recull dels premiats de sant jordi 2011

2011

XXIX Concurs Literari Escola Sant Medir

ESCOLA SANT MEDIR ABRIL 2011

Enguany, el jurat ha estat format per Manel Bastos Vargas, Juan José Carrasco Sáez , Jordi Peiró i pels mestres Meritxell Balsells Cortés, Maria Montané Montané i Desi Sáez Pariente. Després del recompte de vots el jurat resol que els guanyadors del XXIXè Concurs Literari de Sant Jordi de l’escola Sant Medir de l’any 2011 són:

1r. premi.- “El princep, el drac i la princesa” de la Júlia Edo Fontecha 2n. premi.- “Dos pallassos al circ” de l’Àlex Fonollosa Casas 3r. premi.- “La meva casa” de l’Itziar Dupre Camps

1r. premi.- “El vaixell pirata” de l’Iker Fernández 2n. premi.- “ El mar” de la Carla Aban 3r. premi.- “ La meva família” de la Núria Vidal

1r. premi.- “Una pel·lícula”de l’ Erick Navarro 2n. premi.- “L’arbre de Nadal” de la Marta Conde 3r. premi.- “ Jugo a basquet” del Nicolas Cortéz

1r. premi.- “Els dos arcs de Sant Martí” del Nel Penin 2n. premi.- “La flor i la princesa” de la Carlota Garcia 3r. premi.- “ El bosc de la bruixa i el bruixot” de la Belén Jiménez

1r. premi.- “ El nen de les ulleres que tot ho veia” de l’ Alba Jiménez 2n. premi.- “ El viatge al centre de la terra” de l’ Aitana Carceller 3r. premi.- “ El món al revés” del Daniel Fu

XXIXè CONCURS LITERARI DE SANT JORDI

VEREDICTE DEL JURAT

CATEGORIA 1

CATEGORIA 2

CATEGORIA 3

CATEGORIA 4

CATEGORIA 5

1r. premi.- “L’aventura del llop i la Patri” de la Laura Rodríguez 2n. premi.- “ El drac mag” del Bru Codina 3r. premi.- “ L’illa dels somnis”del Pau Peiró

PROSA 1r. premi.- “La meva vida al Centre Sants-Medir” de la Viola Tiberti 2n.premi.- “Carta al meu avi” de la Marta Villarroya POESIA

1r. premi.- “Els somnis” de la Laia Montserrat Almazán 2n. premi.- “Els meus avis” del Roger Sàrria Martorell

PROSA 1r. premi.- “L’aventura del conte de Sant Jordi” de l’Ariadna Pardo. 2n. premi.- “ Sant Jordi al futur” de la Miriam Conde Montoya POESIA

1r. premi.- “El petit gatet” de la Montse Solé Garcia 2n. premi.-“ La posta de sol” de la Inés Carrasco

PROSA 1r. premi.- “El drac dolent” del Pau Codina 2n.premi.- “ Què som?” de la Ruth Novi Bertran POESIA

1r. premi.- “Ja ha arribat l’hora” de la Georgina Cabaleiro Martí. 2n. premi.- “Vull ser” de l’Eva Guinot Sales

PROSA 1r. premi.- "L'olor de taronger" del Marc Alcaraz 2n. premi.- "El guió de teatre" de la Marina Guijarro 3r. premi.- "L' aventura" del Jaume Fernández

CATEGORIA 6

CATEGORIA 7

CATEGORIA 8

CATEGORIA 9

CATEGORIA 10

PROSA 1r. premi.- "Reflexions" Irene Mendo 2n. premi.- " Lluitar,Vèncer i Guanyar" de l'Eva Coletas 3r. premi.- " Els somnis són possibles" de la Victòria Alonso.

PROSA 1r. premi.- " You don't have to dream to have nigntmares" de la Laia Jordana Gil 2n. premi.- "My life" del David Goyeneche Ridao POESIA 1r. premi.- " Friendship" del Marc Martí Calabrés 2n. premi.- " Farewell for you" de l' Aylén López Juárez

CATEGORIA 11

CATEGORIA 11 (Anglès)

En les categories 10 i 11 només s'han presentat treballs de la modalitat de prosa, d'aquí que s´ha decidit entregar tres premis. A la categoria d'anglès s´hi han presentat treballs en les dues modalitats prosa i poesia atorgant un primer i un segon premi a cada modalitat. Agraïm la col·laboració especial de la professora d'anglès Olga Cantós per al veredicte de la categoria 11 d'anglès.

El nen de les ulleres que tot ho veien

Hi havia una vegada un nen, que es deia Eric, i un dia li van posar ulleres perquè no hi veia bé, però el que ell no sabia era que aquelles ulleres eren molt, molt especials!!

A l’escola alguns companys se’n reien d’ell perquè portava ulleres, i això el posava molt, molt trist , i no les volia portar.

Un dia quan va sortir al pati, un nen que es deia Arnau, i que sempre es menjava l’entrepà dels altres, encara que ningú ho sabia, va agafar l’entrepà de la Júlia i se’l va menjar sencer.

La Júlia li va dir a la mestra:

- No trobo l’entrepà!

- Doncs ara el buscarem - li va contestar la mestra.

Llavors l’Arnau va dir de seguida:

- Se l’ha menjat el “ cuatro ojos”, segur!

En aquell moment l’Eric va contestar davant de tota la classe:

No he estat jo, us puc fer veure les proves de qui ha estat. En la samarreta l’Arnau té una taca petita de “nocilla”, també dintre l’ungla i al full que està escrivint.

La mestra s’hi va apropar i va dir:

Sí, és veritat , Eric portes unes ulleres que hi veuen fins les coses més petites, quines ulleres més especials! – i va afegir - Ara, Arnau, li demanaràs perdó a la Júlia i

1r. premi Categoria 5

a l’Eric, has d’aprendre a respectar a tots els teus companys!

L’endemà la mestra va perdre les claus de l’escola durant l’hora del pati i li va demanar a tothom que l’ajudessin a buscar-les. Totes les classes van començar a buscar les Claus per tot arreu.

I l’Eric va dir:

Les he trobades! Estan al sorral!

Tots els nens i nenes van començar a aplaudir i la mestra li va dir:

Eric, moltes gràcies, aquesta setmana seràs el protagonista de la classe i ens explicaràs tot el que veus amb aquestes ulleres tan especials.

