BiófilaRuta

a través dels parcs de Barcelona

Ruta Biófilaa través dels parcs de Barcelona

Portada i contraportada de La novel·la biófila, publicació anarquista dels anys 30 del segle XX

Biofília és el nostre sentit de connexió amb la naturalesa i amb altres formes de vida de caràc-ter innat i producte evolutiu de la selecció na-

tural que actua en espècies intel·ligents la supervivència de les quals depèn de la connexió estreta amb l’ambient i d’apreciació pràctica de les plantes i dels animals. La biofília és la passió per tot el que és viu, és una passió i no un producte lògic, no està en el “Jo” sinó és part de la Personalitat. El contrari és necrofilia.

Publicació editada per la Seccio Sindical de CGT Parcs i Jardinsen ocasió de l’Itinerari realitzat a Barcelona durant l’abril de 2011www.malesherbes.blogspot.com

Textos de Juli Fontoba i Carlos BernalFotografies de Juli Fontoba i varis arxiusDiseny i maquetació Raul García

Col·lectiu Agudells · Ecologistes en Accio Cat.

3

Parada MontjuïcJardins Costa i Llobera

La muntanya de Montjuïc durant segles ha estat un lloc d’esbarjo on acu-dien els barcelonins, tot fugint de la insalubre ciutat, en recerca de les fonts, de l’aire pur, fugint de l’amuntegament al qual eren condemnats i per retrobar-se amb la natura.

Aquest singular jardí de cactàcies de l’any 1970, el Costa i Llobera, va patir durant més de 25 anys la pluja constant de plom, fruit dels afusellaments sis-temàtics del tir als colomins. Sens dubte un flagrant doble atemptat a la vida. Si bé és cert que, per la mort de les aus, no vam saber fer res, sí indirectament, a través de la defensa dels cactus. El col·lectiu ecologista Agudells i el suport de la secció sindical de la CGT vàren fer possible acabar a Montjuïc amb aquella barbàrie contra la vida, corria l’any 1996.

Més amunt, des del maleït castell les “autoritats” bombardejaren repetida-ment la Barcelona revoltada del s. XIX. Insurreccions motivades per la misèria i les duríssimes condicions de treball a que era sotmesa la classe treballadora.

El castell ha estat veritable vic-timari de la classe treballadora, les seves masmorres foren sales on els treballadors eren despietadament torturats. Als seus fossars, a tombar de segle XX, foren afusellats, nom-brosos anarquistes pel sol fet de ser-ho, per les seves idees. Ferrer i Guàrdia insigne pedagog fundador de l’Escola Moderna al 1909 fou un de tants. El President Company també mori afusellat en mans dels necròfils de torn, que durant qua-ranta anys, submergiren la ciutat en la reprensió.

Pel que fa als recursos comu-nals, propietats municipals com ara la finca de Miramar, dir que ja al 2003 fèiem públic el rebuig a la remodelació per convertir l’edifici en hotel de luxe, amb Inversions públiques mil·lionàries que van acabar a “mans amigues” amb unes repercussions medioambientals del tot previsibles, desviament d’aqüífers, filtracions i lliscament de terrenys, en el Jardí Públic Costa i Llobera, en defini-tiva més inversió pública per corregir, la mala gestió.

L’Hotel Vela, a la façana mar de Barcelona “nau insignia” de la disbauxa neo liberal que anem patint recentment, vulnera la llei de costes, menysprea els efectes sobre el mar del canvi climàtic, tot envaint l’espai mari. Va ser impossat i construit contra la voluntad manifesta de la ciutadania, que va impulsar la societat civil a través de la lluita de l’Associació de Veïns de l’Ostia, Ecologistes en acció, Can Masdeu...

