música i cinema

MMMMÚÚÚÚSICA I CINEMASICA I CINEMASICA I CINEMASICA I CINEMA

1 – Els inicis del cinema2 – El cinema mut3 – El cinema sonor

TEMA 1TEMA 1TEMA 1TEMA 1HISTÒRIA DEL CINEMA HISTÒRIA DEL CINEMA HISTÒRIA DEL CINEMA HISTÒRIA DEL CINEMA –––– LA MLA MLA MLA MÚÚÚÚSICA AL SICA AL SICA AL SICA AL

CINEMACINEMACINEMACINEMA

1.1 - Els germans Lumière

Es considera que el cine va néixer oficialment el 28 de desembre de 1895. Aquell dia, els germans Lumière van mostrar, en sessió pública, els seus films als espectadors del Saló Indi del Gran Cafè dels Caputxins de París.

1 – ELS INICIS DEL CINEMA

L’aparell amb el qual ho van aconseguir va ser anomenat “Cinematògraf ”. Havia nascut la cinematografia!.

Però l’èxit inicial es va anar apagant pel cansament del públic. Les pel·lícules que sempre es veien eren fetes sobre moments quotidians, sobre la vida laboral o familiar.

Primera projecció pública del germans Lumière a París

El cinema va néixer en plena època industrial, a finals del segle XIX.

Els germans Lumière, que ja duien alguns anys treballant en aquest tema i havien filmat més de 100 pel·lícules d’un minut cadascuna , es van decidir a mostrar finalment el seu invent en públic a París.

El van presentar amb por ja que, inicialment, no tenien massa confiança amb les possibilitats artístiques i molt menys econòmiques de l’invent.

Després de moltes negociacions amb diferents locals parisencs van trobar un local senzill, decorat a l’estil oriental, el Saló Indi del Gran Cafè del Boulevard dels Caputxins de París .

Auguste Lumière (1862-1954) Louis Lumière (1864-1948)


Els germans Lumière van preferir una sala de petites dimensions perquè si l’invent era un fracàs, pogués passar més desapercebut.

El dia de la presentació, el 28 de desembre de 1895 , és considerat oficialment com el primer dia de la història del cinema.

Només hi van anar 35 persones. Potser perquè no s’havia fet massa propaganda de l’esdeveniment i potser també perquè el cartell que havien fet explicant l’esdeveniment no era massa significatiu.

Cinématographe Lumière


“Aquest aparell inventat pels germans Auguste i Loui s Lumière, permet recollir, en series de proves instantànies, tots els moviments que, durant cert temps, se succeeixen dava nt l’objectiu i reproduir a continuació aquests moviment s projectant, a mida natural, les imatges sobre una p antalla idavant una sala plena de públic”

El cartell que els germans Lumière van posar al vidre del Gran Cafè duia el nom de Cinématographe Lumière i l’explicació que donava era la següent:


Segons la descripció de George Méliès, que va assistir a la sessió, el públic es mostràinicialment escèptic, però quan els espectadors van començar a veure moure’s els carruatges pels carrers de Lyon van quedar “ amb la boca oberta i sorpresos... ”

Va córrer la veu i als dies següents la sala estava plena d’espectadors i les cues que es formaven al carrer eren impressionants. Algunes de les pel·lícules que es van poder veure van ser La sortida de la fàbrica Lumière (1895) que és considerada com el primer film de la història del cinema.

La sortida de la fàbrica Lumière (1895)


La resta de pel·lícules tractaven temàtiques familiars, la vida als carrers de Lyon, petites empreses i tallers, la demolició d’un edifici, etc. De totes, les dues pel·lícules que més van agradar i més fama van aconseguir van ser Arribada d’un tren a l’estació de la ciutat (1895) i El regador regat (1895), considerat com el primer film d’humor de la història del cinema.

La primera pel·lícula que es va rodar a Espanya va ser Sortida de missa de dotze de l’església del Pilar d e Zaragoza (1896) per Eduardo Jimeno.

Arribada d’un tren a l’estació de la ciutat (1895)


Les piràmides

Moscou

El regador regat

Arribada d’un tren a l’estació de la ciutat

Sortida de la fàbricaPel·lículesGermans Lumière


1.2 – La màgia de George MélièsVa ser la màgia i la imaginació d’un altre home, George Méliès (París, 1861-1938) , que va salvar el cine d’acabar com un invent més entre els molts que es feien en aquella època, de passar sense massa pena ni glòria.

Méliès va fer realitat els somnis de moltes persones mostrant-los en les imatges que es representaven en una pantalla. Finalment, la fantasia podia volar a través de la llum .

Georges Méliès es va entusiasmar amb l’invent dels germans Lumière i la seva visió empresarial li va fer veure que el cinema tenia possibilitats de convertir-se en un gran espectacle.

L’estudi de Méliès


Méliès va ser el primer inventor de les ficcions i també del que en diem “ciència-ficció ”. “Viatge a la lluna” (1902), “El procés Dreyfus” (1899) i “Viatge a través de lo impossible”(1904) es troben entre les millors mostres de l’inventordels trucatges cinematogràfics.

Per tirar endavant el seu pla Méliès va comprar el Teatre Robert Houdini de París i el va habilitar amb tots els invents i aparells necessaris per tal de poder realitzar sofisticades posades en escena i sorprendre als parisencs amb els decorats, els projeccions, els vestuaris i les representacions.

Viatge a la Lluna (1902)


Méliès treballant

Viatge a la Lluna, 1902

Trucs més utilitzats per Méliès:� fer desaparèixer coses o fer que apareguessin altre cop� la sobreimpressió d’una imatge sobre una altra� les dobles exposicions� l’ús de maquetes. El diable negre , 1905

El melomaníac , 1903

L’home orquestra , 1900


Méliès va fer moltes pel·lícules utilitzant trucs enginyosos, algun dels quals encara ara és motiu de discussió per endevinar com ho va fer.

