Visita dramatitzada per a Educació Infantil

Guia didàctica per al professorat Servei Educatiu

Gener 2006

Pàgina - 1

La guia didàctica que us proposem busca millorar i ajudar al professorat en la seva tasca docent. En cap moment ha de ser vista com una consecució d’activitats a realitzar en caràcter obligatori sinó com una sèrie d’idees que ajudaran al professorat a donar una forma i un caràcter més educatiu a la visita dramatitzada que faran al Gran Teatre del Liceu. La guia didàctica que us presentem a continuació té com a finalitat ajudar al professorat a preparar la visita al Liceu abans i després de l’estada. UNA VISITA ... DIFERENT Aquesta visita no és com totes les visites guiades que fem des del Gran Teatre del Liceu, és una visita adreçada als més petits. A través d’un joc de pistes pels diferents espais del Teatre els alumnes aniran coneixent elements musicals, elements que formen part d’un teatre d’òpera i elements propis del Gran Teatre del Liceu.

Els alumnes entraran al Liceu de la mateixa manera que ho fan tots els alumnes d’Educació Primària i Secundària, per la porta principal del Teatre, però en el moment en que la guia els hi està fent la recepció arribarà la Directora Musical del Liceu molt i molt esverada. Demanarà als alumnes que l’ajudin a buscar la seva partitura, no la troba, no sap on està i sense la partitura no podrà dirigir l’òpera! És en aquest punt quan comença pels diferents espais del Teatre un joc de pistes molt emocionant.

Pàgina - 2

OBJECTIUS DIDÀCTICS DE L’ACTIVITAT

• Posar en joc la imaginació i creativitat dels alumnes.

• Motivar als infants a participar en l’activitat educativa.

• Resoldre problemes senzills que ens planteja el joc de pistes.

• Observar i explorar els diferents espais del Gran Teatre del Liceu.

• Identificar i comprendre els diferents missatges que es plantegen

per resoldre l’activitat.

• Escoltar atentament els missatges orals que ens ajudaran a

resoldre l’enigma.

• Llegir i interpretar imatges que ens ajudaran a resoldre l’activitat.

• Mantenir atenció durant el temps establert per a l’activitat.

• Escoltar música enregistrada.

Pàgina - 3

INFORMACIONS PER AL PROFESSORAT Una mica d’història per al professorat, ... El Gran Teatre del Liceu va ser inaugurat a mitjans del segle XIX, és un teatre que té més de cent cinquanta anys d’història. El Gran Teatre del Liceu és un dels teatres més importants d’Espanya. El Teatre del Liceu s’alça sobre un antic convent de Trinitaris. Al 1835 amb la desamortització de Mendiazábal els edificis que pertanyien a l’església van passar a formar part de l’Estat. És en aquest moment quan l’Estat requisa el terreny i el vengué a la Societat de Propietaris els quals van construir el Liceu.

La construcció del teatre es va dur a terme gràcies a les aportacions d’accionistes particulars. Aquests accionistes, que facilitaven econòmicament la construcció del teatre, a la vegada estaven comprant un tros de teatre, és a dir, adquirien un nombre determinat de localitats per la quantitat de diners abonada.

A la resta de l’Estat Espanyol la monarquia ajudava en la construcció i en el manteniment dels teatres, en canvi en el cas del teatre barceloní la monarquia no va ajudar econòmicament i aquest fet es va palès en la manca de llotja reial. Resumint, el Gran Teatre del Liceu es va construir amb l’ajuda econòmica de la burgesia catalana. Les obres del Teatre del Liceu van iniciar al llarg de la primavera de 1845 de la mà de l’arquitecte Miquel Garriga i Roca i no fou fins dos anys més tard quan van finalitzar. En els seus inicis el teatre podia allotjar fins a 4.000 persones i és per això que era un dels teatres més grans de tot Europa. Durant el segle XIX en el teatre s’hi podien veure representacions de tot tipus, ja fos dansa, circ, teatre, òpera, varietats, rifes de galls d’indi, espectacles de màgia, ... Catorze anys després de la seva inauguració, al 1861, un incendi va destruir la sala i l’escenari però en només un any el teatre tornava a obrir el teló.

