EL FRANQUISME: CREIXEMENT ECONÒMIC I IMMOBILISME POLÍTIC (1959-1975).

Entre el 1959 i el 1975 l’economia espanyola i catalana van créixer de manera increïble.Espanya es va integrar dins el grup de països industrialitzats i així entrà a l’onada de prosperitat que van viure els països de l’Europa occidental després de la Segona Guerra Mundial.Aquests canvis econòmics i socials van anar acompanyats de grans reformes `polítiques: el franquisme es mantingué com una dictadura immòbil políticament i incapaç de democratitzar-se.Tot plegat va motivar moviments d’oposició al règim: protestes obreres, d’estudiants i organitzacions veïnals.Quan el règim entrarà en crisi la majoria de la societat espanyola apostarà per una transició democràtica.1.EL CANVI D’ORIENTACIÓ DE L’ECONOMIA.-A la dècada del 1950 el fracàs de l’autarquia és evident i serà imprescindible obrir l’economia espanyola al món.1.1.Els governs del ·”desarrollismo”.-A partir del 1957 Franco i la seva política va canviar significativament . Al principi hi hagué un predomini dels principis falangistes, i més tard una etapa dominada pels tecnòcrates.-Tecnòcrates: perfil més tècnic que polític, d’aquí el seu nom. Alguns vinculats a l’Opus Dei i relacionats amb les elits econòmiques. Creien que el creixement econòmic era l’única manera de garantir l’estabilitat social i assegurar la continuïtat del règim. Apostaven per un reformisme tècnic per tal de sortir de la greu situació social i econòmica causada per l’autarquia (s’havien exhaurit les reserves del Banc d’Espanya, havia augmentat la inflació...).-Sortida de l’aïllament: Espanya ho va aprofitar ja que Europa s’estava recuperant econòmicament després de la Segona Guerra Mundial i l’economia espanyola estava disposada a aprofitar aquestes bones condicions del mercat internacional.1.2.El pla d’estabilització.-Pla d’estabilització (1959): l’objectiu era posar fi a d’intervencionisme estatal i afavorir la liberalització. El projecte tenia 3 apartats:

-Estabilització econòmica: per reduir la inflació es va apujar l’interès bancari, es van limitar els crèdits i es van congelar els salaris. També es va proposar una reforma fiscal.-Liberalització interior de l’economia: es van eliminar organismes estatals interventors posant fi als preus fixes de l’Estat.-Liberalització exterior de l’economia: el més important era facilitar l’entrada de mercaderies estrangeres i la inversió de capitals exteriors. Es va anunciar la convertibilitat de la pesseta que es va devaluar un 50 % respecte el dòlar.

-A canvi diferents organismes internacionals van atorgar préstecs a Espanya (per evitar una possible suspensió de pagaments).1.3.Els plans de desenvolupament.-Plans de desenvolupament econòmic i social (1960): es van afegir al pla de d’estabilització. Se’n van promulgar tres i cada un va tenir una vigència de 4 anys:

-1964-1967-1968-1971-1972-1975

-Es va crear el càrrec de comissari del pla per supervisar-lo, càrrec que ostentà el català Laureà López Rodó.-Els plans van seguir dues línies:

-Les accions estructurals: pretenien solucionar deficiències de la indústria (baixa productivitat...)-Els pols de desenvolupament: intentaven reduir els desequilibris econòmics regionals promovent noves indústries en zones on n’hi havia molt poca.

-A Catalunya: aquesta planificació va tenir poca repercussió, i sobretot al sector petroquímic de Tarragona.-La planificació franquista no va assolir els objectius ja que els recursos públics que s’hi van destinar eren pocs o s’invertien de manera ineficaç. El seu èxit més gran fou el d’animar la

iniciativa privada en infraestructures (electricitat, petroli, carreteres...) i productes bàsics (acer, carbó alumini...) que van ajudar al creixement econòmic.

2.ELS ANYS DEL CREIXEMENT ECONÒMIC.Entre el 1959 i el 1973 l’economia espanyola va tenir un gran creixement en part perquè partia d’un nivell molt baix i perquè va aprofitar els efectes positius de l’expansió de l’economia europea.2.1.Una industrialització accelerada.-L’economia espanyola va créixer força entre el 1960 i el 1974 ( a Cat. El creixement va ser més gran).-Causes del creixement industrial:

-Millora de la productivitat (pels baixos salaris, la importació tecnològica i la inversió de capital estranger).-Baixada dels preus gràcies a l’augment de producció, la qual cosa afavorí les exportacions.-Augment de la demanda de béns de consum coincidint amb l’augment de persones assalariades i de les compres a terminis.

-A Catalunya: com a Espanya totes les branques de la indústria es van expandir, però el sector que més ho va fer fou la indústria metal·lúrgica (producció d’automòbils, electrodomèstics...). Cap al 1964 aquest sector català va superar el tèxtil.

-La indústria catalana va continuar assentada sobre la petita i mitjana empresa, ja que a diferència de la resta de l’Estat no hi havia grans empreses amb un alt capital públic de l’INI (excepte la Seat, Pegaso i la ENHER).-Concentració econòmica en 5 comarques properes a Barcelona: Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès Occidental, Vallès Oriental i Maresme) on hi havia el 70% de la producció industrial.

-A Espanya també van créixer molt les indústries: química, energètica, siderúrgica, de construcció naval.-Nous enclavaments industrials: a València, Alacant, Ferrol, Sevilla, Cadis, Huelva, Valladolid i Burgos, a més de les zones que ja tenien tradició industrial com: Biscaia, Catalunya, Astúries i Madrid.2.2.La reconversió de l’agricultura tradicional.-Amb els canvis en l’economia de la dècada del 1960, hi va haver una crisi en l’agricultura tradicional que es basava en:

-Abundant mà d’obra.-Salaris baixos.-Mercat poc extens i poc diversificat.-Regions amb minifundis i regions amb latifundis (propietaris absentistes que controlaven les explotacions de manera insuficient i amb poca productivitat).

-Canvis importants que es van produir en l’agricultura:-Èxode rural per les oportunitats de treball que oferia la indústria i que va fer que

baixés la mà d’obra al camp i que augmentessin els salaris.-Es va iniciar un procés de mecanització i d’ús d’adobs químics per intensificar els

conreus.-Com que la renda de la població va millorar, hi va haver un augment de demanada de productes alimentaris diversificats.-Es va promoure l’agricultura de regadiu.-La població activa agrària va disminuir quasi en 2 milions de persones.

-A Catalunya: entre 1950 i 1975 el nombre de pagesos es va reduir una quarta part.-Els productes agrícoles catalans van canviar els cereals van retrocedir i van augmentar la viticultura, la fruita, els cítrics l’horta i els tubercles. Arbres fruiters

sobretot a les comarques de Lleida.-La ramaderia intensiva va tenir molta expansió: primer va créixer el sector de l’aviram, després el porcí i finalment el vacum.

