Pàgina

 1 / Unitat D

idàctica 8  –  O

RÍGEN

S I CONSO

LIDACIÓ DEL CATA

LANISME (183

3‐19

01) 

ORÍGENS I CONSOLIDACIÓ DEL CATALANISME (1833‐1901)  1‐La persistència de la identitat catalana 

El  desvetllament  d'una  consciència  nacional  catalana  s'inicià  amb  la  Renaixença, moviment  que  cal situar  en  el  context  europeu  de  la  difusió  del  Romanticisme  i  de  la  irrupció  dels  nacionalismes. Primerament va desenvolupar‐se un catalanisme de tipus cultural, sense cap més ambició que recuperar la llengua, la història i les tradicions catalanes, impulsat pel moviment de la Renaixença literària, que va reivindicar  el  català  literari  (arcaic)  i  que  tindrà  en  els  Jocs  Florals  el  principal  exponent.   

En la formació d'aquest catalanisme cultural, cal destacar l'aportació de la cultura popular, afavorida per la continuïtat de  l'ús popular del català parlat, amb diverses manifestacions tant pròpiament culturals (cant  coral,  teatre, premsa,  etc.),  com  reivindicatives  (manifestacions  anticentralistes),  representades per federalistes i carlins. 

Del federalisme va sorgir el regionalisme de Valentí Almirall, autor de la primera formulació teòrica del catalanisme polític, amb l'obra "Lo Catalanisme"(1886).  

Aquesta cultura nacional,  renovada  i difosa pel Modernisme a  la  fi del  segle XIX, va  servir de base al catalanisme polític, que no es consolidarà fins al primer terç del segle XX. 

Dins el catalanisme polític cal destacar dues grans posicions ideològiques: un catalanisme conservador, de  base  burgesa,  que  lluitarà  per  aconseguir  autonomia  política,  però  que  també  col∙laborarà puntualment  amb  el  govern  central  espanyol,  i  un  catalanisme  d'esquerres,  progressista,  de  base popular, que arribarà a formular plantejaments independentistes. 

El  catalanisme  conservador,  impulsat  per   la  burgesia,  va  redactar  el  primer  Projecte  d'Estatut d'autonomia, conegut com  les Bases de Manresa  (1892)  i, més  tard, va  formar el primer partit polític catalanista, la Lliga Regionalista (1901), amb els nous plantejaments nacionalistes d'Enric Prat de la Riba, recollits en la seva obra "la nacionalitat catalana" (1906).  

La  Lliga  Regionalista,  el  partit  hegemònic  a  Catalunya  fins  el  1923,  va  impulsar  i  controlar  la Mancomunitat de Catalunya  (1914‐1925),  fins que desaparegué amb  la Dictadura de Primo de Rivera (1923‐1930). 

El catalanisme d'esquerres no es va estructurar  fins al començament del segle XX  i es va caracteritzar per la manca de cohesió, per l'enfrontament amb la Lliga Regionalista i per l'adopció de plantejaments independentistes  amb  el  partit  Estat  Català  (1922)  de  Francesc Macià,  que més  endavant  derivà  en Esquerra  Republicana  de  Catalunya  (ERC)  (1931),  el  partit  que  va  aconseguir  l'hegemonia  política catalana després de la Dictadura de Primo de Rivera. 

2 ‐ Els Decrets de Nova Planta  Foren  el  conjunt  de  disposicions  dictades  per  Felip  V,  entre  1707‐16,  per  les  quals  abolia  l'antiga organització  constitucional  dels  països  que  integraven  la  corona  catalanoaragonesa  (Aragó, València, Catalunya  i Balears)  i pels quals s’establia, d'una manera més o menys completa,  l'organització política pròpia de Castella.    

 

Pàgina

 2 / Unitat D

idàctica 8  –  O

RÍGEN

S I CONSO

LIDACIÓ DEL CATA

LANISME (183

3‐19

01) 

