L’EVANGELI PER A CRISTIANS ADULTS

LA BONA NOTÍCIA DE JESÚS MESSIES, FILL DE DÉU,

SEGONS JOAN «MARC» A CURA DE JOSEP RIUS I CAMPS

2

Comunitat de Sant Pere de Reixac Tercer diumenge de cada mes

de setembre 2.002 a novembre 2005 (per a ús privat)

3

LA BONA NOTÍCIA DE JESÚS SEGONS JOAN «MARC»

(primera redacció *, segona **, tercera ***) INDEX Introducció...............................................................................................................................................7 I. PROLEGÒMENS: JOAN BAPTISTA I JESÚS MESSIES Perícopa 1: *[A] 1,1-8 Proclama de Joan Baptista .............................................................................14 Perícopa 2: *[B] 1,9-11 Riu Jordà: unció mesiànica de Jesús............................................................19 Perícopa 3: *[A’] 1,12-13 El desert: la prova.......................................................................................22 II. PROCLAMA DEL REGNE DE DÉU PER LES SINAGOGUES DE GALILEA [4. **1,14-15 Inauguració de la bona notícia del Regne de Déu] [5. **1,16-20 Crida de Simó i Andreu, Jaume i Joan] Perícopa 6: *[A] 1,21-28 Sinagoga de Cafarnaüm: alliberació, en dissabte, de l’home posseït

per la ideologia dels lletrats .......................................................................24 Perícopa 7: *[B] 1,29-31 La comunitat de Simó i Andreu: alliberació de la sogra de Simó,

prostrada per la febre nacionalista ...........................................................27 Perícopa 8: *[B’] 1,32-34 Guaricions i alliberacions de tota mena de fanatismes.............................29 Perícopa 9: *[A’] 1,35-39 Èxode cap al lloc desert i proclama per les sinagogues de Galilea ..........30 III. ELS REFORMISTES I ELS EXCLOSOS D’ISRAEL: CRÍTIQUES DELS FARISEUS,

DEFENSORS DE LA LLEI Perícopa 10: *[A] 1,40-45 Un leprós es purifica..................................................................................33 [11. **2,1-12 Cafarnaüm. Congregació d’una multitud en la casa d’Israel: redreçament del paralític

prostrat pel pecat] Perícopa 12: *[B] 2,13-14 Crida del recaptador de tributs, Jaume, el d’Alfeu...................................36 [13. **2,15-17 La comunitat de Jesús: recaptadors i descreguts comparteixen taula amb els deixebles:

crítiques dels fariseus i els lletrats] Perícopa 14: *[B’] 2,18-20 (***2,21-22) Qüestió sobre el dejuni .......................................................39 Perícopa 15: *[A’] 2,23-28 Els deixebles, en dissabte, arrenquen les espigues:

crítiques dels fariseus ..............................................................................41 [16. **3,1-7a Sinagoga de Cafarnaüm: redreçament, en dissabte, de l’home discapacitat,

figura del públic assistent] IV. CONFIGURACIÓ DE L’ISRAEL MESSIÀNIC: REACCIÓ DELS LLETRATS

I ELS FAMILIARS DE JESÚS Perícopa 17: *[A] 3,7b-12 Gran assemblea israelita procedent del país jueu i de la diàspora ..........44 Perícopa 18: *[B] 3,13-19 Convocació de l’Israel messiànic: els Dotze .............................................47 Perícopa 19: *[B’] 3,20-21 La multitud convergeix de nou en la casa d’Israel:

atac dels dirigents ....................................................................................50 [20. **3,22-30 Requisitòria dels lletrats vinguts de Jerusalem] Perícopa 21: *[A’] 3,31-35 La veritable família de Jesús....................................................................53 V. ENSENYANÇA EN PARÀBOLES A LA MULTITUD: EXCLUSIVISME DELS DEIXEBLES Perícopa 22.24:*[A] 4,1-9+26-33 Paràboles dels quatre terrenys, de la terra autosuficient

i del gra de mostassa .....................................................................55 [Inclusió 23. ***4,10-25 Explicació de la paràbola dels quatre terrenys als deixebles] Perícopa 25: *[A’] 4,35-41 Un gran vendaval s’abat contra la barca: Jesús conjura

els elements encrespats............................................................................66 [26. **5,1-10 Situació límit del paganisme: el gerasè] [27. **5,11-17 Els porcs, els valors de la societat pagana]

4

[28. **5,18-20 Missió de l’home alliberat a la societat pagana] [29. **5,21-24 La filla del cap de sinagoga s’està morint] [30. **5,25-34 L’hemorroïssa, figura femenina dels deixebles] [31. **5,35-43 La comunitat del cap de sinagoga torna a la vida] [32. **6,1-6a La pàtria i els familiars de Jesús] VI. MISSIÓ DELS DOTZE A ISRAEL: REACCIÓ DEL REI HERODES, DELS FARISEUS

I D’ALGUNS LLETRATS VINGUTS DE JERUSALEM Perícopa 33: *[A] 6,6b-13 Missió dels dotze deixebles a Israel...........................................................70 Perícopa 34: *[B] 6,14-16 Arriben a oïdes d’Herodes opinions contrastades sobre Jesús ................74 [35. ***6,17-29 Relat retrospectiu sobre la mort de Joan Baptista] [36. **6,30-31 Retorn dels apòstols] [37. **6,32-34 Lloc desert: compassió per la multitud] [38. **6,35-46 Compartició dels pans en territori jueu: el senyal del Messies d’Israel] [39. **6,47-52 El vent contrari als deixebles impedeix d’avançar la barca: Jesús es passeja sobre el [40. **6,53-56 Gennesar: guaricions] / mar] Perícopa 41: *[A’] 7,1-2.5-16 Requisitòria dels fariseus i alguns lletrats vinguts de Jerusalem

per no respectar els deixebles la tradició dels ancians .....................77 [Glossa**7,3-4] [42. ***7,17-23 Explicació, en privat, als deixebles de la paràbola sobre els aliments purs i impurs] VII. RETIRADA A L’ESTRANGER: EL MESSIES PRESENTA LES SEVES CREDENCIALS

EN TERRA PAGANA Perícopa 43: *[A] 7,24-30 Tir. Gosadia del paganisme: la greco-fenícia ...........................................83 Perícopa 44: *[B] 7,31-37 El sord i tartamut, figura dels deixebles....................................................87 Perícopa 45: *[A’] 8,1-9 Compartició dels pans en territori pagà:

el senyal del Messies universal ....................................................................91 VIII. RETORN A TERRITORI JUEU: ELS FARISEUS EXIGEIXEN UN SENYAL ESPECTACULAR;

CEGUESA DELS DEIXEBLES Perícopa 46: *[A] 8,10-13 Els fariseus exigeixen el senyal del cel .....................................................95 [47. **8,14-21 Ceguesa i sordesa dels deixebles al senyal iterat del Messies] Perícopa 48: *[A’] 8,22-26 El cec de Betània, figura dels deixebles ..................................................98 [49. **8,27-9,1 Opinions contrastades sobre la identita de Jesús: l’Home sofrent] [50. **9,2-13 Jesús, l’únic intèrpret del Pare, enfront de l’Elies pretès pels lletrats] [51. **9,14-27 L’esperit mut i sord: impotència dels deixebles per a expulsar-lo] [52. ***9,28-29 Explicació, en privat, als deixebles] IX. D’INCÒGNIT PER GALILEA: INSTRUCCIÓ ALS DEIXEBLES SOBRE L’HOME SOFRENT Perícopa 53: *[A] 9,30-32 Predicció del lliurament, execució i resurrecció de l’Home ..................103 Perícopa 54: *[A’] 9,33-48+10,1a Les ànsies de poder, escàndol per als petits servidors...............106 [***9,49-50] [55. **10,1-9 Qüestió sobre el repudi] [56. ***10,10-12 Explicació, en privat, als deixebles] [57. **10,13-16 Convocatòria dels petits servidors] [58. **10,17-22 L’home ric declina el seguiment] [59. **10,23-31 Incompatibilitat entre riquesa i Regne de Déu] [60. **10,32-34 Enèsima predicció de la passió i resurrecció] [61. **10,35-45 Lluites de poder entre els Dotze] [62. **10,46-52 El cec de Jericó, figura dels deixebles] X. JERUSALEM: DENÚNCIA DE LA INSTITUCIÓ DEL TEMPLE I REACCIÓ VIOLENTA

DELS SUMMES SACERDOTS I ELS LLETRATS [63. **11,1-11 Preparatius i entrada a Jerusalem i en el temple] Perícopa 64: *[A] 11,1.12-14b Maledicció de la figuera, figura del temple .....................................112

5

Perícopa 65: *[B] 11,15-19 Entrada a Jerusalem i expulsió dels mercaders del temple: reacció dels summes sacerdots i els lletrats ..........................................114

[66. **11,20-24 (***11,25-26) La figuera ressecada] [67. **11,27-12,12 Nova anada a Jerusalem i al temple: polèmica dels summes sacerdots, els lletrats

i els senadors del poble; paràbola de la vinya] [68. **12,13-17 Fariseus i herodians] [69. **12,18-27 Saduceus] [70. **12,28-34 Reconeixement d’un dels lletrats] [71. **12,35-40 Contraatac de Jesús] [72. **12,41-44 Generositat de la viuda pobre] [73. **13,1-2 Predicció de la destrucció del temple] [74. ***13,3-37 Explicació, en privat, als deixebles] Perícopa 75: *[B’] 14,1-2 Intenten dels summes sacerdots i els lletrats d’arrestar i matar Jesús

abans de Pasqua ......................................................................................118 [76. **14,3-9 Betània: la comunitat de Simó, el leprós] Perícopa 77: *[A’] 14,10-11 Judes s’ofereix als summes sacerdots per trair Jesús .........................119 XI. PREPARATIUS, CELEBRACIÓ DE LA PASQUA I INSTITUCIÓ DE L’EUCARISTIA Perícopa 78: *[A] 14,12-16 Preparatius de la Pasqua .......................................................................121 [79. **14,17-21 Denúncia del traïdor mentre mengen l’Anyell pasqual] Perícopa 80: *[A’] 14,17-18.22-26 Celebració de l’Eucaristia..........................................................122 XII. GESAMANÍ: ANGÚNIA DAVANT LA IMMINÈNCIA DE LA MORT, TRAÏCIÓ DE JUDES

I ARREST DE JESÚS [81. **14,26-31 Predicció de la triple negació de Pere] Perícopa 82: *[A] 14,32a.27b-28.32b-42 Indiferència total dels tres líders dels Dotze

davant l’ angoixa terrible que Jesús experimenta ..........................128 Perícopa 83: *[B] 14,43-46 Judes suplanta Jesús amb un bes..........................................................132 [84. **14,47-50 La violència esclata en el grup dels Dotze] Perícopa 85: *[A’] 14,51-52 El jove que fugí tot nu ..........................................................................134 [86. **14,53-65 Procés de Jesús davant el summe sacerdot] [87. **14,66-72 Pere renega del tot de la seva condició de deixeble] XIII. RESIDÈNCIA DE PILAT: PROCÉS POLÍTIC, TRIPLE CRIT CONDEMNATORI DE LA

MULTITUD, INSTIGADA PELS SUMMES SACERDOTS, I ESCARNI DELS SOLDATS Perícopa 88: *[A] 15,1-5 Procés polític davant Pilat: Jesús refusa ser «el rei dels jueus» ..............137 Perícopa 89: *[B] 15,6-15 Pilat, a instàncies de la multitud instigada pels summes sacerdots,

indulta Barrabàs i els lliura Jesús perquè sigui crucificat com un revoltós ..............140 Perícopa 90: *[A’] 15,16-20 Els soldats es burlen del Messies destronat .........................................144 XIV. CRUCIFIXIÓ, MORT, SEPULTURA I RESURRECCIÓ DE JESÚS Perícopa 91: *[A] 15,21-32 Gran nombre de crucificats en el «Lloc de la Calavera» .....................145 Perícopa 92: *[B] 15,33-41 La tenebra envaeix la terra quan Jesús expira a la creu......................149 Perícopa 93: *[B’] 15,42-16,1 Josep d’Arimatea dóna sepultura al cadàver de Jesús.....................155 Perícopa 94: *[A’] 16,2-8 El vestit resplendent del Ressuscitat ........................................................157

6

Introducció El text que tenim El text que tenim avui dels Evangelis, els comentaris que se’n fan i tots els estudiosos de la Bíblia es basen i treballen sobre el tipus de text anomenat “alexandrí”. És el tipus de text majoritari. La pluralitat de tipus de text, pel que fa a l’Antic Testament, és un fet prou conegut, que s’ha vist incrementat amb les aportacions de les coves de Qumran, on s’han trobat dues, tres o més formes de text d’un mateix llibre. Quelcom semblant passa amb el text dels Evangelis. No disposem dels manuscrits originals, ni de còpies directes. El que tenim és un número considerable de documents que contenen còpies de còpies de l’original, essent molt difícil de precisar quina és la més pròxima a l’obra original. Referent als Evangelis, la majoria dels manuscrits grecs dels cinc primers segles contenen una forma de text similar, amb múltiples variants. És la forma de text dels famosos còdexs del segle quart: el Sinaític i el Vaticà. Aquesta forma de text és compartida per la majoria de fragments de papirs antics del segles segon i tercer. Com que aquest text està associat amb Alexandria d’Egipte, se’l coneix com el “Text Alexandrí”. No obstant, hi ha un manuscrit grec que destaca per damunt dels altres per les notables variants o lliçons diferents. Es tracta del Còdex Bezae. Aquest còdex conserva un text que era ja conegut pels primers Pares grecs i llatins, Ireneu i Tertul·lià, del segle segon, i que de forma sorprenent està molt pròxim a totes les traduccions més antigues. També es troba en alguns fragments de papir. Aquest tipus de text, tot i no haver tingut tanta profusió de còpies, va ser utilitzat en una àmplia zona geogràfica de les primitives comunitats cristianes. És conegut com el “Text Occidental”, ja que inicialment se l’associava a Roma, tot i que hi ha manuscrits orientals que el comparteixen. El Còdex Bezae Cantabrigiensis és de finals del segle IV; els altres còdexs importants o uncials (majúsculs) són del mateix segle. Abans del s. IV, no tenim cap còdex, sinó papirs, alguns d’ells molt antics, de l’any 200. Un d’ells, de l’any 125, és de l’Evangeli de Joan. Els papirs representen un tipus de text que s’ha conservat en llocs molt determinats, generalment a Egipte, en el desert. Per tant, no es pot dir que aquest sigui el text original, encara que sigui molt antic; és un tipus de text que es copiava a Egipte, per a les comunitats d’Egipte, però podia ser que en un altre cantó tinguessin un altre tipus de text, però que no se n’ha conservat cap papir, perquè no hi ha cap desert. Què ha passat? Per què tantes diferències? En textos de més de dos mil anys la transmissió ha estat molt defectuosa. Aquella gent no tenia impremta, en tenien només un exemplar, dues o tres còpies. L’exemplar antic, si era de papir, al cap dels anys desapareixia i, per tant, no es conserva. El nou, pel que sigui, si s’ha modificat, aquella modificació passarà a tots els seus descendents. Si, a més a més, el text que es copia no és un text literari, i en aquest cas seria una reproducció exacte, sinó un text viu que respon a les necessitats de les comunitats, mentre aquestes en tenen consciència, varien el text. Per això tenim l’Evangeli de Marc, el de Mateu i el de Lluc que es diuen “sinòptics” perquè tenen tots la mateixa pauta. Van prendre l’Evangeli de Marc com a punt de referència i l’han anat modificant fins arribar a fer-ne nous evangelis. Això és important, ja que en aquesta evolució t’adones que aquestes comunitats han estat creatives i no s’han quedat amb un text esclau...: “En aquell temps Jesús va dir...”, com llegim cada diumenge. Trameten el que Jesús els parla, no el que va dir, sinó el que els diu ara. Per tant, poden posar en boca de Jesús noves situacions. És molt profètic l’evangeli. Perquè no és el Jesús històric el qui està parlant, sinó que és Jesús present qui està parlant actualment a la comunitat. Que hi han molts elements antics del temps de Jesús, està clar. Però els textos no reprodueixen literalment el que va dir Jesús. Aquesta idea ens l’hem de treure del cap. Quan l’evangeli diu: “i Jesús els va dir...”, cal indagar en quina situació es troba aquesta comunitat i amb quins problemes s’ha vist confrontada.

8

El text era viu! ... però fins quan? Això no ha entrat encara en la mentalitat de molts investigadors, perquè volen un text segur. No els passa pel cap que el text era viu i que el podien canviar. L’Evangeli és una composició literària feta en un moment determinat, com el de Marc, d’acord. Però com s’ha arribat a forjar aquest evangeli? És el que intentarem esbrinar aquest any. Essent una mica generosos, el text és viu fins al primer terç del s. II. Si els evangelis foren compostos, per exemple l’evangeli de Marc, el més primitiu, vers els anys 45 o una mica abans, no ha durat ni 100 anys. Si el text no hagués sigut viu, no tindríem com tenim quatre evangelis, ni d’altres que ja no existeixen. Però arriba un moment en què es tanquen les portes. Som al primer terç del s. II, per por, perquè ja es creaven evangelis que no corresponien a la manera com les comunitats entenien la persona de Jesús i el seu missatge, es van recolzar en aquells que tenien més aceptació en les comunitats d’Egipte, en les comunitats gregues, en les comunitats de l’Àsia Menor, etc. I van dir, aquests són els evangelis que nosaltres considerem normatius o canònics. Són els quatre. A partir d’aquí es van anar copiant, amb petites modificacions. Un altre problema és el de les influències mútues entre un i altre evangeli que incideixen en les còpies que es van fent. Com veieu, és un tema difícil d’aclarir per la multiplicació de factors que poden jugar-hi. Malgrat això, ens han arribat fins a nosaltres multitud de còdexs, a partir del s. IV. Grans còdexs com el Vaticà, el Sinaític, l’Alexandrí i el Còdex Bezae. Són els còdexs uncials, perquè estan escrits amb lletres majúscules. Si els papirs que anem descobrint i les versions diverses en llatí, siríac, copte, etc., recolzen algun d’aquests tipus de text, tenim més seguretat que aquest text es remunta més amunt. Però es clar, els papirs són molt fragmentaris, llevat dels papirs Bodmer i Chester Beatty, papirs que tenen pàgines i pàgines i que ens ajuden molt. Però són pocs, i s’han descobert tan sols modernament. Jo tinc l’esperança que encara se’n descobreixin més. Una nova forma de treballar Les edicions crítiques, recolzades per la majoria de manuscrits que els estudiosos fan servir, no sempre són de fiar. Avui dia s’hauria d’encetar una nova forma de treballar, que quasi ningú no fa: examinar còdex per còdex, respectant la seva particularitat. Això és possible fer-ho dels més importants. Com ja és reconegut que el tipus de text alexandrí està representat pel Còdex Vaticà i generalment també pel Sinaític i que el tipus de text occidental, que és diferent, està representat pel Còdex Bezae, m’he pres la molèstia de treballar sobre aquest dos còdexs, el Vaticà i el Bezae. El meu treball d’investigació ha tendit sempre a apropar-me cada vegada més a les fonts: Orígenes, Pseudo-Clementines, Ignasi de Síria, Fets dels Apòstols, Lluc i, ara, Marc. I com que sempre vaig a les fonts, tinc forces indicis per a afirmar que dins Marc hi ha un Proto-Marc, un primer esbós d’evangeli, o sia una primera redacció, que és el que ara us presentaré. Com ens ha arribat l’Evangeli de Marc? Entorn d’aquest hipotètic Proto-marc, el mateix Marc hauria anat creant noves perícopes, segons les necessitats de les seves comunitats, i a mesura que l’anava revestint va haver-hi un moment en què decidí fer una nova redacció, per a poder-la transmetre a altres. Una cosa és tenir uns apunts, per a la pròpia predicació, i una altra, oferir-ho a altres. Llavors Marc hi introdueix les noves qüestions que s’han anat plantejant en les comunitats i redacta l’evangeli definitiu. És el que donarà als seus companys, Lluc i Mateu, quasi segur deixebles de Marc. L’Evangeli de Marc ens ha arribat en la seva última redacció. Però ens arriba després d’una llarga història. Com que aquest text era viu, quan Marc va fer l’última redacció, les comunitats encara el van poder retocar sobretot en la lectura litúrgica. És a dir, en llegir-lo cada diumenge i explicar-lo. Són textos comunitaris que s’han de comentar. Els evangelis han estat escrits perquè la comunitat els col·loqués en un lloc digne com feien amb la Torà els jueus, en el si de la sinagoga o en la reunió de la comunitat cristiana; uns el dissabte, els altres el diumenge. Els cristians van adoptar tota l’Escriptura hebrea. Som descendents de la mateixa tradició. De mica en mica hi van anar adjuntant evangelis, cartes, etc.; sempre, però, entorn d’aquest nucli que seria la Bíblia. En aquest espai de temps, entre el final del segle primer i la primera meitat del segon segle, el text es va anar consolidant, però encara s’hi van canviant petites coses. La lectura que se’n fa incideix en la manera de llegir-lo, en la manera d’escriure’l i en la manera de copiar-lo. I això no es fa en un sol dia, sinó que són procesos llargs.

9

El text que ens ha arribat ha estat llimat, retocat, pulit, en certa manera millorat, per a una lectura més fàcil, i reflecteix comunitats que ja no tenen evangelistes. A més, aquest text ja no s’explica. I, si s’explica, s’explica prenen peu del text però fent ja al·legories. Serà la gran predicació de tots els Pares de l’Església. Es desconeix la força interna de cada relat i, com que ja no ho entenen, fan una transposició, però ja no és l’explicació del mateix relat. És a dir s’ha perdut el “llibre del mestre”, que és l’explicació que donaven els evangelistes, començant per Marc, Lluc, Mateu, etc. Si es parla d’un leprós o un cec, i només hi veiem un leprós o un cec, com ho entenem avui, no hem comprés res. Els pares de l’Església feren trasposicions perquè fes impacte en la comunitat, però, tot i partir del text, no eren explicacions que tinguessin una relació directa amb el text. D’aquí van venir les discusions durant la Reforma i la Contrareforma. Els protestants van prescindir totalment d’aquesta predicació; i per això tenen tan poca estima pels Pares de l’Església. Deixem, doncs, aquesta època fosca de segles i segles. Fem un salt cap a les fonts, anem a veure què diuen els originals. Així van sortir les edicions crítiques. Però resulta que, per atzar, ens ha arribat aquest còdex, contemporani dels altres, però amb un tipus de text diferent. On més variacions hi ha és en els Fets dels Apòstols, car té un text molt més llarg que el text normal. Per a justificar-ho, en diuen amplificacions occidentals. En llegir-lo, hom hi troba coses interessants. Aquestes modificacions o amplificacions apareixen tan sols en notes a peu de pàgina en els comentaris o en l’aparat crític de les edicions crítiques; quasi mai s’incorporen en el text. Com treballarem aquest curs El que pretenem aquest any és donar a conèixer aquest tipus de text diferent, fent veure la diferència que hi ha d’enfocament. Tot i que el Còdex Vaticà i el Bezae són semblants, els enfocaments són força diferents. Un és més litúrgic, més historicitzant, l’altre és més teològic. El còdex D és més teològic i, per tant, s’acosta més a l’original. El llibret que teniu entre mans conté el text de la primera redacció de l’Evangeli de Marc. Teniu com mig evangeli de Marc, més o menys. Com sempre, amb doble text, posant a la columna de l’esquerra el text del Còdex Bezae, i a la dreta el text del Còdex Vaticà. Començarem altre cop per les primeres perícopes de l’Evangeli, que són de primera redacció. En aquest text hi trobareu a faltar, doncs, moltes perícopes. Són les que considerem de redaccions posteriors. Criteris per a dividir les perícopes El primer que he fet ha estat identificar quantes unitats o perícopes té aquest Evangeli, a fi de dirimir quines són de primera redacció i quines de segona o tercera redacció. 1er. criteri: Composició de lloc. Si hi ha un canvi de lloc, hi ha canvi de perícopa. Per exemple: “I arribaren a Cafarnaum...” Canvi de decorat, perícopa nova. 2on. criteri: Determinació temporal. Un canvi de temps. Exemple: “Per aquells dies Jesús va anar...”, “El dissabte va anar a la sinagoga...” Canvi de determinació temporal, canvi de perícopa. 3er. criteri: Els personatges. Entra un nou personatge, perícopa nova. En l’evangeli de Marc, he identificat en total 94 perícopes. Criteris que permeten diferenciar dues o més redaccions en el si de l’Evangeli de Marc 1er. criteri: ¿Pronom o nom? Després d’examinar cada una de les perícopes, resultà que en quasi la meitat de les perícopes es mencionava tan sols el pronom: “Ell..., ell digué..., i els va dir..., i li digueren...”. En canvi, en altres una, dues o tres vegades apareixia el nom de Jesús: “Jesús els va dir...”, “Aleshores Jesús...” En alguns casos s’explicita perquè no hi hagi ambiguitat, i per això es posa el nom. Però, en general, no s’hi posa per a eludir ambigüitats, sinó que es repeteix una i dues vegades el nom de Jesús; en canvi, hi ha llocs on quasi no saps de qui es tracta, i hi apareix només el pronom. Analitzant en conjunt les perícopes on s’empra el pronom i aquelles on s’explicita el nom, apareixen com uns blocs ben diferenciats. Uns amb el pronom, altres amb el nom. Hipòtesi de treball: ¿seran més primitives aquelles perícopes en les quals s’empra el pronom? ¿Podria ser indici de dues redaccions successives de Marc? La hipòtesi que en l’Evangeli de Marc hi ha vàries possibles redaccions ja l’han formulat altres estudiosos, però sense criteris que siguin objectivables, que puguin ser verificats en el text. El punt de partida de la meva hipòtesi de treball rau en la constatació, aparentment anodina, que el nom de ‘Jesús’ no s’explicita ni molt menys en totes les perícopes.

10

2on. criteri: Perícopes duplicades. Un cop separades les perícopes on s’empra exclusivament el pronom, vaig poder comprovar que moltes d’elles tenien un duplicat on sí que s’explicitava el nom de “Jesús”. Així, hi ha una multiplicació de pans en el bloc de perícopes que porten el nom de Jesús i una altra multiplicació en l’altre bloc on només apareix el pronom. Un cec en un bloc i un altre cec en l’altre; un sord-mut en l’un i un mut-sord en l’altre. Aquests tres duplicats són molt clars. Després d’una recerca sistemàtica ja n’he identificats més de trenta. Podria molt ben ser, doncs, que Marc hagués fet dues redaccions del seu evangeli en dos moments diferents. ¿En quins moments? La comunitat de Maria, Joan-Marc i Rosa En els Fets dels Apòstols es presenta, al terme de la primera part, la comunitat de la Maria, la mare de Joan, a qui hom anomena “Marc”, i la Rosa (capítol 12). És el punt culminant de la conversió de Pere, quan troba la veritable comunitat creient, després de deixar la comunitat oficial i sortir de la presó que simbolitzava el Temple i tota la seva religiositat, quan truca a la porta d’aquesta comunitat i l’obre la criada, la serventa Rosa... Rosa introdueix Pere en la comunitat, però abans ha fet que truqués tres vegades, fent-li empassar les tres negacions. Quan el veuen, es queden tots parats. En el si d’aquesta comunitat Pere pronunciarà les seves darreres paraules –les darreres són les més importants–: “Conteu a Jaume i als germans...”, –al germà del Senyor que s’ha constituït capitost de l’església de Jerusalem amb un cop d’estat, com diríem avui–, “... conteu a Jaume i als germans això...”, és a dir tota la meva alliberació de la gran expectació del poble jueu que ells encara comparteixen, “sortí i se n’anà en un altre lloc”. Canvi de “lloc”, tenint en compte que el Lloc/“topos” per excel·lència és el Temple, equival a anar al lloc on és Jesús. Aquest canvi de lloc representa la conversió definitiva de Pere. A la casa de la Maria, s’ha forjat el primer esbós de l’Evangeli de Marc. Aquest primer esbós seria la primera redacció de l’evangeli de Marc. L’havia predicat en el si d’una comunitat que es troba al marge de l’església oficial, de Jaume, de Pere, dels apòstols, dels que no han entès res. No solament en el temps de Jesús sinó tampoc després de la seva ascensió. Això és difícil d’aceptar, però es troba en els textos. Pere, doncs, ha intuït que aquesta és la veritable comunitat. Perquè és l’àngel qui l’ha portat precisament davant la porta de la comunitat, i l’àngel és Jesús mateix. Les dues comunitats: la de Jerusalem i la de Jerosòlima La primera redacció que anem a comentar fa referència precisament a la predicació de Joan-Marc a la petita comunitat marginada que es troba a Jerosòlima, no a Jerusalem on està instal·lada la comunitat oficial. Una cosa és l’església de Jerusalem i una altra l’església de Jerosòlima. Des dels inicis ja van començar dividits. Ens han idealitzat l’església primitiva. De fet, però, resulta que no era tan ideal com es diu. De bones a primeres trobem a Jerusalem dues esglésies que pràcticament no es fan l’una amb l’altra. Ens fixarem en l’església petita, la de Jersosòlima. Una comunitat de nombre força reduït, comparada amb l’altra, l’església de Jerusalem. En el capítol 21 dels Fets dels Apòstols quan Jaume, el germà del Senyor, ja la presideix, després que Pere se n’hagués anat, Lluc parla de milers i milers de jueus que s’han fet creients i que tots són fanàtics de la Llei. Aquesta és l’església de Jerusalem. Una església que si bé accepta que Jesús és el Mesies, ignora que el Messies ha estat rebutjat en nom de la Llei i continuen tots ells essent fanàtics observants de la Llei. Aquestes són les contradiccions de l’Església primitiva i aquestes contradiccions continuen donant-se en l’Església d’avui. L’Església apostòlica, la dels apòstols, des d’un bon començament no va entendre el projecte de Jesús. Va passar molt temps fins que no ho van comprendre. La de Jerosòlima, en canvi, sí que va entendre Jesús. D’questa comunitat no n’hi ha constància en les representacions pictòriques. No trobareu representada enlloc la comunitat de Marc; en canvi, la dels apòstols la trobareu a tot arreu. L’Evangeli de Marc és l’evangeli d’aquesta comunitat. És el mateix Lluc qui ens en parla en el capítol 12 dels Fets dels Apòstols: “la comunitat de la Maria”, perquè es ella qui la presideix, “la mare de Joan, a qui hom anomena ‘Marc’”, que no vol dir que siguin mare i fill, i Rosa, “la serventa”. Aquestes són les tres notes d’aquesta comunitat: la presidència en l’amor, l’evangeli, en el centre, i l’esperit de servei de la Rosa, la serventa. En el si d’aquesta comunitat va sorgir la primera redacció de Marc. Quan s’escriu i perquè? Aquest evangeli no es va escriure de seguida. Es va predicar durant uns anys, a partir segurament de la resurrecció de Jesús. Quan es va posar per escrit, no ho sabem, però deuria ser molt aviat. Abans que Pau

11

escrivís les seves cartes. Com que les dades no són segures, és molt difícil de fer datacions. Podria ser que aquest Evangeli es comencés a predicar l’endemà de la mort i resurrecció de Jesús i que al cap de cinc o sis anys Marc ja el posés per escrit. Si es posa per escrit, és perquè altres comunitats li ho demanen, volen tenir una pauta de predicació semblant. Són gent que estan avesats a sentir-lo i que, per tant, coneixen les explicacions que fa l’evangelista. Ells, al seu torn, ho podran explicar a altres comunitats, i així no caldrà que Marc es desplaci per tot arreu. No penseu en una gran difusió, sinó en petits cercles que també es poden trobar a Galilea o Samaria. Més tard, aquest esbós d’evangeli donarà origen als evangelis de Lluc i Mateu, que es poden considerar fills de la segona o de la darrera redacció de Marc. Això no vol dir que no hagin conegut també la primera. Hi ha indicis per afirmar que Lluc ha conegut fins i tot la primera redacció. Ressonància d’aquest Evangeli. Missió de Bernabé i Saule Bernabé i Saule, que havien estat comissionats per l’església cristiana d’Antioquia per a lliurar la col·lecta a l’església de Jerusalem, que s’ho passava malament, s’assabenten que a Jerosòlima havia sorgit una forma d’anunciar el missatge de Jesús molt interessant, a càrrec de Joan-Marc. Pensen que pot ser útil a la comunitat d’Antioquia com a església que vol iniciar la missió i se l’enduen amb ells. Joan-Marc hi està d’acord. En un moment determinat, l’Esperit Sant intervé en una celebració litúrgica de la comunitat. Estaven lamentant-se sobre el futur més aviat negre de l’església de Jerusalem, trifulgues messiàniques, insurreccions, etc. Mentre participen en aquesta celebració litúrgica, amb dejuni inclòs, senyal que la situació era molt delicada, l’Esperit Sant, a qui no li va això del dejuni, els interromp i els diu amb un crit: “Ea! Separeu-me en Bernabé i Saule per a l’obra per a la qual els tinc cridats”. Fins ara no li havien fet cas. Bernabé i Saule, profeta, el primer, i mestre, el segon, s’enduen amb ells Joan-Marc pensant que els pot ser molt útil per a la missió. Comença, així, la missió a Xipre. Però Saule se situa al capdavant, car com a mestre la vol portar al seu albir. El primer que fa és dirigir-se a les sinagogues. Però què hi pot dir allà una església cristiana? Saule sap que la missió s’ha d’adreçar als pagans, però pensa que si convenç els jueus d’una sinagoga important, això tindrà un gran impacte i podran després adreçar-se més fàcilment als pagans. Ell no es nega a obrir-se als pagans. Fins i tot no els exigirà que es facin jueus. Prové de l’església d’Antioquia, que té unes bases paganes notables. Està convençut que si hi ha alguna persona indicada per a convèncer els jueus és ell, Saule, el gran perseguidor de l’església... Però no els convenç, i cada vegada ho torna a provar. Joan-Marc, cansat d’aquesta estratègia, en veure que a Pamfília torna a la sinagoga, agafa el vaixell i se’n torna a Jerosòlima, deixant-los plantats. Duen a terme la primera fase de la missió, que no té res a veure amb els anomenats viatges de Pau. Però la missió no ha estat pas encomanada a Pau, sinó a Bernabé i Saule, que és com es deia abans que es canviés el nom i adoptés el del procònsol romà Sergi Pau. Han tingut cert èxit, bona acceptació. Han fundat per tot arreu petites comunitats, de jueus i pagans, més aviat pagans que jueus. Al terme de la missió han tornat a Antioquia. La comunitat s’ha alegrat de la tasca que han portat a terme. Baixen, però, uns jueus, fariseus, creients, de Jerusalem –no diu qui els envia, però sabem que va ser Jaume–, esveren tota l’església d’Antioquia, dient-los: “Si no us circumcideu i no us comporteu segons la tradició de Moisès, no us podeu salvar” (Ac 15,1). Comença l’eslògan “extra ecclesiam nulla salus” (“fora de l’Església no hi ha salvació”). Encara avui, després del Concili Vaticà, hi ha qui pensa així, fins i tot en alguna universitat romana. El Tribunal de la fe. La defensa de Pere La pretensió d’aquests jueus creients provoca un problema molt greu. Exigeixen a Pau i Bernabé que es presentin davant el “Tribunal de la fe” a Jerusalem (després l’han anomenat “el Concili de Jerusalem”). És el Tribunal de la fe on Pau i Bernabé han de ser jutjats, com diu el Còdex Bezae (“perquè siguin jutjats”) pels responsables de l’església de Jerusalem, els apòstols i els ancians. Els culpables són: Bernabé i Saule. L’església d’Antioquia els envia juntament amb uns quants més per fer-los companyia. S’hi presenten i els posen en el banc dels acusats. Quan tothom esperava que es pronunciaria la gran condemna, surt una espècie de Joan XXIII, Pere –que ja s’havia convertit del tot–, i defensa a ultrança la causa dels pagans d’una manera tan clara que nigú no el pot rebatre. El text occidental diu que “S’aixecà Pere inspirat per l’Esperit” i sosté que la Llei no es pot imposar a ningú. ¿Com podeu imposar –els diu- un jou sobre el coll dels deixebles, quan ni nosaltres ni els nostres pares no hem pogut suportar-lo? I afegeix una sentència que mostra que el do de l’Esperit no es pot encerclar amb cap mena de lleis: “Al

12

contrari, per la gràcia del Senyor, Jesús Messies, creiem que havíem estat salvats, de la mateixa manera que ho han estat també ells” (15,10-11D). La resolució del Tribunal no exigeix que els pagans es facin jueus, però els imposa uns mínims. Jaume, que és un bon polític, reacciona dient que al menys se salvaguardin els privilegis ancestrals d’Israel per damunt de les nacions paganes: “Per tant, jo sentencio que...” el pagans de Síria i Cilícia que vulguin conviure amb jueus, compartint la taula, compartint l’Eucaristia, com a mínim s’abstinguin de menjar sang i carns ofertes als ídols i evitin qüestions d’impuresa legal, etc... Amb aquest decret a la mà, Pau, ara ja es diu Pau, pensa que té les portes obertes. Ara pot mostrar als jueus de tot el món que els cristians no són antijueus, sinó que estan molt oberts i que, per tant, continuen considerant que els jueus tenen la primacia sobre les nacions paganes. Bernabé i Pau se separen Un cop arribats a Antioquia, Pau proposa a Bernabé de visitar, altra vegada, les comunitats fundades durant la primera fase de la missió. Bernabé, que es un profeta, s’adona de la jugada i li fa una contraoferta: si vol visitar les comunitats ha de ser en companyia de Joan-Marc. Pau s’enfurisma, es posa vermell, li salten els ulls de les òrbites. Aquell individu que ens va deixar plantats a Pamfilia –li recorda-, de cap de les maneres vindrà amb nosaltres! Es barallen els dos fins al paroxisme i trenquen la comunitat missionera que havia previst l’Esperit Sant, formada per un profeta i un mestre. Pau se’n va per una banda i Bernabé per una altra. Bernabé se’n duu a Marc i comença la missió en el mateix punt on l’havien iniciat en companyia de Saule, a Xipre. Pau, en canvi, escollirà Siles com a segon, qui per simpatia no li traurà protagonisme, i , després de travessar Síria i Cilícia promulgant arreu la sentència del Tribunal, visitarà les comunitats començant pel final de la primera etapa de la missió, evitant de trobar-se amb Bernabé. A Xipre es perfila la segona redacció de Marc En anar-se’n a Xipre, Marc s’enduu la primera redacció de l’Evangeli. Acompanyant Bernabé, ja no es veu obligat a anar per les sinagogues. Però han creat comunitats que hi tenen punts de contacte. I aquestes comunitats cada vegada tenen nous problemes, es van creant noves situacions. S’adonen que aquell primer esbós d’evangeli s’els ha fet petit. I com que tenen l’experiència que el Senyor continua parlant i que continuen sorgint profetes que il·luminen les situacions noves que es van creant, ni se li acut de considerar que el text és sagrat i intocable. En el mateix evangelista s’acoblen profecia i magisteri. És el carisma més important, més útil per a la comunitat. A còpia de predicar-se aquesta primera redacció i d’anar-hi afegint respostes a noves situacions, de mica en mica, aquest primer esbós d’evangeli va creixent. El fet és que un dia o altre, no sabem quan, Marc s’asseurà i redactarà un nou evangeli; el resultat serà més o menys l’Evangeli actual. La primera redacció és més senzilla; en la segona han canviat molts accents. S’expliquen molt més certes qüestions que abans no s’explicaven perquè no n’hi havia necessitat. En la segona redacció es plantegen noves qüestions: quin és és el paper d’Israel?, Israel té futur?... Per exemple, el procés de Jesús, en la primera redacció era purament un procés polític, ara s’anticiparà i se li afegirà un procés religiós, etc... Són els duplicats que he anat identificant. Marc, amb aquests duplicats, ha anat fent crèixer el text fins arribar al text de l’Evangeli actual. A partir d’aquest moment, doncs, ens dedicarem només a la primera redacció. L’esquelet de l’evangeli ja es troba en aquest primer esbós. És l’itinerari que Marc ha creat des d’un bon començament, les altres perícopes s’han afegit després per desdoblament moltes d’elles de les ja existents. Itinerari de l’Evangeli de Marc Les 94 perícopes que he anat identificant les he distribuïdes en grans unitats que anomenarem períodes. Per exemple: Jesús se’n va a Tir, a Sidó, etc... per la Decàpolis: aquest període l’he intitulat: “Anada a l’estranger”, car està perfectament delimitat. Un altre: Jesús travessa el llac, se’n va a l’altra riba, i després torna a la riba jueva. Aquesta anada i vinguda forma també una unitat. Aquestes unitats les anomenarem períodes. En el moment d’organitzar les perícopes de primera redacció, després d’excloure les perícopes de segona redacció, m’he trobat que sovint les grans unitats coincideixen. Marc ha respectat les grans unitats de la primera redacció, si bé les ha ampliades o n’ha afegit de noves.

13

Els XIV períodes de la primera redacció I. PROLEGÒMENS: JOAN BAPTISTA I JESÚS MESSIES II. PROCLAMA DEL REGNE DE DÉU PER LES SINAGOGUES DE GALILEA III. ELS REFORMISTES I ELS EXCLOSOS D’ISRAEL: CRÍTIQUES DELS FARISEUS, DEFENSORS DE

LA LLEI IV. CONFIGURACIÓ DE L’ISRAEL MESSIÀNIC: REACCIÓ DELS LLETRATS I ELS FAMILIARS DE

JESÚS V. ENSENYANÇA EN PARÀBOLES A LA MULTITUD: EXCLUSIVISME DELS DEIXEBLES VI. MISSIÓ DELS DOTZE A ISRAEL: REACCIÓ DEL REI HERODES, DELS FARISEUS I D’ALGUNS

LLETRATS VINGUTS DE JERUSALEM VII. RETIRADA A L’ESTRANGER: EL MESSIES PRESENTA LES SEVES CREDENCIALS AL MÓN

PAGÀ VIII. RETORN A TERRITORI JUEU: ELS FARISEUS EXIGEIXEN UN SENYAL ESPECTACULAR;

CEGUESA DELS DEIXEBLES IX. D’INCÒGNIT PER GALILEA: INSTRUCCIÓ ALS DEIXEBLES SOBRE L’HOME SOFRENT X. JERUSALEM: DENÚNCIA DE LA INSTITUCIÓ DEL TEMPLE I REACCIÓ VIOLENTA DELS

SUMMES SACERDOTS I ELS LLETRATS XI. PREPARATIUS, CELEBRACIÓ DE LA PASQUA I INSTITUCIÓ DE L’EUCARISTIA XII. GESAMANÍ: ANGÚNIA DAVANT LA IMMINÈNCIA DE LA MORT, TRAÏCIÓ DE JUDES I ARREST

DE JESÚS XIII. RESIDÈNCIA DE PILAT: PROCÉS POLÍTIC, TRIPLE CRIT CONDEMNATORI DE LA MULTITUD,

INSTIGADA PELS SUMMES SACERDOTS, I ESCARNI DELS SOLDATS XIV. CRUCIFIXIÓ, MORT, SEPULTURA I RESURRECCIÓ DE JESÚS Estructura interna de cada període Els períodes estan formats per dos, tres o més perícopes. L’estructura depèn de les unitats que tingui cada període. Si n’hi ha tres, cinc, set, sempre n’hi ha una de central. Per exemple, en el primer període, les tres perícopes [A]-[B]-[A’], designades amb lletres majúscules entre claudàtors [ ], formen una estructura concèntrica en el centre del qual figura la perícopa segona. D’alguna manera, doncs, tant la primera com la tercera han de fer referència a aquesta segona. Això pot semblar nou. Normalment llegim de manera lineal i, per tant, per a nosaltres la més important seria la tercera. Les històries sempre es llegeixen linealment; en canvi, l’evangeli, com que no és una composició històrica, sinó que és un relat teològic, tota la temàtica gira entorn d’un centre. En el cas present, és la perícopa 2. Pautes per a entendre l’estructura Comencem per a la primera perícopa. Quan hi ha un asterisc (*) vol dir que és de primera redacció. On trobeu dos asteriscs o tres, vol dir que les considero de segona o tercera redacció. En aquests casos, no trobareu la perícopa, només l’enunciat. Per tant, totes les perícopes d’un sol asterisc són de primera redacció. Com a text bàsic, prendrem el Còdex Bezae, car creiem que és més proper a l’original. A l’esquerra, en la columna d’honor, he transcrit en català el Còdex Bezae i en la columna de la dreta, el Còdex Vaticà. La primera perícopa té cinc moviments, marcats amb lletres minúscules: [a-b-c-b’-a’]. Com que aquí hi ha cinc moviments, el tercer “c” és el central; si n’hi haguessin tres seria el segon, “b”. La primera perícopa, número 1, té assignada la lletra [A] perquè és la primera del període i, com hem dit, té cinc moviments. Marc ha situat en el moviment central el tema més important: “Acudia a ell tota la regió de Judea i jerosolimitans tots, i eren batejats en el Jordà per ell, a mesura que confessaven llurs pecats”. En comptes de la Torà, la Llei, que es llegia a les sinagogues, en temps dels evangelistes, es llegia l’Evangeli, primer una perícopa sencera; després s’explicava. És el que nosaltres anem a fer.

14

Perícopa 1.: *[A] 1,1-8 Proclama de Joan Baptista

[a] 1 Principi de la bona notícia sobre Jesús Messies, Fill de Déu, 2 com estava escrit en Isaïes,

el profeta: «Mira, envio el meu missatger davant teu; ell prepararà el teu camí. 3 Veu del qui clama en el desert: “Disposeu el camí per al Senyor, redreceu les senderes del vostre Déu.”»

[b] 4 Es presentà Joan en el desert, batejant i proclamant un baptisme en senyal de penediment, per a perdó dels pecats.

[c] 5 Acudia a ell tota la regió de Judea i jerosolimitans tots, i eren batejats en el Jordà per ell, a mesura que confessaven llurs pecats.

[b’] 6 (Anava Joan vestit amb una pell de camell i menjava llagostes i mel silvestre.) [a’] 7a Els anava dient: 8a «Jo, per la meva part, us batejo amb aigua; 7b ve, però, darrere meu

el qui és més potent que jo, del qual jo no sóc qui per a deslligar-li la corretja de les sandàlies; 8b ell és qui us bateja amb Esperit Sant.»

L’abast d’aquesta perícopa és capítol 1 versets de l’1 al 8. Comencem pel primer moviment, [a]. En els còdexs més primitius no hi figurava títol del llibre. En aquella època no se’n posava. En el Còdex Vaticà, en canvi, el primer verset s’ha constituit en títol. Fins i tot en les millors edicions crítiques hi posen un punt. Si l’han posat, vol dir que han considerat que no constituïa el primer moviment, sinó el títol. Per això, en la columna de la dreta he posat [Títol] i en l’altra, no. També ho he traduït d’una manera diferent, perquè, en ser un títol, ja no podia posar “Principi de la bona notícia...”. No se li escau. Per això vaig traduir la paraula grega “arche” per “orígens” de la bona notícia. Deixem de banda el text del Còdex Vaticà. En l’Evangeli, la primera paraula que hi figura, “principi”, és la més important de tot l’escrit. Per què en grec, si els oients eren jueus? La comunitat de Joan Marc era una comunitat hel·lenista. Pot ser que hi haguessin també hebreus, però bàsicament era hel·lenista, altrament no hagués compost l’evangeli en grec. Això vol dir que els membres d’aquesta comunitat eren jueus vinguts de la diàspora que s’havien instal·lat a Jerusalem. La formació teològica d’aquestes comunitats es feia en grec i la Biblia que llegien, el que nosaltres en diem Antic Testament, era la versió grega dels Setanta, una traducció grega oficial, canònica diríem nosaltres, acceptada per la sinagoga. La traducció dels LXX presenta un text tant o més bo que el text hebreu masorètic actual. És possible que en algunes sinagogues, més ortodoxes, tinguessin el doble text, hebreu i grec. Que jo sàpiga, no n’existeix cap manuscrit. El que sí sabem és que les comunitats cristianes llegien en grec i, per tant, com que l’Escriptura començava pel llibre del Gènesi i la primera paraula del llibre del Gènesi és, en grec, “en arche”, “En el començament Déu va fer el cel i la terra”. Aquesta paraula era la més important de tota la Bíblia, és com la primera lletra de l’alfabet, la lletra “alfa”, podríem dir, de l’Escriptura. Així com l’“omega” n’és l’última lletra. Comença una nova Escriptura Quan Marc, en el moment de redactar aquest petit projecte que tenia entre mans, volia posar una paraula que fos la que donés el to a tot l’escrit, s’ho va pensar, i no li va costar gaire. Ell volia dir-nos que aquí començava una nova Escriptura, i amb tota la senzillesa ho escrivia en un sol exemplar, el seu. “Aquí comença la nova Escriptura...” Com ho podia fer això? Perquè tenia l’experiència que en Jesús havia començat una cosa nova. La gran experiència que tenia Marc és que havia conegut personalment Jesús. Havia viscut tots els esdeveniments. L’impacte de la seva mort, el seu fracàs. I l’havia experimentat ressuscitat. Amb la força de l’Esperit havia experimentat que aquí havia començat quelcom molt nou, però que recolzava en l’Antiga Aliança, altrament no s’hagués inspirat en la primera paraula de l’Escriptura. Hauria fet una cosa completament nova. En canvi, ha anat a cercar aquella paraula que d’alguna manera ja ho digués tot: “Aquí comença”, “Principi”. En el llibre del Gènesi representava el principi de l’Escriptura, de la Bíblia. Aquí és el principi de la Bona Notícia. És una notícia que és bona. L’Esperit és qui dóna el sentit En la comunitat de Marc no té vigència la Torà. Ha estat creada per l’Esperit. Però l’Esperit no destrueix res. Això és important per a les comunitats d’avui. Aquells que tinguin experiència de l’Esperit han de saber discernir, i quan sentin a parlar gent destructora han de dir “no, no va la cosa per aqui”. Una altra cosa és que ho assumeixi tot. L’Esperit ho va canviant a la llarga. Per exemple, avui dia, es parla molt de la religiositat popular, perquè a molts els va bé. És un fet. És un fenomen que existeix. Si el vols destruir,

15

no te’n sortiràs. Si el fomentes, encara serà pitjor. Què fa l’Esperit? El transforma. Per a transformar-ho, primer l’has d’assumir. I si tu estàs, per exemple, amb un missioner que es troba en una situació d’aquestes, has d’assumir aquella situació. I t’has de fer fins i tot religiós amb aquella gent, però sabent que un dia o altre hauràs d’ajudar-los a superar tot això. Primer t’has d’encarnar, que és el que fa Marc. Aprofita la primera lletra de la Torà, “arche”, però li dona el tomb. I, de fet, tot l’Evangeli de Marc tindrà sempre present aquest rerefons de la Torà o de l’Escriptura. És el que diu Jesús: “No he vingut a destruir, sinó a donar compliment (...) Ni una sola iota (lletra) ni un sol accent no desapareixerà de l’Escriptura abans que es realitzi tot” (Mt 5,17-18). Vol dir que no ha vingut a destruir res, però sí a donar sentit a l’Escriptura. Donar sentit vol dir que, a la llarga, l’Escriptura adquireix un to completament diferent del que tenia abans. Per això aquí la paraula “arche” és tant important. És el nou Gènesi. Cada evangelista ho farà a la seva manera. Per exemple, Joan, en el seu pròleg dirà: “En el principi” - “en arche”, aprofitant fins i tot l’expressió “en arche” del llibre del Gènesi. Mateu posarà “Biblos geneseos Iesou Christou”, “Llibre de la gènesi de Jesús Messies” i després de fer una gran parrafada, enumerant totes les generacions, resultarà que en Jesús s’ha produït un trencament: “Jacob engendrà Josep, l’espòs de Maria, de la qual va nèixer Jesús, el Messies” (Mt 1,16). Tots aquests equilibris no els fa per a salvar la virginitat de Maria, sinó per a deixar ben clar que hi ha continuïtat i discontinuïtat. Una vegada fet això dirà: “La gènesi del Méssies, però, fou aquesta” (1,18D), i aleshores descriurà una altra gènesi. O sigui que hi ha dues gènesis, segons Mateu. Cada evangelista ho expressa a la seva manera. Lluc té un altre projecte. Evangeli no és història Després de la paraula “principi”, la segona també és important. Totes les paraules són importants. Els jueus ho tenien molt clar. En comptes de ser una notícia, però, és una “bona notícia”, “eu-anguelion”. Pràcticament aquí comença a forjar-se un nou gènere literari. No crec que Marc en fos conscient, però de fet ell n’és el creador, penso jo. No tenim evangelis més antics que el seu. Desgraciadament, el gènere evangeli avui s’ha convertit pràcticament en un gènere històric. Aquest gènere literari se’ns ha escapat de les mans. Parlem sovint d’evangelitzar i d’evangelització i no sabem el que volem dir. Per a poder dir que volem evangelitzar, hauríem de penetrar a fons els evangelis i veure què pretenien. No dic que no s’hagi fet res. S’ha fet molt, a nivell bíblic sobretot, però no es tradueix encara en una ensenyança que transformi i amari les nostres comunitats. En alguns llocs ja es fa. Hi ha gent que està força preparada gràcies a Déu. Cal que hi hagi gent ben preparada a nivell científic, però també i sobretot a nivell pastoral. Aquesta bona notícia té com a objecte Jesús. El personatge es diu “Jesús”. No “Jesucrist”. Amb aquest mot híbridat es poden fer clònics, però no formar persones. “Jesús”, en canvi, és un nom creatiu. “Christos”, “Crist”, és el Messies. Si voleu sentir-ho en grec: “arche tou euangeliou Iesou Christou hiou theou”. “Principi de la bona notícia de Jesús, Messies (o Crist), Fill de Déu”. Jesús és el nom, Messies i Fill de Déu, la funció. Vist des de la perpectiva jueva és el Messies; des d’una perpectiva pagana és el Fill de Déu. Perquè el Rei, l’ungit, el Messies, era considerat el Fill de Déu. Marc s’ha servit d’un doble llenguatge. Segurament que el títol de Fill de Déu pertanyé a la segona redacció. “Com estava escrit en Isaïes el profeta”. Marc recolza tot seguit en l’Escriptura. El verb grec, que he traduït pel català “estava escrit”, es troba en temps perfet, un terme tècnic per a designar l’Escriptura. Marc és conscient que allò que ell escriu comença a ser Escriptura, com Joan. En el rètol de la creu, quan els dirigents protesten davant Pilat perquè ha escrit que Jesús és el Rei dels jueus, Pilat els respon: “El que he escrit, resta escrit” (Jn 19,22). Pilat proclama, així, que la nova Escriptura, “gegraptai”, era el rètol de la creu. Els evangelistes ho tenen molt clar. La primera Escriptura, les primeres paraules de l’Escriptura són el títol de la creu. O sigui que la causa de la condemna de Jesús és la nova Escriptura. Els evangelistes estats farcits de teologia, estan plens d’experiència. Quan es fa teologia sense experiència de l’Esperit, aleshores es fa teologia intel·lectual. “Com estava escrit...” Com és que Marc no cita la Torà, la Llei? Tampoc no cita Moisès, que és qui personifica la Llei, pel fet de ser el donador de la Llei. En el començament d’aquesta bona notícia, en comptes de citar la Llei, cita el profeta Isaïes. Un jueu quan es refereix a l’Escriptura pensa sempre en Moisès, ja que tot està supeditat a la Llei de Moisès. En les sinagogues, la lectura principal era evidentment la Torà, i tots els altres llibres, inclosos els Profetes, estaven supeditats a la Torà. En l’Evangeli de Marc, en canvi, el referent principal és el profeta Isaïes

16

El profeta Isaïes, referent principal En el primer moviment [a] d’aquesta primera perícopa Marc cita Isaïes, ‘el profeta’: «Mira, envio el meu missatger davant teu; ell prepararà el teu camí. Veu del qui clama en el desert. “Disposeu el camí per al Senyor. Redreceu les senderes del vostre Déu.”» És molt important que l’Evangeli comenci amb la paraula ‘principi’, presa del Gènesi, i tot seguit faci referència al profeta Isaïes com «el profeta» per excel·lència. La citació d’Isaïes fa al·lusió al llibre de l’Èxode (Ex 23,20.23), és a dir a la Llei: «Jo envio un àngel davant teu perquè et guardi pel camí i et faci entrar al lloc que t’he preparat. Respecta’l i escolta la seva veu. No li siguis rebel... El meu àngel anirà al teu davant i et conduirà al país dels amorreus, els hitites...» Es refereix al poble de Déu, el poble d’Israel, a qui Déu enviarà un àngel –“missatger davant teu”–, perquè l’acomboï durant el camí. Marc interpreta que ara ja no es tracta d’un poble, el poble d’Israel, sinó de la figura del Messies, figura que anirà precedida de l’àngel de Jahvè. I posa com a començament de la bona notícia: “Mira, envio el meu missatger davant teu, ell preparà el teu camí”. Aquest camí, en el llibre de l’Èxode, era un camí d’alliberament del poble d’Israel amb vistes a entrar en la terra promesa. En l’Evangeli, el camí és l’èxode del Messies a fi d’entrar en una nova terra promesa, el Regne de Déu. És important recalcar aquesta superposició de plans. Una vegada citat el text de la Llei, ve pròpiament el comentari d’Isaïes (Is 40,3): «Veu del qui clama en el desert: “Disposeu el camí per al Senyor, redreceu les senderes del vostre Déu.”» Aquesta citació, tot just al començament de la bona notícia, deixa entendre que ara el nostre Déu és precisament el Messies: “redreceu les senderes del vostre Déu”. Evidentment, en el text d’Isaïes, Déu és Jahvè; aquí, en l’actualització d’aquest passatge, Déu és el Messies. El text, doncs, pren una força impressionant. Marc partint de la perspectiva del Jahvè que es comunicava al poble d’Israel ho aplica al Messies, passant aquest a ocupar el lloc de Jahvè. Aquesta citació, com veiem, és programàtica. Per això Marc la posa al començament de l’Evangeli. Activitat de Joan com a baptista En el segon moviment [b]: “Es presentà, Joan, en el desert...” –sense cap mena de partícula introductòria, donant molta solemnitat a l’esdeveniment– “...batejant i proclamant un baptisme en senyal de penediment per a perdó dels pecats.” Aquí apareix Joan per primera vegada, sense article, per tractar-se de la primera menció. En canvi, tot seguit diu que es presentà en «el desert», amb article, indicant així que es tracta d’un desert ben conegut dels lectors. És el desert de Judà, on Joan es presenta a batejar. Marc inicia el relat de l’Evangeli fent referència a un moviment popular d’un personatge molt conegut del seu temps, que es deia Joan, i que es va posar a batejar en el desert, és a dir fora de les estructures socials, polítiques i religioses d’Israel. Aquí desert no només té una connotació física, geogràfica, sinó que, com hem dit abans, rememora l’antic èxode, el de la sortida d’Egipte. Joan, precursor del Messies, apunta aquí cap a un nou èxode que, a semblança de l’antic, és d’alliberació social. I des del desert es posa a ‘batejar i proclamar’, dues accions molt ben marcades en el text occidental, amb dos verbs: «batejant i proclamant un baptisme en senyal de penediment, per al perdó dels pecats». Aquest és el contingut del seu missatge, dit en poques paraules. De quin baptisme es tracta? En el judaisme, i d’acord amb la seva cultura, el baptisme era un ritu de purificació, de lavatge ritual. Recordem, per exemple, que la piscina de Siloé servia per a purificar-se desprès d’una impuresa legal. En el món profà, però, ja havia adquirit el sentit de immersió, d’enfonsar-se i ofegar-se; l’aigua tenia connotacions de mort. Aquesta és la idea que està en la ment de Joan. El baptisme de Joan no és un baptisme de purificació ritual. Per a això no calia anar al desert. Sinó que té el sentit de ruptura amb les injustícies comeses per la societat, en la queal s’hi troba implicat també tot el poble. Els qui escolten aquesta proclama i se’n van al desert, hi van amb el convenciment que fan una cosa molt seriosa, que han de trencar amb totes aquelles injustícies de les quals ells en són col·laboradors. La proclama que dóna sentit al baptisme Primer fa referència a l’acció de batejar i desprès a la proclama. La gent que va al Jordà hi van atrets per la proclama de Joan, però l’evangelista privilegia l’acció. La proclama ens dóna el sentit d’aquest baptisme: «un baptisme en senyal de penediment, per al perdó dels pecats». És un baptisme, la idea del qual és l’esmena. Es tracta d’un canvi de conducta, de rompre amb el pecat d’injustícia que es dóna dins

17

de la societat. ‘Els pecats’ és una expressió que apareix sempre en plural, i no té el sentit que hem donat nosaltres modernament al pecat, com una cosa individual. És el poble mateix qui se sent culpable de la injustícia que s’està creant. I Joan, mogut per l’Esperit, enceta aquesta proclama. Resposta de tot el país jueu En el moviment central de l’estructura [c] llegim: «Acudia a ell tota la regió de Judea i jerosolimitans tots, i eren batejats en el Jordà per ell, a mesura que confessaven llurs pecats». La regió de Judea, és a dir tot el país jueu. Un èxode de tots els jueus, inclosos els de la capital, els jerosolimitans. En Marc no apareix mai el terme sacral «Jerusalem», sinó sempre el més neutre «Jerosòlima», forma profana de designar la ciutat. És fruit d’aquesta ruptura que ha començat Joan i que després Jesús continuarà i farà efectiva. La ruptura del Messies amb la institució sacral de Jerusalem. Més endavant Marc donarà a entendre que els dirigents no s’hi van presentar (Mc 11,31). Tots els qui hi acudien anaven sent batejats en el Jordà per Joan, confessant els seus pecats. Aquesta acció de Joan ben bé podria haver durat anys. Perfil de Joan Baptista En el penúltim moviment [b’], correlatiu del segon [b], es defineix com anava vestit: «amb una pell de camell i menjava llagostes i mel silvestre». Marc traça, en llenguatge figurat, el perfil de Joan, la seva manera de comportar-se. El vestit fa referència a la manera com una persona es comporta. La seva manera de vestir indica que ha trencat amb la societat i que viu del que hi ha allà, en el desert. En el text alexandrí hi ha un afegitó molt curiós. Diu que Joan anava vestit amb pèls de camell, «amb una corretja de cuir cenyida als lloms». Amb aquesta al·lusió es fa referència al Segon (Quart, segons la versió grega dels LXX) Llibre dels Reis 1,8, on es diu que Elies anava vestit amb un mantell teixit de pèl i amb una cintura de cuir cenyida entorn dels seus lloms. Fa una referència explícita a la figura d’Elies que és una figura de la qual hom esperava que havia de preparar el camí del Messies. Ara bé, la figura d’Elies era una figura violenta; en canvi, Joan no l’assumeix del tot. En el text occidental no es menciona aquest detall, tan sols es diu que va vestit com un dels profetes que anaven predicant el canvi que s’havia de produir en el poble si volien ser fidels a la crida de Jahvè. Proclama del Baptista En el darrer moviment [a’], correlatiu del primer [a]: «Els anava dient:...», Marc resumeix l’actitud i les grans línies de la proclama de Joan, i com ell veia la situació. Hi ha una diferència notable amb el text alexandrí. El text alexandrí comença amb la frase: «Ve el qui és més potent que jo al darrere, del qual no sóc competent per ajupir-me i deslligar-li la corretja de les sandàlies.» I acaba dient: «Jo us he batejat amb aigua; ell, però, us batejarà amb l’Esperit Sant.» En el text occidental canvia l’ordre dels incisos. Comença dient: «Jo, per la meva part, us batejo amb aigua»; en l’entremig hi trobem el primer incís del text alexandrí, i al final: «Ell és qui us bateja amb Esperit Sant.» O sigui que, entre un bateig i l’altre, ha situat la frase –a manera d’una inclusió– on s’estableix una perfecta contraposició entre el baptisme amb aigua de Joan i la vinguda del més potent. A més, pel que fa referència al baptisme que Joan administra, el posa en present: «Jo us batejo amb aigua», és el baptisme que rebia la gent a mesura que confessaven els seus pecats i se submergien dins l’aigua. Després de referir-se a l’acció que ell fa, batejant, posa un ‘però’: «Ve, però, darrere meu el qui és més potent que jo,...» Aquest ‘darrere meu’, fa referència a un possible discipulat de Jesús respecte del seu mestre, Joan. És la mateixa expressió que Jesús utilitzarà sovint: “Qui vulgui venir amb mi... que vingui darrere meu” (8,34). Sembla, doncs, que Jesús durant un temps hauria estat deixeble de Joan. Jo no sóc qui... Marc, posant aquestes paraules en boca de Joan, el que intenta és dir: ‘Compte! que aquest Joan no és el Messies, que aquest moviment social, que té molta força, no és més que una preparació.’ Aquesta perícopa està pensada perquè no s’interpreti malament el paper de Joan, sobretot pel que fa a les comunitats del seu temps. Quan Marc comença a escriure aquest Evangeli, el moviment de Joan tenia molta vigència. Era molt fort. En canvi el moviment de Jesús tenia poca gent, eren només uns quants. «Ve darrere meu el qui és més potent que jo». Joan reconeix que Jesús té més dret que ell. Compta amb la força de l’Esperit Sant. Per a expressar-ho, utilitza una imatge molt coneguda en el món semític: «del qual jo no sóc qui per a deslligar-li la corretja de les sandàlies». Es tracta de la llei jueva del levirat.

18

Quan una esposa havia perdut el seu marit, el germà del difunt tenia el dret de quedar-se l’esposa i donar-li descendència, si no n’havia tingut. Ara bé, si el germà que li tocava, pel que fos, hi renunciava, llavors un altre li podia deslligar la corretja de les sandàlies. D’aquesta manera el dret d’assumir l’esposa passava a ser del tercer de la família. Marc, amb aquesta imatge, presenta Jesús com l’espòs d’Israel. Joan considera que no és ningú per a deslligar-li la corretja de les sandàlies, no vol usurpar el paper de l’espòs. L’espòs és Jesús. La força de Jesús és l’Esperit El desert era el lloc on es preparaven els grans moviments messiànics. Sabem de Judes Galileu, de Teudes, i d’altres. Era el lloc on podien reunir-se tres, quatre o cinc mil persones i provocar un alçament messiànic contra el poder romà. Generalment els massacraven i eliminaven. Joan es presenta en el desert, però evita dir que aquell a qui ell preparava el camí seria el Messies, perquè l’haurien entès en un sentit violent. El presenta servint-se de la imatge de l’espòs d’Israel que vindrà a prendre la seva esposa per a donar-li descendència. Segons Joan, «el qui és més potent que jo, del qual jo no sóc qui per a deslligar-li la corretja de les sandàlies», té més dret que ell sobre l’esposa, Israel. I acaba dient: «Ell és qui us bateja amb Esperit Sant.» Històricament parlant la proclama de Joan s’ha de situar en un moment en què el poble no tenia experiència de l’Esperit Sant. En canvi, Marc en posar-la en temps present al començament de l’Evangeli ens està dient que en la comunitat a qui s’adreça ja han fet l’experiència de l’Esperit. Per això Joan pot dir sense embuts: «Jo us batejo amb aigua,... ell és qui us bateja amb Esperit Sant.» Marc al·ludeix a l’experiència de les persones que, en entrar en la comunitat, han rebut un baptisme amb aigua, al qual ha correspost una experiència de l’Esperit. Si no fem la mateixa experiència, no podem entendre aquest passatge de l’Evangeli. Per això parla en present. No es tracta d’un present històric, com sovint s’interpreta. El text occidental conserva els dos baptismes en temps present. L’alexandrí, en canvi, posa el primer en temps passat i el segon en futur. Ha historicitzat el text, a expenses de la seva actualització. Un sentit diferent de bateig Tenim aquí la contraposició de dos baptismes. La paraula és la mateixa. El mot ‘baptisme’ aplicat a l’aigua s’entén molt bé. Vol dir submergir-se dins l’aigua i, per tant, ruptura, mort. És la idea bàsica de ‘baptisme’ de la qual Jesús se servirà precisament a 10,38-39, quan dirà als deixebles: «¿Sou capaços... de ser batejats amb el baptisme amb què jo haig de ser batejat?», fent referència a la seva mort. Aquest és el sentit del baptisme de Joan. A partir d’aquí podem comprendre el gest que féu Jesús en el Jordà. El baptisme amb Esperit Sant no pot ser ni de ruptura ni de mort. S’ha de prendre en un sentit diferent: la immersió/ penetració de tota la persona en/per l’Esperit Sant que li infon la vida. Si no hi ha l’experiència de la comunitat, tot això són pures paraules. Aquest és un dels grans defectes en la predicació d’avui dia. No partim d’una experiència personal de l’Esperit, sinó més aviat d’experiències religioses, i amb experiències religioses no podem avançar gaire. Podem ser uns bons religiosos, però no uns bons «cristians», ungits amb el mateix Esperit que Jesús, el Messies/Crist. És necessari que, en la base, hi hagi l’experiència de l’Esperit. Perícopa 2.: *[B] 1,9-11 Riu Jordà: unció messiànica de Jesús

[a] 9 S’escaigué que, pels dies aquells, vingué Jesús des de Natzaret de Galilea i fou batejat en el Jordà per Joan.

[b] 10 Mentre pujava de l’aigua, veié oberts de bat a bat els cels i l’Esperit que com un colom baixava cap a ell.

[a’] 11 Una veu digué des dels cels: «Tu ets el meu Fill estimat, en tu m’he complagut.»

La segona perícopa té tan sols tres moviments [a // b \\ a’]. Es tracta d’una estructura concèntrica. En el centre de la perícopa [b] es descriu l’experiència de Jesús: «Mentre pujava de l’aigua...». Està perfectament emmarcada. Aquesta manera de redactar, que en el fons és un resum de tota una predicació, invita a llegir d’una manera diferent aquests passatges. S’han de llegir anant dels extrems cap al centre, en forma d’espiral. El missatge es concentra, així, cada vegada més i més, perquè l’Esperit l’activa i l’actualitza de forma cada vegada més incisiva.

19

De Natzaret al desert, passant pel Jordà El primer moviment [a], comença amb una determinació temporal clara: «S’escaigué que, pels dies aquells». El verb assenyala el començament d’una acció. Un fet que incideix dins d’una continuïtat, «Pels dies aquells, vingué Jesús des de Natzaret de Galilea.» Marc ha aïllat Jesús completament de la multitud, l’ha separat d’ella: «I fou batejat en el Jordà per Joan.» Lluc, que s’inspira en Marc, encara ho expressarà amb més claredat: «Després de batejar-se el poble en massa, i havent-se batejat també Jesús...» (Lc 3,21). Marc precisa d’on ve Jesús; de Joan no ens ha dit res, no sabem d’on venia. La tradició posterior el presentarà com un parent de Jesús. Jesús prové de Natzaret, on va néixer. Tot l’interès de vincular el naixement de Jesús a Betlem és teològic. Si era el Messies i havia de tenir, per tant, una relació amb la casa de David, havia de néixer a Betlem. Mateu el farà néixer directament a Betlem en la «casa»/comunitat de Josep i Maria (Mt 2,1-11); Lluc, en un estable, car no hi havia lloc per a ells «a la sala dels hostes» (Lc 2,7). Segons Marc, de Betlem no en sabem res. És més, en l’Evangeli de Joan hom es preguntarà: «Per ventura el Messies ha de venir de Galilea? ¿No diu l’Escriptura que el Messies serà descendent de David i que ha de venir de Betlem, el poble d’on era David?» (Jn 7,41-42). És, per tant, inversemblant que històricament Jesús vagi néixer a Betlem. Veié!... una experiència personal En el segon moviment [b] es descriu de manera sincrònica la pujada de Jesús de l’aigua i la davallada de l’Esperit Sant sobre ell: «Mentre pujava de l’aigua, veié oberts de bat a bat els cels...». Si no hagués ‘pujat’ i sortit del riu, no hauria fet l’experiència de l’Esperit. Precisament l’ha tinguda, a partir del moment que ha acceptat la mort. Ja s’ha submergit en l’aigua. Aquí, en el Jordà, ho ha fet d’una manera virtual; després, en el moment de la seva mort es farà realitat aquest gest profètic. Si no tenim un mínim d’experiència de l’Esperit mai sabrem què vol dir ‘pujar’. La majoria de gent reacciona de forma violenta davant situacions agressives, perquè permet que l’agressivitat ‘baixi’ cap avall, travessant el diafragma, afectant el sistema parasimpàtic. Quan hom supera tota forma d’agressivitat, ‘puja’ i tot es torna plàcid... I tota persona quan ‘puja’, millora la seva dignitat com a persona. (En els gravats i icones sempre apareix Jesús dins l’aigua, no el representen mai ‘pujant de l’aigua’. Són una clara deformació del text evangèlic.) La força d’aquesta imatge, en canvi, radica en la precisió ‘mentre pujava de l’aigua’. No són pròpiament ‘els cels’ sinó Jesús qui s’ha ‘obert de bat a bat’ al projecte de Déu. ‘Obrir-se de bat a bat’ vol dir que en ell no hi ha cap resistència ni fissura. El text alexandrí ha canviat el verb: «veié que s’esquinçaven els cels». No hi ha cap referència en l’Antic Testament en què es digui que ‘s’esquinçaren els cels’. Sempre es comprova que ‘s’obriren’. Es tracta d’una teofania. Nosaltres entenem les teofanies en el sentit que és Déu qui es manifesta. I en realitat no és així. És l’home qui pot ‘tancar-se’ o ‘obrir-se’ a l’oferta de Déu. No hi pot haver cap mena de teofania, si tu no t’‘obres de bat a bat’ al projecte que Déu et proposa. Perícopa 2.: *[B] 1,9-11 Riu Jordà: unció messiànica de Jesús (continuació)

[a] 9 S’escaigué que, pels dies aquells, vingué Jesús des de Natzaret de Galilea i fou batejat en el Jordà per Joan.

[b] 10 Mentre pujava de l’aigua, veié oberts de bat a bat els cels i l’Esperit que com un colom baixava cap a ell.

[a’] 11 Una veu digué des dels cels: «Tu ets el meu Fill estimat, en tu m’he complagut.» En la lliçó anterior parlàvem de l’experiència personal de Jesús. El desert apareix per tot arreu, aquests dies. Vivim dins un desert. I en aquest desert es pot fer una experiència molt positiva, però l’ha de fer cada un, ningú no ens la pot fer per nosaltres. Es tracta (recordeu la lliçó anterior) de partir d’una experiència personal. Aquest és un dels dèficits de les comunitats d’avui dia. No partim d’una experiència personal profunda. Més aviat hem fet experiències religioses. Però, amb experiències religioses no avançarem gaire, per no dir gens. Podem ser uns bons religiosos però no uns bons cristians, ungits amb el mateix Esperit de Jesús.

20

Vers una teologia ascendent: de baix a dalt! En el moment en què Jesús puja, l’Esperit Sant baixa. Per als evangelistes, els termes pujar i baixar, no tenen el mateix sentit que nosaltres els donem avui. “Pujar” té un sentit fort, un impuls interior que prové de l’experiència de l'Esperit i que havia pregustat el poble d'Israel quan pujava al temple de Jerusalem. Aquesta experiència religiosa dels peregrins està molt marcada en els textos de l’A.T. Per exemple, en els Salms: ‘Pugem cap a la ciutat santa!’, a la magnificència del Temple, a la gran ciutat, la ciutat de David, etc. L’evangelista canvia la direcció d’aquest ‘pujar’. Es tracta ara de ‘pujar per dins’. Quan Jesús ‘puja de l’aigua’, surt d’aquell ambient de mort i comença a respirar amb uns pulmons nous. És com un nou nat que surt de les aigues maternals. (Podríem dir que trenca aigues d’alguna manera.) I fa una experiència de Déu que, si bé de ben segur, ja n’havia fet d’altres, però com aquesta no l’havia feta mai. Li canvia completament la vida. La comunitat cristiana així ho va entendre en preparar a consciència la celebració del baptisme, com un acte molt reflexe, amb tota una ambientació que marqués profundament a la persona..., si bé tot això després s’ha diluït. La paraula ‘baixar’ té també un altre sentit. ‘Baixar’ és abaixar-se, rebaixar-se. És l’Esperit el qui baixa. Quan parlem del ‘Verb encarnat’, no ho hem d’entendre com si hagués baixat del cel. Tota la nostra teologia està molt condicionada per la teologia gnóstica, tot ve de dalt a baix. El verb de Déu que ha baixat, s’ha rebaixat, s’ha fet home. Veure la carta als filipens. És una manera de fer teologia, però no l’única. En la carn ha esdevingut Déu. Carn i Esperit L’evangelista se serveix d’una altra imatge. El qui es rebaixa és l’Esperit Sant. Fixem-nos en aquesta imatge: És Déu mateix el qui es rebaixa. Perquè, si no s’apropa a la seva creatura, l’home continuarà essent un dels homínids per molt que ens considerem “homo sapiens sapiens”. L’home té d’aixecar-se per dins. «Un home ha travessat el Jordà encara no fa dos mil anys...» (deia en la Nadala d’enguany). Carn i Esperit són les dues dimensions que s’han fusionat en l’home Jesús. La carn és el que l’home-Jesús té, el resultat de tota l’empenta de l’evolució; l’Esperit es el qui s’ha abaixat. Si no s’hagués rebaixat, no hagués pogut col·laborar amb aquesta carn. I en la mesura en què la carn es vagi transformant, l’Esperit anirà pujant. El que ha passat en Jesús és que, per primera vegada en tota la història de la humanitat, Déu ha trobat un individu que s’ha obert de bat a bat al seu projecte: “els cels oberts”. És ell, Jesús, el qui s’ha obert de bat a bat, no els cels. Tota la història de la humanitat és una preparació constant d’aquest moment històric. Sobretot la història d’Israel. En la seva ‘petita’ història hi ha un moment en que Jesús en pren consciència... És el que ens ha dit Ignasi, el bisbe de Síria, en la seva carta als Efesis 7,2:

«Hi ha un sol Metge

de carn ensems que d’Esperit, engendrat i ingènit:

en la carn ha esdevingut Déu, en la mort Vida veritable;

nat tant de Maria com de Déu: primer passible i després impassible,

Jesús Messies, el nostre Senyor»

En la carn ha esdevingut Déu. En la carn... És a dir tots, cadascú de nosaltres, podem realitzar aquesta experiència. En canvi, quan parlem de la segona persona de la Santísima Trinitat que s’ha encarnat en l’home Jesús, nosaltres no ens sentim interpel·lats. Aleshores ens hem de sentir fills adoptius... I adoptem un llenguatge que no és el de l’evangeli. Som fills de Déu!. Les dues dimensions es troben Les coses són molt més senzilles. L’experiència de l’Esperit és puntual. Ets tú qui l’aniràs desenvolupant. Per què ens hi trobem bé quan ens reunim? Per què, quan contribuim a crear un ambient tot celebrant l’Eucaristia ens hi trobem bé i ens marca?..., perquè es va creant aquest clima en el qual, com en un si matern, tu pots començar a respirar en aquesta altra dimensió. El verb katabaino, “baixar”, Marc el posa en masculí: kai to pneuma... katabainon, amb una o llarga, i no breu com seria si concertés amb to pneuma. Sempre que parli de l’Esperit, farà concertar en masculí. Perquè l’Esperit és personal. És l’Esperit personal de Déu que es comunica ara plenament a una persona

21

que es diu Jesús, o sigui que hi ha total sintonia. Però l’evangelista ha volgut remarcar aquest aspecte: és el mateix Esperit-persona el qui es rebaixa. I va cap a Jesús. Per primera vegada en la història, s’han unit en l’home-Jesús la carn i l’Esperit d’una manera total. L’Esperit ha baixat cap a ell, perquè l’home-Jesús s’ha obert a l’Esperit. Quan ell puja, l’altra baixa. Arriba un moment en què es compenetren i es fusionen les dues dimensions, Jesús pren consciència que és el Messies. La nova dimensió: “Una veu digué...” El tercer i darrer moviment [c’] revela el contingut de la Veu celeste. Una vegada l’evangelista ha formulat aquesta experiència de Jesús, ara la lletreja, la comunica. Nosaltres hauríem començat per les paraules. Però d’antuvi ha d’haver-hi l’experiència, sinó no podem parlar. La comunitat de Marc sap molt bé que primer és el gest que la paraula. La veu del cel és Déu que parla. Es repeteix la mateixa imatge del començament del Gènesi: «En el principi Déu va fer el cel i la terra... l’Esperit planava sobre les aigues». En els targums es presenta la imatge d’un gran ocell que està incubant les aigües primordials, com si diguéssim l’ou de l’univers. L’Esperit de Déu que baixa sobre Jesús està incubant l’Home que surt de l’aigua. Es necessita una mica d’imaginació creativa, de no voler-ho explicar tot racionalment i de ficar-t’hi a dins. I després: «Déu digué...». Aquesta és la paraula, però si no hagués incubat la paraula, Déu no hagués trobat el mitjà per poder-se comunicar. O sia que Déu es comunica a través del seu propi Esperit i crea el big-bang. Però ha d’esperar que arribi aquest home, Jesús, perquè, per primera vegada, pugui comunicar-se d’una manera plena. «Tu ets el meu Fill, l’estimat». La clau de volta: preparar l’ambient La dita: «Tu ets el meu Fill, l’ estimat» pressuposa i interpreta tot l’A.T. Tota la història de l’evolució està en funció d’aquest moment. Si no hi hagués hagut catorze mil milions d’anys d’història, no hagués sigut possible aquest moment. Déu fa les coses orgànicament, fins que la mateixa creatura arribi a obrir-se al seu projecte. Nosaltres diem: “Si pogués transmetre a altres l’experiència que jo he fet..”. Tu no la pots transmetre, però pots preparar l’ambient, per tal que altres no hagin de partir d’allà on vas començar tu, sinó d’un grau més alt en l’escala de l’evolució. Perquè si tu prepares, crees l’ambient. Aquesta és la força de transmissió de la comunitat cristiana. No a base d’imposicions o rituals. La Veu del cel, que ve de dalt, manifesta que Jesús és el fruit del seu amor: «Tú ets el meu fill, l’estimat». Per primera vegada en tota la història de la creació Déu ha pogut pronunciar aquesta paraula. Encara que el verb “estimar” ja s’ha predicat d’altres persones, ara pren el seu sentit més ple. Si nosaltres haguéssim estat en el Jordà i haguéssim vist a Jesús entre els deixebles de Joan, fent aquest gest solidari (el baptisme de Joan) com feren tots els altres, potser a la cara l’hi hauriem notat alguna cosa, però poqueta cosa. A més, ell no ens ho explicaria, perquè sap que no ho entendriem. Si no has fet la mateixa experiència, no ho pots entendre. Doncs bé, això és el que tenim que fer nosaltres. “Tu ets..., en tu m’he complagut” La teologia occidental no va per aquí. Encara es parla de l’ànima separada, que si té o no ja la visió beatífica..., etc. Si hi ha continuïtat en l’altra vida, no és a nivell de l’ànima, és a nivell del do de l’Esperit que s’integra en mi, i que jo li vaig posant nom. Com més es desplegui, en tu, més et realitzes. «En tu m’he complagut». Del tot personalitzat. La nostra antropologia basada en la distinció entre ànima i esperit aquí no funciona. Els nostres conceptes no ens ajuden a expressar bé tot això. Aquí funciona l’esquema carn-esperit, que és el de l’antropologia oriental. Quan ens parlen de la psique, parlen de la vida. El qui posa la seva vida al servei dels altres..., no la seva ànima. Les categories emprades aquí són “carn”, com a producte de l’evolució, i “esperit”, el do que Déu fa a tots els homes. En la carn hi ha l’ànima, la vida, hi és tot. En temps de l’evangelista es parlava de l’esperit de l’home i de l’Esperit de Déu. L’esperit de l’home és el do que ha fet Déu inicialment a tota persona. Com que Déu ha escollit aquest tipus d’economia, aquest tipus de creació, des del començament l’Esperit està dins de la creació, forma part del seu projecte. Ara bé, només es pot desplegar quan tu lliurament li dones entrada. Per tant, l’esperit que hi en l’home és aquesta potencialitat activa de poder-te obrir. Perquè sinó, no t’obriries mai al projecte de Déu. Si només tinguésim l’animalitat, no ho hauríem aconseguit mai. En el moment en què tu ets una persona lliure, hi pots comptar ja... Orígenes en parlava molt de l’esperit de l’home. Deia que era la consciència interior de la persona. La carta de Pau als Romans parla del meu esperit que sintonitza amb l’Esperit Sant:

22

«L’Esperit mateix s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu» (8,16). Hi ha sintonia, perquè es troba dins de la mateixa creatura. És quelcom que tinc jo. És un do de Déu intrínsec a la creació. L’Esperit Sant, en canvi, és el gran do que Déu fa als qui s’obren i col·laboren amb el seu projecte. Sintonitza amb l’esperit de l’home perquè tots dos provenen d’una mateixa Font i tendeixen a realitzar un únic projecte, el de la creació-salvació de l’home. Perícopa 3: *[A’] 1,12-13 El desert: la prova

[a] 12 Immediatament l’Esperit Sant l’expulsa cap al desert. [b] 13 Estigué en el desert una quarantena de dies, i era temptat per Satanàs. [a’] S’estava entre les feres i els àngels li prestaven servei.

El primer moviment [a] subratlla la immediatesa amb què l’Esperit expulsa Jesús cap al desert. Amb raó el text occidental puntualitza que és l’Esperit «Sant» qui l’empeny cap al desert, perquè és l’Esperit el qui acaba de consagrar/santificar Jesús. A partir d’ara Jesús és el Mesies, l’Ungit, consagrat per l’Esperit. Ens trobem aquí amb un terme que fa pensar. (Sobretot si ens volem immergir dins el món jueu, on un mot ens guia enrere fins a identificar una situació del llibre de la Llei on apareixia aquest mateix mot.) És la paraula ‘expulsar’, obviada generalment pels traductors. Tradueixen el mot per ‘impel·lir, impulsar, empènyer’. Si el traduïm per ‘expulsar’, ens podrem traslladar a l’indret de la Torà (el Pentateuc) on apareix per primera vegada: «Llavors el Senyor-Déu va expulsar l’home del jardí de l’Edèn, perquè treballés la terra d’on havia estat tret» (Gènesi 3,23). Què ha fet perquè l’expulsessin? El fet que aparegui el mateix mot en l’escena del paradís, no vol dir que s’hagi d’interpretar en el mateix sentit. Ens serveix com a punt de referència. El que sí hem de prendre seriosament és el significat del mot ‘expulsar’: ‘Treure algú d’una situació on s’hi trobava molt bé.’ Jesús, amb la placidesa que li procurava l’experiència de l’Esperit, s’hagués pogut quedar tota la vida en aquesta situació paradisíaca. L’Esperit Sant, en canvi, el força a sortir d’aquest estat de benaurança i el condueix ‘al desert’, on haurà de posar en pràctica la missió per a la qual ha rebut aquesta força. Hi ha persones que han fet experiències semblants de l’Esperit, però després, per manca de discerniment, no se n’han servit per a dinamitzar les tasques per a les quals havien rebut aquest gran do i s’han quedat embadalides intentant de recuperar amb tota mena de ritus aquella experiència tan gratuita. I és que l’experiència de l’Esperit s’esllangueix i fins i tot pot desaparèixer o quedar-se completament adormida si hom no se’n serveix en la direcció que l’Esperit alena. L’experiència que procura l’Esperit Sant no és per a l’autocontemplació, sinó perquè la persona que ha estat consagrada la tradueixi en un compromís personal envers els altres. Per això Marc precisa que l’Esperit Sant l’expulsà «immediatament», evitant així que s’hi quedés extasiat i que no se la fés seva posant-la a prova enmig dels avatars de la vida. De quin desert es tracta? El desert fou el lloc on van anar a parar Adam i Eva. És com si haguessin viscut en una situació irreal i de cop es trobessin amb la realitat crua, concreta. Es tracta d’un desert conegut (porta article). D’antuvi el relacionaríem amb el desert de Joan, però pel context que l’envolta —com veurem tot seguit— ens indica que es tracta d’un desert ben diferent. El desert de Joan estava ben localitzat, prop del riu Jordà. Aquí no hi ha cap localització. A més, aquest és un desert habitat. El desert on Joan batejava era un lloc inhòspit. A més de Joan i els seus deixebles, entre els quals s’hi comptava Andreu, en el mateix desert s’hi trobava Simó, germà de Joan, però per altres motius (vegeu Jn 1,40-41). En el desert s’hi reunien a milers quan planificaven un alçament messiànic... (cf. Lc 8,29; Ac 21,38; 5,36.37). En «el desert», en sentit metafòric, a on Jesús ha estat portat per l’Esperit Sant, hi ha quatre personatges: Jesús, Satanàs, les feres, i els àngels. En el centre es troben Satanàs i les feres, perquè són els qui dominen aquest desert. Són la imatge crua del poder: polític, econòmic, religiós. Amb pocs trets Marc descriu la societat del seu temps (fàcilment aplicable a la societat contemporània). La societat moderna és exactament igual que la del temps de Jesús, si bé, avui, la societat comença a reaccionar contra l’imperi de la violència física o moral, política o religiosa, encara que això no es reconegui oficialment, car hi ha

23

més àngels que mai. Els «àngels» són precisament els voluntaris de tota mena que presten servei, treballen per la pau, denuncien les injustícies, es comprometen amb els més marginats. Prova qualificant En el segon moviment [b] es descriu la prova a què Satanàs, l’Adversari per antonomàsia, sotmeté Jesús en el desert. Fou la reacció normal a la vivència profunda de l’Esperit que Jesús estava experimentant. «Estigué en el desert una quarantena de dies.» Es posa en relleu el número ‘quaranta’. Aquest número és paradigmàtic per a un jueu. Fa referència als quaranta anys que el poble d’Israel passà en el desert. Jesús actualitza el que va fer el poble de Déu en el desert, quan sortí d’Egipte. Però la terra opressora ara no és ja la terra d’Egipte, sinó la terra Promesa! Per això torna al desert i haurà de superar la prova a la qual el sotmetrà Satanàs durarà tota la seva vida. Marc només ho apunta, no ho especifica. Mateu i Lluc ho explicitaran descrivint les tres situacions o ‘temptacions’ a què fou sotmès Jesús per Satanàs. La tradició ha tingut bona cura de desactivar-les presentant-les com temptacions interiors i emmarcant-les en un context quaresmal. Satanàs intenta dissuadir Jesús de ser conseqüent amb el programa que s’ha proposat dur a terme. En acceptar aquest projecte, l’Esperit li ha donat la força per a realitzar-lo. Aquesta força de l’Esperit ‘Sant’, però, d’alguna manera suscita que sorgeixi com a reacció contrària la de l’esperit ‘immund’, diametralment oposada al projecte de Déu. L’estada de Jesús en el ‘desert-societat’ i ‘la prova’ es troben en el mateix nivell. Tota la vida de Jesús estarà condicionada per aquesta prova constant a què el posaran tota mena de col·lectius, sobretot religiosos, entre els quals els mateixos deixebles. Recordem, que Jesús dirà a Pere: «Vés-te’n darrere meu, Satanàs» (Mc 8,33). S’estava... amb la força de l’Esperit «S’estava» en companyia de les feres que l’envoltaven. No diu que el molestessin, però tampoc no diu que Jesús fes res ni reaccionés a cap mena d’atac. Senzillament ‘estava’ rodejat per les feres, símbols de tota mena de poder. Tota la vida de Jesús estarà marcada per la presència de “les feres”. Intentaran i aconseguiran de matar-lo, però ell no reaccionarà mai amb violència. A diferència de les “feres”, “els àngels”, els missatgers, estan actius, al servei del Messies. Marc descriu amb els trets més imprescindibles l’experiència de Jesús en el Jordà i la posada a prova d’aquesta experiència que embraça tota la vida de Jesús. Mai més dirà en l’Evangeli que Jesús actuï mogut per l’Esperit. No ho dirà, perquè pressuposa que està plè d’ell i que tota la seva actuació està conduïda per l’Esperit. Formen una sola cosa. Amb aquesta força portarà a terme la seva missió. L’experiència que li ha conferit l’Esperit és que ell és el Messies. No ho sap ningú més, exceptuat Joan Baptista, segons confessa ell mateix (Jn 1,33-34). Tan sols ho sap ell. Però no ho pot fer públic. Provocaria un alçament messiànic, que serà el que intentarà Satanàs. Mateu i Lluc —com ja hem apuntat— ho desenrotllen reduint els successius intents del diable de fer-lo desistir del seu propòsit a tres proves o ‘temptacions’: el messianisme popular, el messianisme religiós i el messianisme polític. Són les tres formes de messianisme que en aquella època es presentaven: el polític era un messianisme violent, el religiós era el que pretenien els fariseus observants de la Llei, el popular és el que volia la gent, que els tragués les castanyes del foc, fent miracles i convertint les pedres en pans. Marc, res de res.

24

II. PROCLAMA DEL REGNE DE DÉU PER LES SINAGOGUES DE GALILEA

[4. **1,14-15 Inauguració de la bona notícia del Regne de Déu] [5. **1,16-20 Crida de Simó i Andreu, Jaume i Joan] 1

Perícopa 6: *[A] 1,21-28 Sinagoga de Cafarnaüm: alliberació, en dissabte, de l’home posseït per la ideologia dels lletrats

[a] 21 Es dirigí a Cafarnaüm. [b] Immediatament, el dissabte, entrà a la sinagoga i es va posar a ensenyar-los. [c] 22 Estaven colpits d’estupor pel seu ensenyament. [d] (És que els anava ensenyant com qui té autoritat, no com els lletrats.) [e] 23 Hi havia a la sinagoga un home posseït per un esperit immund, i es va posar a cridar

contra ell: 24 «Què tenim en comú nosaltres i tu, Jesús Natzarè? ¿Has vingut a perdre’ns? Sé qui ets tu: l’Ungit de Déu!»

[e’] 25 El conjurà dient: «Calla i surt d’aquest home, esperit immund!» [d’] 26 Sortí l’esperit immund, després d’agitar-lo convulsivament. [c’] I havent cridat amb veu potent, va sortir d’ell. [b’] 27 S’esglaiaren tots, fins al punt de discutir entre ells mateixos dient: «Quin és aquest

ensenyament tan nou?»: «L’autoritat personificada, que àdhuc els esperits immunds commina, i l’obeeixen!»

