xvi certamen literari - uic barcelona...— les onades són part del mar, és impossible saber...

35
Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipisicing elit, sed do eiusmod tempor incididunt ut labore et dolore magna aliqua. Ut enim ad minim veniam, quis nostrud exercitation ullamco laboris nisi ut aliquip ex ea com- modo consequat. Duis aute irure dolor in reprehenderit in voluptate velit esse cillum dolore eu fugiat nulla pariatur. Exceptrecull de Relats i Poesies roident, sunt in culpa qui officia deserunt mollit anim id est labo- rum. Sed ut perspiciatis unde omnis iste natus error sit voluptatem accusan- tium doloremque laudantium, totam rem aperiam, eaque ipsa quae ab illo inventore veritatis et quasi architecto beatae vitae dicta sunt explicabo. Nemo enim ipsam voluptatem quia voluptas sit aspernatur aut odit aut fugit, sed quia consequuntur magni dolores eos qui ratione voluptatem sequi nesciunt. Neque porro quisquam est, qui dolorem ipsum quia dolor sit amet, consecte- tur, adipisci velit, sed quia non numquam eius modi tempora incidunt ut labore et dolore magnam aliquam quaerat voluptatem. Ut enim ad minima veniam, quis nostrum exercitationem ullam corporis suscipit laboriosam, nisi ut aliquid ex ea commodi consequatur? Quis autem vel eum iure repre- henderit qui in ea voluptate velit esse quam nihil molestiae consequatur, vel illum qui dolorem eum fugiat quo voluptas nulla pariatur?Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipisicing elit, sed do eiusmod tempor inci- didunt ut labore et dolore magna aliqua. Ut enim ad minim veniam, quis nostrud exercitation ulla Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipisicing elit, sed do eiusmod tempor incididunt ut labore et dolore magna aliqua. Ut enim ad minim veniam, quis nostrud exercitation ullamco laboris nisi ut Servei d’Estudiants Certamen literari Cultura CERTAMEN LITERARI XVI Recull de relats curts i poesies

Upload: others

Post on 14-Feb-2020

2 views

Category:

Documents


0 download

TRANSCRIPT

Page 1: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipisicing elit, sed do eiusmod tempor incididunt ut labore et dolore magna aliqua. Ut enim ad minim

veniam, quis nostrud exercitation ullamco laboris nisi ut aliquip ex ea com-modo consequat. Duis aute irure dolor in reprehenderit in voluptate velit esse cillum dolore eu fugiat nulla pariatur. Exceptrecull de Relats i

Poesies roident, sunt in culpa qui officia deserunt mollit anim id est labo-rum. Sed ut perspiciatis unde omnis iste natus error sit voluptatem accusan-tium doloremque laudantium, totam rem aperiam, eaque ipsa quae ab illo

inventore veritatis et quasi architecto beatae vitae dicta sunt explicabo. Nemo enim ipsam voluptatem quia voluptas sit aspernatur aut odit aut fugit, sed quia consequuntur magni dolores eos qui ratione voluptatem sequi nesciunt. Neque porro quisquam est, qui dolorem ipsum quia dolor sit amet, consecte-tur, adipisci velit, sed quia non numquam eius modi tempora incidunt ut

labore et dolore magnam aliquam quaerat voluptatem. Ut enim ad minima veniam, quis nostrum exercitationem ullam corporis suscipit laboriosam, nisi ut aliquid ex ea commodi consequatur? Quis autem vel eum iure repre-henderit qui in ea voluptate velit esse quam nihil molestiae consequatur,

vel illum qui dolorem eum fugiat quo voluptas nulla pariatur?Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipisicing elit, sed do eiusmod tempor inci-didunt ut labore et dolore magna aliqua. Ut enim ad minim veniam, quis

nostrud exercitation ulla Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipisicing elit, sed do eiusmod tempor incididunt ut labore et dolore magna aliqua. Ut enim ad minim veniam, quis nostrud exercitation ullamco laboris nisi ut

Servei d’Estudiants

Certamenliterari

Cultura

CERTAMENLITERARI

XVIRecull de relats curts i poesies

Page 2: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 2

XVI Certamen LiterariRecull de relats curts

La peonza de GalioNarcís Homs Ramírez de la Piscina3r de Grau en Medicina i Ciències de la Salut

¿Sabes?, unos días después de conocerte soñé una peonza. No era una peonza normal, eso está claro. Giraba levitando en mi último suspiro. Ahora, en este rincón del mundo, tengo la extraña sensación de que siempre estuvo girando. Giró el tiempo necesario para volver siempre al mismo punto de partida en su cinética de galio.

Este escrito vagamente será lo que fueron los instantes de los que nació. Pudiera contentarme con los sueños que llenaste, o las copas que vacié soñando contigo. Pudiera gritar al viento la nada en que me convertí y como tú lo fuiste todo. Pensar para mis adentros cómo brillaba aún aquel recuerdo esta mañana al despertarme o cómo me empapo aún de la lluvia de las nubes de tu pelo cada vez que llueve.

Al principio todos lo creemos posible. Incluso tú y yo lo creímos. Pero a temperatura ambiente toda relación se diluye y da vueltas, da vueltas sin parar. Creo que por eso fuimos el uno para el otro. Creo que si no nos hubiésemos destruido mutuamente jamás nos habríamos dado cuenta de que estábamos tan bien montados.

Sin el aire de esa casualidad, quizás no amase la inercia que me atrajo a ti. Quizás pudieses ser en ambas realidades. O quizás solo fuiste en mi pupila. Pero en mi pupila eras perfecta. No importaba que yo te rompiera, eras perfecta hasta quebrándote en mil pedazos. Puede que el líquido en que nos convertimos no fuésemos nosotros, y tan solo fuese una vaga ilusión, algún espejismo perdido, o algún destello escondido. Pero no quiero que pienses que escribo esto porque me estoy olvidando de ti o porque se me pasó por alto recordarte cada día. Escribo esto para romperme contigo siempre, aunque no estés tú, o aunque no estemos jamás ninguno.

Todo fue tan caótico y perfecto que a veces me contento en pensar que no pudimos impedirlo. Cualquier sólido real es deformable, pero un sólido rígido se deforma en una metafísica perfecta: toda su realidad equidista imperecederamente lo mismo de sí misma bajo cualquier fuerza operante sobre él. Puede que al final no hayamos sido más que la solidez rígida de nuestros sueños. Sin embargo, ahora sé con certeza que todo lo que vivimos fue en materia deleznable, quebrándose por cualquier arista y desmenuzándose poco a poco. Fuimos el ineludible líquido en que mudó nuestra quimera, que jamás conseguimos alcanzar. Aun así, llegamos a anhelarla tanto que el alborear de nuestro sueño nos destrozó eternamente. Ojalá el líquido que una vez fuimos fluyera para siempre.

Page 3: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 3

XVI Certamen LiterariRecull de relats curts

Aquella nit sense llunaRaquel Marcelo Mondelo3r de Grau en Dret

Tanco els ulls i la torno a veure un cop més. La sento tan a prop meu que crec que la puc agafar, sentir-la entre els meus braços i tenir-la per sempre, tal com li vaig prometre aquella nit sense lluna...Després de passar-nos tota la nit jugant al joc dels secrets i les mirades, deixant que els ulls parlessin en una llengua que nosaltres no enteníem ni volíem entendre, vaig veure com s’allunyava de mi, com corria cap a la platja i com brillava, tan lluny de la gent, de la festa, del soroll dels jocs artificials i de la disbauxa pròpia d’una nit de Sant Joan. Vaig seguir el seu rastre de llum fins a la sorra i la vaig trobar comptant onades a la vora del mar.— Quantes en portes? —li vaig preguntar.— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i la lluna, que són part de la nit.— No sempre —vaig contestar-li suaument—. Si mires al cel veuràs que no hi ha lluna, i segueix sent de nit.— Encara que el sol s’hagi amagat i que regni l’obscuritat, sense lluna no hi ha nit —em va dir sense aixecar els ulls del mar.Vaig alçar la vista al cel, i vaig adonar-me que ella tenia raó. Hi havia foscor i feia hores que el sol ja dormia, però l’absència de la lluna feia que la nit hagués perdut tota aquella màgia que la caracteritzava i que feia possible que les coses més increïbles passessin. Va recolzar-se al meu pit sense dir res, va treure’s l’estrella de plata que portava entre els cabells daurats i a poc a poc, mentre el dia arribava, es va quedar adormida entre els meus braços.A la matinada l’olor de sal em va despertar del meu somni i la vaig trobar ajaguda molt a prop meu, observant-me i somrient sense dir res. Es va girar, i em va cridar l’atenció una taca en forma de lluna que es dibuixava a la seva esquena. Vaig apropar la mà per tocar-la. Era freda, tan freda com el gel, i semblava que amb el meu tacte calent estigués a punt de desglaçar-se. De sobte, en el mateix moment que vaig deixar d’acariciar la seva lluna ella va desaparèixer, sense deixar rastre del seu cos, dels seus cabells ni de les petjades que havia deixat la nit abans. Era com si mai no hagués existit, però jo sabia que l’havia vista, que havia sentit la seva veu i que havia acariciat la seva pell tota aquella nit. Inconscientment vaig buscar-la per tota la platja. Havia de saber qui era, d’on venia, què volia i per què havia marxat. Però no la vaig trobar enlloc i finalment la raó va vèncer el cor i vaig assumir que mai més no la tornaria a veure.El temps va transcórrer, va arribar la tardor, el fred de l’hivern i les pluges primaverals, i encara que

