revista econòmica de catalunya nº 64: economia de coneixement i territori
TRANSCRIPT
7 Presentació de la Revista
9 Dossier “Economia del Coneixement i Territori”
11 IntroduccióSÒNIA RECASENS
13 22@: 10 anys de transformació econòmicaORIOL MOLAS I MARTÍ PARELLADA
22 El projecte Barcelona Ciutat del Coneixement i el 22@BarcelonaJOAN TRULLÉN
30 Impacte urbanístic i immobiliari del 22@: el futur ‘central business district’ de BarcelonaSARA MUR I JOAQUIM CLUSA
54 L’impacte econòmic de les infraestructures al 22@RAMON SAGARRA RIUS
61 Teoria i desenvolupament de clústersALESSANDRA CHEVALLARD I EMILIÀ DUCHEl model 22@Barcelona: una ciutat ordenada per clústersMONTSE CHARLE
70 Els parcs científics i tecnològics com a plataformes empresarials globals RICARD GARRIGA, RAÚL SÁNCHEZ I FRANCESC SOLÉ
80 22@Barcelona i la gestió del talent innovador i emprenedorFRANCISCO J. GRANADOS
89 Una mirada al capital conversacional (KCv) del 22@BarcelonaJOAN MUNDET, MICHELE GIROTTO, JORDI GARCIA BRUSTENGA I XAVIER GÓNGORA
100 Open Innovation al sector públic: el cas d’Urban LabsESTEVE ALMIRALL I HENRY CHESBROUGH22@Urban Lab, l’exemple de BarcelonaANNA MAJÓ
110 22@Barcelona: exportant el modelAURORA LÓPEZ, ANDREU ROMANÍ, RAMON SAGARRA I JOSEP MIQUEL PIQUÉ
121 Les tres hèlixs al parcs científics i tecnològics de Catalunya M. CARMEN ADÁN I JOAN BELLAVISTA
130 Ciutats creatives: un nou paradigma per a les agendes locals? MONTSERRAT PAREJA-EASTAWAY
141 Com poden crear clústers d’innovació els governs? El cas 22@BarcelonaITXASO DEL PALACIO I JEROME ENGEL
150 Territoris intel·ligentsALFONSOVEGARA
158 Cal que les ciutats globals tinguin districtes del coneixement? Observacions sobre el 22@ de Barcelona i els seus homòlegsGREG CLARK
175 22@ Barcelona: una ciutat del coneixement més enllà dels parcs científics i tecnològicsHENRY ETZKOWITZ I JOSEP M. PIQUÉ
Núm. 64
Data de tancament:
octubre de 2011
Aquest número de la revista està cofinançat per FEDER
7 Revista Econòmica de Catalunya
La Revista Econòmica de Catalunya en aquesta edició ha
volgut tractar els vincles que s’estableixen entre l’Econo-
mia del Coneixement i el territori. Si haguéssim de desta-
car una de les millors experiències internacionals d’aquest
diàleg, coincidiríem que el 22@Barcelona ha sabut combi-
nar la transformació urbanística amb la transformació
econòmica i social. És per això que, coincidint amb el 10è
aniversari del projecte, hem convidat diversos autors per-
què, des de la seva perspectiva, ens ajudin a entendre la
complexitat del diàleg d’aquest binomi que està transfor-
mant ciutats a tot el món.
Coordinat per Josep Miquel Piqué i Mònica Flores, l’es-
mentat dossier analitza les bases econòmiques del 22@
(Joan Trullén) així com l’impacte econòmic de l’activitat
empresarial (Oriol Molas i Martí Parellada). També hem vol-
gut incorporar l’impacte econòmic de la transformació
urbanística, per part de Mur&Clusa Associats.
El fenomen de l’emprenedoria ha estat analitzat pel
professor Francesc Solé Parellada, i el model de clústers
ha comptat amb el grup de treball de l’Emilià Duch de la
consultora Competitiveness. Hem analitzar també el model
del 22@ a partir de l’experiència de professionals que han
estat treballant en el 22@, per entendre’n les claus urba-
nístiques, infraestructurals i de model de transformació
econòmica i social.
Hem convidat a fer lectures socials tant des de l’òpti-
ca de la gestió del talent per l’investigador de l’IBEI
(Francisco Granados), i hem analitzat el capital relacional
i conversacional obtingut en el districte amb el grup de
treball del Dr. Joan Mundet, de la UPC.
No hem volgut oblidar mirades internacionals, en rela-
ció amb altres projectes internacionals i models de clús-
ters, models d’Open Innovation i el model de la triple
hèlix. Destaquem la presència en aquesta revista d’autors
com Henry Chesbrough (UC Berkeley), Greg Clark
(Urban Land Institute), Herny Etzkowitz (Stanford
University), Jerome Engel (UC Berkeley), Itxaso del
Palacio (Imperial College) i Joan Bellavista (XPCAT).
Per últim, la lectura de territoris intel·ligents per part
de l’Alfonso Vegara, de la Fundación Metrópolis, així com
de les ciutats creatives per part de la professora
Montserrat Pareja-Eastaway, de la UB, complementen el
conjunt d’articles presentats.
Presentació de la Revista
DossierEconomia delConeixement i Territori
Revista Econòmica de Catalunya11
IntroduccióSònia RecasensTinenta d’Alcalde d’Economia, Empresa i OcupacióAjuntament de Barcelona
La Revista Econòmica de Catalunya, en la present edició,
ha escollit un tema cabdal per a la ciutat de Barcelona:
L’Economia del Coneixement i el Territori.
Barcelona, ha sabut llegir al llarg de la història les
oportunitats que han anat succeint i ha superat els reptes
plantejats. Sense cap dubte, la situació econòmica actual
està afectant tant la macroeconomia com la microecono-
mia. Barcelona disposa d’uns actius com a ciutat que la
fan estar en condicions òptimes per impulsar l’Economia
del Coneixement, una economia que parla en termes
d’innovació i internacionalització.
En aquest sentit, el 22@Barcelona és un molt bon
exemple de com un territori com el Poblenou està trans-
formant 200 hectàrees de sol industrial en Economia del
Coneixement. Un districte que disposa dels elements
necessaris per promoure la creació de riquesa i ocupació,
a partir de la concentració d’universitats i empreses en un
territori amb infraestructures avançades en convivència
amb zones residencials i espais públics. Aquest procés ha
fet possible que actualment el districte aculli més de
7.000 empreses amb més de 56.000 nous treballadors.
La iniciativa del 22@ ha de tenir un paper clau en la
sortida de la crisi econòmica. L’Ajuntament treballarà per
a la consolidació del model 22@, amb la voluntat d’esten-
dre’l per tota la ciutat, el que hem anomenat “arrovitzar”
tota la ciutat.
Vull agrair al conjunt d’autors que hagin fet possible
aquest número de la Revista, així com al Col·legi d’Eco-
nomistes el fet d’impulsar aquesta publicació que ens
ajuda a analitzar la nostra realitat econòmica i ens plan-
teja nous horitzons de treball.
Entitats col·laboradores
xarxa de municipis
Revista Econòmica de Catalunya12
El projecte 22@Barcelona
L’any 2000 l’Ajuntament de Barcelona va crear una
societat municipal, 22@Barcelona, amb l’objectiu d’impul-
sar i gestionar un projecte per transformar les àrees indus-
trials obsoletes del Poblenou en un espai d’elevada quali-
tat urbana i mediambiental i amb activitats de nova creació
vinculades al coneixement i a la innovació. Partint d’un
model de ciutat mediterrània, compacta, amb barris on
viure, estudiar i treballar alhora, es tractava de substituir
l’anterior qualificació urbanística 22a, que establia un ús
exclusivament industrial en aquestes àrees del centre de la
ciutat, per la nova clau 22@, que admet la convivència de
totes les activitats productives no molestes ni contami-
nants i normalitza la presència dels habitatges que des de
1953 estaven afectats afavorint que es rehabilitin. Els seus
objectius eren i continuen sent una renovació urbana, eco-
nòmica i social, combinant habitatges, locals, equipaments
i zones verdes, promovent l’activitat industrial, comercial i
de serveis, així com el desenvolupament tècnic i científic i
cultural, sense oblidar les infraestructures i serveis públics,
garants d’oportunitats i qualitat de vida. Així, el Districte
22@Barcelona aposta per un model urbà d’alta qualitat,
compacte, mixt i sostenible, perquè la ciutat resultant és
més equilibrada, més híbrida, ecològicament més eficient,
amb més força econòmica i més cohesionada.
Un projecte de ciutat que inclou tant urbanisme, amb
planejament, gestió urbanística i patrimonial i infraes-
tructures, com desenvolupament econòmic, amb promo-
ció de clústers, articulació de plataformes publicopriva-
des, aterratge i acompanyament d’empreses.
Cal assenyalar dues característiques bàsiques del pro-
jecte més enllà de la voluntat política de dur-ho a terme
posant en valor els mitjans legals i econòmics necessaris
i una gobernança del projecte que el distingeixen de la
majoria d’operacions urbanístiques que tenen com a objec-
tiu promoure la localització d’activitats econòmiques.
Un dels elements que, particularment en l’etapa ini-
cial, ha potenciat la localització d’activitats @ al Districte
han estat els incentius a la presència d’aquestes activitats
incorporats en el planejament urbanístic. En aquest sentit
el nivell d’aprofitament que els promotors podien obtenir
de la zona era superior al d’altres espais de la ciutat i de
l’àmbit metropolità i això, ben segur, ha estat un element
rellevant en la localització de noves activitats al Districte.
Un segon element a retenir és el de la gobernança del
projecte. La societat municipal 22@ Barcelona no sola-
ment va assumir el planejament urbanístic sinó que
també va dur a terme els projecte de renovació urbana i
econòmica del Districte. Amb aquest objectiu, l’equip
humà vinculat a la societat va impulsar prop de 40 pro-
jectes dirigits a atreure noves empreses en sectors on
Barcelona podia arribar a tenir un cert protagonisme
internacional, a promoure la instal·lació de centres uni-
versitaris de les institucions més rellevants i a fer possible
la instal·lació dels serveis d’acompanyament necessaris.
Per tal d’avaluar com s’anaven desenvolupant la
implantació de les definides com a activitats @1, és a dir
22@: 10 anys de transformació econòmicaOriol MolasGaps
Martí ParelladaUniversitat de Barcelona
13 Revista Econòmica de Catalunya
1. D’acord amb l’article 7 de la MPGM aprovada l’any 2000 són caracterís-tiques de la zona clau 22@ les activitats relacionades amb el sector de lestecnologies de la informació i la comunicació i aquelles relacionades amb la
recerca, l’edició, el disseny, la cultura, l’activitat multimèdia, la gestió debases de dades i del coneixement.
aquelles que utilitzen el talent com a principal recurs pro-
ductiu, al Districte 22@Barcelona es van realitzar els anys
2007, 2008 i 2009 sengles estudis específicament del des-
envolupament de les activitats @. Tanmateix la necessitat
d’avaluar, per un cantó, l’impacte global de les polítiques
públiques dutes a terme en aquest territori i, per un altre,
fer un balanç dels resultats obtinguts durant la primera
dècada del projecte, va impulsar la realització d’un estu-
di2 amb l’objectiu de recollir indicadors per avaluar de
forma sintètica el creixement econòmic generat, els prin-
cipals resultats del qual s’exposen en aquest treball.
L’ampliació de l’objecte d’estudi en relació amb els tre-
balls anteriors havia de fer possible percebre el caràcter mar-
cadament estratègic dels sectors promoguts. Perquè més
enllà del valor afegit intrínsec de l’economia @ és evident que
té efectes col·laterals positius; des de la generació d’activitat
indirecta (restauració, comerç, serveis empresarials, etc.) fins
a la renovació i consolidació d’una marca d’identitat territo-
rial que pot ser atractiu d’altres activitats independents (hos-
taleria, sectors tradicionals en renovació, professionals liberals,
etc.). Altrament, tenint en compte el model de ciutat compac-
ta que inspira el projecte 22@Barcelona, aquesta marca fins i
tot pot ser pol d’atracció per a un parc immobiliari residencial
que, al seu torn, sigui generador de més activitat econòmica.
Evolució urbanística i creixement poblacional
El primer eix de transformació del Districte 22@, el
més evident i el més rellevant des del punt de vista de la
inversió pública, és el territorial. La superfície urbana3
sobre la qual s’estableix el projecte forma part del mateix
projecte de transformació, i constitueix un dels reptes
més grans que ha assumit la ciutat de Barcelona en els
darrers anys.
El 22@ ocupa una superfície de 198,26 ha (unes 115
illes de l’Eixample), amb un potencial d’ocupació de
4.000.000 m2, dels quals el 80% està pensat per a la
implantació d’activitats productives i el 20% per a habitat-
ges, instal·lacions i serveis. Partint d’un cens de 4.614
habitatges preexistents l’objectiu és arribar a 4.000 nous
habitatges de protecció. La transformació s’ha dut a terme
de la mà d’un pla d’infraestructures que ha comportat una
inversió de 180 milions d’euros i que ha permès dotar el
Districte de noves xarxes de fibra òptica, d’electricitat,
d’infraestructures generals i d’un pla de mobilitat detallat.
Aquesta actuació ha anat acompanyada de l’impuls de la
inversió privada i, d’aquesta manera, s’han desenvolupat
117 plans d’intervenció sobre equipaments, espais lliures i
habitatges, tal com mostra el quadre següent.
14 Revista Econòmica de Catalunya
2. TC-Treball de Camp, “22@Barcelona: 10 anys, 2000-2010”. Febrer de2011.
• Iniciada la renovació del 65% de les àrees industrials del Poblenou.• 117 plans aprovats: 78 (el 76%) d’iniciativa privada, 2.830.596 m2 de sostre:– 136.837 m2 de sòl d’equipaments–119.720 m2 per a espais lliures– ± 3.000 habitatges amb algun règim de protecció públic
• S’han executat 8 zones verdes públiques: 21.898 m2 (6.724 m2 estan en construcció)• S’han construït 82.137 m2 d’equipamen sobre rasant (Ca l’Aranyó/Universitat Pompeu Fabra, Edifici Mediacomplex...)
• Ordenació del 70% d’habitatges protegits previstos• 1.502 habitatges: 892 habitatges construïts, 521 en construcció i 107 amb llicència• 2.041 habitatges construïts, en llicència o amb gestió aprovada (el 51% dels 4.000 previstos pel Pla general metropolità)
• Llicències per un total de 1.323.000 m2 de sostre:– 70% per a usos d’activitats econòmiques– 18% per a habitatge– 12% per a equipaments
PLANEJAMENT
EQUIPAMENTSI ZONES VERDES
HABITATGE
EDIFICACIÓ
3. Límits geogràfics del 22@: C. Wellington / Av. Meridiana / Pl. de les GlòriesCatalanes / Gran Via de les Corts Catalanes / Rambla de Prim / Pl. de Llevant /C. del Taulat / Ronda del Litoral / (litoral marítim).
Font: Entitat municipal 22@Barcelona.
Quadre 1
Estat de l’activitat urbanística fins al 31-12-2009
La inversió realitzada ha tingut com a efecte, entre
d’altres, que la població resident al 22@ ha crescut en
16.750 persones des de l’any 2001 (segons dades del 2009).
Actualment, el Districte 22@ té més de 90.000 habitants,
que representen el 5,6% de la població de Barcelona (segons
el padró del 2009). En termes percentuals, el creixement
poblacional experimentat a la zona del 22@ (23%) ha
estat molt superior al del conjunt de la ciutat (8%), al de
l’àmbit metropolità (14%) o al del global del país (18%)
durant el mateix període.
Així mateix les característiques del Districte 22@ han
dut també que la població del 22@ sigui més jove en ter-
mes mitjans que no pas la població del conjunt de la ciu-
tat de Barcelona, la qual cosa indica el poder d’atracció
que té aquesta zona sobre aquests grups d’edat que fan
l’aposta per viure en aquesta àrea de la ciutat.
D’altra banda, la localització de noves activitats eco-
nòmiques i l’increment demogràfic ha impulsat i conti-
nua fen-t’ho, tota una activitat indirecta, que contribu-
eix d’una manera positiva a densificar els serveis que fan
més habitable el barri, i s’obre així una espiral positiva
que es va realimentant. Les dades cadastrals sobre
superfície dels locals no residencials mostra aquest
fenomen d’ocupació de l’activitat associada a la vitalitat
creixent d’aquest territori, ja que ocupa un percentatge
10 punts superior a la resta de la ciutat (42,4% respecte
al 32,6% a Barcelona).
Així mateix aquest és un procés intensiu en els darrers
anys, ja que si entre 2002 i 2010 la ciutat perdia pràctica-
ment un 5% de locals destinats a aquests usos, en el 22@,
per contra, creixia més d’un 7%4.
El nombre d’empreses ubicades al Districte
s’ha doblat en els darrers 10 anys
Es calcula que a la zona del 22@Barcelona s’hi ubi-
quen 7.064 empreses, el 3% de les existents a la provín-
cia de Barcelona (segons dades del DIRCE), i s’estima
que hi treballen uns 4.400 autònoms. El nombre d’em-
preses s’ha més que doblat en els darrers 10 anys, ja que
a l’any 2000 hi havia tot just poc més de 3.400 entitats.
És un creixement de més del 105%, molt per sobre l’ex-
perimentat pel conjunt de la província o de Catalunya (al
voltant del 60%).
De les 3.437 empreses presents quan es va iniciar el
projecte 22@, la gran majoria manté la seva presència al
Districte actualment (una mica més de 7 de cada 10,
entorn de 2.500 empreses). En canvi, prop de 1.000 han
desaparegut o s’han traslladat a altres zones (el 27%). Ara
bé, és important tenir present que això és només una foto-
grafia, i, per tant, estàtica. Durant el període 2000-2010
aquesta zona ha estat especialment dinàmica, essent tes-
timoni de l’emergència i desplaçament d’una gran quan-
titat d’empreses. Així mateix, tampoc s’han de menystenir
els efectes de la crisi econòmica, que han impossibilitat la
Revista Econòmica de Catalunya15
Gràfic 1
Comparativa de l’increment poblacional (en%) per al període 2001-2009
30%
0%
20%
10%
22,8%
22@ Barcelona Àmbit Metropolità Catalunya
7,8%
13,7%
17,9%
90.214 1.621.537 4.992.193 7.475.420
73.464 1.503.884 4.390.390 6.343.110
Població 2009
Població 2001
Font: Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona i IDESCAT.
4. Actualment, al Districte es comptabilitzen uns 42.000 locals destinats ahabitatge, gairebé 30.000 a aparcament, un poc més de 6.000 per a ús
industrial, a prop de 4.300 entre comerç i hostaleria, uns 1.300 d’oficines ial voltant de 270 a d’altres serveis (educació, sanitat, esport, etc.).
consolidació d’empreses creades als darrers anys. Segons
informació facilitada per empreses especialitzades en cen-
sos comercials i en l’explotació dels registres mercantils,
cada any s’haurien creat a la zona entre 800 i 1.000 empre-
ses, però també se n’haurien donat de baixa entre 500 i
700. Per tant, un ritme molt accelerat, que demostra l’ele-
vat dinamisme d’aquest territori. Segons aquestes fonts,
fins a l’any 2008 s’observa un saldo de creixement clara-
ment positiu, mentre que el 2009 i 2010 la diferència entre
altes i baixes seria lleugerament negativa.
Amb tot, des de l’any 2000 aproximadament 4.500
empreses s’han implantat al Districte (prop del 25% el trien-
ni inicial 2000-2003, el 40% en el quadrienni 2003-2006
i el 35% en el 2007-2010). A aquestes empreses s’hi han de
sumar les 2.500 ja existents per a computar les més de 7.000
empreses actuals. Representa una mitjana de 454 noves
implantacions per any i 1,2 per dia. Així mateix cal asse-
nyalar que poc menys de la meitat d’aquestes empreses
comptades des de l’any 2000 són de nova creació, mentre
que la resta prové de trasllats. En xifres absolutes, es calcula
que unes 2.150 empreses s’han creat de bell nou al Districte,
mentre la resta (unes 2.400) provenen d’altres zones,
principalment de la ciutat o la seva àrea metropolitana.
El coneixement i la tecnologia com a eix estratègic
del creiexement
En coherència amb la visió original del projecte, el pro-
jecte 22@Barcelona fa una aposta decidia per la clusterit-
zació en diversos sectors en què Barcelona pot assolir un
lideratge destacable, com ara el sector audiovisual, les tec-
nologies de la informació i la comunicació (TIC), les tec-
nologies mèdiques, l’energia o el disseny. “Aquestes àrees
tenen l’objectiu de millorar la capacitat innovadora de les
empreses a través de la creació d’entorns productius que
concentrin la presència d’empreses, institucions, agències
públiques, universitats i centres d’R+D+I de referència en
cada sector. En aquests, es fomenta la cultura emprenedo-
ra, s’ofereixen serveis de valor afegit, eines i infraestructu-
res per al desenvolupament competitiu i creixement a les
empreses i es promou la relació amb els projectes de
negoci i d’R+D+I més punters arreu del món”.
D’aquesta manera, més enllà de l’objectiu d’atraure
empreses de referència, s’ha promogut que s’hagin ins-
tal·lat al Districte diversos centres universitaris amb més
de 25.000 estudiants i nombrosos centres de recerca i
transferència tecnològica.
Inicialment es van impulsar 5 clústers (Media, TIC,
Tecnologies Mèdiques, Energia i Disseny), que són els
analitzats en els treballs realitzats fins al moment i dels
quals es disposa de dades. Això no obstant, el desenvo-
lupament econòmic dels darrers anys ha obligat a afegir
nous sectors estratègics prioritaris com l’Agroalimentari,
l’Educació Superior, l’Aeronàutica, l’Automòbil o la
Logística; àmbits emergents que demanen també d’una
atenció especial i que caldrà seguir en el futur.
En aquest sentit, respecte al tipus d’activitat de les
empreses al Districte, les dades mostren una transforma-
ció evident. Els expedients de l’impost d’activitats econò-
miques (IAE) de l’Ajuntament de Barcelona (només dis-
ponibles fins el 2005) constitueixen un primer indicador
16 Revista Econòmica de Catalunya
Gràfic 2
Comparativa sobre l’increment de l’activitat empresarial(en %). Període 2000-2010
150%
0%
100%
50%
105,5%
22@ Província Barcelona Catalunya
57,3% 60,0%
7.064 empreses
3.437 empreses
Empreses 2010
Empreses 2000
225.652 empreses 299.989 empreses
143.411 empreses 187.445 empreses
Font: TC-Treball de Camp, 22@Barcelona: 10 anys. 2000-2010. Febrer 2011 i DIRCE.
per mesurar el canvi d’estructura productiva. L’explotació
estadística d’aquesta informació permet observar que les
empreses de serveis han incrementat notablement la seva
presència a la zona, en detriment de la indústria manu-
facturera. L’any 1996, el 27% de les empreses del Poblenou
es dedicava a activitats industrials, el 2005 –ja en ple des-
envolupament del Projecte 22@, tan sols n’eren el 18%.
Un canvi molt accelerat, si es compara amb l’evolució de
l’activitat manufactura al conjunt de la ciutat.
Actualment més de 3 de cada 4 empreses presents al
22@ es dediquen al sector serveis, un 15% a la manufac-
tura i un 8% a d’altres. Una estructura productiva molt
semblant a la del conjunt de la província de Barcelona,
excepte pel pes de la manufactura que encara és 4,7 punts
més alta. L’activitat industrial més significativa és la dedi-
cada a l’edició, arts gràfiques i edició de suports enregis-
trats; suposa un 4,5% de l’activitat del Districte i un 30%
de l’activitat manufacturera existent. Dins el sector ser-
veis, tot i que s’observa una major diversificació de les
empreses, es pot observar un predomini de les activitats
comercials (24%) i de serveis empresarials (19%).
Altrament, si es pren com a índex de mesura la catego-
rització que realitza l’OCDE i que divideix les activitats eco-
nòmiques per diferents nivells d’intensitat de coneixement
i/o tecnologia5, s’observa que els sectors d’activitat manufac-
turera tradicionals han patit una disminució en benefici dels
sectors basats en l’ús intensiu de coneixement i de noves
tecnologies. Prenent com a referència les dades dels expe-
dients de l’IAE, el nombre d’empreses d’aquests sectors han
incrementat notablement la seva presència al barri. Si l’any
1996 –4 anys abans de la posada en marxa del projecte 22@–
l’activitat d’alt coneixement es situava cinc punts percentu-
als per sota del conjunt de Catalunya i el 2005 ja n’havia asso-
lit el mateix nivell, en l’actualitat el supera en tres. El 2010
Revista Econòmica de Catalunya17
Gràfic 3
Empreses del 22@ segons l’activitat de la companyia. Any 2010
Manufactures14,8%
Altres8,4%
Serveis76,8%
1.043 empreses596 empreses
5.425 empreses
Univers 7.064 empreses
% BCN Província
Manufactures: 10,1%
Serveis: 76,0%
Altres 13,9%
Font: TC-Treball de Camp, 22@Barcelona: 10 anys. 2000-2010. Febrer 2011, i dades del DIRCE 2010.
5. Agrupació a partir del CCAE-93 rev.1, entre parèntesis. Manufacturesd’alta tecnologia: Productes farmacèutics (224), Màquines d’oficina i equi-ps informàtics (30), Fabricació de materials electrònics, aparells de ràdio,televisió i comunicacions (32), Instruments mèdics, de precisió i òptica (33),Construcció aeronàutica i espacial (353); Manufactures de tecnologia mit-jana-alta: Indústries químiques –excepte Productes farmacèutics– (24-244),
Màquines, equipament i material mecànic (29), Maquinària i material elèc-tric (31), Fabricació de vehicles automòbils i remolcs (34), Fabricació dematerial ferroviari i altre equipament de transport (352/354/355); Serveisintensius en coneixement: Correus i telecomunicacions (64), Finances iAssegurances (65 a 67), Serveis a les empreses, excepte activitats immobilià-ries (71 a 74), Educació (80), Sanitat (85).
arribava fins al 27,4% les empreses ubicades al 22@ que
es dedicaven a activitats intensives en coneixement, davant
el 24,4% de Catalunya o el 22,8% d’Espanya.
Així mateix cal assenyalar que hi ha activitats prefe-
rents en els plans estratègics del projecte 22@Barcelona que
no estan incloses en la classificació anterior de l’OCDE, com
ara les arts gràfiques o les culturals i recreatives. Considerant
aquestes activitats en conjunt es pot observar que, a l’any
2001, significaven el 17% de l’activitat del Districte (segons
dades dels expedients de l’IAE), mentre que el 2005 la seva
presència ja havia crescut fins al 21%. Actualment el 31% de
les empreses d’aquest territori, entorn de 2.200 si es parla en
xifres globals, realitzen activitats @ mentre que en el conjunt
de Catalunya només ho fa el 23,6% del total d’empreses.
Amb tot, probablement la dada més significativa de
l’èxit en l’atracció exercida sobre els sectors intensius en
coneixement i/o tecnologia en tot aquest procés és la de
l’ocupació. S’estima que aproximadament 2 de cada 3 tre-
balladors actuals del 22@ desenvolupen la seva labor en
empreses d’alt coneixement i/o tecnologia; un percentat-
ge resultat, sobretot, de la implantació dels darrers anys.
El 2009 es va poder constatar que un dels elements
distintius dels centres de treball de les empreses @ és l’e-
levat capital humà que s’hi concentra. De mediana, el
72,5% dels treballadors d’aquestes empreses que tenien
18 Revista Econòmica de Catalunya
Gràfic 4
Empreses del 22@ que desenvolupen activitats @. Any 2010
Activitats @31,0%
Resta d’activitats69,0%
2.190 empreses
Univers 7.064 empreses
Edició i arts gràfiques (22)
Fabricació d’equips informàtics i d’oficines (30)
Fabricació material electrònic i aparells de comunicació (32)
Fabricació material medicoquirúrgic , precisió, òptica (33)
Telecomunicacions i correus (64)
Activitats auxiliars d’intermediació financera i assegurances (65)
Activitats informàtiques (72)
Recerca i desenvolupament (73)
Activitats empresarials (74)
Educació (80)
Activitats culturals i recreatives (92)
Activitats @ a Catalunya. 2009 31,0%
Font: IDESCAT (2009). Dades del DIRCE.
Sectors Total 22@ Abans 2000 Després 2000
Taula 1
Distribució dels treballadors del 22@ segons la intensitatde coneixement de l’empresa en la qual s’ocupen. Any 2010
Univers: ± 90.000 treballadors. Base de càlcul: 1.029 empreses que han facilitat informació al respecte.Aquests resultats permeten observar una tendència, però en cap cas s’han de prendre com una distri-bució exacta dels treballadors Districte (estan calculats sobre estimacions). No són comparables ambla informació que es disposa a nivell de la ciutat i del conjunt de Barcelona (dades registrals).
Font:TC-Treball de Camp, 22@Barcelona: 10 anys. 2000-2010. Febrer 2011.
Activitats de coneixement alt 67,5 56,6 73,8
Manufactures d’alta tecnologia 3,7 5,9 2,3
Manufactures de tecnologia mitjana-alta 4,2 8,0 1,7
Serveis intensius en coneixement 59,6 42,7 69,9
Activitats de coneixement baix 32,5 43,4 26,2
Manufactures de tecnologia mitjana-baixa 0,8 1,6 0,3
Manufactures de tecnologia baixa 6,8 9,5 5,2
Serveis no intensius en coneixement 21,3 26,3 18,7
No classificats OCDE 3,6 6,1 2,0
als seus centres de treball al Districte eren titulats univer-
sitaris. Una xifra molt significativament superior al 37%
que indicava l’EPA del quart trimestre del mateix any com
a població ocupada a Catalunya amb educació superior.
En aquella aproximació també es va poder comprovar
que aquest tipus d’empreses també estaven resistint força
millor l’impacte de la crisi. Els seus responsables eren
conscients del complicat context, però la gran majoria
expressaven estar en una situació estable o inclús de crei-
xement. Cal concloure, doncs, que s’està aconseguint un
dels objectius més importants del projecte: atraure i con-
centrar activitat econòmica basada en el talent i que ha de
ser catalitzadora d’una economia amb alt valor afegit i
que pugui afrontar millor els reptes econòmics actuals.
Paral·lelament a la implantació de grans firmes, les
petites i micro empreses han estat protagonistes del dina-
misme econòmic experimentat
Alguns aterratges empresarials al barri són especial-
ment notoris i s’enduen l’atenció dels mitjans de comuni-
cació. Només durant 2010 o 2011 s’hi han instal·lat o estan
en procés de fer-ho firmes com National Geographic,
Aenor, Marcus Evans, Quantum Solutions, Bassat Ogilvy,
CMT o Telefónica. I malgrat que aquestes empreses tenen
un valor estratègic més enllà del seu valor quantitatiu,
bona part de l’èxit de la iniciativa 22@Barcelona prové de
l’atracció d’un gran nombre de petites i inclús micro empre-
ses que hi veuen una oportunitat per als seus projectes.
Es calcula que actualment al 22@ s’hi ocupen unes
90.000 persones, aproximadament el 10,2% dels treba-
lladors de la ciutat de Barcelona6. I d’aquestes el 62,5%
treballen en les “noves” empreses localitzades al
Districte en el darrer decenni.
Aproximadament, 8 de cada 10 empreses ocupen menys
de 10 treballadors. Les petites, entre 10 i 49 treballadors,
representen un 12%, mentre que les mitjanes i grans, de 50
o més treballadors, sumen un 5%. Si es compara amb el tei-
xit productiu de la província de Barcelona (DIRCE), resulta
que al 22@ s’hi concentra un nombre superior de mitjanes i
gran empreses (4,9% per un 2% del conjunt de la província).
Ara bé aquestes són dades del conjunt de la company-
ia, no de les plantilles dels centres de treball dins el 22@.
Amb dades agregades, es comprova que les microempre-
Revista Econòmica de Catalunya19
Gràfic 5
Distribució dels treballadors a les empreses del 22@. Any 2010
% BCN Província
0,4
1,6
9,0
89,0
1,7Més de 200 treballadors
Entre 50 i 199treballadors
Entre 10 i 49treballadors
Fins a 10treballadors
0% 20% 60% 80%40% 100%
3,2
12,4
82,6
41,9% dels treballadors del 22@
36,2% dels treballadors del 22@
21,9% dels treballadors del 22@
]
]
Font: TC-Treball de Camp, 22@Barcelona: 10 anys. 2000-2010. Febrer 2011, i DIRCE 2010.
6. El nombre de treballadors del Districte no és un recompte exacte, sinó que és elresultat d’una estimació calculada sobre una mostra de 1.029 empreses, de lesquals es coneix el volum total de treballadors de la companyia i els treballadors
ocupats al 22@. Coneixent la ràtio de treballadors ocupats al Districte per tramsde grandària d’empresa i disposant d’informació sobre el volum de treballadorsde la resta de companyies del cens, s’han realitzat les posteriors estimacions.
Univers 7.064 empreses
ses aporten el 22% dels treballadors del Districte, mentre
que les petites sumen el 36% i les 160 i escaig mitjanes i
grans aglutinen el 42%.
Unes consideracions finals
1. Els resultats obtinguts per les actuacions dutes a
terme al Districte 22@ en els seus deu primers anys d’e-
xistència són clarament positius tenint en compte els
objectius inicialment fixats. Alguns dels indicadors més
rellevants ho posen de manifest:
• La població a la zona del 22@ ha crescut en el perío-
de 2001-2009 un 23%, molt per sobre del conjunt de la
ciutat (8%), de l’àmbit metropolità (14%) o del global de
Catalunya (18%).
• Des de l’any 2000 s’han instal·lat al Districte aproxi-
madament 4.500 empreses que amb les 2.500 ja existents
configuraven un cens empresarial total al 2010 de poc més
de 7.000 empreses. De les 4.500 empreses existents al 2010
que s’han instal·lat al Districte durant aquesta dècada es
calcula que unes 2.150 s’han creat de bell nou, mentre que
la resta provenen d’altres zones, principalment de la matei-
xa ciutat de Barcelona o de la seva àrea metropolitana.
• Un dels objectius principals del projecte era impul-
sar al Districte les activitats @. Aquestes activitats inclo-
uen les relacionades amb el sector de les TIC, la recerca,
l’edició, el disseny, la cultura, l’activitat multimèdia, la
gestió de bases de dades i del coneixement. Els resultats
obtinguts posen de manifest que mentre que l’any 2001,
el 17% de les empreses del Districte realitzaven activitats
@, el 2010 aquestes van passar a representar el 31% del
total quan en el conjunt de Catalunya només ho feia el
23,6% del total d’empreses.
• L’especialització que suposa la creixent presència al
Districte de les activitats @ ha fet augmentar notòriament
el capital humà que s’hi concentra. En conjunt el 72,5%
dels treballadors de les empreses que tenen centres de
treball al Districte eren titulats universitaris quan al con-
junt de Catalunya aquest percentatge s’estima en un 37%
2. Les actuacions dutes al Districte han sabut aconse-
guir un consens social rellevant7. L’aprovació de la modi-
ficació del PGM per a la renovació de les àrees industrials
del Poble Nou-Districte d’activitats 22@ es va assolir amb
el vot favorable de tots els grups polítics de l’Ajuntament.
Les actuacions que s’han anat progressivament desenvo-
lupant han sabut construir els consensos suficients per
poder prosseguir el desenvolupament de les actuacions
programades. Les discrepàncies existents al voltant del
PERI Llacuna, la reserva prioritària pels residents d’una
part dels pisos de protecció construïts al barri i la salva-
guarda d’elements referents del patrimoni industrial de la
zona han estat alguns dels elements del debat que s’han
pogut consensuar.
3. El Districte 22@ tot i que el seu àmbit territorial sigui
limitat pot ser un exemple de la renovada importància de
considerar els territoris com unitats de desenvolupament
econòmic. Es contraposa aquest tipus de desenvolupa-
ment amb el que va suposar el desplegament de la fabri-
cació en sèrie on les grans empreses cercaven aquells ter-
ritoris més eficients en una escala global, de manera que
s’afirmava, com a conseqüència d’això, que el desenvolu-
pament en un territori ja no era capaç de garantir el des-
envolupament del territori. Aquest redescobriment de la
política urbana i regional ha suposat revaloritzar el paper
de les condicions socials i institucionals i la mobilització
de recursos endògens com a mitjà per garantir el desen-
volupament juntament amb aquells que han estat tradi-
cionalment més tinguts en compte: la formació, la inno-
vació, les infraestructures, la capacitat emprenedora, etc8.
4. Estudis desenvolupats amb l’objectiu d’avaluar la
política duta a terme al Districte 22@ han adreçat els seus
esforços no a determinar si les polítiques dutes a terme
han contribuït a atreure activitats com les qualificades
com activitats @ –aspecte inqüestionable segons les
dades disponibles–, sinó a determinar si els canvis ocor-
reguts al Districte són específics d’aquest àmbit o reflec-
teixen una tendència que també es dóna a la resta de la
ciutat o de l’àrea metropolitana. Els resultats obtinguts
indiquen que comparant el que ha succeït al Districte
20 Revista Econòmica de Catalunya
7. Vegeu M. Martí, “El proyecto 22@Barcelona. Glocal governance, renova-ción urbana y lucha vecinal en Barcelona”. VII Congreso Español deCiencia Política y de la Administración.
8. M. Parellada, pròleg al llibre El distrito industrial de la cerámica, A.M.Fuertes (dir), Fundación Dávalos Fletcher, 2005.
amb altres districtes de Barcelona, l’àrea metropolitana
com un tot o municipis amb una especialització industrial
propers a la ciutat central, s’observen uns efectes diferen-
cials positius tot i que modestos al Districte 22@. Així
mateix, també es posa de manifest que les economies de
localització, enteses com aquelles que valoren importàn-
cia de la proximitat a d’altres empreses del mateix sector,
han estat rellevants per determinar la localització de les
empreses que desenvolupen activitats @9.
Tot sembla indicar, doncs, que tot i que el període de
vigència del projecte 22@ és encara relativament reduït i
que l’atractiu del Districte 22@ no deixa de ser tributari
de l’atractiu de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, els
resultats obtinguts fins al moment no poden ser qualifi-
cats més que de positius.
5. La importància dels factors de localització que es
donen a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i el desenvo-
lupament de nous àmbits territorials que per les seves
característiques són susceptibles que s’hi despleguin
polítiques semblants a les que s’han dut a terme al
Districte 22@ com ara, a la mateixa ciutat de Barcelona,
l’impacte de l’estació de La Sagrera i el projecte BZ
Barcelona Zona Innovació a la Zona Franca; i en el seu
entorn metropolità, el Parc del Sincrotró Alba i el Parc
Aeroespacial i de la Mobilitat DeltaBCN, fan que sigui
raonable pensar en la promoció de polítiques de localit-
zació de noves activitats econòmiques que integrin l’ofer-
ta de sòl que suposen aquestes operacions urbanístiques,
tant des de la ciutat de Barcelona com des de l’Àrea
Metropolitana. La voluntat expressada de promoció con-
junta d’aquests espais a través de la marca Barcelona
Economic Triangle, l’experiència acumulada al Districte
22@, el potencial que suposa l’oferta de sòl dels projectes
esmentats i dels que s’hi puguin desenvolupar i les pos-
sibilitats d’actuació que comporta disposar d’un ens com
l’AMB, han de ser aspectes molt rellevants per garantir la
implantació d’activitats econòmiques vinculades a la
societat del coneixement.
Revista Econòmica de Catalunya21
9. E. Viladecans-Marsal, J.M. Arauzao Carod, “Can a knowledge-based clus-ter be created?. The case of the Barcelona 22@district”, Papers in RegionalScience, 2011, de propera publicació.
1. Introducció
Des del Pla de reforma i eixample de Barcelona de
1859 de l’enginyer Ildefons Cerdà, Barcelona ha estat
objecte de diferents intervencions urbanístiques de gran
abast que l’han configurat com una de les ciutats de
referència entre els estudiosos del fenomen urbà. El Pla
Jaussely de 1905, el Pla Macià de Le Corbusier de 1934
(que no es va poder desenvolupar com a conseqüència
de la Guerra Civil), el Pla general metropolità de 1976 i
la transformació generada al voltant dels Jocs Olímpics
de 1992 en constitueixen alguns destacats exponents.
Grans esdeveniments internacionals com l’Exposició
Universal de 1888 i la de 1929 (dedicada a les indústries
elèctriques) han estat també grans motors de desenvo-
lupament econòmic i urbanístic.1 La transformació del
Poblenou iniciada l’any 1998, juntament amb l’obertura
de la Diagonal fins al mar i el Fòrum Universal de les
Cultures, constitueixen al meu entendre una baula des-
tacada en aquesta cadena de plans i projectes. En parti-
cular, el que es coneix internacionalment com a projec-
te 22@Barcelona ha despertat un gran interès tant en el
camp de l’urbanisme com en el del desenvolupament
econòmic local.
La renovació de les àrees industrials del Poblenou-
Districte d’Activitats 22@BCN s’ha d’inscriure dins d’una
de les operacions econòmiques i urbanístiques de més
abast coneguda com a “Projecte Barcelona Ciutat del
Coneixement” impulsat per l’Ajuntament de Barcelona.
L’objecte d’aquest treball és identificar el model eco-
nòmic en què s’inscriu la proposta urbanística del 22@.
Aquest model es caracteritza per la internacionalització
de l’economia, la terciarització de l’activitat, la creixent
flexibilitat productiva i l’aparició d’un nou paradigma tec-
nològic al voltant de les tecnologies de la informació i de
la comunicació.
Barcelona, que és una de les poques ciutats del sud
d’Europa que va estar en primera línia en la revolució
comercial dels segles XIV i XV i que va protagonitzar de
manera destacada a Espanya la revolució industrial des
del segon terç del segle XIX2, s’enfrontava al final del segle XX
a una nova revolució tecnològica i organitzativa que conei-
xem com l’Economia del Coneixement.3
L’economia i l’urbanisme han d’adaptar-se a aquest
nou context productiu. En particular un dels instruments
fonamentals del urbanisme, la zonificació, s’ha d’adaptar
a la nova realitat productiva. La zonificació, que havia
sorgit com un instrument central del planejament urba-
nístic funcionalista, havia d’adaptar-se a aquesta realitat,
i amb ella, el planejament. Ja no es tractava d’anar a la
recerca de l’especialització zonal definint usos a partir de
la classificació de sectors productius (singularment en
zones industrials) definits pel “què” s’hi produeix. Per
generar rendiments creixents ja no s’apunta a la integra-
El projecte Barcelona Ciutat del Coneixementi el 22@Barcelona
Joan TrullénDirector de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona
22 Revista Econòmica de Catalunya
1. Joan Busquets, Barcelona. La Construcción urbanística de una ciudadcompacta, Ediciones del Serbal, Barcelona 2004.
2. Jordi Nadal ha desenvolupat aquest argument en diferents treballs. Sobreel Poblenou i la seva trajectòria des de la revolució industrial vegeu: JordiNadal i Xavier Tafunell, Sant Martí de Provençals: pulmó industrial deBarcelona, 1847-1992, Ed. Columna, 1992.
3. Sobre l’economia del coneixement i la ciutat, la mesura de l’economia delconeixement en espais urbans i la seva aplicació a Barcelona vegeu: JoanTrullén, Josep Lladós i Rafael Boix, “Economía del conocimiento, ciudad ycompetitividad”, Investigaciones Regionales, núm. 1, 2002, p. 139-161.
ció vertical en grans plantes productives i la zonificació
sectorial i la separació radical d’usos, sinó a la generació
d’economies externes a l’empresa i que provenen de dife-
rents sectors que convergeixen en el territori. L’element
important ja no és “què” s’hi produeix sinó “com” s’hi
produeix. Com va destacar Giacomo Becattini, per enten-
dre les claus del desenvolupament econòmic contempo-
rani la unitat d’anàlisi s’havia de desplaçar del “sector” al
“districte”4.
I la forma de produir ja no és la de la gran planta
productiva industrial manufacturera que integra el gruix
de les fases productives i del valor afegit. Tampoc no és
el de la ciutat industrial especialitzada. La forma de pro-
duir en l’economia del coneixement serà fonamental-
ment flexible i tindrà una important component imma-
terial. I en aquesta forma de produir hi té un paper
destacat la ciutat: la dimensió urbana que genera eco-
nomies lligades a la diversitat; i les economies de loca-
lització lligades a la integració en el territori de grups
d’empreses innovadores que operen en determinades
activitats productives.
Competeixen les ciutats i no tant les empreses.5 Per
tant, cal generar les condicions per fer aparèixer eco-
nomies externes dinàmiques en el territori de les
metròpolis. La dimensió de la metròpoli compta i l’a-
grupació d’empreses innovadores en clústers o distric-
tes industrials marshal·lians també. Ambdós factors
territorials de competitivitat seran determinants per a
la competitivitat.6
En conseqüència, els vells espais classificats indus-
trialment i situats en zones centrals poden destinar-se
a les noves activitat productives sota determinades
condicions. I això va molt més enllà de la ciutat digital
o informacional que es proposava al començament dels
noranta des d’alguns àmbits científics. És la ciutat del
coneixement.
2. El projecte Barcelona Ciutat del Coneixement
El projecte Barcelona Ciutat del Coneixement consti-
tueix el nucli central de la política econòmica i urbanística
de Barcelona després del Projecte Olímpic. I d’aquí sorgirà
el que després es coneixerà com Projecte 22@Barcelona.
Joan Clos, que va ser escollit alcalde de Barcelona en sub-
stitució de Pasqual Maragall el setembre de 1997, va fer
del concepte “ciutat del coneixement” un fil conductor
fonamental de l’acció de govern municipal:
«Barcelona ha de ser fidel a la seva tradició de
modernitat, tants cops provada al llarg de la histò-
ria, i ha d’assumir ara la revolució del coneixe-
ment, ha de ser un dels motors per a aquesta part
del mon. Barcelona està en condicions de situar-se
en una posició de lideratge.»7
Responent a aquest criteri organitza, primer, a partir
d’octubre de 1998 una estructura ad hoc per impulsar el nou
projecte nomenant dos comissionats, per a l’urbanisme i
per l’economia.8 Després de les eleccions de maig de 1999
es va crear una regidoria de Ciutat del Coneixement al cap-
davant de la qual hi va ser Vladimir de Semir. El Programa
d’actuació municipal 2000-2003 recollirà de forma explícita
l’objectiu de Barcelona com a ciutat del coneixement.
El context econòmic en què sorgeix aquesta proposta
està molt influït per dos condicionants fonamentals: l’es-
gotament del gran impuls olímpic que va protagonitzar
la represa de l’activitat econòmica entre 1986 i 1992; i la
crisi econòmica de 1993-1995, que va afectar Barcelona
d’una manera intensa fins 1996. Calia orientar Barcelona
cap a nous objectius i el focus es posava ara en el con-
cepte de ciutat del coneixement. L’adopció d’una estra-
tègia proactiva caracteritzarà la política econòmica
municipal des de 1998.
Revista Econòmica de Catalunya23
4. Giacomo Becattini, «Del “sector” industrial al “districte” industrial.Algunes consideracions sobre la unitat d’anàlisi de l’economia industrial»,Revista Econòmica de Catalunya, núm 1, 1986. Els clústers de MichaelPorter o agrupacions d’empreses innovadores són conceptes molt propers ala noció becattiniana de “districte industrial marshal·lià”.
5. Roberto Camagni, Economia urbana, Antoni Bosch (editor), 2005.6. Joan Trullén, “Factors territorials de competitivitat a la Regió Metropolitana deBarcelona” a Revista Econòmica de Catalunya, núm. 34, gener 1998, p. 34-51.
7. Joan Clos. “Una ciutat amb idees”, Barcelona, Metròpolis Mediterrània,núm. 1. Monogràfic dedicat a Barcelona Ciutat del Coneixement, 2001, pàg.4. El referent era Richard V. Knight (1995): “Knowledge-Based Development:Policy and Planning Implications for Cities”, Urban Studies, 32.
8. Es va nomenar José Antonio Acebillo, director de Barcelona Regional,comissionat d’infraestructures i urbanisme, i Joan Trullén, comissionat pera l’avaluació i el diagnòstic econòmic i territorial del Projecte BarcelonaCiutat del Coneixement, Resolució de l’Alcaldia de 22 d’octubre de 1998.
En aquesta direcció és important assenyalar que l’es-
tratègia econòmica parteix de la base que es dóna “un
nou context macroeconòmic des de la integració a la Unió
Monetària amb la disminució de les taxes d’interès nomi-
nals i reals que hauria de facilitar l’adopció de canvis
estratègics que necessàriament implicaran la mobilització
de mitjans financers considerables”9. A diferència del que
va succeir en una part rellevant dels municipis d’Espanya,
Barcelona prioritzarà no la construcció residencial sinó el
canvi de base econòmica sobre noves bases urbanístiques.
Els treballs preparatoris de la nova estratègia es remun-
ten a mitjan anys noranta. De fet, la Revista Econòmica de
Catalunya va editar en els seus números 33 i 34 dos volums
monogràfics dedicats a “La Barcelona metropolitana: eco-
nomia i planejament” en els quals es publiquen divuit arti-
cles que recullen l’estat de l’art en aquestes matèries i en
d’altres relacionades com ara les finances, l’ecologia, la
demografia i la mobilitat a la metròpoli10. Es tracta d’identi-
ficar peces per construir un nou relat després del projecte
olímpic, projecte que havia situat per primera vegada
Barcelona en el mapamundi. S’hi detectava el canvi d’esca-
la de l’àrea metropolitana de Barcelona, el nou paper de
Barcelona com a subministrador central de serveis a la xarxa
de ciutats metropolitanes i a la important capacitat compe-
titiva d’una metròpoli en la qual predominen les pimes grà-
cies a l’existència de factors territorials de competitivitat.
Calia construir un nou relat que permetés articular el con-
junt de l’estratègia de ciutat. I aquest relat definirà un nou
projecte de ciutat: Barcelona Ciutat del Coneixement.
Pel que fa a l’estratègia urbanística. En destacaria algu-
nes de les seves línies mestres.11 En primer lloc, identificar
la funció del municipi de Barcelona dins de l’àrea metro-
politana com un servidor central, és a dir, adoptar fun-
cions superiors de naturalesa terciària, fet que implica
apostar per la substitució d’usos industrials i logístics tra-
dicionals per usos terciaris; en segon lloc, apostar per fer
créixer la ciutat no cap a ponent –com tradicionalment ho
havia fet Barcelona– sinó cap a llevant, fet que exigiria
dues coses: obrir la Diagonal fins al mar i apostar per la
transformació del Poblenou. En tercer lloc relacionar
aquesta nova estratègia amb una gran decisió infraestruc-
tural: l’aposta per La Sagrera com a estació central del nou
tren d’alta velocitat i amb ella l’aposta per la rehabilitació
del Besós i pel triangle Sagrera-Besós-Front Marítim. Un
edifici singular (la torre de les aigües de Jean Nouvel)
havia d’actuar com a senyalitzador d’aquesta nova direc-
ció del creixement urbanístic de Barcelona cap a llevant.12
Pel que fa a l’estratègia economicoterritorial del Projecte
Barcelona Ciutat del Coneixement, aquesta es va elaborar
entre octubre de 1998 i maig de 1999, generant un docu-
ment de síntesi publicat posteriorment sense l’aparell
estadístic en el número monogràfic de la revista Barcelona,
Metròpoli Mediterrània, de 2001, dedicat al projecte Ciutat
del Coneixement.13
24 Revista Econòmica de Catalunya
9. En aquest sentit era comparable el nou marc financer que s’albirava ambel que es va donar al començament del segle XX amb la repatriació de capi-tals de Cuba i Filipines, que va possibilitar finançar una de les grans ope-racions urbanístiques de Barcelona, la reforma urbana i la construcció dela Via Laietana. Aquest argument havia estat debatut abans en un delsdarrers consells d’estratègies urbanes presidit per Pasqual Maragall. Latransformació del Poblenou era una projecte d’una magnitud financeracomparable a la de la reforma urbana de la Via Laietana vuitanta anysabans. Sobre el finançament de la reforma i la construcció de la ViaLaietana vegeu Francesc Roca i Rosell, Política econòmica i territori aCatalunya, 1901-1939, Ed. Ketres, Barcelona 1979.
10. Aquests números es van presentar al Saló de Cent de l’Ajuntament deBarcelona el mes d’abril de 1998.
11. L’estratègia urbanística serà definida fonamentalment per José AntonioAcebillo. I és aquí on s’ha d’inscriure el posterior projecte de transformacióurbanística del Poblenou dirigit per Ramón García-Bragado. Xavier Casas,primer tinent d’alcalde i president de la Comissió d’Urbanisme,Infraestructures i Habitatge, tindrà un paper central en tot el desenvolupamenturbanístic de Barcelona entre 1998 i 2008, en particular sobre el Poblenou.Vegeu Ramón Garcia-Bragado, pròleg al llibre 10 anys 22@, Barcelona, 2011.
12. El nucli de tècnics que varen redactar la Modificació del Pla generalmetropolità per a la renovació de les àrees industrials del Poblenou, apro-
vat el juliol de 2007, estava format pel gerent d’Urbanisme, RamónGarcía-Bragado (que va suggerir denominar el projecte 22@), els arqui-tectes Ricard Fayos, Àurea Guillén i Pau Batlle, els economistes RafaelGonzález Tormo i Joaquim Clusa, que elaboraren l’estudi econòmic ifinancer, i els juristes Enric Lambies i Sònia Cobos. Vegeu el pròleg al lli-bre 10 anys 22@, Barcelona, 2011.
13. En aquest número monogràfic es recullen diferents aportacions que donen ideadel caràcter coral del projecte. S’hi recullen treballs sobre les TIC (Tere Serra),l’R+D (Jordi Camí), el 22@bcn (Ramón García-Bragado), indicadors deBarcelona Ciutat del Coneixement (M. Antònia Monés), ecologia urbana(Salvador Rueda), activitat econòmica i ocupació a la Barcelona del coneixe-ment (Maravillas Rojo), cultura (Ferran Mascarell) i educació i formació en lasocietat coneixement (Marina Subirats). El Gabinet Tècnic de Programació del’Ajuntament de Barcelona dirigit per M. Antònia Monés va elaborar un segu-it d’indicadors sobre temes centrals en la nova estratègia, entre els quals es tro-ben la penetració de les TIC, d’Internet, la quantificació dels serveis avançats ales empreses, els centres de saber, la producció de TIC, entre d’altres. És de des-tacar l’elaboració d’un mapa de la ciutat del coneixement per a Barcelona, queidentificava amb precisió en el territori centres educatius, biblioteques, teatres,museus, auditoris, sales d’exposicions, i en el qual es posava de manifest ladesigual distribució en el municipi de l’oferta d’aquests serveis, especialment enels districtes de Sant Martí, Nou Barris i Sant Andreu.
La descripció del model econòmic de Barcelona i la
diagnosi específica sobre Barcelona i l’economia del conei-
xement seran publicades l’any 2001 per l’Ajuntament de
Barcelona en el llibre La Metròpoli de Barcelona cap a l’eco-
nomia del coneixement: diagnosi econòmica i territorial de
Barcelona 2001.14
L’estratègia economicoterritorial es concreta en l’es-
tudi “Projecte Barcelona Ciutat del Coneixement.
Informe Final. Elements per a una diagnosi econòmica
i territorial”, Departament d’Economia Aplicada/UAB,
26 de maig de 1999. S’insereix en un programa de
recerca sobre economia urbana i metropolitana de
Barcelona.15Veurem a continuació les principals hipòte-
sis i propostes.
a) La importància del saber o coneixement per expli-
car la generació de valor afegit en les economies avança-
des i la continuïtat de la producció. Juntament amb els
factors treball i capital anirà guanyant importància el
coneixement com a factor de producció. Creixement del
pes de factors intangibles com la formació. Disminució
del pes del factor capital. Abaratiment del saber codificat.
b) Creixent importància del treball qualificat respecte
del treball no qualificat i del capital “tangible”.
c) Creixent importància dels rendiments creixents
dins la producció industrial i també terciària, que com-
porta una creixent especialització dels territoris. El canvi
tècnic estava operant tant en els sectors industrials com
en els serveis. Les economies d’escala, de gama i de
xarxa afecten per primera vegada de forma important i
creixent el terciari.
d) La importància dels factors territorials per explicar
la continuïtat de la producció industrial i terciària.16
La noció emprada d’economia basada en el coneixe-
ment supera l’àmbit definit pel concepte “Societat de la
Informació”. Incorpora no només sabers de naturalesa
científica o de recerca avançada sinó també sabers en dife-
rents dominis de la producció. Distingeix entre informació
(saber codificat) i saber no codificat o no codificable.17
A Barcelona una de les possibilitats a explotar era l’e-
xistència d’una important tradició de know how industrial
assentat sobre una base d’arts i oficis, i d’un nom a esca-
la mundial en el disseny i l’art, i també en els camps rela-
cionats amb la medicina i la salut, la formació i la trans-
missió de sabers. Alguns d’aquests es constituiran en
clústers o agrupacions d’empreses innovadores radica-
des al Poblenou.
A partir dels treballs de Masahisa Fujita i Takatoshi
Tabuchi, es detectava un procés de recentralització a les
grans metròpolis de les activitats productives denses en
coneixement respecte de les tendències detectades als
anys setanta i vuitanta, que indicaven un superior creixe-
ment de les ciutats mitjanes. Existirien importants econo-
mies d’aglomeració que tendirien a intensificar el procés
de relocalització de les activitats més denses en coneixe-
ment cap als centres de les grans metròpolis.
Darrere del creixement de les economies d’aglomera-
ció hi hauria: economies d’escala en la provisió de serveis
públics (aeroports intercontinentals, grans ports, grans
hospitals, grans universitats i centres de recerca), econo-
mies de localització (tant per fertilització creuada a la
Jacobs com d’especialització en determinades activitats o
externalitat Marshall, Arrow, Romer). Addicionalment es
detecta la creixent importància de les economies de xarxa
(Roberto Camagni, Carlo Salone).18
Revista Econòmica de Catalunya25
14. Joan Trullén, La metròpoli de Barcelona cap a l’economia del conei-xement: diagnosi econòmica i territorial de Barcelona 2001.Ajuntament de Barcelona, Gabinet Tècnic de Programació, Barcelona2001, amb presentació de M. Antònia Monés.
15. Fruit d’aquest programa de recerca realitzat en el Departamentd’Economia Aplicada de la UAB són diferents publicacions com les delPla Delta I. El model econòmic i territorial de Barcelona (1995) iNoves estratègies econòmiques i territorials per a Barcelona (1998).Aquests treballs van ser impulsats per Narcisa Salvador fins el 1998 i perM. Antònia Monés des de 1999, des del Gabinet Tècnic de Programacióde l’Ajuntament de Barcelona, i hi van col·laborar de manera destacadaCarola Adam (amb Natividad Hernández, Hugo Fuentes i GuillermoGandara entre d’altres) i posteriorment Rafael Boix (amb José AntonioSantana i Rafa Porcar). Rafael Boix estarà al capdavant de l’estudi
“Barcelona Cciutat del Coneixement. Economia del coneixement, tecnolo-gies de la informació i de la comunicació, i noves estratègies urbanes”,Gabinet Tècnic de Programació, Ajuntament de Barcelona, 2004.
16. Projecte Barcelona Ciutat del Coneixement, maig de 1999, pàg. 17.17. El coneixement inclouria tant categories com codis d’interpretació de la
informació mateixa, habilitats o especialitzacions amb contingut tàcit, isolucions de problemes o investigacions de naturalesa heurística que nosón susceptibles d’ésser ben definits amb algoritmes. Vegeu MosesAbramovitz i Paul A. David, Technological Change and the Rise ofIntangible Investments: The US Economy’s Growth-path in theTwentieth Century, 1997.
18. Una sistematització posterior es troba a La metròpoli de Barcelona capa l’economia del coneixement: diagnosi econòmica i territorial deBarcelona 2001, capítol 3.
L’estudi Barcelona Ciutat del Coneixement identifica
el canvi de la base econòmica de Barcelona i detecta algu-
nes tendències entre les quals destacaré les següents:
a) Pèrdua de pes relatiu de la indústria i la seva des-
centralització metropolitana. Dues terceres parts de la
base industrial metropolitana estan fora de Barcelona. En
conseqüència Barcelona actua cada vegada més com a
productor de serveis de la metròpoli.
b) Sensibilitat cíclica més gran en la indústria que en
els serveis.
c) Alt creixement de la demanda de sòl per activitats
terciàries intensives en coneixement.
d) Caràcter polinuclear de la metròpoli de Barcelona
amb importants densificacions d’activitats industrials en
ciutats històriques metropolitanes i de terciari a Barcelona.
e) La metròpoli no és una ciutat de ciutats sinó un
àrea metropolitana polinuclear, diversificada en el seu
conjunt i especialitzada en determinades activitats pro-
ductives en els seus principals nodes. Barcelona presen-
ta elevades economies de localització en bona part de
les activitats terciàries. Aquest darrer resultat es consi-
derava de gran importància en la nova estratègia de ciu-
tat del coneixement impulsada des del municipi de
Barcelona19.
f) Es detecta un insuficient nivell en la despesa en
recerca i desenvolupament de Barcelona en relació amb
altres metròpolis europees, així com en l’estoc de capital
humà per ocupat, fet que exigeix intensificar aquestes
activitats.
La conseqüència estratègica d’aquest diagnòstic és
clara: “Barcelona, com a ciutat central d’una regió
metropolitana polinucleada, cal que intensifiqui la seva
especialització en activitats denses en coneixement”20. I
d’aquí se’n desprèn una conseqüència economicoterri-
torial:
L’estratègia econòmica urbanística tradicional de
Barcelona ha partit de la base que l’activitat eco-
nòmica predominant era la manufactura, i que la
zonificació d’usos en el municipi central de la
metròpoli calia que preservés les activitats manu-
factureres. El trànsit d’un model industrial manu-
facturer a un model adaptat a la nova revolució
tecnològica exigeix estendre a aquestes activitats la
zonificació 22a per tal que es protegeixi la seva
base productiva i ocupacional.21
El Document dedica el seu apartat sisè al “Poblenou,
Districte Tecnològic” i proposa constituir al Poblenou, i
dins d’un nou eix científic, tècnic i cultural que abasta-
ria Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí, un nou distric-
te tecnològic que permetés la localització estratègica de
noves activitats productives, de recerca, de docència i de
desenvolupament intensives en coneixement. Entre els
instruments que es proposen per assolir aquest objectiu
es destaquen els instruments urbanístics i els de natura-
lesa universitària i de recerca i desenvolupament. D’acord
amb aquesta proposta l’atracció de noves activitats tec-
nològiques, de naturalesa científica, tècnica i cultural
exigiria definir una nova política de sòl industrial que
estengués a aquestes activitats la zonificació industrial
vigent: “Caldria substituir la noció de sector per la noció
d’activitat, impulsant les activitats denses en coneixe-
ments i denses en ocupació en les velles zones classifi-
cades com a 22a”.22
Un dels arguments fonamentals en tot el raonament
era que les noves activitats denses en coneixement pre-
senten una densitat ocupacional superior que les activi-
tats industrials manufactureres.
Juntament amb l’aproximació específica centrada en
els usos de sòl convé destacar la importància que es
donava a aconseguir un entorn d’elevada qualitat urba-
nística en la zona del Poblenou, incloent-hi “serveis edu-
catius pensats per atendre la població procedent de dife-
rents països i cultures, i amb gran mobilitat”.23
La potenciació de noves activitats de recerca i des-
envolupament exigiria constituir al Poblenou una nova
polaritat universitària amb docència i recerca fet que
exigiria no només facilitar el sòl per atendre els reque-
riments d’espais per aquests usos sinó dissenyar noves
26 Revista Econòmica de Catalunya
19. Projecte Barcelona Ciutat del Coneixement, maig de 1999, pàg. 22. 20. Ibid., pàg. 29.21. Ibid., pàg. 29.
22. Ibid., pàg. 31.23. Ibid., pàg. 32.
formes de gestió d’aquests serveis que facilitessin la
interacció amb l’entorn, en el context de trànsit de la
universitat humboldtiana a la universitat posthum-
boldtiana.24
3. La zonificació basada en l’economia
del coneixement en l’estratègia 22@barcelona
De la nova estratègia econòmica i territorial recollida
en el projecte Barcelona Ciutat del Coneixement se’n
desprenia una important conseqüència urbanística: la
necessitat d’expandir l’oferta de sòl per a activitats den-
ses en coneixement, especialment en el municipi de
Barcelona. Tanmateix, bona part de l’oferta de sòl per
localitzar l’activitat econòmica a Barcelona estava zonifi-
cada pel Pla general metropolità com a sòl industrial.
Els estudis sobre localització de l’activitat econòmica
a l’àrea metropolitana indicaven que, per un cantó, dis-
minuïa la demanda de sòl industrial al municipi de
Barcelona i hi augmentava de manera important la
demanda de sòl terciari.25 Addicionalment aquestes acti-
vitats terciàries tenien dues característiques fonamentals:
l’alta densitat ocupacional i l’elevada demanda de centra-
litat, cosa que obria la porta a reutilitzar el vell sòl indus-
trial per noves activitats terciàries.26
Per un altre cantó es disposava d’una important ofer-
ta de sòl industrial en zones centrals de la metròpoli,
especialment en els districtes situats al nord i a l’est de
Barcelona. Aquest sòl estava qualificat com a sòl indus-
trial i estava zonificat com a 22a en el PGM. I això era
coherent amb un model econòmic basat en l’especialitza-
ció de Barcelona en la producció manufacturera.
Es tractava ara de canviar aquest instrument zonifica-
dor tradicional per adaptar-lo a la nova estratègia de
Barcelona com a ciutat del coneixement: “El trànsit d’un
model industrial manufacturer a un model adaptat a la
nova revolució tecnològica exigeix estendre a aquestes
activitats la zonificació 22a per tal que s’impulsi una nova
base productiva i ocupacional”.27
Però la qüestió era com fer-ho. No es tractava senzi-
llament d’ampliar les activitats incloses en la zonificació
22a amb activitats pròpies de les TIC, sinó d’incorporar
un ampli conjunt d’activitats “denses en coneixement”.
S’ha de destacar que els equips que treballaven des de
l’enginyeria en la delimitació de les activitats @, dirigits
per Miquel Barceló, tenien una visió molt orientada cap a
les TIC i tenien com a nord la constitució d’una “ciutat
digital” en el sentit en què ho eren ciutats com Bangalore
o projectes com els del Silicon Alley de Nova York o el
Cyberdistrict de Boston.28 Es tractava ara d’incorporar una
visió més general i basada en els postulats de l’economia
del coneixement, i això s’havia de fer segons aquest nou
paradigma.
En efecte, la zonificació clàssica es basa en la noció de
sector productiu definit per les característiques del que es
produeix. La nova zonificació hauria de basar-se, d’acord
amb els criteris del paradigma de l’Economia del
Coneixement, en el “com” es produeix. Si s’optava per
una interpretació de les activitats @ molt precisa i vincu-
lada estrictament a la producció de tecnologies de la
informació i la comunicació, una ampliació del llistat
d’activitats preexistent de naturalesa manufacturera
incorporant manufactures i serveis TIC era suficient. En
canvi, si s’adoptava una visió d’economia del coneixe-
ment, com el previst per l’OCDE, calia incloure tant les
Revista Econòmica de Catalunya27
24. Aquí el referent fonamental fou el document de l’OCDE “Science,Technology, Industry. University Research in Transition”, París, 1998,pàgs. 7 i seg. També es va utilitzar el document de Pedro Conseiçao,Manuel V. Heitor i Pedro Olivera “Expectations for the University in theKnowledge-based Economy”, publicat a Technological Forecasting andSocial Science, 58, 1998, pàg. 203-214.
25. Joan Trullén (1998): Noves estratègies econòmiques i territorials pera Barcelona, pàg. 20.
26. Sobre els canvis en la demanda d’ocupació a Barcelona vegeu “Tendènciesde l’ocupació a Barcelona a partir de INSS i IAE (1993-1997)”, convenide recerca entre Barcelona Activa i la UAB, Joan Trullén amb Rafael Boixi Juan Antonio Santana, Departament d’Economia Aplicada 25 de setem-bre de 1998, policopiat.
27. “Introducció: la nova zona 22@ i la ciutat del coneixement”, capítol 2 dela Modificació del PGM per a la renovació de les àrees industrials delPoblenou-Districte d’Activitats 22@BCN.
28. Els treballs impulsats per Miquel Barceló des de l’Institut Català deTecnologia, primer, i la societat promotora del 22@Barcelona, després,sobre la implantació de les TIC a Barcelona i a la Regió Metropolitanaseran crucials per definir l’estratègia tecnològica i empresarial delPoblenou, i en particular, el llistat inicial de les activitats @.Addicionalment s’ha de destacar que Barceló va impulsar la localització del’ICT al Poblenou, i va ser pioner destacat de l’impuls tecnològic centrat enles TIC. Una exposició en detall del projecte i la seva relació amb el modelde ciutat digital es troba a Antoni Oliva, El districte d’activitats 22@bcn,Aula Barcelona, Barcelona, 2003.
activitats que produïen TIC com les que utilitzaven inten-
sivament TIC i presentaven capital humà altament quali-
ficat. Aquesta última perspectiva suposava obrir una nova
dinàmica, i va ser defensada sobre la base del document
“Barcelona Ciutat del Coneixement” i d’altres estudis
econòmics previs.
Així, sobre la base dels estudis sobre la localització de
l’activitat econòmica –s’argumentava– es podia sostenir
que la major part de la demanda de sòl al Poblenou seria
d’activitats no industrials d’intensitat tecnològica mitja-
na-alta i alta, especialment de serveis.29 Aquestes activi-
tats tenien una característica fonamental: presentaven
una densitat ocupacional molt elevada.30
En conseqüència es va proposar adoptar la noció d’e-
conomia del coneixement de l’OCDE en el seu document
“Mesurer les économies fondées sur le savoir”. Això
comportava adoptar criteris generals i no només llistats
de sectors o subsectors definits en les classificacions
nacionals d’activitats econòmiques; i adoptar una meto-
dologia per aprovar les propostes que exigia la constitu-
ció d’una comissió assessora encarregada de veure si les
activitats proposades es corresponien amb el criteri
adoptat.
L’OCDE, en el primer document en què es proposa
mesurar les economies fonamentades en el coneixe-
ment, posava en alerta respecte a l’adopció de criteris
reduccionistes:
“Pour estimer l’importance des activités tournées
vers la technologie, on utilise souvent la part
représentée per les industries de haute technolo-
gie dans le secteur manufacturier. Cette approche
ne porte toutefois que sur les principaux produc-
teurs de biens d’haute technologie.
Il est souhaitable d’inclure d’autres activités qui
sont des utilisateurs de haute technologie et/ou
qui ont la main d’ouvre relativement qualifiée
nécessaire pour profiter pleinement des innova-
tions technologiques. Outre les industries manu-
facturières souvent mentionnées, on a donc inclus
des services tels que la banque, les assurances et
les Communications”.
Aquest plantejament anava molt més enllà del que ja
estava recollit inicialment i que es desprenia del model de
ciutat digital.31
Aquestes activitats eren identificades en la nomencla-
tura CITI amb les categories 72 (comunicacions), 8 (banca
assegurances, immobiliàries i serveis a les empreses) i 9
(serveis a la col·lectivitat, serveis socials i serveis personals).
En conseqüència s’adoptava un criteri que permetia
incloure un ampli conjunt de sectors terciaris entre les
activitats incloses en la clau @.
Finalment en el text aprovat s’inclou de manera detalla-
da tot un ampli conjunt d’activitats manufactures TIC i de
serveis TIC, i es preveu, a més a més, la remissió genèrica a
“aquelles altres activitats terciàries basades en el coneixe-
ment i que millorin la competitivitat, segons el Tableau de
Bord de l’OCDE, de la Science, de la Technologie et de
l’Industrie 1991, pàg 18”, i en especial les àrees tecnològi-
ques, comercial i financera”.32
Aquesta important incorporació va acompanyada de
l’adopció d’un llistat de criteris que han de tenir les acti-
vitats @ i que són els següents33:
a) Utilitzen processos de producció caracteritzats per
la utilització intensiva de mitjans de nova tecnologia.
b) Disposen d’una alta densitat ocupacional (nombre
de treballadors o usuaris/superfície).
c) Generen un alt valor afegit.
d) Estan directament relacionades amb la generació,
el processament i la transmissió d’informació i de conei-
xement.
28 Revista Econòmica de Catalunya
29. “Noves estratègies...” pàg. 20 i 21.30. Es va realitzar un estudi exhaustiu sobre la localització de l’activitat eco-
nòmica a Barcelona i al districte de Sant Martí i les illes del Poblenou, apartir de l’impost d’activitats econòmiques, i per al període 1992-1997,que va posar de manifest tant la tendència a la desindustrialització comla de la terciarització. L’estudi entrava a nivell de dos dígits en l’àmbit deles illes del Poblenou. Vegeu Joan Trullén i Rafael Boix, “Tendènciesrecents de l’activitat econòmica al Poblenou de Barcelona a partir de lesdades de l’impost d’activitats econòmiques”, conveni de col·laboració
entre Ajuntament de Barcelona i la UAB, Departament d’EconomiaAplicada, 1999.
31. Vegeu Miquel Barceló i Antoni Oliva, La ciudad digital, Pacte Industrialde la Regió Metropolitana de Barcelona, Beta Editorial, L’Hospitalet deLlobregat, 2002, pàg. 121.
32. Modificació del PGM per a la renovació de les àrees industrials delPoblenou-Districte d’Activitats 22@BCN, pàg. 249. Annex 1. Relaciód’activitats @.
33. Ibidem art. 7,2, pàg. 227.
e) No són contaminants ni molestes i poden desenvo-
lupar-se en medis urbans centrals.
La decisió d’incloure una remissió a les noves activitats
denses en coneixement i als possibles canvis en la meto-
dologia de l’OCDE, i també l’establiment d’uns principis
o criteris generals per valorar si una activitat econòmica és
o no susceptible de ser inclosa dins les activitats @, exigia
dotar-se d’uns procediments en la presa de decisió dife-
rents als que fins aleshores s’havien tingut en compte en
les normes urbanístiques de Barcelona. En concret es va
acordar la creació d’una comissió assessora, integrada per
persones de reconeguda solvència tècnica i professional
en l’àmbit de les TIC, la societat de la informació i l’eco-
nomia del coneixement, designades per l’alcalde de
Barcelona, que tindria un triple objectiu: informar els
plans especials que havien de desenvolupar activitats @,
proposar l’actualització de la relació d’activitats @ i inter-
pretar, en els casos de dubte o imprecisió, si una activitat
responia o no als criteris establerts en la normativa @.
4. Conclusió: El Poblenou, Districte d’Activitats
22@Barcelona
En el treball es posa el focus en la inserció del procés
de renovació de les àrees industrials del Poblenou i el
22@Barcelona en un projecte més ampli de transforma-
ció de Barcelona, que es dissenya entre 1999 i 2000 i que
es coneix com a Barcelona Ciutat del Coneixement, i que
abasta no només continguts estratègics de naturalesa
econòmica i urbanística sinó un ampli conjunt de camps
com ara la tecnologia, la recerca i el desenvolupament, la
cultura, l’educació, l’ocupació i la informació.
Barcelona articula la nova estratègia sobre tesis eco-
nòmiques i urbanístiques que sintonitzen en els postulats
de la nova economia urbana (competeixen les ciutats, diu
Roberto Camagni) i de la nova teoria del districte indus-
trial marshal·lià (ja no serveixen els vells criteris de clas-
sificació de les activitats per sectors atès que una part
substancial dels avantatges està en el “districte” diu
Giacomo Becattini).
Si el que és decisiu no és el “sector” sinó el “districte”,
la zonificació urbanística ha de canviar. El vell sistema de
classificació zonal identificava el sector com a categoria
econòmica bàsica; en la renovació del Poblenou es pro-
posa una nova classificació de les “activitats” que inclou
les TIC i va més enllà: inclou les activitats de serveis
“denses en coneixement”, d’acord amb la definició de
l’OCDE.
El trànsit d’un model industrial manufacturer a un
model d’economia del coneixement exigia estendre a
aquestes activitats la nova zonificació per tal que es pro-
mogués una nova base productiva amb alta densitat ocu-
pacional. S’insereix així el nou “districte d’activitats”
22@Barcelona dins del projecte general Barcelona Ciutat
del Coneixement del qual forma part.
Referències bibliogràfiques
ABRAMOVITZ, MOSES, & DAVID, PAUL A. (1996), “Technological Change
and the Rise of Intangible Investments: The US Economy’s Growth-
path in the Twentieth Century,” Employment and Growth in the
Knowledge-based Economy, Paris: OCDE.
ACEBILLO, JOSÉ ANTONIO (1998), “Barcelona: servidor central de la
xarxa metropolitana de ciutats” a Revista Econòmica de Catalunya, núm.
34 pàg. 96-106.
BARCELÓ, MIQUEL, I OLIVA, ANTONI, (2002) La ciudad digital. Pacto
Industrial de la Región Metropolitana de Barcelona, L’Hospitalet de
Llobregat: Beta editorial.
BARCELONA, METRÒPOLI MEDITERRÀNIA Número monogràfic dedicat al
“Projecte Barcelona Ciutat del Coneixement”, Ajuntament de
Barcelona, 2001.
BECATTINI, GIACOMO, (1986) “Del “sector” industrial al “districte”
industrial. Algunes consideracions sobre la unitat d’anàlisi de l’econo-
mia industrial”, Revista Econòmica de Catalunya, núm 1.
BOIX, RAFAEL, (2006) Barcelona ciutat del coneixement. Economia del
coneixement, tecnologies de la informació i de la comunicació, i noves estratè-
gies urbanes, Gabinet Tècnic de Programació, Ajuntament de Barcelona.
BUSQUETS, JOAN, (2004) Barcelona. La construcción urbanística de una
ciudad compacta, Barcelona: Serbal.
Camagni, Roberto, (2005) Economia Urbana, Antoni Bosch Editor.
Clos, Joan, (2001) “Una ciutat amb idees”, Els monogràfics de
Barcelona, metròpolis mediterrània, núm. 1. Barcelona : Ajuntament de
Barcelona. Àrea de Relacions Ciutadanes,
CONSEIÇAO, PEDRO; HEITOR, MANUEL V. I OLIVERA, PEDRO, (1998)
“Expectations for the University in the Knowledge-based Economy”,
Technological Forecasting and Social Science, 58, p. 203-214.
GARCÍA-BRAGADO, RAMÓN, (2011) 22@Barcelona. 10 anys de renovació
urbana [pròleg], Barcelona, 2011: Ajuntament de Barcelona.
KNIGHT, RICHARDV. (1995). “Knowledge-Based Development: Policy
and Planning Implications for cities”, Urban Studies, 32.
Revista Econòmica de Catalunya29
Modificació del Pla general metropolità per a la renovació de les àrees
industrials del Poblenou, districte d’activitats 22@BCN. Aprovada definiti-
vament per Acord de la Subcomissió d’Urbanisme del municipi de
Barcelona de 27 de juliol del 2000 (DOGC núm. 3239 de 5/10/2000)
Nadal, Jordi i Tafunell, Xavier, (1992) Sant Martí de Provençals: pulmó
industrial de Barcelona, 1847-1992, Barcelona: Ed. Columna.
OCDE (1998) Science, Technology, Industry. University Research in
Transition, París.
OLIVA, ANTONI, (2003) El districte d’activitats 22@bcn, Barcelona: Aula
Barcelona.
ROCA I ROSELL, FRANCESC, (1979) Política econòmica i territori a
Catalunya, 1901-1939, Barcelona: Ed. Ketres.
TRULLÉN, JOAN, (1998) “Factors territorials de competitivitat a la Regió
Metropolitana de Barcelona”, Revista Econòmica de Catalunya, núm. 34,
gener 1998, p.34-51.
TRULLÉN, JOAN (1998): Noves estratègies econòmiques i territorials per a
Barcelona, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Gabinet Tècnic de
Programació.
TRULLÉN, JOAN; BOIX, RAFAEL I SANTANA, JUAN ANTONIO, (1998)
Tendències de l’ocupació a Barcelona a partir de INSS i IAE (1993-1997),
Conveni de recerca entre Barcelona Activa i la UAB, Departament
d’Economia Aplicada, policopiat.
TRULLÉN, JOAN, I BOIX, RAFAEL, (1999) Tendències recents de l’activitat
econòmica al Poblenou de Barcelona a partir de les dades de l’Impost
d’Activitats Econòmiques, Conveni de col·laboració entre Ajuntament de
Barcelona i la UAB, Departament d’Economia Aplicada.
TRULLÉN, JOAN, (2001) La metròpoli de Barcelona cap a l’economia del
coneixement: diagnosi econòmica i territorial de Barcelona 2001. Barcelona:
Ajuntament de Barcelona, Gabinet Tècnic de Programació.
TRULLÉN, JOAN; LLADÓS, JOSEP I BOIX, RAFAEL,(2002) “Economía del
conocimiento, ciudad y competitividad”, Investigaciones Regionales,
núm. 1, p. 139-161.
30 Revista Econòmica de Catalunya
Introducció: el 22@ com a condició necessària
per competir millor al món en dimensió
de l’oferta i clústers consolidats
Amb l’aprovació definitiva al final de l’any 2000 de la
Modificació del Pla general metropolità per a la renova-
ció de les àrees industrials del Poblenou, districte d’acti-
vitats 22@BCN, de Barcelona, sobre un àmbit de 113 illes
de l’Eixample Cerdà i un potencial de prop de 4 milions
de m2 de sostre edificable, es posava en marxa una gran
operació de renovació urbana d’una àrea industrial tradi-
cional que estava ocupada per uns 1,4 milions de m2 edi-
ficats en diferents estats d’obsolescència física i funcional
amb qualificació d’indústria (22a), però que globalment
representaven una infrautilització d’un espai de gran
centralitat a uns 15 minuts del centre de Barcelona.
L’àmbit de 198 ha localitzava també poc més dels
4.600 habitatges que es mantenen en el nou planejament
i que estaven en situació d’ al·legalitat. El desenvolupa-
ment del 22@ amplia el parc d’habitatge en uns 4.000
habitatges addicionals en règim de protecció pública en el
sòl de cessió, el sostre edificable dels quals és equivalent
al 10% de l’aprofitament total (0,3 m2 de sostre per m2 de
sòl), que correspon a l’Ajuntament per cessió normativa
d’aprofitament i participació en les plusvàlues generades.
Es posava així en el mercat un potencial de 3,2 milions
de m2 de sostre d’activitat desenvolupament d’activitats
de tipologia edificatòria d’oficines de densitat alta (3 m2
de sostre per m2 de sòl d’illa1) com correspon a un central
bussiness district, que és la condició necessària per com-
petir en el mercat immobiliari global i atreure nova acti-
vitat econòmica a la ciutat central, la qual, sense la massa
crítica del 22@ i la possibilitat de generar clústers s’hau-
ria hagut de localitzar en gran part en la perifèria metro-
politana de forma més dispersa. Accentua així el paper de
Barcelona de servidor central del sistema de ciutats
metropolità i seu de les activitats més direccionals.
L’illa constitueix la unitat bàsica de planejament deri-
vat i de gestió d’iniciativa privada, si hi ha acord de més
del 50% de la propietat del sòl, i facilita el repartiment de
càrregues i beneficis del planejament en proporció a la
propietat del sòl ocupat de les empreses existents i dóna
prou flexibilitat perquè l’oferta es vagi adaptant a les
necessitats del mercat immobiliari. El planejament que va
iniciar l’Ajuntament en quatre àmbits predeterminats i
amb les primeres localitzacions d’activitats ha constituït
un incentiu addicional per al desenvolupament d’inicia-
tiva privada.
Des del punt de vista econòmic, l’incentiu de l’edifi-
cabilitat (fins a 2,7 m2st per m2 s si es tracta d’una activitat
@ de nova economia i de 2,2 m2st/m2s si es tracta d’altres
usos terciaris –com per exemple els hotels– excloent l’ac-
tivitat industrial i d’emmagatzematge) genera plusvàlues
per tal de fer front a les indemnitzacions per trasllats (a
Impacte urbanístic i immobiliari del 22@:el futur ‘central business district’ de Barcelona
Sara Mur i Joaquim ClusaEconomistes consultors, Mur&Clusa Associats
Revista Econòmica de Catalunya31
(*) Els autors volen agrair l’interés de BSAV. La inclusió del mapa ha estatpossible gràcies a Albert Viladomiu Mangrané, director d’Urbanisme deBSAV, i l’elaboració ha anat a càrrec de: [email protected]
1. L’edificabilitat de 3 m2st/m2s vol dir una edificabilitat d’uns 36.000 m2 desostre sobre rasant en una illa de l’Eixample (12.000 m2 de sòl). És gaire-
bé equivalent, per exemple, a construir una torre Mapfre (d’aproximada-ment 42.000 m2st sobre rasant) o un Corte Inglés mitjà de 7 plantes sobrerasant a l’entorn dels 45.000 m2st) i que explica la tipologia edificatòriaresultant a les illes amb noves construccions.
l’entorn dels 600 t per m2 de sostre existent), enderrocs,
compensació de l’edificació existent (a l’entorn dels 200 t
per m2 de sostre actual), els costos d’urbanització interns
de l’illa i l’aportació al finançament proporcional de la
reurbanització de tot l’àmbit seguint les determinacions
del Pla especial d’infraestructures (PEI) i que representa
menys de 80t per m2 de sostre sobre rasant que l’orde-
nança fiscal corresponent determina per unitat de super-
fície de sòl.
La figura del PEI és també una innovació de gestió i
finançament privat de la reurbanització unitària de tot
l’àmbit amb estàndards d’alta qualitat en relació amb el
subministrament elèctric, de telecomunicacions i recollida
de brossa. D’aquesta forma, les plusvàlues també finan-
cen majoritàriament la urbanització de ciutat, amb una
mínima participació d’inversió general de l’Ajuntament
provinent dels ingressos ordinaris. Aquest mecanisme de
finançament s’ha aplicat posteriorment al finançament
de la infraestructura de La Marina del Prat Vermell i està
prevista a La Verneda i obre possibilitats per ser aplicada
per a tot un municipi en el desplegament dels seus plans
d’ordenació urbana per al finançament de les infraestruc-
tures de ciutat que no es poden assignar a sectors concrets.
Lògicament les illes que ja s’han transformat o que
tenen més probabilitats de transformació són les menys
denses, que s’acosten a l’edificabilitat mitjana d’ocupació
prèvia (a l’entorn d’1 m2st per m2 de sòl) perquè han de
finançar menys indemnitzacions. Per tant, el termini de
colmatació dependrà de les condicions del mercat de
cada moment que permetin finançar les indemnitza-
cions, perquè les illes més denses tindran previsiblement
un termini de desenvolupament més llarg.
El desplegament de les illes es pot retardar si les
empreses que no formen part de la iniciativa majoritària
inicial presenten desacords, que normalment apareixen
en relació amb les indemnitzacions, perquè el finança-
ment del nou desenvolupament pot ser a càrrec d’empre-
ses promotores que compren el sòl a la propietat actual.
Malgrat que les juntes de compensació disposen d’ins-
truments normatius per pagar indemnitzacions normati-
ves a la propietat minoritària no és menys cert que es
poden generar contenciosos que retardin el desenvolu-
pament del conjunt de l’illa o sector.
El desenvolupament per illes possibilita també supe-
rar els estàndards mínims de la normativa urbanística
general, fent la reserva per cessió del 20% de l’illa o de
l’àmbit per a espais oberts i el 10% per a equipaments de
tota mena, inclosos els de nova creació, que són els de
caràcter 22@.
Les cessions de sòl són neutres en relació amb els
preus de venda del producte immobiliari perquè el valor
residual unitari dels solars és demanda derivada en fun-
ció del preu de venda del producte final, i els costos
empresarials i el benefici de la promoció i el preu absolut
dels solars depenen només de l’edificabilitat atribuïda pel
planejament i el preu unitari.
Una dimensió comparativa del Districte del 22@ la
dóna la dimensió del districte de La Défense de París2,
que s’anuncia com l’international business district més
gran d’Europa i en situació de centralitat3, que des dels
anys 60 i en un espai de 564 ha, ha permès la construcció
3,4 milions de m2 d’oficines, 0,95 Mm2 de sostre comercial i
0,95 Mm2 d’habitatge. Amb un total de 4,4 Mm2st d’activi-
tat econòmica localitza 185.000 llocs de treball i uns 20.000
residents. Localitza avui les seus centrals de 12 de les 50
empreses multinacionals més grans del món, en el conjunt
de l’Île-de-France, amb uns 50 milions de m2 d’oficines.
Els 3,2 Mm2st del 22@ representen el 72% del sostre
d’activitat de La Défense i podrien disposar en el futur de
133.000 llocs de treball amb l’estàndard equivalent (24
m2st per lloc de treball). Encara que la superfície total
seria només el 35% de La Défense i una edificabilitat mit-
jana entorn del doble, la comparació és adequada per
posar de relleu la importància i les possibilitats de desen-
volupament del 22@. En dimensions d’oficines els muni-
cipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona amb 12,2 Mm2(5)
(dels quals 7,3 Mm2st correspondrien al municipi de
Barcelona) tindrien dimensions més modestes en relació
32 Revista Econòmica de Catalunya
2. http://www.ladefense-seine-arche.fr/les-lieux-du-projet/la-defense.html.Document “Enjoy La Defènse Seine Arche”. Maig 2011.
3. Anuncien que està a 10 minuts del centre de París i a 30 minuts dels aero-ports en transport públic.
4. Amb 31 ha d’esplanada i 11 ha d’espais verds.5. Informació de la Gerència del Cadastre pel Gabinet Tècnic de Programació.Juliol de 2009.
amb els 50 milions de m2 de l’Île-de-France que indica la
informació de La Défense, ateses les diferències de nivell
de renda, grau de terciarització de l’economia i l’efecte de
capitalitat.
