umbraltextos

Amadou Bocar sam � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 14 entrevista a Carmen Juares � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 16Babiche Kampote � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 22Paola Lo Cascio i Òscar Monterde � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 28Agus Morales � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 30Carmen Pardo salgado � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 32Javier Pérez Andújar � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 20María eugenia R� Palop � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 18stop Mare Mortum � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 24Antonio Valdecantos � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 26

ARtistes

Leila Alaoui � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 13 Yto Barrada � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 15Banu Cennetoğlu � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 31Ramón esono � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 17Daniel G� Andújar � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 19eulàlia Grau � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 27Hiwa K � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 21Rogelio López Cuenca i elo Vega � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 23teresa Margolles � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 29Estefanía Peñafiel � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 25Dan Perjovschi � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 33

PRoJeCtes

Frontera sur � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 34sueños Refugiados � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 35Un regalo para Kushbu � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 36

Refugi transitori a Barcelona, Werner Rings, 1936-1939

UNA CIUTAT PER A TOTHOM

La publicació que presentem reuneix els contin-guts que componen les diverses intervencions al metro d’Umbral, a les quals es pot afegir una sèrie d’articles i projectes que, a manera d’esta-cions paral·leles, aporten una visió plural sobre la migració en l’actualitat. Si podem considerar que el llindar està relacionat amb el pas cap a un espai nou, és oportú que des de la inter-culturalitat contemporània s’ofereixin idees i experiències que fan que comprenguem que la societat es construeix a través de processos que

milloren la vida de tots.

En l’actualitat, la relació entre la migració i la transformació de les ciutats és una realitat. Pre-cisament, les diverses activitats que es duen a terme a les ciutats d’acollida, quan intervenen com a societats responsables davant situacions de discriminació, són un dels eixos de canvi de les polítiques actuals, quan s’ha previst que si-gui fruit d’una voluntat compartida que ha de

transformar amb eficàcia la nostra societat.

Sense anar més lluny, Barcelona és també una ciutat que històricament s’ha construït amb les aportacions de tots aquells que troben aquí un lloc per viure. És una ciutat que ha proporcio-nat no només ajuda immediata, sinó una agenda recent on s’han introduït modificacions signi-ficatives en relació amb els canvis que s’estan produint de manera global en l’àmbit local,

nacional i internacional.

La bona habitabilitat de les ciutats està condi-cionada per aquest impacte, quan espais socials com l’art, la cultura i la llibertat són adequats per reflexionar en conjunt sobre qüestions que no estan passant en llocs allunyats, com si no ens concernissin, sinó que caracteritzen la soci-etat del nostre temps. Aquesta tasca de penetrar a l’interior de les ciutats és una labor de vegades

difícil i complicada, tant per a l’àmbit cultural quan troba en la intervenció social el seu camp d’incidència, com quan s’afronten, des del com-promís polític, les solucions a les qüestions im-

minents des d’una perspectiva adequada.

Sens dubte, fenòmens com la caravana multi-tudinària que està actualment dirigint-se als Estats Units, l’increment de situacions de des-emparament durant els processos migratoris o la reaparició de moviments polítics relacionats amb els extremismes pot ser que estiguin més que vinculats. Són temes que no només incidei-xen en la nostra capacitat de convertir-nos en societats veritablement contemporànies, ober-tes i cosmopolites, sinó que afecten la manera de construir llocs habitables per a tothom. D’al-tra banda, aquesta presència de noves maneres de dir o noves maneres de pensar s’integra de manera satisfactòria en la societat. Estem fets d’una suma de veus i aquestes aportacions són

propícies per crear nous espais de llibertat.

Aquest és l’objectiu principal d’aquesta publi-cació. Considerar la pertinència d’aquest tipus d’accions amb una sensibilitat contemporània, aportant la col·laboració de persones que, des de la seva pròpia experiència, assenyalen di-ferents punts de vista, compartint un objectiu comú que mostra, expressa i visibilitza les situ-acions paradoxals que apareixen al món con-

temporani.

Des d’una perspectiva diversa, hem de com-prendre què significa la migració en el present i parlar de l’experiència de les persones que, com tots, comparteixen el llarg procés de troba-da d’un espai per viure de la manera escollida. I sabem el que queda per fer des de la migra-ció i la transformació d’una ciutat com Barce-lona. Som conscients que és una experiència

traumàtica, complexa i duradora, quan s’afe-geixen el racisme, el rebuig o la discriminació. Tanmateix, l’esperança de creuar aquest llindar junts és molt important a l’hora de poder millo-

rar la vida de la ciutat entre tots.

Les problemàtiques que sorgeixen en el llindar de pas moltes vegades són signes recognoscibles de l’esforç que tots hem de fer a l’hora de mostrar les dificultats que sorgeixen entorn d’aquests lí-mits fronterers. Estem parlant de qüestions que, si bé en un primer moment tenen a veure amb la migració i els drets humans, s’intensifiquen en relacionar-se amb la capacitat que tenen les ciutats contemporànies d’aportar solucions efectives a determinades situacions de discri-

minació social.

És el cas de les propostes que presentem i que afecten positivament la nostra manera de com-partir aquesta transformació. Aquesta publi-cació és el producte d’un esforç col·lectiu entre persones amb activitats molt diferents relaci-onades amb la reflexió social, artística i polí-tica, amb l’activitat que cada dia duen a terme per millorar les situacions de tots, des de les institucions, les associacions i els col·lectius implicats. Sabem que el procés de canvi i trans-formació que acompanya la migració no té les mateixes causes i ha de subratllar-se el caràcter integrador que han de mostrar les ciutats quan ofereixen espais adequats per millorar la soci-

etat actual.

Aquesta publicació és una invitació a creuar aquest llindar junts, quan ens adonem que una ciutat és habitable si hi ha espai per a tothom.

e ditorial

e ditorial

ELS PRELImInARS: “CRIDA A L’AfECTE” I no

“EfECTE CRIDA”

El 28 d’agost de 2015 va ser un dia molt calorós a Barcelona. moltes persones eren a la platja, altres descobrien la ciutat per primer cop amb mirada de turista i unes altres arribaven a la recerca de refugi. Els diaris d’aquell dia destacaven que la guerra a Síria havia expulsat quatre milions

de persones del país.

En aquest context, l’alcaldessa de Barcelona va publicar al seu blog personal una reflexió sobre la necessitat d’una “crida a l’afecte”, que establia les bases del que més endavant es consolidaria

com el pla Barcelona, Ciutat Refugi:

Cal que els governs deixin d’amenaçar amb l’ “efecte crida”. El que necessita Europa, ur-gentment, és una “crida a l’afecte”, una crida a l’empatia. Podrien ser els nostres fills, germa-nes o mares. Podríem ser nosaltres, com també van ser exiliats molts dels nostres avis (…). Tot i que es tracta d’un tema de competència estatal i europea, des de Barcelona farem tot el que pu-guem per participar d’una xarxa de ciutats re-fugi. Volem ciutats compromeses amb els drets humans i amb la vida, ciutats de què sentir-nos orgulloses.

Ada Colau, alcaldessa de Barcelona28 d'agost del 2015

Com VA ComEnçAR?

Les ciutats i els municipis són els que acullen i integren les persones refugiades, però a l’Estat espanyol no participen en les polítiques d’asil ni reben finançament per poder-les desenvolupar

de manera adequada. malgrat això, amb la crisi humanitària internacional i davant de la inac-ció de l’Estat, el setembre del 2015 l’Ajuntament, les entitats socials i la ciutadania barcelonina

van decidir mobilitzar-se un cop més.

El pla Barcelona, Ciutat Refugi es va aprovar el 2 d’octubre del 2015 en el primer plenari ordinari del govern de la ciutat, per preparar Barcelona per acollir i garantir els drets de les persones re-fugiades. El pla, que s’ha hagut d’anar adaptant a un context canviant, a la manca de coordinació i a l’opacitat informativa del Govern central (que a hores d’ara encara no ha fet pública una estra-tègia ni un calendari d’arribada endreçada per a l’acollida de les persones refugiades que es va comprometre a reubicar i assentar) ofereix aco-llida, assistència i provisió dels serveis necessaris a les persones refugiades que arriben a la ciutat i en garanteix els drets. A més, el pla exigeix als estats que compleixin les normes més elementals

dels drets humans.

Com hEm ACoLLIT?

Des que Barcelona es va declarar Ciutat Refugi, l’arribada de persones refugiades a la ciutat s’ha multiplicat per cinc. Això ha significat un esforç per millorar els serveis d’acollida a persones sol-licitants d’asil i immigrants, per mitjà del reforç del Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats, el SAIER, i l’impuls del programa nausica. També s’han obert espais de participa-ció a la ciutadania per millorar el repte d’acollir, s’han establert canals amb el voluntariat i s’ha creat una línia específica de subvencions per sensibilitzar en matèria de refugi. De totes les activitats, se n’informa de manera transparent a través del web ciutatrefugi.barcelona. final-ment, es fomenta l’acció exterior, es promou la

col·laboració entre ciutats i s’ajuda entitats que treballen sobre el terreny.

Barcelona, port segur

En els darrers mesos, molts estats i ciutats han tancat els ports a les onG de rescat amb la complicitat de la Unió Europea. organitzaci-ons com Proactiva open Arms, metges Sense fronteres o Save The Children han denunciat diverses vegades com s’amenaçava l’activitat de salvament marítim que duien a terme a la zona costanera de Líbia per la impossibilitat de ga-rantir la seguretat de la tripulació davant de l’hostilitat dels guardacostes libis. A més, han xocat amb el veto del ministre de l’Interior italià, matteo Salvini, que ha posat en marxa una ofensi-va contra les onG que es dediquen a salvar vides

a alta mar.

Barcelona s’ha reivindicat com a port segur i ha representat un precedent que han seguit altres ciutats refugi de l’Estat, com València. El vai-xell open Arms va arribar a Barcelona amb una seixantena de persones rescatades a la costa de Líbia després de la negativa de malta i d’Itàlia d’obrir-los els ports. Barcelona es va oferir com a port segur davant la negativa d’altres països a

acollir el desembarcament de la nau:

Totes les vides humanes importen, arribin d’on arribin, tant si és pel mediterrani, com si arriben per Itàlia o per la frontera sud.

Ada Colau, alcaldessa de Barcelona4 de juliol del 2015

A més, el Govern municipal ha col·laborat amb Proactiva open Arms i amb Save The Children per donar suport en la tasca humanitària de

Barcelona, ciutat refugi: del “volem acollir” a l’“estem acollint”

salvament marítim que duen a terme a la me-diterrània, i també ha ofert suport econòmic i institucional. Així, s’ajuda els qui ajuden, que és en definitiva una de les màximes del pla

Barcelona, Ciutat Refugi.

El SAIER

Es el centre d’atenció de referència per a les persones immigrades i refugiades que arriben a la ciutat. És un servei municipal que ofereix informació i assessorament sobre immigració, refugi, emigració i retorn voluntari a qualse-vol persona que visqui a Barcelona. El SAIER ofereix de manera personalitzada i confidenci-al orientació i assistència jurídica i assistència social per a sol·licitants de protecció internaci-onal. El servei es va posar en marxa l’any 1989 i s’ha hagut d’adaptar en vista del canvi de

f luxos migratoris.

El programa nausica

Nausica es va posar en marxa a finals del 2016 com a prova pilot. A través del programa, s’atenen de manera integral persones refugiades que han quedat excloses de la cobertura de l’Estat per mi-llorar els processos d’inserció social i autonomia i garantir que, un cop acabada l’estada en el pro-grama, les persones estiguin en situació d’incor-porar-se al mercat laboral i començar una vida pel seu compte. Per aconseguir-ho, el programa inclou, a banda de la cobertura de necessitats bàsiques amb un dispositiu de places d’estada temporal, un pla de treball integral individualit-zat amb tot un ventall de serveis, des del suport professional, social i psicològic i l’aprenentatge de llengües fins a l’orientació jurídica, formativa

i laboral i l’escolarització dels infants:

Impulsar aquest programa no és només una manera d’oferir una atenció integral i adequada a les persones refugiades en situació de més vulnerabilitat. És també una forma d’assenyalar les insuficiències i rigidesa del Programa estatal d’acollida i demostrar que amb voluntat política es pot acollir molt més i millor.

Jaume Asens, tinent d’Alcaldia de Drets de Ciutadania, Cultura, Participació i Transparència Setembre del 2016

L’espai ciutadà

El pla Barcelona, Ciutat Refugi ha desenvolupat aquests anys un espai ciutadà per coordinar-se amb les entitats i col·lectius de la ciutat i vehi-cular les ofertes de recursos i els serveis que s’han rebut. L’espai ofereix activitats, formacions i recursos pedagògics per a les persones que vo-len implicar-se activament en l’acollida, i també redirecciona les forces dels voluntaris cap a or-ganitzacions i espais que ja treballen en tasques d’acompanyament que ajudin els nouvinguts en el procés d’incorporació a la ciutat i a la vida

social quotidiana.

En aquesta mateixa línia, s’ha donat suport a inici-atives ciutadanes com Refugiats Benvinguts, una plataforma que posa en contacte persones refugia-des que necessiten un habitatge, amb veïns i veï-nes que volen llogar una habitació i mentors que volen donar suport en el procés d’acollida. Amb el

suport municipal, aquest projecte s’ha consolidat a Barcelona i ha permès que hi hagi quaranta

convivències en domicilis particulars.

L’Oficina per la No Discriminació

El mes de maig passat es va posar en funciona-ment la nova oficina per la no Discriminació. Aquesta oficina actua en situacions de discri-minació per raó d’edat, gènere, orientació sexu-al, origen, religió, llengua, nacionalitat, salut, discapacitat o situació socioeconòmica, ofereix informació, suport psicosocial i assessorament jurídic gratuït. L’impuls de la nova oficina ha permès dotar-la de més recursos per oferir un servei més complet, tant d’assessorament a les víctimes de discriminacions com d’informació

i formació per a la ciutadania en general.

El memorial

El memorial Som i serem Ciutat Refugi és una forma de record i denúncia a les víctimes mor-tes al mediterrani a la recerca de refugi. És un monòlit situat a la platja de la Barceloneta que incorpora el “comptador de la vergonya”, que també es pot consultar al web de Ciutat Refugi. La xifra reflecteix el nombre de persones mortes o desaparegudes a la mediterrània des del co-mençament d’any. El recompte el porta a terme el projecte missing migrants Project, de l’orga-nització Internacional de les migracions (oIm). L’OIM obté les dades de diverses fonts: oficials, onG, premsa i entrevistes amb els supervi-vents. El comptador s’actualitza periòdicament.

TRES AnyS DE CIUtAt REfUgI En xIfRES

Els tres últims anys, el reforç del SAIER ha estat clau per donar una resposta adequada a l’in-crement de les persones usuàries. S’ha passat d’atendre 11.370 persones l’any 2015 a 19.264 l’any 2018 (xifra provisional estimada, tenint en compte les 16.517 persones ateses fins a l’octu-bre). Pel que fa a les famílies refugiades ateses enguany pel SAIER, hi figuren 1.445 menors, una xifra que ja supera els 846 de tot l’any 2017.

Avui dia s’estan fent obres en un nou equipa-ment per ampliar l’espai d’atenció del servei en

més de 300 m2.

nausica té una capacitat aproximadament de 80 persones. Durant els primers 20 mesos del programa, 124 persones n’han estat usuàries, 98 de les quals han accedit al dispositiu residenci-al. El programa ha contribuït a fer possible que un 43% de les persones ateses aconsegueixin feina, malgrat que només el 5% l’obté amb con-tracte indefinit. El programa reorienta el perfil professional amb cursos de formació en sectors d’activitat amb més capacitat d’ocupació i en l’aprenentatge de llengües: el 90% de les perso-nes milloren el nivell de castellà, un 7% comença el programa sense entendre gens el castellà i en només vuit mesos l’escriu. Les dades també reve-len que les persones beneficiàries incrementen en un 18% la seva autonomia personal i en un

48% la seva autonomia social.

Pel que fa a l’origen de les persones usuàries, hi ha una gran diversitat. Veneçuela continua sent el país d’origen de la majoria de persones que

sol·liciten protecció internacional, i, juntament amb les provinents de Colòmbia, hondures i Geòrgia, sumen el 60% del total. D’altra ban-da, des del mes de març del 2018 s’ha registrat una caiguda del nombre de persones refugiades

d’origen ucraïnès.

REPTES DE fUTUR: PER UnA ACoLLIDA hUmAnA,

InTEGRAL I AfECTUoSA

La migració és un fenomen estructural que va en augment en els darrers anys a totes les ciutats i països del nostre entorn. En els darrers mesos s’han incrementat les arribades a l’Estat espanyol a través de la costa a causa del tancament de les rutes migratòries per l’est d’Europa. Lluny de tractar-se d’un fenomen nou, els indicadors se

situen en nivells similars als del 2006.

