UD 05 MERCATS DE

COMPETÈNCIA IMPERFECTA

2

“No hi ha dubte que ara les corporacions han pres el comandament”

John Kenneth Galbraith

5.0. Introducció: La competència imperfecta

En els mercats de competència perfecta l’existència de molts venedors i compradors fa que cap productor no pugui influir en el preu del mercat. La competència obliga les empreses a buscar la minimització dels costos i a assolir l’eficiència productiva.

A la vida real és poc freqüent trobar mercats perfectament competitius. D’una banda, és normal que els mercats no reuneixin alguna de les característiques exigides per la competència perfecta. Així, en general, els productes venuts per les empreses que integren un mercat no són homogenis. Pot ser que tinguin la mateixa funció, però hi ha diferències que depenen de les empreses que els subministren. També és freqüent que hi hagi barreres a l’entrada de noves empreses en determinats mercats. En uns casos, a causa de la tecnologia requerida, en d’altres, per la dificultat d’accedir a determinats factors productius. Així mateix, és freqüent que les empreses tinguin un cert marge de maniobra per alterar el preu. La seva capacitat per decidir es deu al fet que el seu volum de producció respecte al total del mercat no és tan menyspreable com en competència perfecta, de manera que qualsevol variació en la seva oferta és important. Dit d'una altra manera, la quota de mercat d'una empresa en competència imperfecta és molt més gran que en competència perfecta.

Els mercats que no compleixen totes les condicions necessàries per funcionar en règim de competència perfecta ho fan en règim de competència imperfecta. Les formes de mercat imperfectes són molt útils a l'hora d'explicar la realitat econòmica actual, ja que es donen amb més freqüència que els models idealitzats de competència perfecta.

La característica fonamental dels mercats de competència imperfecta és que les empreses productores o oferents tenen certa capacitat per influir en el preu de mercat. Ja que en aquests mercats les empreses participants ja no són preu-acceptants, la corba de demanda individual de cadascuna d'elles deixa de ser una línia recta horitzontal per passar a tenir el perfil decreixent habitual, i serà més o menys inclinada en funció de la major o menor capacitat per influir en el preu de mercat.

3

5.1. El monopoli

El cas oposat a la competència perfecta és el monopoli. S’esdevé quan hi ha un únic oferent, de manera que té capacitat total per fixar el preu

5.1.1 Característiques

Una única empresa proveeix a tot el mercat d'un determinat producte que a més, no té substitutius propers.

El monopolista realitza un paper determinant en el procés de fixació ó del preu del seu mercat, ja que té capacitat per decidir la seva quantia. Això es deu al fet que la corba de demanda del monopolista és la corba de demanda del mercat, i aquesta té pendent negatiu, a diferència de l'empresa competitiva la demanda individual és perfectament elàstica. Per tant, l'empresa monopolista, com la resta de competidors imperfectes, no és preu-acceptant.

Hi ha fortes barreres a l'entrada i a la sortida.

El producte que ofereix és homogeni.

No hi ha transparència en la informació.

5.1.2 El funcionament del monopoli

Com hem vist en el cas de la competència perfecta, l’empresa fa front a una demanda individual que és horitzontal, és a dir, completament elàstica, que indica que pot vendre tot el que vulgui al preu de mercat. En el cas de l’empresa monopolista la demanda a què fa front és la demanda total de mercat que com sabem té pendent negatiu, de manera que per poder incrementar les vendes, haurà de reduir necessàriament el preu del producte..

Quan el monopolista varia el preu o la quantitat suposa una variació dels ingressos totals del mateix, i per tant, també dels seus beneficis. El balanç final dependrà de l'elasticitat de la demanda.

Cas 1: Monopoli amb guanys

4

Cas 2: Monopoli amb pèrdues

Comparació monopoli-mercat competitiu

Quan una indústria és monopolista, generalment el preu de venda és més alt que el preu que el mercat fixaria lliurement en competència perfecta, i el nivell de producció és inferior. Per tant, l’empresa monopolista obtindrà, en general, uns beneficis més grans que en condicions de competència perfecta, i els consumidors es veuran perjudicats: hauran de pagar un preu superior i veuran reduïda la quantitat oferta del bé.

