posdata - uv levante darwin.pdfla indústria»,diu manel j. m. romero, secretari de l’associa-ció...

8
Eduard Ramírez «Cal adaptar-se i preparar con- tinguts, que els lectors troben bona oferta a preus digitals quan disposen de la tecnologia. Hem d’evitar la situació que es donà amb la música i que en rebentà la indústria», diu Manel J. M. Romero, secretari de l’Associa- ció d’Editors del País Valencià (AEPV), que assumeix les transformacions profundes que afrontarà el sector del llibre du- rant els pròxims anys. La remor sobre els llibres digitals havia esdevingut una cançó conegu- da però no del tot creguda. Una mica com l’avís de la vinguda del llop, ara per fi ja estan entre nosaltres, però encara no que- da clar si qui ha arribat és el llop o un gos amic. Els últims dies han assaltat l’actualitat dues notícies que han relacionat la literatura i la tecnologia. D’una banda, l’a- nunci que aquest mes de febrer el portal edi.cat posarà a la ven- da els primers llibres electrò- nics en català. De l’altra l’acord de l’agència literària Carmen Balcells amb el portal leer-e.es, per tal d’engegar el projecte Pa- labras mayores, que oferirà obres de referència a 4,99 euros. Per tal de fer-ho han hagut de connectar la primera empresa que va introduir en el mercat es- panyol els lectors de tecnologia de tinta electrònica, amb el mo- del iliad del fabricant holandés iRex Technologies, i l’agent li- terària d’escriptors en castellà més important del món. La car- tera de Balcells inclou més de 200 autors, molts dels quals gau- deixen d’un extraordinari favor del públic, per exemple Goyti- solo, Marsé, Delibes, Vargas Llosa, García Márquez, Váz- quez Montalbán, Cela, Cortázar, Carme Riera, Sampedro, Rosa Sender i José Ángel Valente. Contractes, còpies i drets d’autors El soci fundador de leer-e.es, Ignacio Latasa, explica que les converses prèvies a la presenta- ció de Palabras mayores «han durat un any i mig perquè s’ha- vien d’aglutinar interessos diver- sos, de molts autors de diferents editorials, a més de presentar la tecnologia». Aquesta empresa creada el 2006, ofereix actual- ment 600 títols clàssics i 50 títols actuals d’autors contemporanis, però el seu catàleg d’ e-books creixerà «en 100 o 150 llibres els propers dos mesos», segons La- tasa, «mentre que el fons Balcells s’introduirà al llarg de 3 anys més. L’objectiu final és que les editorials afegisquen el format electrònic a les seues publica- cions». Leer-e.es es fa càrrec de la part tecnològica de l’edició de les obres literàries, a més de proveir serveis digitals a altres editorials, com ara la protecció anticòpia amb sistemes d’en- criptació DRM, actualment ne- cessaris per a superar la por a l’ús d’aquesta novetat. Encara que la nova situació creada per la irrupció dels llibres digitals suposarà «un canvi fort en el món editorial, sobretot per la re- definició de funcions i l’aparició de nous elements, com els pro- veïdors tecnològics. Això provo- carà una redistribució del sector, que no vol dir la desaparició dels actors actuals»; Latasa opina que «estem al començament, alçant el peu per a fer el primer pas». Per a Gonçal López-Pampló, investigador de publicacions di- gitals i professor de la Univer- sitat de València, el fenomen blog i els e-books, «no són més que mostres d’un canvi de para- digma cultural que encara està en bolquers. Crec que no som gens conscients de l’abast del can- vi que, en unes poques dècades, s’ha de produir». Però la situa- ció concreta de les editorials va- lencianes, ara com ara, es defi- neix des de l’AEPV com a «sem- blant a la resta del sector espan- yol: incorporació general a la producció i molt avançada en la comunicació». En parlar de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) cal distingir entre producció, comercialitza- ció i continguts digitals. I Ro- mero especifica que «la incor- poració de les TIC a la produc- ció ha estat molt intensa i precoç: la digitalització dels processos de correcció de textos, de disseny i maquetació ja es generalitzà la dècada passada, fins a la trans- missió directa a planxa en la im- pressió offset». A més a més, el sector editorial «és un dels que més implantació té a la xarxa. Pràcticament la totalitat de les editorials té el seu lloc web. Tam- bé hi ha una oferta generalista i especialitzada de llibreries vir- tuals, no debades la més impor- tant mercantil en internet és Amazon». Finalment, Romero reconeix que «en la comercia- lització de continguts digitals i en l’aprofitament de les xarxes so- cials (les webs 2.0) és on ence- Els portals leer-e.es i edi.cat posen a la venda els primers llibres per internet La literatura canvia de pell 1 Levante EL MERCANTIL VALENCIANO Viernes, 6 de febrero de 2009 >> L’«Autobiografia» del naturalista anglés i una edició il·lustrada de «L’origen de les espècies» per a celebrar el segon centenari del seu naixement (pàg. 3). Darwin per ell mateix posdata p d Suplemento Cultural TECNOLOGIA. Existeixen diversos models d’«e-reader» o lectors electrònics, el preu dels quals oscil·la entre els 200 i els 450 euros. BLOOMBERG NEWS/DANIEL ACKER E. R. Fins ara les iniciatives impor- tants de digitalització de textos literaris dutes a terme al nostre entorn estaven protagonitzades per les institucions públiques. Així, podem esmentar la Biblio- teca Valenciana Digital (BiValDi) que ha digitalitzat obres d’inte- rés general, com a primer pas en la creació d’una biblioteca digi- tal que s’adapte als nous usos reclamats per investigadors i públic en general. Al seu torn la Universitat de València acosta el seu fons bibliogràfic enciclopè- dic, important i fràgil, mitjançant la col·lecció digital Somni, que deu el seu nom a l’incunable va- lencià «El somni de Johan Jo- han», de Jaume Gassull, imprés a València el 1497. D’altra ban- da, el professor José L. Canet i Publicacions de la Universitat de València també mantenen el projecte editorial Parnaseo, de- dicat a la publicació digital de textos sobre literatura espanyo- la i llatinoamericana. A la Uni- versitat d’Alacant té la seu la Bi- blioteca Virtual Miguel de Cer- vantes, que també difon la cul- tura espanyola i hispanoameri- cana a través de l’espai virtual. És un dels projectes més po- tents i consolidats, que funcio- na com un portal de portals i promou multitud de convenis amb institucions culturals. I ara s’ha conegut que Google ha sig- nat un acord amb autors i edi- tors pel qual abonarà els drets generats per la digitalització que fa de diferents biblioteques universitàries. BiValDi, Somni i Parnaseo representen els primers moviments cap a la digitalització de textos literaris ❙❙❙ «Hem d’evitar la situació que es donà amb la música i que rebentà la indústria», diu Manel Romero, de l’Associació d’Editors ❙❙❙ Tirant lo Blanc és capdavantera en la comercialització de bases de dades i Bromera és una de les fundadores d’edi.cat

Upload: others

Post on 30-Sep-2020

2 views

Category:

Documents


0 download

TRANSCRIPT

Page 1: posdata - UV Levante Darwin.pdfla indústria»,diu Manel J. M. Romero, secretari de l’Associa-ció d’Editors del País Valencià (AEPV), que assumeix les transformacions profundes

Eduard Ramírez«Cal adaptar-se i preparar con-tinguts, que els lectors trobenbona oferta a preus digitals quandisposen de la tecnologia. Hemd’evitar la situació que es donàamb la música i que en rebentàla indústria», diu Manel J. M.Romero, secretari de l’Associa-ció d’Editors del País Valencià(AEPV), que assumeix lestransformacions profundes queafrontarà el sector del llibre du-rant els pròxims anys. La remorsobre els llibres digitals haviaesdevingut una cançó conegu-da però no del tot creguda. Unamica com l’avís de la vingudadel llop, ara per fi ja estan entrenosaltres, però encara no que-da clar si qui ha arribat és el llopo un gos amic.

Els últims dies han assaltatl’actualitat dues notícies quehan relacionat la literatura i latecnologia. D’una banda, l’a-nunci que aquest mes de febrerel portal edi.cat posarà a la ven-da els primers llibres electrò-nics en català. De l’altra l’acordde l’agència literària CarmenBalcells amb el portal leer-e.es,per tal d’engegar el projecte Pa-labras mayores, que oferiràobres de referència a 4,99 euros.Per tal de fer-ho han hagut deconnectar la primera empresaque va introduir en el mercat es-panyol els lectors de tecnologiade tinta electrònica, amb el mo-del iliad del fabricant holandésiRex Technologies, i l’agent li-terària d’escriptors en castellàmés important del món. La car-tera de Balcells inclou més de200 autors, molts dels quals gau-

deixen d’un extraordinari favordel públic, per exemple Goyti-solo, Marsé, Delibes, VargasLlosa, García Márquez, Váz-quez Montalbán, Cela, Cortázar,Carme Riera, Sampedro, RosaSender i José Ángel Valente.