[a’] 28 Sortí la seva fama dret a tot el territori circumdant de Galilea. El segon període (II.) consta de quatre perícopes [A] [B] // \\ [B’] [A’], i cada perícopa te la seva pròpia estructura. La primera [A] té una estructura bipolar [a b c d e // \\ e’d’ c’ b’a’]. Recordem el que vam dir en la segona lliçó sobre l’estructura interna de cada període. Cal llegir aquests relats de forma concèntrica, cercant sempre el nucli central que, en aquest cas, tant pel que fa al segon període com a la primera perícopa, és bipolar [B] // [B’] i [e] // [e’]. Ensenyament a la sinagoga. Reacció dels assistents En el primer i segon moviment [a]-[b] es comprova una nova composició de lloc (Cafarnaüm i sinagoga) i una nova determinació temporal (dissabte). El dissabte immediat a la seva tornada a Cafarnaüm, Jesús entra a la sinagoga i es posa a ensenyar. El públic de la sinagoga s’adona que el nivell del seu ensenyament és superior al dels lletrats. El coneixen personalment, perquè convivia amb ells. D’altra banda, Jesús coneixia molt bé la litúrgia de la sinagoga i s’en servia. S’aixecà probablement per a fer la lectura i es va posar a ensenyar-los. No era normal que un dels assistents a la sinagoga es posés a ensenyar, car això era competència dels lletrats. Lluc situarà aquesta primera aparició en públic de Jesús, després de la unció messiànica del Jordà, a la sinagoga de Natzaret (cf. Lc 4,16-17). Marc la col·loca a Cafarnaüm, situada a la riba jueva del llac de Galilea, cruïlla de rutes comercials i de caravanes de nadius i estrangers. Tercer moviment [c], i es van quedar «colpits d’estupor pel seu ensenyament». No estaven avesats a aquella manera d’ensenyar. L’ensenyança tradicional els deixava indiferents. No els afectava personalment. La manera d’ensenyar de Jesús els trreia de polleguera. Els interpel·lava directament. En el quart moviment [d], Marc en dóna una explicació: «és que els ensenyava com qui té autoritat, no com els lletrats». Jesús interpreta l’escriptura amb l’autoritat que li ha conferit l’Esperit Sant. Intencionadament l’evangelista no concreta quin passatge de l’Escriptura els comentava Jesús. D’aquesta manera l’ensenyança a la sinagoga de Cafarnaüm adquireix força de paradigma. Els lletrats no feien més que repetir l’ensenyança tradicional, recolzada amb citacions de tota mena d’autoritats i mestres de la Llei

1 [Saltem les perícopes quarta (**1,14-15) i cinquena (**1,16-20), car —segons la hipòtesi que vam plantejar com a punt de partida— pertanyen a una segona redacció. Recordeu que en totes elles s’explicita el nom de Jesús. Les perícopes de segona redacció són duplicats d’altres que figuraven en una primera redacció de l’Evangeli molt més simple.]

25

de l’antigor. Recitaven de memòria i imposaven fardells cada cop més pesants sobre l’esquena dels oients (cf. Mt 23,4; Lc 11,46), fins al punt de reduir la persona, afeblida i encorvada sota el pes de llurs imposicions, a una situació de submissió total, incapacitant-la de redreçar-se (cf. Lc 13,10-11). De l’estupor a la reacció furibunda de l’esperit immund Entrem en el primer punt del moviment central [e] que ens descriu la situació que imperava a la sinagoga abans de la vinguda de Jesús: «Hi havia a la sinagoga —en forma part d’ella en coexistència pacífica— un home posseït (o inspirat) per un esperit immund.» Aquesta situació no havia estat mai qüestionada per ningú. Jesús diu coses que fan impacte, i la coexistència pacífica ara es veu pertorbada pel seu ensenyament. Per això l’evangelista descriu a continuació la reacció aïrada de l’esperit immund: «I es va posar a cridar contra ell...». Mentre que l’ensenyança de Jesús deixava estupefactes els seus oients, una força diabòlica resident des de temps immemorial a la sinagoga, però que havia restat allí impertorbable fins aquell instant, reacciona violentament i es posa a cridar contra Jesús: «Què tenim en comú nosaltres i tu, Jesús Natzarè? ¿Has vingut a perdre’ns? Sé qui ets tu: l’Ungit de Déu!» Parla en plural, en nom dels dirigents (els lletrats) i d’una part del públic assistent. No s’ha pogut contenir, i finalment ha explotat. Malgrat formar part integrant de la sinagoga («Hi havia a la sinagoga») —podríem dir que és l’«esperit» de la sinagoga —, és «immund», és a dir ‘impur’ des del punt de vista de l’evangelista i, per tant, de Jesús. La contraposició no podia ser més gran: la doctrina dels lletrats, basada fonamentalment en la Llei del pur i impur, vista des de la perspectiva de Jesús és ‘impura’, car atempta directament contra el projecte del Déu creador, que tot «ho va declarar pur» (Ac 10,15, repetit en 11,9). Ara bé, com que és ‘esperit’, gaudeix de la capacitat de penetració que li és pròpia, però l’utilitza contra Jesús, ple d’Esperit Sant. El denuncia davant tots els oients com a ‘Natzarè’, és a dir com a un individu fanàtic natural de Natzaret i identificat amb l’esperit zelota que animava als habitants d’aquella contrada. L’ensenyança de Jesús a la sinagoga pot significar la seva ‘perdició’. Però, en comptes de reconèixer que és una ensenyança alliberadora dels fardells legals, la malinterpreta com si es tractés de la doctrina d’un revolucionari zelota que els farà ‘perdre’ la privilegiada situació religiosa tolerada pels romans. Per això l’identifica com si fos un Messies violent: «Sé qui ets tu: l’Ungit/Consagrat per Déu!» D’aquesta manera, coneixent la seva identitat i fent-la pública, intenta dominar-lo i posar-lo en evidència. L’ensenyament amb autoritat conjura l’esperit immund Ens trobem en el segon punt del moviment central [e’]. Després de la reacció aïrada de l’endimoniat, que tipifica una part del públic de la sinagoga, sobretot dels dirigents que davant l’ensenyança de Jesús han reaccionat amb molta violència, Jesús reacciona també i increpa l’esperit immund amb un conjur. Apareix aquíper primera vegada un terme tècnic que significa ‘exorcitzar’, ‘renyar fortament’. Els evangelistes l’utilitzen en referència als esperits immunds, que són les ideologies fanatitzants que costen tant de treure. És el que vol expressar amb el verb ‘conjurar’, que no es refereix a un fet puntual sinó a una ensenyança continuada de Jesús, una ensenyança que, al final, arriba a eliminar la mentalitat que feia que el públic de la sinagoga no acceptés aquella nova ensenyança. Avui passa el mateix amb la mentalitat ambiental. Hi ha mentalitats molt fortes que xoquen i reaccionen davant una manera de pensar diferent. En l’evangeli no hi ha situacions puntuals, que avui no ens diuen res. Si reconstruïm les situacions que es van donar en temps de Jesús, ens adonarem que es repeteixen les mateixes situacions. Avui també hi ha endimoniats, persones posseïdes per ideologies fanàtiques, la ideologia de violència, que és la de sempre. El va conjurar dient: «Calla i surt d’aquest home, esperit immund!». Aquesta fórmula condensa tota una ensenyança que ves a saber el temps que va durar fins aconseguí ‘expulsar’ el mal esperit. Torna a aparèixer aquí el verb ‘expulsar’. Es presentà per primer cop quan l’Esperit Sant expulsà Jesús d’aquella situació de paradís i l’empenyé cap al desert. Ara és Jesús qui expulsa el mal esperit. ‘Expulsar’ vol dir treure d’una situació; aquí, d’una experiència negativa viscuda per un individu posseït per una ideologia, fanàtic, capaç de fer el que calgui. Cal notar que aquest esperit immund es trobadins de la sinagoga, en el lloc dels observants de la llei, on els lletrats prediquen una moral basada en la llei del pur i l’impur. Sortida aïrada de l’esperit immund En el primer moviment del tram descendent [d’] es descriu la sortida turbulenta i convulsa de l’esperit immund: «sortí l’esperit immund, després d’agitar-lo convulsivament», retorçant-lo. La imatge és la d’un esperit que provoca convulsions en un individu, com la d’un epilèptic. La resistència de l’home provoca

26

aquestes convulsions. Es repeteix el verb ‘sortir’, terme tècnic que té sempre connotacions d’èxode, en qualsevol context que es trobi. Segon moviment del tram descendent [c’]: «I havent cridat amb veu potent va sortir d’ell.» L’evangelista ha creat un quiasma, posant el verb ‘sortir’ al començament i al final del segon moviment i en l’entremig les convulsions i el crit. És una manera d’expressar la resistència a deixar-se alliberar: les convulsions, a nivell físic, i el gran crit, a nivell de paraula. Primer va sempre el fet i després la paraula que l’explica. Fins i tot pot tenir capacitat, aquest individu o el grup que ell representa, de neutralitzar aquesta ensenyança alliberadora, i aleshores es produeix la involució. Finalment, l’esperit immund que havia estat comminat per Jesús a silenciar la seva identitat ha sortit cridant amb veu poderosa. L’ensenyança continuada de Jesús l’ha alliberat. Esglai i desconcert dels oients En el penúltim moviment [b’] es comprova una nova reacció dels assistents, ara d’esglai i desconcert, per la novetat de l’ensenyament impartit per Jesús i per la seva força alliberadora: «S’esglaiaren tots, fins al punt de discutir entre ells mateixos dient: “Quin és aquest ensenyament tan nou?”: “L’autoritat personificada, que àdhuc els esperits immunds commina, i l’obeeixen!”» Es distingeixen clarament dos cors. Pregunta i resposta. Un primer cor formula la pregunta: «Quin és aquest ensenyament tan nou?», i un segon cor hi respon: “L’autoritat personificada». És una manera nova d’ensenyar, molt diferent de la dels lletrats que, en les homilies de cada dissabte, anys i més anys sempre deien el mateix. No l’havien sentida mai aquesta manera d’ensenyar, és nova. El segon cor prové del mateix públic que va prenent consciència. Una nova manera d’ensenyar «L’autoritat personificada». Aquí torna a presentar-se un terme tècnic, un terme que apareixerà vàries vegades, el terme ‘exusia’, que traduim per ‘autoritat’, difícil de traduir. Significa capacitat d’actuar, capacitat de parlar, capacitat total que té la persona que és lliure per a dir el que pensa i amb fonament. El text occidental precisa, amb un pronom, que es tracta de ‘la mateixa autoritat’, que hem traduït per ‘l’autoritat personificada’. En la persona de Jesús es personifica tota la capacitat d’alliberament, i la comunitat en dirà ‘el Salvador’. Però aquesta paraula ja l’hem malmesa, l’hem reduïda a la salvació de l’ànima. Ha tingut de venir la teologia de l’alliberament per a fer-nos veure quin és el sentit real que té aquesta paraula. Recordem les resistències que ha provocat en les altes esferes. Habituats a l’ensenyança dels lletrats d’avui, el nostre públic s’ha habituat a unes homilies que ja no signifiquen res. L’ensenyança dels lletrats no és que sigui dolenta, consisteix en arrodonir les coses de tal manera que arriba un moment en què ja no diuen res. La teologia alliberadora és la que Jesús ensenya, ell és ‘l’autoritat personalitzada’. D’on li ve aquesta capacitat? Aquesta autoritat li ve de l’experiència de l’Esperit Sant. Esperit Sant i Esperit immund estan diametralment oposats. Tot cristià hauria de tenir aquesta capacitat, una ‘autoritat’ que sorgeix de l’experiència de l’Esperit. Si no la desvetllem, tindrem sempre comunitats silencioses. El cristià reinterpreta constantment tot el que veu. Reinterpreta des de dins tot el que l’envolta. Intenta veure què significa. I l’experiència de l’Esperit, atès que és una experiència comuna, la podem anar notant quan la podem participar amb altres, és la comunió. De seguida hom se sent en comunió amb una pila de gent que estan fent la mateixa reinterpretació de la realitat, a partir de l’experiència que surt de dins. No hi estavem avesats. Cal partir d’aquesta experiència. És el que han intentat fer totes les religions inicialment, però aquesta experiència s’ha interpretat tan malament que arriba un moment en que ens ‘lliga’ incapacitant-nos per a reinterpretar-la. Aleshores, anem adormint la gent a base de regles, ritus, tabús. Cada religió té les seves. Però ningú no pot ‘lligar’ l’Esperit Sant. La paraula la podem lligar, fer-la callar, l’Esperit no. Si el cristià es mou en aquest nivell, es va situant i pren consciència d’on va el projecte de Déu. Aquesta ‘autoritat personificada’ «commina els esperits immunds, i l’obeeixen!». Es presenta de nou un verb semblant, ‘epitimao’, que si bé no és tan tècnic, és l’equivalent: ‘commina’ els esperits, i l’obeeixen, vol dir que a la llarga s’alliberen els qui n’estaven posseïts.

27

La fama de Jesús s’estén pel territori circumdant de Galilea El darrer moviment [a’] es correspon amb el primer [a]. L’esdeveniment de la sinagoga de Cafarnaüm propicia que la fama de Jesús s’estengui per tota la regió de Galilea: «sortí la seva fama dret a tot el territori circumdant de Galilea». Ara és la fama de Jesús laque ‘surt’, provocada per la ‘sortida’ de l’esperit immund. Sortí la seva fama ‘de dret’ a tot el territori. Descriu com es projecta l’alliberació que s’ha produït en la sinagoga de Cafarnaüm per tot Galilea. Expressa en poques paraules el resultat de tota la predicació de Jesús, una predicació que pot haver durat mesos o anys i que ha aconseguit un ressó per tot Galilea. De fet, Jesús ja no es mourà d’aquí. Per tot Galilea vol dir per quatre o cinc ciutats importants. Perícopa 7: *[B] 1,29-31 La comunitat de Simó i Andreu: alliberació de la sogra de Simó, prostrada

per la febre nacionalista

[a] 29 Tanmateix, en sortir de la sinagoga, anà a la comunitat de Simó i Andreu en companyia de Jaume i Joan.

[b] 30 (Estava prostrada la sogra de Simó, enfebrada.) [c] I directament l’informaren a propòsit d’ella. [b’] 31 S’acostà, estengué la mà, l’agafà i l’aixecà. [a’] A l’instant li remeté la febre, i es va posar a servir-los.

La comunitat de Simó i Andreu En el primer moviment [a] es comprova una nova composició de lloc (casa/comunitat), en contrast amb l’anterior (sinagoga). «Tanmateix, en sortir de la sinagoga, anà a la comunitat de Simó i Andreu en companyia de Jaume i Joan.» En ‘sortir’ (ell), en singular, segons el text occidental. És, doncs, Jesús qui ha ‘sortit’ de la sinagoga. L’altre text, l’alexandrí, precisa que ‘van sortir ells de la sinagoga i anaren...’ Es tracta d’una casa concreta. Però aquesta casa està a fora de la sinagoga. Ens està dient que aquesta casa està al marge, que els seus habitants no tenen res a veure amb la sinagoga. En el mateix sàbat hi ha qui ha anat a la sinagoga, i qui no hi ha anat. Aquesta casa o comunitat té la seva vida pròpia Hi ha dos personatges que la tipifiquen. Dos personatges marquen una comunitat. Aquesta comunitat porta nom. Els personatges ja s’han presentat en la perícopa núm. 5 (que no vam comentar). ‘Jesús va cridar Simó i Andreu’. Marc hauria d’haver posat aquí l’article: ‘a casa d’en Simó i Andreu...’, perquè ja era un personatge conegut. Es tracta d’una petita incoherència de la segona redacció. El primer personatge és el qui marca. Aquí no sabem si són germans o no; en la segona redacció ens dirà que són germans. El primer sempre és el qui presideix la comunitat. Hi va ‘en companyia de Jaume i Joan’. Si diu que és ell qui ha sortit de la sinagoga i ha anat a casa de Simó i Andreu acompanyat de Jaume i Joan, vol dir que aquests no assistiren a la reunió sinagogal i que s’han ajuntat a Jesús quan aquest sortí de la sinagoga; d’alguna manera combreguen amb Simó i Andreu. Ara bé, si aquesta casa-comunitat està al marge de la sinagoga, indica que aquests també viuen al marge de la sinagoga. Jesús, sortint, es margina també de la sinagoga i pren contacte amb unes comunitats que viuen al marge de la institució religiosa. Tenim, doncs, dues comunitats diferents —Simó i Andreu; Jaume i Joan—, i Jesús que es diferencia de tots ells. S’apleguen tots junts a la mateixa casa, i això vol dir que comparteixen actituds semblants. La sogra de Simó, prostrada per la febre nacionalista En el segon moviment [b] es descriu l’agitació de signe nacionalista que afectava exclusivament el cercle de Simó. «Estava prostrada la sogra de Simó, enfebrada.» Encara que formin un mateix grup, la febre només afecta a Simó per part de la seva sogra. És la manera de no implicar Andreu en el que significa aquesta ‘febre’. Cal situar aquesta febre en la línia del fanatisme de la sinagoga, però fora d’ella. El fanatisme de la sinagoga, en principi, no era violent sinó religiós, si bé un dia podria portar a una guerra santa. Però, al marge de la sinagoga, hi ha molts grups violents. Marc no diu res d’aquests personatges. El públic de Marc sabia molt bé qui eren aquestes personatjes i d’on venien. Nosaltres ho hem d’endevinar. En l’Evangeli de Joan es comprova que després que Jesús va fer l’experiència de l’Esperit, havent passat el Jordà, dos deixebles de Joan es passaren a Jesús. Un és innominat, l’altre és Andreu. Andreu

28

pertany al grup de Joan, un grup que no és fanàtic, que no és violent, però que ha trencat amb la societat. Ha fet la ruptura amb la societat i ha anat a viure al desert. Andreu, una vegada ha trobat el lloc on viu Jesús, s’hi ha quedat; troba el seu germà Simó i li diu: ‘Hem trobat el Messies.’ Simó buscava el Messies, però el buscava en una altra direcció. Andreu porta Simó al grup de Jesús. Simó no era deixeble de Joan. On era? Si es trobava també ell en el desert és que preparava un alçament, com feien altres grups que es concentraven en el desert? Tots ells estaven ‘prostrats’, com la sogra de Simó. Informen a Jesús sobre la nova situació En el centre de la perícopa [c] apareixen uns personatges anònims, preocupats per la greu situació que afecta a una part de la comunitat. Jesús acaba d’arribar, i ‘immediatament’ l’informen sobre la greu situació en què es troba aquesta comunitat, situació que Jesús desconeix. La gravíssima situació afecta a Simó, però no a Andreu. Marc empra el temps present, actualitzant, no l’anomenat present històric. Parla d’individus que són capaços de discernir les situacions. També avui informem Jesús sobre les situacions noves i actuals. I les reinterpretem inspirant-nos en el projecte que ell continua avalant. És un intercanvi d’iguals, a nivell d’esperit. Si veritablement Déu és un Déu que actua a través de la seva creació, ens confereix una responsabilitat semblant a la dels qui informaren el Jesús històric, a fi que l’informem també nosaltres sobre les noves situacions que es van creant al nostre voltant. I estem reinterpretant situacions valent-nos del projecte que ell ens ha ensenyat i que continua avalant-lo perquè s’encarni en persones concretes. Jesús redreça la situació En el quart moviment [a’] Jesús pren consciència de la situació de prostració i la redreça: «S’acostà, estengué la mà, l’agafà i l’aixecà». Tot un procés. Primer s’apropar. Si estàs distanciat, no veuràs res. Abans l’han informat, ara reacciona i s’apropa a la situació. Tot seguit estén la mà, la manera d’indicar que actua. A continuació la toca, ‘l’agafa’. Es tracta del tabú sobre el pur i l’impur? Atès que era dissabte (sàbat), la impuresa que comporta tocar amb la mà tindria que veure amb el fet de no observar la llei, perquè primer l’ha tocat i després l’aixeca, doble treball, prohibit en dissabte. Amb aquest gest Jesús evidencia que no hi creu. A casa de Simó ningú no s’esparvera, perquè ja fa temps que han trencat amb la institució religiosa. Jesús mostra així que l’alliberament no es fa en nom de la Llei. Per a ell no existeix el dissabte, ja ha sortit de la sinagoga. A la vegada, els successius verbs –apropar, tocar, agafar, aixecar– descriuen un procés molt lent, molt llarg. Es necessiten anys per a aconseguir-ho. Les coses no es fan en un sol dia. El mateix esforç que ha fet a la sinagoga per a expulsar aquella mentalitat fanàtica, ara, l’ha hagut de fer aquí, però d’una manera diferent. Aquella era una mentalitat, diguem-ne, de violència, sobretot de paraula. Aquí és una violència més física que prostra a la persona o la comunitat, i Jesús l’aixeca, la redreça. El servei, distintiu de la comunitat de Jesús ‘A l’instant’, ‘Immediatament’... (immediatament?, però si ha durat molt aquest procés). ‘Immediatament’ vol dir que, en el punt culminant en què l’ha aixecada, en el moment en què la sogra ha deixat d’estar prostrada i ha passat a ser una persona redreçada, «a l’instant li remeté la febre» La febre no pot afectar a persones que estiguin dretes; ara s’ha redreçat i es posà a servir-los. Ja pot servir-se de les seves mans, de la seva persona, fent un servei a tot el grup. Marc ha definit com actua la comunitat de Jesús. Es troba al marge de la sinagoga, alliberada de tota ideologia fanàtica i posant-se al servei dels altres. En els evangelis cada passatge, cada perícopa, et va descrivint noves facetes, fins que al final veus el projecte complert.

29

Perícopa 8: *[B’] 1,32-34 Guaricions i alliberacions de tota mena de fanatismes

[a] 32 Al capvespre, però, quan declinà el sol, portaren en presència d’ell tots els qui es trobaven malament per malalties diverses i els endimoniats.

[b] 33 (L’entera ciutat estava congregada prop de la seva porta.) [a’] 34 Els guarí i, als qui tenien dimonis, els expulsà d’ells, si bé no els permetia parlar, ja que

sabien qui era ell. Es pon el sol sobre la institució religiosa Però es ‘fa fosc ‘, es pon el sol. Aquesta fórmula —‘al capvespre’, ‘quan es feu fosc’— en l’Evangeli de Marc es presenta cinc vegades: 4,35; 6,47; 11,11; 14,17; 15,42 – més o menys la mateixa expressió. Aquesta és la primera vegada que apareix. Això és molt important. L’evangelista ens va donant pautes, servint-se de termes tècnics, perquè aprenguem a llegir. Dient ‘al capvespre’ indica que s’està acabant el dissabte. Hi ha molta gent retinguda a casa, perquè hi ha la Llei que prohibeix fer cap mena d’esforç o treball. Quan es pon el sol, s’acaba el dissabte. En acabar-se el dissabte, la gent comença a sortir de casa. Comença el dia feiner. Al final de l’evangeli, en l’escena del sepulcre es repetirà aquesta situació. Allà s’haurà fet fosc, s’haurà acabat la vigència de la institució jueva i serà el moment en què ens assabentarem que Jesús ha ressuscitat. Aquí la gent surt de les cases. Allà serà Jesús qui sortirà perquè ja s’haurà fet fosc totalment. Els ‘brancadiers’ actuen en l’anonimat En el primer moviment [a] es comprova la reacció de la població, un cop acabat el precepte sabàtic: «Portaren en presència d’ell tots els qui es trobaven malament per malalties diverses i els endimoniats.» Hi ha moltes menes de malalties. Hi ha moltes ideologies, però no totes són fanàtiques. Pràctiques, maneres de pensar, costums, etc., que no arriben a posseir. D’altres són més dures. (Drogues més o menys dures). Però, qui són els qui els porten? Novament uns individus ‘anònims’. És la segona vegada que es presenten. Saben que Jesús pot alliberar aquesta gent. Esperen que s’acabi el dissabte, perquè estava prohibit fer cap feina. Tot just s’ha post el sol, aquests van a buscar tota la gent que es troba malament i la porten cap a Jesús. La porta de Jesús està sempre oberta El moviment central [b] constitueix un parèntesi: «(L’entera ciutat estava congregada prop de la seva porta.)» Hem sortit de la ‘sinagoga’. I ara Marc precisa que la ciutat sencera ‘estava congregada’, servint-se del mateix verb, ‘sinago’. Fixem-nos en l’expressió que està molt accentuada: ‘Estava l’entera ciutat congregada allí’,... a on? ‘a la seva porta’. De quina ‘porta’ es tracta? no estàvem a la casa de Simó? Aquest ‘seva’, a qui fa referència? Els voluntaris anònims no porten la gent a Simó, sino a Jesús! És la típica ambigüitat de la primera redacció de l’Evangeli de Marc. Com que no apareix mai el nom de Jesús, i sempre el pronom, cal llegir-lo tenint en compte sempre el context. Al començament deia: ‘havent-se fet de fosc... portaren en presència d’ell’ (aquí tenim el pronom)...; ara precisa que ‘l’entera ciutat estava congregada a la seva porta’. A partir del moment en què aquesta comunitat (la casa de Simó) s’ha posat al servei dels altres, ja és la casa de Jesús. A més a més la gent s’hi ‘congrega’ com si fos una sinagoga, però no hi entra, no forma part de la comunitat, senzillament està congregada a la porta de la comunitat. Alguns potser hi entraran. Aquella casa que abans era una casa plena de violència, on vivia la sogra prostrada per la febre nacionalista, ara resulta que és una casa de servei; la porta està oberta i la gent està congregada a la porta. El text alexandrí, en canvi, diu: ‘estava congregada a la porta’. Ha suprimit ‘la seva’ i, per tant, ha eliminat l’ambigüitat, però aleshores ja no ens diu res. D’aquesta manera, a mesura que els textos es van arrodonint, van perdent força. Jesús guareix els malalts i expulsa els dimonis En el darrer moviment [a’], en perfecta correspondència amb el primer [a] es descriuen les guaricions i alliberacions obrades per Jesús. «Els guarir». No diu si són molts o pocs, el que interessa és la qualitat i no tant la quantitat, tal com fa el text alexandrí. Aqui les quantitats no compten. El que compta són les persones. «I als qui tenien dimonis, els expulsà d’ells, si bé no els permetia parlar, ja que sabia qui era ell.» Els dimonis sabien qui era? Es repeteix el crit que llançà l’endimoniat de la sinagoga: ‘Sé qui ets, el Messies,

30

el consagrat de Déu.’ I és que l’esperit immund és ‘esperit’. El que passa és que un és Sant i l’altre és immund. Un respecta la persona i l’altra se n’aprofita i se’n serveix. L’Esperit Sant és l’esperit de la creació, però com a reacció a la creació sorgeix un mal esperit, que és el qui tot ho domina, l’esperit de poder. Al nivell que sigui, de religió, de política, de societat tot queda dominat per aquest esperit: a uns els adorm, a altres els posseeix, a altres els deixa malaltissos. Però el missatge de Jesús pretén que les persones estiguin guarides, que siguin lliures, que puguin actuar, que tinguin autoritat, una capacitat d’actuar que els surti de dins. És a dir que deixin sorgir l’Esperit Sant. Esperit Sant i esperit immund són incompatibles. Si no es pot desenvolupar l’Esperit Sant, arriba a dominar-ho tot l’esperit immund. Aquests esperits immunds coneixen bé les situacions. Perquè són ells mateixos que han creat les situacions de poder. ¿Qui ha creat la diferenciació dels homes i els ha enfrontat els uns amb els altres? En això hi hem participat tots, les races, les religions; tot allò que separa no ajuda a tenir una mentalitat oberta. Si els cristians no som els qui projectem aquesta llum, si no som els qui il·luminem aquestes situacions, si no som alliberadors... l’esperit immund ho domina tot. No hi pot haver cap altra teologia que no sigui alliberadora, perquè ajudi a desplegar-se la força de l’Esperit. La teologia de Joan Baptista intentà crear un grup que estigués alliberat de tot allò que el retenia, i que s’expressava en el pecat. Nosaltres, el pecat l’hem reduït a una cosa molt personal, com si no n’hi hagués a la societat. I nosaltres som promotors d’aquest pecat de la societat, d'injustícia, on tot està jerarquitzat, i els qui estan a dalt són els qui s’ho pasen be, mentre que els altres resten exclosos i trepitjats. La comunitat de Jesús, a mesura que va traient el pecat del món, permet que sorgeixi l’Esperit de la creació. Només ell pot evitar que es produeixi una evolució centrípeta, tancada sobre sí mateixa. La creació ha de tendir a ser centrífuga, oberta, sense cap mena de fronteres. Perícopa 9.: *[A’] 1,35-39 Èxode cap al lloc desert i proclama per les sinagogues de Galilea

[a] 35 De matí, molt de nit encara, sortí i partí cap al lloc desert, i allí va pregar. [b] 36 L’encalçaren llavors Simó i els seus companys. [c] 37 Quan el trobaren, li diuen: «Tots t’estan cercant!» [b’] 38 Els respon: «Anem a les aldees properes i a les ciutats, a fi de predicar també allí, que per

això precisament he sortit.» [a’] 39 I anava predicant per les sinagogues d’ells, per l’entera Galilea, i expulsant els dimonis.

Canvi d’ubicació, d’espai i de temps. En el primer moviment [a], ubicat en un ‘lloc desert’ i en el moment en què despuntava el dia, es narra l’èxode de Jesús cap al desert, a fi de demanar discerniment. És un moviment molt condensat amb una sèrie de termes tècnics. «Sortir...», un terme tècnic Jesús es trobava a Cafarnaüm. Havia sortit ja de la sinagoga i la seva fama havia sortit també per tot Galilea. Marc subratlla aquest terme tècnic. Ara, molt de nit encara, torna a sortir. No estem avesats a aquest llenguatge tan condensat. El missatge ens ha arribat en termes molt condensats; per a desxifrar-los, hem d’escatir els codis de què se servia l’evangelista. L’evangelista no escrivia un llibre, per a posar-lo a les mans de la gent, sinó un manual que li servís de pauta per a la predicació. Ens manca el ‘llibre del mestre’ (les explicacions orals) que ens ajudaria a interpretar els passatges seguint les claus d’interpretació que tenia l’evangelista. Això ho diem a propòsit del verb ‘sortir’. Sortir connota sempre un ‘èxode’. Jesús està fent un èxode constant. Ha ‘sortit’ de la sinagoga. Ha ‘sortit’ de Cafarnaüm. I ara ‘surt’ cap al lloc desert. Marc està com martellejant, amb aquest verb, l’èxode progressiu de Jesús fora de la institució religiosa. «Al lloc desert...», un altre terme tècnic El text Alexandrí diu: «S’aixecà i sortí cap a un lloc desert», sense article, és a dir se n’anà a un lloc indeterminat, sense insistir en el fet d’allunyar-se (‘partí’, Còdex Bezae). En canvi el Còdex Bezae, hi posa l’article. En dir ‘al lloc desert’, ens situa en el mateix desert a on l’havia expulsat l’Esperit Sant. L’evangelista, però, hi ha afegit la paraula lloc (en grec ‘topos’), terme tècnic per a designar el Temple.

31

Sempre que es presenta un ‘topos’, hi ha una referència al Temple, positiva o negativa. Si es parla d’un altre ‘topos’, vol dir que es troba en un lloc equidistant i enfrontat al Temple. Per tant, aquí hi ha una referència a què el Temple està desert. Una manera d’indicar la buidor que hi ha dins les institucions religiosa i política d’Israel. Jesús surt cap a aquest lloc. Jesús ha fet una duríssima experiència; primerament a la sinagoga; després, a la casa de Simó i Andreu. La gent ha vingut a casa seva. Ha fet experiències molt contradictòries, difícils de digerir. ¿Com pot anunciar el missatge a una societat que està deserta, que té les orelles tancades? Quan t’enfrontes a la societat, en sentit global, tant a nivell religiós com polític, et trobes com en un desert i no saps com t’hi has de moure. Els criteris que funcionen són uns altres. Aquesta experiència de Jesús és la que hauríem d’anar fent nosaltres, sobretot en la mesura en què anem prenent consciència. Però, si seguim pensant com tothom pensa, amb els paràmetres vigents, aleshores no fas cap experiència, ja t’hi trobes bé i no t’hi enfrontes. El desert, lloc de discerniment «I allí va pregar». No es tracta d’una pregària personal, que de segur feia, perquè era un home d’una gran experiència espiritual. Aquí la pregària de Jesús té un altre sentit. És la primera vegada que surt. Lluc diu que Jesús es va posar a pregar en el moment que tingué l’experiència de l’Esperit; Marc, en canvi, posa la pregària de Jesús en un moment molt dur. En un moment en què no sap per on anar. No sap gaire bé com ha de portar a terme aquesta missió. Ja hem vist en quina situació es trobava la sinagoga, i la casa de Simó, plena de violència. També la gent és plena de malalties i fanatismes. S’adona de com està la societat del seu temps, a Galilea, en el territori per on ell es mou. I allí pregà. Això pel que fa a les coordenades d’espai. Pel que fa al temps, ho indica en dues paraules: «de matí, molt de nit encara». D’una banda, indica que encara és fosc; de l’altra, que comença a sortir la llum. La foscor fa referència a la situació que acaba d’experimentar a l’inici de la seva missió. Quan surt, però, ja hi comença a veure, tot i que encara és nit. La pregària li anirà clarificant com ha de portar a terme la seva missió. Jesús demana llum. No és qüestió d’un dia ni d’unes setmanes. Pot haver estat un procès molt llarg. No sabem del cert el temps en què Jesús va estar predicant. Ho hem reduït, com tot, a nivell purament literal, un any, tres anys..., no en sabem quasi res. Simó i els seus companys intenten aprofitar-se de la conjuntura En el segon moviment [b] es descriu l’intent de Simó i companys de treure partit de la situació. «L’encalçaren llavors Simó i els seus companys». La paraula encalçar/perseguir vol expressar ‘anar darrere les petges d’un individu’, però, per a enxampar-lo i parar-li els peus. El volen retenir. Llavors li surten a l’encalç veient que se’ls esfumava aquella situació tan propícia. Jesús ho tenia tot a favor. Tenia l’entera ciutat a les portes de la casa. I ell els havia guarit. Amb la seva ensenyança havia intentat crear un clima adient, perquè puguessin escoltar el missatge de Déu i actuar en conseqüència. Havia predicat una teologia alliberadora que permetés edificar el regne de Déu. Però Jesús ha vist que l’ambient no estava prou fi. Ha sortit, perquè no veia clar com havia de seguir. Aleshores Simó, que ja s’havia constituït líder, i els seus companys van darrera d’ell per a dir-li: ‘Aprofita l’ocasió; ara és el teu moment!’. No saben ben bé si és el Messies, però intueixen que té una gran força, per la manera de parlar, per la manera d’actuar, per tot el que surt de les seves mans. Tots ells són violents, si bé amb diferents graus de violència. Tenen les seves idees. Pretenen que Jesús comenci a Cafarnaüm el seu enfrontament amb la institució. Jesús es distancia de l’entusiasme de les masses En el moviment central [c] es manifesta la intenció d’aquesta búsqueda. Li van al darrere per a atrapar-lo: «Tots t'estan cercant!». ‘Per què te'n vas?’, li vénen a dir. Marc utilitza el present: «li diuen». Amb aquests presents posa l’accent en situacions reals que encara es donen en les seves comunitats, com també en les nostres. Posem un exemple. Davant una gran manifestació de masses de tipus religiós, ens adonem que Jesús se’n va i es fa fonedís. De seguida li aniríem al darrere: ‘Escolta, aquí tens un milió de persones que t’escoltaran. Aprofita-ho!’ Aquest és el sentit del text. Jesús no es fia de les masses i veu que tot i haver inaugurat la seva missió guarint-los de diverses malalties fanatitzants, no ha aconseguit de fer-se entendre. Volen treure partit de la seva popularitat; pretenen que renunciï al seu pla i s’integri en el seu partit politico-religiós de reformisme violent. És la temptació del poder.

32

La missió de Jesús és cercar persones. I per a dialogar de persona a persona es necessita un altre clima. Si volem formar comunitats cristianes que siguin clarividents, hauriem de tenir gent preparada. I, a més, pensar que les comunitats han de ser reduïdes. De gent que siguin capaços, cada u, de parlar i d’actuar. Hem d’arribar a la persona. I potser ens trobem ara en un moment molt interessant, perquè comencen a desvetllar-se les persones. Jesús apel.la a la missió que li ha estat encomanada En el primer moviment descendent [b’] es conté la resposta enèrgica de Jesús a les pretensions dels deixebles. «Els respon: ‘Anem a les aldees properes i a les ciutats, a fi de predicar també allí, que per això precisament he sortit’» Trobem altra vegada el verb ‘sortir’: «He sortit precisament per això». És ell qui ha sortit per a anar a tot arreu, a fi de no quedar-se encapsulat en un lloc on s’hi podria trobar bé, car tenia la gent a la porta de casa. Però el missatge s’ha de predicar per tot arreu: «a les aldees properes». El mot ‘proper’ dóna la idea de quina manera Jesús entén com s’ha de predicar. Vol el contacte personal. Per això diu ‘properes’. La vida de Jesús es desenvoluparà en un nivell força reduït. Pràcticament al voltant del llac i encara, si es vol, al costat esquerre. Entre Cafanaüm, Magdala, Tiberíades, etc... Alguna anada a l’altra banda, si de cas, per escapar-se de la situació. Tot plegat, tot just uns quants quilòmetres quadrats constitueixen l’àmbit en el que es mou Jesús. Perquè és conscient que no es tracta d’abastar grans masses, sinó de formar persones. Però ho té difícil. Perquè aquells a qui escollirà com a col·laboradors seus, els Dotze, com a caps de grup, seran els qui més es resistiran a acceptar el seu missatge. Predicació per les sinagogues de Galilea En el darrer moviment [a’] Marc deixa constància de la predicació continuada de Jesús per les sinagogues de Galilea: «I anava predicant per les sinagogues d’ells, per l’entera Galilea, i expulsant els dimonis». Fixem-nos en una breu precisió. No diu per les sinagogues, sinó per les sinagogues d’ells. Marc ens indica que Jesús ja se n’ha distanciat. A l’inici de la perícopa hem vist que Jesús ‘sortí i partí’. El verb grec no només significa ‘partir’, sinó també ‘distànciar-se’, donant entenent que no estava d’acord amb aquella situació. Aquesta distància, que abans era expressada a nivell físic ara ho expressa a un altre nivell: «per les sinagogues d’ells». O sigui, la sinagoga ja no la sent com a seva, no se sent integrat a la sinagoga. Va als llocs on la gent es reuneix, però ell ja no combrega amb el sentir de la sinagoga. Amb molta delicadesa, l’evangelista va narrant la manera d’actuar de Jesús, distanciant-se progressivament de les institucions d’Israel. «...per l’entera Galilea»: es repeteix la frase que trobàvem en la perícopa anterior «Sortí la seva fama dret a tot el territori circumdant de Galilea» (1,28). Allà era la fama; ara és ell qui surt i va predicant per les sinagogues d’ells, per l’entera Galilea. No vol dir que vagi per tot arreu, sinó que va anunciant aquesta bona notícia pels poblets i les ciutats: «expulsant els dimonis». No es tracta de simples guaricions. La tasca alliberadora de Jesús consisteix en expulsar qualsevol ideologia alienant, contrària al pla de Déu. Si la mentalitat de la gent és contrària al projecte de Déu, no es pot anunciar el missatge. La sinagoga de Cafarnüm, fins que no hi va anar Jesús a predicar estava molt tranquil·la. Quan ell començà a ensenyar, reaccionà l’endimoniat. Es produeix llavors un xoc. Estaven habituats a una manera d’ensenyar i d’interpretar l’Escriptura que els anava la mar de bé. Jesús els desvetllà de la letargia i ensopiment causades per les homilies dels lletrats.

33

III. ELS REFORMISTES I ELS EXCLOSOS D’ISRAEL: CRÍTIQUES DELS FARISEUS,

DEFENSORS DE LA LLEI Perícopa 10 .: *[A] 1,40-45 Un leprós es purifica

[a] 40 Acudeix a ell un leprós demanant-li amb insistència: «Si volguessis, pots declarar-me pur.» [b] 41 Aïrat, estengué la mà, el va tocar i li diu: «Ho vull, purifica’t!» [c] 42 Immediatament s’allunyà d’ell la lepra, i es va purificar. [c’] 43 S’abalançà sobre ell, tot dret l’expulsà 44 i li diu: «Mira de no dir-ho a ningú; al contrari,

vés, mostra’t tu mateix al sacerdot i ofereix per la teva purificació el que va prescriure Moisès, perquè tinguin una prova.»

[b’] 45 Però ell, en sortir, començà a pregonar i a divulgar aquella dita, fins al punt que ja no podia entrar manifestament a cap ciutat; ans restava a fora, en llocs deserts.

[a’] Tanmateix, acudien a ell de tot arreu. Les perícopes estan organitzades formant períodes. L’anterior cloïa dient: «I anava predicant per les sinagogues d’ells, per l’entera Galilea, i expulsant els dimonis». És el colofó d’un cicle. Ara comença un altre cicle i ho fa d’una manera abrupta. Un leprós pretén de ser readmès en la institució religiosa En el primer moviment [a], un leprós, expulsat per la institució religiosa, pretén que Jesús el declari pur. Per aconseguir-ho, se salta la Llei: «Acudeix a ell», ve a trobar-lo. Un leprós no es podia apropar a ningú!. Si ens quedem només amb un leprós, malalt de lepra, una malaltia contagiosa, difícilment entendrem aquest passatge. Marc tipifica amb aquest personatge, una manera de pensar i d’actuar que es dóna per tota la Galilea. A mesura que Jesús ha anat predicant per les sinagogues, la seva fama s’ha estès i s’ha creat una situació que està expressada per l’evangelista mitjançant la figura d’un leprós. Primer de tot hem de tenir en compte qui és aquest personatge. Per això anirà bé de llegir el llibre del Levític, perquè ens donarà una idea del que la gent entenia per leprós, i no el que entenem avui dia. Diu així el llibre del Levític, capítol 13: «El Senyor va parlar encara a Moisès i a Aaron i els digué: — Quan a algú li surti una inflamació, una erupció o una taca blanquinosa a la pell que facin preveure un cas de lepra serà dut al sacerdot, Aaron o a algun dels seus descendents sacerdots. El sacerdot procedirà a l’examen del mal. Si la pell presenta una cavitat i el pèl de la part afectada pren un to blanquinós es tracta d’un cas de lepra. Després que el sacerdot l’haurà examinat el declararà impur». I a continuació va donant una sèrie de normes sobre el qui és impur: «El qui està malalt de lepra anirà amb la roba esquinçada, la cabellera deslligada, un tapaboques a la cara i cridarà: “Impur, impur!” Mentre li duri el mal, serà ritualment impur. (Tabú religiós, això). Com a impur viurà aïllat fora del campament», perquè no pot tenir contacte amb ningú. I acaba dient en el capítol 14: «El Senyor va parlar encara a Moisès. Li digué: — Aquesta és la Llei per al qui ha estat declarat leprós, el dia que es presenti al sacerdot per ser purificat: El sacerdot sortirà fora del campament i procedirà a examinar-lo. Si comprova que la lepra ha desaparegut ordenarà que prenguin, per al qui s’ha de purificar, dos ocells vius que siguin purs, un tronc de cedre, llana tenyida d’escarlata i hisop, etc...». La lectura d’aquest passatge serveix per ambientar, com una mena de composició de lloc, la interpretació correcta de la perícopa. Què significa aquest personatge? Si reduïm el leprós a un malalt del segle XXI i ens quedem purament en això, perdem de vista tot el que significava en el temps de Jesús. I si, a més, ho interpretem a la lletra, com sempre fem, ¿quin profit en traurem del fet que Jesús vagi guarí un leprós, com guarí abans els malalts i els endimoniats? Ens quedarem sense poder identificar les situacions que s’havien creat entorn d’ell. A qui representa aquest individu leprós? El leprós representa un grup d’individus que han estat separats, marginats, avui en diríem ‘excomunicats’. El leprós havia de restar fora del campament. En temps de Jesús el poble d’Israel ja era un poble constituït per les dotze tribus repartides per la terra d’Israel. Aquest individu havia de sortir fora de la ciutat, aïllat

34

de les comunitats, fora de la sinagoga. No es podia presentar enlloc fins que el sacerdot no el declarés pur. Era legalment impur. Quina era la causa d’aquesta impuresa? En el llibre del Levític sembla que la impuresa era una malaltia. Com que tenien por que fos contagiosa, l’aïllaven, el tenien en quarantena. En un moment determinat passà a designar aquells individus que, des del punt de vista religiós, no observen la Llei i, per tant, hom els exclou de la comunitat israelita. Es tracta d’un individu excomunicat, fora de la comunitat, però que se’n ressent. A un agnòstic, tant se li’n fa que l’excomuniquin; no creu en la institució religiosa. No se’ls acudirà d’excomunicar-lo. Fins que no passi un temps i el tingut per leprós no doni senyals que es comporta segons la Llei, no serà reintegrat al grup. Amb la seva manera d’actuar, saltant-se la Llei, podria contaminar els altres. Per això el consideren leprós. Podria tractar-se d’un mestre que ensenyés idees contràries als lletrats, els qui representaven la interpretació oficial de la Llei, i que ho ensenyés públicament. Aleshores, des de dins de la institució, se l’exclou. Tindríem un cas semblant en el cas de José Tamayo. Des del punt de vista de Roma, comunicat per la conferència Episcopal Espanyola, se’l considera com si fos un leprós; no es pot llegir el que ell escriu. El que passa és que, a ell, tant se li’n dóna i no es considera un leprós. En canvi, aquest individu se’n ressent, car continua creient en aquesta estructura i voldria ser admès altra vegada. Si ell no volgués ser admès, passaria a ser un agnòstic, des del punt de vista religiós. Un individu pot ser cristià, sense sentir-se plenament vinculat a cap institució. És una manera de ser, no dic que sigui ideal, però que de fet es dóna. En canvi, aquell individu que vol ser admès i reconegut per la institució religiosa, sigui la que sigui, però que n’ha estat exclòs, ho sent en la seva pròpia pell i s’hi rebela fent la contra. Què és el que ha passat? Jesús està ensenyant d’una manera nova, que no està d’acord amb la mentalitat oficial. La gent veu que no predica com els lletrats, que la seva manera d’ensenyar no és la tradicional. Ha produït una gran alliberació en la gent, i això és notori. I aquest individu pensa que ha arribat el moment en què Jesús se la jugui i denunciï públicament que ell no creu en la institució religiosa que està imposant uns fardells pesats sobre la gent. Vol comprometre Jesús, per tal d’alliberar-se de l’excomunió que pesa sobre ell. De moment, Jesús ha respectat les institucions d’Israel, ha anat per les sinagogues, ha aprofitat les situacions que se li presentaven, tot i que ja se n’està distanciant de les sinagogues d’ells. Fins ara encara l’han deixat ensenyar. Intenta alliberar la gent, i pensa que encara és possible canviar les estructures. El leprós ve cap a Jesús i li demana amb insistència, un dia i un altre «Si volguessis, pots declarar-me pur». La traducció d’aquest passatge és molt delicada perquè el verb grec –katharitzo– de per si vol dir ‘purificar’, però en temps aorist pren el sentit d’una declaració. És un aorist manifestatiu. La traducció normal, ‘em pots purificar’, no tradueix tot el que conté aquesta expressió. Jesús no podia ‘purificar’, tractant-se d’una impuresa ritual o legal; l’únic que podia fer era declarar que aquesta impuresa legal era nul·la. No es tracta d’una purificació física. El leprós, li ve a dir: ‘Tu, amb la fama que tens, amb el prestigi que tens i que tothom te la reconeix, tu pots declarar que jo sóc pur i que aquests que m’han excomunicat no tenen raó’. Aquesta és la seva pretensió. Vol que Jesús s’encari amb la institució religiosa: ‘Tu pots declarar-me pur, encara que ells m’hagin declarat impur’. Evidentment, si s’hi presta, se la juga, perquè a partir d’ara, des del punt de vista de les institucions religioses, també a ell el declararan impur. Aquest individu pertany probablement al grup de Jesús o ha obert els ulls gràcies a la seva predicació; s’ha adonat de la situació en què es trobava i que Jesús no hi creu en tot això i preten que ho digui oficialment. Que se n’enteri tothom. Jesús desafia la Llei i invita el leprós a considerar-se legalment pur En el segon moviment [b], Jesús, «aïrat», transgredeix la Llei amb el gest de tocar-lo (recordem que estava rigorosament prohibit) i invita el leprós a deixar de considerar-se impur. La reacció de Jesús és molt dura. Aquí hi ha una diferència important entre el text alexandrí i l’occidental. L’alexandrí diu que Jesús «es compadí»; segons el Còdex Bezae, en canvi Jesús «s’aïrà». Certament, no diuen el mateix. L’acte de «compadir-se» pressuposa que sentí pena per la situació de marginació que connotava la lepra i que estava disposat a guarir-lo; en canvi, l’acció d’«aïrar-se» indica que estava profundament indignat per la proposició que li acabava de fer demanant-li que el declarés pur, com si fos ell qui ostenta l’autoritat suprema sobre la Llei del pur i l’impur. Jesús no està d’acord amb la pretensió d’aquest individu, però actua: «estengué la mà —tot i que estava prohibit tocar un leprós— i el va tocar». Primer actua, donant a entendre clarament que ell no creu

35

en aquest tipus d’impuresa, i li diu: «Ho vull, purifica’t». És a dir: ‘Ets tu mateix qui s’ha de considerar lliure de la Llei’. Per això el verb està en passiu, cosa que equival a un reflexiu. És com si digués: ‘Vull, sí, però no esperis que jo et declari pur; al contrari, tu mateix t’has de considerar pur’. Rehabilitació de l’individu pur i observant «Immediatament s’allunyà d’ell la lepra, i es va purificar». En el primer centre de l’estructura bipolar [c] Marc descriu la «lepra» com si es tractés de quelcom extern a l’individu, com s’explicita a continuació, talment que, un cop s’hagi allunyat d’ell la lepra, quedarà pur, després que hagi pres consciència que no és un impur. Jesús ha aconseguit que aquest individu no senti remordiment de ser un il·legal, des d’un punt de vista religiós. ‘Tu no et consideris impur —li ve a dir— i, en no considerar-te’n, se’n va, s’allunya tota la lepra, i et quedes, com abans, en la condició d’individu pur i observant’. En el precís moment en què el leprós prengué consciència de ser una persona lliure d’imposicions legals, «immediatament s’allunyà d’ell la lepra». Marc empra aquí el mateix verb que més amunt vam traduir per «partí —s’allunyà, es distancià— cap al lloc desert». Distanciar-se de les situacions que oprimeixen és el comú denominador d’aquests dos passatges. Expulsió, prohibició de dir-ho a ningú i ordre de presentar-se al sacerdot En el complement del moviment central [c’], Jesús, profundament indignat, el foragita del seu entorn: «S’abalançà sobre ell...». El text alexandrí diu que ‘el va renyar’, una expressió totalment insulsa. Primer es compadeix i després el renya. El Còdex Bezae conserva una expressió molt dura: ‘abalançar-se sobre ell’ comporta que ha passat alguna cosa important, en estreta relació amb l’acció anterior d’«aïrar-se». «... tot dret l’expulsà». Novament torna a ressonar la paraula «expulsar». És un verb de sentit fort. L’hem comprovada en l’acció de l’Esperit Sant d’«empényer» Jesús cap al desert, amb una ressonància clara a l’expulsió d’Adam i Eva del paradís. I també en la de Jesús d’«expulsar» l’endimoniat, l’esperit immund. Ara «expulsa» aquest ex-leprós. No el vol en el seu grup. No està madur. L’adverbi «tot dret» connota direccionalitat. «Mira de no dir-ho a ningú...», com si li digués: ‘Tu t’has de sentir pur, però no ho diguis a ningú, no ho proclamis’, «al contrari, vés, mostra’t tu mateix al sacerdot i ofereix per la teva purificació el que va prescriure Moisès...» —tal com es prescriu en el llibre del Levític. O sigui: ‘Tu vés al sacerdot i fes veure que estàs d’acord en tot el que diuen ells, comporta’t com un jueu observant’. Allò que l’impedia de combregar amb la institució religiosa era que ell no observava la Llei. ‘Com que tu no vols ser considerat impur, observa la Llei; vés, presenta’t, fes tot el que et manin, queda’t amb ells. No vulguis jugar amb mi. En el nostre grup, no t’hi vull.’ «... perquè tinguin una prova». ‘Perquè ells estiguin convençuts que tu continues creient en la validesa de la Llei del pur i l’impur, fes una retractació oficial i digues que sí que tenen raó. Aleshores et declararan pur.’ Repercusió negativa de la divulgació del fet En el primer moviment descendent [b’], l’home rehabilitat, en comptes de silenciar la dita de Jesús, la divulga per tot arreu, impedint-li d’entrar a les ciutats i obligant-lo a moure’s per llocs deserts. La dita que ell va divulgar no és la de «no dir-ho a ningú», sinó: «Ho vull, purifica’t!» L’ex-leprós, foragitat per Jesús, en comptes de reintegrar-se al cercle religiós d’on havia estat exclòs i amb el qual continua identificant-se, ha pregonat per tot arreu que Jesús no el considera impur, enfrontant-lo així amb les autoritats religioses. Jesús li havia retornat la capacitat perquè fos un individu autònom i no depengues dels qui l’havien excomunicat, perquè havien considerat que no era un bon complidor de la llei. Resultat: «... ja no podia entrar manifestament a cap ciutat; ans restava a fora, en llocs deserts». Jesús ha quedat a fora, com un marginat leprós. Resta on era, «en llocs deserts». Ja no pot entrar a les ciutats. Conseqüència inesperada En el darrer moviment [a’], en resposta al missatge proclamat per l’ex-leprós, les multituds «acudien a ell de tot arreu». Aquests no li demanen res ni els importa que Jesús no vagi a la sinagoga. Saben que Jesús està amb ells, no se senten discriminats i li mostren la seva adhesió. Jesús està creant un nou moviment, a partir de gent marginada, com veurem en la perícopa següent..

36

[11. **2,1-12 Cafarnaüm. Congregació d’una multitud en la casa d’Israel: redreçament del paralític prostrat pel pecat] 2

Perícopa 12: *[B] 2,13-14 Crida del recaptador de tributs, Jaume, el d’Alfeu

[a] 13 Sortí a la vora del mar, i una multitud compacta acudia a ell, i els ensenyava. [b] 14 Tot passant veié Jaume, el d’Alfeu, assegut al teloneu dels tributs, i li diu: “Segueix-me!” [a’] S’aixecà i el va seguir.

Segons l’estructuració de la primera redacció, aquesta perícopa seria la segona d’un període de quatre (A B B’ A’). La primera versa sobre el leprós. Aquesta perícopa senzilla i breu consta tan sols de tres moviments: a // b \\ a’. Les perícopes breus acostumen a ser les més importants. Ens hem saltat una perícopa (l’onzena: **Mc 2,1-12 Sinagoga de Cafarnaüm), perquè —segons el nostre còmput— pertanyeria a la segona redacció. Ensenyança a la riba del mar de Galilea El primer moviment [a] comprèn la sortida de Jesús, tot sol, de la casa d’Israel i l’ensenyança impartida a una multitud que havia acudit a ell. És la tercera vegada que es presenta el verb ‘sortir’ referit a Jesús. Aquesta sortida té un significat especial. Tot i que ‘sortir’ sempre connota ‘èxode’, la tercera sortida ve a ser la definitiva. El text alexandrí diu que “sortí novament”, adverbi que el Còdex Bezae omet. En precisar ‘novament’, fa referència a una primera sortida prop del mar: “Tot passant a la vora del mar de Galilea veié Simó i Andreu...” (Mc 1,16). Aquesta primera crida dels deixebles, considerada com a fonamental pels teòlegs i exegetes pel que fa a la constitució del primer grup de deixebles, segons la hipòtesi de diferents redaccions en l’Evangeli de Marc pertanyeria a la segona redacció. Això té la seva importància, ja que Marc, en primera redacció, vindria a dir que Jesús va donar prioritat a la crida de Jaume, el d’Alfeu, un recaptador de tributs. El primer grup, al qual Jesús hauria intentat donar-li una certa configuració, estaria format per un cercle de seguidors completament marginats per la institució jueva. Això deixaria entreveure que Jesús és considerat ja en aquest moment com un marginat per part de la societat política i religiosa. L’afegitó de l’adverbi pel text alexandrí podria ser merament una glosa posterior d’un copista que, en adonar-se que, en la redacció final de l’Evangeli constava una crida dels primers deixebles ‘a la vora del mar’, hauria precisat: “Sortí de nou a la vora del mar.” El que passa és que, de retruc, iguala simplement les dues crides, posant-les en el mateix nivell, quan en la primera no es diu que ‘sortí’ sinó que ‘passava per allí’. Aquí, en canvi, està molt marcat el verb ‘sortir’. És ja coneguda dels oients o no aquesta multitud? El Còdex Bezae té simplement “una multitud compacta”, mentre que el text alexandrí diu “tota la multitud”, amb article. L’article té funció anafòrica. Faria referència a ‘la multitud’ que ‘estava congregada prop de la porta’ de la casa d’Israel on es trobava Jesús (cf. 2,2.4). En el Còdex Bezae no porta article i, per tant, no es fa referència a una multitud mencionada anteriorment. De moment, doncs, quedem que es tracta d’una ‘multitud compacta’, si bé no sabem de quin tipus era aquesta multitud. El punt de referencia és Jesús. Aquesta multitud té un objectiu molt clar, es dirigeix cap a Jesús. Aquí no es parla de cap mena de malaltia ni de posseïts per esperits immunds, només es comprova un gran interès de la multitud per la persona de Jesús. Aquest, sempre que es troba amb gent que ve a ell, es posa a ensenyar-los. És necessari canviar la mentalitat de la gent, però això no es fa en un dia. En les nostres comunitats manca una ensenyança aprofundida sobre la persona de Jesús i el seu projecte. La nostra gent no està ben instruïda des del punt de vista cristià. Ja podem anar parlant d’evangelitzar i reevangelitzar... Són paraules buides. De quina ensenyança es tracta? L’ensenyança bàsica que hauria de donar l’Església hauria de centrar-se en els quatre Evangelis (incloent-hi els mal anomenats ‘Fets dels Apòstols’, tant ‘evangeli’ com el primer volum llucà). Totes les teologies

2 De segona redacció (veure nota 1)

37

haurien de partir d’aquí. Perquè tan sols els Evangelis ens parlen de Jesús. El cristianisme no és pròpiament una religió de llibre. Però sí que té llibres. L’Islam és una religió de llibre. No es pot tocar res. I el judaïsme actualment també ho és. Al començament no era una religió de llibre, però a partir del moment en què la Torà (la Llei mosaica) es convertí en la Constitució d’Israel, ja no es pot tocar ni una ‘iota’ ni una coma. I això, malgrat que sempre en el món jueu ha tingut tant valor la tradició escrita com l’oral. En l’església catòlica, aquesta qüestió va portar molts problemes en el Concili Vaticà II, ja que es parlava de dues tradicions, l’escrita i l’oral, com si estiguessin en el mateix nivell, però fossin dues instàncies diferents. El que importa no és la lletra o el llibre, sinó l’accés a Jesús que proporciona el text, però l’Esperit Sant l’actualitza a les noves circumstàncies i l’interpreta. Jesús es posa a ensenyar “I els ensenyava.” Jesús comença sempre ensenyant, de paraula o amb un gest significatiu. Això és precisament el que hauríem de fer nosaltres. La part que més aprecio com a prevere són les classes, les homilies o aquestes xerrades. Així pots comprovar l’impacte que el text bíblic produeix en les persones. Perquè no parles a una paret sinó a una comunitat vivent. I notes com aquestes paraules van ressonant en les persones, i el missatge de Jesús va canviant-ne la mentalitat. És un procés lent que requereix acceptació i obertura. Perquè, si hom té les portes tancades i barrades, l’ensenyança rebota. En el text que tenim entre mans, la comunitat formada per ‘una multitud compacta que ha acudit a ell’ està oberta, està interessada per la seva persona. No vénen a portar-li malalts o paralítics. L’evangelista descriu aquesta multitud amb una gran simplicitat de paraules. Impresiona la manera tan senzilla amb què expressa les vivències. Nosaltres hi passem per sobre, i aleshores ja no és ensenyança. Els textos es van convertint de mica en mica en estereotips. La identificació d’aquesta ‘multitud’ amb aquella que, a Cafarnaüm, impedia l’entrada de ‘l’Homo paralyticus’ a la casa d’Israel (vegeu el text alexandrí), impedeix de reconèixer que Marc està parlant d’una ‘multitud’ completament diferent, marginada ‘a la vora del mar’, que ha vist en Jesús, marginat també per la institució religiosa, l’home que li pot parlar de Déu al marge dels legalismes i ritualismes religiosos que ella s’ha tret de sobre. A qui crida Jesús, a Leví o a Jaume, el d’Alfeu? En el segon moviment [b] es descriu el procés que culminà en la crida del no israelita ‘Jaume, el d’Alfeu’, el recaptador de tributs que tenia el seu teloneu vora el mar. Si bé ara compareix el mateix verb ‘tot passant’ que Marc emprà en la crida dels primers deixebles en segona redacció (cf.1,16), aquí no el vincula al fet de passar ‘a la vora del mar’, sinó simplement: “Tot passant veié Jaume, el d’Alfeu”. ¿Anava o no anava per ell? El que sí és clar és que no el coneixia (‘Jaume’ no porta article, a diferència de ‘en Simó’ d’1,16 Còdex Bezae). Si abans ‘estava ensenyant’ (en temps imperfet) i ara interromp l’ensenyança (‘tot passant veié’), sembla donar a entendre que estava buscant qui era el responsable d’aquella ‘multitud compacta’, com si digués: ‘Tot passant davant de la multitud a qui havia adreçat l’ensenyança, veié...’ El text alexandrí diu que “veié Leví, el d’Alfeu”, mentre que el Còdex Bezae té: “veié Jaume, el d’Alfeu”. El canvi de nom té la seva importància. Quan arribarem al moment en què Jesús farà l’elecció dels Dotze, trobarem que un dels dotze elegits es diu ‘Jaume, el d’Alfeu’ (Mc 3,18). Si conservem, amb el Còdex Bezae, el nom de ‘Jaume, el d’Alfeu’, resultarà que Jesús hauria integrat en el grup dels Dotze un dels ultra-marginats com és aquest recaptador d’impostos. Però si li canviem el nom, aquest ja no en formarà part. Com quedem? Segons l’evangelista Mateu, l’home “assegut al teloneu dels tributs” es deia ‘Mateu’ (Mt 9,9), però l’inclourà en el cercle dels Dotze: “Mateu, el cobrador del teloni”, immediatament abans de “Jaume, el d’Alfeu” (Mt 10,3). Pròpiament qui ha fet el canvi és Lluc, perquè té altres intencions. Si bé parteix del text de Marc i probablement coneix Mateu, veient que aquest li ha canviat el nom, també ell fa un canvi, però posant-li el nom d’un personatge que no es reflectirà després en la llista dels Dotze: “veié un cobrador del teloni, de nom Leví” (text alexandrí) o bé “veié Leví, el d’Alfeu” (Còdex Bezae), assegut al teloneu dels tributs” (Lc 5,27). Per què Lluc no vol que el recaptador d’impostos formi part del grup dels Dotze? La resposta, la reserva per a més endavant i sobretot per al segon volum (Actes). Els evangelistes tenen molta llibertat a l’hora d’interpretar la composició del grup de Jesús. No pretenen escriure una història exacta, sinó transmetre en forma de ‘bona notícia’ les experiències que han fet. Lluc té un projecte d’evangeli on l’interessa separar clarament els Dotze (israelites) dels Setanta (samaritans!) i dels Set helenistes (jueus de parla grega) que vindran després. Aquesta separació es correspon amb el projecte

38

global de Lluc. Li posarà de nom ‘Leví’, ja que un ‘levita’ no pot formar part del grup dels Dotze representants de les dotze tribus d’Israel. Tornem al text de Marc. Segons el text alexandrí, si es diu ‘Leví, el d’Alfeu’, ja no trobarem cap més menció d’aquest personatge i, per tant, no serà integrat en el grup dels Dotze dirigents. En canvi, si conservem el nom de ‘Jaume, el d’Alfeu’, quan el retrobem en la llista dels Dotze direm: ‘Aquest és el cobrador de tributs, Jaume, fill d’Alfeu’, el primer deixeble que Jesús havia escollit amb nom, sempre segons la hipòtesi d’una primera redacció. I justament és un marginat. Com sabem que era un exclòs, un marginat de la casa d’Israel? Literalment diu que “estava assegut sobre el teloneu”. Jo he traduït “al teloneu dels tributs”. El ‘teloneu’ consistia en una taula on aquest senyor cobrava els tributs imposats pels romans i que gravava el trànsit i la venda de mercaderies. Està situat en un lloc, a l’entrada d’una ciutat o a la frontera, i allà recapta els impostos que els romans exigien, impostos dels vencedors. Ell n’és un representant i té cura de cobrar els impostos de tot el que entra i surt de la ciutat. Aquests recaptadors d’impostos, al servei de l’exèrcit d’ocupació, al servei dels invasors, eren molt odiats per la gent. A més, aquesta gent s’enriquia exigint molt més del que estava establert. Recordeu aquella escena de la predicació del Baptista, segons Lluc, on diu que van anar-hi els recaptadors d’impostos i li van dir: “Mestre, què hem de fer per salvar-nos?” I els va respondre: “No exigiu més del que està establert” (Lc 3,12-13). Aquesta era la mentalitat de Joan. No era un reformista. ‘Sigueu bones persones —venia a dir-los—, feu justícia dins la situació on us trobeu’. Joan Baptista no volia canviar l‘statu quo. De mestre exclòs de marginats a seguidor de Jesús Si l’evangelista diu que “estava assegut sobre el teloneu”, dóna a entendre que era un mestre. El mestre és el qui està assegut. Amb aquesta construcció una mica forçada gramaticalment està dient que és un mestre, com els mestres d’Israel, però heterodoxe. Com a recaptador d’impostos pertany als exclosos. Per tant, aquest és un cap dels exclosos que ensenya una doctrina i una manera de fer contrària al que ensenyen els lletrats. Què ensenya exactament, no ho sabem. Però ho podem endevinar. Un senyor que està totalment en contra de la mentalitat oficial, enfrontat amb les autoritats religioses, imparteix una ensenyança ben diferent. Serà un agnòstic? Si ensenyava, vol dir que tenia un públic que escoltava. On és el seu públic? “Una multitud compacta acudia a ell (Jesús)”. La gent que ha anat cap a Jesús, són probablement els qui estaven escoltant a ‘Jaume el d’Alfeu’. Es tractaria d’una comunitat heterodoxa presidida per ‘Jaume, el d’Alfeu’. Els dos noms són jueus, però s’ha posat al servei dels romans. Com a mestre, estaria impartint ensenyances a una multitud marginada des del punt de vista religiós. Quan aquests s’adonen que Jesús ha ‘sortit’ i que va cap ‘al mar’, a punt de fer també ell l’èxode fora de la institució, el vénen a trobar. Jesús tot passant veu el seu representant, el dirigent d’aquesta comunitat. “I li diu.” Present actualitzant. Marc, aquesta situació, l’està vivint en la seva comunitat. També avui s’està donant en les nostres comunitats. Aquesta invitació, Jesús ens la fa directament ara. No és un fet puntual que va passar en aquell temps. Ens està invitant a nosaltres, i com més al marge et trobis de les institucions religioses i polítiques, més forta serà la crida. No dic ‘fora’, dic ‘al marge’. Que hom no tingui cap seguretat. El que està identificat amb les estructures, no podrà sentir aquesta crida.“I li diu: ‘Segueix-me!’”. Així, per les bones, en imperatiu present. Nosaltres li hauríem fet retret: ‘On vas tu poca-vergonya, t’has de convertir...’ Des del punt de vista religiós i polític d’Israel és un poca-vergonya... Però Jesús l’invita: “Segueix-me!”. Invitar-lo al seguiment és la manera més íntima d’invitar-lo a ‘seguir’ Jesús, ja que es pot ser deixeble, però a la vegada no ser ‘seguidor’ de Jesús. Per exemple, Pere serà deixeble, però no es farà ‘seguidor’ de Jesús fins al final del capítol 12 dels Fets dels Apòstols. El procés que haurà de seguir Pere per entendre veritablement què pretenia Jesús serà molt llarg. Ser ‘seguidor’ vol dir acceptar totalment el projecte de Jesús. Seguir les petges de Jesús, que sempre està en moviment, vol dir acceptar un projecte que no és estàtic. Mai pots dir que ja hem arribat. ‘Segueix-me’, li diu. Si no es tracta de quelcom estàtic, vol dir que per a ell no hi ha cap llei que sigui definitiva. La llei el que fa és estatitzar, parar les coses, en el temps i l’espai. Se sacralitzen les institucions, tant a nivell religiós com polític. Jesús ens proposa un camí. Vol dir que sempre està en marxa, sempre està en moviment. Mai podrem dir ‘Ja hi hem arribat’ perquè sempre estem en marxa. L’objectiu sí que el tenim clar: anar cap al Pare. Jesús ens invita, en la vostra manera de viure, a no dir mai ‘Ja hem arribat, ja hem acabat, ja tot està fet’. Si saps que pertany al ser cristià aquesta dinàmica de no haver arribat mai a assolir l’objectiu,

39

aleshores sempre estaràs obert. No té res d’estrany que un vagi canviant. Sempre pots anar canviant. Els qui ja ho tenen tot clar, els qui diuen que fan allò que els manen, aquests no canviaran mai. És impossible que canviïn. Tampoc no faran cap experiència positiva. Aniran sempre ajupint el cap, com la geperuda de l’Evangeli (cf. Lc 13,10-16). És una persona dominada i sotmesa a la Llei. Invitació sense condicions En el darrer moviment [a’] es comprova d’una manera escarida, sense més, que Jaume, el d’Alfeu, figura dels exclosos d’Israel, es posà a seguir Jesús. “S’aixecà...”. Aquest ‘aixecar-se’ no connota cap mena de prostració. ‘S’aixecà’, no de terra sinó de la seva seu d’ensenyança. “... i el va seguir”. Hagués pogut dir, en imperfet: ‘es va posar a seguir-lo’. Marc ho ha volgut posar en pretèrit, d’aspecte complexiu: “i el va seguir”. No hi ha hagut, per tant, cap moment de dubte. Hi ha hagut una invitació directa: “Segueix-me!”, seguit d’una resposta immediata:.”S’aixecà i el va seguir." Hi ha total sintonia entre Jesús i aquest recaptador d’impostos, que evidentment estava molt mal vist per tot el món jueu, la institució jueva de la que Jesús està sortint. Si Jesús no hagués sortit, no s’hagués trobat amb ell. Avui diem que si l’Església no surt de si mateixa i de les seves seguretats, no trobarà mai aquestes persones. Qui són aquestes persones? Les que no poden orientar-se en aquest difícil camí de seguir Jesús. En una perícopa tan breu, quantes lliçons, quantes pautes d’actuació no hi trobem. Comença dient que Jesús va ‘sortir’ i acaba afirmant que Jaume d’Alfeu el va ‘seguir’. Veure, jutjar i actuar En el centre de l’estructura Marc ha situat un personatge assegut al teloneu i la crida de Jesús, “... li diu”, es troba en el centre. És el pern entorn del qual gira tota la perícopa. Jésus ‘surt’ i ‘veu’. Pren consciència de la situació. Aquest ‘veié’, no és puntual, equival a adonar-se de la situació amb què s’ha trobat tot just ‘ha sortit’. ‘Veu’ que Jaume, el fill d’Alfeu, és el representant d’una ‘multitud compacta’, perfectament definida per l’ensenyança que aquest li hauria impartit. Com que aquesta multitud ha anat cap a ell, Jesús el que fa és cridar el cap que els representa tots. Podem deduir d’aquesta perícopa que aquí s’ha creat una primera comunitat de gent marginada, però que porta nom i que ja estan ‘seguint’ Jesús. La primera comunitat que va ‘seguir’ Jesús de debò fou de gent marginada. Que cadascú en tregui les consequëncies. Mentre estiguem tan segurs del que tenim i fem, malgrat estar dins la societat, no ‘veurem’ mai aquesta ‘multitud compacta’ de gent marginada i distant.

[13. **2,15-17 La comunitat de Jesús: recaptadors i descreguts comparteixen taula amb els deixebles:crítiques dels fariseus i els lletrats] 3

Perícopa 14. *[B] 2,18-20 Qüestió sobre el dejuni

[a] 18 Es trobaven els deixebles de Joan i els fariseus dejunant. [b] Vénen i li diuen: “Per quin motiu els deixebles de Joan i els dels fariseus dejunen; en canvi,

els qui tu tens per deixebles no dejunen?” [a’] 19 Els digué: “Per ventura poden els amics del nuvi mentre el nuvi és amb ells dejunar? 20

Ara bé, vindran dies en què els arrabassaran el nuvi, i llavors dejunaran, aquell dia.” Els deixebles de Joan i els fariseus estan fent dejuni El primer moviment [a], conté una breu descripció de la pràctica habitual del dejuni, pràctica comuna als deixebles de Joan Baptista i als fariseus. “Es trobaven... dejunant.” La perícopa comença d’una manera molt abrupta, amb una construcció perifràstica que denota una acció continuada, un període molt llarg. Els subjectes, “els deixebles de Joan” i “els fariseus”, participen tots ells de la mateixa pràctica, però són dos grups ben diferenciats, ja que tots dos porten article. El primer engloba tots “els deixebles de Joan”; el segon, el constituït per “els fariseus”. El fariseus tenen els seus propis dejunis, el seu reglament, la seva manera de comportar-se. I els deixebles de Joan també, i en això coincideixen. No coincideixen en tot. Penseu que els fariseus i els lletrats seran

3 La perícopa 13 és de segona redacció

40

precisament els qui no es deixaran mai batejar per Joan, segons precisarà Lluc (cf. Lc 7,30). La crida de Joan no anava per ells, perquè hauria denunciat la seva hipocresia, com dirà Mateu: “Quan Joan veié que molts dels fariseus i saduceus hi anaven perquè els bategés, els va dir: ‘Cria d’escurçons! Qui us ha donat proves que us podreu escapar del judici que s’apropa?” (Mt 3,7). En la qüestió, en canvi, del dejuni coincideixen. Per això no els ha volgut englobar amb un sol article. Si hagués dit ‘estaven els deixebles de Joan i dels fariseus dejunant’, voldria dir que formaven un grup compacte. Aquesta és la importància dels petits detalls. Uns nouvinguts anònims interpel·len Jesús sobre el dejuni El segon moviment [b], en temps present actualitzador, conté la interpel·lació que uns nouvinguts anònims fan a Jesús sobre la manca de pràctiques de dejuni entre els seus deixebles, en constrast amb els deixebles de Joan i els dels fariseus. Aquest moviment constitueix el centre de la perícopa. Els presents actualitzants indiquen que en el si de la comunitat de Marc no es practica el dejuni religiós. “Vénen i li diuen”: no són òbviament ni els deixebles de Joan ni els fariseus que estaven dejunant. Tampoc no pertanyen al grup de Jesús. És més, vénen a qüestionar-lo. Són uns personatges anònims, però negatius. Els anònims positius són aquells qui porten un paralític, o un malalt a Jesús per a alliberar-los. Aquests, en canvi, vénen a Jesús per a qüestionar-lo, per a interrogar-lo i posar-lo a prova. S’adrecen a Jesús amb actitud despectiva: “Per quin motiu els deixebles de Joan i els dels fariseus dejunen; en canvi, els qui tu tens per deixebles no dejunen?” ‘Tu t’has rodejat d’un grup de deixebles que de fet no tenen cap identitat, perquè no dejunen.... Per a poder formar un grup i tenir deixebles, per a ser un mestre d’Israel i ser reconegut, has de ser un bon observant de la Llei, tenir uns determinats costums, unes maneres de fer distintives i, a més, observar el dejuni religiós.’ Els convidats a noces no poden dejunar El tercer moviment [a’], conté la resposta pròpiament dita de Jesús. Les dues analogies que vindran a continuació (vv. 21-22), posades igualment en boca de Jesús, constituiran explicacions ulteriors introduïdes per Marc en tercera redacció. No las comentaré aquí. “Els digué: ‘Per ventura poden els amics del nuvi mentre el nuvi és amb ells dejunar?” El regne de Déu és una festa de noces constant. L’expressió grega diu literalment: “els fills de la cambra nupcial”, on hi ha l’esposa, la sala de banquet i fins i tot la cambra nupcial. El “nimfíos” és el jove espòs; la “nimfe”, la jove esposa casada, coberta d’un vel; i el “nimfón” és pròpiament el tàlem o cambra nupcial, on es troben l’espòs i l’esposa. D’altra banda, ‘els fills de...’ són els qui acompanyen el nuvi i estan al servei de la festa de noces, els convidats... En la comunitat de Joan, per influència ambiental, hi ha una tendència al dejuni amb una intencionalitat religiosa. El dejuni és senyal de mort. En el grup de Jesús, però, no hi ha dejuni. Si algú vol dejunar que ho faci, pel motiu que vulgui i amb la intencionalitat que vulgui. Però no per imposició de llei. “Ara bé, vindran dies en què els arrabassaran el nuvi, i llavors dejunaran, aquell dia.” La llicó és claríssima. Quan diu ‘aquell dia’ fa referència al dia de la mort del nuvi, quan d’una manera violenta ‘els arrabassaran el nuvi’. Però ‘aquell dia’ vol dir també que hi ha un moment en què la comunitat ha fet una experiència de mort i l’expressa mitjançant el dejuni. És com si els digués: ‘Ja fareu vosaltres per manera que un dia els amics íntims del nuvi hagin de dejunar, quan els prendreu violentament el nuvi, perquè sou incapaços de fer festa i no la podeu sofrir, perquè la vostra religió és de morts, com totes les religions.’ N’hi ha que ho són més i n’hi ha que menys, però d’alguna manera totes són de morts. Perquè celebrar la vida no és fàcil. Davant de la mort estem tots compungits. És el nostre llenguatge de cada dia. Quan ens parlen de coses positives, comencen a sorgir gelosies, perquè no hi estem avesats. La comunitat cristiana ha de ser aquella comunitat que en el si de la societat entoni un cant a la vida. No anant pels carrers i places cantant “al·leluies”, sinó en la seva manera de viure, o sigui treballant perquè hi hagi vida. Hi ha persones i comunitats que s’han apuntat a la festa de noces. Festa i dejuni, però, són incompatibles, ve a dir Marc. El cristianisme és fruit d’una experiència de vida que ha començat després d’un gran fracàs. A partir de la mort de Jesús ha anat sorgint la nova vida, la nostra Pasqua. Jesús porta gravats sempre els senyals de la mort, però no t’invita a dejunar sinó a celebrar la vida.

41

Perícopa 15: *[A’] 2,23-28 Els deixebles, en dissabte, arrenquen les espigues: crítiques dels fariseus

[a] 23 S’esdevingué novament que ell, un dissabte, es posà a travessar pels sembrats. [b] Els deixebles començaren a arrencar les espigues. [b’] 24 Però els fariseus anaven dient: «Mira com fan els teus deixebles en dissabte allò que no els

és permès!» [a’] 25 Replicà dient-los: «¿No heu llegit mai què va fer David quan va sentir necessitat i tingué

gana, ell i els qui l’acompanyaven? 26 Va entrar a la casa de Déu, va menjar els pans de l’ofrena i va donar als qui l’acompanyaven els pans que no és permès de menjar sinó als sacerdots. 27 Tanmateix, us dic: 28 “Senyor és el Fill de l’home també del dissabte.”»

En aquesta darrera perícopa del tercer període [A B // \\ B’ A’] hi trobem una determinació temporal que encapçala l’escena en forma d’una datació: «un dissabte», en el sentit de precepte que obliga al repòs sabàtic; una determinació local o composició de lloc, «uns sembrats», no estàtics sinò que hom travessa; un personatge sense nombrar pel nom, «ell», només amb el pronom, com en totes les perícopes que hem atribuït a la primera redacció. Les traduccions no reflecteixen sovint els ‘codis’ de lectura propis de cada evangelista Els traductors, preocupats per fer un text ben llegible i fàcilment entenedor, ens amaguen sovint els ‘codis’ de lectura amb què l’evangelista havia marcat el text, perquè li suggerissin els punts que calia desenvolupar, els passatges de l’Escriptura (Antic Testament!) en què s’havia d’inspirar, els tons i el colorit del passatge a comentar, etc.; aquests ‘codis’, un cop identificats, ens permetrien d’entendre el sentit ple del text i desenvolupar-lo tal com feia l’evangelista en les seves comunitats. Si el traductor tingués consciència que tal i qual clau de lectura era imprescindible per a la comprensió del text, s’hauria esmerçat en reflectir-les. No es tracta de fer una traducció literal, però sí de traduir en bon català servint-se d’expressions que donin raó de les múltiples claus de lectura deixades per l’evangelista. Si el traductor les passa per alt, ens priva de comprendre el que l’evangelista ens volia dir. L’ensenyança de cada diumenge hauria de consistir en una explicació detallada del context, composició de lloc i de temps, identificació de les referències implícites o explícites a passatges-clau de l’Escriptura, desxiframent dels codis de lectura, recerca de presents actualitzadors del missatge evangèlic, etc. Si durant anys i més anys s’hagués impartit aquest tipus d’ensenyança, les nostres comunitats estarien perfectament instruïdes i podrien afrontar els nous reptes que li planteja la societat actual. Senyoria de l’Home sobre la Llei Ens trobem al final d’un conflicte creixent entre la manera de comportar-se Jesús respecte a les institucions d’Israel (recordem les perícopes anteriors: puresa-impuresa legal, crida d’un recaptador de tributs, dejuni) i els dirigents jueus. La present perícopa té quatre moviments, dos centrals i dos laterals, l’un a l’esquerra i l’altre a la dreta: a b // \\ b’ a’. En el primer moviment [a] es constata una acció: «S’esdevingué...» No es tracta d’una situació estable, com la de la perícopa precedent en què ‘els deixebles de Joan estaven dejunant’, sinó d’una acció incoativa d’una transgressió: «S’esdevingué novament que ell, en dissabte, es posà a travessar pels sembrats.» Cal explicar els codis posats per l’evangelista. L’adverbi ‘novament’ no qualifica el verb inicial, ‘S’esdevingué’, sinó la menció del dissabte que ve tot seguit: ‘novament, un dissabre’. L’evangelista o el qui explica l’evangeli ha de mirar enrera i buscar l’altre ‘dissabte’ en què havia tingut lloc alguna cosa. Aquesta marca ens fa retrocedir fins a Mc 1,21, quan Jesús, en dissabte, entrà a la sinagoga de Carfarnaüm. Allí s’utilitzava la mateixa expressió grega, ‘tois sabbasin’, un terme tècnic que, en plural, designa un dissabte concret, el dia de la setmana que, com el nostre diumenge, constituïa una rigorosa festa de precepte. Aquest ‘codi’ serveix per a enllaçar una situació amb l’altra. Ens trobem, doncs, de nou amb una situació polèmica. Aquesta clau de lectura condiciona tota l’escena. Ara bé, darrere el ‘sabbat’ hi ha la Llei del ‘repòs sabàtic’, car el dia seté de la creació Déu va descansar. Aquest dia és sagrat. Una cosa porta a l’altra. Per un jueu, que coneix bé l’Escriptura, el ‘sabbat’ té moltes implicacions: el dia després del de la creació de l’home, el dia en què Déu va reposar, la donació de la Llei al Sinaí. l’obligació de descansar. Això és intocable, tot està sacralitzat. Però ara resulta que, fent cas omís d’aquesta situació estàtica, tan sagrada, Jesús ‘es posa a travessar pels sembrats’. Si no tenim uns coneixements mínims de la mentalitat jueva, la referència als sembrats no té cap sentit. En dissabte està

42

prohibit fer qualsevol mena de treball. Mes ‘travessar uns sembrats’ és un treball. Et pots moure per casa, anar fins a la sinagoga, per exemple, però no es pot ultrapassar la distància que hi havia d’un cap a l’altre de l’antic campament israelita. Aquest ‘travessar pels sembrats’ constituïa un treball, inútil si voleu, però un treball que estava prohibit de fer en dissabte. Jesús viola, el primer, el precepte sabàtic Qui ‘es posa a travessar pels sembrats’ és ell, Jesús. L’evangelista no diu ‘es posaren a travessar’. És ell qui pren la iniciativa de travessar pels sembrats. Com veieu, Marc no menciona per a res aquí el nom de Jesús, perquè la primera comunitat on es gestà la primera redacció del seu Evangeli, a Jerosòlima (designació neutra de la ciutat, contradistinta de ‘Jerusalem’, nom sacral, designant la institució religiosa), era molt propera a la font d’on prové tot, és a dir a la persona de Jesús. No calia nombrar-lo pel seu nom; bastava el pronom. L’expressió grega utilitzada per Marc, segons el Còdex Bezae, insisteix en la idea de ‘travessar a través de’ (dia-poreuomai dia) i no simplement en la de ‘passar al llarg de’ (para-poreuomai dia) del text ordinari. O el que ve a ser el mateix, Marc, segons el text occidental (Còdex Bezae), remarcaria la intenció de Jesús de realitzar ostentosament un treball que estava prohibit en dia de precepte, sense cap motiu que ho justifiqués. El text alexandrí, a més, omet l’adverbi ‘novament’ i, per tant, no relaciona aquest dissabte amb el de la sinagoga de Cafarnaüm. Els copistes devien pensar que era superflu. Marc, en canvi, relaciona íntimament els dos dissabtes. Els deixebles també violes el precepte arrencant espigues El segon moviment [b] descriu amb gran concisió els primers passos que feren els deixebles en sentir-se alliberats del precepte sabàtic. «Els deixebles començaren a arrencar les espigues.» Començaren a arrencar una a una les espigues. El text alexandrí, en canvi, diu que ‘Els seus deixebles començaren a fer camí arrencant les espigues’, obrint-se camí entre els sembrats. És un dels casos on s’aprecia la tendència del text alexandrí. Feien camí, obrien camí és més narratiu. L’accent està posat en el fet de ‘fer camí’; en canvi, en el Còdex Bezae, l’accent rau en l’acció d’‘arrencar’, no sense una certa fatiga. El tema de la perícopa no és ‘fer camí’ sinó realitzar un treball. Jesús ‘travessava’, però els deixebles van més enllà. A més, no es diu que tinguin gana ni res que justifiqués aquest treball. Un altre canvi: el text occidental no diu ‘els seus deixebles’, sinó senzillament ‘els deixebles’. La iniciativa d’‘arrencar les espigues’ ha provingut d’ells, malgrat ser plenament conscients que estava prohibit de fer-ho en dissabte. És la primera vegada que se senten lliures de la Llei. Amb això hem arribat al punt culminant de la perícopa. Aquestes perícopes són tan breus, que, llegides de pressa, se’ns escapen de les mans. Les llegeixes en un tres i no res, et sembla que ho has entès tot, i se t’han escapat la majoria de ‘codis’ que et permetrien desenvolupar-ho més extensament. Protesta enèrgica dels fariseus En el tercer moviment [b’], segon centre, comença l’altre vessant de la perícopa. Apareixen nous personatges. El Còdex Bezae els introdueix amb una partícula adversativa: «Però...» S’assenyala així el canvi de vessant. L’evangelista vol remarcar una separació, una oposició: «Però els fariseus anaven dient» (lit. ‘deien’) l’un rere l’altre: es comprova la reacció dels fariseus, omnipresents, recriminant a Jesús la conculcació del precepte sabàtic per part dels seus deixebles... El text alexandrí precisa: ‘li deien’, més lògic des del punt de vista narratiu. Queda, sí, més literari, però s’ha perdut bona part de la força del text. Si llegim ‘li deien’, entenem que ja hi eren presents; si llegim ‘deien’, no sabem d’on han sortit aquests fariseus. És com una veu en off..., com una espècie de ‘Pepito grillo’, la consciència dels mateixos deixebles, ja que la Llei els ho prohibia. Simbolitzen l’experiència constant del pes de la Llei i dels seus controls. Per això els fariseus deien: «Mira com fan els teus deixebles en dissabte allò que no els és permès!», culpant Jesús d’haver-los incitat a transgredir la Llei. (El text alexandrí ho generalitza: ‘Mira com fan en dissabte allò que no és permès!’, ometent les dues referències als deixebles.) Com si diguessin: ‘Per culpa de la llibertat que tu els has donat, mira com s’estan ultrapassant aquesta gent.’ L’evangelista vol remarcar que els deixebles han començat a fer els primers passos en llibertat, però que tenen mala consciència en fer-ho.

43

Jesús contraataca recordant-los el cas de David En el quart i darrer moviment [a’], en el més pur estil rabínic, Jesús respon amb una pregunta: «Replicà dient-los...» (lit. ‘I havent respost els digué...’) La resposta, segons el Còdex Bezae és més solemne que en el text alexandrí: ‘I els deia’, o ‘I els diu’. En el Còdex Bezae, més que una resposta, és un rèplica molt solemne. La dita de Jesús comença amb una pregunta retòrica: «¿No heu llegit mai...?» Jesús contraataca recordant als fariseus un episodi de la vida de David (1Re LXX [1Sa] 21,1-7). Serà bo que llegim primerament aquest episodi: «David es va posar en camí i Jonatan se’n tornà a la ciutat. David se’n va a nar a Nob, a trobar el sacerdot Abímelec. Abímelec sortí a rebre’l esglaiat i li va preguntar: “Com és que vens tot sol, sense que ningú t’acompanyi?” David respongué al sacerdot: “El rei m’ha fet avui un encàrrec i m’ha ordenat: ‘No diguis a ningú la missió per a la qual t’he enviat i que jo t’he encomanat.’ He citat als meus homes al lloc anomenat ‘Fe en Déu’. Ara, doncs, si tens a mà cins pans, posa a la meva mà el que hagis trobat.” El sacerdot respongué a David tot dient: “No tinc a mà pans profans; només hi ha pans consagrats. Si els teus homes no han tingut relació amb cap dona, en poden menjar.” Respongué David i digué al sacerdot: “Ens hem abstingut de dones ahir i abans d’ahir, quan surto en campanya, els meus soldats es mantenen purs, tot i que la meva expedició és profana, però avui serà sagrada gràcies al meu equipament.” Llavors el sacerdot Abímelec li va donar els pans de l’ofrena, ja que no tenia altre pa que els pans de l’ofrena que acabava de retirar de la presència del Senyor per sustituir-los per pa calent, tal com era costum.” Jesús, com un bon Rabbi o Mestre, respon fent recurs a l’Escriptura. Si David es va saltar la prohibició, ell i els seus deixebles també ho poden fer. És més, tot home pot saltar-se la Llei quan aquesta l’asserveix. David tenia un motiu: tenien fam; els deixebles no en tenen cap. Amb això, Jesús va més enllà que David, com veurem tot seguit. El tenor més aviat narratiu del text alexandrí propicià que una antiga glossa en el marge del pergamí entrés a formar part del text marquià, on algun copista situava erròniament l’acció de David ‘en temps del summe sacerdot Abiatar’, quan, de fet, fou en temps del sacerdot Abímelec, pare d’Abiatar. Més important encara és el canvi d’ordre dels versets. El text alexandrí diu que ‘(David) va menjar els pans de l’ofrena que no és permès de menjar sinó als sacerdots i en va donar als qui anaven amb ell’, conservant l’ordre normal dels incisos; l’occidental, en canvi, situa al final de la frase la referència a la prohibició, que els fariseus acabaven de recordar-li: «Va menjar els pans de l’ofrena i (en) va donar als qui l’acompanyaven, pans que no és permès de menjar sinó als sacerdots.» La repetició de l’incís ‘els qui l’acompanyaven’, en referència a David, en el Còdex Bezae, es correspon amb la doble menció de ‘els deixebles’, en referència a Jesús, sempre segons aquest Còdex. La senyoria de «l’home» sobre qualsevol precepte (sigui divendres, dissabte o diumenge) Segons el text Occidental l’evangelista Marc, d’una manera molt senzilla però també molt solemne, formula així el principi teològic pel qual Jesús es regeix: «Tanmateix, us dic: ‘Senyor és el Fill de l’home també del dissabte.’» Aquesta dita final de Jesús, molt emfatitzada en el text occidental: ‘Tanmateix us dic’ (el text alexandrí diu simplement: ‘I els deia’), en present actualitzador, li confereix un to molt solemne. El present serveix per a recordar als oients (la comunitat de Marc / les comunitats que ho llegeixen actualment) que això val també per a nosaltres: ‘No ho oblideu, Senyor és tot home, fins i tot del dissabte.’ L’expressió ‘el Fill de l’home’, no es refereix merament a Jesús. Si es referís tan sols a ell, fora Jesús l’únic que tindria senyoriu sobre el dissabte. En canvi, aquí el que està en joc és l’actitud dels deixebles en el moment en què han fet els primers passos com a persones lliures. L’incís final, «... també del dissabte», fa inclusió amb l’incís inicial, ‘un dissabte’, però sobretot amb el que encapçalava la perícopa de la sinagoga de Cafarnaüm, ‘Immediatament, un dissabte’ (2,1), fent referència a dues maneres d’actuar Jesús en ‘dia de precepte’: amb una ensenyança que allibera l’home de les ideologies fanàtiques que, en nom de Déu, havien pres possessió d’ell i amb una manera de comportar-se lliurement, sense deixar-se doblegar per cap llei humana o divina que pretengui dominar-lo. A Cafarnaüm va alliberar ‘l’home’ del fanatisme religiós de què estava posseït. Aquí va més enllà, ‘l’Home’ per antonomasia té ‘senyoria/autoritat’ sobre la mateixa institució religiosa representada per ‘el sàbat’. No hi ha cap llei que es pugui posar damunt de l’home. L’home sempre és senyor del dissabte, que traduït en un altre llenguatge ve a dir que no hi ha res que pugui imposar-se sobre la consciència d’una persona. Tu no pots actuar en contra de la teva consciència. Encara que estigués equivocada... hom ha d’actuar seguint el dictàmen de la pròpia consciència. Tanmateix, s’ha de procurar redreçar-la. El text alexandrí, en canvi, presenta una sentència que no es conserva en el Còdex Bezae: ‘El dissabte ha estat fet

44

per a l’home, i no l’home per al dissabte, de manera que...’ Allò que era una dita solemne, enèrgica, molt concisa: ‘Senyor és el Fill de l’home també del dissabte’, s’ha convertit en una pura seqüela d’un altre principi: ‘El dissabte ha estat fet per a l’home i no l’home per al dissabte, de manera que Senyor és el Fill de l’home també del dissabte.’ La dita que en el Còdex Bezae es presenta de manera absoluta: ‘Tanmateix, us dic: Senyor és el Fill de l’home també del dissabte’, ha quedat supeditada a un altre principi, un principi que té tot el caire de ser una glossa posterior. De fet, no hi ha traces ni en Mateu ni en Lluc. La glossa, a més, desvirtua la sentència primitiva. El que diu és veritat i els comentaristes que parteixen inexorablement del text alexandrí l’hi donen una gran importància. Jo també n’hi havia donat temps enrere. Però ara m’adono que la seva inclusió treu força precisament a l’altre principi que és molt més categòric: ‘Senyor és l’home també del dissabte!’ L’homes és senyor de tot. Que l’home és senyor de tot no està contingut en el primer principi enunciat en el text alexandrí. L’únic que diu és que el dissabte està fet per a l’home i no l’home per al dissabte, és a dir que la Llei del repòs sabàtic no és una llei absoluta. Però dir que ‘l’home és senyor de tot fins i tot del dissabte’ depassa el principi enunciat, i no es pot considerar, per tant, com una mera seqüela. Amb aquest principi formulat d’una manera tan absoluta i categòrica, Jesús allibera la persona i la comunitat de tal manera que ja ningú no la podrà asservir. IV. CONFIGURACIÓ DE L'ISRAEL MESSIÀNIC: REACCIÓ DELS LLETRATS I ELS FAMILIARS DE JESÚS

[16. **3,1-7a Sinagoga de Cafarnaüm: redreçament, en dissabte, de l’home discapacitat, figura del públic assistent] 4

Perícopa 17: *[A] 3,7b-12 Gran assemblea israelita procedent del país jueu i de la diàspora

[a] 7b Una nombrosa multitud procedent de Galilea i Judea, 8 de Jerosòlima i Idumea, així com els residents a l'altra riba del Jordà, els de les rodalies de Tir i els de les rodalies de Sidó, una gernació nombrosa, en assabentar-se de les coses que feia, vingueren cap a ell.

[b] 9 Digué als seus deixebles que li tinguessin preparada una barqueta per raó de la multitud, per tal que no l'oprimissin molts d'ells.

[c] 10 (Molts, en efecte, havia guarit, fins al punt de llançar-se-li al damunt, a fi de tocar-lo els qui tenien turments 11 i esperits immunds.)