Segon de Chomón va seguir els passos de Méliès en un film “L’hotel elèctric” (1905) on els trucatges van ser dels millors que es van poder veure en aquella època.

A Catalunya , Fructuós Gelabert es va convertir en el pare de la cinematografia catalana i espanyola. Va construir un aparell similar al dels germans Lumière i va filmar les primeres pel·lícules: Finalment, la fantasia podia volar a través de la llum. i Sortida de l’església de Sta. Mª de Sants (1897). També va rodar la primera pel·lícula de ciència ficció de l’estat espanyol: Baralla en un cafè(1897).

A inicis del segle XX, el cinema ja era pròpiament una indústria. Va passar de ser un invent per divertir a ser una màquina de fer diners. El cinema s’estén pel món.

L’Hotel elèctric , 1905


1.3 – Un cinema més refinat i cartells per llegir

Com que les pel·lícules eren mudes, uns cartells intercalats al mig de les escenes anaven explicant l’acció o els diàlegs entre els personatges. I, a vegades, un pianista donava el toc musical a l’espectacle.

Les barraques dels inicis del cinema es van convertir en sales elegants i espaioses on començaven a anar les classes benestants i no solament les classes més populars.

Per tal d’emplenar de pel·lícules aquestes sales estables, es van començar a fer pel·lícules més cultesper a un públic més burgés i refinat.


La casa Pathé (França)

A França aquest cinema més refinat es coneixia amb el nom de Films d’Art , amb títols basats en obres literàries on actuaven actors famosos del món del teatre.

El propietari de l’empresa Sociétè Pathé Frères, Charles Pathé (1863 – 1957) va marcar a França l’inici de la industrialització del cine.

Els films produïts per ell van aconseguir arribar a un bon nivell de qualitat gràcies a la direcció de Ferdinant de Zecca , autor de “La Passió” (1902) o “L’assassí del duc de Guisa” (1904).

A la casa Pathé hi va debutar també un dels primers grans còmics: Max Linder , que una mica més tard va ser l’inspirador de Charles Chaplin.

Charles Pathé

Vive la vie de garçon , 1908Max Linder

Combat de boxa , Max Linder


Charles Pathé va tenir un important competidor, que també era francès. Es tracta del productor Leon Gaumont que va contractar al director de pel·lícules Louis Feuillade especialitzat en el gènere de terror .

Louis Feuillade

Les Vampires, 1915 Els vampirs, 1915 Louis Feuillade


1.4 - Edwin Stratton Porter: Apareix el concepte de “muntatge”

Van ser als EEUU on es va saber treure més profit de l’invent del cinema. El 1903, amb la cinta “Assalt i robatori al tren” Edwin Stratton Porter va inaugurar el cine de l’oest (Western ).

El nou gènere del Western va ser continuat i popularitzat per Thomas Harper Ince , que era un director molt minuciós, sempre treballava amb guió i tenia previstos tots els detalls.

Què va passar al carrer 23 de Nova York?, 1901E.S. Porter

Què va passar al tunel? , 1903E.S. Porter

Un matí amb E.S. Porter . Resum dels trucs

Els espectadors comencen a aprendre un nou llenguatge, el llenguatge cinematogràfic: aprenen a relacionar les imatges entenent que tenen una relacióde continuïtat. I la base d’aquest nou llenguatge és el muntatge .


1.5 - La guerra de les patents: Thomas Alva Edison

El cine es va convertir en un gran espectacle popular que superava les barreres socials i idiomàtiques: el factor negoci va entrar en acció.

Amb la finalitat de monopolitzar el mercat cinematogràfic i acabar amb els competidors, Thomas Alva Edison va enviar als seus advocats contra els explotadors dels aparells cinematogràfics.

Es tracta de “la guerra de les patents ”(1897-1906) que, després d’una època de processos judicials, clausures de sales de cinema, confiscació d’aparells projectors i també moments de violència, va donar la victòria a Edison.

Thomas Alva Edison

El mag , 1900Thomas Alva Edison

El cafè misteriós , 1901Thomas Alva Edison


El conflicte de les patents va afectar negativament als petits productors independents, que per poder fugir de l’inventor-negociant (T. A. Edison), se’n van anar cap a l’altre costat del país, a Califòrnia. Va ser allí on van fundar Hollywood i hi van construir les grans productores que més endavant faran la història del cinema americà.

Paramount Studios

Culver Studios

Universal Studios


1.6 – Itàlia: el cinema com a espectacle.

Entre els diversos països on el cine ja era una realitat, Itàlia va ser dels més avançats en la concepció del cinema com a espectacle. I les pel·lícules de grans reconstruccions històriques (gènere històric) van ser el millor sistema per aconseguir atreure al públic. El títol més destacat d’aquesta època va ser “Cabiria”, dirigida per Giovanni Pastrone, el 1913.

Recursos utilitzats pel cinema italià :�grans i espectaculars escenaris�participació de molts extres (fent de romans o de cartaginesos)

Aquests elements garantien una producció immensa per l’època. Hi havia, doncs, una concepciódel cinema que va influir molt als directors americans de Hollywood.

Cabiria , 1913Giovanni Pastrone


2 – EL CINEMA MUT

2.1 - Aportacions de David W. GriffithConsiderem David Wark Griffith com un director revolucionari que va establir definitivament un llenguatge propi pel cinema, una manera pròpia d’explicar les històries. Va ser a les seves pel·lícules “El naixement d’una nació” (1914) i “Intolerància”(1915) on es van poder veure totes les novetats de Griffith.

Principals aportacions:�dividia el film en seqüències�mostrava accions en paral·lel�canviava l’emplaçament i l’angle de la càmera�variava els plans�utilitzava la tècnica del flash-back o narraciód’un fet ja passat

Però la més important de totes va ser l’establiment del “muntatge ”:

�era un element expressiu fonamental pel cinema�ordenava les seqüències i els plans �emocionava els espectadors.

