Col·lectiu de Dones en l’Església, per la ParitatNúmero 57 · octubre - novembre - desembre 2010

Benaurats els perseguits

PARAULES i FETSPARAULES i FETS

Obra de Maria Rius

2

Podríem afegir-hi: «i les perseguides», dones de totacondició al llarg de tota la història, i especialment lesperseguides per la mateixa Església, de la qual formen

part, dolorosament perseguides, menystingudes, utilitza-des i condemnades.

Avui quan parlem de perseguits, totes tenim molt pre-sent casos recents i mediàtics com ara José Antonio Pagolai Juan Masiá... També considerem una amenaça de perse-cució, les sancions que imposarà el Vaticà contra tot intentd’accedir al sacerdoci per part de les dones; l’escrit adreçatals bisbes el 15 de juliol passat per la Congregació per a laDoctrina de la Fe ho deixa clar. També són perseguits els ho-mosexuals cristians en no reconèixer-los el dret a viure laseva sexualitat, a poder formar una família i a no ser ex-closos de la comunitat, com els separats que tonen a referla seva vida amb una altra persona i volen continuar parti-cipant dels sagraments i de la vida cristiana comunitària...

El fet de perseguir, sancionar, apartar, excomunicar ialtres sancions més fortes encara, semblava que eren jahistòria passada i que ja no hauríem de tornar a beured’aquesta aigua, però estem comprovant que no és així.En un dels darrers articles (20 d’agost) que el brasiler Le-onardo Boff, antic franciscà també perseguit, escriu set-manalment ho expressa amb claredat: «Les institucionsautoritàries solen tenir una mateixa lògica d’autorepro-ducció. Amb l’Església-institució no és diferent. En primerlloc, ella es té com l’única veritable i retira el títol d’«es-glésia» a totes les altres. Després crea un marc rigorós: unpensament únic, una única dogmàtica, un únic cate-

cisme, un únic dret canònic, una única forma de litúrgia.No es tolera la crítica ni la creativitat, considerades ne-gatives o denunciades com a creadores d’una Església pa-ral·lela o d’un altre magisteri. En segon lloc, s’usa la vio-lència simbòlica del control, de la repressió i del càstig,sovint en perjudici dels drets humans. Fàcilment el qui ésqüestionat és marginat, se li nega el dret de predicar, d’es-criure i d’actuar en la comunitat.»

Els continguts de la revista Paraules i fets de Dones queteniu a les mans, encara que no pretenen ser monogrà-fics, sí que en bona part segueixen aquest fil conductor, iles col·laboracions de les teòlogues i sòcies del Col·lectiusón les primeres d’aportar les seves reflexions i vivències.També ens fem ressò de les trobades de Teologia feministaen què hem participat a Golegä i a Santander.

«Benaurats els perseguits» ens ajuda a mirar no nomésdins l’Església, sinó més enllà. I veiem la penalització perl’exercici de la prostitució, que recau sobretot en les do-nes que viuen o malviuen d’aquesta feina. I com la nos-tra societat benestant persegueix els immigrants sense pa-pers, fent batudes policials programades per expulsar-losdel país sense contemplacions i al marge de l’opinió pú-blica. I no deixem de veure amb dolor i vergonya, com estracten els temes que afecten les dones en altres països icom recau en elles tota la maldat i la prepotència dels ho-mes amb els quals estan obligades a conviure.

Jesús va proclamar unes benaurances, però també vaser dur i crític. «Guies cecs, que coleu un mosquit i us em-passeu un camell.» (Mt 23, 24).

Benaurats els perseguits... Mt 5, 10

EDITORIAL

Amb el suport de:

Llibreria Pròleg

Sant Pere Més Alt, 46(Barcelona)

On podeu comprarPARAULES I FETS DE DONES

Llibreria Claret Llúria, 5

(Barcelona)

B./Podeu també enviar transferència a un dels dos Comptes corrents del CDE: Al número 2013 0121 48 0200449566 (Caixa Catalunya) o bé al núm. 3025 0001 121433303596 (Caixa d’Enginyers)

Nom del/la titular ............................................................................................................................................................................................................................. Adreça...............................................................................................................................................................................................

D.P. .......................................................... Població ...........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

Banc o caixa ............................................................................................... Entitat ............................................................ Control .......................................................... Oficina .......................................................... No. compte/llibreta ..............................................

A/. Domiciliació bancària

Tipus de subscripció anual per rebre Paraules i fets de Dones

Butlleta de subscripcióQuota anual 6 €

Nom i Cognoms AdreçaPoblació D.P. Telèfon Correu electrònic

Col·lectiu de Dones en l’Església C./Mare de Déu del Pilar, 15 pral. 08003 Barcelona - Tel. 93 319 23 42 - cde@donesesglesia.cat - www.donesesglesia.cat

Us prego que fins a nova ordre carregueu al c/c o llibreta indicadaels rebuts que us presentarà el Col·lectiu de Dones en l’Església, enconcepte de subscripció al Butlletí Paraules i fets de Dones.

Signatura

Fotocopiar i enviar la butlleta

Racò del llibre

Dr. Robert, 12(Rubí)

A peu, de pàgina

Major de Gràcia, 50(Barcelona)

Al mes de juliol hi ha hagut aGolegä, un poble prop de Lis-boa, una trobada de caire fe-

minista organitzada pel Graal. En lesseves pròpies paraules, “El Graal ésun moviment internacional cristià dedones, motivades per una profundavida espiritual arrelada en Crist i com-promeses en transformar el món enuna comunitat global de justícia i pau,acordat al sentit simbòlic de la lle-genda que va donar nom al movi-ment” (el Grial mai no s’ha trobat;sempre és un camí). Va ser fundat aHolanda l’any 1921 per un grup d’u-niversitàries cristianes que volien fervisible i operacional la intervenció deles dones en la societat”.

En aquests moments, el Graal estàestès pels cinc continents i no sols hacrescut en el sentit d’una experiènciamulticultural sinó també multireligiosa.Així, el Graal a Portugal és catòlic, aAnglaterra pot ser anglicà, luterà en al-tres països, etc. (Fixem-nos que he dit“a” no “de”) El Graal internacional téestatut constitutiu a la ONU. No estàinscrit com a moviment religiós ni estàsota la tutela de cap Església. És unaassociació civil. Maria de LourdesPintasilgo el va introduir a Portugall’any 1957, i es va constituir com a“Associaçäo de Carácter Social e Cul-tural” el 1977, reconeguda com “Pes-soa Colectiva de Utilitate Pública” l’any1985. Gaudeix de bona premsa arreudel món, cosa que no és d’estranyarperquè “les dones del Graal procurenconstruir una cultura del tenir cura1,responent als signes i urgències decada època, en la lluita per la igualtatper a les dones, contra la pobresa i perlas sostenibilitat del planeta”.

És evident que hauríem de dir moltmés tant de la complexitat de l’orga-nització com de l’abast del seu treballsocial, cosa que potser es podrà fer desd’una altra instància informativa, peròés el suficient per a comprendre queuna dedicació de tal intensitat neces-sita una formació adequada i cons-tant. Per aquest motiu compten ambalguns centres per a fer tot tipus detrobades formatives per a dones de

fora i de dins del moviment. I un d’ellsés a Golegä.

Donat el seu caràcter social, en ge-neral no hi ha, per a dir-ho d’algunamanera, una preocupació específica perla teologia, com tampoc no hi ha un co-neixement de la teologia feminista, mo-tiu pel qual es va pensar en una trobadaque donés resposta a la preocupacióper la formació espiritual (mística), fe-minista (mulheres) i teològica (teologia). Per tant, la trobada va girar al voltantd’aquests tres eixos que es repetien,estenent-se i completant-se, en tresfranges horàries durant cinc dies:

MÍSTICA: Poc a poc, en una menade pràctica contemplativa, pausada iprofunda, Anita Siasi ens va portar aexplorar els camins de la Mística, entesacom a aliment de l’ànima, de la mà desant Agustí, Mansum-al-Allaj, Julianade Norwich, santa Teresa d’Àvila, Rai-mon Panikkar, Dag Hammarskjoeld iEtty Hillesum, fent així un llarg recorre-gut històric, que va del segle IV al segleXX, a través d’ homes i dones de dife-rents professions i de diverses religions.

Paula de Palma va donar una llarga

explicació de les TEOLOGIES FEMINIS-TES, des de la seva importància i signi-ficació en la història de l’Església, de lasocietat i de les mateixes dones, passantper tot el recorregut històric, des del NTfins el dia d’avui, per acabar explicant elcontingut de les diferents disciplines te-ològiques feministes: Metodologia, Ma-riologia, Cristologia, Eclesiologia, Trini-tat, Sacrifici, etc. Un llarg recorregut quees va enriquir amb una informació sobreles diferents tendències llatinoamerica-nes, asiàtiques i africanes actuals.

La part més laica, i molt interessant,la van protagonitzar Ana Luisa Ama-ral i Isabel Allegro, ambdues profes-sores de literatura a la Universitat, fe-ministes de primera hora, però ambtendències diferents, el que va aportarun diàleg, divertit a vegades, i real-ment il·lustrador. El tema general era:FEMINISMES, MOVIMENTS. PRESES DEPOSICIÓ. TEORIES. La primera, una deles poetesses actuals més grans en llen-gua lusitana, va explicar els primersmoviments feministes i com es van des-envolupar a través de les tres onadesque ja coneixem, posant un accent es-pecial en la teoria queer, de la que ellase’n declara fermament entusiasta ipropagadora a través dels seminarisd’anàlisi literària que duu a terme a laUniversitat. Isabel, en canvi, és méspropera als feminismes francesos (queno veu en absolut com essencialistes)que es mouen en el terreny dels neo-materialismes. Va concloure les jorna-des explicant abastament la construc-ció literària de les identitats-model(femenines o feministes).