Totes les aglomeracions importants del món es posi-
cionen per poder ampliar els seus central bussiness district
en localitzacions tan centrals com sigui possible. També
és el cas de Madrid que en data de novembre de 2009 va
aprovar inicialment el Plan parcial de prolongación de la
Castellana amb l’eslògan “El corazón económico de
Madrid”6. Amb 312 ha té un sostre potencial de 3,05
milions m2st repartits el 45% per a habitatge i el 55% per
a activitat econòmica (2,4 Mm2st). El model de Madrid es
diferenciaria del de París i Barcelona bàsicament per la
proporció d’habitatge en relació amb la d’activitat, que
gairebé són equivalents, i en qualsevol cas és una qüestió
a tenir en compte en els planejaments futurs de
Barcelona o en la modificació dels planejaments vigents.
El 22@ ha representat, doncs, un planejament amb
visió de futur que es va elaborar per tal de produir nova
oferta del sostre d’oficines que necessitava el mercat,
fomentant addicionalment la localització de les activitats
de la tecnologia avançada que demanava i demana la
nova economia, amb unes dimensions, localització, qua-
litat de la urbanització i sistemes innovadors de gestió i
finançament homologables amb les millors iniciatives de
l’experiència comparada del món global.
La crisi econòmica que s’inicià la segona meitat del
2007 ha modificat substancialment la dinàmica de
sol·licitud de llicències del 22@ perquè el ritme d’aprova-
ció anual del període 2008-2010 (133.105 m2st anual) s’ha
reduït a un 23-27% de les que hi va haver en el període
2002-2007 (122.933 m2st si es compten 7 anys i 143.422
m2st si es concentra la dinàmica fins el 2002 a l’any 2003).
La durada de la baixa demanda afectarà lògicament al
termini d’absorció tant del 22@ com de les altres opera-
cions en oferta actual i en planejament i desplegament de
Barcelona.
Atès que la construcció al 22@ ha tingut quatre anys i
mig de cicle expansiu i tres anys i mig de cicle recessiu es
pot considerar una demanda a mitjà termini de l’ordre
dels 100.000 m2st anual de llicències aprovades i uns
4.200 nous llocs de treball per any, amb l’estàndard mitjà
de La Défense de París.
En el present article es tracten successivament les
qüestions referents a les previsions de l’estudi econòmic i
financer inicial en relació amb els resultats actuals (apar-
tat 1), l’oferta del 22@ en el context de les operacions en
competència en la Barcelona de “riu a riu” (apartat 2), la
situació dels preus competitius i dels paràmetres i opi-
nions dels informes dels intermediaris immobiliaris amb
referència a alguns preus internacionals (apartat 3), la
referència a la viabilitat econòmica del desenvolupament
en funció de la influència dels diferents components dels
preus i en especial de les indemnitzacions i els costos
d’urbanització (apartat 4), el potencial edificatori del 22@
en l’horitzó 2020 (apartat 5), l’impacte del 22@ en el con-
junt de la dinàmica constructiva de Barcelona que reflec-
teixen les llicències d’obra aprovades, tant sobre rasant
com sota rasant (apartat 6).
El capítol més conclusiu (apartat 7) fa referència a la
dimensió que assolirà el 22@ i les operacions a l’entorn
de l’estació de la Sagrera quan s’arribi a completar en el
context del sostre d’activitat en activitats terciàries dels
diferents districtes de Barcelona segons el cadastre, i sus-
tenta la hipòtesi que haurà superat el sostre d’activitat
econòmica, i segurament de l’ocupació, dels districtes de
Ciutat Vella i l’Eixample, que formen el vell centre de
negocis de Barcelona.
Previsions i hipòtesis econòmiques de la MPGM:
20 anys, absorció de 135.000 m2st anuals i viabilitat
econòmica de les indemnitzacions
«El present Estudi Econòmic i Financer té com a fina-
litat principal assegurar la realització de les previsions de
l’ordenació urbanística, justificant que la distribució de
càrregues i beneficis és viable i ajustada a les determina-
cions establertes per la normativa urbanística i la situació
del mercat immobiliari. Es tracta especialment de posar
de relleu que l’aprofitament de les “zones”, al valor actu-
Revista Econòmica de Catalunya33
6. http://www.madrid.es/portales/munimadrid/es
al i previsible de mercat immobiliari, i la inversió pública
i la procedent d’altres fonts poden finançar adequada-
ment els “sistemes” (infraestructures, indemnitzacions,
urbanització i dotacions de caràcter col· lectiu) necessaris
per al desenvolupament urbà.
»El present document es refereix especialment als
continguts següents:
»1. Dimensionament de la nova oferta de sostre d’ac-
tivitat resultant de l’ordenació urbanística.
»2. Demanda de sostre d’activitat a Barcelona i al
Poblenou
»3. Viabilitat de les noves càrregues urbanístiques a
finançar amb l’escreix d’edificabilitat.
»4. Aproximació a la viabilitat immobiliària de les
operacions de transformació (plans especials).» (Del Text
refós de l’aprovació definitiva de la Modificació del Pla
general metropolità, setembre del 2000, pàgines 1 i 3).
En relació amb el primer aspecte, el quadre síntesi de
l’estudi donava els potencials següents: «Afegint-hi els
509.976 m2st d’habitatge existent i potencial i els equipa-
ments locals i @, el potencial total se situava en poc més
de 3.500.000 m2st. La compleció del potencial es preveia
en 20 anys fins al 2019 a una dinàmica mitjana de 133.000
m2 de sostre d’activitat per any i la construcció d’uns 4.000
habitatges protegits».
En relació amb el potencial de llocs de treball s’indi-
cava: «La nova ordenació urbanística també possibilitarà
l'augment dels llocs de treball localitzats al Poblenou, que
en aquest moments se situa a l'entorn de les 31.000 per-
sones, segons el padró de 1996. Amb una hipòtesi màxi-
ma de densitat de 25 m2 de sostre per lloc de treball, el
nou districte productiu localitzarà més de 91.000 llocs de
treball.»7
Cal destacar de les previsions: «...atès que el creixe-
ment anual del PIB en aquests anys ha estat d’un 2,5%
anual de mitjana; taxa que és molt raonable esperar que
s’assoleixi també en el proper decenni i, si més no, per-
met fer previsions sobre diversos escenaris de creixement
econòmic».
En relació amb el diagnòstic de la situació de l’oferta
d’activitat econòmica a Barcelona del 1999, l’estudi indi-
cava: «Per aquestes raons, se situa la participació del
Poblenou en la dinàmica del municipi entre un mínim del
40% i un màxim del 60%. Aplicant aquestes proporcions
a la tendència de 387.854 m2 de sostre anual en activitat
terciària de tota mena, la demanda potencial del
Poblenou se situa entre 155.034 m2 i 232.550 m2 de nou
sostre/any, amb una hipòtesi mitjana de 194.000 m2 de
sostre nou anual. [...] Barcelona té actualment un estoc de
4 milions de m2 d’oficines, cosa que representa el 56% de
l’estoc de Madrid i el 16% del de Londres. [...]
L’Ajuntament ha de garantir la transformació del
Poblenou independentment de cicle econòmic i immobi-
liari. [...] La visió ha de ser a 15-20 anys. [...] Actualment
el 35-45% de l’estoc d’oficines es considera obsolet i no
acompleix els requisits dels usuaris. [...] L’estimació d’ab-
sorció total d’oficines de “nivell internacional” a
Barcelona i àrea metropolitana s’estima [...] en 197.000
m2 anuals. La participació del Poblenou en la hipòtesi
més expansiva se situaria, segons aquest estudi, en el
34 Revista Econòmica de Catalunya
7. Més recentment s’ha donat la xifra de 150.000 llocs de treball potencialestimats per al 22@ (2009), “22@Barcelona project. A social, urban andeconomic urban renewal", mimeo, pàg. 24.
Pla d’etapes
Desenvolupament del nou sostre potencial d’activitats productives
Sostre potencial total 2000-2004 2005-2009 2010-2014 2015-2019
Operacions predeterminades 1.150.833 345.251 460.331 345.251
Operacions opcionals 1.509.021
Càrregues = < 38.000 pts/m2 st potencial 901.626 180.324 360.651 180.325 180.326
Càrregues = > 38.000 pts/m2 st potencial 607.395 91.109 121.479 212.588 182.219
TOTALS 2.659.654 616.884 942.464 738.164 362.545
100% 23% 35% 28% 14%
69% de l’absorció total metropolitana, és a dir, 135.930 m2
anuals. [...] L’operació del Poblenou es presenta com una
possibilitat única de recentralitzar un procés metropolità
excessivament descentralitzat.»
En relació amb la viabilitat econòmica de les opera-
cions privades s’indicava que: «Una operació serà rendi-
ble quan la diferència entre el valor de les parcel·les resul-
tants, ja urbanitzades, susceptibles d’edificar o de ser
venudes i la totalitat de les despeses per dur a terme la
seva urbanització sigui positiva i, aquesta diferència, arri-
bi a constituir un percentatge de la totalitat de la inversió
igual o superior al benefici industrial corrent del sector
immobiliari».
La justificació de la viabilitat econòmica de les opera-
cions privades quedava garantida amb els comptes deta-
llats que es presentaven per tres tipus d’illes de diferent
densitat i amb la conclusió final que «...s’obtenen uns
valor residuals del sòl a l’inici de l’operació [...] en tots els
casos per sobre dels 601 t/m2s (100.000 t/m2s) que es
corresponen amb l’edificabilitat de m2st/m2s abans de les
expectatives de requalificació».
La important innovació de la reurbanització del sector
i del seu finançament es plantejava dient: «L’Ajuntament
de Barcelona elaborarà un pla especial d’infraestructu-
res que defineixi i concreti l’estàndard dels serveis
urbanístics esmentats i les característiques de les altres
infraestructures i serveis necessaris, tant pel que fa a
les previstes en el domini públic, com en les previstes
al sòl privat». D’acord amb els supòsits d’urbanització
que conté l’avenç del PEI, l’EEF de la MPGM estima
que el cost unitari de la inversió necessària dins l’àm-
bit de la MPGM és de 180 t/m2 de vial (30.000 pta/m2)
i suposa una inversió total d’uns 119 Mt (19.780
Mpta). El finançament previst és del 70% a càrrec de la
propietat del sòl en transformació (1.269.409 m2 sòl
computable) i que les companyies concessionàries de
serveis públics participaran en l’altre 30%. La reper-
cussió que resulta per la propietat és de 24 t/m2st, en
els àmbits d’edificabilitat 2,2 m2st/m2s i de 30 t/m2st
en els de 2,7 m2st/m2s».
El desenvolupament de l’innovador 22@ de l’any 2000
després de 10 anys de gestió urbanística i econòmica que
es va ajustar raonablement a les previsions, tant en dinà-
mica de transformació i demanda com d’urbanització i
finançament publicoprivat en el cicle expansiu, s’haurà
d’ajustar a la baixa en el cicle recessiu, allargant el temps
d’assoliment dels objectius plantejats.
Operacions en concurrència i competència:
11,4 Mm2 de sostre, superàvit de 207.500 llocs
de treball i dèficit de 198.600 habitatges
Barcelona va iniciar el present segle amb una oferta
limitada d’oficines i l’aprovació del projecte 22@, l’any
2000, amb un sostre total aproximat de 4 milions m2st,
dels quals uns 3,2 Mm2st són d’activitat, que va suposar
el gran canvi quantitatiu i qualitatiu de l’oferta que
situava Barcelona en posició competitiva en el mercat
global.
Aquesta oferta per a activitat econòmica competeix avui
amb les operacions de la plaça d’Europa de l’Hospitalet (0,2
Mm2st), el Fòrum (0,6 Mm2st) i la Fira (0,2 Mm2st), amb un
potencial d’uns 26.000 llocs de treball8.
En el futur l’oferta del 22@ haurà de competir amb
l’oferta de la Marina del Prat Vermell (0,3 Mm2st), La
Verneda (0,3 Mm2st), el Biopol (0,3 Mm2st), BZ Barcelona
Innovació (1 Mm2st)9, amb un potencial aproximat de
52.700 llocs de treball, però especialment amb l’oferta a
l’entorn de la futura estació central de la Sagrera i Prim
(0,5 Mn2st), amb un potencial estimat de 18.400 llocs de
treball, segons el detall de les taules adjuntes10.
El sostre potencial sobre rasant del 22@ s’ha actualit-
zat amb la documentació i informació facilitada per 22 @
Barcelona S.A.U. Quant al sostre sota rasant, s’ha man-
tingut el de la MPGM.
Revista Econòmica de Catalunya35
8. El càlcul del potencial de llocs de treball es deriva del considerat als mateixosplanejaments amb uns estàndards aproximats de 20 m2st per lloc de treball enoficines, 40 m2st/LT per comerç, 60 m2st/LT per equipament i 60-100 m2st/LTper activitats logístiques i industrials i 2.500 m2st/LT en aparcaments.
9. La incorporació de les ofertes importants dels planejaments del Prat de Llobregat(La Seda, Enkalene…), Gavà, Viladecans (Parc Logístic Aeronàutic…), Sant
Boi de Llobregat, Badalona i Santa Coloma de Gramanet que caldria consi-derar, excedeixen de l’abast del present article.
10. A les operacions de La Marina i La Verneda està prevista la urbanitzacióen tres fases. A BZ Barcelona Innovació hi ha prevista una primera fased’urbanització de 30 ha.
36 Revista Econòmica de Catalunya
Grans operacions de Barcelona
Total superfície
ha
Sostreresidencial
m2st
Sostreactivitatm2st
Equipamentsm2st
Total sostresobre rasant
m2st
Sostre sotarasant/aparcaments
m2st
Total sostre potencial(sense equipaments)
m2st
Aprovaciódefinitivam2st
Operació
22@ (2000) 198,3 367.382 3.136.095 3.503.478 389.275 3.892.753 940.000 2000
Fòrum 256,6 260.693 645.374 906.067 228.555 1.134.622 128.452 1999
Prim 21,2 264.726 29.414 294.140 34.431 328.571 90.080 2010
Estació Sagrera i entorn 81,4 752.831 435.972 1.188.803 220.594 1.409.397 395.533 Elaboració
BZ Innovació (Zona Franca) 50,0 1.000.000 1.000.000 1.000.000 2011
La Verneda 58,2 676.094 289.755 965.849 68.750 1.034.599 286.422 P.A.P
La Marina 75,0 869.238 315.420 1.184.658 38.336 1.222.994 383.088 2005
Vallbona 24,4 169.600 18.844 188.444 18.700 207.144 57.711 P.A.D.
Plaça d’Europa l’H 42,0 168.533 195.962 364.495 3.677 368.172 98.056 2001
Biopol l’H 30,0 –– 300.000 300.000 �–– 300.000 75.000 Elaboració
Ciutat de la Justícia l’H 5,3 –– 84.379 84.379 147.989 232.368 45.500 2003
Fira de Barcelona (2000) l’H 24,0 –– 240.000 240.000 –– 240.000 125.000 2001
Altres Gran Via l’H � � –– –– 367.618 367.618 –– 367.618 72.497 Elaboració
Operacions Programa d'Habitatge 2011 65,2 748.000 62.064 810.064 76.403 886.467
Totals 931,6 4.277.097 6.120.897 10.397.995 1.226.710 11.624.705 2.697.339
(22@/Total) 21% 9% 51% 34% 32% 33% 35%
(22@ + conjunt Sagrera)/Total 32% 32% 59% 48% 53% 48% 53%
(22@ + Conjunt Sagrera)/Total BCN 36% 34% 73% 55% 60% 56% 62%
Font: elaboració pròpia a partir de la informació disponible en documents de planejament i informes.Nota: (P.A.D.: Pendent d’aprovació definitiva; P.A.P.: Pendent aprovació provisional)
Grans operacions urbanes 2000-2030 (1.182 ha - 13,5 Mm2 de sostre)
Font: plànol base facilitat per Barcelona Sagrera Alta Velocitat. Dades d’elaboració pròpia.
Atesa la seva entitat, cal fer referència, com a oferta
potencial, a l’operació del Centre Direccional de Cerdanyola-
Parc de l’Alba, el planejament del qual va ser aprovat el
2005, perquè és una oferta que es pot considerar de mer-
cat complementari a les operacions a la ciutat central.
Satisfarà una demanda diferenciada d’activitat, tant en
característiques i localització com per preu. Comprèn una
superfície de 340 ha i té un sostre potencial d’1,9 milions
de m2st dels quals 1,5 Mm2st són d’activitat.
Fins ara s’han realitzat obres d’urbanització, a més de la
construcció del Sincrotró. Així la Barcelona Metropolitana
disposa d’oferta de qualitat per a diferents tipus d’activitat
d’indústria de tecnologia avançada en un entorn d’aproxi-
madament 600 km2, equivalent a la superfície del terme
municipal de Madrid.
En el cas del 22@, l’estàndard mitjà de l’EEF de la
MPGM era de 25 m2st per lloc de treball localitzat, amb
una estimació de 91.000 llocs de treball. No obstant això,
el nombre de llocs de treball potencial s’ha actualitzat a la
xifra de 150.000 llocs de treball potencial estimats (22@,
op. cit. pàg 24).
Les grans operacions considerades, junt amb les altres
operacions del programa d’habitatge de 201111, tenen un
potencial total d’11,4 Mm2st, 7,1 Mm2st d’activitat, i
incorporen també una important oferta potencial de
nous habitatges (56.000 unitats), amb una important pro-
porció de reserves per a habitatge protegit. Algunes d’a-
questes operacions són molt autosuficients en la relació
actius residents/llocs de treball potencials, com és el cas
de La Marina del Prat Vermell i de La Verneda12.
En conjunt, totes les operacions fins a la seva comple-
ció generen un potencial de 59.000 actius13 que produeixen
un superàvit 207.500 de treball i al mateix temps un dèficit
de 198.600 habitatges (161.300 al municipi de Barcelona).
Es tracta d’una conclusió en el mateix sentit de la que
es derivava de l’estudi de 200514 per al conjunt de la Regió
Revista Econòmica de Catalunya37
Grans operacions de Barcelona
HabitatgesNre.
ResidentsNre.
ActiusNre.
Llocs de treball actiusNre.
Llocs de treballNre.Operació
22@ (2000) 4.000 8.800 4.180 150.000 125.820
Fòrum 6.273 14.766 7.014 14.211 7.197
Prim 3.509 7.720 3.667 884 �–2.783
Estació Sagrera i entorn 9.410 20.703 9.834 17.515 7.682
BZ Innovació (Zona Franca) –– –– –– 20.000 20.000
La Verneda 8.781 19.088 9.067 9.090 23
La Marina 10.865 23.904 11.354 10.405 –949
Vallbona 2.120 4.876 2.316 818 –1.498
Plaça d’Europa l’H 1.684 3.705 1.760 8.477 6.718
Biopol l’H � –– –– –– 13.213 13.213
Ciutat de la Justícia l’H � � –– –– –– 3.000 3.000
Fira de Barcelona (2000) l’H –– –– –– 3.429 3.429
Altres Gran Via l’H –– –– –– 12.636 12.636
Operacions Programa d’Habitatge 2011 9.350 20.570 9.771 2.825 –6.946
Total 55.992 124.132 58.963 226.503 207.540
(22@/Total) 7% 7% 7% 56% 61%
(22@ + conjunt Sagrera)/Total 30% 30% 30% 63% 63%
(22@ + conjunt Sagrera)/Total BCN 31% 31% 31% 75% 78%
Font: elaboració pròpia a partir de la informació disponible en documents de planejament i informes.
11. “Compromís municipal per dinamitzar la generació de sòl i impulsar20.000 habitatges en els propers vuit anys” de l’equip de govern del’Ajuntament de Barcelona, d’abril 2011 (sense La Marina, Prim iVallbona que ja s’inclouen en les grans operacions).
12. Pendent d’aprovació provisional.
13. Estimats amb els estàndards de 2,2 persones per habitatge i 47,5% d’ac-tius respecte dels residents.
14. Roca ,J., Clusa, J., Marmolejo, C. (2005), El potencial urbanístic de laRegió Metropolitana de Barcelona. Ajuntament de Barcelona. GabinetTècnic de Programació. Col·lecció “Conèixer Barcelona”. L’estudi consideravanomés els planejaments superiors a 200.000 m2 de sostre total sobre rasant.
Metropolitana de Barcelona, referit als planejaments de
més de 200.000 m2st, on s’estimava un superàvit de
522.000 llocs de treball per a l’any 2011 en relació amb la
dinàmica previsible (op. cit. pàg. 15).
Els potencials totals es van estimar en 775.000 llocs de
treball i 427.000 nous habitatges, i uns terminis d’absor-
ció de 31 anys del sostre d’activitat i de 17 anys per a l’ha-
bitatge (op. cit. pàg. 54) amb les dinàmiques previsibles
en aquell moment. En termes del raonament que se
segueix en el present article els planejaments de la Regió
Metropolitana del 2001-2002 presentarien un superàvit
de 329.000 llocs de treball o, alternativament, un dèficit
potencial de 315.000 habitatges.
Així doncs, l’oferta de nou sostre d’activitat econòmi-
ca del 22@ (3,2 Mm2st) junt amb l’oferta de la Sagrera-Prim
(0,5 Mm2) fan el 51% de l’oferta de sòl per a activitat econò-
mica “entre riu i riu” i assegurarien una oferta àmplia per a
més de 20 anys amb les dinàmiques històriques, ara trunca-
des temporalment per la crisi. No es pot assegurar el mateix,
però, pel que fa a les necessitats d’habitatge, previsions sobre
les quals s’hauran de reconsiderar segurament en la conjun-
tura actual i allargar els terminis de cobertura i compleció.
Actualment, tant l’operació del Fòrum com les de
Ciutat de la Justícia, Fira de Barcelona i plaça d’Europa
estan pràcticament completades, mentre que d’altres ope-
racions aprovades més recentment, com La Marina (2005)
no han estat suficientment desenvolupades.
El conjunt del potencial disponible del 22@ amb La
Sagrera-Prim constituirà en els propers anys l’oferta més
important d’activitat (uns 2,1 Mm2st i uns 96.600 llocs de
treball), però hauria de competir amb la resta d’ofertes a
la ciutat central perquè representarà el 47% aproximada-
ment del total de les grans operacions considerades.
El 22@ en el mercat d’oficines i hotels segons
els informes immobiliaris: nou districte de negocis
amb preus econòmics
La tipologia edificatòria d’oficines és la tipologia
majoritària del 22@ i representa el 51% del sostre sobre
rasant de les llicències aprovades des de l’any 2000 fins al
2010 (487.637 m2st respecte del total de 959.846 m2st). El
següent ús en importància és l’habitatge protegit, amb el
18% del sostre aprovat sobre rasant, i el tercer és el dels
hotels amb una quota del 13% del sostre aprovat sobre
rasant. S’ha de destacar que el sostre d’aparcaments
(441.753 m2st) incrementa en un 46% la superfície cons-
truïda sobre rasant associada als usos sobre rasant. Per
tant els tres mercats immobiliaris més importants per al
22@ són les oficines, l’habitatge protegit i els hotels.
L’informe Forcadell indica uns lloguers mitjans de les
oficines als anomenats “nous centres de negocis” (22@,
plaça d’Europa de l’Hospitalet, plaça Cerdà-passeig de la
Zona Franca de 13,90 t/m2st a finals del 2010 i uns llo-
guers màxims de 18,95 t/m2st, encara que els preus de
tancament (o d’”opinió d’expert”, en paraules de l’infor-
me) els estimen entre 7 i 13 t/m2st. Els “nous centres de
negocis” presenten un nivell de preus inferior als de les
zones prime, el districte de negocis i la zona centre, i està
per sobre de l’última tipologia de perifèria.
Els lloguers del 22@ són un 22% per sota dels de la
zona prime de 17,56 t/m2/mes de mitjana i preu de tan-
cament entre 15 i 19 t/m2/mes, destacant que els preus
de tancament són més semblants als d’oferta (o asking
prices) que els de les altres zones.
Els preus de venda del 22@ segons el mateix informe
són de 3.325 t/m2st (amb preus de tancament de 2.200-
2.700 t/m2st) i són un 37% inferiors als de la zona prime
(5.250 t/m2st).
Les taxes de rendibilitat (yields) que reflecteixen el risc
que presenta la inversió en cada localització de la ciutat per
als nous centres de negocis i per a perifèria se situen entre
el 7 i el 8% anual enfront del 5,5-6,5% de les zones prime.
També les taxes de disponibilitat són més altes a més dis-
tància del centre respecte de la mitjana del 13% del con-
junt de Barcelona, molt allunyada del 7% de l’any 2007.
Constata l’informe que la baixada de preus respecte
d’anys anteriors és més forta a més distància del centre, si
bé «...el 2010 la major part de les operacions s’han realitzat
en zones descentralitzades, a diferència del 2009, que va ser
protagonitzat per la zona prime i el districte de negocis».
La contractació d’oficines a Barcelona va ser de 3,4
milions de m2 des de l’any 2000 fins al 2010, segons l’in-
forme Forcadell, amb una mitjana de 305.500 m2st anual.
Destaca el fet que l’any de mínima contractació va ser el
38 Revista Econòmica de Catalunya
2001 (212.000 m2 d’acord amb el gràfic 1) mentre que, ja
iniciada la crisi, es van contractar 225.300 m2 el 2009 i
239.100 m2 el 2010. La mitjana dels 8 anys d’expansió és
320.000 m2 i la dels 3 anys de crisi és de 268.000 m2, amb
una mitjana dels període d’11 anys de 306.000 m2.
L’informe Savills de 2010 diu que l’”absorció bruta”
d’oficines va ser, el 2010, de 274.000 m2st i coincideix
pràcticament amb les xifres de contractació de l’informe
Forcadell. Si bé no es pot relacionar directament el volum
de contractació amb la informació de les llicències apro-
Revista Econòmica de Catalunya39
2000
500.000
400.000
300.000
200.000
2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2009Any 2008
100.000
0
2010
Gràfic 1
Contractació (m2) d’oficines a Barcelona 2000-2010
Font: Forcadell (2011).
1984
60,0
50,0
40,0
30,0
1986 1988 1990 1992 2010Any 1985 1987 1989 1991 1993 1994 1996 1998 2000 20021995 1997 1999 2001 2003 2004 2006 20082005 2007 2009
20,0
10,0
0
Prime rentals a preusde des. 2010 f/m²st/mes
Prime rentals BCN lloguersnominals f/m²st/mes
Gràfic 2
“Prime rentals” de les oficines de Barcelona en 3/m2st/mes 1985-2010. Lloguers nominals de cada any i lloguers constants a preus de desembre de 2010
Font: Savills 2011 (preus nominals) i elaboració pròpia per a la transformació a preus constants.
vades, es podria estima la quota del 22@ relacionant
superfícies de llicències i de contractacions en el període
d’expansió (122.933 m2st respecte dels 320.000 m2st
esmentats més amunt) i donaria una quota del 39% en el
mercat d’oficines d’edifici exclusiu de Barcelona-
L’Hospitalet.
En aquest context el Districte del 22@ se situa en una
posició intermèdia d’atractiu en el mercat immobiliari de
Barce lona, malgrat els preus competitius que ofereix. Els
informes dels intermediaris immobiliaris d’oficines des-
taquen la bona dinàmica del lloguer d’oficines a la plaça
d’Euro pa i que es podria atribuir a les bones comunica-
cions amb transport públic al conjunt de la ciutat i espe-
cialment a l’aeroport.
L’evolució dels preus de les oficines en relació amb els
cicles econòmics es pot il·lustrar de forma clara a partir de
les estadístiques i gràfics de l’informe Savills15 del segon
semestre del 2011 i en una perspectiva de 26 anys
començant el 1984, inici de l’anomenada bombolla de
1986-1991, segons es presenta en el gràfic 2.
La crisi del 1991 va començar amb uns lloguers molt
elevats que es van recuperar en valors nominals el 2008
però que en valors reals encara no s’han superat. Només
van assolir el 57% dels lloguers constants de 1991, pale-
sant la dimensió de la bombolla del 1986-1991 especial-
ment en el mercat de les oficines16 i la sensibilitat d’aquest
mercat als cicles econòmics i no sempre coincidents amb
el cicle dels preus de l’habitatge.
En relació amb els hotels com a segon mercat immo-
biliari lliure del 22@, cal posar de relleu l’informe immo-
biliari hoteler de 2009 de CBRichard Ellis que, referit a
l’any 2008, indica:
«...hay un considerable incremento de nuevos proyec-
tos en el distrito de Sant Martí, y en concreto en la
zona 22@ y su área de influencia. En la práctica, ese
desplazamiento subraya la definitiva apuesta sectorial
por esta zona de desarrollo empresarial. De forma pau-
latina, las grandes cadenas han ido incorporándose al
que empieza a ser un importante enclave empresarial
de la ciudad. El 40% de los nuevos proyectos se ubica-
rá en esta zona, favorecida además por una mayor dis-
ponibilidad del suelo y por el hecho de que sus precios
resultan sensiblemente inferiores a los de zonas más
consolidadas y céntricas…»
Aquesta preferència per la localització d’hotels al
22@, malgrat no poder beneficiar-se de l’edificabilitat
màxima @ de 2,7 m2st/m2s, s’explica, amb independència
de la capacitat de compra del solar, perquè es tracta d’un
sector en creixement i perquè la part @ (0,5 m2st/m2s) és
transferible a la resta del desenvolupament.
Com a element de referència, els lloguers de les ofici-
nes de París, segons la informació que facilita la promo-
ció de La Défense, són els següents:
– Prime rents = 750 t per m2st i any (63 t/m2st/mes)
– La Défense = 515 t per m2st i any (43 t/m2st/mes)
– Seine Arche = 330 t per m2st i any (28 t/m2st/mes)
Cal destacar que els lloguers de La Défense són un
32% més baixos que les prime rents del centre de París,
mentre que els 14 t per m2st i més del 22@ són un 28%
inferiors als de les millors localitzacions del centre de
Barcelona, fet que indicaria posicions comparables dins
de la ciutat en relació amb el CBD, com correspon a dis-
tàncies per transport públic semblants.
Comparant les prime rents de Barcelona del segon
semestre de 2011 (19,50 t/m2st/mes), els preus de París
són 3,2 vegades més alts que els de Barcelona. Els llogu-
ers a La Défense són 3,1 vegades els del 22@, mentre que
els de Seine Arche, en posició menys central, ho són
només dues vegades, encara que en posicions centrals
del 22@ es poden assolir les rendes prime de Barcelona, la
qual cosa denota el seu valor i interès immobiliari, amb
rendes de posició diferencials dins del districte.
Encara que els preus baixos es poden considerar un
factor positiu de competitivitat i atracció, la realitat és
que els preus mantinguts dels productes immobiliaris
reflecteixen l’interès de la demanda per ubicar-se en una
determinada ciutat o localització dins de la ciutat i al
mateix temps reflecteixen la capacitat de pagament de
les empreses que s’hi localitzen. Per tant, els preus
immobiliaris comparativament alts i mantinguts per una
demanada estable són bones notícies econòmiques per a
una ciutat.
40 Revista Econòmica de Catalunya
15. Els lloguers mitjans de la zona “prime” de l’informe Forcadell (17,56 2)només es diferencien en un 10% aproximadament dels de l’informe Savills.
16. Cal recordar que la torre Mapfre no és va ocupar plenament fins al 2002i s’havia acabat de construir el 1992.
Finançament privat majoritari de la reurbanització
de qualitat: viabilitat econòmica del desenvolupament
per illes amb quotes assequibles
La construcció i renovació de la ciutat demana inver-
sions privades i públiques en urbanització i construcció,
finançades per les plusvàlues d’edificació que atribueix el
planejament urbanístic en ús de les facultats del govern
del territori. La recuperació de plusvàlues té la forma de
finançament de les infraestructures, amb la tendència
que cada desenvolupament financi tots els costos direc-
tes i indirectes que ocasiona a la ciutat, i en reserves per
a habitatge protegit. Es presenten aquí els dos vessants
del finançament, analitzats tant des del sector públic (Pla
especial d’infraestructures, PEI) com des dels comptes
d’una promoció privada (exemple d’un estudi de viabili-
tat econòmica en la fase de planejament urbanístic).
En relació amb el Pla especial d’infraestructures del
Poblenou-22@ (PEI), previst com a instrument urbanístic
per a la reurbanització de tot l’àmbit de la MPGM, aquest
inclou també les infraestructures de connexió que són
necessàries per al funcionament del conjunt i valora
altres actuacions que «...encara que no estan localitzades
dins de l’àmbit del Pla ni són obres de connexió d’aquest,
es consideren obres importants per al desenvolupament
de la zona» (EEF del PEI, 2000).
La inversió total inicialment prevista va ser de 329
milions d’euros,17 dels quals 210 Mt (64%) corresponen
a inversions en l’àmbit del 22@, 10 Mt (3%) als denomi-
nats àmbits de connexió i 109 Mt (33%) a àmbits fora
Revista Econòmica de Catalunya41
Distribució de la inversió del PEI per àmbits (M3)
Total àmbit22@; 210,3
Àmbit deconnexió; 10,3
Fora àmbitdel Pla; 108,7
Inversions del PEI per tipus d’actuacions (M3)
Total sistema energètic 77,9
Totalteleco-munica-cions 21,7
Total ciclede l’aigua 10,1
Neteja i tractament residus 14,7
Espais públics 50,8
Total mobilitat 154,0
Inversions del PEI per tipus d’actuacions (%)
Total sistema energètic 24%
Totalteleco-munica-cions 7%
Total ciclede l’aigua 3%
Neteja i tractament residus 4%
Espais públics 15%
Total mobilitat 47%
Finançament de la inversió localitzada al 22@ i connexions
Promoció 8%
Ajuntament8%
Altres 14%
Operadors 32%
Càrregues d’urbanització 38%
17. L’import actualitzat és de 376,8 M€.. L’ús de la informació del documentaprovat l’any 2000 es justifica perquè incorpora el finançament detallatentre sector públic, companyies i empreses promotores.
del Pla. Per tipus d’actuació, la inversió més important la
constitueixen els 154 Mt en mobilitat (47% de tota la
inversió), que es localitza majoritàriament fora de l’àmbit
del Pla (un 70%, aproximadament) amb dues importants
actuacions: el tramvia Diagonal i el tramvia Front
Marítim. Els altres dos sistemes més importants en inver-
sió són l’energètic (24% del total) i l’espai públic (15% del
total), seguits de telecomunicacions (7%), neteja i tracta-
ment de residus (4%) i cicle de l’aigua (3%).
El finançament de les inversions del 22@ i les infraes-
tructures de connexió, que en conjunt es van estimar en
221 Mt, està previst en un 38% com a càrregues d’urba-
nització, el 32% a càrrec dels operadors de serveis, el 8%
directament dels pressupostos municipals, un 8% per als
promotors (a part de les càrregues d’urbanització) i la
resta del 14% per a altres subjectes financers.
Les previsions de costos del PEI que s’inclouen com
a càrregues privades en els corresponents projectes de
reparcel·lació serien segurament insuficients en relació
amb els que actualment exigeix la normativa urbanística
estatal i catalana, referents a les infraestructures de con-
nexió i a la participació per a compensar el dèficit de
transport públic. L’EEF de la MPGM va estimar la reper-
cussió unitària en 24 o 30 t/m2st, per les edificabilitats
de 2,2 i 2,7 m2st/m2s, respectivament.
El finançament privat de la transformació urbanística
comprèn també els costos d’indemnització per trasllat i
reallotjament d’activitats i habitatges existents, els ender-
rocs i la urbanització interior d’illa, a més dels costos de
construcció i totes les despeses de gestió dels processos
d’urbanització i de construcció. Els costos d’indemnitza-
ció poden suposar diferències significatives segons el
grau de consolidació dels diferents sectors dins l’àmbit de
la MPGM, però són, en definitiva, els preus immobiliaris
els que en cada cas han de fer possible la transformació.
En relació amb una promoció privada, l’informe de
viabilitat econòmica d’una proposta de desenvolupa-
ment, en la fase de redacció de planejament, de dues illes
del 22@ en l’any 2006, resulta molt il·lustratiu de l’ordre
de magnitud del finançament privat i dels paràmetres de
viabilitat econòmica de la promoció. Es tracta d’una ope-
ració amb una càrrega important d’indemnització per
construccions, trasllat d’activitat i reallotjaments, per
tractar-se d’un àmbit molt consolidat, amb una edificabi-
litat real abans de la transformació d’1,5 m2st/m2s, molt
per sobre de la mitjana d’1 m2st/m2s de sostre existent en
el conjunt de la MPGM.
L’operació partia d’una expectativa de preus immobilia-
ris mitjans de 3.000 t/m2st pel sostre d’activitat qualificada
de @ i requeria la substitució d’activitat existent amb unes
indemnitzacions importants, d’uns 13 Mt la repercussió
de la qual sobre el sostre potencial era de 189 t/m2st, i es
preveia una durada de 6 anys per a tot el procés, des de
l’adquisició de sòl fins la venda del sostre edificat.
Les dades bàsiques i resultats eren els següents:
Edificabilitat: 2,7 m2st/m2s, més 0, 3m2st/m2s de cessió
a l’Ajuntament per a HPO
Preu de venda d’activitat @ = 3.000 t/m2st
Preu de venda d’habitatge protegit = 1.456 t/m2st
Preu de venda mitjà = 2.850 t/m2st
Cost de construcció mitjà: 986 t/m2st
Calendari: 6 anys
En relació amb el preu immobiliari:
– Valor mitjà de solar: 986 t/m2st (35%)
– Construcció i gestió (inclou comercialització):
1.228 t/m2st (43%)
– Benefici: 635 t/m2st (22%)
– Taxa de rendibilitat anual: 15%
En relació amb el valor del solar (986 t/m2st):
– Sòl abans d’urbanitzar: 600 t/m2st (61%)
– Indemnitzacions: 189 t/m2st (19%)
– Urbanització (PEI): 32 t/m2st (3%)
– Gestió (inclou 4% del PEI i comercialització):
28 t/m2st (3%)
– Benefici: 137 t/m2st (14%)
– Taxa de rendibilitat anual: 15%
El preu del producte immobiliari edificat permet assu-
mir tots els costos i despeses de les fases d’urbanització i
de construcció, amb una taxa de rendibilitat anual del
15% en cada fase, unes càrregues totals d’urbanització de
250 t/m2s i pagar per sòl abans d’urbanitzar 1.620 t/m2s,
se situa en valors mitjans dels solars urbanitzats de
Barcelona, segons les estadístiques de Forcadell del 3r tri-
mestre de 2006 (1.315-1.800 t/m2). Aquest valor equival
a una repercussió de 600 t/m2st, que és el 61% de la
repercussió mitjana de solar de 986 t/m2st.
42 Revista Econòmica de Catalunya
El gràfic 3 presenta l’esquema dels components del valor
immobiliari per a la propietat, de la cessió a l’Ajuntament
del 10% d’aprofitament18 i de l’operació completa.
Pel que fa a la viabilitat econòmica del desenvolupa-
ment privat es volen destacar les conclusions següents:
– Les transaccions s’han ajustat al mecanisme de la
demanda derivada, en cada cas. Els preus de mercat dels
productes finals han “aguantat” indemnitzacions altes i
valors residuals alts, amb expectatives, demanats per la
propietat.
– Els costos d’urbanització que repercuteix el PEI són
només del 3% del valor del solar i no inclouen els costos
de connexió ni la compensació del dèficit de transport
que actualment exigeix la normativa estatal i catalana.
– Són costos per sota d’altres desenvolupaments
urbanístics a BCN. A la MPGM de La Marina de la Zona
Franca del 2006, per exemple, en els costos d’urbanitza-
ció del seu pla d’infraestructures, que inclou també una
estació de metro, la repercussió és de 92 t/m2st, el 2005,
equivalent a uns 75 t/m2st (més del doble que al 22@) si
s’actualitzen al 2000, amb una taxa anual mitjana del 5%.
– En els àmbits amb edificabilitat consolidada alta, les
indemnitzacions poden representar un condicionant
important per a la seva transformació, fins que es pugui
assumir l’expectativa de les empreses existents de poder
pagar el trasllat i tenir noves instal·lacions fora de BCN
amb aproximadament un 50% més de solar i alguna
renovació tecnològica de maquinària.
– La cessió del 10% de sòl per a zones verdes i del
10% de sòl per a equipaments és neutra en relació amb la
viabilitat econòmica de la promoció, perquè els paràme-
tres bàsics de viabilitat són l’edificabilitat, els ingressos
totals per venda i tots els costos i despeses de gestió de la
transformació urbanística i de la construcció.
– La cessió del 10% de l’aprofitament a l’Ajuntament
li permet disposar de solars equivalents al 0,3 m2st/m2s de
sostre per dedicar-lo a habitatge protegit i sense subven-
ció obtenir l’equivalent a la repercussió de solar del règim
protegit. No és una càrrega per a la propietat si no una
recuperació pública de les plusvàlues o benefici que el
planejament li atorga, atès que la iniciativa privada obté
un benefici equivalent al 27% del valor immobiliari en
Revista Econòmica de Catalunya43
200,0
180,0
160,0
140,0
120,0
0
100,0
80,0
60,0
40,0
20,0
Mf
Sòl brut Indemnitzacions Urbanització Gestió urbanització Benefici urbanització Costos construcció Gestió construcció Benefici construcció
1
38,1
14,6
59,2
8,21,71,8
11,4
36,0
2
4,26,61,64,90,2 1,3
3
42,4
16,2
65,8
13,1
12,6
36,0
1,92,1
Gràfic 3
Components del preu immobiliari final
18. El 2006 la cessió del 10% d’aprofitament a l’Ajuntament no era lliure decàrregues, aquest va ser un precepte de la Llei estatal del sòl 8/2007.
44 Revista Econòmica de Catalunya
venda, equivalent a una rendibilitat del 15% anual dels
fluxos de caixa durant el sis anys de gestió.
Impacte de les llicències de construcció del 22@
en el conjunt de Barcelona des del 2003:
61% de les oficines i 38% dels hotels
L’Ajuntament de Barcelona ha concedit 158 llicèn-
cies de nova construcció o rehabilitació profunda a
l’àmbit del 22@, entre 1998 i 2010, amb una superfície
de 959.846 m2 de sostre sobre rasant (potencial de pla-
nejament urbanístic) i 441.753 m2st sota rasant (46%
addicional), segons la Base de Dades de l’Oficina
Tècnica del 22@.
El gruix de les aprovacions es van produir entre el
2003 i el 2007 (72% de la superfície total) i l’evolució tem-
poral reflecteix en els anys inicials (1998-2002) la neces-
sitat de realitzar el planejament i la gestió de sòl (18% del
total) i, des de l’any 2007, l’aturada immobiliària general
(10% del total). A efectes comparatius, en el conjunt de
Barcelona, es pot considerar que l’activitat de creuer del
22@ s’inicia el 2003, acumulant en aquest any les llicèn-
cies anteriors. Hi ha dues puntes destacades el 2005 i el
2007 amb el 39% del sostre total.
Des del 2001 fins el 2007 la superfície edificada mitja-
na anual hauria estat de 172.106 m2st, mentre que els tres
últims anys hauria estat només de 33.105 m2st. Entre el
2003 (acumulat) i el 2010 s’ha aprovat una mitjana de
120.000 m2 de sostre sobre rasant per any, tendència que
es podria considerar com a hipòtesi optimista per als pro-
pers anys perquè incorpora quatre anys i mig d’expansió
i tres anys i mig de recessió, encara que una tendència
pessimista es podria situar en els 100.000 m2st anual als
efectes de projecció.
La tipologia edificatòria majoritària és la d’oficines i
representa el 51 % del sostre sobre rasant de les llicències
aprovades (488.000 m2st respecte del total de 960.000
m2st). El següent ús en importància és l’habitatge prote-
git (173.000 i uns 2.200 habitatges) amb el 18%, i el ter-
cer és el dels hotels (150.000 m2st i unes 2.300 habita-
cions) amb una quota del 13%.
La superfície mitjana de les llicències per als usos
d’oficines, habitatges, hotels i equipaments se situa
entre 5000 i 7000 m2 de sostre sobre rasant, amb les
excepcions extremes de la indústria (2.100 m2st) i les
dues llicències d’aparcament no vinculat (18.000 m2 i
unes 720 places per aparcament). El 46% de les llicèn-
cies no superen els 3.600 m2st, equivalents a un dècim
aproximadament del potencial d’una illa, i només 20
1999
200.000
180.000
160.000
140.000
2001 2003 2005 2007 2010Any 2000 2002 2004 2006 2008
120.000
100.000
0
Total llicències 22@ m²st s./rasant
Total oficines 22@ m²st s./rasant
1
80.000
60.000
40.000
20.000
2009
Gràfic 4
Llicències 22@. En m2 de sostre sobre rassant, 2001-2010
Revista Econòmica de Catalunya45
Aparcaments
Habitatges
Equipaments i serveis t.
Hotels
Indústria
Oficines
0 100.000 300.000 500.000 700.000200.000 400.000 600.000 800.000
m² st sobre rasant
m² st sota rasant
36.391
172.758 69.335
132.655 70.902
150.455 60.381
32.054 6.915
484.218 197.828
H
Llicències 22@. Sostre sobre i sota rasant per usos. En m2 de sostre, 2001-2010
Habitatges
Equipaments i serveis t.
Hotels
Indústria
Oficines
0 50.000 150.000 250.000 400.000100.000 200.000 300.000 500.000
1998-2010172.758
132.655
150.455
471.924
32.054
350.000 450.000
Llicències 22@. Per usos, en m2 de sostre sobre rasant, 2001-2010
Aparcaments
Habitatges
Equipaments i serveis t.
Hotels
Indústria
Oficines
0 10 30 50 7020 40 60
Nre. de llicències2
36
22
17
16
65
Llicències 22@. Nombre de llicències per usos, 2001-2010
46 Revista Econòmica de Catalunya
>36.000(>1illa)
18.001-36.000(50% al100% illa)
14.001-18.000(4/10 al 50% illa)
10.801-14.400(3/10-4/10)
7.201-10.800(2/10-3/10)
3.600-7.200(1/10-2/10)
<3.600m²st(1/10 potencial illa)
0 50.000 100.000 150.000 200.00075.000 125.000 175.000 225000
m² st s./ rasant
162.242
215.836
112.404
208.684
169.448
91.232
25.000
Llicències 22@ per grandària. En m2 de sostre sobre rasant, 2001-2010
18.196
4.799
5.936
7.598
2.132
7.588
Aparcaments(no vinculats)
Habitatges
Equipaments i serveis t.
Hotels
Indústria
Oficines
0 2.500 7.500 12.500 20.0005.000 10.000 15.000
m² st/ llicències
2
17.500
Llicències 22@. Grandària mitjana per usos en m2st/llicència. Excepte 2 llicències d’aparcament vinculat
0 20 40 60 8030 50 70 90
Nre. llicències7
13
9
24
32
73
10
>36.000(>1illa)
18.001-36.000(50% al100% illa)
14.001-18.000(4/10 al 50% illa)
10.801-14.400(3/10-4/10)
7.201-10.800(2/10-3/10)
3.600-7.200(1/10-2/10)
<3.600m²st(1/10 potencial illa)
Llicències 22@ segons grandària. Nombre per intervals de m2st sobre rasant, 2001-2010
Revista Econòmica de Catalunya47
Administració pública
Institucions senseànim de lucre
Inversió immobiliària
Hotels
Empreses
0 50.000 150.000 250.000 400.000100.000 200.000 300.000 500.000
Iniciativa de mercatm² st s./ rasant121.572
123.934
481.667
86.703
145.969
350.000 450.000
5
50.980 69.694
Administració pública
Institucions senseànim de lucre
Inversió immobiliària
Hotels
Empreses
0 150.000 250.000 350.000 500.000200.000 300.000 400.000 600.000
58.288
21.282
450.000 550.000100.00050.000
Oficines Indústria Hotels Equipaments i serv. t. Habitatge
47.664 47.664
405.338
21.712 16.020
34.112
4.485
124.687
12.395
16.020
Llicències 22@ classificades per iniciativa de mercat immobiliari. En m2st sobre rasant
Llicències del 22@ classificades per iniciatives de mercat immobiliari i usos en m2st sobre rasant
llicències (13%) ocupen més de la quarta part del
potencial d’una illa. La llicència mitjana és de 6.050
m2st sobre rasant.
L’estimació dels llocs de treball que poden represen-
tar les llicències aprovades s’ha fet sobre la base dels
estàndards que resulten de creuar la informació del
cadastre de Barcelona amb la informació de llocs de tre-
ball de la Revista Barcelona Economia que presenta la
informació de l’ocupació en 32 subsectors i hipòtesis
d’elaboració pròpia19.
19. Forma part d’un treball més ampli en elaboració sobre l’impacte urbanís-tic i immobiliari del 22@.
Els estàndards mitjans són els següents:
– Emmagatzematge: 74 m2 per lloc de treball
– Comerç al detall: 86 m2 per lloc de treball
– Serveis personals (exclosa la Sanitat) i ensenya-
ment: 45 m2 per lloc de treball
– Oci, hoteleria i restauració20: 39 m2 per lloc de treball
– Indústria: 90 m2 per lloc de treball
– Sanitat: 26 m2 per lloc de treball
– Oficines: 18 m2 per lloc de treball
S’hauran creat, doncs, 32.149 llocs de treball quan
totes les llicències aprovades estiguin construïdes, apli-
cant els estàndards mitjans del municipi, fins el 2010.
48 Revista Econòmica de Catalunya
16.020
Aparcaments
Habitatges
Equipaments i serv. t.
Hotels
Indústria
Oficines
0 150.000 250.000 350.000 500.000200.000 300.000 400.000 600.000
58.288
12.395
450.000 550.000100.00050.000
Empreses Hotels Inversió immobiliària Institucions sense ànim de lucre Administració pública
34.112 69.697
124.687
4.485
3.339
21.712
68.649
47.66450.898
21.282 405.338
4.959
Llicències del 22@. Usos i iniciativa de mercat immobiliari. En m2 sobre rasant. Els aparcaments
1988
2.500.000
1990 1992 2000 2002 2010Any 1989 1991 1993 2001 2003
2.000.000
1.500.000
0
Total nou (m²st)
Ampliació i reformes(m²st)
1.000.000
500.000
20041994 1996 19981995 1997 1999 2005 20072006 2008 2009
Sostre nou i d’ampliació reforma (m2) a Barcelona 1988-2010
20. Planteja dubtes d’aplicar-ho exclusivament als hotels. Es considerarà eldoble de l’estàndard obtingut o 79 m2st per lloc de treball.
En relació amb la iniciativa de mercat immobiliari21 la
sol·licitud de llicència per a inversió i lloguer és la inicia-
tiva principal (50,2% de les superfícies aprovades) i majo-
ritàriament per a desenvolupar la tipologia d’oficines. Les
iniciatives hoteleres específiques, que també cal conside-
rar com a inversió immobiliària privada, representen el
15% del sostre aprovat. Els edificis de les Administracions
públiques junt amb les inversions de les institucions
sense ànim de lucre en habitatges protegits especialment
(26% del total i en proporcions semblants). La inversió
directa d’empreses específiques ha consumit només el
9% del sostre aprovat.
Per tal de situar l’impacte de les llicències aprovades
en el 22@ es parteix de la producció immobiliària de
Barcelona sobre la base de la mateixa font d’informació
Barcelona Economia22. L’any de màxima producció immo-
biliària al municipi de Barcelona en els últims 23 anys va
ser a l’any 1991 just abans dels Jocs Olímpics del 1992
amb 2,0 Mm2 de sostre d’obra nova que no s’ha superat
ni en els anys més punta del cicle expansiu recent, en què
es van assolir els 1,62 milions de m2st a l’any 2006.
La producció mitjana anual dels darrers deu anys
(1,13 Mm2st) és pràcticament coincident amb la produc-
ció mitjana dels últims 23 anys (1,13 Mm2st) des de 1988,
com també ho són les superfícies de rehabilitació i
ampliació (0,39 Mm2st front a 0,33 Mm2st). Els resultats
posen de relleu la compensació dels nivells de producció
entre els cicles expansius (1988-1991 i 1997-2007) en
relació amb els recessius (1992-1996 i 2007 i 2010), en un
territori consolidat, i en gran part completat, com és el cas
del municipi de Barcelona.
Després de 1991 hi ha certament una davallada que
dura dos anys i segueix una lleugera recuperació fins al
1996, que és el pitjor any de la crisi anterior, encara que
pròxima a les baixes produccions de 1992 i 1994. A par-
tir de 2007 i de 2008 s’inicia el cicle recessiu actual amb
baixada mínima el 2008 i intenses el 2009 i 2010, en què
s’assoleixen les produccions més baixes dels últims 23
anys.
La comparació de les superfícies aprovades al 22@
amb les del total de Barcelona de l’estadística de referèn-
cia inclou també les hipòtesis addicionals que l’estadísti-
ca de l’Ajuntament incorpora un 15% de llicències modi-
ficades i repetides que poden computar en diferents anys
alhora, d’un cantó, i que la producció dels primer anys del
22@ s’acumula al 2003, de l’altre.
Com a resultat de l’elaboració, l’impacte estimat del 22@
per als diferents usos entre el 2003 i el 2010 és el següent:
– Oficines.........................................................................61%
– Hotels..............................................................................32%
– Equipaments...........................................................13%
– Aparcaments...........................................................17%
– Habitatges.....................................................................6%
– Indústria ........................................................................5%
– Tots els usos (exclòs el comercial): 17%
Els resultats palesen que el 22@ és l’operació singular
més important de Barcelona en la tipologia d’oficines
(61% del total des de 2003) i que, al mateix temps, ha tin-
gut un pes molt important en la localització de nous
hotels (38%) per fer front a la seva demanda creixent com
a resultat de l’augment constant de visitants.
Els resultats també posen de relleu que el 22@ està en
concurrència i competència amb d’altres àrees de la ciu-
tat amb dinamisme important en els anys d’expansió,
una de les quals és la important l’àrea del Fòrum contí-
gua al mateix Districte de Sant Martí i que als efectes
sinèrgics dels clústers cal considerar com una sola opera-
ció, a la qual s’afegirà aviat l’entorn de La Sagrera i la
mateixa estació central.
Potencials edificatoris del 22@ i hipòtesis de terminis
de colmatació: fins el 2014 amb 100.000 m2st d’absorció
anual i potencial de 85.000 llocs de treball
Revista Econòmica de Catalunya49
21. La classificació s’ha realitzat en funció del nom titular de la llicència, ambpreguntes addicionals als serveis tècnics del 22@ per tal d’afinar distincióentre “inversió immobiliària per a lloguer” o “empresa específica”, que erenels conceptes que plantejaven més problemes d’adscripció. La distinció entre“Institucions sense ànim de lucre” correspon principalment a les immobilià-ries sindicals en el cas de l’habitatge i a institucions en el cas dels equipa-ments. Els” lofts” s’atribueixen a “inversió immobiliària” en habitatge.
22. En relació amb la comparació amb la informació de llicències per usos del22@, l’estadística de “Barcelona Economia” presenta el problema que en l’es-tadística d’obra nova els hotels estan classificats junt amb els equipaments. Lacomparació pot resultar també esbiaixada per anys perquè hi ha un desfasa-ment temporal entre la data d’aprovació de l’Ajuntament i la informació favo-rable dels serveis tècnics del 22@, i s’arriba a la hipòtesi que la proporció entreels dos usos és igual a la de l’estadística de obres majors totals.
Es parteix dels comptatges disponibles del 22@, avui,
que són (en m2 de sostre sobre rasant) els següents:
– Edificis catalogats que no han demanat
llicència ....................................................................................108.163
– Altres edificis que es mantenen..................198.193
– Fronts consolidats d'habitatge .....................137.085
– Edificis industrials consolidats
pendents de transformar ....................................438.955
– Llicències concedides..............................................959.847
Total 1 (Consolidat) ...............................................1.842.243Àrees amb planejament i gestió
però no edificades............................................................480.137
Àrees pendents de planejament
i/o gestió.................................................................................1.570.373
Total 2 (Potencial pendent de desenvolupament) ........................................2.050.510Total 1+2 (Potencial total) ..............................3.892.753Total 1+Total 2 (Potencial total. Previsió arrodonida) ............................................4.000.000
En relació amb les 198,3 ha de sòl total, representa
una edificabilitat bruta d’1,96 m2 de sostre per m2 de sòl.
I en relació amb les 116,0 ha de sòl de transformació
(42% de sòl de vials, zones verdes i altres sistemes),
representa una edificabilitat neta de 3,3 m2st/m2s.
Els 1.842.243 (47% del sostre total) es poden conside-
rar sostre consolidat, i només queden pendents els
959.847 m2st (57% del sostre consolidat) de llicències
concedides que estan pendents d’edificar. És plausible la
hipòtesi que, com a màxim, només els aproximadament
95.000 m2st de llicències concedides entre el 2008 i el
2009 no han començat la seva edificació.
L’important esforç de planejament i gestió realitzat al
22@ queda patent amb el potencial edificatori amb pla-
nejament i gestió completades i que assoleix el 60% del
potencial total (2,3 milions de m2st en relació amb els 3,9
Mm2st totals).
Es pot considerar que les àrees amb planejament i
gestió (480.137 m2st) pendents seran desenvolupades a
curt o mitjà termini quan les condicions del mercat ho
permetin i que seran el primer potencial que demanarà
llicència de construcció.
La qüestió principal per determinar quina part dels
1.570.373 m2st sense planejament o gestió, equivalent al
40% del potencial total, entraran al mercat per demanda,
després d'excloure aquelles parcel·les industrials que per
la seva edificabilitat consolidada tindrien uns costos alts
de transformació i no poden ser considerats com a oferta
potencial a transformar-se a mitjà termini.
A falta de més informació s’aplica la proporció indicada
a l’estudi econòmic i financer del 2000 de les illes amb edi-
ficabilitat inferior als 38.000 m2st dins dels “desenvolupa-
ments opcionals” (59,7%). El potencial de desenvolupament
probable seria d’1.417.650 m2st (937.513 m2st de potencial
probable afegits als 480.137 m2st amb planejament i gestió).
Conseqüentment la colmatació s’assoliria en 12 anys
(2022) amb la hipòtesi màxima de concessió de llicències
de 120.000 m2st o alternativament s’assoliria en 14 anys
(2024), amb la hipòtesi pessimista de 100.000 m2st anual,
seguint tendències històriques.
Realitzant hipòtesis agregades d’ocupació, tenint en
compte que una part del nous desenvolupaments serà
d’habitatge però assumint l’estàndard mitjà de 30 m2st per
nou lloc de treball (habitatge inclòs), el potencial probable
pendent localitzaria 52.446 llocs de treball, que són addi-
cionals als que s’han estimat per les llicències ja concedi-
des (32.14923), amb un total aproximat de 85.000 llocs de
treball24 derivats del nou desenvolupament del 22@, i que
s’afegirien als de les activitats que no es transformaran.
El Districte del 22@, l’estació central
de La Sagrera i el Fòrum: el CBD de Barcelona
al 2025-2030
L’anomenat central business district (CBD) d’una aglo-
meració metropolitana és aquella part del territori, gene-
ralment en posició molt cèntrica, que localitza la màxima
concentració d’activitats terciàries direccionals de serveis a
50 Revista Econòmica de Catalunya
23. Cal contrastar-ho, però, amb l’estimació de 44.600 treballadors nous al22@economic (ampliat) a desembre de 2009 en un altre article basat enel cens d’empreses.
24. Amb els estàndards de La Défense (24 m2 per lloc de treball en oficines icomerç) serien 99.062 llocs de treball.
les empreses i de màxim valor afegit per lloc de treball. Per
facilitat de delimitació s’assimila Barcelona als districtes
de l’Eixample i Ciutat Vella, tot i que una delimitació més
precisa tindria més un caràcter lineal al llarg del passeig de
Gràcia i la Diagonal, com posen de relleu els mapes dels
informes de les empreses d’intermediació immobiliària
més importants.
La qüestió urbanística que planteja la transformació
en 22@ del Poblenou industrial té un potencial d’uns 3,2
milions de m2 de sostre sobre rasant (i aproximadament
1,3 mm2 de sostre sota rasant, basats en les proporcions
que es deriven de les llicències aprovades) i modificarà la
concentració d’activitats terciàries actual i les centralitats
metropolitanes.
El municipi de Barcelona tenia 118,99 milions de m2
de sostre cadastral el mes de febrer de 2005, tant sobre
rasant com en aparcaments sota rasant, segons explota-
ció de l’Institut d’Estudis Fiscals de l’Ajuntament. El
desembre de 2009, tenia 121,29 mm2, segons la informa-
ció de l’oficina gestora del cadastre de Catalunya, amb un
increment de l’1,93%, amb un desglossament per usos
que no coincidia exactament amb la primera informació.
El Districte de Sant Martí representava el 12% del
sostre cadastral total de Barcelona (14,6 mm2st); el 2005,
però, localitzava el 20% de la indústria (2,7 mm2st) i el 6%
de les oficines (0,4 mm2st) i l’administració pública. En
canvi, el districte de l’Eixample representava el 27% del
cadastre total (23,9 mm2st) i localitzava el 45% de les ofi-
cines i l’administració pública (2,5 mm2st) i el 14% de la
indústria de Barcelona (1,7 mm2st). Si bé el creixement de
les oficines haurà estat molt diferencial per districtes no
es disposa avui de prou informació cadastral par docu-
mentar-ho adequadament25.
La consideració conjunta dels districtes de l’Eixample
i Ciutat Vella com a CBD actual donarien unes dimen-
sions del 45% del sostre d’oficines i administració públi-
ca de Barcelona, amb 3,5 milions de m2 de sostre el 2005.
A les dimensions del 22@ (3,2 Mm2st d’activitat i una
imputació de sota rasant –assumint que hi poden coexis-
tir activitats industrials que progressivament es transfor-
maran dins del mateix sector d’activitat en activitats més
compatibles amb els altres usos– i uns 1,2 Mm2st sota
rasant) cal afegir-hi els potencials d’activitat econòmica
de l’operació del Fòrum (0,6 Mm2st sobre rasant i uns 0,1
Mm2st sota rasant) i de l’entorn de l’estació central de La
Sagrera (0,4 Mm2st sobre rasant i uns 0,1 Mm2st sota
rasant). El total d’activitat de les tres operacions conjun-
tes seria de 4,2 Mm2st d’activitat sobre rasant i d’1,4
Mm2st sota rasant, enfront dels 3,5 Mm2st dels districtes
de Ciutat Vella i l’Eixample, el 2005.
Revista Econòmica de Catalunya51
25. És un dèficit estadístic greu pel que fa a les dimensions físiques i econò-miques de les ciutats imputable segurament a la gestió encara centralitza-da del cadastre.
Cadastre BCN (sobre + sota rasant) 2005 En milions de m2st
Ciutat Vella 8,13%
Eixample 23,99%
Sants-Monjuïc 15,22%
Les Corts 8,32%Sarrià-Sant Gervasi 14,90%
Gràcia 8,36%
Horta-Guinardó 9,25%
Nous Barris 7,45%
Sant Andreu 8,81%
Sant Martí 14,56%
Cadastre BCN oficines-Administració Pública 2005 En milions de m2st
Ciutat Vella 1,3
Eixample 2,49
Sants-Monjuïc 1,21
Les Corts 0,78
Sarrià-Sant Gervasi 0,82
Gràcia 0,51
Horta-Guinardó 0,11
Nous Barris 0,10
Sant Andreu 0,29
Sant Martí 14,56%
Font: Institut d’Estudis Fiscals. Aj. BCN Ciutat Vella Font: Institut d’Estudis Fiscals. Aj. BCN Ciutat Vella
Cal concloure, doncs, que la compleció de les grans
operacions d’activitat econòmica als districtes de Sant
Martí i de Sant Andreu (4,2 Mm2st sobre rasant), que per
la contigüitat i proximitat facilitaran la clusterització i les
sinergies, quan les condicions econòmiques ho facilitin,
superarà en dimensió i en activitat lligada al coneixement
i a les noves tecnologies, o com a mínim les igualaran, les
dimensions dels districtes de l’Eixample i Ciutat Vella (3,5
Mm2st, el 2005), i modificarà, en qualsevol cas, les centra-
litats de la ciutat.
Queden però els dubtes de si són necessaris més
habitatge que els previstos al planejament d’aquestes
grans operacions al llevant de Barcelona, per facilitar l’e-
quilibri de la ciutat compacta i complexa i les necessitats
addicionals d’accessibilitat en transport públic que dema-
nen els CBD més moderns. La principal aglomeració
comercial de la ciutat continuarà sent, en qualsevol cas, al
CBD tradicional i històric.
Resum i conclusions
1. El 22@,amb un potencial de prop de 4 milions de
m2 edificables, incentiva l’economia del coneixement,
facilitant externalitats a les empreses per competir millor,
i els ofereix un plus d’edificabilitat de 0,5 m2st per m2 sòl
que constitueix una subvenció implícita en relació amb
els altres polígons d’edificabilitat menor. La ubicació al
districte d’universitats i centres tecnològics amb una
aposta per la clusterització urbana fa que qui s’ubica al
districte no ho fa només per preu sinó pel posicionament
en innovació, la “massa crítica actual” i perquè és l’oferta
central de més dimensió. Té l’avantatge immobiliari que
permet la construcció immediata, a diferència de les ope-
racions en competència futura que estan encara en fase
de planejament.
2. El 22@ competeix amb operacions del món d’esca-
la dimensional semblant i localitzacions cèntriques com
La Défense de París o la prolongació de la Castellana de
Madrid, amb l’avantatge del clúster de l’economia del
coneixement i el desavantatge de la inferior massa crítica
i falta d’accessibilitat a la xarxa regional i internacional de
transport ferroviari, avui, i dels preus i lloguers superiors
als de Barcelona, que reflecteixen el seu millor atractiu
per a la demanda. El 22@ es beneficia de la icona de la
torre Agbar, el Parc Biomèdic o la nova torre de la
Telefònica a la Diagonal, fora de l’àmbit urbanístic del
22@.
3. La MPGM preveia 20 anys de desplegament, una
absorció anual de 135.000 m2st, la viabilitat econòmica de
les indemnitzacions per trasllat de les activitats indus-
trials i el 70% del pla d’infraestructures. El desplegament
s’ha ajustat raonablement a les previsions fins al canvi de
cicle econòmic i immobiliari iniciat el 2007, i s’han conce-
dit llicències per a només 33.000 m2st de mitjana anual.
4. Les operacions actuals i futures en concurrència i
competència totalitzen un potencial edificable d’11,4
mm2 de sostre d’activitat i de residència, generen un
superàvit de 207.500 llocs de treball i un dèficit de
198.600 habitatges a la ciutat “de riu a riu”, i el seu des-
plegament augmentarà la mobilitat metropolitana.
5. El conjunt del potencial disponible del 22@ amb el
futur de La Sagrera - Prim seguirà essent en els propers
anys l’oferta més important d’activitat però només repre-
sentarà el 47% aproximadament de l’oferta potencial.
L’oferta que presentarà més competència serà la del Parc
de la Innovació de la Zona Franca a l’antiga fàbrica SEAT,
que posarà en oferta a l’entorn d’1 milió de m2st amb una
edificabilitat semblant a la del 22@ i amb lloguers molt
competitius, just amb l’urbanització iniciada. Caldrà
assegurar una especialització sectorial de cada territori
per tal de diferenciar les ofertes.
6. La segona oferta metropolitana d’activitat en
dimensió i en qualitat de la urbanització és la del Centre
Direccional de Cerdanyola-Parc de l’Alba, actualment en
oferta. Es pot considerar una oferta complementària a la
del 22@, perquè satisfarà una demanda diferenciada
d’activitat, tant en característiques i localització com per
preu. Es potencien mútuament per atreure demanda
internacional. Comprèn una superfície de 340 ha i té un
sostre potencial d’1,9 milions de m2st, dels quals 1,5
Mm2st són d’activitat.
7. El 22@ ha estat una operació d’èxit perquè ha loca-
litzat el 61% del total dels edificis de noves oficines de
Barcelona des de 2003 i el 38% de la superfície constru-
ïda del nous hotels que tenen demanda creixent, com a
52 Revista Econòmica de Catalunya
resultat de l’augment constant de visitants. L’alternativa
de localització d’aquestes activitats sense el 22@ hauria
estat la localització metropolitana més dispersa i amb
menor possibilitats de fer clústers econòmics urbans.
8. S’hauran creat uns 32.000 llocs de treball amb les
llicències aprovades fins el 2010, sobre la base dels estàn-
dards mitjans de densitat de la ciutat per usos. L’àmbit
ampliat del 22@econòmic indica, però, uns 44.000 nous
llocs de treball, el 2010.
9. El desplegament del 22@ ha estat incentivat per la
localització d’equipaments públics i universitats i de les
institucions sense ànim de lucre, atesa l’oferta de sòl per
a habitatge protegit, que representa el 26% del sostre
total de les llicències concedides. L’interès immobiliari
queda palès perquè el 50,25 de les superfícies aprovades
han estat per a edificis per a inversió i lloguer i majorità-
riament per desenvolupar la tipologia d’oficines. Les ini-
ciatives hoteleres específiques, que també cal considerar
com a inversió immobiliària privada, representen el 15%
del sostre aprovat. La inversió directa d’empreses noves o
ja constituïdes ha consumit només el 9% del sostre apro-
vat, fins el present, i cal fomentar-ne l’increment.
10. Des del 2001 fins el 2007 la superfície edificada
mitjana anual hauria estat de 172.106 m2st, mentre que
els tres últims anys hauria estat només de 33.105 m2st.
Entre el 2003 (acumulat) i el 2010 s’ha aprovat una mitja-
na de 120.000 m2 de sostre sobre rasant per any, tendèn-
cia que es podria considerar com a hipòtesi optimista per
als anys propers perquè incorpora quatre anys i mig d’ex-
pansió i tres anys i mig de recessió. La hipòtesi pessimis-
ta de previsió se situa en els 100.000 m2st d’absorció
anual.
11. Les previsions de costos del Pla especial d’infraes-
tructures a finançar pels desenvolupaments són insufi-
cients en relació amb els que actualment exigeix la nor-
mativa urbanística estatal i catalana, referents a les
infraestructures de connexió i a la participació per a com-
pensar el dèficit de transport públic. Els comptes econò-
mics de les operacions podrien assumir costos més alts
d’urbanització.
12. El 22@ és també una operació que permet recupe-
rar plusvàlues a través del finançament de les infraestruc-
tures de ciutat i per les cessions de sòl per habitatge pro-
tegit, que és compatible amb la rendibilitat privada de les
operacions, gràcies a l’edificabilitat. La iniciativa privada
immobiliària ha obtingut un benefici immobiliari aproxi-
mat del 27% del valor immobiliari en venda i una rendi-
bilitat del 15% anual dels fluxos de caixa per un període
de gestió mitjana d’uns sis anys des del planejament a la
venda.
13. La completació del potencial pendent del 22@ (1,4
milions de m2 de sostre) s’assoliria en 12 anys (2022) amb
la hipòtesi màxima de concessió de llicències de 120.000
m2t o alternativament s’assoliria en 16 anys (2026), amb
la hipòtesi pessimista de 100.000 m2st anual, seguint ten-
dències històriques.
14. El potencial total de llocs de treball s’estima en
85.000 llocs de treball (99.000 amb els estàndards de La
Défense de París) amb estàndards de densitat actual i que
s’afegirien als de les activitats que finalment no es trans-
formaran.
15. La completació de les grans operacions d’activitat
econòmica als districtes de Sant Martí i de Sant Andreu
(4,2 Mm2st sobre rasant) que per la contigüitat i proximi-
tat facilitaran la clusterització i les sinergies, quan les con-
dicions econòmiques ho facilitin, superarà en dimensió i
en activitat lligada al coneixement i a les noves tecnolo-
gies a les dimensions d’oficines i activitats direccionals de
l’actual CBD dels districtes de l’Eixample i Ciutat Vella
(3,5 Mm2st, el 2005), i es convertirà en el nou CBD de
Barcelona cap el 2025-2030.
16. Des de la perspectiva urbanística i immobiliària es
pot plantejar si són necessaris més habitatges que els
previstos al planejament en aquestes grans operacions al
Llevant de Barcelona, per facilitar l’equilibri de la ciutat
compacte i complexa així com les necessitats addicionals
d’accessibilitat interna en transport públic que demanen
els CBD més moderns i amb eventual finançament a càr-
rec dels nous desenvolupament. La principal aglomeració
comercial de la ciutat continuarà sent, no obstant això, al
CBD tradicional i històric.
Revista Econòmica de Catalunya53
Revista Econòmica de Catalunya54
L’impacte econòmic de les infraestructuresal 22@
Ramon Sagarra RiusDirector d’Infraestructures de la societat pública municipal 22@Barcelona,SA. Professor associat al Departament de Tecnologia de la UPF
Introducció
Aquest article caracteritza el concepte general d’in-
fraestructura pel que fa a la seva relació amb l’economia i
desenvolupa aquesta relació fins arribar a les infraestruc-
tures de serveis urbans que trobem al 22@. L’article entra
amb més detall en les infraestructures més estratègiques i
noves: les xarxes de climatització centralitzada i la de fibra
òptica de titularitat municipal. Acaba apuntant l’oportuni-
tat del concepte de smart city entès com a millora en l’efi-
càcia i l’eficiència de l’explotació de les infraestructures.
Infraestructures. De què parlem?
Amb caràcter general s’entenen les infraestructures
com la base material on s’assenten les societats. Aquest
concepte extraordinàriament obert s’especialitza i l’accep-
ció, encara de caràcter ampli en què l’entenem normal-
ment, es perfila cap a aquelles realitzacions humanes que
serveixen de suport a altres activitats i que formen part de
l’organització estructural de ciutats i empreses. Ja en
entorns més especialitzats sovint les identifiquem amb les
diferents xarxes de serveis i es caracteritzen més diferen-
ciant-les dels equipaments, dels serveis tècnics, dels siste-
mes, dels elements patrimonials de les Administracions...
L’impacte que suposen té, en general, signe positiu
en l’àmbit econòmic o en el social o en ambdós. S’entén
que milloren les condicions dels agents que desenvolu-
pen activitats en el si de la societat incrementant la pro-
ductivitat dels factors de producció. En la mesura en què
es disposi de bones infraestructures i xarxes s’obtindrà
més benestar, costos més baixos, més seguretat, més
vertebració territorial, més creixement econòmic, més
renda... No obstant això, aquesta visió –que es podria
qualificar de clàssica– es qüestiona cada cop més i obli-
ga a fer una anàlisi de les infraestructures més àmplia i
rigorosa, en la línia dels impactes mediambientals i les
externalitats, com s’apunta més endavant en aquest
article.
Per comprendre l’economia de les infraestructures, cal
diferenciar-ne dos grans tipus –en el llenguatge de l’ur-
banisme s’anomenen sistemes–: les generals i les locals.
Es qualifiquen de generals les de generació, transport i
enllaç, típicament planificades des del sector públic i
finançades pel mateix sector públic o amb mecanismes
publicoprivats promoguts per l’Administració mateixa.
Trobem en aquest grup carreteres, ports i aeroports, cen-
trals de producció elèctrica, línies d’alta tensió, gasoduc-
tes. En relació amb el 22@ aquestes infraestructures són
necessàries per arribar amb les xarxes a l’àmbit, però no
suficients. El seu desenvolupament escenifica la confian-
ça de les Administracions i els operadors en la iniciativa i
sovint són objecte de tractament als mitjans de comuni-
cació. La inversió en infraestructures generals permet l’a-
nàlisi i quantificació clares del seu impacte, en la mesura
en què aborda una matèria d’abast limitat a la mateixa
xarxa o sistema.
Les infraestructures locals, típicament anomenades
urbanístiques o de serveis urbans, tenen caràcter capil·lar
i estan constituïdes pel “darrer tram” de cada xarxa fins
arribar a cadascuna de les edificacions i cada un dels
usuaris. Calen elevades inversions per desenvolupar-les i
actualment el seu nivell dotacional bàsic correspon als
Concepte Costos infraestructures Generals (estimats) Locals
Electricitat MT - Obra civil 61.865.072,14 26.000.000,00 35.865.072,14
Recollida pneumàtica 70.504.663,31 9.000.000,00 61.504.663,31
Urbanització de carrers 106.100.094,71 0,00 106.100.094,71
Xarxa de gas - Obra civil 1.221.897,60 0,00 1.221.897,60
Xarxa de climatització (aprox.) 48.000.000,00 15.000.000,00 33.000.000,00
Telecomunicacions OC 36.878.857,33 0,00 36.878.857,33
Xarxa d’aigua potable 2.249.161,25 0,00 2.249.161,25
Clavegueram 36.371.364,85 0,00 36.371.364,85
Mobilitat obra civil 13.604.762,68 0,00 13.604.762,68
Total general 376.795.873,87 50.000.000,00 326.795.873,87
Nota: Les quantitats no incorporen les despeses de redacció de projectes, direccions d’obra, control de qualitat, seguretat i salut, etc. Per obtenir el pressupost total sense IVA cal considerar un increment del 30%.
55 Revista Econòmica de Catalunya
serveis que històricament han atorgat la condició de solar
als terrenys: viari, distribució d’aigua, claveguera, distri-
bució elèctrica i senyalització. Aquest nivell dotacional
bàsic es pot complementar amb altres serveis que han de
venir definits des del planejament urbanístic, en aquest
sentit podem trobar la fibra òptica o la recollida pneumà-
tica d’escombraries.
El finançament de les infraestructures locals corres-
pon als promotors de la transformació/urbanització del
territori, els quals és habitual que s’articulin en juntes de
cooperació o compensació, si bé en alguns casos són les
mateixes companyies de serveis les que han de fer la
inversió. El seu desenvolupament està del tot lligat al
procés urbanitzador. La valoració de l’impacte econòmic
no es pot desvincular de l’impacte vinculat al procés
urbanístic, en aquest punt, em remeto a l’article d’aquest
número que signa en Joaquim Clusa i que està específi-
cament dedicat a aquesta temàtica.
El total de l’àmbit del 22@ incorpora una superfície
total d’uns dos milions de metres quadrats, dels quals uns
600.000 corresponen a viari a transformar per tal d’in-
cloure la totalitat de les xarxes de serveis, així com per
ordenar la superfície.
Les magnituds que caracteritzen l’àmbit 22@ són:
Superfície total: 2.000.000 m2
Superfície vial públic (carrers) 600.000 m2
Nombre d’illes 120 unitats
Nombre de trams de carrer 277 unitats
Metres lineals de carrer 36 kilòmetres
La taula següent mostra els costos corresponents a
l’operació de transformació del 22@, on es distingeix la
part que correspon a sistemes generals (centrals, xarxes de
transport, etc.) i la part dels sistemes locals. L’estructura
de la taula s’origina en el Pla especial d’infraestructures
del Poblenou i les dades han estat actualitzades i ajusta-
des als costos reals. Les magnituds expressades correspo-
nen a les obres i iniciatives gestionades des de la societat
22@Barcelona. Cal destacar que l’àmbit d’actuació de la
societat exclou la Diagonal, per la qual cosa no s’incorpo-
ren els costos de desplegament del tramvia.
La taula dóna una idea d’algunes de les magnituds
econòmiques que suposa una operació com la del 22@, si
bé una part d’aquestes inversions és executada pel pro-
motor –en aquest cas 22@Barcelona– i d’altres, pels opera-
dors dels diferents serveis, raó per la qual és poc repre-
sentativa.
Els costos típics per a l’agent urbanitzador es troben
entre els 200 i els 500 euros/m2 depenent del nivell dota-
cional i les característiques dels terrenys; renovar comple-
tament un tram de carrer de l’Eixample de Barcelona amb
un nivell de serveis similar al que podem trobar actual-
ment costa entre 0,5 i 1 Mt.
La distribució percentual d’aquest cost per sistemes/
xarxes en un cas d’urbanització a la ciutat de Barcelona
amb un nivell dotacional mitjà/alt com el que podem tro-
bar a l’Eixample resulta –prenent 100 com el nivell con-
vencional– de la manera següent: un 50% del cost s’assig-
na a la urbanització “de pell”, corresponent a actuacions
que suposen la remodelació del viari amb poca càrrega
d’infraestructures i serveis afectats. Si anem incrementant
el grau d’urbanització i la dotació de serveis, cal afegir-hi
un 6% de cost per excavacions de caixa contenidora el
Revista Econòmica de Catalunya56
paviment, un 21% per la xarxa de clavegueram i un 23%
per les xarxes de serveis urbans. Aquest repartiment del
cost suposat per a una urbanització a Barcelona es veu
incrementat si s’incorporen les xarxes més noves: al
116% si s’implanta la xarxa de recollida pneumàtica, i fins
a un 161% si també s’implanta la xarxa de climatització
centralitzada.
Tant pel que fa a les infraestructures locals com a les
generals la condició que en la majoria de casos tenen les
xarxes de monopoli natural fa imprescindible la interven-
ció de l’Administració en el rol de promotor o regulador, si
bé aquesta condició presenta dues excepcions: les xarxes
de telecomunicacions i la producció d’energia. Pel que fa a
les xarxes de telecomunicacions, (teòricament) completa-
ment liberalitzades, és el nivell de competència en cada
territori el que acaba condicionant la capacitat i forma
d’intervenció de l’Administració. Procés que condueix a
unes infraestructures no sempre suficients o modernes.
Pel que fa a les infraestructures de producció i venda
d’energia –que no a les xarxes de distribució–, ens trobem,
també, un sector teòricament liberalitzat, on els aspectes
més o menys aliens a la producció mateixa, com ara la
necessària garantia de subministrament, la promoció de
les energies renovables, el debat social sobre l’energia
nuclear o la forma de valoració de les emissions de CO2,
distorsionen molt el que hauria de comportar-se com un
mercat en competència. L’anàlisi de detall d’aquests casos
hauria de ser objecte d’un altre article, però en qualsevol
cas cal destacar que tant l’energia –en concepte ampli,
incorporant-hi residus, eficiència i emissions– com les
telecomunicacions són els serveis més crítics i estratègica-
ment més importants per al desenvolupament d’un terri-
tori com és el cas del 22@, a banda dels lligats a la mobi-
litat, de naturalesa molt diferent.
Amb caràcter general, un cop es disposa d’infraes-
tructures hi ha tendència a assumir que sempre funcio-
naran, quan en realitat requereixen atencions i manteni-
ment. Les inversions en manteniment són poc “visibles”;
com a ciutadans som realment conscients de l’existència
i la importància d’aquestes despeses quan la manca d’in-
versió provoca la fallada d’una de les infraestructures, i
queda palès d’aquesta manera la forta repercussió que
tenen aquests tipus de dèficits inversor/mantenidor.
Per acabar la part introductòria cal incorporar un nou
significat al concepte d’infraestructura. Si bé històrica-
ment han estat el reflex del desenvolupament i del pro-
grés, cada cop més, en el primer món, i a pesar de l’impac-
te paisatgístic o de les obres mateixes, han de constituir
una part molt important, sinó la més important, de la sos-
tenibilitat entesa amb caràcter ampli (mediambiental,
econòmica i social).
Les quatre etapes de les infraestructures.
Impactes i criteris de valoració econòmics.
Planificació, decisió d’inversió, obra i explotació
Hi ha quatre moments en el temps en què es produ-
eixen importants efectes econòmics en desenvolupar les
infraestructures: en la planificació, en la decisió de la cons-
trucció, en la construcció en ella mateixa i en l’etapa d’ex-
plotació. Cada etapa té les seves característiques i criteris
de valoració, aspectes que es desenvolupen a continuació.
L’etapa de la planificació. Està constituïda pel tempsque transcorre entre el moment en què s’identifica una
necessitat i es planteja una iniciativa, i aquesta queda per-
fectament definida tècnicament, valorada econòmicament
i contrastada socialment. És preceptiu que els estudis lli-
gats a les decisions d’inversió que han de fer els promo-
tors (públics o privats) valorin els impactes que provoquen
les noves infraestructures i sovint les posin a exposició
pública, aspecte imprescindible en la persecució de l’equi-
tat i l’eficiència de la distribució dels recursos. La crisi que
estem patint ha posat de manifest que el balanç real d’a-
quest impacte no sempre s’ha fet correctament, ni neces-
sàriament aquest impacte ha resultat ser positiu per a tot-
hom –com prescrivien els criteris de Pareto. En cada etapa
del desenvolupament de les xarxes es produeixen efectes
econòmics, socials i externalitats que cal considerar i posar
de manifest en l’etapa de planificació per assegurar la sos-
tenibilitat del model. És en l’etapa de planificació, on cal
valorar a més de les inversions directes (pressupostos de les
obres), els impactes estructurals, les externalitats i el “pla
de negoci” de tota la vida de la infraestructura. L’impacte
econòmic d’aquesta etapa és poc rellevant quantitativa-
ment, però molt transcendent, ja que és el que ha de con-
57 Revista Econòmica de Catalunya
duir a justificar la viabilitat tècnica, econòmica i social de
la infraestructura.
L’etapa de la decisió. Constituïda pel temps quetranscorre entre que s’ha justificat la viabilitat del projecte
i, arribat el cas, l’oportunitat política, i s’inicia la construc-
ció. Arrenquen els processos inversors i especulatius on els
diferents agents i afectats prenen posicions. En les valora-
cions de terrenys i activitats es “descompten” els beneficis
o pèrdues derivades de la futura construcció, per la qual
cosa constitueix l’etapa més turmentosa, en tant que s’es-
pecula en relació amb els futurs beneficis de la inversió.
Per a les infraestructures generals, típicament els pri-
mers efectes que es perceben prenen forma d’expropia-
cions, mentre que els potencials impactes positius nor-
malment no s’incorporen als estudis i valoracions,
atenent al caràcter possibilitador de prestació de serveis
en un àmbit territorial, si no és que es fa per la via del pla-
nejament urbanístic, aspecte que, històricament, ha
donat lloc a alguns escàndols.
Els serveis urbans es decideixen en el planejament
urbanístic i es concreten en el projecte d’urbanització. El
planejament que ha de resoldre l’equilibri entre drets i
càrregues per als promotors, concreta les càrregues d’ur-
banització que són les que han de permetre finançar la
construcció dels carrers i xarxes. Amb aquestes infraes-
tructures (locals) els terrenys adquireixen la condició de
solars i s’hi podran aixecar les edificacions corresponents.
En aquesta etapa s’inicien els processos comercials
dels que opten a fer la construcció de l’obra d’urbanitza-
ció, que es posicionen davant de l’Administració o les
juntes en relació amb els aspectes tècnics i econòmics
requerits per a l’execució de l’obra.
La valoració econòmica quantitativa de l’impacte és
especialment difícil ja que obeeix a interessos de diferent
naturalesa on, sovint, hi destaquen els polítics: tots conei-
xem algunes infraestructures que han estat anunciades
per tots els mitjans i mai no s’han construït o s’han dei-
xat a mitges.
L’etapa de la construcció. Està constituïda pel tempsque duren les obres i és la que presenta els efectes eco-
nòmics més clars, directes i immediats; està marcada per
l’etapa inversora. L’impacte econòmic està molt ben
quantificat en el pressupost del projecte, que recull amb
detall cada unitat d’obra a construir i les seves despeses
associades així com els conceptes de cost generals del
projecte. Aquesta etapa té efectes directes en els pressu-
postos de les Administracions, llocs de treball, proveïdors
i sectors auxiliars. Les seves magnituds i efectes són els
més publicitats.
Els efectes de la inversió es valoren amb l’anàlisi
“Input-Output”, tècnica que presenta bons resultats en
estar fonamentada en una anàlisi estàtica i que s’adequa
bé a les relacions que es produeixen entre els diferents
sectors econòmics.
L’etapa de l’explotació. Un cop posada en funciona-ment, cal garantir que es disposa de recursos per a la cor-
recta operació, manteniment i sovint reinversió –precisa-
ment en els aspectes més tecnològics, com s’apunta en la
part final de l’article relativa a les smart cities. És en aquesta
llarga etapa que s’han de produir els beneficis estructurals
originats amb l’aprofitament que en fa la població i sobre-
tot dels sectors productius, en la reducció de costos i el con-
seqüent increment de la productivitat dels diferents factors.
Tot i ser l’aspecte que tècnicament hauria de contribu-
ir més a la decisió d’inversió, la forma de valorar els
impactes estructurals resulta la més difícil i menys preci-
sa; aspecte que dóna lloc a un elevat grau d’arbitrarietat
en aquestes decisions que sovint es converteixen en deci-
sions de caràcter molt polític. Normalment, quan la deci-
sió de la inversió té elevat contingut econòmic, es fona-
menta en l’estimació de l’elasticitat de la producció en
relació amb els diferents factors, i a partir d’aquí es valo-
ren econòmicament les conseqüències de les millores en
la productivitat. Cada cop més aquestes anàlisis es com-
plementen amb la valoració, encara més imprecisa, dels
avantatges sobre el benestar de la part de la societat no
directament productiva, atorgant un valor econòmic al
temps i als costos evitats de la gent no directament invo-
lucrada en processos productius.
Atenent al fet que sovint es produeixen importants
diferències tècniques i econòmiques en relació amb l’es-
cenari planificat, i copiant les pràctiques del sector privat,
abans d’abordar un projecte d’inversió en una infraes-
tructura, els diferents responsables fan un pla de negoci
on es recullen totes les dades comptables provisionals.
Destaquen en aquest punt la necessitat de fer aflorar les
Revista Econòmica de Catalunya58
despeses d’operació i manteniment i les reinversions,
aspectes sovint menystinguts en les decisions d’inversió
perquè van molt més enllà de la durada dels mandats
polítics en els diferents nivells de l’Administració. El pla
de negoci permet quantificar quina part de la infraestruc-
tura ha de ser finançada amb recursos públics i quina pot
ser finançada amb capital privat, permet delimitar els
paràmetres que regeixen les concessions, així com els
seus equilibris economicofinancers, i a partir dels fluxos
de caixa obtenir tota mena de ràtios financeres entre les
quals típicament destaquen la TIR (taxa interna de rendi-
bilitat) de la infraestructura i del projecte de l’inversor, el
VAN (valor actual net) en cada instant del temps.