Aquella setmana l’Eric va explicar moltes coses: va dir que estava molt content de portar aquelles ulleres, i com que ho trobava tot amb elles , volia ser un investigador famós quan fos gran. També va demanar que els seus companys de classe no se’n burlin dels altres perquè ell els veia a tots especials, tothom té coses especials i, per això, ens hem de respectar com som!.

L’Eric

El viatge al centre de La Terra Fa molts anys, els primers inventors van fabricar un coet excavador però el tenien guardat en la sala dels invents perquè no es fes malbé amb la pols. Un dia un senyor va anar al terrat de casa seva per estendre la roba, amb la mala sort que li va caure un bitllet de 500 euros, que va anar a parar, mira quin desastre!, dins un forat que hi havia al carrer, i desesperat va cridar:

Aaaaaahhh!!! No hi va haver manera de recuperar el bitllet i al final ho va anar a explicar als inventors.

Nosaltres tenim la solució! - van respondre aquests. Van anar a buscar el seu coet excavador, s'hi van ficar a la cabina i van començar a foradar cap el centre de La Terra. Mentre foradaven van anar trobant moltes coses importants, com cases prehistòriques, però del bitllet no en van saber res. Foradant i foradant van arribar a un lloc molt estrany i fantàstic: era un llac tot d'or! Al mig del llac estava el bitllet de 500 euros! Van sortir per agafar-lo i quan estaven a punt de collir-lo van relliscar i van obrir un forat pel que s'hi fa ficar el bitllet i va desaparèixer. Van tornar al coet i van posar-se altre cop a excavar. Van trobar ossos de dinosaures i allà al mig de tots estava el bitllet de 500 euros.

Mira-te'l! Però al moment d'agafar-lo va tornar a desaparèixer per un altre forat. Això els va tornar a passar moltes vegades més, i pel camí anaven trobant cràters, sorra, més ossos, bombes volcàniques, i moltes altres coses més.

2n. Premi Categoria 5

Després de tornar-ho a intentar moltes vegades al final van poder agafar-lo prop d'uns “triops”, que, primer, els van fer una mica de por, però després en van agafar cinc i amb ells se'n van entornar tots cap a casa. En arribar van tornar el bitllet al seu amo i van tenir temps de berenar. I conte contat, ja s'ha acabat!

La Paleontòloga

El món al revés Hi havia una vegada un nen que es deia loS. Una nit, com sempre, anava passejant pel carrer caminat d'esquena, com ho feia cada nit, va trobar un nen, i li va dir:

Adéu! Com et dius? El nen li va contestar:

Adéu! Em dic anulL. Doncs, jo em dic loS.

Es van desconèixer i van anar plegats a la botiga per rentar-se les dents i van menjar, com era normal, en taules diferents. Una altra nit, com era normal, van anar a l'escola a oblidar tot el què havien aprés la nit anterior, estaven molt contents perquè cada dia eren més rucs. En aquell món del revés tot anava tant bé que al final li van canviar el nom pel de: “El món dels rucs”. Anaven a buscar pedres per posar-hi “ketxup”; pensaven que l'aigua freda era el foc i hi van posar les salsitxes per coure-les;... I al final s'ho van menjar tot i els va agradar molt! Tot anava del revés fins que un dia els pares dels nens van trobar un llibre. El van llegir i el van estudiar i estudiar fins que se'n van adonar que ho feien tot malament! Com van estudiar tant van aprendre a fabricar robots i van convertir aquell món en: el món robot. Al final van aprendre a viure fent les coses del dret: llevant-se pel matí, anar a l'escola a aprendre,... I per sempre més van ser feliços, i sense treballar perquè tot ho feien els robots, i van menjar anissos i els van agradar molt! I conte contat ja s'ha acabat!

loS

3r. Premi Categoria 5

L' AVENTURA DEL LLOP I LA PATRI

Hi havia una vegada un llop que sempre buscava menjar . Un dia la Patri estava al bosc, va veure una ombra i es va quedar quieta .Va arribar a casa i li va dir a la seva mare: - He vist un llop! I la mare no li va fer cas . Un altre dia passejant per bosc, la Patri va veure un forat molt gros, va ficar el cap i va veure un llop. El llop es va despertar i la Patri va sortir corrents molt ràpidament. Va tornar a casa seva, va agafar la càmera de fotos i va anar una altra vegada al bosc. El llop estava estirat llepant-se la pota. Quan va tornar la Patri volia fer-li la foto però el llop no la va deixar. Un altre dia, la Patri va perseguir el llop perquè volia saber on anava. La Patri va mirar cap enrere i el llop va desaparèixer. La Patri l’estava buscant i va començar a dir: - On ets, llop? El llop no va contestar. La Patri va marxar a casa seva i quan va arribar la nit, tota l’estona estava pensant en ell. Es va posar a dormir i de sobte va escoltar un udol, es va aixecar i va mirar per la finestra i a Patri va veure al llop. El dia següent es va vestir, es va pentinar i es va ficar l’abric. El llop estava a la porta de la casa de la Patri i quan va sortir, es va trobar el llop que l’havia estat esperant tota la nit. La Patri el va acariciar molt suaument. Per primera vegada la Patri estava contenta. I es van fer molt amics.

BLANCA


EL DRAC MAG

Temps era temps, en un poble hi havia un mestre de màgia que no tenia cap alumne però un dia en va arribar un. Era un drac. Llavors, el mestre li va donar la vareta. Què faria el drac??? El mestre li va dir: -Ara hauràs de fer el que jo faci per practicar. -Mira bé, veus? He fet aparèixer una taula, ara tu. I el drac va fer moltes taules per tot l’edifici. El mestre va fer una torradora però el drac en va fer vint. El mestre va agafar la vareta del drac i va veure que no anava bé. Fins que un dia el drac va fer una cosa bé: volar. Tot i que volava al revés. El drac va aprovar i va marxar de l’escola. Què faria? Un dia, al temps, van dir que al cap d’una setmana cauria un meteorit. El drac, en sentir això, es va espantar molt. Va anar a l'escola i els hi va dir als nens el que havia sentit i tothom es va quedar sorprès. Tothom estava nerviós i ja buscaven maneres per parar-lo però no podien. Els científics van enviar un coet però no van poder fer res. El dia abans, el drac va tenir una idea: la màgia. El dia del meteorit, el drac va fer una xarxa de ferro i el va parar. I així és com continuem vius.