Fins aquí l’encontre. Interessant? Sí.Però potser el més important és el con-tacte que hem començat a establir ambPortugal a través del Graal. Uns con-tactes que haurem d’estudiar coms’han de continuar per a un mutu enri-quiment.

Roser Solé BesteiroMembre CDE

1. El “tenir cura” comprèn des de l’atenció a l’educa-ció permanent de les dones allà on sigui, a la contribu-ció de les dones en els nous models de vida en la so-cietat, la solidaritat davant la immigració, suscitar laintroducció de valors ètics en les tasques d’ordre tècnic,cultural i social o el tenir cura dels malalts més propers.

3

TEOLOGIA FEMINISTA

Golegä: Mulheres, Teologia e Mística

4

TEOLOGIA FEMINISTA

Reflexions en veu alta

El nostre grup, el d’Hor -ta, Barcelona, seguimfent trobades men-

suals al llarg de l’any endues vessants diferencia-des, una de formació en unsentit més estricte (confe-rències-col·loqui) i l'altra decompartir punts de vistasobre temes genèrics o bésobre alguna lectura en es-pecial, que si ho analitzemamb més profunditat, tam -bé és de formació.

El mes de maig passatvam anar donant voltes aun article de Juan Masià,publicat a la revista Alandar(març 2010), en el que ensparla de la presència de lesdones en l’últim sopar deJesús.

Ens agradaria poder com -partir amb tots/es vosaltresaquest moment privilegiatde l’intercanvi d’o pinions ireflexions sobre el paper deles dones en el comiat deJesús, tenint com a rerefons l’esmentat article.

Totes hi vam dir la nostrai l’article va donar de si perseguir reflexionant unsquants dies més, enriquint-nos amb els punts de vistade totes i cadascuna de no-saltres i obrint nous frontsd’enfocament del sentitd’un moment tan importantper a la nostra fe, com ésaquest sopar.

Així doncs, una primeralectura del text ens deixauna mica “descol·locades”ja que el llenguatge ésmolt diferent del que es -tem habituades, cal fer-neuna segona, una tercera…lec tures, intentant es brinarque ens vol dir exactamentl’autor, tot comparant-hoamb el que ens diuen elstextos bíblics.

Queda palès que les

dones hi són presents entots i cadascun dels detallsdel sopar de Pasqua i nonomés ocupades en “la in-tendència”, com devia serhabitual en l’entorn cultu-ral del moment (nomésd’aquell entorn?), així comtambé homes i joves, com-partint tots els aspectesmaterials de l’àpat.

Tots junts són una granfamília (amb amics íntims in-closos) reunida per a unagran celebració i com a totesles trobades familiars ograns celebracions, sorgei-xen estires i afluixes d’uns id’altres per atreure l’atenciódel Mestre i fer-se significar.

Els presents tenen inte-ressos diversos i com a re-flex d’això es veuen lesdiferents actituds i interes-sos dels allí congregats,pressentint que algunacosa gran passarà i volentser successors o estar bensituats quan hi hagi els es-deveniments o be perpoder sentir-se el predilectedel Cap. Com en una famí-lia extensa d’avui en dia oen una xarxa de relacionsamicals, parroquials…¿notrobeu? Davant d’aquestesactituds ell va posant ordre,els marca el camí, els diu

que quan recordin el queavui els diu, no han de dub-tar que els estarà ajudant,ja que en el sopar ho hancompartit tot.

El Jesús del relat deixacaure en un momentdonat, com aquell que novol la cosa, que l’amor ésmés important que les mis-ses i els sermons (aquest ésel seu compromís), de lamateixa manera els diu ques’estimin més i millor ja queaixí la gent descobrirà elsentit de la vida, i els diuque no és un manament,és el seu testament.

El text ens presenta ales dones acompanyant-lotam bé a l’Hort de les Oli-veres, d’una manera molt“femenina”, amb tendre -

sa, estant al seu costat,com a àngels, animant-lo iajuntant-lo a assumir-ho,malgrat a elles també elscostava viure i pair el tràn-gol, mentre Pere i Jaumes’adormien.

I també, en el text de re-ferència, parla de Miriamque a partir de llavors seràanomenada Petra, i de lamà de Joan serà construïdal’Assemblea de Xarxes queperllongaran allò que vacomençar a Galilea.

És realment un text quetot i cenyir-se a les cites delNou Testament, ens aportauna visió diferent del queestem acostumades.

És molt vàlid per a refle-xionar i per a llegir entre lí-nies els textos bíblics,obrint la ment i també peraprofundir en l’esperit de lanarració bíblica, deixant aun costat l’estil narratiu i elcontext sociocultural delmoment.

Per al nostre grup aquestcurs ha estat una experièn-cia molt enriquidora ja queel fet de reflexionar prèvia-ment un tema o un escrit,escollit per totes, i posar-loen comú després, ens ha fetdonar un pas més en el nos-tre creixement personal.

Mercè Porrera

J.L. Cortés

5

TEOLOGIA FEMINISTA

Què vol Déu que jo vulgui?

Les dones tenim una responsabilitat queens exigeix un compromís seriós: con-tar en femení el que sempre s'ha con-

tat des del costat masculí. No es tracta d'inventar; tampoc d'im-

provisar; ni de dir blanc on abans posavanegre; no és invalidar una expressió subs-tituint-la per una altra. És molt més profundque tot això. Senzillament, crec que faltaexpressar el cinquanta per cent del mis-satge que Déu ha volgut fer arribar a la hu-manitat. És possible que soni massa ro-tund, fins i tot presumptuós, però els fetscanten. No partim de zero: tenim testimo-niatges de dones al llarg de la història. Peraixò cal seguir endavant.

Quan Déu vol alguna cosa parla direc-tament al cor de la persona. Ningú pot dirque mai hagi estat interpel·lat: recordemtantes preguntes existencials que són co-munes a tot ser humà.

La persona, des de la llibertat amb laqual va ser creada, contestarà o no; fugirào es comprometrà en la tasca; li donarà ver-

tigen o se sentirà acompanyada; negaràtres vegades o correrà a contar-lo alsveïns… pot passar de tot . Però que quediben clar que no és un assumpte d’un sexedeterminat sinó de persones. Si es redueixa un sexe, llavors estem parlant de poder.

Tradició i signes dels temps no han d'es-tar renyits ni han de viure en contraposició.Ho sé perquè m'encanten les plantes im'ensenyen que arrels, tiges, fulles, flors ifruits són un tot. Si em confonc i tallo lesarrels… adéu planta, però si només vulluna tija ben pelada de branques i fulles noarribaré a veure la bellesa de les flors i nopodré recollir el fruit que arribarà en el seumoment.

Jesús va mirar, va parlar i va compartiramb les dones del seu temps que no erenningú a nivell social ni a nivell religiós. Iaquelles dones van tenir molts gestos apartir del que captaven de la compassió, elconsol i l'amor que Jesús comunicava.

Llavors em vaig capbussar en l'oració imeditació del que Lluc (Lc 1, 47-55) diu de

la trobada entre dones prenyades, creientsi il·lusionades que no poden fer cap altracosa que celebrar el que estan vivint. Elles jahan contestat la pregunta existencial quedóna títol a aquest escrit. D'aquesta ma-nera, em vaig trobar asseguda a l'ordinadorexplorant el Magnificat solament amb lapretensió d’intentar ficar-me en la pell deMaría compartint des del meu ésser dedona, que a més és mare, esposa, germana,amiga, artesana del pinzell i de la ploma i, enl'Església, laica “sense papers”, en el mo-ment històric concret d'inici del segonmil·lenni.

Vaig entendre que María utilitzaria avuiun altre llenguatge, i sense menysprear latradició, es valdria a la vegada de paraulesque poguessin expandir el missatge enaquest temps. I així, va sortir un Magnificatper al segle XXI . Vaig voler parlar en fe-mení i m’hi vaig comprometre des de lameva reflexió en forma de llibre.

Mari Paz López Santos www.pazsantos.com (Traducció)

La Universitat Internacional MenéndezPelayo de Santander, des de la càtedrade La Escuela de Teología Karl Rahner-

Hans u Balthasar, ha apostat per la teolo-gia feminista, tot i que sempre ha impar-tit cursos de teologia “oficial” amb granèxit d’assistència, majoritàriament mascu-lina. No obstant això, sabedors del risc quesuposava trencar la dinàmica del que és“correctament polític”, s’han atrevit a do-nar veu a les reflexions teològiques femi-nistes.

La difícil tasca d’organitzar aquest noucurs es va encomanar a la teòloga IsabelGómez Acebo (ATE) de savi criteri i d’ ap-tesa amb la matèria. I es va celebrar,del 12al 16 de juliol, sota el títol: Reptes del fe-minisme a la teologia i a l’Església, en elmagnífic palau de La Magdalena.

L’elenc del professorat interreligiós, ex-cel·lent, van defensar magistralment lesgrans línies del pensament teològic femi-nista. Des d’El Déu baró (Xabier Picaza),L’hermenéutica crítica feminista (Ma-rinella Peroti), Les deixebles de Jesús(Mercedes Navarro), La visió sobre lesdones en l’Església (Cettina Militello),Gènere i Cristianisme (M. Josefa GarcíaCollado), El sofriment de les dones (Te-

resa Forcades) i la taula rodona sobre El fu-tur de l’Església, entre moltes altres po-nències.

El curs ha superat les expectatives ini-cials amb una nombrosa participació, ma-joritàriament femenina, i ha obert horitzonsde futur. Les sessions s’han ca rac teritzatpel seu alt nivell i per les dinàmiques inter-actives de reflexió i trobada que prometenmolta “vida” a la teologia feminista.

