RONDALLA GREGAPer XIRINIUS

Era un pastor — gentil com``í ^+Adonis i fort com Aquiles — que

s'era enamorat d'una molt bella

dama, hereva de les gràcies de J 11 JI — ^^ C '

Venus. Acompanyava sempre _ W

la dama un colom blanc com la ,neu i dòcil com"un cadell.

Succeí que un jorn, en despedir-se els dos enamorats, caigué el J.diamant que estava pres en.él ric anell que ella duia, i el colom, pre- \ i

nent-ho potser per una gota d'aigua, 'se l'empassà com si res.

Tan trista esdevingué la dama en adonar-se -de la pèrdua, que un \•; • ,doll de llàgrimes ardents vessà de

sos ulls. I cuità d'anar --a visitar un `---^savi molt savi per tal que li vatici-nés què li podria succeït, el qual li respongué que allò seria origen de desventuressens fi i que per evitar-les no hi havia altre remei que trobar ben aviat la pedra

preciosa. Esperonats per la possibilitat d'obtenir l amor de la formosa dama, es mobilitzaven tots els guerrers i els cam-pions olímpics disposats a cercar eI diamant encara que fos en les negres entranyes de la terra. El pastor gentil tambésortí, acompanyat, per graciosa donació de l'estimada, del colom amic.

Mes, després de molt caminar, el colom començà a malaltejar i a posar-se pansit i a fer coses estranyes. Per tal d'a-lleugerir-lo de quelcom que pogués causar-li tant de dolor, el pastor va obrir-li el pap, i pogué veuré amb la més joiosade les sorpreses, la pedra de la seva futura felicitat.

Nf m. CCXXI — Pág. 98

VIBOLET

ÅVENTURS PFLS A I R E STet d'en JOAQUIM FECIT (Continuació)

Díbuixós d'en MIRET

En Jaume anà fent pr-vatures, tanaviat menava l'aparell proa als núvolscom el feia descendir cap a mar. Es elcas que un avió corre molt i quan enJaume se n'adonà eren tan mar endinsi la boira s'havia fet tan densa que vo-laven a l'atzar. Com més pensavenapropar»se a terra més se n'allunyaven

/I

J 'C

Quan els aixelebrats tripulants del'avió s'adonaren de la gravetat del seucas, la desmoralització s'apoderà detots ells, inclús en Gil. Però fou un vo»ler de Déu que en Jaume es refés i do-nant-se compte que la serenitat eral'únic recurs que els restava, imposésordre als altres, amb quatre reganysoportuns.

Els núvols anaren aclarint-se o mi-llor dit l'aeroplà els anà deixant enda-rrera, el cas era que pogueren veureel lluny una illa, el qual produí, no caldir, una sensació d'alleugerament. EnGil es revifà i ja es veia l'heroi d'unanovel.la de Verne, la Rosa i en Jordicomençaren a respirar més bé i en Jau»me es permeté fer una rialleta.

Jd

L'aparell volaba molt alt i en Jaumeamb la seva meravellosa intuïció ini-cià el descens amb suavitat. Però enGil, més nerviós, que ja volia ésser aVilla, li donà una estrebada al braç queempunyava la palanca del timó de pro-funditat i això produí l'ensurt màximals aviadors, perquè l'aparell féu lavolta de campana.

La Roser i en Jordi es varen des-

Una volta convençuts els petits avia-dors, que encara eren vius, i refets re-

lativament de l'esglai, començaren atirar plans, de com arribarien a lesplatges de Villa que encara era Llunyunes tres milles. La millor idea fou lad'en Gil: Aquí sota la cabina veig unhèlix de recanvi, descollem el que duumuntada l'aparell i ja tenim rems!..l'avió és la barca!

matar i si no es desprengueren de l'a-parell, fou mercès a la llei de la forçacentrífuga. En Jaume no es pogué es»tar de fer un regany a l'imprudent Gilun cop l'aparell recobrà l'estabilitat.Feia estona que en Jaume notava queel motor no picava bé. Ara encara pi-caba més malament fins que pif... paf...puf... el motor es parà i l'aparell comuna fulla seca davallà per l'espai atomballons.