A causa d’aquests efectes, els governs solen establir polítiques reguladores amb relació als monopolis, per intentar protegir els consumidors i les empreses competidores

5.1.3 Per què existeixen monopolis: els factors que afavoreixen la seva aparició

L'origen d'aquest tipus de mercats són els seus peculiars barreres d'entrada:

Accés i/o control exclusius d’un recurs: l'empresa (o país) que controli una matèria primera o factor de producció imprescindible per obtenir béns o serveis. Exemples:

Actuals: Diamants (De Beers, a Sudàfrica), Mercuri (Almaden, Espanya).

5

Històrics: Coure (Banquers Fugger).

Patents i drets de propietat intel·lectual: L’Estat mira de promocionar l’activitat inventora i creadora dels individus (els inventors, els autors) perquè redunda en un benefici per a tota la societat (més enllà del benefici individual del creador es produeixen externalitats positives). Les patens. són una forma de protecció legal per la qual es reconeix, a qui hagi realitzat un nou invent aplicable a la indústria, el dret a la seva explotació en exclusiva durant un temps determinat. Aquest dret pertany a l'inventor, que podrà vendre, donar o llegar lliurement el seu invent. Si una empresa gaudeix en exclusiva de l'ús d'una patent, actuarà en règim de monopoli i per tant gaudirà durant un temps de beneficis extraordinaris (que són el “premi” per inventar coses útils). Sense patents els invents útils i demandats serien ràpidament copiats per altres empreses i desapareixerien els beneficis i amb ells els incentius per continuar investigant i creant.

Monopolis públics i Concessions administratives: El sector públic té moltes vegades en exclusiva el dret a produir un determinat bé o prestar un servei. Això es dona quan es considera que aquest bé o servei en mans del sector privat no arribaria a tota la població. L’exemple clàssic són els antics monopolis estatals de telefonia o de ferrocarril.

o Exemples actuals: RENFE, AENA. o Exemples històrics: Telefónica de España (actual Movistar), France Telecom,

Deutsche Telecom,...

o Una altra possibilitat són les concessions administratives: consisteix en que, a canvi d'un pagament i que es compleixin una sèrie de condicions que garanteixin el bon funcionament d'una activitat, el sector públic cedeix temporalment l'explotació d'aquest dret a una empresa privada . Per exemple, cada comunitat autònoma concedeix llicències a les empreses de transport de viatgers per carretera perquè explotin determinades línies. Si la concessió recau en una única empresa, es produeix una situació de monopoli. Exemple: autobús Alella-Barcelona empresa Sagalés.

o Molts monopolis públics són o han estat simplement recaptatoris: antiga CAMPSA, antiga Tabacalera (actual Altadis).

Monopoli natural: A vegades les característiques d'alguns serveis desaconsellen la presència de diverses empreses en un mateix mercat (això passa en sectors on els costos fixos són tant alts que es necessita tenir una quota de mercat molt alta per assolir el punt mort: subministres, televisió de pagament,...). Per exemple, el subministrament d'aigua o llum és més eficient si una única empresa presta el servei, ja que l'existència de més companyies suposaria un malbaratament de recursos. T'imagines que a una casa arribessin 2 esteses elèctrics de companyies diferents? O què hi hagués tres grups de canonades í es amb les seves corresponents aixetes per a cada presa d'aigua, un per cada companyia? L'existència d'una única empresa redueix els costos del subministrament, i a aquest tipus de monopoli se’l denomina monopoli natural. Exemples:

o Distribució de gas a Espanya: Gas natural. o Distribució d’aigua d’aixeta a Alella-Masnou-Teià: Sorea.

Avantatge en costos. Si una empresa produeix a un cost inferior que les seves competidores, dominar á el mercat. Per exemple, Intel, que ven el 80% dels

6

microprocessadors dels ordinadors personals, funciona a la pràctica com un monopoli gràcies als seus baixos costos. La inversió necessària per desenvolupar un nou microprocessador de tecnologia avançada s'estima al voltant dels 2.000 milions d'euros, però un cop desenvolupat el microprocessador i construïda la fàbrica, el cost de produir cada unitat és només d'uns cèntims d'euro. L'avantatge en costos s'aconsegueix gràcies a les economies d'escala. Aquesta economia d'escala explica la posició monopolista d'Intel dins el sector informàtic mundial, ja que cap altra empresa del sector és capaç de reduir tant els seus costos.