Les aportacions de Griffth van tenir una gran influència en els joves directors que el van succeir, fossin americans o d’altres països.

El naixement d’una nació , 1915David W. Griffith

2 – EL CINEMA MUT

2.2 - Expressionisme alemany i surrealisme a EspanyaEn aquestes primeres dècades del cine apareixen més directors que s’adonen de que aquest nou mitjà de comunicació de masses també pot servir com a mitjàd’expressió dels sentiments més íntims de l’ésser humà: els anhels, els desitjos, les angoixes o les fantasies.

A Alemanya, l’estil “expressionista ”de Robert Weine sorprèn pels productes ambientats en escenaris irreals o futuristes.

L’estil “surrealista ” busca expressar el subconscient de manera poètica. A aquest cine d’avantguarda hi van contribuir: Luís Buñuel i el catalàSalvador Dalí.

El gabinet del Dr. Caligari , 1920Robert Wiene

Un chien andalou , 1928L Buñuel – S. Dalí

2 – EL CINEMA MUT

2.3 - Els anys daurats del cinema americà: Hollywoo dEl cinema americà va apostar més pel benefici material que per l’estètica o la poesia visual. Una petita ciutat de l’oest americà, Hollywood , s’havia convertit en poc temps en el centre cinematogràfic més pròsper dels Estats Units. Grans empreses es van reunir aixecant estudis on, a més de filmar les pel·lícules, es construïen els mites i les estrelles.

Un hàbil sistema de publicitat creava una atmosfera de llegenda al voltant dels ídols del públic, els actors i les actrius es converteixen en mites. En son bons exemples: Mary Pickford o RodolfoValentino. Es tracta de l’Star System , que consisteix en un sistema de producció basat en la popularitat dels actors a través del qual s’aconsegueixen més beneficis econòmics.

Mary Pickford

Rodolfo ValentinoMary PickfordResum d’imatges

Rodolfo ValentinoResum d’imatges

2 – EL CINEMA MUT

2.4 - El cinema còmicEntre tots els gèneres cinematogràfics fets a Hollywood, va destacar l’anomenat “slapstick ” o cine còmic : els pastissos de nata, les persecucions boges, els cops, les banyistes...

Charles Chaplin i Buster Keaton van ser dos pallassos genials que, a la vegada, eren molt crítics amb la societat deshumanitzada. Els seus gags han fet riure a nens i adults de diverses generacions de tot el món. De Xarlot es “Temps moderns” (1935) i “El gran dictador” (1940) i de Buster Keaton “El maquinista de la general”(1926).

El gran dictador, 1940Charles Chaplin

Temps moderns, 1935Charles Chaplin

El maquinista de la general, 1936Buster Keaton

Resum de gagsBuster Keaton

Buster Keaton

Charles Chaplin

2 – EL CINEMA MUT

2.5 - El so abans del sonor: consideracions sobre la música al cine mut

1 - Abans del sonor podem dir que ja existia el so al cinema.

2 - En el cinema mut ja es posava en pràctica la idea d’acompanyar amb música en viu les pel·lícules .

3 - Per això que en les sales de cinema de principis de segle XX hi ha havia un piano , un gramòfon o fins i tot una petita banda , orquestra o grup de cambra . Per exemple, els germans Lumière, el 1897, van contractar un quartet de saxofons per acompanyar les sessions cinematogràfiques al seu local de París. De totes maneres, tots els instruments eren vàlids per ser utilitzats al cinema (especialment el piano i la pianola ).

2 – EL CINEMA MUT

4 - Inicialment, la idea d’acompanyar amb música les pel·lícules no anava dirigida a reforçar l’acció cinematogràfica sinó a dissimular el soroll que feien les bobines de les cintes . Més endavant sorgeix la idea d’escollir la música en funció del que s’està veient.

5 - Es comença a utilitzar música dels grans compositors clàssics coneguts pel públic, com Mendelssohn, Beethoven o Chopin, i tot i que encara no ho podem anomenar banda sonora, és un primer pas molt important.

Aviat comencem a trobar compositors de molta vàlua, com Camille Saint Saens, que van composar partitures expressament per acompanyar les projeccions de pel·lícules

2 – EL CINEMA MUT

6 - Músics i compositors tenien cabuda en el negoci del cinema mut i tambéuna important font d’ingressos .

7 - No únicament la música sinó tambéels sorolls tenien cabuda en el cine mut: alguns exhibidors tenien màquines especials per produir sons com ara tempestes, cant d’ocells, etc.

8 - Aquests sistemes només eren possibles, evidentment, a les grans sales, a ciutats o llocs on el públic era més o menys ric i gairebé mai es podien veure o sentir en petits pobles o llocs allunyats.

2 – EL CINEMA MUT

2.6 - Sincronització entre imatge i so:

Alguns experiments havien demostrat que les ones sonores es podien convertir en impulsos elèctrics.

En el moment en que es va aconseguir enregistrar al cel·luloide una pista sonora es va fer possible ajustar el so i la imatge, i per tant, fer cinema sonor.

Thomas Alva Edison, un dels inventors del cinematògraf, havia aconseguit enregistrar la veu humana al seu fonògraf el 1877.

En el cinema el problema de la sincronització entre imatge i so no es va aconseguir solucionar fins després de la primera guerra mundial.

2 – EL CINEMA MUT

2.7 - Els precedents del cinema sonor (primers inten ts):

1908: es creen les primeres bandes sonores de la història: Les van fer els compositors Camille Saint-Saëns i Mihail Ippolitov-Ivanov per a les pel·lícules “L’assassinat del Duc de Guisa” i “Stenka Razin”, respectivament. L’experiència no va acabat de convèncer i va ser considerat només com un “experiment original”. Als cinemes es va continuar sentint música en directe.

