romanesos i salut als barris de...

DESIGUALTATS SOCIOECONÒMIQUES I DIFERÈNCIA

CULTURAL A L’ÀMBIT DE LA SALUT EN BARRIS D’ACTUACIÓ PRIORITÀRIA DE CATALUNYA:

ROMANESOS I SALUT ALS BARRIS DE

CATALUNYA

Directora: Dra. Teresa San Román

Autora d’aquest informe: Míriam Torrens

Membres de l’equip:

ISBN: 978-84-938759-5-4

Míriam Torrens Arnal | Romanesos i salut als barris de Catalunya 2

ROMANESOS I SALUT ALS BARRIS DE CATALUNYA

Índex Pàgina

1. Introducció: Aspectes metodològics.............................................................................4

1.1. Objectius i metodologia ....................................................................................4

1.2. Delimitació espacial i mostra d’estudi........................................................4

2. Situació en origen..................................................................................................................9

2.1. Característiques demogràfiques, polítiques i econòmiques..............9

2.2. Període socialista...............................................................................................10

2.3. La ‘transició’.........................................................................................................12

3. Situació de salut en origen..............................................................................................15

3.1. Canvis en el sistema de salut.........................................................................15

3.2. Itineraris d’accés i serveis de salut.............................................................20

3.3. Pagaments informals i personal sanitari.................................................21

3.4. Dades sobre la salut dels romanesos.........................................................23

4. Itinerari migratori..............................................................................................................25

4.1. Causes principals de l’emigració romanesa............................................25

4.2. Evolució i tipologia dels moviments migratoris...................................27

5. Aspectes sociodemogràfics en destí...........................................................................32

5.1. Xarxa social...........................................................................................................33

6. Determinants de salut en destí.....................................................................................36

6.1. Estils individuals de vida................................................................................36

6.1.1. Consum d’alcohol.................................................................................36

6.1.2. Dieta...........................................................................................................36

6.1.3. Exercici físic............................................................................................38


6.2. Factors socials, culturals, polítics i socials..............................................38

6.2.1. Habitatge..................................................................................................38

6.2.2. Treball.......................................................................................................39

6.2.2.1. Formació i treball.............................................................43

6.2.2.2. Àmbit laboral i responsabilitats de parentiu.......45

6.2.2.3. Treball sexual.....................................................................48

6.2.2.4. La idea del treball i el seu impacte en la salut.....50

6.2.3. Els beneficis d’allò “natural”.........................................................51

6.2.4. Creences sobre salut........................................................................51

7. Situació i necessitats de salut en destí.......................................................................53

7.1. Estat de salut subjectiu: salut física...........................................................53

7.2. Estat de salut subjectiu: salut mental........................................................53

7.3. Salut sexual i reproductiva............................................................................54

7.3.1. La politització de la reproducció en l’etapa socialista.............58

7.3.2. Situació en el postsocialisme..............................................................64

7.4. Salut infantil.........................................................................................................66

8. Accés a les cures especialitzades de salut................................................................67

8.1. Ús dels serveis sanitaris públics..................................................................67

8.2. Valoració del sistema sanitari i dels professionals..............................68

8.3. Traducció i mediació........................................................................................71

9. Conclusions............................................................................................................................72

10. Bibliografia..........................................................................................................................80

1. INTRODUCCIÓ: ASPECTES METODOLÒGICS 1.1. Objectius i metodologia


La tasca fonamental d’aquest estudi és la de comprendre la conjunció de les situacions socioeconòmiques i els factors culturals i els aspectes que afecten la salut, l’accés als serveis sanitaris i l’atenció sanitària en la població romanesa no gitana1 que viu a Catalunya.

La metodologia que hem utilitzat combina tècniques qualitatives i tècniques quantitatives. En una primera fase de la investigació es va dur a terme una prospecció etnogràfica i anàlisi de dades. En aquesta fase, les tècniques qualitatives utilitzades van ser les pròpies del treball de camp etnogràfic, bàsicament observació participant, històries de vida i entrevistes en profunditat. Aquesta fase ens va oferir el coneixement bàsic per proposar hipòtesis concretes que responguessin als objectius de la investigació. A partir d’aquestes hipòtesis es va dissenyar una entrevista per tal de contrastar les hipòtesis formulades. L’entrevista abastava qüestions d’habitatge, treball, discriminació, relacions socials, procés migratori, situació econòmica, formació, religió, llengua i comunicació i salut (salut laboral, reproductiva, prevenció, accés als serveis, ús dels serveis, etc.). L’entrevista durava entre dues i tres hores i la van respondre 30 persones. El tractament de dades d’aquesta entrevista s’ha realitzat amb el programa informàtic SPSS.

1.2. Delimitació espacial i mostra d’estudi

La idea inicial per delimitar l’àmbit d’estudi amb la població romanesa era la de seleccionar alguns dels barris inclosos en el Pla de Salut Barris del Departament de Salut de la Generalitat. Aquesta delimitació espacial tenia sentit en la mesura que coincidís amb una concentració de la població a estudiar. Però en el cas dels romanesos ens hem trobat amb algunes dificultats. És freqüent que els municipis tinguin aglomeracions d’immigrants en zones concretes de determinades nacionalitats d’estrangers. En el cas dels romanesos, no és així. Precisament, una de les característiques del seu assentament és la seva dispersió.

Per aquest motiu, delimitar la selecció de la mostra en un barri concret dificultava molt el contacte amb la població i no tenia gaire sentit. A l’hora, per exemple, d’integrar-me en determinades xarxes socials de romanesos 1 La població rrom de Romania es tracta en un informe a part.


em trobava que mai es concentraven en cap barri i que realment era la dispersió el què definia el seu assentament. Era doncs, inadequat intentar sotmetre una població a una tècnica dissenyada prèviament en lloc d’adaptar les tècniques a les característiques concretes de la població. Per aquest motiu, la mostra per realitzar el treball de camp etnogràfic s’ha dut a terme seleccionant unes quantes xarxes socials els individus de les quals residien en diferents municipis i barris: Barcelona (Sants-Monjuic, Sagrera, Horta, Nou Barris, Fort Pienc, Raval, Sant Andreu i Sant Antoni) i la seva conurbació (Badalona, L’Hospitalet de Llobregat, Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma de Gramanet); alguns municipis del Vallès (Rubí, Terrassa, Montornès del Vallès, La Llagosta); i Banyoles.

Un aspecte important que ens plantejàvem a l’hora de seleccionar la població era el de diversificar al màxim els espais etnogràfics i els grups amb els quals entravem en contacte per tal que la heterogeneïtat interna del grup hi quedés representada. És a dir, es va utilitzar el mètode bola de neu però iniciant els contactes a partir de diferents persones i diferents escenaris.

Un dels punts de contacte inicials amb la població romanesa es va donar a partir de les celebracions de les misses ortodoxes romaneses que se celebren a la parròquia de Sant Ferran de Barcelona2, ja que aquesta els cedeix un espai. L’assistència a les misses dominicals em va permetre establir vinculacions amb diverses persones i famílies que van obrir-me l’entrada a les seves vides de les que he pogut fer un seguiment durant aquests darrers anys. La parròquia de Sant Ferran és un bon punt de trobada dels romanesos ja que, a part de la motivació religiosa, és un lloc d’intercanvis d’informació i de recursos. Molt sovint, al final de la cerimònia religiosa, Aurel Bunda, el sacerdot, demana la col·laboració dels feligresos per ajudar a algun compatriota a trobar allotjament o feina. De fet, Aurel Bunda és una persona molt activa i implicada amb la seva comunitat, cada any aconsegueix trobar un lloc de treball a unes 120-200 persones a partir del boca a boca i de les xarxes personals. A més, a l’entrada de l’església hi ha un taulell d’anuncis on la gent intercanvia informació d’interès per la

2 Actualment els romanesos de Barcelona no tenen una església pròpia i realitzen les celebracions religioses a la parròquia catòlica de Sant Ferran. Preveuen que en un temps breu ja podran tenir la seva pròpia església gràcies a un compte corrent on els feligresos hi fan ingressos voluntaris.


comunitat romanesa: botigues de productes romanesos, ofertes i demandes laborals i d’allotjament, viatges per compartir al país d’origen, etc.

Celebració de Nadal dels romanesos, pati de la parròquia de Sant Ferran, Barcelona, 25/12/2006

A través de contactes personals també vaig poder accedir a romanesos que treballaven a escorxadors i que vivien a Banyoles. Aquest grup em semblava especialment interessant pels objectius de l’estudi. En primer lloc, perquè les seves condicions de treball inevitablement tenen conseqüències importants en el seu estat de salut. En segon lloc, perquè és una ocupació que actualment pràcticament només realitzen immigrants i concretament en aquest escorxador, immigrants romanesos. I en tercer lloc, perquè es tractava d’una població que vivia lluny de Barcelona i, per tant, amb unes condicions d’integració diferents.

Un sector que també m’interessava que hi fos representat era el de les treballadores sexuals. La importància d’aquest sector no venia donada per la seva representativitat numèrica sinó perquè la seva situació socioeconòmica té un impacte important amb els aspectes relacionats amb la salut, l’accés als serveis de salut i la seva atenció. Per contactar amb elles m’ha estat de gran utilitat la col·laboració d’Àmbit Dona, el Lloc de la Dona, Lícit i el Servei de ginecologia del CAP Drassanes. Totes les treballadores sexuals que formen part de la mostra treballen al carrer i en el barri del Raval.


Una altra via de contacte inicial amb població romanesa ha estat l’Associació de Mediadors Romanesos Quorum. Ells m’han facilitat el contacte amb romanesos que en alguna ocasió havien acudit a la seva associació per demanar assessorament sobre qualsevol qüestió.

Tot aquest treball etnogràfic m’ha ofert un ampli coneixement del context sociocultural de la població romanesa i la seva diversitat interna. Però donats els objectius específics de la investigació, m’interessava també tenir un accés directe a l’atenció sanitària d’aquest col·lectiu. Amb aquesta finalitat vaig establir contactes amb diversos centres de salut (CAP’s i hospitals) i vaig sol·licitar permís per poder tenir presència en aquests escenaris. Però bàsicament ens trobàvem amb dos dificultats. D’una banda, la dispersió de la població romanesa comporta que no hi haguessin centres on atenguin un número suficient de pacients romanesos que justifiqués la meva presència. Segons el servei d’usuaris de l’Hospital del Mar, per exemple, des del mes de gener al mes de març de 2007 només havien atès a 30 pacients romanesos. El mateix passava amb el CAP Les Hortes, el CAP Drassanes o el CAP Manso.

D’altra banda, l’autonomia dels romanesos, que aprenen ràpidament la llengua (com a mínim el castellà) i a utilitzar els recursos, feia que plantejar-me, per exemple, realitzar acompanyaments mèdics fos innecessari i difícil. És simptomàtic, per exemple, que cap de les persones que han format part de la mostra hagi sol·licitat mai un mediador i que els mediadors manifestin que el personal sanitari gairebé mai sol·licita la seva intervenció, exceptuant els casos d’usuaris rrom-gitanos romanesos. Tot això fa que malgrat ser un grup important numèricament sigui un grup que passa molt desapercebut pels serveis mèdics. A totes les xerrades i sessions formatives que hem fet pel personal sanitari he pogut confirmar sense excepció que els assistents no podien destacar cap característica específica de la població romanesa, exceptuant els rrom. Davant d’aquesta situació, l’estratègia que vaig adoptar va ser la de no fer observació des d’un centre mèdic concret sinó la de fer un seguiment mèdic de les persones que formaven part de la mostra i ser present en la mesura dels possibles en situacions que em permetessin l’observació directe amb els serveis sanitaris.


La durada del treball de camp fa que aquest estudi pugui considerar-se un estudi longitudinal. Ha estat un temps suficient com per fer un seguiment de les persones i famílies i presenciar els canvis en el temps: canvis de feina, d’habitatge, formes de resoldre situacions conflictives que apareixien, canvis en la composició de les famílies, etc.


2. LA SITUACIÓ EN ORIGEN

2.1. Característiques demogràfiques, polítiques i econòmiques. Romania és un país amb una gran diversitat interna. A Romania hi trobem minories com els hongaresos, els rrom, ucraïnesos, eslovacs, alemanys, russos, búlgars, serbis, croats, txecs, jueus, polonesos, i turcs. En el següent mapa es pot veure la distribució:

Font: Erdélyi Magyar Adatbank 1999-20083

3 Traducció pròpia de la llegenda d’hongarès a català:

Abszolút többség: majoria absoluta; Relatív többség: majoria relativa; Kisebbség: minoria; Nemzetiség: nacionalitat. Románok: romanesos; Magyarok: hongaresos; Cigányok: gitanos; Ukránok: ucraïnesos; Szlovákok: eslovacs; Németek: alemanys; Oroszok: russos; Bolgárok: búlgars; Szerbek: serbis; Horvátok: croats; Csehek: txecs; Zsidók: jueus; Lengyelek: polonesos; Törökök, tatárok: turcs, tàrtars.


La religió majoritària és l’ortodoxa però també trobem catòlics, greco-catòlics, evangelistes pentecostals, calvinistes i unitaris.

En molts sentits els romanesos són una població molt propera a nosaltres: són llatins, cristians i europeus. És per això que els immigrants romanesos (no rrom) són bastant invisibles a Catalunya.

El que realment ha marcat una diferència i explica el seu procés migratori és la seva història política i econòmica més recent, el fet de ser un país que forma part de l’Europa ex-comunista, de l’Europa de l’Est.

Entrar en el període socialista exigiria molt més espai del que disposem però si que voldria destacar algunes qüestions bàsiques que es relacionen amb idees d’igualtat/desigualtat i en les polítiques econòmiques i socials que han tingut més repercussió en l’àmbit de la salut i expliquen, en part, la situació actual de Romania. Moltes de les qüestions que apuntem en aquest apartat s’amplien en el llarg d’aquest informe.

2.2. Període socialista El principi general i simplificat del socialisme era el d’acabar amb la desigualtat social a partir d’un Estat molt fort que gestionés i redistribuís la producció del país, i que garantís uns serveis socials per tota la població, és a dir, l’accés a l’educació, a la sanitat.


Un dels principals problemes de les polítiques socialistes en relació a la diversitat cultural era el de confondre diferència amb desigualtat. La política que es va dur a terme era una política clara d’assimilacionisme que es justificava interpretant la diversitat cultural en clau de classes socials. O sigui que les diferències no s’entenien com diferents maneres d’entendre la vida, diferents sistemes de creences, estils de vida, etc. sinó amb desigualtats en l’accés a l’educació, a l’habitatge, al treball, diferències entre rics i pobres, etc.

Els rrom, per exemple, es consideraven un producte socioeconòmic o la identitat ètnica dels hongaresos s’interpretava com un sentiment de classe social. Per tant, l’objectiu de l’Estat era el d’homogeneitzar la població per garantir els mateixos drets per tothom. En el cas dels hongaresos, per exemple, es va prohibir la llengua o la religió perquè no són ortodoxes, són catòlics o reformistes; els rrom van ser objecte de moltes polítiques assimilacionistes a partir de sedentarització, de polítiques educatives, d’integració al mercat de treball regularitzat, etc.

A nivell social l’Estat oferia una gran protecció i intentava assegurar les mateixes oportunitats per tothom. L’atur era pràcticament inexistent, hi havia plena ocupació. L’Estat oferia moltes mesures de protecció a la família i la sanitat i l’educació era gratuïta i universal.

Per altra banda, hi havia un gran control Estatal, per exemple amb temes de planificació familiar perquè un dels objectius de l’Estat era el d’augmentar la població. Per tant, entre moltes altres coses, va prohibir la importació i producció de mètodes anticonceptius i l’avortament, va dificultar molt el divorci, va penalitzar la homosexualitat, i va penalitzar fiscalment les persones en edat reproductiva que no tenien fills. Un dels resultats d’aquesta política va ser arribar a la taxa de mortalitat maternal deguda a avortaments il·legals més alta d’ Europa.

Moltes dones o famílies que no podien mantenir els seus fills els deixaven en centres de menors i va arribar un punt en que aquests centres de menors estaven saturats i en condicions paupèrrimes. També en aquests centres la mortalitat infantil era molt alta. Per lluitar contra la mortalitat infantil s’administraven antibiòtics de manera massiva als menors i per via intravenosa i utilitzant les mateixes xeringues. Això va fer que hi hagués una


epidèmia de SIDA entre aquests menors. L’Estat negava i silenciava aquesta realitat amb l’argument de que el SIDA era una malaltia dels països capitalistes perquè era una malaltia de toxicòmans i homosexuals.

Amb el final de la dictadura, els mitjans de comunicació van difondre les imatges d’aquests menors i en les condicions en què vivien. La comunitat internacional va reaccionar a les imatges amb una demanda massiva d’adopcions internacionals. Aquestes adopcions es van caracteritzar per la corrupció i l’abús tant dels adoptants com de les autoritats o poders locals i es va arribar a parlar de tràfic de menors. Eren adopcions que sovint portaven implícita una càrrega de racisme important perquè en gran mesura la forta demanda s’explicava pel fet de que els romanesos són blancs i les famílies americanes o europees els preferien als xinesos o africans.

2.3. La ‘transició’ L’any 1989 va acabar la dictadura socialista i va començar una nova etapa a Romania que es coneix com la ‘transició’, en principi és l’etapa que ha de portar al país del socialisme al capitalisme. Aquesta nova etapa es caracteritza per una transformació radical de les estructures polítiques, econòmiques i socials del país.

Des de 1989 s’han emprès reformes dràstiques com les de privatització de totes les empreses que eren estatals, el tancament de moltes d’aquestes empreses, canvis legislatius, reformes fiscals, reducció de la despesa social i per tant un deteriorament de les prestacions socials en camps com l’educació i la salut o de protecció social com pensions de jubilació, de viudetat etc.