3 ‐ La Renaixença literària i cultural  Amb  el  nom  de  Renaixença  els  historiadors  de  la  literatura  catalana  han  designat  el  procés  de recuperació de la llengua i la literatura catalanes portat a terme sobretot a partir de la segona meitat del s  XIX.  El  terme,  però,  i malgrat  la  seva  utilització  constant,  és —com  el  seu  pretesament  oposat  de Decadència— molt poc precís, ambigu  i susceptible de nombroses  interpretacions  i revisions. De fet, a mesura que les noves investigacions han permès de constatar que la manca d'ús literari del català o que la  pèrdua  de  consciència  lingüística  arreu  dels  Països  Catalans  no  foren  tan  totals  com  hom  havia suposat,  el  mateix  concepte  de  Renaixença  (o  de  renaixement,  en  la  terminologia  usada  pels contemporanis) canvia, en certa manera, de significat i perd amplitud.   D'una banda, el català havia continuat essent sempre el vehicle de transmissió normal del poble —i en català  havien  d'ésser  fetes,  per  tant,  totes  les manifestacions  a  ell  dirigides  (teatre,  fullets  polítics, catecismes,  etc)—;  d'altra  banda,  la  producció  literària  "culta"  durant  els  segles  considerats  de "decadència"  fou  bastant  nombrosa,  encara  que  no  tingués,  en  general,  una  projecció  pública  gran. Tanmateix,  ningú  no  pot  negar  l'evidència  d'un  canvi  fonamental, més  o menys  a  partir  del  quart decenni  del  segle:  d'unes  veus  aïllades  que  usaven  el  català  o  que  reclamaven  els  drets  d'aquesta llengua  (els  exemples  són  nombrosos,  de  J.P.Ballot  a  A.Puigblanc  i  a  Aribau)  es  passà  a  la  voluntat comuna d'una elit intel∙lectual per a la recuperació de l'entitat pròpia, de la qual el moviment literàrio‐lingüístic fou en uns primers temps l'aspecte més notori. Els factors que ho afavoriren són complexos i no han estat encara estudiats d'una manera definitiva. S’ha assenyalat la influència en el camp cultural i ideològic del moviment romàntic, amb la seva revaloració de la llengua i la història pròpies, dels costums populars, etc.   També, i sobretot, la nova situació econòmica i social, amb la consolidació de la burgesia, que provocà tota  una  sèrie  de  canvis  polítics  (als  quals  no  fou  tampoc  estranya  la  influència  de  les  noves  idees defensades  pel  romanticisme  liberal)  que  contribuïren  a  aquesta  presa  comuna  de  consciència. Així, figures contemporànies dels fets i no sempre coincidents ideològicament, sí que coincidien a assenyalar com  a  motiu  primer  i  imprescindible  del  redreçament  de  les  lletres  catalanes  les  transformacions polítiques del  s XIX,  i més concretament,  les  fites aconseguides contra  l'absolutisme  (idea defensada, defensada, per exemple, per Magí Pers i Ramona, per Antoni de Bofarull o per Víctor Balaguer).   Aquesta  nova  classe  burgesa,  malgrat  que  en  uns  primers  moments  es  mantingués  relativament allunyada  del  moviment  renaixentista  literari  en  si  (els  seus  capdavanters  més  coneguts  no  en provenien,  la  literatura produïda tenia encara una circulació  limitada  i els Jocs Florals de Barcelona —palestra pública del moviment  i un dels mitjans de  la seva popularització—  fins el 1874 no  feren una crida a la burgesia perquè contribuís amb el seu suport econòmic a llur manteniment), afavorí de fet la seva  aparició  quant  a  impulsora  d'una  sèrie  de  condicionaments  polítics  i,  sobretot,  permeté posteriorment la seva consolidació.   En aquest sentit, Mallorca, on aquests canvis no es produïren fins molt més tard, però on havien estat sempre  nombrosos  els  exemples  de  clara  consciència  idiomàtica,  pogué  unir‐se  des  d'un  primer moment  i  amb  unes  aportacions  molt  valuoses  a  aquest  complex  moviment  —Renaixença—  que responia a unes inquietuds sentides, però que difícilment ella sola hauria pogut endegar. Tanmateix, en intentar d'aprofundir el concepte Renaixença apareixen encara nombrosos punts foscs.   Una primera qüestió, potser marginal, seria  la de  la consolidació del nom, que no es produí  fins molt més  tard,  iniciat  el  moviment,  segurament  arran  de  la  popularitat  que  aconseguí  la  publicació homònima,  el  1871.  D'altra  banda,  caldria  establir  el  que  hom  pot  englobar  sota  aquest  concepte. Tradicionalment ha estat una paraula "útil" que hom ha  fet  servir per a designar un ampli moviment literari —més que cultural—, sense, però, delimitar‐lo concretament en l'espai i en el temps.  

 

Pàgina

 3 / Unitat D

idàctica 8  –  O

RÍGEN

S I CONSO

LIDACIÓ DEL CATA

LANISME (183

3‐19

01) 