1

Publicació anarquista anys 30 sXX

4 5

En itinerariCiutadella

Cal remuntar-se al fatídic any de 1714, quant desprès de catorze mesos d’asedi la ciutat es vençuda, aquest fet porta a l’enderroc de tot un barri de la ciutat. El feren enderrocar als mateixos veins que a part no cobraren cap im-demnitzacio, tot per aixecar-hi una fortalesa militar. Vint mil soldats contaven els vencedors per sotmetre i anular els minsos drets ciutadans, la fortalesa era disposada sempre a sufocar las revoltes, els seus canons apuntaven a la ciutat.

A la qual Barcelona s’en va poder desempallegar, s’enderroca la odiada Ciutadella 1868. Amb motiu de la primera exposició Universal, es va recuperar com a primer i durant força anys, l’únic parc públic de la ciutat. L’any 1892 s’inaugura el parc zoològic, els primers animals provenien de la col·lecció que en Ll. Martí Codolar tenia a la Granja Nova, a Horta. El sentit col·leccionista Victorià del s. XIX avui malgrat tot, sembla prevaldre, doncs tenim la recent ad-quisició pública d’un elefant, tot i les crítiques de veterinaris i treballadors del zoo, que s’aseguren que no és possible mantenir a dos elefants en un espai que ronda els mil metres quadrats. I més tenint en compte que molts dels animals que subsisteixen al Zoo, ocupen força espai, i no estan en perill d’extinció.

Parada EixampleParc del Centre del Poble Nou

Desprès d’una de les moltes epidèmies que patí la ciutat durant el s. XIX, a Barcelona al clamor popular de “Abajo las murallas”, s’enderroquen les mu-ralles que la constrenyien, donant pas a l’ocupació urbana del fèrtil Pla. El Pla d’Eixample d’en Cerdà, imposat per les autoritats militars, conformà les bases de la ciutat il·limitada, fins el punt d’engolir-se els municipis veïns. La resposta contra les annexions contà amb la populosa classe obrera.

Més de cent anys després de la pèrdua d’autonomia municipal, la supo-sada “descentralització” de què se’n vanagloria l’Ajuntament, en la pràctica, es queda en res. És del tot minsa doncs ni el mateix alcalde la respecta. Cal dir que, si aleshores els veïns d’aquests territoris podien elegir directament els seus representants territorials, avui es l’alcalde de Barcelona el que imposa els Regidors dels districtes, abocant el que vol sobre els seus territoris. Alhora

2a

Barcelona assetjada per les tropes de Felip V 1714

Pla d’Eixample de Barcelona d’Ildefons Cerdà

6 7

la participació ciutadana, que s’imposa des de l’Ajuntament queda totalment palesa en el model de ciutat.

El disseny a la construcció del Parc del Centre del Poble Nou evidencia la manca de respecte dels gestors del Comú (l’ajuntament), vers la participació i el respecte a les necessitats i demandes del veïns. El despotisme del disseny és el que condemna els veïns, a la vida vegetal i animal forçada a sobreviure en l’absurd d’una ciutat escaparat turístic, on l’opinió dels veïns no hi compta. L’ego d’un artista supedita la convivència, i contranatura posa portes al camp. I finestres tancades amb vidres on topen els confusos ocells.

En itinerariParc de la Pegaso - Privatització del servei públic

L’antiga fabrica de la Pegaso donà pas l’any 1986, a uns esplèndits jardins fruit, cal dir-ho, de la lluita del moviment veïnal que, amb fermesa, ho va rei-vindicar per a bé de les barriades de Sant Andreu de Palomar i de la Sagrera.