1914: es van fer 4 pel·lícules amb bandes sonores específiques. La més emblemàtica de les quatre fou “Cabiria” que va comptar amb la participaciódel músic compositor J. K. Briel, considerat un dels primers professionals de bandes sonores.

1915: es fan 10 pel·lícules amb bandes sonores especialment composades per a elles. J. K. Briel en va fer 4 de les 10 i, de totes, la més destacada va ser “El naixement d’una nació”. A partir d’aquest moment es comencen a generalitzar les composicions d’aquesta mena, fins al punt que cada estudi tenia els seus propis compositors.

2 – EL CINEMA MUT

1926: la Warner Bross estrena a Nova York el film “Don Joan”, amb efectes sonors i una partitura sincronitzada seguint el sistema Vitaphone. Els efectes sonors sincronitzats que es podien sentir eren el so de les espases quan xoquen en la lluita, les campanades, etc.

6 d’octubre de 1927 : s’estrena “The Jazz Singer” (El cantant de Jazz), dirigida per AlanCroslan, amb música del compositor Louis Silvers, considerat el primer compositor per al cinema, i amb fragments cantats per l’actor Al Jolson. El film va fer trontollar tots els plans del moment del cinema mut.

Cap al 1930 el sonor ja era un fet i el cine mut havia desaparegut definitivament.

El cine mut havia durat 35 anys.

El cantant de Jazz, 1927 El cantant de Jazz, 1927

2 – EL CINEMA MUT

2.8 - Conseqüències de l’aparició del cine sonor:

Inconvenients:�El actors i actrius es van veure obligats a fer proves de veu i tots van haver d’aprendre a vocalitzar correctament. Molts van haver de plegar perquè tenien una veu ridícula o que no es corresponia amb la seva aparença física. Alguns exemples els tenim en Charles Caplin i Buster Keaton.

�Els estudis van haver de fer grans inversions per reconvertir-se en “sonors”. Els tècnics i els cineastes van canviar de manera de treballar i alguns directors van pensar que es limitaven molt les possibilitats expressives i creatives del cinema.

�Les càmeres feien massa soroll i es van haver de tancar en caixes insonoritzades. Les filmacions s’havien de fer en un silenci rigorós. Els micròfons ho captaven tot i l’operador, tancat en una cabina insonoritzada, no s’enterava de res que no pogués veure, fet que retardava el treball i el feia molt poc àgil.

2 – EL CINEMA MUT

2 – EL CINEMA MUT

El 1908 les pel·lícules es filmaven en hangars de vidre perquè tot just existia la llum elèctrica, amb una càmera manipulada per un senyor amb visera tancat en una cabina mentre xiulava una marxa militar que l’ajudava a marcar el ritme de la maneta, intentant seguir una cadència de 16 imatges per segon.

Avantatges:�Desapareixen els cartells amb es diàlegs intercalats entre els fotogrames.

�El 1928 ja s’havien solucionat la major part dels problemes tècnics amb els que havia començat el cinema sonor, es va inventar la “girafa”, el micròfon que es posa a la part alta de l’escena, evitant d’aquesta manera les càmeres insonoritzades, pesants i aparatoses, que impedien la mobilitat als rodatges.

2 – EL CINEMA MUT

2.9 - Els Rag-times:

El Ragtime (temps descompassat) és un estil de música de ball aparegut als Estats Units cap a finals del S. XIX ubicat en els inicis del jazz. Va ser la primera música negra que va aconseguir popularitat i distribuciócomercial.

És música d’autor destinada a ser interpretada amb unes indicacions molt precises, està totalment escrita i no hi ha marge per a la improvisació. Tot i que la seva interpretació més coneguda és al piano o la pianola, també pot ser interpretada per bandes o amb el banjo.

Banjo

Piano

Pianola

2 – EL CINEMA MUT

Al Ragtime destaca una melodia sincopada a la mà dreta sobre un compàs en estil de marxa a la màesquerra.

El compositor de rags més famós va ser Scott Joplin (1868-1917) i entre les seves composicions més destacades trobem “Maple Leaf Rag” (1899) i “TheEntertainer” (1902).

Altres compositors de rags destacats van ser:James Scott (1885-1938)Joseph Lamb (1887-1960)Charles L. Johnson (1876-1950)Tom Turpin (1873-1922)Ferdinand Morton (1890-1941)

Ragtimes, Scott Joplin

2 – EL CINEMA MUT

3.1 - Les pel·lícules “evasives”:La implantació del sonor va coincidir amb el crack econòmic de 1929 que va provocar una gran depressió als EEUU. Milers de ciutadans van trobar en el cinema moments per fugir dels seus problemes quotidians.

Hollywood es va dedicar a produir títols basats en els gèneres fantàstics, la comèdia, el musical o el cinema negre per tal d’oferir productes que ajudessin el públic a fugir de la dura realitat .

Moltes de les noves estrelles del cinema procedien del teatre o del musical. Noms com Marlene Dietrich, Greta Garbo, Gary Cooper, Clark Gable, Errol Flynn o Humphrey Bogart s’han convertit en mites del cinema.

3 – EL CINEMA SONOR

Marlene Dietrich

Greta Garbo

Humphrey Bogart

Clark Gable

Errol FlynnGary Cooper

Casablanca (1942) Casablanca (1942)

3.2 - Cinema d’animació: Walt Disney�A partir del primer curt sonor que va fer Walt Disney (Steamboat Willie de Mickey Mouse) el 1928, va tenir molt clar que la música sempre jugaria un paper important a les seves pel·lícules.�Les primeres músiques utilitzades per Disney van ser cançons populars i obres clàssiques i després va incorporar la música pop.�El primer gran treball de Disney on se sincronitzava perfectament la música i la imatge va ser Fantasia(1940). Inicialment, Fantasia va ser un fracàs comercial i no va ser reconeguda fins la seva reposició als anys 80.