MEGA

2n. premi Categoria 6

L’ILLA DELS SOMNIS

Hi havia un nen que vivia en una casa molt gran. Era de nit i tothom dormia. El nen estava somniant amb una illa molt rara: hi havia molts animals màgics. Llavors va aparèixer una porta i va entra-hi. Quan va entrar, es va topar amb un drac molt enfadat. Per què? Hi havia una cosa misteriosa darrera de tot allò. Vaig parlar amb el drac i em va dir que li havien robat els seus ous. Per què? Per diners. Un senyor, va ser, que volia vendre's els ous del drac i guanyar molts diners. Vaig anar a buscar el senyor i el vaig trobar en una cova i vaig descobrir que tenia molt més ous dels animals màgics amagats per tota la cova. Vaig parlar amb ell i li vaig explicar que tots els animals estaven preocupats perquè sense els seus ous, no podrien néixer els seus fills, s'extingirien tots els animals màgics i la illa deixaria d'existir. L'home es va adonar del que podria passar i em va donar els ous. Jo els hi vaig tornar els ous i tots els animals va estar molt contents i em van donar les gràcies. Quan es va fer de dia, em vaig despertar content i feliç perquè els animals de l'illa també eren feliços.

FORAT NEGRE


LA MEVA VIDA AL CENTRE SANTS-MEDIR. Jo em dic Maria i estic en un centre d’acollida de nens. El meu germà i jo vam ser els primers en arribar-hi. Ja fa 3 anys que hi som. Al principi em va costar ser-hi perquè no ho entenia. La meva mare també és va posar molt trista però quan portàvem temps aquí ho va entendre. Jo no hi estic malament perquè quan estic enfadada o trista la meva tutora, que es diu Laura, m’ajuda a entendre-ho tot. Quan són els aniversaris la cuinera ens fa uns pastissos boníssims i els regals que demanem ens els donen. També hi ha coses dolentes....a mi no m’agrada quan criden, però no ho fan per gust, ho fan perquè hem fet alguna cosa que no havíem d’haver fet. A vegades, quan ens portem bé, ens deixen jugar mitja hora més amb la consola. I aquesta història és la del CRAE Sants-Medir del carrer Toledo nº 10.

Laura Melchor

1r. premi Categoria 7 Prosa

CARTA AL MEU AVI. Hola avi! Quan et vas morir jo era massa petita per entendre el què passava. A mi m’hauria agradat haver-te conegut però no et vaig arribar a conèixer. Avi, et trobo molt a faltar. A vegades quan estic al llit m’entristeixo perquè m’agradaria que no t’haguessis mort. Tinc moltes fotografies teves i bastants records teus amb el meu germà gran... Avi, la mama m’ha explicat que tu m’agafaves i em ficaves a l’aigua amb tu. Avi, m’agradaria que poguessis veure aquesta carta però no la podràs llegir. Sempre et duré dins el meu cor.

Avi.

2n. premi Categoria 7 Prosa

ELS SOMNIS. Els somnis són de terror o bé de fantasia, però sempre ens deixen un regust de melangia. Els somnis de terror sempre ens fan por. Els somnis de fantasia sempre ens fan alegria. Quan et despertes sempre tens un somriure.

Bela.

1r. premi Categoria 7 Poesia

ELS MEUS AVIS. Jo tinc quatre avis però un es va morir. Els avis són : els que et donen galetes quan tens gana, els que et fan aquells macarrons tan bons, però sobretot et cuiden. I a més a més et deixen pel·lícules. Jo me’ls estimo molt!!! I tu?

X6

2n. premi Categoria 7 Poesia

L’AVENTURA DEL CONTE DE SANT JORDI

Hi havia una vegada un nen que es deia Martí. Un dia es va comprar el conte de Sant Jordi. Quan va arribar a casa , el va obrir i va començar a llegir. Però, sabeu què? Totes les lletres, tots els personatges i tots els dibuixos del llibre va caure i se’n van anar a la ciutat. Tothom es mirava els personatges , perquè anaven vestits com a l’edat mitjana. Un poca-solta els hi va dir:

- Escolteu “paios”, que no estem a l’edat mitjana! - Però, vostè que s’ha cregut, vostè no te dret a parlar-

nos així! - va dir un dels cavallers. Mentre, el drac, va començar a espantar a tothom i tots cridaven:

- SOCORS! SOCORS! AJUDA! La princesa va anar a un museu i llavors els guàrdies, rient se’n, li van dir:

- Que no és Carnestoltes! - Què és Carnestoltes? - va dir la princesa - Estàs de broma, veritat? - van respondre els guàrdies

rient. - No- va contestar la princesa. - Doncs, és una festa on la gent es disfressa! - van dir

molt sorpresos els guàrdies. D’acord - va contestar la princesa.

El rei i la reina eren els que estaven més espantats i no sabien res d’aquell segle, no sabien ni què era un segle! Aquella mateixa nit van anar a un discoteca i quan es van trobar tots els personatges del conte del Sant Jordi es van modernitzar. La princesa com una gòtica, el príncep Jordi


com un “gamberro”, el rei i la reina com pares normals (que castiguen, et fan menjar coses que no t’agraden i aquestes coses que fan els pares) i el drac va beure una poció i es va convertir en gos. Però, va arribar el dia de Sant Jordi i ells no sabien que era Sant Jordi i es van quedar sorpresos.

- Bon dia! – va dir una senyora del poble- Feliç Sant Jordi!

- Què és Sant Jordi?- van dir tots. - Sant Jordi! Com a la llegenda! És un dia on es regalen

roses a les noies i llibres als nois.- va dir la senyora. - Aaah! D’acord! Doncs jo em dic Jordi!- va dir el príncep

Jordi. - Aaah, síí? Doncs felicitats, és el teu sant!- va contestar la

senyora. - Així doncs, Sant Jordi és el 23 d’abril?- van preguntar

tots. - Siii!- va contestar la senyora, ja una mica avorrida - Aquí

a Catalunya, és tradicional que els nens i nenes o els senyors i senyores toquin o cantin l’himne de Catalunya.

- Quin himne?- van preguntar tots. - “Els segadors”, el coneixeu? “Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena...”- va dir

la senyora. - Aaah! D’acord!- van dir.

Desprès més tard les noies és van trobar a un senyor i aquest els hi va dir:

- Que voleu un llibre per regalar-lo avui a algun cavaller bellíssim?