Fins aquest punt ja s’ha fet referència a la valoració de les
inversions (pressupost), els impactes estructurals i el pla de
negoci, i queda pendent la part relativa a les externalitats,
que s’aborden a continuació. En rigor econòmic, s’haurien
d’analitzar conjuntament les externalitats de signe positiu i
les de signe negatiu, si bé hi ha la tendència a incorporar les
positives en la valoració dels impactes estructurals, segura-
ment per “millorar la venda” del projecte. Ja hem apuntat
algun dels criteris de valoració típicament utilitzats per
aquests casos, fonamentats en l’observació dels individus en
la societat/mercat per a obtenir els costos (o temps) evitats o
de reposició dels agents no econòmics, però l’abast de l’anà-
lisi és força més complex i imprecís i podríem apuntar que
ha d’estar adreçada a la racionalitat col·lectiva.
Quan als mitjans de comunicació es parla d’externali-
tats, gairebé sempre es fa referència a les mediambien-
tals, però cal tenir present que, a l’hora de la veritat n’hi
ha de molt diferent naturalesa, entre les quals cal esmen-
tar les que tenen a veure amb els riscos per a les perso-
nes o les que alteren l’”establishment” econòmic.
La valoració econòmica de les externalitats és molt
complexa, i no hi ha informació de base ni existeixen mer-
cats de contrast, i sovint el caràcter que tenen és poc eco-
nòmic, no obstant això no hi ha altres metodologies de
caràcter tècnic que permetin avaluar la bondat de les
inversions més enllà de la comparació dels impactes eco-
nòmics, la qual cosa ens empeny a seguir usant les unitats
monetàries per comparar. En aquest sentit val la pena
esmentar, a manera de curiositat, una de les noves meto-
dologies, encara no del tot contrastada, que es comença a
fer servir. En aquest sistema, en què s’assimila la societat
a un ésser viu, s’utilitzen magnituds lligades al metabolis-
me d’aquests per jutjar la bondat de diferents alternatives,
així es fan servir conceptes com ara la petjada ecològica,
els períodes de digestió o la totalitat d’energia consumida.
Exemples al 22@. Climatització centralitzada
i fibra òptica
Tant per al conjunt del 22@ com per a la major part de
plans derivats, i tal com il·lustra aquest article i la resta dels
del volum, s’han fet tota mena d’anàlisis. Concretament
pel que fa a les infraestructures el primer document de
referència sobre aquests impactes és el Pla especial d’in-
fraestructures del Poblenou. En aquest document s’ana-
litzen i caracteritzen els sistemes urbans: mobilitat, aigua,
energia, residus i telecomunicacions. Tant els existents
abans de la transformació com els de les alternatives
estudiades i les plantejades permeten l’avaluació i com-
paració de les diferents propostes.
En aquesta anàlisi destaquen xarxes les quals no és
habitual trobar en projectes d’urbanització, com ara la
xarxa de recollida pneumàtica per als sistemes de gestió
de residus; la xarxa de climatització centralitzada per al
sistema d’energia, i la xarxa de fibra òptica municipal per
al sistema de telecomunicacions. L’operació del 22@ ha
justificat que es desenvolupessin aprofitant la dimensió i
possibilitats de la transformació amb una valoració per
part d’usuaris i operadors entre bona i molt bona.
Les xarxes de recollida pneumàtica ja es van desple-
gar per als Jocs del 92 a la Vila Olímpica i són prou cone-
gudes, no ho són tant la climatització centralitzada i la
fibra òptica, que són clarament pioneres a l’Estat per la
qual cosa hi aprofundirem una mica.
La xarxa de climatització (District Heating & Cooling,
DH&C) neix com a fruit del llibre verd de la Comissió
Europea i amb ànim de contribuir a acomplir els compro-
misos de Kyoto. El mecanisme triat fou un contracte de
concessió d’obra pública per a l’explotació d’aquest servei
d’interès general i la creació posterior d’una empresa
publicoprivada, l’actual Districlima. El sistema es compon
d’una central ubicada a la zona del Fòrum, on s’aprofita
59 Revista Econòmica de Catalunya
la calor residual de la planta de valoració de residus i la
capacitat de refrigerar del mar, i d’una segona –de suport–
al carrer Tànger, actualment en construcció. Amb la
infraestructura s’obté un estalvi d’energia del 40% en
relació amb els sistemes tradicionalment utilitzats a
Barcelona i es redueix substancialment l’emissió de CO2,
a l’atmosfera. La longitud actual de la xarxa és de 13 km,
amb 59 edificis connectats i més de 390.000 m2 de sostre
d’oficines. Amb una generació de potència de fred i calor
de 63,3 MW i 44,5 MW, respectivament. El sistema resul-
ta una mica més econòmic que els sistemes convencio-
nals tant per als promotors dels edificis com per als usua-
ris. La inversió total ja executada (setembre 2011) és de
50 Mt, amb una recuperació de la inversió de 14 anys,
segons el pla de negoci formulat a 25 anys. Es preveu que
el sistema tingui continuïtat tant a la part del 22@ encara
no transformada com estenent el seu abast a l’àmbit de la
nova estació de l’AVE de la Sagrera.
Els treballs en sistemes de telecomunicacions per
cable han consistit a millorar la infraestructura de xarxa
preexistent de Telefònica i la creació d’una nova xarxa de
fibra òptica de caràcter neutral i de titularitat municipal.
Aquesta xarxa es posa a disposició dels operadors
–l’Ajuntament actua de majorista– i serveix per prestar
serveis tant al sector empresarial com al residencial. En
el sector empresarial, permet que les empreses instal·lades
al districte tinguin accés a un ample de banda avançat, mit-
jançant els 11 operadors de telecomunicació que actual-
ment utilitzen aquesta xarxa. Pel que fa al sector residencial
–FTTH–, actualment hi ha cablejat amb fibra òptica a 3.000
llars, amb un índex de penetració (núm. d’abonats/núm.
màxim d’altes possibles) del 19%. Des del 2006 fins ara
s’hi han invertit 3,5 Mt, amb una previsió d’ingressos
anuals per al 2011 superiors als 0,5 Mt. Es preveu que
l’any 2016 s’hagi recuperat la totalitat de la inversió inicial.
Aquesta xarxa, a part de donar servei a aquests dos sec-
tors, també és utilitzada (amb el complement de la xarxa
WiFi també municipal) per serveis municipals d’autopres-
tació (semàfors, càmeres de trànsit, enllumenat, etc.).
L’article dóna l’oportunitat de presentar arguments
que justifiquen la inversió en la xarxa de fibra òptica i que
són il·lustratius en relació amb els criteris de valoració
esmentats a l’article. (No s’ha de prendre aquest exemple
com un posicionament genèric d’intervenció de les admi-
nistracions en relació amb les xarxes de serveis públics,
aspecte que no es pretén abordar). Els arguments els he
treballat amb el PhD. Dimitri Zenghelis de la London
School of Economics i il·lustren la diversitat i dificultat de
monetarització de les justificacions.
Ja s’han apuntat les magnituds d’impacte econòmic
directe de la xarxa de telecomunicacions; en el sector és
habitual considerar que cada euro invertit en telecomuni-
cacions es converteixi a llarg termini en quatre, magnitud
que dóna idea de l’impacte estructural de les inversions.
Els arguments que es donen a continuació formen part
d’aquells que, en rigor extrem, i siguin externalitats o no,
caldria considerar en avaluar la idoneïtat de la inversió.
– Retorn social. Un operador privat, i encara menyssi són diversos, difícilment incorporarien al seu pla de
negoci el retorn social que podem obtenir de la inversió.
Només considerarien el negoci de lògica privada que es
podria fer. El retorn social s’obté de tots els serveis que
es poden oferir marginalment als serveis de telecomuni-
cacions que contracta un Ajuntament entre els quals
destaquen els lligats al concepte smart city que es descriu
més endavant.
– Preus més baixos i orientats a costos. La finalitatúltima de la inversió és dotar el districte del major nombre
de serveis possible i que les infraestructures no es consti-
tueixin en la barrera d’accés als serveis. En aquest cas els
preus, que s’originen en una obra d’urbanització auditable,
i la voluntat/possibilitat de l’Administració d’aplicar taxes
de descompte menors per a l’amortització de la inversió fa
que anem a parar a preus més baixos per als usuaris.
– Promoció econòmica. A les empreses privades elsresulta extraordinàriament difícil monetaritzar les possi-
bilitats de promoció econòmica d’un barri com és el 22@.
Disposar d’aquesta infraestructura resulta un factor d’a-
tracció per a empreses de clústers innovadors, empreses
de serveis tecnològics o universitats.
– Riscos assumits.Que sigui una empresa de l’Admi-nistració la que assumeixi els riscos originats en les polí-
tiques i regulacions i fonamenti la prestació dels seus ser-
veis en aquesta xarxa contribueix molt a garantir la con-
tinuïtat del negoci i els retorns per als usuaris i la societat,
fent el projecte més creïble per al sector privat (clients).
Cap a la smart city
Finalment un apunt pel que fa als nous vincles entre
les infraestructures i les noves tecnologies: el model que
s’està desenvolupant de smart city a Barcelona.
És habitual que les infraestructures i xarxes tinguin
una operació independent les unes de les altres, cadascu-
na està en mans de diferents òrgans o departaments dins
l’Administració. Els fluxos d’informació corresponents a
les interrelacions entre uns i altres només es produeix a
molt alt nivell.
Les noves tecnologies ens ofereixen l’oportunitat de
posar la informació de totes les xarxes a disposició dels
gestors de les altres infraestructures, i a disposició de la
població (projectes open data). D’altra banda es promou i
desenvolupa el creuament d’aquestes informacions amb
altres serveis no lligats a les xarxes urbanístiques, com ara
la sanitat, l’educació, la seguretat. El conjunt d’aquestes
iniciatives constitueix el projecte Barcelona Smart City .
Iniciatives com aquesta permeten treure més i millor
rendiment a les infraestructures existents i consumir
menys recursos millorant la logística, facilitant la consti-
tució de grids i operant en col·laboració amb els sistemes
de gestió d’edificis. Aquestes iniciatives són les que, en
moments de crisi com els actuals en què no es disposa de
diners per fer més obres, cal promoure amb impactes
econòmics i socials encara per descobrir i, arribat el cas,
valorar.
60 Revista Econòmica de Catalunya
Teoria i desenvolupament de clústersAlessandra Chevallard i Emilià DuchCompetitiveness
Revista Econòmica de Catalunya61
Els clústers i l’especialització local
A propòsit de l’especialització. No existeixen a totarreu les mateixes indústries o sectors. Més aviat al con-
trari: els recursos naturals, el desenvolupament d’una perí-
cia particular o d’altres factors històrics comporten el fet que
les regions s’especialitzin i desenvolupin habilitats espe-
cífiques que els són pròpies. Igual com succeeix en la
indústria alimentària, on cada localitat o regió té produc-
tes característics, passa el mateix en economia: les regions
posseeixen diferents peculiaritats pròpies. Es parla, per
exemple, de la indústria del cinema a Hollywood (Estats
Units), de la indústria aeronàutica a Tolosa de Llenguadoc
i Bordeus (França), i de la indústria tèxtil, o de la indústria
alimentària, a Catalunya. Per diverses raons diferents en
cada cas, un sector en concret s’ha desenvolupat més en
una regió que a la resta. Aquest fenomen d’especialitza-
ció local és conegut amb el terme clusterització.Els clústers i l’avantatge competitiu: què és un clus-
ter? En termes generals, els clústers són concentracionsd’empreses i d’altres institucions dedicades a un mateix
negoci, és a dir, empreses i entitats que comparteixen un
mateix mercat i, per conseqüent, complementarietats i simi-
lituds. Aquestes empreses i entitats es relacionen entre elles
de múltiples maneres: des de relacions oficials (com per
exemple, entre proveïdors i clients) fins a relacions intan-
gibles degudes a la proximitat (circulació d’informació, etc.).
Les concentracions empresarials o clústers són, gene-
ralment, fenòmens naturals: l’existència d’una matèria
primera, o d’una habilitat, o la proximitat amb un mercat
concret, han possibilitat que sorgeixin empreses amb un
coneixement específic, diferencial.
Un clúster és una concentració d’empreses i d’institucions
que es dediquen al mateix negoci, amb múltiples relacions
entre elles i amb d’altres agents de la indústria, les quals
comparteixen trets comuns i complementarietats. Michael
F. Porter. On Competitiveness
Avantatges de pertànyer a un clúster. Encara que puguisemblar paradoxal, els elements locals amb avantatge com-
petitiu poden permetre una millora de la competitivitat glo-
bal. Donada la concentració empresarial i de coneixement,
el fet de pertànyer a un clúster pot permetre accedir a pro-
veïdors especialitzats, així com a serveis i recursos humans
especialitzats. Hi acostuma també a circular informació espe-
cífica que beneficia les empreses, permetent que reaccionin,
que s’adaptin ràpidament als canvis del mercat i que adoptin
la innovació. I per descomptat, a més d’aquests factors “natu-
rals”, també entren en joc les eventuals polítiques de suport,
adequades a les necessitats de la massa empresarial existent.
Significa això que les empreses pertanyents a un clús-
ter seran més competitives que les que no hi pertanyin? De
manera general, efectivament, les empreses que pertanyen
a clústers acostumen a estar més ben posicionades a l’hora
de competir globalment (gràcies precisament a aquest accés
a la informació i als recursos especialitzats, a la flexibilitat
i a la ràpida adaptació de la innovació). No obstant això, per-
tànyer a un clúster no garanteix l’èxit empresarial. Les empre-
ses moren i neixen contínuament dins i fora dels clústers.
Així mateix, existeixen clústers sencers en declivi que no han
sabut entendre el que demanava el mercat o que han respost
de manera menys eficaç que altres empreses o altres clústers.
62 Revista Econòmica de Catalunya
L’estratègia com a fonament de la competitivitat
La diferenciació. La clau de la competitivitat empre-sarial és l’estratègia, és a dir, la capacitat de les empreses
per entendre com evoluciona el mercat, com evoluciona
la seva pròpia posició competitiva amb referència a altres
empreses i com canvia la demanda (els criteris de compra
del consumidor). En efecte, tant el mercat com la deman-
da evolucionen constantment: per tant les empreses
també han d’evolucionar, han d’entendre quins negocis
interessen més, i alhora han ser capaces de diferenciar-se,
és a dir, de donar resposta millor que els seus competi-
dors. Aquesta capacitat de coneixement i de resposta en el
mercat resulta essencial, tant si les empreses pertanyen a
un clúster com si no: aquelles empreses que no siguin
capaces d’evolucionar amb la demanda, o que ho facin
pitjor que la resta d’empreses de la seva competència,
seran probablement expulsades del mercat.
Una estratègia competitiva consisteix a ser diferent. Significa
escollir amb deliberació les activitats que ens permetin
lliurar un valor únic al mercat. Michael F. Porter. “What
is strategy?” Harvard Business Review, nov-des, 1996.
Vegem un exemple sobre la importància d’aquesta
constant evolució en la indústria tèxtil sueca. Des del segle
XVII fins al principi del segle XX, la regió de Sjuhärad, al sud
de Suècia, s’havia afirmat econòmicament gràcies al des-
envolupament del ferro i la llana. El mercat de la llana va
ser molt tradicionalista durant molt de temps: els comer-
ciants venien la llana a cada llar, i les llars es confecciona-
ven les seves pròpies vestidures. No va ser fins al final del
segle XIX que una nova tendència va començar a canviar la
cadena de valor: van sorgir alguns empresaris que van
començar a produir indumentària a gran escala, van com-
prar maquinària tèxtil i van fer servir teixidores. En pocs
anys, aquestes primeres empreses ja donaven ocupació a
més de 1.500 treballadors, i Sjuhärad es va consolidar com
una regió tèxtil durant diverses desenes d’anys.
Amb l’arribada dels anys 70 van canviar les restric-
cions del comerç tèxtil, i van desaparèixer algunes res-
triccions de comerç que beneficiaven la regió: de sobte
era possible importar producció de països amb despeses
de producció molt més baixes. Aquesta afluència de tèx-
til barat va afectar terriblement la indústria local, i els
empresaris van haver de pensar en estratègies creatives
que els permetessin desenvolupar una unicitat, un factor
diferenciador que els garantís la supervivència enfront
de la competència. Així va ser com, construint sobre els
seus coneixements de la indústria tèxtil, van començar a
desenvolupar la maquinària tèxtil. Amb el pas del temps,
el desenvolupament tècnic d’aquesta maquinària va
comportar un elevat nivell de tècnica en l’elaboració de
filtres per filtrar l’aigua. Davant la necessitat contínua
d’especialitzar-se per marcar la diferència, aquest conei-
xement sobre els filtres va començar a aplicar-se a d’al-
tres sectors, com per exemple, els filtres d’aire. És així
que avui dia, al voltant de la ciutat de Boras, hi ha una
concentració d’empreses de producció de maquinària de
ventilació i qualitat de l’aire, la base tècnica de les quals
són els filtres.
Amb aquest exemple es pot veure com els factors de
la competitivitat global estan en constant moviment, fet
que obliga a les empreses a reaccionar per respondre als
canvis del mercat i mantenir una diferenciació per sobre-
viure i créixer.
El clúster com a unitat d’anàlisi: el concepte de“negoci”. Un factor és bàsic a l’hora de garantir l’efecti-vitat de l’anàlisi estratègica dels clústers: que els clústers
s’hagin creat al voltant de “negocis”. És a dir, cal assegu-
rar-se que s’engloba a empreses dins del perímetre del
clúster que es dediquin efectivament al mateix negoci, i
per tant, comparteixin el mateix entorn competitiu. Si el
clúster engloba empreses de negocis diferents, no serà
possible respondre a les seves necessitats amb una
mateixa i única estratègia.
Un negoci no és el mateix que un sector. Un negoci és
un segment estratègic format per una cadena de valor
completa, des de la matèria primera fins al comprador que
es dirigeix a un mercat clar, únic. Vegem-ho amb un exem-
ple: el sector del paper. A Catalunya hi ha una quantitat
considerable d’empreses catalogades dins el sector del
paper. Però, són totes aquestes empreses iguals? Si analit-
zem els mercats per als quals treballen, veurem que es
dediquen a productes molt diferents: algunes fan paper
per a mocadors, altres fan paper per a impressió, i d’altres
es dediquen a fer cartró. També trobem empreses de paper
alimentari com el paper kraft per a brics (mapa 1).
Revista Econòmica de Catalunya63
P a p e r
Impressió
PaperKraft
Cartró
Mocadors
Impressió
PaperKraft
Cartró
Mocadors
Edició
Vi
Farmàcia
Mocadors
Mapa 1
Del sector del paper al producte final
Mapa 2
Del producte amb base de paper al negoci centrat en aquest producte
Revista Econòmica de Catalunya64
Si continuem amb l’anàlisi, veurem que aquests pro-
ductes al seu torn es destinen a mercats molt diferents: el
paper kraft serveix per fer brics per al sector vinícola, el
cartró s’utilitza per fer embalatges per a la indústria far-
macèutica, mentre que el paper d’impressió es destina a
la indústria de l’edició (mapa 2). És a dir, s’ha passat
d’una catalogació per matèria primera a una catalogació
per negoci, abastant en aquesta segona classificació totes
les empreses necessàries per arribar fins al consumidor
final de cada producte.
Cadascun d’aquests mercats té dinàmiques de funcio-
nament diferents: clients diferents, forces de mercat dife-
rents, empreses competidores diferents... Si volem enten-
dre les implicacions estratègiques de les empreses i com
ha de ser l’entorn adequat, acaba sent necessari estudiar
aquests quatre mercats individualment. Si treballéssim en
l’àmbit de la matèria primera i ens dirigíssim a totes les
empreses que fan paper a Catalunya, estaríem perdent
informacions estratègiques específiques de cadascun d’a-
quests mercats.
Veiem per tant la importància de definir els clústers
sobre negocis. Si el perímetre del cluster és massa petit o
massa gran, no ens permetrà d’arribar a conclusions en
l’àmbit de l’estratègia individual ni en l’àmbit de l’entorn.
Això ens limitarà probablement a llançar mesures trans-
versals que, tot i que necessàries, es quedaran curtes, ja
que no encaren temes estratègics i essencials, com s’ha
comentat anteriorment, a l’hora de potenciar la competi-
tivitat d’un territori.
Trobem l’exemple següent en el sector de la biotecno-
logia. Aquest sector engloba diferents mercats: la biotec-
nologia destinada a la producció d’energia, la biotecnologia
per a la producció de la salut, i la biotecnologia per a la pro-
ducció alimentària. Si volem treballar amb un enfocament
estratègic, no podem tractar aquests tres enormes mercats
alhora, cadascun d’ells amb prerrogatives molt diferents,
sinó que ens haurem de concentrar en cada un per sepa-
rat. Estudiar-los per separat permetrà entendre quina és
la seva evolució, quins són els factors determinants de la
competitivitat, i què han de fer les empreses que vulguin
ser competitives. Si els intentem respondre a tots alhora,
molt possiblement ens quedarem en recomanacions genè-
riques que no tractaran les especificitats de cap d’ells.
Els clústers com a eina d’anàlisi i política econòmica
Focalitzar-se en el canvi estratègic, no en els clús-ters. Els clústers no són bons o dolents pels segles delssegles, i com ja s’ha comentat, cap empresa no té l’èxit
garantit únicament pel fet de pertànyer a un clúster. Per
tant, no s’hauria de posar èmfasi en els clústers, sinó en
l’ús dels clústers com a eina d’anàlisi a l’hora de definir
estratègies per a les empreses.
Els clústers com a mida ideal d’anàlisi econòmica.A l’hora de potenciar l’economia d’una regió i el seu des-
envolupament, la solució ideal seria treballar en l’àmbit
individual de cada empresa: entendre què hauria de fer
cada empresa en el panorama global i quin entorn neces-
sita per dur a terme la seva missió. No obstant això, no és
factible treballar individualment per a cada empresa del
territori. Només les grans empreses solen permetre’s fer
anàlisis de forma individual. Les petites i mitjanes
empreses difícilment actualitzen les seves estratègies, i
molt rarament busquen ajuda exterior per replantejar-se-
les. Treballar en l’àmbit del clúster permet oferir recoma-
nacions estratègiques d’una forma efectiva pel que fa a
despeses, ja que s’agrupen pimes homogènies que enca-
ren els mateixos reptes competitius. D’aquesta manera,
els clústers poden ajudar en el disseny de l’estratègia i
ajudar en la seva efectiva aplicació individual i col·lectiva.
És per això que els governs treballen amb clústers: els
clústers representen mesures d’anàlisi més petites i exac-
tes que els sectors, i permeten el desenvolupament d’una
política econòmica adequada a grups d’empreses que
comparteixen similituds i característiques.
Treball estratègic en l’àmbit del clúster. Per podermillorar la seva competitivitat, una empresa necessita tre-
ballar a dos nivells:
• Treballar abans de res a nivell estratègic: desenvolu-par una estratègia individual que permeti que l’empresa
es posicioni en negocis atractius, exploti les seves forces i
desenvolupi una unicitat que la diferenciï en el mercat.
• Complementàriament, tota empresa necessita d’un
entorn que s’adapti a les seves necessitats i respongui aaquestes necessitats (l’existència d’entitats de suport,
entitats de formació, entitats d’R+D, d’una normativa
adequada, d’indústries complementàries, etc.).
65 Revista Econòmica de Catalunya
Aquests dos eixos, indissociables, són essencials a
l’hora de determinar la competitivitat. Per tant, vegem qui
ha d’ocupar-se de cada eix:
Estratègia individual. De manera general, cadaempresa pot ocupar-se de desenvolupar la seva pròpia
estratègia individual (i ha de fer-ho). Definir com es vol
competir en el mercat, en funció de les seves forces i dels
seus punts febles, i en funció de l’interès de cada negoci.
Pot ocórrer que no totes les empreses dediquin el temps
necessari a definir la seva estratègia, o a adequar-la con-
venientment en funció dels canvis del mercat. Per exem-
ple, succeeix sovint que les empreses no veuen grans
canvis, com va ser el cas amb l’aparició de la telefonia
VoIP o telefonia per internet: en un primer moment, no
van ser els gegants de les telecomunicacions els qui van
entrar en aquest nou mercat, sinó que en van aparèixer
de nous, com Skype, els quals ràpidament es van posicio-
nar liderant el nou mercat. No sempre és fàcil entendre
com ha de ser l’orientació estratègica ni aplicar conse-
qüentment un nou model de negocis diferent del que
s’hagi tingut fins aleshores. Però en qualsevol cas, el des-
envolupament de l’estratègia que s’ha de seguir incum-
beix les responsabilitats de les empreses.
Entorn. Pel que fa a l’entorn, cap empresa no estàcapacitada de manera individual per definir o estructurar
l’entorn en el qual es desenvolupa. Existeixen excessius
factors exògens que escapen al control de les empreses,
malgrat la gran influència que aquests factors poden tenir
sobre les empreses. Per exemple, una empresa no pot
decidir unilateralment quines formacions universitàries o
tècniques s’impartiran en els centres de formació exis-
tents, ni les normatives que s’aplicaran en el seu sector, ni
les quantitats que s’invertiran en centres de recerca i des-
envolupament. Pot ser que alguna gran empresa aconse-
gueixi influir en la presa de decisió d’aquests factors, però
en qualsevol cas no són decisions que podrà prendre
l’empresa individualment. Aquestes decisions depenen
d’ens governatius (regionals o supraregionals) i d’entitats
de desenvolupament, entre d’altres.
El paper dels governs regionals i de les entitats dedesenvolupament econòmic. Encara que els governssegueixin una política no intervencionista, estan inevita-
blement afectant l’economia amb les seves competències
en temes de subsidis, legislació, creació d’infraestructures
(com els parcs tecnològics) o compres públiques. La
influència del govern no és solament inqüestionable, sinó
que també és necessària per crear l’entorn adequat al
desenvolupament empresarial.
No obstant això, com hem esmentat abans, no és via-
ble que un govern treballi en cada empresa a títol indivi-
dual. En canvi, si agrupem les empreses per negoci
podrem treballar de forma més eficaç, amb grups d’em-
preses que comparteixin els mateixos desafiaments i
oportunitats, i entenent com es pot participar per al des-
envolupament d’aquestes empreses.
L’estudi dels clústers permet als governs entendre
dues coses: en primer lloc, quins negocis són més atrac-
tius i creixeran més a llarg termini. I segon, quin entorn
necessiten aquests negocis per poder desenvolupar-se.
Amb aquestes informacions, un govern pot transmetre
informació estratègica a les empreses perquè l’apliquin
individualment, així com decidir com s’ha d’estructurar
la seva política econòmica i com aquesta pot intervenir
en el desenvolupament d’un entorn favorable a la massa
empresarial.
Entre les eines utilitzades pels governs a l’hora de
donar suport als clústers d’empreses del seu territori des-
taquen, entre d’altres: la inversió en tecnologies benefi-
cioses per a les empreses del clúster, la supressió de les
mancances de les empreses en termes de formació o per-
sonal especialitzat, el suport a la creació de centres de
serveis i associacions, la informació estratègica sobre el
mercat, o l’actuació com a centre de compres avançat que
prepari les empreses per als requeriments del futur.
Revista Econòmica de Catalunya66
El model 22@Barcelona: unaciutat ordenada per clústers
Montse CharleAjuntament de Barcelona
El model de desenvolupament urbà 22@Barcelona
El passat mes de desembre de 2010 es commemorava
el desè aniversari del 22@Barcelona, potser el projecte
més important i ambiciós portat a terme a la ciutat de
Barcelona des dels Jocs Olímpics de 1992.
Aquest projecte, aprovat per l’Ajuntament de Barcelona
l’any 2000, significa la recuperació d’un territori històrica-
ment motor econòmic de la ciutat, el Poble Nou, mitjançant
la transformació de 220 hectàrees (més de 3.200.000 m2)
d’antic sòl industrial ubicat al centre de la ciutat en un
innovador i productiu districte que actua de plataforma
científica, tecnològica i cultural, amb excel·lents i moder-
nes infraestructures per al desenvolupament d’activitat
econòmica intensiva en coneixement.
En aquests 10 anys, el 22@Barcelona ha esdevingut
un model de referència internacional de transformació
urbana, econòmica i social. En aquesta dècada de vida
del projecte, s’han doblat el nombre d’empreses, comer-
ços, restaurants, hotels de la zona, etc., i s’ha passat de
3.400 negocis a més de 7.000 en l’actualitat. La meitat d’a-
questes empreses s’hi van instal·lar a partir de l’any 2000,
i un 27% del total són empreses intensives en coneixement.
S’estima que el districte ha guanyat més de 56.000 treballa-
dors, i la xifra de residents a la zona ha augmentat en 16.750
persones fins arribar als 90.214 habitants al final del 2010.
La promoció econòmica per mitjà del model de clústers
Els governs locals i regionals poden tenir un rol priorita-
ri en el desenvolupament econòmic del seu territori, poten-
ciant les indústries locals, detectant l’emergència de nous
sectors d’activitat incipients i promovent-ne l’establiment.
En aquest sentit, una de les actuacions més rellevants
en relació amb el desenvolupament de l’activitat econò-
mica del Districte 22@Barcelona ha estat l’impuls i la pro-
moció de diferents sectors econòmics estratègics per a la
ciutat sobre la base del model de clústers, model que
comporta els avantatges següents en termes de promoció
econòmica:
• Permet la creació de camps de coneixement en àmbits
en què Barcelona pugui aspirar a convertir-se en un líder
mundial: aquests camps de coneixement es creen per mitjà
de la concentració geogràfica d’empreses, organismes públics
i centres tecnològics i científics de referència. És important
ressaltar que, a l’hora de crear aquests camps de coneixement,
és necessari basar-se en sectors considerats estratègics i en
els quals Barcelona pugui excel·lir respecte altres regions i
països, ja que si no hi ha un avantatge competitiu en el qual
la ciutat es pugui diferenciar la inversió no serà sostenible.
• Facilita la configuració d’un veritable ecosistema
d’innovació, amb capacitat d’atraure talent i de generar
nova activitat econòmica: els camps de coneixement, i
l’existència d’empreses i centres d’investigació, actuen
com a imans de talent d’arreu del món, atraient tant
empreses com persones qualificades, i potenciant la inno-
vació tant a nivell tecnològic com a nivell de mercat.
• Facilita el disseny d’una estratègia de reforç de la
competitivitat del sector: la concentració d’agents suposa
la massa critica suficient per identificar tant les oportuni-
tats que s’obren a les empreses com els seus requeriments
d’entorn, i tot amb la precisió suficient per poder analitzar
problemàtiques estratègiques (i així afavorir la competitivi-
tat) en lloc de quedar-se en reptes sectorials transversals.
Així mateix, el model clúster permet la creació de con-
nexions locals i internacionals amb altres clústers, fomentant
l’establiment de noves xarxes formals i informals per a la crea-
ció de projectes conjunts, l’atracció de projectes internacio-
nals innovadors i la millora de la cohesió social i empresarial.
Els clústers del 22@Barcelona: el rol de les entitats
governamentals
L’activitat econòmica del 22@ s’ha estructurat entorn a
5 macroclústers, tots ells en àmbits de gran creixement i pels
quals Barcelona compta amb empreses i coneixences diferen-
cials que poden permetre a la ciutat destacar internacionalment:
• Tecnologies de la informació (TIC),
• Tecnologies mèdiques (TecMed),
• Energia,
• Disseny,
•Media.
1. Dades d’abril de 2011. 2. Dades de 2011.
67 Revista Econòmica de Catalunya
La forma en què una entitat governamental pot influ-
enciar el bon desenvolupament d’aquests àmbits és doble:
• Per una banda, es poden identificar quines són les
estratègies empresarials més interessants, amb vista a
privilegiar, mitjançant els mecanismes de suport (subven-
cions o altres) les empreses que s’encaminin cap aquestes
estratègies, i rendibilitzar així al màxim l’ús d’uns recur-
sos públics limitats.
• Per una altra banda, cal d’alinear totes les entitats
publiques i de suport (centres de formació, centres de recer-
ca, elaboració de normativa, etc.) de manera que sàpiguen
evolucionar i respondre en tot moment a les necessitats de
les empreses, necessitats que són canviants en el temps. Cada
cop que apareix un nou negoci, com per exemple el vehicle
elèctric, cal una adequació de la normativa establerta, així com
de les accions proposades per les entitats de suport sectorials.
Així mateix, les entitats governamentals estan en dis-
posició de difondre els resultats dels seus estudis estratè-
gics al teixit empresarial local, estudis que aportaran infor-
mació bàsica sobre l’evolució dels negocis i la tendència de
demanda dels consumidors. Aquesta difusió pot ser parti-
cularment important per a petites i mitjanes empreses, que
potser no en tots els casos haurien pogut finançar aquesta
recerca si l’haguessin de fer a escala individual.
Il·lustració: el Clúster Media del 22@Barcelona
El perímetre d’acció del clúster
El sector media, també denominat dels continguts, de
la comunicació, de les indústries creatives i culturals o de
les indústries basades en drets d’autor, agrupa, entre d’altres,
totes aquelles empreses dedicades a la producció, creació,
publicació, distribució, explotació i gestió de la informació i de
les experiències tenint com a objectiu comú la comunicació.
Aquest sector concentra una gran varietat d’indústries,
algunes tradicionals i d’altres emergents que, malgrat els
seus orígens diversos, s’enfronten a reptes similars. És
essencial que les empreses englobades sota el paraigua
del clúster s’enfrontin a reptes similars: si no fos així, no hi
hauria manera de definir mecanismes de suport comuns
per a aquestes empreses, i la intervenció pública no podria
enfocar-se en problemàtiques estratègiques sinó que es
limitaria a tractar problemàtiques transversals. Ara bé,
només encarant els reptes estratègics es pot millorar la
competitivitat de les empreses i els territoris.
El media: un sector estratègic per a Barcelona
i Catalunya
El sector media és un sector molt significatiu per a l’e-
conomia catalana tant per la seva dimensió actual com
per la seva projecció de futur.
Segons les últimes dades oficials disponibles de l’Institut
d’Estadístiques de Catalunya1, el valor afegit brut (VAB)
del sector de la comunicació a Catalunya ha augmentat un
31,1% entre 2002 i 2007, passant d’un total de 4.977 Mt a
6.525 Mtdurant el període. Aquesta xifra representa un 4%
del PIB de Catalunya i aproximadament el 5% de l’ocupa-
ció (145.000 empleats), dades que situen clarament el sector
media per sobre de la mitjana espanyola i al capdavant dels
sectors vinculats a l’economia del coneixement a Catalunya.
És a Barcelona, capital de Catalunya, on es localitza
gran part d’aquesta activitat econòmica. Segons dades de
l’Observatori del Treball de la Generalitat de Catalunya2,
un 88% del total de treballadors del sector media a
Catalunya es concentren a Barcelona (62%) i la seva àrea
metropolitana (26%).
El potencial de creixement és molt alt, impulsant
alhora el desenvolupament de les TIC (en fer-ne un ús
intensiu) i la promoció de la cultura local a nivell global.
El pes del sector a escala de l’economia local, així com
l’elevada concentració respecte d’altres territoris, fan del
media un sector perfecte per treballar-hi amb l’eina del clús-
ter, que es basa justament en la concentració empresarial i
l’avantatge competitiu d’un territori respecte els altres.
La riquesa del Clúster Media català
Els clústers, tal com els defineix Michael Porter, són
realitats empresarials, i com a tals es considera part del clús-
ter tot el teixit econòmic sectorial existent al territori. En el
cas del Clúster Media, Catalunya compta amb una gran
varietat d’empreses que cobreixen tota la cadena de valor
Revista Econòmica de Catalunya68
de la producció audiovisual i que permeten que el conjunt
sigui eficient i competitiu; juntament amb bons centres de
formació tant professional com universitària i amb una
recerca excel·lent relacionada amb aquest sector a les uni-
versitats i centres d’R+D. Quan s’analitza amb detall la
riquesa del teixit empresarial i institucional existent queda
palès per què el Clúster Media de Barcelona destaca nacio-
nalment i internacionalment respecte d’altres territoris:
• Grans, mitjanes i petites empreses: al 22@Barcelona
es concentren geogràficament més tres-centes empreses.
Algunes de les més representatives són Ràdio Nacional
d’Espanya i Barcelona Televisió, pel que fa al sector públic,
i Mediapro, Lavinia, International Sound Studio, ADN,
Cromosoma, Canonigo Films, Cuatro, Garage Films,
Sonoblok, Vistaprint, el grup editorial RBA, Enciclopèdia
Catalana, Bassat Ogilvy, Miraveo, Apeer, BMAT, o
InOutTV entre d’altres, pel que fa al sector privat.
• Institucions de referència: el Consell de l’Audiovisual
de Catalunya (CAC), organisme regulador pioner, o la
Fundació Barcelona Media, com exemples més represen-
tatius d’institucions de referència que pertanyen al Clúster.
La Fundació Barcelona Media és a la vegada la gestora
d’aquest Clúster, i la que ha de garantir la connexió i
interrelació entre les diferents peces que el configuren, així
com l’impuls d’iniciatives que reforcin la competitivitat de
les empreses del sector i millorin el posicionament de
Barcelona com a referent en aquest àmbit.
• Universitats i altres centres de formació vinculats als
media: el Campus de la Comunicació de la UPF (24.000 m2).
Addicionalment, al campus també s’hi troben el Centre
de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI),
l’Institut Universitari de l’Audiovisual (IUA), l’Observatori
de la Comunicació Científica (OCC) i l’Institut Universitari
de Lingüística Aplicada (IULA). El SAE Institute, un cen-
tre de formació superior relacionada amb el món dels
media que és conegut internacionalment. La UPC School
of Professional & Executive Development (3.286 m2 de
superfície construïda) (3.000 estudiants). Finalment el
Tech Talent Center acull la nova seu de la UPC School of
Professional & Executive Development, com a espai d’in-
tercanvi de coneixements de referència per a professio-
nals de l’entorn tecnològic on es genera creativitat i inno-
vació per als sectors productius.
• Centres tecnològics, R+D i transferència tecnològi-
ca: peces clau i elements imprescindibles per garantir la
innovació contínua i compartida en un sector altament
tecnològic i que evoluciona a ritmes accelerats, i apropa/
vehicula en molts casos la recerca universitària cap al mer-
cat. El Centre d’Innovació Barcelona Media (CIBM), el Centre
Tecnològic de la Fundació Barcelona Digital, o l’Internet
Interdisciplinary Institute (IN3) i l’eLearn Center de la UOC
en són exemples clars. La ubicació del primer laboratori de
recerca europeu de Yahoo! Research Barcelonaal Parc Barcelona
Media és un clar exemple de com ecosistemes d’innovació
com el del 22@ són determinants a l’hora d’atraure talent.
És un exemple d’integració en el sistema d’innovació
• Altres infraestructures de coneixement: la incubadora
multisectorial de Barcelona Activa amb un elevat percentat-
ge de projectes vinculats amb els media i l’audiovisual, o la
nova incubadora específica per al Media creada a l’edifici
d’Almogàvers amb Roc Boronat (3.716 m2). L’edifici Tànger,
enfocat a grups de recerca o start-ups de la Universitat
Pompeu Fabra vinculats al món dels media, com ara el Grup
de Tecnologia Musical de la UPF (d’on ha sortit el conegut
instrument musical Reactable) o el Grup d’Investigació
d’Imatge Computacional y Tecnologies de Simulació en
Biomedicina (CISTIB), també de la UPF. L’edifici Imagina,
amb gairebé 12.000 m2 per a empreses i institucions vincu-
lades al sector dels media i un gran centre de producció
audiovisual dotat d’un plató de 2.000 m2 i altres platós de
menors dimensions, sales tècniques de producció i post-
producció, un teleport per a transmissió i recepció via
satèl·lit (La Sexta, Goltv, BesTV, La Fàbrica, etc. L’edifici
Media-TIC: 14.000 m2 d’espais per a empreses, recerca i
formació. La Factoria de Talent Creatiu de la Fundació
Digitalent (impulsada per Cromosoma i Abacus, entre d’al-
tres) amb un plató de 100.000 m2 i altres espais tècnics.
Altres ítems de la Ciutat i l’Àrea Metropolitana con-
nectats amb el Clúster i complementaris són:
i2CAT. Fundació dedicada a impulsar la recerca i lainnovació en l’àmbit d’Internet de segona generació. El
seu clúster dedicat a l’audiovisual se centra en el desen-
volupament de tecnologies de vídeo per Internet.
Barcelona/Catalunya Film Comission. La Ciutatesdevé el plató més gran i millor que tenim. S’hi roden al
voltant de 1.000 produccions a l’any.
69 Revista Econòmica de Catalunya
La importància de tenir un mercat en la proximitat
Però l’existència d’un teixit, encara que sigui tan ric i
cobreixi tan bé la cadena de producció, no és garantia
suficient d’èxit per al clúster. Un dels factors clau per al
desenvolupament de qualsevol teixit empresarial és el
creixement del mercat i l’existència d’empreses tractores
locals.
En el cas del Clúster Media, no només hi ha una varie-
tat de mercats en fort creixement, sinó que aquests mercats
són forts a Catalunya i compten amb la presència d’impor-
tants empreses tractores que operen globalment. La proxi-
mitat d’empreses tractores possibilita que el teixit empre-
sarial rebi informació sobre les tendències de consum per
respondre de forma acurada a la demanda del mercat, i
facilita a les empreses l’establiment de relacions duradores
amb els seus clients. A continuació s’exposen els principals
mercats del Media i la seva força a Catalunya:
• En ràdio, Barcelona ha estat pionera a Espanya
(Ràdio Barcelona va emetre el primer informatiu de 30
minuts l’any 1924) i continua essent un referent en pro-
ducció i llançament de nous talents creatius.
• En el camp de la televisió, les productores catalanes
figuren entre les més reeixides d’Espanya ja que han estat
responsables d’alguns dels programes de més èxit i influ-
ència de la darrera dècada, aspecte que s’ha potenciat
amb l’aparició de televisions locals, canals temàtics, etc.
Empreses com Gestmusic-Endemol, Mediapro, El Terrat
o Lavinia, al seu moment, han estat responsables de gran
part de la innovació televisiva a Espanya i en alguns casos,
a tot el món.
• En el món del cinema, les productores catalanes
estan protagonitzant un resorgiment significatiu recolzat
per projectes empresarials nacionals i internacionals
importants. A banda de les productores de grans dimen-
sions, a Catalunya hi ha gairebé 200 petites productores
de televisió i cinema que generen algunes de les propos-
tes més singulars i trencadores de l’audiovisual espanyol.
Més enllà de l’èxit obtingut amb llargmetratges de ficció,
la producció de documentals, telesèries i TV movies, ha
donat èxits de reconeixement internacional a un impor-
tant col·lectiu d’emprenedors de la creació.
• Pel que fa a la publicitat, Catalunya, i més concreta-
ment Barcelona, s’ha situat com un dels indrets de refe-
rència en la producció publicitària a escala europea. La
presència de creadors, de talent i d’una indústria de pro-
ducció i suport de primer nivell internacional, han con-
vertit la ciutat en la inspiració, l’origen i l’escenari de
múltiples campanyes globals.
• Pel que fa a l’animació, Catalunya lidera el sector a
Espanya, i ha projectat algunes de les empreses més
potents cap al lideratge europeu, com Cromosoma, que
ha exportat el seu èxit per tot el món amb un producte
artesanal i d’alta qualitat.
• La creació digital també ha donat lloc a importants
empreses de producció de videojocs, disseny televisiu i
efectes especials, amb important presència als mercats
locals, europeus i nord-americans, com els casos de Digital
Legends o Novarama.
• En el sector del llibre també hi ha una gran tradició
editorial representada per grans grups com Planeta,
Random House Mondadori, RBA, Salvat, Zeta, Enciclopèdia
Catalana o Grup 62, entre d’altres.
Reptes de futur del clúster
Gràcies a la col·laboració publicoprivada en diferents
projectes, com ara el Parc Barcelona Media, i a les noves
inversions realitzades per empreses del sector, Barcelona es
projecta com un territori competitiu i modern dins d’aquest
camp. Per exemple, el Parc Barcelona Media és un dels pro-
jectes més emblemàtics realitzats al 22@Barcelona i a la
ciutat de Barcelona per al sector media. Disposa de
115.000 m2 per a les empreses i 60.000 m2 per a serveis
relacionats amb el sector de la comunicació i està consti-
tuït per la Universitat Pompeu Fabra, l’empresa munici-
pal 22@Barcelona, Grup MediaPro i Barcelona Media -
Centre d’Innovació (entitat gestora del clúster).
Amb l’impuls del Clúster Media al nou districte tec-
nològic del 22@Barcelona, Barcelona ha establert les
bases per esdevenir un dels nuclis principals del sector
media a escala europea i internacional. Pol d’innovació i
un emplaçament immillorable per a la indústria media,
Barcelona té els actius i el potencial suficient i necessari
per assolir aquest repte.
1. Els autors volem agrair a Jerome Engel, director del Programad’Empresariat de la Haas School of Business de la Universitat deCalifòrnia (Berkeley), la seva ajuda i la informació proporcionada. Tambéens agradaria agrair als fundadors de ADECQ-BesTv, Digital Legends
Entertainment, Genaker, Groupalia, Polymita, VozTelecom, Wututu iZyncro la seva col·laboració en l’estudi. Finalment, un agraïment a RaúlSánchez per la seva bona feina feta per al desenvolupament de l’estudi decamp.
Revista Econòmica de Catalunya70
Els parcs científics i tecnològics com a plataformes empresarials globals
Ricard Garriga i Raúl SánchezAjuntament de Barcelona
Francesc Solé ParelladaUniversitat Politècnica de Catalunya
Com a conjunt de clústers, les empreses tecnològiques
ubicades en un parc científic es beneficien de les xarxes
entre empreses, així com de les connexions amb la uni-
versitat i les institucions governamentals. Hem basat el
nostre projecte en el model de la triple hèlix per desenvo-
lupar un model que representi l’evolució del suport dels
agents implicats en un sistema d’innovació en cada una
de les etapes del creixement empresarial. Es van tenir en
compte empreses creades en un parc tecnològic de
Barcelona, nascudes amb visió global, i es va centrar l’a-
nàlisi en cinc variables principals que determinen el des-
envolupament d’un negoci (tecnologia, talent, finances,
ubicació i evolució) per tal de validar internament el model
proposat. Com a resultat es va trobar que el suport pres-
tat per aquests tres agents del sistema d’innovació varien
en funció de l’etapa de desenvolupament en què es troba
l’empresa. Els resultats detallats contribueixen a millorar
l’eficàcia dels programes de suport a iniciatives emprene-
dores tecnològiques.
Els entorns basats en sistemes d’innovació han demos-
trat ser especialment favorables per crear i desenvolupar
empreses tecnològiques. Els parcs científics i tecnològics
són un clar exemple d’això ja que donen suport als empre-
nedors fomentant la creació i compartició de coneixement
i l’explotació de noves oportunitats (Etzkowitz et al. 2005).
Un parc científic es compon d’empreses vinculades a
universitats i altres institucions de recerca, on es fomen-
ten la creació i creixement d’empreses basades en el
coneixement (Monck et al, 1988). Alhora un parc cientí-
fic és un node localitzat d’empreses intensives en conei-
xement que ofereix la possibilitat d’estar connectat amb
els centres de recerca, clients i proveïdors especialitzats.
A part de poder gaudir d’unes bones instal·lacions, la
proximitat a altres empreses intensives en coneixement
promou l’intercanvi d’experiències (per exemple
Saxennian, 1994; Sorenson, 2003; Nonaka et al, 2000;
Zucker et al, 1998) i per tant la creació de noves oportu-
nitats (Schumpeter, 1942). A més, augmenta la disponi-
bilitat “d’inputs” intermedis, fet que permet a les empre-
ses aprofundir més en la serva especialització (per
exemple, Sorenson, 2003; Stuart et al, 2003; Porter, 1998;
Marshall, 1920).
A causa de l’actual economia global, moltes d’a-
questes noves empreses es centren en els mercats
internacionals des del seu naixement, veuen el Món
com el seu mercat principal des del principi i veuen el
mercat intern com a suport dels seus negocis interna-
cionals (McKinsey & Co, 1993). Aquestes empreses
busquen un avantatge competitiu mitjançant l’ús dels
recursos de diversos països i mitjançant la venda dels
seus productes a diversos països (McDougall et al,
1994; Oviatt et al, 1994; Oviatt et al, 1995; Oviatt et al,
1997). Empresaris globals prenen la propietat intel·lec-
tual global com un avantatge competitiu, i guanyen
accés als mercats mundials a través de mitjans que
altres persones han après i creat.
71 Revista Econòmica de Catalunya
Malgrat els múltiples estudis desenvolupats sobre el
paper dels parcs científics com a promotors de l’empre-
nedoria, encara no hi ha evidències clares del que real-
ment aporten aquests i com donen suport al desenvolu-
pament de noves empreses (Fergusson et al, 2004).
L’objectiu d’aquesta investigació és detectar els princi-
pals factors que donen suport a l’emprenedoria tecnolò-
gica en un parc científic. L’anàlisi es basa en el model de
triple hèlix com a sistema d’innovació (Etzkowitz et al,
2000): universitat, govern i relacions empresarials entre
el sector privat. Portarem a terme una anàlisi pas a pas,
mentre detectem la importància d’aquests tres agents,
com a facilitadors i punts de suport en funció de l’etapa
de desenvolupament en què es trobi l’empresa. De fet,
l’enfocament diferencial d’aquest estudi rau en l’anàlisi
per separat de cada una de les fases del creixement de les
empreses.
Vam basar l’anàlisi en la nostra investigació anterior i
els estudis de camp en l’àrea de la badia de San Francisco
i en l’àrea de Barcelona (vegeu per exemple Etzkowitz et
al, 2006; Piqué et al, 2005; Piqué et al, 2004), i en la revi-
sió de la literatura per tal de seleccionar 5 variables críti-
ques que defineixin el procés de desenvolupament i crei-
xement d’empreses de naixement global. Posteriorment,
es va definir un model utilitzant ambdós, les etapes de
desenvolupament de negoci i el model de triple hèlix.
Finalment es van escollir empreses creades nascudes glo-
balment vinculades a un parc tecnològic de Barcelona i
se’n va entrevistar els fundadors per tal de validar el model
proposat.
Les entrevistes van mostrar que les universitats, la
indústria i l’Administració pública juguen un paper dife-
rent en cada una de les etapes de creixement de l’empre-
sa. El suport de la universitat i del govern són especial-
ment importants en la primera etapa de creació i posada
en marxa, mentre que durant les etapes posteriors de
creixement i maduresa el suport principal es trasllada a
tot el que té a veure amb les xarxes i vincles entre les
empreses.
Els resultats de l’anàlisi ajuden a detectar els princi-
pals factors que permeten l’evolució tecnològica en cada
una d’aquestes etapes, així com donar evidència de la
importància que tenen cada un dels agents que actuen
com a facilitadors. Com a resultat de l’anàlisi, els governs
i altres organitzacions haurien de ser capaços d’ajudar a
millorar les polítiques de suport a les empreses emprene-
dores de base tecnològica.
L’estructura de l’anàlisi s’organitza de la manera segü-
ent: a la primera part es defineix un parc científic com una
agrupació de clústers que donen suport a la creació d’em-
preses que neixen globals. A la segona part s’explica la
metodologia de la investigació i es defineixen les variables
i etapes de creixement d’una empresa, en les quals s’apro-
fundirà durant l’anàlisi. A la tercera part, basem l’anàlisi en
el model de la triple hèlix per desenvolupar el model que
mostra l’evolució del suport i la importància que aquest té
en cada una de les etapes de creixement de l’empresa. A la
quarta part es presenten els principals resultats de les
entrevistes, a la cinquena entrem en entrevistes en profun-
ditat amb empreses de l’entorn 22@Barcelona, que s’ana-
litzen i discuteixen a la sisena i última part d’aquest article.
Parcs científics i tecnològics i emprenedoria
tecnològica
Durant les dues últimes dècades molts parcs científics
i tecnològics i incubadores d’empreses s’han creat vincu-
lades a les universitats més importants. La creixent aten-
ció prestada a aquestes empreses tecnològiques és el
resultat de la creença generalitzada que els parcs cientí-
fics i tecnològics fomenten el desenvolupament nacional
i regional (Malecki, 1991; Shefer et al, 1993), estimulen
l’R+D i la innovació en les pimes (Westhead, 1997), pro-
mouen la creació de riquesa i rendibilitat empresarial
(Geroski et al, 1993; Harris et al, 1995) i generen nous
llocs de treball (Westhead et al, 1995; Westhead, 1998).
Monck et al. (1988) defineix un parc científic com una
gran base d’empreses que, estant connectades amb les
universitats o altres institucions de recerca, aprofita les
eines de gestió per potenciar la transferència tecnològica i
els coneixements de negoci, de manera que el parc esde-
vé un lloc idoni per crear i fer créixer empreses basades en
l’economia del coneixement. Com una associació de clús-
ters, un parc científic és un tipus de xarxa empresarial que
es localitza en una ubicació geogràfica determinada, on la
proximitat entre les empreses i les institucions de suport
assegura certs vincles entre elles augmentant la freqüèn-
cia i l’impacte de les seves interaccions (Porter, 1998).
Els avantatges d’estar situat en un entorn innovador
genera un cercle virtuós (Kenney, 2000) que atrau empre-
saris i professionals amb talent, proveïdors especialitzats
i inversors de tot el món. Aquesta estructura local de xar-
xes socials promou el flux de coneixement entre tots els
actors. Diverses combinacions de coneixement donen
lloc a noves oportunitats (Schumpeter, 1942), i per tant
treballar en clau clúster permet detectar mes fàcilment
deficiències en els productes o serveis i alhora crear
nous negocis (Sorenson, 2003; Porter, 1998). Al mateix
temps, la creixent demanda de béns, habilitats i perso-
nal atrau proveïdors especialitzats que fan que sigui fàcil
per a les noves empreses accedir als recursos necessaris
(Porter, 1998).
Molts acadèmics s’han centrat en l’estudi de quins
són els factors que donen suport a la creació d’empreses
tecnològiques dins els parcs científics i tecnològics (per
exemple, Link et al, 2005; Linderlöf et al, 2003;
Etzkowitz, 2002). D’altres, van estudiar els factors que
afavoreixen el creixement de les empreses tecnològi-
ques (per exemple, Siegel et al, 2003; Colombo et al,
2002; Monck et al, 1988). Tot i el gran valor científic d’al-
guns d’aquests estudis, encara no hi ha clares evidències
sobre què ofereixen els parcs científics i tecnològics i
com donen suport al desenvolupament de noves
empreses (Fergusson et al, 2004).
En aquest estudi s’estudien els factors d’entorn que
determinen les etapes de creació i creixement d’empreses
de base tecnològica en parcs científics i tecnològics. Com
altres sistemes d’innovació i d’acord amb el model de tri-
ple hèlix (Etzkowitz et al, 2000) les empreses dels parcs
científics i tecnològics es beneficien de la relació entre les
institucions acadèmiques, el govern i el sector privat. Els
vincles entre les empreses i les universitats i el govern
creen un ecosistema favorable per a la creació de noves
empreses de base tecnològica. S’espera que la importàn-
cia dels factors que donen suport a les activitats empre-
sarials difereixin d’una etapa a una altra, i per tant que
també variï la importància dels agents de suport en cada
una de les etapes de creixement.
Metodologia de la investigació
Quan una investigació que pretén respondre a “com” i
“per què”, on els investigadors tenen poc control sobre els
esdeveniments, i el focus està posat sobre un fenomen
contemporani dins d’un context de la vida real, l’estudi de
casos és la millor estratègia de totes (Yin, 1984). En el seu
llibre sobre la investigació de casos d’estudi, Robert Yin
(1984) confirma que l’evidència de diversos casos sovint es
considera més atractiva, i que l’estudi global es considera
més robust. Com a resultat, la capacitat de realitzar 6-10
estudis de casos, organitzats eficaçment dins d’un disseny
de casos múltiples, és anàloga a la capacitat de conduir des
de 6 fins 10 experiments sobre temes relacionats.
En la nostra investigació, es van seleccionar empreses
nascudes globals creades en una parc tecnològic de
Barcelona.
Hem basat l’anàlisi en dos models àmpliament accep-
tats. El primer és el model de desenvolupament de nego-
cis en general que divideix el procés en quatre etapes:
creació, llançament, creixement i maduresa. El segon
model és el model de triple hèlix (Etzkowitz et al, 2000)
que s’ha definit en l’apartat anterior.
Sobre la base d’aquests dos models, aquest estudi pretén
analitzar de quina manera els agents de la triple hèlix conver-
geixen dins d’un entorn innovador com són els parcs cientí-
fics i tecnològics. Proposem un model que mostra la impor-
tància del suport que prové dels 3 agents d’innovació en cada
una de les etapes (figura 1). Amb vista a una anàlisi més pro-
funda del comportament de les empreses que neixen globals
i amb la finalitat d’obtenir resultats comparables, ens hem
centrat en cinc variables clau del procés de desenvolupament
de negocis. Aquestes cinc variables són (figura 2):
• Tecnologia o propietat intel·lectual, i les caracterís-tiques de l’R+D.
• Talent, és a dir, entre d’altres la formació acadèmicadels professionals de l’equip emprenedor, la diversitat
global i la seva organització i funcions dins l’empresa.
• Fonts i condicions de finançament.• Ubicació i connexions amb les plataformes tecno-
lògiques, així com amb l’àrea d’influència.
• Evolució de la cadena de valor, vendes, i altrescaracterístiques de mercat.
72 Revista Econòmica de Catalunya
Es va començar la recerca amb la revisió de la literatu-
ra existent i proposant un model que vincula l’emprene-
doria tecnològica en els parcs científics i tecnològics i el
model de la triple hèlix. Posteriorment, es va estudiar el
comportament de les empreses nascudes globals amb un
propòsit exploratori. L’objectiu d’una investigació explo-
ratòria és la construcció d’una teoria que proporcioni una
solució a un problema que es presenta a través de la pre-
gunta i que acaba validant-la (Yin, 1984). La validació
externa requereix d’una investigació confirmatòria com-
plementària.
Les entrevistes tenien com a objectiu trobar evidèn-
cies sobre les 5 variables en cada etapa del procés de
creixement empresarial: creació, llançament, creixement
i consolidació. Les empreses van ser seleccionades acu-
radament per obtenir una mostra representativa d’em-
preses de nova creació i de base tecnològica. Tots elles
són, o hi han estat vinculades d’alguna manera, univer-
sitats o ens governamentals, en alguna de les quatre eta-
pes, mostrant sempre un caràcter global i obtenint una
part significativa de les seves vendes i ingressos dels
mercats internacionals.
Començant per l’anàlisi de les entrevistes vam identi-
ficar, en els processos d’emprenedoria del parc tecnològic
de Barcelona, quins, com i quan els factors són més efec-
tius donant suport. Més tard vam estudiar el comporta-
ment de les empreses nascudes globals per tal de detec-
tar quins són els factors d’entorn que ajuden a la creació
d’empreses tecnològiques dins d’ecosistemes d’innova-
ció com són els parcs científics i tecnològics. L’entorn és
la unitat d’anàlisi que es caracteritzarà segons l’estudi del
comportament de la subunitat d’anàlisi, l’empresa nascu-
da globalment. Per tal de treure conclusions sobre els fac-
tors d’entorn que determinen el procés de desenvolupa-
ment es van analitzar les cinc variables en cadascuna de
les quatre etapes de creixement de les empreses.
Finalment, es van relacionar les conclusions amb els tres
agents implicats en el model d’innovació de la triple
hèlix: la universitat, el govern i les empreses (figura 3).
Revista Econòmica de Catalunya73
Tech
Talent
Finance
Location
Evolution
CashFlow
Inception Launching Maturity
Time
I II III IV
Growth
Figura 1
Etapes de creixement i anàlisi de les cinc variables fonamentals
Figura 2
Variables fonamentals
Recerca i desenvolupament
Drets de propietat intel·lectual
Producte i producció
Recursos
Experiència acadèmica i professional
Diversitat global, mentalitat i vincles
Organització del capital humà
Alineació dels rols i funcions
Fonts de finançament (FFF, BA, VC, CV, M&A, IPO)
Condicions (retorn d’inversió)
Nacionals i internacionals
Local / Global
Plataformes tecnològiques
Proposta de valor, model de negoci, pla de negocis...
Vendes locals i internacionals
Clients locals i globals
Cadena de valor
TECNOLOGIA
TALENT
FINANCES
UBICACIÓ
EVOLUCIÓ
4 etapes(creació, llançament,
creixement, consolidació)
5 variables(tecnologia, talent, finances,
ubicació, evolució)
6 casosParc tecnològic
(BCN)
Factors d’entornAgents de la triple
hèlix
Figura 3
Disseny de la investigació
Agents Recursos
Figura 4
Agents en un parc científic i recursos gestionats
Universitat de recerca
Govern (nacional, regional i local)
Empreses (grans i pimes)
– Persones amb capacitats i contactes
– Ciència i tecnologia
– Coneixement (com)
– L’experiència (què coneixem) i visió
– Vincles empresarials
– Espai
– Infraestructura tecnològica
– Serveis professionals
– Mercat (mercat interior)
– Diners
– Punts de trobada
– Clients (com a element clau)
Agents Recursos
Figura 5
Paper dels agents en un parc científic
– Les persones amb capacitats i vincles empresarials– Ciència (centres de recerca)– Tecnologia (centres tecnològics i de llicències)– Coneixement sobre emprenedoria (com)– Experiència (què coneixem) i visió– Vincles empresarials– Espai– Infraestructura tecnològica– Sales de reunió– Clients (com a element clau)– Escoles de business angels (inversors privats)– Foment de l’esperit emprenedor. Competicions de plans d’empresa
– Rol de regulador legal– Podria actuar com una font de demanda, proporcionantun mercat sofisticat d’alta tecnologia, productes i solucions
– Finançar la ciència i la tecnologia per mitjà de programespúblics.
– Inversió en educació a les universitats
– Gran empresa: inversió en noves empreses amb la finalitat de gestionar la seva innovació estratègica.Fusions empresarials
– Petites i mitjanes empreses: relacions empresarials i clústers– Noves empreses, per tal d’incorporar la ciència i la tecnologia com una proposta de valor
Universitat
Govern
Indústria
Revista Econòmica de Catalunya74
Desenvolupament del model basat en la triple hèlix
Etzkowitz i Leydesdorff (2000) van definir un model
d’innovació basat en una triple hèlix que interactua entre
la universitat-indústria-govern. Aquest model es va defi-
nir sobre la base dels models de sistemes nacionals i
regionals d’innovació desenvolupats per Lundvall (1988),
Nelson (1993) i Freeman (1998) entre d’altres, i la impor-
tant contribució de Gibbons (1994) i el seu model Mode
2, que explica la producció de coneixements des d’un
enfocament multidisciplinari i heterogeni.
La tesi de la triple hèlix postula que la interacció entre
universitat-indústria-govern és la clau per millorar les
condicions d’innovació en una societat basada en el
coneixement. La indústria opera en la triple hèlix com el
node de producció, el govern com a font de les relacions
contractuals que garanteixin la interacció estable i l’inter-
canvi, i la universitat com a font de nous coneixements i
tecnologies, el principi generador d’economies basades en
el coneixement. Indústria i govern sempre han estat les
principals institucions en les societats capdavanteres. La
triple hèlix, en una societat basada en el coneixement, ha
ajudat la universitat a adquirir un nivell equivalent al de la
indústria i el govern, fet que no succeïa en anteriors con-
figuracions institucionals on tenien un paper secundari.
A causa de la seva estructura simple i robusta, el model
de triple hèlix s’ha utilitzat com a base per a molts estudis.
En el nostre cas, el model hi encaixa perfectament i expli-
ca el cas de la majoria dels parcs tecnològics de Barcelona.
Sobre la base de la triple hèlix, es van analitzar els
papers i les interrelacions dels agents implicats en el sis-
tema d’innovació. Cada agent maneja diversos recursos
per tal de donar suport a la creació de noves empreses de
base tecnològica nascudes globals (figura 4). El paper i la
importància del suport dels tres agents varien en funció
d’ells i el grau de desenvolupament de les empreses.
La figura 5 resumeix les principals funcions que des-
envolupa cada agent. La creixent importància del conei-
xement i el paper de la universitat en la incubació d’em-
preses de base tecnològica han donat un lloc més
destacat al camp institucional. Les universitats empre-
nedores tenen una postura proactiva alhora de posar els
coneixements acadèmics i empresarials al servei dels
beneficiaris. A mesura que les empreses eleven el seu
nivell tecnològic, s’acosten a un model mes acadèmic,
adquirint nivells superiors de formació i compartint els
seus coneixements. El govern actua com a emprenedor
Tech
Talent
Finance
Location
Evolution
CashFlow
Inception Launching Maturity
Time
I II III IV
Universitat Indústria Governament
Growth
Figura 6
Importància dels agents que donen suport al desenvolupament
d’empreses tecnològiques en parcs científics i tecnològics
75 Revista Econòmica de Catalunya
públic i inversor, a més del seu tradicional rol de regu-
lador en l’establiment de les regles del joc. Anant més
enllà del desenvolupament de productes, la innovació
es converteix en un procés endogen de “prendre el
paper de l’altre”, animant a la interrelació entre les esfe-
res institucionals.
Aquestes funcions varien en cada etapa de desenvolu-
pament de l’empresa, i per tant la importància del suport
proporcionat pels agents fluctua d’una etapa a l’altra. La
figura 6 representa la importància del suport dels tres agents
en cada una d’aquestes etapes. A causa de les infraestruc-
tures de recerca i capacitat de crear coneixement i mà d’obra
altament qualificada, les universitats tenen un paper clau
en el foment de la creació d’empreses de base tecnològi-
ca. En la majoria dels entorns, els governs inverteixen en
recerca i, en alguns casos, financen petites empreses de base
tecnològica. Una vegada les noves empreses han estat crea-
des, la importància de la relació entre ells creix de manera
constant. En l’última etapa de creixement, les relacions
empresarials creades durant tot el període, permeten a les
empreses compartir identitats i una gran quantitat d’infor-
mació sobre nous desenvolupaments tecnològics.
Resultats de les anàlisis
Els qüestionaris estructurats es van convertir en algun
moment en conversacionals per tal de comprendre millor
com els tres agents del sistema d’innovació els havien
recolzat i la forma en què se’n van beneficiar. Als funda-
dors se’ls va preguntar sobre les cinc variables (tecnolo-
gia, talent, finances, ubicació, i evolució) en cadascuna de
les quatre etapes de creixement empresarial (creació,
posada en marxa, creixement i maduresa).
Els fundadors de les empreses van acordar respondre
que les seves experiències anteriors en altres empreses
els va motivar a iniciar un nou negoci. La majoria dels
productes comercialitzats es basen en tecnologies de
programari i per tant els passos inicials de les empreses
depenien dels coneixements tecnològics. En aquell
moment la tecnologia encara no estava desenvolupada, i
per tant l’empresa era només una idea de negoci. Això va
fer que l’accés als recursos, tant humans com financers,
fos especialment difícil. De fet, alguns d’ells van coinci-
dir que “no haurien estat capaços de crear l’empresa o
fer-la créixer sinó haguessin rebut ajudes del govern” del
voltant de 100.000 t. El desenvolupament de la tecnolo-
gia va ser llarg i dur, i va requerir una gran quantitat de
recursos.
Els equips emprenedors van començar sent unes cinc
persones amb coneixements tècnics diferents. La manca
d’experiència en aspectes de negocis els va obligar a fer
que diverses persones participessin en tasques de gestió
diferents, el que significa que per exemple “una persona
podia pertànyer al mateix temps al departament de des-
envolupament, al departament de màrqueting i al depar-
tament financer. Els departaments i llocs de director van
sorgir amb el temps i el creixement de l’empresa”.
Una vegada que els prototips van estar desenvolu-
pats, va començar l’etapa de llançament, tractant d’entrar
al mercat i aconseguir el primer client; algunes de les
empreses ja havien assolit el primer client(s) mentre que
d’altres seguien el desenvolupament de les seves tecno-
logies. Les dificultats enfrontades pels casos analitzats
difereixen d’una empresa a una altra.
Pràcticament tots els entrevistats van comentar que
“les ajudes del govern continuen sent molt importants en
Revista Econòmica de Catalunya76
aquesta etapa”, ells mateixos van ser els que van escriure
les sol·licituds per obtenir les ajudes.. No obstant això,
algunes empreses van rebre inversions de capital risc del
voltant de 100.000t-700.000t, que en alguns casos van
arribar als 1,5 Mt.
Aquesta etapa “requereix d’un equip de gestió molt
especialitzada”. L’equip de tecnologia d’experts estava
treballant en nous desenvolupaments tecnològics, i per
tant el nou equip tenia l’objectiu d’entrar al mercat i
aconseguir els primers clients.
La següent etapa de creixement de la companyia
comença una vegada s’han aconseguit els primers clients
i s’han tancat les primeres vendes. L’empresa passa,
doncs, de tenir un producte a ser productora. Aquesta és
l’etapa en què les empreses mostren que són globals;
totes les empreses tenen clients a tot el món. Per dur a
terme una comercialització global, les empreses van
requerir injeccions de diners privats que van cobrir entre
1,5 i 5 Mt.
Pel que fa a la tecnologia, totes les empreses estaven
desenvolupant nous productes per complementar o
reemplaçar els actuals. Alguns d’ells també pensaven en
la possibilitat d’obrir noves oficines a l’estranger, i altres
estaven buscant un manera de sortir-ne amb èxit.
El requisit de la gestió de personal qualificat és molt
important en aquesta etapa. Les empreses van contra-
ctar persones amb coneixements de gestió, especial-
ment en les àrees de màrqueting i vendes. De mitjana,
l’equip va créixer des de cinc fundadors fins a trenta o
més persones tenint, atès l’enfocament global de l’em-
presa, un equip integrat per persones de diferents
nacionalitats.
Totes les empreses analitzades estan en fase de crei-
xement. No estan segures de quina és la fita que divideix
l’etapa de creixement i la de maduresa. Alguns van coin-
cidir que “la maduresa comença quan l’empresa està
buscant un mecanisme de sortida”, mentre que altres van
afirmar que “la maduresa conclou quan l’empresa és
venuda”.
Encara que era difícil per als fundadors d’endevinar
sobre la mida i la ubicació de la seva empresa en el futur,
tots esperaven que les seves empreses estiguessin posi-
cionades globalment.
Entrevistes en profunditat amb empreses
22@Barcelona
Prenem l’exemple de tres empreses referents de l’en-
torn del parc tecnològic 22@Barcelona, que gràcies a la
creació del model conceptual, tant econòmic com urba-
nístic, continua sent un dels motors econòmics de la ciu-
tat. I que ha passat de ser un dels principals motors
industrials tèxtils del segle passat, a esdevenir un motor
de l’economia del coneixement, on les empreses innova-
dores globals troben l’ecosistema adient per créixer glo-
balment des de Barcelona. Amb un model de clusteritza-
ció focalitzat en els sectors de màxim creixement: TIC,
mitjans de comunicació de massa, atenció a la salut, tec-
nologia ambiental, i disseny, actualment té més de 1.500
empreses i 45.000 treballadors, 12 centres de recerca i
desenvolupament, vinculats a més de 10 universitats, és
un clar exemple d’entorn favorable per a la nova econo-
mia del coneixement.
Entrevistes efectuades al mes d’abril de 2011 a les
empreses de l’entorn 22@Barcelona, Adecq-BestTv,
Groupalia i Zyncro.
André Vanyi-Robin va explicar la seva experiència
empresarial com a cofundador d’Adecq, una empresa
que va desenvolupar la solució BesTv, basada en una
plataforma de serveis no lineals per a la televisió digital.
BesTv introdueix nous serveis per a la radiodifusió ter-
restre, via satèl·lit i per cable que permet un contingut
personalitzat, televisió en 3D i publicitat dinàmica.
Després de 5 anys de funcionament ha estat adquirida
per Motive Televisión, empresa cotitzada a l’AIM, borsa
de Londres.
Vanyi-Robin va explicar el recorregut del seu negoci,
que va començar per un fracàs anterior i aprofitant una
oportunitat a escala mundial: “l’apagada tecnològica” del
2005. No tenia diners, però sí va trobar un ecosistema al
22@Barcelona i un pla d’internacionalització. Vanyi-
Robin, treballant des de Barcelona, factura principalment
a l’estranger. L’empresari va assegurar que són molt
importants les relacions internacionals. S’ha de viatjar
constantment malgrat l’actual globalització on-line.
Actualment, BestTv s’ha estès per Europa de l’est, Turquia
i Amèrica Llatina.
77 Revista Econòmica de Catalunya
Mònica Colmarena, responsable de desenvolupa-
ment internacional de Groupalia va explicar com ha
estat la ràpida implantació i l’èxit d’aquesta experièn-
cia empresarial en línia. Groupalia es dedica a crear
grups de compra (compra col·lectiva), principalment
dins el món de l’oci, la salut i la bellesa. “És un negoci
en el qual tothom hi guanya” –ha explicat Colmarena.
L’usuari obté descomptes molt interessants i els esta-
bliments troben canals de venda importants per a la
seva empresa. Les claus de l’èxit radiquen en què
“mentre més col·laboradors tens, més usuaris també, i
mentre més usuaris tens, més col·laboradors volen
participar en el projecte”. Després d’onze mesos de
vida de l’empresa, hi treballen 400 persones, estan
implantats a 6 països, i podria arribar als 100 milions
de facturació durant el 2011.
Mònica Colmanera va justificar l’èxit de Groupalia per
la necessitat del mercat internacional. La responsable de
desenvolupament internacional de Groupalia va dir que
hi ha un autèntic “furor per les compres col·lectives al
món”, per això van créixer tan ràpidament. Aquest és un
negoci en expansió internacional i sense barreres, que va
permetre a Groupalia realitzar una implantació agressiva
i ràpida, acompanyada d’una rebuda excepcional per part
dels usuaris i els clients. Mònica Colmanera va destacar
Amèrica Llatina com una zona d’implantació amb un
gran potencial per a l’empresari espanyol. L’idioma és un
factor favorable i també els seus cicles econòmics, que
són diferents dels europeus i es complementen.
Mònica Colmanera, responsable de desenvolupament
de Goupalia, ha extret diverses lliçons de la seva expe-
riència empresarial. Principalment, s’ha de conèixer molt
bé el producte. També és important el coneixement del
mercat i és necessari ser flexible i treballar amb equips
locals, que dominen el seu entorn. Colmanera va insistir
en la necessitat de no tenir por del fracàs i rectificar amb
rapidesa els errors.
Finalment, Lluís Font, CEO de Zyncro, va explicar la
seva experiència com a responsable de la internaciona-
lització de la seva empresa, basada en els mecanismes
de les xarxes socials. Amb Zyncro, Lluís Font ofereix la
possibilitat de crear eines internes de comunicació on-
line i s’ocupa també de l’organització de la companyia i
les seves àrees del coneixement. Font va reivindicar per
a les empreses les xarxes socials, creu que s’haurien d’a-
profitar més els seus beneficis comunicatius. El director
general de Zyncro va dir que actualment la informació
no flueix adequadament dins de les companyies.
Paradoxalment, mentre que la relació habitual entre les
persones es fa cada vegada més a través de les xarxes
socials, com Twitter o Facebook, les empreses no les fan
servir. Lluís Font va destacar durant la seva intervenció
la diferència comunicativa entre les diverses genera-
cions del personal als llocs de treball. Els més joves fan
servir amb menys assiduïtat el correu electrònic, en
canvi, sí utilitzen els xats de les xarxes socials. Però
encara hi ha determinats departaments de l’organigra-
ma que no veuen amb bons ulls els suposats avantatges
de les noves eines comunicatives.
Lluis Font va avançar que d’aquí a pocs anys les
empreses tindran una xarxa social corporativa. Tot estarà
organitzat sobre les xarxes socials: jocs socials, intranet
social, gestió de projecte. També va pronosticar que en
cinc anys la batalla de les xarxes socials s’incrementarà. Es
produirà una revolució social que tindrà els seus detrac-
tors i que estarà liderada pels directors de talent i de màr-
queting. Això modificarà la relació de l’empresa amb els
seus treballadors.
Lluís Font va assegurar que en aquesta situació can-
viant, s’ha d’anar ràpid, s’han de prendre decisions. El
mercat es modifica amb rapidesa i és necessari que els
gestors s’adaptin i rectifiquin els seus objectius. “No s’ha
de sentir paràlisi per l’anàlisi, no s’ha de perdre el temps
en anàlisis de mercat. Si m’equivoco, m’equivoco i ho
canvio ràpidament.”
Segons el director general de Zyncro, durant els
propers anys es produirà una batalla social que tindrà
els seus detractors, però que serà real. Els emprenedors
tindran la necessitat de vendre el seu producte a
Internet i hauran de conèixer el mercat internacional i
les diferències entre els països. Augmentarà la produc-
tivitat en les empreses i canviarà la relació amb els tre-
balladors, la seva ubicació i els conceptes salarials. El
mercat ha de ser mundial i els col·laboradors faran les
seves funcions a milers de quilòmetres de la seu central
de l’empresa.
Revista Econòmica de Catalunya78
Conclusions i discussió
Com a conjunt de clústers, un parc científic és un
tipus de xarxa empresarial que es localitza en una ubica-
ció geogràfica determinada, on la proximitat entre les
empreses i les institucions de suport assegura certs vin-
cles entre elles augmentant la freqüència i l’impacte de
les seves interaccions (Porter, 1998). En l’estudi, es van
analitzar els factors d’entorn resultants de la interacció
dels tres agents de la triple hèlix implicats en la major
part de parcs científics i tecnològics: la universitat, el
govern i la indústria. Basats en la literatura, es van selec-
cionar cinc variables principals (tecnologia, talent, finan-
ces, ubicació i evolució) i es van analitzar en cadascuna
de les quatre etapes principals del procés de creixement
de l’empresa (creació, posada en marxa, creixement i
maduresa). El que s’esperava és que la importància dels
agents de suport, com la universitat, el govern i la indús-
tria, variessin depenent de l’etapa de creixement de
l’empresa.
Sobre aquesta base vam definir un model que mostra
que la universitat i el govern presten més suport en les
primeres etapes de creixement de l’empresa, mentre que
les relacions empresarials de la indústria tenen una
importància més gran durant el creixement i l’etapa de
maduresa.
Es van tenir en compte empreses nascudes globals
per a fer un estudi exploratori de diversos casos que vali-
darien el nostre model. Vam entrevistar-ne els fundadors
i vam trobar evidències que validaven el nostre model. En
l’etapa inicial, les empreses nascudes globals es centren
en el desenvolupament de tecnologia, de manera que
necessiten coneixement així com enginyers molt qualifi-
cats. És per això que la importància de la universitat és
més gran en les primeres etapes i no en les següents.
Pel que fa al govern, el suport més important prové
dels seus programes de finançament, que estan adreçats
sobretot a l’etapa de creació i llançament. Prototips i tec-
nologies bàsiques (desenvolupades durant l’inici i les eta-
pes de posada en marxa) es financen amb fons públics i
el capital privat es torna més important quan apareixen
els primers clients i es realitzen les primeres vendes
(etapa de creixement).
Empreses globals nascudes en un parc científic es
beneficien de les relacions amb altres empreses, especial-
ment durant les últimes etapes de creixement de l’em-
presa. El mercat global obliga aquestes empreses a con-
tractar mà d’obra internacional des dels inicis de la
creació de l’empresa, fet que atrau altres talents mundials
amb una sòlida formació acadèmica i professional que
decideixen crear la seva pròpia empresa de base tecnolò-
gica. Com a resultat de tot, és més fàcil crear empreses
globals i entrar en els mercats internacionals.
Els resultats d’aquest estudi contribueixen a detectar i
comprendre com els agents en un sistema d’innovació
donen suport de diferent manera en funció de les fases
de creixement en què es troba l’empresa. Els governs i
altres organitzacions haurien de tenir en compte els
resultats d’aquesta anàlisi per tal de millorar i maximitzar
l’efectivitat dels programes de suport.
Les entrevistes validen internament el model propo-
sat. La validació externa requereix una major investigació
de confirmació, que podria desenvolupar-se en una nova
anàlisi. A més, esperem que els resultats variïn d’un ter-
ritori a un altre. A causa de les diferències d’entorn, els
agents actuen de forma diferent en cada ambient en par-
ticular. Les característiques d’entorn i socials tenen un
paper clau per a la comprensió de com els parcs tecnolò-
gics donen suport a iniciatives emprenedores globals.
A causa de la importància del tema, prenem aquest
treball com a punt de partida per a una sèrie d’investiga-
cions que comparin diferents entorns d’innovació que
actuïn com a plataformes de suport. Esperem que les
comparacions amb altres entorns d’innovació ens donin
l’evidència per a identificar les diferències i millorin els
programes de suport empresarial.
Referències bibliogràfiques
COLOMBO, MG & DELMASTRO, M. (2002) “How effective are techno-
logy incubators? Evidence from Italy”, Research Policy 31, pp. 1103–1122.
ETZKOWITZ, H. (2003) “Innovation in innovation: the Triple Helix of univer-
sity-industry-government relations”, Social Science Information, vol, 42 (3).
ETZKOWITZ, H. (2002) “Incubation of incubators: Innovation as a tri-
ple helix of university-industry-government net works”, Science and
Public Policy, vol. 29-2, 115-128.
79 Revista Econòmica de Catalunya
ETZKOWITZ, H. & LEYDESDORFF, L. (2000) “The dynamics of innova-tion: from National Systems and ‘Mode 2’ to a Triple Helix of universi-ty-industry-government” Policy Research, vol. 29 (2): 109-123.ETZKOWITZ, H. & KLOFSTEN, M. (2005) “The innovating region: toward a
theory of knowledge-based regional development”. R&D Management,35(3), 243-255. ETZKOWITZ, H.; SOLÉ, F. & PIQUÉ, JM (2006) Creation of Born Global
Companies within the Science Cities. Hèlsinki: XXIII IASP WorldConference on Science and Technology Parks.FERGUSON, R. & OLOFSSON, C. (2004). “Science parks and the deve-
lopment of NTBFs: Location, survival and growth”. Journal of TechnologyTransfer 29, 5-17.FREEMAN, C. & PÉREZ, C. (1988) “Structural crises of adjustment, busi-
ness cycles and investment behaviour”, in: Dosi, G., Freeman, C., Nelson,R., Silverberg, G., Soete, L. (Eds.), Technical Change and Economic Theory.Pinter, London, pp. 38-66.GEROSKI, PA (1995) “What do we know about entry?” International
Journal of Industrial Organization, vol. 13: 421-440. GIBBONS, M.; C. LIMOGES; H. NOWOTNY; S. SCHWARTZMAN; P. SCOTT &
M. TROW (1994) The New Production of Knowledge: The dynamics of scien-ce and research in contemporary societies. London: Sage. HARRIS, R. & TRAINOR, M (1995) “Innovations and R&D in Northern
Ireland manufacturing: a Schumpetarian approach”, Regional Studies,Vol. 29: 593-604. KENNEY, M (2000) Understanding Silicon Valley. The Anatomy of an
Entrepreneurial Region. Stanford Business Books, Standford. California .LINDELÖF, P. & LÖFSTEN, H. (2003) “Science Park Location and New
Technology-Based Frims in Sweden- Implications for Strategy andPerformance”, Small Business Economics, Vol. 20: 245-258. LINK, AN & SCOTT, JT (2005) “Opening the ivory tower’s door: An
analysis of the determinants of the formation of US university spin-offcompanies”, Research Policy,Vol. 34 (7): 1106-1112. LINK, AN & SCOTT, JT (2003) “US Science Parks: the Diffusion of an
Innovation and its Effects on the Academica Missions of Universities”,Industrial Organization,Vol. 21: 1323-1356. LUNDVALL, B.-A. (1992) National Systems of Innovation, London: Pinter. MALECKI, EJ (1991) Technology and Economic Development: the
Dynamics of Local, Reigonal and National Change. London: Longman.MARSHALL, A., (1920) Principles of Economics, 7th ed. Macmillan,
London.MCDOUGALL, PATRICIA P., SCOTT SHANE and BENJAMIN M. OVIATT, 1994,
“Explaining the Formation of International. New Ventures”, Journal ofBusiness Venturing 9 (6). 2002. MCKINSEY & CO. (1993) Emerging Exporters. Australia’s High Value-
Added Manufacturing Exporters,Melbourne: McKinsey & Company andthe Australian Manufacturing Council. MONCK, C.; QUINTAS, P.; PORTER, P.; STOREY, D. & COOPER, S. (1988)
Science Parks and the Growth of High Technology Firms, London: CroomHelm. NELSON, RICHARD R. (1993) National Innovation Systems: A comparati-
ve analysis. New York: Oxford University Press. NONAKA, I.; TOYAMA, R. & KONNO, N. (2000) “SECI Ba and Leadership:
a Unified Model of Dynamic Knowledge Creation”, International Journalof Strategic Management,Vol. 33(1): 5-34.
OVIATT, BM & MC DOUGALL, PP (1997) “Challenges for internationa-lization process theory: The case of international new ventures”,Management International Review,Vol. 37 (2): 85-99. OVIATT, BM & MCDOUGALL, PP (1995) “Global start-ups: Entrepreneurs
on a worldwide stage”, The Academy of Management Executive, Vol. 9 (2):30-43. OVIATT, BMM & MCDOUGALL, PP (1994) “Toward a theory of interna-
tional new ventures”. Journal of International Business Studies,Vol. 25 (1). PIQUÉ, JM; GONZÁLEZ, S.; BELLAVISTA, J. & ALVES, V. (2005) Science and
Technology Parks and Universities in the Incubation System of Technology-
based Companies: Contribution from the Triple Helix Model. Turin: V TripleHelix Conference.PIQUÉ, JM & GONZÁLEZ, S. (2004) Science and Technology Parks and
Universities in the Incubation System of Technology-based Companies.
Bergamo: XXI IASP World Conference on Science and Technology Parks. PORTER, ME (1998) “Clusters and Competition: New Agendas for
Companies, Governments, and Institutions”, pg. 197-287 in On Competition,edited by Michael Porter. Cambridge, MA: Harvard Business Review. SAXENIAN, A. (1994) Regional advantage. culture and competition in sili-
con valley and route 128 (Second Printing ed.). USA: Harvard College. SCHUMPETER, JOSEPH A. (1942) Capitalism, Socialism, and Democracy.
New York: Harper and Brothers. (Harper Colophon edition, 1976). SHEFER, D. & BAR-EL, E. (1993) “High Technology Industries as a
Vehicle for Growth in Israel’s Peripheral Regions”, Environment andPlanning,Vol. 11: 243-261. SIEGEL, DS; WESTHEAD, P. &WRIGHT, M., (2003) “Science parks and
the performance of new technology-based firms: a review of recent UKevidence and an agenda for future research”. Small Business Economics,Vol. 20 (2): 177–184. SORENSON, O. (2003) “Social networks and industrial geography”,
Journal of Evolutionary Economics,Vol. 13: 513-527. STUART, T. and SORENSON, O. (2003) “The geography of opportunity:
spatial heterogeneity in founding rates and the performance of biotech-nology firms”, Research Policy, 32 (2003) 229-253. WESTHEAD, P. (1998) “Independent Technology-based Firms: The
Perceived Benefits of a Science Park Location”, Urban Studies, Vol. 35(12): 2197-2219. WESTHEAD, P. (1997) “R&D Inputs and Outputs of Technology-based
Firms Located on and Off Science Parks”, R&D Management,Vol. 27(1):45-62. WESTHEAD, P. & COWLING, M. (1995) “Employment Change in
Independent Owner-Managed High-Technology firms in Great Britain”,Small Business Economics, Vol. 7:111-140. YIN, RK (1984). Case Study Research: Design and Methods. Beverly
Hills: Sage PublishingZUCKER, LG; DARBY, MR; & BREWER, MBLG ZUCKER (1998) “Intellectual
human capital and the birth of US biotechnology enterprises”. American
Economic Review,Vol. 88: 290-306.
1. El projecte de recerca en el qual s’emmarca aquest article va ser proposat perJosep Miquel Piqué, qui col·labora en el seu desenvolupament com a part dela seva tasca de promoció d’estudis que permetin comprendre millor el teixitempresarial i les activitats d’innovació que es realitzen a Barcelona. Agraeixoa Mònica Flores, a Gonzalo Rodés i a Marc Sanmartí el suport prestat durantla realització de l’estudi en què es basa aquest article. Per contactar ambFrancisco J. Granados dirigiu correspondència a IBEI, c/ Elisabets 10, 08001Barcelona; [email protected] ; [email protected]
2. Alguns dels arguments exposats en aquest article es basen en la informacióproporcionada per dotze entrevistes realitzades durant els mesos de juny ijuliol de 2011. Aquestes entrevistes són les primeres d’un projecte d’inves-tigació sobre la gestió de talent a Barcelona. El meu agraïment a totes lespersones entrevistades, les quals van compartir desinteressadament –i enocasions amb destacable entusiasme– la seva experiència personal i conei-xement professional sobre el context empresarial i les activitats d’innovacióque es desenvolupen a Barcelona.
Revista Econòmica de Catalunya80
22@Barcelona i la gestió del talent innovador i emprenedor
Francisco J. GranadosInstitut Barcelona d’Estudis Internacionals (IBEI)1
Resum
Els professionals dedicats a la innovació i la creació i
gestió d’empreses innovadores són un element fona-
mental de l’economia basada en el coneixement. Els ter-
ritoris que pretenen sustentar el seu desenvolupament
econòmic en la innovació han de potenciar la seva dispo-
nibilitat de talent professional innovador i emprenedor.
22@Barcelona ha estat pioner a l’hora de dur a terme
accions de gestió del talent present a Barcelona. L’article
presenta els programes creats i planteja elements d’anàlisi
referents a la creació local de talent innovador i emprenedor,
l’atracció i retenció de talent provinent d’altres territoris,
i el desenvolupament del talent innovador i emprenedor
instal·lat en un territori.