El futur de l’acollida: un repte multinivell

És competència exclusiva de l’Estat no només concedir l’estatus d’asil —oferint vies legals i se-gures—, sinó també oferir una atenció adequa-da a aquelles persones que el sol·liciten. malgrat l’incompliment de les quotes de reubicació i re-assentament per part de l’Estat espanyol, milers de persones han aconseguit arribar a Barcelo-na. La majoria ho han fet amb seus propis mit-jans i, malgrat totes les dificultats en què s’han trobat, han fet de Barcelona la seva ciutat. La ciutat afronta el repte d’acollir-les amb la dig-nitat que es mereixen. S’han de reforçar els re-cursos que es destinen a l’acollida: augmentar el nombre de places d’allotjaments, reforçar els serveis d’orientació i informació i promoure’n l’autonomia perquè puguin reconstruir la seva vida. La implicació de totes les administracions

és clau per acollir de manera efectiva:

xoquem amb dos límits clars que ens recorden que no podem ser autocomplaents i que queda molt camí per recórrer. En primer lloc, la falta de competències en asil i estrangeria impedeix que puguem donar una resposta digna als cen-tenars de persones que arriben a la ciutat i que no poden treballar de manera legal perquè no tenen permís de treball. Si no tenim eines per regularitzar aquestes persones, és molt difícil treballar en la seva acomodació a la ciutat. En segon lloc, la falta de recursos suficients per po-der atendre amb condicions òptimes les perso-nes que busquen refugi a Barcelona.

Jaume Asens, tinent d’Alcaldia de Drets de Ciutadania, Cultura, Participació i Transparència novembre del 2018

Una xarxa de ciutats per l’acollida

La col·laboració amb altres ciutats és fonamen-tal. Des de la seva posada en funcionament, Bar-celona ha compartit aquest pla amb diferents municipis. Ciutats com madrid, València, la Co-runya, Saragossa, Sabadell, Sant Boi de Llobregat o el Prat de Llobregat estan impulsant iniciati-ves fermes per acollir refugiats. Paral·lelament, en l'àmbit europeu, s’ha impulsat la xarxa So-lidarity Cities que aglutina també Amsterdam, Atenes, Berlín, Copenhaguen, nàpols, etcètera. Cal seguir compartint el coneixement generat

a cada ciutat i veure’n la viabilitat i l’adaptació que es pugui fer a casa nostra:

Cal que l’Estat espanyol obri un espai de coope-ració amb les ciutats per garantir una acollida digna als milers de persones que arrisquen la seva vida al mediterrani.

Ada Colau, alcaldessa de Barcelonamarç del 2017

Aquesta és la principal clau dels reptes de futur: més enllà d’acollir, cal millorar com acollim i fer-ho amb dignitat. En aquest sentit, el mes de no-vembre passat va tenir lloc la 4a trobada de ciutats refugi de l’Estat al Congrés dels Diputats, on es van exposar totes les demandes concretes per mi-llorar i dignificar l’acollida de les persones migra-des i refugiades: ampliar i reforçar els protocols de recepció als punts d’arribada; crear un protocol de comunicació entre la Secretaria d’Estat de migra-cions i les ciutats; generar un espai de coordinació entre el Govern de l’Estat, les comunitats autòno-mes i els municipis; posar fi a les llistes d’espera per entrar al programa estatal d’asil, i flexibilitzar

l’accés a permisos de residència i treball.

I Jo, qUè hI PUC fER?

Les administracions són clau per canalitzar ajudes i donar assistència amb immediatesa. Però la im-plicació del veïnat ha de fer de Barcelona la ciutat oberta que volem. S’ha sabut canalitzar la preocu-pació de milers de ciutadans que veien amb frus-tració la resposta nefasta dels líders de la Unió Europea a la crisi de les persones refugiades i s’ha sabut convertir aquesta preocupació en propostes d’acció i mobilització. A escala institucional, s’ha impulsat aquest pla i s’ha promogut una xarxa de ciutats que ha estat un agent global de pes per exigir el compliment del dret d’asil. Pel que fa a la ciutadania, a Barcelona es va impulsar una de les manifestacions més grans de la història d’Europa

amb el lema “Volem acollir”.

Convé continuar amb aquest esforç col·lectiu per seguir construint una societat d’acollida i millo-rar la convivència en una ciutat diversa i inter-cultural. Cal atendre les arribades, però també és necessari incloure les persones nouvingudes a la ciutat, als entorns laborals, escolars i socials. També s’han de generar les condicions perquè se sentin part de Barcelona i contrarestar els pre-

judicis i el discurs racista contra les persones re-fugiades i immigrades. El primer pas és, doncs, entendre que darrere de la mal anomenada “crisi de refugiats” s’amaga una profunda crisi de va-lors a Europa, que en lloc de solidaritat i respecte pels drets humans, culpabilitza les persones

refugiades per haver de fugir de casa seva:

El repte no és només que les persones nouvingu-des puguin aprendre la nostra cultura, sinó que nosaltres també puguem aprendre les seves llen-gües, les seves tradicions i les seves formes d’en-tendre el món, i en aquest procés enriquir-nos com a ciutat. Com a ciutat cada vegada més diver-sa, tenim el repte d’incorporar-los als debats i les reflexions que configuren la nostra societat, en un intercanvi d’igual a igual.

Jaume Asens, tinent d’Alcaldia de Drets de Ciutadania, Cultura, Participació i Transparència novembre del 2018

Ens hem d’acollir mútuament, respectant-nos, entenent-nos i prodigant-nos l’afecte que ens farà ser una sola ciutat. Benvingudes, benvinguts!

Dan Perjovschi, On the Wall about the Walls, 2018

Umbral sorgeix en un lloc i un temps concrets. neix en l’espai urbà, al si de la ciutat, i en un temps, el present, en què estem obligats a pensar en la migració i en els fluxos de persones re-fugiades com a condició de qualsevol societat contemporània. Cal assumir-ho des de la responsabilitat envers l’altre i envers nosaltres, una responsabilitat que es resol com a necessitat de primer ordre, sobretot, per un motiu important: saber que tots hem de néixer, viure i morir en un territori que ens garan-

teixi els drets humans.

Es tracta d’una necessitat que, en els nostres dies, forma part d’un espai utòpic i irreal, una necessitat que s’emmarca, des de la seva mancança mateixa, en una infinitat de reaccions racistes i xenòfobes. Les actituds racistes assenyalen les altres persones com a responsables del mal contemporani, com si la seva mera presència fos la causant de les múltiples crisis eco-nòmiques, polítiques, socials, però, sobretot, de valors, en les quals es veuen implicades les nostres societats, sense assumir que el sistema que les justifica és el generador del conflicte.

Umbral neix des de la consciència de saber acceptar un pro-blema que ens incumbeix a tots, però que pateixen només uns quants. Aquesta diferència abismal, desigual i injusta és la que provoca voler crear un espai comú, un espai des del qual uns i d’altres ens agrupem per aixecar la veu de forma conjunta, incidir en la necessitat de fer visible el problema i exigir la necessitat de reformular la legislació, que ha de garantir que tots som iguals. Sabem que no és a les nostres mans modificar les estructures d’estat o les lleis territorials. I, encara que pot sembla obvi i, fins i tot, ingenu, des del lloc que genera l’ac-ció artística i social, així com des de l’espai municipal, sí que apel·lem al potencial simbòlic de la nostra proposta a fi de generar aquest espai comú, de tots. Des d’aquí, convidem tota la ciutadania a acompanyar-nos per reivindicar que, mentre

hi hagi desigualtats entre els éssers humans, no podem parlar de llibertat, benestar i igualtat.

La nostra voluntat és la d’anunciar i afirmar que és respon-sabilitat de tothom: per això, pretenem generar un canvi. no volem continuar enganyant-nos amb paraules: el repte és comú, sí. Però hem de deixar de pronunciar que nosaltres “ens posem al lloc de l’altre”, quan és aquest “altre” qui està des-proveït de drets. Per més que ho desitgi, ningú no pot posar- se al lloc de l’altre. En canvi, sí que podem situar-nos al seu costat, sí podem generar un espai de refugi, reconciliació i

lluita comuna.

Des d’aquest marc contextual, convidem un col·lectiu ampli de persones que són o han estat migrants, així com les que no ho han estat mai, a assenyalar les contradiccions i els con-flictes que caracteritzen les nostres societats. Alhora, donem

visibilitat a les conseqüències d’aquestes contradiccions.

El problema no és la presència de l’altre en un territori es-trany sinó que el conflicte prové de la manca d’una legislació que faciliti la integració de persones d’altres nacionalitats al lloc d’acollida. Aquesta manca d’estructura legal provoca que milions de persones quedin relegades a un espai en el qual es violen molts drets bàsics. Aquest espai es perllonga en el temps i, a més, no permet que aquestes persones puguin modificar

la seva situació.

Com apuntàvem, Umbral reflexiona sobre el fenomen de la migració com a característica de qualsevol societat contem-porània i, especialment, futura. no només planteja les reali-tats diferents en les quals podem parlar de migració a escala global, sinó que incideix en la necessitat de crear estructu-res noves des de les quals es pugui pensar i integrar el flux

UMBRAL: UN ESPAI COMÚ

pres e ntació

d’éssers humans que, per motius polítics i socials, han de dei-xar les seves llars i emigrar a altres latituds. Aquesta decisió, en una gran part dels casos, és qüestió de supervivència. En aquest sentit, volem oferir un espai de reflexió i comprensió al voltant de la situació de desigualtat en la qual es troben milions de persones a tot el món. L’objectiu és apropar una problemàtica comuna a la ciutadania i cercar la responsabili-tat i l’empatia entre els diversos grups de persones, indepen-dentment de l’origen, la cultura, l’edat o el sexe que tinguin.

El títol, doncs, no és gratuït. Un llindar, aquest umbral, és un espai transitori entre un lloc i un altre. Umbral, en canvi, apel·la a l’espai que generem i, sobretot, a una actitud: la que farà que ens agrupem en aquest emplaçament físic i mental. Aquest saber està relacionat amb no convertir els límits en un “no lloc” d’espera. Al contrari, cal generar simultàniament un espai simbòlic i físic, precisament perquè es fa en l’espai pú-blic de la ciutat. Ens situa en un lloc intermedi entre la per-sona que arriba a un país estrany i la que viu de forma regular en aquest mateix territori. Ens situa en un espai on prenem consciència de la manca de recursos, ajuts i estructures amb què es troben les persones desplaçades i la manca d’empa-tia i solidaritat d’algunes de les persones del país d’acollida. Umbral és el lloc de trobada i apropament des del qual s’aborda aquesta situació. Col·locar-nos junts ens ajuda a percebre la manca de sensibilització general vers les persones que arriben, però també ens situa un pas per davant, des d’on volem veure aquesta realitat, des d’on volem pensar en la diàspora com en una conseqüència de les societats desequilibrades on no

sempre es respecten els drets humans.

El concepte d’umbral, d’origen llatí, assenyala tres idees que fonamenten el moviment que es genera des de dins. D’una banda, apunta a la idea de límit o frontera (liminaris), quel-com que és inevitable i necessari, atès que la frontera és la que estableix el límit entre un territori propi i un d’estrany. És l’exclusió d’un subjecte que ha arribat a un espai que el re-fusa. La segona accepció fa referència a la llum (també ve de lumen), una llum que trobem en la voluntat que volem mos-trar des d’Umbral. Un dels objectius del projecte és il·luminar el conflicte i fer-lo visible. En tercer lloc, assenyala la idea de la llar (del castellà lumbre o ‘llar de foc’) i, d’alguna manera, reclama aquest espai de lluita comuna per reivindicar la neces-sitat no només de tenir una llar per viure sinó d’esdevenir un

espai d’acollida i ser un territori habitable.

metafòricament, volem donar visibilitat a aquest límit i aquesta frontera, pensant a il·luminar el conflicte i projectant la ciutat

com un espai que pertany a les persones que l’habiten.

Com s’estructura Umbral? A partir de la intervenció directa en l’espai públic de Barcelona, diferenciant les dues natura-leses diferents que té. D’una banda, hi ha l’espai subterrani del metro, com una metàfora sobre la realitat del problema: un espai que no es veu, que és invisible, però que forma part de la ciutat, amb una intervenció de dotze artistes (Leila Alaoui, Yto Barrada, Banu Cennetoğlu, Ramón Esono, Eulà-lia Grau, Daniel G. Andújar, hiwa K, Rogelio López Cuenca i Elo Vega, Teresa Margolles, Estefanía Peñafiel Loaiza i Dan Perjovschi) i tres entitats amb projectes locals (Sueños Refu-giados, frontera Sur i Un regalo para Kushbu), que actuen

directament a tretze estacions de metro.

En els llocs on habitualment trobem publicitat, ara es genera-ran altres discursos, per crear una mena de contrainformació. El fet d’ocupar l’espai públic provoca que eliminem les fron-teres que sovint produeixen altres projectes similars situats dins d’institucions culturals. L’espai públic ens permet elimi-nar qualsevol filtre i facilitar que qualsevol ciutadà o ciuta-dana (tant si té una situació regular com si no) accedeixi o

participi a Umbral.

En segon lloc, en l’espai públic obert treballem per igual amb els deu districtes de la ciutat, a partir de quatre projectes pe-dagògics: “Rescats pòstums”, generat pel col·lectiu La Llista oblidada; Ràdio Àfrica, plataforma dirigida per Tania Adams des de la qual fem difusió a través d’altres mitjans i generem una nova sèrie de continguts; Equip Rizoma, dirigit per Anita García, en col·laboració amb Edo Bazzato i Susan Kalunge, que incideixen directament en l’àmbit educatiu, i, finalment, Diom-Coop en col·laboració amb la fundació quepo, els quals proposen, a través de la projecció del documental Diom, un diàleg amb els assistents per apropar una problemàtica

municipal a la ciutadania.

Aquesta publicació dona visibilitat a les diverses interven-cions d’Umbral i s’hi sumen Amadou Bocar Sam, Carmen Juares, Babiche Kampote, Paola Lo Cascio i Òscar monterde, Agus morales, maría Eugenia R. Palop, Carmen Pardo, Javier Pérez Andújar, Stop mare mortum i Antonio Valdecantos, a través de diversos articles i entrevistes que aprofundeixen

en les migracions i en les ciutats contemporànies.

L’objectiu últim és assenyalar qualsevol indici de racisme, intolerància o xenofòbia en la nostra comunitat. Com anun-ciàvem al principi, sabem que no sempre ens podem posar al lloc de l’altre sense caure en una impostura, però sí que po-dem reivindicar conjuntament que un impuls més gran per atendre aquesta situació de desigualtat i injustícia. Tot i que sabem l’ús del terme racisme és relativament recent, la seva pràctica ens remet a l’origen de la nostra història. Per això, ens situem en el temps actual, on cadascuna de les situacions i dels contextos generats ens són contemporanis i familiars.

Umbral és, en la seva totalitat, una iniciativa per a tothom que vol i exigeix generar un lloc comunitari i assumeix que, per superar la desigualtat present, cal lluitar per la igualtat futura.

Imma PrietoComissària de l’exposició

Imma Prieto (Vilafranca del Penedès, Barcelona, 1975). Comis-sària independent i crítica d’art. Professora d’Art Contempora-ni i nous mitjans a l’Escola Universitària ERAm (Universitat de Girona). ha realitzat diferents exposicions en l’àmbit naci-onal i internacional, com ara Beyond the tropics, Prophetia o Hic et nunc, relacionades amb les paradoxes del capitalisme en les societats democràtiques. Col·labora en diferents mitjans. És autora del documental Eco de Primera Muerte. ha obtingut el

premi GAC a la crítica d’art (2018).

Leila Alaoui � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 13 Amadou Bocar Sam � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 14 Yto Barrada � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 15 Entrevista a Carmen Juares � � � � � � � � � � � � � � � � � � 16Ramón Esono � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 17María Eugenia R� Palop � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 18Daniel G� Andújar � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 19Javier Pérez Andújar � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 20Hiwa K � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 21Babiche Kampote � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 22Rogelio López Cuenca i Elo Vega � � � � � � � � � � � � 23Stop Mare Mortum � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 24Estefanía Peñafiel � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 25Antonio Valdecantos � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 26Eulàlia Grau � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 27Paola Lo Cascio i Òscar Monterde � � � � � � � � � � � � 28Teresa Margolles � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 29Agus Morales � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 30Banu Cennetoğlu i La Llista Oblidada � � � � � � � 31Carmen Pardo Salgado � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 32Dan Perjovschi � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 33Frontera Sur � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 34Sueños Refugiados � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 35Un regalo para Kushbu � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � 36

Leila AlaouiLes marocains

Presentem una selecció de fotografies de la sèrie Les marocains, on explora la identitat de la comunitat masculina marroquina. Interessa apuntar com són presents els rastres de la tradició en el context quo-tidià. Les fotografies, de naturalesa estàtica, es confronten amb la seqüència en moviment de Barrada, i mostren d’aquesta manera l’halo quotidià amb què homes i dones exerceixen funcions diferents.

