núm 54 | juny’15 curs 2014-15 · 2017. 2. 9. · i serveis, l’ampa, antics professors i també...

El Fuster Núm 54 | juny’15

CURS 2014-15

• Esquiades

• Intercanvis

• Especial Sant Jordi

• Pràctiques FOTO

EDITORIAL

SUMARI #54Editorial...... 2Aforisme....... 3Agraïment ..... 4Sortides ...... 6Intercanvis ... 9Info ......... 11Pràctiques de foto ...... 12Escrits ...... 13Fotos fi de curs ...... 15Orles ........ 17

Els alumnes de segon cicle de l’ESO i de batxillerat tenen dret a no assistir a classe si es convoca una jornada reivindicativa de vaga. No es tracta, doncs, de qüestionar aquest dret. Aquest article només pretén reflexionar sobre com s’arriba a la decisió d’exercir-lo.

El dia abans de la convocatòria de protesta del 24 de març, un professor va preguntar en una classe per què els estudiants feien vaga l’endemà. Dels prop de vint-i-cinc alumnes presents a la classe, només un havia sentit a parlar d’un «3+2» eteri. Així doncs, sorgeixen preguntes òbvies. N’hi ha prou amb la signatura del pare o de la mare per autoritzar que el seu fill o la seva filla faci vaga? Té sentit que una immensa part dels alumnes facin una vaga de la qual desconeixen els motius i les reivindicacions? És lògic que, a més, una bona part dels alumnes no participin en cap de les accions reivindicatives? Els dies de vaga serveixen per a alguna cosa més que per quedar-se a casa i/o per quedar amb els amics?

Les preguntes anteriors (i les respostes que hi donem) podrien permetre el replantejament de com posem a disposició dels fills/alumnes la informació sobre la vaga per fer que sigui una eina per reflexionar sobre les causes que la provoquen i sobre les solucions que es proposen.

Vagues reflexionades

Sant Jordi ........... 18

Quadre de premis........... 31

ESPECIAL

Núm 54 | juny 2015El Fuster

Curs 2014 - 2015

Consell de redacció

Portada, disseny i maquetació

Miquel AlmirallSergi ValeraCristina GarciaMarta BesAda ArbósMaricel Saball

Maricel Saball

INS JOAN FUSTERPlaça Ferran Reyes, 2 08027 BarcelonaTel 93 243 15 60

Publicada a Navasper l’AMPA Joan [email protected]

Juny 2015

Web IES:http://agora.educat1x1.cat/iesjoanfuster/intranet/index.php

Web AMPA:http://www.ampajoanfuster.org/

Els articles publicats reflecteixen l’opinió dels autors. Els escrits que no van signats són responsabilitat de l’equip de redacció de la revista.

CorreccióAda ArbósMarta Bes

El Fuster | Núm. 54 3

La revista El Fuster et necessita!

Voldries corregir textos o maquetar?

La teva col·laboració serà benvinguda!

Ens trobem un cop al trimestre.

Si vols participar-hi, escriu-nos a:

[email protected]

La «indignació», de fet, dóna per suposada la «dignitat» dels qui l’experimenten, i la «indignitat» de la seva víctima.

L’ aforisme d’en Joan Fuster

xerrades, cursos,

festes, consell escolar,

extraescolars,

bàsquet, batuka,

teatre, llibres, gestió

taquilles, material ,

escola de pares,

suport, atenció a les

famílies, revista ...

El Fuster | Núm. 544

Glop amarg, cop durAgraïment

Benvolguts lectors i benvolgudes lectores de la revista,

La jornada lectiva del dia 20 d’abril de 2015 quedarà per sempre més gravada en les nostres vides professionals i personals. L’institut Joan Fuster va sofrir una tràgica desgràcia que es va sentir com a pròpia, fet estimable alhora que meritós i honorable, del col•lectiu de què formem part.

El divendres 24 d’abril, amb el coneixement i consentiment de la família, vam retre un homenatge a l’Abel, per compartir junts el seu record inoblidable. L’acte va ser íntim. El vam fer amb els alumnes i les seves famílies, el professorat, el personal d’administració i serveis, l’AMPA, antics professors i també amb la presència de les autoritats educatives.

Tot plegat ens ultrapassa fins i tot a hores d’ara. Difícilment podrem donar tot l’emparament, l’ajuda i el suport que necessiten les víctimes dels fets i les persones afectades. Aprofitem per dir que ho procurem, alhora que estem amb elles incondicionalment.

La frevolesa experimentada el passat dilluns 20 d’abril de 2015 ens ha afligit, ens ha corsecat. És evident. Estem desolats, ens hem quedat ferits, amb el cor esquinçat. L’intent de donar sempre el bo i millor de nosaltres vers la nostra feina no va ser suficient per a l’Abel.

No hi ha formació rebuda que ens prepari per un glop tan amarg, tan roí. La professionalitat i el saber fer de tota la Comunitat han estat un tret distintiu i rellevant entre els components de la institució, i això ens ha enfortit. Us ho volem fer saber, lectors i lectores.

Malgrat tot, fruit del tràgic destí, ens vam sentir en tot moment acomboiats, plens d’escalf. No vam estar sols. Va quedar palès amb la presència i l’acompanyament de l’AMPA, la Inspecció del centre, la Direcció de centres, la Gerència del Consorci, els serveis del Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona, el cap del Servei de salut, regidors, l’Alcalde, la mateixa Consellera, el cos de Mossos d’Esquadra i la Guàrdia

Urbana. No en tingueu cap dubte, vam estar a l’empara i recer; fet que ens va reconfortar en els primers moments fatídics i al llarg d’aquella setmana.

Les paraules que ens van fer arribar des de l’institut l’ Alzina, l’endemà de la malastrugança, ens van fer prendre més consciència encara, si escau, que #TotsSomJoanFuster. Aprofitem per agrair-ho en nom de tota la Comunitat Educativa del Joan Fuster a totes les direccions i comunitats educatives d’arreu.

Tal com li vam fer arribar a l’Inspector en cap de Barcelona, confiem que aquesta gestió sigui la més fosca i paorosa que hàgim d’afrontar mai, en qualsevol dels nostres afers quotidians de les diferents situacions desenvolupades en les nostres vivències, no només com a professionals, sinó també com a persones.

Ho vam dir en diferents contextos, i no ho deixarem d’expressar: Tant de bo poguéssim esborrar aquesta ratlla de la història. Tant de bo poguéssim treure el mal i el dolor colpidor de les nostres vides. És, a més, la nostra voluntat complementar aquestes manifestacions dient que la companyia, l’escalf i les intencions expressades per part de la Junta Permanent de les direccions de Barcelona han estat fermes, contundents i molt valentes, cosa que agraïm i que mai s’ha d’esvair dels nostres pensaments. La Comunitat Educativa del Joan Fuster ha sentit que no està sola.

La mort es va endur l’Abel, però ens va deixar plens de suport, d’acompanyament, de col•laboració, d’assistència, de continguts sòlids, construïts a partir de, en primera instància, la benevolència de les persones ferides, fossin professores, alumnes o famílies, i a continuació gràcies a tots i cadascun de nosaltres, com a éssers racionals, com a humans que som.

La confiança i la complicitat d’eines molt necessàries en la nostra tasca d’ensenyament ara han de teixir un fil més fort i ferm entre els docents i l’alumnat perquè els ensenyaments i aprenentatges siguin veritablement significatius i compartits.

Res ha d’ésser infructuós ni tampoc inútil. L’Abel va donar la vida per una professió sentida per ell i per tots nosaltres, i això pressentim que ha d’ésser motiu d’alguns canvis favorables en el sistema. Les comunitats educatives hem de saber traduir aquest dolor en unió. Hem de revalidar la importància vers la coresponsabilitat, el compromís cap al treball coordinat i agermanat, tan necessaris en els nostres reptes quotidians. Som una comunitat educativa que practica el lideratge distribuït i que entre tothom hem de seguir construint.

La incapacitat de fer front a aquesta situació ens ha d’ajudar a refermar els ponts del nostre saber fer. Ens ha de fer moure per aplicar fórmules d’identificació, d’unificació, d’inseparabilitat, perquè la cohesió i la compenetració són, sense cap mena de dubte, alguns dels instruments més valuosos, per no dir els que més, de la nostra professió.