- És tradicional, oi?- va dir la princesa. - Sí!- va contestar el senyor. - Doncs, sí que en vull un! - va contestar. - Són 20€.- va dir el senyor molt interessat. - Què son 20€, diners?- va dir la princesa. - Sí!!. - va dir el senyor. - Aquí te!- va contestar la princesa.

El Jordi també va comprar una rosa i es van regalar les dues coses entre ells i van ser feliços en aquell nou poble que havien descobert.

Úrsula

SANT JORDI AL FUTUR Any 3100. En una preciosa ciutat que es deia Barcelona, en un meravellós regne, hi vivien persones amb coses increïbles: cotxes voladors, escoles flotants ,roba diferent , telèfons programats a l’orella , transportadors per no caminar... ,però sortim del tema. En aquest regne també hi vivia una princesa i les seves germanes, el pare i la mare. Però tenien un problema molt gros, un meteorit que era molt gran anava directament a caure sobre el regne. Van fer un sorteig i li va tocar a la princesa posar-se a sota del meteorit, perquè ella tenia poders i utilitzar els seus poders, però no eren suficients. La gent de la ciutat sabia que dins d’una cova hi havia una espasa. Van trobar la cova i també un missatge d’un noi que es deia Jordi i el missatge deia :“Només un descendent meu podrà treure-la”. La gent van anar provant per veure si la podien treure. Ho van provar homes, dones i nens fins que li va tocar a un noi que es deia Jordi. Va provar d’estirar i la va treure. La gent es va quedar bocabadada en veure que podia treure l’espasa, però no només per això sinó també perquè va sortir una imatge d’ un home, el seu avantpassat Jordi, que deia :

- “Llença l’espasa contra el meteorit, jo vaig vèncer el drac fent més o menys el mateix”. La gent va sortir corrents cap a fora de la cova. El meteorit s’apropava, la princesa tenia molta por. En Jordi


va llençar l’espasa que va donar contra el meteorit, va haver-hi una explosió i el va destrossar. En Jordi i la princesa es van agafar de les mans i el més màgic de tot és que de tots els trossos van sortir pètals de flors i del tros més gran va sortir una rosa. El Jordi la va agafar i va dir a la princesa “això és per a tu”. Ella va respondre:

- “Gràcies per salvar-me i per la flor”. Es van enamorar, es van casar i va ser la millor boda de tot el mon. Van tenir dues filles precioses es van dir Emili i Luna. Ara veiem de manera diferent el passat i el futur, però tot es repeteix.

conilleta

EL PETIT GATET Un cadell de gatet tot solet pel carrer negre, espantat i molt cansat. Un dia et van agafar i et van posar dins d’un sac ben tancat. Et van portar a un lloc misteriós mentre ploraves molt espantat Una nena va obrir el sac i et Va veure ben plantat. Et va agafar i et va treure del sac et va cuidar i et va alimentar


No li vas donar mala sort li vas donar felicitat.

El gat

LA POSTA DE SOL

La posta de sol

il·lumina l’horitzó,

com la llum de la meva habitació.

Els rajos de sol són de colors,

com el vermell, el rosa , el lila i el groc.

Cada dia al mirar-la

em venen ganes d’abraçar-la,

però algunes vegades

no mostra el meu color preferit

que és un color vermellós.

Cada matí em poso el despertador

per a mirar la posta de sol.

Estrella


EL DRAC DOLENT Hi havia una vegada un poble amb un drac malvat… -Ei,ei,ei,ei! No és així! Jo, el drac, no sóc malvat, tornem a començar! En un poble tenien por d’un drac que menjava molt I li anaven donant menjar, però un dia es va acabar el menjar. Llavors es va fer un sorteig i l’escollida va resultar ser la princesa. Quan va estar amb el drac li va dir: -Ei drac! Farem un tracte. Vols ser la caldera reial? Et donarem aixopluc… Però llavors va arribar Sant Jordi, un sapastre professional, va espantar el drac, i va marxar ben lluny. El cavaller li va donar a la princesa una rosa, que havia comprat, i es va inventar la història del drac mort i la sang. La princesa va donar carabasses a Sant Jordi i va aconseguir quedar amb el drac I el va contractar! Tot anava bé però Sant Jordi, enfadat,es va voler venjar. Va arribar al castell. Es va esmunyir entre els criats i va entrar a una habitació, que suposadament era la de la princesa. Un cop allà va posar verí a la llet ,però va matar a la criada! Ho va tornar a intentar però dos guardaespatlles el van arrestar i va acabar netejant la cort del drac! I el drac i la princesa es van fer molt amics. Voleu saber què se’n va fer de Sant Jordi? Va acabar sent la mà dreta del rei però al cap d’una setmana el van fer fora.

Rampell d’inspiració


QUÈ SOM?

Moltes vegades ens preguntem qui som, i d’on venim, però això no ho sap ningú. Què passa quan ens morim? Què sentim quan naixem? Som els únics éssers vius a la galàxia? Tu pots preguntar-te cada dia i pots inventar-te una història, però la veritat la sabem quan dormim. Les imatges, els records i a vegades no ens en recordem i diem que veiem negre. Però quan diem que hem somiat negre és que hem sentit el que se sent quan morim. L’univers és molt gran comparat amb nosaltres però no podem fer-hi res. Però us explicaré una història curta molt divertida: La Clara estava estirada al llit mentre es va començar a preguntar què hi havia al planeta Venus. Llavors va construir un coet i va viatjar fins a Venus, va arribar i hi feia molta calor però hi havia unes piscines amb l’aigua molt freda i va decidir fer-se un bany i oblidar-se d’aquella calor tan horrible. -Hopla- va dir un ésser estrany de pell verda i arrugada. La Clara estava molt espantada però va saludar amb tota l’amabilitat del món. -Holaaaaaa.-va dir encara més espantada. -Dopn venps?-va preguntar l’ésser estrany. -Del planeta terra, i m’agradaria tornar-hi, però no sé com. Sentia curiositat per saber què hi havia en aquest planeta.-va dir molt més tranqui-la... L’ésser i la Clara van construir un coet. Ella va tornar a casa però va prometre a l’ ésser que vindria cada dissabte i que portaria xurros per a esmorzar tots dos junts. Aquesta història és un somni meu, crec que quan em mori potser tornaré a néixer però enlloc de dir-me com em dic ara em diré Clara i per fi podré saber què hi ha en el planeta Venus. Diuen que tinc molta imaginació i tenen raó. Però no


puc fer-hi res. Si és veritat que em passa aquesta història, els dissabtes que vagi a veure al meu amic, a més de portar xurros amb xocolata portaré dos entrepans per fer un picnic amb el meu futur amic.

