sobre tradicional · 2013-05-07 · de dansa josep bargalló i badia, he vist que la majoria de...
TRANSCRIPT
ii
SOBRE
INDUMENTÀRIA
TRADICIONAL
Per Josep Giménez i Piñol
iii
Edita
Josep Giménez i Piñol
Fotografia portada i contraportada
Josep Bargalló i Badia
Assessorament
Josep Bargalló i Badia
Dipòsit Legal
T-197-2013
iv
Benvolgut lector :
Aquest llibret que teniu a les vostres mans i que
acabeu d’obrir és un excel·lent recull de vestits tradicionals
de Catalunya. Entre els segles XVII a XVIX.
Molts autors, al llarg dels anys, han fet una tasca
molt extensa sobre aquest tema. El present treball no més
es una petita mostra orientativa per poder solucionar
alguns dubtes.
Fa més de 50 anys que estic posat dins el mon dels
esbarts de Catalunya i assessorat per el folklorista i mestre
de dansa Josep Bargalló i Badia, he vist que la majoria de dansaires no tenen la
suficient informació per poder consultar quina es la vestimenta adequada segons la
població i comarca, i quin vestuari es el correcte que pertoca en cada una d’elles.
Estic segur que serà d’utilitat i aclarirà els molts dubtes que sorgeixen, en el
moment d’abillar-se, i cada vegada més degut a l’evolució de les modes, que surten en
tot moment. Per tant va dedicat expressament a mestres de dansa, monitors i
dansaires tots.
La riquesa d’indumentària esta d’acord amb la comarca. La qualitat i la condició
de la roba i els teixits, sobre tot l’ornamentació, son més riques com més prospera era
la comarca. L’indumentaria es més luxosa a les comarques costaneres o immediates a
elles.
No podem passar per alt la gravetat del pagès de l’interior, amb una jaqueta i
calçons negres, de vellut i botons de cascavell d’argent, faixi de seda, “calcilles” o
polaines de cuir demunt de unes mitges blanques treballades, sabates amb una gran
sivella d’argent, i barret de copa baixa i ales de mig pam.
Referen al vestit femení te alguns curiosos detalls ben propis. La gandalla o ret,
netament catalana com d’us comú, com les gracioses mitenes que tapen el braç del
colze fins a la ma sense dits.
L’autor
Josep Giménez i Piñol
v
SUMARI
Sobre Indumentària Pág. 1
DONES
La Camisa 2
Les Enagües 2
El Faldellí o “Refajo” 3
La Faldilla Exterior 3
El Davantal 4
Mocadors i Mantons 4
Mitenes 5
La Gandalla o Ret 5
Mitenes 5
La Caputxa 5
El Pentinat 5
Les Arracades 6
Les Mitges 6
HOMES
La Camisa 6
L’armilla 7
La Faixa 8
La Calça Curta 9
La Jaqueta o Gec 10
El Gambeto 10
Les Mitges 11
Les Polaines o Calcilles 11
vi
Les Espardenyes 11
Sabates 12
Gandalla o Ret 12
Historia de la Barretina 12
Arracades, lamina dona 13
Descripció 14
Bastons , Cercolets, Panderos 15
Descripció 16
Espardenyes, lamina 17
Descripció 18
Gambeto, lamina 19
Descripció 20
Gitanes de Reus, lamina 21
Descripció 22
Pentinats, lamina 23
Descripció 24
Valencians Priorat, lamina 25
Descripció 26
Vestit Dona, lamina 27
Descripció 28
VESTUARI DEL SEGLE XVIII PER COMARQUES
El Alt i Baix Camp, lamina home 31
Descripció 32
El Alt i Baix Camp, lamina dona 33
Descripció 34
vii
El Tarragonès i Penedès, lamina home 35
Descripció 36
El Tarragonès i Penedès, lamina dona 37
Descripció 38
El Priorat parella, lamina 39
Descripció 40
La Conca de Barberà parella, lamina 41
Descripció 42
El Baix Ebre parella, lamina 43
Descripció 44
El Montsià parella, lamina 45
Descripció 46
La Terra Alta parella, lamina 47
Descripció 48
La Ribera d’Ebre parella, lamina 49
Descripció 50
Monografies consultades 51
Morratxes de vidre de la col·lecció. Propietat de Josep Bargalló i Badia
viii
SOBRE INDUMENTÀRIA TRADICIONAL
Per: Josep Giménez i Piñol
En el segle XVII. Els vestits tenen tendències a la rigidesa i estan formats per vestits de dues
peces, referint-nos a les dones: Gipó o cosset i faldilles. Els gipons portaven elements durs que
contracenyien els pits buscant el seu realçament. La cintura molt reduïda i es donava volum als
malucs mitjançant la superposició de diferents enagos i faldilles que formaven volt entorn de la
cintura. Damunt les espatlles portaven mocadors o mantonets amb els pics a la part de davant,
agafant el tors una forma triangular, amb el vèrtex acabat a la cintura. Es deix un escot que
permet veure el naixement del pit. Les faldilles son llargues, de 5 a 10 cms. per damunt dels
canells.
En el segle XIX. Les faldilles sofreixen varis canvis de la seva llargada fins arribar a tocar a
terra i concentren tot el volten la part central de darrera. Els gipons i cossets segueixen la forma
clàssica però perden els elements rígids, les aletes i la punta davantera passen a amagar-se
sota del davantal. L’escot es redueix fins acabar per tancar-se del tot. La tendència
generalitzada es desdibuixar la silueta femenina amb peces més lleugeres i còmodes, sense
ser tan cenyides com en el segle anterior. A això darrer i contribueixen els gran mocadors, que
ja no acaben a la cintura, sinó que cauen des de les espatlles fins de sota dels malucs o fins a
mitja cama.. . .