3 F

Y ^

Un cop aprovada la idea, fou posadainmediatament en pràctica, no podienpas perdre temps car l'aparell no re-sistiria molt a flor d'aigua. Del calaixóde les eines tragué en Jaume una clauanglesa i ajudat d'en Jordi i d'en Gil,aconseguí apoderar-se de l'hèlix. Po-deu comptar amb quin delit vogava lacolla dels quatre, però l'embarcacióera feixuga, els rems pesats í els mari-ners tendres en extrem.

Llavors sí que es veieren tots per»duts! El miracle consistí en què l'apa-rell en arribar el mar no anava de pun-ta sinó de pla. D'al tra manera mai méss'hauria cantat gall ni gallina dels qua»tre expedicionaris. Una ona fantàsticacobri l'aparell amb tot i l'encalmat delmar, tanta era la velocitat que haviaadquirit l'aparell.

Com més s'anava orttiin d'aig lal'aparell més pesat per marxar es tor»nava. Els remers cada cop estaven méscansats! Que trist seria tenir de su»cumbir quàn tan aprop tenien llur sal-vaciól En Jaume i en Gil intentarenun nou esforç però fou endebades... iel més esgarrifós era que l'aparellanava negant-se...

fAcaharà)

VI II OLE T

Núm. CCXXI— P 99

UNA IVÂSDibuixos d'En CORNET

per En COURTELINE

Imagineu un calabós ombrívol, llo-ses humides, parets de carreus foscos;al fons un finestró barrat per una reixaen forma de creu de Sant Andreu. A màdreta, un jaç sense altra cosa que unmata'às i un coixí.

De cop, una de les lloses s'aixecasuaument i apareix el rostre ferreny ila cabellera boscosa d'un presoner,víctima dels odis d'un favorit del reí.

- Ningú? — demana en veu baixa,tot llençant una ullada circular.

— \ingúlAleshores, acaba d'alçar la llosa i

surt a la superfície.— Sóc Baldiri de Malviatge, encara

que ningú ho diria. Fa trenta cinc anysque m'arrossego per aquesta presóllòbrega... Ah, favorit cruel i venja-tiu, com abuses de la voluntat del reique has sabut ensarronar amb les te-ves camàndules! Me les pagaràs!...

I aviat!... Més aviat del que et penses!Després d'haver-se així esbravat,

s'acosta al jaç i el palpa amb tendresa.— Aquí ha lliurat la seva ànima in-

nocent el Comte de Quatre-cases, víc-tima, com jo, de la injusticia.

Baldiri de Malviatge es lleva la go-rra amb respecte.

— Quina pudor de reclositl — diu,i va cap a la finestra i l'obre de bata bat.

— Però la desgràcia deis uns, devegades fa la sort deis altres — segueixen Baldiri. —L'Adm_nistració d'aques-ta immunda presó ha decidit de referaquest matalàs on ha, mort el meucompany de penes. Això m'ha donatuna idea. He agafat una part de lallana del matalàs i l'he fet desaparèi-x e r i ara jo em col'locaré en el seulloc. Es o no un bon truc? Un cop dinsel matalàs, què em cal fer? Molt sen-zill; adjunto la tela sobre meu i lacaso. En acabat, arriben els matabas.sers que, bonament, sense pensar-s ' ho , em duen a la porta de la presó.Es perfecte. Trec el meu ganivet, es-queixo la tela, esbotzo, si cal, els ma-talassers, i apa, a respirar l'aire de lallibertat!

I tot dient això, en Baldiri de Mal-viatge treia un ganivet que havia fa-

bricat ell mateix amb un mànec decostella, l'agulla que havia obtingutd'una espina de llus, el fil.que haviaformat sumant durant trenta cinc anysels filaments de la racció de carn queli daven...

— Quina hora deu ésser? — diu,anant cap al finestró. — Ja ho veig. Elsol marca onze hores quaranta cincminuts. Abans «un quart els matalas-sers són aquí. Tinc temps.

