viatjar per catalunya 2003-041. s

Direcció General d’Ensenyaments Professionals, Artístics i Especialitzats CFA Pau Casals de Rubí, 2003-2004

GRADUAT EN EDUCACIÓ SECUNDÀRIA Nivell 1 ÀMBIT DE LES CIÈNCIES SOCIALS – GEOGRAFIA MÒDUL S- 07

VIATJAR PER CATALUNYA

Geografia

Josep-Manel Alarcó

VIATJAR PER CATALUNYA 1

ÍNDEX

UNITAT DIDÀCTICA 1 RELLEU 2 1. EL PIRINEU 3 2. EL PREPIRINEU 4 3. LA SERRALADA TRANSVERSAL 8 4. LA DEPRESSIÓ CENTRAL 9 5. LA SERRALADA PRELITORAL 10 6. LA DEPRESSIÓ PRELITORAL 11 7 . LA SERRALADA LITORAL 13 8 . LA PLANA LITORAL 14 9 . LA PLANA DE L’EMPORDÀ 15 10 . EL DELTA DE L’EBRE 16 UNITAT DIDÀCTICA 2 HIDROGRAFIA 19 1. EL VESSANT PIRINEU-EBRE (PIRINEU OCCIDENTAL 20 2. EL VESSANT PIRINEU-MEDITERRÀNIA (PIRINEU ORIENTAL) 23 3. EL VESSANT MEDITERRANI 25 4. EL VESSANT ATLÀNTIC 29 5. LES COSTES 32 UNITAT DIDÀCTICA 3 CLIMA 36 1. CONCEPTES 37 2. ELS ELEMENTS DEL CLIMA 38 3. LES ZONES CLIMÀTIQUES 38 4. ELS FACTORS CLIMÀTIC 42 5 . FACTORS I DOMINIS CLIMÀTICS 45 6 . EL VENT 48 7 . LES ANOMALIES CLIMÀTIQUES 52 UNITAT DIDÀCTICA 4 VEGETACIÓ 58 1. VEGETACIÓ I AMBIENT 59 2. LES COMUNITATS VEGETALS 61 3. TIPUS DE VEGETACIÓ 63 4. LA VEGETACIÓ A CATALUNYA 68 5. LA INFLUÈNCIA DE L’ACTIVITAT HUMANA EN LA VEGET ACIÓ 78 6. L’OCUPACIÓ DEL TERRITORI I LA DESTRUCCIÓ DEL SÒL 79 TREBALL DE SÍNTESI 87


Unitat Didàctica 1. Relleu


1. El Pirineu Els cims més alts de la serralada són el Pirineu axial o central. El més alt, l’Aneto (3.404 m), és a la província d’Osca, molt aprop del límit amb Catalunya. Cap a l’est, l’altitud de les muntanyes va disminuint gradualment.

El cim més alt del Pirineu català és la Pica d’Estats (3.143 m), situat al límit entre els Pallars Sobirà i França. L’altitud dels cims més alts del Pirineu català oscil·la entorn dels 3.000 m i més de 15 superen els 2.800 m. La major part d’aquestes muntanyes estaven separades per glaceres que al començament del Quaternari cobrien una bona part del Pirineu axial. Quan van desaparèixer les glaceres, com a conseqüència d’un augment de la temperatura, va quedar al descobert un tipus de relleu característic:

a) els cims i les crestes de les muntanyes més altes amb unes formes molt abruptes i agudes;

b) al peu de les crestes més altes i a la part superior de les valls hi ha molts llacs d’origen glaciar; i

c) valls de fons pla i parets quasi verticals. Aquestes crestes, els llacs i les valls d’origen glaciar predominen a la meitat occidental del Pirineu català: a la Vall d’Aran, al nord de les comarques del Pallars Sobirà i de l’Alt Urgell, i a Andorra. A la meitat oriental del Pirineu català l’altitud en conjunt és menor, si bé alguns cims de la Cerdanya (Tossa Plana de Lles, 2.898 m) i del Ripollès (Puigmal, 2.913 m) arriben als 2.900 m. En general, però, l’altitud va disminuint en direcció est, cap a la Mediterrània. La serra més oriental, la de Rodes (Alt Empordà) té una altitud màxima de 670 m (cim de Verdera). A la part oriental del Pirineu axial els cims no són tan abruptes, hi ha molts menys llacs glaciars i les valls no són tan profundes ni tenen fons pla.


2. El Prepirineu Està format per un conjunt de serres adossades al Pirineu axial i per unes serres, molt menys importants, orientades cap a la Depressió Central. Aquestes serres pre-pirinenques estan separades les unes de les altres pels 4 rius que neixen al Pirineu axial més importants: la Noguera Ribagorçana, la Noguera Pallaresa, el Segre i el Llobregat.


La serra de Sant Gervàs, concretament, limita amb la Noguera Ribagorçana i la Noguera Pallaresa; la serra de Boumort amb la Noguera Pallaresa i el Segre; i la serra del Port del Compte i els rasos de Peguera limiten amb el Segre i el Llobregat. Més enllà, a l’est d’aquest darrer riu, aquesta estructura desapareix. A la part més occidental hi ha la serra de Montsec, l’alineació muntanyosa més exterior del Pre-pirineu. Limita amb la Depressió Central i amb la conca de Tremp, que la separa de les serres més interiors (Sant Gervàs i Boumort) L’altitud de les serres del Prepirineu, encara que sempre és menor que la del Pirineu axial, sovint arriba als 2.000 m. Als punts on el rius les tallen verticalment hi ha congostos profunds i estrets que s’han aprofitat per construir-hi preses importants i per fer-hi passar carreteres i ferrocarrils.

ACTIVITATS

1. Situa al mapa les principals serralades, pics i zones enfonsades del

Pirineu Axial

2. Respon les següents qüestions:

• Quina direcció tenen les valls del Pirineu?


• Quines conseqüències té això per a la comunicació entre elles?

• Hi ha alguna vall diferent?

3. ¿Quines unitats de relleu i quines serres del Prepirineu travessen els rius

següents respectivament, i quines són les poblacions més importants que hi

ha a la vora de cadascun?

- La Noguera Ribagorçana.

- La Noguera Pallaresa.

- El Segre.

- El Llobregat.

- El Ter.


3. La Serralada Transversal

Ocupa una bona part de la comarca de la Garrotxa i constitueix el punt de contacte de tres unitats de relleu: el Pirineu, la Depressió Prelitoral i les Serralades Litorals. L’altitud màxima no arriba als 1.600 m (Puigsacalm, 1.513 m), però forma un conjunt en el què les muntanyes d’altitud mitjana alternen amb unes valls profundes que sovint les tallen formant cingleres espectaculars. Una de les parts més destacades és la zona volcànica d’Olot, la més important de la Península Ibèrica. Hi ha uns 40 volcans apagats amb altituds entre els 500 i 700 m. Però, llevat del volcà de Santa Margarida, la resta estan força degradats.

Volcà de Santa Margarida Volcà de Croscat

4. La Depressió Central La Depressió Central s'estén entre el Prepirineu i les Serralades Costaneres, obrint-se

cap a ponent, per on enllaça amb la Depressió de l'Ebre com a la seva perllongació oriental.

Des d'un punt de vista físic, és una successió d'altiplans d'entre els 800 i 1.000 metres que van perdent alçada (fins els 100 metres) cap a l'oest fins arribar a la Depressió de l'Ebre. Limitant aquestes alçades, s'estenen conques d'erosió que han anat excavant els rius en trobar-se materials tendres del tipus argiles i margues (El Pla del Bages o la Conca de Barberà).

Puigsacalm


Perfil esquemàtic de la Depressió Central

Té una forma més aviat triangular. La base del triangle es pot situar al límit occidental de les comarques del Segrià i de la Noguera, i el vèrtex a la Serralada Transversal, dins de la Plana de Vic. El relleu de la Depressió Central és divers. S’hi poden distingir clarament dues zones que canvien de forma d’una manera lenta i progressiva: una zona més plana a l’oest i una altra més accidentada a l’est.

a) a les comarques més occidentals hi predomina el relleu pla, amb valls amples i petits turons a les zones més allunyades dels rius;

b) cap a l’est, l’estructura plana va perdent importància i deixa pas a un relleu més accidentat en què alternen altiplans i valls més o menys amples que són el resultat de l’erosió produïda per l’aigua dels rius. L’altitud augmenta (pot arribar als 1.000 m) i les valls quan travessen els altiplans, poden ser estretes i profundes i formar cingleres importants.

5. La Serralada Prelitoral

Està situada a l’interior i s’estén des de les Guilleries fins als ports de Beseit, per on s’uneix als Sistema Ibèric. L’altitud és important en alguns massissos (més de 1.700 m al Montseny), però a la majoria de les serres se situa entre 1.000 m i 1.450 m (els Ports de Beseit, 1.447 m; les Guilleries, 1.144 m; Montserrat, 1.236 m; les muntanyes de Prades, 1.126 m; el Montsant, 1.115 m i Sant Llorenç de Munt, 1.023 m). La característica més destacada de la Serralada Prelitoral és que no forma una alineació continua; és un conjunt de massissos més o menys aïllats separats per les valls dels rius que els travessen.


ACTIVITATS

1. ¿Quines són les unitats

de relleu catalanes i

quines són les serres de

la Serralada Prelitoral

que travessa l’Ebre?

2. ¿Quines poblacions

importants hi ha a la

vora del tram català

d’aquest riu?

6. La Depressió Prelitoral

És una plana estreta (20 – 30 km) i allargada (uns 200 km) situada entre la Serralada Prelitoral i la Litoral i que s’estén des de la comarca de la Selva fins a la del Tarragonès, on entra en contacte amb la mar, ja que la Serralada Litoral no hi arriba. Si bé la Depressió Prelitoral és fonamentalment una plana, el relleu no és totalment pla; hi ha petits turons arrodonits (200 – 300 m) que separen les amples valls dels rius que la travessen.

La Depressió Prelitoral a l’Alt Penedès

Guilleries, oli de Francesc Vidal


ACTIVITATS 1. Localitza al mapa les comarques

que formen part de la Depressió

Prelitoral.

7 . La Serralada Litoral

Origen i situació Les Serralades Costaneres o Sistema Mediterrani són una de les tres grans unitats de relleu de Catalunya (cal recordar que les altres són els Pirineus i la Depressió Central). Estan situades a l'orient de Catalunya i agafen una direcció nordest-sudoest, paral·lela a la costa. Les Serralades Costaneres són les restes del gran massís Catalano-Balear que, després de l'emersió del Pirineu, tancava el gran golf marí terciari pel sud-est.


La Serralada Litoral té una altitud i una longitud molt menors que la Serralada Prelitoral. L’altitud oscil·la entre els 300 m i els 660 m, i la cota màxima és el Montnegre (757 m).

D’una manera semblant a la Serralada Prelitoral, la Litoral també és un conjunt de petits massissos aïllats per les valls dels rius que la travessen perpendicularment.

8 . La plana litoral

És una estreta faixa costanera de no gaires

quilòmetres d’amplada que constitueix el litorals de les comarques del Maresme, del Barcelonès i del Baix Llobregat.

Costa del Maresme

9 . La plana de l’Empordà Es va formar durant el Quaternari per l’acumulació de sediments dels rius Muga, Fluvià i Ter al golf que hi havia entre la serra de Rodes (Pirineu) i les Gavarres (Serralada Prelitoral).

Montnegre


10 . El delta de l’Ebre

És una plana molt més recent que l’anterior, formada pels sediments depositats per l’Ebre durant els darrers 2.000 anys. Aquestes aportacions han estat tan importants que la línia de la costa ha avançat espectacularment mar endins.


Unitat Didàctica 2. Hidrografia


1. El vessant Pirineu-Ebre (Pirineu occidental)

Ocupa aproximadament una mica més de la meitat del territori català, però representa gairebé el doble de l’aigua dels altres tres vessants catalans. Una altra característica destacada és que, des del punt de vista hidroelèctric, els rius d’aquest vessant s’exploten exhaustivament. L’orientació dels rius de nord a sud és beneficiosa, ja que les valls fluvials faciliten el pas de les carreteres i del ferrocarril que comuniquen les comarques pirinenques amb la Depressió Central. Ara bé, aquest traçat de les vies de comunicació més importants deixa aïllades entre si les comarques pirinenques. Les característiques de les alineacions muntanyoses que separen les valls fluvials fan difícil la construcció de vies de comunicació còmodes a través dels ports de muntanya que hi ha. El fet que els rius neixin al Pirineu i que en travessin una part, determina la importància de llur cabal. Durant la primavera aquest comença a augmentar progressivament a causa de la fusió de la neu i de les pluges i hi arriba al màxim anual. Durant l’estiu i la tardor el cabal va disminuint i a l’hivern se’n registra el mínim anual. Els Segre i els seus afluents

El Segre neix a l’Alta Cerdanya i fins a la Seu d’Urgell, travessant la Baixa Cerdanya, té un recorregut paral·lel a l’eix axial del Pirineu. A Partir de la Seu gira cap el sud i travessa el Prepirineu i la Depressió Central, i a Mequinensa desemboca a l’Ebre.

El Segre té dos afluents importants, la Noguera Ribagorçana, que desemboca al Segre entre Balaguer i Lleida, i la Noguera Pallaresa que ho fa poc abans de Balaguer. Tots dos tenen un recorregut força llarg. La Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana neixen en ple Pirineu axial i ven aviat s’orienten

clarament cap el sud i travessen el Prepirineu i la Depressió Central.

Aquests tres rius, quan travessen les serres del Pirineu axial i del Prepirineu, formen uns congostos molt profunds. Això facilita un aprofitament hidràulic força important: producció hidroelèctrica, regadiu i subministrament d’aigua a les ciutats.


L’estretor i la profunditat d’aquests congostos possibiliten la construcció de preses altes i de poca longitud que barren el pas dels rius i que formen embassaments molt importants. L’Ebre Neix a la Serralada Cantàbrica. Després d’un recorregut de més de 800 km entra a Catalunya, els últims 138 km són en territori català. Per tant, només el darrer tram i la desembocadura són d’aquí. El seu cabal, prop de16.700hm3 anyals, representa el 70% de l’aigua de tots el rius catalans. Aquesta massa d’aigua té dos tipus d’aprofitament:

a) hidroelèctric, que només és possible quan l’Erbre comença a travessar la Serralada Prelitoral; i

b) regadiu, ús de molt antic.

El Noguera Ribagorçana

La fi de l’Ebre


ACTIVITATS

1. Situa aquests rius, uneix la mà amb el nom corresponent mitjançant

una línia.

2. Busca els rius de l’Ebre.

2. El vessant Pirineu-Mediterrània (Pirineu Oriental)

Aquest vessant és un conjunt de 4 conques fluvials formades pel Llobregat –amb afluents Cardener i Anoia-, el Ter, el Fluvià i la Muga.


Aquests 4 rius tenen en comú que neixen al Pirineu Oriental i desemboquen a la Mediterrània. Llur cabal és força variable, sobretot a causa de les precipitacions típiques –fortes i irregulars- del clima mediterrani.

El que els diferencia, però, és la importància, la direcció i el recorregut. Per exemple, el Llobregat i els seus afluents tenen una direcció oest-est, llevat del curs alt del Ter, que va cap el sud. Les conques dels

rius Ter i Llobregat són molt més extenses que les del Fluvià o de la Muga i per això tenen un cabal més gran (si fa o no fa 10 vegades superior).

ACTIVITATS

El Ter al seu pas per Torroella de Montgrí


1. Situa aquests rius, uneix la mà amb el nom corresponent mitjançant

una línia.

2. Busca els rius de la Xarxa Pirineu-Mediterrània.

3. El vessant mediterrani Es divideix en dues zones perquè el Llobregat, que es considera un riu del vessant Pirineu-Oriental-Mediterrània, el travessa pel mig. Però les característiques de les dues zones pròpiament mediterrànies no són pas gaire diferents. Els rius són curts i tenen conques petites. Les singularitats de les precipitacions mediterrànies expliquen la feblesa i la irregularitat d’aigua que porten aquests rius. Neixen a la Serralada Prelitoral o a la Serralada Litoral; per això són tan curts i presenten un desnivell tan gran entre el naixement i la desembocadura. La gran velocitat de l’aigua que provoca aquest desnivell explica la violència de les inundacions que causen aquests rius.

Si bé molts d’aquests rius normalment duen aigua (encara que el cabal sigui molt petit), com ara el Foix, el Besòs o la Tordera, hi ha molts altres cursos d’aigua –les rieres- que no en duen gen durant una bona part de l’any. Però el perill de les riuades o de les inundacions provocades per les rieres o pels rius pròpiament mediterranis és malauradament

poc conegut. Les causes bàsiques d’aquest fenomen són les següents:

el Besòs


a) les intenses pluges que es registren a la primavera i, sobretot, a la tardor, poden fer que en poques hores caiguin unes quantitats d’aigua impressionants, que poden arribar a desbordar la capacitat del llit dels rius mediterranis;

b) l’ escassa vegetació típica de la muntanya mediterrània impedeix la retenció d’una bona part de l’aigua i de la terra que arrosseguen les pluges violentes;

c) la ràpida saturació de les capes superiors del sòl impedeix l’absorció de l’aigua. Per tant, la major part de l’aigua de la pluja fa augmentar espectacularment el cabal dels rius i de les rieres; i

d) el fort pendent dels rius i de les rieres fa que la velocitat de l’aigua sigui considerable i, per tant, que la seva capacitat de provocar destrosses es multipliqui, de manera que les mesures de protecció són molt costoses.

ACTIVITATS

1. Relaciona cada riu amb la xarxa a la qual pertany.

2. Relaciona cada afluent amb el seu riu.

Efectes d’una rierada al Maresme el setembre de 1993


3. Relaciona cada xarxa amb les seves característiques

corresponents.


4. El vessant atlàntic Té una superfície de 457 km2, es limita al curs alt de la Garona. El tram del riu que travessa la Vall d’Aran fa 46 km. Les característiques de la Garona a la Vall d’Aran són les pròpies dels rius de muntanya. La fusió de les neus i l’abundància de les precipitacions, com a conseqüència de la influència atlàntica, fan que el cabal mig del riu sigui força important, 18,7 m3/s, semblant al del Llobregat o al del Ter, que tenen una conca molt més gran.

ACTIVITATS

1. Amb les dades estadístiques relatives al cabal dels rius que tens a

continuació, fes un gràfic comparatiu sobre les aportacions mitjanes

(hm3/any) respectives.

2. ¿A quin vessant hi ha els rius més cabalosos? ¿Per què?

3. ¿Des del punt de vista hidroelèctric, de quin vessant es treu més

profit? ¿Per què?

4. ¿Seria possible un bon aprofitament hidroelèctric dels rius del

vessant Serralades Litorals-Mediterrani?


