«MIS MANOS, MI CAPITAL»ELS TREBALLADORS DE LA CONSTRUCCIÓ,

LES CCOO I L’ORGANITZACIÓ DE LA PROTESTA A LA GRAN BARCELONA (1964-1978)

Materials d’història de l’arxiu 1

Consell editorial: Javier Tébar Hurtado (director), Genís Barnosell Jordà, Xavier Domènech Sampere, Albert García Balañà, Montserrat Duch,

Carme Molinero Ruiz, Mary Nash i Ricard Vinyes Ribas.

José Fernando Mota Muñoz

Mis manos, mi capitalEls treballadors de la construcció,

les CCOO i l’organització de la protesta a la Gran Barcelona

(1964-1978)

Amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona

© José Fernando Mota Muñoz, 2010Foto portada: Treballadors acomiadats de Pons Serra (30/1/1978). AHCODibuixos: Col·lecció de dibuixos d’«El Zurdo». AHCO© de la present edició: Editorial Germania, S.L.

Dr. José González, 99 – 46600 Alzira (València)E-mail: germania@germania.es

Imprès a la UEISBN: 978-84-92587-32-2Dipòsit legal: V-2019-2010

SUMARI

PRESENTACIÓ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9

MATERIALS D’HISTÒRIA DE L’ARXIU . . . . . . . . . . . . . . . . . 11

SIGLES I ABREVIATURES . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15

INTRODUCCIÓ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17

CAPÍTOL I. Els treballadors de la construcció: condicions laborals i sindicalisme 1. Característiques del sector . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27 2. Dificultats per organitzar les reivindicacions . . . . . . . . . . . 33 3. El Sindicat Vertical com instrument de control . . . . . . . . 34

CAPÍTOL II. Inicis del nou moviment obrer (1956-1969) 1. Primeres manifestacions d’oposició obrera . . . . . . . . . . . . 37 2. L’aparició de les CCOO a la construcció . . . . . . . . . . . . . 40

CAPÍTOL III. Els canvis tàctics a CCOO i l’esclat de la conflictivitat (1970-1974) 1. Canvis d’orientació en la Coordinadora de

la Construcció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49

2. L’extensió de la protesta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52 3. Tres conflictes claus: les lluites al Vallès Occidental, Bellvitge i l’empresa Huarte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57 3.1. Els conflictes al Vallès Occidental . . . . . . . . . . . . . 58 3.2. El conflicte a Bellvitge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61 3.3. La lluita a l’empresa Huarte . . . . . . . . . . . . . . . . . 63 3.4. L’assemblea d’enllaços sindicals de novembre de 1972 i la plataforma dels 10 punts . . . . . . . . . . . . 65 3.5. La vaga de la Tèrmica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69 3.6. El conveni provincial de Barcelona de 1973 . . . . . 70 3.7. L’arribada de la crisi i el protagonisme de les mobilitzacions al Baix Llobregat . . . . . . . . . . . . . . 81 CAPÍTOL IV. L’impacte de la crisi i les vagues generals del sector (1975-1977) 1. El moviment d’aturats a la construcció . . . . . . . . . . . . . . . . 87 2. La plataforma dels 19 punts i les vagues de 1975 . . . . . . . . 91 3. Les Candidatures Obreres, Unitàries i Democràtiques a les eleccions sindicals de 1975 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99 4. Canvis dins del verticalisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 100 5. Per un nou conveni: la Comissió dels Vint-i-tres i la vaga de 14 dies de 1976 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 102 6. La constitució de la Coordinadora Nacional de la Construcción de CCOO i la vaga estatal . . . . . . . . . . . . 116 7. La revisió del conveni, la Comissió dels Vint-i-quatre i el fracàs de la vaga de 21 dies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 121

EPÍLEG. L’inici d’un nou model sindical: el conveni de 1978 . . . . 139

FONTS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 143

BIBLIOGRAFIA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 145

9

PRESENTACIÓ

ELS MANOBRES DE LA DEMOCRÀCIA

Joan Coscubiela ConesaPresident de la Fundació Cipriano García de CCOO de Catalunya

Tal com us explica més endavant Javier Tébar, teniu a les vostres mans el primer resultat d’un nou treball de l’Arxiu Històric de CCOO de Cata-lunya. Un projecte que fa més de 20 anys va parir i impulsar Ángel Rozas. Curiosament, o no tant, la mateixa persona que en la investigació duta a terme per José Fernando Mota apareix com un dels dirigents que va mun-tar el sindicat en el sector de la construcció.

L’Arxiu Històric de CCOO de Catalunya és reconegut avui com a cen-tre de referència de la història del moviment obrer a Catalunya durant la segona meitat del segle passat. I és també un referent per conèixer l’evolució d’altres moviments socials i fenòmens tan signifi catius de la nostra història social i jurídica com el dels despatxos laboralistes. Aquesta aposta militant ha permès posar en marxa projectes, modestos en els seus recursos, però transcendents en la seva incidència universitària i social, com es Segle xx, revista catalana d’història, que es publica des de l’any 2008.

10

Darrere d’aquesta aposta pel que és avui un centre d’arxiu de referèn-cia en el món de la recerca hi havia la intuïció, el convenciment profund, de la importància que té la història i el seu coneixement en les apostes de transformació social, que són una de les raons d’existir del sindicalisme i de CCOO en particular. Ara, la Fundació Cipriano García, que dóna cober-tura institucional a la tasca de l’Arxiu Històric de CCOO de Catalunya, s’ha plantejat un nou repte: vincular l’ànima que va donar lloc al naixe-ment de CCOO al necessari reforçament de les idees que necessitem per afrontar els reptes d’una societat, una economia, una política, molt marca-des, desconegudes fa uns anys. Realitats molt diferents però recorregudes pels mateixos problemes i dilemes de sempre. El dilema que és present en la història de la humanitat, el que confronta, de manera dialèctica i com-plexa, l’ètica del benefi ci individual i la del interès general. Confl ictes que al llarg de la història s’han expressat en formes diferents i que avui tenen en l’actual crisi econòmica una manifestació prou evident.

A això responen projectes com «Els dilluns del Cipri», un espai per re-fl exionar més enllà de les urgències del dia a dia. O el premi d’investigació en ciències socials per a investigadors novells, que voldria motivar els joves investigadors a recuperar el confl icte social en el centre de les seves preocu-pacions i treballs.

Som molt conscients de la modèstia de les aportacions que es poden fer des de l’Arxiu Històric i la Fundació en el seu conjunt. Però els projectes de transformació social necessiten de moltes petites aportacions. L’actitud ètica i el comportament dels «manobres de la democràcia» sobre els quals parla aquest estudi són un exemple del què dic.

La vostra pot ser fer-vos «amics del Cipri», o sigui, de la Fundació que porta el seu nom, i participar de manera voluntària i militant en els seus projectes. Esteu, doncs, convidats a formar part dels «Amics del Cipri».

11

MATERIALS D’HISTÒRIA DE L’ARXIU

Javier Tébar HurtadoDirector de l’Arxiu Històric de CCOO de Catalunya,

Fundació Cipriano García

Des de fi nals de l’any 1989, l’Arxiu Històric de CCOO de Catalunya –que a partir de 1992 comptà amb l’aixopluc de la Fundació Cipriano García– ha impulsat la recuperació, preservació i tractament del patrimo-ni documental del sindicat. Un patrimoni de gran valor històric i també d’enorme riquesa des del punt de vista informatiu i cultural, tant per la seva varietat –ja que conté documentació no solament de Comissions sinó del conjunt de moviments socials catalans sota la dictadura del general Franco i la transició política espanyola– com pel mateix valor intrínsec d’una documentació que, en molts casos, és l’únic material d’aquest tipus que s’ha conservat als centres d’arxiu catalans, tant públics com privats.

Aquest línia d’actuació fonamental de l’AHCO s’ha complementat amb el desenvolupament d’altre dels seus objectius fundacionals: la recerca instrumental i d’anàlisi i la difusió, mitjançant seminaris i jornades, de la història del món del treball i del sindicalisme democràtic al llarg de la segona meitat del segle xx.

12

Amb aquesta primera publicació presentem la col·lecció impulsada per l’AHCO «Materials d’història de l’arxiu». Amb ella, es complemen-ten les iniciatives dutes a terme amb anterioritat quan van crear-se les col·leccions «Estudis sobre el Món del Treball» (1998) i «Instruments de l’Arxiu» (2003). Aquesta nova col·lecció vol ser una eina per tal de –més enllà del període històric del que han estat protagonistes les Comissions Obreres i que serà objecte central d’atenció– difondre els estudis sobre el món obrer contemporani, segles xix i xx. La voluntat és la d’incloure dins de la col·lecció els resultats de recerques de caràcter inèdit que des d’una una multiplicitat de perspectives històriques s’aproximin de forma rigorosa i original als subjectes (homes i dones, grups, ofi cis i professions, organitzacions, comunitats, etc.) i les realitats (econòmiques, polítiques i culturals) que han anat confi gurant les formes de vida obrera i les seves ma-nifestacions més diverses al llarg dels dos darrers segles de la nostra història.

Tenim la voluntat de donar continuïtat a la col·lecció i per això està prevista la propera aparició de tres treballs. El número 2 és l’estudi d’Andrea Tappi sobre SEAT, una de las primers i recents recerques sobre les formes d’implantació del fordisme durant la dictadura a l’empresa automobilís-tica que ha estat un referent pel moviment obrer català i espanyol des de la seva creació a fi nals dels anys quaranta. El número 3 estarà dedicat al debat sobre «sindicalisme unitari» i «llibertat sindical» durant la «transició espanyola», en el què participen Isidor Boix, Carles Navales i José Luis Ló-pez Bulla; un debat que tracta de recuperar un gènere i un estil que a casa nostra fa temps que ha decaigut, però que té precedents sobre la pròpia his-tòria de Comissions que han estat un punt de referència pels historiadors, com fou el debat al «Centre de Treball i Documentació» fet a fi nals dels anys setanta i publicat posteriorment. I, fi nalment, al número 4 esta previst presentar l’estudi de la historiadora Nadia Varo Moral sobre les CCOO i la construcció de gènere en la militància durant els anys seixanta i setanta, en el que representa el repte de combinar història obrera i història de gènere com una de les formes fructíferes que comencen a tenir espai propi dins de la historiografi a del nostre país.

13

El treball de José Fernando Mota «“Mis manos, mi capital”. Els treba-lladors de la construcció, les CCOO i l’organització de la protesta a la Gran Barcelona (1964-1978)» inaugura doncs aquesta col·lecció. Aquest és un estudi inèdit i novedós sobre les formes d’organització obrera en un sector com és el de la construcció al llarg d’un període de la nostra història pro-pera. Aquest tipus d’estudi sectorial no és la primera vegada que ha estat abordat per l’autor, ans al contrari es tracta d’un treball que s’insereix en la línia de recerca que ha vingut desenvolupant als darrers anys i que ha tin-gut resultats anteriors, com és el seu capítol sobre el treball i l’organització obrera al sector tèxtil en la segona meitat del passat segle, dins de l’obra col·lectiva dirigida per Montserrat Llonch.

Des del meu punt de vista, aquesta visió sectorial per abordar la història del treball i dels treballadors/res posa de relleu la necessitat d’aprofundir en la necessària relació que cal establir entre les aproximacions territorials i específi cament locals –que inaugurà, a fi nals de la dècada dels anys vui-tanta, de manera molt positiva i valuosa el ja clàssic treball del historiador britànic Sebastian Balfour– i les mirades sobre les especifi citats de cadascun dels sectors laborals. Aquest estimo que hauria de consolidar-se com un eix en els enfocaments dels treballs sobre aquest camp d’estudi; un eix, entre d’altres, amb el qual no solament enriquir el nostre coneixement històric sobre aquestes qüestions, sinó també incorporar el necessari grau de com-plexitat a l’anàlisi i interpretació de determinats aspectes sobre les actituds socials i polítiques de la classe treballadora durant aquells anys, i sobre les seves formes particulars de reapropiació i identifi cació amb unes determi-nades cultures del treball.

El títol proposat per l’autor, «Mis manos, mi capital», ha estat, per mi, del més encertat perquè les seves connotacions vinculen aquesta història obrera que ha escrit molt directament al context de la lluita per la demo-cràcia –connectant amb les primeres eleccions generals celebrades el juny de 1977–, perquè el vincula a la fi gura d’un líder de CCOO de la cons-trucció com és Luis Romero Huertes, arquetipus del que va representar la militància dels treballadors de la construcció, i, fi nalment, perquè sintetit-za alhora un determinat imaginari i cultura antifranquistes.

14

La construcció fou un sector travessat tant per la recepció dels corrents migratoris que desfermà l’èxode rural a Espanya com pels efectes del boom immobiliari i especulatiu que es produí durant els anys del «desarrollismo» franquista, a la dècada dels seixanta. Mota proposa un recorregut temporal des de llavors fi ns als anys centrals de la transició política a la democràcia en el nostre país, anys durant els quals de forma paral·lela es produí la creació de CCOO com a sindicat. Són moltes les pistes i les suggerències que es formulen en el text, un treball on el detall i minuciositat sobre els esdeveniments –solament cal veure la riquesa i diversitat de les fonts utilitzades– està sempre acompanyat de la voluntat expressa de l’autor de recuperar la presència de les persones –al llarg del seu relat apareixen més d’un centenar, amb noms i cognoms i en alguns casos amb una sintètica caracterització personal– per tal d’analitzar la dinàmica entre els uns i les altres.

Finalment, al llarg de la lectura del text és molt probable que algú vegi molt clarament una continuïtat en molts aspectes entre la situació de crisi fi nancera i immobiliària que estem vivim encara i la dels anys que aquí s’analitzen, una versemblança en molts casos en les mateixes condicions de treball en el sector i en la forta presència de la mà d’obra immigrada. Sens dubte, la profunditat històrica a l’hora d’analitzar la situació actual ens proporciona algunes claus interpretatives sobre el nostre present; si bé –com sabem pel coneixement secularitzat del què som hereus– no seria probablement la fi gura circular la què pot caracteritzar la dinàmica del fl ux històric.

15

SIGLES I ABREVIATURES

CCOO Comissions ObreresCONC Comissió Obrera Nacional de CatalunyaCNS Central Nacional SindicalistaCNT Confederación Nacional del TrabajoCSO Confederación Sindical ObreraCSUT Confederació de Sindicats Unitaris de TreballadorsFOC Front Obrer de CatalunyaLCR Liga Comunista RevolucionariaMCE Movimiento Comunista de EspañaOCE (BR) Organización Comunista de España (Bandera Roja)OSE Organización Sindical EspañolaPCE Partido Comunista de EspañaPCE Partido Comunista de España (Congresos VIII y IX) PCE (i) Partido Comunista de España (Internacional)PCE (m-l) Partido Comunista de España (marxista-leninista)PSUC Partit Socialista Unifi cat de CatalunaPTE Partido del Trabajo de EspañaSU Sindicat UnitariUGT Unió General de Treballadors USO Unión Sindical ObreraUTT Unión de Trabajadores y Técnicos

17

INTRODUCCIÓ

Aquest llibre té el seu origen més remot en el projecte de recerca apli-cada «Entre el barri i la fàbrica: cultures de la militància sindical a l’àrea metropolitana de Barcelona (1939-1988)», dut a terme per l’Arxiu His-tòric de Comissions Obreres de Catalunya, entre l’any 2003 i el 2004. Fet amb el suport del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, forma part de l’Inventari de Patrimoni Etnològic de Catalunya1. Va ser llavors quan vaig fer una primera aproximació al moviment obrer a la construcció sota el franquisme a l’àrea metropolitana de Barcelona, el que vol dir, bàsicament, la història de les Comissions Obreres de la Cons-trucció, ja que altres sindicats no apareixeran al sector fi ns 1977. Ara he revisat, ampliat i eixamplat geogràfi cament –fent esment d’algunes de les principals mobilitzacions a les altres províncies catalanes–, aquell treball inicial que va restar inèdit.

El títol triat per aquest llibre fa referència, naturalment, al famós car-tell del PSUC per la campanya electoral de 1977. Crec que refl ecteix bé el tema del llibre. Un sector on el treball manual és bàsic i on s’hi viuen unes

1 Podeu consultar un resum a: Tébar Hurtado, Javier. «Entre el barri i la fàbrica: cul-tures de la militància sindical a l’àrea metropolitana de Barcelona (1939-1988)». Revista d’etnologia de Catalunya, núm. 25 (novembre 2004), p. 136-140.

18

dures condicions laborals. I un cartell protagonitzat per Luis Romero, un dels líders de les CCOO de la Construcció i militant comunista, com la immensa majoria dels obrers que apareixen en aquest llibre.

El període cronològic estudiat abasta des de 1964, data de la mitifi cada reunió de l’església de Sant Medir en què la historiografi a situa conven-cionalment l’origen «orgànic» de les Comissions Obreres (CCOO) a Ca-talunya, fi ns al 1978, moment de l’aparició del pluralisme sindical i de la institucionalització de CCOO i els altres sindicats. Serà també l’any d’inici d’un canvi en el model sindical, de forma particular en la construcció.

Des de la historiografi a del moviment obrer, i en concret la història de CCOO, s’ha posat de relleu el factor geogràfi c a l’hora d’entendre acti-tuds i respostes obreres diferents segons les zones, com el moviment obrer «desarrolló su propia identidad en cada barrio de la ciudad y su cinturón industrial según diferentes modelos de crecimiento urbano e industrial»2. Però potser no s’ha fet prou èmfasi en les diferències de models sindi-cals segons les característiques i tradicions dels diferents sectors i rams. En aquesta monografi a estudiarem com es va organitzar CCOO al ram de la construcció i anotarem semblances i diferències amb altres rams on també va tenir presència aquest moviment.

El treball l’encetem situant les característiques pròpies del sector de la construcció, que expliquen el desenvolupament tardà de les CCOO en comparació amb la presència d’aquesta organització a d’altres sectors pro-ductius. Com diu un dels líders sindicals del sector «hay que entender que el ramo de la construcción de Barcelona no es una fábrica, con sus naves y sus trabajadores concentrados... es un monstruo con miles y miles de centros de trabajo»3. No hi ha per tant fàbriques d’avantguarda que marquin el camí reivindicatiu, com al ram de l’aigua o al metall, ni centres de treball on es trobi concentrada la ma d’obra.

2 Balfour, Sebastian. La dictadura, los trabajadores y la ciudad: el movimiento obrero en el Área Metropolitana de Barcelona, 1939-1988. València: Alfons el Magnànim, 1994. p. 12.

3 Declaracions de Luis Romero a: «Los hombres de la construcción». Gaceta de derecho sindical, nº 59 (abril 1976), p. 41.

19

Les característiques laborals que troben els treballadors de la construc-ció són: «dureza del trabajo, eventualidad permanente, supeditaciones clima-tólogicas, mínimo de seguridades contra accidentes, trata de esclavos con los prestamistas, inseguridad social»4. Tot això, combinat amb una utilització «extensiva» de la força de treball «con unos mecanismos de explotación basados en la plusvalía absoluta (bajos salarios y largas jornadas de trabajo con utilización continua de horas extraordinarias, destajos, etc.)»5. Unes condicions laborals que no facilitaran tampoc l’activitat dels primers sin-dicalistes del sector.

No serà fi ns a fi nals dels anys seixanta que comenci a funcionar una primera «comissió obrera» de la construcció. Partint del nucli encapça-lat per Ángel Rozas, serà impulsada per altres comunistes voluntaristes, la majoria d’ells immigrants que arriben a Barcelona «ja organitzats», és a dir, que havien militat al Partido Comunista de España (PCE) als seus pobles d’origen. Aquests militants entraran, més o menys ràpidament, en contacte amb el seu referent a Catalunya, el Partit Socialista Unifi cat de Catalunya (PSUC). Aquesta serà l’organització política que els «orientarà» en la seva feina de proselitisme i els impulsarà a crear les CCOO al sector. Molts d’aquests militants actuaran de forma oberta, seguint així les indi-cacions de l’organització que recomanava que la seva actuació fos pública i parlava de «la necesidad de que los hombres que están en cabeza de la acción impulsen abiertamente la lucha, que los trabajadores les reconozcan como a sus auténticos dirigentes (...) que aparezcan al frente de sus compañeros, que estos les conozcan»6. Aquesta actitud servirà per guanyar-se la confi ança dels companys i fer perdre la por, a molts d’ells, a la protesta. Seran acomiadats repetidament, el que els farà passar per moltes obres i, per tant que acabes-

4 Candel, Francisco. «La construcción como plataforma». CAU, 12 (marzo-abril 1972), p. 74.

5 Boix, Ricardo; Roa, Miquel. «Catalunya: la fuerza de trabajo». CAU, nº 38 (julio-agosto 1976), p. 58.

6 Convenios, por una plataforma de lucha. Suplemento de «Comisiones Obre-ras Informa», agost 1969, p. 3. Probablement redactat per Isidor Boix.

20

sin sent coneguts per molts treballadors. Això serà molt important quan a les assemblees comencin a crear-se líders sindicals al sector.

Una de les motivacions, que almenys trobo jo, per fer en l’actualitat història del moviment obrer, és rescatar de l’oblit aquests militants que van fer possible l’oposició que més va laminar el franquisme: les CCOO. Per això al treball he intentat recollir molts dels noms, d’alguns només he aconseguit el sobrenom, dels protagonistes de les lluites obreres: els Ro-dríguez, González, García, Pérez, Fernández, Gómez, Martínez, Ruiz, la memòria dels quals va ser engolida per la Transició.

Aquests activistes polítics i sindicals tractaran de fer present als seus companys d’obra les seves precàries condicions laborals i difondran en-tre ells les consignes del PSUC. Partint de reivindicacions laborals molt concretes tractaran de conscienciar-los sindical i políticament. Per les di-fi cultats pròpies del sector –eventualitat, treball en negre, etc.– tampoc posaran, ni podrien posar en pràctica, l’«entrisme», la tàctica que propug-nava el Partit des de feia temps de presentar-se a les eleccions sindicals per penetrar dins de les estructures de la Central Nacional Sindicalista (CNS) «para servirnos de ellas para desenmascarar a Falange, educar a la clase obrera en el espiritu revolucionario de clase y crear así las verdaderas organizaciones del proletariado»7. Aquesta pràctica s’estava ja portant a la terme per part de CCOO en d’altres rams.

A més s’enfrontaven a una CNS que està dominada, pel que fa a les seccions socials, per antics cenetistes. Aquest era el cas també del tèxtil i del metall. Aquests dirigents fan un discurs demagògic i populista, mentre dins de l’organització defensen el seu statu quo, les seves parcel·les de po-der. Aquests seran els dos únics actors dins del camp sindical des de fi nals dels anys sesanta fi ns a la primera meitat dels setanta: les CCOO, dirigides per comunistes, i el vertical, copat per antics cenetistes. Com passa també en el sector del ram de l’aigua8, a la construcció les CCOO seran orga-

7 Boletín interno del PCE, agosto (1951).8 Sobre l’organització de CCOO en aquest sector: Mota Muñoz, José Fer-

nando. «La reorganització del moviment obrer al tèxtil català (1960-1981)».

21

nitzades pràcticament només per comunistes del PSUC. No hi haurà la presència d’altres grups polítics o socials com sí passà al metall o la banca, per posar els dos exemples més coneguts.

No serà fi ns a començament de la dècada dels setanta que el panorama comenci a canviar a partir d’una nova orientació en la lluita laboral i polí-tica per part dels militants de CCOO de la construcció. Ara es tractarà de tenir presència a les grans empreses i, sobretot les grans obres, on s’hi aple-guen centenars de manobres, paletes, encofradors, ferrallistes, guixaires, enrajoladors. Serà en aquestes grans construccions –d’infraestructures, de polígons industrials, de blocs de pisos–, en aquestes grans concentracions de treballadors on aviat s’organitzaran protestes, assemblees i aturades i s’articularan les demandes laborals en plataformes reivindicatives, en les que s’aniran introduint reclamacions més polítiques, esdevenint platafor-mes «más de concienciación y agitación que negociables»9 i on l’accident o la mort d’un company serà, moltes vegades, l’espurna que doni inici al confl icte. També les mobilitzacions de treballadors d’altres províncies espanyoles esperonarà el moviment, en aquest cas a partir de l’extensió de la solidaritat.

A partir de 1973 la lluita començarà a articular-se al voltant dels con-venis d’abast provincial, com ja es venia fent des de feia temps al ram de l’aigua, el metall, la banca o el tèxtil de Terrassa. La direcció de CCOO, ja des dels seus inicis, defensava l’aprofi tament del període de deliberació del conveni per fer assemblees de treballadors on discutir una plataforma reivindicativa. Com es deia a un document de CCOO del 1969 «allí donde el resultado del convenio no se ha esperado de la habilidad o diplomacia de la comisión deliberadora (...) el convenio se ha convertido en una plataforma de acción», la discusió del conveni «ha signifi cado en realidad la ocasión para

En: Treball tèxtil a la Catalunya contemporània. Lleida : Pagés, 2004, p. 165-183. Existeix una edició revisada i ampliada disponible en línia a: <http://www.nodo50.org/casc/mota/spip.php?article24>.

9 Informe general y programa de la Federación de Construcción de CC.OO. [Bar-celona : s.n., 1978], p. 18.

22

que los trabajadores plantearan, defendieran y lucharan por su plataforma reivindicativa»10.

També comença a donar-s’hi importància, per part dels militants de Comissions de la construcció, a la penetració en les estructures sindicals del règim, com també es venia fent des de anys enrera a altres sectors. Es tracta tant de fer-les servir d’altaveu a les seves propostes, com de tenir presència en el procés de negociació del conveni, ja que «la utilización inteligente de las posibilidades legales no signifi ca ninguna claudicación de los trabajadores sino por el contrario, una efi caz palanca de actuación, una forma para llevar al máximo de trabajadores los planteaminetos de lucha»11. A la construcció aquest procés d’entrisme al Sindicat Vertical no es farà amb força fi ns a les darreres eleccions sindicals del franquisme del maig de 1975. També són els anys en què anirà creixent un moviment assembleari, impulsat per CCOO, on els treballadors participants escolleixen en els seus talls delegats d’obra que els representaran en les assemblees de ram, enca-rregades d’elaborar i difondre l’avantprojecte de conveni i d’escollir una comissió negociadora, que esdevindrà la direcció del moviment. Aquesta comissió escollida en assemblea estarà formada bàsicament pels membres de CCOO més coneguts al sector. Aquesta comissió intentarà disputar a l’ofi cial, nomenada pel Vertical, la legitimitat per esdevenir la representació dels treballadors del sector en les negociacions del conveni. L’únic mètode per tractar d’imposar aquestes comissions escollides en assemblea o, si més no, per pressionar durant el procés de negociació eren les mobilitzacions i la vaga. Aquest serà l’esquema de lluita al llarg dels següents anys.

El 1975 es convocaran les primeres aturades que afectaran al conjunt del ram i que serviran perquè les negociacions del conveni fracassin i s’acabi anant a una Norma de Obligado Cumplimiento dictada per les autoritats laborals. El 1976 s’organitzarà una primera vaga de tres dies i una segona d’onze que aconseguirà millores al conveni i una millor organització dels

10 Convenios, por una plataforma.... Art cit., p. 3.11 Ibídem, p. 5.

23

treballadors. El 1977 l’intent de millorar la revisió del conveni fracassarà després d’una vaga de 21 dies.

Les causes del fracàs d’aquesta vaga són múltiples. La construcció és un sector on els membres de CCOO no tenen una tradició negociadora i menys a nivell de convenis provincials. No és com el ram de l’aigua o el metall que fa temps s’han introduït en moltes Uniones de Técnicos y Tra-bajadores (UTT) i han acabat imposant unes negociacions obertes fora o dins del marc del verticalisme. A la construcció no és així, i a més troben al davant seu una patronal dura, que es tanca en banda a seure amb una comissió que no estigui ratifi cada pel Vertical i que es nega a negociar res sobre la revisió del conveni. La patronal està en una posició de força, ja que no s’està negociant un nou conveni i no és possible portar-la a una laude del Ministeri de Treball, com s’havia fet el 1975. Ara és tracta de la revisió d’un conveni que ja havia estat pactat i signat abans. Tot això en un context de crisi econòmica, que afecta de manera molt més dura i intensa al sector de la construcció i on a alguns empresaris no els hi va malament una vaga llarga, ja que s’estalvien sous i aprofi ten per reajustar les plantilles. Són coneixedors de que la meitat dels treballadors del sector és ma d’obra no qualifi cada, fàcil de substituir quan calgui. Això no passa en altres sectors amb ma d’obra més qualifi cada i per tant amb més força a les negociacions, als que no els calen llargues vagues per pactar els convenis.

Per la banda dels treballadors encara està present un record positiu del resultat de les vagues de 1976. Molts d’ells, a més, no tenen res a perdre, ja que no són fi xos i poden ser acomiadats en qualsevol moment. Més en una situació de crisi econòmica amb un alt índex d’atur al sector. El siste-ma assembleari que s’ha anat creant al llarg d’aquests anys té cada vegada més participació, molts dels nous participants són treballadors sense cap experiència política o sindical prèvia. Per tant hi ha un públic nou, propici a escoltar consignes radicals. Les assemblees, sobretot les generals que re-uneixen més de 5.000 persones i on es vota a ma alçada, són caldo de cultiu de postures autònomes, autogestionàries i, fi ns i tot, antisindicals. També el discurs d’altres partits de «matiz marxista» –utilitzant els termes propis de les autoritats franquistes–, que volen disputar un espai a l’hegemònic

24

PSUC, tenen una certa audiència entre alguns d’aquests obrers. Al mateix temps, apareix un pluralisme polític entre els dirigents del sector, quan fi ns llavors tots havien estat militants del PSUC. En aquesta vaga, en canvi, trobem a la comissió, al costat d’una majoria de membres del PSUC, mi-litants de la Liga Comunista Revolucionaria (LCR), Partido Comunista de España (Congresos viii y ix) i Organización Comunista de España–Bandera Roja (OCE(BR)), enquadrats tots ells en CCOO. I també del Partido de los Trabajadores de España (PTE), impulsors d’una nova central sindical, escindida de CCOO, que intenta fer-se un lloc a la construcció, la Central Sindical Unitària dels Treballadors (CSUT). Neix al sector un altre sindicat sorgit també de les mateixes CCOO: el Sindicat Unitari (SU). No serà fi ns a fi nals de 1977 que facin aparició altres sindicats provinents de tradicions diferents, com és el cas de la socialista Unió General de Treba-lladors (UGT) i l’anarcosindicalista Central Nacional del Trabajo (CNT). Així doncs, la vaga de 1977 és la primera on s’expressa a la protesta obrera del sector un relatiu pluralisme polític i sindical.

Aquesta radicalització, que també ha estat compartida per una part dels membres més actius de CCOO de la Construcció, coincideix amb el temps –març-abril de 1977–, amb un temperament de les posicions po-lítiques defensades fi ns llavors pel PCE i el PSUC. Santiago Carrillo està negociant la legalització del PCE i necessita que els comunistes, també els que dirigeixen el sindicat, donin una imatge de responsabilitat i modera-ció. Aquesta és la consigna que assumeix la direcció del PSUC, el Partit que «orienta» a molts dels dirigents sindicals del ram, que també participa d’aquest esforç per donar una imatge dels comunistes com a una força política «sensata». El que menys els convé en aquells moments són, doncs, vagues indefi nides amb violència als carrers impulsades pels seus propis militants. La direcció del PSUC creu que la vaga se’ls està anant de les mans als membres de la direcció de CCOO de la Construcció i els crida a parlar per demanar-los què posin fi al confl icte. S’introduirà així un factor de divisió entre la direcció de CCOO del sector, que s’afegirà a la divisió entre els vaguistes, visibilitzada a les assemblees de delegats i treballadors. Aquesta situació acabarà afectant a la direcció de la vaga i a la resolució

25

de la mateixa. Tots aquests factors, crec, que expliquen el fracàs d’aquesta vaga.

A partir de 1978 s’obrirà una nova etapa, un canvi de model sindical, d’obert pluralisme i d’institucionalització de CCOO com a un sindicat més. L’abril es celebrarà el 1r Congrés de la Federació de la Construcció de CCOO de Catalunya i el maig el 1r Congrés de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC). La negociació dels convenis serà duta a terme, cada vegada més, per les centrals sindicals, que guanyaren pes front a les assemblees d’obra i les seves comissions delegades, i que es seuran amb una patronal reorganitzada, que ara, una vegada desaparegut el Sindicat Vertical, no té més remei que acceptar-los com els seus interlocutors.

Serà el moment també de l’entrada en vigor dels Pactos de la Moncloa, signats pels partits l’octubre de 1977 i portats a la pràctica pels sindicats majoritaris. La defensa d’aquests pactes per part de militants de CCOO, que abans havien fet bandera de la crítica al pacte social, fa que alguns dels antics líders del sector perdin prestigi davant els treballadors. Com diu un d’ells «nos quemaron como chicharrones»12. Tot i això CCOO continuarà sent fi ns a l’actualitat l’organització sindical amb major presència i suport dels treballadors del sector.

A més, aviat alguns dels líders del sector, després dels diferents proces-sos electorals, passaran a tenir càrrecs polítics amb el PSUC (diputats, re-gidors, tècnics municipals, etc.) o sindicals dins de l’estructura de CCOO. Es produirà, doncs, un relleu de persones al front de la Federació de la Construcció. Tot això justifi ca que tanquem el nostre treball el 1978.

Malgrat tot, la demanda de solució de molts dels problemes labo-rals que veurem al llarg del treball continuen presents en les actuals plataformes reivindicatives del sector. Si abans era la lluita contra els prestamistes, ara és contra les subcontractes, si abans existia el problema de l’eventualitat, ara és la precarietat laboral. L’alt índex d’accidents la-borals dels setanta ha baixat, però la construcció continua sent el sector

12 Arxiu Històric de Comissions Obreres de Catalunya (AHCO). Col·lecció Biografi es Obreres. Entrevista a Luis Romero, 2001.

26

més colpejat per aquesta xacra. Continuen els problemes de les hores extres, les jornades de més de 40 hores, els pagaments en negre i recent-ment els efectes d’una crisi econòmica que, com la dels anys setanta, s’ha manifestat amb especial duresa al sector de la construcció, amb la punxada d’una nova bombolla immobiliària.

Per fi nalitzar uns reconeixements, ja que la realització d’aquest tre-ball s’ha sustentat també en el suport en les tasques documentals de Juanma García, en els suggeriments de Giaime Pala, en els records com-partits per Luis Romero i en els comentaris, idees i aportacions docu-mentals de Javier Tébar, impulsor inicial i fi nal d’aquest projecte. A tot ells el meu agraïment.