Pàgina - 4

Durant aquests anys el teatre del Liceu es va convertir en un fort rival pel Teatre de la Santa Creu i això va originar la confrontació de dos grups, per una banda els partidaris del Liceu i per l’altra els de la Santa Creu. Tan forta va ser la disputa que el dramaturg Frederic Soler i Pitarra plasmà aquesta

discòrdia en una comèdia de Liceístas i Cruzados. Al 1854 el Liceo Filarmónico Dramático es dividí en dues institucions: el Liceo Filarmónico dedicat a l’ensenyament musical i que avui en dia és el Conservatori Superior de Música del Liceu, i la Sociedad del Gran Teatre del Liceo de Isabel II. A finals del segle XIX el teatre es va convertir en un edifici emblemàtic de la ciutat. Per una banda era punt de trobada de la societat burgesa barcelonina i per l’altra era un centre operístic molt important a nivell europeu. És en aquesta època quan a Barcelona es vivia una situació de tensions i desequilibris fruit de la industrialització que creava conflictes entre les classes socials. Fruit d’aquests conflictes al 1893 amb la representació de Guillaume Tell de Gioacchino Rossini es llençaren dues bombes sobre la platea que van causar nombrosos ferits i morts. Aquest atemptat va ser atribuit a un anarquista i va ocasionar conflictes i malestar entre la societat de l’època. Un cop entrat el nou segle XX el Liceu va patir diferents situacions, en primer lloc la neutralitat espanyola en la Primera Guerra Mundial va permetre a la burgesia catalana una situació favorable al llarg dels feliços anys 20. El Liceu durant aquests anys acull a grans figures tant del món operístic com del ballet internacional, i no serà fins al 1931 quan el teatre haurà d’assumir moments difícils. Amb la Guerra Civil Espanyola el Teatre del Liceu va esdevenir de titularitat pública i va passar a anomenar-se Teatre del Liceu-Teatre Nacional de Catalunya. Al 1939 amb la finalització de la Guerra Civil el teatre va retornar als antic propietaris i mica a mica va tornar a ser un punt de trobada de la societat barcelonina. A partir dels anys 50 i durant les dècades següents veus com Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé i Renata Tebaldi marcaran la història artística del Teatre i procurant uns anys de millora i de trencament amb l’aïllament viscut en dècades anteriors.

Pàgina - 5

El 1994 un incendi destrueix el Teatre. La reconstrucció s’allargà dins el 1999, però el nou teatre que en surt ja és un teatre de titularietat pública.

Pàgina - 6

QUINS ESPAIS VISITAREM AL LLARG DE L’ACTIVITAT? EL VESTÍBUL PRINCIPAL

LA MUSA DE LA MÚSICA DE VENANCI VALLMITJANA L’escala central és de marbre i ens condueix al primer pis on veurem el Saló dels Miralls. L’escala, igual que el vestíbul, és d’estil neoclàssic. A dalt de tot de l’escala hi ha l’escultura de la Musa de la Música obra de Venanci Vallmitjana. EL SALÓ DELS MIRALLS Abans d’entrar al Saló dels Miralls podem veure dues pintures al sostre que són obra de Josep Mestres Cabanes. Els retrats que podreu veure al replà de la dreta representen a Mozart i Verdi i els de l’esquerra a Francesc Viñas i Julián Gayarre. El Saló dels Miralls antigament l’anomenaven “El vergel” i era un espai de trobada del públic del Liceu.

El Vestíbul és d’estil força eclèctic basat molt lliurement en el Renaixement. Aquest estil a mitjans dels segle XIX en deien “florentino” i era la interpretació més o menys lliure que a l’època isabelina es feia del neoclàssic.

