. Un cas ja havia estat operatabans, no per nosaltres. Es va practicar ressecció del tumor y de la seva base d’implantació, preferentment pervia biauricular.


109

Resultats: Hi va haver un cas de mortalitat associat a substitució valvular (1,8%). A llarg termini, la supervi-vència es similar a la de la població normal. No hem observat recurrències.

Conclusions: La incidència ha estat d’un 0,3% de les intervencions amb CEC. En el ecocardiograma hem evi-tat diagnòstics erronis. Les indicacions quirúrgiques sense demores s’han ampliat a octogenaris, tot conside-rant els riscos de la seva evolució natural. Preferim l’abordatge biauricular. A llarg termini la supervivència ésnormal. No hem observat recurrències.

Resultats a llarg plaç de l’assistència mecànica circulatòria amb el sistema abiomed,després de desconexió o trasplantament cardíacE. Castells, E. Saura, A. Miralles, N. Manito, J. Roca, J.M Calbet, C. Fontanillas, J. Granados, M. Benito, M.Rabasa, I. Flajsig, D. Ortiz, J.L. Ventura i E. Esplugas. Hospital Universitari de Bellvitge, IDIBELL, Universitatde Barcelona.

L’assistència mecànica circulatòria es una tècnica que es fa servir quan ja han fallat tots els altres tractaments.El cost global i la seva morbimortalitat son altes malgrat que pot salvar malalts. Només els resultats a llarg plaçjustificaran el seu ús. Per això, els estudiem en la nostra experiència.

Mètode: Investigarem els resultats a llarg plaç (1-14 anys) de la nostra experiència amb el sistema Abiomed,estudiant la morbimortalitat, reoperacions, supervivència, qualitat de vida i treball.

S’ha fet servir en 37 malalts, 31 (84%) homes, edat mitja 44 anys (15-71), univentricular en 22 i biventricularen 15 i amb una durada mitjana de 7 dies (1-30). Es va indicar per un shock cardiogènic irreversible de causapostquirúrgica en 13 (38%), infart de miocardi en 11 (30%), miocardiopatia terminal en 8 (21%) i fallida pri-mària de l’empelt en 4 (11%).

Resultat: Van morir en assistència 13 (35%). Es varen desconnectar 7 (18%) i trasplantar de cor 17 (46%), delsque 2 i 6 respectivament no sobrevisqueren. 16 (43%) van ser donats d’alta. Amb un seguiment mitjà de 9 anys(1-14), 3 (8%) han mort per paro respiratori, rebuig crònic i càncer de pulmó.

Es van fer 2 trasplantaments més, 1 pròtesi tricúspide i 2 marcapassos. Sobreviuen el 35% en GFI 11 i GFII 3.10 treballen.

Conclusions: L’assistència mecànica es una tècnica que es justifica pels seus resultats salvadors, moltes vega-des associats a un trasplant cardíac. Els nou aparells esperen que millorin els resultats i augmentin les indi-cacions.

Un cas de Síndrome de platipnea-ortodeoxia: un trastorn poc freqüentamb important repercussió clínicaE Zamora, E Ferrer, E Fernández-Nofrerias, O Rodríguez-Leor, F Mauri, N Vallejo, J López-Ayerbe, A Teis, VValle. Servei de Cardiologia. Hospital Germans Trias i Pujol. Badalona.


110

Introducció: L’anomenada síndrome de platipnea-ortodeoxia (SPO) és un trastorn poc freqüent que es caracte-ritza per dispnea i hipoxemia en posició erecta que millora amb el decúbit. La cardiopatia més freqüentmentassociada al SPO és una discontinuïtat del septe interauricular, generalment un foramen oval permeable o unacomunicació interuricular, a vegades associada a un aneurisma del septe interauricular. La seva fisiopatologiaes caracteritza per un shunt dreta-esquerra amb pressió pulmonar normal. S’ha descrit en el context de múlti-ples patologies com els trastorns pulmonars crònics, postlobectomia o pneumectomia dretes, cifosi severa,paràlisi diafragmàtica, aneurisma d’aorta ascendent, persistència d’una gran vàlvula d’Eustaqui, etc.

Cas clínic: Pacient de 70 anys, amb antecedents de lobectomia de lòbul superior dret, que presenta dispnearàpidament progressiva més evident durant la bipedestació i la sedestació (saturació bassal d’O2 de 76%), quemillora amb el decúbit (saturació d’O2 83%). L’estudi pneumològic amb tomografía computeritzada d’altaresolució, gammagrafia de ventilació-perfusió i proves funcionals respiratòries no van mostrar alteracions. Esva realitzar estudi ecocardiogràfic que va mostrar fracció d’ejecció normal, un gran aneurisma del septe inter-auricular amb foramen oval permeable i evidència d’un important shunt dreta-esquerra que es confirma mit-jançant l’estudi transesofàgic. Donada la gran repercussió funcional es decideix realitzar un tancament per-cutani del defecte interauricular per via femoral, guiat per ecografia intracardíaca. S’implanta un dispositiuAmplatzer® cribiforme de 25 mm a nivell del septe interauricular, sense complicacions. S’objectiva pas decontrast residual cap a l’aurícula esquerra però amb milloria immediata i molt significativa de la saturacióarterial d’O2, que es registra del 92% en sedestació i del 95% en decúbit. L’estudi ecocardiogràfic posteriorconfirma un mínim shunt dreta-esquerra residual amb correcte aposició del dispositiu a nivell del septe inter-auricular. El pacient manté saturacions bassals d’O2 entorn al 93% amb milloria clínica molt significativa.

Estimulació cardíaca en pacients amb Vena Cava Superior Esquerra PersistentErmengol Vallès, Jose Mª Guerra, Loreto Castilla, Rubén Leta, Claudia Herrera-Siklódy, Triny Correa, EmilioGalindo, MªCarmen Varela, Enrique Rodríguez, Xavier Viñolas, Juan Cinca. Servei de Cardiologia. Hospital deSanta Creu i Sant Pau, Barcelona.

Introducció: La Vena Cava Superior esquerra persistent (VCSEP) és una anomalia venosa toràcica relativa-ment comú en pacients amb cardiopatia congènita. Aquesta se sol associar amb un si coronari (SC) dilatat.Dáltra banda la presència de VCSEP pot coexistir amb moltes altres diverses malformacións, les quals supo-sen una dificultat afegida en cas de requerir-se la implantació délectrodes endocavitaris.

Objectiu: A propòsit dún cas dímplantació de desfibirlador automàtic (DAI) en una pacient amb VCSEP pre-sentem la nostra experiència i una revisió de la literatura referent a láccés i la implantació délectrocatétersen pacients amb aquesta anomalia. Cas: Presentem el cas dún home de 65 anys amb cardiopatia isquèmica crónica no revascularitzable i difun-ció sistòlica severa (fracció déjecció del ventricle esquerre del 30%), amb insuficiència cardíaca esquerra graufuncional I-II de la NYHA, que havia ingressat per estudi de síncop. El pacient tenia un bloqueig de brancaesquerra avançat i paràmetres ecocardiogràfics indicatius dásincronia ventricular. Durant léstudi electrofi-siològic, degut a la possibilitat de rebre tractament de resincronització cardíaca, es va realitzar angiografia delSC, observant una gran dilatació dáquest, així com léxistència dúna VCSEP. Degut a això es va practicar unaTC amb multidetectors, en la qual es va descobrir una agenesia de la VCS dreta. Vam decidir implantar un DAI(es va induir taquicardia ventricular sostinguda sincopal), introduint lélectrocatéter de VD a través de la venacefàlica dreta, vena innominada, VCSEP, SC i aurícula dreta. La decisió dímplantar un electrocatéter al ven-tricle esquerre va quedar diferida fins a la progressió de la seva insuficiència cardíaca.


111

Discusió: Léxistència dúna VCSEP sássocia a diverses malformacions del sistema cardiovascular, compor-tant una major dificultat en cas dímplantació délectrodes endocavitaris. En el nostre cas, en el qual coexis-tia una agenesia de la VCS dreta, es va aconseguir progressar lélectrode del DAI fins a ventricle dret a travésde la VCSEP i el SC. Degut a que en alguns casos el SC no es comunica amb láurícula dreta, pot ser necesariel pas del catéter de ventricle esquerre a través de la VCSEP.

Conclusió: La VCSEP sássocia a diverses malformacións cardiovasculars. La implantació délectrocaté-ters endocavitaris és quasi sempre possible, resultant especialment útil la realització previa dúna TC ambmultidetectors o dúna RM cardíaca per tal de delimitar correctament les estructures anatómiques.