27

CAPÍTOL I

ELS TREBALLADORS DE LA CONSTRUCCIÓ: CONDICIONS LABORALS I SINDICALISME

1. Característiques del sector

La construcció va ser un dels sectors on més diners es van fer durant el franquisme. L’omnipresència de grues en el paisatge es convertirà en un dels símbols del «desarrollismo». Les indústries de la construcció passaran d’ocupar a 744.000 treballadors el 1960 a tenir-ne 1.300.000 el 1975. El parc d’habitatges del país es doblarà dues vegades i mitja entre 1954 i 1974. Són els anys de l’explosió immobiliària, de la construcció sense fre de complexos turístics a la costa, de grans blocs d’ofi cines al centre de les grans ciutats i de blocs de pisos i polígons industrials als seus extraradis. L’expansió d’aquest sector va ser confi at al capital privat, això sí, molt con-nectat amb les altes esferes polítiques locals i estatals. Les empreses van fer molts benefi cis amb l’especulació immobiliària i amb l’explotació d’una ma d’obra sense qualifi car, provinent fonamentalment del camp. Com deia en un informe del 1978 de les CCOO del sector: «se han amasado fortunas en los más cortos períodos de tiempo a costa de los bajos salarios, los destajos, las tareas, las horas extraordinarias, sin ropas de trabajo, sin seguridad e higiene,

28

13 Informe general y programa de la Federación de Construcción de CC.OO. [s.l. : s.n., 1978], p. 4.

14 González, Arcadio. «Situación del sector de la construcción». Cuadernos para el Diálogo, nº. 132 (1974), p. 26.

15 Candel, Francisco. Inmigrantes y trabajadores. Barcelona: Plaza & Janés, 1976, p. 108.16 Candel, Francisco. «La construcción como plataforma», art cit., p.72.

con el pistolerismo donde fi rmábamos contratos en blanco, sin darnos de alta en la Seguridad Social, etc.»13

Els eixos laborals sobre els que s’organitzen aquestes empreses de la construcció són, doncs, l’eventualitat, els sous baixos, el treball a preu fet o «a destajo» i la parcel·lació de la feina de paleta, que fa possible incorporar amb poc entrenament als nous treballadors i que acabarà «socabando el ofi cio de albañil, uno de los más complejos y globales que existían». L’objectiu de moltes de les empreses del sector serà liquidar en el menor temps pos-sible l’obra, sense atendre gaire a criteris de qualitat, reduint al màxim la despesa fi xa.

Estem parlant d’un sector econòmic que es nodreix, bàsicament, de ma d’obra provinent del món rural, i que es converteix en «la solución provisio-nal del paro de los demás sectores»14. Per a molts immigrants la construcció és la seva primera feina en arribar a la ciutat, el «inmigrante coge el trabajo de peón en la construcción como algo momentáneo, por más que luego se eternice en él». La construcció s’entén per molts treballadors com un «sector pont» des del què tractar de fer el salt a sectors amb millors condicions laborals i sous més alts com el metall: «lo que busca (...) es entrar en la gran fábrica, también de peón claro, pero de un peonaje no tan rudo ni humillante, en donde en cuanto aprenda a llevar cualquier clase de máquina le califi carán de peón especializado, y en dónde no estará a merced de los inconvenientes clima-tológicos ni de las eventualidades»15. La construcció servirà també, en molts casos, perquè aquests treballadors provinents del medi rural s’acostumin als ritmes de treball industrials. Efectivament la construcció acabarà con-vertint-se per a molts treballadors en una plataforma, en el «trampolín para hallar otra clase de trabajo más estable y menos extenuante»16.

29

Es tracta sobretot «d’immigrants adults, que tenien major difi cultat que els joves per trobar feina o que els treballadors autòctons per assolir una qualifi cació professional (...) s’ocuparen dels treballs més repetitius, que requerien major esforç físic i menys qualifi cació»17. La presència d’immigrants a les obres, sobretot d’andalusos, extremenys i gallecs, era tan aclaparadora que, a un sector on la majoria dels treballadors tenien renoms com ara «el patas», «el campesino», «el chatarra», «el capitán», etc., Jaume Valls, un dels pocs treballadors del sector nascut a Catalunya, era conegut, precisament, com «el catalán».

Una altra característica del sector és el treball a preu fet, individual o per grups o colles, per a un «preufeter», conegut també com prestamista, «destajista» o «pistolero» –com li deien a Madrid–. Aquests «preufeters» es quedaven una part del sou dels treballador a canvi d’haver-los trobat feina. Són petits i mitjans subcontractistes que renoven constantment la plantilla per evitar donar-la d’alta a la Seguretat Social o que donen d’alta només una part dels treballadors, sense consignar la totalitat dels noms dels con-tractats als registres ofi cials. El nom del contracte s’omplia només en cas d’accident laboral per estar justifi cats davant la Seguretat Social. En altres casos no tenien cap treballador assegurat i «para los casos de accidente dispo-nen de un médico, con quiene están de común acuerdo, que por una cantidad mensual les cura el accidentado»18.

Aquest tràfi c de treballadors era molt visible a la Plaça Urquinaona de Barcelona, on desenes de treballadors omplen la zona esperant ser contrac-tats per algun d’aquests «preufeters»19. Una situació més propera a la del

17 Tébar Hurtado, Javier. «Immigració i treball a Catalunya». En: Marín, Martí (ed.). Memòries del viatge, 1940-1975. Sant Adrià del Besòs: Museu d’Història de la Immigració a Catalunya, 2009, p. 102.

18 Construcción: boletín de las Comisiones Obreras de la construcción, vidrio y cerámica de Barcelona, nº 2 (noviembre 1968), p. 4.

19 Situació recollida a la pel·lícula documental No se admite personal, dirigida per An-toni Lucchetti i Agustí Corominas (1968. 15 min.). Dins de Crònica d’una mirada : història del cinema independent 1960-1975. [Barcelona] : Televisió de Catalunya : Món diplomatic, cop. 2004. 6 DVD (620 min). Vegeu també: Tébar Hurtado, Javier. Art. cit., p. 103 i Vidal, Dario. «Los últimos esclavos van a ser liberados». Hoja del Lunes, 25 de gener de 1971.

30

camp andalús o extremeny, amb els jornalers esperant ser contractats pels «manijeros» a les places dels pobles, que d’una ciutat industrial com Barce-lona. A la Plaça Urquinaona, i també en d’altres indrets de la ciutat com l’Avinguda Marqués de la Argentera, la Plaça Can Mantega a Sants o al barri d’Hostafrancs, durant aquells anys es congregaven a primera hora del matí obrers sense feina en un improvisat mercat irregular de ma d’obra ba-rata: manobres a Urquinaona o Can Mantega, guixaires i paletes a Hosta-francs. Durant el matí passaven camions o furgonetes que «seleccionaven» treballadors a peu de carrer i se’ls emportaven directament cap als talls. Més endavant aquests prestamistes anirien muntant els seus «xiringuitos» a bars o locals que es convertien en la seva ofi cina.

A partir dels anys setanta, malgrat el decret del govern contra el pres-tamisme laboral de desembre de 1970, el problema s’agravarà. Molts pres-tamistes s’aprofi taran de l’arribada de treballadors magrebins20, una nova immigració de ma d’obra barata, aquesta vegada de més al sud de l’habitual fi ns llavors. Alguns d’aquests preufeters estaven ben relacionats amb jerar-ques del Sindicat Vertical, com el mateix Pedro Moya Clua21, president de la Secció Social del sindicat provincial, a desgrat dels seus discursos retòrics contra el prestamisme a les reunions d’enllaços o del Consejo Provincial de Trabajadores.

La lluita contra el preu fet i per l’estabilitat laboral serà un dels ob-jectius de CCOO de la Construcció, encara que hi ha treballadors, i fi ns tot dirigents, que no veuen clara la crítica de CCOO a aquest sistema de treball. Molts d’ells el prefereixen, amb el destajo es poden guanyar més diners –encara que sigui a costa d’autoexplotar-se– que a un lloc de treball

20 Martín, Miguel. «La fuerte inmigración africana agrava los problemas del prestamis-mo laboral». La Vanguardia, 27 de mayo de 1970, p. 32.

21 Arxiu del Govern Civil de Barcelona (AGCB). Gabinete de Información, Capsa 8, Lligall 12, expedient 6. «Ampliación del informe de Don Pedro Moya Clua», Barcelona 25 de mayo de 1954. En aquest informe s’afi rmava, «se da por segura la concomitancia del señor Moya con el prestamista de obreros señor Balañá (...) se reputa intolerable que un procurador elegido por los Sindicatos, defi enda a uno de ellos del que se benefi cia o ha benefi ciado, cuando por obvias razones morales, debiera ser su principal impugandor».

31

fi x, que és l’opció que defensa CCOO. Com explicava un treballador en un butlletí de CCOO: «tanto ofi ciales como peones, hemos caído y caemos muchas veces en esta trampa que nos tiende el patrón. Nos pone el caramelito, lo comemos y él se lleva unos buenos benefi cios. Es verdad que con el destajo nos llevamos 2 ó 3 veces más que a formal, pero también nos reventamos 2 ó 3 veces más, el patrón se lleva 4 ó 5 veces más dinero en el bolsillo en menos tiempo, se ahorra el tener que coger más trabajadores y por lo tanto se ahorra jornales y seguros sociales, acaba antes la obra y antes nos encontramos nosotros en la calle. Cuando estamos enfermos o tenemos algún accidente, entonces los capi-talistas no se acuerdán ya de nosotros»22. I és que el treball a preu fet, a més, augmentava la possibilitat d’accidents. De fet, la construcció és de llarg el sector productiu amb l’índex més alt d’accidents i de mortalitat laboral. Per exemple per al 1974 «la media es de un a accidente cada cinco horas, un invalido permanente, un inutilizado para el ofi cio y un muerto cada jorna-da»23. Però això sembla preocupar poc a l’empresa, ja que els treballadors del sector eren fàcils de substituir. La responsabilitat d’aquests accidents quedava difuminada entre l’empresa contractista i els prestamistes, molts d’ells il·legals.

Les jornades laborals al sector eren moltes vegades de més de 50 hores setmanals «debido a la extensión de las horas extraordinarias y de la produc-ción por destajo, ampliamente utilizadas por las empresas»24. Fins al conveni de 1976 no s’assolirà la jornada laboral de 44 hores, deixant de treballar els dissabtes tarda. Malgrat això en moltes obres es continuaran allargant les hores treballades per sobre del límit legal. Un altre problema era la inexistència de vacances pagades, ja que la situació d’eventualitat feia que les empreses optessin per acomiadar als treballadors quan s’apropaven les seves dates i els tornessin a contractar, si era el cas, al fi nalitzar el període vacacional.

22 Sánchez, Pedro. «El destajo». Construcción. Comisiones Obreras Zona Norte de Bar-celona, febrer 1975, p. 5.

23 González, Arcadio. «Situación del sector de la construcción»… art. cit. p. 26.24 Boix, Ricardo; Roa, Miquel. Art. cit. p. 57.

32

Els contractes al sector acostumaven a ser eventuals i s’allargaven en el temps, sense arribar a fer fi xes mai als treballadors. El 1974 es fi xarà un límit màxim de 15 dies en els contractes per obres, malgrat això, i segons fonts ofi cials, els treballadors eventuals suposaven encara un 18% de la mà d’obra al sector. També era pràctica habitual la signatura de «contractes en blanc». Es presentava al treballador en el moment de ser contractat «abierta o calladamente un documento en blanco que el trabajador debe fi r-mar. Naturalmente tal documento es utilizado por la empresa, rellenándolo “convenientemente”, cuando el trabajador efectúa cualquier reclamación»25. Així, doncs, les empreses tenien les mans lliures per fer fora quan volgues-sin als treballadors. A més, moltes empreses pagaven la part fi xa del sou per nòmina, però les primes en negre, d’aquesta forma «las empresas declaran lo menos que pueden, respecto a los jornales de sus hombres, para así pagar menos seguros sociales»26. Aquesta pràctica fraudulenta reduïa en el futur el volum de les aportacions de la Seguretat Social als treballadors en atur o de les pensions dels jubilats.

Tot plegat feia que la construcció fos un sector de sous baixos. El 1971 els sous eren el 22.8% més baixos que la mitja dels industrials, amb jor-nades laborals més llargues, amb un alt nivell d’eventualitat i atur cíclic, trasllat a caprici de l’empresa d’unes obres a altres, difícil promoció i alta sinistralitat, un 150% superior a la d’altres sectors industrials. Era també aquest un sector aclaparadorament masculí, el 1975 només hi havia un 2% de dones entre la mà d’obra empleada a la construcció.

Tal com resumia l’informe general presentat al I Congreso de la Federa-ción de la Construcción de CCOO el 1978, la construcció va ser un sector on uns pocs van fer molts diners gràcies a «una mano de obra excepcionalmente barata, proveniente en gran parte de un sector agrícola en crisis y con muy baja cualifi cación profesional. La represión franquista, su legislación contraria a los

25 Fina Sanglas, Alberto. «Infracciones delictivas de carácter laboral». Revista Jurídica de Cataluña, enero-marzo 1970, p. 108.

26 Candel, Francisco, op. cit., p. 112 i «El trabajo en la construcción». Cuadernos para el diálogo, extra 33 (febrer 1973), p. 8-28.

33

derechos de los trabajadores, junto con la existencia de una reserva de mano de obra barata en el campo, han conseguido mantener durante años los salarios de la Construcción a un nivel de subsistencia» i a la vegada «el capital se ha benefi ciado de un proceso descarnado de especulación con el suelo y la vivien-da, multiplicando los benefi cios obtenidos a costa de una sobreexplotación de las clases populares (precios desorbitados de la vivienda, construcciones que se encuentran en estado ruinoso a los pocos años de construidas, etc.)»27.

2. Dificultats per organitzar les reivindicacions

El treball a la construcció presenta a priori, doncs, unes característi-ques que difi culten la implantació i l’activitat sindical. Com hem reiterat, es tracta d’un sector amb una ma d’obra provinent del camp, on alguns dels treballadors han patit personalment o han conegut la dura repressió franquista; són normalment immigrants acabats d’arribar a la ciutat, que tenen com a prioritat acumular diners per poder viure dignament i que, per tant, durant la dècada dels seixanta plantejaran una confl ictivitat escas-sa i puntual. Aquesta baixa confl ictivitat s’explica també per la precarietat i eventualitat laborals al sector, només cal recordar que fi ns al 1973 qual-sevol treballador podia ser acomiadat legalment sense cap indemnització durant els primers 120 dies de feina. A més, les empreses tenen molt fàcil desfer-se dels treballadors reivindicatius i substituir-los per altres, més en un context com el d’aquests anys d’augment de la ma d’obra immigrada.

Cal tenir també en compte que, com dèiem a la introducció, no existeix, com en d’altres sectors, un centre de treball, una fàbrica, on es concentri el gruix dels treballadors, sinó molts «talls» on existia una mobilitat i rotació constant de treballadors, el que feia molt difícil mantenir unes comissions de treballadors organitzades de manera estable. A més aquesta mobilitat la-boral feia que les millores aconseguides mitjançant la lluita en una obra no servissin per a la propera, ni tan sols en el cas que fos la mateixa empresa,

27 Informe general y programa de la Federación de Construcción de CC.OO. Op. cit. p. 14.

34

havent de tornar a començar les reivindicacions pràcticament des de zero. Altres factors que difi cultaven l’estabilitat organitzativa eren la poca dura-ció a les obres dels mateixos treballadors, molts dels quals, així que poden, passen a d’altres sectors laborals amb millors condicions laborals, sobretot al metall i el minifundisme empresarial, ja que la construcció és un sector amb moltes petites empreses que apareixen i desapareixen, amb plantilles reduïdes, el que a més facilitava les pràctiques paternalistes pels patrons. Normalment estem parlant d’obres de dimensions petites, allunyades unes d’altres, on poden treballar obrers vinculats a diferents subcontractes. En elles només els treballadors amb contracte fi x –el majoritari fi x d’obra, introduït a l’ordenança el 1972, que era el contracte fi ns a l’acabament de l’obra o el fi x de plantilla, que només es donava en les grans constructores– podien presentar-se a les eleccions sindicals. Aquesta situació complicava la coordinació entre les diferents obres i empreses i impossibilitava organitzar la lluita al voltant del conveni col·lectiu provincial, com es feia en altres rams. Així, durant els primers anys de CCOO, l’activisme i la protesta laboral al sector es circumscrigué a les obres i els talls.

3. El Sindicat Vertical com instrument de control

El Sindicat Vertical, com en el cas del tèxtil i el metall, estava controlat per vells excenetistes que feien servir un discurs demagògic i corporativista. Dirigents com Santiago Alvarez Abellán, president nacional de la Sección Social del Sindicato de Construcción, Vidrio y Cerámica; Pedro Moya Clua, president de la Sección Social Provincial de Barcelona i Juan Tijera Larios, el seu substitut el 1973 al capdavant de la UTT de Barcelona, procedien d’aquesta tradició cenetista.

Pedro Moya Clua serà el màxim dirigent de la Sección Social de Bar-celona entre 1947 i 1973. Moya provenia del sector de vidre. Cal tenir en compte que fi ns el 1975 el Sindicat Verticalista de la construcció agrupava també als treballadors de vidre i ceràmica. Membre de la CNT abans i durant la guerra civil, en la postguerra seria escollit enllaç de Cristalerías

35

Catalanas i «se introduce en el Sindicato de la Construcció y logra ser elegido Vocal de la Sección Social continuando su ascenso hasta presidir la misma, por la que es nombrado Procurador en Cortes». De 1949 fi ns a la dissolució de les Cortes franquistes, el 1977, serà procurador pel terç sindical. A més, entre d’altres càrrecs, de 1965 a 1967 presidirà el Consejo Provincial de Trabaja-dores de Barcelona, serà també president de la Comisión de Seguridad Social del Consejo Nacional de Trabajadores i de l’Asamblea Provincial de Mutua-lidades Laborales de Barcelona. La policia, en un informe, comentava d’ell: «tiene habilidad, audacia y dotes para hacerse oir por los obreros a los que sabe dirigirse con su estilo de antiguo sindicalista en forma que estos comprenden y obedecen en ocasiones, por lo que en determinados momentos la intervención del señor Moya resulta benefi ciosa para el interés general (...) es frecuente que se le oigan frases groseras e incluso ofensivas al menos en apariencia» i «Aunque en muchas ocasiones favorece a productores en asuntos aislados (...) su labor en favor de la colectividad sindical, en lo que a los productores se refi ere se califi ca de nula». En el mateix informe s’acusava a Moya de contactes amb alguns prestamistes, així com de «lucrarse por infl uir en ciertos expedientes de crisis instruidos a Empresas del ramo del Vidrio (...) Tiene íntima amistad con el abogado señor Abella que representa a la parte patronal en los confl ictos laborales. Este abogado que está conceptuado como de muy pocos escrúpulos, ha recibido el apoyo y no desinteresado, del señor Moya en asuntos poco claros». I s’afegia: «tiene una parcialidad interesada en todo aquello que intervenga (...) en resumen, está totalmente desprestigiado en todos los aspectos»28. Malgrat aquests informes desfavorables sobre Moya Clua el règim el va promocio-nar, valorant més el seu paper al Vertical i la seva feina de control sindical dels treballadors, que les seves corrupteles.

28 AGCB. Gabinete de Información, Capsa 8, Lligall 12, expedient 6. «Ampliación del informe de Don Pedro Moya Clua», Barcelona 25 de mayo de 1954 i «Pedro Moya Clua», Barcelona 6 de marzo de 1954

37

CAPÍTOL II

INICIS DEL NOU MOVIMENT OBRER (1956-1969)

1. Primeres manifestacions d’oposició obrera

Les difi cultats sindicals descrites i el control del Vertical sobre les re-lacions laborals expliquen, en part, que els primers símptomes de protes-ta entre els treballadors de la construcció no es produeixin fi ns el 1956, quan enllaços sindicals en una reunió del ram exigeixen als jerarques que es declari una vaga per demanar un salari mínim vital, una reivindicació aprovada al III Congreso de los Trabajadores organitzat pel mateix Sindicat Vertical aquell any29. Alguns enllaços escollits a les eleccions sindicals de 1958 continuaran presentant problemes a les jerarquies. Es tracta, normal-ment, de comunistes de l’Oposición Sindical Obrera, la plataforma sindical clandestina que impulsava el PSUC, o excenetistes que malgrat estar dins del Vertical eren crítics amb la direcció del sindicalisme ofi cial.

CCOO tenia grans difi cultats al sector per practicar l’«entrisme» al Vertical –tàctica preconitzada pel PSUC a nivell general i que estava co-

29 Arxiu Nacional de Catalunya (ANC). Fons PSUC, I Congreso del PSUC, Informe acerca de los estatutos del Partido y los problemas de organización, 1956.

38

mençant a donar resultats en altres sectors– ja que només podien presen-tar-se a les eleccions sindicals els que eren fi xos, que, com hem dit, són la minoria dels treballadors. A més, arribar a ser fi x era una categoria difícil d’assolir pels activistes de CCOO, acomiadats freqüentment i presents a unes «llistes negres», on els empresaris del sector consignen els noms del treballadors problemàtics perquè no siguin contractats a cap obra. Aques-tes llistes comencen a circular a partir de 1967. Un activista del sector des-criu aquesta situació: «Íbamos a pedir trabajo y nos decían “¿cómo te llamas?” “fulano”, se iban para dentro miraba las listas, “no, no tengo trabajo, no, ahora no, si acaso pase la semana que viene”. Porque fue una manera de cerrarnos la puerta, negándonos el trabajo, a todos aquellos que nos iban calando y nos conocían»30. Així, des de les CCOO del sector no hi ha molta confi ança en aquesta via de penetració en les estructures del Sindicat Vertical, com deia un butlletí de setembre de 1969: «En nuestro ramo, con la característica de la eventualidad y con lo que esto supone, es decir, el no tener un trabajo fi jo, intententar CENTRAR la lucha en torno al problema de los cargos sindicales es una miopía táctica»31.

Les característiques que hem vist del sector -eventualitat, dispersió, mi-nifundisme empresarial, alta rotació, etc.- i la impossibilitat d’introduir-se al Vertical, amb l’objectiu, entre d’altres, de poder infl uir des de dins en les negociacions amb la patronal, agrupada en la denominada Sección Econó-mica de l’Organización Sindical Española (OSE), farà que tampoc sigui fàcil a la construcció articular la protesta laboral al voltant dels convenis col·lectius. Les circumstàncies aniran canviant i, malgrat que els verticalis-tes controlaran la CNS fi ns a la seva desaparició, a partir de les eleccions sindicals parcials de 1971 –on s’escollien només la meitat de càrrecs sindi-cals que es tenien que renovar– cada vegada seran més els enllaços escollits lligats a CCOO.

30 AHCO. Col·lecció Biografi es Obreres. Entrevista a Antonio Cantano, 2000.31 Comisiones Obreras: boletín de las Comisiones Obreras de Construcción, Vidrio y Ce-

rámica, setembre 1969.

39

La protesta obrera a la construcció tindrà, doncs, un perfi l menys la-boralista, ja que els sindicalistes no poden practicar la negociació amb la patronal, ni de cara al conveni, ni dins de les pròpies empreses, a diferència del què estan fent els metal·lúrgics, els treballadors tèxtils de Terrassa o els del ram de l’aigua a nivell provincial. Fora de les estructures del Sindicat Vertical i amb una patronal tancada a parlar amb ells l’única oportunitat que tenen d’infl uir en les negociacions del conveni serà la vaga i la protesta al carrer, com veurem als confl ictes de 1975-1977.

De 1960 a 1968 va ser una època més aviat de reivindicacions indivi-duals via Magistratura de Treball. De 1964 a 1968 es van celebrar 20.000 actes de conciliació en el ram i només el 1969 els advocats de l’OSE van dur 4.000 casos del sector de la construcció als tribunals laborals, una ter-cera part del total dels que es van jutjar aquell any32.

Només alguns treballadors immigrants –que ja havien militat al PCE en els seus pobles d’origen i que en molts casos fugien de la repressió– i obrers procedents d’altres sectors productius acomiadats per la seva actitud reivindicativa, plantaran cara a les empreses davant les dures condicions de treball que existien, i iniciaran la reorganització del moviment obrer al sector. Els obrers que organitzen aquestes protestes eren comunistes, que a més de pertànyer al PSUC, estaven organitzats en Oposición Sindical Obrera. Fins i tot alguns d’ells havien estat escollits enllaços de les seves empreses a les eleccions sindicals convocades el 1958.

El primer confl icte col·lectiu important al sector tindrà lloc a Terras-sa, una població amb un fort nucli de comunistes organitzats des de feia temps. Una ciutat on ja el 1951, amb motiu de la vaga dels tramvies a Bar-celona, s’havien fet tres dies de vaga i on el 1956 es va fer una manifestació, coneguda com «de les bicicletes», contra la pujada d’impostos a aquest tipus de vehicle, manifestació que va ser convocada des de la Junta Social de la CNS de Terrassa en una assemblea de 200 càrrecs sindicals. Tot això crea les condicions pel confl icte de la construcció de la tardor de 1959, que esclata

32 Los trabajadores de la construcción frente a la crisis. Barcelona: Dopesa, 1977 i Bal-four, S.. Op.cit., p. 195.

40

arrel de l’acomiadament per l’empresa Sala i Amat d’uns 300 treballadors que estaven construint el camp de futbol. Els obrers s’organitzen i realitzen diferents marxes «en fi la india desde los centros de trabajo a la CNS, siempre encabezados por él mismo [Cipriano García]. Con el fi n de ver y de llamar así la atención de otros trabajadores, se escogían itinerarios entre las diferentes obras de construcción y centros de trabajo»33. Aquestes marxes acabaven amb una concentració davant l’Ajuntament exigint feina. Finalment, per des-activar el confl icte, tots els treballadors van ser recol·locats a principis de 1960 a les empreses Piera, Huarte i Icosa, que estaven construint una nova fase a la barriada de Sant Llorenç a la mateixa ciutat egarenca34. Aquesta forma de protesta, com veurem, es repetirà més endavant en confl ictes de la construcció al Vallès Occidental, com per exemple a les obres de la Universitat Autònoma de Barcelona a principis dels anys setanta, on ini-cialment té un paper protagonista Cipriano García, dirigent comunista de les CCOO. El mateix any 1960 es produiran confl ictes a d’altres empreses on hi havia una presència de militants comunistes entre els seus treballa-dors, com les aturades d’una hora al juliol i l’octubre a Huarte o la vaga de tres mesos a les obres de Cidesa a Barcelona, confl icte que va fi nalitzar amb molts acomiadaments.

2. L’aparició de CCOO a la construcció

Però el gran salt organitzatiu no es produirà fi ns al 1964, a partir de la creació el 20 de novembre de CCOO a la ciutat de Barcelona. En aquesta

33 Casas Cazorla, Antonio. «El movimento obrero en “Terrassa la roja” en recuerdo de Cipriano García». En: Cipriano García, una lluita permanent pels drets dels treballadors, les llibertats nacionals i la democràcia. Barcelona: Fundació Cipriano García-Arxiu Històric de la CONC, 1995, p. 22 i AHCO. Col·lecció Biografi es Obreres. Entrevista a Cipriano García, 1991.

34 Lucha Obrera (OSO), enero-febrero 1960 i García, Cipriano. «El model Terrassa». En: Cipriano García, una lluita permanent pels drets dels treballadors, les llibertats nacionals i la democràcia. Barcelona: Fundació Cipriano García-Arxiu Històric de la CONC, 1995, p. 84.

41

primera reunió participaran obrers de diferents sectors i tendències políti-ques, encara que dins de la construcció sempre serà hegemònica la presèn-cia comunista. Aviat també es constituirà la primera Comissió Obrera de Barcelona, on la construcció estarà representada per Ángel Rozas Serrano i Ángel Domènech López. A partir de 1966 serà Josep Cervera Pastor, un exmilitant de la CNT passat al PSUC, el que representi la construcció en aquesta coordinadora.

La construcció serà un dels últims sectors en organitzar-se de forma estable dins de les naixents CCOO. Els militants d’aquestes primeres CCOO de la Construcció, Vidre i Ceràmica que, com hem dit, era com estava agrupat el sector a la CNS, serà un petit nucli, una «avantguarda» en la terminologia de l’època, d’una dotzena de treballadors. Al voltant d’aquests militants comunistes s’aniran articulant xarxes de nous militants i simpatitzants que seran determinants per al creixement de les pròpies CCOO. El mateix procés s’observa en altres sectors productius i zones geogràfi ques on s’està implantant CCOO35.

El primer dirigent de les CCOO del sector, i referent per la resta de militants durant aquests primers anys, serà Ángel Rozas36. Rozas va arribar a Barcelona, procedent d’Almeria, a principis dels anys quaranta. Treballa-dor del vidre i militant del PSUC des de 1954, havia estat vocal nacional del Sindicat Vertical el 1958. Després de les seves reiterades detencions entre 1958 i 1967 va passar a la clandestinitat i fi nalment, el 1969, es va exiliar a França. Des de 1968 s’havia fet càrrec de la direcció de les CCOO de la construcció Luis Romero Huertes37, que havia arribat a Barcelona el

35 Foweraker, Joe. La democracia española. Madrid : Arias Montano, 1990, p. 22 i ss.36 Podeu veure un esboç biogràfi c a: <http://ca.wikipedia.org/wiki/%C3%81ngel_

Rozas_Serrano>.37 Luis Romero i el seu germà Manuel havien estat detinguts, quan encara vivien a

Palma del Río, arrel de la caiguda del Comitè Provincial del PCE de Còrdova el 1960 i el 1962. Van arribar a Barcelona el 1964 i entrarien en contacte amb el PSUC arrel d’una trobada casual al carrer entre Manuel Romero i Helios Babiano, militant comunista i fi ll de la coneguda militant Manola Rodríguez. Manuel i Helios s’havien conegut a la presó

42

1964, junt amb el seu germà Manuel, fugint de la repressió contra el PCE a la província de Còrdova, partit on militaven tots dos. Més endavant seria substituït en aquesta responsabilitat, seguint el dictat de la direcció del PSUC, per José Salgado Garcés, que havia arribat de França el 1965, a on havia emigrat uns anys abans i on s’havia organitzat en el Partit. Salgado, que era encofrador, va entrar en contacte amb el PSUC i CCOO gràcies a altres dos encofradors, Manuel Osuna i Manuel Romero. El nou respon-sable de CCOO a la construcció serà detingut el 1968 i, de nou, l’octubre de 1970. Arrel d’aquest segon empresonament novament es farà càrrec de la coordinació de les CCOO al sector Luis Romero. Junt amb aquests dirigents trobem, en aquests primers anys d’activitat de les CCOO, a Fran-cisco Liñán, Manuel Romero Huertes –germà de Luis i que marxaria a França l’any 1970–, Jaume Valls Piulats, Miguel Fernández –veí del Prat de Llobregat–, Ángel Domènech López, Felipe Cruz Martínez, Fernando Miranda Gómez, Manuel Osuna, Miguel Pachón, José Moreno –enllaç de La Llave de Oro–, Rafael Parra Chica –enllaç de Copisa–, entre d’altres activistes. Tots ells eren membres del PSUC. Seria aquesta dotzena d’obrers comunistes els que van formar la primera coordinadora del ram, no molt nombrosa, però sí combativa. Per CCOO aquestes coordinadores de ram era el lloc adequat on parlar sobre la «información de las acciones, el desa-rrollo de la solidaridad obrera combativa, la coordinación de las acciones, la elaboración a partir de estas de una plataforma común, la impulsión de nuevas acciones, la consolidación de la unidad de lucha de la clase obrera»38. Aquesta incipient coordinadora de la construcció es reunia periòdicament a centres religiosos, com l’església de Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat o la de Crist Rei del barri de la Sagrera, però més freqüentment feien les trobades al camp, en diferents indrets al voltant de la ciutat de Barcelona,

de Càceres. Helios els posarà en contacte amb Pedro León i Felipe Cruz, que també eren treballadors de la construcció. En un primer moment el PSUC els orientarà a la lluita amb els expresos a l’Associació d’Amics de les Nacions Unides, però aviat entraran en contacte amb Ángel Rozas i es dedicaran a militar en les incipients CCOO de la construcció.

38 Convenios, por una plataforma..., art. cit., p. 5.

43

com les «conejeras» o el «forat del vent», prop de les Llars Mundet, o a despoblats al voltant dels futurs barris de Canyelles o de Guineueta. Al-guns d’aquests militants, com Àngel Domènech o Felipe Cruz, provenien d’altres sectors econòmics d’on havien estat acomiadats per les seves postu-res reivindicatives. La construcció es va convertir aviat «en el refugi dels diri-gents que havien de saltar d’altres puestos»39. Com veurem més endavant, en molts dels confl ictes apareixeran líders sindicals d’altres sectors que havien anat a raure a la construcció, on era més fàcil, en principi, trobar feina.

En la creació i desenvolupament de les CCOO a la construcció, com passa en la majoria dels sectors econòmics, té un paper protagonista el PSUC, el Partit, el «P.» dels documents clandestins. Com hem vist són militants comunistes els que impulsen les CCOO a la construcció i serà el PSUC el que orienti a aquests militants en la seva feina sindical, el que faciliti els contactes entre ells i el que dirigeixi la seva acció. No serà fi ns a mitjans dels anys setanta quan amb el creixement de la militància s’incorporarà més pluralitat al moviment de les Comissions. Apareixeran, llavors, a CCOO membres d’altres partits comunistes, com la LCR, el MCE o OCE (BR). Amb tot, el PSUC continuarà tenint el paper clau, com veurem més endavant en analitzar el confl icte que es va viure al sector l’any 1977.

En aquests inicis de CCOO de la construcció la forma d’enfrontar la lluita serà més política que sindical, anant a les obres a fer difusió de la «idea», en aquest cas la comunista. La tàctica que es va seguir –donat el reduït número d’activistes– era la de repartir-se per les obres i des d’elles intentar organitzar la protesta i captar altres obrers, mobilitzar a la resta de treballadors de l’obra. Es tractava de «dialogar con nuestros compañeros, comentar y aportar soluciones prácticas ante los abusos de los patronos, crear un clima abierto en el que haya verdadera preocupación por nuestros intereses, luchar organizados contra el explotador y ayudar al compañero represaliado (...). Combatir, dialogar con el compañero y difundir nuestra prensa es una

39 AHCO. Col·lecció Biografi es Obreres. Entrevista a Jaume Valls, 1997.

44

obligación para todos»40. Els militants de Comissions buscaven, en primer terme, fer presents entre els seus companys de feina les reivindicacions so-bre aspectes recollits a les ordenances i els convenis que no s’acomplissin als talls, com ara les dietes, les qualifi cacions personals, els llocs apropiats per menjadors i vestuari o el subministrament d’equipament de seguretat. La lluita s’iniciava «por conseguir una vestimenta, un mono (...) o una taquilla, o un grifo que no había agua para lavarse, reivindicaciones pequeñas pero que eso se convierte en lucha de clase, de clase. Y eso era la decisión de los comu-nistas, organizar los trabajadores y al mismo tiempo ayudar que se organizara en comisiones, que eso era el futuro sindicato»41. Una vegada aconseguida la mobilització entorn a aquests problemes laborals, aleshores es passava a la creació d’una comissió d’empresa.

