Alba Gayoso Casilari

Tutor: Enric AlegreIES El Sui2n de Batxillerat

Xenofòbia i racisme en temps de crisi

ÍNDEX1) INTRODUCCIÓ pàgines 1-3

2) DEFINICIÓ DELS CONCEPTES pàgines 4-92.1) Xenofòbia i Racisme2.2) Crisi

3) RECERCA HISTÒRICA DE CONFLICTES pàgines 10-31 3.1) Genocidi Armeni3.2) Holocaust Nazi3.3) Genocidi de Rwanda3.4) KKK

4) XENOFÒBIA I RACISME ABANS DE LA CRISI pàgines 32-344.1) Casos d’actituds xenòfobes i racistes

4.1.1.- El Ejido 4.1.2.- Lepe

5) XENOFÒBIA I RACISME DURANT LA CRISI pàgines 35-445.1) El context econòmic i social de la crisi actual 5.2) Conflictes:

5.2.1.- Vic 5.2.2.- França i Badalona

6) TREBALL DE CAMP pàgines 45-636.1)Enquestes

6.1.1.- L’enquesta. Motivació de les preguntes6.1.2.- Resultats comentats

6.2) Entrevistes 6.2.1.- Les entrevistes, contingut i forma.6.2.2.- Entrevista amb una portaveu de Sos Racisme

7) CONCLUSIONS pàgines 64-68

8) FONTS DOCUMENTALS

1) Introducció

Només entrar al cercador de pàgines d’Internet (veure annex 1) i buscar les paraules

xenofòbia o racisme, ens apareixerà una immensa quantitat de resultats, ja sigui de grups

en contra d’aquests dos conceptes o de gent explícitament xenòfoba. Aquest fet, només

és una petita mostra de que la xenofòbia i el racisme es troben d’una forma clara arrelades

a la nostra societat.

Des de ben petita, els temes relacionats amb la discriminació racial m’han interessat

força. Jo no comprenc la desigualtat que alguns justifiquen a partir de races o sexes.

Penso que les persones som diferents, però això no comporta la superioritat d’unes sobre

les altres. Hi ha gent que argumenta que totes les persones som iguals i, per tant, hem de

tenir els mateixos drets, i utilitzen aquesta idea com a defensa de la igualtat. No crec que

la lluita contra la discriminació s’hagi de basar en aquest raonament, sinó que s’hauria de

dirigir cap a l’acceptació de la diferència. Homes i dones, blancs i negres, tots ells es

diferencien físicament, però els uneix, a la vegada, la racionalitat humana, la capacitat de

diferenciar entre el que considerem que està bé i el que no, la capacitat d’idear. De la

mateixa manera tots tenim les mateixes necessitats i si fa no fa desitjos similars...

Algunes persones han utilitzat la diferència per tal de justificar el domini o la

desgràcia de determinats col·lectius. Molts altres han cregut en aquests arguments.

Segons el meu punt de vista, aquestes persones que, simplement, senten un rebuig

irracional cap al diferent, són fàcilment manipulables per líders que utilitzaran el discurs

racista per atreure-les. Qualsevol sentiment és irracional i no és complicat incentivar l’odi.

Quan les persones no ens sentim bé perquè ens afecta alguna cosa, quan tenim algun

problema, tendim a tancar-nos i veure tot allò que ens envolta d’una manera més negativa.

També intentem justificar les raons del problema i cercar els culpables. En el cas d’un país

en crisi, és recurrent donar la culpa a l’immigrant per la situació, i és en aquesta creença

en la que fomentaré la meva hipòtesi.

Actualment, patim una profunda crisi econòmica. La meva sensació és que les

discriminacions cap a altres persones d’ètnies, o d’orígens diferents al nostre han sofert un

augment en relació a quan hi havia bonança.

Així, la hipòtesi sobre la que es sustenta aquest treball, i a la qual intentaré donar

resposta, és la següent: “Quan els temps no són de bonança, la xenofòbia i el racisme

s’incrementen.”

He estructurat el treball en vuit parts. El primer punt correspon a la introducció. En

aquesta part, pretenc justificar els motius, pels quals he triat fer aquest treball sobre la

hipòtesi que plantejo, i posteriorment, introduir una petita explicació de la seva estructura i

metodologia.

La part central del treball resta agrupada en 2 blocs: una primera part de recerca a

partir de diferents fonts documentals (apartats del 2 al 5) i una segona part que seria el

treball de camp (apartat 6). Aquesta part central del treball em servirà com a base per

arribar a les meves conclusions. Finalment, el treball incorpora un seguit d’annexos, que

considero molt importants per a poder recolzar les meves conclusions i ampliar alguns

aspectes complementaris dels punts centrals.

La part teòrica del treball es desenvolupa doncs de l’apartat segon al cinquè. En

primer lloc, hi ha la definició dels conceptes (apartat 2) on desenvolupo i acoto les idees

i definicions d’aquells conceptes indispensables per a comprendre els diferents aspectes

del treball. Amb alguns d’aquests conceptes (com en el cas de la xenofòbia i el racisme)

les persones podem entendre diferents coses o confondre-ls i per això és tan important

delimitar–los. Així, evitem confusions terminològiques que farien molt complicat debatre

sobre aquests temes. Altres definicions, com és el cas de la crisi, són suficientment

ambigües perquè, moltes vegades, les persones no sapiguem ben bé de què estem

parlant (crisi política, econòmica, social, de valors, etc).

Seguidament, de l’apartat 3 fins el 5, intento estructurar i concretar la recerca de

documentació que he treballat i la relaciono amb la hipòtesi que pretenc demostrar.

Posteriorment, a la recerca històrica de conflictes (tercer punt), faig un recorregut per

distints genocidis. Aquests fets històrics són molt variats, però tenen un element comú: es

donen en circumstàncies de crisi en el sí de les seves societats. El quart punt, xenofòbia i racisme abans de la crisi, conté casos de conflictes ocorreguts a Espanya entre l’any

2000 a les poblacions del Ejido i Lepe. Aquest giren entorn a una dinàmica discriminatòria.

Amb això, pretenc donar una petita visió d’una Espanya anterior a la crisi on ja es donaven

casos de racisme i xenofòbia. A l’últim punt del bloc teòric, xenofòbia i racisme durant la crisi, hi trobem, d’una banda, una petita explicació del context econòmic i social de la crisi

actual i d’una altra, una part teòrica en la que es treballen tres conflictes ocorreguts a

França, Badalona i Vic.

El següent bloc inclou la part pràctica del treball. Aquesta es troba en el sisè punt, el

treball de camp, on s’inclouen enquestes i entrevistes.

Finalment, trobarem les conclusions (apartat 7), un bloc amb les reflexions que he

extret del treball i on recolzaré o faré mostra de la manca de solidesa de la meva hipòtesi

de treball.

El vuitè punt és el recull de les fonts documentals on es citen les fons d’informació

utilitzades al treball (bibliografia i recursos online). Per tal de completar la recerca i

l’aportació d’informació, he introduït un apartat amb annexos amb diversos documents

d’interès per al treball on s’inclou entrevistes, enquestes, un dossier de premsa,

manifestos, informes i altres documents .

Per concloure aquesta introducció, comentar que tot i que he intentat ser el màxim

d’objectiva, es tracta d’un treball ple de judicis de valor. He tractat en tot moment de ser

honesta i respectuosa amb les diferents postures ideològiques, però tinc molt clar que el

mateix fet de triar un tema d’estudi ja implica que és una qüestió que em preocupa més

que un altra. Per exemple, és probable que el que ha triat un treball de recerca sobre el

funcionament de la borsa tingui uns preconceptes i una forma d’interpretar el món diferent

de la meva. No cal dir que, personalment, aquest tema m’interessa i que, per tant, he partit

d’unes idees prèvies que, tot i que he intentat separar dels fets, indubtablement han exercit

la seva influència. En aquest treball, trobareu implícita les idees d’una persona amb una

actitud compromesa contra la xenofòbia i el racisme.

M’agradaria agrair l’ajuda que m’han prestat algunes persones per fer el treball. Al

Pau Diaz, el sociòleg que m’ajudà a fer les enquestes. Als meus pares, que pacientment

m’han revisat tot allò que anava fent i m’han acompanyat a fer alguna entrevista i al Nils

Marin, que m’ha ajudat en el costós treball de passar les enquestes per Badalona.

2) Definició de conceptes 2.1 Xenofòbia i RacismeL’espècie humana presenta una gran varietat entre els individus que la integren.

Aquests es distingeixen tan cultural, ideològica com físicament. La diferència és la que pot

crear la discriminació per part d’un individu cap a un altre diferent.

L’home és un ésser social que, des dels seus orígens, s’ha organitzat en comunitat,

creant diferents tribus i poblats que, en moltes ocasions, protagonitzaven enfrontaments

violents uns en contra dels altres. En aquest procés de diferenciació i en la falta de

coneixement dels altres i les seves cultures és on resideixen els orígens de la xenofòbia.

La xenofòbia i el racisme són idees properes i estretament relacionades i, en molts

casos, es confonen. Tot i la seva similitud i l’existència de punts comuns entre elles, són

dos conceptes distints. La xenofòbia és el rebuig, l’hostilitat o l’odi a la persona estrangera, un sentiment de repulsió irracional cap a les persones diferents. El

racisme no es basa necessàriament en aquest pensament. La gent que creu en

l’existència de races no tenen perquè ser necessàriament xenòfoba. Tot i això, moltes

vegades la xenofòbia pot mostrar-se en forma de racisme. Cal dir que, en moltes ocasions,

per no dir en la seva totalitat, la persona que sigui racista serà xenòfoba.

La paraula xenofòbia deriva de la unió de dues altres: xeno, paraula provinent del

grec i que significa estranger, i fobia, amb els mateixos orígens i que és un temor irracional

i persistent cap a una cosa determinada. La barreja d’aquests dos conceptes ens permet

intuir el significat de la paraula que estem descrivint: és un rebuig que podrà donar-se

d’una manera més o menys explícita pel fet de trobar-nos amb una persona “diferent”. Per

tant, podrem trobar una gran gamma de manifestacions, des del mínim odi a una ètnia, a

les accions en contra d’aquesta, ja siguin de forma verbal o física.

Es pot considerar que la forma més comuna de manifestar la xenofòbia és el racisme, repulsió articulada en base a la “raça” de la persona. Aquest concepte aparegué a l’Europa del s.XIX, per tal de poder justificar la creença de la superioritat de la raça blanca. Com a pensament estructurat, neix amb la colonització i l’esclavitud, al

principi de l’època moderna. El motiu de la seva aparició era “disculpar” els crims que es

van dur a terme contra determinades ètnies, actes dels que encara hi ha seqüeles socials.

Tot i això, a les cultures antigues ja era habitual el rebuig cap a altres pobles i cultures. El

racisme, per tant és, en la seva essència, una ideologia que justifica un ordre jeràrquic

biològic (donat per naturalesa) entre les persones, explicant així els privilegis i els

avantatges d’uns i les desgràcies d’altres.

La xenofòbia va més enllà de distincions ètniques o tribals. Qualsevol discriminació

basada en la procedència o en la ideologia de la persona també hi està inclosa. La xenofòbia anul·la i menysprea la igualtat humana i els drets fonamentals de les persones. El racisme, com la xenofòbia, presenta una gran gamma d’accions que mostren d’una manera més o menys clara el pensament de superioritat de la persona racista. Aquestes accions poden anar des

d’un comentari sense importància fins a una

discriminació explícita cap a una persona a causa de

la seva ètnia, nacionalitat, color de pell, cultura o

tradicions, que es considera inferiors. La discriminació racial en molts casos està

clarament lligada amb el racisme però no estan totalment relacionats, ja que la discriminació racial no sempre acompanya els valors racistes. Hem de tenir en

compte l’existència de la discriminació racial positiva, que es dóna quan s’estableixen

discriminacions per tal d’unificar les persones discriminades i establir la igualtat entre elles.

És considerada, en definitiva, una forma de lluitar contra el racisme.

El racisme, en conclusió, té una part irracional i involuntària, tot i que sent una

ideologia, se li busqui una fonamentació “científica”.

El “racistes” del segle XIX, intentaven classificar als humans biològicament (segons

determinades diferències físiques: color de la pell, forma els ulls, del crani...) Un exemple,

de com s’explicaven les races fa un temps es la il·lustració de la pàgina següent d’un llibre

de text de l’any 1935 (Geografía de segundo grado de l’editorial Edelvives) on es

classificaven les persones en blancs, grocs, negres i dues altres races secundàries:

“cobriza” i “ aceitunada”.

Així, al segle XIX, la història de la civilització ja s’interpretava des del punt de vista

biològic i va aparèixer una competència entre races fortes i dèbils, i la decadència de les

grans civilitzacions s’explicava per la barreja de races, que alterava la puresa de sang.

En l’àmbit psicològic, la persona xenòfoba o racista, presentarà una percepció

distinta o distorsionada de la realitat, ja que considera que la seva cultura i les seves

tradicions són superiors a d’altres, o no mostrarà una bona predisposició cap a una

persona pel fet de ser estrangera, etc. El racista i el xenòfob no s’hi considera com a tal, ja

que no és conscient de la seva percepció errònia. La psicologia considera que els orígens

de la xenofòbia els trobem a la por al quelcom que és desconegut i, per tant, el rebuig al

diferent.

Durant la història s’han donat diferents casos de conflictes xenòfobs i racistes de

discriminació i abús, com el conegut Holocaust, comés pels nazis per reprimir el poble

jueu. A la Grècia Clàssica, per exemple, ja hi podem trobar trets xenòfobs en la

sobrevaloració de la polis i de la pròpia cultura per sobre de les altres. Un altre cas, el

tenim amb la població “negra” que anys enrere va ser esclavitzada per l’home blanc, que

considerava que era més educat i superior al negre en tots els aspectes. Tot i que

l’esclavització ha desaparegut, actualment encara hi ha discriminació cap a l’home negre.

Tot i això, s’ha fet un gran pas i podem trobar diferents grups o persones en contra de la

segregació racial i a favor a la igualtat entre totes les persones.

Als països occidents, normalment, són els partits radicals de dretes, els que han

incentivat la xenofòbia fins als temps més actuals i en molts casos han ocasionat actes

violents.

Avui dia, els prejudicis xenòfobs més estesos són la superioritat cultural occidental, la

por a la pèrdua d’identitat, la delinqüència dels immigrants i la vinculació amb l’atur. En

molts casos els immigrants són idonis per algunes feines ja que molts amos de negoci els

contracten per reduir el seu cost en mà d’obra. La immigració incentiva el sentiment

xenòfob i de superioritat de la cultura d’acollida, la qual els immigrants hauran d’acceptar i

adoptar com si fos seva.

En alguns països la xenofòbia és delicte penat per llei. Fins i tot la Comunitat

Europea va aprovar al setembre del 2008, una llei en contra de les conductes xenòfobes i

racistes, la qual havia de ser adoptada pels països membres.

Les lleis estatals haurien d’incloure com a delicte:

- La incitació pública a la violència contra un grup de persones a causa de la raça,

el color, la religió, la procedència ètnica i nacional.

- El repartiment d’escrits, imatges i altres, que fomentin l’odi a un grup de persones

per les raons esmentades anteriorment.

- La negació de genocidis o altres crims de guerra i contra la humanitat causats

per les mateixes raons anteriors.

2.2 CrisiLa paraula crisi prové del grec “krisis” i aquesta del verb “krinein”, que consta de dos

significats: “separar” o “decidir”. Els xinesos també tenen la seva pròpia definició de la

paraula, que tindrà dos significats més o menys antagònics: perill i oportunitat.

El terme crisi fa referència a un canvi brusc o una modificació important que es dona

en el transcurs d’alguna cosa o en qualsevol aspecte de la realitat que deriva a una

situació complicada i/o d’escassetat. També és un avís de que ha arribat l’hora de fer un

canvi urgent en algun aspecte. Si es dóna aquest canvi, també entra en la seva definició,

ser un moment de ruptura en el funcionament d’un sistema. També es pot entendre com

un fracàs en la possibilitat de resoldre un problema o de recuperar l’equilibri perdut en

base als mitjans disponibles.

Podem identificar diferents fases en una crisi: la fase prèvia al moment de la iniciació

de la crisis, on resideixen les causes, la crisis en si, i per últim, la fase en la que la crisis ja

ha passat i s’ha assumit un sistema distint al que hi havia abans d’aquesta.