Leila Alaoui (París, frança, 1982 – ouagadougou, Burkina faso, 2016). fotògrafa, videoartista i activista. El seu treball explora la construcció d’identitat, la diversitat cultural i la migració en l’àrea mediterrània. Expressa realitats socials a través d’un llenguatge visual que es troba en els límits de les

arts documentals i artístiques.

13

Les marocains, 2010-2011

Amadou Bocar SamLa mirada dels veïns i les veïnes

Les migracions han consistit des de sempre en desplaçaments de persones, de manera voluntà-ria o no, d’un lloc a l’altre per motius diversos. A Europa predomina una visió utilitarista, que tendeix a reduir-les a un simple fenomen regu-lador de mercat. Evidentment, no es pot obviar aquest factor relacionat amb l’oferta i la deman-da, però esdevé un error gran i lamentable no tenir en compte la seva dimensió humana. La motxilla de qui emigra comença a omplir-se de projectes i de somnis des del mateix moment en què pren la decisió de viatjar. Vull compartir amb vosaltres els somnis que penso que encara són possibles, partint de la idea que l’ésser humà, amb els seus valors i drets, ha de ser el centre de les relacions de tota mena i de tot procés de

desenvolupament humà sostenible.

martin Luther King va proclamar “I have a dream” el 28 d’agost de 1963 en la marxa sobre Washington pel treball i llibertat (Civil Rights March on Washington), en una convocatòria pacífica per denunciar la situació de la població negra dels Estats Units i reclamar els seus drets civils legítims, en una Amèrica amb unes lleis altament discriminatòries. molta gent, llavors, va posicionar-se en la lluita per la reivindica-ció dels drets civils i polítics per a les minories. quan va succeir això, jo tenia dos anys i en altres parts del món, com l’Àfrica —també origen dels avantpassats d’en martin Luther King—, les in-justícies provocades per necessitats capitalistes de les potències occidentals de controlar els re-cursos del continent abans, durant i després de la colonització continuaven, mentre es produïa la globalització, expulsant milers de persones dels llocs on van néixer per buscar un món mi-llor, la qual cosa va provocar un despoblament juvenil —força i motor potencial del desenvo-lupament del continent—. L’any 1986, en un context d’aplicació de les polítiques del Banc mundial i del fons monetari Internacional (fmI) en el meu estimat país Senegal, vaig dei-xar la meva estimada terra de fouta responent a la filosofia cultural o adaptació social que diu “So yaadu yoonti jonde ko ayiiba” (“quan toca

marxar, quedar-se és un deshonor”).

Vaig recórrer diversos països africans per reco-manació del meu pare com a manera de conèixer món, i finalment vaig caure en la idíl·lica atrac-ció d’Europa, com si fos El Dorado. En principi, per motiu de lligam “cultural”, la meva destina-ció era frança i no pas Espanya —que no entra-va en els meus plans—, però per circumstàncies de necessitat d’aquest “producte” molt apreciat pels immigrants, és a dir, els papers administra-tius (el permís de residència), vaig venir a Bar-celona per buscar la regularització. De seguida vaig enamorar-me del país i de la seva gent, sen-se oblidar-me del Senegal i l’Àfrica, que porto dins meu. Després de molts anys d’acomodació i d’arrelament, que van ser molt durs sobretot en l’àmbit emocional, vaig decidir viure a Barcelona treballant per ser una peça més en els processos d’acomodació/integració dels que arriben i els

que ja estan instal·lats. En la mateixa lògica, volia formar part dels que treballen per fer de pont entre el Senegal i Catalunya per construir i po-tenciar relacions de cooperació i desenvolupa-ment, per incidir de manera transformadora en el nivell econòmic, social i cultural d’aquestes per-sones, ja que són les causes que continuen provo-cant l’expulsió de joves per manca d’oportunitats de futur, que els obliga a creuar deserts i mars as-sumint els riscos per arribar a la idíl·lica Europa.

he escollit Catalunya per viure-hi i tinc l’espe-rança que la lluita ciutadana posarà fi a totes les dificultats administratives, com són els centres d’internament d’estrangers com a instrument re-pressiu de la llei d’estrangeria. Tinc el somni de viure en un país on el govern no dirigeixi la ca-cera a les persones tot ordenant a la policia con-trols discriminatoris als immigrants. Vull pensar que la societat amb la qual m’identifico s’indig-narà i denunciarà aquestes pràctiques vexatòries. Després d’aquests vint anys que fa que treballo en l’àmbit de les migracions, el meu somni és que arribi el moment que les persones immigrades siguin considerades ciutadans i ciutadanes amb tots els seus drets i deures, i tractades amb justí-cia i igualtat i sense cap mena de paternalisme.

Vull sentir, quan passejo pels carrers del meu barri, les mirades de complicitat dels veïns i veï-nes, perquè soc un veí més. Després de tant anys i de l’esforç per conèixer i estimar el país, somio una Catalunya més oberta, més acollidora, on la gent conviu i no tan sols coexisteix. Perquè con-viure significa acceptar que la nostra diversitat ens enriqueix. És comunicar i compartir. Reco-nèixer i ser reconegut com a part del conjunt des d’una corresponsabilitat d’allò que tenim junts: els espais i els recursos que entre tots cuidem per gaudir-ne. Vull que, quan dic que soc català, senegalès, africà i musulmà no se’m miri com si m’hagués passat tres pobles, com si fos incompa-tible, perquè per a mi són les meves identitats. I que les persones immigrades entenguin i valorin també la identitat del poble català, i se la facin seva per voluntat pròpia i no per decret assimi-lacionista. només amb el reconeixement mutu construirem un futur en comú basat en valors democràtics, amb una mirada de la diversitat com un bé assumit des d’una visió intercultural que ens serveix com eina de veïnatge i de convi-vència. Davant de la nova configuració dels nos-tres barris, on el cafè no el serveix ara la manola ni el Jordi, sinó el Li, el mohamed o la veïna que viu aquí, però que ve de Sud-amèrica, cal obrir la mirada amb una perspectiva intercultural inclu-siva, que tothom es reconegui, i assumir que la diversitat és cosa de tots aquells que han escollit conviure junts compartint un projecte transfor-mador del futur per a nosaltres i per als nostres fills i filles. Després de molts sacrificis en el camí i també durant la primera estada al destí, vull poder viure el meu somni, que hagi merescut la pena haver vingut i conèixer gent d’altres cultu-res. En termes de propostes, l’eix seria el concepte

de ciutadania en l’àmbit local i global.

Vull somiar que el poble català —per extensió, espanyol— no permetrà que aquest discurs des-tructiu i xenòfob s’imposi. que l’aposta de soli-daritat guanyarà la partida al nou plantejament sobre la cooperació que es respira en les altes esferes polítiques dels Estats i de la UE, on la di-plomàcia està al servei del capital i lluita contra les migracions per motius de “seguretat”. Vull que la societat civil sigui prou forta per incidir i garantir el nivell dels Estats que estableixen el diàleg de les nacions Unides i els compromisos que en deriven perquè l’agenda 2030 aposti per un món millor, solidari i de pau i que el compli-ment dels objectius de desenvolupament soste-nible no caigui on van caure els del mil·lenni,

malgrat els avenços declarats.

Sabem que tothom —excepte els partidaris de la dreta i l’extrema dreta, que ja han escollit el seu camp alimentant el discurs xenòfob i racista que porta a l’odi—, tendeix a considerar el discurs sobre les migracions com a positiu, amb els mati-sos que calguin i corresponguin. Dit això, en un món globalitzat on països, ciutats i barris estan connectats, on la diversitat forma part del dia a dia de tothom, cal ser conscients que la nova configuració poblacional aporta elements cultu-rals que mereixen ser considerats com a realitat i part d’allò comú, per fomentar una convivència basada en el respecte i el reconeixement mutu. no serveix de res si les mesures de govern no són assumides per la ciutadania, que, en última ins-tància, és la que interactua en els espais públics

i privats (escoles, parcs i jardins…).

Podem somiar, amb garantia de l’acompanya-ment dels poders polítics, que l’aposta per una societat diversa amb valors democràtics és el nostre futur i el dels nostres fills i filles. També en la nostra solidaritat per buscar nexes amb els països i les persones que viuen amb nosaltres per transformar junts les condicions d’expulsió que fan que milers de persones deixin el que més es-timen per fugir i salvar la vida. Podem somiar de viure en un món on sortir del propi poble no es-tigui forçat pels motius que siguin, sinó un desig de descobrir i compartir per enriquir-se conei-xent altres cultures i maneres de viure que ens

aporta un valor afegit.

Amadou Bocar Sam (Séno Palel, Senegal, 1961). medalla d’or al mèrit Cívic 2018 de l’Ajuntament de Barcelona. President de la Coordinadora de les Associacions Senegaleses de Catalunya (CASC) i membre fundador de la fundació dels Emigrants Senegalesos (fES). forma part de la xarxa BCn Antirumors,

tècnic de CEPAIm.

14

yto Barradathe Smuggler

Planteja el seu treball a partir de la idea de frontera. Assumint la multiplicitat de significats que el concepte adquireix en la nostra contemporaneïtat, presenta una seqüència d’imatges procedents del vídeo the Smuggler, en què una dona mostra quina tasca desenvolupa diàriament per travessar la

frontera entre el marroc i Ceuta.

yto Barrada (París, frança, 1971). Artista, cineasta i fotògrafa francomarroquina. Els seus treballs exploren les diferències socials que caracteritzen el seu país d’origen, marroc, buscant una línia de denúncia entre algunes imatges estereotipades de la realitat. Simultàniament, qüestiona les estratègies polí-tiques que determinen la dificultat de sobreviure en un terri-

tori fràgil i maltractat.

15

the Smuggler, 2006

Entrevista a Carmen JuaresAprendre a cuidar-nosJosé Luis Corazón Ardura

Com vas arribar a Barcelona? quines coses positives has trobat aquí?

quan tenia 19 anys vaig decidir sortir d’hondures, ho vaig comunicar a la meva mare i ella va contactar amb uns familiars que vivien a Barcelona i que podien do-nar-me suport, ja que jo era molt jove. Em va semblar una ciutat oberta, cosmopolita, europea i em va encan-tar la seva arquitectura. hondures és un país amb una gran tradició catòlica molt patriarcal i masclista, on els diumenges un cardenal pot dir que la dona ha de ser submisa. Aquí fa poc passava el mateix. Si vas pel car-rer vestida d’una manera determinada a certes hores pot ser perillós. Si et passa alguna cosa, et diuen que no havies d’haver sortit. És una bombolla de repressió. fa tretze anys que soc a Barcelona, i quan vaig arribar em vaig trobar amb una ciutat oberta i tolerant, en la qual hi ha llibertat, encara que també hi ha molta de-sigualtat. És una ciutat de contradiccions. hi ha zones amb molts problemes i, si vas a barris amb un nivell de renda més alt hi ha famílies amb millors ingressos, més equipaments; són dues ciutats diferents. El problema és que no estan barrejades. quan vaig arribar, vaig trobar una ciutat on, estant sense papers, vaig poder treballar, vaig poder estudiar i regularitzar la meva situació; tens

moltes oportunitats.

És una ciutat com tu esperaves?

De vegades els conflictes no són les bombes. Hi ha una altra violència oculta que, com que no es veu, no se’n parla. Per exemple, cal visibilitzar aquest tipus de si-tuació contra les persones pobres o quan ets una dona, cap aquells col·lectius contra els quals s’exerceix molta violència. Barcelona és una ciutat amb una història que pot remuntar-se a les associacions gremials medievals, on s’uneixen els febles i els exclosos. També té aques-ta història dels opressors relacionada amb el comerç d’esclaus. Té una cara explotadora, i una altra d’unió en la precarietat. Percebo que des de fa uns anys s’està fent més esforç per visibilitzar i fer present a la gent que compartim aquest tipus de problemes, com quan en tornar de nit, et paren a la porteria a dir-te obscenitats, com m’ha passat a mi. S’està treballant, però cal fer-ho més, visibilitzant precisament aquests problemes. Barcelona ajuda que la gent pugui anar a llocs públics com la biblioteca, el centre cívic, al casal, això és molt positiu perquè es comparteixen les coses que et passen.

Com va ser la teva vida quan vas arribar?

La situació de les dones que arriben aquí és molt dura. Vaig començar a treballar d’interna, durant sis anys, cuidant una persona amb Alzheimer. Imagina’t estar en aquestes condicions, sortint-ne únicament els dis-sabtes de les nou del matí a les nou del vespre. moltes companyes, quan fa molt de temps que es dediquen a aquesta feina, coincidint amb la regulació, tenen pro-blemes d’autoestima, depressió, insomni o de memò-ria, perquè viure tancades, d’alguna manera, mata. La persona malalta que cuides ja té prou pena, però mol-tes vegades aguantes una violència verbal per part de la família que et fa sentir insignificant, i exerceixen aquest poder perquè saben que no tens cap altra cosa i,

si te’n vas, t’amenacen.

quina és la funció de la vostra associació?

A la nostra associació, mujeres migrantes Diversas, som unes 270 companyes. no som homogènies, perquè som migrants amb diferents recorreguts. hi ha dones catòli-ques, atees, evangèliques, bisexuals, transsexuals… hi ha una diversitat brutal. El que ens uneix, principalment, és la defensa de les treballadores que es dediquen a la llar. fa tres anys que treballem i ens ajuntem per aju-dar-nos. Vam ser cinc dones que havíem estat internes i

que vam començar a adonar-nos que la situació laboral estava empitjorant. hi ha companyes que han de com-prar-se el menjar i et poden contractar amb un bon sou, però a l’hora de pagar et treuen 300 euros de l’habitació, el gas, la llum, etcètera. Això és explotació. A l’associació ens dediquem també a donar cursos de formació, d’idio-ma, d’internet, en horaris en què puguin venir, ens aju-dem en qüestions sanitàries o informem de l’assistència mèdica. Costa molt que les companyes expliquin els pro-blemes de violència, com l’assetjament o una violació. La diferència amb la dona d’aquí que també ho pateix és que hi ha una desigualtat amb la persona migrant, per culpa de la falta de papers. Si et sents sola i sense suport, calles. Aquesta associació fa que la dona s’enforteixi i pugui millorar la ciutat. Ara senten que tenen un suport en aquestes situacions i d’altres; té un poder transfor-mador. Lluites per drets laborals, però ja estem en la defensa de drets LGTBI i molts d’altres per la diversitat que té aquest grup, precisament per la varietat. Som una associació feminista i ens hem trobat amb unes xarxes amb altres associacions que fan que aquestes transfor-macions no només es transmetin als seus fills, sinó també a les seves parelles i, en algunes ocasions, fins i tot han arribat a canviar la manera de fer dels caps. Va passar una cosa sorprenent, i és que a una companya li van apujar el sou quan van veure la notícia del pregó al diari. Ara ja té fins i tot dies festius, la qual cosa demostra que ha valgut la pena visibilitzar aquestes problemàtiques.

Com et vas sentir aquella tarda al Saló de Cent?

Jo pensava que estaria molt nerviosa, però la veritat és que estava molt tranquil·la. És un lloc que imposa, però estava molt contenta de veure la gent que era allà. Tenia un encàrrec de les meves companyes, explicar la nostra situació; tenia molt suport d’elles i quan vaig escriure la meva part, Leticia Dolera no en va canviar res. Per-què vegis com són algunes persones, em preguntaven si havia escrit jo el discurs. Sembla que, per ser migrant, només serveixes per cuidar, portar una casa i punt. Aquestes dones al Saló de Cent es van sentir felices de saber que també una companya migrant, negra, hispa-na, amb aquests pèls, havent passat per la seva mateixa situació, les representava a elles políticament, encara que fossin nouvingudes, al costat d’Ada Colau i Leticia

Dolera.

Consideres que la migració és un viatge d’anada o has pensat a tornar?

En el meu cas, és una situació incòmoda perquè mai no saps quan veuràs els teus familiars; són les teves arrels, la teva gastronomia, el lloc on vas néixer. És una pregunta molt complexa. Depèn molt de cada procés migratori i la raó que t’hagi portat a sortir. A mi em va empènyer la violència, perquè van assassinar el meu pare. La situació a hondures és molt complicada i a mi no em representa, en l’actualitat. Trobo a faltar moltes coses, com la meva família o els llocs on jugava amb els meus germans. Jo soc d’un lloc rural en la zona més profunda del país. Trobo a faltar les muntanyes, l’olor de fang i de plantes. Són coses que portaré dins meu tota la vida, encara que el procés que em va portar a sortir em faci sentir aquest

desarrelament amb tot.