Aquest era l’esquema teòric, ara bé, el cert, però, és que durant aquests primers anys difícilment s’arribà a crear cap comissió als talls, ja que, com hem reiterat, els acomiadaments eren senzills per l’empresa, i això feia que molts d’aquests primers militants fossin despatxats cada setmana o cada quinze dies de les obres per promoure reivindicacions. Aquests freqüents acomiadaments suposaven una major difusió de CCOO, ja que els seus mi-litants van passar en aquests primers anys per moltes obres, el que feia que cada vegada més treballadors coneguessin l’organització i reconeguessin als seus militants. A la vegada servia als membres de CCOO per contactar amb més treballadors que simpatitzaven amb les propostes del moviment, creant al seu voltant una xarxa de militants i simpatitzants en la seva zona o obra. El sistema de connectar amb la gent era senzill «intentando a través de un trabajador que tiene un amigo, que tiene un familiar, que trabaja allí, mirando, pues allí quién hay que te parezca una persona buena que podamos conectar con ella y tal, y entonces como ya no ibas a plantearle un problema político sino que era un problema netamente sindical, pues ya era mucho más fácil abrirte un poco más (....) se empleaban todas las posibilidades que había de llegar al máximo de trabajadores para explicarles la realidad y tal, después se

40 Boletín [Comisión Obrera de la Construcción, Vidrio y Cerámica], maig 1969.41 AHCO. Col·lecció Biografi es Obreres. Entrevista a Juan Gómez Alba, 2002.

45

iban incorporando, pues, de forma selectiva la gente que tenía, pues, más claras las cosas o menos miedo»42. Per reforçar la difusió serà aquest també el mo-ment en què aparegui un primer butlletí de les CCOO de la Construcció. Aquest butlletí, amb diferents noms i formats, s’editarà amb periodicitat molt irregular fi ns al 1970.

En aquest estadi inicial, es van organitzant, doncs, unes xarxes de mili-tants del sector per zones. Alguns d’ells, després, assistien a les reunions de la coordinadora del ram. Així apareixerà un nucli de CCOO a la zona del Besòs, amb Luis Romero, Manuel Romero, Francisco Liñán, José Carvajal, Fernando Miranda, Antonio Padilla, Eduardo «el Capitán», «el Chatarra», Tirso «el Andarín» o José Nuñez entre d’altres, molts d’ells residents al Grupo de Viviendas La Paz. Uns altres grups es constitueixen al barri d’Horta, amb Miguel Pachón, Manuel Osuna; i a Nou Barris, amb Pablo Santos Martínez i Fernando Medialdea Cruz. També sorgirà un nucli a les obres de la zona de Sant Genís, amb Ramiro Perea Cazorla, Grau i Torcuato Pérez García; al Carmel, del que formen part «el Gallego», «el Mancha», Francisco Fernández Postigo; a l’Hospitalet de Llobregat, liderat per Jaume Valls Piulats i Antonio Ruiz Ruiz; a Badalona, amb Juan Gómez Alba, Rafael González i Joaquín González o un grup més nombrós a Santa Coloma de Gramenet del que formen part Rafael Parra, Miguel Morón, Ildefonso Adámez, Alejo Castella-nos, Manuel Mora, Antonio Jiménez i José Vílchez Ramírez. També existien nuclis organitzats a Sabadell i a Terrassa, amb Juan Martínez Martínez, que serà detingut el desembre de 1966 en un acte de protesta contra la repressió organitzat pel Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barce-lona al que havia acudit, precisament, com a representant de la construcció.

Aquest procés d’organització del moviment de les Comissions també s’estava donant a d’altres províncies espanyoles. Per exemple, a Madrid el 1965 es va organitzar una manifestació d’obrers de la construcció davant de la seu del Sindicato Nacional, que serà l’embrió de la creació d’una Comisión Provincial de la Construcción. De fet, a les eleccions sindicals de 1966 s’escolliran ja bastants enllaços sindicals i jurats d’empresa lligats a

42 AHCO. Col·lecció Biografi es Obreres. Entrevista a Angel Rozas, 1996.

46

CCOO tant a Madrid, com sobretot a Granada i Sevilla. A Barcelona, en aquestes mateixes eleccions, només s’aconseguiren una quinzena d’enllaços compromesos amb el programa de CCOO, la majoria en grans empreses, com Rafael Parra en Copisa Juan Gómez Alba a Pyrsa i Luis Valera Rodrí-guez i José Moreno a La Llave de Oro.

Com hem dit, fi ns al 1969 la confl ictivitat en el sector serà baixa. Un representant de la construcció resumia el juliol de 1967 la feina feta al sector amb aquestes paraules: «Hizo constar que a pesar de lo difícil que les es reunirse por lo distante que tienen las obras, unas de otras, sus trabajos son efectivos, cele-brando asambleas, asistiendo a las manifestaciones a pesar de que sus miembros han sido varias veces detenidos. En las elecciones sindicales su trabajo no recibió su justa recompensa debido al juego de los contratistas, ya que ningún trabajador que no lleve un año en la empresa y tres en la profesión no puede presentarse a candidato y por este motivo no pudieron sacar un centenar de enlaces y jura-dos que hubieran podido presentarse a las elecciones provinciales o nacionales. ACCIONES. La ayuda a los encarcelados, más de 100 cartas de protesta a las autoridades, ayuda en metálico con 2.660 ptas. La aportación del Ramo de la Construcción ha estado a la altura de los demás ramos»43bis. A les difi cultats en el treball sindical, s’uneix la repressió que s’ha desfermat contra CCOO a partir de març de 1967, quan el Tribunal Suprem les declarà il·legals. Una repressió que també afectarà al sector. Dos dels líders de la construcció, com són Jau-me Valls i Felipe Cruz, seran detinguts mentre preparaven una convocatòria de manifestació amb motiu de l’1 de maig de 1968. També els germans Jordi i Francesc Mercader Terrats foren detinguts quan repartien fulls volants de CCOO de la construcció al Carmel convocant a aturades el dia 30 d’abril. Per altra banda, els debats interns a la direcció de l’organització entre dife-rents corrents polítics aturaran les CCOO de Barcelona43, encara que poc afectaran a la construcció on, com hem reiterat, el PSUC és hegemònic.

43bis Comissions Obreres de Catalunya, 1964-1989. Barcelona : Empúries : CERES, 1989, p. 61-64.

43 AHCO. Fons CONC: «Informe de la Asamblea Comarcal de C.O. celebrada el 25.7.67».

47

Malgrat aquesta situació adversa es registren alguns confl ictes a grans empreses, com el que es produeix el 1968 a Visa, a les obres de la barriada barcelonesa de Torre Baró, o els de l’any següent a La Llave de Oro i Juresa. Però la lluita més important durant 1969 serà la duta a terme a Cidesa, una empresa de prop de 500 treballadors que en aquest moment està construint el polígon de Bellvitge, a l’Hospitalet de Llobregat, i on han entrat a treballar Manuel i Luis Romero. Malgrat fi gurar a les llistes negres, aconsegueixen col·locar-se gràcies a una recomanació d’un dels tècnics de l’obra, membre del Front Obrer de Catalunya, al que havia conegut Manuel Romero en una reunió de CCOO. Les primeres mobilitzacions en demanda de millores sa-larials en aquesta empresa havien començat el desembre de 1968 amb assem-blees, la creació d’una comissió i l’entrega d’una plataforma reivindicativa a l’empresa. Davant la negativa patronal a discutir les reivindicacions es va pressionar, primer es va deixar de fer hores extres, després es va iniciar el baix rendiment i, per últim, es van fer aturades esglaonades. Era el clàssic model d’organització de la protesta que feia servir CCOO a diferents rams. Fruit d’aquestes mobilitzacions l’abril de 1969 s’havia aconseguit una augment de sou i les 8 hores de jornada, encara que els germans Romero van ser despa-txats, sent acusats de provocar «alteraciones en el orden laboral y en la produc-ción», junt amb Juan M. Serrano Lizano i Venerando Hurtado Caballero, per secundar «su labor de agitación»44. Tanmateix, el mes de setembre d’aquell mateix any, arrel de la mort d’un treballador en un accident laboral, es tor-nen a convocar assemblees a l’obra en les que es demana un nou augment salarial i es decideix fer vaga els dies 2, 3, 5 i 6 d’octubre. Aquesta mobilitza-ció fi nalitzarà també amb acomiadaments, en aquest cas de 88 treballadors45.

44 AGCB. Capsa 469. Jefatura Superior de Policía. «Nota informativa, asunto: CIDE-SA», 25 de juny de 1969. Fotocòpia facilitada per Luis Romero.

45 Boletín de las Comisiones Obreras de la Construcción de Barcelona, octubre 1969 i AHCO. Col·lecció Biografi es Obreres. Entrevista a Luis Romero, 2001. Una narració de tot el confl icte a AHCO. ICONC.1D.9. Comisiones Obreras de la Construcción. «Una experiencia importante de lucha: Cidesa» [juny 1969] i «Cidesa: la constructora de Bellvit-ge nuevamente en confl icto», octubre 1969.

49

CAPÍTOL III

ELS CANVIS TÀCTICS A CCOO I L’ESCLAT DE LA CONFLICTIVITAT (1970-1974)

1. Canvis d’orientació en la Coordinadora de la Construcció

La falta de més resultats en les lluites del sector durà a un replanteja-ment de les tàctiques dins de la coordinadora de la construcció de CCOO. El 1969 es celebren dues assemblees del ram amb presència de militants de tota l’àrea metropolitana de Barcelona, la segona el 24 d’agost. En les re-unions s’acorda un programa de mínims «la lucha por un salario mínimo de 350 pts. para el peón; un puesto fi jo de trabajo y la seguridad de continuar en él, y la libertad sindical» i s’inicia un debat sobre com millorar la incidència de CCOO al sector.

Una opció era continuar com fi ns llavors, on els pocs militants que hi havien es repartien per les obres i iniciaven protestes fi ns que eren acomia-dats, passant d’una a altra obra, fent proselitisme i difonent així la «idea», de forma semblant a com feien els anarquistes a principis de segle xx a Andalusia en l’organització del moviment obrer camperol. Com es deia al butlletí del ram «es necesario que dejemos a un lado todo aquello que no vaya

50

a la lucha directa contra la empresa y la CNS, y la mejor arma que podemos emplear es la discusión de nuestros problemas en cada obra, en cada tajo, bus-cando la forma de darle soluciones verdaderas»46.

L’altre possibilitat que es va plantejar per reorganitzar les Comissions del sector era la d’anar a les grans obres i començar des de baix, des de la base, a organitzar els treballadors, fent «pedagogia» i reforçant el paper de l’assemblea. Els defensors d’aquesta opció posaven com a exemple de mo-del de lluita a seguir el que s’estava fet a les obres de Bellvitge: assemblees àmplies on s’aprova una plataforma reivindicativa i s’escolleix una comissió encarregada de presentar-la a la patronal i on també s’acorden mides de pressió com fer baix rendiment, aturades i, arribat el cas, vaga.

La primera opció –defensada per Luis Romero i Francisco Liñán, entre d’altres– va permetre que aquests líders passessin durant la seva vida laboral per moltes obres i per tant fossin reconeguts per molts obrers com a perso-nes lluitadores, el que facilitarà el seu paper de liderat en les grans vagues de 1975-1977. Però per contra, aquesta manera d’actuació exigia un alt grau de sacrifi ci personal i cada vegada es feia més difícil per la circulació de llistes negres al sector. També era contraproduent de cara a treballadors no polititzats, que s’apartaven de la mobilització, ja que veien que la protesta acabava en acomiadaments.

La segona opció plantejada de cara a impulsar l’organització obrera al sector –per la que opta la direcció del PSUC, i que és recolzada des del despatx de l’advocat laboralista Albert Fina, que assessorava i defensava jurídicament molts dels casos dels acomiadats a la construcció– permetia l’organització a les grans obres i convertia als líders en representants d’una àmplia assemblea de treballadors amb força per realitzar demandes laborals i accions sindicals.

Finalment, en una assemblea, feta a Sabadell a fi nals de 1969, es va optar per aquesta segona opció. Es va decidir prioritzar la lluita a les grans obres, anar a treballar als polígons on es concentraven centenars de treba-

46 Comisiones Obreras: boletín de las Comisiones Obreras de Construcción, Vidrio y Ce-rámica, setembre 1969.

51

lladors i on era més fàcil trobar feina i, a més, hi havia més públic potencial per difondre el programa reivindicatiu de CCOO i organitzar la protesta. Com deia un dirigent «la gent més optimista buscava feina en llocs de con-centracions grans d’obres (...) la capacitat d’incidència jo crec que era bastant gran, sobretot en aquestes grans concentracions. De manera que amb unes po-ques persones de Comissions treballant en l’àmbit de vàries obres l’activitat sindical bueno tenia un marc diríem bastant gran (...) después en el cas de que es decidís vaga pues tenien una capacitat diguem d’expansió molt gran, d’un polígon podien saltar al del costat i havia una capacitat mobilitzadora jo diria bastant gran, perquè a més a més hi havia feina. I quan hi ha feina és més fàcil la mobilització»47.

També es decideix fer un canvi d’orientació pel que respecte a l’ús de les eleccions i dels càrrecs sindicals. Si fi ns llavors, per les difi cultats pròpies del sector, s’ha defensat que la lluita per aconseguir enllaços a les eleccions sindicals era, moltes vegades, un malbaratament d’esforços, ara des de la coordinadora del ram es pensa que la situació està més madura i que cal treballar per obtenir uns bons resultats a les eleccions sindicals que es convoquin, si més no a les gran empreses del sector. Les formes de lluita passaran ara per fer «reuniones de los obreros (por ejemplo, a la hora de comer), para elaborar plataformas con reivindicaciones concretas (…) utilización audaz e inteligente de las posibilidades legales (…) En aquellos lugares que los cargos sindicales no desempeñen, por sumisión a la empresa o por otras causas, el papel que les corresponde, hay que obligarlos a dimitir, hay que IMPONER elecciones sindicales para elegir auténticos luchadores obreros (…) la práctica de las ASAMBLEAS OBRERAS (…) imponer a las empresas el reconocimiento de auténticos representantes obreros elegidos libremente en estas asambleas»48. Així es fa a algunes obres de Dragados y Construcciones on, al no existir representants sindicals, les eleccions es «provoquen» i el

47 AHCO. Col·lecció Biografi es Obreres. Entrevista a Josep M. Rodríguez Rovira, 2004.48 Hoja Informativa de Comisiones Obreras de la Construcción, [s.n.], [desembre 1970].

Vegeu també l’article «El porque del sí a las elecciones sindicales». Construcción: portavoz de las Comisiones Obreras de Construcción, Vidrio y Cerámica, agosto 1970.

52

nou Jurat escollit és copat per membres de CCOO o a les obres de Merca-barna, on també s’aconsegueix organitzar unes eleccions i surt escollida la candidatura recolzada per CCOO.

El 1969 serà també l’any en què s’incorporaran a la lluita de les Co-missions de la construcció els primers tècnics. Es tracta dels aparelladors Josep Miquel Abad i Jordi Amat i de l’enginyer tècnic Josep Maria Rodríguez Rovira. Aquests tècnics aviat tindran un paper rellevant en l’organització del moviment. Rodríguez Rovira, militant del PSUC, ja treballava dins de CCOO i Abad seria contactat per Manuel Romero per indicació de la direc-ció del PSUC, ja que també era militant comunista. El 1973 Josep Miquel Abad seria escollit president del Col·legi Ofi cial d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Catalunya, el que facilitarà la feina de difusió de CCOO entre els tècnics, ampliant el número d’ells que hi donaran suport a l’organització.

2. L’extensió de la protesta

Si abans de 1970 només s’havien produït ofi cialment vint confl ictes col·lectius en el conjunt del sector de la construcció, el 1970 es produïren 48749. A partir d’aquell mateix any, la protesta creix i la construcció esde-vindrà el sector més confl ictiu en termes quantitatius, només per darrera del metall. Per entendre aquesta nova situació en el cas de Catalunya, cal tenir en compte el canvi d’estratègia de CCOO, el treball sindical a les grans obres, i la presència en aquestes obres de represaliats d’altres sectors, que, com ja hem dit, passen a la construcció, on és més fàcil per ells trobar feina. Ja no es tracta només de gent procedent del món rural, ara també en-tren en la construcció obrers amb una experiència de lluita i ja organitzats a CCOO50. Dins d’aquest context de confl ictivitat laboral i política creixent,

49 Balfour, S. Op. cit., p. 193.50 Doménech, Xavier. Quan el carrer va deixar de ser seu : moviment obrer, societat civil

i canvi polític. Sabadell (1966-1976). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002, p. 128.

53

els treballadors de la construcció pagaran un alt preu. En la primera meitat dels setanta seran assassinats per les forces policials Cristóbal Ibáñez Enci-nas, Antonio Huertas Remigio i Manuel Sánchez Mesa el juliol de 1970 a Granada; Pedro Patiño el setembre de 1971 a Madrid; Manuel Fernández Márquez el 1973 a Sant Adrià del Besòs i Cipriano Martos, membre del PCE (m-l), mort el mateix any en una caserna de la Guàrdia Civil a Reus. Caldria afegir a Diego Navarro, militant de CCOO i del PSUC de Sant Vicenç dels Horts, que morirà a la presó de Tarragona el juliol de 1975 en estranyes circumstàncies i a Gabriel Rodrigo Knajo, obrer de la construc-ció de Tarragona que participava en una manifestació pels assassinats de Vitòria el març de 1976 i va morir en caure d’una cornisa quan fugia de la policia. Aquests assassinats i morts, més l’alt número d’empresonats entre els treballadors de la construcció, tindran un efecte mobilitzador sobre els obrers d’aquest sector.

Davant d’aquest augment de la confl ictivitat laboral, la patronal op-tarà per la duresa en la resposta. Es negarà a rebre les comissions escolli-des pels treballadors al marge del Vertical i en cas de vagues recorrerà a l’acomiadament massiu, fi ns i tot de plantilles senceres, per després fer una readmissió selectiva, on es deixa fora als que consideren líders dels confl ic-tes. A més, els membres de la patronal del sector no dubtaran en cridar a les forces policials i, fi ns i tot, facilitar-les les ocupacions dels talls durant els confl ictes, a més de permetre camufl ar a agents de la brigada social a les obres, la majoria de vegades presentats als treballadors com a encarregats o enginyers. De fet, en algunes obres ja hi treballaven antics guàrdies civils o policies com a «listeros», que eren els encarregats de passar llista dels treballadors pel matí,. També des de la patronal s’augmentarà el número de treballadors consignats en «llistes negres», el que difi cultarà, encara més, trobar feina a molts activistes compromesos en la protesta.

Apareixen en aquest període noves reivindicacions. Si fi ns llavors les plataformes s’havien centrat en els sous, la lluita contra el prestamisme i la reclamació del compliment de la llei, ara també prendren protagonisme les reclamacions en temes de seguretat i higiene. Aquest tipus de reivindica-cions tindran un paper clau en mobilitzacions emblemàtiques com les pro-

54

duïdes a les obres de construcció de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i Badia o a l’empresa Visa. També tindran més presència a les plata-formes la lluita per l’estabilitat laboral, les protestes contra l’eventualitat, ja que accedir a un contracte fi x, a més de millorar les condicions de treball, permetia presentar més candidats a les eleccions sindicals i difi cultava els acomiadaments.

Però segurament el gran revulsiu en el sector el 1970 seran les lluites de Sevilla i els assassinats de tres treballadors de la construcció de Granada. A Sevilla a les eleccions sindicals havien entrat a la UTT molts representants propers a CCOO, com el mateix vicepresident, i el 1969 s’havia aconseguit un conveni que havia trencat el salari mínim. De cara al nou conveni de 1970 les negociacions estaven empantanegades. El febrer la policia deté alguns treballadors en una assemblea de càrrecs, iniciant-se un seguit de protestes que desembocaran en una vaga del 9 al 19 de març que termina amb molts acomiadaments i la suspensió del conveni. Malgrat tot, al juny tornen els confl ictes, que acabaran amb setanta detinguts, però amb una plataforma aprovada al marge del Vertical que s’aplicarà en algunes grans empreses. Finalment es va dictar un laude, és a dir, la fi gura de jurídica en l’àmbit laboral, també anomenada Norma de Obligado Cumplimiento, que dictava la Magistratura de Treball davant la falta d’acord de les parts en li-tigi. Als pocs dies, el 21 de juliol, serà a Granada on comenci una vaga dels treballadors de la construcció en demanda d’un millor conveni. Aquestes protestes seran reprimides durament per la Policia Armada, ocasionant tres morts entre els treballadors. Finalment es signarà un conveni que «lo colo-can como uno de los mejores de España, superando en estos momentos los con-venios de Madrid o Sevilla»51. Tot això servirà d’estímul per les protestes a la construcció a d’altres províncies espanyoles. Per exemple, a Madrid, on ja s’havien convocat mobilitzacions a l’abril i durant l’estiu, es realitzarà una

51 La conquista de la libertad: historia de las Comisiones Obreras de Andalucía (1962-2000). [Sevilla]: Fundación de Estudios Sindicales, Archivo Histórico de CC.OO.-A., 2003, p.338. També podeu veure: «Granada 1970: tres muertos». Ruedo Ibérico, nº. 26-27 (agosto-nov. 1970), p. 97-111.

55

vaga en demanda de millores laborals del 7 al 17 de setembre que acabarà amb més de cent detinguts52.

A la província de Barcelona durant 1970 hi havia confl ictes oberts a les obres de Mercabarna i també a l’empresa Huarte, a les obres de Plaça Espanya, on es convoquen aturades després de la mort d’un treballador i on s’aconsegueix que l’empresa pagui el dissabte al matí i no a la tarda com venia fent per obligar a fer hores extres. En la primera meitat de l’any els confl ictes i les reivindicacions a les obres es multipliquen: augment sala-rial, dissabtes festius, pagaments de sous per empresaris morosos, etc. Per reclamacions com aquestes hi ha assemblees, aturades o baix rendiment a empreses com Coninsa, Amada, Ecisa, Técnicas y Obras, Sicosa, Fomento de Obras y Construcciones, Gocisa, Monitor, Asturiana, Solemas, Sala i Amat, Casa Ferma i altres. La situació confl ictiva fa que la policia faci acte de presència en diverses ocasions a les obres53.

Fora de la província de Barcelona també hi ha un confl icte a Vandellòs, on s’està construint la central nuclear i treballen prop de 500 treballa-dors. Entre febrer i març es convoquen aturades, i concentracions davant la CNS en demanda de millores laborals. El confl icte fi nalitzarà després d’un lock-out patronal, amb l’acomiadament de 234 treballadors, dels que seran readmesos selectivament 20454.

El 1970 serà també l’any en què CCOO de la construcció comenci a situar la lluita a l’entorn del conveni provincial entre les seves prioritats. Seguint l’exemple del que s’ha fet a Sevilla i Granada, a principis d’any es comença a discutir entre els membres de CCOO un avantprojecte de conveni. El problema amb que es troben és com difondre la plataforma reivindicativa entre els treballadors, ja que no poden fer com a Sevilla, on la força adquirida dins de la UTT els permetia fer aprovar l’avantprojecte pel mateix vertical per després presentar-lo en assemblea a tots els treballa-

52 Los trabajadores de la construcción en el Madrid del siglo XX. Madrid: Akal : Fundación 1º de Mayo, 1993, p. 159-161.

53 Informaciones Obreras, nº 17 (2 d’abril de 1970) i 18 (4 de maig de 1970).54 Instituto de Estudios Laborales. Boletín informativo, nº 10 (1971), p.18.

56

dors dins dels mateixos locals de l’OSE. Es decideix, doncs, pressionar al Vertical des de fora. El 26 de febrer un centenar de treballadors, convocats per CCOO, s’apropen als locals de la Delegación Provincial de Sindicatos de Barcelona per demanar informació sobre l’estat de les negociacions del nou conveni i nomenar una comissió per fer el seguiment. El 12 de març, en una nova assemblea de cent vint treballadors, un advocat de la CNS els explica les difi cultats que estan trobant en el conveni. Finalment aquests treballadors aprovaran una plataforma de vuit punts on es recull la deman-da d’una jornada setmanal de 44 hores, escala mòbil dels salaris, pujades de sous –sobretot als peons– i drets sindicals. Aquesta plataforma serà dis-tribuïda per activistes de CCOO a mà en diferents obres55.

Totes aquestes accions de protesta obliguen a la Junta Social del Sindi-cat Vertical a mantenir un discurs dur front a la patronal a les negociacions. Les negociacions s’allarguen més de l’habitual i no serà fi ns a l’agost que es signa un conveni, que afectava a 104.500 treballadors i 2.478 empreses de la província de Barcelona, i que no recollia les aspiracions explicitades en la plataforma de vuit punts. Com deia la Jefatura Superior de Policía de Barcelona en un informe: «Las mejoras conseguidas no signifi can aumento real de salario a percibir en mano, puesto que los incrementos establecidos por dicha disposición quedan absorvidos, en su casi totalidad, por pluses voluntarios establecidos por las Empresas. Las únicas mejoras sustanciales conseguidas en realidad, son las del aumento del periodo vacacional, que de 20 y 25 días pasan a 30, y otras pequeñas mejoras por gasto de vestuarios y útiles de trabajo». La policia preveia, que a partir del 5 de setembre, data prevista per l’entrada en vigor del nou conveni, «el peonaje en general proteste y produzca alguna alteración de orden al sentirse defraudados en sus esperanzas de una mayor remuneración»56.

Així va ser, el resultat del conveni, sumat a la indignació pels fets de Gra-

55 Informaciones Obreras, nº 11 (2 de març de 1970), nº 13 (22 de març de 1970) i nº 16 (13 d’abril de 1970).

56 AGCB. Fons Governadors Civils. Jefatura Superior de Policía de Barcelona. «Am-biente laboral en el ramo de la construcción de Barcelona», 2 de setembre de 1970.

57

nada duren a CCOO a la convocatòria d’aturades de protesta al sector el 10 i 11 de setembre. A Terrassa s’anirà més enllà i es farà una vaga de 24 hores. Les mobilitzacions forçaran la convocatòria d’una assemblea de la UTT el dia 22 del mateix mes, en principi només d’enllaços, però a la que fi nalment també accediran treballadors sense càrrecs. En aquest assemblea els vertica-listes es veuran desbordats per les protestes contra el nou conveni «por debajo de nuestras aspiraciones y necesidades» i contra el prestamisme57. Aquest clima entre els treballadors i la militància obrera fa possible que el 3 de novembre, en la jornada de mobilitzacions convocada per CCOO en favor de l’amnistia i contra la repressió, s’aturi la meitat del sector de la construcció, uns 50.000 treballadors, essent «el ram que a Barcelona va tenir més participació i va do-nar caràcter a aquesta mobilització»58. Aquest èxit en la mobilització es va donar malgrat que el 28 d’octubre, durant la difusió de la jornada, van ser detinguts alguns treballadors del sector. Aquest serà el cas de Pablo Santos Martínez i Francisco Fernández Postigo i, en un altre punt de la ciutat, del llavors màxim dirigent de la coordinadora del ram, José Salgado59.

3. Tres conflictes claus: les lluites al Vallès Occidental, Bellvitge i l’empresa HUARTE

El 1971 disminuiria la confl ictivitat a nivell estatal, però no a la pro-víncia de Barcelona, on a més de confl ictes puntuals, es crearan tres grans

57 Hoja Informativa de Comisiones Obreras de la Construcción, [s.n.], [desembre 1970]. També va aprofi tar-se aquell moment per recaptar diners per les famílies dels obrers morts a Granada.

58 Declaracions de Josep Maria Rodríguez Rovira recollides a Quadern, núm. 1 (1981), p. 109. Vegeu també Informaciones Obreras, nº 32 (5 de novembre de 1970) i Construcción [CCOO de la Construcció de Terrassa], nº 2 (febrer 1971)

59 AHCO, Fons Luis Salvadores Verdasco, Sumaris 243/68 i 982/70. Salgado ja havia estat detingut i jutjat pel TOP el 1968. Aquest cop seria condemnat a 5 anys per propaganda il·legal i atemptat a l’autoritat, ja que s’havia resistit a la detenció. Al sortir de la presó, on va tenir diferències amb els advocats i amb membres del PSUC, va passar a militar a la CNT.

58

nuclis de protesta dels treballadors de la construcció: el Vallès Occidental –sobretot Sabadell i les obres de Badia i la UAB–, l’empresa Huarte i les obres de la residència sanitària de Bellvitge a l’Hospitalet de Llobregat.

3.1. Els confl ictes al Vallès Occidental

A fi nals de 1969 es van produir els primers confl ictes a les obres de la UAB, a Badia i a Can Deu, a Sabadell, on s’havien iniciat unes grans obres que aviat ocuparan milers de treballadors i on anirien a parar l’any següent bona part dels acomiadats per la vaga de l’empresa AEG de Terrassa i per les vagues de solidaritat de la comarca. A més des del PSUC es va passar la consigna als seus militants de la construcció de què aquells que poguessin anessin a demanar feina a aquestes obres, ja que preveien que hi hauria una gran concentració de treballadors i, per tant, es convertiria en un bon camp d’actuació pel Partit i CCOO60. Així, treballant en aquestes obres, trobem destacats militants comunistes de CCOO com Cipriano García o José Merino de Terrassa, Ramón Fernández Jiménez, Jerónimo Vázquez Rey, Paco Trives o Francisco Morales de Sabadell, a més d’altres de Barcelo-na. CCOO es farà més present a la zona a fi nals de 1970, quan, seguint les seves consignes, es realitzin el 3 i el 30 de novembre i el 17 del mes següent aturades en solidaritat amb els processats a Burgos. Aviat, com es preveia, es concentraran a la zona un miler de treballadors, entre els de plantilla de les grans constructores i els subcontractats, el que sumat a la presència de líders sindicals amb experiència, la forta implantació de CCOO a la zona i els processos de negociació dels convenis de 1971 i 1973, van fer d’aquesta zona del Vallès Occidental, durant els primers anys setanta, un dels nuclis de lluita de la construcció, arribant a ser qualifi cada de «bastión proletario de la construcción»61. Els treballadors organitzaran vagues, desfi lades de tall en tall, per arribar a totes les obres i forçar l’extensió de la protesta, i mar-

60 Entrevista a Luis Romero, Barcelona, 21 d’octubre de 2009.61 Informaciones Obreras, nº 51 (24 de gener de 1972).

59

xes pel centre de Sabadell fi ns a la delegació de la CNS per presentar les demandes i donar a conèixer el confl icte a la població. El mateix model que s’havia fet servir a Terrassa durant les protestes de 1959.

L’any 1971 s’iniciarà, en aquestes obres, amb la convocatòria d’assem-blees de treballadors per preparar la plataforma del nou conveni. També hi haurà els primers confl ictes a CFF, una de les empreses present a les obres. De nou serà la mort d’un treballador, Manuel Ruiz, electrocutat per la falta de mides de seguretat a les obres de la UAB, el que faci esclatar el confl icte al febrer. Reunits en assemblea els treballadors decideixen convocar una vaga en demanda de millores en les condicions de treball, reivindicació que tindrà més protagonisme en aquest confl icte que no els temes salarials. La vaga s’expandeix ràpidament a les obres de Badia, on Cubiertas y Tejados està construint més de 4.000 habitatges. Aviat la Guàrdia Civil fa acte de presència. Malgrat tot l’aturada als talls s’estén durant cinc dies. El confl ic-te fi nalitza amb l’acomiadament de més de 500 treballadors i moltes de-tencions, però havent aconseguit certes millores laborals. Per exemple a les obres de l’Autònoma l’empresa cedirà el control de la comissió de seguretat i l’administració dels menjadors als propis treballadors. També es guanyarà en drets sindicals, amb l’acceptació per part d’algunes empreses, com CFF, del dret a convocar assemblees dins l’horari laboral62.

No obstant, a fi nal d’any es reproduiran els confl ictes. A l’octubre tor-nen les mobilitzacions quan l’empresa anuncia l’acomiadament de 346 treballadors per acabament d’obra. Reunits en assemblea els treballadors rebutgen els acomiadaments i es declaren en vaga. La mobilització es tan-ca amb la promesa de les empreses de recol·locar-ne cent d’ells a d’altres obres. El novembre continuen les protestes, ara en solidaritat amb la SEAT, sumant-se a elles estudiants que havien començat a fer classes a la UAB.

També al juliol de 1971 havien començat les reivindicacions a la propera ciutat de Sabadell. Al febrer ja s’havia redactat un document, impulsat per CCOO i ratifi cat per sis-centes signatures, en suport de la plataforma reivin-

62 Cipriano García, una lluita permanent..., op. cit., p. 87-88, Los trabajadores de la construcción frente.., op. cit., p. 81 i Informaciones Obreras, nº 42 (22 de març de 1971).

60

dicativa aprovada en reunions anteriors i criticant la nova llei sindical. Però no serà fi ns al juliol quan s’iniciïn les aturades en defensa de la plataforma, con-cretament a les empreses Cubiertas y Tejados i Construcciones y Materiales, amb especial incidència a les obres del barri de Can Deu. Des de la direcció de les empreses s’amenaça amb acomiadaments massius. L’assemblea de treballadors convoca una manifestació al centre de Sabadell que reunirà a tres mil perso-nes. El 27 d’agost es farà una jornada de vaga, que afectarà a la quasi totalitat del sector a la ciutat, i una nova manifestació que sortirà del barri obrer de Ca n’Oriac de nou cap al centre de la ciutat. Al fi nalitzar la manifestació els tre-balladors escolliran una comissió, que serà l’encarregada d’intentar negociar amb els verticalistes i la patronal. El confl icte fi nalitzarà sense aconseguir mi-llores signifi catives. A les obres de Can Deu, després de tres dies d’aturades, la policia va detenir tres treballadors, que seran alliberats pel mateix director de l’empresa63. El confl icte arribarà també a les obres de Badia, on la vaga s’estén cinc dies, fi ns que els obrers són desallotjats dels talls per la Guàrdia Civil.