Introducció
La disponibilitat de professionals dedicats a la innova-
ció i a la creació i gestió d’empreses en sectors intensius
en innovació són un element fonamental per a la compe-
titivitat econòmica basada en el coneixement. Els territo-
ris que desitgin basar el seu desenvolupament econòmic
tant en l’atracció com en la creació d’empreses innovado-
res han de disposar de suficients persones amb talent pro-
fessional innovador, emprenedor i gestor (Florida 2005 b;
Björkman i Lu 1999). En l’àmbit de la direcció d’empreses,
la gestió de la disponibilitat de talent com a funció espe-
cífica de recursos humans es considera un factor cada
vegada més important per a l’èxit empresarial (Hartman,
Feisel i Schobel 2010; Scullion i Collings 2011) i les estra-
tègies de localització internacional valoren cada vegada
més la disponibilitat de talent en un territori (Tarique i
Schuler 2010; European Cities Monitor 2010). La compe-
tència internacional entre ciutats, regions o països justifi-
ca l’establiment de polítiques públiques que gestionin la
creació, atracció i desenvolupament de talent professional
innovador (OCDE 2008; Salvat i Marcet 2008).
22@Barcelona ha estat pioner en establir un conjunt
d’accions destinades a la gestió de talent a Barcelona que
es presenten a continuació. Les següents seccions de l’ar-
ticle també plantegen una sèrie d’elements d’anàlisi
–d’àmbit general o específics per a Barcelona– referents a
la gestió de talent innovador i emprenedor. Alguns dels
arguments exposats a l’article estan basats en la informa-
ció proporcionada per un conjunt d’entrevistes realitza-
des a professionals autòctons i estrangers dedicats a acti-
vitats d’innovació o a la creació i gestió d’empreses
intensives en l’ús de coneixement a Barcelona.2 Les sec-
3. Més informació sobre el programa 22@CreaTalent es pot trobar a http://www.22creatalent.cat/index.php?lang=ca.
81 Revista Econòmica de Catalunya
cions tracten, respectivament, de la creació local del
talent innovador i emprenedor, l’atracció i retenció del
talent provinent d’altres territoris, i el desenvolupament
del talent instal·lat en un territori.
Creació local de talent innovador i emprenedor
Aquest article considera la gestió del talent creatiu
que potencialment tenen totes les persones per a contri-
buir al descobriment d’innovacions tecnològiques i al seu
desenvolupament empresarial. Disposar d’aquest o d’un
altre tipus de talent està estretament vinculat amb la for-
mació que les persones reben en el sistema educatiu. Els
territoris que pretenen potenciar un desenvolupament
econòmic centrat en el coneixement han de considerar
l’adaptació de les seves institucions educatives –habitual-
ment enfocades principalment a la transmissió de coneixe-
ment estàndard– de manera que l’objectiu docent primor-
dial sigui fomentar la creativitat de les persones mitjançant
un aprenentatge actiu, experimental (learning by doing) i
que no penalitzi l’error que pot resultar de la presa de
riscs (Florida 2010:183; Sahlberg 2009; Robinson 2001;
Sacks 2000). Un sistema educatiu que fomenta la creativi-
tat de les persones és compatible amb la consecució d’ex-
cel·lència acadèmica, com demostra el cas de Finlàndia
–país que destaca en rendiment acadèmic segons els infor-
mes PISA. L’enfocament del sistema educatiu finlandès
en l’etapa preescolar (que dura fins als set anys) se centra
fonamentalment a despertar l’interès personal del nen
pel procés d’aprenentatge, la qual cosa es du a terme mit-
jançant activitats creatives fonamentalment lúdiques (l’a-
prenentatge formal de la lectoescriptura s’inicia a partir
dels set anys d’edat, tres anys més tard que en el sistema
educatiu català). L’èmfasi en l’aprenentatge creatiu es manté
en les etapes educatives posteriors (Sahlberg 2004, 2011).
Una de les accions de gestió de talent més interes-
sants impulsades per 22@Barcelona ha estat el programa
22@CreaTalent, desenvolupat durant el curs escolar
2008-2009 en nou centres educatius de primària i secun-
dària del districte urbà 22@. Els objectius del programa
eren fomentar les vocacions cientificotecnològiques dels
joves, el desenvolupament de la seva capacitat creativa i
emprenedora, la incorporació de l’anglès i les noves tec-
nologies com a eines de formació habituals, i la participa-
ció de pares, mares i mestres en el procés de formació. La
metodologia didàctica i les activitats del programa (per
exemple, tallers pràctics de construcció de robots, d’ener-
gies renovables, de tecnologies de la informació i mèdi-
ques, o d’animació digital) van ser dissenyades per un
equip d’experts de LEGO Education i es van contextua-
litzar en les activitats del conjunt de clústers empresarials
ubicats al 22@Barcelona3.
Els sistemes educatius poden afavorir la creativitat
innovadora i el caràcter emprenedor potenciant la realit-
zació de projectes individuals i col·lectius que permetin
als alumnes desenvolupar habilitats cognitives i relacio-
nals que els permetin estructurar, abordar i resoldre pro-
blemes; avaluar i millorar el desenvolupament del seu
treball; i guiar el seu procés d’aprenentatge de manera
efectiva (Darling-Hammond 2010; Robinson 2001). La
capacitat innovadora i emprenedora de les persones pot
fomentar-se en totes les etapes del sistema educatiu, des
de la preescolar a la formació contínua d’adults (Sahlberg
2009). Les etapes que precedeixen la incorporació de l’es-
tudiant al món laboral són oportunes per realitzar pràcti-
ques de formació que permetin a l’estudiant desenvolu-
par projectes creatius integrats en un context empresarial.
Idealment, els estudiants haurien de dur a terme les seves
pràctiques en empreses altament dinàmiques (per exem-
ple, en empreses start-up innovadores) on puguin obser-
var processos de creació i creixement empresarial en els
quals es requereixen perfils professionals multifunció que
combinin activitats tècniques i de gestió de projectes. Pel
que fa a les institucions educatives que formen professio-
nals de l’àmbit de la innovació i la gestió d’empreses,
haurien de potenciar la creació de projectes que reuneixin
estudiants amb coneixements i habilitats complementà-
ries, tal com ocorre en algunes universitats excel·lents
(per exemple, el MIT o l’Imperial College de Londres) els
4. Espanya té el nivell d’anglès més baix dels països de la UE inclosos en l’estu-di EF EPI 2011 (http://www.ef.com.es/sitecore/__/~/media/efcom/epi/pdf/EF-
EPI-2011-Spain.pdf) una de les poques anàlisis comparatives realitzadessobre el nivell d’anglès en diferents països.
Revista Econòmica de Catalunya82
plans d’estudi de les quals inclouen la realització de pro-
jectes conjunts entre alumnes d’enginyeria i d’adminis-
tració d’empreses.
L’impacte que puguin tenir les polítiques de creació
de talent local sobre el desenvolupament econòmic del
territori basat en el coneixement es pot veure condicio-
nat per la presència en el territori d’una sèrie factors.
Entre aquests hi ha la disponibilitat de fonts de finança-
ment per a projectes empresarials d’innovació, un con-
text normatiu favorable a la creació d’empreses innova-
dores, o la presència d’un teixit empresarial innovador
on els estudiants puguin fer pràctiques i que, a més, ofe-
reixi oportunitats d’ocupació. L’absència al territori d’un
o alguns d’aquests factors pot dificultar el desenvolupa-
ment de projectes empresarials innovadors, o generar un
conjunt de professionals aptes per a la innovació però
sobrequalificats per a les ocupacions disponibles al terri-
tori o, en el pitjor dels casos, aturats.
En aquests casos, emigrar a territoris que ofereixin
oportunitats laborals a professionals de l’àmbit de la
innovació o que facilitin la creació d’empreses innova-
dores es converteix en una via perquè el talent local des-
envolupi plenament el potencial innovador adquirit
durant la seva formació acadèmica. L’efecte positiu de la
formació d’aquests professionals sobre el desenvolupa-
ment econòmic del territori en el qual s’han educat o bé
desapareix o bé es posposa fins al seu possible retorn al
territori. En el millor dels casos, el talent retornat tindrà
un efecte positiu afegit sobre el desenvolupament eco-
nòmic local a causa dels coneixements i contactes inter-
nacionals adquirits durant la seva emigració (Saxenian
2006). Una manera d’incrementar el desenvolupament
local del talent creat és atreure al territori activitat
empresarial internacional innovadora. Aquesta activitat
no solament incideix positivament en el desenvolupa-
ment econòmic del territori d’acollida sinó que, a més, fa
eficients les accions destinades a la creació local de talent.
En aquest sentit, es produeix un efecte simbiosi entre
atracció d’activitat empresarial internacional i creació de
talent local: el talent local es nodreix de les oportunitats
de desenvolupament professional que proporciona l’acti-
vitat empresarial atreta, alhora que aquell fa més atracti-
va la localització al territori d’empreses internacionals
dedicades a la innovació que necessiten contractar local-
ment professionals de l’àmbit de la innovació.
Finalment, si bé no menys important, un nivell d’an-
glès baix (i també d’altres idiomes estrangers) entre els
joves d’un territori limita extraordinàriament la seva mobi-
litat formativa en l’àmbit internacional –que pot ser molt
necessària en algunes àrees de coneixement. Aquesta
manca idiomàtica també dificulta que el sistema educatiu
local pugui incorporar professors internacionals excel·lents
que només podrien ensenyar en anglès, o a estudiants
internacionals que només poden rebre educació en aques-
ta llengua. La manca de competència lingüística en anglès
entre el talent creat localment també suposa un problema
fonamental per a la seva integració en un entorn profes-
sional internacional, ja estigui aquest entorn localitzat a
l’estranger o bé correspongui a empreses ubicades aquí
però que tinguin l’anglès com a llengua habitual de tre-
ball. Resultaria irònic que un territori formés bons profes-
sionals de la innovació el major desavantatge competitiu
dels quals, a l’hora de treballar en les empreses que allí hi
estan ubicades, fos la manca d’un nivell d’anglès similar al
professionals vinguts de fora del territori.
Malgrat la importància que les autoritats educatives
donen a l’ensenyament de l’anglès, el sistema educatiu
vigent a Catalunya sembla no aconseguir que la majoria de
graduats universitaris adquireixin un nivell lingüístic que
els capaciti per gestionar i produir informació professional
en anglès i relacionar-se laboralment amb fluïdesa en
aquesta llengua –com sí ocorre entre la majoria d’universi-
taris de molts països del nostre entorn.4 Possiblement el
motiu fonamental del baix nivell d’anglès en la població de
joves universitaris de l’Estat espanyol es trobi fora del sis-
tema educatiu. Millorar el coneixement de l’anglès en les
futures generacions de joves barcelonins podria requerir
una major presència de l’anglès en el seu entorn cultural.
En aquest sentit, un canvi en els formats televisius que ens
equipararia als països europeus amb millor nivell d’anglès
5. El document “10 anys de 22@ el districte de la innovació” (disponible ahttp://www.22barcelona.com/content/view/887/90/lang,ca/) resumeix lesprincipals fites urbanístiques del projecte 22@Barcelona, que ha estat defi-nit com a “Model de Referència” per l’International Association of
Scientific Parcs (IASP) i la TCI Network. Diverses ciutats del món (Rio deJaneiro, Boston, Istanbul, Ciutat del Cap) han adoptat el projecte urbanís-tic gestionat per 22@Barcelona com una referència dels seus propis plansde transformació urbanística.
83 Revista Econòmica de Catalunya
entre la seva població consistiria a mostrar exclusivament
en versió original subtitulada les sèries de televisió en
anglès destinades al públic infantil i juvenil (en concret, les
destinades als menors que ja poden llegir subtítols.)
Aquest canvi de l’entorn cultural segurament no resoldria
el baix nivell d’anglès de generacions de més edat.
Atracció i retenció de talent internacional
Països, regions i ciutats de tot el món estan establint
accions polítiques de diversa índole encaminades a
atreure persones d’altres territoris amb talent innovador i
emprenedor (Florida 2005 b; OCDE 2008). Molts aspec-
tes a tenir en compte en aquestes polítiques (per exem-
ple, adaptació al nou context sociocultural, acomodament
de la família al nou lloc de residència) són comuns al
fenomen de l’expatriació d’empleats d’empreses multi-
nacionals –tema extensament tractat en la literatura de la
direcció d’empreses (Collings, Scullion i Morley 2007;
Dowling, Festing i Engle 2008). L’objectiu final de les
polítiques d’atracció i retenció de talent és potenciar la
creació d’innovació i noves empreses al territori, i també
la relocalització d’empreses provinents d’altres territoris.
Les polítiques d’atracció van des del condicionament
d’espais urbans per a l’establiment de clústers empresa-
rials d’innovació a l’eliminació de traves administratives
que facilitin l’acollida al territori de professionals i empre-
ses innovadores vingudes d’altres llocs. Les accions de
retenció de talent pretenen que les persones que vénen
temporalment a un territori per formar-se o treballar hi
romanguin més temps desenvolupant la seva activitat
professional d’innovació o de creació i gestió d’empreses.
Pel que fa a les polítiques de retenció d’empreses innova-
dores, el seu principal objectiu és la potenciació d’un
entorn empresarial que afavoreixi la seva copetitivitat en
termes de generació d’innovacions.
22@Barcelona ha exercit una tasca destacable en l’àm-
bit de l’atracció de talent. Des de la seva creació el 2000
realitza una tasca urbanística el resultat de la qual és la
transformació del que era un districte industrial en declivi
en un districte d’innovació en el qual ja s’han instal·lat
més d’un miler d’empreses directament vinculades a la
innovació tecnològica –moltes provinents d’altres països–
deu centres universitaris, i dotze organismes d’R+D+I i de
transferència tecnològica. Actualment, 22@Barcelona és
un model de referència a escala mundial en l’àmbit de la
transformació urbanística, econòmica i social lligada a la
innovació, i és reconegut internacionalment per la seva
tasca d’atracció d’empreses i talent dedicat a la innovació.5
Des del 2009, 22@Barcelona impulsa un projecte que
pot contribuir a l’atracció i retenció de talent professio-
nal dedicat a la direcció d’empreses que operen en sec-
tors econòmics intensius en l’ús de coneixement. El
programa “Barcelona, seu d’universitats corporatives” té
per objectiu fer de Barcelona un centre internacional
d’activitats de formació corporativa per a aquest tipus
d’empreses. A més d’atreure un gran nombre de profes-
sionals de l’àmbit de la innovació als centres educatius
ja existents i als nous que es puguin instal·lar a la ciutat,
la iniciativa permetrà que aquestes persones coneguin
de primera mà durant la seva estada a Barcelona les pos-
sibilitats que ofereix la ciutat per desenvolupar activitats
professionals en l’àmbit de la innovació i projectes
empresarials vinculats a l’economia del coneixement.
Aquest element de difusió internacional se suma a altres
accions que ha estat duent a terme 22@Barcelona desti-
nades a fomentar la imatge internacional Barcelona com
a ciutat d’acollida de professionals i empreses de l’àm-
bit de la innovació (per exemple, mitjançant la seva pre-
sència en fòrums internacionals d’emprenedors i inno-
vadors com el Bizbarcelona; o presentant el projecte
22@Barcelona en diferents institucions internacionals
vinculades a l’economia del coneixement). El projecte
“Barcelona, seu d’universitats corporatives” compta amb
la col·laboració de diversos organismes públics i privats
entre els quals es troben les escoles de negoci presents
a Barcelona, les quals vénen exercint des de fa temps
6. Per a més informació sobre el programa “Barcelona, seu d’universitats cor-poratives” pot accedir a http://www.icufbcn.com/
7. Per a més informació sobre el programa 22@Staying in Company accedei-
xi a http://www.22barcelona.com/content/view/495/820/lang,es/). Un altreprograma d’atracció de talent desenvolupat per 22@Barcelona i dirigit aestudiants internacionals és el “Barcelona Week Stage”.
Revista Econòmica de Catalunya84
una tasca clau tant en l’atracció de talent directiu inter-
nacional com en la difusió de Barcelona com ciutat de
negocis.6
Una altra de les accions d’atracció de talent dutes a
terme per 22@Barcelona és el programa 22@Staying in
Company, que inclou una sèrie de programes de beques
destinats a estudiants d’universitats nacionals i interna-
cionals que vulguin dur a terme el seu programa de
pràctiques en empreses de Barcelona dedicades a la
innovació.7 22@Barcelona també ha establert accions
destinades a integrar –i per tant retenir– a Barcelona la
comunitat internacional de professionals i empresaris de
l’àmbit de la innovació presents a la ciutat. Des de 2010,
el programa IN22@ té per objecte intensificar les rela-
cions entre aquesta comunitat (centrant-se en aquells
professionals amb perfil directiu i ben relacionats en
l’àmbit internacional) i la comunitat d’empresaris locals
de l’àmbit de la innovació. Per a això han impulsat una
sèrie de trobades organitzades temàticament per països
o regions del món. Cada trobada acull un centenar de
professionals i tenen una extensió virtual a través de la
plataforma Linkedin. El programa IN22@ es va establir
com a resposta al baix nivell de relacions personals entre
la comunitat internacional present a Barcelona i la
comunitat local detectat el 2007 per l’estudi “Inter na -
tionalisation of 22@Barcelona” (Leon 2008).
Les polítiques públiques d’atracció de talent profes-
sional han de considerar aspectes relatius a la distribució
de recursos escassos entre els professionals autòctons i
els atrets, especialment en cas de contexts econòmics
amb escassesa d’oportunitats professionals o si es perju-
diquen les condicions laborals dels professionals autòc-
tons (Salvat i Marcel 2008:31). Polítiques que resultin en
l’atracció de persones amb un nivell de talent semblant al
que posseeixen els professionals formats localment
poden ser qüestionades per aquests últims. Les regula-
cions generals sobre permisos de treball per a estrangers
(en el cas de Barcelona, per a ciutadans de fora de la UE)
solen valorar la disponibilitat al territori de persones amb
competències professionals similars a les de les persones
que pretenen immigrar-hi, incidint, per tant, en la capa-
citat d’atreure talent.
Les regulacions sobre permisos de treball no solen
considerar aspectes específics relatius a la creació d’em-
preses innovadores. Un emprenedor estranger que desit-
gi ubicar una empresa al territori pot haver-ne planificat
la creació (o bé la relocalització) comptant amb la partici-
pació d’un conjunt de persones concretes també estra-
ngeres. L’emprenedor pot considerar que la participació
d’aquestes persones és un factor clau per a l’èxit del seu
projecte empresarial (a causa de les seves capacitats i
experiències específiques, o de la confiança i el compro-
mís personal que hi ha entre elles i l’emprenedor). Per
tant, seria convenient que les regulacions sobre immigra-
ció de treballadors facilitessin i agilitessin a les empreses
innovadores la contractació del conjunt de persones
estrangeres que l’emprenedor consideri clau per dur a
terme el seu projecte empresarial. D’altra banda, en rela-
ció amb els permisos de treball per a estrangers, una
qüestió de gran rellevància per a l’emprenedor o per a
qualsevol professional de l’àmbit de la innovació que
considera emigrar a un territori és si el cònjuge o parella
podrà obtenir un permís que li permeti, no solament
acompanyar-lo, sinó poder continuar desenvolupant la
seva carrera professional treballant al territori d’emigra-
ció. Aquesta i altres tipus de qüestions administratives
(per exemple, les relatives al procés d’obtenció de visats,
del permís de conduir, la convalidació d’estudis dels fills,
els requisits sobre assegurances sanitàries privades) afec-
ten de manera important la capacitat efectiva que un ter-
ritori té per atreure i retenir talent internacional.
Aspectes relatius a la qualitat de vida que ofereix un
territori també tenen un efecte important sobre la seva
capacitat d’atracció i retenció de talent (Florida 2002,
2005a, 2008). En comparació amb altres grans ciutats,
Barcelona és un lloc agradable per viure mercès al seu
clima, la localització costanera, l’atractiu urbanístic, l’o-
ferta de lleure, la presència de comunitats internacionals
i la connexió directa amb avió amb moltes ciutats euro-
pees (Florida 2010b). Barcelona està molt ben valorada
85 Revista Econòmica de Catalunya
en l’àmbit internacional segons indiquen alguns ràn-
quings de ciutats (a l’European Cities Monitor de 2010
Barcelona és la cinquena millor ciutat europea per ubi-
car-hi una empresa internacional i la primera en quali-
tat de vida per als seus empleats). La bona reputació
que té Barcelona en l’àmbit internacional és un element
molt positiu en la valoració de qui s’ha de plantejar
venir a la ciutat per treballar i residir-hi. L’atractiu inter-
nacional de la ciutat afavoreix en gran manera la capa-
citat que les empreses ubicades a Barcelona tenen per
atreure professionals dedicats a la innovació provinents
de diferents països. Algunes empreses també aprofiten
la important font de capital humà en forma de diversi-
tat idiomàtica i cultural que resulta de l’abundant pre-
sència a Barcelona de joves estrangers inicialment ins-
tal·lats a la ciutat per motius d’estudis, molts dels quals
desitgen prorrogar la seva estada a la ciutat treballant
per a empreses internacionals que necessiten gran
varietat de personal coneixedor de les llengües i les cul-
tures dels tots els països en els quals operen. El gran
patrimoni idiomàtic i cultural de Barcelona també se
sostenta en immigrants vinguts a la ciutat per treballar
en sectors de l’economia diferents al de la innovació i,
en el futur, pels fills d’aquests immigrants que conservin
la llengua i cultura dels seus progenitors.
El gran atractiu internacional de Barcelona no implica
l’absència d’inconvenients que perjudiquin l’atracció de
talent internacional innovador i emprenedor. L’oferta de
lleure i l’atractiu general de la ciutat són factors possible-
ment més determinants per a l’atracció de professionals
joves que per a aquells més grans i amb un estil de vida
principalment centrat en la família. Per a aquests, altres
aspectes de la ciutat poden ser més importants a l’hora
de decidir ubicar a Barcelona la seva vida professional i
personal. Per exemple, una taxa alta de desocupació que
dificulti la integració laboral a Barcelona de la parella; la
baixa presència de l’anglès (i altres idiomes estrangers)
entre la població en general i en els serveis d’atenció al
client o al ciutadà que dificultin les tasques quotidianes
mentre dura l’adaptació lingüística a la ciutat (per exem-
ple, els tràmits administratius relacionats amb la creació
d’empreses o amb l’habitatge, amb fer compres, amb els
desplaçaments per la ciutat, amb les relacions amb pro-
fessionals autòctons i amb els veïns). D’altra banda, una
qüestió a tenir en compte en estratègies de posiciona-
ment de la marca Barcelona (Kavaratzis 2004; Smith
2005) és que una possible evolució de la imatge interna-
cional de Barcelona com a lloc excessivament ociós
podria entrar en conflicte amb la imatge de formalitat i
productivitat que algunes empreses poden pretendre que
s’associï al seu negoci i als seus empleats.
Un aspecte important a considerar en la política d’a-
tracció i retenció de talent internacional és l’acomoda-
ment en el sistema educatiu del territori dels fills dels
professionals nouvinguts. Les persones en general i en
particular aquelles que –com és el cas dels professionals
dedicats a la innovació– tenen un nivell alt de formació
valoren molt l’educació dels seus fills. Els professionals
que es plantegen venir a Barcelona amb fills en edat
escolar analitzen les característiques i nivell de qualitat
del sistema educatiu infantil i juvenil que ofereix la ciutat.
És possible que aquestes persones es plantegin desenvo-
lupar la seva activitat professional a Barcelona només
durant una etapa de les seves vides i no considerin
–almenys a priori– romandre-hi indefinidament sinó tor-
nar a desplaçar-se en el futur al seu lloc d’origen o a un
altre país. Per aquest motiu els interessa disposar d’una
oferta educativa en la qual la llengua vehicular principal
que utilitzaran els seus fills sigui, o bé la utilitzada en el
sistema educatiu del seu lloc d’origen o, almenys, una
llengua internacional i que els pares dominin bé (usual-
ment l’anglès). Normalment aquests pares desitgen evi-
tar l’inconvenient que per al progrés educatiu dels seus
fills pugui suposar tant un canvi de llengua vehicular o no
poder implicar-se personalment i en òptimes condicions
en el seguiment i suport de l’educació dels fills per des-
conèixer la llengua vehicular que utilitzen a l’escola.
Diversos estudis confirmen l’efecte positiu que té el
suport i seguiment del procés educatiu dels fills sobre el
seu rendiment escolar (Teachman, Paasch i Carver 1997;
McNeal 1999; Marí-Klose, Marí-Klose, Maranzana i
Granados 2010:51-53). L’estudi “Internatio nalisation of
22@Barcelona” constata que l’escassa oferta escolar
impartida en idiomes estrangers és una preocupació
important entre els professionals d’altres països que resi-
deixen a Barcelona (Leon 2008).
8. La tasca de 22@Barcelona pel que fa a a creació d’infraestructures desuport a la innovació i les empreses innovadores es resumeix al document“10 anys de 22@, el districte de la innovació” (disponible a http://www.22barcelona.com/content/view/887/90/lang,ca/). Més informaciósobre el programa 22@Urban Lab es pot trobar a http://www.22barcelo-na.com/content/view/698/897/lang,ca/.
9. El capital social es defineix com la suma de recursos potencials o realitzats aquè un individu o organització pot accedir a través de la seva xarxa de rela-
cions personals; la seva existència és facilitada pel coneixement mutu entreels agents per experiències de cooperació anteriors i per l’existència de nor-mes i institucions socials que fomenten la confiança mútua i el bé col·lectiu(Coleman 1988; Putnam, Leonardi i Nanetti 1993; Cohen i Fields 1999).
10. Més informació sobre el programa 22@SinergyS es pot trobar-se a http://www.22barcelona.com/content/view/679/893/lang,ca/. Més informaciósobre les Jornades de Clústers Urbans es pot trobar a http://www.22bar-celona.com/content/view/354/752/lang,ca/.
Revista Econòmica de Catalunya86
Desenvolupament del talent instal·lat
Les polítiques de gestió de talent també preveuen
accions de desenvolupament que fomentin un major
rendiment del talent innovador i empresarial instal·lat al
territori. L’espectre d’aquest gènere d’accions inclou des
de la creació d’infraestructures de suport a l’activitat
innovadora i empresarial a accions que incentivin la
innovació i l’emprenedoria. Exemples del primer tipus
són la creació de centres de recerca i transferència tecno-
lògica, de sistemes tecnològics d’informació i comunica-
ció, de vivers d’empreses, la promoció de formació de
clústers empresarials, o la creació de serveis d’accés a
programes de finançament públic, al capital risc i de
suport a la internacionalització. En el segon grup d’ac-
cions es troben els programes de reconeixement públic
de l’èxit i l’excel·lència innovadora i empresarial, i les
polítiques fiscals que incentivin la innovació i la creació
d’empreses. Entre les accions de 22@Barcelona destina-
des al desenvolupament del talent instal·lat figuren la
promoció de clústers empresarials intensius en l’ús de
coneixement, el foment de la creació i atracció d’infraes-
tructures de suport a la innovació, o la canalització o ofer-
ta directa de serveis als professionals de la innovació i les
empreses innovadores. Una acció de desenvolupament
novell és la implantada pel programa 22@Urban Lab, que
estableix la disponibilitat del districte 22@Barcelona com
a espai de prova de solucions tecnològiques de caràcter
urbanístic.8
Un conjunt específic d’accions de desenvolupament
del talent local té per objectiu promoure les relacions
entre les persones o les empreses dedicades a la innova-
ció. La literatura sobre clústers d’empreses i regions eco-
nòmiques basades en el coneixement constata la impor-
tància de les relacions personals entre professionals de la
innovació en l’acompliment de la seva activitat innovado-
ra (Saxenian 1994, 2006; Wolfe 2002; Subramanian i
Youndt 2005). En aquesta literatura el capital social de
persones i empreses (és a dir, els recursos a què poden
accedir a través de la seva xarxa de relacions personals) es
considera un substrat catalitzador del procés d’innova-
ció.9 22@Barcelona ha establert una sèrie de programes
que fomenten la interacció dels professionals i empreses
que desenvolupen la seva activitat d’innovació al distric-
te. El programa 22@Breakfast Upduate consisteix en la
celebració mensual d’una trobada professional realitzada
entorn d’una presentació de temàtica relacionada amb la
innovació després de la qual els assistents tenen oportu-
nitat de conèixer-se i parlar informalment. El programa
IN22@ té l’objectiu d’incentivar l’establiment de rela-
cions personals i professionals entre la comunitat empre-
sarial local i les comunitats d’empresaris i professionals
internacionals presents a Barcelona vinculats a l’àmbit de
la innovació i l’economia del coneixement. Per la seva
part, el programa 22@SinergyS promou les relacions
professionals entre empreses innovadores locals i inves-
tigadors internacionals que participen en congressos
professionals organitzats a Barcelona. L’organització
d’esde ve niments específicament enfocats a la promoció
del networking o d’esdeveniments d’una altra índole que
convoquin a professionals i empresaris de l’àmbit de la
innovació (per exemple, les Jornades de Clústers Urbans
que organitza 22@Barcelona) contribueix a la creació de
relacions personals entre els participants i, per tant,
poden augmentar el nivell de capital social dels mem-
bres de la comunitat innovadora de la ciutat.10
Els aspectes culturals propis d’una comunitat de per-
sones o organitzacions incideixen en l’existència i carac-
terístiques de les relacions i del capital social que hi són
presents (Coleman 1988; Putnam, Leonardi i Nanetti
1993; Saxenian 1994; Granados 2005). Elements culturals
del context social en què es desenvolupen activitats pro-
87 Revista Econòmica de Catalunya
fessionals poden afectar la quantitat i intensitat de rela-
cions entre professionals, el seu nivell de capital social i el
seu rendiment innovador. Alguns d’aquests elements
culturals serien l’ètica de treball i professional dominants
en el grup, el tipus d’imbricació habitual entre l’àmbit
laboral i el personal, els valors i normes culturals esta-
blerts amb referència al gènere, l’edat i l’origen de les
persones, la permeabilitat dels grups a nous membres, i
la importància de jerarquies d’estatus als grups. El nivell
de capital social i el rendiment innovador en una comu-
nitat de professionals també poden estar condicionats
per característiques pròpies del context empresarial en el
qual desenvolupen la seva activitat. En aquest sentit,
alguns aspectes a tenir en compte són el nivell de con-
centració geogràfica de les empreses, la seva dimensió i
permeabilitat respecte a l’entorn, les seves estratègies de
cooperació i competència, i la mobilitat laboral existent
entre empreses, i entre aquestes i altres institucions on
els professionals de la innovació desenvolupen la seva
activitat. Finalment, els nivells de competències idiomàti-
ques usuals del grup de professionals i empresaris autòc-
tons i del grup d’estrangers que desenvolupen la seva
activitat professional en un territori suposen, òbviament,
un aspecte fonamental en el desenvolupament de les
seves relacions personals i capital social.
Conclusió
A les seccions precedents s’han plantejat un conjunt
d’elements d’anàlisi referits a la gestió del talent profes-
sional vinculat a l’àmbit de la innovació i de la creació i
gestió d’empreses innovadores. En concret, s’han tractat
qüestions relatives a la creació local de talent, a l’atracció
i retenció de talent internacional, i al desenvolupament
del talent innovador i emprenedor instal·lat en un terri-
tori. L’article també ha exposat el conjunt d’accions que
22@Barcelona ha establert per gestionar les esmentades
qüestions. Els arguments presentats es basen en la idea
que les ciutats, regions o països que pretenguin basar el
seu desenvolupament econòmic en sectors intensius en
l’ús de coneixement han d’abordar la gestió de talent
innovador, ja que aquest és un element fonamental per a
la competitivitat econòmica basada en el coneixement.
Les accions dutes a terme han d’estar encaminades a
aconseguir que el territori disposi de professionals i
empreses excel·lents –autòctones o vingudes d’altres
llocs– dedicades a la innovació. L’atractiu internacional
que actualment té Barcelona constitueix un important
avantatge competitiu per a l’atracció i retenció de talent
internacional a la ciutat. És possible, tanmateix, establir
noves polítiques públiques que millorin la disponibilitat i
el desenvolupament de talent innovador i emprenedor a
la ciutat.
En aquest sentit, convé destacar que moltes activitats
d’innovació es produeixen en l’àmbit de projectes
empresarials incipients, els quals –a diferència de les
empreses de major dimensió, recursos propis, implanta-
ció i experiència– són especialment sensibles a l’entorn
constituït –en gran mesura– per l’acció d’institucions
públiques (per exemple, administracions reguladores de
l’activitat empresarial, centres de formació de talent).
Els projectes emprenedors d’innovació solen dependre
molt més que els desenvolupats en grans empreses dels
recursos externs que l’entorn pugui proporcionar (per
exemple, talent adequadament format, serveis públics i
privats de suport a la innovació, a la consecució de
finançament, a la creació i gestió empresarial). La seva
necessitat de permeabilitat amb l’entorn fa que els pro-
jectes emprenedors siguin també especialment sensi-
bles a les dissonàncies que poden existir entre el context
sociocultural en què operen i les necessitats que té l’em-
presa per ser competitiva. L’anàlisi dels contexto econò-
mic, administratiu, acadèmic i sociocultural en què ope-
ren els projectes emprenedors de caràcter innovador pot
contribuir a establir mesures adequades de gestió del
talent que ajudin al seu òptim desenvolupament
empresarial.
Referències bibliogràfiques
BJÖRKMAN, INGMAR I YUAN LU. (1999). “The Management of Human
Resources in Chinese-Western Joint Ventures.” Journal of World Business,
34:306-324.
COHEN, STEPHEN S., Y GARY FIELDS. (1999). “Social Capital and Capital
Gains in Silicon Valley.” California Management Review, 41:108-30.
Revista Econòmica de Catalunya88
COLEMAN, JAMES S. (1988). “Social Capital in the Creation of HumanCapital.” American Journal of Sociology, 94:95–120.COLLINGS, DAVID G., HUGH SCULLION I MICHAEL J. MORLEY. (2007)
“Changing Patterns of Global Staffing in the Multinational Enterprise:Challenges to the Conventional Expatriate Assignment and EmergingAlternatives.” Journal of World Business, 42:198-213.DARLING-HAMMOND, LINDA. (2010). The Flat World and Education: How
America’s Commitment to Equity Will Determine Our Future (TeachersCollege Press, New York).DOWLING, PETER J., MARION FESTING I ALLEN D. ENGLE. (2008).
International Human Resource Management (Thomson Learning, London).European Cities Monitor (2010). (http://www.europeancitiesmonitor.eu/
wp-content/uploads/2010/10/ECM-2010-Full-Version.pdf).
FLORIDA, RICHARD. (2002). The Rise of the Creative Class. And How It’sTransforming Work, Leisure and Everyday Life (Basic Books, New York).FLORIDA, RICHARD. (2005a). Cities and the Creative Class (Rouletge,
Londres).FLORIDA, RICHARD. (2005b). The Flight of the Creative Class. The New
Global Competition for Talent (HarperCollins, New York).FLORIDA, RICHARD. (2008). Who’s Your City? (Basic Books, New York). FLORIDA, RICHARD. (2010). The Great Reset. How New Ways of Living
and Working Drive Post-Crash Prosperity (HarperCollins, New York). FLORIDA, RICHARD. (2010b). Barcelona in the Great Reset. (www.creati-
veclass.com/rfcgdb/articles/Florida%20on%20Barcelona.docx).
GRANADOS, FRANCISCO J. (2005). “Intertwined Cultural and RelationalEnvironments of Organizations.” Social Forces, 83:883-918.HARTMAN, EVI, EDDA FEISEL I HOLGER SCHOBER. (2010). “Talent
Management of Western MNCs in China: Balancing Global Integrationand Local Responsiveness.” Journal of World Business, 45:169-178.KAVARATZIS, MICHALIS. (2004). “From City Marketing to City
Branding: Towards a Theoretical Framework for Developing CityBrands.” Place Branding, 1:58-73.LEON, NICK. (2008). “Attract and connect: The 22@Barcelona Innovation
District and the Internationalisation of Barcelona Business.” Innovation:Management, Policy i Practice, 10:235–246.MARÍ-KLOSE, PAU, MARGA MARÍ-KLOSE, LUCIANO MARANZANA I
FRANCISCO J. GRANADOS. (2010). Adolescents a Barcelona: Estils de Vida,Àmbit Educatiu i Conductes Relacionades amb la Salut (Ajuntament deBarcelona, Barcelona).MCNEAL, RALPH B. (1999). “Parental Involvement as Social Capital:
Differential Effectiveness on Science Achievement, Truancy, andDropping Out.” Social Forces, 78:117-144.OCDE. (2008). The Global Competition for Talent: Mobility of the Highly
Skilled. (OCDE).PUTNAM, ROBERT, ROBERT LEONARDI, I RAFFAELA NANETTI. (1993). Making
Democracy Work: Civic Traditions in Modern Italy (Princeton UniversityPress, Princeton).ROBINSON, KEN. (2001). Out of Our Minds. Learning to Be Creative.
(Capstone, Chichester).SACKS, PETER. (2000). Standardized Minds: The High Price of America’s
Testing Culture and What We Can Do to Change it (Perseus Books,Cambridge).SAHLBERG, PASI. (2004). “Teaching and Globalization.” International
Research Journal of Managing Global Transitions, 2:65-83.
SAHLBERG, PASI. (2009). “Creativity and Innovation through LifelongLearning.” Journal of Lifelong Learning in Europe, 14:53-60.SAHLBERG, PASI. (2011). “The Fourth Way of Finland.” Journal of
Educational Change, 12:173-185.SALVAT, ROSER I XAVIER MERCET. (2008). “Polítiques de Gestió de
Talent.” Paradigmes, 1:25-33.SAXENIAN, ANNALEE. (2006). The New Argonauts: Regional Advantage in
the Global Economy (Harvard University Press, Cambridge).SAXENIAN, ANNALEE. (1994). Regional Advantage: Culture and Competition
in Silicon Valley and Route 128 (Harvard University Press, Cambridge).SCULLION, HUGH I DAVID G. COLLINGS, (eds.) (2011). Global Talent
Management (Routledge, Londres). SMITH, ANDREW. (2005). “Conceptualizing City Image Change: The
‘Re-Imaging’ of Barcelona.” Tourism Geographies, 7:398-423.Subramaniam, Mohan, i Mark A. Youndt. (2005). “The influence of
Intellectual Capital on the Types of Innovative Capabilities.” Academy ofManagement Journal, 48:450–463.TARIQUE, IBRAIZ I RANDALL S. SCHULER. (2010). “Global Talent
Management: Literature Review, Integrative Framework, andSuggestions for Further Research.” Journal of World Business, 45:122-133. TEACHMAN, JAY D., KATHLEEN PAASCH I KAREN CARVER. (1997). “Social
Capital and the Generation of Human Capital.” Social Forces, 75:1.343-59.WOLFE, DAVID A. (2002). “Social Capital and Cluster Development in
Learning Regions” dins J. Adam Holbrook and David A. Wolfe eds.Knowledge, Clusters and Learning Regions (McGill-Queen’s UniversityPress, Kingston).
89 Revista Econòmica de Catalunya
Una mirada al capital conversacional (KCv)del 22@Barcelona
Joan Mundet i Michele GirottoDepartament d’organització i empresa, UPC
Jordi Garcia Brustenga i Xavier GóngoraImpuls al Benestar, Fundació CIREM
Abstract
Definitely, the success of the 22@ Barcelona throug-
hout its ten first years can not be explained only by loo-
king at the management, promotion and facilitation of
placement of certain types of businesses to the district.
The conversational capital theory, an evolution of social
capital, allows us to provide a different explanation, while
complementary, to understand the differential factor that
this initiative has meant to the Poblenou district. The pro-
ductive conversation that has been generated among the
stakeholders of the district, especially between busines-
ses, city administration and institutions has helped to
generate emotions and attitudes of trust and reciprocity,
which have promoted a higher level of partnerships and
collective projects. All this have resulted both in the
enhacement of individual competitiveness, expectations
of change in the citizens and attraction of more busines-
ses to the district.
The learning process that generates the 22@ seen
from this perspective, suggests that the systematic inves-
tment in this conversational capital can be a key issue in
order to address a major challenge: the metropolitan eco-
nomic conversation, still unsettled but crucial. More so
when the new challenge that the local administration rai-
ses for the next 10 years, inspired by the 22@, concentra-
tes on the economic domain and expects to “Arrobitzar”
all the productive areas of the metropolis. The creation of
the metropolitan government this year is the opportuni-
ty to generate conversation where there has long not
been, despite being more than relevant for the future of
the country.
In terms of economic and employment results, this
new metropolitan conversation will depend largely on
the cultural paradigm that will frame it. That’s why,
having on board the results and the general opinion rela-
te to this “conversational” paradigm, 22@ Barcelona may
constitute a framework that could optimally anchor this
major national challenge. Nothing but this Barcelona,
who knows “how to chat”, could be the natural leader
that gentle integrates with the rest of the metropolitan
municipalities and creates conversation in an added
value framework with Catalonia. This new conversation
which is just beginning includes a change of scope regar-
ding economic promotion. As such, it will be a cultural
change and this 22@ conversational perspective could be
the most appropriate approach in order to support it.
Resum
Sens dubte l’èxit obtingut pel 22@Barcelona en
aquests primers deu anys no es pot explicar solament
amb l’ordenació del districte, la promoció i la facilitació
d’ubicació de cert tipus d’empreses al districte. La teoria
del capital conversacional, evolució del capital social, ens
permet aportar una explicació diferent, alhora que com-
plementària, per entendre el fet diferencial que ha signi-
ficat aquesta iniciativa al Poblenou. La conversa produc-
tiva que s’ha generat entre els actors del districte,
especialment empreses, institucions i Ajuntament, ha
permès generar emocions i actituds de confiança i reci-
procitat que han portat a promoure un més alt grau d’a-
liances i projectes col·lectius. Tot això ha redundat final-
ment en millores de competitivitat individuals, expectati-
ves de canvi en els barcelonins i atracció de més empre-
ses al districte.
L’aprenentatge que genera el 22@ vist des d’aquesta
perspectiva ens suggereix que la inversió sistemàtica en
aquest capital conversacional pot ser la clau per abordar
un gran repte: la conversa econòmica metropolitana,
tan necessària com pendent. Més encara quan el nou
repte inspirat en el 22@ que el govern planteja per als
pròxims 10 anys es centra en el terreny econòmic i pre-
veu “arrovitzar” totes les zones productives de la metrò-
polis. La creació enguany del govern metropolità és l’o-
portunitat per a generar conversa on no n’hi ha hagut
en molt temps, tot i ser més que rellevant per al futur de
tot el país.
El resultat en termes econòmics i d’ocupació d’aques-
ta nova conversa metropolitana dependrà en gran mesu-
ra del paradigma cultural que l’aculli. És per això que,
tenint sobre la taula els resultats i l’opinió general sobre
aquest paradigma “conversacional”, el 22@Barcelona pot
ser el marc que aculli de manera òptima aquest gran
repte nacional. Només aquesta Barcelona que “sap con-
versar” pot ser la líder natural que integri amb generosi-
tat la resta de municipis metropolitans i que conversi en
un marc de suma amb Catalunya. Aquesta nova conver-
sa que tot just comença inclou un canvi d’escala a l’hora
de pensar la promoció econòmica. Serà tot un canvi cul-
tural i l’aproximació conversacional del 22@ és l’enfoca-
ment més adequat per a acompanyar-lo.
1. Introducció
Una ràpida mirada al projecte 22@Barcelona ofereix
clars indicadors de renovació i transformació social, urba-
nística i econòmica. Fent un enfocament més específic al
sector econòmic, s’observen rellevants indicadors d’acti-
vitat empresarial i econòmica: el nombre d’empreses ubi-
cades al districte s’ha duplicat en els últims 10 anys, que
compta actualment amb un total estimat de 7.064 empre-
ses i uns 4.400 autònoms, i s’han guanyat més de 56.000
treballadors. Un 31% de les activitats són intensives en
coneixement i s’hi ha generat un volum negocis de 8.900
milions d’euros anuals. Sobre la base d’aquests indica-
dors positius del projecte, es planteja de quina manera
una mirada al capital conversacional del 22@Barcelona
ens pot ajudar a entendre les claus de l’èxit, i alhora con-
tribuir a l’estructuració i formalització d’un model del
capital conversacional del 22@, per afrontar els nous rep-
tes dels propers 10 anys.
2. Conceptualitzant el model del KCv (capital
conversacional)
Com a complement al capital físic, al capital humà i al
capital simbòlic (la marca i valors del territori, en aquest
cas), el capital social, definit com la qualitat i quantitat de
les relacions entre les persones d’un territori, ha resultat
un factor clau per entendre per què en alguns territoris
els esforços en polítiques de promoció econòmica tenen
més impacte que en altres. En aquest sentit, Putnam et al.
(1993) sostenen que la qualitat dels governs representati-
us i de les economies democràtiques està determinada
per la presència de tradicions prolongades de compromís
cívic entre els seus ciutadans. S’argumenta que, a més
relació entre agents, més completa és la informació d’a-
quests i més ampli i ric el marc conceptual on prendre
decisions. També que, a més confiança entre ells, menys
costos de transacció i menys riscos en l’activitat econòmi-
ca i comercial.
El concepte de confiança va ser explorat també per
diversos autors en l’àmbit socioeconòmic, com és el cas
per exemple de Fukuyama (1995, 2000) que ha postulat
que l’estabilitat i prosperitat de les societats postindus-
trials exigeix hàbits de reciprocitat i confiança. D’altra
banda, entre certa economia (utilitarisme individualista) i
certa sociologia (la persona socialitzada, governada pel
seu entorn), Coleman (1988) proposa la teoria del capital
social (entesa com el conjunt de recursos d’interrelació
social que té l’individu en una societat determinada), que
enriqueix els capitals físic i humà. Coleman (1988) distin-
geix tres tipus de capital social: (i) les obligacions, expec-
tatives i fiabilitat de les estructures socials, (ii) el potencial
d’informació de les relacions socials i (iii) les normes i les
sancions efectives per als que no les compleixen.
90 Revista Econòmica de Catalunya
Revista Econòmica de Catalunya91
Informació més completaper a la presa de decisions
Aproximació de les emocionsque legitima a l’altre
Llenguatge que genera nousconceptes i realitats
Marcd’estratègia
conjunta
Joi els meusinteressos
Nosaltresi l’interès
d’un i altre
KCv
KS
Figura 1
El capital conversacional com a evolució del capital social
Sobre el capital social, Cortina (2001) argumenta que
permet superar els dilemes de l’acció col·lectiva, ja que les
denses xarxes d’interacció amplien el sentit del jo, desen-
volupant el “jo” en el “nosaltres”, refinant el “gust” pels
beneficis col·lectius.
En aquest context, i en línea amb el que explica Cortina,
Brustenga i Gongora (2011) argumenten en el seu treball
la teoria del capital conversacional (Kcv), que aprofundeix
el concepte de capital social posant l’atenció en un dels
aspectes clau en qualsevol tipus de relació: les emocions.
La relació, basada en trobada i intercanvi de llenguatge, és
més que un intercanvi fred d’informació. És intercanvi
d’emocions i creació de noves realitats i reptes col·lectius.
El llenguatge crea el futur, com sempre ha estat (no s’ha-
gués pogut passar dels poblats a les ciutats sense un avanç
del llenguatge). I la conversa, marc on es desenvolupa el
llenguatge i base del capital social, és més poderosa del
que com a occidentals solem creure. En la figura següent
es mostra en resum l’aportació diferencial del capital con-
versacional com a evolució del capital social.
D’alguna manera, la teoria del capital conversacional
posa en contacte Putnam amb Maturana (Maturana, 1992;
Maturana & Nisis, 2004). Aquest últim, membre destacat
de la biologia cultural, explica que tot el que fem els éssers
humans ho fem en converses, que conversar és un flux con-
tinu d’emocions i llenguatge. Fonamenta des de la biologia
que, quan conversem, les emocions modulen el llenguat-
ge i, al mateix temps, el llenguatge modula les emocions.
Tot i així, en la cultura actual occidental no es valora
com a necessitat la inversió en aquest capital conversa-
cional. No existeix, en general en els territoris, una cultu-
ra sòlida de conversa productiva, de qualitat. Maturana i
Davila (2008) argumenten que la nostra societat vol tran-
sitar cap a l’era post-postmoderna, entesa com el fet ado-
nar-nos i acceptar la responsabilitat de saber que som
nosaltres mateixos els que ens limitem el desenvolupa-
ment col·lectiu en no legitimar i escoltar a l’altre. Per tant,
si es vol transitar cap a aquesta nova era, s’hauria d’emfa-
titzar l’aprendre a conversar a les escoles, cultivant aques-
ta competència transversal també al llarg de tota la vida.
En aquest context, es proposa en el marc d’un para-
digma constructivista, ampliar l’espai de desenvolupa-
ment del capital social d’una comunitat, mitjançant
l’ampliació de consciència, és a dir, fent cada comunitat
humana, i cada persona, plenament responsable de la
realitat que viu, eliminant la tendència a posar la respon-
sabilitat fora d’ella, visualitzant al seu lloc un ampli espai
de conversa per a la innovació col·lectiva a partir d’ac-
cions i aprenentatges propis.
2.1. Model teòric del KCv
S’entén el capital conversacional com el producte de
tres factors relacionats entre si: un marc conversacional
adequat (constructiu, representatiu, obert i sistèmic), una
bona agenda de converses de qualitat (temes i reptes clau
del col·lectiu que representa el territori) i un alt nivell de
competències conversacionals de les persones amb res-
ponsabilitat en el territori i dels dinamitzadors d’aquestes
converses. En el model, la relació entre els tres factors és
de producte; és a dir, l’increment o reducció d’algun d’ells
afecta el rendiment dels altres dos.
KCv = Marc conversacional x Agenda conversacional x Competències conversacionals
Tant la teoria del KCv com la seva pràctica és total-
ment aplicable tant en l’àmbit dels territoris (converses
horitzontals) com en el dels sectors o cadenes de valor
(verticals), així com també en l’àmbit intern de les orga-
nitzacions. Els factors que es consideren clau per enten-
dre el model del capital conversacional en qualsevol d’a-
quests àmbits serien:
a) El marc conversacional:
En primer lloc, com a element inicial i imprescindible
en el model, ha d’existir un marc conversacional. Un
marc suficient i facilitador del procés productiu que es vol
que hi flueixi, fonamentat en la conversa. El capital con-
versacional serà més sòlid i rendible com més consistent
i curós sigui aquest marc de relació. Aquest marc es carac-
teritza per tenir quatre qualitats:
• L’obertura a tots els actors rellevants: un entorn de
transparència, que convidi i que aculli activament les
diferents visions i parts interessades en el territori. En
línia amb el que proposa Florida (2002, 2005), hi ha una
correlació entre el grau de tolerància i la integració de
diferents maneres de viure amb el potencial de creixe-
ment de les ciutats.
• El lideratge neutral i de confiança: la institució pro-
pietària del marc ha de ser imparcial i generar confian-
ça en els participants. Al nostre entorn sovint es parteix
d’una cultura històrica pròpia de l’era postindustrial,
basada per tant en la competència, la lluita pel mercat o
els recursos locals. No es canviarà aquesta cultura sense
el lideratge d’una institució en la qual els agents pugu-
in confiar a l’espera dels primers resultats del procés.
Igual d’important és la persona que representa la insti-
tució amfitriona, una persona que generi confiança, que
convidi a l’acció ètica conscient i garanteixi l’interès
col·lectiu.
• La continuïtat: la institució, la persona amfitriona i
el procés conversacional es mostren visibles d’una mane-
ra permanent. Encara que el procés pugui quedar conge-
lat durant mesos, la visió de futur que els participants van
dissenyar ha d’estar viva i present en el que s’entén per
“converses de llarg recorregut”. Això serà més possible,
òbviament, si la visió dissenyada correspon als desitjos i
preferències col·lectius, fruit de la seva implicació en el
procés.
• El caràcter constructiu: el marc conversacional ha
d’inspirar col·laboració i identitat col·lectiva, tenint en
compte l’espai físic, la decoració, la imatge del procés, el
llenguatge utilitzat, els moments informals, etc. Ha de
generar emocions, en els participants, que facilitin rela-
cions constructives, col·laboratives i creatives, en entorns
de confiança i respecte.
b) L’agenda conversacional:
El segon factor clau de model és l’agenda conversa-
cional. En alguns models, com el de recerca-acció partici-
pativa (IAP) per al desenvolupament empresarial, desen-
volupat per Greenwood i Levin (1998), es descriu la
importància de la “pregunta d’investigació”. El model
KCv també considera que les preguntes són poderoses.
La persona i la institució organitzadora de la conversa ha
de treballar prèviament i en profunditat l’agenda conver-
sacional, és a dir, els reptes i les preguntes que generaran
reflexió en cada sessió. A més, és crucial que els reptes
col·lectius que es debatin en les converses del territori
estiguin ben expressats, siguin clars i corresponguin “als
reptes” del territori (el llenguatge és peça important del
model, cada paraula és important). El coneixement pro-
fund i integral dels àmbits conceptual i pràctic dels reptes
del territori, així com el coneixement suficient dels inte-
ressos i cultures dels participants, és premissa bàsica per
a la bona formulació de l’agenda conversacional.
c) Les competències conversacionals:
Finalment, el tercer factor clau del model són les com-
petències conversacionals dels participants (els agents
rellevants del territori). És a dir, les competències perso-
nals necessàries per dur a terme una bona conversa
col·laborativa, intel·ligent, pràctica i, per tot això, una
conversa productiva. Dit d’una altra manera, la conversa
pot arribar a tenir efectes negatius si no hi són aquestes
competències.
Com s’ha dit abans, aquestes no són, en general, el
tipus de competències que s’han ensenyat a l’escola i en
els nivells educatius posteriors. Són competències genè-
riques i transversals i són, per exemple, l’escolta activa, la
generació de confiança i suport, l’atorgament de legitimi-
tat a l’altre, l’eliminació de dogmatismes i l’obertura a
nous conceptes i opinions i la incorporació d’interessos
aliens a les solucions pròpies.
També són importants les competències dels que
dinamitzen les converses. Han de saber arribar als millors
resultats superant la votació (que porta polarització i frus-
tració per a una part important dels participants) i la una-
nimitat (que té com a conseqüència un resultat poc ambi-
ciós i sovint irrellevant). El seu instrument és el diàleg.
Caldrà donar-li temps i qualitat al procés conversacional,
92 Revista Econòmica de Catalunya
perquè els participants vagin integrant les diferents veri-
tats i, des de l’emoció compartida, es dissenyi la millor
estratègia i presa de decisió col·lectiva. A la vegada ha
d’aconseguir que la conversa sigui tant un instrument de
competitivitat com d’aprenentatge i reforç del capital
social creat.
2.2. Emocions i llenguatge en el desenvolupament
del KCv
Com s’ha esmentat anteriorment i seguint a Maturana
(1992), el fet de conversar és un entramat de llenguatge i
emoció, per tant, el llenguatge i les emocions són molt
més importants per a la convivència del que s’ha cregut
fins ara. El llenguatge és molt més que un sistema de
símbols per comunicar-se o per descriure una realitat
independent de nosaltres. A través del llenguatge es gene-
ren noves realitats i nou mons. Segons Maturana i Nisis
(2004), el que un observador distingeix quan parla d’emo-
cions són classes o dominis de conductes relacionals, és a
dir, diferents predisposicions per a l’acció, convertint les
emocions en el fonament de tot el nostre fer i viure. Tot el
que es fa es realitza des d’uns determinats desitjos i pre-
ferències; és a dir, des d’unes emocions, i som nosaltres,
com a resultat, els responsables dels mons que generem.
El nostre viure passa d’emoció en emoció (fluint entre
diferents predisposicions a l’acció) i fent evolucionar el
llenguatge. Aquest fluir en el nostre conviure que entre-
llaça llenguatge i emocions, i que Maturana i Davila
(2008) anomenen conversa, és clau en el desenvolupa-
ment del KCv. Per poder generar converses que facilitin la
reflexió, serà necessari fer un exercici previ per identificar
i deixar anar les nostres certeses. Només així, abandonant
genuïnament el terreny de l’obvietat, i creant un espai de
respecte, confiança i legitimitat d’opinions, podrem des-
envolupar el KCv.
2.3. El desenvolupament territorial sostenible com
un procés conversacional
Si tal com s’ha assenyalat anteriorment, conversar és
un procés de transformació en la convivència, un procés
de construcció de la realitat (individual i social) en l’en-
trecreuament de llenguatge i emocions, s’entendrà, com
argumenten Maturana i Nisis (2004), que les cultures són
xarxes tancades de converses. Diu que els éssers humans
existim en la conversa, en les xarxes de converses, i res
humà passa fora de les xarxes de converses en les quals
existim. La peculiaritat del que passa amb els éssers
humans sorgeix del fet que nosaltres disposem del llen-
guatge, que ens permet compartir, entendre i fer evolu-
cionar els àmbits del nostre viure.
Entenem per tant que el desenvolupament territorial
sostenible, com a procés conversacional, ens pot conduir
a un canvi de consciència que, mitjançant la reflexió, per-
metrà veure el que no es veia abans. I per això serà neces-
sari abandonar emocions que estan presents en la nostra
cultura, com són la certesa, la dominació, el control i la
desconfiança, i fomentar emocions com la legitimació, la
col·laboració i la confiança.
En conclusió, es conceptualitza aquí el desenvolupa-
ment territorial com un fenomen conversacional, com un
procés de construcció social de la realitat en la interacció
dialogant amb els altres. I s’entén per tant la conversa
com una transformació per la convivència amb altres,
inventant de manera continuada el nostre món concep-
tual compartit.
3. El desenvolupament del KCv en els 10 primers
anys del 22@
Seguint els factors clau del procés conversacional,
descrits en el punt anterior (el marc, les competències i
l’agenda conversacional), a continuació s’analitza l’expe-
riència generada en els primers 10 anys del 22@Barcelona
(2000-2010):
3.1. El marc conversacional
El marc conversacional o governança en l’àmbit del
districte 22@ s’ha caracteritzat per ser un entorn facilita-
dor del procés de desenvolupament empresarial que hi
ha fluït, complint la seva funció de generació de conver-
ses productives entre els agents i entre les persones exis-
tents. S’han seguit dues estratègies que han facilitat el
marc conversacional, una ha estat la clusterització de l’e-
conomia del districte; és a dir, la creació de clústers en els
quals s’interrelacionen ciència, tecnologia, grans empre-
Revista Econòmica de Catalunya93
ses, petites empreses, mercat, sector financer, etc. Es
considera que s’han generat converses verticals, lidera-
des pel mateix clúster i que han tingut com a moment
més important les Jornades Anuals de Clústers Urbans.
La segona estratègia ha estat la generació de converses
horitzontals, tant a través de les comissions de
l’Associació 22@ com les trobades obertes en tot el dis-
tricte en forma d’esmorzars (22@Breakfast).
L’experiència d’aquests 10 anys al districte del 22@
demostra que és possible alinear interessos i inquietuds
de cadascun dels actors en un repte col·lectiu i que, per a
això, es necessita crear mecanismes d’acostament i con-
versa; és a dir, cal crear un capital conversacional sòlid i
eficaç, començant per un marc conversacional que
reuneixi la sèrie de característiques exposades anterior-
ment. A continuació s’avalua el 22@ en aquest sentit:
Obertura a tots els actors rellevants:S’ha aplicat exemplarment la lògica de la triple hèlix,
formant estructures híbrides;
– universitats, facultats, centres tecnològics, col·legis
professionals (que generen i atreuen coneixement i talent
global);
– empreses (que retenen el talent i generen riquesa);
– i l’Administració pública, tant local com autonòmi-
ca (que regula els sectors i assegura l’interès col·lectiu).
Aquesta obertura a tots els actors ha incrementat el
seu nivell d’interrelació i el seu nivell de coneixement i
implicació en el districte, facilitant que es desenvolupes-
sin alguns projectes que no haurien pogut fer-ho per
separat. D’altra banda, potser cal aconseguir un paper
més actiu, i no només vigilant, dels agents socials (patro-
nals i sindicats) i dels ciutadans, entesos aquests últims
com a clients o usuaris urbans.
Lideratge neutral i de confiança:La voluntat de l’Ajuntament de Barcelona de desen-
volupar i atraure l’activitat econòmica al districte, i el seu
lideratge explícit, ha estat un factor clau. El brou de cultiu
ja existia, les universitats eren allà, les empreses eren allà,
però era necessari un lideratge neutral i de confiança amb
capacitat per incorporar els diferents agents. El lideratge
de l’Administració local ha estat molt determinant i ho
continua sent, fins al punt que es pot observar com al
llarg d’aquests 10 anys aquest lideratge ha anat variant
des d’un lideratge de creació i constitució a un altre lide-
ratge d’impuls, per, a continuació, passar a un lideratge
de desenvolupament, fins arribar al moment actual en
què el lideratge és de culminació i internacionalització,
per donar a conèixer i compartir el model del 22@ en més
de 100 presentacions internacionals en fòrums que van
des del Japó i Corea fins als EUA i el Brasil. Si el projecte
del Govern per a la nova dècada és l’ampliació del marc,
en l’àmbit territorial i en representativitat, caldrà pensar
quin ha de ser el perfil de lideratge per a aquesta nova
etapa.
La continuïtat:La continuïtat en la conversa horitzontal (trobades,
esmorzars, etc.) ha estat exemplar. La comunicació i pro-
moció d’aquesta per part del 22@Barcelona ha tingut els
seus efectes en la participació àmplia i continuada de les
empreses en els esdeveniments organitzats per part dels
seus responsables. S’han desenvolupat diferents tipus
d’esdeveniments de conversa horitzontal que han asse-
gurat la possibilitat d’estar en continu contacte amb el
projecte. O dit d’una altra manera, amb la conversa acti-
va permanent.
D’altra banda, pel que fa a les converses via clústers,
una de les característiques del model 22@ és que un cop
s’ha definit “cap a on anar”, són les empreses del clúster
les que fan realitat la visió i estratègia, mitjançant els pro-
jectes de cada clúster. La tasca del 22@, per tant, ha estat la
d’acompanyament a l’inici per després deixar que el clús-
ter funcioni sol, assegurant així que avanci òptimament.
94 Revista Econòmica de Catalunya
Dinàmica
Esd
even
imen
ts c
onv
ersa
cio
nals
Comissions temàtiques de l’Associació 22@
22@ Breakfast
Jornadesde
Clústers
Debats,reunions,trobades
(encadascun
delsClústers)
(Conversa vertical) (Conversa horitzontal)
Figura 2
Desenvolupament dels esdeveniments conversacionals
Això és valorat com a molt adequat, pel compromís
dels sectors i l’eficàcia de descentralització que suposa.
Tanmateix, però, podria representar una pèrdua d’apre-
nentatge, en el cas que el fet de deixar la gestió de la con-
versa al clúster comportés que el mateix 22@ deixés de
fer-ne el seguiment, impossibilitant d’aquesta manera
que arribés l’aprenentatge particular de cada sector a la
conversa general del districte.
El caràcter constructiu:El districte de la innovació s’ha convertit en un distric-
te d’aprenentatge, un urban lab. I per primera vegada un
eix local té una variable competitiva global, assegurant un
mercat sofisticat, un mercat d’innovació, on les empreses
que arriben al districte poden aprendre localment per
competir globalment. Tant és així, que el districte és per-
cebut en general com la gran aposta de Barcelona des del
nou paradigma de la innovació i la internacionalització.
Prova d’això és l’interès generat en la resta de districtes
de la ciutat i el desig de l’Administració local d’”arrovit-
zar” la ciutat de Barcelona.
Pel que fa al punt anterior, ha estat important que la
iniciativa no s’hagi polititzat massa. Els grups polítics
municipals, així com els agents socials i grans corpora-
cions comparteixen la idea que 22@Barcelona ha estat
més positiu que negatiu i que ha de seguir el seu camí
com a model de competitivitat regional. Per part dels veïns
del districte, en general ha estat ben rebut i valorat. No ha
estat així per part d’alguns grups alternatius de joves,
minoritaris al barri, que han criticat el projecte, manifes-
tant que no s’ha tingut en compte les seves necessitats.
3.2. Competències conversacionals
En els esdeveniments conversacionals horitzontals
(22@Breakfast i comissions de l’Associació 22@) els
representants de la institució han estat els responsables
d’articular les converses, proposant nous temes en l’a-
genda col·lectiva dels clústers, facilitant el debat i la crea-
ció de nous paradigmes. D’altra banda, cada un dels
esdeveniments de les plataformes dels clústers té el seu
agent moderador de la conversa com a tal, encara que cal
subratllar que en el procés del disseny de l’agenda con-
versacional no hi va haver consciència específica de
designar un agent moderador i articulador dels espais
relacionals, ja que s’entenia que el mateix càrrec assumit
i l’autoritat que se’n derivava, sumada a la capacitat de
l’individu, el constituïen implícitament com a moderador.
En qualsevol dels casos podríem suggerir que el segon
factor clau que ha propiciat els resultats assolits al 22@
han estat les competències conversacionals tant dels faci-
litadors del procés, com dels participants del procés.
Pel que fa als facilitadors del procés conversacional,
una major inversió en el seu nivell competencial hauria
permès, segons la teoria del capital conversacional, con-
verses més col·laboratives i pràctiques i, per tot això,
converses més productives. Tot i així, cal fer notar que
esdeveniments com el 22@Breakfast no tenien l’objectiu
de conversar sinó el de posar en agenda alguns temes
importants per a les empreses del districte. En aquest
cas, les competències dinamitzadores s’han d’entendre
com la capacitat d’ajudar les persones presents en l’es-
morzar a fer arribar el repte a les converses internes de
les seves respectives organitzacions.
Quant a les competències dels participants del procés,
també podríem suggerir, sobre la base dels resultats
obtinguts, que les competències descrites en el model
han estat presents. Aquestes maneres de fer, pensar i
relacionar-se han creat, en el districte del 22@, un espai
dinàmic i obert, pioner a Catalunya i Espanya en la gene-
ració de coneixement, en el qual han participat professio-
nals i investigadors d’altres països que han tingut l’opor-
tunitat de compartir i millorar el model. Això ha produït
un significatiu cercle virtuós de generació de coneixe-
ment i competències el qual –i cal remarcar-ho perquè és
clau– només ha estat possible perquè les persones parti-
cipants han estat obertes a nous plantejaments, nous
reptes, a la identificació de noves oportunitats i amb una
predisposició constant d’obertura a nous paradigmes. Tot
això amb un alt grau de compromís i una consciència
clara que és possible construir el futur que es desitja.
S’afirma, com hem dit anteriorment, que aquestes
competències han estat presents al nivell competencial
necessari, possibilitant els resultats que s’han observat. I es
postula, al mateix temps, que seria de gran utilitat sistema-
titzar el desenvolupament de les competències conversa-
cionals, tant les dels dinamitzadors com dels participants
en les converses. Afinar en la metodologia de les converses
Revista Econòmica de Catalunya95
està relacionat directament en l’eficàcia de les sessions i en
l’aprenentatge del procés, i per tant, en els resultats.
3.3. Agenda conversacional
Tenint en compte les característiques de desenvolupa-
ment del projecte, la formulació de l’agenda conversacio-
nal en els seus inicis va estar caracteritzada per ser una
agenda política molt local, específicament vinculada als
veïns del districte. Això va ser així perquè era necessari
crear condicions de complicitat amb els veïns i els grups
polítics municipals en l’àmbit urbanístic i del patrimoni
cultural. Aquesta agenda centrada en els veïns, en un
segon moment, també es va obrir als actors econòmics
principals. Després, l’agenda conversacional va passar a
estar més vinculada a cadascun dels clústers. Finalment,
dins d’aquest procés continu, l’actual agenda conversa-
cional ja no es centra només en el districte o en els clús-
ters, sinó que s’està focalitzant a desenvolupar una agen-
da econòmica de ciutat en la seva faceta metropolitana.
La identificació dels reptes i temes de l’agenda con-
versacional actual i futura està recolzada per les reflexions
presentades en el Pla estratègic metropolità de Barcelona
(PEMB). L’agenda 2020 identificada en el PEMB és una
font important en la formulació de l’agenda conversacio-
nal futura del 22@, ja que el seu procés de desenvolupa-
ment es va caracteritzar per un procés col·lectiu i estruc-
turat de creació de visió estratègica, en el qual més de 600
persones amb un alt nivell de reflexió van estar implica-
des en la discussió i el consens de reptes, mesures i
palanques de canvi. S’ha de consolidar en el futur aques-
ta relació entre la generació d’estratègia (Pla estratègic) i
l’execució de la política empresarial i sectorial (22@), més
quan es vol abordar tot el sòl productiu metropolità i amb
un esperit més obert a la governança de tots els actors.
A nivell de cada sector, les diverses edicions de les jor-
nades de clústers urbans han permès a les empreses con-
versar sobre cap a on volia anar cada una. Així mateix,
aquests esdeveniments conversacionals també s’han
donat en diferents nivells informals, tant en grup com
entre agents determinats. El 22@Barcelona ha dialogat
sobre els temes clau amb els veïns del districte, ha dialo-
gat amb les empreses, amb les universitats, amb les grans
corporacions nacionals i internacionals i amb les escoles
del districte, mitjançant la creació dels espais relacionals i
la facilitació d’esdeveniments conversacionals, que han
propiciat la generació de credibilitat, creació de la marca i
sentit de pertinença. Observant la intensitat del capital
conversacional al 22@Barcelona en diferents moments
del seu desenvolupament, podem fer un gràfic per enten-
dre les tendències que han determinat l’agenda del dis-
tricte. L’agenda ha tingut diferents intensitats relatives
per a cada nivell d’acció.
96 Revista Econòmica de Catalunya
1a Fase:Agenda local
2a FaseAgenda
econòmica(Agents clau de
la ciutat)
3a Fase:Agenda sectorial
(Clústers) 4a Fase:Agenda de ciutat
(Smart City - PEMB)
Figura 3
Formulació de l’agenda conversacional
2000
Nivell urbanístic
Nivell social
Nivell econòmic
2010
Figura 4
Desenvolupament del KCv en les diferents fases del procés
S’observen diferents graus d’intensitat del KCv que
s’ha desenvolupat en aquests 10 anys. A nivell urbanís-
tic el diàleg va ser molt intens al principi i actualment
l’objectiu és innovar més enllà de les fronteres del dis-
tricte mateix, i ha deixat de ser el component essencial
de l’agenda del 22@. Per tant, urbanísticament el 22@
està deixant aquest diàleg al districte per assumir-ne
d’altres, com és el cas de La Sagrera o del Blau@.
A nivell social, hi va haver també un procés de diàleg
molt intens al principi, però que al llarg del desenvolu-
pament ha anat disminuint. La conversa actual en
aquest apartat està més orientada a un diàleg més espe-
cífic amb escoles, que es constitueix en el punt crític de
l’agenda social futura. A més de les escoles, s’ha obser-
vat, en el procés de celebració del 10è aniversari del pro-
jecte, que la ciutadania general de Barcelona ha estat
interpel·lada en positiu pel que significa de canvi a la
ciutat i, per a molts, és la realitat urbana que podria
explicar millor cap on va Barcelona. Per tant, s’hauria de
continuar considerant, i ampliant, la divulgació dels
valors subjacents del 22@ en tots els àmbits, empresarial
i també ciutadà. Com que és una transformació de cul-
tura empresarial (la de conversar i generar confiança i
estratègies i projectes col·lectius), serà molt important la
comunicació del lent canvi de paradigma.
I a nivell econòmic, han anat apareixent nous sectors
i sobretot el repte actual es troba en la transició a tots les
zones d’aglomeració productiva de la ciutat, cosa que sig-
nifica “clusteritzar” la ciutat. Per tant es converteix també
en una agenda de canvi d’escala, ja no del districte sinó
de la gran ciutat. També s’haurà de plantejar si en aques-
ta nova escala té sentit mantenir l’exclusiva de desenvo-
lupament dels sectors intensius en coneixement.
Pel que fa al nivell del capital conversacional durant
els 10 anys del projecte 22@Barcelona, aquest s’ha carac-
teritzat per combinar paral·lelament actes i esdeveni-
ments que es realitzen de forma programada i contínua
(22@Breakfast i jornades de clústers), amb altres actes
que es realitzen en funció de les necessitats concretes de
cada moment i que són esdeveniments privats
(reunions, molts diàlegs permanents amb empreses que
aterren a l’entorn, diàleg amb els treballadors, etc.). Això
ha enriquit l’agenda conversacional garantint la creació
amb èxit d’espais relacionals en els quals es generaven
converses tant a nivell local, com en un entorn global
(sectors i territori).
El capital físic i humà del 22@ està fortament vinculat
als conceptes de talent, emprenedoria i innovació. El
capital simbòlic ha aconseguit el reconeixement de la
marca en entorns fora del districte mateix, la construcció
d’una identitat pròpia, així com el sentiment de pertinen-
ça dels participants. Pel que fa al capital social, l’entorn de
converses globals i els espais d’interrelació, ha aconsegu-
it un estret vincle entre les persones. Tot aquest entorn
reflecteix un gran desafiament a l’hora d’identificar qui-
nes converses s’hauran de mantenir, i quines no. En defi-
nitiva, quins temes s’hauran de posar a l’agenda comuna,
així com quines noves vies de converses i esdeveniments
conversacionals com els Breakfast o les jornades, s’hau-
ran de plantejar per moure el marc conversacional a un
ampli sector territorial, que es constitueix com el princi-
pal repte de l’actual 22@Barcelona.
4. Consideracions finals i perspectives
En conclusió es pot suggerir que el projecte
22@Barcelona ha desenvolupat significativament el capi-
tal conversacional al districte, àmbit de la seva interven-
ció. Els seus punts forts han estat la capacitat d’atraure
empreses i institucions rellevants i la generació d’un
esperit col·lectiu constructiu –positiu i de caràcter conti-
nuat–, implicant als diferents sectors que han actuat com
a veritables tractors del 22@Barcelona. Cal aprofundir,
però, en la sistematització de les converses, aprenent junt
amb els participants la millor fórmula per a desenvolupar
el capital conversacional en cada àmbit territorial i secto-
rial. D’altra banda, el 22@ ha de consolidar el seu paper
rellevant de gestor de l’agenda econòmica-empresarial
de la ciutat; i això també vol dir fer el seguiment actiu de
les converses sectorials de cada clúster, assegurant l’òp-
tim aprenentatge a nivell global del procés.
Amb vista al futur, les perspectives de millora que es
poden extreure d’aquesta anàlisi hauran de ser necessà-
riament matisades per la diferent naturalesa del període
que acaba amb la celebració dels 10 anys de la iniciativa i
Revista Econòmica de Catalunya97
el període que comença, en plena crisi econòmica, amb la
constitució de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB)
i la presentació del nou Pla estratègic metropolità de
Barcelona (PEMB), amb la seva visió 2020. A la taula
següent, es mostra aquesta diferent naturalesa.
Tenint en compte aquestes diferències substancials, es
descriuen a continuació deu propostes de futur per abor-
dar el repte del 22@ de seguir sent un agent determinant
per a la competitivitat catalana. Les primeres quatre pro-
postes són més de fons, conceptuals. Les sis últimes molt
més operatives i concretes, les quals es classifiquen
segons la seva relació majoritària amb el marc, l’agenda o
les competències conversacionals.
1) Acollir en el marc de 22@ la conversa econòmi-ca que té pendent des de fa molts anys l’Àrea Metro-politana de Barcelona. La creació aquest any del governmetropolità és l’oportunitat per generar conversa on no
n’hi ha hagut, tenint en compte que és tan important per
al futur del país. L’èxit d’aquesta conversa dependrà en
gran mesura del paradigma conceptual que l’aculli.
Després de l’èxit del paradigma 22@Barcelona, es creu
òptima la seva transposició a aquest gran repte nacional.
2) Complementar la conversa econòmica metropo-litana amb la conversa Barcelona-Catalunya. Encaraque l’abast del nou projecte és l’Àrea Metropolitana de
Barcelona, el seu futur està íntimament lligat al de
Catalunya (tant econòmic com polític i social). Les pors
històriques que Barcelona “fagociti” el seu entorn o com-
peteixi amb Catalunya s’hauran de contrarestar amb
generació generosa de confiança i credibilitat per part de
Barcelona i s’hauran de beneir pel govern de Catalunya.
Només així podrà desenvolupar-se amb tota la força la
Gran Barcelona, locomotora de Catalunya. Un gest inte-
ressant seria incorporar a l’Associació 22@ a les empreses
i als territoris més enllà de l’Àrea Metropolitana, en el
marc d’una comissió específica.
3) Complementar la conversa econòmica metro-politana amb la conversa Barcelona-Món. El mateixamb la relació amb el món, autèntic tauler de joc de l’e-
conomia de la nostra metròpoli. Aquí sense cap compo-
nent polític, la conversa sí que tindrà la missió d’aixecar
la mirada de les empreses i els seus professionals cap a
les noves regions emergents del món.
4) Finalment, passar a gestionar el capital conver-sacional. Cal entendre que les converses econòmiquesmetropolitanes no només s’han de promocionar des de
22@ sinó que s’ha de gestionar els seus cicles. S’ha d’an-
ticipar la conversa, s’ha d’aprofitar des d’una gran fira, a
canvis rellevants en la conjuntura interna i externa de la
gran ciutat per introduir noves agendes o generar nous
marcs o reforçar competències conversacionals. En defi-
nitiva, un paper molt més actiu i compromès per al nou
22@. Una acció concreta en aquesta línia seria l’establi-
ment de convenis de col·laboració mútua amb Fira de
Barcelona, Turisme de Barcelona, Cambra de Comerç,
port i aeroport, entre d’altres.
Marc conversacional
5) Posar en agenda pública el que ha significat decanvi de cultura empresarial la iniciativa 22@ al dis-tricte del Poblenou, reforçant el que ja es fa a nivell esco-
lar. També amb l’objectiu de generar canvis d’actitud en
l’estratègia empresarial i ciutadana amb vista al futur a
escala metropolitana. Aprofitar per explicar que es vol
que sigui l’Àrea Metropolitana, tant cap a dins de l’àrea
com cap a la resta de Catalunya. La divulgació d’aquests
missatges s’han de centrar en l’acompanyament i gestió
del canvi que suposarà aquest canvi d’escala que suposa
98 Revista Econòmica de Catalunya
10 primers anys (2001-2010) 10 propers anys (2011-2020)
Taula 1
Períodes del desenvolupament del 22@ (entre passat i futur)
Època d’expansió econòmica i immobiliària Època de crisi econòmica i immobiliària
Experiment en desenvolupament de districtes econòmics urbans Experiència de 10 anys en desenvolupament de districtes econòmics urbans
En general, expectatives obertes dels resultats de la iniciativa Expectatives concretes en altres zones metropolitanes (de diferent naturalesa)
Projecte amb vocació integral (amb un component urbanístic predominant) Projecte amb vocació econòmica
Àmbit territorial continu i homogeni (22@) Àmbit territorial discontinu i heterogeni (AMB)
el repte comú metropolità per Barcelona i la resta de ciu-
tats. S’ha d’explicar molt, fer pedagogia i generar compli-
citats prèvies a les accions.
6) Escalar la iniciativa d’urban lab, atraient massiva-ment (i no només experimentalment) els ciutadans de les
diferents zones on s’apliqui 22@, com a clients i usuaris
en processos d’open innovation, passant de ser mers des-
tinataris de productes i serveis de les empreses “arrovit-
zades” a ampliar la seva funció en tot el procés d’innova-
ció. Aquesta iniciativa passa necessàriament per
promocionar la innovació oberta entre les empreses
sòcies de 22@. Aquests ciutadans i les seves institucions
haurien d’entrar a formar part de l’Associació 22@.
7) Incorporació, així mateix, de tota la varietat d’a-gents rellevants en les converses. L’Associació 22@hauria de continuar obrint la seva porta a actors més
enllà de les empreses, universitats i institucions. Altres
participants podrien ser administracions rellevants en
l’àmbit econòmic, agents socials i associacions de consu-
midors i usuaris.
Competències conversacionals
8) Programa d’agents de conversa. Les converses,en forma de reunions, trobades, etc., poden tenir resultats
tant positius com negatius per a la competitivitat dels seus
participants. Això depèn en gran mesura de la professio-
nalitat metodològica dels dinamitzadors i de la capacitat
d’aprendre de tots. Per això es proposa, inspirada en el
programa noruec Value Creation, desenvolupat a base
d’action-research (Greenwood & Levin, 2006), la formació
de tècnics dinamitzadors dels diferents tipus de conversa
(horitzontal i vertical), que seran assignats a cadascun dels
clústers i esdeveniments transversals. S’asseguren així les
competències i l’eficàcia dels processos en cada sector, i
també l’aprenentatge a través d’una conversa específica
entre tots els agents de conversa al voltant del que van
vivint cada un d’ells. Finalment, aquest aprenentatge hau-
ria de capitalitzar-se en una contribució a la teorització del
capital conversacional a través de la participació d’algun
representant de l’acadèmia.
9) Formació sistemàtica en competències conver-sacionals a la classe directiva de les empreses ques’aproximen al 22@. També els conversadors (no només
els agents dinamitzadors) han de formar-se en l’acció,
entenent i aprenent les noves habilitats i actituds per a
l’òptima conversa amb resultats.
Agenda conversacional
10) Explicitar i augmentar l’alineament entre elPla estratègic metropolità i 22@. Fins al punt, si s’escau,de convertir el 22@ en una comissió del pla. Així com el
pla genera una conversa de ciutat o metròpolis, el 22@ es
dedica a desenvolupar i executar una part d’aquesta
agenda, l’econòmica i de desenvolupament empresarial.
Referències bibliogràfiques
BRUSTENGA, J. G., & GONGORA, X. (2011). KCv El Capital Conversacional.
Palanca de desenvolupament de les metròpolis. www.capitalconversacio-
nal.net
COLEMAN, J. S. (1988). Social Capital in the Creation of Human-
Capital. American Journal of Sociology, 94, S95-S120.
CORTINA, A. (2001). Alianza y Contrato: Politica, Etica y Religion. Editorial
Trotta, S.A.
FLORIDA, R. (2002). The Rise of the Creative Class: And How It’s Transforming
Work, Leisure, Community, and Everyday Life.New York: Basic Books.
FLORIDA, R. (2005). The Flight of the Creative Class. The New Global
Competition for Talent. New York: HarperCollins Publishers Inc.
FUKUYAMA, F. (1995). Trust : the social virtues and the creation of prospe-
rity. New York (N.Y.): Free Press.
FUKUYAMA, F. (2000). La Gran ruptura: naturaleza humana y reconstruc-
ción del orden social. Barcelona: Ediciones B.
GREENWOOD, D. J., & LEVIN, M. (1998). Introduction to Action Research:
Social Research for Social Change. London: SAGE Publications Ltd.
MATURANA, H. (1992). La Objetividad. Un argumento para obligar.
Santiago: Comunicaciones Noreste LTDA.
MATURANA, H., & DAVILA, X. (2008). Habitar Humano: En Seis Ensayos
de Biologia-Cultural. Santiago de Chile: JC Saez Editor.
MATURANA, H., & NISIS, S. (2004). Transformacion en la Convivencia.
Santiago: Comunicaciones Noreste LTDA.
PUTNAM, R. D., LEONARDI, R., & NANETTI, R. Y. (1993). Making Democracy
Work. Civic Traditions in Modern Italy. Princeton, New Jersey: Princeton
University Press.
Revista Econòmica de Catalunya99
Potser, ara més que mai, es fa més palesa al món occi-
dental la necessitat de competir. En un escenari caracte-
ritzat pels dèficits galopants i la necessitat d’atendre
demandes socials de col·lectius, dissortadament cada
vegada més nombrosos, les dades de creixement econò-
mic han deixat de ser fredes estadístiques per convertir-
se en una crua realitat que afecta milions de persones.
Ara bé, la manera de competir ha canviat de manera
substancial, els països i les societats pobres competeixen,
bàsicament, en el preu dels béns i serveis. Aquest era, també,
el cas de Catalunya ara fa unes dècades. Però, en la mesura
en què tenen èxit, el preu dels factors puja i fa pujar, també,
els preus dels productes i serveis que produeixen. El seu èxit
porta, doncs, la llavor d’un canvi d’escenari que farà impos-
sible que continuïn competint en preu. Els cal reinventar-se.
Reinventar-se passa per canviar de competir en preu
a competir en productivitat. Aquest és l’estadi en què es
troben la major part de les empreses i societats occiden-
tals. Aquest estadi demana una societat molt més flexible
i sofisticada que sigui capaç d’adaptar-se a les necessitats
canviants de la demanda i fer front a inversions i tecno-
logies que tindran el seu retorn a mitjà o llarg termini.
Ara bé, la globalització, la internacionalització dels
mercats financers i el capital risc i l’enorme difusió del
coneixement, inclús del més especialitzat, han posat a l’a-
bast de molts països la possibilitat de competir en pro-
ductivitat. L’èxit dels països asiàtics és, sens dubte, l’expo-
nent més clar d’aquest fenomen.
No és, doncs, possible competir de manera eficaç fent
millor les mateixes coses. Cal fer coses diferents i aques-
ta és la raó per la qual la innovació ha esdevingut un ele-
ment primordial a les nostres societats: pel fet que la
competència i, per tant, el creixement econòmic està, avui
dia, estretament lligat a la capacitat d’innovar dels agents
econòmics i, en general, de la societat.
El sector públic es troba, però, en una situació singu-
lar perquè no té els mateixos incentius per competir que
trobem en el sector privat. L’adopció d’aquests canvis és,
doncs, significativament més lenta.
El sector públic, i en particular les ciutats, s’enfronten,
doncs, a aquesta necessitat de renovació, de transforma-
ció dels seus objectius i de la seva governança, incorpo-
rant-hi, també, la innovació com a punt central. Ara bé,
les diferències amb el sector privat són, sens dubte, molt
significatives. Aquest article pretén esbrinar les més
importants explorant com el concepte d’innovació oberta
està sent adoptat també al sector públic.
La innovació al sector públic
El model prevalent de gestió en el sector públic ha
estat caricaturitzat per Donald Kettle (2008) com a
govern de màquina dispensadora de begudes. Un siste-
ma en el qual els ciutadans paguen els seus impostos i
esperen a canvi rebre un conjunt de serveis d’un menú
predefinit d’entrada en què un nombre reduït de vene-
dors autoritzats en són els únics proveïdors.
Ara bé, aquestes dues característiques: a) l’existència
d’un conjunt predeterminat de serveis comunament
acceptats, i b) l’existència d’un conjunt de proveïdors amb
experiència a cobrir-los, són, precisament, el que està
absent o en crisis en moltes àrees. Una d’elles, potser la
més llampant, és la que correspon a les Smart Cities.
Open Innovation al sector públic: el cas d’Urban Labs
Esteve Almirall, Henry ChesbroughESADE
100 Revista Econòmica de Catalunya
Les iniciatives de Smart Cities busquen reinventar les
ciutats i la nostra relació amb elles. Es tracta, doncs, d’un
procés primordialment exploratori en què els nous ser-
veis i la forma d’implementar-los estan encara per defi-
nir. Molt probablement aquest procés té el potencial de
canviar no solament l’oferta de serveis i, per tant, les pos-
sibilitats a l’abast dels ciutadans i la manera en què
aquestes són utilitzades per configurar el funcionament
de la ciutat, sinó també, com argumentarem en aquest
article, la forma en què aquests nous serveis són gestio-
nats i seleccionats.
De fet, progressivament anem trobant evidències de
com aquesta forma de gestionar el sector públic caracte-
ritzada com a màquina dispensadora va sent progressi-
vament reemplaçada per formes més participatives on
els serveis no són proporcionats solament per les ciutats
sinó també per una combinació d’agents publicoprivats
o bé per mitjà de la implicació directa dels ciutadans
(O’Reilly, 2010).
En aquest context el paper dels governs i de l’admi-
nistració canvia d’una manera radical, passant de ser pro-
veïdors de serveis a gestionar plataformes, ecosistemes
on participen actors amb i sense ànim de lucre, empreses,
comunitats open source i voluntaris que posen el seu
temps i la seva imaginació a disposició de la comunitat.
Però no canvia solament la forma de gestionar, sinó
també els objectius d’aquesta gestió. No es tracta tan sols
de proveir serveis als ciutadans d’una manera eficient
sinó de gestionar un ecosistema que encoratgi el creixe-
ment, l’experimentació i la innovació.
Durant els darrers anys estem veient com apareixen
exemples i implementacions d’aquest concepte que ens
en demostren la viabilitat. Potser una de les àrees on
aquesta viabilitat s’ha evidenciat d’una manera més pale-
sa ha estat amb l’Open Data.
El 2008, Vivek Kundra, llavors CTO (chief technological
officer) de Washington DC, va anunciar una competició
denominada Apps for Democracy1 on es demanava als
desenvolupadors de programari que presentessin aplica-
cions basades en les dades que la ciutat havia obert,
posant-les a disposició de tots els ciutadans. Els guanya-
dors rebrien un premi de 10.000 $ i el termini era més
aviat curt, només 30 dies.
Malgrat el poc temps disponible, s’hi van presentar 47
aplicacions. Les dues aplicacions guanyadores donaven
suport electrònic a passejades històriques per Washington
DC i presentaven informació demogràfica sobre les dife-
rents àrees de la ciutat, ajudant els nous residents que
estaven buscant casa. Les categories que els participants
van cobrir van ser molt diverses: des de guies per a passe-
jades en bicicleta fins a webs que permetien visualitzar on
l’administració gastava els diners dels contribuents, pas-
sant per aplicacions certament inesperades, com una que
indicava el camí de tornada més segur per a aquells ciuta-
dans que havien begut una mica massa.
Apps for Democracy va tenir un cost de 50,000 $. Ara
bé les aplicacions que es van desenvolupar de resultes del
concurs es van valorar en 2 M$ i un estudi posterior va
apuntar un any com el temps que previsiblement hauria
tardat l’administració a fer-les mitjançant els mètodes
tradicionals de concurs.
Apps for Democracy i, en general, aquest tipus de com-
peticions basades en dades obertes que ofereixen les dades
públiques com a element que permet el desenvolupament
de projectes amb ànim de lucre, amb finalitats socials o
amb qualsevol altre tipus de motivació i que utilitza la visi-
bilitat de l’esdeveniment com a element d’incentiu per als
participants, suposa un canvi significatiu en la manera de
gestionar les aplicacions i els serveis a les ciutats.