Al llarg de la visita dramatitzada podrem veure els diferents espais públics del Liceu; § El Vestíbul Principal § El Saló dels Miralls § La Sala Gran § El Foyer

Pàgina - 7

Aquest és un saló què, gràcies als seus textos i pintures, conserva intacte l’atmosfera del segle XIX.

Els retrats que veureu corresponen a escriptors d’obres de teatre, compositors, cantants, ballarins,... i recorden que en els seus orígens el Teatre no era un lloc on només s’hi fes òpera sinó que també s’hi feia teatre, circ, ballet ... Al Saló dels Miralls veurem unes portes que ens condueixen al Cercle del Liceu. Aquest club privat es va formar en els mateixos anys que el Liceu. El Cercle del Liceu i el Conservatori Superior de Música del Liceu són institucions totalment independents del Gran Teatre del Liceu.

El Saló és decorat amb elements neoclàssics. Les pintures dels sostre representen el deu Apol·lo en el seu tron al Parnàs. Als peus del deu podem observar la font de Castàlia i al voltant les nou muses. Aquestes no són les pintures originals de la sala i daten de 1945. A causa de les vibracions que va suportar el Teatre durant els bombardeigs de la guerra civil a Barcelona les pintures van caure. Les que veiem actualment són una còpia de les originals fetes per Josep Mestres Cabanes.

Pàgina - 8

LA SALA GRAN Aquesta sala té forma de ferradura i també l’anomenen “a la italiana”. Aquest tipus de sala comporta problemes de visibilitat, però en canvi, aconsegueix una bona acústica. La sala, com era costum al segle XIX està profusament decorada.

La reconstrucció de la Sala, després de l’incendi de 1994, es va fer amb molta fidelitat pel que fa als aspectes decoratius. Sense anar més lluny, els llums són una rèplica fidel de les anteriors, originàriament cremaren amb gas i és a partir de 1873 que s’instal·la el llum elèctric i s’aprofiten les mateixes tulipes capgirant-les. L’acústica de la sala és molt bona. Ja ho era abans de l’incendi i ho continua sent després de la reconstrucció, qualitat que els cantants aprecien molt. Aquesta sala, per ser una sala d’òpera, és de grans dimensions. Actualment hi ha a Barcelona sales cobertes més grans, el Palau Sant Jordi, per exemple, on hi caben 18.000 persones, però aquesta és pràcticament la sala més gran que es pot construir per la representació d’òpera, que - no ho oblidem- és canta en directe, sense trucs ni amplificació electrònica de la veu. Aquestes són pràcticament les mides més grans que pot tenir una sala on es canta sense amplificació. Les pintures que hi havia en els vuit òculs o medallons del sostre i damunt l’arc de prosceni no s’han reproduït. Les actuals són obra del pintor Perejaume que va guanyar el concurs convocat per crear aquestes pintures. L’autor les anomena La platea abrupta que és el nom amb el qual va presentar el seu projecte a concurs.

En aquesta sala hi podem veure una extensa platea, on apareixen els alumnes, i cinc pisos en voladís que configuren una de les sales operístiques més solemnes, grans i esplendoroses de l’arquitectura teatral europea del segle XIX.

Pàgina - 9

D’aquests vuit òculs, cinc són retràctils (mòbils), de manera que les pintures es podem moure i deixen al descobert tot un seguit de focus que formen part de l’equipament luminotècnic (per il·luminar l’escena durant la representació). A banda i banda de l’escenari poden veure unes llotges més grans que les altres, les anomenem els proscenis. El Fossat de l’orquestra és una plataforma que s’eleva o bé es manté a 2m sota l’escenari segons les necessitats de l’espectacle.

EL FOYER Aquest és un dels nous espais que es van construir després de l’incendi de 1994. Està situat sota la platea de la Sala Gran i antigament eren magatzems. Actualment aquest espai funciona com a lloc de trobada durant les representacions. Serà en aquest darrer espai on acabarà la nostra visita pel Teatre.