En aquells moments tan difícils vam rebre suport professional i, més enllà, estima. L’agraïment profund a les direccions de Sant Andreu, a les direccions de la ciutat de Barcelona per l’escalf, per les roses enviades, pels escrits i treballs, pels condols. Gràcies a tot el territori català, espanyol i estranger. Gràcies per les mostres de suport del Govern, ministerials, de les ampes i de tota mena d’institucions, empreses, entitats, organitzacions, famílies i particulars.

En nom de la Comunitat Educativa rebeu el nostre regraciament per la solidaritat rebuda arran d’aquest fet excepcional. Hem donat i donem el nostre més sentit condol a la família de l’Abel.

Moltes gràcies per tenir-nos presents en el vostre pensament.

Cordialment,

Maria Dolors Perramon ArcalísDirectoraInstitut Joan Fuster


Agraïment

La comunitat

El diccionari defineix “comunitat” com un conjunt de persones que es relacionen entre elles amb un interès comú. Així, parlem de comunitat de regants, de comunitat de veïns… I també de comunitat educativa. Allò que no diu el diccionari és que aquest conjunt de persones hagin d’estar sempre d’acord en la manera d’implicar-se o de gestionar aquest interès comú. Essent la diversitat una de les principals característiques dels grups humans, això és quelcom completament normal. I encara ho és més quan en la comunitat apareix un tema controvertit o un fet inesperat que tensa les relacions entre els seus membres: la comunitat de regants es discuteix per la quantitat d’aigua en temps de sequera o la comunitat de veïns ho fa per si instal•la una antena parabòlica o no . Per tant, això de dir-nos comunitat i al final no anar tots l'una passa a tot arreu. També a les comunitats educatives.

Però hi ha vegades en què l’aparició d’aquest fet inusual o extraordinari té, precisament, l’efecte contrari. I llavors és quan es produeix el vertader miracle que fa social l’ésser humà: la gent, en lloc de barallar-se, s’uneix; en lloc de dispersar-se, fa pinya; en lloc de refugiar-se en la individualitat, ho fa en la comunitat. És llavors quan aquest miracle social fa que es redueixi, o fins i tot s’anul•li, allò que ens fa diferents per fer emergir i reforçar allò que ens fa iguals.

Sovint aquesta mena de comunió en comunitat situa el seu origen en fets positius (per exemple, la reacció de la comunitat culer davant un triplet). El que resulta increïble, però, és que, de vegades, un fet que en absolut pot ser considerat positiu pot tenir el mateix efecte. Efectivament, l’ésser humà també és capaç d’unir-se en l’adversitat.

Darrerament, la nostra comunitat educativa ha viscut uns fets extraordinàriament tràgics que han colpit els nostres fonaments emocionals. Però ha estat precisament en aquest moment terrible que s’ha alçat com una sola veu per expressar dolor, solidaritat, companyia, compassió i també un enèrgic rebuig a tot allò aliè a la mateixa comunitat. I, tanmateix, ho ha fet d’una manera tan natural i espontània que ha deixat bocabadats aquells que buscaven sensacionalisme, morbositat, conflicte o fins i tot rèdit polític. Però, no ens enganyem, aquesta reacció no surt del no-res; és tan sols el resultat d’una comunitat implicada que fa molt temps que treballa per aquest institut i que ve, tanmateix, d’altres comunitats que han tingut una actitud similar en els seus àmbits. Quina paradoxa, adonar-se d’això d’aquesta manera!

I hem plorat, és clar. I hem cridat, és clar. I ens hem abraçat, és clar. I també ens hem indignat. I tant, que sí! Però també ens hem superat i ens hem enfortit. I de segur que també hem crescut. Perquè tothom té dret a plorar, a cridar el dolor i a sentir la fatalitat i portar-la com bonament pot. Però, per sort, això ho hem pogut fer en una comunitat educativa com la del Joan Fuster.


SORTIDES

Visita guiada duanes port

El dia 29 de gener els alumnes de 1r de batxillerat de la modalitat d’Economia vam anar a fer una visita guiada per les duanes del port i per l’agència tributària on ens van fer una xerrada sobre les funcions de l’agència tributària i una altra sobre com intentaven aturar els contrabans per part de la Guàrdia Civil.

Primer de tot vam estar visitant el port de Barcelona en un autobús amb un home que ens va explicar què feien i quines tasques tenia cada part del port, una de les parts més interesants de la visita va ser quan ens van explicar com s’ ho feien per controlar

els graus de radioactivitat dels contenidors que entraven i sortien del port per evitar l’entrada de productes il•legals a la ciutat.

Just després de la visita al port vam anar a l’agència tributària, la primera xerrada era sobre les funcions que té i ens van explicar els últims casos de frau fiscal, dins de la primera xerrada ens van mostrar gran part dels objectes que havien requisat, entre aquests hi havia des d’animals dissecats fins a un joc d’escacs de marfil, per mi aquesta va ser una de les parts més interessants de la visita, ja que vam poder comprovar la quantitat d’objectes sorprenents que requisen i el gran valor econòmic que tenen.

La segona xerrada ens la va fer el cap de la Guàrdia Civil encarregat de vigilar el contraban per mar, aire i terra a Espanya. Ens va explicar les diferents tècniques que utilitzaven per poder localitzar el frau i ens ho va mostrar amb alguns vídeos de les diverses actuacions que han fet.

Pau Valera1r de batxillerat


SORTIDES Al Museu del Cinema de Girona

El dimecres 15 d’abril els alumnes de 3r i de 4t d’ESO vam anar al Museu del cinema de Girona, hi vam estar tot el matí. Vam anar

amb autocar, el recorregut que vam fer des del nostre institut fins a la ciutat de Girona ens va servir per parlar amb els companys i

compartir les nostres músiques.

La visita al museu va ser molt interessant, vam descobrir moltes coses: molts tipus de cinema, com es fa un anunci, molts cartells

de pel•lícules, etc. Ens va cridar l’atenció la façana del museu, perquè hi havia un rodet de pel•lícules (de les antigues). Ara tot

és digital i no estem acostumats a veure aquest material. Totes les finestres estaven tapades per unes imatges que tenien relació amb

el cinema.

Vam anar visitant diferents sales i vam fer un taller on ens van explicar com és el món del cinema, vam aprendre com va

començar la història del cinema, on i quan. En aquest taller de Música i Cinema vam descobrir la relació entre el cinema i la

música cinematogràfica, les seves característiques, les tècniques i les combinacions que fan els compositors per crear les bandes

sonores.

Després ja vam passar a mirar les exposicions, buscant la informació que necessitàvem: el teatre d’ombres, la cambra

obscura, la llanterna màgica, les caixes òptiques, la fotografia, les joguines d’òptica, la cursa, el cinematògraf Lumière i qui era

Georges Méliés.

També vam descobrir, mitjançant un audiovisual, com els homes han intentat al llarg del temps posar les imatges en moviment.

Una de les coses que més em va cridar l’atenció va ser el teatre d’ombres. Amb una llum, tot fosc, una pantalla i siluetes, es pot

aconseguir un efecte fantàstic! (Gemma)

Una cosa que em va agradar va ser el zoòtrop, era mol divertit veure com unes simples imatges en girar-les ràpidament

ens donaven la il•lusió òptica de moviment. També era molt interessant la invenció dels germans Lumière ja que gràcies a ells

tenim el cinema.(Clara)

Ara, quan anem a veure una pel•lícula recordarem moltes de les coses que hem après. Ens hem adonat que el món del cinema és

molt interessant i que ha evolucionat molt.

Gemma Pons - 4t AClara Wajid - 3r B


Cala Montjoi 3r

Esquiada 4tSORTIDES

Al principi, pensavem que seria poc temps estar tres dies a la neu, però no. Es va fer llarg i molt divertit. Va estar molt bé, ja que tots els alumnes de quart vam estar molt units.

Feia fred, però la nostra dinàmica i la nostra passió per esquiar (o aprendre a esquiar) era tan gran que fins i tot feia calor!