Ja no es tracta d’un conjunt de serveis predefinits,
finançats amb diner públic i presentats en forma de plec
de condicions, sinó que estem davant del govern com a
catalitzador que permet la mobilització d’agents externs
a ell, sobre la base de facilitar-los un element que permet
la realització d’aquest serveis (en l’exemple anterior, les
dades). Estem parlant, doncs, del govern com a gestor
d’ecosistemes.
Ara bé, aquests elements, tot i ser nous en l’àmbit del
sector públic, són abastament utilitzats en el sector privat.
Open Innovation (Chesbrough, 2003) té com a punt de
partida els mateixos elements que hem apuntat.
Concretament, la necessitat que les empreses competei-
Revista Econòmica de Catalunya101
1. http://www.appsfordemocracy.org, retrieved on November 14, 2010.
xin en innovació i no solament en productivitat i eficièn-
cia i, per tant, la necessitat d’incrementar de manera molt
significativa la quantitat de noves propostes i la qualitat
d’aquestes.
En un món que ha sofert canvis molt significatius i on
el coneixement ja no està restringit només a uns quants,
sinó que està àmpliament dispers i es troba a disposició
de pràcticament tothom, pensar que les millors propostes
poden venir únicament de grups interns reduïts és, sim-
plement, poc realista. Cal, doncs, capturar aquelles pro-
postes que puguin ser més interessants allà on es trobin i
incorporar-les a l’ecosistema de l’empresa. És, doncs, un
raonament paral·lel al que vèiem en el cas d’Open Data.
Sembla, doncs, perfectament versemblant pensar que
bona part del que coneixem sobre la gestió de la innova-
ció oberta en el sector privat és traslladable al sector
públic. Ara bé, amb diferències significatives que prova-
rem de caracteritzar en aquest article.
Open Innovation al sector públic
El primer que ens caldria fóra poder caracteritzar la
situació de la gestió de la innovació en l’Administració públi-
ca europea. Per això, potser, un instrument adequat és l’in-
forme de l’Innobarometer 2010 publicat el gener del 20112.
Es tracta d’un informe fet sobre la base d’entrevistes
telefòniques a més de 4.000 professionals de l’Administració
pública que ocupen càrrecs directius en organitzacions de
més de 10 treballadors. La mostra cobreix abastament la
totalitat dels països europeus, ponderant aquells de major
població.
El primer que constata l’informe és que la innovació
també existeix al sector públic i es produeix de manera
més significativa a les grans organitzacions.
Un element prou rellevant de l’informe és el que fa
referència a les motivacions i incentius que produeixen
aquestes innovacions. Aquí, els elements primordials són
les noves lleis i regulacions i les retallades en els pressu-
postos (no els increments de pressupost). Aquestes moti-
vacions reflecteixen, doncs, una aproximació top-down, en
què les innovacions apareixen a partir de l’impuls de
noves polítiques.
Si ens fixem en les fonts d’innovació en el sector
públic que reflecteix l’informe, veiem que la major part de
les noves idees i propostes provenen de l’Administració
mateixa, dels ciutadans o bé d’administracions similars,
però de manera aclaparadora (67%) del mateix país.
Pel que fa als grups que porten a terme aquest tipus
de projectes són, de manera molt majoritària, grups
petits, i en un 18% dels casos ni tan sols existeixen.
Finalment, també una dada reveladora de l’informe és
que la major part de les innovacions les desenvolupa l’or-
ganització mateixa o l’organització en col·laboració amb
altres del sector públic.
Aquesta descripció, probablement estilitzada però si més
no precisa, ens permet caracteritzar amb facilitat el tipus de
gestió de la innovació que s’està practicant al sector públic,
i sembla clar que ens trobem amb un tipus d’innovació tan-
cada, centrada bàsicament en desenvolupaments concebuts
internament, amb idees o conceptes interns o externs, i
desenvolupats sota el guiatge de departaments interns.
Hi ha una certa col·laboració, però majoritàriament
entre organitzacions de tipologia similar i dins del mateix
país. Estem, doncs, lluny de les pràctiques d’innovació
oberta en què les propostes internes i externes se situen
al mateix nivell i existeix un esforç actiu de cerca d’aques-
tes propostes per incorporar-les, no solament en termes
d’idees que es desenvolupin internament, sinó també en
termes de propostes en un estat de maduració avançat.
Probablement, un dels aspectes que caracteritza millor
la innovació oberta, respecte a altres maneres d’abordar
la gestió de la innovació, és l’existència d’intermediaris
que busquen adreçar-se als diferents grups que poden
aportar idees o propostes.
Aquest és també, probablement, l’aspecte més dife-
rencial entre la innovació oberta en el sector públic i en el
sector privat.
Si bé en el sector privat els grups a qui adreçar-se són
fonamentalment empreses i organitzacions de recerca
102 Revista Econòmica de Catalunya
2. Innobarometer (2010). Analytical Report on Innovation in PublicAdministration. January 2011. Pro Inno Europe.
(universitats, instituts de recerca, laboratoris, etc.), en el
món del sector públic ens cal afegir-hi d’una manera cab-
dal la presència dels ciutadans.
Certament, en molts casos, en el sector públic no n’hi
ha prou que una proposta sigui tècnicament viable o eco-
nòmicament sostenible, si no és també acceptada per la
ciutadania. I aquesta acceptació no està situada, com en
el cas de les empreses privades, en una proposta que pot
ser acceptada o rebutjada pel mercat, sinó que s’ha de
situar en el procés inicial de la concepció del producte o
del servei.
Aquesta característica de la particular importància
dels ciutadans en el procés d’innovació és un dels aspec-
tes distintius de la innovació oberta en el sector públic i
dóna lloc que propostes com el crowdsourcing o els living
labs tinguin en aquest context una importància i una pre-
sència notable.
Living Labs + Smart Cities = Urban Labs
Living Labs, com a concepte, pren força a partir del
2006 amb la implicació de la Comissió Europea i s’estén,
progressivament, fins a la creació d’una organització amb
més de 300 labs afiliats i amb representació a la Xina, el
Brasil, Taiwan, el Japó, Corea i l’Àfrica.
Living Labs, com a concepte, gira al voltant de dues
idees. En primer lloc, la implicació dels usuaris –ciuta-
dans en el cas de les Smart Cities– en la cocreació de la
innovació des dels moments inicials. I en segon lloc, el
desenvolupament d’aquestes innovacions per mitjà de
l’experimentació en entorns reals.
És, doncs, fàcil pensar que la seva aplicació en el cas de
les Smart Cities és força immediata. L’ús de l’espai urbà
com a laboratori vivent, on les innovacions és cocreen i
desenvolupen amb un elevat nivell de participació dels
usuaris, és una idea que no solament encaixa molt bé en
les Smart Cities sinó que, probablement, variants d’a-
questa han estat pràctica comuna en moltes ciutats.
Aquesta translació del concepte Living Labs a les ciu-
tats en termes d’Urban Labs no és però una transposició
exacta, sinó que hi ha canvis significatius en la interpreta-
ció que se’n fa. Probablement, l’aspecte més notable està
determinat per la presència d’una organització pública,
com els ajuntaments, en la gestió de tot el procés.
Aquesta organització pública que representa les ciu-
tats té, en els Urban Labs, un paper asimètric en relació
amb la resta de participants. Aquesta asimetria es plasma
en tres aspectes importants.
En primer lloc trobem un procés de creació de
demanda per part de les ciutats. Òbviament, si la innova-
ció esdevé exitosa, aquesta serà adquirida per la ciutat, i,
en tot cas, el mateix Urban Labs proporciona un nivell de
difusió de la proposta difícilment igualable.
En segon lloc, les propostes escollides com a projectes
Urban Labs porten implícit un cert finançament, ja sigui en
forma d’accés privilegiat a instal·lacions urbanes o projec-
tes de cocreació amb usuaris, o bé, de manera més directa,
amb la introducció d’elements com la compra pública
innovadora (pre-commercial procurement), a fi i efecte de
possibilitar que empreses petites i mitjanes puguin incor-
porarse als projectes.
Finalment, hi ha un tercer element important en la
translació del concepte de Living Labs als entorns urbans
com Urban Labs i és el paper que aquests fan de reduir la
distància cognitiva entre els ajuntaments i ciutadans,
start-ups i empreses.
Aquest darrer aspecte és, potser, un dels més interes-
sants en tant que diferencial. Efectivament, les corporacions
locals, a causa a la seva història i estructura, no disposen en
molts casos dels elements per tenir un bon coneixement
del mercat a on estan situades i l’accés als nous desenvo-
lupaments, especialment en una escala global, és a vega-
des difícil. Els Urban Labs permeten aquest pont entre les
estructures administratives de les corporacions locals i les
empreses i/o grups de recerca més avançats, un pont que
permet la transmissió de coneixement, malgrat que la dis-
tància cognitiva entre els dos grups sigui important.
És a dir, podem caracteritzar els Urban Labs com a
intermediaris en el procés d’Open Innovation. Aquests
procés d’intermediació està, a vegades, protagonitzat per
una organització independent, com és el cas de Forum
Virium a Helsinki, Amsterdam Innovation Motor a
Holanda, IBBT a Bèlgica o el 22@ a Barcelona.
Aquestes organitzacions fan un paper similar als
d’altres intermediàries en Open Innovation, com ara
Revista Econòmica de Catalunya103
Innocentive o NineSigma. Ara bé, en comptes de solu-
cionar el problema de la selecció de les millors propostes
d’innovació en un món globalitzat, on aquestes es
compten per milers, s’adrecen a proporcionar governan-
ça i estructura a entorns experimentals urbans tot con-
nectant diferents actors i comunitats amb distàncies cog-
nitives importants.
Conclusions
Innovació i ciutats són dos conceptes que sempre han
anat de la mà. Geoffrey West, que durant molts anys ha estat
el director del reconegut Institut de Santa Fe, ha descrit la
correlació positiva que existeix entre la grandària de les ciu-
tats i la seva capacitat d’innovació en termes d’una power-
law (Bettencourt et al, 2007). És a dir una ciutat que és 10
vegades més gran és 17 vegades més innovadora, però una
ciutats que és 50 vegades més gran ho és 130 vegades.
Les grans ciutats d’altra banda sempre s’han identifi-
cat com el lloc d’acollida de les subcultures (Fischer,
1995) i dels residents poc convencionals (Florida, 2005).
En aquest article hem apuntat la tesis que el model
d’innovació prevalent a les ciutats segueix una estructura
de provisió de serveis definits d’antuvi que no proporcio-
na els elements necessaris que permetin la reinvenció de
les ciutats que es busca en les propostes de Smart Cities
(Florida, 2010).
La reinvenció de les ciutats que ens ha de portar cap
a les Smart Cities exigeix de manera ineludible la rein-
venció de la pròpia governança a les ciutats, especialment
en termes de gestió de la innovació. Aquest punt esdevé
encara més clar quan ens aproximem a la realitat de les
ciutats com a entitats que competeixen pel talent i la
creativitat (Florida, 2008) en un món on competir s’expli-
cita cada cop més en termes de capacitat d’innovar i no
solament d’eficiència o productivitat.
A l’article hem centrat la nostra atenció particular-
ment en l’aspecte dels intermediaris en els processos
d’innovació, particularment els intermediaris públics i
molt concretament en un d’aquests mecanismes: l’ús de
l’espai urbà com a espai de recerca i experimentació pels
mateixos ciutadans a través dels Urban Labs.
L’existència d’intermediaris és, possiblement, una de
les característiques més rellevants dels processos d’inno-
vació oberta. Ara bé, tot i que Open Innovation és preva-
lent en el sector privat, està tot just començant a inven-
tant-se en el sector públic i els Urban Labs sofriran de
ben segur processos de transformació importants en els
propers anys, tot configurant aquest nou panorama
d’Open Innovation en l’àmbit públic.
Referències bibliogràfiques
BETTENCOURT, L., LOBO, J., HELBING D., KÜHNERT C., WEST G. (2007).
“Growth, innovation, scaling, and the pace of life in cities”. Proceedings
of the National Academy of Sciences of the United States of America, April
24, 2007, 104(17), 7301-7306.
CHESBROUGH, H. (2003). Open Innovation. Harvard Business Press.
FISCHER C. (1995). “The Subcultural Theory of Urbanism: A Twentieth
Year Assessment”. American Journal of Sociology 101(3), 543--577.
FLORIDA R. (2005). Cities and the Creative Class. Routledge.
FLORIDA R. (2008). Who’s Your City?: How the Creative Economy Is
Making Where to Live the Most Important Decision of Your Life. Basic Books.
FLORIDA R. (2010). The Great Reset: How New Ways of Living and Working
Drive Post-Crash Prosperity. HarperBusiness, HarperCollins.
INNOBAROMETER (2010). Analytical Report on Innovation in Public
Administration. January 2011. Pro Inno Europe.
KETTL, D. (2008). The Next Government of the United States: Why our
Institutions Fail us and How to Fix Them. Norton & Company, 2008.
O’REILLY, T. (2010). “Government as a Platform”, Open Government:
Collaboration, Transparency, and Participation in Practice, Lathrop D. &
Ruma, L. (editors). O’Reilly Media.
104 Revista Econòmica de Catalunya
22@Urban Lab, l’exemple de Barcelona
Anna MajóAjuntament de Barcelona
Pot l’Administració pública fomentar la innovació
empresarial? Amb quines eines? Pot l’Administració públi-
ca innovar internament? És la compra (o la precompra)
pública un instrument efectiu per per-ho? Com s’articula?
Aquest document pretén reflexionar sobre com els
Urban Labs són instruments usats pels governs per tal de
fomentar la innovació a l’Administració de les ciutats i al
seu teixit empresarial, en concret, basat en l’experiència
liderada des de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de
Barcelona.
1. Introducció
Polítiques d’innovació des de les Administracions
Públiques: compra pública innovadora
Tradicionalment les polítiques públiques de promo-
ció de la innovació han estat de tres tipus: estructurals,
finalistes i inductores o tractores. En època de bonança
econòmica va ser relativament senzill aplicar mesures
d’innovació més tancada (estructurals: departaments
específics, agències, etc; o finalistes: ajuts, finançament,
etc.), però davant l’actual conjuntura econòmica, el
paper de les Administracions públiques és, cada vegada
més, el d’actuar d’inductores, facilitadores i gestores
d’ecosistemes. L’Administració actua d’intermediari,
sobretot aportant governança als processos de col·labo-
ració publicoprivada.
Ningú no posa en dubte que un instrument amb un
gran potencial per contribuir a la transformació –a la
millora– de la societat és la compra pública, ja que actu-
alment representa un 16% del PIB a la Unió Europea. La
compra pública ha d’acomplir el seu objectiu principal
que és oferir els millors serveis públics al ciutadans, però
utilitzar-la per altres objectius (foment de l’ocupació,
millora ambiental, tractor d’innovació, etc.) no és només
lícit sinó una sana obligació dels governs i en agenda
ben bé des del 2006 (OCDE, World Economic Forum,
Europe2020, etc.). Així, la promoció de les polítiques per
fomentar la innovació a través de la compra pública,
creant demanda sofisticada, estan a l’ordre del dia.
La compra pública innovadora pot referir-se a la com-
pra de tecnologia innovadora (compra de producte/servei
tecnològicament innovador) o a la compra precomercial
de productes innovadors (compra motivada per un repte
de productes que no existeixen però que poden desenvo-
lupar-se en “un temps raonable”). En aquest article cen-
trarem el discurs en el segon concepte i el seu lligam amb
l’Urban Lab, en concret en el cas de Barcelona.
Beneficis de la compra pública innovadora
La creació de demanda sofisticada té clars beneficis
com a mínim en quatre àmbits diferenciats: la ciutat
mateixa i la seva administració, els seus ciutadans, el seu
teixit empresarial i el seu entorn cientificotecnològic.
En una primera lectura, la creació de demanda sofis-
ticada des de l’entorn públic té un clar benefici per al
ciutadà, que es tradueix en un oferiment per part de les
Administracions públiques de millors productes o ser-
veis que alhora siguin més sostenibles. Innovar vol dir
també aprendre a aprendre i, per tant, si es fa un esforç
d’incorporar de manera sistemàtica l’eix de la innovació
en aquells processos de compra en els quals té cabuda,
es maximitza encara més que el valor que s’ofereix al
ciutadà en productes i serveis.
En segon lloc, la capacitat de compra, com a capacitat
de generació de demanda, és un dels principals tractors de
la innovació empresarial. Amb projectes de foment de
demanda sofisticada s’incrementa la pressió sobre l’em-
presariat afavorint la creació d’un teixit empresarial més
competitiu que aprèn localment per competir globalment.
En tercer lloc, la cerca de solucions innovadores impli-
ca també involucrar els diferents agents del sistema d’in-
novació d’un país (universitats, centre tecnològics, clústers,
inversors, etc.), i per tant és també un potent instrument
per fomentar la transferència de coneixement cientifico-
tecnològic i comercialitzar la recerca.
Com a quart i darrer punt, l’Administració i els seus
gestors públics, quan busquen comprar innovació,
Revista Econòmica de Catalunya105
adquireixen coneixement i incorporen serveis més efi-
cients pressupostàriament o menys estandaritzats i més
ajustats a les necessitats concretes, factors a tenir en
molt compte sobretot en un context d’ajust pressupos-
tari i de major voluntat d’actuació de proximitat a les
necessitats dels ciutadans. A més, la ciutat/regió/país
que fa de la compra pública un instrument d’innovació,
es posiciona com a territori pioner en innovació, reforça
la seva marca i incrementa la seva capacitats d’atracció
de talent i d’empreses.
Obstacles per implantar-la
A la vista dels beneficis de l’ús de la compra pública
com a tractor d’innovació, sorprèn que no sigui una pràc-
tica més estesa en les Administracions europees. Com a
principals raons que en dificulten la implantació, s’apun-
ten sobretot dues raons: el marc legislatiu de la compra
pública i l’actitud i coneixement del comprador. Quant al
marc legislatiu, hi ha una complexitat de la legislació
referent a la compra pública que tradicionalment ha prio-
ritzat el factor preu (i la seguretat en la prestació) per
sobre de qualsevol altre concepte, alhora que, a vegades,
hi ha desconeixement dels procediments de compra
pública innovadora en alguns departaments jurídics.
D’altra banda, l’actitud del comprador, moltes vegades
motivat justament pel marc legislatiu, fa que sovint hi
hagi una voluntat massa feble per part dels compradors
públics a assumir riscos lligats a la adquisició de produc-
tes/serveis que no hagin estat prèviament testejats i esti-
guin consolidats. A més, l’alt ritme de l’evolució dels
mercats de l’oferta fa que els gestors públics, a vegades,
tinguin desconeixement de les tendències existents en els
mercats i de les darreres tecnologies.
Una possible solució: el pilot
Segons diferents publicacions europees, un factor clau
per a la reducció de riscos en la compra innovadora pre-
comercial, i que permet estar atents a les darreres tecno-
logies existents és el desenvolupament d’una prova pilot
a petita escala. Conceptes com innovació oberta o living
labs són els que permeten amb els pilots aprendre del
procés tant a les empreses com a les Administracions
públiques, valorar-ne els beneficis i anticipar possibles
problemàtiques en la posada en marxa a major escala.
106 Revista Econòmica de Catalunya
IDEA DISSENY DE LA SOLUCIÓ
PROTOTIP PRIMER TESTPRODUCTECOMERCIALO DE SERVEI
COMPRAPRE-COMERCIAL
PRIMERAAPLICACIÓCOMERCIAL
Exploracióde la
solució
Desenvolupamentdel
protip
Desenvolupamentlimitat dels primersproductes/serveisen forma de test
Comercialitzaciódels
productes/servei
D E S E N V O L U PA M E N T A B S O R C I Ó IC O M E R C I A L I T Z A C I Ó
Font: UE, 2010.
2. Barcelona Urban Lab
Sota aquest marc, i cercant aprofitar el poder de la com-
pra pública precomercial com a tractor d’innovació gràcies
a l’impuls de pilots concrets, l’Ajuntament de Barcelona va
iniciar l’any 2008 el projecte 22@Urban Lab.
22@Urban Lab: definició
Amb el 22@ Urban Lab, Barcelona esdevé un laborato-
ri urbà per provar infraestructures i serveis del futur. Amb
aquest projecte es posa el districte del 22@Barcelona a
disposició de les empreses amb projectes innovadors i en
fase de precomercialització, un entorn real per tal que hi
desenvolupin proves pilot amb impacte urbà.
Però, no es tracta de provar per provar ni de transfor-
mar la ciutat en un showroom sinó de fer proves que tingu-
in un clar benefici per a la ciutat, per a les seves empreses
i els seus ciutadans, sempre alineades amb les necessitats
municipals reals.
A més, per tal que l’Administració pugui complir els cri-
teris legals de transparència i objectivitat en qualsevol com-
pra, es remarca, a les empreses, que realitzar un pilot en el
marc de l’Urban Lab mai implicarà cap compromís per part
de l’Ajuntament de Barcelona d’implantar a llarg termini la
solució testejada, però que l’aprenentatge dels gestors públics
en el procés servirà per millorar el seu coneixement de les
possibles solucions existents en el mercat i poder aplicar-lo en
la redacció de plecs, i l’aprenentatge de l’empresa permetrà
adaptar millor els productes/serveis a la necessitat del mercat.
Així, el 22@ Urban Lab vol innovar mitjançant el tes-
teig de solucions urbanes amb potencial per transformar-
se en compres públiques.
Urban Lab i Smart City
El concepte Smart City ja fa uns mesos que omple
pàgines de diaris, revistes especialitzades, portafolis de
consultores i agendes de congressos internacionals. La
ciutat de Barcelona també el té a l’agenda i n’està elabo-
rant el seu propi model. La Ciutat disposa ja de molts acti-
us en aquesta línia, des del model d’infraestructures
implantat al 22@Barcelona, fins al projectes Barcelona
Open Data, passant pel wifi municipal o la fibra òptica
fosca o el projecte LIVE de mobilitat elèctrica, etc. El 22@
Urban Lab vol ser una peça més a disposició de les empre-
ses i de l’Ajuntament mateix per al desenvolupament de
l’estratègia de Barcelona Smart City.
Així els camps d’actuació del 22@Urban Lab estaran
alineats amb els camps d’actuació de la Smart City
(mobilitat, medi ambient, innovació social, administració,
economia, etc.), i el que s’hi cerca és trobar mecanismes
de valorització del coneixement creat a les ciutats a través
de la col·laboració publicoprivada en el desenvolupament
de nous productes, serveis o patents, per ser comercialit-
zats a Barcelona i sobretot cercant l’escalabilitat a la resta
del món.
Quant a la ubicació dels pilots, i atesa la naturalesa i
flexibilitat de les infraestructures del 22@Barcelona, la
majoria de pilots s’instal·len en aquesta zona, tot i que no
es descarten pilots en altres àrees de la ciutat.
Els pilots del 22@Urban Lab
Des de l’inici del projecte s’han rebut gairebé una cin-
quantena de propostes de prova pilot de les quals 12 s’han
desenvolupat o s’estan desenvolupant actualment. Els
principals àmbits d’actuació són pilots transversals a dife-
rents àrees municipals, com per exemple Medi Ambient i
Energia, Mobilitat, Urbanisme o Telecomunicacions.
Quant a la millora de la mobilitat a la ciutat, s’han
realitzat pilots entorn del vehicle elèctric: quin ús se’n fa i
com es recarrega (empresa: Circuitor, Quimera, entre d’al-
tres.). També s’han realitzat pilots de sensorització de pla-
ces d’aparcament en superfície (empresa: WorldSensing)
que pretenen fer-ne un ús més sostenible. S’han testejat
nous models de regulació semafòrica i diferents models
de carril bici.
En l’àrea de Medi Ambient i Energia s’han instal·lat sen-
sors de capacitat als contenidors d’escombraries (empresa:
Urbiòtica) amb vista a disposar de dades de càrrega per
millorar l’eficiència de la recollida. També s’han instal·lat
sensors per realitzar un mapa sonor de la ciutat (empresa:
Zolertia). S’han testejat diferents tipus de lluminàries amb
tecnologia LED (empresa: Acisa, Endesa-SantaCole, entre
d’altres.). També s’han testejat nous sistemes de lectura
telemàtica de comptadors d’aigua, llum i gas (empresa:
Wimet) que han permès donar dades de lectura en temps
real al ciutadà i perfils de consum personalitzats.
Revista Econòmica de Catalunya107
Quant a les telecomunicacions, també s’han testejat
nous protocols i tecnologies de comunicació i telecomu-
nicació i diferents models de sensorització.
Alguns testimonials de pilots reals
Pilot: sensors per a places d’aparcament. Empresa:Worldsensing. Sistema FASTPRK que permet detectar l’ocupació de
les 30 places d’aparcament en superfície al 22@Barcelona
gràcies a dispositius sensors d’ocupació/presència ins-
tal·lats en cada plaça, que transmeten la informació a
aplicacions municipals, telèfons mòbils i navegadors
dels conductors en temps real i així permeten estudiar
mesures que millorin la mobilitat i facilitin l’aparcament
a la ciutat.
“Ha estat realment una oportunitat fabulosa i una sort dis-
posar d’un espai com aquest a la nostra ciutat. La possibilitat
de poder instal·lar el nostre sistema al 22@Urban Lab no tan
sols ha servit per optimitzar el funcionament del sistema en un
entorn real sinó que ens ha permès tenir un aparador iniguala-
ble per poder exposar la nostra tecnologia, i aquest és Barcelona!
Val a dir que gràcies a l’Urban Lab està naixent un ecosistema
d’empreses amb un potencial extraordinari. L’Urban Lab és un
gran pas per convertir Barcelona en el Silicon Valley de la
Mediterrània”. Ignasi Vilajosana, gerent de Worldsensing
“Quan vam considerar que el sistema era plenament opera-
tiu el varem posar al 22@Urban Lab. La realitat ens ha permès
millorar moltes parts que en el laboratori no es poden reprodu-
ir i que no havíem pogut considerar. De fet l’Urban Lab ha estat
el millor laboratori de qual podíem disposar”. Jordi Llosa, res-
ponsable del desenvolupament de Worldsensing
“La veritat és que va ser molt fàcil. Vàrem omplir la sol·lici-
tud via web, i no teníem gaire esperança, però de seguida ens
varen contestar i vam iniciar l’elaboració del projecte. El més sor-
prenent de tot és que ens varen posar a disposició una persona
que ens va fer d’interlocutora amb els diversos departaments
implicats dins de l’Ajuntament. Molt més dinàmic del que mai
hauríem pensat”. Ignasi Vilajosana, gerent de Worldsensing
Pilot: SIIUR. Empreses: Consorci format perArelsa, Circutor, e-Control, Prysmian, Santa&Cole,SECE i Semai Lighting, coordinat per BarcelonaDigital. www.siiur.com
Mostrador ecodigital d’enllumenat urbà format per 12
punts de llum amb tecnologia LED que incorpora sensors
mediambientals i de presència; també s’hi integren ser-
veis de telecomunicacions, de recàrrega de vehicles elèc-
trics o un punt d’informació per als ciutadans. SIIUR és
pioner en la integració d’infraestructures i serveis urbans,
en la cerca d’una gestió de les ciutats d’una més eficient,
ecològica i intel·ligent.
“Arran d’un concurs internacional, i basat en l’experiència
del pilot instal·lat al 22@Urban Lab, la ciutat d’Eindhoven
(Holanda) ha escollit el projecte SIIUR per desenvolupar i
implantar solucions innovadores d’il·luminació intel·ligent i
sostenible en un dels principals districtes de la ciutat.”
Gemma Batlle, cap del Clúster TIC
“El projecte SIIUR està sent un repte i una font d’apre-
nentatge i ha actuat de palanca per la generació de nous pro-
ductes, serveis i models de negoci, per les empreses membres i
el conjunt del sector.” Eloy Hernández, responsable de pro-
jectes de SECE.
“L’experiència de SIIUR ens ha servit per desenvolupar les
SmarTower®, una nova família de quadres urbans multiusos
per a instal·lacions de Smart City.” Anna Urbiztondo, res-
ponsable de projectes de SECE.
“Per a Santa&Cole, el projecte SIIUR, en el marc del
22@Urban Lab, ha suposat un treball important quant a la
recerca i la innovació. Poder treballar amb empreses tecnolò-
gicament innovadores ens ha proporcionat la possibilitat
d’aprendre i de millorar les prestacions dels fanals urbans.”
Josep Maria Serra, editor de la divisió urbana de
Santa&Cole
Impacte del 22@Urban Lab
Quant als beneficis del 22@Urban Lab, tal com s’hadetallat en parlar de compra pública innovadora, els
beneficiaris principals de l’Urban Lab són els mateixos
quatre participants. Primer els ciutadans, que reben
millors productes i millors serveis municipals. Segon, les
empreses, a les quals es permet testejar els seus produc-
tes/serveis en un entorn de proves real facilitant-los un
contacte directe amb el client potencial i un potencial
accés més ràpid al mercat que els permetrà incrementar
la seva competitivitat local i global. En tercer lloc, apa-
reixen noves oportunitats per desestocar i fer transfe-
108 Revista Econòmica de Catalunya
rència de coneixement (local i internacional) per a la
comunitat cientificotecnològica. I com a darrer benefi-
ciari, permet a la Ciutat/Ajuntament facilitar la intro-
ducció de noves solucions (millora contínua), permet als
gestors públics aprendre sobre les possibilitats del mer-
cat i facilita la coordinació interdepartamental en pro-
jectes d’innovació. A més de posicionar Barcelona com
a ciutat innovadora.
Així, manifestats els objectius del 22@Urban Lab i els
seus potencials beneficis, els principals indicadors per
mesurar-ne l’impacte han de ser:
• Producció i èxit en la comercialització de nous pro-
ductes/serveis que hagin estat desenvolupats per les
empreses a requeriment de les Administracions públi-
ques o en resposta als repte tecnològics plantejats en el
marc del 22@Urban Lab.
• Implantació per part de l’Administració de nous pro-
ductes/serveis prèviament testejats i que hagin demostrat, en
el marc del 22@Urban Lab, ser més eficients i/o sostenibles.
Atesa la joventut de la iniciativa és encara difícil fer
una avaluació objectiva del seus resultats, però hi ha indi-
cadors, com els testimonials recollits en aquest article, que
fan pensar en l’efectivitat de la iniciativa i es demostra en
la recepció positiva rebuda tant per empreses com per
l’Administració. En l’actualitat cap dels pilots en marxa
s’ha transformat encara en licitacions o compres efectives,
però diversos pilots han servit per desestimar productes i
sobretot, molts d’ells, per millorar-los, fer-los més segurs,
robustos i adaptats a les necessitats reals de la ciutat, alho-
ra que l’Administració n’ha descobert potencials noves
funcionalitats.
3. Conclusions i reptes de futur
Una ciutat que vol atreure activitat econòmica ha d’a-
postar per la innovació de les seves empreses i facilitar-
los l’accés al mercat, alhora que ha oferir als seus ciuta-
dans els millors productes i serveis.
L’Urban Lab és una eina de suport a l’estratègia d’in-
novació de la ciutat, de generació de coneixement, desen-
volupament econòmic i social. Si bé el 22@Urban Lab és
una iniciativa encara molt jove per valorar-ne l’impacte,
amb iniciatives com aquesta la Ciutat i la seva adminis-
tració aprenen, les empreses aprenen i guanyen competi-
tivitat, el ciutadà gaudeix de millors serveis i la ciutat es
posiciona en el món de la innovació. Un dels actuals rep-
tes d’aquesta iniciativa és, però, incrementar la proactivi-
tat dels governs en el llançament de reptes concrets a
escala internacional, que globalitzi els mercats i els faci
més eficients.
En moments de dificultats econòmiques d’empreses i
administracions, la compra pública innovadora i el
22@Urban Lab1 com a eina que l’operativitza, són una
gran oportunitat per donar suport a les empreses i per
avançar en l’estratègia de Barcelona Smart City.
Revista Econòmica de Catalunya109
1. Més informació a: www.22barcelona.com/urbanlab
1. Introducció
El Pla 22@Barcelona es va iniciar com una oportunitat
única per recuperar la vocació productiva del Poblenou i
crear una important polaritat científica, tecnològica i cul-
tural per convertir Barcelona en una de les principals pla-
taformes d’innovació i economia del coneixement d’àm-
bit internacional.
Amb aquesta idea, Barcelona està transformant el
barri industrial del Poblenou, que durant més de cent
anys fou el seu principal motor econòmic, en un nou
model d’espai de coneixement que promou la col·labora-
ció i les sinergies entre la Universitat, l’Administració i
l’Empresa amb l’objectiu d’afavorir el desenvolupament
de la cultura del talent i del coneixement.
El barri de Poblenou està situat al districte de Sant
Martí, que acull en un mateix territori el passat i el futur
de Barcelona. Aquesta combinació es reflecteix especial-
ment en la transformació d’aquest antic Poblenou indus-
trial en el nou districte tecnològic 22@.
El Poblenou ocupa pràcticament el quadrant est de
l’Eixample projectat per Ildefons Cerdà l’any 1859.
Durant la segona meitat del segle XIX i la primera del
segle XX s’instal·len la major part dels conjunts industrials
de la ciutat i s’arriba a parlar del “Manchester català”,
una zona industrial basada en el sector tèxtil i posterior-
ment diversificada a sectors com el mecànic, químic i d’a-
limentació. En els anys 60 s’inicia el decaïment de l’àrea
com a conseqüència de les noves dinàmiques de localit-
zació industrial derivades, per una part, de les necessitats
de la producció a gran escala i, d’altra, de les millores en
els sistemes de mobilitat. Ambdues propicien la creació
de sòls especialitzats en els corredors i corones metropo-
litanes, i per tant la deslocalització de la indústria tradi-
cional del centre de la ciutat. Aquest procés s’aguditza
amb les crisis econòmiques dels anys 70 i 80 i suposa la
degradació física i econòmica del sector.
La transformació de les zones industrials del
Poblenou s’inicia amb les intervencions realitzades per
als Jocs Olímpics de 1992 –amb la construcció de la Vila
Olímpica, les rondes i la recuperació del litoral– conjun-
tament amb les intervencions d’obertura de la Diagonal.
Aquesta nova perspectiva va provocar a finals dels
anys noranta un interessant debat sobre el futur de les
200 ha. de sòl industrial restant del Poblenou, amb usos
cada vegada més precaris i sotmeses a fortes tensions per
forçar la seva transformació per a ús residencial. A dife-
rència de les anteriors actuacions que van propiciar el
canvi d’ús industrial a residencial, i una transformació
absoluta de les preexistències, amb l’aprovació l’any 2000
de la “Modificació del Pla General Metropolità per a la
Transformació de les Àrees Industrials del Poblenou,
Districte d’Activitats 22@”, s’aposta de manera decidida i
inequívoca per preservar la vocació productiva d’aquest
territori. I per una transformació urbana progressiva en el
temps que s’ha d’abordar regenerant la zona industrial,
tant des de la revalorització del seu entorn arquitectònic
com des de la millora de la qualitat del seu espai públic,
però no de la forma convencional, per sectors que can-
vien totalment la forma urbana, sinó que serà conse-
qüència de l’establiment de l’equilibri entre el que es
manté i el que es renova, que ha de permetre la definició
de noves imatges urbanes en un context de continuïtat
amb les formes precedents.
22@Barcelona: exportant el modelAurora López, Andreu Romaní, Ramon Sagarra i
Josep Miquel PiquéAjuntament de Barcelona
110 Revista Econòmica de Catalunya
Per tant, els objectius del Pla seran la renovació urbana
i econòmica del Poblenou, plantejant un model de ciutat
compacta i diversa, que davant un model d’especialitza-
ció del territori per usos –industrials– aposta per la mix-
tura que afavoreix la cohesió social i propicia un desenvo-
lupament urbà i econòmic més equilibrat i sostenible.
Així les noves activitats econòmiques conviuen amb cen-
tres d’investigació, formació contínua i transferència tec-
nològica, habitatges, equipaments i comerç, en un entorn
d’elevada qualitat, que fa compatible la densitat amb una
dotació equilibrada d’espais lliures i equipaments.
El Pla 22@Barcelona modifica les característiques de
la regulació de la zona industrial 22a del Poblenou mit-
jançant una nova clau urbanística, 22@, que regula els
usos i la intensitat d’edificació de la nova subzona, defi-
neix una nova qualificació d’equipaments –els anomenats
equipaments 7@–, crea nous estàndards per a la reurba-
nització completa del sector, estableix els drets i deures
dels propietaris de sòl i determina les formes i mecanis-
mes de planejament derivat per desenvolupar la transfor-
mació. El Pla especial d’infraestructures del Poblenou
(PEI), que concreta les previsions del Pla 22@Barcelona
per a les diferents xarxes d’infraestructura i de servei, va
ser aprovat el 27 d’octubre de 2000.
Mitjançant un sistema d’incentius que milloren l’a-
profitament urbanístic del sector –increment progressiu
dels usos i de l’edificabilitat de 2 m2st/m2s a 3 m2st/m2s–,
els processos de renovació urbana contribueixen a la
reurbanització de tots els carrers amb la renovació de les
infraestructures, la millora de la qualitat i capacitat dels
serveis urbans i la nova organització de la mobilitat. Així
mateix, es generen sòls de cessió gratuïta a la comunitat
–d’un sòl inicial 100% privat, amb la transformació, un
30% del sòl es convertirà en sòl públic– per crear noves
zones verdes, equipaments i habitatges socials. Per altra
banda, s’afavoreixen la presència en el sector de les deno-
minades activitats @, que són aquelles que utilitzen el
talent com a principal recurs productiu. Tenen en comú
ser activitats eminentment urbanes, intensives en l’ús de
l’espai i de les tecnologies de la informació i la comuni-
cació i denses en llocs de treball qualificats.
D’aquesta manera, la progressiva transformació dels
sòls industrials permet resoldre els dèficits històrics del
sector i recuperar el dinamisme social i empresarial que
històricament ha caracteritzat al Poblenou.
Des de l’inici del projecte l’any 2000 fins al 2011, la
societat municipal 22@Barcelona està portant a terme un
projecte de renovació urbana que suposa la creació d’un
entorn divers i equilibrat on les empreses més innovado-
res conviuen tant amb centres de recerca, de formació i de
transferència de tecnologia com amb comerços, habitat-
ges i zones verdes, que afavoreixen el dinamisme social i
empresarial.
Després d’una fase inicial eminentment de renovació
urbanística, a partir de 2004, 22@Barcelona va iniciar una
nova etapa d’intensa renovació econòmica i cultural: s’hi
estan duent a terme prop de quaranta projectes dirigits a
crear àrees d’excel·lència europea en diversos sectors en
què Barcelona pot assolir un lideratge internacional, com
ara el sector audiovisual, les tecnologies de la informació
i la comunicació (TIC), les tecnologies mèdiques, l’ener-
gia o el disseny, mitjançant la concentració en el territori
d’empreses, organismes públics i centres científics i tec-
nològics de referència en aquests àmbits estratègics de
coneixement anomenats clústers.
El clúster és una de les opcions més competitives de
desenvolupament que consisteix, bàsicament, en l’agrupa-
ció d’actors (universitats, centres tecnològics i de recerca,
empresa, administració i recursos financers privats i públics)
interessats a treballar conjuntament per trobar sinergies en
un determinat sector econòmic. 22@Barcelona dóna als
clústers l’oportunitat de créixer en el seu hàbitat natural, la
ciutat. Gràcies a això, 22@Barcelona impulsa la modernit-
zació urbana i el progrés social del districte i de la ciutat.
Aquestes àrees d’excel·lència permeten crear un
model d’innovació dinàmic basat en el concepte de la “tri-
ple hèlix”, que potencia la confluència d’Administració,
Universitat i Empresa amb la finalitat que les sinergies
generades entre aquests agents estratègics incrementin
la competitivitat del sistema productiu i col·laborin en la
creació, creixement i consolidació de l’ocupació de qualitat.
22@Barcelona participa activament en la promoció
econòmica del districte, de la innovació i en la projecció
internacional de la seva activitat empresarial, científica i
docent, liderant diversos projectes i oferint a les empreses
diversos serveis de suport.
Revista Econòmica de Catalunya111
2. Els instruments del procés
En un curt període de temps, el segon semestre de 2000,
es van aprovar la Modificació del Pla general metropoli-
tà per a la renovació de les àrees industrials del Poblenou
(MPGM22@) i el Pla especial d’infraestructures (PEI), i es va
constituir la societat municipal 22@Barcelona. Posteriorment
es van adoptar decisions de govern (Decret d’Alcaldia de
19 de març de 2001; acord del Plenari de 22 de març de
2002) i es van crear diverses comissions (Comissió Assessora,
Comissió Tècnica i Comissió de Patrimoni) amb la finalitat
de dotar la societat d’eines per desenvolupar la seva tasca.
Aquestes tres potes, la MPGM22@, el PEI i la societat
22@Barcelona, per elles mateixes prou singulars i innova-
dores, configuren un conjunt inseparable, també singular
i innovador:
1. La MPGM22@, tot i ser breu, destaca principalment
perquè: a) estableix unes directrius concretes i un marc de
referència clars, amb un ampli ventall de mecanismes de
transformació adaptats a les circumstàncies; b) incorpora
al discurs urbanístic unes infraestructures que van molt
més enllà d’una urbanització convencional; c) integra la
promoció econòmica com a objectiu essencial, més enllà
del producte immobiliari buit de contingut; d) sistematit-
za mecanismes de recuperació de plusvàlues orientats al
reequilibri urbà i social (habitatge protegit, equipaments i
espais lliures); e) atorga protagonisme als diferents ope-
radors, i f) aposta per la recuperació del patrimoni histò-
ric i pel manteniment i la renovació del parc d’habitatge.
2. El PEI destaca perquè, més que un projecte d’urba-
nització convencional, és un pla integral que proposa una
cultura i unes xarxes de serveis de gran qualitat —incor-
porant noves tecnologies amb criteris de sostenibilitat—
i que té en compte la vocació productiva del territori.
3. La societat 22@Barcelona destaca perquè es crea
com a òrgan de gestió directa de l’Ajuntament que inte-
gra la visió global de tot el districte d’activitats 22@ i de
totes les fases de cada transformació com un procés únic i
continu, que va des de la identificació de les realitats con-
cretes de cada cas fins a la implantació de noves activitats,
passant per: a) la detecció de les necessitats; b) la fixació
d’objectius; c) el planejament urbanístic com a ordenació
física però també de continguts; d) la gestió per obtenir
sòls i recursos per materialitzar les previsions del planeja-
ment i de les infraestructures; e) l’execució d’aquestes
infraestructures; f) l’acompanyament dels diferents
agents, que apropa l’oferta i la demanda per garantir que
s’ompli de contingut el producte immobiliari; g) la creació
d’equipaments públics i la generació de clústers i xarxes
empresarials com a pals de paller on els diferents opera-
dors s’interrelacionen i cooperen en projectes tant a esca-
la local com a escala global (universitat, empresa, admi-
nistració, usuaris, etc.); h) la renovació i l’ampliació del
teixit residencial, amb especial atenció als afectats; i) l’im-
puls i el seguiment dels tràmits administratius, etc.
L’organització bàsica de la societat 22@Barcelona res-
pon, evidentment, a l’objectiu d’atendre les tasques
encomanades. Disposa d’una àrea de planejament urba-
nístic, una àrea de gestió urbanística, una àrea d’infraes-
tructures i una àrea de promoció econòmica, a més d’al-
tres de caràcter més transversal que donen suport a les
anteriors. Totes elles estan configurades com a direccions
diferents, però no independents sinó totalment interde-
pendents i relacionades, amb uns objectius comuns.
En el procés de transformació del territori, la societat
hi ha estat present i activa des de l’inici, en les fases de
redacció i tramitació del planejament i de gestió urbanís-
tica, en la urbanització i reurbanització de vials i d’espais
públics, en la creació i estesa de xarxes de serveis i
infraestructures, i en la recepció i gestió de galeries, sales
tècniques i altres espais, etc.
En paral·lel a aquests processos de transformació físi-
ca, es treballa amb els promotors, les empreses i les insti-
tucions per facilitar-los l’aterratge i propiciar-ne la incor-
poració activa als clústers i a les xarxes empresarials de
referència. Totes aquestes tasques s’integren en un exer-
cici de transversalitat i interdisciplinarietat, i són l’ànima
i la marca de la societat 22@Barcelona.
3. Urbanisme i infraestructures
3.1. Planejament urbanístic
L’antic sector industrial del Poblenou es caracteritzava
per la superposició de diferents teixits irregulars i poc
homogenis, conseqüència de l’ocupació del sòl al llarg
114 Revista Econòmica de Catalunya
del temps, uns 200 anys, amb lògiques edificatòries que
depenien de les necessitats de producció de les indús-
tries, de la posició de la residencia en relació amb el tre-
ball i de la connexió amb la ciutat o les infraestructures.
El resultat d’aquest procés ha estat la convivència d’una
rica diversitat de teixits, i tot i la malla homogeneïtzado-
ra de l’Eixample, el Poblenou es distingeix clarament per
la significativa alternança d’un seguit d’alineacions, tra-
ces agrícoles, antics recintes industrials, passatges, edificis
de mida, ús i estil diversos que formen uns teixits urbans
on la xarxa de Cerdà adquireix matisos ben diferents, en
cada part del Poblenou i respecte de la resta de la ciutat.
Amb aquesta realitat complexa com a punt de partida,
la normativa del planejament general, a diferència dels
plans urbanístics tradicionals, no determina el resultat
final de la transformació, és a dir, no estableix una orde-
nació detallada i precisa del territori, sinó que promou
una renovació progressiva en el temps, uns vint anys, i
adaptada a les preexistències, de manera que els edificis
que es mantenen ja siguin residencials o industrials s’in-
tegren amb les noves edificacions, creant uns teixits fun-
cionalment combinats i formalment complexes, en un
entorn de gran valor cultural que combina tradició i inno-
vació, afavorint la continuïtat del procés d’evolució urbana.
Amb l’objectiu de promoure aquesta transformació
del territori equilibrada entre la permanència dels teixits i
dels elements representatius del passat industrial del
barri i la substitució, s’estableix un sistema flexible de
mecanismes de transformació amb diferents tipus de
plans derivats, que s’adapten a les diferents situacions i
requisits i permeten impulsar projectes de diversa magni-
tud, des de actuacions directes sobre parcel·les o edificis
existents, plans sobre l’àmbit d’una illa, promoguts pel
sector privat, i els sis plans d’iniciativa pública –àmbits
predeterminats–, que transformen eixos o àrees estratè-
giques i que actuen com a referents i condensadors
urbans i, per tant, poden actuar com a motors de trans-
formació per al projecte. Aquests àmbits predeterminats
són: Perú-Pere IV, Parc Central, Llull-Pujades-Llevant,
Llacuna, Llull-Pujades-Ponent i Campus Audiovisual i
tenen una superfície agregada de 925.482 m2 de sòl i
representen el 47% de l’àmbit total de transformació.
El desenvolupament del Pla, mitjançant planejament
derivat, ha permès adequar la transformació a les carac-
terístiques reals de cada territori, amb un estudi detallat
dels teixits, edificacions i usos, i per tant ampliar el ven-
tall d’elements a mantenir, els inicialment previstos al
planejament general, –edificis patrimonials d’interès,
fronts residencials i edificis industrials en alçada– es com-
plementen amb la possibilitat del manteniment de par-
cel·lacions, edificis i en suma teixits.
3.2. Gestió urbanística
En matèria d’execució del planejament, 22@Barcelona
impulsa, redacta, tramita, segueix i gestiona els instru-
ments de gestió urbanística previstos en els àmbits d’ac-
tuació delimitats pel planejament. En els primers anys
del projecte 22@, bona part dels plans aprovats eren d’i-
niciativa pública i preveien la gestió en àmbits d’actua-
ció també per iniciativa pública, la majoria dels quals ja
van ser aprovats i estan o executats o en fases d’execu-
ció molt avançades. En els darrers anys han anat en
augment les promocions d’iniciativa privada, que ha
presentat a tràmit propostes de planejament i de gestió
que s’han tramitat i estan en fases d’execució diverses.
En qualsevol cas, l’impuls de l’execució del planeja-
ment urbanístic té com a conseqüència immediata i
necessària la materialització de les transformacions en els
ordres físic, jurídic, econòmic i social, generant i imposant
expectatives i obligacions, beneficis i càrregues, drets i
deures. La tasca més específica de la gestió urbanística és
l’exigència del compliment de les diverses obligacions,
càrregues i deures urbanístics: cobrament de quotes,
pagament d’indemnitzacions a afectats, trasllats d’activi-
tats, reallotjament de residents, enderroc d’edificis, sane-
jament de sòls, cessions obligatòries i gratuïtes d’equipa-
ments, espais lliures i aprofitament públic i habitatge de
protecció, pagament de costos d’urbanització i de dotació
d’infraestructures, entre d’altres.
En aquests primers deu anys des de la posada en
marxa del Pla 22@ la gestió urbanística, com a activitat
d’alt contingut jurídic, s’ha vist sotmesa a notables canvis
del marc legal, d’una banda, i d’un seguit de sentències,
en els pocs contenciosos que hi ha hagut, que no només
no han qüestionat el model inicial si no que, al contrari,
l’han anat reforçant i consolidat.
Revista Econòmica de Catalunya115
3.3. Infraestructures
Addicionalment, la “Modificació del Pla General
Metropolità” preveu la dotació en el sector de noves
infraestructures, adequades als requeriments urbanístics,
socials, econòmics i medi ambientals actuals, atenent als
criteris de sostenibilitat i prestació de serveis en règim de
competència. Es determina un nou estàndard d’urbanit-
zació que supera àmpliament el model clàssic i concreta,
a través del Pla especial d’infraestructures del Poblenou
els elements bàsics i les característiques principals que
han de reunir la ordenació de la superfície i les diferents
xarxes de serveis.
El Pla especial d’infraestructures preveu la nova urba-
nització del sector (37 km de carrers), determina les càr-
regues d’urbanització i les necessitats per a cada servei i
dóna una solució integral que considera de nou el paper
dels espais públics i els espais privats comunitaris com a
suport de les infraestructures en coexistència amb les xar-
xes preexistents.
Destaca en la formulació del Pla d’infraestructures la
creació de servei de climatització centralitzada que apro-
fita el calor la planta de valorització de residus del Fòrum
i aporta considerables avantatges mediambientals, el
desenvolupament de la recollida pneumàtica de residus
per fer-la selectiva, i el desplegament de xarxes de fibra
òptica que arribin a totes les edificacions. En relació amb
la urbanització es construeix amb uns acabats sobris, en
línia amb el que ja es podia trobar a l’Eixample i amb la
singularitat de les cruïlles on la vorera s’ha eixamplat per
guanya espai per als vianants.
Pel que fa a la planificació de les obres i per tal de garan-
tir la disponibilitat dels serveis en les noves promocions el
PEI s’avança construint xarxes de cobertura i proximitat
per tot l’àmbit. Aquestes actuacions representen el 30%
del pressupost de la totalitat de les actuacions previstes.
4. Desenvolupament econòmic
4.1. Promoció de clústers urbans
L’any 2004, amb la voluntat potenciar i posar en valor
la transformació física (urbanística i d’infraestructures)
del districte 22@Barcelona, es van endegar polítiques de
promoció d’activitat econòmica centrades en sectors
emergents en els que poder assolir una posició competi-
tiva a nivell internacional: els sectors audiovisual, tecno-
logies de la informació i la comunicació (TIC), tecnologies
mèdiques i l’energia. L’any 2008 es va iniciar una nova
línia d’acció en un cinquè sector estratègic i rellevant per
a Barcelona: el sector del disseny.
La promoció de clústers urbans en el territori del 22@
ha tingut l’objectiu de millorar la capacitat innovadora de
les empreses a través de la creació d’entorns productius
que concentrin la presència d’empreses, institucions,
agències públiques, universitats i centres d’R+D+I de
referència en cada sector. En aquests, es promouen les
cadenes de valor de la innovació de cada sector mitjan-
çant projectes ciència-tecnologia-empresa-mercat. Les
empreses ubicades al districte es beneficien d’una ecolo-
gia de la innovació que els dóna millor capacitat compe-
titiva per competir internacionalment.
Cadascun dels cinc clústers del 22@ estan en un
moment de desenvolupament diferent en funció de les
seves característiques i nivell de maduresa. Durant l’any
2010 es dóna continuïtat als projectes endegats durant
els anys anteriors i se’n generen de nous. La metodolo-
gia seguida per 22@Barcelona en tots els casos ha estat
basada en l’establiment una estreta relació amb una
entitat gestora del clúster que aglutini el sector i tingui la
missió, compartida amb 22@Barcelona, d’impulsar la
competitivitat de les empreses.
Des de finals de 2007 i primera part de 2008 es van
realitzar els plans estratègics dels clústers TIC, Audiovisual,
Energia i Tecnologies Mèdiques. En el 2008 es van elabo-
rar plans operatius per a implementar els plans estratè-
gics i es va treballar el model de governança i de gestió de
cada clúster. Pel què fa al clúster del disseny, liderat con-
juntament amb Barcelona Centre de Disseny (BCD),
durant l’any 2009 es va enllestir el Pla estratègic, i va ser
reconegut pel Ministeri d’Indústria (MITYC) com a AEI
(Agrupació Empresarial Innovadora).
22@Barcelona ha col·laborat en el passat en la crea-
ció dels centres sectorials de transferència de tecnololgia
(CT) que són elements que exerceixen d’instrument de
connexió entre la recerca (universitats) i les empreses.
22@Barcelona col·labora en la consolidació d’aquests,
116 Revista Econòmica de Catalunya
com ara el la Fun-dació Barcelona Media en el sector
audiovisual i la Fundació Barcelona Digital en el sector
TIC. Durant l’any 2009 es va donar suport a la creació del
Centre Tecnològic de Tecnologies Mèdiques i la consoli-
dació de l’IREC (Institut de Recerca en Energia de
Catalunya) que conjuntament amb el B_TEC estan lide-
rant el Clúster de l’Energia.
4.2. Aterratge i acompanyament empresarial
L’any 2008, l’objectiu estratègic de reforçar el suport a
les empreses que volien instal·lar-se al 22@, es va impul-
sar la iniciativa 22@PLUS, iniciativa que s’ha continuat
desenvolupant els anys 2009 i 2010. El 22@PLUS és con-
cep com una proposta de valor de cara les empreses que
estudien la seva possible implantació al districte i es
compon d’un catàleg de serveis on es presenten tots
aquells elements de valor afegit del 22@: infraestructures
tecnològiques, infraestructures del coneixement, xarxes
de cooperació empresarial, estratègia de clústers, accés al
finançament públic i privat, accés al talent, accés al mer-
cat, equipaments i espais innovadors per a empreses i
emprenedors, plataformes d’aterratge i enlairament
empresarial, etc. Dins d’aquest servei hi ha la Business
One Door a través de la qual una empresa que vulgui
instal·lar-se al districte rebrà acompanyament en aquest
procés d’instal·lació, la informació necessària per a la
seva integració al clúster i l’accés als serveis i instruments
que 22@Barcelona desenvolupa.
La programació d’actuacions amb el 22@Network,
associació d’empreses del 22@, ha tingut per objecte
facilitar la integració de les empreses i institucions que
s’instal·len, com la dels seus empleats, i aprofundir en
les relacions entre elles i amb el barri del Poblenou i el
seu ric teixit associatiu. Un instrument molt efectiu
han estat els 22@Update Breakfast mensuals, desenvo-
lupats conjuntament amb el 22@Network amb l’objec-
tiu de compartir temes d’actualitat empresarial i donar
a conèixer i connectar les empreses ubicades al distric-
te 22@.
Per tal de recolzar i potenciar la adequació de la ofer-
ta d’espais a les necessitats de les empreses, s’han coor-
dinat les tasques de comercialització amb promotors i
consultors immobiliaris.
5. 22@: 2000-2010
5.1. Planejament urbanístic
El planejament és la primera fase del procés urbanís-
tic, que continua amb la gestió urbanística i, finalment, es
completa amb els projectes edificatoris de nova construc-
ció o de reutilització.
El procés de transformació de les àrees industrials del
Poblenou es concreta en tot un seguit d’actuacions que
s’han anat posant en marxa al llarg dels deu anys d’exis-
tència del projecte. Actuacions que, a mig termini, garan-
teixen canvis substancials de millora en l’entorn físic, en
la presència i tipologia d’empreses i institucions al terri-
tori i, en conseqüència, en el tipus de relació que s’esta-
bleix entre les persones que hi conviuen.
L’àmbit total del 22@ és de gairebé 200 hectàrees; d’a-
questes, l’àmbit de renovació (el sòl que no està qualificat
de vial) és de 1.323.357 m2, és a dir, més de 130 hectàrees.
L’horitzó final del pla preveu prop de 4.000.000 m2 de
sostre sobre rasant per a espais productius, habitatges,
serveis tècnics i equipaments.
Cal destacar que el 47% de les 200 hectàrees es corres-
pon amb sis àrees a desenvolupar mitjançant plans prede-
terminats d’iniciativa pública que ja han estat aprovats
definitivament, si bé en alguns resta pendent el desenvo-
lupament d’àmbits concrets mitjançant plans específics.
S’ha finalitzat la fase de planejament en més del 68%
de l’àmbit de renovació. Això suposa 2.975.161 m2 de sos-
tre i 909.332 m2 de sòl. D’aquesta superfície, 123.678 m2
de sòl estan qualificats d’equipament i 148.388 m2 de
zona verda. A més, el planejament dut a terme defineix
les condicions d’ordenació de més de 3.000 habitatges
vinculats a algun règim de protecció pública.
Pel que fa al nombre d’instruments de planejament,
durant aquests deu anys dins l’àmbit del 22@ s’han apro-
vat definitivament 127 plans, dels quals 80 han estat pro-
moguts per la iniciativa privada. En aquest cas s’ha fet el
seguiment dels plans en tràmit, orientant i assistint els
equips redactors i informant els interessats del desenvo-
lupament corresponent. Els plans concreten la posició
dels sòls d’aprofitament privat i de cessió al municipi,
destinats a habitatge social, equipaments, i zones verdes,
les característiques de les noves edificacions i el conjunt
Revista Econòmica de Catalunya117
de paràmetres urbanístics que, després dels correspo-
nents processos de gestió urbanística, permeten desen-
volupar els projectes edificatoris i comercialitzar els pro-
ductes immobiliaris resultants.
Cal destacar la “Modificació del Pla Especial de
Protecció del Patrimoni Arquitectònic del Districte de
Sant Martí. Patrimoni Industrial del Poblenou” aprovat al
2006 pel que s’incorporen a l’ordenació les preexistències
urbanes al sector. El Pla especial de protecció afegeix 68
nous elements i edificis industrials als 46 ja protegits,
posant encara més de manifest que l’eixample del
Poblenou té forma urbana pròpia i diferent al de l’eixam-
ple central.
A part del planejament de l’àmbit de 22@, s’han des-
envolupat plans fora de l’àrea urbanística estricta, en
aquest sentit destaca el “Campus Interuniversitari del
Besòs” –que ordena un àrea de gairebé 8 hectàrees– els
usos previstos al futur Campus se centren en la activitat
universitària que inclou la docència, la recerca, la transfe-
rència de tecnologia i els serveis a la comunitat universi-
tària i en altres activitats de recerca i innovació vinculades
als eixos temàtics del nou Campus que són: energia,
mobilitat, aigua i sostenibilitat.
També cal destacar la modificació de Pla general
metropolità del centre històric del Poblenou –d’unes 43
hectàrees d’àmbit– i una ampliació del Catàleg de
Patrimoni que tenen com a principals objectius: a)
Conservar el caràcter general del Poblenou com un barri
de carrers urbans (carrers antics, passatges i carrers d’ei-
xample); b) Identificar i protegir els edificis i conjunts
més rellevants del patrimoni arquitectònic i urbanístic de
l’àmbit delimitat: de la situació actual amb 12 elements
catalogats, es passa a un total de 65 elements amb algun
tipus de protecció patrimonial i 492 edificis amb protec-
ció urbanística i c) Afavorir les actuacions de rehabilita-
ció en lloc de la substitució.
Fins el quart trimestre de 2010 s’han executat onze
zones verdes que sumen 26.226 m2 i 14.224 m2 estan en
construcció i 33.073 en projecte. Pel què fa equipaments
a data 31 de desembre s’havien construït 101.132 m2 de
sostre sobre rasant. Al primer semestre de l’any 2011 s’han
finalitzat uns 7.000 m2més. Com a exemples d’equipaments
finalitzats destaquen: Ca l’Aranyó/Universitat Pompeu
Fabra, l’edifici Mediacomplex, Can Jaumandreu, CEIP
Llacuna, l’edifici MediaTIC i el Consell de l’Audiovisual
de Catalunya.
Pel que fa a l’habitatge protegit, fins al primer trimes-
tre del 2011 el Pla 22@ ha desenvolupat planejament que
concreta l’ordenació de més del 75% dels habitatges pro-
tegits previstos. Es troben ja construïts 1.160 habitatges i
en construcció 410 que suposen un total de 1.570. Així,
mateix, compten amb llicència concedida 96 habitatges
més, que hauran de començar properament la seva cons-
trucció. Aquests 1.666 habitatges, més els 445 amb gestió
aprovada suposen més del 50% dels 4.000 previstos a la
“Modificació del Pla General Metropolità”.
Fins a finals del 2010, s’han concedit llicències per un
total de 1.401.789 m2 de sostre, dels quals 959.847 m2 ho són
sobre rasant i 441.942 m2 sota rasant. La distribució d’aquest
sostre és d’un 70% per a usos d’activitats econòmiques,
d’un 17 % per a habitatge i un 13% per a equipaments.
5.2. Gestió urbanística
Des de l’inici del pla 22@ fins a finals de 2010 en
nombre d’instruments de gestió impulsats, inclosos els
convenis, és de 190, amb més de 900 interessats directes
entre persones físiques i jurídiques, l’afectació d’unes 270
activitats, la majoria de 2 o 3 treballadors, que ha calgut
indemnitzar i traslladar, i un 80 habitatges que ha calgut
reallotjar.
El sòl gestionat al llarg d’aquest període suma uns
625.000 m2 de sòl (aproximadament el 47% de la previsió
del Pla 22@), dels que uns 200.000 m2 de sòl passen a
titularitat municipal amb destinació a espais lliures, equi-
paments, vials, habitatges protegits i activitat econòmica.
A aquests sòls els correspon un sostre gestionat de
1.920.000 m2 de sostre, dels que uns 120.000 m2 de sostre
passen a titularitat pública per habitatge de protecció i
uns 30.000 m2 de sostre també a titularitat pública amb
destinació a activitat econòmica.
Finalment cal destacar que aquesta gestió ha repre-
sentat que els promotors privats han participat amb 45,26
milions d’euros en el finançament del Pla especial d’in-
fraestructures i a més l’Ajuntament ha ingressat 24,55
milions d’euros en compensació del valor de les cessions
obligatòries que no es podien materialitzar físicament.
118 Revista Econòmica de Catalunya
5.3. Infraestructures
El Pla especial d’infraestructures (PEI) preveu la reur-
banització de 37 quilòmetres de carrers, determina les
càrregues d’urbanització i les necessitats per a cada ser-
vei i ofereix una solució integral que considera de nou el
paper dels espais públics i els espais privats comunitaris
com a suport de les infraestructures.
S’ha finalitzat la reurbanització de 98 trams de carrers,
amb un total de cinquanta projectes executats. Això repre-
senta un grau d’execució del PEI del voltant del 40%,
amb prop de 14.400 ml (metres lineals) de carrers refets
del total de 37 km i una superfície urbanitzada de prop de
310.000 m2, amb totes les infraestructures corresponents
transformades, entre les quals destaquen els més de
5.100 ml de nous col·lectors i els 34.820 ml de prismes
troncals (elèctrics i de telecomunicacions), així com 44
galeries construïdes i tres més en execució.
Per tal de reforçar aquestes noves infraestructures,
s’han construït dues noves centrals de recollida pneumà-
tica i una subestació elèctrica. Una subcentral de climatit-
zació centralitzada està en construcció al carrer de
Tànger, amb data de finalització prevista per al 2011.
Destaca com a projecte singular l’acreixement i l’ade-
quació de la xemeneia històrica de Ca l’Aranyó per a la
seva utilització com a sortida de fums de la futura sub-
central de climatització.
També ha estat important la implantació i la continu-
ïtat en el lloguer de fibra òptica fosca. Aquesta ja repre-
senta un total de 41 km de fibra ja instal·lada, que dóna
servei a les diferents empreses del sector.
Així doncs, com a resum, es destaquen els indicadors
més rellevants d’aquests 10 anys: 98 trams de carrer
executats; 44 galeries públiques; 880 ml de galeries públi-
ques; 2.200 ml de galeries privades; 13.100 ml de xarxa de
climatització; 59 clients connectats a la xarxa de climatit-
zació; 11.050 ml de xarxa de recollida pneumàtica de resi-
dus municipals i 65.112 ml de prismes.
5.4. Desenvolupament econòmic
La transformació del districte ha permès la instal·lació
de 10 centres universitats amb més de 25.000 estudiants,
12 centres d’R+D i de transferència tecnològica, i l’actua-
lització del cens empresarial realitzada dins de l’àmbit
geogràfic del 22@Barcelona ha acreditat un increment
continu d’empreses instal·lades des de l’any 2000.
Aquest cens, que s’elabora des de fa un anys, exclou
les persones físiques (autònoms) i les empreses dels sec-
tors comerç, hostaleria, construcció, activitats immobilià-
ries, agències de viatges i oficines bancàries. Tenint en
compte aquesta exclusió, a data 31 desembre de 2009, el
número d’empreses instal·lades al 22@Barcelona, des de
l’any 2000, és de 1.502, un 4,2% més que el cens de 2008.
Així, evolutivament, i tot estar immersos en la major crisi
econòmica dels darrers 70 anys, 22@Barcelona continua
creixent en nombre d’empreses, fet que influeix també
directament en l’activitat econòmica del conjunt de
comerços, hotels i oficines de la zona.
De les noves empreses que s’han instal·lat al districte
22@Barcelona l’any 2009, el 50,7% es dediquen a oferir
serveis empresarials, el 21,9% a la indústria manufacture-
ra i un 9,6% a serveis personals i altres activitats socials.
El ritme de renovació econòmica del districte és evi-
dent i, tot i la conjuntura econòmica actual, el ritme d’ins-
tal·lació és clarament positiu. Així, entre l’any 2000 i 2003,
es van instal·lar 489 empreses al 22@Barcelona, entre els
anys 2004 i 2006 ho van fer 552 empreses, i durant el dar-
rer període 2007 i 2009, s’hi han instal·lat 461 empreses.
En relació amb el volum de treballadors, les dades
actualitzades que ofereix el cens empresarial incrementa
la xifra del nombre de llocs de treball dins de l’àmbit geo-
gràfic del 22@Barcelona fins arribar als 44.600.
L’augment de la massa salarial del districte prové tant
del creixement del nombre d’empreses, com de les amplia-
cions de plantilla de companyies ja presents a la zona.
Durant l’any 2009, la meitat de les empreses (51%) no
ha variat el volum de la plantilla, un 24% l’ha disminuït i
un 21% l’ha augmentat. Les empreses grans i les dedica-
des a les TIC són les que –en proporció– més han incre-
mentat en la creació de llocs de treball. El pes de les acti-
vitats intensives en coneixement i tecnologia és
important, així, el 74,2% de les 1.500 empreses (1.114) es
dediquen a activitats considerades @, dada que referma
el pes de la nova economia al districte.
De fet, bona part de les baixes d’empreses dels últims
anys s’han produït en la indústria manufacturera, mentre
que la denominada nova economia ha estat capaç d’a-
Revista Econòmica de Catalunya119
traure més empreses i treballadors i ha permès créixer al
22@Barcelona i crear ocupació de qualitat a la ciutat. Com
a comparació, al conjunt de Catalunya, el pes de les acti-
vitats@ és del 58%.
L’estudi realitzat amb les empreses que desenvolupen
la seva activitat dins de l’àmbit geogràfic del 22@Barcelona
estima un volum de negoci d’ aproximadament 6.000 milions
d’euros, 300 milions més que l’any 2008, és a dir un 5,4%
més que l’anterior cens.
El 8,1% de les empreses amb seu a 22@Barcelona té
un volum de negoci de més de 15 milions d’euros; el
12,2% de 3 a 15 milions d’euros; el 20,3% entre 600.000 i
3 milions d’euros; i quasi el 60% de fins a 600.000 euros.
Gairebé 7 de cada 10 empreses (68%) que tenen centres
de treball situats al districte 22@Barcelona són “microem-
preses”, tenen com màxim 10 treballadors ocupats.
D’aquestes microempreses, la gran majoria (9 de cada 10)
concentren tota la seva plantilla al 22@Barcelona.
En termes d’activitat desenvolupada per les empreses,
1 de cada 2 empreses (54%) forma part o està relaciona-
da amb algun dels cinc clústers del districte 22@Barcelona
(TIC, Audiovisual, Tecnologies Mèdiques, Energia i Disseny).
– El 26% de les empreses desenvolupen activitats de TIC.
– El 24% de les empreses realitzen activitats de Disseny.
– L’11% de les empreses es dediquen a activitats de
l’Audiovisual.
– El 5% de les empreses realitzen activitats lligades a
les Tecnologies Mèdiques
– El 4,5% de les empreses desenvolupen activitats del
sector de l’Energia.
D’altra banda, 1 de cada 4 empreses desenvolupa acti-
vitats de Recerca i Desenvolupament. Les TIC i les Tecno-
logies Mèdiques són els dos sectors estratègics on aques-
ta activitat implica una proporció més gran d’empreses (4
de cada 10).
Respecte a l’exportació, el 23,5% de les empreses del
districte 22@Barcelona exporten béns o serveis a l’estran-
ger. Entre les mitjanes i grans empreses aquest percentat-
ge ascendeix al 38%. Per clústers, les empreses dedicades
a les Tecnologies Mèdiques són les que més exporten, 4
de cada 10 (39%), seguides per les de Disseny (31%).
Les dades obtingudes per l’estudi reflecteixen que el
capital humà que es reuneix al districte és un aspecte
diferencial per l’elevat grau de formació de les persones
que hi treballen.
De mediana, el 72,5% dels treballadors de les empre-
ses@ del districte són titulats universitaris. De fet, una de
cada dues empreses instal·lades al 22@Barcelona tenen
entre les seves plantilles més del 50% del personal amb
titulació universitària. S’ha de tenir en compte que al
conjunt de Catalunya, segons resultats de l’Enquesta de
Població Activa (EPA), només el 37% de la població ocu-
pada assalariada assoleix l’educació superior.
6. 22@Barcelona: exportant el model
22@Barcelona ja és avui en dia un model de referència
internacional en la transformació urbanística, econòmica i
social per ciutats com Rio de Janeiro, Boston, Istambul o
Ciutat del Cap, i és un model estudiat i seguit per univer-
sitats i parcs científics i tecnològics de tot el món.
L’experiència desenvolupada en el Districte de la
Innovació, s’està posant a disposició d’altres districtes de
la ciutat a partir del know-how acumulat. El que s’ha ano-
menat la “arrovització” de la ciutat de Barcelona.
El model de clústers urbans impulsat en el 22@, ha
posat les bases per al diàleg territori-economia-societat,
creant un model propi que articula universitats, empreses
i administració en una transformació econòmica que
supera les fronteres del districte de la innovació 22@.
22@Barcelona és un dels models de referència tant per
la Associació Internacional de Parcs Científics i Tecnològics
(International Association of Science Parks) així com de la
Xarxa Mundial de Clústers (The Competitiveness Institute)
tant en el nombre d’empreses instal·lades com en el nom-
bre de professionals del districte.
120 Revista Econòmica de Catalunya
El proper any serà el 25è aniversari del primer parc
tecnològic que es va crear a Catalunya i el primer que va
iniciar la seva activitat amb empreses instal·lades a
l’Estat, el Parc Tecnològic del Vallès. El 2012 serà també el
15è aniversari del primer parc científic de l’Estat, el Parc
Científic de Barcelona, on per primer cop una universi-
tat, la Universitat de Barcelona, lidera el desenvolupa-
ment d’un parc. L’any vinent 22@Barcelona complirà
dotze anys del desenvolupament d’un model més pro-
per a les Knowledge City d’Escandinàvia i de la dimensió
d’alguns dels actuals parcs xinesos, però amb unes
característiques pròpies de gestió de la innovació a par-
tir d’eines, experiències i estructures com els clústers, els
living labs o l’smart city, que ja el situa com un exemple
internacional de parc, com s’hi va referir Jan Annerstedt
(2011) a la darrera Conferència de l’Associació Internacional
de Parcs (IASP) a Copenhagen. El moviment de parcs
científics i tecnològics a Catalunya ha tingunt un gran
desenvolupament a les darreres dues dècades1. S’ha
passat d’intentar importar models d’èxit a crear refe-
rents internacionals propis que incorporen l’sticky know-
ledge (Townsend, Soojung-Kim & Weddle, 2009) del ter-
ritori, creant un valor econòmic únic i difícil de copiar
–sticky– que vincula els diferents agents del sistema
d’innovació i la seva dinàmica amb una localització geo-
gràfica concreta.
Models teòrics existents com, entre d’altres el model
de la triple hèlix elaborat per Henry Etzkowitz i Loet
Leydesdorff (1997) i el Sistema Nacional d’Innovació de
Lundvall (1992), situen els parcs científics i tecnològics
com a elements centrals del sistema d’innovació, i com a
base del desenvolupament econòmic i social del territori.
La perspectiva historicotemporal dels parcs catalans per-
met fer una primera anàlisi de la realitat empírica del cas
de Catalunya.
L’emergència de models econòmics i de desenvolupa-
ment basats en el coneixement situa la universitat com a
agent central del procès de capitalització del coneixement
(Etzkowitz & Leydesdorff, 1997). El model sociològic
clàssic formulat per Merton (1977) atribuïa al científic el
desinterès en la seva tasca a canvi de la recompensa del
reconeixement dels seus col·legues de professió. En la
Les tres hèlixs al parcs científics i tecnològics de Catalunya
M. Carmen Adán i Joan BellavistaXarxa de Parcs Científics i Tecnològics de Catalunya (XPCAT)
Revista Econòmica de Catalunya121
1. Projectes més nous a Catalunya estan també sent liderats per universitatscom el Parc d’Innovació de la UPC, Parc de Recerca UAB, LaSalle TechnovaBarcelona, ESADE Creàpolis o Parc de Recerca UPF. Altres projectes comel Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona i Biopol’H defensen la creaciód’un entorn on la universitat, laboratoris clínics, empreses i hospitalscol·laborin per liderar innovacions en el sector sanitari. L’experiència de laincubadora més antiga d’Europa, Barcelona Activa, va derivar en la crea-ció del Parc Tecnològic Barcelona Nord per acollir a aquelles empreses debase tecnològica sorgides de la incubadora. La innovació en sectors tradi-cionals a Catalunya com la indústria enològica o la indústria del turisme il’oci són sectors centrals de dos projectes liderats, entre d’altres, per laUniversitat Rovira i Virgili el Parc Científic i Tecnològic de la IndústriaEnològica i el Parc Científic i Tecnològic del Turisme i l’Oci. La també tra-dicional indústria automobilística del Baix Llobregat constitueix la base del
teixit industrial d’aquest territori. La potencial transferència de tecnologiai innovació de les empreses situades en aquest territori cap a sectors quecreixen en importància com l’aeroespacial i el de la mobilitat va motivar lacreació del Deltabcn situat a Viladecans. Especialment vinculats al territo-ri i al seu desenvolupament econòmic i social estan el Parc Científic iTecnològic de la Universitat de Girona, el Parc Científic i TecnològicAgroalimentari de Lleida, el Parc Tecnològic de Tarragona, el Tecnoparc deReus, el TecnoCampus Mataró-Maresme, el Parc de la Catalunya Centrali Orbital 40. Tots ells creats amb l’objectiu d’interactuar i relacionar-se ambagents del seu entorn i contribuir a la creació de competitivitat del teixitempresarial de la seva àrea d’influència. Projectes de parcs més recents comBZ Barcelona Innovació Tecnològica, un projecte liderat pel Consordi de laZona Franca, o el Parc de l’Alba, dissenyat entorn del sincrotró de l’Alba,volen atraure projectes empresarials de gran dimensió.
segona revolució acadèmica, el coneixement es trans-
forma en capital rendible, i la ciència i la tecnologia pas-
sen a ser considerades com una variable endògena al
sistema econòmic (Schumpeter, 1949). En aquest con-
text, la motivació econòmica adquereix un estatus com-
parable a l’avenç científic i aquest fet té conseqüències
significatives. Per una banda, en la definició del paper
del científic, que incorpora el rol d’emprenedor als rols
més tradicionals de docència i recerca preexistents. Per
una altra, en l’organització social de la ciència: la pro-
ducció del coneixement en aquest nou context es carac-
teritza, segons el Model 2 de Gibbons, per la participa-
ció d’un grup heterogeni d’actors que han de col·laborar
en un context multidisciplinari (Gibbons et al., 1994). I
en tercer lloc, en la introducció d’una nova missió a la
universitat, on, més enllà de les funcions de docència i
recerca que la universitat desenvolupa fins aleshores,
s’hi afegeix la funció de desenvolupament econòmic i
social.
La universitat assumeix cada cop més aquesta tercera
missió trasferint el seu coneixement cap a la indústria i la
societat en general. Segons el model de la triple hèlix, a
aquesta primera relació que vincula ciencia i mercat, s’ha
d’afegir la diferenciació institucional entre el control
públic –el govern i la recerca pública– i el control privat
–l’empresa i el mercat. La relació dinàmica entre la uni-
versitat, l’empresa i el govern és la que explica un nou
paradigma de desenvolupament econòmic i social basat
en el coneixement. Són la integració i el conflicte entre les
tres hèlixs els que guien el curs i la direcció de la innova-
ció. Les interaccions entre aquestes tres esferes institucio-
nals afavoreix l’intercanvi d’estructures i funcions en
nous espais interface que actuen com a intermediaris
entre els agents que formen part del sistema d’innovació.
Alguns exemples d’aquests espais híbrids són les oficines
de transferència de tecnologia, les incubadores d’empre-
ses i els parcs cientítics i tecnològics. La configuració d’a-
quest sistema emergent s’estructura, segons la triple
hèlix, a escala global, però els subsistemes que el formen
es configuren a partir de trajectòries locals (Etzkowitz &
Leydesdorff, 1997).
En l’actualitat economistes, sociòlegs i politòlegs
coincideixen a plantejar un futur més rellevant dels terri-
toris locals, regionals, i megaregionals per al desenvolu-
pament dels ecosistemes de recerca i d’innovació, i l’aug-
ment de les connexions en xarxa com afavoridors dels
objectius de desenvolupament (Florida, 2009; Munroe &
Westwind, 2007; Townsend, Soojung-Kim & Weddle,
2009). La rellevància de la localització dels agents econò-
mics en el desenvolupament econòmic i social ja havia
estat introduïda per Alfred Marshall (1920) quan va defi-
nir el concepte d’economies d’aglomeració als districtes
industrials del nord d’Itàlia; pel grup GREMI quan afegia
la vessant cultural i social en els mitjans innovadors
–milieux innovateurs– (Maillat, 2002); per Porter (1991), en
el desenvolupament del concepte de clúster, i per
Krugman quan va incloure la dimensió espaial com un
dels elements clau per explicar la natura de les forces eco-
nòmiques (Krugman, 1991). El model de la triple hèlix
incorpora, a més de la dimensió espaial, el vincle entre
estratègies locals i globals a partir de la interacció dinàmi-
ca entre les diferents esferes institucionals i funcionals
–universitat, empresa i govern– i permet analitzar l’emer-
gència del paradigma vigent basat en el coneixement
(Etzkowitz et al., 2000).
Conforme han anat augmentat la implicació i les rela-
cions dinàmiques entre universitat, empresa i govern en
la configuració del sistema d’innovació, els parcs cientí-
fics i tecnològics han anat adquirint major protagonisme.
Els parcs són agents del sistema d’innovació que actúen
com a intermediaris de la cadena de valor (ciència-tecno-
logia-empresa i mercat) contribuint a crear ponts de rela-
ció entre els agents del sistema a partir d’un lleguatge i
una cultura comuns, l’emprenedoria. Els parcs recullen la
tercerca missió de la universitat com es reflecteix a les
nombroses definicions del concepte de parc que, entre
d’altres característiques, destaquen la gestió del coneixe-
ment, la tecnologia i la innovació, que ha de ser específí-
ca i responsabilitat d’un equip de professionals qualificats
per a aquesta labor. Així com l’impuls a la utilització de
mecanismes de transferència de coneixement i tecnolo-
gia, des de la universitat, per ajudar a la creació d’empre-
ses i al seu creixement. La definició de parc científic i tec-
nològic més utilitzada és la de l’Asociació Internacional
de Parcs (International Association of Science Parks,
IASP):
122 Revista Econòmica de Catalunya
“Un parc científic i tecnològic és una organització gestio-
nada per professionals especialitzats que té l’objectiu
fonamental d’incrementar la riquesa de la seva comuni-
tat, promovent la cultura de la innovació i la competiti-
vitat de les seves empreses i institucions generadores de
saber. Amb aquesta finalitat, un parc científic i tecnolò-
gic estimula i gestiona el flux de coneixement i tecnolo-
gia entre les universitats, les institucions de recerca, les
empreses i els mercats; impulsa la creació i el creixement
d’empreses innovadores mitjançant mecanismes d’incu-
bació i de generació centrífuga (spin-off), i proporciona
altres serveis de valor afegit així com espais i
instal·lacions de gran qualitat” (IASP Board, 2002).
Millorar la contribució de la universitat a la innovació i
a la creació de valor en els processos productius i empresa-
rials, i facilitar la interacció entre recerca pública i privada és
una de les funcions de la universitat emprenedora. La posi-
ció actual de la universitat catalana en recerca és molt bona
seguint el rànquing de recerca d’universitats públiques
espanyoles de 2009 (Buela-Casal et al., 2010). Segons els
criteris analitzats en aquest article, sis de les universitats
públiques catalanes estan situades entre les onze primeres
posicions del rànquing global de productivitat en recerca.
Des d’una perspectiva internacional, dues de les univer-
sitats catalanes estan entre les 200 millors universitats del
món segons el rànquing Times Higher Education (2010),
que té en compte la qualitat de la docència, la recerca, la
internacionalització i la innovació a les universitats. Amb
tot, la qualitat de la universitat a Catalunya continua estant
molt més basada en paràmetres de recerca que d’innovació,
com reflecteix un estudi recent del sistema d’innovació de
Catalunya elaborat per l’OCDE (2010). Les universitats
catalanes han assimilat amb èxit el seu paper de docència i
de recerca, mentre que el seu paper com a universitat
emprenedora és encara relativament recent.
A Catalunya, la universitat ha anat incorporant funcions
d’emprenedoria primer a través del desenvolupament d’ofi-
cines de transferència de tecnologia (OTRI), i després, amb la
creació del primer parc vinculat a una universitat a tot l’Estat,
el Parc Científic de Barcelona l’any 1997. En l’actualitat, nou
dels vint-i-quatre parcs catalans han estat directament pro-
mocionats per la universitat, però la institució universitària
està present directament o indirectament en gairebé la tota-
litat dels projectes, no només en la propietat o promoció, sinó
també a partir de contractes, acords de col·laboració, oferta de
serveis cientificotècnics o de serveis de gestió de la innovació.
A més, en l’àmbit de la recerca pública, hi ha instal·lats en els
espais dels parcs catalans 192 centres d’R+D i centres tecno-
lògics. Tanmateix, en el 43% dels parcs catalans la universitat
ha situat la seva OTRI directament als espais dels parcs, uni-
ficant objectius i apropant els serveis associats als grups i
centres d’R+D i a les empreses instal·lades en el seu entorn.
No obstant això, la generació de coneixement no és
només fruit de la recerca dels departaments universitaris,
també és conseqüència de la recerca generada a les uni-
tats R+D de les empreses, a les plataformes tecnològi-
ques i altres serveis avançats, que aporten coneixement
per al desenvolupament de futurs productes i processos.
El serveis que tant directament des de la universitat com
des del parc mateix s’ofereixen a les unitats d’R+D públi-
ques i privades instal·lades als espais del parcs, no esta-
ríen disponibles si les empreses haguessin d’assumir el
cost d’inversió i manteniment d’equipament i serveis
altament especialitzats. La disponibilitat d’aquests ser-
veis és especialment rellevant per a la supervivència de
les spin-off o petites empreses de base tecnològica que
poden nèixer i crèixer gràcies a un accès fàcil i econòmic
a aquestes infraestructures. Segons Tapan Munroe (2010)
el major creixement de llocs de treball als EUA en la dar-
rera dècada no ha estat en grans empreses sinó amb l’o-
cupació creada a partir de start-ups. En aquest sentit, el
creixement d’aquesta tipologia d’empresa afavoreix la
creació d’ocupació i de creixement econòmic.
Concretant sobre el cas de Catalunya, el nombre total
de treballadors en els parcs durant el 2010 va ser de
65.043 persones (XPCAT, 2011). L’evolució de l’ocupació
dels parcs catalans des de l’any 20052 ha estat molt posi-
tiva amb un augment interanual mitjà del 28%3 (gràfic 1).
Revista Econòmica de Catalunya123
2. Primer any per al qual es disposa de dades oficials dels parcs a la Xarxa deParcs Científics i Tecnològics de Catalunya (XPCAT).
3. En l’anàlisi d’aquestes dades s’ha de tenir en compte que durant el perío-de 2005-2010 es varen consolidar projectes de parcs que ja feia més de deuanys que eren en funcionament, i es va incrementar el nombre de projectesde parcs a Catalunya durant el mateix període.
Aquest darrer any, l’increment ha estat menor, possible-
ment com a conseqüència directa de la conjuntura eco-
nòmica, tot i que la tendència continua sent positiva.
Aquesta dada és especialment significativa si la compa-
rem amb la variació interanual de la població ocupada a
Catalunya que ha mantingut una evolució negativa des
del final de 2008 fins al final de 2010 (Idescat, 2011).
Catalunya ha reconegut aviat el paper de les persones i
el talent com a pilar essencial de la seva transició a l’eco-
nomia basada en el coneixement (OCDE, 2010). El percen-
tatge de personal d’R+D que treballa a les instal·lacions
dels parcs catalans ha estat molt elevat des que es disposa
dades4, entorn del 50% (XPCAT, 2011). Aquesta dada con-
trasta amb el percentatge de personal d’R+D respecte al
total de la població ocupada a tot l’Estat, que per a les
dades disponibles de l’any 2007 era tant sols d’un 9,8 per
124 Revista Econòmica de Catalunya
70.000
0
2005 2006 2007 2008 2009 2010
60.000
50.000
40.000
30.000
20.000
10.000
Gràfic 1
Evolució del nombre de treballadors als parcs catalans(2005-2010)
Font: elaboració pròpia a partir de la Memòria d’activitats de la Xarxa de Parcs Científics i Tecnològicsde Catalunya de 2010, 2009 i 2008.
Taula 1
Serveis que ofereixen els parcs de Catalunya
Serveis financers i legals X X X n.d n.d X n.d X n.d X n.d
Assistència en el trasllat de l’empresa X X X X X X X X X
Fons propis de capital risc i capital llavor X X X X X X X
Accés al finançament (capital risc i llavor) X X X X X X X X X X X X X X X
Sala de reunions, Auditori X X X X X X X X X X X X X X X X X X
Oficina i serveis bancaris X X X X X X X X X X
Cafeteria, restaurant X X X X X X X X X X X X X X X X X
Servei de catering X X X X X X X X X X X X X X X X X
Organització d’events X X X X X X X X X X X X X X
Hotel X X X X X X X X X X
Servei de consultoria de propietat intel·lectual X X X X X X X X X X X X
Guarderia X X X
Serveis de laboratori X X X X X X X X X
Serveis de suport a la gestió (consultoria, etc.) X X X X X X X X X X X X X X X X
Serveis de màrqueting i comunicació X X X X X X X X X X X X
Serveis mèdics X X X X
Transport públic X X X X X X X X X X X X X X X
Àrees residencials a prop X X X X X X X X X X X
Serveis administratius X X X X X X X X
Serveis de vigilància X X X X X X X X X X X X X X X X
Botigues al Parc X X X X X X X X X
Serveis d’esport X X X X X X X X X X X X
Formació X X X X X X X X X X X X X X X
Agència de viatge X X X X X
Sala de videoconferències X X X X X X X X X X X X X X X X
PTV
PCB
PR U
AB
22@
Techno
va
PRBB
PRI U
PC
PCT U
dG
PTC Lleida
PT Tarragona
Tecnop
@arc
PT BCNord
TCM
b_TEC
PT Catalunya Central
ESADE
PR U
PF
P Turism
e oc
i
P. Ind En
ològ
ica
Deltabcn
Biop
ol’H
BZ
P Alba
Orbita
l 40
Font: XPCAT (2010), Memòria d’activitats, Xarxa de Parcs Científics i Tecnològics de Catalunya.
4. Es disposa de dades des de l’any 2009.
cada mil ocupats (Cotec, 2010). Encara que pugui semblar
una contradicció, en èpoques d’atur elevat es reporta un
nombre important de vacants per a ocupar llocs de treball
qualificats en àmbits on no hi ha prou professionals prepa-
rats per a assumir aquestes tasques (Munroe & Westwind,
2007). Atraure i retenir talent és important ja que, com
analitza Richard Florida (2010) en el seu recent llibre The
Great Reset, els territoris que disposen de talent treballant
en serveis d’alt valor afegit i que tenen una concentració de
classe creativa important, aconsegueixen portar a la pràcti-
ca uns ingressos més elevats, més innovació i uns millors
resultats econòmics agregats.