Si pensem en el significat de crisi, associarem aquest concepte amb coses

desagradables: caos, desastre, problema, calamitat... És cert que el moment en que es

pateix la crisi, segurament, tots els mots anteriors son adients per tal de fer-ne una

descripció. Una crisi és una situació difícil i problemàtica. Tot i així, hem de tenir en compte

que una crisi pot comportar un canvi qualitatiu en el sentit positiu o negatiu, depèn de com sigui el resultat que se’n deriva. Parlarem d’una crisi positiva quan el seu

resultat ens sigui favorable, en canvi, parlarem d’una crisi negativa quan el resultat no sigui

bo per a nosaltres o no hi hagi cap canvi i seguim en la mateixa situació, sempre que sigui

desfavorable per a nosaltres.

Qualsevol crisis ens pot donar l’oportunitat d’aprendre. El problema és que davant

d’una situació de malestar, és difícil plantejar-se canvis. I sinó hi ha canvis i es realitzen

maquillatges provisionals, és fàcil que els períodes de crisi es tornin a repetir. Quedar-nos

paralitzats davant d’una situació de crisis és una actitud normal, però no és l’opció més

adequada.

Una crisi pot afectar a una sola persona o a un grup, a una institució o fins i tot al

conjunt de la societat. Cap persona està absent de patir-ne o veure-s’hi implicada.

Dins del terme crisi ens podem referir a perspectives molt diverses. Poden referir-se

a un canvi traumàtic en la vida d’una persona o una situació social inestable des d’un punt

polític, econòmic, etc. Per exemple, una persona pot patir una crisi de salut, que es

donaria quan aquesta sofreix un canvi important en el transcurs de la seva malaltia o quan

cau en aquesta; també pot patir una crisi nerviosa, quan, generalment a causa d’una

situació d’estrès, la persona no és capaç de controlar les seves emocions; una crisi a

l’arribar alguna edat, com la crisi dels 30 o dels 40; també pot designar a un fet

mediambiental de gran escala... Tot i la infinitat de crisis, les més comunes i, per tant, amb més facilitat per afectar a la majoria de persones són: les crisis polítiques i les crisis econòmiques. Són aquests aspectes més socials de la crisi en els que vull centrar-me en aquest treball.

3) Recerca històrica de conflictes

En aquest segon punt he triat quatre conflictes que he trobat força interessants

per tal de relacionar-los amb la temàtica del meu treball. Els conflictes són: el

Genocidi armeni, l’Holocaust, el Genocidi de Rwanda i el Ku Klux Klan. En tots ells

trobem actes discriminatoris (fins a l’extrem del genocidi: la matança sistemàtica

d’una ètnia), que podem relacionar amb una situació de crisi del país.

Per tal d’analitzar més fàcilment aquests successos, i per fer-los més

entenedors, he delimitat les següents pautes:

a) Introducció: En aquest apartat hi introduiré una mica d’explicació sobre el país en el que ha ocorregut l’incident, situaré territorialment els grups implicats i aportaré una mica d’informació prèvia a l’anàlisi del conflicte.

b) Situació del país: Aquesta segona part és en la que explicaré la situació prèvia al conflicte, en la que hi trobarem algun tipus de crisi en els quatre casos.

c) Desenvolupament del conflicte: En el desenvolupament del conflicte introduiré aspectes com els orígens del conflicte, el paper de la propaganda i els mitjans de comunicació, les seves etapes, l’opinió pública i internacional, etc.

d) Conseqüències: En aquest punt, hi introduiré el balanç de pèrdues humanes, les afectacions a l’economia, a la política, etc. És a dir, en tot allò en que hagi repercutit el conflicte.

e) Situació actual: Aquest apartat tracta la situació actual que hi ha

al territori en el que s’hagi produït el conflicte.

Aquesta estructura és sols una guia que s’amotllarà en cada cas, ja que els

conflictes són molt diferents entre si.

3.1 Genocidi armenia) Introducció Actualment, la República d’Armènia es troba

al Caucas meridional, envoltada per Turquia,

Geòrgia, Azerbaijan i Iran. És un país que pertany

a Àsia, però que està molt lligat a Europa. Va ser

el primer país que va adoptar oficialment el cristianisme. Ha restat sota el domini dels

imperis romà, bizantí, persa i otomà. L’any 1922, va passar a formar part de la

República Socialista Soviètica de Transcucàsia fins al 1936, que passà a formar part

de l’URSS i es declararà república el 1991.

L’any 1914, a l’Imperi Otomà hi havia una important població armènia. Segons

l’informe aportat per la comissió armènia al congrés de Berlín el 1878 n’hi havia

3.000.000, en canvi les autoritats otomanes deien que el 1967 hi havia només

2.400.000. Després del Tractat de San Stefano, els turcs rebaixen el nombre entre

1.160.000 i 1.300.000. Un any després, fins 1917, a finals de l’Imperi Otomà, va

ocórrer el primer genocidi del s.XX, en el que els ciutadans armenis del que ara és

l’actual Turquia, van ser assassinats o deportats massivament a mans dels turcs.

b) Situació del país En la situació de l’Imperi Otomà abans del genocidi, hi trobem una crisi

econòmica del territori, a causa de la seva constant partició, i una crisi política i d’identitat, molt gran.

L’Imperi Otomà havia estat un imperi amb molt poder, però això va començar a

canviar a partir d’una sèrie de derrotes que van derivar en el seu desmembrament. Per exemple, trobem que Bulgària s’havia declarat independent,

Bòsnia-Hercegovina es va annexionar a Àustra-Hongria el 1908, i Tripolitania a Itàlia

el 1911. A més, l’Imperi havia participat a les Guerres Balcàniques de 1912 i 1913.

Per tant, trobem un país molt desgastat i que anava perdent poder d’una manera gairebé irremeiable.

Com a última opció per recuperar el poder perdut, l’any 1915, l’Imperi Otomà va

entrar en guerra contra Rússia, juntament amb els Imperis Centrals, ja que Alemanya

cedia els territoris russos conquerits.

En aquest panorama es va anar engendrant el context perquè es creés el

Genocidi armeni.

El poble armeni, havia iniciat des del s.XIX, un procés de creixement tant social com econòmic i un renaixement cultural. Cada cop anava reforçant el

sentiment de nació en comptes del de submissió. A més, la comunitat armènia i la

turca, es diferenciava força culturalment, ja que els armenis eren cristians i els turcs,

musulmans. Els turcs, que veien que el seu Imperi es desmembrava, van iniciar una

campanya de represàlia contra els armenis.

D’aquesta manera, els turcs van seguir un programa polític basat en la “Turquificació” o “Panturquisme” de l’imperi. Buscaven una població unificada i homogeneïtzada, la creació d’un nou estat pel seu poble, on la religió fos la musulmana i la llengua el turc. La comunitat armènia representava una amenaça pel procés d’homogeneïtzació del govern dels Joves turcs i sobretot, un temor per a

la supervivència del decadent Imperi Otomà.

c) Desenvolupament del conflicteA l’any 1867 neix la primera organització política del país, la “Jove

Turquia”. Anys més tard, el sultà Abdul Hamid II, crearà uns esquadrons, formats

per kurds, per l’extermini dels armenis, que participaran a les matances de 1894-

1896, en les que en moren més de 300.000.

Al maig de 1905, les milícies turques i tàrteres massacren la població armènia

de Najichevan, Bakú i Krabaj.

L’any 1908, el Joves Turcs, protagonitzen un cop d’estat i arriben al poder,

proclamant igualtat i llibertat pels ciutadans del país. A l’any següent, però, sorgeix

un moviment en contra de la revolució, i els líders dels Joves Turcs han de refugiar-

se. La població armènia, amb confiança amb ells, els hi dona suport. A l’abril d’aquell

mateix any, Abdul Hamid torna al poder i amb ell les massacres.

El Joves Turcs es reuneixen, i acorden un nou programa polític: de “turquificació” del país.

El 23 de gener de 1913, els Joves Turcs porten a terme un nou cop d’estat i prenen novament el poder. Aquest cop, però, no porten amb ells els principis

d’igualtat que els havien caracteritzat el primer cop. Al desembre, “Evening News”

publucava: els Joves Turcs, a la seva conferència secreta a Salònica han

decidit... exterminar a tots els elements no turcs de l’Imperi. A l’any 1915,

aquesta idea es va convertir en un fet, amb el disseny d’un pla de genocidi

sistemàtic, que es posarà en marxa en aquell mateix any.

A les zones ocupades per l’exèrcit turc, armenis, grecs i siris són aniquilats.

Se’ls treia d’una forma violenta de casa i es matava als homes. Desprès, les seves

vivendes eren saquejades. El 19 febrer, es creen formacions especials, integrades

per assassins i homicides alliberats de la presó, amb ordres de matar els soldats

armenis d’Erzerúm.

L’1 de març es dissol el Parlament Otomà, i amb ell, possibles controls a la

política el govern.

El 8 d’abril, la deportació dels armenis comença. També es mana el

desarmament del soldats armenis.

Al maig, es celebra una reunió informativa de les forces especials, per tal

d’informar sobre la manera de com havien d’expropiar els béns armenis i “reploblar”

als seus amos. En el mateix més, les potències aliades presenten un informe al

govern turc-otomà, en el que els declaren responsables dels crims contra els

armenis.

Els crims van succeint. Els caps armenis i persones més importants, són

assassinats.

El 1919, s’inicien judicis contra 93 líders dels Joves Turcs, segons una

revista turca. Les matances, continuen. A l’abril, un comandant francès publica una

declaració en la que s’estipula el retorn dels béns del poble armeni. El Tribunal Militar

condemna a la major part del ganivet dels Joves.

El genocidi va ser d’aspecte sistemàtic, en el qual, es raptaven els armenis i

al dia següent se’ls matava. Al principi es matava als barons de mitjana edat entre 16

i 45. Només tenien de 15 a 30 minuts per abandonar les seves cases. Eren

deportats cap a Iraq i Síria. La deportació dels armenis es va convertir en genocidi ja que les condicions de desplaçament de la gent eren horribles.

d) Conseqüències Una gran part de a població va ser enviada al desert per morir de gana i set.

Altres eren assassinats per l’exèrcit turc. Dones i nens van ser raptats i se

n’abusava brutalment. Tota la riquesa del poble armeni va ser expropiada.

e) Situació actualEl Genocidi armeni és encara un tema tabú, doncs s’ha intentat emmascarar

per les autoritats turques i no gaire gent n’ha sentit a parlar. S’ha intentat esborrar de la memòria negant l’innegable i s’han pres represàlies en contra d’aquells que

n’han defensat la seva veritable naturalesa.

3.2 Holocaust

a) Introducció

Alemanya és un país que es troba a l’Europa

central i forma part la Unió Europea. A l’any 1918,

després que l’últim kàiser abdiqués, es va declarar la

República de Weimar. Aquest nou model polític va

haver d’afrontar greus problemes interns, tant polítics

com econòmics i es va anar engendrant un panorama

molt inestable que deixava veure la feblesa del

govern.

L’any 1920 va aparèixer el Partit Nacionalista pels Treballadors Alemanys,

liderat per Adolf Hitler, que portaria a terme l’Holocaust. Era d’ideologia feixista, un

moviment nascut a Itàlia, que engloba els següents principis:

- El nacionalisme exacerbat: En el cas nazi hi trobem un component racista,

en el qual defensa la raça ària com a superior. Aquesta s’ha de protegir i

preservar sota qualsevol concepte; l’eliminació sistemàtica de races inferiors

serà la manera justificada de dur a terme aquests objectius.

- L’exalçament de l’Estat, que és superior als drets i llibertats dels individus

que n’estaran subordinats.

- El rebuig del liberalisme, negant la igualtat entre ciutadans.

- El rebuig a la democràcia: L’Estat està liderat per un únic partit d’acord amb

el dictador, que concentra els poders.

- El culte al líder, un personatge carismàtic que encarna l’Estat i serà exalçat

amb propaganda.

- L’exalçament de la conducta irracional i violenta.

Pels nazis, la societat alemanya havia de conformar un conjunt unitari. Ells

eren la raça ària, una raça superior que tenia l’obligació d’eliminar a algunes altres per tal de construir un món millor per l’Alemanya hitleriana.

b) Situació del país (explicació crisi)

La Primera Guerra Mundial (1914-1918) va deixar grans seqüeles a

pràcticament tota Europa i part de l’estranger. La crisi es va estendre els països

contendents europeus. Per una banda va provocar la ruptura entre els aliats i per

l’altre va deixar una situació econòmica totalment degradada, de la qual se’n van

beneficiar els EEUU. La moneda europea va patir un deflació i per si no era suficient,

molts països es troben endeutats a causa dels préstecs que els hi havia cedit la

nova potència americana.

La guerra va acabar amb uns “vencedors”, que van obligar a pagar als

“perdedors”, considerats culpables del conflicte, a signar uns injustos tractats de pau

en els quals havien de pagar les reparacions de guerra. Entre aquests últims s’hi

trobava Alemanya, especialment afectada pel Tractat de Versalles. Els EEUU es

trobaven en un gran apogeu en la seva economia i així es van convertir en el creditor

principal. Es va oposar a les reparacions de guerra que havia de pagar Alemanya, ja

que aquesta, no tenia una economia prou ferma per cobrir aquestes despeses.

Els antics aliats, però, no s’hi van fer enrere i això acabà provocant la inflació i la

fallida del sistema monetari alemany. Entre el 1923 i el 1925, França i Bèlgica, van envair, com a garantia i pagament dels deutes, la conca del Ruhr, un important

centre econòmic per als alemanys. Aquest fet va provocar una major

desestabilització de l’economia del país i un fort creixement del nacionalisme radical.

Els EEUU van veure’s obligats a prestar diners als alemanys per tal de que

poguessin pagar els deutes als antics aliats que alhora eren deutors cap als

americans. La situació econòmica va sofrir una pujança que es va veure altre cop

destruïda per la crisi del 29 que van patir els EEUU i que es va estendre

mundialment.

Per tal de sortir de la crisi, l’Alemanya nazi va impulsar una política de

rearmament, juntament amb l’expansió d’obres públiques i l’autarquia econòmica,

que va derivar a l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Les democràcies es veien

debilitades i aquest fet també va promoure o facilitar l’expansionisme alemany.

c) Desenvolupament del conflicte

Podem dir que el 1920, juntament amb molts altres fets, serà un any rellevant

pel transcurs futurs esdeveniments, parlant tant de la situació del país com de la

internacional, ja que va ser la data en la qual va sorgir d’una manera més seriosa el Partit Nacionalista dels Treballadors Alemanys. El 1921 Adolf Hitler va passar

a capitanejar-lo duent amb sí, Mein Kampf (La meva lluita), llibre que va escriure

durant una estada a la presó. Aquest exposava el seu programa polític, basat en la diferenciació entre homes i que incloïa diferents principis: l’odi al bolxevisme, als

jueus i a tot aquell que no formés part de la que va anomenar raça ària, el

menyspreu de la democràcia parlamentària i la necessitat d’un lideratge únic i fort per

Alemanya.

Hitler va accedir al poder, per via democràtica, l’any 1933. Aquell mateix any,

Alemanya abandona la Societat de Nacions, entre altres països, i adopta una actitud

desafiant contra aquesta.

També l’any 1933 el Parlament alemany aprova diferents lleis i decrets per

tal de tirar endavant la seva política i en contra dels drets civils reconeguts a la

seva pròpia constitució i confereixen a Hitler la capacitat d’implantar una dictadura:

- Lleis que excloïen jueus i opositors de les feines a universitats, al govern,

a la justícia, metges, ensenyants, ...

- Lleis contra la nacionalització de jueus i gitanos.

- Lleis per a la prevenció de malalties hereditàries que utilitzarien per a

eliminar discapacitats físics i psíquics i ampliarien a negres, homosexuals,

“inadaptats socials” i gitanos.

Paral·lelament les SS (Schutzstaffel), la guàrdia d’èlit de Hitler, estableix un

camp de concentració a les afores de la ciutat de Dachau a Alemanya per a

empresonar l’oposició al règim.

Els nazis organitzen un boicot a tota la nació contra los negocis dels jueus i

cremen llibres escrits per jueus, intel·lectuals i opositors al seu règim.

La nit del 30 al 1 de juliol de 1934, anomenada “la nit dels ganivets llargs” Hitler ordena l’assassinat de membres del “lideratge nazi”, l’exèrcit i altres

dependències.

El 2 d’agost de 1934 després de la mort del president von Hindenburg, Hitler com a Führer, es converteix en el dictador absolut d’Alemanya.

El principal objectiu alemany es converteix en la formació d’un gran imperi, el Reich, i conquerir el seu espai vital, teoria per la qual Alemanya

necessitava expandir-se i tenia el dret a fer-ho sota tot concepte. S’inicia amb

l’annexió del Sarre, el 1935. En poques setmanes, s’impulsa el rearmament de la

societat alemanya, implantant el servei militar obligatori i la creació d’una força aèria.