El primer dia ens van separar en tres grans grups: els que no sabien esquiar, els que tenien un nivell mig i els que eren professionals. Els professors eren argentins a més a més de molt bones persones. Ens van ensenyar a esquiar bastant bé. A la nit, vam anar a Caldea, on ens ho vam passar molt bé amb les grans piscines climatitzades.

El segon dia vam estar esquiant tot el dia i a la nit vam anar a un petit local per ballar i gaudir la festa tots junts.

I el darrer dia, vam tornar a esquiar fins a migdia. Després ens van donar un diploma i vam marxar cap a casa.

Una de les coses que més ens van agradar a tots va ser el menjar, l’hotel i la boníssima actitud dels professors i dels monitors. Ens ho vam passar molt bé. Ha sigut una de les millor colònies a què hem anat.

Anahí Pizarro, 4t D


Intercanvi Intercanvi amb holandesos

Al mes de febrer, vam fer un intercanvi amb uns alumnes holandesos. Van venir quatre dies, i en aquest temps els vam portar a conèixer tot Barcelona, des de la Vil·la Olímpica fins a la Colònia Güell. Personalment, em va agradar molt l’experiència, ja que aprendre anglès a classe esta bé, però practicar-lo a nivell quotidià i tenir a casa una persona a la qual només t’hi pots dirigir en anglès fa que aprenguis moltíssim! Tots els nois i noies eren molt agradables, així que vam fer colla ràpidament. A l’Abril, nosaltres anirem cap a Holanda, a veure com va!

Marina Figueras 4t D

El viatge a Holanda va ser una experiència inoblidable. Amsterdam i les noves amistats van ser el millor.El primer dia vam anar a la seva escola, Dominicus College, on els vam conèixer més mentre fèiem un taller de pintura. L’endemà vam gaudir a casa de l’Arinne, partner de la Jireh, que ens va convidar. Vam passar tot el dia al seu enorme jardí amb una fantàstica barbacoa. A Amsterdam, tot i que hi vam ser poques hores, ens ho vam passar molt bé. Vam aprofitar l’estona al màxim. Vam anar al Museu XXX i vam fer-hi una visita guiada per monitors. A més, vam anar amb barca pel riu.Vam viure noves experiències i seria un gust tornar-hi. Fins aviat, Holanda!

Maricielo Pretell 4t D


Intercanvi

França

L’arribada dels francesos a Barcelona del diumenge 15 de març la vam viure amb molts nervis i riures, com la resta de dies. Cada dia els portaven a visitar diferents parts de Barcelona i augmentava l’amistat. Però l’estància a Barcelona amb ells va ser poc comparat amb el que ens esperava a Thouars, el poble on vivien.

Vam arribar el diumenge 12 d’Abril i l’alegria del retrobament va ser molt gran, tant per part d’ells com nostra. El primer dia va estar a Thouars, on al matí vam visitar el petit poble i a la tarda, en un bosc, vam fer una cursa d’orientació molt divertida però cansada. Dimarts, a Poitiers, vam visitar diverses esglésies i vam comprar

records per als familiars.Dimecres ja va ser un dia més tranquil, ja que vam fer dues classes amb ells i en acabar, un flashmob, un ball al mig del pati amb seixanta persones que érem. A la tarda, cada corresponent ens portava a diferents llocs, alguns van anar a una cascada i d’altres van anar a una bolera.

Dijous va ser un dia de visites a castells, un d’ells el de Château du Clos Lucé. Allà hi havia uns parcs que anaven relacionats amb Leonardo da Vinci, i una part del castell era un laberint.

Divendres va ser un dia llarg, i mai millor dit. El parc d’atraccions Futuroscope va ser la primera visita del dia. Una de les atraccions anava relacionada amb els Rabbits i la que més ens va agradar va ser

una que consistia en una mà robot que girava.

El comiat de la tarda va anar acompanyat de més d’un plor, però aviat se’ns va oblidar, quan al cap de poques hores d’haver marxat amb l’autocar es va espatllar i de quatre en quatre vam haver d’anar amb un cotxe de policia fins una benzinera. Allà vam passar set hores fins que va arribar un altre autocar des de Barcelona. L’hora prevista d’arribada era les 10 del matí, però l’arribada real va acabar sent a les 10 de la nit.

Andrea Vicente 4t D


Info

GAIREBÉ 100.000 SIGNATURES per la ILP del sistema educatiu

Per fi una bona notícia d’educació. La Iniciativa Legislativa Popular (ILP) del sistema educatiu de Catalunya, a la qual la nostra AMPA hi està adherida, va lliurar, el passat 21 de maig, 94.321 signatures a l’IDESCAT perquè procedeixi a la seva validació. Un cop validades les signatures passaran al Parlament i la ILP entrarà a debat parlamentari, previsiblement a la propera legislatura si finalment hi ha eleccions el 27 de setembre com ha anunciat el president Mas.

És remarcable que s’hagin aconseguit gairebé el doble de les signatures necessàries per a ser debatuda al Parlament. Ara el repte és seguir pressionant les forces polítiques, que són les que finalment l’han d’aprovar. De moment, les forces que s’han adherit a la ILP amb voluntat i possibilitats de ser al proper Parlament són la CUP, EUiA, Procés Constituent i Podem.

Caldrà veure quina serà la nova composició de l’hemicicle i com sumar més forces al projecte de la ILP. Un bon moment per a fer força serà la campanya electoral. El cap de setmana del 18, 19 i 20 de setembre està previst que surtin tres columnes: una del Baix Llobregat, una del Vallès i una altra del Maresme. Les columnes simbolitzaran les tres ILP: educació, renda bàsica i pobresa energètica i habitatge. Sortiran divendres fent nit pel camí i es trobaran la nit del 19 en una acampada a Plaça Catalunya, una setmana abans de les eleccions. Un bon moment per participar-hi.

Recordem que la ILP defensa la gratuïtat de l’educació, la fi dels concerts i la democràcia als centres educatius.

Ramon Font pare de 1r i 3r d’ESO i membre de la comissió promotora de la ILP.


Fotografia Pràctiques


Carta dels exalumnes de l’INS Joan Fuster

És molt significatiu que, després de molts anys d’absència, els exalumnes del Fuster ens haguem tornat a reunir entre aquestes quatre parets que anys enrere van ser casa nostra.

Aquest cop, però, tot i la jornada de Sant Jordi, la nostra intenció no és pas competir en un concurs literari... ni tan sols celebrar una jornada tan joiosa a Catalunya. Avui la nostra és una jornada de dol.

Els exalumnes del Joan Fuster som avui aquí, d’una banda, per lamentar conjuntament els desgraciats esdeveniments de dilluns passat en referència a les persones directament involucrades i, per una altra, per donar suport al centre i a l’equip que l’integra.

Costa pensar que després de tants anys escrivint relats i poesies per a aquest dia, aquesta vegada ni tan sols ens surtin les paraules... Resulta massa complicat plasmar en un full tot el que portem a dins.

Dilluns al matí, en rebre la notícia i en sentir el nom de l’Institut Joan Fuster, del NOSTRE institut, se’ns va encongir el cor. Com ha pogut passar una cosa així a casa nostra?

Parlo en nom de tots els exalumnes d’aquesta casa quan expresso el desconsol i el xoc emocional rebut en assabentar-nos-en.

Durant aquests dies, hi ha hagut moments en què algú ha pogut arribar a pensar: «D’aquesta, el Fuster no se’n surt». Però ara ens preguntem: «I PER QUÈ NO?».

Alumnes, exalumnes, professors, professores i famílies estem units, i ho hem demostrat des del minut zero, fent força davant d’aquest institut, del nostre institut, exigint el respecte que mereixem, oferint el nostre suport incondicional i demostrant que la unió fa la força.

Estem completament segurs que l’institut superarà la tragèdia viscuda.

Desitgem de tot cor que, amb el pas del temps, totes les persones directament afectades es recuperin emocionalment i tornin a trobar la il•lusió per al dia a dia.

Per fer front a aquesta difícil tasca som tots aquí...

Som aquí per donar tot el suport a la família d’un professor que, de la manera més absurda, ha perdut la vida desenvolupant una de les tasques que entren més en contradicció amb els fets succeïts, l’educació.