L’absència o escassa quantitat de calci coronari quantificada per tomografiacomputaritzada amb multidetectors (TCMD) no descarta l’existència d’estenosiscoronàries significativesTeresa Pinho, Ruben Leta, Yris Flores, Francesc Carreras, Xavier Alomar*, Guillem Pons-Lladó.Unitat d’Imatge Cardíaca. Hospital de Sant Pau, Barcelona;*Clinica Creu Blanca, Barcelona

Les calcificacions coronaries (CC) són marcadores específiques de l’aterosclerosi coronària. S’ha observat queexisteix una relació positiva entre la quantitat de CC i el grau d’importància de les lesions ateromatoses del’arbre coronari (concepte de carga de placa), amb un elevat valor predictiu negatiu de les CC pel diagnòsticde lessions coronàries significatives en la població assimptomàtica. Petites o nula quantitat de CC serien alta-ment predictives de no tenir lessions coronàries significatives.

Objectiu: quantificar el grau de CC en pacients sense cardiopatia isquèmica previa coneguda, als qui s’hadetectat l’existència de, com a mínim, una lessió estenòtica significativa en una coronariografia no invasiva(CNI) per TCMD.

Material i mètodes: s’han evaluat retrospectivament 116 pacients d’un total de 1000 CNI per TCMD, realitza-des en un equip Toshiba Aquilion de 16 o 64 detectors. El grup seleccionat inclou els pacients sense cardio-patia isquèmica coneguda, tant assimptomàtics com amb dolor toràcic atípic, en els qui s’ha detectat perTCMD, com a mínim, una estenosi coronaria superior al 50%. En tots els casos es va quantificar la quantitatde calci coronari amb la puntuació d’Agatston (PA).

Resultats: edat mitja 65±9.8 anys, 83% (96) homes. La distribució dels pacients segons la PA es mostra a lataula. Destaca la homogènea distribució dels pacients entre els diferents grups de severitat de CC i, especial-ment, el fet de que fins al 28% mostren una PA < 100 i un 4% no tenen CC.

Conclusió: a diferència del que es descriu a la literatura, una proporció no despreciable (28%) dels pacientsdel nostre grup, sense cardiopatia isquèmica previa coneguda i als qui s’ha detectat una o més obstruccionscoronàries significatives (>50%), presenten una PA molt baixa (<100) o nula. Aquest fet fa reconsiderar lesestratègies de screening poblacional de malaltia coronària basades exclusivament en la presència de calcicoronari quantificat amb la PA i, probablement, obligui a identificar subbgrups de risc en futurs estudis pros-pectius.


112

Relació entre la presència de calci a sinus coronari esquerre detectat per escòpiai l’existència de lesió angiogràficament significativa a tronc comú esquerreMohsen Mohandes; Jordi Guarinos; Antonio Camiñas; Fernando Muñoz; Isabel Hombrado; María Bono; JoanaMassoni; Antonio Puyuelo; Jordi Mateo; Ramon de Castro; Alfredo Bardaji.Servei de Cardiologia. Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona.

Objectiu: Es tracta d’analitzar la relació existent entre l’ombra de calci a sinus coronari esquerre i el trajectedel tronc comú esquerre (TCE), visualitzada amb escòpia durant la realització de la coronàriografia (previa-ment a l’injecció de contrast), amb la severitat de la lesió al tronc.

Mètode: Es van analitzar retrospectivament 55 pacients amb lesió del TCE mesurada per anàl.lisi quantitatiu,considerant significatius valors iguals o superiors a 50%. Després de situar el catéter al sinus coronari esque-rre i previament a la injecció de contrast iodat, es va valorar la presència / absència d’ombra de calci al sinuscoronari esquerre o al trajecte del TCE per un únic observador.

Anàl.lisi estadístic: Les dades es van introduir a la base de dades SPSS v.12 definint les variables quantitativesamb mitjana i desviació estàndar i les variables categòriques en percentatges. Per a la comparació de varia-bles categòriques es va utilitzar Chi-quadrat, considerant la significació estadística amb P<0.05.

Resultats: La mitjana d’edat a la nostra població va ser 68 ± 9,1 anys. 9 (16.4%) eren dones, 34 (62%) hiper-tensos, 34 (62%) hipercolesterolèmics, 21 (38%) diabètics i 21 (38%) eren fumadors. Dels 55 pacients, 19 tenienlesió inferior al 50% a algun segment de TCE i 36 tenien lesió igual o superior al 50%. Entre els pacients quepresentàven ombra de calci a l’ escòpia (37 pacients), el 76% tenien lesió significativa al TCE mentre que elspacients sense ombra de calci (18 pacients) el 44% tenien lesió significativa el TCE (P = 0.022).

Conclusió: La presència d’ ombra de calci detectada per escòpia al sinus coronari esquerre o TCE s’ associa,de forma estadísticament significativa, a la presència de lesió significativa a TCE .

Estaborniment miocàrdic post-esforç a la miocardiopatia isquèmicaAguadé-Bruix S, Romero-Farina G, Negre M, Pifarré P, de León G, Simó M, Castell-Conesa J, Candell-Riera J,Soler-Soler J. Serveis de Medicina Nuclear i Cardiologia. Hospital Universitari Vall d’Hebron. Barcelona.


113

Puntuació d’Agatston Distribució de pacients (%)

0 5 (4 %)

1-100 28 (24 %)

101-400 32 (28 %)

401-1000 26 (22 %)

>1000 25 (22 %)

Objectiu: Analitzar la presència d’estaborniment miocàrdic a la miocardiopatia isquèmica després d’unaprova d’esforç i la seva relació amb la depressió de la fracció d’ejecció (FE) post-esforç.

Metodologia: S’han estudiat 40 pacients (59,6 ± 8,9 anys, 3 dones) amb miocardiopatia isquèmica (FE ≤ 40%)mitjançant gated-SPECT de perfusió miocàrdica. S’ha quantificat la viabilitat, la isquèmia, la suma de pun-tuació d’engruximent, els volums i la FE a les 2-3 hores de l’ exercici i en dies posteriors.

Resultats: L’interval de temps mitjà entre l’estudi de repòs post-esforç (PE) i el de repòs tardà (RT) va ser de13 dies. La FE va augmentar en 26 pacients (65%) i en 11 (27,5%) l’augment va ser _ 5%. La regressió lineal va mostrar una relació significativa entre l’augment de la FE i l’interval de temps en dies(INT) entre les dues exploracions.

Conclusions: En els pacients amb miocardiopatia isquèmica la duració de l’estaborniment post-esforç potdurar alguns dies i la milloria de la FE està en relació a la duracio de l’interval entre l’estudi d’estrés i el derepòs.

Utilitat de l’ecocardiografia transesofàgica intraoperatòria en els pacientsamb insuficiència mitral severa secundària a prolapse sotmesos a cirurgiareparadora mitralNeus Salvatella, Elena Ferrer, Jorge López-Ayerbe, Nuria Vallejo, Bàrbara Vidal, Silvia Montserrat,Albert Teis, Luis Delgado*, Xavier Ruyra*, Vicente Valle. Servei Cardiologia i Cirurgia Cardíaca*de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona.


114

Introducció: L’objectiu de l’estudi és l’anàlisi de la utilitat de l’ecocardiografia trasnesofàgica (ETE) intraope-ratòria en els pacients amb insuficiència mitral secundària a prolapse (IMP) sotmesos a plàstia mitral (PM).

Mètodes: S’ha analitzat la correlació del resultat de l’ETE intraoperatòria realitzada en els pacients amb IMPsotmesos a cirurgia reparadora mitral amb l’ecocardiografia transtoràcica (ETT) realitzada abans de l’alta hos-pitalària del pacient.

Resultats: Hem estudiat 55 pacients amb IMP sotmesos a cirurgia reparadora mitral (71% homes, edat mitja65.6 ± 13 anys). Es va realitzar ETE intraoperatòria i ETT pre-alta en el 96.4% dels casos. L’ETE inteaoperatoriva objectivar una insuficiència mitral grau 3 en dos casos (3.6%). En ambdos casos es va corregir la causa quela motivava i el resultat final va ser una IM grau 0-1. La taula mostra el resultat dels estudis ecocardiogràfics (intra- postoperatori).

Hem objectivat una excel·lent correlació entre el grau d’IM intraoperatòria i pre-alta amb un percentatge d’a-cord del 96%. La següent taula mostra aquesta correlació

Conclusió: L’ETE intraoperatòria en la cirurgia reparadora mitral té una excel·lent correlació amb les troballesde l’ETT pre-alta. Així mateix, és una eina molt útil ja que permet detectar causes tractables d’insuficiènciamitral residual durant la cirurgia.