Contractes, còpies i drets d’autorsEl soci fundador de leer-e.es,

Ignacio Latasa, explica que lesconverses prèvies a la presenta-ció de Palabras mayores «handurat un any i mig perquè s’ha-vien d’aglutinar interessos diver-sos, de molts autors de diferentseditorials, a més de presentar latecnologia». Aquesta empresacreada el 2006, ofereix actual-ment 600 títols clàssics i 50 títolsactuals d’autors contemporanis,però el seu catàleg d’e-bookscreixerà «en 100 o 150 llibres elspropers dos mesos», segons La-tasa, «mentre que el fons Balcells

s’introduirà al llarg de 3 anysmés. L’objectiu final és que leseditorials afegisquen el formatelectrònic a les seues publica-cions». Leer-e.es es fa càrrec dela part tecnològica de l’edició deles obres literàries, a més deproveir serveis digitals a altreseditorials, com ara la proteccióanticòpia amb sistemes d’en-criptació DRM, actualment ne-cessaris per a superar la por al’ús d’aquesta novetat. Encaraque la nova situació creada perla irrupció dels llibres digitalssuposarà «un canvi for t en elmón editorial, sobretot per la re-definició de funcions i l’aparicióde nous elements, com els pro-veïdors tecnològics. Això provo-carà una redistribució del sector,que no vol dir la desaparició delsactors actuals»; Latasa opina que«estem al començament, alçantel peu per a fer el primer pas».

Per a Gonçal López-Pampló,investigador de publicacions di-gitals i professor de la Univer-sitat de València, el fenomenblog i els e-books, «no són mésque mostres d’un canvi de para-digma cultural que encara estàen bolquers. Crec que no somgens conscients de l’abast del can-vi que, en unes poques dècades,s’ha de produir». Però la situa-ció concreta de les editorials va-lencianes, ara com ara, es defi-neix des de l’AEPV com a «sem-blant a la resta del sector espan-yol: incorporació general a laproducció i molt avançada en lacomunicació». En parlar de lestecnologies de la informació i lacomunicació (TIC) cal distingirentre producció, comercialitza-ció i continguts digitals. I Ro-mero especifica que «la incor-poració de les TIC a la produc-ció ha estat molt intensa i precoç:la digitalització dels processos decorrecció de textos, de disseny imaquetació ja es generalitzà ladècada passada, fins a la trans-missió directa a planxa en la im-pressió of fset». A més a més, elsector editorial «és un dels quemés implantació té a la xarxa.Pràcticament la totalitat de leseditorials té el seu lloc web. Tam-bé hi ha una oferta generalista iespecialitzada de llibreries vir-tuals, no debades la més impor-tant mercantil en internet ésAmazon». Finalment, Romeroreconeix que «en la comercia-lització de continguts digitals ien l’aprofitament de les xarxes so-cials (les webs 2.0) és on ence-

Els portals leer-e.es i edi.cat posen a la venda els primers llibres per internet

La literatura canvia de pell

1Levante EL MERCANTIL VALENCIANO ■ Viernes, 6 de febrero de 2009

>>

L’«Autobiografia» delnaturalista anglés i unaedició il·lustrada de«L’origen de les espècies»per a celebrar el segoncentenari del seunaixement (pàg. 3).

Darwin per ell mateix

p o s d a t a

pd

Suplemento Cultural

TECNOLOGIA. Existeixen diversos models d’«e-reader» o lectors electrònics, el preu dels quals oscil·la entre els 200 i els 450 euros.

BLOOMBERG NEWS/DANIEL ACKER

E. R.Fins ara les iniciatives impor-tants de digitalització de textosliteraris dutes a terme al nostreentorn estaven protagonitzadesper les institucions públiques.Així, podem esmentar la Biblio-teca Valenciana Digital (BiValDi)que ha digitalitzat obres d’inte-rés general, com a primer pas enla creació d’una biblioteca digi-tal que s’adapte als nous usosreclamats per investigadors ipúblic en general. Al seu torn laUniversitat de València acosta el

seu fons bibliogràfic enciclopè-dic, important i fràgil, mitjançantla col·lecció digital Somni, quedeu el seu nom a l’incunable va-lencià «El somni de Johan Jo-han», de Jaume Gassull, imprésa València el 1497. D’altra ban-da, el professor José L. Canet iPublicacions de la Universitatde València també mantenen elprojecte editorial Parnaseo, de-dicat a la publicació digital detextos sobre literatura espanyo-la i llatinoamericana. A la Uni-versitat d’Alacant té la seu la Bi-

blioteca Virtual Miguel de Cer-vantes, que també difon la cul-tura espanyola i hispanoameri-cana a través de l’espai virtual.És un dels projectes més po-tents i consolidats, que funcio-na com un portal de portals ipromou multitud de convenisamb institucions culturals. I aras’ha conegut que Google ha sig-nat un acord amb autors i edi-tors pel qual abonarà els dretsgenerats per la digitalitzacióque fa de diferents bibliotequesuniversitàries.

BiValDi, Somni i Parnaseo representen els primersmoviments cap a la digitalització de textos literaris

❙❙❙

«Hem d’evitar lasituació que es donàamb la música i querebentà la indústria»,diu Manel Romero, del’Associació d’Editors

❙❙❙

Tirant lo Blanc éscapdavantera en lacomercialització debases de dades iBromera és una de lesfundadores d’edi.cat

Page 2: posdata - UV Levante Darwin.pdfla indústria»,diu Manel J. M. Romero, secretari de l’Associa-ció d’Editors del País Valencià (AEPV), que assumeix les transformacions profundes

Óscar MartínSolo. Los supervivientes del caosEdicions de Ponent, Alacant, 2008

Juan CamposRata mutante surgida del lápizdel dibujante Óscar Martín(Barcelona, 1962), la apariciónde Solo fue una de las más agra-dables sorpresas para los afi-cionados al cómic de mediadosde la década de los noventa.Hasta entonces, la carrera de sucreador se había centrado entrabajos para revistas infantilesdestacando su recreación de loscélebres Tom y Jerry (de los quefue responsable durante casidos decenios) y de personajes

de la factoría Disney tan em-blemáticos como Mickey Mou-se o Goofy.

Su radical cambio de registroen Solo conservaba la estéticade sus anteriores trabajos (el di-namismo, la diáfana composi-ción de sus páginas, su claridadexpositiva) pero trasldadas a unambiente completamente dis-tinto. Así, Solo transcurría en unmundo postapocalíptico que elcine de ciencia-ficción, con laserie Mad Max como referentemás obvio, había instituído des-de principios de los ochenta. Eséste un mundo en el que trasuna serie de guerras bacterio-lógicas, químicas y de todo tipo,el planeta se ha convertido en

un desierto inhóspito donde losanimales han desarrollado unainteligencia similar a la de lospocos humanos supervivientesy donde habitan multitud de se-res extraños guiados todosellos por el más elemental sen-tido de la supervivencia en elque comes o eres comido.

El pasado año, Edicions dePonent recopiló en Solo. Mundocaníbal varias historias ya pu-blicadas del personaje en lasque buscaba a su familia que ha-bía sido secuestrada por un gru-po de humanos. Los supervi-vientes del caos, que se anunciacomo el primero de una serie decuatro episodios, narra los orí-genes de esta rata hipermuscu-lada y letal con la espada. Álbumvisualmente muy atractivo, des-taca por su eficaz uso del color(dominado por unos tonos te-rrosos y grises muy acordes conel pétreo paisaje donde transcu-rre) y por una cuidadosa plani-ficación siempre subordinada aque la narración sea lo más cla-ra y dinámica posible. Respectoa su argumento, que recuerda alde la película Gladiator de Ri-dley Scott, deja al personaje enuna encrucijada que se resolve-rá en episodios posteriores.

La ciencia ficción en las viñetas de Óscar Martín

Un mundo caníbal

2 ■ Levante EL MERCANTIL VALENCIANOViernes, 6 de febrero de 2009

tem un camí nou, encara és in-cipient i restringida a l’esfera decontinguts professionals».

Com a exemples més avan-çats trobem l’editorial Tirant loBlanch, capdavantera en la co-mercialització de bases de dadesprofessionals, i Bromera, que ésuna de les fundadores d’edi.cat,xarxa d’editors independents.Aquesta aliança horitzontal haestat constituïda per l’editoriald’Alzira juntament amb les cata-lanes Angle i Cossetània, per talde crear sinergies per a la pro-moció, comercialització i inno-vació, convençudes que «en elnou entorn seran més fortes jun-tes que per separat». El primerpas és la construcció d’un portaleditorial de venda de llibres elec-trònics que posarà en línia el ca-tàleg d’aquestes editorials deforma progressiva i per etapes.A més de la digitalització de con-tinguts, que realitzen segons lanorma ISO 15836 (DublinCore), també hi posaran a la ven-da dispositius de lectura (e-rea-ders) i en el futur aquest portal2.0 s’obrirà a la impressió sotademanda.

Així doncs aquest mes de fe-brer estaran disponibles els pri-mers llibres electrònics en cata-là. Toni Cantó, director d’edi.cat,diu que «no hi ha una data fixa,estem acabant de polir detalls delportal i tan bon punt el tinguemenllestit, obrirem el web, i cap amitjan març en farem un llança-ment públic com cal». Entre elsobjectius d’aquesta iniciativaempresarial també hi ha el de ve-tlar perquè en el nou entorn di-gital es puguen trobar contin-guts en valencià. Edi.cat preténesdevenir un agent actiu de lesnoves tendències, que alhoraevite el perill que la nostra llen-gua quede arraconada en l’apa-rador mundial, «permetent queels lectors puguin accedir en ca-talà als continguts». Cantó reblala incertesa del moment: «Totaixò és un món molt nou. Tothomestà a l’expectativa i ningú té clarcap on anirà. Però és clar que hihauran canvis, llegir en un e-re-

ader és còmode. La gent que viat-ja llegirà amb el nou suport, en-cara que en altres circumstànciesllegiran el llibre tradicional».