Recentment hem vist com els garants del manteniment dels parcs i jar-dins publics de la nostra ciutat, externalitzàren el manteniment del Parc. Ho fan tant barroerament que, al concurs, de les quatre empresses que liciten, tres coincideixen al cèntim amb la xifra 2 euros per sota del topall establert, mentre l’altre ho fa un 10% més econòmic. Parlant clar i català es va esta-blir previament l’empresa que s’habia d’adjudicar el contracte, sent aquesta acció del tot il·legal. S’ens dubte els treballadors d’aquestes empreses cobra-ran per sota del que precisen per subsistir, treballaran precàriament. Difícil-ment podriem anomenar integració a aquesta pràctica, però sí que ho seria contractar-los directament per l’Institut Municipal de Parcs i Jardins amb unes condicions dignes iguals a les de qualsevol altre treballador, i amb possibilitats reals d’emancipació i autonomia, lluny d’inquivir-los en guetos per qüestions de salud. Com deia un dels fundadors de l’ecologia social, l’anarquista Pedro Propotkin, “a cadascú segons la seva necessitat, de cadascú segons la seva capa-citat”. Una raó més pel qual demanem la convocatòria de places públiques per donar un servei de qualitat i humà.

b

Enderrocament de la muralla de terra, Barcelona 1854

Vista aérea i porta principal del Parc del Centre del Poble Nou Vista aérea i detall del Parc de la Pegaso

8 9

Parada Els Tres TuronsAntiaeris Turó de la Rovira

El cim del turó de la Rovira, al Carmel constitueix un formidable mirador sobre el pla de Barcelona, durant segles ha estat un punt estratègic des d’on els assetjadors de Barcelona, tant en aquest com a la resta dels Tres Turons, instal·laren bateries. Per últim cop i per defensar la ciutat dels bombardejos feixistes, durant la darrera guerra Civil, era el primer cop que es bombardejà a la societat civil.

Fins als anys trenta, ja al segle XX, el Carmel va ser el clàssic barri de cases amb hort, però l’arribada en massa de la immigració, procedent de diferents llocs d’Espanya, va canviar completament la fisonomia del barri. A la fi de la dècada dels quaranta i durant els cinquanta, es va anar omplint de barraques i on era freqüent l’auto-construcció, sense permís municipal. Durant els anys seixanta, com passà en altres zones de la Barcelona pobre, les immobiliàries, emparades en la no-actuació de l’Administració, van imposar un paisatge de grans blocs de pisos, sovint construïts sense criteris de planejament urbanístic, situant cases de veïns en carrers sense asfaltar, molt “empinades” i sense una correcta comunicació amb la resta de Barcelona.

En la dècada dels setanta, l’ànim de lucre immobiliari va provocar l’aprofitament dels desnivells per construir més pisos dels permesos, en forma de subterranis excavats directament a la muntanya. Es va anar ocupant tot l’espai sense cap planificació.

Tenim la inversió mil·lionària emprada recentment al Parc Güell, per tal de rehabilitar el parc a causa de la massificació turística, fruit d’un model gens sostenible, i per la manca d’un manteniment adequat. La recorrent amenaça de cobrament d’entrada, i del tancament total del parc, la construcció de 6 nous es-tabliments d’hostaleria, a costa de perdre zona verda, sembla que no ha reeixit. Sí seguiran promocionant aquest tipus de turisme tant costós per la ciutat des del punt de vista mediambiental. Les darreres tempestes de vent i neu malmeteren centenars d’arbres de la zona forestal que no han estat replantats.

Barcelona l’any 1977 era una ciutat llibertària. Els dies 22, 23, 24 i 25 de juliol d’aquell any , el Saló Diana, al carrer de Nou de la Rambla, i el parc Güell, es van convertir en els pols principals de les Jornades Llibertàries, un esdeveni-

ment a cavall entre el happening i el debat polític i social on van participar unes 600.000 persones, la majoria joves que començaven a descobrir-ho gairebé tot. Durant les jornades, als escenaris del parc Güell, lúdics i frescos de nit, es suc-ceïen els concerts, corrien els panflets amb la A envoltada d’un cercle i, aquells dies, van arribar els que en aquell moment, per molts, semblaven els pioners de l’ecologia, que van construir al Parc Guell un molí de vent alternatiu.

“Jo de tot allò en destaco la pau, l’harmonia i la llibertat. Al parc molta gent va fer l’amor per primera vegada. Els dels instituts es van estrenar allà, però amb un pudor molt gran. Hi va haver tota una barreja d’ecologia, feminisme i educació que no ha tornat a repetir-se”, diguè en Pepe Ribas.