A partir d'unes  figures molt destacades  i  indubtablement molt  importants —però no úniques—  com poden  ésser  Rubió  i Ors, Manuel Milà  i  Fontanals  o Marià Aguiló,  hom  ha  qualificat  sempre  aquest moviment de conservador  i n'ha exclòs persones o  iniciatives que no responien a priori als motlles del que hom ha  considerat  renaixentista  (Rossend Arús,  Frederic  Soler en  la  seva primera etapa, Robert Robert, Josep Roca  i Roca o el mateix Valentí Almirall al Principat, Constantí Llombart a València, etc), però que en molts casos hi tingueren, malgrat nombroses friccions, unes relacions molt estretes.   D'altra banda,  l'origen d'aquesta exclusió podria  trobar‐se  ja en  l'interès dels mateixos  representants d'aquesta tendència conservadora a monopolitzar el moviment; també, en aquest sentit,  interessats a presentar‐lo  com  un  veritable  "renaixement"  d'una  llengua  i  una  literatura  pràcticament  mortes, negligiren la importància de tota una tradició anterior i afavoriren la ràpida conversió en símbols d'uns fets  aïllats:  al  Principat,  la  publicació  de  les  Trobes  d'Aribau  en  "El  Vapor"  (1833);  a  València,  les composicions de Tomàs de Villarroya aparegudes en "El Liceo" en 1840‐41, etc. Posteriorment, aquests foren, en general, els arguments acceptats per la major part de la historiografia sobre el tema. També, en valorar per damunt de tot  la recuperació de  la  llengua, hom ha tendit a vegades a deixar de banda autors de producció només castellana però que constituïa  ja un clar exemple de recuperació de signes catalans (Pau Piferrer, Antoni Bergnes de las Casas, etc).   No és clar, tampoc, el moment en què la Renaixença, entesa com a moviment literàrio‐cultural, deixà de tenir vigència (les opinions en aquest sentit han estat molt diverses: mentre hi ha hagut qui l'ha limitat al  s XIX,  altres hi  incorporen  el  s XX).  Finalment, hom hauria d'assenyalar  la diferent  incorporació  al procés  iniciat al Principat del País Valencià  i de Mallorca  i  les característiques pròpies que prengué en cada lloc.  4 – Els inicis del catalanisme polític  El catalanisme polític  fou un moviment que propugna el  reconeixement de  la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans. El catalanisme començarà a manifestar‐se a la primera part del s XIX. Les mesures uniformistes que  les monarquies borbòniques de  França  i Espanya havien  imposat a  les terres  catalanes,  com  feien  d'altres monarquies  absolutistes  de  l'època  amb  els  pobles  que  havien absorbit (Polònia, Finlàndia, Eslovàquia, etc), no havien aconseguit de fer desaparèixer el sentiment de comunitat diferenciada en el poble català.   Les reaccions enfront de  les mesures d'uniformació  i  les tensions enfront del poble dominant s'havien manifestat diversament, des de l'odi popular contra Felip V i la Ciutadella de Barcelona, considerats com a símbols d'opressió, fins —en moments d'exasperació— a moviments independents, com els del 1836 i el 1856 a Barcelona promoguts per elements ultraliberals i republicans. La industrialització del Principat, amb el consegüent acostament a la nova problemàtica de l'Europa occidental, augmentà la diferenciació de la societat catalana de la resta de la monarquia espanyola.   L'aparició del romanticisme, amb la reivindicació i exaltació de la història, del dret i l'organització política medievals,  contribuí  a mantenir  a  acréixer  el  sentiment  de  diferenciació, mentre  la  renaixença  del conreu  literari de  l'idioma, que, altrament s'havia mantingut sempre viu  i únic en el poble, contribuí a redescobrir entre alguns escriptors la unitat dels Països Catalans.   L’Estat  liberal  espanyol  –  generà  crítiques  dels  sectors  que  buscaven  fórmules  descentralitzadores, acabant en plantejaments federalistes i autonomistes.  5 ‐ El federalisme  El  federalisme  és  un  corrent  de  pensament  polític  que  defensa  un  sistema  de  pactes  entre  pobles, 

 

Pàgina

 4 / Unitat D

idàctica 8  –  O

RÍGEN

S I CONSO

LIDACIÓ DEL CATA

LANISME (183

3‐19

01) 

nacions o Estats per formar una unitat política més àmplia,  la qual ha d'integrar  les particularitats dels grups  humans  que  pacten  la  seva  federació.  Es  tracte  d’una  teoria  política  que  preconitza  la  unió d'Estats  sota  una mateixa  constitució  política;  el  pacte  federal  implica  el manteniment  d'un marge d'autonomia en els afers interns per a cada estat federat, però alhora la cessió de sobirania a un poder superior, l'estat federal, el qual té reservades totes aquelles matèries que afecten l'ordre general.  6 ‐ Valentí Almirall i el Centre Català  El  Centre  Català  fou  fundat  a  Barcelona  el  1882  per  defensar  els  interessos morals  i materials  de Catalunya  i per aconseguir  la unió de tots els catalans. La  idea  inicial havia estat formulada per Valentí Almirall al Primer Congrés Catalanista (1880), i l'acte inaugural tingué lloc al Teatre Romea de Barcelona el 17 de  juny de 1882. En  fou elegit president Frederic Soler,  i  secretari, Valentí Almirall, que en  fou l'ànima i el dirigent principal. El seu lema fou «Catalunya i avant!». En la seva primera etapa fou apolític, en un  intent d'atreure's els components de «La Renaixença»,  i en els seus estatuts prohibí  la discussió sobre temes polítics i religiosos.   Valentí  Almirall  procurà  l'abandonament  d'aquesta  actitud  política  inicial  i  aconseguí  que  el  Centre Català organitzés el Segon Congrés Catalanista (1883), on fou condemnada  la  intervenció dels catalans en  els  partits  controlats  pels  cacics  polítics  madrilenys.  Aquesta  actuació  política  culminà  amb  la presentació del Memorial de Greuges al rei Alfons XII el 1885.   La unió de  grups polítics  i  socials  tan heterogenis no es pogué mantenir  gaire  temps,  i els elements socialment més conservadors, com  Joan Permanyer, Àngel Guimerà o Lluís Domènech  i Montaner, se separaren per  formar  la Lliga de Catalunya el 1887. Contribuí a aquesta escissió  (que  inicià  l'etapa de decadència del Centre Català) el temperament absorbent de Valentí Almirall i la seva oposició acèrrima al projecte d'Exposició Universal a Barcelona que defensava l'alcalde Rius i Taulet.   El 1890, per intentar de recuperar el control del moviment catalanista, presentà un programa polític de tendència autonomista, en un acte presidit per Frederic Soler i Manuel de Lasarte. La idea no obtingué l'èxit que esperaven els seus promotors  i accelerà el procés de decadència que portà el Centre Català, lentament, a perdre tota influència política.  