Aquesta situació ha conduit a un augment espectacular de la desigualtat entre rics i pobres, un increment de les taxes d’atur en un país que pràcticament tenia plena ocupació durant el socialisme i una enorme inflació. Una de les conseqüències d’aquesta enorme inflació és la desmonetarització. Entre 1991-92 la inflació dels preus i els salaris va ser tant ràpida que la casa de la moneda no va poder produir suficient nova moneda per mantenir-se. El poder adquisitiu de les persones s’ha reduït de forma dràstica, la lliberalització dels preus ha fet que s’encarissin moltíssim fins i tot productes de primera necessitat i que siguin inaccessibles per un


salari normal. Això ha fet que hi hagués un retorn al que es diu economia natural, (els pagesos viuen exclusivament del que produeixen). Un altre aspecte de la desmonetarització ha estat l’extensió del troc. La població ha optat per satisfer les necessitats bàsiques mitjançant l’intercanvi en espècies. Molta gent que viu i treballa en centres urbans treballen al camp durant la collita de patates per rebre’n un o varis sacs a canvi.

En el camp de l’educació, la reducció de la despesa pública afecta el manteniment de les instal·lacions, les beques dels estudiants, la remuneració dels docents i s’han tancat molts centres escolars i pre-escolars.

En el camp de la salut, ens trobem el mateix: han augmentat moltíssim malalties relacionades amb la pobresa com és la tuberculosi, Romania té la incidència més alta de tuberculosi de tota la UE. Al mateix temps ha disminuït l’esperança de vida de la població i la mortalitat infantil és 4 vegades més alta que la mitjana de la UE. El número de llits en els hospitals ha disminuït de 207.000 l’any 1994 a 142.500 l’any 2004.

Els baixos salaris dels professionals de la salut també han anat conformant un sistema corrupte en el qual tothom paga informalment per rebre assistència sanitària. Segons dades del Banc Mundial, el 47% de les famílies romaneses consideren que la majoria del personal del sistema sanitari és corrupte i que els pagaments informals són habituals. Segons aquest estudi, dos de cada tres entrevistats que havien estat visitats en un hospital recentment van pagar informalment tant en forma de diners com de regals. Aquests pagaments anomenats atentie són tradicionals a Romania i originàriament eren simplement una mostra de gratitud. En l’actualitat, en molts casos, no hi ha dubte que són més un suborn que una mostra de gratitud. De fet, la principal motivació que va declarar la majoria d’enquestats pel pagament informal era la de rebre una atenció mèdica apropiada.

Romania és un país eminentment agrícola, aproximadament un 50% de la població viu del camp. Es tracta d’una agricultura privada i familiar i bàsicament de subsistència. Actualment aquest sector de població afronta moltes dificultats. En primer lloc, durant el socialisme la propietat privada es va col·lectivitzar i després del socialisme la devolució de la terra als seus antics propietaris ha estat molt lenta i plena de dificultats. L’any 1991, es va


fer la primera llei per reformar el sistema de propietat de la terra. L’any 1998, hi havia un milió de casos relacionats amb la propietat de la terra que s’acumulaven en els tribunals romanesos.

L’altre problema és el dels mitjans de producció, el de la maquinaria per treballar el camp. S’ha de tenir present que la col·lectivització de l’agricultura va anar aparellada d’una modernització, de la incorporació de maquinària i que actualment ja no es té accés a tots aquests mitjans de producció. A més, durant tot el període socialista es va desenvolupar el que es coneix com a segona economia. Es tracta de que els treballadors de les cooperatives agrícoles utilitzaven la maquinaria i els fertilitzants per treballar les seves parcel·les de terra per l’autoconsum. El mateix va passar en altres sectors com el de la construcció on la gent utilitzava també la maquinaria i els materials de l’Estat per construir les seves cases. Amb el final del socialisme, les possibilitats que oferia aquesta segona economia i l’accés a maquinaria i productes per millorar l’agricultura van desaparèixer.

Per això, la devolució de les terres als seus antics propietaris ha anat acompanyada d’un ‘retorn’ a l’economia de subsistència, ha implicat tornar al treball absolutament manual que en la majoria dels casos no pot permetre’s ni la força animal. A més a més, la crisi econòmica, la inflació i l’augment de l’atur, va forçar als parents que vivien a centres urbans i tenien ocupacions urbanes a dependre per a la subsistència de la producció dels parents que tenien una mica de terra per cultivar. Recentment tota la crisi econòmica que pateix Romania ha fet que molta gent que vivia en medi urbà hagi immigrat al camp per proveir-se dels mitjans de vida basics.


3. SITUACIÓ DE SALUT EN ORIGEN

3.1. Canvis en el sistema de salut Des de la caiguda del règim de Ceausescu, el sistema sanitari de Romania ha patit canvis radicals, especialment pel que fa al sistema d’assegurança sanitària, al rol dels professionals i a la privatització. Com la majoria de països de l’Europa de l’Est, Romania ha volgut canviar un sistema de salut basat en el model Semashko4 pel model Bismarck.

El model Semashko, que va funcionar des de 1949 a 1989, es basa en el principi de cobertura universal, finançament estatal i planificació centralitzada. El sistema de salut es va caracteritzar durant quatre dècades per l’absència del sector privat. L’Estat tenia el monopoli dels serveis d’atenció a la salut. L’atenció primària era proveïda per dispensaris que formaven part del sistema hospitalari i servien com a centres d’atenció primària per la població de l’àrea.

En els seus inicis el sistema Semashko que garantia el lliure accés i la igualtat als serveis de salut va comportar millores en la salut de la població. Però unes dècades més tard, el sistema sanitari va quedar completament infrafinançat. Els efectes negatius de la política sanitària entre 1950 i els 80’s es veuen reflectits en l’esperança de vida dels romanesos que va créixer entre el 1956 i 1975 i llavors va començar a decréixer fins a principis dels 90’s (Bara et alt, 2002. 447).

Al 1998 es va implementar el sistema de Seguretat Social basat en el model Bismarck. La reforma perseguia sobretot iniciar un nou sistema de finançament, descentralització i la introducció de mecanismes de mercat (encoratjar la competència de proveïdors, la privatització de les infraestructures mèdiques i dels sistemes d’assegurança privada). És a dir, es va passar d’un sistema de cobertura universal de la població a un sistema

4 Semashko va ser un dels màxims responsables de la Salut Pública de la Unió Soviètica i va elaborar un cos teòric a partir del concepte d’higiene social que va definir com: “ La ciència que estudia la influència dels factors socials sobre la salut de l’home. És la ciència dels problemes socials de la salut pública”.


de cobertura depenent del pagament de les contribucions obligatòries de la Seguretat Social.

Les reformes del sistema sanitari que es van dur a terme a partir de 1991 perseguien també la descentralització del sistema potenciant l’autonomia local. El territori nacional es va dividir en 42 districtes de salut pública i, entre 1999 i 2002, cadascun d’aquests districtes era el responsable d’augmentar les contribucions al sistema social sanitari a partir de les cotitzacions dels treballadors del seus districtes. El 75% d’aquestes contribucions eren utilitzades pel districte i el 25% restant s’enviava a la seguretat social nacional per a redistribuir. A la pràctica, aquesta descentralització ha comportat diferències notables en l’atenció mèdica depenent de les regions. Per exemple, al 1997 la despesa per càpita en atenció sanitària a Bucarest era el 167 % de la mitjana de la despesa per càpita per tot el país, mentre que a Giurgiu només era la meitat de la mitjana nacional (AC Bara et alt., 2002). Des de l’any 2002 les contribucions es recol·lecten a nivell estatal pel Ministeri de finances i els districtes només recol·lecten les contribucions de les persones que paguen la totalitat de la Seguretat Social, com ara els autònoms.

En el següent gràfic es mostra com, a partir d’aquest sistema, el finançament estatal de la salut pública disminueix notablement i augmenta el que prové de la Seguretat Social, és a dir, de les cotitzacions dels treballadors.


Font: Ana-Claudia Bara et alt. 2002: 449

Aquest sistema exclou a determinades categories, com per exemple aturats i gent gran, i aquests últims són precisament un sector de la població que requereix més atenció mèdica. Les persones aturades durant més de 27 mesos que no tenen un familiar proper que cotitzi, han de pagar per qualsevol servei mèdic. Les persones que treballen el camp en zones rurals (hem de tenir en compte que a Romania representen el 50% de la població) normalment no paguen a la Seguretat Social degut a la escassetat i inestabilitat dels guanys que obtenen i, per tant, han de pagar per molts serveis mèdics. Les persones que treballen en economia informal que representen un percentatge important de la població també formen part dels exclosos de l’atenció mèdica gratuïta. Totes aquestes persones que no tenen cobertura per la Seguretat Social només tenen dret a ser tractades per tuberculosi, malalties cròniques amb episodis aguts com la diabetis, urgències i fins a 3 dies d’hospitalització. Aquestes situacions que afecten a un gran número de la població romanesa configuren un accés molt limitat i desigual als serveis sanitaris.

Romania encara té el percentatge més baix d’inversió del producte nacional brut en salut i de despesa en salut per càpita d’Europa:


Vlӑdescu, C, et alt. 2008: 42



També durant el post-socialisme, especialment entre els anys 1990 i 2005, és va dur a terme una reducció dràstica de la capacitat dels hospitals. Entre 1991 i 1992 la ràtio de llits hospitalaris va decréixer de 8.9 a 7.9, amb una reducció de gairebé 28.000 llits.


3.2. Itineraris d’accés i serveis de salut Actualment, a Romania, els pacients tenen el dret d’escollir o canviar el metge de família i el centre d’atenció primària on seran atesos. El metge de família és la principal porta d’accés als serveis mèdics romanesos, és la figura que ha de derivar al pacient a serveis especialitzats o qui demana proves complementàries, en cas que sigui necessari. Però el pacient també té la possibilitat d’accedir directament a serveis especialitzats, a proves complementàries o a cures a domicili sense la derivació del metge de família. En aquest cas, el pacient ha de pagar unes tarifes.

Els serveis hospitalaris es divideixen en hospitals locals, hospitals de districte i hospitals regionals. Romania té una taxa de pacients hospitalitzats alta comparada amb la resta de països europeus. Segons Vlӑdescu (2008: 119), això es deu a una infrautilització dels serveis d’atenció primària i ambulatoris i a que molts pacients s’hospitalitzen més per raons socials que per raons mèdiques. La situació de la majoria d’hospitals es considera molt precària tant des del punt de vista de les condicions i manteniment dels edificis com dels equipaments mèdics que són obsolets i de la situació financera. Una altra mostra de la creixent desigualtat en l’atenció a la salut


és el fet que els hospitals públics poden oferir una hospitalització més confortable cobrant una tarifa especial directament al pacient.

Pel que fa als serveis d’urgències, en principi cada hospital de districte disposa d’una sala d’urgències però a la pràctica molts d’aquests serveis no estan preparats per rebre urgències. Els serveis d’atenció primària rarament presten serveis en horari nocturn, per aquest motiu es calcula que menys d’un 25% de les trucades a urgències són realment urgències. A les ciutats principals, existeix també una xarxa d’ambulàncies privades que els pacients han de pagar directament.

En el camp de l’atenció a la salut mental, la situació és crítica. Gran part dels recursos d’atenció a la salut mental són programes d’ONG’s. Els recursos estatals són bàsicament hospitals psiquiàtrics per malalts severs on les condicions dels pacients estan completament per sota dels mínims acceptables. Varies ONG’s han denunciat que en aquests hospitals no es respecten ni la dignitat ni els drets humans dels pacients (Vlӑdescu, C, et alt. 2008: 132). En el nivell l’atenció primària pràcticament no existeixen serveis d’atenció a la salut mental.

3.3. Pagaments informals i personal sanitari Un aspecte molt preocupant és el dels pagaments informals als professionals sanitaris. Tradicionalment aquests pagaments eren una mostra de gratitud per l’atenció rebuda. Actualment però aquests pagament es viuen com una necessitat per tal d’obtenir una atenció adequada. Podria pensar-se que les persones que realitzen pagaments informals tenen raons per manifestar un nivell de satisfacció major amb l’atenció rebuda però succeeix tot el contrari. Un estudi del 2002 (a.C. Bara et alt.) realitzat amb una mostra de 619 persones mostra com precisament els pacients que han realitzat pagaments informals són aquells que manifesten més insatisfacció amb el sistema sanitari. No paguen per obtenir una atenció i serveis de millor qualitat sinó simplement per ser atesos apropiadament. Haver de pagar informalment és clarament un indicador d’insatisfacció. Un altre estudi del 2005 realitzat pel Centre de Polítiques i Serveis Sanitaris de Romania, preguntava per les raons dels pagaments informals: el 55% van respondre que era tradicional, el 32% per rebre millor atenció, el 29% per mostrar gratitud, el 21% per garantir una millor relació amb el metge, el 18% per garantir una millor


atenció de les infermeres, el 15% per rebre tractament amb més rapidesa, el 7% per rebre millor medicació i el 3% els pagaments van ser sol·licitats pel personal sanitari (Vlӑdescu, C, et alt. 2008: 60).

Durant el nostre treball de camp a Romania (estiu del 2008) hem pogut testimoniar la normalitat en què es realitzen aquests pagaments. Per exemple, un persona ingressada en un hospital el primer que fa és intentar aconseguir algun contacte personal que la relacioni amb algun dels treballadors de l’hospital, a poder ser un metge. El segon que fa és preguntar als companys d’habitació de l’hospital quina quantitat cal pagar per una malaltia com la seva. En un dels casos la resposta va ser que havia de pagar un milió dels antics leis i que els havia de distribuir de la següent manera: una petita part per les dones que netegen, una altra per les infermeres i una altra pel metge.

Però aquests pagaments també es relacionen directament amb les condicions laborals del personal sanitari. Des de 1989 el número de professionals sanitaris ha disminuït (especialment dentistes, farmacèutics i infermers) degut a les condicions salarials. La següent taula mostra la reducció del personal sanitari:

Font: Ana-Claudia Bara et alt. 2002: 448

Si comparem el personal sanitari per 100.000 habitants podem apreciar no només la reducció del personal a Romania sinó la distància per arribar a la mitjana europea.



Segons els resultats d’un estudi del Col·legi de metges de Romania de l’any 2007, el 54% dels metges manifesten que voldrien treballar a l’estranger. Les principals raons que assenyalaven eren els baixos salaris de Romania (55%) i les precàries condicions de treball (40%) (Vlӑdescu, C, et alt. 2008: 99).

3.4. Dades sobre la salut dels romanesos A principis dels anys 60’s, la salut dels romanesos era comparable a la dels ciutadans de l’Europa occidental, entre els 60’s i els 90’s l’estàndard dels romanesos va empitjorar i a partir del 1990 l’augment de la pobresa va castigar la salut de la població. (Vlӑdescu, C, et alt. 2008: 9)

Les dades bàsiques de salut de la població a Romania mostren una situació marcadament negativa en relació a la resta d’Europa. L’esperança de vida, per exemple, és 6 anys més curta que la mitjana europea: 72.7 anys l’any 2006 (69.2 pels homes i 76.2 per les dones) mentre que la mitjana europea és de 78.5 anys. Romania té la taxa més alta d’Europa de mortalitat causada per malalties curables. També apareix en primer lloc respecte a la mortalitat


per causes evitables amb prevenció (càncer de pulmó, accidents de tràfic, cirrosis de fetge).

La mortalitat infantil i maternal es troba entre les més altes d’Europa (13.91 morts infantils per cada 100.000 naixements i 15.49 morts maternals per cada 100.000 naixements l’any 2006) (Vlӑdescu, C, et alt. 2008). La meitat de les morts infantils es deuen a condicions perinatals i malformacions (57%), la segona causa són les malalties respiratòries (37%).

Respecte a la mortalitat femenina, Romania té la taxa més alta de morts per càncer d’úter d’Europa. Aquesta dada probablement es relaciona amb un tema important que tractarem al llarg d’aquest informe. Es tracta del poc ús dels serveis ginecològics que fan les dones romaneses. El 69% de les dones romaneses entre 15 i 44 anys no han realitzat mai a revisions ginecològiques (Vlӑdescu, C, et alt. 2008: 12). Romania encara té una de les taxes més altes de mortalitat maternal deguda a avortaments sense supervisió mèdica.

La causa de mortalitat més important són les malalties cardiovasculars amb un dels nivells més alts d’Europa (62.1% de totes les morts de l’any 2006), aquesta dada es relaciona en part amb els hàbits alimentaris: la dieta dels romanesos acostuma a ser molt calòrica, amb alts continguts de sucre, sal i grasses animals. La segona causa de mortalitat és el càncer (17.6%), seguit per malalties digestives (5.5%) i malalties respiratòries (4.9%) (Vlӑdescu, C, et alt. 2008). La incidència de tuberculosi també és la més alta d’Europa amb 135.5 casos nous per cada 100.000 persones l’any 2003. Des de 1989 també han incrementat les malalties de transmissió sexual com la sífilis (19.8 casos nous per 100.000 habitants l’any 1989 i 58.3 l’any 2003). L’epidèmia de VIH/SIDA que es va reconèixer públicament l’any 1989 a partir dels menors infectats per transfusions de sang i injeccions en els centres de menors, continua sent un tema preocupant a Romania amb l’increment d’adults infectats (la principal via de transmissió és l’heterosexual).


4. ITINERARI MIGRATORI En els últims anys, la immigració romanesa a Catalunya, i a Espanya en general, ha contribuït a canviar de manera significativa la composició de la població estrangera a casa nostra. Segons les dades de l’Instituto Nacional de Estadística (2006), els romanesos que resideixen a Catalunya representen la tercera nacionalitat més nombrosa d’immigrants, després de marroquins i equatorians, i el seu ritme de creixement en els últims anys és el més alt dels immigrants.

4.1. Causes principals de l’emigració romanesa Sens dubte, aquesta immigració respon a la situació econòmica i política que viu el país des del final del règim socialista. Durant aquest període de transició la major part de la població aspirava a millorar les pèssimes condicions de vida que van viure durant els últims anys del govern de Ceausescu, especialment durant la dècada dels 80’s quan es va decidir liquidar el deute extern a expenses de la qualitat de vida de la població. Però la realitat aviat va mostrar que totes les reformes que es van dur a terme per fer la transició d’un sistema socialista a un sistema capitalista no han aconseguit satisfer les expectatives de la població. La llarga crisis econòmica que viu Romania amb increment de taxes d’atur, d’inflació i de desigualtat econòmica ha creat una sensació d’impotència i d’estancament a la seva població.


