poetes sota la lluna

8/18/2019 Poetes Sota La Lluna

1/40

Poetes sota la lluna

1

INTRODUCCIÓ ALBERT CALLS

MONTSE ASSENS • GUILLEM VALLEJO JOANA BEL • LALI RIBERA

JOAN CARLES GONZÁLEZ PUJALTE


2/40


3/40

Poetes sota la lluna

INTRODUCCIÓ ALBERT CALLS

LLIBRES MÍNIMS DE LA FONT DEL CARGOL,

MONTSE ASSENS • GUILLEM VALLEJO

JOANA BEL • LALI RIBERA



4/40

Il·lustració de la portada de la sèrie «30.000 anys dC»,tècnica mixta sobre cartró de l’artista Madola

Disseny de la col·lecció i maquetació:Ramon Martínez - www.rmdg.eu

© del text: Albert Calls, Montse Assens, Guillem Vallejo, Joana Bel, Lali Ribera, Joan Carles González Pujalte

© d’aquesta edició:Quaderns de la Font del Cargol [email protected]à de Dalt, 2016

Avís legal:aquesta obra està subjecta a una llicència Reconeixement-No Comercial-Sense obres derivades 4.0 de Creative Commons.

Se’n permet la reproducció, distribució i comunicació públicasempre que se’n citi l’autoria i l’editor i no es faci un úscomercial de l’obra original ni se’n creïn obres derivades.

La llicència completa es pot consultar ahttp://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/legalcode


5/40

5

L

En Valerià Pujol va projectar des de Premià de Dalt una veutan orta que el seu clam encara continua viu. Des del criti la paraula dels seus versos i amb la seva trajectòria vital vaensenyar-nos que la cultura és al davant nostre, en els terri-toris més propers, però també molt més enllà i que cal anara buscar-la.

Que el local és global ja ho defensava en Valerià en uns mo-ments en els quals er cultura era una manera audaç i valentade lluitar contra els poders fàctics més obscurs, de descobrirel món i descobrir-se alhora a un mateix.

El seu llegat perviu en la seva obra i també a casa seva, Can

Vallerià, que s’ha imposat el repte de desplegar un seguit depropostes culturals de primera línia. En aquest context derepresa de l’activitat cultural pública, Can Vallerià va dur aterme l’agost de 2015 la primera edició del festival ‘Poetessota la lluna’, una cita amb la poesia que s’escriu ara mateix alMaresme, a partir de diverses veus ben actuals i amb voluntat

de continuïtat. La lectura es va fer sota la lluna plena d’agost,perquè la revolta perviu sempre en els poetes i la poesia és ladarrera trinxera de la batalla per un món millor.

A CComissari de ‘Poetes sota la lluna’


6/40


7/40

7

MONTSE ASSENS

Poeta i activista cultural que desenvolupa una intensa activitat. Impulsa l’Associació de Relataires en Català, pinta, fapolítica i fins i tot escriu llibres a quatre mans. La seva és unapoesia de les sensacions i emocions. Fa una bona gestió tècni-

ca de l’estrofa curta en els seus poemes. Hi destaca, precisa-ment, la distància més íntima que apropa el poema al lector. Viu a Premià de Dalt.


8/40

8

G

Embat rere embat,escrostona la rocai llaura la pell.

*

..i divago entre la vida i la mort, connada en el jocde sobreviure a les palpentes, i em dic a mi mateixaque la vida és opcional, però que la mort ésestrictament obligatòria... I divago altre cop, i milcops més, i m’entretinc en dissertar si la mort és undret addicional o la vida és un deure definit... i el

dubte s’encrostona a la pell;i em pregunto cada dia si el deure és el que em mataa poc a poc... i divago altre cop.


9/40

9

L Maridatge

Componc un maridatge de terra i vi sobre la taula.L’aroma es desprèn i els pensaments an pessigolles

a la punta del nas. M’acompanya el destí en aquestaesta de plaers.

Asseguts enont l’un de l’altre, gaudim del goigd’amar-nos dins un bodegó de Rembrandt o unpoema d’Omar Khayyam.


