Font: Models textuals. Teoria i pràctica. Eumo Editorial. (1996)

El text explicatiu Les seqüències explicatives no es limiten a informar o exposar –encara

que també informin i exposin–, sinó que volen fer comprendre per què tal cosa és, actua, etc., d’una determinada manera. Diríem, doncs, que les explicacions són els textos didàctics per excel·lència, perquè tenen com a objectiu fer comprendre els fenòmens sobre els quals han aportat la informació necessària. També convé subratllar que l’explicació no vol transformar conviccions. A l’inrevés de l’argumentació, que utilitza les estratègies retòriques adequades per convèncer de la bondat d’una tesi, l’explicació és neutra i objectiva, i no hi ha intenció de persuadir, sinó d’aportar els elements necessaris per entendre un tema difícil o complex.

Elements d’anàlisi d’una seqüència explicativa: 1. Esquema explicatiu Tot text explicatiu parteix dels interrogants que ens fem sobre un objecte

complex. Partim d’un problema i tenim la intenció de fer comprendre el perquè i el com d’aquest problema. Podem trobar aquest esquema en els textos didàctics i científics, però també en notícies periodístiques denses en explicacions. Sovint és el cas de textos periodístics generats com a conseqüència de la repercussió que ha tingut algun fet extraordinari que ha estat tema de notícia. En aquest cas, l’explicació forma part d’una crònica o d’un reportatge i inclou les causes i conseqüències, les previsions o expectatives, les opinions dels experts o altres dades d’interès. En la publicitat, d’altra banda, també trobem explicacions inserides en textos que, globalment, són argumentatius.

2. Estructures gramaticals 2.1 ús dels verbs: predomini del present d’indicatiu, el temps més

atemporal de tots i el temps propi de les assercions i les declaracions amb valor universal; també hi poden aparèixer altres temps verbals (de passat, sobretot) si en suport de l’explicació es recullen esdeveniments, anècdotes, declaracions, etc., que s’oreganitzen en el temps.

2.2 ús dels adjectius i adverbis: amb la finalitat de donar una idea exacta,

i que pugui ser entesa l’explicació, s’utilitzen els adjectius especificatius o classificatius, i es descarten els valoratius, que són superflus o bé impliquen una càrrega afectiva que no s’adiu amb la neutralitat i el to propis de l’explicació.

2.3 selecció lèxica: els noms i els adjectius es trien amb el propòsit

d’obtenir la màxima claredat i la millor precisió possibles; la terminologia comporta una absència d’ambigüitat, i evitar l’ambigüitat és una condició bàsica de tot text explicatiu.

2.4 ús dels connectors i relacionants: hi tenen un paper principal sobretot

els que estableixen relacions lògiques entre els elements lingüístics: els causals (perquè, ja que, per això, per aquesta causa, per+infinitiu...), els il·latius (doncs, per tant, en conseqüència, així...) i els finals (perquè, a fi de/que, per tal que/de, amb l’objectiu de, amb la finalitat de...); i també els que matisen la validesa de les assercions, com els adversatius (però), els condicionals (si), i els concessius (malgrat que, a pesar que, per+adjectiu+que...). Pel que fa a la conjunció ‘o’, indicant disjunció o equivalència, la seva aparició es deu a l’afany d’exactitud i claredat. D’altra banda les estructures modals i i comparatives (com, semblant a, diferent de...) tenen un paper important en les operacions d’exemplificació.

3. Cohesió i coherència textuals A més del paper dels connectors que marquen les relacions lògiques

entre els diferents elements, la cohesió textual s’assegura sovint amb determinats adverbis (també, precisament, concretament, efectivament...), que relacionen frases i paràgrafs sencers del text. Igualment successions del tipus preposició+nom (en definitiva, en efecte, en resum...) fan el mateix paper relacionant.