El 1935 aproven les “lleis racials” de Nuremberg que fan dels jueus

ciutadans de segona classe i els hi prohibeixen relacions sexuals o matrimoni amb

“persones alemanyes”. Això s’ampliarà a homosexuals, gitanos, negres.

El 1936 comença la construcció de camps de concentració, el primer a

Sachsenhausen a prop de Berlín i comencen a tancar-hi persones.

L’any 1936 se celebren els Jocs Olímpics a Alemanya que representen un èxit

de propaganda de l’estat nazi. Suavitzen la seva persecució als jueus.

El 1936, Hitler infringeix el tractat de Versalles amb la remilitarització de

Renània.

La Guerra civil Española facilita l’aproximació entre Hitler i Mussolini, que es

mostren favorables als franquistes. El 1936, es formalitza l’Eix Roma-Berlín i el

Pacte Antikomintern, que unia Japó i Alemanya, i un any més tard, Itàlia, Hongria i

Espanya, amb un mateix objectiu, la fi de l’URSS. Les democràcies, però, adoptaran

una política de no intervenció a la Guerra Civil Espanyola, juntament amb la política

de no oposició a l’acció nazi, mostren una actitud temorosa en vers els totalitaristes.

El 1938, les tropes nazis ocupen Àustria i més tard els Sudets. Amb la

celebració de la Conferència de Munic, les democràcies decideixen acceptar

l’ocupació d’aquests territoris amb la condició de que no ocupessin Txecoslovàquia.

L’ambició de Hitler, però, provocarà l’ocupació del país i la desaparició d’aquest com

a estat el 1939. Mentrestant, Mussolini ocupa Albània. Davant l’alarma de les

democràcies, Alemanya i Itàlia signen un nou pacte, el Pacte d’Acer.La nit del 9 al 10 de novembre de 1938 anomenada “la nit dels vidres

trencats”, els nazis cremen sinagogues, saquegen llars i negocis jueus i arresten

uns 30.000 homes jueus i els empresona en camps de concentració. Centenars de

dones jueves són empresonades a presons locals.

El de setembre de 1939, després de la invasió de Polònia per Alemanya, Gran

Bretanya i França declaren la guerra a Alemanya.

A finals de 1939 els nazis ordenen que tots els jueus del Govern General

portin l’estrella de David. Hi ha deportacions forçoses massives de jueus dels

territoris annexionats cap el Govern Central que són portats als diferents camps de

concentració. Es tanquen els jueus en ghettos.

El 1940 continua l’ocupació alemanya amb la invasió de Dinamarca i Noruega,

Holanda, Bèlgica, Luxemburg y França.

El 1941 els alemanys i forces de l’Eix (Itàlia, Bulgària y Hongria) envaeixen

Iugoslàvia, Grècia i la Unió Soviètica on van matar més d’un milió de jueus i un

nombre indeterminat, gitanos roma. El govern nazi decreta que els jueus residents a

Alemanya majors de sis anys han de portar una estrella groga a la roba, en públic.

S’afusellen milers de jueus, gitanos, presoners de guerra. Les SS estableixen Auschwitz que s’utilitzaria com a centre de matança i es comença a gasificar jueus i gitanos. El desembre Alemanya i Itàlia declaren la guerra als Estats Units.

El gener de 1942 oficials nazis es reuneixen a les afores de Berlín, a la

Conferència de Wannsee per a dissenyar la “Solució Final”. Centenars de milers

de jueus i un nombre indeterminat de gitanos van ser assassinats a les cambres de

gas.

Entre maig de 1940 i gener de 1945 més d’un milió de persones van ser assassinades al complex d’Auschwitz. Nou de cada deu eren jueus.

El 1943 continuen les deportacions i les gasificacions. Duen a terme

l’Operació “la Festa de la Collita” per tal d’eliminar alguns camps de treball forçat

assassinant a més milers de jueus.

El 19 de març de 1944 ocupen Hongria i deporten a la vora de 430.000 jueus

més cap a Auschwitz-Birkenau i en gasegen la meitat.

El juny de 1944, el dia D, les tropes britàniques i americanes envaeixen França i comença una ofensiva massiva soviètica contra el front alemany que

no dóna temps als alemanys a destruir totes les evidències dels assassinats en

massa.

El gener de 1945, quan els alemanys veuen que s’apropen les tropes

soviètiques, les SS comencen les “marxes forçoses” de presoners d’Auschwitz. Les tropes soviètiques alliberen els 8.000 presoners que quedaven a Auschwitz.

A l’abril de 1945 Les tropes dels EEUU n’alliberen més de 52.000 a Buchenwald

i Dachau.

El 30 d’abril de 1945 Hitler se suïcida al seu búnquer de Berlin.

El maig de 1945 les unitats alemanyes en Berlín són envoltades per forces soviètiques i les forces d’Estats Units alliberen més de 37.000 presoners dels camps

de Mauthausen i Gusen al territori annexionat d’Àustria.

El 8 de maig de 1945 els Aliats i els soviètics proclamen la victòria a Europa. El 2 de setembre es rendeix el Japó i acaba la Guerra oficialment i al

desembre comencen els judicis contra líders nazis a Nurenberg.d) Conseqüències

Es calcula que van morir uns 6.000.000 de jueus durant l’Holocaust que va

deixar profundes ferides en el poble jueu.

Després de la guerra, centenars de milers de refugiats jueus no podien o no volien tornar als seus països d’origen i s’inicia la migració massiva de jueus supervivents de l’Holocaust. Es calcula que al voltant de 80.000 van emigrar cap a

Estats Units amb l’ajuda de les agències judeo-americanas entre 1945 i 1952.

Molts d’altres van emigrar massivament cap a Palestina, administrada pels

britànics en aquell moment, i comencen a deteriorar-se les relacions entre jueus i

àrabs. El 29 de novembre de 1947 el govern britànic sotmet l’estatus de Palestina

a les Nacions Unides i l’Assemblea General de las Nacions Unides va votà la

partició de Palestina en dos estats, un de jueu i un altre àrab, decisió que va ser

acceptada pels jueus i rebutjada pels àrabs. S’iniciaria així un llarg període

d’enfrontaments, un conflicte que encara avui continua.

e) Situació actualDes del final de l’Holocaust, els supervivents s’han fet càrrec de que les

vísctimes del conflicte no quedessin en l’oblit. Fins i tot, s’ha establert un dia de

Record als Màrtirs i Herois de l’Holocaust (Iom Hashoa), que es festa nacional a

Israel, on es commemoren a les víctimes assassinades pels nazis.

Ens ha quedat un immens llegat de testimonis, documentals, escrits,

gravacions... Que han de servir com a record i advertència dels crims, per ensenyar a

les futures generacions.

Actualment, l’Holocaust, en general, pesa sobre les conciencies dels alemanys.

S’ha prohibit l’existència de grups nazis i de la publicació de Mein Kampf. A

Alemanya hi ha nombrosos monuments pel record, com ara el Memorial de

l’Holocaust, que es troba a Berlín.

Tot i això, el sentiment nazi no està totalment exhaurit avui en dia encara

trobem agrupacions neonazis que mantenen viu el sentiment antisemita.

3.3 Genocidi de Ruanda

a) Introducció

A causa de l’assassinat dels presidents de

Ruanda i Burundi va començar un conflicte entre

les dues ètnies majoritàries de Ruanda, els hutus i

els Tutsis. La majoria de soldats de l’exèrcit

ruandès eren hutus i juntament amb altres organitzacions hutus radicals els

interhamwe van iniciar la persecució dels tutsis.

El genocidi de Ruanda va ser un genocidi no va ser únicament un conflicte ètnic

d’hutus contra tutsis, sinó que també va tenir un caire polític ja que els hutus

aniquilaven tant tutsis, com hutus moderats i tot aquell que s’interposés al seu camí.

També hem de tenir amb compte que per part dels tutsis també es van assassinar

milers d’hutus, encara que el tutsis van eliminar el 75% de la població hutu.

b) Situació del país

En el cas del Genocidi de Ruanda, trobem una crisi política molt greu, que va

ser enfortida per la colonització del país. A més, tutsis i hutus tenien interessos

diferents sobre la terra, ja que una eren agricultors i els altres ramaders.

Cap al s. VI d.C. agricultors hutus van començar a arribar a Ruanda, ja

poblada per pwas. Entre els segles XII i XIII van començar a arribar els grangers tutsis que provenien especialment de l’actual Uganda. La convivència entre els dos poblats va ser bona fins que en el s. XVI, els principals líders tutsis van

començar a promoure campanyes militars contra els hutus per tal de dominar el país.

Els tutsis van assassinar i humiliar cruelment els prínceps hutus, per tal de mostrar la

subordinació que els hi havien de rendir.

En el segle XIX els reis tutsis tenien el domini de Ruanda i van implantar

una estructura socioeconòmica classista que augmenta amb la colonització europea.

Entre 1897 i 1916 els alemanys van envair el territori, més tard els belgues. Els

últims van introduir un carnet ètnic que afavoria als tutsis, que els hi atorgava un

millor nivell social i llocs de feina en l’administració de la colònia. Amb la colonització

belga va provocar que la situació és continués decantant cap a l’ètnia dominant, però

quan les demandes tutsis van començar a ser desmesurades pels colonitzadors,

aquests, van iniciar un afavoriment al poble hutu. La rivalitat es va radicalitzar més

amb la creació de diferents partits polítics en base de les ètnies.

Per tant, en aquest conflicte que troba els seus orígens segles enrere, hi trobem

una forta crisi política i social entre la població, i fortament agreujada per la política

belga en el territori.

c) Desenvolupament del conflicte

Un grup ètnic hutu, va redactar un manifest reclamant un canvi social als

reis tutsis, que des de la cort, es va respondre amb un document que es negava a acceptar les seves demandes. Aquest fet va provocar que grups hutus

comencessin a cometre actes contra la monarquia. El 1959 es va iniciar un fort

conflicte en el que, de 74 morts, que en van resultar, 61 van ser hutus.

Es van produir revoltes populars durant dos anys en els que uns 20.000 tutsis van morir assassinats. L’ONU va proclamar una amnistia després de

comprovar que els enfrontaments s’agreujaven i la majoria hutu ja havia provocat

l’exili d’uns 150.000 tutsis. El 1961 Rwanda, liderada per hutus, s’independitzà de

Bèlgica i l’ONU va promoure un referèndum en el que el 80% de la població va dir no

a la monarquia tutsi. Es va establir la república i Grégoire Kayibanda en va ser el

primer president. Milers de tutsis es va exiliar s’incorporaren al Front Patriòtic

Ruandès, que seria un dels contendents del futur conflicte bèl·lic.

Rwanda, encara que sense massa recursos, gaudia d’una situació econòmica

en creixement i tutsis i hutus vivien sense grans enfrontaments. El Front Patriòtic Ruandes (format per tutsis exiliats), organitzat en països propers, va organitzar,

sense massa èxit, diversos atacs contra el país. L’odi dels tutsi partidaris de

l’antiga monarquia augmentava, fins que el 1972 es va produir una matança a

Burundi on van ser assassinats 350.000 hutus. Aquest fet va provocar un sentiment

de rebuig a l’ètnia tutsi entre els hutus de Rwanda. La població, descontenta, va

començar a exigir canvis al govern i finalment, el 1973, va haver un cop d’estat liderat per Habyariamana, d’ètnia hutu. El nou govern va comptar amb el suport francès, va realitzar una bona gestió del país i va intentar dur a terme una

reconciliació nacional. Durant 17 anys la convivència va millorar, però després el

FPR va començar a crear grups clandestins dintre del país. A causa del

descontentament dels tutsis exiliats que al·legaven que no se’ls hi permetia la seva

tornada al país i factors econòmics externs i interns, com el descens del preu del

cafè, el seu producte principal d’exportació i com la corrupció del nord ruandès, van

sorgir noves tensions que desencadenaren un greu conflicte bèl·lic.

LA GUERRA DE RWANDA (1990-1994):

L’1 d’octubre de 1990 el FPR va atacar a Ruanda des de Uganda, que

contava amb el suport armamentístic de Gran Bretanya i els EEUU. Ruanda, amb el

suport de França, Bèlgica i el Zaire, va prendre mesures combatives ràpidament i va

poder protegir-se de l’atac. Entre 6 i 7 mil persones van ser empresonades i

acusades de col·laborar amb el FPR van ser alliberades poc després, però algunes

mostraven signes de tortura. El FPR va prendré mesures contra els empresonaments i van protagonitzar grans matances.

Les accions violentes, per part dels dos contendents del conflicte, van anar-se

incrementant. Els atacs del govern ruandès i del FPR consistien en l’extermini de poblats de la seva ètnia enemiga i els morts van anar a milers.

La comunitat internacional va intentar intervenir en el conflicte i va ajudar a que

el president Habyariamana prengués la decisió d’aprovar una nova constitució que permetia el multipartidisme. Van començar les negociacions amb el FPR i, el 1993, es van signar els Acords d’Arusha, que preveien un govern de transició per

fer camí a una societat més democràtica i oberta que repartís el poder entre les

ètnies. Aquest estat de transició hauria d’acabar amb eleccions, que difícilment

guanyaria el FPR, fet que portaria més tensió entre els seus partidaris, que veien que

no podrien arribar al poder a través de la votació. Després d’aquests acords

l’oposició al govern es divideix, uns s’alien al president i els altres al FPR.

El 1994 el General Romero Dallaire, el comandant de la Misió per la

Pacificació de Rwanda de les Nacions Unides, envià un fax a les Nacions Unides per tal de comunicar que tenia informació que el govern hutu tenia la intenció de repartir armes a grups paramilitars radicals hutus entrenats pel mateix exèrcit, per matar els soldats belgues de la seva missió, per provocar-ne la retirada i

tenir més possibilitats per protagonitzar grans massacres contra els tutsis. A més

d’això, havien rebut ordres de censar els tutsis de Kigali i que pensaven que

utilitzarien aquest cens per eliminar tutsis.

El general va sol·licitar, al final del comunicat, el permís per treure el seu

informant i a la seva família de Rwanda per por a represàlies del govern cap a ells, la

qual, Koffi Anan, responsable del Departament d’Operacions per el Manteniment de

la Pau de l’ONU, no va acceptar. Dallaire va continuar enviant comunicats que van

ser contestats amb la mateixa negativa. Ruanda queia, el govern no tenia diners i els bancs es declaraven insolvents. La tensió va augmentar novament i es va

canalitzar en assassinats d’hutus cap a tutsis i hutus moderats. Les milícies hutus

van començar a armar-se i Dallaire va sol·licitar permís per intervenir en el tràfic

armamentístic, el qual no li va ser concedit. Una gran quantitat de països va

participar en aquest mercat il·legal.

La Radio de les mil Colines (RPLN), d’hutus radicals, va començar a emetre missatges en contra de l’ètnia tutsi i els hutus moderats, que anaven

augmentant de la mateixa manera que ho feia la crisi social. Els locutors incitaven a

la població a cometre accions violentes. La gent va començar a cometre barbaritats.

Dallaire va sol·licitar ajuda a les Nacions Unides i aquesta li va ser denegada. En 100 dies es van matar 800.000 persones i unes altres 500.000 van

ser ferides. Es van assassinar diversos líders polítics i un milió de persones, només

el 1994, havia fugit de les seves cases per por a la matança.

El 6 d’abril, l’avió que portava els presidents de Rwanda, Burundi, els dos, hutus, i altres líders importants, va ser atacat i aquests van morir. D’aquest

assassinat se’n van inculpar els hutus radicals, ja que el president Habyariamana

pretenia donar poder i llibertat a l’ètnia tutsi. El testimoni d’un militar ruandès del FPR

va col·locat a l’organizació com a la seva executora, per tal d’arribar al poder. Aquest

fet va acabar d’iniciar el genocidi. Hi ha altres visions, però es creu que des dels

Acords d’Arusha, els militars ruandesos i les milícies hutus contemplaven “l’opció zero”, la d’exterminar a la població tutsi i els hutus moderats.

El 6 de 1994, amb l’assassinat de Habyarimana es va convertir en un

enfrontament a gran escala. El dia següent, Agathe Uwlingiyimana, primera ministra, i els 10 soldats belgues de l’ONU que la protegien van ser assassinats per la guàrdia presidencial, acusats de ser els autors de la mort del president. Aquest fet va ocasionar un gran ressò internacional. Es pensava que l’ONU faria

intervenir els seus cascos blaus, però la seva actuació va ser contrària, retirant els cascos blaus que ja estaven al terreny i deixant a la població molt més vulnerable.