Narnia

JA HA ARRIBAT L’HORA Ja ha arribat l’hora de madurar. De saber qui érem en el passat i qui serem en el futur. Ja ha arribat l’hora d’acceptar-nos i de saber Que som diferents i que no hi ha ningú d’igual Perquè podem ser blancs o ser negres o parlar Més d’una llengua, però tenim una cosa d’igual Tots som persones i ens hem de respectar. Ja ha arribat l'hora d'entendre la realitat I de saber que alguns som amics i uns altres només companys. també hem de saber que no tothom ens pot ajudar però sí és veritat que faran el que sigui per a tu. Quan arribi l'hora tots haurem canviat i serem diferents. Ens respectarem i ens tolerarem ens ajudarem i ens emocionarem Ja veureu com ho aconseguirem!!!


Quan arribi l'hora haurem de fer notar que hem canviat i així donar ànims als altres perquè facin el mateix.

Pimi

VULL SER… Vull ser escriptora, per escriure a nens petits. I tenir una editora només per a mi. Vull ser cambrera per atendre als clients Què voleu per beure? Cafè o te? Vull ser doctora per curar a tots els malalts, receptar-los medecines i poder-los enviar al cine. Vull ser... No em decideixo, Hi ha tantes coses per triar, Però encara m’ho haig de rumiar, A més encara no puc treballar !

Feina


L’OLOR DE TARONGER

Havia estat allà alguna altra vegada? Tot m’era familiar, fins i tot l’olor de taronger. Em va mirar als ulls i aleshores ho vaig recordar. Ella era aquella noia tan educada i tan menuda que havia conegut feia 7 anys. Havia canviat molt, fins al punt que en veure-la, no la vaig reconèixer. Tenia la pell morena, els ulls blaus, un nas petit i una boca menuda. El color del seu cabell era marró, com el de les fulles de l’avellaner i era força alta. Vestia amb roba moderna i calçava unes botes negres de pell. La vaig conèixer a l’escola. Jo portava molts anys en aquell centre, per ser més exactes des de 1er de primària. En canvi, ella hi va arribar a primer d’ESO. Com que ningú volia parlar-hi perquè era nova, jo la vaig saludar. Aquell dia, va ser l’inici d’una bona amistat. A l’any següent, ens vam fer parella, vam estar sortint una bona temporada, fins que vam decidir, que era millor deixar-ho, per evitar la possible ruptura d’una gran amistat. Vam seguir sent bons amics durant els cursos de 3er i 4rt. Per desgràcia, quan va acabar 4rt d’ESO, les nostres vides es van separar. El motiu va ser, que la seva família es va haver de traslladar a Andalusia, perquè al seu pare el van canviar d’empresa. Al principi vam anar mantenint el contacte, però amb el pas del temps, cada vegada parlàvem menys, fins al punt que vam deixar de comunicar-nos. Jo la vaig enyorar molt, però la vida és dura, i les coses s’han de superar, així que poc a poc, la vaig anar oblidant. Per això en veure-la, no vaig saber què dir-li, em vaig quedar


completament en blanc. Passats 30 segons d’absolut silenci vaig dir: -Hola, com estàs? No t’havia reconegut. -Estic bé. I tu? Feia molt temps que no sabia res de tu!- va dir ella. -Jo també estic bé. Com t’ha anat tot a Andalusia? -Doncs he seguit estudiant i ara estic començant la carrera de dret- va afegir ella. -Quant de temps ha passat des que vas marxar?- vaig preguntar. -Uns 3 anys- va dir ella. -I què hi fas aquí? -Doncs he vingut per passar uns dies de vacances, perquè trobava a faltar molt aquesta ciutat. En aquell moment vaig pensar en algun lloc per poder anar a explicar-nos coses sobre aquells tres anys que havien passat. Se’m va acudir el parc dels ocells. Llavors li vaig dir: -T’agradaria anar al parc del ocells amb mi aquesta tarda? -D’acord-va afegir ella. -Doncs quedem a les 6 aquí. Ens vam acomiadar i me’n vaig anar cap a casa. A les 6, quan vaig arribar al lloc on havíem acordat, ella ja havia arribat, estava asseguda en un banc. La vaig saludar i vam anar cap al metro. En sortir del metro, vam caminar cinc minuts fins que vam arribar al parc del ocells. Vam estar passejant una bona estona, mentre ens anàvem explicant el que havíem fet en aquells 3 anys. Quan ens vam cansar, ens vam asseure en un banc de color blau marí. Llavors, vaig observar el cel i vaig pensar que feia un dia molt bonic. Era perfecte per sortir de casa i fer un tomb per la ciutat. Em sentia molt còmode al seu costat, no sabia el que ella estava pensant, però per la cara que feia, semblava que estava contenta.

Aleshores, va dir: -M’encanta passejar, m’ho passo molt bé. Em vaig quedar callat i ella va continuar: -He disfrutat molt, i tot gràcies a tu. Em vaig posar vermell i vaig dir: -Gràcies, sabia que t’agradaria visitar aquest parc. -No em referia a això..., he disfrutat estant amb tu, estant al teu costat..., t’he de dir una cosa..., em segueixes agradant tant com el primer dia que et vaig conèixer. Em vaig acabar de posar vermell del tot. Va haver-hi un minut de silenci. Llavors es va acostar cap a mi i em va besar la boca. Jo li vaig tornar el petó i ja us podeu imaginar el que va passar després. Quan ens vam separar em va dir: -Demà torno a Andalusia. -Espero que no passi molt temps fins que ens tornem a veure.- vaig dir jo. Ens vam donar els números de mòbil i li vaig dir: -Potser podré anar a Andalusia l’estiu que ve. -Perfecte, seria ideal. Ens vam acomiadar. Aquell estiu vaig anar a Andalusia i la vaig veure. Ens ho vam passar molt bé.

Cram

EL GUIÓ DE TEATRE

Fa dues setmanes em va passar una cosa molt estranya, jo era a casa quan per fi va arribar el meu marit de treballar:

-Hola Clara com t’ha anat el dia- em va dir- Bé, ha anat bastant bé, he estat netejant tot el pis, i a tu?- Li vaig respondre

- Genial. M’ha dit la senyora Paquita que ha vingut una nova parella viure a l’àtic- em va dir

- Doncs demà passaré a veure’ls i de pas els portaré un pastís de poma en senyal de benvinguda a l’escala- Vaig dir al meu marit.