Un sistema d’innovació eficient necessita que, a més
de l’intercanvi entre ciència i mercat, s’hi afegeixin altres
externalitats que produeixin els agents del territori i que
siguin aprofitades pel sistema productiu. Els parcs són un
dels pocs espais on la concentració i creació de coneixe-
ment és proactiva i impulsa aquest canvi econòmic
(Rooks, 2011). Invertir en incubadores i parcs científics i
tecnològis és una fórmula d’èxit per a la creació i el crei-
xement de les empreses start-up i per dinamitzar l’econo-
mia (Munroe, 2010), ja que la creació d’empreses start-up
i de base tecnològica és clau per a la sostenibilitat de l’o-
cupació i el creixement econòmic (Munroe & Westwind,
2007). Els parcs científics i tecnològics permeten ajudar
les start-up a créixer en els diferents estadis de desenvo-
lupament de l’empresa, recolzant-les en totes les neces-
sitats que tenen en aquest procés de creixement
(Townsend, Soojung-Kim & Weddle, 2009). A Catalunya,
un 85,72% (gràfic 2) dels parcs tenen constituïda, o en
procés de creació, una incubadora. Durant el 2010 els
parcs han incubat 328 empreses a les 26 incubadores en
funcionament dels parcs catalans, i el nombre d’empre-
ses incubades s’ha incrementat de manera sostinguda
des que es disposa de dades, que corresponen al període
2007-2010 (XPCAT, 2011).
El nombre d’empreses innovadores i de base tecnolò-
gica en els parcs de Catalunya en el 2010 ha estat de 2.385,
un 10% més que l’any anterior. Més del 80% són empre-
ses petites o microempreses, és a dir, que tenen menys de
49 treballadors. En una economia altament competitiva i
de canvi tecnològic continu cal tenir com més interaccions
millor per poder respondre a les incerteses del nou conei-
xement (OCDE, 2002). En molts casos, no està millor
situada l’empresa més ràpida, ni la més econòmica o la
que treu al mercat el millor producte o procès, sinó la que
millor s’adapta a l’entorn (Ferràs, 2011). Les pimes per-
meten l’adaptació a aquests canvis ràpids i freqüents
d’una societat dinàmica com la societat basada en el
coneixement. La supervivència de les pimes en un entorn
canviant ha propiciat que els laboratoris de les grans
empreses, que fins a mitjan segle XX eren relativament
autosuficients amb els seus propis sistemes de suport tec-
nològic per al desenvolupament de productes, siguin ara
cada cop més permeables a combinar fonts d’innovació
interna i externa (Etzkowitz & Leydesdorff, 1997). El
model de la innovació oberta de Henry Chesbrough (2010)
explica com la manera d’interactuar en el procés d’inno-
vació entre el demandant i l’ofertant esdevé un veritable
sistema de relació que es pot veure reflectit als parcs, com
un entorn inmediat obert, que transpira més enllà de les
seves pròpies fronteres físiques cap altres unitats situades
a distància.
Segons les primeres conclusions d’un estudi liderat
per Aurelia Modrego, professora d’Economia de la
Universitat Carlos III de Madrid, les pimes innovadores5
que estan situades als parcs facturen un 40% més que les
pimes amb característiques similars localitzades a altres
entorns (El Economista, 2011). Les dades disponibles
Revista Econòmica de Catalunya125
Sí71,43%
No14,29%
En procés14,29%
Gràfic 2
Incubadores als parcs de Catalunya
Font: XPCAT (2010), Memòria d’activitats, Xarxa de Parcs Científics i Tecnològics de Catalunya.
5. Segons la definició d’empresa innovadora que fa servir l’Institut Nacionald’Estadística (INE), que és la base de dades que s’ha utilitzat per a l’estudi.
sobre facturació dels parcs a Catalunya són encara escases.
Tot i així, amb les dades parcials disponibles, la seva evolu-
ció des de l’any 2005 reflecteix un increment de la facturació
total dels parcs, que inclou les empreses i resta d’agents ins-
tal·lats als seus espais, fins arribar als més de set mil milions
de facturació durant el 2010. L’estudi també estima que la
tendència de les empreses a introduir en el mercat nous pro-
ductes, serveis o processos és un 25% superior en les empre-
ses innovadores situades als parcs versus empreses inno-
vadores situades en entorns externs a aquests. Aquest fet és
especialment rellevant si tenim en compte que segons indi-
cadors d’innovació (Cotec, 2010), Catalunya continua estant
per sota de la mitjana europea en nombre d’empreses inno-
vadores respecte al total d’empreses. La situació de les pimes
als parcs pot ajudar no només a impulsar la innovació, sinó
també a accelerar tot el procés i facilitar la transició cap a un
canvi decisiu de model productiu que situi Catalunya en una
posició d’avantatge competitiu respecte a altres territoris.
El mapa dels principals sectors als parcs catalans (taula
2) reflecteix l’aflorament d’aquests nous sectors producti-
us entre les àrees prioritàries dels parcs. El sector més pre-
sent és el de les TIC, les telecomunicacions i els media, un
54,17% dels parcs catalans tenen aquest sector entre les
seves àrees prioritàries. Seguit de tecnologies mediam-
bientals –en un 50% dels PCT–, biotecnologia i ciències de
la vida –en un 37,50%–, agroalimentació –en un 29,17%–
i tecnologies dels materials, en el mateix percentatge. Si es
comparen les dades del 2010 amb les dades del 2009, aug-
menta el nombre de parcs que tenen entre els seus sectors
el de les tecnologies mediambientals, l’agroalimentari i el
de les tecnologies dels materials (XPCAT, 2011).
Des de l’esfera de la política pública, els governs tant
estatals com, especialment en els darrers anys, regionals
o locals han vist el valor de la concentració en un únic
espai d’R+D i dels recursos en coneixement i tecnologia
com una estratègia de creixement de les economies basa-
126 Revista Econòmica de Catalunya
Taula 2
Sectors als parcs catalans
Nom del ParcParc Tecnològic del Vallès X X X X X X
Parc Científic de Barcelona X X X X X X X
Parc de Recerca UAB X X X X X X X X
22@Barcelona X X X X
La Salle Technova Barcelona X X X
Parc de Rercerca Biomèdica de Barcelona (prbb) X X X
Parc de Recerca i Innovació de la UPC X X X X X X X X X X X X X
Parc Científic i Tecnològic de la UdG X X X X X X X X X X
Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida X X X X X X
Parc Tecnològic de Tarragona X X
Parc Tecnològic del Parc Tecnop@rc X X X X X X X X X X
Parc Tecnològic Barcelona Nord X X X
Tecnocampus Mataró (TCM) X X X X
BTEC_Barcelona Innovació Tecnològica X X X X
Parc Tecnològic de la Catalunya Central X X
ESADE Creapolis X
Parc de Recerca UPF (Ciències Socials i Humanitats) X
Parc Científic i Tecnològic del Turisme i l’Oci X X
Parc Científic i Tecnològic de la Indústria Enològica X
Deltabcn-Parc Aeroespacial i de la Mobilitat de Viladecans X X
Biopol’H X X X X
BZ Barcelona Zona Innovació X X
Parc de l’Alba X X X X X X X X X
Orbital 40. Parc Científic i Tecnològic de Terrassa X X X X X X X X
Aeron
àutica
espac
ial
Agroa
limen
tari
Arqu
itectu
ra
Biotec
nolog
ia i C
ièncie
s de l
a Vida
Ciènci
es hu
mane
s i soc
ials
Disse
ny i se
rveis d
’engin
yeria
Electr
ònica
, micr
oelec
trònic
a
Enolo
gia
Farmà
cia
Financ
es
Form
ació i
educa
ció
Indust
rial i
sistem
a de m
anufac
tura
Inform
àtica
i softw
are
Metal
l, meta
l·lúrgi
c
Mobili
tat
Nano
bioen
ginyer
ia, nan
otecno
logia
Òptic
a
Salut
Segure
tat ali
mentà
ria i n
utrició
Tecno
logia d
els ali
ments
Tecno
logies
de l’e
nergi
a
Tecno
logia d
els m
ateria
ls
Tecno
logies
med
ioamb
iental
s
Tecno
logies
mèd
iques
TIC. Te
lecom
unica
cions,
Med
ia
Turis
me, o
ci
Quím
ica
Unitat
s innov
adores
en qu
alsevol
secto
r
Font: XPCAT (2010), Memòria d’activitats, Xarxa de Parcs Científics i Tecnològics de Catalunya.
des en el coneixement (Rooks, 2011). Mesures normati-
ves, d’incentius, de finançament i diferents programes de
desenvolupament dels parcs s’apliquen com a part de
l’estratègia política en diferents països i regions del món,
com ara els EUA, Brasil, Anglaterra, la Xina o Polònia.
La disponibilitat d’unes infraestructures potents i l’a-
nàlisi de l’experiència de finançament i gestió d’aques-
tes, amb els seus èxits i errors, poden marcar una nova pauta
per a la formulació d’estratègia i de política pública per a
un futur a mitjà i llarg termini dels parcs científics i tecno-
lògics (Chesbrough, 2010). La política pública respecte als
parcs del Govern de Catalunya ha estat en gran part cen-
trada en la creació i promoció d’alguns dels projectes exis-
tents en col·laboració amb d’altres organismes com universi-
tats i ajuntaments. Tanmateix, des de l’any 2005 el Govern de
Catalunya ha establert un sistema de convenis amb la Xarxa
de Parcs Científics i Tecnològics de Catalunya (XPCAT) per
promocionar l’actuació en xarxa i el desenvolupament de tot
el moviment de parcs catalans i el seu impacte en el territori.
Com es pot veure en el gràfic següent (gràfic 3), un
26% de les entitats propietàries o promotores dels parcs de
Catalunya són administracions públiques de l’àmbit local o
regional com ara ajuntaments, diputacions, etc.; seguides
d’universitats i centres d’educació superior, amb un 19%, i
en tercer lloc, empreses privades o entitats de suport a
l’empresa, com associacions o agrupacions d’empreses,
amb un 18% (XPCAT, 2011). Segons aquests indicadors,
que no tenen en compte el pes específic en la participació
de les diferents institucions sinó només la seva presència,
les tres hèlixs del sistema cohabiten en els parcs de
Catalunya. El resultat de la coordinació de totes les actua-
cions de les tres hèlixs i la resta d’agents del sistema dibui-
xarà el camí que ha de guiar el sistema d’innovació català.
Per complementar l’anàlisi del cas dels parcs catalans,
s’ha d’afegir al model una nova hèlix, la internacionalit-
zació (Leydesdorff, 2011). El 54% de les empreses estra-
ngeres situades a l’Estat són a Catalunya (OCDE, 2010).
El percentatge d’empreses internacionals als parcs cientí-
fics i tecnològics és gairebé del 10% (gràfic 4) segons
dades de l’any 2010, amb un creixement de 5 punts res-
pecte l’any anterior (XPCAT, 2011).
El sector privat exemplifica l’articulació de trajectòries
locals i globals com a base per impulsar la innovació. La
major part de les empreses als parcs catalans són d’ori-
Revista Econòmica de Catalunya127
Administració de l’Estat
Administracióp CCAA
Administració local o regional
Universitats o Centres d’Educació Superior
Entitats financeres
Cambres de Comerç
Empreses o altres entitats de suport a...
Instituts o centres de recerca / Centres...
Col·legis professionals o associacions...
Altres
0% 10% 20% 25%15% 30%5%
Gràfic 3
Entitats propietàries i promotores dels parcs de Catalunya
Font: XPCAT (2011), Memòria d’activitats 2010, Xarxa de Parcs Científics i Tecnològics de Catalunya.
gen local, més del 80% (gràfic 4), però moltes d’elles nei-
xen amb una mentalitat i un producte global. Hi ha nom-
broses experiències que ho exemplifiquen com l’empresa
Zolertia, situada al Parc Tecnològic del Vallès, que factura
al mercat internacional més d’un 80% del total de la seva
facturació (APTE Tecno 2011). L’empresa Estacions
Nàutiques, que té la seva seu al Parc Científic i Tecnològic
del Turisme i l’Oci, i que ha exportat recentment el seu
know-how al Banc Iberoamericà de Desenvolupament. El
projecte Smart Mobility impulsat per Creafutur, una funda-
ció situada a ESADE Creàpolis que ha comptat per al des-
envolupament del projecte amb col·laboracions del Media
Lab MIT de Boston i l’empresa Hiriko Driving Mobility. El
primer projecte de realitat augmentada presentat a
Europa creat amb tecnologia Google per empreses del
Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida.
L’empresa Miraveo, una spin-off de la Universitat UPC,
situada al Parc Tecnològic Barcelona Nord, que centra el
desenvolupament del seu negoci a Silicon Valley per moti-
us estratègics a la seva seu a Barcelona6. El parcs catalans
són també ubicacions atractives per a empreses interna-
cionals que busquen nou espais per expandir el seu mer-
cat. Més del 9% de les empreses instal·lades als parcs de
Catalunya són d’origen internacional. És el cas de
Airborne una empresa aeronàutica situada al Parc Científic
i Tecnològic de la UdG. O l’exemple més recent de la ins-
tal·lació de l’empresa danesa Winners World Wide a
22@Barcelona7, que com a part de la seva estratègia d’in-
ternacionalització ha situat a la ciutat de Barcelona la
seva primera oficina de tot l’Estat.
Per a l’eficiència global del sistema, “no solament es
tracta d’ampliar i de millorar la capacitat tecnològica del
sistema productiu, o l’estoc i la capacitat científica i tecno-
lògica de professors i investigadors, sinó d’anar augmen-
tant la complexitat dels camins de relació interna i de la
connexió en el món global de tots els agents” (Piqué,
Bellavista & Adán, 2008). Per això els parcs s’articulen en
xarxes des de l’àmbit local a través de la XPCAT8, passant
per l’àmbit estatal amb l’APTE9 i connectant amb nodes
internacionals a través de la IASP10 i WAINOVA11, per asse-
gurar els fluxes de coneixement tant locals com globals.
L’evolució del sistema financer marcarà en bona
mesura el potencial de desenvolupament dels instru-
ments i les infraestructures que permetin avançar el sis-
tema de recerca i d’innovació del futur. En l’actualitat, la
restricció de l’accés al crèdit i la inestabilitat del sistema
financer ha arrosegat tots els sectors de l’economia a una
recessió econòmica que ja es reflecteix en l’ocupació, en
les empreses i en els governs (Castells, 2011). I s’ha de
tenir en compte que el finançament d’empreses de base
tecnològica mitjançant el capital risc, tot i ser efectiu,
requereix també que es complementi amb la participació
creixent de business angels i de noves xarxes d’inversors
locals (Townsend, Soojung-Kim & Weddle; 2009).
La paraula crisi, segons el seu origen grec, significa
separació o ruptura. Les crisis són situacions de canvi que
obren un ampli ventall d’oportunitats cap al futur, però
també períodes de reflexió per decidir el model econòmic
i social que es vol per al nostre país. És un moment idoni
per instaurar un nou contracte social i un nou contracte
entre les persones, els recursos i les capacitats que dispo-
sem per seguir endavant. En aquest context, els parcs
científics i tecnològics tant a Catalunya com a la resta del
món ofereixen una posició privilegiada com a instrument
128 Revista Econòmica de Catalunya
Resta
de l’Estat10,06%
Catalunya80,87%
Internacional9,07%
Gràfic 4
Origen de les empreses als parcs de Catalunya
Font: XPCAT (2011), Memòria d’activitats 2010, Xarxa de Parcs Científics i Tecnològics de Catalunya.
6. Es poden trobar altres exemples d’innovacions d’impacte internacional a larevista electrònica e-Butlletí de la XPCAT (www.xpcat.net).
7. Informació al web de 22@Barcelona a la secció de notícies, www.22barce-lona.com.
8. Xarxa de Parcs Científics i Tecnològics de Catalunya (XPCAT).9. Asociación de Parques Científicos y Tecnológicos de España (APTE).10. Internacional Association of Science Parks (IASP).11. World Alliance for Innovation (WAINOVA).
que agrupa tots els elements de recerca i innovació en un
mateix espai físic i en una xarxa organitzada de transfe-
rència d’activitats que dibuixen els paradigmes del futur
(Bellavista & Sanz, 2009; Bellavista, 2009). S’ha demostrat
que les empreses tecnològiques i innovadores estan agu-
antant millor aquesta situació de recessió i que moltes de
les empreses actuals amb més èxit, com Google, es varen
crear en període de crisis (Engel, 2007; Munroe, 2010).
Richard Florida va citar Barcelona com a hub d’una mega-
regió en procés de desenvolupament que pot tenir un
paper molt rellevant en el futur (Florida, 2010). El resultat
dependrà que Catalunya sàpiga aprofitar els seus avantat-
ges estratègic coordinant universitat, empresa i govern a
través d’instruments com els parcs científics i tecnològics,
que han demostrat la seva efectivitat en molts països del
món, i situar així Catalunya en una posició capdavantera
de l’economia global i que aposti per un model de desen-
volupament econòmic i social sostenible que garanteixi la
traducció del coneixement, la tecnologia i la innovació en
benestar social i econòmic per als seus ciutadans.
Referències bibliogràfiques
ANNERSTEDT J (2011), “Future Megatrends’ for Science & TechnologyParks. Create your own roadmap!”, XXVIII IASP World Conference onScience and Technology Parks, Copenhagen (Dinamarca), 19-22 juny.BELLAVISTA J., ADAN MC (2009), “Los parques científicos y tecnológi-
cos en el desarrollo de la ciencia, la tecnología y la empresa”, SEBBM,161 (Septiembre).BELLAVISTA J, SANZ L (2009), “Special section on science and techno-
logy parks: habitats of innovation”, Science and public policy. journal ofscience,research, technology, innovation and policy, vol. 36 (7): 499-509.BELLAVISTA J (2009), “Preparant les universitats i els parcs científics i
tecnològics per a la postcrisi”, Memòria Socioeconòmica de Barcelona 2008,Consell Econòmic i Social de Barcelona (CESB), Barcelona: 127-131. BUELA-CASAL G, BERMUDEZMP, SIERRA JC, QUEVEDO-BLASCO R, CASTRO
A (2010), “Ranking de 2009 en investigación de las universidades públi-cas españolas, Psicothema, vol. 22 (2): 171-179.CASTELLS M (2011), “Crisis y sistema”, La Vanguardia, 30 de juliol.COTEC (2010), Tecnología e Innovación en España. Informe Cotec 2010,
Fundación Cotec para la Innovación Tecnológica: Madrid. EL ECONOMISTA (2011), Las pimes ubicadas en los parques tecnológicos
facturan un 40% más, 19 de juliol de 2011.ENGEL J (2007), “Understanding, fostering, and managing creativity
and innovation”. Paper presentat a XXIV IASP World Conference,Barcelona,Spain, 1–4 July 2007.ETZKOWITZ H, WEBSTER A, GEBHARDT C, CANTISANO BR (2000), “The
future of the university: evolution of ivory tower to emtrepreneurial para-digm”, Research Policy, 29: 313-330.
ETZKOWITZ H, LEYDESDORFF, L (1997), “A Triple Helix of University-Industry-Government relations” en Etzkowitz & Leydesdorff (Eds.),Universities and the Global Knowledge Economy. A Triple Helix ofUniversity-Industry-Government relations, London: Pinter Publishers.FERRÁS X (2010), Innovación 6.0. El fin de la estrategia,Plataforma Editorial,
Barcelona.CHESBROUGH HW (2010), “Open Innovation on Science and
Technology Parks”, Jornada d’Immersió Estratègica de Parcs Científics iTecnològics de Catalunya, 21 i 22 juny, Caldes de Malavella (Girona).CHESBROUGH H W (2009), Innovación Abierta, Plataforma Editorial,
Barcelona.FLORIDA R (2010), The great reset. How new ways of living and working
drive post-crash properity, Harper Collins Publishers.GIBBONS M, LIMOGES C, NOWOTNY H, SCHWARTZMAN S, SCOTT P, TROW
M (1994), The New production of Knowledge : The Dynamics of Science andResearch in Contemporary Societies, London: Sage Publishers.KRUGMAN P R (1991), Geography and Trade. MIT Press, Cambridge, MA.LEYDESDORFF L (2011), “The Triple Helix, Quadruple Helix,…and an N-
tuple of Helices: Explanatory Models for Analyzing the Knowledge-based Economy’”, Journal of Knowledge Economics, vol.2 (2): June.LUNDVALL B A (1992), National Systems of Innovation, London: Pinter
Publishers.MAILLAT D (2002), From the insdustrial district to the innovative milieu:
contribution to an analysis of territorializaed productive organizations,http://www.unine.ch/irer/wp9606b.docMARSHALL A (1920). Principles of Economics. London: MacMillan.MERTON R (1977), La sociología de la ciencia. Investigaciones teóricas y
empíricas,Madrid, Alianza Editorial, 2 vols.MUNROE T (2010), “Incubators Fertile Ground for Job Creation”,
Contra Costa Times, 07.03.10. MUNROET, WESTMINDM (2007), Silicon Valley: The Ecology of Innovation,
Euromedia Comunicación: Málaga.OCDE (2010), “Catalonia, Spain”. OECD Reviews of Regional Innovation.
OECD Publications: Paris.OCDE (2002), Dynamising National Innovation Systems, OECD
Publications: Paris.PIQUÉ JM, BELLAVITA J, ADÁN MC (2008), “Catalunya i la connexió al
sistema d’innovació global”, Paradigmes, 0 (maig): 151-164PORTER, M. (1991), La ventaja Competitiva de las Naciones, Barcelona:
Editorial Plaza & Janés.ROOKS L (2011), “Nuturing Knowledge Ecosystems”, XXVIII IASP World
Conference on Science and Technology Parks,Copenhagen (Dinamarca), 19-22 juny.SCHUMPETER J (1949), “Economic Theory and Entrepreneurial
History” a Clemence (Ed.), Essays on Economic Topics of J.A. Schumpeter.Kennikat Press: New York.TIMES HIGHER EDUCATION (2010), Times Higher Education world uni-
versity ranking, http://www.timeshighereducation.co.uk/world-univer-sity-rankings/2010-2011/top-200.htm (09/11/10).TOWNSEND A, SOOJUNG-KIM A, WEDDLE R (2009), Future Knowledge
Ecosystems. White Paper, Creative Commons Atribution-Noncommercial-Share Alike 3.0, California. XPCAT (2011), Memòria d’activitats 2010, Xarxa de Parcs Científics i
Tecnològics de Catalunya.
Revista Econòmica de Catalunya129
Canvi econòmic i globalització a la ciutat
L’arribada massiva de la globalització al final del segle
passat ha determinat canvis en els patrons de comporta-
ment de la majoria d’agents a escala mundial; els ciuta-
dans, les empreses i les institucions s’han vist abocats a
una reinvenció forçosa davant les exigències d’un nou
context on la innovació i la creativitat hi tenen un paper
essencial.
Històricament, les ciutats han estat sempre a la cruïlla
dels processos que s’esdevenen a escala global (Sassen,
2001). Tanmateix, el que diferencia el canvi excepcional
que ha creat la globalització del segle XXI ha estat, en pri-
mer terme, la intensitat, complexitat i abast de les xarxes
que apareixen amb les noves dinàmiques pròpies de les
economies d’aglomeració generades entre les empreses,
i, en segon terme, l’augment exponencial del pes relatiu
dels sistemes productius altament intangibles i digitals.
Simultàniament a aquests fets, el percentatge de ciutats
que participen d’una jerarquia urbana global és creixent;
ciutats grans o petites, econòmicament potents o debili-
tades estructuralment, multiculturals o monoculturals,
diversificades o especialitzades, s’enfronten a reptes eco-
nòmics i socials similars i cerquen, independentment de
les seves particularitats, les millors recomanacions per a
posicionar-se amb èxit en el context internacional.
El fenomen de la globalització acompanya i emmarca
un canvi de paradigma en les agendes locals. La interre-
lació, la interdependència i la internacionalització dels
fluxos de capital, béns i treball configuren un nou pan-
orama per a la competitivitat de les ciutats. Aquest fet no
és nou: les diferents tipologies que el sistema capitalista
ha adoptat en la història (i.e. les primeres fàbriques, la
producció massiva o fordista, la nova economia fonamen-
tada en el coneixement i l’emergència de la creativitat
com a motor de competitivitat) han generat diverses for-
mes de reproducció econòmica i també social que han
dibuixat nous processos d’urbanització i, en definitiva,
l’aparició de diferents models de ciutat. Dos fets fona-
mentals han determinat un canvi substancial en els
modes de relació entre actors. D’una banda, la digitalit-
zació i la manca d’estandardització dels processos pro-
ductius. Així, mentre les noves tecnologies deixen de ser
un sector en ell mateix per a esdevenir peça cabdal en el
comportament i funcionament dels nous sectors estratè-
gics de l’economia, la particularització i unicitat dels pro-
cessos i productes esdevé clau en les noves regles compe-
titives. D’altra, el sorgiment d’una nova divisió del treball
en què la distinció entre treballadors manuals i gerencials
es desdibuixa, i la capacitat per a crear i el talent esdevé
essencial com a input en la generació de la cadena de
valor (Scott, 2008).
La translació de les interrelacions econòmiques prò-
pies d’una economia fonamentada en el coneixement al
territori determina una nova dimensió en la competència
de les ciutats per a atreure activitat econòmica. La relle-
vància del capital humà en les noves fórmules producti-
ves ocasiona canvis estructurals en el comportament
urbà: així, l’avantatge comparatiu fonamentat en costos
reduïts o beneficis fiscals per a les empreses ubicades en
una determinada localització dóna pas a una nova mane-
ra de competir no tan sols per a l’atracció d’empreses sinó
també per a atreure al talent i als treballadors altament
qualificats. Conseqüentment, atès que el creixement i
Ciutats creatives: un nou paradigma per a les agendes locals?
Montserrat Pareja-EastawayGRC Creativitat, innovació i transformació urbana. Facultat d’Economia i Empresa. Universitat de Barcelona.
130 Revista Econòmica de Catalunya
desenvolupament de la ciutat s’orienta cada vegada més
vers els sectors del coneixement dominats pels treballa-
dors creatius amb talent, les agendes locals presten una
més gran atenció a aquells factors que exerceixen atracció
sobre aquests.
En aquest context, la marca “ciutat creativa” esdevé la
recepta comuna per a aconseguir un espai en el panora-
ma global competitiu urbà. Autors com ara Landry (2008)
o Florida (2002) han perfilat les condicions per a assolir
l’èxit en el repte d’atreure la ‘classe creativa’ 1 i fer de cada
ciutat un eixam d’innovació. Dues visions polaritzen les
recomanacions genèriques per al govern local: d’una
banda s’argumenta com a essencial el potenciar en les
ciutats tant aquells elements associats a la qualitat de
vida com els majorment vinculats a l’entorn cultural i
mediambiental que no pas directament al sistema pro-
ductiu; d’altra banda i per contra, davant la necessitat
d’interactuar i generar sinergies entre persones amb
capacitats i/o talent, es manifesta com a fonamental que
la ciutat generi espais de trobada informal i formal, tot
facilitant la creació d’externalitats positives entre treballa-
dors, estimulant així les vies de col·laboració i l’expansió
de la seva creativitat.
D’acord a algunes evidències empíriques2, la diversi-
tat i les particularitats de les ciutats conformen contexts
en els quals la política urbana difícilment és aplicable
com si d’una recepta estàndard es tractés. D’altres visions
(Hall, 2004; Musterd i Gritsai, 2010), reconeixen la relle-
vància del temps, de les especificitats i de les trajectòries
de cada ciutat en el moment de dissenyar polítiques que
recolzin estratègies competitives. Això no obstant, les ciu-
tats confronten reptes d’índole diversa tant en la planifi-
cació estratègica del seu futur (i.e. esdevenir ciutat creati-
va, innovadora, inventiva, sostenible, etc.) com en la
resolució de problemàtiques quotidianes que garanteixen
la qualitat de vida dels seus ciutadans. De fet, molts infor-
mes “oficials” o “oficiosos” d’institucions com ara la Unió
Europea o departaments ministerials de Cultura o
Promoció Econòmica de molts estats membres3, empren
la creativitat no com a solució sinó com a aproximació o
procés per a aconseguir tant una millora en els indicadors
econòmics com en els estàndards col·lectius de qualitat
de vida i cohesió dels ciutadans.
El plantejament d’aquest article respon a la necessitat
de qüestionar cap a on es dirigeixen les ciutats: essent la
creativitat, el talent i el coneixement els nous eixos de
competitivitat reconeguts tant per ciutats grans o inter-
mèdies, a països desenvolupats o en vies de desenvolu-
pament, amb diversitat en el teixit productiu o monosec-
torials, quin és el paradigma dominant en la confecció de
l’agenda local? Quins són els interrogants i les necessi-
tats que realment cal resoldre? Com la innovació dibuixa
el futur de les ciutats?
El territori i l’atracció d’activitat econòmica
Les ciutats són les dinamos de l’activitat econòmica i
es troben constantment sotmeses al canvi i a la inestabi-
litat a causa del progrés tecnològic, els canvis sociodemo-
gràfics i les transformacions a escala institucional. Les
ciutats són la principal font de prosperitat econòmica atès
que és el territori el que ofereix els incentius per a la loca-
lització de l’activitat productiva. Així, mentre els patrons
històrics de comportament urbà es fonamenten en la
competència per l’atracció de recursos, evidenciant un joc
de suma zero, en l’actualitat resulta més rellevant per a la
ciutat formar part de la xarxa urbana a escala global,
esdevenint node en els fluxos d’intercanvi d’experiència i
coneixement (Castells, 2010; Pareja-Eastaway i Piqué,
2010). Davant aquest nou plantejament, algunes ciutats
ofereixen sens dubte un millor conjunt d’atributs per als
Revista Econòmica de Catalunya131
1. La definició de “clase creativa” és subjecta a un controvertit debat que vades de la consideració del conjunt del col·lectiu amb talent i èxit professio-nal (Florida, 2002) a una visión més romàntica, marginal i bohèmia delcreador (Gardner, 1993).
2. Per exemple el projecte ACRE (Accommodating Creative Knowledge.Competitiveness of European Metropolitan regions within the EnlargedUnion) i la seva anàlisi de 13 ciutats regions metropolitanes europees.
3. Per exemple, el document de la Comissió Europea Unlocking the potentialof cultural and creative industries. COM (2010) 182 http://ec.europa.eu/culture/documents/greenpaper creative industries en pdf, les conclu-sions del Consell de la UE: Council Conclusions on Culture as a Catalystfor Creativity and Innovation.http://ec.europa.eu/culture/our-policy-development/doc/CONSNATIVE CS 2009 08749 1 EN.pdf i també les directius de l’estratègia deLisboa 2020.
negocis i l’activitat econòmica en general que d’altres;
aquests inclouen simultàniament actius tangibles en la
forma d’elements físics fàcilment mesurables (i.e. auto-
pistes, aeroports) i aspectes més indefinits com ara la
imatge, la qualitat de la governança i trets socials i cultu-
rals (Begg, 2002).
Procedents de diferents disciplines acadèmiques i
d’orígens geogràfics diferents, la majoria de les teories
que analitzen els determinants de la localització de l’ac-
tivitat econòmica al territori poden agrupar-se en cinc
aproximacions (veure figura 1):
1. Trajectòria econòmica de la ciutat (path dependency). El
desenvolupament històric de les ciutats té una gran influ-
ència en la seva situació actual. L’associació d’una ciutat a
un perfil econòmic determinat no apareix de la nit al dia:
el passat determina en gran manera el present de les ciu-
tats. Consecutives transformacions econòmiques deixen
inexorablement el seu llegat al territori.
2. Els factors clàssics: els factors “hard”. La disponibilitat
de capital i de mà d’obra amb la qualificació necessària
juntament amb un context institucional que afavoreixi la
localització empresarial a través de programes i accions
específiques com ara els subsidis o les rebaixes fiscals han
estat els factors considerats tradicionalment com a deter-
minants de la localització econòmica. La disponibilitat de
bones infraestructures i connexions de transport així com
centres d’ensenyament superior han estat també consi-
derats com a determinants.
3. Els factors clàssics: els clústers. Tradicionalment, s’ha
donat gran importància als avantatges de l’aglomeració,
les economies d’escala i els clústers econòmics com a
promotors de creixement econòmics. Els clústers indus-
trials han estat objecte d’anàlisi i reflexió com a executors
d’un paper altament rellevant en l’anàlisi de la innovació
i la definició de polítiques de suport a l’activitat industrial
(Porter, 1990). Els clústers industrials emergeixen com a
concentracions geogràfiques d’empreses d’un mateix
sector o sectors relacionats al llarg de la cadena de valor
que col·laboren o competeixen entre ells i tenen també
lligams amb d’altres actors (com ara les universitats). Els
clústers són decididament, el fruit d’una acció política al
territori: els clústers són aglomeracions no aleatòries
d’activitat econòmica.
4. Els factors “soft”. Aquests factors subratllen la
importància de certs equipaments o atributs urbans que
contribueixen a crear un entorn atractiu per a certes per-
132 Revista Econòmica de Catalunya
Factors clàssics (hard) Factors clàssics (clústers) Factors soft
Taula 1
Síntesi de teories sobre la localització de l’activitat econòmica
– Accessibilitat internacional. Connexions de transport internacional (aeroports, trensd’alta velocitat, ports, etc.).
– Treball. Oferta laboral i oportunitats de promoció.
– Condicions laborals. Tipus de contracte, salari.
– Educació. Universitats i altres institucions d’educació superior.
– Infraestructures tècniques. Accessibilitat al transport públic, etc.
– Infraestructures socials. Escoles bressol, serveis de salut, etc.
– Condicions d’habitatge. Estoc, preu, accessibilitat, oferta diversa de tinences, etc.
– Condicions de vida. Cost de vida, altres despeses, sistema tributari, etc.
– Concentracions geogràfiques d’empreses i institucions d’un mateix àmbit econòmicque estableixen interconnexions entre elles,generant economies d’aglomeració.
– Participen: proveïdors d’infraestructures especialitzades, clients, fabricants de productescomplementaris, empreses relacionades ambl’excel·lència o la tecnologia, institucions de coneixement intensiu i organitzacions vinculades als negocis i al comerç.
– Qualitat de l’entorn. Dimensió geogràfica, paisatge urbà, imatge de la ciutat.
– Qualitat de l’arquitectura urbana. Història,herència cultural, edifivis rellevants.
– Qualitat entorn residencial. Diversitat de l’entorn veïnal, jardins, espai públic...
– Condicions de treball (entorn). Flexibilitathorària, ambient a la feina, atractiu del lloc de treball i del seu entorn.
– Qualitat de vida. Ritme de vida, possibilitatsculturals, oci, esport, serveis, comerç, gastronomia.
Font: Basat en Musterd et al. 2007.
sones. Des del moment en què el talent esdevé el motor
de la nova economia fonamentada en la creativitat i el
coneixement, aquests tipus de aspectes associats amb el
territori esdevenen més importants com a factors de loca-
lització de l’activitat econòmica. Qualitat de vida, atmos-
fera urbana o tolerància són, entre d’altres, alguns d’a-
quests elements.
5. Els factors xarxa o relacionals (network). Les xarxes
personals o professionals, implícites o explícites esdeve-
nen els connectors entre els actors que participen de les
diferents formes d’activitat econòmica. De fet, els factors
network són una formulació alternativa als factors clàs-
sics de localització, tant en la forma de connectivitat que
ofereix una bona dotació d’infraestructures com el que
signifiquen els vincles que s’estableixen entre empreses i
persones a l’interior d’un clúster. A més, incorporen a la
teoria de la localització de l’activitat econòmica aspectes
com ara la trajectòria individual de les persones i la seva
vinculació amb el territori.
La prominència d’uns i d’altres factors varia en funció
de les prioritats que el sistema econòmic dominant neces-
sita. En aquest sentit, la transformació de l’economia emi-
nentment industrial en una economia post-Fordista o
postindustrial ha generat canvis en l’escala geogràfica d’a-
nàlisi (del poble a la ciutat global), canvis en les estructu-
res internes regionals (del monocentrisme al policentris-
me), canvis en l’especialització econòmica (de la indústria
als serveis) i canvis en els modes de producció i divisió del
treball (Musterd et al. 2007). El paradigma econòmic que
defineix en la actualitat tant les relacions de producció
com el paper de la ciutat es fonamenta en la creativitat i el
talent. De la capacitat per a atreure i fomentar ambdós
factors depèn essencialment el potencial innovador i
competitiu de la ciutat.
Creativitat, innovació i entorns creatius
El terme “creativitat” sorgeix al final de la dècada dels
anys 1990 com a pedra de toc a la majoria de solucions i
propostes vinculades amb la innovació i el planejament
estratègic de les ciutats tant en l’àmbit acadèmic com a les
agendes polítiques locals. Aquest fenomen pren més força
des que la crisi econòmica requereix mesures urgents
orientades a la recuperació dels ritmes de creiexement.
Com la majoria de termes utilitzats de forma exhaustiva,
la creativitat, segons qui utilitza el terme, té accepcions
variades i, fins i tot, contradictòries. La classe creativa, l’e-
conomia creativa, la ciutat creativa... tots aquests concep-
tes han esdevingut llocs comuns en discursos i anàlisis
que van des de l’estudi de la creativitat a escala individu-
al, entesa com la capacitat de les persones per crear de
forma intrínseca, genial i socialment col·laborativa fins a
l’anàlisi de la contribució de la creativitat, transformada en
talent, com a input innovador en els recents processos de
producció que aconsegueixen l’èxit en el nou panorama
competitiu. Simultàniament, el concepte de creativitat ha
esdevingut un “lloc comú” de moltes disciplines acadèmi-
ques i ha assolit dimensions diferents vinculades a l’espe-
cialització de cada ciència. Així, sota el paraigües de “crea-
tiu”, hi caben des dels estudis relacionats amb la classe
bohèmia i/o burgesa fins a les anàlisi simbòliques, el
mateix districte industrial o l’economia evolucionista.
Els conceptes “creativitat” i “talent” van agermanats, i
directament vinculat amb aquests trobem el terme “capi-
tal humà”, entès com l’experiència acumulada, les habili-
tats i les capacitats que les persones aporten al procés de
producció com a input. Aquest és sens dubte un factor
endogen de creixement, ja que és a través de l’educació i
la formació que els individus es converteixen en treball
qualificat. Tradicionalment, el capital humà és percebut
com un dels recursos primaris fonamentals de l’empresa
i legitima la localització empresarial conjunta en el terri-
tori a mode de clúster atesa la facilitat de la transferència,
l’estímul a l’emprenedoria, la potencial creació de part-
nerships. En el cas particular dels sectors creatius i inno-
vadors, els clústers incentiven la competència i, simultà-
niament, la innovació.
Sense la pretensió de cobrir extensament les teories
que defineixen creativitat i la vinculen amb el procés pro-
ductiu a través de la innovació, es pot afirmar que hi ha
consens en afirmar que mentre que hom associa creativi-
tat a la capacitat individual de producció de idees genu-
ïnes sense que hi hagi contrapartida o incentiu econòmic
al darrera, la innovació s’entén com l’aplicació estandar-
ditzada i sistemàtica de la creativitat en la cadena de
Revista Econòmica de Catalunya133
valor, cercant el benefici econòmic. La innovació econò-
mica fa referència al desenvolupament de noves idees i
nous mètodes de producció que, en darrera instància,
poden esdevenir nous productes. La innovació s’associa
amb la presència de creativitat i coneixement i, en termes
econòmics, es vincula directament a la capacitat de gene-
rar creixement econòmic.
La creativitat es defineix sempre en relació amb estruc-
tures de temps i espai. Històricament, la creativitat ha per-
mès canviar, a través de noves idees, els paradigmes eco-
nòmics existents. Més enllà del geni creador individual,
l’aplicació de la creativitat a sistemes de producció especí-
fics desencadena processos d’innovació associats amb el
territori. Així, l’associació entre transformació econòmica i
canvi a escala local és un fet difícilment discutible.
Tanmateix, en els darrers anys, algunes ciutats semblen
millorar ràpidament posicions en la jerarquia urbana grà-
cies a la seva capacitat per atraure noves activitats econò-
miques amb alta capacitat de generació de creixement,
mentre que d’altres romanen estancades. La clau per
entendre aquestes diferències es troba en el paper fona-
mental que té la ciutat per promoure “entorns creatius”.
La vinculació entre sectors creatius i ciutat creativa no
necessàriament és directa. Tal com Pratt (1997) emfatitza,
no és el mateix que una ciutat reflecteixi un alt percentat-
ge de PIB generat en sectors econòmics creatius que sigui
creativa. Tot i que hi ha moltes definicions de creativitat,
poques investiguen la seva associació amb el territori. A
través de la relativament escassa contribució acadèmica a
la definició de “territori creatiu” (Törnqvist, 1983, i
Andersson, 1985, entre d’altres) es poden assenyalar sin-
tèticament els següents aspectes com a fonamentals:
– Existència de canals a través dels quals es generi una
alta densitat de fluxos de transmissió d’informació i
coneixement (infraestructura).
– Presència de treballadors qualificats i/o amb habili-
tats i capacitats (persones).
– Condicions que promoguin les sinergies de tot tipus
entre actors, siguin empreses, persones o institucions
(atmosfera).
Paral·lelament a aquests trets, el milieu creatiu es
caracteritza per mostrar trets d’inestabilitat i de caos; és
en aquest entorn que sorgeixen les idees. Hall (2000)
subratlla altres dos aspectes per a la definició d’un entorn
creatiu, la riquesa i la cultura. En l’origen de les ciutats, la
cultura i aquells que l’han fomentada, eminentment la
burgesia emprenedora i rica, es troben inextricablement
associades a l’entorn creatiu, així «moltes ciutats creatives
eren burgeses però de cap manera no totes o la majoria de ciu-
tats burgeses eren ciutats creatives» (Hall, 2000: 645).
L’element diferenciador és el talent i la personificació d’a-
quest en la persona o el col·lectiu creatiu. La vinculació
entre cultura, creativitat i coneixement ha estat estesa-
ment estudiada i definida; les indústries culturals, les
quals formen part de nucli dur de les indústries creatives,
són aquelles que produeixen i distribueixen béns i ser-
veis, els quals participen d’uns atributs, usos o propòsits
específics que impliquen alguna expressió cultural,
menystenint el potencial valor comercial que puguin
tenir. Les indústries creatives són aquelles que utilitzen la
cultura com a input però els seus outputs són fonamen-
talment funcionals.
Malgrat que l’emergència d’un entorn propici a la
creativitat sembli un procés aleatori i producte de la
casualitat, en molts casos es pot identificar una determi-
nada estratègia de política urbana local, enfocada a la
captació de talent, a la provocació del caos, a l’afavori-
ment de la inestabilitat per tal de provocar el sorgiment
d’idees i d’innovació. Així doncs, moltes de les agendes
públiques locals tenen actualment com a objectiu priori-
tari definir quins són els requisits i quines les condicions
que afavoreixen el desenvolupament de processos que
promoguin el desenvolupament de la creativitat.
Les relacions econòmiques de producció prenen for-
mes diferents en el territori, definit per certs autors
(Munroe, 2009; Harrington, 1990) com un “ecosistema
creatiu o innovador”. Dels elements clau que conflueixen
en aquest entorn cal destacar, d’una banda, les xarxes
conformades per productors especialitzats i alhora com-
plementaris, i, de l’altra banda, els mercats de locals de
treball definits per la disponibilitat de certes capacitats i
qualificacions. La magnitud d’ambdós aspectes defineix
en bona part la capacitat innovadora i d’aprenentatge del
territori. El territori és determinant perquè es produeixi
creativitat: de fet, alguns autors consideren que «és més
fàcil estimular la creativitat canviant les condicions de l’en-
134 Revista Econòmica de Catalunya
torn que intentant fer que la gent pensi de manera més crea-
tiva» (Czikszentmihalyi, 1996: 1). La generació d’un entorn
creatiu a la ciutat no pot prescindir de l’existència d’inter-
relacions que promouen els intercanvis i la transferència
d’experiències entre territoris amb una dimensió global.
Actualment, la tensió existent entre l’àmbit local i l’esfe-
ra global requereix de mètodes que permetin la inserció
de la ciutat en un context de referència d’ampli abast. Tal
com assenyalen Pareja-Eastaway i Piqué (2010), les ciu-
tats han esdevingut clústers d’innovació, en nodes de
xarxes globals que aporten coneixement i, alhora, es
beneficien dels fluxos de talent i d’innovació que es creen
i desenvolupen al voltant dels processos de generació de
valor al territori. «Construir un entorn innovador, que facili-
ti l’intercanvi de talent, les experiències transversals en dife-
rents cadenes de valor i provoqui la creació de noves idees,
forma part de l’agenda política i és un dels objectius estratè-
gics de bona part de les ciutats i regions a escala mundial»
(Pareja-Eastaway i Piqué, 2010: 188).
Els ecosistemes creatius atorguen a la universitat una
funció addicional al paper tradicional com a motor d’in-
novació (Florida et al. 2006); els centres acadèmics no
només hi contribueixen proporcionant noves tecnologies
i elements innovadors en el procés productiu, sinó també
amb la seva capacitat de generar un entorn atractiu que
dinamitzi la generació i mobilització de talent. La univer-
sitat es converteix en un veritable catalitzador de sinèr-
gies en el territori, condició necessària (però no suficient)
per a l’estímul de l’economia creativa i del coneixement.
De l’economia creativa i del coneixement
a la ciutat creativa
La crisi econòmica és un fet global que ha posat de
manifest l’obsolescència de certs models productius fona-
mentats en la baixa productivitat i l’escassetat de mà d’obra
qualificada. L’economia espanyola exemplifica de manera
emblemàtica aquest procés. Aquest canvi estructural afecta
directament les ciutats, les quals han de transformar i inter-
canviar (de manera accelerada i immediata) els atributs del
seu teixit productiu per noves eines fonamentades en el
coneixement i la innovació. L’interrogant que es planteja és
fins a quin punt la ciutat definida com a creativa esdevé el
nou espai físic per a la nova economia. Es pot establir un lli-
gam estret entre el binomi format per economia creativa i
ciutat creativa?
D’entrada, l’economia creativa presenta considerables
dificultats per definir-la i analitzar-la. Tant pertany a l’eco-
nomia creativa l’autònom que treballa en el sector de l’au-
diovisual, a temps parcial i amb un contracte temporal,
com l’enginyer que treballa en un departament d’innova-
ció en una multinacional. La genialitat de la creativitat
individual contrasta amb la seva aplicació estandarditzada
en processos d’ innovació en el si de l’empresa.
Sense l’ànim de ser exhaustius, a continuació es pre-
senten algunes de les dificultats en la conceptualització
del que és l’economia creativa4.
– La divisió entre sectors que són creatius i sectorsque no ho són és arriscada i molt sovint inexacta. La uti-
lització de codis estadístics comuns a la majoria de països
europeus (i per estudis i treballs d’índole diversa com ara
KEA, ACRE, NESTA5) implica la inclusió d’un ampli ven-
tall de sectors que utilitzen la creativitat de manera indi-
recta o parcial en la seva producció.
– En l’economia creativa hi conflueixen tipologiesd’empresesmolt diferents: d’una banda, hi tenen cabudaempreses multinacionals de gran dimensió que disposen
de grans departaments dedicats a la innovació (o creativi-
tat aplicada), on la incertesa i el risc de fallida econòmica
de cada idea es compensa amb escreix amb l’èxit econòmic
d’operacions passades o de futur. D’altra banda, en certs
sectors creatius la participació de la microempresa i els
autònoms és el més habitual, la dimensió de les empreses
Revista Econòmica de Catalunya135
4. Per a un excel·lent estudi sobre les indústries creatives vegeu HKU, (2010),The Entrepreneurial Dimensions of the Cultural and CreativeIndustries,Hogeschool vor de Kunsten Utrecht, Utrecht. Disponible a: http://ec.europa.eu/culture/key-documents/doc/studies/entrepreneurial/EDCCIreport.pdf.
5. KEA European Affairs. Empresa de consultora especialitzada en cultura i crea-tivitat. http://www.keanet.eu/en/index.html. ACRE: Accommodating
Creative Knowledge. Competitiveness of European Metropolitan regionswithin the Enlarged Union, finançat pel 6è Programa Marc de la UnióEuropea. http://acre.socsci.uva.nl/index.html. NESTA: National Endowmentfor Science, Technology and the Arts. Institució britànica encarregada depromocionar la innovació al Regne Unit. http://www.nesta.org.uk/aboutus.
és petita i funciona per “projectes”, i es creen equips de
treball per encàrrec o producte.
– El mercat de treball per als “creatius” és altamentdual ja que, depenent del sector, les condicions laborals
són diametralment oposades: salaris alts i de grans facili-
tats per a aconseguir feina coexisteixen amb precarietat
laboral, ocupacions a temps parcial, grans dosis d’incer-
tesa i formes no convencionals d’ocupació.
– La qualificació professional i/o acadèmica no necessà-
riament va associada amb el talent creatiu.L’heterogeneïtaten els nivells d’estudis i en les capacitats i habilitats dels
treballadors creatius és considerable, s’hi barregen perfils
laborals molt diversos que van des del treballador alta-
ment qualificat a l’artesà.
– Les condicions de producció en els sectors creati-us són altament diverses: hi participen processos estàn-
dards i sistemàtics de producció, amb criteris definits
quant al valor de la innovació que incorporen, amb pro-
ductes desenvolupats sense una clara definició de quali-
tat, on la rutina i la substitució de capital humà per béns
de capital és clarament impossible. Com a conseqüència,
l’aprovisionament de l’exterior de part del procés produc-
tiu (outsourcing) és inviable.
– Les tipologies de mercats per als productes de l’e-conomia creativa presenten trets molt variats: hi convi-
uen mercats volàtils i no predictibles, fonamentats en
“emocions” i “intuïcions” amb situacions de gran conei-
xement de la demanda, on el marge de incertesa és molt
reduït. Una particularitat sorprenent és l’aproximació al
control de qualitat en aquests sectors: és realment possi-
ble mesurar la qualitat d’un espectacle en funció del
nombre d’entrades venudes? O, alternativament, per què
s’instrumenten multitud de premis a la innovació? La
conveniència del producte nou no es fonamenta en les
compres que se’n fan sinó en la potencialitat del seu èxit.
Les indústries creatives i també del coneixement ten-
deixen a estar altament connectades amb els entorns
urbans fins al punt que, automàticament, es vincula l’e-
conomia creativa amb la “ciutat creativa”. Certament, hi
ha ciutats que han assolit la qualificació de “creativa” en
els darrers anys a causa fonamentalment de la creixent
presència de sectors creatius en la composició del seu tei-
xit econòmic. A més, el particular atractiu que presenten
algunes ciutats per a certs treballadors creatius les con-
verteixen en ubicacions que cal visitar i fins i tot en llocs
per viure-hi. Resulta d’interès identificar sota quines con-
dicions, el desenvolupament de les indústries creatives
pot ser positivament afavorit.
Competitivitat urbana: factors que configuren
la ciutat creativa
Paradoxalment, en l’era de la informació i la innova-
ció, les ciutats són més que mai, espais de generació de
valor i la matèria primera on s’exerceix el poder, la pro-
ducció cultural i la selecció social (Hall, 1998).
Un dels fets que ha esdevingut evident en les darreres
transformacions urbanes és la incorporació d’una anàlisi
més transversal/horitzontal (no només econòmica) en el
que es considera que és una ciutat competitiva. Les ciu-
tats es veuen obligades a la consecució d’una economia
competitiva sobre la base d’unes noves regles del joc i
simultàniament es plantegen, entre d’altres, la disjuntiva
entre el dinamisme econòmic de la ciutat –el qual pot
estar associat a congestió, medi degradat, dèficit d’habi-
tatge, etc.– i una ciutat per a viure-hi: «una economia
(urbana) competitiva hauria de ser aquella que augmenta la
qualitat de vida d’aquells que hi viuen i hi treballen» (Begg,
2002: 3).
La creativitat entesa tant com a capacitat individual o
com a procés definit i acceptat socialment no és un fet
nou; té com a referents estructures d’espai i temps; crea-
ció no necessàriament significa innovació. Els factors crí-
tics per a la innovació són, d’una banda, la qualificació
dels treballadors, i de l’altra, l’accés al finançament.
Seguint Musterd i Gritai (2010) i Bontje et al. (2011),
entre d’altres, hi ha un conjunt de factors que determinen
l’estructura econòmica (creativa) de les ciutats en l’actualitat:
–Quant a la trajectòria. La dependència del passat il’arrelament a les històries urbanes explica en bona part
les oportunitats per a les ciutats i per a aquells que hi
viuen. El llegat que respira la ciutat no només s’ha de
pensar en termes econòmics sinó també en relació amb
la cultura i tradicions de la societat. Les ciutats que tenen
la capacitat per adaptar el seu perfil a les noves condi-
136 Revista Econòmica de Catalunya
cions de competència econòmica i hi incorporen el llegat
del passat com a actiu en aquesta transformació, tenen
grans possibilitats d’èxit.
L’economia creativa i del coneixement troba context
favorable en aquelles ciutats que han estat un centre de
decisió política i/o econòmica en el passat determinant
que a la ciutat hi hagi històricament estímuls per a gene-
rar estructures més competitives i innovadores. Aquest fet
proveeix la ciutat d’una certa flexibilitat (un perfil multi-
funcional) que atorga de la capacitat de reacció necessària
per a ajustar-se a nous reptes econòmics en el temps. A
Europa, l’existència d’un sistema de ciutats que data de
l’Edat Mitjana amb fortes especialitzacions històriques
quant a comerç, universitats o centres de cultura, exerceix
un atractiu particular per a certs sectors vinculats a la crea-
tivitat. Per altra banda, l’impacte de la revolució industrial
i la capacitat de cada ciutat per transformar, terciaritzar i
diversificar el seu teixit productiu en el passat, atorga de
certes potencialitats a la ciutat en el present, facilitant la
seva adaptació a nous contextos de competitivitat global.
Aquests arguments no impedeixen que hi hagi opor-
tunitats per al trencament o per a la aposta decidida per
noves opcions. La trajectòria de la ciutat influencia, però
no determina, el present: la riquesa del llegat aconsella
construir sobre allò que ja existeix, resulta desaconsella-
ble prescindir de la dependència històrica amb el passat.
No obstant això, les excepcionalitats a aquesta generali-
tat hi són, tot i que els riscos associats són evidents.
– Quant als factors clàssics de localització. Mésenllà de la disponibilitat de capital i mà d’obra, els terri-
toris avui entenen els factors clàssics de localització com
a condició necessària però no suficient. Les comunica-
cions i les connexions han millorat considerablement
arreu, i han perdut el seu paper de factor diferencial
entre ciutats. En canvi, hi ha alguns aspectes associats
amb els factors clàssics que no han perdut rellevància en
la seva contribució a la generació de creixement econò-
mic com ara la disponibilitat de capital i de treball quali-
ficat. Tot i així, un aspecte a tenir en compte és que els
factors clàssics de localització poden resultar imprescin-
dibles per a grans empreses multinacionals però en
canvi, menys rellevants per a empreses creatives més
petites o de recent creació.
No obstant això, s’ha de tenir en compte que bona
part de l’activitat econòmica, en particular la relacionada
amb els sectors creatius i del coneixement, es continua
trobant altament aglomerada i “clusteritzada” al territo-
ri. En aquest sentit, alguns dels trets que caracteritzen el
funcionament sinèrgic del clúster, com ara les relacions
personals, l’intercanvi d’informació i de coneixement
explícit i implícit esdevenen cabdals per al sorgiment i
l’expansió de l’economia creativa. De fet, els sectors con-
siderats com a creatius tendeixen a localitzar-se de
manera pròxima, fins i tot, més que no pas altres sectors.
Els elements per determinar l’existència d’un clúster
creatiu i innovador són la ubicació conjunta d’activitats
creatives amb presència de fortes interrelacions i la
generació de sinergies col·laboratives entre empreses. Tal
com diu Castells (2010), els processos clau en la innova-
ció i en la presa de decisions s’esdevenen en els contac-
tes cara a cara, i aquests encara requereixen un espai
compartit.
– Quant als factors soft. Certament, el conjunt defactors que conformen l’atractiu de la ciutat sobre la base
de la disponibilitat d’equipaments, l’oferta cultural, l’at-
mosfera o la tolerància van orientats a captar l’atenció de
persones i no pas d’empreses. Han estat molts els autors
que han identificat aquests factors com a determinants
en la captació de talent i, per tant, de treballadors o direc-
tius “creatius” disposats a generar noves idees, noves tec-
nologies i nous continguts creatius (Florida, 2002:8).
Segons Florida, la captació de talent anirà seguida de
generació d’activitat econòmica; així doncs, un dels pre-
requisits per esdevenir una ciutat creativa serà la capaci-
tat que aquesta tingui d’atraure talent a través del sorgi-
ment d’espais, entesos en un ampli sentit, atractius.
Aquesta aproximació contrasta diametralment amb la
proposada per altres autors (i.e. Scott, 2006; Castells,
2010, Musterd i Gritsai, 2010) els quals, a través de dife-
rents crítiques, conclouen que una més gran disponibili-
tat d’equipaments que facin atractiva a la ciutat o l’exis-
tència d’una atmosfera oberta i tolerant no contribueixen
decisivament a la captació de talent. Al contrari, és la
capacitat creadora mateixa la que necessita d’altres per-
sones amb talent per compartir idees, esperit i projectes i
d’una ciutat receptora d’aquesta necessitat.
Revista Econòmica de Catalunya137
– Quant als factors network. Les relacions perso-nals i les xarxes són decisives per als treballadors en
sectors creatius i del coneixement. Els posseïdors de
talent es desplacen cercant oportunitats de feina en la
ciutat; si aquestes oportunitats no s’hi ofereixen, l’úni-
ca raó per la qual es desplacen és per l’existència de
vincles amb el territori com ara haver nascut o estudiat
a la ciutat o disposar de xarxes personals i professionals
de contacte. Aquests aprecien de la ciutat la seva capa-
citat per a integrar noves fórmules de treball així com la
possibilitat d’oferir oportunitats de feina interessant a
aquells que hi han nascut i estudiat. L’habilitat d’algu-
nes ciutats per acomodar espais de coneixement i xar-
xes de comunicació és avui un dels factors tractor de la
nova economia, de la mateixa manera que la disponibi-
litat de recursos naturals i la distribució de poder va
determinar al seu moment l’economia industrial
(Castells, 2010).
Receptes? Elements per al disseny de polítiques
urbanes
El futur de les ciutats es troba intrínsecament vinculat
al futur dels països, i alhora aquests determinen les pos-
sibilitats per a les ciutats. Tal com apunta l’OCDE (2006),
una estratègia nacional de competitivitat no pot prescin-
dir ni ignorar l’estructura espacial de l’economia o la qua-
litat i les característiques de les ciutats que afecten el
comportament econòmic, la cohesió social i les condi-
cions mediambientals. En el passat bona part de les polí-
tiques urbanes eren reactives i remeieres, no proactives i
dinàmiques. En aquest sentit, són necessàries noves fór-
mules que permetin endegar noves estructures col·labo-
ratives entre nivells de govern, que assignin clarament
responsabilitats i funcions. No obstant això, en l’actuali-
tat mentre certs estats presenten models més inclusius
amb les dinàmiques territorials, d’altres estan constreny-
138 Revista Econòmica de Catalunya
Trajectòries (Pathways) Territoris (Place) Xarxes personals (personal networks)
Tabla 2
Leitmotiv del nou paradigma per a les agendes locals
– Millora del lideratge local i la capacitat de prendre decisions estatèfiques vers el coneixement i la creativitat.
– Innovació en les cultures i conductes institucionals.
– Maximixació de l’ús dels actius existents,siguin culturals, físics o econòmics per a desenvolupar un futur creatiu.
– Indentificació dels elements distintius i únicsen el desenvolupament local al llarg de la història. Posibilitar el desenvolupament d’aquest potencial.
– Millora de la coordinació de les institucionsexistents en l’acció estratègica i en la quotidiana.
– Connexió de l’activitat econòmica existentamb aquella basada en la creativitat i elconeixement.
– Consideració de l’estat dels factors hardde localització a la ciutat i garantir-ne la disponibilitat i qualitat d’aquests.
– Provisió d’espais adequats per a la interacciódels treballadors creatius i les indústries delconeixement.
– L’atracció de talent extern no ha de suposarcàrrecs a les comunitats que ja hi viuen a laciutat.
– Utilització dels equipaments culturals i/o creatius per a la revitalització de zones deprimides de la ciutat.
– Definició d’una imatge realista de la ciutatfonamentada en la seva identitat.
– Implicació dels col·lectius residents en la promoció de la ciutat.
– Representació de la ciutat en el context de la seva regió i planejament d’estratègiesconjuntes a escala metropolitana.
– Garanties per a una oferta residencial de qualitat, adaptada a les necessitats delstreballadors creatius.
– Promoció de tot tipus d’iniciatives que facilitinla mobilitat i l’ampliació de xarxes de treballa-dors creatius i amb talent.
– Reconeixement de la importància de les universitats com a centres d’entrada i sortidade talent.
– Promocionar les xarxes d’estudiants.
– Provisió d’eines per a facilitar l’estada a la ciu-tat per a un llarg terme.
– Disseny de polítiques orientades a l’atracció iretenció de talent.
– Promoció de l’acció sinèrgica i conjunta delsdiferents actors que conformen la ciutat:govern, empreses i ciutadania.
– Disseny d’espais que permetin el coworkingi l’aprofitament de les xarxes existents.
Font: Basat en els resultats del projecte ACRE (http://acre.socsci.uva.nl/ )
ent les possibilitats d’actuació per a les polítiques locals
territorials
La crisi econòmica recent ha revifat el debat sobre
com retornar a la senda del creixement. En bona part, els
països depenen de les ciutats per a adaptar-se al nou
context. Existeixen, però, certes limitacions que fan difícil
aquesta adaptació: infraestructures deficitàries, mà d’obra
poc o inadequadament qualificada i un pes històric
excessiu del sector públic, entre d’altres. Les retallades
pressupostàries deixen en mans del sector privat la crea-
ció de llocs de treball: és en aquest context on la creativi-
tat i la innovació, com a claus d’avantatge competitiu,
assoleixen un paper determinant.
Entenent les ciutats com a centres de competitivitat, el
fenomen d’“aglutinar” bona part dels processos produc-
tius s’ha generalitzat com a estratègia possible per a
aconseguir l’especialització en sectors estratègics en el
territori, en especial en el cas dels sectors creatius i de
coneixement. L’aprofitament de les sinèrgies existents
–districte industrial– o la creació de noves interaccions a
través de processos estratègics de planificació –clúster–
conformen un element cabdal en el disseny de les agen-
des locals que identifiquen i reconeixen el canvi de con-
text i de rol exercit per la ciutat. De fet, en els darrers anys,
la crisi ha fet que els governs locals tant als EUA com a
Europa renovessin el seu interès per aquest tipus de polí-
tica, estimulant sectors allunyats de tot allò que presenta
un futur difícil o incert. De fet, la Comissió Europea
(2008) ha dibuixat una estratègia per a la promoció de
clústers ‘innovadors’ arreu d’Europa.
Els dissenyadors de la política pública local han de
seleccionar aquelles intervencions més apropiades basades
en el context i en la demanda local. Tal com reflexionen
Musterd et al. (2011), les polítiques locals no poden ser
executades com si d’una recepta estàndard es tractés. Són
necessaris dissenys a mida que construeixin a partir del
que existeix a la ciutat. Tres arguments es converteixen en
el Leitmotiv del nou paradigma en la definició d’estratègies
en l’agenda local: trajectòries (pathways), territoris (place) i
les xarxes personals (personal networks)6 (vegeu figura 2).
Les ciutats necessiten continuar mantenint la seva
identitat malgrat que optin per aproximacions similars en
la seva voluntat de millorar la competitivitat; l’heteroge-
neïtat que presenten les diferents ciutats continua confor-
mant un dels valors afegits essencials en la seva competi-
tivitat. L’aprofitament d’elements propis de les trajectòries
històriques i la necessitat de trobar un equilibri entre rein-
ventar-se i la identitat pròpia és un dels reptes per a la
majoria de ciutats. Alguns autors suggereixen que aque-
lles ciutats capaces de vincular d’una banda l’atractiu local
–local buzz– amb les tendències globals –global pipelines–
poden esdevenir les més inventives i econòmicament pro-
fitoses en el llarg termini (Bontje et al. 2011).
Les ciutats han de crear les condicions adequades
perquè aquestes empreses innovadores i amb un alt
potencial de creació d’ocupació, s’hi localitzin. Aquesta
tasca ha de garantir tant la millora econòmica com la
social. Amb l’ànim d’estimular la innovació en general,
cal repensar les fórmules organitzatives i de cultura que
s’han dut a terme fins ara a les instàncies públiques. En
definitiva, les ciutats han d’incorporar noves maneres de
pensar que donin més rellevància al consumidor, a l’u-
suari i, en definitiva, al ciutadà.
Referències bibliogràfiques
BEGG, I. (ed) (2002) Urban Competitiveness. Bristol: The Policy Press.
BONTJE, M.; S. MUSTERD I P. PELZER (2011) Inventive City-regions. Path
Dependence and Creative Knowledge Strategies. Farnham: Ashgate.
CASTELLS, M. (2010) “Age Globalisation, Networking, Urbanisation:
Reflections on the Spatial Dynamics of the Information Age”. Urban
Studies. Vol. 47. No. 13, 2737–2745.
Comissió Europea (2008) “Towards world-class clusters in the
European Union: Implementing the broad-based innovation strategy”.
Brussels: European Commission. Disponible a: http://eur-lex.europa.eu/
LexUriServ/LexUriServ.do?uri=COM:2008:0652:REV1:en:pdf
CSIKSZENTMIHALYI, M. (1996). Creativity: Flow and the Psychology of
Discovery and Invention New York: Harper Perennial
FLORIDA, R. (2002) The rise of the creative class. New York: Basic Books.
FLORIDA, R.; G. Gates; B. Knudsen i K. Stolarick (2006) The university and
the creative economy. Disponible a: http://creativeclass.com/rfcgdb/arti-
cles/University%20For%20City%20and%20Community%204.pdf
Revista Econòmica de Catalunya139
6. Es proposaria substituir les tres T de Florida (Technology, Talent andTolerance) per tres P alternatives (Pathways, Place and Personal Networks).
GARDNER, H. (1993) Creating Minds: An Anatomy of Creativity Seen
through the Lives of Freud, Einstein, Picasso, Stravinsky, Eliot, Graham, and
Gandhi. New York: Basic Books.
HALL, P (2000) “Creative cities and economic development”. Urban
Studies, Vol. 37, No. 4, 639–649.
HALL, P (2004) “Creativity, culture, knowledge and the city”. Built
Environment, 30 (3): 639-649.
HARRIGTON, D.M. 1990. “The Ecology of Human Creativity: A
Psychological Perspective.” Dins M.A. Runco i R.S. Albert, eds. Theories
of Creativity. Newbury Park, Cal. 143-169
LANDRY, C. (2008) The creative city. A toolkit for urban innovators.
London: Earthscan.
MUNROE, T.; Westwind, M. (2009). What Makes Silicon Valley Tick?
Herentals: Nova Vista Publishing.
Musterd, S.; M. Bontje; C. Chapain; Z. Kóvaks i A. Murie (2007)
Accommodating Creative Knowledge. A literatura review from a European
perspective. ACRE report 1. AMIDSt, University of Amsterdam.
MUSTERD, S. i O. GRITSAI (2010) Conditions for ‘Creative Knowledge
Cities’. Findings from a comparison between 13 European metropolises.
‘Going creative’: an option for all European cities?ACRE report 9. AMIDSt,
University of Amsterdam.
PAREJA-EASTAWAY, M. i JM. PIQUÉ (2010) “La identitat del territori en
l’economia del coneixement”. Paradigmes. No 5 - Octubre. Monogràfic.
Economia de la identitat: diferenciació i marca de país. Disponible a:
http://www.raco.cat/index.php/Paradigmes/article/view/218432
PORTER, M. (1990) The competitive advantage of nations. Basingstoke:
MacMillan.
PRATT, A. C. (1997) The cultural industries sector: its definition and cha-
racter from secondary sources on employment and trade, Britain 1984–91.
Research Papers on Environmental and Spatial Analysis, No. 41,
London School of Economics
SASSEN, S. (2001) The global city. New York, London, Tokyo. Princeton:
Princeton University Press.
SCOTT, A.J. (2008) Social Economy of the Metropolis. Cognitive-Cultural
Capitalism and the Global resurgence of Cities. Oxford: Oxford University
Press.
140 Revista Econòmica de Catalunya
Introducció
Durant els últims anys, els governs han definit les
seves agendes innovadores d’una manera molt creativa.
S’han posat en marxa iniciatives enginyoses per promou-
re l’emprenedoria, algunes amb prou èxit. És evident que
molts governs volen impulsar activitats emprenedores i
innovadores, i aspiren a aconseguir l’èxit de Silicon Valley
com a clúster d’innovació. En l’època de crisi econòmica
en què vivim moltes regions han duplicat els esforços per
impulsar la creació d’una cultura d’innovació més que no
pas per centrar-se en la vitalitat econòmica. Però, malgrat
tot, poques d’aquestes iniciatives han tingut èxit.
En aquest document analitzem el cas de Barcelona i el
22@Barcelona. La iniciativa 22@Barcelona representa un
compromís constant amb la creació d’un clúster d’inno-
vació com una fórmula de renovació econòmica, que
comença a donar resultats positius.
En un document anterior vam definir el marc que
caracteritzava els clústers d’innovació i les xarxes que
s’establien entre aquests (Engel i Del Palacio, 2009).
Definim clúster d’innovació com “una concentració d’in-
dividus i organitzacions especialitzats en diferents etapes
del procés emprenedor i no pas en una indústria en con-
cret”. Aquesta és la diferència entre els clústers d’innova-
ció i els clústers porterians, que són concentracions d’una
indústria específica.
Els clústers d’innovació es caracteritzen per quatre
elements. El primer és la mobilitat, ja que en els clústers
d’innovació la gent, la tecnologia i el capital són molt
mòbils i tenen una gran afinitat per col·laborar, combi-
nar-se o reciclar-se. El segon és la perspectiva global de
les empreses i la importància que donen des d’un bon
començament a les oportunitats i implicacions dels mer-
cats globals i els recursos. El tercer són les estructures de
propietat i els estímuls que equiparen els objectius
empresarials, directius i dels inversors de risc que
empren les pràctiques de negocis estàndards; més enllà
d’aquestes pràctiques estàndard es constitueix una cul-
tura basada en regles del joc consensuades, que simpli-
fica els processos i redueix les despeses de transacció.
L’últim és la ràpida aparició de la innovació, gràcies a la
mobilitat dels recursos, la perspectiva global i uns objec-
tius compartits. A més, a l’hora de buscar col·laboracions
amb altres entitats de llocs allunyats, les empreses que
formen part del clúster d’innovació tendeixen a col·labo-
rar amb empreses d’altres clústers d’innovació, per les
perspectives i les pràctiques empresarials que compar-
teixen. Al principi, les relacions són distants i dèbils (vin-
cles dèbils), però amb el pas del temps algunes d’aques-
tes relacions poden arribar a ser duradores (vincles
duradors) i portar a la creació de xarxes de clústers d’in-
novació. Quan aquests vincles duradors són freqüents o
s’intensifiquen fins al punt de crear una dependència
mútua, poden donar lloc a l’aparició d’un superclúster
d’innovació, en el qual les entitats de llocs diferents
col·laboren i s’interrelacionen com si es tractés d’una
única zona econòmica, malgrat que estiguin situades en
zones geogràfiques diferents i allunyades.
En un document anterior suggeríem que els polítics
fessin servir aquest model per promoure activitats
emprenedores i innovadores (Engel i Del Palacio, 2011).
La intervenció pública ha evolucionat amb els anys, des
d’un sistema d’innovació nacional definit per Freeman
Com poden crear clústers d’innovació els governs? El cas 22@Barcelona
Itxaso del PalacioInnovation and Entrepreneurship Group, Imperial College London
Jerome EngelHaas School of Business, Lester Centre for Entrepreneurship, UC Berkeley
Revista Econòmica de Catalunya141
(1987) i Nelson (1987) fins a una política de clúster defi-
nida principalment per Porter (1990, 1998), passant per
un sistema d’innovació regional i d’enfocaments d’inno-
vació tecnològics i sectorials. La qüestió ara és saber com
es poden estendre i millorar aquests punts de vista per
promoure la innovació en el context global actual. Quin
és l’enfocament global de la teoria del clúster, del sistema
d’innovació nacional i del sistema d’innovació regional?
El context global és prou fort per ajudar les regions a ser
globalment competitives? Dit d’una altra manera, les ini-
ciatives locals són suficients en una economia cada vega-
da més interdependent i global? En aquest document
tractem aquestes qüestions repassant la bibliografia sobre
models anteriors del sistema d’innovació i analitzant el
cas 22@Barcelona per il·lustrar com aquestes poden aju-
dar els polítics a definir la seva agenda d’innovació per tal
de crear clústers d’innovació d’èxit i millorar-ne la inte-
gració en l’economia global a través de vincles de xarxes
de clústers d’innovació.
L’objectiu d’aquest document és doble. En primer lloc,
ens basarem en els models existents més coneguts sobre
sistemes d’innovació per explicar el valor d’aquesta
estructura com una extensió d’aquests models. En segon
lloc, analitzarem el cas 22@Barcelona per il·lustrar la uti-
litat de l’estructura per crear clústers d’innovació connec-
tats globalment. D’aquesta manera, aquest document
contribueix a ampliar la bibliografia dels sistemes d’inno-
vació més enllà dels models acadèmics de què es dispo-
sa. També il·lustra com poden utilitzar els polítics aques-
ta estructura per desenvolupar una autoavaluació dels
seus sistemes d’innovació així com per crear un clúster
d’innovació connectat globalment.
A continuació expliquem l’estructura del document.
En la primera secció presentem una ressenya bibliogràfi-
ca dels sistemes d’innovació i de l’evolució que han expe-
rimentat. En la segona, descrivim el model de clúster
d’innovació global que utilitzarem com a guia per a l’anà-
lisi posterior. En la tercera secció descrivim la metodolo-
gia i les fonts de les dades que s’han emprat per dur a
terme aquest estudi. En la quarta, presentem els resultats
de les anàlisis. I, finalment, en la cinquena i última secció
comentem els resultats i presentem les conclusions de
l’estudi.
Ressenya bibliogràfica: dels sistemes d’innovació
nacional als clústers d’innovació
Durant les dues últimes dècades s’ha estudiat àmplia-
ment el concepte d’innovació. El resultat d’aquests estu-
dis és que actualment entenem millor la naturalesa del
procés i dels actors involucrats. La definició linear d’inno-
vació que es va proposar inicialment ha evolucionat cap a
un procés interactiu i dinàmic. La bibliografia sobre siste-
mes d’innovació va sorgir amb aquesta visió dinàmica del
procés d’innovació. Durant molts anys els polítics han
utilitzat els models que s’havien descrit sobre el sistema
d’innovació per articular les seves polítiques d’innovació.
L’enfocament d’aquesta bibliografia pel que fa al sistema
d’innovació suggereix que l’habilitat de l’economia per
generar innovacions depèn de l’actuació dels actors, tant si
es tracta d’empreses grans com petites, universitats, centres
de recerca i institucions públiques, com també de les inter-
accions entre si (Gregersen i Johnson, 1996; Eriksson, 2000).
D’acord amb Lundvall (1985), Freeman (1982) va ser
el primer acadèmic que va introduir el concepte d’un sis-
tema d’innovació en un document inèdit. També va ser el
primer que va introduir el concepte sistema d’innovació
nacional, definit com “una xarxa d’institucions tant del
sector públic com privat que desenvolupen unes activi-
tats i interaccions que emprenen, importen, modifiquen
i difonen noves tecnologies” (Freeman, 1987). Gairebé al
mateix temps, Nelson (1987) deia que aquestes institu-
cions i les seves interaccions són les que determinen
l’actuació de les empreses nacionals. Aquest primer
model del sistema d’innovació va tenir un enfocament
nacional que, tal com indicava Lundvall (1992), motiva la
producció, la difusió i l’ús del coneixement dins els límits
de l’Estat.
Poc temps després, el debat sobre el sistema d’inno-
vació va passar del context nacional al context regional.
Les regions tenen cohesió i poder econòmic, polític, cul-
tural o administratiu supralocal, els quals sovint són dife-
rents dels del seu Estat i d’altres regions (Cooke et al.,
1997). Inspirat en el sistema d’innovació nacional, l’enfo-
cament del sistema d’innovació regional suggereix que
les empreses innovadores s’envoltin d’un bon nombre
d’actors locals que, d’una manera o altra, estan relacio-
142 Revista Econòmica de Catalunya
nats amb el procés d’innovació de les empreses locals i
altres actors locals (Meeus et al., 1999). Els governs van
començar a dirigir les iniciatives a construir i consolidar
les seves forces regionals.
Aquestes definicions d’un sistema d’innovació nacio-
nal i regional eren genèriques i, sovint, massa abstractes
perquè els polítics poguessin articular de manera efectiva
noves iniciatives públiques. Com a resposta a això, alguns
acadèmics van desenvolupar models i representacions
esquemàtiques per ajudar a identificar els actors involu-
crats i descriure els sistemes d’innovació i les seves dinà-
miques. Alguns d’aquests models són molt coneguts,
com la il·lustració d’Autio (1998) de l’estructura del siste-
ma d’innovació regional, la representació d’Etzkowitz i
Leydesdorff (2000) del sistema d’innovació com un
model de triple hèlix, i el model triangular del coneixe-
ment, que es va fer servir per definir l’Estratègia de Lisboa
i els principis de l’Institut Europeu de Tecnologia (IET).
Els governs han utilitzat sovint aquests models per defi-
nir les seves agendes d’innovació.
Els models i les estructures que hem esmentat no són
específics d’una indústria. Al final dels anys noranta van
aparèixer conceptes com economies d’escala i externalismes
positius, que van portar a l’articulació de sistemes d’inno-
vació específics de la indústria. Tant el sistema d’innova-
ció sectorial com el sistema d’innovació tecnològica van
sorgir d’aquest enfocament de concentració de la indús-
tria. El sistema d’innovació sectorial es defineix com “un
grup d’empreses que desenvolupen productes del sector
i generen i utilitzen tecnologies específiques del sector”
(Breschi i Malerba, 1997). El sistema d’innovació tecnolò-
gica se centra en l’intercanvi de tecnologia o coneixement
específic més que no pas en l’intercanvi de béns i serveis,
i integra la xarxa d’agents que interactuen en aquella àrea
tecnològica concreta (Carlsson i Jacobsson, 1997). Si ampliem
aquests dos sistemes d’innovació industrials concrets, la
teoria del clúster possiblement esdevé un dels models
que els polítics utilitzen més sovint per desenvolupar i
articular polítiques d’innovació.
El concepte de clúster el va desenvolupar principalment
Porter al final dels anys noranta. D’acord amb Porter
(1998, 2000), un clúster és “la concentració geogràfica
d’una massa crítica d’empreses i institucions intercon-
nectades en un àmbit concret”. En un clúster, les empre-
ses es beneficien de les economies d’escala externes
(Fujita, Krugman i Venables, 2000; Krugman, 1991); de la
facilitat d’accés a la informació (Doeringer i Terkla, 1995);
de la proximitat als clients i proveïdors especialitzats, i de
la reducció dels costos transaccionals, entre d’altres
(Porter, 1998, 2000). En un clúster, les empreses tenen
accés lliure a la informació i les xarxes locals per la proxi-
mitat física (Gertler, 1995, 2003). Durant molt anys, els
governs han emprat polítiques de clústers per promoure
la innovació en diverses regions d’arreu del món, espe-
cialment a Europa i Àsia. Un dels darrers llibres publicats
per la Comissió Europea (2008) n’és un bon exemple:
mostra com les polítiques de clúster s’estan estenent com
a model de desenvolupament econòmic. Darrerament
s’està veient que el desenvolupament econòmic regional
ha d’anar més enllà dels sistemes de producció local i que
s’ha d’avaluar en un context global. Des que es va apro-
var l’Estratègia de Lisboa el març del 2000, la Unió
Europea ha pretès “convertir-se en l’economia basada en
el coneixement més competitiva i dinàmica del món”
(Consell Europeu, 2000, p. 2).
Diversos governs han emprat i validat àmpliament les
polítiques de clúster. De tota manera, la concentració
d’una indústria específica i la proximitat dels negocis no
expliquen la naturalesa i la dinàmica d’alguns clústers, ni
tampoc la rapidesa en què han aparegut i s’han desenvo-
lupat noves concentracions/clústers industrials dins els
clústers ja existents. Per exemple, el model de clúster por-
terià no explica per què han aparegut concentracions
industrials noves en clústers com el de Silicon Valley (per
exemple la biotecnologia dels anys vuitanta o l’ecotecno-
logia de l’any 2000), sense que hi hagi relació amb els
sectors preexistents que es beneficien dels externalismes
de les concentracions (per exemple semiconductors i tec-
nologies de la informació i la comunicació). Tampoc no
explica per què alguns clústers com els d’Israel o Taiwan
han aparegut d’una manera tan ràpida i amb tanta força
en entorns geogràfics tan allunyats, i per què atreuen
concentracions tan grans de capital de risc (Saxenian,
2006), ni tampoc com se n’ha accelerat el desenvolupa-
ment mitjançant les interaccions amb altres clústers. El
model de clúster d’innovació global (Engel i Del Palacio,
Revista Econòmica de Catalunya143
2009) es basa en la bibliografia sobre els clústers per defi-
nir entorns caracteritzats per models d’innovació i
comercialització nous que afavoreixen la creació i el des-
envolupament d’empreses emprenedores amb un alt
potencial, i la connexió entre si. Aquests clústers són els
clústers d’innovació i les seves connexions constitueixen
les xarxes de clústers d’innovació i, finalment, el super-
clúster d’innovació.
Model de clúster d’innovació global
El model de clúster d’innovació global (Engel i Del
Palacio, 2009, 2011) amplia la teoria del clúster porterià:
1. Se centra en els clústers d’innovació que afavoreixen
la creació i el desenvolupament d’empreses d’alt creixe-
ment i no la simple concentració d’organitzacions d’una
indústria específica.
2. Destaca l’enfocament global dels clústers d’inno-
vació localitzats i les relacions que estableixen amb per-
sones, organitzacions i grups d’organitzacions allunyats
geogràficament.
3. Caracteritza les connexions entre els clústers d’in-
novació.
Un clúster d’innovació és la unitat bàsica del model
de clúster d’innovació global. Es constitueix com una
concentració d’individus (per exemple empresaris, pro-
fessionals, inversors, etc.), grans i petites empreses, uni-
versitats, centres de recerca i altres organitzacions, espe-
cialitzats en la creació de projectes empresarials. A
continuació destaquem les quatre característiques princi-
pals que diferencien un clúster d’innovació d’un clúster
porterià:
1. L’emprenedoria és una competència bàsica delsclústers d’innovació. Els components d’un clúster d’in-novació són principalment l’emprenedoria i la creació de
noves empreses. Es beneficien de la proximitat amb altres
actors emprenedors més que amb empreses d’una indús-
tria específica, entre les quals hi ha un intercanvi fluid
d’informació i d’altres recursos.
2. En un clúster d’innovació hi ha una gran mobi-litat de recursos i els components presenten una granafinitat per col·laborar entre si. Els clústers d’innovació
es caracteritzen pels valors mòbils –principalment del
personal, el capital i la tecnologia–, la qual cosa els per-
met innovar ràpidament a través de la creació, l’assaig,
l’ascens i, si escau, el fracàs de noves empreses (Freeman
i Engel, 2007).
3. Les noves empreses emergents d’un clústerd’innovació es coneixen com a empreses globals de nai-xement (en anglès, born global). Les empreses emergentsd’un clúster d’innovació fan servir recursos transfronte-
rers basats en les relacions internacionals i els mercats
objectiu globals més aviat durant el cicle de desenvolupa-
ment de l’empresa que no pas durant el que era històri-
cament habitual.
4. Convergència d’incentius i objectius. A través demecanismes econòmics s’aconsegueix una cultura d’objec-
tius compartits, que equipara interessos econòmics entre
emprenedors, inversors i altres professionals. D’aquesta
manera s’afavoreix la col·laboració tant dins les empreses
com entre aquestes (Open Innovation, Chesbrough 2003a,
2003b, 2007).
Com a resultat de la mobilitat contínua de recursos, la
perspectiva global dels actors, els objectius compartits i
l’alta afinitat per col·laborar, el clúster d’innovació es con-
necta amb un altre clúster, sovint situat lluny. Els enllaços
entre persones, organitzacions i clústers d’innovació
poden ser dèbils, duradors o covalents:
1. Els enllaços dèbils són les connexions més comu-nes que creen les persones que es mouen i es relacionen
a través de la xarxa o cara a cara. Segons la definició de
Granovetter (1973), aquests enllaços no produeixen cos-
tos de gestió alts però, en canvi, faciliten l’accés a infor-
mació, recursos, influències i oportunitats (Chaskin,
Brown, Venkatesh i Vidal, 2001).
2. Els llaços duradors es creen quan es reforça unaàmplia massa d’enllaços dèbils i quan la connexió aug-
menta la longevitat de les relacions entre els clústers
d’innovació.
Tant els enllaços dèbils com els duradors són flexibles
i dinàmics i, per tant, es creen i es tornen a crear. Quan
un gran nombre d’aquests enllaços connecta persones i
organitzacions en clústers d’innovació sovint allunyats,
els vincles porten a crear xarxes de clústers d’innovació.
La xarxa global de clústers d’innovació és bàsicament una
144 Revista Econòmica de Catalunya
xarxa de relacions individuals i institucionals. En casos
concrets, els components d’aquestes xarxes s’intensifi-
quen fins al punt que arriben a dependre els uns dels
altres i poden donar lloc a l’aparició de superclústers
d’innovació.
3. Els enllaços covalents són connexions permanentsentre els actors d’un clúster d’innovació que apareixen
quan els enllaços duradors són gairebé permanents. El
paper de cada clúster d’innovació està vinculat amb el
negoci i els processos de l’altre.
Els superclústers d’innovació apareixen quan es creen
i recreen diversos enllaços covalents contínuament entre
persones i entitats en dos clústers d’innovació o més dis-
persos geogràficament, de manera que actuen de mane-
ra coordinada. La xarxa global de clústers d’innovació
està formada per clústers d’innovació, xarxes de clústers
d’innovació i superclústers d’innovació, i es caracteritza
pels vincles que s’estableixen entre si –principalment
enllaços dèbils, duradors i/o covalents.
Metodologia: el model com a marc analític
En aquest document, fem servir una metodologia
d’estudi de cas com a mètode de recerca preliminar.
D’aquesta manera pretenem il·lustrar la utilitat del
model de xarxa global de clústers d’innovació per analit-
zar fins a quin punt podem considerar que un clúster és
un clúster d’innovació com a part d’una xarxa de clústers
d’innovació o bé és pròpiament una xarxa de clústers
d’innovació. També veurem les àrees que haurien de ges-
tionar els polítics en l’intent de crear un clúster d’inno-
vació connectat.
L’objectiu de la nostra anàlisi és la ciutat de
Barcelona i la iniciativa 22@Barcelona per impulsar la
creació d’un clúster d’innovació. Les dades recollides
provenen de fonts primàries i secundàries. Vam comen-
çar amb una revisió bibliogràfica acurada que ens per-
metés entendre millor la idiosincràsia d’aquest clúster
urbà. A continuació, vam entrevistar cinc accionistes,
públics i privats, amb diferents funcions en el desenvo-
lupament dels clústers i involucrats en diferents etapes
del procés d’innovació.
Les entrevistes es van fer seguint el model de la taula
1. Les persones entrevistades havien de triar una respos-
ta de les quatre que se’ls oferia. També els vam demanar
que parlessin dels programes i les iniciatives que duen a
terme les institucions públiques per promoure els ele-
ments del clúster d’innovació. Un cop acabades les entre-
vistes, en vam analitzar les respostes i vam redactar algu-
nes conclusions i recomanacions per accelerar la creació
d’un clúster d’innovació globalment connectat a l’àrea
metropolitana de Barcelona.
Barcelona i la iniciativa 22@Barcelona: és un clúster
d’innovació i una part d’una xarxa de clústers
d’innovació?
El 22@Barcelona és un districte productiu de la ciutat de
Barcelona. Actualment, algunes empreses com Microsoft,
Yahoo, GE, American Express, T-Systems o Telefónica hi
són presents. Conegut com el districte de la innovació, el
22@Barcelona és considerada una de les zones més
innovadores del sud d’Europa. Aquest clúster tecnològic
urbà actual era un antic espai industrial perifèric. A mit-
jan segle XIX, en aquesta zona hi havia diversos fabricants
tèxtils amb negocis efervescents i reeixits. A mesura que
la ciutat va anar creixent, la indústria tèxtil es va anar
desplaçant a altres zones i pobles de la perifèria, i aquest
districte va quedar inhabitat i gairebé abandonat.
L’any 2000, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar un
pla per transformar aquest antic barri industrial en un
nou districte innovador format per universitats, centres
de recerca i indústries basades en el coneixement, i també
per equipaments i serveis públics. El juny del 2000 es va
aprovar per unanimitat el Pla general metropolità. Entre
altres objectius, aquest pla pretén promoure el desenvo-
lupament social, econòmic i urbà sostenible del districte
22@Barcelona. Deu anys després de l’aprovació del pla, al
districte 22@Barcelona ja hi ha instal·lades, o en procés de
construir-hi les seus corporatives, més de 1.500 empreses.
L’impacte d’aquesta iniciativa també arriba a altres barris; hi
ha diversos empresaris i directius situats en altres zones de
la ciutat metropolitana de Barcelona que estan involucrats
en la comunitat tecnològica del districte 22@Barcelona.
Revista Econòmica de Catalunya145
146 Revista Econòmica de Catalunya
Polítiques aplicades o en procés
Taula 1
Anàlisi de la iniciativa de Barcelona i del 22@Barcelona d’acord amb les característiques del model de xarxa globalde clústers d’innovació
…hi ha una massa crítica d’empresaris,advocats, inversors, etc., especialitzats en la creació de noves empreses?
…les persones es caracteritzen per desplaçar-se molt (per exemple canvien de feina habitualment, estan disposades a canviar de domicili per feina, fins i tot aanar-se’n a viure a un altre país, etc.)?