RIUS PRINCIPALS DE LES CONQUES HIDROGRÀFIQUES

Conca i rius Longitud (en km)

Nombre d’anys en observació

Aportació mitjana (en hm3/any)

Cabal mitjà (en m3/s)

Estació d’aforament

PIRINEU-EBRE Segre 257,4 33 1.470 46,61 Balaguer Noguera Pallaresa 143,5 - 1.489 31,6 Terradets Noguera Ribagorçana

130 0 720 24,3 Pont de Montanyana

Ebre 130 * 43 14.984 475,14 Flix PIRINEU-MEDITERRANI

Muga 64,7 66 77,2 2,44 Boadella Fluvià 97,2 52 40,3 1,27 Olot Ter 208,3 36 566,5 17,96 Roda de Ter Llobregat 169,6 58 574,9 18,22 Castellvell MEDITERRANI Tordera 53,5 52 26 0,82 Sant Celoni Besòs 58 52 20 0,63 La Garriga Foix 48,7 47 9,5 0,30 Pantà de Foix Gaià 65,7 7 40,7 1,29 Vilabella Francolí 85 35 22,7 0,72 Montblanc ATLÀNTIC Garona 46* 11 591 18,74 Bossòst *Dades corresponents al territori català. 5. Les costes Catalunya té uns 580 km de línia de costa. En general es tracta d’una costa poc accidentada, rectilínia i d’una orientació predominant de nord-est a sud-oest. Però la diversitat de materials, de divers comportament en relació als agents d’erosió, i la història geològica general han determinat diferents tipus de costa. Tipus de costa S’han diferenciat tres tipus de costa: costa rocosa abrupta, costa rocosa poc abrupta i costa sorrenca deltaica i de plana litoral. Un quart tipus agrupa els trams de costa que han estat molt modificats per l’activitat humana. a) Costa rocosa abrupta. Són considerats sectors de roca rocosa abrupta els trams de costa brava amb penya-segats alts. Hi ha dos sectors principals de costa abrupta alta: la Costa Brava i les Costes del Garraf*. La Costa Brava constitueix un dels paisatges més significatius i coneguts del litoral català fins el punt que ha estat intensament explotada pel turisme. El contacte brusc de la massa granítica amb la mar ha donat lloc a un conjunt de penya-segats molt

* Generalment es considera la Costa del Garraf com rocosa poc abrupta, vegeu l’apartat b).


enlairats, alguns de més de 100 m d’altura, molt abruptes, gairebé verticals, amb coves, illots cales estretes i profundes. La barreja de tonalitats grises, marrons i rogenques augmenta encara més la bellesa del paisatge costaner. Els penya-segats granítics es barregen amb altres de llicorelles i d’altre materials metamòrfics, de tonalitats grises més fosques. Aquestes roques es troben en la meitat septentrional de la Costa Brava, al sector de Begur i tot al llarg de la península del Cap de Creus. Aquesta península és el sector més abrupte i accidentat de la costa catalana, motiu pel qual ha estat cartografiat amb detall. El sector entre les Medes i l’Escala es diferencia de la resta per la litologia calcària. Es tracta de l’extrem oriental del conjunt muntanyós del Montgrí. Hi destaca la Punta i la Cala Montgó.

El cap de Creus

Paisatge de la Costa Brava

b) Costa rocosa poc abrupta


Però on hi ha els penya-segats calcaris més coneguts és a les Costes del Garraf, al sud del delta del Llobregat, on els vessants abruptes de les muntanyes del Garraf entren en contacte brusc amb les aigües de la Mediterrània. El relleu càrstic del Garraf és molt evolucionat, de manera que les aigües dels seus rius, subterranis, desguassen a la mar per sota del nivell actual de les aigües marines. En nombrosos trams la costa rocosa és poc elevada i poc accidentada, en especial al sud del Garraf. En conjunt presenta un perfil rectilini, amb una topografia plana, que acaba un xic enlairada per sobre del nivell de la mar. Aquest fet i el que els materials no siguin extremadament durs fan que la costa sigui rocosa i alhora poc abrupta.

Massís del Garraf

c) Costa sorrenca deltaica i de plana litoral. Ben diferent és la costa de les planes deltaiques i litorals, on es formen llargues i amples platges de sorra, tancades naturalment per cordons de dunes i, sovint, amb terres d’aiguamolls. Han estat indrets molt modificats per l’activitat humana, construint-se cases fins a pocs metres de la línia de costa, i ha fet desaparèixer els aiguamolls i la zona de dunes. Aquestes zones de costa sorrenca solen anar associades a la desembocadura d’un riu. A la badia de Roses hi desguassen la Muga i el Fluvià. Entre les platges de l’Estartit i de Pals hi ha el Ter. Més cap el sud hi ha els deltes del Tordera, del Besòs i del Llobregat. Entre el Baix Penedès i el Baix Camp hi ha alternança de zones de platja amb trams de costa rocosa, generalment d’escassa altura. El delta de l’Ebre és la plana deltaica més important de Catalunya, i on s’ha conservat força bé el paisatge natural de la costa, amb llargues platges i cordons de dunes, i zones d’aiguamolls protegides.


Costa del Maresme

d) Costa transformada per l’activitat humana. Finalment, cal assenyalar que les modificacions de la costa han estat molt importants des de fa segles: dics de protecció, ports comercials, pesquers i esportius, construccions d’habitatges, construccions de vials (carreteres, ferrocarrils), etc. En alguns casos l’alteració ha estat tan gran que es preferible parlar simplement de costes molt transformades per l’activitat humana. Destaquen els sectors que donen als conjunts urbans i industrials de Barcelona i Tarragona.

ACTIVITATS

1. Cerca informació sobre els penya-

segats de llicorelles, tot mirant d’incloure alguna il·lustració.

2. ¿Què és un relleu càrstic?

3. Fes un petit informe sobre l’impacte sobre el medi ambient de la

costa catalana del turisme.

Port de Tarragona


Unitat Didàctica 3. Clima


1. Conceptes El conjunt de les condicions que caracteritzen l’atmosfera en un indret determinat i en un període curt d’observació (uns quants dies o inclús algunes hores) s’anomena temps atmosfèric. Quan s’efectua l’observació del temps en un lapse més llarg, uns quants anys i fins i tot segles, i se’n dedueixen unes conclusions generals, aleshores es parla del clima d’un lloc o d’una zona determinada. Per analitzar un clima –o les seves variants- i definir-lo, s’estudien els elements que els constitueixen: bàsicament les temperatures, expressades en graus centígrads i referides d’ordinari a la mitjana de cada mes, i les precipitacions, comptades en sumes mensuals de mil·límetres. Com a elements climàtics se solen tenir presents també la insolació, la humitat i els vents. Els resultats de l’anàlisi d’un clima se sol representar mitjançant un dibuix gràfic anomenat climograma. Aquest gràfic té dues coordenades, una a cada banda de l’abscissa, on es representen les precipitacions en mil·límetres (dreta) i les temperatures en graus centígrads (esquerra).

Una Catalunya diversa L’anàlisi dels elements climàtics permet dividir en zones una regió determinada. Catalunya, des del punt de vista climàtic no constitueix una regió homogènia i més aviat es caracteritza per una notòria diversitat que va des de les planes eixarreïdes pel sol fins


el domini del prat on les deus són abundoses, i això amb tots els matisos de transició, amb unes distàncies relativament curtes i en un espai reduït. Per comprendre les causes d’aquesta extrema diversitat en una zona tan petita s’ha de recórrer a l’estudi dels factors.

2. Els elements del clima Els factors climàtics El clima és causat per un conjunt de mecanismes i influències que el configuren i que són origen de la seva diversitat. Aquest bloc de causes s’anomenen factors climàtics. Habitualment es considera que el clima d’una zona és degut a l’acció conjunta de tres menes de factors: astronòmics (latitud), meteorològics (tipus de circulació atmosfèrica, actuació de les masses d’aire i dels fronts) i geogràfics (posició, altitud i continentalitat). En la gran divisió del món, Catalunya, a grans trets, pertany a la zona temperada, la qual es caracteritza per tenir quatre estacions –estiu i hivern, amb extrems tèrmics, i primavera i tardor, de transició ascendent i descendent- i una relativa oscil·lació tèrmica entre el mes més calorós i el més fred. A la zona temperada es distingeixen diverses variants i gairebé totes són presents a un àmbit o altre del territori català. 3. Les zones climàtiques Dividir el territori català només segons les precipitacions no dóna prou la idea de les seves variants climàtiques. Així doncs, i d’acord amb les dades que consten als climogrames, es poden precisar millor les zones tot delimitant el clima de Catalunya en sis grans tipus. Dues de les sis variants no pertanyen pròpiament al tipus mediterrani. Tal és el cas del clima atlàntic (Vall d’Aran) i del clima alpí (Pirineu central). El clima atlàntic Precipitacions abundoses i regulars durant tot l’any, hiverns suaus i estius frescos. Correspons a la Vall d’Aran que per la seva orientació rep les influències directes de l’Atlàntic. El clima alpí Es caracteritza també per precipitacions abundoses durant tot l’any, tot i que més irregulars, i es diferencia del clima atlàntic perquè té uns hiverns molt freds, per dessota dels 0º de mitjana, i uns estius breus i més frescos. El clima mediterrani d’alta muntanya A tot el Prepirineu i bona part de la serralada transversal, es caracteritza per precipitacions abundoses però irregulars amb règim equinoccial de primavera i una amplitud tèrmica anual relativament pronunciada (al voltant dels 15ºC o més). El clima mediterrani de muntanya mitjana i baixa S’estén des del Pirineu oriental per la línia de la serralada prelitoral fins al curs interior de l’Ebre, frega el sector oest de la serralada transversal i, finalment, ocupa també bona part de la depressió central. És un domini de transició entre la zona humida i la seca. Té un règim equinoccial de pluges a la primavera i a la tardor; amplitud tèrmica acusada,


més forta a mesura que es s’allunya cap a l’interior, i unes precipitacions que oscil·len per sota i per damunt dels 600 mm anuals.

El tret més característic de clima de la Plana de Vic, encara que no exclusiu, és la inversió tèrmica. La morfologia enclotada de la Plana, voltada de relleus importants, facilita la concentració d’aire fred al fons, amb la qual cosa la temperatura de les zones baixes en sensiblement inferiors a les enlairades, al contrari del que passa habitualment. A l’hivern, en dies anticiclònics - de calma atmosfèrica -, aquestes masses d’aire fred es condensen originant les ben conegudes boires o "broma baixa" com l’anomenen els rodencs. El clima mediterrani continental Al bell mig de la depressió central, a les planes d’Urgell i al Segrià. Pluges per desota dels 600 mm anuals en règim equinoccial de primavera, amplitud tèrmica molt acusada i quatre mesos secs corresponents a l’estiu. El clima mediterrani continental accentua la sequedat d’aquesta varietat climàtica i frega sovint l’aridesa del desert. El clima mediterrani litoral Ocupa la franja que s’estén entre el cap de Creus i el delta de l’Ebre. De precipitacions inferiors als 600 mm anuals en règim equinoccial de tardor, existència d’un estiu llarg, calorós i sec, hiverns força suaus i amplitud tèrmica inferior a la variant continental


ACTIVITATS

1. Elabora un climograma a partir de les dades següents.

2. Assenyaleu-hi, a més a més, els períodes relativament secs i humits.

Característiques generals del clima de Barcelona

Barcelona pertany al domini del clima temperat càlid, en l'àmbit del clima mediterrani. La

peculiar situació que presenta el pla de Barcelona, sota l'abrigall topogràfic del cinturó

muntanyenc que l'envolta, així com la proximitat del mar són dos factors que contribueixen

a moderar les diferències tèrmiques extremes al llarg de l'any. Per altra banda, la nostra

regió es troba en el límit meridional de la circulació temperada, dominant en l'hivern, del

que en resulta una menor influència de les pertorbacions que provenen de l'Atlàntic. A

l'estiu domina la circulació subtropical, marcada per un potent anticicló en alçada. La

pluviometria anyal és baixa, xifrada en 617 mm, però aquest valor és molt variable,

registrant-se una marcada irregularitat pluviomètrica amb anys molt plujosos (1.006 mm

l'any 1951) i d'altres molt eixuts (272 mm al 1878).

La distribució mensual de les pluges presenta, com és típic de la Mediterrània, un màxim a

la tardor en els mesos de setembre-octubre i un altre més baix a la primavera. Els mínims

de pluja es donen a l'estiu, centrats al juliol i a l'hivern, en el mes de gener (vegeu taula 1).

Les temperatures més elevades es donen al juliol-agost i les més baixes al gener. La

diferència tèrmica entre el pla i Collserola (Observatori Fabra a 420 metres) és de 2 graus

a l'estiu i d'uns 2,5 al gener. Els hiverns són suaus (tret dels -6,7 graus mesurats en el


febrer de 1956), amb contades gelades i rares nevades (fou excepcional l'esdevinguda en

el Nadal de 1962). Les temperatures són més altes a l'interior de la ciutat que en els seus

voltants. Factors que participen en aquest increment són els focus calorífics de les

indústries, automòvils i calefaccions, així com els materials emprats en la construcció.

Barcelona es comporta doncs com una illa tèrmica que altera la meteorologia local afavorint els processos convectius que a la vegada provoquen un augment en la intensitat dels aiguats.

La humitat relativa oscil·la entre el 67-80%. En la muntanya, per damunt dels 400 metres,

són freqüents les boires, sobretot a l'hivern, en condensar-se la humitat.

Respecte al règim de vents predominen a l'hivern els provinents de l'oest durant el dia i del

nord per la nit i la matinada. A la primavera i a l'estiu són freqüents els vents de marinada

que esmorteixen les temperatures. Els vents de llevant es presenten a la primavera i

tardor i sovint van lligats a forts aiguats, s'alternen amb altres que bufen del nord i del

sud per la tarda.

Mes Pluja (mm) Dies de pluja Temperatura

mitjana mensual (ºC)

Gener 36,9 5,9 6,9

Febrer 44,7 5,9 7,9

Març 45,2 7,6 10,1

Abril 53,6 7,7 12,5

Maig 48,8 8,1 16,0

Juny 41,4 5,9 19,9

Juliol 27,0 3,9 22,7

Agost 48,8 6,0 22,7

Setembre 75,5 7,2 19,9

Octubre 90,8 8,2 15,4

Novembre 57,2 6,4 10,8

Desembre 47,9 6,3 7,7

Any 617,8 79,1 14,4

Taula 1

Del dia 22 al 26 Febrer

Del dia 6 al 8 Març

Del dia 13 al 16 Abril

Del dia 25 al 28 Abril

Del dia 13 al 15 Setembre

Del dia 25 al 30 Setembre

Del dia 5 al 22 Octubre

Taula 2: Els períodes dels anys més plujosos.

3. Les dades climàtiques que hi ha a continuació són de sis estacions

catalanes, respectivament. Fes-ne els climogrames corresponents i


intenta deduir, amb arguments raonats, a quin tipus de clima

correspon cadascun.

Mesos A TºC B TºC C TºC D TºC E TºC F TºC Gener 9,5 3,4 -3,6 6,7 7,0 -2,3 Febrer 10,3 5,8 -3,6 8,5 8,2 -1,1 Març 12,3 8,0 -1,5 11,9 11,1 2,1 Abril 14,6 11,8 0,9 15,1 13,5 4,1 Maig 17,7 15,4 4,7 18,8 16,8 7,2 Juny 21,5 19,7 9,3 22,9 20,8 10,6 Juliol 24,3 23,5 12,6 26,1 23,3 13,3 Agost 24,3 22,7 11,8 25,8 23,4 13,3 Setembre 21,9 20,2 8,9 22,5 21,1 11,0 Octubre 17,6 14,7 4,4 17,9 16,1 6,5 Novembre 13,5 7,8 0,2 11,5 11,4 2,0 Desembre 10,3 4,6 -2,7 7,6 8,4 -1,2 MITJANA 16,6 13,1 3,4 16,3 16,0 5,5 Mesos A P mm B P mm C P mm D P mm E P mm F P mm Gener 30 23 73 23 36 61 Febrer 40 26 74 18 43 60 Març 53 37 102 34 86 75 Abril 45 45 98 37 68 83 Maig 54 60 140 52 64 102 Juny 40 44 133 27 55 117 Juliol 30 23 83 13 43 85 Agost 47 33 117 19 57 103 Setembre 82 47 14O 48 86 96 Octubre 77 45 136 45 91 92 Novembre 54 45 124 43 54 78 Desembre 49 41 89 40 57 91 TOTAL 601 470 1.309 16,3 739 5,5

4. Els factors climàtics Astronòmics Latitud i posició geogràfica, factors íntimament relacionats amb la meteorologia (circulació general atmosfèrica), per acabar estudiant l’influx definitiu del relleu com a modificador de les tendències marcades pels primers. Catalunya està situada entre els 40º 32’ i els 42º 53’ de latitud nord. Aquesta posició geogràfica, a escala de la regió estudiada, és sens dubte el factor director fonamental del seu clima. La regió, doncs, pertany a la zona climàtica temperada la qual es caracteritza, a causa del moviment de vaivé de la Terra, per una inclinació força diferenciada segons les èpoques de l’any respecte als raigs solars. Aquest fenomen, típic de tota la zona, explica l’amplitud tèrmica entre hiverns i estius. Catalunya, emperò, com a conseqüència de la seva latitud concreta, es troba al sud de la zona de clima temperat, just en el límit que separa la circulació atmosfèrica pròpia de la


zona temperada, de la circulació subtropical. Per tal d’entendre aquest factor decisiu s’ha de conèixer, ni que sigui breument, els trets de les dues circulacions atmosfèriques que afecten Catalunya. La circulació atmosfèrica general depèn de la pressió de l’aire, mesurada pel baròmetre i expressada en hectopascals o mil·libars (mb). Quan una zona de la Terra està afectada per altres pressions –anomenades també anticiclons- l’aire s’estabilitza i es generen temps estables caracteritzats per cels serens i absència de vents. En canvi, quan una àrea és afectada per una baixa pressió –anomenada també depressió- l’atmosfera s’hi

desestabilitza i l’aire, en moure’s d’ordinari en sentit ascendent, origina moviments de circulació. Les causes que produeixen els anticiclons i les depressions poden ser d’origen tèrmic (l’aire escalfat pesa menys i tendeix a ascendir mentre que l’aire fred pesa més) o bé d’origen dinàmic, és a dir, conseqüència de complexos moviments en altura dels corrents atmosfèrics. Parlant d’una manera

esquemàtica es pot afirmar que Catalunya es veu afectada, dins del marc de la circulació temperada, per les circulacions oest-est generades a les depressions nordatlàntiques (situades entre les illes de Terranova i Islàndia), l’anticicló continental europeu i, dins de la circulació subtropical, per l’anticicló de les Açores. Durant bona part de l’any, del mes d’octubre al mes de maig, especialment durant l’estació freda, Catalunya està sotmesa al joc d’influències dels corrents pertorbats de l’oest i per l’anticicló europeu, mentre que a l’estiu, en particular durant el mes de juliol, es dóna sobre terres catalanes una hegemonia de l’anticicló de les Açores. Tot i que resulta molt difícil configurar unes característiques generals de circulació per a tot l’any, es pot anotar una certa tendència. Durant l’hivern, l’anticicló europeu sol envair l’espai català tot bloquejant l’arribada de vents humits procedents de les depressions atlàntiques. Aquest fenomen explicaria la minva general de precipitacions durant els mesos d’hivern. A l’estiu Catalunya, a l’estar sotmesa per les altes pressions de l’anticicló de les Açores, tampoc no es veu afectada per precipitacions. En canvi, durant els períodes de transició –primavera i tardor- una línia de passadís s’obre entre els mecanismes temperats i la circulació subtropical, de manera que els vents humits de l’oest poden provocar pluges més sovintegades. La importància de les influències temperades es veu més reduïda a mesura que es va cap el sud talment que es pot apreciar una clara ruptura climàtica al voltant d’una línia que se situa entre el Francolí i el Llobregat. Pel que fa a la posició de Catalunya respecte a la circulació general atmosfèrica, cal afegir que les influències atlàntiques arriben sempre influïdes pel fet de desplaçar-se

Mapa d’isòbares que representa el famós anticicló de les Açores


sobre la península Ibèrica, amb modificacions tèrmiques importants com a conseqüència d’aquesta trajectòria (caldejament a l’estiu i refredament a l’hivern de les masses d’aire). La influència de la Mediterrània, atesa la força de la circulació general oest-est, es limita a la zona costanera. El relleu Modifica i accentua els aspectes determinats per la latitud i la circulació general de l’atmosfera.