A grans trets i resumint a manera deconclusió, aquests són els indicatius gene-rals: • La sacralització és aliena al Cristianisme.Jesús era laic. El llenguatge ritual, “sacral”i “sacrifical” és una construcció posterior.• No utilitzar el Misteri com a mitjà polític.• Avui, l’Església jeràrquica no se sustentaen els Evangelis.• És necessari un diàleg intern, interreli-giós, cultural.• La utilització de la Història amb totes lesseves conseqüències.• L’Església jeràrquica s’està suïcidant per-què no promou cap futur i cada vegada esfa més evident la mediocritat i la ignoràn-cia dels seus ministres, ancorats en un pas-sat gens evangèlic. És necessari que ho-mes i dones treballin i reflexionin junts des

de l’evangeli, la consciència del coneixe-ment i la realitat social, a partir de:• Redescobrir la Bíblia.• Superar l’asfixia d’una teologia sense his-tòria que ha renunciat tornar a les fonts talcom defensa l’ortodòxia del Magisteri. Per-què adquirir solament una consciència his-tòrica de la Tradició és una cosa molt diferent.• Anar a l’encontre dels temps, oblidant-nos de l’Església del mite. Construir una Es-glésia des de Jesús de Natzaret.• Una Església que no sigui d’adeptes sinód’amants de Jesús... perquè tot va co-mençar a Galilea i no, en el Temple de Je-rusalem.

La veu profètica de la teologia femi-nista convoca i invoca l’Església jeràrquicaa una nova Reforma, perquè no hi ha resacabat i tot és possibilitat. L’Església estàagònica...Déu torna!

Mariángeles Cosculluela Pérez(Traducció)

La UIMP aposta per la teologia feminista

M. Pau Trayner, Mariángeles Cosculluela, M.Antònia Sabater i M. Assumpta Torrents.

6

ÀMBIT OBERT

El govern de l´Estat sembla deciditaquest cop a legislar i prohibir elsanuncis de prostitució que envaei-

xen diaris i revistes d´una formaindiscriminada des de fa molt temps.Aquest fenomen, típic de casa nostra itotalment prohibit a països del nostreentorn, mou xifres al voltant de 40milions d´euros d´ingressos, segonsxifres estimades. No cal dir que, entemps de crisi doble (crisi econòmica icrisi de supervivència de molts diaris)aquesta és una font importantíssima dediners als quals els responsables dels mitjans de comunicacióafectats no estan disposats a renunciar fàcilment.

És obvi que la independència d´opinió d´un mitjà de co-municació (un concepte, per cert, cada cop més amena-çat...) passa irreversiblement per la seva independència fi-nancera, i aquesta, en el sistema econòmic actual, passagairebé indefectiblement per la publicitat que aquest mitjà éscapaç de captar. Com al llibre de Virginia Woolf, “Una habi-tació pròpia”, la independència d´espai es guanya amb la in-dependència econòmica, ja sigui l´espai un lloc físic, ideolò-gic o simplement mental. No és menys cert, però, que elsdiaris i tots els mitjans de comunicació en general, estan obli-gats a respectar codis deontològics que els obliguen tambéa una ètica de mínims. I no és menys cert que la societat engeneral exigeix d´aquells als quals atorga la seva confiança derepresentació pública un comportament a l´alçada de la re-presentació que exerceixen. Els diaris no són aliens a tot això,especialment quan fan de les exigències d´exemplarietat alspoders públics una constant, o quan aspiren a liderar correntsd´opinió que, de vegades, són apel.lacions a la dignitat col.lec-tiva (com ho hem vist recentment, amb motiu dels manifes-tos concertats de diaris en contra de la retallada de l´Estatut).Cal ser conseqüent per a tenir credibilitat....

Segons xifres de l´Oficina de Nacions Unides contra la Droga

i el Delicte (UNODC) es calcula que els be-neficis generats a Europa Occidental perl´explotació sexual de desenes de milersde dones cada any mitjançant xarxes ma-fioses internacionals poden vorejar els2.500 milions d´euros; es a dir, es tractad´un negoci de primera magnitud quemou quantitats immenses de diners ambla necessitat de ser blanquejats. Les infil-tracions i tentacles d´un negoci comaquest tenen una gran capacitat d´in-fluència, i el boom immobiliari que estroba a l´origen de la greu crisi econòmicaespanyola actual té alguna relació amb tot

això, com bé indiquen els especialistes en economia submer-gida. Les xarxes d´aquest tràfic humà, per una altra banda, co-breixen territoris cada cop més allunyats i diversos. Des de l´Eu-ropa de l´Est s´ha passat ara a una infiltració cada cop mésintensa de xarxes subsaharianes i asiàtiques, fent doncsd´aquesta explotació una veritable pràctica “globalitzada”.

Pot un diari ser creïble quan facilita contactes sexuals so-vint amb dones explotades, i obté un benefici econòmic acanvi? És respectable? Seria ingenu pensar que la protituciódespareixerà quan desaparegui de les pàgines de contactesdels diaris. El suposat ofici més vell del món té moltes altresformes de donar-se a conèixer i seguirà existint sempre quela demanda d´aquests serveis existeixi. No és aquesta laqüestió. La qüestió és saber si ens podem permetre una do-ble moral a la vista diàriament. La qüestió és saber on posemel nostre grau d´exigència ètica mínim, si al 50% de les pà-gines d´un diari, al 80% o al 100% de les mateixes. Semblaclar que la credibilitat la dóna l´ofici, i l´ofici està sotmès a nor-mes que van més enllà de la llei. Allà on la llei no arriba, hau-ria d´arribar la conciència, però si la conciència no arriba, ben-vinguda sigui la llei.

Miquel Osset, Director Editorial Proteuswww.editorialproteus.com

Diaris i prostitució

Estem preparant la celebració del 25 aniversari

del CDE

Som c à n t i r s d e t e r r i s s a i p o r t e m

a i g u a v i v a .

7

ÀMBIT OBERT

La Societat Religiosa dels Amics ésel nom oficial que presenta la co-munitat dels quàquers. Aquest

nom sorgeix d'un text de l'evangeli deSant Joan, 15:14: "Vosaltres sou elsmeus amics...". Sorgeix a Anglaterraen una època de creació de grups ano-menats puritans; la característica mésrellevant d’aquesta època és el breuperíode republicà (Commonwelth),proclamat el 1649 sota el govern d’O-liver Cromwell (Huntingdon, Suffolk1599 – Londres, 1658).

El seu fundador va ser el predicadorGeorge Fox Fenny-Drayton (Leicester1624- Londres 1691) l’any 1668. Entreels seus membres destaca WilliamPenn (Londres 1644-1718) va estudiara Anglaterra, a Oxford, i després aFrança. L’any 1681 li foren atorgadesunes terres a la colònia americana pera per redimir uns deutes contrets ambCarles II, rei d’Anglaterra. Posterior-ment, aquesta terra americana fou ba-tejada amb el nom de Pennsylvania,amb Philadelphia, com a capital.

Pel que fa a l'inici del grup he cer-cat paral·lelismes entre l'antropologiade la societat jueva de l'inici de la nos-tra era, basada en la relació de patro-natge i la societat anglesa jeràrquicadel S. XVII quan George Fox i desprésWilliam Penn, al costat d'altres segui-dors creen un grup que aborda la sevaopció religiosa des de la manca de je-rarquia i de formes externes, amb unatrobada on es convoquen, amb la pre-sència íntima i el silenci. Aquesta for -ma externa relaciona uns i altres en lamateixa dimensió i la mateixa proximi-tat. És un concepte nou: la circularitaten comptes de la jerarquia que es ma-nifesta també quan passen a l'acció;els quàquers aproven les seves accionsde treball per acord unànime, a travésdel relat, l'argumentació i l'acte de fer-se càrrec de la raó que té l'altre des del'atenció, un silenci actiu ple de refle-xió i sinceritat. És un procés llarg peròes desenvolupen fortes qualitats hu-manes.

Les dones poden accedir a l'àmbitpúblic perquè en el grup dels quà-quers es fonamenta en el treball coo-peratiu, el debat dels temes fins a l'a-cord unànime; l'estudi de les di ficultats

i la ponderació dels recursos així com laconfiança que atorguen a les personesque consideren responsables per a as-sumir la intervenció en un conflicteper a pal·liar la seva resolució. Fona-mentalment, els quatre principis bàsicsque regeixen la comunitat quàquerasón: La prioritat de la guia i ensen-yança de Crist. L’absència d'edificisespecials per a temples. No disposarde ministres ordenats ni ordes religio-sos. Les trobades es fan en el silencisense sermons ni lectures formals nisagraments externs. Cadascú escoltaen el seu interior la presència de la di-vinitat i, si algú sent l'impuls de fer al-gun comentari del que pensa inspiratpel que Déu li diu, el fa. L'efecte d'a-questes reunions és purament religiós;no s'hi participa com a individus, sinócom una comunitat que cerca la vo-luntat de Déu. L'aplicació de l'ensen-yament de Crist a la totalitat de la

vida. És una religió de l’experiència:Déu es revela a qui el vol acollir.

Es coneix els quàquers per la sevasenzilla manera de viure i pel valor delseu testimoni religiós i social.

L'acció d'aquesta confessió reli-giosa es basa, fonamentalment, en lacreació d'una fraternitat d'amics, va-loren la vida interior, gaudeixen d’unprincipi de tolerància, i llibertat per-sonal; el testimoni de Déu es fa presenta través de l’acció de les persones.

La feina dels quàquers ha cercatsempre llocs i situacions en què hi haun índex de sofriment que dificulta elfluir de la vida. Van intervenir en l’a-bolició de l’esclavitud, van actuar i re-colzar el sufragi universal per a les do-nes. Han actuat en favor de la vida através de la gestió directa i de la coor-dinació d’esforços en casos de guerra.En totes aquestes accions destacatambé el treball de les dones quàque-res que ocupen llocs de responsabilitat.Es facilita que siguin persones prepa-rades, se’n recolza les iniciatives, esvalora la capacitat de treball i de ges-tió cosa que permet exercir responsa-bilitats en l'àmbit públic.