…el capital s’inverteix i es reinverteix en noves tecnologies i empreses petites?
…el coneixement es comparteix i es transfereix fàcilment de les personesque treballen en empreses emergents a lesuniversitats i grans empreses i viceversa?
…les empreses són globals de naixement,fan servir recursos globals i apunten alsmercats internacionals des del principi?
…tots els agents involucrats en el procésempresarial (per exemple fundadors,empresaris, governs) col·laboren i tenen les mateixes motivacions? Tots respecten lesmateixes regles del joc?
…hi ha una massa crítica d’empresaris, professionals, petites i grans empreses, etc.,que interactuen habitualment i col·laborenamb persones i organitzacions allunyadesgeogràficament?
…hi ha una massa crítica d’empresaris, professionals, petites i grans empreses, etc.,que col·laboren estretament i són mútuamentdependents de persones i organitzacionsde clústers allunyats geogràficament?
Conferències sobre emprenedoria (per exemple la celebració del Dia de l’Emprenedor) Suport per engegar un projecte empresarial (per exempleBarcelona Activa, vivers d’empreses a les universitats) Inversions en qualitat de fons de fons (per exemple IngeniaCapital, Ysios Biofund, Inveready Seed Capital, Nauta Capital)Suport a xarxes d’àngels inversors privats i afavoriment deles inversions individuals en empreses d’alta tecnologiaemergents (per exemple, BCN BA, ESADE BAN)
Programes que impulsen la mobilitat internacional de persones titulades i personal investigador (per exempleles beques de La Caixa, dirigides a estudiants espanyolsper cursar estudis a l’estranger; les beques Balsells, dirigidesa enginyers per cursar estudis a Califòrnia; ICREA, per atreure investigadors internacionals i alts directius)
Creació d’espais compartits (per exemple cafeteries, sales de reunions)Esdeveniments de treball en xarxa i conferències (per exemple esmorzars mensuals)Mobilitat des de les universitats fins a les grans empresesemergents (per exemple des de les universitats fins a lesempreses emergents als parcs tecnològics)Mobilitat des de les grans empreses fins a les gransempreses emergents (per exemple programes de formació en grans empreses) Intercanvi de coneixements entre les indústries (per exemple el programa Disonancias per a l’intercanvide coneixement entre dissenyadors i empreses de mitjans de comunicació) Col·laboració entre inversors i empreses emergents (per exemple el programa European Inmediate)
Els programes d’internacionalització amb oficines a Barcelona i arreu del món (per exemple Nova York,Montreal, Tòquio, oficines d’ACC1Ó)
Ponts tecnològics i d’innovació cap als Estats Units i l’Àsia Cooperació amb vivers d’empreses internacionals (per exempleel Plug Technology Center a Silicon Valley) Impuls de la col·labo-ració entre diversos països (per exemple el projecte EuropeanInmediate) Conferències globals (per exemple BizBarcelona)
Fins a un cert punt,sense suport públic
Fins a un cert punt,amb suport públicEn el vostre clúster/regió... Sí No
X
X
X
X
X
X1
X
X
1. La qüestió és si el govern hauria d’intervenir a la zona o deixar que aquesta prosperi de manera natural.
Les iniciatives públiques que promouen la innovació i
l’emprenedoria se centren principalment en cinc àrees
econòmiques: mitjans de comunicació, tecnologies de la
informació i la comunicació, tecnologies mèdiques, ener-
gia i disseny. Aquestes àrees són les que impulsen el des-
envolupament econòmic de la regió i també les que atre-
uen talents d’arreu del món a la ciutat, especialment dels
països del nord-oest d’Europa. Actualment, al voltant del
70% de les empreses que s’han instal·lat al districte
22@Barcelona pertanyen a un d’aquests cinc sectors eco-
nòmics estratègics. L’objectiu del govern és centrar els
esforços en aquests clústers i convertir Barcelona en un
punt de referència mundial en aquestes àrees.
Basats en el model del sistema d’innovació Triple
Hèlix (Etzkowitz i Leydersdorff, 2000), cada sector econò-
mic és representat per institucions públiques i empreses
d’alta tecnologia, com també per universitats i altres ins-
titucions de recerca. Cada clúster inclou també un viver
tecnològic, que acull espais destinats a personal investi-
gador i proveïdor de serveis especialitzats, entre d’altres.
La proximitat entre aquests agents facilita la fluència de
coneixement i la col·laboració entre aquestes entitats. A
més, per tal de promoure unes relacions fluïdes i fre-
qüents, s’organitzen periòdicament actes, com ara
reunions, conferències i programes de formació, per esta-
blir una xarxa de contactes. Aquestes són oportunitats
excel·lents per a professionals, investigadors i represen-
tants públics per interactuar.
En conjunt, les persones entrevistades coincideixen
que Barcelona acull una comunitat emprenedora dinàmi-
ca i creixent. Afirmen que avui hi ha una massa crítica
d’individus que intenta posar en marxa noves empreses.
Amb l’objectiu d’incrementar la presa de consciència en
aquesta zona, les entitats públiques organitzen conferèn-
cies sobre emprenedoria i innovació (per exemple el Dia
de l’Emprenedor) i donen suport als empresaris que
comencen (per exemple a través d’organitzacions com
Barcelona Activa i els vivers d’empreses a les universi-
tats). No obstant això, les persones entrevistades també
coincideixen que no hi ha prou inversors que financin
projectes empresarials d’alta tecnologia. Tot i que el nom-
bre d’inversors privats interessats en projectes emergents
actualment és més alt que fa cinc anys, encara hi ha una
mancança de capital per a les empreses emergents.
Especialment les indústries emergents, com ara les
empreses emergents de disseny, han de fer front a grans
dificultats per disposar de més capital. Amb l’objectiu de
pal·liar aquesta mancança, s’han posat en marxa diverses
iniciatives públiques per donar suport a les xarxes d’àn-
gels inversors privats, com ara BCN BA i ESADE BAN.
Per sort, les persones entrevistades coincideixen que,
malgrat que el nombre d’inversors és limitat, els qui
inverteixen activament es posen al costat dels emprene-
dors: defineixen objectius realistes, treballen plegats per
assolir-los i inverteixen per etapes per reduir el risc.
La mobilitat de recursos sembla limitada. Si cultural-
ment la mobilitat de les persones no ha estat mai substan-
cial, avui en dia la situació ha empitjorat a causa de la crisi
econòmica del 2008. El descens de les oportunitats de
feina fa encara més difícil que els treballadors es puguin
traslladar d’una empresa a una altra. En alguns casos, la
mobilitat de les persones s’ha percebut com un fet nega-
tiu, perquè s’entenia que se n’anaven a la competència. En
termes de mobilitat internacional, hi ha alguns programes
que donen suport a la mobilitat de persones titulades i
personal investigador cap a universitats de l’estranger i a
la recol·locació de treballadors a països estrangers. Alguns
exemples de programes que promouen la mobilitat dels
estudiants són les beques Balsells, que financen els estu-
dis d’enginyers a Califòrnia, i el programa ICREA, que té
l’objectiu d’atreure personal investigador internacional i
de prestigi. Tot i aquests programes, algunes de les perso-
nes entrevistades han assenyalat que encara hi ha la por
que això faci augmentar la fuga de cervells cap a països
com els Estats Units.
Pel que fa a la mobilitat de capital, les persones entre-
vistades estan d’acord que encara no hi ha prou desinver-
sions que s’hagin efectuat amb èxit per avaluar si el capi-
tal es reinvertirà cíclicament en noves empreses. La
sensació és que els empresaris i els inversors que estan
actuant correctament aspiren a reinvertir els rendiments.
Actualment, no hi ha cap mena de suport públic per
incentivar la reinversió dels rendiments.
S’han impulsat diverses polítiques i activitats per
incentivar les interaccions i la mobilitat de coneixement
entre les persones, en petites i grans empreses i a la uni-
Revista Econòmica de Catalunya147
versitat. El fet que empresaris i professionals de petites i
grans empreses comparteixin espais comuns, com ara
cafeteries i sales de reunions, facilita la interacció. A més,
s’organitzen diferents activitats de treball en xarxa, com
ara esmorzars mensuals i conferències, per impulsar la
interacció dins les cinc àrees econòmiques i entre aques-
tes (mitjans de comunicació, tecnologies de la informació
i la comunicació, tecnologies mèdiques, energia i disse-
ny). Finalment, s’han iniciat alguns programes per con-
nectar universitats (per exemple professors, estudiants i
investigadors) amb empreses i promoure així programes
de formació d’estudiants en petites i grans empreses.
També hi ha alguns programes que tenen l’objectiu de
facilitar les col·laboracions entre empreses de diverses
indústries (per exemple Disonancias, per facilitar la
col·laboració entre dissenyadors i empreses de mitjans de
comunicació). La connexió entre grans empreses i
empreses emergents encara és limitada.
Pel que fa a la perspectiva global de les empreses, les
persones entrevistades coincideixen que mentre que tradi-
cionalment els mercats internacionals no han estat l’objec-
tiu de les empreses espanyoles, les noves empreses tendei-
xen a ser globals de naixement i a tenir una visió
internacional des del principi. En els últims anys, el
Govern, així com la Cambra de Comerç, s’havien centrat a
promoure la internacionalització de les empreses. Algunes
organitzacions tenen oficines internacionals per ajudar les
empreses locals a trobar oportunitats en llocs com Nova
York, Mont-real, Tòquio i Silicon Valley. Actualment, sem-
bla que les empreses sí que fan servir recursos globals i
apunten als mercats internacionals des del principi.
S’han impulsat diverses iniciatives amb l’objectiu de
promoure la col·laboració de les empreses amb organit-
zacions internacionals. Com a exemple hi ha els Ponts
Tecnològics i d’Innovació, organitzats per la Cambra de
Comerç, que acompanya empreses de Barcelona a conèi-
xer organitzacions d’altres països, com ara l’Àsia (amb
viatges a la Xina) i els Estats Units (amb viatges a Silicon
Valley, Boston i Seattle). Un altre exemple és el projecte
European Inmediate, en el qual participa el Govern cata-
là per impulsar cooperacions i aliances amb altres orga-
nitzacions europees. Finalment, un altre exemple són les
conferències globals, que porten empresaris internacio-
nals, inversors i professionals a interactuar amb actors
locals (per exemple BizBarcelona). Com a resultat d’a-
questes iniciatives, les empreses emergents són globals
de naixement i col·laboren des del principi amb persones,
petites i grans empreses i altres organitzacions allunyades
geogràficament.
Conclusions
En aquest document, hem fet servir la metodologia
d’estudi de cas per il·lustrar com poden utilitzar els res-
ponsables polítics el model de la xarxa global de clústers
d’innovació per fer una avaluació de les activitats d’inno-
vació a les regions respectives i per identificar les zones i
els elements que s’haurien de millorar perquè es creï un
clúster d’innovació connectat globalment. La taula 1 ha
servit de guia per fer l’autoavaluació i per definir les polí-
tiques adequades per crear un clúster d’innovació con-
nectat globalment.
De manera específica, hem estudiat el cas de Barcelona
i la iniciativa del 22@Barcelona. Els resultats de les entre-
vistes indiquen que el Govern català està promovent acti-
vament l’emprenedoria, ja que facilita la interacció i la
cooperació entre les persones i organitzacions d’aquí i les
d’àmbit internacional. De tota manera, encara queda molt
per fer perquè alguns actors es puguin integrar a la comu-
nitat empresarial. La comunitat d’inversors, així com les
interaccions que tenen amb els empresaris, sembla que
són limitades. A més, malgrat la proximitat de grans
empreses, com Yahoo i Microsoft, sembla que la mobilitat i
la interacció són limitades entre les grans corporacions i les
empreses emergents.
Hi ha poca mobilitat de treballadors entre les organit-
zacions locals i cap a països estrangers. Tradicionalment
s’ha evitat impulsar la recol·locació internacional per por
que tingui lloc una fuga de cervells. Altres països, com
Israel, han demostrat els beneficis que suposen aquests
desplaçaments. Aquest fet pot motivar els governs de
països com ara Espanya a impulsar la mobilitat interna-
cional i la recol·locació de treballadors.
En resum, l’anàlisi ha demostrat que el model de
xarxa global de clústers d’innovació és una eina útil per
148 Revista Econòmica de Catalunya
analitzar els clústers d’innovació i per identificar els ele-
ments que s’haurien d’impulsar per crear un clúster d’in-
novació connectat globalment. Concretament, sobre la
iniciativa del 22@Barcelona es conclou que impulsa amb
èxit l’emprenedoria i la innovació, però les institucions
públiques encara han de treballar molt per convertir-la en
una iniciativa que promogui la mobilitat i faciliti unes
cooperacions duradores i dependents entre agents locals
i internacionals.
Referències bibliogràfiques
AUTIO, E., 1998. “Evaluation of RTD in regional systems of innovation”.
European Planning Studies. 6: 131–140.
BRESCHI, S. & MALERBA, F. 1997. “Sectoral Innovation Systems:
Technological Regimes, Schumpeterian Dynamic, and Spatial Boundaries”,
In: EDQUIST, C. (Ed.), Systems of Innovation: Technologies, Institution and
Organisations, Pinter/Cassell Academic: London, Washington.
BORRÁS, S. & TSAGDIS, D. 2008. Cluster Policies in Europe: Firms,
Institutions, and Multi-level Governance. Edward Elgar: Cheltenham.
CARLSSON, B. & JACOBSSON, S. 1997. “Diversity creation and technolo-
gical systems: A technology policy perspective”, In EDQUIST, C. (Ed.),
Systems of innovation: Technologies, institutions and organizations,
Pinter/Cassell Academic: London and Washington.
CHASKIN, R. J., BROWN, P., VENKATESH, S., & VIDAL, A. 2001. Building
community capacity. New York: Aldine de Gruyter.
CHESBROUGH, H.W. 2003a. Open Innovation: The New Imperative for
Creating and Profiting from Technology. Boston, MA: Harvard Business
School Press.
CHESBROUGH, H.W. 2003b. “Open Platform Innovation: Creating Value
from Internal and External Innovation”, Intel Technology Journal, 7/3: 5-9.
CHESBROUGH, H.W. 2007. “The Market for Innovation: Implications
for Corporate Strategy”, California Management Review, 49/3: 45-66
COOKE, P.; GOMEZ-URANGA, M. & GARCIA, G. 1997. “Regional innova-
tion systems: Institutional and organisational dimensions”, Research
Policy, 26(4-5): 475-491.
DOERINGER, P. B., & TERKLA, D. G. 1995. “Business strategy and cross-
industry clusters”. Economic Development Quarterly, 9(3), 225—237.
ENGEL, J. & DEL PALACIO, I. 2009. “Global Networks of Clusters of
Innovation: Accelerating the Internationalization of the Innovation
Process”, Business Horizons, 52: 493-503
ENGEL, J. & DEL PALACIO, I. 2011. “Global Clusters of Innovation
Framework: The Case of Israel and Silicon Valley”. California
Management Review, 52(2): 27-49.
ERIKSSON, A. 2000. Regionala Innovationssystem-Från Teori till
Genomförande (Regional Innovation Systems-from theory to accom-
plishment), Swedish Office of Science and Technology: Stockholm.
ETZKOWITZ, H. & LEYDESDORFF, L. 2000. “The Dynamics of Innovation:
From National Systems and “Mode 2” to a Triple Helix of University-
Industry-Government Relations”, Research Policy, 29(22): 109-123.
European Council, 2000. Lisbon European Council 23 and 24 March
2000, Lisbon.
FREEMAN, C. 1987. Technology Policy and Economic Performance: Lessons
from Japan. Pinter: London.
FREEMAN, C. 1982. “Technological Infrastructure and International
Competitiveness, unpublished paper for the OECD Expert Group on
Science, Technology, and Competitiveness”.
FREEMAN, J., & Engel, J. 2007. “Models of innovation: Startups and
mature corporations”. California Management Review, 50(1), 94—119.
FUJITA, M., KRUGMAN, P., & VENABLES, A. 2000. The spatial economy:
Cities, regions, and international trade. Cambridge, MA: MIT Press.
GERTLER, M. S. 1995. “Being there: Proximity, organization, and cultu-
re in the development and adoption of advanced manufacturing tech-
nologies”. Economic Geography, 17(1): 1-26.
GERTLER, M. S. 2003. “Tacit knowledge and economic geography of
context, or the undefinable tacitness of being there”. Journal of Economic
Geography, 3(1): 75-99.
GRANOVETTER, M. 1973. “The strength of weak ties”. American Journal
of Sociology, 78(6): 1360-1380.
GREGERSEN, B. & JOHNSON, B. 1996. “Learning Economies, Innovation
Systems and European Integration”, Regional Studies, 31: 479-490.
KRUGMAN, P. 1991. “Increasing returns and economic geography.
Journal of Political Economy”, 99(3): 483-499.
LUNDVALL, B.Å. 1992. National Systems of Innovation. Towards a Theory
of Innovation and Interactive Learning, London: Pinter Publishers.
LUNDVALL, B.Å. 1985. Product Innovation and User-Producer Interaction,
Aalborg: Aalborg University Press.
NELSON, R.R. 1987. Understanding Technical Change as an Evolution
Process. Elsevier, Amsterdam.
MEEUS, M., OERLEMANS, L. & VAN DIJCK, J. 1999. “Regional Systems of
Innovation from within-an Empirical Specification of the Relation
Between Technological Dynamics and Interaction Between Multiple
Actors in a Dutch Region”, ECIS Working Paper No. 99.1.
PORTER, M. 1998. “Clusters and the new economy of competition”.
Harvard Business Review, 76(6): 77-90.
PORTER, M. 2000. “Location, competition, and economic development:
Local cluster in global economy”. Economic Development Quarterly, 14(1):
15-34.
SAXENIAN, A. 2006. The new argonauts: Regional advantage in a global
economy. Cambridge, MA: Harvard University Press.
Revista Econòmica de Catalunya149
1. Innovació i territori
Silicon Valley és, junt amb la ruta 128 de Boston, la 202
de Filadelfia, els assentaments de Microsoft a Seattle, el
triangle d’investigació de Carolina del Nord, l’enllaç entre
Londres i Cambridge a Anglaterra, les ciutats de la cièn-
cia al Japó o Bangalore a l’Índia, un d’aquests llocs privi-
legiats de la innovació, on la denominada societat del
coneixement ha expressat les seves qualitats particulars,
la seva capacitat per acumular creativitat, desenvolupa-
ment tecnològic, dinamisme innovador i riquesa. Són
llocs pròxims a universitats rellevants, però també situats
a prop de grans concentracions empresarials, llocs on es
pensa el futur, on es creen moltes empreses i moltes d’al-
tres desapareixen gairebé sense història, i tornen a
començar, on s’intercanvia informació, on la intel·ligència
humana té un singular potencial d’interacció.
La Vall del Silici, al comtat de Santa Clara, és l’espai on
la innovació associada a les noves tecnologies s’ha esde-
vingut amb una intensitat irrepetible. La vall de Santa
Clara, al sud de la badia de San Francisco cap a San José,
era als anys 50 una vall agrícola i tranquil·la hereva de la
colonització espanyola, on s’havien creat al final del segle
XIX tres petites universitats: la dels Jesuïtes de Santa Clara,
l’estatal a San José i la de Stanford, sobre un ranxo ano-
menat Palo Alto.
Els que han analitzat l’èxit del Silicon Valley parlen de
la convivència de factors interns, com ho són les univer-
sitats i el seu compromís, amb factors externs, en aquest
cas els fons públics per al desenvolupament d’armament.
La creació de xarxes que permetin la interacció és deter-
minant. Les empreses d’innovació en el cas del Silicon
Valley tendeixen a desenvolupar-se formant clústers per-
què necessiten aprendre unes de les altres i perquè des-
envolupen avantatges competitius en treballar en un
entorn innovador d’empreses interrelacionades.
És precisament la defensa d’aquesta idea, la necessi-
tat de crear clústers en cas que es busqui promoure la
concentració d’empreses de tecnologia avançada i inno-
vació, la que en els anys 80 porta a la promoció de parcs
científics i tecnològics, amb resultats molt dispars. S’inicia
un debat sobre com promoure la innovació i com crear
llocs d’excel·lència directament orientats al desenvolupa-
ment tecnològic. La qüestió de qui ho finança i ho pro-
mou condueix en molts casos a la iniciativa pública.
El cas Japonès mostra com l’experiència pionera
d’una ciutat de la ciència, Tsukuba, pensada al final dels
anys 50, evoluciona des d’un model de concentració espa-
cial creat per la iniciativa pública en l’entorn de Tòquio,
cap a la col·laboració de la iniciativa pública i la privada en
el més reeixit cas de Kansai, dels 80, sobre un model poli-
cèntric, lligat a les ciutats del seu entorn, com Kioto i Osaka.
Els experts conclouen que l’avantatge de Kansai rau en el
fet que s’ha evitat l’aïllament i que la seva posició a la
poblada illa d’Honshu facilita sinergies i interaccions.
És el que sembla haver succeït en el cas de Bangalore,
quan l’Estat indi va decidir concentrar els seus esforços en
recerca tecnològica en aquest “Silicon Valley de l’Índia”.
També és rellevant el cas finlandès, amb Nokia com a
vaixell insígnia, i un profund suport públic a les noves
tecnologies.
Davant l’aparent espontaneïtat i singularitat dels espais
on el desenvolupament de noves tecnologies comença, la
iniciativa pública ha tractat de fomentar des dels anys 80
Territoris intel·ligentsAlfonso VegaraPresident de la Fundación Metrópoli
150 Revista Econòmica de Catalunya
espais que sota la denominació genèrica de parcs tecnolò-
gics es plantegen el foment d’empreses d’R+D com una
evolució dels espais industrials. La iniciativa pública selec-
ciona la localització i prepara la urbanització de complexos
al servei del desenvolupament de petites unitats producti-
ves i de recerca de condició molt diversa. Al costat d’això
sorgeix la necessitat de fomentar la creativitat empresarial,
amb el concepte de la incubadora d’empreses, un espai de
gestió unitària al servei de les empreses naixents, destina-
da a facilitar el seu èxit en el mercat mitjançant l’assesso-
rament, l’accés a xarxes de contactes i a institucions de
capital risc i la prestació cogestionada de serveis bàsics.
Aquestes iniciatives s’han desenvolupat de manera dispar
i amb resultats molt diversos en països i cultures diferents,
encara que sempre hi apareix implicada la iniciativa públi-
ca i l’intent d’atreure inversió privada.
En el possible èxit d’una iniciativa de promoció tecno-
lògica hi influeixen les institucions i les possibilitats de
finançament, però també hi influeixen les xarxes socials
locals, els sistemes d’informació i de relació que aquestes
habiliten. Sorgeixen noves formes organitzatives que per-
meten aventurar-se en iniciatives els resultats de les quals
no estan garantits. La innovació tendeix a produir-se quan
la societat xarxa, substància de la societat informacional,
funciona. La promoció de parcs tecnològics va esdevenir
ràpidament una estratègia de desenvolupament econò-
mic i de política regional de foment de la innovació.
A França, l’Estat va fomentar a cada ciutat capçalera
de regió un parc tecnològic, amb resultats de vegades
reeixits com el cas de Sofia-Antípolis, proper a Niça als
agradables paratges de la costa Blava. A Alemanya el des-
plegament tecnològic creix a l’empara de les universitats
i, sobretot, de les grans empreses, que desenvolupen les
seves pròpies iniciatives d’innovació, amb singulars pro-
cessos de concentració com el que té lloc a la perifèria de
Munic. Espanya, a causa de la seva configuració politi-
coadministrativa, presenta una estratègia singular de
desenvolupament de parcs tecnològics en diferents
comunitats autònomes. El Parc Tecnològic del Vallès a
Barcelona, Tres Cantos a Madrid, la Cartoixa a Sevilla,
Zamudio a Bilbao o Boecillo a Valladolid, són alguns
exemples notables, que conviuen amb l’evidència que el
verdader desenvolupament innovador té lloc a l’entorn
de les metròpolis amb més massa crítica i major potencial
d’interacció global, sobretot a Madrid, Barcelona i Bilbao.
A Espanya la interacció entre els parcs tecnològics i les
universitats no ha funcionat prou fins ara.
A la Gran Bretanya a més dels desenvolupaments
amb centre a les universitats, amb Cambridge al capda-
vant, la innovació es vincula a esforços urbanístics de
condició molt diferent. Les new cities d’última generació
van ser capaces d’oferir espais atractius per a les noves acti-
vitats. Però els governs locals s’escarrassen a vincular els
processos de regeneració urbana a la societat de la informa-
ció, plantejant espais adequats per al desenvolupament
d’empreses emergents com en els casos de Glasgow o de
Newcastle, espais on la reconversió industrial havia generat
un horitzó desolador i on des del final dels 80 es du a terme
un esforç sense precedents per transformar-ne la base eco-
nòmica. Les estratègies de regeneració urbana estan por-
tant al nucli del vell sistema urbà la nova societat xarxa.
Hi ha fenòmens gairebé espontanis com l’aparició en
ple Nova York del que avui s’anomena Silicon Alley o car-
reró del silici, o l’entorn de High Line al Meat Packing
District, o iniciatives orientades al foment de la nova eco-
nomia, com el 22@bcn iniciat al Poblenou de Barcelona
que mica en mica a esdevingut un referent internacional.
Tots ells diuen que la revolució digital es pot produir al
cor de les nostres ciutats, on hi ha llocs disponibles en
procés de transformació a un preu raonable, amb possi-
bles sinergies amb la vida intensa de la ciutat, en entorns
amb mescla d’usos i espais urbans amb identitat.
Com hem comentat, la creativitat i la innovació sor-
geixen millor en llocs amb molta intensitat urbana i amb
identitat on les classes creatives de la nostra societat pre-
fereixen viure. Potser els parcs tecnològics del futur sigu-
in els espais en transformació del cor de les nostres ciu-
tats. En els apartats següents presentem dos exemples de
ciutats que estan apostant per impulsar els processos
d’innovació al centre de la ciutat: Singapur i Bilbao.
1. One North, Singapur
Es tracta d’una iniciativa innovadora impulsada per
Jurong Town Corporation (JTC), l’agència pública de
Revista Econòmica de Catalunya151
Singapur dedicada a la promoció d’àrees d’activitat eco-
nòmica. Aquest projecte s’està desenvolupant sobre la
zona denominada Buona Vista situada al cor de l’illa de
Singapur. One North és el centre tecnològic d’última
generació de Singapur, concebut com un node d’innova-
ció que integra l’ambició per l’excel·lència, l’eficiència i el
realisme que caracteritzen Singapur des de la seva inde-
pendència el 1965. Sobre la base de l’increïble èxit social
i econòmic que ha tingut, l’Administració d’aquest petit
Estat, assessorada per experts internacionals, ha desen-
volupat un lloc d’excel·lència destinat a fomentar la ima-
ginació i la creativitat, un entorn de qualitat que estimuli
la innovació en el pensament i en l’acció. One North té
una escala petita, unes 200 h, i se situa en un entorn
estratègic per al desenvolupament del seu perfil en l’àm-
bit de la biotecnologia i multimèdia. Està al costat dels
parcs científics ja consolidats, el campus de la Universitat
Nacional de Singapur, un dels hospitals més importants
del país i dels voltants del Holland Village que és un dels
barris de moda de la ciutat. A més gaudeix d’accés a les
principals línies de transport públic de la ciutat.
One North es concep amb una sòlida mescla d’usos
docents, de recerca, empresarials, artístics, comercials,
residencials i recreatius. Es va plantejar fa ja una dècada
amb un horitzó de desenvolupament d’uns 15 anys i està
ja en una etapa molt consolidada de desenvolupament. La
primera fase, anomenada Biópolis, va ser la primera a
implantar-se. Aquesta descripció inicial d’usos mostra una
elecció molt diferent de l’habitual, característica dels parcs
tecnològics o d’innovació tradicionals. No es tracta de
crear un lloc de treball, sinó un espai per viure i treballar
on les idees puguin créixer. Per a això les noves tecnolo-
gies, sota la seva condició d’infraestructura de comunica-
ció i d’eina de treball, estan al servei del projecte de crear
un ambient habitable i idoni. L’objectiu del projecte no és
l’espai en ell mateix, sinó la gent, aquelles persones amb
talent que poden sentir-se atretes per un ambient únic en
el seu esforç per assolir l’excel·lència en els seus respecti-
us camps de treball. No solament científics, sinó també
artistes plàstics, músics, joves amb vocació empresarial,
etc. Es busca dotar aquesta nova classe creativa d’un espai
agradable, on es puguin desenvolupar activitats diferents,
incloses les de lleure o descans, i dotat dels millors equi-
paments i infraestructures possibles –les denominades
world class facilities. L’objectiu del projecte és molt singu-
lar i el diferencia d’altres experiències internacionals:
aquest no és altre que la formació i atracció de talent, de
professionals creatius capaços de generar innovació, que
és la base de la nova economia, i això, a l’entorn de certs
sectors clau de futur com ara la biotecnologia i multimè-
dia. La creativitat s’intenta estimular a través de l’art i dels
artistes. El magnetisme del lloc, la creació d’un ambient
innovador, la capacitat d’interacció global, la xarxa de con-
tactes d’excel·lència associats al projecte, etc., són els
aspectes crítics que inspiren el disseny urbanístic, l’arqui-
tectura, els parcs i els equipaments, i tot això, amb una
sòlida infraestructura digital d’última generació.
One North ha estat dissenyat per estimular els sentits
i la imaginació.
Els denominats punts clau o estratègics del projecte són:
Talent, creant les condicions per atreure’l i desenvo-lupar les activitats innovadores que permeten avançar en
la nova economia.
Estil de vida, garantint qualitat ambiental dels espaisi de les infraestructures que els serveixen.
Connectivitat, ràpida i eficient entre llocs, entre ins-titucions i entre diferents professionals.
Oportunitat, facilitant la sinergia entre la recerca i laindústria, afavorint la inversió allà on sorgeixen les inno-
vacions.
Dèiem que a One North l’espai és al servei de la gent.
Per això els seus promotors creuen que, en el marc de la
nova economia, fan falta espais capaços de crear, impulsar
i sostenir una comunitat vibrant i variada de professionals
innovadors, estudiants, emprenedors, investigadors, agents
de capital risc, advocats, banquers, especialistes en comerç
electrònic, artistes, periodistes que puguin interactuar, fer
negocis i divertir-se junts.
Aquesta població variada i activa necessita espais
capaços d’articular diversió, aprenentatge, treball, resi-
dència i vida. El desafiament d’aquests espais és la seva
capacitat per ser imants de les persones amb talent de tot
el món, i materialitzar la innovació amb el foment d’acti-
vitats d’R+D. Per a això es necessita perfilar una identitat
local coherent, on una comunitat sensible a estímuls
abundants i caracteritzada per la seva àmplia llibertat
152 Revista Econòmica de Catalunya
d’opció, desenvolupi activitats en l’espai públic, i que
aquest sigui lloc de contacte social, de trobada i d’experi-
mentació.
Els promotors d’One North parlen de la importància
de la connectivitat, que cada persona pugui estar connec-
tada amb la resta del món a través de xarxes intel·ligents
d’informació, coneixement, transport, negocis. One
North es concep com una comunitat experimental.
El disseny urbà d’One North ha estat concebut per un
consell d’assessors internacionals i dissenyat per l’oficina
de Zaha Hadid. Es tracta d’un projecte que es recolza en
la realitat existent i incorpora un traçat orgànic. Més que
destacar l’estètica projectual, que alguns denominen futu-
rista, la rellevància del projecte rau en la seva empremta
paisatgística i la seva singular estructuració urbanística,
conseqüència d’una geometria molt tova al servei de l’ar-
ticulació dels mix funcionals. L’eix del projecte és un sinu-
ós parc lineal central que connecta un sistema de subcen-
tres nodals, gairebé sempre accessibles des del parc i
anomenats gràficament Xchange, cada un d’ells amb un
determinat perfil i orientació temàtica pròpia. Són els llocs
on s’intensifica la densitat, la mescla d’usos i l’intercanvi
d’idees. El sistema de transport públic interior està molt
adaptat al disseny urbanístic i connecta perfectament amb
el poderós sistema de transport col·lectiu de l’Illa.
El disseny global d’One North recorda l’estructura
d’un centre històric europeu amb carrers orgànics d’esca-
la reduïda i una sèrie de nodes o llocs de reunió, espais
per propiciar la trobada i l’intercanvi. Aquesta interacció
humana es produeix en l’espai físic, i sens dubte, en l’es-
pai virtual a través de la poderosa infraestructura digital
creada.
2. Bilbao Guggenheim
Bilbao és considerada avui dia una de les experiències
europees de més èxit de renovació urbana i reinvenció del
model productiu. En alguns casos espanyols, com
Barcelona i Girona, Santiago de Compostel·la, Vitòria o
Bilbao, comprovem que la qüestió del centre històric
transcendeix la reflexió conservacionista o patrimonial
tradicional. Els centres històrics són fonamentals en la
reflexió que les ciutats tenen amb vista al futur, i és dife-
rent el paper que en cada cas poden exercir en el conjunt
de la ciutat i el seu entorn metropolità. Tots els centres
històrics no són iguals, no només per les diferències de
forma i funció, sinó perquè tendeixen a interpretar-se
com a centre històric espais relativament recents. Així
s’inclouen en la seva lògica de protecció àrees urbanes
com els eixamples de població i alguns conjunts, més o
menys homogenis, de principis del segle XX, com els vin-
culats al moviment ciutat jardí, els primers exemples
d’habitatge social i fins i tot conjunts industrials singu-
lars.
El cas de Bilbao permet visualitzar gran part dels rep-
tes i de les expectatives que centren la qüestió dels cen-
tres de les ciutats a Europa, incloses algunes contradic-
cions quant a les finalitats i quant a les formes de
transformació plantejades.
Bilbao té una història urbana singular, condicionada
per esdeveniments definits: l’enclavament medieval, la
seva condició portuària, la seva atonia durant el renaixe-
ment, una il·lustració de tall provincià, l’eclosió de la seva
modernitat amb la revolució industrial i una postguerra
expansiva també fundada en la indústria, amb un final de
segle XX tens per la recerca d’una identitat sòlida i pròs-
pera. Avui el centre urbà de Bilbao, determinat pels seus
espais històrics, catalitza i dirigeix la vida d’una regió
urbana de milió i mig d’habitants a una distància de 45
minuts.
El denominat Casco Viejo coincideix amb l’espai de la
vila de Bilbao en els seus orígens, que avui reconeixem
amb facilitat. El Casco era, al segle XX, un espai popular,
un barri de la ciutat, que malgrat el seu contingut patri-
monial s’anirà deteriorant en la mesura que es desplacen
les funcions centrals cap a altres llocs de la ciutat. La res-
tauració es va abordar amb eficàcia en els anys 80, des-
prés de les inundacions que l’agost de 1983 va patir la
ciutat, amb la destrucció d’edificis i comerços, detonador
de la transformació del Casco Viejo. Es declara Àrea de
Rehabilitació Integrada i es redacta un pla especial de
rehabilitació; el 1985 es crea una oficina pública per diri-
gir-ne l’actuació. El Casco Viejo de Bilbao es rehabilita des
de la iniciativa pública, amb el seu suport econòmic,
mantenint la seva condició “popular”, amb vinculació al
Revista Econòmica de Catalunya153
comerç, però també al turisme, a l’hoteleria i a la cultura.
Així, es va actuant als edificis principals, tant esglésies
com cases palauenques, els museus i els mercat, acabant
al teatre Arriaga, sobre l’Arenal. Alhora es desenvolupa
un procés paral·lel d’intervenció en els espais públics i de
rehabilitació subvencionada d’edificacions privades.
L’oficina municipal de rehabilitació funciona amb eficà-
cia, de manera que avui gairebé tots els edificis han estat
objecte d’alguna acció de millora. El Bilbao dels set car-
rers i de la Plaza Nueva, de l’Arenal i del Volantín recupe-
ra la seva esplendor. El marge dret de la Ria, en seqüèn-
cia des del mercat fins a la Universitat de Deusto, s’erigeix
llavors com a façana urbana moderna i noble.
Tanmateix l’Ensanche continua sent l’espai central de
la vida urbana. El marge esquerre havia estat ocupat per
activitats vinculades a la indústria, al port i al ferrocarril.
L’Ensanche, al cor de la ciutat metropolitana, es bolcava
cap al seu interior, cap a la Gran Via que acollia els edifi-
cis més nobles. Sobre l’espai de la primera terrassa fluvial
s’anirà aixecant un laberint de fàbriques, en connexió
amb la Ria del Nervión i amb seus petit afluents. El marge
dret, amb episodis industrials al curs de la Ria, arriba al
mar a Getxo, lloc tradicional de residència de la burgesia
mercantil local, mentre que al marge esquerre i després
de les fàbriques, sorgeix el Bilbao obrer, sobre els pen-
dents de Barakaldo, Sestao, Portugalete i Santurtzi.
Podem així parlar d’un Bilbao medieval, un Bilbao mer-
cantil, un Bilbao popular, un Bilbao burgès, un Bilbao
obrer. Imatges socioformals d’una ciutat construïda his-
tòricament a ritmes diversos. La crisi industrial i la recon-
versió derivada plantegen grans incerteses.
L’arquitectura acompleix un paper en el renaixement
urbà i està sent utilitzada per liderar-lo. El cas de Bilbao
és en aquest sentit excepcional, amb la imatge central del
museu Guggenheim que F. Gehry va encaixar magistral-
ment en un dels espais més difícils i deteriorats del cor
de la Ria. El procés de reindustrialització des del final
dels 70 planteja grans reptes, i els problemes socials i
econòmics necessiten estratègies de futur en les quals la
societat s’hi bolqui amb entusiasme. Aquesta és la fun-
ció dels grans projectes que tenen lloc a Bilbao al servei
de l’espai ja urbanitzat, concentrats en l’espina dorsal del
sistema metropolità definida per la Ria, cor del vell espai
industrial i per la impossibilitat geogràfica d’una expan-
sió perifèrica.
El Bilbao del Casco Viejo recull, com hem indicat, la
primera gran acció urbana, arrelada en els conceptes de
restauració i rehabilitació. Però també el Bilbao de
l’Ensanche, centre direccional per excel·lència, està sent
sotmès a una adaptació funcional de gran calat. Hi desta-
ca la recuperació de la vora del Nervión que delimita
l’Ensanche, espai d’Abandoibarra, on es construeixen el
museu Guggenheim i l’auditori Euskalduna, sobre
emplaçaments ocupats abans pel ferrocarril, magatzems,
duanes i drassanes.
Alguns afirmen que la trobada entre Bilbao i el
Guggenheim és casual. Però això ha succeït perquè
Bilbao tenia una actitud oberta cap a la innovació. Des del
punt de vista de la planificació urbanística Bilbao és un
cas exemplar: ha utilitzat totes les eines urbanístiques
disponibles, en un articulat esforç de l’Ajuntament, de la
Diputació de Bizkaia, del Govern Basc, del Govern
Central i de la mateixa societat.
No es pot negar que Bilbao ha desenvolupat un dels
majors esforços de planificació de la ciutat en les diferents
escales. Tanmateix, és curiós que per al públic i per a la
premsa internacional, el protagonisme el té l’arquitectura
i la referència és el Guggenheim. L’”efecte Guggenheim”
succeït a Bilbao no és traslladable a altres ciutats per la
mera construcció d’un edifici emblemàtic. L’”efecte
Guggenheim” simbolitza la voluntat de canvi d’una
societat, la confiança i la determinació que és possible
reinventar i construir el Bilbao del segle XXI sobre les
ruïnes d’un territori i d’un sistema productiu esgotat.
Des de mitjan anys 80 s’han plantejat importants pro-
jectes de transformació urbanística al centre urbà de
Bilbao; molts d’ells han fracassat. Però és al final dels anys
80, i sobretot els 90, quan es plantegen els projectes que
quallaran: el nou metro, en ple servei avui dia, que pro-
jecta Norman Foster després d’un concurs, l’ampliació
del port que permet alliberar espais en l’interior de la Ria,
l’aeroport dissenyat per Santiago Calatrava, l’importan-
tíssim programa de sanejament de la Ria i el desenvolu-
pament d’Abandoibarra, una àrea de nova centralitat dis-
senyada per Cessar Pelli, on funcionen ja des de fa uns
anys el museu Guggenheim i el palau de congressos
154 Revista Econòmica de Catalunya
Euskalduna junt amb habitatges, hotels, centres comer-
cials, edificis universitaris i una torre d’oficines que és la
central d’Iberdrola. També ha estat rellevant el projecte de
l’Alhóndiga i l’ambiciosa recuperació d’espais per als via-
nants a l’Ensanche. En aquest procés de transformació
urbana ha estat essencial el paper de la societat Bilbao
Ria 2000.
Com a pròxims projectes, ja en l’horitzó, es presenta
Zorrozaurre, una península d’unes 50 hectàrees a la Ria
que pot ser decisiva en la necessària nova revolució de
Bilbao, la revolució del coneixement. Bilbao ja va experi-
mentar una revolució industrial, seguida d’una reeixida
revolució urbana desenvolupada en els últims 25 anys.
Amb vista al futur Bilbao afronta una knowledge revolution
que permeti l’impuls de l’economia creativa. El projecte
Bilbao DC (Digital and Design City) pretén transformar el
cor de Bilbao, Ensanche i centre històric, en un dels espais
més innovadors d’Europa. És a dir, utilitzar els espais d’ex-
cel·lència creats en la recent revolució urbana de Bilbao
com a referència per a l’atracció de talent i desenvolupa-
ment d’activitats innovadores. També s’ha plantejat recent-
ment el concepte de BBNext, una gran aliança entre Bilbao
i la Diputació de Bizkaia per enfortir les complementarie-
tats estratègiques i les connexions físiques, funcionals i
operatives, d’un territori amb una població de prop d’1,5
milions de persones, que dotaria d’una massa crítica
important el principal centre econòmic del País Basc.
En les últimes dècades, i abans de la crisi econòmica
actual, gairebé totes les ciutats mitjanes i grans d’Europa
han estat immerses en processos de transformació relle-
vants, i en aquest context, l’experiència de Bilbao i l’ano-
menat “efecte Guggenheim” pot ser una referència de
gran valor. La importància de l’experiència de Bilbao no
és el passat sinó el futur, i especialment el compromís per
transformar els èxits de la revolució urbana com a plata-
forma d’internacionalització i d’impuls en l’atracció de
talent i en el desenvolupament de l’economia creativa.
3. Cap a un projecte de ciutat
A les primeries del segle XXI estan apareixent situa-
cions noves en totes les facetes de la nostra vida: el des-
envolupament de les noves tecnologies de la informació
i de les comunicacions multiplica exponencialment la
capacitat d’interacció global a tots els nivells; l’obertura
dels mercats internacionals introdueix noves pautes de
comportament i nous riscs en les empreses que operen
globalment; l’actual estructuració política mundial fa difí-
cil abordar de manera justa i coherent la redistribució dels
recursos que genera l’economia internacional i això
accentua les desigualtats i genera una gran fractura entre
països, ciutats i persones; l’obertura global i els creixents
desequilibris entre països està afectant de manera espec-
tacular els fluxos migratoris i en alguns països sorgeixen
problemes greus d’integració, creixent inseguretat, etc.
Tots aquests canvis afecten també les ciutats i la forma
de gestionar-les. Avui dia els habitants de les nostres ciu-
tats interactuen en un entorn global cada vegada més
ampli que ultrapassa els límits locals i també les empre-
ses que neixen o que decideixen instal·lar-se a les nostres
ciutats tenen unes exigències d’operar en mercats cada
vegada més amplis i estan sotmeses a un esquema de
competència que supera els límits físics de les ciutats i del
seu entorn regional immediat.
En aquest context, les ciutats necessiten utilitzar com
a referència bàsica per a la seva organització i disseny el
context de la globalització encara que només sigui perquè
han d’acollir i donar els serveis adequats als seus ciuta-
dans i a les empreses que allà s’ubiquen.
Cada vegada més les empreses necessiten operar glo-
balment per sobreviure i cada vegada més també una
major proporció de ciutadans tenen necessitats d’interac-
tuar amb idees, informació, territoris i persones situades
fora dels límits de la ciutat mateixa.
En els últims anys s’ha escrit i debatut molt sobre la
competència entre les ciutats, amb freqüència s’ha assenya-
lat que no són els estats les unitats econòmiques realment
operatives i rellevants en la nova economia sinó les ciutats
i els seus entorns regionals. La qüestió clau és pensar en la
naturalesa de l’esmentada competència, és a dir, preguntar-
se si competeixen realment les ciutats o més aviat les per-
sones i les empreses que viuen i operen a la ciutat.
No hi ha dubte que avui dia les empreses competei-
xen, i no només localment, sinó globalment a causa de la
disponibilitat d’informació, a la creixent transparència
Revista Econòmica de Catalunya155
dels mercats i a la progressiva eliminació de les barreres
al comerç internacional. La nostra tesi és que des de la
política urbana i des de l’urbanisme es pot aportar un
suport bàsic per a la competitivitat de les empreses i
també i la qualitat de vida que pot arribar a marcar una
diferència perceptible per als ciutadans.
La qüestió clau per al govern de les ciutats és saber si
els alcaldes i els equips de govern municipal o regional
poden fer alguna cosa per millorar la capacitat competi-
tiva de les empreses del seu municipi o de la seva regió,
o si en realitat, aquests territoris es perceben com a com-
petitius perquè ho són les empreses que s’hi han
instal·lat. En les nostres investigacions del projecte
CITIES es constata que les ciutats i les regions sí que
poden desenvolupar “certs” avantatges competitius per a
“certes” activitats.
Tradicionalment eren molt importants els anomenats
avantatges comparatius, és a dir, els relatius a la geogra-
fia, a la naturalesa, al clima, etc. Cada vegada més, en la
nova economia prevalen els anomenats avantatges com-
petitius creats per l’home, i això succeeix especialment en
l’àmbit de les ciutats. Les ciutats i els territoris poden
contribuir a la competitivitat de les empreses amb una
simplificació de la burocràcia, amb una gestió àgil i efi-
cient del sector públic, amb equipaments educatius apro-
piats per al perfil de les empreses, amb una bona infraes-
tructura digital de qualitat, amb aeroports, serveis
logístics, serveis financers, mobilitat eficient, sòl disponi-
ble a un preu raonable, qualitat dels espais públics, etc.,
però especialment, una ciutat pot aportar avantatges
competitius si hi ha un “clúster econòmic” local o una
específica composició d’activitats i serveis propicis per al
naixement o instal·lació d’empreses d’un cert perfil.
Les ciutats necessiten dotar-se d’un determinat perfil
i un determinat estil de vida que, si està intel·ligentment
elegit, serà un poderós instrument per crear valor afegit i
atractiu per a cert tipus de persones, empreses i activitats.
Aquesta reflexió posa de manifest que una part subs-
tancial del suport que necessiten les empreses per ser
competitives i dels al·licients que necessiten els ciutadans
per assolir cotes significatives de qualitat de vida té una
relació molt estreta amb el model de ciutat, amb la seva
estructura urbana i amb el seu perfil funcional, i aquests
aspectes, estan gestionats per les autoritats locals i regio-
nals. En definitiva, la política urbana és un factor essen-
cial per a la creació d’avantatge competitiu i qualitat de
vida sostenible.
Una de les principals i més difícils missions dels
governs locals és orientar el model de ciutat en una direc-
ció intel·ligent, inspirada en la idiosincràsia del lloc, en els
seus components d’excel·lència i amb una important par-
ticipació dels diferents actors. En aquest context, la clau
per als governs locals, que de vegades estan poc temps en
el poder, és elegir bé, identificar els projectes crítics pels
quals vol apostar la ciutat i aportar l’energia, la il·lusió i el
lideratge necessaris per avançar en aquesta direcció.
Aquesta és una forma viable de crear avantatge competi-
tiu i magnetisme en l’etapa convulsa de la globalització, i
per això, el lideratge és tan important ja que és l’element
aglutinant que fa actuar de manera integrada els dife-
rents components de la ciutat.
Durant dècades els governs de les ciutats i les regions
s’han organitzat a través de rígids departaments sectorials
que deixaven escasses oportunitats a la interrelació i a la
sinergia. Cada vegada més són necessaris òrgans especí-
fics per al desenvolupament de projectes intel·ligents,
que gairebé sempre són projectes de fusió que sorgeixen
en llocs de confluència o en punts d’acupuntura urbana
com els denomina brillantment Jaime Lerner. No es pot
treballar només a una escala, és necessari alternar projec-
tes, abordar les diferents escales urbanes i territorials,
activar projectes sòlids, crear sinergies. Alguns dels més
innovadors i imaginatius projectes per al segle XXI com
One North a Singapur s’està creant a través d’una agèn-
cia específica JTC (Jurong Town Corporation) capaç d’in-
tegrar aspectes de disseny urbà, innovació, universitats,
infraestructura, biotecnologia, noves tecnologies, art,
habitatge, lleure. Altres espais de la ciutat com les àrees
residencials, certes reserves ambientals, àrees portuàries,
etc., poden desenvolupar-se fàcilment per diversos actors
a través de procediments convencionals, però els projectes
crítics capaços d’impulsar poderosament la transformació
de la ciutat són transversals i requereixen una gestió
intel·ligent i específica.
La ciutat del segle XXI es basa més que mai en la inno-
vació i aquesta es produeix en la intersecció entre disci-
156 Revista Econòmica de Catalunya
plines diferents, als llocs de trobada entre filosofies i acti-
tuds diverses, als espais físics d’intercanvi, en els nodes
de confluència física i virtual, als llocs freqüentats per les
persones més creatives i tolerants de la societat. Els ins-
truments tradicionals de planejament urbanístic en molts
casos estan resultant insuficients per donar una adequa-
da resposta a les necessitats que avui tenen les nostres
ciutats. La nostra cultura urbanística expressada en la
nostra manera tradicional de redactar els plans urbanís-
tics i gestionar-los corre el risc d’acabar envellida i rígida
en la seva burocràcia.
En la investigació sobre diverses ciutats del món que
estem desenvolupant a la Fundació Metròpoli a través del
projecte CITIES es posa de manifest que hi ha una distin-
ció bàsica entre ciutats, al marge de la seva mida, del seu
nivell de desenvolupament econòmic o del seu perfil
urbà. Hi ha “ciutats amb projecte” i “ciutats sense projec-
te”. Els territoris intel·ligents són aquells capaços de dotar-
se d’un projecte de ciutat i de trobar un equilibri entre la
seva estratègia econòmica, la cohesió i desenvolupament
social i la sensibilitat i cura del medi ambient.
Els territoris intel·ligents utilitzen les estratègies territo-
rials i l’urbanisme participatiu per aconseguir un desen-
volupament sostenible i assolir un equilibri intel·ligent
entre medi ambient, societat i economia. La recerca de
l’excel·lència i la possibilitat de dissenyar un projecte de
futur no és exclusiva de les ciutats econòmicament gaire
desenvolupades. Es poden assolir nivells de coherència i
equilibri en diferents estadis de desenvolupament econò-
mic. La bona notícia, el millor missatge que podem trans-
metre a les ciutats amb problemes, a aquelles que tradi-
cionalment s’han trobat fora dels circuits de l’èxit i de la
innovació, és que ha arribat el seu moment, que a través
del lideratge, de la participació dels seus actors i d’un
projecte intel·ligent de futur poden crear en poc temps els
seus propis avantatges competitius, i complir els seus
objectius en un món cada vegada més obert i amb
immenses possibilitats.
L’urbanisme del segle xxi no és un joc de suma zero.
La mera gestió dels pressuposts municipals té efectes
molt limitats sobre el potencial de transformació de la
ciutat. Amb un projecte de ciutat, amb lideratge i amb
capacitat de col·laboració entre els diferents actors de la
ciutat es multipliquen exponencialment a les possibilitats
de futur, la clau potser rau en què els governs locals i
regionals tinguin la visió i la credibilitat necessària i sigu-
in capaços d’incentivar el sector privat i la societat civil en
el desenvolupament d’objectius i projectes d’interès
col·lectiu. Des del nostre punt de vista, per crear un hàbi-
tat humà i atractiu en la societat del coneixement neces-
sitem reinventar el govern de les ciutats, necessitem més
poder polític i econòmic per a les ciutats i els seus entorns
regionals, nous horitzons de qualitat en l’urbanisme,
enfortir els lideratges creatius de la ciutat, idear noves
fórmules de participació de la població, molta sensibilitat
per la idiosincràsia local, reforçar el sentiment de perti-
nença que són claus per emprendre projectes col·lectius.
En una economia basada en el coneixement, en la
innovació i en el capital intel·lectual, els factors de com-
petitivitat no són purament econòmics, depenen de l’e-
quilibri social i de la qualitat ambiental. En el futur les
ciutats grans, mitjanes o petites aconseguiran avantatges
competitius fent ressaltar la seva identitat i enfortint les
seves connexions globals. Els hàbitats de la globalització
cal reinventar-los sent conscients que les ciutats i els ter-
ritoris més atractius, aquells capaços d’exercir magnetis-
me sobre el seu entorn, seran els que tinguin un projecte
de futur il·lusionador i compartit i no només aquells que
gaudeixin d’unes condicions de partida determinades.
Revista Econòmica de Catalunya157
1. Introducció
En l’actualitat, les ciutats més importants del món
estan abordant les obligacions i els reptes de la nova eco-
nomia. Les ciutats globals, en particular, emergeixen com
els llocs indispensables de creació de coneixement,
emprenedoria i transaccions cara a cara. Els processos
dinàmics de la reestructuració econòmica i de l’espai per
tal d’aprofitar el potencial de l’economia del coneixement
ja estaven en marxa abans de la davallada de l’economia
mundial. Durant l’última dècada, les ciutats de tot Europa,
l’Amèrica del Nord i l’Àsia oriental han desplegat una
gamma d’instruments per reforçar la seva economia del
coneixement. Les polítiques per atraure el talent, per crear
clústers d’especialització de gran valor, per millorar les
habilitats i l’educació locals, per donar suport a l’empre-
nedoria i per aprofundir en els vincles de transferència de
coneixement entre el món empresarial i l’universitari són
ara molt comunes a les ciutats que miren cap al futur.
Tot i que en el discurs acadèmic la bibliografia sovint
separa les ciutats globals, com a plataformes on s’ub-
iquen les grans corporacions i la presa de decisions, de les
ciutats innovadores i de l’economia del coneixement, els
llocs on té lloc la creació i la comercialització de nou
coneixement, la veritat és que aquestes actituds es donen
cada cop més en les mateixes ciutats, perquè són les ciu-
tats globals les que han adoptat de forma més directa l’e-
conomia del coneixement. Per una banda, la font més
important de treballadors per a les empreses de l’econo-
mia del coneixement han estat sovint antics “treballadors
de l’economia del coneixement” que marxaven de les
gran corporacions. Per l’altra, les ciutats globals amb fun-
cions empresarials, institucionals i d’hospitalitat de gran
escala sovint han de fer lloc deliberadament per a l’acti-
vitat de l’economia del coneixement per tal de garantir
que no es vegin envaïdes per altres activitats amb què
poden obtenir més beneficis a curt termini. Per tant, hem
presenciat l’ascens tant de la diversificació de les econo-
mies de les ciutats globals per incloure una activitat d’in-
novació més gran com de l’emergència d’un grup de
“ciutats globals intel·ligents”, on l’activitat de la innova-
ció és la clau de la proposta per ser una ciutat global. En
ambdós grups, els nous districtes per a l’economia del
coneixement emergeixen com a mitjans per fer lloc a la
nova economia en el context d’unes ciutats amb tradició
on cal una reestructuració urbana.
2. Després de la caiguda... les noves economies
de ciutat
L’impacte de la davallada del 2008-2009 ha accelerat
aquest horitzó de les polítiques i ha comportat una visió
de l’espai més clara per a la ciutat. En particular, queda
palès que el desenvolupament urbà basat en el coneixe-
ment s’ha convertit en una eina imprescindible per a l’ac-
celeració de les ciutats innovadores. La producció de
creativitat i coneixement es considera un fenomen pre-
dominantment urbà que exigeix una escala, intensitat,
infraestructura i diversitat que només les ciutats poden
oferir. Ara es reconeix el coneixement com un motor
principal, potser el motor, de la competitivitat urbana
futura en nombrosos plans de ciutats globals concebuts
fins a l’any 20111. Aquestes ciutats reconeixen la intensi-
Cal que les ciutats globals tinguin districtesdel coneixement? Observacions sobre el 22@ de Barcelona i els seus homòlegs
Greg ClarkGlobal Advisor on City Development
158 Revista Econòmica de Catalunya
tat imminent de la competència per tal d’atraure el talent
i de fomentar la innovació, per això adopten una sèrie de
mesures polítiques i d’iniciatives per preparar-s’hi. Els
actuals conceptes de moda com ara ciutat intel·ligent, ciu-
tat cognitiva, ciutat del coneixement, ciutat creativa i d’altres
pretenen captar aquesta tendència dominant cap a un
desenvolupament urbà que posa en primer lloc el valor
econòmic del coneixement.
En aquest context, els districtes de l’economia del
coneixement tenen cada cop més suport com a motors
clau d’aquest desenvolupament. De vegades descrits com
a “districtes del coneixement”, “barris de la innovació” o
“barris urbans”, aquests dissenys de l’espai han estat
encapçalats per un gran nombre de ciutats pioneres com-
promeses amb un projecte d’urbanisme del coneixement a
llarg termini i la idea ha estat seguida per altres ciutats que
aspiren a tenir un estatus de ciutat del coneixement mit-
jançant programes de planificació urbanística. Exemples
d’aquest últim fet serien Brisbane, Dubai, Melbourne,
Riad, Monterrey, Kochi o Xangai.
En la majoria de casos, els districtes de l’economia del
coneixement es conceben per funcionar com una part de
l’estratègia de desenvolupament econòmic de la ciutat,
que engloba les idees sobre la innovació, els mercats
mundials i el capital humà sota un pla a mitjà o a llarg
termini. En alguns casos, demostren la intenció de la ciu-
tat d’augmentar les capacitats i el coneixement dels seus
residents com a eina per a la regeneració urbana i el des-
envolupament social. També es poden crear com a cata-
litzadors per construir unes relacions espacials fortes
entre els clústers econòmics urbans.
Els districtes de l’economia del coneixement es creen
poques vegades com a projecte individual. Tendeixen a
fer-se acompanyats per iniciatives que comprenen tota la
ciutat, com ara:
– El manteniment d’una base econòmica diversifica-
da, alimentada per xarxes de distribució i de subministra-
ment extenses així com de serveis especialitzats;
– l’atracció i la formació de grans consorcis de capital
humà;
– la instal·lació d’alta tecnologia en els equipaments
de la ciutat i en la vida social de forma més general;
– la inversió en infraestructures de transport tant
intern com extern;
– la provisió d’una qualitat de vida i d’espai competi-
tiva mitjançant inversions en habitatge, medi ambient i
cultura.
3. Els districtes de l’economia del coneixement
en les ciutats globals
La inversió específica en els districtes de l’economia
del coneixement creix molt ràpidament. Mentre que els
parcs tecnològics i científics previs es construïen en gran
part com a emplaçaments verds allunyats de la ciutat
central, aquests nous districtes urbans es creen per inte-
grar-se en el terreny urbà. Això es deu sobretot al fet que
l’economia urbana ha mostrat que a la innovació i l’opti-
mització del coneixement s’arriba mitjançant processos
iteratius i interactius que confien en la participació ciuta-
dana, en la diversitat i en entorns d’ús més mixtos. A
Europa, per exemple, vuit ciutats, entre les quals hi ha
Newcastle i Aarhus, han format la xarxa REDIS, un grup
amb plans seriosos per desenvolupar barris del coneixe-
ment dedicats a l’economia de la innovació. Per tant, els
entorns del coneixement s’ubiquen fermament en els cir-
cuits quotidians de la ciutat, a la vegada que tenen un
caràcter distintiu, una sensació clara d’ubicació i una
homogeneïtat interna percebuda.
Els districtes urbans del coneixement prenen moltes
formes; parcs científics urbans, vivers tecnològics, plata-
formes de mitjans comunicació, campus del coneixe-
ment, districtes creatius i barris científics són només
algunes de les formes que prenen les planificacions eco-
nòmiques basades en el coneixement a les ciutats del
segle XXI. En cada cas, implica l’agrupament de les activi-
tats d’R+D vinculades pels beneficis dels entorns de bar-
reja d’usos, des d’habitatge, empreses, educació i oci en
un escenari urbà orgànic o artificial. Així, es poden iden-
Revista Econòmica de Catalunya159
1. Una petita mostra d’aquests plans serien el Pla metropolità de Sidney2036; París SDRIF 2031 i el Pla metropolità de Chicago GO TO 2040.
tificar tres tipus de districte (Yigitcanlar, Velibeyoglu &
Martínez-Fernández, 2008):
1. Clústers empresa-finances. Solen estar formatsper l’agrupació d’activitats de serveis intensius en conei-
xement –com ara consultories legals o de gestió– al vol-
tant de seus centrals de corporacions i altres multinacio-
nals, i operen en sincronia amb els serveis financers
finals. Se solen ubicar molt cèntricament i milloren la
confiança i la transferència tàcita de coneixement.
2. Producció d’alta tecnologia, normalment de lesTIC o la biotecnologia. Aquest model queda molt ben
il·lustrat amb el Silicon Valley de la regió metropolitana de
San Francisco, que funciona com un hub del coneixe-
ment que agrupa universitats regionals i recerca indus-
trial amb ànim de lucre. Les innovacions que s’assoleixen
en aquesta plataforma es desenvolupen després en les
indústries properes, que funcionen d’una manera alta-
ment flexible. De vegades, aquests clústers es desenvolu-
pen en zones suburbanes amb un ambient més semblant
al campus d’una universitat a causa de les preferències
específiques dels seus treballadors, enginyers del conei-
xement.
3. Clústers de creativitat industrial, com ara cine-matogràfics, musicals i de la moda. Aquestes agrupacions
confien molt en el coneixement tàcit i en la comunicació
cara a cara i menys en el treball en xarxa social basat en
les TIC.
Com que els districtes del coneixement es conceben
per a projectes d’ús mixt (per tal d’assolir una massa crí-
tica d’empreses i de treballadors del coneixement), pre-
senten un repte per a la ciutat moderna dissenyada tradi-
cionalment segons principis de planificació per zones
fixes o monofuncionals.
La davallada en l’accés a l’habitatge ha suposat una
barrera important per a la planificació d’estratègies de
districte del coneixement.
Quins beneficis poden aportar els districtes del conei-
xement als actors implicats?
– Oportunitats per compartir recursos (com ara l’ús
conjunt de laboratoris cars),
– la millora del treball en xarxa i la interacció cara a
cara per produir una innovació més gran,
– reforç dels lligams entre empreses i universitats,
– espai ideal per al viver de noves empreses,
– capacitat de testar productes en el laboratori viu,
immediatament adjacent a la ciutat.
Quins beneficis aporten els districtes del coneixement
a les ciutats?
160 Revista Econòmica de Catalunya
Tema ExempleCom beneficia un districte del coneixemet
Construcció de marca
Aglomeració econòmica
Revitalització
Capital humà
Actes socials
Cohesió social i place-making
Lideratge
Promociona la ciutat com una ciutat de progrés compromesa ambel coneixement. El districte associa la ciutat a un punt de referènciacompromès a aferrar-se al futur i no al passat.
Facilita un punt focal central per a tota l’activitat econòmica de l’economia de coneixement local.
Eina política per a la regeneració urbana, en especial la desindustrialització i les zones ambientalment degradades de la ciutat o de prop d’aquesta.
Atrau talent altament qualificat tant nacional com de l’estranger.
Dóna suport a actes empresarials atractius i a l’activitat intergovernamental potencialment de gran escala.
Facilita un espai per a la millora de la interacció, la conversió decarrers en zona de vianants, el contacte cara a cara, la identitat de lloc i la millora general del capital social.
Ofereix un escenari ideal per identificar i donar suport al talentque, si es controla de la forma adequada, pot convertir-se en el lideratge futur de la ciutat.
22@ de Barcelona, Taipei 101
Crossroads de Copenhaguen, InnovationDistrict de Boston
Digital Village d’Hèlsinki, Digital Media City de Seül
Dubai Media City, Silicon Alley
Masdar, Abu Dhabi
One North de Singapur
One North de Singapur
Tot i els beneficis mutus esbossats, l’efecte de la reces-
sió mundial ha estat considerable en la comprensió i la
proposició dels districtes del coneixement, encara que
l’impacte variï entre les ciutats. Això té relació amb la
divisió de l’empresa i les línies de finançament dels dis-
trictes del coneixement; hi ha barris del coneixement
liderats pel sector públic, que confien en fons nacionals,
regionals o supranacionals (com ara la Unió Europea)
que s’han garantit durant la crisi. Altres districtes de ciu-
tats fan implicar-hi el sector privat com a inversor més
gran i la proposició de valor ha disminuït dràsticament
(Van Winden, 2010). Els preus del sòl i dels immobles han
caigut, cosa que implica que inversors privats assoleixin
menys ingressos dels que esperaven. Com a resultat, els
constructors han disminuït les ambicions infraestructu-
rals per a aquests districtes i gran part dels fons privats
per als districtes s’han acabat esvaint.
Això ha succeït, per exemple, al barri del coneixement
Science City de Newcastle, on el finançament del sector
públic lluita per ocupar el buit que ha quedat a curt ter-
mini. Altres impactes serien la manca de finançament i
capital de risc per a empreses que ocupen els districtes
del coneixement. Les empreses de biotecnologia i cièn-
cies de la vida es veuen afectades en particular per aquest
fet, fet que implica que moltes acaben cercant una ubica-
ció alternativa. El destí dels districtes del coneixement a
mitjà termini també depèn en gran mesura de com els
governs nacionals s’impliquin per rellançar les inversions
en coneixement i R+D.
4. Estudis de cas de Singapur, Nova York, Seül,
Boston i Barcelona
One North de Singapur
Anunciat l’any 2000, One North és un districte de més
de 200 hectàrees al sud-oest de Singapur, prop de la
Universitat Nacional de Singapur, de l’Hospital
Universitari Nacional i del Politècnic de Singapur.
Prenent com a model el Silicon Valley i batejat d’aquesta
manera amb referència al fet que Singapur es troba 1
grau al nord de l’equador, el projecte sencer ha de costar
7.000 milions de dòlars fins a l’any 2025. Un cop acabat
del tot, One North donarà cabuda a una infraestructura
d’R+D d’avantguarda i suposarà un punt d’atracció més
ampli per a les activitats d’R+D i empresarials en el camp
de la biociència i les tecnologies de la informació. El
Govern d’aquesta ciutat estat ha qualificat One North
com “la icona de la nova economia de Singapur” i una
oportunitat per “conduir l’economia de Singapur cap a
l’era del coneixement” (Wong & Bunnel, 2006).
One North acull una sèrie de clústers de recerca inter-
connectats en biociència, mitjans interactius, ciències físi-
ques i medicina. Té com a objectiu crear un espai per tal que
les empreses d’un sector es beneficiïn del talent d’altres.
One North està compromès amb una urbanització
d’ús mixt que pugui crear una comunitat activa les 24
hores. Restaurants, espais culturals, habitatges, escoles
internacionals i transport públic integrat formen part del
Pla Director d’Urbanització de One North.
El clúster Biopolis és el més avançat. La idea per al
complex rep la influència dels instituts nacionals de La
salut dels Estats Units, on investigadors del Govern tre-
ballen juntament amb els seus homòlegs de farmacèuti-
ques privades. Des que se’n va iniciar la construcció, l’any
2001, les dues primeres fases de Biopolis han pogut aco-
llir 1.000 científics de set instituts de recerca públics i vint
empreses. Les àrees de recerca són el càncer, les malalties
del metabolisme i les tropicals. La tercera fase, inaugura-
da l’any 2010, va ampliar la zona fins a acollir 5.000 cien-
tífics, cosa que el va convertir en un dels clústers líders
d’aquest tipus del món. Les empreses tenen accés a ins-
tal·lacions de laboratori d’avantguarda i de baix cost equi-
pades amb aparells de primera categoria. S’han ofert
incentius financers generosos, en forma de deduccions
fiscals, beques a l’R+D i subvencions per a formació, per
tal d’atreure-hi empreses internacionals. També abunden
incentius al talent estranger per tal d’enriquir la reserva
de talent. El Govern facilita beques completes valorades
en 700.000 dòlars a 1.000 doctorats candidats. Com a
contrapartida, els graduats acorden treballar a Singapur
durant deu anys, alternant entre els sectors públic i privat.
El Govern de Singapur espera que aquesta elit acabi for-
mant un substrat de recerca futur per a la ciutat.
Fusionopolis és un edifici de 24 plantes que funciona
per impulsar la col·laboració en mitjans, comunicació i tec-
Revista Econòmica de Catalunya161
nologies de la informació. Disposa de més de 185.000 m2
d’espai d’oficina i de laboratori i acull botigues, restaurants
internacionals i instal·lacions d’oci. Fusionopolis inclou
apartaments que funcionen com a laboratoris vius equi-
pats amb aplicacions experimentals, per la qual cosa els
prototipus es proven en acció. Les solucions concebudes i
provades a Singapur –com ara unes tecnologies de la
informació impecables, equips amb GPS i telèfons mòbils
de comunicació domèstica– es presenten com el futur de
les ciutats asiàtiques.
Vista Xchange és un tercer clúster, una plataforma de
suport corporatiu i empresarial, i Infopolis n’és un altre.
One North és bastant poc comú, en el sentit que el pro-
jecte complet està dissenyat a consciència per oferir una
connectivitat impecable en l’aspecte individual, ja que
nodreix les interaccions cara a cara, fet important per sos-
tenir l’ecologia de la innovació de l’economia del conei-
xement. En el cas de One North, el valor social es veu
com una ecologia d’ecosistema que promou llocs d’inte-
racció infinits per a la transferència tàcita de coneixement
entre les empreses i els ciutadans emprenedors.
One North, de la mateixa manera que Silicon Valley,
també és pioner en la mobilitat de cervells entre els
seus treballadors. Aquesta comunitat professional
internacional està profundament compromesa amb les
empreses properes del districte, però també està creant
una xarxa mundial excepcional, ja que desenvolupa
vincles amb les comunitats d’origen i això referma els
vincles socials internacionals. Petites empreses de la
Xina, Austràlia i de tot el sud i est de l’Àsia faciliten
molts serveis externalitzats importants als avantguar-
distes ocupants de One North, cosa que demostra la
importància de tenir la connectivitat comercial més
gran possible.
162 Revista Econòmica de Catalunya
Font: www.jtc.gov.sg
El parc de recerca de One North reflecteix sobretot
l’enfocament tradicional de Singapur en la inversió en
infraestructures principals. Forma part d’un esforç siste-
màtic de recreació de les seves institucions i equipaments
per tal de gestionar la transició cap a una economia basa-
da en la innovació (Koh, 2006). One North està ajudant
en l’esforç de forjar vincles mundials en xarxa amb les
regions clau d’alta tecnologia per exposar les institucions
de recerca a oportunitats de col·laboració per tot el món.
Singapur ha demostrat com una petita ciutat pot
competir en l’escenari mundial amb un important finan-
çament públic per a la inversió en recerca bàsica i dóna
suport a la comercialització de la tecnologia des de les
universitats i els instituts de recerca públics.
El Silicon Alley de Nova York
Silicon Alley és el nom d’un actiu clúster d’empreses
de tecnologia i nous mitjans del Baix Manhattan.
Documentat per primer cop el 1995, Silicon Alley no té
fronteres geogràfiques definides. En el seu origen, el clús-
ter estava format per empreses de nous mitjans dels bar-
ris del Garment District i Chelsea, però després es va
expandir pel Flatiron District, el SoHo i TriBeCa.
Es creia que l’escenari tecnològic de Nova York s’ha-
via esvaït amb la crisi de les .com de l’any 2000 i s’han
anat plantejant dubtes de forma regular sobre si conti-
nuava viu a causa dels elevats preus dels immobles de la
ciutat, els sectors participants i una manca de talent en
enginyeria de software2. Però, de fet, el centre tecnològic
de la ciutat ha prosperat durant els últims set anys, lide-
rat per un clúster d’emprenedors d’elit. Un parell d’anys
després de la caiguda de les .com, Silicon Alley es va
començar a recuperar gràcies a les iniciatives del NY
Tech Meetup i de NextNY. La innovació ha passat de xips
i maquinari a programari i disseny i treball social en
xarxa, on Nova York creix amb força. A partir del 2009, el
Silicon Alley de Nova York s’ha convertit en el líder
emprenedor de publicitat, nous mitjans i tecnologies
financeres, així hi tenen cabuda les empreses més dinà-
miques de la web 2.0. 247 contractes de capital de risc
per valor de 1.400 milions de dòlars es van tancar tan
sols a Nova York l’any 2009, tot i la recessió. La ciutat ja
atreu un immens volum de capital de risc3, que va supe-
rar la segona ciutat, Boston, el 2010. La provisió de fons
inicial ha augmentat un 50% entre els anys 2009 i 20114.
Google ha adquirit l’espai d’oficines més gran de Nova
York aquest any 2011, mentre que Apple i Facebook ja
han establert seus fixes a la ciutat. L’èxit de Nova York
durant els últims anys ha estat tan gran que algunes
empreses emergents ja apareixen en districtes allunyats
del centre original del Baix Manhattan.
En el cas de Nova York, la (re)estructuració de la tec-
nologia ha tingut lloc de forma bastant orgànica, com un
efecte dependent i derivat de les forces del mercat global
i de la concentració de riquesa i talent ja present a la ciu-
tat. Però tot i la imatge que aquest èxit s’ha forjat sense la
intervenció del govern de la ciutat, l’Administració de la
ciutat de Nova York ha treballat molt per invertir en les
possibles empreses emergents de la ciutat.
El Govern de la ciutat de Nova York ha creat aquest
any 2011 un full de ruta per a la ciutat digital, en què con-
vida institucions de tot el món a enviar plans per constru-
ir un nou campus de recerca en ciència aplicada a Nova
York. L’informe pretén fer de Nova York “la ciutat digital
més important del món basant-se en els índexs d’accés a
Internet, obertura del Govern, compromís ciutadà i crei-
xement de la ciutat”. La ciutat ha col·laborat amb
Facebook, Twitter, Tumblr i Foursquare per activar comp-
tes oficials en cada una d’aquestes xarxes socials, que ser-
viran de finestreta única per a les notícies de la ciutat i de
feedback per als ciutadans. Nova York també “descobrirà
informació pública important” i augmentarà l’accés al Wi-
Fi en parcs i altres zones públiques5. “Serem la capital
mundial de les tecnologies de la informació. Nova York
podria ser el lloc de naixença del proper Google o
Facebook, si és que no hi ha nascut ja.”
Alcalde Michael Bloomberg, 2011
Revista Econòmica de Catalunya163
2. NYConvergence (2011), http://nyconvergence.com/2011/07/ny-tech-council-director-skeptical-that-ny-is-the-next-silicon-valley.html
3. New York Observer (2010), “Silicon Alley High”, http://www.observer.com/2010/silicon-alley-high-guide-new-yorks-new-technology
4. Business Insider (2011), http://www.businessinsider.com/silicon-alley-is-dead-2011-4.
5. http://bx.businessweek.com/silicon-alley/view?url=http%3A%2F%2Fc.moreover.com%2Fclick%2Fhere.pl%3Fr4631508910%26f%3D9791
Liderat per la Corporació de Desenvolupament
Econòmic de la Ciutat de Nova York (la NYCEDC), la ciu-
tat continua donant suport a un sector de mitjans digitals
molt actiu de les maneres següents:
– Amb la creació d’una nova institució d’enginye-ria. El desembre del 2010, la NYCEDC va convidar lesprincipals institucions de tot el món a estudiar l’oportu-
nitat de construir o ampliar una instal·lació de ciències
aplicades a la ciutat de Nova York, així pretenia millorar
un immoble propietat de la ciutat i obtenir una inversió
potencial de capital que augmentés la que ella mateixa
oferia.
– Amb l’expansió dels programes de desenvolu-pament de la massa laboral per donar suport al crei-xement i la diversitat del sector digital, en particularJumpStart i FastTrac.
– Amb el suport a les necessitats d’infraestructurade les empreses emergents en tecnologia, tant en ter-mes de vivers com de qualitat/gamma de banda ampla. La
ciutat disposa d’una xarxa de vuit vivers i l’Administració
dóna accés a un espai d’oficines assequible, així com a for-
mació i oportunitats de treball en xarxa, a centeners de
noves empreses i petits negocis. Fins a mitjan 2011, aquests
vivers van invertir més de 20 milions de dòlars en capital
de risc i van crear o mantenir més de 500 llocs de feina.
– Amb la facilitació de suport financer. L’any 2010,la NYCEDC va iniciar el fons d’emprenedoria de la ciutat
de Nova York, la primera llavor finançada per la ciutat i un
fons d’inversió d’estadi primerenc. En col·laboració amb
FirstMark Capital, el fons ascendeix a uns 22 milions de
dòlars disponibles per a les empreses emergents en tec-
nologia que tinguin la seu a la ciutat de Nova York.
– Amb la promoció i la celebració del sector digi-tal de Nova York mitjançant actes i premis. El concursNYC BigApps 2.0, per exemple, té lloc des de l’any 2010 i
permet als desenvolupadors de software i al públic en
general crear aplicacions per a Internet i el mòbil fent ser-
vir dades de la ciutat. Es posen en joc premis de fins a
40.000 dòlars. El concurs és una de les iniciatives d’ober-
tura del Govern més grans d’aquest tipus i posa més de
350 conjunts de dades oficials de la ciutat de Nova York a
l’abast del públic, que les pot descarregar i fer servir per
crear aplicacions digitals. La iniciativa promou la transpa-
rència del Govern de la ciutat, augmenta l’accés del
públic a la informació i estimula l’emprenedoria i el crei-
xement laboral en el sector de la tecnologia. Aquesta
competició il·lustra l’oportunitat per a les ciutats d’esti-
mular la innovació fent públiques les dades per a la crea-
tivitat del públic.
Nova York ha identificat les accions següents com les
que donen més impuls a les ambicions del sector digital:
– Atraure i desenvolupar talent d’enginyeria. Dotarel sector i la massa laboral futurs de Nova York d’una ins-
titució que conreï l’experiència es veu important per aju-
dar a promoure el creixement econòmic i la innovació de
la ciutat. La NYCEDC també amplia els seus programes
de formació d’empreses FastTrac i JumpStart amb vies
tant per als emprenedors emergents com per als existents
interessats a activar i crear operacions. FastTrac i
JumpStart faciliten formació gratuïta, amb suport del
Departament de Serveis a les Petites Empreses, l’Institut
Levin de la SUNY i la Fundació Kaufmann.
– Connectivitat de banda ampla, en especial a lesàrees de zones comercials i industrials on manca aquest
servei.
– Accés en temps real a dades i serveis de la ciutaten una infraestructura de tipus núvol, per tant, accessible
a les empreses emergents que pretenen concebre uns
productes al més senzills d’utilitzar possible.
– Eficàcia interna pràctica i entenedora per a l’em-presa. Nova York es compromet a racionalitzar la creacióde noves empreses, basant-se en l’èxit de l’assistent
Business Express per crear nous negocis i en el New
Business Acceleration Team, un comitè d’experts que
dóna suport a nous negocis mentre es troben en el pro-
cés de constitució i obtenció dels permisos i llicències
necessaris. En la mesura que es pugui, la racionalització
pretén convertir processos que requereixin el registre en
persona en formats en línia. També tenen com a prioritat
agilitzar el procés de consecució i millorar la visibilitat de
les peticions de propostes.
Per tal d’avaluar-ne l’èxit, la NYCEDC ha creat l’índexd’innovació NYCEDC, un mètode que mesura la inno-vació fent servir sis dimensions: R+D, finances, capital
humà, propietat intel·lectual, producte brut d’alta tecno-
logia per a la ciutat i emprenedoria i dinamisme laboral.
164 Revista Econòmica de Catalunya
La lliçó de Nova York és conrear un clúster molt ampli
d’empreses emergents de mida mitjana en lloc de cen-
trar-se en una o dues empreses punteres. Una de les
raons principals de l’èxit insòlit de Silicon Alley ha estat
la diversitat. L’amplitud cultural ha dut un coneixement
excepcional d’oportunitats globals així com una gamma
d’enfocaments diferents que faciliten les millors eines per
superar els reptes. Un gran nombre d’empreses emer-
gents europees i israelianes han aprofitat la petita dife-
rència horària entre la seva seu i el Silicon Valley de Los
Angeles. Però l’accés de Nova York a altres sectors, com
ara els mitjans de comunicació i la publicitat, l’han fet a
més a més molt atractiva per a les noves empreses que
volen unir tecnologia i continguts.
La Digital Media City de Seül
La Digital Media City de Seül (DMC) és un projecte
iniciat per l’autoritat metropolitana de Seül per tal de dis-
senyar una nova ciutat que es pogués convertir en el cen-
tre coreà de la radiotelevisió, la música, la cinematografia,
els videojocs i altres sectors basats en els mitjans digitals.
Ubicat a la ciutat de Mapo-gu, una anterior plataforma
logística en declivi a tan sols 8 quilòmetres del districte
financer de Seül, la DMC estarà totalment acabada l’any
2015. Una part important del disseny del districte es va
urbanitzar en cooperació amb el MIT. Els dissenyadors i
estudiants de la universitat van preparar conceptes de
disseny per a la ciutat, que incloïen noves barreges d’u-
sos, comunicacions sense fil avançades i espais públics
flexibles. S’han planejat 8.000 apartaments per a la DMC
(gairebé 7.000 dels quals ja s’han lliurat).
La DMC de Seül es beneficia de ser un concepte con-
sistent. A diferència del districte financer de Songdo, que
s’estén per més de 6 milions de metres quadrats fora del
centre de la ciutat i prop de l’aeroport, la DMC de Seül
ocupa només 570.000 metres quadrats –una vegada i
mitja la mida del Canary Wharf de Londres– i està ges-
tionada per l’autoritat metropolitana dins dels límits de la
ciutat. La centralitat del districte i la seva proximitat a tot
tipus d’instal·lacions ha generat un interès sense prece-
dents per part de tot tipus d’actors, amb una porció ja sig-
nificativa d’arrendataris que s’hi han traslladat des de
subclústers previs. A la fi de l’any 2010, més de 300
empreses s’hi van traslladar, cosa que va comportar la
creació de 20.000 llocs de treball, amb l’objectiu d’assolir
els 80.000 l’any 2015. En aquest punt, el 43% de les
empreses són de tecnologies de la informació, una pro-
porció similar (38%) de mitjans i oci i el 13% restant per-
Revista Econòmica de Catalunya165
tany al sector serveis. Però la força de la DMC de Seül és
que totes les empreses més importants del sector dels
mitjans de comunicació i l’oci han decidit agrupar-se al
districte, com ara emissores de televisió (com les cadenes
KBS, SBS, YTN, MBC), grups de premsa (Chosun Ilbo,
Hankook Ilbo, DongA, Seoul Daily) i el gegant dels mit-
jans i Internet CJ E&M. Per tant, no només és la propor-
ció d’empreses del sector dels mitjans de comunicació i
l’oci el que puja, també hi ha una formació de clúster
molt fiable amb fortes ambicions de futur. La presència
d’aquests líders del sector ha accelerat la creació d’un
ambient de ciutat genuí, amb serveis que creixen molt
ràpid per donar resposta a les necessitats.
L’autoritat metropolitana ha proporcionat una infraes-
tructura que permetrà fomentar un ecosistema de mitjans-
oci-tecnologies de la informació interessant. Això inclou un
centre d’R+D anomenat Business-University Collaboration
Research Centre; un centre High-Tech Industry Centre, que
aporta un espai de lloguer barat, i DMC Ville, amb aparta-
ments equipats per a població estrangera i creada mitjan-
çant col·laboració publicoprivada. És important destacar
que el Govern de Corea també ha donat suport al projecte
instal·lant-hi diverses institucions, com ara el Centre de
Continguts Culturals (l’Agència de Continguts Creatius de
Corea i l’Arxiu Cinematogràfic de Corea) i l’Agència
Nacional de Promoció de les tecnologies de la informació.
El lideratge en empreses també és significatiu tot i la direc-
ció del sector públic del projecte i això es reflecteix en les
federacions d’empreses que s’han establert al districte, com
ara l’Associació Electrònica de Corea, la Federació Coreana
de Pimes o l’Institut Germanocoreà de Tecnologia (KGIT)
així com el Museu Cinematogràfic de Corea6.
L’avantatge de la DMC de Seül com a districte és la
important planificació urbana que té lloc immediatament
després de les seves fronteres. Susaek New Town a
Eunpyeong-gu i Gajaeul New Town a Seodaemun-gu s’es-
tan construint al costat del districte, així com connexions
per ferrocarril que els uniran amb el centre i l’aeroport. La
DMC de Seül també acollirà l’escola japonesa de Seül, de la
mateixa manera que fa amb diverses universitats i escoles
internacionals, que ja s’ubiquen molt a prop del districte.
Seoul Lite és l’edifici icona al voltant del qual es distribu-
eix la ciutat. Amb 133 plantes i una altura de 640 metres,
és un edifici icònic al voltant del qual es construeix el
reconeixement i la presència internacional. La DMC de
Seül també té un pulmó verd, el Parc de la Copa del Món,
prop de l’adjacent estadi de la Copa del Món, que es va
utilitzar el 2002, així com amb un ecovila, que consta
d’habitatges amb poc ús de carboni.
Un altre element convincent del districte, tant des de
la perspectiva de l’experiència com del màrqueting, és el
primer carrer digitalment mediàtic, on s’experimentaamb enfocaments de disseny i tecnologies dels mitjans
en una reinterpretació d’un carrer coreà. Concebut per
l’equip de disseny del MIT, el carrer està tot equipat amb
estacions de treball sense fil que permeten accedir a
Internet des de qualsevol lloc del carrer o prop d’aquest.
Hi ha disponibles un bon grapat de quioscos d’Internet
per a les estacions de treball i estacions de jocs temporals.
Un videomosaic compost mostrarà imatges de càmeres
web en temps real de les ciutats germanes de Seül de tot
el món, així com registres amb gràfics de barres gegants
amb el volum de dades que flueixen cap a dins i fora del
districte en temps real. Les làmpades intel·ligents del car-
rer responen al moviment dels vianants, així els colors
canvien segons la proximitat de les persones. I una flota
de càpsules de transport personals gratuïts està disponi-
ble per anar pel carrer, equipats amb un software de reco-
neixement de veu que respon als inputs del conductor i
facilita informació de l’espai mitjançant una interfície de
text i parla. Aquest concepte únic dins del districte és un
exemple de com crear marca del concepte de districte a
través del seu disseny públic.
L’Agència Empresarial de la ciutat de Seül té un
paper significatiu a l’hora de facilitar l’emergència d’una
identitat forta per a la DMC de Seül. En termes d’apor-
tar inversió de capital de risc, l’agència ha donat suport a
la creació de xarxes corporatives entre empreses de risc,
pimes i instituts de recerca. El districte s’ha beneficiat
d’un clúster establert d’empreses de capital de risc en el
166 Revista Econòmica de Catalunya
6. Seoul Village (2010), http://seoulvillage.blogspot.com/2010/07/seoul-digi-tal-media-city-tour.html
capital amb inversions fetes en el sector dels mitjans de
comunicació.
En conjunt, la DMC de Seül ha estat tot un èxit, prin-
cipalment a causa d’una ubicació immillorable, un enfo-
cament convincent, unes finalitats clares i el suport polí-
tic ferm en els àmbits tant local com estatal.
L’Innovation District de Boston
Tot i ja ser una de les economies del coneixement més
avançades del món, l’any 2010 Boston va optar tardana-
ment per construir el seu propi districte d’innovació al moll
sud de Boston. Aquest districte, de més de 400 hectàrees,
se situa en un terreny sense urbanitzar a les portes d’en-
trada del transport de Boston: és a prop del port de Boston,
de l’aeroport de Boston Logan International i entre dues
autopistes interestatals importants. La ciutat pretén treure
profit de la base de coneixement ja present a prop, de la
infraestructura de primera que té i de les oportunitats que
això comporta per provar de centrar-se encara més en la
creació de productes i serveis atractius a tot el món7.
L’ambició del districte consta de dos projectes clau
entre els anys 2010 i 2015 per fer el màxim ús de l’espai
residencial, comercial i industrial. A la llarga, el districte
pretén convertir-se en un “centre cultural i econòmic
únic i vibrant”8. Hi ha una àmplia gamma de sectors ja
representats en aquest districte, com ara empreses farma-
cèutiques i de les ciències de la vida, petites empreses de
tecnologia i empreses d’energies netes.
L’estratègia del districte és forjar una cultura basada en
treballar, viure i jugar: tenint en compte que agrupant eltalent es produeix innovació a un ritme més ràpid, així
com permetent compartir tecnologies i coneixement, el
Revista Econòmica de Catalunya167
7. http://www.innovationdistrict.org/about-2/ 8. http://bostinnovation.com/2011/07/13/mayor-menino-announces-national-endowment-for-the-arts-awards-50000-to-fund-our-town-project/
districte busca que empreses petites s’ubiquin molt a prop
d’empreses més grans, que són les que tenen accés al
capital i a la capacitat d’escalar i fer madurar idees. La ciu-
tat està creant una sèrie de localitzacions de col·laboració
i d’espais diàfans per tal de promoure el procés creatiu, ja
que ofereix “oportunitats inigualables per fer créixer orgà-
nicament projectes i treball en xarxa entre els emprene-
dors”9. Això inclou un centre d’innovació, que servirà com
a espai de reunió i de treball en xarxa per a les empreses.
Juntament amb això, el Govern de la ciutat també tre-
balla de forma molt estreta amb professionals del disseny
i promotors per tal de produir una gamma de noves
opcions d’habitatge que encaixin en l’àmplia diversitat
d’estils de vida i necessitats d’innovació de la massa labo-
ral. Finalment, l’Innovation District de Boston té un com-
promís explícit amb la infraestructura social, amb compar-
tir innovació entre sectors i entre grups d’ingressos, amb
uns ciutadans que guanyen noves oportunitats de feina de
suport en un ampli espectre de nivells de capacitats. La
ciutat està preparada per obrir molts districtes a les proves
de laboratori viu de les empreses de tecnologia.
