manuel bueno y sergio gálvez (eds.), memoria, identidad e...

PUBLICACIONS 2008-2009 ISSN 1696-4403 Revista HMiC

http://webs2002.uab.es/hmic Revista HMic

Manuel Bueno y Sergio Gálvez (eds.), Nosotros los comunistas. Memoria, identidad e historia social, Fundación de Investigaciones Marxistas, 2009. -Xavier Domènech, “Cenizas que ardían todavía: la identidad comunista en el tardofranquismo y la transición”, pp. 93-138. -Carme Molinero, “Una gran apuesta: la oposición política a través de la movilización social”, pp. 255-284. La Sección de Historia de la Fundación de Investigaciones Marxistas ha coeditado con Atrapasueños el libro «Nosotros los comunistas». Memoria, identidad e historia social, en edición a cargo de Manuel

Bueno Lluch y Sergio Gálvez Biesca. Según sus responsables, se trata de "un libro que habla de la otra cara de la historia del comunismo. A saber: la protagonizada por sus militantes. Si el PCE ha sido denominado como el “partido del antifranquismo” se debe, principalmente, a su capital humano. Ahora bien, a pesar de su protagonismo en los resultados finales de la transición, el papel de la militancia comunista ha sido relegado de los relatos institucionales y académicos. Esta obra, por el contrario, se interna en las vivencias, ilusiones y fracasos de las mujeres y hombres comunistas que encabezaron la resistencia y oposición antifranquista. Presenta, por tanto, una historia desde abajo y con “los de abajo”. Este volumen colectivo recoge las ponencias del II Congreso de Historia del PCE organizado por la Fundación de Investigaciones Marxistas. Según los editores, en aquel encuentro se abordó, por vez primera, de forma rigurosa la “historia social del comunismo”. Sus resultados ahora ven la luz y lo hacen de la mano de sus mejores conocedores. A través de sus respectivos epígrafes se exploran las que hasta el momento habían sido las facetas menos conocidas de esta singular historia: Culturas militantes; Imagen, memoria e imaginario colectivo; Los comunistas en los movimientos sociales; El proyecto cultural comunista y los intelectuales; Las mujeres y el PCE, a lo que se suman las reflexiones personales de los profesores Josep Fontana y Francisco Fernández Buey.

Francisco Veiga, El desequilibrio como orden. Una historia de la posguerra Fría (1990-2008), Alianza Editorial, Madrid, 2009. El periodo estudiado en este libro ya es historia, con la peculiaridad de que todos y cada uno de los años que lo integran todavía están presentes en la memoria del lector adulto. La descomposición de la Unión Soviética en 1991 supuso la puerta de entrada real al siglo XXI abriendo el mundo a profundas transformaciones que se han producido en un periodo de menos de veinte años. Ésta es la crónica de esos cambios a todos los niveles: estratégicos, económicos, tecnológicos, sociales, incluso morales. Pero para diciembre de 2008 había quedado claro que ese ciclo había concluido, con el fracaso en los intentos por

imponer un nuevo orden geoestratégico mundial y una globalización basada en el neoliberalismo. El autor apunta claves del pasado inmediato, útiles para entender el futuro cercano: la política de bloques del siglo XX ya no es concebible, la implosión es generalizada y a todos los niveles y, por tanto, la crisis no es sólo económica y necesitará reconversiones estructurales para ser superada.