L’acció dels quàquers és l'expressiód'ajuda humanitària portada a termesense afany de protagonisme, des del'anonimat i sense proselitisme, en elsambients on treballen i, sobretot,sense esperar mai res a canvi. Fentuna valoració ètica l'ajuda dels quà-quers, es pot parlar de la professiona-litat, el rigor i la claredat en el treball ien els conceptes d'ajuda hu manitària;de la quantitat de mitjans i la qualitaten la distribució de l’avituallament, sical. Voldria afegir que la primera mei-tat del segle XX ha estat un escenarihistòric del totalitarisme en la I Gue-rra Mundial, la Guerra Civil Espan-yola i la II Guerra Mundial. Els quà-quers van col·laborar en tots tresescenaris bèl·lics. Cal referir-los per-què corresponen a persones que hanreflexionat sobre la construcció d'unanova ètica civil. Tornem a la circulari-tat que equipara les persones i con-dueix la pau a través d'una igualtat nonomés de país i de gènere, sinó ge-nèric.

Rosa Serra i Sala

L’espiritualitat quàquera

Ajuda als damnificats de la Guerra Civil del 36

“Van intervenir en l’abolicióde l’esclavitud, van actuar irecolzar el sufragi universalper a les dones. Han actuaten favor de la vida a través dela gestió directa i de la coor-dinació d’esforços en casos deguerra.“

Tothom ha sentit aquestes darre-res setmanes que una obra sobrela vida de Jesús de Natzaret ha

estat retirada de les llibreries espan-yoles per ordre de «no se sap qui». Isabem que José Antonio Pagola, l'au-tor de l'obra segrestada, ens ha regalatunes cartes delicioses, transmesesper Internet, que han enfortit l'espe-rit de totes les persones de bona vo-luntat que les hem llegides. I ens pre-guntem: Per què, en l'Església, aques-tes malifetes sempre es fan d'ama-gatotis? Per què aquell qui ha donatl'ordre de segrestar el llibre no dónala cara i no explica públicament lesmaldats de l'obra? Què deia el llibreque no fos veritat? No és la veritat laqui ens fa lliures? Què passa en la nos-tra Església? No respondré aquestespreguntes. Només explicaré una his-tòria de persecució esdevinguda ara facent anys per si pot ser útil a algunapersona que la llegeixi.

Marie-Joseph Lagrange és un fran-cès que després de fer el doctorat endret a París es va fer dominic. Es vapreparar en Ciències Bíbliques i quanels dominics varen ser expulsats deFrança va estudiar uns anys a Sala-manca on va ser ordenat prevere. Caldir de passada que en el seu quadernautobiogràfic ell expressa admiració ifervor per Santa Teresa i la seva obra.La primera tasca que li van encoma-nar els superiors dominics, va ser fun-dar una escola bíblica a Jerusalem. Elcentre va ser nomenat Escola Bíblica,va començar a funcionar l'any 1890 iavui dia encara funciona com capda-vantera en exegesi bíblica.

Lleó XIII, el papa de l'Encíclica Pro-videntissimus Deus, veia amb moltbons ulls l'exegesi que Lagrange i elsseus companys publicaven en una re-vista pròpia anomenada Revista Bí-blica. Ben aviat, el pontífex va ano-menar Lagrange Consultor de laPontificia Comissió Bíblica, va propo-sar al dominic el seu trasllat a Romaamb el desig que la Revista Bíblica fosl'Òrgan Oficial de la Comissió. Lescondicions per aquests tràmits ja es-taven establertes. En començar l'any

1893, Lagrange ja residia a Roma ipreparava la fundació de l'Institutd'alts estudis bíblics que el papa voliacrear. En unes paraules, Lagrange eraun teòleg acceptat pel papa que va-lorava molt el seu treball. Malaurada-ment, tots els projectes iniciats vanquedar truncats amb la mort del papael 20 de juliol de 1903. I, amb l'adve-niment al pontificat de Pius X, el pa-norama a l'Església va canviar radi-calment de signe.

Pius X, de mentalitat integrista iformació conservadora, es va trobaramb els problemes de l’esclat Moder-nista que el superaven. Aquest papasospitava que Lagrange era còmpliced’Alfred Loisy, per una coincidènciasense fonament: l’octubre de 1902,Lagrange havia pronunciat sis confe-rències a Tolosa de Llenguadoc on va

explicar alguns dels resultats obtin-guts amb el Mètode Històric d’exe-gesi, adoptat per l’Escola Bíblica. Lesseves conferències van coincidir ambla publicació d'una obra de Loisy, L’E-vangeli i l’Església, on refutava l'obrade Harnack, Els origens del cristia-nisme. Loisy amb la seva refutació esva convertir en cap del Modernismefrancès i l’excomunió li va caure el1908. Per la coincidència en el tempsi sense tenir-hi res a veure, l’obra deLagrange va començar a ser demo-nitzada i perseguida, com també l’Es-cola Bíblica, el Mètode Històric i laRevista Bíblica.

Com va anar la persecució?

La revista italiana Civiltà Cattolica vaobrir la cacera i va liderar magistral-ment una campanya d’atacs i agres-sions. L’any 1903, publica un articledel jesuïta Fonck, «Bíblia i “Alta Crí-tica”», on qualifica el nou mètoded'exegesi de pretensiós i el relacionagratuïtament amb la crítica raciona-lista. Poc després, novembre de 1904,Luís Martín, general dels jesuïtes, en-via una carta interna dirigida a tots elsprovincials de la Companyia de Jesús.En aquesta carta posa en guàrdia con-tra la «subversió» d’una «escola dedoctrina innovadora» i un «nou mè-tode històric» que «volen soscavar elsfonaments de tota religió revelada».Diu que l'Escola Bíblica i el MètodeHistòric volen destruir la fe en tot allòrevelat. La carta és un text, escrit enllatí, que impulsa a la lluita i l’agressióen nom de Déu, va donar gran impulsper començar les hostilitats. Va tenirun efecte multiplicador i es va traduiren una sèrie de publicacions de ca-ràcter polèmic, sense fonament cien-tífic, però molt aptes per generar so-roll i alarma.

Diversos jesuïtes van aprofitar l’o-casió per respondre la crida del seuGeneral: Alfons Delattre, que amb unllibre extraordinàriament agressiu, vaintentar arruïnar el Mètode més querebatre’l; Fonck, company de La-grange a la Comissió Bíblica, va ame-naçar oralment el P. Lagrange de «re-bentar-li els ronyons».

La Civiltà Cattolica va ser la re-vista italiana que també es va ferressò de la carta. Amb motiu delsvint-i-cinc anys de la publicació del’encíclica Providentissimus Deus vapublicar tres articles amb el títol deVint-i-cinc anys després de l'Encíclica.En tres articles, acusa l'Escola Bíblicade tenir «mànega ampla», i vitupera«els innovadors» que volen conciliar«opinions noves» amb la crítica mo-derna. Setze anys després, encara se-guia dient que «la camarilla d'ideesnoves falseja el pensament de LleóXIII».

8

PÀGINES CENTRALS

La caça major en l’Església

La revista Bíblica també va res-pondre a la campanya. L’any 1921publica un article curt sobre la se-gona edició de la publicació de La-grange, Evangeli segons St. Marc.L’article no està signat i tampoc no tétítol. Tracta de manera intencionada-ment barroera el tema dels Sinòpticsque el P. Lagrange no havia resolt. Eltext ocupa amb prou feines dues pà-gines i està ple d’ironia i menyspreu.En alguns ambients conservadorsqualsevol comentari novedós de laBíblia era considerat «amb tuf d'he-retgia»

L’any 1922, Bíblica va publicar unarecensió de J.-M. Bover Oliver sobre elcomentari de Lagrange L’Evangeli se-gons St. Lluc. En dues pàgines l’autoranalitza tot el llibre, anàlisi queabunda en lloances exagerades, pas-sades de to dirigides a l’autor, moltlluny del que seria una recensió ho-nesta i ponderada. A continuació se-gueixen unes frases sense sentit ambun to de lloança afalagosa i incom-prensible. Per parlar de Lagrange i del’Escola s’usen expressions com «ca-marilla», «escola de mànega ampla»,«la nova exegesi dels innovadors»sempre amb ironia i menyspreu. Comcosa curiosa cal destacar que algundels articles apareguts a la revista Bí-blica, no eren d’autors residents aRoma; com és el cas de J.-M. BoverOliver que signa el seu article a Sarrià,Barcelona, però el publica a Roma perobtenir més ressò.

Cal dir però que la campanya con-tra l’Escola Bíblica i el seu fundadorformava part d’un moviment més am-ple volgut pel Papa Pius X, inspiradori impulsor del Sodalitium Pianum, laxarxa d'espionatge encarregada d’es-piar la doctrina de bisbes i professorsde Sagrada Escriptura, i primer res-ponsable dels excessos de tot el mo-viment antimodernista. Aquest am-bient enrarit d’espionatge i amenacesva ser més intens a Itàlia que en altrespaïsos i això explica que no s’hi trobin

recensions honestes dels comentarisevangèlics de Lagrange ni d’obres se-ves. El nom que la xarxa d’espionatgerebia a França amb to burlesc era LaSapinière.

Com van respondre els Dominicsen aquesta situació?

La província francesa de Tolosa, quetenia en gran estima Lagrange, no vaparar de demanar el seu retorn aFrança perquè el considerava un mo-del de vida religiosa pels joves domi-nics. El P. Lagrange no va poder tor-nar-hi fins el 1935, tres anys abans demorir el 1938.