5.2. L’Oligopoli

Una situació intermèdia entre el monopoli i la competència perfecta es dóna en els mercats oligopolístics, és a dir, quan hi ha un nombre reduït de productors

5.2.1 El funcionament de l’oligopoli

Els trets propis d'aquest tipus de mercat són els següents:

Poques empreses proveeixen a la totalitat del mercat. Per això, la política comercial que adopti una d'elles influirà significativament en les decisions de les restants.

Totes elles poden influir sobre el preu d'equilibri alterant els seus propis nivells de producció.

Producte homogeni. Els productes d'aquest tipus de mercat no només satisfan la mateixa necessitat, sinó que a més són intercanviables entre si (són productes substitutius perfectes).

Hi ha barreres d'entrada a causa de que la producció de béns i serveis en els mercats oligopolistes requereixen fortes inversions en capital que només estan a l'abast de les grans empreses.

No hi ha transparència en la informació.

Funcionament dels oligopolis: interdependència i comportament estratègic

En els mercats oligopolistes hi ha un alt grau d'interdependència entre les empreses, això vol dir que les decisions que pren una empresa afecten a la resta. L'actuació de qualsevol oligopolista influeix sobre els beneficis dels seus competidors, ja que els esforços comercials per millorar els resultats propis provoquen el deteriorament dels resultats aliens. Donat aquest alt grau d'interdependència, les empreses implicades han de decidir estratègies, bàsicament entre competir o cooperar, i podem trobar se dues situacions:

Les empreses decideixen competir en entre si. Quan les empreses competeixen entre elles poden optar per estratègies com les polítiques comercials d'anticipació, guerres de preus o tractar d'aconseguir el lideratge en preus.

Les empreses decideixen cooperar. Aquesta situació dóna lloc a un càrtel, que és una agrupació d'empreses que, tot i que conserven la seva independència, s'associen per reduir o eliminar la competència del mercat. Els càrtels solen adoptar dues formes: competència sense preus o repartiments del mercat.

7

En el primer cas diem que actuen sense col·lusió i, en el segon, amb col·lusió.

Mercats de comportament no estratègic

Monopoli No té rivals

Competència Només es pot competir en preu (cost mínim)

Mercats amb comportament estratègic

Oligopoli Competència: guerra de preus, territoris,..

Cooperació: col·lusió

5.2.2 Oligopoli sense col·lusió

Les empreses miren de determinar els preus basant-se en les previsions de la seva funció de demanda (el que esperen vendre) i tenint en compte alhora les reaccions dels rivals, per la qual cosa apareix implícita una alta dosi d’incertesa. Per pal·liar-la, hi ha diferents possibilitats:

Intentar endevinar les accions dels rivals i dissenyar estratègies en conseqüència.

Arribar a acords i formar un càrtel, és a dir, cooperar en comptes de competir. En aquest cas, hi ha dues possibilitats: que es reparteixin el mercat (i actuïn, de fet, com si fossin un monopoli) o que simplement es posin d’acord en els preus.

Iniciar guerres de preus. Les guerres de preus sorgeixen quan les empreses integrants d’un oligopoli intenten incrementar la seva quota de mercat duent a terme reduccions de preus successives.

Model de Cournot

Per Cournot, economista francès del segle XIX, cada empresa tria el nivell de producció que maximitza els seus beneficis prenent com una dada la producció de les seves competidores, i suposant que, sigui quina sigui la producció que ella decideixi, les rivals no reaccionaran. En definitiva, les empreses en aquest model basen les seves estratègies en unes expectatives sobre les altres empreses estàtiques, que no canvien amb el pas del temps.

Model de Stackelberg

Una deficiència important del model de Cournot és que, en la mesura que les seves expectatives són estàtiques, les empreses no aprenen amb el pas del temps. Així, les empreses de Cournot consideren, una i altra vegada, que l'oferta de les seves competidores no canviarà quan elles realitzin alguna modificació en la seva pròpia oferta, tot i que la possible reacció és una amenaça sempre present. Aquest supòsit, tan poc realista, va ser qüestionat per Stackelberg (1934) en considerar que almenys una de les empreses aprèn amb l'esdevenir del temps, i passa d'aquesta manera a convertir-se en líder, mentre que les altres segueixen comportant-se com en el model de Cournot i adopten per això el paper de seguidores.