3.1 referència endofòrica (entre elements interns del text): els elements

anafòrics més utilitzats són els relatius. 3.2 ús molt alt dels mecanismes de cohesió lèxica del text: repetició de

paraules, paraules de la mateixa família, sinònims, hiperònims, paraules connectades per la relació “part-tot”

3.3 altres procediments de coherència: l’ordre de les paraules en la

frase, la puntuació i els procediments tipogràfics. 3.4 models de progressió temàtica: model de tema derivat (el tema inicial

es divideix en diversos subtemes o “parts”, als quals són adjudicats els remes corresponents; a continuació, nous subtemes –és a dir, “parts” dels subtemes– són seguits de nous remes, i així successivament) i model de progressió lineal (es parteix d’un tema, al qual s’adjudica un rema, que es converteix en nou tema al qual s’atribueix un nou rema, i així successivament).

El text argumentatiu

L’argumentació és necessària quan algú no està d’acord amb una opinió, amb una prova, amb la seva interpretació, el seu valor o la seva relació amb el problema de què es parla. Normalment és una operació discursiva orientada a influir en un públic. Pensem, si no, en els discursos publicitaris i polítics, que esdevenen en la majoria de casos de naturalesa argumentativa.

Argumentar sovint és cercar, mitjançant el discurs, que el receptor tingui

una conducta determinada. Que ens voti, que compri el nostre producte, que

faci les coses com nosaltres volem. O, en la majoria dels casos, es tracta d’aconseguir que el receptor cregui allò que li diem, que canviï les seves conviccions o opinions. Les argumentacions indueixen, refuten o estabilitzen creences i comportaments dels receptors. Tenen, doncs, una eficàcia de tipus pràctic.

En realitat, ‘argumentar’ i ‘convèncer’ són dos verbs que van íntimament

units. Però hem de diferenciar clarament ‘convèncer’ de ‘persuadir’, ja que mentre que el primer va adreçat a qualsevol persona raonable i que treballi amb recursos de la intel·ligència, el segon va orientat a un auditori concret i opera sobre la voluntat, amb recursos molt més primaris. Pensem, per exemple, en els recursos persuasius que empra la publicitat audiovisual: les imatges de llocs paradisíacs, les formes perfectes d’uns cossos bronzejats, el poder inigualable de la conducció d’un bon cotxe... Pocs arguments hi valen, tot va directament als sentiments i a les pulsions més primàries.

Posada a la pràctica, l’argumentació és l’operació lingüística mitjançant

la qual un enunciador tracta de fer admetre una conclusió a un/s destinatari/s, oferint li/-los una raó per admetre aquesta conclusió. Les raons per fer admetre una conclusió poden ser molt variades, però sovint es basen en actes d’experiència i en creences compartides.

Elements d’anàlisi d’una seqüència argumentativa: 1. Operacions argumentatives Per demostrar o refutar una tesi partim de premisses, de vegades no

explícites, però sí incontestables, i mostrem que no podem admetre-les sense admetre també tal o tal conclusió. La conclusió és la tesi que s’ha de demostrar, o bé la negació de la tesi de l’adversari. Per passar de les premisses a les conclusions utilitzem diverses marques argumentatives que ajuden a lligar i fer progressar el discurs argumentatiu. Pel que fa a l’ordre dels elements, algun cop és progressiu (de les premisses a la conclusió) i d’altres regressiu (de la conclusió a les premisses). Si la conclusió no és sorprenent o no demana preparació, pot anar al començament per clarificar ben aviat les idees de l’auditori, però si és nova o complicada es pot reservar-la per al final o fer-la sortir quan calgui. Els arguments poden ordenar-se també entre si segons tres criteris: de força decreixent, de força creixent i homèric (amb els més fluixos al mig).

2. Determinació de les parts 2.2 Les premisses. Són els objectes d’acord sobre els quals es

fonamenta l’argumentació. El parlant presenta les premisses com quelcom adquirit i compartit per tots els implicats. Estan formades per fets (fruit de l’observació, suposats, convinguts, possibles i probables), veritats (sistemes complexos de fets), presumpcions, valors abstractes, valors concrets, jerarquies, i llocs comuns.