115

Ecocardiografia FE IM grau 0-1 IM grau 2 IM grau 3 IM grau 4 Àrea mitral

Intraoperatori 55 98 2 0 0 2.1

Pre-alta 56 94.5 3.7 1.9 0 2.4

FE (Fr. ejecció) %, Grau IM 0-1 (%) Grau IM 2 (%), Grau 3 (%), Grau 4 (%), Àrea valvular mitral (cm2)

Dades ETT pre-alta. Grau Insuficiència mitral

ETEIntraoperatoriGrau IM 0-1 2 3 4

0-1 50 1 1 0

2 0 1 0 0

3 0 0 0 0

4 0 0 0 0

Nº de pacients

Millorant la relació entre atenció primària i especialitzada: consulta de casosamb el cardiòlegDra. Carmen Tamayo, Dr. César Romero-Menor*, Dra. Mercedes Retana, Dra. Elena De Frutos, Dra. AnaEspínola, Dra. Alicia Val, Dra. Carmen Barrio, Dra. Ana Rosa Hernández. Centre de Salut Camps Blancs i *Servei de Cardiologia. Hospital de Sant Boi. Sant Boi de Llobregat. Barcelona.

Objectius: Conèixer les característiques i quantitat de consultes realitzades al cardiòleg mitjançant sessionsperiòdiques programades al centre o via telefònica.

Disseny: Estudi descriptiu transversal

Àmbit: Centre de salut urbà

Subjectes: Pacients que a criteri del metge d’atenció primària van ser motiu de consulta al cardiòleg de refe-rència en el centre d’Atenció Primària.

Mètodes: Durant el període d’octubre 2004 a novembre 2005 van realitzar-se 10 sessions programades amb elcardiòleg de referència per a la discussió de casos, així com consultes telefòniques. Van recollir-se les següentsvariables dels pacients consultats: Edat, sexe, tipus de consulta, control previ pel Servei de Cardiologia, motiude la consulta i resolució de la consulta (derivació al Servei de Cardiologia, sol·licitud d’exploració comple-mentària, o resolució sense derivació)

Resultats: Es van realitzar 148 consultes. L’edat mitjana dels pacients fou de 61,39 (rang 13-88). El 54% erenhomes. Les consultes van ser en un 93% a les sessions programades i en un 7% telefòniques. Un 26% delpacients eren controlats prèviament pel cardiòleg. Els motius de consulta més freqüents varen ser: Dubtes enl’ECG en un 50% (trastorns de la conducció o % i trastorns de la repolarització majoritàriament), casos decardiopatia isquèmica en un 10% i d’insuficiència cardíaca en un 9 %. En quant a la resolució de les consul-tes, en un 38,5% dels casos es va evitar la derivació del pacient, en un 16,9% es va indicar derivació al Serveide Cardiologia, en un 9,5% es va indicar la realització d’una exploració complementària (64% ecocardiogra-ma, 29% prova d’esforç). En la resta de casos (35%) es van resoldre dubtes electrocardiogràfics que implicavencanvis en l’actitud en vers del pacient.

Conclusions: El servei de consultoria de casos amb el cardiòleg al centre d’atenció primària millorala coordinació amb l’Hospital de referència, augmenta la resolució de l’atenció primària, reduint la sobre-càrrega de les interconsultes hospitalàries i facilita la formació continuada en els metges d’atenció primà-ria

Consulta de diagnòstic ràpid. Experiència inicial en L’Hospital de Sant BoiDra María Cristina Garcia Fortea, Dra Mireia Vilà, Dr César Romero-Menor Dr Berthy Rivero, Dr JuliánRodriguez Larrea, Srta Teresa Agüera, Srta Pilar Torras, Srta Sara Lopez. Servei de Cardiologia. Hospital deSant Boi.

Des de fa un any s’ha creat la consulta de diagnòstic ràpid on atenem els pacients derivats de l’atencióPrimària amb una derivació preferent.


116

La consulta de diagnòstic ràpid es troba en un espai multifuncional on tenim l’aparell d’electrocardiogrames,l’ecograf i la cinta d’ergometria.

Hem analitzat els 100 primers casos preferents derivats de l’Atenció Primària : es van visitar 65 dones i 35homes. La edat mitjana era 51 anys. El temps d’espera era de 8.8 dies.El diagnòstics més freqüents de deriva-ció era el dolor toràcic anginós en 39 % , el dolor toràcic a estudi en un 36 % dels casos. Es van derivar 6 buffsa estudi, 4 hipertensions arterials no controlades, 4 sincopes, 4 alteracions d’electrocardiograma , 2fibril.lacions auriculars i 1 control post infart agut de miocardi.

S’ha analitzat la concordància de la indicació – preferent o no - entre l’Atenció Primària i cardiologia i és d’un50 % , si analitzem la concordància de diagnòstic era d’un 54 %.

S’ha realizat 40 ergometries , 24 ecocardiografies en el moment de la visita. Hem sol.licitat 4 trànsits esofago-gastroduodenals , 1 TAC toràcic, 8 coronariografies i 3 holters.

S’ha donat d’alta el 75 % dels pacients després de la primera visita.La resta de malalts van ser visitats a con-sultes externes ordinàries . Es van derivar a les consultes de cardiologia els pacients que presentaven : 1 con-trol immediat post IAM , 1 TPSV, 2 fibril.lacions auriculars, 1 flutter auricular, 2 sincopes , 2 HTA no controla-des en pacients amb cardiopatia prèvia i 17 pacients diagnosticats d’angina d’inici.

Com a conclusions podem dir que el dolor toràcic és el motiu de consulta més freqüent . Cal millorar i con-sensuar el protocol de derivació de dolor toràcic amb l’Atenció Primària.

Amb aquest tipus de consulta es poden estalviar segones visites i sobretot, donar un diagnòstic el més aviatpossible en els nostres malalts i per tant estratificar e iniciar el tractament amb brevetat.

Com a futur ens plantegem ampliar aquest tipus de visita a 2-3 cops per setmana per ampliar els diagnòsticsde visita i per tal de poder fer exploracions tipus MAPA, Holter de ràpida resposta

Evolució de la insuficiència mitral degenerativa asimptomàticaJoan Alguersuari Cabiscol, Antònia Sambola Ayala, Pilar Tornos Mas, Mª Teresa González Alujas,Gaietà Permanyer Miralda i Jordi Soler Soler. Servei de Cardiologia. Hospital Vall d’Hebron.

Antecedents: La cirurgia precoç en la insuficiència mitral (IM) degenerativa es recomana a les guies de pràc-tica clínica en base a alguns estudis de pocs centres. Malgrat això, la història natural d’aquesta malaltia ésincerta. El maneig conservador de la IM severa asimptomàtica podria garantir molts anys de bon pronòsticsense comprometre la supervivència.

Objectiu: S’avalua l’estat d’aquesta entitat en el nostre centre amb l’objectiu d’establir un protocol per alseguiment prospectiu de la IM degenerativa en una consulta externa monogràfica.

Mètodes i resultats: Es van seleccionar tots els pacients amb IM severa degenerativa que tenien, al menys, unregistre ecocardiogràfic realitzat en el periode comprès entre el 2002-2005 i a partir d’aquí es van revisar leshistories clíniques, excloent-ne els pacients que havien ingressat amb motiu de realitzar-se un recanvi valvu-


117

lar. Noranta-set pacients (57 homes, 40 dones; edat 65±14 anys) amb IM severa degenerativa van ser seguitsal llarg de 5±5 anys (1-19 anys). Divuit pacients (18%) tenien un prolapse anterior, 30 pacients (31%) un pro-lapse posterior, 18 pacients (18.5%) tenien prolapse d’ambdós vels i 43 pacients (44%) tenien trencament decordes. Seixanta-vuit pacients (70%) estaven en classe funcional (CF) I, 20 (20%) en CF II, i 9 en CF III-IV (9%).Addicionalment, quaranta-dos pacients presentaven fibril.lació auricular. Les troballes ecocardiogràfiques enel moment de contacte al nostre centre eren: DTD 56±7 mm, DTS 36±7 mm, FE 58±13%, aurícula esquerra52±12 i pressió d’arteria pulmonar 52±16 mm Hg. Durant el seguiment, 22 pacients (11%) van ser operats. Lamortalitat perioperatòria va ser de 3 pacients (13.6%) i altres 3 pacients van morir durant el seguiment. Lasupervivència global va ser del 94±3.5% als 5 a, 75±13% als 10 anys. Dins dels supervivents, el 90% es troba-va en CF I, el 9% en CF II i un 1% en CF III. En el grup de supervivents les troballes ecocardiogràfiques mos-traven: DTD 58±7 mm, DTS 36±8 mm i FE 60±11%.

Conclusions: Els pacients amb IM severa degenerativa poden tenir una supervivència global lliure de símp-tomes a llarg termini elevada. La intervenció quirúrgica presenta una mortalitat perioperatoria no menys-preable.

Resultats de la pericardiectomia per pericarditis constrictiva crònicaAna M. Peset, Montserrat Cardona, Vicens Martí, José Montiel, Josep Guindo, José M. Domínguez de Rozas.Cardiologia. Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Barcelona.

En el present estudi s’analitzen els resultats a curt i llarg plaç dels pacients intervinguts en el nostre centre perpericarditis constrictiva crònica.