• Els Pirineus -orientats d’oest a est i amb poques valls transversals- fan de pantalla de les masses d’aire fred procedents del nord, més sovintejades que les que vénen del sud. Això fa que, en remuntar la muntanya i anar-se refredant com a conseqüència de l’altitud, les masses d’aire fred arribin al punt de condensació i precipitin més al vessant nord de la serralada, que no pas al sud. En depassar la carena les masses d’aire, més seques, cauen sobre la terra de Catalunya provocant efectes tipus föhn (aire càlid i sec). Aquest efecte de pantalla explica també que les mitjanes de temperatures siguin més altes a Catalunya que no pas al sud de França.

• La serralada prelitoral també acompleix un paper rellevant en la modificació del clima. D’una banda sol rebre les masses atlàntiques debilitades i provoca precipitacions en els vessants occidentals dels massissos més elevats (Montseny, Montserrat, Prades, Montsant...) i de l’altra, sol aturar les cèl·lules de circulació procedents de la Mediterrània. D’aquesta manera Catalunya queda aixoplugada (situació d’abric aerològic) dels corrents pertorbats més vigorosos, llevat de les masses d’aire atlàntiques que, com ja s’ha dit, arriben força debilitades. Aquest aixopluc queda particularment evidenciat sobre l’àmplia zona de la depressió central.

Conclusió Aquests tres factors (latitud, circulació i relleu) expliquen la gradació climàtica de nord a sud i d’est a oest perquè la influència de l’anticicló de les Açores és més forta al sud que al nord els corrents de l’Atlàntic s’afebleixen d’oest a est. Així doncs, el clima de Catalunya, dins de la zona temperada, accentua cap el sud la moderació general de les temperatures, impedeix la generositat de les precipitacions i provoca un predomini de cels asserenats o poc coberts duran la major part de l’any. 5 . Factors i dominis climàtics Dins d’aquest marc general convé ara precisar les causes de les variants que es donen a les diverses zones que s’han assenyalat més amunt. Clima de la Vall d’Aran És netament atlàntic a causa de la seva orientació devers l’oest i això fa que rebi molt directament la influència de

Panoràmica del Pirineu a Baqueira Beret (Vall d’Aran). La serralada pirinenca fa de pantalla de les masses d’aire fred procedents del nord.


l’oceà en aquestes latituds i les masses d’aire pertorbades de les seves depressions. Des del punt de vista climàtic el temps de la Vall d’Aran és únic a Catalunya.

Clima alpí Els aspectes que fan qualificar d’alpí el clima de les zones del Pirineu occidental i

central són causat –dins del marc general- pel factor altitud. Resulta prou sabut que per cada 100 metres d’altura, a la zona temperada la temperatura devalla un grau centígrad. Així doncs, no té res d’estrany que les temperatures d’una zona d’alta muntanya siguin més fredes que les del pla i que durant

els mesos d’hivern arribin a mitjanes per sota dels 0º. La latitud sovint produeix,

també pel mateix mecanisme de devallada de la temperatura, la condensació del vapor d’aigua de l’atmosfera, especialment quan la serralada rep masses d’aire humides que remunten les seves vessants. Això explica l’abundor de les precipitacions.

Clima mediterrani d’alta muntanya Rep les masses d’aire atlàntiques durant els equinoccis. La menor altitud respecte al Pirineu provoca un relatiu augment de l’amplitud tèrmica, tot i que aquesta es manté encara suau.

El clima alpí propi de les ones més altes de les muntanyes pirinenques, es caracteritza per tenir uns hiverns molt freds i unes precipitacions abundoses durant tot l’any. El fred fa que, a partir de determinades alçades, només sobrevisqui l’herba dels prats.

La intensitat del verd dóna el to cromàtic típic al paisatge sotmès a aquesta tipologia climàtica.


Paisatge de la Garrotxa

Clima mediterrani de muntanya mitjana i baixa Rep durant els equinoccis les masses d’aire atlàntiques pel vessant occidental i les pertorbacions mediterrànies per l’oriental, aspecte que explica la importància de les pluges de tardor, típiques del desequilibri tèrmic entre una mar escalfada que reté la calor de l’estiu i el contacte amb els refredaments procedents del nord o de l’oest quan comença l’equinocci de tardor. Clima mediterrani continental La zona de clima continental –en especial la depressió central- rep poques pluges, d’ordinari només les procedents de les pertorbacions atlàntiques en règim de primavera o de tardor. La màxima amplitud tèrmica es deu a la llunyania de la mar. La Mediterrània, reté més que la terra la calor solar diürna tot assaujant el fred, especialment a la nit. Per això a mesura que hom s’allunya de la mar, el grau de continentalitat climàtica augmenta. Clima mediterrani litoral En el cas de Catalunya ja s’ha vist la importància que té la serralada prelitoral com a pantalla dels efectes derivats de la mar. D’una manera inversa, la zona litoral té uns hiverns suaus a conseqüència de la proximitat a la mar i unes precipitacions escasses amb un màxim a la tardor. El fet que l’anticicló subtropical augmenti la seva influència devers el sud marca un increment de la sequedat a mesura que es baixa cap a la zona de Tarragona i Tortosa, La vall del Llobregat marca el límit de la zona amb més sequedat: menys de 30 mm de pluja.


ACTIVITATS

1. Analitza el mapa i posa tres exemples de la relació que hi ha entre la

distribució dels climes i el relleu.

2. Fes una llista dels climes ordenats de major a menor pluviositat.

3. ¿Quina és la diferència principal entre el clima atlàntic i el

mediterrani litoral?

4. Explica el concepte d’amplitud tèrmica.

5. Fes un breu informe sobre la diversitat climàtica de Catalunya. 6 . El vent El vent S’anomena vent al moviment de l’aire respecte a la superfície terrestre. Els corrents d'aire es mouen seguint gradients de pressió, des de zones d'altes pressions a zones de baixes pressions.

Classes de vents . a) Constants: circulen generalment en la mateixa adreça i sentit. El cas més clar és el dels alisis, que es dirigeixen permanentment cap a l'equador. b) Periòdics:


- Estacionals, com els monsons del sud d'Àsia: a l'estiu els vents procedeixen del mar i aporten pluges, mentre que a l'hivern es dirigeixen des del continent cap al mar - Diaris: les brises de les zones costaneres; de dia circula de mar a terra un lleuger vent fresc i humit, i de nit s'inverteix el sentit.

c) Locals: són tot els vents que no tenen un règim tan estricte com els anteriors. Heus ací els principals vents de casa nostra representats per la rosa dels vents.

Els vents, com a factor del clima general, no són decisius en el conjunt de les terres catalanes, però de fet tenen una importància significativa en alguns sectors. I això tant per la freqüència de llur aparició com per les particularitats que provoquen en el clima. Com a exemple es pot esmentar la influència de la tramuntana en la personalitat climàtica de la comarca de l’Empordà. De tota manera, encara que hagi vents que singularitzen el clima de determinats sectors de Catalunya, no hi ha cap que afecti tota la zona en el seu conjunt. Per això cal procedir a classificar-los en funció de les causes que els originen: els vents anomenats de


gradient (és a dir aquells que deriven l’existència de situacions generals de circulació atmosfèrica) i els vents motivats pels desequilibris baromètrics en àrees properes. Gradient és la diferència entre dues pressions atmosfèriques en àrees relativament properes. El gradient és més o menys pronunciat segons que les magnituds en mil·libars de les àrees estudiades siguin numèricament més o menys distanciades. Si el gradient és molt pronunciat els vents són més forts i no ho son tant si les pressions en contacte són poc diferenciades. Els vents anomenats de gradient, doncs, són aquells que s’estableixen des d’una zona d’alta pressió en direcció a l’espai que deixa buit una àrea de baixa pressió. Com que en aquesta darrera atmosfera pesa menys i sol afavorir a l’ascensió de les seves masses d’aire procedents d’una zona anticiclònica. Se solen establir tres grups de vents de gradient: els vents del nord-oest, els vents de component est i el ponent.

Circulació general dels vents

Els vents del nord-oest Són conseqüència de l’establiment d’una relació entre una zona d’alta pressió situada a l’Atlàntic i una àrea de baixa pressió situada damunt de la Mediterrània occidental que xucla l’aire de l’Atlàntic, el qual, a més de travessar el substrat ibèric, queda migpartit per la serralada pirinenca en dues branques. Una d’aquestes branques passa pel sud de França, s’entafora a la costa nord de Catalunya, d’ordinari des del cap de Bagur fins a les terres de la Catalunya francesa: és la tramuntana. La segona branca travessa la península Ibèrica per la vall de l’Ebre i desemboca a la mar, entre el cap de Salou i les faldes nord-orientals dels ports de Beseit. És un vent conegut amb diversos noms: mestral en alguns llocs de la costa tarragonina; serè l’Alt i al Baix Camp, cerç a la comarca de la Ribera de l’Ebre i vent de dalt al Baix Ebre. El fet que ambdós vents s’encaixonin dins de valls estretes provoca un augment de la velocitat per l’efecte de l’embut. Això dóna una de les característiques d’aquests vents:


la seva extrema rafegositat que pot registrar velocitats superiors als 120 km/h. El fet que el mecanisme de formació sigui el mateix no vol pas dir que sempre hagin de bufar els dos vents alhora ja que llur persistència i orientació depenen en bona part de l’amplitud i situació de la baixa pressió de la Mediterrània. Vents de component est Són el resultat de la gran obertura del litoral català cap a aquest punt cardinal, cosa que fa que el fa un receptor de les masses d’aire en moviment que en procedeixen, tan del nord-est –els llevants- com del sud-est –xaloc i migjorn-. El llevant, sovint confòs amb el gregal de component nord-nord-est, s’origina sobre la regió nord d’Itàlia i dels Alps i sol ser atret per una àrea de baixa pressió sobre la Mediterrània occidental. Es tracta d’un vent fred que arriba a Catalunya molt carregat d’humitat talment que li basta un petit ascens topogràfic per condensar i provocar precipitacions. Sovint presenta un triple caràcter: ventós, plujós i de temporal marítim (“llevantades”). Sortosament però, no és massa freqüent.

Llevantada. Dues imatges de satèl·lit

Imatge d’una llevantada


El xaloc i el migjorn, de velocitat feble, tenen l’origen en el desert del Sàhara i arriben a Catalunya temperats i humits durant l’hivern i la primavera, i sumament càlids i secs al llarg de l’estiu. Se solen motivar per un mecanisme invers al de la tramuntana: les baixes pressions de l’oest de Portugal, zona Cantàbrica i golf de Biscaia atreuen amb força els aires anticiclònics estiuencs del nord d’Àfrica. El ponent És un vent que s’origina en una alta pressió sobre l’oest de Portugal i és atret per una forta depressió sobre les Balears. Pot assolir una força important i adquirir el caràcter de temporal tot i que no és violent com el llevant i arriba menys humit a causa del seu desplaçament per les terres peninsulars. Sol bufar amb més intensitat i persistència durant l’hivern. Les brises Els vents motivats per desequilibris baromètrics d’àrees properes s’anomenen brises. Se’n distingeixen dos grups: els procedents de la mar, denominats llebeig, garbí o marinada, i els que s’originen a la muntanya, com el terral. Es tracta de vents alternants causats pel gradient baromètric entre mar i muntanya a causa de la retenció diferencial de calor. De dia la terra causa s’escalfa i tanmateix transmet aquest escalfament a l’aire que tendeix a ascendir. En ser la mar més freda, ràpidament desplaça les seves masses devers l’àrea ciclònica creada al litoral. De nit el fenomen es produeix a la inversa: en retenir l’escalfor la mar durant més temps, l’aire en superfície s’escalfa i és substituït per les masses d’aire més fredes de les terres costaneres.

7 . Les anomalies climàtiques Amb més freqüència que la desitjada es donen a Catalunya algunes anomalies climàtiques que destaquen del to habitual, encara que no són sistemàtiques: les onades de fred, les de calor i les pluges en forma de temporal a la tardor. Les onades de fred

Afecten el territori català, ordinàriament quan a l’hivern es crea una situació general atmosfèrica en què un anticicló se situa sobre les illes Britàniques i frega la península Escandinava pel nord-est i el Pirineu pel sud, mentre que a la Mediterrània occidental s’hi forma uan forta depressió. Aquesta darrera atrau els aires freds de l’anticicló continental format a Finlàndia i Rússia, els quals travessen una zona europea central gelada que manté les temperatures en el seu rigor d’origen. Si el gruix de les masses d’aire és superior a l’alçada del Pirineu, aquestes superen l’habitual efecte de pantalla i es desborden sobre Catalunya on provoquen gelades

Gèlida imatge d'una casa del barri Vell de Manresa durant els dies de la fredorada del gener del 1985. Durant aquells dies es podia caminar tranquil·lament per damunt del glaç que es va formar sobre les aigües estancades.


arreu. Si l’anticicló se situa a l’oest d’Irlanda, aleshores la invasió d’aire procedeix de l’Àrtic i arriba carregat d’humitat a causa del seu pas per l’oceà, cosa que provoca nevades al Pirineu i pluges abundoses sobre la serralada prelitoral. Aquestes onades, tot i ser breus, se solen produir dues vegades l’any: l’una abans de Nadal i l’altra de gener i començaments de febrer. Aquesta darrera és la més temuda perquè, si es retarda, causa autèntics estralls entre les plantacions de fruiters –especialment els arbres de fruits secs- que comencen llur florida abans que no acaba l’hivern. Les onades de calor Es donen durant els mesos d’estiu entre la primera quinzena de juliol i la segona d’agost. Solen produir-se quan l’anticicló de les Açores envaeix l’àrea europea i desvia les pressions atlàntiques cap el nord. La zona més afectada de Catalunya és la depressió central a causa del relleu que hi afavoreix l’estancament. També sol ser freqüent que la zona de la conca de l’Ebre es caldegi i creï un punt de baixa pressió tèrmica que atrau els aires de les planures castellanes i manxegues. Els temporals plujosos Un altre fenomen malauradament freqüent a la tardor. Són causats per l’escalfament de la Mediterrània durant l’estiu, cosa que genera un aire calent ple d’humitat. Quan alguna circumstància provoca un refredament sobtat d’aquestes masses d’aire, el vapor d’aire es condensa i precipita grans quantitats de pluja en pocs temps a les àrees del litoral. Si els sistemes de drenatge, rius i rieres, no estan convenientment canalitzats solen desbordar i provoquen desgràcies humanes i materials de molta consideració, tal i com es va produir al Vallès el 25 de setembre de 1962 o, sense tanta gravetat, el 4 d’octubre de 1987.

Les riuades, com aquesta del Llobregat al seu pas per les Brucardes (Sant Fruitós de Bages) durant la tardor de 1996, són un fenomen típic del nostre variable clima mediterrani. La riuada més catastròfica entre les documentades -l'aigua va ascendir fins a 10 m per sobre del seu nivell habitual- va ser causada principalment per les pluges caigudes a la banda dreta de la conca del Cardener el 12 d'octubre de 1907.


ACTIVITATS

Observa l’estadística sobre les inundacions a Catalunya i contesta aquestes

preguntes.

1. ¿Quin mesos hi ha hagut més inundacions? ¿Per què?

2. En alguns casos, la quantitat de pluja que ha caigut en un dia quan hi ha hagut inundacions ha estat superior a la pluja mitjana anual d’altre

climes i zones de Catalunya. Explica quines són.

3. ¿Cada any es produeixen inundacions a Catalunya? Intenta buscar arguments que justifiquin la irregularitat de les inundacions d’any en

any.

INUNDACIONS A CATALUNYA

Anys Mes Dies Llocs Pluja en 24 h (en mm)

Nombre de morts

1962 Setembre 25 Barcelona i el Vallès 250 815 – 973 (el Vallès) 1970 Octubre 11 i

12 Girona i Catalunya Nord - -

1971 Setembre 20 Girona i Barcelona 308 19 – 24 (al Baix Llobregat

1977 Octubre 18 i 19

Girona i Catalunya Nord 276 -

1982 Novembre 6 al 8 Pirineu i Catalunya Nord 408 14 1983 Novembre 6 al 8 Catalunya 220 - 1985 Novembre 15 Zones de Llevant 280 7 1986 set.- oct. 30 al

5 Catalunya i Llevant 350 10

1987 Octubre 5 Catalunya 209 10 1987 Novembre 3 al 5 Zones de Llevant 500 - 1988 Octubre 14 i

15 País Valencià - 2

1988 Novembre 11 i 12

Litoral de Catalunya i País Valencià

- 8

El 10 de juny de 2000, dia de les grans inundacions de Montserrat i el seu entorn, es van enregistrar les màximes intensitats de precipitació de la comarca. Aquell dia, a l'estació meteorològica de la Culla de Manresa, van caure 187,5 mm d'aigua, 45,5 dels quals ho van fer entre les sis i les set del matí i 36,0, entre les vuit i les nou del matí.


PLUVIOMETRIA PRECIPITACIONS MENSUALS EL 2000


Unitat Didàctica 4.Vegetació


1. Vegetació i ambient A Catalunya hi ha gran diversitat de formes de vegetació. S’hi troben representats pràcticament tots els paisatges vegetals que hi ha a Europa, des dels que creixen a las latituds més septentrionals fins als que són propis de les zones mediterrànies. Cada espècia ha trobat la seva àrea de distribució i els seu territori, i en unes determinades condicions ecològiques ha format les anomenades comunitats vegetals. Contra el que pugui semblar, la vegetació no es distribueix sobre la terra de manera caòtica. Cada espècie ocupa una zona i uns límits determinats i difícilment s’estén enllà d’aquesta àrea considerada com a pròpia. Aquesta distribució obeeix al fet que cada espècie necessita unes condicions de vida determinades i si algunes d’aquestes desapareixen, l’existència de l’espècie esdevé problemàtica. Per això no es pot trobar una fageda en un indret on les pluges siguin escasses i la insolació molt elevada, o un sotabosc d’alzinar a la regió pirinenca. Factors climàtics Un primer condicionant d’aquesta localització i diversitat vegetal es troba en els factors climàtics: temperatura, humitat, insolació, vents...El clima actua directament sobre la vegetació i de forma indirecta sobre el sòl, de manera que les formacions vegetals d’un determinat indret acostumen a coincidir majoritàriament amb les zones climàtiques. De tots els elements que componen el clima, el que influeix de manera més decisiva sobre els formacions vegetals és l’aigua, provingui aquesta de la distribució de les pluges, o de la feble evaporació d’una obaga o bé de nivells freàtics. Tipus de sòl Per explicar aquesta distribució també resulta important el tipus de sòl. Aquest es compon de diferents capes o estrats que reben el nom d’horitzons. Aquest comencen a la superfície i arriben fins a la roca mare. L’horitzó superior està format per una barreja d’arrels i matèria en descomposició –fulles, principalment- molt rica en humus. Constitueix l’anomenada virosta. Al dessota hi ha l’horitzó dels subsòl. És més sec i incolor i conté menys quantitat de matèria orgànica. L’horitzó inferior es compon fonamentalment de petits blocs de roques que s’han esberlat de la roca mare i que serveixen per sustentar el sòl. En aquesta part hi predominen els elements minerals.