Va cap al matalàs i 1"esventra.— Oh, quina pols! M'ofego!Efectivament, el matalàs del pobre

Comte de Quatre-cases desprèn unapolsaguera irrespirable. Però, Baldiride Malviatge no s'atura. Agafa em-branzida, i desapareix dins del ma-talàs.

Toquen les dotze. Entren els mata-lassers i van cap al jaç.

— Aquí el tenim — diu l'un. — Apa,enllestim.

Però tot just els dos matalassershan remenat el matalàs per endur-se'ls'ha escampat una polsaguera de mildimonis Han començat a tossir.

— Avemaria!— Llamp de Déu! Quin niu de bru

-tícia!—Això no pot anar.— Saps què? Vés abaix i porta dues

bones vares de freixe. Ja veuràs si fa-rem fugir la pols.

Un minut després, els dos matalas-sers es recollien les mànegues, sescu-pien a les mans, i engrapant les varescomençaren a espolsar el matalàs ambuna bella empenta.

— Halaf hala! hala!— Juli!— Bim, bom, bim, bom; les campa-

nes de salom; bim, bom, bom, bim,bom.

— Para un moment...— Qué hi ha?— No has sentit com una mena de

gemec?— Deu ésser aquest pobre diable

de Baldiri que gemega aquí sota desde fa trenta cine anys.

Quan la pols que sortia del matalàsera imperceptible iba suor que rega-laven Llurs fronts era un degotall, elsmatalassers digueren: prou. Deixarenles vares i es disposaren a alçar el ma-talàs per traginar-lo fora.

— Manoi, com pesa!— I tant! Ni que el difunt s'hagués

entretingut a omplir-lo de llimalles deplom.

— Saps què? Al corredor hi ha unafinestra que dóna al glacis del castell.En Lloc de traginar el matalàs per l'es-cala, que ens farà suar qui- sap-Io, eltirarem daltabaix...

— Magnífic! Tens unes idees...Els matalassers, amb penes í fatics,

traginaren el matalàs fins a prop de lafinestra, el breçaren una estona i l'en-gegaren a l'aire.

Imagineu les angúnies del desgraciatBaluiri de Malviatge, quan, tot adolo-rit de la pallissa, va sentir»se voleiarpels espais.

— Quin patac[—gemegà quan aca-bava de tocar a terra. — No sé comem resta cap costella sencera.

Sense perdre temps, en Baldiri vaesquinçar el matalàs i va posar-sedret. Les bastonades dels matalassersli havien deixat un rengle de senyalsnegres i paral'leles; semblava una ze-bra. Ranquejant, però de pressa, vaallunyar-se del castell maleït, empor-tant-se el matalàs.

Els matalassers, un cop abaix, va-ren cercar a dreta i esquerra.

— On deu ésser el matalàs? — vaexclamar l'un amb esglai. —_ Semblacosa de màgia.

Però el seu company va fer:— Bé! Espera una mica, què dian-

tre! Deixa-li el temps d'arribar.COURTELINE

m ni. CCXXI — K.k. 1O0

VIROLET

DfBU^ Of DE -_—

(Acabament) J

— Xiuleu, oncle, aquella tonada ar-gentina tan graciosa i que em plautant! -

I l'Esteve, que Ii havia xiulat tempsenrera la cançó barroerota de <Lasmanitas', amb els seus estirabots, quesabia remarcar admirablement ambel buf, en arrodonir els llavis el ventIi eixia, però el xiulet no vibrava, obrollava gairebé sord, amb apaga-unents sobtats que trencaven el ritmede la melodia.

Si provava de cantar a mitja veucançonetes populars, el etango», lescvidalitas», les llàgrimes embussavenla gorja, i les cançons acabaven ensospirs.

— Que no canteu, oncle? — pre-guntava alguna vegada, impacient, enBlaiet, i ]'Esteve no podia ni sisqueradisculpar-se!

S'anava apropant la tardor. Co-mençaven a rossejar els arbres i adespullar-se del verd que els alegradurant l'estivada. Les fulles prenien unto d'aram brunyit i tota la terra sem-blava tenyida d'or vell.