Material i mètodes: Entre novembre de 1982 i desembre del 2004 s’intervingueren 31 pts consecutius, 17homes i 14 dones de 51±21 anys d’edat per pericarditis constrictiva crònica. La causa fou tuberculosa en 6malalts, post-radioteràpia 4, postcirurgia cardíaca 1 i idiopàtica en els 20 restants. Preoperatòriament, totsels malalts presentaven signes i símptomes clínics, hemodinàmics i ecocardiogràfics de constricció peri-càrdica. La presència de malaltia pericàrdica es va confirmar perioperatòriament. Durant la intervenciócap pacient va requerir injerts venosos per malaltia coronària. Nou pts (29%) estaven en classe funcionalI preoperatòria, 21 pts (67%) en II-III, i 1 pt (3%) en IV. El 80% presentaven edemes, hepatomegàlia o asci-tes, i el 32% estaven en fibril.lació auricular. El temps mig d’evolució de la simptomatologia clínica fou 15mesos. La pericardiectomía es va fer per esternotomia mitja. Vuit pts tenien calcificació pericàrdica radio-lògica. L’estància mitjana hospitalària fou de 16 dies. El temps mig de seguiment en els supervivents foude 6 anys.

Resultats: La mortalitat intrahospitalària fou del 16% (5/31 pts). La causa de la mort fou per baix cabal cardí-ac en 3 pts, sagnat en 1 pts i infecció en un altre. Extrahospitalàriament varen morir per fallida cardíaca 2 pts,per accident vascular cerebral 1 pt i per neoplàsia un altre. La presència de calcificació radiològica no es varelacionar amb la mortalitat. Durant el seguiment, la classe funcional no va millorar a pesar de la cirurgia en4 dels pts supervivents i va empitjorar progressivament en 2. La probabilitat de supervivència actuarial fou de83% als 6 mesos, 75% als 1-5 anys, i 64% als 10 anys.

Conclusions: La pericardiectomia és un tractament eficaç per a pts amb pericarditis constrictiva crònicasimptomàtica. Un petit subgrup de malalts no presenten milloria clínica probablement degut a que la funciócardíaca no es restableix completament a conseqüència de les alteracions fibròtiques del miocardi relaciona-des amb la malaltia inflamatòria causal


118


119

Pòsters II


Tractament del IAM a Catalunya i Illes Balears. Implicacions del projecte PIAMICGuindo J1, Bardají A2, Galve E3, García-Moll X1, Matalí A4, Covas A5.1Hospital Santa Creu i Sant Pau, Barcelona, 2Hospital Universitari Joan XXIII, Tarragona,3Hospital Vall d’Hebró, Barcelona, 4Departament Mèdic d’Almirall, Barcelona,5Gestió, Organització i Comunicació S.A, Barcelona.

Objectiu: conèixer la implantació dels nous tractaments en la insuficiència cardíaca post IAM.

Mètode: es van realitzar 6 sessions de treball entre el 2 i el 24 de novembre de 2005, cinc d’elles a Catalunya ila restant a les illes Balears. En totes les sessions de treball es va realitzar una presentació preliminar homo-gènea (desenvolupada prèviament pel conjunt dels moderadors) i a continuació es va desenvolupar el debatestructurat sobre les mateixes preguntes en els sis tallers. El debat va ser facilitat per un moderador utilitzantmètodes de treball Metaplan® (“brainstorming estructurat” mitjançant el debat sobre idees aportades en tar-jes pels participants en la sessió). En aquestes reunions hi van participar un total de 59 metges especialistesen cardiologia.

Resultats: en primer lloc, i atenent a les evidències aportades per Ephesus i al ordre de la intauració del con-junt del tractament farmacològic, als experts se`ls va preguntar sobre quan creien que s’hauria d’instaurar eltractament d’eplerenona, i més de la meitat dels participants van opinar que s’hauria d’instaurar a planta, jasigui d’un hospital de tercer nivell (68%) com de qualsevol altre hospital (58%).

Al preguntar com o en què canviarà la pràctica clínica habitual, prèvia a l’alta, la disponibilitat d’eplerenona iles actuals recomanacions de les guies, el 54% dels participants van respondre que augmentaran els controlsde funció renal i potassi, i el 24% van manifestar que el canvi radicarà en prescriure el nou fàrmac. Aquestscanvis en la práctica clínica habitual van ser els més prioritzats pels participants tant pel que fa a a)l’impac-te en la morbimortalitat del pacient i b)la viabilitat de dur-ho a terme, éssent l’augment de controls el canviamb més impacte i més viable (68% i 69% respectivament).

En la pràctica clínica habitual post-alta, també van opinar que es realitzaran més controls de funció renal ipotassi (75%). Aquesta acció va ser identificada com la que tindrà a)més impacte en la morbimortalitat delpacient (56%) i b)és més viable (68%).

Al preguntar sobre les accions que poden impulsar els especialistes per a que aquests canvis es duguin a terme(i a atenent els canvis més significatius prioritzats anteriorment) , el 34% dels participants van respondre ques’haurien de fer protocols d’actuació, el 31% va manifestar que seria necessari formar/informar al metge d’APi el 19% opina que hauria d’indicar-se a l’informe d’alta.

Conclusions: davant l’arribada d’eplerenona a l’arsenal terapèutic del tractament de la IC post IAM, elsexperts consultats a Catalunya i Balears van concloure que els principals canvis que suposarà (a banda de lapròpia instauració del tractament i dels beneficis en el pacient ) es centren en un increment dels controls defunció renal i potassi, tant abans com després de l’alta. Així mateix, consideren recomanable actualitzar elsprotocols dels Centres i reforçar la informació/formació al metge d’AP resepecte el correcte seguiment delpacient al que se li hagi prescrit eplerenona a l’hospital.

Concordança entre l’angio-TC cardíaca i l’SPECT de perfusió miocàrdicaMilà M, Cuéllar H, Boronat M, Álvarez-Castells A, de León G, Sebastià C, Aguadé-Bruix S, Castell-Conesa J,

García del Blanco B, Candell-Riera J. Serveis de Medicina Nuclear, Radiologia i Cardiologia. Hospital

Universitari Vall d’Hebron. Barcelona.

Objectiu: Valorar la concordança en l’assignació de la patologia per vasos coronaris entre l’angio-TC cardíacai l’SPECT de perfusió miocàrdica.

Metodologia: Es van valorar 54 vasos coronaris corresponents a 18 pacients (m: 63,7 anys, 6 dones) estudiatsconsecutivament (5 indicacions diagnòstiques i 13 pronòstiques, 3 pacients amb infart previ). Es van practi-car una SPECT de perfusió miocàrdica d’esforç-repòs, una angio-TC (16 detectors) i una coronariografia en elcurs d’un cateterisme amb un interval < 3 mesos entre les 3 exploracions. Es van considerar com a significa-tives les estenosis ≥ 50% a la angio-TC i la presència d’un defecte reversible o fix (amb alteració de l’engruixi-ment) a l’SPECT en dos o més segments dels 17 en els quals es va dividir el ventricle esquerre. Les regionsanterior, septal i apical es van atribuir a la descendent anterior (DA), la inferior a la coronària dreta (CD) i lalateral a la circumflexa (CX). Es va utilitzar el cateterisme com a tècnica de referència (estenosi ≥ 50%).Resultats: Només dos vasos no van ser valorables a l’angio-TC degut a artefacte (ambdós CD). Es va obtenirun índex de concordança kappa global de 0,613 (0,444 per la DA, 0,625 per la CD i 0,766 per la CX). Les dis-cordances van ser degudes a: un fals positiu de l’angio-TC (DA), dos falsos negatius de l’SPECT (ambdues DA)en dues artèries sense defectes a l’SPECT en pacients amb malaltia multivàs, 4 discordances en l’assignacióde la CD-CX a l’SPECT, 1 discordança en l’assignació DA-CD a l’SPECT i 2 falsos positius de l’SPECT (DA i CX)en un pacient amb angio-TC i cateterisme normals.

Conclusió: La concordança en l’assignació de la patologia per territoris dels vasos coronaris entre l’angio-TCi l’SPECT és bona però no òptima. La informació anatòmica i funcional que aporten l’angio-TC i l’SPECT res-pectivament és complementària.

Antiagregació plaquetaria en malats amb cardiopatia isquèmica crònicai anticoagulació oral permanentJuan Casanova, Cristina Marzo*, Carolina Sorolla, Carmen Araguás*, Javier Fernández, Berta Daga, DolorsViles, Fernando Worner. Serveis de Cardiologia i de Hematologia clínica*. Hospital Universitari Arnau deVilanova. Lleida

La pauta de prevenció secundària aterotrombòtica de pacients amb cardiopatia isquèmica crònica que hande seguir tractament anticoagulant no està ben establerta.

Objectiu: Lóbjectiu del nostre estudi, és avaluar la prevalença dántiagregació com a prevenció secundàriaen pacients amb cardiopatia isquèmica que segueixen tractament permanent amb anticoagulació oral perqualsevol causa.