La plena ocupació que caracteritzava el socialisme ha resultat incompatible amb l’eficàcia i rendibilitat que exigeix l’economia de mercat. La privatització de les empreses va anar aparellada d’una enorme reducció dels llocs de treball. El resultat en xifres és que en uns 10 anys es van reduir uns 2.5 milions de llocs de treball, un 23% menys que a principis de la dècada dels 90’s (Viruela, 2006). El 50% d’aquests llocs de treball destruïts es van donar en el sector de la indústria (Pajares, 2006: 115).

La situació de crisi s’agreuja especialment a partir de 1996, quan el nou govern democratacristià dóna un nou impuls a la liberalització econòmica i a les aplicacions de les recomanacions del FMI. Tot això va provocar el tancament de moltes empreses i l’augment de les taxes d’atur. I, també a partir de 1996, es produeix un fort descens dels salaris. Segons Pajares (2006: 115), els salaris més baixos que abans de 1996 oscil·laven entorn de 200€, al final dels 90’s havien disminuït a 100€. A partir de 1999 el sector de la mineria també genera altes taxes d’atur i de conflicte social al tancar moltes de les mines.

La inflació galopant que pateix el país fa que la pèrdua de capacitat de consum sigui dràstica i que amb un salari normal sigui difícil fins i tot adquirir béns de primera necessitat. Segons Viruela (2003) entre 1990 i 1997 la pèrdua de capacitat adquisitiva dels romanesos es va reduir en un 50%. A més, s’ha de tenir en compte que ara han de pagar molts béns i serveis que durant el socialisme estaven coberts per l’Estat o les empreses (habitatge, educació, electricitat, sanitat, etc.). Un informant expressava de la següent manera la situació ’Abans teníem les butxaques plenes i les botigues buides, ara les botigues estan plenes però les butxaques buides’.

Alguns romanesos han optat per la immigració interna i en els darrers anys hi ha hagut desplaçaments de població urbana a àrees rurals on la subsistència és més fàcil d’assegurar. Molts d’aquests immigrants provenen del sector de la indústria o la mineria. L’any 1990 el percentatge de migrants del camp a la ciutat representava un 70% dels migrants interns i només un 3,5% ho feien de zones urbanes a rurals. En canvi, l’any 2000 els migrants del camp a la ciutat representaven el 19,5% i els de la ciutat al camp un 33,8% (Sandru 2002 a Pajares, 2006 :116). Òbviament aquesta migració manté una estreta relació amb la privatització de les terres agrícoles que es


va dur a terme retornant les terres als seus antics propietaris i, per tant, molta gent va poder recuperar petites parcel·les agrícoles que havien perdut durant el socialisme.

També és freqüent que els romanesos complementin els seus salaris treballant durant els caps de setmana alguna parcel·la agrària que els asseguri obtenir productes bàsics com les patates o simplement obtenen aquests productes de familiars que viuen del camp. Hi ha moltes altres formes d’obtenir ingressos o productes de diverses fonts que he pogut conèixer durant el meu treball de camp a Romania com la de fer de taxista amb el cotxe particular després de l’horari del treball assalariat, llogar una habitació a una venedora ambulant del mercat a canvi d’obtenir fruita i verdures, treballar com a mestre a l’escola pública i fer també classes particulars, etc.

La corrupció o l’obtenció de pagaments informals apareix també com una manera de complementar els salaris insuficients. I aquesta és també una de les motivacions per emigrar que els romanesos assenyalen reiteradament: el cansament de la corrupció que impera a Romania. Molts funcionaris públics reclamen pagaments informals. En el cas de l’àmbit sanitari que és el que més ens interessa és una pràctica completament generalitzada haver de fer pagaments informals ja no per tenir privilegis o per ser atès d’una forma especial sinó simplement per ser atès.

4.2. Evolució i tipologies dels moviments migratoris Però vegem quina ha estat l’evolució de la migració a l’estranger i en particular a Catalunya i a Espanya que han seguit els romanesos.

Durant la dècada dels 90’s, especialment entre 1990 i 1992, Alemanya va ser el principal destí de la migració romanesa5 i a finals de la dècada dels 90’s, Hongria, Àustria i, sobretot, Itàlia també són destins importants. Tal i com assenyalava anteriorment, a Romania hi conviuen moltes minories ètniques i nacionals. Aquestes minories també van emprendre una emigració cap als països on la seva llengua és la oficial o cap als països d’origen dels seus avantpassats. Des de principis dels 90’s, molts dels saxons de Romania van 5 L’any 1989 Alemanya comptava amb 21.101 residents romanesos, l’any 1990 s’havia triplicat aquesta xifra i al 1992 els residents romanesos a Alemanya eren 167.327 (Pajares, 1996: 66)


emigrar a Alemanya, molts jueus a Israel i molts dels székely i hongaresos van emigrar a Hongria. Alemanya va concedir amb molta facilitat la nacionalitat alemanya a aquests immigrants que descendien d’alemanys. És el que algunes vegades s’ha anomenat migracions ètniques.

Les migracions temporals, és a dir les migracions en les quals la persona es proposa treballar uns mesos a l’estranger i tornar al país d’origen, també han estat importants. Normalment aquestes migracions s’inicien creuant la frontera amb un visat de turista i es treballa en el país de destí de forma irregular durant un període curt i es torna al país d’origen. Segons Sandru (2002 a Pajares, 2006: 84) aquesta migració temporal ha tingut un pes important a Romania: més d’un 20% de la població romanesa ha estat alguna vegada a l’estranger des de 1989 i gairebé un 35% de les famílies tenen algun membre que ha passat algun període a l’estranger.

Molts romanesos aprofitaven el període de 3 mesos durant els quals podien residir com a turistes en països de l’espai Schengen sense necessitat de visat per treballar irregularment a l’estranger i tornar abans que finalitzés aquest període, és el què s’ha anomenat migració circular. Es parla en aquest cas de reemplaçament laboral, és a dir, hi ha llocs de treball en els que es van reemplaçant treballadors romanesos per períodes de 3 mesos. D’aquesta manera els llocs de treball són fixes però els treballadors són rotatius (Pajares, 2006: 119). Alguns dels entrevistats diuen que cada vegada que tornaven a Romania hi havien de residir 3 mesos però per no perdre la feina que tenien a Catalunya pagaven una ‘multa’ a la frontera i tornaven amb el visat segellat.

Espanya comença a ser un destí d’immigració romanesa a finals dels 90’s i principis del 2000. Des del gener de 2002 es va suprimir la necessitat de sol·licitar visat de turisme pels ciutadans romanesos. Per tant, des de llavors tenien dret a viatjar a Espanya sense restriccions però no a residir-hi o treballar-hi. Aquesta ha estat una manera d’entrar al país per migracions de durada més llarga. És a dir, al entrar com a turistes, fan una entrada legal però al quedar-se i treballar es converteixen en immigrants en situació irregular.

És precisament a partir de l’any 2001 i 2002 quan es dóna un creixement important d’immigració romanesa a Catalunya i Espanya. Hi ha dos factors


que són importants per explicar les estadístiques que mostren un gran augment de romanesos a Espanya a partir d’aquest període: d’una banda, com dèiem, el fet que des de gener de 2002 els romanesos no necessitessin visat per entrar com a turistes; i, d’altra banda, la llei d’estrangeria 4/2000 també pot haver influït en l’interès per empadronar-se ja que a partir d’aquesta llei, l’accés a algunes prestacions, com la sanitàries, depenien de l’empadronament. Per tant, és una llei que pot haver afavorit que molts immigrants regularitzin el seu empadronament.

En el següent gràfic podem apreciar l’evolució de la immigració romanesa a Catalunya i els moments d’inflexió:

Dades de l’Instituto Nacional de Estadística. Elaboració pròpia.

Des de l’1 de gener de 2007, Romania és membre de ple dret de la UE. Això significa que des del 2007 els romanesos han pogut accedir a la targeta comunitària que els permet residir regularment a Catalunya i entrar i sortir del país sense visat, només amb el passaport o carta nacional d’identitat. Malgrat això es va imposar una moratòria de 2 anys que no els permet


treballar per compte aliena fins el gener de 2009. Durant la moratòria, els romanesos sense permís de residència han pogut treballar com autònoms.

Aquesta regulació ha afavorit el què podríem anomenar una ficció legal: molts d’aquests immigrants que no tenen permís per treballar per compte aliena treballen com a autònoms. Aquests treballadors en realitat treballen només per una empresa, és a dir, per compte aliena. Per a les empreses aquesta situació resulta molt beneficiosa ja que no han de donar cap prestació al treballador i el treballador es troba en una situació laboral regular, tot i que es tracti d’una ficció. Ens trobem, per exemple, molts casos de treballadors d’escorxadors o fàbriques amb un horari laboral fix i un lloc de treball fix per una sola empresa que s’han de pagar els autònoms.

També val la pena assenyalar algunes situacions d’immigració que afecten específicament a les dones. La nova política i economia de Romania ha afectat de manera significativament diferent les vides dels homes i de les dones. L’any 1992, la taxa d’atur masculí havia augmentat del 2.2% al 6.2%; mentre que l’atur femení va augmentar del 4% al 10.7% (Kligman, 1998:76). També augmenten les famílies monoparentals encapçalades per dones i simultàniament desapareixen els serveis socials i les prestacions orientades a la protecció de la família. El mercat del sexe apareix en aquest context com un mitjà per a algunes dones per afrontar la inflació i l’atur i, en d’altres ocasions, les dones són objecte de tràfic i/o explotació.

D’aquesta manera, algunes romaneses han entrat al país com a víctimes del tràfic de persones amb l’objectiu d’explotar-les econòmicament obligant-les a exercir el treball sexual. Són dones que entren en contacte amb organitzacions que els prometen un treball diferent al treball sexual. S’ha de dir que no totes les immigrants romaneses que exerceixen el treball sexual són víctimes d’engany, de tràfic o d’explotació, algunes exerceixen el treball sexual de forma autònoma o amb capacitat de decidir.

Un altre motiu que apareix amb relativa freqüència en les entrevistes de dones romaneses per immigrar és el d’allunyar-se de situacions familiars conflictives. Altres dones entrevistades han immigrat a Catalunya per ajudar a familiars, normalment germanes o cunyades, que han tingut un fill a Catalunya.


Moltes de les famílies van iniciar el seu projecte migratori a partir del marit. La idea de partença és que emigri ell sol per treballar durant un any i amb els diners estalviats poder adquirir un habitatge de propietat a Romania. Però l’accelerada inflació que viu Romania en les últimes dècades va fer que els preus augmentessin més ràpidament que la seva capacitat d’estalvi. Veient que el temps necessari era molt superior al previst van acabar emigrant tota la família i alguns d’ells han acabat adquirint un habitatge a Catalunya.

Actualment la conjuntura política i econòmica tant de Romania com d’Espanya, fa que molts immigrants romanesos es plantegin el seu futur en el nostre país. D’una banda, la crisi econòmica que travessa actualment Espanya, i especialment el sector de la construcció, afecta la situació laboral i econòmica de molts immigrants romanesos. D’altra banda, l’entrada de Romania a la UE implica que el país comptarà amb uns 27 milions d’euros de fons de la UE i una gran necessitat de mà d’obra per reconstruir infraestructures, vivendes, industria i turisme. Es calcula que Romania té un dèficit d’un milió de treballadors per dur a terme les inversions planificades. Per això el govern romanès ha impulsat diferents estratègies per motivar el retorn de romanesos emigrats però fins ara no han tingut gaire èxit. De nou, el principal motiu que dissuadeix als romanesos de retornar al seu país és la diferència salarial entre Espanya i Romania on la mitjana d’ingressos mensuals ronda els 400 €.

Tot i amb això alguns romanesos afectats directament per la situació econòmica que travessa Espanya comencen a plantejar-se la possibilitat de retornar. Una bona mostra d’això és la iniciativa que han dut a terme els romanesos de Castelldefels organitzant una escola durant els dissabtes per preparar els seus fills per una possible readaptació a Romania.


5. ASPECTES SOCIODEMOGRÀFICS EN DESTÍ A diferència d’altres col·lectius d’immigrants, els romanesos opten un assentament dispers en el territori especialment quan ho fan en nuclis urbans o de la conurbació de Barcelona. Tal i com assenyalàvem a la introducció d’aquest informe, aquesta característica pròpia del seu assentament va fer que el plantejament inicial que era el de delimitar la mostra a tres barris seleccionats resultés completament inadequada. En els nuclis urbans catalans no trobem concentració de romanesos per barris, ben al contrari, el seu assentament es produeix de manera força dispersa. Si prenem l’exemple de Barcelona, constatem que trobem població romanesa a tots els districtes i en proporcions similars:

Districtes de Barcelona Total de població romanesa

Ciutat Vella 571

Eixample 800

Sants-Munjuic 839

Les Corts 226

Sarrià-Sant Gervasi 217

Gràcia 376

Horta-Guinaró 778

Nou Barris 894

Sant Andreu 552

Sant Martí 1039

Font: Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona.6

Per aquesta raó, el treball de camp etnogràfic s’ha dut a terme seleccionant unes quantes xarxes socials els individus de les quals residien en diferents municipis i barris: Barcelona (Sants-Monjuic, Sagrera, Horta, Nou Barris, 6 Dades de 2008.

http://www.bcn.es/estadistica/catala/dades/inf/pobest/pobest08/pobest08.pdf . La mateixa dispersió la podem consultar per la ciutat de L’Hospitalet de Llobregat segons les dades del padró: http://www.l-h.cat/104433_1.aspx?id=1.


Fort Pienc, Raval, Sant Andreu i Sant Antoni) i la seva conurbació (Badalona, L’Hospitalet de Llobregat -Florida i Bellvitge-, Sant Adrià de Besòs -Sant Roc-, Santa Coloma de Gramanet); alguns municipis del Vallès (Rubí, Terrassa –Coagullada-, Montornès del Vallès, La Llagosta); i Banyoles.

En quan al perfil de d’immigrant romanès podem dir que es caracteritza per la seva diversitat i heterogeneïtat: homes i dones, persones que provenen del món rural, de centres urbans, persones amb una formació universitària, treballadors qualificats i no qualificats, i són persones que provenen de totes les províncies de Romania. Segons Lazaroiu (2003 a Pajares, 2006: 154) el número d’immigrants romanesos d’origen urbà és similar al d’origen rural. La proporció entre homes i dones que immigren també és similar (41.1% dones i 58.8% homes l’any 2005, Pajares, 2006: 155). Tots ells busquen a casa nostra la possibilitat d’assolir un nivell de consum superior i estan disposats a treballar en ocupacions que estan molt per sota de la seva formació a canvi d’una capacitat de consum superior. La majoria d’aquests immigrants no es trobaven desocupats en origen i la seva motivació ve donada sobretot per la diferència salarial entre Romania i Catalunya.

5.1. Xarxa social La importància de la xarxa social en els processos migratoris constitueix en general un capital important i determina en gran mesura les condicions d’integració i les oportunitats en el nou context migratori. En el cas dels immigrants romanesos, aquesta xarxa social de recolzament sol ser molt limitada. La seva forma dispersa d’assentament és prou significativa per donar compte d’aquesta xarxa social dèbil. També ho és el fet de que molts romanesos prefereixin compartir pis amb persones d’altres nacionalitats que amb compatriotes, molt sovint comparteixen habitatge amb persones d’Amèrica llatina. No és estrany doncs que el 37% dels entrevistats considerés que la seva relació amb altres immigrants romanesos a Catalunya era dolenta o molt dolenta, regular o que no mantenien relacions amb compatriotes. Si preguntem concretament per la qualitat de la relació amb rrom de Romania la xifra encara és més clara: el 60% consideren que tenen una relació molt dolenta i el 17% regular o indiferent. De fet, la majoria de romanesos paios considera que el racisme o discriminació que pateixen a Catalunya es deu a la mala reputació dels rrom i al tractament que fan els mitjans de comunicació de fets protagonitzats pels rrom.


En la majoria de casos la solidaritat de la xarxa social només es manifesta amb membres de la família més propera: germans i parella. Diversos dels entrevistat que havien iniciat el projecte migratori demanant ajuda a algun familiar més llunyà, com un cosí, o un amic, s’han trobat que a l’últim moment o ja en destí no han pogut comptar amb ell i no han rebut el recolzament esperat.

Hi ha situacions en que aquesta xarxa o punts de recolzament són extremadament dèbils. En alguns d’aquests casos, els romanesos que necessiten ajuda acaben acudint a l’església ortodoxa on Aurel Bunda, el sacerdot, ha establert un espai que al marge de ser religiós és un espai d’ajuda mútua i d’intercanvi d’informacions.

Parròquia de Sant Ferran, missa ortodoxa dels romanesos, Barcelona, 2007


Parròquia de Sant Ferran, celebració dels feligresos romanesos el dia de Nadal, 2006

La parròquia és catòlica però cedeix un espai als romanesos ortodoxes per celebrar les seves misses els diumenges. Molts dels assistents porten menjar, algunes vegades plats típics romanesos cuinats, d’altres peces de fruita, de pa, el què sigui, i al finalitzar la missa el reparteixen i mengen. Això, al marge de ser un acte de sociabilitat també serveix com a recol·lecta pels més necessitats. Sovint, al finalitzar la missa el Pastor demana als feligresos una habitació per algú que acaba d’arribar o feina per algú qui la necessita. D’aquesta manera, i a partir del boca a boca Aurel Bunda diu que acostuma a trobar entre 120 i 200 llocs de treball a l’any. Molts romanesos acudeixen a la missa encara que no siguin religiosos pels contactes i intercanvis d’informació de feines i allotjament que poden fer allà. A l’entrada de l’església també hi ha un tauló d’anuncis dirigits a romanesos: habitacions per llogar, feines, compra-venta de tot tipus de coses, botigues de productes romanesos, viatges en cotxe particular a Romania per compartir despeses, etc.


6. DETERMINANTS DE SALUT EN DESTÍ

6.1. Estils individuals de vida

6.1.1. Consum d’alcohol El consum d’alcohol és un factor de risc molt important entre la població masculina de Romania. Segons la Organització Mundial de la Salut (2005), és el segon factor de risc com a causa de malalties en els homes. L’alcoholisme és un problema que afecta la salut de molts homes però les seves conseqüències afecten també la salut de moltes dones. En moltes ocasions l’alcoholisme de familiars o parelles va acompanyat de violència, d’abandó de la llar i implica que les dones tinguin més pressió per cobrir les necessitats de tota la família ja que els homes no comparteixen responsabilitats. Aquestes situacions afecten la salut física i psíquica de les dones que en moltes ocasions constitueixen famílies matrifocals. És a dir, unitats domèstiques en les quals només les mares i els seus fills dependents hi són presents o són significatius. Els homes adults d’aquestes unitats domèstiques estan absents o són marginals a la vida familiar. Moltes dones romaneses decideixen immigrar condicionades per aquestes realitats: per allunyar-se d’elles o per fer front a les necessitats d’aquestes unitats domèstiques matrifocals. Aquestes situacions representen una sobrecàrrega per a les dones tant a nivell de treball físic, com de pressió econòmica i psicològica, que afecten la seva salut.

