1

SHALOM

2

“Shalom, amic Pere, fill de Pere Bartomeu, fes-me una forta abraçada, ... sense por, home, ... que dins de casa no ens veu ningú!. Benvingut a la meva llar. Arribes molt aviat, cosa que no m’hauria de sorprendre coneixent la gent del teu poble. T’han fet esperar a l’entrada del Call, o ja n’havien obert les portes? Com què els soldats dels rei cada nit fan gresca i s’emborratxen mentre se’n foten dels últims jueus que tornen a casa, mai tenen pressa al matí!. M’hauria d’haver imaginat que passaries abans per Sant Pau a sentir cantar matines. Sempre penso que tens massa fe en aquest Déu vostre. Si, ja sé que el teu germà és frare feiner al monestir, però ... deixar-los una bota de vi!. Potser és que no en tenen prou?. Me’l podries haver portat a mi, que tot i no estar beneït pels rabins n’hauria fet més bona inversió, ... Qui t’ha deixat aquest ase que portes?. Qui? Aquell cabró del Bernat Llobet?. Encara és viu el malparit?. Era dels que m’apedregava si passava prop de casa seva. Massa gent no podia suportar que tinguéssiu un jueu a casa vostra. Aquell any em van culpar de la sequera i el fred que no van deixar créixer els cereals, ... ara ens acusen de portar i escampar la Pesta... Tu eres massa petit per recordar.... Mai podré deixar de pensar que probablement em vau salvar la vida! Era el vostre any 1333 i lo Mal Any Primer, com ara li diem, es començava a notar a Barcelona. A la ciutat es passava gana; amb la calor no va arribar gaire blat ni ordi. L’hivern es presentava molt dur. Eren molts els que demanaven almoina. A la Catedral les cues de famolencs es feien eternes. Els primers a morir eren els nens i vells, els més dèbils. El Call no se n’escapava. El meu pare acabava de deixar diners a la teva família. Les condicions a la capital eren difícils i semblava que al camp podia ser més senzill sobreviure. No li va tremolar la mà per trucar a la vostra porta demanant ajut. La meva germana acabava de morir. Va ser de les primeres,... i els meus pares no volien perdre l’únic fill que els quedava, ... Però, el que et deia, vaig venir a parar al teu poble de cop i volta, ... jo un “tendre” jueu barceloní de dotze anys, perdut en una vall plena de vinyes i buida de gents!. Quatre cases (per anomenar-les d’alguna manera) que seguien el Camí Ral, un campanar que les coronava i mitja dotzena de masos encara més perdut entre muntanyes!. Que n’havia d’esperar jo d’aquell panorama!. Hauria corregut darrera el meu pare quan marxava, si amb aquella mirada no m’ho hagués obligat a quedar-me.

3

Vaig passar de ser aprenent d’argenter a córrer darrera les gallines; per fortuna només en teniu una dotzena!. Sort de la teva germana que em va acollir “tendrament”. Si, si no et faci vergonya que t’ho esmenti, però ella em va espavilar. En tots sentits!. Deixa’m riure del ridícul que devia semblar, amb tantes manies que arrossegava de la ciutat. Ben aviat vam congeniar, em va ensenyar a sobreviure: com fer anar els quatre animals que teníeu, quines arrels podia collir, on trobar les millors castanyes, o com fer-li la pell a un conill. Al teu pare no li feia massa gràcia. Em prou feines em parlava. Només em grunyia les feines per fer i em cridava per apressar-les. La primera vegada que em va fer agafar un porc, m’hi vaig negar, i d’un mastegot em va fotre al terra. Sense pensar-m’ho em vaig abraçar a la bèstia, esperant que em caigués un càstig diví o un altra garrotada del teu pare. El meu Déu també devia fugir de la fam i no va aparèixer,... ni aquella tarda ni quan vaig menjar d’aquella “pecaminosa” carn. A la força em vaig acostumar a la vostra vida. Tu, Pere, sempre darrera de la Maria, agafant-te de les faldilles; i jo al costat provant sempre d’aixecar-les-hi!. M’agradava quan ens deixàvem perdre pel bosc. Ens oblidàvem de buscar bolets, d’aplegar llenya o de resseguir les trampes. Quan havíem perdut la tarda estirats, grapejant-nos sobre l’herba i tornàvem amb el cistell buit, el teu pare emprenyat ens demanava explicacions. No era difícil de convèncer que la sequera tampoc havia fet néixer els rovellons, que no es trobaven maduixeres i que en prou feines es podien aprofitar les mores.... Quan va aparèixer el teu cosí Ermengol tot va canviar. El teu oncle i en Pere ja havien arreglat el seu casament. La Maria en poc temps se n’aniria de casa vostra per formar la família Sança. No van deixar que ella tornés a feinejar prop meu i tu eres l’únic que encara em parlava. Ens vam distanciar. Ni em donava el bon dia, mentre jo provava de revifar el foc. No l’estimava pas al maleït Ermengol!. Ho deien els seus ull quan em mirava.... però, ella, sempre obeïa al vostre pare. Aquell mateix estiu, tot just abans de la poca sega que s’acostava, va marxar a la seva nova llar. Mai més l’he tornada a veure, ... però he passat poques setmanes sense recordar-la, t’ho asseguro. Encara m’encomana les ganes de viure quan la somio!. Cansat de discutir amb el teu pare vaig fugir quan s’apropava el segon hivern. Em vaig presentar al Call una tarda que plovia. El meu pare ni em va preguntar perquè havia tornat. Em va dir un trist shalom mentre fotia crits a una dona que jo no coneixia. La mare, .. no hi era, ... havia mort mentre paria