Als estrats i ha una barreja de materials sòlids –matèria orgànica i mineral-, líquids -aigua- i gasosos –oxigen i diòxid de carboni-, i una multiplicitat d’éssers vius (animals, vegetals i microorganismes) que estan en constant activitat i que transformen la morfologia del sòl. Les plantes arrelen en aquest medi i n’extreuen els elements nutritius. Per tant l’estructura i la composició influiran en gran mesura sobre la vegetació i els cultius.

humus

sòl

subsòl


L’erosió

Si l’home actua d’una manera continuada sobre el sòl en desapareix la cobertura vegetal i les capes –especialment les superiors- es degraden i s’erosionen ràpidament. Les fortes pluges de la tardor i de la primavera més l’acció del vent ataquen els terrenys desprovistos de vegetació i en desplacen els materials tot reduint-ne la permeabilitat. En conseqüència l’aigua de la pluja llisca per la superfície erosionada i transforma les propietats físiques i químiques dels horitzons. Aquesta erosió és particularment acusada en zones on el pendent és molt pronunciat. Per tal d’evitar l’erosió edàfica cal una acció enèrgica que impedeixi la destrucció dels elements més preuats i de difícil renovació.

Procés històric Un darrer factor a tenir en compte per la localització de les plantes és el seu procés històric. A voltes hi ha espècies que són perfectament compatibles amb el clima i el substrat de Catalunya i, en canvi, no s’hi troben perquè al llarg de la història no hi ha tingut accés. Es pot citar coma exemple l’àmplia gamma de coníferes subalpines molt escassament representades al Pirineu, o algunes espècies californianes que s’adequarien perfectament sense que mai no hagin tingut l’oportunitat d’arribar-hi. De tota manera el clima i el substrat són els factors que descriuen les condicions ambientals que determinen la compatibilitat d’una planta amb el seu medi i juntament amb el procés històric, delimiten la distribució de la vegetació en un indret determinat.

ACTIVITATS

1. ¿Què és una obaga? Defineix-la i cerca una il·lustració.

2. ¿Què són els nivells freàtics?

3. ¿Que és l’erosió edàfica? 2. Les comunitats vegetals Quan s’observa un paisatge es pot distingir fàcilment grups de plantes en els quals predomina la presència d’una espècia vegetal –faig, roure, vern, alzina-, predomini que es coneix amb els noms que se’n deriven; fagedes, rouredes, vernedes, alzinars, etc. Aquests conjunts vegetals, amb les diferents espècies que els formes i llur interrelació amb els factors ambientals constitueixen les anomenades comunitats vegetals. Aquestes estan formades per un conjunt d’espècies que conviuen en un espai en unes condicions ecològiques determinades.

Terreny erosionat

Fageda. A les fagedes el faig és l’espècie dominant i l’estrat arbustiu és pràcticament inexistent.


Relacions entre les plantes

Les relacions que s’estableixen entre les espècies que formen una comunitat poden ser variades. Les plantes enfiladises –heures, esparregueres, per exemple- presenten una dependència respecte a les plantes que creixen en altura perquè els cal un suport i un determinat grau de llum. Algunes plantes i plançons necessiten els arbres perquè les protegeixen de les fortes insolacions, de fred i del vent on aquest actua amb molta força. En aquest context natural resulta necessària la protecció d’arbusts i plantes llenyoses per emparar els matolls més herbacis i tendres. En el món vegetal també s’estableixen i lluites per l’espai, la llum i els recursos minerals dels sòl. Aquestes competències són més acusades en espècies amb semblants o iguals necessitats d’espai o

de nodriment. Els arbusts de petites proporcions, les molses i els líquens prenen les substàncies minerals dels horitzons superiors i mitjans dels sòl; els arbres i arbusts més grans es nodreixen a través de llurs arrels dels horitzons inferiors. Aquesta lluita per l’espai de germinació i per l’adquisició dels recursos minerals i la dependència que estableixen unes plantes respecte a les altres fan que es pugui parlar de competència i fins i tot de “vida social” en el món vegetal.

Molses Els líquens creixen sovint sobre la roca mare Dinamisme de les relacions vegetals Ja s’ha dit que l’evolució i la distribució de les plantes estan determinades pel clima i pel substrat, i per això la comunitat final d’una àrea serà el resultat de l’equilibri entre aquests dos elements i del relleu d’un indret. El resultat final d’aquest desenvolupament vegetal natural rep el nom de clímax. El clímax reflectiria doncs, l’equilibri dinàmic entre el clima, el relleu, el sòl i la vegetació d’una regió geogràfica. A cada zona de clima més o menys homogeni li correspondria una vegetació de característiques semblants, però a la realitat es troben regions de climes idèntics on es

Heura i pit-roig, acrílic


poden trobar dues o tres comunitats diferents. En aquest cas, l’explicació cal cercar-la en l’estructura del substrat. Aquestes comunitats que s’han adaptat al clímax reben el nom de comunitats permanents. Aquests tipus de comunitats es mantenen molt de temps en un determinat indret però no han assolit l’estat climàtic final. El bosc de ribera, per exemple, situat als costats dels corrents fluvials, constituiria una comunitat permanent. Quan hom ha destruït la vegetació primitiva d’un indret s’inicia un procés de reconstitució de la vegetació malmesa. Les plantes tendiran a restablir novament l’equilibri natural, és a dir, reconstruiran la comunitat clímax i la comunitat permanent. Aquest procés de recuperació fins a retrobar l’equilibri climàtic pot trigar molts anys i fins i tot segles segons els danys ocasionats. Mentrestant les comunitats apareixeran en el període de transició reben el nom de comunitats secundàries o transitòries. En aquest període temporal, en haver-hi una modificació de les condicions d’hàbitat, s’afavoreix la vitalitat de determinades espècies, mentre que altres es queden arraconades i fins i tot excloses. Les que més vigor prenen són les més fortes i les que estan més ben adaptades. Aquestes es convertiran en actives competidores per l’espai, el sòl i els recursos minerals. El clímax i les comunitats permanents no coincideixen amb la vegetació actual real ja que l’activitat humana i els animals els han alterat tan intensament que resulta difícil que la vegetació torni al seu estat primitiu. Aquesta alteració ha donat com a resultat la vegetació actual, que és la derivada de les transformacions humanes (incendis, rompudes, pastoreig, conreus, urbanitzacions, etc.). Així el paisatge és un conglomerat de comunitats clímax ja reconstituïdes –boscos d’alzines, roures, fagedes, etc.- i de comunitats transitòries –arbusts formats per estepes, romanins, brucs...-. 3. Tipus de vegetació La vegetació de les terres catalanes es pot agrupar en quatre tipus si es té en compte la forma de les planes: boscos, màquies, brolles i prats. Els boscos En els boscos hi predominen les espècies arbòries de composició més o menys densa i llenyosa. La vegetació s’estratifica al dessota de les brancades dels arbres. D’antuvi hi apareix l’estrat arbustiu format per arbustos. A continuació s’hi veu l’estrat herbaci integrat per herbes i matolls llenyosos. Més avall s’arriba al nivell del sòl, on viuen fongs, molses i líquens, i finalment el subsòl, compost en la part vegetal per arrels, fongs i bacteris. Segons les espècies llenyoses dominants, el bosc rep diverses denominacions: pineda, fageda, roureda, alzinar, etc. A les pinedes hi predominen els pins i altres arbres del grup de les coníferes. Es distribueixen per les zones de muntanya alta (pi negre) i maitjana-baixa (pi blanc i

Les pinedes han substituït els boscos primaris d’alzines o roures quan aquests han estat destruïts. El ràpid creixement dels pins ha motivat llur plantació per a l’aprofitament de la fusta.


pinyer). Les pinedes no es poden considerar com a veritables boscos sinó com a comunitats forestals ja que el sotabosc de les pinedes no es el que correspondria a un bosc normal d’alzinar, roureda o d’altres. Com que els pins són poc exigents i es desenvolupen ràpidament, hom els ha plantat en substitucions d’alzines o roures que són de creixement més lent. En destruir el bosc caducifoli o l’alzinar, les brolles s’ha estès ràpidament per la superfície desforestada. Aquestes brolles s’han vist clapejades de pinedes, però ambdues formacions –sotabosc i estrat arbori- mai no s’han arribat a integrar i a mesura que les

brolles i les màquies s’han fet més denses, s’ha anat restaurant el bosc primitiu abans deforestat. En els boscos caducifolis hi dominen els arbres de fulla caduca com els faigs, els roures i els castanyers entre d’altres. Les fulles cauen a la tardor i els arbres paralitzen llur activitat fins a la primavera. El sotabosc no és massa dens i hi predomina l’estrat herbaci. A l’alzinar els arbres que hi tenen l’hegemonia són l’alzina i l’alzina surera. Tenen un estrat arbustiu molt ric i, a les èpoques humides, hi creixen les herbes del grup de les garmínies.

Als indrets humits i amb gran riquesa d’aigua s’hi troben els boscos de ribera amb arbre de fulla caduca, densos i ombrívols. Se situen als costat dels rius i riberes i el seu sotabosc –alimentat per les aigües freàtiques- està format per arbusts i lianes. Aquest tipus de bosc, replantat generalment per la persona, acostuma a desenvolupar-se independentment del clima, perquè l’aportació d’aigua provinent de la pluja és substituïda per l’aigua fluvial. Està format per omedes, vernedes i salzedes. Les màquies La màquia és una fomació llenyosa alta. Està formada per arbustos que poden arribar a assolir fins el 4 o 5 metres d’alçada, però no hi fa presència l’estrat arbori. A la màquia

s’hi poden trobar arbusts com l’arboç, el llentiscle, l’aladern, etc., a vegades en proporcions tan considerables que s’hi fa difícil la penetració de la persona. Imatge de finals d’hivern d’una màquia dominada per l’arboç i el marfull. El terme màquia és una paraula d’origen cors que s’utilitza per referir-se a bosquines mediterrànies formades principalment per arbustos alts (1,5-2,5 m), generalment de fulla persistent i endurida (esclerofil·les).

L’alzinar ocupa la part superior del massís. El seu fruit és el gla i la seva fusta, molt dura es fa servir per fer eines i durant molts anys també se n’ha tret carbó.


Les brolles A les brolles dominen els arbusts de baixa alçada –romaní, farigola, argelagues, etc.- i les espècies herbàcies. Aquesta vegetació permet la penetració fàcil de la llum i a voltes apareix coberta per un estrat superior de pins, arbres que en necessitar molt de sol no poden créixer bé en un bosc. Els arbusts de la brolla poden assolir alçades de fins a dos metres.

Sovint les brolles reben el nom de garrigues. La garriga està formada per arbusts densos que no sobrepassen el metre d’alçaria. L’espècie dominant és el garric, però també s’hi troba el llentiscle i l’aladern entre d’altres. L’ombra que

projecta la garriga no permet la vida de la pineda. Aquesta diferència és la que marca la separació d’ambdues formacions vegetals. Els prats Estan formats per vegetació herbàcia amb absència total d’arbres i arbusts. En aquest grup hom distingeix els prats de pastura, destinats a l’alimentació dels bestiar; els prats de dall o herbassars, que constitueixen comunitats herbàcies subsegüents a l’acció degradant de la persona; i els pradells o prats alpins formats per herba menuda, pròpies dels estatges alpí i subalpí.

ACTIVITATS

1. Fes un breu informe i il·lustra’l amb imatges de les següents espècies

vegetals: llentiscle, aladern, farigola, argelagues. 2. Observa les capçades d'aquests arbres i col·loca el dibuix de llur

símbol en la zona corresponent de l’esquema piramidal que hi ha tot

seguit.

La brolla de romaní a vegades no arriba a cobrir completament el sòl dels llocs més pobres on creix. Sovint, el pi blanc i el pi pinyer fan un estrat arbori, igualment esclarissat.

El llistonar és el prat menut i sec dominat pel llistó


Pi negre

Pícea

Pi roig

Avet

Pollancre

Pi pinyer

Roure

Cedre

Bedoll

Xiprer


PIRÀMIDE DELS TIPUS DE PAISATGES

4. La vegetació a Catalunya A Catalunya hi ha una gran diversitat de paisatges vegetals tots lligats al caràcter del relleu, a la varietat dels climes, a l’estructura del sòl i a l’acció de la persona. En aquesta multiplicitat paisatgística, que no es dóna en cap altre país europeu de característiques semblants, s’hi troben representades la major part de les comunitats vegetals existents a tot Europa, des dels prats alpins fins a l’alzinar i les brolles mediterrànies. No hi ha però, una línia divisòria contínua i clara que delimiti on acaba una zona de vegetació i on en comença una altra. Si Catalunya fos una regió plana sense relleus acusats, les zones bioclimàtiques i biogeogràfiques es disposarien en bandes paral·leles a l’equador. Però, de fet les altituds i les formes irregulars del relleu fan variar el clima i la vegetació i fan aparèixer vegetals en zones que per llur latitud haurien de tenir un altre domini climàtic. Així, per exemple, al Montseny o a les muntanyes de Prades hi són presents els arbres caducifolis –el faig, el roure- quan per la latitud a aquests indrets


els correspondria uns altres tipus de comunitats. A la plana de Vic, per exemple, per efecte de la inversió tèrmica hi ha una vegetació impròpia de la latitud. L’altitud i la latitud de les diferents regions catalanes, configuren unes zones climàtiques que determinen diferents tipus de paisatges vegetals. Així, el territori català pot ser descompost en tres unitats territorials bàsiques que formen part de les tres grans regions de vegetació mundials: l’alta muntanya –que es correspondria amb la regió bòreo-alpina-, la muntanya mitjana –que participa de la regió medio-europea i la terra baixa –que es correspon amb la regió mediterrània. L’estatge alpí S’inicia aproximadament cap els 2.300 m, on s’acaba el límit del bosc de coníferes, i s’estén fins als 3.000 (límit de l’estatge nival). Les condicions ecològiques d’aquest estatge –vents forts, insolació elevada i llarga temporada d’innivació- retallen el període vegetatiu i n’eliminen els arbres i la majoria d’arbusts. El prat natural és la vegetació dominant. Les plantes herbàcies que formen aquesta comunitat vegetal han de realitzar el cicle vegetatiu en un període relativament curt –de 3 a 5 mesos- des de que la neu es fon fins a la tardor següents. S’instal·len als llocs plans o de poc pendent i formen una catifa molt espessa que no sobrepassa els 20 cm d’alçària. En el moment de la floració a l’estiu llueixen colors vistosos: vermells, rosats, blancs... La terra té un gruix important i és rica en matèries minerals fines i en matèria orgànica (humus), tot i que la fredor del clima no permet una descomposició ràpida dels residus vegetals. En aquests sòls no s’hi distingeixen clarament els horitzons ja que de sota l’horitzó humífer i d’una fina capa de terra hi ha directament la roca mare. Això dificulta l’arrelament d’arbusts i de plantes amb arrels més desenvolupades. Els prats alpins són utilitzats fonamentalment com a pastures per al bestiar.

Tartera de Coma Pregona Prat alpí

Per damunt dels 2.300 m. S'hi troben zones on afloren les roques en més o menys extensió, que formen, a vegades "tarteres". Una mica més avall hi ha el prat alpí, una gespa formada bàsicament per gramínies on neixen, durant la primavera, meravelloses flors d'alta muntanya, protegides i amb algunes de molt rares.

L’estatge subalpí Estén el domini entre els 1.600 i els 2.300 m d’altitud. La vegetació clímax que li és pròpia està formada per boscos de coníferes, pi negre i avets, comparables únicament amb els de les taigues subàrtiques. L’estatge subalpí no s’ha vist afectat massivament per l’acció destructora de la persona, puix que li ha resultat massa hostil per establir-hi l’habitat, i malgrat això ha vist reduït es sues espais forestals per l’aprofitament de la fusta per la pastura del bestiar.


El pi negre és un arbre no massa alt, d’escorça bruna, més aviat fosca i amb el fullatge més aviat tirant a negre. El nom que rep deriva de la seva fusta i es contraposa al pi d’estatge muntà, anomenat pi blanc, per la coloració del tronc i del fullam. Aquesta espècia arbòria es dóna tant als solells com a les obagues i s’adapta bé als sòls pobres. Penetra sovint a l’estatge alpí i devalla, a vegades fins als 1.000 m d’altitud, on conviu sense dificultats amb el pi roig. El sotabosc arbustiu pot estar integrat pel neret o el nabiu als indrets més freds o amb més innivació o a pel bàlec, el ginebró i el buixol als més asolellats i arrecerats. Espars entre la pineda subalpina hom hi troba també algun arbre com el bedoll pubescent. El pi negre ocupa extenses zones pirinenques, de la Ribagorça al Capcir i del Conflent al Ripollès. L’avet és un arbre de fulla perenne que pot arribar a assolir més de 40 m d’alçària. Té una escorça clara i les branques estan distribuïdes en estrats superposats. Creix a les zones humides on forma boscos amb una cobertura molt espessa que dificulta el pas de la llum i de les precipitacions, la qual cosa origina un sotabosc pobre format per un verd tapís de molses. La superfície coberta per avetoses a les terres catalanes és molt reduïda i només té una importància significativa als vessants obacs de la vall d’Aran (1.100 – 1.700 m). També n’hi ha petits claps a la part septentrional de les comarques pallareses, a Andorra i al massís del Canigó.

ACTIVITATS

1. Cerca al diccionari les definicions de les següents espècies vegetals i

mira de col·locar alguna il·lustració: neret, bàlec, ginebró, buixol, bedoll.

2. En un mapa mut de Catalunya situa les zones i comarques on es dóna

el pi negre i l’avet.

La muntanya mitjana (regió medio-europea) A la muntanya mitjana hi ha un determinat tipus de vegetació que s’inicia cap als 600 m d’alçada i acaba cap als 1.600 – 1.700 m. En aquest estatge es poden distingir dues zones ben diferenciades: una que correspon al clima humit semblant al de l’Europa atlàntica, formada per boscos d’arbres de fulla caduca (faigs, roures), i l’altra corresponent a la zona de clima més sec, de característiques semblants a les de l’Europa central, però amb influències àrides, més pròpies del clima mediterrani, formada per pinedes de pi roig, de fulla persistents, i rouredes seques.

Pi negre i avet


A la regió humida de tendència atlàntica la vegetació és la pròpia d’un clima molt plujós, comparable al de les terres europees d’influència oceànica. A Catalunya s’estén els Pirineus entre els 1.000 i els 1.600 m), per la serralada transversal (serres del Corb i de Finestres), per les Guilleries i pel Montseny. Els arbres caducifolis hi són predominants, en especial el faig. La fageda es compon d’un estrat arbori molt dens que

generalment impedeix la il·luminació del sòl i això motiva que l’estrat arbustiu no sigui massa dens i que l’herbaci, compost normalment de gramínies, cobreixi extensos claps de la superfície total. Aquesta pobresa del sotabosc ve donada per la manca d’insolació i per l’escassesa d’aigua, ja que essent el faig una espècia que necessita una gran quantitat d’humitat, l’aigua que hi ha disponible la consumeix l’estrat arbori en la pràctica totalitat. A la primavera el sòl es cobreix d’herbes, la major part de les quals floriran abans no creixi el fullam del faig i no deixi el sotabosc en una ombra intensa. A la regió humida també hi ha algunes rouredes (roure pènol i roure de fulla gran), com es veia en el vessant del Pirineu -baix Aran per dessota l’estatge de la fageda- i al pla d’Olot.

A la regió submediterrània l’estatge muntà s’estèn per on el clima és més càlid i sec, entre els 1.300 i els 1.600 m aproximadament. En aquest estatge hi ha principalment pinedes de pi roig o de pinassa, les quals a causa del gran aprofitament han desplaçat les antigues rouredes existents. El pi roig, d’escorça rogenca, pot assolir alçades de fins a 40 m. La fàcil penetració de la llum a través del brancatge esclarissat permet una formació arbustiva on el boix ocupa un lloc preferent. També hi creix amb exuberància l’herba de pastura. En indrets on la persona ha desforestat el bosc s’hi fan conreus de cereals o s’aprofita per al bestiar.