6.1.2. Dieta En general, la dieta dels romanesos es caracteritza per un consum alt de grasses animals (sobretot porc) i d’aliments amb alt contingut calòric amb molt de sucre o sal. Aquesta dieta manté una relació directe amb les altes taxes de malalties cardiovasculars que afecten els romanesos. En el context migratori, a més a més d’aquesta dieta que es manté, s’abusa molt més que en origen de menjars pre-cuinats o fast-food, de productes industrials i begudes carbonatades i sovint amb cafeïna. Una de les explicacions és el canvi en l’estil de vida: la falta de temps per cuinar, la falta de proximitat de familiars que cuinen habitualment pels adults que treballen fora de la llar (mares i àvies) o la ruptura amb familiars que viuen al camp i els hi oferien productes naturals. Molt sovint també les condicions d’habitatge influencien


negativament en l’alimentació. Per exemple, en els pisos compartits de vegades tenen limitacions per l’ús de la cuina, la qual cosa propicia un tipus d’alimentació poc adequada. Les condicions laborals són un altre aspecte que sovint influencien en hàbits alimentaris poc adequats. La falta de temps per cuinar però també les llargues jornades laborals o els horaris laborals incompatibles amb els horaris habituals dels àpats també facilita un desordre alimentari i una alimentació que requereix molta improvisació.

També hem de dir que els romanesos estan poc familiaritzats amb les idees nutricionals dominants a Catalunya i poques vegades interpreten de la mateixa manera que el personal sanitari que els atén la necessitat i les avantatges d’una dieta equilibrada. Un dels exemples que poden il·lustrar-ho és el cas d’una dona que pateix sobrepès i el metge li va dir que “tenía demasiada grassa en la sangre” i li va recomanar una dieta baixa en greixos. Ella, com la majoria de romanesos, pensa que una alimentació amb un baix contingut de grassa animal comporta un estat de debilitament i per compensar-ho menja quantitats importants de productes industrials amb xocolata, “para tener energía”. A més a més per perdre pes pren un producte suposadament aprimant que es ven a farmàcies a partir de la recomanació d’una companya de feina.

Una altra de les entrevistades havia patit, segons les seves pròpies paraules, dos pre-infarts a Romania i té la tensió molt alta, el metge li va prescriure una dieta i li va prohibir el cafè, però ella no segueix aquestes indicacions argumentant que hi ha moltes coses que li pugen la pressió com les injustícies o els disgustos i que només faltaria que hagués de renunciar a les coses que li agraden. De fet, afirma que la causa de tenir la tensió alta són “els nervis” i com veurem al llarg d’aquest informe, quan s’atribueixen causes psico-socials als problemes de salut es considera que si no es poden canviar aquests condicionants, la medicina no hi pot fer res i no té sentit canviar els hàbits.

Aquestes conductes tenen una importància cabdal per a la medicina preventiva i el maneig de malalties cròniques. En aquest sentit destaca la necessitat d’estudis que profunditzin sobre el paper de l’alimentació i els canvis alimentaris després de la immigració per tal de poder realitzar un abordatge adient de la salut d’aquesta població.


6.1.3. Exercici físic L’estil de vida dels romanesos, en general, es caracteritza pel poc exercici físic exceptuant els casos en que la seva ocupació ho exigeix. En el cas de les dones això encara és més accentuat ja que els homes algunes vegades practiquen algun esport de grup amb els amics. Els espais de sociabilitat de les dones, en canvi, són més limitats i no inclouen l’esport. Hi ha diversos factors que explicarien el poc exercici que realitzen: falta d’interès, condicions laborals amb horaris difícils per compaginar amb el lleure, falta de temps, ocupacions que impliquen desgast físic i psíquic, i, en general, com passa amb la dieta, els romanesos adquireixen pocs hàbits preventius. Es considera que vigilar la dieta o preocupar-se per realitzar esport correspon a una classe social i un estil de vida que no és el seu. Consideren que tenen altres prioritats que els preocupen més relacionades amb el treball i l’economia. Seria doncs important fomentar l’educació per a la salut amb aquesta població.

6.2. Factors socials, culturals, polítics i econòmics

6.2.1. Habitatge

En general, els immigrants romanesos comencen la seva estada en el país vivint amb algun familiar o amic. En aquesta etapa, viuen sota la pressió d’haver de buscar una vivenda i deixar de ser una carga per les persones que els acullen. La seva situació econòmica i la del mercat immobiliari fa que quan han aconseguit alguna font d’ingressos, l’opció més viable de vivenda sigui llogar una habitació en un pis amb altres immigrants. Molt sovint, aquests pisos són comprats o llogats per famílies llatinoamericanes als quals no coneixien abans de començar a conviure. Els contactes acostumen a trobar-se a través d’anuncis a locutoris. En altres ocasions, els pisos són de romanesos que coneixen a través d’anuncis a l’església ortodoxa o a través de contactes d’altres compatriotes.

Aquesta etapa, que acostuma a ser llarga, es caracteritza per condicions de precarietat, amuntegament i inestabilitat. En algunes ocasions es donen convivències no desitjades, gairebé sempre es pateix per la falta d’espai i sobretot d’intimitat i molt sovint han de viure limitacions en l’ús de l’espai per realitzar la vida quotidiana domèstica tant pel que fa als horaris, com als espais i equipaments. La falta d’espai i intimitat i les convivències obligades


generen molta tensió, la qual cosa pot afectar la salut psíquica i física dels immigrants. Les limitacions en l’ús de la vivenda afecten hàbits tan importants com l’alimentació, les relacions socials, les hores de son o el seguiment de pautes mèdiques. En alguns casos, les condicions laborals i d’habitatge precàries conflueixen en situacions com les de dones que cuiden a una persona gran i comparteixen habitació rellogada i lloc de treball. És a dir, seria el cas, per exemple, de dues dones que lloguen una habitació i una d’elles dorm a casa la persona gran que cuida i durant el dia pot utilitzar l’habitació que lloga, la seva companya, en canvi, de nit dorm a l’habitació i de dia cuida la persona gran. Lògicament, aquesta situació comporta falta d’espai privat i limitacions importants d’ús de l’habitatge. Al mateix temps, la insatisfacció que generen totes aquestes situacions i els problemes de convivència que comporten, fa que es canvi de vivenda molt sovint generant molta inestabilitat, sobreesforços d’adaptació constant i estrès.

En alguns casos, després d’haver passat uns anys en les situacions descrites, els immigrants aconsegueixen llogar un pis al seu nom o hipotecar-se amb la seva compra. En aquesta última etapa, acostumen a conviure amb diversos familiars propers (matrimoni amb fills casats i néts, o matrimoni amb algun germà dels cònjuges, etc.) i entre tots paguen el lloguer o la hipoteca. Si la persona és més jove i no té un grup de parents propers, acostuma a llogar habitacions a altres immigrants per pagar el lloguer. Moltes vegades, la persona que és la titular del contracte de lloguer no aporta diners sinó que paga el lloguer amb els diners que obté de les habitacions rellogades. Aquesta etapa, lògicament, és molt més satisfactòria que les anteriors ja que s’escull a les persones amb qui es vol conviure, es gaudeix de més seguretat i estabilitat, i de llibertat per utilitzar tots els espais.

6.2.2. Treball

Les condicions laborals dels romanesos afecten tant el seu estat de salut com a les dificultats per a la cerca d’atenció mèdica i l’ús, en certs casos, inadequat dels serveis sanitaris. La motivació principal de la immigració romanesa és la d’assolir un nivell de consum superior. Per aquesta raó, la seva prioritat en el món laboral és econòmica. És a dir, estan disposats a treballar en ocupacions que estan molt per sota de la seva formació, o en unes condicions que els pot perjudicar la seva salut física i psíquica, a canvi d’una capacitat de consum superior. El 77% dels entrevistats han manifestat


que pateixen estrés i atribueixen la causa a l’explotació o abusos laborals. Tot i amb això, la majoria d’ells es planteja la situació com una etapa de la seva vida en la qual gairebé tot queda sotmès a una sèrie d’objectius materials.

Un exemple clar de tot això el trobem entre els treballadors d’escorxadors. Tots els treballadors de l’escorxador on es va fer treball de camp són estrangers i la gran majoria romanesos. La majoria no estan satisfets amb la feina. Les principals objeccions són les dures condicions laborals i la manca de temps lliure que tenen per dedicar a la família, al lleure o descans. Normalment, comencen treballant de forma irregular, sense cap tipus de contracte. Durant aquest període, que té una durada d’uns tres anys, la inseguretat i la incertesa afegeixen estrès a una ocupació i a unes condicions laborals que com veurem a continuació ja són estressants per sí mateixes.

Quan treballen sense contracte ho fan sotmetent-se sempre a les necessitats conjunturals de l’empresa: acostumen a fer substitucions o a treballar en períodes en els quals la producció és més alta. Aquesta situació aporta molta inestabilitat als treballadors: no poden fer una previsió econòmica ja que mai saben quan els requeriran, viuen amb la incertesa de no saber si seran o no contractats i quan i, per descomptat, no poden exercir cap dret laboral: vacances, cotització a la Seguretat Social, o absentar-se de la feina per motius mèdics.

Al cap d’uns tres anys, la majoria aconsegueixen un contracte de 6 mesos i al cap d’un any els hi ofereixen un contracte fix. De totes maneres, els contractes sempre són per moltes menys hores i per un salari molt inferior al real. És a dir, una part important es treballa i es cobra “en negre”. Acostumen a treballar unes 72 hores setmanals tot i que els contractes laborals són de 40 hores. El salari que consta a la nòmina és d’uns 700€ però en realitat poden cobrar entorn de 2.500€. De fet, cobren per quilo de carn produït la qual cosa vol dir que estan constantment sotmesos a estrès per augmentar la productivitat. A més a més, els mateixos treballadors s’han de pagar la Seguretat Social que són uns 450€ mensuals.

La feina exigeix molt d’esforç físic i estar dret unes 11 hores diàries. El seu horari laboral és de 6 a 20 h. i els dissabtes al matí també treballen. Durant tota la jornada laboral han d’estar a una temperatura de 10ºC en qualsevol


període de l’any. Malgrat haver de suportar aquesta temperatura, han de dur roba lleugera que els permeti fer més moviments i més ràpids. Tot i que molts d’ells pensen que podrien trobar una altra ocupació creuen que difícilment tindrien un salari semblant. Tot i amb això saben que no és un treball ben remunerat ja que si calculen el preu per hora els hi surt per uns 6€.

L’impacta que aquestes condicions laborals poden tenir en la salut dels treballadors semblen bastant evidents. Tots ells refereixen en menor o major mesura problemes musculars, problemes articulars, varius, cefalea o problemes respiratoris i simptomatologia general (refredat, dolors a la gola, “angines”).

També és rellevant destacar l’impacta que tot això pot tenir sobre la salut psíquica dels treballadors i dels seus familiars. La duresa de les condicions laborals condiciona tota la dinàmica familiar. En els casos de famílies on els dos membres de la parella treballen a l’escorxador, implica que tenen molt poc temps per dedicar als fills i que els fills han d’assumir moltes responsabilitats i reben poc suport. L’estrès acumulat per cansament i per la pressió de productivitat també pot afectar psicològicament als treballadors i a les seves relacions fora de l’àmbit laboral.

Una dada molt rellevant és que malgrat tots aquests factors que afectarien la salut física i psíquica, les persones entrevistades manifesten que mai han accedit als serveis sanitaris per cap d’aquestes qüestions i mai han estat de baixa mèdica. És a dir, quan la causa del problema de salut és social, saben que les indicacions mèdiques són incompatibles amb el seu exercici laboral i amb les seves obligacions econòmiques i per això ja no acudeixen.

Per tant, podem dir que quan als problemes de salut se’ls hi atribueixen causes socials, en aquest cas les condicions laborals, es consideren problemes que queden fora de la competència mèdica. És a dir, quan no es poden canviar els condicionants socials s’accepten les seves conseqüències a la salut considerant que la biomedicina no pot actuar en les causes i, per tant, no pot resoldre el problema de salut.

Entre els treballadors que es dediquen al transport nacional o internacional ens trobem amb problemàtiques similars. En aquest cas, les llargues


jornades i l’exigència de passar molt de temps fora de casa també afecta les relacions familiars. Tant en el cas de dones de treballadors d’escorxador com en el cas de dones de treballadors del transport es refereixen problemes psicològics relacionats amb l’impacta indirecte de les ocupacions dels seus marits. Moltes d’elles diuen que van venir aquí seguint als seus marits, per complir un projecte de reagrupament familiar i que aquí es troben realment soles i amb tot el pes de la responsabilitat familiar i domèstica. Una de les entrevistades ho sintetitzava de la següent manera: “ Yo no tengo marido, tengo su dinero”. Sovint aquestes situacions i la decepció d’un projecte vital, fan aparèixer símptomes de depressió. També en aquests casos observem una cerca deficient d’atenció sanitària ja que consideren que la biomedicina no pot actuar en les causes que són de caràcter social i no biològic.

Una situació rellevant alhora comprendre els factors que poden afectar la salut dels immigrants i el seu accés als serveis sanitaris és el fet de treballar sense contracte i/o sense “papers”. El 47% dels entrevistats no tenia permís de treball. Com venim assenyalant, aquesta és una situació molt freqüent entre els treballadors immigrants que òbviament els situa al marge de qualsevol dret laboral. Pels temes més directament relacionats amb la salut això significa, per exemple, que no tenen dret a estar de baixa per motius de salut. En aquest context qualsevol malaltia, accident o problema de salut representa una amenaça per perdre la feina o no cobrar. Són situacions que creen molta incertesa i inestabilitat i que els situen al marge de drets com les vacances, les baixes laborals per motius mèdics o els permisos per visitar el metge.

Una altra situació legal que es dóna molt sovint entre els treballadors romanesos és la de que treballin com a autònoms. Considerem que aquesta situació és una ficció legal forçada per la moratòria i que beneficia als empresaris. Des de l’1 de gener de 2007, Romania és membre de ple dret de la UE. És a dir, des del 2007, els romanesos poden accedir a la targeta comunitària que els permet residir regularment a Catalunya i entrar i sortir del país sense visat, només amb el passaport o carta nacional d’identitat. Malgrat això es va imposar una moratòria de 2 anys que no els ha permès treballar per compte aliena fins el gener de 2009. Durant aquest període, els romanesos sense permís de treball han pogut treballar a Catalunya com a autònoms.


En realitat aquests ‘autònoms’ treballen exclusivament per una única empresa o client, és a dir, en realitat treballen per compte aliena. Per les empreses o els clients aquesta ficció és una forma d’externalitzar la producció o els serveis que presenta moltes avantatges per l’empresari i que priva de molts drets als treballadors. Ens trobem enfront d’un sistema, que sota una ficció legal, configura un model de producció que recorda el què en la indústria tèxtil es va anomenar treball a mans o putting out.

Vegem un exemple ben clar de tot això: Violeta treballa en una cooperativa càrnica, treballa 10 hores al dia de dilluns a dissabte a 10º de temperatura, legalment és una treballadora autònoma i sòcia de la cooperativa. Això vol dir que mensualment ha de pagar 51€ per ser sòcia de la cooperativa (en diuen quota social i és per pagar l’electricitat i l’aigua), 244€ per ser autònoma, 15.94€ per la mútua. En canvi, no cobra cap dels beneficis de la cooperativa, cobra només 7€ per hora treballada, és a dir, si té vacances no cobra res, si la empresa no la necessita tampoc cobra, quan els transportistes fan vaga i la feina baixa no treballa ni cobra, etc.

6.2.2.1. Formació i treball El desfasament entre la formació que tenen i el tipus ocupació que realitzen els immigrants romanesos també és un dels motius d’insatisfacció laboral encara que, como s’ha dit, sigui una situació que hi assumeixen per tal d’augmentar la seva capacitat de consum. En general podem dir que la immigració romanesa és una immigració força qualificada7. La gran majoria tenen el batxillerat (dels 14 als 18 anys) o formació professional (dels 14 als 16 anys) i, en una proporció menor, trobem també universitaris. Moltes d’aquestes persones realitzen treballs no qualificats a Catalunya en el sector de la construcció, el treball domèstic o l’hostaleria, entre d’altres.

Alguns intenten trobar un lloc de treball coincident amb el seu nivell de formació la qual cosa genera una profunda frustració. El cas de l’Angela n’és un clar exemple. Ella és economista, compta amb una sòlida experiència professional com a economista a Romania, té 41 anys i dos fills. Va arribar a Catalunya fa tres anys, té un nivell molt alt tant de castellà com de català. Des

7 Per consultar dades estadístiques veure Pajares, 2005:339-348 o consultar la web de l’Instituto Nacional de Estadística www.ine.es


de que va arribar a Catalunya ha intentat trobar una feina relacionada amb la seva formació sense èxit. Actualment està realitzant les pràctiques d’un curs de comptabilitat que oferia l’INEM per una assessoria fiscal sense rebre cap remuneració.

Però com deia, el cert és que la majoria dels seus compatriotes no poden permetre’s aquesta inversió de temps, recursos i esforços per trobar una feina adient amb la seva formació i treballen en ocupacions molt per sota de la seva formació. Trobem a persones amb titulació universitària, com és el cas d’una titular en filòloga anglesa, que treballen com a cuidadors d’una persona gran sense contracte. També trobem moltes persones amb el títol de batxillerat que treballen en el servei domèstic i la cura de gent gran sense contracte, o en el servei de manteniment d’empreses d’hostaleria, o recollint ferralla. Persones amb títol de Formació Professional amb perfil tèxtil treballant en un lloc no qualificat d’una cooperativa càrnia; amb perfil d’utillatge químic o d’agricultura treballant en un lloc no qualificat d’un escorxador; amb perfil de tècnica sanitària cuidant una dona gran sense contracte; perfil de mecànica industrial treballant en un lloc no qualificat d’una fàbrica de pell; perfil d’electricista en sondes marines treballant en un magatzem d’una ferreteria, i un llarg etcètera.