En definitiva, en aquest model se suposa que una de les empreses, la líder, detecta que a través de les seves pròpies decisions, relatives al seu nivell de producció, és capaç d'influir en la conducta dels seus rivals; és a dir, coneix com seran les reaccions d'aquestes últimes. Com a conseqüència, l'empresa líder de Stackelberg incorporarà en la seva funció de beneficis el maximitzar les funcions de reacció de les altres empreses. Així, mentre les empreses seguidores segueixen comportant-se com en el model de Cournot, i consideren com a donada l'oferta de les altres empreses, la líder aprèn del comportament passat de les seves competidores i incorpora aquesta experiència en el seu propi procés d'optimització.

8

El model de Stackelberg és un exemple de joc seqüencial en el qual la iniciativa o el primer pas correspon a l'empresa líder. D'aquesta manera, l'empresa líder no necessita ser la més gran ni tenir un major domini inicial del mercat que l'empresa seguidora. De fet, el que la converteix en líder no és la mida, sinó la seva capacitat d'aprenentatge a través d'una estratègia que la beneficia.

Model de lideratge de preus

En els models de Cournot i Stackelberg, la variable estratègica de l'empresa és la quantitat; és a dir, les empreses determinen quina és la quantitat que cadascuna d'elles ofereix d'acord amb la seva pròpia estratègia i, posteriorment, el preu per aquesta quantitat es determina en el mercat segons quina sigui la demanda agregada.

El model de lideratge de preus es desenvolupa en la mateixa línia que el model d'empresa líder de Stackelberg però amb algunes diferències. En primer lloc, en el model de lideratge de preus se suposa que la variable estratègica de les empreses és el preu, en lloc de la quantitat oferta; en segon lloc, en aquest model les empreses seguidores es comporten com a empreses perfectament competitives, acceptant el preu que fixa l'empresa líder, en lloc de generar una reacció, i maximitzant els seus beneficis per a aquest preu.

Model de Bertrand o de guerres de preus

En aquest model una empresa suposa que els seus rivals no van a reduir el preu, de manera que, si ella ho fes, obtindria importants beneficis a quedar-se amb la demanda dels seus rivals. Però en la realitat totes les empreses baixen el preu quan un halo fa, fins que s'arriba a un preu que és comú per a totes les empreses participants, que s'obtindria si el mercat funcionés en règim de competència perfecta. Això beneficia els consumidors, que aconsegueixen preus més baixos, i perjudica les empreses, que veuen disminuir els seus beneficis.

9

5.2.3 Oligopli amb col·lusió

El càrtel

Es tracta d'un model de mercat oligopolístic en què les empreses participants arriben a un acord sobre el preu del mercat, distribuir el mercat o limitar la producció, com si fossin una sola empresa en monopoli, amb l'objectiu comú de maximitzar els beneficis conjunts d'aquest mercat. Aquests beneficis serien majors que si cada empresa, de manera individual, tractés de maximitzar el seu propi competint amb les altres.

El perjudicat en aquest cas és el consumidor que, com succeeix amb el monopoli, ha de pagar preus més alts o acceptar que la quantitat del bé que arriba al mercat es veu reduïda. Per aquesta raó, els governs (o autoritats econòmiques) estableixen lleis que combaten aquest tipus d'acords en defensa de la lliure competència. Un exemple clàssic de càrtel és l'OPEP (Organització de Països Exportadors de Petroli).

Amb el temps el concepte de càrtel ha traspassat l'àmbit empresarial i avui dia també ho apliquem per referir-nos al comportament de certes organitzacions il·legals (com la màfia italiana o els càrtels sud-americans de la droga) que acorden el repartiment de les zones d'influència i eliminen a la competència.

La maximització dels beneficis en els mercats oligopolístics, els partícips dels quals opten per arribar a acords, s’aconsegueix fent que la producció total de les empreses que integren l’oligopoli sigui exactament igual que la que tindria un monopoli. És a dir, els participants es posen d’acord per limitar les vendes.

La divisió o repartiment del mercat es pot efectuar segons diferents fórmules: a parts iguals, segons la distribució mantinguda en exercicis anteriors o per àrees geogràfiques.