2.3.El progrés del sector terciari.-A partir del 1960 augment del sector dels serveis degut a:

-Augment de d’urbanització.-Augment de les xarxes de comerç i millora dels mitjans de transport i de comunicacions.-Boom del sector turístic a partir del 1960: va comportar una font d’ingressos elevats

i l’augment de l’activitat hotelera i dels serveis que s’hi relacionen. En part gràcies al benestar europeu i a la generalització de vacances pagades pels treballadors. La majoria de turistes venien a Espanya pel clima, les platges i els baixos preus (alemanys, francesos, belgues i suïssos).-A Catalunya el sector terciari va ser menys important que el secundari.-Comerç internacional: van augmentar tant les importacions com les exportacions. Els productes agrícoles van deixar de ser els principals en l’exportació a canvi de béns. Les importacions van augmentar més: sobretot en béns d’equipament per a la indústria, en segon lloc els productes energètics (petroli...) i finalment matèries primeres.-Malgrat tot la balança comercial va continuar sent negativa durant tot el període.2.4.El finançament exterior del creixement.-Els recursos exteriors van ser claus pel creixement econòmic:

-La inversió de capitals de l’Europa occidental fou fonamental (Espanya oferia sous baixos, escassa pressió fiscal, pocs conflictes laborals...).-Un altre gran recurs van ser les divises proporcionades pels turistes.-Finalment les remeses econòmiques que espanyols emigrats a Europa enviaven a les famílies.

2.5.Les limitacions de l’economia espanyola.-La primera limitació va ser la polarització entre el gran creixement del sector industrial i de serveis i l’abandó força important del sector primari.-Com a conseqüència el camp va continuar en una situació de retard i la població rural va haver d’emigrar.-L’economia es va basar massa en la tecnologia i la inversió estrangera , la qual cosa supeditava el ritme de creixement econòmic a empreses de fora.-Tot i que durant la segona etapa del franquisme la renda per habitant va augmentar un 40%, el nivell de vida va continuar per sota dels països més industrialitzats d’Europa.-L’Estat no va ser capaç de repartir la riquesa a través d’una fiscalitat moderna (sistema fiscal progressiu en el qual els ingressos dels impostos indirectes són més petits que els dels directes), això feia que a Espanya la majoria de càrregues fiscals queien sobre els assalariats i això només ajudava a les classes benestants.

3.CREIXEMENT DEMOGRÀFIC I CANVI SOCIAL.L’expansió econòmica va estimular el creixement demogràfic i va comportar grans moviments migratoris.3.1.L’augment de la població.-Augment demogràfic a causa del descens de la mortalitat (sobretot infantil) i d’una natalitat més elevada per les millors condicions de vida.-El franquisme proposava una política clarament natalista (a través de les millores econòmiques i sense cap planificació familiar). La família era un dels pedestals sobre el qual se sustentava la política franquista.-Augment de l’esperança de vida: entre el 1960 i el 1975 va augmentar de 67 a 70 anys els homes i de 72 a 76 les dones.-A Catalunya: el creixement de la població va ser més gran a conseqüència sobretot de la onada migratòria., a més també va augmentar la natalitat.3.2.Els moviments migratoris.-Les causes principals dels moviments migratoris van ser:

-El creixement demogràfic.-Èxode rural: la mecanització i modernització de l’agricultura va deixar molts pagesos sense feina que van haver d’emigrar a les zones industrials. La majoria provenien

d’Extremadura, Andalusia, les Castelles, Múrcia i Galícia per cercar feina en ciutats industrials espanyoles i europees. Aproximadament 1.300.000 habitants van anar a buscar feina a França, Alemanya, Suïssa i Bèlgica.-Migracions interiors: van ser més importants que les exteriors. Uns 4 milions d’espanyols van canviar de lloc de residència.-Augment de població a les zones més industrials i amb més dinamisme econòmic com: Madrid, Catalunya, País Basc i València.

-A Catalunya: durant tot el franquisme hi van arribar 1,8 milions de persones procedents d’altres zones d’Espanya. Com que es va fer sense cap mena de planificació, va tenir grans conseqüències socials i desequilibris territorials. Sobretot venien d’Extremadura, Andalusia, les Castelles i Aragó. La majoria es van instal.lar a Barcelona i rodalies on les poblacions van créixer fins a saturar-se i sense infraestructures. El barraquisme: barris mal equipats, amb precaris habitatges i dèficits de serveis bàsics. També hi va haver un despoblament (sobretot de joves) de les comarques agrícoles com l’Urgell, Pallars, Solsonès...3.3.Els canvis en l’estructura social.-Grans canvis en l’estructura socioprofessional de la població: a causa del desenvolupament de la indústria i de l’expansió del sector terciari:

-Agricultura: els actius agrícoles van passar del 50% al 21% entre el 1950 i el 1975.-Indústria: els actius van passar del 24% al 38 % en els mateixos anys.-Serveis: del 25% al 41% en els mateixos anys.

-Gran creixement del nombre d’obrers industrials: A Esp. Va arribar fins a 4 milions i a Cat. Era el 85% de la població activa.-Augment del volum de les classes mitjanes i consolidació de la nova burgesia urbana. Però també van augmentar el nombre d’autònoms, el de funcionaris, el de professionals dedicats a la gestió industrial i financera i els dedicats al sector terciari.3.4.Noves pautes socials i culturals.-En pocs anys la societat espanyola va evolucionar cap a uns hàbits socials i culturals propis de les societats industrialitzades:

-Societat de consum: gràcies a l’augment del poder adquisitiu. Els espanyols es van començar a equipar d’electrodomèstics, frigorífics, televisions, automòbils etc. sobretot de Seats 600 de producció nacional.-Llei general d’educació del 1970: es va refer tot el sistema educatiu i va augmentar molt la població escolaritzada des de la primària fins a la universitat. L’Estat hi va invertir força. Conseqüentment va baixar el nivell d’analfabets del país.-La família: també va canviar i la família extensa de tradició rural fou substituïda per la família nuclear (pares i fills), típica del món urbà i rural. Molts joves van anar a estudiar a l’estranger i van aportar noves idees.-La dona: va canviar molt. Va anar abandonant el paper tradicional de mare i esposa per començar a estudiar i a treballar remuneradament (sobretot en l’administració i els serveis). També van canviar la mentalitat i van començar a defensar la seva llibertat i realització personal. Va sorgir un nou moviment feminista.-L’església: la renovació del Concili del Vaticà II va influir molt a l’Església espanyola., que es va anar distanciant del règim per acostar-se a postures democràtiques. La seva influència va anar disminuint en tots els àmbits socials.-Economia: la modernització i la culturalització de la societat va anar afeblint el suport al règim i va estimular al creixement d’un nou tipus d’oposició que reclamava la democratització del règim.