4

el meu germà David. Aquella era una esclava que havia comprat a un espaser de la ciutat, per fer-li de dida. Com havia canviat el meu món en un any!. Vaig començar a passar comptes amb el meu pare aquella mateixa nit: “el que ens deuen a una pila i el que hem de pagar a l’altra, collons!”, em cridava Bonjuha, envellit i gastat com no el recordava. El meu pare mai va voler cobrar els deutes a la teva família. Som gent de paraula i Pere Bartomeu i Bonjuha Xaham, així ho entenien. No feia falta cap paper que ho confirmés. Però ara van mal dades. Cada dia hi ha més cristians que ens acusen de portar la Pesta. El Rei Pere, mentre li continuem donant crèdits que mai torna, va contenint a la turba, però no sembla que hagi de durar. Sembla un monarca just i fort, però ves a saber si el deixaran manar prou, aquella Cort de mones que l’envolta. El consell de l’aljama ens fa cobrar els préstecs pendents, abans que no les coses es torcin més.... i per aquesta raó t’he fet venir Pere Bartomeu. Els nostres pares mai van fer cap document per tancar aquests deutes. Poc abans de morir, el vell Bonjuha va voler signar aquest pagaré davant del notari Rimentol, pel que reconeixíem rebre la quantitat de diners que vam deixar a la teva família. Quedàveu lliures del pagament i no hauríem de donar explicacions als vells del Consell. Malparits!. No se’ns hagués acudit mai de fer-te pagar aquests maleïts sous!.” Després de dinar Pere Bartomeu emprèn el camí de tornada cap al seu poble. Surt per la porta de la muralla i camina en silenci al costat de l’ase, cavalcada per un nen sec, al que en silenci encara cauen llàgrimes. Ha estat ell mateix el que li ha dit a Isaac Bonjuha d’emportar-se’l. Segurament tindrà més possibilitats de sobreviure la malaltia entre muntanyes que no pas en aquells carrers plens de merda... “Però en aquests temps no hi ha res segur”, li passa pel cap. “Allà també se’n moren”. Arriba al riu, el travessa i comença a pujar pel Camí Ral cap al Montbaig. Torna a sentir en el puny ferm la còpia del document que el notari Rimentol va fer l’estiu passat, fa gairebé un any, pel que ha quedat lliure de deutes amb el seu bon, i xerraire, amic Isaac. Inicia la baixada i s’insinua el campanar. Fosqueja però encara té temps de veure algun arbre que ha començat a florir en mig de les vinyes i els rengles de gra que ja espiguen. “Qui els devia plantar?” pensa, mentre es diu que tornarà a Barcelona per portar un cistell de cireres a Isaac Bonjuha Xaham....

5

Els personatges d’aquesta història són reals i van viure a mitjans del segle XIV a Sant Climent i Barcelona com ho confirma el document dels que els hem recollit: el dia 27 de juliol de l’any de Nostre Senyor Jesucrist de 1351 el Notari Bonanat Rimentol copia en el seu “Capibrevium Notularum” el document pel que Bonjuha Xaham, jueu i el seu fill, Isaac, reconeixen rebre de Pere Bartomeu de la parròquia de Sant Climent, totes les quantitats de diners que els devia fins el present dia. Pere Bartomeu no sabia llegir i no es va adonar, que en el mateix instrument notarial, quedava pendent un debitori de 9 lliures. Ningú els hi va reclamar, i ni ell ni els seus tampoc el van pagar mai.