Fantasia (1940)L’aprenent de bruixot)

Temes musicals de Disney

Steamboat Willie (1928)


La Banda Sonora Original (BSO) ; en anglès Original Soundtrack (OST) és el conjunt de paraules, sons i música que acompanya una pel·lícula.

La BSO pot ser de dos tipus: �magnètica: una o vàries bandes de gravació magnètica estan situades al lateral de la tira de pel·lícula. Quan aquestes línies són llegides per un aparell en sincronia amb la projecció, es generen els sons d’una manera semblant a les que faria un lector de cintes de cassette.

�òptica o digital: es tracta de zones de foscor i de llum situats a cada costat de la cinta del film. Les diferents intensitats de llum es converteixen en impulsos elèctrics creant el conjunt de la banda sonora. Actualment s’utilitza ja de manera generalitzada el so digital.


Etapes de la història del so gravat:0/ Els precedents: cilindres de pues i cintes perforades.

1/ 1876 - 1900: etapa de descobriments i experimentació (fonògraf i gramòfon).

2/ 1900 - 1925: realització dels primers enregistraments comercials en sèrie.

3/ 1925 - 1950: aparició del disc de llarga durada o long-play (LP).

4/ 1950 – 1980: perfeccionament dels aparells magnetofònics i invenció de la cassette.

5/ 1980 – actualitat: aparició del sistema digital (discos òptics, reproductors...) i les seves aplicacions a la informàtica.

3.3 - Els primers aparells que gravaven so


1877: Fonògraf de Thomas Alva Edison

Cilindre de pues (a partir del 1600)

Cinta perforada (Segle XIX)

Fonògraf - Edison

Fonògraf

Gramòfon

Gramòfon – La veu de l’amo

1887: Gramòfon d’Emile Berliner


3.4 - Música diegètica i música no diegètica

La música diegètica és la que il·lustra una imatge cinematogràfica on es pot veure una font d’emissió de sons (un tocadiscos, una orquestra de ball, un clarinetista...). Aquesta música ha de contenir necessàriament els instruments que apareixen a la imatge. El seu principal objectiu és donar credibilitat a les imatges.

La música no diegètica és aquella que no es correspon a les imatges que estem veien en un moment determinat i, per tant, no està subordinada a la presència de cap font sonora a la pantalla. L’objectiu d’aquesta utilització de la música és subratllar el caràcter poètic i/o expressiu de les imatges projectades.

Música diegètica

Barreja música diegètica i no diegètica

Música no diegètica


3.5 – Els premis més importants

Els Òscars de Hollywood són una organització fundada a Hollywood, (Califòrnia), el 1927 amb el propòsit d’elevar la qualitat cultural i tècnica de les pel·lícules. L’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques té uns 5.500 membres procedents d'àrees dramàtiques, tècniques i administratives de la indústria cinematogràfica. Els seus membres són escollits entre els que compleixen certs requisits per cada departament de l’Acadèmia. Tot i que els professionals d’altres països també s’hi poden associar, l’Acadèmia sempre ha estat molt vinculada a la indústria cinematogràfica dels Estats Units.


Els Premis Goya els concedeix l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques Espanyola. Es van crear el 1986 amb l’objectiu de promocionar el cinema espanyol a nivell nacional i internacional així com per defensar els seus professionals i analitzar la situació de la indústria i el propi cinema en uns moments d’incertesa respecte al futur.

Es donen premis a un total de 13 especialitats diferents: producció, guió, direcció, interpretació, fotografia, direcció artística, disseny de vestuari, maquillatge i perruqueria, música, muntatge, efectes especials, so i direcció de producció. Actualment l’Acadèmia està formada per 847 membres.


A la millor banda sonora.1986 MILLADOIRO (La mitad del cielo) 1987 JOSE NIETO (El bosque animado) 1988 CARMELO BERNAOLA (Pasodoble) 1989 PACO DE LUCIA (Montoyas y Tarantos) 1990 JOSE NIETO (Lo más natural) 1991 JOSE NIETO (El rey pasmado) 1992 JOSE NIETO (El maestro de esgrima) 1993 ALBERTO IGLESIAS (La ardilla roja) 1994 JOSE NIETO (La pasión turca) 1995 BERNARDO BONEZZI (Nadie hablará de nosotras...) 1996 ALBERTO IGLESIAS (Tierra)1997 EVA GANCEDO (La buena estrella)1998 ALBERTO IGLESIAS (Los amantes del círculo polar)1999 ALBERTO IGLESIAS (Todo sobre mi madre)2000 JOSE NIETO (Sé quién eres)2001 ALBERTO IGLESIAS (Lucía y el sexo)2002 ALBERTO IGLESIAS (Hable con ella)2003 JAVIER BARDEM (Al sur de Granada)2004 ALEJANDRO AMENÁBAR (Mar adentro)2005 EQUIS ALFONSO (Habana Blues)2006 ALBERTO IGLESIAS (Volver)2007 ROQUE BAÑOS (Las 13 rosas)2008 ROQUE BAÑOS (Los crímenes de Oxford)2009 ALBERTO IGLESIAS (Los abrazos rotos)2010 ALBERTO IGLESIAS (También la lluvia)

José Nieto (1942)

Alberto Iglesias (1955)

Javier Bardem (1956)


Els Premis Gaudi són atorgats per l’Acadèmia del Cinema Català(ACC). L’ACC és una associació sense ànim de lucre creada per aglutinar tot el sector cinematogràfic català.