Page 4: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 4

XVI Certamen LiterariRecull de relats curts

el seu record era viu en mi, feia tot el possible per no pensar en ella, per oblidar-la. Però quan feia exactament un any d’aquella nit plena de màgia, vaig tornar de nou a la nostra platja. Tot era igual que la revetlla passada, la gent, la música, l’ambient... Tot menys el que jo m’esperava que fos igual.Alguna cosa em va atreure fins a la vora del mar i la vaig cercar de nou. A la seva pell l’acariciava la sorra d’aquell desert amb mar. Portava l’estel platejat entre els cabells i la seva taca amb forma de lluna continuava sent al mateix lloc on jo la recordava. Havien passat els mesos i ella estava igual, com si mai no s’hagués mogut d’aquell lloc, com si fes un any que esperés que jo tornés. Estava asseguda amb la vista perduda al cel, un cel sense lluna, com el d’un any enrere. Em vaig fixar en els seus ulls. No eren els mateixos dels quals jo m’havia enamorat, abans eren plens de flames, d’alegria, de ganes de viure, ara estaven apagats, tristos i neguitosos, semblava que haguessin envellit un segle en només un any. Sense dir res, com acostumava a fer, em va abraçar amb força, com si tingués por que marxés. Vaig interrogar-la, volia saber tots els perquès d’aquella història.— Només puc quedar-me aquesta nit —va dir-me com a resposta a totes les meves preguntes.— No vull que tornis a marxar de la meva vida, ara que t’he trobat vull tenir-te per sempre! —vaig exclamar.— Recordes aquella nit farà ara un any? Recordes que vaig dir-te que una nit sense lluna mai no és nit? —va xiuxiuejar-me molt dolçament a cau d’orella—. Doncs si em quedo amb tu per sempre mai més no existirà la nit, no es compliran els desitjos que es demanen als estels fugaços, ni naixeran més somnis, tot s’haurà acabat.En aquell moment vaig comprendre-ho tot, però em va ser igual, jo la volia i lluitaria amb el sol, les estrelles i tots els astres del cel per poder tenir-la al meu costat.— I què n’és dels nostres somnis? —vaig replicar—. Si tothom té el dret a somiar i a ser feliç, per què nosaltres no? Per què no podem? De sobte va començar a plorar i vaig saber quina era la resposta a totes les meves preguntes.— Doncs si no puc estar amb tu passaré totes les nits de la meva vida en vetlla, fent-te companyia, mirant-te i recordant cada detall de tu, imaginant el teu rostre a cada mirall, i si algun dia la son pot amb mi, només en tancar els ulls et prometo que tu seràs l’única cosa que veuré als meus somnis.Com si hagués quedat satisfeta amb les meves paraules, va besar una de les llàgrimes que queien dels meus ulls i va començar a caminar cap a l’horitzó, amb la certesa que cada nit jo seria allà, acompanyant-la.

Page 5: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 5

XVI Certamen LiterariRecull de relats curts

En Jaume no oblidarà mai aquell dia. Es disposava a anar a treballar a la fàbrica com feia cada tarda, concretament a les quatre, amb un sol que espetegava, i es va trobar amb tot l’embolic. El seu superior, en Marc Sarsanedes, havia mort per una fuita a la foneria. En primera instància no s’ho podia creure, en Marc era un home molt treballador, compromès amb els seus assalariats i pencava com el que més. A més era conseller delegat de Comissions Obreres (CCOO) i, per tant, l’altaveu de gran part dels treballadors que es trobaven al seu voltant, entre els quals hi havia en Jaume. Dues filles i una dona meravellosa quedaven orfes d’un home íntegre i que era la pedra filosofal de la foneria. La fàbrica va tancar durant dos dies en homenatge a aquella persona humil, que va viure com pensava, sempre fidel als seus ideals. En Jaume va tardar molt a assimilar el cop, va passar dos mesos medicant-se i amb depressió. Sempre pensava en les nits que passaven bevent cerveses, solucionant tots els problemes del món, creant una societat ideal. Ell era un romàntic de l’URSS i de Lenin, sempre deia que el socialisme es va esfondrar per culpa del marrec del Josif Stalin. I la cosa no podia quedar així. En Jaume va començar els tràmits per transformar el nom de la foneria. En principi, l’empresa era una cooperativa on tots els treballadors tenien part de les accions i l’accionista majoritari ja era mort. Des del 14 d’abril del 2012 (el mateix dia que va néixer en Marc), l’empresa de foneria es va passar a dir Foneria Marc Sarsanedes. Aquell mateix dia en Jaume va poder reflexionar amb els seus companys, una vegada van haver acabat la feina, fent birres, òbviament. Van arribar a la conclusió que havien fet una bona obra i que havien recobert d’humanisme una empresa que no és res sense les persones que en formen part, cadascuna tan important com l’altra. En Joan deia: “Si ara mateix em morís, seria amb la consciència tranquil·la per poder homenatjar el meu amic com calia.” En Jordi discrepava: “No, home, no. Nosaltres no morirem mai, el nou nom de la cooperativa ens fa immortals.” Es va fer un silenci esfereïdor. Llavors en Jordi va mirar en Jaume i va veure que aquest no podia aguantar-se les llàgrimes. Després d’una llarga estona mocant-se, li tocava el torn a en Jaume: “De veritat, quan penso en aquestes coses em vénen a la ment les persones cobdicioses que fan qualsevol cosa per tal d’arreplegar molts diners i ser famosos… No ho sé, probablement molts d’ells hauran estat importants, però mai no arribaran a ser transcendents. Perquè la transcendència sou vosaltres, la vostra feina, la vostra honestedat, la vostra lluita. ”Des d’aquell

L’amistat només existeix entre homes bonsRoger Capdevila Martín4r de Grau en Ciències de la Informació

Page 6: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 6

XVI Certamen LiterariRecull de relats curts

moment, en Jaume va ser designat per unanimitat conseller delegat de CCOO i va ocupar el lloc del seu amic. “En aquests moments no sóc jo qui ocuparà el seu lloc, perquè ell és insubstituïble, serà en Jaume amb l’esperit d’en Marc, l’esperit de l’home que va confiar en tots nosaltres i va fer possible que tots tinguem una feina, un habitatge digne i una amistat que perdurarà pels segles dels segles.”

Page 7: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 7

XVI Certamen LiterariRecull de relats curts

Hoy he vuelto al parque. A correr. Como tantas veces habíamos hecho tú y yo, en los findes de primavera. Ha sido como sacar un álbum de fotos antiguas y recordar perfectamente esos días, en los que el cole y pasarlo bien eran nuestra mayor preocupación.¿Recuerdas?Nos llamábamos por teléfono el día anterior y quedábamos muy pronto en el parque a medio camino de nuestras casas, porque era bonito y tenía un circuito para corredores. Siempre llegábamos tarde, las dos, aunque tú siempre antes que yo. Nos saludábamos con cara de sueño y charlábamos un poco antes de empezar. Aún medio dormidas empezábamos a dar vueltas por el parque. Nos cruzábamos con algún perro solitario y su amo, con un viejecito sentado en un banco, y con algún que otro corredor. Reinaba el silencio y el frío de la mañana, y el ruido de nuestras respiraciones, al compás de nuestras pisadas. Cuando nos cansábamos íbamos parando poco a poco y nos acercábamos al estanque de los patos y los observábamos un rato. Veíamos al cuidador del parque, que hacía la limpieza del día. Comentábamos lo mal que llevábamos los deberes del cole —siempre exagerando—, contábamos alguna anécdota y seguíamos corriendo.Nos reíamos cuando a la tercera vuelta no podíamos más y sacábamos la lengua afuera. Reconocíamos que no teníamos resistencia. Reíamos al recordar cuando de pequeñas íbamos a ese parque a patinar y las caídas que habíamos sufrido. Bebíamos de la fuente y cuando no funcionaba éramos capaces de ir al bar de al lado a pedir un vaso de agua. Al acabar pensábamos algún plan que hacer y nos íbamos a casa, a desayunar.Hoy he vuelto al parque y parecía que todo seguía igual. La hierba y el cemento, el silencio de la mañana. El perro solitario y su amo, el viejecito del banco. La bajada por la que íbamos en patines de pequeñas. El cansancio después de correr. El estanque, aunque ya no tiene patos y el agua está sucia y mal cuidada.Pero tú no estabas para acompañarme. Ni lo vas a estar nunca más. Hoy, mientras corría, me he acordado de ti. He sentido que el tiempo se detenía, y que ibas a mi lado, como tantas veces. Te he echado de menos.Pero te diré la verdad. No me he sentido triste. Ha sido bonito de recordar.