No fredorejava encara, però el ventja es permetia llibertats devastadoresdel fullam. Cert que encari les figue-res del poble presumien el seu fruit,però ja arrugat, pansit, negrós, ambtotes les característiques de la vellesarural, que acordeona les pells i les en'dureix i les coureja.

En Blaiet anava perdent forces,però guanyava en subtilitat de pensa-ment i d'expressió. No hi veia, man-cava l'orgue de la visió, però portavaesbatanat l'esperit, obert a tots elsvents. .

— Oncle .. Ja sé que em moriré[— Què dimoni has de saber tu, mo-

cós!— Sento una veu interior que m'ho

diu... Una veu que s'adiu amb la de lamare: &Puja, Blaiet, que els àngelst'esperen! Cantaràs a l'escolania de laVergel'

Cada paraula era una punyaladaper l'Esteve, però callava i no sabiacom distreure el nebot.

— Fuig, home! Creus que el cel ne-cessita escolanies?

— Per què no? La Verge hi és, sem-pre ens ho ha dit el senyor rector, i elsenyor rector no diu mentides! I si laVerge hi és, bé voldrà que els ange.lots li cantin! Es tan dolça la música,oncle! Canteu, canteu!

I l'Esteve havia de tornar a repren-

ti.

Era anguniejant aquell seguit de vi-sions internes de la mare morta feia jaanys.

— Com L'has vist?— Enllumenada com una santa,

fina i suau, que davallava del cel abesar-me i a dir-me: «Aviat vindràs,fill meu, però per quan t'arribi l'horaconfessa els teus pecats... No perquèno els sàpiga el Senyor, sinó per hu'militat...» Veieu, oncle... Voldria con'fessar-me!

— Angel de Déu! En què vols ha-ver pecat?

— Prou que he pecat, i en vida queen passo la pena! He desobeït les vos..tres ordres, oncle, i diu una dita queel que no creu a pare i mare, ha decreure a una pell de cabra! Li direu alrector, oncle, que vull confessar'me?

— Li diré, li diré, no et donis penatu mateix[

LCG-JVN D

I l'Esteva conaultà el cas amb elseu germà Feliu.

— Fes el que et sembli, Esteve...— No en parlem més... Vaig a avi-

sar al senyor rector...L'oncle Xinxó corregué a la parrò-

quia. En veure'l passar tot adelerat, lipreguntaven els veïns:

— Què passa? Que hi ha alguna nc-vetat? Que està pitjor en Blaiet?

— No, no, gràcies pel vostre inte-rès... Va seguint, encara que senseesperança de canvi favorable!

— I voleu dir que no se li apariaràel mal dels ulls? — feia alguna veïna,que Ii plaïa de preguntar vint vegadesel que vint vegades li havia estat jarespost:

— Ni el dels ulls ni el de tot el cos!— responia l'oncle Xinxó, que gairebéno tocava de peus a terra, pujant lacosta de l'església.

No cal dir que el senyor rector vadeixar-ho tot per córrer al costat delmalalt. També ell l'estimava l'eixeritminyó.

Confessà en Blaiet... Quina humili-tat de petit pecador, gonflat de pene-diments! El rector tenia que eixugar.se les llàgrimes, oint les paraules as-s cnyades del malalt.

Després de la confessió, en Blaietva reposar una llarga estona. I en ai

-xerivir-se, semblava que el mal haguésminvat. Fins l'oncle Esteve i l'angoixatFeliu el veieren somriure.

— Deu somniar! — va insinuar elpare, al capçal dret del Llit.;-^ L'Esteve, des de l'esquerra, reia iplorava. No es donava pas comptecerta del que veia.

En Blaiet, somrient, va desvetllar»se, provant de moure els braços em-benats. No li fou possible, i murmurà:

— Quina llàstima!— Per què, Blaiet? — féu l'Esteve,

amb afany de complaure, si podia, elpacient.

— No puc alçar els braços, i arahauria picat de mans!

— Sí, fill? I per què? — preguntà enFeliu, també content.