Els radicals hutus van aprofitar per iniciar el genocidi.

El 8 d’abril el FPR va atacar els voltants de Kigali per protegir les víctimes tutsis

i rescatar 600 soldats tutsis que es trobaven allà des de la signa de l’Acord de Pau

d’Arusha.

El 9 d’abril els radicals hutus van prendre el poder i es va formar un nou

govern intern, liderat per Jean Kambanda, del qual no formava part cap tutsi, hutu

moderat o qualsevol simpatitzant del FPR. A més, els hutus radicals contaven amb la

força de les milícies organitzades, els interhamwe, que van destacar a les primeres

matances massives i que van actuar ràpidament per diluir les brigades del FPR.

Poc a poc, la violència dels interhamwe es va inclinar de la mateixa manera

cap a tots els tutsis i tots aquells hutus que els protegien o es negaven a assassinar-

los.

L’11 d’abril, la Creu Roja Internacional va comunicar que desenes de milers de

ruandesos havien estat assassinats en pocs dies. L’UNAMIR, missió pacificadora de

les Nacions Unides, no actuava al respecte, i el 14 d’abril, els belgues es retiraven de

la zona i el General Dallaire es veia frenat altre cop per l’ONU.

El 17 d’abril, van començar l’extermini del poble tutsi de Kibuye. Durant

els següents mesos, van ser assassinades o “desaparegudes” unes 250.000

persones de totes les edats i sexes. El nivell de violència i abusos i tortures era

extrem, darrere el qual hi havia una macabra organització.

El 20 d’abril, Boutros Ghali, secretari general de les Nacions Unides, finalment,

va ordenar el reforç de l’UNAMIR per frenar les greus massacres. El dia següent, el

Consell de Seguretat, va votar unànimement la reducció dels soldats de la

Missió UNAMIR (de 2.539 a 270). El 25 d’abril les forces de l’ONU havien minvat fins

als 503 soldats. Dallaire, però, va aconseguir protegir uns 25.500 civils durant varies

setmanes.

El 21 d’abril, la Creu Roja Internacional, va tornar a emetre un altre comunitat

en el que deia que el nombre de morts era de centenars de milers.

El 30 d’abril, el FPR, va atacar des del nord-est, provocant la fugida d’uns

250.000 hutus en un sol dia.

El 2 de maig, Kofi Annan va dir que si s’havien d’enviar reforços a la zona,

aquests haurien d’estar molt ben preparats i equipats, i el dia següent, després de la

petició de les Nacions Unides per reforçar l’UNAMIR, el president Bill Clinton va

signar una Decissió Directiva Presidencial en la qual limitava l’ajuda de l’exèrcit nord-

americà cap a les Nacions Unides.

El 4 de maig, Boutros Ghali, va utilitzar per primera vegada la paraula “genocidi” per designar el conflicte i aquest designi provocava la implicació militar

immediata. El govern nord-americà, però, va canviar la paraula per “Actes de Genocidi” i no van intervenir. El 13 de maig, el secretari general de l’ONU va

anunciar la votació per la restauració de la missió UNAMIR, finalment aprovada, i la

representant dels EEUU, Madeline Albright, va retrassar-la quatre dies.

Mentrestant, els tutsis atacaven brutalment descendint pel nord. Es van enviar

5.500 soldats, però es fa esperar per desacords, entre els països africans, que

aporten la majoria dels soldats, en quan al pagament dels costos.

La Creu Roja Internacional torna a emetre un comunicat anunciant que estima que uns 500.000 ruandesos havien mort.

A inicis de juny, el FPR, envia un ultimàtum als estrangers residents a Rwanda, per tal de que abandonessin el país o en tres dies hi hauria un atac. A

l’oest es crea una guerrilla tutsi, l’Exèrcit d’Alliberament de Rwanda.

Setmanes desprès, la missió UNAMIR, encara no està operativa.

El 22 de Juny, el Consell de Seguretat autoritza al govern francès per ocupar-se de l’ordre del país: l’Operació Turquesa. Aquesta, però no podrà evitar

la matança.

A mitjans de juny, el FPR pren Kigali i obliga al govern, juntament amb uns 2 milions d’hutus, a fugir cap al Zaire, on es construeix un immens camp de refugiats. Les tropes etíops passen a fer la funció de les tropes franceses i el FPR

forma un nou govern. En aquest moment es marca la fi del genocidi, però el

conflicte ha deixat una situació totalment deteriorada del país i la seva població.

f) d) Conseqüències

Probablement, mai se sabrà quants morts va provocar. Es calculen entre 800.000 i 1.000.000 víctimes. Si van ser 800.000 equivaldrien al 11 per cent del total

de la població i 4/5 dels tutsis que vivien en el país. Tampoc se sap quantes víctimes

ha provocat la venjança tutsi. Encara que es parla de l'"altre genocidi", sembla que

no és en absolut comparable.

El genocidi ruandès va portar greus conseqüències per a la regió dels Grans

Llacs. Poc temps després de l'acabament de la crisi local, aquesta es traslladà als

veïns Zaire, Burundi i Uganda. El més afectat per això va ser Zaire, que ja vivia una

crisi interna producte de la desestabilització generada pel desastrós govern de

Mobutu Sese Seko. L'arribada de milions de refugiats es va convertir en el

desencadenant de la Primera i la Segona Guerra del Congo, que deixarien el tràgic

saldo de 3.8 milions de morts.

El 8 de novembre de 1994, per resolució del Consell de Seguretat de les

Nacions Unides, i en virtut del disposat en el Capítol VII de la Carta de les Nacions

Unides, al considerar que el genocidi ruandès era un greu atemptat contra la pau i la

seguretat internacional, es va crear un Tribunal Penal Internacional per a Rwanda.

Aquest Tribunal té com a objecte la persecució dels líders i instigadors del genocidi.

Al mateix temps, un cop la situació va estar mitjanament normalitzada, els

tribunals ruandesos van iniciar centenars de processos en contra d'inculpats de

cometre les greus violacions dels drets humans. Fins a la data (juny 2007) més de

700 persones han estat condemnades pels tribunals culpables de genocidi.

3.4 Ku Klux Klana) IntroduccióEl Ku Klux Klan és una organització que va sorgir als

EEUU, i que tenia un clar component racista a la seva

ideologia, juntament amb l’homofòbia, l’antisemitisme, la

xenofòbia, l’anticomunisme, l’anticatolicisme i la creença de la superioritat de la raça blanca.

La seva lluita es basava en accions violentes i intimidadores.

La primera organització del Klan va ser fundada el 1865 i estava formada per veterans de l’exèrcit dels EEUU que s’oposaven a la Reconstrucció, després de

la Guerra de Secessió.

El 1915, el Klan va renéixer amb més força i amb una estructura estatal i

nacional. El grup va anar guanyant popularitat amb la Gran depressió de 1929 i la

Segona Guerra Mundial, i va arribar a tenir entre 4 i 5 milions de membres.

b) Situació del paísEls problemes derivats de la Guerra de Secessió pels EUA van ser greus.

Els econòmics van focalitzar-se als Estats del Sud, destruïts per les accions

bèl·liques. Molts agricultors cotoners, arruïnats per la supressió de l’esclavitud sense

indemnitzacions i per l’increment dels impostos, havien de renunciar les seves

propietats.

Les conseqüències morals, però, encara serien més greus. Andrew Johnson, el

nou president desprès de la mort de Lincoln, hauria de fer front d’una banda a la

divisió de la consciència americana i l’odi del Sud ianqui davant el Nord triomfant; i de

l’altra a la reintegració dels Estats confederats a la Unió.

La situació de la població negra després de l’abolició de l’esclavitut era

precària. L’Oficina de Llibertats, creada per Lincoln, va haver d’actuar durant 17 anys

amb l’objectiu d’integrar els antics esclaus en la societat civil.

Johnson va permetre que els Estats del Sud formulessin “Codis Negres” que no

atorgaven drets polítics als vells esclaus i que El Congrés anul·laria per

inconstitucionals.

Una altra qüestió de gran importància que va plantejar-se va ser la

representació en el Congrés. Segons la Constitució de 1787, els Estats del Sud

havien de ser representats a la cambra en proporció a la seva població blanca més

tres cinquenes parts del que els hi correspondria en funció del nombre d’esclaus.

Abolida l’esclavitud, la representació dels onze Estats ex-confederats hauria de

passar de 61 a 70 congressistes, resultat inadmissible pels Estats del Nord que

havien guanyat la guerra. Si, en canvi, la població negra era exclosa, la representació

sudista passava de 61 a 45 diputats. El Congrés finalment va resoldre que el Sud

només podia calcular la seva representació comptabilitzant als negres amb dret a vot

(una minoria).

La 14ª esmena de la Constitució introduiria un nou principi: “Cap Estat podrà

promulgar o aplicar una llei que limiti els privilegis o immunitats dels ciutadans dels

Estats Units. Cap Estat podrà privar a una persona de la seva vida, de la seva

llibertat o el seu dret a la propietat fora de les garanties legals suficients, ni negar la

igualtat de la protecció per part de les lleis a qualsevol persona sotmesa a la seva

autoritat”. És a dir, la garantia dels privilegis, immunitats i drets passava a estar

controlada pel govern federal. El 1869, amb l’arribada a la presidència del general

Grant, la 15ª esmena prohibia la restricció dels drets polítics de la població negra. En

paral·lel a les reformes administratives, un exercit d’ocupació va mantenir-se en el

Sud i molts dels burgesos industrials nortenys van fer grans negocis amb l’adquisició

a baix preu de les plantacions que es venien al Sud.

Amb la crisi internacional de 1873, que va comportar una devaluació dels

preus agrícoles, el descontentament del Sud va incrementar-se. Aleshores es produiria un canvi de política per part de Washington: l’exèrcit de vigilància era evacuat i va permetre’s al Sud articular una política pròpia respecte al “problema” negre.

c) Desenvolupament del conflicteEl Ku Klux Klan va ser fundat a Pulaski (Tennessee) després del final de la

Guerra civil dels Estats Units, el 24 de desembre de 1865 pel general Nathan

Bedfortd Forrest, i altres veterans confederats, que pretenien protegir els sudistes de

les espoliacions i vexacions a les que consideraven estaven sotmesos.

En un principi l’organització era com un club social, on divertir-se, dedicant-se a humiliar les seves víctimes en rituals i actes vandàlics. Van començar

per anar per la nit a espantar a la població de Pulaski, disfressats amb llençols i

màscares, però després de la parada del període de la Reconstrucció dels EEUU van

adoptar altres mesures opressives més dures com assassinats, que anaven dirigides

a diferents grups i en especials als esclaus que recentment havien estat declarats

lliures.

Entre 1866 i 1867 la organització irrompia a les esglésies on la comunitat negra

celebrava les seves misses, i robava a les seves cases amenaçant amb armes de

foc, buscant amb aquests fets el control polític i social dels anteriors esclaus. El KKK

però, no va limitar-se a actuar contra la comunitat negra sinó que també contra els

republicans del Sud. Com a exemple del temor que es va anar estenent tenim els

resultats de les eleccions generals i presidencials de Geòrgia. A les primeres, les

generals, el partit republicà va registrar 1222 vots a favor mentre que a les eleccions

presidencials, celebrades uns mesos després, només hi va haver un vot que els hi

donés suport.

L’activitat del grup va començar a decaure després de pocs anys de la seva

creació. Va ser un grup mal organitzat que no tenia el control sobre els klans locals.

Forrest un dels seus grans líders, va ordenar-ne la seva dissolució el 1869 ja

que deia que deia que el grup s’havia allunyat dels seus principis inicials, però que

podem atribuir al seu declivi. Cada cop l’organització s’utilitzava més com a màscara

per amagar crims. També hi havia resistència contra les seves pràctiques violentes

en busca de temor, com ara l’Anti Ku-Klux, organitzat per veterans de l’exèrcit de la

Unió. El 1871 El KKK va ser dissolt el 1870 a través de l'Acta de drets civils de 1871 "l'Acta Ku-Klux-Klan", en la qual hi havia mesures contra el klan i centenars

de membres van ser empresonats o multats però fins anys després no es va

poder eliminar el grup.

El 1873 va ocórrer la massacra de Colfax en la que van ser brutalment

assassinats 280 homes negres. L’eliminació absoluta del primer KKK va durar quatre

dècades i mitja, en les quals, les relacions racials havien arribat al seu punt més baix.

El segon KKK va ser fundat el 1915, any en el que s’estrenà la pel·lícula “The Birth of a Nation”, en la qual es glorificava el primer klan i un jueu acusat de violació

va ser linxat d’una forma mediàtica. La pel·lícula es basava en una obra teatral i llibre

anomenat “The clansman” i un altre titulat “The Leopard’s Spots”. El film va generar

una nova popularitat nacional pel KKK. El president Wilson, va comunicar que la

pel·lícula mostrava fidelment la realitat i va mostrar-se simpatitzant del moviment. En

segon lloc, el linxament de Leo Frank, acusat per violació i assassinat, va ocupar una

gran atenció del públic. Va ser castigat amb la pena capital, però finalment es va

canviar per la cadena perpètua. Frank va ser segrestat de la presó pels “Cavallers de Mary Phagan”, la noia assassinada, i posteriorment linxat en públic.

El Klan va ser oficialment inaugurat en una reunió presidida per William J.

Simmons, alguns membres de l’anterior KKK i dels “Caballers de Mary Phagan”.

Simmons va inspirar-se per una acta escrita per George Gordon, del primer klan, que

especificava els propòsits de l’agrupació. A la dècada dels 20 el 15% de la població

en formava part. El nou Klan, era de caire lucratiu, els nous membres havien de

comprar les disfreses i pagar una quota. També tenia uns nous propòsits antisemites,

anticatòlics i antiimmigrants, que no tenia el primer. El nou klan va tenir una gran

presència en la política del país.

4) Xenofòbia i racisme abans de la crisi

Tot hi que el meu treball vagi encaminat cap a la discriminació durant la crisi, també

és important que no oblidem que la xenofòbia i el racisme es troben també quan no hi ha

crisi. Per això, en aquest apartat, faig una mostra d’un parell de conflictes ocorreguts l’any

2000, per no caure en l’oblit esmentat, i per ampliar el nostre coneixement sobre la

discriminació.

4.1 Casos d’actituds xenòfobes i racistes

4.1.1.- El Ejido (Juny 2000)

El Ejido és un municipi d’origen agricultor i pastoral,

que pertany a la província d’Almeria, que es troba a l’est

d’Andalusia. Al nord, limita amb Dalías, municipi al que va

pertànyer fins 1981, al sud amb el Mediterrani, a l’est

amb Roquetas de Mar, La Mojonera i Vícar, i a l’oest amb

Berja. La seva economia és pròspera (actualment

afectada per la crisi) i es sustenta en l’agricultura

d’hivernacle i del turisme. Un informe bancari que es va fer l’any 2000, mostrava que la

població de El Ejido era la que tenia una taxa d’atur més baixa del país, entre altres

mostres de que la població, en general, era molt benestant. A causa d’aquesta prosperitat, el municipi, ha estat un punt important d’atracció d’immigrants, i la

població estrangera és molt notòria.

A partir de 1998, van començar a aparèixer tensions entre la població immigrant

marroquina i la població autòctona, i el conflicte d’El Ejido va ser un dels primers. El 7 de febrer de 2000, centenars de veïns van sortir al carrer a “la caza del moro”. A la nit,

algunes barraques i comerços immigrants van ser destrossats o cremats, i els locals d’una

associació que tramitava permisos de residència, van ser saquejats, entre altres abusos.

El conflicte es va iniciar l’any 1999, quan la inseguretat ciutadana havia augmentat

amb força al municipi, ja que els robatoris s’havien incrementat. A finals del gener del

2000, dos agricultors, van ser assassinats per un individu d’aspecte magrebí, que va

resultar ser un home de nacionalitat palestina, aquest succés va fer aparèixer les primeres

veus en contra de la immigració massiva. Poc després, una dona va ser assassinada per un marroquí amb problemes mentals, fet que va encrespar encara més la fúria de la

població. Poques hores més tard del darrer assassinat, espontàniament, es van reunir fins

a un miler de persones en el lloc dels fets, per tal de protestar contra de l’existència de

“moros” a les “seves” terres. Un grup de marroquins van ser apedregats. Més tard, ja

s’havien reunit, al voltant de 5.000 persones en aquell punt, i en aquesta data es dona

inici als “incidents de El Ejido”. A la nit, la insurrecció per la expulsió dels magrebins, ja s’havia estès per tota la

comarca. El dia següent, es va celebrar el funeral de la dona, al que va acudir molta gent.