Es va fundar el 2008 i agrupa un total de quaranta-sis professionals representatius dels diferents àmbits de la indústria del cinema (directors, directors de fotografia, actors, productors, compositors, directors de càsting, guionistes, tècnics, etc.). L’Acadèmia organitza anualment els Premis Gaudí i es donen premis a 20 especialitats diferents (entre elles, 2 dedicades a la música: Millor so i Millor música original)


Millor música original:2009 GIULIA I LOS TALLARINI (Vicky Cristina Barcelona)2010 SANTOS MARTÍNEZ (Trash)

3.6 - El cinema sonor: breu història de la música al cinema

�es va passar d’un acompanyament musical constant durant tota la pel·lícula a una utilització més selectiva, per remarcar certs moments de la projecció.�la música acostumava a posar-se només en aquelles parts en les que quedava justificada per la presència d’un gramòfon, d’una orquestra o d’una ràdio (música diegètica).�va haver-hi una professionalització en la música del cinema.�tots els grans estudis contaven amb departaments musicalscomplerts, amb una plantilla de compositors, d’adaptadors, d’arranjadors, de directors d’orquestra i d´’instrumentistes.�inicialment la música s’ajustava a l’acció d’una manera no gaire precisa. Tot i així, això va canviar l’any 1933 quan Max Steiner va donar una gran lliçó demostrant el que es podia arribar a fer amb una música original absolutament sincronitzada amb les imatges. La pel·lícula fou ni més ni menys que “King Kong”.

a - Els anys 30


�Compositors destacats: Erich Korngold i Max Steiner com a màxims exponents.

King Kong (1933), Allò que el vent s’endugué (1939), Casablanca (1943)

Max Steiner

El príncep i el captaire(1937), Robin dels boscos(1938)Erich Korngold

Pel·lículesCompositors

Allò que el vent s’endugué (1939) King Kong (1933)Casablanca (1943) King Kong (2005)


�no es van produir canvis remarcables en la música respecte la dècada anterior. �el nombre de compositors dedicats a escriure música pel cinema va augmentar considerablement. �els compositors de la dècada anterior continuen treballant però se n’incorporen molts de nous que provenen de diferents àmbits musicals: Broadway, de les sales de concerts, de l’òpera, de la ràdio, de la música clàssica o d’Europa (fugint del nazisme).

� de Broadway: Alfred Newman, Herbert Stothart i Roy Webb. També de les sales de concerts d’òpera, de la ràdio o � d’Europa: Nino Rota, Dimitri Tiomkin, Miklós Rózsa, Víctor Young i BernardHerrmann. � del món de la música clàssica: Malcolm Arnold o Aaron Copland.

b - Els anys 40


Estranys en un tren (1951), El vell i la mar (1958), Riu vermell (1948)Dimitri Tiomkin

Guerra i pau (1956), La dolce vita (1961), El Padrino (1972)Nino Rota

La dona pantera (1942), En vaig casar amb una bruixa (1942), Sang a la lluna (1948)

Roy Webb

L’Illa del tresor (1934), Una nit a l’òpera (1935), El mag d’Oz (1939)Herbert Stothart

La ciutat sense llei (1935), El diari d’Ana Franck (1959), La conquesta de l’oest (1963),

Alfred Newman


Alfred Newman Herbert Stothart Roy Webb Nino Rota Dimitri T iomkin


Simfonia de la vida (1940), L’estrella del nord (1943), La hereva (1949)

Aaron Copland

La barrera del so (1952), El pont sobre el riu Kwai(1957), David Copperfield (1969)

Malcolm Arnold

Ciutadà Kane (1951), Les neus del Kilimanjaro (1952), Taxi driver(1956)

Bernard Herrmann

Pirates del mar Carib (1942), Per qui sonen les campanes (1943), La volta al món en 80 dies (1956).

Víctor Young

El llibre de la selva (1942), Quo Vadis (1951), Ben-Hur (1959)Miklós Rózsa


Miklós Rózsa Aaron CoplandMalcolm ArnoldBernard HerrmannVictor Young


c - Els anys 50: l’aparició de la televisió

Influència de la televisió al cinema�la televisió va començar la seva era comercial l’any 1946, any durant el qual existien 11.000 receptors en funcionament als EEUU i malgrat la “congelació” del número d’emissores decretada pel govern americà entre 1948 i 1952, durant aquest darrer any el número de receptors havia augmentat fins a 21.200.000.

�tants aparells de televisió van fer que les taquilles dels cinemes baixessin en picat, i per això l’any 1948 la indústria cinematogràfica va començar a prendre mesures contra aquella amenaça i va establir un bloqueig de lloguers de pel·lícules a la televisió amb l’esperança d’aconseguir la seva asfixia.

�el ràpid desenvolupament de la televisió als Estats Units va fer que el cinema hagués de ser el primer a idear noves armes per lluitar contra aquell espectacle casolà que li robava els espectadors a passos de gegant.

�per fer-nos-en una idea, els 4.680 milions d’espectadors de l’any 1947 van reduir-se a 2.478 milions d’espectadors l’any 1956 (una mica menys de la meitat dels espectadors).


c - Els anys 50: l’aparició de la televisió

�molts dels compositors que havien començat a treballar a la dècada anterior, ara es converteixen en els protagonistes. És el cas d’Alfred Newman i BernardHerrmann.

�els nous compositors de música de cinema provenien del món del jazz. En són bons exemples ElmerBernstein, Georges Delerue, Ernest Gold, Maurice Jarre i el conegut Henry Mancini. Altres, com JohnBarry i Jerry Goldsmith, van començar treballant a la televisió abans de passar al cinema.

�durant la dècada dels cinquanta el món de les bandes sonores, juntament amb Hollywood, va començar a trontollar. Els estudis volien melodies i temes fàcils de vendre per intentar remuntar la davallada d’espectadors que havia sofert; temes que moltes vegades no tenien res a veure amb les imatges. Un exemple és “Moon River” de Henry Mancini per a “Esmorzar a Tiffany's”(1961).

