Gramàtica catalana. Joan Baptista Martí i Escobar. Faura. País Valencià 1999

1

TEMA 4. L’ACCENT Dins del grup dels monosíl·labs, n’hi ha uns que són pronunciats sense gaire intensitat de veu, i que de fet es recolzen fònicament en els verbs, substantius, adjectius, etc., que acompanyen o amb els quals es relacionen. Es tracta dels anomenats monosíl·labs àtons: Articles: el, la, els, les, en, na, un, uns. Possessius àtons: mon, ma, mos, mes, ton... Pronoms febles: es, et, us, el, la, els, les, es, li, hi, ho, en. Relatiu i quantitatiu: que. Preposicions febles: a, amb, de, en, per. I les contraccions al, del, pel. Conjuncions febles: si (condicional), que. La resta de paraules d’una sola síl·laba -tòniques-, per regla general tampoc no s’accentuen. Les paraules polisíl·labes sempre tenen una síl·laba que es pronuncia amb una major intensitat de veu. Aquesta síl·laba és anomenada tònica. La resta són les síl·labes àtones o febles. bolígraf, directe, febrer, camió La tonicitat sil·làbica constitueix un tret diferenciador que permet distingir paraules. càrrega, carrega, carregà Atenent a la situació de la síl·laba tònica, els polisíl·labs es classifiquen en: Aguts: quan la síl·laba tònica és la darrera (present, cançó). Plans: quan la síl·laba tònica és la penúltima (llapis, ploma). Esdrúixols: quan la síl·laba tònica és l’antepenúltima: (càlida, glòria). REGLES D’ ACCENTUACIÓ GRÀFICA En valencià existeixen dos tipus d’accent gràfic: greu (`) i agut (‘ ). L’accent greu o obert apareixerà sobre les vocals obertes: à, è, ò (romànica, ciència, això). L’accent agut o tancat el reservarem per a les vocals tancades: é, ó, í, ú (església, fórmula, líquid, xampú). Les paraules polisil·làbiques s’accentuaran: - Agudes: quan acaben en: vocal, as, es, is, os, us, en, in (demà, perquè, cantaré, camí, això, camió, comú, repàs, alguerès, congrés, pastís, calorós, arròs, pallús, encén, Pequín).

Gramàtica catalana. Joan Baptista Martí i Escobar. Faura. País Valencià 1999

2

- Planes: quan no acaben en : vocal, as, es, is, os, us, en, in (màxim, esplèndid, símbol). - Esdrúixoles: sempre (màquina, anècdota, fórmula, sandàlia). Algunes remarques sobre l’accentuació: - La preposició o no s’accentua mai (4 o 5). - L’addicció de -ment no modifica l’accentuació (ràpidament, confusament). - Quan la síl·laba forta conté un diftong decreixent l’accent va sobre la primera vocal (farmacèutic). Quan l’accent és creixent l’accent va sobre la segona (lingüística). - Les majúscules s’accentuen. - Agudes. No accentuarem les agudes acabades en diftong (remei, escriviu, museu), atés que aquestes paraules no acaben en vocal, sinó en semivocal. Cautxú, celtiber, ciclop, elit, eriçó, esperit, filantrop, flascó, fluor, futbol (basquetbol, beisbol, handbol, voleibol), grifó, handicap, heroi, imbecil (imbècil), iber, interval, humit, misantrop, oboè, oceà, però, pivot, policrom, poliester, poliglot, quefir, sinó, timpà, tiquet, xassís, xiclet, xofer (xòfer), zenit Biarritz, Carpats, Munic, Nobel, Tibet, Zuric Borís, Catul, Mikhaïl - Planes. Paraules com: fumàveu, partíreu, deixàveu, etc., cal accentuar-les perquè no acaben en vocal, sinó en semivocal. No hem d Acne, aeròlit, aeròstat, afrodisíac (i totes les paraules acabades en -íac: amoníac, austríac, cardíac, policíac, zodíac...), alvèol, anglòfob, atmosfera (biosfera, estratosfera, exosfera, fotosfera, mososfera, termosfera, troposfera), àugur, bantu, biòtip, càstig (castic), claudàtor, conclave, conéixer (i tots els verbs acabats amb la terminació -éixer: créixer, meréixer, néixer, paréixer...), convéncer, córrer, estèrnum, etíop, exegesi, exegeta, fagòcit, fotòlit (fotolit), intèrfon, leucòcit, lígur, magnetòfon, medul·la, metamorfosi, míssil, monòlit, nàutil, omòplat, osmosi, paràgraf, púding, quilolitre, repòrter (reporter), reuma, rèptil, rupia, saxòfon (saxofon), témer, termòstat, tèrmits, tèxtil, tòrcer, torticoli, tuàreg, tulipa, véncer, vertigen, víking, xíling... Eufrates, Honolulu, Kíev, Mali, Marràqueix, Ucraïna Arquimedes, Èdip, Èol, Espàrtac, Heròdot, Jàfet, Karamàzov, Odin, Vladímir - Esdrúixoles. Cal posar atenció a les paraules acabades en ia, io, aplecs que han de ser comptats com a dues síl·labes i que moltes

Gramàtica catalana. Joan Baptista Martí i Escobar. Faura. País Valencià 1999

3

vegades formen part d’una paraula esdrúixola que cal accentuar: família, victòria, Múrcia, ràdio. Aurèola, diòptria, èczema, dòmino (dominò), elèctrode, electròlisi, ènema, gàmeta, isòbara, línier, mètopa, olimpíada, pàtxuli, pècari, pneumònia, període, rubèola, zèppelin... Bàssora, Etiòpia, Hèlsinki, Himàlaia, Ítaca, Kàtmandu Àsdrubal, Àtila, Cleòpatra (Cleopatra), Pèricles,Trastàmara