Un futur dinàmicEl passat desembre l’Asso-

ciació d’Editors del País Valen-cià va organitzar a la BibliotecaValenciana el Fòrum Digital delLlibre Valencià, que inicià la re-flexió i propicià la consciencia-ció dels empresaris sobre elscanvis que cal efectuar en elsseus negocis per a adaptar-se ala nova era digital. Romero diuque «la valoració no pot ser méspositiva per participació i pel va-lor de les aportacions», que pre-sentaren un panorama exhaus-tiu de l’edició digital actual i deles possibilitats d’explotació co-mercial, i que són accessibles alweb de l’AEPV. Els principalsreptes a què s’acara el sectoreditorial valencià, segons lesconclusions d’aquest Fòrum,són quatre. Per a començar que

no hi ha una solució tecnològi-ca única, també l’assumpció queel sector editorial té i tindrà mésintrusisme, en tercer lloc que hihaurà un canvi en les relacionscontractuals entre editors i au-tors, i finalment, que el nou mo-del comporta una transformacióempresarial i no sols una inver-sió tecnològica.

Aquest panorama presentaun futur més obert i incert delque és habitual. Segons una en-questa feta per l’organització del’última Fira de Frankfurt, rea-litzada a mil professionals de 30països, el 40% dels consultatsopinaven que els ingressos de-rivats de la venda de llibres elec-trònics superarà el volum de ne-goci del paper, en una dècada.Ignacio Latasa es mostra mésprudent: «L’avanç dels llibreselectrònics s’accelerarà en unsanys, en 10 o 12 anys potser as-soliran una quota del 40 o 50%.El canvi gran es produirà quanels dispositius tecnològics avan-

cen prou per a introduir-los a l’es-cola. Això en provocarà l’ús ge-neralitzat i la introducció mas-siva en el mercat. Aleshores el pa-per quedarà per a usos limitats iespecialitzats».

D’una manera o d’una altra, elque ningú dubta és que l’hora dequè els implicats en l’experièn-cia lectora canvien de pell ja haarribat. Per a Toni Cantó, «l’apa-rició dels e-books segur que faràmodificar el sector. Actualment hiha una sobreproducció editorial,i és difícil que algú comenci a re-duir. Potser aquests elements ex-terns faran racionalitzar els ti-ratges i la publicació d’alguns tí-tols». I amb una visió menys tèc-nica i més global, Manel Rome-ro suggereix que «les noves tec-nologies de la comunicació apli-cades al món editorial prometenuna revolució major que la ini-ciada per Johannes Gutenberg aEuropa cap al 1450. Per això ésconvenient afrontar els canvis atemps i amb valentia».

>>

pdEL LLIBRE ELECTRÒNIC ➜ Els editors reflexionen sobre els canvis que suposen els reptes tecnològics

E. R.Els «e-reader» o lectors electrò-nics són aparells semblants a lesPDA, amb capacitat per a conte-nir centenars de llibres. La dife-rència és que la seua pantalla noemet llum, que cansa la vista opot danyar-la, com en els ordi-nadors. Aquest sistema conver-teix el text a tinta electrònica is’hi recrea la sensació de llegirpàgines impreses d’un llibre tra-dicional, amb un gran estalvi deconsum de paper i l’evident tre-va per al medi ambient que aixòcomporta. També poden trans-portar-se fàcilment, per lesseues dimensions semblants ales d’un llibre.Gonçal López-Pampló, investi-gador de publicacions digitals iprofessor de la Universitat de Va-lència, planteja qüestions queafectaran el futur pròxim: «Si els“e-books” tenen èxit en uns pocsanys, canviaran moltes coses dela societat com l’hem conegudades de la popularització de la im-premta: com seran les llibreries

comercials?, com serà una casad’una família culta, sense llibresa les parets?, quin valor tindrà elllibre imprés?, quin paper tin-dran les biblioteques?».De moment, enguany es preveuque augmenten les facilitats pertal d’adquirir aparells lectors dellibres electrònics. A banda decomprar-los en webs especialit-zats, a un preu que oscil·la entreels 200 i els 450 euros, també es-tan a l’abast als establiments decadenes de productes electrò-nics, llibreries i botigues d’infor-màtica. Ignacio Latasa, soci fun-dador de leer-e.es, assegura que«l’any passat leer-e.es venguémés de 3.000 lectors electrònicsi el 2009 la previsió és vendre’nmés de 10.000». Però probable-ment no seran el producte defi-nitiu. Segons López-Pampló, «laintegració dels diferents aparellselectrònics és una necessitat.L’exemple reeixit de l’iPhone ésuna prova indiscutible. Tanma-teix, encara caldrà fer un camímolt i molt llarg».

Els nous suports de la lectura

FLEXIBLE. Fujitsu va presentar un model molt lleuger d’«e-reader».YURIKO NAKAO

CÓMIC

❙❙❙

El nou modelcomportatransformacióempresarial i no solsinversió tecnològica

❙❙❙

El gran canvi esproduirà quan elsdispositiuselectrònics arribenal llibre escolar

❙❙❙

Destaca el uso detonos terrosos ygrises, acordes con elpétreo paisaje creado

Page 3: posdata - UV Levante Darwin.pdfla indústria»,diu Manel J. M. Romero, secretari de l’Associa-ció d’Editors del País Valencià (AEPV), que assumeix les transformacions profundes

Charles R. DarwinAutobiografiaTraducció de Jaume TerradasMètode / PUV, València, 2008

Maria Josep PicóSetanta-un anys van haver detranscórrer des que es va publicarl’Autobiografia de Charles R. Dar-win (1809-1882) pòstuma, a curadel seu tercer fill i col·laboradormés pròxim, Francis, fins que laneta del naturalista britànic NoraBarlow fera pública la versió ínte-gra del manuscrit. Com apuntavaen la introducció del 1958: «Ha ar-ribat el moment de restaurar allòque s’havia suprimit el 1887. El ca-ràcter aspre que poden tenir certspassatges s’hagué de censurar perdeferència respecte dels sentimentsd’alguns amics i parents; avuiaquests comentaris no només sem-blen inofensius, sinó que ajuden ail·luminar, de manera reveladora,l’època». I 122 anys han passat finsque pugam llegir aquest text sen-se supressions en català. Ha estatla revista Mètode, de la Universitatde València, qui l’ha publicada perprimera vegada, traduïda de l’an-glès pel catedràtic emèrit d’Ecolo-gia de la Universitat de BarcelonaJaume Terradas. Aquesta edició,amb motiu del bicentenari del nai-xement del científic, que se cele-brarà arreu del món el pròxim di-jous 12 de febrer, compta amb lacol·laboració de la Càtedra de Di-vulgació de la Ciència, el Servei dePolítica Lingüística i Publicacionsde la UV.

El director de Mètode,Martí Do-mínguez, aporta un autèntic qua-dern de bitàcola per a abordaraquesta autobiografia, la qual in-clou una guia detallada dels pas-satges omesos més importants.«Resulta un document excel·lent pera conèixer de primera mà la seuabiografia, percepció dels seus èxits,les angoixes produïdes pels seus lli-bres, i molts altres detalls cabdals dela seua vida», apunta el professor,qui ressalta que en el moment d’e-ditar el manuscrit Francis Darwinva decidir realitzar una llarga sèriede correccions i supressions, sotala ferma supervisió de sa mare,Emma Wedgwood.

Les supressions més impor-tants, segons Barlow, es degueren«als sentiments intensos que es ma-nifestaren arran la publicació deL’origen de les espècies, i que erenben vius durant els primers vuitan-ta, quan Francis Darwin treballa-va en Vida i Cartes». La família es-tava, de fet, dividida pel que feia ala publicació de diversos paràgrafsrelacionats amb les creences reli-gioses del naturalista. Perquè el

pare de la teoria de l’evolució, tam-bé descrita pel naturalista AlfredWallace, «es declarava agnòstic» i«s’exposava a ser etiquetat d’infidelpels més virulents doctors de l’esglé-sia», ressalta Domínguez. «Darwines trobava amb massa freqüènciaangoixat per preguntes difícils, que,no obstant això, s’esforçava a con-testar. Si es declarava agnòstic ésperquè era del tot incapaç de res-pondre, perquè ras i curt no ho sa-bia, ni creia que es poguera sabermai. Per tant, calia conrear la cièn-cia i deixar les discussions estèrils,que no condueixen enlloc», exposael director de Mètode.

Els records foren escrits quanDarwin tenia entre 67 i 73 anys —tot i que, principalment, entre maigi agost de 1876— dedicant-hi unahora la major part dels vespres «perdivertiment propi i en interès delsseus fills i descendents», com apun-ta Nora Barlow. Tanmateix, mos-tren «com va ser que va arribar aalterar tot el curs del pensament vic-torià, no pas presumint dels seus des-cobriments, ni per una sobtada ico-noclàstia, sinó per la profunditat dela seua recerca i amb judicis pon-derats que van obrir camps vastís-sims a la investigació». L’autobio-grafia evoca reflexions sobre laseua ment i el seu caràcter; l’esta-da a Cambridge, el viatge a borddel Beagle (1831-1836), durant elqual va desenvolupar la teoria de la

selecció natural de les espècies, elretorn a Anglaterra i, entre altresmoltes qüestions, les seues creen-ces religioses.

«Darwin no va ser un metafísicni un pensador profund, més enllàdel seu tema d’àmbit universal.Però en llegir el seus propis motsningú no pot deixar de reconèixer-hi una personalitat d’una rara sen-zillesa i d’una integritat total», as-severa Nora Barlow.