10/40

10

A ’

El um s’escampa entre espais coberts de glaç.Les mans osques i encreuadesalbiren lluny de mi

i un crit de desesper es disparaa l’altre costat del oc.Res! Encara res.Cap resposta respira inútilment.Tancats dins la pell de la vida,restem endormiscatsesperant que l’ordre ens aporti un bri de llum.

Clar i osc es dibuixa el diamentre caminem sobre l’escorça hivernald’una carcassa de lloguer.


11/40

11

C

Vagareges per rierols vesprals d’ambreque la tarda allibera del crepuscle.Poca cosa manca per fer, i ho saps.

T’adones que res pot trencar el misterii és aleshores que estimes la nit.La urgència quotidiana que t’empenys’asserena amb tu i prompte s’adorm.Una quietud insòlita t’envaeixi et vesteixes de gala, i t’enjoies,per a rebre a un nou amant aquest vespre.


12/40

12

C Joventut a contrallum

A ec de pell fa basarda la por,la soledat de la joventut presa

que s’esfondra. Tèrbols i a contrallum,goig i desig orgen itineraris.El teu lligam és reugi de pors.Branda el somni entre ombres d’inortuni. Al límit d’un clar silenci esmolat,paraules i crits són els teus sentits,i flaires la mar i el vent t’acarona.Et plaus de l’eervescent llibertatque et forja pessigolles a la gola,i la paraula independència et naixcom el vers que lluita, i el crit s’escola.

(...repressió, innocència,

descoberta, rebel·lia...)

No solia er cas.Els camps de blat eren el regneon lliuràvem les batalles més tensescontra els opressors.

No solia fer pas cas,i acabava els dies de cara a la paret.


13/40

13

GUILLEM VALLEJO

Activista cultural destacat des de l’associació Poesia en Acció,entitat que a disset anys que promou la poesia en valors hu-mans en el més ampli ventall de la societat, des d’escoles aespais culturals com l’Ateneu Barcelonès. Com a escriptor ha

sabut conjugar perfectament el bilingüisme. És un poeta dela profunditat, sobretot, amb un vers elèctric i vibrant. Viu aEl Masnou.


14/40

14

I

Inventar-se en l’avui i en el demà.Guanyar-li la partida al previsible,i amb fets punyents desdir el destí,

teranyina de mil causes i efectes,del que som aranya, xarxa i som insecte.Guanyar-nos el foc sense por de la cera,emprendre el vol tenaç amb el valorque crema, creix i arrisca el tot pel tot...Si l’aire és ja l’únic camí possible,si la llibertat és al cel, el que és a l’amor la vida,

si perduda la por ja no queda res més...Inventar-se la orça si ens cau el móna sobre, i percudir el sostremateix del pensament d’una volada,ampla i fonda, com qui torna nou de la derrota.

Mirall obert.


15/40

15

Y

Soy la sombra y el rayo, claridad y tiniebla,El vendaval eroz que muerde las estrellas Y el remanso del río que acaricia la hierba.

La mano tendida sin memoria en los dedos y el escuadrón del labio disparando su alarma,la obstinada certeza que incendia los espejos y el raudal del llanto agolpado en la nuezquebrada por el peso hondo de la pena.Soy el dardo seguro vibrando en la diana,el encuentro del roce, de la piel y el aroma,

la casa abandonada, de todos, de sí misma, y la bestia encerrada en su jaula invisible,soy la sed y la espada, la semilla y el viento, y esparzo mi universo con todas sus incógnitas.


16/40

16

P

Para lunas, para rayos, para brisas, para soles...Para el tiempo si vienes con el sol en las manos,para esta ansia mía no hay luz nunca suciente,

para mientes que te pienso, para el cauce de mi sangre,para arriba van mis besos, para vientos imparables,para paisajes ciegos que no paran de buscarte,paralelas tus dos fuentes, paramieles tus pirámides,para el curso de mi boca, para paladeárteme,para alzarme hasta tu sueño, para allí paracrearme,para lunas de tus noches, para rayos de tus fuegos,

para brisas, para risas, para bienes, para males,para sueños impares, para paraísos ciertos, paraparar un ciclón si viniera a buscarte, para amarte.