No volem buscar culpables, ni senyalar responsabilitats en la mà que ha provocat la tragèdia, ni en el seu entorn familiar. Entenem que també són víctimes i que també pateixen i que l’oblit els serà impossible.

Avui és Sant Jordi, dia de joia a Catalunya.

Avui és Sant Jordi, estem tristos al Fuster.

Som aquí, Joan Fuster, ara i sempre.

Escrits


A Abel Martínez

Pocas veces la muerte fue tan incomprensiblepenetrando como una espada de fuego en un jardín tranquilodonde nunca un rugido rompe el ritmo silencioso de letras y númerosdonde cada sonrisa cambia el color de las paredes y se guarda en la memoria. Pocas veces un lunes de abril estalló en pedazosque tantas manos están recomponiendo.

Pocas palabras pudimos cruzar contigoapenas diez díasqueda tanto por hacer... hay que luchar por tantas cosas…—tú lo sabías como nosotros —una hermosa mirada itinerante y cómplice teñía de ilusión el hielo seco de estos tiempos en que es necesario luchar por lo más evidente.

Un leve recuerdopara despertar concienciasempujando la historia hacia una puerta siempre abiertaantes del final absurdo.

Y la historia parece una tela blancaque entre todos estamos pintandomanos manchadas de todos los coloressin tregua, sin olvido, sin desesperanzadesde un lunes de abril hacia el futuro inciertoatado a la palabra que no se deja someterun sonido hueco un grito solitariosin tu recuerdo.

Miguel MartínezProfessor de l’institut Joan Fuster

Escrits

Com els darrers 23 d’abril, teníem a punt per repartir la revista amb els textos guanyadors de Sant Jordi. Tanmateix, la tragèdia del 20 d’abril va impedir que la repartíssim. Com cada any, hi havia algun text macabre i de temàtica violenta i vam considerar que no era el moment de repartir-la, sobretot per la possible

repercussió mediàtica malintencionada que hagués pogut tenir. A més, hauria calgut contextualitzar aquests textos en el marc d’una sessió de tutoria. Per això, finalment, ens vam decidir per l’opció menys problemàtica: deixar la revista als llimbs i publicar

només els primers premis a l’última revista del curs.


Tercera categoria

1r PREMISegona

categoria

Una llum ens il∙lumina,

amb les xarxes ens enredem,

dins la foscor de la nit

tu i jo ens enamorem.

Agafem uns bons peixos.

Seran venuts al matí.

Uns diners ens esperen.

Hem de sobreviure aquí.

Ben abrigats a la fresca

ens abracem tendrament

i una boira ens encamina

cap al camí de l’oest.

Endinsats al mig del mar,

veig una llum ben forta.

És un vaixell molt gran

que per davant se’ns emporta.

Ofegats a l’oceà,

la nostra ànima perdura.

Fa molt temps que no existim,

però el nostre amor encara dura.

Mar Haibo López

Pescadors

Agulles que corren, hores que passenels dies es perden per no tornar,amb un principi que mai s'acaba

amb un final que no arribarà.

Silencioses, les ombres avancen,com un lladre que roba l'espaique la llum abans il•luminava

i ara el temps l'ha anat apagant.

Des de lluny, van i vénenonades de la immensa mar.Dies que enrere es deixen,

dies que no es reviuran.

Les fulles ballen lentesal ritme que el vent ha marcat.

Les flors es queden nues,han perdut la intimitat.

Trens que passen i no s'aturen,amb un sol destí, l'horitzó,

on les paraules han quedat mudesi han deixat lloc a la decepció.

Tot i així l'esperança es lleva,per empènyer amb força l'infinit,

una nova i dolça minuterad'un rellotge sense fi.

Laia Peyrí

L’espera

3c ESO

1a BAT


1r PREMI

POESIA castellanaPrimera

categoria

En este mundo parezco yo solala que se ha parado a pensar

el porqué de las cosaso los temas de qué hablar.

Siempre se habla de lo mismo.¿Por qué me pregunto yo?

Anda que no hay temas en este mundomás que el tiempo y la profesión.

Por ejemplo, con la poesía,siempre es el mismo patrón

¿Porque no puedo hablar en un poemadel pegamento y el ordenador?

Y eso sin entrar en las historias…¡Qué manía con las princesas y príncipes

que aparecen a todas horasmetiéndose en la cabeza del lector!

¿Y qué me decíssobre las preguntas sin respuesta?

Si fuera poco ya¿por qué nadie me dice cómo surgió el planeta?

Preguntas y temas queywo creo que muy pocas personas

se las han hechoporque cada vez quedamos menos

con un poco de curiosidad.

Anna Machado

Tópicos y más tópicos

1a ESO


Restava assegut a la cadira de fusta davant de la finestra, que arribava fins al sostre, contemplant la llum d’un diumenge assolellat que inundava els carrers d’aquella antiga ciutat. Va fer un glop al got de whisky que sostenia a la mà dreta i va observar com el taxi s’allunyava passant pel semàfor mentre sentia l’escalfor agradable de la beguda lliscant-li coll avall. En un moment donat, es va girar cap al llit de matrimoni del seu pis. S’hi va acostar. Els llençols resplendien blancs a la llum que penetrava per les nombroses finestres. Era una estància molt ben il∙luminada.

Es va aturar a la banda esquerra del llit i va observar l’únic rastre que quedava d’ella: les arrugues i els plecs al llençol, senyal que havia passat la nit allà estirada, dormint plàcidament. Però ja no tornaria mai més.

Què faria ara? No tenia sentit abandonar el pis sense cap lloc on anar. Podia agafar el cotxe sense cap rumb. Podia sortir del país. No, no serviria de res.

Finalment, va optar per retornar a la cadira davant la finestra a esperar que algú el trobés. Abans, però, va dirigir-se al prestatge de fusta on es trobava l’ampolla de whisky mig plena i la va agafar dèbilment pel coll, sense gaire esma. No seria una espera gaire llarga, però per si de cas preferia tenir la botella a mà. Va abocar dos dits de líquid al vas i va tornar a la seva posició inicial, encantat, sobrevolant el carrer amb la mirada.

La cremor de l’alcohol a la gola li feia recordar els moments càlids que havia viscut amb la noia, l’escalfor que s’apoderava d’ell en companyia seva. Es va plantejar si aquella agradable ardor del whisky podria satisfer la necessitat de rebre calor d’un cos humà. No li va costar gaire concloure que una podia fer oblidar l’altra durant una estona, però mai podria arribar a substituir-la.

No, és clar que no. L’alcohol mai podria jeure sobre les seves cuixes i infondre alè calent al seu coll. Ni prendre’l de la mà per animar-lo a sortir al carrer un diumenge a la tarda. Ni pronunciar unes paraules que el fessin riure. L’única cosa que podia fer millor una ampolla de líquid seria fer de model per a un dels seus quadres; ella es movia massa, vessava energia. Energia contagiosa que impulsava aquell home a fer qualsevol cosa que ella proposés, i ell es deixava portar, ja que sempre acabava resultant ser una estona de rialles contínues, paraules interessants i contactes agradables. Va ser en un dels primers passejos de la segona tardor que passaven junts que, després de romandre asseguts en un banc durant una estona, van deixar enrere el parc on es trobaven i van pujar per un carreró estret que conduïa a la plaça on hi havia l’apartament d’ell. Van entrar-hi i es van posar a córrer, tot pujant les escales de cargol. El noi obria la porta del pis de dues plantes amb el repicament de les claus contra el pany i, de fons, les respiracions accelerades de tots dos a causa de la corredissa. Amb un so sec es va obrir i l’escala es va il∙luminar parcialment amb la llum que entrava de l’apartament.

El noi es va treure el barret i la noia les sabates. Ella es va posar a saltar sobre el matalàs del llit mentre ell agafava un parell de cerveses de la nevera. Cada cop saltava més i més alt.

- Si arribes a tocar el sostre amb la mà et donaré la cervesa –la va desafiar ell picant-li l’ullet. - Si arribo a aconseguir-ho em quedo les dues – va respondre ella en sentir el seu to de burla, com si pensés que no ho aconseguiria. Potser no tenia unes cames llargues, però era molt àgil.