Alternativament, es poden limitar a acordar preus i deixar que actuï el mercat. En qualsevol cas, perquè un càrtel sigui viable cal que s’arbitri algun mecanisme que serveixi per detectar i castigar les violacions dels acords, ja que, si no, les empreses es veuran motivades en algun moment a trencar unilateralment els acords establerts. Des del punt de vista dels membres del càrtel, el problema d’aquests acords és que tendeixen a ser inestables. Això es deu al fet que individualment les empreses d’un càrtel tenen incentius per trencar els acords que van servir per constituir-lo. Efectivament, si qualsevol de les empreses decideix abaixar els preus i elevar el nivell de producció, per apropiar-se de part de la quota de mercat de l’altra empresa, els beneficis augmentaran. Aquest és l’origen de les guerres de preus.

Guerres de preus

Una guerra de preus és una situació en la qual les empreses integrants d’un mercat oligopolístic decideixen entrar en una disputa econòmica de preus baixos. Si una empresa oligopolística redueix el preu de venda i les altres no ho fan, la seva demanda s’incrementarà a costa de la resta i els seus ingressos augmentaran. Aquest tipus d’iniciatives sol originar una cadena de baixades de preus, ja que, quan una la inicia, les altres es veuen en certa manera forçades a respondre-hi per mantenir o incrementar el seu percentatge de participació en el total de vendes del mercat.

Si totes les empreses abaixen el preu en la mateixa proporció, el resultat final de la guerra de preus serà que la quota de mercat de les empreses no serà modificada i disminuiran els ingressos obtinguts. En aquest cas, els únics que es veuran afavorits seran els consumidors.

10

Aquest tipus de resultats és el que justifica que les empreses oligopolístiques procurin adoptar acords per evitar la competència excessiva, és a dir, formar càrtels.

5.2.4 L'anàlisi del comportament estratègic: La Teoria de jocs i l’equilibri de Nash

Gran part de l'activitat econòmica es produeix en un entorn estratègic on l’acció d’un individu afecta altres individus. Els estudiosos de teoria de jocs utilitzen el concepte d'equilibri de Nash per analitzar el resultat de la interacció estratègica de diversos prenedors de decisions, proporcionant una forma de predir el que succeirà si diverses persones o institucions estan prenent decisions a la vegada, i si el resultat depèn de les decisions dels altres. La idea bàsica subjacent és que no podem predir el resultat de les decisions dels prenedors de decisions múltiples, si analitzem aquestes decisions de manera aïllada. En el seu lloc, hem de preguntar el que cada jugador hauria de fer, tenint en compte la presa de decisions dels altres.

L'equilibri de Nash s'ha utilitzat per analitzar les situacions hostils, com la guerra i la cursa armamentista (vegeu dilema del presoner), i també com el conflicte pot ser mitigat per la interacció repetida (Estira-i-arronsa). També s'ha utilitzat per estudiar en quina mesura les persones amb preferències diferents poden cooperar (batalla dels sexes), i si van a córrer riscos per aconseguir un resultat cooperatiu (caça del cérvol).

Una versió del concepte d'equilibri de Nash va ser utilitzat per primera vegada per Cournot en la seva teoria de l'oligopoli (1838). En la teoria de Cournot, les empreses trien la quantitat de sortida que han de produir per maximitzar el seu propi benefici. No obstant això, la millor sortida per a una empresa depèn dels resultats de les altres. Un equilibri de Cournot es produeix quan la producció de cada empresa maximitza els seus beneficis, donada la sortida de les altres empreses, la qual cosa és una estratègia pura d'equilibri de Nash.

La formulació clàssica del dilema del presoner és:

« La policia arresta dos sospitosos. No hi ha proves suficients per condemnar-los i, després d'haver-los separat, els interroga i els ofereix el mateix tracte. Si un confessa i el seu còmplice no, el còmplice serà condemnat a la pena total, deu anys, i el primer serà alliberat. Si un calla i el còmplice confessa, el primer rebrà aquesta pena i serà el còmplice qui sortirà lliure. Si ambdós romanen callats, com a màxim podran tancar-los durant sis mesos per un càrrec menor. Si ambdós confessen, ambdós seran condemnats a sis anys. »

El dilema es pot resumir en forma de taula:

El presoner B calla El presoner B confessa

El presoner A calla Tots dos són condemnats a sis mesos

A és condemnat a deu anys. B surt lliure

El presoner A confessa

A surt lliure. B és condemnat a deu anys

Tots dos són condemnats a sis anys

Suposarem que ambdós presoners són completament egoistes i que l'únic objectiu que persegueixen és reduir la seva pròpia condemna. Cada presoner té dues opcions: cooperar

11

amb el seu còmplice i romandre callat, o trair-lo i confessar. El resultat de cada elecció depèn de l'elecció del còmplice. Desafortunadament, un no coneix què ha decidit fer l'altre. Fins i tot si poguessin parlar entre ells, no podrien estar segurs de confiar l'un en l'altre.