Pi roig

A les valls i a les fondalades humides hi ha arbres de fulla caduca –avellaners i freixes- que a voltes estan en contacte amb els arbres de ribera, però damunt de sòls

La Fageda d´en Jordá (la Garrotxa), a la tardor


més elevats i no exposats a la inundació. Als costats de corrents d’aigua s’hi fa present la vegetació de ribera amb espècies eurosiberianes: verns, oms, salzes, etc., que s’endinsen en terres mediterrànies gràcies als corrents d’aigua freàtica que els permeten evitar els efectes de l’ariditat.

Arbre caducifoli no gaire alt que pot arribar als 20 metres d'alçària. La seva capçada és allargada i està formada per branques curtes i obertes. El tronc és recte i l'escorça llisa. Aquesta es va clivellant amb l'edat. Solen viure prop de l'aigua formant vernedes.

Vern (Alnus glutinosa)

Arbre caducifoli de 10 a 15 metres d'alçària. El tronc és dret i gruixut, amb l'escorça bruna clivellada longitudinalment. La seva capçada és ampla. Les branques joves ténen pels sedosos, i són llargues, primes i flexibles. Són els vímets, dels que se'n fan cistells i mobles de jardí. La fusta és tova i flexible i se'n fan barques.

Salze (Salix alba)

A la muntanya mitjana també hi apareixen altres espècies arbòries pertanyents a les rouredes, com és el cas del roure reboll, limitat a les muntanyes de Prades, i del roure martinenc, amb un estrat arbustiu ben desenvolupat ja que les capçalades dels arbres permeten la filtració de la llum. El boix, el grèvol i l’heura són alguns dels arbusts dominants. El bosc de roure martinenc a la part inferior de la muntanya pirinenca i en zones de latituds més meridionals com la plana de Vic i el Moianès.

ACTIVITATS

1. Cerca al diccionari les definicions de les següents espècies vegetals i

mira de col·locar alguna il·lustració: roure pènol, roure de fulla gran, om, roure reboll, boix, grèvol, heura, roure martinenc .

2. En un mapa mut de Catalunya situa les zones i comarques on es donen

les espècies anotades en aquest apartat.

La terra baixa (regió mediterrània) La vegetació pròpia d’aquest estatge s’estén per altituds inferiors als 800 – 1.000 m, malgrat que hi ha muntanyes que voregen el 1.500 m com el massís de Montserrat, que gaudeix dels caràcters propis d’aquest tipus de vegetació. Les característiques del clima mediterrani, amb hiverns suaus i eixuts i estius calorosos i secs, amb pluges a la primavera i, sobretot a la tardor, condicionen l’evolució i el creixement de les plantes. Els arbres caducifolis hi són escassíssims els de fulla perenne s’imposen com a solució


a la manca d’aigua, amb un aspecte verd durant tot l’any. Les fulles acostumen a ser petites i lluents amb una coberta de cera que evita la pèrdua excessiva d’aigua. Així tenen la capacitat de resistir períodes eixuts de mesos sencers mantenint el nivell hídric necessari per sobreviure sense perdre la superfície foliar fins que arriba el període de pluges següent. Cap a la tardor reprenen la producció de matèria.

Moltes plantes s’adapten a l’ariditat assecant llurs fulles sense morir i, posteriorment, a l’època de les pluges es revifen (estepes). D’altres transformen les fulles en espines per estalviar-se pèrdues d’aigua (argelaga). Si la pluja i la humitat són escasses, les masses

vegetals arbòries i arbustives esdevenen inexistents i apareixen espais sense vegetació. La sequedat estival i la forta pressió demogràfica exposen les zones de vegetació mediterrània al perill dels incendis forestals. Si a això s’hi

afegeix que una gran part de la vegetació potencial s’ha hagut de retirar davant els conreus establerts per

l’activitat humana, es troba que en tota aquesta regió la vegetació ha estat fortament degradada i en molts indrets, per aquestes alteracions, esdevé irreparable. A la regió mediterrània, que ocupa més de les tres quartes parts de Catalunya, s’hi distingeixen dues zones e vegetació: la septentrional i la meridional. A la septentrional la comunitat que hi domina és l’alzinar. Aquest constitueix un bosc espès i atapeït que té paral·lelismes amb el bosc tropical, la cosa més particular del qual és la frondositat. Els arbres són de fulla perenne i estan ben adaptats al període eixut gràcies a les fulles endurides i lluents i sempre verdes, i al sistema d’arrels que penetra per les clivelles de les roques, on hi ha emmagatzemada l’aigua de la pluja que utilitzen en els períodes més àrids; així, al pic de l’estiu, quan les precipitacions són inexistents, les alzines sobreviuen prenent aigua del subsòl, per una banda, i reduint fortament les pèrdues hídriques mitjançant el tancament dels estomes de les fulles per l’altra.

Massís de Montserrat. La vegetació originària d’aquest massís muntanyós fou l’alzinar, però en el decurs del temps fou substituïda pel pi blanc i brolles de romaní i bruc.

Argelaga (Genista scorpius). Arbust molt espinós d'1 a 2 metres d'alçària, amb fulles escasses i simples. Té petites flors grogues, que són molt abundants i oloroses i s'agrupen en feixos al llarg de la tija o damunt les mateixes espines.


L’alzina és un arbre d’una gran longevitat ja que pot arribar a viure 300 anys, tot i que en els boscos catalans difícilment es troben de centenàries ja que l’acció humana les ha talat per obtenir espais vitals, per fabricar carbó o per substituir-les per pins, que resulten més transitables o més rendibles econòmicament. Aquesta zona septentrional, que tindria els límits al riu Llobregat, es pot dividir d’acord amb les diferents classes de bosc d’alzina que hi fan de clímax d’alzinar muntanyenc, amb marfull i alzinar de carrasca. L’alzinar muntanyenc té el seu domini a la part oriental del Pirineu, a la serralada transversal i a les parts altes de les serralades prelitorals i litoral, en terrenys on la inclinació és suau. Aquest alzinar es caracteritza per la poca abundància d’arbust en el sotabosc, sobretot si es compara amb la resta d’alzinars. Només les herbes petites eurosiberianes hi tenen una certa importància, herbes que normalment viuen en les rouredes. A les obagues hi ha cadicufolis medio-europeus: rouredes, castanyedes, vernedes, etc.

L’alzinar amb marfull forma un bosc molt ombrívol ja que el brancatge espès impedeix la penetració de la llum. Un sotabosc d’arbusts –marfull, aladern i arboç- i lianes enfiladisses –esparregeuera i heura- ocupen el seu interior. A les obagues, la molsa i algunes falgueres cobreixen el terra. L’alzinar amb marfull es distribueix per la zona septentrional de les serralades costaneres i el seu límit el constitueix la comarca del Baix Llobregat. Sol ascendir dins als 1.000 m. En terrenys silicis hi pot dominar una variant de l’alzina, la surera, el tronc de la qual està recobert d’una espesa capa de suro. La sureda es fa present a les comarques de l’Empordà, el Gironès, la Selva i als Pirineus Orientals (Vallespir). L’alzinar de carrasca es desenvolupa a les zones més seques i àrides i a les contrades continentals. Normalment es troba en un paisatge on dominen les garrigues, les brolles i els erms, clapejats de pinedes de pi blanc o pi pinyer. Els estrats arbustius i herbacis són pobres i es componen de màquies i brolles amb garrics, gatoses, argelagues, lligabosc, etc. Actualment, el carrascar està molt malmès per l’acció humana i en molts indrets l’estat de degradació és de tal importància que difícilment el bosc es pot recuperar de les agressions sofertes.

L’alzinar, vist de fora, mostra un aspecte uniforme de capçades arrodonides de color verd fosc


A la zona meridional, àmbit que s’estén des de la comarca del Baix Llobregat i segueix la zona litoral per sota dels 300 o 400 m d’altitud i per les terres inferiors de la depressió central catalana (el Segrià, la Terra Alta) on l’ariditat és intensa, no s’hi pot desenvolupar bé l’alzinar i al seu lloc apareix la màquia formada per plantes arbustives espinoses de fulles petites i dures. A la zona de Ponent, amb poques precipitacions i estius molt calorosos, hi domina la màquia de garric i arçot, clapejada amb alguns pins esparsos. A la zona litoral és la màquia formada per garric, llentiscle i margalló la que forma comunitats més denses d’un o dos metres d’alçada. El margalló és l’única palmera autòctona d’Europa. Està dotada de fulles palmades que contenen petites espines que li permeten adaptar-se a la sequedat del clima. L’olivera borda, el garrofer i el bruc d’hivern són

altres espècies que apareixen en aquesta màquia de garric. Els arbres que no hi són significatius i només es pot esmentar el pi blanc que sigui relativament abundós. Aquest forma boscos esclarissats que cobreixen grans extensions de brolles i garrigues. A les ribes dels rierols hom pot trobar àlbers i oms.

El margalló té les fulles en forma de ventall i es distribueix per les màquies i matolls litorals, des de les costes del Garraf cap el sud

ACTIVITATS

1. ¿Com sobreviuen les

alzines al pic de l’estiu?

2. ¿Quines zones de

vegetació es distingeixen

a la zona mediterrània?

3. En un mapa mut de

Catalunya situa les zones

i comarques on es donen

els tipus d’alzinars

anotats en aquest

apartat.


5. La influència de l’activitat humana en la vegetació Abans que la persona comencés a conrear la terra, a l’època neolítica, hi havia una coberta vegetal esponerosa, reflectida sobretot en boscos i zones arbrades. En la mesura que la persona treballà el camp, talla arbres amb finalitats comercials, féu cria de bestiar i recol·lectà llenya per escalfar-se i cuinar, reduí els boscos a les dues terceres parts de la superfície que hi havia a l’època pre-agrícola. La desforestació per a l’alimentació i com a energia fou fonamental per al desenvolupament econòmic i social de

la humanitat. Però en l’actualitat aquesta pèrdua de massa forestal incideix negativament sobre el benestar econòmic i ambiental de la societat i calen nombrosos esforços individuals i col·lectius a fi de conservar els boscos existents, fer replantacions d’arbres i preservar els ecosistemes per mantenir la integritat ecològica de les regions naturals. 6. L’ocupació del territori i la destrucció del sòl L’agricultura Ha estat des de temps antics l’activitat que ha transformat més l’estructura del paisatge vegetal. Artigues, dessecació de terrenys pantanosos, rompudes de terrenys boscosos, construcció de terrasses, etc., han estat els protagonistes dels canvis en la comunitat vegetal de determinats indrets catalans. El clima i l’estructura edàfica han sofert modificacions i han menat en la major part dels casos, a una degradació dels sòls. Si es té en compte que la seva formació ha estat un procés de centenars o milers d’anys, es pot afirmar de manera inapel·lable que llur destrucció és un procés irreversible. Entre els factors que intervenen en aquesta degradació edàfica per efectes de l’activitat primària hi ha els físics, quan el sòl s’empobreix per una compactació excessiva causada per la maquinària agrícola, i els químics, quan es destrueix l’humus del bosc en passar les terres forestals a ser zona de conreu. Al bosc, les fulles i branques mortes en caure a terra adoben l’horitzó superior i el fertilitzen. A les terres de conreu les plantacions continuades exhaureixen el sòl i el deixen infèrtil. Cal aleshores aplicar adobs orgànics i minerals suplementaris. També cal comptar entre els elements que degraden els sòls l’acció biològica, en emprar plaguicides sobre la fauna i la flora. A l’actualitat

Treballs de repoblació forestal


l’ampliació de superfícies de conreu a expenses de la destrucció de la vegetació és un fenomen en regressió a Catalunya, on més aviat es constata una reducció de les terres cultivades, que tornen a ser recuperades per la vegetació forestal. Aquestes terres abandonades acostumen a ser les menys fèrtils i les properes a nuclis urbans i les properes a nuclis urbans i industrials. Desboscament L’avenç inexorable de la desforestació desequilibra la integritat ecològica de nombroses

regions i provoca una forta degradació dels sòls, agreuja les sequeres i les inundacions, pot interrompre el subministrament d’aigua potable i redueix la productivitat de la terra. A més, els arbres i els sòls representen un paper essencial en el cicle mundial del carboni, que ha adquirit una gran importància amb els canvis climàtics originats pel diòxid de carboni, una de les problemàtiques més grans en l’actualitat.

L’explotació forestal descontrolada és juntament amb la contaminació atmosfèrica la principal causa de la desforestació.

A Catalunya, els arbres autòctons del país –l’alzinar i la pineda- han estat objecte d’un profund aprofitament humà. Aquest aprofitament s’ha vist, a voltes, a complert sense cap planificació ni sense tenir en compte els aspectes més problemàtics de la desforestació. Sovint s’ignora el perill d’erosió dels sòls. La desaparició de la vegetació suposa una desprotecció dels estrats que els formen. Les arrels retenen el substrat i les fulles i el brancatge el protegeixen de la insolació i de la pluviositat. En suprimir aquests, la terra queda al descobert, les gotes d’aigua arriben directament a la capa superior del sòl i en no poder-se infiltrar totalment a la terra s’escorren per la superfície tot arrossegant materials de l’estrat més fèrtil i productiu –que és el que conté l’humus- i es formen rierols. Això provoca una devallada del nivell freàtic i una disminució de la humitat i de les reserves hídriques. També les partícules més fines de la virosta, les més exposades a l’acció del vent, hi són erosionades. L’erosió hídrica i eòlica amb la consegüent pèrdua de reserves d’aigua ocasiona una infertilitat de la terra, una deturada del procés de creixement de les plantes i en el desenvolupament de l’incipient vegetació i accelera el procés de dessecació del país. Però no només ha estat la tala de pins i d’alzines la causa d’aquest procés d’erosió. A voltes el tècnics forestals han cregut convenient eliminar el sotabosc amb la finalitat de disminuir el perill d’incendi i d’aprofitar el màxim d’aigua i de llum en profit de les espècies arbòries. Si bé en determinats casos aquestes pràctiques han donat resultats satisfactoris, en altres els resultats han presentat més inconvenients que no pas avantatges. Als indrets on ha desaparegut l’estrat arbustiu s’ha accelerat l’erosió del substrat, els rebrots petits dels arbres han quedat desprotegits e la insolació i difícilment han arribat a créixer i l’herba ha aparegut, cosa que ha dificultat l’evolució dels arbres i ha fet el bosc mes vulnerable als incendis (principalment a l’època seca). El desig d’obtenir beneficis a curt termini ha estat una altra premissa que ha impedit el desenvolupament del bosc de cicle llarg. La tala de pins i d’alzines quan encara no han


assolit una alçada acceptable ha impossibilitat un creixement òptim dels arbres i ha quedat reduïda la producció de fusta i el desenvolupament global de la forest. En les darrers anys s’han fet esforços per part de les institucions per frenar l’avenç de la desforestació i per plantar arbres destinats a satisfer les necessitats energètiques. L’estabilitat del sòl i dels recursos hídrics, la demanda de paper, fusta i d’altres productes forestals industrials, tot i que a voltes no s’han tingut prou en compte les conseqüències d’algunes replantacions d’espècies com l’eucaliptus de creixença ràpida però que als llocs on ha estat implantat ha empobrit intensament el sòl i ha fet desaparèixer de l’entorn la comunitat vegetal autòctona.

Bosc d’eucaliptus

ACTIVITATS

1. ¿Quins són els factors que incideixen en la degradació edàfica?

2. ¿Quins efectes provoca la desforestació?

3. Fes un petit informe il·lustrat sobre els diferents tipus d’erosió.

4. ¿Quina espècie ha introduït l’ésser humà al bosc català i amb quina

finalitat? ¿Quines conseqüències ha tingut?

Els incendis Poden ser provocats per fenòmens naturals -principalment pels llamps-, però la majoria de vegades sol ser l’acció de la persona –voluntàriament o involuntària- la causa de la seva propagació. La crema de rostolls per part dels pagesos, les cuinades a l’aire lliure gaudint del lleure, els abocadors d’escombraries, les cigarretes mal apagades o les provocacions voluntàries per part de piròmans són algunes de les causes que menen a la


inflamació de la vegetació i que destrueixen no només les plantes llenyoses sinó els matolls del sotabosc i el mateix sòl. Els focs acostumen a fer-se més patents durant l’estació seca i en certes ocasions també a la primavera i a l’hivern, quan el grau d’humitat de l’atmosfera i de la vegetació i l’emmagatzament hídric del sòl es troben en límits molt baixos. Aleshores qualsevol focus de calor, per petit que sigui, inflama els arbusts del sotabosc en un primer moment, per passar a atènyer després les espècies arbòries. Si l’incendi és atiat pel vent, les flames s’expansionen ràpidament i les espurnes enceses poden voleiar i provocar nous focs. També els vessants molt pronunciats de les muntanyes en faciliten la propagació. Les espècies vegetals mediterrànies reaccionen de diferents maneres després de l’abrandament. Una gran part reviu i torna a rebrotar, encara que no de la mateixa manera que ho hauria fet abans; tal és el cas de l’alzina o de certes plantes que sobreviuen gràcies a llurs òrgans subterranis (bulbs, tubercles...). D’altres, com el pi, moren, tot i que llurs llavors poden ser escampades en esclatar les pinyes, de manera que els pinyons són llançats per les extensions ja cremades. Així es pot produir una nova rebrotada. Les plantes sense flor –molses, falgueres- desapareixen pràcticament en la seva totalitat i difícilment tornen a créixer. Finalment hi ha un grup d’espècies que després de l’incendi es recupera fàcilment i no se’n percep l’abrandament, com per exemple s’esdevé amb el bruc o l’alzina surera. Mapa diari publicat pel Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya del risc d’incendis

Molts dels rebrots sorgits de les zones devastades s’adapten a les noves condicions creades –una insolació més forta, un humus molt més pobre, una devallada de la


humitat, incrementada per l’augment de la temperatura- i inicien el camí devers el clímax. En el pitjor dels casos, si el foc de temperatures elevades assoleix grans proporcions, pot arribar a cremar la virosta del sòl i alterar parcialment o total les arrels, els bulbs, la microflora i la microfauna subterrànies. Aleshores difícilment la forest es reconstituirà i el procés d’erosió i consegüentment el de desertització avançaran acceleradament. Davant d’aquesta situació cal una especial sensibilització per evitar l’abrusament de les comunitats vegetals existents, tan necessàries per al manteniment de l’equilibri ecològic.

ACTIVITATS

1. Anota les causes dels incendis forestals. Mira d’afegir-ne alguna a les

que indica el text.