Com podem explicar aquesta marxa actual cap als Estats Units?

Aquestes persones volen salvar la vida perquè els go-verns estan matant i estan expulsant la gent del seu país. ha reconegut, com Europa, al president d’hon-dures quan ha estat un frau i ningú no està fent res. hi ha molts interessos empresarials, com el relacionat amb l’oli de palma. han arribat moltes empreses i s’ho emporten tot a un altre lloc. Es parla de com afecta la globalització a tot allò que és local i és quan comença

a aparèixer aquesta migració. Es contamina amb l’explo-tació de les mines i la població es desplaça. És una con-seqüència d’una falta de valors antiga. Sobretot, ve de les famílies i les institucions educatives, on tot està centrat en els continguts que cal aprendre. Els migrants i els gi-tanos estan estereotipats i no hi ha expectatives. Si vens de famílies desestructurades, es produeix aquesta situ-ació. El mar mediterrani és la tomba de l’Àfrica, encara que en aquests països d’origen hi hagi aquesta violència, per descomptat. La violència s’exerceix de moltes mane-res, també de manera capitalista perquè no els impor-ta un país, sinó els seus recursos, i afavoreixen que els camperols s’empobreixin. És el mateix cas de l’assassinat d’una figura com Berta Cáceres, que estava aparentment protegida en la seva defensa del medi ambient, malgrat

haver rebut el Premi Goldman.

has patit alguna situació discriminatòria, aquí?

moltes vegades t’aborda algú quan estàs llegint tran-quil·lament en un banc, o pensen que et dediques a la prostitució. És una situació on es barregen moltes coses, la teva condició d’hispana, femenina, treballadora de la llar, etcètera. hi ha una part de la societat que és així i està interioritzat. Té molt a veure amb com socialitzem en la família, per això cal treballar els valors, la inter-culturalitat, en com veure els altres, el fet de tenir drets com a persones, d’aprendre a respectar la individualitat de cadascú. Si no és així, apareixen situacions de ra-cisme. És com quan es tracta les nenes com a més fe-bles i aquests problemes no es tracten a les aules. hi ha d’haver un canvi de paradigma en l’educació, aprendre a treballar en xarxes, en equip, amb valors comuns. Les persones que venen, moltes vegades tampoc no se sen-ten d’aquí, no se senten ciutadanes, perquè les seves re-lacions són d’explotació. Comences a sentir que formes part de la ciutat quan t’hi pots empadronar, tens accés als estudis, tens fills, quan comences a relacionar-te i trobes que això també és teu i que en formes part. De vegades, tens un desarrelament del país de procedència

i del país d’acollida.

què es pot fer per millorar en aquestes situacions? Ets optimista de cara al futur?

S’ha de treballar no només en contingut i resultats, sinó en processos d’interculturalitat, en la identitat de gène-re, en les relacions afectivosexuals sanes, cal treballar la part humana i cultural. Soc pragmàtica. Per ser op-timista cal començar introduint canvis. Les nenes i els nens començaran a participar i a comprendre que cal respectar l’altre, pensar en els drets dels altres, saber que tenim coses en comú i que també som diferents. hi ha molts problemes relacionats amb l’educació, com la conciliació familiar, per exemple. Però n’hi ha d’altres, com un fàcil accés als videojocs violents, a la porno-grafia, al consum de drogues infantil. Com a societat, hem de pensar a cuidar-nos més en general, en tots els

àmbits. Si ho fem, podem ser optimistes.

16

José Luis Corazón Ardura (madrid, 1973). Professor d’histò-ria de l’Art i Disseny moderns a EInA. Col·labora en diferents publicacions de cultura contemporània. Entre els seus llibres cal assenyalar, Historias de autómatas, Poéticas del presente i La escalera da a la nada. Estética de Juan Eduardo Cirlot. Entre les seves exposicions destaquen Alegorías de la migra-

ción o La comunidad desobrada.

Carmen Juares Palma (Valle, hondures, 1986). Coordina-dora a l’associació mujeres migrantes Diversas. Treballa des de fa cinc anys al Servei d’Atenció a la Dependència (SAD) de l’Ajuntament de Barcelona com a treballadora familiar. És integradora social i actualment estudia el Grau d’Educació

Social a la Universitat de Barcelona.

Ramón EsonoOpen the gates

El setembre de l’any 2017, Esono va ser detingut per haver il·lustrat un còmic crític amb la dictadura d’obiang. Víctima d’una manipulació política, va ser internat a la presó guineana de Black Beach. La seva intervenció és una denúncia a favor de la llibertat d’expressió i els drets humans, quan les causes estan en la corrupció i en els interessos polítics, a través d’una sèrie d’il·lustracions relacionades

amb la censura.

Ramón Esono (micomeseng, Guinea Equatorial, 1977). Il·lus-trador, bloguer i activista. Utilitza el còmic per denunciar les desigualtats que caracteritzen alguns dels països africans, concretament Guinea. Mitjançant el seu treball qüestiona les estructures econòmiques i polítiques que sovint s’utilitzen per tapar accions polítiques que provoquen aquestes desigualtats. Esono ha estat guardonat amb diversos premis internacionals

pels drets humans.

17

Open the gates, 2018

maría Eugenia Rodríguez Palop (Llerena, Badajoz, 1970). Professora titular de Filosofia del Dret a la Universitat Carlos III. És autora de La nueva generación de derechos humanos. Origen y justificación (Dykinson, 2001 i 2010) i Claves para entender los nuevos derechos humanos (Los Libros de la

Catarata, 2011).

maría Eugenia R. PalopLes nostres ítaques: ciutats pel bé comú en nou passos

18

I“Un carrer és una successió de cases unides pel vincle del veïnatge”, deia Josep Pla, a Barcelona, una discussió entranyable, i una ciutat és un nus de carrers, una xarxa de relacions, un amunte-gament de veïnatges sense els quals no podríem

entendre el que som.

Una ciutat és l’espai social que vivim i que ima-ginem, un ésser, un fer i un voler en comú. A les ciutats viu avui més de la meitat del planeta i en aquestes ciutats es van forjant els relats amb què s’articula la memòria que volem conservar i els

vincles que volem cultivar.

IIquan defensem el dret a la ciutat, el que fem és lluitar contra els qui volen desposseir-nos d’aquests relats, aquesta memòria i aquests vincles, i de l’èxit més gran o més petit d’aquesta lluita depèn, en bona mesura, que a unes ciutats es vulgui anar i que d’altres se’n vulgui fugir. Està clar que no totes les ciutats són les Ítaques d’Ulisses, aquestes pà-tries dolces de muntanyes frondoses i esplèndides.

hi ha ciutats devastades per la corrupció urba-nística i la bombolla immobiliària que divideix, fragmenta i jerarquitza. Perquè mentre els rics es bunqueritzen en urbanitzacions tancades i “segu-res”, les grans constructores creen ciutats paral-leles en les quals la vida pot ser solitària i inestable, metabolismes urbans que colpegen diàriament els qui més necessiten la proximitat i la integració. Dones cuidadores, precariat, persones grans, nens i nenes, persones amb discapacitat… Avui hi ha 883 milions de persones vivint en aquests barris marginals, condemnades a superar les barreres infranquejables, classistes, sexistes i racistes que

uns quants han aixecat per a elles.

quan defensem el dret a la ciutat, estem pensant a transformar aquestes coses. Pensem en aquestes Ítaques que acullen i cuiden, en les quals regeix la política del comú. Ciutats compactes i capil·la-ritzades en les quals es prioritza la proximitat i l’accés als béns bàsics per al sosteniment de

la vida.

IIIA Espanya, les nostres Ítaques són ciutats que han apostat per un règim d’autogovern coordinat, lluitant contra el desmantellament de l’autono-mia local que ha suposat la llei de règim local del

Partit Popular i la seva llei montoro.

Les que guanyen sobirania recuperant l’aigua, l’energia, el transport o el sòl per a la gent, béns comuns expropiats fa anys en forma de vendes,

externalitzacions i partenariats publicoprivats.

Les que guanyen sobirania rebutjant un model turístic depredador, resistint l’activitat especu-lativa i el deteriorament ambiental que provoca.

Les que guanyen sobirania apostant per l’econo-mia de la proximitat, pels horts urbans i l’agroe-cologia. Guanyar sobirania és integrar la perifèria perquè la conurbació no sigui només un desert de sòl pretesament urbanitzable, un pou inesgotable

de recursos o un simple embornal.

I guanyar sobirania és rescatar la memòria de la ciutat, els espais emblemàtics i simbòlics; rescatar un relat que ha d’explicar-se des de la vivència de les majories socials, perquè hi ha qui ha explicat la

ciutat per revictimitzar i oblidar.

IVLes nostres Ítaques són ciutats de bon govern; compromeses amb la transparència, la rendició de comptes i la participació ciutadana, perquè no pot garantir-se ni un sol dret social en què no es garanteixi una base democràtica i una xarxa co-munitària… Pressupostos participatius, alcaldes i alcaldesses en barris i districtes, nivells alts d’in-versió social, dret a l’habitatge on només hi ha paper mullat. o una multiconsulta que, com a Barcelona, pugui utilitzar-se contra el poder dels

oligopolis.

VLes nostres Ítaques són ciutats refugi, encara que avui el viatge a Ítaca no s’assembli gens al que des-crivia en el seu famós poema el gran Konstandinos Kavafis, perquè no hi ha matins d’estiu, ni ports on es pugui atracar, ni mercaderies boniques, ni per-fums sensuals, ni savis dels quals es pugui apren-dre. Davant la criminalització dels qui defensen les persones migrants i refugiades, davant la soli-daritat excloent que enfronta el penúltim contra l’últim, davant el “nosaltres primer”, les nostres

Ítaques són sempre llocs d’acollida i de cura.

Avui els refugiats representen una proporció re-lativament petita i estable de la població mundi-al, però les polítiques que s’impulsen i els recursos que es destinen a la impermeabilització de les fronteres constitueixen una xifra aclaparadora. Si el 1990 quinze països tenien murs o tanques, a co-mençaments del 2016, aquest nombre s’havia ele-vat a gairebé setanta. Diu Amnistia Internacional que, abans de la crisi, entre els anys 2007 i 2013, la Unió Europea va gastar gairebé 2.000 milions d’euros en tanques, sistemes de vigilància i patru-lles terrestres o marítimes, 2.000 milions d’euros per reforçar la seguretat a les seves fronteres i només

uns 700 milions en polítiques d’acollida.

Al seu llibre del 1951, the Origins of totalitarian-ism [Els orígens del totalitarisme], hannah Arendt sostenia que la incapacitat dels països de garantir els drets dels desplaçats a l’Europa d’entreguerres havia contribuït a crear les condicions per a les dictadures. Les persones sense drets eren aleshores “els primers símptomes d’una possible marxa en-rere en la civilització”. I ara, curiosament, aquesta afirmació té més vigència que la que tenia llavors,

fa només una dècada.

Són molts els càrrecs públics que ens diuen que hem de cuidar abans la nostra gent que els refu-giats, però, probablement, aquestes persones no estan interessades a fer ni una cosa ni l’altra. Per-què si és la psicopatia la que regeix l’acció política contra els “altres”, serà el mateix principi el que

s’apliqui als ciutadans “propis”.

Des de les Ítaques cal resistir la xenofòbia primiti-va que insisteix en l’“amenaça” que la immigració suposa per a la població autòctona, per al mante-niment de les prestacions socials i l’ocupació, per a

la pervivència de la nostra “especificitat cultural”. Una combinació de racisme cultural i racisme del benestar que dona suport, finalment, a la tesi de la preferència nacional que està tirant endavant a tot Europa. El seu objectiu és alimentar la por i la sensació d’inseguretat, generar una alarma que justifiqui la implantació de polítiques repressives i estats permanents d’excepció, aplicats a propis i

estranys.

L’Administració Bush va construir un mur entre San Diego i Tijuana per evitar la migració, però no es va ocupar del manteniment dels dics de nova orleans, assolada després per l’huracà Katrina, i, en plena catàstrofe climàtica, va dissenyar plans d’evacuació només per als qui tenien el cotxe pro-pi, i va deixar abandonats els qui no disposaven de mitjans per sobreviure. En això es tradueix aquest “nosaltres primer”, etc., en una construcció cada vegada més estreta i elitista del “nosaltres”. quan és el darwinisme social el que regeix les polítiques públiques, és més fàcil del que sembla caure del costat d“els ningú, que costen menys que la bala que els mata”, “els altres”, “els ells” o “els qui no són

d’enlloc”.

VIPer això també les nostres Ítaques són ciutats femi-nitzades i feministes organitzades entorn de la in-terdependència, l’ecodependència i la cura, perquè som éssers dependents i inacabats i ho som tots i totes, en qualsevol moment de la nostra vida… quan es diu que cal posar la vida en el centre, el que es posa en el centre és el nus de relacions i de condicions materials de què qualsevol depèn

per viure.

VIII, bé, cap d’aquestes Ítaques no està sola. Aquestes ciutats funcionen en xarxa com un eixam policèn-tric i mudable. Allà hi ha la Trobada de les Ciutats per l’Aigua Pública, que es va celebrar a madrid fa un parell d’anys per defensar l’aigua com a bé comú i bé públic; la xarxa global que va aconseguir cristal·litzar-se en el 2017, a Barcelona; les “ciutats sense por” i l’Atles del Canvi, que situen les ex-periències municipalistes en tot l’Estat. El munici-palisme és capaç de confrontar polítiques estatals i interestatals d’exclusió i ho fa teixint aliances i

vinculant pobles en un ric mestissatge.

VIIIA la ciutat no hi ha ciutadans, sinó veïns, perquè l’important no és què és cadascú, sinó el lloc on es troba, el que fa i el que vol fer, en comú, amb aquells amb els quals comparteix territori i experiències.

Ix“La ciutat obre bé les finestres per no perdre cap so. Una cançó passa amb bicicleta i regala a cada casa una nota” (M. Krüger, Besuch in Amsterdam

[Visita a Amsterdam]).

Daniel G. Andújar¿Es este mundo nuestra patria?

La intervenció està relacionada amb una investigació lingüística realitzada a partir de les diferents comunitats migrants que conviuen a Barcelona. què en sabem, de les diferents cultures que conviuen amb nosaltres? Andújar dona visibilitat d’una manera directa a moltes de les contradiccions existencials que suporten les persones quan proven d’establir-se i el llenguatge es converteix en un vehicle tant

de comunicació com d’incomunicació.

Daniel G. Andújar (Almoradí, Alacant, 1966). Artista visual, activista i teòric de l’art espanyol. fundador dels projectes technologies to the people i Postcapital, així com de múlti-ples projectes fonamentats en la crítica al sistema capitalista, als mitjans de comunicació i a les esquerdes que caracteritzen

les societats contemporànies.

19

¿Es este mundo nuestra patria?, 2018

Javier Pérez AndújarEl fred que fa

quan a Barcelona fa fred, a la perifèria li fot de valent. A l’hivern, a Barcelona s’hi va molt per estar calentó, igual que a l’estiu s’hi va per enxampar l’huracà d’aire condici-onat que surt per les portes d’El Corte Inglés, o també el que es prenia abans tan a gust mirant l’aparador de l’ex-tinta sastreria Modelo, al principi de la Rambla. Al Corte Inglés, a l’fnAC… als llocs amb escales mecàniques, hi ha, a més, l’al·licient de refrigerar-nos visitant plantes com si estiguéssim al Jardí Botànic. Poden ser dos o tres graus de diferència els que es donen entre el centre de Barcelona (en favor seu) i els barris que l’envolten, però la vida és una qüestió de dècimes, de la mateixa manera que la loteria és

una qüestió de dècims.

no és el mateix el fred de quan comença el dia que el fred de quan acaba. Existeix un fred de dia i un fred de nit, igual que es practica una pesca diürna i una pesca noc-turna. El fred de nit és, també, un fred de la “llum” , com anomenen els pescadors la seva pesca de bot amb els fana-lets encesos per atreure els peixos, principalment sardines. qui sap d’això, i ho explica molt bé és Joan Coscubiela, que, quan una altra democràcia era possible, va ser advocat a CCoo de la construcció i tota la pesca. Ara es consola cor-rent maratons i fou diputat al Parlament, mentre la lluita pel poder voletejava entorn d’altres fanalets. Des de Diòge-nes, l’home és un animal que tendeix a farolejar. Per aques-ta raó, el fred nocturn és un fred cínic. Sap de sobres que ell és el fred autèntic i que el del dia no passava de brisca o de rasca . És un fred que té molt clar que es quedarà sol, amb tota la ciutat per a ell, quan la gent torni a la seva casa

abrigá, com cantava Triana a Desnuda la mañana .