Pàgina - 10

SUMARI D’ACTIVITATS DIDÀCTIQUES

Activitats prèvies a la visita:

1. Què és el Gran Teatre del Liceu?

2. El Director Musical i el seu vestit

3. Què és una partitura?

Activitats posteriors a la visita:

1. Dibuix del Director Musical

2. Jo també dirigeixo!

3. Portem una muda i ens disfressem

4. Fem de cantants

5. Dibuixem la nostra orquestra

6. Cada família al seu lloc!

7. Vet aquí una vegada, ...

ACTIVITATS PRÈVIES A LA VISITA 1.- Què és el Gran Teatre del Liceu?

2.- El Director Musical i el seu vestit El personatge que farà la visita als nostres alumnes és el Director Musical. És important que abans d’anar a la visita els hi haguem explicat quin paper té el Director Musical dins del Teatre. Per això adaptarem les nostres paraules al grup classe i a les necessitats del moment i els hi explicarem que el/la Director/a Musical és el responsable de la direcció

Abans de venir al Teatre seria bo que els nostres alumnes sàpiguen què és el Gran Teatre del Liceu i on es troba. A l’inici de la guia didàctica podeu trobar una petita explicació sobre els inicis del Liceu. Aquest text no és per divulgar als alumnes sinó per ús dels mestres i per ajudar en l’explicació de la sortida al Gran Teatre del Liceu.

Pàgina - 11

musical dels cantants, del cor i de l’orquestra. Del Director Musical depèn el bon funcionament de l’espectacle. A partit d’aquest dibuix podem treballar amb els alumnes les diferents parts del vestuari d’un director d’orquestra.

3.- Què és una partitura? Els nostres alumnes el dia que assisteixin a la visita guiada del Liceu, hauran de buscar una partitura. Seria bo que coneguin o haguessin vist de prop alguna partitura. No cal que sigui una partitura com la que trobaran el dia de la visita ja que amb la partitura d’alguna de les cançons que ells treballen a l’aula ja anirà molt bé.

Pàgina - 12

ACTIVITATS POSTERIORS A LA VISITA 1.- Dibuix del Director Musical Per fer aquesta activitat haureu d’imprimir el dibuix del Director Musical i fer-ne tantes còpies com alumnes tinguem a l’aula. Les repartirem als nostres alumnes que seran els encarregats de donaran color i personalitat al Director Musical. D’aquesta manera tindrem tants directors musicals com nens a l’aula. 2.- Jo també dirigeixo!

L’activitat que proposem a continuació està dedicada a la direcció. Amb l’ajuda del/la mestre/a els alumnes podran dirigir a la resta dels companys de l’aula. Mentre cantem una de les cançons que hem après durant el curs el Director Musical farà les indicacions oportunes (piano, forte, silenci....). Com que tots els alumnes no podran sortir a dirigir el mateix dia, farem una roda de manera que aniran sortint al llarg dels dies. També podem ampliar l’activitat per treballar el so i el silenci. L’alumne/a que farà la funció de Director Musical farà que el cor canti o no obrint i tancant la mà. D’aquesta manera obtindrem el so amb la mà oberta i el silenci amb la mà tancada. Les mans hauran d’estar sempre visibles perquè la resta de companys ho puguin veure. 3.- Portem una muda i ens disfressem L’assistència al Gran Teatre del Liceu és una oportunitat única per deixar anar la imaginació i la creativitat i vestir la nostra aula amb els elements més singulars d’un teatre d’òpera. Aprofitar l’oportunitat de disfressar-nos sempre és bona pels alumnes d’educació infantil. Naturalment, el context en el que ens trobem ens deixarà gaudir d’un dels recursos més senzills i divertits que podem trobar a l’aula: disfressar-nos!