[b'] A mesura, doncs, que percebien la seva presència, es prosternaven davant d'ell i cridaven: «Tu ets el Fill de Déu!»

[a'] 12 Ell els conjurava una i altra vegada, perquè deixessin de posar-lo de manifest. La present perícopa consta de cinc moviments a b // c \\ b’ a’. En la divisió de la perícopa no hi ha coincidència entre els editors. Quasi tots la fan començar en el verset 7a on es diu: «Però Jesús, amb els seus deixebles, es va retirar prop del mar», verset que jo considero com el darrer moviment de la perícopa 16, de segona redacció. És cert que, la majoria d’aquestes dades relatives a la composició de lloc són indici que comença allí una de nova; aquesta vegada, però, com que la partícula adversativa lliga amb una altra adversativa igual del verset anterior (sempre i tan sols segons el Códex Bezae), aquesta dada s’ha de considerar com el final de la perícopa anterior. En català diríem: els fariseus, ‘d’una banda’, i Jesús, ‘de l’altra’. És una manera de marcar una oposició: els fariseus, d’una banda, el volien ‘matar’; Jesús, de l’altra, ‘es va retirar prop del mar’, és a dir s’en va anar a la clandestinitat, a punt de fer el seu èxode personal. Això, pel que fa a la segona redacció. En primera redacció no hi constava aquesta perícopa; Marc l’hauria redactada més tard. La perícopa 17, que ara comentem, enllaçava primitivament amb la ‘travessada dels sembrats en dissabte’ (Perícopa 15) que vam examinar darrerament. Arribada d’una gran multitud procedent de set regions En el primer moviment [a] es descriu la reacció d’una multitud enorme enfront d’aquells fariseus que apareixien en la perícopa anterior (Perícopa 15; també en la 16, de segona redacció), omnipresents arreu, i que actuaven com si fossin els garants de la Llei: «Una nombrosa multitud procedent de Galilea i de Judea, de Jerosòlima i d'Idumea, així com els residents a l'altra riba del Jordà, els de les rodalies de Tir i

4 De segona redacció

45

els de les rodalies de Sidó, una gernació nombrosa...» En el rerefons s’entreveu l’escena de David que es troba en el Segon llibre de Samuel cap. 24, vv. 1-9. David ordenà fer un cens contra la voluntad de Déu. Volia saber quants homes armats tenia per a fer la guerra... El cens havia d’embraçar des de Dan (al nord de Cisjordània) fins a Beerxeba (al sud). Els oficials l’iniciaren a Aroer, el límit sud de les possessions israelites a Transjordània, pujaren per Gad, Jazer, Gallad, Cadeix, i arribaren a Dan, d’allí vorejaren cap a Sidó i arribaren a la fortalesa de Tir, al nord, recorregueren totes les ciutats dels hivites i cananeus i tornaren al sud de Judà, a Beerxeba. Tenim, doncs, que l’evangelista Marc es val d’un relat que li serveix aquí de decorat de fons, però per a composar ara una situació completament nova. Amb una clara referència a l’antic regne de David, Marc ha invertit el sentit del recorregut enumerant primer la gran multitud procedent de Galilea, Judea, Jerosòlima i Idumea, de nord a sud, i després els israelites residents a Transjordània, a l’altra banda del Jordà, i a les rodalies de Tir i Sidó, de sud a nord. Una nombrosa multitud i una gernació nombrosa: dos grups importants Una assemblea del poble, havent sentit parlar del que ell estava fent, vingueren cal a ell. Com podeu veure, en primera redacció, no apareix mai el nom de Jesús, sinó el pronom. Els traductors expliciten sovint el nom de Jesús, altrament no sabríem de qui estem parlant, això vol dir que aquest relat ens sona força llunyà. El primer grup el formen dues parts clarament diferenciades, formant un quiasme (inversió dels termes): ‘una nombrosa multitud’ / ‘una gernació nombrosa’. La primera procedeix «de Galilea i Judea, de Jerosòlima i Idumea». És a dir, les quatre contrades d’on provenen els individus es coordinen de dues en dues que Marc enumera de nord a sud. Està molt marcat en el text amb una sola marca de procedència: ‘de Galilea i Judea, de Jerosòlima i Idumea’. Entremig de Galilea i Judea hi ha Samaria, d’on no en ve ni un. És molt curiós. Lluc i Joan seran els qui faran passar Jesús per Samaria. Lluc i Joan coincideixen sovint. Sabeu per què? Perquè Lluc coneix Joan, no a l’inrevés, com se sol dir. Tenim moltes dades que ens ho confirmen, tot i que no es pot demostrar fàcilment. Per a mi l’Evangeli de Joan és molt més primitiu del que ens pensem, al menys el primer estrat. Els samaritans són els enemics ancestrals d’Israel. No els consideren ni israelites. Marc només menciona Galilea, Judea, Jerosòlima (mai farà servir el mot sacral ‘Jerusalem’, perquè per a ell el règim institucional, la religió jueva no té cap sentit, queda només la ciutat, ‘Jerosòlima’), i la Idumea. Inverteix, doncs, l’ordre del cens davídic per a fer ressaltar que hi ha una relació, però que aquesta és d’oposició. El segon grup el formen les altres tres contrades, però ara de sud a nord. Les del primer grup eren regions, ara es tracta de grups de persones, ‘els residents a l’altra riba del Jordà, els de les rodalies de Tir i els de les rodalies de Sidó’. El primer grup, ‘una nombrosa multitud...’, era una multitud indefinida; el segon grup, ‘una gernació nombrosa’, té definició perquè són persones: ‘els de l’altra banda del Jordà’, ‘els de Tir’ i ‘els de Sidó’ són precisament els qui no es troben dins els territoris antics d’Israel. Són jueus de la diàspora, sigui a la Transjordània, sigui a la Fenícia. Aquests darrers estan més personalitzats, porten l’article plural ‘els’. Els altres formen una multitud considerable. Tots plegats han sentit a parlar d’ell, del que anava fent..., i el que anava fent és que travessava pels sembrats. Un detall ínfim, en aparença, però cal tenir present tot el que ha dit i fet anteriorment. Tota la població d’Israel, els israelites, almenys ‘una nombrosa multitud’, ‘gernació nombrosa’, els de dins i els de fora, els del país i els de la diàspora, vénen cap a Jesús perquè s’han assabentat «de les coses que feia», a saber, que havia posat la Llei al servei de la persona. No l’ha eliminada, però l’ha supeditada a la persona: «Senyor és l’home també del dissabte» (2,27). Molt marcat. El text alexandri ho ha rebaixat, fent-ho dependre d’un altre principi: «El dissabte fou instituït per a l’home, i no l’home per al dissabte. En conseqüència, senyor és l’home també del dissabte.» Aquesta glossa no es presenta ni en Mt 12,8 ni en Lluc 6,5 (6,10 D). El Còdex Bezae és més categòric. Principi únic: L’home té senyoria fins i tot del dissabte. No hi ha cap llei que es pugui posar per damunt de la persona. Dit això, ja us ho podeu imaginar... Vingueren a trobar-lo a ell, «vingueren cap a ell». Jesús amenaça d’embarcar-se per evitar que l’oprimeixin En el segon moviment [b] ens assabentem de l’opressió exercida per la «multitud» sobre Jesús, fins al punt que aquest demana als deixebles que li tinguin preparada una barqueta, perquè no el maseguessin, l’instrumentalitzessin (l’oprimissin seria potser la paraula més indicada). Aquesta gent tenen els seus problemes, vénen amb els seus malalts, amb els seus endimoniats, i volen que Jesús els alliberi de tot això. Però arriba un moment en què no el deixen viure. I aleshores Jesús diu als seus deixebles:

46

‘Prepareu-me una barqueta’, «per tal que no l’oprimissin molts d’ells». No tots, diu ‘molts’. Aquest ‘molts’ només ho explicita el text occidental. Aquests ‘molts’ no esperen conèixer el seu projecte, pretenen imposar el seu propi programa. Jesús no es deixa manipular. Els turmentats i els posseïts s’havien abalançat sobre Jesús En el centre [c] de la perícopa, Marc dóna a posteriori, en forma de parèntesi, una explicació dels fets que havien motivat l’amença de Jesús. «(Molts, en efecte, els havia guarit, fins al punt de llançar-se-li al damunt, a fi de tocar-lo els qui tenien turments i esperits immunds.)» Fixem-nos com l’evangelista va diferenciant situacions. Primer de tot ha dit ‘per tal que no l’oprimissin molts d’ells’, no tothom, per tant hi ha gent que és més assenyada. Després ha dit que ‘n’havia guarit molts d’ells’, o sigui que, d’aquests ‘molts que l’oprimien’, ‘n’havia guarit molts’; potser eren els qui ja no el molestaven, perquè estaven guarits. Els qui no havia guarit se li tiren al damunt, car el volen tocar. Tenen molts flagells i esperits immunds. Diferencia entre els qui estan ja totalment alienats per una ideologia contrària al projecte de Déu, posseïts pels esperits immunds, i els qui tenen turments, que poden ser ideologies d’aquestes que fan que hom no es comporti com una persona lliure. Acatament dels esperits immunds i dels turmentats: li paren una trampa Comença el quart moviment [b’]: «A mesura, doncs, que percebien la seva presència, es prosternaven davant d'ell i cridaven: «Tu ets el Fill de Déu!» Qui són aquests? Davant l’amenaça de Jesús d’embarcar-se, aquells ‘que no havia guarit’, ‘els qui tenien turments i esperits immunds’, han canviat radicalment d’actitud: en comptes de ‘llançar-se-li al damunt’, ‘percebien, es prosternaven, cridaven’ dient: «Tu ets el Fill de Déu!» És pràcticament el mateix que vam comprovar a la sinagoga de Cafarnaüm: «Sé qui ets tu: ‘l’Ungit de Déu!’» (1,23), o sigui ‘el Messies consagrat per Déu’. L’esperit immund de la sinagoga, amb un llenguatge més jueu (consagrat = Messies), el volia enfrontar amb la institució religiosa; aquí, amb un llenguatge més pagà (el Rei és el fill de Déu), el volen enfrontar amb la institució política. Aquests que tenen flagells i esperits immunds, sobretot els qui tenen esperits immunds, són els qui tenen més clarividència. Els qui tenen ‘poder’ saben on van, són més clarividents que els qui van de bona fe. I tant que saben on van! Són els qui fan pujar i baixar les borses, els qui mouen tota la política, i nosaltres, com uns babaus, ens pensem que la democràcia és la solució de tot. No estem contra la democràcia, però hem de ser molt crítics. Perquè, com sempre, els qui estan en el poder i se’n serveixen per als seus interessos, en comptes de posar-se al servei de la comunitat humana, seran sempre molt més astuts («Els homes d’aquest món són més astuts, en els seus afers, que els fills de la llum», Lc 16,8). Per què? Perquè el règim, l’status-quo és d’ells, perquè el poder és diner, perquè la societat està fonamentada en el poder. Si volem fer una societat diferent, més justa, la feina serà nostra. Hem de comptar en principi amb el que tenim, amb el que ens ve de l’evolució basada en la llei del més fort, la selecció natural. Els posseïts per totes aquestes ideologies saben molt bé que és el Messies, però el que volen és comprometre’l. Que aparegui com el Messies d’Israel revolucionari. Intenten que aquesta multitud que ve de tot arreu, el proclami, el presenti com el Messies davídic. Presentar Jesús com el Messies davídic en el fons és el mateix que preparar-li una trampa, perquè els romans intervinguin i el liquidin. Els de la sinagoga no eren gaire diferents: allà era l’esperit de la sinagoga, el mal esperit de la sinagoga, qui el considerava com un revolucionari; aquí, en el fons, vénen a dir el mateix: si és el Messies davídic..., si interpreten aquesta aglomeració de gent com el cens de David per saber amb quants homes armats pot comptar, partint del fet que hi ha unes multituds enormes vingudes de tot arreu, cridant ells que és el Messies o el Fill de David, que ve a ser el mateix, el rei d’Israel, poden armar un gran aldarull... Com reacciona Jesús?: Conjura els esperits immunds perquè no el delatin En el darrer moviment [a’] Jesús va conjurant els esperits immunds, a mesura que aquests fan tot el possible per delatar-lo, a fi que no el posin de manifest. Diu: «Ell els conjurava una i altra vegada.» Els va conjurar repetidament! Això vol dir que amb un sol conjur no s’en va sortir. S’escarrasava fins a perdre l’alè, s’esgargamellava, i els hi anava dient que ‘deixessin de posar-lo de manifest’. Penseu que s’en va sortir? No ho diu. Tan sols diu que constanment els anava conjurant: ‘Per favor, calleu! que no em feu cap favor, m’esteu comprometent!’ Vénen a dir-li: ‘Nosaltres estem amb tu, i ha arribat el moment de treure’ns del damunt els fariseus, els romans i tota la gresca, farem la nostra petita revolució.’ De fet, poden comptar amb els representants de tots els territoris davídics, tenen molta gent. Què fa Jesús?... ‘Pugem a la muntanya!’... i encetem una nova perícopa.

47

Perícopa 18: *[B] 3,13-19 Convocació de l’Israel messiànic: els Dotze

[a] 13 Puja a la muntanya i va convocant els qui ell ben volia, i vingueren cap a ell. [b] 14 Llavors va instituir que fossin Dotze en companyia d’ell i per a enviar-los a proclamar la

bona notícia. [b’] 15 Els donà autoritat per a guarir les malalties i expulsar els dimonis. [a’] 16 Imposà a Simó de sobrenom «Pere»; 17 a en Jaume de Zebedeu i en Joan, el germà de

Jaume, els imposà de sobrenom «Boanerges» (això és, «Trons»); 18 després Andreu, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume el d’Alfeu, Lebeu, Simó el Fanàtic 19 i Judes Scariot, el mateix que el va lliurar.

En aquesta perícopa Jesús dóna una resposta adient a la ‘multitud/gernació nombrosa’ que s’havia aplegat entorn d’ell. Consta de quatre moviments, disposats en forma de quiasme: a b // b’ a’, més ben marcats en el text occidental que en l’alexandrí: convocatòria [a], elecció dels Dotze [b], conferiment d’autoritat [b’] i nomenament personalitzat [a’]. Jesús puja per primer cop a la muntanya. De quina muntanya es tracta? El primer moviment [a] –com de costum– conté la composició de lloc i els personatges que hi intervindran: «Puja a la muntanya i va convocant els qui ell ben volia, i vingueren cap a ell.» ‘Pujar a la muntanya’, en la cultura jueva, significa apropar-se a Déu. És Jesús qui puja i enceta el diàleg: ‘Pare, què haig de fer?’ Us penseu que ho sabia tot? Es troba davant una situació difícil. Els dirigents religiosos el volen matar, eliminar. Ell ‘puja a la muntanya’, amb el verb en present actualitzant, perquè la situació s’ha tornat a repetir en la comunitat de Marc i es repetirà en cada generació. Hom compta 500 mil generacions des de l’aparició de l’homo sapiens, i en cada una d’elles es repeteix la mateixa història: silenciar el missatger de bones notícies. Jesús no es deixa intimidar i ‘convoca’ (de nou en present) els qui ell ‘ben volia’, no com fan sovint els nostres dirigents polítics i religiosos que elegeixen a dit els seus favorits, sinó els qui ell considerava més aptes per a la tasca que els volia encomanar, car apreciava les seves qualitats de lideratge. Jesús té un projecte, un projecte que ha anat madurant a mesura que ha estat capaç de llegir i interpretar les noves situacions que se li anaven presentant. Primer, ‘puja a la muntanya’, s’eleva en el seu esperit, dialoga amb el Pare sobre la nova situació, discerneix; una vegada ja ha contemplat des de l’altura per on havia de conduir el seu projecte, ‘convoca’, un terme que connota autoritat per a fer comparèixer els convocats, ‘els qui ell ben volia’; finalment, ara ja en temps històric, es comprova que ‘vingueren cap a ell’. Fixeu-vos que l’expresió és la mateixa de la perícopa anterior, ‘vingueren cap a ell’ (cf. 3,8). Allí era una multitud més o menys personalitzada, que havia acudit a ell per a mostrar-li el seu afecte en aquelles circumstàncies tan delicades i per a dir-li que podia comptar amb ells; aquí són els qui acaba de convocar. La muntanya, què ens recorda? Per a un jueu, la muntanya paradigmàtica és el Sinaí. El ‘Sinaí’ evoca la Llei i els manaments... Els cristians més aviat ho relacionaríem amb la muntanya de les benaurançes. Però, per a un jueu, la muntanya de referència és el Sinaí. Al Sinaí no hi podia pujar ningú, perquè els qui hi pugessin moririen. El pobre Moises es va haver de treure les sandàlies, ja que aquella muntanya «era tota ella foc ardent, foscor, tenebres i termpesta, toc de corn i veu que parlava... Tan terrible era aquell espectacle, que Moisès exclamà: “Estic esglaiat i tremolós”» (He 12,18-19.21). Por, terratrèmols, foc, sorolls... són la manera d’espantar la gent. Si vols fer lleis, posa’ls la por en el cos. Si no hi ha coacció, si no hi ha controls, les lleis no serveixen per a res. Jesús puja a la muntanya, sense estridències, convoca els que ells ben volia, i aquests vingueren cap a ell. No hi puja tothom, però hi fa pujar els Dotze amb ell. Investidura i funcions de l’Israel messiànic En el segon moviment [b], Jesús configura el grup de deixebles i assigna les funcions que hauran d’acomplir els representants de l’Israel messiànic. «Llavors va instituir que fossin Dotze en companyia d’ell i per a enviar-los...» Aquí hi ha dues oracions vinculades amb dues preposicions que marquen una finalitat (lit.): ‘i va fer per manera que fossin Dotze... i per manera d’enviar-los...’ Per tant hi ha dues finalitats ben separades. El Còdex Bezae és d’una finura impressionant. El text no parla de constituir-ne Dotze, com si es tractés d’una nova constitució per a Israel, en sentit estàtic, sinó que ‘va fer/instituir que fossin Dotze, en sentit dinàmic, mirant al futur. Vol que tothom sàpiga que ell configura el seu grup amb la xifra que caracteritzava les Dotze tribus d’Israel, però que

48

aquest grup no representava pròpiament els Dotze patriarques, ja que a les Dotze tribus d’Israel s’hi pertanyia per línia de sang. Aquí comença un grup que pretén igualment de tenir validesa sobre tot el territori davídic, del qual ell, si bé pretén de ser-ne el Messies, no ho dirà mai obertament, perquè no provoquin una insurrecció. Els endemoniats constantment ja ho estant denunciant, i ell els conjura. Jesús té molt clar que, de moment, la seva missió és per a Israel. Però té també molt clar que la seva pretensió no va en la línia de les Dotze tribus, per tant de la terra i de la sang, sinó en la d’una elecció personal. A partir d’ara, les Dotze tribus d’Israel, des del punt de vista de Jesús, ja no tenen validesa com a projecte de Déu sobre Israel. Jesús ha trencat amb la institució de l’Israel oficial. El vincle que uneix els Dotze amb Jesús és un vincle d’amor i fidelitat: a fi que ‘fossin Dotze en companyia d’ell i per a enviar-los...’ La primera finalitat, ‘a fi que fossin els seus companys’, tracta d’associar-los a la seva persona i a la seva missió. Hi ha, però, una segona finalitat: ‘i a fi d’enviar-los’, que encara és més dinàmica. La primera servia perquè tothom vegés i sapigués que el nou grup que representa l’Israel messiànic no recolza en les Dotze tribus, sinó en els Dotze que ‘ell ben volia’ per tal que manifestessin el projecte de Déu. Un projecte que ja no està lligat ja a una tribu, per raons ètniques, sinó a ell, per l’adhesió a la seva persona. És a dir, no posa en relleu purament l’aspecte estàtic, la constitució dels Dotze, sinó el dinàmic, l’acompanyament i la funció missionera. Quin és el contingut de la missió dels Dotze? «Per a enviar-los a proclamar la bona notícia.» El text alexandrí omet el terme grec que hem traduït per ‘l’evangeli / la bona notícia’, i ho deixa indeterminat; en canvi el Còdex Bezae n’explicita el contingut: la predicació de ‘l’evangeli’, ‘la bona notícia’. En Marc, aquest terme és molt important. Mireu totes les vegades que apareix en els evangelis: en Mateu 4 vegades, en Lluc mai, en els Fets 3 vegades, en Joan mai;. En Marc es presenta 8 vegades: les quatre primeres són de primera redacció (*) i les quatre darreres, de segona (**) (1,1*; 1,14*.15*; 3,14 D*; 8,35**; 10,29**; 13,10**; 14,9**). Marc sempre parla de ‘to euangelion’, amb article. Perquè, per a Marc, ‘l’ evangeli’ no és purament una ‘bona notícia’, en sentit abstracte, sinó un anunci molt concret, que hauríem de traduir per ‘proclamar aquesta bona notícia’, ‘la bona notícia’ continguda en aquest primer esbós que estem comentant i que després completarà en una segona redacció. El gènere literari que Marc crea és un gènere nou, que consisteix en una notícia que fa impacte. Ja no és ni la Llei, la Torà, ni els Profetes, sinó ‘la Bona Notícia de Jesús’, i és així com començava l’Evangeli de Marc (cf. 1,1). Els envia perquè prediquin ‘aquesta’ bona notícia. En el fons, els Dotze havien de ser els qui l’anunciessin a la gent. Així com Moisés, en un moment determinat, va elegir els setanta ancians perquè col·laboressin amb ell, Jesús marca ara aquest grup amb el número Dotze, no solament perquè estiguin en companyia d’ell, sinó també perquè proclamin aquesta bona notícia a Israel. Més tard Jesús n’ampliarà l’abast a ‘totes les nacions paganes’ (cf. 13,10** D), a ‘tot el món’ (cf. 14,9**) Jesús confereix autoritat als enviats Un cop configurat el grup i assignades les seves funcions, com les portaran a terme? En el tercer moviment [b’] s’enumeren els poders que Jesús confereix als enviats a fi que puguin acomplir la seva missió. El text distingeix clarament dos moviments: la investidura per a una doble funció: ‘que fossin Dotze en companyia d’ell i per a enviar-los a predicar la bona notícia’ [b], i el correlatiu, l’assignació dels mitjans per a produir dues menes d’alliberament: «Els donà autoritat (exousia) per a guarir les malalties i expulsar els dimonis» [b’]. Aquest és el doble centre de la perícopa: missió i capacitació per a realitzar aquesta missió. L’exousia, més que poder o autoritat, és la capacitat que confereix l’Esperit Sant per mitjà de Jesús a les persones que es presten a realitzar una missió concreta, però una capacitat no passiva, sinó activa, que et confereix els mitjans per a poder-ho dur a terme. Els va donar exousia per a guarir els malalts i expulsar els dimonis. Recordem que aquelles multituds venien amb malalts i molts endimoniats, gent tarada per ideologies fanàtiques, i ara Jesús vol que es converteixin en col·laboradors seus. Per tant, la primera cosa que han de fer els Dotze és alliberar la gent de tota mena d’ideologies alienants, altrament tot allò que els prediquin ho interpretaran a la seva manera i no donaran cap pas endavant. Per consegüent, el primer que s’ha de fer és discernir, veure quines són les malalties i quines són les ideologies que atenallen el nostre públic. Un treball d’alliberament de les persones, perquè puguin rebre ‘la bona notícia’. Això no es fa en un dia, ni a base de fer venir el religiós de torn encarregat de fer un exorcisme. Mentrestant la nostra societat, plena d’ideologies que prenen possessió de les persones està cada cop més abocada a l’esoterisme, a tota mena de gurus que li prometen solucions per a tots els problemes.

49

La llista dels Dotze En el quart moviment [a’] Marc enumera els noms i sobrenoms (pel que fa als tres primers) dels Dotze que Jesús ha volgut lliurement convocar. Tenim aquí, entre els vv. 16 i 17, un problema de crítica textual tant si seguim el text occidental com l’alexandrí. D’una banda, el text alexandrí, si bé no en tots els manuscrits, intenta solucionar el problema afegint al començament del v. 16: «Així va constituir els Dotze» (repetint la frase incial del v. 14: «I en va constituir Dotze») i afegeix a continuació: «i posà de sobrenom a en Simó ‘Pere’», com si diguéssim «Simó, àlies el Pedra». El problema, però, persisteix, car s’observa una clara ruptura gramatical amb el v. 17: «i Jaume, el fill d’en Zebedeu, i Joan, el germà de Jaume, i els posà de sobrenom ‘Boanerges’, això és ‘Trons’, i Andreu i Felip...» D’altra banda, el text occidental comença el v. 16 d’una manera abrupta: «I posà a Simó de sobrenom ‘Pere’» i continua en el v. 17 amb la mateixa ruptura gramatical: «i en Jaume, el d’en Zebedeu, i en Joan, en germà d’en Jaume, i els posà de sobrenom ‘Boanerges’, això és ‘Trons’, i Andreu i Felip...» És molt probable que molt aviat, ja en el primer terç del segle II, els copistes es vagin saltar un incís (el transcric entre <...>, depenent del verb ‘convocar’ del primer moviment). Tenint en compte, doncs, el que conserven Mateu i sobretot Lluc, em penso que la millor reconstrucció de l’original seria la següent: «<Primerament, (va convocar) en Simó —i li posà de sobrenom ‘Pere’—, en Jaume de Zebedeu i en Joan, el germà de Jaume —i els posà de sobrenom ‘Boanerges’, això és ‘Trons’—; després Andreu, Felip...» Com es pot comprovar, els tres primers, a diferència dels altres nou, porten un sobrenom, marcant, en primer lloc, per la posició respectiva dins el grup dels Dotze que formen una espècie de triumvirat, i en segon lloc, pel respectiu àlies, que a tots tres els defineix sia l’obstinació, ‘el Pedra’, sia la violència, ‘els Trons’. En el moment de fer la llista, Marc reflecteix que Jesús sap molt bé amb qui compta. Llavors un es pregunta, si aquests són els qui ell ben volia, què pretenia fer amb ells Jesús? Tractant-se d’un grup de deixebles, no podia prescindir dels seus líders, i liders són els que hi ha. Si no hagués escollit aquests, li haurien fet la vida impossible. Espera que, amb el temps, un cop hagin experimentat un cúmul d’experiències positives i negatives, vagin canviant i posin el seu lideratge al servei dels qui han renunciat, des d’un començament, a tota mena de poder. ‘Andreu’, l’home madur, és un nom grec, igual que ‘Felip’. ‘Bartomeu, Mateu, Tomàs’ són noms hebreus. El nom revela el seu origen i possiblement la seva parla. Els noms grecs representen jueus de la diàspora hel·lenística. ‘Jaume, fill d’Alfeu’, es distingeix de l’altre Jaume, ‘Jaume de Zebedeu’. ‘Lebeu’ (text occidental) o ‘Tadeu’ (text alexandrí) en l’Evangeli de Lluc (i en el de Joan) ocupa el lloc d’un primer Judes, ‘Judes de Jaume’, contradistint de ‘Judes Scariot’ (text occid.) o ‘Judes Iscariot’ (text alex.). Contradistint igualment de ‘Simó Pere’ es presenta en penúltim lloc ‘Simó el Fanàtic’ o ‘el Cananeu/Zelota’, un altre violent. Finalment, a propòsit de Judes, mencionat en darrer lloc, es constata: ‘el mateix que el va lliurar’. Judas el trairà per motius econòmics (trenta monedes) i polítics (Lluc insinuarà, segons el Còdex Bezae [Lc 22,47 D = Gn 27,27 LXX], fent una referència implícita a la traïció de Jacob respecte a Esaú, quan aquell li prengué la primogenitura, que el que Judes pretenia era ser ell el Messies. En aquella situació tot era possible). Al primer de la llista, Simó, Jesús li posa el sobrenom de ‘Petros’ (roc), per la seva duresa de cap, i de l’últim de la llista, Judes Scariot, es diu que fou ‘el mateix que el va lliurar’. Comencem bé... Jesús ha escollit els líders que s’havien significat en el si dels deixebles. Eren grups molt definits, i el que ell pretenia era que, en companyia d’ell, escoltant el missatge dels seus llavis i veient com es comprometia a favor dels més pobres i marginats, anessin aprenent de mica en mica i ho anessin assimilant. Jaume i Joan, ‘els Trons’, són violents, van armats. També Pere anava armat. En aquella època no s’entrevia cap més solució. Segons la manera com Marc els enumera, coordinant-los tots amb la conjunció «i» (equivalent a la nostra coma), Jesús els va posar tots Dotze en pla d’igualtat, sense diferenciar subgrups entre ells, cosa que succeirà més tard. Jaume el d’Alfeu, si hem seguit el text occidental, resultà ser el recaptador d’impostos. Per tant, dins d’aquest grup Jesús ja hi ha posat —com aquell qui diu— una bomba de rellotgeria, un individu que és tingut com un no-israelita, mal vist pel món jueu, considerat com un col·laboracionista amb els romans. El fet d’haver-lo assumit com el líder d’un dels cercles de deixebles vol dir que hi havia un cercle compost d’aquest tipus de gentussa. D’altra banda, Simó el Cananeu, un fanàtic nacionalista, liderava el cercle dels més violents antiromans. El grup dels Dotze és tot un poema. No una bassa d’oli, com hem pintat nosaltres.

50

Perícopa 19. *[B’] 3,20-21 La multitud convergeix de nou, ara en la casa de l’Israel messiànic: atac dels dirigents

[a] 20 Entren a casa, i es reuneix de nou la multitud, fins al punt de no poder ni tan sols menjar

pans. [b] 21 Quan reberen notícies d’ell, els lletrats i els altres dirigents sortiren per arrestar-lo. [a’] (Deien, en efecte, que els havia tret fora de si.)

Ens trobem en el Període IV, que porta per títol: Configuració de l’Israel messiànic: reacció dels lletrats i els familiars. Aquest període constava, en la primera redacció, de quatre perícopes: [A] [B] // \\ [B’] [A’]. La primera i la segona perícopes ja les hem comentades. Avui veurem la tercera i la darrera. Amb l’expressió ‘Israel messiànic’ designem la nova configuració que Jesús, una vegada s’ha sentit rebutjat per l’Israel històric –configurat per les Dotze tribus–, ha proposat fent una correcció en la manera com ell volia que fos comprès el seu messianisme. Com que les autoritats religioses d’Israel (l’Israel oficial) ja l’han rebutjat, i ell no pensa plegar-se de cap manera a les exigències de la seva política, però a la vegada té plena consciència de ser el Messies esperat pel poble d’Israel, configura el seu grup de deixebles, compost de gent d’ideologies molt diverses, amb una configuració que fos entenedora per a tothom, basada òbviament en el número ‘dotze’ que caracteritzava Israel. A partir d’ara, la pertinença a Israel ja no vindrà donada únicament per línia de sang, per la pertinença a les Dotze tribus, sinó per la línia d’adhesió —el que nosaltres diem la fe— a la persona de Jesús. Els dóna aquesta configuració, perquè aparegui a partir d’ara que el seu projecte continua essent per a Israel. (No pensa encara en un projecte més obert; això vindrà més endavant.) De moment, doncs, es presenta —per a qui ho vulgui entendre— com el Messies exclusivament d’Israel, i aquest apareix simbolitzat pels Dotze deixebles que ha escollit com a líders de l’Israel messiànic. Tot just, però, ha presentat el seu projecte, es produeix una doble reacció, de part de les autoritats religioses, sobretot de la sinagoga, i de part dels parents de sang. La perícopa que examinarem és molt breu. Per tant, ja podeu sospitar que és molt important. Com més breu, més remarcable. L’evangelista intenta capgirar tots els valors, fins i tot els que aparentment tenen menys importància. A nosaltres, en canvi, com més llargs són els discursos o els relats, ens sembla que es dóna molta més importància als fets ressenyats. Amb tres trets, l’evangelista en té prou per a descriure una situació completa. La present perícopa té tres moviments i, per tant, n’hi ha un que és central: a // b \\ a’. Una ‘casa’ que no té suficient cabuda per a la nova ensenyança El primer moviment [a] conté la composició de lloc. Es fa referència a una nova reunió de la ‘multitud’ en ‘una casa’ que, pel que sembla, no té suficient cabuda i no els permet, en conseqüència, assimilar l’ensenyança de Jesús: «Entren a casa, i es reuneix de nou la multitud, fins al punt de no poder ni tan sols menjar pans.» En el centre diu: «Quan reberen notícies d’ell, els lletrats i els altres dirigents sortiren per arrestar-lo.» La reacció, doncs, l’ha col·locada en el centre. Per tant, es tracta d’una perícopa centrada en la reacció dels dirigents d’Israel. El tercer i darrer moviment constitueix un parèntesi: «(Deien, en efecte, que els havia tret fora de si.)», perquè ja no podien contenir-se per més temps davant els gestos que Jesús anava fent, essent-ne l’últim l’elecció dels Dotze. El text alexandrí (el text normalment editat i base de les traduccions modernes) diu: «Arriba a casa», com si l´únic que arribés fos Jesús i donant, per tant, molta més importància a la casa. Segurament que qui presumptament féu les correccions, va suposar que es tractava de ‘la casa de Jesús’. Com veurem tot seguit, aquesta casa no és la casa on Jesús es reuneix amb els més íntims, ni tampoc la casa d’Israel, en sentit ampli, sinó la casa de l’Israel messiànic. En efecte, Marc té dues maneres de designar una ‘casa’. Una de genèrica, ‘oikos’, i una de concreta, ‘oikia’. ‘Oikos’ és la paraula emprada per a indicar ‘la casa d’Israel’, ‘la casa de Déu’, ‘la casa’ de la tribu, de la família... En canvi, ‘oikia’ és diu d’un lloc concret, habitable. Quan l’evangelista usa el mot ‘oikia’, designa la comunitat on Jesús viu, ja sigui a Cafarnaum o en altres indrets. En canvi, quan usa el terme ‘oikos’ —com en el present passatge— es refereix generalment a ‘la casa d’Israel’, però l’abast de la ‘casa’ pot anar variant segons els contextos. Ens hauríem de convèncer que, per a comentar un Evangeli, s’hauria de ser evangelista. Això vol dir que s’hauria de tenir una formació bíblica notable, amb uns coneixements suficients de la llengua grega, per a poder explicar amb coneixement de causa els quatre Evangelis (Fets dels Apòstols inclosos). Si no

51

prenem consciència d’aquesta mancança, no es crearan les funcions necessàries per assolir aquest objectiu. En l’època de Jesús, aquella gent tenia una manera d’escriure que no es correspon a la d’avui. El papir o pergamí era molt car. La gent no llegia. Tenien molt desenvolupada l’oïda, però no l’escriptura. Es llegia en públic, sempre en veu alta. No existia la lectura privada. La lectura dels textos bíblics, tant a la sinagoga com en les comunitats cristianes, després de llegir-se en el text original (hebreu, en la sinagoga; grec, en les esglésies), es comentava en la llengua vulgar (arameu, en la sinagoga; grec, llatí, siríac, copte..., en les esglésies cristianes). Per tant, també avui aquests textos s’han de comentar. (Seria lloable que les edicions litúrgiques fossin bilingües —grec i català—, com en el Còdex Bezae que comentem, però potser és demanar massa.) Si no eren a casa, ¿on eren? En el cas concret que ens ocupa, si llegim, en singular, ‘arriba a casa’ (text alexandrí), entenem sens dubte que es parla d’una casa concreta, i que Jesús hi va com si no hagués passat res. En canvi, si llegim ‘entren a casa’ (text del Còdex Bezae), l’evangelista ens està indicant que són Jesús i els seus deixebles, representats pels Dotze elegits no fa gaire, els qui ‘entren’ a la ‘casa de l’Israel messiànic’ suara constituït i en prenen possessió. Aquest detall ajuda a interpretar l’escena. Si ‘entren’, vol dir que n’havien ‘sortit’. Quan? Si ens atenem a les perícopes de primera redacció, Jesús ‘va sortir a la vora del mar’ després de la guarició del ‘leprós’ (Per. 12: 2,13); més tard, se’ns diu que ‘travessava pels sembrats en dissabte’ (Per. 15: 2,23); en la primera perícopa del Període IV que estem comentant, es troba òbviament ‘vora el mar’ (Per. 17: cf. 3,9) i, en la perícopa anterior a la present, es constata que ‘puja a la muntanya i convoca’ els Dotze (Per. 18: 3,13). Però, ‘entra’ de nou d’on havia ‘sortit’? Havia ‘sortit’, sens dubte, de l’Israel oficial, però, després de l’elecció dels Dotze, ja no tenia cap possibilitat de tornar-hi a ‘entrar’. Si ens atenem a la perícopa següent, amb la qual clourà aquest quart període, la ‘casa’ on ell ‘ha entrat’ no pot ser altra que ‘la casa de l’Israel messiànic’. Jesús ‘havia pujat a la muntanya’. ‘La muntanya’ és un lloc privat, on s’ha relacionat amb Déu. Precisament allí és on ha elegit els Dotze. Pel sol fet d’haver elegit els Dotze, ha donat una carpetada definitiva a l’antic Israel. A partir d’ara, ja no compte amb l’Israel de les Dotze tribus. N’ha constituït un de nou, si bé, com que no m’agrada dir-ne ‘el nou Israel’, l’anomeno ‘l’Israel messiànic’, l’Israel que accepta que ell és el Messies. Hi ha, en efecte, una part d’Israel que no l’accepta com a Messies, i ha quedat desvinculat de Jesús. Però Jesús no vol imposar per la força el seu messianisme. No l’accepten? Doncs bé, continua visualitzant el seu projecte amb els qui vulguin realitzar-lo. De quina multitud es tracta i amb quina intenció entren a la nova ‘casa’? De Jesús i dels seus deixebles (tipificats pels Dotze) s’ha dit que ‘entren a casa’, a la casa de l’Israel messiànic. En canvi, de ‘la multitud’ (amb article, Còdex Bezae) es diu que ‘es reuneix’ amb ell i els seus deixebles. Però aquesta ‘casa’ ha assumit ja un paper diferent del que tenia fins ara. En aquesta casa ‘es reuneix de nou’ la gentada que havia vingut de tots els territoris de l’antic Israel històric, qualificada ‘d’una assemblea considerable’ que, ‘en assabentar-se de les coses que feia, acudiren cap a ell’ (cf. 3,7b-8). Però ell, aleshores, ‘digué als seus deixebles que li tinguessin preparada una barqueta per raó de la multitud, per tal que no l’oprimissin molts d’ells’ (cf. 3,9). Ara, després de l’elecció dels Dotze, es tornen a reunir amb ell. Però ‘aquesta multitud’ massa tranquil·la no és, car eren tants els que es reuniren i feien tan d’avalot, ‘fins al punt de no poder ni tan sols menjar pans’, que la notícia alarmarà els adversaris. Aquesta gent no està capacitada encara per escoltar Jesús, s’interessen molt per ell, perquè n’ha guarit molts, però encara vénen amb una actitud interessada, que no deixen ‘menjar pans’. La intenció de Jesús d’entrar a la nova ‘casa’, després d’instituir l’Israel messiànic, es veu frustrada per causa de la multitud que s’hi ha aplegat. ‘Menjar pans’, en sentit metafòric, vol dir compartir la taula de l’ensenyament, equival a ‘aprendre, assimilar, digerir’ una ensenyança. En l’Antic Testament, el ‘menjar’ era la Torà, la Llei mosaica; aquí és l’ensenyança de Jesús. El ‘pa’ és l’ensenyament. En aquest moment, Jesús no pot ensenyar a la casa d’Israel, perquè aquesta multitud que s’hi reuneix no el deixen actuar. Hi ha masses interessos encontrats, fan massa remor. Ës una manera de descriure que la comunitat amb què Jesús podia comptar, encara no està preparada. El fet que —com dirà tot seguit— això arribi a oïdes dels lletrats i els alarmi, té tot l’aspecte que l’avinguda de tanta gent a la nova ‘casa’ d’Israel es podria convertir en un alçament messiànic en tota regla.

52

Els lletrats i els altres dirigents jueus vénen amb la intenció d’endur-se’n pres Jesús El segon moviment [b] constitueix el centre de la perícopa: «Quan reberen notícies d’ell, els lletrats i els altres dirigents sortiren per arrestar-lo.» Les notícies alarmants han arribat a oïdes dels lletrats i dirigents de les sinagogues. Ens trobem a Galilea. Han arribat notícies, a través d’espies, a les autoritats oficials que Jesús havia constituït un grup ben caracteritzat, en representació del poble d’Israel i enfrontat a les autoritats centrals que l’havien rebutjat, i que una gran multitud de partidaris d’ell havien vingut de tot arreu per reunir-se amb ell amb una actitud desafiant. Jesús està ja considerat com un heterodox, mal vist pels lletrats que dominen la institució de la sinagoga. En tenir-ne notícies, ‘surten’, però no en el sentit tècnic que acostuma a tenir aquest verb (indici d’‘èxode’), sinó qualificant l’infinitiu següent, ‘surten per arrestar-lo’. Es tracta d’un idiotisme semític (una locució popular a les llengües semítiques, entre elles l’hebreu), traduïble per ‘emprendre un viatge, partir’. ‘Els lletrats’ no vénen tots sols, sinó acompanyats de ‘els altres dirigents’. Literalment consta, en el Còdex Bezae, que es tracta de ‘els lletrats i els altres’. No hi ha dubte que es fa referència, en to despectiu, a ‘els altres dirigents’ de la sinagoga. ‘Parteixen’, doncs, els uns i els altres, per separat (doble article plural) cap a a l’indret on es troba Jesús, encara que òbviament no amb la intenció d’‘entrar’ a la casa de l’Israel messiànic, sinó al contrari amb la única intenció d’arrestar-lo, d’endur-se’n pres Jesús o —com es diu col·loquialment— de treure’l de la circulació. Com es pot canviar el sentit d’un passatge (v. 21) amb lleugers canvis i un silenci eloqüent Si ens atenem al text alexandrí, el sentit del moviment central que estem comentant experimenta un gir de centvuitanta graus. En comptes de dir: «Quan reberen notícies d’ell, els lletrats i els altres dirigents...», diu: «En assabentar-se’n els seus parents...» Així ho llegim, en termes més o menys equivalents, en totes les traduccions de l’Evangeli de Marc del Nou Testament. Vaig quedar parat quan vaig comprovar que el text occidental (el Còdex Bezae) no parlava de ‘els parents’ (en grec: hoi par’autou, ‘els de part d’ell’, ‘els seus’ parents o familiars), sinó de notícies ‘referents a ell’ (en grec: peri autou) que havien arribat a oïdes de ‘els lletrats i els altres dirigents’ (silenciats aquests en el text alexandrí). A més, no veia cap motiu perquè ‘els parents’ vinguessin a arrestar Jesús. ‘Els parents’ són els seus familiars més pròxims. És que potser tenien poder per a fer-ho? I per què ho voldrien dur a terme? És més lògic, des del punt de vista del context, que siguin els dirigents els qui se senten amenaçats pel gest de Jesús d’elegir els Dotze i per la resposta espectacular de la gent. Els traductors, que segueixen el text alexandrí, suavitzen el sentit del verb grec (krateo) que, en la seva típica construcció amb acusatiu, té en la majoria dels casos el sentit de ‘detenir, arrestar’, preferint donar-li el sentit de ‘retenir-lo per endur-se’l’, connotant òbviament una certa violència. Per quin motiu volen arrestar Jesús? En el darrer moviment [a’], construït en forma de parèntesi, es dóna una explicació de les raons adduïdes pels lletrats i els altres dirigents jueus, raons que —segons ells—els legitimen per a intervenir: «(Deien, en efecte, que els havia tret fora de si.)» Les notícies, doncs, s’havien anat acumulant i havia arribat el moment en què els lletrats, perplexos pel què sentien a dir, ja no sabien què fer. S’ha d’acabar amb aquest moviment i amb el seu líder —es diuen—, ja que va prenent una força impressionant i això pot fer perdre la credibilitat de la gent en la institució religiosa. Pel que fa al text mateix, en comptes de la lliçó del Còdex Bezae: ‘... que (Jesús) els havia tret fora de si’, el text alexandrí llegeix: ‘... que (Jesús) estava fora de si’. Els parents, doncs, haurien vingut a arrestar-lo o, al menys, per endur-se’l, perquè per a ells ‘estava boig’. Són petits canvis, però que canvien totalment el sentit. En efecte, el mateix verb grec (existemi), pres en sentit transitiu significa ‘treure fora de si algú’: ‘els havia tret fora de si’ (exestatai autous); en sentit intransitiu, en canvi, significa ‘estar algú fora de si’, és a dir que ‘està boig’. En el text alexandrí, en carregar els neulers sobre ‘els parents’ de Jesús, no hi ha cap ruptura de la institució jueva respecte a Jesús. En canvi, en el Còdex Bezae, aquesta ruptura s’aprofundirà en la perícopa següent, de segona redacció, en comprovar que «Els lletrats que havien baixat de Jerosòlima anaven dient que tenia Beelzebul» (Per. 20: 3,22). En primera redacció eren ‘els lletrats i els altres dirigents’ de Galilea els qui ‘sortiren per arrestar-lo’. En segona redacció, el mateix Marc, prenent peu del que havia escrit en la primera redacció, els farà venir de la capital. Seran ‘els lletrats’ que formen part del Sanedrí, d’un dels tres grups que el configuren. Els primers serien —per entendre’ns— teòlegs enviats per la Comissió de la doctrina de la fe amb un mandat de la Conferència episcopal; els segons, vindrien amb

53

més ínfules, enviats pel Sant ofici. En el text alexandrí no apareix aquesta escalada que culminarà en l’arrest definitiu de Jesús i en la seva mort.

[20. **3,22-30 Requisitòria dels lletrats vinguts de Jerusalem] 5 Perícopa 21. *[A’] 3,31-35 La veritable família de Jesús

[a] 31 Arriba la seva mare i els seus germans i, restant a fora, li enviaren alguns perquè el fessin venir.

[b] 32 Estava assegut prop de la multitud; però van i li diuen: «Heus aquí que la teva mare, els teus germans i les teves germanes, a fora, et vénen a cercar.»

[b’] 33 Els respongué: «Qui és la meva mare o germans?» [a’] 34 Llavors, havent passejat la mirada pels qui estaven asseguts a la rotllana, digué: «Heus ací

la meva mare i els meus germans, 35 perquè qualsevol que realitzi el designi de Déu, aquest és el meu germà i germana i mare.»

El veritable germà, germana i mare de Jesús La darrera seqüència [A’] del Període IV comprèn la visita de la mare de Jesús i dels seus germans i la presa de posició clara de Jesús a favor de la nova comunitat de germans. Consta de quatre moviments disposats en forma de quiasme: a b // b’ a’. La mare de Jesús i els seus germans es presenten i, de fora estant, el fan cridar [a]; seguidament, els enviats ho comuniquen a Jesús que està acompanyat de la multitud [b]. Jesús pregunta llavors qui és realment la seva mare i germans [b’]; són, referint-se als qui estan asseguts al seu voltant, els qui realitzen el designi de Déu [a’]. La seva mare i els seus germans, de fora estant, fan cridar Jesús En el primer moviment [a] es presenten a la ‘casa’ on es troba Jesús la seva mare i els seus germans i, de fora estant, envien uns missatgers a cridar-lo. El tex alexandrí, posa el verb en plural: ‘Arriben’, referint-ho tant a la ‘seva mare’ com a ‘els seus germans’. El text del manuscrit que comentem (el Còdex Bezae), empra el singular: ‘Arriba’, donant entenent que és ‘la seva mare’ qui ha pres la iniciativa. Una de les tendències del text alexandrí és la de bastir un relat que sigui ben llegible. Un singular amb un subjecte plural sembla incorrecte. ‘Arriben’ queda més bé. Però s’ha perdut un detall, a saber que és la mare la que arrossega els germans. Dir ‘germans’ vol dir parents. També diu ‘la mare’, no diu Maria. Ja l’anomenarà més endavant, en segona redacció (Per. 32: cf. 6,3). Haurà pressionat ella als germans? No ho sabem, de fet arriben tots plegats, però ‘restant a fora’ (aspecte intensiu del perfet grec, segons el Còdex Bezae) o bé ‘de fora estant’ (text alexandrí), car no estan d’acord amb ell, el faran venir. Es resisteixen a entrar, perquè la mare i els germans pertanyen a l’Israel oficial i no veuen amb bons ulls l’Israel messiànic que Jesús acaba de configurar. En comptes d’anar-hi ells personalment, ‘li enviaren alguns perquè el fessin venir.’ Mantenen les distàncies amb ell. ¿S’han assabentat que els lletrats ja han sortit per arrestar-lo? En el cas dels dirigents jueus, Marc ha utilitzat l’aorist (el nostre perfet): ‘sortiren per arrestar-lo’; en el cas dels familiars de Jesús empra el present: ‘Arriba la seva mare...’ No hi ha simultaneïtat en els temps verbals: el present és posterior a l’aorist. No es diu que hi hagi cap relació entre la vinguda dels uns i dels altres, a no ser les notícies sobre el gest solemne que ha fet Jesús elegint els Dotze, notícia que s’ha escampat per tot Galilea. En el text alexandrí, la relació sí que és evident: haurien ‘sortit els parents per endur-se’l’ o ‘arrestar-lo’ i, ara, ‘arribaria la mare’ amb els familiars més propers. Els enviats comuniquen a Jesús la intenció dels seus familiars En el segon moviment [b], mentre Jesús està ensenyant ‘assegut’, els enviats li comuniquen l’encàrrec dels familiars perquè surti a fora. El gest d’estar ‘assegut’ manifesta que és el mestre que està ensenyant. El fet d’haver dit que el recaptador d’impostos, Jaume el d’Alfeu (2,14, Còdex Bezae) / Leví el d’Alfeu (2,14, text alexandrí), que era un descregut, estava ‘assegut en el taulell dels impostos’, volia indicar igualment que era un mestre, però de l’anti-Llei, un mestre heterodox. Jesús l’ha elegit (cf. 3,18) perquè també ell formi part del grup dels Dotze (només segons el Còdex Bezae). D’una banda, els dirigents jueus

5 La perícopa 20 la considerem de segona redacció

54

van propalant que està boig; de l’altra, els familiars no volen que els impliqui amb la seva manera d’actuar. Es queden a fora. No s’explicita què li volen dir, però pel context veiem que venien a avisar-lo, com aquell qui diu: ‘Si continues així, acabaràs molt malament.’ És probable que, a més de les notícies que circulaven sobre Jesús, s’hagin assabentat també del que van dient els lletrats. Li vénen a donar informacions concretes, per a posar-lo sobre avís. A Galilea tothom en parla. La multitud —pel que sembla— ja s’ha calmat. Estan tots asseguts en una rotllana escoltant Jesús: «Estava assegut prop de la multitud; però van i li diuen (aquests són els enviats des de fora): ‘Heus aquí que la teva mare i els teus germans i les teves germanes, a fora, et vénen a cercar.’» El text alexandrí, en eliminar ‘i les teves germanes’, ha convertit el tríptic format per ‘la mare’ (banda esquerra), ‘els germans’ (centre) i ‘les germanes’ (banda dreta), en un díptic: ‘la mare’ // ‘els germans’. Marc —segons el Còdex Bezae— hauria construït un tríptic indicant que, si bé la seva mare fou la que prengué la iniciativa, en el fons són els germans els qui es troben en el centre del debat: situats a fora, evitant de manera inequívoca que se’ls pugui relacionar amb la comunitat de Jesús, l’han fet cridar perquè surti i se’n vagi amb ells, renunciant a aquell projecte descabellat. Una pregunta que val per una resposta En el tercer moviment [b’], Jesús respon a la invitació dels seus familiars amb una pregunta de sorpresa sobre quina és la seva veritable família. «Els respongué: ‘Qui és la meva mare o germans?’» Jesús els menciona tots junts posant l’accent en ‘la mare’ (l’única que porta article). No accepta el paper de lideratge que s’havien atribuït ‘els seus germans’ en el centre del tríptic. ‘Qui és la meva mare o germans...?’ Sap prou bé que ha estat ‘la seva mare’ qui ha pres la iniciativa; menciona plegats els germans i les germanes i els uneix al primer membre amb la conjunció ‘o’. No accepta la manera com s’han fet presentar, com a grup de poder. El text alexandrí, en canvi, no s’ha pogut estar de posar l’article davant el segon membre: ‘Qui és la meva mare i els meus germans?’, com havia fet suara eliminant ‘i les teves germanes’. El relat resulta així més congruent, però s’han perdut matisos teològics. La veritable família de Jesús En el darrer moviment [a’], Jesús dóna una resposta adient a la pretensió dels seus familiars: «Llavors, havent passejat la mirada pels qui estaven asseguts a la rotllana, digué: ‘Heus aquí la meva mare i els meus germans...’» Jesús està assegut en el centre de la rotllana. ‘Passejar la mirada’ connota que s’ha fixat en tots i cada un en particular. Amb un toc d’atenció: ‘Heus aquí’, indica, per separat (doble article), qui és ‘la seva mare’ i qui són ‘els seus germans’. Poc abans havia desmitificat la seva família carnal: ‘Qui és la meva mare o germans?’ La comunitat reunida al voltant d’ell és la seva nova família. D’un tret ha canviat el paradigma: «Perquè qualsevol que realitzi el designi de Déu, aquest és el meu germà i germana i mare.» No el que parla, sinó el que fa pertany a la nova família. El designi de Déu és el projecte de Déu sobre la creació i, més en concret, sobre la humanitat sencera. Tot aquell qui col·labora en la realització d’aquest projecte, conscientment o inconscientment, és a la vegada ‘germà seu i germana i mare’. Coordina els tres elements amb la conjunció ‘i’; abans, en canvi, els havia coordinat amb la conjunció ‘o’, en to despectiu. Els ajunta tots tres perquè formen una sola família on hi ha lligams maternals i de germans, masculins i femenins. Aquesta és la veritable comunitat de Jesús. I no hi ha pare. En aquella cultura el pare era figura del poder. Reflecteix, a més, l’experiència personal de Jesús. Ell no té experiència de pare. El seu pare és el Pare del cel. En la nostra cultura, el pare hi ha de ser, però el mascle ha de renunciar al seu paper dominant basat en la força i el poder i ha de fomentar la igualtat dels dos sexes respectant-ne la complementarietat; almenys així hauria de ser en el si de la comunitat cristiana. Tanmateix hi ha encara molt masclisme en la nostra institució eclesial. Jesús se’ns ha avançat, posant la ‘germana’ en el centre del nou tríptic: ‘el meu germà’ // ‘i germana’ \\ ‘i mare’. Tot junt (un sol article)

55

V. ENSENYANÇA EN PARÀBOLES A LA MULTITUD: EXCLUSIVISME DELS DEIXEBLES Fins ara Jesús s’havia servit sobretot d’accions simbòliques: l’home posseït per la ideologia dels lletrats a la sinagoga de Cafarnaüm (1,23-27); la sogra de Simó prostrada i enfebrada (1,30-31); guaricions de malalties de tota mena i d’endimoniats (1,32-34); un leprós que es purifica (1,40-44); els deixebles que arrenquen les espigues (2,23-28). I també s’havia servit d’algunes analogies: la qüestió sobre el dejuni (2,18-22); la veritable família de Jesús (3,32-35). Ara, en aquest cinquè període, Marc comença a mostrar els continguts de l’ensenyament de Jesús fent recurs al gènere parabòlic. Ens informa de manera succinta que Jesús «ensenyava servint-se de moltes paràboles». El període consta de dues perícopes [A] // \\ [A’]. Perícopa 22.24 *[A] 4,1-9+26-33 Paràboles dels quatre terrenys, de la terra autosuficient i del gra de mostassa

[a] 1 Començà de nou a ensenyar de cara al mar. [b] Es congregà entorn d’ell el poble nombrós, fins al punt que pujà ell a la barca i s’assegué a

l’altre costat del mar, mentre que tota la multitud estava situada a aquest costat del mar. [c] 2 Els ensenyava servint-se de moltes paràboles i els anava dient en la seva ensenyança: 3

[AA] «Escolteu! Heus ací que sortí el sembrador. [á] 4 En sembrar, un grapat va caure al marge del camí; vingueren els ocells del cel i ho

devoraren. [â] 5 Altres grapats van caure sobre els pedregars; com que no tenia gaire terra, de seguida els

va fer treure arrels, pel fet de no tenir profunditat la terra; 6 però, quan va sortir el sol, s’abrusaren i, pel fet de no tenir arrels, s’assecaren.

[ã] 7 Un altre grapat va caure sobre els esbarzers: pujaren els esbarzers i l’ofegaren, i no va donar fruit.

[ä] 8 Un altre grapat va caure en la terra bona i va anar donant fruit, a mesura que aquest pujava i creixia, reportant trenta per u, seixanta per u, cent per u.»

[d] 9 I els anava dient: «Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti, i qui sigui capaç de comprendre, que comprengui!»

[Inclusió: Perícopa 23. ***4,10-25 Explicació de la paràbola dels quatre terrenys als

deixebles] [c’] 26 I prosseguia dient: [AB] «Així es realitza el Regne de Déu: com si un home una llavor tirés

a la terra, 27 dormís i fos despertat, de nit i de dia, i la llavor va germinant i creixent, sense que sàpiga ell 28 que per si mateixa la terra va donant fruit: primer una tija, després unes espigues, després el gra atapeït dins l’espiga. 29 Tanmateix, quan es lliuri el fruit, de seguida envia segadors amb la falç, perquè ja s’ha presentat el moment de la sega.»

[b’] 30 I continuava dient: [AA’] «Amb què compararem el Regne de Déu, o amb quina mena de paràbola el compararem? 31 És semblant a un gra de mostassa: aquesta llavor quan és sembrada a la terra és la més petita de totes les llavors que hi ha a la terra, 32 però l’arbust es fa més alt que totes les hortalisses i treu branques molt grans, fins al punt que poden, sota la seva ombra, acampar-hi els ocells del cel.»

[a’] 33 Amb aitals nombroses paràboles exposava el missatge, segons eren capaços d’escoltar. ***34

Ens trobem davant una perícopa complicada, no solament per la seva llargada, sinó sobretot per la inclusió d’una explicació de la primera paràbola als deixebles, explicació que la separa de les altres dues amb les quals formava inicialment un conjunt harmònic de ‘tres’ paràboles, cosa que equival a dir que els ensenyava “servint-se de paràboles moltes” (v. 2) // “de moltes paràboles” (v. 33 D05), obrint i tancant l’exposició amb la ben coneguda inversió quiàstica (en forma de ‘x’). Pel que es desprèn de la hipòtesi de tres redaccions successives, Marc, en una primera redacció (*), hauria redactat tan sols les tres paràboles —la dels quatre terrenys (mal anomenada ‘del sembrador’) [AA], la de la llavor autosuficient [AB] i la del gra de mostassa [AA’]—, una a continuació de l’altra, sense explicar-les als deixebles, car per elles mateixes ja eren suficientment entenedores («Qui sigui capaç de comprendre, que comprengui!», v. 9b,

56

D05 = Còdex Bezae tan sols). Les paràboles estan pensades precisament perquè cada un dels oients, segons quina sigui la seva capacitat de ‘comprendre’, pugui arribar a entendre-les en major o menor grau. En una paràbola, si la llegires quan eres infant o la llegeixes, ara, quan ets jove o ja ets gran, quan tens molta més instruccció i disposes de més informació, cada vegada hi entres més a fons i hi trobes més sentit. Aquesta és la força de la paràbola. A més, les paràboles, en presentar l’ensenyança en forma d’imatges, obvien el fet que a algú li podrien xocar determinades expressions. En una redacció posterior, probablement la tercera (***), Marc hauria inclós la perícopa 23, que conté l’explicació de la paràbola als deixebles. Precisament en l’explicació de la primera paràbola (l’única de les tres que sorprenentment, en la redacció actual, és explicada als deixebles), quan Jesús diu als deixebles que ‘als qui són a fora’, se’ls parla en paràboles, però ‘a vosaltres’, la comunitat, ‘us ha estat donat a conèixer el secret del Regne de Déu’, ens dóna motiu de pensar que aquí s’ha introduït una reflexió posterior que, quan Marc va redactar les primeres paràboles, no hi figurava. Marc hauria comprovat que el tancament dels deixebles era molt més hermètic del que semblava en principi, degut a la seva minsa disposició a escoltar i fer lloc, per tant, a la comprensió de la paràbola, i n’hauria donat una explicació de tipus al·legòric al grup de deixebles, és a dir a les comunitats on Marc, acompanyant Bernabé, hauria predicat aquesta bona notícia (cf. Ac 15,39). Serien comunitats formades majoritàriament per gent vinguda del món pagà, a les quals el gènere parabòlic jueu no els seria tan familiar. Explicacions semblants de tercera redacció, adreçades sempre als deixebles, n’he identificades sis (4,10-25.34, la present; 7,17-23; 8,14-21; 9,28-29; 10,10-12; 13,3-36). Nou ensenyament a base de paràboles vora el mar En el primer moviment [a], Marc fa referència a l’ensenyament que Jesús impartí ‘de nou’ vora el mar. Conté la composició de lloc i els personatges que intervindran en l’escena: ‘el mar’, la congregació ‘del poble nombrós’ i la presència de ‘la barca’ des d’on Jesús, assegut, imparteix l’ensenyança. Tenint present que tot està entrellaçat, quan diu ‘de nou’ hem d’indagar quina fou la darrera ensenyança que Jesús impartí ‘a la vora del mar’. Fou quan «sortí a la vora del mar..., i els ensenyava. Tot passant veié Jaume, el d’Alfeu» i va cridar el recaptador de tributs: «Segueix-me!» (2,13-14). Aquell ensenyament ‘vora el mar’ fou adreçat a uns cercles jueus completament marginats (‘recaptadors de tributs’, al servei de l’exèrcit invasor) des del punt de vista de la institució religiosa. Si aquí diu que: «Començà de nou a ensenyar de cara al mar», aquest ‘mar’ continua tenint el mateix sentit simbòlic d’estar a punt de fer l’èxode fora de la institució teocràtica. La figura de Jesús que ens hem construït, tan ben domat, no és el Jesús que transpua dels Evangelis. És el principal defecte dels qui s’han instal·lat. Fins i tot obres precioses com la de Teresa de Calcuta hi ha el perill que quedin adulterades enmig de cerimònies llarguíssimes i embolcalls sofisticats que la mare Teresa no hauria desitjat mai que li fessin. Però és la necessitat que tenim de fer coses grandioses, perquè hem quasi perdut la capacitat de veure i apreciar les coses petites. Jesús, en assabentar-se que els dirigents jueus de Galilea el volien fer arrestar (cf. 3,20-21) i que els seus familiars més directes s’havien distanciat públicament d’ell (cf. 3,31-35), optà per situar-se de nou ‘vora el mar’, a punt de fer la travessia cap a l’altra banda, a territori pagà. Perquè Jesús vol anar-se’n a l’altra banda? Anar a l’altra banda del llac és com anar al paganisme. Les circumstàncies tan desfavorables l’estan obligant a fer-ho. Ha de passar-se a la clandestinitat. El rebuig de què és objecte és cada vegada més gran. Ningú no entén el seu projecte. Ni tan sols els seus deixebles. Del llac de Galilea Marc en diu ‘mar’. Cada un dels evangelistes té la seva manera d’expressar-se. Lluc no anomenarà mai ‘mar’ al llac de Genesaret, dirà sempre ‘llac’. Marc, en canvi, el qualifica de ‘mar’, perquè, essent així que en el judaisme ‘mar’ té sempre connotacions d’èxode (el Mar Roig), amb aquest terme tècnic relaciona l’èxode que Jesús és a punt d’emprendre amb el que va fer el poble jueu en sortir d’Egipte. Lluc reserva, en canvi, l’èxode del Messies pel moment de la seva mort, i és la comunitat cristiana la que ha de fer la travessia del mar cap al paganisme. Lluc, en efecte, ha disposat els materials rebuts de la tradició en una obra pensada en dos volums; en el segon, mal anomenat ‘Fets dels apòstols’, explicarà com la comunitat va fer aquest èxode, no sense resistir-s’hi i fer notables marrades. Els hel·lenistes (jueus de parla grega) i, més en concret, Joan-Marc són els qui primerament el dugueren a terme, seguint de prop el camí traçat per Jesús. És aquí on va néixer la segona redacció de l’Evangeli de Marc, escrita precisament una vegada ja s’havia produït l’èxode cap al paganisme. Ara, però, estem comentant la primera redacció, en la que Jesús insinua ja en aquest moment quin serà el seu destí.

57

Atenció als termes tècnics El segon moviment [b] conté paraules i precisions que ens revelen pautes d’interpretació. «Es congregà entorn d’ell el poble nombrós.» El verb ‘es congregà’ té, com sempre, connotacions amb ‘sinagoga’ (= ‘congregació’, i més tard: ‘lloc on es congreguen els jueus’); d’altra banda, queda molt més subratllat de quina mena de públic es tracta en el text occidental, on es precisa: ‘el poble nombrós’, amb article; i no: ‘una multitud molt nombrosa’, com diu el text alexandrí. ‘El poble’, quan porta article, fa referència sempre a Israel; per tant, estan reunits com ‘a poble d’Israel’, en el nostre cas l’Israel messiànic, que ja no es pot ‘congregar’ a la sinagoga i ho fa ‘vora el mar’. Aquest ‘poble nombrós’ ha de fer, doncs, un canvi radical, travessant el mar, altrament no entendran res. Estan atrapats per tot el sistema religiós i polític del seu temps. Han de fer un èxode fora d’aquests ambients. Dient que ‘es congregà’, deixa entreveure que encara tenen la mentalitat de la sinagoga, no han renunciat del tot al seu passat religiós, si bé ara estan reunits com a ‘poble’, perquè estan prenent consciència que són ells l’Israel messiànic. Jesús els instruirà en què consisteix el Regne de Déu. «Fins al punt que pujà ell a la barca i s’assegué a l’altre costat del mar.» L’expressió revela que s’ha produït una gran tensió. La multitud que s’ha ‘congregat’ aquí ‘vora el mar’ és la mateixa de la qual abans ens havia dit: «fins al punt de no poder ni tan sols menjar pans» (3,20). En diferents situacions es repeteix aquesta expressió, ‘fins al punt’, indicant sempre que aquesta multitud es vol aprofitar de Jesús. Vénen perquè tenen interès en què els alliberi, els guareixi, però no pensen en créixer i esdevenir persones autosuficients; volen que se’ls donin les coses fetes i pastades, com si es tractés d’un McDonalds religiós. Per això Jesús pren distància. Té res a veure aquesta ‘barca’ amb la ‘barqueta’ que ja coneixíem? Jesús sempre es distancia de la gent quan el volen utilitzar. Recordem la perícopa 17: «Digué als seus deixebles que li tinguessin preparada una barqueta per raó de la multitud, perquè no l’oprimissin molts d’ells» (3,9). Fins ara no se n’havia servit. Ara, en canvi, sí que s’embarca: «pujà ell a la barca», la que ja feia temps que li tenien preparada. Ara bé, les barques serveixen per anar a pescar. El mar en la Biblia sovint és figura del mal, i la barca, d’anar a captar adeptes. Tant la barca i el pescador, com el caçador, són maneres d’expressar el proselitisme més salvatge, anar a caçar gent en nom d’una ideologia fanàtica, per a un moviment subversiu concret. En dir d’alguns deixebles que tenien una barca, vol dir que són líders de cercles polítics violents que es preparen per a canviar la situació d’opressió i van al ‘mar’ a pescar adeptes per a la seva causa. El diminutiu ‘barqueta’, posat anteriorment, en discurs indirecte, en boca de Jesús, volia ja indicar que no se’n volia servir per anar a pescar gent. Com que la multitud no ha après a comportar-se, Jesús puja ara a ‘la barca’, amb article anafòric, segons el Còdex Bezae, indicant que es tracta de la ‘barqueta’ mencionada anteriorment. Què fa Jesús?: «s’assegué a l’altra costat del mar, mentre que tota la multitud estava situada a aquest costat del mar». Senzillament ha fet retirar la barca tan sols allò suficient perquè hi hagués ‘el mar’ per entremig. La multitud jeia a la platja, de cara al mar; Jesús estava assegut a l’altre costat de la llengua de mar que els separava. És una manera de dir-los que, si volen seguir el seu projecte, han de canviar, han de submergir-se en les aigües. Està en la mateixa línia del Baptista que invitava la gent a travessar el riu en senyal d’esmena. Jesús s’ha situat de cara a la gent. Què n’ha fet de la barca? La barca que estava destinada a caçar gent, ara s’ha convertit en una càtedra d’ensenyament. Li ha canviat la funció. Tot seguit se’n servirà de nou per a passar el mar i fer l’èxode. «S’assegué», quan Jesús s’asseu, és sempre per a ensenyar. Comença l’ensenyança en paràboles. La primera és la dels quatre terrenys [AA] En el tercer moviment [c] es dóna a entendre que, a més de la paràbola dels quatre terrenys, en seguiran moltes altres. «Els ensenyava servint-se de moltes paràboles i els anava dient en la seva ensenyança...», i s’insisteix en que l’ensenyança és el punt central d’aquesta perícopa. És un moviment molt llarg, en el qual es poden distingir quatre sentències [á â ã ä] corresponents als diversos terrenys sobre els quals caurà la semença (l’ensenyança). «Escolteu!...». Toc d’atenció, perquè el que dirà és important. Primer de tot cal saber escoltar. Sovint sentim, però no escoltem. Estem tan habituats a sentir rumors, converses... Ho tenim molt difícil de saber escoltar. En canvi, tenim sempre necessitat de parlar, i això vol dir que estem molt buits interiorment. Som estrets de pit, sense capacitat per a acollir la paraula. «Heus ací que sortí el sembrador.» El text alexandrí diu: ‘Heus aquí que sortí el sembrador a sembrar’, donant peu, així, al títol inexacte de

58

‘paràbola del sembrador’. Dient, en efecte, ‘a sembrar’ vol dir que tota la importància està en el sembrador que va a ‘sembrar’. O sigui que la finalitat és anar a sembrar. Si diu ‘sortí el sembrador’ es dóna importància, no al fet de ‘sembrar’, sinó al de ‘sortir’. És Jesús qui ‘ha sortit’ d’estampida de la institució religiosa, perquè l’han empès cap enfora. ‘El sembrador’, Jesús, pujant a la barca, ja ha fet el pas simbólicament a l’altra banda del mar. El protagonista, però, no és el qui sembra sinó la qualitat dels diversos terrenys sobre els quals caurà la semença. El text alexandrí és més narratiu: ‘sortí a sembrar’, posant l’accent, no en l’acció de ‘sortir’, sinó en la de ‘sembrar’. Els relats evangèlics, a base de petits canvis introduïts en la primera meitat del segle segon, s’han convertit d’una manera imperceptible en simples narracions. S’ha agilitzat el relat, però s’ha perdut bona part de la càrrega teològica. ‘Al marge del camí’ [α] Primera sentència: «En sembrar, un grapat (de llavors), va caure al marge del camí; vingueren els ocells del cel i ho devoraren.» El text alexandrí, amb estil més descriptiu, dóna més importància —com hem dit— al sembrador: ‘Succeí que, mentre estava sembrant...’ En aquest context narratiu ‘el camí’ és presenta com un camí físic. I normament és així com s’ens ha explicat. Llavors, és clar, en caure les llavors en el camí, vénen els ocells i se les cruspeixen. A més tots recordem les imatges del sembrador esventant les llavors, de les llavors que cauen en el camí; encara veiem els ocellets picotejant... Ai les estampetes de primera comunió! Però resulta que les llavors no van care en el camí, sinó que «un grapat va caure al marge del camí» (no en el marge, a la vorera d’un camí qualsevol). Com podem saber què significa aquest camí? Prenem unes concordances del Nou Testament on hi ha totes les vegades que apareix un mot determinat. Busquem ‘camí’ en grec (hodos) i comptem les vegades que surt en Marc. Hi apareix 15 vegades. Trobem varis indrets on pren clarament el sentit figurat de ‘camí del Senyor’ (Mc 1,2.3), ‘camí de Déu’ (12,14). L’expressió ‘en el camí’ sovinteja (8,3.27; 9,33.34; 10,32.52). La mateixa construcció que hem traduït per ‘al marge del camí’, la retrobem ‘en el camí’ per on Jesús i els seus deixebles pugen a Jerusalem, on hi ha un cec assegut ‘al marge del camí’. Tindrà també en aquestes expressions sentit figurat? és el que cal escatir. Lluc arriba a definir els cristians com ‘els del camí’ (Ac 9,2; 22,4; 24,14.22), és a dir aquells que segueixen ‘el camí’ marcat per Jesús. Finalment Joan posarà en boca del mateix Jesús: «Jo sóc el camí» (Jn 14,6). A mesura que anem enfocant cada més d’aprop aquest ‘camí’ i centrem el focus en allò que ha caigut ‘al marge del camí’, ens adonem que aquestes llavors no germinen pel fet d’haver caigut sobre un camí dur i compacte, sinó perquè no han caigut sobre la terra bona, ‘marginant-se’ de l’unic Camí que veritablement dóna vida: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida», deia Joan (14,6). Per tant, ‘el camí’, en sentit figurat, és la terra bona. Què li passa a qui se situa ‘al marge’ d’aquest ‘camí’ ? Com ja hem insinuat, més endavant tornarà a sortir aquesta expressió quan trobarem un cec assegut ‘al marge del camí’ pel qual Jesús anava pujant a Jerusalem. Nosaltres l’hem reduït a un cec, com els qui venen cupons de l’Once. Resulta, en canvi, que designa aquell que, en ‘marginar-se’ ell mateix ‘del camí’ que fresava Jesús, s’ha quedat cec. Les imatges de les llavors i del cec són complementàries. Qui se situa ‘al marge del camí’ de Jesús no dóna ni fruit ni llum... No es tracta dels marginats socials o excomunicats per la religió, sinó dels qui deliberadament es col·loquen ‘al marge del camí’ de Jesús: «vingueren els ocells del cel i ho devoraren». El text alexandrí, més narratiu com sempre, diu simplement: ‘vingué l’ocellam i ho devorà’. Per ‘ocells del cel’ s’entenen les sectes, sistemes, associacions, etc. que, en nom de Déu (‘cel’), s’aprofiten d’aquells que s’han parat ‘al marge del camí’ i els ‘devoren’. S’han quedat sense ni tan sols tastar la bona nova que els portava la llavor, precisament perquè s’han automarginat del ‘camí’ que és el ‘camí de Jesús’. Naturalment els ocells no ‘devoren’ sinó que picotegen; l’evangelista, en canvi, empra un verb inapropiat tractant-se d’ocells: ‘devorar, menjar amb avidesa, consumir enterament’. La majoria de sistemes, polítics, econòmics, religiosos, ‘devoren’ les persones i les engoleixen en nom d’una ideologia dominant, on aquesta queda atrapada. I els dels pedregars, a qui representen? [β] La segona sentència està formulada en plural: «Altres grapats van caure sobre els pedregars.» El text alexandrí ho posa en singular: ‘Un altre grapat va caure en el pedregar’, uniformant així les quatre sentències. Quina diferència hi ha entre un ‘grapat’ i uns ‘grapats’? Doncs que el segon terreny és l’indret on han caigut moltes més llavors que en els altres tres. Per tant, del plural del Còdex Bezae se’n dedueix

59

que aquesta segona situació és la més abundant de totes. I qui són ‘els dels pedregars’? «...com que no tenia gaire terra, de seguida els va fer treure arrels, pel fet de no tenir profunditat la terra; però quan va sortir el sol, s’abrusaren i, pel fet de no tenir arrels, s’assecaren». Jesús no explicarà la paràbola, perquè de per si ja s’entén. L’explicació que donarà Marc, en tercera redacció, serà per als deixebles, donant a entendre que estan més verds que no pas la gent, ja que necessiten que se’ls expliqui la paràbola. Es tracta d’una situació molt posterior. La paràbola, en el seu orígen, era com l’estem llegint aquí, prescindint de l’explicació intercalada. Per tant, l’hem d’entendre sense fer recurs a la interpretació ulterior: ‘els del camí...són...’ Hem d’esbrinar-ho nosaltres mateixos el seu significat des de dins de la paràbola. La terra, el sòl que no té profunditat, fa referència a la gent superficial, que s’entusiasmen fàcilment, però com que no tenen saó, ja que no han entrecavat ni abonat la pròpia terra, ‘el pedregar de seguida els va fer treure arrels’. ‘El sol’ no és negatiu: indica tan sols que l’alegria d’haver rebut el missatge no ha tingut continuïtat. La culpa no és del sol, sinó del fet de ‘no tenir arrels’ profundes. Nosaltres tota la força de la paràbola l’hem atribuïda al sembrador, perquè estem habituats a donar sempre importància als nostres líders. I, naturalment, mentre donem tanta importància als líders, anirem sempre darrere d’ells com uns babaus Ens sentirem acomboiats per una gran multitud que va darrer el líder que marca el pas i ho decideix tot, quan aquest hauria de ser un igual que no fes res més que activar la seva funció de coordinador al servei dels altres. La funció hi ha de ser, però no de lideratge. Però això suposa que la comunitat ja és madura. Nosaltres mateixos ens construïm els nostres líders, i així, cada poble té els dirigents que es mereix. A l’Església passa el mateix. Ja en temps de Jesús, els Dotze líders del grup de deixebles posaren molts obstacles i feren fer grans marrades a la difusió del missatge. Entre els esbarzers [γ] En la tercera sentència retorna el singular: «Un altre grapat va caure sobre els esbarzers: pujaren els esbarzers i l’ofegaren, i no va donar fruit.» Això vol dir que si bé hi ha havia terra bona i humida, aquesta terra treballada no estava prou conreada. Si no te n’adones, sempre hi ha qui se n’aprofita, perquè aleshores està més abonada que mai perquè hi puguin crèixer els esbarzers. És el que més abunda: una religiositat d’aquestes que t’omplen en un moment feliç, però que et succionen la teva sava. Tot sistema religiós té aquests moments, però no duren, no donen fruit, ans bé t’ofeguen amb tota mena de regles, prescripcions, ritus buits de sentit. En la terra bona [δ] La quarta sentència, a diferència de les altres tres, descriu una situació positiva: «Un altre grapat va caure en la terra bona i va anar donant fruit, a mesura que aquest pujava i creixia, reportant trenta per u, seixanta per u, cent per u.» El text alexandrí, novament, ha modificat la sentència en estil més narratiu: «Altres grapats va(n) caure en la terra bona i va(n) anar donant fruit, a mesura que aquests pujaven i creixien i anaven reportant trenta per u, seixanta per u, cent per u.» La preferència del text alexandrí pel plural com a subjecte d’un verb en singular reflectiria les tres situacions que es van donant en la terra bona, en sentit distributiu. En el Còdex Bezae, encara que es parli d’un sol ‘grapat’, aquest grapat de llavors ha donat progressivament fruit abundantíssim de tres maneres, perquè cadascú va donant tot el que tenia en un moment determinat. Allà on es dóna fruit és senyal que hi ha el Regne de Déu. Quan veieu un camp d’arbres fruiters, una comunitat de persones que treballen i estan al servei dels altres, allà hi ha el Regne de Déu. Serà dintre o fora de l’Església. El Regne de Déu no té fronteres. Tot aquell qui és capaç d’escoltar i conrea la seva pròpia terra, dóna progressivament fruit en abundància: trenta, seixanta, cent per u. En el Regne de Déu la mesura no compta. Jesús sembra la llavor, sense preocupar-se que no tota la llavor arribi a donar fruit. No depèn d’ell, sinó de la resposta de la persona. Déu té tanta llavor, que la pot fer sembrar en tots els possibles planetes que hi pugui haver entre els bil·lions d’estrelles que llueixen formant mil·lions de galàxies... Malgrat ser tan immens l’univers que ell ha projectat, el seu projecte tan sols es va realitzant persona a persona. Qui s’hi presta és la persona i cada persona pot tenir moments en la seva vida en què la llavor hagi caigut ‘al marge del camí’ o ‘entre esbarzers’ o ‘en pedregars’, o que hagi trobat ‘la terra bona’ i doni ara ‘trenta per u’, ara ‘seixanta per u’, ara ‘cent per u’. El sol fet de donar fruit és el que compta. Les situacions negatives, per moltes que siguin, no compten per a res. Aquí no es passa llista, calculant quantes llavors s’han perdut. És més, fins i tot en determinades situacions hi ha grapats en què els sembrador les ha llançades, les llavors. Perquè el que interessa en el projecte de Déu és que la seva humanitat o la seva creació doni fruit abundant. Nosaltres som aquells que hem estat elegits perquè la creació doni fruit. Sense l’home o la dona, sense aquest ésser

60

capaç de llibertat, la creació no podria donar fruits per als altres. Engendraria clònics, per dir-ho d’alguna manera, sotmesos al determinisme de l’evolució, a la selecció natural. L’Esperit del Déu Creador té molta més energia que la que hagi pogut mostrar en la interacció de les partícules, àtoms, molècules, gens... Però ha d’esperar que la creatura s’obri lliurement al seu projecte i col·labori d’una manera igualment creativa engendrant-li fills i filles amb els quals pugui dialogar de tu a tu. Exhortació final de la paràbola dels terrenys El quart moviment [d] conté una breu exhortació destinada a reforçar l’«Escolteu» amb què s’inicià la paràbola: «I els anava dient: “Qui tingui orelles per escoltar, que escolti, i qui sigui capaç de comprendre, que comprengui”». El segon incís tan sols es conserva en el Còdex Bezae. Una cosa és ‘escoltar’ i una altra ‘comprendre’. Primer escoltes, però després has de comprendre. Perquè per molt que ‘escoltis’, si no ‘comprens’, pots ‘caure’ fàcilment en ‘els pedregars’ o ‘sobre els esbarzers’, ... i no dones fruit. Nosaltres donem valor al sembrador o a la llavor i dividim la gent en quatre situacions: els del camí, els del pedregam, els de les bardisses, els de la terra bona. Hem dividit el món en quatre parts i ens pensem que els únics que són bons som nosaltres mateixos, els qui ens considerem de la terra bona. Quan aquí el que se’ns descriu és una altra cosa. La paràbola descriu situacions que es donen en una mateixa persona. És a dir que en cada un de nosaltres hi ha una possibilitat d’estar ‘al marge del camí’ de Jesús, d’estar ‘en els pedregars’, de rebre la llavor ‘sobre els esbarzers’ o de rebre-la en ‘la terra bona’. Tot depèn d’allà on rebis la llavor... per això diu emfàticament al principi: «Escolteu!» Perquè el primer que hauria d’haver fet el sembrador, si és que es referia a diferents individus, seria treure primerament les pedres, arrencar les bardisses, comprar terra bona, com quan volem arreglar un hortet, abans de sembrar. Però aquí no es tracta d’anar a sembrar. L’hortet pertanyeria al sembrador. Es tracta que el qui està a punt de predicar, ha de saber amb qui parla. I l’ha d’invitar a preparar ell mateix el bon terreny: «Escolteu!» Tota aquesta primera perícopa va dirigida a preparar l’auditori, perquè sigui capaç d’‘escoltar’, primerament, i sobretot de ‘comprendre’. I això necessita un treball molt intens. En proposar quatre opcions (de fet són sis: tres d’infructuoses i tres de fructíferes), un mateix s’hi va sentint retratat.

[Inclusió: Perícopa 23. ***4,10-25

A continuació de la paràbola dels quatre terrenys ve l’explicació de la paràbola als deixebles. Aquestes explicacions adreçades exclusivament als deixebles, en privat i en un lloc retirat, configuren una sèrie de perícopes que he assignat a la tercera redacció. Per quin motiu Marc l’hauria intercalada aquí, separant la paràbola introductòria de les altres dues restants on s’explicava en què havia de consistir el Regne de Déu? Probablement perquè ho exigia la situació que vivien les comunitats cristianes en aquella nova situació, quan ja no tenien les orelles tan fines com abans per a comprendre’n l’abast. Sense pretendre-ho, Marc ha sacrificat el tríptic inicial, en adonar-se que era necessari explicar la paràbola, atès que ni tan sols «els deixebles», és a dir els cristians que en aquell moment configuraven les comunitats creients, l’havien entesa. Els diferents terrenys es troben en tots i cada un de nosaltres: tenim punts foscos, estem endurits o plens d’esbarzers, però n’hi ha que conreen la bona terra. La paràbola dels terrenys és preparatòria. En ella s’exposa la manera com s’han d’escoltar les altres dues. La paràbola que llegirem ara és troba en el centre del tríptic i, per consegüent, és la més important. En aquesta paràbola es resumeix la manera com concebia Jesús que s’havia de realitzar el Regne de Déu

Paràbola de la llavor autosuficient En el cinquè moviment, primer del tram descendent [c’], Jesús continua dirigint-se a «el poble nombrós» parlant en paràboles al poble d’Israel reunit a la vora del mar. Recordem que en el centre de la perícopa [d] l’evangelista havia situat precisament l’advertiment on es resumia el contingut de la paràbola introductòria: «Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti, i qui sigui capaç de comprendre, que comprengui!» (4,9 D05). La segona paràbola, en canvi, versa sobre l’autonomia total de la llavor després d’haver estat sembrada; això sí, fins al moment de la sega. «I prosseguia dient: “Així es realitza el Regne de Déu: com si un home una llavor tirés sobre la terra...”»

61

Com i quan es realitza el Regne de Déu que esperem? Tota l’esperança d’Israel que s’havia anat afincant en el fons de l’ànima jueva i que els Profetes havien intentat revifar en moments de crisi nacional, l’enuncia Jesús en aquesta paràbola: «Així es realitza el Regne de Déu: com si un home una llavor tirés sobre la terra». «Un home», un representant de la humanitat, no exclusivament un jueu. «El regne de Déu» és molt més ampli que l’Església i que el judaisme, car vol abraçar tota la humanitat. Fixem-nos en el text occidental (Còdex Bezae): parla d’«una llavor» que conté en si mateixa tots els ‘gens’ que contribuiran al desplegament del ‘Regne de Déu’ i diu que és ‘tirada’ sense més ‘sobre la terra’; el text alexandrí inverteix l’ordre dels mots i li posa l’article, ‘tira la llavor sobre la terra’, com si això fos la cosa més normal del món, és a dir trivialitza l’acció. Precisament amb la construcció emfàtica del Còdex Bezae, Marc vol cridar l’atenció en ‘la llavor’, car serà ella, i no l’home que la tira o sembra (com sembla interpretar-ho el text alexandrí), la que constituirà el tema dominant de tota la paràbola. En la paràbola anterior, introductòria, Marc s’havia ben guardat de mencionar-la pel seu nom. En la traducció vaig traduir el pronom neutre per ‘un grapat’. Aquí, en canvi, ‘la llavor’ és mencionada d’una manera explícita. En aquesta ‘llavor’ tan emfatitzada es conté virtualment tot el programa de l’ensenyament de Jesús. Tampoc no usa l’evangelista el terme ‘sembrar’, sinó «tirar», en el sentit de ‘deixar caure’. L’home de la paràbola no ‘sembra’, sinó que actua ‘com qui deixa caure una llavor sobre la terra’: si la sembrés, indicaria que ha preparat la terra per a rebre la llavor, que ha escollit l’indret més apropiat i que l’ha escampada d’una manera ordenada. A més, l’indret on aquí ‘tira la llavor’ és tota ‘la terra’, no la terra promesa ni cap altra territori particular. Per tant, ni és seva la llavor ni se n’ha d’apropiar ningú. Per això s’ha de comportar tot seguit com si «dormís i es despertés», és a dir no s’ha de preocupar del procés que es desenrotlla en el si de la llavor ni s’ha de fer responsable del seu creixement; «de nit i de dia, despreocupant-se de la llavor que va tirar ‘sobre la terra’. Tanmateix, «la llavor va germinant i creixent»: dos processos paral·lels, el de ‘l’home’ que se’n va a ‘dormir i es desperta’, és a dir que durant molt de temps es manté completament al marge del que passa amb la llavor, i el de ‘la llavor’ que conté en si mateixa la força per a dur a terme aquest projecte. Tot això, però, es realitza «sense que sàpiga ell que per si mateixa la terra va donant fruit». Aquí tenim la clau de volta: «per si mateixa». El terme grec utilitzat és ben entenedor: ‘automate’, significa ‘d’una manera automàtica, per si mateixa’, excloent cap altra intervenció externa. És ‘la bona terra’ la que, en combinació amb ‘la llavor’, té l’energia suficient per a desplegar-ne totes les seves potencialitats. A més del llarg procés marcat per l’incís temporal, «de nit i de dia», un llarguíssim període de temps, amb l’expressió doble «dormís i es despertés», que de per si descriu el conjunt d’accions fetes en un dia determinat, es fa una velada al·lusió a la mort (‘dormir’) i resurrecció (‘despertar-se, aixecar-se’, el mateix verb) de Jesús. La sensació que Jesús experimentà a la creu fou que ell havia ‘tirat la llavor’ i que, malgrat la situació límit que vivia en aquell moment, «la llavor anava germinant i creixent, sense que sapigués ell que per si mateixa la terra anava donant fruit». El mateix Jesús, un cop ‘es despertà/s’aixecà ell mateix, ressuscitant’, ho inculca a tots els qui ens dediquem a l’ensenyança, a la predicació de la Paraula o a la formació de comunitats cristianes: no ens hem de preocupar del que faci ‘la llavor’ un com l’hàgim ‘tirada’, com fem massa sovint, escarrassant-nos per fer un prosèlit, com ‘els mestres de la Llei i els fariseus que recorrien terra i mar per guanyar un sol prosèlit’ (cf. Mt 23,15). La responsable del procés és la persona que ha rebut ‘la llavor’. Ni tan sols ens hem de preocupar que caigui en ‘terra bona’ (els quatre terrenys conviuen en cada persona), altrament continuarem fatigant conreant la terra de l’altre i imperceptiblement ens n’apropiarem o ens en farem responsables. Tu ‘tira la llavor’ —ens diu Jesús en la paràbola—, i que cadascú la treballi personalment. S‘ha de fer, això sí, un treball previ, que també pot ser simultani, com s’ha indicat en la primera paràbola. Hem d’ajudar a desvetllar la capacitat d’escoltar i de comprendre que en la gran majoria està com alienada (‘marge del camí’), mancada de profunditat i endurida (‘pedregam’) o ofegada (‘esbarzers’). La llavor és bona per si mateixa i el sembrador la posa a disposició dels oients perquè l’acullin i assimilin. La força que porta en si ‘la llavor’ es desplega gràcies a la col·laboració de ‘la terra’, que és la que ‘va donant fruit’. La terra és ‘bona’. Aquesta paràbola és d’un optimisme impressionant. No apareix cap tret negatiu, perquè allò negatiu no compta, és la ressaca de la creació. Però tampoc no ens hem de passar la vida preparant la terra demanant perdó tota la vida, com si fóssim uns eterns catecúmens, fent-nos responsables de que s’hagin malmenat tantes llavors. Allò que t’anima a treballar no és el sentit de culpabilitat, sinó veure el fruit que surt. El sembrador sembra, sense preocupar-se de si una part de la llavor es malmet.