4.REFORMISEM FRANQUISTA I IMMOBILISME.Enmig de la modernització social i econòmica, el franquisme va intentar modernitzar la seva política.4.1.Els governs dels tecnòcrates.-El govern va dur a terme un seguit de reformes polítiques per emmascarar els aspectes més dictatorials del franquisme:

-Reforçament dels tecnòcrates (vinculats a l’Opus Dei) amb l’ascensió política de Carrero Blanco. Es van anar introduint nous ministres en aquesta línia, alguns també joves falangistes en la línia reformista com Manuel Fraga Iribarne (en la cartera d’informació i turisme).-A partir del 1962,els diferents governs van voler renovar-se modernitzant l’administració, la legislació i les institucions del règim.-Prosperitat a canvi de democràcia:basaven el seu programa en el fet que la prosperitat econòmica de la població enfortiria la pau social suplint la falta de llibertats i participació política del poble: “política del desarrollismo” a partir de reformes legislatives ui d’un millor benestar social que donés una aparença de democràcia a una dictadura absolutament antidemocràtica.

4.2.Reformes legislatives.-Tribunal d’Ordre Públic (TOP): creat el 1963 i que remetia els judicis polítics a la jurisdicció civil ( i no en mans de la jurisdicció militar). Malgrat tot això no significà un alleujament de la repressió. Pretenia suavitzar el perfil de la dictadura a l’exterior (sobretot després de l’execució del comunista Julián Grimau).-Llei de premsa: creada el 1966 i que suspenia la censura anterior permetent noves publicacions de revistes, llibres... que fins aleshores havien estat prohibits, però sancionant les publicacions que es fessin al marge de la tolerància de la llei.-Llei de llibertat religiosa: al 1966 que reconeixia la llibertat de totes les religions i la llibertat per practicar-les.-Llei de representació familiar: va permetre l’elecció de 108 procuradors que representaven el terç familiar, però era molt estricte ja que només permetia presentar candidatura a les persones del Movimiento i limitava el dret de vot als caps de família. -Llei de convenis col·lectius: del 1958, aquesta llei dins el sindicalisme vertical ja permetia negociar salaris i condicions laborals entre treballadors i empresaris. Això va permetre l’entrada de treballadors antifranquistes dins el sindicalisme oficial. El 1966 es van fer eleccions sindicals clandestines (CCOO i USO) i van tenir prou èxit.-Llei de la seguretat social: al 1967. Va ampliar la cobertura social a càrrec de l’Estat (malaltia, vellesa, viduïtat...)-Llei orgànica de l’Estat: LOE, el 1967. Aquesta introduïa canvis en algunes de les lleis fonamentals, depurava el llenguatge feixista, confirmava la institució monàrquica del règim per pretendre deixar ben lligat el futur. Continuava concentrant els poders però va separar el Cap de l’Estat i el President del govern tot i que Franco va continuar tenint els 2 càrrecs fins el 1973 quan Carrero Blanco fou nomenat president del govern.-Llei de successió: 1969, Franco va designar com a successor amb el títol de príncep d’Espanya a Joan Carles de Borbó (fill de Joan de Borbó). 4.3.Les relacions internacionals.-1962 Espanya demana per formar part de la Unió Europea però li neguen perquè segons els estatuts només hi podien ser admesos països amb règims democràtics. Malgrat tot el 1970 es va firmar un acord preferencial en el qual a Espanya li reduïen força els aranzels i la qual cosa afavorí molt les exportacions comercials.-Procés de descolonització africà: el 1956 França ca reconèixer la independència del seu protectorat al Marroc i Espanya es va veure obligada a fer el mateix.4.4.El triomf de d’immobilisme.-Escàndol Matesa: 1969, va enfrontar els reformistes i els immobilistes dins el govern. Era una empresa de maquinària tèxtil connectada amb l’Opus Dei. Aquesta empresa va fer un gran frau financer relacionat amb l’exportació d’un tipus de teler i les denúncies per corrupció van implicar alts càrrecs del règim. L’afer es difongué ràpidament i els sectors immobilistes van culpar a la Llei de premsa ja que segons ells havia contribuït a desprestigiar-los.-Repercussions polítiques: es van expulsar els sectors més tecnòcrates del govern. Carrero Blanco (aleshores vicepresident) va creure que calia modificar la Llei de premsa i augmentar la repressió.-L’Estat d’excepció (1969-1970): així alguns delictes van tornar a ser considerats rebel·lió militar. Es van augmentar les detencions i la violència pública. El 1970 es va fer un Consell de

guerra a Burgos en el qual es van demanar 6 penes de mort contra militants d’ETA. Hi van haver moltes protestes populars i una gran campanya exterior que demanava l’indult. Finalment Franco va exercir el dret de gràcia, malgrat no va disminuir la repressió als contraris al règim.-Tot plegat va afavorir les posicions immobilistes (oposició als canvis d’estructures polítiques, religioses, socials... de la classe dominant): avalades per Carrero Blanco i el dictador.

5.CONFLICTIVITAT SOCIAL I OPOSICIÓ POLÍTICA.Malgrat el creixement econòmic, a nivell social es van anar ampliant les mobilitzacions que s’oposaven al franquisme.5.1.Els moviments socials d’oposició.-A partir del 1960 els focus de tensió més importants van ser les protestes dels treballadors. En els següents 15 anys els conflictes laborals van augmentar molt, sobretot a les zones de tradició sindical i reivindicativa (Astúries, Barcelona, Guipúscoa, Biscaia, Madrid, Ferrol, Vigo, Sevilla, València i Valladolid).-Eren conflictes laborals però molts s’acabaven polititzant perquè les autoritats no reconeixien el dret a vaga.-1962 a Astúries hi va haver una vaga de minaires on hi van participar més de 500.000 obrers.-Sorgiment d’un sindicalisme al marge de l’oficial: el 1964 neix a Barcelona les Comissions Obreres (CCOO), sindicat independent i democràtic que impulsa la lluita laboral i política (salaris, condicions laborals, llibertat sindical...). Combinava l’acció il·legal (vagues) i la legal (aprofitar l’elecció d’enllaços sindicals per introduir-se en el sindicat franquista).-El 1967 part de sindicalistes de CCOO se separen i funden la Unió Sindical Obrera (USO) vinculats a les Juventudes Obreras Crsitianas.-Moviment estudiantil: que a partir del 1960 es va manifestar clarament antifranquista. 1966 un grup d’estudiants de la Universitat de Barcelona celebren un acte l convent dels Caputxins de Sarrià i creen el Sindicat Democràtic d’Estudiants convertint-se en el portaveu de les protestes estudiantils dels següents anys.-Moviments d’organitzacions veïnals: a partir del 1970 prenen molta importància als barris populars de les ciutats. Associacions de veïns que demanaven unes millors condicions de vida per uns barris pobres i desatesos per l’administració. Poc a poc també van anar introduint reivindicacions democràtiques.-L’Església Catòlica: van aparèixer actituds crítiques al règim per la difusió de postulats reformistes i la injustícia social a partir del Concili Vaticà II (Papa Joan XXIII). Des del concili van aparèixer diferents grups catòlics que cada vegada es mostraven més amb desacord amb el dictador. Exemples: les declaracions fetes per l’abat de Montserrat el 1964, o la participació d’organitzacions catòliques en mobilitzacions obreres.-Part de la jerarquia de l’església es va distanciar del règim, sobretot els més joves (el 1960 hi va haver a Barcelona una manifestació pacífica de 130 capellans contra els maltractaments a comissaries.-A l’exèrcit: les reivindicacions democràtiques també hi van arribar. Un grup d’oficials va formar la Unión Militar Democràtica (UMD).5.2.Els grups polítics antifranquistes.-Els conflictes socials van propiciar l’aparició i recomposició de partits contraris al règim. Es van renovar i es van anar estenent per tot el territori.-Partits a Catalunya:

-Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC): gran implantació social. Propugnava la penetració en les organitzacions de masses (comissions obreres, associacions d’estudiants...).--Front Obrer de Catalunya (FOC) creat el 1961. I el Moviment Socialista de Catalunya (MSC): tots dos gran implantació a ala Universitat de Barcelona.-Altres grups polítics poc actius: Unió Democràtica de Catalunya (UDC), el Front Nacional de Catalunya (FNC) i Esquerra Republicana (ERC).

-Totes aquestes forces d’oposició es van coordinar i van crear la Comisssió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969) per compartir programes i estratègies.-1974 va néixer Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), catalanisme de centre.

-Partits a Espanya:-Partido Comunista de España (PCE): el grup més actiu.-Partido Socialista Obrero Español (PSOE): mantenia la seva organització.-Democràcia Cristiana: `poca base social però amb líders de prestigi.

-1962: alguns partits antifranquistes participen al IV Congrés del Moviment Europeu (entre ells el PSOE) a Munic aquest reivindicaven la necessitat d’una democràcia a Espanya.-Al País Basc:

-El Partit Nacionalista Basc (PNB) mantenia la seva estructura.-El 1959 es crea la ETA: Euskadi Ta Askatasuna: País Basc i Llibertat). Barrejava idees socialistes i de nacionalisme radical i va propugnar una estratègia de lluita armada contra el franquisme a partir del 1968.

5.3.La represa cultural de Catalunya.-Hi hagué una represa cultura a partir de la reivindicació de l’ús de la llengua catalana, aprofitant certa tolerància del règim.-Sorgí un moviment cívic catalanista: primeres revistes en català (Serra d’Or) i es creen entitats (Òmnium Cultural), projectes culturals (l’Enciclopèdia Catalana), editorials (Edicions 62) etc.-Fenomen de la Nova Cançó catalana: va tenir gran incidència amb Lluís Llach, Raimon, Juan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet...)-També hi van haver campanyes reivindicatives: defensaven la catalanitat i les llibertats democràtiques. Fets com el del Palau de la Música (1960) on hi va haver dirigents detinguts acusats de repartir fulls a mà i entonar cançons catalanistes.-Renovació pedagògica: Rosa Sensat, formació de mestres que impulsaven la catalanització i democratització de l’ensenyament.6.LA CRISI DE LA DICTADURA.El règim va entrar en crisi per: la incapacitat d’adaptar-se a les demandes socials, el context internacional i finalment amb la mort de Franco el 20 de novembre del 1975.6.1.La crisi política del règim.-1973: Carrero Blanco és nomenat president del govern i és ell qui manté la unió de les famílies franquistes i assegura la continuïtat del règim després de la mort del dictador.-El 20 de desembre del 1975 Carrero Blanco és assassinat per ETA en un atemptat a Madrid.-A partir d’aleshores es van distanciant els immobilistes (propugnaven la continuïtat del règim a qualsevol preu) dels oberturistes (apuntaven cap a un canvi progressiu a partir d’associacions polítiques dins el mateix Movimiento, i els que formaven l’anomenat búnker (els sectors més ultres que s’oposaven a qualsevol transformació, militars, falangistes...).-1974: després de morir Carrero Blanco es forma un nou govern presidit per Carlos Arias Navarro que volia unir oberturistes i immobilistes. El seu programa “espíritu del 12 de febrero” es refereix al dia en el qual va anunciar a les Corts un discurs de presentació d’un projecte d’obertura a cert pluralisme polític. Va prometre una llei que permetés elegir alcaldes i membres de les diputacions provincials, augmentar els nombre dels procuradors de les Corts, canvis sindicals, nova llei sobre associacions polítiques etc.-Aleshores Franco ja estava molt malalt, i els ultradretans van forçar el govern d’Arias Navarro a decantar-se cap a l’immobilisme... però el franquisme ja s’anava descomponent.6.2.L’expansió dels moviments antifranquistes.-A partir del 1973: augmenten les protestes obreres i d’estudiants (vagues, manifestacions...) i els grups d’oposició creen nous organismes per reivindicar la democratització del país i la caiguda del règim.

-1971 es crea l’Assamblea de Catalunya que englobava tota l’oposició catalana i mobilitzà les masses amb l’eslògan: “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”.-1974 a París es crea La Junta Democrática de España (partits d’esquerra, comissions obreres...) que propugnava la formació d’un govern provisional per implantar un règim democràtic (per donar l’amnistia, llibertats polítiques i sindicals i legalitzar tots els partits).-1975 el PSOE impulsa la Plataforma de Convergència Democràtica amb la UGT i el PNB.-1976 La Junta i la Plataforma s’ajunten: Coordinació Democràtica o Platajunta.-Darrers anys de la dictadura intensa violència política. ETA fa nous atemptats i apareix un nou terrorisme unltraesquerrà que té com a referents el FRAP i els GRAPO que van fer atemptats i segrestos.-El franquisme hi va respondre amb una gran repressió: el 1974 van assassinar Puig Antich (jove militant anarquista).6.3.La mort del dictador.-1974-1975 Franco estava molt greu i no podia exercir les seves funcions.-A més el govern es va trobar amb el conflicte del Sàhara (territori ric en fosfats i cobejat per països veïns com Algèria, Mauritània i Marroc. Els sahrauís havien creat el Front Polisario, organització nacional que volia la independència. Espanya en va acceptar la descolonització).-El rei Hassan II del Marroc tenia el suport dels EEUU i va frenar l’expansió d’una Algèria socialista organitzant la Marxa Verda el 1975: invasió pacífica del territori saharauí. -En el conflicte bèl·lic contra el Marroc Espanya va cedir i el 14 de novembre va signar l’acord de Madrid on lliurava el Sàhara al Marroc i a Mauritània.-Franco morí el 20 de novembre del 1975 deixant un règim anacrònic (desfasat) i una greu crisi.