Hoy he vuelto al parqueNuria Xalabarder Jaureguizar3r de Grau en Dret

Page 8: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 8

XVI Certamen LiterariRecull de relats curts

Tras la noticia… vive la dureza. Les vemos como nadie más les puede ver. Cuidar con ternura de las profundas miserias es vivir la vulnerabilidad de nuestra esencia.Y tan solo nos queda buscar en las sombras las luces que unas palabras apagaron, sin pasar jamás el umbral imaginario situado entre el alma y las leyes de lo que no controlamos.Recoger con nuestras manos esos miedos para guiarlos hasta la lejanía de un consuelo, donde se sumerge la vorágine de las tormentas. Solo podremos desear que, a partir de ese instante, reine la calma en su fuerza. Aprender a ver más allá de una mirada, para leer los mensajes que los labios silenciosos nos pueden dar y esperar a que se dejen ir sin mirar. Hacerles sentir que no caerán es estremecerse con la tranquilidad de la plena confianza.Percibir el esplendor de lo sentido como la más linda expresión de un instante, donde lo de menos es el motivo, porque prima el contenido, sea cual sea su carga, sea cual sea la desdicha que lo acompaña.¿Cuál puede ser el último rincón del mundo donde nos podemos esconder para no perder la cordura, cuando llega a nuestra vida el sigilo, el vacío, cuando aparece el miedo a caer en las aguas bravas de un momento de angustia, donde la luz más tenue puede ser el único motivo por el que volver a caminar? Si me preguntas, eso es para mí curar. Dejaré de lado los tecnicismos de un aprendizaje pragmático en el que las letras acompañan infinitud de variables en las que hacer se transforma en una herramienta, pero siempre hemos de recordar que es un arte. El consuelo de una caricia puede ser el mejor de los cobijos, enseñanza que nace desde el alma de los que sienten que amar va más allá de lo aprendido, quienes indagan en lo sentido de la empatía del corazón y se miran en el espejo de una posibilidad que puede ser la nuestra. Si son mis lágrimas las que se derraman no quiero anhelar a quien me ayude a secarlas, quien simplemente me regale una mirada de consuelo, porque puede que eso marque la discrepancia entre lidiar la cruzada y sentir que no puedo avanzar. Aspiro a ser algún día esa persona tanto como ansío tenerla a mi lado cuando sea yo quien la precise, porque eso es para mí curar.

Si me preguntas qué es para mí curarEva Ruth González García1r de Grau en Infermeria

Page 9: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 9

XVI Certamen LiterariRecull de relats curts

Un petit toll generat pel plugim tímid de finals de primavera romania prou net, tot i ser d’aigua estancada; i, presumit, observava, curiós, el seu entorn amb una alegria i set d’exploració pròpies dels bassals joves. Tenia ganes de fer prosperar aquella vida que tot just començava, però malgrat la vibració del seu entusiasme, el seu cos romania en absoluta quietud, immòbil, rodejat de terra humida i pedretes que el vorejaven, presoner del terreny que al mateix temps li donava forma i el mantenia. Els dies passaren, i tot i que el diminut toll d’aigua poc temps enrere s’enaltia de la seva immensa transparència i mesurava els seus dominis amb gelosia, delimitant amb exactitud la posició més perifèrica del regalim més aventurer –fins i tot hi ha qui diu que els de la rosada els contava com a seus–, ara notava com a poc a poc les seves aigües es recloïen, i, pel pas del temps i dels visitants poc educats, agafaven un color marronós poc saludable.S’adonà, potser de forma pionera, que la vida, a part d’eixuta, té poca durada i que una vida tan quieta i estancada passaria desapercebuda, essent menyspreat l’esforç en el seu origen, com si aquelles gotes de pluja, a finals de primavera, no haguessin estat mai ajuntades per fer de molts un i prendre essència i consciència.Us diria que el bassal plorà durant els dies secs d’inicis d’estiu, però me’n guardaré de ser catalogat de deshonest per posar detalls poc afins a la realitat que us conto. I és que tan desesperat es trobava, el clotet d’aigua, que per tal d’estalviar les seves precioses gotes, es prohibí vessar una sola llàgrima. Així doncs, és ben sabut, que després de l’enrabiada en què neguem una veritat poc agradable, ve la negociació. La personalitat diplomàtica del toll emergí de la relativa profunditat del seu fons i es posà a discutir incansable amb la sorra que se l’enduia i el sol que l’evaporava. L’astre rei de seguida el despatxà defensant que ell era just i necessari, donava escalfor i claror per igual, i que el destí dels petits bassals no depenia d’ell.La terra, en canvi, digué que requeria la humitat dels cúmuls d’aigua per fer viure plantes i amb elles animals, fent ací la seva demanda poc generosa.El petit bassalet entengué el seu fatal destí, irremeiable, i malhumorat espantava el bestiar que s’apropava mansament a abeurar-se a les seves aigües.De similar forma s’arrencaren els fulls del calendari aquelles setmanes, i el toll més i més es deprimia, fins que una mosca, de les que viuen pocs dies, escoltà les seves cabòries i el féu reflexionar, però no foren els savis consells els que guiaren la poca aigua verdosa; ja se sap que les paraules no són tan bons estreps com els actes. Passà perquè un bon dia, la ja vella mosca deixà d’assistir a les tertúlies,

El bassal estrellatEnric de Ribot i Saurina4t de Grau en OdontologiaGuanyador

Page 10: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 10

XVI Certamen LiterariRecull de relats curts

i el diminut estany la pensà morta. I així notant la fi seva ben cenyida, el bassal medità com poder fer de la vida una cosa memorable, i prengué com a deure i determini fixar-se en allò que el seu entorn estimava. Fou d’aquesta manera que una nit de lluna plena veié com tots els habitants del seu minúscul habitatge quedaven embadalits davant l’escenari del cel nocturn. Fou tanta la impressió del mateix toll que de sobte decidí ser aquell munt d’estrelles, aquella lluna, aquell cel enfosquit... Però ben conscient era que no podia esdevenir el firmament, així que procurà captar-lo entre les seves aigües en un reflex ben acurat. I nit darrere nit el bassal perfeccionava la imatge, fins que el quadre va estar acabat.Durant els següents dies el toll mostrà emocionat la seva imatge a tots els que passaven per les rodalies, i realment pels visitants va ésser admirat. Tanmateix els habitants de l’aigua l’abandonaren confosos sense saber ben bé on es trobaven, i els qui apreciaven l’estampa no el reconeixien a ell, sinó la nit fosca que pintava. Quan del pobre bassal no en quedava més que un regalim, una mosca, de pocs dies de vida, caigué a dins, trencant el reflex. S’aixecà irritada, i amb poques paraules li digué que l’únic que quedava d’ell era una imatge que ni tan sols era ell, que s’esfumava, desapareixent, deixant en res la seva estada. Massa temps per voler ser quelcom que no era, massa temps per voler ser del grat dels altres... Massa temps per a massa poc temps.