Col·lectiu Desafectos (edit), La Ciutat i la memòria democràtica. Espais de lluita, repressió i resistència a Barcelona, Editorial Ecos, Barcelona, 2009. -Xavier Domènech, “Les traces de la memòria. Els espais de memòria dels bombardeigs de Barcelona”, pp. 29-42. En la darrera dècada, s’ha parlat, i molt, sobre la memòria històrica. Aquesta insistència a parlar-ne probablement ha estat inversament proporcional al silenci que ha regnat durant molts anys sota el franquisme, la transició i la monarquia parlamentària. Tanmateix, els forts interessos urbanístics han dificultat i dificulten la recuperació

d’espais emblemàtics de la Nostra història en entorns urbans. Aquest llibre és el resultat de les jornades “La ciutat i la memòria democràtica” que es van celebrar a Barcelona el 20 i el 21 de novembre de 2008 amb l’objectiu de promoure un dels debats pendents en el desplegament de les lleis de memòria: la gestió pública dels espais de memòria democràtica a la ciutat. Barcelona ofereix un marc acotat pera bastir el debat des de realitats concretes que ja han trobat un ressò públic –com la recuperació de refugis antiaeris o la reconversió de les instal·lacions de la presó Model-, però també per recuperar experiències properes amb menys transcendència mediàtica o proposar noves vies d’actuació. Centrar el debat entorn dels espais de memòria a la Ciutat permet salvar la temptació de caure en reflexions massa abstractes o generalistes, però sense perdre una certa vocació d’interpretació global que permeti extrapolar les propostes a les actuacions sobre espais de memòria en altres àmbits urbans.

Antoni Moliner (ed.), La Semana Trágica de Cataluña, Nabla-Ediciones, Barcelona, 2009 Este libro proporciona al lector las claves interpretativas de la Semana Trágica de Barcelona y la repercusión que tuvo la revuelta en las distintas localidades catalanas, aspecto insuficientemente tratado en la mayoría de los estudios anteriores. Analiza las diferentes modalidades de protesta utilizadas en las ciudades, no solo ataques a las iglesias y conventos sino a ayuntamientos, juzgados y cuarteles de la Guardia Civil, resortes de la autoridad del Estado y de la Iglesia. El desafío del Estado se manifestó en el intento de anular las comunicaciones, interceptando trenes o cortando los cables telegráficos y telefónicos. El

libro también plantea cuestiones candentes, como el caso de Ferrer i Guàrdia, la reacción internacional que se produjo ante su ejecución o la posición que tuvo la Patronal ante los acontecimientos de 1909 y reconstruye la imagen de la Semana Trágica que ha llegado hasta nosotros a través de la prensa gráfica y el cine.



Gemma Rubí (ed.), De la revolta a la destrucció: Manresa i la Catalunya central a la Guerra del Francès, Miscel·lània d’Estudis Bagencs, Manresa, 2009 La celebració del bicentenari de la Guerra del Francès ha despertat un interès ciutadà i mediàtic molt notable, i ha generat un allau de producció historiogràfica ben encomiable. La demanda social és i continua essent molt gran perquè estem davant d’uns esdeveniments que constitueixen l’albada de la nostra història contemporània, i malgrat aquest importància, no em tenim encara una visió completa. Aquest llibre vol respondre a aquesta demanda fent-ho des de la perspectiva de

la vivència de la gent del Bages i de la Catalunya central en un temps de guerra i de revolució, i de la memòria que en restà més enllà d’aquell conflicte.

Antoni Moliner (ed.), La expulsión de los Moriscos, Nabla-Ediciones, Barcelona, 2009 Este año se cumple el cuarto centenario de la expulsión de los moriscos ordenada en 1609 por el duque de Lerma, valido del Rey Felipe III. El centenario es una buena ocasión para conocer mejor el grado de asimilación que tenían las diversas comunidades moriscas, muy diferenciadas entre sí, analizar el fracaso de la política asimilista y las motivaciones de su expulsión, que tuvo sin duda un carácter profiláctico. Ésta no fue inevitable, ni fue una exigencia de la sociedad cristiana mayoritaria, ni el final de un proceso anunciado, sino impuesta

desde arriba y aceptada sin entusiasmo y en ocasiones con resistencia pasiva. Se convirtió simplemente en “una Razón de Estado”. Este libro de Nabla- Ediciones ofrece al lector la comprensión del problema morisco desde el conocimiento de sus comunidades y cultura. Explica las claves de su expulsión y contempla la cuestión morisca dentro de la Historia de la España Moderna de los siglos XVI y XVII, sin olvidar su supervivencia en el Norte de África tras su expulsión. En el libro colaboran once prestigiosos expertos en moriscología de diversas universidades y centros de investigación.