62

El procés de creixement és llarg: cal estar a l’aguait! Hi ha com tres moments. El primer ja l’hem vist, ‘tira la llavor’ del missatge i s’en va a dormir. El segon moment també, el central i més important, ‘el creixement de la llavor per si mateixa’. En un tercer moment ens descriu aquest procés de creixement. Per a marcar un llarg procés l’evangelista se serveix —com de costum— de tres incisos: «primer una tija, després unes espigues, després el gra atapeït dins l’espiga». La constant interacció entre ‘l’espiga’ i ‘la terra’ arriba un moment en què ‘dóna fruit’. «Tanmateix, quan es lliuri el fruit, de seguida envia (segadors amb) la falç». L’‘home’ que ha ‘tirat la llavor’, després d’un temps molt llarg d’inactivitat, observa que l’espiga ja està atapeïda i que ja s’està obrint. Aquest fet d’obrir-se l’espiga, cal entendre’l com el de lliurar-se al servei dels altres. L’espiga, en efecte, no en treurà cap profit, car dóna tot el que té, ‘lliura el fruit’. Però quan el responsable de la comunitat que en certa manera s’havia desentès del procés, si bé observava amatent els progressos que s’anaven produint en els terrenys sembrats, vegi que ‘els camps ja són daurats, a punt per a la sega’ (cf. Jn 4,35), aleshores ha d’‘enviar segadors’ amb una missió ben concreta, la de recollir els grans de blat perquè no es perdin, perquè es pugui fer una comunitat de gent madura. La paraula ‘enviar’ és un terme tècnic, és la ‘missió’. Una missió que tingui tanta riquesa interior que es pugui donar a tothom. Quan podem parlar de comunitat? «Tanmateix, quan es lliuri el fruit...». Una comunitat no es pot constituir mentre la gent no doni fruit. En cas contrari, farem una comunitat de gent immadura. L’espiga, com és normal, xucla la saba, com la majoria de gent que no ha arribat a la maduresa, i necessita ser regada, necessita el sol, és a dir necessita un ambient apropiat, altrament no creix i quedarà esquifida, raquítica. Quan comenci a donar el fruit, llavors és el moment en què es pot constituir una comunitat. «... de seguida envia (segadors. amb) la falç». El verb en temps present, «envia», indica que el temps de la sega ja ha arribat per a la comunitat de Marc. Però, més que els segadors (sobreentesos), és ‘la falç’ la que, tot just es presenta el fruit, és ‘enviada’ pel mateix ‘home’ que havia ‘tirat la llavor’. En tot moment la paràbola evita que els sembradors i els segadors prenguin protagonisme... Doncs, sí que l’hem feta bona! Potser per això són tan raquítics els fruits de les nostres comunitats parroquials o de grans masses i congregacions... «... perquè ja s’ha presentat el moment de la sega». ‘La sega’ assenyala el moment de constituir la comunitat, aplegant els membres que han fet l’experiència de l’Esperit en produir uns fruits que superen les seves capacitats: ‘trenta, seixanta, cent per u’. En la comunitat cristiana no compten les estadístiques i ni tan sols la quantitat dels fruits, perquè tots vénen amb les mans plenes, segons sigui la seva respectiva capacitat. Això és el que compta: la plena capacitat que l’Esperit Sant confereix a cada u que s’ofereix a col·laborar en la construcció del Regne de Déu. Aquesta és la paràbola central de l’ensenyança de Jesús sobre el Regne de Déu. Amb aquesta paràbola n’hi hauria prou per a respondre a la pregunta sobre quins són els trets essencials del cristianisme, sobre la manera com es realitza el regnat de Déu. I pensar que se n’ha gastada tanta de tinta i no diem de paper per desentranyar l’essència del cristianisme! El llenguatge de Jesús és senzill i no té res de religiós ni d’altisonant. Ha estat pres d’una cultura agrícola, on l’espiga de blat o d’ordi constituïa un dels principals elements de la nutrició; en la cultura asiàtica, per exemple, l’equivalent seria l’arròs. Els referents s’han de canviar perquè la gent de diverses cultures puguin entendre allò que és essencial del missatge, altrament si s’han d’explicar els referents, perden bona part de la seva plasticitat. Paràbola del gra de mostassa En el penúltim moviment [b’], Marc proposa la tercera i definitiva paràbola, segona concernent el Regne de Déu, la del gra de mostassa. Aquesta paràbola reforça la central. En un tríptic, les tauletes laterals sempre es tanquen sobre la central. També aquí: la primera paràbola, la dels quatre/sis terrenys, funciona a manera d’introducció; la darrera, la present, completa la central. Comença amb una sèrie d’interrogants: «I continuava dient: “Amb què compararem el Regne de Déu, o amb quina mena de paràbola el compararem?”» Per què tanta insistència? Es tracta d’un toc d’atenció semblant al que encapçalava la primera paràbola: «Escolteu! Heus aquí que...» (v. 2). L’interrogant desperta l’atenció dels oients. Tothom està esperant que vingui el Messies i que instauri d’una vegada per sempre el Regne de Déu. Però, i nosaltres, què estem esperant? Tot depèn del que cada u tingui en el disc dur del cervell (i tant que n’és de dur!). Si hi tinguéssim els textos convenientment explicats de la Bíblia, el nostre programa ‘informàtic’ de búsqueda cercaria aquells passatges de la Bíblia que ens ajudessin a

63

interpretar el present passatge. Però la nostra formació bíblica és molt fluixa, literalista i superficial, perquè no ens han llegit de petits l’Escriptura com ho feien les mares jueves als seus fills, o si més no els responsables de la sinagoga. Cada dissabte es llegia l’Escriptura (el que anomenem ‘Antic Testament’) en hebreu, la traduien en arameu, que era la llengua del poble, i n’explicaven els passatges més difícils, a la vegada que n’actualitzaven els continguts. Què passa amb aquella gent que han tingut un bon coneixement de l’Escriptura? Jesús posa aquesta pregunta a gent que tenia molt bona memòria. La formulació de la pregunta és molt jueva. Jesús tenia una formació acadèmica excel·lent. Era considerat com un rabí, un mestre, en referència a l’Escriptura. No era un qualsevol. Natzaret no tenia bona anomenada («De Natzaret en pot sortir res de bo?», digué Natanael a Felip, Jn 1,46), però, sens dubte, Jesús havia fet estudis, potser a Jerusalem mateix (vegeu Lc 2,46-47.49), que seria com si avui hagués estudiat a Harward.... Altrament no hauria pogut interpretar l’Escriptura, com ho feia ensenyant sia a la sinagoga o per les places, sia vora el mar o en el mateix temple. La coneix a fons, i no perquè hagués vingut amb la lliçó apresa, per ciència infusa. A les escoles dels rabins s’ensenyaven aquestes coses. Pel que fa a aquestes tres paràboles, jo diria que pertanyen al Jesús històric. L’explicació posterior de la primera paràbola als deixebles, de tercera redacció, representa la que continua impartint Jesús a la comunitat de Marc. Una experiència compartida Una vegada vaig fer una prova amb un grup de joves. Els vaig donar el text que llegirem tot seguit, sense dir-los què en faria després. El vam llegir i en parlàrem llargament tot seguit, mirant de situar-lo en el context del poble d’Israel. Després els vaig llegir la paràbola. Llavors vaig fer-los la pregunta inicial: «Amb què compararem el Regne de Déu, o amb quina mena de paràbola el compararem?», tots a l’una exclamaren: «Amb el cedre del Líban...» (Ezequiel 17 ). «El Senyor em va comunicar la seva paraula. Em digué: “Fill d’home, proposa un enigma, explica una paràbola al poble d’Israel. Digues-los: Això us fa saber el Senyor: La gran àguila, la d’ales amplíssimes, de plomatge espès i virolat, vingué al Liban (Nabucodonosor, l’any 597 aC). Pregué el cimall d’un cedre, en va esqueixar el rebrot més alt i se l’endugué al país de mercaders (Canaan), el deixà en una ciutat de comerciants (va deportar Jeconies, rei de Judà, a Babilònia). Després prengué una semença de la terra ( d’Israel) (una imatge és la el cedre [Jeconies] i l’altra la de la semença [Sedecies, successor de Jeconies]) i la plantà en terra de conreu, com un plançó de salze vora un corrent d’aigua; volia fer-ne un cep ufanós, però de poca alçària, que estengués cap a l’àguila el seus sarments i mantigués sota d’ella les seves arrels. El cep tragué sarments i estenia el seu ramatge...”» (vv.1-7). I més endavant, després de parlar de la deportació a Babilònia (el cedre escapçat, la semença, el cep arrancat, deportats al país del Nord, a un país molt ric on hi ha aigua, el Tigris i l’Eufrates [actualment l’Irak]), continua: «Això us anuncia el Senyor: “També jo trencaré el cimall del cedre altiu, n’esqueixaré el rebrot més alt i tendre i el plantaré al cim d’una gran muntanya (serà el Mont Sió, on hi ha el temple, a la tornada de l’exili), a l’excelsa muntanya d’Israel. El trasplantaré i t traurà branques ufanoses, donarà fruit i arribarà a ser un cedre majestuós (la restauració d’Israel). S’ajeuran sota d’ell totes les feres i s’ajocaran a la seva ombra ocells de tota mena, li seran restituïdes totes les seves sarments (la restauració d’Israel és presentada com l’inici de l’era messiànica, de domini d’Israel sobre totes les nacions). Tots els arbres del bosc sabran que jo sóc el Senyor que humilio els arbres altius i exalço els arbres humils, asseco els arbres verds i faig reverdir els arbres secs.” Jo, el Senyor, sóc el qui ho ha dit i el qui ho farà» (vv. 22-24). Restauració d’Israel? Jesús en canvia totalment el sentit Aquesta profecia, la gent se la sabia de memòria. Podríem llegir altres passatges on s’utilitza també la comparació, la mateixa manera de preguntar: ‘Amb què compararem...? De quina comparació ens servirem...?’ És el típìc paral·lelisme hebreu. La gent, en posar-los aquesta comparació, en parlar-los del cedre, pensaven tots en la restauració d’Israel. Però Jesús els sortí amb un estirabot: «És semblant a un gra de mostassa...». Ha canviat completament el terme de comparació. No hi ha continuïtat entre ‘el gra de mostassa’ i ‘el cedre’, res d’un cimall que van escapçar, però que va tornar a ser un cedre molt gran, quan l’hagueren trasplantat de nou al Mont de Sió. Res de res. Jesús té consciència que allò que els està proposant no és la continuació de la gran història d’Israel. Jesús se serveix senzillament d’un element de la terra, menyspreat per tothom, d’un gra de mostassa. «Aquesta llavor quan és sembrada a la terra és la més petita de totes les llavors que hi ha a la terra». Certament és una exageració, ell prou ho sabia, però era considerada una de les llavors més petites; «però

64

l’arbust es fa més alt que totes les hortalisses i treu branques molt grans, fins al punt que poden, sota la seva ombra, acampar-hi els ocells del cel». En l’antiga imatge d’Ezequiel els ocells feien niu a les branques i les feres reposaven sota l’ombra del cedre; les nacions de la terra, un cop sotmeses a Israel, serien les feres que descansarien a l’ombra del gran cedre. Aquí han desaparegut les feres, només ha retingut els ocells, les persones lliures, que planten la seva tenda, ‘acampen’, fan niu a les branques d’aquest arbust, en un hortet, acompanyat de tota mena d’hortalisses. Aquesta era la idea que propugnava Jesús sobre com la comunitat cristiana havia de proposar i construir el Regne de Déu, en contrast amb situacions com les que vivia ell d’exaltació patriòtica i religiosa, culminades amb la majestuositat del temple, el cimall del gran cedre restaurat. Poc deu tenir a veure el Vaticà, la Seca o la Meca... amb aquest gra de mostassa dins d’un hortet, oi? No hi té res a veure. El Vaticà i la Meca són monuments per a la humanitat, però l’hortet, l’has de treballar tu personalment i deixar-te d’històries. La comunitat es troba dins de l’hortet on hi ha moltes hortalisses. Serien les religions, les sectes... Tot el que hi ha a l’hort és bo, fins i tot podria ser millor que el mateix arbre de mostassa. Però fa ombra i permet que els ocells puguin fer-hi niu a les seves branques. És el que interessa. És on fan niu les persones lliures, que no volen plantar-se. Són les comunitats cristianes que no pretenen res més que estar presents en un cert lloc i que volen ajudar i servir i no es preocupen de res més. Les feres ja es construeixen elles mateixes grans gratacels on ajocar-se. Colofó final Marc clou la seqüència amb un colofó [a’], on s’informa el lector de manera molt succinta sobre la modalitat de l’ensenyament de Jesús en paràboles: «Amb aitals nombroses paràboles exposava el missatge, segons eren capaços d’escoltar.» Retorna el motiu dominant amb què ha encetat l’explicació.

***El v. 34 «Sense paràboles no els parlava, en privat però, als seus deixebles els ho resolia tot» pertany a la tercera redacció, exactament com l’explicació de la primera paràbola als deixebles, a la qual es fa referència en aquest breu incís.

Consideració prèvia Ens trobem en el cinquè període de les XIV grans unitats en què hem organitzat les perícopes de la que considerem la primera redacció de l’Evangeli de Marc. Hem examinat la primera de les dues perícopes d’aquest període [A] 4,1-9 + 26-33: L’ensenyança en paràboles a la multitud. Les tres paràboles constitueixen el tríptic que Marc va concebre inicialment per a explicar-nos en què ha de consistir el Regne (o regnat) de Déu. Més tard, probablement en tercera redacció, va intercalar l’explicació en privat de la primera paràbola als deixebles (4,10-25), juntament amb el consegüent colofó (4,34). Ara considerarem l’altra perícopa d’aquest díptic [A’], on es tracta de l’exclusivisme dels deixebles. Al terme de les dues paràboles sobre el Regne de Déu, la segona de la terra que per si mateixa fa créixer la llavor, sense que intervingui per a res el presumpte sembrador, i la del gra de mostassa, els deixebles provoquen amb la seva actitud exclusivista una gran tempesta. El gran perill que tenen les comunitats avui dia són els sembradors i/o també els segadors. Cal fer molta atenció en què el més important són les persones, i no les masses (un milló de seguidors té un moviment modern, el líder del qual es considera indigne de pintar l’Almudena, «car tan sols sóc un pecador») ni encara menys les estadístiques eclesials. La paràbola de la terra «automàtica» és tot un poema. Ve a dir que tant Jesús com Marc tenen consciència que aquest perill ja es donava en aquell moment. Quan hi ha vivències molt fortes, sorgeixen tot seguit persones que tendeixen a recollir, a relligar la gent darrere seu. Són els líders, en el cas present els Dotze. En canvi, posar al servei dels altres aquest carisma que innegablement hi ha de ser, i després desaparèixer, és el sentit de la segona paràbola (en tenim exemples molt propers de persones que, amb una gran senzillesa, sense mai aparèixer per a res, han deixat un buit difícil d’omplir, però a la vegada han trobat la seva plenitud en el servei, sense sentir cap necessitat d’anar lligant gent darrere seu). En l’explicació de la tercera paràbola, la del gra de mostassa, llegíem el text del profeta Ezequiel com a rerefons, el del gran cedre del Líban que fou escapçat, primerament, i que després fou plantat de nou al Mont Sió, símbol de la gran esperança d’Israel, de la definitiva restauració del regne davídic. En l’exposició de la paràbola vèiem que el projecte de Jesús no anava en la línia de la tradició messiànica davídica, ans canviava completament la imatge de grandesa i poder del gran cedre, sota el qual se sotmeten les feres (tota mena d’imperialismes), per la del petit gra de mostassa, on s’apleguen i fan niu —en les branques de l’arbust

65

que en sorgirà enmig de l’hortet— els ocells del cel (les persones lliures). En el Fòrum de les cultures tindrem ocasió de veure com les religions i les esglésies cristianes, catòliques, ortodoxes o protestants, no hem fet sinó plantar el nostre petit cedre, en comptes de trobar-nos tots plegats en l’hortet, on no hi ha competència de poders.

Capítol primer del llibre del profeta Jonàs Per a explicar la tempesta descrita per Marc amb tota mena de detalls llegirem d’antuvi el primer capítol del llibre de Jonàs, ja que Marc se serveix, a manera de paradigma, de la tempesta que aquest provocà quan, en comptes de dirigir-se a la ciutat pagana de Nínive, refusà l’encàrreg diví i prengué una nau que salpava en direcció contrària, cap a Tarsis (cf. Jo 1,1-16). El relat de Jonàs s’actualitza en el text marquià, si bé invertint-ne els termes: El Senyor va comunicar la seva paraula a Jonàs, fill d’Amitai. Li digué: «Vés a la gran ciutat de Nínive i proclama-hi que ja no suporto més la seva perversitat.» Però Jonàs decidí fugir cap a Tarsis, lluny del Senyor. Va baixar a Jafa, on trobà un vaixell que anava cap aquelles terres, va pagar el passatge i es va embarcar amb els mariners per fugir de la presència del Senyor. Llavors el Senyor va enviar sobre el mar un vent tan fort i es va aixecar una tempesta tan gran, que semblava que la nau s’havia de partir. Els mariners van agafar por i cadascun demanava auxili al seu déu. I, per alleugerir el vaixell, van llançar la càrrega al mar. Mentrestant Jonàs, que havia baixat al fons de la nau, jeia profundament adormit. —O sia que Jonàs es desentengué del que estava passant. En el text grec dels Setanta no diu «al fons de la nau», sinó «al ventre de la nau», establint després un paral·lel amb «el ventre de la ballena». Nosaltres seguirem el text grec perquè és que els evangelistes tenien davant els ulls. El grec dels Setanta sembla que parteix d’una base hebrea més antiga que l’hebreu masorètic actual. El text grec no diu solament que dormia, sinó que «roncava», cosa que vol dir que se’n desentengué del tot. Se li va acostar el capità i li va dir: Què fas tu dormint? Aixeca’t i clama al teu déu! Potser es recordarà de nosaltres i no morirem. —La paraula grega que hem traduït per «aixeca’t» és la mateixa que l’evangelista emprarà per a indicar-nos la resurrecció de Jesús. Els mariners es van dir entre ells:«Veniu, tirem sorts i sabrem qui té la culpa d’aquesta desgràcia.» Van tirar les sorts, i la sort va recaure en Jonàs. —El costum de «tirar les sorts» era la manera que tenien d’endevinar el designi de Déu en un cas determinat. Llavors li digueren: «Així tu ets el culpable! Què t’hi porta, aquí? D’on véns? Quin és el teu país? A quin poble pertanys?» Jonàs respongué: «Sóc hebreu i adoro el Senyor, el Déu del cel, que ha fet el mar i la terra.» I un cop Jonàs els va haver explicat que fugia de la presència del Senyor, el pànic s’apoderà d’aquells homes, que li digueren: «Com és que has fet això!» Mentrestant el mar s’enfurismava cada vegada més, i els mariners li van preguntar: «Què hem de fer amb tu perquè el mar es calmi?» Ell respongué: «Tireu-me al mar, i el mar es calmarà. Reconec que aquesta gran tempestat s’ha aixecat contra vosaltres per culpa meva.» Amb tot, els mariners es posaren a remar intentant de tornar a terra; però no podien, perquè el mar s’enfurismava cada vegada més. Llavors van pregar al Senyor: «Ah, Senyor, no ens enviïs la mort perquè ara fem morir aquest home; no ens demanis comptes de la mort d’un innocent. Tot passa, Senyor, tal com tu vols.» Els mariners, doncs, agafaren Jonàs i el van tirar al mar, i el mar va calmar la seva fúria. Llavors es va apoderar d’aquells homes un gran respecte pel Senyor. Van oferir un sacrifici al Senyor i li feren prometences. A partir d’ara ja podem fer la interpretació d’aquest passatge. La perícopa pressuposa el mateix escenari que la precedent, el mar, i té lloc «aquell mateix dia», si bé «al capvespre». Consta de deu moviments distribuïts formant un quiasme: a b c d e // \\ e’ d’ c’ b’ a’.

66

Perícopa 25. *[A’] 4,35-41 Un gran vendaval s’abat contra la barca: Jesús conjura els elements encrespats

[a] 35 I els diu, aquell mateix dia, arribat el capvespre: «Travessem a l’altra riba.» [b] 36 Deixen de banda la multitud i se l’emporten tal com es trobava en la barca. [c] (Tanmateix, moltes altres barques estaven en companyia d’ell.) [d] 37 Es produí un gran remolí de vent; les onades es llançaren dins de la barca, fins al punt que

ja s’emplenava la barca. [e] 38 Mentrestant restava ell en la popa, sobre un capçal, dormint. [e’] El van despertar i li diuen: «Mestre, no t’importa res que ens perdem?» [d’] 39 S’aixecà, conjurà el vent i el mar i digué: «Calla i emmudeix!» [c’] S’apaivagà el vent i es féu una gran bonança. [b’] 40 Ell els digué: «Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?» [a’] 41 Es van esporuguir amb una gran por i es posaren a comentar entre ells: «Aleshores, qui és

aquest, que fins el mar i els vents obeeixen?» Jesús es proposa travessar a la riba pagana En el primer moviment [a], Jesús passa a l’acció i es proposa travessar a l’altra riba del mar, a territori pagà, en companyia de tots els seus seguidors. Comença amb un present: ‘I els diu’. Aquest present revela que el problema que es plantejà en aquella ocasió s’està donant en la mateixa comunitat de Marc. I si el llegim avui nosaltres és que s’està donant també en les nostres comunitats. Per tant, hauríem d’interpretar-lo en el sentit que ‘ens està dient’: «Travessem a l’altra riba». Ens trobem dalt d’una barca, formant part de la comunitat de deixebles. Aquesta és, doncs, la composició de lloc. Pel que fa a la cronologia, l’escena té lloc —com ja hem dit— «el mateix dia» en què Jesús impartí a «el poble nombrós» l’ensenyament en paràboles, però ja «al capvespre», una expressió utilitzada sovint per Marc (cf. 1,32; 6,47; 11,11 D05; 14,17; 15,42) per a indicar un canvi radical —generalment negatiu— de la situació anterior (fi del dia de precepte, tempesta, resistència dels deixebles, mort de Jesús...). Jesús ha capgirat la funció de la barca, servint-se’n com d’una càtedra, una seu a per ensenyar, en comptes d’instrument destinat a pescar adeptes. Cap a on vol anar Jesús? Què pretén amb aquesta travessia? «Travessem a l’altra riba.» Tot just ha acabat de parlar amb paràboles a la gent que es trobava a la platja, Jesús invita els deixebles que es troben dins la barca amb ell a posar rumb cap a l’altra riba. Què hi ha a l’altra riba? Ens trobem en el ‘mar’ de Galilea —Marc no l’anomena mai ‘llac’, car li vol donar el mateix significat que tenia la travessia del mar Roig. Els està indicant que han de fer l’èxode sortint d’una terra d’opressió —que ells consideraven com la terra promesa— cap ‘a l’altra riba’, la riba pagana. Un cas semblant al de Jonàs. Ha d’anar a Nínive, a predicar a aquella gent malvada, però ell preferirà prendre la direcció contrària i anar-se’n a Tarsis. L’ordre de Jesús és molt clara: ‘Travessem!’ (imperatiu plural), ell i els deixebles que es troben en la barca. De nou ha canviat la funció de la barca. La primera funció era per anar a pescar, caçar gent, fer prosèlits o, pitjor, allistar i preparar homes per a aixecar-se contra els romans. Jesús s’ha servit de la barca per a ensenyar, l’ha utilitzat com una càtedra d’ensenyança. Ara, un cop ha finalitzat l’ensenyança, la barca podria dedicar-se novament a la pesca. Doncs no —els diu imperativament—, ‘Travessem a l’altra riba’. Aquesta tercera funció hauria de servir per anar cap a territori pagà. Però els deixebles s’hi oposen frontalment. Els deixebles s’apoderen de Jesús En el segon moviment [b] es comprova la iniciativa dels deixebles de deixar de banda la multitud de seguidors que acompanyaven Jesús i apoderar-se d’ell: «Deixen de banda la multitud i se l’emporten tal com es trobava en la barca.». Com hem d’interpretar el sentit d’aquest verb? El verb grec pren sovint el sentit de ‘deixar anar, abandonar’, d’on ‘deixar de banda, perdonar’. La multitud estava interessada en seguir escoltant Jesús; ells la ‘deixen de banda’, en present. I en present encara, ‘se l’emporten’ —a ell, Jesús— ‘tal com es trobava en la barca’, probablement a popa, des d’on ensenyava a la gent. Fins aquí no acabem de veure encara amb suficient claredat què és el que està passant. Això sí, la doble acció dels deixebles revela una actitud elitista i una bona dosi de prepotència. L’incís parentètic que ve a continuació ens ho aclarirà, sobretot seguint el Còdex Bezae.

67

Presència d’altres barques acompanyant Jesús En el tercer moviment [c] el redactor Marc puntualitza, en un parèntesi: «(Tanmateix, hi havia moltes altres barques en companyia d’ell.)» Introdueix el parèntesi amb kai... de (Còdex Bezae) que adquireix clarament sentit adversatiu i que hem traduït per ‘Tanmateix’, equivalent a ‘malgrat que...’, ‘a pesar que...’ A més, el terme grec emprat per a designar ‘les barques’, ta ploia (en pl.), és neutre i, per tant, els dos adjectius que les qualifiquen haurien de concertar en neutre. Doncs, no. Marc se salta —segons el Còdex Bezae— una de les regles més elementals de la gramàtica i ens parla de ‘altres moltes barques’, allai ploiai pollai, en femení plural (-ai, tres vegades) deixant entreveure que no es tracta d’unes barques físiques i materials, sinó de comunitats de persones que s’hi ha aplegat en elles i que estan disposades a anar amb Jesús a l’altra riba. Són comunitats de seguidors de Jesús, gent molt alliberada que ja han assimilat les paràboles, promtes a acompanyar-lo en aquesta travessia, sortint de la terra promesa per anar precisament cap a la terra pagana, perquè aquí la situació s’ha tornat irrespirable. La tempesta s’abat contra la barca En el quart moviment [d], Marc reprèn el fil del relat, després del parèntesi, narrant la gran tempesta que s’abat contra la barca fins a gairebé enfonsar-la, com a consequència de l’actitud dels deixebles de marginar les altres comunitats (‘barques’) que en gran nombre acompanyen Jesús. No hi ha dubte que són els Dotze els qui s’han apoderat de Jesús i se l’enduen tal com estava, sense preguntar-li ni tan sols quines eren les seves intencions, tot i que ja les havien calat suficientment. Així, deixant de banda la multitud i les altres barques que li feien companyia, el segresten perquè no vagi a l’altra riba. I això provoca la gran tempesta. Apareix aquí el paral·lel de Jonàs. Els Dotze, en comptes d’anar-se’n a l’altra riba (que seria Nínive), s’enduen Jesús, si bé no es diu a on (que equivaldria a anar cap a Tarsis). És a dir, desvien el projecte de Jesús. No té res d’estrany que hagin aixecat una gran tempesta. «Es produí un gran remolí de vent; les onades es llançaren dins de la barca, fins al punt que ja s’emplenava la barca», s’estava omplint d’aigua, a punt d’enfonsar-se. Tot està personificat, la barca, el vent, les onades... La tempesta, doncs, és fruit de les tensions provocades en el si de la barca-comunitat de deixebles. En apoderar-se de Jesús i marginar les altres barques-comunitats, prenen la direcció contrària a la que Jesús els havia marcat. Jesús dorm plàcidament a popa, sobre el capçal En el cinquè moviment [e], primer del centre bipolar, Jesús desentenent-se de la tempesta que han sollevat els deixebles, s’ha posat a dormir ostentosament sobre el capçal de popa. «Mentrestant restava ell en la popa, sobre un capçal, dormint». És la figura de Jonàs però amb els termes invertits. L’evangelista amb plena llibertat n’ha canviat alguns detalls. Jonàs es trovava ‘en el ventre de la nau’, Jesús ‘a popa’, a dalt de tot, a la vista de tothom; Jonàs ‘roncava’, Jesús ‘dorm’; Jonàs era el responsable de la tempesta, aquí ho són els deixebles. ‘Dormir’, en els evangelis, evoca la mort. Està fent referència a la mort de Jesús. En la paràbola que vam comentar, de l’home que tira la llavor es diu que ‘dorm i es desperta’, fent referència a la mort i resurrecció de Jesús, car és ell qui ha tirat la llavor, dorm i es desperta. Naturalment, quan la comunitat de deixebles, l’església, les esglésies, les comunitats, les sectes o com vulgueu anomenar-les no van en la direcció que haurien d’anar, Jesús no pot fer res més que dormir. Déu n’hi do, el tip de clapar que s’ha fet durant aquests dos mil anys d’església! Si no anem en la seva direcció, dorm. Si actués —com fan els deixebles— contrariant els nostres projectes, ens forçaria; però, com que està ple d’Esperit sant i l’Esperit sant respecta sempre la llibertat de la persona, no té cap més opció que ‘dormir’. Quan nosaltres anem a la nostra, apuntalant estructures decadents i restaurant el cedre majestuós, ell dorm, com si morís. Els deixebles desperten Jesús En el sisè moviment [e’], segon del centrte bipolar, els deixebles desperten Jesús i l’increpen per la seva actitud insolidària davant el perill. En cap moment no prenen consciència que és llur actitud la que ha provocat la tempesta. Igual que Jonàs: «El van despertar i li diuen –en present–: “Mestre, –es clar, són els deixebles– no t’importa res que ens perdem?”». ‘No t’importa res...?’, li diuen d’una manera emfàtica. Marc ha fet una experiència semblant. Les esglésies o comunitats que tot just acaben de constituir-se, quan fa quatre dies que Jesús ha mort, no van totes en la direcció que el Ressuscitat els havia marcat, i ell ja no té més remei que dormir! (El present, ‘li diuen’, fa referència a aquesta situació.) Marc coneix molt

68

bé el que està passant amb els Onze apòstols, que són els líders. Lluc en descriurà el llarg procés de conversió que hauran de seguir, després que per pròpia iniciativa hauran restaurat el nombre Dotze, l’Israel messiànic, amb les gravíssimes conseqüències que se’n seguiran. Lluc no ha conegut personalment Jesús, però s’ha format en la comunitat de Marc i intenta explicar al summe sacerdot Teòfil (37-41 dC) la incomprensió total que Jesús experimentà en vida i després de mort tant en relació a Israel com als seus propis deixebles. Mentre una persona, una institució o una comunitat no està oberta al diàleg, és inútil que li diguis res, perquè encara s’afirmarà més en la seves conviccions. En tenim una gran experiència en les divisions produïdes per la Reforma i la Contrareforma, i em penso que avui ja som prou madurs per no fer més reformes, en comptes d’obrir-nos al diàleg. Un diàleg seriós entre les diferents religions i cultures o entre les esglésies és molt desitjable. Jesús conjura els elements contraris En el setè moviment [d’], Jesús llança un conjur contra els elements encrespats. «S’aixecà...», ‘egerzeis!’, és la paraula clau que expressa el credo més primitiu de la comunitat: ‘ha ressuscitat’, en el sentit de ‘s’aixecà.’. S’ha despertat, s’ha aixecat. ‘Dormir’ és símbol de mort; ‘aixecar-se’, de ressuscitar. I continua: «... conjurà el vent i el mar i digué: “Calla i emmudeix!”». ‘Conjurar’ és un altre terme tècnic, pressuposa que els elements, personificats, estan endimoniats, com l’home posseït per un esperit immund de la sinagoga de Cafarnaüm (cf. 1,23-25). I Jesús llança dos conjurs, dos imperatius; l’un va dirigit al vent i l’altre al mar. Estan endimoniats en el sentit de que una ideologia contrària al projecte de Déu ha enfurismat els elements. Tot està interrelacionat, a tots els nivells. Quan tu vas contra el projecte de Déu, en el fons estàs encrespant els elements, és una manera d’expressar-ho. Aquí són els Dotze els qui s’han oposat al projecte de Jesús, que és el projecte de Déu, d’anar cap a l’altra riba, la riba pagana. No diu que hi vagi a predicar, no diu què hi vol anar fer, més endavant ja ens ho dirà Marc. S’hi han oposat, perquè veuen que aquest era el moment propici per profitar-se’n de la situació. Jesús té molt predicament, hi ha molta gent disposada a seguir-lo; ells se’n volen aprofitar; entre els Dotze hi ha, a més, mentalitats molt diverses. Ja ho veurem més endavant. Els conjura dient: ‘Calla i emmudeix’: el primer conjur va adreçat al vent; el segon, al mar. Són molts els elements que s’han aixecat contra la barca. Apaivagament dels elements En el vuitè moviment [c’], els elements, obedients a l’ordre de Jesús, s’apaivaguen i es fa una gran bonança. Però, quin mal vent, quin mal esperit ha encrespat els elements? El nacionalisme jueu, que els deixebles comparteixen, i que és contrari a l’obertura als pagans. Marc, tot i situant-ho en el temps de l’anomenat Jesús històric, està descrivint experiències postpasquals. Igual que hi ha hagut un cop de vent, el vent ha callat també de cop. A vegades és bo que es produeixi un fort vent que netegi l’aire contaminat. L’important és saber discernir quins són els mals vents. L’Esperit de Jesús és un vent suau que calma i apaivaga. En el cas de Jonàs, també s’apaivagaren els elements. Jesús qualifica els deixebles de covards En el novè moviment [b’], Jesús titlla els deixebles de covards, mancats de fe/adhesió a la seva persona. «Ell els digué: “Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?”». Els deixebles, mancats de fe, s’ompliren de por, com els mariners davant els fets de Jonàs. Fe vol dir adhesió a la seva persona. ‘Per què...?... encara no?...’, és una queixa repetida. Els deixebles discuteixen sobre la identitat de Jesús En el darrer moviment [a’], els deixebles, espaordits, comenten entre ells sobre la identitat de Jesús que tot just acaben de descobrir. Els evangelistes ens diuen constantment que els deixebles no el van comprendre. «Es van esporuguir amb una gran por...», està molt marcat. Encara no tenien experiència de l’Esperit. Però fins i tot quan en van fer experiència, els Dotze continuaren amb els seus tretze. La història es va repetint. Hem d’anar canviant de mentalitat i fer l’èxode cap a l’altra riba contínuament. «...i es posaren a comentar entre ells: “Aleshores, qui és aquest, que fins el mar i els vents obeeixen?”». És bo fer-se preguntes.... Tant de temps, i encara no el coneixem, ‘qui serà aquest que tant el mar com els vents l’obeeixen?’ Ell està per damunt dels elements que ells mateixos han encrespat, però encara no se n’han adonat. Com podeu veure, l’escena de Jonàs es troba en el rerefons, reactualitzada, canviant una sèrie d’elements. No es pot posar Jesús en el mateix nivell de Jonàs. En el fons són els deixebles els qui van aixecar la tempesta, allà era Jonàs. La barca és la mateixa. Els mariners simbolitzen els pagans. Hi ha tota una sèrie de contrastos, però copses que el relat de Jonàs està iluminant el present, però amb canvis molt significatius.

69

Per què un gran salt? Farem ara un salt notable, perquè —d’acord amb la nostra hipòtesi de treball— hem de deixar de banda les perícopes de segona i tercera redacció. Resulta que, en segona redacció, sí que arribaran a l’altra riba (5,1). Marc, quan ha modificat el seu projecte, ha comprovat que, un cop ha amainat la tempesta, arriben a l’altra riba: «Arribaren a l’altre riba, a la regió dels gerasens i, en sortir ells de la barca...» desapareixen sense deixar rastre. Marc ha tingut interés que fos tan sols Jesús qui entrés en contacte amb un endimoniat terrible, figura de la revolució del paganisme. Avui dia, davant la protesta dels palestins, el descriuríem com un noi embogit amb una bomba adhosada al cos. El gerasè endemoniat representa la revolució del paganisme contra els romans invasors (‘Tinc per nom Legió’, 5,9). Jesús entrarà en contacte amb aquest personatge, li preguntarà quin és el seu nom, després d’haver fracassat el conjur que li havia llançat, car Jesús té d’aprendre també quins són els problemes que ha enfurismat la societat pagana i l’han conduïda a una situació tan lamentable. Però tot això ho explicarem quan abordem la segona redacció. Una vegada que aquest senyor s’alliberi dels seus esperits agafaran la barca i tornaran a l’altra riba, ja tornem a ser-hi. Continua encara en segona redacció un altre tríptic que és el del cap de sinagoga que té una filla que és morta, tenim la dona que té perdues de sang, i tornarà a l’escena de Jaire.... Una vegada acabem l’explicació de la primera redacció, agafarem la segona redacció i aleshores ho incluirem a la primera i tornarem a començar. Repetint, repetint anirem veient més i més. Vindrà l’escena de la família que va a Jesús..., i on tornarem a trobar una escena de primera redacció serà en Marc 6,6b. Ara enllaçariem amb aquesta escena que diu... ‘anava recorrent Galilea ensenyant pels voltants’. Abans ensenyava des de la barca a la gent, ara ja es fica a dins de les aldees on hi ha els recons de ideologies molt més concretes. Els que han vingut al mar a escoltar-lo, aquesta gent està més preparada, tenien interés. Ara és Jesús que va recorrent i envia els dotze perquè facin l’experiència d’alliberar a la gent. Ja ho veurem fins a quin punt allò que prediquen i què és el que no prediquen. Enllaçant amb aquesta perícopa els rumors que arriben a Herodes que no son res més que ressò del que han predicat..., ve una escena llarga, la mort del baptiste .... (explicació de les perícopes que no veiem, i anunciar el tríptic de l’apartat VI que comença amb la perícopa 33)...

[26. **5,1-10 Situació límit del paganisme: el gerasè] [27. **5,11-17 Els porcs, els valors de la societat pagana] [28. **5,18-20 Missió de l’home alliberat a la societat pagana] [29. **5,21-24 La filla del cap de sinagoga s’està morint] [30. **5,25-34 L’hemorroïssa, figura femenina dels deixebles] [31. **5,35-43 La comunitat del cap de sinagoga torna a la vida] [32. **6,1-6a La pàtria i els familiars de Jesús]

70

VI. MISSIÓ DELS DOTZE A ISRAEL: REACCIÓ DEL REI HERODES, DELS FARISEUS I D’ALGUNS LLETRATS VINGUTS DE JERUSALEM Encetem avui el sisè període (VI), la ‘missió dels Dotze a Israel’. Consta de tres perícopes: en la primera es narra la missió dels dotze deixebles per les contrades de Galilea [A]; en la segona, el desconcert d’Herodes sobre la identitat de Jesús [B]; en la tercera, la requisitòria dels fariseus i alguns lletrats de Jerusalem [A’]. Recordem la digressió final de l’exposició anterior. Al terme de la perícopa (Per. 25), després de calmar la tempesta, vam deixar Jesús en la barca, enmig del mar. Si continuem llegint l’Evangeli de Marc tal com ens ha arribat a nosaltres, un cop amainada la tempesta, van arribar a l’altra riba. Marc farà actuar Jesús tot sol (sense mencionar per a res els deixebles) a la riba pagana i, després d’un tríptic de perícopes referents al gerasè endimoniat (Pers. 26-28), el farà tornar enrere, atravessarà altra vegada el mar i el trobarem de nou en territori d’Israel, actuant a favor de la filla d’un cap de sinagoga (Jaire) i d’una dona que tenia pèrdues de sang que presideix el segon tríptic (Pers. 29-31), acompanyat ara sí dels seus deixebles, culminant el periple en la sinagoga de Natzaret (Per. 32) . Si descartem aquestes perícopes (de la 26 a la 32) que fan referència a l’anada i a la tornada a l’altra riba, per considerar-les de segona redacció, enllacem la perícopa de la tempesta amainada, on havien deixat la barca enmig del mar, amb la següent expressió: «I es va posar a recórrer les aldees de la rodalia (de Galilea) ensenyant» (Per. 33). Aleshores podem entendre que Jesús no ha pogut arribar a l’altra riba perquè els deixebles s’hi havien oposat, oposició que havia arborat la gran tempesta i que Jesús havia desactivat. Aquesta seria la seqüència que constava en la primera redacció de l’Evangeli de Marc. Jesús hauria volgut anar a l’altra banda, a la riba pagana, però hauria fracassat en aquest intent de capejar l’avalot que els Dotze estaven tramant. Recordem que els Dotze se l’endugueren tal com es trobava en la barca, menyspreant les altres barques que l’acompanyaven i sollevant la gran tempesta. Un cop apaivagada la tempesta, s’en tornà amb ells a la casa d’Israel. En veure’s obligat a canviar de plans, quina fou llavors la reacció de Jesús? Perícopa 33. *[A] 6,6b-13 Missió dels dotze deixebles a Israel

[a] 6b Es va posar a recórrer les aldees de la rodalia ensenyant. [b] 7 Llavors convocà els dotze deixebles i els va enviar en grups de dos, després de conferir-los

autoritat sobre els esperits immmunds 8 i els ordenà que no prenguessin res per al camí, excepte un bastó tan sols: ni sarró, ni pa, ni xavalla a la faixa; 9 això sí, ben calçats amb sandàlies, però «no us poseu dos vestis».

[b’] 10 Els continuava dient: «Onsevulla que entreu, resteu allí, fins que no sortiu d’allí. 11 I aquells que no us rebin ni us escoltin, en anar-vos-en d’allí, espolseu-vos la pols dels peus, com a prova contra ells.»

[a’] 12 En sortir, proclamaren que es penedissin, 13 expulsaren molts dimonis i, havent-los untat amb oli, guarien molts prostrats.

La perícopa consta de quatre moviments organitzats formant un quiasme o entrecreuament dels moviments: a b // \\ b’ a’. El primer, ensenyança itinerant de Jesús [a], i el darrer, predicació estable dels missioners [a’], es corresponen, com també el segon, convocatòria, missió i instruccions impartides als missioners [b], i el tercer, consells de cara a la convivència amb la gent [b’]. Digressió sobre el Jesús històric i sobre la seva presència en la societat Fins fa ben poc no tenia cap inconvenient que Jesús anés a l’altra riba, a la riba pagana, i s’obrís als pagans. Ara, cada vegada tinc més reticències. Però des d’una nova comprensió. En una reunió del Departament de Sistemàtica a la Facultat de Teologia es va parlar del Jesús històric i de la problemàtica que susciten les successives —i per cert contradictòries— recerques que s’estan fent, sobretot en els Estats Units, sobre la persona de Jesús. Es parla d’una primera, d’una segona i d’una tercera recerca, la que actualment intenta imposar-se (Third Quest). La impressió que hom té és que veritablement van de

71

bòlid. Suposo que no tardarà en seguir-ne una quarta, etc., contradient-se l’una a l’altra, però tanmateix s’avança. Tot depèn de quins criteris es fan servir per a dir que ‘això és històric’ o que ‘això reflecteix la fe de la comunitat cristiana’, atès que tots els evangelis foren escrits després de l’experiència de la ressurrecció. Al terme de la conferència, es va plantejar un reguitzell de preguntes: ‘La història de Jesús s’acaba amb la seva mort o continua vivint?’ ‘És que es pot fer una recerca sobre el Jesús històric prescindint totalment de l’experiència que el Senyor continua vivint?’ ‘No continua essent històrica la seva presència en la història actual?’ Estem fent una recerca sobre el Jesús històric fent abstracció de tot allò que podria ajudar-nos a entendre més a fons com ell pensava. La discussió que s’entaulà no feia sinó plantejar noves preguntes: ‘És que durant la vida de Jesús les seves intencions no anaven molt més enllà del que nosaltres podem captar històricament?’ ‘La seva vida, s’explica purament a nivell racional, o bé hem d’admetre que està informada per l’Esperit Sant?’ Però, aleshores ja no la pots copsar històricament tal com s’estila en les biografies dels personatges. Tanmateix, és obvi que es facin aquestes recerques, car d’elles es van extraient dades molt interessants. Un dels elements que avui dia s’està subratllant és que Jesús ha de ser considerat en el marc del judaisme contemporani. El fet que se l’hagi abstret del món jueu ha estat un error de l’Església. Jesús era jueu, la religió amb què el van educar era la jueva; com a Messies d’Israel estava cridat exclusivament per a les ovelles d’Israel. Mateu ho diu sense embuts (Mt 10,6 i sobretot 15,24: «Únicament he estat enviat per a les ovelles que estaven perdudes fins ara de la casa d’Israel»). Marc ve a dir el mateix en l’episodi de la dona fenícia (Mc 7,27: «No està bé de prendre el pa dels fills [d’Israel] i tirar-lo als gossets [els pagans]»). El seu projecte messiànic l’ha hagut d’anar contrastant durant tota la seva vida amb les diverses expectatives que se li presentaven (les tres temptacions o proves de Mt 4,1-11 i Lc 4,1-13: messianisme popular, polític i religiós). El panorama que divisà des de la talaia de la creu (en oposició al ‘pinacle’ del temple), amb plena consciència del seu fracàs i el dels Dotze, que havien d’asseure’s en dotze trons per a jutjar les dotze tribus d’Israel (cf. Lc 22,30), traït per Judes, el darrer de la llista, negat per Pere, el primer, i abandonat per tots, era molt diferent del que fins aquell moment, per raons històriques, havia albirat. El suïcidi de Judes representà la gota d’aigua que féu colmar el vas. Ja no podia comptar amb els Dotze després de ressuscitar. Se li obria ara de bat a bat un messianisme sense fronteres ètniques (Israel) i religioses (la Llei i el temple). Fins aleshores Jesús encara confiava que els Dotze, precisament perquè el nombre ‘dotze’ connota l’Israel messiànic, serien els continuadors de la seva obra. És molt revelador que, després de la seva mort, els evangelistes Mateu i Lluc comencin a parlar dels ‘onze’ (Mt 28,16; Lc 24,9.33; igualmen en l’apèndix de Mc 16,14). Què ha passat? El grup dels Dotze ha saltat pels aires amb la mort per suïcidi de Judes (recordeu Mt 27,3-10; Fets 1,16-19). El projecte messiànic de Jesús, que havia estat destinat a Israel, a partir d’ara ja no té cap mena de viabilitat. Això l’obligarà a replantejar-se el projecte. Quan, després de la seva mort, es presentarà als deixebles, ja haurà canviat totalment de plans. Quan el Ressuscitat es reuneix amb els ‘onze’, ja no pot seguir pensant en l’Israel messiànic. Per molt imprescindibles que siguin els líders, quan han deixat de significar (la menció dels ‘onze’ serveix per a recordar que el nombre ‘dotze’ ha perdut tota la seva significació i ha quedat truncat), han perdut definitivament la representativitat que Jesús els havia confiat. En adonar-se’n, moments abans de l’ascensió, li engalten la pregunta crucial: «Senyor, és en aquest moment precís que vas a restaurarar en vistes al Regne d’Israel...?» (Ac 1,6 D). No han pogut acabar la pregunta: Jesús els ha interromput deixant en l’aire la frase que acabava sens dubte mencionant el nombre ‘dotze’. Com si diguessin: ‘Tu, que en vas elegir Dotze als inicis, mogut per l’Esperit Sant (cf. Ac 1,2), per què no recompons el nombre ‘dotze’, elegint un nou dirigent’? Jesús els deixarà plantats, sense satisfer la seva demanda. Ells, però, ho faran pel seu compte elegint Maties. Un error gravíssim que tindrà conseqüències fatals per al devenir de l’Església, retardant l’apertura al paganisme. En un principi Déu va oferir el seu projecte (la Llei) a tota la humanitat, però tan sols Israel el va acceptar. Això, però, no li dóna cap dret constitucional i inalienable. Amb el fracàs sonat del seu Messies, també Déu ha hagut de modificar els seus plans. Déu, en un principi, volia manifestar-se a totes les nacions a través del poble d’Israel. A partir de l’execució del Messies i del suïcidi de Judes Israel ha perdut la seva primacia sobre els altres pobles. El lideratge dels Dotze s’hauria d’haver acabat en aquest moment. De fet no fou així. El que estic intentant d’explicar és com les estructures han d’estar al servei de les persones i no les persones al servei de les estructures. O sia que es poden canviar les bases, i no passa res. Si volem perpetuar les estructures, aleshores passa el que passa.. Avui, per exemple, comença la setmana de

72

pregària per a la Unitat de les Esglésies, una formulació que no m’agrada gens ni mica, però ja és molt si hi pensem una vegada a l’any... Doncs bé, no es tracta que totes les esglésies formin ‘un sol ramat amb un sol pastor’ (em sona a totalitarisme), sinó que es posin totes elles al servei dels marginats i més necessitats. Aquest ha de ser el punt de trobada de totes les religions i esglésies cristianes. Es tracta de veure com tots plegats podem endevinar per on va el projecte de Déu, com aquest projecte s’ha d’oferir a tota la humanitat i on ens podem trobar. No dic que no s’entauli un diàleg, sempre és bo, però d’igual a igual, eh! El Vaticà no ha volgut formar part del Consell Mundial de les Esglésies. I vindrà un dia que el papa s’haurà d’asseure al costat d’un metropolita o d’un pastor anglicà o evangélic, i el bisbe al mateix replà que l’últim fidel.Tots estem al mateix nivell. Que cada u realitzi la seva funció, però sense necessitat de títols i vestimentes que ens fan creure qui sap qui som. Nosaltres hi estem habituats, però els de fora mai no ho entendran. Hem d’experimentar una nova sintonia que no està al nivell de la raó, una sintonia molt superior, que cada u se la faci seva a mesura que es deixa portar per l’Esperit, que el deixa parlar i percep els seus gemecs. Tan sols així farem camí tots plegats i encertarem a veure com es pot dur a terme aquest projecte universal de Déu. Ensenyança de Jesús per les aldees de la rodalia En el primer moviment [a] es ressenya l’ensenyament que Jesús impartí per la rodalia de Galilea de la mateixa manera que havia ensenyat a aquella ‘multitud de cara al mar’. «Es va posar a recórrer les aldees de la rodalia ensenyant.» Aquella multitud que havia vingut a prop del mar era molt més madura. Perquè si venien i estaven a la vora del mar, vol dir que estaven a punt de fer l’èxode. I si estan a les aldees vol dir que estan tancades en reductes nacionalistes, ultra-nacionalistes, religiosos, ideològics. Jesús sap com pensen aquestes ‘aldees’ que ell va recorrent, i vol que els deixebles en facin una prova (una experiència). Perquè una ensenyança és la que ha fet des de la barca, a persones lliures invitant-les a fer l’èxode, i l’altra és l’ensenyança que farà (que està fent) ara, a terra, perquè veu que té d’anar més a fons. Convocatòria, autorització i missió dels dotze deixebles El segon moviment [b] conté la convocatòria, la delegació de poders sobre els esperit immunds i la missió en comunitat dels dotze deixebles amb les instruccions pertinents. Jesús s’adona, després de la tempesta, que ‘els dotze deixebles’ poden malmetre el seu projecte. «Llavors convocà els dotze deixebles i els va enviar en grups de dos, després de conferir-los autoritat sobre els esperits immmunds.» «Llavors convocà els dotze deixebles...» En acabar l’ensenyament itinerant per les aldees de les rodalies (no s’explicita que vagi acompanyat dels seus deixebles, però es pressuposa), Jesús cita els Dotze amb el verb ‘convocar’, un terme tècnic emprat sovint per Marc per a designar una convocatòria solemne, per part de Jesús, dels Dotze (Mc 3,13; 6,7; 10,42), dels deixebles en general (8,1; 12,43), dels petits servidors (10.16 D), de la multitud (7,14) ensems amb els deixebles (8,34), dels lletrats (3,23), o bé del centurió, per part de Pilat (15,44). Segons el Còdex Bezae, el nombre ‘dotze’ no constitueix encara un terme estereotipat, «convocà els dotze deixebles» (cf. 6,14 D: «va instituir que fossin dotze en companyia d’ell»); en canvi, segons el text alexandrí, «convocà els Dotze»; ja des del principi es tracta d’un terme perfectament estereotipat (cf. 6,14 B: «en va constituir Dotze»; 6,16 B: «Així constituí els Dotze»). El Còdex Bezae subratlla que «els va enviar en grups de dos...» posant l’accent en l’aspecte dinàmic. Han de fer experiència de comunitat. Això no vol dir que anessin formant parelles o ternes, com sovint els representem. El nombre ‘dos’ és el mínim indispensable perquè es pugui parlar de comunitat de vida. Els inculca (en temps imperfet) que no vagin purament a predicar, sinó que primer visquin amb la gent, i amb la seva manera de viure mostrin el que volen proclamar. «després de conferir-los autoritat...». Generalment el terme ‘exousia’ es tradueix per ‘poder’. És difícil trobar la paraula adient, perquè ‘autoritat’ també te regust de poder. Però d’una manera o altre s’ha de traduir. Aquí, però, es tracta de l’exousia que prové de l’Esperit Sant, és a dir que els dóna ‘exousia’, molt abans de que rebin Esperit Sant per Pentecostès. Si els dóna ‘exousia’, vol dir que els confereix la mateixa ‘autoritat’ de què ell s’havia valgut enfront de l’esperit immund de la sinagoga de Cafarnaüm (cf. 1,22-27) o per a perdonar els pecats (cf. 2,10). Jesús es mou sempre inspirat per l’Esperit, perquè s’hi ha obert completament. Deixa que l’Esperit actuï a través d’ell i ell hi posa la seva col·laboració. Ell i l’Esperit Sant formen una sola cosa. L’Esperit Sant no és una gràcia que et ve de fora, com un paquet que ara el tens i ara el perds. L’Esperit Sant és dins de cada persona, però si no segueixes la direcció que ell proposa, si no col·labores amb ell o bé desvies la seva força per als teus propis interessos —evidentment sempre perfectament justificats sota capa de religió—, la seva —diguem-ne— absència deixa una buidor

73

molt gran i et quedes tu sol amb les teves pròpies limitacions. Pitjor encara, si has començat a actuar mogut per l’Esperit i després ho aprofites per a escalar posicions de poder, en el moment que ell t’abandona perquè no pot seguir més enllà, et deixa una buidor insaciable, que sovint s’intenta pal·liar fent recurs a ritus externs i seguint consignes de líders carismàtics. No oblidem que l’Esperit Sant tan sols pot actuar en persones que s’ofereixen lliurament a col·laborar en la construcció del Regne de Déu. «... sobre els esperits immunds», òbviament per a alliberar persones i no pas per a fer adeptes. Els esperits immunds són les ideologies que dominen en les aldees i llogarrets tancats. Els esperits immunds representen totes les ideologies que són contràries al projecte de Déu. El forjador del projecte de Déu és la persona lliure. Déu no vol robots ni clònics —ho tenia molt fàcil— sinó individus que lliurament es comprometin a col·laborar en el seu projecte. Treballar amb clònics o amb robots és fàcil, així ho han entès les sectes i moviments de masses. Quan es tracta de persones lliures, has de comptar amb les seves limitacions i amb les seves riqueses, i una de les coses que més ens costa és precisament saber comptar amb la riquesa i les possibilitats de l’altre. Instruccions als missioners «Els ordenà...»: en l’Evangeli trobem moltes vegades ordres de Jesús. A continuació Marc enumera set ordres taxatives que Jesús impartí en aquella ocasió als dotze deixebles, cinc d’elles negatives: «que no prenguessin res ... ni pa, ni sarró, ni xavalla..., ni dos vestits», i dues de positives: «bastó ..., sandàlies». Amb un llenguatge molt senzill, vol evitar que siguin autosuficients, ‘pa’, o que ho confiïn tot en els mitjans de tot tipus, ‘sarró’ (avui en diríem els ‘mass media’), ‘xavalla per a posar-la a la faixa’ (monedes de coure, com els cèntims d’euro, diners per a invertir-los i confiar en ells), ni que facin ostentació de tenir un estatus social elevat, ‘dos vestits’ (els rics en portaven dos o més), a fi que posin totalment la seva confiança en aquells que els acullin. Jesús ho expressa en el llenguatge del seu temps, en un llenguatge senzill i minimalista, però que tu el pots traduir fàcilment i aplicar a totes les situacions modernes d’avui. Això no vol dir que no tinguis uns diners per a bellugar-te, que no comptis amb alguns mitjans, sinó que no ho confiïs tot en ells. Això sí, que portin ‘bastó’ i ‘sandàlies’, com per a un llarg viatge. Jesús pot donar ordres, d’home a home, l’Esperit no pot mai manar res, car ‘donar ordres’ és el més contrari a la seva manera de ser. L’Esperit Sant sempre ha d’esperar la resposta lliure de la persona. L’Esperit sempre proposa, és una oferta constant de col·laboració. Però és una oferta que no es pot formular adequadament amb paraules, ets tu mateix que ho has d’intuir. És una experiència. Si tu experimentes que aquella activitat que fas ve recolzada per l’Esperit, segur que ho notes. Per això és del tot necessari el discerniment constant. Jesús, doncs, a més de l’‘exousia’/autoritat procedent de l’Esperit, els dóna ordres concretes perquè la missió tingui amplària d’horitzons i adquireixi un caire de senzillesa i confiança en els qui l’han de rebre i acollir-la. «... que no prenguin res per al camí». Quin és aquest ‘camí’? Aquest ‘camí’ no porta article, ‘eis hodon’, la manca d’article li posa molt d’èmfasi. No es tracta d’un camí qualsevol, del camí que faran els Dotze, de dos en dos, amb el seu bastonet, com ens els representem nosaltres. De quin ‘camí’, doncs, es tracta? Es tracta del Camí de Jesús, del mateix ‘camí’ que Joan Baptista havia de preparar per al Senyor, el Messies (cf. 1,2-3). Per a aquest Camí, en el qual Jesús vol que els deixebles comencin a fer els primers passos, no vol que prenguin res que els pugui donar seguretats. Consells per a la convivència En el tercer moviment [b’], Jesús completa les set ordres precedents afegint dos consells pràctics per a facilitar la convivència: «Els continuava dient: “Onsevulla que entreu, resteu allí, fins que no sortiu d’allí. I aquells que no us rebin ni us escoltin, en anar-vos-en d’allí espolseu-vos la pols dels vostres peus, com a prova contra ells”.» El tercer moviment completa el segon. Formen el centre del quiasme. «Onsevulla que entreu...», indeterminat. El text alexandrí té tendència a fer-ho més narratiu: «Quan entreu en una casa...» Però si aquí encara no es parla de comunitats (oikia/‘casa’) ni res de semblant! «... resteu alli, fins que sortiu d’allí’, convivint amb la gent durant un temps considerable, sense anar d’un lloc a l’altre. «I aquells que no us rebin ni us escoltin...», ‘rebre’ i ‘escoltar’són dues coses diferents. Ressona la dita: «Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti.» Si no hi ha bones disposicions per a acollir el missatge, la llavor no pot donar fruit. «... en anar-vos-en d’allí espolseu-vos la pols dels vostres peus», com feien els jueus quan tornaven de terres paganes. Amb aquest gest, els jueus consideraven que aquells eren uns impurs i que no volien tenir

74

cap contacte amb els que no reconeixien el Déu veritable; els deixebles ho han de fer també, però no per imperatius de puresa legal, sinó per a indicar-los que, si bé són ells qui han refusat el missatge, no els ha quedat adherit als peus ni un bri de venjança, com fou el cas de Jaume i Joan a Samaria, que es volgueren venjar contra els samaritans perquè no els van acollir («Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?», Lc 9,34). No vol que abriguin sentiments de venjança, sinó que se’n desprenguin totalment. És un oferiment, no una imposició. No han de fer cap mena de proselitisme. «... com a prova contra ells», perquè els consti com un testimoni contra ells. L’expressió grega, de per si, permet ser interpretada de dues maneres contradictòries (és l’anomenat dativum commodi o incommodi, favorable o desfavorable). Aquí el testimoni que han de donar els serà desfavorable. Serà una denúncia palpable (‘s’espolsaran la pols’) de la seva actitud tancada. Una missió per l’estil del Baptista En el darrer moviment [a’], es descriu a base de tres trets distintius la manera com han dut a terme la missió encomanada. «En sortir, proclamaren que es penedissin...». No diu que ‘se n’anaren’, sinó que ‘sortiren’, connotant distanciament de Jesús. Van a les seves, com es comprovarà seguidament. En les instruccions que Jesús els impartí no consta que els hagués dit que havien de predicar el penediment dels pecats. Aquest és el llenguatge propi del Baptista. S’entreveu aquí la mentalitat d’Andreu i Felip i dels qui havien estat deixebles de Joan. Tot seguit veurem, en la perícopa següent, que com a resultat d’aquesta missió molts identificaran Jesús amb Joan Baptista (cf. 6,14), perquè els han estat parlant el llenguatge del Baptista. De moment no han assimilat gairebé res del llenguatge de Jesús. A més, han començat predicant, com tan sovint fem nosaltres. Van a per les masses. En segon lloc, l’evangelista precisa que «expulsaren molts dimonis». Jesús els havia donat autoritat sobre els esperits immunds. Alguns, doncs, estan alliberant la gent d’ideologies fanàtiques. Aquest tret és positiu. Entre els membres del grup dels Dotze, n’hi ha de més oberts. Parlen el llenguatge dels Profetes, com constatarem tot seguit (cf. 6,15). Finalment diu que «havent-los untat amb oli, guarien molts prostrats». Aquests tercers tracten d’animar als qui estaven ‘prostrats’ i abatuts per l’opressió de les forces d’ocupació. En la versió grega dels Setanta intèrpretes l’oli no s’associa mai amb guaricions, sinó sempre amb l’alegria. ‘Untar-se amb oli’ té el sentit de ‘perfumar-se’, assenyalant la fi del dol per una desgràcia. Jesús no els havia dit res en aquest sentit. L’evangelista deixa entendre que una part dels deixebles han presentat Jesús comparant-lo amb Elies (cf. 6,14), com un reformista que pretén curar les ferides de la guerra i infondre ànims als prostrats per aquella situació insostenible, revifant les expectatives de la restauració d’Israel. Dels tres trets emprats per l’evangelista per a descriure la manera com han portat a terme la missió, tan sols el tret que ha posat en el centre fa relació al que Jesús els havia dit, ‘expulsar els dimonis’, alliberant la gent de tota mena de fanatisme polític o religiós; els altres dos han anat a compte dels Dotze. Cada u ha portat la missió al seu aire. Perícopa 34. *[B] 6,14-16 Arriben a oïdes d’Herodes opinions contrastades sobre Jesús

[a] 14 Se n’assabentà Herodes, el rei, car havia esdevingut manifesta la seva anomenada. [b] Deien: «Joan, el baptista, ha ressuscitat d’entre els morts, i per això actuen les potències en

ell.» [c] 15 Altres, però, deien: «És Elies!» [b’] Altres, finalment, deien: «Un dels profetes.» [a’] 16 En sentir-ho, però, Herodes digué: «A qui jo vaig fer decapitar, ¿aquest ha ressuscitat

d’entre els morts?» En la segona perícopa [B] d’aquest període, Marc enumera les diferents versions que els Dotze havien escampat entre la gent sobre la identitat de Jesús i que havien arribat a oïdes del rei jueu, Herodes. Consta de cinc moviments estructurats entorn d’un centre: a b // c \\ b’ a’. El primer [a] i el darrer [a’] tenen com a protagonista Herodes i emmarquen els tres moviments centrals on s’enumeren tres opinions contrastades sobre la identitat de Jesús en forma de tríptic: Joan Baptista [b] // Elies [c] \\ un dels profetes [b’].

75

Arriben a oïdes d’Herodes opinions contrastades sobre Jesús En el primer moviment [a] es comprova l’arribada a oïdes del rei Herodes de les variades opinions que els Dotze havien estat escampant al llarg de la missió sobre la persona de Jesús. En principi sembla que no hi hagi cap relació amb el que acabem d’explicar. Diu: «Se n’assabentà Herodes, el rei, car havia esdevingut manifesta la seva anomenada.» Fins ara tot quedava allà, a la vora del mar o a on fos, però encara no era notori..., ara ja ha arribat a oïdes del rei. Per tant, si ha arribat a oïdes d’‘Herodes, el rei’, vol dir que aquest moviment comença a tenir consistència i a representar un perill per al poder polític. El de Joan Baptista ja era conegut; per això el mateix Herodes l’havia fet decapitar. Pautes d’interpretació: el nom de Jesús i el canvi d’ordre dels mots ‘Havia esdevingut manifest el seu nom’ (lit.). ¿Com és que, tractant-se de l’encapçalament d’una nova perícopa i havent mencionat l’evangelista el nom del rei Herodes, no anomeni tot seguit Jesús pel seu nom? Tan sols s’ha servit del pronom. Com ja sabem, les perícopes que pertanyen a la primera redacció no expliciten mai el nom de Jesús, malgrat que, en alguns casos, semblaria més aviat necessari. Marc evita de posar el nom de Jesús. En comunitats marquianes els fets de Jesús són tan propers que tothom ‘el’ coneix. Més endavant, en segona i en tercera redacció, Marc creurà convenient d’explicitar el nom de Jesús, en adreçar-se a comunitats que no el conegueren personalment o que estaven molt distanciades del centre del judaisme, sobretot al llarg de la missió al paganisme. És possible també que, així com els jueus evitaven per respecte de pronunciar el nom de Jahvé, els primers cristians, per a qui el nom de ‘Jesús’ era tan digne de respecte com el de ‘Jahvé’, evitessin de mencionar-lo i el suplissin senzillament amb el pronom. De fet, encara avui dia en la majoria de països —si exceptuem el nostre— no es posa mai a ningú el nom de Jesús, i es meravellen quan senten que nosaltres cridem algú amb aquest nom. En el Còdex Bezae hi consta ‘Herodes, el rei’, a diferència del text alexandrí on es llegeix ‘el rei Herodes’, amb un canvi d’ordre dels mots. No és el mateix ‘Herodes, el rei’ que ‘el rei Herodes’. Aquesta última és la construcció normal. Per a avaluar els canvis d’ordre, cal saber quin és l’ordre habitual dles mots que empra l’autor en la seva manera d’escriure. Sobretot en llengues tan lliures com el grec, que permet moltíssimes llicències a l’escriptor. El català, l’anglès o l’alemany, i més encara el castellà, són llengües molt fixades, que no permeten segons quins canvis d’ordre. Un canvi d’ordre serveix per a posar èmfasi en el mot que es troba en una posició anormal. Normalment es diu ‘el rei Herodes’; si s’inverteixen els termes, s’està accentuant ‘el rei’, com si diguéssim: ‘Herodes, en quant és el rei d’Israel’. Herodes, doncs, que és el màxim representant polític del poble d’Israel a Galilea, s’esparvera en sentir a parlar de Jesús, que ja té una gran anomenada. Què és el que sent a dir? Marc proposa tres opinions, englobant en elles totes les opinions que circulen entre la gent. Seria de desitjar que l’encarregat de fer l’homilia tingués uns mínims coneixements de la llengua grega, per tal que pogués contrastar la traducció que està comentant amb el text original dels evangelis. Els caps de sinagoga llegien el text original de l’Escriptura (l’anomenat posteriorment ‘Antic Testament’) en hebreu i el comentaven en arameu, la llengua del poble, o en grec, en la diàspora. No era permès que tingués davant cap traducció; ho havia de fer de memòria, a fi que el públic de la sinagoga no confongués la traducció amb el text sagrat, el text hebreu. Es podia preparar memoritzant la traducció en arameu, traducció parafràstica que ens ha arribat en forma de ‘targums’. Els targums són, doncs, traduccions en arameu amb notables amplificacions que servien de pautes de predicació per al cap de sinagoga. També els evangelis són pautes de predicació, no simplement relats més o menys històrics. La perícopa que estem comentant està relacionada indirectament amb la missió que dugueren a terme els Dotze, malgrat que l’evangelista no ho digui explícitament. D’aquí que molts comentaristes no facin referència a la predicació dels Dotze. Marc s’ha limitat a posar un kai («i») al començament de la perícopa: «I va sentir Herodes, el rei...» (lit.), però no diu què va sentir. En traduir-ho, ens veiem obligats a explicitar el pronom neutre i a canviar el verb ‘sentir’ per ‘assabentar-se’: «Se n’assabentà Herodes, el rei.» L’explicació que ve després, «car havia esdevingut manifesta la seva anomenada», ens permet relacionar-ho, simplement pel fet que ha juxtaposat les dues perícopes. Vegem, doncs, ja quines són les tres opinions en què ha condensat les diverses i contradictòries interpretacions que havien fet els Dotze, cada u pel seu compte, relatives a la persona de Jesús. Primera opinió: Joan Baptista En el segon moviment [b] es refereix l’opinió dels qui pretenien que Jesús era Joan Baptista que ha ressuscitat d’entre els morts. «Deien: “Joan, el baptista, ha ressuscitat d’entre els morts, i per això

76

actuen les potències en ell.”» ‘Deien...’ un imperfet iteratiu, es podria traduir per ‘alguns deien..., altres deien...’ La identificació de Jesús amb Joan Baptista no fa cap mena de dificultat per a un oient jueu. No ho entenien, com fem nosaltres, en sentit literal. De fet, com ens diu l’evangelista Joan, no sense restriccions, Jesús es va passar un temps batejant (cf. Jn 3,22), seguint les petges del seu mestre. Tan sols va deixar de batejar quan s’assabentà que «havia arribat a oïdes dels fariseus que Jesús feia més deixebles i batejava, que no pas Joan» (4,1). La restricció que ve a continuació: «De fet no era Jesús en persona qui batejava, sinó els seus deixebles» (4,2), és probablement una glossa posterior, per tal d’evitar que Jesús ‘bategés’. No se li esqueia, segons aquest glossador. Jesús comprengué aleshores que no era aquesta la seva missió: «Llavors va deixar Judea i se n’anà cap a Galilea» (4,3). Segons això, Jesús degué passar una llarga temporada batejant, per l’estil del Baptista. Aquesta és la primera opinió. L’evangelista Marc en refereix tres: Joan Baptista, Elies, i un dels profetes. Tres opinions equivalen a una descripció completa. A més, els tres noms formen un tríptic. El personatge central és sempre el més important. Opinió general: Elies En el moviment central [c] apareix Elies reflectint l’opinió majoritària, car es troba en el centre del tríptic. Això vol dir que aquests són els qui més han insistit en relacionar-lo amb aquest personatge mític. Elies havia sigut emportat al cel amb un carro de foc, i la tradició ha anat construint que moments abans de venir el Messies tornaria Elies i que ho posaria tot en ordre, amb sang i foc; només aleshores vindria el Messies. Aquest era el corrent dur, hi havia altres corrents, no tan durs, com el que l’identificava amb Joan Baptista, el que havia de ser el precursor del Messies, sense fer ús de la violència, però amenaçant amb el càstig; un tercer corrent sostenia que vindria com un dels Profetes antics i que prepararia el poble en sentit positiu. Tercera opinió: Un dels profetes El quart moviment [b’] conté l’opinió que completa el conjunt d’opinions que els dotze deixebles formularen sobre la persona de Jesús. Segons alguns cercles, seria ‘un dels profetes’. El text alexandrí té una versió més llarga: ‘un profeta, com un dels Profetes’, o sia més emfàtic. A l’esquerra del tríptic hi trobem Joan Baptista; en el centre, Elies; a la dreta, un dels profetes. No ha volgut posar-li nom, però tothom sabia que era Isaïes. Els profetes són els qui estan en la línia del Messies. Tant el Baptista com Elies no estan en la mateixa línia que Jesús. Depèn de com se’ls interpreti, és clar; en quant actuen com a profetes sí que s’hi troben. Cal, doncs, distingir. Segons aquest tríptic, els Dotze han estat sembrant totes aquestes opinions pels llocs on han anat. Evidentment cap d’ells no ha dit que Jesús fos el Messies. Jesús encara no havia donat suficients senyals perquè ho poguessin arribar a copsar. El relleu de la perícopa Normalment llegim els textos sense relleu. Nosaltres intentem descobrir aquest relleu i fer-lo ressaltar. Tenim aquí una piràmide, i Elies es troba en el vèrtex de la piràmide. Els més violents són els qui porten la veu cantant; són els qui proclamen que ve Elies, en la línia d’una revolució violenta. Entre ells hi podem posar Pere, Jaume i Joan, els Zebedeus, Simó el zelota.... En la línia de Joan Baptista podem posar-hi Andreu, Felip, etc... I en la línia dels profetes, aquells que menys coneixem, els qui ja havien endevinat per on anava Jesús; n’hi devien haver també dins del grup dels Dotze. D’altres no estan aquí retratats. Per exemple Judes no s’hi reflecteix. Judes serà el qui prentendrà suplantar-lo. En l’elecció dels Dotze ja s’ha apuntat que fou el traïdor, imagineu-vos si és important. Tot just els va elegir, ja ens ha deixat dit que fou el traïdor. Tot això s’ha d’interpretar en línia política, no en llenguatge religiós. Reacció d’Herodes En el darrer moviment [a’], Herodes es pronuncia per un Joan Baptista reviscolat. Aquest darrer moviment es correspon amb el primer. Herodes obre i tanca la perícopa, perfectament construïda. Torna a repetir: «En sentir-ho, però, Herodes digué: “A qui jo vaig fer decapitar, aquest ha ressuscitat d’entre els morts!”» Es pot interpretar com una afirmació, però també com un interrogant: ‘... aquest ha ressuscitat d’entre els morts?’ Com que aleshores els interrogants no s’escrivien (no n’hi havia), és possible. Penso que s’hauria de posar en forma d’interrogant. El text alexandrí és més emfàtic i sembla entendre-ho positivament: «En sentir-ho, però, Herodes (amb article) anava dient: “Aquell Joan a qui jo vaig fer

77

decapitar, aquest ha ressuscitat!» Seria molt extrany que Herodes, sabent que Joan ha ressuscitat, (això no vol dir que ho interpretés a la lletra, sinó que pensés que el moviment del Baptista ha tornat a ressorgir), no actués més directament. Perquè, es clar, li havia de fer por que aquest moviment tornés a prendre força, quan ell ja l’havia decapitat. En canvi, si és un interrogant, queda tan sols apuntat.

[35. ***6,17-29 Relat retrospectiu sobre la mort de Joan Baptista] [36. **6,30-31 Retorn dels apòstols] [37. **6,32-34 Lloc desert: compassió per la multitud] [38. **6,35-46 Compartició dels pans en territori jueu: el senyal del Messies d’Israel] [39. **6,47-52 El vent contrari als deixebles impedeix d’avançar la barca: Jesús es passeja sobre el mar] [40. **6,53-56 Gennesar: guaricions]

Perícopa 41. *[A’] 7,1-2.5-16 (**7,3-4) Requisitòria dels fariseus i alguns lletrats vinguts de Jerusalem per no respectar els deixebles la tradició dels ancians

[a] 1 Es van congregant entorn d’ell els fariseus i alguns dels lletrats vinguts de Jerosòlima. [b] 2 Havent-se assabentat que alguns dels seus deixebles amb les mans impures (és a dir, sense rentar-se-les) menjaven els pans, fulminaren l’anatema.

**[Glossa] 3 (És que els fariseus i tots els jueus, si no s’han rentat ritualment les mans, no es posen a menjar pa, aferrissant-se a la tradició dels ancians; 4 i quan tornen del mercat, si no han fet les ablucions, no es posen a menjar; i moltes altres són les pràctiques que hom els transmeté perquè les observessin, com ablucions de copes, gerros, olles de coure i fins i tot divans.)

[c] 5 Es posen, doncs, a interrogar-lo els fariseus i els lletrats dient: «Per quina raó els teus deixebles no es comporten segons la tradició dels ancians, ans bé amb les mans impures mengen el pa?»

[c’] 6 Ell els respongué contundentment: «Que bé profetitzà Isaïes de vosaltres, hipòcrites, i digué: “El poble aquest amb els llavis em mostra afecte, però llur cor està molt allunyat de mi. 7 En va em donen culte ensenyant doctrines que són preceptes d’homes” 8 —ablucions de gerros i copes i d’altres moltes en feu de semblants a aquestes—. Heu deixat de banda el manament de Déu, per aferrissar-vos a la tradició dels homes.»

[b’] 9 I els afegia encara: «Què bé! Anul·leu el manament de Déu, a fi d’implantar la vostra tradició. 10 Moisès, en efecte, va dir: “Honra el teu pare i la mare” i: “Qui maleeixi pare o mare, que mori condemnat a mort.” 11 Però vosaltres dieu: “Si declarés un home al seu pare o a la mare: ‘Corban’ (això és, ‘Ofrena sagrada’) d’allò meu de què en treuries profit”, 12 no li permeteu fer res pel pare o la mare, 13 invalidant el projecte de Déu amb aquesta tradició vostra estúpida que us heu anat transmetent. I semblants a aquestes en feu moltes.»

[a’] 14 Convocà novament la multitud i es posà a dir-los: «Escolteu-me tots i compreneu: 15 No hi ha res que des de fora de l’home entra dins d’ell que el pugui contaminar; al contrari, les coses que surten de l’home aquestes són les que contaminen l’home. 16 Si algú té orelles per escoltar, que escolti!»

Controvèrsia sobre la Llei del pur i impur La tercera perícopa [A’] del sisè període consta de sis moviments —a més de la glossa que hi fou incorporada més tard, després del segon moviment— amb un centre bipolar: a b [glossa] c // \\ c’ b’ a’. La glossa fou intercalada pel mateix Marc quan va anunciar l’evangeli a un auditori diferent del que tenia a Jerosòlima, d’origen majoritàriament pagà, i per tant desconeixedor dels costums jueus. Aquesta és una entre moltes altres raons que justifiquen l’existència d’una segona redacció i que assenyalo amb dos **. En els extrems, Marc refereix el moment en què es confabulen els fariseus i alguns lletrats vinguts del centre del judaisme [a] i la convocatòria de la multitud, per part de Jesús, a fi de denunciar públicament les prescripcions sobre la puresa legal [a’]; en el segon i en el penúltim, la reprovació de l’actuació dels deixebles, formulada pels primers [b], i l’atac frontal pronunciat contra ells per Jesús [b’]; en el doble centre, l’interrogatori endegat pels fariseus i els lletrats [c] i la duríssima rèplica pronunciada per Jesús

78

[c’]. Las perícopa és interessant per la problemàtica que connota, ja que —com veurem tot seguit— comença ja a aflorar el que avui dia en diem la Congregació per a la doctrina de la fe i abans del Concili en dèiem Sant Ofici. Totes les religions tenen el seu Sant Ofici, car allà on hi ha llei, hi ha d’haver control. I on hi ha control, hi ha d’haver mitjans de repressió. El tema de la perícopa toca un punt neuràlgic de la Llei jueva: la Llei del pur i impur. Com ho és també en altres religions, per exemple entre els musulmans. Menjars purs i impurs; han de tenir els seus propis matarifes, els seus propis aliments, les seves pròpies botigues... En el fons, és una manera de retenir-los tots en determinats guetos. Les religions fan guetos. Els fariseus i alguns lletrats vinguts de la capital es confabulen contra Jesús En el primer moviment [a] Marc deixa constància de l’acció de ‘congregar-se’ els fariseus amb alguns lletrats que han vingut del centre del judaisme en actitud inquisitorial: «Es van congregant entorn d’ell els fariseus i alguns dels lletrats vinguts de Jerosòlima.» Després de la reacció política d’Herodes (Perícopa 34), es produeix la reacció religiosa. Els fariseus ja havien aparegut (cf. 2,24), però ara per primera vegada es presenten també, en primera redacció, els lletrats. No els lletrats itinerants o que actuen en les grans ciutats de Galilea, sinó alguns lletrats provinents de Jerusalem, és a dir del centre religiós del judaisme, des d’on es controla tot. Avui diríem que vénen en representació del Sant Ofici. L’anomenada de Jesús s’ha escampat, sobretot després de la predicació dels apòstols. I això ha esverat no només al rei Herodes sinó també als dirigents religiosos. Vénen de Jerusalem per a donar suport als fariseus. Comença la perícopa amb un terme tècnic, el verb ‘congregar-se’ (en grec ‘sinagomai’), d’on deriva ‘sinagoga’ (que podríem traduir per ‘congregació’), anticipant-se al subjecte de la frase, a fi de donar relleu a l’acció en si mateixa. S’endevina ja quina és la intenció de ‘els fariseus’, en bloc, i de ‘alguns lletrats’, que han estat enviats amb una missió ben determinada: examinar la doctrina i l’ensenyança que Jesús imparteix per veure si està o no d’acord amb la doctrina oficial de la ‘sinagoga’ (en sentit ampli). ‘Es congreguen’, però, ‘prop d’ell’, és a dir que vénen per ell, com se sol dir. L’evangelista els presenta com un cercle constituït —com sempre— per dos components: «els fariseus», d’una banda, i «alguns dels lletrats que han vingut de Jerosòlima», de l’altra. Els fariseus són els qui han fet venir alguns lletrats, no tots, del centre mateix del judaisme (Marc ha renunciat a emprar el terme sacral ‘Jerusalem’, la institució religiosa responsable de la mort del Messies, i l’ha substituït per ‘Jerosòlima’, un terme neutre), en quant són els màxims representants de la Llei. Vénen de la capital per a donar suport moral i doctrinal al partit fariseu de Galilea, perquè veuen que el moviment de Jesús se’ls està escapant de les mans. Cal fer atenció en un petit detall: el verb ‘congregar-se’ està en present. Marc hi està implicant la seva pròpia comunitat, però també ens ho diu a nosaltres. És el que prefereixo anomenar ‘present actualitzador’ (no ‘present històric’, com se’l designa en l’argot dels biblistes). També avui, en efecte, ‘es congreguen els fariseus i alguns dels lletrats’, però avui no ‘vénen de Jerosòlima’ ni potser personalment... Hi ha moltes maneres de controlar l’ortodòxia des dels centres de poder. Els fariseus condemnen l’actitud dels deixebles de posar-se a menjar amb les mans impures En el segon moviment [b], els fariseus i els lletrats, en comprovar que els deixebles mengen amb les mans impures, emeten un judici desfavorable. En la glossa introduïda posteriorment, en segona redacció, es parla ja, en general, de «tots els jueus». No l’hauria de considerar aquí, ja que en un principi no formava part integrant de la perícopa, però convé llegir-la i rellegir-la, car nosaltres no tenim ni idea —com tampoc no en tenien els pagans— dels costums ancestrals del poble jueu. El text alexandrí, incomprensiblement, ha omès el verb principal deixant enlaire la conclusió d’aquest segon moviment: «Havent vist alguns dels seus deixebles que amb les mans impures (és a dir, sense rentar-se-les) menjaven els pans...» La frase ha quedat truncada. Els traductors intenten maquillar l’anacolut canviant el participi per un temps personal, ‘Veieren...’ Alguns còdexs ho pretenen arreglar suplint un verb equivalent al del Còdex Bezae, ‘(els) vituperaven’. De per si el verb ‘kataginosko’, en context judicial, sense complement de cap mena, com aquí, s’hauria de traduir per ‘dictaren sentència condemnatòria’, d’on ‘fulminaren l’anatema’. És probable que la presència de la glossa hagi contribuït a crear aquest anacolut en el text alexandrí. No s’explicita, en efecte, cap reacció. La glossa ve a dir que ‘els fariseus i tots els jueus en general, si no es renten les mans fins al puny, no es posen a menjar, aferrisant-se a la tradició dels ancians; si no aspergeixen ritualment allò que prové del mercat, no es posen a menjar; són moltes les pràctiques que van rebre perquè s’hi aferrissessin amb tota mena d’ablucions de copes, gerres i olles’. Segons el text occidental, la glossa sona una mica diferent:

79

«Els fariseus i tots els jueus si no es renten les mans sovint, no mengen pa [= res], aferrissant-se a la tradició dels ancians. Quan tornen del mercat, si no fan les seves ablucions, no mengen; i moltes altres són les pràctiques que els foren donades i reberen perquè les guardessin: ablucions de copes, gerres, olles i llits.» Els ‘llits’ o ‘divans’ per a recolzar-se a taula o dormir no es mencionen en el text alexandrí. Com podeu veure, es tracta d’una explicació molt posterior, adreçada als membres d’una comunitat que ja no saben el que fan els jueus. Altrament no diria: ‘els fariseus i tots els jueus...’, una generalització que depassa la problemàtica de la perícopa. En anunciar l’evangeli a comunitats on hi ha pagans que no en tenen ni idea, fora de Palestina, el mateix evangelista es veié obligat a aclarar-los per què els fariseus reaccionaren d’aquesta manera veient com els deixebles no es rentaven les mans... Una mica abans ja ho havia insinuat quan precisava: «En veure que alguns dels seus deixebles amb mans impures, és a dir sense rentar-se-les...» Aquest ‘és a dir’ explica què vol dir menjar amb les mans impures. D’aquesta manera podem identificar els diferents estrats que s’ha anat sobreposant, a mesura que l’Evangeli s’ha anat expandint cap enfora. El text occidental revela quin fou el motiu real d’aquest ‘congregar-se’ amb procediments inquisitorials. Havien estat informats sobre la conducta (des del seu punt de vista) llibertina de Jesús i dels seus deixebles i decideixen intervenir fulminant l’anatema sobre la conducta dels seus deixebles, la part més feble: «Havent-se assabentat [= havent estat informats amb anterioritat] que alguns dels seus deixebles amb mans impures (és a dir, sense rentar-se-les) menjaven els pans, fulminaren l’anatema.» ‘Fulminar un anatema’ equival a una excomunió en tota regla. No tots els deixebles, sinó ‘alguns’ d’ells s’han pogut alliberar de determinades pràctiques rituals. Vol dir que ja comença a haver-hi en el grup de Jesús gent alliberada d’aquestes lleis i de les imposicions legals. Interrogatori dels fariseus i els lletrats En el primer centre [c] es transcriu l’interrogatori formulat pels fariseus i els lletrats, per separat (cada grup porta article): «L’interroguen, doncs, el fariseus i els lletrats dient...» Observem de nou el temps present tant pel que fa al verb en temps personal com al participi (el text alexandrí silencia aquest últim). Es tracta d’un ver i propi interrogatori formulat pels fariseus, primerament, i pels lletrats, després, però adreçant-se ara a Jesús com a únic responsable de la conducta vituperable dels deixebles: «Per quina raó els teus deixebles no es comporten segons la tradició dels ancians, ans bé amb les mans impures mengen el pa?» És com si ens trobéssim davant d’un tribunal, encara que no s’expliciti. ‘Menjar el pa’ no significa menjar pa físicament. El pa és la doctrina, el pa és l’ensenyança. És un semitisme que expressa el que nosaltres en diem ‘l’ensenyança, la doctrina’. Els rumors que han circulat sobre Jesús, que si és Joan Baptista, Elies o un dels profetes, els han esparverat, car cap d’aquestes línies coincideix amb la línia farisea... (Evidentment, tampoc la dels violents; als fariseus, no els interessa per a res la violència, ja que estan molt ben vistos pels Romans). Es recolzen en la tradició religiosa dels ancians. Darrere la tradició hi ha la doctrina, ‘el pa’ o ‘el llevat’ dels fariseus, i la doctrina oficial que propugnen els lletrats de Jerusalem. L’interrogatori constitueix el primer centre. Fixem-nos en l’ordre dels moviments: en el primer, es presenten els personatges; en el segon, es planteja el problema i abans d’interrogar-lo, ja es pronuncia l’anatema; en el tercer, s’endega l’interrogatori. Avui dia continua passant el mateix. Es condemna abans d’escoltar les al·legacions, tot i que després es pretén donar-li legalitat... Podria ser que hom s’hagi adonat d’aquest contrasentit, i per això s’hauria eliminat l’anatema en el text alexandrí. Els devia semblar incorrecte que es pronunciés abans d’interrogar-lo. O potser s’hi van veure retratats, que feien el mateix que havien fet els fariseus i ho haguessin volgut silenciar. S’ha de ser mal pensat, però amb molt d’humor. Duríssima rèplica de Jesús En el segon centre [c’] es conté la resposta de Jesús a l’interrogatori dels fariseus i els lletrats [c], argüint a partir d’Isaïes (29,13). «Ell els respongué contundentment: «Que bé profetitzà Isaïes de vosaltres, hipòcrites, i digué...». El text alexandrí es limita a dir: ‘Ell els digué...’. Segons la manera d’expressar-se els jueus, la frase: ‘Ell respongué i els digué...’, vol dir que respon amb molta autoritat a l’acusació fulminant que li havien llançat. El text alexandrí continua: ‘Amb raó va profetitzar Isaïes de vosaltres els hipòcrites...’. Segons aquest còdex, Jesús no solament qualifica els fariseus d’‘hipòcrites’, com el Còdex Bezae, sinó que els estigmatitza com ‘els hipòcrites’ per antonomàsia, com si es tractés ja d’un estereotip. De tal manera que encara avui diem d’un que és hipòcrita que és ‘fariseu’.

80

«...i digué: “El poble aquest amb els llavis em mostra afecte, però llur cor està molt allunyat de mi. En va em donen culte, ensenyant doctrines que són preceptes d’homes —ablucions de gerros i copes i d’altres moltes en feu de semblants a aquestes—. Heu deixat de banda el manament de Déu, per aferrisar-vos a la tradició dels homes.”» Com podeu comprovar, la glossa no ha fet sinó inspirar-se en aquesta resposta. En principi, també es podria suposar que l’incís parentètic hagués estat inserit igualment en segona redacció, exactament com el parèntesi que precedia la glossa (v. 2b) i la glossa mateixa (vv. 3-4). Tanmateix, la següent comprovació m’inclina a assignar-lo a la primera redacció: si bé l’incís «ablucions de gerros i copes» figura en la glossa, on a més s’incloïen ‘gerres i llits’ (una descripció molt més detallada), l’altre incís, «i d’altres moltes en feu de semblants a aquestes» es repeteix al terme del tercer moviment: «I semblants a aquestes en feu moltes», formant una espècie de quiasme El text alexandrí hauria suprimit senzillament l’incís parentètic, car no afegia res de nou, al seu parer. Tots aquests preceptes, anomenats ‘lleis secundàries’, foren compilats molt més tard en la Mishnah. A nosaltres, tot això ens pot sonar a música celestial: ‘ablucions de gerres i copes, olles i llits’, i tot el que vulgueu. Per als jueus, això era sagrat. Tanmateix, ‘n’hem fet de semblants a aquestes’ (purificació de la dona després del part, la mantellina o vel de les dones, les piques d’aigua beneita a l’entrada, el salpàs, el lavabo després de l’ofertori i la purificació del calze...). Però, a més, en tenim exemples concrets molt a prop. Tant per als jueus com per als musulmans continuen tenint vigència les lleis de puresa: els aliments han de ser ‘cáixa’, és a dir purs. I hi ha qui ho controla. Si hi ha lleis, hi ha d’haver controls. L’evolució de la humanitat és molt més lenta del que ens figurem. M’impressiona la denúncia que fa Jesús dient que ensenyen doctrines que són preceptes dels homes. M’atreviria a dir que totes les lleis són preceptes dels homes, siguin de caire polític o religiós. El que passa és que sense lleis la convivència es faria impossible. Nosaltres som els primers en demanar que es promulguin lleis, que hi hagi ordre. Sense ordre no es pot viure. Una altra cosa és si la comunitat cristiana s’ha de comportar com una religió més. En el fons, totes aquestes prescripcions generen divisions i, massa sovint, enfrontaments. El culte legalista a Déu és en va La present perícopa és interessantíssima. Conté un missatge profètic, un text que continua interpel·lant-nos: «En va em donen culte ensenyant doctrines que són preceptes d’homes.» M’atreviria a dir que l’entera història de l’església està farcida de preceptes humans. En conseqüència, bona part del culte que es dóna a Déu és completament en va... A Déu no li interessen ni els temples, ni el culte, ni el clero. Són pocs els qui hi han vist clar, són pocs ‘els veritables adoradors’ que han encertat a ‘adorar el Pare en Esperit i Veritat’, com deia Jesús a la samaritana (cf. Jn 4,23-24), i em temo que continuarà essent així. No sé si la humanitat evolucionarà de tal manera que siguin majoria els qui se n’adonin. De moment no ho veig per enlloc. Cada dia hi ha més misèria. Cada dia hi ha més ‘sida’. Cada dia hi ha més pobres. Cada dia hi ha més immigrants, gent desplaçada. Ja poden anar dient que “España va bien”. És tan insultant per als pobres que s’ho passen malament... Ara imagina’t que, en comptes de ser dels qui més o menys estem bé, has arribat justament en una patera, després que se n’hagin mort uns quants durant la travessia. Que no tinguis ni casa per a viure ni un camastre, que has de treballar d’amagat, perquè no tens cap paper. A més, quin dret tenim nosaltres per a decidir qui tindrà papers i qui no en tindrà. Qui ha alçat aquestes fronteres? Per què no hi ha fronteres per als turistes? Per què les fem per als immigrants? Els ‘veritables adoradors’ els trobaràs en el món de la marginació, no en les institucions oficials o en les grans concentracions. Són aquells que han obert els ulls i veuen clar que el ‘culte veritable’ s’ha de donar a l’home. És el moment en què l’església hauria de fer una reflexió profunda, més enllà del Concili, però seguint la línia encetada. Hauríem de fer una gran missió universal, en nom de l’home. Aquest seria el veritable Fòrum de les cultures. Invectiva final de Jesús En el penúltim moviment [b’], Jesús reprèn la paraula, amb una invectiva encara més dura, recolzada en la Llei de Moisès. Es correspon amb el blasme del segon moviment [b]: «I els afegia encara...». Quan Jesús ha dit una cosa i l’evangelista posa després ‘i afegia’, vol dir que el que segueix és més important que el que acaba de dir, i per tant que s’ha de considerar com un altre moviment (en el cas present, el penúltim [b’]). «Què bé! Anul·leu el manament de Déu, a fi d’implantar la vostra tradició.» Deú n’hi do el to irònic d’aquesta dita de Jesús! El Còdex Bezae estableix un net contrast entre el fet d’‘invalidar, deixar de banda el manament de Déu’ i el de ‘fixar, donar validesa a la vostra tradició’. L’evangelista Marc constata que en les seves comunitats es produeix una involució, una clara tendència a tornar a les seguretats de la Llei.

81

Certament, no a la seguretat que oferia als jueus la Llei mosaica, cosa impossible després de la resolució presa a Jerusalem de no imposar la circumcisió als creients vinguts del paganisme. Però, sí, un cúmul de preceptes i obligacions en la mateixa línia de les prescripcions ‘noaquites’ que s’imposaren als paganocreients que volien conviure amb els judeocreients, a fi de facilitar la convivència en el si de la comunitat cristiana, a fi que no tinguessin problemes, per exemple, els jueus creients en el moment de compartir la taula amb gent que hagués portat carn impura o mengés sang. Un mínim de prescripcions. La vostra tradició estúpida «Moisés, en efecte, va dir:... Però vosaltres dieu:..., invalidant el projecte de Déu amb aquesta tradició estúpida que us heu anat transmetent.» Jesús cita Moisés, car està parlant amb el lletrats. Si Jesús pot respondre d’aquesta manera, amb autoritat, com deixa entreveure el text occidental (‘respongué i digué’), fins al punt que li ho reconeixen els mateixos adversaris, vol dir que se l’ha guanyada a pols. És possible que hagi fet estudis superiors sobre la Llei i la interpretació de l’Escriptura en escoles regentades per rabíns o mestres de la Llei. ‘Moisés digué...’, o sia que els addueix la Llei, el Decàleg. Quina part citaríeu vosaltres del Decàleg si fóssiu fariseus o lletrats vinguts de Jerusalem? ‘Hi ha un sol Déu... Adoraràs el teu Déu amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb totes les teves forces...’ Si fóssiu una mica més avançats afegiríeu: ‘...i al pròxim com a tu mateix’. Però això no consta en la primera versió del Decàleg, ans bé: ‘No prendràs el nom de Déu en va..., santificaràs les festes’ –el sàbbat– (nosaltres l’hem convertit en el diumenge). La primera taula conté els manaments que fan referència a Déu. Són els que reciten constantment els fariseus amb aquella mena de rosaris que van desgranant. I Jesús, què els addueix? El primer de la segona taula: «Honra el teu pare i la mare.» Va directament a la segona taula. No refusa pas els de la primera; si s’escau o li ho demanen, els recitarà, però quan ell vol denunciar l’abús que se’n fa en nom de Déu, se circumscriu als de la segona taula. Això posa sempre nerviosos els seus adversaris, perquè no saben què respondre. I cita encara un comentari: «i qui maleeixi pare o mare, que mori condemnat a mort.». Això és el que es troba en la Llei. «Però vosaltres dieu: ...», vosaltres que sou tan addictes a la Llei fins a tirar-me en cara que els meus deixebles mengen amb les mans impures, ara resulta que «... “si declarés un home al seu pare o a la mare: ‘Corban’ —aquesta és la paraula hebrea, però a continuació en dóna la traducció—, això és ‘Ofrena sagrada’ d’allò meu de què en treuries profit”, no li permeteu fer res pel pare o la mare... I semblants a aquestes en feu moltes.» Com podeu suposar, és impensable que Jesús sostingués aquest diàleg amb els fariseus. L’evangelista intenta expressar quina era la ment de Jesús i en quina situació es trobava. Sobre el sentit del terme ‘corban’, hi ha dues teories. Una primera sosté que es una mena de vot que es feia en circumstàncies especials. Un individu que, pel que fos, odiava el seu pare o la seva mare o que no els odiava, però no els volia ajudar en res. Com que hi estava obligat per llei, en tenia prou en fer un vot ‘corban’, és a dir ‘faig do a Déu dels meus béns’, perquè no es veiés obligat a subvenir les necessitats dels seus pares. Una altra teoria diu que aquest ‘vot’ consistia en donar aquests béns al temple. Aquesta segona sembla ser més real. Era un vot que es feia —com avui davant d’un notari— davant d’un sacerdot o d’un lletrat que estigués autoritzat, però que es podia revocar i, per tant, en revocar-lo, es podia quedar amb els seus béns, sense compartir-los. Com podeu veure, és d’una malícia religiosa impressionant. Ja podies anar recitant ‘honra el teu pare i la teva mare’, si aquests es morien de misèria, però tu, com que havies fet un vot ‘corban’, no estaves obligat a ajudar-los! A més a més, des del punt de vista religiós, eren molt ben considerats per haver fet aquell vot. Jesús denuncia aquesta tradició: «No li permeteu fer res pel pare o la mare, invalidant el projecte de Déu amb aquesta tradició vostra estúpida que us aneu transmetent.» El text alexandrí ha eliminat la paraula ‘estúpida’. Els deuria semblar que era massa dura... «...que us aneu trasmetent» de generació en generació. I això fa que la gent quedi lligada i ben lligada religiosament parlant. Ignoro quants centenars d’anys hauran de passar els musulmans o els jueus ortodoxos fins que s’alliberin de les seves lleis, entre les quals de ben segur que hi ha també tradicions estúpides, com en tota religió. Però tampoc nosaltres no ens n’hem alliberat del tot, ni molt menys! Jesús convoca la multitud i denuncia les prescripcions sobre la impuresa legal En el darrer moviment [a’], en correspondència per via de contrast amb el primer [a], Jesús convoca la multitud a fi de desemmascarar l’actitud dels fariseus i lletrats que s’havien confabulat contra ell. «Convocà novament la multitud i es posà a dir-los: «Escolteu-me tots i compreneu: No hi ha res que des

82

de fora de l’home entra dins d’ell que el pugui contaminar; al contrari, les coses que surten de l’home aquestes són les que contaminen l’home. Si algú té orelles per escoltar, que escolti!» «Convocà novament la multitud.» Si la ‘convoca de nou’ vol dir que ja l’havia convocada anteriorment. Òbviament hem de buscar la referència en perícopes de primera redacció. A 6,46, deia: «Ell va acomiadar la multitud i se’n va anar a l’altra riba a pregar.» Ara bé, aquella perícopa era de segona redacció. L’última vegada que ha comparegut la multitud en perícopes de primera redacció ha estat en 4,1 i 4,36. En 4,1 diu: «Va començar de nou a ensenyar prop del mar i es congregà (són gent amb mentalitat jueva) prop d’ell el poble nombrós (el poble d’Israel), fins al punt que ell havent pujat a la barca es va asseure prop del mar (no a la riba del mar), i tota la multitud estava a l’altra banda del mar.». En 4,36, quan finalitzà l’explicació en paràboles precisava: «Deixen de banda (se suposa que són els dotze) la multitud i se l’emporten (com si segrestessin Jesús) tal i com es trobava en la barca.» Aleshores es va produir la gran tempesta. Aquesta és ‘la multitud’ que Jesús ‘convoca de nou’ i els diu: «Escolteu-me tots i compreneu:...», exactament com en el llenguatge de les paràboles. «Si algú té orelles per escoltar, que escolti» (cf. 4,9.23). «No hi ha res que des de fora de l’home entra dins d’ell que el pugui contaminar; al contrari, les coses que surten de l’home aquestes són les que contaminen l’home.» ‘L’home’ (no Déu) es troba en el punt de mira de Jesús. No hi ha cap llei humana o pretesament divina que pugui ‘contaminar’ l’home. sí, en canvi, tot allò que surt de l’home. Jesús no admet excepcions («No hi ha res»); nosaltres som els qui hem supeditat l’home a prescripcions inútils, sinó estúpides. «Si algú té orelles per escoltar, que escolti!» Cal acollir amb les orelles ben obertes la llavor del missatge. Altrament es malmet, i no dóna fruit. Qui ‘escolta’, acull el missatge i dóna el cent per u. El text alexandrí ha silenciat aquest darrer incís. És inútil predicar el missatge, si l’auditori no és receptiu. Per això Jesús invita, sempre que parla a la multitud de seguidors en paràboles, perquè aplanin el camí i conreïn la terra, a fi que la llavor pugui arribar a donar fruit.