Durant el funeral, el subdelegat del Govern d’Almeria va ser acusat de ser el que permetia

l’entrada als immigrants, va rebre un cop de puny, i va estar a punt de ser linxat. Després

de la cerimònia, milers de persones van sortir al carrer per continuar amb les seves

protestes, perseguint als immigrants magrebins i argelians.

Uns 400 immigrants es van agrupar en reacció al que estava passant. Anaven

armats amb pals i pedres, però la policia els va reprimir mentre la insurrecció s’apoderava

del poble.

El segon dia, 9 de febrer, a l’”Hospital de Poniente” ja eren de 50, i anava creixent, i

s’havien detingut 23 persones. Aquest mateix dia es va fer conèixer que els ciutadans de El Ejido, portaven tres anys protestant per l’augment de la delinqüència, però ningú

havia fet res. Els magrebins es van declarar en vaga i una setmana després, el 14 de

febrer, encara hi seguien, exigint la regularització de 5.000 sense papers i compensacions

econòmiques.

En el Parlament Europeu va demanar una major col·laboració entre els diferents

nivells de Govern, per tal d’oferir un enfocament global sobre el problema de la immigració,

i el Govern marroquí va qualificar els incidents d’«insult a l’herència comú dels pobles

andalús i marroquí i un insult per el futur comú dels nostres descendents». El sindicat

marroquí, Confederació Democràtica del Treball, va anunciar que denunciaria a Espanya a

la Organització Internacional del Treball, i la Unió Socialista de Forces Populars, va

denunciar el país per no protegir els immigrants de l’atac.

Actualment encara es continuen denunciant actes racistes a El Ejido, que és una

ciutat força conflictiva.

4.1.2.- Lepe (juliol 2000)

Lepe és un municipi situat a la província de Huelva. És el

municipi més poblat desprès de la capital. El principal cultiu de

regadiu és la maduixa (és un 74 % del total del cultiu de ragadiu).

A finals de la dècada dels 90, Lepe acollia més de 6.000 immigrants temporers per a la recollida de la maduixa, dels

quals uns 800 eren marroquins. Tot i que la immigració no era

massiva, van començar a proliferar incidents a discoteques entre adolescents locals i marroquins.

La nit del dissabte 8 de juliol de 2000 el que semblava una baralla més de

discoteca, es va convertir en un conflicte greu: tot va començar amb una baralla entre leperos i immigrants marroquins que va causar la pèrdua d’un ull d’un lepero amb un

got de vidre trencat i va continuar amb la venjança per part d’un grup de leperos armats

amb cadenes i muntats en moto que van dedicar-se a perseguir els marroquins que

trobaven al seu pas, alguns dels quals no tenien res a veure amb els fets com un marroquí

de 60 anys.

Després dels enfrontaments, uns 200 marroquins temporers a la campanya de la

maduixa van concentrar-se davant de l’Ajuntament per a demanar protecció. Es va detenir

el marroquí que havia causat la primera agressió i la Subdelegació del Govern va establir

un dispositiu de seguretat.

L’any 2001, la presència d’immigrants estrangers a la campanya de la

maduixa a Huelva va augmentar considerablement (segons Huelva-Acoge, si a

la campanya 1999-2000 acudien 3000 treballadors estrangers, el 2001 eren uns

8000) i feia palesa la manca de planificació per part dels empresaris i dels

poders públics quant a la quantitat de mà d’obra necessària, sense preveure on

s’allotjarien i això encara això va seguir provocant tensions socials i exclusió

dels treballadors estrangers que es veien abocats viure en condicions

infrahumanes.

5. Xenofòbia i racisme durant la crisi

Xenofòbia i racisme durant la crisi, és un apartat dividit en dues parts.

Per un costat, trobarem el punt 5.1, en el que hi ha una petita explicació de la crisi

actual, i per altra banda, hi ha una explicació d’un parell de conflictes ocorreguts a

Catalunya i que són clarament discriminatoris.

5.1 El context econòmic i social de la crisi actual

El sistema econòmic en el que estem immersos és el capitalisme. Aquest model es

basa en la propietat privada i el lliure mercat. Els salaris, interessos, beneficis i

arrendaments no es reparteixen de forma equitativa, i això provoca la desigualtat.

Quan el sistema funciona positivament, segueix el cicle virtuós, mentre que quan

falla, segueix el cicle viciós:

La crisi actual és comparable a la de l’any 1929, però a més, se li suma una crisi de

recursos, provocada per la pujança del preu de les matèries primeres.

Per trobar els orígens de la crisi actual ens hem de remuntar fins a l’any 91 i el 2001.

En aquests anys arriba un moment en el que s’ha d’augmentar el consum per tal de seguir

creixent. La solució que es troba és la de donar diners a les persones (governs, estats,

etc.) per tal d’incentivar aquest consum. A més, el crèdit no es restringeix i es baixen els

tipus d’interès. Això provoca que sigui molt fàcil aconseguir un crèdit, i en moltes ocasions

es donen a persones que no podran retornar els diners desprès. Aquests crèdits dolents

es barregen amb crèdits bons i s’empaqueten formant els CDSs.

El consum augmenta massivament, juntament amb l’endeutament familiar i el PIB

s’incrementa força. A causa de l’augment de l’activitat econòmica, augmenta la recaudació

fiscal i els Estats obtenen superàvits o reduccions dels seus dèficits. Aquesta pujança

econòmica, però, no podia continuar sempre de la mateixa manera. La capacitat

d’endeutament comença a caure, els negocis comencen a baixar i això provoca atur. Per

afrontar la situació, els Estats promouen plans d’estímul de l’economia i de rescat de les

entitats financeres. Això provoca que el deute públic empitjori. Comencen els primers

proteccionismes, però l’activitat econòmica continua decreixent.

Grècia i Irlanda han de ser rescatades i es veu que s’han de fer retalls en les

despeses i es llancen a la venda milions en deute públic. Espanya té una de les

economies europees més dèbils.

5.2 Conflictes a Catalunya:

5.2.1.-Vic

El 13 de gener el ple de l’Ajuntament de Vic, governat per CiU, PSC i ERC, va

aprovar una normativa que impedia inscriure al padró els immigrants que no disposessin

de permís de residència, escudant-se en la llei d’estrangeria, cosa que va obrir la caixa

dels trons en un àmbit d’especial sensibilitat social i va donar pas a un acalorat debat a

nivell nacional.

Dies després, l’Ajuntament de Vic, encapçalat per l’alcalde Josep Maria Vila d’Abadal

(CiU), va fer marxa enrere en la mesura i “va acatar”, malgrat no compartir-lo, un informe

de l’Advocacia de l’Estat que desvincula els permisos de residència i treball del dret a

empadronar-se i a obtenir d’aquesta manera les prestacions socials bàsiques.

Vic, de 39.000 habitants, ha experimentat un altíssim creixement de la immigració en

poc temps. Segons les dades del padró municipal, la població immigrant resident a Vic ha

passat del 6 al 25 per cent en nou anys, atreta per l’oferta de treball en la indústria càrnia,

especialment als escorxadors, que no es cobreix amb la població autòctona.

Tot i amb la forta onada migratòria que ha tingut Vic en pocs anys, Vic ha estat

considerada com a exemple d’integració en diferents fòrums perquè aquest fort augment

no s’ha traduït en problemes de convivència ni en fractura social, segons coincideixen a

ressaltar els principals partits polítics catalans, els sindicats i les entitats que treballen en

aquest sector.

A més, a Vic el percentatge d’immigrants que parla català i es relaciona amb la

població autòctona és més alt que altres localitats.

Aquest context social ha estat propici per a l’arrelament entre alguns veïns de Vic del

discurs xenòfob i populista de Josep Anglada, líder del partit Plataforma per Catalunya

(PxC), que en les últimes eleccions municipals va aconseguir situar-se com a segona força

política, i que pressiona l’equip de govern perquè adopti algunes de les seves propostes

per limitar la immigració.

PxC ha sabut obtenir rèdit electoral dels escassos conflictes reals, com les queixes

d’alguns veïns pels denominats “pisos pastera”, i altres ficticis, com la suposada

responsabilitat dels immigrants en el col·lapse del sistema sanitari.

El responsable d’immigració de CCOO a Catalunya, Ghassan Saliba, està convençut

que el discurs xenòfob de Plataforma per Catalunya ha tingut bona acollida a Vic

únicament “per l’habilitat populista de Josep Anglada”.

El que ha passat a Vic ha fet que cada grup polític es manifestés sobre el problema

de la immigració il·legal o “sense papers”: sortir al padró municipal equival a que aquests

immigrants puguin ser atesos als serveis bàsics, la Sanitat pública i l’Educació dels seus

fills, no gaudirien d’aquestes atencions en cas contarri. Altres ho consideren una porta a la

regularització dels immigrants i hi estan en contra.

Segons l’entitat “Món divers” “sembla que tot plegat és més una mesura fruit de la

presència de Plataforma per Catalunya al consistori (amb el 18,53% dels vots i 4 regidors),

que no pas una resposta efectiva al problema de la massificació dels serveis públics de la

ciutat.” La composició de regidors a l’Ajuntament de Vic és de 8 CiU, 4 PxC, 4PSC, 2 ERC,

2CUP, 1ICV.

Mesos després, el dissabte, 25 de setembre de 2010, s’inauguren les obres del barri

del Remei, la reforma més important dels últims 20 anys a Vic, que ha suposat una

inversió de vuit milions d'euros, un barri amb un índex de població immigrant per sobre del

30% en algunes zones.

La finalització de les obres coincideix amb un període de calma a la ciutat, després

del terratrèmol del padró, que va afectar els fonaments del mateix equip de govern.

Després de la renúncia del consistori a posar en pràctica la seva política de delacions dels

immigrants en situació irregular, s'han establert nous ponts de diàleg entre el govern

municipal i les diverses associacions d'immigrants.

Toni Iborra, portaveu de Veus Diverses, comparteix la idea que actualment «s'ha reconduït el tema». Tot i així, adverteix que el paper de la comissió d'immigració és

«limitat», ja que només té caràcter consultiu.

Finalment, segons els resultats a les darreres eleccions autonòmiques de novembre

de 2010, semblaria que ha tingut més pes el paper destacat de CiU en la primera onada

de consultes sobiranistes a Vic que no pas el conflicte de l’empadronament dels

immigrants sense papers. Això es veu clarament amb la segona posició aconseguida en

percentatge i vots per Solidaritat Catalana per la Independència (SI), superant no només el

PSC, que en les eleccions del 2006 va ser la tercera força, sinó, i sobretot, ERC, fins ara la

segona opció més seguida.

PxC passa de tenir un 18% dels vots a les municipals de 2007 a un 5,82% a les

autonòmiques. Caldrà veure si, tot plegat, significa un canvi a la baixa en el recolzament

de les polítiques clarament xenòfobes de PxC i que podem veure explicitades al seu

programa electoral, sobretot en l’apartat d’immigració (consultar annexes).

Resultats eleccions autonòmiques (partits més votats):

2010 2006PARTIT Vots % Vots %

Convergència i Unió 8.224 47.60 7.08443.1

1Solidaritat Catalana per la Independència 1.856 10.74 - -

Partit dels Socialistes de Catalunya 1.625 9.41 2.57715.6

8

Esquerra Republicana de Catalunya 1.353 7.83 3.87623.5

9Plataforma per Catalunya 1.006 5.82 - -Iniciativa per Catalunya Verds - EUIA 891 5.16 1.180 7.18Partit Popular 721 4.17 906 5.51Reagrupament Independentista 545 3.15 - -

5.2.2.- Expulsió dels gitanos romanesos a França i conflicte de Badalona

A finals de juliol de 2010, el president francès Nicolas Sarkozy, va anunciar un

enduriment de la política de seguretat de França amb el desmantellament dels

assentaments il·legals de gitanos.

El 5 d’agost de 2010 el ministre francès va enviar una circular a la policia on

s’ordenava donar prioritat a l’expulsió de gitanos romanesos de França. Això va

desencadenar un conflicte entre aquest país i la Comissió Europea.

França mantenia que no havia vulnerat cap llei ni directiva europea sobre la

circulació de persones perquè no estava expulsant gitanos en massa sinó fent

repatriacions cas per cas de ciutadans en situació irregular i donava raons d’ordre públic.

De fet, la Directiva (2004/28) sobre la circulació de persones tot i que garanteix la

lliure circulació de la ciutadania de la Unió pel territori dels Estats membres, també preveu

excepcions a aquest dret en cas que d’amenaça reiterada a l’odre públic o ser una càrrega

desproporcionada per a la Seguretat Social o no tenir recursos suficients per a mantenir-se

en el país d’acollida, tal com va manifestar el ministre d’immigració francès Eric Besson

per a justificar la mesura que havien pres. A França, un immigrant sense papers pot ser

pot estar al país durant tres mesos i després pot ser expulsat en cas que no hagi

aconseguit un contracte de treball o estar cursant estudis, tot i que podria tornar al país i

estar-s’hi tres mesos més.

El 30 d’agost de 2010 el ministro de Interior francès, Brice Hortefeux, ja havia

reconegut que s’havien desmantellat 128 campaments il·legals de gitanos i expulsat a 977 dels seus ocupants en un mes.

El 9 de setembre de 2010 , amb l’oposició del grup Popular, el Parlament Europeu

s’aprovava una resolució, no vinculant, on expressaven una “profunda preocupació per les

mesures adoptades per les autoritats franceses i per altres Estats membres respecte als

gitanos” i "insta a aquestes autoritats a suspendre immediatament les expulsions de

gitanos”, “tots els ciutadans de la UE i les seves famílies tenen dret a la llibertat de

moviments i de residència a la UE”, un dels drets sobre els que s’erigeix la Unió i per això

les expulsions massives “violen els tractats de la UE i la legislació comunitària”. Condemna

les expulsions massives “les expulsions han de ser decidides cas per cas, tenint en

compte les circumstàncies personals i amb garanties” i mai basades “en consideracions

generals de prevenció ni en l’origen ètnic o nacional”

El 14 de setembre de 2010 Viviane Reading, comissària de Justícia i Drets

Fonamentals, qualificava de "vergonya" la mesura de l'Elisi i considerava que s'ha violat la

directiva comunitària sobre llibertat de moviment i decideixen passar a l’acció i va anunciar

que la Comissió Europea (CE) iniciarà un procés sancionador contra França per haver

violat la directiva comunitària sobre llibertat de moviment.

Finalment, la Comissió Europea va decidir, després de molt de debat, fer marxa

enrere i no expedientar França per discriminació en les expulsions de gitanos romanesos

que està portant a terme des de l'estiu. L'Executiu comunitari es va limitar a anunciar un

procediment d'infracció contra França sobre la incorrecta aplicació de la norma de la UE

de 2004 sobre la lliure circulació de persones.

El 25 octubre 2010 el Govern francès anunciava que entre l’1 i el 17 d’octubre havia

expulsat a 8.601 romanesos en situació irregular. El Ministeri d’Immigració francès no va

voler dir quants dels expulsats romanesos eren gitanos i va explicar en un comunicat que

7.447 havien sortit de França “de forma voluntària” i els altres 1.154 obligats.

Mentrestant... a BadalonaEn els últims anys els problemes de convivència han augmentat a Badalona,

especialment en relació amb noves comunitats ètniques. Un dels conflictes que va tenir

més ressò

L’any 2006 va tenir ressò el conflicte amb la comunitat musulmana a causa de la

manca d’equipaments religiosos a la ciutat, el veïnat es queixava de les aglomeracions de

persones els dies de culte i la comunitat musulmana manifestava el seu malestar davant la

prohibició del consistori municipal (PSC, ICV-EU i A i ERC) d’obrir més centres, que

considerava que per a evitar possibles problemes abans de donar qualsevol permís

s’havia d’elaborar una ordenança que regulés els equipaments religiosos.

Durant el 2007, els principals problemes de convivència eren a la zona sud de la

ciutat de Badalona, en els barris Sant Roc, Llefià i el barri de la Salut, on es concentra un

elevat percentatge de població nouvinguda i algunes edificacions es troben molt

deteriorades i abandonades. A principi d’any, al barri de la Salut va tenir lloc una

manifestació del veïnat per a denunciar l’incivisme, la insalubritat d’algunes zones, la

delinqüència i la inseguretat que patien. Assenyalaven un col•lectiu de romanesos d’ètnia

gitana que vivien al barri, especialment 25 que residien en pisos sobreocupats, com a

principals responsables.

Immediatament, l’alcaldessa, Maite Arqué (PSC), va admetre els problemes i el dia

següent es va reunir amb un grup de veïns afectats i els va proposar augmentar la

presència policial. Va prometre incrementar les actuacions de la Unitat de Convivència

Ciutadana, grup de la guàrdia urbana creada el 2006 per a controlar les condicions dels

habitatges i la sobreocupació. Es va acordar formar una comissió de seguiment que

s’entrevistaria periòdicament amb representants municipals per a avaluar la situació.