Però aquell curt estiu d’anarquia va durar molt poc. Els provocadors i els infiltrats van radicalitzar la situació. I el tenebrós cas Scala va posar per un llarg temps, el colofó a la Barcelona negre-i-vermella de la transiciò.

3

Aspecte de la plaça central del Parc Guell

durant les Jornades Llibertaries

Vista de les barriades de la Teixonera i el CarmelAntiaeri del Turó de la Rovira

10 11

ParadaParc dels Jardins del Laberint d’Horta

Els Jardins del Laberint d’Horta són els jardins històrics, museu dins la natura, més antics de Catalunya, així és reconegut per la Carta de Florència, firmada pel Govern Espanyol el 1981. A l’hora, el seu palau forma part del catàleg dels monuments històrics-artístics de Barcelona.

Els Jardins del Laberint d’Horta van costar ben car a la ciutat de Barce-lona. L’any 1967 els propietaris, ja no volien continuar mantenint un patri-moni que no donava cap benefici i, en canvi, comportava moltes despeses de conservació. És aleshores quan l’Ajuntament va commutar els Jardins per te-rrenys de l’avinguda dita avui de Pedralbes a favor dels Desvalls. L’any 1970, l’Ajuntament feia una primera restauració. Mesos més tard, s’obria per a ús de tota la ciutat, el que seria el primer jardí històric de la Ciutat. L’any 1994, després d’una nova restauració amb diners de la Comunitat Europea, obria novament les portes, amb protestes veïnals ja que, a partir d’aquesta data, el municipi fa pagar entrada, llevat dels diumenges i dimecres.

Han passat molts anys des que l’Ajuntament se n’ha fet càrrec, quaranta quasi bé, sense que gaire bé no s’hagi actuat per tal d’aturar el progressiu de-teriorament del palau. Tots aquests anys, des del 1994, s’han estat recaptant entrades, gravacions de pel·lícules, anuncis, etc. Doncs bé, aquests beneficis no han anat a parar pas a la conservació d’aquest patrimoni arquitectònic, artístic i històric, per altra banda inigualable, de Barcelona. El magnífic palau romàntic, de gust orientalitzat, amb detalls neo-gòtics, barrocs, i marcats amb motius neoàrabs, cau davant la passivitat de l’Administració. El palau enyora el soroll de les tasques dels manobres. Els nombrosos motius ornamentals, balustrades, esgrafiats i merlets s’esvaeixen amb el pas inexorable del temps i la deixadesa. Les teulades s’esfondren. Els pisos s’omplen de runes.

Per tal d’aturar el progressiu deteriorament d’aquest patrimoni s’organitzà SOS Laberint, en la qual en forma part la seccio sindical de la CGT de Parcs i Jardins.

El fet que el jardí Eclèctic del Parc del Laberint es mantingui tancat als vi-sitants, i més quan bé que se’ls cobra entrada, és del tot reprovable. En aquest magnífic jardí no s’estalvien les tasques pròpies del seu manteniment, un

munt de recursos emprats que, de cap manera són destinats al gaudi ciutadà. En vida dels marquesos es podia entendre allò del Jardí domèstic (privat). Ara, en ser del conjunt de la ciutadania, perd tot el sentit.

Entre els molts arbres que amaga el Jardí Eclèctic, sobresurten dos de mag-nífics, un til·ler i un cedre, catalogats tots dos d’interès local, és de lamentar que els visitants dels jardins, no puguin apreciar la seva benèvola monumen-talitat.

El fet de possibilitar el gaudi ciutadà no implica grans despeses, ni que només sigui per optimitzar les que es venen fent, és de justícia que aquest parc quedi obert al públic.