[Glossa**7,3-4] [42. ***7,17-23 Explicació, en privat, als deixebles de la paràbola sobre els aliments purs i impurs]

83

XI. RETIRADA A L’ESTRANGER: EL MESSIES PRESENTA LES SEVES CREDENCIALS EN TERRA PAGANA El període onzè comprèn tres perícopes o seqüències disposades concèntricament: A // B \\ A’. En la primera es narra la retirada de Jesús a l’estranger [A], segueix la guarició d’un sord-mut, figura dels deixebles [B], i finalitza amb el senyal messiànic per excel·lència – la compartició dels pans – obrat per Jesús en terra pagana [A’]. Un cop finalitzada la duríssima polèmica amb els fariseus sobre la Llei del pur i l’impur (perícopa 41), amb la consegüent instrucció als deixebles (perícopa 42***) – que no he comentat per considerar-la de tercera redacció –, Jesús es retira a l’estranger. El fil conductor del període són els diferents senyals que Jesús va donant sobre com ell entén el seu messianisme. Jesús no va a presentar les credencials que l’acrediten com a Messies d’Israel al món pagà, car encara no ho té clar com ho ha de dur a terme. Messies i Israel són dos conceptes inseparables. Ell té plena consciència de ser el Messies d’Israel. No podem dir, doncs, que el Messies d’Israel ha anat a l’estranger a anunciar la bona notícia del Regne de Déu. Marc, però, deixa entreveure que el Messies no és exclusiu d’Israel i que s’ha d’obrir al món pagà. Perícopa 43. *[A] 7,24-30 Tir. Gosadia del paganisme: la greco-fenícia

[a] 24 S’alçà d’allí i partí cap als confins de Tir. Acudí a la comunitat i no volia que ningú ho sabés, però no pogué passar desapercebut.

[b] 25 Però una dona, a l’instant que sentí a parlar d’ell – la filla de la qual tenia un esperit immund –, vingué, es prosternà als seus peus 26 – tanmateix, la dona era grega, fenícia de raça – i li pregava que expulsés el dimoni de la seva filla.

[c] 27 Ell li diu: «Deixa primer que s’afartin els fills, perquè no està bé de prendre el pa dels fills i llençar-lo als gossets.»

[c’] 28 Tanmateix, ella li replicà dient: «Senyor, però si també els gossets, sota la taula, es mengen les molles que deixen caure els petits!»

[b’] 29 Li digué: «Au, vés, que en virtut d’això que has dit ha sortit definitivament el dimoni de la teva filla!»

[a’] 30 Se’n va anar a casa i trobà la filla ajaguda sobre el llit i que el dimoni havia sortit definitivament.

La primera seqüència [A] (Per. 43) té per escenari la regió de Fenícia, en concret, el territori de Tir. Consta de sis moviments disposats concèntricament: a b c || c’ b’ a’. (Observeu que he reduït l’estructura de la perícopa a sis elements, en comptes dels nou que figuren en el llibret que teniu.) En el primer moviment [a] hi figura la composició de lloc, mentre que en el darrer [a’] es comprova el desenllaç de l’escena; en el segon moviment [b] es descriu el personatge que representa col·lectivament el paganisme (mare – filla) amb la súplica de la dona fenícia a favor de la seva filla i, en el penúltim [b’], l’enviament de la dona al seu àmbit familiar; en els dos moviments d’entremig, el frec a frec entre la comprensió que té Jesús del seu messianisme i la pretensió de la dona pagana («els fills – els gossets» || «els gossets – els petits») [c || c’]. Retirada cap als confins de Tir. Per què hi ha anat? En el primer moviment [a] es comprova la retirada de Jesús a l’estranger, després de la duríssima discussió sostinguda amb els fariseus i els lletrats a propòsit de la llei sobre la puresa ritual, ensenyament que havia impartit a la multitud. Els informes dels lletrats vinguts de Jerusalem han d’haver estat demolidors. «S’alçà d’allí i partí cap als confins de Tir.» Era l’única sortida que li quedava. Jesús, com tot mortal, va fent les seves experiències positives i negatives. Després de l’enfrontament amb les autoritats religioses centrals, no sap ben bé què ha de fer, i s’en va cap a Tir, ciutat de Fenícia. Aquesta anada a l’estranger no és una anada qualsevol, sinó perquè en aquests moments no hi veu gens clar; ha discutit anteriorment amb els fariseus sobre la Llei i es troba acorralat. ‘S’alçà d’allí i partí cap als confins de Tir i de Sidó’ (en rodona, el text alexandrí). En el text occidental només hi consta Tir, assenyalant tan sols la direcció presa per Jesús. En el text alexandrí podem constatar – com sempre – la tendència historicitzant, en descriure aquí un recorregut geogràfic. El Còdex Bezae subratlla (anticipant el

84

verb) el fet de ‘aixecar-se’ que es predica tan sols d’ell en singular, pressuposant-se que estava ‘prostrat’, que experimentava un gran abatiment després de la duríssima controvèrsia en què s’havia vist implicat. En adonar-se que era impossible dur a terme el projecte que pretenia, ja que les autoritats religioses no tardaran en denunciar-lo, es retira cap a la regió de Tir. És una retirada forçada, com si es tractés d’un pas a la clandestinitat. Ni en la clandestinitat pot passar desapercebut «Acudí (lit. ‘Havent entrat’) a la comunitat i no volia que ningú ho sabés, però no pogué passar desapercebut.» El text ordinari/alexandrí diu simplement que ‘va entrar a una casa...’, una casa indeterminada, sense especificar si es troba a Tir o a Sidó, una casa qualsevol. En canvi, si ens fixem en el text occidental, deduïm que es tracta d’una ‘casa/comunitat’ concreta, ben coneguda de Jesús. Però això ens deixa perplexos. A quina ‘casa/comunitat’ fa referència, si fins ara no s’ha dit que Jesús hagi anat mai a la regió de Fenícia? Què ens està dient l’evangelista Marc? Recordem que, en la llengua grega, hi ha dues paraules per a designar ‘casa’, oikos i oikia: oikos connota una casa en sentit ampli, genèric, com ‘la casa d’Israel’, ‘la casa de Déu’, ‘la casa d’Abraham’, etc.; en canvi oikia és un terme concret, la casa/comunitat domèstica, on habita la gent. En Marc, ‘la casa’, amb article, pot designar la casa on es reuneix la comunitat creient (per exemple, 1,29; 9,33; 10,10; 14,3). Ens està dient, doncs, que hi ha una comunitat creient en les rodalies de Tir? Segons el Còdex Bezae, Jesús s’hauria refugiat en una comunitat concreta, coneguda dels oients: ‘Acudí a la comunitat...’. El text alexandrí tracta d’esquivar la dificultat que implica l’existència d’una comunitat creient a l’estranger, sense atrevir-se, però, a canviar oikia per oikos (amb la qual cosa s’hauria obviat del tot la dificultat), suprimint l’article i situant aquesta casa indeterminada entre Tir i Sidó, com qui diu ‘entre Pinto i Valdemoro’. Pel que Marc ha narrat fins ara, sembla incoherent que Jesús surti dels confins de Palestina per anar-se a refugiar en una comunitat creient situada en la nació de Fenícia i de la qual no en teníem coneixença. Però ho afirma amb totes les lletres, si ens atenim al Còdex Bezae: «I havent entrat a la comunitat, no volia que ningú ho sabés.» En principi s’ha de descartar que es tracti d’una comunitat constituïda per gent vinguda del paganisme. Seria un anacronisme. A més, el context – com veurem tot seguit – ho exclou del tot. Es tractaria, doncs, d’una comunitat jueva creient formada sia per jueus creients que viuen a la diàspora, sia per deixebles que han tingut de fugir i establir-se a l’estranger. «...i no volia que ningú ho sabés, però no pogué passar desapercebut» És a dir, que els qui han parlat són els de la comunitat creient. Jesús pretenia restar allí d’una manera clandestina. Estar-s’hi uns dies, sense que ningú se n’assabentés, però no pogué passar desapercebut. Si no volia que ningú ho sabés vol dir que els de la comunitat sabien qui era ell i ho podien esbombar. A Fenicia no n’esperaven cap de Messies, tenien els seus ídols..., les seves tradicions, era a Israel on esperaven un Messies que els havia d’alliberarar de tots els enemics. I Jesús té plena consciència de ser el Messies, el rei d’Israel. Una dona que tenia una filla posseïda per un esperit immund acudeix a Jesús En el segon moviment [b] es presenta a Jesús una dona pagana que s’havia assabentat de la seva presència. «Però una dona, a l’instant que sentí a parlar d’ell, ... vingué i es prosternà als seus peus.» Ens trobem ‘a la casa/comunitat’, on tothom sap qui és Jesús. Però se n’han anat de la llengua, n’han parlat. La dona pagana, havent sentit rumors sobre la presència de Jesús, ‘a l’instant...’ (molt marcat), com si hagués estat esperant aquest moment tota la vida, es presentà a Jesús. A base de dos incisos parentètics, Marc ens descriu la situació del paganisme de Fenícia: «la filla de la qual tenia un esperit immund», «tanmateix, la dona era grega, fenícia de raça». Mare i filla són personatges representatius. La mare i la filla representen el paganisme, però no en el vessant paternal, de poder/submissió (la relació del cap de sinagogaga [Jaire, segons el text alexandrí] amb la seva filleta, 5,22-23), sinó en el vessant maternal, afectiu. La mare és la que es preocupa per la seva filla. Si bé ella no té cap esperit immund, la seva filla n’està posseïda. Si té un esperit ‘immund’ vol dir que té un esperit molt perillós. Per ‘esperit immund’ s’entén una ideologia alienant, possesiva, fanatitzant i generalment destructora, com per exemple la dels ‘talibans’ o d’Al Qaeda. És el mal esperit del fanatisme a ultrança, de tipus religiós o polític. Ara sabem que aquesta dona era grega – que vol dir pagana –, de raça fenicia, però de parla grega. L’evangelista ens va donant elements a mesura que en sentim la necessitat. Jesús sabia grec de ben segur (a Galilea quasi tothom era bilingüe, com a Catalunya), altrament no hauria pogut dialogar amb aquesta dona. El text alexandrí precisa que era ‘sirofenícia’, és a dir que pertanyia a la província romana de Síria, com a contradistinta de la colònia fenícia de l’entorn de Cartago (líbico-

85

fenícia), matisant – com sempre els aspectes narratius. Si la dona era ‘fenícia’, la ideologia que posseïa la seva filla devia ser més aviat de tipus polític. Fenícia era un país envaït també pels romans. La mare sent parlar de Jesús en sentit positiu, havia sentit a dir que havia alliberat molta gent i estava convençuda que també podia alliberar el poble fenici d’aquesta ideologia que podria portar la seva filla a l’autodestrucció. L’ordre dels mots en la frase grega, intraduïble (‘de la qual tenia la filla un esperit immund’ = ‘la filla de la qual tenia un esperit immund’) dóna molt de relleu al verb ‘tenia’, indicant que ja feia molt temps que aquesta situació perdurava. Petició de la dona a favor de la filla posseïda La dona «vingué, es prosternà als seus peus ... i li pregava que expulsés el dimoni de la seva filla». L’acció de ‘prosternar-se’ indica que considera Jesús com un personatge molt important, quasi un déu. Sap que Jesús té capacitat per a alliberar la seva filla i es posa a pregar-li que expulsi el dimoni de la seva filla. El redactor jueu, Marc, l’havia qualificat de ‘esperit immund’ (lit. ‘impur’ segons la Llei) en contraposició a l’Esperit sant; la dona pagana parla de ‘dimoni’, l’equivalent en la mentalitat greco-pagana; Jesús reprendrà aquest terme més genèric (v. 29), així com el mateix redactor (v. 30). La dona pagana té plena consciència de la seva situació. Si hom no pren consciència de la gravetat d’una situació no s’hi pot fer res. ‘Li pregava...’, l’imperfet dóna idea que insistia; es podria traduir per ‘li demanava amb insistència que expulsés el dimoni’. Té clarividència de la situació del seu poble i li suplica insistentment, la qual cosa vol dir que Jesús no li va fer cas de seguida, altrament no insistiria. Complex de superioritat dels jueus envers els pagans En el tercer moviment [c], Jesús addueix la màxima jueva que qualifica de ‘gossos’ (‘gossets’, en boca de Jesús, endolcint l’expressió) els pagans. El text occidental introdueix el moviment amb un temps verbal en present que – com sabem – l’actualitza en el present dels oients, indicant la persistència del problema: «Ell li diu: ‘Deixa primer que s’afartin els fills, perquè no està bé de prendre el pa dels fills i llençar-lo als gossets.’» Marc, amb aquest present verbal, revela que el problema és viu encara en les seves comunitats i, en llegir-ho, s’actualitza igualment en les nostres comunitats cristianes d’avui. Pensem en el fenòmen de la immigració. Ni la nostra societat, ni les nostres esglésies estan preparades per a afrontar aquestes situacions i acollir persones d’altres religions o mentalitats. Quina capacitat d’alliberar-nos tenen les nostres esglésies d’ideologies o pràctiques esterilitzants? El text alexandrí l’introdueix amb un imperfet , «i li anava dient», donant la impressió que Jesús anava repetint l’eslògan a mesura que ella reiterava la seva petició (v. 26). La mare li demanava que expulsés el dimoni de la seva filla, i Jesús li contesta amb un eslògan jueu, com si la posés a prova. L’eslògan jueu és molt dur. Hem de recuperar, però, el to amb què Marc el posa en boca de Jesús. El diminutiu ‘gossets’, en comptes de ‘gossos’ – com figurava en l’eslògan – revela el to en què el pronuncia Jesús. El to tendre emprat per Jesús deixa una escletxa oberta perquè la dona pugui replicar-li. També els pagans tenen accés al «pa dels fills» En el quart moviment [c’], la dona pagana accepta el diminutiu amorós de ‘gossets’, però recorda a Jesús que també els pagans tenen accés a la taula del Regne. La resposta de Jesús, en el primer centre de l’estructura, semblava tancar, al menys temporalment (‘Deixa primer...’), les portes a una actuació seva entre els pagans. El segon centre, però, correlatiu del primer, ens deixa bocabadats. Què fa la dona? «Tanmateix, ella li replicà.» Quina gosadia! En sap més ella que Jesús, en aquesta avinentesa: ‘Ella li replicà dient...’, com qui parla amb autoritat (segons es desprèn de la solemnitat de la fórmula de resposta). Sap ben bé el que es diu, disposada a corregir-lo. Esprem el diminutiu: «Senyor, però si també els gossets, sota la taula (del banquet del Regne), es mengen les molles que deixen caure els petits!» Si li replica, vol dir que ha entès en quin to li deia, que no era en absolut despectiu. Si ‘els petits’ (jueus) ‘deixen caure molles’ per als ‘gossets’ (pagans), per què no ho ha de fer ell? Qui són aquests ‘petits’? Són aquells que formant part del poble d’Israel conscientment han ‘deixat caure molles’ perquè se n’aprofitin els pagans que hi ha sota la taula, i dels quals ningú no en feia cas. No els poden fer seure a taula. No estan invitats encara a la taula del Regne. Formen part de la comunitat jueva de la diàspora, clarivident de la situació del paganisme. La dona sap molt bé qui són, car s’havia aprofitat de ‘les molles’ que aquells havien ‘deixat caure’. Per això ha vingut ‘de seguida’ i ha pogut replicar-li emprant el plural paides, ‘els petits’, un mot que, en singular, és un terme tècnic per a designar el Messies-Servent de Jahvé que els evangelistes identifiquen amb Jesús (cf. Mt 12,18; Ac 3,13.26; 4,25.27.30). Són ‘els petits’ de la

86

comunitat de Jesús que s’havia afincat a Fenícia. El text alexandrí ha diluït el text marquià abusant dels diminutius, ‘molletes’, ‘infants’... ‘Senyor’ és el títol que la comunitat cristiana dóna a Jesús un cop ressuscitat. Per tant, l’evangelista resitua aquesta perícopa en el temps postpascual, en el si d’una comunitat cristiana. Avui, per a nosaltres, l’actualitza en l’església, en les ‘petites’ comunitats que s’obren a la societat pagana. La dona li ve a dir: ‘Home, ja sé que has vingut per als fills d’Israel, però deixa’ns alguna engruna, perquè també els gossets...’ És impressionant la fe d’aquesta dona. El paganisme té capacitat per a forçar Jesús a anar més enllà de la missió que li havia estat confiada. Marc, el primer evangelista, ho insinua quan encara l’expansió de la missió al paganisme era molt recent, en el moment en què la comunitat cristiana anava adquirint cada cop més consciència que les fronteres ja s’havien obert. La convicció de la dona pagana allibera la seva filla En el penúltim moviment [b’], l’enviament de la dona amb la filla ja alliberada del mal esperit al seu àmbit familiar, pagà, es relaciona amb el propòsit inicial de Jesús de passar desapercebut, frustrat per la dona pagana [b]. «Li digué: ‘Au, vés, que en virtut d’això que has dit ha sortit definitivament el dimoni de la teva filla!’» Jesús no ha fet res... Com s’ha alliberat, doncs, la filla? ‘Per aquesta paraula teva –la de la dona–, no pel que jo he dit, ha sortit definitivament el dimoni de la teva filla.’ Li ve a dir: ‘No calia que jo vingués personalment, perquè ets tu que amb aquesta confiança, amb la fe-adhesió al meu projecte, has possibilitat l’expulsió del dimoni de la teva filla.’ És un cas semblant al del centurió de Cafarnaüm de Mt 8,5-13 i Lc 7,1-10. Marc empra un plusquamperfet subratllant que ‘ja ha sortit definitivament el dimoni de la seva filla’. No tornarà a posseir-la. És a dir que el paganisme té la capacitat d’autoregenerar-se. Tots aquells que s’adhereixen al projecte de Jesús van obrint camí allà on sembla que no hi ha res a fer. És la força de la ‘mare’ que ha projectat tot el seu amor envers la filla. Quan els dirigents de la societat o de les esglésies esdevinguin ‘mares’, podran ‘salvar’, és a dir alliberar; quan es comporten com ‘pares-padroni’, maten els fills, donant la raó als qui sostenen que ‘fora de l’església no hi ha salvació’. Fixem-nos ara en el canvi d’ordre dels mots en els dos còdexs. El text occidental posa en relació de causa a efecte la convicció de la dona, expressada en la gosadia de la seva resposta, amb la sortida definitiva de la seva filla del dimoni que l’atenallava, «Au, vés, que en virtut d’axò que has dit...», establint un quiasme amb el verset següent: «...ha sortit el dimoni definitivament de la teva filla // el dimoni havia sortit definitivament.». Jesús hauria ajudat el paganisme a prendre consciència de la seva plena capacitat d’auto-alliberar-se, però sense implicar-s’hi més («Au, vés/Vés-te’n!»). El text alexandrí, en canvi, sembla posar en relació la resposta coratjosa de la dona amb la invitació de Jesús a ‘anar-se’n’: «En virtut d’això que has dit, vés-te’n, que ha sortit definitivament de la teva filla el dimoni», eliminant el quiasme; l’explicació de com ‘ha sortit definitivament de la seva filla el dimoni’ quedaria en l’aire; Jesús s’hauria limitat a constatar-ho. La filla resta prostrada en el llit, però el dimoni ja ha sortit definitivament Finalment, en el darrer moviment [a’] es comprova el desenllaç de l’escena que havia estat ubicada en «els confins de Tir» [a]. «Se’n va anar a casa i trobà la filla ajaguda sobre el llit i que el dimoni havia sortit definitivament.» Un cop ‘a casa’, la dona trobà la filla ajaguda sobre el llit. Aquí el còdex Bezae li confereix sentit metafòric al terme ‘casa’ (oikos) –sense article – referint-ho a la societat pagana: ‘a casa’, a la seva familia, el món pagà. «I trobà la filla ajaguda sobre el llit» Què ens diu això? Que encara no està dempeus o asseguda a taula. No diu ‘recolzada a taula’, sinó ‘ajaguda sobre el llit’ (el mateix mot grec kline es podria traduir per ‘taula’, però el verb beblemene, en temps perfet, ‘ajaguda’, ho impedeix), però constata que «el dimoni havia sortit definitivament.» L’ha alliberada de la ideologia fanatitzant, però la situació no és normal encara, s’ha de fer alguna cosa més. No pot alliberar les mans, no pot treballar, no pot menjar, està ajaguda, si bé no diu que estigui malalta. En la societat pagana hi ha una gran prostració. Jesús no ha arreglat res, l’únic que ha aconseguit, indirectament, ho ha fet a través de la dona, a través dels qui es preocupen de superar el fanatisme destructor de les persones, i tot plegat gràcies a ‘les molles’ que la comunitat creient ja havia ‘deixat caure’. De moment Jesús no vol anar més enllà. L’alliberació definitiva, la deixa en mans de les futures comunitats cristianes.

87

Perícopa 44. *[B] 7,31-37 El sord i tartamut, figura dels deixebles

[a] 31 De nou, havent sortit dels confins de Tir, passant per Sidó, arribà al mar de Galilea entre els confins de la Decàpolis.

[b] 32 Li porten un sord i tartamut i li supliquen que li imposi la mà. [c] 33 El prenguè a part separant-lo de la multitud, en privat, escopí i li posà els dits a les orelles,

li tocà la llengua 34 i, alçant la mirada al cel, sospirà profundament i li diu: «Effetà» (això és: «Obre’t!»).

[c’] 35 Se li obriren les oïdes, se soltà la trava de la seva llengua i es posà a parlar correctament. [b’] 36 Els ordenà que no diguessin res a ningú. [a’] Ells, però, encara ho anaven proclamant més i més 37 i, en grau superlatiu colpits

d’admiració, deien: «Tot ho ha fet bé! Fa que els sords hi sentin i que els muts parlin.»

La segona seqüència [B] (Per. 44) consta de sis moviments, amb un centre bipolar, formant la figura: a b c || c’ b’ a’. En el doble centre, Marc relaciona la guarició del sord i tartamut efectuada per Jesús [c] amb l’acció correlativa d’obrir-se-li les oïdes i destravar-se-li la llengua [c’]; a banda i banda, l’interés desplegat per uns portadors anònims a favor de l’home alesiat [b] i la prohibició de dir-ho a ningú adreçada per Jesús als presents [b’]; en el primer moviment es conté la composició de lloc [a] i en el darrer, la divulgació del fet, contradient l’ordre de Jesús [a’]. De Tir, passant per Sidó, en direcció al Mar de Galilea, tot travessant la Decàpolis En el primer moviment [a] es conté la composició de lloc. Jesús es troba en terra pagana i emprèn una llarga travessia des d’una comunitat judeocreient situada a les rodalies de Tir, on s’havia allotjat, passant per Sidó, fins arribar al Mar de Galilea, tot travessant la Decàpolis pagana. L’adverbi ‘de nou’ (palin) s’ha de referir, no al participi que ve a continuació (exelthôn), sinó al verb en temps personal (êlthen), indicant-se així que Jesús torna altre cop al mar de Galilea (vegeu 2,13, *Per. 12, i 4,1, *Per. 22), si bé ara a la riba oposada. Pel que fa a la primera de les quatre fites remarcades, diu que ‘sortí dels confins de Tir’, amb connotacions d’èxode, com sempre que s’utilitza aquest verb. Ara bé, com que en l’encapçalament de la perícopa anterior (*Per. 43) havia indicat que ‘havia partit cap als confins de Tir’ i ara precisa que en ‘sortí’, sembla donar entenent que no n’està gaire satisfet de la seva breu estada en la casa/comunitat on s’havia refugiat, altrament no diria que en ‘sortí’. L’explicació la tenim en la continuació d’aquest encapçalament: «Acudí (lit. ‘entrà’) a la comunitat i no volia que ningú ho sabés, però no pogué passar desapercebut» (7,24). Jesús hi havia anat d’incògnit, fugint de les més que possibles represàlies que li haurien fet les autoritats jueves. Però els seus seguidors, els membres d’aquesta comunitat jueva que probablement també s’havia hagut d’exiliar a Fenícia (què hi fan sinó als confins de Tir?), sabent que ell era el Messies d’Israel, però que s’havia vist obligat a exiliar-se’n, ho esbombaren entre els pagans. D’aquí que acudís a ell la dona fenícia suplicant-li que alliberés la seva filla i que Jesús accedís de mala gana a alliberar-la de la ideologia que la retenia prostrada. Hi ha encara un altre detall: la perícopa anterior cloïa dient que ‘el dimoni sortí definitivament’ de la noia, i ara resulta que Jesús ‘sortí dels confins de Tir’, enllaçant l’un i l’altre amb el mateix verb. Jesús preveu que aquest alliberament pot provocar una reacció en cadena entre els pagans i interpreta que ha de continuar exiliant-se en direcció cap al mar de Galilea. La segona fita és Sidó, ‘passant / de pas per Sidó’, una altra ciutat de Fenícia (el text alexandrí ja l’havia mencionada en l’encapçalament de la perícopa anterior), situada més al nord. O sia que continua fugint en direcció nord. La tercera fita, ‘anà cap / arribà al mar de Galilea’, tant pot marcar la direcció empresa com el punt d’arribada. Interpreto que connota tots dos sentits. La quarta i darrera fita, ‘entre els confins de la Decàpolis’, assenyala que es dirigí al mar de Galilea per la part que confina amb la Decàpolis, mantenint-se sempre en territori pagà. Una marrada impressionant. Si no sabem una mica de geografia, naveguem. Ens trobem situats a la part oriental del mar de Galilea, de majoria pagana. Decàpolis, nom grec que vol dir ‘deu ciutats’ lliures que tenen la seva pròpia organització, és un territori considerat pagà pels jueus, al sud-est del llac, com també el territori de la tetrarquia de Filip, al nord-est del mateix llac. Els jueus estan a l’altra banda, a l’oest del mar de Galilea. Qui és aquest sord i tartamut i a qui representa? Tot és simbòlic Ens trobem davant una situació nova, amb un ‘sord i tartamut’. Més endavant, en segona redacció, Marc en farà un duplicat, amb un altre mut i sord (**Per. 51: 7,14-27), descrivint una guarició molt més

88

espectacular. Del present personatge Marc comença dient que és ‘sord’ i ‘tartamut’, però al final recalcarà que Jesús ‘fa que els sords hi sentin i que els muts parlin’. Què ens ve a dir Marc? Doncs, que tot és simbòlic. M’ha semblat que seria bo, abans d’abordar l’exegesi d’aquest passatge, llegir uns textos de l’Antic Testament a fi d’enquadrar la present perícopa, a veure si ens hi submergim. Un primer text el trobem dins la vocació d’Isaïes (Is 6,8-10 LXX): «Després vaig sentir la veu del Senyor que deia: ‘Qui enviaré? Qui anirà a trobar aquest poble (el poble d’Israel)?’ Li vaig respondre: ‘Aquí em tens. Envia-m’hi.’ Ell digué: ‘Vés a dir a aquest poble: “Escoltareu d’oïda, però no comprendreu; mirareu amb la mirada, però no hi veureu!” S’ha espessit el cor d’aquest poble, fan sordes les seves orelles i han afeixugat els seus ulls, no fos cas que veiessin amb els seus ulls, que sentissin amb les seves orelles, que comprenguessin amb el seu cor. Que arribessin a convertir-se, i jo els hagués de guarir.’» No vol dir que Déu vulgui l’enduriment del poble, sinó que entra en els seus plans que s’endureixi i s’encegui. El càstig se l’infligeix el poble mateix negant-se a escoltar la veu del profeta i actuar en conseqüència. Estem parlant de l’exili de Babilònia. Un altre text que pertany a l’anomenat Tercer Isaïes (Is 42,18-20 LXX) conté una interpel·lació al poble d’Israel sord i cec, una rèplica a la missió que el profeta Isaïes havia rebut en 6,9-10: «Els qui sou sords, escolteu! Els qui sou cecs, torneu-hi a veure i vegeu! Qui és cec, sinó els meus criats? Qui és sord, sinó els qui els senyoregen? S’han encegat els servents de Déu. Heu vist moltes coses, però no heu prestat atenció; teníeu les orelles obertes, però no escoltàveu.» Aquí no es parla de muts, sinó de sords i cecs. Encara un tercer text, del profeta Jeremies (Jer 5,22-23 LXX): «Per ventura no em temeu? – diu el Senyor. Per ventura no tremoleu davant meu? Jo he posat la sorra per frontera del mar – és una llei perpètua –, i el mar no la traspassa. S’agitarà, però no podrà res. Les seves onades bramularan, però no passaran enllà. En canvi, a aquest poble el cor se li ha tornat indòcil i rebel: s’han tornat enrere i se n’han anat.» Amb un llenguatge més optimista, descriu així Isaïes (Is 35,5-6) el retorn a Sió: «Llavors s’obriran els ulls dels cecs, i les orelles dels sords escoltaran. Llavors el coix saltarà com un cérvol, i la llengua dels tartamuts serà ben clara, perquè l’aigua ha brollat en el desert, i un torrent en la terra assedegada.» El gran problema: parlar del Regne de Déu sense deformar el missatge Aquestes expressions dels Profetes ens defineixen un poble, el d’Israel, però es podria aplicar també a tots els pobles, des del punt de vista d’un Déu que es vol comunicar. El gran problema de Déu és el de la comunicació. Avui tenim ja una certa idea de l’evolució, sabem que, des del Big Bang, ja han transcorregut tretze o catorze mil milions d’anys d’evolució, que la humanitat pot tenir uns doscents mil anys d’existència. Però, quan veus en quin nivell tan baix ens trobem ara, l’any 2004, veient què passa a l’Iraq, a Palestina i en altres indrets, el terrorisme a escala mundial, guerres i guerrilles a l’Àfrica i Centreamèrica, els narcotraficants, els reis del Magreb. El nostre país mateix... Aquests darrers dies, però, hem pogut respirar una mica, feia dies que no ho podíem fer. El to del Parlament l’altre dia era un to que permetia respirar a tothom, fins hi tot als de l’oposició. Que la gent pugui parlar sense embarbussar-se! En grec ‘parlar’ és diu ‘lalein’, i qui ‘parla amb dificultat, embarbussadament’, s’expressa amb el compost ‘mogi-lalos’, que solem traduir per ‘tartamut’, però la imatge emprada aquí per Marc, més que la d’un sord i tartamut que sordeja i quequeja, és la d’un individu representatiu de tot un grup de persones que s’ha fet el sord al missatge i que s’embulla en parlar-ne, com una troca. Què ha passat aquí? Que la manera com han escoltat el missatge i n’han estat parlant no és la manera com Jesús volia que escoltessin i parlessim. Prestem atenció: hem llegit els textos dels Profetes que anaven adreçats al poble d’Israel. El poble d’Israel estava basat, simbòlicament, sobre un conjunt de dotze tribus. Jesús s’està referint a les dotze tribus d’Israel, però s’ha vist obligat a introduir canvis en la seva pretensió com a Messies. Ha escollit dotze d’entre els deixebles per a donar-los una configuració com la de l’antic Israel, però que a partir d’ara ja no seria un Israel per línia de sang sinó per l’adhesió a ell. Com que s’ha sentit rebutjat pels dirigents d’Israel, Jesús en prescindeix i en el seu lloc constitueix un grup de dotze líders. Aquests dotze líders són, però, sords i tartamuts. El mateix que s’aplicava a Israel, ara s’aplica als deixebles. Jesús es troba a l’estranger, ha tingut de sortir per cames del territori jueu. Amb aquest periple tan llarg, amb aquestes grans marrades, per territori estranger, Marc ens ve a dir que Jesús hi ha dedicat molt de temps, un període molt llarg. Els biblistes parlen de tres anys de ministeri públic, però podria ser que fossin molts més, cinc o més anys, jo que sé. Els evangelistes no ens han volgut oferir una cronologia de Jesús. Per tant, no ho sabrem mai. Perquè els dotze deixebles procedents del judaisme puguin transmetre el

89

missatge de Jesús d’una manera intel·ligible i superar llurs cròniques resistències al missatge, perquè desisteixin dels seus ideals basats en el nacionalisme jueu, hauran de canviar de xip. Li porten un sord i tartamut En el segon moviment [b], uns individus anònims porten a Jesús un home sord i tartamut i li supliquen que li imposi la mà. Tornen a sortir uns personatges que ja els teníem identificats. Tan identificats que són anònims. Ves a saber qui són els qui componen aquest grup de persones anònimes (¿les dones, els descreguts, els recaptadors d’impostos?). Certament que els qui van comprendre Jesús i es preocupaven de la trista figura que feien els seus líders el van comprendre perquè no aspiraven a cap mena de poder ni en volien saber res, perquè s’havien situat en el marge de la societat i podien, per tant, sintonitzar amb aquell que també ell s’havia automarginat. No hi ha manera de posar-los un nom i, a més, en general Marc els presenta servint-se de verbs en temps present: ‘li porten... li supliquen...’ És una situació que es va repetint i que Marc actualitza en la seva comunitat. Quan avui ho llegim, s’està actualitzant també en nosaltres. Dins del grup de deixebles, i també en la nostra església, hi ha persones que són clarividents, que tenen consciència de que certs dirigents són sords i tartamuts. De parlar, tot el que vulguis, però embarbussadament. La missa de l’11-M era tan artificial!, estaven embarbussats (en Rouco i companyia), perquè havien segregat les altres confessions i religions. Es comportaren com els dirigents d’Israel. El poder i sobretot el poder religiós és molt perillòs i crea addicció. En canvi, els veritables seguidors de Jesús es mantenen en l’anonimat i, en adonar-se del tancament dels seus líders i de la manera embarbussada com presenten el missatge, «li porten un sord i tartamut i li supliquen que li imposi la mà». Primer «li porten», car ells no hi anirien per si mateixos, ja que no tenen consciència de ser sords i tartamuts, es pensen qui sap que en són d’importants... Després «li supliquen» (Els dos verbs estan en present subratllant-se la gravetat de la situació.) «que li imposi la mà», no les mans, en plural (gest usual en la cultura jueva), sinó ‘la mà’, en singular (com en 1,41). Saben que Jesús els pot guarir, no a base de miracles, sinó amb un gest que recorda la mà del Déu creador. Ara és Jesús el Creador. Jesús el segrega de la multitud i el guareix en privat En el primer centre de l’estructura bipolar [c] Marc narra circumstanciadament el llarg procés que culminarà en la guarició del sord-mut. Comença dient: «El prenguè a part separant-lo de la multitud, en privat.» El sord-tartamut és figura del tancament total del grup de deixebles que s’han acrescut amb la multitud. El poderós s’acreix sempre amb la multitud, per això cal separar-l’en. No trobarem cap líder sense multitud. La darrera vegada que s’ha presentat aquesta multitud ha estat en els versets 14-16 (de la perícopa 41), precisament en la discusió entaulada pels fariseus sobre la llei de la puresa ritual. Deia aleshores: «Havent convocat de nou la multitud (referint-se a una altra presència de la multitud: 4,1.36) els anava dient...» És una multitud ben definida, ‘la’ multitud, que té molt d’interès pel missatge, la mateixa que va escoltar les paràboles i a la que Jesús acaba de convocar novament i li ha proposat una nova paràbola: «Si algú té orelles per escoltar, que escolti!» Cal, doncs, que també la multitud obri les oïdes per escoltar, però no és identificable amb els deixebles. Recapitulant, ens trobem davant tres situacions ben diferenciades: 1) ‘els anònims’, que han comprès a fons el missatge de Jesús; 2) els ‘deixebles’, que no comprenen perquè estan tancats completament; 3) ‘la multitud’ que segueix Jesús, fàcilment influenciable. Cada vegada que apareix l’expressió ‘en privat’ sempre està relacionada amb els deixebles. És la privacitat de Jesús amb els seus, amb els qui li estan més propers. Molt subratllat en el text: ‘prendre a part / separar / en privat’. Marc ens està dient que Jesús ha fet un gran esforç per abstreure’ls de l’olor (aurèola) de multituds. La multitud és com una droga. Fins aquí, la part negativa. Comença ara el gest positiu-guaridor: «escopí i li posà els dits a les orelles, li tocà la llengua i, alçant la mirada al cel, sospirà profundament i li diu: “Effetà” (això és: “Obre’t!”)». ‘Escopí’: l’acció d’escopir és més aviat negativa en la nostra cultura; en canvi, per a un jueu la saliva és alè condensat, i l’alè té a veure amb l’Esperit. Amb aquest gest, Jesús transmet amb la saliva el seu alè/Esperit. I untant els dits amb la saliva, «li posa els dits a les orelles» que estaven endurides. Veiem aquí un gest conegut, la saliva fa que la pasta dura es torni fang. Jesús assumeix el paper de Jahvè del principi del Gènesi quan el Senyor-Déu modelà l’home de la pols de la terra (cf. Gn 2,7). No diu que vagi pastar el fang amb la seva saliva, però es pot sobreentendre. Aquí són els dits de Jesús els qui tornen a modelar l’home que s’havia fet el sord i barbussejava. Jesús és ‘el Senyor’, la traducció de Jahvè, ‘el que és’, no el que era o serà... i «li tocà la llengua» (les orelles i la llengua són organs externs). Es posa en marxa, doncs, un procés que va de fora endins. És com una catequesi que es fa a l’auditori. Primer has de captar l’auditori,

90

perquè si no escolta no hi ha res a fer. De mica en mica aquest auditori s’anirà configurant, si és capaç d’escoltar. En català distingim entre ‘sentir’ i ‘escoltar’. Tot seguit passem a l’òrgan més intern. «Alçant la mirada al cel...» La pregària sempre t’eleva. Una manera d’expressar-ho és ‘pujant a la muntanya’, una altra ‘alçant la mirada’, o bé dir que ‘s’obriren els cels de bat a bat’. Sempre és la persona la que ‘s’alça’, ‘puja’, ‘s’obre’... «Sospirà profundament», el text del Còdex Bezae emfasitza aquest gemec de Jesús, mostrant-se profundament afectat pel tancament dels deixebles, està molt dolgut. Quants sospirs no haurà llançat al llarg d’aquests gairebé dos mil anys... Li dol, com a tots nosaltres ens dolen certes actituds dels responsables de l’església. «I li diu: “Effetà!” (això és: “Obre’t”)», en present, perquè ho diu tant per a la comunitat de Marc com per a nosaltres. Aquest mot arameu deixa entreveure que el personatge representa un grup arameu. Obertura de les oïdes i destravament de la llengua En el segon centre de l’estructura bipolar [c’] Marc comprova l’efecte de la doble acció de Jesús [c], efecte que culminà en el moment en què «es posà a parlar correctament»: «Se li obriren les oïdes (a diferència de ‘les orelles’, ‘les oïdes’ fan referència a un òrgan més intern) se soltà la trava de la seva llengua (com si la llengua hagués quedat travada i no li permetés de parlar amb soltesa) i es posà a parlar correctament.» ‘Parlar’ fa referència aquí a la predicació del Regne de Déu. Els deixebles l’estaven anunciant d’una manera incorrecta, perquè proclamaven un Messies victoriós, fort, probablement també un Messies violent, perquè era la única manera de treure’s els enemics del damunt, però no era aquest el projecte de Jesús. Tot i trobar-se en territori estranger, ha hagut de separar-los de la multitud, a fi que no continuessin embaucant-la. Notem com es corresponen perfectament els dos centres de la perícopa: en el primer [c] es narra l’acció de Jesús, on sempre el gest precedeix la paraula (no com fem nosaltres que primer parlem i després no fem cap gest); en el segon centre [c’] es comprova el resultat de l’acció: «se li obriren les oïdes». Ordre terminant de no dir-ho a ningú En el penúltim moviment [b’] es conté la prohibició de dir-ho a ningú adreçada als presents, als mateixos deixebles representats pel sord-mut en llenguatge figurat. Marc estableix un contrast entre el ‘sord i tartamut’ inicial [b] i la prohibició de Jesús de dir-ho a ningú [b’], considerant que no estan preparats encara per a divulgar la notícia. Immediatament Jesús «els ordenà que no diguessin res a ningú». El Còdex Bezae ho recalca afegint ‘res’ fent un joc de paraules (en grec, òbviament: mêdeni mêden, com en castellà: ‘nada a nadie’). L’ordre s’expressa, així, d’una manera més concreta i categòrica, es podria traduir també ‘els prohibí que diguessin absolutament res a ningú’. No vol que el fet es propagui, tot i que ens trobem a l’estranger. No vol que se sàpiga. En té experiència. Si el que se li ha destravat la llengua es posa a parlar, sense canviar de mentalitat ni encetar un llarg procés de maduració personal, pot dir disbarats. Es necessita molta serenitat i una temporada llarga de silenci per a poder assimilar aquests canvis. Quelcom semblant és el que està passant amb el Concili. En el seu moment van caure molts murs i s’eliminaren moltes traves; moltes persones es van alliberar. Però, com sempre, n’hi ha que han portat de nou les aigües al seu molí. Lluny d’acatar l’ordre de Jesús, els deixebles la pregonen i queden colpits d’estupor En el darrer moviment [a’], els deixebles pregonen per la Decàpolis [a] la guarició que Jesús ha obrat en ells, sense esperar conèixer més a fons les intencions del Mestre. «Ells, però, encara ho anaven proclamant més i més...» Es consideren com uns heralds encarregats de fer les proclames a l’assemblea. Qui són aquests predicadors? El mut que parla, la multitud o els anònims? Pel context anterior, són més aviat els ‘anònims’, ja que diran: «... i, en grau superlatiu colpits d’admiració, deien: “Tot jo ha fet bé! Fa que els sords hi sentin i que els muts parlin.”». El text occidental (Còdex Bezae) accentua la intensitat amb què foren colpits d’estupor. Els personatges anònims interpreten el fet a la llum del Déu creador (cf. Gn 1,31; Sir 39,16). Fins i tot ells s’han deixat portar per l’èxit de l’empresa. L’èxit és molt llaminer.

91

Perícopa 45. *[A’] 8,1-9 Compartició dels pans en territori pagà: el senyal del Messies universal

[a] 1 Tanmateix, per aquells dies, com que altra vegada hi havia una nombrosa multitud i com que no tenien ells res per a menjar, convocà els deixebles i els diu: 2 «Sento compassió per aquesta multitud, perquè ja han passat tres dies d’ençà que són aquí i no tenen res per a menjar. 3 Acomiadar-los dejuns a casa no ho vull, no fos que defallissin en el (seguiment del) camí. Perquè, a més, alguns d’ells han vingut de ben lluny.»

[b] 4 Li respongueren els seus deixebles: «D’on podrà hom sadollar de pans a tots aquests en un lloc desert?»

[c] 5 Els anava interrogant: «Quants pans teniu?» [d] Ells digueren: «Set.» [e] 6 Llavors ordena a la multitud recolzar-se sobre la terra. Prengué els set pans i, havent

pronunciat l’acció de gràcies, els partí i els anava donant als seus deixebles perquè els servissin, i els serviren a la multitud.

[d’] 7 A més tenien uns pocs peixets. Pronuncià l’acció de gràcies i manà que també els servissin. [c’] 8 En menjaren i quedaren satisfets; després recolliren la sobralla dels bocins, de paneres set. [b’] 9 (Eren els qui n’havien menjat precisament quatre mil.) [a’] I els acomiadà.

La darrera seqüència [A’] (Per. 45) conté l’anomenada ‘multiplicació dels pans’. Ens trobem en territori pagà (cf. 7,31: «entre els confins de la Decàpolis», ubicació de la perícopa precedent, i 8,1: «Tanmateix, per aquells dies», inici de la present). Convé anotar que en el text actual de Marc, que considerem fou fruit de vàries redaccions, hi trobem una altra perícopa que fa referència als pans (cf. 6,35-46), amb una estructura i un contingut semblants, però en territori jueu. És un exemple dels duplicats que es troben, en segona redacció, amb els mateixos motius que en la primera, però en situacions diferents. Consta de nou moviments amb un centre molt clar: a b c d // e \\ d’ c’ b’ a’. (Cal rectificar l’estructura del llibret). En el centre es conté l’ordre donada per Jesús a la multitud de recolzar-se damunt la terra, l’acció de gràcies, la partició dels pans i el gest d’anar-los donant als deixebles perquè els servissin a la multitud [e]; a banda i banda, el fet d’haver de reconèixer els deixebles que tenien set pans [d] i també uns pocs peixets [d’], la pregunta de Jesús sobre quants pans tenien [c] i la comprovació que en sobraren set paneres de bocins [c’], la designació despectiva de la multitud (‘aquests’), per part dels deixebles [b], i la constatació molt ponderada del redactor (‘precisament quatre mil’) [b’]; en els extrems, Marc descriu la compassió que Jesús sent per la multitud de seguidors que l’han acompanyat dia rere dia en el desert i que no vol acomiadar-los dejuns, fent-ho avinent als deixebles [a], i llur acomiadament, un cop ja sadollats [a’]. Jesús sent compassió per la multitud de seguidors i la fa avinent als deixebles En el primer moviment [a] Marc descriu la situació precària de la multitud de seguidors i la convocatòria dels deixebles per part de Jesús manifestant-los la compassió que sent per ells tement que defalleixin en el seguiment del Camí. Observem com el Còdex Bezae encapçala la perícopa amb la partícula ‘tanmateix / però en aquells dies’, relligant-la estretament a l’anterior. Ens trobem, doncs, en la mateixa situació d’espai i de temps, en un indret molt ben expressat en la perícopa anterior: ‘a prop del mar de Galilea entre els confins de la Decàpolis’, per tant en territori pagà. De quina multitud es tracta? «...com que altra vegada hi havia una nombrosa multitud», el redactor fa referència a una situació anterior. Hem de preguntar-nos, doncs, d’on prové aquesta multitud. L’expressió ‘una nombrosa multitud’ és la mateixa de la perícopa 37 (6,32-34), antecambra de la 38 (6,35-46), perícopa que al seu torn no és sinó un duplicat de la present. Hi ha dues perícopes on es fa referència a la compartició dels pans. Com sempre, la primera redacció i la segona contenen els mateixos motius, si bé duplicats en la segona. En aquest cas el duplicat ha estat anticipat. No té res a veure amb ‘la multitud’ –amb article– de la perícopa anterior. Aquí ens trobem amb ‘una multitud’ indefinida, sense article. Es tracta, doncs, d’una altra multitud. En la perícopa precedent comprovàvem que Jesús va separar ‘un sord i tartamut de la multitud’. Si hagués volgut dir que era la mateixa hauria dit: ‘havent-se presentat de nou aquella multitud’ (amb article). La ‘nombrosa multitud’ de la present perícopa no està supeditada als líders, car diu: ‘com que no tenien ells res per a menjar, convocà els deixebles’, atenint-nos al Còdex Bezae. El text alexandrí

92

no explicita el pronom i puntualitza que es tracta dels ‘seus deixebles’, mentre que el text occidental precisa que els qui no tenien res per a menjar eren ‘ells’, els components de la ‘nombrosa multitud’ per la qual Jesús sentia compasió perquè eren persones necessitades, i que ho fa avinent a ‘els deixebles’, sense més. Primer ha presentat una multitud nombrosa i tot seguit personaltiza els mebres que la constitueixen. Per qui i per què sent compassió Jesús? Jesús «convocà els deixebles i els diu...». La paraula ‘convocar’, que ja s’ha presentat moltes vegades, és una expressió molt solemne. ‘Convoca els deixebles’ com a contradistints d’aquesta ‘nombrosa multitud’. Evitant de dir ‘els seus deixebles’ marca un cert distanciament de Jesús. Els deixebles són els qui fins ara eren sords-muts. Ara, però, un cop guarits, ja els pot convocar. Mentre es feien el sord, no els podia convocar. «I els diu:...», en present: de nou Marc recalca que aquest problema segueix present també en les seves comunitats. Per extensió, en llegir-lo ara ens està dient que aquest problema el tenim també a la nostra Església d’avui. No cal fer referència a la tripartició de la diòcesi. El problema és molt més de fons. Jesús continua ‘compadint-se’ de la multitud de seguidors, de fidels creients, que no tenen res per a menjar, i que, per manca d’aliment espiritual, podrien defallir. Si el traductor o el predicador no s’ha interessat per saber-ho, les lectures van quedant diluïdes i els textos es van arrodonint. L’ús mateix que se’n fa en la litúrgia els ha anat arrodonint al llarg dels segles i ens han arribat sense arestes, ja no ens incomoden. Ens van – com es diu – a la mida, car ens els hem fabricat a imatge i semblança nostra. Com el poble d’Israel que, com que Moisés tardava molt en baixar de la muntanya, es van fer un vedell d’or, a la seva pròpia imatge. «Sento compassió per aquesta multitud». La compassió que sent Jesús és per la multitud i, segons el Còdex Bezae, crida l’atenció dels deixebles sobre ella, ‘per aquesta multitud’. Jesús concretitza molt, personalitza molt: «perquè ja han passat tres dies d’ençà que són aquí i no tenen res per a menjar». El text alexandrí diu ‘perquè fa tres dies que romanen al meu costat’. No és el mateix, són expressions diferents. Tres dies és un període complert de temps. Marca una totalitat de temps. Molt llarg. Fa molt temps que són aquí i no tenen res per a menjar. ‘Menjar’ és equivalent d’ensenyança. Aquesta identificació per a un jueu era molt normal. Quan ells es referien al ‘mannà’ no feien com nosaltres que busquem en el desert on es troba aquesta planta. Per a ells era una imatge ben entenedora. L’ensenyança de cada dia amb la qual Déu va instruint el seu poble. La Torà, la Llei, és el pa de cada dia de la comunitat jueva. Ho és per a nosaltres l’Evangeli? Cada vegada que es parla d’evangelizar o de reevangelitzar em ve una tremolor impressionant, perquè – penso – ¿com podem anar a evangelitzar si no coneixem l’evangeli? O bé el coneixem ja molt arrodonit. Ens l’hem fabricat a la nostra imatge. Primer hem de redescobrir el text evangèlic, per a poder després anar a evangelitzar. A més ‘evangelitzar’ no vol dir anar a proclamar des d’un púlpit, de paraula. Sempre anem a proclamar. Es tracta de ‘pa’. Per això pren la imatge del pa. Primer s’ha de pair, després si t’agrada, en voldràs tastar cada vegada més. No és una ensenyança que arriba al cervell, si és que l’has entès. Involucra orgànicament tota la persona. En aquest sentit les imatges dels jueus són molt més riques. Per a ells la Llei era el pa de cada dia de la comunitat. La que l’identificava com a israelita. És com si féssim constantment exegesi de la Constitució. De moment es diu que no tenen res per a menjar, si bé no sabem encara si aquestes multituds són jueves o paganes; si són jueves, la responsabilitat serà dels dirigents religiosos jueus, si paganes, dels polítics. El que sí és clar és que fa temps que no han rebut cap mena d’ensenyança. Cal menjar el pa de l’ensenyança per a poder seguir el Camí «Acomiadar-los dejuns a casa no ho vull, no fos que defallissin en el (seguiment del) camí». Jesús no vol en absolut acomiadar-los dejuns ‘a casa’. Venint com ve de Tir i Sidó passant per la Decàpolis, aquesta ‘casa’ no sembla que es pugui referir a la casa d’Israel, sinó a la casa del paganisme. Aquí ens dóna ja un senyal. Si diu ‘no fos cas que defallissin en el (seguiment del) camí’, en sentit figurat, vol dir que d’alguna manera estan ja ‘en el Camí’ de Jesús. Són, per tant, gent que ha sentit la seva predicació sobre ‘el camí’ que duu a la vida. ‘El camí’ és el que identifica el seu grup i el seu missatge. Diu que «alguns d’entre ells han vingut de ben lluny». Aquest ‘venir de lluny’ insinua que hi ha també pagans en el si d’aquesta ‘nombrosa multitud’, car en la mentalitat jueva les nacions o les illes llunyanes sempre designaven les nacions paganes, si bé, respecte als jueus procedents de comunitats de la diàspora, són més aviat pocs, ‘alguns’. Es tracta de persones que tenen interès per a sentir i escoltar Jesús i que, de moment, no tenen res per a menjar perquè ningú no els ha donat res. Per què avui la gent busca tant i tant fora de l’Església? Donem-nos nosaltres mateixos la resposta. Si no els oferim bon menjar, el buscaran en un

93

altre lloc. Mentre anàvem a misssa els diumenges per a complir el precepte, tot era molt fàcil. L’església en el centre del poble i el capellà, una mena de ‘cacic’. Però, en el moment en què això ha deixat de ser, fins i tot la Constitució és laica, tot i que manté encara uns privilegis per a l’Església catòlica que no s’hi adiuen, el menjar que abans se’ns donava, basat en lleis i preceptes, s’ha demostrat que era del tot insuficient. Moltes de les nostres comunitats són anorèxiques. Jesús s’adona que ‘no tenen res per a menjar’. Que a la sinagoga, els dissabtes, tot són lleis i preceptes que no alimenten, coses que no les han pogut pair, que les comunitats no han crescut. Recordeu el cas de la filla del cap de sinagoga, anomenat Jaire en el text alexandrí. Després de ressuscitar la noia que tenia dotze anys, els anys d’Israel, Jesús diu als seus pares que li donin de menjar (cf. Mc 5,43), altrament tornarà a morir-se d’inanició. Quan veig aquesta gent tan fanatitzada, xiites o sunnites, em pregunto quin menjar els donen a les seves mesquites? I a les sinagogues o a les nostres esglésies, quin mejar els donem. Si no es dóna bon menjar, una comunitat pot arribar fins i tot a morir. En canvi, on hi ha comunitats adultes i ben formades és perquè tenen persones que els donen bon menjar. Resposta evasiva dels deixebles En el segon moviment [b], els deixebles que havien estat convocats expressament per Jesús perquè prenguessin consciència de la situació, s’excusen al·ludint a la impossibilitat d’assadollar aquella gentussa (toútous és despectiu) en un lloc desert. «Li respongueren els seus deixebles: “D’on podrà hom sadollar de pans a tots aquests en un lloc desert?”». Ens trobem en un desert, i aquest desert no és purament físic. És un desert on no hi ha vida, ni possibilitat de trobar cap mena d’aliment. Podria ser aquesta la descripció de l’Església d’avui? Tant de bo que no sigui un desert on no hi ha pa. Tot va junt. Com veieu, l’evangelista ens està descrivint una situació. «I els interrogà», atès que que ells n’eren els responsables. Pregunta directa i iterada de Jesús En el tercer moviment [c], davant l’evasiva dels deixebles, Jesús els pregunta de manera iterrada i inquisitòria, com si els ho preguntés d’un a un: «Els anava interrogant: “Quants pans teniu?”». O sigui que en tenen. Borreu del tot el xip del miracle dels pans. Si no, no entendreu res. Totes les preguntes que tingueu sobre això, borreu-les, i totes les solucions que us hagin dit, ignoreu-les. Si tenen pans, vol dir que no els han posat a disposició de la gent. La multitud té gana, però ells no han fet res per a assaciar-los. Tenen algunes ensenyances, però no les comuniquen. Resposta escarida dels deixebles El quart moviment [d] conté la resposta dels deixebles, formulada de la manera més breu possible: una sola paraula consistent en una sola lletra grega (la ‘zeta’), una resposta seca, a contracor. «Ells digueren: “Set.”» El número set connota la universalitat. Set, setanta..., és el número de les nacions paganes. Segons la concepció jueva, el poble d’Israel era el centre de l’univers i les ‘setanta nacions’ giraven a l’entorn d’Israel. I el poble d’Israel estava constituït per 12 tribus. Quan Jesús parlava de 12 cistelles, volia dir que hi havia pa per a Israel. Quan parlarà ara de 7 coves, voldrà dir que n’hi ha per a les nacions paganes. De moment tenen set pans. Partició dels pans i repartiment En el centre de l’estructura [e] es comprova l’ordre que Jesús adreça en present a la multitud perquè es reclinin damunt la terra, l’acció de gràcies, la partició dels set pans i el repartiment entre la gent per mitjà dels deixebles. «Prengué els set pans i, havent pronunciat l’acció de gràcies, els partí i els anava donant als seus deixebles perquè els servissin.» Fa dos gestos, pren i, després de donar gràcies, els parteix. Pren pa dels deixebles. No entenc com n’hem fet un miracle d’això. Els miracles els exigeix el diable (vegeu les temptacions segons Mt i Lluc), Jesús pren d’allò nostre. D’allò que nosaltres reteníem. D’aquella ensenyança que no havíem posat a disposició dels altres. Però que en teníem. Tenen set pans i en tenen per a molts si volguessin, però els tenen retinguts. Mentre retinguem per a nosaltres, servint-nos-en per a assolir el poder, aquells dons que havíem de posar senzillament al servei dels altres, no es multipliquen. Jesús els parteix, indicant amb el gest de ‘partir’ que han de compartir. Si hagués volgut fer un miracle, hauria pres unes pedres i les hagués convertides en pans; després ell mateix els hagués servit a la gent, a fi que proclamessin el seu lideratge. Per què els ha donat als deixebles? ‘Els anava donant’. Els ha partit, n’ha fet molts bocins i els va donant als deixebles, perquè siguin ells qui els donin a la gent, perquè en vagin aprenent. Només s’aprèn en la mesura en què hom es posa a fer-

94

ho. Si t’ho fan tot els altres, no aprendràs mai. Hem de responsabilitzar-nos tots de la comunitat cristiana. Hi haurà diferents maneres de responsabilitzar-se, però cada u ha d’exercir la seva pròpia responsabilitat. S’ha de compartir, que és el que Jesús ensenya a ‘els seus deixebles’. Els ha confiat una funció i els diu: ‘Au, actueu com a deixebles meus.’ Posa els pans a les seves mans. Fixem-nos en la diferència que hi ha entre els pans que tenien abans i els que ara serveixen a la gent. Quin canvi ha obrat Jesús en els pans? Ha ensenyat als deixebles a compartir-los. Els deixebles s’havien reservat uns pocs peixets En el sisè moviment [d’], disposat en correlació amb el quart [d], Marc comprova que, en la resposta evasiva dels mateixos deixebles preguntant d’on es podrien treure ‘pans’ per a assaciar una gentada semblant en un lloc desert [b], pregunta que obtingué per resposta una contrapregunta inquisitòria de Jesús: ‘Quants pans teniu? (en present)’ [c] i que els forçà a confessar escaridament: ‘Set’ [d], van callar-se a dretcient: «Encara tenien uns pocs peixets.» Quan sabé que en tenien, Jesús els ordenà que els servissin també a la gent. La funció dels peixets és perquè se celebri un banquet, que no sigui purament pa. És a dir hi ha quelcom més. Penseu que en la situació d’aquesta gent, quan podien menjar pa i peix era molt. A nosaltres, com que estem farts, no ens diu res tot això. Però pa i peix era un bon menjar. Vol que tinguin no sols allò que necessitaven per a viure, que seria el pa, sinó que tinguessin també quelcom més. Set paneres de sobralles En el setè moviment [c’] s’estableix un contrast amb el seu correlatiu: Jesús els havia preguntat: ‘Quants pans teniu?’ [c]; ara es comprova que, en compartir amb la multitud els set pans que tenien, no solament han quedat tots sadollats, sinó que n’han sobrat «set paneres de bocins». Primer de tot quedaren satisfets, indicant que l’ensenyança, ara, ha calat a fons. Qui l’ha impartit aquesta ensenyança? Tot el grup, Jesús i els deixebles. Jesús ha ensenyat als deixebles a compartir, i ells ho han servit a la gent. Per tant són ells, en el fons, els qui han fet – si voleu dir-ho així – el miracle de multiplicar els pans i els peixos. Ells han notat que a les seves mans els pans s’anaven multiplicant – utilitzo la imatge només, eh? –, que passant per les seves mans l’acció de compartir es feia evident i que, a més, satisfeia a la gent. Però Jesús no vol que es perdi res. Que es pensi també en els altres. Per això recolliren les sobralles i ompliren set paneres de bocins. És com dir que n’hi ha per a les 70 nacions. Aquest és el senyal del començament del Regne de Déu. És la primera eucaristia que tenim resenyada en la primera redaccio de l’Evangeli. Sí, és una veritable eucaristia. No hi ha la motivació que donarà més tard als Dotze, ”Això és el meu cos”, perquè ens trobem en un altre context. Abans de morir, abans que l’entreguin els seus propis deixebles, s’entregarà ell mateix. Però és tant eucaristia l’una com l’altra. Perquè eucaristia vol dir compartir. Si quan ens reunim, no hem compartit, no hi ha eucaristia. Si no ensenyem a compartir a les nostres comunitats, més val que no parlem d’eucaristia. Podem continuar parlant d’anar a missa. Quatre mil comensals En el penúltim moviment [b’] es crea un nou contrast amb la resposta dels deixebles del moviment correlatiu [b]: a la menció despectiva de la multitud amb el pronom grec toutous = ‘a tots aquests’, correspon la xifra exacta «quatre mil». Fa servir el número quatre que és el número que expressa sempre els quatre punts cardinals. Nord, Sud, Llevant i Ponent. ‘Quatre mil’ homes. Penseu que per a fer una revolució es necessitaven molts homes. I aquí ens trobem en un lloc desert, que és el lloc on solien reunir-se. Però aquí no es produeix cap moviment revolucionari ni es diu que el vulguin proclamar rei. No es diu res. Senyal que la ‘nombrosa multitud’ de seguidors, jueus i pagans, han comprès l’abast del gest de Jesús. No així els deixebles, com indicarà Marc més endavant, si bé en perícopes de segona redacció. Comiat dels comensals En el darrer moviment [a’], brevíssim, Jesús acomiada, ben sadollats, els seguidors que no havia volgut ‘acomiadar dejuns a casa’, segons consta en el moviment correlatiu [a]. «I els va acomiadar».

95

VIII. RETORN A TERRITORI JUEU: ELS FARISEUS EXIGEIXEN UN SENYAL ESPECTACULAR; CEGUESA DELS DEIXEBLES El període vuitè comprèn dues perícopes A \\ A’. Comença amb una breu estada en territori pagà [A] i finalitza a Betània, on Joan batejava, a l’altra riba del Jordà, amb la guarició d’un cec, nova figura dels deixebles [A’]. Perícopa 46. *[A] 8,10-13 Els fariseus exigeixen a Jesús el senyal del cel que l’acrediti com a Messies d’Israel

[a] 10 Ell pujà a la barca amb els seus deixebles i anà cap als confins de Melegadà. [b] 11 Sortiren els fariseus i es posaren a discutir amb ell exigint d’ell el senyal dimanant del cel,

per posar-lo a prova. [b’] 12 Gemegant en l’esperit els diu: «Per què la gent d’aquesta generació exigeix un senyal? Us

ho ben asseguro: No li serà donat a aquesta generació cap senyal!» [a’] 13 Havent-los deixat, altra vegada, un cop hagué muntat en la barca, se n’anà a l’altra riba.

Aquesta primera seqüència [A] (Per. 46) és molt breu, per tant és important. Està estructurada en quatre moviments distribuïts formant un quiasme: a b // \\ b’ a’, és a dir dos centres i dos moviments laterals. En el primer i el darrer moviment es narra l’atracament de la barca a Dalmanuta, segons el text Alexandrí, o Melegadà (Magdala?), segons el Còdex Bezae, al sud de Genesaret [a], respectivament la partença d’allí en barca cap a l’altra riba [a’]; en els dos centrals, l’exigència dels fariseus d’un senyal diví [b] i la negativa de Jesús de donar-los cap mena de senyal que l’acredités com a Messies [b’]. Retorn a la riba jueva En el primer moviment [a], Jesús i els seus deixebles travessen cap a la riba jueva, prop de Magdala. És la composició de lloc. La perícopa comença dient que «ell (Jesús) pujà a la barca amb els seus deixebles i anà cap als confins de Melegadà». Aquest “ell”, anticipat pel Còdex Bezae, subratlla que és Jesús qui ha pres la iniciativa de pujar a la barca, els deixebles fan de comparsa. En canvi, el text alexandrí, puntualitza amb un adverbi que «inmediatament s'embarcà ell a la barca amb els seus deixebles...», com si Jesús tingués pressa perquè els seus deixebles no s'aprofitessin de la situació creada després d’haver compartit els pans amb la multitud, sens dubte per influx de la primera compartició dels pans (vegeu 6,45). El text alexandrí, en comptes de ‘pujar a la barca’, utilitza un verb semblant, ‘ascendir a la barca’, ‘embarcar-se’, el mateix verb emprat en 6,45. Tanmateix, a diferència de la primera ‘multiplicació’ que tingué lloc en territori jueu, en la segona Jesús no corre cap risc que el proclamin rei/Messies d'Israel. Per tant, no té cap sentit que Jesús faci ‘embarcar immediatament’ els deixebles cap a l'altra riba, com havia fet la primera vegada, per tal d’evitar que els deixebles s’aprofitessin de la conjuntura. On érem, doncs, fins ara? En la perícopa anterior (Per. 45) hem assistit a l'anomenada ‘segona multiplicació dels pans’. Aquesta ha tingut lloc «per aquells mateixos dies» (8,1) i en la mateixa ubicació que la perícopa anterior, i acabava dient que Jesús «va acomiadar» aquella multitud de seguidors (8,9). Per tal d'esbrinar on eren, hem d’anar més enrere, a la perícopa del sord i tartamut (Per. 44), on es precisa que Jesús va sortir dels límits de Tir i anà a través de Sidó cap al mar de Galilea per entre els confins de la Decàpolis. Ens trobàvem, per tant, fins ara en territori pagà. Si ara diu que «ell va pujar a la barca», la travessia del llac ens porta a territori jueu. On podem, aleshores, situar «Melegadà»? Doncs no ho sabem. Regna una gran confusió entre els còdexs sobre el nom i la situació d’aquesta localitat. Els manuscrits en donen moltes versions. En tot cas, s’ha d’ubicar a la riba occidental del mar de Galilea. Ens trobem, doncs, a la riba jueva, a l’oest, més o menys en el territori on acostumava a moure's Jesús. Melegadà podria ser, per metàtesi (inversió de les dues radicals -lg- < -gl-), Magdala, la pàtria de Maria Magdalena. Els fariseus exigeixen el senyal del cel En el segon moviment [b] apareixen de sobte els fariseus i es posen a discutir amb ell. «Sortiren els fariseus...» ‘Sortir’ no té aquí connotacions d’èxode, sinó que, com si sortissin del ‘cau’, estaven esperant que Jesús arribés per a exigir-li que es definís. En el present context pren l’accepció de ‘venir a’, amb la intenció premeditada de «posar-lo a prova», van per ell.

96

Què ha passat, doncs? Per què ‘surten’ precisament ara? Diu ‘els fariseus’, no ‘uns fariseus’. És la manera que tenen de redactar els evangelistes quan volen donar entendre que es tracta d’uns personatges representatius: encara que només siguin uns quants, representen el cercle fariseu i llur manera de pensar. En la perícopa anterior Jesús havia donat el senyal messiànic per exel·lència que consistia en compartir ‘els pans’, els béns, però l’havia donat en territori pagà i, si es confirma la hipòtesi de les dues redaccions de l’evangeli de Marc, aquest seria el primer senyal que donà Jesús mostrant d’aquesta manera que era el Messies universal («set paneres» per a «quatre mil», 8,8-9). En canvi, segons la redacció final de l’evangeli de Marc que ha arribat fins a nosaltres, Jesús ja havia fet una primera compartició dels pans en territori jueu (en la hipòtesi de les dues redaccions, aquesta primera ‘multiplicació’ Marc l’hauria anticipada en la segona redacció). Els «quatre mil» eren un grup mixte, constituït majoritàriament per jueus desterrats que vivien a la diàspora. Recordem que «la comunitat» (amb article, segons el Còdex Bezae) on Jesús s'aixoplugà quan va anar a Tir (vegeu 7,24 D) era una comunitat jueva. Tanmateix, els components de la ‘multitud nombrosa’ que s’havien aplegat entorn d'ell no tots eren jueus, car precisava que «alguns d’ells han vingut de ben lluny» (8,3, típica expressió per a designar els pagans), cosa que equivalia a dir que una minoria eren pagans, però que la majoria ‘d'ells’ eren jueus. Jesús ha volgut donar el primer ‘senyal’ en territori pagà davant gent molt alliberada, sabent que aquests no l’interpretarien malament. Per això no es comprova cap reacció. En canvi, quan el va donar en territori jueu (segons consta en la segona redacció) hi hagué un intent de fer-lo rei (implícit en Mc 6,45 D: «Tan bon punt s’espavilà, va constrènyer els deixebles a embarcar-se a la barca»; explícit en Jn 6,15). Si ens atenem ara a la primera redacció —la que estem comentant—, Jesús ha donat ja el senyal messiànic per excel·lència, sense que s’hagi produït cap reacció per part de la multitud, que és el que ell volia. El senyal havia de valer tant per a la comunitat de deixebles i per a la dels seguidors que anaven més a fons que els deixebles com per als qui havien vingut ‘de ben lluny’, és a dir per als pagans en un futur. Els fariseus, però, sabien molt bé que el Messies es presentaria amb un senyal espectacular que havia de desencadenar la lluita per a alliberar el poble d’Israel del jou dels romans. Per això surten d’improvís i li exigeixen porfidiosament que és aquí, en la terra d’Israel, on l’ha de donar, i no allí, en territori pagà. Saben perfectament que, si el dóna, tindran motius de què acusar-lo i eliminar-lo. Per això «es posaren a discutir amb ell», molt accentuat en el còdex Bezae (un detall intraduïble consistent en repetir en el complement la preposició del verb compost). Els fariseus «exigeixen d’ell el senyal dimanant del cel» que havia d’avalar-lo com el Messies enviat de Déu (vegeu Ex 3,12, el senyal que havia de donar Moisès al poble d’Israel perquè creguessin que era ell l’enviat de Jahvè), però ho fan en mala intenció, sabent que així el comprometerien davant els romans. ‘El senyal’, en efecte, s’interpretaria com el començament d’una revolució. El text alexandrí ha omès l’article: ‘li exigeixen un senyal dimanant del cel’. Eliminant l’article, el text perd tota la seva força: ‘un senyal’ a penes si el comprometeria... Jesús s’hi nega en rodó En el tercer moviment [b’], correlatiu del segon [b], Marc narra com Jesús es nega en rodó a donar-los el senyal que li exigeixen. Acció/reacció figuren en el centre de la perícopa. «Gemegant en l’esperit els diu...», es tracta d’un ‘gemec’ que prové de la part més profunda de la persona, designada en el llenguatge semític com ‘l’esperit de l’home’. El text alexandrí ho explicita encara més, per als lectors grecs que desconeixen aquesta terminologia, parlant de ‘en el seu esperit’. No és tracta de ‘els gemecs inenarrables’ de l’Esperit sant de què parla Pau en la carta als Romans (Rm 8,26) perquè la creació arribi a manifestar-se en els fills de Déu, sinó d’un ‘gemec’ emès per l’esperit personal de Jesús, un ‘gemec’ d’indignació per les males intencions dels seus adversaris. Aquest ‘gemegar en l’esperit’ està, però, en plena sintonia amb l’Esperit Sant. «Els diu», en present, ja que no respon tan sols a una exigència històrica dels fariseus, sinó que té validesa avui i aquí també per a nosaltres els qui ho estem llegint. En Marc sovintegen aquests presents actualitzants. En Lluc n’hi ha molt pocs, car Lluc no pretenia originàriament escriure una obra destinada a la predicació i a ser proclamada en les celebracions. Diu: «per què la generació aqueixa exigeix un senyal? Us ho ben asseguro: No li serà donat a la generació aqueixa cap senyal!» L’expressió ‘la generació aqueixa’, amb aquest ordre dels mots, és molt despectiva, perquè està referint-se als fariseus. Noteu com els diversos estrats es van implicant l’un amb l’altre. L’exigència dels fariseus és de tipus històric, però, a la vegada, s’actualitza en el nostre present. Històricament feia referència a una generació ben coneguda, la manera de pensar dels fariseus; el present indica que continua tenint validesa en l’actualitat. I tant si continua tenint-ne! Si bé la resposta de Jesús se circumscriu en el passat, afecta també el present de la comunitat. Els fariseus exigeixen ‘el senyal

97

dimanant del cel’, sempre exigeixen senyals expectaculars. Molts de nosaltres voldríem que l’església donés també senyals semblants. La voldríem perfecta, espectacular..., fins i tot en el sentit bo de la paraula. Doncs, no! És clar que aquí es tracta del Messies d’Israel, i Jesús té molt clar que no pot anar en aquesta línia, la que està esperant tothom. Per tant, tampoc no li hem d’exigir senyals avui. Una església molt reformada, com volíem en el Concili Vaticà II, no és possible, no vindrà de dalt, és il·lús pensar que els qui estan ben instal·lats renunciïn tot d’una a les posicions de poder assolides. Exigir senyals en el fons vol dir esperar en un Messies que ens arregli tota la situació. No, la cosa no va per aquí. Mentre anem en aquesta direcció, quedarem sempre decebuts.... Una altra cosa és exigir-ho políticament, però sense posar-hi el cor. «Us ho ben asseguro»: el pronom ‘us’ no consta en el text alexandrí. En silenciar el pronom, dóna la impressió que aquesta generació no s’identifica amb els fariseus, com si parlés en abstracte. Però si diu ‘us ho ben asseguro’ es refereix tant als fariseus presents en l’escena com als de tots els temps, car el verb ‘dir’ està en present. Amb aquestes correccions que va sofrint el text ja molt aviat (en el segle II) perd bona part de la seva força. Literalment el text diu: «En cap cas li serà donat a la generació aqueixa cap senyal!» Novament una designació despectiva de ‘la generació’ representada pels fariseus. Es tracta d’una locució semítica, coneguda com ‘el passiu diví’ (vegeu 1Sa 3,17; Sl 130,2 LXX), equivalent a dir ‘en cap cas li donarà Déu...’ Exigien que provingués ‘del cel’, i Jesús respon que Déu no està disposat a donar senyals espectaculars intervenint en el curs de la història. Jesús s’embarca de nou cap a la riba pagana En el darrer moviment [a’], correlatiu del primer [a], Jesús es refugia a la riba pagana. «Havent-los deixat...», aquest verb ‘deixar’ té molta força. ‘Deixar’ i ‘perdonar els pecats’ s’expressa amb el mateix verb, ‘deixar de banda’. És un verb que té moltes connotacions en grec. «Havent-los deixat, altra vegada...», aquest ‘altra vegada/de nou’ a quin verb qualifica? Hi ha tres verbs en la mateixa frase als quals es pot referir: ‘deixar’, ‘embarcar-se’ i ‘anar-se’n’. Els dos primers estan en participi passat, el tercer és el verb principal. En principi semblaria que ha ‘deixat novament’ els fariseus. De fet en el Còdex Bezae l’adverbi ‘altra vegada’ o ‘novament’ figura al final de l’estic. Si es troba al final de l’estic, això sol ja indica que no va amb la paraula seguent, ‘havent-se embarcat’ (l’hauria transcrit a l’inici del següent incís), almenys des del punt de vista del compilador d’aquest còdex o del primer que va organitzar-lo en columnes. D’altra banda, si diu ‘havent-los deixat de nou...’, no lliga, car pròpiament no els ha deixat una altra vegada, essent així que seria la primera vegada que els deixa plantats. Aquest ‘de nou’ queda penjat. Amb qui va? La resposta més convincent és que qualifica el verb principal: «Havent-los deixat, altra vegada —un cop hagué muntat en la barca— s’en anà cap a l’altra riba.» Aquesta és la força de l’adverbi, tot just acaba de venir i ja se n’en torna. Venia per estar-s’hi, però ja veu que van maldades, car li exigeixen ‘el senyal’ que el podria comprometre. Els fariseus tenen molt bon predicament entre la gent, car són els qui imposen una determinada ideologia, el pensament únic. Jesús no té més remei que agafar la barca «i partir cap a l’altra riba». O sia que la seva estada en territori jueu no ha durat ni cinc minuts. El primer i el darrer moviment comencen i acaben gairebé de la mateixa manera: «Havent pujat a la barca...» // «Havent-se embarcat en la barca...», però canviant el verb: ‘pujar a la barca’ sempre te una connotació positiva, ‘pujar’ sempre és positiu; en canvi, ‘embarcar-se’ té més aviat una connotació d’èxode, altra vegada cap a l’altra riba. Havia anat al seu país per a proclamar-hi el seu projecte d’un Messies universal que ensenyava a compartir amb tothom, però resulta que no era el Messies que ells esperaven. Quan tothom espera que les solucions vinguin per les armes i vens tu i els dius que el que han de fer és compartir, es fa molt difícil sinó impossible de creure’s-ho, quí s’hi compromet a això? Com pots anar pel món amb aquesta filosofia, quan tots intenten armar-se per treure’s del damunt l’enemic?

98

[47. **8,14-21 Ceguesa i sordesa dels deixebles al senyal iterat del Messies] 6 Perícopa 48. *[A’] 8,22-26 El cec de Betània, figura dels deixebles

[a] 22 Arriben a Betània. [b] Li porten un cec i li supliquen que el toqui. [c] 23 Agafant la mà del cec el tragué fora de l’aldea; després d’escopir-li a l’òrbita dels ulls i

imposar-li les mans, li pregunta: «¿Veus alguna cosa?» [c’] 24 Havent recuperat part de la vista, diu: «Distingeixo els homes com si fossin arbres, però

caminen.» [b’] 25 Després d’imposar-li novament les mans, ara sobre els ulls, començà a recuperar la visió

plena i quedà restablert, fins al punt de recuperar la visió nítida de totes les coses. [a’] 26 Aleshores l’envià a casa seva i li diu: «Vés-te’n a casa teva i no ho diguis a ningú per

l’aldea!» El període vuitè comprèn dues perícopes A \\ A’. Començava amb una breu estada en territori jueu, on els fariseus reclamaren a Jesús ‘el senyal del cel’ que el legitimés com el Messies d’Israel, però Jesús s’hi negà en rodó [A] (Per. 46). Ara ens trobem en la segona seqüència [A’], a ‘la riba oposada’, en territori pagà (Per. 48), on Marc presenta la figura d’un cec que, en representació del grup dels deixebles, recupera la vista després d’un llarg procés. Consta de sis elements 7, amb un doble centre: a b c // \\ c’ b’ a’. El primer [a] conté la composició de lloc; en el segon [b], uns individus anònims porten un cec a Jesús perquè el toqui; en el doble centre, Jesús el treu fora de l’aldea, li posa saliva als ulls i li pregunta si hi veu [c]; de resultes d’aquest gest, el cec hi comença a veure [c’]; en el cinquè element [b’], Jesús li imposa les mans per segona vegada i el guareix; el darrer [a’] conté el desenllaç de l’escena. Arribada a Betània o a Betsaida? El primer element [a] conté la nova composició de lloc. Com que la perícopa anterior acabava dient «s’embarcà de nou i partí cap a l’altra riba» (8,13), per pura lógica el text alexandrí situa l’escena a Betsaida, a mig camí de Cesarea de Filip, on s’ubicarà la perícopa següent (8,27). Però heus aquí que el Còdex Bezae ens sorprèn amb una lliçó difícil en dir que «Arriben a Betània.» Evidentment no pot ser Betània, l’aldea de Llàtzer, Marta i Maria (cf. Jn 11,1), perquè està tocant a Jerusalem (11,18), i en aquest moment ens trobem a l’altra riba del llac. Resulta, però, que en l’evangeli de Joan es parla d’una Betània situada a l’altra banda del Jordà (cf. Jn 1,28), de localització molt dubtosa (Orígenes proposà identificar-la amb Bethabara, al nord-est de la Mar Morta). Tant Betsaida com la Betània a la qual aquí es fa referència es troben tanmateix a la riba oriental del Jordà: Betsaida, al nord-est del Mar de Galilea, fora dels límits d’Israel; Betània, l’indret on Joan batejava, al sud-est, però sempre a l’altra riba del Jordà. Quin significat pot tenir Betània? La Betània on Joan batejava probablement es trobava a Judea. Jesús, doncs, hauria travessat el llac i s’hauria dirigit cap a Judea fins arribar a la Betània de transjordània. Betània suggereix bateig, ruptura amb les institucions jueves, canvi profund de mentalitat. Bona part dels deixebles de Jesús ho foren també de Joan. Marc sembla indicar, doncs, que Jesús els porta de nou als seus inicis, a veure si veritablement canvien de mentalitat. Per a descriure la ceguesa que afectava al grup de deixebles en aquell moment històric Marc se servirà de la figura d’un cec. Però com que ja des d’un bon començament vol implicar-hi els membres de la seva pròpia comunitat, empra el present actualitzant: «Arriben a Betània.» La composició de lloc presidirà tot el desenvolupament de la perícopa. Té la mateixa funció que el decorat que presideix una escena en el teatre. A més de la composició de lloc, amb un sol mot apunta els actors que apareixeran en escena: Jesús i els seus deixebles («Arriben»), a saber els tripulants de la barca.

6 De segona redacció 7 A partir d’ara en direm ‘elements’ en comptes de ‘moviments’, a fi d’emprar la mateixa terminologia del nostre comentari als Fets que, conjuntament amb la Jenny, s’està editant en anglès.

99

Uns individus anònims porten un cec a Jesús En el segon element [b] es presenten de nou uns individus anònims que ja han aparegut altres vegades (cf. 1,32; 6,55.56; 7,32). Generalment són presentats en present: «li porten... li supliquen», presents que actualitzen l’escena en les comunitats de Marc i en les nostres. Aquests són els qui han entès perfectament el projecte de Jesús i es mantenen en l’anonimat car no tenen aspiracions de poder. «Li porten un cec i li supliquen que el toqui.» Si ‘li porten’, vol dir no sols que coneixen personalment Jesús sinó que l’estaven esperant, precisament a l’altra banda del Jordà, fora del territori jueu; són ben conscients que Jesús és l’únic que pot retornar la vista a un que havia vist, però que s’ha tornat ‘cec’. Es preocupen, doncs, d’aquest cec que no vol veure, que ‘té ulls i no hi veu’, perquè té l’enteniment endurit. «Li supliquen que el toqui», deixant entreveure amb el terme tècnic ‘tocar’ que la ceguesa havia estat provocada per algun tipus d’impuresa legal, però que Jesús el pot alliberar d’aquest tabú religiós precisament ‘tocant-lo’, és a dir fent cas omís de les lleis de puresa ritual. Aquests individus anònims l’han entès a fons. A qui representa el ‘cec’? Qui són aquests ‘portadors’? Com podrem comprovar més endavant, resulta que no es tracta d’un cec de naixement, sinó d’un cec que havia vist i ha deixat de veure-hi. No s’expliciten els motius. La total incomprensió dels deixebles davant el senyal messiànic per excel·lència que Jesús els havia donat en la perícopa de la compartició dels pans (Per. 45) i que el mateix Marc, en tercera redacció, recalcarà en una perícopa de tipus reassumptiu (Per. 46) fou la que els encegà l’enteniment. Estan tan encasquetats en les seves idees, encastellats en les seves seguretats i ànsies de poder que són incapaços de ‘veure’ i interpretar els senyals que Jesús va donant. El cec apareix com una figura representativa de l’Israel messiànic, és a dir dels deixebles que havien de representar l’Israel que havia acceptat Jesús com a Messies. Estem parlant dels deixebles en quant són els responsables de la comunitat. En concret, Marc té el punt de mira posat en l’església de Jerusalem. Els qui «li porten» són aquelles persones que coneixen les situacions d’una comunitat concreta, creient o no creient, que amb el seu esperit de servei són capaços d’alliberar, de retornar la vista, d’orientar les comunitats. Aquests vénen a Jesús convençuts que si ell ‘toca’ el cor del cec perquè s’obri de ple a la seva ensenyança alliberadora, aquest hi tornarà a veure. «Li supliquen», en present, li demanen insistenment que «el toqui». No es tracta d’un mer ‘tocar’, com podríem fer nosaltres tocant un cec pel carrer. D’una banda, cal que Jesús «el toqui», cosa que farà tot seguit agafant primerament la mà del cec i imposant-li després les mans, accions que connoten proximitat, interès per la persona i sobretot transmissió d’energia espiritual per contacte físic. Som un tot orgànic que es relaciona amb els altres de mil maneres. D’altra banda, cal que el cec faci personalment l’experiència que la Llei està superada, que ho ‘vegi’ amb els seus mateixos ulls que obstinadament havia tancat. Es tracta d’una ‘ceguesa’ culpable, per la seva obstinació de no voler ‘veure’ més enllà dels seus estrets horitzonts delimitats per les accions de poder amb què ha anat marcant el seu territori. Els portadors del cec són ben conscients que l’acció ha de precedir la paraula. És tan senzill el llenguatge de Marc que correm el perill de lliscar-hi per damunt, sense copsar-ne el sentit profund. Per a identificar aquests ‘portadors’ cal detenir-se a mirar a l’entorn, a fi de descobrir tots aquests petits personatges que estan al servei dels altres, sense esperar-ne res. No en tenen necessitat perquè estan plens interiorment. El mateix fet de servir, de col·laborar en el projecte de Déu els fa sentir-se útils, ajuda a desplegar en ells la —per dir-ho així— porció de l’Esperit que Déu ha posat en tot home perquè creixi en ell i el configuri com a fill de Déu. Comença un llarg procés de guarició/alliberament En el primer centre [c] es comprova en primer lloc que Jesús «havent agafat la mà del cec, el tragué fora de l’aldea». Jesús demostra així d’una manera palpable que ell no creu en absolut en la Llei de la puresa ritual, però va més enllà, «el tragué fora de l’aldea». Amb el mot ‘aldea’ Marc designa un lloc tancat, un llogarret, on impera un pensament únic, governat pel caciquisme. Despectivament, i no sense ironia, posa en un mateix pla la institució religiosa jueva que impedia al cec de ‘veure-hi’ i l’esclavatge d’Egipte que impedia els israelites de ser lliures. El rerefons d’aquest gest de Jesús recorda de prop el que féu Jahvè quan tragué el seu poble d’Egipte, segons la profecia de Jeremies: «Heus aquí que vénen dies, diu el Senyor, que pactaré una aliança nova amb la casa d’Israel i amb la casa de Judà. No serà com l’aliança que vaig pactar amb els seus pares el dia que els vaig agafar per la mà per treure’ls del país d’Egipte, car ells no van perseverar en la meva aliança, i jo els vaig abandonar» (Jr 38,31-32 versió dels LXX, o bé Jr 31,31 text masorètic).

100

El text alexandrí ha canviat el verb, en comptes del verb exagein, ‘treure de, fer sortir’, adopta ekferein, ‘portar fora de, emportar-se’. No solament no és el mateix ‘treure’ que ‘portar’, sinó que el primer verb constitueix un terme molt tècnic en el llenguatge jueu, un terme que recorda per si sol l’acció de Déu quan ‘tragué’ el poble d’Israel de la terra d’Egipte (cf. Ex 32,1.23; Ac 7,40). En el Còdex Bezae aquest codi de lectura fa referència sempre a l’Èxode, una marca que ens ajuda a interpretar-ho. El text alexandrí ens n’ha privat aquí. Si bé en el verb ex–agein ja està inclosa la idea de ‘treure’ quelcom o algú d’un lloc o indret determinat, Marc ho recalca amb l’adverbi exo, ‘fora’, que com ho pot comprovar fins i tot un lector que no sàpiga grec, està compost de la mateixa preposició ex, com el verb català ‘ex-treure’ i similars. D’aquesta manera confereix encara més força a l’acció de treure’l de l’aldea. Com veieu la Teologia de l’alliberament ve de lluny. Jesús, amb la seva acció, el que vol és alliberar el(s) cec(s) / deixebles de la influència de ‘l’aldea’. És a dir que, si no el treu de l’aldea, no li pot fer recuperar la vista. A l’aldea tots hi veuen molt clar, veuen poder, tenen per ulls dòlars, euros, títols, escalafons, ordres jerarquitzats, tota mena de símbols del poder. Les institucions, tant polítiques com religioses, si no resten vigilants, poden adormir-ho tot. A les grans cúpules i jerarquies se’ls escapa la realitat. Per això és molt important que cada vegada hi hagi més persones que sàpiguen alliberar-se, a fi de prendre consciència de la situació en què es troben. La ideologia messiànica triunfalista que dominava en ‘l’aldea’ impedia els deixebles de fer-se seu el missatge universal de Jesús que no coneix cap mena d’exclusió. ‘Escopir’, un gest difícil d’entendre en la nostra cultura, un treball de re-creació de l’home «Després d’escopir-li a l’òrbita dels ulls i imposar-li les mans, li pregunta: “¿Veus alguna cosa?”». ‘Escopir’ per a nosaltres és negatiu, però, segons la concepció jueva d’aquell temps, la saliva era portadora d’esperit, de força vital, d’alè condensat. Per tant, ‘escopir’ volia dir transmetre quelcom molt personal. Jesús s’implica d’una manera molt pregona amb aquest gest. Com podrem comprovar tot seguit, Marc distingeix entre «l’òrbita dels ulls», la cavitat externa, i «els ulls» pròpiament dits. Jesús ‘escup’ a les seves mans, com si volgués pastar quelcom, i imposa les mans sobre l’òrbita dels ulls del cec untades amb la seva saliva. Unes mans que ‘toquen’, que pasten amb ‘saliva’... Què és el que està fent Jesús? Heus aquí un altre referent que ens recorda les mans de Jahvè creant l’home del fang de la terra (Jb 10,9: «Recorda que m’has modelat com l’argila»; Is 64,7: «Nosaltres som l’argila, i tu, el terrisser; tots som obra de les teves mans»). Les mans de Jesús estan re-creant l’home perquè s’havia endurit i havia quedat cec. Cal reblanir la terra perquè torni a ser manejable. L’evangelista Joan ens ha explicat molt bé aquest codi/gest de Jesús: «Llavors (Jesús) va escopir a terra, va fer fang amb la saliva, li va untar els ulls amb el seu fang i li digué: “Vés a rentar-te...” El cec anà a rentar-se i tornà veient-hi» (Jn 9,6-7) En Marc, en canvi, només es fa referència a l’acció inicial i a la final d’aquest treball. Amb aquest gest Jesús està indicant al cec quin és el projecte que Déu tenia inicialment per a l’home (vegeu Gn 2,7: «Aleshores Déu va modelar l’home prenent argila de la terra i va insuflar en el seu rostre un alè de vida»), però que s’havia quedat en un mer projecte, ja que l’home, anant a la recerca del poder, s’havia deixat seduir per un projecte diametralment oposat al seu, un projecte que l’ha encegat totalment, no permetent-li veure quin és el veritable projecte que el pot realitzar com a persona i com a fill de Déu. Jesús, en «escopir-li a l’òrbita dels ulls», li posa davant els ulls el seu projecte alliberador. «... li pregunta (eperôta): “¿Veus (blepeis) alguna cosa?”» El text occidental ha conservat la forma verbal del present actualitzant i en segona persona, com si ens digués: ‘A tu t’ho pregunto ara, ¿hi veus?’. En canvi el text alexandrí empra l’imperfet, en tercera persona: «li preguntava (epêrôta) si veia (blepei) alguna cosa». Si diu que ‘li pregunta’, en present, pressuposa que es tracta d’una pregunta puntual adreçada al cec, però que de retruc ens interpel·la en el nostre present. Si diu, en canvi, ‘li preguntava’, connota una iteració de la pregunta en el passat, com si no en tingués prou preguntant-li una sola vegada, i no conté cap referència a nosaltres. Els petits canvis introduïts pels copistes tendeixen sempre a fer més llegible el text, però li treuen molta força. Si apliquem aquesta lliçó a les nostres institucions, eclesials, polítiques i socials, veurem que de sords i cecs n’hi ha molts i que nosaltres mateixos hem estat cecs i sords i encara ho som en alguns moments determinats. Anem obrint els ulls a mesura que trobem algú que ens ajuda a obrir-los. En el fons aquí l’únic que fem és ajudar-nos tots plegats perquè anem obrint els ulls i les oïdes, a fi que puguem copsar aquestes petites meravelles, la supressió d’una sigma, d’una essa, o el canvi d’una epsilon, e curta, per una eta, ê llarga, pot canviar la interpretació de la frase. I quan aquests canvis els vas analitzant en tot l’evangeli, adquireixes una visió molt diferent de la que tenies abans seguint el text ordinari. El Còdex Bezae ens pot ajudar a recuperar els colors originals del relat evangèlic.