17/40

17

T

La memòria està feta de cruïllesque no duen enlloc:culs-de-sac de la consciència.

Cal donar un pas i un altrei veure què hi ha més enllà.Fa por tombar l’esquena, el cap,el record al no res.I cal que el joc acabiperquè l’atzar comenci.

Atzagaia d’orgull,fibla l’avuiamb la punta cega del demà.En cada ajornamentl’eternitat perd orça.La revolta més gran

comença en acceptar que pots canviar.


18/40

18

É

Su carga es más grandeque su espalda, y siguea ráfagas y a cuestas

con la mirada perdidaen la hierba y en la nieblasin saber qué hacer, quécamino dejar o tomar,mientras la nada la cerca y la envuelve... Aprieta el ardocon mano inocente y chiquita,

que supo del barro las grietas,del hombre su horror sin medida, y con la otra mano soportael peso restante, su fatiga. Y sin volver la cabeza, esuna más del éxodo sin n,

quebrado el grito, rota la voz,con su infancia hecha añicos, y la mirada ahogada entre la niebla, y pese a todo, avanza, avanza…


19/40

19

JOANA BEL

Filla de l’escriptora Maria Oleart, la Joana és una escriptorade la immensitat poètica, de cuina literària lenta però moltintensa. També ha escrit narrativa, partint però de la prosapoètica, un territori literari en el qual es troba molt còmoda.

Viu a El Masnou.


20/40

20

Un horitzó

i un espai de vela per desplegar

la llarga cinta de la mar,la cua humida

d’un silenci


21/40

21

Sóc verticalperò m’estimaria més ser horitzontal.

S P

L’imagino verticall’horitzó on neixl’arrel onda del dubte. Vertigen.

L’abisme a la golai al pit la pedrainsomne del bosc.

Al lluny el temps cavalca

crinera de ugaenllà endinsde l’espai.


22/40

22

Ara l’espai es dilata:cau l’hora antigade l’altiu campanar.

L’ala ondam’obre el dominide l’aire,intensitat del destempsque uig rutilanti ara volta i s’aturacom si tot os seufins i tot el cel lentdel plom de les hores.


23/40

23

Obertesles rutes viatgeresde la calma,

polsegoses certesesd’astres lents,embrions de misterique moren per ésser.

Terra torno a tuamb el temps primitiucom el lent oc latentdel destemps de l’aigua.


24/40

24

Salto al buitde la osca i el oc:la teva calidesa.

S’omple el silenci, sent..

La pluja et pensa,la música dels arbresparla de tu,la mar et somia.


25/40

25

Blanca, mare, la casa deles terrasses obertes dels estiuscom illes de sol als braços nus,

als peus que riuen. Al saareig esbandim amagatallsd’íntimes paraules secretescom les canyes de vora el recon viuen salamandres i neixenherbes d’olor d’encanteri.Les orenetesnien on nosaltres:senzilles meravellescom mans menudesd’astres lents,espantadissade peixos, alzines, vinyes

i jocs de fang.Enfilem la niti el cel obert d’estrellesquan ermem de la casa d’ estiuportes i finestres de llum esbatanadesperquè callen els ocells

a l’hivernquan a la casa sola li neixla bèstia de la humitat i del silenci.


26/40

26

Tu saps com la llumes rebel·la contra

estranyes ombres,contra inexplicables

silencis.M A

Tu saps on neix

l’eix de la ollia.La nit, la setque goteja,l’esperasuspesa,un mur de um.Tal com ésl’aire de la por.Però tambésaps de les mansla nostra terra tèbia,i de l’espasadels mots

contrael combatde l’ombra,i de la llum rebelque arrelaals ulls nets

i al cor nud’una teva paraula.