DONES
LA CAMISA
La camisa era la peça de roba interior, que en contacte directe amb la pell, tapava des de les
espatlles fins els genolls i era de fil blanc i de cotó i anava tancada amb coll recte estret i prim
últimament també es va escota el coll. Antigament era la única peça interior que s’utilitzava, i
que també servia per camisa de dormir. . . . .
ENAGÜES
Damunt de la llarga camisa i tapant des de la cintura fins a mitja cama, la dona disposava, a
manera de faldilla, una o varies enagos. La llargada de cada enagos depenia de la faldilla
exterior, doncs sempre havia de quedar sota sense que es veges. . . . . .
FALDELLÍ (REFAJO)
Antigament les dones portaven varies peces de diferents naturalesa tapant la mitja interior del
seu cos que quedava tapada per la faldilla exterior. Aquesta acumulació de roba es devia, a
més de guardar el degut respecte al cos femení que imposava els preceptes morals i a protegir
de les inclemències del temps, i a la moda d’accentuar el volum dels malucs pera remarcar una
cintura ben estreta que de els segles XVIl. Era moda a tot Europa. . . . . .
ix
FALDILLA EXTERIOR
Era la faldilla exterior posada damunt del darrer faldellí havent-hi diferents entre totes les
faldilles que hem vist, que depenien si eren utilitzades per a diari, en les feines habituals de la
casa i camp, o les que es posaven per mudar. En cavi la manera de confeccionar-les era igual
per unes que per altres. . . . . .
DAVANTAL
El davantal era de tela, que des de la cintura cobria la part anterior de les faldilles, i es tractava
d’un complement exterior del vestit, quina finalitat era la de protegir les peces que cobria evitant
que s’embrutessin, encara que també es feia servir com a complement de mudà. . . . .
MOCADORS I MANTONS
La dona segon quines comarques era imprescindible portar damunt de les espatlles un o altre
tipus de mocador o mantó que els hi cobria el tors. A diari, per mudar, per anar a l’església,
porta dol o per anar al ball eren el component de la indumentària femenina que més lluia
davant dels demés. Com peces d’ornament. . . . .
GANDALLA O RET
Era una espècie de bossa en forma cònica que tenia com objectiu tapar el cap. Eren de fil amb
punt de mitja i formaven dibuixos molt artístics. Rematades amb una cinta de passamaneria,
generalment eren de seda, i les més bastes de seda i cotó. Es col·locada damunt del cap, a
mig pentinat, de manera que des de el front fins a mig cap quedava al descobert. Al voltant
portaven una tira de seda o vellut que la aguantava. Al la prat del davant esposaven un llaç
ben vistos, acaba a la part de darrera amb una borla o floc. . . . .
MITENES
Peça confeccionada com la gandalla fen jocs amb el dibuix, cobreix el braç i les mans quedant
el dits al descobert casi fins el colze subjecta amb una cinta i un petit llaç.
CAPUTXA
Havia estat la peça d’abric pel cap, era costum d’utilitzar-la per anar a l’església, per assistir als
actes religiosos. Generalment era de llana, baieta, “panyo”. Les pròpies de muntanya formaven
com una espècia de pic, i al pla eren completament rectangulars. Havia llocs on era molt ampla
i la vorera formant una sanefa de seda o de vellut. Quan es volia cobri solament el cap es
doblegava part de la caputxa, i la sanefa quedava al exterior i constituïa com un adorno. Les
donzelles la portaven de color blanc, i les casades negre.
x
PENTINAT
Antigament les noies portaven el cabell deixat anar i llarg, pentinades més modernament es
feren trenes. . . . . .
ARRACADES
Les arracades típiques catalanes estaven formades per tres peses; el boto, que era la part que
es penjava a l’orella; el penjoll, que seguia al botó i solia ser pla i generalment rectangular, ric
en ornat i pedreria. Del penjoll en seguia una tercera pesa, l’admet-la, formada per una grossa
pedra de color, generalment una maragda o ametista. El penjoll no es portava quasi mai,
doncs les arracades estaven disposades de manera que les tres peces es poguessin separar;
per anar per casa es portava el botó, per sortir s’afegia el penjoll o l’admet-la. Les tres peces
quasi no es portaven mai degut al seu pes, es posaven un cordonet al voltant de l’orella per no
fer mal al lòbul de l’orella.
MITGES
Generalment eren de cotó, i l ’hivern en comarques més fredes eren de llana negra per diari o
mig mudar, i per gran vestir blanques, també podien ser treballades, i de més luxe de seda.
Una mitja es la peça que tapava i protegia la part de la cama, es a dir, des del genoll fins al
l’extrem del peu.
xi
xii
xiii
El Barret de Copa o Tarot d’uns 18 centímetres d’alçada.
Basto normalment de fusta de freixe usat molt comú per la Catalunya nova donava
personalitat i autoritat, la seva llargada solia arriba al nivell de l’espatlla la part de dalt era més
gruixuda i la part de baix és més prima, solia estar adornat, la part superior amb un pom de
plata o tapat amb cuir. Depenia del estatus de cada individu.
El Gambeto pesa llarga no era per abriga sinó de cerimònia. Les autoritat no podien anar
sense ell en els actes oficials. Igual es portava l’estiu com hivern.
xiv
xv
VESTUARI DEL SEGLE XVIII
PER COMARQUES
xvi
xvii
xviii
Monografies consultades.
Arxiu de Dansa Tradicional Catalana.
Josep Bargalló i Badia.
El Vestit Català.
Joan Amades.
Indumentària Tradicional del Pallars.
Ramon Violant i Simora.
Historia del Vestido.
Albert Racinet.
Mujeres con Sayas y Hombres de Calzón.
Fernando Maneros Lopez - Carmen Aguarod Otal.