Si un dels dos espera que el còmplice escollirà cooperar amb ell i romandre en silenci, l'opció òptima per al primer seria confessar, ja que això significaria ser alliberat immediatament, mentre el còmplice hauria de complir una condemna de 10 anys. Si espera que el seu còmplice decidirà confessar, la millor opció torna a ser confessar, ja que almenys no rebrà la condemna completa de 10 anys, i només n'haurà d'esperar 6, igual que el còmplice. Si, tanmateix, ambdós decidissin cooperar i romandre en silenci, ambdós serien alliberats en només 6 mesos. Confessar és una estratègia dominant per a ambdós jugadors: sigui quina sigui l'elecció de l'altre jugador, poden reduir sempre la seva pena confessant.

Per desgràcia per als presoners, això condueix a un resultat regular, en el qual ambdós confessen i ambdós reben llargues condemnes. Aquí es troba el punt clau del dilema. El resultat de les interaccions individuals produeix un resultat que no és òptim en el sentit de Pareto; existeix una situació en la qual el resultat per a un dels detinguts podria millorar (fins i tot per a ambdós) sense que això impliqués un empitjorament per a la resta. En altres paraules, el resultat en el qual ambdós detinguts no confessen domina al resultat en el qual els dos elegeixen confessar. Aquesta situació, en termes més tècnics, il·lustra perfectament que en un joc de suma no nul·la un equilibri de Nash no és necessàriament un òptim de Pareto.

Si hom ha tingut una oportunitat per castigar l'altre jugador per haver confessat, llavors pot mantenir-se un resultat cooperatiu.

5.3 Factors que estabilitzen els monopolis i oligopolis

Com hem vist els oligopolis poden ser molt inestables, en alguns casos les empreses seguidores desafien a l’empresa líder, en d’altres un dels participants d’un càrtel decideix trencar el pacte o fer trampes. Però també s’han observat casos de col·lusió molt duradors, per tant, ens podem preguntar: què fa que un oligopoli sigui més estable?

Factors d’estabilització

Absència de productes o serveis substitutius.

Concentració: menys empreses vol dir més possibilitats de posar-se d’acord, de controlar a tots els participants del càrtel i de detectar possibles “trampes”

Existència de barreres d’entrada: Les Barreres d'entrada a un mercat són obstacles de diversos tipus que compliquen o dificulten l'ingrés a un mercat d'empreses, marques o productes nous.

Poden existir barreres de diferent caràcter:

o Econòmiques: Economies d'escala: a les empreses grans i amb experiència en

un mercat produeixen béns o serveis a menor cost que les petites i noves empreses que vulguin entrar a aquest mercat, i per això l'accés a aquest mercat d'aquestes últimes serà més complex (un cas extrem és el dumping: establir un preu per sota

12

de cost afrontant pèrdues temporals que l’empresa entrant no es pot permetre, és una pràctica Il·legal però difícil de demostrar en molts casos).

Importants requisits de capital inicial: alguns sectors requereixen d’una inversió inicial tan alta (microprocessadors, automoció, telecomunicacions,...) que fa gairebé impossible que les noves empreses assoleixin tal nivell de finançament i recursos,...; a més les noves empreses no poden dedicar tant capital com les grans empreses ja establertes a R+D o Publicitat.

Diferenciació de producte: les empreses ja establertes en un mercat que tenen una marca forta o un bon producte compten amb la lleialtat dels consumidors i per competir contra això calen campanyes de publicitat molt agressives.

Acords: els acords d'exclusivitat entre proveïdors i distribuïdors fan que altres proveïdors i distribuïdors no puguin competir en un mercat.