7 ‐ El Memorial de Greuges 

Nom amb el qual és coneguda popularment la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña (1885), adreçada al rei, a  l'estil dels greuges de  les antigues corts catalanes. Fou  lliurada a Alfons XII d'Espanya per  iniciativa del Centre Català, després d'un acte públic celebrat al vestíbul de  la Llotja  de  Barcelona,  en  presència  de  representants  de  nombroses  entitats  econòmiques,  polítiques, culturals i professionals de Catalunya. En l'acte, presidit per Joaquim Rubió i Ors, s’acordà d'exercitar el dret  de  petició  reconegut  per  la  Constitució  del  1876  i  d'elevar  al  rei  les  reivindicacions  polítiques  i econòmiques de Catalunya, en ocasió del projecte de convenis comercials de  l'estat espanyol amb  la Gran Bretanya i els intents d'unificació del dret civil.   El redactor ponent de la Memoria... fou Valentí Almirall, però en la comissió formada per a redactar‐la col∙laboraren representants d'ideologies diverses. El document és el resum més complet del que durant anys ha estat el catecisme catalanista,  i fou el primer acte polític del catalanisme en el camp oficial de l'estat espanyol, així com un producte de  la col∙laboració dels elements polítics  i  intel∙lectuals amb  les classes  industrials de Catalunya. A partir de  la dualitat Catalunya‐Castella  i de  l'opressió històrica de  la 

 

Pàgina

 5 / Unitat D

idàctica 8  –  O

RÍGEN

S I CONSO

LIDACIÓ DEL CATA

LANISME (183

3‐19

01) 

primera  per  la  segona,  hom  presenta  el  regionalisme  o  particularisme  com  el moviment  que  ha  de regenerar l'estat espanyol tot oferint una reorganització de l'estat monàrquic. La defensa de Catalunya, de la seva economia, del seu dret tradicional i de la seva llengua i la seva personalitat cultural anava al costat  d'una  proposta  de  monarquia  regionalista,  d'un  estat  format  per  regions  espontàniament harmonitzades, còpia peculiar dels imperis alemany i austrohongarès.  8 ‐ La Lliga de Catalunya i el Missatge de la Regent  Lliga de Catalunya, Club polític català. Fundat el 5 de novembre de 1887 a Barcelona per un grup de membres  del  Centre  Català,  d'ideologia  conservadora,  com  Joan  Permanyer,  Àngel Guimerà,  Eusebi Güell  i  Bacigalupi  i  Lluís Domènech  i Montaner,  descontents  per  l'elecció  de  Valentí  Almirall  com  a president, i pels membres del Centre Escolar Catalanista —igualment de tendència conservadora dins el Centre Català—,  com Cambó, Prat de  la Riba, Narcís Verdaguer  i Callís,  Lluís Duran  i Ventosa, Puig  i Cadafalch, etc.   Patrocinà la candidatura que guanyà les eleccions per formar el consistori dels Jocs Florals del 1888, que ajornaren —amb  la protesta  i  la defecció del Centre Català— per  tal que hi assistís com a reina de  la festa la regent Maria Cristina, a la qual adreçaren un escrit per a demanar‐li una àmplia autonomia per al Principat. El 1889, la Lliga de Catalunya inicià la campanya contra el nou codi civil de l'Estat espanyol, que  atemptava  contra  el  règim  jurídic  català, moviment  que  assolí  un  èxit  sorollós.  Fou  una  de  les principals entitats que  formaren  la Unió Catalanista,  i prengué part en  l'Assemblea de Manresa, que redactà  les  cèlebres Bases  (1892).  La majoria dels  seus membres  passaren  a  formar  part  de  la  Lliga Regionalista (1901).   Missatge a la Reina Regent, fou lliurat per membres de la Lliga de Catalunya a la regent Maria Cristina d'Habsburg,  l'any 1888, aprofitant  la seva visita a Barcelona, amb motiu de  l'Exposició Universal. En el missatge, escrit en català, se la saludava com a comtessa de Barcelona i es demanava la instauració d'un sistema autonòmic.   9 – El catalanisme conservador  Catalanisme  conservador  ‐  Nacionalisme  de  base  burgesa  i  catòlica,  partidari  d'una  solució  política moderada (autonomia).  Vigatanisme ‐ Moviment cultural i intel∙lectual, impulsat en bona part pels membres de les institucions eclesiàstiques de  la  ciutat de Vic  (Osona).  Formen part d'aquest  catalanisme  conservador,  fortament vinculat  al  catolicisme,  Josep  Torras  i  Bages,  Jaume  Collell,  Jacint Verdaguer,  Josep Morgades,  entre d'altres.  La tradició catalana ‐ Obra politicoreligiosa publicada per Josep Torras i Bages l'any 1892 —reeditada el 1906, 1935, 1948 i 1966—. D'una banda afirma el valor ètic del regionalisme català, amb arguments de la  tradició  cristiana,  i,  de  l'altra,  el  seu  valor  racional,  partint  d'una  anàlisi  de  la  puixança  de  certes personalitats en el procés de  la història de Catalunya. Lúcid apologeta, d'acord amb  l'obertura de  les encícliques  de  Lleó  XIII,  proposà  sense  eufemismes  unes  tesis  sociopolítiques  equidistants  del 

 