Desprès de sopar, vaig començar a fer el pastis per tenir-lo enllestit l’endemà. El vaig acabar i me’n vaig anar a dormir estava molt cansada.

Al matí em vaig llevar a les 10:00h, però em vaig esperar fins les 11:00h per anar a visitar els nous veïns.

Ja estava davant la porta i vaig picar:

-Hola bon dia senyora, m’han dit que han vingut a viure aquí- Li vaig dir

- Sí estarem aquí una temporada fins que ens arreglin l’altre pis- em va contestar

- Ah doncs molt bé. Li he portat un pastís de poma, espero


que li agradi- Li vaig comentar

- És clar que sí, passi, passi- em va dir.

Vaig passar i em va ensenyar tot el pis, em va dir que el seu marit havia anat a casa de la seva filla.

Quan vaig entrar al menjador vaig veure uns papers a sobre la taula i vaig poder ullar que deia: mataré el meu marit.

La senyora em va dir que anava un moment al lavabo, jo mentre vaig agafar els papers i els vaig començar a llegir detingudament. Era un pla detallat per matar el seu marit. De cop va sortir del lavabo i em va dir:

-Que fas!

Vaig deixar els fulls i vaig dir:

- Res, estava mirant la decoració, és molt maca, em sembla que ja me’n vaig que se’m farà tard

I em va dir:

-D’acord, fins un altre dia.

Em va acompanyar fins la porta, vaig baixar ràpidament cap al meu pis, estava molt nerviosa, vaig obrir la porta de casualitat perquè estava tremolant. A l’entrar vaig agafar el telèfon i vaig trucar a la policia, els vaig explicar la història i em van dir que vindrien en un moment. Vaig esperar 5 minuts i va sonar el timbre, era la policia vam pujar fins al pis de la senyora i vam picar a la porta, va obrir. Van entrar de cop, i li van dir:

-Senyora, queda detinguda per intentar matar al seu marit.

- Però que diu jo no vull matar al meu marit- Va dir

- Sí!, no sigui mentidera és el que posa en aquells papers, que vol matar al seu marit- Li vaig dir

- Hahahahaha, s’equivoca. Aquells papers són d’un guió de teatre, els divendres faig teatre

Tots ens vam quedar amb cara de tontos. Al final tot es va solucionar i vaig demanar perdó al policies i a la pobre senyora que per cert, encara viu a l’escala i som molt amigues.

Aniram

L' AVENTURA

Estava al desert del Kalahari. Havia anat a parar allà després de fer una missió. Era agent especial, de la brigada antidroga de la Interpol. Les comunicacions no anaven, per això estava allà en mig del no res. Havia anat a interceptar un carregament de drogues d’uns narcotraficants de Colòmbia. Al cap de dos dies estava desmaiat, però per sort, uns nois em van trobar. Em van emmanillar, em van tapar els ulls, i al cap de mitja hora, estava en una gran habitació. Vaig dir: - Qui sou? No em van contestar, però més tard, van venir dos homes, que tenien accent colombià. Em van dir: - Som una gran banda de traficants de Colòmbia, ja que t’he salvat la vida ara hauràs de treballar amb nosaltres. Desprès em van fer unes preguntes més, per assegurar-se que no era una amenaça per a ells. Al cap d’uns quants mesos, fent una sèrie de proves, i introduint una gran quantitat de droga en altres països, vaig arribar a ser el cap de la banda. Però, encara me’n recordava de la meva missió, desarticular aquella banda. Un 14 de febrer, vaig veure per primera vegada la nostra base a Colòmbia. I va arribar, un gran carregament que havia d’anar cap a Espanya. Ho havíem d’entregar el 17 de febrer a Madrid. Aquella nit, vaig sortir de la base, i vaig anar a trucar a la Interpol, i els vaig informar, de tot el nostre pla, sense que els meus companys ho sabessin.


Com que vaig tornar molt tard, la banda va començar a sospitar de mi, i per això em van començar a interrogar: - On has estat? - Què feies? - On has anat? Com que jo no contestava em van començar a torturar. Però no em van expulsar per no posar en perill la banda. Desprès d’uns dies, van anar a fer la entrega a Espanya, i els agents de la Interpol, els van enxampar. A mi em van deixar a Colòmbia, més tard em van anar a rescatar. Quan ja van desarticular la banda, em van donar un gran premi. Em van jubilar, i em van donar una medalla i un munt de diners, perquè no hagués de fer res per guanyar-me la vida mai més.

Emuaj

REFLEXIONS

El sol m’enlluernava, sentia la seva escalfor i una immensa placidesa acaronava tot el meu cos. Vaig desitjar que aquell instant no acabés mai, allà m’hi sentia bé, envoltada de la gent que estimava. Havia temut aquell moment més que res i ara que havia arribat em sentia feliç i tranquil·la. Uns llençols blancs tapaven el meu cos més aviat esquelètic en aquell llit d’hospital, si encara tingués cabell , es mouria al compàs del vent que entrava per la finestra , era una brisa suau que portava l’escalfor d’un matí de Juliol. La mare encara dormia a la cadira del costat del llit, tenia l’expressió tranquil·la, però encara se li marcaven les ulleres de no haver dormit durant una setmana sencera. L’habitació era blanca i blava, i feia olor de desinfectant, una olor que segons el tiet Joan feia emmalaltir més als pacients. Una cortina blanca onejava portada pel vent que entrava per la finestra, des d’on es veia tota la Diagonal de Barcelona. Al costat de la finestra, d’on es veia tota la diagonal de Barcelona. A la paret del costat hi havia un quadre immens on es podia veure un “collage” de fotografies que m’havien regalat les meves amigues, elles venien a veure’m cada dia i es quedaven amb mi hores, a vegades fins que m’adormia. Per aquella habitació havien passat ja moltes persones, familiars que crec que no coneixia o que havia vist una vegada a la meva vida quan era ben petita, abans això no m’agradava, ja que volia passar aquells dies amb la gent que volgués estar al meu costat i que no vingués per obligació, però ara ja no


em molestava, ara somreia i deixava que m’abracessin, de vegades plorava pensant que, encara que no tenia relació amb aquelles persones potser no les tornaria a veure mai més. Ja m’havia acostumat a tot allò, igual que a moltes coses més, els cables que envoltaven el meu cos ja no em molestaven i ja havia admès que la que acabava consolant a la gent era jo i no pas ells a mi.