101

Primera fase de recuperació de la visió En el segon centre [c’], correlatiu del primer [c] («¿Veus alguna cosa?» // «Veig els homes»), el cec recupera part de la vista, si bé encara molt deficientment. «Havent recuperat part de la vista, diu: “Distingeixo (lit. Veig) els homes com si fossin arbres, però caminen.”» No és un cec de naixement; alguna cosa havia vist, altrament no empraria el verb anablepein, ‘veure-hi de nou, recuperar la vista’. La majoria de cristians ens movem en aquest primer estadi. La realitat que veiem no és ben bé la realitat de Jesús. No hem acabat de veure clarament quin és el seu projecte. Jesús ha posat en marxa un procés. En recuperar una part de la visió, el cec respon en present actualitzant, «diu», cosa que novament ens implica a nosaltres, sempre que seguim el Còdex Bezae (el text alexandrí ho ha canviat per un imperfet, «deia»): «... Distingeixo els homes com si fosin arbres, però caminen». De moment veu els homes (la humanitat) com si fossin arbres, és a dir éssers vius que es mouen hieràticament, ‘homes que caminen’ insensibles a les realitats del seu entorn, enxampats en les seves tradicions, que ‘no escolten ni veuen’. Nova imposició de mans: recuperació total de la visió En el cinquè element [b’], correlatiu del segon [b], Jesús, davant la forta resistència del cec, li torna a imposar les mans, ara «damunt dels seus ulls». «Després d’imposar-li novament les mans, ara sobre els ulls, començà a recuperar la visió plena i quedà restablert...». És el segon pas d’un llarg procés. Això vol dir que a Jesús li va costar molt fer de entendre als deixebles qui era. En segona redacció, Marc tornarà a insistir-hi i ens parlarà d’un altre cec (Per. 62: Mc 10,46-52). La visió idealista del Gènesi, d’aquell fang primordial perfectament manejable a les mans de Déu, topa amb la crua realitat del procés evolutiu que avança molt lentament, amb constants involucions i frenades. Jesús s’adona que aquesta visió inicial no és correcta, que no ha recuperat la vista del tot, i li torna a imposar les mans. Però ara no li posa les mans sobre l’òrbita dels ulls, sinó «sobre els seus ulls», va més a fons. Es tracta dels ulls interiors evidentment. Jesús va penetrant dins la persona per a fer-li veure l’abast del seu projecte. Marc, amb aquestes dues fases, ens indica que es tracta d’un procés llarg. Si ho llegim a correcuita, no ens podrem percatar que hi ha hagut un procés que podria haver durat anys i que s’està repetint en el present, en la comunitat de Marc i en les nostres, per això l’evangelista ho posa tot en present. Segueix encara una tercera fase. El Còdex Bezae empra el mateix verb anablepein, ‘recuperar la vista’, en cada una de les tres frases amb què Marc descriu aquest llarguíssim procés. En la traducció ha calgut matisar convenientment el verb: ‘Havent recuperat part de la vista’ (primera fase), ‘començà a recuperar la visió plena’ (segona fase) i ‘fins al punt de recuperar la visió nítida de totes les coses’ (tercera i definitiva fase). El text alexandrí ho ha pretès arreglar emprant tres verbs diferents: anablebein, ‘recuperar la vista’ (primera fase), diablepein, ‘veure distintament’ (segona fase), i emblepein, ‘fixar els ulls sobre, mirar’ (tercera fase). A primera vista ens pot semblar més precís, però perdem de vista que l’objectiu del procés és ‘recuperar la vista’ (repetit per triplicat), després d’haver tancat els ulls al projecte de Jesús. En aquest moment «quedà restablert, fins al punt de recuperar la visió nítida de totes les coses». El verb emprat per ambdós textos, ‘tornar a l’estat anterior, restablir-se’, indica aquí la ‘restauració’ de la condició primigènia de l’home gràcies a l’acció alliberadora de Jesús. Acomiadament del cec guarit En el darrer element [a’], correlatiu del primer [a], Jesús envia el cec suara guarit a una missió concreta. «Aleshores l’envià...» El verb apostello, ‘enviar’, és un terme tècnic per a referir-se a l’enviament d’un ‘apòstol’; tradicionalment l’hem restringit als dotze apòstols. «... a casa seva (eis oikon autou)», un altre terme tècnic que en general designa ‘la casa d’Israel’; aquí, però, el seu significat queda circumscrit pel pronom possessiu, ‘a casa seva’, a la comunitat de deixebles israelites que ell mateix representa. Jesús el va ‘treure de l’aldea’ per a alliberar-lo de la ideologia que imperava a ‘l’aldea’ (Betània/Betsaida) i que l’encegava. Ara ‘l’envia a casa seva’, perquè anunciï la bona notícia del seu alliberament personal a la resta de deixebles, si bé amb una clara restricció: «Vés-te’n a casa teva i no ho diguis a ningú per l’aldea.» Tot i haver ‘recuperat la vista’, encara no està madur per a anunciar-ho a ningú més que als del seu cercle. El text alexandrí llegeix: «L’envià a casa seva dient-li: “Ni tan sols entris a l’aldea!», entenent que aquesta ‘casa’ no formava part de ‘l’aldea’ (!), com sempre en sentit literal.

102

Un altre salt de perícopes Conseqüents amb la hipòtesi que destria diverses redaccions en l’Evangeli de Marc, avui hem de fer un salt notable. Deixarem de banda les perícopes que considerem de segona i tercera redacció que, en el llibret que teniu entre mans, es troben tan sols anunciades i senyalades amb dos o tres asteriscs (**/***). Les explicarem més endavant, un cop hàgim explicat les que considerem de primera redacció. De moment seria bo que, pel vostre compte, les llegíssiu. Són les següents:

[49. **8,27-9,1 Opinions contrastades sobre la identitat de Jesús: l’Home sofrent] [50. **9,2-13 Jesús, l’únic intèrpret del Pare, enfront de l’Elies pretès pels lletrats] [51. **9,14-27 L’esperit mut i sord: impotència dels deixebles per a expulsar-lo] [52. ***9,28-29 Explicació, en privat, als deixebles]

Què hi fan aquestes quatre perícopes entremig? Recordem el que ja vam explicar en les lliçons del començament (pàgines 5 i següents). Marc —segons la nostra hipòtesi— hauria fet una primera redacció de l’evangeli molt més breu que l’actual. Abarcaria la predicació que havia fet durant un llarg temps, potser anys, en una determinada comunitat. Aquest primer esbós l’hauria lliurat per escrit a altres futurs evangelistes perquè se’n servisin. Però, en el moment en què va sortir de Jerosòlima en companyia de Bernabé i Saule (vegeu Actes 12,25) i se n’anà a la missió a terres paganes, aquell primer llibret que havia compost ja no responia plenament a la nova situació. Els evangelis no són una biografia de Jesús, ni relats de fets i miracles, ni dites de Jesús que algú les recordava de memòria i les va transcriure..., no! Són composicions literàries! Tot allò que Marc ens relata reflecteix la vida de la seva pròpia comunitat. És a dir que en cada perícopa hi pots trobar retratat algun aspecte de la situació que vivien les comunitats de Marc i de la societat on estaven immerses. A fi de respondre a les noves situacions, amb llibertat d’esperit i una gran creativitat, Joan Marc intercalà noves perícopes que es caracteritzaran pel fet de ser ‘doblets’, escenes duplicades. El resultat d’aquesta remodelació és el que en diem la ‘segona redacció’. En un tercer moment, en adonar-se que els deixebles que representaven la institució eclesial estaven cada vegada més tancats i que continuaven sense entendre gairebé res, intercala una sèrie de perícopes que tenen en comú el fet que Jesús segrega els seus deixebles de la multitud, prenent-los ‘a part’, i se’ls enduu en un lloc retirat, on els repeteix els temes que acabava d’explicar a la gent. Aquestes explicacions puntuals haurien donat origen a una ‘tercera redacció’. Digressió sobre les quatre perícopes que no comentem Aquestes quatre seqüències estan ubicades a la riba pagana del Mar de Galilea, i constitueixen tot un període que, quan el comentem, l’anomenarem: ‘El Messies sofrent enfront de l’esperit violent d’Elies’. El tema dominant, doncs, és la incomprensió dels deixebles, després d’haver reconegut que Jesús era el Messies d’Israel. En la perícopa 49 (**Mc 8,27-9,1: Opinions contrastades sobre la identitat de Jesús: l’Home sofrent), per primera vegada, en l’evangeli de Marc, es diu que Jesús va predir que la seva missió com a Messies d’Israel seria un fracàs sonat. Aquesta perícopa Marc la va composar més tard, en segona redacció, fent un duplicat precisament de la perícopa que avui comentarem (Per. 53). En la perícopa 50 (**Mc 9,2-13: Jesús, l’únic intèrpret del Pare, enfront de l’Elies pretès pels lletrats), en topar amb les reticències dels deixebles, encegats pel poder talment com el cec de Betània, Jesús intenta aclarir com entén ell la seva funció messiànica als tres deixebles més recalcitrants, Pere, Jaume i Joan. Se’ls enduu a part, a la muntanya, i es transfigura davant d’ells. Lluc tindrà cura de situar aquesta perícopa en un dels moments centrals de la seva obra, posant lletra a la conversa que Moïses i Elies haurien mantingut sobre l’èxode que el Messies anava a realitzar a Jerusalem (Lc 9,31). En Marc no hi consta aquesta conversa, però s’hi deixa entreveure. El que ha fet Lluc és explicitar-la. En la perícopa 51 (**Mc 9,14-27: L’esperit mut i sord: impotència dels deixebles per a expulsar-lo), apareix en escena un home mut i sord. Es tracta d’una nova descripció de la situació en què es troben molts dels deixebles. En primera redacció, els havia descrit a base d’un cec; en segona redacció, ho farà servint-se d’un sord-mut. Com veiem, les perícopes de segona redacció són amplificacions de les de la primera. La perícopa 52 (***Mc 9,28-29: Explicació, en privat, als deixebles) forma part d’una sèrie de seqüències que tenen en comú una instrucció impartida per Jesús als deixebles en privat, en un lloc apartat de la multitud (perícopes 23, 42, 47). És de les perícopes que considerem de tercera redacció. Jesús els explica per què no han estat capacos d’alliberar la multitud de la ideologia destructiva que n’havia pres possessió.

Fet aquest excurs, ens centrem ara en el període nové de la primera redacció, la que estem comentant.

103

IX. D’INCÒGNIT PER GALILEA: INSTRUCCIÓ ALS DEIXEBLES SOBRE L’HOME SOFRENT El període novè consta tan sols de dues perícopes: A // \\ A’. En la primera hi figura l’anomenada predicció de la Passió de Jesús [A] i, en la segona, el contrast entre les ànsies de poder dels Dotze i els petits servidors [A’]. Perícopa 53. *[A] 9,30-32 Predicció del lliurament, execució i resurrecció de l’Home

[a] 30 Havent sortit d’allí, es posaren a travessar la regió de Galilea, però no volia que ningú ho sabés.

[b] 31 Anava instruint els seus deixeble i els deia: «Un Fill de l’home és lliurat a mans d’un home, i l’executen; però, al cap de tres dies, ressuscitarà.»

[a’] 32 Tanmateix, ells feien com si ignoressin aquesta dita i tenien por d’interrogar-lo. La perícopa és molt breu, indici de la seva importància. S’hi poden distingir tres elements formant un tríptic, dels quals el més important és el central. Aquest es podria dividir en dos, com vaig indicar en el llibret, però, després d’examinar-ho de nou, prefereixo considerar-los com un de sol. Cal, doncs, corregir el llibret. Sortida i viatge a través de Galilea En el primer element [a] apareix altre cop la idea d’èxode: «Havent sortit d’allí, es posaren a travessar la regió de Galilea.» Recordem que, en la perícopa precedent de primera redacció (Per. 48), ens trobàvem a Betània, la que estava situada a l’altra banda del Jordà; enllacem, per tant, amb l’escena del cec de Betània, l’aldea que encegava i de la qual calia sortir-ne. Jesús intentà que els deixebles hi vegessin; quan començaren a veure-hi, els envià a casa seva, en missió domèstica, però prohibint-los de predicar a l’aldea. En efecte, el cec que, un cop restablert, envià a casa seva representava els deixebles. Són els mateixos que ara, «havent sortit d’allí», acompanyen Jesús per Galilea. El llenguatge de l’evangelista Marc és molt dens, ple de codis de lectura. Cada mot, cada expressió té sentit simbòlic. Servint-se de símbols i imatges, exterioritza el procés interior que, no sempre en línia recta, sinó més aviat amb contínues marrades i retrocessos, van fent els deixebles respecte al camí que feia Jesús. No té res d’estrany que, en les nostres condicions eclesials, hi hagi moments positius com el Concili, on molts vam poder ‘recuperar la vista’, i situacions involutives, com les que estem vivint en aquests moments en les diòcesis catalanes. Per a evitar que es tornin a ‘encegar’ participant de la ideologia tancada i monolítica de ‘l’aldea’, Jesús els n’ha fet ‘sortir’ i es disposa a ‘travessar la regió de Galilea’ per a poder parlar tranquilament amb ells i instruir-los sobre com ell entén el Regne de Déu.

Entre l’anada ‘a casa seva’, per part del cec/deixebles, de la perícopa 48 i el ‘sortir d’allí’ de la present perícopa 53, Marc intercalà, en successives redaccions, les quatres perícopes que hem esmentat més amunt, emmarcant-les totes quatre, a manera d’un gran parèntesi, entre el fet que «va sortir Jesús i els seus deixebles cap a Cesarea de Filip (Mc 8,27: inici de la **Per. 49) i el correlatiu, «entrà ell a casa», on es trobaven «els seus deixebles» (9,28: ***Per. 52). Els mateixos que ‘envià a casa seva’ són els qui ara ‘en surten’ amb Jesús.

‘Surten d’allí’, molt marcat, és a dir fan un enèsim èxode i es posen a caminar ‘travessant Galilea’. Galilea, a diferència de Judea o fins i tot de la Betània transjordània, és una regió molt paganitzada. La Judea representava un indret religiosament parlant més ortodoxe. La Galilea era més pagana. En canvi, la Transjordània, on estava situada Betània, era un lloc de bateig, un lloc de trobada per als cercles joaneus, un món molt diferent. Pel que es veu, Jesús ja no participa d’aquesta mentalitat reformista. Per això ‘en surt’, en companyia dels deixebles. L’evangelista Joan no té cap escrúpol en conservar dades històriques sobre l’actuació de Jesús que els altres evangelistes van silenciar. Segons ell, Jesús ‘batejava’, per l’estil de Joan, però quan s’adonà que feia més deixebles que Joan, ‘se n’anà altre cop a Galilea’ (vegeu Jn 3,22-26 i 4,1 [4,2 representa una correcció posterior]).

La força del llenguatge simbòlic «... però no volia que ningú ho sabés.» L’objectiu és la instrucció dels seus deixebles. Si vol anar amb ells i ‘no vol que ningú ho sàpiga’, és que no te cap interès en aquest moment que proclamin res a ningú. Ha

104

intentat que ho fessin ‘a casa seva’, però encara els manca molta ensenyança. Un temps de silenci acompanyat d’ensenyança sobre el Regne de Déu que es troba a faltar també en les nostres comunitats. Ja seria hora que ens deixéssim de fer manifestacions públiques i calléssim, i ho aprofitéssim per a instruir les comunitats que estan constituïdes per persones i no per números. Quin és el nucli de l’ensenyança de Jesús? El segon element [b], comença amb un incís que ens mostra l’interès de Jesús: «Anava instruint els seus deixebles.» És una perícopa dedicada a l’ensenyança del cercle més proper, «i els deia». Fixem-nos en el temps dels verbs, empra dos imperfets, és a dir que pressuposa una continuïtat, un període molt llarg que podria haver durat mesos. No ho sabem. Ens agradaria tenir una biografia de Jesús, unes memòries escrites per ell, però segurament que les hauríem reduïdes a anècdotes, com hem fet amb els Evangelis. Jesús vol clarificar-los com han d’entendre el seu messianisme. Els deixebles, com la majoria dels jueus, no esperaven un Messies sofrent. «I els deia: “Un Fill de l’home és lliurat a mans d’un home, i l’executen; però, al cap de tres dies, ressuscitarà”.» Observem que el Còdex Bezae no empra l’article ‘el’ en l’expressió ‘Fill de l’home’. En no explicitar l’article, l’expressió és vàlida per a tot home. En canvi, el Còdex Vaticà i la gran majoria de còdexs anteposen l’article, convertint l’expressió en un títol messiànic, ‘el Fill de l’home’. Una vegada més constatem com aquests petits detalls, la supressió d’un sol article, poden canviar el sentit del text: ‘un Fill de l’home’, un representant de la humanitat, ‘és lliurat a mans d’un home’, novament sense article i en singular. Els altres còdexs ho llegeixen en plural, ‘en mans dels homes’. És evident que Jesús n’és el representant, però la dita és aplicable a tot fill d’home. Jesús representa tota la humanitat. El que se’ns narra de Jesús es repeteix en cada fill d’home que és entregat i lliurat a mans d’un altre home.

«... és lliurat...., i l’executen». L’evangelista quan ho posa en present dóna a entendre que ho està dient per a la seva comunitat perseguida i marginada. En llenguatge narratiu, el Còdex Vaticà i els seus congèneres ho transcriurà en futur: ‘... és lliurat..., i l’executaran’. D’una lectura teològica hem passat a una lectura historicista. Recordem que la comunitat en el si de la qual Marc proclama el seu Evangeli és una església distanciada de l’església oficial (la constituïda pels Dotze, després de l’elecció de Maties). Per això Pere, un cop s’hagi convertit, quan ‘sortirà’ de la presó (el temple), anirà a trucar a la porta de la comunitat de la Maria, la mare de Joan-Marc (vegeu Actes 12,12) i, finalment, quan ‘sortírà’ per tercera vegada, la definitiva (vegeu Actes 12,9.10.17), ‘se n’anirà a un altre lloc’ (12,17), un ‘lloc’ contraposat al Lloc per excel·lència, el temple de Jerusalem i, en el fons, a tot ‘temple’ fet per mans d’home.

«... és lliurat a mans d’un home» o també: «a mans de l’home», sempre en sentit genèric. Jesús representa la humanitat que és trepitjada. En l’evangeli que hem llegit avui en tenim un exemple molt clar en la perícopa de la viuda i el jutge (Lc 18,2-8). Això es va repetint i es torna a actualitzar en la nostra societat i en la mateixa església: hi ha qui trepitja i qui és trepitjat. Marc ho posa en present: ‘és lliurat’. Presents típìcs de l’evangelista. L’expressió ‘a mans de’, essent la ‘mà’ el símbol del poder, indica que no es tracta d’un home qualsevol, sinó dels poderosos. La comunitat de Marc se sent perseguida per les sinagogues hel·lenistes, marginada per la comunitat dels Dotze. El text del Còdex Bezae no diu ‘a mans dels homes’, com diu el text majoritari, que redueix l’abast de l’expressió a les autoritats polítiques i religioses del temps de Jesús, sinó ‘a mans de qualsevol home poderós’. Podríem repetir amb Jesús: «Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti!» (Mc 4,9.23; 7,16). «... i l’executen», com un vulgar revolucionari. Però no diu ‘l’executaran’, en futur, com fa el text alexandrí. Si ho voleu comprendre, resseguiu les llargues llistes de gent desapareguda per motius polítics i religiosos, les víctimes indefenses de les guerres preventives, els genocidis de tota mena, i molts punts suspensius. Canviant-ho per un futur, el text majoritari ens impedeix de veure-hi retratada la nostra societat, amb les seves guerres de religió, creuades, sionismes, yihads islàmiques, i més etcèteres. Entre la mort i la ressurrecció hi ha un temps «... però al cap de tres dies ressuscitarà.» L’expressió ‘tres dies’ connota un període llarg. Entre la mort i la ressurrecció sempre hi ha un temps. La resurrecció és tan real com la mort (han passat ‘tres dies’) i no ha començat encara la incorrupció (no fa ‘quatre dies’, com en el cas de Llàtzer). Que l’home sigui lliurat, entregat, executat..., és el que està succeint en el temps de Jesús, en la comunitat de Marc i en el nostre. Aquest és el nucli de l’ensenyança de Jesús. Però Jesús continua vivent, parlant, identificant-se amb l’home. Es va ‘re-suscitar’ ell mateix perquè abans havia confiat plenament el seu esperit en mans del Pare.

105

Tradicionalment se’ns ha dit que el nucli dels evangelis, la fe de les primeres comunitats, el constitueix el mot grec ‘egerthe’ = «ha ressuscitat!» Tendim a reduir-ho a un sol aspecte, la resurrecció. Està bé, però de fet el nucli integral de les primeres comunitats fou que: ‘un home és entregat a mans de l’home, l’executen i, al tercer, dia ressuscita’. La majoria dels grups religiosos espiritualistes d’avui..., que n’hi ha de tota mena, pequen tots ells en aquest punt, en no tocar de peus a terra preocupant-se per l’home trepitjat. Potser ja en aquesta línia, el Còdex Vaticà i la majoria de còdexs que avalen el text majoritari, traduït a totes les llengües, no en té prou amb els canvis que ha rellevat, sinó que després de transcriure, en futur, ‘i l’executaran’, afegeix: ‘i, un cop executat, ressuscitarà’. Tot l’accent està posat en el verb ‘ressuscitar’: l’execució forma part de la història, la resurrecció funda la nostra fe. Els primers grups cristians que se separaren de la gran església, anomenats ‘docetes’, negaven la realitat humana de Jesús; afirmaven que «només en aparença ha sofert ell passió», una afirmació que Ignasi, el bisbe de Síria, tira sovint en cara a aquests grups heretges. No es pot fer l’experiència del Ressuscitat, sino has fet mai l’experiència de la mort, no tant física com la de sentir el pes de tanta injustícia, de tants abusos, fins i tot dins la mateixa església, i de preocupar-te per a posar-hi remei..

Tot el contingut de l’ensenyança de Jesús està resumit en aquesta breu perícopa utilitzant un llenguatge que més planer no podia ser. Un representant de la naturalesa humana, que és ell mateix, però que es pot aplicar a qualsevol que es trobi en aquestes circumstàncies, és lliurat, en present, pels mateixos deixebles, Judes i els altres que també hi participen, ‘a mans de l’home’. En el cas de Jesús, seran els summes sacerdots qui el lliuraran en nom de la Llei a Pilat, però aquí va més enllà, engloba tota persona que és lliurada a mans d’home, d’home a home. Tenim una capacitat que no tenen els animals. Podem ser molt creatius, però també podem ser tan destructius com cap altra espècie animal. Total ignorància (crassa o volguda) i por dels deixebles En el tercer element [a’], «Tanmateix, ells feien com si ignoressin aquesta dita i tenien por d’interrogar-lo», correlatiu del primer [a] (noteu: «no volia que se sabés/es conegués» || «ignoraven»), s’endevina el xoc (contrast) que provoca Jesús en els seus deixebles ansiosos d’un Messies triomfant (victoriós) i de poder-se encimbellar, per tant, a llocs de poder. ‘Ignorar’ vol dir que no hi ha hagut recepció. S’han fet els sords. Curiosament és el que Lluc descriurà en la perícopa del sord-mut. O sigui que ceguesa, sordesa, mudesa, no són sinó elements descriptius, però no d’un sord, d’un mut o d’un cec que ven cupons de l’Once, sinó del grup de deixebles, i qui diu dels deixebles ho pot aplicar a les nostres mateixes comunitats encegades, atontades, sordes... No els entrava al cap allò que Jesús els ensenyava. I segueixen els imperfets: ‘ignoraven ... temien...’, i seguim ignorant i seguim tenint por de l’ensenyança central de Jesús: ‘aquesta dita’, que és tot un oracle, com en l’Antic Testament ‘els oracles de Jahvè’. Però ‘Jahvè, el Senyor’, ara és Jesús, ‘el Senyor’. Ignorant-la, ignorem tot el projecte de Déu que ha près carn en Jesús. Déu s’ha fet tan proper, que el podem palpar en la persona de Jesús de Natzaret. Potser massa proper...

«... i tenien por de preguntar-li». El que faltava. Saben molt bé que, si ‘preguntaven’, s’hi veurien implicats. Els Dotze no volen renunciar per a res a les seves ambicions de poder dins la comunitat. Era millor callar, i fer la seva. A Cafarnaüm, on aniran tot seguit, serà Jesús qui els ‘preguntarà’ sobre el que discutien pel camí. Però no anticipem esdeveniments. I com que tot està en temps imperfet, la perícopa no es deixa tancar: continua implicant-nos avui a tots nosaltres. Jesús ens està dient, ens està revelant el seu fracàs que també és el nostre... Però ens diu també que aquest fracàs no lograrà el seu objectiu, no és el final, sino el principi d’una nova humanitat, d’una nova existència, on no hi hagi domini de l’home sobre l’home. Encara és molt lluny tot això. Però si només portem tretze milions d’anys d’hominització, començant pel Pierolapithecus catalaunicus!

106

Períopa 54. *[A'] 9,33-48 (***9,49-50) Les ànsies de poder, escàndol per als petits servidors

[a] 33 Arribaren a Cafarnaüm. [b] Un cop ja era a la comunitat, els anava preguntant: «Què discutíeu pel camí?» (I) [c] 34 Però ells callaven, perquè entre ells havien discutit quin d’ells esdevindria el més important. [c'] 35 Llavors s'assegué i va cridar els Dotze. 36 Prengué el criadet, el va posar enmig d'ells, el

féu reclinar a taula i els digué: 37 «Qui un d'aquests criadets aculli en el meu nom, m'acull a mi; i qui m'hagi acollit a mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat.»

[b'] 38 Emperò li replicà Joan dient: «Mestre, n'hem vist un que en el teu nom expulsava dimonis, un que no ve seguint amb nosaltres, i hem intentat d'impedir-li-ho.» (II)

[a'] 39 Ell, però, en resposta digué: «Deixeu d'impedir! No hi ha ningú, en efecte, que faci un portent invocant el meu nom i que, a continuació, pugui malparlar de mi. (II-) 40 Perquè qui no està contra vosaltres, està a favor vostre. (II+) 41 Això sí, qui us doni de beure un got d'aigua en el meu nom perquè sou del Messies, us asseguro que no perdrà la seva recompensa. (I+) 42 Però qui escandalitzi un d'aquests petits que tenen fe, més li valdria que li cenyissin una mola de molí sobre el coll i que al mar el llancessin. (I-) 43 I si per a tu l’ocasió d’escàndol fos la teva mà, talla-te-la: més et val d'entrar manc en la vida, que tenint dues mans ser llençat a la Gehenna, on hi ha el foc inextingible, 44 on el cuc dels seus remordiments no mor i el foc no s'apaga. 45 I si fos el teu peu ocasió d’escàndol per a tu, talla-te’l: més et val d'entrar coix en la vida definitiva, que conservant els dos peus ser llençat a la Gehenna, al foc inextingible, 46 on el cuc dels seus remordiments no mor i el foc no s'apaga. 47 I el teu ull, si t’és ocasió d’escàndol, expulsa’l: més et val d'entrar borni en el Regne de Déu, que tenint dos ulls anar-te'n a la Gehenna, 48 on el cuc dels seus remordiments no mor i el foc no s'apaga.» ***{49 «Tot sacrifici, en efecte, serà salat amb sal. 50 La sal és bona, però si la sal perdés la salabror, amb què l'assaonareu? Tingueu sal entre vosaltres i feu les paus els uns amb els altres.»}

Després d’un llarg viatge a través de Galilea, instrucció itinerant de Jesús (Per. 53), ara fa ‘parada i fonda’ a Cafarnaüm (Per. 54), instrucció reposada a la casa-comunitat i al voltant de la taula. Què ens evoca Cafarnaüm? El primer element [a], brevíssim, conté la composició de lloc. Com en les succesives escenes d’una peça de teatre, l’evangelista ens mostra el nou decorat: «Arribaren a Cafarnaüm.» És important conèixer l’entorn que ens rodeja. Cafarnaüm és possiblement la ciutat més important de la regió del nord de Galilea que està tocant al mar (el llac). A nosaltres, potser, no ens diu gran cosa, però per a Marc i la gent que coneixia la ciutat, la mera menció de ‘Cafarnaüm’ servia per a situar-los i recordar-los que era una cruïlla de cultures, de negocis, de caravanes... Per tant, una ciutat cosmopolita, amb molta vida i gent de cultures i costums molt diferents, de llengües molt diverses, jueus la majoria procedents de les diverses regions d’Israel, però també pagans vinguts dels indrets més remots. En una ciutat tan important no hi podia faltar la sinagoga. (Les runes que visiten els turistes són del segle quart o principis del cinquè de la nostra era, però hi ha indicis d’una edificació anterior que podria remuntar-se a la sinagoga que els havia construït el centurió romà que comandava la guarnició de la ciutat: vegeu Lc 7,1-5.) Quan vàrem visitar Cafarnaüm, i més encara Natzaret, vam descobrir la cara de Jesús per tot arreu. Tant se val si eren jueus o palestins, perquè és la terra la que afaiçona i marca les cares. Probablement la majoria de la gent sabia grec, perquè les transaccions s’havien de fer en grec, la llengua comercial, com avui dia l’anglès. Tot això vol dir ‘Cafarnaüm’. Ja estem, doncs, situats. S’allotgen a la ‘casa-comunitat’ En el segon element [b], Marc precisa de Jesús, en singular, que, «un cop ja era a la comunitat, els anava preguntant». De quina casa o comunitat es tracta? En grec hi ha dues paraules per a designar ‘la casa’. Un terme més genèric, ‘oikos’, que serveix per a designar, per exemple, ‘la casa d’Israel’, ‘la casa real’, el temple com a ‘casa de Déu’, ‘la família’, entre altres, i un altre més específic, ‘oikia’, que designa la casa concreta on habita la gent. En Marc cal diferenciar convenientment aquesta doble terminologia. Quasi sempre que usa ‘oikos’, ho podem traduir per casa, en el sentit de local públic o bé com a designació de la família des d’un punt de vista genealògic, d’un llinatge, d’una dinastia, etcètera, en canvi, quan usa ‘oikia’, sovint ho podem traduir per casa-comunitat, en el sentit de lloc on s’apleguen persones d’una determinada ideologia.

107

Si diu que arribaren a la ‘oikia’, al marge de la ‘oikos’ = ‘sinagoga’, vol dir que a Cafarnaüm hi havia també una petita comunitat, on Jesús es reunia amb els seus, on conversava i menjava amb ells i, potser també, on hi residia. Era la seva casa? L’havia construit ell mateix? (Segons Mc 6,3, Jesús era «l’artesà», un operari que treballava amb fusta o altres materials.) No ho sabem del cert, els evangelistes no van tenir cap interès en fer una biografia de Jesús. Sabem, això sí, que Cafarnaüm era el seu lloc d’estada habitual. A Natzaret hi va viure de petit, probablement hi va nèixer, més tard s’hauria traslladat a Cafarnaüm per motius de treball i hi va restar fins que va tenir l’experiència de l’Esperit, quan devia tenir ‘trenta anys’, una xifra més simbòlica que real, és a dir a una edat madura. Fou el moment en què abandonà l’activitat habitual, el treball de constructor, i encetà una activitat més aviat itinerant. Dues converses, dos projectes oposats «Un cop ja era a la comunitat, els anava preguntant: “Què discutíeu pel camí?”» Jesús ha estat observant i escoltant, mentre feien camí. Recordem la instrucció que els havia inculcat anteriorment (Per. 53), quan els anava instruint sobre el ‘seu camí’, però ells feien com si l’ignoressin. Parlaven d’un altre projecte, anaven a la seva. Precisament vam acabar la perícopa anterior comprovant que tenien por de preguntar-li. I ara els provoca: ¿Què anàveu discutint pel camí?» No contesten: «Però ells callaven.» Tot seguit veurem per quin motiu callaven; ens ho dirà el narrador, l’evangelista. Ells continuaven fomentant les ànsies de poder, ‘el camí de l’èxit’; no els interessava en absolut seguir ‘el camí de fracàs’ que Jesús els havia recalcat. Dos projectes, dos camins. Els deixebles pretenien seguir un camí molt diferent. Generalment, aquestes expressions les llegim en un nivell purament positivista: el camí, venien de camí, anaven caminant, anaven discutint... Per a l’evangelista, però, ‘el camí’ és ‘el camí de Jesús’. O sigui que, mentre Jesús va obrint ‘camí’ i intenta fer-los veure per on han d’anar, ells per darrere van parlant i discutint... Aquest sentit simbòlic gairebé s’ha eliminat del text, i l’exegesi actual a penes si en vol sentir parlar. La lectura que en fem actualment és d’una pobresa impressionant. Jo comprenc els exegetes. Gràcies als protestants hem despullat els textos dels al·legorismes que s’hi havien adherit durant segles i tenim els estris adequats per a descobrir-ne el seu sentit original. Els catòlics vivien de la rifeta durant segles, per això en el moment de la Reforma els protestants es van remetre a l’Escriptura, però fins al punt de sostenir que ‘la sola Escriptura’ era l’única font on hom s’havia d’inspirar, mentre que nosaltres invocàvem les nostres ‘tradicions’, fins al punt de sostenir que la tradició era més important que l’Escriptura. Tradició i Escriptura eren considerades com dues fonts complementàries. Avui dia això ja no és així. El Vaticà II afirma amb contundència que hi ha una sola font. El retorn a l’Escriptura és avui dia un fet, tant entre els catòlics com entre els protestants. La qüestió que es planteja és si l’Escriptura és entenedora per si mateixa o bé tenim necessitat d’un guia o intèrpret, com afirma Lluc amb una claredat meridiana quan l’eunuc etíop, a la pregunta de l’evangelista Felip: «Per ventura entens el que estàs llegint?», li respon: «I com ho puc enendre, si no tinc ningú que em guïi?» (Ac 8,30-31). Els jueus tenien molt clar que el text escripturístic s’havia d’interpretar. Això sí, tota interpretació ha de ser adherent al text. Titllar de fer marxa enrere qualsevol intent seriós d’interpretació simbòlica ens impedeix d’endinsar-nos en el sentit pretès per l’evangelista. Una cosa és que s’hagin eliminat les nombroses interpretacions al·legòriques que, per manca d’estris d’intepretació, s’havien anat encastant en el text com la ganga que s’acumula entorn dels minerals metal·lífers, i una altra que ens hàgim de quedar amb el text nu, com si ja per si sol fos entenedor. Els Dotze continuen callant... En el tercer element [c], primer dels dos centres d’una perícopa bifocal, l’evangelista ens explica per quin motiu callaven: «Perquè entre ells havien discutit quin d’ells esdevindria el més important.» Callaven perquè se sentien interpel·lats. El silenci dels deixebles delata que són conscients que Jesús no aprova les seves pretencions. Volen aconseguir el poder polític i tracen els seus propis plans, són els líders. S’estan organitzant per al moment en què el Mesies, el rei d’Israel, prengui el poder. Els seus punts de mira, doncs, no coincideixen amb el projecte/camí de Jesús, que incorpora tant els qui formen part d’Israel com els exclosos del poble. Pensem en les situacions que es repeteixen en l’església actual; no és cosa d’avui, ha estat sempre així. En el camí de Jesús, tant ara com des dels inicis, s’hi han instal·lat totes les ambicions imaginables. I seguim fent el nostre ‘camí’ particular, marcant territori, com els nostres parents, el Pierolapithecus catalaunicus! A veure qui és el més important. Fins i tot el text que serveix de base a totes les traduccions modernes ha diluït notablement el sentit del text original, llimant-ne les

108

aspreses i subrallant-ne el sentit narratiu: en comptes de dir «que entre ells havien discutit quin d’ells esdevindria el més important», diu simplement que «entre ells havien discutit pel camí qui era el més important». El Camí de Jesús s’ha convertit en un camí rural i les ambicions de poder de cara a la imminent manifestació del Messies ja s’han materialitzat. ... però Jesús s’asseu i crida els Dotze En el segon centre [c’] podem observar com actúa Jesús: «Llavors s’assegué i va cridar els Dotze.» Quan Jesús s’asseu, sovint ho fa com a mestre. No els renya, crida a part els Dotze, a ells sols, perquè a la ‘casa-comunitat’ hi ha molta més gent, deixebles de molts indrets que fan ‘camí’ sense pretensions de ser importants, potser perquè no n’han tingut l’oportunitat. Crida els Dotze a qui ell mateix havia constituït com a representants de l’Israel messiànic (vegeu Mc 3,13-19). Jesús volia bastir un Israel obert, al servei de totes les nacions... Estava convençut que era el Messies d’Israel. Era la missió que Déu li havia confiat. L’experiència que ha fet en el Jordà és que ell és el Messies d’Israel. Jesús ha tingut una formació molt bona. Probablement va rebre de mans dels mestres de la Llei coneixements superiors per a interpretar l’Escriptura. La manera com l’interpreta és pròpia d’un mestre de la Llei. Lluc, escrivint una obra per al summe sacerdot Teòfil, fill d’Anàs, ho dóna a entendre: els seus pares «el van trobar assegut (com un mestre més) en el temple (on s’impartien les classes) enmig dels mestres (els intèrprets de la Torà i dels Profetes), escoltant-los i fent-los preguntes» (Lc 2,46). En un moment donat, però, se sent rebutjat per la sinagoga. Recordem la primera estada a Cafarnaüm, després de la unció messiànica: la primera cosa que féu fou assistir a la reunió que tenia lloc el disabte a la sinagoga i posar-se a ensenyar-los (Mc 1,21). Aquí, en canvi, ja no es parla d’anar a la sinagoga. Després que tots qüestionessin la seva autoritat i la seva ensenyança (1,27), ja no el deixen entrar. Com que no pot anar-hi, el lloc de reunió de Jesús serà ara ‘la casa-comunitat’, al marge de la sinagoga. En sentir-se rebutjat per l’Israel oficial, per l’estament de poder tan polític com religiós, s’adonà que el projecte que ell tenia per a tot Israel no era viable. Aleshores, entre la gent que l’envoltava n’escollí ‘dotze’, els qui eren caps naturals de grup, perquè visualitzessin d’alguna manera les dotze tribus d’Israel. Els hi donà la mateixa configuració, però els mostrà com hauria de ser el Regne de Déu, molt diferent de com l’esperaven tots. Són líders, caps de grup, però d’una gran diversitat de tendències. Jesús crida, doncs, solament els Dotze, els qui estaven discutin entre ells qui seria el més important. Un gest que val per mil paraules Sens dubte hi havia també, en aquella comunitat, molts que havien entès el seu projecte alliberador i universal. Jesús s’asseu i amb un gest inequívoc, abans de parlar-los, els mostra quina hauria de ser la seva actitud en el banquet del Regne: «Prengué el criadet, el va posar enmig d'ells, el féu reclinar a taula i els digué...» El Còdex Bezae precisa que «Prengué el criadet». En el text alexandrí (l’habitual de les nostres traduccions) no hi figura l’article. A més, i això ja és responsabilitat dels traductors, sovint tradueixen el diminutiu ‘paidion’ per ‘un nen’ o ‘un infant’. El terme grec ‘paidion’’ és un diminutiu de ‘pais’ que vol dir ‘servent, criat, vailet’, encara que en principi també es pot traduir per ‘fill, infant, noiet’. Depèn del context. En aquella cultura, un ‘paidion’ era considerat l’últim de tots, no comptava per a res, només per a servir. Si l’evangelista, sempre segons el Còdex Bezae, hi anteposa l’article, ‘el’, ens està dient que no es tracta d’un criat qualsevol, sinó d’aquell petit servidor (ben conegut pels membres de la comunitat marquiana) que representa tots els qui, sense pretensions, es posen al servei dels altres. «Prengué el criadet, el va posar enmig d'ells, el féu reclinar a taula...» Els primers seguidors de Jesús no ho degueren tenir gens fàcil. Acostumats com estaven a que els intèrprets de l’Escriptura els parlessin contínuament del futur Messies d’Israel que els havia de conduir a la victòria sobre tots els enemics (i, en concret, els romans), ara, de cop i volta, n’han de prescindir, ja que Jesús es presenta amb un projecte messiànic de servei i entrega que l’abocarà a un fracàs estrepitós. És clar, no ho podien entendre. Després del fracàs humà de Jesús, rellegiren les Escriptures cercant de trobar-hi una explicació. En el llibre del profeta Isaïes i, més en concret, en el que avui en diem ‘el Segon Isaïes’ o ‘Llibre de la Consolació’, hi van trobar descrita la figura del Servent de Jahvè, on Isaïes parla del Servent sofrent. Això els va donar peu a entendre que el profeta ja parlava de Jesús. No té res d’estrany que el llibre del profeta Isaïes es convertís en el llibre de text de les comunitats cristianes. És l’únic profeta, sempre segons el Còdex Bezae, que els evangelistes citen pel seu nom. Lluc, un cop més, ho explicitarà en l’escena de l’eunuc etíop que, assegut a la carrossa, decebut pels esdeveniments que havien ocorregut a Jerusalem, estava de tornada llegint el profeta Isaïes i, en concret, la perícopa que fa referència a l’ovella que és conduïda a

109

l’escorxador, sense obrir la boca, figura del Messies sofrent, com li explicarà Felip tot seguit (Ac 8,32-35). L’evangelista Marc se li havia anticipat amb aquest gest de Jesús: el Servent de Jahvè està tipificat per aquest ‘criadet’ que es posa al servei de tothom. En posar enmig d’ells «el criadet», els ha deixat en evidència. És, com si diguéssim, la imatge de Jesús mateix que està sempre al servei dels altres. Primer el gest, després la paraula Observem una altra diferència important. El Còdex Bezae, després de dir que «prengué el criadet i el va posar enmig d'ells», precisa que «el féu reclinar (seure) a taula», en grec ‘anaklisamenos’; en canvi, el text alexandrí canviant només tres lletres, ‘enagkalisamenos’, diu tan sols que «el va abraçar». El sentit ha canviat totalment. I com es fa això? Doncs, s’agafa l’estilet, s’esborren unes lletres i s’hi posen al damunt unes altres, i allò que significava ‘seure a taula’ ha passat a significar ‘abraçar’; en la còpia següent ja es perd tota traça. El text alexandrí farà el mateix més endavant, en Mc 10,16, on en comptes de dir que Jesús «va convocar» els petits esclaus, diu que els «va abraçar». És molt poètic dir que Jesús abraçava els infants, sobretot per a les estampetes de primera comunió... Dir que convocava els petits criats i els feia seure a taula ens obligaria a canviar la nostra mentalitat. Els criats sempre es troben fora de la taula. ‘Seure a taula’, d’altra banda, conserva tota la força del gest de Jesús i està més d’acord amb les paraules que l’il·luminaran tot seguit. «... i els digué: “Qui un d'aquest criadets aculli en el meu nom, m'acull a mi; i qui m'hagi acollit a mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat.”» El gest sempre ha d’anar per endavant. Per petits que siguin, són els fets els qui donen credibilitat a les paraules. En la mesura que els Dotze aprenguin d’aquest exemple, deixaran de discutir sobre qui serà el més important i es posaran al servei dels altres. La manera d’actuar de Jesús està molt distanciada de la dels Dotze. En la nostra societat tan civil com religiosa estem farts de paraules. No és aquesta la nostra gran equivocació? El lòguion o dita de Jesús que Marc ens transcriu generalitza ja el que havia apuntat amb el gest de fer seure a taula el criadet: «Qui un d'aquest criadets...» Jesús l’ha ‘acollit’ amb el simple gest de fer-lo ‘seure a taula’, posant-lo en pla d’igualtat amb ell. Qui faci el mateix fent referència a la seva persona i al seu gest, no solament l’acull a ell, sinó també al Pare que el va enviar. En la taula de l’Israel messiànic tots han de seure a taula en pla d’igualtat, sense jerarquies de cap mena. Que n’estem encara de lluny! Continuem fent-nos el sord i fixant límits En el cinquè element [b’] hi trobem la rèplica, molt solemne per cert: «Emperò li replicà Joan dient...» És Joan qui, en nom dels Dotze, interromp la resposta de Jesús a les seves pretensions, prescindint olímpicament del que Jesús acaba de fer i afirmar, i replica emparant-se en la jerarquia del grup. Malgrat que Jesús els vagi elegir en règim d’igualtat (tots els dotze noms, en Mc 3,16-19, estan coordinats amb un kai, és a dir amb una coma), ells ja s’han anat jerarquitzant: Pere, Jaume i Joan són els més prepotents. El qui protesta és el tercer: «Mestre, n'hem vist un que en el teu nom expulsava dimonis, un que no ve seguint amb nosaltres, i hem intentat d'impedir-li-ho.» Continuen igual, fixant límits: “Aquest no és dels nostres!, no segueix les ‘nostres’ normes.” Ja s’han situat ells al davant amb les seves lleis, amb les seves regles: “Aquest individu actua sense el nostre permís —vénen a dir—, però hem de confessar que allibera, i a més, ‘en nom teu’, fent referència a la teva persona. Aquesta teologia alliberadora, però, no està d’acord amb el nostre dret canònic i, per tant, li hem d’impedir que continuï alliberant persones d’ideologies fanàtiques («dimonis»)...” No continuem, nosaltres, fent el mateix? Una comunitat cristiana no pot posar impediments quan es tracta d’alliberar persones. Les regles de convivència haurien de ser mínimes, i mai escrites (doncs, mira, la Regla de Qumran, la Didaqué, la Didascàlia dels apòstols, les Constitucions apostòliques, les regles de sant...). No fem res més del que fan tots els animals, fixar límits, posar fites, encerclar el ramat... Deixeu de posar obstacles a qui alliberi! En el darrer element [a’] Marc descriu una llarga i matisada resposta de Jesús. Al llarg d’aquesta perícopa s’han plantejat dos problemes. El primer (I) feia referència al poder amb què, segons ells, havien de ser investits pel Messies el dia del seu coronament: calia ventilar per endavant qui esdevindria el més important dins del grup. El segon (II) no és sinó la consequència de l’ambició: la discriminació de l’altre, l’exclusió de qui no forma part del grup. Tot seguit Jesús respon al segon problema, el que ha suscitat Joan amb la seva rèplica. I ho fa tant en negatiu: «Deixeu d’impedir!...» (II-), com en positiu: «Qui no està contra vosaltres està a favor vostre» (II+). A continuació reprendrà la resposta al problema inicial

110

que tot just havia encetat: «Qui un d'aquests criadets aculli en el meu nom...», interrompuda per la rèplica de Joan, i ho farà primer, invertint els termes, en positiu: «Qui us doni de beure un got d'aigua en el meu nom perquè sou del Messies...» (I+) i després en negatiu: «Qui escandalitzi un d'aquests petits que tenen fe...» (I-). La resposta de Jesús al segon problema és molt contundent: «Deixeu d’impedir!». A continuació ho raona: «No hi ha ningú, en efecte, que faci un portent invocant el meu nom i que, a continuació, pugui malparlar de mi» (II-). Es tracta de gent que allibera que, si bé no pertanyen al grup de deixebles, actuen fent referència a la persona de Jesús i a l’alliberament que ell produeix en el poble d’Israel. Avui en diríem ‘cristians anònims’; en el temps de Jesús eren ‘jueus creients anònims’. Sort en té la humanitat d’aquests ‘petits servidors anònims’ que produeixen impactes positius entre la gent més desemparada. Tot seguit afegeix un segon motiu, d’abast universal: «Perquè qui no està contra vosaltres està a favor vostre» (II+). El text alexandrí ho llegeix en primera persona plural, implicant-s’hi també Jesús: «Qui no està contra nosaltres està a favor nostre.» Segons el Còdex Bezae i altres nombrosos manuscrits i versions, Jesús no s’hi implica perquè no té enemics ni se’ls crea; en canvi, els deixebles no fan altra cosa que crear-se enemics, a fi de repartir-se entre ells el pastís del poder. La dita de Jesús s’adapta a la mentalitat segregacionista dels deixebles i és, en certa manera, restrictiva. Els importants actuen en nom propi..., els servidors en nom de Jesús «Qui us doni de beure, efectivament, un got d'aigua en el meu nom perquè sou del Messies, us asseguro que no perdrà la seva recompensa.» Qui són aquests? Què vol dir ‘ser del Messies?’ Ho ha deixat ben clar el gest de Jesús posant al mig ‘el criadet-servidor’. Són, doncs, els qui fan ‘camí’ sense identificar-se amb cap cos, corporació o associació, els qui no necessiten pagar cap quota o delme de pertinença a poble, religió, grup o ideologia. Són els qui s’han alliberat de tota mena d’esperit discriminador, que s’han fet seguidors del camí de Jesús, que segueixen de prop les seves petjades. ‘Donar de beure’ vol dir acollir, vol dir fer seure a taula tots els qui, vinguin d’on vinguin, per petits que siguin, es posen com Jesús al servei dels altres. Aquests no ‘perdran la seva recompensa’ perquè ja han experimentat en el seu interior el sabor agradable que emana del seu gest. És la resposta positiva (II+) de Jesús al debat inicial dels Dotze sobre ‘qui esdevindria el més important’. Tot seguit ve la resposta negativa (II-). Les ambicions de poder que no han volgut confessar públicament quan els ha interpel·lat poden causar un gran escàndol entre els petits servidors personificats per ‘el criadet’: «I qui escandalitzi un d'aquests petits que tenen fe, més li valdria que li cenyissin una mola de molí sobre el coll i que al mar el llancessin.» El text alexandrí posa els verbs en temps present: «... més li val que li cenyeixin una mola de molí entorn del coll i el llencin al mar», conferint-li més realisme. Ser ‘petit’ contrasta amb ser ‘el més important’. És la gran lliçó. Tenir fe, adherir-se al projecte de Jesús, seguir el seu camí que no té límits ni fronteres pressuposa persones i comunitats que es disposin a servir amb total igualtat, sense cap mena de domini dels uns sobre els altres. Aquest principi general, l’aplicarà a continuació a les tres parts més sobresortints del cos: ‘la mà’, símbol de poder; ‘el peu’, que simbolitza la conducta i ‘l’ull’, les aspiracions humanes. Deixa per al final la resposta concreta a les seves ambicions i, a diferència de les dues sentències precedents, la construeix en temps present: «I el teu ull, si t’és ocasió d’escàndol...», ja que Jesús considera que aquesta situació s’està donant realment entre els Dotze. Les tres sentències han estat construïdes en paral·lel. Al terme de cada una d’elles Marc, segons el Còdex Bezae, va repetint el mateix refrany: «... a la Gehenna ... on el cuc dels seus remordiments no mor i el foc no s'apaga». Després de la primera i la segona sentència explica que a ‘la Gehenna’ «hi ha el foc inextingible». La referència és clara a la vall de Hinnom, al sur de Jerusalem, on en temps d’Acaz i Manassès, aquests reis hi van cremar en sacrifici els seus propis fills (2Reis 16,3; 21,6). Aquesta pràctica abominable convertí la vall de Hinnom en un lloc impur, on s’hi cremaven les escombraries.

111

Acotacions a la perícopa anterior (Per. 54) La perícopa 54 finalitzava sense que es constatés cap mena de reacció per part dels deixebles. Jesús els havia advertit severament sobre l’escàndol que estaven causant entre els seguidors que havien renunciat a tota mena de poder i s’havien posat al servei dels altres, representats per ‘el criadet’: «Però qui escandalitzi un d’aquests petits que tenen fe, més li valdria que li cenyissin una mola de molí sobre el coll i que al mar el llancessin!» La perícopa següent (**Per. 55), de segona redacció, comença amb la següent comprovació: «Havent-se alçat d’allí, se’n va cap als confins de Judea, per l’altra riba del Jordà» (10,1a). Ara bé, tot i que no la comentarem aquest curs, ja que pertany a la segona redacció de l’Evangeli de Marc, en primera redacció l’actual encapçalament constituïa l’element final [a’] de la perícopa 54. Generalment la composició de lloc indica el començament d’una perícopa. Però aquí no es tracta d’una composició de lloc, sinó d’un final d’etapa: ‘Havent-se alçat d’allí’, de Cafarnaüm, on érem fins ara (cf. 9,33), ‘se’n va cap a...’: noteu la diferència dels temps verbals, temps passat, l’un, i present, l’altre. Es tracta d’un final de trajecte inciat en 9,30 («es posaren a travessar la regió de Galilea») i d’una transició a una etapa completament nova («se’n va cap als confins de Judea»), però no a través de Samaria, sinó «per l’altra riba del Jordà».

Les sis perícopes que vénen a continuació són totes elles de segona redacció (**Pers. 55-63). Per a enllaçar aquesta nova redacció amb els materials primitius, Marc s’ha servit de l’encapçalament primitiu de la perícopa 64 a fi d’intercalar-hi, sempre en segona redacció, l’enviament a Jerosòlima, des de les proximitats de Betània, de dos deixebles perquè hi anessin a deslligar l’ase amb què pretenia fer l’entrada a la ciutat. Actualment aquest encapçalament forma part de la perícopa 63, on es narra l’entrada ‘triomfal’ a Jerosòlima (**Per. 63), però de fet pertanyia a la perícopa 64: «Quan s’apropava a Jerosòlima i a Betània, prop de la muntanya de les Oliveres» (11,1a), i enllaçava amb l’acció verbal: «va tenir gana» (11,13b). Noteu que després de l’entrada triomfal a Jerosòlima, diu que, en fer-se fosc, «sortí cap a Betània en campanyia dels dotze deixebles» (11,12b) i que, «l’endemà, havent sortit de Betània, va tenir gana» (11,13). Ens trobem, per tant, en el mateix indret on era Jesús: «prop de la muntanya de les Oliveres».

Repassem el què ens ha volgut dir Marc a propòsit d’aquesta segona estada a Cafarnaüm. Pràcticament ha resumit tota l’activitat de Jesús, però, en aquest final d’etapa, ho ha fet de cara als deixebles i, més en concret, de cara als Dotze. Els ha impartit la gran lliçó. Fixem-nos com n’és de breu la primera redacció, tan sols apunta..., desenrotlla molt poc els temes. I, és clar, allò que tan sols ha estat apuntat té necessitat de persones avesades a copsar el que es diu en poques paraules. Les masses es mouen a base de moltes paraules, de grans discursos, que al final cansen i no interpel·len. Un altre gran salt. Un llarg camí Passem ara de la perícopa 54 a la 64, o sigui saltem 9 perícopes, totes elles de segona redacció. A partir d’ara això ens passarà sovint. La hipòtesi de les distintes redaccions de l’evangeli de Marc em sembla que funciona força bé, l’únic problema pot venir de part dels col·legues. Les coses noves, sobre tot si no vénen de fora, no s’accepten fàcilment. Però no anticipem esdeveniments. Tenim aquí un reguitzell de perícopes afegides en redaccions posteriors. Marc ens acaba de parlar d’un itinerari que va des de Cafarnaüm fins als confins de Judea, però que passa ‘per l’altra riba del Jordà’ (és el final de la Per. 54). O sigui que Jesús ha de travessar o vorejar el llac per anar cap als confins de Judea tot baixant per l’altra banda del Jordà...; és un camí molt llarg. En primera redacció no en diu res més d’aquest itinerari, ja que de cop ens situa a les envistes de Jerosòlima: «Quan s’apropava a Jerosòlima i a Betània, prop de la muntanya de les Oliveres» (11,1a). En canvi, en segona redacció ha sembrat de fites aquest camí intercalant-t’hi diferents perícopes amb els temes que li interessava desenrotllar: • Per. 55. **10,1-9 Qüestió sobre el repudi, on es planteja la qüestió del divorci • Per. 56. ***10,10-12 Explicació, en privat, als deixebles, de la mateixa temàtica: les perícopes de

tercera redacció contenen explicacions o respostes a preguntes (o dubtes) dels deixebles sobre la qüestió tractada en la perícopa anterior

• Per. 57. **10,13-16 Convocatòria dels petits servidors: és un duplicat de la que vam comentar sobre ‘el criadet’ que representava tots els petits servidors (no els infants que Jesús abraça, sinó els criats que fa seure a taula!). En totes les traduccions trobarem que ‘Jesús abraçava els infants...’. Quin text han seguit? Doncs, el majoritari, el text alexandrí representat sobre tot pel Còdex Vaticà. El Còdex Bezae, que nosaltres seguim, conserva un text més primitiu, un text que encara interpel·la, sempre que et deixis interpel·lar. A continuació, tot fent camí, trobem:

112

• Per. 58. **10,17-22 L’home ric declina el seguiment: en aquest camí l’evangelista ha anat incorporant nous temes, a fi de respondre als nous problemes que se li plantejaven

• Per. 59. **10,23-31 Incompatibilitat entre riquesa i Regne de Déu, a propòsit del jove ric, però adreçant-se, ara, als deixebles que, pel que es veu, tenen els mateixos problemes davant la riquesa

• Per. 60. **10,32-34 Enèsima predicció de la passió i resurrecció, la tercera predicció, un altre duplicat de la primera: l’evangelista ens va recordant en aquesta perícopa que estem pujant pel camí que duu a Jerosòlima

• Per. 61. **10,35-45 Lluites de poder entre els Dotze: ‘Se l’hi acosten Jaume, Joan i Zebedeu...’ Quan aquest s’acosten a Jesús, malament rai. Diners, poder, honors, tot és el mateix: ‘Seure a la teva dreta i a la teva esquerra....’ Marc estigmatitzarà de nou l’ambició dels Dotze. Hi insistirà perquè aquest és el gran problema de les comunitats, tant de les del temps de Jesús i de les seves comunitats com de les nostres d’avui

• Per. 62. **10,46-52 El cec de Jericó, figura dels deixebles. Jesús atravessa el Jordà i arriba finalment a Jericó, com el seu homònim Josuè (= Jesús, en grec). Marc, en segona redacció, ha ampliat el sentit del camí conferint-li un to semblant al de l’entrada del primer Josué que venia del desert, va passar el riu i entrà a la terra promesa per Jericó. (Lluc ho desenrotllarà encara molt més). El cec de Jericó és figura dels deixebles, que havien quedat cecs perquè s’havien quedat ‘al marge’ del camí de Jesús

• Per. 63. **11,1-11 Preparatius, entrada a Jerusalem i purificació del temple. Ens trobem ja a les portes de Jerusalem: «Quan s’apropava a Jerosòlima i a Betània, prop de la muntanya de les Oliveres...» Estem molt a prop de l’objectiu que Jesús perseguia: volia arribar al temple. Aquest era primitivament l’encapçalament de la perícopa 64 que avui ens toca comentar. Però l’evangelista Marc va voler intercalar-hi més tard una nova amplificació, la perícopa 63. La segona redacció explicita molt més, tot i essent del mateix Marc. Lluc i Mateu se serveixen de l’última redacció. Per a mi, la primera redacció no va circular, potser no s’en va fer mai cap còpia; quan Marc s’en va anar amb Bernabé recomençant la missió al paganisme, després que aquest hagués trencat amb Pau (cf. Ac 15,39), es va adonar que el primer esbós d’evangeli necessitava ser amplificat perquè havien sorgit nous problemes, s’havien plantejat noves qüestions. Amb l’experiència que tenia de Jesús, Marc va intentar reflectir per escrit les noves respostes que Jesús, el Senyor, continuava donant a les comunitats cristianes.

X. JERUSALEM: DENÚNCIA DE LA INSTITUCIÓ DEL TEMPLE I REACCIÓ VIOLENTA DELS SUMMES SACERDOTS I ELS LLETRATS Perícopa 64. *[A] 11,1a.12-14a Maledicció de la figuera, figura del temple

[a] 1a Quan s’apropava a Jerosòlima i a Betània, prop de la muntanya de les Oliveres [Per. 63

**11,1b-11] , 12 va tenir gana. [b] 13a En veure de lluny una figuera que tenia fulles, anà a veure si hi havia quelcom. [a’] 13b No havent trobat res, sinó fulles —perquè no havia estat favorable l’ocasió per a figues—, 14a

reaccionà dient-li: «Que ja mai més ningú no mengi fruit de tu!» [**14b] Una lleugera incongruència En primera redacció, la primera part de l’encapçalament (en cursiva) que actualment figura en la perícopa 63, de segona redacció: «Quan s’apropava a Jerosòlima i a Betània, prop de la muntanya de les Oliveres, envia dos dels seus deixebles i els diu: “Aneu a l’aldea que es troba enfront vostre...”» (11,1), enllaçava amb la segona part (també en cursiva) de l’encapçalament de la present perícopa 64: «L’endemà, havent sortit ell de Betània, va tenir gana» (11,12). De fet, la perícopa 63 finalitzava dient: «Havent entrat a Jerosòlima i, en concret, en el temple, després de llançar una mirada a tot el voltant –atès que ja era una hora vespertina–, sortí cap a Betània acompanyat dels dotze deixebles» (11,11). Si ens hi fixem, notarem una lleugera incongruència. Per què ha de dir que ‘sortí cap a Betània en companyia dels dotze deixebles’ i tot seguit que ‘l’endemà sortí ell de Betània’, tot sol? Perquè en primera redacció l’encapçalament de la perícopa tan sols feia referència a Jesús, com a únic protagonista de la perícopa: «Quan s’acostà a Jerosòlima i a Betània prop de la muntanya de les oliveres, va tenir gana.» Aquest entrar i sortir de Betània és degut a l’amplificació de segona redacció. En primera redacció, els deixebles no intervenien per a res en la breu perícopa que anem a comentar.

113

De quina gana es tracta? Com hem d’interpretar aquesta ‘gana’? Sense adonar-nos-en, de seguida pensem amb una necessitat física. Aquí, en canvi, té sentit figurat: Jesús ‘quan s’apropava a Jerosòlima’ i va arribar a les envistes de la ciutat des de ‘la muntanya de les Oliveres’, en veure aquella gran tramoia (muntatge extravagant, desmesuradament ric, imposant) del temple, «va tenir gana». A molts de nosaltres sovint ens passa que tenim ‘gana’. Molts teniem ganes que algun dia canviés, encara que només fos una mica, l’actual situació de l’església (i del món!). Però després de la decepció del post-concili, molts de nosaltres potser ja no en sentim... i ens passem tot el dia lamentant-nos. Jesús tenia ‘gana’ que canviessin les coses, perquè aquell temple formava part de la seva església, era el centre de la seva institució religiosa i el tenia al davant, més ben dit, enfront d’ell, car divisava des d’allí l’entera ciutat de Jerusalem, les muralles. Aquell temple devia ser tan magnífic com ho és ara la mesquita d’Omar. Totes les religions construeixen els seus temples. Quin dia hi haurà persones que siguin capaces de copsar que el Regne de Déu no té cap nacessitat de temples? I mira si n’hi hem construït de temples i temples! Però Déu no habita en temples fets per mà d’home ni vol habitar-hi mai, com ens recorda Esteve en el llibre dels Fets dels Apòstols: «L’Altíssim no habita en edificis fets per mà d’homes, com diu el Profeta: “El cel és el meu tron, però la terra és l’escambell dels meus peus. Quina casa m’edificareu —diu el Senyor— o quin és el lloc del meu repòs? No és la meva mà la que ha fet tot això?”» (Ac 7,48-50). La creació és la seva ‘casa’, no el temple! Tot temple té sentit sagrat, i tot el que tingui sentit sagrat fa por i respecte. És un llenguatge que no està gens d’acord amb l’Evangeli. La figuera, tot un símbol En el segon element [b], en el centre d’aquesta breu i, per tant, importantíssima perícopa, Marc descriu la situació religiosa del judaisme servint-se d’una de les metàfores que tradicionalment s’aplicaven a Israel, la figuera. Davant tanta magnificència i esplendor, Jesús, que ho ‘veia de lluny’, s’hi apropa per a indagar si és tractava d’una pura tramoia o bé era de debò: «En veure de lluny una figuera que tenia fulles, anà a veure si hi havia quelcom.» Encara té l’esperança que, darrera tota aquella tramoia, hi pogués trobar algun fruit. Doncs, mira si n’hi ha de ‘figueres’ en el nostre món. I Jesús les va visitant... L’aliança de Déu amb Israel ha estat un fracàs En el darrer element [a’], Jesús, conscient de ser el Messies d’Israel, ve a buscar en la figuera d’Israel els fruits que esperava hauria donat el seu poble: «No havent trobat res, sinó fulles —perquè no havia estat favorable l’ocasió per a figues...» El terme grec kairos (literalment ‘temps’) aquí no fa referència a l’estació de la primavera, de l’estiu o de la tardor, sinó al període de temps en què Israel hauria d’haver donat fruits, preparant així la vinguda del Messies. Jesús, però, en arribar-hi, comprova que s’ha acabat el temps (‘s’ha acomplert el termini’) sense que Israel hagi produït cap fruit. Israel hauria d’haver estat un poble obert que produís fruits tan abundants que en pogués oferir a totes les altres nacions de la terra. Però Jesús, en la figuera que Déu havia plantat en el seu jardí, no hi ha trobat més que fulleraca, cap figa. Si ho apliquem a la situació nostra d’avui, Déu n’hi do!... Tota la història de l’Església està marcada per aquesta figuera amb molta fulleraca. De fruits n’hi ha hagut, però ben pocs en comparació de la fullaraca, i encara no tots es troben en la figuera... És un gran misteri. «No havent trobat res, sinó fulles (...), reaccionà dient-li: “Que ja mai més ningú no mengi fruit de tu!”» S’ha acabat el temps d’espera. Ja no serveix. Darrera d’aquesta dita de Jesús hi ha tota l’experiència del fracàs del Messies. Això, evidentment, ha està escrit després de la seva mort. Tot aquell projecte que Déu tenia sobre Israel ja no serveix. El projecte que Déu havia pensat des d’Abraham, Isaac, Jacob, els Patriarques, els Profetes, el rei David sobre el paper pioner que Israel havia de jugar, obrint-lo a totes les nacions del món..., no ha produït fruits i, per tant, ja no serveix: ‘Que ja mai més ningú...!’. S’ha acabat aquest projecte! Fins al darrer moment Jesús encara confiava que els Dotze, que havia elegit perquè representessin Israel, recapacitessin i reconduissin la situació que Judes amb la seva traïció, Pere amb les negacions i els altres amb la seva fugida, havien posat en perill de fer avortar definitivament el projecte de l’Israel messiànic. La mort de Judes, per desesperació, comportà el fracàs definitiu d’aquell vell projecte. Els Onze intentaren, pel seu compte, de reconstituir el nombre Dotze amb l’elecció, però endebades. No és el moment ara d’entrar en detalls. El fracàs de Jesús amb els Dotze fou un fracàs molt sonat. Però ens ensenya que Déu, per damunt dels fracassos humans, pot continuar entrant en la nostra història.

114

Darrera acotació Notareu que no he transcrit l’últim incís del v. 14: «I ho sentiren els seus deixebles.» L’he eliminat perquè fou afegit per Marc, en segona redacció, a fi d’intercalar, després de l’expulsió dels mercaders que comentarem tot seguit, la perícopa de la maledicció de la figuera, un desdoblament de la frase que acabem de comentar. En segona redacció, els deixebles li preguntaran per la figuera; per tant, l’evangelista els havia de mencionar en darrer lloc, altrament, si no hi foren presents, Pere no se n’hagués pogut recordar i no li hauria pogut formular la pregunta. De fet, Jesús, en la perícopa que hem comentat, no l’ha maleïda la figuera, aquí, sí, al menys pel que diu Pere: «Mestre, mira la figuera que vas maleir, s’ha assecat» (11,21). És un pas més. Jesús en primera redacció no l’havia maleïda, només deia ‘que ja mai més ningú no mengi fruit de tu’. En segona redacció Marc perfilarà molt més posant-hi aquest detall. L’evangelista té prou llibertat per fer el que li sembli adient. Per això nosaltres ho hem eliminat. Si us hi fixeu, veureu en el llibret que al final de la perícopa comentada hi ha una referència al v. 14c, amb dos asteriscs, que correspon a aquest afegit. Vol dir que hi ha un element que s’ha tret. Perícopa 65. *[B] 11,15-19 Entrada a Jerusalem i expulsió dels mercaders del temple: reacció dels summes sacerdots i els lletrats

[a] 15 Entrà a Jerosòlima i, mentre es trobava en el temple, començà a expulsar d’allí els qui

venien i compraven en el temple, així com les taules dels canvistes i les seus dels qui venien els coloms; 16 i no consentia que ningú transportés objectes a través del temple.

[b] 17 I, tot ensenyant, els deia: «Està escrit: “La meva casa serà anomenada casa de pregària per a totes les nacions paganes.” Però vosaltres n’heu fet “una cova de bandits”.»

[c] 18 En sentir-ho, els summes sacerdots i els lletrats es posaren a cercar la manera de perdre’l. [b’] (Li tenien por, atès que tota la multitud estava colpida d’estupor pel seu ensenyament.) [a’] 19 Així que es féu vespre, sortí de la ciutat.

D’on venim? Jesús ha sortit de Cafarnaüm, ha passat el riu i, seguint per l’altra riba del Jordà, s’ha dirigit cap a Judea; un cop ha arribat a les portes de Jerosòlima i a prop de Betània, a la muntanya de les Oliveres, ha divisat des d’allí ‘la figuera’ i li ha vingut ‘gana’, però no hi ha trobat més que ‘fullam’, sense cap ‘figa’ —tot és simbòlic. Llavors li ha dit solemnement: «Que ja mai més ningú no mengi fruit de tu!», és a dir: ja n’hi ha prou d’esperar! La figuera, Israel, és estèril. Aleshores entra a Jerosòlima i s’en va directament al temple, causa de l’esterilitat de la ‘figuera’. No es fa cap menció, en primera redacció, d’una entrada triomfal. Una primera entrada diferent En el primer element [a] Marc narra com Jesús entra per primera vegada a Jerosòlima i se’n va directament al temple. Recordem que abans, en la perícopa 63, de segona redacció, havíem llegit: «Havent entrat a Jerosòlima i, en concret, en el temple, després de llançar una mirada a tot el voltant —atès que ja era una hora vespertina—, sortí cap a Betània acompanyat dels dotze deixebles.» Aquesta perícopa era un duplicat de la que ara comentarem. La segona redacció sempre reprèn temes anteriors, si bé de vegades els anticipa i d’altres els col·loca després. Aquesta és, doncs, la primera vegada que Jesús entrà en el temple: «Entrà a Jerosòlima i, mentre es trobava en el temple, començà a expulsar d’allí els qui venien i compraven ...» Mireu que n’és de senzilla la primera redacció. En segona redacció, en canvi, aquestes dades s’ampliaran notablement: hi trobarem la preparació de l’entrada a Jerusalem, l’ase que hauran d’anar a buscar els deixebles, els mantells que li tiraran al damunt o amb què encatifaran el camí, les aclamacions de la multitud..., tot això és de segona redacció. És a dir, que el gest messiànic per excel·lència no consistí en l’entrada a Jerusalem del dia de Rams, que no figura en la primera redacció, sino en el fet d’anar Jesús directament al temple on volia denunciar la institució religiosa per haver convertit la ‘casa de Déu’, que havia d’estar oberta a totes les nacions, en una ‘cova de bandits’, com veurem tot seguit. És l’única vegada que ho fa. Marc distingeix clarament entre ‘l’entrada a Jerosòlima’ (no empra mai el terme sacral ‘Jerusalem’, que designava la institució religiosa jueva) i ‘l’anada al temple’, el centre neuràlgic del judaisme.

115

El temple convertit en un mercat «... mentre es trobava en el temple, començà a expulsar d’allí els qui venien i compraven en el temple, així com les taules dels canvistes i les seus dels qui venien els coloms; i no consentia que ningú transportés objectes a través del temple.» El tema dominant està marcat per la repetició tres vegades del terme ‘el temple’. Els dirigents l’han convertit en un instrument d’explotació econòmica. Jesús n’expulsa tant els venedors com els compradors, al·ludint a Zacaries 14,21: «Aquell dia no hi haurà cap més negociant en el temple del Senyor de l’univers.» Els canvistes canviaven el diner romà, impur, pel diner encunyat pel temple per a pagar els tributs religiosos i les ofrenes o per a fer donatius al tresor del temple. Els coloms, mencionats en particular, eren els animals que havien de comprar els més pobres per als sacrificis (Lv 5,7; 14,22.30ss: vegeu Lc 2,24). El temple explotava també els pobres. A més, la gent se’n servia irrespetuosament per a transportar mercaderies o altres objectes per l’esplanada del temple, convertint-lo en una via pública. Jesús, a més d’expulsar els negociants, no tolera la profanació irreverent de ‘la casa de Deu’. Jesús denuncia la institució religiosa des de dins En el segon element [b], després del gest vénen, com sempre, les paraules: «I, tot ensenyant, els deia: Està escrit... » Joan baptista ho havia intentat marginar-se de la institució, anant al desert, a l’altra banda del Jordà. Era una manera de distanciar-se’n. Jesús, però, ho ha volgut fer des de dins, tot i que no en sortí gens airós. El seu gest és més teològic que real. La qual cosa no vol dir que l’ensenyança de Jesús no portés a aquesta tensa situació per la seva continuada denúncia del precepte sabàtic i de la Llei del pur i l’impur. Aquest gest, l’Evangeli de Joan el farà més teatral, Jesús agafarà uns assots... Són gestos profètics que ningú no interpretava purament al peu de la lletra, car en podien copsar fàcilment el sentit simbòlic. Per exemple, quan Déu li diu a Amós que s’en vagi amb una prostituta..., es tracta d’un gest profètic expressat en un llenguatge que avui en diríem realista donant a entendre que Israel, el poble de Déu, s’havia prostituït amb altres déus. Nosaltres ens hem quedat amb el llenguatge que aflora a la superfície i no hem estat capaços de copsar el llenguatge de fons que és el que Déu pretén comunicar-nos. Déu parla en un llenguatge més profund, però se serveix del nostre llenguatge humà, ple de símbols i figures. Si no en fem cas, ens quedarem cecs, sords, muts, coixos, paralítics..., figures que apareixen en els evangelis per a designar precisament els deixebles. Si ho entenem al peu de la lletra, continuarem convertint les escenes en relats de miracles. Com és possible que ho hàgim pogut llegir d’aquesta manera? «... “La meva casa serà anomenada casa de pregària per a totes les nacions paganes.” Però vosaltres n’heu fet “una cova de bandits”.» Marc ha fusionat dues dites profètiques: una d’Isaies 56,7, i l’altra de Jeremies 7,11. En aquell temps no citaven, com fem nosaltres, precisant els versets concrets (la divisió en capítols i versets és relativament moderna). Ni tan sols citaven el llibre o el profeta concret. Anaven directament al nucli de la cosa: ‘Està escrit’, en boca de Jesús, vol dir que el seu gest és conforme al designi de Déu. Jesús evita parlar del temple, car Déu no vol habitar en temples fets per mà d’home, sinó que designa aquell lloc com ‘la casa de Déu’, una ‘casa’ que havia d’estar oberta a totes les nacions paganes perquè, gràcies a Israel, sempre que n’hagués fet un ús correcte construint una societat lliure i justa, hagués atret els pagans al coneixement del Déu veritable. Per desgràcia, però, els dirigents d’Israel l’han convertida en ‘una cova de bandits’. Els dirigents religiosos es venjaran d’ell i d’aquest gest quan l’aniran a detenir ‘com si fos un bandit’ (14,48), un revolucionari que s’havia alçat contra l’estat de dret propugnat pels romans, i serà crucificat entre ‘dos bandits’ (15,27). Reacció dels summes sacerdots i els lletrats En el centre [c] hi trobem la reacció dels qui se senten al·ludits: «En sentir-ho, els summes sacerdots i els lletrats es posaren a cercar la manera de perdre’l.». Si els tira per terra tot el negoci, és lògic que el vulguin eliminar. Els summes sacerdots pertanyien a grans families riquíssimes, però eren mal vistos pel poble. En aquell moment ja no ho eren per ‘casta’, sinó que eren nomenats pels governadors romans. El seu poder passava de pares a fills i d’una família a l’altra. Aquest home s’ha d’eliminar —es diuen entre ells— perquè els seus gestos i les seves idees ens destrueixen el temple, tot el nostre poder i mode de vida. Fins ara, els qui s’havien alçat contra l’Imperi eren pretesos messies de tipus polític, i eren esclafats per l’exèrcit romà (cf. Lc 13,1; Ac 5,36 i 5,37). Ara, en canvi, els qui s’han sentit al·ludits són els summes sacerdots (l’aristocràcia sacerdotal) i els lletrats (els mestres de la Llei). Amb aquesta reacció podem intuir per on anava Jesús. Després ja se’n cuidaran ben bé prou de presentar-lo davant Pilat com un vulgar revolucionari. Això no vol dir que en el grup de Jesús no hi hagués gent molt significada que pensava en un Messies polític i que pretenia expulsar els romans fent ús de mètodes violents. Una part considerable dels Dotze o eren violents o s’ho miraven com l’única manera d’alliberar-se del poder invasor.

116

Per què tenien por? En el següent element [b’] hi ha un parèntesi explicatiu del narrador: «Li tenien por, atès que tota la multitud estava colpida d’estupor pel seu ensenyament.» Estaven convençuts que l’ensenyament que impartia Jesús a llarga comportaria la destrucció del temple i acabaria amb els seus privilegis ancestrals, ja que alliberava la gent i els sostreia al seu poder religiós. Avui dia l’ensenyament de Jesús continua provocant por. Per què, si no, van acusar de marxista la teologia de l’alliberament? Van tenir por. I tenien raó de tenir por. Tot i que no l’han poguda fer callar, sí que la van frenar. Els temps, però, estan canviant ràpidament. Tan de bo d’entre les masses en sorgeixin persones que no obeeixin a consignes. Qui es podia esperar, per exemple l’altra dia, en aquella comissió de seguiment de l’11-M, el testimoni de la senyora Pilar Manjón? És fruit d’aquesta paulatina presa de consciència que s’està manifestant arreu. Hem d’aprendre a identificar i valorar aquests signes. Als nostres dirigents tan polítics com religiosos els hem de demanar que deixin de parlar autoritàriament i que canviïn la manera de parlar i de discutir, que no aporta cap ‘fruit’. Que es posin tots plegats al servei dels qui la mateixa societat civil i religiosa ha marginat. Però és sobre tot als dirigents religiosos a qui van adreçades les paraules de Jesús. Si continuem construint temples fets per mà d’homes, llocs sagrats que segreguen d’alguna manera els qui no són ‘purs’, a nivell ètic, social, ètnic o religiós, continuarem convertint la casa de Déu en una cova de bandits. S’ha fet de nit El darrer element [a’], d’una manera molt simple, ens diu que Jesús continua, com sempre, fent el seu èxode: «Així que es féu vespre, sortí de la ciutat.» S’acosta l’hora de la foscor i de la tenebra. A Jesús li anava la vida i no vol que l’enxampin sense més, abans de lliurar-se ell mateix, com veurem més endavant.

Perícopes que no comentem Tot seguit, altre cop, saltarem 9 perícopes, ja que les considerem de segona o tercera redacció englobant la gran discussió entaulada en el temple amb els lletrats, els summes sacerdots, els saduceus, els fariseus... Marc ens oferirà una construcció literàrio-teològica preciosa, fent que Jesús s’encari a les diferents faccions i retratant-les cada una a part. Són les següents:

[66. **11,20-24 (***11,25-26) La figuera ressecada] [67. **11,27-12,12 Nova anada a Jerusalem i al Temple: polèmica dels summes sacerdots, els lletrats i els senadors del poble; paràbola de la vinya] [68. **12,13-17 Fariseus i herodians] [69. **12,18-27 Saduceus] [70. **12,28-34 Reconeixement d’un dels lletrats] [71. **12,35-40 Contraatac de Jesús] [72. **12,41-44 Generositat de la viuda pobre] [73. **13,1-2 Predicció de la destrucció del Temple] [74. ***13,3-37 Explicació, en privat, als deixebles]

(Per. 66) En segona redacció Marc va afegir una sèrie de perícopes. Pel que es veu, el missatge de la figuera, figura d’Israel (Per. 64), no havia calat a fons en el grup dels deixebles (= les comunitats de Marc, sia de la diàspora, sia de Jerusalem). La segona redacció, en efecte, sembla que fou composta quan Marc acompanyant Bernabé tornà al punt de partida de la missió, Xipre, i es disposà a exposar la bona notícia que ja havia redactat en primera redacció, però que no hi havia pogut predicar, perquè Saule, tot seguit Pau, estava entestat en convèncer els jueus per les sinagogues. Marc no fa sinó reprendre el tema de la figuera: «Tot passant de bon matí, en veure la figuera assecada d’arrel», Pere es recordà de les paraules del Mestre i li digué: «Mira, la figuera que vas maleir s’ha assecat.» Pere interpreta que Jesús la va ‘maleir’, cosa que Jesús no havia fet ni tenia pensaments de fer-ho. Per a poder-la introduir, Marc ha afegit, en segona redacció, al terme de la perícopa 64: «I ho sentien els seus deixebles.» (Per. 67) En la perícopa següent es diu que Jesús «entra de nou a Jerosòlima». En segona redacció, Marc el farà entrar tres vegades, segons les conveniències de la seva reelaboració. En primera redacció només es comprovava que hi entrà una vegada, anà al Temple, expulsà els mercaders i sortí de la ciutat

117

(Per. 65). És molt escarida la primera redacció. En segona redacció, Jesús entra de nou en el Temple, però en comptes d’expulsar els mercaders, els canvistes, etc., es posa a ensenyar. Tots els estaments d’Israel aniran desfilant davant d’ell. Primer vénen els summes sacerdots, els lletrats i els senadors, o sigui els dirigents que configuren el sanedrí o el parlament. A boca de canó li formulen la pregunta fatídica: «Amb quina autoritat actues?» Jesús ha prescindit totalment de les autoritats religioses i polítiques, convençut que hi ha dues maneres de tenir ‘autoritat’. L’una és la que ens dóna poder sobre els altres, ja sia la força física, la força moral, el càrrec, la intel·ligència, el diner..., tot això són poders. L’altre és el poder que emana de l’Esperit, és la força de l’Esperit que nosaltres interpretem sovint en línia de poder, la força de Déu tan immensa que digué una paraula i creà un univers. És tan accessible que tots i cada un de nosaltres la podem personalitzar, si bé en la majoria resta adormida. Els dirigents d’Israel estan aquí representats pels summes sacerdots, a nivell religiós, els lletrats, a nivell intel·lectual, i els senadors, a nivell polític. Per la pregunta que li formulen, es veu clarament que interpreten l’autoritat en línia de poder, com continuem fent sovint avui dia tant a nivell civil com eclesiàstic. (Per. 68) Tot seguit vénen els fariseus i els herodians, o sia els estaments més religiosos, més purs, d’una banda, i els més polititzats, els partidaris d’Herodes, de l’altra. Com sempre, van de bracet. Aquests li pregunten pels tributs que s’havien de pagar al Cèsar. Si l’enxampen, està ben perdut. Una de les principals reivindicacions de tots els alçaments messiànics consistia en no reconèixer el poder romà que en bona part s’exercia obligant a pagar els impostos de guerra amb la moneda encunyada pel propi Cèsar. (Per. 69) A continuació vénen els saduceus. Són les grans families de terratinents a les quals pertanyen tots els summes sacerdots, almenys en aquesta època. Els romans els promouen precisament a partir de les famílies acabalades. Els saduceus plantegen temes de moral i de sexe, com es continua fent avui, si bé en part ja hem superat la casuística recaragolada i opressora de consciències dels moralistes d’ahir. (Per. 70) Després prenen el relleu els lletrats, la intel·lectualitat. Un d’ells li pregunta: «Mestre, quin és el primer manament?» Com era d’esperar, li planteja la qüestió de la Llei, la Constitució d’Israel. Com que cap dels estaments dirigents no el pot atrapar, desisteixen de fer-li més preguntes. (Per. 71) Aleshores Jesús passa a l’atac, dirigint-se a la gent: «Com és que els lletrats diuen que “el Mesies ha de ser fill de David”?». Vaja una pregunta... Si David mateix, considerat com l’autor del llibre dels Salms, digué inspirat per l’Esperit Sant: «Diu el Senyor al meu Senyor: “Seu a la meva dreta, fins que posi els teus enemics sota els teus peus” ..., d’on ho treuen que ha de ser fill/successor de David?» Marc ha condensat en el marc del Temple les principals qüestions que l’ensenyança de Jesús al poble plantejava als dirigents polítics i religiosos d’Israel, deixant per al final la qüestió més candent sobre el messianisme de Jesús i deixant ben clar que no és un continuador de la línia dinàstica de David, com oficialment s’esperava. Tot plegat es tracta d’una construcció teològica. Penseu si hagués estat possible que els dirigents suportessin Jesús discutint amb ell l’un rere l’altre... en l’indret més emblemàtic d’Israel com era el Temple? Però si el que volien era matar-lo! Marc, en segona redacció, ha reinterpretat els fets de Jesús. Noteu que no hi ha cap nom propi i que l’únic marc on podia discutir amb tots els estaments dirigents era precisament el Temple. Els altres sinòptics (Mateu i Lluc) ho aniran repetint. Joan ignora aquesta discussió. Històricament és inversemblant. (Per. 72) Finalitzada la polèmica, Marc posa la guinda. Presenta Jesús assegut enfront del tresor del Temple. El diner és el punt neuràlgic de tots els sistemes religiosos, i continua essent-ho avui. Jesús contempla com la multitud va tirant molts diners al tresor..., però es fixa en una viuda, figura de la marginació social d’aquell temps, i en treu una lliçó per als deixebles: «...aquesta pobra viuda hi ha tirat molt més que tots...» (Per. 73) En abandonar el Temple, els deixebles el volen fer desistir: «Mestre, mira quines pedres i quins edificis els del Temple!», com fan els turistes, els pelegrins que van a Jerusalem, a la Meca o al Vaticà... El temple és el cordó umbilical de tota religió. Si no el talles, no podràs mai ser completament lliure! «Us asseguro que no serà deixada aquí pedra sobre pedra que no sigui enderrocada.» (Per. 74) Aleshores Jesús s’asseu a la muntanya de les Oliveres. Marc presenta Jesús assegut novament, però no enfront del tresor del Temple (Per. 72), sinó enfront del Temple mateix. Assegut com a Mestre, imparteix als deixebles la gran lliçó. És molt llarga, com en general les de tercera redacció. Però com més llargues, més insulses. Al terme d’aquesta perícopa, tornem a enllaçar amb la primera redacció.

118

Perícopa 75.* [B’] 14, 1-2 Els summes sacerdots i els lletrats intenten arrestar Jesús abans de Pasqua.

[a] 1 Se celebrava, però, la Pasqua dos dies després. [b] Anaven cercant els summes sacerdots i els lletrats la manera de detenir-lo i matar-lo. [a’] 2 (Deien, en efecte: «No fos cas que durant la festa es produís un avalot del poble.»)

Cal situar-nos i recordar d’on venim El primer element [a] conté d’una manera molt concisa la composició de lloc i de temps. La Pasqua jueva és a prop, «... dos dies després». Per tant, ens trobem a les portes de la gran festa nacional d’Israel que tenia lloc a Jerusalem. La festa del seu alliberament de l’esclavatge d’Egipte. Ja estem, doncs, situats. La darrera perícopa de primera redacció que vam comentar (Per. 65) finalitzava dient que «Així que es féu vespre, sortí de la ciutat». Jesús acabava de denunciar la institució religiosa amb un gest profètic: l’expulsió dels mercaders del Temple ‘purificant-lo’ de tot el negoci religiós que hi havia generat el culte i els sacrificis. Com a mesura de precaució ‘surt de nit’ (trets típic de l’èxode) de la capital religiosa de la Terra promesa que s’havia convertit per a ell en terra d’opressió. La perícopa que ara comentarem en un principi (abans d’intercalar-hi les perícopes de segona i tercera redacció) estava estretament enllaçada amb la de la purificació del Temple, com ho atesta la conjunció adversativa («però») que Marc usa amb comptagotes. És també molt breu, indici de la seva importància: només té tres moviments. Com que és tan breu, hi ha perill de passar-hi per sobre. Nosaltres avui tenim necessitat, cada vegada més, de moltes paraules i explicacions. El llenguatge, les informacions de tota mena són com una droga dependència. Quin dia sabrem llegir només amb quatre lletres! Marc sentí la necessitat d’ampliar la primera redacció, dues vegades com a mínim, però —sense voler-ho— ens ha privat de la frescor de la primera redacció. Em penso que no es va publicar mai. Mateu i Lluc, que depenen de Marc, ja parteixen de la redacció actual. L’he pogut reconstruir servint-me de criteris interns. Es pot separar fàcilment. Això ens ajuda a veure com es construeix un evangeli, que no és com diuen els experts. Marc no redactà l’evangeli a base de dites i dades recopilades a partir de testimonis oculars o escrits. No vol dir que no se’n vagi servir en absolut, però tots els materials han estat molt elaborats. La primera redacció és d’una cohesió interna impressionant. Un gest profètic molt arriscat en la imminència de la gran festa nacional En el segon element [b], s’ens informa que «Anaven cercant els summes sacerdots i els lletrats la manera de detenir-lo i matar-lo». La gran festa nacional, la Pasqua, era molt perillosa des del punt de vista de les autoritats romanes. Tots els moviments de revolta aprofitaven sempre els moments crítics, i els dies assenyalats eren els més crítics. Encara passa avui dia: l’11 de setembre, per exemple. La decisió ja estava presa. «...els summes sacerdots i els lletrats cercaven la manera...» Recordeu que quan Jesús expulsà els mercaders del Temple i denuncià que ‘n’havien fet una cova de bandits’: “En sentir-ho, els summes sacerdots i els lletrats es posaren a cercar la manera de perdre’l» (11,18). Són els mateixos que apareixen aquí. Pràcticament les dues frases són idèntiques. Tant és així, que en un principi havia pensat si no fora l’una un duplicat de l’altra. Un examen atent, però, mostrà que Marc havia construït deliberadament un ‘crescendo’. Allí ens deia que «anaven cercant la manera de perdre’l», després de precisar que «sentiren els summes sacerdots...» No diu que ho ‘veieren’. No foren testimonis presencials del gest de Jésus d’explusar els venedors. Els summes sacerdots i els lletrats no eren presents en aquella escena. Si és que aquesta escena va ser mai històrica. El seu gest els ha irritat, perquè essent ells els màxims representats de Déu, era inaudit que Jesús s’hagués atrevit a dir-los a casa seva que el Temple s’havia convertit en una ‘cova de bandits’. Imagineu-vos que es presenta un individuu a l’esplanada de la Meca i els digui que han convertit la casa de Déu en una ‘cova de bandits’... El linxen! Se n’han assabentat d’oïdes, però no hi eren presents. Marc afegeix que «li tenien por, atès que tota la multitud estava colpida d’estupor pel seu ensenyament», i per por no actuaren. S’ha produït, però, un fet nou: ‘S’acostava la Pasqua al cap de dos dies.’ Els summes sacerdots, evidentment, tenen encara més por ara perquè veuen que la gent està de part de Jesús, que els interessa la seva ensenyança, i saben prou bé que a Jerusalem, en aquesta diada, vénen caravanes de tot arreu. I això és molt perillós, perquè Jesús els ha desqualificat davant el poble, i temen que es desencadeni una revolta. Cal, doncs, «detenir-lo i matar-lo». La gent estava farta també dels lletrats o mestres de la Llei, perquè en tot moment els recordaven les prohibicions de la Llei. Nosaltres, els més grans, encara en tenim experiència. Avui dia, però, ja no et poden exampar d’aquesta manera. Donem gràcies a Déu d’haver

119

nascut en aquesta època. És una època preciosa. Evidentment que hi ha moltes coses negatives..., però hi ha una presa de consciència personal que no s’havia donat fins ara. No eren temps de la Inquisició, però hi havia inquisició, et mataven moralment. Encara avui dia tenim companys moralment morts, que la feina ha sigut d’ells per refer-se. Cal prevenir l’avalot En el tercer element [a’] s’explica què és el que està en joc. Cal evitar de totes totes que es trenqui la bona harmonia que els summes sacerdots i els lletrats tenien amb el poder romà, perillava el seu ‘status’. «Deien, en efecte: “No fos cas que durant la festa es produís un avalot del poble.”». O sigui que preveien l’avalot i el volen evitar. Els principals responsables de tot el procés de Jesús foren, evidentment, els summes sacerdots. Però van actuar com sempre a través d’intermediaris. Són ells els qui varen aconseguir que Jesús comparegués davant l’autoritat romana i acabés com un messies revolucionari. Ells directament no es van embrutar les mans. Cosa molt típica de les jerarquies polítiques o religioses. Marc no cita cap nom. Joan i Lluc parlaran d’Anàs i Caifàs. Mentre es troba a Jerosòlima Marc, per prudència, s’autocensura. Pel que es desprèn de la primera redacció, els summes sacerdots tan sols tindran un cara a cara amb Jesús en presència de Pilat. Un procés estrictament polític. En segona redacció el farà precedir d’un procés religiós davant el sanedrí. Aquell constituïa el nucli històric. El segon és de caire teològic.

[Perícopa 76. **14,3-9 Betània: la comunitat de Simó, el leprós] Aquesta perícopa preciosa és de segona redacció. A diferència de la Betània que es troba a l’altra banda del Jordà (vegeu Mc 8,22, Còdex Bezae = Jn 1,28), mencionada en primera redacció, Marc, en segona redacció, manifesta una certa predilecció per la Betània que és a prop de Jerosòlima (vegeu 11,1.11.12; 14,3), on una dona (Maria, segons Jn 12,1) ungí el cap de Jesús. Al final d’aquesta perícopa hi ha un lòguion molt revelador: «Us asseguro: Onsevulla sigui proclamada aquesta bona notícia pel món sencer, també es parlarà del que ella va fer, en recordança d’ella». En segona redacció Marc introdueix una clara referència a la primera redacció: quan ‘la bona notícia’ (l’article suggereix que to euaggelion = ‘aquesta bona notícia’ és coneguda pels oients), esbossada en la primera redacció, ja s’està proclamant ‘pel món sencer’, àmbit de la segona redacció, Marc ‘parla del que va fer’ aquesta dona ‘en recordança d’ella’.

Perícopa 77. *[A’] 14,10-11 Judes s’ofereix als summes sacerdots per a trair Jesús

[a] 10 Llavors Judes Scariot, membre dels Dotze, se n’anà a presentar-se als summes sacerdots per a trair-lo.

[b] 11 Ells se n’alegraren i li prometeren donar-li diners. [a’] I anava cercant la manera més avinent de lliurar-lo.

Judes assumeix el lideratge En el primer element [a] apareix Judes com a protagonista: «Llavors Judes Scariot, membre dels Dotze...» no diu ‘un dels dotze’, sino ‘membre dels Dotze’, un partitiu que serveix per a designar un que forma part d’aquest grup. Marc dóna a entendre que també els altres, d’alguna manera, hi estan implicats, com si Judes fos el qui ho expressa en nom dels altres. «Se n’anà —per tant s’aparta del grup— a presentar-se als summes sacerdots per a trair-lo.» El còdex Bezae no diu ‘per a lliurar-lo’, sinó «per a trair-lo», que és més explícit. Va directament al gra. La primera vegada que els summes sacerdots entraran en contacte amb el cercle de Jesús, segons la primera redacció, serà a través de Judes, un dels seus deixebles més significats. Les institucions humanes es mouen a nivell de lideratge. Jesús ha acceptat líders en el si del grup de deixebles, els Dotze, però relegà Judes al darrer lloc, probablement perquè era el més ambiciós..., tot i que en la constel·lació ‘zodiacal’ formada pels Dotze es retroba amb el primer. Judes serà el qui decidirà la sort de Jesús. Parla en nom del grup? Jo m’atreviria a afirmar-ho, si bé no tenim suficients elements que puguin demostrar-ho d’una manera palpable. El problema del gentilici ‘Scariot’, ‘Iscariot’, ‘el de Cariot’, resta, de moment, insoluble. Ells ho sabien prou bé, però la tradició oral —el que jo en dic ‘el llibre del mestre’— s’estroncà ja a començaments del segle II. El nom de ‘Judes’ (en grec ioudas: 6x Mt; 4x Mc, 6x Lc + 9x Ac, 9x Jn) casa amb ‘jueu’ (en grec iudaios: 5x Mt, 5x Mc, 7x Lc + 80v Ac, 71x Jn) i fa referència sempre al patriarca Judà, uns dels fills de Jacob, que donarà nom a Judea i al poble

120

d’Israel; també un dels 4 germans de Jesús es deia Judes (Mc 6,3). En el cercle dels Dotze, només segons Joan (Jn 14,22) i Lluc (Lc 6,16 i Ac 1,13), es diferencien dos Judes, l’Iscariot i el de Jaume, com si Joan i Lluc volguessin prevenir els oients d’atribuir a la prevaricació de Judes/‘jueu’ el fracàs del Messies d’Israel i del grup dels Dotze que l’havia de representar, recordant-los que n’hi havia dos que portaven el mateix nom. La freqüència del mot ‘jueu’ en el llibre dels Fets és lògica, una vegada la comunitat ‘cristiana’ ja s’ha independitzat del món ‘jueu’. En canvi, l’extraordinària freqüència en l’obra atribuïda a Joan denota que l’autor d’aquesta obra era molt probablement un samarità, com expressa molt bé la glossa: «És que els jueus no es fan amb els samaritans», introduïda posteriorment en el text, ja que no figura en el Còdex Bezae. Un pacte de conveniències El segon element [b] ens relata com el contacte de Judes amb els summes sacerdots ha tingut èxit i es tanca el pacte: «Ells se n’alegraren i li prometeren donar-li diners.» Darrere els diners no hi ha només monedes sinó també poder. Tots sabien que Jesús era el Messies, però la línia que portava no era la que tothom esperava. Veuen que no confia en la força, en les armes, en la violència. (No hi havia manera que hom es representés el Messies d’una altra manera.) El Messies era el que havia d’alliberar el poble. La traïció s’estava forjant dins del grup. Els altres ja havien calculat qui seria el més important, el primer i el segon, el qui seuria a la dreta o a l’esquerra. Però Judes s’anticipa a tots ells. Pretén ser ell el Messies. El vol trair per fer-se amb el poder. L’ocasió se li ofereix en safata. Eliminant Jesús —pensa— ‘m’aclamaran a mi com a Messies’. Als altres Onze, els fa una mala passada: tots miraven de col·locar-se, però ell ha estat el més llest. Judes —segons el Còdex Bezae— traïrà Jesús amb un bes, com féu Jacob amb Esaú, per a apoderar-se de l’herència. Cal no perdre l’oportunitat En el darrer element [a’] se’ns informa d’una manera molt succinta que Judes, a partir d’aquest moment, estava en màxima alerta. Examina la situació i cerca el moment més oportú per a començar a actuar: «I anava cercant la manera més avinent de lliurar-lo.» S’ha d’anar amb peus de plom, però de pressa. Se l’ha d’eliminar abans que arribi la Pasqua. Temem que Jesús faci una jugada magistral, que tingui l’arma secreta, que aprofiti el dia de Pasqua per a fer la gran declaració del seu messianisme. Aquestes dues perícopes (75 i 77) tan breus, són decisives pel que fa a la sort de Jesús. Si deixem de banda l’escena de Betània (Per. 76), de segona redacció, veurem que es corresponen perfectament: «S’apropava la Pasqua al cap de dos dies.» Precisió temporal comuna a ambdues perícopes. D’una banda, «els summes sacerdots i els lletrats anaven cercant la manera de detenir-lo i matar-lo» (Per. 75); de l’altra, «Judes ... se n’anà a presentar-se als summes sacerdots per a trair-lo» (Per. 77). No es podia dir d’una manera més escarida que la sort del Messies d’Israel estava a les mans d’un dels Dotze, els representants de l’Israel messiànic, i en concret de ‘Judes/Judà’, que en un principi havia donat nom al poble d’Israel. Tot el projecte de Déu, pensat perquè el poble escollit en el moment de l’arribada del Messies inaugurés l’era messiànica, en la qual hi tindrien cabuda totes les nacions, és a punt d’anar-se’n en orri.