Page 11: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 11

XVI Certamen LiterariRecull de relats curts

“Sé valiente; sé valiente y triunfarás”. Así empezó todo. Una frase, seis palabras, nada más. Pero seis palabras en el momento adecuado, la situación adecuada y pronunciadas por la persona adecuada, no quedan en simplemente aquello que son, solo palabras. Estoy segura de que se sorprenderían de la fuerza que pueden llegar a tener, al igual que yo hice en su día, y que en parte, sigo haciendo a día de hoy.Jamás hubiera sido capaz de imaginar lo importante que es que una persona con una buena idea (no hace falta que sea extraordinaria, basta con que sea una buena idea), motivación y una pizca de ilusión y optimismo procure y ponga todo su empeño en convertir aquella idea en una realidad.Hace un par de años yo no era más que una chica joven, sin apenas experiencia en esta vida repleta de obstáculos, y, eso sí, quizás con una inquietud algo superior a la de las otras jóvenes de mi edad. Sin embargo, aquella inquietud andaba algo perdida. Yo sabía que llevaba años persiguiendo algo, pero no sabía qué exactamente.Cuando terminé el colegio y pasé a la universidad esa inquietud fue creciendo. Algo dentro de mí me conturbaba. Yo no le daba demasiada importancia, pero al mismo tiempo tampoco era capaz de dejarlo de lado. De vez en cuando y a causa de diferentes situaciones que me tocó vivir, volvía en mí aquella inquietud que me atrevería a calificar como ambiciosa. Ambiciosa en el buen sentido de la palabra, porque lo que yo sentía eran ganas de hacer algo importante, ganas de introducir acción en mi vida. Y con el tiempo, escuchando, leyendo y conociendo a personas que sin duda alguna han sido muy importantes en mi vida, aquellas ganas de hacer algo importante se convirtieron en ganas de cambiar el mundo. Aquí es donde entra en juego la frase con la que he comenzado esta página. Una de aquellas personas entabló conmigo una larga y muy interesante conversación en la que decidió hablarme sin ningún tipo de ataduras. Justo antes de despedirnos añadió: “Sé valiente; sé valiente y triunfarás.”Fue entonces cuando me di cuenta de cuál había sido mi error hasta entonces, el miedo a no sentirme lo suficientemente capaz, fuerte y heroica como para conseguirlo. Indudablemente el error estaba ahí. No hace falta ser un héroe o una heroína para tomar las riendas de nuestra vida y decidir hacer algo importante si realmente sentimos que debemos hacerlo. Si esto fuera así, probablemente la mitad de personas que han marcado en la historia, así como Teresa de Calcuta, Gandhi, Nelson Mandela o Steve Jobs, entre otros, no lo hubieran hecho. Por suerte, ellos fueron grandes luchadores, personas trabajadoras, que no se dejaron influenciar por los demás. No se dejaron cohibir por el que dirán o por

El futuro está en nuestras manosCarlota Roure Pagés1r de Grau en Administració i Direcció d’Empreses

Page 12: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 12

XVI Certamen LiterariRecull de relats curts

el miedo de que sus proyectos no salieran tal y como ellos lo habían planeado. Nada más y nada menos que por este motivo, llegaron hasta donde llegaron, y nada más y nada menos que por este motivo deberíamos admirarlos y tomarlos como modelos a seguir.No pretendo de ninguna forma convertirme en el Gandhi del siglo XXI, pero es que tampoco se trata de eso. No tenemos que hacer cosas por el simple hecho de ganar el reconocimiento de la población entera, ni para sentirnos importantes o hacernos de oro. Simplemente hemos de tener sueños, ilusiones, ganas de mejorar el mundo, de ayudar a los demás y algo de confianza en nosotros mismos. Esa sí es la clave del éxito, lo que realmente nos permitirá seguir adelante, superarnos en el día a día y, con suerte, y solo como consecuencia secundaria, triunfar y pasar a la historia de este mundo en el que nos ha tocado vivir.Llevo ya año y medio en una antigua y pequeña escuela de equitación que yo misma convertí en un centro de equinoterapia. No sé si habréis oído hablar anteriormente de ello, pero es un tipo de terapia que surgió hace no mucho, pero que cada vez está siendo utilizada en más lugares, dado que se ha probado científicamente que es muy beneficiosa para personas con distintos tipos de enfermedades, tanto físicas como psicológicas. Trabajo al día con más de 7 niños y me siento realmente bien cuando les veo sonreír y olvidarse de sus problemas encima del caballo. He tenido la suerte de unir mi profesión con mi mayor afición, los caballos, y ahora mismo no soy capaz de imaginarme en ningún otro lugar que no sea este. Me atrevería a decir que he encontrado aquello que sé que me va a hacer feliz.Siempre habrán cosas por hacer y personas a las que ayudar, así que os animo a todos aquellos que leáis estas palabras a ser valientes. Sed valientes y triunfaréis.

Page 13: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 13

XVI Certamen LiterariRecull de relats curts

Era fosc. Molt fosc. Vaig mirar el cel i hi regnava la foscor, el color negre. No obstant això, les estrelles brillaven. Transmetien esperança en aquella nit tan buida i trista. De cop i volta va aparèixer una estrella fugaç, la qual em va sorprendre, i aleshores em féu reflexionar. De fet, feia dies que estava un pèl decebuda amb el meu marit. Em feia la sensació que ja no em cuidava igual que al principi, que tot començava a canviar, i no m’agradava. Em feia por. Tenia un neguit dins meu que era massa fort. No el podia controlar. Això em provocava angoixa, ja que no sabia què podria passar més endavant. Vaig seguir pensant i donant voltes al mateix tema. De tant en tant intentava evadir-me i oblidar aquests mals pensaments, però com que eren tan intensos no era capaç de desterrar-los de mi. Passaven les hores, els minuts i els segons i jo continuava desperta, dempeus, sense poder aclucar l’ull.L’endemà de matinada va sortir el sol com cada dia, vaig sortir a passejar pel parc, veia els infants jugant i alguns pares que portaven els més grans a l’escola. Era un dia normal, no tenia res d’especial, o potser sí. Em vaig aturar uns segons i em van retornar els pensaments que havia tingut la nit abans, potser havia exagerat la situació, n’havia fet un gra massa. Les paraules que em va dir aquella nit a la cuina les vaig interpretar malament, potser ho va dir perquè estava cansat, o simplement havia tingut un mal dia.Aquella nit d’estiu, quasi ho puc recordar perfectament —el 14 de juny—, va ser el primer cop que el vaig veure. De seguida em vaig fixar en ell, la seva manera de fer, com es movia, el seu somriure captivador. No el vaig arribar a conèixer aquella nit, però sí que hi va haver un joc de mirades. La veritat és que em vaig quedar molt encuriosida de saber qui era, de conèixer-lo. Vaig arribar a casa, estava contenta. Vaig estendre la roba i em vaig posar a fer el sopar, volia parar la taula d’una manera especial, volia que aquella nit fos única, com les d’abans. Retornar als nostres primers sopars que a mi tant m’agradaven, a les mirades, a les carícies, tot allò que a mi de veritat m’omplia i em feia sentir bé al seu costat. Tenia unes flors al meu petit jardí, en va sortir un ramet que vaig posar a la taula. Eren les nou i no arribava. Vaig pensar que se li hauria complicat la feina, tot i que era estrany, no m’havia avisat, no m’havia dit res sobre aquell retard. Anava passant el temps, em vaig angoixar, potser li havia passat alguna cosa. El vaig provar de trucar i no em responia, no sabia què fer més, vaig decidir esperar-lo asseguda a la cuina. Vaig sentir un soroll, era ell, vaig anar a veure’l per demanar-li què li havia passat, em va apartar del seu camí i em va dir: “És tard, estic cansat, demà m’he de llevar d’hora, bona nit.” Em vaig quedar parada, no sabia com reaccionar. Em va tornar a venir el neguit de la nit abans. Potser sí que la meva vida estava canviant i era jo la que no ho volia veure.

MomentsClàudia Domènech Sala1r de Grau en Administració i Direcció d’Empreses

Page 14: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 14

XVI Certamen LiterariRecull de relats curts

A les nou del vespre a la plaça Major, estava molt nerviosa, era la nostra primera cita. Vaig estar quasi tota la tarda per preparar-me, em vaig canviar tres cops de vestit, volia que em trobés perfecta. La veritat és que aquell noi m’encantava. Era allà, dret, amb una flor blanca a les mans. Com més m’hi apropava més ràpid em bategava el cor, estava nerviosa, però ell tenia la capacitat de tranquil·litzar-me. Ens agradava fer grans passejos per la platja a les nits d’estiu, també fèiem pícnics al parc a la primavera, era perfecte, compartíem moltes aficions. Bé, vam continuar així uns dos anys, fins que ens vam decidir a casar-nos. La meva vida s’anava descarrilant de mica en mica. Primer no volia obrir els ulls i veure allò que estava passant al meu voltant, tot canviava. No ho volia permetre. Vaig decidir imposar-me en el seu camí aquella nit quan arribés a casa i demanar-li explicacions de tot això que feia. Va arribar, vaig anar decidia a parlar amb ell, em va apartar amb un gest brusc del seu camí, vaig sentir por. La meva vida s’havia convertit en allò que jo no volia i sabia la forma de canviar-la.Finalment ho havia entès, vaig obrir els ulls d’una vegada. Per això, vaig decidir recollir les meves coses. No m’agradava en què s’havia convertit la meva vida, aquelles parets en què vivia s’havien convertit en un infern. Sabia que no era fàcil tornar a començar, però tenia ganes de tornar a estar bé, veure el sol brillar cada matí i que se’m tornés a dibuixar al rostre aquell somriure que s’havia esfumat per complet en aquells últims mesos. Em vaig aturar, estava davant de la porta, semblava fàcil, però sabia que no ho era. Estava espantada, volia plorar, però era tan gran la ràbia que tenia que no m’ho va permetre, només tenia força per tirar endavant, em veia segura de mi mateixa. Va ser el moment, em vaig sentir capaç de travessar la porta. No sabia què m’esperava allà fora, però sí que sabia que tornaria algun dia a somriure com aquella vegada...