FUD (Por, Incertesa, Dubte): utilitzar falsa publicitat per competir contra altres productes.

o Legals: les regulacions de determinats béns o serveis concrets poden provocar que només una o poques empreses puguin desenvolupar legalment les seves activitats. Exemples: farmàcies, taxis, administracions de loteria, benzineres, quioscs,...

13

5.4. Competència monopolista

La competència monopolista és un tipus de competència imperfecta caracteritzat per presentar molts productors que venen productes en un mercat però els productes no són idèntics (productes heterogenis), sinó que es diferencien entre si per la marca, la qualitat o la ubicació.

En un mercat de competència monopolista, les empreses poden comportar-se com monopolis en el curt termini, incloent l'ús del poder de mercat per generar guanys. A la llarga, però, altres empreses entraran en el mercat i els beneficis d'aquesta suposada diferenciació disminuiran i el mercat es comportarà com un mercat de competència perfecta.

Diferenciació de producte

Diem que existeix una mercaderia homogènia quan als consumidors els és indiferent comprar-la a qualsevol venedor, sempre que la vengui al mateix preu. En la vida real difícilment trobarem mercaderies com aquestes (només alguns productes alimentaris bàsics: farina, sal, sucre,...; productes de papereria: folis, clips, grapes, tisores,...; productes de ferreteria: eines bàsiques, cargols,...). En la vida diària els consumidors quan fan les seves compres prefereixen determinades marques o establiments per multitud i fins i tot per capritxoses raons com per exemple el disseny, la qualitat i l’envàs dels productes, el tracte comercial, el tipus de clientela, la ubicació, les facilitats creditícies i fins i tot per l' atractiva aparença dels venedors o el record d’una publicitat que han vist a la TV.

Les empreses des de sempre han realitzat fortes despeses en publicitat i disseny de producte per tal de modificar la corba de la demanda amb què s' enfronten, fet que no recullen els models que descriuen la competència pura com de monopoli. En els mercats de competència monopolística, cadascun dels venedors, tot i que n’hi ha molts, és capaç de diferenciar el seu producte del que ofereixen els competidors, de manera que actua de fet com a monopolista d’una marca determinada i, per tant, fa front a una corba de demanda amb inclinació negativa.

La fidelitat d’un grup de clients a la marca atorga a l’empresa un cert poder per apujar o abaixar els preus, dins d’uns límits, de manera que actua en la seva part de mercat com si es tractés d’un petit monopolista de la seva pròpia marca. Els mercats de licors, els d’electrodomèstics, els hotels, els restaurants i els bars de copes són exemples de competència monopolística. En aquests mercats, la publicitat i el tracte personalitzat tenen un paper molt important, ja que serveixen per intentar mantenir i crear diferències entre els productes i absorbir la clientela. Es parla també de mercat de clienteles per referir-se al conjunt de mercaderies que satisfan un mateix tipus de necessitat però diferenciadament.

5.4.1 Característiques

Actuen moltes empreses. Tot i que la quota de mercat és relativament petita, comparada amb el mercat total, és superior a la que tenen les empreses de competència perfecta. L'actuació individual d'una empresa en el mercat de competència monopolística pot influir en el preu.

Diferenciació del producte. Els productes són similars ja que satisfan la mateixa necessitat però no són substitutius perfectes els uns dels altres, ja que hi ha diferents

14

qualitats, dissenys, marques, ... Com més gran és la capacitat d'una empresa per diferenciar el seu producte de la resta, major serà el preu que estan disposats a pagar per ell els clients, en ajustar-se més a les seves preferències o necessitats. D'aquí í que hi hagi un elevat grau de competència entre les empreses per diferenciar el seu producte del de les seves rivals. Si ho aconsegueixen, el seu funcionament ser á similar al d'un petit monopolista i la seva capacitat per influir sobre el preu (i fixar-lo més alt) será molt gran; mentre que si no és així, s’ hauran de conformar amb fixar un preu més baix. Estratègies de diferenciació:

o qualitat del producte. o disseny del producte o de l’envàs (“packaging”) o servei durant la venda o la postvenda. o la ubicació del lloc i l' accés al públic,... o La publicitat,

No hi ha transparència en la informació.

Hi ha llibertat d'entrada (excepte per aquesta diferenciació de productes) i de sortida.