121

XI. PREPARATIUS, CELEBRACIÓ DE LA PASQUA I INSTITUCIÓ DE L’EUCARISTIA Perícopa 78. *[A] 14,12-16 Preparatius de la Pasqua

[a] 12 El primer dia dels Àzims, quan sacrificaven l’Anyell pasqual, li diuen els deixebles: «On vols que anem a preparar-t’ho, a fi que mengis la Pasqua?»

[b] 13 Aleshores envia dos d’entre els seus deixebles dient: «Aneu a la ciutat, i us sortirà a l’encontre un home que duu una gerra d’aigua: seguiu-lo, 14 i allà on entri, digueu a l’amo de la casa: “El Mestre diu: ‘On és la meva estança on en companyia dels meus deixebles he de menjar la Pasqua?’” 15 Ell mateix us mostrarà un casal al pis de dalt agençat amb grans divans, ben disposat. Disposeu-ho allí per a nosaltres.»

[a’] 16 Sortiren els seus deixebles, arribaren a la ciutat, feren com els havia dit i disposaren la Pasqua.

La nova secció (XIna.) que ara encetem consta tans sols de dues perícopes (A || A’). En la primera ([A] Per. 78) es narren els preparatius de la Pasqua que Jesús volia celebrar amb els Dotze. En principi, la Pasqua jueva s’havia de celebrar compartint un anyell sacrificat prèviament en el Temple. Tanmateix, després que Jesús ‘hagués entrat a Jerosòlima i, mentre es trobava en el Temple, hagués expulsat els qui hi venien i compraven’ (Per. 65), els deixebles sabien prou bé que Jesús no hi acudiria. La perícopa que anem a examinar consta de tres elements. Una matança impressionant En el primer element [a] l’evangelista ens informa que ja ha arribat la Pasqua: «El primer dia dels Àzims, quan sacrificaven l’Anyell pasqual...» En el Temple estaven sacrificant els anyells, a milers. Cada cap de família havia de sacrificar un anyell i compartir-lo amb tots els membres de la família, tots els anyells havien de ser sacrificats en el Temple. Una matança impressionant. Però la Pasqua de Jesús no es podia celebrar en aquest Temple que acabava de denunciar dient que ‘s’havia convertit en una cova de bandits’. Els deixebles prou que ho saben. Per això es distancien d’ell dient-li: «On vols que anem a preparar-t’ho, a fi que mengis la Pasqua?». La ‘teva’ pasqua, li vénen a dir, ja que ells no en pensen menjar. Marc revela d’aquesta manera quina era la mentalitat dels deixebles, dels Dotze, molt diferent de la de Jesús. On vols tu celebrar la Pasqua? El segon element [b] conté la resposta de Jesús confiant una missió a «dos d’entre els seus deixebles dient: “Aneu a la ciutat, i us sortirà un home que duu una gerra d’aigua: seguiu-lo...”» Aquests ‘dos’ representen tot el grup. ‘Dos d’entre els seus’, ‘un dels dotze’, ‘un membre dels dotze’... Tots, més o menys, comparteixen la mateixa mentalitat. Estan pensant en el Regne davídic: el Messies regnarà sobre tot el món amb gran poder..., i ells n’han de ser els més afavorits. Jesús els invita a fer un pas molt seriós. «Aneu a la ciutat...» Això vol dir que no hi són. On és Jesús? Cal anar enrere. Dos dies abans de Pasqua els dirigents d’Israel el volien matar, però no sabien on era Jesús (cf. 14,1). Si anem més enrere, saltant les nou perícopes intercalades, trobarem que Jesús s’en anà a Jerosòlima i expulsà els mercaders del Temple, i la perícopa finalitzava dient: «Així que es féu vespre, sortí de la ciutat» (11,19). Jesús, en el seu èxode, es refugià fora de Jerusalem. Els Dotze coneixen l’amagatall; a més a més, Judes tem que Jesús aprofiti el dia de Pasqua per fer la gran revelació que, òbviament, havia de tenir lloc en el Temple. Imaginem que Jesús es presenta en aquell moment dient: ‘Jo sóc el Messies’, amb la anomenada que tenia. La informació que li demanen els deixebles: «On vols que anem a preparar-t’ho, a fi que mengis la pasqua?» podria ser utilitzada per Judes. Les indicacions que Jesús els donarà són les típiques d’un individu que es mou en la clandestinitat... Un personatge simbòlic en moments molt tensos «Aneu a la ciutat, i us sortirà a l’encontre un home que duu una gerra d’aigua: seguiu-lo...». Un home que porta una gerra d’aigua no era gens normal en aquella època. La seva descripció respon a una figura del Baptista: el fet de ‘sortir-los a l’encontre’, la ‘gerra d’aigua’, la invitació a ‘seguir-lo’, la repetició dels termes ‘disposat’, ‘disposeu’ (vegeu Mc 1,2-3: «ell [Joan Baptista] prepararà el teu camí ... Disposeu el camí per al Senyor»). Es podria tractar d’un deixeble de Joan que es dirigeix a una comunitat determinada, coneguda de Jesús, però no dels Dotze. Dins el grup dels Dotze hi havia deixebles de Joan.

122

«... seguiu-lo, i allà on entri, digueu a l’amo de la casa: “El Mestre diu: ‘On és la meva estança on en companyia dels meus deixebles he de menjar la Pasqua?’” Ell mateix us mostrarà un casal al pis de dalt agençat amb grans divans, ben disposat.» ‘L’amo de la casa’ és el president de la comunitat de deixebles, probablement d’origen baptista. Per a uns i altres Jesús és ‘el Mestre’ indiscutile, sobretot després de la decapitació de Joan. Jesús qualifica ‘l’estança’ de ‘meva’, no en el sentit que s’hi hagués reunit altres vegades (no hagués calgut que els donés una consigna xifrada), sinó perquè pensa fer-se-la ‘seva’ per a celebrar-hi la ‘seva’ Pasqua, però no sol, sinó ‘en companyia dels meus deixebles’, exclosos els possibles deixebles de Joan. És curiós que aquesta ‘estança’ porti article (en grec, to kataluma mou), si bé és indiscutible que els Dotze no saben on és. És la mateixa ‘estança’ que, segons Lluc, li fou negada a Jesús en el moment del seu naixement («No hi havia lloc per a ells en l’estança [de dalt, en to katalumati]), Lc 2,7], però que després el mateix Lluc, seguint Marc, dirà que Jesús utilitzà per a celebrar-hi la Pasqua (Lc 22,11). Són les tres úniques freqüències d’aquest mot en tot el Nou Testament. No té res a veure amb ‘la sala superior’ (en grec, to huperoon) on tingué lloc la vinguda de l’Esperit Sant per Pentecostès (Actes 1,13), una dependència del Temple. Segons manava la Llei, l’anyell sacrificat es menjava a casa, però Jesús no té casa; en busca una, situada en una comunitat baptista, perquè no pensa menjar la Pasqua tot sol. Ha escollit una sala gran (‘un casal’), situada ‘al pis de dalt’, on vivia i es reunia la comunitat, festiva (‘agençada amb divans’), on tot estigués ‘ben disposat’ per a la celebració de tots els ritus pasquals. La darrera ordre que els imparteix coincideix amb el nucli central de la predicació de Joan (vegeu supra): «Disposeu-ho allí per a nosaltres», en primera persona plural, per a ell i per als Dotze. Si Judes ho hagués sabut per endavant, hauria pogut anar a trobar els summes sacerdots i dir-los: ‘Ja sé on celebrarà la Pasqua!’. Però no disposa d’aquesta informació. Haurà d’esperar una altra oportunitat. En el grup hi havia d’haver una crispació impressionant. Les representacions del Darrer Sopar desfiguren el que va passar realment. Tots fan cares d’àngel, llevat de Judes. Una lectura atenta dels relats evangèlics ens ajudaria a reconstruir l’escena. S’acosta el final del fracàs de Jesús El darrer element [a’] conté la realització punt per punt de totes les consignes que Jesús acaba de donar als dos representants del cercle dels Dotze: «Sortiren els seus deixebles, arribaren a la ciutat, feren com els havia dit i disposaren la Pasqua.» Són els típics preparatius de la Pasqua jueva.

[79. **14,17-21 Denúncia del traïdor mentre mengen l’Anyell pasqual] Perícopa 80. *[A’] 14,17-18a.22-26 Celebració de l’Eucaristia

[a] 17 Arribat, però, el capvespre, ve en companyia dels Dotze. [b] 18a Estant ells recolzats a taula 22a i mentre menjaven ells, havent pres un pa, beneí Déu, el

partí, els en donà i digué: «Preneu!, aquest és el meu cos.» [b’] 23 Havent pres una copa, després de donar gràcies, els la donà, en begueren tots 24 i els

digué: «Aquesta és la meva sang, la de l’aliança, la que per tots s’està vessant. 25 En veritat us dic que no tornaré a beure més del fruit de la vinya fins al dia aquell que el begui, si bé nou, en el Regne de Déu.»

[a’] 26 Després de cantar els salms, sortiren cap a la muntanya de les Oliveres.

Els versets 17 i 18a que contenen la composició de lloc i de temps formen part, actualment, de la perícopa precedent (Per. 79. ** 14,[17-18a].18b-21 Predicció de la traïció de Judes), de segona redacció. De fet, però, en la primera redacció de l’Evangeli, constituïen l’encapçalament de la perícopa que ara anem a examinar (Per. 80), tal com ho teniu en el llibret. Marc, en intercalar, en segona redacció, un nou tema, el que féu fou desmembrar l’encapçalament, i on deia «i mentre menjaven ells ...» va suprimir el pronom i va afegir «els diu Jesús: “Us asseguro que un de vosaltres em lliurarà, el qui està menjant amb mi ...”» El tema del «menjar» li serví per a intercalar la denúncia de la traïció imminent de «el qui està menjant amb mi». La predicció de la traïció d’un dels Dotze és de segona redacció. Per tal d’enllaçar de nou amb la resta de la perícopa primitiva, repeteix «i mentre menjaven ells» i, a continuació, «prengué un pa ...» Aquestes sutures, mitjançant la repetició d’uns mateixos mots, són característiques d’un treball redaccional.

123

Un moment de molta foscor En el primer element [a] Marc ens informa de la situació: «Arribat, però, el capvespre, ve en companyia dels Dotze...» El capvespre connota foscor, indica que s’està apagant la poca llum que hi havia. És la cinquena vegada que es fa al·lusió a la «foscor» en l’Evangeli de Marc. La primera vegada serví per a indicar la fi del repòs sabàtic, «a la posta del sol», el crepuscle de la institució sinagogal (1,32); la segona, precedí la primera gran tempesta (4,35); la tercera, emmarcà la segona tempesta (6,47); la quarta, serví per a remarcar la sortida de Jesús del Temple cap a Betània (11,11 D). Són maneres d’acolorir una escena. En tots aquests passatges ho fa amb tints ben negres. Ens trobem en el moment més baix de les relacions de Jesús amb els Dotze. Marc s’expressa d’aquesta manera, nosaltres, avui, ho expressaríem amb qui sap quantes paraules. Literalment el text grec ho subratlla dient que «ja s’ha fet fosc», com quan diem en sentit figurat que «caminàvem ben bé a les fosques». «Ve amb companyia dels Dotze.» Un cop ja s’ha fet fosc, el més lògic seria dir que se n’anaren cada ú a casa seva. Doncs no, Marc diu que Jesús «ve», en present, aconseguint així que l’escena s’actualitzi en la seva comunitat i en les de nosaltres. Amb aquest present, ens hi situa a tots plegats. Nosaltres, ben instal·lats, ens ho mirem com si no forméssim part dels Dotze... Una «bona notícia» ha d’incidir necessàriament en els lectors o oients. Tots nosaltres, tant els dirigents eclesials i els qui tenen càrrecs de responsabilitat com els qui els en fem responsables podem caure en el gravíssim perill de creure’ns que la cosa no va per a nosaltres. També els Dotze estaven ben instal·lats en el poder. Però Jesús intenta fins al darrer moment de fer-los reflexionar. Sempre abriga l’esperança que un dia canviaran perquè creu en l’home. Al contrari, no ho hauria pogut aguantar. Un gest que ningú esperava En el segon element [b] es narra com Jesús actua, enmig d’aquella festa pasqual, com si es distenciancés de la mateixa, amb un gest propi inesperat, i s’avancés als esdeveniments: «Estant ells recolzats a taula i mentre menjaven ells ...» Per tant, són ells els qui estant menjant la Pasqua, és la seva festa central: era «el primer dia dels Àzims» (cf. 14,12). Marc no ho explícita, perquè no vol donar més importància a la que, per a ells, era la festa principal. Per això no diu ‘mentre menjaven tots plegats...’, sinó «mentre menjaven ells» l’anyell pasqual. Si no hi prestem suficient atenció, podríem incloure fàcilment Jesús en aquest «ells». En canvi, Marc ha separat convenientment la primera frase «ve en companyia dels Dotze», indicant que és Jesús qui ha pres la iniciativa (el verb està en primera persona del singular), de la segona «estant ells recolzats a taula i mentre menjaven ells...», els Dotze, i de la tercera «havent pres un pa...» Són finures d’un bon teòleg. «... i mentre menjaven ells, havent pres un pa, beneí Déu, el partí, els en donà i digué ...». La redacció del text dóna a entendre —com acabem de comprovar— que Jesús no menja amb ells. Mentre ells celebraven la Pasqua, Jesús «prengué un pa» qualsevol que hi havia sobre la taula. Com es pot veure, el text prescindeix de tots els elements rituals de tipus sagrat que, posteriorment, hem anat incorporant a aquest sopar. La benedicció no consisteix en traçar una creu, com ho entenem nosaltres avui. Per als jueus, una ‘bene-dicció’ no comportava una ‘bene-acció’. Nosaltres ho hem de beneir tot, entenent-ho tot en categories de pur i impur, de sagrat i profà, com per exemple el ‘salpàs’, aspergint-ho tot amb aigua beneita i sal... Beneir Déu vol dir parlar bé de Déu. És més una lloança que no pas una acció: són dos aspectes que ajuden la persona a obrir-se al projecte de Déu. Demanar, més aviat ens tanca, i sempre estem demanant. Jesús va pronunciar una benedicció, però no precisament sobre el pa, sinó a manera d’una lloança, el va partir i el va donar als Dotze, tot dient... Primer el gest, només després ve la paraula que l’il·lumina. L’acció de «partir» el pa invita a com-partir; la de «donar-los-en», comporta el lliurament de si mateix a ells, com explicitarà a continuació. Amb un imperatiu present Jesús s’entrega als qui l’anaven a entregar «... i digué: “Preneu!, aquest és el meu cos.”» Aquesta és la forma més primitiva de la institució de l’Eucaristia. La primera redacció de l’Evangeli de Marc és anterior a la conversió de Saule i, per tant, a les cartes de Pau. Ben aviat, però, la tradició hi incorporarà un memorial i Pau en deixarà constància en la Primera carta als Corintis. En Marc no hi ha encara cap mena de memorial. Pau, com a bon jueu, conscient que aquest gest s’actualitza en les seves comunitats, insistirà en el memorial tant pel que fa al pa com a la copa (1Co 12,23-25). Més tard es convertirà en un ritus litúrgic. Es tracta de l’acte més decisiu de la vida de Jesús: «Preneu!» (imperatiu categòric), un present d’imperatiu que arriba fins a nosaltres. El present de l’encapçalament, «ve en companyia dels Dotze», feia referència al moment

124

concret en què els Dotze estaven a punt d’entregar-lo, valent-se de Judes. Jesús els ve a dir ara: ‘Abans que vosaltres em lliureu, sóc jo qui em lliuro a vosaltres.’ És com si els digués: ‘A mi no m’enxampareu, ja sé que us heu proposat de desfer-vos de mi, a traïció, per això, abans que es consumi la traïció, jo m’entrego voluntàriament.’ Potser així sona massa fort, oi? Nosaltres hem carregat tots els neulers sobre les espatlles de Judes. Però aleshores ens resulta impossible d’entendre per què, en l’escena anterior on denunciava el traïdor, els Dotze, molt subratllats en el Còdex Bezae (en cursiva), «començaren a entristir-se i a dir-li l’un rere l’altre: “Per ventura sóc jo?” I un altre: “Per ventura sóc jo?”». Si s’excusen un a un és que hi estaven tots implicats. En la seva resposta, Jesús els involucra tots: «Un d’entre els Dotze» (14,19-20), on el partitiu té el valor d’un que els representa tots dotze. Llavors s’explica per què van desaparèixer tots, en comptes de donar la cara a l’hora de la veritat, perquè de fet no estaven en absolut d’acord amb ell. No oblidem que són dotze líders i que Jesús per a ells és un company més («en companyia dels Dotze»). Tenen idees molt contrastades sobre el seu messianisme, per això no l’accepten. Judes, doncs, no representa un cas aïllat, com l’hem presentat nosaltres. És un que ha anat una mica més enllà que els altres. Si fos ell sol el traïdor, els altres se li haurien tirat al damunt, o bé Jesús l’hagués expulsat del grup. Jesús ha de comptar amb ells, altrament s’hauria quedat sol. Doncs bé, en plena festa pasqual, Jesús anuncia el seu èxode definitiu. Ja no hi ha temps, veu que en aquest moment no poden canviar de parer. I ho fa precisament el dia de Pasqua, en què commemoraven l’èxode del poble d’Israel de l’esclavitud d’Egipte. Tot estava preparat i decidit. És per això que va agafar un pa, com a última ensenyança («pa» és sinònim d’ensenyança, com el «mannà» en l’Antic Testament, en contrast amb «el pa baixat del cel»: rellegiu el capítol 6 de Joan), a veure si, a la llarga, aquest «pa» els feia repensar i canviar de mentalitat. I així va ser, a la llarga els va fer pensar i canviar. A ells... i també a nosaltres. Un pa que és ensenyança i es mastega, no sols se’n fa memòria «... havent pres un pa ... digué: “Preneu!, aquest és el meu cos.”» El soma, en grec, és el cos, sinònim aquí de la persona en quant té capacitat de relació amb els altres, de contacte fins i tot, ell s’entrega personalment... ‘Preneu!, féu-ne l’experiència (el memorial ve d’aquí...), cada vegada que en mengeu aprofundireu en l’experiència d’aquest gest meu.’ Prendre consciència comporta adquirir una manera de pensar i d’actuar en conseqüència, però una experiència comunitària que, a la llarga, si s’imparteix una bona ensenyança, ajuda a crear una mentalitat comuna. Això sí, sempre que sigui a base d’una bona ensenyança, de bon pa! Recordeu l’escena de la filla de Jaire? Jesús després de ressuscitar la seva filla (que hem interpretat com un simple miracle), és a dir de retornar la vida a una comunitat que «estava a les acaballes» i que finalment «s’havia mort», els digué «que donessin de menjar a la noieta» (Mc 5,43). Si ho interpretem, com sempre, a la lletra, resulta ridícul que, després de ressuscitar-la, es preocupi que li donin de menjar. Situats, però, en el marc de la sinagoga, Jesús ve a dir al cap de la sinagoga que no li havia donat bon menjar, i que per això s’havia mort la seva filla. S’havia ennuegat de tantes lleis i preceptes. És el que està passant en moltes de les nostres parròquies. S’estan morint per manca de bon menjar. Tot ho diluïm. Traduïm de manera formulària: «Preneu: això és el meu cos», com si Jesús els donés una explicació del gest precedent («això») i els digués assenyalant que ara s’ha transformat («és») en el seu propi cos («el meu cos»). Ja hem subratllat la força de l’imperatiu «Preneu!», ara ens hem de fixar en la forma asindètica (sense cap mena de nexe) amb què uneix aquest imperatiu amb el pronom que encapçala la frase següent. El pronom grec touto és neutre, sens dubte, però també és neutre el mot soma que traduïm per ‘cos’, i que en català és masculí. Si ho traduïm per ‘això’, desvinculem el pronom del substantiu corresponent i ho interpretem com qui assenyala quelcom. En canvi, si vinculem estretament els dos neutres (en negreta), «aquest és el cos meu» (literalment), els està dient que ‘el seu cos que els ha invitat a prendre’ no és simplement el seu cos mortal que estan a punt ells d’entregar a les autoritats religioses, sinó el que els acaba de descriure mitjançant la figura del pa, servint-se de quatre verbs en temps personal (segons el Còdex Bezae; en cursiva) perfectament coordinats (4 kai = «i», en negreta) que incideixen en el pa que acaba de prendre. Heus aquí la traducció literal: «Havent pres un pa, beneí (Déu) i (el) partí i els (en) donà i digué...» Primerament ell ha ‘pres’ un pa, després els invita a ‘prendre’l’ ells, al seu torn, però no com l’ha pres ell de damunt la taula, sinó una vegada ja l’ha qualificat amb els quatre verbs. El gest llavors és molt clar: s’entrega a ells com un pa que no solament es mastega («beneí»), sinó que es comparteix («partí») amb els altres, ensems que s’entrega lliurement («donà») a ells, abans de donar-los cap mena d’explicacions («digué»). Noteu les correspondències: «Prengué/Preneu!», «beneí-partí-donà-digué»/«aquest és», «un pa»/«el meu cos». Amb l’expressió «Aquest és el meu cos» els ve a

125

dir que ‘aquest pa’ és ell mateix en quant subjecte que lloa, comparteix la seva vida amb ells i s’entrega abans que ells ho facin materialment. També avui, doncs, l’Eucaristia ha de ser una experiència de la presència activa de Jesús que ens invita a lloar Déu, a compartir amb els germans i a donar-nos gratuïtament al servei de la comunitat humana. Si ens transfigura —és un dir— darrere el ritu, si ens parem a discutir sobre la ‘transsubstanciació’ (un terme que ja ha entrat en els diccionaris), anirem repetint mil vegades el memorial del Senyor, multiplicarem les misses privades o parroquials, i ens quedarem més o menys com abans... La copa de la qual tots hem de beure, però no amb cara trista, sinó amb el vi de l’alegria El tercer element [b’] constitueix un brindis d’acció de gràcies: «Havent pres una copa, després de donar gràcies, els la donà i en begueren tots...» Diu «prengué una copa» (no un ‘calze’!; ja ho hem sacralitzat). És com si fes un brindis. Probablement era l’última copa de la celebració de la Pasqua, n’hi havia quatre. Precisa que «donà gràcies»: Jesús acaba de fer un gest important, acaba d’entregar-se a si mateix als seus, i ara en dóna gràcies. Primerament, quan hagué pres el pa, Marc diu que «va beneir Déu», un acte de lloança, molt comú entre els jueus. Ara, en canvi, precisa que «donà gràcies», un verb grec, eucharisteo, que ha donat nom a la nostra eucaristia. A continuació diu que «els donà» la copa perquè els l’anessin passant entre ells i en fessin la mateixa experiència. No s’explicita que fos de vi, però es pressuposa, ja que formava part de la celebració pasqual. Ho explicitarà més endavant. Finalment afegeix que «en begueren tots», o sigui que, abans de dir-los quin sentit tenia el seu gest, vol que en beguin tots i cada un i facin l’experiència de l’alegria que fa desbordar el vi en el si de la festa. Qui de nosaltres hauria fet un brindis en una situació semblant? Després d’haver-se lliurat ell personalment, Jesús desborda d’alegria interior i vol que els Dotze la comparteixin. D’aliança només n’hi ha una Mentre en fan l’experiència, Jesús els imparteix la darrera ensenyança: «... els digué: “Aquesta és la meva sang, la de l’aliança, que per a tothom (molts) s’està vessant ...”» És l’acció la que condueix a l’experiència. Si comencem per la paraula, aquesta es queda insulsa i no té força per si mateixa. Estem inundats d’encícliques, documents i proclamacions... Però ens manquen gestos profètics que siguin entenedors per si mateixos. Si contínuament has de donar explicacions, vol dir que el teu gest no era profètic, no era intel·ligible per si mateix. La diferència que hi ha entre la profecia i l’apologètica rau en el fet que quan fem apologètica, vol dir que tenim necessitat de demostrar i tractar de convèncer la gent sobre quelcom que d’entrada no ho havien entès. En canvi, el gest profètic parla per ell mateix. La comunitat cristiana hauria d’actuar sempre profèticament. «Aquesta és la meva sang, la de l’aliança...» El Còdex Bezae conserva l’article (en negreta) que determina quina és la veritable sang que havia de segellar l’aliança que Déu havia resolt pactar des del moment de la creació —des del «Big Bang»— amb la creatura quan aquesta tingués capacitat de concloure un pacte i de mantenir-lo. No diu simplement: ‘Això/Aquesta és la sang de la meva aliança’, sinó: «Aquesta és la meva sang, la de l’aliança.» Vol dir que totes aquelles víctimes amb la sang de les quals s’havia segellat l’aliança del Sinaí i que cada any, per Pasqua, eren immolades com a record perenne de l’aliança —antigament es pactava amb sang— s’han adverat inútils. Amb un simple article, Marc (Còdex Bezae) ha tret tota la força als sacrificis del Temple i a tota mena de sacrificis i immolacions. Recordem que ens trobem al capvespre del primer dia dels Àzims quan se sacrificaven milers i milers d’anyells. Els Dotze acaben de menjar-ne o s’estan menjant un anyell sacrificat en el Temple. Si diu que «aquesta és la sang de l’aliança», vol dir que amb les altres sangs no s’havia segellat cap aliança seriosa. Els Dotze estaven convençuts com a bons jueus que els anyells sacrificats en el Tempre rememoraven l’aliança de Déu amb el poble d’Israel. I ara Jesús els diu: «Aquesta és la sang de l’aliança..., la meva!» D’aliança, per tant, només n’hi ha una, la que Déu va pactar amb la seva creació, i que ara segella amb la sang de Jesús (Joan li posarà el nom d’«Anyell pasqual»). I puntualitza: «... que es vessa per tots». Aquesta és la traducció habitual del terme grec polloi, que de per si significa «molts», però que és considerat aquí com formant part d’una fórmula semítica (pròpia de les llengües semítiques, hebreu, arameu, àrab) que equival a «per tota la humanitat». De fet, però, d’entre les 23x que es presenta en l’Evangeli de Marc aquest adjectiu substantivat, tan sols aquí i en 10,45 es considera que s’ha de traduir per «tots». Sense negar l’existència d’aquest semitisme, sempre em queda el dubte de si no estem interpretant aquests textos a partir d’una fórmula teològica posterior com la de ‘Salvador universal’ o ‘Redemptor de tota la humanitat’. Es podria traduir, doncs, també per «la que per

126

molts es vessa/s’està vessant» (el Còdex Bezae anticipa el complement), a saber, per tots aquells que, al llarg de la història, s’han anat obrint a l’experiència de Déu. Molts interpreten el participi grec ekkhynnomenon per «que serà vessada», entenent que es tracta d’un present per un futur. És possible, però així es passa sense solució de continuïtat del sentit figurat, del vi que s’està vessant a mesura que en van bebent, al realisme de la creu. Jesús, l’exclòs d’Israel «En veritat us dic que no tornaré a beure més del fruit de la vinya fins al dia aquell que el begui, si bé nou, en el Regne de Déu.» El text alexandrí diu que «ja no beuré més», mentre que el Còdex Bezae precisa que «no tornaré a beure més», amb una expressió manllevada a la traducció grega dels Setanta. Si bé vénen a dir quasi el mateix, la segona té una coloració més semítica, en el sentit que no pensa repetir aquesta acció «fins al dia aquell que...» ‘Tornar a beure’, en efecte, pressuposa que n’acaba de beure, però que no en beurà mai més fins aquell dia. Per tant, fa clara referència a la situació que està vivint en aquest moment, la celebració de la Pasqua jueva, probablement l’última copa. «El fruit de la vinya», essent ‘la vinya’ un símbol d’Israel, indica que no pensa participar mai més en aquest ritus jueu. Aquests simbols estan tots aquí molt concentrats. És clar que, si el maten, ja ‘no tornarà a beure més del fruit de la vinya’, però està convençut que el seu fracàs no serà definitiu. És a punt de fer el seu èxode personal fora de ‘la vinya’, fora de la institució religiosa i política d’Israel, precisament durant la celebració de la Pasqua jueva en què s’actualitzava l’èxode d’Egipte. Tot un contrasentit. El Regne de Déu s’inaugurarà a partir d’un fracàs estrepitós «...fins al dia aquell que el begui, si bé nou, en el Regne de Déu». De quin ‘Regne de Déu’ es tracta? En això rau el malentès dels Dotze. Segons ells, el Regne de Déu s’havia d’instaurar amb força, potser amb la violència d’un moviment subversiu, o bé amb pactes. Però Jesús no ha pactat amb ningú. Té totes les institucions en contra. Se’l volen treure de sobre. Què vol dir, sinó, que Judes hagi anat a trobar els summes sacerdots? En el grup del Dotze hi ha un aiguabarreig d’ideologies impressionant. No sabrem mai del cert quina era la mentalitat de cada un d’ells. Ho podem esbrinar de Pere, de Jaume i de Joan, els fills de Zebedeu, d’Andreu una mica, de Judes, de Simó el Fanàtic, perquè l’evangelista ho dóna a entendre amb els sobrenoms o qualificatius; dels altres no sabem com pensaven, a qui representaven, de quin partit polític o religiós formaven part. La vinya tindrà continuïtat, però serà una vinya nova, sense fronteres polítiques ni barreres religioses «... no tornaré a beure més ... fins al dia aquell que el begui, si bé de nou, en el Regne de Déu». D’aliança només n’hi ha una, la de Déu amb la seva creació. L’aliança forma part del projecte del Déu creador. Jesús ens està dient que Israel ha deixat de produir fruit, però que la vinya continuarà donant fruit. El Regne de Déu, el seu projecte, no s’acaba en aquest moment del seu fracàs humà. Jesús ha hagut de pregar molt i qüestionar-se sovint com havia de portar a terme la seva missió, posat a prova contínuament per la situació que l’envoltava: les pretensions dels deixebles, liderats pels Dotze, amb la seva ambició de poder. Jesús sap que és possible, que hi ha persones que l’han entès del tot, sense posar-hi cap mena d’obstacles, les coneix personalment. Té l’experiència que, malgrat el seu fracàs, el projecte de Déu tindrà continuïtat. De fet, els evangelis no van nèixer a partir dels records dels apòstols, sinó a partir d’aquestes petites comunitats que van ser capaces d’expressar la seva experiència. Són els testimonis oculars que consultarà Lluc: Marc, Maria Magdalena, Joana, Susanna, Leví, Zaqueu, i molts altres.

«... si bé nou», serà un nou fruit de la vinya. La distinció entre Antiga Aliança/Testament i Nova Aliança, que avui dia molts es resisteixen a acceptar, no dóna raó del fet que Déu va fer una única aliança amb la seva creació. És molt probable que hi hagi mil humanitats possibles en aquest univers tan immens: l’aliança és vàlida per a totes. Si n’hi hagués només una, en aquest petit planeta blau, en quedarien excloses mil·lions d’humanitats. Allà on hi hagi éssers capaços d’escollir, de ser lliures, d’independitzar-se de les masses, de no pensar com pensa la majoria, es realitza ja des d’ara el Regne de Déu. Les masses poden ser teledirigides, però Déu es comunica a través de persones, no de majories. Allà on hi hagi éssers humans que hagin evolucionat, almenys fins aquest punt on es troba la nostra humanitat, Déu se’ls comunica de ple, com ha fet a nosaltres per mitjà de Jesús, sense excloure les innombrables temptatives que havia fet a través dels profetes, siguin jueus o no. Déu es vol comunicar de tu a tu, però necessita que tu t’hi obris plemament. Ell està sempre obert, ets tu qui estàs tancat. Nosaltres diem: ‘Cels, obriu-vos!’, en comptes de dir: ‘Obre’t tu, el teu cel’, perquè et pugui parlar.

127

El Messies inaugurarà, sí, el Regne de Déu, però a partir d’un gran fracàs. El més lògic hauria sigut que Israel hagués acceptat el Messies. De fet, ni tan sols sabem del cert quan va començar a constituir-se aquest poble. De la protohistòria d’Israel, d’Abraham, dels Patriarques, prèvia a la sortida d’Egipte, a penes si n’hi ha rastres arqueològics. Però és igual. El fet és que està sembrada de constants èxodes: l’èxode d’Abraham sortint d’Haran per anar al país de Canaan, l’èxode del poble d’Israel que s’allibera de l’esclavitud d’Egipte, l’èxode de Jesús que surt de la seva terra, del seu poble, de la seva religió, de totes les estructures religioses i polítiques, l’èxode dels creients hel·lenistes fora de Jerusalem, l’èxode de Pere deixant la presidència de l’església oficial de Jerusalem... Hi ha, doncs, una continuïtat d’èxodes, però sempre a partir de posicions segures. És l’única manera de poder comprendre el projecte d’un Déu que vol comunicar-se amb la seva humanitat per dir-li per què l’ha creada. Déu vol tenir fills i filles amb els quals parlar, comunicar-se a nivell de tu a tu, d’igual a igual. Jesús, després de l’experiència de ser el Messies, ha hagut de modificar vàries vegades el seu projecte, fins que la mort imminent li ha fet obrir els ulls. Ara ja veu que és possible perquè coneix persones que, al marge dels grans líders, ja estan plantant els ceps de la nova Vinya del Regne. Per això està tan segur que beurà d’aquest vi nou i que el participarà amb aquesta gent i amb tots els qui s’hi vulguin adherir. La condició prèvia és ‘sortir’ abandonant les pròpies seguretats que impedeixen l’obertura a allò que és desconegut, a la gratuïtat de l’oferta creadora i alliberadora de Déu. S’acompleix l’èxode El darrer element [a’] constitueix, en l’Evangeli de Marc tal com el tenim avui, l’encapçalament d’una perícopa de segona redacció. Tota la perícopa 81, llevat d’aquest verset, és clarament de segona redacció: hi apareix dues vegades el nom de Jesús (vv. 27 i 30) i constitueix un duplicat del tema de l’escàndol (vegeu la perícopa 54, de primera redacció). Marc, en situacions ja molt allunyades dels fets de Jesús, en el si de comunitats de majoria pagana, va sentir necessitat de desenrotllar temes que tan sols havia apuntat en primera redacció. Aquest fou el cas de les negacions de Pere.

D’una manera molt breu, Marc narra els darrers passos que va poder fer Jesús en llibertat: «Després de cantar els salms, sortiren cap a la muntanya de les Oliveres.» Jesús ja fa temps que no es pot quedar de nit a la ciutat, car l’estan buscant per matar-lo. Jesús ‘surt’ per darrera vegada (ja no es predicarà més d’ell aquest verb que té el sentit tècnic d’èxode) acompanyat dels Dotze. Però abans, com a cloenda solemne del sopar pasqual, canten els Salms 115-118. A la muntanya de les Oliveres hi té un lloc segur, on Jesús amb els seus s’hi refugia, en plena clandestinitat. Pasqua vol dir precisament èxode. La comunitat cristiana hauria de ser aquella que fos capaç de retornar el sentit primigeni a aquesta festa. La festa de Pasqua hauria de servir per a comprendre totes les situacions d’èxode que s’han donat en la història de la humanitat i que es continuen donant també avui en milers de gent sense terra, de refugiats, de perseguits.

[81. **14,27-31 Predicció de l’escàndol dels Dotze i de les negacions de Pere]

Acabem de veure que la cloenda de la Per. 80, de primera redacció, es convertí en l’encapçalament de la Per. 81, de segona redacció, tot i que li esqueia més ser una cloenda que no pas un començament de perícopa. Marc ho aprofitarà per a fer dues prediccions (la gran majoria de prediccions pertanyen a perícopes de segona redacció), la de l’escàndol de tots els integrants del grup dels Dotze dirigents (14,27-28) i la de les negacions de Pere (14,29-31). Hi ha, però, en la primera part de la perícopa una dita de Jesús que retrobarem al final de l’Evangeli: «Mireu, us precedeixo a Galilea: allà em veureu, tal com us tinc dit» (16,6). La dita de Jesús a la qual ell mateix (segons el Còdex Bezae) ha fet aquí referència es troba, de fet, en aquesta perícopa de segona redacció, car forma part d’una dita de Jesús on s’explicitava el seu nom: «Llavors els diu Jesús: “Tots vosaltres us escandalitzareu, com està escrit: ‘Colpiré el pastor, i les ovelles es dispersaran.’ Però, després que jo hagi ressuscitat, us precediré a Galilea”» (14,27-28). El problema és que la dita primitiva consta en una perícopa de segona redacció, mentre que la referència es troba en una de primera redacció. Hi ha, doncs, una incongruència greu. Després de pensar-hi molt, he optat per una sortida de l’atzucac diferent de la que us vaig proposar (fent molts equilibris) en el llibret. La dita de Jesús «Tots vosaltres us escandalitzareu...» fins a «... us precediré a Galilea» hauria estat afegida per Marc en aquest indret en segona redacció, però a la vegada hauria introduït en la dita que havia posat, en primera redacció, en llavis del jove vestit de blanc i que representava Jesús ressuscitat, la frase «tal com us tinc dit». És la solució més senzilla. D’altra banda, és típic de les perícopes de segona redacció contenir duplicats de temes enunciats en la primera, sigui anticipant-los (com seria el cas present), sigui comentant-los posteriorment.

128

XII. GESAMANÍ: ANGÚNIA DAVANT LA IMMINÈNCIA DE LA MORT, TRAÏCIÓ DE JUDES I ARREST DE JESÚS La secció (XIIna) consta de tres perícopes: la primera narra la poca sintonia dels tres líders davant l’angoixa i soletat de Jesús [A]; la segona el bes traïdor de Judes [B]; la tercera, molt breu, el testimoni d’un jove que anava seguint l’arrest de Jesús [A’]. Perícopa 82. *[A] 14,32-42 Indiferència total dels tres líders dels Dotze davant l’ angoixa terrible que Jesús experimenta

[a] 32 Arriben a una finca que tenia per nom Gesamaní, i els diu: «Seieu aquí, mentre jo prego.» [b] 33 Aleshores s’enduu a part en Pere, Jaume i Joan en companyia d’ell i començà a sentir

estupor i deixament. [c] 34 Llavors els diu: «El meu ànim s’entristeix fins a morir. Quedeu-vos aquí i vetlleu.» [d] 35 S’avançà una mica, caigué de cara a la terra i es posà a pregar que, si era possible, passés

volant d’ell l’hora aquesta. [e] 36 I afegia: «Abbà, Pare!, tot és possible per a tu…; aparta aquesta copa de mi. Però més

aviat que no es faci allò que jo vull, sinó allò que tu vols » [e’] 37 Ve i els troba dormint. Aleshores diu a en Pere: «Simó, dorms? No heu estat capaços de

vetllar una sola hora? 38 Vetlleu i pregueu, no entreu en temptació. L’esperit de l’home és prompte, però la carn és feble.»

[d’] 39 Novament s’apartà i pregà. [c’] 40a Vingué i els trobà dormint. [b’] 40b (És que els ulls d’ells estaven afeixugats, i no sabien què contestar-li.) [a’] 41 Ve per tercera vegada i els diu: «Dormiu la resta i reposeu! Per fi se n’ha anat

d’esquitllentes també l’hora. Mireu, el Fill de l’home és lliurat en les mans dels descreguts. 42 Aixequeu-vos, anem! Mireu, ja és aquí el qui m’està lliurant!»

Uns presents que ens impliquen a tots El primer element [a]: «Arriben a una finca (regió, indret...) que tenia per nom Gesamaní....» (Getsemaní, els altres còdexs), en present i en plural; per tant, Jesús no va sol, sinó que va acompanyat, «... i els diu: seieu aquí, mentre jo prego», novament en present. Aquesta escena està plagada de presents, com tot l’Evangeli de Marc. En Lluc n’hi ha molt pocs. Aquests presents, que els tècnics en diuen ‘presents històrics’, de fet són presents actualitzadors, actualitzen la situació en el si de la comunitat que ho està llegint, i a nosaltres que ho estem escoltant. Si es diu ‘arriben...’, som tots nosaltres els qui anem amb Jesús a aquest indret, ‘...i els diu...’, ens ho diu també a nosaltres.

Per a un jueu és la cosa més normal. Tenen una gran capacitat per a actualitzar fets del passat en el moment present del poble d’Israel. Per exemple, pel que fa als noms, quan Lluc diu de l’espòs de Maria que «tenia per nom Josep», el fet de posar-li un nom que no és el seu sinó un àlies (si l’hagués volgut anomenar pel seu nom real, hauria dit «de nom Josep»), ho fa perquè Teòfil, un summe sacerdot que s’ha quedat sense temple (després de la seva destrucció els anys 70) el relacioni amb la història del patriarca Josep. És a dir que aquest personatge del qual no li vol revelar el nom, està relacionat d’alguna manera amb el patriarca Josep, el patriarca que fou venut pels seus germans, etc., amb tot el que això comporta. No vol dir que es repeteixi exactament l’escena, però sí que hi ha una sèrie de detalls d’aquell personatge que es repetiran en aquest altre. Un altre exemple, el nom de Jesús que, abans de néixer, li va posar l’àngel, és en grec el mateix nom de «Jesús, fill de Nun i ajudant de Moisès» (Js 1,1, segons la bíblia grega dels LXX; en hebreu, Jehoixua, ‘el Senyor salva’; transcrit al català per «Josuè», d’on el nom com es coneix aquest llibre). Què hi ha darrera de tot això? Josuè fou qui guià el poble d’Israel, li féu travessar el Jordà (Moisès es va quedar a les portes de la terra promesa) i va conquerir la terra d’Israel, salvant-lo dels seus enemics (per a nosaltres seria com en Jaume I el Conqueridor). Això no vol dir que Jesús sigui el nou Josuè, com sovint s’interpreta, però sí que d’alguna manera va assumir el paper de Josuè, encara que d’una manera ben diferent. Jesús, segons Lluc, ho tenia molt clar quan, després de travessar el Jordà, arribà a Jericó, travessà Jericó (cf. Lc 19,1) i pujà a Jerusalem (19,28), seguint el mateix recorregut que

129

havia fet Josuè, però d’una manera ben diferent: Josuè va conquistar la terra, en canvi Jesús experimentarà el gran fracàs del Messies fent el seu èxode a partir de Jerusalem (cf. 9, 31). Jesús adopta la forma del mateix personatge, però ha canviat completament la història, l’ha tergiversada totalment. En comptes de conquerir-la, d’apoderar-se del poder, es posà al servei dels marginats d’Israel, i els dirigents religiosos el van liquidar. Lluc ens ve a dir que aquesta és la història tal com la veu Déu; l’altra és la història tal com l’hem interpretada nosaltres, els homes. Els homes, quan Déu intervé a favor d’un poble, l’interpretem a la nostra manera, per l’estil de Bush, per exemple, o de la nostra «cruzada». Ens el fem a la nostra mida. Bush o qualsevol que se serveixi del nom de Déu per a fer la seva pròpia guerra, per a conquerir i dominar els altres, tergiversa del tot el pla de Déu. Així ho fem sempre. Un bon teòleg, com Jesús, que coneix i sap interpretar l’Escriptura i a més a més és molt fidel al projecte de Déu, està capgirant totes les interpretacions partidistes de l’Escriptura; no la nega, però li dóna el sentit que hauria de tenir. Per això vol entrar a Jerusalem passant per Jericó.

Aquí ens trobem en un altre situació, però aquests presents ens actualitzen els fets de Jesús. (He fet aquesta digressió perquè ens adonem de la força d’aquests presents.) «Seieu aquí —els diu—, mentre jo prego.» S’adona que els deixebles no estan capacitats per a pregar. El trist paper dels líders... El segon element [b], «Aleshores s’enduu a part en Pere, Jaume i Joan en companyia d’ ell...». Amb un únic article Marc els trava tots tres. És la tercera vegada que es presenten aquests tres personatges. Han aparegut en l’escena de la filla de Jaire (Mc 5,37, tots tres sense art.) i en la de la transfiguració (9,2, tots tres amb art.). Què ens ve a dir amb aquesta repetició? Doncs que aquests personatges, segons el punt de vista de Marc, són els qui marquen el tarannà del grup dels Dotze. Tres líders diferents, però que comparteixen la mateixa mentalitat en la present escena (un sol art.). Pere, precedit de l’article i ocupant el primer lloc, és qui arrossega els altres dos: «en Pere, Jaume i Joan». Avui en diríem els caps de partit més significats, liderats per Pere. «... i començà a sentir estupor i deixament». Jesús està colpit d’estupor i en un estat de deixadesa, com qui no té cura de la seva persona. (Del verb grec akedemonein, emprat pel còdex Bezae, no n’hi ha constància, per això es fa difícil la seva traducció.) Jesús s’ha endut els tres més difícils, per veure si els podia fer repensar i sentir-se acompanyat. Però ells se n’han desentès del tot, perquè no estaven disposats a morir per la causa. Jesús, doncs, es troba sol i abandonat. ...perquè no han assimilat el projecte de Jesús El tercer element [c], «Llavors els diu: “El meu ànim s’entristeix fins a morir. Quedeu-vos aquí i vetlleu.”», descriu primerament la situació extrema que està vivint Jesús servint-se de les paraules del Salm 42,6.12; 43,5. Té plena consciència de ser el Messies d’Israel, però també que els seus dirigents polítics i religiosos l’han rebutjat, han penjat els cartells de ‘Wanted, es busca’ i estant escorcollant l’indret per a detenir-lo. Seguidament no els diu que preguin, perquè no estan preparats per a fer aquesta experiència, sinó que vetllin, que mostrin interès per la seva situació, car se n’han despreocupat completament. En el fons devien dir: ‘Ell s’ho ha buscat..., havia d’haver plantat cara a la situació, i no esmunyir-se’n…’ Situació límit de Jesús En el quart element [d] Marc ens introdueix en la manera com Jesús solia pregar en situacions semblants: «S’avançà una mica, caigué de cara a la terra i es posà a pregar…» Estirat per terra, com fan els ordenands mentre es canten les lletanies dels sants abans de l’ordenació dels preveres o com fan encara avui els musulmans. Les primeres paraules de Jesús ens les refereix l’evangelista en discurs indirecte: «… i es posà a pregar que, si era possible, passés volant d’ell l’hora aquesta». L’evangelista resumeix així quin seria en aquell moment extrem el to de la pregària de Jesús, què seria el que ell humanament demanaria. Prega que passi volant aquella hora, que s’allunyi ben aviat d’ell aquell tràngol, perquè se li fa difícil de suportar aquella situació de profunda angoixa i abatiment. No es tracta d’una hora qualsevol, sinó de ‘l’hora aquesta’ que no acaba mai de passar, que s’eternitza. És possible que algú de nosaltres hagi passat per situacions semblants, per moments tan durs que hom voldria que no fossin reals, que mai no haguessin passat.

130

Conflicte entre l’home, Jesús, i Déu, Pare Hem arribat al primer centre de la perícopa [e]: «I afegia...», de nou en temps imperfet, subratllant-se que es tracta d’una llarga pregària i insistent. Sempre que l’evangelista fa referència a dites de Jesús en discurs indirecte, primerament, i en discurs directe, tot seguit, ho fa per a donar retlleu a les darreres paraules: «Abbà, Pare!...» ‘Abbà’ és un dels pocs termes arameus que es conserven en l’Evangeli de Marc. D’una banda, mostra la tendresa, plena de confiança filial de la pregària de Jesús (són les primeres paraules que balbucegen els nens, ‘bababà’ o ‘mamamà’), però tot seguit en dóna la traducció: «Pare!» Amb dos vocatius, l’un en arameu i l’altre en la forma grega clàssica que empra el nominatiu amb article en comptes del vocatiu (literalment seria ‘Abbà, el Pare’) Marc ens està dient que, en la seva comunitat, on s’ha forjat aquest evangeli, hi ha una part de parla aramea i una altra de parla grega, és a dir que predica en el si d’una comunitat composta d’autòctons i d’immigrants. «... tot és possible per a tu...» L’ordre dels mots del còdex Bezae subratlla en la major del sil·logisme (la menor no s’explicita: ‘Tu pots fer que jo no passi aquest tràngol’), no l’omnipotència de Déu, com li atribuïm nosaltres (i després en quedem decebuts, si no actua com voldríem), sinó la ‘potència’ omnímoda d’un pare que estima i vol el millor per als seus fills: «Possible tot ho és per a tú…», una pregària plena de confiança, «… aparta aquesta copa de mi!» ‘Aparta, fes que passi de llarg aquesta prova de mi!’ és un imperatiu molt dur. En ‘aquesta copa’ es conté tot aquest sofriment, aquesta por, tota la situació límit en què es troba. És la temptació de Jesús, el desig d’una intervenció divina de poder que capgiri la situació i el deslliuri com sigui de les mans dels seus enemics que s’han armat fins a les dents. Mes de seguida reacciona: «Però més aviat que no es faci allò que jo vull, sinó allò que tu vols.» S’adona plenament que el seu voler i el del Pare no coincideixen en aquest moment tan crític, i cedeix acceptant des del principi el que el Pare decideixi. Des de la seva perspectiva humana i personal ‘voldria’ escapolir-se d’aquella situació, com ho havia fet altres vegades, però pren consciència que ha arribat l’hora de la veritat, que humanament no hi ha escapatòria, i a la vegada respecta plenament el ‘voler’ de Déu, sense exigir-li que fassi miracles, sinó senzillament acceptant que Déu és tan impotent com ell davant situacions humanes tan degradades, acceptant la feblesa i debilitat de Déu: el seu amor per l’home és a mercè de la llibertat humana. Si en el seu projecte Déu ha donat cabuda a la llibertat humana, si no vol un exèrcit de robots o munions de tribus mogudes per la sensibleria i que obeeixen consignes dels líders, sinó fills i filles amb nom i cognom que conscientment col·laborin en la realització del seu projecte, ha d’acceptar que, per molt bonic que sigui, el projecte de Déu pugui fracassar i que sigui calpestat per la llibertat de l’home. Els deixebles, com si no hi fossin, a l’hora de la veritat dormen Ens trobem ara en el segon centre de la perícopa [e’]. Jesús es troba ben sol, desprotegit, sense la vigilància que havia encomanat als tres deixebles perquè vetllessin. «Ve i els troba dormint. Aleshores diu a en Pere: “Simó, dorms?» L’evangelista ens ho ha posat tot en present. Jesús es dirigeix primer a Pere que és el responsable dels tres representants de tot el grup de deixebles i els troba que ‘estan dormint’, en el sentit que s’han desentès del tot del que està passant. L’evangelista l’introdueix amb el seu sobrenom: «diu a en Pere...», però Jesús li parla pel seu nom «Simó». Si li digués ‘Pere’, comportaria un blasme o un advertiment duríssim, com quan li digué: «Et dic Pere...» (Lc 22,34; cf. Mc 16,17 ; Ac 10,5.13.32; 11,7.13), aquí l’anomena Simó que és més dolç: «Simó, dorms?», en to amical. Ve a dir-li: ‘¿És possible que, en la situació en que jo em trobo, tu estiguis dormint?’ Ja hem dit que ‘dormir’ vol dir desinteressar-se totalment de la situació d’un altre. Quan l’església o la comunitat cristiana no està present en els problemes de la vida, ‘dorm’! Del singular, «Simó, dorms?», Jesús passa tot seguit a parlar-los en plural, seguint el còdex Bezae: «No heu estat capaços de vetllar una sola hora?...» Vaja quins vigilants i amb quina mena d’escorta compta aquest Messies-Rei! Una hora és un mínim d’espai de temps. Es tracta d’una ‘hora’ simbòlica que abasta tota aquesta situació d’angoixa i abatiment durant el qual Jesús resta pregant i ells dormint. «Vetlleu i pregueu ...» És la tercera vegada que es repeteix aquest mot, un dels tres temes centrals d’aquesta perícopa: ‘vetllar’ (vv. 35.37.38), contrari de ‘dormir’ (vv. 37a.37c.40.41), i el complementari ‘pregar’ (vv. 32.35.38.39). Un arc semàntic de paraules que tenen un significat correlacionat. «… no entreu en temptació!», la ‘temptació’ del poder en què ja ha caigut Judes i hi cauran ells tot seguit.Estan essent posats a prova en aquest moment, perquè, en comptes de fer la guàrdia, s’han adormit. Per a poder afrontar aquesta situació, l’única solució és vetllar i pregar, com recomana Jesús al final del Parenostre.

131

No es tracta de ‘temptacions del dimoni’, sinó de proves o paranys que ens para la societat; canviant el sentit de les paraules, ho ho hem diluït tot. L’experiència de l’Esperit ajuda a superar la feblesa humana Fixem-nos en l’experiència que fa Jesús en aquest moment. Els diu: «L’esperit de l’home és prompte, però la carn és feble.» Aquesta és la definició de l’home-Jesús, no la de l’homo-sapiens que actua només a nivell de ‘la carn’, que es mou per emocions, sensacions o a nivell només de la raó, que es pensa qui sap la força que té, com el King Kong! Jesús té plena consciència de la seva feblesa i de l’extrema gravetat de la situació, però el seu esperit ‘es prompte’, ple d’ardor, de disponibilitat. L’esperit és la capacitat que Déu ha insuflat en tota persona humana perquè arribi a ser fill o filla de Déu. Quan l’home comença a desvetllar aquesta capacitat, aleshores comença a ser ‘homo’, no abans, per molt ‘sapiens’ que sigui o es pensi. Jesús és el projecte de Déu fet realitat, el punt culminant de l’evolució en qui s’han unit terra (pols de les estrelles) i cel (l’alè de Déu que provocà el Big Bang), carn (feblesa que s’ha erigit en poder) i esperit (força de Déu que s’ha posat al servei dels altres), Mentre Jesús prega els deixebles continuen dormint…, fins quan? Els elements que segueixen [d’], [c’], [b’] mostren, d’una banda, la persistència de Jesús en la pregària i, de l’altra, el seu fracàs amb els tres líders: «Novament s’apartà i pregà. Vingué i els trobà dormint.» L’evangelista accentua la indiferència dels deixebles davant la situació d’angoixa de Jesús. A Jesús, la pregària, tan recalcada per l’evangelista, li ha servit per a veure-hi clar, per a discernir quina de les opcions que se li presentaven estava més d’acord amb el projecte de Déu. L’evangelista ens explica en un parèntesi per què, en comptes de ‘vetllar i vigilar’, continuaven ‘dormint i desinteressant-se del que s’estava gestant al seu voltant: «És que els ulls d’ells estaven afeixugats, i no sabien què contestar-li.» Però, atenció, no són pas els ulls exteriors, sinó els interiors els qui estan aclaparats per la situació que s’ha anat creant al voltant de Jesús. La situació els sobrepassa, no els interessa què li pugui passar a Jesús. Ells tenen un altre projecte, no poden acceptar un Messies sofrent que els mena al fracàs. En comptes d’afrontar la situació, han preferit tancar els ulls. Jesús, ell sol, prega insistentment durant la prova Darrer element [a’]: «Ve per tercera vegada i els diu...».Estem arribant al desenllaç. Marc insisteix de nou en els presents i, per cert aquí, per duplicat. (N’he comptabilitzat 9 en aquesta perícopa; potser és la perícopa on n’hi ha més.) Aquestes tècniques tenen la seva importància, perque tot això està fet deliberadament. Si fos un relat purament narratiu, s’hauria servit del passat. El present actualitza la situació fins a nosaltres quan ho llegim i comentem. «Dormiu la resta i reposeu!», ja no hi ha res a fer, ‘dormiu i reposeu (repòs sabàtic!) en el vostre món’. M’estremeixo quan ho llegeixo. Si no hem fet altra cosa que ‘dormir i reposar’ en les nostres institucions, en les seguretats que ofereixen a canvi de no comprometre’ns en res. «Per fi se n’ha anat d’esquitllentes també l’hora.» Al principi havia demanat que «passés volant d’ell l’hora aquesta». Ara comprova ell mateix que ja ha passat el pitjor. Ha estat el moment més crític de la vida de Jesús. Tot s’ha precipitat de sobte. Havia demanat al Pare que passés ben aviat ‘l’hora aquesta’ tan terrible, i finalment ja ha passat. En la majoria de còdexs grecs i, per tant, en el text majoritàriament seguit pels exegetes i traductors aquesta ‘hora’ pren tot un altre sentit: «Dormiu la resta i reposeu! Tot s’ha acabat! Ha arribat l’hora» (o bé: «Ja n’hi ha prou! Ha arribat l’hora»). Ja no es parla de «l’hora aquesta» d’angoixa i abatiment que, finalment, ja ha passat, sinó de «l’hora» que ara tot just comença. Sigui com sigui, tot està decidit. No hi ha possibililitat de tornar-se’n enrere. Gràcies a la pregària continuada, a restar permanentment en contacte amb el Pare, Jesús ha pogut superar la temptació més dura des que va fer l’experiència de ser el Messies d’Israel.

Mireu, el Fill de l’home és lliurat... —present de la veu passiva: ‘està essent lliurat’– en les mans dels descreguts (lit. dels pecadors)», referint-se aquí evidentment als pagans, a l’exèrcit d’ocupació. «Aixequeu-vos, anem!...» No els vol deixar allà dormint, com si no hagués passat res. Vol que s’hi impliquin: «Mireu, ja és aquí a prop el qui m’està lliurant.» Judes és a punt de consumar la seva traïció. L’ambició i el desinterès dels líders són a punt de tirar per terra el projecte que Déu tenia pensat per a Israel com a poble que li servís d’enllaç en el seu intent de comunicar-se de tu a tu a la seva creació.

132

Perícopa 83. *[B] 14,43-46 Judes suplanta Jesús amb un bes

[a] 43 Mentre ell encara parlava, es presenta Judes Scariot, un dels Dotze, acompanyat d’una gran multitud amb espases i garrots, que venia de part dels summes sacerdots, i amb l’aval dels lletrats i els senadors.

[b] 44 (El qui l’anava a lliurar havia donat un senyal dient: «El qui jo besaré, és ell. Deteniu-lo i emporteu-vos-el ben custodiat.»)

[c] 45 S’acostà i li diu: «Rabbí!» [b’] I el va besar efusivament. [a’] 46 Ells li posaren les mans a sobre i el detingueren.

La incomprensió dels Dotze arriba al límit La perícopa consta de cinc elements, amb un centre molt clar [c]. A banda i banda, el bes com a senyal [b] i el bes amb manyagadura [b’]. El primer i el darrer també es corresponen: Judes acompanyat d’una gran multitud armada [a] i detenció de Jesús [a’]. En el primer element [a] es descriu la tensa situació: «Mentre ell encara parlava, es presenta Judes Scariot...» Una manera de diferenciar, amb el sobrenom, dos personatges que tenen el mateix nom (de fet, segons Joan i Lluc, en la llista dels Dotze n’hi consten dos de Judes, però no en Marc i Mateu). L’evangelista remarca, en repetir «un dels dotze» (cf. 14,10.20), que Judes participa de la mentalitat que impera en el grup. La idea que s’havien fet del Messies no coincidia en absolut amb la de Jesús. Abrigaven grans ambicions, i aquestes continuen aflorant. Mentre els altres dormen desinteressant-se de la terrible angoixa que Jesús està experimentant, un d’ells «es presenta ... acompanyat d’una gran multitud amb espases i garrots...» Aquesta ‘gran’ multitud ve armada. Judes, doncs, temia que hi hagués resistència per part dels seus companys, o que Jesús s’escapolís com havia fet altres vegades. De fet, en el grup de Jesús hi ha gent que porta armes. Aquests detalls s’han anat silenciant i ja no s’hi para esment, quan de fet els evangelistes no ho silencien pas. Ho toquen de manera incidental, perquè no fan crònica. Marc tan sols ho apunta. En segona redacció dirà que «un tal va treure una espasa» (cf. 14,47). Joan precisarà que era Simó Pere (cf. Jn 18,10). Cap evangelista no pretén escriure una història, però no es cansen de mostrar que en el grup de Jesús hi havia gent de tota mena, hi havia també gent subversiva. En aquella situació no es podia pensar d’altra manera. Com podrien si no alliberar-se dels romans que estaven armats fins al clatell? Cada perícopa de l’evangeli és una ensenyança, en canvi nosaltres ho hem reduït tot a nivell purament històric, sense gaires miraments. La majoria d’accions de Jesús les presentem com a fets extraordinaris, que fa miracles per tot arreu. Les treiem completament del seu context, i les seves mateixes paraules les anem endolcint fins a fer-les irrecognoscibles. La importància dels detalls Marc puntualitza que venien «...que venia de part dels summes sacerdots, i amb l’aval dels lletrats i els senadors». Per tant, tenim d’una banda els summes sacerdots i de l’altra els lletrats i els senadors, pefectament diferenciats els uns dels altres. Aquest matís no consta en el text normal. En el text ordinari els tres grups estan presentats amb una sola preposició, la preposició grega para + genitiu que vol dir ‘de part de...’. El text normal diu, doncs: ‘de part dels summes sacerdots i dels lletrats i dels senadors’, com si formessin un bloc indeferenciat. El còdex Bezae, en canvi, utilitza dues preposicions: para + genitiu per a qualificar el primer grup, constituït pels summes sacerdots, els principals responsables de la detenció de Jesús, i apo + genitiu per a designar els altres dos grups que han avalat les ordres emanades de l’autoritat superior. Segons això, els primers són els importants, els altres ho corroboren, confirmen, hi estan d’acord. De fet tots tres, com veurem més endavant, constitueixen el Sanedrí (cf. 15,1). Eren els tres grans partits del Parlament jueu: els summes sacerdots representaven el partit religiós, els lletrats pertanyien en general al partit fariseu i eren els defensors de l’ortodòxia de la Llei, els senadors representaven el partit laical. Tant els summes sacerdots com els senadors pertanyien al partit saduceu. En el fons, els dos partits preponderants eren el dels fariseus i el dels saduceus, que estaven enemistats entre ells. La contrasenya de Judes i les seves precaucions En el segon element [b], a manera de parèntesi, Marc reprodueix per primer cop una dita del traïdor: «(El qui l’anava a lliurar havia donat un senyal dient: «El qui jo besaré, és ell. Deteniu-lo i emporteu-vos-el ben custodiat.»). Aquesta dita fou pronunciada per Judes en el moment en què assumí acabdillar la

133

multitud armada. El bes com a ‘senyal’ tenia per a un jueu un precedent molt clar en el bes que Jacob va donar a Isaac traint el seu germà Esaú, com veurem tot seguit. Si Judes els havia dit «emporteu-vos-el ben custodiat», es dedueix que és ell qui havia comentat al summes sacerdots que es tractava d’una situació molt delicada, que els companys de Jesús tenien armes i que corrien perill, si no hi anaven ben armats, que se’ls escapés de les mans. Jesús es movia en la clandestinitat, ningú no sabia on dormia, on s’amagava. S’han hagut de valer d’un dels seus, altrament no l’haurien enxampat; de dia, el defensava la gent a qui ell ensenyava en el Temple, de nit s’esmunyia i es retirava a un lloc segur. Quan va celebrar la Pasqua amb els Dotze, els havia donat senyes típiques d’un individu que es movia en la clandestinitat i que buscava un lloc convingut, un lloc que els Dotze (i entre ells Judes) no coneixien en aquell moment: «Aneu a la ciutat, i us sortirà a l’encontre un home que duu una gerra d’aigua: seguiu-lo, i allà on entri, digueu a l’amo de la casa: … On és la meva estança…» (14,13). Mentre Judes era amb ell, no podia passar res. En el moment en què Judes sortí (ens ho recorda Jn 13,30), ja no estava segur. Per això digué als onze restants que s’havia emportat a la muntanya de les Oliveres i que no havien estat vetllant: «S’ha presentat la fi i l’hora. Mireu, el Fill de l’home és lliurat (per Judes!) en les mans dels descreguts. Aixequeu-vos, anem! Mireu, ja és aquí el qui m’està lliurant» (14,41-42). Ja no pot continuar amagant-se. Si Judes havia donat un senyal a la ‘gran multitud’ armada pel Sanedrí, vol dir que no sabien exactament qui era Jesús. Aquesta multitud és molt curiosa. No són els qui seguien Jesús i l’escoltaven en el Temple ni tampopc els qui el van aclamar quan va fer l’entrada a Jerusalem. És una altra multitud, ben armada pels summes sacerdots. De moment no podem precisar més. Això sí, saben que es tracta d’un individu molt perillós. Un mot molt familiar, però que amaga el motiu de la traïció de Judes El centre [c] de la perícopa és molt breu: «S’acostà i li diu: “Rabbí!”». Quantes vegades Judes no s’hauria adreçat a Jesús dient-li ‘rabbí’, una paraula aramea que significa ‘mestre’. Judes era deixeble de Jesús, però amb una ideologia diametralment oposada a la seva. El to en què ara ho pronuncia deixa entreveure el motiu de la seva traïció. No pot suportar un Messies que predica la no violència, que es presenta a la capital del regne muntat en un ase que cap rei d’Israel no havia mai muntat (cf. 11,1-11), que no accepta la doctrina dels lletrats segons la qual el Messies havia de ser un descendent directe de David (cf. 12,35-37). La seva ideologia s’empara en el poder institucional, en el llenguatge de les armes, en la manipulació de les multituds. S’ha decidit a eliminar-lo perquè no combrega en absolut amb la seva manera de captenir-se. Un ‘bes’ que val per una investidura… El penúltim element [b’] ens remet a la històrica besada de Jacob al seu pare Isaac per tal d’apropiar-se la primogenitura del seu germà Esaú: “Acosta’t, fill meu, i besa’m” (Gn 27,27). Marc, aquí, només ho apunta: «I el va besar efusivament», emprant un verb compost de filein, ‘besar’, i la preposició kata, que i confereix sentit perfectiu: ‘besar calorosament, efusivament’ (vegeu, p. ex., Lc 7,38.45; 15,20; Ac 20,37). Serà Lluc precisament qui, citant les mateixes paraules que en el llibre del Gènesi feien referència al moment en què Jacob suplantà Esaú: “S’acostà (a Jacob) i el va besar” (Gn 27,27 LXX), ho recalcarà dient que «Judes Iscariot, un dels Dotze (…), s’acostà i va besar Jesús» (Lc 22,47). Judes (Ioudas, en grec) pretenia suplantar Jesús convençut que era ell qui millor podia representar el paper del Messies-rei del poble jueu, en quant ell era portador del mateix nom que Judà (Ioudas, en grec), un dels dotze fills de Jacob que donà nom al poble dels jueus (Ioudaioi, en grec). No oblidem que David i els reis que el succeeïren sortiren tots de la tribu de Judà, com preanunciava la benedicció de Jacob a Judà: «Judà, t’enaltiran els teus germans (…) es prosternaran davant teu els fills del teu pare (…); ets un cadell de lleó, Judà (…) el ceptre no serà mai pres de Judà ni el bastó de comandament d’entre els seus genolls, fins que li portin els tributs, i sigui ell l’expectació de les nacions» (Gn 49,8-10 LXX), profecia que tant jueus com cristians entengueren en sentit messiànic. Per això Judes, quan s’adonà del caire que prenien les coses després que Jesús hagués expulsat els mercaders del Temple de Jerusalem, denunciant les autoritats religioses per haver convertit ‘la casa de Déu’ en una ‘cova de bandits’ (Mc 11,15-19), i del complot tramat contra ell per les autoritats jueves (cf. 14,1-2), resolgué trair-lo. Anà a trobar les autoritats religioses i pactar en secret amb ells de promocionar la seva candidatura per a un messianisme que evités provocar alçaments que comportarien inexorablement la intervenció dels romans. Als summes sacerdots no els interessaven els moviments subversius, tot i que els toleraven. En la nostra tradició cristiana ‘el bes

134

de Judes’ o ‘és un judes’ ha esdevingut proverbial per a designar una traïció o l’home traïdor. El motiu de la traïció ha quedat relegat a un segon pla o senzillament ha estat trivialitzat. … i treure del mig el contrincant En el darrer element [a’] Marc narra succintament la detenció de Jesús: «Ells li posaren les mans a sobre i el detingueren.» Per als summes sacerdots era l’enemic número u. L’han fet agafar no sense fer-li violència. A partir de la seva detenció, Jesús quedà a mercè del poder institucional. Mentre Judes lliurava l’home Jesús, els altres deixebles se’n desentengueren del tot.

[84. ** 14,47-50: La violència esclata en el grup del Dotze] Aquesta perícopa és de segona redacció; és un calc de la breu perícopa que actualment es troba a continuació, la del jove que fugí tot nu. Més tard, davant un auditori que no coneixia de prop els fets de Jesús, Marc revelarà facetes que tot just havia deixat apuntades en la primera redacció. Una de les coses que li interessarà deixar ben clares serà mostrar que en el grup de deixebles hi havia gent violenta. Se suposava, però ho dirà sense embuts servint-se com sempre d’un personatge representatiu de bona part dels membres del grup. Nosaltres ens hem quedat amb ‘un’ que portava una ‘espasa’, que ‘va tallar el lòbul de l’orella d’un criat del summe sacerdot’..., i ens hem quedat tan tranquils.

Perícopa 85. *[A’] 14,51-52 El jove que fugí tot nu

[a] 51 Tanmateix, cert jove els anava seguint, revestit amb un llençol sobre el cos nu. [b] Van i el detenen. [a’] 52 Ell, però, havent deixat anar el llençol, ben nu, va fugir d’ells.

Aquesta perìcopa només té tres elements [a // b \\ a’], és una joia. Com sempre, en Marc, les perícopes més breus són les més importants. Aquesta escena, els altres evangelistes l’han deixada de banda, potser perquè la gent ja no l’entenia, o bé no convenia expressar-ho d’aquesta manera. En el centre del tríptic es repeteix el darrer element de la perícopa que acabem de comentar, la detenció del jove, en paral·lel amb la detenció de Jesús. Allí l’expressava en temps històric, «i el detingueren»; ara ho expressarà en el present dels oients. Qui és aquest personatge tan enigmàtic? En el primer element [a] ens presenta un personatge enigmàtic, representatiu (cert), però de qui?: «Tanmateix, cert jove els anava seguint, revestit amb un llençol sobre el cos nu.» Jesús ja ha estat detingut i els seus deixebles no han reaccionat (deixem de banda la segona redacció), ans han fugit vergonyosament! «Tanmateix, cert jove...» És la manera com l’evangelista presenta un personatge representatiu. No es tracta, per tant, d’un detall biogràfic del mateix autor de l’evangeli o d’un personatge conegut dels oients, com se sol interpretar. En grec neaniskos és un diminutiu de neanias, ‘jove’, un ‘jovencell’, que podríem traduir per ‘adolescent’, si no fos que no s’adiu amb el sentit que avui donem als adolescents. Aquí té el sentit d’un noi que tot just esclata a la vida. Petites diferències en la transmissió del text en canvien totalment el sentit En el text normal llegim que «anava seguint juntament amb ell», en singular, com si es tractés d’un acompanyant. El còdex Bezae, en canvi precisa que «els anava seguint…», òbviament a la multitud de gent armada fins al clatell, sense que se’n precisi la intenció. El verb ‘seguir’ (akoloutheo) és un terme tècnic que s’utilitza generalment per a indicar el ‘seguiment’ de Jesús per part d’un deixeble, i es construeix amb un complement en datiu. El còdex Bezae utilitza aquí una construcció insòlita posant el complement en acusatiu, i a més en plural, donant a entendre que es tracta d’un seguiment material, d’un que anava seguint Judes i els nombrosos fanàtics que acabaven de detenir Jesús. Aquest canvi de règim, l’evangelista l’ha fet de manera deliberada, forçant la norma, per a indicar-nos que es tracta d’un personatge simbòlic que, a diferència dels deixebles, donava la cara identificant-se amb la sort de Jesús. Un escriba posterior hauria esmenat el text, canviant el verb simple (ekolouthei, ‘anava seguint’) per un de compost (syn-ekolouthei, ‘seguia juntament amb, acompanyava’) i l’acusatiu plural (autous, ‘ells’) per un datiu singular (auto, ‘a ell’). D’aquesta manera ens impedeix d’identificar aquest personatge. El sentit simbòlic de l’escena ha quedat totalment diluït.

135

L’enigma ens el resoldrà Marc en la darrera escena de l’Evangeli Per a identificar aquest personatge tan enigmàtic, «cert jove (neaniskos) ... revestit (peribeblemenos) amb un llençol (sindona) sobre el cos nu», hem de recórrer al context posterior on Marc ens proporcionarà indicis suficients que ens permetran una identificació segura. Quan les dones, Maria Magdalena i Maria la mare Jaume i Joset (cf. 15,40.47), aniran al sepulcre per a ungir el cos de Jesús, en entrar-hi «veuran un jove (neaniskos) revestit (peribeblemenos) amb una vestidura (stolen) blanca» (Mc 16,5), i poc abans, quan Josep d’Arimatea va baixar Jesús de la creu «l’embolcallà amb el llençol (sindona)» que havia comprat (Mc 15,46). A Turin diuen que encara guarden ‘la santa síndone’... Però no és aquest el ‘llençol’ que aquí ens interessa, la mortalla amb què Josep va amortallar el seu cadàver. El que interessa és la ‘vestidura blanca’ que porta aquest jove, ‘els vestits resplendents, extraordinàriament blancs com la neu, que ningú no pot blanquejar sobre la terra’ que lluïa Jesús en l’escena de la transfiguració (cf. Mc 9,3), és a dir el vestit propi de la divinitat. El ‘jove’ de la l’escena de la detenció de Jesús i el de l’escena de la resurrecció és el mateix i va ‘revestit’ de la mateixa manera, si bé ha intercanviat ‘el llençol’ que, com veurem tot seguit, va abandonar en mans dels qui el volien detenir, per una ‘vestidura blanca’. Intenten de detenir el jove com han detingut Jesús En el centre [b] de la perícopa només hi figuren tres mots: «Van i el detenen.» Qui són aquests i per què el detenen? Marc repeteix la mateixa expressió que ha predicat de Jesús en l’anterior perícopa: «Ells li posaren les mans a sobre i el detingueren» (15,46), si bé ara en temps present. Una nova pista que ens ajudarà a identificar aquest personatge com una figura de Jesús. L’evangelista ens vol explicar que han enxampat la part mortal, però que la plenitud de vida d’aquell ‘jove’, Jesús, se’ls ha escapat de les mans. Se serveix d’aquesta imatge. Lluc en prescindirà, com havia fet també Mateu, perquè hauran d’afrontar problemes que no tenia Marc. I és que en temps de Lluc ja hi havia gent que propugnaven que Jesús no era veritablement home. Eren els anomenats ‘docetes’ (partidaris d’una encarnació fictícia del Salvador), cercles molt espirituals (i, com sempre, molt nombrosos) que tot ho xifraven en l’experiència de l’esperit i que deixaven de banda qualsevol compromís humà. És clar, aquest text els hagués anat com anell al dit: el Salvador superior se’ls hauria escapat de les mans, haurien agafat la seva mortalla, l’home mortal que li hauria servit d’instrument... De fet, aquests cercles negaven la humanitat de Jesús, ja que el Salvador superior no podia patir realment i, per tant, com que no hauria mort realment (propugnaven, en efecte, que «Només en aparença ha sofert ell passió», dita textual conservada per Ignasi, el bisbe de Síria: IgnEsm 1,2), ja no calia que ressuscités. Havia vingut a salvar les espurnes de llum que havien quedat atrapades en la matèria, sense contaminar-se… Marc quan va escriure aquesta escena desconeixia l’existència d’aquests grups que l’haurien pogut interpretar per als seus fins sectaris. De moment quedem-nos en Marc. Cal fer l’èxode final per a seguir viu En el darrer element [a’] Marc narra com aquest ‘cert jove’ es desempallega de tot per a poder fugir: «Ell, però, havent deixat anar el llençol, ben nu, va fugir d’ells.» Aquí queda només apuntat. Una perícopa molt breu, amb uns trets tan senzills que a penes si hom hi percep res. Quan arribarem, però, a l’escena de la resurrecció, trobarem altre cop aquest ‘jove’, si bé només en la descripció que en fa Marc. Les dones, entrant al sepulcre «veieren un jove assegut a la dreta revestit amb una vestidura blanca» (Mc 16,5). Les paraules seran exactament les mateixes – neaniskos, peribeblemenos. En l’escena present porta tan sols un llençol, i res més a sota. És una manera de descriure la part humana de Jesús. Però ‘el jove, ben nu’, se’ls va escapar de les mans. En l’escena de la resurrecció, el mateix ‘jove’ ja no anirà ‘embolcallat amb el llençol’ que havia comprat Josep, sinó que «anava revestit amb una vestidura blanca». La ‘vestidura blanca’ representa la vida divina, la vida interior. La mortalla és externa. S’han quedat amb la mortalla, però se’ls ha escapat la persona. El jove del vestit blanc representarà Jesús ascendit a la dreta de Déu, és a dir compartint la condició divina. El còdex Bezae l’identifica totalment amb Jesús ressuscitat, com podrem comprovar quan comentarem aquesta escena final.

136

Segueixen dues perícopes de segona redacció:

[Per. 86. ** 14,53-65 Procés de Jesús davant el summe sacerdot] [Per. 87. ** 14,66-72 Pere renega del tot de la seva condició de deixeble.]

Remarquem que el procés de Jesús davant el summe sacerdot anticipa el procés davant Pilat (Per. 88 * 15,1-5, de primera redacció), n’és un calc anticipat, i que la triple negació de Pere és un duplicat de les tres vegades que Jesús trobà dormint Pere, Jaume i Joan en l’escena de Getsemaní (Per. 82*, també de primera redacció). Les dues perícopes de segona redacció presenten la mateixa estructura que les corresponents de primera redacció. Resulta que, en primera redacció, com ara veurem, després que detingueren Jesús, de nit, a Getsemaní, de bon matí els summes sacerdots juntament amb els senadors i els lletrats, els membres del Sanedrí, després de fer una deliberació (cf. 3,6), lligaren Jesús i el dugueren a la residència de Pilat. No es tracta, doncs, d’una reunió oficial del Consell jueu, com afegirà en segona redacció, sinó d’una confabulació de tots ells, per tal de deliberar què n’han de fer amb el pres. El veritable procés de Jesús es desenvoluparà davant Pilat. Això vol dir que, en un principi, el procés obert contra Jesús fou purament polític. Aquesta seria la història real. Als summes sacerdots i la resta del Sanedrí, no els interessava de cap manera tacar-se les mans. L’haurien pogut declarar un blasfem i, en nom de la Llei, lapidar-lo, com faran més tard amb Esteve i com havien intentat ja vàries vegades amb Jesús, si ens atenem a l’Evangeli de Joan (cf. Jn 8,59; 10,31-39; 11,8). Això sí que estava a les seves mans, car els romans no s’immiscuïen en qüestions religioses. Si els summes sacerdots declaraven en el Sanedrí que un individu era un blasfem públic, el treien fora de la ciutat i el lapidaven. Els romans respectaven aquest dret. Però amb això no en tenien prou. Volien que s’obrís contra ell un procés judicial que el declarés oficialment, segons la llei romana, com un subversiu que s’havia alçat contra l’estat de dret i el condamnessin al suplici de la creu. Era el suplici que aplicaven els romans precisament als revolucionaris. Era la manera d’apaivagar la situació i esborrar definitivament el seu nom, com si es tractés d’un vulgar criminal. Bé, doncs, segons resulta de la primera redacció tot el procés de Jesús hauria estat un procés purament polític. Això sí, atiat pels summes sacerdots. La responsabilitat última de tot el que va passar l’assumiren els summes sacerdots. Notem un detall que fàcilment podria passar desapercebut, si no diferenciem entre la primera i la segona redacció. En primera redacció Marc parla sempre de ‘els summes sacerdots’, en plural, mentre que en el procés del Sanedrí (Per. 86 ** 14,53-65), en l’escena de les negacions de Pere (Per. 87 ** 14,66-72) i ja abans en l’escena de la violència desencadenada contra el criat del summe sacerdot (Per. 84 ** 14,47-50), totes elles de segona redacció, Marc es referirà sempre a ‘el summe sacerdot’, en singular, un personatge que no serà esmentat en el procés davant Pilat. D’alguna manera està motivat, es clar, pel fet de que el Sanedrí el convocava ‘el’ summe sacerdot i no ‘els’ summes sacerdots. Petites incongruències delaten el treball redaccional de Marc.

137

XIII. RESIDÈNCIA DE PILAT: PROCÉS POLÍTIC, TRIPLE CRIT CONDEMNATORI DE LA MULTITUD INSTIGADA PELS SUMMES SACERDOTS I ESCARNI DELS SOLDATS Aquesta secció (XIIIna), com l'anterior, consta igualment de tres perícopes: el procés polític de Jesús endegat davant Pilat (l’únic procés que constava en la primera redacció) [A]; l’indult de Barrabàs, a petició de la multitud, i el lliurament de Jesús perquè fos crucificat [B]; l’escarni dels soldats [A’]. Perícopa 88. *[A] 15,1-5 Procés polític davant Pilat: Jesús refusa ser «el rei dels jueus»

[a] 1 Tot seguit, de bon matí, es reuniren a deliberar els summes sacerdots, ensems amb els ancians i els lletrats –això és, l’enter sanedrí– i, després de fer lligar Jesús, el dugueren a la residència i el lliuraren a Pilat.

[b] 2a L’interrogà Pilat: «¿Tu ets el rei dels jueus?» [c] 2b Li contestà: «Tu ho dius.» [c’] 3 Llavors l’acusen els summes sacerdots de moltes coses. [b’] 4 Pilat l’interrogà altra vegada: «No tens res per respondre? Mira de quantes coses

t’acusen!» [a’] 5 Però Jesús ja no va respondre res, fins al punt d’estranyar-se’n Pilat.

D’acord amb la hipòtesi de les diferents redaccions de Marc —tal com us vaig explicar al final de la lliçó anterior—, no comentem les perícopes 86 i 87, per considerar-les de segona redacció. Per tant, la present enllaçaria amb la perícopa 84, on es deia que «li posaren les mans a sobre i el detingueren» (14,46), després que Judes els hagués ordenat: «Deteniu-lo i emporteu-vos-el ben custodiat» (14,45), i amb la següent, la perícopa 85 (14,51-52), on Marc, amb la descripció de l’adolescent que va fugir tot nu, ens feia saber que, si bé l’agafaren materialment, en realitat se’ls va esmunyir de les mans. La perícopa que comentarem tot seguit, el processament de Jesús davant Pilat, té un sorprenent duplicat (generalment les perícopes de segona redacció són duplicats o reelaboracions) en el procés religiós endegat pel Sanedrí en presència del summe sacerdot. Marc, en la redacció final de l’Evangeli, l’hauria anticipat lògicament al procés civil que històricament promogueren els summes sacerdots contra Jesús davant el governador romà. El procés religiós forçosament hauria tingut lloc encara de nit (vegeu 14,68.72: «va cantar un gall»), just abans del procés pròpiament dit davant Pilat (15,1: «Tot seguit, de bon matí»), en una reunió nocturna (!) del Sanedrí (14,53.55: «es reuniren tots els summes sacerdots, lletrats i senadors … els summes sacerdots i l’enter sanedrí»), presidida per «el summe sacerdot» (tan sols en aquesta perícopa se’l menciona en singular i, per cert, reiteradament: 14,53.54.60.61b.63). Quan s’escaigui, farem notar els paral·lels entre l’un i l’altre processos, el que serví a Marc de paradigma i el que va duplicar més tard.

La perícopa consta de sis moviments, amb un doble centre: la resposta de Jesús al primer interrogatori de Pilat constitueix el primer centre [c]; la insistència dels summes sacerdots en adduir càrrecs d’acusació, el segon [c’]. A banda i banda, hi figura el primer interrogatori de Pilat [b] i el segon interrogatori [b’]. En el primer moviment es descriu el lliurament de Jesús a Pilat per part dels summes sacerdots, precisant-se el lloc i el temps [a]; en el darrer, la sorpresa de Pilat davant el mutisme de Jesús [a’]. Era negra nit quan van agafar Jesús El primer element [a] comprèn la composició de lloc i els personatges que intervenindran en l’escena: «Tot seguit, de bon matí, es reuniren a deliberar els summes sacerdots, ensems amb els ancians i els lletrats —això és, l’enter sanedrí— i, després de fer lligar Jesús, se l’endugueren a la residència i el lliuraren a Pilat.» Havien celebrat la Pasqua. Era, doncs, de nit quan van detenir Jesús. Se suposa que el deurien tenir pres i ben custodiat en algun lloc. L’evangelista ens proporciona dades històriques, però no vol ser exhaustiu, ja que no pensa fer cap crònica del procés de Jesús. L’encapçalament, «Tot seguit, de bon matí», enllaça amb l’acció de «detenir-lo» i de retenir-lo «ben custodiat». Quan es féu de dia, es reuniren els responsables religiosos. La convocatòria del Sanedrí que es pressuposa en la perícopa 86, de segona redacció, continua creant molts maldecaps als exegetes, ja que no hi ha constància que aquest es reunís mai de nit. En canvi, en primera redacció, Marc precisava que «de bon matí els summes sacerdots es reuniren a deliberar» (lit. «feren un conciliàbul», en grec symboulion). És la mateixa expressió que es presenta cap al començament de l’evangeli de Marc, quan els fariseus juntament amb els partidaris

138

d’Herodes feren un ‘conciliàbul’ per eliminar Jesús (cf. 3,6: són les dues úniques vegades en que empra aquest terme). És molt coherent que, després de la detenció de Jesús, a primera hora del dia es reunissin de seguida els responsables religiosos preparant un complot, conjurant-se contra ell. Aquí no es tracta d’una reunió del Sanedrí, malgrat que digui que van fer un ‘conciliàbul’ els summes sacerdots juntament amb els senadors i els lletrats i l’enter sanedrí. ‘Sanedrí’, aquí, no es refereix al local ni a la reunió oficial que tenia lloc en aquest indret, sinó que designa tots els components dels tres grans partits que el constituïen, «els summes sacerdots», com a màxims responsables de les decisions que allí es prenien, flanquejats pels «lletrats», de filiació farisea, i els «senadors», de filiació saducea. En el procés religiós, que considero un duplicat d’aquest, es reuniren també els summes sacerdots, els lletrats i els senadors (14,53). El poder sempre està jerarquitzat: és la piràmide que dóna seguretat als submisos Es confabularen «els summes sacerdots —que és el poder religiós—, juntament amb els senadors i els lletrats». Tres grups descriuen una totalitat. Els senadors i els lletrats estan supeditats als summes sacerdots, i tots tres formen un conjunt. Per això afegeix: «... i l’enter sanedrí». Es tracta d’una frase independent, però coordinada amb l’anterior. Aquí la conjunció ‘i’ (en grec, kai) s’ha de traduir per «és a dir», o «això és, l’enter sanedrí». Com ja hem dit, es tracta dels tres components del Parlament jueu. A aquesta hora no es reunia mai el Sanedrí. Però Marc no deia en primera redacció que s’hagués reunit el Sanedrí, sinó que «de bon matí feren un conciliàbul», és a dir una reunió secreta, entre els membres del Sanedrí. En canvi, en segona redacció sí que parlarà d’una reunió del Sanedrí sota la presidència del summe sacerdot (cf. 14,53.55). Lligat com un pres perillós «...i, després de fer lligar Jesús, el dugueren a la residència i el lliuraren a Pilat». Jesús ha passat la nit detingut en una presó, però no estava lligat amb cadenes a dos soldats, com dirà més tard Lluc a propòsit de Pere (cf. Ac 12,6) o de Pau (cf. Ac 21,33; 22,29; 24,27). ¿El van lligar quan el ‘detingueren’? És probable. Però ara el ‘lliguen’ amb cadenes, ja que el consideren un pres perillós (recordeu la gran turba armada d’espases i garrots de l’escena de la detenció, 14,43 [duplicat: 14,45]). En el ‘conciliàbul’ han decidit portar-lo a Pilat com un revoltós que pretenia atemptar contra els romans. Marc precisa que el dugueren «a la residència» (en grec, eis ten aulen, amb article, expressió conservada tan sols pel Còdex Bezae). El terme grec aule (d’on prové ‘aula’) té moltes accepcions, com la paraula ‘cort’ que tant es pot predicar d’una cort de porcs com d’una cort reial; es pot traduir també per ‘atri’: l’atri tant pot ser l’atri d’una casa com l’atri del temple o l’atri de les ovelles (vegeu Jn 10,1.16), dins el recinte del temple, on retenien les ovelles per a ser ofertes en sacrifici i del qual Jesús es constituí en ‘porta’ i n’anà traient a fora les ovelles que coneixien la seva veu (Jn 10,2-3.7-9). Marc no diu que el van portar ‘a la residència de Pilat’, sinó «a la residència», sense més, i continua: «i el lliuraren a Pilat». Segons això, «la residència» per antonomàsia era la del governador romà. En segona redacció, quan intercalarà les perícopes 85 i 86, dirà que «Pere des de lluny, el va seguir fins a l’a residència del summe sacerdot» (14,54) i que «trobant-se Pere a la residència…» (14,66), sense adonar-se que incorria en una lleugera contradicció, atès que no modificarà l’expressió que ja constava en la primera redacció, on parlava de «la residència», sense més. En el duplicat ha tingut necessitat de precisar que es tractava de «la residència del summe sacerdot», però no ha corregit en conseqüència que el van portar «a la residència de Pilat». Davant Pilat, com si fos un sediciós En el segon element [b] Marc ens revelarà la causa per la qual el van portar al governador: «L’interrogà Pilat: “¿Tu ets el rei dels jueus?”». Emmanillat davant Pilat, l’interrogatori fa referència als càrrecs que li havien imputat (no explicitats): ‘Es vol fer Rei dels jueus, prepara una revolta contra Roma.’ Ara sabem què han deliberat en el ‘conciliàbul’ els summes sacerdots i companyia. El governador romà no devia saber gran cosa sobre Jesús, i menys que s’hagués alçat contra els romans constituint-se ‘el rei dels jueus’. Per això l’interroga. Els summes sacerdots tenen molt d’interès que sigui el governador romà qui pronunciï la pena capital que es dictava contra els insurrectes. En principi, per a Pilat aqueste devia ser une més de tantes causes criminals que se li havien presentat en una època carregada de conflictes nacionalistes.

139

O sigui que, en primera redacció, segons Marc, no hi hagué cap reunió del Sanedrí ni s’obrí contra Jesús un procés religiós. Aquest punt, si s’arriba mai a acceptar la hipòtesi de diverses redaccions en Marc, podria projectar molta llum sobre el procés de Jesús, perquè provindria d’un testimoni ocular, d’un evangelista que en primera instància parlava d’un procés purament polític. Això sí, l’han promogut els summes sacerdots, els màxims representants de la institució religiosa. Però aquests no es volien tacar les mans. A més, ara ja no els interessava que aparegués com un simple ‘blasfem’, cosa que els hauria permès de fer-lo lapidar, com consta en l’Evangeli de Joan, on es diu que vàries vegades l’havien intentat d’apedregar (cf. Jn 10.31.32.33; 11,8). Si bé ara el tenien a les seves mans i els era més fàcil reunir el Sanedrí i condemnar-lo com a blasfem, van preferir que s’obrís contra ell un procés civil. Per a fer-lo lapidar no els hauria calgut demanar permís a ningú: amb una condemna ferma del Sanedrí, l’haurien tret fora de la ciutat i l’haurien portat a l’indret on tenien lloc les execucions, els testimonis li haurien tirat al damunt un parell de blocs de pedra i haurien acabat definitivament amb ell, com faran més tard amb Esteve (cf. Ac 7,58). Aquest tipus de mort no els interessa. Volen que quedi ben clar que la causa de la seva condemna és política. És a dir, que s’ha alçat contra els invasors amb la pretensió de ser el Messies/Rei d’Israel, en una paraula, que s’ha revoltat contra els romans. Declarar-se el Messies implicava aixecar-se en armes. Si no no tindria cap sentit. No hi ha cap aixecament messiànic que s’hagi fet d’una manera pacífica. Els romans ja n’han sufocat una colla (cf. Lc 13,1; Ac 5,36.37; 8,9; 21,38). I els que sufocaran encara, fins que arribarà l’any 70, amb la destrucció de Jerusalem i del temple, i amb la desfeta definitiva del 130. Aquesta és la trista història dels pobles que es volen alliberar dels conquistadors que els volen imposar a la força la ‘pax romana’. La resposta evasiva de Jesús i un silenci que no s’adiu a un cabdill revoltós Els quatre elements restants [c c’ b’ a’] mostren la fredor, sequedat i sumarietat de l’interrogatori de Pilat. A la pregunta de Pilat: ‘¿Tu ets el rei dels jueus?’, Jesús «Li contestà; “Tu ho dius.” (Com si li digués: ‘Això ho dius tu, no jo.’). Llavors l’acusen els summes sacerdots de moltes coses. Pilat l’interroga altra vegada: “No tens res per respondre? Mira de quantes coses t’acusen!” Però Jesús ja no va respondre res més, fins al punt d’estranyar-se’n Pilat.». Aquesta és una de les particularitats de la primera redacció, que és molt senzilla. L’interrogatori acaba així. Nosaltres voldríem saber moltes més coses. A més, no s’ha pronunciat cap sentència, de moment. El procés queda en suspens. Pilat es meravella que no respongui, però no es diu que hagi pres cap decisió. Marc ho deixa obert expressament. La primera cosa que féu Pilat fou preguntar-li: «Ets tu el Rei dels jueus?» Volia saber si Jesús confirmava l’acusació que havien llançat contra ell. Jesús li respon amb una evasiva: «Tu ho dius», o potser amb una contrapregunta: ‘Ho dius tu?, perquè tens altra informació, o bé perquè t’ho han dit els summes sacerdots’. Sigui com sigui, Jesús no accepta que l’identifiquin amb «el rei dels jueus». Els summes sacerdots reaccionen inculpant-lo de moltes coses. Pilat l’interroga de nou: «No tens res per respondre?», tot remarcant-li els nombrosos càrrecs que li estan imputant: «Mira de quantes coses t’acusen!» Jesús no li donarà cap més resposta, fins al punt que el governador se n’estranyarà. Si ho compareu amb el procés religiós davant «el summe sacerdot», intercalat per Marc en segona redacció, veureu que allà també hi haurà un interrrogatori i que Jesús no respondrà a les acusacions formulades contra ell (cf. 14,60-61a). Davant les acusacions infundades, el silenci és la millor resposta.