EL FRANQUISME: CREIXEMENT ECONÒMIC I IMMOBILISME POLÍTIC (1959-1975).

Entre el 1959 i el 1975 l’economia espanyola i catalana van créixer de manera increïble.Espanya es va integrar dins el grup de països industrialitzats i així entrà a l’onada de prosperitat que van viure els països de l’Europa occidental després de la Segona Guerra Mundial.Aquests canvis econòmics i socials van anar acompanyats de grans reformes `polítiques: el franquisme es mantingué com una dictadura immòbil políticament i incapaç de democratitzar-se.Tot plegat va motivar moviments d’oposició al règim: protestes obreres, d’estudiants i organitzacions veïnals.Quan el règim entrarà en crisi la majoria de la societat espanyola apostarà per una transició democràtica.1.EL CANVI D’ORIENTACIÓ DE L’ECONOMIA.-A la dècada del 1950 el fracàs de l’autarquia és evident i serà imprescindible obrir l’economia espanyola al món.1.1.Els governs del ·”desarrollismo”.-A partir del 1957 Franco i la seva política va canviar significativament . Al principi hi hagué un predomini dels principis falangistes, i més tard una etapa dominada pels tecnòcrates.-Tecnòcrates: perfil més tècnic que polític, d’aquí el seu nom. Alguns vinculats a l’Opus Dei i relacionats amb les elits econòmiques. Creien que el creixement econòmic era l’única manera de garantir l’estabilitat social i assegurar la continuïtat del règim. Apostaven per un reformisme tècnic per tal de sortir de la greu situació social i econòmica causada per l’autarquia (s’havien exhaurit les reserves del Banc d’Espanya, havia augmentat la inflació...).-Sortida de l’aïllament: Espanya ho va aprofitar ja que Europa s’estava recuperant econòmicament després de la Segona Guerra Mundial i l’economia espanyola estava disposada a aprofitar aquestes bones condicions del mercat internacional.1.2.El pla d’estabilització.-Pla d’estabilització (1959): l’objectiu era posar fi a d’intervencionisme estatal i afavorir la liberalització. El projecte tenia 3 apartats:

-Estabilització econòmica: per reduir la inflació es va apujar l’interès bancari, es van limitar els crèdits i es van congelar els salaris. També es va proposar una reforma fiscal.

-Liberalització interior de l’economia: es van eliminar organismes estatals interventors posant fi als preus fixes de l’Estat.-Liberalització exterior de l’economia: el més important era facilitar l’entrada de mercaderies estrangeres i la inversió de capitals exteriors. Es va anunciar la convertibilitat de la pesseta que es va devaluar un 50 % respecte el dòlar.

-A canvi diferents organismes internacionals van atorgar préstecs a Espanya (per evitar una possible suspensió de pagaments).1.3.Els plans de desenvolupament.-Plans de desenvolupament econòmic i social (1960): es van afegir al pla de d’estabilització. Se’n van promulgar tres i cada un va tenir una vigència de 4 anys:

-1964-1967-1968-1971-1972-1975

-Es va crear el càrrec de comissari del pla per supervisar-lo, càrrec que ostentà el català Laureà López Rodó.-Els plans van seguir dues línies:

-Les accions estructurals: pretenien solucionar deficiències de la indústria (baixa productivitat...)-Els pols de desenvolupament: intentaven reduir els desequilibris econòmics regionals promovent noves indústries en zones on n’hi havia molt poca.

-A Catalunya: aquesta planificació va tenir poca repercussió, i sobretot al sector petroquímic de Tarragona.-La planificació franquista no va assolir els objectius ja que els recursos públics que s’hi van destinar eren pocs o s’invertien de manera ineficaç. El seu èxit més gran fou el d’animar la iniciativa privada en infraestructures (electricitat, petroli, carreteres...) i productes bàsics (acer, carbó alumini...) que van ajudar al creixement econòmic.

2.ELS ANYS DEL CREIXEMENT ECONÒMIC.Entre el 1959 i el 1973 l’economia espanyola va tenir un gran creixement en part perquè partia d’un nivell molt baix i perquè va aprofitar els efectes positius de l’expansió de l’economia europea.2.1.Una industrialització accelerada.-L’economia espanyola va créixer força entre el 1960 i el 1974 ( a Cat. El creixement va ser més gran).-Causes del creixement industrial:

-Millora de la productivitat (pels baixos salaris, la importació tecnològica i la inversió de capital estranger).-Baixada dels preus gràcies a l’augment de producció, la qual cosa afavorí les exportacions.-Augment de la demanda de béns de consum coincidint amb l’augment de persones assalariades i de les compres a terminis.

-A Catalunya: com a Espanya totes les branques de la indústria es van expandir, però el sector que més ho va fer fou la indústria metal·lúrgica (producció d’automòbils, electrodomèstics...). Cap al 1964 aquest sector català va superar el tèxtil.

-La indústria catalana va continuar assentada sobre la petita i mitjana empresa, ja que a diferència de la resta de l’Estat no hi havia grans empreses amb un alt capital públic de l’INI (excepte la Seat, Pegaso i la ENHER).-Concentració econòmica en 5 comarques properes a Barcelona: Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès Occidental, Vallès Oriental i Maresme) on hi havia el 70% de la producció industrial.

-A Espanya també van créixer molt les indústries: química, energètica, siderúrgica, de construcció naval.-Nous enclavaments industrials: a València, Alacant, Ferrol, Sevilla, Cadis, Huelva, Valladolid i Burgos, a més de les zones que ja tenien tradició industrial com: Biscaia, Catalunya, Astúries i Madrid.

2.2.La reconversió de l’agricultura tradicional.-Amb els canvis en l’economia de la dècada del 1960, hi va haver una crisi en l’agricultura tradicional que es basava en:

-Abundant mà d’obra.-Salaris baixos.-Mercat poc extens i poc diversificat.-Regions amb minifundis i regions amb latifundis (propietaris absentistes que controlaven les explotacions de manera insuficient i amb poca productivitat).

-Canvis importants que es van produir en l’agricultura:-Èxode rural per les oportunitats de treball que oferia la indústria i que va fer que

baixés la mà d’obra al camp i que augmentessin els salaris.-Es va iniciar un procés de mecanització i d’ús d’adobs químics per intensificar els

conreus.-Com que la renda de la població va millorar, hi va haver un augment de demanada de productes alimentaris diversificats.-Es va promoure l’agricultura de regadiu.-La població activa agrària va disminuir quasi en 2 milions de persones.

-A Catalunya: entre 1950 i 1975 el nombre de pagesos es va reduir una quarta part.-Els productes agrícoles catalans van canviar els cereals van retrocedir i van augmentar la viticultura, la fruita, els cítrics l’horta i els tubercles. Arbres fruiters

sobretot a les comarques de Lleida.-La ramaderia intensiva va tenir molta expansió: primer va créixer el sector de l’aviram, després el porcí i finalment el vacum.