Plantes carnívoresL’autobiografia del naturalista

britànic, traduïda al castellà perJosé Luis Gil, també ha estat edita-da per la Biblioteca Darwin, unacol·lecció de l’Editorial Laetoli i laUniversitat Pública de Navarra, di-rigida per Martí Domínguez, quiintrodueix aquest volum. El seuprimer títol va ser La fecundaciónde las orquídeas (adaptada per Car-me Pastor), i, ara arriba a les lli-breries Plantas carnívoras, intro-duïda i traduïda pel catedràtic d’E-cologia de la Universitat de Barce-lona Joandomènec Ros. Aquestaobra, publicada en 1875, setze anysdesprés que el científic començaraels experiments i les primeres ano-tacions de resultats, té un caràctermés tècnic que altres de les seuesobres i, entre els seus mèrits, des-taca, en opinió de Ros, «el de dedu-ir que la captura activa o passivad’insectes per part del vegetal d’unnutrient fonamental, el nitrogen i,en menor mesura, el fòsfor, abun-dants en el cos dels animals». Així,més que una planta curiosa, la Dro-sera era considerada per Darwincom «un animal sagassícim».

pd 3Levante EL MERCANTIL VALENCIANO ■ Viernes, 6 de febrero de 2009

PERSONATGES

Es publica l’«Autobiografia» sense censures del gran naturalistabritànic per a commemorar el bicentenari del seu naixement

Darwin, al descobert

TIPUS D’ULLS. Un dels dibuixos de Carles Puche per a l’edició de «L’origen de les espècies» que publica la UV.

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Charles R. DarwinL’origen de les espèciesAdaptació de Juli Peretó i Andrés MoyaIl·lustracions de Carles PuchePub. de la Universitat de València, 2009

M. J. PicóL’obra mestra de Charles R. Dar-win, «L’origen de les espècies»,en aquest bicentenari del naixe-ment del seu autor, també com-pleix el seu 150 aniversari. Serà elpròxim mes de novembre, però laCàtedra de Divulgació de la Cièn-cia de la Universitat de València jaha preparat una edició especialil·lustrada d’aquesta obra, amb di-buixos originals, i amb la col·la-boració de l’Institut d’Estudis Ca-talans. Aquesta versió de «L’ori-gen», el manuscrit que va explicarels perquès de la diversitat i lacomplexitat biològiques, és untext adaptat pels científics Juli Pe-

retó i Andrés Moya, investigadorsde l’Institut Cavanilles de Biodi-versitat i Ecologia Evolutiva d’a-questa entitat acadèmica. Lesdues-centes il·lustracions a càr-rec del dibuixant científic i natu-ralista Carles Puche constituei-xen, sense cap dubte, un dels ma-jors atractius d’aquesta acuradaedició sobre la teoria de l’evolu-ció de les espècies.

Per la seua banda, Publica-cions de la Universitat de Valèn-cia edita la traducció en valenciàde la biografia de Charles Darwinescrita per la historiadora de laciència de la Universitat de Har-vard Janet Browne, a cura del pro-fessor Jesús Català. Aquest do-cument es considera la biografiadel naturalista britànic més com-pleta publicada fins l’actualitat, iacaba d’eixir a la venda el primerdels dos volums.

Il·lustracions que dibuixen l’evolució

❙❙❙

El pare de la teoria del’evolució es declaravaagnòstic i s’exposava aser titllat d’infidel

Page 4: posdata - UV Levante Darwin.pdfla indústria»,diu Manel J. M. Romero, secretari de l’Associa-ció d’Editors del País Valencià (AEPV), que assumeix les transformacions profundes

Arthur MillerLa presènciaEdicions 62, Barcelona, 2009

El gran dra-maturg Art-hur Miller vaescriure alllarg de totala seua vidadiverses sè-ries de re-lats; aquestllibre aplegales seues úl-times peces de ficció que, pro-tagonitzades per un grup diversde personatges inoblidables, re-presenten la celebració de la re-dempció davant de l’amor. L’e-dició en castellà és de Tusquets.

ANAQUEL

Guillaume ApollinaireCartas a LouAcantilado, Barcelona, 2008

Apollinaireconoció aLou (Gene-viève Mar-guerite Ma-rie-Louisede Pillot deColigny) enseptiembrede 1914 y deese encue-tro nació una apasionada rela-ción amorosa. Los poemas ycartas que le escribió aparecenreunidos en este volumen: unode los libros con mayor cargaerótica de la poesía europea.

K. P. KavafisUna simfonia inacabadaViena, Barcelona, 2008

Les 34 poe-sies que Ka-vafis va dei-xar esbossa-des i senseacabar espubliquentraduïdes icomentadespel profes-sor AlexisEudald Solà. Els poemes, quetraspuen un erotisme càlid i unpessimisme aclaparador, apa-regueren després d’un estudifilològic exhaustiu de RenataLavagnini, autora del pròleg.

Ermanno OlmiChico de barrioLibros del Asteroide, Barcelona, 2009

En 1986aparecióesta novela,primera yúnica hastala fecha delcineasta ita-liano E.Olmi. El na-rrador re-memora suinfancia durante la SegundaGuerra Mundial, primero enMilán y después en el campo,donde es evacuado junto aotros niños: un cuadro lírico eirónico del Milán de la guerra.

Antoni GómezAusades, Rebel·lió de la sal de Te-resa Pascual (Grau de Gandia,1952) és un poemari difícil, escritsense concessions de cap mena.És indubtable que en una prime-ra ullada els seus versos semblenallunyats dels plantejaments es-tètics inicials de l’autora, que peral crític Francesc Calafat erenmés sensitius que reflexius. Allu-nyats per un procés evolutiu,sens dubte, perquè l’estil d’a-questa poeta ha sigut sempre benidentificable en tots els llibresque ha publicat fins ara. Sensibi-litat, sinceritat, sensualitat, unapoesia de la quotidianitat on pre-dominen els temes de l’amor fí-sic, l’espai i el temps. I la veritatés que en els tres primers poe-maris, Flexo (València, 1988) Leshores (València, 1988) i Arena(València, 1992) aquesta premisaes compleix a bastament si sinte-titzem els seus eixos temàtics. Sibé és cert que en Arena, com haescrit Enric Sòria, ja ens introdu-eix en un univers desolat, claus-trofòbic, que ens parla del dolor,de la soledat i d’una saviesa amar-ga.

Evidentment, no és que hi hajaperdut en essència cap dels tres va-lors espirituals anteriors, la qües-tió és que Rebel·lió de la sal, el siséllibre que publica, és un poemarid’una gran intensitat conceptual onpredomina una astringent voluntatsimbòlica que obliga el lector a cer-car per sota de les superfícies ver-bals, a esbrinar el sentit del vent,a captar el sentit dels movimentsdel paisatge, de vegades subtil-ment dinàmics i premonitoris, d’al-tres d’una lentitud quasi estàtica.La mateixa autora ha reconegut enuna entrevista publicada en aques-tes pàgines que Rebel·lió de la salés un llibre més conceptual que elsanteriors, on el repte és «que elpensament continga i expresse lesemocions».

La poesia de Teresa Pascual haderivat cap a la reflexió metafísi-ca dins d’un procés en el qual lasensualitat, la celebració dels sen-tits, s’ha convertit en un elementsotmés a una exigent contencióespiritual, segurament amb vo-luntat de catarsi poètica. Una in-troversió amerada d’imatges onel fred és un element constitutiude la contemplació: «Com si vin-guera el fred / de la sang amb lasal / que cap de les marines / re-cordava haver vist / retallar-seamb el vent». El lector ha de fer unesforç intel·lectual, si més no coma pas previ, per copsar la peculiaratmosfera d’un espai interior onpredomina una poètica del silen-ci, com escriu la prologuista, Llu-ïsa Julià, i no hi trobem lloc per al’emoció fàcil.

Són reflexions que es debatenentre el dolor i la desolació, ubi-cades en espais d’inquietant in-trospecció demiúrgica, paisatgessimbòlics de la vida íntima de la

poeta, de la seua infantesa, sobreels quals només podem intuir pre-guntes, imatges dominades persilencis associats al vent, al fred,a l’oblit : «He mirat les palmeres /i la seua figura / sobre l’arena blan-ca / sembla immaterial. / Qui sapl’itinerari / que seguirà aquestfred?». Si de cas, l’única solidesamoral és la que atorga la materia-litat dels paisatges; indicis, ges-tos, moviments al voltant delsquals s’articula la possibilitat d’u-na emoció: «Què guarda l’interiordels silencis / que fins i tot arribema sentir?». Aquest sentiment d’en-derrocament, de desolació, es faben palés en el poema de la pàgi-na 29: «Tenir els peus just al perilldel límit / i al seu voltant les runesd’una casa / que pedra a pedra co-mençava a caure. / Dreta sobre unbalcó sense baranes».