— Perquè he sentit aquella escola-nia de què us parlava... Venien totsvestint de blanc, i amb les ales trans^parents, tocant el violí, que feia unamusiqueta tota suau i alegre... M'hanvoltat, alegrement, i vinga tocar, quedonava bo de sentir-los! Me n'hauriaanat amb ells!

— Desvarieja! — va dir en Feliu al'Esteve.

dre els cants i a fer esforços per en-cauar les llàgrimes, que no sortissindel cor intempestivament.

— Oncle! Està ben curada la Ro'salía?

- Ben curada, sí! I tu també cura-ràs, si Déu vol!

— No, oncle, jo no... Ja ho sé queno!

— Qui t'ho ha dit?— La mare!

IROLET

— Qui sapl — subratllà aquest,pensatiu. .

Vingué un nou embaltiment espo-ruguidor, perquè tenia tot el caired'una agonía quieta.

L'oncle Esteve, espaordit, sacsejàun poc el malalt, que va desenxon-xir'se.

— Deixeu-mel — va fer — que tincfeina.

Es contemplaren pare i oncle. Deli'raya en Blaiet? Segur que sí...

— Estic aprenent de tocar el violí...Me n'ensenyen els àngels perquè pugaanar pel món, fent passar per les cor'des les meves penes, a fi de commoureals passants, que diguin: — Es un ce-guet! No - l'abandoneu, germans, aldolor de ses espantoses misèries!

— Blaiet, Blaiet, si ceguet o no, atu no t'abandonarà ningú! Si tot el quetinc — anava dient l'oncle Esteve — had'ésser per tu i la Rosalia... Rosalia,Rosalia! — afegí, cridant l'oncle.

La noieta jugava al peu de la casaamb una nina. Pujà cuita- corrents ientrà a la cambra, corlligada, en veu-re plorant el seu pare i el seu oncle:

— Què voleu?— Rosalia... Oi que tu mai el dei'

xaràs el germanet, encara que fos ce-guet?

La noieta, dominada per l'emociódel moment, desfeta en plor, va llen-çar-se damunt del seu germà i va pe-tonejar-lo, tot repetint:

— No, no, no!— Sí que em deixaràs, Rosalia, i

tots vosaltres, ben aviat. Però no pas-seu cap angúnia... Ja sé manejar l'ar-quet i brollen del meu violí uns refi-lais que enamoren! Ja em guanyaré lavida! La mare m'acompanyaràl...

I en Blaiet, després d'unes extremi-tuts vives, restà en silenci una bella

estona. Més tard, trencant un geme-guet que gairebé semblava un b'eix,va pronunciar feblement un «Adéu'.siaur. I ja no va moure's més. Una vo-liaina, que no se sabia per on haviaentrat a la cambra, s'enlairà de la cap-çalera del llit, enfilà el raig de llumque passava per la rodona d'un corcdel finestró, i es perdé cel amunt.

XIV

El dolor d'en Feliu, de l'Esteve rfins de la petita Rosalia, no us el sa'brin dir. Fins tothom, al poble, que noeren ni són de mena ploraners, va plo-rar de cor.

En quant a l'Esteve, acomplits totsels deures cristians, anà a casa el no-tari de Sarreal, féu cessió dels seusbéns a en Feliu i a la Rosalia, i ben

Núm. _CCXXI — P?s , :101

humilment, només amb la roba de 1'es'quena, anà trucant per les portes delsconvents contant aquella història delsfocs, i demanant la més dolorosa deles feines del llec, ja que altra espe'rança no gosava tenir.

I fou un llec admirable, que mai vasomniar en passar de llec. I morí ambun consol inefable: deien els germans,que en morir, com l'escolà de Montse

-rrat, un violí sonà amb un trèrnol quesemblava un sanglot.

CLOvis EIMERIc

La setmana entrant començarem a publicar la preciosa sèrie de

adaptats exquisidament al català per JOAN GOLSi profusament il.lustrats per J. G. JUNCEDA

Ntim. CCXXI -- P. 102

VIROLET

4JJRII*U 1.:.tt I]ItVÁblwi[ijWiITRENCA CLOSQUES

En aquest dibuix hi ha vuit cosesal revés. Quines són? Estan dissimula-des tan bé, que ningú se n'adonarà.