Pàgina

 6 / Unitat D

idàctica 8  –  O

RÍGEN

S I CONSO

LIDACIÓ DEL CATA

LANISME (183

3‐19

01) 

tradicionalisme  immobilista  de  Sardà  i  Salvany  i  del  racionalisme  laic  de  Valentí  Almirall.  L'obra  fou precursora  i  influí decisivament en els catòlics catalans en  llur decantació  i militància pel regionalisme catalanista.   10 ‐ La Veu del Montserrat Setmanari en català fundat per Jaume Collell a Vic el 2 de febrer de 1878; a la fi del 1900 passà a ésser mensual. Fou, de fet, una creació personal de Collell, que hi publicà una gran quantitat d'articles, però hi col∙laboraren també destacades personalitats, especialment Jacint Verdaguer i Torras i Bages a partir del 1880. Fou un portaveu del catolicisme moderat català,  i sostingué violentes polèmiques amb el "Diari Català" i amb el Centre Català de Valentí Almirall.   Des de les seves pàgines foren impulsades nombroses campanyes catalanes, sobretot la del mil∙lenari de Montserrat  (1880)  i  la  de  la  restauració  de Ripoll  (1886).  El  1890 Collell  deixà  la publicació, després d'intentar de  traslladar‐la  a Barcelona  a  instàncies de Narcís Verdaguer  i Callís —fou  substituït en  la direcció  per  Ramon  Sala—,  i  la  seva  dimissió  fou  seguida  per  la  de molts  dels  col∙laboradors més destacats. Perdé aleshores el seu caràcter polític —que fou continuat pel setmanari La Veu de Catalunya (1891),  inspirat per Collell—,  i  tingué un  interès simplement cultural  (en aquest sentit cal remarcar  la col∙laboració de Josep Gudiol). Deixà de publicar‐se el 24 de desembre de 1901).   11‐ La formació de la Unió Catalanista  La Unió Catalanista,  fou una entitat política  formada a Barcelona, el 1891, per diverses corporacions  i associacions catalanistes. Aquesta fusió sorgí dels contactes mantinguts per aquestes associacions arran de  la campanya realitzada contra  l'article 15 del codi civil de  l'estat espanyol, que atemptava contra el manteniment  del  dret  català.  La  primera  actuació  de  la Unió  Catalanista  fou  la  convocatòria  de  les reunions de Manresa, que culminaren amb  l'aprovació de  les Bases de Manresa (1892); posteriorment la  Unió  Catalanista  celebrà  altres  assemblees,  a  Reus  (1893,  sobre  els  mitjans  d'actuació  del catalanisme), a Balaguer (1894, sobre el sistema tributari) i a Olot (1895, sobre obres públiques). El 1897 modificà  els  seus  estatuts  inicials  i  donà  entrada,  a  més  d'associacions,  a  agrupacions,  periòdics  i persones particulars.   Així,  tot  i  que  tenia  una  escassa  densitat  de  membres,  assolí  una  extensió  geogràfica  que  cobria pràcticament  tot  el  Principat.  Era  regida  per  un  consell  general,  format  pels  representants d'associacions, periòdics,  agrupacions  i personalitats membres de  la Unió. Dins  l'entitat es perfilaren clarament dos sectors: un d'apolític, entorn dels homes de "La Renaixença", i un altre de molt actiu en política, capitanejat per E. Prat de  la Riba. El 1899 aquest darrer grup se separà de  la Unió  i  formà el Centre Nacional Català, presidit per Narcís Verdaguer i Callís.   L'èxit  assolit  pels  escindits  en  les  eleccions  del  1901  (en  què  s'associaren  amb  la Unió  Regionalista) obligà  la Unió Catalanista a convocar una nova assemblea, a Terrassa (1901), en què  fou acceptada  la participació  electoral  i  l'adhesió  a  la  petició  de  concert  econòmic  per  a  Catalunya.  En  1903‐06  fou presidida per Domènec Martí i Julià, que li donà un caràcter més obert a posicions d'esquerra i l'integrà en el moviment de la Solidaritat Catalana.  

 

Pàgina

 7 / Unitat D

idàctica 8  –  O

RÍGEN

S I CONSO

LIDACIÓ DEL CATA

LANISME (183

3‐19

01) 