En molts d’aquests casos a la insatisfacció laboral causada per les condicions de treball s’hi afegeix la frustració que genera ocupar un lloc de treball que no reconeix la inversió que han fet amb formació i que es considera que gaudeix d’un estatus social inferior al que els hi correspondria.

6.2.2.2. Àmbit laboral i responsabilitats de parentiu

Un sector laboral molt important per les dones romaneses és el servei domèstic i treballar com a cuidadores especialment de gent gran però també de nens petits. Les condicions laborals varien segons si treballen per hores en domicilis privats, si treballen a través d’ETT’s o d’empreses, com a internes o en residències de la tercera edat. Però en qualsevol cas, les condicions laborals gairebé sempre són precàries. Les treballadores domèstiques que treballen per domicilis privats generalment ho fan sense contracte. Les internes normalment gaudeixen d’un dia de descans a la setmana i la resta del temps no tenen un horari laboral, acostumen a cobrar entorn de 600€ mensuals. Moltes de les que treballen per ETT’s ho fan sense


contracte i cobren 8€/hora en feines absolutament puntuals i discontinues: d’un dia, una setmana, o una hora. Les que treballen amb contracte cobren uns 4€/hora i normalment el contracte és per menys hores de les que en realitat treballen. En una residència de gent gran poden cobrar uns 500-600€ mensuals per treballar 7.5 h/diàries i si treballen un festiu el cobren a uns 35€.

En algunes ocasions, les treballadores que treballen en domicilis privats aconsegueixen establir una relació de confiança i afecte gairebé propera a les del parentiu. Trobem algun cas, en que la família per la qual es treballa ha regularitzat la situació de la treballadora després d’establir el vincle personal, que són un membre més de la família en totes les celebracions i que representen el punt de suport més important per a la treballadora. En algun cas, la cuidadora ha estat cuidada per la persona que la contractava en cas de malaltia, per exemple. Però en molts casos, l’explotació i/o la carència de drets és ben palesa. És freqüent, per exemple, que les romaneses que cuiden a gent gran no gaudeixin de vacances o de vacances suficientment llargues com per poder anar a Romania a visitar la família.

Ens trobem també amb la paradoxa que són dones que no poden cuidar els seus fills i pares i cuiden els d’altres, la qual cosa genera malestar. Si dèiem que sovint les situacions econòmiques i laborals dels immigrants no els permetien complir amb les indicacions terapèutiques dels professionals de la salut també és important veure com aquestes situacions no els permeten complir amb les obligacions o responsabilitats de parentiu i com això els pot afectar l’estat anímic i, per tant, la salut psíquica.

El mes de desembre de 2007, El Periódico publicava un article titulat “El éxodo de los rumanos deja a decenas de miles de niños sin padres”8. En aquest article es donaven dades com que actualment 80.000 menors de Romania viuen almenys sense un del seus progenitors. Les conseqüències d’aquestes separacions tant pels menors com pels pares són evidents. Els pares afronten la separació amb l’argument que és un sacrifici que fan per poder oferir un futur millor pels seus fills i esperen el moment del reagrupament familiar. En el cas de les treballadores domèstiques es dóna la paradoxa de que han de deixar de cuidar els seus fills i pares per cuidar els 8 El Periódico 25 desembre 2007.


dels catalans. En definitiva s’imposa una relació contractual a l’exercici d’una tasca que formava part de les responsabilitats del parentiu.

Moltes vegades els menors que es queden en origen són cuidats per les àvies però les persones que no disposen d’aquest recolzament també han de recórrer a relacions contractuals la qual cosa agreuja més l’angoixa, el sentiment de culpa i els potencials problemes psíquics. La Liliana té 46 anys, està separada i té 4 fills. La primera filla la va tenir amb quinze anys i aquesta es va quedar embarassada quan tenia 18 anys. En aquell moment la seva parella la va abandonar i ella va voler donar el fill en adopció però la Liliana va pensar que més endavant se’n penediria i se’n va fer càrrec ella. Quan va decidir immigrar no comptava amb el suport de cap familiar per fer-se càrrec del nét i va decidir deixar-lo amb una família del poble que el cuidaven a canvi de 100€ al mes. Al cap d’un any aquesta família li va demanar més diners argumentant que el govern pagava 300€ més cotització a la Seguretat Social a les famílies que acullen nens orfes o abandonats. La Liliana no podia pagar aquesta quantitat i va trobar una altra família del poble que el cuidava per 100€. El seu nét té 13 anys i la truca queixant-se del tracte que rep. Ella sap que la família només ho fa per diners i que no li ofereixen el recolzament ni afectiu ni material que necessita però només li pot dir que aguanti una mica més a veure si a l’estiu ho poden resoldre.

Aquestes situacions que probablement tenen o tindran un impacte sobre la salut psíquica dels menors i dels pares o tutors acostumen a plantejar conflictes quan finalment s’aconsegueix el reagrupament. Es tracta d’una situació que havia creat moltes expectatives per les dues bandes i que sovint es presta a una idealització molt més simplificada que la realitat. Quan els fills apareixen els pares continuen amb els mateixos horaris laborals i condicions de vida que impedeix disposar del temps necessari per facilitar l’adaptació dels menors. Als pares també els hi costa acceptar les ruptures que representa pel fill la nova situació, l’esforç que requereix d’adquisició de nous coneixements com la llengua i, en definitiva, és difícil d’acceptar que depenent de la durada de la separació i de l’edat del menor, aquesta separació els ha pogut convertir en estranys.

El conflicte entre la compatibilitat de la vida familiar i la vida laboral també és rellevant quan tenen els fills a Catalunya. Tot i que aquest és un conflicte


que afronta tota la població de Catalunya, en el cas dels immigrants sovint s’agreuja donades les llargues jornades laborals que realitzen, els seus horaris i la irregularitat jurídica que moltes vegades els margina de drets bàsics. A més a més, en el cas dels romanesos hi ha especificitats concretes. A Romania el naixement d’un nadó dóna dret a dos anys de baixa maternal, per tant, és molt habitual que la mare es dediqui al nadó i l’alleti durant els dos primers anys de vida. A Catalunya es troben que en el millor dels casos, quan treballen amb contracte, tenen dret a 4 mesos de baixa.

En la majoria d’ocasions les famílies no poden permetre’s les despeses que comporten ni les llars d’infants, ni de cuidadores, ni tenen familiars que els puguin ajudar durant els primers anys de vida dels seus fills. En aquest context, sovint es fa venir a una germana per dedicar-se a la cura del nadó. Normalment, aquesta germana viu amb ells i cobra una petita mensualitat. D’aquesta manera es dóna la curiosa situació que una relació de parentiu s’estableix amb condicions semblants a les de les internes però amb diferències remarcables: el tipus de relació ve molt més marcada per la flexibilitat, la reciprocitat, la informalitat, etc. Moltes vegades aquestes germanes decideixen quedar-se a Catalunya, és a dir, que aquesta és una forma comú d’iniciar un projecte migratori.

6.2.2.3. Treball sexual

El procés migratori de les dones romaneses que exerceixen el treball sexual a Catalunya comença amb un contacte d’algú que coneix el món de la prostitució i exerceix en ell. Aquest contacte normalment forma part de petites xarxes que es dediquen a captar treballadores i després a controlar i a beneficiar-se del seu treball. De vegades, aquest contacte inicial és una amiga de confiança del mateix lloc d’origen que va seguir el mateix itinerari. El coneixement del treball que realitzaran en destí també és molt variat: va des de l’engany fins al ple coneixement, passant per conèixer el treball però no les condicions de treball. La motivació sempre és econòmica i moltes vegades la pressió ve donada per deutes importants en origen.

El tipus de relació que s’estableix amb aquestes petites xarxes i contactes i el grau d’extorsió, dependència, protecció, solidaritat, coacció i explotació és molt variat. En moltes ocasions darrera d’aquestes petites xarxes hi ha un


proxeneta amb qui s’han endeutat per venir que ofereix protecció, vivenda i menjar (per la qual cosa en moltes ocasions cobra preus abusius).

Moltes vegades el control directe s’exerceix a través del què anomenen una ‘controladora’ que és una treballadora sexual que normalment manté una relació sentimental amb el proxeneta. Es tracta de xarxes verticals que utilitzen mètodes com l’amenaça d’explicar en el lloc d’origen a què es dedica la dona, la retirada del passaport o la violència física i psicològica. Però també, en moltes ocasions, pertànyer a aquestes petites xarxes permet tenir certa seguretat i protecció, guanyar més diners dels que guanyarien en altres treballs, i establir relacions de solidaritat i amistat amb altres treballadores. És important tenir en compte que moltes vegades es tracta de dones molt joves, menors de 20 anys.

Alguns factors determinants per a que les dones acceptin o es resignin a mantenir aquestes relacions, a més a més de la coacció per part d’aquestes xarxes, són: el buit legal que envolta el treball sexual; la forta estigmatizació social que pateixen les que l’exerceixen i la pressió policial.

La situació descrita, fa que en general se sentin sense drets i vulnerables i aquesta és una situació que lògicament afecta l’accés i ús dels serveis de salut. Dos dels problemes més destacables en aquest àmbit són:

1. La dificultat d’empadronar-se i, per tant, d’obtenir la targeta sanitària degut a que els hi hagin pres el passaport, per por al control policial, per residir en una vivenda sobreocupada o perquè el titular de la vivenda no ho permet.

2. El tracta discriminatori d’una part del personal sanitari.

Les ONG’s que treballen per a millorar els drets de les treballadores sexuals han denunciat repetidament aquestes situacions i han aconseguit arribar a algunes solucions com l’emissió de targetes sanitàries especials vàlides per 4 mesos i sense necessitat d’empadronar-se o la dedicació d’una franja horària especial en serveis de ginecologia per a atendre a les treballadores sexuals amb professionals que garanteixin una bona atenció a les dones. Per una altra part, ofereixen tot tipus de sessions i tallers dirigits a les treballadores sexuals amb la finalitat de prevenir malalties de transmissió sexual, d’oferir


assessorament legal sobre tot tipus de qüestions, sobre violència de gènere o tallers d’empoderament per a augmentar el grau d’autonomia.

Des de l’ajuntament de Barcelona, s’han emprès algunes iniciatives com la creació de l’Agència per a l’Abordatge Integral del Treball Sexual que pretén atendre de manera específica les necessitats de les treballadores sexuals. Per a l’elaboració de les seves accions compten amb l’experiència d’entitats com Genera, Àmbit-Prevenció, Comissions Obreres, Les Adoratrius, El lloc de la Dona d’Oblates, el Col·lectiu de Transsexuals de Catalunya, Surt i LICIT.

El problema de l’Agència és que no compte amb la proximitat ni física ni social per a arribar al col·lectiu de les treballadores sexuals. El fet de formar part de l’Administració pública suposa una barrera considerable per a una població que està sempre movent-se al límit de la legalitat i amb una autopercepció de falta de drets.

Algunes de les ONG’s citades, en canvi, compten amb una llarga experiència i coneixement de la població i del terreny, les seves sèus estan situades en llocs on s’exerceix la prostitució la qual cosa facilita el seu accés, les seves posicions i objectius de treball entorn la prostitució són molt més coherents i transparents.

Pel que fa als abusos i drets en l’àmbit de la salut, també és important el fet de que moltes de les treballadores sexuals que treballen en clubs són obligades a fer-se anàlisis de sang cada setmana o cada 15 dies. Aquests anàlisis els realitzen laboratoris privats que contracten els clubs i als quals les treballadores han de pagar entre 40 i 60€ per anàlisi. Els resultats d’aquests anàlisis es lliuren als propietaris dels clubs. En aquests cassos, el buit legal que existeix en relació amb l’exercici de la prostitució, possibilita abusos econòmics relacionats amb la salut i amb el dret a la privacitat en l’àmbit de la salut.

6.2.2.4. La idea del treball i el seu impacte en la salut

Un dels aspectes que influeixen en el poc ús que, mitjançant el treball de camp i les entrevistes, s’ha constatat que fan els romanesos dels serveis de salut és la idea dominant de que una persona amb problemes de salut no és una persona apta per la vida, sobretot pel treball. L’associació entre malaltia i debilitat, luxe, caprici o incapacitat dificulta el reconeixement dels


problemes de salut en una població on els valors com el treball, la resistència i l’esforç són centrals. El valor central que té el treball i la seva incompatibilitat amb tenir problemes de salut fa que només en casos de dolor molt agut o símptomes molt alarmants s’acudeixi als serveis sanitaris i, en aquests casos, es fa per urgències.

Molt sovint darrera d’aquestes idees ens trobem amb la por de perdre el lloc de treball i fins i tot s’interpreta el consell de consultar un professional sanitari com una crítica a la pròpia capacitat de treball. És el cas, per exemple, d’una noia romanesa que treballava com a dependenta en una botiga. Un dia que patia una forta diarrea i havia d’anar sovint al lavabo. Quan la propietària de la botiga li va dir que havia d’anar al metge ella ho va interpretar com una crítica a la seva rendibilitat en el treball i una amenaça de perdre la feina. S’ha de dir que treballava sense contracte.

6.2.3. Els beneficis d’allò “natural”

En general, els romanesos presenten resistències o eviten molts medicaments per considerar-se que no són ‘naturals’ i que tenen efectes secundaris. La majoria de dones romaneses, per exemple, consideren que els anticonceptius orals són productes químics que trenquen l’equilibri del cos i tenen afectes secundaris. Consideren que és molt més ‘sa’ avortar o algun mètode anticonceptiu definitiu com la lligadura de trompes.

A més a més, la majoria d’ells coneixen bastants remeis naturals que prefereixen als medicaments com: prendre una infusió dels fils de la panotxa del blat de moro per problemes de ronyó, infusió de menta per la diarrea, oli de llum a la gola per tractar angines, infusions de til·la, vi calent amb sucre per refredats, infusió de salze per la febre, de ceba per la tos, de cua de cireres pels ronyons, etc. Les persones d’origen rural reconeixen que això es deu en part a les deficiències del sistema sanitari romanès, ja que en moltes localitats l’accés als serveis mèdics era molt difícil.

Aquestes idees i pràctiques contrasten, al meu parer, amb la poca cura amb temes d’alimentació. És a dir, no tenen gaires inconvenients per abusar de


begudes i aliments de producció industrial però presenten moltes reticències amb els medicaments. Es tracta d’una contradicció que posa de relleu una generació que viu un canvi significatiu d’estil de vida i de valors, una generació que manté alguns hàbits i idees propis d’estils de vida més tradicionals i rurals i n’adquireix d’altres més propis del context urbà i migratori.

6.2.4. Creences sobre salut

Els romanesos tenen una cultura molt rica en quant a creences populars relacionades amb la salut i la sort. Aquestes creences són molt locals, poques d’elles són compartides per tots els romanesos però tots els romanesos són coneixedors d’una gran varietat d’aquestes creences. Alguns exemples serien: posar llet materna en els ulls per tractar la conjuntivitis, batejar ràpid als nens nerviosos o fer un massatge a les mans per ‘desfer les boletes de grassa’ que es formen per a resoldre problemes digestius. O d’altres pràctiques preventives, per exemple, no posar-se al sol quan una dona està embarassada per evitar malformacions del fill.

La importància d’aquestes creences en la interpretació i estratègies entorn a la salut és molt irregular entre els immigrants romanesos. Entre aquestes creences destaca una que sí que és compartida per la majoria d’immigrants encara que la seva importància també és irregular. Es tracta de deochi (mal d’ull). Existeix la idea de que alguns problemes de salut que no es resolen, com tenir mal de cap molt sovint, vòmits, sentir debilitat, dolors musculars, emmalaltir molt sovint, etc. pot ser causat per una altra persona. És a dir, algunes persones tenen la capacitat d’afectar la salut d’altres persones si pensen molt en elles.

Es creu que les persones que tenen aquest do són persones que quan van ser amamantades les van desmamantar temporalment i després van reiniciar la lactància materna. Normalment no ho fan intencionadament, ho fan sense donar-se’n compte, simplement pensen molt en algú (pot ser que pensin molt en la persona perquè l’estimen molt o perquè es preocupen per ella). El mal d’ull es soluciona quan una altra persona diu unes paraules apreses de mares a fills oralment (no es pot aprendre escrivint-les) i fa unes gesticulacions pautades. En qualsevol cas, el què sembla que ressalta aquesta creença és la vinculació mare/fills, ja que el do es relaciona amb


l’alletament matern i la solució amb els coneixements transmesos oralment de mare a fills. A l’apartat de salut reproductiva tornarem sobre la importància de l’alletament matern.

També ens trobem en alguns cassos, que quan la biomedicina fa un diagnòstic greu i proposa solucions amb molt de risc, es busquen alternatives en el país d’origen com terapeutes tradicionals vraci (significa metge) que curen amb plantes medicinals.


7. SITUACIÓ I NECESSITATS DE SALUT EN DESTÍ

7.1. Estat de salut subjectiu: Salut física Com ja hem apuntat en altres apartats, alguns problemes de salut se’ls hi atribueixen causes socials o psicosocials. D’alguna manera es considera que no són problemes del cos, són problemes de l’experiència viscuda que es reflexa en el cos. En aquests casos, com ja s’ha dit, les explicacions estan en les situacions viscudes i, si no es poden canviar aquests condicionants socials, s’accepten les seves conseqüències en la salut. Es considera, en aquests casos, que la biomedicina no pot resoldre les causes i per tant no sempre s’acut als serveis sanitaris per aquests problemes.