2.3 Els arguments, que es construeixen establint un paral·lelisme entre dos ens o bé diferenciant-los. Els arguments per associació són: l’argument causal (que relaciona un fet amb el seu efecte, un fet amb la seva causa o dos fets successius); l’argument pragmàtic (que proposa l’èxit com a criteri objectiu de validesa); l’argument que relaciona fins i mitjans (fent d’un fi un mitjà o d’un mitjà un fi); l’argument de la inèrcia (defensar que una cosa continuï); l’argument de la persona (es pren la persona com a suport d’un seguit de qualitats o com l’autora d’actes i judicis). En els arguments per associació podem fer servir dos recursos finals: els exemples i les comparacions. Els arguments per dissociació, finalment, pretenen treure partit dels parells contraris admesos per la majoria d’auditoris, com individual/universal, teòric/pràctic, subjectiu/objectiu...

De vegades, però, fem servir trucs que no són veritables arguments,

anomenats pseudoarguments. Per exemple, el ridícul (afirmar que les opinions del contrari són inadmissibles perquè les conseqüències d’acceptar les serien ridícules); la reducció a l’absurd (enunciant “si no fos així...” i declarant tots els inconvenients de la situació possible); la ironia (que comporta sempre l’activació de coneixements complementaris); les definicions (que són argumentatives perquè poden ser justificades i valorades); les tautologies (ja que inciten a la distinció entre els termes involucrats); la regla de justícia (que pretén que s’apliqui el mateix tractament a ésser o situacions que integrem dins d’una mateixa categoria); la reciprocitat (on apel·lem a l’aplicació d’una simetria entre elements); la inclusió de la part en el tot; la divisió del tot en parts.

3. Estructures gramaticals 3.1 predomini de verbs relacionats amb la causalitat o la conseqüència

(causar, fer originar, generar, activar, ocasionar, produir, motivar, suscitar, determinar...) o bé amb les operacions argumentatives fonamentals (resultar, reduir, concloure, suposar, conjecturar, inferir...), i dels verbs dicendi (dir, subscriure, afirmar, declarar, estimar, considerar, descriure, expressar-se, arbitrar, implicar, al·legar, admetre, assentir, al·ludir, assegurar...)

3.2 els temps verbals varien segons la naturalesa dels fets o de les

proves adduïdes: s’utilitza el passat per a tot allò fet i acabat; el present, per a allò universal, normal, per a les màximes i sentències; l’imperfet, per a tot allò transitori.

3.3 predomini de les modalitats oracionals assertiva i interrogativa. 4. Cohesió i coherència textuals Els textos argumentatius fan servir una seguit de recursos per

estructurar les seves proposicions. Entre d’altres, podem considerar: 4.1 les marques d’ordre que introdueixen els paràgrafs: ordinals (primer,

segon...), locucions d’ordre (en primer lloc, d’una banda, per altra part, finalment, per acabar...).

4.2 les cometes i citacions: per citar paraules que reforcen la nostra intervenció, per donar un to especial a determinats mots, per recordar la màxima d’algun pensador.

4.3 els guionets: per poder marcar nivells de pertinència entre les

informacions, les guionets queden en segon terme; per passar del to objectiu al subjectiu.

4.4 els nexes que expressen causa o conseqüència: conjuncions (ja que,

perquè, car, doncs, així, doncs, per tant...); locucions causals (amb motiu de, a causa de, gràcies a, per raó de, en ocasió de, per culpa de, vist que, per tal com, com que, com sigui que, atès que, considerant que...); locucions consecutives (en conclusió, com a resultat, de manera que, fins al punt que, tan... que, tant... que, massa/prou/molt... perquè...); adverbis i locucions adverbials (conseqüentment, consegüentment, per consegüent, en conseqüència...)

4.5 els recursos retòrics: al·lusions a fets del passat i a elements

culturals del coneixement compartit, metàfores, perífrasis, repeticions, amplificacions, correccions, sinonímia, antítesis, paral·lelismes, citacions, màximes i proverbis, la interrogació retòrica, les represes del tipus “si és que se’l pot anomenar així”

5. Tipus d’argumentacions Les argumentacions poden relacionar les opinions i els arguments que

els corresponen de maneres diverses. Podem parlar d’argumentacions senzilles quan un sol argument dóna suport a la nostra opinió. També n’hi ha de múltiples, amb diversos arguments. Les múltiples, per la seva part, poden ser múltiples coordinades, on la suma d’arguments justifica l’opinió, o múltiples subordinades, argumentacions en cadena, on cada argument es desprèn del precedent.

Informació elaborada per: http://atxes.wordpress.com/