Sabem pel pròleg de Lluïsa Ju-lià que una circumstància doloro-sa vertebra tot el contingut delpoemari. La mort de la mare de lapoeta, a qui dedica el llibre, és elleitmotiv poètic que va forjant elprocés de transsubstanciació es-tètica. Tanmateix, es tracta d’unacatarsi dinàmica on la poeta des-prés d’escriure versos que ex-pressen el dolor de l’absència —«Vindré, mare, demà / la nit hau-rà passat / de llarg aquest silenci/ de colp definitiu»— ens mostraen el poema de la pàgina 61 unamena de reinici del seu «camí»emocional. La possibilitat d’unanova recerca identitària està for-tament lligada al símbol que ver-tebra el poemari de manera con-tundent: la terra de la sal, el silencide sal, el vent de sal, la sal de lapell de les paraules; és a dir, la re-bel·lió de la sal és l’empelt meta-físic des d’on s’ubica l’autora pera iniciar de bell nou el camí: «Mar-garides tan blanques / com el blancde la sal. / ¡Que estrany el camí /que des d’ara comença! / Rebel·lióde sal / en les mans que preparen/ una a una les flors / que ara tam-bé tremolen».

Aquest poemari de TeresaPascual és, no cal dir-ho, un lli-bre dens, exigent amb el lectorde poesia. Però una vegada enshem endinsat hi trobarem unatenaç voluntat de recerca en elllenguatge que no deixa de col-pir-nos els sentits i l’intel·lecte.La poeta ha trobat en el llengu-atge poètic el camp d’experi-mentació adequat per a expres-sar-nos la seua tragèdia íntima.Definitivament, Teresa Pascualha escrit amb Rebel·lió de la salun dels llibres més ambiciososde la seua trajectòria literària.

La poesia de Teresa Pascual ha derivat cap a la metafísica en el seu últim llibre

El brandar de les palmeres

Josep Lluís RoigCàriesPremi Ibn Jafadja Ciutat d’AlziraBromera, Alzira, 2008

J. RicartDesprés de set poemaris ens sor-prén Josep Lluís Roig (Oliva,1967) amb aquest títol que trencauna mica la línia de reculls ante-riors com Sal lenta , Oasi breu oLa pressó de l’aigua. Dit i fet, pa-reix que aquest insignificant de-tall puga suggerir un importantcanvi en la seua trajectòria. Mésenllà de la introspecció lírica, enaquest conjunt es pot apreciar undesig de constatar el dolor exis-tencial «com una càries secreta sotal’esmalt perfecte». És a dir, per so-bre el gran decorat d’aquesta so-cietat post-capitalista de la sobre-abundància s’amaga el desassos-sec de l’individu, el sofriment in-terior, la sensació de cansament ila pèrdua de seny. Un argumentque ho corrobora una simple anà-lisi dels camps conceptuals, mar-cada per una recurrent adjectiva-ció com sol, cansat, vençut, ador-mit, perdut, i l’ús de noms com fe-rida i dolor.

Com diu el refrany no tot elcamp són violes; i per això el poe-ta s’encarrega d’assenyalar ambla seua lúcida paraula alguns «càn-

cers» amagats de la nostra èpocacom la vulgaritat: «escric disfressatde venedor en un Burguer King»;la banalització —«al fons d’una ten-da fosca i diminuta, / Tesseu venrecords del Minotaure per a turis-tes»— i sobretot les falses aparen-ces, tant típicament barroques:«vivim ben lluny del cel /i allò quecréiem un oasi / és només una trin-xera».

A despit de la seua fragmenta-ció en més de sis subapartats,aquest lliurament es caracteritzaper la seua coherència tonal, i enespecial, intencional. Tot i així, enpodem diferenciar dues parts. Lesprimeres composicions, molt mésextenses i de caràcter narratiu,prenen una anècdota o un pretextconcret per construir el tema i en-riquir –lo amb nous significats, talcom el propi autor ho confessa.Com a exemple podem posar eldedicat a la filla dormida, que éstranscendit a categoria universalquan escriu: «l’escolte / dormir / isóc feliç: / lluitem per / la glòria di-minuta de sobreviure als danys».Com a contrapunt, les peces de la

segona meitat són d’una majorconcisió i brevetat lírica —i en lanostra opinió molt més treballa-des i aconseguides—, quasi totespresenten com a esquelet unaimatge senzilla però nítida, quevertebra la resta del text, com lade l’aigua o la casa.

Per agafar forces i continuarendavant en quasi aquesta lluitadiària, el poeta es replega en laseua intimitat més immediata.Dintre d’aquesta se centrarà enels seus éssers estimats, com elsamics de la professió, retractatsobliquament en alguna peça, o al-tres en Àlbum de família. Tambéhi haurà un espai dedicat a l’amor,però aquesta vegada asserenatpels anys i molt més afermat, finsal punt de concloure un dels seuspoemes amb «són les teues arrels,les que m’impedeixen / que m’es-borre».

Seguint aquesta mateixa líniaen moltes ocasions tornarà la vis-ta enrrere per (re)trobar consolen el record i el temps passat, peròamb una particularitat. Si per a Es-tellés, l’home era un trist animal

de records, aquesta imatge s’in-verteix paradògicament i aquestamemòria esdevé en Roig «un ani-mal perillós que ens aguaita prest/ a la trampa». Així mateix recor-rerà en nombroses ocasions —i adiferència de llibres anteriors— aparlar de tu a tu sobre l’escripturacom a eina de treball i refugi enaquesta «ciutat d’enderrocs». Elpoeta intenta enlairar la seua veu«entre el buit i el no res, edifique /aquest poema fet de sons / i d’exor-cismes». Trasllada d’aquesta ma-nera les seues ferides al paper perconjurar millor el dolor que adin-tre el neguiteja.

En poques paraules, Càries ésun avís i alhora una advertènciacontra les falses aparences d’a-quest «suposat» benestar queamaga un terrible buit en la vidade cadascú. Per això, ens invita ainvestigar més enllà; i a buscar enl’amistat, l’amor, la realitzaciópersonal, menudes pinzelladesd’allò que potser siga la «felici-tat». I és que per damunt d’a-questes ferides callades i sordes;per damunt d’aquest cansamentque ens esgota dia a dia; per da-munt d’aquest «dolor de pell in-quebrantable» Josep Lluís Roig noes rendeix, sinó que com ell ma-teix (re)afirma «si ix sang, enca-ra hi ha esperança».

Els versos existencials de J. L. Roig

Més enllà de les aparences

4 pd ■Levante EL MERCANTIL VALENCIANOViernes, 6 de febrero de 2009

LIBROS

Teresa PascualRebel·lió de la salPagès Editors, Lleida, 2008

❙❙❙

La poeta ha trobat elcamp d’experimentacióadequat per aexpressar-nos la seuatragèdia íntima

Page 5: posdata - UV Levante Darwin.pdfla indústria»,diu Manel J. M. Romero, secretari de l’Associa-ció d’Editors del País Valencià (AEPV), que assumeix les transformacions profundes

Claudio MagrisLa historia no ha terminadoÉtica, política, laicidadTraducción de J. A. González SainzAnagrama, Barcelona, 2008

Manuel ArranzUna de las lecciones de este últi-mo libro de Claudio Magris, quecontiene tantas y tan claras, y quepor eso mismo presumo va a gus-tar muy poco a algunos, en el hi-potético y siempre remoto caso deque se animaran a leerlo, es que elpeor enemigo es el que está infil-trado en nuestras filas. Dicho deotro modo, el peor enemigo de lademocracia es el demócrata a ul-tranza, o avant la lettre como dirí-an los franceses, siempre tan pre-cisos en sus definiciones. La his-toria no ha terminado, sugestivotítulo que a mí me recuerda la cé-lebre frase de Faulkner, «el pasa-do no está muerto, ni siquiera estápasado», no es otra cosa que unaserie de artículos de opinión apa-recidos en el Corriere della Sera,salvo dos excepciones, durante es-tos últimos años (hay algunos de1999, los más antiguos, y algunosde 2006, los más recientes). Todosellos con distintos motivos y oca-siones, como es fácil comprender,tienen no obstante un denomina-dor común, o un sustrato quizásfuera más exacto decir, ético-polí-tico que es precisamente lo que losva a hacer difícilmente digeriblespor estómagos acostumbrados auna estricta dieta ideológica. La lai-cidad, tercera palabra junto con laética y la política que aparece en elsubtítulo del libro y que he toma-

do prestado para titular esta rese-ña, no consiste, como piensa la ma-yoría, en retirar los crucifijos delas escuelas, algo que, escribe Ma-gris, «no le hace daño a nadie, dela misma forma que tampoco se loharía, en la escuela de un país is-lámico o budista, un signo o unaimagen que recordaran el papeldesempeñado por esas religiones ensus respectivos países». La laicidades, afortunadamente, algo más se-rio y profundo que tiene que vercon el uso de la razón. Porque lai-co no es lo contrario de católico,insiste Magris, como general-mente se piensa, y la razón, el pen-samiento, o la inteligencia, no sonprivativas de una ideología en de-trimento de otras. De todas estascosas tan elementales y obviascomo olvidadas y tergiversadasnos habla Magris en este reco-mendable libro.