L’ESTERnUT Com A ConSIGnA

Al matí el fred és una qüestió social, de lluita de classes. El personal el comparteix, agrupat sota la marquesina, mentre espera l’autobús per anar a la feina. Aquesta és la diferència entre l’aristocràcia i la classe obrera: mentre uns tenen marquesones, d’altres tenen marquesines. El fred del qui va a treballar al Carrefour és un fred amb baf i de mans fregades, com si s’hagués fumat un Cohiba i volgués fer-se ric. I el fred del qui ja és ric té una frescor no reciclable feta de la neu artificial que li estenen a manera de catifa quan el veuen arribar. Durant l’hivern, els treballadors en vaga (ara es diu “en conflicte”), en comptes de proclamar consignes esternuden molt fort. Però la veritat és que ja no fa un fred com el d’abans ni l’atur és el que era. Ara de gelar-se se’n diu “sensació de fred”, i de seguir a l’atur,

“sensació d’ocupació”.

L’únic ecosistema on el canvi climàtic no ha arribat és al de la política. Allà corren cada vegada temps més freds, cosa que explica que tinguem en tants llocs dirigents que semblen

estalactites envoltats d’un munt de xucladors.

A Barcelona aquest va sent un hivern de fred sense guants, però amb bufanda. La gent ha optat per portar les mans a les butxaques, ja que no té cap altra cosa per ficar-s’hi. Com que al carrer no hi ha manera de combatre el fred, es dona a entendre que causa indiferència i aquest és el mo-tiu que es vegi passar tothom encongit d’espatlles. El fred del carrer de Pelai és diferent del del carrer dels Tallers, i això que amb prou feines hi ha uns metres de distància entre tots dos. A la primera, dia i nit fa un fred nocturn, i potser per aquesta raó sembla que tot l’any sigui nadal en aquest carrer. A la segona és un fred diürn, amb llum

(i paisanatge) de platja de Benidorm.

LES qUATRE CARES DE L’hIVERn DE PEÑARRoyA

Abans que aparegués la novel·la gràfica i els personatges sortissin tota l’estona amb els ulls molt oberts i gratant-se la barbeta, els dibuixants de còmics es fixaven molt en la gent per poder retratar-la. En un antic almanac del DDT, Peñarroya (que sabia posar amb més gràcia que ningú les ratlles de la cara) va plasmar les quatre cares de l’hivern, que són les següents: cara del qui es fica al llit i el troba completament gelat; cara del qui s’està posant la sabata al peu del penelló; cara del qui sospita que no està ben tapada la bossa d’aigua calenta, i cara del qui s’adona que, en efecte,

la bossa no estava ben tapada. 

Però tot això és en relació amb el nostre fred amable de Barcelona, amb el nostre fred humit de ciutat abstreta que busca en els crims de la novel·la negra el que guarda dins els seus propis armaris. (També es fa un tipus de literatu-ra criminal sota zero, que es troba en la novel·la nòrdica, i per això els seus autors tenen noms com Jo nesbø, que porta posada una bufanda a l’última lletra del cognom). En realitat, el fred veritable el tenim davant nostre, colpe-jant i congelant vius els refugiats que busquen un lloc on res d’això no els pugui passar. Sembla que tot succeeixi a les portes d’Europa, però el portem ficat fins al moll de l’os.

El fred d’allà fora sempre acaba calant.

Javier Pérez Andújar (Sant Adrià de Besòs, Barcelona, 1965). Escriptor. Entre els seus llibres destaca Catalanes todos. Las 15 visitas de Franco a Cataluña (La Tempestad, 2002), Paseos con mi madre (Tusquets, 2011) i Diccionario enciclopédico de la vieja escuela (Tusquets, 2016). El 2014 va ser guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona. L’any 2016 va ser el pregoner

de les festes de la mercè.

20

hiwa KView from Above

Mitjançant dues captures del seu film titulat View from Above, coneixem les conseqüències negatives dels atacs injustificats a la població civil. D’una manera subtil, la seva càmera rastreja imatges des d’una maqueta que conté les restes d’una ciutat completament en ruïnes. Assenyalant els problemes que sorgeixen durant aquest tipus de conflictes, prova d’oferir una imatge de la vida quotidiana de les

persones que viuen en aquestes situacions.

hiwa K (Sulaymaniya, Kurdistan-Iraq, 1975). Artista visual, músic i teòric. Es va graduar a l’escola secundària a l’Iraq i va continuar la seva educació de manera autodidacta. Dona visi-bilitat al racisme existent envers les minories en alguns països musulmans, tal com exemplifica la situació del poble kurd en relació amb el poble iraquià. moltes de les seves obres es ca-racteritzen per una forta dimensió col·lectiva i participativa, on se subratlla la importància dels sistemes d’ensenyament i aprenentatge, insistint en el fet d’obtenir coneixement des

de l’experiència quotidiana i la reflexió compartides.

21

View from Above, 2017

Babiche KampoteLa meva experiència com a migrant africà

Vaig arribar del Senegal a Espanya el 2009, quan tenia 16 anys. Aquí vaig tenir molta sort, ja que vaig conèixer persones molt bones que em van ajudar a adaptar-me fàcilment i a aprendre espanyol. m’apassiona jugar a futbol i a bàsquet. En les meves estones lliures m’agrada llegir llibres, veure pel·lícules de drama i anar al teatre. Soc fan de Chinua Achebe i Wole Soyinka, els pioners de la literatura africana. Vaig escriure en un llibre titulat Mi sueño robado la meva experiència en arribar a les illes Canà-ries. Puc afirmar que els migrants africans venim plens de somnis, il·lusions i, sobretot, a la recerca d’una vida millor. A l’Àfrica ens expliquen que Espanya és un lloc idíl·lic en el qual es pot acon-seguir feina i diners fàcilment, en el qual tindrem un futur més pròsper que als nostres països d’origen. A causa d’això, alguns de nosaltres ho deixem tot i prenem decisions arriscades per venir, com quan emprenem un viatge en pastera i posem en perill les nostres vides. Les nostres històries són múltiples: alguns fugim de la guerra, d’altres temem que arribin grups terroristes a les nostres regions, entre moltes altres circumstàncies. Tanmateix, quan trepitgem terres espanyoles, les nostres expectatives que-den eclipsades quan topem amb la dura realitat a què hem d’en-frontar-nos en arribar a un país desconegut. Entre les dificultats que ens trobem en destaquen algunes d’importants: estar en una situació irregular, no parlar el mateix idioma o patir el racisme.

En primer lloc, vull comentar com ens afecta estar en una situa-ció irregular. quan una persona migrant es troba indocumentada, les coses es tornen molt més difícils: vius en la clandestinitat, amb temor que la policia et demani els papers. Resulta pràcti-cament impossible trobar una feina que no sigui precària. Actu-alment, si un de nosaltres es troba en situació irregular, és enviat als CIE (centres d’internament d’estrangers), que són com unes presons en què es viu en molt males condicions. Aquests centres representen la deshumanització de les persones migrants per-què se’ns priva de la nostra llibertat i se’ns aïlla de la resta de la societat. Les conseqüències psicològiques són terribles: angoixa, incertesa i fins i tot pèrdua de l’esperança. Després del CIE hi ha dues opcions: una és que et deportin i l’altra que t’abandonin al carrer a la teva sort. quan et trobes al carrer has de buscar una feina per sobreviure, però sense papers no pots fer pràcticament res. A causa d’això, hi ha els qui recorren al top manta per obte-nir ingressos que cobreixin les seves necessitats bàsiques. D’altres accedeixen a fer feines precàries durant dures jornades i, moltes vegades, ni tan sols arriben a pagar-los. Per tant, quan els migrants africans no tenim papers, quedem totalment desprotegits i a la

nostra sort.

En segon lloc, vull destacar que el fet de no comprendre ni parlar bé l’idioma castellà és una barrera per a la inclusió en la soci-etat espanyola. Això implica una dificultat molt gran per poder comunicar-nos amb les persones, sobretot, quan ens adrecem a algú i no fan cap esforç per comprendre’ns. Per exemple, suposa una dificultat a l’hora de buscar una feina, ja que ningú no vol contractar algú que no sàpiga parlar bé castellà. malgrat que avui dia existeixen centres per ensenyar a les persones migrants a parlar l’idioma, el temps d’ensenyament sol ser limitat. Gene-ralment, intentem aprendre al més aviat possible per poder bus-car-nos la vida. En resum: si no ens esforcem a aprendre ràpid

l’idioma, no podem fer pràcticament res.

En tercer lloc, un altre problema és el racisme que té lloc des del moment en què els mitjans de comunicació ens presenten com a persones violentes a les tanques o com a “invasors” arribats a terres europees. Aquesta manera de representar-nos és completa-ment negativa i forma una concepció errònia sobre nosaltres als receptors d’aquestes notícies. D’aquesta manera, quan volem soci-alitzar amb la gent, de vegades, sentim discriminació o rebuig. A més, des dels mitjans es transmet que els migrants venim a treure la feina als espanyols i que vivim dels ajuts socials. Tanmateix, la realitat és una altra. Venim a buscar-nos la vida i, generalment, fem feines que els espanyols no volen. Respecte als ajuts socials, són mínims i, en molts casos, hi ha els qui no arriben a rebre’ls

mai o ni tan sols saben que existeixen.

Un altre problema que es troba molt present és la discrimina-ció. fins i tot quan estem en una situació regular al país, hi ha persecució policial. Sovint, la policia ens deté pels carrers per demanar-nos la documentació, encara que no estiguem fent res en particular, com si fóssim delinqüents. Simplement, pel nostre color de pell, ens detenen al carrer amb un tracte inhumà, de vegades fins i tot arriben a exercir força física i certa violència, sense que nosaltres puguem fer res per defensar els nostres drets. Però no només la persecució és per part de la policia, això també pot donar-se quan som al transport públic. Per exemple, quan anem amb metro i ens demanen només a nosaltres la targeta de transport públic i el document d’identificació amb insistència

per comprovar que no hem infringit les normes.

A més, quan entrem a treballar a un lloc, també podem veure el racisme. moltes vegades des d’Europa es té la idea que a l’Àfrica les persones no tenen tanta educació ni posseeixen coneixements que puguin aportar coses noves o d’interès per a la feina, quan realment nosaltres també tenim moltes coses per aportar. Això em va passar. Soc cuiner, i quan he hagut de prendre decisions en conjunt amb els meus companys, la meva opinió no ha estat tinguda en compte. Tot i insistir-hi, les persones consideren que jo no tinc tants coneixements sobre determinats temes a causa de la meva procedència africana. Tanmateix, totes les contribu-cions haurien de ser tingudes en compte. Les opinions de totes les persones tenen una validesa i sempre poden ajudar a facilitar

les tasques.

Ser migrant no té per què significar una cosa negativa, ja que també aportem moltes contribucions, com han demostrat alguns estudis recents. hauria de canviar el concepte que es té sobre els migrants, especialment en el cas dels africans, ja que això ens dificulta la inclusió social als països i fa que les coses siguin molt més complicades per a nosaltres. Tots som éssers humans, mi-grem com ho han fet moltes altres persones durant segles. I si hi ha alguna cosa que tinc clara és que “cap ésser humà és il·legal”.

Tan sols volem una vida millor.

22

Jimmy Babiche Kampote (Byumba, Ruanda, 1992). Autor de Mi sueño robado (Editorial Círculo Rojo, 2017), llibre auto-biogràfic en el qual narra la seva experiència com a migrant quan tenia setze anys a través del llarg viatge des de l’Àfrica

a Europa.

23

Rogelio López Cuenca i Elo Vegagolden Visa

La intervenció col·lectiva presenta diferents nivells de lectura, i mostra les contradiccions que carac-teritzen la migració des de la crítica dels estereotips relacionats amb la publicitat, els mitjans de co-municació i els sistemes bancaris. Utilitzant estratègies similars, ofereixen una campanya publicitària que ironitza copiant la seva estructura iconogràfica i de disseny, per modificar el significat original mitjançant la introducció de missatges contraris a la seva creació a través d’una manipulació poètica.

Rogelio López Cuenca (nerja, màlaga, 1959). Activista, artista visual i poeta. El seu treball aborda qüestions clau de les soci-etats contemporànies, entre les quals destaquen temàtiques

com la creació d’identitat, la migració i el racisme.Elo Vega (huelva, 1967). Artista audiovisual. Els seus pro-jectes qüestionen la desigualtat de gènere des de perspecti-ves feministes, incidint en els canvis globals i les diferències

sociopolítiques.

golden Visa, 2018

Stop mare mortumQuedar-se a les portes

24

En la petjada d’una persona nouvinguda a la ciutat hi són les seves angoixes, les seves expec-tatives, la seva història. En la seva primera cami-nada cercarà amb ansietat signes de si ha arribat a una ciutat acollidora o no. Però ja té fet el pri-mer pas: ja hi és. malauradament, aquesta és una possibilitat cada cop més irrealitzable per a les

persones que migren.

Per gaudir d’una ciutat habitable, primer, cal ar-ribar-hi i avui dia hi ha persones que es queden a les portes, al llindar. Perquè per demanar asil cal arribar al país on se’n vol sol·licitar. Abans, s’han de creuar fronteres. De manera regular o irre-gular, amb mitjans propis o havent d’acceptar les extorsions de màfies, obrint un forat a una tanca o fent-se a la mar en una embarcació precària, amagant-se de patrulles policials o travessant el desert. Si arriben sans i estalvis és que han uti-litzat vies legals i segures. Dissortadament, són

una minoria.

Les polítiques migratòries no són unidirecci-onals. L’enfocament en la seguretat i la mili-tarització, en forma de patrulles frontereres i centres d’internament, és l’opció sobre el taulell europeu. Però no és l’única, ni de bon tros. ni la desitjable. En lloc de tanques, existeixen vies le-gals i segures. Algunes d’aquestes ja les recull la legislació europea: l’execució dels programes de reassentament i reubicació de les persones que sol·liciten asil, l’expedició de visats humanita-ris, l’establiment de corredors humanitaris o el foment d’un pla de visats acadèmics. Cal, però,

voluntat política per aplicar-les.

no cal ni ser pioners. El 1921 fridtjof nansen, alt comissionat de la Societat de nacions, va or-ganitzar una campanya per ajudar els refugiats de la I Guerra mundial. Va crear una cèdula, un passaport, que també es va utilitzar per a altres accions posteriors: el passaport nansen. Un total de 52 nacions van reconèixer la vali-desa d’aquest document. Avui s’anomenaria vi-sat humanitari. fa gairebé un segle va permetre la mobilitat de milers de persones. I per tant, la

seva salvació.

hi ha experiències molt més pròximes en el temps: la reacció ràpida de Suècia des del pri-mer moment per acollir persones refugiades mentre la resta d’Europa bregava amb unes quotes ridícules mai assolides, o els corredors humanitaris posats en marxa a Itàlia i frança per la comunitat de Sant Egidi des del 2016. Sens dubte, aquestes iniciatives ara estan en

regressió.

Si una persona pot sol·licitar visats a ambaixa-des i consolats als països d’origen i de trànsit se li estalviarà el patiment i el risc. Si s’agilitzen els tràmits de sol·licitud d’asil en lloc d’haver d’esperar any i mig, dos o, fins i tot, tres anys en condicions de vulnerabilitat, amb uns ajuts que no s’acabin en una fase gaire primerenca, podrà començar una nova vida amb garanties.

Reconeixem les fronteres com a espais de no dret, de vulneració, però la ciutat també és un entorn sovint hostil per a les persones que ja hi han arribat. La carència de drets fonamentals es fa més palesa que enlloc als CIE (centres d’in-ternament d’estrangers), que segueixen oberts i vigents. El fet de no poder votar, de no tenir accés a la sanitat o les limitacions en els ajuts a sol·licitants d’asil i refugiats també conculca els drets de les persones. També romandre en situació irregular perquè no arriben els papers. L’espai de no dret genera ciutadania desposseïda

dels seus drets.

Una ciutat habitable és aquella que està en un país habitable per a tothom, que no divideix la societat en ciutadania de primera, de segona o, directament, sense categoria. Un territori on les lleis emparen tothom, sobretot aquells qui es

troben en situació de més vulnerabilitat.

Com diu Blanca Garcés, investigadora del CI-DoB: “les fronteres més efectives són les de pa-per i tenen forma de visat”. Per això a Stop mare mortum treballem per fomentar l’establiment de vies legals i segures, perquè aquest paper conjuri la frontera, la tanca, el mur, el mar que ja és una

fossa comuna de proporcions insuportables.

Les regles del joc referents a polítiques migratò-ries canvien de forma constant els darrers temps. quan no convé, no es compleix la legislació vi-gent. Si convé, però, s’improvisen noves normes en un sentit no favorable a les persones, sinó a

interessos econòmics i financers.