Així que entre rialles va començar a saltar amunt. Queia dempeus sobre el matalàs, flexionava els genolls, enfonsava els peus i s’impulsava cap a dalt, amb els braços ben estesos que gairebé fregaven la punta dels dits amb el sostre. En un moment que reien descontroladament, ella va perdre l’equilibri i es va impulsar uns centímetres més a l’esquerra, que van ser prou perquè es donés un cop a la gran làmpada que penjava del trespol. Tots dos van deixar anar un crit d’ensurt quan la peça de ferro va caure a terra i es va malmetre. Amb l’impacte, una petita peça de color daurat va sortir disparada uns metres més enllà. Tots dos se la van quedar mirant en silenci. Aquella làmpada havia estat a punt d’esclafar la noia.

Un cop ella va recuperar l’alè, es va adonar que ell s’havia quedat d’un color pàl∙lid. Va anar a abraçar-lo i li va dir paraules tranquil∙litzadores. Ell es va començar a posar molt nerviós, però va romandre immòbil dirigint la mirada cap a la noia i cap a la peça daurada que hi havia a terra. Ella el va fer seure al llit i, en veure que no

Segona categoria1r PREMI

Arrugues als lleçols blancs


deixava de mirar cap on era la peça, va acostar-se a recollir-la.

-No! – va cridar ell. No l’agafis, ja la recolliré jo.

Sense fer-li gaire cas, ella va respondre que no li costava res apropar-se a recollir-la.

-No, no! – va deixar anar un altre cop, aquest cop amb més insistència.

Però ella ja tenia entre les mans un anell d’or que li va semblar que havia vist abans en algun lloc. Li va donar sensació de proximitat, però no aconseguia relacionar-lo amb cap record que tingués a la memòria. Va arrugar el front, inspeccionant-lo.

-D’on has tret aquest anell? – va dir aixecant la vista cap a ell. Se’l veia alterat. I què hi feia allà a dalt a la làmpada? – va afegir amb aire divertit.

-Bé, doncs... Sí, de la feina... – va balbucejar. Sí, això, d’un client que me’l va regalar com a agraïment per l’obra que vaig pintar per encàrrec seu. La veritat és que no tinc ni idea de què hi feia allà a dalt –de sobte, es va sentir més tranquil, com si hagués recuperat una seguretat que havia perdut –. Però bé, gràcies a tu l’he trobat, feia temps que el buscava, t’ho agraeixo –i es va acostar a abraçar-la.

Ella no va quedar del tot convençuda, però ell no li havia donat mai una raó per no confiar-hi, mai li havia mentit. De totes maneres, va seguir donant-li voltes al cap pensant on podia haver vist ella aquell anell.

Aquella nit va quedar-se a dormir amb ell a l’apartament, improvisadament. Quan tots dos estaven descansant plàcidament al llit, una imatge fugaç va passar per la ment de la noia. Va fer un crit d’espant i el noi es va sobresaltar.

-Ei, ei, ei, què passa? –va dir incorporant-se i sortint del llit per anar a abraçar la noia. -No te m’acostis! Ajuda! –cridava desesperadament. Tu, tu! –va començar a plorar. -Xst! Calmat, no és el que penses!

Però en realitat sí que ho era. La imatge que havia vist la noia era la del seu pare, quan ella tenia set anys, agafats de la mà. I a la mà que ella sostenia, el seu pare hi portava aquell anell. Però ell va morir pocs dies després del moment d’aquella imatge en un accident a l’estudi on pintava els quadres. El nen d’onze anys a qui donava classes de pintura l’havia trobat estès a terra amb una escala de fusta al costat. La policia va suposar que l’escala li havia caigut al cap i l’havia mort. Es va tancar el cas sense que ningú s’adonés que al dit del mig de la mà dreta hi faltava l’anell d’or.

Aquell noi amb qui havia estat tenint una relació durant molt temps resultava ser aquell nen, l’alumne del seu pare, catorze anys després. Ara tot ho veia clar. L’accident no el va tenir sol. Va ser el nen qui el va provocar.

El nen va fugir amb l’anell perquè encara que hagués estat un accident, no s’ho perdonaria mai i volia algun objecte que sempre l’hi fes recordar. Però no havia estat vivint amb una mala consciència tants anys sense haver-ho parlat amb ningú, guardant-se un secret de tanta suma importància, com perquè ara algú engegués a rodar tot aquest esforç.

Tot va anar molt ràpid. La noia cridava i ell la intentava fer callar amb paraules. No ho va aconseguir i amb un moviment veloç la va agafar per l’esquena i li va tapar la boca amb la mà. Ella lluitava per alliberar-se’n i el mossegava, però no donava resultat. Al cap d’uns segons, potser un minut, o un parell, els músculs de la noia van deixar d’estar en tensió, molt a poc a poc. Li va treure la vida, sense voler-ho. Estava concentrat en la idea que deixés de fer soroll i no es va adonar que també li estava tapant el nas. Quan va veure el que havia fet, va dirigir-se a la cadira de l’escriptori i s’hi va deixar caure. Va passar la resta de la nit amb els ulls clavats a terra. El cos inert de la noia restava estirat a una banda del llit.

L’endemà, sense cap mena d’escrúpols, va ficar el cos de la noia en una bossa d’equipatge i va trucar un taxi. Amb la maleta preparada, va esperar, mirant per la finestra, que el taxi vingués. Quan va arribar, va baixar la bossa i la va ficar dins el taxi. Va demanar al conductor que la portés a l’aeroport i que l’esperés allà a canvi d’una suma important de diners i el taxista va acceptar.

No tenia sentit fugir. És més, no volia. No volia una vida plena de remordiments i emportar-se la veritat a la tomba. Així que es va quedar esperant que el taxista indiqués a la policia l’adreça on havia recollit una maleta amb un cadàver. Per fi seria castigat com es mereixia.

Aina Güell 4c ESO


1r PREMI

Tercera categoria

Tema

Era un dia assolellat i ventós, d’aquells que enganyen. Els passejants més matiners es fregaven els braços, inquiets, maleint-se d'haver agafat l’abric prim o d'haver esquivat la bufanda en veure un matí radiant. El carrer Garcilaso era assetjat per aquella mena d’huracà invisible que només notaven els quatre vianants que caminaven per la vorera

maldant per avançar en línia recta i evitar les giragonses que els suggerien les ràfegues gelades i contínues. Els arbres es movien perillosament cap a un costat i cap a l’altre, a poc a poc, després violentament. Les fulles de les belles ombres es fregaven seguint la dansa, primer lent i, després, de cop, amb un cop sec. Semblava un àngel aquella branca que de sobte havia deixat de seguir els passos i havia planejat suaument fins a terra. L’arbre s’havia esberlat deixant una ferida oberta i humida al tronc ferit.

Variacions

Andante non troppo (lent, però no gaire)

Fa vent —va pensar la noia—. No ho semblava des de la finestra de la seva habitació. Va murmurar un renec mentre es cordava l’abric fins a dalt i treia els guants de les butxaques per entaforar-se’ls a les mans. Eren massa petits i li immobilitzaven els dits llargs i prims. Vent, no hi havia res més molest que el vent, pitjor que la pluja, pitjor que la humitat. El vent era implacable, no et deixava viure, et tornava boig. Ella a vegades pensava que era boja, només a vegades, quan pensava massa. La noia estava estudiant matemàtiques, ja feia dos anys, però aquell matí ventós no anava cap a la universitat. Aquell dia no, era dissabte. Els dissabtes eren els dies que més li agradaven. Potser era per això que es llevava d’hora i sortia a estirar les cames i esbargir les cabòries. Se n’anava cap a Collserola, volia veure una mica de verd i contemplar la ciutat. A vegades, només a vegades, pensava en l’infinit. Des d’allà dalt es preguntava si existia de debò, si, com li deien, hi havia uns infinits més grans que els altres. Un infinit ho és tot, però també hi ha una infinitat de nombres entre zero i u, l’Univers és infinit. Sacsejava el cap i ho deixava córrer. Ella era una noia assenyada, tothom li ho deia, no somiava truites. Ella era responsable i amb les idees molt clares, seriosa, no feia bogeries, no pensava en l'infinit d'aquesta manera, mai.