Mètodes: Es va realitzar un estudi transversal de les 4368 històries de la població de l´àrea dínfluència del´Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida que seguia tractament anticoagulant oral el dia 12 desetembre de 2005. Es va avaluar l’existència del diagnòstic de cardiopatia isquèmica, diabetis mellitus i trac-tament antiagregant.


120

Resultats: Dels 4368 pacients (p.), 452 estaven diagnosticats de cardiopatia isquèmica (10,3%), dels quals 144p. (31,8%) eren també diabètics. Lédat mitjana va ser de 75±7 anys i el 32,5% eren dones.

El motiu dánticoagulació en la població amb cardiopatia isquèmica va ser majoritàriament la fibril.lacióauricular (62%), seguit de pròtesi valvular metàl·lica (14%) , disfunció ventricular esquerra severa ambo sense aneurisma (10%) embolisme repetit (7%), trombe ventricular esquerra (5%) i altres (2 %) . Laprevalença de tractament antiagregant a la població anticoagulada crònicament amb cardiopatia isquè-mica a la nostra població, va ser del 21,3%, sent encara més baixa (18%) en els malalts que a més eren dia-bètics.

Els antiagregants utilitzats van ser l´ àcid acetil salicílic (AAS) 72,5 %, clopidogrel 22,5 %, combinació de AAS iclopidogrel 4 % i trifusal 1%.

Conclusions: Els pacients de la nostra àrea, amb diagnòstic de cardiopatia isquèmica crònica i amb tracta-ment dánticoagulació oral permanent per qualsevol motiu, presenten una baixa prevalença de tractamentantiagregant plaquetari en prevenció secundària.

El fet de ser diabètic no augmenta el nombre de malalts tractats amb antiagregants en aquesta població.

Diferències en les complicacions atribuïbles a l’accés transradial entre el períoded’aprenentatge i el d’estabilització en la nostra sèrieGual Capllonch F, García del Blanco B, Martí Aguasca G, Dra Ribera Sole A, Alguersuari Cabiscol J, OtaeguiIrurueta I, Domingo Ribas E, Batalla Sahún N, Angel Ferrer J, Anivarro Blanco I, Soler Soler J. Unitat deHemodinàmica Cardíaca. Servei de Cardiologia. Hospital de la Vall d’Hebrón.

Les avantatges de l’accés radial en el cateterisme cardíac han fet que s’ampliin les seves indicacions de formaràpidament progresiva. S’ha comunicat la corba d’aprenentatge per les seves característiques tècniques peròno s’han detallat les diferències en les complicacions en funció del període analitzat.

Hem analitzat de forma succesiva els pacients sotmesos a cateterisme per via radial entre març del 2005 ( inicide l’accés transradial de forma quotidiana en el nostre centre) i març del 2006 en que s’ha avaluat a les 24hores post-procediment mitjançant test d’Allen pulsimètric i ecografia-doppler la permeabilitat de l’artèriacanulada i havien estat sotmesos a un mateix mètode neumàtic de compressió (TR Band de Terumo). S`hanrecollit les dades clíniques dels pacients com el pes, talla, superficie corporal, factors de risc cardiovascular,medicació vasodilatadora, antiagregant i anticoagulant, les dades del procediment com el diàmetre de l’in-troductor emprat, els catèters, el temps d’escòpia i si s’ha fet intervencionbisme o no. S’ha registrat la inci-dència de vasospasme tant per el dolor referit per el malalt com per la constatació de signes relacionats ambl’ espasme com dificultad progresiva en la manipulació del(s) catèters.

Per veure les diferències entre el període d’aprenentatge o implementació de l’accés transradial de forma quo-tidiana i la fase de meseta subsegüent hem comparat els pacients cateteritzats els primers tres mesos (50pacients) amb els estudiats els nou mesos següents (150 restants) un cop ja habíem establert les normes decompressió amb el sistema neumàtic esmentat.

L’anàlsi comparatiu es pot resumir en aquesta taula:


121

Primers 3 mesos (n-49) Següents 9 mesos (n- 148) P

Dones 24% (12) 18% (26) nsEdat 67 ± 8 66 ± 11 nsIMC 23 ± 5 22 ± 4 NsTractament VD 77% (37) 82% (121) NsDiabetes 41% (19) 33% (49) NsSintrom 12% (6) 4% (6) NsVasoespasme 22% (11) 13% (20) NsOclusió radial 45% (22) 24% (35) P = 0,004

Durant la fase d’aprenentatge o implementació de l’accés transradial en un programa de cateterisme cardíacs’observa una major incidencia d’oclusió precoç de l’artèria canulada.

Utilitat del registre Holter de pressió arterial en la síndrome coronària agudaG. Vázquez-Oliva A. Zamora Cervantes M. Crespo Planas A. Gibert Rabassa M. Vilaseca C.Campoamor Cela JM. Casan Cava R. Cuenca Luque Corporació de salut del Maresme i la Selva

Introducció: La monitorizació ambulatòria de la pressió arterial (MAPA) s’ha convertit en un mètode reco-manable de control de la pressió arterial (PA). Diferents estudis han confirmat que la manca del descens nocturn de la PA (manca de patró dipper) s’associaa un pitjor pronòstic cardiovascular tant en els hipertensos com en la població general.Millorar el coneixe-ment de la cronobiologia de la PA en la Síndrome Coronaria Aguda (SCA) pot tenir importants implicacionsen l’abordatge terapèutic del mateix.

Objectiu: descriure el patró circadià de la PA en els pacients ingressats amb SCA.

Material i mètode: es van recollir de forma consecutiva 16 pacients ingressats a la planta de Medicina Internaamb el diagnòstic de SCA (9 infarts i 7 angor inestables). Es van recollir les dades clíniques, els factors de risccardiovasculars, el tractament administrat i el resultat de l’estudi MAPA, agrupats en dipper, no dipper, riser idipper extrem segons les normes de la Societat Espanyola d’Hipertensió.


122

Resultats: Taula 1.Característiques clíniques dels pacients:

Edat 75.13±10.65 IAM prèvi 7 (43.8%)

Sexe 6 dones Angor prèvi 8 (50%)

Hipertensió 8 (50%) Ictus prèvi 3 (18.8)

Diabetis 7 (44%) Vasculopatia perifèrica 3 (18.8)

Tabaquisme 0 Insuficiència cardíaca 0

Ex-tabaquisme 5 (31.3%) PAS 140±21.23

Dislipèmia 8 (50%) PAD 75.75±11.25

Tractament administrat: 68.8% beta-bloquejants, 50% calci-antagonistes, 87.5 % nitrits, 43.8% IECAs, 6.3%ARA II, 62.5% va rebre Aspirina, 31.3% clopidogrel i 75% estatines. El 24,6% va rebre tractament antihiperten-siu únicament al matí i el 75.4% va rebre els fàrmacs en règim de matí i nit.

Resultats de l’estudi MAPA: 1 pacient va ésser qualificat com a hipertens, només 1 pacient va mostrar el patróDipper, 7 pacients el patró no Dipper i els 8 pacients restants van mostrar el patró Riser. No es va registrar cappacient amb patró dipper extrem. Globalment el 93.8% dels pacients van mostrar un patró d’alt risc cardio-vascular (no dipper).

Conclusions: 1- En una mostra no seleccionada de pacients amb SCA, es registra un alt percentatge de patród’hipertensió nocturna ( no dipper i riser), amb un 50% de patró Riser. Aquest patró s’observa encara que lamajoria dels pacients van rebre el règim habitual de tratctament amb efecte hipotensor amb una pauta de matíi nit. 2- Aquestes troballes recolzen la necessitat d’estudis que avaluïn el patró circadià de la PA en pacientsamb SCA i les seves repercussion terapèutiques i pronòstiques.

Alta prevàlencia de malaltia ateroescleròtica difusa en pacients joves procedentsdel Sud Est Asiàtic. Què debem saber sobre els pacients immigrantsLL.Recasens, R.Güerri, N.Casanovas, C.García, R.Serrat, E.Solé, E.Lerma, F.Miranda, J.Martí,J.Bruguera Hospital del Mar, Barcelona

Les variacions en la incidència de la malatia cardiovascular depenent de l’origen del pacient han estatdescrites prèviament a la literatura. La incidència de malaltia cariovascular a la nostra població és una deles més baixes del món. Les variacions demogràfiques actuals deguts als moviments migratoris estansuposant un canvi. Es va decidir estudiar si existien diferències entre pacients ingressats a la UnitatCoronària (UCC) per infart agut de miocardi (IAM) en funció de l’ètnia. RESULTATS: Va haver un total de432 pacients ingressats a la UCC amb diagnòstic d’IAM durant els dos anys de l’estudi. Degut a l’edat mit-ja menor entre els pacients immigrants, l’anàlisi comparativa va ser realitzada amb pacients de 50 anyso més joves. 62 pacients van ser inclosos en l’anàlisi. Hi havien 51 pacients Sud Europeus (SE), 9 pacientsdel Sud-Est Asiàtic (SA) i 2 àrabs. La comparació va ser realitzada entre els pacients SE i SA. No hihavia diferència entre els principals factors de risc cardiovascular (taula 1), tipus d’IAM ( elevació delST en el 58% i 66% respectivament) o el número de cateterismes diagnòstics realitzats (80% vs 78%). Tot iaixò, els pacients del SA presentaven una major proporció de malaltia ateroesclerótica difusa amb el50% dels pacients amb estenosis significativa (>70%) en comparació amb el 24% dels pacients del SE(p<0.05).