Page 15: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 15

XVI Certamen LiterariRecull de relats curts

Era una mañana cualquiera de un caluroso mes de julio, hace ya cuatro años. No sé qué hacer con mi vida, repetía mi mente, dubitativa. Necesitaba tomar una decisión y tenía que ser rápida. Hubiera querido tener las cosas más claras, aunque pensaba que las tenía hasta ese momento. Toda mi vida corría delante de mis ojos; mi infancia, mi niñez, mi adolescencia… Todo lo que había ido pensando y organizando, todo, se desmontaba de golpe, así, como un soplo de viento inesperado. ¡Cuánto pueden jugar tres palabras! Cuesta tanto decidir y, ¿para qué? Después de toda una vida pensando a qué quería dedicarme cuando fuera mayor y una vez escogido… se desvanece. Simplemente, se deshizo la idea. Cuando todo parecía no tener solución, cuando todos los impulsos de mi cuerpo parecían hacerme explotar contra el mundo, como canción angelical oí la frase que me haría meditar y ver que no todo estaba perdido: “Hay plazas para Educación Infantil.” De pronto, se hizo un silencio en mi interior, un silencio que era tan fuerte que hacía que a mi alrededor no hubiera nada. Aquello que nunca pensé que haría se me presentaba como una oportunidad. Mi madre, cuya ilusión en este mundo era verme hacer lo que ella hacía, educar, me miraba con ojos como platos. Esa reacción se debía a mi “apúntame” como respuesta. Ninguna de las dos dábamos crédito a las palabras que salían por mi boca, de una manera totalmente ajena a mí. Fue el momento que cambió mi vida.En un primer momento, las clases me parecían más de lo mismo: estudiar asignaturas a las que no veía utilidad, aunque sí una lógica cuando las trasladaba a mi experiencia o cuando oía los ejemplos que los profesores daban para que entendiéramos mejor la teoría. Lo que realmente importaba era que iba ilusionada a las clases. Iba a la universidad, lugar al que siempre había soñado que iría, quizá por influencia educativa de casa, pero, en cualquier caso, era un sueño que siempre había tenido. Me encantaba. Iban pasando los días, las semanas, los meses y, por fin, podía decir que había cumplido un año universitario. Volví a la universidad, aún más emocionada. Este año hacía las primeras prácticas. Era algo muy importante, ya que era diferente a todo lo que había hecho siempre. Me lo quería tomar muy en serio, ver una clase desde otra perspectiva y comparar. Todavía no sabía a qué me enfrentaba cuando llegó el día de ir al colegio en el que iba a desempeñar la función de observadora, relacionando la teoría con lo que veía día tras día. Fue en aquel preciso momento. Aquella semana que duró la estancia en el colegio fue la que realmente me abrió los ojos. ¿Cómo podía ser que unos niños tan pequeños pudieran hacer tantas cosas? ¿Cómo era posible que en tan poco tiempo conmigo aquellos niños me abrazaran, me

Y decidí amarteSarai Delgado Martínez4t de Grau en Educació Infantil

Page 16: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 16

XVI Certamen LiterariRecull de relats curts

besaran, me sonrieran cada vez que me veían aparecer por la puerta, a mí, a la chica de prácticas? Era mágico. Era extraordinario. Increíble. Gratificante. Cada día volvía a casa con una sonrisa en la cara. Me sentía plena. Me siento plena. La peor parte fue despedirse de esos niños, los cuales me habían enseñado a amar de manera diferente a la habitual. Aquellas pequeñas personitas me habían enseñado a sacar una sonrisa en los malos momentos, a ver el mundo de otra manera. Aprendí a dejar los problemas personales aparcados y a dedicarme a ellos, aunque solo fuera durante dos horas a la semana. Aquel afecto que sentía por aquellos niños es el motor que me impulsa a darle cuerda a mi vida profesional. Aquellos preciosos recuerdos, los cuales renové en las segundas prácticas y ahora en las terceras, son los que me hacen entender que, claramente, elegí bien. Decidí amar mi inteligente decisión en cuanto al rumbo de mi vida profesional. Nunca pensé que me gustara tanto la enseñanza. ¡Es tan importante decidir correctamente a qué quieres dedicar tu vida después de estudiar! Imagino constantemente cómo habría sido mi vida si hubiera escogido lo que inicialmente quería y me alegro de haber tenido la puerta cerrada. A veces, la última opción es la primera. Siempre había querido salir del colegio, ya por malas experiencias o simplemente por ver qué más deparaba el mundo. El punto flaco de este pensamiento era la perspectiva, definitivamente. Por ese motivo, actuar como profesora en una situación real cambió mi manera de pensar. La vocación no siempre está presente, sino que a veces tarda en hacerse ver. Y esto no acaba aquí. Este afecto, este amor hacia los más pequeños, ver las caras de admiración hacia lo que les rodea, hacia el nuevo aprendizaje que se les presenta día tras día, la inocente fascinación que muestran cuando les descubres algo nuevo, crece a cada minuto de reloj. Así fue como decidí amar esta profesión, aferrarme a esos sentimientos que florecían en mi interior, los que siempre habían estado, pero dormitaban hasta el momento en que tuvieran que aparecer. Esta es la profesión que he escogido, la que me llena cada día, la que no me avergüenza decir, la que me llena de dignidad y me hace ver la vida desde diferentes perspectivas cada día. He decidido educar y ayudarles a crecer.

Page 17: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 17

XVI Certamen LiterariRecull de relats curts

Es martes, estoy sentada en la parada y miro mi muñeca buscando mi pequeño reloj azul. Queda un minuto, alzo la vista y veo un autobús acercándose, es el mío.Me levanto mientras saco el monedero. Un niño pequeño agarrado a su madre entra delante de mí. Levanto la pierna y me impulso hacia dentro, saludo al conductor a la vez que saco mi billete y pico. Con la mirada busco algún asiento libre mientras avanzo por ese estrecho pasillo. Noto como algunos ojos curiosos siguen mis movimientos. Localizo un buen sitio y me dejo caer en él. Ha sido un largo día, estoy agotada. Mi cabeza se va inclinando poco a poco hasta quedar apoyada en el cristal. Intento seguir con la mirada a la gente de la calle, pero vamos demasiado rápido. Noto como mis párpados pesan y sin darme cuenta mis ojos se acaban cerrando. Mis manos dejan de apretar con fuerza las asas del bolso y mi respiración se vuelve lenta. Estoy dormida.Mi cuerpo se inclina hacia delante y me despierto sobresaltada. Noto que estamos parados. ¿Cuánto tiempo he estado dormida? Giro la cabeza para mirar por la ventana, pero está todo oscuro. Muevo mis manos para agarrar el bolso y me doy cuenta que no está. Es entonces, al mirar hacia atrás, que descubro que no hay nadie más en el autobús, ni siquiera el conductor. Me incorporo rápidamente ayudándome con las manos y me coloco delante de la puerta, ya abierta. Saco un pie hacia fuera y al intentar apoyarlo en el suelo este se hunde en algo espeso y oscuro, parece barro. Intento distinguir algún edificio o algo que pueda decirme dónde estoy, pero no hay nada. Parece que es de noche, está todo oscuro. Salgo y empiezo a caminar con dificultad, es difícil separar los pies del suelo. Pasan algunos minutos hasta que, a lo lejos, distingo algo verde. Creo que son árboles. Acelero el paso y me dirijo hacia allí. Debo llevar unos diez minutos caminando. Ahora que estoy más cerca puedo ver que no son árboles, son enredaderas llenas de espinas. Voy frenando el paso hasta quedarme quieta, ahora no estoy tan segura de si ir hacia allí es la mejor opción. Estoy a punto de girarme cuando empiezo a notar un temblor en el suelo. Miro mis pies y veo que se forman unas pequeñas grietas cerca de mí, el suelo se está abriendo. Al darme la vuelta para ver dónde se está produciendo el agujero, lo veo. Algo intenta arrastrarse fuera de ese espeso barro, algo enorme. Mi cuerpo empieza a retroceder automáticamente. Ya está casi fuera, sus patas delanteras hacen fuerza contra el suelo, con ansia, mientras me mira fijamente. Sigo retrocediendo, pero esta vez más rápido, y de pronto algo me agarra la mano.— ¿Qué haces aquí parada? Ven, tenemos que meternos allí —veo como con la otra mano señala ese muro espeso lleno de espinas—, o nos cogerá.