Però en aquell moment el vent persistent i tenaç ocupava tots els seus pensaments, el vent i la mare, amb qui s’havia barallat el dia abans. Se n’havia anat abans que es llevés no ho admetria però també se n’havia anat per allò. Caminava a poc a poc, però no gaire, com qui sap on va i no té del tot decidit si hi vol anar. Una branca gruixuda li va passar a dos dits del cap i li va caure al peu dret. Va fer un bot enrere i va fer un gemec de dolor, enfadada. Va esbufegar mirant l'arbre que l'havia agredida, li havia anat d’un pèl.

Adagio (lent, pausadament)

Fa sol, va pensar l’avi des de la finestra, però també fa vent, els arbres es mouen violentament. Va dubtar un moment, però de seguida va resoldre d’agafar la boina estreta, la que li estrenyia el cap de tal manera que no s’atreviria a sortir volant. Es va posar la bufanda i l’abric gruixut.

Tema i variacions


L’abric era gros i tenia dues butxaques amples i confortables. Es va sentir preparat per a la passejada diària i va passar el llindar tancant la porta d’entrada amb doble volta. Quin vent, va pensar, Feia temps que no feia tant de vent. Va moure’s a poc a poc, pausadament. Es va encaminar cap al carrer Garcilaso, Era ample i hi entraven raigs de sol que li escalfaven l’esquena i els peus. Era un home prim, d’aspecte humil i solitari. Sorrut, potser malcarat. Caminava sense bastó però amb compte, calculant cada passa. Al mateix temps pensava, sobretot pensava. El vell era un enigma, com tots els vells que tenen històries per explicar. Tenia un passat que estimava i vivia dels records i d’aquell sol ventós que l’acompanyava. A les tardes solia seure en un banc de la Plaça Masadas i mirar com els nens que sortien d’escola jugaven i anaven amunt i avall amb patinets i monopatins. Als vespres, es feia una sopa de verdures de sobre, a vegades de pollastre, amb fideus fins i arròs blanc. Menjava mig plàtan, només mig, o mitja poma, no tenia gaire gana.

A vegades, quan plovia, tocava el piano. Era sord, no del tot, però els néts li havien de cridar sovint perquè entengués les paraules. Els veia poc, els néts. El piano també el tocava poc. Com cada matí sortia al balcó i mirava el carrer. Si feia sol, encara que, com aquell dia, fes vent, sortia al carrer i mirava la gent que vivia el moment i ell, com tocava, pensava en el passat. Si plovia, treia el llençol brut i foradat de sobre el piano i hi posava les mans. Si premia fort les tecles, encara el sentia i les notes li evocaven més records que els dies de sol. Només es permetia tocar els dies de pluja, Si hagués estat més indulgent amb la seva ànima cansada, s’hauria deixat portar per la melancolia. El cor li va fer un batec més fort que els altres. Pobra noia, quin ensurt! —va pensar—, li ha anat d’un pèl.

Presto (ràpid)

Havia de córrer. Ella passaria pel carrer Garcilaso cap a les nou i ell hi havia de ser-hi abans, per si, per qualsevol cosa, s’avançava al seu horari matiner. Aquell dia era el seu dia, ho sentia a les venes, ho sentia a les pulsacions que notava als canells, Ho sentia als pòmuls i a la llengua. Només sortir de casa ja va veure que passaria fred. Aquell sol del dimoni era enganyós de mena no s’havia posat ni l'abric i aquell vent li va començar a entrar per tots els porus de la pell només de posar un peu al carrer. Ja no tenia temps de tornar a pujar al pis. Faltaven cinc minuts per les nou. Com es podia haver adormit? Aquell dia era el més important de la seva vida, ho havia de ser. Maleït vent! —es va dir—. Maleït, maleït! Per què havia de fer aquell temps del dimoni que el feia córrer de través? Va travessar el carrer Costa Rica i es va llançar cap endavant, cap a Garcilaso. Li va semblar que ja la veia, caminant tranquil∙lament. Com sempre, no mirava cap on anava, absorta de tot. El vent li feia voleiar els cabells negres i brillants. Va frenar una mica, el coratge li queia perillosament. L’aire fred li entrava pel nas vermell i li feria els pulmons com una navalla. Ell estudiava filologia. No tenia passat ni futur, només un present incert que li queia davant dels ulls. Aquell moment ventós. Ella, la matemàtica racional, la noia de la cafeteria, la noia callada, ella, que caminava davant seu. Què li passava? Anava alentint el pas a poc a poc, perdia la fogositat de la mirada i la resolució dels pòmuls es transformava en una ganyota de desfeta. Només n’havien parlat una vegada, de l’infinit. L’endemà, ell li havia portat un llibre de poesia que no s’havia atrevit a donar-li, ara el duia a la mà dreta. Tenia la marca dels dits suats a la coberta. Una ràfega més forta que les altres el va fer estremir de dalt a baix. Va sentir el so de la branca que es partia i va ofegar un crit en veure les fulles que queien estranyament silencioses. No s’ho va pensar dues vegades i va córrer. Cauria just als seus peus, com la branca, però tindria la delicadesa de no trepitjar-li el peu dret.

Alba Romanyà 2b BAT


1r PREMI

Segona categoria

El humo del té que tenía delante de mí invadía mis fosas nasales, produciéndome una sensación de alivio y relajación. Algo que no conseguía cada día. Esto me recordaba cuando iba con mi madre a la pastelería, delante de mi casa; allí tomábamos té y comíamos pasteles. Eso, eso lo echaba de menos. Estoy hablando de cuando tenía catorze años, antes de que todo pasase, pero ahora ya soy una adulta bien formada, con modales y educada. Toda una mujer. De diecinueve años. Una chica de diecinueve años que vive aún con sus padres. ¿Dónde se ha visto eso te preguntarás? Tranquilo, yo también pienso lo mismo. Lo que más me molesta es que mis padres quieren que me vaya de casa. ¿Crees que pensarán lo mismo cuando me independice? Yo creo que no. Después querrán que les envíe la típica carta semanal y que los llame cada día. Pero no. Yo si me independizo será de verdad. Nada de unas vacaciones durante un largo tiempo, nada de eso.

Cogí entre mis dedos la taza de té y me la acerqué a los labios para soplar con suavidad y darle un pequeño sorbo. El líquido caliente hizo que mis sentidos se relajaran al igual que mis músculos tensados. Sentada delante de mi ventanal, con una taza de té. Algo que me apasiona realmente. Me podría pasar minutos, horas y días mirando a través de la ventana con una taza de té entre mis dedos. Viendo a la gente pasar y fijándome en lo diferentes que llegamos a ser los humanos entre nosotros.

-Cariño… la cena está servida.

Di un salto del susto que me había dado mi madre. Siempre me da sustos cuando estoy en mi habitación y no me deja tener esa intimidad que tanto me gusta (la que os he contado antes).

-Voy.

Bajé por las escaleras de dos en dos hasta llegar a la mesa redonda donde se hallaba mi padre, serio. Qué novedad, pensé. Y mi madre sonriente sirviendo en los platos algo parecido a pollo relleno con no sé qué. Me senté con cuidado, acomodando mi falda. Sí, en la universidad llevamos uniforme.

-¿Cómo te ha ido hoy la universidad?

Me sorprendió escuchar la voz de mi padre. La mayoría del tiempo estaba serio e incluso era raro que hablara con mi madre. Siempre tenía un semblante serio que, a la mayoría de personas que vienen de visita, que son pocas, les asusta. Y es que no me extraña. Siempre con el ceño fruncido y sus ojos oscuros más impotentes de lo normal. Pero ya me acostumbré. Realmente, ha sido así toda su vida y dudo que cambie.

-Bien.

Me limité a responder. No solía intercambiar palabras con mi padre, y menos en la cena. La mayoría del tiempo estábamos todos callados y comiendo. Solo se oían los cubiertos rechinar contra el plato. Pero ese silencio incómodo en un principio se convirtió en un silencio soportable.

-¿Cuándo tienes pensado mudarte?

Esto es el colmo. Si sólo ha roto el hielo para comentarme el tema, no estoy dispuesta a cooperar en esta conversación. Lo miré a los ojos por primera vez desde hace demasiados años.

-No lo sé. Aún.

-Aún. Lo que pensaba.