Tot i que les fortaleses planejades de les ciències de la
vida al districte són un repte per a la popularitat de la
veïna població de Cambridge, propera a la Universitat de
Harvard i del MIT, la ciutat espera que molts, fins i tot la
majoria, dels investigadors i científics acabats de graduar
prefereixin quedar-se en un lloc més cèntric com és
Boston. Per tant, la ciutat busca persuadir empreses d’al-
tres estats americans i internacionals del camp de les cièn-
cies de la vida perquè hi instal·lin les seus. Les empreses
farmacèutiques ja s’han traslladat al districte i treballen al
Seaport Center o als voltants, on lloguen espai de labora-
toris de primera qualitat10. Acetylon Pharmaceuticals,
especialitzat en medicaments contra el càncer, ja hi és pre-
sent, mentre que Vertex Pharmaceuticals ha iniciat formal-
ment la construcció d’un complex de dos edificis amb més
300.000 metres d’espai d’oficines a mitjan 2011 i amb un
cost de lloguer de 73 milions de dòlars. La construcció
suposa el contracte d’edificació privat més gran que es
duu a terme en l’actualitat als Estats Units.11
En termes de finançament, el Govern de la ciutat de
Boston ha estat altament proactiu. Així, ha aplegat un
paquet de 72 milions de dòlars en incentius públics per al
trasllat de Vertex. També ha fomentat ampliar l’estatus de
la ciutat com a imant per al finançament en recerca fede-
ral com a part de la campanya de creació de marca de
l’Innovation District. Boston ha reunit més dòlars en
beques dels instituts nacionals de la salut el 2010 que cap
altra ciutat nord-americana havia fet mai des del 1995
(aproximadament 2.000 milions de dòlars a l’any). El dis-
tricte també espera acollir la convenció BIO anual del
2011, que atrau 20.000 executius i inversors del camp de
la biotecnologia i que permetrà fer una exposició de valor
futur, així com l’ampliació de l’atractiu de la zona com a
centre per a les ciències de la vida.
Les associacions publicoprivades (les APP) són cru-
cials per als plans del municipi de fer ús de la seva activa
comunitat per tal de tenir impacte en la qualitat de vida
de la ciutat. El districte ambiciona una APP que pugui
portar energia solar per a usos municipals, comercials i
residencials de Boston. A més, el juliol del 2011 una APP
de Boston entre la ciutat i una sèrie de facultats/museus
de disseny va atraure fons nacionals per donar suport a la
nova comunitat artística del districte i a un nou museu
d’art contemporani. L’APP ja ha iniciat la planificació
d’una sèrie de programes comunitaris de llarg abast per
mostrar com el disseny pot tenir un impacte positiu en
l’entorn construït.
Altres fonts de finançament es busquen, naturalment,
en les empreses de capital de risc. La municipalitat de la
ciutat de Boston espera atreure empreses de capital de
risc d’altres parts del país i d’altres llocs amb uns béns
immobles atractius dins els límits del projecte. La ciutat
concep un centre neuràlgic on les empreses més petites
en els primers estadis puguin estar en contacte directe
amb les empreses més grans i les de capital de risc tant
pel que fa al capital com als contactes. La ciutat planeja
crear Venture Boston per animar les empreses de capital
de risc a implicar-se més en el districte i en la feina que
es duu a terme a la zona.
168 Revista Econòmica de Catalunya
10. http://bostonherald.com/business/healthcare/view.bg?articleid=1349819&srvc=business&position=4
11. http://www.wburg.org/2011/06/22vertex-groundbreaking.
En el front de la creació de marca i del màrqueting,
Boston preveu que el districte es convertirà en pioner en
lideratge mediambiental, i amb això mostra més oberta-
ment que altres ciutats intel·ligents com les tecnologies
poden canviar el comportament de residents i treballa-
dors. No només pretén que el districte sigui conegut com
a ResilienCity (ciutat resiliència) cap al 2035, sinó queespera que esdevingui alguna cosa semblant a una desti-
nació turística, gràcies a la seva agenda verda i a la seva
ubicació al costat del riu12. L’Atlantic Wharf, valorat en 550
milions de dòlars, és un edifici d’ús mixt que serà el pri-
mer gratacels LEED verd de Boston, que es construirà al
bell mig del districte de la innovació. La urbanització del
moll, iniciada el 2011, ofereix restaurants, habitatges,
viatges en vaixell i institucions culturals13; així mateix,
l’empresa de mitjans digitals Brightcove és un dels noms
importants que s’hi ha traslladat arran de la urbanització
de la zona. L’Atlantic Wharf representa l’últim edifici
important que s’ha d’edificar en el front marítim del dis-
tricte, ja que la ciutat planeja transformar el Fort Point
Channel en un moll d’oci com a entrada al districte.
Altres iniciatives de creació de marca mediambiental
són Solar Challenge, que combina l’ambició de la ciu-tat per reduir costos d’energia mitjançant tecnologies
netes amb incentius per tal que les ments joves brillants
es traslladin a residir a la zona. La meta de la iniciativa és
generar 1 megawatt d’electricitat solar a l’Innovation
District a la fi del 2013. I per il·lustrar aquest èxit,
Greentown Laboratories ha doblat el nombre d’empre-
ses residents que fan servir el seu viver d’empreses
emergents en tecnologia neta fins a arribar a les nou el
2011, amb el viver finançat principalment per entitats
privades14. De manera similar, el Fraunhofer Center for
Sustainable Energy Systems (CSE) acaba d’anunciar
recentment que desenvoluparà una recerca d’energia
sostenible i construirà un centre d’innovació al districte,
a més a més, ara ja busca empreses interessades a formar
part del que preveu que serà el laboratori viu que
demostrarà el futur dels edificis verds.
L’Innovation District també atreu institucions d’edu-
cació superior en una ciutat amb credencials ja extraordi-
nàries. El Babson College ha anunciat que destinarà espai
per a aules i sales de conferència dels cursos de MBA que
s’iniciaran el setembre del 2011, ja que pretén obtenir un
punt de suport en la construcció de la seva presència a
Boston prop de les empreses del centre15. L’eix de l’edu-
cació superior és crucial per a l’atractiu mundial del dis-
tricte, atesa la proximitat a diverses universitats líders de
tot el món.
En conjunt, Boston té una estratègia de desenvolupa-
ment econòmic convincent per atreure les classes creati-
ves al seu districte de la innovació. La seva estratègia,
basada en la ubicació i impulsada per la innovació, té
suport institucional i es consolida amb el volum de joves
talents ja presents a la ciutat amb una qualificació ade-
quada per emprendre noves empreses o unir-se a les més
grans.
El districte 22@ de Barcelona
El districte 22@ d’innovació està emergint dins de
l’antic barri industrial del Poblenou, que havia estat un
important centre d’activitat industrial –tèxtil, metall i
logística– per a Catalunya. La zona, com a conjunt de
magatzems industrials abandonats al nord-est del centre
de Barcelona i al sud de Sant Martí, experimentava una
greu marginalitat i fragmentació abans que es revitalitzés.
L’estímul més important per tal de revitalitzar la zona
van ser els Jocs Olímpics del 1992. La transformació del
Poblenou formava part d’un pla estratègic d’urbanització
més ampli de l’est de Barcelona i que incloïa una nova
estació intermodal de ferrocarril d’alta velocitat (La
Sagrera), una nova centralitat regional/internacional (la
plaça de les Glòries) i la creació d’espais multifuncionals
de qualitat (com l’edifici Media-TIC o la Torre Agbar). Un
dels objectius principals del 22@ era apuntalar la centra-
litat del Poblenou per fer créixer àmpliament la densitat
d’ocupació de la ciutat, en lloc de presenciar una futura
expansió urbana descontrolada. Iniciat l’any 2000, el pla
Revista Econòmica de Catalunya169
12. http://www.boston.com/business/articles/2011/07/01/marine_tourism_gaining_steam/?page=1
13. http://www.fp3boston.com/html/boston-welcomes-its-newest-skyscraper-the-atlantic-wharf/
14. http://www.bizjournals.com/mobile/boston/news/2011/06/21/new-boston-cleantech-incubator-grows.html
15. http://www.milforddailynews.com/archive/x1260738069/Business-Digest-for-June-21#ixzz1SfCGlf9F
proposava fer servir aquestes intervencions per desenvo-
lupar una identitat socioeconòmica més segura per a la
zona. Les polítiques pretenien crear un barri d’alta tecno-
logia on abundessin les empreses dels sectors de les TIC,
multimèdia, energia, biotecnologia i el disseny, amb un
objectiu específic i pioner d’encoratjar les sinergies entre
aquests clústers (Battaglia & Trembla, 2011).
La infraestructura hi va tenir un paper clau; es van
posar a disposició de les empreses d’innovació més de
tres milions de metres quadrats d’espai tecnològicament
avançat, així com un gran espai verd i milers d’aparta-
ments de qualitat. A diferència de molts dels esquemes
de regeneració que s’havien iniciat en aquella època, el
pla 22@ Barcelona incloïa subministrar habitatges i espais
socials, com ara habitatge assequible, instal·lacions de
sanitat, oci i esports, escoles internacionals i serveis com-
plets les 24 hores.
Per impulsar l’efecte de clúster del 22@, qui va tenir
un paper central van ser els centres de recerca i els depar-
taments universitaris especialitzats. Aquestes institucions
han donat suport al procés d’aglomeració i han forjat
relacions actives amb moltes de les grans empreses. Des
de la seva fundació, l’any 2000, aquest districte de la
innovació ha aconseguit atreure més de 1.500 empreses,
que han arrossegat amb èxit talent de tot Espanya i de
molts països de la Unió Europea. S’hi han creat prop de
50.000 llocs de treball, amb l’ambició d’arribar als
100.000. El 70% de les noves empreses que operen al 22@
treballen en cinc clústers estratègics.
Alguns dels principals obstacles a què el projecte ha
fet front ha estat el fet que el capital humà de la zona en
un principi no satisfeia les necessitats del clúster del sec-
tor, amb una ràtio de nivell de títol acadèmic baix, men-
tre que l’emprenedoria era mínima. Això ha implicat que
hi havia una base inicial baixa d’empreses locals prepara-
des per col·laborar-hi, compartir informació i assumir els
riscos amb les noves tecnologies i models de negoci. En
segon lloc, no hi havia una provisió fonamental de fons
de capital de risc, sempre crucial per atreure empreses i
donar suport a les emergents en els clústers del sector. A
més a més, Barcelona tenia molt poques seus d’empreses
a banda de les de serveis financers, mentre que Madrid
les acabava d’afavorir (sovint amb el suport del Govern
de l’Estat) i, com a resultat, estava feblement inserida en
els circuits corporatius internacionals (Leon, 2008).
Tot i aquests reptes inicials, el projecte 22@ de
Barcelona demostra com les iniciatives sostingudes i lide-
rades pel sector públic poden estimular una transforma-
ció econòmica i el desenvolupament de clústers. Fent ser-
vir capital municipal, l’Ajuntament de Barcelona també
va crear Barcelona Activa, una agència empresa que fun-
ciona en l’àmbit de la ciutat i que pretenia ajudar a gene-
rar noves empreses per a la zona. En efecte, l’agència ha
funcionat com a eina de gestió independent per al desen-
volupament econòmic local i ha desplegat els instru-
ments necessaris per a la transformació del mode de
coneixement i d’emprenedoria.
L’agència té un paper estratègic per donar suport i
atreure empreses locals i estrangeres. El 22@ ha cercat
desenvolupar actius locals capaços d’adquirir habilitats
de treball en xarxa global amb socis internacionals, amb
resultats mixtos. El projecte és un exemple clar de com la
planificació urbana ha transformat àmpliament l’ús terri-
torial d’un districte i fent-ho ha redirigit les ambicions de
la ciutat cap a l’àmbit mundial. La ciutat gaudeix ara d’un
lideratge internacional en molts dels seus centres estratè-
gics i la comunitat internacional del districte 22@ conti-
nua propera al 20% de la població. El que és destacable
és l’èxit de les pimes, ja que dues terceres parts de les
empreses del 22@ tenen deu empleats o menys (Gafarot,
2010).
L’estratègia de Barcelona amb el 22@ s’ha orientat for-
tament cap a la revitalització econòmica en lloc dels impac-
tes socioculturals més profunds. No obstant això, s’ha posat
l’èmfasi en la barreja de serveis punters amb botigues més
tradicionals per tal d’augmentar el dinamisme socioeconò-
mic en conjunt. El districte del Poblenou ha evolucionat des
d’una zona amb manca d’infraestructures cap a un centre
connectat inserit dins les xarxes de comunicació globals, tot
i que s’ha demostrat que encoratjar una visió internacional
en les empreses més petites ha estat difícil. El més impor-
tant és que s’ha demostrat que el 22@ és una marca potent
que simbolitza el passat i el futur de la ciutat i ha estat prou
convincent per unir professionals, tècnics, promotors urba-
nístics, associacions cíviques, regidors municipals i altres
actors. A més, també té un element de disseny clar, perso-
170 Revista Econòmica de Catalunya
Revista Econòmica de Catalunya171
Clústers Gammade serveis Lideratge Tipus
d’inversióMètode
de creació demarca
Presènciade marquesinternacionals
Iniciatives de governde la ciutat
Singapur(One North)
Nova York(Silicon Alley)
Seül(Digital Media City)
Boston(InnovationDistrict)
Barcelona(22@)
Biotecnologia,mitjans interactius,ciències físiques, sanitat
Tecnologiesde la informa-ció, tecnologia,nous mitjans
Mitjans decomunicació,cinematografia,música i tecnologiesde la informa-ció
Ciències de la vida/farma-cèutiques; tecnologianeta
TIC, multimè-dia, energia,biotecnologiai disseny
Ecologia decomunitat les 24hores: restaurants,espais culturals,habitatge, labora-tori viu, escolesinternacionals,transport públicintegrat
Àmplia com ainserit orgànica-ment al centre de la ciutat, peròl’habitatge ésnotablement car
Ús mixt de l’espaipúblic; 8.000apartaments(alguns construïtsexpressament pera la poblacióestrangera); instal·lacionsesportives, ecoviles, novespoblacions adjacents ambescoles interna-cionals
Espais comercialsde col·laboració;instal·lacions residencials i d’oci al moll
Habitatge i ociper a les classescreatives, peròeducació i vidanocturna limitats
Instituts de recerca lideratsper universitats,amb una estratègia públicaclara
Principalmentlideratge ennegocis orgànics,ara facilitat activa-ment pel Governde la ciutat a una distància prudencial
L’autoritat metro-politana dónasuport a l’empre-sa amb fortaajuda del Governdel país. Les agències de desenvolupamentlocal s’encarreguende les relacions
Creació de l’alcal-de de la ciutat,que dirigeix elprograma/agendades dels departa-ments del Govern municipal.Lideratge empre-sarial limitat, però extens
Dirigit perl’Administració dela ciutat; agènciesfilials, com araBarcelona Activa,en faciliten unagestió independent.Els departamentsde recerca i empre-ses han tingut un paper de guia.Projecte col·lectiude la ciutat
Destacable inversió publico-privada ambinfraestructuraforta i comercia-lització de la tecnologia
El gran suport deles empreses decapital de risc en facilita l’impuls. Inversió impulsadapel consum d’em-presa a empresa
Principalmentfons del Governmunicipal, algunesAPP per a habitatges.Finançamentpúblic per a lespimes/microem-preses creatives.L’Agència deNegocis de Seülinverteix encapital de risc
Grans incentiusen impostos a lesempreses que hiarriben. Efectepalanca del finan-çament nacionalen especial del sector de la sanitat, novainiciativa VentureBoston per atraure capital de risc
Inversió eninfraestructuresdel sector públic.Les institucionsd’empreses localsdonen un suportlimitat als empre-nedors
Forjar uns lligams enxarxa globalsamb lesregions clau en alta tecnologia
Fer servir lescredencialshabituals de laciutat percomparar-sefavorablementamb SiliconValley
Concepte ferm, consistent peratraure elsactors mésimportants.Incorporacióde la marcaicona de SeoulLite, estadi dela Copa delMón, carrerdigital destacat
Lideratgemediambiental(ResilienCity);vincle amb lacreació demarca en educaciósuperior
Fan servir elconcepte, eldisseny i laicona per sim-bolitzar latransformaciógeneralitzada iel posiciona-ment global
Forta i en expansió, ambuna comunitat de professionalsinternacionalsque crea unaxarxa, amb ante-riors lligams decomunitat, enespecial la Xina,Austràlia i el sudde l’Àsia
Va començarsobretot ambpimes, acaba d’a-traure empresesmés grans ambvincles de subcon-tractació i mercats(inter)nacionalsmolt desenvolupats
Confiança principalment en empresesnacionals gransper assentar elsfonaments delsvincles amb les empresesinternacionals i empreses emergents locals
Altament sol·licitat, tot ique les empresesnacionals i estatals són lluny
Algunes, peròsobretot pimes.Desenvolupament de mercatslocals i regionals. Lesempreses inter-nacionals handesenvolupatpocs lligams ambles empreseslocals
Laboratoris de baix cost i d’avantguarda; incentiusfinancers generosos enforma de desgravacions,beques per a l’R+D isubvencions en formacióper atreure empresesinternacionals; incentiusper al talent estranger(1.000 beques en formació valorades en 700.000 dòlars)
Programa d’atracció detalent en enginyeria, noucampus de recerca enciències, accessibilitat ales dades públiques, espaid’oficines de baix cost,programes de desenvo-lupament de la massalaboral, millora de labanda ampla, actes i con-cursos, índex d’innovació
Trasllat al districte d’institucions de la ciutat; permissió d’infraestructures comara un centred’R+D/centre d’alta tecnologia
Venture Boston;Innovation Center per a col·laboració explícita;concurs Solar Challenge;APP amb bons recursosi declaracions de fonsnacionals; relacions de confiança amb lesempreses que hi van
Esforços per internacio-nalitzar l’abast del mercat;millora de l’emprenedo-ria i desenvolupamentd’actius locals per talque es puguin formarcol·laboracions interna-cionals;promoció de la inversióen capital de risc
nificat en l’ambició de la Torre Agbar. La seva transformació
funciona com una declaració de principis, un compromís
per crear un model de ciutat compacta, diversificada i eco-
nòmicament sostenible.
El districte 22@ continua fent front a diverses barreres
en el compromís d’empresa a empresa i del coneixement
del treballador. El nombre comparativament limitat de
grans empreses nacionals i internacionals amb seu a
Barcelona es veu com una limitació a les oportunitats de
fer carrera i en part és responsable d’uns nivells de sou
bastant poc competitius. La predominança del català com
a llengua a la feina, a Internet i d’ús social s’ha demostrat
com una barrera per als treballadors internacionals, més
propensos a ser competents o a estar preparats en caste-
llà que en català. Les fortes jerarquies internes també
s’han vist com dissuasòries, mentre que, tot i els grans
esforços de la ciutat per promoure els fons de capital de
risc, les petites empreses hi han trobat un accés difícil.
S’ha identificat un solapament considerable entre les ins-
titucions de desenvolupament econòmic locals, com ara
les cambres de comerç, el CIDEM, l’ACI o el COPCA,
mentre que tenen una capacitat limitada de satisfer l’ex-
periència, la responsabilitat i les necessitats de finança-
ment d’empreses i emprenedors.
En conjunt, l’experiència de Barcelona demostra les
millors pràctiques en termes de construcció de marca per
augmentar la confiança i la regeneració urbana que molts
polítics de tot el món ovacionen com un model interes-
sant per emular. El districte 22@ és un dels primers del
món que es dedica a crear un entorn per a les classes
creatives i que pretén maximitzar les oportunitats de
col·laboració internacional i local dins dels sectors i entre
aquests. Tot i això, l’estratègia i l’experiència de desenvo-
lupament del districte demostren que les infraestructures
i les inversions no han estat capaces d’apoderar-se de les
grans butxaques de la cultura de negoci introspectiva i
amb aversió al risc de la ciutat. L’oferta i rellevància pre-
cisa del 22@ no s’ha promocionat internacionalment de
la forma eficaç com s’hauria d’haver fet i els lligams entre
les empreses locals i internacionals no són tan ferms com
els del One North de Singapur, per exemple. La col·labo-
ració i el lideratge de la presència internacional del 22@
no és tan sistemàtic com hauria de ser.
5. Observacions
D’aquests casos d’estudi es desprenen unes observa-
cions clares sobre els districtes del coneixement que han
tingut èxit. Els ingredients comuns en aquests districtes
són els següents:
–Desenvolupament d’un concepte rigorós i con-vincent. Les empreses i institucions involucrades, aixícom les organitzacions auxiliars, funcionen millor quan
treballen al voltant d’una idea ferma del districte, així no
se centren en una activitat setmanal relacionada que resti
mèrit a la força de la zona. Encara que els districtes han
d’estar a punt per adaptar-se a la hipermobilitat i facilitar
configuracions de treball en xarxa temporals, ha de conti-
nuar havent-hi una estructura física clara i una ambició
col·lectiva. Això es pot assolir mitjançant uns criteris d’ad-
missió estrictes per als llogaters, estils d’arquitectura espe-
cífics i disseny dels espais públics amb finalitats concretes.
– Disposar d’una identitat clara i compartida. Elsocupants tenen ambicions i motivacions similars per a la
ubicació. En una situació com aquesta, forgen una sèrie
d’iniciatives conjuntes dissenyades per promoure els
intercanvis i predir les tendències, emparats per una idea
de districte ben concebuda. Això crea un entorn de perti-
nença, així com una base de treball per mostrar una imat-
ge a la resta del món.
– Estan ben connectats amb la ciutat, tant en l’as-pecte geogràfic com en l’administratiu. Els parcs deconeixement es beneficien d’uns vincles físics i socials
amb les parts històriques de la ciutat i altres llocs de
reunió importants. Els llogaters del districte tenen conei-
xement directe de l’àmplia gamma d’activitats que té lloc
en altres parts de la ciutat i poden crear sinèrgies amb les
tendències urbanes si les connexions ho permeten. De la
mateixa manera, els districtes del coneixement haurien
de tenir bones sinèrgies amb la identitat de la ciutat, cosa
que s’assoleix millor amb un compromís i una col·labora-
ció regulars amb el Govern de la ciutat.
– Pretenen donar cabuda a diversos camps delconeixement. Afavorir només un o dos camps del conei-xement pot impedir que es formin altres formes de conei-
xement nou i tenir com a resultat un declivi de l’atracció
del coneixement i, potser, obligar els científics a emigrar.
172 Revista Econòmica de Catalunya
Les polítiques s’orienten millor als circuits de coneixe-
ment fonamentals, acceptant que els resultats de la
comercialització no sempre són previsibles i que no es
poden manufacturar de forma consistent a llarg termini.
– Tenen configuracions atractives. La majoria delsestudis mostren la importància crucial dels desitjos i de
les actituds dels treballadors del coneixement a l’hora de
donar forma als districtes del coneixement de forma
satisfactòria (p. ex., Yigitcanlar, Baum & Horton, 2007). Els
treballadors del coneixement són més productius en
urbanitzacions de tipus mixt que faciliten oportunitats
d’oci i de treball en xarxa informal. Les persones ben for-
mades, creatives i amb esperit emprenedor necessiten
entorns dinàmics amb ambients adequats i fortes conne-
xions amb la resta de la ciutat i amb els enllaços de trans-
port principals.
– Explotar tots els vincles internacionals dels seustreballadors del coneixement. Els districtes tecnològicsmés actius i sostenibles, com ara el Silicon Alley de Nova
York, fan el màxim ús de la diversitat de la població,
mobilitat i xarxes socials internacionals per crear lligams
comercials globals fiables i sistemàtics. Aquests districtes
inclouen la “mobilitat de cervells”, per la qual cosa les
persones que treballen en un o més llocs es poden moure
entre aquests sense problemes. Es comprenen i es
fomenten els avantatges que implica el fet que els profes-
sionals i gestors amb experiència ben formats tornin “a
casa” per fer mitja jornada o durant un curt període de
temps per establir-hi negocis locals que proveeixin les
empreses del districte tecnològic.
– Captar les extensions del coneixement a lesempreses locals. Això s’assoleix mitjançant una cultura,sovint promoguda pel Govern de la ciutat, de col·labora-
ció i desig de compartir coneixement entre les comunitats
locals i internacionals noves. És vital dotar les institucions
locals de la confiança i el saber fer per interactuar en un
nivell de benefici mutu amb els gegants mundials. La
confiança per atraure capital humà internacional per
catalitzar el desenvolupament econòmic sense considerar
les necessitats de mesures adequades per connectar
aquesta nova població amb la ja existent, les seves
empreses i institucions rarament té èxit. Cal proactivitat
per establir lligams entre els actors clau.
No obstant això, la confiança en un conjunt o fins i tot
en un de petit d’iniciatives vinculades, en ubicacions molt
específiques, és insuficient per a l’èxit en el desenvolupa-
ment de l’estatus de ciutat del coneixement i cal un enfo-
cament sistèmic. Les polítiques d’oferta són insuficients i
cal complementar-les amb iniciatives de demanda. Què
més els cal a les estratègies econòmiques urbanes per
convertir-se en ciutats del món?
– Innovació inserida a tota la ciutat. Els conceptesd’innovació han d’incloure les perspectives en el desen-
volupament social i econòmic, R+D i creació de llocs de
feina així com creació de valor empresarial i econòmic en
tots els sectors del negoci. Així, aquestes ciutats han d’a-
doptar la innovació social i la del sector públic, a més dels
districtes confinats espacialment al coneixement. Aquest
enfocament holístic ja s’està desenvolupant a Hong Kong
(Lun, 2011).
– Les estratègies integrades de coneixement s’hande vincular adequadament al desenvolupament i les
prioritats de planificació de la regió per tal que les políti-
ques de suport es dissenyin de forma més eficaç. Sovint,
l’ús del sòl i els plans d’infraestructures per al creixement
de la població no tenen en compte l’absència d’institu-
cions de coneixement en aquella zona de la ciutat, la qual
cosa portarà a greus dèficits d’accés al coneixement.
– L’àmplia diversitat de destreses en el sector éscrucial per ajudar els centres de coneixement a reinven-
tar-se en comparació amb els canvis de la indústria, la
tecnologia i el mercat. Les especialitzacions justes porta-
ran a una manca de capital humà per generar nous sec-
tors i feina i per atraure noves empreses i inversió.
– Xarxa de connexions profunda, rica i variada. Lainfraestructura no és suficient. Fins i tot el talent i la
infraestructura no són suficients. Les infraestructures de
vivers dura i tova amb espai d’oficines d’avantguarda no
poden produir innovacions comercials sense concebre
extensament com es genera, es transmet i es transfereix el
coneixement. Les ciutats han de tenir un diàleg fort amb
els centres de producció del coneixement com ara univer-
sitats i instituts de recerca per tal de garantir que se satis-
fan les necessitats per a les quals s’han encarregat les
operacions funcionals de les xarxes de coneixement. Tot i
que una alta qualitat del capital humà i social ajudarà les
Revista Econòmica de Catalunya173
oportunitats de tenir èxit en els serveis d’alt valor a l’ho-
ra de desenvolupar-se en un districte del coneixement,
les connexions adequades i les oportunitats de treball en
xarxa continuen sent crítiques per tal que el hub mantin-
gui un zeitgeist durador.
– Facilitar relacions en els clústers. Les polítiqueslocals continuen tenint un paper clau a l’hora de perme-
tre les relacions espacials dels clústers de desenvolupa-
ment urbà. L’accessibilitat entre les xarxes de col·labora-
ció (i les empreses i treballadors que els formen) a la
ciutat és vital per tal de retenir la vitalitat del coneixe-
ment. Els programes de treball en xarxa efectius (per
exemple actes de negoci) i serveis TIC respectuosos amb
l’empresa poden tenir un paper important aquí. Es poden
desplegar les iniciatives d’igualtat en el cantó de la
demanda per implicar tots els clústers, com ara els
models de formació col·laborativa o la digitalització de
serveis.
– Compromís amb una educació d’alta qualitatuniversal mitjançant una inversió particular en la for-mació en llengua anglesa. Els districtes del coneixe-ment dedicats als clústers creatius internacionals vacil·len
quan el nivell d’anglès i d’altres llengües estrangeres de
la ciutat és modest. L’ampliació de la formació en anglès
a les escoles i facultats és important per a totes les ciutats
que no tenen l’anglès com a llengua materna. Juntament
amb aquest fet, trobem la importància d’una ubicació
d’escoles internacionals al districte o prop d’aquest per
tal d’instruir els fills dels treballadors en aquesta llengua.
Aquests factors sovint es passen per alt, però són una de
les primeres prioritats per a la comunitat del coneixement
internacional de qualsevol ciutat.
En general, aquest breu informe sobre els districtes de
l’economia del coneixement mostra que ara ja són una
part fonamental de les estratègies de desenvolupament
econòmic de les ciutats globals, però també revela que cal
fer més per crear i fomentar l’èxit a llarg termini de les
ciutats del coneixement.
Referències bibliogràfiques
BATTAGLIA, ANGÉLO & TREMBLA, DIANE-GABRIELLE (2011), “22@ and the
Innovation District in Barcelona and Montreal : a process of clustering deve-
lopment between urban regeneration and economic competitiveness”,
Télé-université of the Université du Québec, http://www.teluq.uqam.ca/
chaireecosavoir/pdf/NRC11-3A.pdf
GAFAROT, MARC (2010), “City Knowledge and Innovation in the 21st
Century”, Catalan International View
KOH, WINSTON T. H. (2006), “Singapore’s transition to innovation-
based economic growth: infrastructure, institutions and government’s
role”, R&D Management Vol.36 (2)
LEON, NICK (2008) “Attract and Connect: The 22@Barcelona
Innovation District and the Internationalisation of Barcelona Business”.
Innovation: Management Policy and Practice, volume 10, Issue 2–3,
October–December 2008
LUN, ALAN (2011), “Hong Kong’s Innovation and Technology Role in
Mainland China’s 12th Five Year Plan”, http://www.apicc.asia/wp-con-
tent/uploads/2011/03/HKs-Inno-Tech-Role-in-12-5.pdf
VANWINDEN, WILLEM (2010), “Urban knowledge Economies Affected
by the crisis?”, URBACT Tribune, http://urbact.eu/fileadmin/general_
library/article-WINDEN_01.pdf
WONG, KAI WEN & BUNNEL, TIM (2006), “«New economy» discourse
and spaces in Singapore: a case study of one-north”, Environment and
Planning A 2006, volume 38, pages 69-83
YIGITCANLAR, T., BAUM, S. AND HORTON, S. (2007), “Attracting and
retaining knowledge workers in knowledge cities”, Journal of Knowledge
Management,Vol. 11 No. 5, pp. 6-17
YIGITCANLAR, TAN; VELIBEYOGLU, KORAY & MARTINEZ-FERNANDEZ,
CRISTINA (2008), “Rising knowledge cities: the role of urban knowledge
precincts”, Journal of Knowledge Management, Vol.12 (5)
174 Revista Econòmica de Catalunya
Resum
En la nova economia, les empreses basades en el conei-
xement estan integrades en un entorn urbà i creen sinergies
amb els sectors artístics, culturals i socials. Mentre els res-
ponsables polítics treballen juntament amb urbanistes, tec-
nòlegs i sociòlegs, els governs intenten crear aquestes ciu-
tats del coneixement en antigues zones industrials situades
a les ciutats.
En aquest article s’analitzen ciutats del coneixement
com l’organització resultant de l’evolució natural que va
tenir l’origen en la promoció d’un parc científic suburbà.
22@Barcelona és un projecte que té com a objectiu trans-
formar una antiga zona industrial de la ciutat en un dis-
tricte innovador amb universitats, centres de recerca,
indústries basades en el coneixement així com equipa-
ments i serveis públics. El projecte suposa un desenvolu-
pament urbà, econòmic i social.
Introducció
La integració del disseny, de l’arquitectura, de l’art així
com de tecnologies avançades està canviant el paisatge i
l’estructura de les ciutats arreu del món. Encara que els
urbanistes tendeixen a ubicar les indústries fora de les
àrees metropolitanes, diversos estudis han demostrat que
la naturalesa compacta de les ciutats facilita la comunica-
ció i, per tant, els entorns metropolitans són el context més
natural per comprendre la mecànica del creixement eco-
nòmic (Jacobs, 1984; Lucas, 1993; Feldman i Audretsch,
1999; Etzkowitz i Dzisah, 2008). Les ciutats grans contribu-
eixen al desenvolupament industrial, ja que concentren els
serveis i els recursos, i ofereixen excel·lents oportunitats
per a la comunicació interna i externa (Anderson, 1985).
Les ciutats tenen un paper important en la nova eco-
nomia, en què la interacció cara a cara, l’establiment i el
manteniment de contactes i el comerç són vitals
(Landry, 2000). Actualment, els urbanistes tendeixen a
transformar antigues fàbriques i zones metropolitanes
industrials en ciutats del coneixement, que emergeixen
des de l’equilibri entre el sistema de producció i l’entorn
cultural urbà (Scott, 2006). Les ciutats que estimulen i
revitalitzen noves formes de coneixement serveixen
com a centres del coneixement (Knight, 1995) i atreuen
una mà d’obra creativa i altament qualificada (Florida,
2008).
A diferència dels parcs científics tradicionals, les ciu-
tats del coneixement es caracteritzen per una concentra-
ció significativa d’indústries creatives, entre les quals
figuren l’alta tecnologia i els sectors artístic i cultural, i
estan integrades en un context social més ampli. (Scott,
2000). L’objectiu d’aquest document és analitzar l’evolu-
ció dels parcs científics tradicionals dins de les ciutats del
coneixement. S’han dut a terme nombrosos estudis sobre
les organitzacions agrupades (vegeu, per exemple, Porter
1990, 1998) i sobre la ubicació de clústers basats en el
coneixement a les ciutats (vegeu, per exemple, Porter,
1997; Leibovitz, 2004; Godospini, 2006). En els últims
anys, alguns experts han enfocat aquest camp de recerca
des dels punts de vista artístic, cultural i s’han centrat a
analitzar ciutats creatives (vegeu, per exemple, Scott,
2000, 2006; Lazzeretti i Nencioni, 2005), districtes indus-
trials (Becattini, 1990, 1986) i ciutats del coneixement
22@ Barcelona: una ciutat del coneixementmés enllà dels parcs científics i tecnològics
Henry EtzkowitzUniversitat de Stanford
Josep Miquel PiquéAjuntament de Barcelona
Revista Econòmica de Catalunya175
(vegeu, per exemple, O’Mara, 2005). Tanmateix, cap d’ells
no ha analitzat el desenvolupament de les ciutats del
coneixement com a resultat de l’evolució natural dels
parcs científics, que han passat per districtes industrials i
parcs científics urbans. En concret, pretenem definir la
ciutat del coneixement com un desenvolupament ulterior
d’un parc científic urbà, que els polítics municipals sovint
poden promoure amb èxit. Ens basem en l’exemple de
22@Barcelona com a ciutat del coneixement, que s’està
fomentant a l’àrea metropolitana de Barcelona.
La nostra contribució es basa en els resultats de l’es-
tudi que van presentar a la Conferència de la Triple Hèlix
(Nova York, 1998) Bellavista i Albericio (1998), que van
analitzar el parc científic de Barcelona. La nostra anàlisi
contribueix a comprendre millor els beneficis i de les
idiosincràsies de les ciutats del coneixement, que reunei-
xen una diversitat d’activitats d’alta tecnologia, art, ser-
veis públics i entreteniment dins de l’àrea metropolitana.
L’estudi identifica les principals característiques d’una
ciutat del coneixement integrada i altament creativa; d’a-
questa manera, ajuda els urbanistes a impulsar al màxim
el desenvolupament amb èxit de clústers científics i inno-
vadors a les ciutats.
El document es divideix en cinc seccions. La primera
secció analitza el potencial de l’àrea metropolitana per
donar suport a activitats econòmiques. La segona secció
estudia les sinergies entre l’art i la tecnologia en el cas
que tots dos components es combinin i s’integrin a les
ciutats. La tercera secció examina les diferències i simili-
tuds entre els parcs científics i les ciutats del coneixe-
ment, presentant-les com a etapes diferents d’un procés
de desenvolupament evolucionari: des de parcs científics
cap a ciutats del coneixement. La quarta secció analitza
el cas de 22@Barcelona com a exemple d’una ciutat del
coneixement. Finalment, la cinquena secció presenta les
conclusions i discuteix els resultats de l’anàlisi pràctica.
Transformació de les ciutats: els clústers
metropolitans de la nova economia
En els últims 20 anys s’han elaborat molts estudis
que analitzen com s’adapten les ciutats a l’economia
global. Els estudis consideren diferents plantejaments,
des de descripcions generals del desenvolupament i de
l’organització de centres urbans (Sassen, 1991, 1998,
2002; Knight, 1995; Gospodini, 2006) fins a temes més
específics, com ara els efectes de l’ennobliment
(Atkinson, 2004), el desenvolupament sostenible (Hall,
1997), l’entorn urbà i la salut (McMichael, 2000), les
polítiques de regeneració urbana (Marcotullio, 2003;
Atkinson, 2004; Thomson et al., 2006), i la competitivitat
de les ciutats (Brotchie et al., 1995; Jensen-Butler et al.,
1997; Lever, 1999; Strambach, 2002), entre d’altres.
Entre els temes a què s’ha prestat una atenció especial
hi ha el desenvolupament de la nova economia a les
ciutats (Hutton, 2000, 2004) i el consegüent desenvolu-
pament de parcs urbans del coneixement (Bugliarello,
2004) així com les ciutats creatives i del coneixement
(Lever, 2002; Florida, 2005; Costa et al., 2008; Pratt,
2008).
Les ciutats noves conserven poca cosa del seu anterior
caràcter tradicional, local i estàtic. Les antigues fàbriques
i altres centres industrials associats a entorns degradats i
contaminats s’han traslladat a zones fora de les àrees
metropolitanes, mentre que altres sectors, com el finan-
cer i el de l’atenció mèdica, s’han quedat a la ciutat.
Aquests sectors, alhora, faciliten que sorgeixin i creixin
noves empreses i indústries, que es beneficien de l’accés
a proveïdors de serveis, de la infraestructura logística i de
centres d’oci o turístics; de la possibilitat de cobrir una
gran demanda en el mercat local, especialment al comerç
al detall i els serveis financers i personals; de capitalitzar
els clústers regionals propers i de l’accés a una mà d’obra
altament qualificada (Porter, 1995).
A les ciutats, els clústers d’empreses i organitzacions
interrelacionades funcionen amb excel·lents nivells de
competitivitat (Porter, 1998). Les empreses treuen partit
de factors d’aglomeració social, com les masses crítiques
d’aptituds i relacions, accés a la informació i la disponi-
bilitat d’infraestructura específica en un camp determi-
nat (Uterback, 1998; Hutton, 2004; Porter, 1995). A
causa de la seva estructura compacta, les ciutats faciliten
la comunicació cara a cara i l’establiment de contactes
(Anderson, 1985; Batten, 1995; Malecki, 2002), per això
constitueixen el context natural per comprendre la
176 Revista Econòmica de Catalunya
mecànica del creixement econòmic (Lucas, 1993; Jacobs,
1984; Feldman i Audretsch, 1999; Etzkowitz i Dzisah,
2008). Com a conseqüència dels efectes d’aglomeració,
els clústers metropolitans de la nova economia compre-
nen no només empreses aïllades, sinó també conjunts
substancials d’indústries dinàmiques (Hutton, 2004).
Moltes d’aquestes aglomeracions d’activitats econòmi-
ques han estat promogudes per institucions públiques i
privades per renovar antics polígons industrials dins de
les ciutats, mentre que d’altres són el resultat d’una evo-
lució natural d’aquestes àrees i de la seva transformació
en parcs científics urbans. Aquests centres d’innovació
urbans aprofiten l’accés fàcil a una reserva de mà d’obra
àmplia i diversa i a altres recursos que beneficien les
empreses ubicades en centres tecnològics (Luger i
Goldstein, 1991). En estudis anteriors s’ha assenyalat
que la ubicació ideal de parcs científics sembla que són
les àrees metropolitanes de mida gran o mitjana
(Massey et al., 1992). Efectivament, alguns estudis reve-
len que les persones que han de recórrer grans distàn-
cies entre casa seva i una feina en un parc científic sub-
urbà tenen considerables costos i molèsties (Luger i
Goldstein, 1991).
Les indústries basades en el coneixement i l’alta
tecnologia s’ubiquen cada vegada més en antics distric-
tes industrials –i de vegades fins i tot residencials– de
les grans aglomeracions urbanes (Hutton, 2004). Com
que l’agrupació porta a una concentració de talents
innovadors i creatius a les ciutats i regions que acumu-
len més coneixement (Florida, 2008), la nova economia
tendeix a atreure el talent fomentant la creació de clús-
ters metropolitans. Aquests treballadors altament qua-
lificats són més sofisticats pel que fa a la qualitat de
vida (Knight, 1995). Per tant, les aglomeracions d’em-
preses han d’oferir un entorn molt diferent del que
requereix la fabricació de productes bàsics en el sector
de producció; han d’oferir serveis, oportunitats d’entre-
teniment i “factors no materials”, programari i orgware
(vegeu Knight i Stanback, 1970; Knight, 1973). La qua-
litat de vida s’ha convertit en un instrument competitiu
per a les ciutats (Landry, 2000; Malecki, 2000), i sembla
que una estructura urbana eficaç es caracteritza per una
distribució racional i homogènia de les activitats eco-
nòmiques i socials, així com per àrees residencials,
zones verdes i altres espais, i crea un equilibri perfecte
entre el desenvolupament econòmic, la sostenibilitat i
la qualitat de vida (Lever, 1999). En la nova economia,
les ciutats atractives ofereixen sistemes d’educació de
qualitat, transport públic i assistència mèdica, així com
activitats culturals i opcions d’entreteniment (vegeu,
per exemple, Lyne, 1988; Hart et al., 1989; Decker i
Crompton, 1990; Evans, 1994; Halstead i Steven, 1997).
En les aglomeracions productives urbanes, les empre-
ses de tecnologia punta i ecotecnologia basades en el
coneixement coexisteixen juntament amb les indústries
culturals i d’oci (Hutton, 2004). Aquests parcs científics
combinen tecnologia, que inclou imatges i gràfics com-
putats, disseny de programari, indústries multimèdia i
de disseny gràfic, que es distingeixen per una forta
influència del desenvolupament tecnològic; cultura,
representada pel capital humà creatiu i les funcions de
disseny, i espai, en concret, l’entorn innovador de la ciu-
tat (Hutton, 2004).
Integració de la cultura, l’art i la tecnologia
en ciutats creatives
Una ciutat creativa és una organització socioeconòmi-
ca i productiva que potencia el seu avantatge creatiu aco-
llint indústries culturals i donant feina a treballadors
creatius (Lazzeretti i Nencioni, 2005). En general, aques-
tes ciutats es desenvolupen al voltant d’una xarxa d’in-
dústries que s’ajunta en un espai geogràfic o clúster i
atreuen molts professionals, personal directiu i tècnics
(Scott, 2006). Les ciutats creatives emergeixen on està
ben desenvolupada la nova economia i on hi ha un equi-
libri entre el sistema productiu i l’entorn cultural urbà
(Scott, 2006). Les indústries en aquests clústers són
indústries creatives, una ampliació del sector cultural que
inclou el sector multimèdia i altres indústries relaciona-
des amb les noves tecnologies2 (Lazzereti i Nencione,
2005). Són indústries que subministren béns i serveis
associats als valors culturals, artístics i d’oci (Caves, 2000).
La convergència de tecnologia, economia i art és un
avantatge competitiu per atreure treballadors creatius
Revista Econòmica de Catalunya177
(Lazzeretti i Nencioni, 2005), que demanen béns i serveis
culturals, artístics i de lleure produïts per les indústries
creatives. D’aquesta manera, els empleats a les ciutats
creatives són tant productors com consumidors dels
resultats creatius (Scott, 2000). Per aquest motiu, les ciu-
tats creatives es caracteritzen per un ocupació altament
qualificada; ofereixen un ampli ventall de serveis culturals
com per exemple museus, galeries d’art, auditoris i dis-
trictes d’oci multidisciplinari. A més, són un exemple visi-
ble d’una ciutat social i sostenible en la qual predominen
espais verds i paisatges urbans exclusius, facilitats per
comprar i àrees residencials ben equipades (Scott, 2006).
En aquestes ciutats, la cultura té un paper estratègic
en el desenvolupament econòmic sostenible (OECD,
2005). Les indústries creatives atreuen gent creativa i,
alhora, aquestes persones creatives i productives atreuen
altres persones qualificades i productives (Florida, 2008).
Les ciutats cosmopolites emergeixen com a resultat de
l’atracció de gent de diferents països i cultures, i la diver-
sitat es converteix en un “estímul vital per a la innovació”
(Florida, 2008). La diversitat cultural activa nous clústers
d’innovació (Sacco i Pedrini, 2003) i contribueix al rejove-
niment dels sectors tradicionals (Lazzeretti, 2007). En un
sistema local d’alt nivell cultural, una xarxa d’actors eco-
nòmics, no econòmics i institucionals és qui gestiona una
àmplia dotació de recursos artístics, naturals i culturals de
manera sostenible i eficient (Lazzeretti, 2003). Si aquests
clústers d’“alta cultura” es transformen en creatius, fent
que la cultura passi de ser un factor de producció a una
font d’innovació (Cooke i Schwartz, 2007), l’entorn pot
ser capaç d’iniciar o tornar a desenvolupar una varietat de
nous clústers d’innovació i atreure professionals creatius
(Lazzeretti, 2007). Quan les indústries creatives atrauen
els professionals creatius i aquests reforcen els cicles
innovadors que atreuen nous treballadors creatius, ales-
hores emergeix la ciutat creativa (Florida, 2005, 2008).
En algunes ciutats, la transformació de la cultura en
factors productius i, finalment, en ciutats creatives, ha
estat espontània. La ciutat de Nova York és probablement
un dels exemples més coneguts de concentració d’un
gran nombre d’organitzacions interconnectades d’art,
cultura i mitjans de comunicació. A Nova York, els clústers
de tecnologia i art han emergit com a resultat de les acti-
vitats d’una massa crítica d’artistes i enginyers.
Actualment la ciutat té un caràcter artístic i intel·lectual
inconfusible que atreu el talent creatiu de tot el món.
A diferència de Nova York, en l’actualitat altres ciutats
es disposen a transformar el patrimoni cultural en un fac-
tor de producció creativa. Per exemple, a Florència hi ha
establert un elevat nombre d’empreses que exploten eco-
nòmicament el patrimoni cultural, artístic i natural de la
ciutat (Lazzeretti, 2003). La regió té més de 5.000 empre-
ses privades de restauració interconnectades en una
xarxa integrada per la comunitat local, encara que estan
concentrades majoritàriament a la mateixa ciutat. Segons
estudis empírics, tanmateix, s’afirma que el patrimoni
cultural de Florència no és cap aglomeració massiva de
factors de producció i que la classe creativa no està con-
centrada en aquest node. Per tant, la ciutat de Florència,
malgrat la rica identitat cultural que té, no es pot consi-
derar una ciutat creativa pròpiament dita (Lazzeretti i
Nencioni, 2005).
Els polítics no només influeixen en gran manera sobre
les forces econòmiques, sinó que també tenen un paper
important a l’hora de fer ciutats en un mateix marc glo-
bal urbanísticament diferent (Marcotullio, 2003). Els polí-
tics poden facilitar la gestió d’externalitats, resoldre els
problemes de parasitisme, desenvolupar infraestructures
d’alta qualitat i prestar serveis com la formació professio-
nal i l’assessorament tecnològic, que, altrament, no hi
serien (Scott, 2006). A molts països, ja s’estan definint
programes de desenvolupament econòmic en combina-
ció amb activitats de promoció cultural (Scott, 2006). El
principal repte consisteix en la creació de nous tipus d’o-
portunitat i el seu desenvolupament sostenible des del
punt de vist cultural i mediambiental (Knight, 1995).
178 Revista Econòmica de Catalunya
2. En molts estudis recents s’utilitzen els tres termes indistintament: indús-tria de l’art, indústries culturals i indústries creatives. Utilitzarem elconcepte d’indústries creatives com a compilació de tots tres. Segons eldocument que recopila les indústries creatives (2001), aquestes inclouenpublicitat; arquitectura; comerç d’art i antiguitats; artesania; disseny;
moda; cinema, vídeo, música i fotografia; arts musicals, visuals i escèni-ques; edició; programari, jocs d’ordinador i edició electrònica, i indústriesde televisió i ràdio. Les indústries culturals, igual com els productes i ser-veis culturals, són extremament heterogenis perquè els resultats depenen engran manera de contextos específics de lloc i entorn cultural (Scott, 2000).
En l’actualitat, Dubai és probablement l’exemple més
clar d’un pla públic amb l’objectiu de crear un entorn
atractiu. “Dubai es va fer ressaltar en el mapamundi”
(Landry, 2006). L’objectiu del pla, que inclou el desenvo-
lupament de les illes Palm i el Burj al-Arab, l’hotel més
gran del món, és la diversificació en activitats que no esti-
guin relacionades amb el petroli i transformar el país en
una societat i economia basades en el coneixement. La
transformació econòmica es basa en una infraestructura
empresarial avançada, que és la plataforma per a inver-
sors per crear valor. La creació de Dubai Media City,
Dubai Internet City i Dubai Knowledge Village és un
intent de construir clústers de coneixement que conven-
cen empreses perquè s’ubiquin a Dubai (Landry, 2006).
Dels parcs científics tradicionals a les ciutats
del coneixement
L’evolució dels parcs científics es pot entendre fàcil-
ment en el marc de l’anomenada “teoria de la regió en
aprenentatge” (Morgan, 1997). En primer lloc, aquesta
teoria sosté que l’evolució del desenvolupament es basa
en un procés iteratiu en el qual els polítics actuen en un
cicle de definir i redefinir projectes d’innovació. En segon
lloc, la teoria sosté que en molts casos “la innovació és
modelada per una varietat de rutines institucionals i con-
vencions socials”. S’han dedicat molts esforços i recursos
com a conseqüència d’aquestes rutines institucionalitza-
des per diversos governs en un intent de reproduir
Silicon Valley als seus països respectius. Segons les expe-
riències dutes a terme, l’impacte generat pels parcs cien-
tífics arquetípics sovint és limitat.
És cert que la conceptualització tradicional dels parcs
científics ha estat rudimentària però efectiva (Massey et
al., 1992), tot i que la tendència actual és promoure nous
centres d’innovació flexibles, diversos i creatius. El parc
científic arquetípic, el propòsit del qual era comercialitzar
“linealment” idees de la recerca bàsica –desenvolupades
a les universitats i els centres de recerca propers– (Massey
et al., 1992), es transforma avui en dia en una ubicació
compartida amb les indústries creatives basades en el
coneixement. On hi ha científics socials i tecnòlegs que
treballen juntament amb urbanistes, les noves organitza-
cions espacials de tecnologia punta pretenen promoure
una reconstrucció social i econòmica que sigui sostenible
i reduir l’actual polarització social.
L’inici de l’evolució dels parcs científics es remunta a
l’èxit extraordinari de Silicon Valley. Aquest ecosistema va
néixer espontàniament de la recerca universitària i va
créixer alimentat per una nova generació de joves empre-
ses basades en la tecnologia de semiconductors i ordina-
dors, que van sorgir al costat de les empreses establertes
(Saxenian, 1994). Aquest ecosistema d’innovació forta,
resilient i sostenible va sorgir de la ubicació comuna que
reuneix recerca universitària, capital inversor, emprene-
dors i mà d’obra amb talent en un entorn amb una alta
qualitat de vida (Munroe i Westwind, 2008).
De seguida es va reconèixer l’èxit d’aquest clúster d’in-
novació3, i moltes regions a tot el món van intentar repro-
duir aquesta experiència creant un espai i un contingut
definit i particular per a empreses a fi que duguessin a
terme les seves idees. Tanmateix, aquestes aglomeracions
d’organitzacions basades en el coneixement, que general-
ment estaven ubicades en regions semirurals properes a
activitats acadèmiques i regions separades dels processos
de producció (Massey et al., 1992), no van arribar a ser clús-
ters d’innovació actius. A diferència de Silicon Valley, la
creació de noves empreses no va ser un mecanisme ràpid i
freqüent per a la innovació i la col·laboració global (Engel i
del Palacio, 2009). Es va demostrar que amb el sol fet de for-
mar part d’una estructura de parc científic no n’hi ha prou
perquè les empreses situades en parcs científics arquetípics
siguin capaces de produir alta tecnologia d’última genera-
ció i, malgrat la seva ubicació compartida, els parcs cientí-
fics d’aquest tipus es caracteritzen per una disparitat impor-
tant i la manca de comunicació (Massey et al., 1992).
Com a rutina general i per obtenir poder polític, des
de fa molts anys els polítics impulsaven iniciatives per
promoure parcs científics arquetípics. Aquestes s’han jus-
tificat sovint com a intent per: estimular la formació de
noves empreses (start-ups i spin-offs) i d’empreses basa-
Revista Econòmica de Catalunya179
3. Vegeu Engel, J. i del Palacio, I. (2009)
des en les noves tecnologies en general; facilitar la trans-
ferència tecnològica i la comercialització de la recerca
acadèmica; crear nous llocs de treball, i afavorir el creixe-
ment d’empreses tecnològiques proporcionant-los ins-
tal·lacions d’alta qualitat i creant sinergies entre si.
Malgrat això, en realitat la majoria d’aquests espais eren
simplement iniciatives immobiliàries (Massey et al.,
1992), que venien o llogaven terrenys o edificis contigus
a empreses o altres organitzacions dedicades principal-
ment a la recerca bàsica o aplicada o al desenvolupament
de nous productes i processos (Luger i Goldstein, 1991).
La majoria d’aquests parcs científics arquetípics van
fallar en l’etapa d’incubació o inicial, perquè eren incapa-
ços, en primer lloc, de crear nous llocs de treball o atreu-
re una massa crítica d’activitat d’R+D; en segon lloc, d’es-
tablir relacions productives amb les universitats o, en
tercer lloc, oferir els serveis suficients per convertir els
parcs de recerca en un entorn agradable de vida i treball
(Luger i Goldstein, 1991). D’altra banda, com que les
empreses situades en aquests parcs científics estaven dis-
senyades per fer-ne un ús d’alta categoria, la seva creació
va contribuir a “agreujar la polarització social i a aug-
mentar la desigualtat geogràfica” (Massey et al., 1992). La
manca d’una dimensió social i la distància entre la uni-
versitat i les indústries, i entre les indústries mateixes, van
portar a l’abandonament i a la desintegració dels parcs
científics arquetípics.
A mesura que creixien les ciutats els antics polígons
industrials, que se situaven originàriament en espais sub-
urbans, van arribar a formar part d’aquestes. En molts
casos, s’han reutilitzat les antigues naus industrials: a
Londres, per exemple, una central elèctrica a la riba del
Tàmesi s’ha convertit en el Tate Modern Museum, i a
París, el que anteriorment va ser una estació de tren al
costat del Sena ara és el Museu d’Orsay. Tant a París com
a Londres van ser diverses les organitzacions públiques i
privades que van impulsar els projectes de renovació. En
altres casos, l’encant dels edificis antics ha atret diversos
moviments artístics i culturals, i els antics parcs científics
han renascut espontàniament amb galeries d’art, antigui-
tats, així com activitats artístiques i culturals: a Berlín, per
exemple, un antic centre comercial destruït per les bom-
bes durant la guerra i pràcticament esfondrat ha estat
transformat pels okupes en un fòrum d’art bohemi amb
una cafeteria i un bar.
On hi ha científics socials i tecnòlegs que treballen
juntament amb urbanistes, es promouen noves organit-
zacions espacials intensives en tecnologia. Les anome-
nades “ciutats del coneixement” són comunitats cons-
cientment planificades que havien estat manifestacions
físiques d’un moment polític i cultural concret de la his-
tòria i que es van modelar en nous entorns urbans influ-
ents d’alta tecnologia (O’Mara, 2005). Aquests districtes
industrials remodelats4 són representacions artístiques
de nous estils arquitectònics, inclouen espais i equipa-
ments confortables, com les ciutats jardí, contenen petites
comunitats satèl·lit separades per parcs i paisatges (O’Mara,
1992). Proporcionen entorns exclusius per impulsar la
capacitat d’investigació de les universitats, generen la
recerca i la producció industrials i contribueixen a atreu-
re empreses nacionals i internacionals (O’Mara, 2005).
Aquestes àrees metropolitanes tenen un impacte econò-
mic positiu sobre l’entorn perquè impliquen moltes ins-
titucions dinàmiques i innovadores i atreuen treballa-
dors qualificats amb un nivell d’educació alt, que són
consumidors assidus de productes culturals de tot tipus
(Scott, 2000). Com més elevat és el nivell de tecnologia i
coneixement, més ràpid serà el creixement de la innova-
ció regional (Boix i Trullen, 2006). L’objectiu és promou-
re una reconstrucció social i econòmica que sigui soste-
nible per reduir la polarització social.
Malgrat la diversitat d’objectius i contextos, els factors
bàsics de l’èxit d’un sistema d’innovació són l’existència
de recursos humans tècnics, els contactes amb universi-
tats emprenedores, la disponibilitat de capital inicial i
d’ajut per part de l’Administració, el compromís ferm de
les indústries d’activar i renovar l’economia de la regió
(Etzkowitz i Dzisah, 2008). Les universitats proporcionen
a les indústries properes una mà d’obra altament qualifi-
cada, serveis d’assessorament expert i laboratoris espe-
180 Revista Econòmica de Catalunya
4. Per districtes industrials entenem organitzacions de clústers intrametro-politans que consten d’empreses/productors que col·laboren entre si i tenenvalors comuns (Becattini, 1990).
cialitzats. A les ciutats del coneixement, aquestes indús-
tries són indústries creatives, que inclouen els sectors cul-
tural, artístic i tecnològic. La ubicació compartida de clús-
ters interdisciplinaris crea sinergies entre l’economia
cultural i la comunitat industrial i fomenta la col·labora-
ció, l’intercanvi d’informació i l’aparició de noves idees
creatives (Scott, 2000). A diferència dels parcs científics
arquetípics, les ciutats del coneixement integren la creati-
vitat i la innovació en un context social més ampli (Scott,
2000). Tal com passa amb els districtes industrials, les ciu-
tats del coneixement s’incorporen en una xarxa d’empre-
ses del sistema social local (Becattini, 1986, 1990).
Aquestes comunitats de producció científica són llocs
tant per viure com per treballar, amb equipaments i ser-
veis culturals (O’Mara, 2005).5 Les indústries creatives,
juntament amb equipaments i serveis culturals, són
imants per als treballadors altament qualificats (Scott,
2000; Florida, 2005), que alimenten el desenvolupament
creatiu de la ciutat del coneixement. Si les empreses
basades en les noves tecnologies no col·laboren ni inter-
actuen amb les universitats, els centres de recerca, les
organitzacions culturals i les associacions artístiques, etc.,
és possible que els parcs científics siguin vistos com unes
zones aïllades de ciència ubicades en un entorn metropo-
lità multicultural.
22@Barcelona: el districte d’innovació
Des de l’any 2000 l’Ajuntament de Barcelona treba-
lla per transformar un antic barri industrial del centre
urbà en un nou districte innovador amb universitats,
centres de recerca i indústries basades en el coneixe-
ment, així com instal·lacions i serveis públic. Conegut
com a 22@Barcelona, aquest terreny de 200 hectàrees en
el passat acollia moltes fàbriques tèxtils, d’aliments,
metal·lúrgiques, etc. No obstant això, entre el 1963 i el
1990 la zona industrial va perdre més de 1.300 fàbri-
ques, algunes de les quals es van traslladar a zones pro-
peres més barates, mentre que d’altres van tancar per la
crisi econòmica dels anys setanta i vuitanta.
La recuperació del barri va començar el 1992, amb la
celebració dels Jocs Olímpics: es van construir nous habi-
tatges i van millorar les comunicacions amb el centre de
la ciutat i altres barris. Després, el juny de 2000, es va
aprovar per unanimitat el Pla general metropolità. Aquest
pla inclou el projecte 22@Barcelona, l’objectiu del qual és
promoure un desenvolupament econòmic i social del
barri que sigui sostenible. En concret, els objectius són
tres: contribuir a la planificació del desenvolupament
urbà a través d’una oferta d’instal·lacions i infraestructu-
res d’alta qualitat i d’una àmplia gamma de serveis i equi-
paments; impulsar el creixement econòmic oferint suport
i espais específics per a empreses innovadores, atraient
indústries d’alta tecnologia, acollint universitats i centres
de recerca i construint habitatges per a estudiants i inves-
tigadors,6 i millorar els serveis públics i culturals oferint
habitatges de protecció oficial, més espais verds, nous
plans de mobilitat i transport públic, i facilitant més ser-
veis i espais culturals.
Innovació urbana
La primera fase del projecte pretén renovar i rehabi-
litar els antics edificis industrials de la zona. El projecte
té l’objectiu de mantenir les poques activitats tradicio-
nals que encara perduren al barri i combinar-les amb
activitats basades en el coneixement, equipaments
públics, habitatges de protecció oficial i zones verdes,
entre d’altres. Amb aquesta finalitat, l’Ajuntament de
Barcelona va oferir als propietaris l’oportunitat d’incre-
mentar l’espai productiu del terreny verticalment amb
dues condicions. La primera condició era que les indús-
tries basades en el coneixement havien de substituir l’ac-
tivitat industrial anterior. La segona era que els propieta-
ris havien de cedir el 30% del sòl per a ús públic: el 10%
es faria servir per construir pisos de protecció oficial; el
10% es destinaria a activitats públiques i socials,
incloent-hi educació, centres cívics i biblioteques, així
Revista Econòmica de Catalunya181
5. L’accés als serveis s’ha assenyalat com un dels factors més importants per-què un parc científic tingui èxit (Sanz, 2002).
6. Encara que alguns estudis sobre el sistema universitari espanyol afirmen quela transferència tecnològica i, en general, les relacions interuniversitàries són
escasses i esporàdiques (vegeu Bellavista et al., 1998, i l’Informe CYD 200-2007), la integració de les universitats en aquest projecte i el paper importantexercit per aquestes mostren el creixent interès de l’ensenyament superiord’Espanya per participar en el sistema d’innovació (Bellavista, 2000).
com centres de recerca i innovació, i l’últim 10% es des-
tinaria a crear-hi espais verds.
Per fora, la zona presenta una morfologia neta, oberta
i moderna. Mentre ha durat la rehabilitació, s’han prote-
git 114 elements arquitectònics antics i s’han combinat de
manera creativa amb edificis nous arquitectònicament
imponents. Per dins, la zona acull les infraestructures més
avançades i sostenibles per cobrir les necessitats dels
negocis i dels residents de la zona. La planificació de la
infraestructura s’ha definit ad hoc per sostenir les activi-
tats i necessitats de les empreses que havien identificat
un grup de gestors internacionals. S’han desenvolupat
infraestructures d’alta qualitat per a la comunitat,
incloent-hi la recollida selectiva d’escombraries, infraes-
tructures de mobilitat (com ara una àmplia xarxa de pas-
sos de vianants i de carrils bici, de carrils exclusius per als
autobusos i de connexions de tramvia) i sistemes de cale-
facció sostenible i aire condicionat.
A causa de la diversitat dels espais, incloent-hi els que
es destinen a la indústria, l’educació, l’oci, els habitatges i
les zones verdes, i també de la diversitat de gent que s’hi
aglutina, el 22@Barcelona esdevé un espai adequat per
posar a prova nous serveis i productes innovadors i expe-
rimentar-hi. L’objectiu és promoure la innovació en l’àm-
bit de la indústria i el govern mitjançant la creació d’un
espai que es pugui fer servir com a “laboratori urbà”, on
es pugui experimentar amb productes nous i innovadors.
Innovació econòmica
Al 22@Barcelona, les activitats basades en el coneixe-
ment coexisteixen amb organitzacions socials, habitatges
i altres serveis, i també amb activitats culturals. Tot i que
ja s’han establert noves indústries basades en el coneixe-
ment a la zona, encara s’hi mantenen alguns petits nego-
cis tradicionals i familiars. S’ha desenvolupat un estudi
acurat sobre les oportunitats i els perills que podia provo-
car aquesta renovació en l’entorn, així com sobre les
necessitats dels clients i els residents, per identificar els
clústers industrials que potencialment més es requeriran
i que seran garantia d’èxit. El resultat ha estat que el
22@Barcelona s’ha centrat en quatre àrees econòmiques
principals: els mitjans, les TIC, la tecnologia mèdica i l’e-
nergia. Fa poc s’ha inclòs un clúster de disseny en la pla-
nificació estratègica. L’objectiu és centrar els esforços en
aquests clústers i fer de Barcelona un punt de referència
mundial en aquestes àrees.
Cada clúster està gestionat internament per una orga-
nització sense ànim de lucre, l’objectiu de la qual és
incentivar la innovació i l’emprenedoria dins les empre-
ses i entre aquestes, així com promoure el transvasament
de tecnologia amb les universitats i altres organitzacions
de recerca. Basat en el model del sistema d’innovació
Triple Hèlix (Etzkowitz i Leydersdorff, 2000), cada clúster
està representat per institucions públiques i empreses
d’alta tecnologia, així com per universitats i altres centres
de recerca. Els clústers també inclouen un viver de tecno-
logia, que ofereix espais per als investigadors i proveïdors
de serveis especialitzats, entre d’altres. El fet que aquests
agents es trobin a prop facilita que el coneixement flueixi
entre ells i que augmenti la col·laboració entre les enti-
tats. Això a banda, per promoure relacions fluïdes i fre-
qüents i el treball en xarxa, com ara reunions, s’organit-
zen periòdicament conferències i programes de formació.
Aquests esdeveniments són oportunitats excel·lents per
als professionals, el personal investigador i els represen-
tants públics per interactuar entre si.
Innovació social
Els programes socials del 22@Barcelona tenen com a
objectiu implicar els professionals, els residents i la ciuta-
dania en general en l’economia basada en el coneixe-
ment. L’objectiu és fer servir tecnologia per implicar els
residents en les xarxes de treball professionals, de recerca
i d’educació. El Projecte d’Educació, per exemple, té la
finalitat que l’alumnat dels instituts i les universitats del
22@Barcelona pugui sentir-se implicat en projectes
industrials reals. A més, el programa Districte Digital
impulsa el desenvolupament de projectes d’innovació
basats en les TIC, duts a terme per grups multidisciplina-
ris que comprenguin totes les edats. L’àrea està equipada
amb diverses classes multimèdia que ofereixen suport i
acció formativa de franc a la gent gran que hi resideix i
que no està acostumada a fer servir Internet i tecnologies
similars.
22@Barcelona també inclou diversos programes cul-
turals. Can Ricart és un dels equipaments principals del
182 Revista Econòmica de Catalunya
districte i s’ha dissenyat, en concret, per acollir activitats
culturals i artístiques d’iniciativa ciutadana. Aquest edifi-
ci històric acollia antigament diversos moviments cultu-
rals independents. El projecte 22@Barcelona va desocu-
par i netejar la zona, i va crear-hi diversos espais públics
per a usos culturals i artístics amb l’objectiu de normalit-
zar les activitats i moviments independents i no regulats
que s’hi desenvolupaven. L’equipament avui dia consis-
teix en diversos espais de treball i sales d’exposicions des-
tinades especialment a joves pintors, artistes i dissenya-
dors. Amb la intenció de promoure la diversitat de
cultures, Can Ricart també acull un projecte multicultural,
anomenat la Casa de les Llengües, l’objectiu de la qual és
crear un espai per crear consciència sobre la conservació
de les diferents llengües del món, promocionar-les i
difondre’n l’ús. La Casa de les Llengües inclou un centre
de documentació, una biblioteca especialitzada i un espai
de recerca acadèmica, així com un auditori.
Desenvolupament i estat actual del projecte
El projecte 22@Barcelona està planejat perquè es des-
envolupi en un termini de 15 anys. Segons l’Estudi de l’ac-
tivitat econòmica al districte 22@Barcelona,7 més d’un miler
de noves empreses ja s’han traslladat a la zona. Bona part
dels nous negocis establerts estan relacionats amb un
dels cinc clústers objectiu del projecte i requereixen mà
d’obra experta i altament qualificada. El nombre de tre-
balladors va créixer un 60,6% i va superar els 25.500 el
març del 2007. A més, diversos centres d’educació primà-
ria i secundària i quatre universitats ja s’han instal·lat al
22@Barcelona. A banda de les universitats, també està
previst que s’estableixin a la zona cinc centres de recerca
i tecnologia (Yahoo Research Europe, Orange R&D i
Telefónica R&D ja estan establerts al 22@Barcelona), i es
reservaran cinc zones concretes com a vivers per impul-
sar noves creacions de negocis.
El projecte també promou la integració de 114.000
metres quadrats de zona verda i 145.000 metres quadrats
de nous espais públics, així com la construcció de 4.000
habitatges de protecció oficial. Al final del 2008 s’hi
havien construït prop de 700 habitatges nous i s’havia
iniciat la construcció de 1.100 més.
El districte ha recuperat la vitalitat econòmica que
tenia en el passat. Les zones residencials i les oportuni-
tats d’oci donen vida als carrers, fins i tot a la nit i el cap
de setmana. Els investigadors i professionals internacio-
nals se senten atrets per l’entorn, basat en el coneixe-
ment, i la seva arribada contribueix a la creació de xarxes
multiculturals i associacions. Els nouvinguts, professio-
nals i residents exigeixen serveis d’alta qualitat, per
aquest motiu el pla s’hi adapta, amb la finalitat de millo-
rar la qualitat de vida del districte. Al 22@Barcelona, les
empreses que produeixen alta tecnologia coexisteixen
amb indústries creatives; amb universitats i centres de
recerca; amb espais públics, com ara centres cívics, biblio-
teques i habitatges de protecció oficial, i amb equipa-
ments i serveis d’oci, com ara centres comercials i teatres.
Conclusions
En aquest article hem analitzat la velocitat amb què
canvien les ciutats per respondre a les exigències de les
noves activitats econòmiques. També hem fet palès per
què les ciutats actualment es renoven i impulsen zones
per a empreses basades en el coneixement, i hem expo-
sat com, a través d’un pla econòmic i social sostenible,
aquestes esdevenen empreses creatives que exigeixen i
atreuen un gran nombre de treballadors qualificats. De
fet, defensem la visió d’O’Mara, que suggereix que la
coexistència de les indústries creatives, que inclou indús-
tries de la tecnologia i l’art, gent creativa i centres de
recerca i universitaris, així com serveis públics i d’entrete-
niment, originen les noves ciutats del coneixement.
En aquest article hem contribuït a entendre les ciutats
del coneixement com a manifestacions d’èxit de parcs
científics arquetípics. Hem analitzat l’evolució del focus
dels governs des de la promoció de parcs científics arque-
típics fins als plans actuals de desenvolupament urbà,
econòmic i social. També hem exposat que un dels objec-
Revista Econòmica de Catalunya183
7. Desenvolupament per l’Institut d’Economia de Barcelona (IEB) i la Universitatde Barcelona (UB) (gener del 2008).
tius del nou desenvolupament urbà sostenible és incen-
tivar l’assentament compartit i la integració de les indús-
tries de la tecnologia i de l’art per tal d’atreure un gran
nombre de treballadors qualificats i crear un entorn d’al-
ta qualitat.
Hem estudiat el cas del 22@Barcelona com un exem-
ple de pla de desenvolupament d’una ciutat del coneixe-
ment. Aquest projecte té l’objectiu de transformar un
antic barri industrial de la ciutat en un districte innovador
que aculli universitats, centres de recerca i indústries
basades en el coneixement, i també equipaments i serveis
públics. Actualment, el districte s’ha convertit en un pai-
satge híbrid de l’antic barri industrial, que combina amb
una zona nova, verda, neta i moderna. El 22@Barcelona
té una situació estratègica dins la ciutat, a prop del centre
i amb bona connexió amb aquest i els altres barris, i amb
els mercats europeus i del Mediterrani.
El projecte implica instaurar la innovació urbana, eco-
nòmica i social. La transformació urbana té la finalitat de
combinar alguns elements arquitectònics antics amb
nous edificis moderns i imponents d’estil creatiu. A
banda d’això, les poques activitats econòmiques tradicio-
nals que encara es mantenen al barri es podran mesclar
amb les indústries basades en el coneixement, equipa-
ments públics, habitatges de protecció oficial i zones ver-
des, entre d’altres. Des del punt de vista econòmic, es
promouen cinc clústers de les indústries creatives, cadas-
cun representat per centres de recerca especialitzats, uni-
versitats, empreses i institucions públiques. D’acord amb
el model Triple Hèlix, el fet que aquests agents especialit-
zats estiguin ubicats en un mateix lloc fomenta les siner-
gies i col·laboracions entre aquests. A més, com succeeix
en un barri industrial, el fet que estiguin instal·lades en
un mateix lloc diverses indústries proporciona a l’entorn
l’oportunitat de mesclar-se i complementar-se i de crear
nous productes (Pyke et al., 1990).
Finalment, des del punt de vista social, i a diferència
de les organitzacions de parcs científics tradicionals, el
22@Barcelona comporta un desenvolupament social
important. Hi ha planificats més de 4.000 habitatges pro-
tegits a la zona i ja estan en marxa diversos programes
per ajudar a familiaritzar els residents amb la tecnologia i
integrar-los en el desenvolupament econòmic.
Com passa en altres projectes de replanificació urbana,
el projecte 22@Barcelona no ha estat exempt de polèmica.
Els problemes més significatius han sorgit com a conse-
qüència de la creació espontània de moviments artístics i
culturals no regulats a la zona. Amb l’objectiu d’oferir una
ubicació alternativa per a aquestes organitzacions cultu-
rals, s’han habilitat espais públics perquè en puguin fer ús
joves pintors, artistes i dissenyadors. Tot i que les organit-
zacions independents no estan satisfetes amb la transfor-
mació, molts residents donen suport al canvi, ja que reco-
neixen que aquests edificis estaven molt degradats.
El 22@Barcelona és un exemple de la nova onada
d’urbanistes que creen ciutats del coneixement renovant
antics parcs científics arquetípics o zones industrials dins
de les ciutats. Sovint en aquestes zones s’ubiquen magat-
zems i fàbriques amb molta història, i és un repte per als
governs aplicar-hi un projecte de desenvolupament sos-
tenible que integri noves activitats econòmiques i man-
tingui alhora algunes activitats econòmiques tradicionals,
així com que integri un propòsit cultural i mediambiental.
La nova organització evita les diferències entre l’acadè-
mia i la indústria, entre els moviments tecnològics i cul-
turals, i entre els estatus socials, com va succeir en els
parcs científics arquetípics (Massey et al., 1992). Encara
queda molt per fer perquè puguem crear ciutats del
coneixement amb garanties d’èxit i identificar els factors
que contribueixin de la millor manera a la promoció de la
transformació urbana, econòmica i social sostenible dels
antics barris industrials.
Referències bibliogràfiques
ANDERSON, A. (1985) “Creativity and Regional Development”, Papers
of the Regional Science Association,Vol. 56: 5-20
ATKINSON, R (2004) “The evidence on impact of gentrification new
lesson for urban renaissance?” European Journal of Housing Policy, Vol. 4
(1): 107-131
ATKINSON, R. & FLINT, J. (2004) FORTRESS UK? Gated Communities, the
Spatial Revolt of the Elites and Time-Space Trajectories of Segregation,
Housing Studies
BATTEN, DF (1995) “Network Cities - Creative Urban Agglomerations
for the 21st-Century”, Urban Studies, 32 (2): 313-327
BECATTINI, G. (1986) “Small Firms and Industrial Districts: The
Experience of Italy”, Economia Internazionale, Vol. 39(2-3-4): 98-103
184 Revista Econòmica de Catalunya
BECATTINI, G. (1990) “The Marshallian industrial district as a socio-
economic notion”, dins: F. Pyke, G. Becattini & W. Sengenberger (Eds)
Industrial Districts and Inter-Firm Co-operation in Italy, pp. 37±51.
Geneva: International Institute of Labour Studies
BELLAVISTA, J. (1998) “Cultura oraganizativa de investigadores y
entorno político y social”, PapersVol. 54: 79-109
BELLAVISTA, J. (2000) “La eclosión de los parques científicos: invertir
en conocimiento en España”, Alta Dirección,Vol. XXXVI (214): 417-427
BELLAVISTA, J. & ALBERICIO, F. (1998) The Barcelona Science Park: A Triple
Helix Model in the Catalan and Spanish Research System. Paper submitted
to the Internacional Conference The Triple Helix: Assessing Connections
Between Universities, Industry and Governments. New York, January, 7-11
BOIX and TRULLEN (2006) “Knowledge, networks of cities and growth
in regional urban systems”, Papers in Regional Science,Vol. 86(4): 551-574
BROTCHIE, J.; BARRY, M. & BLAKEY, E.; HALL, P. & and NEWTON, P. (eds.)
(1995) Cities in Competition: Productive and Sustainable Cities for the 21st
Century. Longman Australia, Melbourne
BUGLIARELLO, G (2004) “Urban Knowledge Parks, Knowledge Cities
and Urban Sustainability”, International Journal of Technology Management,
Vol. 28(3-6): 338-394
CAVES, R. (2000) Creative industries: contracts between art and commer-
ce, Cambridge, MA: Harvard University Press
COOKE, & SCHWARTZ, (2007) Creative Regions: Technology, Culture and
Knowledge Entrepreneurship, Routledge: London
COSTA, P; MAGALHAES, M; VASCONCELOS, B & SUGAHARA, G (2008)
“On «Creative Cities» Governance Models: a Comparative Approach”,
The Service Industries Journal, 28 (3): 393-413
DECKER, JM & CROMPTON, JL (1990) “Business location decisions: The
relative importance of quality of life and recreation, park and cultural
opportunities”, Journal of Park and Recreation AdministrationVol.8 (2): 26-43
ENGEL, J & DEL PALACIO, I (2009) “Global Networks of Clusters of
Innovation: Accelerating the Internationalization of the Innovation
Process,” Business Horizons, [In Press]
ETZKOWITZ, H. & LEYDESDORFF, L. (2000) “The dynamics of innova-
tion: from National Systems and ‘Mode 2’ to a Triple Helix of universi-
ty-industry-government relations”. Research Policy, Vol. 29(2): 109-123
ETZKOWITZ, H & DZISAH, J (2008) “Unity and Diversity High-Tech
Growth and Renewal: Learning from Boston and Silicon Valley”,
European Planning Studies,Vol. 16(8): 1009-1024
EVANS, DR (1994) “Enhancing quality of life in the population at
large”, Social Indicators Research, Vol.33: 47-88
FELDMAN, Ma.P. & Audretsch, D.B. (1999) “Innovation in cities:
Science-based diversity, specialization and localized competition”,
European Economic Review, Vol. 43(2): 409-429
FLORIDA, R (2005) The Raise of Creative Class - and How it’s Transforming
Work, Leisure, Community and Everyday Life, New York: Basic Books
FLORIDA, R (2008) Who’s is the city?, New York: Basic Books
FUNDACIÓN CYD (2005-2008) La Contribución de las Universidades al
Desarrollo, Fundación CYD: Barcelona
GODOSPINI, A. (2006) “Portraying, Classifying and Understanding the
Emerging Landscape in the Post-Industrial City”, Cities,Vol.23 (5): 311-330
HALL, P (1997) “The Future of the Metropolis and its Form”, Regional
Studies, 31 (3): 211-220
HALSTEAD, JM & STEVEN CD (1997) “Public infrastructure in econo-
mic development and growth: Evidence from rural manufacturers”,
Journal of the Community Development Society Vol. 28(2): 149-69
HART, SL; DENISON, DR & HENDERSON, DA (1989) “A contingency
approach to firm location: The influence of industrial sector and level of
technology”, Policy Studies JournalVol. 17(3): 599-623
HUTTON, TA (2000) “Reconstructed Production Landscapes in the
Postmodern City: Applied Design and Creative Services in the
Metropolitan Core”, Urban Geography,Vol.21 (4): 285-317
HUTTON, TA (2004) “The New Economy of the Inner City”, Cities,
Vol.21 (2): 89-108
JACOBS, J. (1984) Cities and the wealth of nations, New York: Random
House
JENSEN-BUTLER, C., SHARCHAR, A. & VANWEESEP, J. (eds.) (1997) European
Cities in Competition,Ashgate, Aldershot
KNIGHT, R (1973) Employment Expansion and Metropolitan Trade, New
York: Praeger
KNIGHT, R & STANBACK, TM (1970) The Metropolitan Economy: The
Process of Employment Expansion, New York: Columbia University Press
KNIGHT, R (1995) “Knowledge-based development: policy and plan-
ning implications for cities”, Urban Studies,Vol. 32(2): 225-260
LAZZERETTI, L. (2003) “City of Art as High Culture Local System and
Cultural Districtualization Process: the Cluster of Art Restoration in
Florence”, Internal Journal of Urban and Regional Research, Vol. 27(3):
635-648
LAZZERETTI, L. & NENCIONI, B. (2005) “Creative Industries in a ‘High
Culture Local System’. The Case of The Art City of Florence”, Regional Studies
Association-Regional Growth Agendas, University of Aalborg (Denmark)
LAZZERETTI, L. (2007) “Culture, Creativity and Local Economic
Development: Evidence from Creative Industries in Florence”, in
Cooke, P. and Schwartz, D. (Eds) Creative Regions: Technology, Culture
and Knowledge Entrepreneurship, Abingdon, Oxon: Routledge
LANDRY, C (2000) The creative city: A toolkit for urban innovators,
London: Earthscan
LANDRY, C (2006) The Art of City Making, London: Earthscan
LEVER, WF (1999) “Competitive Cities in Europe”, Urban Studies,Vol.
36: 1029-1044
LEVER, WF (2002) “Correlating the Knowledge-base of Cities with
Economic Growth”, Urban Studies, 39 (5-6): 859-87
LEIBOVITZ, J. (2004) “Embryonic, knowledge-based clusters and cities:
the case of biotechnology in Scotland”, Urban Studies, Vol. 41: 1133-1155
LUCAS, R.E. (1993) “Making the miracle”, Econometrica, Vol 61: 257-272
LUGER, M. & GOLDSTEIN, H. (1991) Technology in the Garden, Chapel
Hill, NC: The University of North Carolina Press
LYNE, J (1988) “Quality-of-life factors dominate many facility location
decisions”, Industrial Development and Site Selection Handbook, Vol. 33
(August): 868-870
MALECKI, EJ (2000) “Knowledge and Regional Competitivenes”,
Erdkunde, Vol.54: 334-351
MALECKI, EJ (2002) “Hard and Soft Networks for Urban
Competitiviness”, Urban Studies, 39 (5-6): 929-945
MARCOTULLIO, PJ (2003) “Globalisation, Urban Form and Environmental
Conditions in Asia-Pacific Cities”, Urban Studies,Vol.40 (2): 219-247
Revista Econòmica de Catalunya185
186 Revista Econòmica de Catalunya
MASSEY, D.; QUINTAS, P. & WIELD, D. (1992), High-tech Fantasies.
Science Parks in Society, Science and Space, London: Routledge
MCMICHAEL, AJ (2000) “The Urban Environment and Health in a
World of Increasing Globaliztion: Issues for Developing Countries”,
Bulletin of the World Health Organization [0042-9686] 78 (9): 1117-1126
MORGAN, K (1997) “The Learning Region: Institutions, Innovation
and Regional Renewal”, Regional Studies, Vol.31: 491-503
MUNROE, T & WESTWIND, M (2008) Silicon Valley: the Ecology of
Innovation,Malaga, Spain: APTE
O’MARA, M.P. (2004) Cities of Knowledge: Cold War Science and the
Search for the Next Silicon Valley, Princeton University Press: Princeton,
NJG
OECD (2005) Culture and Local Development, Paris: OECD
PORTER, M (1990) The competitive advantage of nations. Free Press,
New York
PORTER, M (1995) “The Competitive Advantage of the Inner City”,
Harvard Business Review,Vol.73(3)
PORTER, M. (1997) “New Strategies for Inner-City Economic
Development”, Economic Development Quarterly, Vol. 11(1): 11-27
PORTER, ME (1998) “Clusters and the New Economics of
Competition”, Harvard Business Review, 76 (6): 77-90
PYKE F, BECATTINI G, and SENGENBERGER W (1990) Industrial districts
and interfirm cooperation in Italy, Geneva: ILLO
SACCO, & PEDRINI, (2003) “Il distretto culturale: mito o opportunità?”,
Il Risparmio, Vol. 51(3): 101-155
SANZ, L. (2002) The role of Science & Technology Parks in Economic
Development. Paper presented at the MIT Arab Alumni Association
Conference: Emerging Technologies for Emerging Countries. Beirut
SASSEN, S. (1991) The Global City: New York, London, Tokyo, Princeton-
New Jersey: Princeton University Press
SASSEN, S. (1998) Globalization and its Discountents, New York: New
Press
SASSEN, S. (2002) Cities in the World Economy, New York: Routledge
SAXENIAN, A (1994) The Regional Advantage. Culture and Competition in
Silicon Valley and Route 128, Cambridge, MA: Harvard University Press
SCOTT, AJ (2000) The Cultural Economy of Cities, London: Sage
SCOTT, AJ (2006) “Creative Cities: Conceptual Issues And Policy
Questions”, Journal of Urban Affairs, Vol. 28 (1): 1-17
STRAMBACH, S (2002) “Change in the Innovation Process: New
Knowledge Production and Competitive Cities. The Case of Stuttgart”,
European Planning Studies, Vol. 10(2): 215-231
THOMSON, H., ATKINSON, R., PETTICREW, M. & KEARNS, A. (2006) “Do
Urban Regeneration Programmes Improve Public Health and Reduce
Health Inequalities? A Synthesis of the Evidence from UK policy and
practice (1980-2004)”, Journal of Epidemiology and Community Health,
Vol.60 (2): 108-115
UTTERBACK, JM & AFUAH, AN (1998) “The Dynamic ‘Diamond’: a
Technological Innovation Perspective”, Economics of Innovation and New
Technology,Vol.6 (2-3):183-199
REVISTA ECONÒMICA DE CATALUNYA
DIRECTOR
Martí Parellada
SECRETARI CONSELL DE REDACCIÓ
Antoni Garrido
CONSELL DE REDACCIÓ
Oriol Amat
Ezequiel Baró
Montserrat Casanovas
Antoni Castells
Jordi Caballé
Jordi Conejos
Josep Maria Duran
Enric Genescà
Francesc Granell
Jordi Gual
Guillem López Casasnovas
Andreu Morillas
Amadeu Petitbò
Valentí Pich
Francesc Santacana
Joaquín Trigo
Joan Trullén
PROMOCIÓ
Col·legi d’Economistes
Telèfon 93 416 16 04
CONSELL ASSESSOR
Eugeni Aguiló
Manuel Artís
Jordi Bacaria
Lluís Barbé
Josep M. Bricall
Fabià Estapé
Joan M. Esteban
José Luis García Delgado
Teresa Garcia-Milà
Josep Jané Solà
Aurelio Martínez
Andreu Mas
Joaquim Muns
Jordi Nadal
Vincenç Oller
Jacint Ros Hombravella
Antoni Serra Ramoneda
Juan Tugores
SECRETARIA
Carme Cuartielles
DISSENY DE LA COBERTA
Disseny i Grafisme
COORDINACIÓ DE LA PRODUCCIÓ EDITORIAL
Disseny i Grafisme
COORDINACIÓ I SUPERVISIÓ LINGÜÍSTICA
Marta Guspí Saiz
TRADUCCIÓ DE L’ANGLÈS
INCYTA
TRADUCCIÓ DEL CASTELLÀ
Marta Guspí Saiz
SUBSCRIPCIONS
Ferran Santos
Av. Diagonal, 512, pral.
08006 Barcelona
Telèfon 93 184 26 57
IMPRESSIÓ
Ediciones Gráficas Rey, S.L.
Albert Einstein, 54 C/B, Nave 14-15
08940 Cornellà de Llobregat (Barcelona)
DIPÒSIT LEGAL
NORMES PER A LA PUBLICACIÓ D’ORIGINALS
1. Els originals caldrà enviar-los a la Revista Econòmica de Catalunya,
Av. Diagonal, 512, pral., 08006 Barcelona.
2. L’extensió dels treballs no superarà les vint pàgines a doble espai
(8.000 paraules), incloent-hi quadres, gràfics, mapes, notes i refe-
rències bibliogràfiques.
3. Els articles, que han de ser originals i inèdits, són sotmesos a ava-
luació per part d’especialistes qualificats.
4. La versió definitiva de l’article es lliurarà també en suport magnètic.
REDACCIÓ
Col·legi d’Economistes de Catalunya
Av. Diagonal, 512, pral.
08006 Barcelona
Telèfon 93 416 16 04
JUNTA DE GOVERN DEL COL·LEGI D’ECONOMISTES
DEGÀ
Joan B. Casas Onteniente
VICEDEGÀ
Joan Ràfols Esteve
PRESIDENT TERRITORIAL DE GIRONA
Esteve Gibert Utset
PRESIDENT TERRITORIAL DE LLEIDA
Xavier Ticó Camí
PRESIDENT TERRITORIAL DE TARRAGONA
Pere Segarra Roca
SECRETÀRIA
Montserrat Casanovas Ramon
TRESORER
Xavier Subirats Alcoverro
INTERVENTOR
Anton Gasol Magriñà
VICESECRETARI
Emilio Álvarez Pérez-Bedía
VOCALS
Jordi Caballé Vilella
José Ignacio Cornet Serra
Xavier Segura Porta
Joan Rojas Graell
Manuel Cámbara Moreno
Modest Guinjoan Ferré
CONSELLERS
Raimon Casanellas Bassols
Àngel Hermosilla Pérez
Carles Puig de Travy
Esteve Sarroca Punsola
Aquest número de la revista està co-finançat per FEDER