El orden de los artículos no esel cronológico, como quizás cabríaesperar, sino un orden más o me-nos temático, o circunstancial si loprefieren. Magris vuelve sobre losmismos temas a tenor de una no-ticia, una efemérides, o simple-mente un capricho, y no le impor-ta —a nosotros tampoco, todo locontrario— repetir algo de lo ya di-cho con anterioridad, por él mis-mo o por algún otro (Chestertonpor cierto, y no por azar sin duda,es citado con frecuencia). Los pri-meros artículos están dedicados ala democracia, a la educación, y ala errónea y simplista idea de lai-cidad que circula hoy en día; y losúltimos a la guerra, o a un con-cepto justo y no caricaturesco delmilitarismo (muy recomendablepor su actualidad el titulado «Non,je ne regrette rien»,o incluso «Gue-rra e hipocresía», donde leemospor ejemplo que las «misiones depaz» hay que encomendárselas alas ursulinas y no a los carabine-ros, y no escandalizarse porquelos soldados mueran y maten en

las guerras). Desmontar la super-chería, las contradicciones o lamala fe, muchas veces es sólo unacuestión de lógica, de sentido co-mún, de honestidad. Otros estándedicados a la especulación, a los

delitos informáticos y no informá-ticos, a la violencia en el deporte,al chantaje político, a la manipula-ción de la verdad, a la responsabi-lidad civil y personal, o a la emer-gencia de los nacionalismos y dealgunas variedades de antisemi-tismo, temas, todos ellos, como seve, directamente relacionados conlas distintas ideas de tolerancia,convivencia y libertad que los sus-tentan y animan, y todos ellos tam-bién tratados con un sentido de laresponsabilidad cívica, no exentode humor, ejemplar. En definitiva,este libro nos brinda un lúcido ysensato repaso a mucho de lo queha venido ocurriendo en el mun-do en estos últimos diez años,

unos años en los que no sólo he-mos asistido impertérritos a la ba-nalización de casi todo, sino queincluso la hemos considerado unfenómeno positivo. Y un libro poreso mismo, y en esto coincido consu traductor, J. Á. González Sainz,tan certero como preciso, que re-presenta un sano ejercicio de de-mocracia, y que debería ser hoyen día, en que como dice el autor«estamos asistiendo a un eclipse dela ética de la responsabilidad», yyo añadiría incluso a un eclipse dela inteligencia, de lectura obliga-toria. Aunque ya comprendo quela palabra obligatoria más de unola considerará inadmisible. Thatis the question.

Joseph RothJefe de estación FallmerayerTraducción de Berta Vias MahouAcantilado, Barcelona, 2008

M. A.Magistral relato, o cuento, comola mayoría, si no todos, los de Jo-seph Roth. Cualquiera que hayaintentado escribir alguna vez, casicon seguridad es así como le ha-bría gustado hacerlo. Jefe de esta-ción Fallmerayer tiene todos losingredientes que debe tener unbuen relato. Hasta la extensión esla justa. Dura lo que una copa debuen brandy. Y en cuanto al ar-gumento, tampoco podría sermás clásico. La vida anodina y ru-tinaria de un jefe de estación delos ferrocarriles del sur, y quiendice jefe de estación dice casi

cualquier otro oficio o profesiónen cualquiera de los puntos car-dinales de la tierra, que un día seve trastocada por un suceso for-tuito e imprevisible, un acciden-te, banal en sí mismo, como tan-tos que suceden a diario. A partirde entonces, Fallmerayer se dacuenta de que sólo piensa ya enuna cosa, de que sólo le importay le obsesiona una cosa, una mu-jer quiero decir naturalmente, y apartir de ese momento su vida,sin que él pueda ni quiera evitar-lo, empieza a tomar otro rumbo.Pero, ¿dónde está el truco? Por-que sí, efectivamente, se trata dela historia inmortal por antono-masia que ha sido contada tantasveces y en todas las épocas. ¿Quéla hace esta vez diferente? Porquehay algo que la hace diferente sin

duda, ese algo que hace que unamisma historia pueda ser conta-da infinidad de veces, y que cadavez sea como la primera. Esealgo, en este caso, se llama Jo-seph Roth, como en otros se lla-ma Kafka, Chéjov, o Maupassant.O también, si prescindimos denombres propios, ese algo res-ponde al nombre de literatura.

En esta historia, que tantoshombres y mujeres habrán vivi-do, y seguirán viviendo mientrasel mundo sea mundo, con sus ma-tices y sus exotismos particularesy privados, pues no hay dos per-sonas iguales, el desencadenantees fortuito, y la conclusión nece-saria. Dicho en otros términos: elazar se mueve en el reino de la ne-cesidad como ha sucedido siem-pre. Magistral el final, no por in-

esperado sino por todo lo contra-rio, pero también magistral elprincipio, la puesta en escena delos personajes: el jefe de estaciónAdam Fallmerayer, su mujer, sushijas, la rutina de unas vidas enlas que lo único que parece serdigno de mención es el cambio delas estaciones (no me refiero aho-ra a las ferroviarias), en las quetodo transcurre con normalidad,sin sobresaltos, sin sorpresas, y asu debido tiempo, es decir conese retraso de rigor que todosasumimos como el inevitable pre-cio de la maduración, hasta queun día sucede algo en una esta-ción, y esta vez sí me refiero a lasferroviarias, y la vida repentina-mente, inopinadamente, inespe-radamente, se vuelve del revés.Todo lo que hasta entonces la ha-bía guiado, contenido, satisfecho,deja de tener sentido. El sentido,como la vida, está en otra parte.Pura literatura. Y pura vida.

La democracia, la educación, la guerra, la violencia y el antisemitismo son algu-nos de los temas sobre los que reflexiona Claudio Magris en «La historia no ha ter-minado», una recopilación de artículos escritos entre los años 1999 y 2006.

Ética, política, laicidad

Una historia inmortal

pd 5Levante EL MERCANTIL VALENCIANO ■ Viernes, 6 de febrero de 2009

LIBROSLa selección de la semana

AUTOR ITALIANO. Claudio Magris (Trieste, 1939), en la Biblioteca Pública de Nueva York.

EFE/PETER FOLEY

❙❙❙

Los textos estántratados con unsentido de laresponsabilidad cívicano exento de humor

Page 6: posdata - UV Levante Darwin.pdfla indústria»,diu Manel J. M. Romero, secretari de l’Associa-ció d’Editors del País Valencià (AEPV), que assumeix les transformacions profundes

Tanja SmitGalería Tomás MarchFantasmagorías

Isabel PérezDesnudas, tal como salen del es-tudio de la artista, sin un marcoque las rodee, sin un cristal quelas proteja. Así ha querido pre-sentar sus últimas piezas TanjaSmit (Holanda, 1961) en la queya es su tercera muestra en lagalería Tomás March. A partirde un papel corriente, tamañofolio, sin más auxilio que un pin-cel unas veces, un lápiz otras, T.Smit elabora un dibujo aparen-temente simple en el que vaplasmando toda una serie de se-res fantásticos o strangers, talcomo la artista intitula.

Inquietantes, por su gran for-mato y los fuertes trazos negrossobre la superficie blanca, sonlas obras del fondo de la sala. Seha renunciado al color y sóla-mente destacan esos seres irre-ales, fruto de una labor altamen-te imaginativa, sacados de an-gustiosas pesadillas, sin elemen-tos decorativos que puedan dis-traer la atención del espectador.Inquietantes son los rostros rea-lizados al óleo, imágenes fantas-magóricas que aparentan surgirde los muros de la galería graciasa la textura y a su dominio de lapincelada, caras perfectamenteindividualizadas y, sin embargo,desdibujadas. Fantásticas.

En este mundo onírico e irre-al no hay mucho espacio para lobello. Estos seres extraños, ve-nidos de otras dimensiones —las de la artista—, como todo loque nos es extraño, diferente onuevo, no resultan atractivos,sino muy al contrario, feos. Se-guramente ésta sea la primeraimpresión que pueda llevarse elespectador y, muy probable-mente, esto le lleve a no ir másallá. Se equivocaría. Son seresfeos, sí, pero no los percibimospeligrosos ni aterradores. Loscálidos rojos combinados conlas pinceladas más frías juntocon la sinuosidad de las curvascrean todo un universo interiordonde lo mitológico y lo simbó-lico se funden.

Una vez escribió alguienque el verdadero realismo con-siste en sacar fuera todo lo quese tiene dentro, no escondernada. Y eso incluye nuestrospropios fantasmas.

Carolina MaestroLametro«E pur si muove»

I. P.Sean Scully, de quien el IVAMrealizó en 2002 una estupendaretrospectiva, marchó a NuevaYork desde su Irlanda natal y allíse imbuyó de mondrians, klees,rothkos y el rithm & blues, delque ya era un entusiasta. Estamezcla de expresionismo abs-tracto y música negra le llevó arealizar sus famosos damerosen los que, imitando a sus maes-tros, escondía todo un mundode posibles interpretacionestras esas franjas horizontales yverticales de color.

Carolina Maestro (Valencia,1976) sabe bien todo esto yaque le dedicó su tesis doctoraly, al igual que hace Scully, ha in-tentado seguir los pasos de unartista al que, damos por hecho,admira. Y mucho de eso se re-fleja en un tríptico realizado en2003 que, desdichadamente,queda situado muy al final de lasala de exposiciones. Son trespiezas pequeñas, tres acrílicossobre aglomerado que, inespe-radamente para el espectador,contienen mucha fuerza. Las ca-

pas de color han sido cuidado-samente trabajadas, con delica-deza incluso. Las tonalidadeshan partido de un proceso men-tal muy elaborado, muy pensa-do. Importa la materia perotambién importa el dibujo. Im-porta el trabajo realizado y eltiempo dedicado. Importa loque se quiere transmitir. Y esastres aparentemente simples pie-zas dialogan con el espectador,le sugieren que detrás hay al-guien que tiene mucho que de-cir, incitan a «mirar dentro»como alguna vez ha expresadoScully en alguna de las entre-vistas concedidas.

