dibuixant

els seus

pecats

Plou. El seu home no suporta els dies de pluja, però a ella li produeix unes agradables pessigolles passejar

sense paraigües sota el gotim que destil.len els cels tacats de plom. Es vesteix amb cura, arreglant-se

només per a ella mateixa, i enfila carrer Guitard enllà, fins a l’estació de Sants, on s’atura davant de la

porta d’entrada mentre decideix on vol anar. Puja al tren de la costa sense comprar bitllet, assaborint en

silenci el plaer de saber que si el seu home ho veiés s’enfilaria per les parets.

De la finestra estant veu com el paisatge va corrent cap enrera, com es difumina mentre augmenta la

velocitat del comboi. El tren és gairebé buit, però ella s’asseu davant per davant d’un home de mitjana

edat que llegeix el diari. No sap perquè, però li agrada que no sigui un diari esportiu. S’acomoda i el

repassa descaradament, aprofitant que està distret amb la lectura. Ell no es mou, de manera que ella

insisteix amb la mirada. Sembla que l’home no s’adona de res, però al cap d’uns breus minuts ella

comença a pensar que en realitat ell se n’ha apercebut des del primer moment, i que dissimula per no

forçar la situació. Com més hi pensa, més segura està que no s’equivoca. En busca indicis, potser un

parpelleig massa ràpid, un gest inquiet a la comissura dels llavis, unes lleus vibracions a les aletes del

nas... Quan, tres estacions més enllà, l’home continua immòbil llegint la mateix pàgina, se’n convenç

definitivament. Això encara la fa tornar més atrevida, més irreverent, allargassant al màxim el joc de

mirades. Descreua les cames i les torna a creuar cap al costat contrari, aprofitant per fregar lleument els

seus pantalons. Somriu per dins, pensant més en la cara que el seu home hi posaria que no pas amb el

plaer que li produeix la seducció mal dissimulada.

Prop de Mataró una veu trencada desfà el joc. És el revisor, que els demana els bitllets. L’home del diari

aixeca els ulls -bruns, color de mel- i, visiblement contrariat, cerca la cartera dins la butxaca dels texans.

Mentrestant ella s’aixeca i s’encamina cap a la porta de sortida, amb el pols accelerat i el dubte de si

tindrà temps de baixar. El revisor se n’adona i s’afanya a enllestir l’home del diari, dirigint-se amb

prestesa cap on és ella. Les portes automàtiques s’obren quan ell ja li ha demanat dos cops el bitllet, però

ella aconsegueix esmunyir-se de dins mateix dels seus dits i, en arribar a l’andana, es gira per dibuixar-li

un somriure burleta, dient-li sense parlar que potser un altre dia. Ell li torna la rialla, i també sense

paraules li deixa entendre que aquest cop ha estat de sort. Ja en parlarem a la propera.

Abandona l’estació i s’encamina cap al passeig marítim, tan buit de vianants com el tren de viatgers.

Sempre ha tingut especial predilecció per contemplar escenaris a destemps. El mar només l’atrau al pic de

l’hivern, quan les ones s’emporten la sorra i l’escuma blanca convida a caminar amb passes curtes,

discretes, gairebé sense trencar el silenci rotund que imposen les roques esquitxades de sal. Baixa fins la

platja, mullant-se les sabates amb la humitat de la sorra. Sembla mentida el color tan extraordinari amb

que es tenyeix el mar els dies de pluja. L’horitzó es desdibuixa, els contrastos s’atenuen, i els matisos

esdevenen més subtils, més vaporosos, més a la mesura humana. Els sentiments s’estoven i ja no

grinyolen tant, ja no fan tant mal a les dents quan xoquen els uns amb els altres. Tot plegat sembla més

petit i més insignificant quan es passeja per una platja deserta a mig febrer. Fins i tot els problemes... i les

venjances.

Prop del migdia, per desempallegar-se de la feixuga humitat que s’ha apoderat dels seus cabells, decideix

entrar en una perruqueria. És un establiment d’aquells moderns, amb les portes de vidre i els rentacaps de

color lila. Res, tot just les puntes, li diu a la perruquera quan l’interroga amb la mirada. Podria ser més

atrevida, tallar-se’ls quatre dits, potser un bany de color i tot, convençuda com està que el seu home no se

n’adonaria. Gaudeix pensant en això i en com la fa sentir de reconfortada l’aigua calenta que s’escola

aigüera avall, aclarint-li la cabellera i deixant l’aire profundament perfumat amb aquella intensa olor de

roses que fan tots els xampús de les perruqueries de disseny. Mentrestant, a la cadira del costat, una altra

perruquera -una senyora gran més aviat maldestre-, es baralla amb els rínxols d’una nena i amb unes

tisores acabades d’estrenar.