Funcionament dels mercats de competència monopolística

L' elasticitat de la demanda està en funció del grau en el qual els béns rivals són substitutius. En el cas de productes idèntics, les demandes individuals tindran elasticitat molt alta i seran més horitzontals en tant sigui major el nombre d' empreses que els produeixen.Cada empresa tindrà una corba de demanda de pendent negativa, que serà més elàstica que la d'un monopoli per existir substitutius propers a cada varietat de producte. A curt termini, les empreses monopolísticament competitives es comporten com en el monopoli i obtenen beneficis. Aquests beneficis atreuen a altres empreses que s'estableixen en aquest mercat produint béns semblants però no iguals, el que explica que la corba de demanda es retregui, desplaçant-se cap avall al mateix temps que guanya en elasticitat, ja que la quantitat de substitutius haurà augmentat. Aquest procés continuarà fins que, a llarg termini, el benefici hagi desaparegut del tot.

L' existència de molts substituts restringeix de forma important el poder del monopoli el poder que tenen els venedors, donant com resultant una corba de demanda molt elàstica.

15

No diferenciat Diferenciat Apòsits “Tirites”

Vinagre

16

5.5 Mesures de defensa de la competència: Regulació de monopolis

Als mercats de competència imperfecta monopolis i oligopolis augmenten els seus beneficis a costa dels consumidors i com a conseqüència els consumidors han de suportar preus més alts i béns i serveis més escassos i de pitjor qualitat en relació al que obtindrien amb mercats competitius, Els governs han de legislar per evitar aquestes pràctiques empresarials i evitar el perjudici causat a la majoria de consumidors, aquest tipus de lleis pretenen no només protegir els consumidors, sinó també a les empreses competidores.

La defensa de la competència té el seu origen en el Dret dels Estats Units (Antitrust Law: Llei Sherman). El nom es deu al fet que aquesta branca del Dret va ser creada per combatre els trust de comerç. Posteriorment, altres països van adoptar el Antitrust en el seu ordenament jurídic utilitzant altres termes com "lleis de competència", "de lliure competència" o "antimonopolis". En l'actualitat, la major part dels països industrialitzats i alguns països en desenvolupament té lleis Antitrust.

L'objectiu del Dret de la competència és promoure la "competència justa" entre les empreses. Des d'un punt de vista general, aquestes restriccions poden ser de quatre tipus diferents: acords horitzontals entre competidors, acords verticals entre compradors i venedors, l'abús d'una posició dominant (monopoli), i les fusions. En el cas europeu es prohibeixen també les ajudes d'Estat.

5.5.3 Mesures de defensa de la competència

Bàsicament el govern té dues opcions:

1. Dividir el monopolista en dues o més empreses o bé intentar impedir que

s'arribi a formar un monopoli.

2. En altres ocasions, s'accepta l'existència del monopoli i el paper del govern és

regular-ho, i les possibilitats amb que es compta són:

Que el monopoli funcioni lliurement permetent-li que obtingui beneficis

extraordinaris i establir, per part del govern, un impost sobre el monopolista

tendent a reduir els seus beneficis extres i tornar als consumidors, en forma de

transferència, l'excés de preu que han pagat. Exemples típics d'aquest cas són:

la venda de nafta i altres combustibles, i la venda de cigarrets, que

constitueixen els monopolis fiscals.

Obligar el monopolista a fixar un preu que elimini els beneficis extres. Aquesta

política consisteix a establir el preu més baix sense forçar-lo a sortir del

mercat.

Establir un preu que situï l'empresa monopolista en una posició on el seu

volum de producció fos equivalent al de competència perfecta. No obstant

això, en seguir aquesta política es presenten dificultats, especialment si es

tracta d'un monopoli natural, és a dir, aquell que opera en el tram decreixent

dels seus costos. En aquest cas, els costos mitjans poden ser superiors al preu i

l'empresa incorrerà en pèrdues.

17

Per evitar que l'empresa es vegi obligada a sortir del mercat, en cas que es

vulgui continuar amb aquest tipus de regulació, cal recórrer a un subsidi oficial

suficient per compensar pèrdues. Aquesta possibilitat pot explicar per què el

govern, en certes ocasions, en tractar de controlar el poder dels monopolis, els

acaba subvencionant. Això es deu al fet que freqüentment els preus que els

monopolis estatals i els regulats carreguen pels seus serveis són preus polítics

inferiors als seus costos, el que genera pèrdues que són compensades amb

càrrec al pressupost nacional.