La presència de la Policia Armada i la Guàrdia Civil en aquestes obres serà una constant. Per exemple, un informe de CCOO sobre la jornada de lluita convocada el 28 d’abril de 1972 explicarà que «en centros obreros donde con anterioridad se habían producido importantes luchas com en «Ca’n Deu» y «polígono Badía» (construcción) se estacionaron “jeeps” de “grises” y en los alrededores de las obras de la “Autónoma” se situaron diversos coches de la guardia civil en uniforme de campaña mientrás la Brigada Político Social se dedicaba a interrogar a los encargados buscando a los promotores de las asam-bleas y los paros anteriores»64.

El 1972 s’iniciarà també amb aturades contra els nous acomiadaments a les obres de la UAB i petits confl ictes a les de Badia, per les reduccions de primes i el treball a preu fet65. Però després de dos anys de mobilitzacions,

63 Mundo Laboral 1971, Op. cit., p. 42 i Informaciones Obreras, nº 49 (16 d’octubre de 1971).

64 AHCO. I CONC.1. «Comarcas del Vallés. Primeras informaciones sobre las accio-nes del día 28 de abril y el 1º de mayo». [maig 1972], p. 1.

65 Informaciones Obreras, nº 49 (16 d’octubre de 1971) i Vallés Obrero, juny 1972, núm. 5, p. 11-13.

61

es detecta un cert cansament entre els treballadors. En assemblees a les obres de la UAB, fetes per preparar la celebració del 1r de maig, i segons el mateix informe abans citat, «por primera vez se han producido fuertes discusiones entre los trabajadores sobre la necesidad, o no, de ir al paro en el 1º de mayo, ya que muchos trabajadores opinaban que la empresa aprovecharía el hecho de que sólo quedaban unos 400 trabajadores (las obras se están termi-nando) para hacer despidos y lamentándose de que siempre son los primeros en hacer huelga»66.

Aquestes lluites a les obres de la UAB i Badia van tenir un paper decisiu per estendre les CCOO al Vallès i connectar als activistes de les diferents poblacions, ja que al coincidir en elles treballadors residents en diferents municipis de la zona es va poder iniciar una tasca de coordinació comar-cal. A més molts dels que van passar per aquestes obres aniran a treballar després a altres sectors, però ja organitzats en CCOO, i això va permetre a l’organització arribar a grans fàbriques del metall com la Condiesel de Sant Cugat del Vallès, la Josa de Rubí o la Pirelli de Manresa i a pobles de la zona on fi ns llavors el moviment no tenia una presència organitzada i estable67.

3.2. El confl icte a Bellvitge

El segon nucli important de confl icte a la construcció en aquests pri-mers anys setanta seran les obres que s’estan fent al barri de Bellvitge, a l’Hospitalet de Llobregat. Si el 1969 havia estat a l’edifi cació del propi barri i de les naus industrials de la carretera del Mig, ara el confl icte es produirà a les obres de construcció de la residència sanitària. Unes obres on treballen uns 200 tècnics i 500 obrers, entre ells el militant de CCOO Jaume Valls. Les obres es van iniciar el 1970 a preu fet, amb unes dures condicions la-borals i jornades de 10 hores68. El juliol una comissió de treballadors, amb

66 Ibídem, p. 2.67 AHCO. Col·lecció Biografi es Obreres. Entrevista a Cipriano García, 1991.68 Capdevila i Mirabet, Josep M. Bellvitge, anatomía de un hospital. [S.l. : autor], 2008. p. 3.

62

Valls al capdavant, planteja una sèrie de reivindicacions sobre horaris i sous, que es desoïda per la direcció. La comissió de treballadors convoca una aturada de mitja hora. El dia convingut només surten fora de l’obra uns 80 obrers, que són immediatament despatxats, però la resta de la plantilla, sense abandonar el lloc de feina, decideix no treballar. Finalment la direcció, per asserenar la situació, readmet als acomiadats. El confl icte esclatarà, de nou, amb força quan la direcció acomiadi al setembre de 1970 a tres mem-bres de la comissió escollits pels treballadors. En resposta els obrers iniciaran una vaga de tres dies que, malgrat la presència policial a les obres, acabarà amb la readmissió dels acomiadats i el reconeixement de la comissió per part de la direcció de l’empresa69. A partir d’aquí s’iniciarà un procés molt participatiu que portarà a fer assemblees o «juntas», com les anomenaven els treballadors, cada migdia després de dinar, i a mobilitzar a molts dels obrers, des de joves fi ns a treballadors més grans que havien militat a la CNT70. La mobilització va aconseguir millores salarials i laborals –com un men-jador amb menú–, ja que des de les grans empreses que participaven a les obres, com Dragados o Huarte, es va preferir «negociar determinades reivin-dicacions a canvi de l’acompliment dels compromisos establerts en els terminis d’acabament d’obra»71. Com a les obres del Vallès aquí també es donarà una forta presència policial, no només en moments de vaga, sinó de forma con-tínua, amb la presència als talls de policies secretes camufl ats com enginyers.

Després de l’acabament d’aquesta obra molts treballadors, ja organitzats en CCOO, trobaran difi cultats per trobar feina a altres empreses, perquè fi guren a la llista negra de la patronal del sector. Davant d’aquesta difi cul-tat molts optaran per formar equips de treball, les «colles», que s’ofereixen per treballar subcontractats a preu fet. Amb les colles era més fàcil trobar

69 Informaciones Obreras, nº 49 (16 d’octubre de 1971) i declaracions de Jaume Valls en Capdevila i Mirabet, Josep M. Op. cit., p. 3-4.

70 AHCO. Col·lecció Biografi es Obreres. Entrevista a Jaume Valls, 1997.71 Ribas i Vinyals, Josep. «L’oposició antifranquista a l’Hospitalet de Llobregat». En: Fran-

quisme i transició democràtica a les terres de parla catalana. Barcelona: Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, ...[et al.], 2001, p. 734.

63

feina i s’aconseguia un millor sou, a més de mantenir la camaraderia entre companys que s’havia donat a Bellvitge. Així, doncs, dirigents sindicals de la construcció de l’Hospitalet, com el mateix Jaume Valls o José Anto-nio Ruiz, tindran les seves pròpies colles. Dins d’aquestes colles paletes i peons cobraven segons el marcat pel conveni i la resta de diners guanyats es repartien a parts iguals entre tots sense diferenciar categories. Les colles no eren ben vistes per una part de la direcció de CCOO, ja que una de les reivindicacions històriques de l’organització havia estat la supressió del treball a preu fet, reivindicació a la que naturalment s’oposaven aquestes colles, que argumentaven que també a la indústria es treballava a prima i que a més la colla era una forma de treball en comú i de convivència entre obrers. També hi havia gent dins de CCOO que pensaven que per estendre la protesta era millor que els militants de l’organització anessin a les obres a buscar feina d’un en un i no en grup, com a colles, ja que l’objectiu havia de ser arribar a més treballadors i conscienciar-los i a les colles dirigides per membres de CCOO aquesta feina ja estava feta.

El 1971 també és l’any en que es van celebrar eleccions sindicals par-cials, en les que només es renovava la meitat dels càrrecs sindicals. A la construcció, que continuava amb la difi cultat de presentar candidats no-més sortiran escollits alguns enllaços compromesos, entre ells el comunista Josep Maria Rodríguez Rovira, enginyer tècnic d’Acsa, que serà aleshores escollit vocal provincial pel col·legi de tècnics de la UTT.

3.3. La lluita a l’empresa Huarte

L’any 1971 també destacarà a la construcció el confl icte a l’empresa constructora Huarte. El maig els treballadors envien un escrit al delegat de treball, recolzat amb 600 signatures, demanant augment de sou, millores en la seguretat i una autèntica representació dels treballadors. Per defen-sar la proposta es fan cinc dies de vaga. El juliol s’inicien noves aturades. El dia 7 aturen els tres-cents treballadors a les obres de l’empresa a Santa Coloma de Gramenet. El dia 19 el confl icte s’ha estès a quatre obres més

64

de l’empresa, amb un total de vuit-cents treballadors aturats. Es tornen a enviar mil signatures a la Delegació de Treball en suport de la plataforma. Aviat a les reivindicacions pròpies es sumen d’altres, com les que promou CCOO de cara al nou conveni, la readmissió d’acomiadats i la solidari-tat amb els treballadors en confl icte de la SEAT. El 21 de juliol continua l’aturada i es fa una assemblea de sis-cents treballadors als locals de la CNS, sortint després en manifestació fi ns a la Plaça de Catalunya, on seran dis-solts per la policia. El dia 22 a la tarda es concentren a la CNS més de mil treballadors, i les forces d’ordre públic practiquen la detenció de cinc d’ells. El dia 27 Huarte acomiada a tot el personal eventual; el 28 hi ha aturades de solidaritat a vint obres de Piera y Sopena, Núñez y Navarro, Ribas y Pradell, Dragados y Construcciones, Entrecanales, Zoyari, La Llave de Oro, Agroman, Sicop i Mapfre, que en algunes continuen els dies 29 i 30.

Des del grup dirigent de les CCOO vol aprofi tar-se la situació i es convoca una vaga de tot el ram el dia 2 d’agost, per pressionar en les nego-ciacions del nou conveni que s’estan portant a terme en aquells moments i que afecta a 102.860 treballadors i 7.312 empreses a tota la província de Barcelona. La vaga aconsegueix aturar obres de Barcelona i els voltants. Les protestes continuen els dies posteriors amb piquets i concentracions a la CNS. El conveni es signarà a l’agost, amb data d’1 de juliol i amb una duració de dos anys, amb revisió salarial al complir-se el primer. Fet encara sota la pressió dels esdeveniments de Granada, el nou conveni concedirà només millores laborals –en les vacances i la jornada laboral–, però supo-sarà retallades de sous, sobretot dels eventuals. En algunes obres quan vol posar-se en pràctica hi ha protestes obreres i s’envien delegacions a la CNS a demanar explicacions72.

També fi nalitzarà en aquestes dates el confl icte a Huarte. Després de quasi un mes de vaga, són confi rmats 130 acomiadaments, encara que l’empresa, a canvi, es veu obligada ha introduir algunes millores laborals.

72 Mundo Laboral 1971, Barcelona, [Grupos de Obreros Cristianos], 1972, p. 53-54; Informaciones Obreras, nº 44 (22 de juliol de 1971) i següents; La Vanguardia, 20 de juliol de 1971 i Los trabajadores de la construcción frente.., op. cit., p. 81.

65

3.4. L’assemblea d’enllaços sindicals de novembre de 1972 i la plataforma dels 10 punts

El 1972 es produeix un punt d’infl exió en l’evolució de la confl ictivitat laboral al sector, és l’any menys confl ictiu del lustre 1970-1975. A Madrid sí es convocarà una important vaga del 24 al 30 d’abril en la lluita pel seu conveni provincial. En canvi a Barcelona, amb un conveni signat per dos anys, només es donaran lluites aïllades a diferents obres, destacant les mo-bilitzacions a les obres de la barriada de la Mina, a Sant Adrià del Besòs, arrel de tres accidents mortals, i també a diferents obres de Terrassa i Rubí. Serà també l’any en que amb la modifi cació de l’ordenança laboral del sec-tor s’introdueixi el contracte de fi x d’obra: «desde ese momento el obrero ma-nual podía ser eventual al máximo quince días (...) durante los cuales podía ser despedido sin previo aviso, para después pasar a fi jo: bien fi jo de obra, el caso más común, bien fi jo de plantilla»73. L’eventualitat, malgrat això, continuava essent la tònica, perquè els obrers podien ser acomiadats al fi nalitzar l’obra.

El que no s’aturarà el 1972 és la repressió policial. El 20 maig seran detinguts dos membres de la coordinadora del ram que, com era habitual, es trobava reunida en uns camps pròxims a la Guineueta. De sobte, alertats segurament per una denúncia, va aparèixer la policia, que pistola en ma va dissoldre la reunió i va detenir als manobres Torcuato Pérez García i José Nuñez Hernández74.

En aquests anys s’ha produït un canvi d’actitud en molts treballadors que, arrel dels confl ictes de 1971 i els assassinats de Granada i Madrid, tenen unes postures més crítiques vers les jerarquies del Vertical. Això es podrà constatar en una reunió de mil enllaços i jurats de tota la provín-

73 Transformaciones laborales en la industria de la construcción en Catalunya, op. cit. p. 67. Vegeu també: Puig de la Bellacasa, José María. “Los eventuales de la construcción”. Triunfo, nº 576 (13 de octubre de 1973), p. 25-29.

74 AHCO. Fons Albert Fina, capsa XVII, expedient 3574. Ambdós serien torturats a la comissaria de Via Laietana i tindrien que enfrontar un judici el novembre de 1973 davant el Tribunal de Orden Público. En el judici José Nuñez seria absolt i Torcuato Pérez seria condemnat a 2 anys de presó acusat de ser membre de l’il·legal PSUC.

66

cia convocada per l’OSE, el 3 de novembre de 1972, als locals de la seva delegació provincial de Barcelona. Allà els convocats van obviar el discurs de l’encara màxim dirigent de la UTT, el procurador Pedro Moya Clua, i van acabar votant una plataforma de 10 punts. Aquesta plataforma, que es venia preparant des de l’estiu, la van presentar enllaços lligats a CCOO i demanava 3.000 ptes. de sou mínim per al manobre per 40 hores de treball setmanal i amb escala mòbil; duració màxima del conveni d’un any; 100% de sou en cas d’accident, malaltia o jubilació; 30 dies de vacances pagades; 2 pagues extres; paga del 12% sobre el sou real; fi x de plantilla als 15 dies; que el Impuesto sobre el Rendimiento del Trabajo Personal (IRTP) fos a càrrec de l’empresa; i fi nalitzava reclamant els drets sindicals de reunió, associació i vaga. Moya Clua es va veure superat pels esdeveniments i va decidir que a partir de llavors aquestes grans assemblees només es farien una vegada cada dos anys75.

La resposta a la jerarquia verticalista en aquestes assemblees no era es-pontània. Des de la coordinadora de la construcció de CCOO es prepara-ven prèviament les intervencions i es repartien entre els diferents membres presents a l’assemblea els temes a presentar. A més aquestes assemblees eren el moment idoni per difondre les idees de CCOO, com diu Rodríguez Rovira «aquella gent havia acudit allà no perquè tu els havies convocat sinó perquè els havia convocat un altre. I quan aquella gent sortia d’allà tu ja no tornaves a tenir accés de cap tipus a ells. Per tant la única possibilitat que tu tenies era mentre ells estaven allà. I l’únic que podies aspirar era a donar-los idees, a fer-los propostes, a sensibilitzar-los, però no els podies estructurar. No podies dir “y mañana nos vemos en la esquina para no sé qué”. No, no ho podies fer. I si ho feies no servia de res perquè tampoc no hi anava ningú (...) havies diríem d’aprofi tar el moment per fer una explicació de continguts, de

75 AHCO. I CONC.1D, Carpeta 9 Comisiones Obreras de la Construcción. «Asam-blea de enlaces y cargos sindicales de la construcción y obras públicas el día 3 de noviembre de 1972», novembre 1972. També Informaciones Obreras, nº 60 (26 de juny de 1972) i nº 74 (6 de novembre de 1972). A més l’assemblea va recolzar la vaga general que en aquells moments s’estava desenvolupant a Vigo.

67

reivindicacions, de plataforma. També de reivindicació de llibertat sindical, que la fèiem també... I de la necessitat de la lluita, és a dir, el que feies era sensibilitzar, donar idees, estimular»76.

Aquesta assemblea suposarà, doncs, un canvi, ja que molts enllaços, fi ns llavors afi ns al verticalisme o neutrals, van conèixer de primera ma la plataforma que defensava CCOO i la van fer seva i, a més, van veure com es qüestionava al mateix Moya Clua, el que va ajudar a que perdessin la por a enfrontar-se a les jerarquies. Quedaven lluny els temps en que Moya no trobava cap oposició en aquestes grans reunions. Només cal recordar l’informe policial d’una d’aquestes assemblees d’enllaços de 1967: «La re-unión se desarrolló con el mayor orden, se caracterizó, a pesar del gran número de trabajadores reunidos, por el espíritu de comprensión de los asistentes, que aplaudieron en diversas ocasiones al Presidente de la Sección Social Provincial del Sindicato de Construcción, al referirse a la problemática social y económica del momento, así como a la inefi cacia de la huelga en los momentos actuales, como medio de presión social»77. Com es veu la situació ara han canviat.

De fet el 1973 el Sindicat Vertical de la construcció, la ceràmica i el vidre es dividirà en dos, per una banda el Sindicato de Construcción y Obras Públicas i per l’altre el Sindicato de Vidrio y Cerámica. Amb aquesta divisió els dirigents del vertical volien aconseguir un procurador més a les Cortes. Moya Clua va perdre així part del seu feu, ja que provenia del vidre, però en canvi es va lliurar de donar resposta a l’augment de la confl ictivitat a la construcció.

La plataforma dels 10 punts aprovada serà la base de la mobilització obrera del 1973 al sector. El gener de 1973 una delegació d’un centenar d’obrers es van presentar als locals de la CNS de Terrassa per entregar qua-tre-centes signatures a favor dels 10 punts, mentre es feien aturades al polí-gon residencial de les Arenes i a Sant Llorenç. També es faran assemblees al març als locals de la CNS de Sabadell per ratifi car aquests 10 punts.

76 AHCO. Col·lecció Biografi es Obreres. Entrevista a Josep M. Rodríguez Rovira, 2004. També: Entrevista a Rafael Parra, 1991.

77 AGCB. Fons Governadors Civils. Informes laborales, capsa 274, carpeta 1.753-II. «Reunión de mil quinientos enlaces de la construcción», Barcelona, 6/12/1967.

68

A la vegada s’inicien confl ictes per lluitar contra el prestamisme, com són les aturades a Sabadell de les obres de Dragados y Construcciones a Can Rull o els quinze dies de vaga a les obres d’Ecisa al polígon de Sant Joan, a Sant Cugat del Vallès. A més hi ha vaga a les obres d’ACSA del 3 al 14 de març, en defensa d’una plataforma pròpia que a més de millores laborals exigia la dimissió del Jurat d’Empresa i la realització de noves eleccions. Durant el confl icte es van fer piquets per passar per diferents obres i per informar a la població de la zona. En un d’aquests piquets seria detingut el dia 10 el dirigent de CCOO Josep Maria Rodríguez Rovira78.

També hi ha noves aturades i assemblees a les obres de La Mina, on estan ocupats un miler de treballadors. Les mobilitzacions s’iniciaran a l’empresa Ficea, on és fi x d’obra Fernando Miranda, militant comunista de CCOO, i a ICSASA, on l’abril entra a treballar l’ofi cial ferrallista José M. Rodríguez Gómez, de CCOO i militant del PCE(i), encara que aquest serà aviat acomiadat. Ficea va avisar a les forces de l’ordre de la presència d’aquests militants «a fi n de que realizaran una labor preventiva en evi-tación de un confl icto». Ells seran els líders d’una mobilització en aquest polígon que portarà a la convocatòria, per part del Jurat d’Empresa, d’una aturada en suport de la plataforma dels 10 punts més un propi demanant «representación elegida libremente por los obreros de FICEA en los debates del convenio». L’aturada es va iniciar el 2 de maig després de l’hora de dinar. L’empresa denuncia el fet a la Brigada Social i a la Guàrdia Civil i els facilita «las fi liaciones completas de los dos mencionados productores y de ocho más que se habían signifi cado en el paro». El dia 3 la Policia Armada va desallotjar l’obra. El confl icte s’allargarà fi ns al dia 8 amb acomiadaments i sancions79.

Però el confl icte més important del 1973, pel seu resultat tràgic, serà el de la Tèrmica. Aquest confl icte, on quedarà palesa de nou la duresa de la resposta patronal i policial, marcarà un abans i un després en l’organització

78 ANC, Fons PSUC, 1570, Hacia la extensión de la lucha…, [març 1973].79 AHCO. Fons Empreses. Caixa 1.5. Carpeta Ficea. «FICEA - Informe sobre el paro labo-

ral», 7 de maig de 1973 i Fons CONC. «Conclusiones Jurado de Empresa». 22 de març de 1973

69

dels treballadors del Barcelonès nord i de la construcció i posarà sobre la taula un altre problema del sector: la subcontractació.

3.5. La vaga de la Tèrmica80

A Sant Adrià del Besòs s’estava ampliant la central tèrmica, propietat de Fecsa, que havia subcontractat per les obres tècnics alemanys i quatre empreses: Vinco, Sade, Copisa i Casa. Ja el 1971 s’havien fet quinze dies de vagues a les obres aconseguint millores salarials, però amb una dura resposta patronal, l’acomiadament de 150 treballadors. El març de 1973 una assemblea conjunta de treballadors de Sade, Copisa i Casa, a més de ratifi car la plataforma general dels 10 punts, va rebutjar el Jurat d’Empresa que existia per la seva falta de representativitat i va escollir una comissió obrera comuna per les tres empreses. El dia 29 la plataforma és signada per vuit-cents treballadors de totes les empreses presents a l’obra i es dóna de termini fi ns al 2 d’abril perquè les respectives direccions donin resposta. El dia 30 Copisa, que era l’empresa on treballaven 1.300 dels 1.700 obrers de la Tèrmica, comença a pressionar als seus treballadors i difon un comuni-cat signat per altres obrers de la mateixa empresa contraris a la vaga convo-cada. El dia 2 d’abril Copisa anuncia a la delegació obrera que no accepta la plataforma reivindicativa presentada i que no reconeix el que qualifi ca de «comissió obrera il·legal». A més sanciona a diferents treballadors i ame-naça amb acomiadar tots els eventuals. Semblant postura adopta l’empresa Casa. Davant d’això es convoca per part dels treballadors organitzadors de la protesta una aturada de dues hores per al dia següent. El dia 3 la policia ocupa les obres i impedeix l’entrada en bloc als treballadors, ordenant-los que es dispersin. Davant la negativa d’aquests, comencen les càrregues i uns durs enfrontaments, amb trets que provoquen la fugida dels obrers, i que deixen un mort, Manuel Fernández Márquez, i un ferit de bala, Sera-

80 He seguit Lluites obreres a la Tèrmica del Besòs. Barcelona: CCOO del Barcelonès, 2003 i la premsa. També Balfour, S. Op. cit., p. 198-200.

70

fín Villegas. La policia deté a setze treballadors i durant el matí ocupa els municipis de Sant Adrià i Badalona.

Un moviment de solidaritat s’estendrà per tot Catalunya i la resta d’Espanya: aturades, assemblees, manifestacions. En pocs dies hi ha ac-cions a dues-centes empreses i es mobilitzen 150.000 treballadors, «fue la acción de solidaridad más generalizada que había tenido lugar en Barcelona desde la Guerra Civil». Aquestes protestes tenen el seu punt més àlgid en la vaga general als municipis de Cerdanyola i Ripollet el 6 d’abril, que «fueron las primeras de una serie de acciones generales de ámbito local que conmocio-narían las ciudades de alrededor de Barcelona entre 1974 y 1975»81 i en la jornada de lluita convocada per CCOO pel dia 11 d’aquell mateix mes.

En els dies posteriors la policia deté a Manuel Pérez Ezquerra, Fer-nando Lozano Revuelto, José Moreno Rider i Leonardo Farrero Rodes, membres de CCOO i de la comissió obrera que ha convocat la vaga de la Tèrmica. Tots quatre serien jutjats en consell de guerra. La vaga durarà uns quants dies més, durant els quals seran acomiadats uns setanta treba-lladors, als que cal sumar altres cinquanta-cinc que deixaran l’empresa per voluntat pròpia fruït de la pressió patronal i policial.

Els esdeveniments de la Tèrmica van servir de revulsiu al moviment obrer al sector de la construcció i, a partir de llavors, els confl ictes es van multiplicar. En els mesos posteriors hi haurà mobilitzacions a l’empresa Sala i Amat de Terrassa per un acomiadament, a Ribas y Pradell per imposar el dret a escollir enllaços i jurats representatius, a les obres de la Mina, a Carmona y Miret (Barcelona), Folguera (Mataró), Ecisa i Sedosa (Terrassa).

3.6. El conveni provincial de Barcelona de 1973

Els fets de la Tèrmica seran també un factor de pressió en les negocia-cions del nou conveni laboral de la construcció. De cara a aquestes nego-

81 Balfour, S. Op. cit., p. 200.

71

Capçalera de «Construcción: portavoz de las Comisiones Obreras de Construcción, Vidrio y Cerámica» (agost 1970). AHCO

Ocupació de Sa Palomera (Blanes). En el centre amb barba Miguel Agúndez. (març 1976). AHCO

72

Cartell de convocatòria de la vaga estatal de la construcció (abril 1976). AHCO

73

Mesa presidencial del i Congrés de la Federació de Construcció de CCOO de Catalunya. D’esquerra a dreta Antonio Cantano, Paco Muñoz,

Antonio Herrera, Luis Romero, Francisco Liñán, Agustí Forner, José Antonio Caballero, Justiniano Martínez i Víctor Santos. (abril 1978). AHCO

Cartell electoral del PSUC amb la imatge de Luis Romero (juny 1977). AHCO

74

Conveni provincial de 1978. Concentració de treballadors de la construcció davant l’AISS. (26/4/1978). AHCO

75

Manifestació de treballadors de la construcció (7/6/1978). AHCO

Eleccions al Consell de Treballadors a l’empresa Nucea (1977). AHCO

76

Anvers i revers de fi txes de la llista negra de Copisa. AHCO. Fons Lluís Mestre Arrabal

77

Anvers i revers de fi txes de la llista negra de Copisa. AHCO. Fons Lluís Mestre Arrabal

78

ciacions la UTT, la nova denominació de l’antiga Secció Social que agru-pava a la representació obrera dins del Vertical, va presentar a la patronal una proposta molt reivindicativa, segurament buscant el laude per evitar entrar en confl icte amb la patronal i a la vegada quedar bé davant d’uns treballadors cada cop més reivindicatius. Comença així un canvi en el dis-curs dels dirigents verticalistes, que «dicen cosas aparentemente fuertes, pero no dan soluciones ni propuestas concretas»82. Aquest canvi de discurs és pro-ducte de la pressió que la confl ictivitat laboral al sector està exercint sobre els verticalistes, que veuen com dia a dia avancen les propostes de CCOO i augmenta el descrèdit de la CNS. Així, el 25 d’abril de 1973 la UTT fan entrega de la seva proposta a la patronal i el 25 de maig es trenquen les negociacions.

Durant juny i juliol d’aquell mateix any els treballadors pressionen. Hi ha vaga a l’empresa Pyrsa –on és enllaç Juan Gómez Alba, membre de CCOO–, confl ictes a obres de Cubiertas y Tejados, Miró, Trepat, Barcino-va i d’altres empreses, a més de concentracions als locals de la CNS per exigir comptes als verticalistes per l’evolució de les negociacions del con-veni. A Sabadell la vaga de la construcció es fa aleshores general i durant 15 dies s’aturen les obres d’Ecisa, Huarte i Construcciones Roca. Després de l’estiu hi haurà confl ictes a Construcciones Bernárdez, que acaba amb l’acomiadament dels trenta-sis obrers de la plantilla, a Construcciones Roca, i de nou a Dragados y Construcciones a Can Rull, en demanda de la readmis-sió de quatre treballadors i que fi nalitza amb setze acomiadaments més83. A Terrassa hi ha aturades al polígon de les Arenes, vaga a Sala i Amat, Ecisa i Sedosa. També hi ha vagues a l’empresa Corominas i a la ciutat de Mataró, que fi nalitzen amb enfrontaments al carrer amb la policia.

Finalment, després d’estires i arronses, el conveni serà signat amb data d’1 de juliol, encara que no serà homologat pel Ministeri de Treball i fet públic fi ns a l’octubre. El conveni recull algunes millores, gràcies a les pres-

82 Valentín. «Aunque la mona se vista de seda..». Construcción. Comisiones Obreras Zona Norte de Barcelona, febrer 1975, p. 6.

83 Can Oriach, núm. 80 (gener 1974), p. 32.

79

sions que s’han exercit durant aquests mesos: pujada del sou, millor retri-bució de les hores extres, vacances de 25 dies, reducció de la jornada de 45 a 44 hores, a més d’assegurar el cobrament dels dies que no es pugui treballar per mal temps.

Des de la UTT, una vegada homologat el conveni, es convoca per al 6 de desembre una assemblea d’enllaços, on acudeixen uns 600, per explicar les gestions fetes durant les negociacions. És la primera gran assemblea que es fa des de novembre de l’any anterior. El nou president de la UTT de Barcelona, després de la divisió del sindicat en dos, és Juan Tijeras Larios84, que té un tarannà més possibilista i a les assemblees fa intervencions «mu-cho menos triunfalista, más llanas y recogiendo en buena medida los problemas que hay en el ramo». Tijeras reconeix en el transcurs de la reunió que «las mejoras se habían debido a las luchas y la presión desde las obras». En la ma-teixa assemblea representants dels treballadors lligats a CCOO denuncien que s’havia incomplert la decisió de l’assemblea d’enllaços de feia un any, on s’havia decidit que la comissió deliberadora havia d’estar escollida pels treballadors i que la plataforma a defensar era la dels 10 punts i en canvi «la comisión deliberadora había sido nombrada a dedo y ni antes ni durante la negociación había consultado a los trabajadores»85.

Les mobilitzacions d’aquests anys milloren la coordinació del ram a ni-vell català. També ajuden les trobades de la CONC, on hi havia obrers de la construcció d’altres comarques a més de les barcelonines, i on es van establir contactes entre els diferents nuclis de la construcció de CCOO que s’havien anat constituint des de fi nals dels seixanta i principis dels setanta. Nuclis com el de Blanes, amb Francisco Antequera Barbero –enllaç acomiadat de Zurita Hermanos–, Miguel Agúndez Moreno –acomiadat de SAFA i enllaç

84 Entrevista a Ángel Rozas, Barcelona, 9 de setembre de 2009. Rozas era originari del mateix poble que Juan Tijeras i el coneixia des de petit. El pare de Juan Tijeras havia estat afusellat pels franquistes. Sembla que Tijeras, que s’havia relacionat amb militants de la CNT en arribar a Barcelona, va entrar al Vertical i va progressar gràcies al seu casament amb la neboda del ministre Pedro Gual Villalbí. El juliol de 1971 havia estat escollit vice-president de la UTT i el 1973 substituirà a Moya Clua en la presidència.

85 «Huelgas en la construcción». Luchas obreras, nº 4 (9 diciembre 1973), p. 4-5.

80

de Construcciones Gallart–, i Antonio Caballero; al Maresme amb Manuel Pozo Caballero –enllaç de Folguera–, Antonio Rodríguez Avellaneda –enllaç de Padrós–, José Padilla Rosado, Félix Chico, Eduardo i Manuel Vivas Arias, Pablo Bacas i els seus germans; Sabadell amb Ramón Fernández Jiménez, Francisco Morales, Víctor Santos; en Terrassa amb José Merino, Antonio Merino, Juan Rodríguez «el ruso», José Gil García o Serafín López Rodrí-guez; en el Vallès Oriental amb Martín Martín Rodríguez, Isidoro Romero i Agustí Forner; al Baix Llobregat amb Sergio Alvarado, José María Fernán-dez i Emilio Gallego; a Lleida, amb Antonio Chacón Giménez i Antonio Cantano Palma –enllaços que havien liderat el confl icte a FOCSA el 1970 i lideraran el de Cubiertas y Tejados el 1975–; a Tarragona, on ja el 1969 i 1970 s’havien produït mobilitzacions a les obres de les central nuclear de Vandellós, amb José Arjona Luque, José Estrada i Enríque Velasco; a Giro-na, amb Sebastián Vela Alonso, Luis Segura i Rafael Castro; a Olot, liderat per Rafael Martos Cordón; a Manresa, amb el guixaire Joaquín Vizcaíno Grima; a Figueres, amb Antonio Revidiego Ocaña; a Sant Feliu de Guíxols, amb Leoncio Espejo Fuentes i Pedro Ortega o a Vilanova i la Geltrú, amb Inocente López Zapata. La majoria d’ells membres també del PSUC.

L’augment de la confl ictivitat, la millor organització i l’extensió de CCOO a diferents empreses i obres va permetre organitzar la lluita dels anys següents per ram, a l’entorn del conveni, com ja es venia fent a altres sectors com el tèxtil o el metall des de anys enrere. Això, en un sector tan atomitzat empresarialment com el de la construcció, tenia més avantatges per als treballadors que la negociació a nivell d’empresa.

Des del verticalisme es tracta de fer front a aquesta ofensiva de reivin-dicacions obreres i així, des l’OSE va convocar-se, el mes desembre, la II Asamblea de Trabajadores de la Construcción, que reuneix 700 obrers i tèc-nics en representació del 1.300.000 treballadors del sector. Aquesta assem-blea es demostra inoperant davant dels ràpids canvis que s’estan observant al sector, tant des del punt de vista de l’organització de la protesta com des del punt de vista estrictament econòmic86.

86 Martínez-Conde, Víctor. «La ii Asamblea de Trabajadores de la Construcción». En:

81

3.7. L’arribada de la crisi i el protagonisme de les mobilitzacions al Baix Llobregat

L’any 1974 començaran a fer-se notar amb força al país els efectes de la crisi energètica –que havia esclatat el 1973–, efectes que colpejaran amb es-pecial duresa a la construcció, ja que «d’una vigorosa expansió es passa preci-pitadament a una violentíssima recessió. En cinc anys (1973-1978) el nombre d’habitatges projectats es redueix a la meitat». La crisi econòmica produeix un descens en la demanda d’habitatges, originat pel «progressiu desfasament entre els ritmes de creixement de la renda familiar i els preus dels habitatges», a més de «per l’enduriment del fi nançament dels mitjans d’accés a la propietat de l’habitatge»87. També provocarà problemes fi nancers als petits i mitjans promotors, que no poden trobar sortida en l’obra pública, ja que aquesta està controlada per les grans empreses. A més les condicions laborals amb la crisi empitjoren: «aumento de la eventualidad, ausencia de contratos, re-tribución salarial por debajo de los mínimos del convenio (agudizado en la situación actual, pero ya practicado anteriormente con los trabajadores nor-teafricanos por ejemplo), desaparición de los destajos y horas extraordinarias, etc.»88. Tot això fa que en l’agenda reivindicativa de CCOO aparegui amb força un nou tema: la lluita contra l’atur i la defensa del lloc de feina, o dit d’una altra forma, les lluites ofensives generalitzades comencen a donar pas a lluites de caràcter defensiu entre els treballadors. El mateix passa a d’altres sectors afectats per la crisi.