123

Conclusions: els pacients joves procedents del SA presenten una incidència més gran de malaltia ateroescle-rótica difusa cardíaca tot i presentar un perfil de risc cardiovascular molt semblant respecte a malalts del SEde la mateixa edat. Això implica que s’hagi de prestar una especial atenció als pacients procedents del SA quesol.liciten atenció en els Serveis d’urgències amb dolor toràcic per evitar errors diagnòstics i evitar conse-qüències potencialment letals.

Factors pronòstics del síndrome coronari agut: la nostra experiència des de 1989A. Teis, A. Curós, J. Serra, S. Montserrat, J. López-Ayerbe, V. Valle Servei de Cardiologia.Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona

La literatura descriu els factors pronòstics de mortalitat del síndrome coronari agut (SCA) des d’antic. L’edat,el sexe femení, la situació hemodinàmica a l’ingrés, la localització i extensió de l’infart, la presentació de taquio bradiarítmies... són marcadors clàssics de mal pronòstic. Hem volgut analitzar quines variables són les quedeterminen, principalment, la mortalitat dels malalts ingressats per SCA, durant l’ingrés a la nostra unitat.

Mètodes: Anàlisi retrospectiu dels ingressos per SCA a la unitat coronaria d’un hospital de tercer nivell des defebrer de 1989 fins a l’actualitat. S’han comparat els èxitus amb els vius. Les dades s’han analitzat per ingressos.

Resultats: Han ingressat un total de 4140 malalts per infart agut de miocardi, amb elevació de l’ST (IAMEST)o sense (IAMSEST). Han resultat èxitus un total de 305 malalts (7,4%). El mecanisme ha estat assistòlia en el


124

Taula1:

South European (n=51) South Asian (n=9) p

Edat 46 47 ns

Homes 85% 100% ns

Diabetes coneguda 10% 0% ns

Fumadors 84% 78% ns

HTA 35% 11% ns

IAM previo 20% 11% ns

Història Familiar 22% 33% ns

LDL 126 (106-166) 115 (87-162) ns

HDL 41 (31-46.5) 36 (26-50) ns

Cateterisme diagnòstic 80% 67% ns

67,9%, dissociació electromecànica en el 30,5% i fibrilació ventricular (FV) en el 1,6%. Dels 305 èxitus, el 82,6%són IAMEST. A l’anàlisi univariant, mostren relació amb la mortalitat les següents variables:

Al realitzar la regressió logística, les úniques variables predictores independents de mortalitat són l’edat (OR:1,089 per any; IC 95%) i el Killip (OR: 1,782; IC 95%).

Conclusions: Només l’edat i la classe Killip s’han mostrat com a variables predictores independents de mor-talitat en els malalts ingressats per SCA en el nostre centre.

Resultats immediats de l’angioplàstia en lesions calcificades tractadesamb rotablator en l’era de l’stent farmacoactiuA. Peset, C. Cotes, A. Gentiletti, V. Martín, S. Vogiatzis, V. Martí, J. Garcia-Picart, J. Cinca, M. Sabaté. Unitatd’Hemodinàmica. Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Barcelona.

IntroduccióL’aterectomia rotacional o rotablator està indicat en el tractament de lesions coronàries severament calcifica-des. L’objectiu d’aquest estudi és avaluar els resultats immediats del tractament percutani de lesions severa-ment calcificades tractades amb rotablator seguit d’implantació d’stent farmacoactiu.

Materials i mètode: Estudio d’observació de pacients consecutius amb estenosi de novo severament calcifi-cades tractades amb rotablator en el nostre centre.


125

Vius (3835) Èxitus (305) p Vius (3835) Èxitus (305) p

Edat (anys) 61,21 ± 1,6 68,93 ± 10 <0,0001 Aparició FA 8,9% 18% <0,0001

Sexe femení 19,4% 29,2% <0,0001 Aparició TV 5,7% 21% <0,0001

HTA 49% 55% 0,043 Aparició FV 4,7% 21,6% <0,0001

Diabetis 29,3% 42,6% <0,0001 BAV 8,4% 29,5% <0,0001

Vasculopatia 11,2% 18,7% <0,0001 Alt. conducció IV 1,7% 13,4% <0,0001

IAM/angor previ 46,8% 47,8% 0,001 Angina refractaria 1,9% 3,6% 0,057

IAMEST 69,8% 82,6% <0,0001 re-IAM 1,3% 4,3% <0,0001

IAM anterior 37,4% 46,6% 0,008 Ruptura TIV 0,4% 2,9% <0,0001

Pic CK 1540 ± 290 2627 ± 350 <0,0001 R. paret lliure 0,3% 6,6% <0,0001

Killip 1,36 3,01 <0,0001 R. múscul papil.lar 0,1% 1% 0,017

Resultats: Entre octubre de 2005 i febrer de 2006, 10 pacients (70±16 anys; 90% homes) han estat tractats ambrotablator. Tots els procediments s’han portat a terme via femoral amb catèter guia 7F. La broca utilitzada vaser d’1.5mm en el 80% dels casos. Seguidament es va dur a terme dilatació amb baló convencional (90%) o«cutting»(10%). El vas més freqüentment tractat fou la descendent anterior (60%) seguit de la coronària dreta(20%) i circumflexa (20%). Es va implantar stent farmacoactiu recobert de paclitaxel en 7 malalts i de rapami-cina en 3. El nombre mig d’stent per lesió fou de 1.8±0.8 amb una longitud mitja de 38±19mm. Es va obtenirun bon resultat immediat angiogràfic en tots els casos sense presentar-se complicacions durant el procedi-ment. No hi ha hagut cap mort ni esdeveniment cardiovascular d’interès durant l’hospitalització. Als 60±15dies de seguiment, tots els pacients es troben asimptomàtics. Està previst un seguiment angiogràfic als 6mesos.

Conclusions: La aterectomia rotacional segueix sent una tècnica útil i segura per tractar lesions complexes,calcificades en pacients d’edat avançada. L’associació amb stent farmacoactius pot proporcionar un incre-ment del nínxol de tractament intervencionista percutani en front la cirurgia coronària.

La via radial aporta avantatges respecte la via femoral a l’angioplàstia primària?Neus Salvatella Giralt, Eduard Fernández Nofrerias, Josepa Mauri Ferré, Oriol Rodríguez Leor,Elisabet Zamora Serrallonga, Helena Tizón Marcos, Antonio Tovar Martin, Isabel Bravo,Vicente Valle Tudela. Servei de Cardiologia.Hospital Universitari Gemans Trias i Pujol. Badalona.

Introducció i objectius: L’angioplàstia primària (ACTPP) s’ha demostrat superior a la fibrinòlisi com a tracta-ment de reperfusió en l’IAM amb elevació de l’ST (IAMEST) . La via femoral continua sent la via d’accés mésusada per als procediments intervencionistes si bé està creixent l’experiència en l’ús de l’accés radial per a totsels procediments, incloent l’ACTPP.

Hem volgut valorar els resultats de l’ACTPP via radial mitjançant una anàlisi retrospectiva que compara elsresultats i les complicacions en els grups de pacients (P) sotmesos a ACTPP via radial (VR) respecte els P ambACTPP via femoral (VF). S’han exclòs els pacients en situació de shock.

Resultats: Del gener 2001 al desembre 2005 es van practicar 63 ACTPP via femoral (grup F) i 48 via radial (grupR). L’edat mitjana dels P era de 61.3 anys, un 78.4 % eren homes, un 19.8% diabètics, un 45% dislipèmics, un45% hipertensos, un 50.5% eren fumadors. Un 7.2% dels pacients tenien antecedent d’ACTP prèvia, un 8.1%tenien antecedent d’IAM previ. No s’han detectat diferències significatives en totes aquestes variables entreels 2 grups. Tampoc s’han detectat diferències significatives en quant a la localització de l’IAM o a l’extensióde la malaltia coronària dels P; en global 35.1% presentaven IAM anterior, un 61.4% IAM inferior, un 3.6% IAMlateral; un 40.5% dels P presentaven malaltia coronària d’un vas, un 36.9% malaltia de dos vasos, un 22.5%malaltia de 3 vasos.

Pel que fa a les variables inherents al procediment, els resultats són:


126

Van haver-hi dos casos de cross-over de via radial a via femoral. No va haver-hi cap èxitus intra-procediment.