Final de paradaSonia Valls Castillejos1r de Grau en Comunicació Audiovisual

Page 18: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 18

XVI Certamen LiterariRecull de relats curts

Giro la cabeza lentamente y lo miro, es alto, su pelo es castaño, lo lleva algo largo y despeinado para mi gusto, pero le queda bien, y tiene unos ojos azules preciosos.— Pero está lleno de espinas… — Por eso él no entrará —me mira fijamente y sonríe—. ¿Vamos?Asiento algo indecisa con la cabeza y de pronto me estira hacia él. Empezamos a correr. Falta poco para llegar cuando al girarme veo cómo se acerca a nosotros, haciendo que todo tiemble. Es un animal enorme, tiene aspecto de lagarto, con un color verde oscuro algo desagradable. Se sostiene sobre dos patas y las mueve con agilidad hacia nosotros. Veo como saca una y otra vez una larga lengua bífida y un escalofrío me recorre el cuerpo. – ¡Cuidado!Giro mi cabeza y de pronto me encuentro con miles de espinas afiladas apuntándome. Veo como se agacha delante de mí y se escabulle entre ellas. Intento imitarlo. Andamos unos minutos en esa posición intentando esquivar esas ramas punzantes hasta que poco a poco van disminuyendo y llegamos a un claro. El suelo está cubierto de mármol blanco y en el centro hay un pequeño rosal. — ¿Te gustan? Agarra una, son para ti.— ¿Para mí?— Sí, te estaba esperando.Entonces me agarra la mano y me lleva hasta el centro. Hace un movimiento con la cabeza indicándome que agarre una de las rosas que decoran la planta. Lo miro con curiosidad y lentamente acerco el brazo al rosal. Escojo la más grande y roja e intento arrancarla, pero entonces noto un pinchazo en el dedo y retiro mi mano con rapidez. Miro fijamente el dedo y veo como una pequeña gota de un color rojizo intenso se forma en él y después cae precipitadamente hacia el suelo. — Eres un desastre, ten.Está de pie mirándome y estira su brazo hacia mí. En su mano está esa enorme rosa que pretendía coger. Sonrío levemente y levanto el brazo con la intención de cogerla cuando oigo algo.— Perdona, hemos llegado a final de parada. Mis ojos se abren y mi cuerpo se abalanza hacia delante. Miro al conductor y noto como mis mejillas empiezan a coger color.— Lo siento, me he quedado dormida, ya bajo.Agarro el bolso y me pongo de pie. Es entonces, cuando apoyo mi mano en la barandilla que noto un dolor. Levanto el brazo hacia mí y al mirar veo un pequeño pinchazo en el dedo.

Page 19: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 19

XVI Certamen LiterariRecull de relats curts

El día amaneció medio nublado aunque no parecía que iba a llover. De camino, me di cuenta de que todo estaba muy bonito, había almendros floridos en todas partes. La luz los tocaba de una manera especial, parecían iluminados para que un fotógrafo los convirtiera en arte. La primavera había llegado.Sin saber con certeza la hora, pero intuyendo que era temprano, ese día me demoré más de lo habitual. Tenía la mente acelerada y no podía concentrarme en ideas meramente profesionales. Sorprendentemente, hoy la medicina quedaba en segundo lugar.Cogí la maleta y la subí con cuidado al tren, salvando un par de escalones. Me senté en mi lugar y, mientras el tren arrancaba, cogí el móvil del bolsillo del pantalón.Imágenes vívidas pasaban delante de mí, unas buenas, otras mejores. Con ganas deslizaba el dedo por la pantalla, esperando encontrar alguna que me gustara. En realidad sabía lo que buscaba. Algo que expresara un poco de lo que yo estaba sintiendo entonces, unas ganas terribles de que alguien me besara.Y mientras pensaba esto, sin quererlo o queriéndolo, apareciste en mi mente. Me mirabas a los ojos y cogiste mi mano, arrastrando mi pecho contra el tuyo. Y así, juntos, nos abrazamos, aun mirándonos. Lentamente, con tus ojos en mis labios, me besabas suavemente. Primero en la boca, luego en el cuello.Unos destellos de luz me iluminaron las manos, distrayéndome de mi realidad. Miré por la ventana del tren, era el mar.Fugaz, como si hubieran bajado el telón de aquél espectáculo, solo lo vi durante unos instantes, previos a la entrada de un túnel. La oscuridad se movía, cambiante. Y allí me quedé, sola en un vagón lleno, contigo.Rompiendo la melancolía del momento, la velocidad comenzó a disminuir, el viaje terminaba. Y con la lentitud de aquel a quien nadie espera, me encaminé hacia un lunes cualquiera.

ContigoDolors Borniquel Agulló3r de Grau en Medicina i Ciències de la Salut

Page 20: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 20

XVI Certamen LiterariRecull de relats curts

— Sí... —dijo la chica.El chico miraba un punto fijo en el suelo. Estaba viviendo una experiencia extrasensorial. Era como si ya hubiese vivido varias veces esto. La chica lo miraba atentamente.— Rafa... ¿estás bien?— Es como si tuviese toda una vida en mi cabeza... —dijo el chico.— ¿Qué?— ¿Eh? ... nada, nada. ¿Qué me decías?— Que sí, que quiero ser tu novia.— ¿En serio?Ella asintió. Él se acercó y la besó sin decir ni una palabra más. La historia de amor de estos dos tortolitos llevaba muchos años sin ser resuelta. Siempre se perseguían el uno al otro, pero no se encontraban. Así durante unos seis años... hasta hoy. Por suerte, Rafa se llenó de valor y decidió declararse al amor de su vida, que era lo que tenía que haber hecho desde un principio. Todo parecía ir sobre ruedas, ¿verdad? Vivirían en una casa a las afueras de la ciudad con dos niños y un perrito. El típico sueño americano, aunque a veces hay imprevistos...— ¿Cuándo sale tu avión? —le preguntó Rafa a Helena después de estar más de diez minutos abrazándose y besándose. — En media hora. Creo que me tendría que ir ya —dijo Helena.— ¿Por qué te tienes que ir a Italia a estudiar durante cinco años?— ¿Por qué no te has declarado antes?— Touché...— Bueno, en todo caso, te apuntaré mi dirección para que me envíes cartas.— ¿Cartas? ¿Es que no hay Internet en Italia?— No mucho en el pueblo en el que viviré.— Entiendo... Entonces te escribiré cartas cada semana, te lo prometo.— Esperaré tus cartas con mucha ilusión.Y con un fuerte beso, la pareja se separó. Al ver que con ganas se podía conseguir cualquier cosa, Rafa mantuvo su promesa de escribir a Helena una carta cada semana durante cinco años. El tiempo pasaba lento, pero el amor que ambos sentían nunca desapareció, es más, siguió creciendo. Después de esperar unos largos cinco años, Rafa y Helena por fin volvieron a verse. Decidieron vivir