La comunitat de Jerusalem, coml’Escola Bíblica, van patir les mateixespressions de sospita que Lagrange.Els religiosos, professors de l’escola,feien cada any el jurament Antimo-dernista, i sovint, donaven mostresclares d’obediència i submissió alpapa. Van fer propostes serioses perconvertir l’Escola i la Revista en escolad’arqueologia i revista d’arqueologiarespectivament. Les propostes no vanser ni escoltades. Lagrange va oferirallunyar-se de Jerusalem un any i l'a-llunyament va ser acceptat per Pius X.Lagrange va retornar a França el1912, i a París, durant tot el curs, esva dedicar a tasques pastorals i a l’es-tudi de les últimes descobertes ar-queològiques del Louvre. La premsava intentar treure punta del succésperò ell no va donar peu a cap co-mentari.

Transcorregut l’any d’allunyament,Pius X el va voler rebre personalment.El bon dominic, que es temia el pitjor,es va preparar amb tres dies de recésper poder acceptar «el que fos». Peròen entrar a la sala de l’audiència pa-pal es va sorprendre de l’actitud pa-ternal amb que el papa el rebia. PiusX es va manifestar content de la sevaconducta i li va demanar que seguístreballant a l’Escola Bíblica com finsaleshores. Com si res no hagués pas-

sat. Reconfortat, va tornar a Jerusa-lem. Però no es va poder treure maide sobre la fama que li havien atribuït.Les seves publicacions van seguir si-lenciades i ignorades durant moltsanys i el Mètode històric va seguirsent sospitós de contagiar «epidèmiesestranyes». Cal destacar però, quetots els qui s’havien esforçat per com-batre el Mètode històric, no van trigargaire temps a adoptar-lo. Bona ironia,no?

Cormier, Mestre general de l’OrdeDominic, era confessor del papa i co-neixia el pontífex i les seves cabòries.Això va condicionar la seva relacióamb Lagrange. En la correspondènciaentre els dos dominics, sorprèn que elMestre general no doni mai respostaa preguntes plenes d’angoixa, nodoni orientacions ni tampoc opcions.Es manté en un silenci sospitós: no lidóna permisos per a publicar obresque els censors ja havien aprovat; noli deixa impartir conferències de textaprovat pels censors. Amb la seva ac-titud va crear conscientment un buitentorn de l’Escola Bíblica i del seufundador, els aïlla dins de l’Orde i elscondemna a una clandestinitat quehavia de durar molts anys. Per mos-tra, només cal resseguir les pàginesde la Revista Thomista dels anys1900-1940. Durant quaranta anysaquesta revista dominica de teologiano fa ni una sola menció a les obresni al mètode de Lagrange. Resumint:El Mestre General de l’Orde Dominicva esborrar del mapa Lagrange i elseu entorn bíblic molts anys abansde morir, tot seguint el desig de PiusX únic veritable responsable de totesles violències de l'Antimodernisme.

Malgrat el buit criminalitzadorque se li va fer, les bíblies publicadesdesprés del Concili Vaticà II i totes lesque fem servir ara contenen ja tra-duccions directes dels textos origi-nals i moltes de les notes a peu depàgina procedeixen també de la re-cerca que Lagrange va dur a terme aJerusalem. Les despulles del bon do-minic descansen a Jerusalem, en elconvent de Sant Esteve des de l'any1967.

Maria Assumpta Torrents i Gardela

9

PÀGINES CENTRALS

“Per què, en l'Església, aquestes malifetes sempre es fand'amagatotis? Per què aquell qui ha donat l'ordre desegrestar el llibre no dóna la cara i no explica públi-cament les maldats de l'obra?”

La xarxa d’internet ens serveix coma font d’informació, com a mitjàde comunicació i també per a co-

nèixer i participar en campanyes a di-ferents nivells.

Avui ens fem ressò d’una d’aques-tes campanyes que circulen per laxarxa i que es planteja a nivell interna-cional: amb el lema. “L’Àfrica que ca-mina és digna d’un Nobel”, ens tro-bem a la xarxa una iniciativa impulsadades d’Itàlia per dues ONG’S per a de-manar el “Premi Nobel de la Pau” del’any 2011 per a les dones africanes.Aquestes organitzacions són: CIPSI iCHIAMA L’AFRICA. La primera és unacoordinadora, creada el 1982, de 42ONG’S que treballen en el camp de lasolidaritat i de la cooperació interna-cional que proposa una nova culturade la solidaritat amb la realització decampanyes informatives a nivell na-cional italià; organitza cursos de for-mació pels que vulguin realitzar tas-ques de cooperació i solidaritatinternacional i du a terme iniciativessolidàries basades en el “partenariat”–per dir-ho amb el mateix terme queells utilitzen- amb els grups de la so-

cietat civil del món. CHIAMA L’A-FRICA, va nàixer com a una campanyade la CIPSI el 1997 i es va constituircom a organització el 1999. Compar-teixen objectius i consideren que ésimportant construir a Itàlia i a Europauna aproximació a l’Àfrica que sàpigasuperar l’aspecte caritatiu i assisten-cial i que pugui restituir a l’Àfrica el llocque li pertoca en el panorama mundiali en la història de la humanitat.

Seguidament us resumeixo les in-formacions que ens donen sobre el per-què d’aquesta campanya i la manera departicipar-hi, en el Web que han createspecialment: www.noppaw.org

La proposta que fan de demanar elNobel de la Pau per a un col·lectiu, sa-ben que és una proposta atípica, peròpensen que malgrat les dificultats, ser-veix per a llançar una campanya a nivellinternacional per a fer conèixer el pro-tagonisme de les dones africanes. Laraó d’aquesta campanya, la seva moti-vació, és la constatació que han fet delpaper creixent de les dones en la vidaquotidiana a l’Àfrica. I no només en lavida quotidiana, també en l’activitatpolítica i social. Les activitats que des-taquen d’aquestes dones són d’unabanda, que regeixen l’economia fami-liar, sobretot treballant en l’economiainformal, aconseguint cada dia, fins itot en situacions d’emergència, la su-pervivència de la família. D’altra banda,també destaquen el paper dels micro-crèdits, que permeten la creació de pe-tites empreses i de cooperatives, de-mostratives de que les dones soncapaces de l’organització i de la gestióde l’economia i també tenir cada ve-gada més presència en la recerca deformes autòctones de desenvolupa-ment econòmic i social. Les dones sónles que treballen en el camp de la salut,difonent coneixements per actuar con-tra el virus de la Sida i contra la malà-ria. Organitzacions de dones també es-tant lluitant contra l’ablació femenina.També hi ha organitzacions de donesque lluiten per la pau.

Totes aquestes activitats que els

promotors destaquen de les dones al’Àfrica, aquestes dones les realitzenmalgrat les circumstàncies que els hiha tocat viure, per exemple, encaraque treballin la terra, no en poden serpropietàries; la seguretat contra la vio-lència no la tenen garantida, malgratels esforços que s’estan fent; tenenpoca o nul·la visibilitat en els camps dela política, la cultura, etc.

Com podem participar en aquestacampanya?

L’objectiu és recollir el màxim de sig-natures possible per a enviar-les al co-mitè dels Premis Nobel. Podeu signarla petició entrant al web que mencio-nàvem més amunt, on hi trobareutambé la “Crida – manifest” així commaterials per a fer plafons informatiusi notícies sobre la vida i la situació dedones a l’Àfrica.

Sovint, quan busquem en la xarxainformació sobre les dones a l’Àfrica,ens trobem amb dos tipus d’informa-cions: els blocs de dones africanes queviuen a Sud-àfrica, o a Europa o Amè-rica del Nord; i els blocs o pàgines webd’associacions o d’iniciatives per a lapromoció i l’ajut a les dones africanes.Entre aquestes darreres iniciatives hiha les que duen a terme organismesinternacionals en col·laboració amb elsestats, com per exemple, UNIFEM, l’or-ganisme de l’ONU, del qual en vàremparlar en un altre article.

Aquesta campanya per al premiNobel, constitueix, quasi podríem dir,una excepció.

Mariona Saurí

10

SAUREJANT DES DE LA XARXA

L’Àfrica que camina ésdigna d’un Nobel

11

REFLEXIONS

Sacrifici / austeritat

L’escriptura ha estat, per a la dona, alllarg dels segles, un vehicle per expres-sar-se des del sentir i des del pensa-

ment, un escut on protegir-se de la miradad’altri. Les dones han escrit per conèixer-sei per reconèixer-se, per explicar-se, per alli-berar-se, per crear bellesa o elaborar pen-sament, i ho han fet d’una maneradesinteressada, ja que poques vegadeshan cregut que els seus escrits transcendi-rien l’esfera privada on s’havien gestat.

La dona de l’època moderna escriviaen la intimitat de l’habitació o de la cel·la,defensant així la necessitat d’un espaiprivat dins del claustre monàstic -o do-mèstic- on estava reclosa. La dona ca-sada escrivia cartes privades, poemesamorosos o religiosos, instruccions alsfills, dietaris o anotacions marginals en elsllibres de comptes. Malgrat que de bensegur han estat nombrosos els textos es-crits per dones, no és fàcil trobar-ne, per-què els seus coetanis tenien poc interèsa conservar-los, o elles mateixes destruïenel que havien escrit; o bé s’amagavendarrera l’anonimat, el pseudònim o latercera persona per por de ser desco-bertes, i possiblement castigades, en unasocietat patriarcal que considerava que ladona no tenia res a dir. Malgrat tot, ladona no ha deixat mai d’escriure i, grà-cies a això, podem trobar petjades fe-menines en els arxius i documentar el

seu pas per la història. A diferència del’àmbit domèstic, la cel·la conventual fouun lloc privilegiat per a l’escriptura, reco-negut per les mateixes monges i protegitdins dels seus arxius. És cert que el zel dela privacitat ha impedit sovint que poguésconèixer-se extramurs, però en algunsmoments de la història els homes han ne-cessitat sentir la veu dels claustres feme-nins i aleshores aquesta s’ha deixat sen-tir. Així ha estat possible conèixer elsescrits de les místiques medievals, i lesautobiografies, o llibres de la vida, de l’è-poca moderna.