27/40

27

LALI RIBERA

Professora de secundària i d’escriptura a l’Escola de l’AteneuBarcelonès. Té una veu molt personal del silenci, amb el qualestableix una connexió directa amb el lector, amb una acuradaironia que sorgeix a voltes. Només ha publicat dos llibres de

poesia i no té cap pressa per anar ent els seus poemes. Li agra-da avançar a poc a poc i amb solidesa. Viu a Vilassar de Mar.


28/40

28

P

Progressaré adequadament:dormir al arcalcular les distàncies

enonsar els peus a la sorrabeure’m el marfugir d’il·lusions òptiquesminutejar l’instant.

I, si cal, ja milloraré.


29/40

29

S

La son del temps que no passase m’arrapa a les parpelles.Després ve l’altra, de son,

la de les hores que volen enllàdel badall de la vida desbocada.I entre les dues,la son de tuescampada a la pell.


30/40

30

L

Ara mesuro aquell tempsamb comptagotes,sense el desfici insensat

de la pell tendra.La memòria s’arrugacom es clivellen els motsque gravàvem a la socadel utur esponerós.

Gotes d’amor mal comptades

i un rajolí d’enyorança:darrere el vidre dels diespassejo lenta entre els pinstossudament arrelatsi les roselles eímeres.

Estenc les hores.M’esfilagarso.


31/40

31

P

Tenaç, esmolo un ganivet de cuina;faig juliana del dolorque hem de sopar

dia rere dia,i la remeno amb obstinaciómalaltissa i fenèticaperquè no se m’enganxia la paella de l’ànima.

I l’extractor de ums no unciona.


32/40

32

C

Ressegueixo amb el ditel no-tu que el mirall de ba sovint m’engalta.

Sense avisar.Els teus anys són els meus anys,i el no-jo que se m’encararegalima el teu nom humit.Em veig en tu i visc en mi.

Els no-noms mig somriuen.


33/40

33


Poeta i performer. Militant de la batalla en defensa de la poe-sia. Va ser membre del mític grup ART INCUBE i és, avui peravui, una veu sòlida i consolidada. Més que recitar, semblaque dispari els seus poemes. Viu a Mataró.


34/40

34

Llençar la neu recollida d’una enèrgica paladadamunt d’un munt d’una altra neu més antiga.Respirar el cansament que provoca l’esorç

d’anar aquí allà amb la matèria pulcra del blanc.Clavar novament l’espasa a l’esquenadel món. Sentir el llastimós mugit de l’univers.Tensar els músculs. Aixecar una nova acciódel paisatge i envolar-la i er que caiguinovament damunt d’un altre punt de la realitaten un total desordre de cristalls on em multiplicofins a l’eternitat. Respirar el fed.Sentir les passes esponjoses del cérvol,el grallar dels corbs, una serra mecànica.Saber que volem caminar, almenys, caminar.Deixar darrera l’hivern. Voler deixar-lo.Preguntar-se, que és molt, si sota aquest camí

de gel hi ha possibilitat d’altres viaranys.Imaginar-los amb els ulls del sentiment.Seguir-los,

De Les coses i els miratges. Editorial Pagès.


35/40

35

sento pesada la mà damunt del teu muscle.Sento pesant el braç damunt la teva espatlla.Sento pesant el cos damunt del teu cos.

Sento l’ombra pesada entre les rodes dels cotxes.Sento el silenci pesant dels meus llavisquan parlo per sobre del teu silenci. Sento pesantsels meus ulls en obrir les finestres i en mirartot aquest paisatge de miratges llunyans d’arbresi bromeres. Sento pesants els meus òrgansquan t’estic trucant i tu no contestes. Sento pesantel meu somni quan t’estic somiant. Sento pesantel meu oc quan t’estic incendiant. Sento pesadesles cames si et camino, si et segueixo. Sento pesantel meu sexe quan m’obro entre els teus sexes.Sento pesada la llum en aquest hivern i en la cambra.Sento pesada la por, el temps que és com arena

entre els dits que s’escola com una catedralque s’anés fent arena. Sento pesada la forma,el volum que em fa animal humà, que em dónaaspecte caní, que m’omple el pit de plomes.Sento pesant el que tinc, el que mantinc, el que desitjo,el que conservo, l’espai, el fèretre on m’heu de car

un dia sota l’herba,

De Les coses i els miratges. Editorial Pagès.