“L’art i la natura engendren la bellesa” és el lema que Joan Antoni Desvalls i d’Àrdena va llegar com emblema dels Jardins del Laberint, que a dia d’avui bé podria servir d’exemple a seguir per als “nostres” polítics, per tal que enten-guéssin la imperant necessitat, d’un urbanisme benèvol que comprengui que ha de propiciar, per al bé comú, un contacte el més armoniós possible, entre la ciutat i la Serra de Collserola.

4

Façana principal del Palau del Laberint d’Horta abans de l’abandonament

Jardí Eclèctic del Parc del Laberint

12 13

a Parada CollserolaCan Masdeu

Barcelona inicià el setge a Collserola a finals del segle XIX, entre els anys 1897 i 1921, malgrat la seva oposició, s’annexionàren els municipis del pla de Barcelona endinsant-se al bell mig de Collserola i sotmetent així, progressi-vament, els conreus, els boscos, les fonts, les rieres, les torrenteres i els tu-rons (Rovira, Carmel, Creueta del Coll) que patiren la forta pressió urbanística exercida per les ànsies de creixement il·limitat.

Cim del Tibidabo abans de la construcció de la muntanya russa i la destrucció de l’alzinar per part de l’alcalde J. Hereu

La Barcelona metropolitana té un dèficit escandalós d’espais verds a l’abast del ciutadà i aquest és el paper que se li atorga al Parc de Collserola, el qual té uns trets especials que intensifiquen la condició de jardí urbà. Té una dimen-sió considerable: 7.500 hectàrees qualificades d’espai forestal, contacte amb la ciutat: a menys de cinc quilòmetres de plaça Catalunya, posició central a l’Àrea Metropolitana, al voltant del qual giren les ciutats i les vies de comunicació.

Així, Collserola, com espai natural rodejat per una metròpoli, està ame-naçada i agredida per una sèrie de processos que posen en dubte que el Parc Natural compleixi la funció de protecció que se li ha assignat

Una de les lluites que continuen actives a Collserola és la relativa a la protecció i a la defensa de l’ús comunitari de la Vall de can Masdeu, situada al límit entre el districte de Nou Barris i el d’Horta Guinardó i una de les últimes no urbanitzades de la vessant barcelonina de Collserola. Després de 50 anys del total abandonament de la finca i del conseqüent deteriorament

de Can Masdeu, l’antiga masia, i de la infraestructura agrícola associada, la institució que regenta la propietat, la Fundació Hospital de Sant Pau, pretenia construir a la vall en un primer moment una presó i més tard una residència privada per a membres jubilats del Col·legi de Metges. Amb tot, l’okupació, al desembre de 2001, de la finca i el suport i la implicació popular de què ha estat objecte el projecte d’autogestió en curs ha aconseguit frustrar, de moment, els plans que amenaçaven la vall. És important destacar que l’òrgan que s’ocupa de la gestió del patrimoni de la Fundació està constituït per funcionaris de l’Ajuntamentde Barcelona, de la Generalitat i pel Bisbat de Barcelona. Para-doxalment, en contraposició als plans de la Fundació d’urbanitzar parcialment la vall, l’Estudi estratègic de la vessant barcelonina de Collserola (Boada, 2003) remarca la seva importància natural i agrícola, alhora que fa referència a la necessitat de recuperar l’antiga infraestructura agrícola de terrasses, mines d’aigua i basses. És precisament en aquest sentit que, a través de l’autogestió i de l’autoorganització, autònomament i sense cap tipus de participació insti-tucional (exceptuant el setge policial i el políticolegal), duu més de nou anys treballant el col·lectiu dels horts comunitaris okupats de la Vall de Can Sant Genís, el qual està integrat pels actuals okupants de Can Masdeu i per una cinquantena de veïnes i veïns de Nou Barris.