El maig de 2007 s’iniciava la campanya per les eleccions municipals els problemes

de convivència van centrar el debat, especialment per la difusió d’un vídeo fet pel Partit

Popular de Catalunya (PP) on relacionava la inseguretat ciutadana amb l’arribada de

persones estrangeres a Badalona.

La resta de partits polítics van qualificar el vídeo de xenòfob i SOS Racisme i

l’Assemblea per un Habitatge Digne van organitzar un acte de repulsa al barri de la Salut,

en què es van viure moments de tensió, ja que hi van assistir persones que estaven

d’acord amb les idees que propagava el vídeo.

El nou govern municipal, format pel PSC, Convergència i Unió (CiU) i ERC va fer

públic un document titulat “50 compromisos del govern de Progrés”, entre els quals hi

havia la creació d’un cos d’agents cívics i una nova ordenança de civisme.

L’abril de 2010 Xavier García Albiol (PP) tornava a vincular inmigració i inseguridat.i

es passejava pel mercat setmanal de La Salut (un dels barris amb més conflictes veïnals)

repartint, al costat de la presidenta del PP català, Alicia Sánchez Camacho, un pamflet en

el que apareixia una foto de romanesos d’ètnia gitana impresa sobre la pregunta "El teu

barri és segur?" García Albiol afirmava als periodistes que “els gitanos romanesos que s'han instal·lat

a Badalona han vingut "a delinquir".

Prometia que, si era alcalde, "podremos salir por el barrio con la seguridad de no ser

acosados o atracados" (tot i que ell fa més de cinc anys que viu Pedralbes, barri acomodat

de Barcelona).

El Govern va manifestar que estudiaria prendre mesures legals contra el PP de

Badalona, mentre ICV anunciava que el denunciaria davant la Fiscalia i recordava que el

codi penal preveu la inhabilitació dels càrrecs públics que inciten a la xenofòbia. Sánchez

Camacho va demanar disculpes però no va prendre mesures contra ell.

El 17 de setembre de 2010, enmig de la polèmica generada per l’expulsió de gitanos

romanesos de França, Garcia Albiol convidava l'eurodiputada francesa i tinent d'alcalde de

l'Ajuntament de Perpinyà, Marie-Thérése Sanchez a visitar Badalona, cinc mesos després

que la formació que lidera García-Albiol repartís per La Salut uns pamflets on apareixia

una foto de gitanos romanesos amb la pregunta "el teu barri és segur?" i una altra on es

veia un balcó amb un cartell que deia "no volem romanesos".

Acompanyava la presidenta del PPC, Alicia Sánchez-Camacho, pel barri badaloní de La

Salut per veure com hi vivien un grup nombrós de gitanos romanesos. El PP ha convidat

aquesta diputada del govern de Nicolas Sarkozy com a mostra de suport per la decisió

d'expulsar els gitanos romanesos que viuen de forma il·legal a França.

Jordi Serra, l’alcalde de Badalona la ciutat manifestava: "És cert que tenim problemes

puntuals de convivència però no per això es pot estigmatitzar cap barri i per extensió tota

la ciutat. A Badalona estem treballant des de fa temps per la integració i per la cohesió

social”.

El novembre de 2010 se celebren les eleccions autonòmiques amb els següents

resultats a Badalona:

2010 2006PARTIT Vots % Vots %

Convergència i Unió 25.913 30.95 19.516 25.36Partit dels Socialistes de Catalunya 19.155 22.87 25.123 32.64Partit Popular 14.791 17.66 9.513 12.36Iniciativa per Catalunya Verds - EUIA 7.127 8.51 7.650 9.94Esquerra Republicana de Catalunya 4.410 5.27 8.098 10.52Ciudadanos-Ciutadans 3.473 4.15 3.463 4.50Plataforma per Catalunya 2.225 2.66 - -Solidaritat Catalana per la Independència 1.289 1.54

El vot del PP es pot explicar en part perquè aquestes eleccions tenen un component

més espanyol que en altres ocasions, però també per la crisi i pels arguments xenòfobs

que ha fet servir el PP i, sobretot, PxC. Una dada rellevant, Plataforma per Catalunya, que

l'any vinent es presentarà per primer cop a les municipals, ha aconseguit 2.225 vots

(2,66%). Si la crisi no millora -i els experts diuen que anirà a pitjor el 2011- i no es posa

l'accent comunicatiu en la bona tasca d'integració social de l'administració municipal, el

resultat de les municipals pot ser realment el que desitja el PP i ens podem trobar amb la

desagradable sorpresa de l'arribada al ple de Plataforma per Catalunya.

6. Treball de camp6.1 L’enquesta

6.1.1. Motivació de les preguntes

L’objectiu d’aquesta enquesta és veure la visió que té la gent autòctona sobre la immigració i temes relacionats amb la hipòtesi del meu treball.

L’enquesta la passaré a Badalona, ja que serà interessant per completar el conflicte

explicat al punt 5.3.2.

La forma de passar-la a la població, serà al carrer, en algun punt on hi passi força

gent (algun carrer cèntric o plaça central). Les preguntes les faré jo, donant les respostes

de cada una i la persona enquestada m’haurà de contestar la resposta a la que sigui més

proper. L’idioma en el que preguntaré serà castellà o català, depenent de la preferència de

l’enquestat.

L’enquesta consta de 20 preguntes, amb respostes prèviament determinades, per

facilitar-ne el seu anàlisi, que es divideix en els següents apartats:

1. Sexe, edat i nivell cultural: Classificació entre les persones enquestades, per tal de

veure si hi ha una relació entre el sexe, l’edat i el nivell d’estudis, amb la valoració

sobre la immigració.

2. Situació laboral i grau d’afectació de la crisi: Objectiu de comparar la situació

laboral i el grau d’afectació de la crisi en la persona enquestada amb la valoració

sobre la immigració.

3. Tendències polítiques i ideològiques, i posició sociocultural: Per buscar relació

entre la tendència política i la posició sociocultural amb la valoració sobre la

immigració.

4. Valoració sobre la immigració: Visió sobre l’existència d’immigració i els

immigrants en general.

5. Visió sobre el conflicte de França amb els gitanos: Opinió sobre l’ètnia gitana, un

ètnia que no és immigrant, sinó que ja forma part de la nostra societat.

6.1.2.- Resultats Per analitzar el resultats de les enquestes, s’ha de tenir en compte que Badalona és

una ciutat de milers d’habitants, per tant, una enquesta de 45 persones no ens donarà uns

resultats significatius.

1. SEXE, EDAT I NIVELL CULTURAL

Aquestes tres preguntes les he comparat amb la pregunta 12, per tal de comparar

aquests aspectes amb la valoració sobre la immigració.

1. Sexe:

Total %Home 24 53,33%Dona 21 46,67%Total 45 100,00%

2. Edat:

Total %16-25 14 31,11%26-50 20 44,44%51-65 3 6,67%més de 65 8 17,78%Total 45 100,00%

3. Nivell d’estudis completats:

Total %Sense estudis 10 22,22%Fins la ESO 13 28,89%Estudis mitjans 7 15,56%Estudis superiors 15 33,33%Total 45 100,00%

No he trobat relació entre el sexe de l’enquestat i les respostes dels punts 4 i 5. Les diferències entre les respostes dels dos sexes, no són gaire rellevants.

(El 33’33 % (8 de 24) dels homes i el 28’57 % (6 de 21) de les dones valora la immigració: Negativament, Molt negativament o pensen que és un problema pel país.)

Amb aquesta pregunta si que he trobat una relació molt forta entre l’edat i la valoració sobre la immigració.

(El 21’42 % (3 de 14) de les persones d’entre 16 i 25 anys, el 30 % (6 de 20) de les persones d’entre 26 i 50, cap de les persones d’entre 51 i 65 (3), i el 87’5% (7 de 8) dels de més de 65 valora la immigració: Negativament, Molt negativament o pensen que és un problema pel país.)

Segons la meva enquesta aquells que valoren més negativament la immigració, serien els “sense estudis”, mentre que els que la valorarien més positivament, serien les persones amb estudis superiors.

(El 50 % (5 de 10) dels “Sense estudis”, el 30’76 % (4 de 13) de les persones amb estudis fins la ESO, el 42’85 % de les persones amb estudis mitjans i el 20 % (3 de 15) de les persones amb estudis superiors valora la immigració: Negativament, Molt negativament o pensen que és un problema pel país.)

2. SITUACIÓ LABORAL I GRAU D’AFECTACIÓ DE LA CRISI

Aquestes preguntes les he comparat amb la pregunta 12, per tal de comparar

aquests aspectes amb la valoració sobre la immigració.

4. En quina classe social et situaries?

Total %Alta 1 2,22%Mitja alta 2 4,44%Mitja 26 57,78%Mitja baixa 15 33,33%Baixa 1 2,22%Total 45 100,00%

5. Situació laboral: Treballes?

Total %Treballo* 23 51,11%No treballo 7 15,56%Jubilat 15 33,33%Total 45 100,00%

* Quin tipus de contracte tens?

Total %No en tinc 4 17,39%Fixe 10 43,48%Temporal 6 26,09%Autònom 3 13,04%Total 23 100,00%

Segons la meva hipòtesi, la valoració negativa de la immigració hauria de pujar amb la pobresa (per tant més afectació per la crisi). Els resultats de l’enquesta no s’adiuen gaire al que esperava, però tampoc són gaire legítims ja que hi ha massa diferència entre la quantitat de persones de cada classe.

(El 100 % (1 d’1) de les persones de classe alta, el 50 % (1 de 2) de les persones de classe mitja alta, el 38’46 % (10 de 26) de les persones de classe mitja, el 6’66 % (1 de 15) de les persones de classe mitja baixa i el 100 % (1 de 1) de les persones de classe baixa, valora la immigració: Negativament, Molt negativament o pensen que és un problema pel país.)

No he trobat gaire diferència entre la valoració de treballadors i no treballadors, però si amb la dels jubilats, que és d’un 10 % aprox., més negativa.

(El 26’08 % (6 de 23) dels treballadors, el 28’57 % (2 de 7) dels no treballadors i el 40 % (6 de 15) dels jubilats, valora la immigració: Negativament, Molt negativament o pensen que és un problema pel país.)

Segons la meva hipòtesi, aquells amb pitjor situació laboral, haurien de ser els que tinguessin una visió més negativa de la immigració. Els resultats no són gaire vinculats a la meva idea, ja que és cert que els un dels dos grups que més negativament valora la immigració són els sense contracte, però el que més és el de contracte fixe.

(El 50 % (2 de 4) dels que no tenen contracte, el 40 % (4 de 10) dels que tenen contracte fixe, cap dels que tenen contracte temporal (6) i cap dels autònoms, valora la immigració: Negativament, Molt negativament o pensen que és un problema pel país.)

*Com t’ha afectat la crisi laboralment?

Total %La meva situació ha empitjorat 12 52,17%No m'ha afectat 11 47,83%Total 23 100,00%

3. TENDÈNCIES POLÍTIQUES I IDEOLÒGIQUES I POSICIÓ CULTURAL

Aquestes preguntes les he comparat amb la pregunta 12 (menys la sisena), per tal

de comparar aquests aspectes amb la valoració sobre la immigració.

6. Tendència política: De l’1 al 10, on et posiciones si 1 és la dreta i 10 l’esquerra?

Total %1 2 4,44%2 1 2,22%3 1 2,22%4 2 4,44%5 11 24,44%6 2 4,44%7 3 6,67%8 4 8,89%9 5 11,11%

10 13 28,89%No ho se 1 2,22%Total 45 100,00%

Seguint el plantejament de la meva hipòtesi, el grup amb pitjor valoració sobre la immigració, hauria de ser aquell al que la crisi hagi afectat laboralment. Els resultats de l’enquesta responen a la meva suposició, tot i això, la diferència no és molt rellevant.

(El 33’33 % (4 de 12) de les persones a les que els hi ha empitjorat la situació laboral i el 18’18 % (2 d’11) dels no treballadors als que no els hi ha afectat la crisi, valora la immigració: Negativament, Molt negativament o pensen que és un problema pel país.)

Per tal d’analitzar les respostes d’aquesta pregunta, he agrupat la graduació en: de 1 al 4, el 5 i de l’6 al 10. Tradicionalment, els partits de dretes han estat els que han promogut el racisme i la xenofòbia, com podem veure, els resultats de l’enquesta no contradiuen aquesta afirmació. De totes maneres hi ha massa diferència entre les respostes de les enquestes per treure una conclusió.

(El 66’66 % (4 de 6) de les persones que se situen entre l’1 i el 4, el 27’27 % (3 d’11) de les persones que se situen al 5, i el 28’57 % (8 de 28) dels que es situen entre el 6 i el 10, valora la immigració: Negativament, Molt negativament o pensen que és un problema pel país.)

7. Quin partit polític vas votar a les últimes eleccions generals?

Total %PP 4 8,89%ICV 2 4,44%PxC 0 0,00%PSC 3 6,67%Ciutadants 4 8,89%SI 0 0,00%ERC 3 6,67%Reagrupament 1 2,22%Pirates per Cat. 0 0,00%CIU 10 22,22%En blanc 2 4,44%No va votar 5 11,11%Menor 11 24,44%Total 45 100,00%

8. Quina llengua utilitzes preferentment: el català o el castellà?

Total %Català 18 40,00%Castellà 20 44,44%Indiferent 7 15,56%Total 45 100,00%

Considerant que els partits que han promogut discursos racistes o xenòfobs, l’objectiu d’aquesta pregunta és veure quina quantitat de gent els vota. Per una banda podem observar que PxC no té cap vot, mentre que el PP és la tercera (amb Ciutadans) força política.

Amb aquesta pregunta podem veure que hi ha una petita diferència entre les persones que parlen català i les que parlen castellà, i una diferència força més gran amb les persones a les que els hi es indiferent l’idioma.

(El 33’33 % (6 de 18) de les persones que que utilitzen el català preferentment, el 20 % (4 de 20) de les persones que utilitzen preferentment el castellà i el 71’42% (5 de 7) de les persones que els hi és indiferent l’idioma, valora la immigració: Negativament, Molt negativament o pensen que és un problema pel país.)

4. VALORACIÓ SOBRE LA IMMIGRACIÓ

9. Quina és la teva percepció sobre la quantitat d’immigrants que ve a Catalunya, en els darrers anys?

Total %Ha augmentat 29 64,44%Ha disminuit 8 17,78%Es manté 6 13,33%No ho sé 2 4,44%Total 45 100,00%

10.Creus que hi ha un excés d’immigració a Catalunya?

Total %Si 31 68,89%No 9 20,00%No ho sé 5 11,11%Total 45 100,00%

És curiós veure que les respostes es decanten cap al si, ja que realment, en els darrers anys, el flux d’immigrants que ha vingut a Catalunya no ha augmentat, i a Badalona en concret tampoc (document a l’annexa amb dades d’immigració). Per tant, podem veure una sèrie de persones amb una percepció errònia sobre la quantitat d’immigració que hi ha actualment i un 37’93 % (11 de 29) d’aquestes té una visió negativa, molt negativa de la immigració o considera que és un problema pel país.

Amb el resultat d’aquesta pregunta podem veure que hi ha una gran part de les persones enquestades que consideren que hi ha massa immigració a Catalunya

11.Quina quantitat d’immigrants creus que hi ha al teu barri?

Total %Molta 14 31,11%No n'hi ha 13 28,89%No gaires 18 40,00%No ho sé 0 0,00%Total 45 100,00%

12.Com valores l’existència d’immigració?

Total %Positivament 16 35,56%Molt positivament 0 0,00%Negativament 4 8,89%Molt negativament 5 11,11%No ho sé 1 2,22%Ni positiu ni negatiu 13 28,89%És un problema del país 6 13,33%Total 45 100,00%

L’objectiu d’aquesta pregunta era veure si la gent que respon que hi ha un excés d’immigració a Catalunya, està influït o no per la quantitat d’immigració que hi ha al seu barri.11 de les 14 (78’57 %) persones que afirmen que hi ha molts immigrants al seu barri, creu que hi ha un excés d’immigració.

13.Creus que la immigració porta problemes a l’hora de trobar feina en determinats sectors laborals?

Total %Si 27 60,00%No 17 37,78%No ho sé 1 2,22%Total 45 100,00%

* (Si treballa i considera que porta problemes) En el sector que treballes hi ha aquests problemes?