Quan cantem a l’aula amb els nostres alumnes gesticulem i dirigim les cançons de manera que entenen que és el que han de fer en cada moment. D’aquesta manera si volem que cantin piano farem unes indicacions ben diferents a les que realitzarem si volem aconseguir l’efecte contrari.

Pàgina - 13

Així doncs, com a cantants d’òpera que som, cada alumne/a haurà de portar una muda, peça o complement que el permeti disfressar-se i transformar-se en un cantant d’òpera.

Aquesta activitat també ens pot servir com a consigna de la setmana de Carnaval. Demanarem als alumnes que portin un barret, un collaret, un mocador, una corbata, ... 4.- Fem de cantants

Si tenim una classe atrevida la dividirem en tres grups. El primer grup interpretarà i simularà mímicament que forma part d’un cor de cantants d’òpera que es presenten al Concurs Internacional d’Òpera del Gran Teatre del Liceu. El segon grup actuarà com a públic i aplaudirà molt. Finalment el tercer grup serà el jurat d’aquest Concurs Internacional d’Òpera i votarà el grup que millor ho ha fet.

Amb aquesta activitat donarem vida, gesticulant i dramatitzant, a la figura del cantant d’òpera.

Pàgina - 14

Per acompanyar la dramatització dels nostres alumnes i fer l’activitat més atractiva utilitzarem diferents peces que recolzaran de manera sonora el que estan fent davant de la resta de companys. A continuació us detallem unes peces que us aniran bé i no són difícils de trobar:

Aida – Giuseppe Verdi – Gloria all’Egitto Nabucco – Giuseppe Verdi – Va pensiero Tannhäuser – Richard Wagner – Cor de pelegrins Turandot - Giacomo Puccini – Amore, vita, eternità

Aquesta activitat ens permet repetir-la de manera que tots els nostres alumnes passin pels diferents rols i experimentin diferents situacions. 5.- Dibuixem la nostra orquestra Al llarg de la nostra visita al Teatre del Liceu hem pogut observar els diferents espais del Liceu. De la Sala Gran, hem de recordar on es col·loquen els músics, on es situen els cantants i on estarà al llarg de tota l’òpera el Director Musical. Demanarem als alumnes que dibuixin els cantants, tal i com ells se’ls imaginen, els músics amb els seus instruments i el Director Musical amb el llacet i la batuta. Un cop tenim tots els dibuixos podrem fer un mural i penjar-lo a l’aula de música, de manera que tindrem la nostra pròpia Sala Gran. Per donar un toc final podem construir l’escenografia amb petits detalls, com unes làmpades, uns arbres, unes muntanyes, .... tot allò que se’ns acudeixi per donar vida a la nostra Sala Gran. 6.- Cada família al seu lloc! Ara treballarem les diferents famílies que podem trobar en una orquestra! Per fer aquesta activitat ens caldrà utilitzar el següent mapa d’orquestra:

Pàgina - 15

Cada dia presentarem als nostres alumnes una nova família instrumental. Tots junts escollirem l’instrument que representi a la família i demanarem als nostres alumnes que portin una fotografia, un retall, un dibuix, ... d’aquesta manera anirem construint el nostre collage orquestral a la vegada que aprenem les diferents famílies que integren l’orquestra. 7.- Vet aquí una vegada, ... Aquesta activitat explica en forma de conte els elements que intervenen en el món de la música. Naturalment no es tracta de que els nostres alumnes comprenguin tots els elements que apareixen però si que de mica en mica es familiaritzin amb ells. Podem optar per llegir la història sencera per no trencar el fil argumental o anar explicant cada dia un tros i així creem un efecte de misteri entre els més petits.

El conte diu així: Vet aquí una vegada en el País de la Música hi vivien en harmonia dos

pobles, el de la Melodia i el del Ritme.

En el poble del Ritme hi vivien les notes musicals. Aquestes estaven molt

tristes perquè totes sonaven de la mateixa manera, totes tenien la mateixa

veu, era igual que es posessin a dalt de la muntanya a cantar i ballar o a

baix de la vall a plorar, sempre sonaven apagades i amb el mateix so. Elles

sabien que les seves veïnes musicals sí que ho podien fer, sabien com fer-ho

per sonar més greu com un lleó o com sonar més agudes com un ocellet.