Quan surt de la perruqueria gairebé no plou, però ja no té gens de ganes de continuar passejant. Dina

d’una esgarrapada en el primer Mc Donalds que troba; una hamburguesa untuosa, plena de ketchup,

mostassa i maionesa. Petits plaers prohibits. S’ho acaba amb una esgarrapada, com si tingués pressa,

absolutament conscient que tots els metges li retraurien -els metges i el seu home, cosa que encara la fa

sentir millor-. En acabat torna al carrer i busca un bar, aquesta vegada a consciència, escollint el que

sembla més car. Demana un cafè sol, sense sucre, amb molta crema; i l’assaboreix en silenci, llegint i

rellegint el futur dins de la tassa. Sap que no l’encerta mai, però precisament per això es diverteix tant en

fer-ho. A mitja tarda pensa que potser seria hora de tornar. S’encamina cap a l’estació, però llavors una

mandra feixuga s’apodera del seu cos. Només de pensar en el tren ja s’angoixa. Camina un xic més, fins

al carrer principal que creua la ciutat per llevant, i es disposa a fer autostop. Quan un noi jove, poc

atractiu, s’atura i li pregunta on vol anar, no es pot estar de pensar en la ganyota que faria el seu home si li

expliqués què està a punt de fer. Uns quants quilòmetres més enllà descobreix que el noi jove és simpàtic,

i durant bona part del trajecte s’interroga a si mateixa preguntant-se com seria tenir una història càlida i

apressada amb ell. Queda satisfeta amb la imaginació i ho deixa córrer.

Han entrat a Barcelona per la Diagonal, i poc abans d’arribar al Palau Reial, ella li diu que vol baixar. Ell

s’ofereix a acompanyar-la fins a casa seva, de fet a acompanyar-la fins a on vulgui, però ella refusa

amablement i li dóna les gràcies. Ell insisteix amb la mirada i amb un parell d’interrogacions curtes,

alhora d’esperança i de resignació, però ella perfila un somriure suau que tant pot ser un no rotund com

un qui sap si un altre dia. Sempre ha tingut especial predilecció pels somriures i pels sobreentesos, i els

utilitza amb excessiva generositat. Deixa el jove conductor amb el dubte i tanca la porta, acomiadant-se

amb un breu moviment de la mà dreta i amb uns més que ostensibles moviments de malucs, privilegi

exclusiu de les dones que de ben petites han après a fer-se mirar.

Durant prop d’una hora camina per Barcelona, primer Diagonal avall, deixant-se omplir de fum i de

soroll, aliment dels qui, com ella, no poden sobreviure massa temps envoltats per l’aire tan oxigenat i tan

poc dens de la costa o de la muntanya; després en direcció al mar, per carrers poc nets i poc transitats,

llar habitual de rodamóns quan és de dia i prostitutes quan cau la nit. Quan arriba a la Travessera es

desvia cap a la dreta, fent una volta aparentment inútil, absolutament innecessària per arribar al seu carrer.

No ho fa per arribar-se a cap botiga en concret, ni a cap restaurant, ni a cap cinema, teatre o supermercat.

Simplement ha pensat que podria torçar a la dreta i ho ha fet. Un acte estèril i conseqüentment plaent.

Arriba a casa seva quan comença a fosquejar, amb aquella incerta sensació de venjança realitzada. Una

venjança secreta, íntima, innocent fins a cert punt, gairebé lasciva en el concepte. No ha fet res, res de

dolent, res del que comunament s’entén per dolent, res del que penedir-se. I malgrat això, puja les escales

amb unes pessigolles a la planta dels peus que a mesura que s’acosta a la porta d’entrada se li van enfilant

pels turmells, per les cames, per l’estómac, per l’espinada i que li arriben al cervell just quan posa la clau

al pany. Saluda al seu home, dissimula la torbació i es tanca al lavabo, per dutxar-se. No li explicarà mai

el dia d’avui, com tampoc li ha explicat tots els altres dies semblants als d’avui, tots els altres viatges amb

tren, passeigs per la platja, tallades de cabell, retorns amb desconeguts. Ell no li preguntarà res, ella es

desil.lusionarà amb la indiferència, com tantes altres vegades, com tants altres dies, com gairebé sempre

des que fa més de dotze anys es varen casar i ell es va asseure en un tamboret de la barra d’un bar i ella va

començar a gaudir amb les petites mentides maquillades amb muntanyes i muntanyes d’innocència.

Estima al seu home, no sap massa per què però l’estima. Fa temps que va descobrir que en tenia prou amb

aquestes petites venjances per anar teixint una vida fosca, trista, decididament complicada, però vida al

cap i la fi. I això la fa feliç; no el fet que sigui fosca i trista i complicada, sinó el fet que sigui vida.

Quan acaba de dutxar-se, a fora encara plou.