140

Perícopa 89. *[B] 15,6-15 Pilat, a instàncies de la multitud instigada pels summes sacerdots, indulta Barrabàs i els lliura Jesús perquè sigui crucificat com un revoltós

[a] 6 Per la festa pasqual acostumava a deixar-los anar un pres, el que li demanessin. [b] 7 (L’anomenat Barabbàs estava empresonat en companyia dels revoltosos que en la revolta

havien comès una matança.) [c] 8 Pujà l’entera multitud i començà a demanar-li aquest, com sempre els solia fer. [d] 9 Pilat, però, els contestà: «Voleu que deixi anar el rei dels jueus?» [e] 10 (Sabia, en efecte, que per enveja l’havien lliurat els summes sacerdots.) [f] 11 Però els summes sacerdots persuadiren la multitud perquè més aviat els deixés anar

Barabbàs. [f’] 12 Pilat replicà dient-los: «Què voleu, doncs, que faci al rei dels jueus?» [e’] 13 Ells, però, cridaren de nou: «Crucifica’l!» [d’] 14a Pilat els insistia: «Què ha fet, doncs, de mal?» [c’] 14b Ells encara cridaven més fort: «Crucifica’l!» [b’] 15a Pilat, tanmateix, els deixà anar Barabbàs. [a’] 15b Jesús, en canvi, després de fer-lo assotar, el lliurà perquè fos crucificat.

Aquesta perícopa és més llarga i més complicada que l’anterior: té 12 moviments, 6 i 6, amb un doble centre igualment: en el primer centre, els summes sacerdots tractaran de convèncer la multitud perquè demanin l’indult de Barrabàs [f]; en el segon, Pilat els preguntarà què n’ha de fer del Rei dels jueus [f’]. En el primer moviment se’ns informa del costum que tenia el governador d’alliberar un pres per les festes de Pasqua [a] i, en el darrer, del lliurament de Jesús perquè fos crucificat [a’]. En el segon, a manera de parèntesi, Marc ens assabenta de l’existència d’un pres, anomenat ‘Barrabàs’, que hauria promogut una revolta [b]; en el penúltim, del seu indult, a instàncies de la multitud [b’]. En el tercer moviment —segons el Còdex Bezae— es puntualitza que l’entera multitud havia pujat a la residència del governador per demanar-li l’indult de Barrabàs [c], mentre que en el correlatiu, la mateixa multitud insistiria en què Jesús fos crucificat [c’]. Pilat hauria tractar d’indultar Jesús, en comptes de Barrabàs, de qui la multitud li demanava l’indult [d], mentre que en el correlatiu Pilat insistiria en la innocència de Jesús [d’]. Pilat era conscient que li havien entregat Jesús per enveja [e], però la multitud, instigada pels summes sacerdots, persistiria demanant que el crucifiqués [e’]. Un costum qüestionat per molts historiadors El primer element [a] conté una data temporal: «Per la festa pasqual...» El còdex Bezae especifica amb l’article, ‘la festa’, que aquesta no pot ser altra que la Pasqua. L’expressió grega és molt precisa: «Cada festa, la de Pasqua.» Hi ha, pel que sembla, un costum del governador de deixar anar un pres durant les festes de Pasqua, «... el que li demanessin». La gent ho sap i ho posa en pràctica. Els historiadors discuteixen sobre la fiabilitat d’aquesta dada. Tots quatre evangelistes coincideixen en l’existència d’aquest costum (vegeu Mt 26,15; Lc 23,19 D [17, el Còdex Sinaític; l’omet el Còdex Vaticà]; Jn 18,39). Un parèntesi explicatiu d’un fet històric El segon element [b] conté una informació del redactor: «L’anomenat Barrabàs estava empresonat en companyia dels revoltosos que en la revolta havien comès una matança.» Barrabàs no és un qualsevol, ‘l’anomenat’ és un pres ‘famós’ (cf. Mt 27,16) que està empresonat amb altres revoltosos. Hi ha hagut una revolta, aquesta porta article, ‘la revolta’; per tant, és ben coneguda. Ha tingut lloc, doncs, un alçament messiànic molt violent. No era el primer ni seria l’últim. Ara pren sentit aquell ‘van lligar Jesús’ com un revolucionari. Què va passar? Tal com ho presenta Marc, «en la revolta havien comès una matança», el verb grec es presenta en temps plusquamperfet i en plural indicant que es tracta d’una acció col·lectiva que va tenir lloc en el passat, si bé en perdura la memòria. El mot grec emprat per Marc, phonos, és ambigu: si es refereix a una sola persona, s’ha de traduir per ‘homicidi, assassinat’; però si es refereix a vàries persones, s’ha de traduir per ‘matança, carnisseria’. El Còdex Bezae anticipa el plusquamperfet, donant a entenent que es va tractar d’una veritable carnisseria comesa per ‘molts’, els qui estaven empresonats per haver-la dut a terme durant la revolta. La interpretació minimalista, que es refugia en la primera accepció, no permet d’entendre que s’havia produït un alçament en el qual hi ha

141

hagué moltes víctimes. Barrabàs està ben encadenat «juntament amb els (altres) revoltosos» (en l’expressió grega meta ton stasionton s’utilitza el mateix terme stasis que hem traduït per ‘revolta’). La informació que Marc ens ofereix és molt interessant. Sabem que hi ha un pres molt important que es diu Barrabàs, probablement un ‘àlies’, en comptes del seu nom real, que està lligat, condemnat a mort i en una pressó de seguretat, juntament amb altres revoltosos, que s’ha produït una revolta de caire messiànic (‘la’ revolta!) i que els revoltosos cometeren una matança, és a dir que hi ha hagut una carnisseria. L’entera multitud puja al Pretori per a demanar l’indult de Barrabàs En el tercer moviment [c], el Còdex Bezae precisa (en rodona) que «Pujà l’entera multitud.» El text alexandrí parla simplement de «la multitud». De quina ‘multitud’ es tracta? Si hagués volgut parlar d’una multitud innominada, Marc no li hauria anteposat l’article. L’article es troba tant en un text com en l’altre. Però si, a més de dir «l’entera multitud», precisa a continuació —sempre i només segons el Còdex Bezae— que «començà a demanar-li aquest (referit a Barrabàs), com sempre els solia fer», no hi ha dubte que va pujar amb la intenció d’obtenir l’indult per a Barrabàs. D’això es desprèn que ‘l’entera multitud’ que va pujar al Pretori simpatitzava amb la revolta (des del punt de vista de Marc-Bezae!). Els romans haurien empresonat només els promotors de la revolta, com a responsables dels assassinats, però una gran multitud hi hauria participat o, al menys, compartiria la seva ideologia fanàtica. Els romans haurien empresonat els capitostos, entre els quals el líder de la revolta seria sens dubte Barrabàs. A més a més precisa «com sempre els hi feia», l’adverbi ‘sempre’ no hi figura en el text normal. Ja ens ha dit en el començament que era un ‘costum’, però ara recalca que ho feia ‘sempre’. Per tant, la multitud puja al Pretori amb una intenció ben determinada, per a recordar-li a Pilat que ‘acostumava’ a deixar anar un pres per les festes de Pasqua i que aquest ‘costum’ no se l’ha saltat mai i, segon, que el pres que els ha d’alliberar ha de ser precisament Barrabàs. D’aquesta manera posa Pilat amb un compromís molt seriós. En aquest moment, a Pilat, se li congela la sang. Barrabàs és el màxim responsable de l’aldarull. Se li presenta la multitud en pes i es posa a demanar-li a crits que apliqui l’indult de Pasqua que tenia per costum de fer-los i que, en concret, els alliberi el cabdill de la revolta. Per si de cas, li recorden que ‘sempre’ ho havia fet fins ara i, per tant, que no es faci enrere. El text alexandrí elimina el pronom ‘aquest’ i l’adverbi ‘sempre’ canviant, així, completament el sentit de la frase: «començà a demanar allò que els solia fer», és a dir l’indult de costum. Tot queda diluït. Pilat mou fitxa i els proposa deixar anar ‘el rei dels jueus’ En el quart moviment [d], Pilat, per a sortir de l’atzucac, proposa, a canvi, de «deixar anar el rei dels jueus». Es tracta d’una jugada magistral. D’una banda, respecta, encara que només sigui materialment, el ‘voler’ de la multitud, sabent perfectament que no és aquest el pres que han vingut a demanar-li: «Voleu que deixi anar…» El text alexandrí, afegint el pronom, «que us deixi anar», és conseqüent, car abans havia eliminat el pronom ‘aquest’ que feia referència a Barrabàs. Segons el text normal, doncs, la multitud hauria vingut a demanar-li l’indult d’un pres, i Pilat els proposaria indultar Jesús… Així es reescriuen els textos… El Còdex Bezae és molt precís: «Voleu que deixi anar...?» —en comptes del pres que li estan demanant— «… el rei dels jueus?. És conscient que si els allibera Barrabàs, podria ser que li’n demanessin comptes. D’altra banda, dubta seriosament que Jesús sigui «el rei dels jueus», és a dir ‘el rei’, el Messies, que havia d’alliberar ‘els jueus’ dels seus opressors, car no ha respost a les moltes acusacions que han formulat contra ell. Per això fa una maniobra política: ‘Si voleu, en comptes del pres que em demaneu, en deixaré anar un altre molt més important per al poble jueu, el que els vostres dirigents religiosos m’han dut emmanillat acusant-lo de ser el rei dels jueus...’ Amb aquesta transacció, la pilota passa a l’altre camp. L’enveja, el gran motor silenciós de tota mena d’accions humanes En el cinquè moviment [e] el redactor ens continua informant, en un nou incís parentètic, sobre la situació i, més en concret, de com Pilat l’anava trampejant: «Sabia, en efecte, que per enveja l’havien lliurat els summes sacerdots.» Noteu l’ordre dels mots, emfasitzant «per enveja» i explicitant al final que, en darrer terme, foren «els summes sacerdots» els qui li havien entregat Jesús. El Còdex Vaticà llima aspereses silenciant el subjecte, «els summes sacerdots», i canviant «sabia» per «coneixia», una informació més distant. Segons la informació que Marc ens facilita (com va succeir històricament és una altra qüestió), Pilat ja té una idea clara de qui és aquest presoner que els summes sacerdots li han portat emmanillat. Barrabàs l’havien enxampat enmig d’una revolta, aquest li han portat lligat. Arran de l’interrogatori s’ha

142

pogut adonar que, després de l’acció punitiva que havia dut a terme contra els responsables de la revolta i l’empresonament dels capitostos, no era normal que els summes sacerdots li portessin ara Jesús emmanillat amb l’acusació de ser ell «el rei dels jueus», com si fos ell el principal responsable de l’alçament. No oblidem que els summes sacerdots en aquesta època eren nomenats pels romans. Els summes sacerdots tornen a la càrrega En el primer centre [f], els summes sacerdots, tement que la maniobra endegada per Pilat podria acabar amb l’alliberament de Jesús, tracten de convèncer la multitud fanàtica que havia pujat a demanar l’indult de Barrabàs perquè insisteixin en el seu propòsit i els deixi anar el cabdill real de la revolta. Encara que de mala gana (els dirigents religiosos no havien fet causa comuna amb els revoltosos ni aprovaven la revolta), fan el joc a la multitud. Utilitzen la multitud, com a bons polítics, i la inciten a persistir demanant l’alliberament de Barrabàs. Sorprenentment el text ordinari, en comptes de dir que «persuadiren la multitud», diu que «sollevaren la multitud», amb un terme emparentat amb la manera d’actuar dels revoltosos. Pilat es troba entre les cordes A Pilat no li fa massa gràcia la situació que els summes sacerdots li estan creant. Per això, en el segon centre [f’], correlatiu del primer, s’adreça novament a la multitud i replica amb una pregunta: «Què voleu, doncs, que faci al rei dels jueus?» Aquesta és la versió que ofereix el Còdex Bezae. La pregunta és més aviat retòrica i servirà per a introduir el clam consegüent de la multitud. Tanmateix, serveix per a mostrar l’embaràs en què l’han deixat els dirigents religiosos. D’una banda, preferiria mil vegades deixar anar Jesús i no pas el cabdill rebel Barrabàs, car li consta que aquell és innocent dels càrrecs de què l’acusen; de l’altra, no veu cap sortida airosa a l’acusació presentada pels summes sacerdots contra Jesús. Què n’espera de la multitud fanàtica que té enfront? Abans ja li ha preguntat si ‘volien’ que deixés anar ‘el rei dels jueus’, però els summes sacerdots li han girat en contra el voler de la multitud. Ara pregunta de nou què ‘volen’, doncs, que li faci al ‘rei dels jueus’, esperant potser que li’n demanin clemència, després que ja li han manifestat a crits (sotaentès, com veurem tot seguit) que indulti Barrabàs per Pasqua. El text ordinari, en canvi, presenta Pilat com si titubegés: «Què n’haig de fer, doncs, d’aquest que anomeneu ‘el rei dels jueus’», falsejant la informació anterior, atès que foren els summes sacerdots els qui li lliuraren Jesús amb el càrrec de ser ‘el rei dels jueus’, i no la multitud. El Còdex Vaticà ho formula d’una altra manera, evitant aquesta contradicció: «Què haig de fer, doncs? Digueu (que alliberi) ‘el rei dels jueus’!», intentant de contrarrestar, així, la intervenció dels summes sacerdots. A veure qui té més força. Els summes sacerdots, d’una banda, volen que alliberi Barrabàs, i a Pilat, de l’altra, li interessa que diguin el rei del jueus. El crit eixordador de les masses: «Deixa anar Barrabàs! Crucifica Jesús!» Encara que no ho havia explicitat fins ara, Marc ens informa en el vuitè moviment [e’] que la multitud ja s’havia decantat cridant a favor de Barrabàs: Ells, però, cridaren de nou dient ara: «Crucifica’l!» La multitud fanàtica ho té molt clar: si demana clemència per al ‘rei dels jueus’, Pilat l’acabarà soltant, i castigarà Barrabàs amb el suplici de la creu, reservat als revoltosos. Demanant la pena capital per a Jesús, la multitud fa causa comuna amb l’acusació presentada pels summes sacerdots: «Crucifica’l!», «A la creu el rei dels jueus!» Entre Jesús i Barrabàs no hi ha color. A les masses fanatitzades pels cabdills violents no els interessa per a res que Pilat deixi anar «el rei dels jueus», un títol que Jesús mai no s’ha atribuït, però que es correspon amb el de Messies d’Israel. Aquest ‘rei’ que no ha optat per la violència, sinó que pretén transformar la societat alliberant les persones de tot lligam de poder, polític, econòmic o religiós, no els alliberarà mai del veritable enemic de qui ara demanen l’indult. Barrabàs, un cop alliberat, esdevindrà —esperen— el líder indiscutible que promourà una insurrecció de més abast. Pilat no tira encara la tovallola En el novè moviment [d’] es narra el tercer i definitiu intent de Pilat de salvar in extremis Jesús: «Què ha fet, doncs, de mal?» Cerca que addueixin raons que avalin la petició de la creu per a Jesús. ‘Per què —els ve a dir— demaneu a crits que el crucifiqui? Jo estic convençut que no ha fet res de mal. ¿Teniu proves contra ell?’

143

Per tercera vegada la multitud crida encara més fort: «Crucifica’l» En el desè moviment [c’] s’enumera el tercer crit de la multitud, una escenificació que a Marc li servirà de paradigma per a composar, en segona redacció, la triple negació de Pere (Per. 87: 14,66-72). Les masses fanatitzades no s’adiuen a raons. La millor resposta a una pregunta raonable és la violència del crit inhumà. Jesús serà el boc expiatori que s’ha de sacrificar amb el mateix suplici que li esperava a Barrabàs en el corredor de la mort. ¿I si, en el fons, la multitud fanàtica tingués un bri de raó? Si els summes sacerdots els han convençut que Jesús és ‘el rei dels jueus’, el Messies que el poble d’Israel esperava que es manifestés perquè els alliberés del poder opressor, seria ell, i no Barrabàs, el responsable moral de l’aixecament que ha fallit. Si l’hagués secundat, no estarien aquí demanant-li l’indult per al seu líder carismàtic. Que el crucifiqui, doncs, i així Barrabàs quedarà lliure per a planificar millor el definitiu alliberament del poble. Pilat, com els líders titelles, cedeix a la pressió de les masses fanatitzades El penúltim moviment [b’] és molt escarit, segons el Còdex Bezae. Segons el text ordinari (en cursiva), «Pilat, tanmateix, volent donar satisfacció a la gent, els deixà anar Barrabàs.» El Còdex Bezae no conté aquesta expressió que, en grec, no és sinó una retroversió literal del llatí satisfacere, ‘satisfer’, i que no calia explicitar. Es podria tractar d’una glossa que s’introduí posteriorment en el text alexandrí. (Hi ha moltes variants.) A més, no es tracta de ‘donar satisfacció’, sinó de concedir, d’una banda, l’indult que solia concedir per les festes de Pasqua, alliberant-los Barrabàs, i de cedir, de l’altra, a la pressió de la multitud que demanava a crits la crucifixió de Jesús. A Pilat li ha sortit el tret per la culata El darrer element [a’] conté el desenllaç de l’escena. Pilat sabia molt bé que Jesús era innocent i que els summes sacerdots l’havien posat a les seves mans per enveja. Però no comptava que, probablement ignorant la detenció de Jesús, es presentés al Pretori una multitud fanàtica que li demanava apliqués l’indult de costum al cabdill d’un alçament messiànic que acabaven de sufocar. Podria molt ben ser que ell ja tingués pensat d’indultar Jesús, i ara es veu forçat a alliberar un pres molt perillós. Però, com que no té escrúpols, de moment cedeix a la pressió. Pel que fa a la flagel·lació, era corrent que el condemnat sofrís aquest càstig abans de ser crucificat. Apèndix sobre ‘la multitud’ de Mc 15,8 Abans d'encetar la perícopa 90 voldria fer algunes puntualitzacions sobre la perícopa que vàrem comentar el mes passat. En Mc 15,8 el Còdex Bezae precisava (en cursiva) que «Va pujar l’entera multitud i es va posar a demanar-lo, tal com sempre els solia concedir». Acaba de mencionar Barrabàs, empresonat juntament amb altres sediciosos. Per tant, segons aquest còdex, la multitud que ha pujat a la residència de Pilat, i per cert en massa, no ha vingut a demanar-li un pres qualsevol dels que els solia alliberar per Pasqua, sinó un pres concret, Barrabàs, convençuts que, aquest cop, els deixaria anar Barrabàs si venien tots en massa. De quina multitud es tracta? Com que porta article, aquesta multitud ha de ser coneguda ja dels lectors. Evidentment, no es pot tractar de les multituds que anaven amb Jesús. L'última multitud que Marc ha mencionat ha estat en 14,43 (en cursiva el Còdex Bezae): «Es va presentar Judes Scariot, un dels Dotze, i amb ell una multitud nombrosa, amb espases i garrots, que venia de part dels summes sacerdots i amb l’aval dels lletrats i els senadors.» Els havien enviat les autoritats religioses i polítiques d'Israel i anaven ben armats, car temien —segons els havia informat Judes— que els qui acompanyaven Jesús oferirien forta resistència. Què havia passat a Jerusalem aquells dies? Si lliguem caps, relacionarem la revolta contra els romans que Barrabàs havia provocat amb les presses de les autoritats jueves per fer agafar Jesús i presentar-lo a Pilat com a responsable últim dels aldarulls. Els romans havien intervingut militarment i havien fet agafar Barrabàs i els seus sequaços i, de ben cert, els haurien condemnat amb el càstig reservat als qui s'aixecaven contra Roma, amb la creu. Els summes sacerdots, si bé no combregaven amb aquests fanàtics, volien aprofitar l'ocasió per eliminar Jesús. La mateixa multitud que l'havia detingut a Getsemaní ha pujat ara a la residència de Pilat per a demanar-li que indultés Barrabàs, un pres molt perillòs, que sens dubte era el seu líder. Ens trobem en el pretori, en la residència oficial del governador romà. La multitud que hi ha acudit en massa no hi ha entrat, és obvi, sinó que s'ha quedat a fora, a l’atri, des d'on Pilat els parlarà. En aquesta ocasió han deixat les armes per anar al palau de Pilat. Tenim, doncs, dos presos per motius ben diferents, Jesús i Barrabàs. La multitud ha estat atiada en les dues ocasions pels summes sacerdots. Han fet un

144

pacte: ‘Demaneu l’alliberament de Barrabàs per les festes de Pasqua, i nosaltres ho recolzarem.’ A la multitud, Jesús no els interessava per a res, però a instigació dels summes sacerdots els han fet la feina bruta, per tal d'alliberar el seu líder polític. Pilat el primer que havia de fer era un judici. Ha interrogat Jesús per veure si l’acusació que portaven els summes sacerdots contra ell, de ser el rei dels jueus, era o no veritat. N’hi havia prou que digués que sí, perquè pronunciés contra ell la sentència de mort. Jesús no ho ha negat del tot, però ha deixat ben clar que no estava d'acord amb el to de l'acusació: «Tu ho dius» (15,4). Aleshores els summes sacerdots l’acusaren més i més, però Jesús no li va donar cap més resposta. Pilat s’estranyà que no respongués i buscava la manera d'alliberar-lo. «Per la festa pasqual tenia costum de deixar-los anar un pres, el que li demanessin» (15,6). Tenia molts altres presos a la presó, entre els quals un tal Barrabàs. El redactor informa que «havien comès (en plural) una matança» (no un assassinat, com se sol traduir). Pilat es trobava entre l’espasa i la paret. D’una banda, sabia que Jesús era inocent; de l'altra, que Barrabàs era el cabdill d'una sedició violenta. Els summes sacerdots tement que Pilat alliberés Jesús instigaren la multitud perquè demanés l’alliberament de Barrabàs. Pilat no podia fer res perquè era una marioneta. I els lliurà Jesús perquè fos crucificat juntament amb altres que havien enxampat i els deixà anar Barrabàs. Els summes sacerdots s'han sortit amb la seva, i la multitud fanàtica també. Perícopa 90. *[A’] 15,16-20 Els soldats es burlen del Messies destronat

[a] 16a Els soldats se l’endugueren a l'interior, a la residència (això és, al pretori). [b] 16b A continuació criden l’entera cohort, 17 el revesteixen de porpra i li posen al damunt una

corona d’espines. [c] 18 Aleshores es posaren a saludar-lo: «Alegra't, rei dels jueus!» [c’] 19 Li donaven amb una canya cops al cap i li escopien. [b’] 20a Quan l'hagueren desvestit de la porpra, el vestiren amb els vestits. [a’] 20b Tot seguit el tragueren per a la crucifixió.

La perícopa consta de sis elements: [a b c || c' b' a']. Els dos primers, [a] «se l’endugueren» i [b] «el revesteixen», es corresponen amb els dos darrers, [b’] «quan l'hagueren desvestit» i [a’] «el tragueren», i tots quatre elements enquadren el doble centre [c || c’] on l’evangelista ens remarca l’acció dels soldats: la burla insolent d’un messies destronat. Preparació de l’escena El primer element [a] sempre ens presenta la composició de lloc, de temps, o de personatges. Marc ens havia parlat d’una multitud fanàtica, armada amb espases i garrots o vociferant, ara ens parla de soldats romans, de soldats a sou de l’exèrcit imperial que normalment no eren romans. Segons el Còdex Bezae, «Els soldats se l’endugueren a l'interior, a la residència (això és, al pretori)». L’evangelista utilitza el mateix verb, «se l’endugueren», que en l'escena en què els summes sacerdots «se l’endugueren a la residència i el lliuraren a Pilat» (15,1b), però aquí aquest còdex precisa que «se l’endugueren a l'interior, a la residència». Els soldats han agafat Jesús i l’han introduït a l'interior del pretori, atès que fins ara ens trobàvem a l'atri del palau, des d'on Pilat s'havia dirigit a la multitud fanàtica. El text normal, en canvi, diu simplement que «se l’endugueren a l'interior de la residència» o del palau (en genitiu), com si es tractés de les dependències on es trobava el destacament de soldats que hi havia estacionats al pretori i custodiaven el governador. Perquè el porten al palau? El segon element [b] descriu amb detall que, un cop els soldats hagueren introduït Jesús al palau, «criden l'entera cohort, el revesteixen de porpra i li posen al damunt una corona d’espines». Seguint el costum romà, el vesteixen de porpra reial, el coronen i el saluden com a rei dels jueus. L’entronitzen, però, com un rei de mofa. Com que les autoritats religioses i polítiques l’han condemnat com a rei, ells ara en fan mofa. Aquesta escena evidentment és històrica, però a la vegada és molt teològica. En el primer element [a] el verb estava en temps històric (aorist), en aquest segon element els tres verbs estan en present. L'escena s'està actualitzant en el si de la comunitat que ho està llegint o, millor, sentitn proclamant. El Messies, a qui la comunitat creient ha donat l'adhesió, ja no és el rei victoriós d'Israel, sinó un Rei destronat, objecte de la burla dels soldats. I, tanmateix, és Rei.

145

Un rei sense el poder de la força ni el prestigi En el doble centre [c || c’] es descriu breument i de forma molt dura en què consistí la mofa dels soldats: «Aleshores es posaren a saludar-lo: “Alegra't, rei dels jueus!" Li donaven amb una canya cops al cap i li escopien.» Mal vestit i pitjor coronat, es burlaven d'ell donant-li cops al cap amb el seu propi ceptre reial … de canya i li escopien. Vaja quin rei dels jueus i quina mofa...! És una paròdia de la investidura imperial que es feia en els campaments romans. Es mesclen les cerimònies de burla (porpra, corona, salutació, ceptre reial) amb els ultratges pròpiament dits (espines, canya, cops al cap, escopinades). Els soldats de la guarnició romana (una cohort constava de 600 homes: recordem que havien convocat «l'entera cohort») descarreguen tot l'odi que sentien contra els jueus burlant-se del seu rei. Jesús no ha respost ni a les acusacions dels summes sacerdots ni a la burla de la soldadesca. El text ordinari afegeix al final: «i, agenollant-se, li retien homenatge». En el Còdex Bezae no hi consta aquest homenatge. S’ha acabat l’espectacle En els dos darrers elements [b’ a’] es desmunta l’escena burlesca: «Quan l'hagueren desvestit de la porpra, el vestiren amb els vestits. Tot seguit el tragueren per a la crucifixió. El text ordinari ha jutjat massa dura la construcció grega del Còdex Bezae, en la que es posa molt d'èmfasi en el verb principal (aquí «el vestiren») i canvia la construcció (en cursiva): «Quan acabaren la burla, el desvestiren de la porpra i el vestiren amb els seus vestits.» Ha estat una nit de mofa, Pilat els ha deixat fer. Almenys això sembla deduir-se del Còdex Bezae, atès que els soldats ho van fer en el mateix palau del governador. Ja hem vist que aquests dos darrers elements es corresponen en forma de quiasma o creu amb els dos primers. L'acció de «treure'l» té clares connotacions d'èxode. El Còdex Bezae no diu que «el tragueren per a crucificar-lo», sinó «per a crucificar», sense mencionar a qui, és a dir «per a la crucifixió», deixant entendre que Jesús no serà l'únic que serà crucificat i que els soldats ja estaven entrenats per a aitals espectacles públics de repressàlia. XIV. CRUCIFIXIÓ, MORT, SEPULTURA I RESURRECCIÓ DE JESÚS Encetem avui la darrera Secció (XIV) que consta de quatre perícopes. Com l’anterior, totes són de primera redacció: [A] la crucifixió en massa en el ‘Lloc de la Calavera’; [B] la tenebra que envaí la terra en el moment en què Jesús expirava; [B’] Josep d’Arimatea dóna sepultura a Jesús; [A’] el vestit resplendent del Ressuscitat. Mort i sepultura, en el centre [B || B’], s’entrecreuen en forma de quiasme amb el Lloc de la Calavera [A] i el Lloc on l’havien enterrat i d’on ha ressuscitat [A’] Pericopa 91. *[A] 15,21-32 Gran nombre de crucificats en el «Lloc de la Calavera»

[a] 21 Constrenyeixen llavors en Simó que passava per allí, el de Cirene, que venia del camp, el pare d’Alexandre i Rufus, perquè carregués la seva creu.

[b] 22 El duen a un lloc anomenat «Gòlgota», que interpretat significa «Lloc de la Calavera». [c] 23 Provaren de donar-li a beure vi barrejat amb mirra, però no en prengué. [d] 24 Un cop l’hagueren crucificat, es reparteixen els seus vestits tirant sorts sobre ells. [e] 25 Era, però, l’hora tèrcia; mentrestant el custodiaven. [e’] 26 Hi havia, a més, una inscripció amb la seva causa inscrita en el rètol: «Aquest és el rei

dels jueus.» [d’] 27 Amb ell són crucificats dos bandits, l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra. (28) [c’] 29 Els qui passaven per allí proferien blasfèmies movent el cap amb aires de mofa i dient:

«Va, el qui havia de destruir el santuari i edificar-lo en tres dies!», 30 «Salva’t a tu mateix baixant de la creu!»

[b’] 31 També els summes sacerdots se’n burlaven entre ells, ensems amb els lletrats, dient: «D’altres en salvà, a si mateix no es pot salvar!», 32 «El messies, el rei d’Israel, que baixi ara de la creu, perquè ho vegem i creguem en ell!»

[a’] També els qui amb ell estaven crucificats l’omplien d’improperis.

146

Aquesta perícopa és més complicada que l’anterior. Teològicament és molt densa. El tema central és la crucifixió. S’hi comptabilitzen cinc moviments de pujada [a b c d e] i cinc de baixada [e’ d’ c’ b’ a’]. Com quasi totes aquestes darreres perícopes, la present té dos centres. Quan s’utilitza un únic centre, tot gira entorn d’aquest únic centre; quan n´hi ha dos, l’arsi puja fins a un punt àlgic formant unitat amb la tesi o descens i temps fort. L’un i l’altre centre es complementen. Per exemple, en la perícopa anterior: «Alegra’t, rei dels jueus!» [c] || «Li donaven amb una canya cops al cap i li escopien» [c’] constitueixen el tema central de la befa a un rei destronat. Aquí, l’arsi culmina amb una dada temporal: l’hora tercia són les nou del matí, l’hora en què, una vegada perpetrada la crucifixió, s’imposa la custòdia dels crucificats [e] || la tesi conté la inscripció posada en el rètol de la creu [e’], rètol que desencadenarà una sèrie d’insults i d’improperis. El personatge del primer moviment, Simó, que carrega amb la creu de Jesús [a], contrasta amb els del darrer moviment, els con-crucificats amb ell que l’omplen d’improperis [a’]. El Gòlgota o Lloc de la Calavera [b] es correspon amb l’insult dels summes sacerdots del temple, el Lloc per excel·lència, i dels lletrats, els intèrpretes de la Llei [b’]. L’intent d’alleujar els sofriments amb vi barrejat amb mel [c] està en contrast amb l’insult i la mofa dels passants [c’]. Finalment, la repartició dels vestits del crucificat [d] és suplerta amb la companyia dels dos bandits crucificats amb ell [d’]. Qui era Simó de Cirene? En el primer moviment [a], de camí cap a la crucifixió, fan intervenir un personatge nou: «Constrenyeixen llavors en Simó que passava per allí, el de Cirene, que venia del camp, el pare d’Alexandre i Rufus, perquè carregués la seva creu.» De Simó, nosaltres no en sabem gran cosa, però si porta article, «en Simó» i «el cireneu/de Cirene», vol dir que la comunitat a qui Marc s’adreça el coneix. Simó és un nom jueu, però grecitzat (el nom arameu seria Simeó). Des del punt de vista de Jerusalem, Cirene és el país més allunyat del centre religiós del judaisme. La llunyania és inversament proporcional, en la mentalitat jueva, a l’observança de la Llei per part dels jueus hebreus més ortodoxes. A la inversa, quan Lluc voldrà mostrar a Teòfil que els jueus hel·lenistes foren els qui millor van comprendre el missatge del Crucificat, condemnat en nom de la Llei, esmentarà «alguns provinents de Xipre i de Cirene» (Ac 11,20). El text normal, en canvi, preposa l’indefinit: «cert Simó», conferint-li representativitat, però donant a entendre que la comunita que se serví d’aquest text ja no el devia conèixer. D’aquest Simó, a més, es diu que és «el pare d’Alexandre i Rufus». Aquests detalls són molt significatius. El nom Alexandros és grec, Rufus és llatí i Simó hebreu, si bé grecitzat. Simó, a més, és «el pare d’Alexandre i Rufus». Es tracta, per tant, d’una comunitat (tres) jerarquitzada, «el pare» i dos fills, ben coneguda per la comunitat de Marc, en la qual estan representades les tres llengues com en el títol de la creu (segons consta en Jn 19,20 i Lc 23,38 D05). El «camp», a diferència de la «ciutat» (cf. Mc 5,14; 6,36.56), sembla indicar la seva provinença de la diàspora. El «van constrènyer perquè carregués la seva creu», la de Jesús. Fixem-nos com Marc, en primera redacció, quasi mai explicita el nom de Jesús. Els era tan familiar que el substitueix quasi sempre amb el pronom. No hi pot haver confusió. La creu tan sols pot ser la de Jesús. Simó és el responsable d’aquesta comunitat que en aquest moment tan difícil, encara que no ho fa de bona gana, es veu obligada a portar el pal horitzontal de la creu (el vertical ja hi estava plantat al Gòlgota, amb molts altres pals preparats per a les execucions). Aquest és el primer moviment. De creus n’hi havia moltes Avui dia llegim els evangelis de manera lineal, però les comunitats jueves ho llegien d’una altra manera. Per això m’ha semblat bé, aquest cop, de llegir-ho circularment. Continuem, doncs, amb el darrer moviment [a’], on s’ens diu clarament que hi havia més creus: «També els qui estaven crucificats l’omplien d’improperis.» És el contrapunt del primer moviment. Allà, Simó el cireneu, més o menys forçat, col·laborà portant la creu de Jesús, ara, els altres crucificats l’increpen. En la perícopa següent, el Còdex Bezae canviarà el Salm 22, «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat» per «Déu meu, Déu meu, per què m’has omplert d’improperis», prenent peu precisament en l’improperi que li llançaren els crucificats amb ell. Hem llegit el començament i el final de la perícopa, ara saltarem cap al centre. S’ha de llegir sempre així. Què hi ha en el centre?

147

Ni un cop crucificat, s’en fien! El primer centre [e] diu: «Era, però, l’hora tèrcia; mentrestant el custodiaven.». Són les 9 del matí tan sols, segons l’horari romà. En canvi, el text normal diu: «Era, però, l’hora tèrcia; i el crucificaren», quan ja s’havia dit en el verset anterior que «l’estaven crucificant» (en present). El canvi és subtil: han volgut eludir el problema que plantejava el fet que «el custodiessin», car això pressuposa que comptaven amb una possible reacció dels seus deixebles. Segons el Còdex Bezae, un cop l’hagueren crucificat, es disposaren a fer guàrdies perquè no s’els escapés, indicant així que era un pres molt important i que hi havia qui el podria alliberar, si no vigilaven. De la mateixa manera que hi havia una multitud fanàtica que se’n sortí amb la seva emportant-se’n Barrabàs, un veritable terrorista, perquè els interessava per a la lluita contra els invasors, n’hi havia d’altres, afectes a Jesús, que l’haguessin pogut alliberar. Per això l’estan custodiant, no fos cas que se l’enduguessin. Heus aquí el primer centre. Aquest, i no un altre, és el rei dels jueus En el segon centre [e’] hi ha la descripció de la causa: «Hi havia, a més, una inscripció amb la seva causa inscrita en el rètol: “Aquest és el rei dels jueus.”» Era corrent de posar en lloc ben visible el greuge pel qual hom havia estat condemnat a la crucifixió. El text normal diu simplement: «Hi havia la inscripció amb la causa inscrita en el rètol: "El rei dels jueus."» El Còdex Bezae és més incisiu: «Aquest és el rei dels jueus.» El pronom situat amb èmfasi en la primera posició del rètol elimina qualsevol ambigüitat sobre quin dels condemnats era el principal responsable de la revolta, per haver-se alçat contra els romans amb la pretensió de ser «el rei dels jueus». Barrabàs s’havia alçat contra els romans pretenent ser el messies alliberador d’Israel, però Pilat l’acabava d’indultar, després que l’hagués condemnat a mort. Judes havia traït Jesús amb la pretensió de ser ell el veritable messies que —segons la tradició— havia de pertànyer a la tribu de Judà (Judes/Judà designen el mateix personatge en hebreu, el fill de Jacob), d’on havien de procedir —i, de fet, procediren— tots els reis d’Israel (cf. Gn 49,10), però ja s’havia suïcidat (cf. Mt 27,3-5). Els summes sacerdots, recolzats pels lletrats o mestres de la Llei (cf. v. 31), tenien un especial interés en què figurés com «el rei dels jueus» que s’havia alçat contra l’ordre establert (cf. 15,1-3). Una vegada hem considerat el començament i el final de la seqüència, així com el doble centre, podem passar ja a comentar els moviments intermitjos. Ho farem igualment per parelles correlatives. El Lloc per excel·lència ja no és el temple, és el Gòlgota, el Lloc de la Calavera! A continuació del segon moviment [b], «El duen fins al lloc (anomenat) “Gòlgota”, que interpretat significa “Lloc de la Calavera"», examinarem el penúltim moviment [b’]. El Lloc (topos), amb article, és el temple. Aquí, però, és el topos de la mort, per això Marc tradueix Gòlgota per «Lloc de la Calavera». El contrasentit és intencionat: el temple, la casa de Déu, considerat pels jueus com el lloc de la Vida, s’ha convertit en el lloc de la Mort. El Còdex Bezae ho expressa molt bé entrecreuant els mots, epi topon Golgotha|| Kraniou topos, posant en el centre el nom propi en arameu (Golgotha) i en grec (Kranion) i repetint topos/lloc en els extrems: «el duen [els summes sacerdots] fins al Lloc [el temple] "Gòlgota", que interpretat [pels lletrats] significa "de la Calavera el Lloc" ». Els summes sacerdots i els lletrats oficien i ensenyen en el Gòlgota En el penúltim moviment [b’], correlatiu del segon, Marc, servint-se d’un quiasme, diferencia entre la burla dels summes sacerdots i la dels lletrats. D’una banda, «els summes sacerdots se’n burlaven entre ells … dient: "El messies, el rei d’Israel, que baixi ara de la creu, perquè ho vegem i creguem en ell!"». Amb quina sorna comentaven burletes: Si és el messies/rei d’Israel, que ho demostri amb un cop de força espectacular! Foren ells principalment els qui el lliuraren a Pilat perquè fos crucificat acusant-lo d’haver pretès ser «el rei dels jueus». Només davant un miracle sensacional, com el que proposava Satanàs que fes Jesús tirant-se daltabaix des del pinacle del temple, estarien disposats a ‘creure’ (?, si és que creien en res!). Confirmen que «el lloc» d’on «ara» ha de «baixar» ja no és el temple sinó la creu. En el fons, sancionen, sense voler-ho, que la institució del temple, convertida en un temple de mort (o cova de bandits), és a punt de ser abandonada pel Messies, Rei universal. A més, el Còdex Bezae afegeix, al final de la frase, un pronom en datiu, «perquè ho vegem i creguem en ell», no en el sentit que li donarien l’adhesió (completament impensable), sinó en el que es veurien forçats, aleshores, a acceptar que realment era el Messies d’Israel. D’altra banda, els lletrats deien burletes: «D’altres en salvà, a si mateix no es pot salvar!"». Els lletrats, com a mestres de la Llei que són, parlen un altre llenguatge, més teològic, parlen sarcàsticament de ‘salvació’ (no sé perquè, però aquest tipus de discurs em sona…), sense que

148

se’ls remoguin les entranyes davant aquell pobre desgraciat que s’asfixia penjat d’un fustot. Com se n’ha d’estar d’instal·lat i d’obcecat per a poder parlar de ‘salvació’ i no tenir la més mínima commiseració pel qui ells consideraven com un terrorista! (Això també em sona, i no fa pas gaire…). Amb tot, si doneu un cop d’ull a les traduccions tradicionals d’aquest passatge notareu que no distingeixen entre el que diuen els primers i el que afegeixen els segons, sinó que ho posen tot junt, com si es tractés d’una burla mancomunada. Segons la llei del quiasme, en canvi, si Marc ha mencionat primerament els summes sacerdots i després els lletrats, la primera dita s’ha d’assignar als lletrats i la segona, als summes sacerdots. A veure si quadra? Què és més lògic que els summes sacerdots diguin la primera o la segona? La primera burla és més adient als lletrats que coneixen la Llei; la segona correspon més aviat als summes sacerdots que lliuraren Jesús a Pilat precisament perquè es feia —deien— «rei dels jueus». Poden semblar petits detalls, però tot ajuda a endinsar-nos en el text. Provaren de donar-li vi adobat amb mirra.… El tercer moviment [c] —com ja hem dit— està disposat en correlació amb l’antepenúltim [c’]. Marc comprova —com ho faran igualment els altres dos sinòptics, Mateu i Lluc; no així Joan— que «Provaren de donar-li a beure vi barrejat amb mirra, però no en prengué.» Era costum de donar als condemnats una barreja de vi amb mirra per alleugerir els seus sofriments. Mateu canviarà la mirra per «fel», fent així una al·lusió al Sl 69,22; Joan esmentarà que Jesús tingué set, i que li acostaren als llavis una esponja xopa de vinagre, fent una doble al·lusió als Salms 22,16 i 69,22. Sigui com sigui, es tractava d’una beguda molt agra i desagradable, però que tenia efectes narcotitzants. Jesús no en prengué, car volia tenir plena consciència del que estava passant. Segons Joan, en canvi, «quan hagué pres el vinagre, va dir: "Tot s’ha complert!"» (Jn 19,29). Ho considera des d’una perspectiva més teològica. … mentre els qui passaven l’insultaven En l’antepenúltim moviment [c’], correlatiu del tercer [c], el Còdex Bezae empra exactament la mateixa expressió que havia utilitzat al començament per dir que «passava per allí en Simó…», però ara en plural: «Els qui passaven per allí proferien blasfèmies movent el cap amb aires de mofa i dient…» Continuen les al·lusions al Sl 22,8 i també al Sl 109,25. Novament s’han de distingir dos insults diferents provinents de dos grups diferenciats. Dos tipifica sempre una comunitat, un grup, un cercle. Segons la llei del quiasme, els primers són els qui proferien blasfèmies dient-li: «Salva’t a tu mateix baixant de la creu!»; els segons, els qui movien el cap en senyal de desaprovació, recordant-se d’una dita pronunciada per Jesús (cf. 13,2, pronuciada per Jesús en presència dels deixebles; 14,58, recordada en forma d’acusació per uns falsos testimonis davant el Sanedrí), però mal interpretada (vegeu Jn 2,22,19-21): «Va, el qui havia de destruir el santuari i edificar-lo en tres dies!» En les traduccions no es distingeixen els dos insults. Una pregunta sembla imposar-se: entre els passants hi hauria antics deixebles de Jesús? Els dos insults constituiran la mofa dels summes sacerdots i dels lletrats. Els soldats es repartiren els seus vestits Ens queden per comentar dos moviments, també correlatius. El quart moviment [d] és descriptiu: «Un cop l’hagueren crucificat, es reparteixen els seus vestits tirant sorts sobre ells». Els soldats que l’havien crucificat, es reparteixen a sorts, tirant els daus, els seus vestits. Els soldats tenien per costum de repartir-se els vestits dels crucificats, que penjaven nus de la creu. Una nova al·lusió al Sl 22,19. Joan ho explicita com a compliment de l’Escriptura: «S’han repartit entre ells els meus vestits; s’han jugat a daus la meva roba.» Jesús crucificat entre bandits En el setè moviment [d’] ens assabentem que Jesús no estava sol en el Gòlgota: «Amb ell són crucificats dos bandits, l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra.» El nombre ‘dos’ pot indicar una munió de crucificats. El Còdex Bezae utilitza ara el present, quan abans havia emprat el passat (v. 24), indicant que primerament crucificaren Jesús com a màxim responsable de la sublevació, i després els qui, de fet, l’havien perpetrada. No es pot ignorar que hi hagué un alçament contra els romans. Una altra cosa és que els summes sacerdots hagin aprofitat l’ocasió per a presentar Jesús davant el governador romà com el cabdill de la revolta. Aquests bandits o revoltosos podrien ser molt bé, al menys alguns d’ells, deixebles de Jesús, els més fanàtics. La menció de la «dreta» i de «l’esquerra» ja ens ha sortit abans quan Jaume i Joan, fills de Zebedeu, li demanaren que els concedís de seure, el dia de la seva entronització com a

149

Messies, l’una a la dreta i l’altre a l’esquerra (cf. 10,37, sobre tot segons el Còdex Bezae; el text ordinari ha canviat «esquerra» per «sinistra», amb la intenció d’evitar la referència). L’escena és calcada, però amb els termes invertits. El rei dels jueus ha esta crucificat; els revoltosos també, a dreta i esquerra. Ningú no ‘s’ha salvat’ de la crucifixió. Però les motivacions foren ben diverses. Perícopa 92. *[B] 15,33-41 La tenebra envaeix la terra quan Jesús expira a la creu

[a] 33 Arribada l’hora sisena, es féu tenebra sobre l’entera terra fins a l’hora novena. [b] 34 A la novena hora, va cridar amb veu potent: «Elí, Elí, ¿lamà zaphthani?» (que significa:

«Déu meu, Déu meu, ¿per què m’has omplert d’improperis?»). [c] 35 Alguns dels qui hi eren presents en sentir-ho deien: «Aquest individu crida Elies!» [d] 36 Llavors un corregué, xopà una esponja amb vinagre, la posà al capdamunt d’una canya <i

provà de donar-li a beure dient>: «Deixa, vegem si ve Elies a davallar-lo.» [e] 37 Jesús, però, havent deixat anar una veu potent, expirà. [d’] 38 Llavors la cortina del santuari s’esquinçà en dues parts, de dalt a baix. [c’] 39 Havent vist, però, el centurió que estava present allí que havia llançat aquell crit estentori,

expirà a fons: «Veritablement aquest home era Fill de Déu.» [b’] 40 Hi havia també unes dones que de lluny estant ho contemplaven; [a’] entre les quals hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume el Menor i de Joset, i

Salomé, 41 les que el van seguir també quan ell era a Galilea, i moltes altres que havien pujat amb ell a Jerosòlima.

La present perícopa consta de nou moviments, amb un de central. Vegem quins elements s’hi endevinen, i com es corresponen. El centre és molt clar [e], v. 37: «Jesús, però, deixà anar una veu potent i va expirar.» A banda i banda hi trobem, primerament [d], un individu que ve corrent amb una esponja xopa de vinagre: «Deixa, vegem si ve Elies a davallar-lo» i, a l’altra banda [d’], que el vel del santuari «s’esquinçà en dues parts de dalt a baix.» Fixem-nos en la correlació, «davallar» / «de dalt a baix» – «Elies» / «santuari». Més enllà, en una banda [c], fa referència a «alguns dels qui hi eren presents» que diuen: «Aquest individu crida Elies!» i, a l’altra banda [c’], al centurió que també «estava present allí», usant el mateix verb (segons el còdex Bezae, si bé en participi aorist, els primers, i en participi perfet, el segon) indicant que tant l’un com l’altre es troben al peu del crucificat, si bé en actituds ben diverses. A continuació, mentre que a una banda precisa que era «la novena hora» [b], molt subratllada, l’hora del sacrifici vespertí, quan Jesús «va cridar amb veu potent: “Elí, Elí...”», a l’altra banda [b’] puntualitza que les dones «ho contemplaven de lluny». La «llunyania» tant física com moral de les dones i el crit de Jesús en sentir-se desemparat es corresponen, motivat aquest per la «llunyania» de Déu en aquell moment. Finalment, en el primer element [a] es descriu que per un espai de tres hores (des de l’hora sisena fins a l’hora novena) la tenebra va cobrir tota la terra i en el darrer [a’] que hi havia allí tres dones, «Maria Magdalena, Maria mare de Jaume..., i Salomé», així com moltes altres que havien pujat amb ell des de Galilea a Jerosòlima. D’on venim? On som? És molt important la composició de lloc. Ens trobem en el ‘lloc’ anomenat ‘Gòlgota’, que traduït significa ‘el Lloc de la Calavera’ (vegeu full anterior, p. 159), en hebreu, la llengua de la Torah, la llengua de Déu, i en grec, la interpretació que en fan els lletraferits teòlegs. La perícopa anterior es desenrotllava a l’hora tercera (Per. 91, v. 25). Ara, en el primer element [a] es precisa que ja ha arribat «l’hora sisena»; per tant han passat tres hores. Els evangelistes computen les hores seguint l’horari romà, si bé fan començar el dia, segons costum jueu, a la posta del sol. L’hora tercera de la segona part del dia que començava a les sis del matí ens situa a les nou del matí.

«Arribada l’hora sisena, es féu tenebra sobre l’entera terra fins a l’hora novena.» Han passat, doncs, tres hores entre el moment de la crucifixió i l’hora en què la tenebra s’ha estès sobre tota la terra. Durant aquelles primeres tres hores Jesús ha pogut sentir de tot, burles, ofenses, blasfèmies, improperis. Durant aquelles tres hores no ha sentit res de positiu. D’aquí que la foscor s’hagi apoderat de la terra sencera.

150

A plena llum es fa fosc! És l’hora de la tenebra Han passat tres hores interminables. La ‘tenebra’ durarà altres tres hores (des del migdia, «hora sisena», fins a mitja tarda, «la novena hora»), una totalitat de temps. Precisament a «l’hora sisena», que és el migdia, l’hora de la plena llum, «la tenebra cobrí la terra sencera». L’evangelista no se cenyeix al gènere històric, ans l’ultrapassa amb el llenguatge metafòric. No es tracta aquí de la terra d’Israel, sinó de «l’entera terra». A diferència del primer dia de la creació en què Déu separà la llum de la tenebra (Gn 1,3), «la tenebra» s’ha tornat a apoderar de tota la terra, precisament en el moment del màxim de llum. Tot el projecte del Déu creador és a punt d’anar-se’n en orris. La tenebra durarà tres hores, una eternitat. És el moment més fosc de la vida de Jesús. També ell s’hi ha vist implicat. No veu ni una espurna de llum. És la foscor interior, la nit obscura, que l’ha envaït també a ell de ple. El crit de la humanitat... On és Déu? En el segon element [b] Marc puntualitza: «A la novena hora, va cridar amb veu potent: «Elí, Elí, lamà zaphthani!» El Còdex Bezae, més que ‘llançar un crit’ (text normal), precisa que va emetre un crit estentori que va retrunyir per la terra sencera enmig de la tenebra total. Jesús parla en arameu. L’evangelista Marc conserva unes quantes paraules en arameu. Això ens indica que aquest Evangeli és molt primitiu; la primera redacció s’hauria fet entre els anys 40 o 45, si no abans. Reflecteix molt bé la vivència dels fets de Jesús, ben presents encara, car l’han conegut personalment i ho han experimentat en la seva pròpia carn. En la comunitat de Marc, el joc de paraules entre l’arameu i el grec ens revela que es tracta d’una comunitat mixta en la qual hi ha gent de les dues llengues, i per això ho tradueix interpretant-ho. En comptes de «“Eloí, Eloí, ¿lamà sabactani?”» (que significa: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?”)» del text normal, el Còdex Bezae llegeix: «“Elí, Elí, ¿lamà zaphthani?” (que significa: “Déu meu, Déu meu, per què m’has omplert d’improperis?”)». «Elí/Eloí» vol dir «Déu meu». «El» és Déu, en arameu, i «i» és «meu». «Lamà» vol dir «per què?». I «sabactani», «m’has abandonat», que és la traducció que trobarem en el Salm 22 (21 segons els LXX),2. Marc, segons el Còdex Bezae, modifica el grec dels LXX, el grec que utilitzava la seva comunitat a Jerosòlima. Exactament com a les sinagogues, la Bíblia es llegia en hebreu i la interpretaven en arameu, si era una comunitat jueva, o bé en grec, si era una comunitat mixta, com la de Joan-Marc. Però, el còdex Bezae ens conserva una transliteració i interpretació del text del salm diferents de les del text normal. Una variant important: altre cop els improperis! El Salm diu clarament: «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?» (Primer de tot, en el Còdex Vaticà, en solitari, en la traducció al grec només hi figura una sola vegada «Déu meu», suposo que deu ser una falta de copista.) Però, la variant més important es troba tant en la citació aramea, «lamà zaphthani», com en la traducció (o interpretació) que presenta el Còdex Bezae, «per què m’has omplert d’improperis?». És el mateix verb grec que l’evangelista ha posat en boca dels dos bandits/sediciosos que havien estat crucificats a la dreta i a l’esquerra de Jesús: «També els qui amb ell estaven crucificats l’omplien d’improperis» (15,32b). Això ens dóna motiu per a dir que aquests dos formaven part del grup de deixebles, d’un dels molts i diversificats cenacles que constituïen el discipulat i els líders dels quals integraven el cercle dels Dotze. Jesús interpreta que els «improperis» que li fan aquests provenen de Déu mateix que parla per boca dels seus mateixos deixebles, en aquest moment tan terrible. És molt indicatiu que aquesta paraula l’hagin canviada els copistes, adoptant senzillament el text del Salm. A nivell de crítica textual és una bomba. Tots els crítics solen repetir que «lectio difficilior, lectio potior», «la lliçó difícil és la lliçó preferible». Evidentment aquí la lliçó difícil és la del Còdex Bezae: «per què m’has omplert d’improperis?», no la del Salm que tothom sabia de memòria. Aquest canvi, respecte al text del Salm, tan sols el podia introduir Marc. Jo no dic que Jesús ho vagi dir així textualment, m’enteneu? És Marc qui pretén descriure l’estat d’ànim de Jesús. Potser Jesús es va limitar a recitar el Salm..., com consta en Mt 27,46 (arameu [amb la mateixa variat que presenta el Còdex Bezae] i grec); Lluc no hi fa referència ni Joan tampoc. O potser sí que Jesús, veient tot aquell espectacle ho va pronunciar, ves a saber! No interessa tant el que va passar exactament en aquell moment històric, sinó com ho presenta l’evangelista Marc en primera redacció. Si només tinguéssim el Còdex Bezae com a text normalitzat, tothom amb un mínim de formació jueva hauria d’acceptar que els improperis que li llançaven els bandits, els dos que estaven a la seva dreta i esquerra, són els mateixos de que Jesús es queixa: ‘Déu m’està omplint d’improperis!’, ve a dir. L’evangelista els relaciona d’una manera evident, ja que aquestes dues formulacions estan massa a prop, utilitzen el mateix verb oneidizo, «injuriar, blasmar,

151

reprotxar, improperar», en dues situacions relacionades pel temps verbal, imperfet duratiu, la primera, marcant la reiteració dels reprotxes, i aorist complexiu, la segona, englobant-los tots i imputant-los a Déu mateix. D’alguna manera Jesús responsabilitza Déu dels improperis que li estan fent. Són gent que es consideraven deixebles seus, però que veient com havien anat les coses, ara el fan responsable del gran fracàs que tots plegats estan experimentant, car se senten traïts per ell. Ells es pensaven que es presentaria com a Messies de forma espectacular. S’esperava, en efecte, un Messies/Rei contra el qual ningú no podria resultar vencedor. Estaven convençuts que quan vindria el Messies es produiria la ‘girada de la truita’. Tots els pobles sotmesos sempre esperen un messies. S’havien fabricat aquesta idea, malgrat que Jesús no els l’havia inculcada mai, al contrari, els advertia repetidament del fracàs del «fill de l’home». Els lletrats sí que els havien inculcat que havia de venir Elies a posar-ho tot en ordre i esvaldir-ho tot, amb una força sobrenatural, i que venceria tots els enemics. I ara resulta que el Messies/Rei dels jueus està penjat d’un fustot (ells n’estaven plenament convençuts que era el Messies), el tenen al seu costat a la creu; és normal, doncs, que l’omplin d’improperis... Bé, ja sabem tots el que va passar amb Judes, no? ... i el que ha passat amb Pere… Veritablement, davant la manera com es comportaren amb ell els Dotze, prenent com a referència el primer i el darrer del cercle, n’hi ha per llogar-hi cadires, eh. Encara hi ha qui espera un miracle… En el tercer element [c], «Alguns dels qui hi eren presents en sentir-ho deien: “Aquest individu crida Elies!”» El text normal dirà senzillament ‘els presents’ i silenciarà el pronom ‘aquest’, mentre que el Còdex Bezae precisa que ‘hi eren presents’, al costat de la creu, i situa el pronom al final de la frase. L’ordre de les paraules, en grec, és el següent: ‘A Elies crida aquest!’ El pronom «aquest», posat al final, és molt despectiu. En català diem: «Aquest individu crida Elies», tal com he traduït. El grec permet aquest canvi d’ordre, preposant Elies, que és on reposa tota la força de la dita. Aquests individus han sentit que Jesús deia a grans crits «Elí, Elí...» i han confós Elí amb Elies. Ho han fet perquè no sabien hebreu o arameu? Havien de ser jueus, altrament no ho haurien relacionat amb la vinguda d’Elies. ¿Serà que, malgrat haver-ho entès, volen provocar, en l’útim moment, un canvi brusc de la situació? Israel i el rerefons d’Elies..., l’extermini! El que sí és cert és que aquesta idea de l’Elies que havia de venir es troba en l’Evangeli i formava part de l’expectació jueva. Elies era el qui ho havia de restaurar tot, fent —com qui diu— la feina bruta. Així com Joan baptista assumí la funció de ser el precursor del Messies, si bé des de fora de la institució, des del desert, exigint a la gent un canvi radical (per això no hi acudiren els dirigents), Elies tenia reservat un paper institucional, ser el portabandera del Messies que, a sang i foc, ho netejarria tot, derrotaria els enemics, i aleshores es presentaria el Messies victoriós... És el que els lletrats propugnaven, com diu el mateix Marc: «Llavors li preguntaven [Pere, Jaume i Joan]: “Com és que els lletrats [els teòlegs] diuen: ‘Primer ha de venir Elies’?” Ell els respongué dient: “És que Elies quan vingui primer ho restaurarà tot? Aleshores, com és que està escrit sobre el Fill de l’home que molt ha de patir i ser menyspreat? Doncs bé, us dic que no sols Elies ja ha vingut, sinó també que han fet amb ell el que volien, tal com estava escrit d’ell”» (Mc 9, 11-13). Aquest passatge el trobareu en el profeta Malaquies: «Abans que arribi el dia del Senyor; dia gran i temible, jo us enviaré el profeta Elies.» Això és exactament el que reflectia la mentalitat jueva. «Ell farà que els pares es reconciliïn de cor amb els fills, i els fills amb els pares. Així, quan jo vindré, no hauré de consagrar el país a l’extermini» (Ml 3,23-24). Aquesta és una idea bàsica del poble d’Israel: l’extermini dels infidels, però ho és també de tota religió o política que empra el nom de Déu en va, per a exterminar l’adversari. Per segona vegada, intenten donar-li de beure El quart element [d] diu: «Llavors un corregué, xopà una esponja amb vinagre, la posà al capdamunt d’una canya <i provà de donar-li a beure dient>: “Deixa, vegem si ve Elies a davallar-lo!”». Marc presenta un nou personatge. Aquest ha sentit el que deien reiteradament els qui hi eren presents i ha corregut a prendre una esponja sucada amb vinagre i a oferir-li-ho a Jesús. A diferència dels soldats de la perícopa anterior, que li oferiren vi barrejat amb mirra, que tenia propietats narcotitzants, aquest individu li dóna a beure «vinagre». Aquest individu podria representar el grup de deixebles més fanàtics que fins a l’últim moment havien esperat que es capgirés la situació. Sorprèn l’us en segona persona singular de l’imperatiu per part del Còdex Bezae, «Deixa/Permet» (el text normal llegeix ‘Deixem’, en plural), seguit del conjuntiu, ‘vegem’, en el sentit de ‘Anem a veure si ve Elies a davallar-lo de la creu’, que més aviat

152

s’ha d’entendre com un darrer intent de provocar un avalot. L’aigua amb vinagre era la beguda refrescant dels camperols i dels soldats. En Marc sembla que reté aquest sentit positiu respecte a la situació del crucificat, a l’espera que es presenti Elies i alliberi Jesús ostentosament fent-lo baixar de la creu. Un centre cabdal, amb molt poques paraules En el centre [e] Jesús reacciona a les falses esperances d’uns i altres: «Jesús, però, havent deixat anar una veu potent, expirà.» Jesús talla en sec el darrer intent per alliberar-lo emprant el mateix verb ‘deixar’ que havia emprat l’individu representatiu: «Deixa, vegem…» / «havent deixat anar…» Senzillament ha ‘expirat’, i no dirà res més. Aquest és Marc. Lluc, en canvi, ho farà precedir d’una darrera dita de Jesús: «“Pare, en les teves mans diposito el meu esperit.” I dit això, va expirar...» (Lc 23,46). Jesús «expira» després de «deixar anar una veu potent». La mateixa gran veu amb què va cridar «Elí, Elí...» Què és el que s’ha esquinçat? La de-funció del Temple El sisè element [d’] ens ve a dir que, un cop Jesús amb un gran crit ha expirat, el Temple ha perdut ja definitivament la seva funció: «Llavors la cortina del santuari s’esquinçà en dues parts, de dalt a baix.» El santuari és la part més interior del Temple. Hi havien dues cortines, la que separa el santuari del vestíbul, i la que separa el lloc ‘sant’ del lloc santíssim, el ‘sant dels sants’. S’ha discutit molt de quina cortina es tracta. En general s’interpreta de la primera cortina. Opino que, pel context, s’ha de referir a la cortina més interior, la del ‘sant dels sants’. Tot i que també té sentit si s’interpreta de la que separava el santuari de l’exterior. Hi ha arguments a favor i en contra. De moment diu que «s’esquinçà en dues parts». ‘Esquinçar’ vol dir que no es pot tornar a cosir. És el que Marc, segons el text normal, ha dit a propòsit dels cels que s’enquinçaren quan, en el baptisme de Jesús, es va sentir la veu provinent del cel que deia: «Tu ets el meu fill estimat...» (Mc 1,10-11). En canvi, el Còdex Bezae no deia que ‘s’esquinçaren’, sinó que «s’obriren del tot». Allí no tenia cap sentit que ‘s’esquincés el cel’ i, sí, que ‘s’obrís de bat a bat’, car simbolitzava l’apertura total de Jesús al projecte de Déu. Quin significat té? Entre d’altres, en pot tenir dos. Si es tracta del vel exterior, el sentit seria que allò que era sagrat deixa de ser-ho; s’ha esquinçat, i per tant tothom hi pot tenir accés. Fins ara l’accés estava reservat als jueus. Si es tracta de la cortina més íntima, encara té un significat més fort, perquè aquella era la cortina que separava el lloc sagrat i reconsagrat, on només hi podia tenir accés una vegada a l’any el summe sacerdot. Ara hi tindria accés tothom. D’altra banda, si es tracta de la cortina interior, l’esquinçament comporta la fi de tota aquella tramoia, car ja no té sentit; l’exterior, en canvi, no ho diu tan clar. El text no ens dóna més pistes. Sigui com sigui, és el signe de la fi del culte antic, i de tot culte! Què ha vist el centurió? Una porta oberta al paganisme El seté element [c’] ens descriu la reacció del centurió romà que comandava els soldats que estaven vigilant la crucifixió. Diu: «Havent vist el centurió que estava present allí que havia llançat aquell crit estentori, expirà a fons: “Veritablement aquest home era Fill de Déu.”» Què és el que ha vist? Ha vist realment com s’esquinçava el vel del santuari? Llavors, posats a fer geografia barata, es tractaria de la cortina exterior. Aquest veure, no vol pas dir que ho veié amb els ulls. A més, aquest centurió no porta nom. Però és un centurió romà que d’alguna manera representa els pagans que eren presents allí. El text normal diu: ‘En veure el centurió que estava enfront d’ell que així havia expirat, digué...’ Segons el Còdex Bezae, en canvi, el centurió no es troba ‘enfront de’ Jesús sinó que «estava present allí» i empra el mateix verb que Jesús, si bé en un altre sentit: «… expirà». A més, Marc utilitza una construcció que només es retroba en el còdex Bezae, i que és molt primitiva. Quan després d’una oració participial («Havent vist…») es vol donar força al verb principal («expirà»), aquest s’introdueix amb un ‘kai’ adverbial que no es pot considerar com una simple conjunció copulativa («i»), ans adverteix que es vol accentuar el verb principal. N’he trobat una colla de casos en el còdex Bezae. Els altres còdexs han eliminat tots aquests ‘kai’ adverbials. A fi d’expressar aquest matís ho he traduiït per «expirà a fons», de la mateixa manera que havia «expirat» Jesús. Jesús, però, «expirà» fent el darrer alè, morint; el centurió «expirà», per oposició a ‘aspirar’, exhalant un sospir des del més fons de si mateix: «Realment aquest home era Fill de Déu». «Fill de Déu» equival a Messies, però és més intel·ligible per a un pagà. (No té res a veure amb la segona persona de la Trinitat.) Precisament és així com ha començat Marc el seu Evangeli: «Principi de la bona notícia sobre Jesús Messies, Fill de Déu.» Ja en l’encapçalament ha fet una doble referència: al «Messies», per als jueus i al «Fill de Déu», per als pagans. El centurió, doncs, representa el paganisme que reconeix que Jesús és realment el Messies, Fill de Déu, el Messies rebutjat per les autoritats jueves que com a «Fill de Déu» adquireix representativitat universal.

153

Nous matisos, detalls tan sols insinuats En reprendre la perícopa, m’he adonat que vaig deixar penjades dues coses, en les quals ara em vull fixar. La primera cosa és l’esponja plena de vinagre que gairebé sempre s’interpreta negativament. Vaig consultar un diccionari de costums jueves i sembla que no, que el vinagre barrejat amb aigua era una beguda refrescant. Aleshores, és clar, vaig començar a dubtar si la frase: «Deixa, vegem si ve Elies a davallar-lo», no es podria entendre —ja que han interpretat que Jesús cridava Elies— en el sentit de: ‘A veure, si ha canviat de sobte la situació, a veure si ara és el moment en què vindrà Elies i el baixarà de la creu...’ Esperarien que es fés realitat la tercera temptació del Messies: ‘Que es tiri daltabaix des del pinacle del Temple’, si bé amb l’escenari canviat. Fins a l’últim moment hi hauria encara qui esperava que canviessin les coses i que el Messies es manifestés amb un cop d’efecte. La venjança seria terrible. Amb una intervenció divina espectacular s’invertiria totalment aquella situació tan desesperada. L’altra cosa és més curiosa. La paraula que aquests individus pronuncien : «Deixa!…» és un modisme grec equivalent a ‘Anem a veure/Vejam si… ve Elies a despenjar-lo’. Aquest mateix verb ‘deixar’, el trobem immediatament després en el següent element, quan diu: «Havent deixat anar una veu potent, Jesús expirà.» Això no és casual. Les composicions dels evangelistes són una filigrana. La repetició del mateix verb relaciona les dues dites, la dels qui esperen que es presenti Elies i redreci violentament la situació i la de Jesús que, abans que s’armi una nova revolta —no oblidem que hi ha gent que és a punt d’agafar les armes— una revolta que de ben segur serà sofocada amb noves crucifixions, «deixà anar una veu potent i expirà», com qui diu: ‘Ja n’hi ha prou!’ És el que dirà Joan: ‘S’ha acabat!’ (Jn 19,30). Aquestes coses estan aquí senzillament apuntades. A part del centurió..., hi havia algú més favorable a Jesús prop de la creu? En el penúltim element [b’], «Hi havia també unes dones que de lluny estant ho contemplaven...», després d’una figura masculina positiva, el centurió romà, Marc presenta una figura femenina, igualment positiva, les dones. Acostumats com estem a representar-nos pictòricament les dones al peu de la creu, en dir-nos l’evangelista que les dones «ho contemplaven de lluny estant» deixa entreveure la cruesa del que estava succeint. La situació era molt delicada. Una crucifixió d’aquest tipus, en represàlia per un avalot sufocat amb les armes, amb nombrosos crucificats, un centenar de soldats ben armats i atents perquè no se’ls escapés la situació de les mans (recordeu la precisió del Còdex Bezae en el v. 25: «Era, però, l’hora tercera; mentrestant el custodiaven»), era un espectacle esgarrifós. Qualsevol s’hi apropava...! Les dones, doncs, no és normal que s’hi apropin... Caldrà veure ara quin és el sentit que pren aquí el verb ‘contemplar’. Certament no té el sentit de ‘contemplar’ un espectacle, com si fossin meres espectadores. Més aviat pren el matís d’observar atentament, malgrat la llunyania, el que estava passant. La construcció perifràstica grega amb l’auxiliar a l’inici de la frase i el verb ‘contemplar’ a la fi confereix molt d’èmfasi a aquesta contemplació persistent de la situació compartint els sofriments dels crucificats. Tenint en compte que aquestes dones són deixebles, com precisarà en el darrer element, la seva menció planteja una pregunta: on són els altres deixebles, els homes, representats institucionalment pels Dotze? De Judes, no en parlem; Pere ha negat rotundament de ser-ne. I els altres? Potser sí que hi eren els més violents, els qui en darrera instància van intentar de promoure un aldarull dient: «Aquest crida Elies!» O bé aquell que va anar corrents, mostrant així l’interès que hi tenia, a agafar una canya i provà de donar-li a beure una beguda refrescant, intuint que era a punt d’invertir-se la situació: «Deixa, vegem si ve Elies a davallar-lo.» O fins i tot alguns dels qui havien provocat aquell desastre... Tres noms, el cercle femení al complet En l’últim element [a’] Marc descriu amb detall (noms propis) el cercle femení: «... entre les quals hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume el Menor i de Joset, i Salomé,... i moltes altres que havien pujat amb ell a Jerosòlima.» Hi ha dues Maries i, per tant, les ha de diferenciar. Però, en el centre del grup no hi ha situat Maria Magdalena, sinó «Maria, mare de Jaume el Menor i de Joset». En un tríptic la figura central és la més important. Qui és aquesta Maria? Fixem-nos en un petit detall del còdex Bezae: «Hi havia també unes dones que de lluny estant ho contemplaven, entre les quals —i aquí comença la diferència— hi havia Maria Magdalena…» Els altres còdexs diuen: «entre les quals també hi havia Mariam, la Magdalena...», com si aquestes dones fossin diferents de les que acabava d’esmentar. Hom ha tingut interès en separar-les, mitjançant l’afegitó de l’adverbi «també». El tríptic ha perdut tota la seva força significativa, convertint-se en una mera enumeració de noms; han tret el protagonisme a les dones.

154

Un embolic de Maries i Jaumes... Seguint el Còdex Bezae, la primera dona del tríptic es diria «Maria», nom hebreu grecitzat, i no «Mariam» (com consta en els altres còdexs), el mateix nom hebreu que Lluc-Còdex Bezae assignà a «Mariam», abans de l’anunci de l’àngel (Lc 1,27), i que tot seguit canvià pel de «Maria» (1,30). En el món semita, el canvi de nom pressuposa un canvi profund de la persona. N’hi ha prou de canviar una lletra, sobretot una consonant del radical d’un nom, perquè en canviï tot el sentit. Més encara: no diu «Mariam, la Magdalena», amb un article que remet a una menció anterior, sinó «Maria Magdalena», sense article, com tampoc no en portaran les altres dues dones. La manca d’article els confereix molt d’èmfasi. La del centre és presentada literalment com «Maria de Jaume el Menor i de Joset mare» (els altres còdexs afegeixen un doble article: «Maria, la de Jaume el Menor, i la de Joset mare», com si fossin dues dones diferents). Marc no la menciona, com seria més lògic, pel nom del seu marit (una mena de cognom), sinó com a ‘mare’ de dos fills, «de Jaume el Menor i de Joset», formant una inclusió entre la menció del nom de «Maria» i el de «mare». Tots els detalls són importants. Aquests dos noms masculins, i amb el mateix ordre, s’han presentat en Mc 6,3: «No és aquest (Jesús) l’artesà, el fill de Maria i el germà de Jaume i Joset i Judes i Simó…?» Els autors s’inclinen per identificar aquest «Jaume el Menor/el Jove» amb «Jaume el d’Alfeu», pertanyent al grup dels Dotze (Mc 2,14 Còdex Bezae), per a diferenciar-lo de «Jaume el fill de Zebedeu», en contra de tota lògica, ja que precisament (i únicament) en l’Evangeli de Marc, els dos germans ja havien estat mencionats com a fills de Maria. Ara bé, si es tracta, com semblen indicar tots els indicis, de Maria, la mare de Jesús, ¿per què no diu senzillament ‘la seva mare’ i s’hauria estalviat tot aquest circumloqui? Marc s’havia referit ja dues vegades als germans i germanes de Jesús i a la seva mare, sense mencionar mai Josep, el marit de Maria (cf. Mc 34,31-35 i 6,3). Un detall sembla que podria impedir d’identificar aquesta Maria amb la mare de Jesús. En efecte, a continuació diu d’aquestes dones que «quan ell era a Galilea el van seguir», o sigui que totes tres haurien sigut deixebles de Jesús. La idea que ens hem fet dels familiars de Jesús és més aviat de gran distanciament respecte a ell, fins al punt que «havent sentit a dir els seus familiars (el que passava), sortiren per agafar-lo, perquè deien: “S’ha tornat boig!”» (Mc 3,21). Però aquesta no és la versió del Còdex Bezae, que considero de totes totes com més primitiva, sinó: «Quan sentiren el que feia referència a ell els lletrats i la resta (de dirigents) sortiren per agafar-lo, perquè deien que els tenia embogits» (3,21 Còdex Bezae). Com podeu comprovar, la cosa és molt complicada, i més si tenim en compte les dues versions contradictòries d’un mateix fet. M’inclino per la presència de Maria, la mare de Jesús, a una distància prudencial de la creu, cosa que em porta a admetre que Maria, més tard o més d’hora, va formar part del grup de dones que seguiren Jesús a Galilea. El fet que Jesús ja hagi expirat i la intenció de l’evangelista de donar a entendre que Jaume el Menor, tot just ha mort Jesús, ja comença a prendre protagonisme explicaria aquesta singular construcció. Mt 27,56 presenta una construcció semblant, amb lleugeres variants, si bé en comptes de «Salomé» hi esmenta «la mare dels fills de Zebedeu». Lluc es limita a dir que «tots els seus coneguts es mantenien a distància, així com les dones que l’havien seguit des de Galilea tot mirant-s’ho» (Lc 23,49). Joan, finalment, precisa que «es mantenien vora la creu de Jesús la seva mare i la germana de la seva mare, Maria de Cleofàs, i Maria Magdalena» (Jn 19,25). El que sí és clar és que hi ha tres dones concretes, que hi són realment i que podria ser molt bé que la del centre fos Maria, la mare de Jesús. Ens mostra l’interès i l’amor que manifesten per Jesús aquestes dones en una situació tan dura i crua.

155

Perícopa 93. *[B’] 15,42-16,1 Josep d’Arimatea dóna sepultura al cadàver de Jesús

[a] 42 Arribat ja el capvespre —com que era dia de preparació (això és, vigília del dissabte)—, 43 vingué Josep d’Arimatea, un senador distingit;

[b] aquest estava també ell esperant el Regne de Déu. [c] Amb gosadia es presentà a Pilat i li demanà el cadàver de Jesús. [d] 44 Pilat, però, s’estranyava que ja hagués mort. [d’] Aleshores, convocà el centurió i l’interrogà si ja era ben mort. [c’] 45 Informat pel centurió, va concedir el seu cadàver a Josep. [b’] 46 Josep va comprar un llençol, el prengué, l’embolcallà amb el llençol, el posà en el sepulcre

que havia estat excavat a la roca, féu rodolar una llosa davant la porta del sepulcre i se n’anà.

[a’] 47 Tanmateix, na Maria Magdalena i Maria (mare) de Jaume observaren el lloc on havia estat posat 16,1 i seguidament anaren a comprar olis aromàtics, per a ungir-lo.

Aquesta perícopa consta de vuit elements, a b c d // \\ d’ c’ b’ a’, amb un doble centre. Es fa fosc..., i cal evitar una sepultura vergonyant En el primer i segon element [a-b] trobem un canvi de temps i un nou personatge. El dia ja decau i es fa fosc. A les sis de la trada comença un nou dia, el sàbat. Jesús expirà a l’hora novena, les tres de la tarda. Els crucificats no podien quedar a la creu durant la festa del sàbat (vegeu Jn 19,31). Els cadàvers anirien tots a una fossa comuna. Un malfactor no podia ser enterrat com els sants d’Israel. Apareix aleshores Josep d’Arimatea, membre del Sanedrí, home respectat, que simpatitzava amb Jesús. ¿Era un deixeble clandestí? Deixeble o no, va ser l’únic que s’atreví en públic a posar-se de part de Jesús. «Arribat ja el capvespre —com que era dia de preparació (això és, vigília del dissabte)—, vingué Josep d’Arimatea, un senador distingit; aquest estava també ell esperant el Regne de Déu.» Josep d’Arimatea negocia amb Pilat sobre el cadàver de Jesús En el tercer element [c] Josep d’Arimatea, amb un considrable atreviment, es decideix a anar a trobar el governador romà: «Amb gosadia es presentà a Pilat i li demanà el cadàver de Jesús.» El text normal parla de «el cos de Jesús»; el Còdex Bezae precisa que es tracta de «el cadàver de Jesús». Segons recordarà Lluc al summe sacerdot Teòfil, Josep d’Arimatea «no havia donat el seu consentiment a la decisió i a l’actuació» dels restants membres del Sanedrí» (Lc 23,51). Pilat, sorprès, indaga sobre la mort de Jesús En el doble centre [d-d’] de forma esquemàtica Marc refereix com Pilat, estranyat per la rapidesa com s’havien succeït els esdeveniments, indaga sobre la mort de Jesús: «Pilat, però, s’estranyava que ja hagués mort. Aleshores convocà el centurió i l’interrogà si ja era ben mort.» Tant en la informació aportada per Josep com en l’interrogatori de Pilat al centurió perquè la confirmés el Còdex Bezae utilitza el mateix verb en temps perfet, «si ja havia mort definitivament». La convocatòria del centurió per part de Pilat és molt solemne. El centurió era el responsable de l’escamot de soldats que custodiaven els crucificats i vigilaven que la situació no se’ls escapés de les mans i era ell el qui havia de certificar que tots eren ben morts. El centurió confirma la notícia de la mort de Jesús En el sisè element [c’], correlatiu del tercer [c], Pilat, un cop «informat pel centurió, va concedir el seu cadàver a Josep». Confirmada la notícia, Josep d’Arimatea es fa càrrec del cadàver de Jesús. N’hi hauria prou de dir que li va concedir «el cadàver», com llegim en la majoria de manuscrits. Per què precisa el Còdex Bezae que li va concedir «el cadàver d’ell»? ‘Cadàver’ és neutre en grec. Josep ha demanat a Pilat «el cadàver de Jesús» i aquest li ho ha concedit. Fins aquí tot és correcte. Tot seguit veurem perquè ha fet aquesta precisió.

156

Almenys l’enterrament fou digne..., malgrat absències molt significatives En el setè element [b’], Josep fa l’única cosa que es podia fer en aquella situació tan terrible, donar-li sepultura i evitar la fossa comuna. Els cossos penjats eren devorats pels voltors. Aquí l’important és el personatge Josep, anomenat per tercera vegada: «Josep va comprar un llençol, el prengué, l’embolcallà amb el llençol, el posà en el sepulcre que havia estat excavat a la roca, féu rodolar una llosa davant la porta del sepulcre i se n’anà.» No es menciona per a res cap deixeble. Jesús és enterrat per Josep d’Arimatea, el qual de ben segur que s’ha jugat el seu prestigi. El «llençol» que ha anat a comprar té relació, atès el llenguatge simbòlic dels evangelis, amb el «llençol» amb què anava revestit sobre el cos nu el jove que, en el moment de l’arrest de Jesús, quan l’anaven a detenir també a ell, va abandonar «el llençol» i s’escapà d’ells tot nu (Mc 14,51-52). En parlarem en la pròxima i darrera perícopa. El «llençol» simbolitza la part mortal de la persona. Al jove li prengueren la mortalla, però no la vida, igual que a Jesús, de qui era figura. Josep, ara, per a amortallar el seu cadàver, té necessitat de comprar un «llençol», una mortalla. Tot seguit el Còdex Bezae diu que «el prengué», mentre que el text normal diu que «el va davallar» de la creu. Tots els manuscrits, però, empren el pronom masculí, «el», referit a Jesús, i no el neutre, que faria referència al cadàver. En els tractes amb Pilat, Josep parlava de ‘cadàver’, que era l’únic llenguatge que aquell podia entendre i sobre el qual tenia poder. Ara, un cop ja li ho ha concedit, no embolcalla pròpiament ‘el cadàver’, neutre, sinó ‘ell’, Jesús, amb la mortallla/llençol. D’aquesta manera mostra el seu gran afecte per la persona de Jesús. A continuació «el posà en el sepulcre», emprant altre cop el pronom masculí. Segons Mateu i Joan, el sepulcre era «nou» (Mt 27,60a; Jn 19,41); Mateu precisarà més encara dient que era «el seu sepulcre que s’havia fet tallar a la roca» (Mt 27,60b). Lluc i Joan afegiran que «encara no hi havien posat mai ningú» (Lc 23,53; Jn 19,41). Marc es limita a dir que «el sepulcre havia estat excavat a la roca», cosa que repetiran els altres Sinòptics. Tot seguit «féu rodolar una llosa davant la porta del sepulcre», simbolitzant la definitivitat per a ell de la mort i el barratge de l’accés al seu reialme. La ‘llosa’ i la ‘porta’ adquiriran gran importància en la darrera perícopa. Finalment, «se n’anà». Aquest fet recorda molt de prop el cas d’Esteve, on tampoc no hi trobarem ni els apòstols ni cap membre de l’església de Jerusalem i ni tan sols els creients hel·lenistes, ja que «tots es dispersaren» perseguits a mort per Saule: «Havent inhumat Esteve uns homes pietosos, feren gran dol per ell» (Ac 8,1b-2). Allí, després que hauran lapidat Esteve, ‘uns homes pietosos’, anònims, li donaran sepultura. Aquí és un home que té un nom concret, ‘Josep’, un nom que sempre fa referència al patriarca Josep. I, com sabeu molt bé, el patriarca Josep, tot i pertànyer a la família dels dotze patriarques (els cabdills de les dotze tribus), fou venut a Egipte pels seus germans, i no serà considerat per Lluc com formant part dels ‘dotze patriarques’ (cf. Ac 7,8-9). Tot això està implicat en l’assignació d’aquest nom a Josep d’Arimatea qui, en certa manera, redreça la situació creada per Judes, venent-se Jesús a traïció (Mc 14,10-11), anant a comprar-li la mortalla. Altre cop la comunitat de les dones En el darrer element [a’] tornen a aparèixer les dones, ara en actitud d’observadores: «Tanmateix, na Maria Magdalena i Maria (mare) de Jaume observaren el lloc on havia estat posat.» És el contrapunt femení. Dues dones descriuen tota una comunitat. Maria Magdalena porta article. És la manera de senyalar que qui porta la iniciativa del grup és Maria Magdalena i que ambdues formen un grup compacte. «Maria de Jaume», sempre segons el Còdex Bezae, fa referència a la mateixa Maria de la qual acaba de dir que era la mare de Jaume el Menor (el germà de Jesús) i de Joset; en canvi, d’en Joset no en diu res; és la manera de destacar el paper que Jaume, el germà del Senyor, anirà prenent, fins al punt que, segons Lluc, desbancarà la figura de Pere i s’erigirà en el màxim responsable de l’església de Jerusalem (vegeu Ac 12,17 i sobretot 15,13-21 i 21,18-25). Els altres còdexs, o bé repeteixen els dos noms, «Maria (mare) de Jaume i Joset» o canvien el de ‘Jaume’ pel de ‘Joset’, «Maria la (mare) de Joset/Jose/Josep», el text que generalment trobareu en les traduccions. En el text ordinari reapareix el verb ‘contemplar’, «contemplaren on havia estat posat». El Còdex Bezae empra un altre verb, ‘observar’, de significat emparentat amb l’anterior, però que, parlant de coses, com és el cas aquí, pren el matís d’observar acuradament. El mateix còdex precisa que «observaren el lloc on havia estat posat». Aquí «el lloc» és una referència clara al Temple, el Lloc per antonomàsia. El llenguatge metafòric ens dóna pistes per a identificar «el lloc» on havia estat posat… el cadàver (no s’explicita el subjecte del verb en veu passiva) amb el Temple de Jerusalem que s’ha convertit en un monument funerari.

157

Què més es podia fer? Sense solució de continuïtat, a diferència del text ordinari, el Còdex Bezae continua: «Seguidament anaren a comprar olis aromàtics, per a ungir-lo.» El text ordinari reprèn els tres noms que ja hem trobat al final de la perícopa precedent (15,40): «Passat el repòs del dissabte, na Maria, la Magdalena, Maria, la (mare) de Jaume, i Salomé van comprar olis aromàtics per a ungir-lo.» Ens trobem en la vigilia del gran sàbat. El grup de dones creuen que cal embalsamar-lo, a fi de perdurar d’alguna manera la seva memòria, i van a comprar aromes per tal d’ungir-lo. Podria ser que aquí no tingués el sentit d’embalsamar-lo sinó d’ungir-lo amb molt de respecte i manifestar tot el seu amor i afecte que professaven envers la persona de Jesús. Josep d’Arimatea l’ha posat en un sepulcre excavat a la roca; les dones van a ungir-lo. Són manifestacions tendres de l’amor humà. I, després, tot s’haurà acabat. Arriba la nit, i comença la gran festa de Pasqua. Buidor. No hi ha res per a celebrar. Perícopa 94. *[A’] 16,2-8 El vestit resplendent del Ressuscitat

[a] 2 Vénen de matí, el primer dia de la setmana, al sepulcre quan sortia el sol. [b] 3 Es deien entre ells: «¿Qui ens farà rodolar la llosa de la porta del sepulcre?» [c] (En efecte, era molt grossa.) [d] 4 Vénen i troben que la llosa ja havia estat rodolada. [e] 5 Havent entrat al sepulcre, veieren un jove assegut a la dreta embolcallat amb una vestidura

blanca, i foren colpides d’estupor. [e’] 6 Els diu l’àngel: «No tingueu por. Cerqueu en Jesús el crucificat? Ha ressuscitat, no és aquí.

Mireu allí el lloc on el van posar. 7 Al contrari, aneu i digueu als seus deixebles i a en Pere: «Mireu, us precedeixo a Galilea: allà em veureu, tal com us tinc dit.»

[d’] 8 Tot just sortiren, fugiren del sepulcre. [c’] (Efectivament, s’havia apoderat d’elles temor i alienació.) [b’] I no digueren res a ningú. [a’] (És que tenien por.)

Entrem en la darrera perícopa d’aquest primer esbós d’evangeli que Joan-Marc composà a Jerosòlima. Consta de deu elements, amb un doble centre: a b c d e // \\ e’ d’ c’ b’ a’. Després de tot el que havia passat, ja ningú no esperava res. Frustrada la seva ambició, desenganyats, els deixebles no hi són. Resta tan sols la darrera mirada al sepulcre d’unes dones amb els olis aromàtics a les mans. S’han acabat els dissabtes…. Comença el primer dia d’una nova època Des del primer element [a] fins al final s’ens narra l’experiència d’unes dones que ja coneixem: «Vénen de matí, el primer dia de la setmana, al sepulcre quan sortia el sol.» Han esperat que passés el sàbat que, en aquest cas, era la gran festa de Pasqua. Aquestes dones que s’han resistit a fugir, han vist néixer l’esperança d’un nou dia. El text normal, en canvi, diu: «...quan ja havia sortit el sol». Tot d’una s’ha esfumat el sentit simbòlic conservat pel còdex Bezae que identifica la sortida del sol amb el moment en què Jesús ressuscita. Han passat les festes. Som en un dia feiner. Però ja surt el Sol… Una variant curiosa i repetida En el segon element [b] tot fent camí cap al sepulcre, les dones van parlant, mentre ‘anava sortint el sol’: «Es deien entre ells: “¿Qui ens farà rodolar la llosa de la porta del sepulcre?”» Fixem-nos en aquesta singular variant: «es deien entre ells» —en masculí—, tot i ser dones. El text normal diu «entre elles» evidentment. Es tracta d’un error de copista? Més endavant es repetirà el mateix fenòmen, quan l’àngel s’adreçarà «a ells» en masculí, i no en femení (v. 6: intraduïble). No pot ser, per tant, un error de copista. Un copista rarament s’equivoca dues vegades seguides. Més aviat aquest canvi de gènere és deliberat. Marc empra aquí el masculí precisament perquè considera que aquestes dones han assolit la condició de persones madures, ja no són el sexe dèbil..., per això s’hi refereix en masculí. La pregunta que es van repetint les unes a les altres fa referència a la llosa que Josep d’Arimatea havia fet rodolar a la porta del sepulcre. No són conscients encara de la força que s’està desplegant en el seu interior i que als ulls del redactor Marc, aquí, i de l’àngel, després, en certa manera les masculinitza. Se senten encara depenents: «¿Qui ens farà rodolar…?»

158

Una llosa especial que tan bon punt hi és com deixa de ser-hi En els dos elements següents [c-d] ens informa primerament, en un parèntesi, que la llosa «realment era molt grossa» i tot seguit que «troben que la llosa ja havia estat rodolada». S’esperaven trobar una gran llosa, una llosa que havia esdevingut cada vegada més grossa a mesura que s’apropaven al sepulcre. I ara resulta que ja ha estat definitivament apartada. Aquesta és la força del llenguatge simbòlic. Una llosa grossa —com la biga a l’ull— que no ens deixa veure el que hi ha dins. La llosa a l’entrada del sepulcre ens impedeix d’entrar en una nova dimensió; la llosa és la definitivitat de la mort que pesa sobre els mortals. Però aquí no, ja no hi ha cap llosa, la mort ha deixat de ser definitiva. Joan ho expressarà en aquella meravellosa seqüència, que hem mal interpretada com la resurrecció de Llatzer, posant en boca de Jesús, després que haguessin ‘tret la llosa’ del sepulcre, tal com els havia ordenat (Jn 11,39.41), i que sortís Llàtzer, ‘el-ben-mort’, lligat de peus i mans amb benes i amb el sudari al cap: «Deslligueu-lo i deixeu que se’n vagi» (11,44), mostrant així que, malgrat les aparences de mort, la vida continua. Un jove assegut a la dreta de Déu En el doble centre [e-e’] conflueixen la descripció d’un missatger singular i la revelació que condensa tot el missatge de la bona notícia de Marc. En el primer centre [e] Marc presenta un nou personatge que —com veurem— ja és un vell conegut: «Havent entrat al sepulcre, veieren un jove assegut a la dreta embolcallat amb una vestidura blanca, i foren colpides d’estupor.» Es tracta del mateix «jove» que, en l’escena de Getsemaní, seguia darrere dels qui havien detingut Jesús «embolcallat amb un llençol». Allí li van prendre el llençol, però s’escapà tot nu. Ara es presenta de nou, però «embolcallat amb una vestidura blanca». El «llençol» —com ja hem vist— representava la mortalla; la «vestidura blanca» descriu la condició divina del personatge, un cop definitivament transfigurat. Allí va «fugir tot nu», car ningú no li podia prendre la vida que lliurament havia posat al servei dels altres; ara està «assegut». Sempre que trobem algun personatge «assegut», indica que està ensenyant. Diu «a la dreta», no pas del sepulcre, sinó de Déu, com veurem tot seguit. De moment les dones han quedat «colpides d’estupor». No han pogut pair encara aquella excepcional experiència. Encara no els ha impartit l’ensenyança nuclear de tot l’Evangeli. L’àngel, el missatger diví, és Jesús ressuscitat! En el segon centre [e’] el «jove vestit de blanc» obre la boca i es posa a ensenyar: «Els diu l’àngel: “No tingueu por. Cerqueu en Jesús el crucificat? Ha ressuscitat, no és aquí.”» El text normal el qualifica de «el Natzarè!»’, un veritable disbarat: ¿com pot titllar-lo l’àngel de terrorista? («Natzarè» és un terme despectiu encunyat pels adversaris de Jesús, a diferència de «Natzoreu», que ell mateix s’aplica: vegeu Ac 22,8). El còdex Bezae l’identifica simplement amb «el crucificat» i els revela que «ha ressuscitat». El mot grec utilitzat per Marc, en veu passiva, significa normalment «s’ha aixecat»; en el present context, aplicat a un «crucificat», pren el sentit figurat de «ha ressuscitat». Constituirà el primer nucli de la bona notícia anunciada per Marc en el seu Evangeli. Tant es pot entendre com un passiu diví, «Déu l’ha fet aixecar/l’ha ressuscitat», com una forma reflexiva, «S’ha aixecat ell mateix/ha ressuscitat». L’ensenyança prossegueix: «Mireu allí el lloc on el van posar.» Amb l’adverbi local, «allí», emprat per l’àngel mentre està assegut a la dreta de Déu, aquest assenyala a les dones «el lloc» de la mort, el Temple/sepulcre, on Josep d’Arimatea havia posat el cos de Jesús pensant que la mort era definitiva. I continua la revelació: «Al contrari, aneu i digueu als seus deixebles i a en Pere: “Mireu, us precedeixo a Galilea: allà em veureu, tal com us tinc dit.”». Segons el Còdex Bezae, a qui segueixo fil per randa, és Jesús mateix qui parla a les dones. «Pere», a diferència de «els seus deixebles», no és deixeble des del punt de vista de l’àngel. No l’esmenta pel seu nom de pila, «Simó», sinó pel sobrenom que ell mateix li va posar (cf. Mc 3,16), al·ludint a la seva caparrudesa i obstinació. Amb l’article referencial, «en Pere», indica que el coneix a fons. Sap molt bé que Pere ha renegat de ser deixeble seu. El procés de la conversió de Pere serà molt llarg, com ens descriurà Lluc amb pèls i senyals en els Fets dels Apòstols. Les dones els havien de comunicar que «els precedeix a Galilea», o sigui que han de fer el seu èxode personal fora de Jerusalem, i que «el veuran allí, tal com ja els havia dit» (cf. 14,28). Les dones no s’han atrevit a comunicar aquesta bona notícia Els quatre darrers elements [d’-a’] són brevíssims. Les dones, que han estat els primers testimonis de la resurrecció de Jesús, no ho diran a ningú, «perquè tenien por». D’una banda, perquè eren dones. De l’altra, perquè havien estat elles i no els deixebles masculins els primers testimonis del Ressuscitat.

159

Finalment, perquè la invitació de Jesús feta als deixebles i a Pere en particular xocava frontalment amb la pretensió de ser ells els veritables representants de l’Israel messiànic davant la institució jueva de Jerusalem. Era a Jerusalem, i no a Galilea, on ells esperaven encara que el Messies ressuscitat es manifestés amb tot el seu esplendor, glòria i potència. Però, si no van dir res a ningú, si l’Evangeli es clou sense cap mena de comunicació, com s’entén que hagi arribat fins a nosaltres aquesta bona notícia? Les dones ja han fet l’experiència del Ressuscitat i seran elles, i els qui, com elles, s’automarginin de la institució religiosa, els qui la comunicaran als qui, al seu torn, facin el mateix èxode que el Messies, excomunicat per la institució religiosa, es veié forçat a fer fora de Jerusalem.