Un obrer en trajo de treball o unabugadera humil que es presentin ambnaturalitat lliures d'afectació o d'en-congiment, seran de conservació mésexpontània i més agradables de tracteque un professional titulat de tempe-rament quisquillós, encongit o enfar-fegat.

JEROGLIFIC

Multitud d 'infants sóa criats en unaatmósfera moral saturada de la sug-gestió de la pobresa, puix contínua«ment senten parlar als seus pares dela duresa del temps, de les dificultatsde la vid i amb la sempiterna queixade que pebres nasqueren i pobres hande morir. Els infants educats en aquestambient mental es familiaritzen de talmanera amb la misèria i la pobresa,que es molt dificil trasmudar en condi-ció millor el seu t,mperament empo-brit. — O. S. MARDE.v.

FULLS D'ENCICLOPÉDIA

*_ro P-T u: L. L.

Es una mena de neumàtic d'auto'mòbil que venen a les pastisseries. Detortells n'hi ha de moltes menes: denata, de crema, de pasta fullada, demés secs que una pedra... etc. El tor-tell és el postre dominical per excel'lència. Podríem assegurar que el no-ranta per cent de famílies acomodadesmengen els diumenges tortell com apostre preferit. El tortell ve a ésser lacorona mortuòria que hom depositasobre els restes d'un dinar ja consu-m3t. Hi ha tortells que tenen- tantasemblança als neumàtics, que quan unse'ls menja té la sensació que mas-tega cautxú. Els tortells de nata sibé són agradables el paladar tenen ladesventatja que si no aneu amb comp-te tot menjant, menjant, us pot quedarel nas com el Mont Blanc provocant lavostra cara la hilaritat dels altres co-mensals.

Una estadística recent, ha demos'trat que si amb els tortells que es con-sumen en un any a Barcelona es fesuna cadena, aquesta podria donar tresvegades la volta al món i encara so'brarien sis tortells. No sabem si Yes-tadística calcula que la volta al mónseria a peu o en automòbil.

SALO MÓNIC

EL DIBUIX REVELADOR

2 . .

2i1z2t1 TCe$ _S

M' !2

24 q3. '6/4

271g xi',^

1D

Unint els punts per ordre de nume'ració, sempre en línia recta, obtindreuun dibuix insospitat.

LLETRES ESCAMPADES

V `^

Tenint en compte aquestes lletres,cal trobar el cognom d'un il.lustre es-criptor català.

L'ORENETA DE CAMP(Talla 17 centímetres)

Es d'un gr:s fosc, amb reflectamentsverd-moradencs, per sa part superiori per son pi; rogenca per sa gorja,blanca pel restant de sa part inferior.Arriba a nostres cases de camp del 15

al 30 de març, procedent del nord del'Africa, on se'n torna durant la sego-na quinzena de setembre. Ella i l'ore-neta de vila són els ocells més amicsde nostres cases. Model d'esposos, depares i de companys. Vol lleuger i gra-ciós (80 quilòmetres per hora). Grandevorador d'insectes, caçats -al vol(500 per dia). Avisa els altres ocellsquan l'au de rampinya s'acosta.

Acostumeu a un noi a la finor detracte i a les bones costums i el fareuamo de palaus i de riqueses a tot arreuon vagi. No tí d'esforçar-se en pos-seir-los perquè ells mateixos solicita'ran que els posseeixi. — EMERSON.