El primer trimestre de l’any es produeixen mobilitzacions i aturades a obres de grans empreses com Fomento, Huarte, Miró y Trepat, J. Cos, en-tre d’altres. Les reivindicacions es centren en reclamacions de pagaments endarrerits, condicions laborals, repartiment de la paga de benefi cis, etc.

«Los problemas de la clase obrera i». Cuadernos para el Diálogo, extra 33 (febrer de 1973), p. 28.

87 Història econòmica de la Catalunya contemporània. Barcelona : Enciclopèdia Ca-talana, 1989, v. 6, p. 215 i 236. I també Transformaciones laborales en la industria de la construcción en Catalunya, op. cit. p. 55-60.

88 Boix, Ricard; Roa, Miquel. Art. cit., p. 59

82

Durant el maig de 1974 es començarà a debatre, dins de la coordina-dora de CCOO, una plataforma reivindicativa de cara a la propera revisió del conveni d’aquell any, però amb la vista posada a la negociació d’un nou conveni el 1975. El mateix mes, en reunions de treballadors del sector convocades per CCOO, s’aprovarà la negativa a acceptar la imposició go-vernamental del 15,7% de topall per la pujada dels sous i una plataforma de vuit punts: sou mínim de 4.500 pessetes setmanals, 40 hores de jorna-da laboral, 100% del sou en cas d’accident, malaltia o jubilació, 30 dies de vacances pagades, IRTP a càrrec de l’empresa, jubilació als 60 anys, l’obligació de fer un contracte fi x a partir dels 15 dies de feina efectiva, l’elecció de representants a les obres, el reconeixement del dret d’assemblea i vaga89. A la plataforma es recullen pràcticament les mateixes demandes que CCOO va presentar el novembre de 1972 i de nou trobem reivindica-cions de caràcter estrictament econòmic barrejades amb d’altres de natu-ralesa clarament política, tot i que aquestes es situïn, com sempre, al fi nal de la taula reivindicativa.

Un confl icte laboral important aquest any es produeix a l’empresa Portolés, que construïa una cimentera a Vallirana, municipi de la comarca del Baix Llobregat, i on el juliol, novament arrel d’un accident de treball, es farà una vaga denunciant la situació que l’ha propiciat. Amb aquesta primera protesta s’aconsegueixen millores en les condicions de seguretat i higiene, així com la celebració immediata d’eleccions sindicals a l’empresa, ja que fi ns llavors no hi havia representació obrera a l’obra. Com a resul-tat de les votacions és escollit un Jurat d’Empresa amb preponderància de militants de CCOO. De nou tenen un paper fonamental en aquest confl icte treballadors acomiadats d’altres obres i que han arribat a Portolés ja organitzats en CCOO, com és el cas de José Manuel Bores Ruiz i Juan Vargas Pérez, escollits per formar part del nou Jurat. Aquests enllaços, entre d’altres llocs, havien participat a les mobilitzacions de les obres de cons-trucció de la UAB. Arrel d’aquesta nova situació en la representació obre-

89 Construcción [Manresa], maig 1974.

83

ra, també s’aconsegueix que no hi hagi discriminació amb els treballadors estrangers, sobretot marroquins. Aquests treballadors eren coneguts com «carrilans» perquè es passaven la vida al tren, d’obra en obra, evitant ser expulsats o intentant passar cap a França per instal·lar-se al país veí90. Els confl ictes es reproduiran a fi nals d’any, per l’acomiadament de trenta-nou treballadors, amb una vaga des del 18 de novembre fi ns al 5 de desembre de 1974, data en que es farà una aturada a tot el Baix Llobregat, convocada per l’assemblea d’enllaços del metall de la comarca, entre d’altres raons en protesta pels acomiadaments de Portolés. Finalment els despatxats seran readmesos91.

Però el confl icte més important de l’any es produirà entre octubre i desembre a les obres de la nova factoria de SEAT que s’està construint a Martorell. És un confl icte que coincidirà en el temps amb la vaga gene-ral de la comarca del Baix Llobregat. Aquestes obres estaven encarregades a l’empresa Construcciones y Contratas, on havia triomfat a les eleccions sindicals de 1971 la candidatura impulsada per CCOO, presidida per Ramon Fernández Jiménez, treballador i militant de Sabadell. Durant els anys posteriors a les eleccions hi havia hagut mobilitzacions, amb les què s’havia aconseguit el funcionament d’unes comissions de seguretat i higie-ne controlades pels representants escollits pels treballadors a les assemblees celebrades a les mateixes empreses. A més, a les ofi cines de Construcciones y Contratas coincidiran dos militants comunistes de CCOO, José Miguel Abad, que serà el cap d’obra uns mesos, i Paco Muñoz Peláez, com a admi-nistratiu. També eren unes obres a les que cada dia es desplaçaven obrers des de Barcelona, Sabadell i Terrassa, molts amb una experiència sindical prèvia i vinculats a CCOO, com per exemple molts dels acomiadats de l’empresa ACSA.

90 Per exemple el 7 de març de 1975 es fa una jornada de vaga a les obres en solidaritat amb un obrer marroquí que la policia vol expulsar del país. Vegeu: «Internacionalisme proletari a Vallirana». Treball, núm. 410 (18 de març de 1975), p. 7.

91 Boix, Isidor, Pujadas, Manuel. Conversaciones sindicales con dirigentes obreros. Bar-celona: Avance, 1975, p. 46-48. AHCO. Fons José Luis Rodríguez. «La asamblea comarcal de enlaces del metal del Bajo Llobregat...», 26 de novembre de 1974.

84

El mes de novembre la comissió representant dels treballadors va de-manar que el transport dels obrers que venien de Sabadell i Terrassa fos per compte de l’empresa, tal com passava amb els que arribaven de Barce-lona, i amenaça amb un vaga en cas de negar-se l’empresa a assumir-ho. Des de la direcció de Construcciones y Contratas es reacciona acomiadant a catorze treballadors. Davant d’això tota la plantilla, excepte els tècnics, es declara en vaga. La direcció de l’empresa sanciona als treballadors amb quatre dies de suspensió de sou i feina. S’inicien vagues de solidaritat a d’altres empreses presents a les obres i a d’altres rams. Un sector de la plantilla es radicalitza seguint a Joaquín Nieto, militant de la LCR, i al topògraf Antonio Alonso, membre de la Liga Comunista, que han entrat a treballar fa poc temps a les obres. De nou, des de Comissions Obreres, s’inicien les marxes de treballadors fi ns als locals de la CNS de Martorell, davant dels que s’organitzen concentracions, i novament la patronal farà servir la seva tàctica més habitual: s’acomiada a tota la plantilla i després es fa una readmissió selectiva, de la que aquest cop queden fora vint-i-nou treballadors. En aquesta ocasió l’empresa no aconsegueix, en un primer moment, el seu objectiu, perquè la sentència de Magistratura de Treball, davant les denúncies presentades pels advocats dels treballadors, declararia els acomiadaments improcedents. Malgrat això l’empresa al·legarà que les obres que feien s’havien acabat pel que fi nalment els acomiadaments es faran efectius92. Construcciones y Contratas, com a conseqüència d’aquests confl ictes, perdrà la contracta amb SEAT poc després.

També durant aquests mesos fi nals de l’any hi ha mobilitzacions a l’empresa Cubiertas y Tejados i a Visa, una empresa de més de 500 treballa-dors, ubicada a Barcelona, la direcció de la qual té fama de dura en les seves relacions laborals. Dins de la seva plantilla hi havia permanentment a les obres un policia de la Brigada Social per controlar els possibles confl ictes laborals. A ella, des de feia uns mesos, treballava Francisco Liñán, un dels líders de CCOO de la construcció, forjat en les lluites des de fi nals dels

92 Los trabajadores de la construcción frente.., Op. cit., p. 85-86 i entrevista a Paco Mu-ñoz, Barcelona, 21 d’octubre de 2009.

85

anys seixanta. Liñán impulsarà la celebració de diferents assemblees, que acabaran reclamant pujada de sous i millores dels vestuaris i menjadors. S’iniciarà un vaga que, com és habitual, acabarà amb molts acomiadats, però amb millores en seguretat i higiene pel conjunt de la plantilla.

A fi nals d’aquest any de 1974, com a conseqüència de la crisi econòmi-ca, comencen els acomiadaments i incompliments salarials, això provoca protestes a les empreses Cogisa, Fernando Granell, Pyrsa i altres. Per discutir la situació es reuneixen enllaços i treballadors de diferents empreses en crisi el 31 d’octubre als passadissos de la seu central del sindicat, a la Via Laietana de Barcelona, ja que el jerarca Juan Tijeras es nega a cedir una sala per fer l’assemblea. En la reunió es denuncia «que se está haciendo uso, en no pocos casos, de esta psicosis de crisis para provocar reestructuraciones de plantillas con numerosos despidos y también para disminuir los salarios reales» i s’exigeix la garantia dels llocs de feina, que els aturats cobrin el 100%, l’eliminació dels subcontractistes i un sou mínim de 4.500 pessetes per 40 hores de feina93.

Durant aquest any des del verticalisme continuaran els canvis en el dis-curs. En un intent de frenar el creixent suport que les propostes de CCOO tenen entre els treballadors i particularment entre enllaços i jurats, es con-voquen reunions comarcals de representants sindicals on, com tot seguit veurem, s’assumeix part de la plataforma de CCOO. Així, el mes d’abril, en una reunió d’una vuitantena d’enllaços del Sindicato Comarcal del Ma-resme, presidida pel mateix Tijeras, i després d’«una animada polémica» es va aprovar la necessitat d’exigir un sou mínim professional de 600 pessetes al dia, la derogació del decret que havia congelat els sous i que el cobra-ment del IRTP als treballadors es fes només a sous superiors a 300.000 pessetes, a més de protestar pel pèssim servei públic de transports de Ma-taró94. També es fan reunions similars a Terrassa i Sabadell. L’11 de juliol de 1974 arriba el torn de Barcelona, on la UTT convoca una assemblea de quatre-cents enllaços. En aquesta reunió Tijeras explicarà la recent revisió

93 «Construcción». Luchas obreras, nº 41 (3 de noviembre de 1974), p. 7-8.94 La Vanguardia, 25 d’abril de 1974, p. 36.

86

del conveni i es pronunciarà contra el prestamisme, parlarà de controlar els contractes i, fi ns i tot, d’un possible conveni nacional per al conjunt del sector. Als precs i preguntes membres de CCOO denunciaran la demagò-gia d’aquestes propostes, quan en canvi a la pràctica la representació obrera ofi cial ha signat la revisió salarial sense consultar als treballadors. Davant d’això reclamaran que s’assumeixin els 8 punts de la plataforma aprovada el mes de maig, així com la defensa de les llibertats sindicals i el dret de vaga.

El novembre es celebrarà una assemblea plenària de la UTT de Barce-lona, amb la presència d’Alvarez Abellán, president del Consejo Nacional de Trabajadores, i de Pérez Olea, president del Sindicato Nacional de la Construcción, on els verticalistes es tornaran a manifestar contra el presta-misme i a favor d’una cartilla professional al sector. També en una reunió de la comarcal de Vic, Tijeras afi rmarà que la UTT «no negociará el próximo convenio colectivo sindical provincial del sector sin contar con la participación de la base y de la representación comarcal»95. Sens dubte el discurs de les jerarquies verticalistes s’ha fet més reivindicatiu, encara que, com veurem, la pràctica continuarà sent la mateixa.

95 La Vanguardia, 7 de noviembre de 1974, p. 29 i 21 de noviembre de 1974, p. 37.

87

CAPÍTOL IV

L’IMPACTE DE LA CRISI I LES VAGUES GENERALS DEL SECTOR (1975-1977)

1. El moviment d’aturats a la construcció

El 1975 la crisi econòmica és una realitat assentada, amb més de 100.000 aturats a la construcció a tota Espanya, que aviat arribaran a ser 178.000. A Catalunya el 1977 ja es comptaven més de 20.000 aturats, arribant als 50.000 el 1979. En el període 1975-1981 els llocs de treball del sector a Catalunya es reduiran en un 40%96. La construcció «por tener una gran fl exibilidad de contratación, un volumen alto de trabajo descualifi cado y unas relaciones laborales muy poco reguladas, se ha visto particularmente expuesto al paro»97. Les característiques del sector el fan més vulnerable a la crisi: baix nivell de mecanització, una productivitat que el 1970 era un

96 Sector construcció. Barcelona : Generalitat de Catalunya, Direcció General d’Ocupació, 1986, p. 9.

97 Transformaciones laborales en la industria de la construcción en Catalunya, op. cit. p. 62. Vegeu també Vázquez-Prada, Rodrigo. «Trabajadores de la construcción entre el paro y las elecciones sindicales». Triunfo, nº 661 (31 mayo 1975), p. 22-23.

88

38% inferior a la del conjunt de la indústria i minifundisme empresarial –segons el cens sindical existeixen a la província de Barcelona 13.681 em-preses d’edifi cació, de les que només 131 tenen més de 100 treballadors–. Les petites empreses apareixen i desapareixen ràpidament, la mitjana de permanència d’un paleta en una empresa serà de sis mesos. Amb aquest pa-norama una de les primeres conseqüències de la crisi serà un reajustament del sector que benefi ciarà a les empreses més grans, que són les que fan el 44,3% de la inversió del sector, i estan millor preparades per afrontar la crisi i millor relacionades amb la banca i l’administració per obtenir vies de fi nançament i concessions de contractes.

El problema de l’atur va tenir un gran impacte entre els treballadors del sector, acostumats a trobar feina fàcilment, i a una societat que no estava preparada i on no hi havia una cobertura social per aquesta situació. A més, com denunciava aleshores CCOO, a «miles de trabajadores se les niega el seguro de paro porque al haber estado trabajando en prestamistas, empresas fantasmas, como consecuencia de la eventualidad y por haber estado otras épocas anterio-res también en paro forzoso, no pueden justifi car los requisitos legales que se les exigen»98. Per fer front al problema des del moviment de les Comissions es crida als aturats a que visitin en grup a les autoritats locals, la premsa i altres entitats per exigir feina o una assegurança d’atur, i es posa com a exemple a Sant Vicenç dels Horts on ja s’havia posat en marxa aquest tipus de protesta. També aconsella que es demanin obres públiques, però dirigides a construir equipaments pels barris. En aquest cas posa com exemple la demolició que van fer al barri barcelonès del Bon Pastor, veïns i aturats, d’un edifi ci que s’havia començ at a construir en uns terrenys destinats a equipament sanitari.

El 1975 serà també l’any del naixement d’un moviment d’aturats en-tre els treballadors, que s’organitzaran en Comisiones Gestoras de Parados per rams o localitats99. La comissió d’aturats de la construcció es constituirà al

98 «Luchas en la construcción». Luchas obreras, nº 54 ([23 de febrero de 1975]), p. 6.99 Puig i Valls, Angelina. «Evolució de l’atur a la ciutat de Barcelona de 1975 a 1995 i

resposta sindical». En: L’articulació social de la Barcelona contemporània. Barcelona : Institut de Cultura de Barcelona, 1997, p. 298.

89

desembre. En aquests organismes es barregen treballadors acomiadats per les seves activitats reivindicatives, molts d’ells presents a les llistes negres de la patronal, amb treballadors sense feina per qüestions econòmiques. Així, aprofi tant la primera fase de les eleccions sindicals, que es convoquen el maig de 1975, es van escollir a Barcelona, Badalona i Santa Coloma, delegats dels aturats i, fi ns i tot, serà escollit representant ofi cial dels aturats del Maresme al Consejo Provincial de Trabajadores el militant comunista de les Comissions Gómez Alba100. Aquest moviment es consolidarà a partir de gener de 1976 com a Comisión de Parados de la Construcción. El mateix mes es celebren dues assemblees d’aturats al local del Vertical, amb l’assitència de quasi un miler d’aturats i amb la presència de Juan Tijeras, que dóna el recolzament de la UTT al moviment. En aquestes assemblees s’escolleix una comissió de 32 membres i s’aprova una plataforma reivindicativa que servirà de base per les reclamacions dels aturats101. La Comissió es mostra molt activa, amb manifestacions al carrer per pressionar a l’administració en demanda de fei-na, ajudes socials i rebaixes en els rebuts dels serveis bàsics (llum, aigua, gas, impostos municipals, etc.). Tindran una important participació a la setmana d’acció contra l’atur, que va ser convocada per CCOO del 5 a l’11 d’abril. També elaboraran un document reivindicant la posada en marxa d’un pla de construcció d’equipaments socials, concretament es parla d’escoles, hospitals i transport públic102. Així, doncs, l’atur i l’eventualitat tindran un paper deci-siu en les mobilitzacions d’aquests anys entre àmplies franges dels treballadors de la construcció. La mateixa OSE reconeixerà que, a part de la lluita per la pujada dels sous, una altra font de la confl ictivitat estava focalitzada en «la resistencia de los obreros fi jos de obra a ser despedidos al fi nalizar su especialidad en la misma, ante la inseguridad de encontrar un nuevo puesto de trabajo»103.

100 AHCO. Col·lecció Biografi es Obreres. Entrevista a Ildefonso Adame, 2002 i a Juan Gómez Alba, 2002.

101 AHCO. Fons Alfons Labrador. «Comunicado de la iª y iiª Asamblea de Parados del Ramo de la Construcción», 9 de febrero de 1976.

102 Los parados de la construcción y la necesidad de equipamientos públicos. Barcelona: Comisión de Parados de la Construcción, 1976.

103 Memoria de la Delegación Provincial de Sindicatos de Barcelona, 1975, c. 170 citada

90

El 1975 la construcció serà, després del metall, el sector més confl ic-tiu a la província de Barcelona. Diferents qüestions ens ajuden a explicar-nos aquest salt: la mateixa crisi –que feia perillar els llocs de feina i que augmentava l’atur–, la millor organització de CCOO al sector, sobretot a les grans obres, i, fi nalment, la presència a les empreses i obres de molts enllaços compromesos, a partir de les eleccions sindicals de juny de 1975.

La confl ictivitat laboral i política anirà augmentant i estenent-se fora de l’àrea metropolitana de Barcelona a mida que avanci l’any. Així, per exemple, al gener es produeix una vaga de 12 dies que afecta als 3.500 treballadors de les seixanta-set empreses que estan construint la refi neria de petroli de Tarragona. Després de diferents manifestacions la vaga acabarà amb dos empresonats. També a Lleida, el mateix mes, hi ha mobilitzacions a Cubiertas y Tejados, amb 400 treballadors, que és l’empresa que cons-trueix l’autopista de l’Ebre. Durant el confl icte els treballadors es tancaran a la catedral de la Seu. Finalment seran acomiadats 44 obrers.

A la província de Barcelona, durant el mes de febrer, es registren dife-rents confl ictes, molts associats a les rescissions de contractes. Són els casos de Contractor, a les obres de Ciutat Meridiana, de Copisa i d’Agroman, a les obres de Zona Franca. Al març seran els treballadors d’Huarte a Barcelona, Cubiertas y Tejados a Santa Margarida, i Portolés a Vallirana els que facin aturades en demanda de millores salarials i contra el treball a preu fet. A començaments d’abril són els treballadors de l’autopista Terrassa-Sabadell els que protestaran, aconseguint millores laborals. Algunes mobilitzacions fi nalitzen, com ha estat habitual durant aquests anys, amb acomiadaments massius i readmissions selectives, que deixen fora a més d’un centenar de treballadors.

per Molinero, Carme, Ysàs, Pere. Productores disciplinados y minorías subversivas. Madrid: Siglo xxi, 1998, p. 230.

91

2. La plataforma dels 19 punts i les vagues de 1975

Aquestes protestes creen el clima perquè el març s’aprovi una platafor-ma de 19 punts per tot el ram de cara a la negociació del conveni de 1975, on a part de les demandes de sou, jornada laboral o drets sindicals, s’afegeix un altre eix en la lluita reivindicativa: la representativitat dels treballadors en les negociacions amb la patronal104. Com deia un butlletí de la LCR, es tracta de «imponer mediante la lucha a nuestros verdaderos representantes elegidos en los tajos por encima de la UTT del Sindicato Fascista y de sus je-rarcas que tratan de hacernos pagar su convenio de migajas»105. La plataforma va ser aprovada en convocatòries de càrrecs sindicals a Barcelona, Terrassa, Sabadell, Mataró, Martorell, Cornellà, Badalona, Vilanova i la Geltrú i va rebre el recolzament de més de cinc mil signatures de treballadors del sector. També es pressiona, amb l’enviament d’un escrit signat per més de cent càrrecs sindicals de Barcelona, Sabadell, Mataró i Badalona a la UTT provincial –la qual havia denunciat el conveni al febrer– perquè convoqui una assemblea provincial d’enllaços on discutir i aprovar la plataforma i es nomeni una comissió deliberadora representativa i escollida pels treballa-dors en assemblees.

S’inicia una gran difusió de l’avantprojecte, repartint-se 9.000 exem-plars a les obres i recollint-ne 40.000 signatures més de suport als 19 punts. Des de la UTT no hi ha cap resposta, així que des de les diferents empreses i poblacions es nomenen 22 representants, la majoria de CCOO i per primera vegada un de la UGT, perquè formin part de la comissió negocia-dora del conveni, als que s’aniran afegint representants de diferents pobla-cions106. Per escollir aquestes persones es tenia en compte: «que hi fos la gent

104 Plataforma reproduïda a: Los trabajadores de la construcción frente.., Op. cit., p. 118-119.

105 La construcción en lucha : portavoz de los militantes y simpatizantes de la cons-trucción de LCR ETA VI, [1976].

106 Els representants escollits van ser Fidel Borruego Carrasco, Rafael Cordones Na-varrete, Manuel Delgado, José Fernández Cortes, Melquíades García, Juan Gómez Alba, José González Mellado, Francisco Liñán Muñoz, Manuel López Álvarez, Antonio Manzano

92

d’una banda que estava treballant en empreses més grans i en obres més grans. Això donava molta força i molta representativitat i perquè és clar des d’aquests llocs diríem les possibles accions vàries del que sigui, tenien ja una força i una embranzida inicial molt potent i después gent pues representativa del ram i d’experiència de Comissions Obreres. El Luis Romero i jo per exemple pues en aquell moment estàvem aturats i vam estar elegits a la comissió deliberadora. Per què? Pues perquè en un moment en l’assemblea del sindicat van dir: “Ah pues i fulano, mengano qué tal?”, “estais de acuerdo compañeros” sí, sí. I així funcionaven les coses»107.

Per CCOO els escollits per formar part de la comissió han d’assumir «su papel públicamente y públicamente desarrollen su actividad como tales representantes en todos los sentidos, y no sólo cara a los trabajadores y patro-nal sinó también al conjunto de la opinión pública»108. Aquesta serà una constant en les properes mobilitzacions que sempre es convocaran amb els noms dels membres de les comissions escollides i, fi ns i tot, amb les seves fotografi es, per tal de què fossin reconeguts pels treballadors.

Alguns «núcleos vanguardistas», com els anomena llavors la direcció de CCOO, creuen que ja estan donades les condicions per anar a una vaga general del ram, però des de la direcció de la coordinadora del ram es pensa que encara no ha arribat l’hora, que «se trata en estos momentos de desarrollar el apoyo y la solidaridad con los trabajadores en lucha, coordinando y extendiendo las luchas en base a los puntos del anteproyecto del convenio, dándole una mayor difusión en las obras y asambleas en el sindicato (...) impo-

Pérez, Fernando Miranda Gómez, Andrés Molet Claries, Rafael Parra Chica, José Mª Ro-dríguez Gómez, Josep M. Rodríguez Rovira i Luis Romero per Barcelona; Manuel Pozo i Antonio Rodríguez Avellaneda per Mataró; Ramón Fernández Jiménez i Antonio Merino Cañasveras per Martorell; Gabriel Yera Morales i Félix Chico Camacho per Sabadell; José Gil García i Serafín López Rodríguez per Terrassa; Juan Cruz Rodríguez i Antonio Fernán-dez Duarte per Badalona; José Manuel Bores i Juan Vargas per Vallirana i Ginés Gil Escorza per Vilafranca del Penedès.

107 AHCO. Col·lecció Biografi es Obreres. Entrevista a Josep M. Rodríguez Rovira, 2004.

108 «La construcción en lucha». Luchas obreras, nº 57 (17 marzo 1975), p. 3.

93

niendo elecciones sindicales en las obras (...) exigiendo que las UTT lo apoyen (...). Promoviendo, en defi nitiva, la participación más amplia y abierta de los trabajadores, lo que permitirá a la vez la creación de formas e instrumentos de relación y coordinación entre los trabajadores, lo que hará posible la exten-sión de las luchas, hacia una próxima acción de todo el ramo»109. Finalment, malgrat les reticències de la direcció de CCOO, i per reforçar la protesta, es convocaran dos dies d’aturada, no una vaga general, en defensa dels 19 punts de l’avantprojecte i del reconeixement de la comissió escollida com a interlocutora davant la patronal.

La vaga s’inicia el 16 d’abril arribant a afectar, segons la premsa le-gal, a més de 3.000 treballadors de 33 obres i de 24 empreses del ram a l’Hospitalet, Zona Franca, Mercabarna i Badalona, on per primera vega-da té un paper la petitíssima organització de la UGT existent, això sí en una posició molt secundària que responia, com ells seus mateixos dirigents reconeixien, a «un paper completament marginal»110. Segons CCOO, són entre 12.000 i 15.000 els treballadors que participen en la protesta. Els treballadors són convocats el primer dia a reunir-se a l’edifi ci de la Delega-ción Provincial de Sindicatos de Barcelona –a Via Laietana–, però el troben tancat, així que realitzen una assemblea a l’església de Santa Maria del Mar, als carrers propers al Vertical. El dia 17, novament segons la premsa de curs legal, l’aturada afecta a més de 1.000 treballadors i 15 obres; segons la premsa de CCOO, en realitat eren entre 5.000 i 6.000.111. La vaga s’estén i arriba també a d’altres poblacions de la província de Barcelona com Pine-da de Mar i Malgrat. En resposta al confl icte obrer, les empreses realitzen una quarantena d’acomiadaments i les forces d’ordre públics practiquen una trentena de detencions, set d’elles de treballadors de l’empresa Padrós, amb seu a Badalona. En algunes obres, com és el cas de les que Contractor

109 Ibídem.110 Ballester, David. Els homes sense nom: l’exili i la clandestinitat de la UGT de Catalun-

ya (1939- 1976). Barcelona : Viena : Fundació Josep Comaposada, 2003, p. 354.111 La Vanguardia, 17 d’abril de 1975, p. 33 i 18 d’abril, p. 29 i «La huelga de la cons-

trucción». Luchas obreras, nº 61 (20 d’abril de 1975), p. 3.

94

està fent a Bellvitge «continuaron la lucha por sus reivindicaciones concretas y alcanzaron aumentos de salarios sin un solo despido»112.

El grup dirigent de CCOO es mostra satisfet de la «extraordinaria combatividad que han demostrado los trabajdores del ramo» i del paper que ha tingut l’organització «orientando e impulsando en concreto las diferentes iniciativas. Fortaleciendo la coordinación entre los trabajadores del ramo» Així mateix, crida a continuar la lluita per la defensa dels 19 punts, la comissió escollida, la participació a les eleccions sindicals i el suport als aturats113.

Durant la vaga algunes grans empreses com Fomento, Copisa, Cons-trucciones y Contratas o Vifesa «van donar ordre als encarregats per tal que no s’oposessin als treballadors si aquests volien anar a la vaga» i, fi ns i tot, els van pagar les hores. Això es deu a que alguns sectors de la patronal creuen que aquesta protesta dels treballadors els hi va bé per pressionar al govern «amb més força de cara a aconseguir mides concretes contra la crisi imperant al sector». Des del PSUC s’afi rma que algunes empreses el que volen en rea-litat és acabar amb la congelació de llicències d’obres, que s’havia decretat durant la revisió del Pla Comarcal, per tal d’«obligar així a fer marxa enrere en les escasses previsions positives que hi ha quant a equipaments i zones verdes, tot desencadenant de nou l’especulació i obrint la porta als fabulosos negocis de les immobiliàries»114.

El 22 d’abril es convoca una assemblea de càrrecs sindicals on Juan Ti-jeras es compromet a obrir la comissió deliberadora del conveni i no es tan-ca a convocar una vaga al sector de cara a les negociacions del conveni. Les protestes continuen i durant el maig hi ha vagues a Construcciones y Con-tratas a Barcelona i a Modulveton i Euroconstruc de Cerdanyola, aquesta en demanda de la readmissió dels acomiadats. Des de CCOO no s’espera més la resposta de la UTT i es convoca una assemblea on s’escull una comissió deliberadora amb setze representants de Barcelona i dos per cada una de les

112 La construcción en lucha : portavoz de los militantes y simpatizantes de la construcción de LCR ETA VI, [1976].

113 «La huelga de la construcción». Luchas obreras, nº 61 (20 d’abril de 1975), p. 3-5.114 «Construcció: 20.000 obrers en vaga». Treball, núm. 413 (29 d’abril de 1975), p. 5.

95

poblacions amb UTT: Mataró, Martorell, Sabadell, Terrassa i Badalona. Així mateix, s’envien diversos escrits al Vertical recolzant aquesta comissió, un signat per dos mil treballadors el dia 6 i un altre signat per 1.279 el dia 13. El dia 30 es fa públic un document signat per 30 treballadors del ram explicant el procés de mobilitzacions i les reclamacions del sector.

Finalment les pressions tenen el seu efecte i el 3 de juny es convoca per la UTT una nova assemblea a Barcelona que reuneix cent cinquanta càrrecs de representació obrera, sota la presidència de Juan Tijeras. Aquest jerarca ratifi ca els 19 punts com l’avantprojecte de cara a la negociació i decideix la lliure elecció pels treballadors de la comissió deliberadora, el que no es complirà. A més es vota a mà alçada una vaga pels dies 2, 3 i 4 de juliol per recolzar la plataforma. El mateix passarà a les reunions convocades per les UTT de Terrassa i Mataró. De fet, les jerarquies de la UTT es van veure obligades, ja que els militants de CCOO aprofi taven les reunions per presentar propostes fora de l’ordre del dia. Segons alguns testimonis, Tijeras «anava al seu rotllo i nosaltres al nostre. I al fi nal (...) va dir: “bueno pues nada, ruegos y preguntas, no sé qué”, llavors, jo en aquest cas concret, vaig intervenir i vaig dir que sí, que volia sotmetre a aprovació que si no s’aconseguien les reivindicacions i no es feia la Comissió Deliberadora com s’havia plantejat, pues si la gent estava d’acord en anar a la vaga. I vam dema-nar una votació i la gent va aixecar majoritàriament les mans»115.

També s’entreguen a la Delegació de Treball dotze mil signatures més recolzant l’avantprojecte dels 19 punts. Fins i tot treballadors d’Astear entreguen l’avantprojecte al llavors príncep Joan Carles aprofi tant la seva visita ofi cial a les obres de l’autopista Barcelona-Terrassa, on els obrers d’aquesta empresa es troben treballant.

Poc abans de l’inici de la vaga, la comissió escollida dirigeix una carta al president del Sindicato Provincial de la Construcción i al delegat provincial de Sindicatos on exposen les raons de la vaga: defensa de l’avantprojecte de

115 AHCO. Col·lecció Biografi es Obreres. Entrevista a Josep M. Rodríguez Rovira, 2004.

96

19 punts, garantia dels llocs de treball front a la crisi, recolzament a la co-missió deliberadora escollida en assemblea, solidaritat amb la lluita d’altres treballadors com els de sanitat o metall i l’anul·lació de la pena de mort116.

La vaga esclata efectivament el 2 de juliol i s’allarga, com estava previst, durant els dos dies següents. Acabaran participant en ella entre 18.000 i 30.000 treballadors, segons fonts ofi cials recollides per la premsa diària. Una aturada a la que se sumen no només paletes i manobres, sinó també electricistes, fusters i algunes plantilles de bòbiles i fàbriques de materials del ram. A Barcelona el mateix dia 2 aturen totalment les obres de les zones de Sant Andreu, Canyelles, Ciutat Meridiana, Nou Barris, Mara-gall, cinturó de Ronda i una majoria de les de Zona Franca i Bellvitge. La vaga s’estén també a les grans obres de fora de l’àrea metropolitana com les de Mataró, Vilassar de Mar, Sabadell, Terrassa, Vallirana, etc. Uns 500 treballadors en vaga es concentren a la Catedral. Al barri d’Hospitalet de Pubilla Cases es fa una manifestació. En els dies posteriors hi haurà noves concentracions a la Catedral i manifestacions pels carrers de Barcelona. Durant la protesta es va intentar accedir als locals del Vertical per fer re-unions, el que va ser impedit, i es va mantenir una entrevista amb Juan Tijeras, que va afi rmar que «la Comisión Deliberadora del Convenio está planteando unas reivindicaciones económicas muy similares a las solicitadas en los 19 puntos117». Davant la negativa a autoritzar l’ús dels locals sindicals, es van improvisar noves assemblees a la plaça de la Catedral de Barcelona, que, com veurem, es convertirà en l’espai públic utilitzat per la celebració d’assemblees massives del sector en posteriors confl ictes.

La vaga fi nalitzarà amb cent detinguts i acomiadaments a diferents em-preses. Per exemple a les obres de l’empresa Tatset a Bellvitge són despatxats 145 treballadors i s’obre expedient per acomiadar a 11 enllaços i jurats per haver participat a la vaga. Tanmateix, la força demostrada per part dels treballadors fa que patronal, que recolzava el decret de congelació salarial

116 Ludevid, M. «Huelga general en la construcción». Gaceta de derecho sindical, nº 50 (julio 1975), p. 16.

117 La Vanguardia, 4 de juliol de 1975, p. 26.

97

del govern i que ofereix només un augment del 15% dels sous, i la comis-sió negociadora nomenada per la UTT no es posin d’acord i s’acabi anant a un laude que fi xa el Ministeri de Treball. Aquesta Norma de Obligado Cumplimiento, dictada el 2 de setembre, afectava a 126.406 treballadors de 13.534 empreses i en la pràctica prorrogava el conveni signat el 1973, però millorant les indemnitzacions i actualitzat les taules de retribucions, el que suposarà un augment del 20,6% del sous118.