Santiago Izquierdo i Gemma Rubí (coords.), Els orígens del republicanisme nacionalista. El Centre Nacionalista Republicà a Catalunya (1906-1910), Centre D’Història de Catalunya, Barcelona, 2009 El Llibre que teniu a les mans és el resultat del treball d’un equip de recerca coordinat pels professors Santiago Izquierdo (UPF) i Gemma Rubí (UAB) desplegat per tot Catalunya. El principal objectiu perseguit ha estat esbrinar els orígens històrics del republicanisme nacionalista o del nacionalisme republicà a partir de la formació del Centre Nacionalista Republicà (CNR), del qual sabíem que existia a Barcelona,

però n’ignoràvem la presència a la resta de Catalunya. Amb la seva lectura, el lector es farà bona idea el per què el catalanisme i el republicanisme acabaren confluint en les sigles d’Esquerra Republicana de Catalunya, el partit hegemònic a Catalunya durant la Segona República. A més, acabarà entenent el per què el catalanisme polític és plural i per què des de principi del segle XX adoptà una vena republicana indiscutible.



Antoni Simon i Tarrés (dir.), Tendències de la historiografia catalana, Universitat de València, 2009 El llibre que fem a mans al lector, fruit d'un treball col·lectiu dirigit per Antoni Simon, vol ser fonamentalment una eina per a la docència i per a la recerca històrica. El volum presenta, a través d'una cinquantena d'entrades, una visió global de l'evolució de la historiografia catalana, una panoràmica que abasta des de les cròniques medievals fins als debats generats per la producció històrica més recent i que dóna compte de les interrelacions entre la recerca històrica i les aportacions d'altres disciplines.

Es tracta, doncs d'una obra que proporciona un coneixement sintètic de les distintes tendències historiogràfiques derivades de la creixent especialització i internacionalització de la historiografia catalana.

Irene Castells, Gloria Espigado y Mª Cruz Romeo (coord), Heroínas y Patriotas. Mujeres de 1808, Cátedra, Madrid, 2009 La guerra que afectó a España y a Portugal a principios del siglo XIX se inserta en un ciclo de grandes transformaciones para el mundo occidental, pergeñadas en la Europa enciclopedista y reveladas políticamente en la Revolución francesa de 1789 a la que sucede el orden napoleónico. Siendo un periodo de atención preferente por parte de la disciplina histórica, se ha relegado sistemáticamente, empero, la experiencia femenina como escasamente significativa para la explicación de este proceso. Sin exaltaciones, el presente libro

constituye una indagación sobre algunas mujeres implicadas en la guerra que asoló la Península ibérica en 1807-1808, sobre sus modalidades de participación y sobre los significados y leyendas que en torno a ellas se fueron elaborando ya entonces. La materia de este libro es también la trama de representaciones del pasado que a lo largo de doscientos años han ensalzado interesadamente ciertos comportamientos femeninos, al tiempo que silenciaban otros, y han creado verdaderos iconos míticos, trasunto de la nación española.

VVAA, La configuració de la democràcia a Espanya, Eumo editorial, Universitat de Vic, 2009 Aquest llibre s’ocupa d’un procés essencial de la història contemporània espanyola i ho fa a través dels treballs de nou reconeguts especialistes que, de diverses perspectives disciplinàries, analitzem el paper que van tenir els principals actors polítics i socials en la configuració de la democràcia a Espanya. A l’obra s’estudien les eleccions generals de juny de 1977 i el sistema de partits sorgit d’aquests comicis. S’hi analitzen els condicionants del procés d’elaboració de la Constitució de 1978, les similituds amb la de