Lamentamos tener que decirque no sentimos lo mismo conel resto de las obras. La mayorparte de los acrílicos, todos rea-lizados durante el pasado año,han quedado mudos. No comu-nican con el espectador. Pare-cen haber sido realizados contanta improvisación y, quizá pre-mura, que no hay lugar para eldiálogo. Allí donde veíamos tra-bajo, aparece ahora la rutina, allídonde el color les infundía vida,ahora vemos capas de pigmen-tos acumulados sin ulterior pro-pósito. Están los cinematográfi-cos títulos, pero efectivamente,

tal como indica la artista, no des-empeñan un papel decisivo.

Y, sin embargo, se mueveque decía Galileo. Hay algo entodas estas estructuras geomé-tricas, tal vez sea el color, o qui-zás la pincelada dura, puede quesean esos tres aglomerados pin-tados hace ya tiempo, que su-gieren que esta artista tiene mu-chas emociones e inquietudesque transmitirnos y, sobre todo,que puede hacerlo. Quizá la res-puesta no sea tanto mirar almaestro como a sí misma.

Ima PicóLa Llotgeta. CAMIdentidad de realidades

Christian Parra-DuhaldeResidente en el Reino Unido,tras un lustro retorna a exponeren Valencia Ima Picó. Nómadaincansable que tanto puede de-tenerse en Beijing, Tokio, Hel-sinki o Berlín, su trabajo consti-tuye el equipaje visual consig-nado en su periplo. Afianzado enlas motivaciones del pop que siextrajo de las pancartas del con-sumo el juego del volver a mirarel nuevo paisaje virtual de lasgrandes urbes para pronto deri-var a la denuncia sociológica de

una realidad brutalmente coti-diana, su producción da cuentadel sentido de una industria queen el exceso iconográfico en-cuentra su seña de identidad, lavocación del sometimiento co-lectivo merced a la fe materia-lista. Ella lo hace así entre el des-cubrimiento sorpresivo y la re-flexión consecuente.

Obra digital que acentúa enel género informático un carác-ter ficticio terminal, su trabajose nutre de la tipografía, el di-bujo esquemático, la señaléticaurbana y la caracterología de cá-nones modales. Como el títulode su exposición indica (Satu-ration), Picó satura el espaciocon mil imágenes que son másde lo que enseñan con engaño-sa simplicidad, aún más y más;globos de texto, fragmentacio-nes de rostros y cuerpos, cali-grafía onomatopéyica, señalesque amenazan sendas sin retor-no, numerología dineraria, cro-matismo altisonante, articula-ción políptica, un súmmun deimágenes que en su descontex-tualización refieren al caos in-formativo y la promesa consu-mista del neoparaíso que ansia-mos ingenuos e indolentes.

Tal profusión temática podríaser organizada de acuerdo al fra-gor del puro registro y cumpliríasus fines, pero la autora compo-ne: así, el orden políptico se ocu-pa de factores formales como loscontrapuntos texturales paraconferir identidad al fragmentofrente al conjunto, en una suertede metaforización de una miradaimposibilitada de justo discerni-miento. Sus imágenes se sirvendel proceso digital para amalga-mar geometrismo, gestualidad yesquematismo, como un ejerci-cio onirista sobre lo inmediata-mente próximo.

Se trata, en definitiva, deuna obra que al aplicado ejer-cicio plástico (el oficio es des-tacable) suma la veracidad deun compromiso humanista, lavoluntad del que viaja —conojos alertas— sin guías de tu-rismo. Veracidad de ello, ImaPicó incluye en su serie Stickerbocadillos que eximiéndose defiguras parlantes se superpo-nen como las pegatinas una yotra vez desperfiladas sobre lanevera o la agenda. Para veruna y otra vez, e, incluso, pararepetir otra vez, otra vez….

CAROLINA MAESTRO. IMA PICÓ.

TANJA SMIT.

Joan Verdú

SIEMPRE recordaré una cosaque me decía mi abuelitaMaría y que era cojonuda:

«Eres un perdurable». Con esa ex-presión lo que quería decir es queyo lo perdía todo (qué más qui-siera yo que perdurar). La he oídoen boca de otras abuelas valen-cianas y siempre me ha parecidoun uso inadecuado y estupendode un adjetivo.

Pues sí. Soy un perdurable.Ahora menos que antes. La de co-sas que he perdido en esta vida(hasta amores) y sobre todo la decuadros que me he dejado colga-dos por ahí.

Decía Dalí que si tu pierdesalgo (y creo que hasta si te lo ro-ban) esté donde esté y pasen losaños que pasen ese objeto es tuyo(creo que incluso si es oscuro yde deseo). Si esto es así (y creoque sí) tengo un montón de pro-piedades repartidas por ahí, es-pecialmente artísticas.

Por aquel entonces (o sea, hacetiempo) me presentaba a concur-sos de pintura y hasta va y gané al-gunos. El caso es que yo era muydiligente para acabar el cuadro (lanoche antes del límite) y tambiénpara llevarlo el último día, pero lue-go si no ganaba muchas veces medaba pereza ir a recogerlo.

Siempre pensaba: «bueno, va,ya iré. Tampoco van a tomarse enserio esa norma del concurso deque si pasa un mes sin recoger etc.,etc. Y si me ponen problemas se vana enterar».

El caso es que si no iba en elmomento a recogerlo se quedabaahí para los restos. Y aquí les voya contar algún caso de los que mepasaron.

El cuadro que más echo de me-nos es uno que está en el AteneoMercantil. Lo llevaría a un Salón deOtoño y allí se quedó. Luego el Ate-neo pasó a manos de la Conselleriade Cultura (creo), porque estabatrasteando por allí el Chimo Lara.Él mismo me dijo que había vistoallí un cuadro mío muy chulo y quelo habían colgado no sé dónde.

Yo vería ese cuadro acabadono más de quince minutos peropor lo que recuerdo me gustaba.Era el paquete de los cigarrillosCamel, tal cual (o sea realista) yencima un bacalao de esos se-cos. Eran las cosas que yo hacíaentonces, gamberras, ingenuasy malasombra, porque cogíaimágenes que tuvieran pirámi-des y les ponía encima un baca-lao, un capellá (en castellano lla-mado lirio) y cosas así, o sea sa-lazones, que se suponía que re-presentaban las momias de laspirámides.

En Pego, donde había un con-curso muy importante batí el re-cord: tres cuadros, tres, se que-daron allí para las futuras gene-raciones pegolinas. Años después

se me ocurrió llevar otro cuadro(recuerdo por cierto que nosacompañaba Alaska), y le co-menté al encargado lo de mis trescuadros. Me dijo que para esto te-nía que pedir hablar con el alcal-de. Yo, ante la posibilidad de te-ner que vérmelas con aquel ener-gúmeno que había entonces deedil, pues mira, pasé de todo. Fu-íme, y no hubo nada.

También tengo en la Caja deAhorros de Ontinyent otro colga-do. En el Ministerio de culturaetc., etc.

Mira, si un día tengo pasta,voy a comenzar a poner pleitospara recuperar mis cuadros y yavan a ver.

Porque, oye, yo creo que Dalíllevaba razón.

VERSUS OMNIA

Objetos perdidos

6 pd ■Levante EL MERCANTIL VALENCIANOViernes, 6 de febrero de 2009

ARTE

Page 7: posdata - UV Levante Darwin.pdfla indústria»,diu Manel J. M. Romero, secretari de l’Associa-ció d’Editors del País Valencià (AEPV), que assumeix les transformacions profundes

7Levante EL MERCANTIL VALENCIANO ■ Viernes, 6 de febrero de 2009

1ª entregaLUNES9 de febrero

i Teléfono de atención al cliente:902 371 025

De lunes a viernes de 9 a 14 horaswww.levante-emv.com

Objetivo:Matar a Hitler

Objetivo:Matar a Hitler

4 libros que le revelarántodas las claves de uno de los

períodos más interesantesde la historia universal

Conozca la auténtica historia de laOperación Valkiria y otras conspiraciones

para asesinar a Hitler, con el diario

CadaLUNES por

sólo1

.

Page 8: posdata - UV Levante Darwin.pdfla indústria»,diu Manel J. M. Romero, secretari de l’Associa-ció d’Editors del País Valencià (AEPV), que assumeix les transformacions profundes

8 ■Levante EL MERCANTIL VALENCIANOViernes, 6 de febrero de 2009

N.º 661, AÑO XVII / 6-II-2009Coordinadora: Arantxa Bea

Vicente Muñoz Puelles

E RA el 20 de abril de 1882, jue-ves, como indicaba el calen-dario de mesa que, entre el

abrecartas de marfil y el tinterode plata, presidía mi escritorio, enun rincón de nuestro salón. Habíatranscurrido más de un año des-de que Sherlock Holmes y yonos conocimos y empezamos acompartir las habitaciones del nú-mero 221B de Baker Street, y aúnme felicitaba a mí mismo poraquella decisión.

Holmes podía ser el menos cor-dial de los compañeros, y seguíahabiendo días en los que no me di-rigía la palabra. Es más, sus deva-neos con la morfina y con la coca-ína, que justificaba por la necesi-dad de estimular su cerebro, nohabían dejado de inquietarme des-de la primera vez en que le vi ha-cer uso de la jeringuilla hipodér-mica. Otro tanto cabe decir de surelación con el violín. Sabía tocar-lo de forma excelsa, pero casisiempre lo empleaba a modo decoda o comentario, para subrayarun razonamiento o expresar un es-tado de ánimo más bien lastimero.Tampoco me divertía que usara elsalón como galería de tiro, aunquefuese para adornar la pared opues-ta con las patrióticas iniciales de V.R., esto es, Victoria Regina, dibu-jadas con orificios de bala.