En aquesta vaga, com a les posteriors, jugarà un paper clau el piquet informatiu que formaven activistes de CCOO i la propaganda, única for-ma de trencar l’aïllament de les obres, allunyades unes de les altres. Ja a les vagues de 1973 van posar-se en marxa piquets, un que passava per totes les obres com a forma d’estendre el confl icte i, un altre, en forma de petita delegació, que s’encarregava de buscar suport d’altres sectors: estudiants, parròquies, etc. El piquet anava creixent a mida que passava per les obres i podia arribar a aplegar un bon nombre de treballadors. Aquestes marxes, amb ocupació de l’espai públic, i la presència de moltes obres al mateix centre de les ciutats, feien les protestes de la construcció molt visibles da-vant la ciutadania i van ajudar a popularitzar les demandes del moviment obrer en el seu conjunt119. A més, aquests piquets eren importants per mobilitzar als treballadors de les obres més petites i per aconseguir que el vaguista se sentís acompanyat, servint de defensa davant la repressió patro-nal i, alhora, com vehicle de comunicació i contacte. Així «el piquete cubría las apariencias a quien quería parar, pero tenía miedo a las represalias de la empresa»120. Les empreses acostumaven a avisar a la policia i en l’actuació d’aquests contra els piquets és on s’acostumaven a produir més detencions durant els confl ictes.

També tenia un paper central en aquestes vagues la propaganda. En un moment en què la premsa estava controlada pel govern l’única forma d’arribar amb la informació a moltes obres era gràcies a la propaganda edi-

118 Acción sindicalista, nº 150 (septiembre 1975), p. 44-45.119 Balfour, S., Op. cit., p. 197.120 Los trabajadores de la construcción frente.., Op. cit., p. 107

98

tada clandestinament. Així, els dies en que es convoquen aturades o vaga alguns militants s’encarreguen del llançament de fulls volants, normalment per la nit després de les 7 de la tarda o entre les 5 i les 8 del matí, perquè els obrers les trobessin al iniciar la seva jornada de treball. O bé es repartien a mà, sobretot a l’hora del dinar, en que els militants de CCOO es «colaven» a les obres per distribuir-les121. Cal sumar a això el paper clau en la difusió que tenen els delegats d’obra, escollits en assemblees pels seus companys de tall o empresa. Després de les eleccions de 1975, en alguns casos, la seva activitat tindrà un caire ofi cial, a l’haver estat votats com a enllaços sindicals. Aquests delegats eren els encarregats de difondre les reivindica-cions, la vaga i l’estat de les negociacions del conveni del sector a la seva obra i d’escollir els membres de la comissió deliberadora. Des del PSUC es considera aquesta experiència com un «exemple de com imposar, la presència pública de formes extralegals (però no pas clandestines!) d’organització obrera, de com conquerir per a ella zones d’activitat legal, d’imposar, en certa manera, la seva legalitat»122.

Les mobilitzacions del juliol tindran el seu moment més tràgic amb la mort a la presó del militant comunista Diego Navarro. El dia 25 de juliol di-ferents activistes de CCOO i del PSUC de Sant Vicenç dels Horts, amb les seves famílies, s’havien desplaçat a l’Arboç del Penedès, per passar el dia fora i comentar les novetats en la lluita del sector. La concentració va ser dissolta per la Guàrdia Civil, que va ferir d’un tret al genoll al paleta Diego Navarro –representant sindical dels aturats–, al que va detenir acusant-lo d’agressió a les forces armades i alteració d’ordre públic. El dia 29 va ser ingressat a la presó provincial de Tarragona per ordre del Jutjat Militar. El dia 11 d’agost, segons les fonts ofi cials, va aparèixer penjat d’un cinturó a la seva cela. El cert és que ni la família –estava casat i era pare de cinc fi lls– ni l’advocat del cas Rafael Nadal Company, van poder veure el cadàver que va arribar al dia següent a Sant Vicenç en una caixa de ferro soldada. L’enterrament, al que

121 AHCO, Col·lecció Biografi es Obreres, Entrevista a Luis Romero, 2001 i Juan Gómez Alba, 2002.

122 «La batalla per la conquesta de les UTT». Treball, núm. 419 (22 de juliol de 1975), p. 3.

99

van assistir mig miler de veïns i companys, es va desenvolupar en mig d’una gran tensió amb les forces policials que vigilaven el sepeli i va fi nalitzar amb una marxa lenta des del cementiri al centre de la població123.

3. Les Candidatures Obreres, Unitàries i Democràtiques a les eleccions sindicals de 1975

En aquest context d’augment de la confl ictivitat del 1975 tindran lloc les eleccions sindicals, les últimes del franquisme. Des de la direcció de CCOO van considerar-se clau. Al sector de la construcció, a part de les difi cultats ja comentades, es van trobar que molts dels seus líders i orga-nitzadors havien estat acomiadats després de les últimes vagues o en atur per la crisi i per tant no es podien presentar a les eleccions. De fet des de la comissió deliberadora escollida es plategen, en un document presentat el 20 de maig d’aquell mateix any, tres reivindicacions en aquest camp de les eleccions sindicals: poder ser candidat als 15 dies de feina, eleccions a totes les obres i entre els aturats perquè puguin estar presents a les UTT.

Malgrat aquests problemes, les Candidatures Obreres, Unitàries i De-mocràtiques, promogudes per CCOO, obtindran bons resultats a la primera volta electoral, on s’escollen enllaços i jurats d’empreses i càrrecs d’UTT locals. Aquests bons resultats van fer que militants de CCOO siguin esco-llits presidents d’algunes UTT locals de la construcció. Aquest és el cas de la de l’Hospitalet, on és escollit José Antonio Ruiz Ruiz; del Prat de Llobre-gat, amb Antonio Martín Sánchez; de Mataró, amb José Padilla Rosado; de Badalona amb Avelino Pérez o a Terrassa on José Gil serà president de l’Agrupación de Construcción de la UTT local. A més a Tarragona és escollit

123 «Un assassinat ignominiós: Diego Navarro». Treball, núm. 420 (2 de setembre de 1975), p. 8; ABC, 12 de agosto de 1975 i La Vanguardia, 13 de agosto de 1975. Diego Navarro ja havia estat condemnat pel TOP el desembre de 1970 a dos anys de presó per injúries al cap de l’Estat, acusat d’haver despenjat i trepitjat en un bar de Sant Vicenç dels Horts la fotografi a de Franco.

100

president de la UTT Gonzalo Quirós. A la segona fase, feta a l’octubre, on es voten els càrrecs de nivell provincial i a la UTT, els resultats van ser més min-sos, ja que les petites empreses continuaven controlades pels verticalistes i a més tampoc van estar tan ben preparades per part de CCOO com les de la primera volta. La victòria va ser pels verticalistes, essent reelegit com a presi-dent de la UTT provincial Juan Tijeras, acompanyat a la vicepresidència per Ramon Vidal Galofré. Només accediran a vocals provincials menys d’una desena de militants de CCOO, és el cas de Vicente Agudo, Ángel Martí-nez Muñoz, Eugenio Bernal Cercas, Manuel Vivas Arias, Sergio Alvarado Castaño, José Moreno Fernández, Luis Valera Rodríguez o Rafael Parra. A Tarragona seran escollits Andrés Páez Hernández i Juan Sánchez García.

Aquests resultats, més la vaga del juliol, donen forces a les CCOO de la construcció i després de l’estiu les reivindicacions continuaran amb confl ictes a l’empresa Contractor, a Provisa –de nou a les obres de la SEAT de Martorell–, a Fomento, on treballen els militants Manuel Delgado, José Fernández Cortes i Melquiades García Polonio –que més endavant passarà a la CSUT– i ja a la tardor a la constructora Núñez y Navarro, on el líder de CCOO era l’enllaç Domingo Guijarro. També participarà CCOO de la construcció en vagues generals contra la carestia de la vida, com les del 10 i 11 de desembre de 1975, en les que seria detingut, entre altres, el treballa-dor de la construcció Francisco Téllez, veí de Santa Coloma de Gramenet, que seria salvatgement torturat124.

4. Canvis dins del verticalisme

Com hem vist anteriorment, des de 1974 hi ha canvis de discurs dins del verticalisme. A fi nals de 1975 també comencen a preparar-se per a una nova etapa, davant dels canvis socials i polítics que es perceben, i preveient la

124 Gallardo, Juanjo. El caso Téllez: el primer caso de torturas, en Cataluña, bajo la monarquía de Juan Carlos I : contribución a la historia de Santa Coloma de Gramenet. [S.l. : s.n.], 1996.

101

propera desaparició de la CNS. El novembre a Madrid, per primera vegada, són acceptats dos membres de la comissió assessora escollida en una convo-catòria de CCOO a les negociacions del conveni que comencen al desembre. També hi ha intents del mateix president de la UTT nacional, Santiago Al-varez Abellán, de crear un sindicat únic de la construcció: la Unión Nacional de Trabajadores de Construcción, aprofi tant l’estructura de la CNS. Des de la direcció de la UTT nacional de la construcció es redacta i aprova el Mani-fi esto de la Construcción, que es presenta a la premsa el 19 de desembre. El manifest, ple de cinisme, parla de llibertat sindical, sindicalisme de classe, independent, democràtic, federal, solidari, i internacionalista. El manifest in-sisteix en l’«unitarisme» i l’«apoliticisme sindical» i denuncia l’egoisme de les centrals sindicals que estan apareixent, per la manipulació que fan de les rei-vindicacions amb fi nalitats polítiques i pel seu esquerranisme125. També van impulsar una revista, Pasquín, editada per la UTT nacional de la construcció.

Durant tot 1976 aquests verticalistes es mostraran reivindicatius, fi ns i tot Alvarez Abellán es tancarà als locals ofi cials com a forma de pressionar en les negociacions del conveni. El 10 desembre es celebrarà un ple nacio-nal de la UTT a Valladolid, on s’aprova l’Alternativa Unitaria, elaborada per la Junta General a l’octubre i coneguda com «Carta de Valladolid»126. En ella s’insistia en la creació del Sindicato de Trabajadores de la Construc-ción, un sindicat professional de ram, que permetia la doble afi liació, al sindicat únic fruït de la dissolució de les UTT i al sindicat que ideològi-cament es volgués pertànyer. Aquesta iniciativa és durament criticada pel Secretariado de la Federación Sindical de CCOO de la Construcción, recen-tment constituït, que titlla aquesta proposta d’oportunista i de «maniobra de las fuerzas reaccionarias» i denuncia que Alvarez Abellán el que pretén és «conservar sus privilegios y confundir a los trabajadores»127.

125 Manifi esto de la construcción. Madrid : Unión Nacional de Trabajadores de Cons-trucción, 1975. 14 p.

126 Pasquín, nº 8 (diciembre 1976).127 AHCO. Fons de la Federació de Construcció. Federación Sindical de las CCOO

de la Construcción. «Comunicado de prensa», Valladolid, 8 de diciembre de 1976.

102

No serà aquesta l’única operació sorgida des de la matriu del verti-calisme. També apareixerà, impulsada per jerarques del vertical, l’Alianza Sindical Obrera i la Confederación Sindical Obrera (CSO), creada el se-tembre de 1976 com a sindicat de l’«ala esquerra» del neoverticalisme i «fundada per set presidents reformistes de les UTT de Barcelona, La Corunya i Alacant»128, entre ells Juan Tijeras. Totes aquestes iniciatives acabaran en un rotund fracàs. Malgrat això, seran militants de la fantasmal CSO els que dominin la UTT de Barcelona fi ns a la seva desaparició el 1977.

5. Per un nou conveni: la COMISSIÓ DELS VINT-I-TRES i la vaga de 14 dies de 1976

A partir de 1976 veurem com els treballadors de la construcció radi-calitzen les seves protestes, seran protagonistes de vagues llargues, dures i massives. Cal tenir en compte per entendre aquesta situació el ja comentat impacte de la crisi econòmica al sector i l’augment de l’atur i sumar el clima polític de canvi que es vivia. També infl ueix en la duresa de les va-gues el que molts treballadors de la construcció siguin eventuals i estiguin acostumats a canviar d’empresa, per tant no tenen por, o tenen menys prevenció, als acomiadaments. També cal tenir present que és un sector on no hi hagut mai negociacions directes entre els activistes de CCOO i la patronal, ni tan sols dins de moltes empreses, per tant on s’ha practicat poc la negociació sindical.

El 1976 començarà amb vagues a la construcció –entre el 12 i 18 de gener a Madrid, aconseguint una pujada de sou del 40%129–, i al febrer a València, Badajoz, Sevilla, Còrdova130 i d’altres províncies. Les reivindica-cions a l’entorn dels convenis que s’havien de negociar a començaments

128 Sales, Ferran. «La tercer via sindical a vint duros». Arreu, núm. 11 (gener 1977), p.25.129 Madrid en huelga: enero 1976. Madrid : Ayuso, 1976, p. 107-112.130 Morales Ruiz, Rafael. Transición política y confl icto social: la huelga de la construcción

de Córdoba en 1976. Córdoba : Ayuntamiento de Córdoba, 1999.

103

d’any són comunes a totes les províncies: negativa a acceptar el topall de 17% de pujada dels salaris marcat pel govern i demanda d’una autèntica representativitat de les comissions escollides per negociar amb la patronal. També, com abans s’ha deixat dit, tenen un paper molt destacat les reivin-dicacions dels aturats del sector.

Les protestes obreres també havien arribat a Catalunya. Al gener hi ha vagues a l’empresa Mycsa, a la zona universitària i a Marbo i Corsa, a les obres del polígon de Canyelles, on s’aconsegueix la readmissió d’uns aco-miadats. Des de començament de febrer estan en vaga al Camp de Tarra-gona uns 6.000 treballadors de la construcció. Un confl icte que durarà fi ns a mitjans de mes i que acabarà amb José Estrada Cruz a la presó, segons les autoritats, per incitar a fer piquets, però amb el compromís fi nal de la patronal de què no hi haurien llistes negres, ni sancions131.

A Barcelona, el novembre de 1975 càrrecs sindicals escollits a les da-rreres eleccions demanen a Tijeras que denunciï el laude, pas previ per iniciar la negociació d’un nou conveni. Recordem que, com hem vist, el sector està regint-se per una Norma de Obligado Cumplimento dictada per els organismes de Treball per haver fi nalitzat sense acord les negociacions de l’anterior conveni. El gener de 1976, membres de la UTT lligats a CCOO i representants dels aturats donen a conèixer un manifest adreçat als treballadors i a la mateixa UTT, on reclamen de nou que els 19 punts defensats a les mobilitzacions d’abril, juliol i desembre de l’any anterior, siguin la base de la plataforma reivindicativa del sector de cara a les nego-ciacions del proper conveni. També es demanen solucions per l’atur, des-congelació salarial, una comissió deliberadora escollida democràticament i s’afegeixen reclamacions polítiques com llibertats polítiques i sindicals plenes i l’amnistia total. El manifest ve signat per 22 militants de CCOO amb noms, cognoms i càrrec132. La majoria d’ells acabaran formant part de la Comissió dels Vint-i-tres. El mateix mes de gener la UTT provincial de

131 La Vanguardia, 14 de febrer de 1976, p. 36.132 AHCO. Fons de la Federació de la Construcció. «A la UTT de la construcción, a

todos los trabajadores del ramo», enero 1976.

104

Barcelona convoca diferents reunions d’enllaços del sector on s’aprovarà bona part del demanat des de CCOO. En les assemblees del dia 27 a Barcelona i del 28 a Mataró es decideix denunciar la Norma de Obligado Cumplimiento i que la UTT defensi la plataforma dels 19 punts. També s’acorda denunciar el decret de congelació salarial, demanar el dret de vaga i l’amnistia, així com mides contra l’atur al sector133.

A fi nals de mes, en diferents assemblees d’obres i localitats, fetes al marge de la UTT, s’escolleix una comissió de 23 treballadors que el 3 de febrer, en un comunicat públic, exigeix formar part de la comissió delibe-radora del proper conveni. Entre els escollits fi guren antics membres de la comissió deliberadora escollida el juliol de 1975, representants elegits a les recents eleccions sindicals –molts amb càrrecs a UTT locals o provincial– i representants dels aturats, la majoria militants de CCOO presents a les llistes negres. Aquesta Comissió dels Vint-i-tres, com és coneguda, serà la que portarà la direcció del confl icte del febrer. En el mateix comunicat s’anuncia l’inici d’una vaga per al 17 de febrer sinó hi ha una resposta del Vertical, «a partir de este momento comienza el trabajo de extensión y popu-larización de la convocatoria y de la organización de la huelga. Decenas de piquetes recorren las obras informando y repartiendo la plataforma de los 19 puntos»134.

El 13 de febrer la UTT denuncia ofi cialment el laude de 1975 i el 16 es reuneix el Comité Ejecutivo del Sindicato Provincial de la Construcción que anuncia que aviat s’iniciaran les converses sobre el nou conveni i no-mena les seves pròpies comissions deliberadores, tant de treballadors com d’empresaris, 12 representants per cada banda. Per primer cop fi guren a la representació obrera cinc membres de CCOO, que des de les darreres eleccions són vocals provincials o presidents d’UTT, i que també estan pre-sents a la Comissió dels Vint-i-tres. Es tracta de Manuel Vivas i Rafael Parra com a titulars i Angel Martínez Muñoz, Luis Varela i José Padilla com a

133 «Reunión de dirigentes obreros de la construcción». Acción sindicalista, nº 154 (enero 1976), p. 53.

134 Huelga general de la construcción. [S.l.] : Acción, 1976, p. 3.

105

suplents. Però des de CCOO no es considera sufi cient i davant la falta de resposta de la UTT a les demandes de la Comissió dels Vint-i-tres esclata la vaga convocada per al 17 de febrer de 1976. Aquesta vaga es convertirà en la primera general de la construcció a tota la província de Barcelona durant les llargues dècades de la dictadura. La vaga es convoca amb un manifest signat pels líders sindicals del sector, amb els noms i cognoms i els càrrecs que tenien dins del Vertical. Es va fer així perquè es pensava que si es feia la crida com a CCOO tindria menys resposta, ja que molts treballadors encara tenien por a participar en accions convocades per or-ganitzacions il·legals. També es vol aprofi tar que molts dels signants són militants amb gran poder de convocatòria, molt coneguts en el ram, ja que havien passat per infi nitat d’obres, fruït de la repressió patida, «tenien una entitat, una entitat per convocar amb més possibilitats d’èxit que si convoqués l’organització»135. Malgrat la il·legalitat de la iniciativa dels signants només va ser detingut Jaume Valls Piulats, que fi gurava el primer a la llista. Estava clar, doncs, que des del Govern es va decidir ignorar el tema per no crear més problemes.

Comissió dels Vint-i-tres

Nom Càrrec dins del Vertical i representació

Manuel Vivas Arias Vocal provincial

Sergio Alvarado CastañoVocal provincial i enllaç de G. Serrano a Badalona

Luis Valera RodríguezVocal provincial i enllaç de La Llave de Oro

Angel Martínez Muñoz Vocal provincial

135 AHCO. Col·lecció Biografi es Obreres. Entrevista a Jaume Valls, 1997.

106

Eugenio Bernal Cercas Vocal provincial

Rafael Parra Chica Vocal provincial i enllaç a Copisa

José Antonio Ruiz Ruiz President la UTT de l’Hospitalet

Antonio Martín SánchezPresident la UTT del Prat de Llobregat

José Padilla Rosado President la UTT de Mataró

José Gil GarcíaPresident de l’Agrupación de Construcción de la UTT de Terrassa

Jaume Valls Piulats Jurat d’Huarte

Antonio Rodríguez Avellaneda Assessor de la UTT de Mataró

Josep M. Rodríguez RoviraComissió d’aturats de Barcelona

Luis Romero HuertesComissió d’aturats de Barcelona

Fernando Miranda GómezComissió d’aturats de Barcelona

Antonio Gallego VargasComissió d’aturats de Santa Coloma de Gramenet

Ramón Fernández JiménezRepresentant dels aturats de Sabadell

Juan Gómez AlbaRepresentant dels aturats del Maresme al Consejo Provincial de Trabajadores

Serafín López Rodríguez Representant de Terrassa

Antonio Rodríguez JaramagoComissió d’aturats de Barcelona

107

Melquiades García Polonio Comissió d’aturats de Barcelona

Julián Castillo Vocal provincial

Ignacio González PérezComissió d’aturats de Barcelona

Font: Elaboració pròpia a partir de premsa i documentació dels Fons de la Federació de la Construcció (AHCO).

El primer dia de la vaga, segons fonts periodístiques, s’aturen uns 40.000 treballadors, que arribaran als 80.000 més endavant. Els piquets recorren els talls afegint treballadors a la marxa i dirigint-se des de les seves zones al centre de la ciutat. Els vaguistes intenten manifestar-se davant del sindicat, d’on són dispersats per la policia, concentrant-se a la plaça de la Catedral i dirigint-se després a la plaça Sant Jaume, on convergeixen amb els funcionaris municipals també en vaga. Es produeixen els primers xocs amb la força pública. Aquests enfrontaments, alguns bastant violents, es repetiran en dies posteriors, quan la policia actuï contra els grups d’obrers que intenten manifestar-se per Via Laietana, les Rambles i altres punts de la ciutat, contra les assemblees a la plaça de la Catedral, on arriben a aple-gar-se més de 3.000 treballadors, o contra els piquets que recorren les obres per aturar-les, tal com s’havia fet en vagues anteriors. A la tarda es reuneix per primer cop l’assemblea de delegats que decideix proseguir la vaga.

El 18 al migdia hi ha convocada una reunió d’enllaços i jurats al local de Fomento on Tijeras intenta aturar la vaga. En la reunió han entrat tam-bé delegats d’obra «e impiden que Tijeras domine la situación». En la ma-teixa assemblea es presenta la comissió deliberadora ofi cial, però «se decide por votación no reconocerla y emplazar a los cinco miembros no verticalistas a que se pongan a disposición de los trabajadores del ramo»136.

136 Huelga general de la construcción. Op. cit., p. 3.

108

La vaga coincideix en el temps amb altres vagues de la construcció a d’altres províncies espanyoles i amb d’altres confl ictes locals, com la vaga general de Sabadell o el dur confl icte de Laforsa. Aquesta confl uència re-forçarà la protesta.

En els dies següents la vaga es va estenent i arribarà a tota la província, excepte a Igualada, Vic i Manresa. Va resultar clau en l’extensió geogràfi ca del confl icte els bons resultats de les candidatures auspiciades per CCOO en les recents eleccions sindicals, ja que van permetre millorar notable-ment la coordinació entre poblacions i comarques. Durant el confl icte es posen en marxa unes pautes per desenvolupar l’acció, que ja hem vist a les aturades de 1975, però que ara agafaran més volada. Primer l’elecció de delegats d’obra en aquells talls que no tenien delegat o el que hi havia es considerava pels treballadors que no acomplia la seva funció. Després assemblea a l’obra i marxa cap al centre de la ciutat «recorriendo todas las obras e invitando a los trabajadores al paro». La marxa fi nalitzava davant del local de la CNS de cada localitat al migdia per fer assemblees, encara que en la majoria dels locals les jerarquies del Vertical els impedeixen l’accés, el que obliga a fer aquestes reunions a locals eclesiàstics o al mateix carrer137. Per exemple a Mataró, on la vaga és quasi total i on la UTT està contro-lada per membres de CCOO, els treballadors es reunien a la tarda a la cèntrica plaça de les Tereses, on estava la seu del sindicat, d’on partien en manifestació, variant cada dia el recorregut per despistar a la policia, fi ns al Velòdrom, que era on es feia l’assemblea general dels treballadors del Maresme. Com es deia en una publicació de Sectors de CCOO, corrent lligat a OCE (BR), «los piquetes muchas veces se han hecho gigantes ha [sic] partir de que nos hemos juntado varias obras. De esta forma hemos hecho todos los días marchas de miles y miles de compañeros recorriendo la ciudad y mar-chando por cada localidad. Los trabajadores hemos hecho huelga en las obras, pero además la hemos sacado a la calle para que todo el pueblo nos apoyara»138.

137 Can Oriach, núm. 92 (maig-juny 1976), p. 13-16 i AHCO, Fons de la Federació de Construcció, A todos los trabajadores del ramo de la construcción, 21 de febrer de 1976.

138 Huelga general de la construcción. Op. cit., p. 12.

109

Així, recollint les experiències prèvies, es va fer una vaga oberta, amb molta presència al carrer, una vaga «a l’exterior, al carrer, festiva»139.

Durant la protesta apareixen les assemblees de zona, que reuneixen als treballadors de diferents empreses i talls que treballen en el mateix polígon o gran obra. Aquestes assemblees «han posibilitado una coordinación entres estas obras y una presencia activa de comisiones en ellas»140. Les assemblees s’encarreguen d’organitzar les marxes des de la seva demarcació cap al cen-tre. Aviat hi haurà assemblees d’aquest tipus a Barcelona a la zona univer-sitària, Via Augusta, Plaça Lesseps, Canyelles, Zona Franca, Poblenou i Sagrada Família. També sorgiran assemblees locals i comarcals.

Les assemblees massives es converteixen en el motor de la vaga «al posibilitar la extensión de la lucha» i la Comissió dels Vint-i-tres en la seva executiva, encarregada dels contactes per negociar, fer difusió i aconseguir locals. Les assemblees generals eren obertes, el que feia que també parti-cipessin delegats que no se sabia a qui representaven, així com estudiants i treballadors d’altres sectors productius, normalment membres de partits d’extrema esquerra. Segons CCOO «su presencia y su voto a la hora de tomar algún acuerdo difi cultó las discusiones y la toma de acuerdos (...) crearon en algunos momentos situaciones de gran confusión»141 i a més així es «falsea no sólo el desarrollo de tales asambleas, sinó también su resultado»142.

Aviat apareixen divergències entre els que defensen que l’assemblea general, que es feia cada tarda, i on, com hem vist, podia participar qual-sevol treballador, fi ns i tot d’altres rams o estudiants, havia de ser l’única decisòria en les negociacions i sobre la continuïtat de la vaga, i els que consideraven «que la dirección de la acción debía ser únicamente la asamblea,

139 AHCO. Col·lecció Biografi es Obreres. Entrevista a Jaume Valls, 1997.140 AHCO. Fons de la Federació de la Construcció. «El fortalecimiento de Comisio-

nes Obreras en la construcción», septiembre 1976, p. 2.141 AHCO. I CONC.1D, Carp. 9. «A todos los trabajadores del ramo de la construc-

ción», [febrer 1976].142 Declaracions de Josep M. Rodríguez Rovira a: «Los hombres de la construcción».

Gaceta de derecho sindical, nº 59 (abril 1976), p. 41.

110

pero que era precisa la comisión de los 23 para realizar toda una serie de ges-tiones que no podía hacer la asamblea en bloque»143, postura defensada per la direcció de CCOO. També es discuteix qui ha de controlar les caixes de resistència que han començat a aparèixer en algunes zones. El dia 24, per posar fi a aquests debats, es decideix a una reunió, celebrada al claustre de la Catedral, que a Barcelona l’única assemblea que té poder decisori sobre la vaga era la que es celebrava diàriament al migdia als locals de la CNS, a l’església de Santa Maria del Mar o a la Catedral i on assistien els delegats escollits a les obres i els enllaços. Ignacio González, militant d’OCE (BR), i Melquiades García, del PTE, membres de la Comissió dels Vint-i-tres, di-miteixen en protesta per aquesta decisió.

La direcció de CCOO feia temps que tenia clar que les assemblees no havíen de tenir tot el poder decisori, sinó que, més aviat, s’entenien com un vehicle d’extensió de la protesta i de creació de líders. Ja al 1969 un document del PSUC orientava sobre quin havia de ser el paper de les assemblees: «De hecho la función principal de las asambleas no está en reali-dad en su papel de “democracia”. No es tanto el acuerdo, la decisión formal de una asamblea lo que determina en muchos casos la justeza de una decisión, de una orientación; es fundamentalmente su REALIZACIÓN la que certifi ca su aceptación por los trabajadores. (...) De las asambleas surgen nuevos impulsos de lucha, se fortalece la conciencia política de los trabajadores, crece la unidad de lucha, el sentimiento de solidaridad proletaria, surgen nuevos cuadros, diri-gentes del movimiento obrero»144.

El dia 20 es va celebrar la primera reunió entre patronal i la comissió deliberadora de la UTT del conveni, en la que els representants empresa-rials anuncien que ajornen una resposta fi ns al dia 26. Com deia la Comis-sió dels Vint-i-tres es tracta «de un intento de producir el cansancio de los tra-bajadores y romper nuestra unidad. No caben excusas de que hay que estudiar

143 «Los hombres de la construcción». Gaceta de derecho sindical, art cit. i també a «La construcció trenca el sostre salarial». Treball, núm. 436 (1 de març de 1976), p. 3.

144 Balcells, Ignasi [Isidor Boix]. Lucha solidaria, lucha política: una experiencia del movimiento obrero. Barcelona : Comité de Barcelona del P.S.U. de Catalunya, [1969], p. 17.

111

las reivindicaciones puesto que son las mismas que las planteadas hace ya un año, las mismas que defendimos en el convenio de julio. Han tenido tiempo de sobra para estudiarlas y proponer una oferta inmediata»145.

De fet els empresaris s’estan preparant pel confl icte. Així, ja el dia 21, la Cámara Ofi cial de Contratistas de Obras Públicas de Cataluña recomana als seus afi liats que en cas de que apareguin piquets per les seves obres es cridi immediatament a la policia o la Guàrdia Civil.

Per la seva part els treballadors decideixen pressionar. El dia 23, en una assemblea feta a Santa Maria del Mar, es convoca una concentració de treballadors per al dia 26, data en que es devien reiniciar les negociacions, a les portes de la Casa Sindical, la seu de la CNS a Via Laietana. El 25 se su-men a la protesta administratius de les empreses del ram i obrers d’algunes indústries auxiliars. El dia 26, responent a la convocatòria del dia 23, es concentren a les portes del sindicat milers de manifestants. «Los manifes-tantes empiezan a proferir con grandes gritos, diversos slogans. Así, desde “Viva la huelga de la construcción”, “Sindicato Obrero”, “unidad, unidad”, se pasa a “Abajo los precios, arriba los salarios”, que es calurosamente aplaudida por todos los presentes y jaleada en diversas ocasiones. El ambiente, no obstante, se hace cada vez más tenso y se empiezan a proferir otro tipo de manifestaciones como “el pueblo unido jamás será vencido” y “Viva Comisiones Obreras”. La policía invita nuevamente al desalojo en tanto el griterío se hace cada vez más ensordecedor. Todo es inútil. En este momento un coche-manguera de la policía irrumpe por el centro de la calzada (...) lanzando potentes chorros de agua contra los manifestantes»146 a partir d’aquí s’inicien el llançaments de pedres, corredisses, porrassos, bales de goma. Alguns obrers pugen a les tanquetes i amb taulons trenquen les mànegues. Els incidents violents s’estendran per tot el centre la ciutat.

Dins de l’edifi ci sindical les negociacions continuen, ara urgits no només

145 AHCO. Fons de la Federació de Construcció. «A todos los trabajadores del ramo de la construcción», 21 de febrero 1976.

146 Hoyos, J. de. «La huelga de la construcción». Acción sindicalista, nº 156 (marzo 1976), p. 7.

112

per la vaga, sinó també pels incidents que han pogut seguir des de les fi nestres dels locals. La reunió entre les parts, amb la mediació del Delegado Provincial de Sindicatos, s’allarga fi ns a les 5 de la matinada, quan fi nalment s’anuncia un principi d’acord. El conveni seria signat en dies posteriors, amb efectes pràctics a partir de l’1 d’abril, i amb una duració de dos anys. En ell la patro-nal es comprometia a una pujada del 35.8% dels sous –el major augment de tots els convenis signats fi ns llavors–, a no dur a terme cap represàlia, a una revisió de les taules salarials cada sis mesos segons l’increment de l’índex de cost de la vida, més dos punts el tercer trimestre, a implantar una jornada laboral de 44 hores, però distribuïda de dilluns a divendres –s’assolia així que els dissabtes fossin festius– i altres millores en les condicions de treball. L’acord trencava el sostre salarial marcat des del govern, el que, com veurem, portarà problemes per la seva homologació pel Ministeri de Treball.

Malgrat aquest acord el dia 27 continuen les manifestacions davant de la Casa Sindical i els enfrontaments violents amb la policia. La UTT comença a repartir fulls entre els treballadors informant dels resultats de la negociació per intentar desactivar el confl icte. També es convoca una assemblea per informar al Vertical. En ella membres de la Comissió dels Vint-i-tres «platean ya que las mejoras conseguidas pueden bastar de momento y por lo tanto habría que volver a trabajar»147. No ho entenen així part dels assistents. A més la reunió és un caos, es tiren a terra les portes de la sala, molta gent no pot entrar, al carrer la policia està carregant. A la tarda, en l’assemblea de delegats, es reprodueixen les divisions entre els que criden a tornar a la feina i els que demanen que la decisió de posar fi a la vaga ha de ser unitària i ha de tenir en compte el que diguin les assemblees de zona i d’obra. També es denuncia que hi ha detinguts, com Manuel Gil Centeno i Francisco Jiménez Pulido –arrestats el dia 20–, empresonats a la Model i que la repressió policial ha produït la mort d’un obrer, Juan Pocierro, caigut «bajo las porras de la fuerza pública». Les autoritats i la policia des-menteixien ofi cialment aquesta notícia i parlen d’un accident laboral148.

147 Huelga general de la construcción. Op. cit., p. 7.148 AHCO. Fons de la Federació de la Construcció. «Hoja informativa», 28 de febrero

113

Entre el dia 27 i 28 es celebren també assemblees al Maresme, Baix Llobregat, Sabadell, Terrassa, Hospitalet i Badalona on es decideix la tor-nada a la feina l’1 de març, ja que es considera que malgrat no donar resposta a totes les demandes «supone lo conquistado un avance sobre los salarios anteriores» i a més hi ha el compromís d’anul·lar les sancions i els acomiadaments i de que el delegat provincial de Sindicatos, Enrique Rive-rola, faci gestions davant el governador civil per alliberar els empresonats. Des de la Comissió dels Vint-i-tres es fa, doncs, una crida, signada per 21 dels 23 membres –recordem que durant el confl icte s’han produït dues dimissions–, demanant el retorn a la feina el dia 1149.

A Barcelona, per la denegació de locals de gran capacitat, no es pot fer una assemblea general on discutir la proposta de retorn al treball, així que la discussió es fa per assemblees de zona, on es produeixen divergèn-cies. Així mentre a Poblenou, Besòs, Verneda, el Carmel i l’empresa Co-pisa es vota tornar a la feina, a Canyelles –on tenia presència la LCR–, Lesseps, Via Augusta, Zona Franca o Diagonal decideixen «proseguir la huelga, fundamentalmente por la readmisión de los despedidos y la libertad de los detenidos». El mateix 27 a la tarda es produeixen durs enfrontaments entre policia i manifestants descontents amb el conveni signat, amb crema d’autobusos, saqueig de botigues i llançament de còctels molotov. Des de la UTT es denuncien aquests piquets i els incidents, ja que, diuen, es posa en perill «el mejor convenio de España en el ramo de la construcción». També des de CCOO es parla de provocadors i lumpen entre els piquets, utilitzats pels qui volen desprestigiar la mobilització.