Un gènere del que s’ha parlat poc ésel biogràfic, molt estès entre les religioses,que havien de deixar constància de lasantedat de les seves monges per a glò-

ria del monestir. Una mostra d’aquestgènere és l’elogi de difuntes: un llibreon, per ordre cronològic, s’apuntaven lesdefuncions. Aquests elogis eren encarre-gats a la monja més lletrada de la comu-nitat. L’extensió depenia de la virtut o dela fama de la difunta i també de les dotsliteràries de l’autora que, tot i seguir unapauta, també podia donar ales a la sevacreativitat sota l’empara de l’anonimat.Alguns d’aquests escrits, redactats ambtota mena de detalls i amb una bonicaprosa, ens permeten saber com vivien,qui i com eren les monges del monestir.Es tracta de biografies femenines escritesper dones, tan antigues, algunes, com elpropi monestir.

Els arxius monàstics tenen una granimportància en l’estudi de la història deles dones, perquè la seva privacitat hapermès, en alguns casos, resguardar-losde la depredació i conservar-los intactes.El benedictí Antoni Marquès, en el Tra-tado contra el afeite y mundo mujeril (s.XVII) aconsellava relegar les monges al’oblit: «El conceto que de las monjas seha de tener es a semejanza del que te-nemos de las almas del purgatorio, saberque las ay, no verlas y rogar por ellas». Enaquest cas, l’oblit ha jugat a favor nostre.

Laia de AhumadaEscriptora i Coordinadora del

Centre Obert Heura

Fa un cert temps que les paraules sacrifici i austeritat s’es-tan imposant en els discursos polítics. Eren mots rebut-jats. No queien bé. No eren adients a una societat del

ben-estar amb tants avenços tècnics com científics. Per tant,exclosos inclús del vocabulari pedagògic i educatiu.

Ara es tornen a fer servir davant d’una forta crisi eco-nòmica –que ningú entén- i que és una no muntada ni pelsdéus ni pels dimonis sinó pels homes per als homes. Si elshomes no juguessin a ser déus, crec que les nostres societatsanirien millor. I és també des de la psicologia de les profun-ditats que es pot afirmar i afermar que la recerca de ser déués un impuls molt fort de tot ésser humà. Més quan es té po-der o s’està en el poder, de la mena que sigui. I si aquest po-der no es controla, s’encamina o es gestiona de forma ade-quada vénen les tempestes, els terratrèmols, les runes i calaleshores esforços, es a dir, sacrificis i austeritat, per tornar

a aixecar-ho tot per tal que en puguin gaudir una altra ve-gada tothom. Però és aquest tothom que queda molt con-fós en haver de fer “sacrificis i austeritat”.

El sacrifici que demana esforç i alhora austeritat conjun-tament amb disciplina davant d’una realitat emergent i noprevista, però inevitable, és una ocasió (crisi), sense treure capmena de patiment, fracàs o desesperació, que pot ajudar amadurar no únicament emocionalment sinó també corpo-ralment. Tant el cos com la ment tenen les seves pròpies lleisi practicar “el joc de ser i fer de déus” és molt perillós per al’equilibració mental i harmonia interior.

I en aquesta austeritat recordem que 30 cèntims d’euro(no de pessetes!!!!) són 50 ptes. de les antigues. La “calde-rilla” d’euro té el seu valor.

Jaume Patuel i PuigPedapsicòleg i psicoanalista

Un espai dins del claustre: l’escriptura femenina a l’època moderna

Fa temps que segueixo, gràcies a In-ternet, la informació religiosa de di-versos països del món. Un d’ells és

els Estats Units. Allà s’han produït unasèrie d’esdeveniments en l’Església ca-tòlica, que afecten molt especialmentel col·lectiu de religioses de vida apos-tòlica.

Fa un parell d’anys, el Vaticà va or-denar una inspecció de tots aquestscentenars de congregacions, amb unsquants milers de membres. El rerefonsde la qüestió és el compromís d’unagran majoria de religioses en tasques depromoció, de servei als més marginats,als malalts i la seva encarnació en elmón social i fins i tot polític.

L’anunci de la visita d’inspecció vacausar un gran esvalot, no solamenten les congregacions religioses afecta-des, sinó en bona part de l’Església ca-tòlica americana, fins i tot una part delsbisbes (als quals el Vaticà volia fer pagarel cost de tota la visita apostòlica). Vala dir que hi ha tot un altre corrent de re-ligioses als Estats Units que han man-tingut un estil de vida i uns compromi-sos més tradicionals. Fins i tot estanagrupades en una altra Confederació.

Un dels punts del debat – com al’Església catòlica en general – és eltema de les vocacions. Les monges méscompromeses en tenen menys. I lesmés tradicionals en tenen més.

Darrerament, hi ha hagut un altreesdeveniment que ha aguditzat la ten-sió entre la Conferència Episcopal i elcol·lectiu de religioses d’hospitals catò-lics. Quan Obama va plantejar la re-forma sanitària, per tal que la seguretatsocial arribés a molts milions d’ameri-cans que no en tenien, la ConferènciaEpiscopal la va recolzar. Però al final, pelrisc – que molts experts creuen inexis-tent – que es poguessin finançar avor-taments amb fons públics, la Confe-rència Episcopal es va posar en contra.Però el col·lectiu de religioses va conti-nuar anant-hi a favor. De tal maneraque gràcies al seu pes i influència, lesvotacions al Congrés i al Senat es vandecantar a favor de la reforma sanitària.La Conferència Episcopal ha recriminata les religioses la seva posició. I les mon-

ges s’han defensat amb valentia. Da-rrerament, la Conferència Episcopals’ha vist obligada a dialogar, per laferma actitud de les religioses.

Sense poder anar molt a fons enaquesta anàlisi, crec que aquí hi ha unsigne per a l’Església catòlica, no sols enels Estats Units sinó en tot el món. Nocal parlar ara de l’al·lèrgia a la promo-ció de la dona dins l’Església que ésprou coneguda. Darrere els dos esde-veniments esmentats, hi ha la manifes-tació més palesa d’un domini patriarcalen ple segle XXI. La mateixa vida reli-giosa femenina – amb tot el que hacomportat de renovació, a partir delconcili Vaticà II – està en joc.

És possible que aquesta renovacióhagi sotraguejat per una banda les es-tructures fermes i segures que moltagent jove actual busca en la vida reli-giosa. Però, majoritàriament, una Es-glésia conduïda per barons es mostraincapaç de copsar el senyal extraordi-nari que han constituït les monges devida apostòlica, en tots els terrenys oncalia donar signes evangèlics de la pre-sència del Regne als preferits de Jesús.Jo sóc testimoni de moltes comunitatsreligioses en barris que a Catalunya han

treballat molt i molt bé. I junt amb altrescol·lectius de dones en l’Església sónsovint ignorades, desautoritzades omaltractades per certs membres de lajerarquia, fins de molt amunt.

No m’agrada, en general, rellegir al’Evangeli les actituds dels escribes, fa-riseus, sacerdots, etc. davant Jesús, coma actituds de la jerarquia de l’Esglésiacatòlica. Perquè hi ha un canvi qualita-tiu en Jesús mort i ressuscitat i en l’Es-glésia del Nou Testament. Però no empuc deixar d’imaginar el mateix Jesúsdient-los, avui dia, en ple segle XXI (ve-geu Lc 7,36-50) amb tota la seva capa-citat de santa ironia i de fina tendresa:

“Veieu aquestes dones: elles handedicat tota la seva vida a rentar-me elspeus en els malalts, els marginats, elsimmigrants, les dones menyspreades...I vosaltres, què heu fet? Controlar icontrolar, i sou incapaços de compren-dre la meitat de la humanitat, la sevaigualtat amb el baró, la seva superiori-tat – fins i tot – almenys en aquest es-tadi de l’evolució del sexe masculí, tanfeble que només s’afirma acumulantpoder. I no em digueu ara que totesaquestes monges dels Estats Unitss’han desviat, que han desacreditat elssagrats hàbits, que han desequilibrat elsistema – guiat i a vegades manipulatper barons. Si és que realment fossinpecadores – i qui no n’és? no vaig dirjo que el qui estigui lliure de pecat tirila primera pedra? – ¿no va quedar clarfa dos mil anys que el seu amor és mésgran? I no parleu gaire de pecats, elsbarons, en aquesta trista època on esdestapen grans – enormes – pecatsvostres. Segur que no heu fet el quehavíeu de fer: treure primer la palla delvostre ull, abans de fixar-se en la bigadels ulls dels altres. No us sona això?Ah! I no és que Jo no sigui misericor-diós com el Pare del cel. Més aviat som-nio amb la gran reconciliació! Però, perfavor, rellegiu l’Evangeli i seguiu-mevosaltres a mi, perquè jo no estic dis-posat a seguir els vostres passos. El dei-xeble ha d’anar darrera el Mestre, no alrevés!”

Florenci Costa i PadróDoctor en Teologia

12

REFLEXIONS

Veus aquestes dones?

Fotografia de Teresa Torribas, inclòs en elllibre “Sota la pell”, que compté poemesd’Esther Pardo

Germà bosc,germana pedra,germà sol,germana lluna:sóc la dona.

Sóc aquest ésser esclau, germana aigua, oprimit, humiliat,de mirada baixa.Sóc aquest ésser estranyque reclama espai,que vol aixecar la veui ell mateix no es sent.