Pàgina - 16

Un dia l’alcalde del poble, el Senyor Compàs, cansat de tenir els habitants

tan tristos va decidir anar a buscar la solució al poble veí, el poble de la

Melodia. Va ser un viatge molt llarg per diferents camins doncs va haver de

creuar el Desert del Pentagrama però al final del cinquè camí, va trobar el

poble de la Melodia.

Pàgina - 17

En aquest poble hi vivia la seva amiga i alcaldessa la Senyora Clau de Sol.

Quan es van trobar després de tants anys de no veure’s es van posar molt

contents i van començar a explicar-se moltes històries. La Senyora Clau del

Sol estava tant contenta d’haver-se retrobat després de tants anys que va

convidar al Senyor Compàs a casa seva per parlar més tranquil·lament de

tots els conflictes que hi havia al seu poble. Però, no us penseu que només

van parlar dels conflictes que hi havia al poble del Ritme, no, sinó que

també van parlar dels conflictes que hi havia al poble de la Melodia.

Després de moltes hores de xerrar i xerrar van descobrir que els seus

habitants estaven tristos perquè no sabien fer totes les coses que han de fer

les notes musicals. Les notes musicals del poble del Ritme no sabien fer

diferents entonacions més agudes o més greus i sonaven totes de la mateixa

manera, però en canvi, les notes musicals del poble de la Melodia no sabien

caminar i això les disgustava molt. Elles volien fer com les notes musicals

del poble veí, volien anar de vegades ràpid, de vegades a poc a poc, de

vegades juntes, altres vegades separades, ... però no ho sabien fer i sempre

anaven a la mateixa velocitat sesnse poder-la canviar.

L’alcalde i l’alcaldessa van decidir que havien de trobar una solució. Van

pensar i pensar i al final van arribar a la conclusió que els dos pobles

haurien de viure junts. D’aquesta manera els antics habitants del poble del

Ritme ensenyarien a caminar als antics habitants del poble de la Melodia i

els antics habitants del poble de la Melodia ensenyarien a fer diferents

entonacions als seus antics veïns del poble del Ritme.

Pàgina - 18

La Senyora Clau de Sol i el Senyor Compàs van decidir trobar-se a la meitat

del camí, un desert deshabitat anomenat el Desert del Pentagrama.

D’aquesta manera cap dels dos pobles sortiria perjudicat i les notes musicals

del poble del Ritme podrien aprendre a fer diferents alçades i les notes

musicals del poble de la Melodia podrien aprendre a caminar i a moure’s

com ho feien les notes musicals del poble del Ritme.

Cada alcalde va explicar això als seus habitants i molt contents els dos

pobles van emprendre el camí cap el Desert del Pentagrama. Quan hi van

arribar van començar a construir un poble molt bonic amb moltes escoles,

cases, parcs, biblioteques, botigues, una piscina i fins i tot al mig del poble

hi van posar l’ajuntament. Però no us penseu que aquest ajuntament era un

ajuntament normal, no. Hi havia dos alcaldes que vivien en harmonia: el

Senyor Compàs i la Senyora Clau de Sol. Els dos alcaldes eren

imprescindibles i havien de treballar plegats per ensenyar a les notes

musicals a conviure.

Però amics la història del país de la Música no s’acaba aquí, no. Els més

vells diuen que el País de la Música no s’acaba mai, que sempre hi ha

música i música i que aquest país no té final. Però els més savis diuen que al

final dels cinc camins hi ha dues torres que s’alcen gegantesques i marquen

la frontera entre el País de la Música i els altres països com el País de les

Matemàtiques o el País de la Ciència.

I vet aquí una nota, vet aquí un silenci, aquest conte s’ha acabat.