Total %Si 1 5,88%No 16 94,12%No ho sé 0 0,00%Total 17 100,00%

El que pretenia amb aquestes dues preguntes era veure la quantitat de gent que creia que els immigrants porten problemes a l’hora de trobar feina, ja que aquest és un punt en contra seva molt recurrent.Voldria destacar que el 94’12 % de les persones que han contestat que si que porten problemes, els han trobat en el seu sector de treball. Probablement aquestes persones veuen a l’immigrant com una competència a l’hora de trobar feina.El fet que la majoria hagi contestat que no veuen la immigració com un problema a l’hora de trobar feina s’explicaria considerant que els immigrants dels països menys desenvolupats que el nostre sovint ocupen llocs de feina que els d’aquí no volen (agricultura, construcció, neteja, etc.). Així que, en general, aquests no ens suposarien una competència a l’hora de buscar feina a les persones amb estudis que poden fer altres feines però sí a persones amb pocs estudis i formació que aspirin a ocupar el mateix lloc de feina que un immigrant.

14. Estàs d’acord amb alguna d’aquestes afirmacions sobre els immigrants? (més d’una possibilitat)

Total %Són sorollosos 14 31,11%Són agressius 18 40,00%Roben 22 48,89%Treuen la feina als d'aquí 23 51,11%Una persona no és conflictiva per ser immigrant 34 75,56%Total d'enquestats 45 100,00%

15.Consideres diferents els immigrants d’una ètnia o una altre?

Total %Si 29 64,44%No 16 35,56%No ho sé 0 0,00%Total 45 100,00%

Entre aquestes respostes, m’agradaria destacar que hi ha molta gent que ha triat les respostes negatives juntament amb la positiva. Només el 32 % dels enquestats ha contestat només la darrera opció (i un juntament amb l’anterior). Ho destaco perquè em sembla curiós que es contesti que els immigrants (generalitzant) són agressius, roben i són sorollosos i després, es digui que una persona, per ser immigrant, no ha de ser conflictiu.

16. Tractaries igual a un immigrant provinent d’un país europeu, com França, que a un d’un país africà, com el Marroc?

Total %Si 33 73,33%No 11 24,44%No ho sé 1 2,22%Total 45 100,00%

17. Creus que els immigrants han de tenir els mateixos drets que la gent autòctona?

Total %Si 15 33,33%Si, sempre que siguin legals 24 53,33%No 6 13,33%No ho sé 0 0,00%Total 45 100,00%

18. Has percebut un augment de rebuig cap a la immigració en els darrers anys?

Total %Si 34 75,56%No 8 17,78%No ho sé 3 6,67%Total 45 100,00%

19. L’atribuiries a l’existència de crisi?

Total %Si 20 58,82%No 12 35,29%No ho sé 2 5,88%Total 34 100,00%

5. VISIÓ SOBRE EL CONFLICTE DE FRANÇA AMB ELS GITANOS I DEL GITANOS D’AQUÍ

20. Estàs d’acord amb les mesures d’expulsió dels gitanos que es van prendre a França?

Total %Si 18 40,00%No 12 26,67%No ho sé 3 6,67%No n'estic al corrent 12 26,67%Total 45 100,00%

21. Estàs d’acord amb alguna d’aquestes afirmacions sobre els gitanos que viuen aquí?

Total %Són conflictius 24 53,33%Són bruts 23 51,11%Són sorollosos 26 57,78%No treballen 22 48,89%No estan integrats 24 53,33%Estan integrats 19 42,22%Són gent oberta 19 42,22%No són conflictius 15 33,33%Total d'enquestats 45 100,00%

6.2 Entrevistes

6.2.1.- Les entrevistes, contingut i forma

La rellevància que té l’entrevista dins el treball ve donada per la proximitat de l’entitat

entrevistada al contingut d’aquest. Sos Racisme, ens donarà la visió sobre la xenofòbia i el

racisme des del punt de vista d’una organització que es dedica al combat d’aquestes

discriminacions.

L’entrevista serà feta cara a cara, gravant-ne la veu, amb la intenció que la resposta

sigui espontània. La forma de contactar amb l’entitat serà per via telefònica, i per fer

l’entrevista, em desplaçaré fins a les seves oficines.

Forma:

La següent entrevista és un model. A l’hora de realitzar-la la seva aplicació és flexible, en

funció de les respostes de la persona entrevistada.

a) Model d’entrevista per a Sos Racisme:

1. Quins són els objectius de Sos Racisme?

2. Com veu començar?

3. Com un organitzeu? Quines àries teniu? Hi ha alguna a la que li doneu una major

importància? Quina?

4. Creieu que amb la crisi s’incrementen el racisme i la xenofòbia?

5. Heu observat un augmenta en la quantitat de denuncies que rebeu, en el darrers

anys?

6. Com valoreu l’existència de partits polítics amb una explícita campanya

xenòfoba?

7. Com veieu el futur? Creieu que costarà arribar al respecte?

6.2.2.- Entrevista amb una portaveu de Sos Racisme

Quins son els objectius de Sos Racisme?Sos Racisme és una entitat de defensa dels drets humans i el nostre objectiu és

aconseguir una societat on tots i totes tinguem els mateixos drets i oportunitats, treballar

en contra del racisme i la discriminació, que cap persona sigui tractada de forma diferent

per motiu d’origen, color de pell, cultura o religió.

Com va sorgir?Sos Racisme Catalunya neix el 1989 a partir de la idea de SOS Racisme a França,

on ja feia uns anys que funcionava. Un grup de persones vinculades als moviments socials

i a la lluita política decideix que és un tema necessari a la societat catalana i així es crea

el 1989 a Catalunya. Actualment hi ha nou entitats que formem la federació d’entitats de

SOS Racisme a l’Estat Espanyol.

Com us organitzeu?SOS Racisme és una associació no lucrativa, independent. La base social són els

socis, l’Assemblea de socis decideix un consell, que escull una direcció, hi ha un equip de

persones que treballen en diferents àrees: comunicació, campanyes gerència, servei

d’atenció i denúncies per les víctimes del racisme i la xenofòbia, formació i sensibilització

(SAID). A part d’això, la nostra base més àmplia són els activistes que treballen amb

nosaltres

Hi ha una àrea a la que doneu més importància que a una altra?En principi no, perquè principalment l’acció que fem és la de denúncia i sensibilització

i ambdues són molt importants. Sí que és cert que el servei d’atenció i denúncies per a les

víctimes del racisme i la xenofòbia té un pes molt important, per l’atenció directe i integral

que dóna a la persona i perquè ens permet conèixer la realitat sobre el terreny i a partir

d’allà podem engegar altres accions paral·leles de sensibilització o de denúncia . Però

també és molt important la formació i la sensibilització i tot es compensa. Però a nivell de

recursos humans i econòmics és molt important el SAID.

Com es tracten les denúncies?En el primer moment, quan bé una persona, se li fa una entrevista des de l’equip del

SAID i després, en una reunió dels treballadors socials, advocats, sociòlegs i educadors es

decideix si es un cas de racisme o no i, si ho és, s’accepta el cas i s’investiga. Estudien el

cas, es corrobora la informació i es mira per saber si cal anar cap a la mediació, penal o

veïnal, o si és un cas més greu, i cal anar per via judicial, es fa la denuncia i es va als

jutjats. Es fa tot el seguiment i paral·lelament, si cal us suport psicològic o social, es

treballa amb xarxa amb altres entitats especialistes en altres temes i intentem ajudar la

persona.

Creieu que a l’haver la crisi s’incrementen la xenofòbia i el racisme?Creiem que la situació de crisi econòmica sí que crea unes situacions en les que les

persones són més vulnerables, i tots tenim unes necessitats. Aquesta situació es pot

treballar intentant pal·liar o “solventar” aquestes necessitats de tothom, o en incentivar el

conflicte. En el moment en que hi ha una conflictivitat social i no es treballa en la primera

via, sí que es pot donar disputa per els mateixos bens o ajudes, treballs, i si no hi ha un

rerefons social o treball previ de convivència sí que pot anar més cap a la conflictivitat. No

direm que és racisme el que una persona, que es troba en una situació de necessitat,

comença a veure el company com una persona que li pot robar el lloc de feina i l’està

acusant perquè és immigrant. El racisme vindria en aquelles persones, polítics o líders

d’opinió que utilitzen aquesta situació per a promoure el racisme. Sí que és veritat que

estem en una situació complicada que la gent és més vulnerable a un discurs que et dóna

una solució fàcil, però que és irreal.

Per tant, no seria tan la població en general sinó líders polítics, qui utilitzarien un discurs basant-se en uns principis racistes o xenòfobs per moure aquesta població?

Tan polítics com líders d’opinió en general, doncs hi ha una vessant conservadora o

xenòfoba directament que s’alimenta d’aquesta situació vulnerable. Estaria demostrat que,

en les èpoques de crisi econòmica, és quan el feixisme ha trobat un terreny més abonat on

pot créixer millor i això és el que ens està passant ara.

En els darrers anys, des que hi ha la crisi, heu vist un augment en les denúncies?

Un augment en el nombre de denúncies directament no, sinó un canvi en les

denúncies. Ara es donen més casos de conflictes entre veïns, entre companys de feina, a

l’escola, més “roces” de convivència, que abans no es donava. Ha crescut el racisme que

nosaltres anomenem social, conflictes més d’escala, per dir-ho d’alguna manera. Ha

canviat la tipologia o està canviant, però encara les dades no són prou significatives per dir

que sí ha crescut o ha canviat, però sí que ho comencem a veure.

En els darrers anys teniu dades d’un augment en la immigració legal o il·legal?Ara mateix la regularitat va lligada a la feina, o sigui que el permís de residencia va

lligat al permís de treball, la població immigrada si perd aquest lloc de feina i no el

recupera en un temps determinat, perd el permís de residència. Si la situació d’atur

s’allarga i segueix afectant especialment a la població immigrada, sí que ens podem trobar

que creixi el nombre de persones que estan en situació irregular, que perden el seu permís

de residència tot i portant tres, quatre o cinc anys vivint aquí, que no acaben d’arribar, i

que en la última renovació la perden la feina i per tant el permís de residència. Aquesta

situació els fa molt més vulnerables. Si una persona, en la situació actual, faria el que fos

per conservar el seu lloc de feina, una persona que, a més a més, es juga el poder estar

d’una manera legal en aquest país, serà més vulnerable als interessos del qui el té

contractat, qui li dóna feina.

Què penseu sobre els partits polítics que s’han presentat a les darreres eleccions amb discursos xenòfobs? Què penseu que s’hauria de fer? Quines mesures s’haurien de prendre?

En el cas de Plataforma per Catalunya, pensem que és un partit polític que no és que

utilitzi el discurs racista, sinó que és racista i és xenòfob. Una cosa diferent és per exemple

si parlem del Partit Popular de Catalunya, que és un partit de tradició democràtica que, en

el darrer temps, s’ha pujat al carro del discurs racista i antiimmigració perquè pot veure

que li dóna vots. Tot i que, en el fons, també és un partit conservador i pot tenir unes

idees concretes, però és diferent a Plataforma per Catalunya. En aquestes últimes

eleccions si que hem vist que potser el discurs d’uns ha superat fins i tot el dels altres,

però si que fem aquesta diferenciació. Nosaltres estem totalment oposats a aquest

discurs. Tenim un codi penal que condemna l’apologia de l’odi i aquests partits el que fan

és això, són partits d’extrema dreta que hem d’intentar utilitzar totes les eines per tal que

no estenguin la seva ideologia. Òbviament, tot i que és més difícil, la feina prèvia és amb

la població. Estem en època de crisi i, quan va arribar Hitler al poder, era un moment de

crisi econòmica i social. Ara estem en un moment preocupant perquè recorda aquelles

èpoques. Hem de fer una base de coneixement, de convivència perquè aquestes idees no

calin, perquè per moltes eines legals que utilitzem, si troba un suport de la població, no

valen. El que hem de fer és que això no cali.

Com sensibilitzeu la població en aquest sentit?Una de les tasques de SOS Racisme és la sensibilització a través de la formació, de

campanyes, de debats, de crear espais de reflexió i de discussió d’aquestes idees, i no

només a la població, sinó en altres àmbits que puguin tenir repercussió, com ara la

comunicació entre el professorat. Un altre nivell molt important és el treball en xarxa. Més

enllà de les associacions antracites o a favor dels drets humans, tenen un paper molt

important les entitats de tots tipus, les associacions de veïns, els sindicats, … És una cosa

que ens hi hem d’implicar tothom. La part bona del creixement del feixisme que estem

veient a Catalunya, Espanya i a tota Europa és que també hi ha hagut una mobilització

social molt important, i que entitats o agrupacions, que abans no es ficaven en aquest

tema, s’han aixecat per dir que això ens preocupa, ens hi hem d’implicar.

Per tant, sí que ha portat una sèrie de partits i de persones a que han entrat en aquest joc discriminatori, però també s’ha incentivat una altra part que ha agafat més fort aquests principis antiracistes i antifeixistes?

Sí, crec que sí, un exemple és el d’aquestes eleccions. Potser són unes de les

eleccions on hem pogut veure un discurs racista més clar però, a la vegada, també el

moviment social s’ha manifestat de diverses maneres. Tenim del manifest presentat per

Tot Raval (*) signat per 700 entitats que demanaven als partits polítics que fessin un ús

electoralista de la població immigrada, que motivessin encara més la imatge ja degradada

del barri. Tenim el manifest presentat al Parlament (*), recolzat per les entitats més

importants de Catalunya, demanant el posicionament. Tenim la mobilització que es va fer

a través de la “Plataforma Unitat contra el Feixisme”en la que un miler de persones van

sortir al carrer per demanar tots junts que no continués aquest discurs. Seria millor no

haver de fer tot això, però tenim aquesta part positiva que, com a mínim, la societat civil

també està responent i pensa que s’ha d’actuar.

Us trobeu amb casos d’immigrants que us demanin ajut per tornar al seu país?Nosaltres no portem casos d’estrangeria. Potser si han de demanar ajuda

s’adreçaran a una altra entitat.

Com valoreu la pujança del PP a les darreres eleccions?Preocupant , això vol dir que tenim molta feina, si un partit que radicalitza tant el seu

discurs antiimmigració rep el suport de la societat.

Falta un discurs alternatiu ferm a les esquerres, li ha mancat aquest discurs per

preservar els drets i les llibertats de les persones.

O sigui que els partits d’esquerres haurien d’haver introduït aquest discurs alternatiu?

No tan els partits d’esquerres, perquè també n’hi poden haver de racistes, sinó un

discurs alternatiu, una veu clara, entitat o líder d’opinió amb un discurs prou bo i prou fort

com per contraposar-se a aquest. També perquè el discurs aquest demagògic o de

resposta fàcil és el que més cala a la gent, per la situació en la que estem. Intentar donar

una resposta més complexa, intentar explicar aquests problemes que no s’han explica és

molt més complicat. És molt més fàcil assenyalar, acusar qui tens al costat, la persona

immigrada que és més vulnerable i a més a més no pot votar, no pot emetre un vot de

clàstic.

Com veieu el futur, creieu que costarà arribar al respecte?El futur el veiem difícil però no impossible. La societat “mestissa”, en que tots estem

barrejats, de diferents orígens és la realitat i això no hi ha lleis d’estrangeria, ni

repatriacions que ho canviïn i ho hem d’assumir. Hem de treballar perquè això es pugui

dur en una societat de convivència i tots estiguem per igual i no hi hagi aquests conflictes.

El que està passant a la resta d’Europa i altres parts del món és que això és molt, les

restriccions de drets cap a les persones immigrants, etc. Avui mateix, s’ha aprovat una llei,

a nivell d’Europa, que restringeix els drets i les oportunitats de les persones immigrants

extracomunitàries, vulnerant tots els convenis de drets humans que Europa havia signat

en el passat. Europa, que som com la imatge de la progressivitat i dels drets humans, fa

passes de gegant enrere en aquesta obsessió de crear l’Europa fortalesa que no és real

perquè, mentre hi hagi diferències entre països, conflictes bèl·lics la gent continuarà

venint. Les noves generacions ja viuen amb aquesta diversitat i ja i aquí pot estar una mica

el futur.

D’on hauria de venir la integració?De part dels immigrants i de part de la societat d’acollida. És veritat que han

d’aprendre la llengua, els costums però la societat d’acollida ha de ser conscient que la

societat ha canviat i ha de tenir la voluntat per fer-ho. No podem ser més exigents amb els

que arriben que amb nosaltres mateixos. No podem generalitzar, és veritat que hi ha

persones que no fan l’esforç per aprendre la llengua però molts altres sí. Igual a la

població d’acollida hi ha molta gent que està oberta i que fa un esforç perquè aquest nou

veí que arriba entengui com funcionen les regles de l’escala i hi ha molt gent que els rep

amb despesi i amb odi. Jo crec que és com un balanç entre tots dos. L’un sense l’altre no

funcionarà.