2. Fes una relació d’espècies vegetals en funció de llur reacció davant del foc.

Incendis forestals a Catalunya per comarques. Període: Any 2001

Comarca Nombre Incendis Ha Arbrades Ha No Arbrades Ha Forestals ALT CAMP 6 3,800 2,590 6,390 ALT EMPORDÀ 36 164,740 1.453,610 1.618,350 ALT PENEDÈS 28 26,650 2,400 29,050 ALT URGELL 7 0,550 1,380 1,930 ALTA RIBAGORÇA 4 0,010 9,300 9,310 ANOIA 32 59,710 9,120 68,830 BAGES 64 36,910 0,760 37,670 BAIX CAMP 10 0,100 2,880 2,980 BAIX EBRE 4 3,520 1,420 4,940 BAIX EMPORDÀ 67 310,730 119,170 429,900 BAIX LLOBREGAT 35 62,580 41,420 104,000 BAIX PENEDÈS 15 2,580 1,410 3,990 BARCELONÈS 27 32,600 102,680 135,280 BERGUEDÀ 17 2,890 0,870 3,760 CERDANYA 2 0,010 0,010 0,020 CONCA DE BARBERÀ 18 6,340 5,550 11,890 GARRAF 20 1,470 0,030 1,500 LES GARRIGUES 17 18,310 60,460 78,770 LA GARROTXA 5 1,250 0,260 1,510 EL GIRONÈS 24 7,230 1,050 8,280 MARESME 37 30,480 15,330 45,810 MONTSIÀ 9 0,010 9,020 9,030 LA NOGUERA 18 119,060 100,350 219,410 OSONA 14 0,570 0,640 1,210 PALLARS JUSSÀ 7 1,320 0,290 1,610 PALLARS SOBIRÀ 6 1,020 17,500 18,520 PLA DE L'ESTANY 19 18,990 1,630 20,620 PRIORAT 13 3,580 1,090 4,670 RIBERA D'EBRE 9 1,020 0,420 1,440 RIPOLLÈS 2 0,000 0,650 0,650 LA SEGARRA 4 21,450 2,000 23,450


EL SEGRIÀ 10 18,600 4,200 22,800 LA SELVA 46 6,960 0,880 7,840 SOLSONÈS 7 0,600 2,440 3,040 TARRAGONÈS 4 3,270 2,200 5,470 TERRA ALTA 8 4,740 10,070 14,810 L'URGELL 1 0,000 0,080 0,080 VAL D'ARAN 3 0,000 5,030 5,030 VALLÈS OCCIDENTAL 42 2,970 9,890 12,860 VALLÈS ORIENTAL 26 16,640 1,590 18,230 CATALUNYA 723 993,260 2.001,670 2.994,930

3. Fes una relació de les deu comarques

més afectades pels incendis forestals

i relaciona-les amb llur clima.

4. Valora la importància de la repoblació

forestal.

5. ¿Creus què és convenient fer-la amb

espècies d'arbres autòctons o és

millor tenir en compte altres factors,

com per exemple, que siguin de

creixement ràpid? Altres A banda de l’erosió creada per la desforestació, l’ampliació de terrenys dedicats al cultiu i els incendis, hi ha d’altres factors que condueixen a malmetre els ecosistemes i a crear condicions de desequilibri ecològic en la vegetació. Un d’aquests és l’enregistrat majoritàriament als països centreuropeus i que mena progressivament a emmalaltir el bosc, el debilitament del qual sembla anar associat a la presència de substàncies nocives contingudes a l’atmosfera: òxids de sofre i de nitrogen (la pluja àcida), ozon, plom i pluja radioactiva. Els arbres decauen per la interrelació de múltiples factors relacionats la major part amb la superindustrialització d’Europa. Aquestes substàncies ataquen fulles i debiliten la respiració de la planta de manera tan intensa que es destrueix tot el seu metabolisme. Fins fa poc temps els boscos de Catalunya no es veien afectats per aquest fenomen. A hores d’ara, en algunes zones com el Montseny i el Berguedà han aparegut les primeres pluges àcides. També extenses àrees boscades de la part meridional –ports de Tortosa, de Beseit, Maestrat- s’han vist influïdes per la contaminació atmosfèrica. Els científics coincideixen a associar aquestes zones afectades amb l’alliberament de diòxid de sofre procedents de les centrals tèrmiques d’Andorra (Terol) i de Cercs (Barcelona).

Les conseqüències per a la salut de l’ exposició a la boirina àcida són incertes. No obstant, és un fet que alguns episodis de contaminació atmosfèrica amb augments documentats de la mortalitat i la morbilitat es produïren en temps de boires. Les gotetes de boira podrien augmentar els riscos per a la salut si continguessin i transportessin suficients contaminants que afectaran al tòrax i als pulmons.


Encara a l’actualitat es disposa de poc coneixement devers de la boira àcida en les zones industrials i es necessiten estudis detallats de la concentració que es diposita en elles, així com dels seus efectes per al medi ambient i la salut. Amb els seus resultats es podrien formular mesures per reduir els seus efectes.

A fi de preservar els pocs espais verds tan necessaris per a una civilització tan urbanitzada i industrialitzada com l’actual caldrà, en un futur més o menys immediat, corregir l’actual model industrial i tecnològic tenint present no només els efectes contaminants de les indústries, abans esmentat, sinó altres factors com la possible substitució dels clors fluorcabonats per altres gasos o la conversió de les matèries plàstiques en materials biodegradables.

D’altres factors a tenir en compte en el procés d’alteració de la vegetació autòctona forestal són les pressió exercides per les ocupacions urbana i industrial pels abocadors d’escombraries, per les segones residències i per les activitats recreatives a l’aire lliure –principalment l’esquí i el trial-.

Els abocadors d’escombraries no solament contaminen l’aigua dels aqüífers, sinó que fan difícil el desenvolupament de la vegetació natural al seu damunt.

ACTIVITATS

1. ¿Quines mesures proposa el text a fi de preservar els espais verds?

2. Cerca als diaris notícies recents sobre la problemàtica mediambiental

i la sensibilització de la població al respecte.

Zones del planeta amb més pluja àcida


Unitat Didàctica 5. Organització territorial de Catalunya


1. Municipis i comarques

La superfície de Catalunya, de 31.895 km2,ha estat dividida administrativament en espais que, segons les èpoques, han rebut diverses denominacions. D’una banda, els nuclis de població urbans o municipis (946 el gener de l’any 2000) i, de l’altra, regions més extenses o comarques (41 en total). Municipis Encara que el nom de municipi sigui d’origen romà, i servís per indicar la població supeditada a Roma, a Catalunya els municipis són una creació medieval, fruit de l’organització de comunitats veïnals que començaren a ser regulades en època del rei Jaume I (s. XIII). Eren constituïts per representants de la ciutat o de la vila, i el seu àmbit de competència es dirigia a l’ordenació de la vida de la comunitat. Comarques Existeix, però, una altra divisió molt arrelada de la qual hi ha indicis en el segle XIII: la comarca. Es tracta d’una extensió territorial que presenta una certa unitat entre les agrupacions de població que la formen a causa de factors geogràfics, humans i històrics que vinculen els interessos dels seus habitants. Per aquest motiu s’ha considerat la comarca en dos aspectes: com a entitat natural i com a divisió administrativa i funcional. La importància de la comarca ha merescut l’estudi, en els seus diversos aspectes, de molts tractadistes, des d’Onofre Manescal, a final del segle XVI, i de Pere Gil, l’any 1600, fins a l’actualitat. Avui les lleis territorials elaborades pel Parlament de Catalunya regulen el règim local de Catalunya i la seva organització comarcal.

2. Els ens locals L’Estatut d’autonomia preveu que la Generalitat “estructurarà la seva organització territorial en municipis i comarques”, i especifica que gaudeixen de la condició política de catalans aquells que “tinguin veïnatge administratiu en qualsevol dels municipis de Catalunya”.

Aquests principis queden reflectits en la Llei municipal i de règim local de Catalunya, la qual estableix que “els municipis i les comarques són els ens locals en què s’organitza territorialment la Generalitat”. Els municipis són regits pels ajuntaments, entitats que

Barcelona, capital de Catalunya


“serveixen amb objectivitat els interessos públics que els són encomanats i actuen d’acord amb els principis d’eficàcia, descentralització, desconcentració, coordinació i participació, amb ple sotmetiment a la llei i al dret”.

Les competències dels ens locals territorials s’entenen referides als territoris respectius. El territori del municipi és constituït pel terme municipal, àmbit en el qual cada “ajuntament exerceix les seves competències”. Cada municipi té la seva denominació i la seva capitalitat. S’entén per capital del municipi el nucli de població on té la seu l’ajuntament. El municipi pot gaudir del títol de vila, si té més de cinc mil habitants, i del de ciutat, si supera els vint mil. Les corporacions locals es poden dotar també “d’un escut o d’un emblema distintiu”, com també d’una bandera municipal.

La població d’un municipi és formada pels seus residents, condició que s’adquireix en el moment d’efectuar la inscripció en el padró municipal. Aquest padró, que té caràcter de document públic i fefaent a l’efecte administratiu, és constituït per la relació de residents i de transeünts en el terme municipal. 3. L’organització municipal

El govern i l’administració municipal corresponen a l’ajuntament, el qual és integrat per l’alcalde i els regidors”. Componen l’organització municipal:

a) L’alcalde, els tinents d’alcalde i el Ple. b) Una comissió de govern que s’ha de constituir en els municipis amb una població de dret superior als cinc mil habitants, i en els de menys habitants si així ho acorda el ple de l’Ajuntament o bé ho estableix el seu reglament orgànic. c) La comissió especial de comptes. Poden completar l’organització municipal les comissions d’estudi, informe o consulta, els òrgans de participació ciutadana o qualsevol altre òrgan establert pel municipi.

Per aconseguir un millor funcionament dels òrgans de govern de la corporació es poden crear grups municipals”. La constitució d’aquests grups és obligatòria en els municipis de més de vint mil habitants. Només es pot formar un grup municipal, però, per cada llista electoral.

La llei regula detalladament les funcions dels diversos òrgans municipals, el règim de les sessions que celebren, l’ordenació de les propostes i els debats i el procediment per estendre actes, que correspon al secretari de la corporació. Les actes han de ser aprovades i transcrites en el llibre o en els plecs de fulls habilitats legalment”.

Els acords del ple de les corporacions locals s’adopten, per regla general, per majoria simple dels membres presents, si bé es requereix el vot favorable de les dues terceres parts i, en tot cas, de la majoria absoluta del nombre legal de membres de la corporació per adoptar acords sobre les matèries següents:


L’alteració dels termes municipals. La creació, la modificació i la supressió de les entitats d’administració

descentralitzades. L’alteració del nom del municipi i de la seva capitalitat.

Hi ha altres matèries sobre les quals només es poden adoptar acords si obtenen el vot favorable de la majoria absoluta del nombre legal de membres de la corporació. Responsabilitat política i informació ciutadana D’acord amb el que estableix la legislació electoral, la Llei municipal i de règim local determina el procediment per exigir la responsabilitat política dels presidents de les corporacions locals i determina les regles per exercir la moció de censura.

Les corporacions locals han de facilitar la màxima informació possible sobre la seva activitat i la participació de tots els ciutadans en la vida local. Per això, entre d’altres exigències, la corporació, per acord del ple, "ha de determinar els mitjans necessaris per donar publicitat als acords adoptats per la corporació i les convocatòries dels òrgans les sessions dels quals siguin públiques, a fi de garantir el dret dels ciutadans a la més àmplia informació sobre activitats dels ens locals".

Per la seva banda, per a la defensa dels interessos generals o sectorials dels veïns, aquests es poden constituir en associacions, les quals tenen la consideració d’entitats de participació ciutadana. Els alcaldes, també, per acord previ del ple per majoria absoluta,

poden sotmetre a consulta popular els assumptes de

competència municipal i de caràcter local que siguin d’especial importància "per als interessos dels veïns, llevat dels relatius a les finances locals".

Les dimensions del termes municipals no són regulars. Tortosa, panoràmica de la capital del municipi que es veu al damunt, és un dels més grans ja quie passa dels 400 km2.

La desproporció en la grandària caracteritza els actuals termes


municipals de Catalunya. Premià , a la foto, és un dels més petits. No arriba als dos km2

4. Les comarques La comarca és “una entitat local de caràcter territorial formada per l’agrupació de municipis contigus” i té “personalitat jurídica pròpia i plena capacitat i autonomia per al compliment dels seus fins”. La divisió comarcal La comarca, com a entitat territorial amb autonomia i personalitat jurídica, si bé no és un element nou en l’organització territorial de Catalunya, és un concepte relativament recent. La base 5a de les redactades a Manresa, el 1892, “per a la Constitució Regional Catalana” o Bases de Manresa, establia que la divisió territorial “tindria per fonament la comarca natural i el municipi”. La Generalitat de l’època republicana també aprovava, el 1936, la divisió comarcal de Catalunya. I l’Estatut d’autonomia de 1979 preveu que la Generalitat de Catalunya estructurarà la seva “organització territorial en municipis i comarques” i “també podrà crear demarcacions supracomarcals”.

D’acord amb l’antecedent de la divisió del territori prevista el 1936, la legislació catalana estableix la divisió i l’organització territorial de Catalunya en comarques. La comarca és “una entitat local de caràcter territorial formada per l’agrupació de municipis contigus” i té “personalitat jurídica pròpia i plena capacitat i autonomia per al compliment dels seus fins”.

Tant la divisió com l’organització comarcal es regeixen per aquests criteris:

• Els àmbits territorials han de coincidir

amb els espais geogràfics en què s’estructuren les relacions bàsiques de l’activitat econòmica i han d’agrupar municipis amb característiques socials i històriques comunes.

• Els àmbits territorials han de ser els més adequats per fer efectius els principis

d’eficàcia, de descentralització i de participació en la prestació dels serveis públics.


La llei preveu el procediment i els requisits per determinar la divisió territorial i per modificar i crear demarcacions comarcals, la seva denominació i la seva capacitat. Organització comarcal: el Consell comarcal El govern i l’administració de la comarca corresponen al Consell comarcal. El territori de la comarca és l’àmbit en el qual el Consell comarcal exerceix les seves competències, i és definit per l’agrupació dels termes municipals que la integren.

El Consell comarcal és constituït per regidors dels municipis que formen la demarcació, elegits d’acord amb els mecanismes establerts per la llei, segons el nombre total de membres que correspongui a cada Consell comarcal i d’acord amb els resultats electorals aconseguits en les eleccions municipals per "cada partit, coalició, federació o agrupació d’electors".

El nombre de membres del Consell comarcal es determina segons els residents de la comarca i d’acord amb l’escala següent:

Fins a 50.000 residents: 19. De 50.001 a 100.000: 25.

De 100.001 a 500.000: 33.

De 500.001 endavant: 39.

Els òrgans del Consell comarcal són: el ple, el president i la comissió especial de comptes. També forma part de l’organització comarcal el gerent, que té funcions executives. De tots aquests òrgans, la llei en determina minuciosament quines són les atribucions i les funcions que tenen.

En la sessió constitutiva del Consell comarcal s’elegeix el president per votació de tots els membres que el componen. Qualsevol membre del Consell pot ser candidat a president. Serà elegit el qui hagi obtingut la majoria absoluta en la primera votació o la simple en la segona. En el cas d’empat entre dos candidats o més es procedeix a una tercera votació, i, si l’empat es dóna novament, serà elegit president el candidat de la llista amb més consellers. El president pot ser destituït per moció de censura d’acord "amb el que estableix la legislació de règim local".

El president ha de nomenar, entre els consellers, un o més vicepresidents que l’han de substituir en cas de vacant, absència o impediment, i en els quals pot delegar les seves atribucions.

La durada del mandat dels membres del Consell comarcal coincideix amb el de les corporacions municipals. La pèrdua de la condició de regidor determina també la pèrdua de la condició de membre del Consell comarcal.


El ple del consell és constituït pel president i els consellers, i la comissió especial de comptes és integrada pel nombre de consellers que determini el ple. Ha de comprendre almenys un membre de cada grup polític representat en el Consell comarcal.

El Consell comarcal pot complementar l’organització bàsica en els termes que preveu la legislació de règim local, o bé mitjançant acord del ple o amb l’aprovació del reglament orgànic comarcal corresponent. Les competències comarcals Les competències que exerceixen les comarques són les que els atribueixen les lleis del Parlament, les quals han d’atorgar competències sobre les matèries següents:

L’ordenació del territori i l’urbanisme. La sanitat.

Els serveis socials.

La cultura.

L’esport.

L’ensenyament.

La salubritat pública i el medi.

La llei detalla també les funcions que respecte als serveis de competència municipal corresponen a la comarca. Igualment regula els serveis comarcals, la conversió de competències municipals en comarcals, els convenis que poden establir, el que correspon a la comarca en relació amb els plans territorials parcials i amb els diferents tipus de comarques, com també les relacions mútues de les comarques sobre la base de les tècniques de cooperació i col·laboració en projectes comuns del seu interès.

Els consells comarcals també poden exercir la “iniciativa legislativa davant del Parlament de Catalunya”, amb la presentació de proposicions de llei. La iniciativa, però, ha de ser adoptada per una cinquena part dels consells comarcals com a mínim, amb l’acord favorable del ple del Consell comarcal respectiu, adoptat per majoria absoluta. Aquestes proposicions s’han de presentar acompanyades d’una exposició de motius, dels antecedents i de la certificació acreditativa de l’acord adoptat. No es poden referir a les matèries que la llei exclou expressament, i han de seguir el tràmit que aquesta estableix.


5. Altres administracions A més de les institucions i els organismes propis de Catalunya, concorren en aquest territori altres institucions dependents de l’Estat.

Les diputacions provincials El territori de Catalunya, des d’abans del segle XII, es dividia en vegueries, que anaren augmentant en nombre i esdevingueren la demarcació bàsica de l’administració territorial. Sense modificacions essencials, les vegueries passaren a denominar-se corregiments, després del Decret de Nova Planta de Felip V (1716). Durant el segle XIX, però, i com a conseqüència de la Constitució de Cadis (1812) s’introdueix un element nou en l’estructura geogràfica del país, concebut a imitació de la divisió departamental francesa: la província. Aquesta divisió s’implantà a partir del Decret del ministre Javier de Burgos (1833) i la Diputació va ser la corporació que n’exercí el govern.

En establir-se aquesta divisió territorial i administrativa, s’intentava modernitzar l’estructura i el govern de l’Estat. Malgrat ser un element estrany, va ser aprofitada d’una manera eficaç per al desenvolupament de l’activitat política de Catalunya. Cal recordar que el triomf de Solidaritat Catalana va portar a la presidència de la Diputació de Barcelona Enric Prat de la Riba, que, amb el seu esforç, va aconseguir, l’any 1914, la creació de la Mancomunitat de Catalunya –òrgan que reunia les quatre diputacions catalanes i antecedent immediat de la Generalitat republicana–, que malauradament va ser abolida pel règim dictatorial imposat el 1924.

Quan l’any 1931 es va restaurar la Generalitat, a Catalunya van desaparèixer les diputacions. Foren novament constituïdes pel franquisme el 1949, deu anys després d’acabada la guerra civil. Per la seva banda, la Constitució espanyola de 1978, en definir la província com una entitat local amb personalitat jurídica pròpia, determinada per l’agrupació de municipis i la divisió territorial per al compliment de les activitats de l’Estat”, preveu que el govern i l’administració autònoma de les províncies seran encomanats a diputacions o altres corporacions de caràcter representatiu”.

L’Estatut d’autonomia de Catalunya, si bé esmenta les províncies per indicar el territori de Catalunya com el de les comarques compreses en les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona”, estableix que la Generalitat estructurarà la seva organització territorial en municipis i comarques”, i que també podrà crear demarcacions supracomarcals”. Concreta, però, que una llei del Parlament regularà l’organització territorial de Catalunya.

L’aprovació, més tard, de la Llei sobre organització comarcal de Catalunya va establir aquesta nova estructura comarcal”. S’havia de trobar, doncs, una solució a la duplicitat que representaven totes dues organitzacions territorials supramunicipals (la provincial i la comarcal) amb la convicció que, per tal d’evitar la complicació que això pogués comportar, s’havia d’aconseguir un sol estadi estructural per damunt de les entitats municipals.


Per això mateix, una llei sobre el règim provisional de les competències de les diputacions provincials regula l’esmentat règim provisional de les diputacions catalanes i el seu exercici, mentre no es produeixin les condicions legals que facin possible que el govern i l’administració de les províncies s’integrin a la Generalitat amb la consegüent desaparició de la divisió de Catalunya en províncies”. També determina que les lleis del Parlament de Catalunya han de distribuir les competències de les diputacions provincials entre l’administració de la Generalitat i les comarques”. I la mateixa llei concreta que els acords relatius al traspàs de serveis i recursos seran adoptats per una Comissió mixta integrada per representants de la Generalitat i de les quatre diputacions catalanes”.