2.3.El progrés del sector terciari.-A partir del 1960 augment del sector dels serveis degut a:

-Augment de d’urbanització.-Augment de les xarxes de comerç i millora dels mitjans de transport i de comunicacions.-Boom del sector turístic a partir del 1960: va comportar una font d’ingressos elevats

i l’augment de l’activitat hotelera i dels serveis que s’hi relacionen. En part gràcies al benestar europeu i a la generalització de vacances pagades pels treballadors. La majoria de turistes venien a Espanya pel clima, les platges i els baixos preus (alemanys, francesos, belgues i suïssos).-A Catalunya el sector terciari va ser menys important que el secundari.-Comerç internacional: van augmentar tant les importacions com les exportacions. Els productes agrícoles van deixar de ser els principals en l’exportació a canvi de béns. Les importacions van augmentar més: sobretot en béns d’equipament per a la indústria, en segon lloc els productes energètics (petroli...) i finalment matèries primeres.-Malgrat tot la balança comercial va continuar sent negativa durant tot el període.2.4.El finançament exterior del creixement.-Els recursos exteriors van ser claus pel creixement econòmic:

-La inversió de capitals de l’Europa occidental fou fonamental (Espanya oferia sous baixos, escassa pressió fiscal, pocs conflictes laborals...).-Un altre gran recurs van ser les divises proporcionades pels turistes.-Finalment les remeses econòmiques que espanyols emigrats a Europa enviaven a les famílies.

2.5.Les limitacions de l’economia espanyola.-La primera limitació va ser la polarització entre el gran creixement del sector industrial i de serveis i l’abandó força important del sector primari.-Com a conseqüència el camp va continuar en una situació de retard i la població rural va haver d’emigrar.-L’economia es va basar massa en la tecnologia i la inversió estrangera , la qual cosa supeditava el ritme de creixement econòmic a empreses de fora.-Tot i que durant la segona etapa del franquisme la renda per habitant va augmentar un 40%, el nivell de vida va continuar per sota dels països més industrialitzats d’Europa.

-L’Estat no va ser capaç de repartir la riquesa a través d’una fiscalitat moderna (sistema fiscal progressiu en el qual els ingressos dels impostos indirectes són més petits que els dels directes), això feia que a Espanya la majoria de càrregues fiscals queien sobre els assalariats i això només ajudava a les classes benestants.

3.CREIXEMENT DEMOGRÀFIC I CANVI SOCIAL.L’expansió econòmica va estimular el creixement demogràfic i va comportar grans moviments migratoris.3.1.L’augment de la població.-Augment demogràfic a causa del descens de la mortalitat (sobretot infantil) i d’una natalitat més elevada per les millors condicions de vida.-El franquisme proposava una política clarament natalista (a través de les millores econòmiques i sense cap planificació familiar). La família era un dels pedestals sobre el qual se sustentava la política franquista.-Augment de l’esperança de vida: entre el 1960 i el 1975 va augmentar de 67 a 70 anys els homes i de 72 a 76 les dones.-A Catalunya: el creixement de la població va ser més gran a conseqüència sobretot de la onada migratòria., a més també va augmentar la natalitat.3.2.Els moviments migratoris.-Les causes principals dels moviments migratoris van ser:

-El creixement demogràfic.

-Èxode rural: la mecanització i modernització de l’agricultura va deixar molts pagesos sense feina que van haver d’emigrar a les zones industrials. La majoria provenien d’Extremadura, Andalusia, les Castelles, Múrcia i Galícia per cercar feina en ciutats industrials espanyoles i europees. Aproximadament 1.300.000 habitants van anar a buscar feina a França, Alemanya, Suïssa i Bèlgica.-Migracions interiors: van ser més importants que les exteriors. Uns 4 milions d’espanyols van canviar de lloc de residència.-Augment de població a les zones més industrials i amb més dinamisme econòmic com: Madrid, Catalunya, País Basc i València.

-A Catalunya: durant tot el franquisme hi van arribar 1,8 milions de persones procedents d’altres zones d’Espanya. Com que es va fer sense cap mena de planificació, va tenir grans conseqüències socials i desequilibris territorials. Sobretot venien d’Extremadura, Andalusia, les Castelles i Aragó. La majoria es van instal.lar a Barcelona i rodalies on les poblacions van créixer fins a saturar-se i sense infraestructures. El barraquisme: barris mal equipats, amb precaris habitatges i dèficits de serveis bàsics. També hi va haver un despoblament (sobretot de joves) de les comarques agrícoles com l’Urgell, Pallars, Solsonès...3.3.Els canvis en l’estructura social.-Grans canvis en l’estructura socioprofessional de la població: a causa del desenvolupament de la indústria i de l’expansió del sector terciari:

-Agricultura: els actius agrícoles van passar del 50% al 21% entre el 1950 i el 1975.-Indústria: els actius van passar del 24% al 38 % en els mateixos anys.-Serveis: del 25% al 41% en els mateixos anys.

-Gran creixement del nombre d’obrers industrials: A Esp. Va arribar fins a 4 milions i a Cat. Era el 85% de la població activa.-Augment del volum de les classes mitjanes i consolidació de la nova burgesia urbana. Però també van augmentar el nombre d’autònoms, el de funcionaris, el de professionals dedicats a la gestió industrial i financera i els dedicats al sector terciari.3.4.Noves pautes socials i culturals.-En pocs anys la societat espanyola va evolucionar cap a uns hàbits socials i culturals propis de les societats industrialitzades:

-Societat de consum: gràcies a l’augment del poder adquisitiu. Els espanyols es van començar a equipar d’electrodomèstics, frigorífics, televisions, automòbils etc. sobretot de Seats 600 de producció nacional.

-Llei general d’educació del 1970: es va refer tot el sistema educatiu i va augmentar molt la població escolaritzada des de la primària fins a la universitat. L’Estat hi va invertir força. Conseqüentment va baixar el nivell d’analfabets del país.-La família: també va canviar i la família extensa de tradició rural fou substituïda per la família nuclear (pares i fills), típica del món urbà i rural. Molts joves van anar a estudiar a l’estranger i van aportar noves idees.-La dona: va canviar molt. Va anar abandonant el paper tradicional de mare i esposa per començar a estudiar i a treballar remuneradament (sobretot en l’administració i els serveis). També van canviar la mentalitat i van començar a defensar la seva llibertat i realització personal. Va sorgir un nou moviment feminista.-L’església: la renovació del Concili del Vaticà II va influir molt a l’Església espanyola., que es va anar distanciant del règim per acostar-se a postures democràtiques. La seva influència va anar disminuint en tots els àmbits socials.-Economia: la modernització i la culturalització de la societat va anar afeblint el suport al règim i va estimular al creixement d’un nou tipus d’oposició que reclamava la democratització del règim.