Alguns dels exemples són: treballar 12 hores diàries en un escorxador a 10º C afecta la salut però la medicina no pot canviar les condicions laborals ni oferir una ocupació amb menys conseqüències per la salut; “Tengo muchas dioptrías porque he llorado mucho debido a los malos tratos de mi padre”; “Tengo piedras en el riñón porque cuando no tengo dinero bebo agua del grifo que contiene mucha arena”, “Tengo la tensión muy alta por los nervios”, “Tengo gastroenteritis, supongo que de tantos nervios...me duele la barriga y tengo dolores muy fuertes de cabeza”, “Tengo problemas de corazón: cuando estoy muy enfadada, muy triste o nerviosa, tengo taquicardias o se me para el corazón, tengo pinchadas”etc. En molts d’aquests casos es fa difícil discernir si es tractaria d’allò que la biomedicina sol etiquetar com a somatitzacions però el que aquí és important és el fet que ells identifiquen problemes econòmics, problemes de l’estat anímic provocats per la situació que viuen, problemes de les condicions laborals, etc. com a causes dels seus símptomes i que pensen que solucionar aquestes causes no són competència de la biomedicina. Llavors, només quan el dolor és molt agut s’acut als serveis de salut i es fa per urgències.

7.2. Estat de salut subjectiu: Salut mental Per la mateixa raó que assenyalàvem en l’apartat anterior, no s’utilitzen gairebé els serveis de salut mental. La idea dominant és la de que els problemes com l’ansietat o la depressió no són malalties, són una conseqüència de la duresa de la vida que s’assumeix, que és normal i que s’explica per l’experiència viscuda. A més a més, “los nervios no se


recuperan”, el que has patit et constitueix. En algunes ocasions, la religió ajuda a millorar problemes psicològics i a suportar millor les causes que no es poden modificar. Només en casos molt greus es recorre als serveis de salut mental.

La majoria dels romanesos entrevistats manifesten que, en major o menor mesura, experimenten algun tipus de problema relacionat amb la salut mental, especialment símptomes que es relacionarien amb l’ansietat o la depressió. Frases com “estoy muy nerviosa, a la mínima salto y me enfado...son muchos problemas y no paras de darle vueltas a la cabeza” s’escolten reiteradament. El 90% dels entrevistats considera que patia estres per les següents causes: abusos laborals (77%), per haver deixat familiars en origen (57%), incertesa (53%), soledat o aïllament (40%), per pressions en origen (20%). La majoria d’ells coincideix en assenyalar com a causes dels problemes psicològics les separacions de persones estimades, la mort de persones estimades o els maltractes de familiars.

Una altra de les causes que expliquen la reticència a pensar els problemes relacionats amb la salut mental com a malalties tractables és la consideració que els tractaments psicològics són un luxe, un caprici al qual no poden dedicar ni temps ni diners.

A tot això s’hi afegeix el fet de que la psiquiatria està associada amb persones molt estigmatitzades: “locos” i “alcohólicos”, i això representa una barrera en l’accés a serveis d’atenció a salut mental. Hem de pensar que a Romania actualment gairebé els únics recursos públics d’atenció a la salut mental són hospitals psiquiàtrics per malalts severs on les condicions dels pacients estan completament per sota dels mínims acceptables, a nivell l’atenció primària pràcticament no existeixen serveis d’atenció a la salut mental.

7.3. Salut sexual i reproductiva Respecte a la planificació familiar, destaquen varies problemàtiques: la majoria de romaneses no realitza revisions ginecològiques periòdiques; fan molt poc ús de mètodes anticonceptius per evitar embarassos no desitjats o contagis de malalties de transmissió sexual; i sovint han practicat interrupcions d’embarassos voluntàries (a Romania i a Catalunya.


En general, les formes de control de la natalitat utilitzades són poc fiables per evitar embarassos no desitjats i per evitar possibles malalties de transmissió sexual. En molts casos són mètodes molt agressius física i psicològicament: avortament practicat sota control mèdic, avortament amb CITOTEC, o d’eficàcia molt limitada: coitus interruptus.

Cap de les dones entrevistades realitza revisions ginecològiques periòdiques. El poc hàbit que tenen les romaneses de fer revisions ginecològiques periòdiques, la falta d’informació i la freqüència en que realitzen avortaments fa que ens trobem casos com el de la Nóra, de 39 anys. El metge de Romania li va recomanar el DIU com a mètode anticonceptiu, al cap d’uns anys, ja a Barcelona, va començar a trobar-se malament. El metge que va visitar a Barcelona li va dir que ja feia temps que hagués hagut de canviar-se el DIU i que tenia una infecció bastant greu. Li havien de canviar el DIU però abans havia de descansar un temps. En aquest període de descans es va quedar embarassada i va decidir avortar sense dir-li res al seu company. Era la segona vegada que avortava.

Les raons d’aquestes pràctiques s’han de buscar en el funcionament dels serveis públics de ginecologia de Catalunya però sobretot en l’experiència que porten del seu país d’origen. Respecte a les barreres per a l’ús dels serveis de ginecologia destaquen els temps d’espera des de que es sol·licita la cita fins que s’obté (aproximadament d’un any, si no s’accedeix per urgències).

En el cas de les treballadores sexuals, l’actitud discriminatòria de part del personal sanitari suposa també una barrera a l’accés a l’atenció sanitària. A l’apartat de Factors socials, polítics i econòmics hem apuntat algunes de les qüestions que afecten la salut sexual de les treballadores sexuals: la dificultat d’empadronar-se i, per tant, d’accedir als serveis sanitaris; la situació de vulnerabilitat legal; el tracte discriminatori per part del personal sanitari i l’estigmatització del col·lectiu. La seva vulnerabilitat econòmica també és un factor de risc per la seva salut sexual. Sovint, els clients ofereixen més diners per mantenir relacions sexuals amb elles sense utilitzar preservatiu. Evidentment, la relació que s’estableix en el sexe comercial entre treballadora i client és una relació marcada per la desigualtat i la dependència econòmica per part de la treballadora.


Depenent, entre altres coses, del nivell de necessitat econòmica de la treballadora la seva capacitat per negociar l’ús del preservatiu serà major o menor.

Entre els romanesos en general i especialment entre les treballadores sexuals apareixen també idees compartides que suposen un risc per a la prevenció de malalties sexuals. Les idees de confiança i desconfiança esdevenen centrals en el procés de decisió de l’ús del preservatiu en les pràctiques sexuals. Les nocions de risc queden condicionades o subordinades a les expectatives d’amor, fidelitat i confiança. La idea de que els preservatius representen una barrera per a la intimitat està molt generalitzada. Aquesta és una temàtica que no és específica dels romanesos ja que és un aspecte destacat en moltes investigacions sobre prevenció de malalties de transmissió sexual que s’han dut a terme a molts contextos diferents i entre poblacions diferents. Però en aquest cas, és important subratllar que són idees també compartides pels romanesos i que a més a més, com dèiem, es tracta d’una població que no disposa de molta informació sobre salut sexual i que presenta resistències a fer seguiments mèdics. Smith (2003) suggereix l’explicació que una relació sexual amb amor implica el desig de procrear fins i tot entre persones que realment no volen un embaràs en el moment de la relació sexual. És a dir, part de la dinàmica de demostrar amor i intimitat implica comportar-se com si la parella pogués casar-se i procrear.

En el cas de les parelles de treballadores sexuals aquesta necessitat és més acusada perquè han d’establir diferències objectives entre el sexe comercial i el sexe per amor. Per tant, moltes treballadores sexuals que utilitzen preservatiu en la majoria de relacions sexuals amb clients no l’utilitzen amb les seves parelles sentimentals. Fins i tot en casos en els quals les seves parelles tenen comportaments o situacions de risc com el consum de drogues per via intravenosa.

Pel que fa a l’atenció ginecològica en els serveis públics, les treballadores sexuals manifesten repetidament moltes situacions en les que s’han sentit maltractades, jutjades i fins i tot, s’han trobat amb personal sanitari que s’ha negat a atendre-les. Aquestes actituds per part d’alguns membres del personal sanitari també s’han detectat en algunes de les entrevistes


realitzades amb ginecòlegs. Per exemple, en algun cas, mostren irritació davant actituds de timidesa o pudor de les treballadores en les consultes tenint en compte, et diuen, que després “són capaces de fer de tot en qualsevol portal del barri”. Alguns ginecòlegs es queixen de que no segueixen les prescripcions mèdiques però les treballadores responen que sovint aquestes prescripcions són incompatibles amb la seva ocupació. De nou, la seva situació econòmica i la alegalitat del seu treball fa que si el ginecòleg els prescriu no tenir relacions sexuals durant 15 dies no ho puguin complir.

El conflicte entre treballadores sexuals i serveis de ginecologia ha fet que en alguns CAP’s on tenen molta població que es dedica al treball sexual hagin decidit dedicar uns dies i unes franges horàries específiques per atendre a treballadores sexuals. La decisió en sí mateixa ja dóna comptes de la gravetat del conflicte i de les dificultats d’alguns professionals de l’àmbit sanitari per oferir un servei de qualitat per a tothom sense projectar els propis valors morals o prejudicis. També és qüestionable que aquesta segregació de les treballadores sexuals sigui la millor mesura que es pot implantar, com a mínim a llarg termini.

Una pràctica d’alt risc a nivell sanitari que practiquen sovint les treballadores sexuals són els avortaments amb CITOTEC. Es tracta d’un fàrmac indicat per la ulcera d’estomac i que té molts riscos per la salut i efectes secundaris. Sovint, les dones que practiquen avortaments amb CITOTEC han d’acudir als serveis d’urgències amb fortes hemorràgies. El fàrmac s’obté en el mercat negre, al carrer o en els locutoris i costa entorn dels 7€. En aquest cas el cost econòmic dels avortaments mèdics és determinant per optar pel CITOTEC. També hi intervenen altres aspectes menys importants com la por a ser jutjat i tractat malament o les gestions burocràtiques.

Les Nacions Unides alerten de que el comerç sexual, juntament amb la dificultat d’obtenir mètodes anticonceptius que evitin el contagi de malalties de transmissió sexual, la desinformació i la falta d’educació en prevenció heretada del període socialista, són factors que han contribuït a que les dones romaneses siguin el sector de la població que registra un creixement


més ràpid de SIDA. A continuació esbossem aspectes rellevants d’aquesta herència socialista.

7.3.1. La politització de la reproducció en l’etapa socialista Respecte a les raons que condicionen el poc ús dels serveis ginecològics i dels mètodes de prevenció d’embarassos o de malalties de transmissió sexual vinculades a l’experiència del seu país d’origen, destaca l’impacte de les polítiques pro-natalistes durant el període de Ceausescu. Per entendre la situació de la població romanesa en el camp de la salut sexual i reproductiva és necessari una aproximació històrica en origen.

Al final de la segona guerra mundial, Romania es trobava en un període conegut com ‘la transició demogràfica’. Aquest període consisteix en un procés de canvi estructural en el qual la taxa de naixements i defuncions disminueix. Els romanesos, com la resta d’europeus, van mostrar un canvi en la preferència de construir famílies menys nombroses. A aquesta tendència demogràfica general per a tota Europa, s’afegia la incertesa que provocava el nou règim, l’estrés postbèl·lic i la precària situació econòmica. Tots aquests factors van contribuir al descens de la natalitat.

Un dels objectius del règim socialista, especialment durant el mandat de Ceusescu, va ser el d’invertir aquesta tendència demogràfica amb una política pro-natalista que utilitzava tots els mitjans ideològics, repressius, socials i legislatius. Es tractava d’una politització contundent de la reproducció que es sostenia amb arguments vinculats al nacionalisme i al projecte socialista.

La legislació sobre l’avortament és especialment rellevant si tenim en compte que la importació i venta de mètodes anticonceptius va estar prohibida o va ser intermitent durant el socialisme. Els canvis en la legislació romanesa sobre l’avortament durant el període socialista van estar sempre subjugats als vaivens dels dictats de la URSS. L’any 1920, la Unió Soviètica va ser el primer país europeu que va legalitzar l’avortament hospitalari. La liberalització de l’avortament es pensava com una disposició temporal necessària ja que en la mesura en què les condicions socials de la població milloressin i l’Estat assumís les responsabilitats en la criança dels fills, l’avortament seria menys necessari. (David, 1992: 4).


Però, l’any 1936, va canviar la legislació per tipificar l’avortament com un acte criminal excepte en aquells casos en que l’embaràs representava una amenaça per la salut de la mare.

L’any 1955, dos anys després de la mort de Stalin, es va liberalitzar de nou l’avortament. La majoria dels països de l’orbita de la URSS van descriminalitzar l’avortament entorn de 1956, Romania ho va fer l’any 19579. El principal motiu per a aquests canvis legislatius era el d’acabar amb les conseqüències negatives sobre la salut de les dones resultants d’avortaments sense supervisió mèdica. Però també hi havia interessos polítics en joc ja que, en un moment de revoltes populars, aquesta era una manera de cedir a les demandes de la població. La total dependència de l’avortament com a mètode per a controlar la natalitat s’evidencia amb dades com que l’any 1958 per cada 100 naixements es van practicar 29 avortaments, l’any 1959 la proporció va augmentar a 60 avortaments per 100 naixements i, l’any 1965, segons un informe oficial presentat al ministeri de sanitat, s’havia arribat a 400 avortaments per 100 naixements. El 94% d’aquestes dones estaven casades i més del 50% havien tingut 4 o més avortaments voluntaris (David and Wright, 1971: 206).

Davant d’aquestes dades i de la disminució de la taxa de natalitat, l’any 1966, es va restringir de nou l’accés a l’avortament10 i, l’any 1967, va començar el mandat de Ceusescu i l’enduriment de la política natalista que va afectar tots els àmbits de la vida en les esferes pública i privada. En el següent gràfic es pot apreciar l’efecte d’aquest decret en la taxa de la natalitat:

9 Les dones podien interrompre el seu embaràs durant els 3 primers mesos de gestació sense requerir cap tipus de formalitat burocràtica, supervisió o aprovació, i garantint la seva privacitat. La interrupció d’embarassos de més de 3 mesos de gestació requeria aprovació mèdica (David and Wright, 1971: 205-206).

10 Es va limitar l’accés a l’avortament a dones majors de 45 anys; amb 4 o més fills; en casos en que perillés la seva vida, de violació o malalties congènites.


David and Wright, 1971:207

Sembla clar que el notable increment de la taxa de natalitat que es va produir just després de la restrictiva llei de l’avortament11, entre desembre de 1966 i setembre de 1967, va ser una conseqüència temporal fins que la població va trobar les pràctiques12 (bàsicament l’avortament il·legal) per a decidir en la mesura d’allò possible els fills que volien tenir. El preu d’aquesta parcel·la de llibertat també es reflexa a les estadístiques que recullen les taxes de mortalitat maternal: entre 1966 y 1998, 9.452 dones van morir a causa d’avortaments il·legals (Kligman, 1992:406).

11 El decret va entrar en vigor el novembre de 1966.

12 El mètode que utilitzaven el metges per a realitzar interrupcions d’embaràs sense deixar cap marca visible era normalment el d’introduir una sonda en el coll de l’úter. La penalització pel metge era d’1 a 3 anys de presó, per a la dona podia ser també la presó o altres tipus de pena. Els directors dels Departaments sanitaris estaven obligats per llei a informar a les autoritats del personal mèdic sospitós de practicar avortaments il·legals. Tot això i el cost econòmic que suposava va comportar que moltes dones recorreguessin a altres mètodes abortius sense supervisió mèdica: infusions de quinina, solucions salines o de sulfat de potassi d’alumini, perforar el coll de l’úter amb agulles de ganxet, entre molts altres. A les àrees rurals, les llevadores tradicionalment atenien els parts i els avortaments i van seguir fent-ho. Si, malgrat tots els obstinats intents, l’embaràs seguia el seu curs, moltes vegades la descendència formava part del número creixent de nens amb disminucions físiques o psíquiques.


Hord, Charlotte et al. (1991:234)

En aquest context, la desconfiança també imperava entre els professionals sanitaris i els pacients. La intimidació, l’amenaça i la por eren mètodes utilitzats pels agents de l’Estat per a aconseguir la cooperació i els noms o xarxes de persones implicades en avortaments i activitats relacionades.

Les dones entrevistades que actualment tenen entre 40 i 55 anys recorden aquesta etapa on el projecte de l’Estat afectava directament i de forma molt agressiva la seva sexualitat i seu el dret de planificació familiar. Una d’elles explica que va realitzar 20 avortaments il·legals i que alguna vegada va haver d’acudir als serveis d’urgències mèdiques per les complicacions que va patir. Allà la forçaven per a que delatés la persona que l’havia ajudat. Ella està convençuda que els problemes de ronyó que pateix actualment es relacionen directament amb el fet d’haver practicat tantes interrupcions d’embarassos. Per pal·liar-ho es fa infusions amb els fils de les panotxes de blat de moro.

A partir de les entrevistes també apareix clarament la violència de gènere vinculada a la sexualitat de les dones. És a dir, a part de rebre la violència de les polítiques Estatals sobre la seva sexualitat i capacitat reproductiva


també, en alguns casos, s’hi afegia la violència de les seves parelles. És el cas de la Estefania, de 52 anys. En aquella època va realitzar 12 avortaments. El seu marit era un militar alcohòlic que la maltractava física i psíquicament. Una de les formes de maltracta consistia en abusar d’ella sexualment i, en la mesura dels possibles, deixar-la embarassada. Diu que, per exemple, després d’un avortament li deien que la dona té més possibilitats de quedar embarassada i ell aprofitava especialment per forçar-la en aquest moment. Després li deia que s’havia casat amb una nevera, que era frígida, ella diu que després de tants avortaments, de tanta por i violència, realment et tornes frígida, “tantos abortos te inhiben la sensibilidad, te matan la feminidad...ya no te sientes mujer”. Algunes vegades l’havien fet avortar retorçant l’úter amb un raspall de dents o netejant l’úter amb aigua i sabó.

Ella també tenia por d’anar a l’hospital quan les coses es complicaven. En un dels avortaments va tenir septicèmia, estava a 41º de febre, els metges la van amenaçar físicament per a que delatés a la dona que l’havia ajudat però ella sabia que, a part d’una traïció a algú que l’havia ajudat i de les conseqüències penals que això podia tenir, delatar-la significava perdre a la persona que l’hauria de tornar a ajudar en futurs avortaments.

La pràctica mèdica va ser un mitjà clau per exercir el control sobre la reproducció. De fet, Kligman (1998: 100) parla de la medicalització de la repressió. Es va responsabilitzar als metges de les taxes de natalitat dels seus districtes, rebaixant els seus salaris si les taxes eren inferiors a les esperades (Verdery, 1996: 65). En aquest context, les revisions ginecològiques obligatòries a les que havien de sotmetre’s les dones es van convertir en espais de vigilància física i política.