Crida, dona, crida!Déu ha de sentir

el teu clam.Ets l’escala que Elltrià per baixara la terra.Esglaó sota esglaó-dona!-Déu florí de tu.Ells t’exclouen de Déu.Ells, els elegits,ells l’infanten diàriament-els homes-.

Tu no hi caps a l’església.Omples, això sí,els seus bancs;neteges, això sí,els seus altars, sotmesa dona.

Ets un ésser sense veu ni vot;un ésser esclau, decapitat,que serpeja sota els peusdel Ministre de Déu,en un món mascle, ple de

/ murs alts,inexpugnables, que no

/ compta amb tu,i tu et serres les ungles,esgarrapant la pedra vivadels murs, feta història.Tu no hi pots entrar a l’esglésiaper la porta gran. Ho diuen

/ ells,els elegits, els purs. Germà vent, recull el nostre

/ clam

d’éssers rebutjats i / escampa’l,

ocell de mil plomes,en mil llengües de foc,tot dient:

Déu l’escollí la dona.Déu que brollà d’ella,esclatarà diàriament,germà home,també sobre els altarsde la terra,florint de les mans d’ella:la germana dona.

Rosa Fabregat Membre del CDE

13

REFLEXIONS

Delictes

Delicte, apostasia, cisma,procés judicial, penes,sanció, excomunió són

paraules que esquitxen el do-cument que la Santa Seu ha di-rigit als bisbes. Ha estat publi-cat recentment, el dijous 15de juliol de 2010, a través de laCongregació per a la Doctrinade la Fe. En aquest documentes pretén sancionar tota ac-tuació que vagi contra el queté establert el Codi de dret Ca-nònic sobre tres sagraments:l’eucaristia, la penitència il’orde sacerdotal. La intencióés preservar l’administracióaquests sagraments exclusiva-ment als ordenats.

El codi parla de “simulació”de l’acció litúrgica sempre quequi actua no sigui un home or-denat sagramentalment. Totesles accions litúrgiques eucarís-tiques que no compleixin ambaquest requisit són delictes pu-nibles d’acord amb el cànon1379. Segons aquest qui si-mula l’administració d’un sa-grament pot ser penat fins i totamb excomunió.

L’article 5 del document fareferència a l’ordenació de do-nes. I el 6 parla dels delictes co-mesos per un clergue contra el6è manament amb un o una

menor o amb una persona dis-minuït/da, així com el tràfic d’i-matges pornogràfiques.

La qüestió ha aixecat pol-seguera. Sobretot el fet d’in-cloure en un mateix documentqüestions tan dispars. Consi-derem de molt mal gust queallà on es parla de penes perals pedòfils es vulgui condem-nar la pràctica de l’ordenacióde dones. La pederàstia, els ac-tes eucarístics sense ministreordenat, i l’ordenació de donestenen un mateix tractamentpel que fa a les penes que s’im-posen. Tot aquell que segons elCodi, simuli una ordenació o lacelebració de l’Eucaristia seràcastigat.

L’endemà mateix, davantl’enrenou suscitat, hi va haveruna rectificació per deixar clarala diferència dels delictes. Elfiscal va sentir la necessitatd’omplir de lloances i d’home-natges les dones que oferei-xen la seva inestimable contri-bució a l’església, la sevagenerositat extraordinària enel treball voluntari en les pa-rròquies, etc. etc. Però l’orde-nació està reservada als homesi això no es pot canviar, diu eldocument. Lloances buides decontingut que no ens impres-

sionen, ni tampoc les paraulesd’homenatge a la generositatde les dones sense cap con-trapartida de reconeixementseriós. Es nota la mala cons-ciència. Cap dona no demanalloances per la feina feta, sinóreconeixement igualitari. Leslloances se les endu el ventmentre que els reconeixe-ments formals són necessaris iqueden.

Ja el 325, el Concili de Lao-dicea va dir que no es podienordenar dones i el 494, el papaGelasi va prohibir aquestapràctica. A París l’any 828 es vatornar a condemnar. Segons eldecret de Gracià, de l’any1114, les dones no poden serordenades preveres perquè hoimpedeix el sexe i la constitucióde l’Església. Per St. Tomàs ladona pot ser profeta, aba-dessa, màrtir o religiosa, peròno pot rebre el sagrament del’ordre perquè no pot significarun estat eminent per tal comviu en un estat de submissió.

Segurament aquest docu-ment d’ara vol sortir al pas delque aquests mateixos dies s’hasabut: que l’església anglicanaha acordat ordenar dones bis-bes, cosa que ja es dóna en al-tres esglésies protestants. Lacoincidència entre aquesta no-tícia i el fet que cada vegada hiha més catòliques ordenades,com la nostra amiga Gene-viève Beney (Lió 2005), ha aju-dat a què el Vaticà hagi volgutsortir amb veu forta, a parlard’excomunions, per tallaraquest flux, d’altra banda nor-mal en un món que progressai esdevé més democràtic i igua-litari.

No vull dir amb això queles dones ens delim per ser or-denades. No. Aquesta no seràla solució a la manca endèmicade capellans, ni aquest és elnostre problema. El que vo-lem, i no costa gaire d’enten-dre, és el mateix tracte, untracte equivalent o paritari.

Sefa Amell Comas

Sacerdotessa

El Periódico (31/8/2010)

14

REFLEXIONS

No podem deixar de fer-nos ressò de l’escrit de JoséArregui que ens acaba d’arribar. Solament podemdedicar-li un petit espai, el text complet es troba enel nostre web.

(…)Dejaré la Orden, y con ello pierdo mucho, pero

quién sabe si, al final, el perder no será una gananciatambién esta vez. Quiero escoger la vida con todos susriesgos, incluida la palabra. No sé qué será de mí (¿quiénsabe qué será de sí?), pero allí donde vaya Dios vendráconmigo, y si en el camino me pierdo Él me encontrará.Quiero seguir siendo discípulo de Jesús de Nazaret, elhombre bueno y libre. ¡Oh ,cuán lejos me siento de él!

Pero él está cerca de mí, de ti. Jesús es el prójimo y todoprójimo es Jesús. Con él, como él, quiero seguir siendoIglesia sin esas torpes dicotomías de clérigos y laicos, re-ligiosos y seglares, fieles y herejes, creyentes e increyen-tes.

A mi obispo y hermano José Ignacio Munilla le deseolo mejor, y pienso que lo mejor pasa por escuchar, res-petar, secundar la voz de la inmensa mayoría de su co-munidad diocesana, de la que seguiré formando parteactiva. La voz de la comunidad es la voz del Espíritu, mu-cho más que la voz de Madrid o de Roma.

Ah, y quiero seguir siendo franciscano, un simplefranciscano sin hábito .¡Paz y Bien!

Fa quatre anys, el 30 de març de2006, la Conferència Episcopal Es-panyola va publicar una "Instruc-

ción Pastoral" per a commemorar els40 anys del Concili Vaticà Il. Però resmés lluny de l'esperit d'aquell concili"conciliador". El document amb uncert to agressiu, aprofita l'ocasió per amenysprear l'esforç creatiu de moltsteòlegs en la seva recerca per a donarvies de resposta als plantejaments delnostre temps, i de crear ponts de dià-leg amb una societat que ha deixat elregim de cristiandat. El document es-mentat converteix a uns teòlegs de“deficients" i de "deformadors" comla causa principal de la secularització in-terna de l'Església a Espanya. La des-qualificació és anònima, però de fet eldocument es referia d'una manera im-plícita als principals teòlegs de l'Estat:Juan Masiá, Marciano Vidal, Juan JoséTamayo, Andrés Torres Queiruga, JoséMaria Castillo, Enrique Miret Magda-lena, José Ignacio González-Faus, Ben-jamín Forcano, Juan Antonio Estrada,etc. etc.

Emmanuel Mounier escrivia a l'any1947 que el cristianisme no està ame-naçat d'heretgia, sinó del que estàamenaçat és d'una mena d'apostasia,fruit de la indiferència.

El teòleg J. Ratzinger, actual PapaBenet XVI, gens sospitós de dissident,

en el seu llibre sobre Int∫roducción alCristianismo, apunta que el gran pro-blema de l'Església era la de tenir res-posta per a les preguntes que ja ningúes feia, mentre que guardava silencidavant les noves preguntes. Però eldiàleg de sors es toma a reproduir mal-grat les bones intencions i es tomen acondemnar els teòlegs condemnats.

Juan Masiá, jesuïta, després de serdefenestrat com a professor i directorde la càtedra de Bioètica a la Facultatde Teologia de la Universitat de Comi-llas a Madrid, deia en unes declara-cions sobre la recerca en bioètica i so-bre la teologia moral, que per fidelitata l'Església, pel fet de sentir-se Esglésiai sentir-se en l'Església "nos vemos enla obligación en algunas ocasiones a di-sentir en la Iglesia". I afegeix: "el queesta fuera disiente de la Iglesia, los queestamos dentro en la Iglesia, sentimosla responsabilidad de hacerlo y la res-ponsabilidad de hablar".

Les darreres dècades han suposatper l'Església una retirada a les "caser-nes d'hivern" com es diu col·loquial-ment, tot abandonant canvis significa-tius aconseguits a Vaticà II. Mentre quedurant aquests darrers trenta anys s'haproduït a la societat civil una grantransformació i un canvi de referents.D'una manera paradoxal, l'Esglésiasembla replegar-se i alhora identificar-

se més amb la jerarquia que amb el po-ble de Déu i amb els estudiosos elsquals plantegen nous reptes. Podríemdir que actualment l'Església es trobamés còmoda aixoplugar-se en un marcteològic pre-Vaticà II que el fet d'assu-mir una actitud d'obertura vers un ca-tolicisme plural tot perdent el llastrade la uniformitat romana fruit de laContrarreforma.