El pas definitiu per assolir una província única amb el desplegament de l’estructura comarcal és establert així: el govern de la Generalitat, un cop constituïts els consells comarcals, ha de presentar al Parlament”, en les condicions que es determinen, una proposta per tal d’obtenir, a través de l’alteració dels límits provincials, la integració en una sola província, denominada Catalunya, de les actuals províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona”.

El projecte haurà d’establir les bases per a la desconcentració i la descentralització dels serveis de la Generalitat i, entre d’altres principis, haurà de preveure la creació d’un nombre de regions no inferior a cinc.

Les entitats metropolitanes La nova organització territorial de Catalunya havia de tenir repercussió en el que s’ha anomenat “fenomen metropolità”, referit a la ciutat de Barcelona i a l’àrea de la seva influència immediata. Per això, simultàniament a la promulgació de la llei que determinava l’ordenació comarcal de Catalunya, s’aprovava una altra llei per la qual s’estableixen i regulen les actuacions públiques especials a la conurbació de Barcelona i les comarques compreses dins la zona d’influència directa.

La llei, doncs, té per objecte regular les actuacions de l’Administració de la Generalitat, de les entitats metropolitanes i dels altres ens locals, per a l’acompliment de les activitats i de la prestació dels serveis que, ateses les característiques econòmiques, socials i urbanes que concorren a la conurbació de Barcelona i les comarques compreses dins la seva zona d’influència directa, requereixen una ordenació especial i integrada.

Constitueixen instruments bàsics del règim especial:

la planificació i la coordinació en l’àmbit regional; la creació d’entitats metropolitanes per a la planificació conjunta, la programació, la

coordinació, la gestió i l’execució de determinats serveis, i


la devolució de competències als municipis afectats per la supressió de l’Entitat

Municipal Metropolitana de Barcelona.

Els àmbits territorials es determinen en la mateixa llei, la qual regula les actuacions de les diferents administracions públiques, relatives a unes matèries concretes:

L’ordenació del territori i del litoral, i de l’urbanisme. El transport públic de viatgers.

Els serveis hidràulics, i el tractament i l’eliminació de residus.

Per a la prestació d’aquests serveis hi ha dues entitats metropolitanes: l’Entitat Metropolitana del Transport i l’Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics i del Tractament de Residus.

El govern i l’administració de les entitats metropolitanes corresponen al Consell metropolità, el qual, semblantment als consells comarcals, es regeix pels òrgans següents: el ple, el president, el gerent, la comissió especial de comptes i les altres comissions creades i regulades pel mateix consell.

Les funcions que corresponen a aquests òrgans són definides concretament per la llei, la qual estableix els recursos per al finançament de les entitats metropolitanes. L’administració de justícia La notable transformació operada en la distribució territorial del poder ha comportat l’existència de Comunitats Autònomes que tenen assignades, per la Constitució i els respectius Estatuts d’Autonomia, competències amb relació a l’Administració de Justícia.

La necessitat d’acomodar l’organització del poder judicial a les previsions constitucionals i estatutàries va provocar que per la Llei Orgànica 6 /1985, d’1 de juliol, del Poder Judicial, es regulessin, entre d’altres circumstàncies de diferent naturalesa i contingut, uns òrgans jurisdiccionals que culminen l’organització judicial en l’àmbit territorial de les Comunitats Autònomes: els Tribunals Superiors de Justícia. La qual cosa implica la desaparició de les Audiències Territorials existents fins al moment, com a òrgans jurisdiccionals supranacionals d’àmbit no estatal.

Després de la Llei abans esmentada, l’Estat s’organitzà territorialment, a efectes judicials, en municipis, partits, províncies i Comunitats Autònomes, sobre els quals, respectivament, exerceixen potestat jurisdiccional els Jutjats de Pau, els Jutjats de Primera Instància i Instrucció, les Audiències Provincials i els Tribunals Superiors de Justícia. Sobre tot el territori de l’Estat exerceix potestat jurisdiccional l’Audiència Nacional del Tribunal Suprem.


A efectes judicials, el municipi es correspon amb la demarcació administrativa de la mateixa denominació; el partit judicial és la unitat territorial integrada per un o més municipis confrontants que pertanyen a una mateixa província; la província s’acomoda als límits territorials de la demarcació administrativa del mateix nom i, per últim, la Comunitat Autònoma és l’àmbit del Tribunal Superior de Justícia.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya igual que els altres tribunals superiors d’altres comunitats, està integrat per una sala Civil i Penal, una sala Contenciosa Administrativa i una sala Social.

Sens perjudici de la jurisdicció que correspon al Tribunal Suprem, el Tribunal Superior de Justícia pren el nom de la Comunitat Autònoma en l’àmbit territorial de la qual estén la seva jurisdicció, en aquest cas Catalunya, i és l’òrgan jurisdiccional en el qual finalitza l’organització judicial en aquest territori. La Delegació del Govern de l'Estat La institucionalització de les comunitats autònomes va comportar la creació –tal com preveia la Constitució– de la figura del delegat del Govern central, amb la missió de dirigir "l’Administració de l’Estat en el territori de la Comunitat Autònoma" corresponent i coordinar-la, "si és procedent, amb l’Administració de la pròpia comunitat". El delegat del Govern "ostenta la representació del Govern de l’Estat en el territori de la Comunitat Autònoma i exerceix la seva superior autoritat sobre els subdelegats provincials i sobre tots els òrgans de l’Administració Civil de l’Estat en el territori de la Comunitat Autònoma". Cal tenir en compte, però, que la representació ordinària de l’Estat la deté el president de la Generalitat, que és la primera autoritat política de Catalunya.

El delegat ha de ser nomenat i separat, si escau, per reial decret acordat pel Consell de Ministres a proposta del president del Govern, i tindrà la seu en la localitat on la tingui "el Consell de Govern de la Comunitat Autònoma".

La llei assenyala com a funcions del delegat: dirigir i coordinar l’Administració civil de l’Estat en l’àmbit de la comunitat autònoma i impartir, d’acord amb les directrius del Govern, les instruccions necessàries per ordenar l’activitat dels seus serveis; mantenir les relacions necessàries de cooperació i coordinació de l’Administració de l’Estat amb la de la comunitat autònoma, i exercir les altres atribucions que li confereix l’ordenament jurídic estatal .


Pau Vila i la divisió territorial del país Amb l'arribada de la II República Espanyola el 1931 es va restaurar la Generalitat de Catalunya. El nou govern català va constituir una ponència que havia d'estudiar una nova divisió provincial del segle XIX i que permetés una bona administració del país. L'encarregat de dirigir la ponència va ser en Pau Vila. El resultat dels treballs (publicats en el llibre "La Divisió Territorial de Catalunya" el 1937) van facilitar la instauració de la nova divisió territorial l'any 1936, en plena revolució i guerra civil. Catalunya es dividia en 38 comarques i 9 vegueries. Aquest nou marc polític-administratiu va tenir una vida molt curta. El general Franco va reimplantar la divisió provincial (vigent encara avui) quan va guanyar la guerra.

ACTIVITATS

1. Cerca informació sobre les distintes associacions d emunicipis. Anota

les forces polítiques o partits que les controlen.

2. Elabora un informe sobre la divisió comarcal insituïda durant la IIª

República.

3. Què és una vegueria? Confecciona un mapa de Catalunya amb la divisió

per vegueries.

4. Quinas han estat les noves comarque creades per la Generalitat

restaurada?

5. Què és la província única? Creus que pot beneficiar o perjudicar el

conjunt del país? Mira d’incorporar alguna opinió o notícia al respecte.

6. Anota en el mapa el nom de les comarques i llurs capitals.


Unitat Didàctica 6. Viatjar pel Vallès Occidental


1. El Vallès Occidental: presentació

La comarca del Vallès Occidental, es una gran part de la plana entre la serra de Collserola i el massís de Sant Llorenç a cavall de les dues conques del Besòs i del Llobregat, a on els límits queden més definits pels seus termes municipals fronterers que no pas pels accidents naturals. Malgrat la forta pressió urbana i industrial de la plana, el Vallès Occidental conserva una part de la seva riquesa natural i paisatgística i un patrimoni arquitectònic i cultural que val la pena tenir en compte a l’hora de conèixer els seus indrets.

El Vallès Occidental és una de les principals comarques de Catalunya, aplega 23 municipis, alguns ja mil·lenaris, com a terra que és de la Catalunya vella. El fet de tenir dues co-capitals, Sabadell i Terrassa, dóna a la comarca un caràcter molt peculiar, únic a Catalunya. Tot i que no és un indret turístic en el sentit

convencional i popular del terme, al Vallès Occidental s’hi troben molts paratges i racons d’interès, des dels parcs naturals de Collserola i Sant Llorenç del Munt, fins als cingles de Gallifa, des del Llobregat al Besòs i la riera de Caldes, des de jaciments arqueològics a barris moderns, o des de polígons industrials a centres de serveis empresarials i tecnològics . És un territori molt divers i exuberant que compta també amb un important catàleg de vestigis històrics, monuments, diversitat cultural, projectes col·lectius força interessants i una societat rica en associacions. El territori que abasta la comarca del Vallès Occidental és cruïlla de comunicacions amb les comarques de l’interior de Catalunya i entre el nord i el sud de la connurbació barcelonina, està ben connectat amb la resta d’Europa i té una excel·lent xarxa de carreteres i autopistes que la travessen verticalment i horitzontal i dues línies de ferrocarril. Amb l’11% de la població del Principat, 751.049 habitants l’any 2002, abasta menys del 2% del territori català, 580, 7 km2. Amb tot és centre d’una dinàmica econòmica i social molt important. En aquest darrers anys sofreix les tensions que li suposa una taxa d’atur una mica superior a la mitjana de Catalunya tot i tenir també un índex de noves inversions superior. Tot això fa que el Vallès Occidental sigui, a hores d’ara, una de les comarques amb una personalitat més marcada de les situades a l’entorn del Cap i Casal, de la gran metròpolis barcelonina. Pau Vila escrivia “l’esguard resta sempre sorprès i encantat per la varietat de paisatges que el Vallès presenta d’un cap a altre” i encara afegia “és una diversitat que es desdobla en una infinitat de matisos allà on la terra plana es confon amb la muntanya”.

Al fons, Sant Llorenç del Munt


No és doncs d’un xovinisme casolà sentenciar que el Vallès Occidental encara és una comarca bonica en el seu conjunt, tal i com la descrivia el pedagog i geògraf , de la qual podem apreciar la immediatesa rural i estimar tot allò que tenim a l’abast. En definitiva, estimar racons i llocs d’interès desconeguts, que de ben segur, tenen suficients elements d’orientació i d’estímul per visitar-los. 2. El relleu

Per les tres grans unitats: Serralada Prelitoral, Depressió Prelitorial i Serralada Litoral. Serralada Prelitoral Comprèn l’extrem septentrional de la comarca. El conjunt de Sant Llorenç del Munt és perceptible des de qualsevol punt del Vallès, en especial la silueta tan característica de la Mola (1096 m), la cim del qual hi ha un antic monestir. Seguint la cadena s’arriba al Montcau (1023 m), en el límit amb el Bages. Sant Llorenç de Munt és separat per deus valls. A l’oest hi ha la riera de les Arenes, que la separa de la serra de les Pedritxes i la serra de l’Obac. Aquestes serres s’uneixen al coll d’Estenalles. Mes cap a ponent el relleu és més baix, fins arribar al Llobregat. A l’est de Sant Llorenç del Munt passa el ripoll, riu que neix a la serra de Granera. A l’est hi ha el Farell (816 m) i el turó de Solanes (708 m), ja dins del Vallès Oriental.

El conjunt de muntanyes de la Serralada Prelitoral es caracteritzen pel predomini de conglomerats en el rocam. L’exemple més espectacular és el de Sant Llorenç del Munt, on l’alternança de conglomerats compactes i endurits amb argiles i gresos vermellosos donen un relleu ben singular, que alguns han anomenat montserratí. És semblant al que hi ha a Montserrat, amb monòlits, o pedres grosses

verticals i aïllades, com el Cavall Bernat, la Castellassa, o la cova del Drac.

La Mola

St. Llorenç del Munt


S’ha format també canals, que són valls molt estretres enmig de parets elevades i gairebé verticals, com la bella i espectacular canal de Sta. Agnès. També s’hi ha format coves i avencs com el de l’Espluga, el més profund, a la serra de l’Obac, o la cova del Manel a la canal de Can Pobla. Depressió Prelitoral Constitueix uns relleus planers, només interrumputs pel pas de rieres i torrents, que s’hi encaixen fàcilment. Els materials són tous i molt argilosos el que ha permés el conreu de la vinya i cereals, encara que en conjunt les terres no són gaire fèrtils. Serralada Litoral És constituïda bàsicament per la serra de Collserola (Tibidabo 512 m), que separa el Vallès Occidental del Barcelonès. Hi predominen les pissarres i esquits, amb sectors de granit. A l’extrem sud-est de la comarca hi ha el coll de Montcada o el congost del Besòs. Aquest riu només passa d’esquitllada pel Vallès Occidental.

ACTIVITATS

1. Elabora un mapa de la comarca amb les seves distintes unitats de

relleu.

2. Fes un breu vocabulari amb els següents mots: argila, gres, pissarra,

esquist i granit.

3. Hidrografia

Al Vallès Occidental no hi ha cap riu important. El Llobregat i el Besòs el recorren només un sector reduït de la comarca. Les aigües són recollides per rieres i rius petits, afluents del Llobregat i del Besòs. La conca del Llobregat Comprèn nombrosos torrents i rieres, de les quals destaca la de les Arenes que neix al coll d’estenalles i s’anomena riera de Rubí, a la part inferior del seu curs, quan passa pel terme municipal de la població del mateix nom. Aquesta riera sol anar seca io amb un cabal

Rubí, la zona de la riera abans de la riuada del 26 set. 1962

Rubí, la zona de la riera després de la riuada del 26 set. 1962


molt baix. Però no sempre és així. Com a tot riu mediterrani després de pluges intenses, s’hi poden formar avingudes importants. Encara és al record les inundacions de setembre de 1962. Després d’un estiu sec, de sobte caigué un xàfec molt intens. Les rieres creixen fins a desbordar-se, inundant les planes veïnes i provocant centenars de morts a Rubí, les Fonts i Terrassa. La conca del Besòs Comprèn la part oriental de la comarca. Destaquen la riera de Caldes i el Ripoll. La riera de Caldes neix sota els cingles de St. Sadurní, i passa per Caldes de Montbui (Vallès Oriental), d’on li ve el nom. Desemboca entre Mollet i La Llagosta. El Ripoll neix a la serra de Granera i passa per St. Llorenç Savall, Castellar del Vallès, Sabadell, Barberà del Vallès i Ripollet. Desguassa al Besòs a Montcada i Reixac. Com la resta de les rieres porten poca aigua i sovint van totalment secs. Però els moments d’inundació també es presenten de manera sobtada i catastròfica. Són conegudes algunes crescudes excepcionals com les de 1878, 1898, 1944, 1962 i 1971. 4. Clima El clima del Vallès Occidental és de tipus mediterrani amb influència marítima de muntanya baixa i mitjana. La presència de la Serralada Litoral fa que aquesta influència arribi una mica atenuada i es registri una certa tendència continental. Al fons de la plana hi ha sovint una lleugera inversió tèrmica que a vegades es manifesta amb la formació de boires, més freqüents de la tardor a la primavera. El clima varia amb l’altitud de manera que a la serra de St. Llorenç es registren uns canvis tèrmics i d’humitat. Als vessants enlairats l’aire sol ser més fresc i les precipitacions més elevades. Hi ha un fort contrast segons l’exposició de manera que als solells sol fer més claor que a la part inferior de la muntanya. En canvi a les obagues hi ha un clima més fresc i humit. Temperatures Les temperatures mitjanes anuals varien entre 12º i 16º, excepce al cim de St. Llorenç, on són més baixes. Les més elevades es registren cap a Montcada i Reixac, situat més a prop i més obert a la mar. Les temperatures mitjanes mensuals de juliol són força elevades a gairebé tota la comarca, entre 23º i 24º. Als vessants més enlairats se situen entorn dels 18º. A l’hivern, en canvi, els contrasts tèrmics són més notables, tant dins de la comarca com respecte a les registrades a la franja costanera. Les temperatures mitjanes mensuals de gener se situen entre 6º i 8º als fons de la depressió i a prop dels 4º al cim de St. Llorenç del Munt. Precipitacions Les precipitacions mitjanes totals són relativament elevades. El que passa és que són molt irregulars. Al costat d’aiguats amb més de 200 mm en un sol dia, hi ha llargs períodes de pluges escasses. Per tant, no tota l’aigua que cau és aprofitada per les plantes i s’infiltra en el subsòl per poder ser extreta en els pous, sinó que s’escola rapidament cap el fons de les valls i cap a la mar. Les precipitacions mitjanes anuals ronden entre 550 i 700 mm, i superen els 800 mm en els vessants superiors de St. Llorenç del Munt. Les pluges més escasses es registren al


sector sud-oest de la comarca. L’estació més plujosa és la tardor, seguida de la primavera. L’estiu és quan plou menys en especial el mes de juliol. Les nevades són rares, excepte els vessants superiors encara que no hi són freqüents.

ACTIVITATS

1. Anota en el mapa el nom dels rius i rieres i de les poblacions de la

comarca. Situa tanmateix els accidents orogràfics.

2. Per què el clima del Vallès Occidental té una certa tendència

continental?

3. On es registren les temperatures mitjanes anuals més elevades? Per

què?.

4. Per què no es dóna un bon aprofitament de l’aigua de les pluges?

5. A quina zona de la comarca es donen les precipitacions més escasses?

6. Fes un breu informe sobre la vegetació i la fauna característiques del

Vallès Occidental.

5. La població

El Vallès Occidental és la segona comarca catalana en termes de població, amb 708.174 habitants l’any 1998 (és a dir el 11,55% del total de Catalunya), només per sota del Barcelonès. Tot i tenir una població en conjunt jove, darrerament ha experimentat un clar descens de la natalitat. Tanmateix, la població encara presenta un creixement


vegetatiu per sobre la mitjana catalana, que s'explica per l'arribada de població d'altres comarques de Catalunya, bàsicament del Barcelonès.

El Vallès Occidental està format per 23 municipis, quatre dels quals (Cerdanyola del Vallès, Rubí, Sabadell i Terrassa) formen part del grup de 19 municipis de Catalunya amb més de 50.000 habitants. La capitalitat de la comarca està compartida per Sabadell i Terrassa. Amb tot això, el Vallès Occidental és una comarca essencialment urbana, amb una elevada

densitat de població (1.219,5 hab/km2

enfront dels 192,2 del conjunt de Catalunya).

El Vallès Occidental és actualment una comarca molt poblada. Té un fort contrast entre la plana i els vessants i valls de les serres de l’entorn. Té un poblament més dens a la plana, on a més es troben les dues grans ciutats; Sabadell i Terrassa. Tot i que malgrat el paper predominant d’aquestes, hi ha altres poblacions destacables.

Demografia històrica del Vallès Occidental Se sap que hi hagué una població notable durant l’època romana, en especial al sector oriental de la comarca. Destacaren Egara (Terrassa), Castrum Octavianum (S. Cugat del Vallès) i Arraona (Sabadell). A la darreria del s. XIV la comarca es calcula tenia prop de 6.000 h. Posteriorment, com a la resta de Catalunya, les pestes provocaren un despoblament que no es refarà fins dos segles més tard.