El bucleLeandro Alvarado Flores1r de Grau en Comunicació Audiovisual

Page 21: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 21

XVI Certamen LiterariRecull de relats curts

juntos mientras buscaban trabajo. El tiempo pasaba de manera tan fugaz que se casaron diez años después de que Helena se fuese a Italia. Ambos no podían estar más contentos. La espera de cinco años de Rafa valió la pena. Estaba viviendo un sueño: casado con la chica de sus sueños, trabajando en lo que siempre había querido y en un piso muy acogedor situado a las afueras de Barcelona. Vivieron felices y comieron perdices...— ¿Hola? ¿Cariño? ¡Ya estoy en casa! —dijo Rafa al entrar a su hogar.No recibió respuesta. Había demasiado silencio. A esas horas Helena tendría que estar paseando por la casa con una sonrisa de oreja a oreja, ya que siempre salía del trabajo más temprano.Rafa empezó a buscar por toda la casa. Abrió cada puerta, inspeccionó cada habitación y exploró el jardín. Ella no aparecía por ningún lado. Se empezó a poner nervioso. De repente, el teléfono fijo empezó a sonar. — ¿Hola? —dijo Rafa.— ¡Tenemos a tu mujer! Queremos 50.000 euros en tres horas o la mataremos. Te enviaremos la ubicación a tu móvil —dijo una voz al otro lado de la línea.—Un momento, esto será una broma ¿no? ¿Quiénes sois vosotros?— ¡No vengas Rafa, van a mat…! —dijo Helena, que estaba al fondo.— ¡Helena!— Te queremos en tres horas en la ubicación con el dinero o si no tu mujer morirá.Colgaron el teléfono. Sin esperar ni un segundo, Rafa se metió en el coche y empezó el viaje. Empezó a nevar como si no hubiese mañana. La nieve cubría hasta las rodillas cuando Rafa llegó a su destino. Estaba parado en una carretera secundaria entre las montañas. El resto del camino debía seguirlo a pie, no había manera de ir en coche. Sin dudarlo, se adentró en el bosque nevado con un maletín en la mano. Helena vio a Rafa asomarse por el horizonte. Ella estaba de rodillas, amordazada y maniatada, mientras un señor de negro le apuntaba con una pistola.— ¿Traes el dinero? —dijo el hombre.— Sí, aquí está —dijo Rafa levantando el maletín.— Acércate despacio y déjalo ahí —señaló el señor.Rafa le hizo caso y se fue acercando poco a poco. Helena aprovechó que el señor estaba centrado en

Page 22: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 22

XVI Certamen LiterariRecull de relats curts

Rafa para deshacerse de la cuerda que retenía sus muñecas y abalanzarse hacia él. Ambos forcejearon para ver quién se quedaba con la pistola. Rafa empezó a correr hacia ellos. De repente, un fuerte estallido.— ¡No! —gritó Rafa.Por suerte estaba lo suficientemente cerca como para asestarle un golpe con el maletín al señor en la cabeza. El desconocido cayó fulminado.— ¡Helena! ¿Estás bien?— Si, vámonos —dijo Helena con un gesto de dolor.Ella empezó a caminar, pero a los pocos segundos tropezó. Rafa, viendo que Helena no podía caminar, la cargó a su espalda. Había francotiradores que disparaban a la mínima oportunidad.— ¿Por qué esta gente te quiere matar? —dijo Rafa.— Porque en Italia fui testigo de un asesinato de la mafia. Desde entonces siempre iba con guardaespaldas hacia la universidad hasta que volví a Barcelona.— ¿Por qué no me lo contaste en las cartas?— Porque no quería preocuparte.Siguieron corriendo por el bosque. Una bala de un francotirador alcanzó el gemelo derecho de Rafa. No podía seguir caminando. Iba arrastrándose de rodillas por la nieve.— Rafa, te tengo que decir algo... Sé que si no lo digo ahora no te lo podré decir nunca más: te quiero y siempre te querré.Después de decirlo, un ejército de hombres salió de la nada y los acribilló a balas. Ambos cayeron fulminados al suelo. Rafa miró por última vez la cara de Helena. Estaba sonriendo. Una lágrima cayó por sus mejillas. Rafa cogió su mano y cerrando sus ojos pensó una última frase. La frase que tenía que haber dicho hace tiempo y que lo detonó todo: “¿Quieres ser mi novia?”

Page 23: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 23

XVI Certamen LiterariRecull de relats curts

Hace poco me enteré de que a una conocida más o menos de mi edad se le murió su madre. Este hecho, en principio común, me ha hecho reflexionar mucho: ¿Yo, que se supone que en un futuro (más o menos lejano) me voy a dedicar a tratar con personas que sufren dolor, estoy realmente capacitada para ayudarlas? ¿Puedo entender el dolor que se sufre por la pérdida de una madre? Creo que es bastante lógico afirmar que eso no se puede saber si uno no lo sufre en carne propia. Por lo tanto, ¿podré yo ofrecer consuelo a aquellos que sufran la pérdida de un ser querido? Nos intentan enseñar en la facultad algunas cosas sobre cómo tratar el dolor de los demás, pero considero que esto es útil hasta cierto punto; me explico, si la persona no tiene interés por mejorar sus dotes empáticas, de bien poco le va a servir que un profesor venga a clase y le explique en un Power Point cómo tratar a los pacientes de cuidados paliativos o a unos padres a los que se les está a punto de morir un hijo. Creo que eso está muy bien porque puede ser la chispa que prenda el interés de los alumnos, pero desde luego debe surgir de la persona el hecho de reflexionar objetivamente sobre sus dotes comunicativas en este tipo de situaciones y valorar si realmente son suficientes o si debe intentar mejorarlas. Este es el primer paso, que es imprescindible, porque sin un espíritu crítico de nuestras cualidades no podremos ver cuáles son nuestros puntos débiles y lo que debemos mejorar; pero hay algo todavía más importante, no hacer esta reflexión implica que no tenemos ninguna voluntad de mejorar.Considero que el siguiente paso es llevar la teoría a la práctica: sé cómo quiero ser, ahora me hace falta demostrarlo. Yo todavía no he tenido la oportunidad, pero opino que cuando trate con pacientes deberé esforzarme por ver en mí misma aquellas cosas que no hago bien. Y no hay mejor manera de aprender que equivocándose, así que les pido disculpas por adelantado a aquellos que sean mis primeros pacientes; sé que me equivocaré mucho, y el médico que sea mi tutor me corregirá en aquellos errores de protocolo o de tratamiento que cometa, pero yo tendré que ser la que valore cómo me he manejado en el ámbito personal.El último paso sea quizás un paso que no se puede considerar como tal, pues no es un paso concreto, sino tantos pasos como pacientes tengamos. Con esto me refiero a que no podemos considerar nunca que nuestro aprendizaje en lo personal ha concluido, que lo sabemos todo y que somos unos médicos (léase también enfermeras o cualquier otro profesional de la salud) muy buenos en el trato con el paciente. Me parece que habrá muchos pacientes a lo largo de nuestra trayectoria profesional de los que podremos aprender si prestamos la suficiente atención.

Por y para los demásIrene Medina Junquera2n de Grau en Medicina i Ciències de la Salut

Page 24: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 24

XVI Certamen LiterariRecull de relats curts

Mi conclusión es, por tanto, que no todo en medicina se encuentra en los libros; hay cualidades que se aprenden en contacto con las personas. O dicho de otra manera, aunque tengamos un día horroroso en el que casi no hayamos dormido después de una guardia, merece la pena cuando se está en una consulta apartar la vista de la pantalla del ordenador y mirar a la cara del paciente. Debemos recordar que trabajamos por y para las personas.

Page 25: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 25

XVI Certamen LiterariRecull de poesies

Está oscuro y nada veo.Siento las sombras bailar,En un ritual para atacar,Mi voluntad y mi deseo.

Contraataco con lucidez.Con seguridad las repudio,Como hombre crudo y frío,Que este mundo me hizo.

La decisiónAntonio Melo Pessoa2n de Grau en Medicina i Ciències de la Salut

Page 26: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 26

XVI Certamen LiterariRecull de poesies

Réquiem que endulza.

Manos sobre el piano, un réquiem quise componerte.Y gran sorpresa fue ver que endulzaba a la gente.

Después de que los dulces mortales te arrebataron de mi lado. Algo digno, algo grande, algo glorioso quise regalarte.¿Cuándo fue que partiste hacia cualquier parte?¿Cuándo fue que tus ojos se nublaron? ¿En dónde había estado? Algo dichoso, algo divino, algo sagrado por tu muerte…

Manos sobre el piano, un réquiem quise componerte.Y gran sorpresa fue ver que endulzaba a la gente.

Mis lágrimas clamaban tu nombre, y mis gritos rogaban que volvieses.Y a mi cuerpo temblores movían, y mi alma se extinguía a fuego lento. ¿Qué será de mí? Agonizaba, ¿qué haré con el sufrimiento? Si en ti comenzaba mi vida, si contigo se fueron mis pensamientos.Algo en monumento, algo imponente, algo fuerte…Manos sobre el piano, un réquiem quise componerte.Y gran sorpresa fue ver que endulzaba a la gente.