36/40

36

Hem anat a les torres. Hem anat, humils,al llavi del riu on s’agrumollen, grocs,els peixos morts. A la pedra hem anat vençuts

i sota la pedra hem volgut deixar la nostra duresa.Hem anat a la flexibilitat de l’espiga.Ens hem bressolat amb ella com si óssim insectes.Hem estat entre els acers de les fàbriques abandonades.Hem anat al brunzit de les antenes dels terrats,als nius sarmentosos de les cornises on agonitzen els cucs. Avui hem anat a l’aire que escampa les cendresdel meu germà. Hem anat a l’arbre i hem vistles arrels com dits de vell aferrant-se a la terra,aquella lluita entre el que s’és i el que no s’és.Hem vist la branca i hem vist l’ocell i l’ou de l’ocellque un altre ocell devorava. Hem anat als mursamb orats de bala. Hem anat a l’heura dels murs.

Hem anat a les torres i hi queien llamps que un diaacabaran per ensorrar-les. I hi conspiraven els àngels.Hem anat al llavi del riu i hi baixava una aigua oscai pastosa amb peixos de sang. I sota la pell de l’aiguanavegaven lentes oèlies amb els ulls tancatsi els peus inflats com les verges mortes de Caravaggio.

Avui hem anat consirosos a l’ombra.Hem tingut ed, un ed íntim i irresistible.Un fed que m’hi naixia dels propis ossos de l’esquelet.I he anat jo a tu. I tu has anat a mi.Hem estat buscant-nos. I quan ens hem trobathe sabut jo que tu també havies anat a les torres,

a les pedres, al riu, a les cendres. I a l’arbre.

De Rastres de l’escapista. Editorial Bromera.


37/40

37

Devem alguna cosa. Devem uns punts nals,una paraula a destemps, una ganyota, una màscara.Devem minuts al rellotge, algun peu de pàgina,

una carta manuscrita, alguna observació encertada,una pinzellada última als llavis de la Gioconda.Devem el nom de les coses i un vers recitat pausadament.Devem una engrapada a l’aixopluc d’una tàpia.Dec certs crepuscles. Dec oblits, dodecafoniesdavant d’un mirall. Rugits de fera descontrolada,de màquina escurabutxaques. Devem ordresdins dels armaris. Devem eternitats dalt d’un escenari,monòlegs, cantates. Devem camises sense planxari corbates cremades. I robes de donaque no ens hem posat mai. Devem dies vençuts,setmanes sutjoses, certes sinceritats,tandes en cues de supermercat, esperes en ocines.

Dos o tres fogositats, un espai en blanc.I cops de porta, retalls de diaris, fotograes,correus electrònics, una coreograa per a acordió,una perspectiva inusual, una trucada a les tantes,una de tantes trucades, una llum blanca.Devem la teva ombra lírica i l’èxtasi del suc

de la magrana quan un ganivet la talla en dues meitats.Devem un vers improvisat, sense mesurai el meu cos despullat i mort en una platja de Maltaamb els peus horrorosament inflats per acciódel tenebrisme que se’n va de nosaltresquan se’ns prem fortament els músculs de l’ànima.

De Rastres de l’escapista. Editorial Bromera.


38/40

38

Espai. Volta de còncaves carns corbades en corbespròpies. Anem dient la llum, molt uixet. Anem dientl’espai a temps on no diem res, on tot és osc, sense

ambivalències.

De Espai, teoria i poètica de la nou. Editorial Viena.


39/40

Í

La poesia i la lluna. Albert Calls 5

Montse Assens 7

Guillem Vallejo 13

Joana Bel 19

Lali Ribera 27

Joan Carles González Pujalte 33


40/40

poetes sota la lluna

Documents