Mi madre habló para romper la tensión.

-David… Lo he hablado muchas veces con ella. Nuestra hija es la que…

Que la confianza no dé asco


No llegó a terminar la frase cuando mi padre levantó la mano sin brusquedad, en señal de silencio. Odio cuando hace eso. ¿Se cree que permitiré que haga callar a mi madre de esa manera?-Papá, deja de preguntarme eso. Mamá tiene razón.

-No.

Me está fastidiando.

-No, ¿qué?

-¡Tienes diecinueve años, te tienes que mudar lo más pronto posible! ¿Qué pensaran de nuestra familia cuando sepan que su hija ya mayor de edad aún vive en el mismo techo que sus padres?-¿Y desde cuando te importa lo que piensen los demás?

-Desde lo que te pasó.

No pude aguantar más y me levanté bruscamente para subir de dos en dos los escalones de nuestra escalera de mármol hasta mi habitación. Escuchaba los gritos de mi madre hacia mi padre. Que si yo era demasiado mayor, que si no sé qué. Estoy harta. Siempre la misma historia. Sí, lo sé. Soy muy débil, pero ellos no son nadie para decidir cuándo estoy preparada para abandonar el nido o como lo queráis llamar.

Me tiré a mi cama para empezar a llorar. Infantil. Esa es la palabra perfecta que me definía. Estaba siendo totalmente infantil. Es hora de que empiece a normalizar las contiendas con mi padre. Él siempre tiene que venir a fastidiarlo todo. Porque para él todo es mejor si está bajo su control.

Es irónico que antes les estuviese contando que yo era una mujer educada y madura y ahora solo hace falta mirarme para saber que el apodo de «pinocho» me vendría que ni pintado. Con el rímel corrido y las mejillas rojas. Escuché dos tímidos golpecitos en la puerta y mi madre asomó la cabeza por la puerta.

-Cariño… ¿Cómo estás?

Mi madre tan tímida y comprensiva como siempre.

-Bien… supongo.

-Cariño, ya sabes cómo es tu padre, es muy cascarrabias. Lo único que tienes que hacer es comprenderlo.

-¿Y cómo se supone que debo comprenderlo si él no me comprende a mí? Se supone que soy su hija.

Agité mis brazos con frustración.

-Los dos debéis aprender a actuar recíprocamente. Tú tienes que aportar algo para que él te lo pueda devolver.-¿Y qué es eso que le debo dar?

-Comprensión.

Resoplé frustrada, pensando que otra vez volvíamos al tema inicial. Si él no me comprende, ¿cómo demonios le voy a comprender yo a él? Escuché como mi madre se sentaba a mi lado y buscaba algo entre mis cajones.

-¿Te has tomado las pastillas?

Negué. Ella suspiró.

-Toma, tómatelas y vete a dormir.

Asentí y cogí el frasquito con pastillas antiansiedad. Desde que pasó todo, debo tomarme dos de estas pastillas cada día. Para controlar la ansiedad y que no me dé un ataque.


Fui caminando por el frío pasillo de nuestra gran mansión desolada hasta el baño. Me tomé las pastillas y mi mirada se fijó inmediatamente en el reflejo que representaba mi rostro. Un rostro cansado y deprimido con unas grandes ojeras. Mis ojos celestes, que antaño tenían un brillo especial, ahora están oscuros y las largas pestañas que antes tenía van desapareciendo poco a poco. Al igual que mi cabello, que llevo un poco más abajo de la cintura, se está deteriorando poco apoco. Tengo menos. Mis labios están descoloridos y secos. Puse una mueca de asco al ver mis uñas quebradizas y mis manos blancas, marcadas por mis venas. Mi mirada fue subiendo por todo mi cuerpo hasta mi rostro, había palidecido más todavía, antes de que todo pasase. Antes de que me derrumbase. Ahora parece que con solo un rayo de sol me pueda desvencijar. Me lavé la cara para después salir hacia mi habitación de nuevo. Pero hubo algo que me detuvo incondicionalmente. Oí la voz de mi padre llamarme desde mi espalda.

Me volví poco a poco y lo encontré a unos cinco metros de mí. Una distancia considerable, pero, para mí, insuficiente. Así que di un paso hacia atrás.

-¿Lo has pensado con más calma?

Me demoré unos instantes en responder.

-Mira… papá, será mejor que hablemos mañana, cuando lo haya pensado mejor.

Me sorprendí cuando asintió y me dedicó un simple «buenas noches» y entró a su habitación. Me quedé varios segundos recapacitando, parpadeé varias veces y finalmente enfilé el camino hacia mi habitación.

Cuando abrí la puerta de mi habitación vi a mi madre, que tenía algo en sus manos, pero me alerté cuando vi que era mi cuaderno de dibujo. Nadie hojea mi cuaderno de dibujo sin mi consentimiento.

-Hija… esto está muy bien. ¿De dónde has sacado la idea?

Se lo arrebaté y lo cerré con un candado y una llave que tenía una cadena alrededor. Perfecta para podérmela poner alrededor de mi cuello.

-De ningún sitio. Ahora si me disculpas.

Me acerqué a la puerta abriéndola e invitándola a salir por ella. Mi madre me miró comprensiva. Aquello solo hizo que mi enfado se acrecentase más. Al fin, ella se levantó con cuidado y al igual que mi padre me dedicó un «buenas noches».

Suspiré frustrada pasándome una mano por toda mi cara, notando mis pestañas cortas y cómo sin querer me arrancaba una. Me acuerdo cuando mi madre siempre me decía que si se te caía una pestaña lo que debías hacer era acercarte a una ventana. Siempre hacía una pausa para advertirme que no me acercase mucho. Y yo ponía los ojos en blanco. Tenía que soplar antes de pedir un deseo, lo que quisiese. Y se cumpliría. Así que, solo por la ilusión de recordar viejas memorias, me acerqué con cuidado a la ventana y la abrí por completo, haciendo que un viento frío de invierno atravesara los poros de mi piel. La pestaña seguía enganchada en mi dedo índice como una garrapata.

Entonces procedí a pedir un deseo. Pensé en algo que hubiese querido desde pequeña pero todo lo que soñaba tener lo acababa teniendo sin ni siquiera pedirlo. Así que pensé en algo que no se puede dar, sino conseguir, algo que yo no podía conseguir al ser tan débil, algo que no podía averiguar qué era eso que tanto necesitaba para poder ser feliz, pero no lo encontraba. Mi mente estaba en blanco, vacía. Sin ningún recuerdo malo que me sirviese para poder pedir el deseo. Fruncí el ceño, buscando en mi palacio mental. Hasta que vi en el fondo de mi mente el recuerdo más doloroso que viví tan solo meses atrás.

-Que la confianza no dé asco.

Y soplé.

Júlia Román

3a ESO


Tercera categoria1r PREMI

El día del accidente lo cambió todo. De un plumazo mi vida se separó en un antes y un después. El antes constituía una vida normal de una adolescente cualquiera. Pero lo que se suponía que debía ser un fin de semana tranquilo en la costa nunca tuvo lugar. El coche no llegó jamás a su destino. Fue una colisión rápida. Los cristales del automóvil reventaron y una lluvia de esquirlas cayó sobre mí. En aquel momento todo sucedió a cámara lenta y yo contemplé la escena con admiración. Me pareció un instante muy bello; todos esos fragmentos de vidrio que relucían y emitían un resplandor brillante formaban una estela de colores que lentamente descendía hasta el suelo. Vi las caras de mis padres y la de mi hermana por última vez envueltas en esa tormenta macabra de reflejos luminosos. Esa fue la última vez que los vi.

En ese viaje sin destino perdí muchas cosas. Perdí un zapato. Perdí una uña postiza. Perdí unapulsera. Perdí la vista. Pero también he ganado muchas cosas.

En realidad es irónico que el último recuerdo visual que tengo sea el de una escena tan llena de luz y de colores. Ahora todo es negro. Pero mi vida se llena de color con otras cosas. Por ejemplo, la voz aterciopelada de mi abuela es irisada. La risa infantil de un niño es dorada. La brisa marina que me despeina es celeste. Una caricia es magenta. Un solo de guitarra eléctrica es escarlata. Siento los colores, porque aunque no puedo verlos su recuerdo me araña la retina.