97.— Josep Alberic N.° 293.— Barïomzu Serra N.° 29_).— Jaume Bartra

N.° 300.— Joan Terré

VIROLET

Rodolins incomplets

C

Nien. CCXXI — Peti • 03

En Sirera emmascarat

AI

'0e

Va en Sirera molt distret . També pel mateix carrer En Sirera hi ha topat

Aquesta saleta i dormitori anglesospoden(r® ^-' us p donar una idea de la seva

senzillesa i boa gust. Hi ha mil de-talls i tots són bonics, unes cortines

L'ornamentac.'ó d'habitac ons ésser ben senzilla i resultar conforta- de cretona a la finestra que, permet

Per ésser bonica una habitació no ble i alegre, sabent combinar els mo- entrar-hi força claror, flors, llibres de

cal pas que hi hagi unes grans corti- bles amb gust i simplicitat sense enfar- bons autors... Tot dóna un aire d'inti-

nes, mobles rics, etc., sinó que pot fegaments. mitat i benestar.

I al com podeu veure, per les parets a mà Quines ganes de tenir sempre a pel seu elevat cost, es pot substituir

i damunt dels mobles no hi ha massa la vists una cosa de mal gust, més val per algunes reproduccions de bons

quadros ni objectes. Hi ha gent que té no tenir-hi res. Si no podeu comprar autors, que es poden adquirir per un

la mania de penjar tot el que els hi ve un quadro, una figura o un objecte bo preu mòdic. TAcr,ARETr

No hi ha cap molí que converteixi Solucions al número pass i1els nois en homes. El que a voltes en 5diem desgràcia, pot ésser la nostra Jeroglífic: Marsella. Oúnica sort. No espereu mai que els al- Frase feta: Tenir pa a Fuji. utres us aixequin. Aixequeu-vos vosal- Stres mateixos. —O. S. MARDEN. Mots creuats:

B ()e pL

S R E >Lji F

O

' L O C

N.° 301.— A. Pallarès N.° 302.— S. Pallarès N.° 303.— Josep M. a Pellicer N.° 304.— Martí J..1.J

Redscció i Administració: Cardona Casañas, 4Im_rempta. Carr.r de Muntaner, 24, interior

Niim. CCXXI - Pág. 104 VIROL.RT

EL NOI QUE VOLIA SABER EL QUE ERA POR(Acabament) Conte de Grimm. Dibuixos per D IVORI

Al vespre del dia següent, en Pereva anar altre cop al castell. A mitjanit varen sentir-se sorolls estranys imolt forts i va caure per la xemeneiaun tros d'home. — Hola! — va cridaren Pere — encara falta una meitat.

Quan varen tocar les dotze, l'homedesaparegué i en Pere es posà a dor-mir tranquilament. L'endemà al matíva anar-hi un enviat del Rei (car aquesttenia por) i li preguntà com li haviaprovat.

I, patapuml caigué el tros que falta-va. Els enganxà i es va convèncer queel total era quelcom d'extraordinari.Però el xicot tampoc va conèixer lapor. Aleshores varen començar a cau-re ossos i caps de mort, i el monstre li

Ell li va explicar tot, acabant amballò de tant de bo sabés què és por. Ala nit es va asseure al costat de la mo-la. Al cap de poca estona, va veurepasar dues fantasmes, portant unacaixa exòtica.

pY`f ^ y ¡^/rl

va dir si volia jugar-hi a bitlles. Ell vadir que sí, però trobant que els capsno eren prou rodons, quan l'altre jahavia jugat, ell que va anar a la molaels va arrodonir, i va guanyar la par-tida.

Els apareguts deixaren la caixa voradel foc i es varen esvanir. Ell l'obrí ide dins en sortí una gran serpent queva desenrotllar-se paorosa i li va plan-tar cara. En Pere li va tallar el cap enrodó i va poder baixar al soterrani del

Ie '.

-1/

IQ

castell per una porteta que es va obrir. un xicot valent i el va deixar casar amb va tirar per damut del llit. En Pere vaAllí va trobar l'amo del tresor que fins la seva filla, amb la qual fou feliç del despertar-se sobresaltat i no sabentaleshores havia estat encantat, el qual tot. Com que sempre deia que no sabia què cosa era aquella, començà a cri-li va donar la més coral enhorabona i el què era por, una nit la seva esposa dar: Ai quina por! — I des d'aleshoresles tres caixes que contenien la fortu- va treure els peixets del brollador i els visqué content perquè ja sabia quèna. El rei es convencé que en Pere era cosa era por.