En una nova etapa tornà a ésser presidida per Martí i Julià (1914‐16), que acabà abandonant‐la després d'haver‐ne proposat  la dissolució. Des d'aleshores dugué una existència apagada. L'any 1932 assolí un escó a les eleccions per al Parlament de Catalunya. Desaparegué el 1936.  12 ‐ Bases de Manresa  Nom amb què és conegut el document Bases per a la Constitució Regional Catalana, presentades com a projecte per una ponència de la Unió Catalanista davant el consell de representants de les associacions catalanistes, reunits en assemblea a Manresa els dies 25‐27 de març de 1892. Era president de la Unió Lluís Domènech i Montaner, i secretari Enric Prat de la Riba, els quals ho foren també de l'assemblea.   En conjunt, les Bases eren inspirades vagament en la fórmula federalista, amb importants concessions al vell règim de Catalunya, que preconitzaven, en realitat, un regionalisme tradicionalista  i corporatiu. El poder central s'havia d'organitzar sota el concepte de separació de  les funcions  legislativa, executiva  i judicial,  però  residint  el  poder  legislatiu  central  en  el  rei  o  cap  d'estat  i  en  una  assemblea  de representants  regionals.  El poder executiu havia d'ésser  format per  cinc ministeris o  secretaries,  i  el poder judicial suprem havia d'ésser un tribunal suprem regional, que podria exigir la responsabilitat als funcionaris del poder executiu.   Les Bases dedicades al poder regional eren força genèriques, però, en tot cas, la legislació antiga havia d'ésser  mantinguda,  desenvolupada  i  reformada:  la  llengua  catalana  havia  d'ésser  l'única  oficial  a Catalunya  i en  les  relacions entre  aquesta  i el poder  central;  a Catalunya només els  catalans podien exercir  càrrecs públics;  la divisió  territorial era basada en  la  comarca natural  i el municipi. Catalunya havia  d'ésser  l'única  sobirana  del  seu  govern  interior.  L'organització  política  de  Catalunya  havia  de consistir en unes corts, que s'havien de reunir cada any, en llocs diferents, i havien d'ésser formades per sufragi de tots els caps de casa agrupats en classes  fonamentades en el treball, en  la capacitat  i en  la propietat,  la  indústria  i el comerç. Les corts havien de nomenar cinc o set alts  funcionaris que havien d'exercir  el  poder  executiu  de  l'administració  regional.  Hom  havia  de  restablir  l'antiga  audiència  de Catalunya,  on  s'havien  de  pronunciar  en  darrera  instància  tota  mena  de  plets  i  causes.  13 – El Tancament de Caixes  Nom amb el qual és conegut el moviment de protesta de comerciants  i  industrials barcelonins  (1899) davant els increments tributaris establerts pel ministre de finances, Fernández Villaverde, per tal de fer sortir el govern del malpàs econòmic que patia per  la pèrdua de  les darreres colònies,  l'any anterior. Malgrat  les esperances  suscitades  inicialment pel govern Silvela‐García Polavieja  (cristal∙litzades en  la formació de la Junta Regional d'Adhesions al Programa del General Polavieja), l'actuació del ministre era la negació de les reformes promeses, i singularment del concert econòmic a què hom aspirava per tal de posar  terme  a  l'exagerada  contribució  catalana  a  les  despeses  de  l'estat  espanyol,  abusivament administrat pel centralisme madrileny.   La Lliga de Defensa  Industrial  i Comercial convocà un míting  (gener del 1899) que  inicià el moviment, però  no  fou  fins  a  la  reunió  de  la  comissió  executiva  (16  de  juliol)  que  es  decidí  l'abstenció  en  el pagament de  la contribució, comunicada oficialment el 5 d'agost. Però  la negativa a adoptar alhora  la 

 

Pàgina

 8 / Unitat D

idàctica 8  –  O

RÍGEN

S I CONSO

LIDACIÓ DEL CATA

LANISME (183

3‐19

01) 

decisió de tancar el comerç debilitava aquesta posició, que el govern procurà d'atacar amb tota mena de mitjans. La premsa madrilenya,  inicialment comprensiva, atacà  ferotgement  l'actitud catalana,  titllada de separatista  i antiespanyola, mentre els partits catalanistes es manifestaven amb  intensitat creixent. Alguns gremis de Madrid, Saragossa  i València s'adheriren al moviment, però no assoliren gaire ressò. Acabats  els  terminis  de  pagament  i  les  pròrrogues,  restaven  unes  7  000  contribucions  per  pagar;  la delegació de finances de Barcelona exigí a  l'alcalde Bartomeu Robert que autoritzés  l'entrada d'agents executius als domicilis dels morosos, però aquest s'hi negà, fet que provocà la indignació del govern; el ministre  de  finances  telegrafià  una  ordre  reial  a  l'alcalde;  aquest,  forçat,  signà,  però  dimití immediatament.   Els comerços tancaren en senyal de protesta (13 d'octubre) enmig d'una gran efervescència ciutadana que dugué el govern a suspendre les garanties constitucionals (24 d'octubre); això decidí M. Duran i Bas, ministre de justícia, a dimitir, fet que llevava el darrer suport reformista al govern. El govern dissolgué la Lliga de Defensa Industrial i Comercial, i el 27 d'octubre el capità general declarà l'estat de guerra, que assimilava la resistència al pagament al delicte de sedició.   Foren  empresonats  cinc  comerciants  (1  de  novembre)  i  clausurats  comerços,  amb  nous empresonaments  (dia  9);  això  provocà  un  nou  tancament  dels  comerços.  Però  la  situació  era insostenible per als implicats i a la primeria de desembre el moviment s'aturà amb la claudicació, bé que el ressò que havia produït tingué una influència important en el reforçament dels corrents catalanistes i regionalistes.  14 ‐ La candidatura dels quatre presidents  Candidatura presentada a  les eleccions generals a  les Corts espanyoles  l'abril de 1901,  formada per  la Lliga  de  Catalunya  i  la  formació  patronal  Unió  Regionalista,  i  integrada  per  Sebastià  Torres,  Albert Rusiñol, Bartomeu Robert  i  Lluís Domènech  i Montaner.  En  guanyar  aquelles eleccions,  va  crear una plataforma permanent que va rebre el nom de Lliga Regionalista. L'èxit de la candidatura representà la primera victòria electoral del catalanisme.  15 ‐ La fundació de la Lliga Regionalista  Partit polític fundat a Barcelona, el 25 d'abril de 1901, per la fusió de la Unió Regionalista amb el Centre Nacional Català, a fi de presentar‐se conjuntament a les eleccions d'aquell any. La fusió fou secreta fins després de  les eleccions, que  suposaren un èxit per  al nou partit. Aquest  fou presidit per Bartomeu Robert  i Ybarzábal,  i en els seus estatuts afirmava el propòsit de  lluitar per  l'autonomia catalana dins l'estat espanyol. Com a vehicle d'expressió pública tenia el diari "La Veu de Catalunya".   L'èxit assolit a  les eleccions del 1901 no es  repetí a  les del 1903,  i el partit  féu crisi; d'altra banda,  la captació de sectors dretans empresa per  la Lliga  li  llevà  les simpaties de  l'ala  liberal, que se n'escindí (1904), la Lliga esdevingué, així, un partit específicament dretà, afavorit per la ruïna dels partits dinàstics a Catalunya, que oferia als sectors conservadors una  ideologia  i un programa mobilitzador que podien acceptar —tot i que molts només el compartien en part— i que era l'única possibilitat eficaç d'oposar‐se als partits republicans.  