Els governs van ara en direcció contrària a la voluntat que han demostrat els ciutadans i ciu-tadanes que volen acollir i que són la majoria. Empenyen les fronteres cap enfora, amb tanques i concertines, però també amb polítiques i acords que mercadegen amb els drets humans. ho fan per evitar que les persones puguin arribar. Les empenyen també cap endins, carregant-les so-bre les espatlles de les qui aconsegueixen arri-bar i que s’afronten al racisme institucional, als obstacles administratius i jurídics, a l’exclusió.

L’argument fal·laç d’alguns d’aquests governs és la incapacitat per acollir tothom. Es declaren pú-blicament sobrepassats per un 0,2% o un 0,4% de població; un o dos milions de refugiats i re-fugiades en una Unió Europea de 500 milions d’habitants. només la dada ja deixa l’al·legat nu. I es desproveeix totalment de credibilitat quan afegim que el 86% de persones desplaçades for-çosament al món són a països empobrits. no hem acollit una enorme quantitat de persones en cer-ca de refugi. Tanmateix, les polítiques vigents sí que han convertit en clandestines milers de per-sones només pel fet de buscar una vida millor.

L’objectiu de les polítiques migratòries a casa nostra hauria de tenir com a prioritat evitar més morts a la mediterrània, en lloc d’augmentar la despesa en protecció de les fronteres. Perquè

cada vegada, irònicament en nom de la seguretat, les rutes migratòries han esdevingut molt més perilloses i mortíferes per a les persones que les

utilitzen.

mentre les mercaderies i els capitals circulen amb llibertat, la mobilitat de les persones es res-tringeix fins al punt que no es facilita, ni tan sols, els desplaçaments de refugiades i sol·lici-tants d’asil. migrar no és cap delicte, és un dret. Un dret que ha quedat restringit només a una part de la població, i n’ha quedant exclosa la que, generalment, es troba en situacions de més

vulnerabilitat.

Els moviments migratoris no deixaran d’existir, han estat una realitat des de temps immemorials i continuaran en el futur. ni els murs més alts, ni les concertines més sofisticades ho aturaran. Altres polítiques que es fonamentin en els drets humans i la cooperació i l’acollida en lloc d’abo-car-se a la seguretat i la militarització poden fer que aquest procés sigui harmònic en lloc de la

tragèdia humanitària actual.

no és cap exageració dir que el dret d’asil està en perill en aquests moments a Europa. Si el deixem caure, des de la passivitat i la indiferència, arros-segarà altres drets que hem conquerit al llarg de dècades i que fan del nostre territori un paradís anhelat. La societat democràtica i garantista que ens dona la tranquil·litat i el confort en què hem viscut fins ara. Perquè l’oportunitat per a unes

persones és també el progrés de les altres.

En un marc global complex i obstinat en el re-buig, les ciutats poden ser una alternativa d’es-pai habitable, de plenitud de drets. Un espai on no hi hagi impunitat per a les vulneracions dels drets humans, on sigui palès el dret de poder arri-bar i l’esforç per acollir. només així, qui arribi i hi visqui podrà accedir al seu dret a una vida digna, i deixarà de ser un ens invisible, un número en un paper, o una xifra abstracta en una estadística per esdevenir un veí o veïna, un membre més de

la comunitat.

Stop mare mortum (Barcelona, 2015). Plataforma ciutadana dedicada a sensibilitzar i mobilitzar la societat civil, incidint en les polítiques estatals i europees sobre estrangeria i migra-ció per fer que es compleixin els drets humans en aquestes situacions i evitar les morts al mar causades per la falta de vies

legals i segures.

Estefanía Peñafiels.n.

Amb l’obra s.n. crea una espècie de vector de la memòria de l’anonimat. força la invisibilitat per fer visible el grup de persones migrants. malgrat treballar amb imatges procedents dels mitjans de comunicació o fins i tot de pròpies, en aquesta ocasió subverteix els codis de la visió per fer visible

mitjançant la desaparició.

Estefanía Peñafiel (Quito, Equador, 1978). Artista visual. Ha construït el seu treball al voltant de la tensió entre allò vi-sible i allò invisible. hi ha un joc d’apropiació i subversió que pren forma, per exemple, en actes de destrucció, expressat per pàgines amb forats, tinta o imatges esborrades. La dimensió plàstica incideix en una posició política que genera significat.

25

s.n., 2018

Antonio ValdecantosL’aire de la ciutat no sempre ens fa lliures

La ciutat, ja se l’entengui en el seu sentit més literal d’espai urbà, ja en el més figurat d’espai polític, sol prendre’s com un àmbit de plenitud on tot allò artificial floreix de manera tan intensa com la naturalesa ho fa extramurs. El jardí i el parc (i de vegades el cementiri) són, de fet, intents que l’exuberància natural consti-tueixi, també, un fenomen urbà o cívic. Com que se suposa que a la ciutat habiten el desig i la llibertat, s’ha de postular també que els qui hi viuen ho fan lliurement i perquè els ve de gust. hi van arribar i s’hi van instal·lar perquè la seva profunda con-dició els feia repugnants una altra classe de llocs. I la llibertat, com el desig, necessita protecció. La ciutat contemporània no té murs exteriors, però els estats sí que tenen la potestat d’eri-gir-los i, quan l’exerceixen, és precisament per tenir cura de les seves ciutats, de manera que les velles muralles urbanes no han

caigut, sinó que han estat desplaçades.

L’aire de la ciutat, deia un proverbi alemany molt difós per max Weber, et torna lliure, i en conseqüència es diria que la respira-ció plenament humana és la viciada pels fums de la indústria, la pudor de les clavegueres, el luxe dels perfums i la suor de les multituds. Però això també són, s’afegirà, objectes del desig i pot-ser condicions de la llibertat. hi ha tota una faula conforme a la qual qui pugna, saltant tanques o creuant fosses, per instal·lar-se a la ciutat està mogut per l’afany de respirar un aire millor. Sa-bent que la ciutat es defineix per brindar innombrables ocasions per triar tota mena de béns, ha triat poder escollir. hi deu haver els qui li neguin aquest dret (balbucejant que aquí els únics que escollim som nosaltres) i els qui vulguin compartir-lo (decla-mant que escollir és molt bonic i que seria cruel impedir-ho a qui ho desitja), però els supòsits de l’un i l’altre pronunciament

són semblants.

Tanmateix, la ciutat no és la seu de la llibertat ni la del desig. Per a gairebé tots els nouvinguts, les circumstàncies de la seva pri-mera acollida van ser humiliants, i parlar-los de l’exuberància de la vida urbana hauria estat, en aquells moments, un ultratge. Tot i que la ciutat no dona a ningú el que li havia promès, excepte a uns quants posseïdors de bitllets premiats, la faula de la ciutat feliç explica la mentida d’una loteria que toca a tothom, fins i tot sense necessitat de portar cap número, o, en una altra versió, narra la història d’una fortuna que somriu als qui s’han esforçat prou i, en particular, als qui no han desdenyat les possibilitats d’ascens brindades per la socialització i l’estudi. La ciutat, sens dubte, amb prou feines pot explicar la seva veritat: la d’una im-mensa pira àvida de sacrificis humans que, a més, exigeix, per ser mantinguda, el transport d’ingent material combustible, a càrrec d’una mà d’obra als pulmons de la qual mai no ha entrat

l’aire pur.

La veritable història de la ciutat moderna és d’una sordidesa difícilment compatible amb una narració àgil. Si ens l’expliques-sin bé, miraríem de seguida cap a un altre costat i diríem que aquesta ciutat no és la nostra. I en realitat no ho és, perquè una ciutat no pertany mai als seus habitants. La ciutat és un allot-jament atroç que només pot ser anomenat habitable pel fet que s’hi hagi consumat un implacable procés d’habituació. És com el llindar que apareix en el relat de Kafka titulat Davant la llei,

però amb una diferència notable: en aquest, qui vol entrar al recinte de la llei es queda sempre a les portes i ho sap, mentre que la ciutat moderna es funda en la il·lusió que ha prestat plena hospitalitat. L’habitant d’aquesta ciutat va voler entrar a l’interior de l’habitatge, tot i que va haver de quedar-se al vestíbul i, al cap de cert temps, es va acostumar a anomenar casa i ciutat aquest

inhòspit llindar.

La vida dels qui diuen merèixer el nom de ciutadans és un con-junt d’estratagemes —molts d’ells refinadíssims— per decorar el portal d’una manera que el faci inconfusible amb el que se su-posa que havia de ser l’interior de l’habitatge. Per part seva, els qui salten tanques i naveguen fosses per instal·lar-se a la ciutat pot ser que no tinguin gaire clara la diferència entre un portal i una casa pròpiament dita. La major part d’ells ni tan sols tindran accés al portal mateix i es quedaran al carrer, la qual cosa crearà en els dits ciutadans la natural infatuació patrícia (ja sigui que es comptin entre els partidaris de deixar habitar a les voreres, o entre els renuents a fer-ho). Però, en realitat, el dret fonamental de tot habitant urbà és el que no se li escatimi una bona màscara d’oxigen. Aquesta màscara és la veritable persona del ciutadà i a ningú no resulta decent negar-la-hi. naturalment, no es tracta només d’una màscara en sentit literal —tot i que serà imprescin-dible moltes vegades—, sinó, sobretot, de protecció contra el mite d’una respiració cívica que omple els pulmons de dignitat i de plenitud. L’aire de la ciutat resulta sempre escàs i el ritme de la vida urbana no condueix a cap sobreabundància vital, sinó que és tan sols el que s’ha de mantenir (o fingir-se) per sobreviure.

La propaganda oficial de la ciutat proclama que en la vida ciu-tadana l’activitat ho inunda tot, i tal cosa no és falsa. Gairebé tot habitant d’una ciutat descendeix d’algú que hi va arribar per fer de combustible en un incendi sense fi. El foc no pot cessar ni un instant, encara que ja ni tan sols es recorda bé l’època en què sostenia una formidable farga productiva. En els nostres dies aquest foc té com a finalitat principal il·luminar l’especta-cle urbà: el d’una ciutat que ha de mudar incessantment el seu aspecte per renovar l’atractiu turístic. naturalment, es tracta sempre de façanes i portals, perquè al turista li és igual que els edificis estiguin habitats per dins o estiguin buits (de fet, no hauria de resultar difícil enganyar-lo respecte d’això). Els ha-bitants de les velles ciutats, reunits, segons el mite, per respirar l’aire de la llibertat, es dediquen a produir compulsivament in-crements del nombre de turistes i a calcular el nombre exacte d’immigrants que són funcionals per al manteniment d’aquesta indústria (i entre les seves excel·lències inclouen el prestigi mo-ral i humanitari). Els urbanites pertanyem a diferents classes de combustible i, alhora, som figurants d’un espectacle que no pot rebaixar la seva tensió ni un sol instant. Aquesta és la tasca que fem, i fan falta molts mites per desenvolupar-la amb eficàcia.

Antonio Valdecantos Alcaide (madrid, 1964). Catedràtic de Filosofia a la Universitat Carlos III. Els seus últims llibres són Sin imagen del tiempo (Abada, 2018), Manifiesto antivitalista (La Catarata, 2018), teoría del súbdito (herder, 2016) i Misión

del ágrafo (La Uña Rota, 2016).

26

Eulàlia GrauCollage

L’artista assenyala com dins d’algunes posicions feministes trobem sovint empremtes racistes, sobretot en els tractes discriminatoris practicats per persones amb certs privilegis sociopolítics i econòmics. En aquest sentit, és una denúncia que vol subratllar què pot fer el feminisme davant del racisme, des de perspectives afins a moltes de les exigències actuals. Reivindica que el feminisme

serà antiracista o no serà.

Eulàlia Grau (Barcelona, 1946). Artista visual. La seva tra-jectòria és una de les més significatives respecte a un dels episodis de canvi més importants de la societat catalana i espanyola. El seu treball se centra, des de la dècada dels anys setanta, en la reivindicació feminista i en una crítica al siste-ma capitalista, relacionant el benestar amb el consum i l’ex-plotació. Com és habitual a la seva obra, fa servir el collage o el fotomuntatge per qüestionar situacions quotidianes i familiars.

27

Collage, 2018

Paola Lo Cascio i Òscar monterdegarantir ciutadania amb perspectiva de gènere

28

En els últims temps en el debat públic s’ha assistit a una disqui-sició llarga i detallada entorn de les diferències entre migrants i refugiats. no hi ha dubte de la rellevància de la distinció en termes jurídics, ja que el dret internacional defineix una persona migrant com aquella que es desplaça del seu lloc d’origen per motius essencialment econòmics i, en canvi, es refereix a una persona refugiada com aquella que es desplaça fugint d’una si-tuació de persecució o de guerra. La distinció és rellevant en la mesura que els acords internacionals marquen unes normes clarament més restrictives pel que fa a les primeres i unes normes

més afavoridores pel que fa a les segones.

Tanmateix, és evident que elements com una crisi econòmica global, l’impacte del canvi climàtic que es manifesta amb una virulència excepcional en determinades zones del planeta, així com la consolidació de conflictes —no sempre considerats com guerres, però igualment mortífers—, generen contextos de vul-neració dels drets humans que apropen i entremesclen de ma-nera destacada l’experiència de vida d’aquests dos col·lectius.

És necessari atendre les especificitats de gènere vinculades a les experiències de desplaçament forçós i d’acollida, ja que la vulne-ració dels drets humans afecta, de manera específica i diferen-ciada, les dones refugiades i migrants. Tant és així que el mateix conveni del Consell d’Europa sobre prevenció i lluita contra la violència contra les dones i la violència domèstica subratlla, al seu article 4, dedicat als drets fonamentals, igualtat i no dis-criminació, com la condició de migrant o refugiada no pot ser motiu d’un tracte desigual en l’aplicació de les mesures de pro-tecció, i reconeix, així, una vulnerabilitat específica d’aquests col·lectius1. D’altra banda, el mateix conveni reconeix la violèn-cia de gènere com un dels requisits per demanar asil (art. 60) i prohibeix l’adopció de polítiques de devolució en els casos de

violència de gènere (art. 61).

En aquest sentit, es pot parlar d’unes condicions específiques lligades al gènere, tant pel que fa a les causes de fugida, com als riscos intrínsecs a un procés de desplaçament, o, finalment,

quan fa referència als contextos d’arribada i acollida.

Pel que fa a les causes de fugida, les dones s’enfronten a una multiplicitat d’adversitats específiques: des de les formes de vio-lència de gènere que proliferen en contextos de guerra, fins a la clara feminització dels processos d’empobriment lligats a les crisis i a les convulsions econòmiques. En aquest marc, la divi-sió sexual de la feina, que veiem en l’economia globalitzada, fa que les dones sempre es trobin en la posició social i econòmica més feble i, per tant, siguin més susceptibles a haver de recór-rer al desplaçament com a forma de supervivència. Es calcula que entre el 1960 i el 2005 el percentatge de dones entre els migrants internacionals es va incrementar en gairebé 3 punts percentuals, del 46,7% al 49,6%, fins a arribar a un nombre to-tal proper als 95 milions2. En els últims quinze anys, el per-centatge de dones que han arribat a Europa, especialment des de l’Àfrica i Àsia, ja supera el nombre d’homes3. D’altra banda, el 2016 la meitat dels 19,6 milions de persones refugiades del

món eren dones4.

quant als processos de desplaçament pròpiament dits, les dones es converteixen aviat en objectiu específic per als traficants i les màfies de tràfic de persones. Els riscos de patir explotació eco-nòmica i sexual es multipliquen als països de trànsit, bàsicament a causa de la multiplicació dels actors que controlen l’arribada a les fronteres i el creuament d’aquestes: des dels mateixos re-fugiats i migrants fins a les autoritats, la policia o els residents locals. Tot això en un context de desprotecció jurídica que afecta el conjunt de les persones desplaçades, però que es fa especialment perillós i discriminatori per a les dones refugiades o migrants.

En el moment de l’arribada, romanen els riscos associats al procés de trànsit per les fronteres, als quals s’afegeixen totes les problemàtiques d’unes polítiques d’acollida que no incorporen la perspectiva de gènere, la qual cosa impedeix posar en marxa respostes efectives a circumstàncies específiques, per exemple, la presència de menors que mereixerien una atenció especial en els

àmbits d’habitatge, sanitat i seguretat en general.

Per això, una acollida que superi la resolució dels problemes immediats també hauria d’introduir una perspectiva de gènere: els motius que van portar les dones a desplaçar-se mereixeri-en respostes específiques. Una bona acollida és la que és capaç d’incorporar instruments per reparar els danys, protegir dels perills i proveir de recursos, però també dotar d’autonomia i

drets les dones.

En aquest marc, fa falta un canvi substantiu en la perspectiva amb què s’encaren els processos de desplaçament forçós. És necessa-ri desenvolupar instruments de protecció internacional en els processos de trànsit, arribada i acollida que se substanciïn en l’obtenció de drets. Garantir vies segures i garantir ciutadania és la manera de protegir qui es desplaça i qui acull. fer-ho amb una perspectiva de gènere és atendre el conjunt de la població.