La radicalitat de la política pro-natalista del règim es reflexa en moltes lleis sobre el divorci, la homosexualitat, lleis fiscals, etc. Las mesures socials també eren fortes: educació, serveis de puericultura i sanitat gratuïts i universals, ajudes econòmiques per a les famílies que cobrien aproximadament un 20% dels costos directes de la criança, protecció laboral per a dones embarassades, baixes de maternitat, o per exemple, el dret de les mares a que després de la baixa maternal poguessin treballar mitja jornada sent classificades i remunerades com a jornada completa.


Malgrat tot això, durant els anys 80’s, la natalitat continuava estancada. Aquest moment coincideix amb el període en que Ceusescu va decidir liquidar el deute extern a costa de la qualitat de vida dels romanesos i en aquesta època la desnutrició era un problema crònic que afectava pràcticament a tota la població13. Davant d’aquesta situació el ministre de sanitat va ser acusat de no vetllar per a evitar les interrupcions d’embarassos no desitjats i els metges d’aprofitar-se dels avortaments ‘legals’ i ‘il·legals’ per a obtenir beneficis personals (Kligman, 1998:133).

Al març de 1984, el Partit va implementar noves mesures per a augmentar la natalitat: les dones que treballaven en centres industrials estatals havien de sotmetre’s mensualment a proves d’embarassos i en casos persistents de no embarassos havien d’aportar documentació mèdica que expliqués la seva dificultat per a quedar embarassades (Jerome S. Legge, Jr.; John R. Alford, 1986).

El desembre de 1985, es va modificar la llei sobre l’avortament restringint el seu accés a dones de 45 anys o majors amb 5 fills o més. Es van implementar altres disposicions com la de 1987 segons la qual les adolescents embarassades podrien continuar la seva educació en horari nocturn i examinar-se sense estar presents a la classe i l’Estat es comprometia a ‘adoptar’ els nounats.

Les conseqüències de la política pro-natalista no van suposar únicament un increment dels avortaments il·legals amb el conseqüent increment de la mortalitat maternal i infantil, sinó també un increment dels fills no desitjats que sovint eren abandonats en institucions estatals o als carrers. El nivell de negligència d’aquests centres va ser conegut per la opinió pública a través dels mitjans de comunicació després de 1989. El primer cas de SIDA en una institució de menors va ser registrat l’any 1985 però l’existència de cassos de VIH/SIDA va ser deliberadament silenciada pel règim fins al punt que al 1988 el Ministeri de Salut va prohibir registrar diagnòstics de VIH/SIDA en

13 Existeixen estudis que senyalen que aquest era un dels motius que explicaven l’elevat número de naixements prematurs (7.3% de tots els naixements l’any 1989) i de les distròfies com a causa de mortalitat infantil (33.1 por mil naixements) (Kligman, 1998: 141).


els certificats mèdics14. Com ja s’ha explicat, per combatre la alta taxa de mortalitat infantil, els metges administraven antibiòtics per via intravenosa de manera rutinària. Com a resultat de transfusions de sang i ús de xeringues no esterilitzades i utilitzades repetidament es va estendre l’epidèmia de VIH/SIDA en institucions infantils estatals15.

7.3.2. Situació en el post-socialisme

És revelador el fet de que la primera reforma del govern provisional fos la de liberalitzar l’avortament i revocar les prohibicions d’importar i vendre contraceptius (David, 1992: 13). L’any 1990, la taxa d’avortaments legals va arribar al nivell més alt mundialment: gairebé 200 avortaments per 1.000 dones entre 15 i 44 anys (Serbanescu et al, 1995:77), però l’efecte de la legalització de l’avortament en la taxa de mortalitat maternal deguda a interrupcions d’embaràs també és clar:

14 L’Estat defensava la idea de que la SIDA era una malaltia occidental, de països capitalistes, que no els podia afectar: una malaltia d’homosexuals (l’homosexualitat estava prohibida) i de consumidors de drogues (ningú podia permetre’s ni adquirir cap droga il·legal).

15 Cap a finals de 1990, hi havia 1.094 casos de VIH/SIDA infantil (entre 0 i 12 anys). Des de 1990 els casos de VIH/SIDA s’estenen entre la població adulta, entre 1985 i 1994 es van registrar 3.119 casos entre nens i adults.


Malgrat tota aquesta experiència, fins l’any 1992 no existia cap centre de salut reproductiva a Romania. Actualment l’esterilització voluntària només es permet per raons mèdiques a les mares amb 5 o més fills o a les dones majors de 45 anys.

Actualment, els metges de família registren els embarassos en el primer trimestre, realitzen revisions mensuals, proves de VIH i sífilis, vacunacions antitetàniques i seguiment post-part durant les 4 setmanes posteriors al part. Tot i amb això, segons un estudi de l’Institut de Salut Maternal i infantil, l’any 2001 un 16% de les dones que van donar a llum no estava registrada o controlada mèdicament durant l’embaràs (Vl descu, C, et alt. 2008: 111).

Romania registra unes taxes de mortalitat maternal molt altes en relació a la mitjana europea. Segons el Ministeri de sanitat l’any 2000, la mortalitat maternal era de 33 per cada 100.000 naixements i, l’any 2006, 15 per cada 100.000. Moltes d’aquestes morts es relacionen amb avortaments que en gran mesura encara s’utilitzen com a substituts de mètodes contraceptius. Segons Vl descu (2008: 112), només el 23% de les romaneses utilitzen mètodes contraceptius moderns i només el 60% de les dones embarassades visiten el metge en el primer trimestre.


7.4. Salut infantil

La maternitat és molt valorada entre els romanesos, especialment entre les dones. Ser mare representa un element bàsic de la identitat de les dones i del seu cicle vital. És molt estrany trobar dones que decideixin no ser mares. Tant les pràctiques i idees culturals tradicionals a Romania com la seva legislació afavoreixen la dedicació de la mare al nadó i l’ajuda de parents dones en aquesta tasca durant un període llarg de temps.

Segons els ritus ortodoxes, que en major o menor mesura segueixen els romanesos, la mare i el fill poden anar a l’església a partir del vuitè dia després del part. Quaranta dies després del part es bateja al nadó. Durant aquesta quarantena que segueix al part, la mare ha de descansar i normalment l’àvia fa tot el treball domèstic (tradicionalment la padrina cuina per a la mare i fa la roba pel bateig).

Les romaneses valoren molt positivament la lactància materna tant en termes de salut per al fill com per a la relació mare-fill i, a més, alletar a un fill és una tasca central que constitueix la idea de ser ‘bona mare’. Es mostren convençudes que l’alletament matern fa que el fill sigui més fort, sa i més resistent a qualsevol malaltia. Entre les avantatges del alletament matern, les dones també coincideixen en destacar l’estalvi econòmic que representa i ho consideren molt pràctic perquè no t’has de preocupar de comprar i portar el menjar a sobre ni has de preparar res. Moltes d’elles també pensen que mentre donen el pit no poden quedar-se embarassades i, per tant, l’alletament el consideren un mètode anticonceptiu.

En origen, la majoria de dones donen el pit entre 1 i 2 anys, en alguns casos fins a 3 anys. Els dos anys coincideix amb el període que tenen dret a la baixa maternal a Romania (amb reducció de sou en els últims mesos). Quan la mare decideix finalitzar el temps de lactància materna, en molts casos, es lliguen una roba ben premuda entorn del pit durant 3 dies amb la finalitat de deixar de produir llet.

La situació amb la que es troben a Catalunya en relació a l’alletament matern i a les cures dels nadons és més complicada. A nivell legislatiu, lògicament el període de baixa maternal (4 mesos) els sembla absolutament insuficient i intenten allargar-lo tant com les seves condicions econòmiques ho


permeten. Les estratègies que segueixen moltes dones aquí per a fer compatible la seva maternitat amb la seva vida laboral (recórrer a llars d’infans o cuidadores alienes a la família), a les dones romaneses els semblen inviables tant econòmicament com moral o ideològicament.

El problema rau en el fet de que a Catalunya veuen molt reduïda la seva xarxa de dones de la família que poden prestar ajuda en les tasques de la cura dels nadons. Una de les estratègies per a disposar del temps i la dedicació que es considera indispensable durant els primers mesos que segueixen al part és la de fer venir a una germana o cunyada menor i soltera, la mare o la sogra perquè ajudi a la mare. Després moltes d’aquestes dones que han vingut amb aquesta finalitat decideixen quedar-se de forma independent.

8. ACCÉS A LES CURES ESPECIALITZADES DE SALUT La majoria de romanesos a Catalunya, s’empadronen i disposen de targeta sanitària fins i tot els que es troben en situació d’irregularitat jurídica de l’estada. Pajares (2006), per exemple, a partir de les dades del Servei Català de la Salut dedueix que la majoria de romanesos en situació irregular disposen d’extensió de cobertura sanitària, és a dir, tenen una cobertura sanitària que no procedeix d’altes a la Seguretat Social però que exigeix estar empadronat. L’any 2005, els romanesos amb aquest tipus de cobertura sanitària a Catalunya eren 18.385.

8.1. Ús dels serveis sanitaris públics

Gairebé tots els entrevistats disposaven de targeta sanitària i coneixien les vies d’accés als serveis. Com hem assenyalat en capítols anteriors els romanesos en general fan molt poc ús del sistema sanitari. Aquest fet és un dels que fa que els romanesos siguin una població poc visible pels serveis sanitaris (a excepció dels rrom). Durant les entrevistes amb personal sanitari de determinats barris on hi ha un número elevat de romanesos empadronats ells mateixos es mostraven sorpresos de que numèricament


fossin superior que altres col·lectius com pakistanesos o marroquins. Aquesta no és la impressió que es podria derivar de la seva pràctica diària.

Els romanesos solen pal·liar dolences lleus amb remeis casolans o simplement les suporten. Davant de problemes de salut que estimen que tenen més entitat normalment opten per recursos que donen una resposta immediata a la seva demanda: si no és molt greu acudeixen a la farmàcia i, si el dolor és molt agut, a urgències. A l’apartat de Factors socials, polítics i culturals apuntàvem algunes de les explicacions: la idea del treball vinculada amb la malaltia i la por de perdre la feina, la idea de que els medicaments tenen afectes secundaris importants per la salut en contrast amb els remeis naturals o l’atribució de causes socials a la malaltia. Tots ells són factors que influencien en el poc ús dels serveis sanitaris. I com veurem en el següent apartat, un altre factor a tenir en compte és la baixa valorització d’alguns dels aspectes de funcionament del sistema sanitari públic català.

8.2. Valoració del sistema i dels professionals

El fet de no haver de fer pagaments informals en general és valorat molt positivament pels usuaris romanesos. És a dir, la vivència de que resideixen en un Estat de dret on poden fer exercici de la ciutadania. De fet aquest és un dels motius que alguns immigrants romanesos destaquen alhora de prendre la decisió d’immigrar: “el desig de viure en un país on no hagis de pagar a cap funcionari ni mobilitzar la xarxa de contactes, parents i coneguts per tal de que et contesti, perquè et somrigui, t’escolti o t’atengui abans que ja no sigui necessari”.

Però d’altra banda aquest “Estat de dret” també els situa molt sovint en una posició d’impotència quan no funciona correctament. Quan les llistes d’espera per ser operat, per exemple, són molt llargues i lentes sovint van a Romania o aprofiten les vacances per ser atesos pels serveis públics amb més rapidesa encara que sigui pagant. Aquesta estratègia sempre és més econòmica que ser atesos pels serveis privats de Catalunya.

En general els romanesos mostren desconfiança amb els serveis públics del seu país d’origen. La majoria considera que és millor accedir a la medicina privada tant a Catalunya com a Romania però normalment no s’ho poden


permetre ni en origen ni en destí. Però a Romania existeix una solució a mig camí entre els serveis públics i privats ja que aquesta dicotomia és molt relativa o ambigua. Podríem dir que existeix un sistema paral·lel entre el sector públic i el privat que és el més utilitzat. Es tracta d’utilitzar recursos privats (xarxes personals, regals, diners, favors) per accedir als serveis públics amb garanties de rebre una bona atenció. Des de la transició, aquesta situació s’ha anomenat ‘corrupció’ però és més complexa que això. S’ha de tenir en compte que els salaris que l’Estat paga al personal sanitari són absolutament insuficients per viure i que aquestes pràctiques tenen un origen tradicional.

Partint d’aquesta experiència, molts romanesos quan consideren que no reben un tractament o diagnòstic adequat a Catalunya, viatgen al seu país per ser visitats en els serveis públics oferint recursos privats amb la confiança de que pagant es rep millor atenció. És molt freqüent utilitzar aquesta estratègia quan el temps d’espera per ser atès a Catalunya és molt llarg, quan es percep que no es resol el problema de salut o quan el tractament que es proposa es valora com molt agressiu.

L’altra cara dels pagaments informals es relaciona més amb el seu origen. Es tracta del costum d’agrair al metge l’atenció rebuda, de fet el nom tradicional que es dóna a aquesta pràctica és atentie (atenció). Com en molts llocs i èpoques, aquesta era una manera de reconèixer el treball del metge i mostrar agraïment. El cas és que alguns romanesos que estan molt contents amb l’atenció rebuda a Catalunya (especialment en el cas d’operacions i de gent gran) senten angoixa i inquietud per no poder agrair d’una manera sincera i personal el tracta rebut. Aquest era el cas d’una romanesa que després de ser operada em deia que ni tan sols coneixia el nom del doctor i les infermeres i que si com a mínim sabés el nom podria escriure’ls una carta. Més enllà del fet anecdòtic crec que són situacions que reivindiquen una relació més personalitzada amb el personal sanitari.

També alguns informants manifesten que a Romania acudien al metge amb molta més freqüència que aquí perquè allà el metge els coneixia des del seu naixement i coneixia també tot el seu context social i historial mèdic la qual cosa genera molta més confiança. En aquest sentit també destaca la crítica als canvis freqüents de metge per diversos motius (desplaçaments,


substitucions, etc.) en que es troben en el sistema de salut pública de Catalunya.

Els temps d’espera en general, no només en casos de llistes d’espera per operacions, és un dels aspectes en els que els romanesos són més crítics. El temps que t’has d’esperar per ser visitat tot i tenir una cita o el temps que has d’esperar per aconseguir la cita. El servei de ginecologia és un dels que exasperen més a les romaneses que no poden creure’s que et donin cita per un any vista. També el temps d’espera a les urgències s’interpreta com una falta d’interès per part del personal que “tant li fa si et mors allà mateix”. Una entrevistada explicava el què ella interpretava com una atenció inadequada: que havent patit dos pre-infarts i estan a 17 de tensió va haver d’esperar 8 hores a la sala d’urgències per ser atesa i que finalment li van donar paracetamol.

Un problema reiteradament destacat és el sistema de derivació dels serveis sanitaris. El fet d’haver d’accedir als especialistes sempre a través del metge de capçalera i que després triguin a donar-te cita amb l’especialista es valora molt negativament. En paraules seves: ‘trigues molt per arribar allà on vols anar’.

En els casos de romanesos que han tingut alguna intervenció quirúrgica o dones que han parit a Catalunya destaquen la falta d’informació de les pautes a seguir després de la intervenció i el poc temps d’hospitalització que els permeten. Un exemple és el d’un part on la mare es queixava que ningú l’havia informat de les cures umbilicals que havia de realitzar al nadó. Ho va saber al cap d’uns dies quan va rebre la crítica de l’infermera per no haver-ho fet.

8.3. Traducció i mediació

Cap dels romanesos entrevistats o que han format part de la mostra del treball de camp havia utilitzat mai un mediador o traductor i, la majoria d’ells, desconeixien la figura.

Segons el Servei d’Atenció a l’Usuari de l’Hospital del Mar, durant l’any 2007 el servei de mediació havia atès només a 30 romanesos, 15 dels quals van arribar per urgències.


Un dels greuges de les mediadores romaneses amb les que hem pogut parlar és el de que els metges no sol·liciten els seus serveis, fins i tot en casos en els que els pacients no dominen la llengua.

Hem de dir però que la majoria de les persones entrevistades consideren que no necessiten mediador ja que no tenen dificultats lingüístiques. En alguns casos de dones que han arribat recentment per reagrupació familiar, els fills que aprenen el català o castellà ràpidament a l’escola els fan de traductors. També argumenten que les diferències culturals són pràcticament inexistents i per tant, en aquest sentit tampoc necessiten una persona que els faci de pont entre cultures.


9. CONCLUSIONS En les últimes dècades, els estudis en l’àmbit de la salut realitzats des de les ciències socials han seguit models diversos que han emfatitzat diferents aspectes que afecten la salut i la cerca d’atenció a la salut dels individus i grups socials. Així, les formes d’aproximar-se a aspectes de la salut han anat evolucionant des de models més biomèdics, models més conductuals, models més culturalistes o models que subratllen els efectes de la violència estructural.

Des de finals dels 80’s, sorgeixen models que focalitzen l’atenció en el comportament individual. En general, les aproximacions biomèdiques o basades en el comportament individual assumeixen que les persones actuaran d’una manera ‘racional’ per minimitzar riscos de salut (Thomas, 2008). Però les intervencions que partien d’aquesta premissa s’han mostrat ineficaces, han evidenciat que una conscienciació alta o més informació i coneixement no necessariament influencia en el comportament (Smith, 2003; McPhail and Campbell, 2001). Per aquest motiu, l’ús d’aproximacions narratives per entendre les experiències subjectives de la salut i la malaltia ha guanyat terreny (Liddell et alt., 2005).

Durant els 90’s sorgeixen models que emfatitzen molt més els contextos culturals en els que tenen lloc els comportaments. És a dir, es presta més atenció al conjunt de representacions socials i significats culturals que poden entendre’s com a determinants de l’experiència de salut o malaltia en diferents contextos. Es revela com a necessari entendre què signifiquen les pràctiques relacionades amb la salut pels seus protagonistes i els significats dels contextos en les que tenen lloc, per poder explicar els comportaments de risc. Aquestes aproximacions permeten explicacions alternatives a les biomèdiques, analitzar narratives ‘alternatives’ i proporcionar als narradors els mitjans per comunicar què és significant en les seves vides, per donar sentit a la malaltia.