Fora de l’habitació se sentien passos, telèfons sonant, gent parlant, gent plorant, gent rient, allà fora hi havia moltes vides que continuaven. Des que era a l’hospital em fixava més en coses que abans m’eren insignificants, m’agradava despertar-me i sentir el sol escalfant la meva cara, la ma del meu pare apretant la meva, coses que m’han donat forces per seguir lluitant, perquè una altra cosa no, però lluitar lluitaré sempre. No m’he posat a pensar en les coses que no he fet, i mira que n’hi ha! Potser mai he viatjat en avió, mai he nedat amb dofins i potser mai coneixeré el meu cantant predilecte, però m’he estirat al llit fins molt tard a la nit amb la meva mare i he rigut amb ella fins plorar, i m’he estirat a la gespa humida i he tancat els ulls i m’he quedat allà. He abraçat la persona que estimo sota la pluja i he sentit el que és que et diguin que t’estimen a cau d’orella. Encara em queden moltes coses per viure i sentir amb 15 anys, però estic contenta. No havia pensat que aquest moment seria aquí, al contrari, m’hagués agradat que no fos aquí, però al cap i a la fi, quina importància té el lloc? Jo estic bé, ja no sento tristesa. Vaig despertar la meva mare, li vaig apretar molt fort la mà i li vaig somriure, crec haver vist una petita llàgrima baixant per la seva galta. Des que em van anunciar que tenia càncer he intentat donar el millor de mi, de manera que quan me n’hagués d’anar, me n’anés bé, somrient, i

fossin els que estaven amb mi els que ploressin, no pas jo

eneri

LLUITAR, VÈNCER I GUANYAR

Estava encallada, tot semblava repetir-se una altra vegada i em costava molt imaginar una sortida, malgrat tot, em sentia bé, notava dins meu un fort sentiment que fins llavors no havia experimentat mai, era una energia poderosa que em donava forces per seguir endavant. Em vaig parar a pensar en aquell món extraordinari on estava i que mai havia vist, com n'era de bonic i com n’estàvem ell i jo junts i units per sempre al planeta blau. Mentre pensava ell m'anava fet pessigolles pel cos i m'abraçava com mai ningú ho havia fet. Els meus sentiments anaven augmentant, però em destrossava pensar que tot acabaria, que ell sen’aniria i em quedaria sola com sempre havia estat, sola en aquell lloc tan immens i sense ningú amb qui parlar. Encara que jo sabia que seria molt millor d'aquesta manera.

- M'encanta com ets, adoro la llibertat que tens i com et mous , m'agradaria ser com tu però és tan difícil, més ben dit això és impossible. Jo no vull que et quedis aquí amb mi, no som compatibles i jo vull fer la meva vida, si et quedes aquí veuré com et va morint poc a poc , i no m'ho perdonaria mai - deia jo amb el ulls plorosos però aguantant per orgull -.

- Amor meu, has marcat molt dins el meu cor i jo vull estar amb tu per sempre, vull abraçar-te i estimar-te. Tu vols que segueixi el meu camí però sense tu no ho podré aconseguir, perquè en aquests moments tu ets la meva única vida, se


m'acaben els dies en aquest món i jo el que et demano es que vinguis amb mi.

En realitat jo volia anar amb ell tenir la seva llibertat i sobrevolar-ho tot junts. No volia seguir tenint una vida buida i plena de soledat, des que era petita la mare, que en pau descansi, em deia que l'amor és molt bonic i que et fa sentir coses irreemplaçables. Que has d'actuar i no parar-te a pensar en coses inútils, perquè desprès te’n pots penedir. Encara que no ho volgués acceptar estava enamorada d'ell però el meu orgull no em deixava reaccionar ni buscar cap solució. Sabia que havia d'actuar i vèncer el meu orgull, aquest l'únic que hem faria fer, seria perdre qui més estimava i jo allò no ho volia, però no podia em sentia indefensa davant d'aquella situació. Havia de triar entre la vida o la mort, pensava, pensava i tornava a pensar, però estava tan petrificada que el meu cos no reaccionava. Jo no era digne d’ell, el meu caràcter, la vida que havia portat no faria res de bo a la nostra relació.

Sento el meu cos que està fred, intento moure'm però no em reacciona cap part. Tinc una suor freda i em costa respirar,sento un gran pes a sobre meu i la por vesteix el meu cos indefens. Miro més enllà de la vida puc veure un gran camp amb moltes flors com jo, veig la meva família i la meva estimada mare. L'orgull desapareix, sóc feliç i sé que aviat el meu estimat vindrà.

-Mira- em dic a mi mateixa- hi ha moltes papallones, segur que l'esperen a ell, és el lloc perfecte per estar amb ell, amb la meva papallona estimada, junts per sempre, ell i jo , una flor i una papallona, incompatibles però compatibles a la vegada.

He entès que el millor per a un mateix és ser tolerant, saber escoltar i comprendre els altres, si estimes a una persona i la confiança que li tens es recíproca la vida junts serà preciosa. Sóc feliç on sócno hagués esperat mai viure aquests moments al seu costat, no em preocupa la meva mort, sincerament jo sabria que tard o d'hora algun humà vindria i sense compassió em segaria, la vida es injusta, però mai has de tenir por del que ve desprès, si confies en tu mateix. Si lluites sempre guanyaràs alguna cosa bonica que podràs apreciar per sempre més.

Ave

ELS SOMNIS SON POSSIBLES El dubte m’aclaparava. Podria per fi aconseguir-ho. La veritat és que no hi havia res de segur. Be, perquè entengueu aquesta història començaré pel principi. Em dic Vicki, tinc 15 anys i la meva il·lusió en aquesta vida és arribar algun dia a ser una gran metgessa. Sé que no és fàcil i que segurament m’ ho hauré de treballar molt però estic disposada a sacrificar-me i a fer tot el que pugui per aconseguir-ho. Hi haurà gent que en sentir això pensarà que és una mica exagerat o que només són paraules però la gent com jo, la gent que algun cop ha tingut un somni que li sembla difícil d’ aconseguir però que creu que ho pot fer m’entendrà. M’ entendrà perquè quan tens una il·lusió, un somni totes les ganes, l’alegria i la felicitat que tu poses en intentar complir el teu somni fan que pugui arribar a ser real i que es pugui complir algun dia. Amb això vull dir que quan les coses es veuen complicades no em de llençar la tovallola a la primera de canvi i dir no podré fer-ho sense ni tan sols intentar-ho. Heu de lluitar, heu de treballar i posar totes les ganes i la il·lusió que teniu en complir aquest somni perquè si no ho feu sempre us quedareu amb el dubte de si ho hauríeu pogut aconseguir o no . Per acabar vull dir que això no vol dir que ho hàgim de veure tot de color de rosa i tot fàcil i bonic sinó que hem de ser realistes i a la vegada, optimistes i treballadors.