Finalment el dia 28 es fa una assemblea a l’església de la Barceloneta, a la que només poden accedir uns 200 treballadors, i que ràpidament es rodejada per la policia. En aquesta reunió es decideix el retorn a la feina

de 1976. Desmentit de la policia a ABC (Sevilla), 28-2-1976. AHCO. Fons Pere Colell. Coordinadora de CCOO de Barcelona. «Juan Pozie [sic], obrero de la construcción asesinado apaleado salvajemente delante de la CNS moría el sábado 28 en la Residencia de Bellvitge».

149 Declaracions de Rafael Parra en «Los hombres de la construcción». Gaceta de dere-cho sindical, nº 59 (abril 1976), p. 41 i AHCO. Fons de la Federació de la Construcció. «A todos los trabajadores del ramo de la construcción», 28 de febrero 1976.

114

el dia següent. La Comissió dels Vint-i-tres fa un comunicat públic dema-nant la tornada al treball. Aquesta crida no és seguida per alguns delegats descontents amb el conveni i així el dilluns dia 1 encara continua la vaga a diferents zones i a grans obres. A la tarda, en mig de durs enfrontaments dialèctics entre membres de la Comissió dels Vint-i-tres i alguns delegats –normalment lligats a partits d’extrema esquerra–, l’assemblea decideix la reintegració a la feina el dia següent, ja que es considera, des dels sectors que s’oposaven, que «la huelga esta herida de muerte»150 després de la crida de la Comissió del dia anterior.

Veiem, doncs, que hi ha problemes per posar fi a la vaga i que durant el confl icte apareixen diferències com fi ns a on arribava el poder de la Co-missió dels Vint-i-tres o qui crea i controla les caixes de resistència. Aquests problemes es reproduiran a la vaga de 1977.

El dia 3 de març es celebra un ple de la UTT provincial ampliat als presidents de les UTT comarcals, on recordem hi ha militants de CCOO, que, després d’aclarir alguns punts, acorda ratifi car el conveni signat, fer gestions per l’alliberament dels detinguts i demanar el reconeixement legal de la vaga, que com s’havia demostrat ja era un fet.

El dia 4 vuit dirigents de la vaga –Miranda, Alvarado, Rodríguez Jara-mago, Valera, Juan Gómez, Parra, Romero i Rodríguez Rovira– responen en un comunicat a l’escrit enviat per la UTT, on aquesta s’atribuïa el mèrit del conveni signat, criticant el seu paper durant el confl icte i demanant la dimissió de tot el Comitè Executiu. També es recorda als empresaris la necessitat de tenir interlocutors representatius per desactivar els confl ictes.

Des de CCOO es valora positivament aquesta vaga de catorze dies per les millores salarials i laborals aconseguides, per la unitat demostra-da al ram, per la presència de reivindicacions polítiques –com l’amnistia, l’exigència d’un sindicat de classe, de llibertats sindicals–, i, el que és més

150 Huelga general de la construcción. Op. cit., p. 9. L’Assemblea de Delegats en el seu últim comunicat denunciava «la maniobra de los verticalistas y del grupo de los “21” que atribu-yéndose la representación de todos los trabajadores, llamaron a la reincorporación al trabajo para el lunes, sin tener en cuenta el criterio general de la mayoría de las asambleas de obras y Zonas y

115

important, perquè va trencar el principi de la patronal de no negociar si no hi havia normalitat laboral. Com deia un dels membres de la la Co-missió dels Vint-i-tres «¡Fue la primera concentración!. ¡La primera experien-cia!. ¡Negociación con movilización!. Una movilización con concentraciones de masas, no con concentraciones y manifestaciones de vanguardia sino una concentración de trabajadores de la construcción»151. Amb la resposta massiva que va tenir la vaga la Comissió dels Vint-i-tres, que és qui la va convocar, va guanyar una legitimitat que va estar qüestionada permanentment des de la patronal i des d’un Vertical cada vegada més desprestigiat davant dels tre-balladors. També cal destacar la capacitat organitzativa que va demostrar-se amb l’elecció de delegats d’obra i l’organització d’assemblees de zona, que van possibilitar l’extensió i la mateixa duració de la vaga, aspectes, que com veurem, continuaran sent clau en les properes mobilitzacions.

A més cal afegir que aquesta protesta va servir d’exemple per d’altres províncies, i així s’iniciaran vagues de la construcció a Girona, que ja havia fet aturades a fi nals de febrer coincidint amb la vaga de Barcelona, i on el 4 de març es presenta al president de la UTT una plataforma reivindica-tiva de cara a la revisió del conveni signada per 500 treballadors. Davant la negativa del Sindicat Vertical a discutir-la comença una vaga el 21 de març, que aviat és total a Girona i Blanes, que havia esdevingut el nucli de CCOO dinamitzador de la província, sobretot arrel dels confl ictes a SAFA152. De Blanes és des d’on surten els primers piquets per estendre la vaga a la província i a Blanes és on vuit treballadors es tancaran a la roca de Sa Palomera durant 3 dies, mantenint una vaga de fam, fi ns que es va negociar amb el governador civil, que va acceptar alliberar a dos detinguts i facilitar el poliesportiu per a fer les reunions. Durant el confl icte hi haurà assemblees diàries al poliesportiu de Blanes i algunes d’abast provincial al de Girona. El confl icte s’estendrà fi ns el dia 8 d’abril, en que l’assemblea,

de la asamblea de delegados y rompiendo la UNIDAD conseguida a lo largo de todos estos días de lucha». AHCO. Fons CCOO. «Hoja informativa», 1 de març de 1976.

151 AHCO. Col·lecció Biografi es Obreres. Entrevista a Rafael Parra Chica, 2001.152 AHCO. Col·lecció Biografi es Obreres. Entrevista a Miguel Agúndez, 2002.

116

després d’un llarg debat, vota el retorn a la feina, vist que «la postura de los empresarios es tajante: no ceden absolutamente en nada después de 25 días de huelga y, dicen que no les importa que la huelga continue»153. Només Girona capital continuarà encara un dia més la vaga. En les mobilitzacions, com és habitual, es produiran acomiadaments i detencions. Aquesta vaga de la construcció introdueix elements nous a la lluita obrera a la província de Girona, destacant «l’alta participació, la durada de la mobilització, la coor-dinació interterritorial i el nivell organitzatiu assolits, la seva projecció pública i la solidaritat dels treballadors d’altres branques productives i de sectors de la població»154.

També hi ha vagues a Tarragona, Valladolid, València, Madrid, Saragos-sa però també a Salamanca o Burgos, entre d’altres províncies espanyoles. La confl ictivitat va estenent-se, així, a províncies on fi ns llavors poca confl icti-vitat i organització obrera hi havia hagut, causant molt impacte en aquestes regions on mai s’havia expressat la protesta després de la guerra civil.

6. La constitució de la COORDINADORA NACIONAL DE LA CONSTRUCCIÓN DE CCOO i la vaga estatal

El 18 i 19 de març de 1976 es reuneix a l’església de Santa Eulàlia de Barcelona prop d’un centenar de representants de CCOO de la construc-ció provinents de 17 províncies de tota Espanya. Aquesta assemblea és la culminació del procés de coordinació a nivell de tot l’estat. Des de feia anys Luis Romero i altres s’havien encarregat de mantenir els contactes de la coordinadora de la construcció Barcelona amb altres províncies i especial-ment amb Madrid. En aquesta reunió es decideix constituir la Coordinado-ra Nacional de la Construcción de CCOO. Al comunicat fi nal de la reunió

153 «La huelga en Gerona». Asamblea de obra, nº 7 (abril-mayo 1977), p. 12.154 Selles Rigat, Narcís. «Aspectes de la transició a Girona. 4. Lluita i organització

obrera». El Punt, 20 d’abril de 1996. Disponible en línia a: <http://eldimoni.com/article.php?id_article=498>

117

es demanen llibertats sindicals i polítiques i l’amnistia155. Es tracta, per part de CCOO, de fer una demostració de força i unitat front als intents del verticalisme de posar-se al davant del procés reivindicatiu i de fer visibles les reivindicacions polítiques, fi ns llavors relegades al fi nal de les plataformes.

L’assemblea també serveix per fer pública la primera convocatòria de vaga a nivell estatal en demanda de millores laborals i de l’homologació pel Ministeri de Treball dels diferents convenis provincials signats fi ns llavors. I és que la majoria d’aquests convenis preveien pujades de sous bastant per sobre del que dictava el decret de congelació salarial d’aquell any i des del Ministeri de Treball es resistien a homologar-los. De fet, des de la mateix UTT de Madrid, feu de Alvarez Abellán, es parla de convocar una vaga pel mateix motiu. Des de CCOO es denuncia aquesta crida verticalista com un intent de restar protagonisme a l’organització i de dividir als treballa-dors, per fer fracassar la vaga convocada a nivell estatal156. El dia 27 d’abril des del govern s’autoritzen fi nalment les pujades recollides al conveni, i que havíem estat repartides en diferents conceptes per facilitar aquest tràmit. Des de la UTT nacional es desconvoca l’aturada anunciada. A més des de la UTT de Barcelona s’informa, amb anuncis insertats a la premsa, que el conveni ara aprovat per l’autoritat laboral ho és «en los mismos términos en que fue pactado por la comisión deliberadora. Sin recorte alguno, ni en las tablas salariales ni en el resto de las mejoras conseguidas»157. En canvi, segons CCOO l’homologació aprovada pel Ministeri no respectava tot el signat entre les parts, com era el cas de les revisions semestrals previstes al conve-ni. Així que, amb el recolzament de la USO, es ratifi ca en la convocatòria d’una vaga estatal de la construcció per als dies 28, 29 i 30 d’abril.

La vaga comença el 28, amb una repercussió desigual segons les provín-cies i amb diferents tipus d’implicacions: des de manifestacions a vagues par-

155 Construcción [Madrid], nº 6 (abril 1976), p. 2-3 i Gaceta de derecho sindical, nº 59 (abril 1976), p. 46.

156 Construcción [Madrid], nº 7 (abril 1976), p. 3.157 Sánchez-Terán, Salvador. De Franco a la Generalitat. Barcelona: Planeta, 1988, p.

96 i Pasquín, nº 2 (maig 1976).

118

cials o totals. La protesta, seguint l’exemple del que s’havia fet a Barcelona, es convoca amb els noms, la fotografi a i el càrrec dins del Vertical, si és el cas, de 81 dirigents de la construcció de tot el país158, el que faria «que los traba-jadores se identifi caran con sus dirigentes y una sensación de paralegalidad que impulsó el proceso». En total, segons fonts de CCOO i de la premsa escrita de l’època, es mobilitzen mig milió de treballadors del sector de tota Espanya.

A la província de Barcelona el dia 28 l’aturada és general a la capi-tal, Santa Coloma de Gramenet, Badalona, Terrassa i Sabadell. El dia 29 s’estén al Baix Llobregat i el 30 es manté en tots aquests indrets. En total participaran en la vaga més de la meitat dels treballadors de la construcció de la província. Durant la vaga, que coincideix amb una altra del me-tall, són detinguts més de la meitat dels signants dels manifest, entre ells Fernando Miranda de Barcelona, Rodríguez Avellaneda de Mataró o José Estrada de Tarragona. Altres convocants només seran multats159.

La vaga té els seus efectes a Barcelona i fi nalment des de la UTT es negocia amb els empresaris i s’aconsegueix que la clàusula de revisió que, segons el signat al conveni, s’havia d’aplicar a l’octubre de 1976 i l’abril i octubre de 1977, i que no havia estat homologada pel Ministeri, es man-tingui com un acord privat entre les parts.

La mobilització continuarà en diferents províncies. Així esclaten vagues a Las Palmas, Cádiz, Pontevedra, Navarra, Mallorca, Saragossa, Lleó –on la vaga s’estén durant tres mesos–, a Biscaia, amb lockout patronal. Tot això fa que en la jornada del 12 de novembre de 1976, convocada per la Coordina-dora de Organizaciones Sindicales –que agrupava a CCOO, UGT i USO–,

158 Els signants de Catalunya són: De Barcelona: Sergio Alvarado Castaño, Juan Cruz Rodríguez, Miguel Espinal Alvarez, Cipriano García Sánchez, José Gil García, Juan Gómez Alvaro, Serafín López Rodríguez, Fernando Miranda Gómez, Rafael Parra Chica, Manuel Pozo Caballero, Antonio Rodríguez Avellaneda, José M. Rodríguez Rovira, Luis Rome-ro Huerte, Jaume Valls Piulats i de Tarragona: Pedro Bernal Pourtau, José Estrada Cruz, Andrés Páez Hernández, Juan Sánchez García. AHCO. Fons Ramon Alós. «A todos los trabajadores de la construcción», [19.03.1976].

159 Los trabajadores de la construcción frente.., op. cit., p. 93 i Llorenç, Pere. «Construc-ció: victòria abans de començar». Treball, núm. 441 (10 de maig de 1976), p. 7.

119

contra la carestia de la vida, el ram que aporti més participació sigui el de la construcció. A Barcelona les protestes es saldaran amb deu detinguts de la construcció, entre ells Luis Valera. Finalment seran posats en llibertat després de pagar les fi ances amb els diners recaptats entre els treballadors a les obres.

Mentrestant CCOO continua el seu procés d’institucionalització com a sindicat. El 23 de maig s’havia fet una nova reunió de la Coordinadora estatal que aquesta vegada va reunir a 79 delegats de 22 províncies. L’11 de juliol es fa, també a Barcelona, la 1a Assemblea General de CCOO, on decideix «desarrollar el elemento organizativo de Comisiones Obreras y estructurarnos en un proceso hacia ese sindicato de nuevo tipo»160, és a dir, iniciar el camí cap la seva constitució com a confederació sindical. El 6 novembre d’aquell mateix any, en una reunió a l’església de la Mare de Déu de Montserrat, en la que participen 200 delegats d’obres, es constitueix el Sindicat de la Construcció de Barcelona, el primer que es crea després de la nova orientació de CCOO, i la Federació de la Construcció de CCOO de Catalunya161. En aquesta assemblea Justiniano Martínez Medina162 és proposat per la secretaria general de la Federació i Luis Romero Huertes és escollit com a secretari general del sindicat de Barcelona. Durant la re-unió hi ha protestes del corrent de tendència de classe perquè s’impedeix a alguns dels seus membres l’accés a la reunió, encara que més endavant Ignacio González Pérez, militant d’aquest corrent i d’OCE (BR), s’acabarà incorporant al Secretariat. També hi són presents en aquest Secretariat mi-litants del corrent unitari del sindicat, com Benito Gutiérrez, del MCE o Alfonso Nieves Cordero, membre de la LCR. Malgrat tot la majoria de la direcció continuava estant formada per comunistes del PSUC, com Luis Valera, José Moreno, Paco Muñoz, Fernando Liñán, Manuel Pozo i altres.

160 Asamblea general de Comisiones Obreras : Barcelona, 1976. Barcelona : Laia, 1976, p. 27.161 Tele/Expres, 9 de noviembre de 1976 i El Correo Catalán, 7 de noviembre de 1976.162 Justiniano Martínez havia arribat a Barcelona després de sortir de la presó. Havia

estat detingut el 1971 en la caiguda del Comitè Provincial del PCE de Múrcia, regió de la que era originari i on havia tornat després de treballar a França. Va ser torturat i sentenciat a 3 anys de presó pel TOP. A Barcelona seria contactat per membres de CCOO seguint les indicacions del PSUC.

120

Comença així un procés d’institucionalització de CCOO com a sindicat, davant de la reaparició pública de sindicats històrics com la UGT o la CNT. També apareixen al sector altres sindicats, escindits de CCOO, com el Sindicat Unitari, impulsat per la ORT, o la CSUT, creat el març i im-pulsada pel PTE. També des de l’octubre la Federació disposava d’un nou butlletí, signifi cativament anomenat «Asamblea de obra», que es publicarà fi ns al setembre de 1977.

Durant el gener de 1977 s’aniran constituït els sindicats locals de la construcció de CCOO. Naixeran els de Terrassa, amb Jesús Castillo Po-laina com secretari general; el de Mataró dirigit per Manuel Pozo; el de l’Hospitalet, amb Antonio Ruiz Ruiz de secretari general; el de Badalona, amb Juan Gómez Alba al capdavant o el de Sant Vicenç dels Horts, amb Daniel Martín Cuesta a la secretaria general.

També la patronal comença a organitzar-se al marge del Sindicat Ver-tical. Aquesta patronal cridarà l’11 de gener de 1977 a CCOO a fer una reunió. Ja al novembre havien existit, a nivell estatal, els primers contactes entre CCOO i la patronal de les grans empreses, la SEOPAN. Ara era la nova patronal barcelonina de la petita i mitjana empresa, la Federació d’Entitats Empresarials de la Construcció de Barcelona, que s’estava ges-tant des de l’agost i que no es presentarà de forma ofi cial fi ns al de març, la que cridava a CCOO per conèixer la seva opinió sobre la situació del sector. En la reunió els empresaris insisteixen en que assisteixen a títol personal, però que desitjaven iniciar el diàleg i mantenir canals de comuni-cació oberts amb CCOO, ja que reconeixen la seva implantació al sector. La representació de CCOO –Justiniano Martínez, Luis Romero, Antonio Alonso, Manuel Pozo i Antonio Rodríguez, més dos membres del Gabinet Tècnic del sindicat– els plantegen la necessitat de fer desaparèixer les llistes negres al sector, que en el proper conveni no reconeguin a la CNS com a interlocutora i que no s’apliquessin les taules de rendiments mínims de-cretades pel govern. CCOO valora positivament la reunió que deixava la

121

porta oberta a noves trobades abans de la data de revisió del conveni i un canal de diàleg per als casos urgents163.

7. La revisió del conveni, la COMISSIÓ DELS VINT-I-QUATRE i el fracàs de la vaga de 21 dies

El 1977 comença amb confl ictes pels acomiadaments a diferents em-preses. Per exemple a Apia més de 100 treballadors són despatxats, Draga-dos acomiada 52, Huarte despatxa més de 200 i Sala i Amat de Mataró fa fora 107164. Des de CCOO es consideren els acomiadaments com a una provocació de la patronal de les grans constructores SEOPAN.

El 5 de febrer es fa una assemblea de treballadors a Barcelona per co-mençar a parlar de la segona revisió del conveni, que s’havia de fer a l’abril, i que preveia un increment dels sous de l’11.88%, resultat de l’aplicació de l’augment de l’índex del cost de la vida, més dos punts, com es re-collia al conveni. Aquesta vegada des de CCOO no es vol deixar passar l’oportunitat per realitzar mobilitzacions, com havia passat amb la pri-mera revisió del conveni a l’octubre, on els sous només es van pujar un 11.02% –que era el que marcava la revisió–, però que segons CCOO no es corresponia amb el veritable índex de cost de la vida. A més la patronal havia demanat una revisió de les taules de rendiment i posava difi cultats a la paga lineal de 4.000 pessetes que s’havia pactat com acord privat entre les parts165. En l’assemblea s’aprova una primera plataforma d’onze punts, amb les reclamacions clàssiques del sector: sou mínim de 6.500 pessetes, mides per mitigar l’atur, 40 hores de jornada laboral setmanal, fi x en plan-tilla als 15 dies, IRTP a càrrec de les empreses, 100% del sou en cas de

163 AHCO. Fons de la Federació de la Construcció. «Comunicado de la reunión habida con la patronal por parte de la Federación Sindical de CCOO de Construcción de Cataluña», [gener 1977].

164 Asamblea de Obra, nº 4 (gener 1977).165 Asamblea de Obra, nº 1 (octubre 1976).

122

malaltia, llibertat sindical i amnistia laboral. Darrera del confl icte també s’amagava l’objectiu de «intentar romper los convenios por dos años, lo que nos deja atados de pies y manos a la patronal y para impedir la imposición de tablas de rendimiento»166. En la pràctica no s’està demanant millorar la revisió prevista al conveni de 1976, sinó la negociació d’un nou conveni. Com reconeixia a posteriori un document de CCOO «entre los trabajadores se crea la conciencia, casi casi, de que vamos a negociar un nuevo convenio, cuando en realidad no nos habiamos preparado para ello»167.

El dia 4 de març es fa una nova assemblea de cinc-cents treballadors que decideix cedir el poder de la negociació en una comissió de dos-cents delegats escollits a les obres i tajos i pressionar perquè aquesta comissió sigui acceptada com la representativa del sector per part de la patronal. Per això convoca una concentració davant de la CNS per al dia 15. Mentres-tant, el dia 8, es presenta ofi cialment la Federació d’Entitats Empresarials de la Construcció de Barcelona, que diu agrupar a 14.000 empreses petites i mitjanes, amb 200.000 treballadors. En l’acte el president de la nova patronal, Fernando Espiau, deixa clar que «no vamos a cambiar el convenio de la construcción (...) esperar o pretender otra cosa es irreal y poco serio. Tanto es así que no creo que ninguna organización sindical se lo proponga, formal y laboralmente hablando. De modo que me extrañan las últimas noticias apare-cidad en la prensa sobre los propósitos de una huelga»168.

El dia 15 de març, responenent a la crida feta a l’assemblea del dia 4, es concentren davant de la CNS un miler de treballadors. Les jerar-quies del vertical els impedeixen l’accés al local i els treballadors traslladen l’assemblea a l’església del Pi, en el centre de la ciutat de Barcelona, con-tinuada després als locals, encara clandestins, de CCOO. A l’assemblea es discuteix la convocatòria d’una vaga en el cas que la patronal, com ha

166 González, Ignacio. Que nos ha enseñado la huelga de la construcción. OCE (BR), [abril, 1977]. AHCO. Capsa V.7.1.

167 AHCO. Fons de la Federació de la Construcció. «La estrategia sindical en la cons-trucción en el momento presente». [octubre 1977], p. 2.

168 La Vanguardia, 9 de marzo de 1977, p. 21.

123

declarat, es negui a seure amb la comissió escollida per negociar la revisió. A la reunió s’imposa el criteri del grup majoritari de CCOO d’iniciar la vaga el dia 29, per tenir temps per preparar-la, en lloc del dia 23 com es proposava des d’altres sectors169. El 17 de març es reuneix la comissió de dos-cents delegats escollida el dia 4 que nomena d’entre ells una comissió deliberadora més reduïda, de 24 membres –13 de Barcelona ciutat i 11 de comarques–, perquè s’encarregui de dur a terme el dia a dia de les negocia-cions. Una comissió que, més endavant, incorporarà un representant dels tècnics i un altre dels administratius. A la comissió hi ha dinou membres de CCOO, dos de la CSUT170 i un del SU. També destaca la seva plura-litat política, amb majoria de membres del PSUC, però amb presència de militants d’altres partits comunistes. Es seguien així les indicacions de la coordinadora estatal de CCOO de la construcció que, en un document de setembre de 1976, en l’apartat sobre comissions negociadores, recomava «tener presente la diferente situación política» i no tenir «un criterio exclusio-nista de trabajadores representativos por su participación en la lucha y que a la vez sean militantes de una u otra organización sindical. Antes al contrario, en el caso de que se dé esta representatividad se trata de hacer un esfuerzo por su participación, para su incoroporación, su corresponsabilización»171. Durant aquesta reunió apareixen les primeres diferències quan alguns delegats d’obres de Zona Franca i Lesseps, lligats a organitzacions d’extrema esque-rra, «se niegan a estar con delegados que no han sido elegidos en las obras, sino en CCOO y entre los cargos de la CNS provinciales»172. També es tornen a reproduir les divergències aparegudes a la vaga de 1976 entre els que de-

169 AHCO. Fons de la Federació de Construcció. «Dia 29 de marzo huelga», març 1977 i Asamblea de Obra, nº 6 (març 1977), p. 5.

170 El 19 de febrer s’havia fet la primera assemblea de la Comissió Promotora del Sin-dicat Unitari de la Construcció de Barcelona, que havia escollit una comissió permanent de 12 membres. El unitario de la construcción, nº 0 (marzo 1977).

171 AHCO. Fons de la Federació de la Construcció. «El fortalecimiento de Comisiones Obreras en la construcción. Anexo», septiembre 1976, p. 5.

172 La obra: portavoz de la construcción, nº 3 (abril-maig 1977), p. 3. Aquesta publica-ció estava editada pel Colectivo por la Autonomía de la Clase Obrera.

124

fensen el poder absolut de les assemblees de delegats i els que donen més importància al paper de la comissió.

Comissió dels Vint-i-quatre

Nom Representació Sindi-cat Partit

Rafael Parra Chica Copisa. Barcelona CCOO PSUC

Fernando Miranda Gómez

Cotos. Poblenou, Verneda i Besòs

CCOOPCE (Congresos viii y ix)

Avelino Agud Ariño Constructora Buerdeos CCOO PSUC

Juan Manuel López Dragados y Construcciones CCOO

Fernando Medialdea Cruz

Dragados y Construcciones CCOO PSUC

Ignacio González Pérez

Teran. Cinturó de Ronda-Sants

CCOO OCE (BR)

Luis Romero Huertes

Aturats CCOO PSUC

Alfonso Nieves Cordero

Bergés CCOO LCR

Antonio Sánchez Maldonado

Calinova CCOOPCE (Congresos viii y ix)

Melquiades García Polonio

Padrós CSUT PTE

Ramon Estaire Entrecanales y Távora CSUT PTE

Manuel López Álvarez

Entrecanales y Távora SU

125

Manuel Pozo Caballero

Mataró CCOO PSUC

Manuel Vivas Arias Mataró CCOO PSUC

Jaume Valls Piulats Hospitalet CCOO PSUC

Raul González Baix Llobregat CCOO PSUC

Sergio Alvaro Castaño

Baix Llobregat CCOO PSUC

Juan Gómez Alba Badalona CCOO PSUC

Mario Salas Trejo Badalona CCOO LCR

Manuel García Coca

Manresa CCOO PSUC

Andrés Mateo Terrassa CCOO PSUC

Víctor Santos Valenzuela

Sabadell CCOO PSUC

Luis Valera Rodríguez

La Llave de Oro CCOO PSUC

Font: Arreu, núm 23 (març 1977), p. 23; La obra: portavoz de la construcción, nº 3 (abril-maig 1977), p. 3-4 i El Unitario de construcción,

[nº 1 (març 1977)].

L’objectiu de la Comissió dels Vint-i-quatre era esdevenir representant dels treballadors davant la patronal desplaçant al Vertical de les negocia-cions de la revisió del conveni. Com deien els representants de la CSUT «Si logramos que la patronal se siente a negociar la revisión del convenio este 1º de abril con los representantes elegidos por los trabajadores habremos dado un paso importante, para la consecución de nuestras reivindicaciones y para evitar que dicha negociación se siga llevando por el vertical; organismo al servicio de

126

la patronal y que en el momento actual está obstaculizando la conquista de la libertad sindical»173.

Per la seva banda, la patronal reiterava que «el convenio en vigor, fi r-mado en abril de 1976, había representado un aumento del 35.8% sobre el año anterior, por lo que no había sido aprobado por la autoridad laboral. No obstante, el pacto sobre revisión semestral en función del costo de la vida se había cumplido»174, per tant es negaven a negociar res. Així el 27 de març anunciava que s’aplicarien les taules salarials de la segona revisió d’acord amb l’aprovat en el conveni signat l’1 d’abril de 1976 per dos anys. Tampoc la UTT provincial dóna el seu recolzament a la vaga, ja que afi rmen que s’ha de complir amb el pactat l’abril de 1976 i perquè consideren la mobi-lització il·legal, ja que la llei considerava així les vagues que tinguessin com a objectiu alterar les condicions de treball pactades en un conveni col·lectiu durant la vigència del mateix.

Mentrestant, a la província de Girona, amb uns 20.000 treballadors al sector, s’havia una iniciat una vaga que també serà llarga. Membres de CCOO, USO, la recent reapareguda UGT i altres sindicalistes indepen-dents «van convocar una assemblea als locals sindicals ofi cials de Girona, on es va aprovar la plataforma reivindicativa i la “coordinadora” de les negocia-cions. Posteriorment s’han fet assemblees a quasi totes les localitats, en què s’ha abonat el programa, la comissió i el dia de crida a la vaga per al cas que la patronal no accepti la negociació»175. La plataforma aprovada era semblant a la barcelonina. Davant la falta de resposta la vaga comença el 20 de març. Partint de les zones en construcció de la Costa Brava acabarà estenent-se a tota la província i s’allargarà durant quasi un mes. Durant el confl icte es produiran enfrontaments amb la Policia Armada, com els del dia 5 d’abril a Girona. La vaga, que va suposar un gran desgast per treballadors i sindicats,

173 García, Melquiades; Estaire, Ramon. «Nuestra lucha y la Comisión Deliberadora». El Unitario de construcción, [nº 1 (març 1977)].

174 Sánchez-Terán, Salvador. Op. cit., p. 263.175 Esteban, Carles.«Conveni de la construcció: l’ofensiva del sindicalisme de partici-

pació». Arreu, núm. 23 (1977), p. 22.

127

fi nalitzarà el 14 d’abril, sense haver aconseguit el demanat, encara que com passarà a Barcelona, alguns nuclis perllongaran el confl icte uns dies més.

El dia 29 de març, tal i com s’havia anunciat, s’inicia la vaga a la pro-víncia de Barcelona, la que en paraules del governador civil serà «la más importante por su duración y virulencia que tuvo lugar antes de entrar en el período electoral»176. El primer dia un miler de delegats de zona reunits en assemblea a l’església de Sant Miquel del Port a la Barceloneta valora la incidència de la vaga en prop del 50% dels treballadors. El mateix dia es produeixen les primeres 18 detencions de piquets, als que s’afegiran cinc més el dia següent, entre ells José Mª Rodríguez Gómez i Ramon Estaire, membres de la direcció de CSUT, el darrer també de la Comissió dels Vint-i-quatre. Per demanar el seu alliberament s’intenta fer una manifestació a Via Laietana el dia 30 que es dissolta violentament per la policia. El mateix dia hi ha una entrevista d’una comissió dels vaguistes amb el Delegado Provincial de Sindicatos Márquez Sánchez que es compromet a realitzar gestions, però que adverteix, com ja havia fet la UTT, que la vaga és il·legal.

El dia 1 d’abril la premsa parla d’aturada quasi absoluta al sector. Aquell mateix dia una concentració de 25.000 treballadors davant de la CNS és dis-persada de nou amb violència per la policia, que a més practica moltes deten-cions. A la tarda hi ha una assemblea als locals del Vertical on també participa un representant de Girona que explica el confl icte a la seva província. En aquesta assemblea, després d’una llarga discussió, es decideix incorporar dos representants de la Coordinadora de l’Assemblea de Tècnics i Administratius de la Construcció, que havia aparegut durant el confl icte per sensibilitzar als treballadors de «coll blanc» del ram, a la Comissió dels Vint-i-quatre, amb veu i vot, excepte en les votacions sobre la continuïtat de la vaga. Els represen-tants van ser dos membres de CCOO, Romà Torrents Llanos, tècnic de Dra-gados y Construcciones, i Jesús González González, administratiu de Nuñez y Navarro, d’on serà despatxat després de la vaga177.

176 Sánchez-Terán, Salvador. Op. cit., p. 262.177 «Actitud policia de Nuñez y Navarro contra un administrativo». Asamblea de obra,

nº 7 (abril-mayo 1977), p. 13 i 15

128

El dia 4 la Comissió dels Vint-i-quatre és cridada a parlar amb el governa-dor civil, sense que s’arribi a cap acord. El dia 5 es convoca una gran assem-blea al Palau d’Esports de Barcelona, cedit per l’ocasió per l’Ajuntament de Barcelona. A última hora la reunió és prohibida pel governador civil, ja que també considera la vaga il·legal. Els treballadors congregats a Montjuïc per assistir a l’assemblea són dispersats per la Policia Armada, produint-se in-cidents amb els vaguistes, que s’escampen per tota la ciutat, amb corredis-ses, barricades i detinguts. Un grup d’uns 3.000 treballadors aconsegueix reunir-se al claustre de la Catedral, que és rodejat per la policia, i vota pros-seguir la vaga. També es reuneix la Comissió dels Vint-i-quatre amb el presi-dent de la UTT Juan Tijeras, que els ofereix obrir la comissió deliberadora a les centrals sindicals, però sempre que una representació dels verticalistes continuessin a la comissió i que els sindicats donessin el seu suport a dita comissió, en la que no es parlaria de renegociar, sinó només de millorar la revisió. Aquesta proposta serà desestimada per l’assemblea el dia següent.

El dia 6 uns dos-cents delegats de zona tornen a reunir-se a la Casa Sindical, on decideixen que a més de la pujada per sobre del que marcava la revisió, es reivindiqui que no hi hagi sancions i que els empresaris no puguin donar de baixa als vaguistes de la seguretat social, com alguns estan fent per pressionar. L’assemblea es ratifi ca en que la Comissió dels Vint-i-quatre és l’única legitima per negociar amb la patronal. En aquesta reunió apareixen les primeres discrepàncies entre sindicats i delegats, que es repro-duiran a l’assemblea general de la tarda.

En aquestes assemblees participaven delegats de poblacions de l’àrea metropolitana (Badalona, Hospitalet, Santa Coloma), del Vallès Occiden-tal (Terrassa, Sabadell, Rubí, Sant Cugat del Vallès, Cerdanyola), de Mata-ró-Maresme, la Llagosta, Martorell, Cubelles, Vilafranca i, com al 1976, de les zones en que es va dividir Barcelona segons les obres en marxa (Nord, Lesseps, Verneda, Zona Franca, Sagrada Família, Les Corts, Zona Univer-sitària, Cinturó de Ronda-Sants, Tres Torres i Poblenou-Besòs). Aquests delegats eren escollits per les assemblees de les seves zones, que moltes

129

vegades també tenien la seva pròpia comissió local o de zona178, i estaven encarregats de fer d’enllaç amb l’assemblea general de Barcelona. Així en la reunió de la tarda es barrejaven delegats de comarques, localitats i zones, amb la Comissió dels Vint-i-quatre, representants dels sindicats recentment constituïts i treballadors a títol personal.