Y quise lanzarme al sepulcro, enterrarme en vida al segundo. Junto a ti sentí que moría, y junto a ti planifiqué mi huida. Darte de un soplo mi aliento, para que volvieses a la vida,para quedarme contigo, sin importarme ya el mundo.Algo furibundo, pidiendo justicia por tu cuerpo inerte…

RéquiemAstrid Lara Guardian1r de Grau en Comunicació Audiovisual

Page 27: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 27

XVI Certamen LiterariRecull de poesies

Manos sobre el piano, un réquiem quise componerte.Y gran sorpresa fue ver que endulzaba a la gente. Creí olvidarlo todo pero merodeas por mi memoria.Nació triste, bohemio, un bucólico mundo te he creado.¿Por qué persistes en mi mente? ¿En qué momento has entrado a mi hogar romántico que te reclama con euforia?Algo dulce, que te susurre y no te despierte…

Manos sobre el piano, un réquiem quise componerteY gran sorpresa fue ver que endulzaba a la gente.

De mi realidad olvidada quedas tú, eternamente hermoso. Compondré y escribiré para tu recuerdo bajo un rosal,y sellado para siempre serás mi musa e inmortal.Nunca te irás de mi paraíso eterno y armonioso. Algo maravilloso, algo perpetuo, algo permanente…

Manos sobre el piano, un réquiem quise componerte.Y gran sorpresa fue ver que endulzaba a la gente.

Page 28: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 28

XVI Certamen LiterariRecull de poesies

Oh llum de VeritatOh font de BondatOh símbol de la Realitat Oh arbre de la LlibertatOh segell de l’AmistatOh Unitat en la diversitat.

Quant de temps t’he ignorati sense descans t’he cercat.Mirava més enllà dels confinsi només em calia contemplar Endins.

Per fi s’ha fos l’interroganti la Vida segueix galopant.Exultant dibuixaré un COR,més perfecte que una esfera.Deixaré que venci l’Amori serà bandera d’aquesta Era.

La meva nuesa esdevé Grandesa.La meva feblesatransparenta la Bellesa.

Exultant dibuixaré un CORMònica Sala Vilardell2n de Grau en Humanitats

Page 29: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 29

XVI Certamen LiterariRecull de poesies

Mi problema es que amo vivir y odio todo lo demás; pensarás que soy buena y soñarás que soy mala, pero lo que no sabes es que soy una idiota normal, por eso me río de las estrellas y la Luna sabe qué hacer mientras se desnuda en mi cama. Deja que el Sol ilumine la verdad y te dolerán todas las mañanas. El único que sabe comprender es nuestro hijo libre y su hermana libertad.

Me descubríÉrika Gómez Citarella1r de Grau en Odontologia

Page 30: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 30

XVI Certamen LiterariRecull de poesies

Ojos de cristal.Besos de agua.

Ya sé dónde quiero estar.Justo allí de donde vengo.Cuánto llego a necesitar el amor que estoy viendo.Tú y yo cubiertos de cada amanecer.

Ojos de cristal.Besos de agua.

Azul es nuestro futuro.Cuando vengas a por mí,Habré gastado todas las mentiras.Lo haría cada día por ti.No volverás jamása llorar sola una noche más.Tu felicidad serámi pasión por ti.

Ojos de cristalBesos de aguaTú y yo cubiertosdel profundo azul.

AzulFrancesco Chierico1r de Grau en Odontologia

Page 31: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 31

XVI Certamen LiterariRecull de poesies

Quisiera encontrar el momento oportuno,un instante de tu frenética vida;quisiera robarte unos simples segundospara darte un consejo de amiga.

Quisiera poder adentrarme en tu mundo,aquel en el que te arrastra la rutina;quisiera poder derrumbar ese muroque te envuelve de melancolía.

Quisiera romper los móviles de lujo,pantallas que discretamente te hipnotizan;quisiera que lo que te dejara mudofuera el amanecer de un nuevo día.

El joven que lucha por su futuro,el llanto de un niño llegado a la vida,el abrazo de ese amigo justoque llena de fuerza y alegría.El anciano que cuenta sus lustrosy mira a la muerte con una sonrisa;el pobre que se llena de impulsopara hacer frente a la noche fría.

Quisiera borrarte todo lo absurdoque llena tu alma tan vacía;quisiera despertar de un solo tumboa tu libertad adormecida.

¡Prueba a hacer un cambio de rumbo!Éste es mi consejo de amiga.Sólo entonces estarás seguro del gran regalo que es tu vida.

Consejo de amigaAlba Fernández Alonso4t de Grau en Infermeria

Page 32: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 32

XVI Certamen LiterariRecull de poesies

Siempre hay tiempo para la niebla del mar, siempre hay tiempo.Con su rito milenario, se teje un manto santo,expandiéndose poco a poco, da y crece su canto,lo funde en el horizonte, mirando al firmamento.

Ella es blancura invisible, humedad intangible,su esencia se esconde entre la bruma del día nuevo.Esa mirada misteriosa, ese aire secreto…Vive sueña y recita palabras de amor eterno.

Pero las olas roen, cargan, se arrastran, aplacana las rocas, vacías, sin fuerzas, fríasy muertas, sufren y vuelven a morir.¡Pincha, clava, acuchilla, mata,loco, para, no, ya, tú, no…!¡¡¡¡¡¡¡¡¡ya!!!!!!!!!

Mas sigue allí, eterna, en el aire suspendida.Digna, no mira abajo. Mira al cielo sereno.Esa mirada misteriosa, ese aire secreto…Vive sueña y recita palabras de amor eterno.

NieblaLuís Meseguer Mira1r de Grau en Comunicació Audiovisual

Page 33: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 33

XVI Certamen LiterariRecull de poesies

Horizonte oscuro, ¿es el fin lo que no me muestras? Es el tiempo tu respuesta a mi pregunta. Tu recuerdo pierde fragancia, mi rumbo no tiene norte.

Horizonte oscuro, no me creas muerto. Es mi barco que no llega nunca a puerto. Tu recuerdo pierde fragancia, mi rumbo no tiene norte.

Horizonte oscuro, es la fortuna quien me ha abandonado. Ya no sueño desde que tu fragancia me ha dejado, me caigo y me levanto… Tu recuerdo no tiene fragancia, mi rumbo no tiene norte.

Al horizonte oscuroOswaldo Passarell Bruguieres2n de Grau en Dret

Page 34: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 34

XVI Certamen LiterariRecull de poesies

Vaig sentir que moria d’amor,vaig sentir una gran feridaque va matar el meu cor i va acabar amb la meva vida.Cada veritat em va cremarfent-me perdre el desig d’avançarperò jo sabia que el destínomés dependria de mi.He viscut un temps somiantamb la força que em donaves quan volies fer-me sentir importanti demostraves que m’estimaves.Guardaré la teva llum dins meurecordant l’època en què el meu cor era teu.Res no tornarà a ser igual però lluitaré fins al finalperquè el dia d’avui s’ha de viureamb somnis i un gran somriure,fins que torni a ser lliurei així el meu futur escriure.

Després d’un adéuAnna Comas Massaneda4t de Grau Administració i Direcció d’Empreses

Page 35: XVI CERTAMEN LITERARI - UIC Barcelona...— Les onades són part del mar, és impossible saber quantes n’arriben fins a la costa i quantes moren intentant-ho. Com les estrelles i

Universitat Internacional de Catalunya · 35

XVI Certamen LiterariRecull de poesies

Roure mil·lenari, segles han passattempestes, glaceres, huracans i riuades, però el teu tronc mai s’ha corcatQuin secret tens tan amagat?

Aquell primer plany entre cotons cantava,era el retruny d’una llavor sàviad’una infantesa dolça, una naturalesa flàviaque furgava el sol, i cap ombra aturava.

Pausadament mudes a verd, daurat o nui un brot tenaç edifica el teu ull;atenta mirada que les branques acullsota roca ferma, i un fustam dur.

A cop de fe, les fulles s’acoloreixeni la força de les arrels que d’aigua proveeixenNaturalesa viva que tornes vitalitatDe quin substrat t’has forjat?

SecretMarc Vallès Gómez4t de Grau en HumanitatsGuanyador

Carregat d’esforç, sentit i esperitabonat de paciència, mil branques de ciènciai un posat recte, i molts anys d’experièncianodrida amb silencis que sonen a crit.

La llum t’enlluerna batent núvols, boires, torbs i plagues;el roure és tan fort perquè no se n’amaga,Primavera arribada: fulles, escorça i pell renovada.

Roure mil·lenari, segles han passattempestes, glaceres, huracans i riuades, però el teu tronc mai s’ha corcatQuin secret tens tan amagat?