Esmorzar a Tiffany’s (1961)Henri Mancini


Lawrence d’Aràbia (1960), El Dr. Zivago (1965), El club del poetes morts (1989)

Maurice Jarre

Èxode (1960), El món està boig boig boig (1963), La creu de ferro (1977)

Ernest Gold

Hisroshima mon amour (1960), Platoon (1984), Una història d’estiu (1988)

Georges Delerue

Un home llop americà a Londres (1981), Bolero (1984), Wild WildWest (1999)

Elmer Bernstein


Elmer Bernstein Geoarges Delerue Ernest Gold Maurice Jar re

Dr. Zivago (1965)


La profecia (1976), El planeta dels simis (1981), Gremlins (1984)Jerry Goldsmith

James Bond contra Goldfinger (1964), Chaplin (1992), La lletra escarlata (1995)

John Barry

Esmorzar amb diamants (1961), La pantera rosa (1963), Víctor o Victòria (1982)

Henry Mancini

Henry Mancini Jerry GoldsmithJohn Barry

La pantera rosa (1963)Henry Mancini

James Bond (1964)John Barry

Gremlins (1984)Jerry Goldsmith


d – Les dècades dels anys 60 i 70

�la música cinematogràfica, tot i la renovació dels compositors, cau en una gran crisi seguint la davallada del cinema a causa de l’acció negativa de l’aparició de la televisió.�l’ Star System, el sistema brillant i infal·lible de Hollywood basat en la fama d’actors i actrius, es va anar debilitant poc a poc amb la competència de la televisió. Els estudis van haver d’invertir molts diners en aparells com el Cinemascope o el Cinerama. Això va suposar retallades importants de pressupostos, i a un dels sectors on abans aquestes retallades es van manifestar amb més força, va ser al de la música.�augmenta la presència de la música pop-rock i jazz a les bandes sonores. Sovint trobem a les pel·lícules cançons innecessàries que col·lapsen el film.�només un compositor, John Williams, va aconseguir posar remei a aquesta situació de crisi. Utilitzava orquestracions revolucionaries que, juntament amb Steven Spielberg, van rescatar la música orquestral completa que havia caigut en un cul de sac.


Tauró (1975), La Guerra de les Galaxies (1977), Trobades a la tercera fase (1977), Superman (1978), The Empire Strikes Back (1980), Raiders of the Lost Ark (1981), E.T. L’Extra-Terrestre (1982), Retorn del Jedi (1983), Indiana Jones i el temple maleït (1984), Indiana Jonesi al darrera croada (1989), Home Alone (1990), La Llista de Schindler(1993), Jurassic Park (1993), Salveu el soldat Ryan (1998), i el cicle de pel·lícules de Harry Potter (2001, 2002 i 2004).

John Williams

John Williams

Guerra de les Galàxies

La llista de Schindler

Harry Potter

Indiana Jones


e – Els anys 80

�a finals dels anys setanta i durant la dècada dels vuitanta la música instrumental va trontollar de nou amb l’arribada del sintetitzador que tot i haver-se inventat ja feia uns anys, va començar a utilitzar-se massivament.

�els compositors més reconeguts que van fer servir el sintetitzador van ser Vangelis, Maurice Jarre i Ryuchi Sakamoto. No obstant, les instrumentacions de Williams no van decaure, cosa que va fer anar a l’alça la música orquestral a la que es van sumar nous compositors com James Horner, Hans Zimmer, JamesNewton Howard i Alan Silvestri.


El retorn de la mòmia (2001), Polar express (2004), Una nit al museu (2006)

Alan Silvestri

Peter Pan (2003), La intèrpret (2005), King Kong (2005)James Newton Howard

Gladiator (2000), Els pirates del Carib II (2006), El codi Da Vinci (2006)

Hans Zimmer

Star Trek (1982), Aliens (1986), Troya (2004)James Horner

L’últim emperador (1987), El petit Buda (1993), Dona fatal (2002)

Ryuichi Sakamoto

Carros de foc (1981), La conquesta del paradís (1992), Alexandre Magne (2004)

Vangelis


Vangelis Alan SilvestriJames NewtonHans ZimmerJames HornerRyuichi Sakamoto


MMMMÚÚÚÚSICA I CINEMASICA I CINEMASICA I CINEMASICA I CINEMAEls MusicalsEls MusicalsEls MusicalsEls Musicals

1 – El cinema musical2 – Els anys daurats dels musicals3 – La decadència del gènere4 – Els millors musicals

TEMA 2TEMA 2TEMA 2TEMA 2ELS MUSICALSELS MUSICALSELS MUSICALSELS MUSICALS

1 – EL CINEMA MUSICAL

DefinicióEl cinema musical és un gènere cinematogràfic que es caracteritza pel fet que les pel·lícules contenen interrupcions en el seu desenvolupament per donar un breu ”descans” a través d’un fragment musical cantat o acompanyat d’una coreografia.


1 - Inicialment els fragments musicals que s’intercalaven tenien com a objectiu impressionar els espectadors sense mantenir massa connexió amb l’argument, però més tard, els números musicals van passar a formar part integrada en la història que s’explica (argument).

2 - El musical és un gènere genuïnament americà , fins i tot més que el Western. Els americans sempre han tingut una especial atracció pels espectacles de tot tipus i, especialment, en el cinema. Les coreografies elaborades i les melodies musicals interminables agraden als americans i això és la base dels musicals.

Consideracions


3 - El cine sonor (el fet que els personatges de la pantalla parlessin) va fer que la tècnica (les màquines, els estudis, els tècnics, etc.) evolucionés; al mateix temps que s’acabava l’anomenat Star System del cinema mut. Gràcies a tot això va ser possible l’aparició d’un nou gènere: el musical.

4 - Les noves tècniques aplicades al cinema van fer possible que les melodies dels cantants famosos deixessin les sales elitistes de les ciutats i arribessin a qualsevol poble, per petit que fos. El cantor de Jazz va ser el bateig del gènere, que va fer explotar el sonor i ho va fer per quedar-se.