A més, les narratives es situen en contextos específics que reflecteixen valors compartits. Per tant, entendre l’experiència de la malaltia exigeix contemplar el seu context més ampli: social, cultural i econòmic (Mogensen, 1997). Aquest nou enfocament subratlla el caràcter col·lectiu, entenent els individus com a persones socials integrades en contextos culturals, en


contrast amb aproximacions més atomitzants o individualistes (Parker, 2001:166).

Cada vegada sembla més evident que les intervencions de prevenció en l’àmbit de la salut no funcionen a nivell de comportaments individuals sinó a un nivell social o de representacions col·lectives. La informació i el coneixement adquirit sobre el risc en salut és sempre interpretat en un context preexistent de significats que necessariament condiciona la manera en la que aquesta informació s’incorpora a l’acció (Parker, 2001:167). Des d’aquesta perspectiva, els programes d’intervenció es dirigiran a transformar les normes socials i els valors culturals per promoure pràctiques saludables.

Aviat, però, noves aportacions assenyalen que a part dels factors culturals, hi ha altres factors amb molta freqüència més importants que influencien la construcció de l’experiència de salut o malaltia: factors estructurals, polítics i econòmics. Es tracta d’estudis en contextos que van des d’àrees empobrides de països en vies de desenvolupament a barris marginals de cuitats dels Estats Units que denuncien formes de violència estructural que determinen la vulnerabilitat social tant dels grups com dels individus. S’assenyalen els efectes de factors socials com la pobresa, l’explotació econòmica, la desigualtat de gènere, l’opressió sexual, el racisme i l’exclusió social.

En el cas concret dels immigrants romanesos a Catalunya hem volgut considerar tant els aspectes socials i culturals com els aspectes polítics i econòmics, defensant una visió multicausal de l’estat de salut i els comportaments que s’hi relacionen. Hem de dir, però, que en aquest cas concret, els models que subratllen els efectes de la violència estructural s’han revelat com especialment importants en relació a la salut i els comportaments de cerca d’atenció a la salut dels romanesos a Catalunya. Creiem que aquells factors que resulten més significatius per explicar l’estat de salut, les pràctiques preventives, l’accés als serveis sanitaris o la valoració de l’atenció rebuda, són factors que es relacionen amb la desigualtat econòmica, de gènere, política i legislativa, tant en origen com en destí.

L’efecte de la violència estructural exercida durant el període de Ceausescu en relació a la salut reproductiva sembla prou evident i les seves


conseqüències encara són ben presents en les pràctiques de les dones romaneses que actualment viuen a Catalunya, fins i tot, entre les dones que per la seva edat no van viure aquell període. Això no és d’estranyar si partim de la premissa de que, com puntava anteriorment, l’experiència de salut o malaltia i les pràctiques que afecten la salut sovint no es poden entendre exclusivament com a comportaments individuals sinó que tenen un caràcter col·lectiu. És a dir, l’experiència no només individual sinó col·lectiva determina en gran mesura comportaments relacionats amb la salut i les seves interpretacions.

Així, la importància de les experiències prèvies a la immigració són determinants en les pràctiques de salut reproductiva dels romanesos a Catalunya. Aquest àmbit, el de la salut reproductiva, creiem que és potser el més destacable amb el col·lectiu d’immigrants romanesos a Catalunya. Destaquen com a problemàtiques importants el fet de que les dones romaneses gairebé no realitzen revisions ginecològiques periòdiques, no utilitzen mètodes anticonceptius, no utilitzen mètodes de prevenció de malalties de transmissió sexual, sovint viuen embarassos no desitjats i practiquen interrupcions d’embarassos voluntàries amb freqüència. Pensem que Romania té una de les taxes més altes de mortalitat maternal deguda a avortaments sense supervisió mèdica, la més alta d’Europa per càncer d’úter i que les malalties de transmissió sexual augmenten des de 1989.

En el cas de les treballadores sexuals aquesta situació s’agreuja pel tracte discriminatori que sovint reben en els serveis d’atenció ginecològica públics, per les dificultats de disposar de targeta sanitària, pels abusos econòmics que pateixen en temes relacionats amb el control sanitari (anàlisis obligatoris a preus abusius en clubs privats) que, a més, vulneren el seu dret a la privacitat, i quan utilitzen mètodes d’interrupció d’embarassos amb un alt risc per la salut degut a les barreres econòmiques per accedir a avortaments sota control sanitari. La vulnerabilitat econòmica també és un factor de risc molt important alhora de prevenir malalties de transmissió sexual quan els clients ofereixen més diners per no utilitzar preservatiu en les relacions sexuals. Quan les necessitats econòmiques són molt importants la capacitat de negociació de l’ús del preservatiu de les treballadores sexuals es veu molt limitada. En general, la seva situació de vulnerabilitat social,


legal i econòmica les col·loca en una posició de risc i desprotecció en temes de salut.

La manca de comportaments preventius entre els romanesos no només l’observem en el camp de la salut reproductiva sinó que engloben un ventall molt més ampli de la salut. Aquesta manca d’hàbits es fa ben palesa amb els controls sanitaris recomanats, com el cas de les revisions ginecològiques que apuntàvem, amb la dieta que segueixen, amb hàbits com el tabaquisme o l’alcoholisme, o amb la poca cura del seguiment de pautes mèdiques específiques, exceptuant la medicació. Aquesta actitud sembla coherent amb el fet de que Romania tingui la taxa més alta d’Europa de mortalitat per causes evitables amb prevenció (càncer de pulmó, accidents de tràfic, cirrosis de fetge) o que la primera causa de mortalitat a Romania siguin les malalties cardiovasculars. El fet de que també sigui el país europeu amb més morts per malalties curables probablement tampoc ajuda a l’adquisició de determinats hàbits saludables o preventius.

La gran majoria de qüestions que hem tractat en aquest informe en la mesura que s’han detectat com a factors que influencien la salut dels romanesos es relacionen amb l’impacta de les desigualtats socials en la salut (desigualtats legals, econòmiques, de gènere, laborals, etc). És significatiu que cap dels romanesos que han format part de la mostra del treball de camp hagi considerat que existeixen diferències culturals que dificultin les relacions, l’accés o l’atenció amb els serveis mèdics. És per això que cap d’ells considera necessari la figura d’un mediador que faci de pont entre persones de diferents cultures: ells, com nosaltres, són de tradició cristiana, de llengua llatina i europeus.

Des d’aquest punt de vista, podríem dir que l’impacta de les desigualtats socials en la salut dels immigrants romanesos seria similar al que pateixen persones autòctones que comparteixen una situació socioeconòmica semblant. En general, en els estudis sobre immigració i salut s’assenyalen barreres especifiques que afecten als immigrants com l’accés limitat als serveis de salut, les dificultats lingüístiques, o la falta de xarxa social. En el cas dels romanesos, alguns d’aquests aspectes creiem que no són tan rellevants com ho són per col·lectius d’altres nacionalitats. El fet de parlar una llengua llatina, per exemple, disminueix significativament les dificultats


d’aprenentatge del castellà o català i en la majoria dels casos dominen la llengua ràpidament. Però trobem varies especificitats pel cas dels immigrants romanesos. Per exemple, el fet de que molts d’ells tenen una formació molt superior a la requerida pels llocs de treball que ocupen.

La seva situació legal, és a dir el fet de que des de 2007 Romania pertany a la UE, els ha permès residir regularment a Catalunya i entrar i sortir del país sense necessitat de visat. Per tant, la gran majoria de romanesos a Catalunya estan empadronats i disposen de targeta sanitària (exceptuant el cas de les treballadores sexuals). Tot i amb això, la moratòria de dos anys que se’ls va imposar els ha negat el permís de treball i ha condicionat molt les seves condicions laborals retallant dràsticament els seus drets. I, aquest, és precisament un altre dels àmbits rellevants com a factors que condicionen l’estat de salut i l’accés als serveis de salut dels immigrants romanesos a Catalunya. És a dir, normalment treballen sense contracte, amb contracte irregular (per menys hores i sou del real), o amb la ficció de ser autònoms quan en realitat ocupen un lloc de treball per compte aliena.

Aquesta situació els ha instaurat en una posició de desigualtat en l’àmbit laboral que juntament amb la desigualtat econòmica que ha motivat el seu projecte migratori, conflueix en situacions d’abusos laborals, econòmics, legals i socials que impacten la seva salut i representen una barrera per la cerca d’atenció sanitària. En situacions d’una gran precarietat laboral absentar-se del lloc de treball, fins i tot per motius mèdics, pot conduir a la pèrdua del lloc de treball. Una altra conseqüència pot ser la de no cobrar les hores no treballades per estar malalt o per acudir als serveis de salut. El mateix succeeix amb el seguiment de determinades pautes sanitàries que són incompatibles amb la seva activitat laboral, per exemple, el descans. És a dir, sovint les indicacions dels professionals de la salut són incompatibles amb l’exercici laboral i les obligacions econòmiques dels immigrants. En aquest context, la malaltia és una amenaça per mantenir el lloc de treball o per rebaixar els ingressos que no es poden permetre.

Les condicions de treball també els obliguen a canviar de feina molt sovint generant un sobreesforç d’adaptació constant, inestabilitat i estrès que pot afectar la seva salut. La incertesa que genera aquesta precarietat laboral. Tampoc els permet poder tenir una previsió econòmica ja que normalment


els seus ingressos depenen de les necessitats del mercat. Es troben per tant en una situació d’incertesa laboral i econòmica que pot afectar la seva salut física i mental.

Un altre tema important en relació a l’àmbit laboral és el de que quan les condicions laborals perjudiquen la salut els romanesos pensen que el problema no és en primer terme mèdic, és social, i per tant la biomedicina no pot actuar en la causa, només pal·liar algun dels símptomes quan són molt incapacitants. Això fa que persones que ocupen llocs de treball amb jornades laborals molt llargues, amb exigència d’esforç físic o a temperatures extremes, davant de símptomes com dolors musculars, articulars o problemes respiratoris freqüents no acudeixin als serveis de salut. Consideren que la única solució seria trobar una feina en unes altres condicions laborals que no els perjudiquessin la salut. És a dir, sovint s’atribueixen causes socials als problemes de salut però d’alguna manera es considera que no són problemes del cos, són problemes de l’experiència viscuda que es reflecteixen en el cos. En aquests casos, les explicacions estan en les situacions i relacions socials viscudes i, si no es poden canviar els condicionants socials, s’accepten les seves conseqüències en la salut considerant que la biomedicina no pot ajudar. Per tant, no sempre acudeixen als serveis de salut per aquests problemes i sovint, quan ho fan és només en casos de dolor molt agut i llavors ho fan per urgències.

Aquesta actitud també explica en part el què succeeix en el camp de la salut mental. Per la mateixa raó que apuntàvem no s’utilitzen els serveis de salut mental. Es considera que la depressió o l’ansietat no són trastorns sinó o malalties, són conseqüència de la duresa de la vida que s’assumeix, s’explica per allò viscut. La idea és que allò que la persona ha patit la constitueixen. Per això malgrat molts dels entrevistats parlen sovint del ‘problema dels nervis’ pocs d’ells ho reconeixen com un problema tractable en els centres d’atenció a la salut mental. Una altra de les causes que expliquen aquesta reticència és la consideració de que els tractaments psicològics són un luxe, un caprici al qual no poden dedicar-hi ni temps ni diners. I, finalment, l’associació de la psiquiatria amb persones molt estigmatitzades (alcohòlics o ‘bojos’) esdevé una altra barrera important. Hem de tenir present que actualment a Romania, en el camp de la salut mental, pràcticament només trobem hospitals psiquiàtrics per malalts amb patologies molt greus.


Les condicions d’habitatge conformen també factors importants a considerar en l’àmbit de la salut dels immigrants romanesos. El més habitual és que els immigrants romanesos relloguin una habitació en un pis o que comparteixin pis. En aquest context, la falta d’espai i intimitat i les convivències obligades sovint generen molta tensió afectant la qualitat de vida i potencialment la salut dels immigrants. Les limitacions en l’ús de la vivenda afecten hàbits importants com l’alimentació, les relacions socials, les hores de son o el seguiment de pautes mèdiques. La insatisfacció que generen aquestes situacions i els problemes de convivència que comporten, fa que es canviï sovint de vivenda generant molta inestabilitat, sobreesforços d’adaptació constant i estrès.

Pel què fa a l’impacta de les desigualtats de gènere en la salut, en aquest informe ja hem assenyalat com la transició política i econòmica de Romania ha afectat de manera significativament diferent a homes i dones. L’atur femení ha augmentat més que el masculí al mateix temps que han augmentat les famílies monoparentals encapçalades per dones i que l’Estat ha retallat dràsticament les prestacions i serveis dirigits a la protecció de la família. Aquesta situació té un impacte directe en la situació socioeconòmica de les romaneses i és determinant en molts casos per emprendre el projecte migratori i, concretament, fer-ho en unes condicions molt precàries i amb molta responsabilitat i pressions. Aquestes són situacions que lògicament poden afectar el seu estat de salut físic i mental. És la situació de moltes treballadores sexuals, de dones que assumeixen el manteniment dels fills que sovint estan en origen i de dones que fugen de la violència domèstica o l’alcoholisme de parelles o pares. Així, les desigualtats de gènere, són factors ineludibles per comprendre l’estat de salut de moltes dones immigrants.

En aquest informe ens ha semblat rellevant subratllar sobretot l’impacta de la violència estructural en l’àmbit de la salut dels romanesos que viuen a Catalunya, tant el que arrosseguen de la seva experiència en origen com el que troben en destí. El què fa que parlem dels romanesos com a immigrants, allò què els diferencia de la resta d’europeus que viuen a Catalunya, és la història política i econòmica recent del seu país. La divisió entre Europa de l’est i de l’oest no ve marcada per tradicions culturals diferents sinó sobretot per trajectòries polítiques i econòmiques diferents i sovint enfrontades. Són aquests models els que han configurat l’’alteritat’, els europeus de l’est. I


també són factors polítics, legislatius i econòmics els que ara els defineixen com a immigrants. I és aquesta condició d’immigrants amb tot el que comporta, juntament amb la seva experiència històrica, allò que realment resulta significatiu i esbossa els determinants de salut en el col·lectiu de romanesos que viuen a Catalunya.

10. BIBLIOGRAFIA

BARA, Ana-Claudia; Wim J. A. van den Heuvel; MAARSE, Johannes A. M., 2002, Reforms of Health Care System in Romania. Croatian Medical Journal, 43(4):446-452.

BERELSON, B. (1979) “Romania's 1966 Anti-Abortion Decree: The Demographic Experience of the First Decade”, Population Studies, Vol. 33, No. 2, pp. 209-222.


BLEAHU, A. “Romanian migration to Spain. Motivation, networds and strategies”, Institute for Quality of Life, Romanian Academy, Bucarest.

BURADA, V. (2007) “La necesidad de restituir la seguridad social a la agenda”, Social Watch, pp. 210-211.

DAVID, Henry P.; WRIGHT, Nicolas H. (1971) “Abortion Legislation: The Romanian Experience”, Studies in Family Planning, Vol. 2, nº10, pp. 205-210.

DAVID, Henry P. (1992) “Abortion in Europe, 1920-91: A Public Health Perspective” Studies in Family Planning, Vol. 23, nº1, pp. 1-22.

DIMINESCU, D. (Dir.) (2003) Visibles mais peu nombreux. Les circulations migratoires roumaines, France, Éditions de la Maison des sciences de l’homme.

GAL, Susan and KLIGMAN, Gail (2000) The Politics of Gender After Socialism, New Jersey, Princeton University Press.

HORD, Charlotte; DAVID, Henry P.; DONNAY, France; WOLF, Merrill (1991) “Reproductive Health in Romania: Reversing the Ceausescu Legacy”, Studies in Family Planning, Vol. 22, Nº 4, pp. 231-240.

KLIGMAN, Gail (1992) “Abortion and International Adoption in Post-Ceausescu Romania”, Feminist Studies, Vol. 18, nº2, pp. 405-419.

KLIGMAN, Gail (1998) The Politics of Duplicity. Controlling Reproduction in Ceausescu’s Romania, California, University of California Press.

KLIGMAN, Gail and LIMONCELLI, Stephanie (2005) “Trafficking Women after Socialism: To, Through, and From Eastern Europe”, Social Politics, Vol.12, nº1, pp. 118-140.

LEGGE, Jerome S; ALFORD, John R. (1986) “Can Government Regulate Fertility? An Assessment of Pronatalist Policy in Eastern Europe”, The Western Political Quarterly, Vol. 39, No. 4, pp. 709-728.

NAROTZKY, Susana (1995) Mujer, Mujeres, Género, Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas.


OMS (2005) Highlights on Health in Romania 2005.

PAJARES, M. (2006) Procesos migratorios e integración socio-laboral de los inmigrantes rumanos en Cataluña. Tesi doctoral, Universitat de Barcelona.

SERBANESCU, F.; MORRIS, L.; STANESCU, A. (1995) “The Impacte of Recent Policy Changes on Fertility, Abortion, and Contraceptive Use in Romania”, Studies in Family Planning, Vol. 26, Nº 2, pp. 76-87.

SMITH, D. J. (2003): ‘Imagining HIV/AIDS: Morality and Perceptions of Personal Risk in Nigeria’, Medical Anthropology, 22:4, 343-372.

TEITELBAUM, Michael S. (1972) “Fertility Effects of the Abolition of Legal Abortion in Romania”, Populations Studies, Vol. 26, nº3, pp. 405-417.

VERDERY, Katherine (1996) What was socialism, and what comes next?, Princeton, Princeton University Press.

VIRUELA MARTÍNEZ, R. (2003) “Transición y migraciones en la Europa Central y Oriental”, Migraciones, nº14, pp. 181-218.

VIRUELA MARTÍNEZ, R. (2004) “El recurso de la emigración. Balance durante la transición en Rumanía.”, Papeles del Este, nº 9.

VIRUELA MARTÍNEZ, R. (2006) “Inmigrantes rumanos en España: Aspectos territoriales y procesos de sustitución laboral”, Scripta Nova, Vol. X, nº 222.

VLĂDESCU, C.; SCÎNTEE, G., OLSAVSZKY, V. (2008) Health Systems in Transition. Romania: Health System Review, European Observatory on Health Systems and Policies,Vol. 10, nº3, pp. 1-172.

romanesos i salut als barris de...

Documents