També m’ agradaria dir que per arribar a ser o a fer el que tu vols a part d'esforçar-te, una altra cosa molt important que necessites és saber que les persones que estimes estan allà, que la teva família esta allà donant-te recolzament i empenta per a tirar endavant i a no rendir-te. Jo com moltes altres persones no sé si el meu somni és complirà o si fracassaré però el que si sé és que mai em quedaré amb el dubte de saber si ho hauria aconseguit o no i que sempre estaré orgullosa de la persona que sóc , aquella que lluita pel que vol i que no es rendeix quan les coses es posen difícils. També sé que tota la meva família estarà allà tant per donar-me recolzament com per recollir-me si fracasso i sé que ho aconsegueixi o no ells sempre estaran orgullosos de mi.

Kivi

YOU DON’T HAVE TO DREAM TO HAVE NIGHTMARES Always the same nightmare, night after night I dreamt the same, and every morning I felt relieved when I opened my eyes and woke up next to him. He kissed and caressed me. He asked me i fit was the same as always and he hugged me. At the day, I was so happy. The darkness of the night terrorized me. I close my eyes. Suddenly, I see myself in a place on my own...it’s a meadow. I shout and shout...Nothing. I cry, after this I start to run I run to anywhere, I don’t know where I am. I have nothing and no one who follow. I tweak myself and I realize that the punctures from my nail to my arm aren’t able to wake me up. I want to die and run away from everything. I don’t want to be alone. I need him… His hugs, his caresses, his kisses… Now I don’t have anything, I’m with myself, alone. Then, after spending lots of hours running, looking ahead and trying to think in nothing else to wake up from this terrifying nightmare, I see a light. It’s always the same light. After a while, a sound penetrates my ears and rumbles into my body like the guns in a parade. In these moments, a girl doubts if it’s a simple dream or she’s awake. I faint, fall down and see lots of shadows. They go towards me and make me open my eyes, wake up and see him next to me. The relieving feeling makes me draw a smile on my face. The sunshine and the protection which make me James’ hugs make me happy and help me pull ahead. He understands me, he respects me, he… He loves me.

1r. premi Categoria 11 Prosa en anglès

The sun goes down again, the stars take over the sky and, with them, the moon and James. I go to sleep. I close my eyes and, automatically, the same as always. The meadow, the loneliness, the fear, the darkness, running until I cannot,… Suddenly, I open my eyes. It’s too early, the lights and the shadows haven’t appeared yet. Have the nightmares, the fear and the loneliness finished? Yes, it’s the end of everything. I have to notice him this news. I touch my hand his side of the bed to wake him up gently. The bed is empty. He isn’t next to me. It’s still warm. It means that he has gone out recently… I get up and go to the kitchen, he isn’t there. He is neither on the bathroom. I ask for him, he doesn’t say anything. On the table of the living room there is a letter. When I close it, I realize that I won’t have to dream to have nightmares. Now, my life will be a terrifying one. Now, I won’t have enough with the sunshine to smile, because I won’t have James next to me to hug and provide security at me. Now, I will sleep fluently. Now, the nightmares have ended.

Matt Bellamy

MY LIFE

I couldn’t stand more,... nobody loved me,... nobody valued me. It was an unbearable situation, to know that nobody loved me and I was feeling alone, I couldn’t explain what happened in my life, to anybody and to be understood. I wasn’t lucky; it was as I did not exist, as if nobody could understand me. Nobody was interested in my thoughts or my opinions, as I wasn’t born, as I weren’t in this planet. Every day at school, the situation was unbearable, to be with my colleagues, specially colleagues that disturbed me every day. Love was another subject which I haven’t got any lucky with, any girl was interested in me, as nobody loved me. I was depressed about this situation. I used to go from home to school and come back again. I usually went to dance classes, it was the best help for me, I went on every Tuesday and Thursday. It seemed as I was in another world, but this good feeling was for me a short time because after that I had to return to my boring routine. I created an account in facebook to get friends, but the situation repeated again, nobody talked to me. I started to think that nobody was interested in me, what was my name? What was my life? I started to forget all this thoughts and concentrated in my studies, I was good in all the subjects. I got the bachelor’s degree, and after that I did a career in computers and started to work. I decided to leave my bad life and horrible childhood. Nowadays, I’m another person... I have found the happiness.

WASD

2n. premi Categoria 11 Prosa en anglès

FRIENDSHIP Friends… we will always be friends, to tell our troubles one to one, and we will have as witnesses, the sun, the wind, the night or the moon. We will travel to a distant world, to search with all our effort, and we will be like football players, who practise for his dreams. Friends in all things, like roses and thorns go together, and the distance won’t be important, you will be the rain …. I might be the wind. And we will continue as a few people do, searching in the life our crazy dreams, and if something happens, listen to me, I will always be your friend.

BUENA

1r. premi Categoria 11 Poesia en anglès

FAREWELL FOR YOU The time has passed Now we aren’t children as before This is the last year with you. Four years shared with you Four years of enjoy Four years I have to learn. Moments that I can’t forget Are memories that I’ve got with you, class We are going to start a new stage Full of changes and responsibilities. I wish the best for you I hope in few years we’ll meet together And we’ll be able to say that our dreams came true.

NELYA

2n. premi Categoria 11 Poesia en anglès

FULL D'AGRAÏMENTS

Cal agrair:

La participació activa a tots els membres del jurat.

A l'AMPA per la seva col·laboració en els premis.

Al Cisco Gonzàlez, professor d ' E V i P de l'escola, que ha participat en el disseny del punt de llibre d'aquest any i en la digitalització del recull.

Sense tots ells la festa no hauria estat possible. Moltes gràcies també a tots els que hi heu participat amb els vostres textos.

La Comissió de Sant Jordi 2011

recull dels premiats de sant jordi 2011

Documents