 

Pàgina

 9 / Unitat D

idàctica 8  –  O

RÍGEN

S I CONSO

LIDACIÓ DEL CATA

LANISME (183

3‐19

01) 

A les eleccions per a la renovació de l'ajuntament de Barcelona (novembre del 1905), la Lliga assolí una victòria  sorollosa,  que  fou  celebrada  amb  l'anomenat  Banquet  de  la  Victòria,  que  tingué  àmplies repercussions (afer del Cu‐cut! i promulgació de la llei de jurisdiccions pel govern Moret). Per oposar‐se a aquesta llei i al que suposava, tots els grups polítics catalans —a excepció dels republicans que seguien Lerroux— s'uniren en el moviment de Solidaritat Catalana, la direcció efectiva del qual fou duta, de fet, per la Lliga, com a grup polític més ben organitzat.   El  triomf  de  la  Solidaritat  a  les  eleccions  del  1907  fou  espectacular,  però  aviat  s'insinuaren  les diferències  entre  la  Lliga  i  altres  partits més  esquerrans,  escissió  que  es  consumà  amb  les  eleccions municipals del maig del 1909  i, sobretot, amb  l'esclat de  la Setmana Tràgica (juliol del 1909), davant  la qual  la dreta  i  l'esquerra de  la Solidaritat adoptaren actituds divergents. La Lliga es posà al costat del govern Maura, sense que, per això, deixés de propugnar el manteniment de la solidaritat a les eleccions de l'octubre del 1909.   La Lliga perdé  força a Barcelona, bé que es mantingué en altres districtes; a  les eleccions del 1910  la Lliga reconeixia, per boca de Prat de la Riba, la definitiva defunció de la Solidaritat Catalana; incapaç de formar bloc  amb  la nova Unió  Federal Nacionalista Republicana  i  amb  la dreta,  restà  abocada  a una seriosa derrota. Se'n reféu en part el 1911 i totalment el 1913.   Aquest mateix any, Eduardo Dato, president del govern, publicava el decret que autoritzava  la creació de mancomunitats de diputacions provincials, triomf que consolidà el prestigi de la Lliga i li donà, durant deu anys, la direcció efectiva de la política catalana. En constituir‐se la Mancomunitat de Catalunya, fou un home de  la Lliga, Enric Prat de  la Riba, el cridat a presidir‐la, per unanimitat. L'esclat de  la guerra europea  (1914),  amb  la  prosperitat  que  suposà  els  primers  anys  per  a  la  burgesia  catalana,  reforçà encara  més  la  posició  hegemònica  de  la  Lliga  dins  la  política  catalana.  En  caure  el  govern  Dato (desembre del 1915) i pujar al poder els liberals, el nou ministre de la governació, Santiago Alba, menà una tàctica política de destrucció del poder de la Lliga, aliat àdhuc amb partits republicans (pacte de La Castellana, abril del 1916).   Un mes abans, Prat de la Riba redactà el manifest Per Catalunya i l'Espanya gran, signat pels membres de la Lliga, que anunciava la nova política del partit: la conquesta de l'ideal iberista basat en la federació dels pobles peninsulars. La crisi de  la monarquia, el 1917, determinà un nou canvi en  l'actuació de  la Lliga:  impulsora, primer, de  l'Assemblea de Parlamentaris, acabà acceptant de participar en el govern (novembre del 1917). El mateix any Ramon d'Abadal fou nomenat president de la Lliga.   Aquest impulsà l'extensió de l'ideari federatiu per la resta de l'estat espanyol, que assolí un cert ressò al País Valencià, a Galícia, al País Basc  i a  les Balears; el mateix Abadal, Ventosa  i Calvell, Pere Rahola  i Francesc Cambó organitzaren reunions  i conferències per predicar el regionalisme  i obtenir suport a  la política de la Lliga. Les eleccions del 1918 palesaren el poc èxit d'aquests esforços, amb alguna excepció. Una nova  crisi de  govern  (1918),  iniciada per  la pugna  entre  S. Alba  i Cambó,  aleshores ministre de foment, exclogué la Lliga del poder i la tornà a l'oposició, on cooperà en el moviment proautonomia de Catalunya  (novembre  del  1918):  tres  dels  seus  membres  figuraren  en  la  comissió  que  redactà  un projecte  d'estatut  que  fou  lliurat  al  govern,  fet  que  provocà  una  nova  crisi.  El  fet  que  la  lluita  per 