Caldria valorar i no desqualificar lesveus i la tasca dels teòlegs vinculats a larecerca de nous models de llenguatge,i amb capacitat integradora dels aven-ços dels estudis bíblics, de bioètica, i engeneral de les ciències humanes i tèc-niques. La persecució de "bruixes" nos 'ha aturat, i continua a l'Estat espan-yol com a Europa i América Llatina.L'encaix de nous esquemes en la refle-xió pastoral i teològica en el món d'a-vui depèn en part d'ells. La desqualifi-cació de la seva tasca és reproduirtemps passats, dissortadament no gairellunyans, com l'anti-modernisme.

Interessar-se per una Església quevol compartir l'aventura de la fe en Je-sucrist de les persones al s. XXI, és a lavegada, fer confiança a les veus res-ponsables del pluralisme teològic coma servei a la comunitat creient, i d'altrapart, evitar domesticar l'Esperit de lli-bertat del Poble de Déu.

Enric Subirà

Franciscano sin hábito

Teòlegs domesticats o béteòlegs responsables

15

CINEMA

El rei Xahriar ha sabut que la sul-tana “l’enganyava” i ordena la sevamort. Desprès, amb l’objectiu de do-

minar totes les dones, decideix passarcada nit amb una de diferent... i fer-ladecapitar l’endemà. Aquest feminicididura molt de temps, fins que la bella Xah-razad decideix posar fi a la matança, con-tant cada nit al rei un relat captivador.Vet aquí l’origen de Les mil i una nits. Apartir d’aquest recull de contes, el més ricdel patrimoni literari oriental, el realitzadoregipci Yousry Nasrallah s’endinsa a la sevamanera en la tradició amb la pel·lículaEhky ya Scheherazade... donant la veu ales dones de la seva ciutat, El Cairo, i delmoment present. I ho fa a través d’unaperiodista moderna, en aparença feliç isense problemes, que prendrà a poc apoc consciència de la seva condició real enla societat, esdevenint al seu torn la pro-tagonista d’un conte sempitern: la vio-lència patriarcal. Així, passarà de ser lanarradora de les històries d’altres dones...a ser l’actriu de la seva pròpia vida.

Hebba està casada i és periodistad’èxit, com el seu marit. Són joves, be-nestants i guapos. Hebba és presenta-dora d’un popular programa de debatspolitics a la televisió. Però la seva acidesai les seves crítiques de les polítiques go-vernamentals posen en perill la promocióque desitja el seu marit. Ell la pressiona, iella accedeix a canviar el format del seuprograma per ocupar-se d’històries feme-nines – que, a priori, haurien de resultarintranscendents per al poder. L’èxit és im-mediat. L’emissió aborda fets reals, plensde sorpreses i també de violències, que te-nen com a escenari des dels barris méspobres de la ciutat fins a les zones més ex-clusives, freqüentades per l’alta burgesia,i que acaben implicant membres del go-vern. On acaba la política i on comença laqüestió de la condició femenina? Hebbano tardarà a descobrir que camina sobreun terreny minat a còpia d’abusos, d’en-ganys religiosos, sexuals, i també polítics.

La pel·lícula està constituïda de di-ferents històries de dones, que pertan-yen a diferents classes socials i que desfi-len davant nostre. Es tracta de narracionsen aparença paral·leles, inconnexes. Enrealitat, però, els relats estan unificats perun fil conductor. La vida de l’entrevista-

dora està en joc. I només podrà salvar-lalluitant per ella mateixa i per totes les do-nes en una societat que roman profun-dament misògina sota l’aparença de lamodernitat globalitzada. Efectivament,més del 70% de les famílies egípcies de-penen del treball de les dones. Però, enlloc d’acceptar aquesta realitat i reconèi-xer-les com a iguals, el poder patriarcal lessotmet a una pressió constant, exigintcada cop més submissió. Una aclapara-dora voluntat masculina d’asservir les do-nes travessa totes les classes socials...

Com ho diu una de les protagonis-tes, “els homes han de tenir tres virtutsper ser respectats: honor, honestedat i vi-rilitat. Si posseeixen aquestes qualitats,són els amos de tot, tenen dret a tot”.Però, si els falta això, qui són? Què són?En aquesta pel·lícula s’acaben invertintels rols. Les dones, eterns objectes deldesig masculí (per això se’ls imposa el velen alguns països, se’ls rapen els cabells enaltres indrets, o són utilitzades com a re-clam publicitari en les metròpolis “civilit-zades”), esdevenen inopinadament sub-jectes individuals de les seves vides,alhora que componen un cant coralsobre la seva condició col·lectiva. Fi-nalment, són els homes els que es con-verteixen en objectes de desig... i en sur-ten molt mal parats. (La qual cosa elshauria de fer l’efecte d’un electroxoc).

Aquest Mil i una nits dels nostresdies constitueix una denúncia impla-cable, potent i commovedora, de l’o-pressió que pateixen les dones i de la co-rrupció endèmica en el món àrab. Elfeminisme s’expressa amb ferraments cul-turals autòctons, i en totes les llengües.No és una exclusivitat del món occidental,ni representa un llunyà impuls intel·lectualdels anys 70. Batega, resisteix, lluita en laimmensa urbs que dominen els modernsgratacels.

En el món globalitzat en què vivim,aquesta denúncia ens reenvia a la societatoccidental i a les seves opressions sobretotes les dones. Les pressions s’expressende manera diferent, però tenen el mateixobjectiu. L’exemple del vel és característic.En la nostra Europa moderna i pretesa-ment laica, en què el Papa viatja a comptede l’erari públic i les dones es veuen im-posar un determinat model d’estètica i

de representació, s’assenyala amb el ditaquelles que duen vel. En el món àrab,“modern i integrista”, són estigmatitza-des, per contra, les dones que no el por-ten. (Una escena de la pel·lícula, en quèels esguards fan innecessari cap diàleg,ens mostra la nostra aparentment allibe-rada protagonista viatjant, els cabells des-coberts, en un metro ple de dones treba-lladores i de classe humil que tornen capa casa al vespre. Totes porten vel. Desprésd’uns instants de creixent incomoditat,Hebba acaba posant-se el mocador que,en silenci, li atansa la noia que vol entre-vistar). Però, aquí com allí, l’objectiu és elmateix: crear un clima d’opressió que im-pedeixi la lliure expressió de les dones.

Geogràficament llunyanes, i alhoraterriblement properes i familiars... Lesdones d’aquesta pel·lícula, a més de lapresentadora Hebba, resulten esplèndi-des! Les tres germanes òrfenes Safaa,Wafaa i Hanaa; Amany la “boja” que noaccepta un matrimoni idèntic a l’escla-vatge; Nahed, la dentista, confrontada ala dramàtica decisió de no tenir el fill d’unhome que ha abusat de la seva confiançai capaç de desafiar el poder... Vet aquí unanarració colpidora, femenina i feminista,que ha comptat amb el talentós treball delguionista Waheed Hamed i del realitzadorYousry Nasrallah. Senyal que la recercad’una nova identitat masculina, igualitàriai alliberada de l’heretatge ignominiós delpatriarcat, transita pel camí que condueixa l’emancipació de la dona. El camí de lafelicitat humana. De la mateixa maneraque Xahrazad deixava inacabat cada ves-pre el seu conte, nosaltres tampoc accep-tem que hagi arribat el final de la Història.

Sylviane DahanResponsable de l’Àrea de la Dona de la FAVB

Xahrazad, conta’m...Ressenya de la pel·lícula Dones d’El Caire (Ehky ya Scheherazade)

Edita

Preu 1,50 €

2 Editorial

3, 4 i 5 Teologia feminista

6 i 7 Àmbit obert

8 i 9 Pàgines centrals

10 Saurejant des de la Xarxa

11 a 14 Reflexions

15 Cinema

16 Actualitat

PARAULES i FETSSUMARI

C/ Mare de Déu del Pilar 15, pral. 08003 BCN · cde@donesesglesia.cat · www.donesesglesia.catCoordina: Paquita Arcas · Tallers Gràfics de Rúbrica Editorial · D.L.B-22227-1995

ACTUALITAT

PER LA PARITAT

Nadje Sadig l-Aliautora del llibre Mujeresiraquíes (Ed. Sirpus, 2010)diu respecte el burca:Quan més gran és l’obses-sió d’Occident més s’ex-plota com a senyal de re-sistència i d’identitat. Laprohibició el fa més relle-vant i més poderós.

Julud DaibesMinistra de Turisme i Antigui-tats de l’Autoritat Nacional Pa-lestina (ANP), diu: Estic seguraque trobarem formes per in-validar les mesures absurdesd’Hamas” que vol islamitzarGaza.

Els palestins som un pobleobert. Som capaços de viurejunts, cadascú segons les sevescreences. L’objectiu és un Es-

tat democràtic i lliure. Cal que, palestins i israelians ens co-neguem per reunir les nostres veus per la pau i pressionarels polítics.

La pau, país a paísL’Institute for Economics and Peace (GPI) publica cada anyl’anomenat Índex de la Pau amb informació sobre el graude pacificació, o absència de violència, de cent quaranta-nou països. Per establir la llista es basa en indicadors qua-litatius i quantitatius que combinen amb factors interns i ex-terns de cada país: el nivell de violència, la despesa militar,les guerres en que s’ha implicat... Una crítica: no inclou in-dicadors específics sobre la violència contra les dones i elsinfants. www.economicsandpeace.org

Fàtima AyacheSociòloga algerina,resident ara a Barce-lona per haver-seoposat a l’integrisme,diu: L’integrisme noés un tema polític, ésdelinqüència total.El burca no existeix al’Islam, és un símbolde l’integrisme pur,de la dona submisa. Fer (revista El Temps, nº 1.366)