segona part del conte inrutas
TRANSCRIPT
INRUTAS
Segona PartAutor: Josep Alfons ArnauIl·lustrat per: Eduard CastellsAdaptat per: Adriana Castells
Aquesta és la segona part Aquesta és la segona part de la història dels de la història dels
habitants d’Inrutas.habitants d’Inrutas.
Aquí podràs descobrir què Aquí podràs descobrir què passa amb el fil de llana i passa amb el fil de llana i com solucionen els seus com solucionen els seus
problemes.problemes.
Començarem amb l’última Començarem amb l’última frase de la primera part...frase de la primera part...
De tal manera estaven capficats en
col·leccionar papers verdosos de propietat
i en donar ordres a tots, que es van
oblidar tots que el seu país estava sostingut al cel per un fi fil de llana i, va faltar molt
poc, perquè no s'adonessin que, una matinada,
el fil… s'estava trencant...
El fil de llana que els havia sostingut des de sempre donava voltes sobre si mateix a una velocitat
vertiginosa i s'esfilagarsava produint unes encegadores espurnes platejades embolicades en
fum.
En poques hores i, de
seguir així, el fil es trencaria
completament i el món suspès en l'aire,
cauria inevitablement trencant-se en mil
trossos.
Quan es van adonar que el seu final era a prop, tots els habitants d'Inrutas van
sortir de les seves cases, cridant, però a ningú no se li ocorria què fer per
impedir que el fil de llana acabés per trencar-se.
Uns van proposar fer un nus pel lloc
on estava esfilagarsant-se... Impossible,
el lloc pel qual es trencava es trobava massa a dalt, cap escala d'Inrutas no era
tan alta.
Els bombers havien arribat i llançaven,
amb les seves enormes
mànegues, tones d'aigua sobre el fil
per refredar-lo però, l’aigua
s’evaporava abans de tocar el fil.
Allò semblava no tenir solució, així que els habitants d'Inrutas es van conformar amb cridar, desesperar-se i culpar-se mútuament per no fer res per
evitar la catàstrofe.
En efecte, feia tant temps que els habitants del petit món penjat d'un fil
havien oblidat en què consistia pensar, que no eren capaços de recordar una
cosa tan senzilla, com el que...una de les solucions a un problema
comença per intentar descobrir el per què es produeix aquest
problema.
I el seu problema era senzill... Havien
apuntat tantes coses en les grans carpetes marrons i tenien tants
papers verdosos guardats a les seves
llars que Inrutas pesava de tal
manera que el fil de llana no podia
continuar sostenint-lo.
Moltes vegades, en les situacions
difícils, la sol·lució la donen aquells que
no esperem, això va ser el que va ocórrer als nostres habitants d'Inrutas, que veien molt de prop el final
del seu món.
Cinc nens que no havien desaprès encara a riure, cinc nens als quals l'escola
encara no havia aconseguit "educar", i als quals el gris no havia robat encara el color de naixement de la seva pell, un
groc, una altra negra, el tercer blanc, la quarta vermella i el cinquè de color
d'oliva, es van atrevir a parlar, al principi molt tímidament:
-Podria ser... Si tirem per la punta del nostre món les carpetes que són tan grans i estan tan plenes... i els papers verdosos... Podria ser... És que el pobre fil ha d'estar cansat de suportar tant pes inútil.
Al principi a la gent del món penjat al cel aquella proposta els va semblar inaudita: Desfer-se de les seves possessions?, els semblava que seria com deixar d'existir, fins a tal punt havien confós tenir amb
ser. I fer-los cas a cinc nens...
Però els nens van insistir, ja que, encara que tímids al principi, van anar posant-
se tossuts, perquè s'adonaven que tenien raó:...
- De tota manera si el fil es trenca del tot, les carpetes i els papers verdosos cauran amb totes les demés coses i amb nosaltres.
- Què tal si provem de tirar tots els papers de propietat per la punta del nostre món?. A més, serà divertit veure volar tants paperots que no serveixen per a res que no sigui per pesar perillosament.
La desesperació empeny a intentar el que sigui i en aquella ocasió hi va haver
sort, ja que una adulta va dir:
- No perdem res amb provar-ho!!, perduts per perduts...
Altres veus també van dir:
- Cal intentar-ho, perquè això és el final...
Després d'una violenta deliberació
els habitants d'Inrutas, per fi,
molts obligats per la majoria i gairebé tots plorant, es van decidir a llançar per la vora del seu món
les carpetes on estaven apuntats
les coses que posseïen i els papers que ho certificaven.
Alliberat de tot aquell inútil pes, el fil va deixar lentament de girar, amb un soroll
semblant al que fa una ampolla de gasosa quan l'obrim, es va refredar a poc a poc i després de moure's de baix a dalt i com si
sospirés, va deixar d'esfilagarsar-se.
Una cosa extraordinària va passar alhora: totes
i tots els adults van començar a canviar el color que havia pres la seva pell en l'adultesa, el gris s'esfumava com
desapareixen les bombolles de sabó en
l'aire i cada cual recuperava el color de
la seva infantesa... color d'oliva, vermell, blanc, groc, negre.
Sense poder evitar-ho tothom
va començar primer a somriure i després a riure obertament, una
gran rialla col·lectiva va
recórrer de banda a banda Inrutas.
Després d'aquella anguniosa matinada, i no sense dificultats, els habitants del diminut món penjat al cel per un fil de llana, van aprendre de nou a pensar, a conversar entre ells, a no
donar ordres,... tornen una altra vegada jugar, es fan petons, riuen i a canten i fins i tot
somien desperts.
Avui en dia hi ha una altra vegada savis i poetes a Inrutas, i de la mateixa manera que en els orígens dels orígens, continuen sense arribar a un acord respecte al misteri del principi del fil que sosté al seu món al firmament. Les festes de Lluna plena
tornen a ser una tradició a Inrutas
Els poetes afirmen:
- El fil s'inicia en el cap d'una bruixa bona i és en realitat un dels seus cabells. Es tracta d'un cabell màgic que sembla de llana. Quan la bruixa renta els seus cabells, el nostre món es refreda, és l'hivern. Quan la bruixa asseca el seu cap utilitzant el Sol, el nostre món rep la calor, és l'estiu.
- De cap manera, responen els savis. Es tracta d'un verdader fil de llana, producte de l'explosió que hi va haver al firmament fa milions d'anys. Hi ha altres mons com el nostre aguantats al cel per la resta de fils que va produir l'explosió.
I la gent continua dividint-se en la creença d'una o una altra explicació, no arriben a un
acord, ni aconsegueixen mostrar ni demostrar cap teoria, però són feliços i tornen a
preguntar-se i a sorprendre’s de les coses que els envolten.
Han suprimit de la llengua d'Inrutas
les expressions "jo tinc" i "jo mano" i
decideixen les coses xerrant
entre tots i elegint persones per a
tasques concretes del seu país de forma rotativa.
Quan algú sent la temptació de treure a la superfície els petits grams d'egoisme amb els quals, potser naixem o que adquirim en la vida quan aquesta ens colpeja, i es nega
a compartir o es mostra intolerant, els habitants d'Inrutas li diuen que miri a fil de llana i, sempre amb un somriure sincer a la boca, li mostren la part del fil que encara esfilagarsada recorda aquesta història,
explicant-li amb dolçor, de vegades plorant suaument, el que els va ocórrer una
vegada i mai més.
Un gos i un gat... i aquest conte, s'ha acabat?