 

Pàgina

 10 / Unitat D

idàctica 8  –  O

RÍGEN

S I C

ONSO

LIDACIÓ DEL CATA

LANISME (183

3‐19

01) 

l'autonomia pogués comprometre la monarquia fou analitzat per Cambó en el cèlebre discurs en el qual pronuncià la frase: "Monarquia? República? Catalunya!".   Però en aquesta  lluita  la Lliga fou ultrapassada pels seus aliats de  l'esquerra catalana. D'altra banda,  la intensitat creixent de la lluita obrera col∙locà els partits burgesos en situació difícil, com es palesà amb la vaga  de  La  Canadenca  (febrer‐març  del  1919).  I,  en  el  sector més  dretà  dels monàrquics,  la  Unión Monárquica Nacional, fundada i presidida per Alfons Sala i Argemí, tractava de llevar a la Lliga el suport dels elements conservadors. La crisi industrial dels anys vint radicalitzà les tensions socials i restà interès a la lluita política legal, en la qual la Lliga vencé, com era habitual, a les eleccions dels anys 1920, 1921 i 1922.  El  1921,  arran  del  desastre  d'Annual,  es  formà  un  nou  govern  amb  participació  de  Cambó (finances).   En  aquests mesos  s'inicià  l'escissió  de  la  Lliga,  de  la  qual  se  separà  (juny  del  1922)  el  sector més nacionalista,  que  formà  Acció  Catalana.  L'enfonsament  simultani  de  la  Unión Monárquica  Nacional d'Alfons Sala no compensà la duresa del cop que suposà l'escissió. A les eleccions a diputats provincials (juny del 1923), Acció Catalana li llevà contingents nombrosíssims de vots. A més, amb la Triple Aliança , li prenia els seus puntals a la resta de l'estat espanyol: els bascs i els gallecs. Tot això contribuí a crear en la Lliga un ambient que explica  la  seva  simpatia  i potser connivència amb el cop d'estat de Primo de Rivera  (13  de  setembre  de  1923),  en  el  qual  cregué  veure  una  liquidació  de  la  política  canovista espanyola i una garantia contra el problema obrer.   Aviat, però, la dictadura, mostrà les seves intencions reals, i, després d'intentar de lliurar una protesta a Alfons XIII (desembre), la Lliga hagué de passar a una situació d'il∙legalitat, amb els seus centres dissolts o  clausurats,  i  cohesionada  únicament  pel  diari  "La  Veu  de  Catalunya",  sotmès  a  censura  prèvia. L'esfondrament de la dictadura (gener del 1930) li permeté de tornar a l'escena; la malaltia de Cambó li restà, però, efectivitat. Hom féu una reestructuració i una renovació teòrica per tal de fixar l'estratègia del partit, centrada en les tesis de Cambó en el seu llibre Per la concòrdia (1930; escrit el 1927). La Lliga participà, a través de Ventosa i Calvell (finances), en el darrer govern de la monarquia.   L'esfondrament  d'aquesta  arran  de  les  eleccions  del  12  d'abril  de  1931 —que  donaren  la  victòria  a l'Esquerra  Republicana  de  Catalunya—  obligà  la  Lliga  a  canviar  de  tàctica.  El  seu  president,  Ramon d'Abadal, oferí el  suport a  Francesc Macià en  la  lluita per  l'autonomia  catalana  i acceptà el  canvi de règim. La Lliga col∙laborà en el plebiscit a  favor de  l'Estatut  (agost del 1931). L'enfonsament del partit lerrouxista i la decadència d'Acció Catalana donaren a la Lliga una posició millor davant les eleccions al primer  Parlament  de  Catalunya,  puix  que  agrupà  entorn  seu  els  sectors  conservadors  del  país.  Fruit d'aquesta  tàctica  fou  la  reestructuració de 1932‐33, amb  la  integració d'altres partits menors, com  la Dreta Liberal Republicana de Catalunya, i el canvi de nom del partit pel de Lliga Catalana.  16 – Nacionalismes i regionalismes a l’Estat espanyol 

Andalusisme Moviment polític que reivindica alguna forma d'autogovern per a Andalusia.  Basquisme Afermament i defensa de les peculiaritats ètnico‐culturals del poble basc. 

 

Pàgina

 11 / Unitat D

idàctica 8  –  O

RÍGEN

S I C

ONSO

LIDACIÓ DEL CATA

LANISME (183

3‐19

01) 

Galleguisme Corrent literari i polític sorgit a Galícia al s XIX.   Iberisme Doctrina dels qui pretenen la unió política de les diferents nacionalitats de la Península Ibèrica.  Mallorquinisme 1. Afecció per Mallorca o per les característiques nacionals catalanes de Mallorca o de les illes Balears.  2. Moviment l'objectiu del qual és el reconeixement de la personalitat política de Mallorca o de les illes Balears en el procés integrador dels Països Catalans propugnat pel catalanisme.   Valencianisme 1. Afecció per València o el País Valencià o per les característiques nacionals catalanes del País Valencià.   2. Moviment polític que reivindica els interessos propis del País Valencià.