2 – ELS ANYS DAURATS DELS MUSICALS

El 1929, en plena crisi econòmica als EEUU, la indústria de Hollywood va concedir l’Óscar a la Millor Pel·lícula a “Melodies de Broadway”. Això va ser l’inici de la gran quantitat de musicals que es van fer als anys 30, moment en el qual els musicals, juntament amb el cinema negre, es va convertir en el preferit del públic americà.

El director i coreògraf americà Busby Berkeley (1895 –1975) és considerat com el “pare dels musicals” perquè els va dotar d’un llenguatge cinematogràfic i una estructura propis, diferent del que es feia a les pel·lícules del moment i diferent també del teatre.

S’atribueix a Berkeley els moviments dels ballarins que imitaven els efectes de calidoscopi, feia moure les càmeres per filmar des d’angles poc habituals que sorprenien el públic. Són obres seves destacades: El carrer 42 (1933) i Wonder Bar (1934).

Nedant amb Berkeley Pettin in the park, 1933

a – La dècada dels anys 30


Mentre, la RKO elevava a la categoria d’estrella a la parella formada per Fred Astaire i Ginger Rogers, en una sèrie de pel·lícules (L’alegre divorciat 1934, Barret de copa 1935) que els va fer un lloc etern a la història del cine.

Fred Astaire i Ginger Rogers

Fred Astaire


Als anys 40 va fer aparició Gene Kelly (actor, ballarí, coreògraf, productor i director) i el musical no va tornar a ser el mateix.

Juntament amb Stanley Donen el van dur al punt més alt a Un dia a Nova York (1940). Amb ell els rodatges van sortir a l’exterior i el musical va arribar a la majoria d’edat.

Un dia a Nova York, 1940Gene Kelly

b - Els anys 40


Als anys 50 el gènere estava tan ben instal·lat en el gust del públic com el drama o el western i passa per la seva millor època amb noms com Elvis Presley (King Creole 1958, Visca Las Vegas 1964), el trio Frank Sinatra-Bing Crosby-Grace Kelly (Alta societat 1956) i tenint com a centre altre cop a Gene Kelly (Cantant sota la pluja, 1952), el musical més conegut de la història del cinema..

Un altre dels grans que va fer musicals va ser el director VincenteMinnelli , considerat com el pare dels musicals moderns, a Un americàa París (1951) i Melodies de Broadway (1953). Minnelli era únic en al fusió de comèdia i musical.

King Creole, 1958Elvis Presley

Alta societat, 1956Frank Sinatra

Llistat de pel·lículesElvis Presley

Visca Las Vegas, 1964Elvis Presley

Pel·lículesFrank Sinatra

Un Americà a París, 1951Gene Kelly

Melodies de Broadway, 1953Director V. Minnelli

Cantant sota la pluja, 1952Diector V. Minnelli

c – L’època daurada dels musicals: els anys 50

Als anys 60, els gustos dels espectadors havien canviat. Ara agradaven les produccions més luxoses, més números musicals, els repartiments amb els millors actors i actrius, etc. Això es va fer en moltes ocasions, però no va ser suficient per a que el gènere es mantingués.

Malgrat tot, destaquen importants musicals fets en aquests anys com West SideStory (1961) amb música de Leonard Berstein , My Fair Lady (1964) amb música de Frederick Loewe i Hello Dolly (1969) amb una banda sonora de JerryHerman

West side story, 1961Leonard Bernstein

My fair Lady, 1964Frederick Loewe

Hello Dolly, 1969Jerry Herman

3 – LA DECADÈNCIA DELS MUSICALS

a – Els anys 60: la decadència del gènere.

Durant les tres dècades següents (anys 60, 70 i 80) el gènere va anar disminuint i va ser arraconat pel gran públic i els grans estudis que només finançaven projectes puntuals .

Un dels principals musicals d’aquest moment són els del director Bob Fosse , considerat el darrer gran geni del musical: Cabaret (1972) i All that Jazz (1979) els dos amb música de Raplh Burns .

Cabaret, 1972Ralph Burns

All that Jazz, 1979Ralph Burns

Febre del dissabte nit, 1979

Grease, 1978John Farrar

The Rocky Horror Picture Show, 1975

Altres musicals que van destacar a la dècada des anys 70 van ser Febre del dissabte nit (1979) amb música dels Be Gees , Grease(1979) amb una banda sonora de John Farrar i el mític The RockyHorror Picture Show (1975) que va ser el primer en utilitzar música de rock & roll.


b - Els anys 60, 70 i 80:


Alan Parker va rodar tres musicals entre els anys 80 i 90 (Fama 1980, TheCommitment 1991 i Evita 1996), però no ha estat fins que Hollywood ha tornat a reconèixer el gènere (Moulin Rouge, Chicago, El fantasma de l’òpera) que els estudis han tornat a posar sobre la taula diners suficients per produir les pel·lícules.

Fama, 1980Alan Parker

The Commitment, 1991Alan Parker

Evita, 1996Alan Parker


Cats, 1980Andrew Lloyd Webber

Flashdance, 1983Giorgio Moroder

Amadeus, 1984Wolfgang Amadeus Mozart

Altres musicals dels anys 80 i 90

Durant els darrers 15 anys s’ha produït una certa recuperació dels musicals. Hollywood ha anat produint diversos musicals, alguns han estat adaptacions d’obres teatrals, altres són animacions, altres són filmacions de concerts, etc.

No s’han fet un gran número de musicals però, en general, els que s’han fet han tingut un gran ressò: és el cas de Moulin Rouge (2002) o Chicago (2002). Igualment, hi ha una certa tendència a fer pel·lícules sobre els músics clàssics (CopyngBeethoven, 2007)


Fantasia 2000 (1999) – Diversos compositors

c – Els darrers anys:

música i cinema

Documents