Conclusions: En la nostra experiència , a l’angioplàstia primària en l’IAM amb elevació de l’ST l’accés radialno allarga de forma significativa la durada total del procediment, el temps d’escòpia ni el temps per a la reper-fusió i s’associa a menys complicacions vasculars. La taxa d’èxit és alta, independentment de la via d’accés.

Prevalència dels factors de risc modificables de la cartiopatía isquèmicaMargarita Nebot Tost ,Eulàlia Sabater Puig, Concepción López Prieto, Maria Briansó Florencio.Hospital Universitari Sant Joan de Reus (Tarragona)

Introducció: El control dels factors de risc cardiovascular modificables en la cardiopatia isquèmica amb elcanvi dels hàbits de conducta o amb la prescripció farmacològica, han de considerar-se com una prioritat encardiologia preventiva i la seva finalitat és aconseguir una disminució dels índexs de mobilitat i mortalitat deles malalties cardiovasculars.

Objectiu: Conèixer la prevalença dels factors de risc modificables dels pacients que ingressen a la unitat decardiologia del nostre hospital.

Mètode: Estudi prospectiu de 113 pacients ingressen a la secció de cardiologia diagnosticats de cardiopatiaisquèmica. Es realitza una enquesta durant d’ingrés, analitzant les següents variables: Tabaquisme, hiperten-sió arterial, sedentarisme(caminar menys d’una hora per setmana), hipercolesterolèmia i hiperglucèmia.Durant l’ ingrés s’ informe sobre la necessitat del control dels factors de risc modificables, se’ls explica elsaspectes més importants i se’ls dona informació escrita. Els pacients que decideixen deixar de fumar es mantécontacte telefònic per aclarir dubtes i detectar recaigudes al primer mes, tercer mes i sisè mes de l’alta hospi-talària. Els que no fumaven als 6 mesos se’ls cita per la medició del CO.

Resultats: Edat mitjana 66 anys, el 73% son homes i el 27% dones. La majoria tenen estudis primaris (74%) Elsfactors de risc modificables més destacables són: hipertensió 65%, hipercolesterolèmia 57,5 % , diabetis 46 %,i sedentarisme 40% i fumadors 28%,. Als 6 mesos de l’alta el 56% dels fumadors no fumaven (amb comprova-ció del CO) y el 25% havien reduït el nombre de cigarrets.


127

VIA RADIAL VIA FEMORAL p

Taxa d’èxit 97.9% 85.7% 0.04

Durada del procediment 40’17” 37’47” ns

Temps d’escòpia 9.46’ 8.19’ ns

Temps punció-inflat del baló 16’16” 15’50” ns

Ús d’anti IIbIIIa 87.5% 87.3% ns

Complicació vascular 0% 12.7% 0.01

Conclusions: Els factors de risc més prevalents són l’HTA i la hipercolesterolèmia. Identificar als pacientsfumadors i proporciona’ls un consell mínim en l’atenció hospitalària produeix efectes visibles. El contacte,tant físic o telefònic entre pacient i infermera potència la motivació del fumador i incrementa l’índex d’absti-nència. La infermeria resulta idònia per a dirigir i encaminar el tractament no farmacològic.

Estudi de la utilizació de la nitroglicerina sublingual dels pacientes diagnosticatsde cardiopatia isquèmicaMargarita Nebot Tost, Eulàlia Sabater Puig, Sílvia Salvadó Suñé, Maria Briansó Florencio. HospitalUniversitari Sant Joan de Reus (Tarragona)

Introducció: L’administració de nitroglicerina sublingual és una mida fonamental per intentar suprimir eldolor o símptomes de cardiopatia isquèmica. És important administrar-la correctament per aconseguir laresolució de l’ episodi i evitar complicacions.

Objectius: Valorar el nivell de coneixements dels pacients diagnosticats de cardiopatia isquèmica sobre la uti-lització de la nitroglicerina sublingual.

Metodologia: Estudi prospectiu d’una mostra de 41 pacients diagnosticats de cardiopatia isquèmica.S’entrevista a tots els pacients segons un qüestionari dirigit i tancat de 15 preguntes sobre l’ administració dela nitroglicerina sublingual.

Resultats: Edat mitjana de 67 anys. La majoria tenen estudis primaris (76%). S’ha recomanat nitratssublinguals a un 78% i d’ells un 94% els porta sempre a sobre. Un 26% se’ls administra drets, un 61% asse-guts o estirats i un 13% de manera indiferent. Un 63% s’administra els nitrats al cap de 2 minuts d’aparèi-xer el dolor i un 27% al cap de 5 minuts. Si no és efectiva la primera dosi, un 67% s’aplica una segona dosial cap de 5 minuts i un 26% al cap de 20 minuts. Fa servir esprai un 69% i comprimits un 31%, la majoriael fa servir perquè li va receptar el metge (75%). Tots els pacients que s’administren comprimits i esprai hofan correctament.

Conclusions: En general els pacients tenien un bon coneixement. És important seguir impartint educaciósanitària per aconseguir que el major nombre de pacients es tracti adequadament. -La participació en el tre-ball va estimular als pacients a expressar i contrastar els seus coneixements o carències informatives. - Durantl’ingrés, els pacients estan molt motivats per l’adquisició de nous coneixements sobre la sevasalut i canvis d’hàbits. Per reforçar aquests coneixements se’ls proporciona informació escrita abans de l’alta.

Prevenció secundària en la cardiopatia isquèmicaBaiges Badia, Mireia; Farrés Collell, MªAntònia; Rodoreda Pujal, Montserrat; Vazquez Sáez, Rosa; FundacióHospital Asil De Granollers

Les malalties cardiovasculars en general I La cardiopatia isquèmica en particular són problemes se salut delsquals es coneixen mesures d’intervenció eficaces. La prevenció secundària incideix en els principals factors


128

de risc (hipertensió, hipercolesterolemia, diabetes, tabaquisme, obesitat, sedentarisme, estrés, complimentterapèutic).

L’iam suposa una important càrrega assistencial per la seva freqüència, però també per la reiteració de visitesal servei d’urgències I d’ingressos hospitalaris, i segons la nostra experiència professional l’usuari demostratenir molts dubtes davant de la malaltia coronària.

Està demostrat que amb l’educació sanitària es pot incidir en els factors de risc cardiovascular modificables,facilitant la reincorporació a la seva vida familiar, social i professional.

Avaluació del funcionament de la vía clínica de intervencionisme coronari percutaniCOMUNICANT: Rafael Torta Castelló CO-AUTORS: Rius Ferrús Lluís, Cuevas López Eva; Foix Parra Ana INSTITUCIÓ: Hospital Universitari Joan XXIII. Tarragona Servei de Cardiologia

Objectius: Les vies clíniques son plans assistencials que faciliten la coordinació entre els professionals. El nos-tre objectiu és verificar l’aplicabilitat i grau d’acompliment de la via clínica, en la seva fase inicial d’implanta-ció i avaluar les principals variants presentades.

Material i mètodes: Estudi descriptiu, longitudinal i retrospectiu. La nostra via clínica és un registre d’inter-vencions realitzades a pacients sotmesos a intervencionisme coronari percutàni, estructurat per necessitats,durant 3 dies, fet a hospitalització de cardiologia i a cures intermitges.

Del total de 82 angioplàsties realitzades als pacients ingressats al nostre hospital entre l’u de juny i el 31 dedesembre de 2005 hem inclòs en la via clínica a 30; que corresponen a tots els pacients programats per a inter-vencionisme, excloem a angioplàsties no programades i urgents.

Resultats: De les 30 vies clíniques estudiades, la punció va ser radial en un 64% dels casos i femoral en un 36%.L’acompliment dels registres a la planta d’hospitalització, van ser correctes en un 96.6% els preangioplastia ien un 93.3% els postangioplastia. Els registres postangioplastia en cures intermitges van ser correctamentregistrats en un 38.3%

Un 83.3% dels casos presentaren variants. La principal va ser “retard en el dia de l’alta per decisió del metge”en un 72% dels casos i “dolor precordial” en un 12% dels pacients. Tant sols van sortir de la via clínica un 3.3%dels casos.

Conclusions

• Instrument molt útil per a garantir la estandarització de les cures i la seva continuitat, encara que pot millo-rar-se l’acompliment dels registres.

• Donada l’alta prevalència de la variant «retard en el dia del alta per decisió del metge» haurem de preveurel’alta al tercer o quart dia del ingrés del pacient.


129

Post-cirurgia cardíaca: valoració inicialMariné Vidal, Judith; Aguirre Montoya, Juan Carlos; Carmona Heredia, Ana; Castilla Marqués, Vanessa; RiusFerrús, Lluïs; Salmerón Hernández, Marta Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona.Servei de cardiologia

Presentació tipus póster.

Introducció: Els pacients de cirurgia cardíaca poden presentar complicacions que necessitin una valoraciótan aviat com es pugui.