El dia 7 comencen les vacances de Setmana Santa i el confl icte queda obert per a la tornada. Des de CSUT s’adverteix «Están esperando que pase semana santa para que durante estos días de fi esta nos desmoralicemos desper-digados como estamos, y el martes [dia 12] se vuelva al trabajo masivamente. ¡¡No debemos consentir esto!!»179. La vaga ha entrat en un procés de radicalit-zació pel tancament de la patronal a la negociació, ja que es nega a modifi -car la revisió del signat el 1976 i menys encara a obrir un procés de diàleg de cara a un nou conveni. També hi ha una postura política per part de les autoritats i els mateixos empresaris de no cedir per forçar una vaga llarga que desgasti a les CCOO, principal força sindical, i als seus líders. Per altra banda, de fet, la vaga els hi va bé a una part de les empreses que es troben en crisi, que així s’estalvien sous i Seguretat Social i poden acomiadar als treballadors més reivindicatius. Com deia la direcció de la construcció de CCOO: «la cerrazón patronal era algo superior al marco estricto de nuestra lucha (...) [era] una estrategia global de los patronos, a nivel de estado, estra-tegia benefi ciada por la serie de medidas económicas del gobierno y una de las cuales ha permitido a los patronos enfrentarse a la huelga sin tener que pagar la Seguridad Social mientras esta transcurre»180.

Cal tenir en compte, per altra banda, que la construcció, com hem reiterat, és un sector sense tradició «sindicalista» on fi ns el 1975 les lluites no s’han articulat al voltant de la negociació del conveni, com venien fent

178 Per exemple la comissió de Terrassa estava formada per Gabriel Yera, Manuel Na-vas, José Marín, Joaquin Muñoz, Bartolomé Polaina i Andrés Mateo, que era el represen-tant a la Comissió dels Vint-iquatre.

179 El Unitario de construcción, [7 d’abril de 1977].180 «La huelga general de abril: información, balance y perspectivas». Asamblea de obra,

nº 7 (abril-mayo 1977), p. 3-4.

130

el tèxtil i el metall, sinó que s’actuava i organitzava obra a obra. No hi ha experiència de com conduir unes negociacions. A més, com també hem dit, molts dels treballadors tenien poc a perdre en el confl icte, ja que eren manobres, amb contractes eventuals i acostumats a la inestabilitat laboral i, per tant, sense por a perdre la feina.

Des de la direcció del PSUC també s’intervé. El Partit està en aquests moments interessat en apaivagar la situació de confl icte que s’estava vivint per donar una imatge de moderació i de control de les mobilitzacions obre-res. Cal tenir en compte que el PSUC està a punt de ser legalitzat –primer ho serà el PCE el dia 9 d’abril, el PSUC haurà d’esperar al 2 de maig– i que s’apropen les eleccions generals, que fi nalment es celebraran el 15 de juny. Al PSUC hi havia la «preocupació de que la vaga anava allargant-se, anava allargant-se cada vegada més, diríem més enconada i sense perspectives d’una sortida clara i per tant calia d’alguna manera acabar la vaga amb la digni-tat, la coherència, i la unitat»181 i es planteja la necessitat de reconduir la situació. Primer es convocarà a una reunió a la seu del Partit, al carrer Ciu-tat, a Luis Romero, secretari general de la construcció a Barcelona i altres dirigents del sector. Allà Gregorio López Raimundo i Antoni Gutiérrez, secretari general i membre del Comitè Executiu respectivament, tractaran de convèncer als convocats de la necessitat d’aturar la vaga pels perills de la seva radicalització. No ho aconseguiran. La direcció comunista insistirà i convocarà una nova reunió, aquesta vegada d’una cinquantena de mili-tants de la construcció membres del PSUC i CCOO. Tampoc aconseguirà un canvi de postura en la majoria d’ells.

La tornada de les vacances de Setmana Santa no apaivagava el confl icte. Segons el governador civil «los líderes regresaron con más fuerza y la huelga se endurecía cada día más». Sánchez-Terán intenta mediar entre les parts. Pri-mer es reuneix amb la patronal i el 12 d’abril amb la Comissió dels Vint-i-quatre, proposant-los «una fórmula intermedia que los empresarios aceptaban». A més autoritzava la celebració d’«una asamblea en la Casa Sindical, en que

181 AHCO. Col·lecció Biografi es Obreres. Entrevista de Josep M. Rodríguez Rovira, 2004.

131

se aprobaría esta solución y la vuelta al trabajo (...) todos fueron a la asamblea convencidos de que era el fi nal»182. Però en aquesta assemblea, permesa per l’autoritat, els treballadors voten a ma alçada continuar la vaga. Segons Sán-chez-Terán això és degut a que el SUT –deu referir-se a CSUT– va fer «un discurso violento que había arrastrado a todos los trabajadores hacia la continui-dad del paro»183. En realitat no era només la CSUT la partidària de continuar les mobilitzacions, també, com hem vist, una bona part de CCOO estava per la continuïtat de la vaga, així com molts dels delegats independents.

El mateix dia 12 d’abril, després del fracàs de l’assemblea de la Casa Sindical, la direcció del PSUC convocarà novament una altra trobada, ce-lebrada, com totes, amb discreció, entre la direcció del partit i els líders de la vaga que eren alhora membres del PSUC. En aquesta reunió es pressiona des de la direcció del Partit i d’alguns dirigents del sindicat, com Rodríguez Rovira o Justiniano Martínez, perquè es posi fi a la vaga, ja que es creu que ha entrat en un carreró sense sortida i no està controlada pels organismes de direcció de CCOO, i a més està sent aprofi tada per grups a l’esquerra del PSUC, per desacreditar al Partit, i pels nous sindicats, com CSUT, per donar-se a conèixer i fer-se un lloc al sector desgastant a CCOO. Des del grup dirigent del confl icte que forma part del PSUC hi ha resistències, so-bretot per part de Luis Romero i Francisco Liñán. A partir de llavors la veu dels membres de CCOO es dividirà a les assemblees, uns, seguint el que orientava la direcció del PSUC, cridaran al retorn a la feina i uns altres, els discrepants d’aquestes orientacions, més els membres del corrent unitari, lligat a LCR i MCE, i els de la tendència de classe, lligats a OCE (Bandera Roja), seguiran defensant la continuïtat de la vaga184.

182 Sánchez-Terán, Salvador. Op. cit., p. 263.183 Ibídem.184 AHCO. Col·lecció Biografi es Obreres. Entrevista a Luis Romero, 2001 i article

«Continúa la huelga en Cataluña, pese a que el PSUC proponía la vuelta al trabajo». El País, 13 de abril de 1977. Malgrat tot no s’arribarà a la situació d’Astúries on alguns membres de CCOO seran expulsats del sindicat. Vegeu Rosón Ordóñez, César Alberto. La huelga de la construcción asturiana en al transición española. Madrid : Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo, 2004, p. 167

132

La vaga s’endureix i a les assemblees apareixen cada vegades més discre-pàncies. Algunes d’aquestes assemblees són molt tumultuoses, arribant-se fi ns i tot a les agressions físiques, com la patida per Manuel Pozo, secretari de CCOO de la construcció de Mataró, el dia 12 en una assemblea en què es decideix el retorn a la feina. A més es reincorporen treballadors a la feina a comarques: a Vilafranca del Penedès, Vic, Igualada, Granollers, Berga, etc. A Barcelona el dia 13, a la reunió de la tarda dels delegats de zona, amb la participació de dos centenars de treballadors, també hi ha enganxades entre representants de les diferents postures i s’acusa a José María Rodríguez, dirigent de la CSUT, de negociar pel seu compte amb el governador civil. La majoria dels delegats de poblacions i zones informen de que estan per la continuïtat de la vaga. Només Mataró, l’Hospitalet i la zona de Poblenou han votat ja a favor del retorn a la feina. Finalment es vota continuar la vaga amb 114 vots a favor i 21 en contra, sobretot de membres de CCOO. També es decideix enviar piquets als llocs on han dedicit posar fi a la vaga perquè reconsiderin la seva postura.

El 14 d’abril es fa una assemblea de més de set mil treballadors al camp de futbol del Sant Andreu on, en una votació a ma alçada, es decideix con-tinuar la vaga. També el dia 14 es reuneix el comitè executiu de la UTT que aprofi ta per carregar contra la Comissió dels Vint-iquatre, de la que diu que només té representants de CCOO i els sindicats unitaris i no ha informat dels resultats de les seves entrevistes. També ressalta que en algunes comar-ques s’està tornant a la feina «sin haber conseguido ni uno solo de los puntos re-cogidos en la plataforma reivindicativa que en su día plantearon como irrenun-ciable y que fue la causa principal de la huelga que convocaron de una forma precipitada y claramente irresponsable, con lo que han situado a los trabajadores en una posición humillante ante la recién creada Federación de Empresarios». La UTT reitera que es va oposar a la revisió segons l’índex de cost de la vida perquè el considera falsejat i proposa que «que la solución del confl icto sea negociada por una comisión realmente representativa de todos los trabajadores afectados, con inclusión de las distintas centrales obreras que tengan militantes

133

o simpatizantes en el sector»185. De fet, el que intenta la UTT, que s’ha vist desplaçada de les negociacions per la Comissió dels Vint-i-quatre, és promo-cionar el sindicat impulsat per Tijeras, la COS, i ressituar-se en el nou pano-rama sindical aprofi tant les divisions entre els vaguistes. No ho aconseguirà.

El dia 15 d’aquell mateix mes es confl ueix amb altres sectors en una jornada de lluita convocada per CCOO i USO a tota Espanya contra les noves disposicions governamentals en matèria de relacions laborals. A la tarda es va fer l’assemblea diària de seguiment de la vaga, que va reunir uns 1.000 treballadors als locals del Vertical, concretament al Cinema dels Sin-dicats, el Princesa, en la mateixa Via Laietana, i on tornen a reproduir-se els incidents entre els que volen la continuïtat de la vaga i els que defensen el retorn a la feina, arribant-se, de nou, a les agressions físiques. Finalment es decideix continuar amb la vaga i demanar la dimissió dels membres de la Comissió dels Vint-i-quatre que, contravenint el decidit en assemblea, han demanat el retorn a la feina186. Per la nit hi ha nous enfrontaments violents a la Rambla i zones properes entre vaguistes i policia.

Les diferències entre sindicats s’agreugen. Des de CCOO es denuncien les maniobres de la CSUT, a la que s’acusa de mirar més per la seva organit-zació que pel conjunt dels treballadors, i es demana una sortida unitària de la vaga decidida en assemblea187. La CSUT, que com hem vist, ha intentat negociar al marge de les assemblees, acusa a CCOO «de ocultar su respon-sabilidad como sindicato, fomentando un sentimiento antisindical entre los trabajadores, con la ayuda de grupo anarquistas, autogestionarios y toda una gama de oportunistas»188.

185 El comunicat de la UTT a La Vanguardia, 15 d’abril de 1977, p. 21.186 Concretament es demana la dimissió de Pozo i Vivas de Mataró, Raul González i

Sergio Alvarado de Cornellà, Fernando Miranda de la zona Besòs i Juan Gómez de Badalo-na. També la de Luis Romero per no assistir a les assemblees de delegats. La obra: portavoz de la construcción, nº 3 (abrilmaig 1977), p. 12.

187AHCO. Fons de la Federació de Construcció. «Comisiones Obreras ante la situa-ción de nuestra huelga», 18 d’abril de 1977.

188 Rodríguez Gómez, José Mª. «Derrota del sindicalismo reformista: huelga de la construcción de Barcelona». El Unitario, nº 2 (3 de mayo de 1977), p. 5.

134

El dia 18 a l’Hospitalet de Llobregat es vota el retorn a la feina, faci el que faci Barcelona, excepte entre els treballadors d’Ecisa que continuaran uns dies més de vaga189. També a Cornellà, Sabadell, Martorell i Vilanova i la Geltrú es decideix tornar a la feina. El CSUT fa un comunicat defensant la continuïtat de la vaga, si així ho decideixen les assemblees. A Barcelona el mateix dia hi ha una assemblea on es vota sobre la continuitat de la vaga, computant per a la resposta els resultats de les votacions fetes al matí a les diferents zones. Finalment el recompte dóna 1.944 treballadors a favor de continuar la vaga i 2.777 en contra, per tant es decideix tornar a treballar el dia 19 d’abril. Malgrat això en algunes obres encara continuarà la vaga uns quants dies, sobretot a zones com Lesseps i Zona Franca, on els de-legats d’obra escollits s’havien desvinculat feia dies de les decisions de la Comissió dels Vint-i-quatre. També a Universitat, Nord, cinturó de Ronda-Sants i Sagrada Família on els delegats d’obra es declaren independents i llancen crítiques a CCOO, per haver deteriorat la vaga en defensa dels seus interessos, i a la CSUT, per voler tenir un excés de protagonisme190. Poc a poc els treballadors d’aquestes zones també acabaran reincorporant-se a la feina. Només restaran en vaga els treballadors de G. Serrano que es tancaran fi ns al maig demanant el pagament de les indemnitzacions que havien pactat.

La vaga fi nalitza, doncs, amb una «tornada al treball desordenada, amb despatxats i sense haver guanyat res, amb la unitat trencada i amb la majoria dels treballadors cansats i decebuts»191. Cal afegir el més d’un centenar de detinguts. Entre els despatxats alguns membres de la Comissió dels Vint-i-quatre com Ignacio González, acomiadat de Terán, o el cas, ja citat, de Jesús González de Nuñez y Navarro. Com a positiu només es pot destacar que ha estat una vaga molt participativa, ja que en les anteriors molts treballadors es limitaven a aturar i marxar a casa i en canvi en aquesta les assemblees

189 «La huelga en Hospitalet». Asamblea de obra, nº 7 (abril-mayo 1977), p. 11.190 La Vanguardia, 20 d’abril de 1977, p. 25.191 Lucchetti, Antoni. «Refl exions sobre la vaga de la construcció». Treball, núm. 478

(25 d’abril de 1977), p. 5.

135

de zona i generals s’han omplert d’obrers. L’organització per assemblees d’obres, que escollien delegats per les assemblees de zona, que al seu torn enviaven delegats a l’assemblea general, fa que molts treballadors participin al confl icte i se sentin més implicats que en confl ictes anteriors192.

Des de CCOO es fa autocrítica i es reconeix que el sindicat «vio a los pocos días de iniciada la huelga que nos estábamos metiendo en un callejón sin salida; que la patronal no cedería (...) como Central sindical, no estabamos convencidos de que ibamos a romper el Convenio. Queriamos hacer sentar a la patronal para negociar el aumento, pero posiblemente no valoramos acertada-mente el momento en que ésto se hacía»193. En una reunió de la Comissió Per-manent de la CONC, el representant de la construcció, Justiniano Mar-tínez, afi rmava que «no podemos hacer sindicalismo guerrillero (sindicalismo de corazón), tenemos que hacer sindicalismo con mayúsculas (con la cabeza)» i reconeixia que no es va saber acabar la vaga194.

Des del PSUC es fa una valoració encara més crítica de la vaga. Es creu que el plantejament d’una vaga indefi nida d’entrada, i sense fi xar en quines condicions es tornaria a treballar, va ser un error, que no es va va-lorar bé la correlació de forces, en una situació de crisi del sector, i que hi hagut defi ciències en la direcció del confl icte, als que se’ls recorda que «fer sindicalisme, avui, és molt diferent que fa uns anys, i cada vegada ho serà més». També es qüestiona el sistema d’elecció de delegats.

El confl icte posa de manifest també la necessitat d’un nou marc de re-lacions laborals, d’acord amb la nova situació política. Com deia un mem-bre de CCOO i PSUC «empresarios y trabajadores deben encontrar el marco sindical que les permita afi nar nuevos instrumentos de negociación, armas de

192 Una visió des de CCOO de la vaga a Los trabajadores de la construcción frente.., op. cit., p. 131- 143 i a «La huelga general de abril: información, balance y perspectivas». Asamblea de obra, nº 7 (abril-mayo 1977). Una versió dels grups autònoms a La obra, nº 3 (abril-maig 1977).

193 AHCO. Fons de la Federació de la Construcció. «La estrategia sindical en la cons-trucción en el momento presente». [octubre 1977], p. 3.

194 AHCO. Fons CONC. Apunts de José Luis López Bulla de la Permanent, 22 de maig de 1977.

136

lucha más acordes con una situación cambiante, mecanismos de representati-vidad más democráticos y por ello más efi caces. Mientras ello no ocurra, situa-ciones como las provocadas por la huelga de la construcción pueden repetirse inevitablemente»195.

No serà l’única vaga llarga i dura de la construcció. Ja hem vist que a Girona la vaga del sector s’allargarà 25 dies, el mateix passarà a altres 23 províncies espanyoles, destacant els 55 dies de vaga a Navarra, els 40 a València, els 33 a Càceres o Astúries, on la vaga es mantindrà 103 dies, acabant, en aquest cas, amb una victòria dels treballadors196. En aquests confl ictes també es repeteixen els enfrontaments que hem vist a Barcelona entre sindicats i assemblearis, entre les diferents centrals sindicals, sobre el poder de les assemblees, la forma d’acabar la vaga, la representativitat dels delegats. A Astúries, fi ns i tot, es crearà una credencial de delegat d’obra i en algunes assemblees s’exigirà el DNI i l’última nòmina per poder parlar.

Pel mig, s’han celebrat les eleccions generals de juny de 1977 i s’ha produït la reelecció d’Adolfo Suárez al front del Govern. L’esquerra ha que-dat dividida i el PSOE ha rebut un suport electoral molt superior al que s’espera, tot el contrari del que ha passat amb l’expectativa electoral del PCE i el PSUC.

A Barcelona, després del fracàs de la vaga, no tornaran a aparèixer con-fl ictes, que a més seran molt localitzats, fi ns al setembre, com els que es donen a Gresa, Construcciones Amades i Núñez y Navarro. A l’octubre, en la data prevista segons el conveni de 1976 per a la tercera revisió salarial, des de CCOO i USO es planteja que les reclamacions es centrin només en qüestions salarials, demanant un augment de sou del 20%, enlloc del 13% que està previst seguint les xifres ofi cials d’infl ació. La resta de sindicats que han aparegut al sector –CSUT, UGT, CNT i SU– aproven una plataforma reivindicativa més ambiciosa de 9 punts de cara a aquesta revisió, però aviat tant la UGT, com la CSUT, s’uneixen a CCOO i acorden parlar amb la

195 Lucchetti, Antoni. «Un convenio difícil». CAU, 42 (marzo-abril 1977), p.83.196 Rosón Ordóñez, César Alberto. La huelga de la construcción asturiana en al transi-

ción española. Op cit.

137

patronal només de sous. La patronal es tanca i avança als sindicats que no pensa pujar els salaris més del que es marqui ofi cialment. La patronal, que s’ha sabut organitzar ràpida i sòlidament, es troba en una posició de força després del fracàs de la vaga d’abril. Aquestes centrals sindicals desisteixen de donar la batalla per trencar la revisió prevista, ja que, com s’assegurava des de CCOO, les centrals sindicals encara no són prou fortes i a més la situació de crisi no ajuda. A més cal tenir en compte que «los trabajadores no están dispuestos a luchar, y menos después de las últimas experiencias, por un Convenio que no saben si se va a plantear. (...) Lanzarse a una plataforma inalcanzable iba a ser más bien desmovilizador y, en tal sentido, nos atrevemos a decir antirevolucionario»197.

També és el moment d’entrada en vigor dels Pactos de la Moncloa, sig-nats pels partits polítics amb representació parlamentària el 25 d’octubre, i que entre d’altres mides regressives per als treballadors, fi xava el límit d’increment dels salaris en el 22%, la infl ació prevista per al 1978. Final-ment el 6 de desembre de 1977 desapareixien ofi cialment les UTT, és a dir, desapareix el Sindicat Vertical, les funcions dels quals, inicialment, van passar a una institució creada ad hoc, com fou l’Asociación Interprofesional de Servicios Sociolaborales (AISS), pas previ a la liquidació del vell sindicat ofi cial de la dictadura.

197 AHCO. Fons de la Federació de la Construcció. «La estrategia sindical en la cons-trucción en el momento presente». [octubre 1977], p. 4-5.

139

EPÍLEG

L’INICI D’UN NOU MODEL SINDICAL: EL CONVENI DE 1978

En mig de tots aquests canvis polítics, sindicals i institucionals i en el marc d’una profunda i contínua crisi econòmica s’inicien les primeres reunions per parlar del nou conveni de 1978. La CNS ha desaparegut i les organitzacions sindicals tenen ara presència a quasi totes les empreses, la patronal ja no té excuses legals i ha de seure a negociar amb els represen-tants sindicals, sense que aquesta vegada pugui qüestionar la seva repre-sentativitat. Les demandes sindicals estaran centrades en el sou, en uns moments de creixement infl acionista dels preus, però l’objectiu fi nal que es marquen els sindicats és arribar a un conveni a nivell estatal, que unifi qui el sector i posi fi als abusos que es donen en algunes províncies, així com als tripijocs d’alguns empresaris, que de vegades porten treballadors a les obres de províncies properes amb convenis més desfavorables, el que crea alhora tensions entre els obrers i divisions dels seus interessos comuns. També es plantegen per al nou conveni demanar la fi del treball a preu fet. La patronal es nega a parlar d’aquesta qüestió sinó va acompanyada de l’implantcació d’una taula de rendiments mínims, és a dir, unes taules que concretin la quantitat de feina que ha de fer un treballador en funció de la

140

seva categoria laboral. En canvi des de CCOO es defensen unes taules de treball, que relacionin els rendiments amb les condicions en que es treba-lla, no amb el sou que es rep. A més per al sindicat aquestes taules només poden ser aplicables a l’edifi cació, no a les obres públiques, i preferentment haurien de ser col·lectives i tenir en compte les diferències per províncies.

Des de la direcció de CCOO es creu que és el moment d’abandonar les plataformes, on es demanava tot, i centrar-se en propostes negociables, deixant fora dels convenis, encara que sense renunciar-hi, les reivindica-cions amb més caire polític, que es pensen que ja no tenen sentit en el nou marc de llibertats formals. De cara a la negociació es reprodueixen els problemes per decidir la representativitat. Des de CCOO es proposa una comissió deliberadora que combini delegats d’obra i membres de les cen-trals sindicals. Finalment el 28 de març CCOO, UGT, CSUT, SU i USO es posen d’acord en un comissió deliberadora de 200 membres escollits per comarques en assemblees. Aquesta comissió es reuneix per primer cop el 13 d’abril de 1978 i escolleix d’entre ells 30 delegats per formar part de la comissió negociadora, en la que també participen tres representants de cada una de les centrals sindicals. S’aprova aleshores una plataforma uni-tària que demana un augment de 8.500 pessetes lineals, la jornada de 40 hores, l’obligatorietat que en les empreses un terç dels treballadors siguin fi xos, pagues d’estiu i Nadal, jubilació als 60 anys i cobrament del 100% del sou en cas de malaltia, accident o jubilació198. De nou les reivindica-cions «clàssiques» del sector.

També s’inicia un relleu en les persones. La Federació de la Construc-ció de CCOO de Catalunya celebrarà el seu primer congrés els dies 15 i 16 d’abril de 1978. Es reuniran 300 delegats en representació de 84.000 afi liats. Els temes que més controvèrsia van crear van ser la unitat sindical i la negociació col·lectiva. El congrés va reelegir a Justiniano Martínez com a secretari general, acompanyat d’un Secretariat de 21 membres199.

198 Construcción: hoja informativa, nº 1 [abril 1978].199 Formen el Secretariat a més de Justiniano Martínez: Luis Romero, Paco Muñoz,

Luis Valera, Daniel Martín, Víctor Santos, Juan Manzano, Bartolomé Polaina, Pablo Bacas,

141

Segons les dades de l’informe d’afi liació presentades en aquest 1r con-grés de CCOO de Catalunya, una quarta part dels treballadors de la cons-trucció a Catalunya estaven afi liats a CCOO, arribant a ser un terç a la zona de Barcelonès, Vallès Occidental i Baix Llobregat. A desembre de 1977 la Federació de la Construcció afi rmava tenir uns 80.000 afi liats, del que cotitzaven 45.044. El 79% dels cotitzants eren de la província de Bar-celona, un 42% d’ells del Barcelonès, un 22% del Baix Llobregat, un 13% del Vallès Occidental, un 8% del Maresme i un altre 8% del Vallès Orien-tal. Pel que fa a la resta de Catalunya les comarques gironines representen un 9.5% dels cotitzants, destacant els dos Empordans i la Selva, un 6% les de Tarragona i un 5% de les comarques de Lleida, el 78% d’ells al Segrià200.

També comencen a computar-se els resultats de les noves eleccions sin-dicals, les primeres democràtiques, realitzades al llarg de 1978, que deixen clar el paper de primera força de CCOO a la construcció de Catalunya, amb prop del 80% dels delegats escollits. La realització de les eleccions no va ser fàcil a grans empreses com Dragados y Construcciones o Construcciones y Contratas per les trabes posades per la patronal201.

Les negociacions del conveni s’allargaran. Vist el fracàs de les vagues indefi nides, aquesta vegada, de cara a pressionar en les negociacions, es convoca una concentració el 25 d’abril davant dels locals de l’AISS i una aturada, de només dues hores, per al dia següent. A aquesta seguiran altres jornades de protesta, com la del 12 de maig, amb una nova aturada parcial per la tarda i una manifestació de vint mil treballadors pel centre de Bar-celona o la del 18 de maig, en que es confl ueix amb altres sectors en una nova jornada de lluita. Després d’aquestes aturades i de quatre mesos de

Manuel Pozo, Antonio Ruiz, Rafael Parra, Antonio Rubio, Andrés Páez, Agustí Forner, Antonio Cantano, José Rubio, Julio Gordón, J. Antonio Caballero, Miguel Agúndez i Se-bastián Vela. AHCO. Fons de la Federació de la Construcció. Carpeta I Congreso Federa-ción Construcción, abril 1978. Sobre el Congrés Lluita Obrera, nº 6 (15 mayo 1978), p. 4.

200 Càlculs propis a partir de les dades recollides a l’informes de fi nances de les Resolu-ciones aprobadas en el I Congreso de la Federación de Construcción de Cataluña, [Barcelona: CCOO], 1978, p. 14

201 Lluita Obrera, nº 0 (15 enero 1978), p. 15 i nº 4 (15/30 marzo 1978), p. 8.

142

negociacions, amb un anunci de vaga pel mig per al dia 8 de juny, que serà desconvocada, es signarà un conveni on s’explicitarà per part dels sindicats un compromís d’estudi de les taules de rendiment i s’aconseguirà un aug-ment de sou de 6.000 pessetes lineals, tres dies festius més a l’any i algunes millores socials.

La nova situació sindical –desaparició del Vertical, legalització dels sin-dicats, pluralitat sindical– farà que molts treballadors es desentenguin de la lluita al·legant que per això ja estava el sindicat –en moltes ocasions conso-lidant una cultura «delegativa» i de poca implicació activa– produint-se un punt d’infl exió en la dinàmica de participació i compromís que s’havia vist des de 1976. Per altra banda, la desaparició de molts dels líders que havien impulsat les protestes i les negociacions –en alguns casos perquè canviaran de professió, d’altres perquè passaran a ser petits empresaris i, fi nalment, alguns casos més perquè esdevindran càrrecs polítics o dins dels sindicats–, suposaran un relleu de personal i un canvi de les formes sindicals dins del sector.

L’any 1978, al congrés estatal de la Federació de la Construcció, s’afi rmava «Hoy, con la desaparición del vertical, las libertades sindicales y los resultados de las elecciones sindicales obligan a replantearnos la negociación colectiva a partir de la nueva situación creada». Al mateix congrés s’aprova que, a partir de llavors, «las plataformas reivindicativas en su elaboración deben ser precedidas de estudios serios del sector, del marco político y de la situa-ción económica», ara «no estamos por las asambleas incontroladas», ara «en las Comisiones Negociadoras deben brillar las centrales sindicales representativas, fundamentalmente CC.OO. y UGT», ara «la huelga no es el único instrumen-to de presión (...) la huelga indefi nida no es un instrumento efi caz»202 i com es va acordar al Congrès de la Federació catalana, ara «fora de les empreses negocien els sindicats». Estem, doncs, davant d’una nova etapa.

202 Informe general y programa de la Federación de Construcción de CC.OO, Op. cit. , p. 18-19.

143

FONTS

Arxiu Històric de CCOO de Catalunya

• Col·lecció Biografi es Obreres• Fons de la Federació de la Construcció• Fons CONC• Col·lecció de premsa clandestina• Col·lecció fotogràfi ca

Arxiu del Govern Civil de Barcelona

• Fons Governadors Civils

Arxiu Nacional de Catalunya

• Fons del Partit Socialista Unifi cat de Catalunya

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

• Premsa

145

BIBLIOGRAFIA

Álamo, Manuel de. La fundación del sindicato de construcción de CCOO PV y José Luis de Borbolla, 1925-1977. València : Setimig, 2002. 76 p. ISBN 8495779072.

Balfour, Sebastian. La dictadura, los trabajadores y la ciudad : el movimien-to obrero en el Área Metropolitana de Barcelona, 1939-1988. València: Alfons el Magnànim, 1994. 291 p. (Política y sociedad ; 13). ISBN 8478221212.

Boix, Isidor, Pujadas, Manuel. Conversaciones sindicales con dirigentes obre-ros. Barcelona: Avance, 1975. 110 p. ISBN 8473960254.

Boix, Isidor [Ignasi Balcells]. Lucha solidaria, lucha política: una experiencia del movimiento obrero. Barcelona : Comité de Barcelona del P.S.U. de Catalunya, [1969]. 20 p.

Camps, Pere. La organización de los parados en CC.OO. Barcelona : Confe-deració Sindical de la C.O.N.C., [1977]. 5 p.

Cipriano García, una lluita permanent pels drets dels treballadors, les ll bertats nacionals i la democràcia. Barcelona: Fundació Cipriano García-Arxiu Històric de la CONC, 1995. 95 p. ISBN 8489511020.

Candel, Francisco. Inmigrantes y trabajadores. Barcelona: Plaza & Janés, 1976. 309 p. (Manantial ; 55). ISBN 8401460557.

Comisiones Obreras. Federación de Construcción. Informe general y pro-grama de la Federación de Construcción de CC.OO. [S.l. : s.n., 1978].

146

La conquista de la libertad: historia de las Comisiones Obreras de Andalucía (1962- 2000). [Sevilla]: Fundación de Estudios Sindicales, Archivo Histórico de CC.OO.-A., 2003. 823 p. ISBN 8468883409.

Convenios, por una plataforma de lucha. Suplemento de «Comisiones Obre-ras Informa», agost 1969. 6 p.

Doménech, Xavier. Quan el carrer va deixar de ser seu : moviment obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell (1966-1976). Barcelona: Publica-cions de l’Abadia de Montserrat, 2002. 390 p. (Biblioteca Serra d’Or ; 289). ISBN 8484153940.

Ferrando Puig, Emili ; Rico Márquez, Juan. Les Comissions Obreres en el franquisme : Barcelonès Nord (1964-1977). Barcelona : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2005. 623 p. ISBN 8484157407.

Foweraker, Joe. La democracia española. Madrid: Arias Montano, 1990. 358 p. ISBN 8487611095.

Gallardo, Juanjo. El caso Téllez: el primer caso de torturas, en Cataluña, bajo la monarquía de Juan Carlos I: contribución a la historia de Santa Colo-ma de Gramenet. [S.l. : s.n.], 1996. 164 p.

González, Arcadio. «Situación del sector de la construcción». Cuadernos para el Diálogo, nº. 132 (1974).

Huelga general de la construcción. [S.l.] : Acción, 1976. 16 p.Lluites obreres a la Tèrmica del Besòs. Barcelona: CCOO del Barcelonès,

2003. 80 p.Manifi esto de la construcción. Madrid : Unión Nacional de Trabajadores de

Construcción, 1975. 14 p. Marín, Martí (ed.). Memòries del viatge, 1940-1975. Sant Adrià del Besòs:

Museu d’Història de la Immigració a Catalunya, 2009. 148 p.Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai (coords.). Diccionari

biogràfi c del moviment obrer als Països Catalans. Barcelona: Universitat de Barc lona : Abadia de Montserrat, 2000. 1482 p. ISBN 848415243X.

Molinero, Carme; Ysàs, Pere. Productores disciplinados y minorías subversi-vas. Madrid: Siglo xxi, 1998. 281 p. ISBN 8432309702.

Morales Ruiz, Rafael. Transición política y confl icto social: la huelga de la construcción de Córdoba en 1976. Córdoba : Ayuntamiento de Córd ba, 1999. 523 p. ISBN 8489409226.

147

Mota Muñoz, José Fernando. «La reorganització del moviment obrer al tèxtil català (1960-1981)». En: Treball tèxtil a la Catalunya contemporà-nia. Lleida : Pagés, 2004, p. 165-183.

Los parados de la construcción y la necesidad de equipamientos públicos. Bar-celona: Comisión de Parados de la Construcción, 1976. 15 f.

Ribas, Josep. Jaume Valls: molts anys de lluita i compromís. L’Hospitalet de Llobregat : [s.n.], 1992. 12 p.

Rosón Ordóñez, César Alberto. La huelga de la construcción asturiana en al transición española. Madrid : Fundación de Estudios Libertarios Ansel-mo Lorenzo, 2004. 536 p. ISBN 8486864615.

Ruiz, David; Babiano, José (eds.). Los trabajadores de la construcción en el Madrid del siglo XX. Madrid : Akal : Fundación 1º de Mayo, cop. 1993. 287 p. ISBN 8446002884.

Sánchez-Terán, Salvador. De Franco a la Generalitat. Barcelona: Planeta, 1988. 331 p. (Espejo de España ; 138). ISBN 8432058653.

Situació dels treballadors nordafricans a Barcelona: document. Barcelona : Secretariat de Coordinació pel Desenvolupament, Secretariat Diocesà «Iustitia et Pax», 1972. 19 f.

Tébar Hurtado, Javier. «Entre el barri i la fàbrica: cultures de la militàn-cia sindical a l’àrea metropolitana de Barcelona (1939-1988)». Revista d’etnologia de Catalunya, núm. 25 (novembre 2004), p. 136-140.

Tébar Hurtado, Javier, García Simal, Juanma (coords.). La premsa silen-ciada: clandestinitat, exili i contrainformació (1939-1977). Barcelona: Fundació Cipriano García de CCOO de Catalunya, 2004. 272 p. (Instruments de l’Arxiu ; 1). ISBN 8493348007.

Trabajador de la construcción, vidrio y cerámica : lo que debes conocer. Barce-lona : Organización Sindical, Sindicato Provincial de la Construcción, Vidrio y Cerámica, 1964. 49 p.

Los trabajadores de la construcción frente a la crisis. Barcelona : Dopesa, 1977. 143 p. ISBN 8472353362.

Transformaciones laborales en la industria de la construcción en Catalunya. Barcelona : CERES, 1990. 166 p.