Mapa municipal del Vallès Occidental


Les millores de les feines del camp permeteren que la població augmentés força el s. XVIII. El númro d’habitants es duplica al llarg d’aquest segle. Segons dades de 1787 la comarca té 14.850 h. Terrassa i Sabadell sumen plegades el 42% del total comarcal (Terrassa, 4.100 h.; Sabadell, 2.200 h.). Segueixen en importància S. Cugat del Vallès que passa del miler, Sentmenat i Castellar del Vallès. Durant el s. XIX continua l’augment demogràfic. Amb el primer cens modern, de 1857, es registren 50.633 h., més del triple de 70 anys abans. Sabadell (13.945 h.) ocupa el primer lloc, seguit de Terrassa (10.915 h.). Les dues juntes superen el 50% del total comarcal. A partir de mitjan de segle, aquestes dues capitals concentren bona part de la intensa activitat industrial. El 1900 inclouen el 62% del total poblacional del Vallès Occidental; i entre 1920 i 1930 arribaran al 70%. La màxima concentració es dóna el 1960 amb un 74%. A partir d’aquest moment, els municipis de l’entorn de Sabadell i Terrassa creixen més que les dues capitals, en especial en l’eix entre Sabadell i Montcada i Reixac (Barberà del Vallès, Cerdanyola del Vallès i Ripollet) i també Rubí i S. Cugat del Vallès. Les concentracions baixaran al 58% i al 56% en els censos de 1981 i 1986 respectivament.

Evolució de la població (1900-2002) Any Població 1900 69.840 1910 77.576 1920 97.596 1930 124.168 1940 140.024 1950 165.473 1960 266.265 1970 445.823 1975 545.591 1981 598.324 1986 620.786 1991 649.699 1996 685.600 1998 695.910 1999 705.288 2000 717.181 2001 731.844 2001* 736.682 2002 751.049

Font: Censos, padrons i padró continu, INE La població avui, perspectives A partir de 1950 l’augment és extremadament intens. La comarca creix 98.484 h. durant tota la dècada de 1950, 177.437 durant la següent i prop de 150.000 els anys 1970. És ben evident que aquest creixement només va ser possible a causa de la frota immigració, el que ha provocat canvis econòmics i socials molt importants. Hi arribaren


gent de totes les comarques Catalunya i d’arreu d’Espanya; sobretot d’Andalusia i Extremadura.

Estructura de la població per grans grups d'edat (1981-2001)

Grup Edat 1981 1986 1991 1996 2001 0-14 28,2 24,6 20,3 16,6 15,6 15-64 63,3 65,7 68,7 70,6 70,5 >65 8,5 9,7 11,0 12,8 13,9

Font: Censos i padrons i WEB Institut d'Estadística de Catalunya

Durant els darrers anys alguns muicipis, fins aleshores en creixement constant, perden població. Sabadell i Terrassa han variat poc en el conjunt dels seus habitants des de 1975. Ripollet i Montcada i Reixac han perdut població des de 1981; mentre han crescut de manera destacada S. Cugat del Vallès (en convertir-se en un àrea residencial de Barcelona), Matadepera, Rubí, S. Quirze del Vallès, Sta. Perpètua de Mogoda i Cerdanyola del Vallès.

EVOLUCIÓ DEMOGRÀFICA

Catalunya 1857 1900 1940 1981 1991 1996 1997

Població 1.625.000 1.966.000 2.891.000 5.956.000 6.059.000 6.090.000 6.120.000 Índex 82,70 100,00 147,00 303,00 308,20 309,80 311,30

Espany

a 1857 1900 1940 1981 1991 1996 1997

Població

15.456.000 18.618.000 26.015.000 37.617.000 38.872.000 39.669.000 39.853.000

Índex 83,00 100,00 139,70 202,00 208,80 213,00 214,10 Font : Institut d'Estadística de Catalunya i INE


POBLACIÓ DE DRET ( 1900-1996 )

Barcelona Girona Lleida Tarragona Catalunya Espanya Cat/Esp (%)

1900 1.052.977 303.829 283.909 343.400 1.984.115 18.830.649 10,5

1910 1.136.068 324.378 295.645 343.127 2.099.218 19.926.910 10,5

1920 1.340.906 330.774 324.894 359.334 2.355.908 22.012.663 10,7

1930 1.728.683 331.389 319.857 351.698 2.731.627 24.026.571 11,4

1940 1.935.707 324.766 308.851 346.433 2.915.757 26.386.854 11,1

1950 2.215.901 322.371 323.460 356.864 3.218.596 28.172.268 11,4

1960 2.838.801 351.645 334.567 363.472 3.888.485 30.776.935 12,6

1970 3.915.010 412.357 347.101 433.138 5.107.606 34.041.535 15,0

1975 4.389.897 441.806 348.359 480.331 5.660.393 36.012.254 15,7

1981 4.623.204 467.000 353.160 513.050 5.956.414 37.682.355 15,8

1986 4.614.364 488.342 352.049 523.883 5.978.638 38.473.418 15,5

1991 4.654.407 509.628 353.455 542.004 6.059.494 38.872.268 15,6

1996 4.628.277 530.631 356.456 574.676 6.090.040 39.669.394 15,4

POBLACIÓ TOTAL ( 1975-1998 )

1975 1981 1987 1993 1998 Vallès Occidental 545.591 598.324 631.566 668.321 708.174 Vallès Oriental 194.564 225.095 247.813 273.924 299.560 Catalunya 5.660.393 5.956.414 6.012.988 6.081.297 6.131.124

DENSITAT DE POBLACIÓ ( 1975-1998 )

Habitants / km2 1975 1981 1987 1993 1998

Vallès Occidental 939,5 1.030,3 1.087,6 1.150,9 1.219,5 Vallès Oriental 228,4 264,2 290,9 321,5 351,6 Barcelona 568,8 599,0 600,5 602,0 602,3 Girona 75,0 79,3 84,0 88,2 91,9 Lleida 29,0 29,4 29,3 29,5 29,6 Tarragona 76,7 82,0 84,8 89,5 93,8 Catalunya 177,5 186,7 188,5 190,7 192,2

Font : Institut d'Estadística de Catalunya

ACTIVITATS

1. D’acord amb els models dels anteriors gràfics, elabora amb les dades del

quadre que vé tot seguit, un gràfic linial


Migracions (1988-2001)

Any Emigrants Immigrants 1988 10.254 13.575 1989 10.796 14.630 1990 11.340 15.421 1991 8.144 10.556 1992 11.879 15.590 1993 13.255 16.382 1994 14.532 17.879 1995 15.394 19.842 1996 12.543 16.755 1997 15.514 22.103 1998 18.329 26.147 1999 19.554 27.288 2000 20.245 30.028 2001 20.636 29.259

Font: Estadística de Variacions Residencials

2. Quines conclusions pots treure del grafic que hi ha més amunt referit

a l’estructura de la població per grups d’edat. Comenta el comportament

de cada grup d’edat. Es tracta en conjunt d’un població jove o envellida?

3. Cerca una o dues piràmides de població distintes a la reflectida a

continuació, que correspon al Vallès Occidental i compara-les


6. L’economia

La comarca s'estructura en tres sistemes urbans determinats en gran mesura pels eixos de comunicació, els quals tenen una notable influència en la base econòmica municipal i comarcal. El primer d’aquests eixos es troba al voltant de Sabadell; en segon lloc tenim la zona d'influència de l'altra capital comarcal, Terrassa; i, finalment, existeix una altra zona que depèn més directament de la ciutat de Barcelona.

Com s'ha apuntat anteriorment, la integració del Vallès Occidental en la regió metropolitana de Barcelona és molt gran, com ho demostra el fet que gairebé 80.000 persones es desplacen diàriament entre les comarques del Vallès Occidental i el Barcelonès.

Un passat agrícola Històricament, la principal activitat de la comarca havia estat l'agricultura, però, de bon començament, la indústria hi va arrelar amb força. Així, durant el segle XIX, coincidint amb el desenvolupament de les comunicacions i la revolució industrial, es va consolidar una potent indústria tèxtil, impulsada també per la proximitat a la ciutat de Barcelona.

El Vallès Occidental va experimentar en la dècada dels seixanta una gran transformació determinada per la industrialització, el creixement demogràfic i la consegüent expansió urbana. Quasi la totalitat de municipis de la comarca van ser a la dècada dels seixanta i setanta importants focus d'atracció per a emigrants de la resta de l'Estat. Això va fer que el creixement de la població fos, durant el període 1960-1981, del 122%, més del doble que la mitjana catalana (50%).

Aquests canvis van provocar que el sòl de la comarca s'ocupés amb noves zones industrials, barris i urbanitzacions de nova creació, serveis i noves vies de comunicació, la qual cosa va comportar que l’activitat agrícola passés a ser gairebé marginal i concentrada en les zones menys poblades (actualment menys d'un 19% de la superfície comarcal és de conreu).

Més recentment, el sector terciari ha passat a ocupar un lloc predominant en l'economia de la comarca, i aporta més de la meitat del PIB. Amb tot, comparant-la amb el conjunt de Catalunya, el Vallès Occidental no és una comarca especialitzada en el terciari, però sí que ho és en la indústria (el pesos respectius dels sectors al PIB català són del 63 i 29%).


L'evolució més recent ha estat força positiva ja que al 1998 l'economia del Vallès Occidental s'ha situat entre les més dinàmiques de Catalunya amb un creixement del 4,75% (0,8 punts percentuals per sobre de la mitjana catalana). El sectors industrial i de la construcció s'han configurat com els motors de l'economia comarcal amb uns creixements del 5,1 i del 8,2% respectivament. A això, cal afegir-hi una evolució força positiva del sector serveis, amb un increment del 3,9% del PIB sectorial. Aquests resultats confirmen l'excel·lent comportament de l'economia comarcal al llarg de la dècada dels noranta amb un creixement acumulat, en termes reals, del 20,8% (19,7 per al conjunt de Catalunya).

Com s'ha apuntat anteriorment, és interessant remarcar que la comarca té un pes significatiu en el conjunt de l'economia catalana ja que aporta el 10% del PIB -és la segona comarca pel que fa a aquesta aportació-, si bé a força distància de la primera, el Barcelonès, que aporta més del 40%. Com queda reflectit en el gràfic següent, la participació del Vallès Occidental en altres macromagnituds de Catalunya també se situa entorn del 10%.

La indústria És un sector fonamental, no només des del punt de vista econòmic, sinó també social, ja que dóna feina a un 40,3% de la població ocupada. La importància de la indústria vallesana queda també palesa en el fet que al Vallès Occidental es concentra el 17% de sòl industrial de tot

Catalunya.

A escala subsectorial hi ha una clara especialització en la transformació de metalls, que va aportar, al 1998, el 36% del PIB industrial de la comarca. També és interessant assenyalar que al Vallès Occidental estan localitzats el 19% del total d’establiments d'aquest sector a Catalunya.

Com a d'altres comarques de Catalunya, la industrialització va estar íntimament lligada al desenvolupament del sector tèxtil. Durant els primers anys de la dècada dels 80, aquest sector encara contribuïa en més de la meitat del PIB industrial de la comarca. El desplaçament dels centres fabrils del tèxtil a altres zones poc industrialitzades per aprofitar els costos més barats de mà d’obra ha comportat una gran diversificació de l'activitat industrial a la comarca. Tot i això, el tèxtil es manté com el segon sector de la comarca pel que fa a aportació al PIB industrial. Val a dir, però, que a la darrera dècada, tot i que el sector no ha estat immers en una crisi tan profunda com als anys vuitanta, la


població ocupada ha continuat disminuint. Així, mentre que l'any 1990 el sector tèxtil donava feina a 23.800 persones, el 27% de la població ocupada a la indústria, l'any 1998 el nombre de contractats va ser de 17.600, la qual cosa representa el 17% de la població ocupada a la indústria.

El Vallès Occidental s'ha configurat com una de les comarques més atractives per als inversors industrials estrangers. Unes 300 multinacionals estrangeres -al voltant del 12% de les implantades a Catalunya- tenen instal·lacions a la comarca.

Els serveis A més de la indústria, el sector dels serveis és l'altre motor de l'economia del Vallès Occidental. L'augment sostingut del pes del sector terciari en l'economia de la comarca es va iniciar a la dècada dels 80, i actualment contribueix a un 57% del PIB i dóna feina a un 52% de la població ocupada. Per subsectors, el comerç és l'activitat que té més importància dintre del sector.

Tot i que al Vallès

Occidental hi ha un nombre significatiu de

grans superfícies, el comerç urbà mostra una gran vitalitat. Cal esmentar els plans de dinamització del comerç urbà que s'estan

duent a terme a Terrassa i al barri de Ca n'Oriac de Sabadell. També a Sabadell, la construcció de l’Eix Macià, que s'ha configurat com un pol d'atracció comercial per a tota la comarca.

Tot i la proximitat a Barcelona, al Vallès Occidental hi ha una notable activitat firal. Així, Fira de Terrassa disposa d'un recinte on tenen lloc diversos certàmens. Per nombre de visitants, cal destacar Sant Cugat Actiu amb més de 80.000 visitants la darrera edició, Expo-Vallès amb 65.000 visitants i la Mostra de Turisme de Sabadell amb 30.000 visitants. D'acord amb el calendari de Fires de Catalunya de 1999, al Vallès Occidental tenen lloc els esdeveniments següents.

El turisme: viatjar pel Vallès Occidental Finalment, cal remarcar que el Vallès Occidental, tot i tenir un caràcter marcadament industrial i urbà, no deixa de presentar força interès des del punt de vista turístic. D'una banda la comarca compta amb dos parcs naturals, el de Collserola (comparteix amb

Distribució subsectorial del PIB dels serveis al Vallès Occidental (1998)


el Barcelonès les 8.000 Ha del parc) i el de Sant Llorenç del Munt i l’Obac (10.000 Ha amb alçades que superen els 1.000 metres a la Mola i el Montcau). Aquestes zones formen part del projecte Anella Verda Metropolitana i juguen un paper de veritables pulmons de la conurbació metropolitana. D'altra banda, a la vall de Gallifa (espai inclòs al PEIN), també és possible trobar un entorn natural més propi de zones rurals que d'una àrea al voltant de la qual viu prop de la meitat de la població de Catalunya.

ACTIVITATS

1. Llegeix atentament el text que hi ha a continuació i respon a les següents

qüestions.

EVOLUCIÓ ECONÓMICA DEL VALLÈS OCCIDENTAL EL 2OO2 El Vallès Occidental va presentar el 2002 un dels registres menys positius entre els

assolits per les comarques del Principat, amb un creixement de l’1,83%, que només supera el

del Baix Llobregat (1,78%) i el Garraf (1,53%) entre les comarques metropolitanes i per

sota també de la mitjana del Principat (2,23%). Aquesta debilitat expressa, sobretot, la de

la industria, en una comarca molt especialitzada en aquest sector, que va presentar un

creixement inferior a l’1% (0,97%). A més, els serveis van mostrar un alentiment

significatiu respecte el 2001 (2,28%, davant el 3,09%). En canvi, tant la construcció

(increment del 3,27%, davant l’1,78% el 2001) com el primari (amb un avenç del 7,42%),

van presentar millors registres que el 2001. Així, l’avenç agregat del PIB situa el

creixement conjunt del període 1998-2002 lleugerament per sota la mitjana catalana, amb

un 12,14% (davant el 12,65% del Principat), a causa, fonamentalment, d’un creixement

industrial dèbil.

El 2002, el bon resultat del primari reflecteix positius registres tant al subsector agrari

com al ramader, amb augments del 8,9 i el 6,2%, respectivament. Els cereals i les llavors i

planters van ser la principal causa de l’avenç de l’agrari, creixent d’un 77,2 i un 8,3%,

respectivament, mentre que l’avenç del porcí (13,1%, davant la caiguda del 14,4% el 2001)

explica l’evolució del ramader.

Església de St. Miquel, Terrassa


En el sector industrial, el baix creixement expressa les davallades d’alguns dels subsectors

més representatius, només parcialment compensades per lleugers augments en altres

sectors. Així, mentre que el tèxtil va mostrar un agreujament del ritme de caiguda de l’any

anterior (-5,4%, davant -0,1% el 2001), a l’igual de la fabricació de material de transport (-

2,8%, davant l’1,4%), l’equipament elèctric, electrònic i òptic va presentar un creixement

pràcticament nul (0,2%,

davant el 0,3%). En canvi, el

subsector químic va

presentar una marcada

acceleració (8,5%, des de

l’1,6%) i la metal·lúrgia i

productes metàl·lics també

milloraven (1,5%, davant -

3,2%). En aquest context,

el mercat de treball

sectorial va presentar un

decrement del nombre

d’afiliats (-1,9%, davant el

0,9% el 2001). De la seva

banda, l’augment de

l’activitat de la construcció

(3,27%) expressa,

fonamentalment, l’empenta

del subsector de

construcció residencial,

amb un avenç dels

habitatges en construcció

del 13,5%, com a resultat

del fort repunt dels iniciats (15,9%) i de la reducció dels acabats (d’un 6,2%), mentre que

l’obra civil també va augmentar considerablement (la inversió pressupostada en carreteres

per la Generalitat pràcticament es va doblar, fins vora 12.700 milers d’euros). En aquest

context, l’afiliació a la Seguretat Social va presentar resultats sectorials força positius,

amb un augment del 3,9%.

Finalment, el menor creixement dels serveis, fins al 2,28%, va ser el resultat dels registres

assolits per dos subsectors, fonamentalment, que representaven gairebé el 50% de

l’activitat dels serveis: les activitats immobiliàries i serveis empresarials, que van caure

sensiblement (2,2%, davant el 2,7% el 2001), i, en especial, el comerç (2,2%, davant el

4,2%).

El mercat de treball va fer-se ressò d’aquesta tendència menys expansiva, de manera que

els afiliats dels serveis van presentar un avenç del 3,6% davant el 5,6% el 2001.

Conjuntament, els afiliats de la comarca van augmentar d’un modest 1,5%, una decima

menys que la mitjana de Catalunya i, en especial, per sota els registres de l’any anterior

(3,8%), atesa la davallada de la indústria i el menor creixement dels serveis.

Finalment, l’atur va incrementar-se d’un important 11,5%, respecte al 5,2% d’avenç de l’any

2001. Font: Anuari Caixa d’Estalvis de Catalunya, 2003

Fit


• Desglossa per sectors (primari, secundari, terciari) les idees

principals del text.

• Quin és el sector amb millor comportament el 2002?

• I el sector amb pitjor?

• Compara els resultats del Vallès Occidental amb el d’altres

comarques i el conjunt de Catalunya.

3. Quan apareixen els grans canvis econòmics de la comarca?

4. Quin és el sector més important industrialment al Vallès Occidental?

TREBALL DE SÍNTESI TREBALL D’INVESTIGACIÓ D’UN MUNICIPI (a triar entre els que

formen el conjunt de la comarca del Valles Occidental) Fets, conceptes i sistemes conceptuals

• Introducció

• Característiques del relleu, la hidrografia, la climatologia i la

vegetació.

• Recorregut turístic: inclou la descripció municipal; aspectes culturals,

poblacionals i econòmics.

Procediments

• Recerca d’informació en programes informàtics.

• Confecció i interpretació de material gràfic de suport.

• Redacció de conclusions.

• Exposició oral del treball.

Actitud, normes i valors

• Respecte del patrimoni del present i del passat.

• Actitud favorable per l’ordre, el rigor i la sistematització del treball.

• Preocupació per la correcta presentació i execució del treball.

viatjar per catalunya 2003-041. s

Documents