1 ConSELL D’EURoPA, Conveni del Consell d’Europa sobre prevenció i lluita contra la violència contra les dones i la violència domèstica, Council of Europe

treaty Series, núm. 210, art. 4, 2011.2 moRRISon, Andrew R. SChIff, maurice, SJÖBLom, mirja, the international

migration of women, World Bank and Palgrave macmillan, Washington, DC, 2007.3 Segons dades de l’Iom, disponibles a https://migrationdataportal.org/themes/

gender (últim accés, 19 d’octubre de 2018).4 ASSEmBLEA GEnERAL DE LES nACIonS UnIDES, Refugiats i migrants,

Informe del secretari general, 2016. Disponible a: http://www.acnur.org/file-admin/Documentos/BDL/2016/10614.pdf (últim accés, 19 d’octubre de 2018).

Paola Lo Cascio (Roma, Itàlia, 1975). Professora del Departa-ment d’història i Institucions Econòmiques de la Universitat de Barcelona. Entre les seves publicacions destaquen Nacio-nalisme i autogovern (Afers, 2008) i La guerra civile spagnola (Carocci, 2012) És membre del Centre d’Estudis històrics Internacionals i del projecte “La crisi dels refugiats i els nous

conflictes armats” (ICIP).

Óscar monterde mateo (Terrassa, Barcelona, 1977). És autor d’El impacto humanitario en los territorios ocupados de gaza y Cisjordania . Los programas de socorro y servicios socia-les de la UNRWA. És membre del Centre d’Estudis històrics Internacionals i és coordinador del projecte “La crisis de los

refugiados y los nuevos conflictos armados” (ICIP).

Teresa margollesDos acciones sobre el puente internacional Simón Bolívar: Carretilleras y La entrega

El projecte actual se situa a Cúcuta (ciutat fronterera entre Colòmbia i Veneçuela). En aquest context ens apropem a la tasca que diàriament duen a terme les carretilleras i els carretilleros (persones en-carregades de passar d’un país a l’altre, de manera il·legal, aliments de primera necessitat). margolles va provocar que les dones es reunissin, situació inèdita fins ara, la qual cosa va mostrar el seu valor i apoderament. Al costat d’aquesta imatge contraposa la presència masculina, que provoca no només un nu real i mental, sinó que emfatitza com la suor, entesa com a fluid de treball simbòlic, dona

visibilitat a la situació del context polític i social.

Teresa Margolles (Culiacán, Mèxic, 1963). Artista visual, fotò-grafa i diplomada en medicina forense. La seva obra artística se centra a explorar les causes socials i conseqüències dels feminicidis i altres morts causades pel narcotràfic. A més, in-vestiga i denuncia les situacions extremes de precarietat social i de corrupció política, així com la violència que assola moltes zones frontereres, amb l’objectiu de col·locar els assassinats a

les meses de debat públiques.

29

Carretilleras, 2018 La entrega, 2018

Agus morales Una pregunta per a Europa

—quan comença Europa de veritat?

m’ho va preguntar un refugiat siri que dormia sobre el fang a la frontera entre Croàcia i Sèrbia. Era l’octubre del 2015, poques setmanes després que la fotografia d’Alan Kurdi, el nen mort en una platja turca després d’un naufragi, donés la volta al món. Era el moment de l’etiqueta #wel-comerefugees, del despertar d’una part de l’opi-nió pública: semblava que molta gent obria els ulls, s’indignava, exigia responsabilitats. Aquell any van arribar a Europa un milió de persones a través del mar. La ruta Turquia-Grècia-Balcans- Europa del nord es va convertir en una gimcana farcida d’humiliacions per a les persones refugi-ades. Trens atapeïts, gasos lacrimògens, taxistes que els estafaven, tancament temporal de fron-

teres, centres de detenció.

—quan comença Europa de veritat?

Les famílies síries, afganeses, iraquianes o pakis-taneses tremolaven de fred. no hi havia tendes de campanya, perquè Sèrbia no volia que es que-dessin allà, volia que avancessin com més aviat millor, però el f lux cap al nord s’estava reor-denant i Croàcia va decidir tancar la frontera de moment. Sota la pluja hi havia ancians amb cadires de rodes, nens protegits per enormes

impermeables blaus, crits de desesperació.

—quan comença Europa de veritat?

La bandera de la Unió Europea onejava a l’altre costat de la frontera, a Croàcia. Però la pregunta del refugiat sirià no era òbviament geogràfica: el que em preguntava era quan, a partir de quina la-titud, de quin quilòmetre, els seus drets humans serien respectats. Europa com a somni, Europa com a refugi de l’humanisme i de la humanitat, Europa com la imatge idíl·lica que moltes perso-nes a l’orient mitjà i l’Àfrica poden tenir al cap: l’Europa que durant aquests últims anys s’està

esvaint davant dels nostres ulls.

—quan comença Europa de veritat?

Continuava plovent, la brossa aflorava per tot arreu i es barrejava amb el fang. Una senyora af-ganesa em va agafar pel braç. no entenia el que deia, perquè no parlo dari ni paixtu; al final ens vam començar a comunicar en urdú, la llengua oficial del país veí, el Pakistan. Tenia quatre fills que s’agafaven a ella, xops. I em va dir: ajuda’m a travessar la frontera. Em va agafar de la mà, va plorar, va implorar. Tu pots fer-ho, em deia. no

em deixis aquí.

—quan comença Europa de veritat?

L’endemà, Croàcia va obrir la frontera i les tres mil persones que hi estaven amuntegades la van creuar en un no res. La seva sortida va coinci-dir amb el final de la pluja. També va passar la senyora afganesa amb els seus fills. Recordo un animal de peluix multicolor que es va quedar

allà tirat, al fang, amb les potes obertes; un tes-timoni dels dies de patiment que es van quedar enrere per sempre. Em vaig quedar mirant-lo una estona, com si tingués algun tipus de poder simbòlic, com si em digués alguna cosa sobre el

que s’estava vivint allà.

—quan comença Europa de veritat?

En aquell viatge també vaig conèixer l’Adham, un jove que es va escapar del camp de refugiats pa-lestins de yarmuk, als afores de Damasc. El seu avi havia fugit de Palestina després de la partició del 1948 i es va refugiar a Síria. Era, doncs, refu-giat per partida doble. “Soc professor de mate-màtiques. L’Exèrcit siri va matar el meu germà i el meu pare. A yarmuk també hi ha Estat Islà-mic. La vida allà és impossible. Vaig decidir fugir amb la meva parella”. Va pagar 1.000 dòlars a la branca siriana d’Al-Qā‘ida per creuar els punts de control: pagar per fugir del seu propi país. Ja a Turquia, en va pagar uns altres 1.000 perquè el posessin en un bot inflable amb destinació a l’illa grega de Lesbos. El vaig acompanyar durant bona part de la ruta: el ferri a Atenes, l’autobús cap a la frontera entre Grècia i macedònia… Ell volia arribar a Alemanya. I va aconseguir esqui-var tots els obstacles de la gimcana instal·lada pels estats europeus fins a arribar a la seva des-tinació. Poc després d’assentar-se a Alemanya, després dels atemptats de París del novembre del 2015, Adham em va escriure un missatge: “Em miren amb odi. m’han cridat ‘ves-te’n a Síria’. Soc un fugitiu dels crims del règim sirià i del terro-

risme islàmic. no ho entenen”.

—quan comença Europa de veritat?

La mateixa pregunta es va haver de fer en aquell moment Adham. Però Adham va aguantar. Es va instal·lar a l’est de Berlín. Va tenir un fill amb la seva parella, tal com es van proposar. L’última vegada que vaig parlar amb ell, em va dir que li encanta Catalunya i que li agradaria que ens

veiéssim una altra vegada.

—quan comença Europa de veritat?

Des d’aquell octubre del 2015, de tant en tant, la pregunta d’aquell sirià en la ruta de la vergonya reverbera al meu cap i busco una resposta. Penso en totes les persones refugiades que he conegut —algunes de mortes, d’altres en camps, d’altres en ciutats europees— i em pregunto si hi ha una resposta. o, almenys, com que hi ha moltes res-postes possibles, em pregunto si alguna, o una

barreja d’elles, és més o menys vàlida.

què hauria d’haver-li contestat?

Potser això. Si et referies a l’Europa de les fronte-res, a l’Europa fortalesa, a l’Europa de les manifes-tacions xenòfobes i dels atacs racistes, a l’Europa que mira a un altre costat mentre tota una hu-manitat s’ofega a la mediterrània, a l’Europa que rebutja barcasses de rescatats, a l’Europa que paga

als guardacostes libis per aturar les sortides, a l’Europa que no li importa que les persones si-guin humiliades si aconsegueix tancar-se amb pany i clau, t’hauria d’haver contestat que no continuïs avançant, que aquesta era l’Europa

de veritat.

o potser això. Si et referies a l’Europa dels drets humans, a l’Europa que et vol acollir, a l’Europa solidària amb els qui fugen de la guerra, la meva resposta hauria d’haver estat que aquesta Europa

encara està en construcció.

—quan comença Europa de veritat?

El segle xx té tres grans temes: el feminisme, el canvi climàtic i els moviments de població. En aquest últim àmbit, tant el president nord- americà, Donald Trump, com sectors oficials i no oficials europeus que han abraçat el nacional-populisme estan construint un nou enemic: la població refugiada. que abans era l’immigrant, que abans era l’indocumentat, que abans era el terrorista; l’etiqueta canvia, l’altre sempre és identificat i demonitzat. Es dirà que no és una cosa nova en la història de la humanitat, però durant els últims anys hem entrat en una altra dimensió simbòlica. Partits al poder com la Lliga nord de matteo Salvini són el màxim exponent d’aquesta Europa que s’ha convertit, en molts as-pectes, en un projecte negatiu: que es defineix en contra d’altres persones, que està en contra de tot, però que no se sap de què està a favor. Petits nuclis desorganitzats —persones, sempre perso-nes— lluiten per construir propostes —encara no se sap ben bé quines—, per desenterrar o recu-perar allò que anomenàvem valors. quins va-lors? Els que han estat ridiculitzats, menyspreats, injuriats. La solidaritat o l’empatia són paraules passades de moda, que es pronuncien amb pudor, amb por de ser titllat de naïf, de bonista. És cert, l’egoisme compassiu és un altre perill deshuma-nitzador, perquè redueix les persones que fugen o migren a víctimes. Els refugiats són una ferida, no una persona: són algú a qui compadir. Però el cinisme i la indiferència —formes de violència directes o indirectes— estan guanyant la partida.

De llarg.

—quan comença Europa de veritat?

Ja han passat tres anys, però no sé què contestar-te.

30

Agus morales (Barcelona, 1985). Escriptor i director de Revista 5W. Col·labora amb The New York Times en Español . És autor de No somos refugiados (Círculo de Tiza), llibre recomanat al festival Gabo 2017. Va ser corresponsal per a l’Agència EfE a l’Índia i al Pakistan (2007-2012). Va treballar per a metges

Sense fronteres a l’Àfrica i l’orient mitjà.

Banu Cennetoğlu i La Llista oblidadathe List

31

Recopilada i actualitzada cada any per United for Intercultural Action, una xarxa contra la discrimi-nació formada per 550 organitzacions a 48 països, the List (La Llista) documenta informació relaci-onada amb les morts de 35.597 persones refugiades i migrants (documentació a data 30 de setembre de 2018) que han perdut les seves vides dins i fora de les fronteres d’Europa des de 1993 degut a les polítiques estatals i els seus defensors. Des de 2007, en col·laboració amb artistes i institucions, Banu Cennetoğlu ha facilitat versions actualitzades de La Llista utilitzant espais públics com panells

publicitaris, xarxes de transport i diaris.

Traduïda per l’Associació La Llista oblidada i editada per maike moncayo.www.list-e.info / www.unitedagainstracism.org

Banu Cennetoğlu (1970, Ankara, Turquia). Artista. Viu i tre-balla a Istanbul. Explora la dimensió política, social i cultural de la producció, representació i distribució del coneixement. Cennetoğlu qüestiona com aquestes accions alimenten el pen-sament col·lectiu d’una societat i passen a formar part de la seva ideologia. El 2006 va iniciar el projecte BAS, un espai a Istanbul centrat en la col·lecció i producció de llibres d’artista

i material imprès.

Carmen Pardo SalgadoLa porta de Duchamp

L’art no té la importància que nosaltres, centurions de la ment, li prodiguem des de fa segles. (Tristan Tzara, Manifest Dadà, 1918)

Traspassant les portes de l’art i, alhora, quedant- s’hi, els dadaistes proveïts de pasquins conviden, el 1921, a fer una visita a l’església de Saint Julien- le- Pauvre, un dels llocs desconeguts del París de l’època. El nom prové de Sant Julià l’hospitalari i recorda que, durant l’època medieval, aquesta església era lloc d’acollida dels viatgers i pelegrins

que ho necessitaven.

Aquest primer passeig, al qual es podrien afegir com a teló de fons els realitzats pel flâneur de Charles Baudelaire, bé pot marcar l’inici d’una cultura abocada als beneficis de la mobilitat. Després dels passejos dadaistes van venir les derives situacionistes (Débord, 1957), els pas-sejos sonors o d’escolta (neuhaus, 1966), el no-madisme del pensament (Deleuze i Guattari, 1980) i, finalment, la qualificació de la nostra època com una societat líquida (Bauman, 2000). Posar-se en moviment és l’actitud que perme-trà entrar en relació amb els aspectes del món i d’un mateix que abans passaven desapercebuts en una existència sedentària. Aquesta aposta per la mobilitat, per fluir, particularment a par-tir de la segona meitat del segle XX, organitza-rà i reorganitzarà les maneres d’habitar l’espai domèstic i el d’unes ciutats convertides en llocs

d’administració de la mobilitat.

En aquesta itinerància del fer i del dir, la no-ció de frontera s’anirà diluint lentament, com queda patent en els estudis multiculturals dels anys vuitanta, i es presenta, des de l’àmbit artís-tic, menys com un límit geogràfic que com un lloc de negociació i d’acció. La performance, l’art d’acció i les cartografies visuals i sonores donen compte d’una altra constitució de l’espai geogrà-fic, de l’art i de la sensibilitat. A aquests fluxos que es deixen sentir en l’art i el pensament s’afe-geixen, particularment a partir de la crisi eco-nòmica dels anys setanta, la mobilitat del capital, acompanyat obligatòriament per la mobilitat del capital de treball, la denominada mà d’obra . Això engendra, al seu torn, la transformació de les ciutats on ambdós capitals —fluxos humans i fluxos de capital— conflueixen inventant formes

inèdites de desigualtat.

Els fluxos humans circulen responent a múltiples necessitats: des de les bàsiques, com són men-jar i sostre, fins al desig del coneixement d’altres cultures que inunden de fluxos turístics les prin-cipals ciutats convertides en concentracions de capital econòmic i artisticomonumental. La des-aparició de bancs públics a les ciutats, el mobilia-ri urbà dissuasiu o la impossibilitat de quedar-se aturat en un lloc públic, són indicatius del foment d’aquesta cultura del moviment. El fluir esdevé una de les característiques principals i una exi-gència del neoliberalisme econòmic per a la seva

difusió i consecució.

Traspassar el llindar i desdibuixar les fronteres no només va contribuir a mostrar la porositat de l’art, de la vida i de l’economia, sinó a reinven-tar altres pràctiques artístiques i econòmiques. Fluir a través de cartografies considerades reals o imaginàries és, en l’actualitat, un paradigma acceptat i integrat a les maneres de construir la ciutat i la subjectivitat. Per això, exercitar-se en la detenció, en la retenció i en un romandre im-mòbil és una pràctica sospitosa que no va alhora amb els temps que corren, però que pot resultar

altament recomanable.

De tant en tant, algunes propostes artístiques actuen de fita, de marca, que convida a aturar-se. obres com el Concerto grosso Balcanico (1993), de l’artista serbi Arsenije Jovanovic, realitzada a partir d’enregistraments dels sons de la tercera guerra als Balcans, o Salam Europe (2006), de l’algerià Adel Abdessemed, que mostra un gran cercle de filferro espinós que desplegat podria connectar Punta oliveros (Espanya) i Punta Cires (marroc), són exemples de voler retenir això que passa i aquells qui passen. Ambdues obres, fins i tot en la seva disparitat, interroguen la ma-nera representacional d’un imaginari col·lectiu construït, majoritàriament, mitjançant els sons i les imatges que arriben a través d’uns mitjans urgits per la informació en temps real. Les dues obres ens porten a interrogar novament la noció d’hospitalitat i ens recorden aquesta església de Saint-Julien-le-Pauvre on, fa ja molt temps, els

viatgers i pelegrins trobaven empara.