A Catalunya hi ha uns principis, uns drets, com el de la igualtat entre la dona i l’home, els immigrants han de seguir-los també?

No podem acceptar cap cultura ni cap forma de ser que vagi en contra dels drets

humans sigui quina sigui i això ho apliquem tan al món oriental, com al món occidental, al

Sud i al Nord. Ara bé, tot procés d’acceptació, d’integració, suposa un temps i això ho hem

viscut nosaltres a casa nostra. El que no es pot fer és un procés d’integració a cop de llei i

de multa. Si tu com a polític, com alcalde, com a regidor tens la preocupació de que hi ha

part de la població que pot tenir els seus drets vulnerats, que no s’està tractant o es

poden generar una sèrie d’actituds que són negatives per la població, multant-ho o

prohibint-ho no ho evitaràs. Has de fer altres polítiques socials, preocupar-te, baixar al

terreny per a evitar-ho perquè sinó moltes amb això el que fas és que culpabilitzes a la

víctima, si és que n’hi ha. En el cas del mocador, una llei que multa la persona que ho

pateix, què estàs fent? El que hauries de fer, si qui ho fa és per una qüestió cultural i això

està vulnerant el dret d’aquella persona, explicar-li i donar les eines a l’altre persona per tal

que sigui capaç de canviar aquella situació. Totes aquestes polítiques i iniciatives s’estan

fent sense tenir en compte les dues parts, des d’una visió etnocentrista. I, en temes més

complexos, com podem valorar que una cultura és superior a una altre? Falta aquesta

autoreflexió . Aquí ens queda molt de camí per fer, per exemple en el cas que

comentàvem de la igualtat home-dona.

(*) Els manifestos que es fa referència durant l’entrevista els trobareu a

l’apartat de manifestos dins dels annexos.

7. Conclusions

Arribats a aquest punt, d’una banda, exposaré les reflexions que he extret del treball,

i per l’altre, recolzaré o faré mostra de la manca de solidesa de la meva hipòtesi.

He estructurat les conclusions en tres parts:

- Les conclusions extretes per apartats: on comento les conclusions que he extret

de cada apartat en concret.

- Reflexions sobre la hipòtesi: on dono una visió en global que he extret de fer el

treball en conjunt.

- Resposta a la hipòtesi.

a) Conclusions extretes per apartats:- Recerca històrica de conflictes: Aquest apartat ha estat força interessant, ja

que he pogut veure que la meva hipòtesi, malauradament, ha estat certa diversos

cops durant la història, cosa que s’ha posat de manifest en els quatre conflictes

treballats.

De totes maneres, molts països han estat en crisi durant la història, i no han

desembocat en genocidi. De fet, hi ha molts països amb població diversa per

exemple a llatinoamèrica i que podríem dir que pateixen una crisi estructural des

de fa dècades, i no hi ha conflictes d’aquesta magnitud. Així, que en aquest

apartat he pogut veure que en temps de crisi, es pot derivar a un conflicte racial,

però, per sort, no sempre s’hi arriba.

- Xenofòbia i racisme abans de la crisi: El meu objectiu en aquesta part, era

veure conflictes que no s’haguessin engendrat amb la crisi actual. Els conflictes

que he tractat, però, no havien crescut amb una crisi del país, sinó d’una

comunitat més petita. Per exemple, a El Ejido, la violència va ser fruit del malestar

de la gent per la delinqüència que anava en augment, i 3 assassinats molt

seguits, de gent autòctona a mans d’immigrants. Per tant, en aquests conflictes

que he analitzat, he pogut reforçar la meva hipòtesi.

En el cas de Lepe, la presència de milers de temporers en temps de la recollida

de la maduixa amb falta de previsió per part dels empresaris i les administracions

fa que apareguin conflictes entre immigrants i amb la població autòctona.

En aquests conflictes es veu com fets desgraciats majoritàriament ocasionats

per joves violents són deformats i exagerats pels mitjans de comunicació com a

actes xenòfobs entre població immigrant i autòctona i això ajuda a posar més

llenya al foc i incentivar el conflicte.

- Xenofòbia i racisme durant la crisi: La veritat és que aquest apartat m’ha

sorprès més, ja que els conflictes que havia escollit: l’expulsió de romanesos a

França i els conflictes de Badalona i Vic, els havia triat per la seva actualitat i, a

l’hora d’analitzar-los, he pogut veure que els seus orígens venen de més enrere.

Aquest fet, contradiu la meva hipòtesi, tot i que no d’una forma radical, ja que la

pujança dels partits clarament xenòfobs (Plataforma per Catalunya) i els discursos

contra els immigrants ha augmentat més en temps de crisi. Aquest fet ha quedat

reflectit als mitjans de comunicació i en els manifestos contra el racisme i la

xenofòbia de Tot Raval i de SOS Racisme adreçats als partits polítics i al

Parlament, demanant un compromís per no fer servir aquests tipus de missatges.

La creació de Plataforma per Catalunya és un fenomen anterior a la crisi. Va

ser creada el 2002, en temps de bonança coincidint amb una època d’arribada

d’immigrants marroquins, equatorians, romanesos, etc. (segons les dades del

padró municipal, la població immigrant resident a Vic ha passat del 6 al 25 per

cent en nou anys, atreta per l’oferta de treball en la indústria càrnia que no volia

fer la població autòctona). Aquests immigrants anaven a viure als barris amb

vivenda més assequible, que coincidia que eren els més humils. En alguns casos

això va causar problemes de convivència amb els antics veïns que va aprofitar la

PxC per començar a difondre la seves idees antiimmigració. Hi ha un document

sobre dades d’immigració a Catalunya on figura les dades de Badalona als

annexos.

- Treball de camp: Aquest apartat ha estat molt interessant, perquè per una

banda, he pogut veure l’opinió d’una petita part de població de Badalona, que

m’ha sorprès en alguns aspectes. Tot i això, sóc conscient de que no he pogut fer

una enquesta amb resultats significatius, ja que en una ciutat de milers de

persones, una enquesta que només abarqui a 45, és força escassa. De totes

maneres, fer les enquestes, m’ha permès conèixer aquest mètode de treball, que

mai havia utilitzat abans, i ha estat molt constructiu rebre les explicacions d’una

persona que s’hi dedica (el sociòleg Pau Díaz).

Per altra banda, l’entrevista a Sos Racisme m’ha ajudat molt a l’hora

d’extreure conclusions, ja que la portaveu explicava les coses molt clares i

realment m’atanso bastant a les seves visions sobre la meva hipòtesi.

b) Reflexions sobre la hipòtesiLes conclusions que he tret a l’hora de fer aquest treball són ben diverses. Per un

costat, he pogut veure que la xenofòbia i el racisme es troben explícitament a la nostra

societat, ja hi hagi bonança o no. Aquests dos conceptes, malauradament, encara els

trobem molt arrelats a la mentalitat d’alguns.

Per una part, he arribat a la conclusió que la classificació entre races no és correcta,

ja que entre les persones trobem una gran gradació. No podem determinar un límits entre

persones. Per exemple, si diguéssim, de 1 a 10 graus fa fred, d’11 a 20, fa una temperatura

més agradable i de 21 graus a 30 fa calor, oi que de 20 a 21 graus no hi ha una diferència

gaire important? És més, segurament no sabríem que em canviat d’un grau a l’altre. Doncs

amb es persones passaria el mateix. La graduació és tan àmplia que no podem delimitar

uns límits entre negre-obscur, negre-clar, negre-blanc... Que hi ha persones de diferents

colors és un fet, però la partició entre races no és legítima. Les persones classifiquem les

coses per tal d’entendre-les. Dir que una persona és negre o blanca per entendre’ns no té

cap component racista, però la divisió entre races comportaria uns canvis més significatius.

Una altra conclusió que he extret és, com deia la portaveu de Sos Racisme, que el

racisme i la xenofòbia augmenten, sobretot, a causa de líders que incentiven l’odi i utilitzen

el discurs discriminatori per tal d’atreure a les masses. Aquest és un fet penat, però tot i les

mesures legals que es puguin dur a terme, que també son necessàries, la meva opinió és

que el combat contra la xenofòbia i el racisme no es pot fer partint de la repressió. Sinó

fomentant l’enteniment intercultural i la sensibilització. S’ha d’evitar que les notícies

emeses pels mitjans de comunicació estiguin impregnades de prejudicis (per exemple, si

hi ha un robatori en el qual el delinqüent és magrebí es dirà la seva procedència, en canvi,

si es espanyol, no s’acostuma a esmentar). El compromís per combatre la xenofòbia i el

racisme no hauria de ser sols de les autoritats, sinó de la societat civil.

L’enquesta que publicava el Periódico de Catalunya el 25 de març de 2010 donava

un resultat preocupant: un 24,1% de los catalanes votarien o podrien arribar a votar el

partit d’Anglada (Plataforma per Catalunya). A l’apartat d’annexos hi ha un recull d’articles

com a reacció a aquesta enquesta.

És evident que s’han enfortit les polítiques migratòries, control de fronteres,

reagrupació familiar, expulsió d’immigrants “sense papers”, a nivell de la Unió Europea i a

l’Estat Espanyol. Passat el temps de creixement econòmic i la bombolla immobiliària, que

va facilitar la contractació de molta mà d’obra estrangera en feines que la població

autòctona no volia “sobren immigrants”. Fins i tot França pot expulsar milers de gitanos

romanesos i la Unió Europea no la sanciona (veure dossier de premsa als annexos).

Des de 2009, durant la crisi, « ha augmentat el racisme institucional », que

denuncien SOS Racisme i El Movimiento contra la Intolerància en els seus informe anual

de 2010 i Raxen 2010-Ofensiva xenòfoba durant la crisi, respectivament, que es poden

consultar als annexos. A l’informe de SOS-Racisme s’alerta que “el mayor motivo de preocupación y en lo que este Informe desea poner el acento es en las políticas de las diferentes administraciones e instituciones públicas discriminatorias hacia las personas inmigrantes y que no hacen sino incubar las actitudes que luego se reflejan en las encuestas por parte de la sociedad”. Trobareu els informes annexos.

També es constata un augment de delictes xenòfobs en els últims anys a través de xarxes socials i pàgines web espanyoles. El fiscal de Catalunya contra la

Discriminació, Miguel Ángel Aguilar, ha advertit de l'augment cosa que ha provocat fins i

tot un toc d'atenció de les autoritats europees. Aquesta és una de les conclusions que es

deriva de la Memòria de l'àrea de delictes de Discriminació i Incitació a l'Odi del Tribunal

Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Veure dossier de premsa.

2. Resposta a la hipòtesi:La meva hipòtesi era la següent: “Quan els temps no són de bonança, la xenofòbia i

el racisme s’incrementen.”Segons les meves investigacions he pogut veure que semblaria

que la meva hipòtesi és certa. De totes maneres no puc afirmar-la al 100%, sinó que diria

que quan hi ha una situació de crisi hi ha una tendència d’una part de la població cap a la

xenofòbia i el racisme. La situació de crisi econòmica crea situacions en les que les

persones són més vulnerables, i hi ha una competència més forta per cobrir necessitats

com ara la feina, la vivenda, etc. Aquesta situació es pot treballar intentant cobrir aquestes

necessitats de tothom, o en incentivar el conflicte. Quan hi ha una conflictivitat social i no

es treballa en la primera via, i sense un treball de promoure la convivència sí que pot anar

més cap a la conflictivitat. La xenofòbia i el racisme vindrien més dels polítics o líders

d’opinió que utilitzen aquesta situació per a promoure la xenofòbia i no tant de la població

que busca solucions del tipus que siguin i poden arribar-se a creure missatges com que

els immigrants ens treuen els llocs de feina, cosa que no és certa perquè sovint treballen

en allò que no volen la població autòctona (construcció, agricultura, escorxadors, neteja,

etc.)

8. Fonts documentals

DEFINICIÓ DELS CONCEPTES

2.1 Xenofòbia i Racisme:– http://es.wikipedia.org/wiki/Xenofobia– http://psicologia.laguia2000.com/general/la-xenofobia – http://www.oni.escuelas.edu.ar/olimpi98/bajarondelosbarcos/Xenofobia/xenofobi.htm – http://es.wikipedia.org/wiki/Racismo

- http://es.wikipedia.org/wiki/Convenci%C3%B3n_internacional_sobre_la_eliminaci%C3%B3n_de_todas_las_formas_de_discriminaci%C3%B3n_racial

– http://es.wikipedia.org/wiki/Discriminaci%C3%B3n_positiva – http://es.wikipedia.org/wiki/Discriminaci%C3%B3n_positiva

2.2) Crisi

- http://definicion.de/crisis/- http://definicion.de/crisis-economica/ - http://es.wikipedia.org/wiki/Crisis - http://www.definicionabc.com/social/crisis.php - http://urbanres.blogspot.com/2008/06/crisis-definicion-y-caracteristicas.html - http://www.espaciologopedico.com/recursos/glosariodet.php?Id=186 - http://es.wikipedia.org/wiki/Crisis_financiera

RECERCA HISTÒRICA DE CONFLICTES

3.1) Genocidi Armeni

- http://www.genocidioarmenio.org/genocidioarmenio.asp - http://ca.wikipedia.org/wiki/Arm%C3%A8nia

3.2) Holocaust Nazi

- http://es.wikipedia.org/wiki/Holocausto - http://www.ushmm.org/wlc/es/article.php?ModuleId=10005751 - http://www.elholocausto.org/ - http://www.elholocausto.net/ - http://es.metapedia.org/wiki/Holocausto - http://clio.rediris.es/fichas/Holocausto/indice_holocausto.htm

- http://www.museodelholocausto.org.ar/default.asp - http://www.ajzanier.com.ar/geno1.htm

- Llibre d’Història Contemporània de 1r de Batxillerat, ed. Vicent Vives

3.3) Genocidi de Rwanda

- http://www.homohominisacrares.net/sec/historia/rwanda/ruanda1.htm- http://es.wikipedia.org/wiki/Genocidio_de_Ruanda- http://www.alaingarcia.net/ensayos/rwanda.htm

3.4) KKK

- http://ca.wikipedia.org/wiki/Ku_Klux_Klan

- http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1925/09/20/pagina-29/33242768/pdf.html?search=Klux

- http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1925/09/20/pagina-5/33261554/pdf.html?search=Klux

- http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/11/25/reconstruccio-i-auge-dels-estats-units/

- http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1936/05/10/pagina-14/33285761/pdf.html?search=Klux

- http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1936/05/10/pagina-21/33270274/pdf.html?search=Klux

- http://www.youtube.com/watch?v=5CTG58jIlNA

http://www.youtube.com/watch?v=2gV7cOX0fjU

XENOFÒBIA I RACISME

4.1) Casos d’actituds xenòfobes i racistes

4.2.1.- El Ejido

- http://ca.wikipedia.org/wiki/El_Ejido

- http://es.wikipedia.org/wiki/El_Ejido

- http://infokrisis.blogia.com/2007/042802-de-el-ejido-a-alcorcon-i-de-v-.-febrero-de-2000-el-ejido.-donde-empezo-todo.php

- http://almeriacontapa.blogspot.com/2008/03/los-incidentes-racistas-en-el-ejido.html

4.2.2.- Lepe

- http://infokrisis.blogia.com/2007/042802-de-el-ejido-a-alcorcon-i-de-v-.-febrero-de-2000-el-ejido.-donde-empezo-todo.php

ACTUALITAT

5.1) El context econòmic i social de la crisi actual

- http://ca.wikipedia.org/wiki/Capitalisme#Etapes_del_capitalisme

- http://www.lacartadelabolsa.com/index.php/leer/articulo/secuencia/

- http://es.wikipedia.org/wiki/Crisis_econ%C3%B3mica_de_2008-2010

5.2) Conflictes:

5.2.1.-Vic - Documents del Dossier de premsa

5.2.2.-Badalona - Documents del Dossier de premsa

PÀGINES WEB D’INTERÈS

- Movimiento contra la intolerancia: www.movimientocontralaintolerancia.comSos Racisme: www.sosracisme.org- Centro de Estudios y Documentación Internacionales de Barcelona: www.cidob.org

- Idescat. Institut d'Estadística de Catalunya. (Estadístiques oficials de Catalunya referents a població, economia i societat): www.idescat.cat

- Escola de Cultura de Pau (informació de conflictes): escolapau.uab.cat

- Terra catalana (dades de totes les comarques, per municipis, per exemple

dels resultats electorals):www.terracatalana.cat