4.REFORMISEM FRANQUISTA I IMMOBILISME.Enmig de la modernització social i econòmica, el franquisme va intentar modernitzar la seva política.4.1.Els governs dels tecnòcrates.-El govern va dur a terme un seguit de reformes polítiques per emmascarar els aspectes més dictatorials del franquisme:

-Reforçament dels tecnòcrates (vinculats a l’Opus Dei) amb l’ascensió política de Carrero Blanco. Es van anar introduint nous ministres en aquesta línia, alguns també joves falangistes en la línia reformista com Manuel Fraga Iribarne (en la cartera d’informació i turisme).-A partir del 1962,els diferents governs van voler renovar-se modernitzant l’administració, la legislació i les institucions del règim.-Prosperitat a canvi de democràcia:basaven el seu programa en el fet que la prosperitat econòmica de la població enfortiria la pau social suplint la falta de llibertats i participació política del poble: “política del desarrollismo” a partir de reformes legislatives ui d’un millor benestar social que donés una aparença de democràcia a una dictadura absolutament antidemocràtica.

4.2.Reformes legislatives.-Tribunal d’Ordre Públic (TOP): creat el 1963 i que remetia els judicis polítics a la jurisdicció civil ( i no en mans de la jurisdicció militar). Malgrat tot això no significà un alleujament de la repressió. Pretenia suavitzar el perfil de la dictadura a l’exterior (sobretot després de l’execució del comunista Julián Grimau).-Llei de premsa: creada el 1966 i que suspenia la censura anterior permetent noves publicacions de revistes, llibres... que fins aleshores havien estat prohibits, però sancionant les publicacions que es fessin al marge de la tolerància de la llei.-Llei de llibertat religiosa: al 1966 que reconeixia la llibertat de totes les religions i la llibertat per practicar-les.-Llei de representació familiar: va permetre l’elecció de 108 procuradors que representaven el terç familiar, però era molt estricte ja que només permetia presentar candidatura a les persones del Movimiento i limitava el dret de vot als caps de família. -Llei de convenis col·lectius: del 1958, aquesta llei dins el sindicalisme vertical ja permetia negociar salaris i condicions laborals entre treballadors i empresaris. Això va permetre l’entrada de treballadors antifranquistes dins el sindicalisme oficial. El 1966 es van fer eleccions sindicals clandestines (CCOO i USO) i van tenir prou èxit.-Llei de la seguretat social: al 1967. Va ampliar la cobertura social a càrrec de l’Estat (malaltia, vellesa, viduïtat...)-Llei orgànica de l’Estat: LOE, el 1967. Aquesta introduïa canvis en algunes de les lleis fonamentals, depurava el llenguatge feixista, confirmava la institució monàrquica del règim per

pretendre deixar ben lligat el futur. Continuava concentrant els poders però va separar el Cap de l’Estat i el President del govern tot i que Franco va continuar tenint els 2 càrrecs fins el 1973 quan Carrero Blanco fou nomenat president del govern.-Llei de successió: 1969, Franco va designar com a successor amb el títol de príncep d’Espanya a Joan Carles de Borbó (fill de Joan de Borbó). 4.3.Les relacions internacionals.-1962 Espanya demana per formar part de la Unió Europea però li neguen perquè segons els estatuts només hi podien ser admesos països amb règims democràtics. Malgrat tot el 1970 es va firmar un acord preferencial en el qual a Espanya li reduïen força els aranzels i la qual cosa afavorí molt les exportacions comercials.-Procés de descolonització africà: el 1956 França ca reconèixer la independència del seu protectorat al Marroc i Espanya es va veure obligada a fer el mateix.4.4.El triomf de d’immobilisme.-Escàndol Matesa: 1969, va enfrontar els reformistes i els immobilistes dins el govern. Era una empresa de maquinària tèxtil connectada amb l’Opus Dei. Aquesta empresa va fer un gran frau financer relacionat amb l’exportació d’un tipus de teler i les denúncies per corrupció van implicar alts càrrecs del règim. L’afer es difongué ràpidament i els sectors immobilistes van culpar a la Llei de premsa ja que segons ells havia contribuït a desprestigiar-los.-Repercussions polítiques: es van expulsar els sectors més tecnòcrates del govern. Carrero Blanco (aleshores vicepresident) va creure que calia modificar la Llei de premsa i augmentar la repressió.-L’Estat d’excepció (1969-1970): així alguns delictes van tornar a ser considerats rebel·lió militar. Es van augmentar les detencions i la violència pública. El 1970 es va fer un Consell de guerra a Burgos en el qual es van demanar 6 penes de mort contra militants d’ETA. Hi van haver moltes protestes populars i una gran campanya exterior que demanava l’indult. Finalment Franco va exercir el dret de gràcia, malgrat no va disminuir la repressió als contraris al règim.-Tot plegat va afavorir les posicions immobilistes (oposició als canvis d’estructures polítiques, religioses, socials... de la classe dominant): avalades per Carrero Blanco i el dictador.

5.CONFLICTIVITAT SOCIAL I OPOSICIÓ POLÍTICA.Malgrat el creixement econòmic, a nivell social es van anar ampliant les mobilitzacions que s’oposaven al franquisme.5.1.Els moviments socials d’oposició.-A partir del 1960 els focus de tensió més importants van ser les protestes dels treballadors. En els següents 15 anys els conflictes laborals van augmentar molt, sobretot a les zones de tradició sindical i reivindicativa (Astúries, Barcelona, Guipúscoa, Biscaia, Madrid, Ferrol, Vigo, Sevilla, València i Valladolid).-Eren conflictes laborals però molts s’acabaven polititzant perquè les autoritats no reconeixien el dret a vaga.-1962 a Astúries hi va haver una vaga de minaires on hi van participar més de 500.000 obrers.-Sorgiment d’un sindicalisme al marge de l’oficial: el 1964 neix a Barcelona les Comissions Obreres (CCOO), sindicat independent i democràtic que impulsa la lluita laboral i política (salaris, condicions laborals, llibertat sindical...). Combinava l’acció il·legal (vagues) i la legal (aprofitar l’elecció d’enllaços sindicals per introduir-se en el sindicat franquista).-El 1967 part de sindicalistes de CCOO se separen i funden la Unió Sindical Obrera (USO) vinculats a les Juventudes Obreras Crsitianas.-Moviment estudiantil: que a partir del 1960 es va manifestar clarament antifranquista. 1966 un grup d’estudiants de la Universitat de Barcelona celebren un acte l convent dels Caputxins de Sarrià i creen el Sindicat Democràtic d’Estudiants convertint-se en el portaveu de les protestes estudiantils dels següents anys.-Moviments d’organitzacions veïnals: a partir del 1970 prenen molta importància als barris populars de les ciutats. Associacions de veïns que demanaven unes millors condicions de vida per uns barris pobres i desatesos per l’administració. Poc a poc també van anar introduint reivindicacions democràtiques.