Es podrien analitzar aquestes obres posant-les en relació amb el seu context, amb els sons de la guerra als Balcans i amb les migracions hu-manes que des del continent africà intenten arribar a l’europeu. S’hi destacaria el seu poder de denúncia, però el que es vol retenir aquí és sobretot com actuen com a toc d’atenció sobre una manera de mirar i d’escoltar. Les obres es presenten com una invitació a recompondre la mirada i l’escolta, a promoure un altre tipus de fluïdesa interna susceptible de traspassar el llindar d’uns sentits i un pensament assentats, sovint, sobre un acord en el qual el fluir circula per una via prèviament compromesa: la de les raons de l’efectivitat. Aquestes obres conviden a aturar-se per escoltar i veure-hi d’una altra manera i, qui sap si, com proposa l’artista anglès James Bridle amb els seus Dronestagram (2012-2014), per mostrar que, malgrat la gran quantitat d’imatges abocades a internet, l’essencial con-

tinua sent invisible.

Tanmateix, es podria aventurar també que pot-ser el problema no rau ara en aquesta invisibi-litat que es considera essencial. Si fos així, l’art tindria el poder de modificar, d’una manera profunda, aquest imaginari col·lectiu pres en l’economia crematística que posa en primer lloc l’individu i no la col·lectivitat. Les obres d’art poden, certament, assenyalar això invisible com a essencial, mostrar el filferro espinós en la seva simplicitat esborrant-nos el pas o deixar-nos

escoltar un concert en el qual els sons de les ovelles i el llop es barregen amb els trets d’una guerra. L’art pot obrar per ajudar a traspassar els llindars d’aquesta cultura líquida regada pels

valors sòlids del benefici econòmic.

Les obres d’art, les pràctiques artístiques, tenen el poder d’aturar, si més no per uns instants, aquest fluir majoritari que dilueix, al seu pas, qualsevol altre moviment o posició. Podem recordar-ne al-tres exemples, com el gest de l’artista turc Erdem Gündüz, que es va quedar plantat dempeus mi-rant l’estàtua del fundador de la república, mus-tafá Kemal Ataturk, a la plaça Taksim d’Istanbul (2013). S’hi van unir molts altres homes en si-lenci. Aquests homes, també anomenats espec-tadors al món de l’art, són necessaris per obrar. Però Gündüz ens porta a evocar una associació implacable, el record del cèlebre home anònim de la plaça de Tiananmén (que significa “palau de la porta celestial”) aturat amb les seves bosses

davant de la filera de tancs el 1989.

Tal com escrivia Tristan Tzara en el Manifest Dadà (1918): “Un quadre és l’art de fer que es trobin dues línies geomètricament comprova-des paral·leles en una tela, davant dels nostres ulls, en la realitat d’un món traslladat segons noves condicions i possibilitats. Aquest món no està especificat ni definit a l’obra, sinó que pertany, en les seves innombrables variacions,

a l’espectador”.

Des d’aquestes pressuposicions, no es pot pre-tendre expressar amb paraules grandiloqüents la funció de l’art en la societat, ni tampoc des-cartar-la de cop establint un cert relativisme en què a tot se li reservi el mateix valor. El poder de l’art contemporani en relació amb la possibilitat d’analitzar i, sobretot, d’apuntar altres maneres d’estar en societat, s’assembla a la porta que mar-cel Duchamp va inventar per al seu estudi del carrer Larrey, a París (1927) L’artista havia de resoldre la manera de connectar i alhora sepa-rar la seva habitació, l’estudi i el bany. Per això, va concebre dos marcs amb una sola fulla batent que permetia dues connexions: l’estudi amb el bany i l’habitació amb l’estudi. D’aquesta mane-ra, la porta està sempre oberta i tancada alhora. La porta serveix per a la creació de dos llindars. També l’art, com aquesta porta, oscil·la entre dos llindars: la seva inclusió en el denominat món de l’art i les seves complexes relacions amb la possi-

bilitat d’incidir en la política i la societat.

La porta de Duchamp és ara en un museu. Ens toca a nosaltres decidir on volem i podem situar

la resta.

32

Carmen Pardo Salgado (Barcelona, 1950). Professora d’his-tòria de la música a la Universitat de Girona. És autora d’En el silencio de la cultura (Sexto Piso, 2016 / Eterotopia france, 2018) i La escucha oblicua: una invitación a John Cage (Sexto Piso, 2014 / L’harmattan, 2007, guardonat amb el Coup de

Coeur 2008 de l’Académie Charles Cross).

Dan PerjovschiOn the Wall about the Walls

La intervenció es desdobla en l’espai públic, a través d’un graffiti mitjançant el qual es reivindica un tracte més adequat als migrants i refugiats, com recull la legislació europea i americana. La passivitat de molts governs permet l’incompliment dels drets humans. Per mitjà d’una iconografia senzilla i di-recta, mostra com la societat contemporània assimila de manera banal l’estructura d’un sistema que

no permet parlar d’igualtat, ja que invisibilitza moltes situacions de discriminació actuals.

Dan Perjovschi (Sibiu, Romania, 1961). Dibuixant, il·lustra-dor, escriptor, periodista i autor de performance romanès. Els seus treballs representen una combinació de dibuix, dibuix animat, art marginal i graffiti . Podem trobar-los de manera temporal en parets de museus i altres espais institucionals del món. Però, sobretot, a l’espai públic. Perjovschi aborda en els seus treballs temes de crítica social, política i econòmi-ca. ha tingut un rol important en la cultura romanesa, sent il·lustrador i autor d’articles per a la Revista 22 de Bucarest.

On the Wall about the Walls, 2018

33

frontera Surwww.ddhhfronterasur.org

El projecte #DDhhfronteraSur (2016/2018) vi-sibilitza les vulneracions dels drets humans que viuen persones migrants que accedeixen o in-tenten accedir a territori europeu a través de la frontera sud de l’Estat espanyol. mostra les con-seqüències de la falta de vies legals i segures per

migrar.

Aquí presentem dues fotografies de Pedro Mata que mostren la violència amb què molts migrants

conviuen diàriament a causa de les transgressions sistemàtiques de la legislació vigent.

Es reporta i denuncia l’arbitrarietat i les vulne-racions sistemàtiques de drets que es donen a la frontera sud, espai de no dret i excepcionalitat ju-rídica. La primera edició de l’informe (2016/2017) se centra en les entrades per via terrestre; la fron-tera sud espanyola és l’únic enllaç entre Europa i l’Àfrica: ciutats autònomes de Ceuta i melilla

(Regne d’Espanya) i les seves veïnes nador i Tetuan (Regne del marroc). La segona edició (2017/2018) mira cap a les vies marítimes: les rutes del mar d’Alborán, l’estret de Gibraltar, les costes del Lle-vant espanyol, les illes Balears i Canàries, Ceuta

i melilla.

El projecte “frontera sur” és fruit d’un treball conjunt de membres d’Irídia - Centre per la Defen-sa dels Drets humans, fotomovimiento i novact.

34

Sueños Refugiadoswww.sueñosrefugiados.org

Sueños Refugiados és un projecte de fotogra-fia participativa, dissenyat i dirigit per héctor mediavilla, que han completat onze persones refugiades o demandants d’asil durant sis me-sos del 2017 a Barcelona: osama (Líbia), ma-rina (Síria), nanthasri i Bruntha (Sri Lanka),

Elena (Ucraïna), omo i mohammed (Somàlia), Fahad (Paquistán), Eric (Camerun), Christian (República Democràtica del Congo) i mayling (Veneçuela) van utilitzar la fotografia, el vídeo i el collage com a eines d’expressió personal i

col·lectiva.

El taller es va dividir en els mòduls següents: – on soc? – qui soc? – fragments d’una vida

– Com em comunico?

Aquest projecte ha estat seleccionat en la convo-catòria Art for Change, de l’obra Social ”La Caixa”.

35

Un regalo para Kushbu.Historias que cruzan fronteras

Un regalo para Kushbu. Historias que cruzan fronteras és el retrat de nou persones arribades a Barcelona a la recerca d’una vida millor. Proce-dents del nepal, níger, el marroc, l’Uzbekistan, l’Índia, el Senegal, l’Afganistan, Colòmbia i ni-gèria, han fugit de situacions de misèria, guerra o persecució, i en arribar a Europa han vist els seus drets vulnerats per lleis d’estrangeria dis-

criminatòries i excloents.

Coeditada per l’Ajuntament de Barcelona i As-tiberri, amb la producció de la fundació mes-cladís i l’associació Al-liquindoi i el suport de Barcelona, Ciutat Refugi, aquesta obra, que recull

aquests relats de fugida traslladats al còmic per un guionista i deu dibuixants —dibuixos de Tyto Alba, Cristina Bueno, miguel Gallardo, martín López Lam, Andrea Lucio, Susanna martín, mar-cos Prior, Sonia Pulido, manu Ripoll i Sagar, que han interactuat amb els protagonistes a l’hora de plasmar les seves vivències—, va més enllà, i posa l’accent en el suport solidari que cada un ha rebut, per part de persones o entitats que han resultat ser clau per possibilitar-los sortir de

l’exclusió.

Per a l’escriptora i periodista Elvira Lindo, “cal posar rostre i nom als qui busquen refugi al

nostre país. És una obligació moral. Això és el que fa aquesta novel·la gràfica que ens sacseja des del principi fins a la fi. Amb el guió tan precís com emotiu de Gabi martínez i la mi-rada gràfica d’uns esplèndids dibuixants, ens endinsem en la traumàtica peripècia de nou persones que després d’un viatge ple de tram-pes i misèries arriben a la ciutat de Barcelo-na. Saber la seva història ens fa comprendre’ls millor, acollir-los sense desconfiança, assumir que els països, més enllà de les seves fronteres polítiques, són patrimoni dels éssers humans, vinguin d’on vinguin, però encara més dels

desesperats”.

36

37

1. RÀDIo ÀfRICA

La ciutat com a llindar: La (re)imaginació col·lectiva de futur

Ràdio Àfrica és una plataforma cultural de re-flexió, comunicació i difusió d’art i pensament del continent africà de la seva diàspora. Compta amb un magazine en línia, un programa de rà-dio a beteve 91.0 fm, així com diferents espais d’enunciació pública. En Umbral, la plataforma proposa diverses accions —programes de ràdio, entrevistes, debats, articles, etc.— sota l’apel·la-tiu La ciutat com a llindar: la (re) imaginació

col·lectiva de futur.

Ràdio Àfrica concep la ciutat com un espai de negociació constant en el que s’obren possibi-litats per reinventar col·lectivament el futur i el llindar esdevé el lloc des d’on podem experimen-tar i conceptualitzar les condicions i les pràc-tiques de la vida individual i col·lectiva. Perquè el llindar és l’espai de llibertat en què es poden donar emancipacions, transformacions socials i les lluites pel dret a la ciutat i el dret a la diferèn-cia. És a dir, és una zona de transició on se situa l’existència de tot allò que s’oposa o es destaca de la realitat existent, és la zona on s’inicia el procés d’empoderament de les persones que habiten el territori. no obstant això, aquests processos estan travessats per grans dificultats marcades per les desigualtats, les formes de biopoder i les pugnes entre hegemonia i les minories. Davant d'aquest escenari, és possible per a l’immigrant com a mi-noria accedir al llindar i participar en els proces-

sos de (re) imaginació col·lectiva del futur?

2. LA LLISTA oBLIDADA

Una Lectura-Rescat: una lectura coral de la llista de refugiats i migrants morts

de camí a Europa

mitjançant la lectura participativa i polifònica per part dels participants de l’esdeveniment, es busca rescatar de l’oblit —rescatar de forma pòs-tuma— a persones que han perdut la vida a causa de les polítiques migratòries restrictives de la UE.

El fet de compartir les dades de la llista crea un espai d’empatia des d’on el subjecte que porta a terme l’acció s’acosta a la realitat d’una situació que posa en evidència les polítiques i institu-cions que permeten que aquesta situació conti-

nuï succeint.

La finalitat és sensibilitzar sobre el mortífer re-sultat de les polítiques migratòries actuals a tra-vés de la lectura, cas a cas, que permet anar més enllà de les xifres i percentatges impersonals,

posar cara a aquesta situació totalment evitable i, en última instància, fomentar l’empatia real

que porti al compromís actiu.Projectes peda

3. EqUIP RIzomA

Som un equip heterogeni de professionals que entenem la nostra professió com una eina per a la transformació social. mitjançant la propos-ta oferim als participants (joves de 14 i 16 anys) una oportunitat per a reflexionar sobre la mi-gració com a fet estructural de qualsevol societat contemporània. Volem pensar i fer pensar, des de la seva experiència personal, el conjunt de barreres (institucionals, socials, psicològiques) que actuen per separar els cossos i les vides de les persones que migren i de les persones que els estats reconeixen com “ciutadanes”. Cada sessió deixa com a resultat constel·lacions, mapatges i preguntes que documentarem i en finalitzar el

cicle compartirem amb els participants.

Anita García és la impulsora de l’Equip Rizoma. La seva formació entre Disseny-Art i la seva ex-periència professional en múltiples àmbits i dis-ciplines aporten una mirada holística. La seva Filosofia és la Creativitat, la seva estratègia el Codisseny, la seva metodologia Rizoma, la seva

fórmula: [Co+EDU+ECo].

Edo Bazzaco és sociòleg especialitzat en parti-cipació ciutadana i discriminació. ha treballat com a investigador en centres de recerca de Ca-talunya i Amèrica Llatina, organitzacions socials i de defensa dels drets humans. Va ser cofunda-dor de l’organització mexicana de defensa dels drets humans i(dh)eas. Des de 2005 és membre

de SoS Racisme Catalunya.

Susan Kalunge és graduada en Dret i especialitza-da en Drets humans i Cooperació Internacional. Participa activament dels moviments socials des de fa anys com a activista antiracista i feminista i és membre del Consell de SoS Racisme des de

l’any 2018.

4. EqUIP DIom-CooP

“Djom, en wòlof, designa la fortalesa interior necessària per escollir, sempre i en qualsevol

circumstància, el camí del bé.”

Som una cooperativa d’iniciativa social, formada per persones que es dedicaven a la venda am-bulant no autoritzada, que vol donar resposta de forma sostenible i duradora, a les necessitats d’inclusió social i laboral de persones immi-grants en situació de vulnerabilitat. L’objetiu és facilitar un canvi de mirada de la venda ambu-lant per part de la ciutadania i treballar per a una

societat més cohesionada.

UMBRAL10.12.2018—6.2.2019

ExPoSICIÓ

Ho organitza Ajuntament de Barcelona

Hi col·labora Transports metropolitans de BarcelonaLa Virreina Centre de la Imatge

Conceptualització i comissariatImma Prieto

Concepte creatiu i dissenyhermanos Berenguer

Redacció de textosImma Prieto

Coordinació i producciómaike moncayoBlanca del Río

© de les obres reproduïdes, els autors

PUBLICACIÓ

EditorAjuntament de Barcelona

Direcció, edició i coordinacióJosé Luis Corazón Ardura

Dissenyhermanos Berenguer

© d’aquesta edició, Ajuntament de Barcelona, 2018© de les imatges reproduïdes, els autors© dels textos reproduïts, els autors© Javier Pérez Andújar, El Periódico© fondation Leila Alaoui, pàg. 13

Werner Rings, pàg. 2 i 39, Creative Commons, fons de la Biblioteca nacional d’Espanya.

Els articles de col·laboració expressen l’opinió dels seus autors, que no necessàriament comparteixen les persones responsables de la publicació.

Els continguts de la publicació Umbral estan disponibles en el lloc web de l’exposició.

més informació a barcelona.cat/umbral

Volem agrair i subratllar la contribució destacada de totes les persones i institucions implicades en la configuració d’Umbral .

Dipòsit legal: B 28516-2018

Projectes pedagògicsUmbral amplia les intervencions artístiques al metro per mitjà de projectes pedagògics i culturals. Aquests projectes tenen lloc a l'espai obert dels deu districtes de la ciutat. Consulta tota la informació al web barcelona.cat/umbral.

13Inte rve ncIons

al me tro

10.12 .18— 6. 2 .19barce lona .cat/ umb r al

artistEs

01. Yto Barrada i Leila alaoui . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Urquinaona 02. BanuCennetoğlu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Passeig de Gràcia 03. ramón Esono . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Diagonal 04. Daniel G. andújar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . sants-Estació 05. Eulàlia Grau . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Maria Cristina 06. Hiwa K . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Drassanes 07. rogelio López Cuenca i Elo Vega . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Espanya 08. teresa Margolles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . arc de triomf 09. EstefaníaPeñafiel . . . . . . . . . . . . . . . . . . .Ciutadella -Vila Olímpica 10. Dan Perjovschi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Mundet

PrOJECtEs

11. Frontera sur . . . . . . . . . . . . . . . . . . Guinardó - Hospital de sant Pau 12. sueños refugiados . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Fabra i Puig 13. Un regalo para Kushbu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Espai Mercè sala