Objectius:

— Detectar precoçment possibles complicacions post operatòries.— Oferir educació sanitària al pacient i família.

Material i mètodes: Estudi observacional, descriptiu i prospectiu de 56 pacients operats de cirurgia cardíacadesde gener del 2005 fins al gener del 2006. Es va iniciar un seguiment d’infermeria dels pacients post operatsque van ser intervinguts en un altre hospital.

El cirurgià va visitar en el nostre centre als pacients candidats a la cirurgia.

En aquell moment els vam informar que a l’alta post cirurgia es posessin en contacte amb nosaltres per pro-gramar una visita en els primers dies.

En aquesta visita es van realitzar diferents proves , es van revisar les ferides, es va oferir educació sanitària, esva visitar amb el seu cardiòleg i es van registrar les dades en un full de valoració d’infermeria elaborat peraquesta finalitat.

Resultats: Dels 56 pacients operats, en van acudir 44 i 4 van ser èxitus. Els problemes més freqüents van ser:9 vessaments pleurals, 13 complicacions de la ferida quirúrgica, i van ser detectades 18 alteracions més.

L’educació sanitària ens va confirmar que els pacients demostraven interès per l’activitat, dieta i fàrmacs.

Conclusions: Aquestes revisions són importants per detectar complicacions immediates i poder oferir tracta-ment.

En aquestes visites els malalts poden resoldre els seus dubtes.

És necessari modificar el full de recollida de dades per a una millor comprovació i registre d’infermeria.

S’ha de lliurar un full informatiu el dia de la visita amb el cirurgià per recordar que han de venir a l’alta de lacirurgia.


130

Proposta informativa per als pares de nens sotmesos a cateterisme cardiacHospital Materno-Infantil Vall d’Hebron: Cámara Morales E , Rivas Barja ME , Bazo Hernández L ,Casanova Angulo MP , Carrionero Alegre J. Clínica Corachan: Torres Gutiérrez C

SÍNTESI DEL PÒSTER:

Paraules clau: proposta informativa, cateterisme, cardiopatia congènita

Introducció: A Catalunya un de cada 150 nounats (0’07%) presenta cardiopaties congènites, i aquesta xifraaugmenta al període neonatal arribant al 0’9%. El diagnòstic es produeix normalment en els primers dies devida.

En l’actualitat, les tècniques de cateterisme cardíac en pediatria estan en constant evolució a causa del grannúmero d’aplicacions (diagnostiques i terapèutiques). És una tècnica invasiva que alleugera un gran númerode patologies cardiovasculars disminuint a més a més els inconvenients, complicacions i mortalitat que deri-ven d’un acte quirúrgic.

La ràpida evolució d’aquesta tècnica origina en els pares ansietat davant el desconeixement del cateterisme,així com de les cures infermeres prequirúrgics i postquirúrgics necessaris.

Objectiu: Informar als pares de nens sotmesos a cateterisme cardíac del tipus de tècnica i cures que es reque-reixen per a reduir la seva ansietat i involucrar-los en el procés assistencial, mitjançant un follet informatiu.

Material y mètodes: Recerca bibliogràfica en diverses fonts d’informació (llibres, revistes i Internet), recollidad’informació de diferents centres hospitalaris en referència a cures d’infermeria i proposta d’un follet infor-matiu sobre cateterisme cardíac infantil per a aquests pares.

Resultats i conclusions: El desconeixement del cateterisme crea en els pares ansietat, i amb aquesta propos-ta, pretenem informar als pares del procés i donar-los una guia orientativa que els proporcioni seguretat iconeixements.

Procès d’atenció d’infermeria en el pacient amb infart agut de miocardiArmisén Albarral L, Murciano Pineda, P, Rendón Hernández E M

Introducció: Degut a factors no modificables com: edat, sexe, raça i antecedents familiars; i factors modi-ficables com: tabaquisme, enolisme, hiperlipidèmia, diabetis mellitus, hipertensió, obesitat, sedentaris-me, estrès i anticonceptius orals, relacionats amb l’estil de vida actual, la incidència d’infart agut de mio-cardi ha incrementat en els últims anys. Per aquesta raó considerem necessari un pla d’actuació per uni-ficar criteris.

Objectiu: Elaborar el nostre pla de cures del pacient amb infart agut de miocardi, a partir dels diagnòstics d’in-fermeria. Tenint en compte les diferents necessitats bàsiques que puguin estar afectades per fer una atencióintegral del pacient però aquest pot tenir altres problemes reals i/o potencials, que ens portarien a establiraltres diagnòstics d’infermeria que no queden reflexats en aquest pla de cures.


131

Material i métode: Aquesta comunicació l’hem realitzada fent una recerca bibliogràfica de diferents fontsd’informació (infermeria científica, revista electrònica, medlineplus, base de dades…), un anàlisis posteriorde les dades obtingudes i unificació de les mateixes.

Desenvolupament: El nostre pla de cures consta de diferents diagnòstics organitzats segons prioritats deriva-des del estat del pacient des de l’ingrés fins l’alta hospitalària.Es un procés dinàmic i canviant, en la mesura en que es modifiquen les necessitats del pacient o resolent elsproblemes.

L’ús del pla de cures afavoreix la flexibilitat necessària per dispensar unes cures integrals al pacient.

Conclusions: Aquest pla de cures individualitzat és vàlid per ser utilitzat per altres professionals d’infermeria,ja que estan reflectides totes les necessitats bàsiques del pacient amb infart agut de miocardi.

El considerem important per l’orientació i evacuació dels nous professionals d’infermeria.

Amb aquest pla de cures podem administrar una assistència individualitzada, holística i globalitzadora alpacient.

Educació sanitaria en malats amb insuficiencia cardíaca en una unitat d’hospitalitzacióMaite Valls, Laura Ollé Olivé, Encarna Guardiola, Blanca Garcia Bascuñana, Carmen Tor, Núria Pujolar,Josep Comín Colet, Jordi Bruguera. Cortada Servei de Cardiologia. Hospital del Mar. Barcelona

Introducció: La insuficiència cardíaca (IC) és una malaltia crònica que es dona en la fase final de la majoriade malalties cardíaques i que es caracteritza per portar associada una alta mortalitat i morbilitat. En els últimsanys, el maneig dels pacients amb IC en l’ àmbit d’ unitats especialitzades (Unitats d’ Insuficiència Cardíaca)ha demostrat un impacte favorable en la seva evolució . Fa 4 anys es va posar en marxa en el nostre hospitaluna unitat d’aquestes característiques, mitjançant un equip multidisciplinar coordinat pel personal d’infer-meria de cardiologia, ja que aquest té una dedicació continuada, proximitat física i possibilitat de conèixer enprofunditat els aspectes de salut, hàbits de vida, entorn social i familiar del pacient i modificar els aspectesnegatius per a millorar l’autocura a traves de la educació i possibilitat d’ establir una forta transferència ambel pacient, capacitat d’actuar com a receptor i vehicle d’informació dels diversos equips que intervenen en lagestió del pacient

Un dels punts claus dins de la Unitat d’Insuficiència cardíaca (UIC) és la intervenció educativa, aquesta es unatasca important tant de la infermera d’hospitalització com de la infermera d’hospital de dia, és un procés con-tinu que es desenvolupat des del moment en que el pacient arriba a la planta.

L’educació sanitària és una activitat més de la trajectòria del malalt hospitalitzat amb IC .Aquests pacientsnecessiten tot una sèrie de recomanacions que els ajudin a tenir un bon nivell d’autocures, per aconseguircanvis i adaptacions a estils de vida més saludables i s’adhereixin al tractament farmacològic, cosa que hademostrat reduir la mortalitat i els reingressos.

Per reforçar l’educació que reben els nostres pacients, és va el.laborar LA GUIA EDUCATIVA PER MALALTSAMB INSUFICIÈNCIA CARDIACA, que es va començar a utilitzar ara fa 6 mesos.


132

Objectiu: Presentar la guia educativa per malalts en IC

Material i mètode: Aquesta guia és un tríptic, que agrupa de forma senzilla i didàctica els punts claus de l’e-ducació, és a dir tot allò que volem que el pacient recordi. Està redactada en frases curtes i conté dibuixos moltrepresentatius de les situacions en que es pot trobar el pacient

Conclusions:

— La guia ens permet fer una educació personalitzada a cada pacient.— La guia ens permet assegurar la continuïtat de les cures iniciades durant l’ingrés .— La infermera d’hospital de dia d’IC rep al pacient amb uns coneixements bàsics de la seva malaltia— Estem recollint dades i esperem poder donar resultats concrets de l’impacte del tríptic en una millora més

significativa del nivell d’autocures dels nostres pacients.

Estem valorant indicadors de satisfacció dels pacients sobre diferents aspectes de la Guia


133

xviii congrés de la societat catalana de · pdf fileper un pic-nic el més...

Documents