-L’Església Catòlica: van aparèixer actituds crítiques al règim per la difusió de postulats reformistes i la injustícia social a partir del Concili Vaticà II (Papa Joan XXIII). Des del concili van aparèixer diferents grups catòlics que cada vegada es mostraven més amb desacord amb el dictador. Exemples: les declaracions fetes per l’abat de Montserrat el 1964, o la participació d’organitzacions catòliques en mobilitzacions obreres.-Part de la jerarquia de l’església es va distanciar del règim, sobretot els més joves (el 1960 hi va haver a Barcelona una manifestació pacífica de 130 capellans contra els maltractaments a comissaries.-A l’exèrcit: les reivindicacions democràtiques també hi van arribar. Un grup d’oficials va formar la Unión Militar Democràtica (UMD).5.2.Els grups polítics antifranquistes.-Els conflictes socials van propiciar l’aparició i recomposició de partits contraris al règim. Es van renovar i es van anar estenent per tot el territori.-Partits a Catalunya:

-Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC): gran implantació social. Propugnava la penetració en les organitzacions de masses (comissions obreres, associacions d’estudiants...).--Front Obrer de Catalunya (FOC) creat el 1961. I el Moviment Socialista de Catalunya (MSC): tots dos gran implantació a ala Universitat de Barcelona.-Altres grups polítics poc actius: Unió Democràtica de Catalunya (UDC), el Front Nacional de Catalunya (FNC) i Esquerra Republicana (ERC).-Totes aquestes forces d’oposició es van coordinar i van crear la Comisssió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969) per compartir programes i estratègies.-1974 va néixer Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), catalanisme de centre.

-Partits a Espanya:-Partido Comunista de España (PCE): el grup més actiu.-Partido Socialista Obrero Español (PSOE): mantenia la seva organització.-Democràcia Cristiana: `poca base social però amb líders de prestigi.

-1962: alguns partits antifranquistes participen al IV Congrés del Moviment Europeu (entre ells el PSOE) a Munic aquest reivindicaven la necessitat d’una democràcia a Espanya.-Al País Basc:

-El Partit Nacionalista Basc (PNB) mantenia la seva estructura.-El 1959 es crea la ETA: Euskadi Ta Askatasuna: País Basc i Llibertat). Barrejava idees socialistes i de nacionalisme radical i va propugnar una estratègia de lluita armada contra el franquisme a partir del 1968.

5.3.La represa cultural de Catalunya.-Hi hagué una represa cultura a partir de la reivindicació de l’ús de la llengua catalana, aprofitant certa tolerància del règim.-Sorgí un moviment cívic catalanista: primeres revistes en català (Serra d’Or) i es creen entitats (Òmnium Cultural), projectes culturals (l’Enciclopèdia Catalana), editorials (Edicions 62) etc.-Fenomen de la Nova Cançó catalana: va tenir gran incidència amb Lluís Llach, Raimon, Juan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet...)-També hi van haver campanyes reivindicatives: defensaven la catalanitat i les llibertats democràtiques. Fets com el del Palau de la Música (1960) on hi va haver dirigents detinguts acusats de repartir fulls a mà i entonar cançons catalanistes.-Renovació pedagògica: Rosa Sensat, formació de mestres que impulsaven la catalanització i democratització de l’ensenyament.6.LA CRISI DE LA DICTADURA.El règim va entrar en crisi per: la incapacitat d’adaptar-se a les demandes socials, el context internacional i finalment amb la mort de Franco el 20 de novembre del 1975.6.1.La crisi política del règim.

-1973: Carrero Blanco és nomenat president del govern i és ell qui manté la unió de les famílies franquistes i assegura la continuïtat del règim després de la mort del dictador.-El 20 de desembre del 1975 Carrero Blanco és assassinat per ETA en un atemptat a Madrid.-A partir d’aleshores es van distanciant els immobilistes (propugnaven la continuïtat del règim a qualsevol preu) dels oberturistes (apuntaven cap a un canvi progressiu a partir d’associacions polítiques dins el mateix Movimiento, i els que formaven l’anomenat búnker (els sectors més ultres que s’oposaven a qualsevol transformació, militars, falangistes...).-1974: després de morir Carrero Blanco es forma un nou govern presidit per Carlos Arias Navarro que volia unir oberturistes i immobilistes. El seu programa “espíritu del 12 de febrero” es refereix al dia en el qual va anunciar a les Corts un discurs de presentació d’un projecte d’obertura a cert pluralisme polític. Va prometre una llei que permetés elegir alcaldes i membres de les diputacions provincials, augmentar els nombre dels procuradors de les Corts, canvis sindicals, nova llei sobre associacions polítiques etc.-Aleshores Franco ja estava molt malalt, i els ultradretans van forçar el govern d’Arias Navarro a decantar-se cap a l’immobilisme... però el franquisme ja s’anava descomponent.6.2.L’expansió dels moviments antifranquistes.-A partir del 1973: augmenten les protestes obreres i d’estudiants (vagues, manifestacions...) i els grups d’oposició creen nous organismes per reivindicar la democratització del país i la caiguda del règim.-1971 es crea l’Assamblea de Catalunya que englobava tota l’oposició catalana i mobilitzà les masses amb l’eslògan: “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”.-1974 a París es crea La Junta Democrática de España (partits d’esquerra, comissions obreres...) que propugnava la formació d’un govern provisional per implantar un règim democràtic (per donar l’amnistia, llibertats polítiques i sindicals i legalitzar tots els partits).-1975 el PSOE impulsa la Plataforma de Convergència Democràtica amb la UGT i el PNB.-1976 La Junta i la Plataforma s’ajunten: Coordinació Democràtica o Platajunta.-Darrers anys de la dictadura intensa violència política. ETA fa nous atemptats i apareix un nou terrorisme unltraesquerrà que té com a referents el FRAP i els GRAPO que van fer atemptats i segrestos.-El franquisme hi va respondre amb una gran repressió: el 1974 van assassinar Puig Antich (jove militant anarquista).6.3.La mort del dictador.-1974-1975 Franco estava molt greu i no podia exercir les seves funcions.-A més el govern es va trobar amb el conflicte del Sàhara (territori ric en fosfats i cobejat per països veïns com Algèria, Mauritània i Marroc. Els sahrauís havien creat el Front Polisario, organització nacional que volia la independència. Espanya en va acceptar la descolonització).-El rei Hassan II del Marroc tenia el suport dels EEUU i va frenar l’expansió d’una Algèria socialista organitzant la Marxa Verda el 1975: invasió pacífica del territori saharauí. -En el conflicte bèl·lic contra el Marroc Espanya va cedir i el 14 de novembre va signar l’acord de Madrid on lliurava el Sàhara al Marroc i a Mauritània.-Franco morí el 20 de novembre del 1975 deixant un règim anacrònic (desfasat) i una greu crisi.