Can Masdeu a la Vall de Can Sant Genis, Collserola

5

14 15

b Parada CollserolaCan Soler

La lluita constant dels grups ecologistes, naturalistas i veïnals han aconse-guit que Collserola hagui estat per fí, declarada en part, Parc Natural, ho cele-brem principalment per la part de la Serra que ha entrat, no pas per la que ha quedat exclosa de la protecció, i sobre la que volen com voltors els especuladors de sempre. La persecuciò i setge de la fauna, per part dels Caçadors, el seu fi constitueix una altre fita.

Les demandes ecologistes per la creació d’horts urbans i després vers la restauració de la Masia Can Soler, com a equipament medi ambiental donàren alguns fruits. Ara, la barriada, reclama la recuperació de la zona agro-forestal que queda de la veïna masia de Can Piteu com a millor forma d’organitzar aquest espai, com a zona de pre-parc, zona de transició entre la ciutat i la natu-ra, bancs, arbres, horts, basses, granotes, ocells, insectes etc.

No és desitjable, ni tampoc els veïns de Sant Genís dels Agudells volen permetre, la seva progressiva degradació. No aceptaran cap projecte que no passi per la regeneració d’aquest espai agro-forestal, peça inprescindible del mosaic, necessari per el desenvolupament de la biodiversitat al Parc Natural de Collserola. Alhora que, plegats, reclamen de fa anys la recuperació de les aigües de Can Soler, que es vessen directament a la claveguera.

Calen més horts urbans de gaudi comunal, entre arbres, ombrejats, bancs i el cant dels ocells. Hem d’aconseguir fer de nou que, el rossinyol torni a omplir aquesta part de Collserola on ara, rarament, s’escolta el seu cant.

Masia i horts urbans , Can Soler al barri de Sant Genis dels Agudells, Collserola

Nota finalEcologia i anarquisme

Piotr Kropotkin (1842-1921), geògraf i naturalista, a part de pen-

sador polític rus, sent considerat un dels princi-

pals teòrics del moviment anarquista dins del

qual va fundar l’escola de l’anarcocomunisme,

per tal de refutar la lluita per la vida com a eix

central en l’evolució, realitza una sèrie d’estudis

i observa, que les espècies lluny d’ostentar una

lluita aferrissada per sobreviure, mostraven una

conducta altruista que ell definiria com a “su-

port mutu”. D’aquesta manera, l’altruisme en-

tre les espècies, fou per ell el què proporcionarà

a les mateixes l’èxit en la lluita per l’existència.

En Camps, fàbriques i tallers, va mantenir que

la societat anarquista es basaria en la confe-

deració de comunitats que unirien el treball

manual i l’intel·lectual, així com la indústria i

l’agricultura, en una harmonia sempre respectuosa amb el medi ambient i l’ésser humà.

Així mateix, en l’ajuda mútua, Kropotkin va documentar com la cooperació dins de les es-

pècies i, entre elles i el seu entorn, és igual o fins i tot més beneficiosa que la competició.

L’obra de Kropotkin, juntament amb la de William Morris, els germans Reclús (tots dos

geògrafs de fama mundial), i la de molts altres, com per exemple la d’Henry David Thoreau,

van assentar les bases de l’interès de l’anarquisme, també a casa nostra pels problemes eco-

lògics d’avui. Entre els suggeriments ecològics es troben freqüentment l’autonomia (auto-

gestió) i el federalisme (localisme) o policentrisme en l’organització i producció de desenvo-

lupament sostenible, tecnologia apropiada i energia verda, amb la corresponent autonomia

que comporta el no dependre ni de la agroindustria ni de les grans plantes generadores,

enllaçant així amb el principi anticentralista llibertari.

“La biofília és el precari vincle emocional que lliga la humanitat amb la terra, vincle

emocional dels qui lluiten per conservar el que queda del medi ambient i dels éssers vius.”

“Els veritables amants de la terra no somien amb convertir-se en els administradors del

planeta, sinó amb el dia en el qual els éssers humans hagin deixat d’importar.”

Jeremy Rifkin

5

16 17

Ruta Biófilaa través dels parcs de Barcelona

Barcelona, abril de 2011