Pero también yo era un tipo pe-culiar. Me levantaba a las horasmás absurdas e impropias de unadulto respetable, tenía pesadillasrelacionadas con mis experien-cias en la segunda guerra anglo-afgana, de las que me despertabasudoroso y gritando, y me sobre-saltaba siempre que oía un ruidopenetrante, porque mis nerviosestaban destrozados, y quizá yanunca se repondrían.

Aquella mañana me había le-vantado tarde, después de una no-che de insomnio. Había tomadoel desayuno preparado por lasiempre solícita señora Hudson,y me encontraba aún en batín, le-yendo la prensa en nuestro mira-dor, de cara al ventanal que dabaa la calle, cuando oí una risita jac-tanciosa. Miré hacia atrás. Sólopodía ser Sherlock Holmes. Peromi compañero, sentado a su vezen su sillón, tenía el rostro ocultopor las amplias páginas del TheTimes, que no delataban ningúntemblor. Pensé que me habíaequivocado y de nuevo me con-centré en las noticias.

Poco después se repitió la risi-ta, aún más enojosa, y al volver-me descubrí a Holmes, que aso-maba tras el periódico, ahora sítambaleante, y se esforzaba porcontener nuevas carcajadas.

—¡Holmes, no esperaba estode usted! —dije, y me levanté,enfurruñado.

—No, eso no —se lamentó micompañero—. No se ofenda. Su-cede que, esta vez, no sólo he de-ducido sus pensamientos, sinoque me he anticipado a ellos. ¡Du-rante una milésima de segundo,he sabido lo que iba a pensar! Hasido la idea de que todos, y no sólousted, somos tan predecibles, laque me ha provocado la risa.

Desde el principio de nuestrarelación, Holmes tenía el fatigosohábito de deducir el curso de mispensamientos, a partir de los cam-bios de expresión de mi rostro.Era el mismo truco, más bienefectista, del que alardeaba Au-guste Dupin, el detective de fic-ción creado por Edgar AllanPoe. Sólo que esta vez yo le ha-bía dado la espalda, y no podía en-tender cómo había adivinadoalgo, si realmente lo había hecho.

—Ya sabe, Holmes —dije—,que no me gusta sentirme ob-servado, como si fuera un ani-mal de laboratorio. Entiendoque aplique sus extraordina-rias dotes de deducción aotras personas, pero deberíacomprender que hacerlocon un compañero de piso,que está siempre a su mer-ced, ronda el abuso. Además,no entiendo cómo usted, quevalora sobre todo la razón y lalógica, presume ahora de tenerpoderes extrasensoriales, comoun médium cualquiera.

—Watson, Watson, no se enfa-de. No voy por ahí.

—¿Acaso no acaba de decirmeque ha leído mi mente? —pre-gunté, decidido a curarle de su en-greimiento.

—De ningún modo. Lo únicoque sostengo es que, pese a nues-tras diferencias individuales, queson ante todo físicas pero tambiénvitales, todas las personas tende-mos a reaccionar del mismo modoen situaciones semejantes. Haceun momento, usted estaba leyen-do, como yo, la noticia relativa a lamuerte de Charles Darwin, quefalleció ayer, en su residencia deDown. ¿Qué es lo que sentimossiempre ante la muerte de un granhombre? Primero, admiración yagradecimiento, porque ha vivido

en nuestra época y ha compartidosu trabajo con nosotros.

—Hasta ahí, de acuerdo.—Usted me daba la espalda,

pero yo sabía que iba a levantar lacabeza, como muestra de esa ad-miración, y que posiblemente ibaa bajarla después, en señal de res-peto. Y así ha sido: usted ha subi-do la cabeza, como si tomara alien-to, y luego la ha bajado, como ha-bría hecho yo, probablemente, sino hubiera estado observándole.Después, en relación con el gran

hombre que ha muerto, uno valo-ra siempre lo que queda de él, esdecir sus logros. Darwin es, conWallace,pero de una manera mu-cho más notoria, el descubridorde la teoría de la evolución de lasespecies según la selección natu-ral. Una teoría que ha cambiadonuestra concepción del mundo,que nos ha colocado definitiva-mente en el reino animal, dondenos tocaba estar, y que ha dejadoa Dios en entredicho o, por así de-cirlo, fuera del mapa. ¿Me sigue?

—Por supuesto.—Pero, tal como la entende-

mos normalmente —continuóHolmes—, la teoría de la evolu-ción implica que el hombre des-ciende del mono, o al menos tie-ne un origen común con él. Es im-posible pensar en Darwin y no re-lacionarlo con esos conceptos, laevolución y la posición del monoen nuestro árbol genealógico. Enesta habitación sólo hay un obje-to que puede hacernos evocar anuestros parientes más cercanos,y es esa talla en madera rojiza quemuestra a tres macacos juntos,uno de los cuales se cubre los oí-dos con las manos, otro los ojos yel tercero la boca. Si lo recuerdo

bien, usted compró la talla en unbazar de Kabul.

—Así fue.—Usted podía haber vuelto la

mirada hacia ella o no, pero yo su-puse que lo haría, dado que la lle-vaba consigo cuando le hirieronen la batalla de Maiwand, y encierto modo puede considerarlacomo un amuleto, porque salióherido pero con vida. Y usted,efectivamente, la ha mirado, mo-mento en el que ha escuchado porprimera vez mi risita de triunfo.

También es imposible, creo yo,pensar en los monos sin imagi-narlos colgados de los árboles,donde muchos pasan la mayoríadel tiempo. Con frecuencia he-mos comentado que a esta callele faltan unos buenos plataneroso unos ciruelos, que pondrían unanota de color y en verano nos ayu-darían a aliviar el calor, difícil-mente soportable, sobre todo enagosto. La memoria tiende, comolos excursionistas, a seguir lossenderos ya abiertos. He supues-to que usted levantaría la cabezapara atisbar la calle desnuda deárboles, y usted lo ha hecho, sibien de manera casi impercepti-ble. Y es difícil vivir en esta partealta de Baker Street, a un tiro depiedra de Regent’s Park, e imagi-nar los monos subidos en sus ár-boles y alborotando, sin que a sumente acuda el jardín zoológico,el único lugar de Londres dondehay una nutrida representaciónde nuestros parientes, y donde us-ted y yo los hemos visitado a me-nudo. He adivinado que usted mi-raría en dirección al parque, quese ve desde aquí, y al zoo, que seencuentra hacia el norte, y así hasido, aunque sólo he podido apre-

ciar otro leve movimiento de ca-beza. Entonces he soltado mi ri-sita de triunfo, que tanto le ha in-comodado.

—¡Asombroso! —exclamé.—Es de lo más corriente, sal-

vo que en esta ocasión no podía,naturalmente, contar con los ras-gos de su cara ni con sus ojos —dijo Holmes.

Acababa de pronunciar estaspalabras cuando, como un efectode teatro, sonó un aldabonazo enla puerta de la calle, seguido deuna voz recia y de los pasos de al-guien que subía la escalera confirmeza. Como siempre que setrataba de un desconocido, leacompañaba la señora Hudson.Poco después se oyó el caracte-rístico golpear de nudillos denuestra patrona, que abrió lapuerta y franqueó el paso a unhombre de anchas espaldas, ves-tido con uniforme de ordenanza.

—Para el señor Sherlock Hol-mes —dijo el recién llegado, altiempo que entregaba a mi com-pañero un sobre azul.

Se quedó esperando a que micompañero leyera la carta, y le

preguntó si había respuesta.—Puede decirle al inspector

Spooner que allí estaremosdentro de poco más de treshoras y media. Y le felicitopor haber dejado el boxeoprofesional a tiempo —aña-dió Holmes distraídamen-te—. Hizo bien en seguir losconsejos de su esposa. A par-tir de cierta edad, en ese de-porte hay más riesgos para la

salud que posibles beneficios.El ordenanza retrocedió,

como si acusara un golpe. —Por vida de… —comenzó—

. En Scotland Yard he oído hablarde sus habilidades, pero esto…¿Cómo ha sabido lo del boxeo,por mi nariz?

—No, su nariz, sorprendente-mente, está bastante bien. Yotambién me tengo por un exper-to boxeador, así como por un es-grimista de palo y espada. He ob-servado que el boxeo provocaunas deformaciones caracterís-ticas en las orejas. Orejas en co-liflor, que dicen. Las suyas mues-tran un castigo importante, ytambién sus nudillos, lo que mehace pensar que participó en nu-merosos combates. Su uniformede ordenanza está casi nuevo, loque indica que dejó el boxeohace poco. Y su anillo de casadocuenta el resto. Cuando unosuma todos esos factores, resul-ta que su mujer no quiso casarsehasta que usted dejó el boxeo.¿Me equivoco?

—¡Qué manera de fijarse! —exclamó el ordenanza—. Podríaganar un montón de dinero, le-yendo la mente en las barracasde feria.

—¿Usted cree? —dijo Hol-mes, de buen humor—. Siempreestá bien saberlo, por si los de-lincuentes se reforman y el tra-bajo empieza a escasear.

(Continuará)

pd

pd

Suplemento Cultural posdata

LA CALLE DE LAS COMEDIAS

El caso de los hombres decapitadosUn nueva aventura de Sherlock Holmes

ICONO. Moneda de plata de dos dólares dedicada a Sherlock Holmes.

❙❙❙

Holmes tenía elfatigoso hábito dededucir el curso de mispensamientos, a partirde los cambios deexpresión de mi rostro

NEW ZEALAND MINT