Algunas noches, antes de ir a dormir, cuando se despiertan los deseos, anhelo mi preciada vista y maldigo esta ceguera. No obstante, me consuelo pensando que en este mundo hay muchos ciegos además de las personas invidentes. Esos son los peores; los incurables, los terminales. Deberíamos sentir compasión por ellos porque su vida sí que es oscura. Así que me digo a mí misma: no dejes que nadie te arrebate la luz de tu mirada.

Andrea Serrano

Luz

1a BAT


Tercera categoria

1r PREMI

Empieza la canción, me miras a los ojos. Tu mirada me reconforta, el brillo de tus pupilas color café me ilumina. Olvido que estoy en la calle, olvido el frío de noviembre. Sonrío sin querer, sonrío sin poder evitarlo. Me coges de la mano.

Empieza el primer estribillo de la canción, me besas. Tus dulces labios parecen encajar perfectamente con los míos; tu mano está hecha para acariciar mi nuca. Mis manos recorren tu espalda a la vez que mis labios saborean los tuyos. Me dejo llevar. Me gustaría que este momento no terminase nunca. La melodía sigue sonando, la gente nos mira al pasar.

Termina el segundo estribillo y, de nuevo, me miras. El destello de tus pupilas sigue ahí, decidido a no desaparecer mientras yo esté a tu lado. Sonríes. Sonríes y mi corazón da un vuelco: nunca antes había visto nada tan bello, tan radiante, tan sincero. Tu sonrisa se convierte en mi debilidad; tu felicidad, en mi paraíso. Nos abrazamos. Nos abrazamos y sonrío: siento que mi mente viaja lejos, a un mundo paralelo donde no existe nada más que nosotros. Ya no soy consciente de mi alrededor, del parque, de sus gentes o de la oscuridad de esta tarde otoñal. Sólo estamos nosotros. Sólo nuestro abrazo, sólo los besos, sólo la música.

Empieza el último estribillo de la canción, nos desenlazamos. Tus fríos dedos recorren mi brazo; los míos, tu espalda. Compruebo que la luz de tu mirada no se desvanece, mi sonrisa permanece. No hay razón para que ninguna de las dos desaparezca, quieren quedarse para siempre. Me siento bien, me haces sentir bien. No quiero irme, quiero inmortalizar este efímero momento. Sin darme cuenta, el tiempo se me escapa poco a poco de las manos, la música empieza a ser casi inaudible. Y quiero besarte otra vez, pero ¿qué hacer cuando termina la canción?

Mireia Llopart

Canción de amor en 29 oraciones

1a BAT


Tercera categoria1r PREMIMe enredé por la locura de tu cabello y me deslicé hasta el insomnio de tus ojos. Empecé mi camino, a descubrirte. Así que seguí mi ruta, saltando de uno en uno sobre todos tus lunares y sobre todas tus heridas, que me recordaban a las estrellas del cielo, en ese lienzo que era tu piel erizada.

Y con caricias que desataron huracanes y todo tipo de desastres naturales, nos devoramos el uno al otro entre sábanas con olor a sábado perezoso.

Solo recuerdo estar paseando a besos por la comisura de tus labios, cuando de repente me engulliste. Pasé a ser aire con aroma a nicotina y me colé en forma de aliento en tu interior. Directa hacia tu garganta y pulmones, esa escena me recordó a los volcanes en erupción. Todo tu interior estaba encendido, hirviendo, así que decidí huir de esa situación inflamable.

Me calé en tus huesos llenos de cicatrices, que me dieron la impresión de un robusto monumento, cual antiguo árbol milenario. Iba yo, paciente caminante, avanzaba paso a paso por tu relieve, sin dejar rincón de tu geografía por descubrir. Caí en un río, torrente, corriente sanguíneo bombeado por tu corazón, decidí llegar hasta él, por curiosidad, así, para desmentir el mito de dónde guardabas tú tus sentimientos. Rebusqué, soplé el polvo que los cubría, y encontré cientos de miles de amores; conocí al amor de madre y a tu primer amor, pero el más hermoso de todos fue el amor propio.

Volvió a bombear y me echó de esa pequeña habitación. Me resbalé y caí por un tubo muy, muy largo. Llegué hasta un jardín, lleno de flores. Parecía primavera. Me di cuenta de que eso era el estómago, más que nada por el montón de mariposas y hormigas que había. Resultó ser verdad lo que dicen los cuentos de hadas. Me pareció exagerado y surrealista, así que seguí avanzando.

Abrí una puerta, subí unas escaleras y volví a abrir otra puerta. Encontré un montón de galaxias que contenían otro montón más de planetas, unos más pequeños que otros, de colores y formas distintos, Se escuchaba mucho ruido. ¡Ajá! ¿Así que eso es lo que hay en tu cabeza?

Orgullosa del éxito de mi misión, volví a bajar. Suficiente. Así que me introduje en tus pupilas, para ser la niña de tus ojos, y desgarré ese río seco por el que suelen caer las lágrimas.

Al final acabé por conocerte como la palma de mi mano y de pies a cabeza. Bueno, en verdad me colé en tu cabeza para recorrerte entero hasta los pies.

Àgueda Porta

Tus rasgos

1b BAT


INSTITUT JOAN FUSTER - RELACIÓ DE PREMIS - SANT JORDI 2015

1a CATEGORIA (1r i 2n d'ESO)

1r premi Anna Mellinas 1r C

AccèssitMarc Nicoló Carlino 1r BPatrícia Martínez 2n A

2a CATEGORIA (3r i 4t d'ESO)1r premi Mar Haibo López 3r C

3a CATEGORIA (1r i 2n de Batxillerat)

1r premiLaia Peyrí 1r AAnna Desola 2n B

2n premi Andrea Serrano 1r AAccèssit Marina Ruiz 1r B

1a CATEGORIA (1r i 2n d'ESO)1r premi Anna Machado 1r A

2a CATEGORIA (3r i 4t d'ESO)Accèssit Sergi Ocón 4t C

3a CATEGORIA (1r i 2n de Batxillerat)2n premi Anna Desola 2n BAccèssit Andrea Serrano 1r A

1a CATEGORIA (1r i 2n d'ESO)2n premi Anna Machado 1r A

AccèssitsBerta Sánchez 1r BJúlia Morell 2n A

2a CATEGORIA (3r i 4t d'ESO)1r premi Aina Güell 4t C2n premi Sergio Martínez 3r B


1r premiAlba Romanyà 2n BAnna Desola 2n B

1a CATEGORIA (1r i 2n d'ESO)2n premi Isaac Martín 1r C

2a CATEGORIA (3r i 4t d'ESO)

1r premi Júlia Román 3r A

2n premiLara Chumillas 3r BSergio Martínez 3r B


1r premi

Andrea Serrano 1r AMireia Llopart 1r AÀgueda Porta 1r BAnna Desola 2n B

Accèssit Laia Peyrí 1r A

PO

ES

IA

CA

TAL

AN

AP

OE

SIA

C

AS

TE

LL

AN

AP

RO

SA

C

ATA

LA

NA

PR

OS

A

CA

ST

EL

LA

NA

El F

uste

r. R

evis

ta e

spec

ial J

ocs

Flor

als

de S

ant

Jord

i, 20

15. C

urs

2014

-201

5 JU

RAT

: Miq

uel A

lmira

ll, A

frica

Car

bone

ll, P

rovi

denc

ia D

uran

, Her

nand

o En

ero,

Ant

onio

Lóp

ez i

Anah

í Piz

arro

¶ C

ON

SELL

DE

R

EDAC

CIÓ

: Miq

uel A

lmira

ll, A

da A

rbós

, Mar

ta B

es, C

ristin

a G

arci

a, M

aric

el S

abal

l i S

ergi

Val

era

¶ R

EVIS

IÓ D

E TE

XTO

S: M

ique

l Al

mira

ll i A

da A

rbós

¶ C

OM

POSI

CIÓ

PO

RTA

DA

i MAQ

UET

ACIÓ

: Mar

icel

Sab

all

núm 54 | juny’15 curs 2014-15 · 2017. 2. 9. · i serveis, l’ampa, antics professors i també...

Documents