1931, i l’ambigüitat en la redacció del model d’organització territorial de l’Estat. S’hi explica el paper que van jugar les organitzacions sindicals, disposades a subordinar els seus objectius més específics en benefici de la consecució i consolidació de la democràcia, i les patronals, ben allunyades d’aquesta actitud. S’hi tracta el paper dels mitjans de comunicació i l’absència dels intel·lectuals en les estratègies de la transició. El llibre es clou amb dos articles que analitzen el paper –ben diferent, fins i tot contradictori- de dues institucions amb una influència essencial en la societat espanyola: l’Església Catòlica i les Forces Armades.



VVAA, La historia de las Mujeres: perspectivas actuales, Icaria, AEIHM, Barcelona, 2009 -Carme Molinero y Carme Sarasúa, “Trabajo y niveles de vida en el franquismo. Una perspectiva de Género”, pp. 309-355. La historia de las mujeres: perspectivas actuales hace balance del desarrollo más reciente de la investigación en distintas áreas, coma la ciudadanía, los movimientos sociales, el matrimonio, la salud, el trabajo, las economías familiares, el franquismo, las economías monásticas y la formación de las identidades. A lo largo de nueve

capítulos, destacadas historiadoras como Pilar Pérez Cantó, Ángela Muñoz, Mª Dolores ramos, Isabel Morant, Mónica Bolufer, Montserrat Cabré, Teresa Ortiz, Ofelia Rey, Àngels Solà, Cristina Borderías, Pilar Pérez-Fuentes, Carmen Sarasúa, Carme Molinero y Miren Llona, exploran los itinerarios teóricos recorridos y los resultados más destacados en cada uno de los ámbitos, así como las transformaciones que la introducción de la perspectiva de género ha producido en las últimas décadas. Una obra, pues, de imprescindible puesta al día, a la vez que de reflexión teórica y metodológica. Una obra que en cada uno de sus capítulos abre, además, nuevas perspectivas y líneas de investigación para el nuevo milenio.

Antonio Espino, Don Juan Bayarte Calasanz y Ávalos (1622-1689) Un governador de la Ribagorça a la Mediterrània de Carles II, Editorial Ripacurtia monografies, Centre d’estudis Ribagorçans, 2009 Don Juan Bayarte Calasanz y Ávalos, nascut a Benavarri el 1622 i mort a Eivissa el 1689, on ocupà els càrrecs de governador i capità general de l’illa des de 1684, després d’exercir-los a Menorca dues vegades (1664-1671 i 1681-1684), és un il·lustre desconegut. Els seus primers càrrecs polítics i militars se situen a la Ribagorça, terra natal, però l’ambició política i militar, a més de les seves dificultats econòmiques, van impulsar el personatge a reclamar un destí de governs en altres

latituds. Va ser així con Juan Bayarte es va transformar en un dels principals governadors de Menorca i Eivissa en la segona meitat dels segle XVII. Juan Bayarte no només es preocupà de la situació defensiva d’ambdues illes, en constant perill de caure en mans dels enemics de la monarquia hispànica, sinó que també ho va fer respecte del benestar econòmic dels eivissencs, procurant explotar millor la principal riquesa de l’illa: les seves salines.

Gemma Rubí, Francesc Espinet (coords.), Solidaritat Catalana i Espanya, Editorial Base, Barcelona, 2009 El present llibre omple no ja un buit, sinó dos. D'una banda, és la primera obra, des de llunyà 1970 (quan Joaquim Camps i Arboix va publicar el seu treball pioner), dedicada al tema d'un dels moviments de més rellevància de la nostra història contemporània, el naixement d'una Catalunya política que volia donar al país una veu pròpia i diferenciada, alhora que col·lectiva. El llibre dóna fe de la decisiva presència de les veus republicanes en el procés de formació i l'impuls de la Solidaritat catalana, i matisa el paper hegemònic que fins ara s'ha atorgat a la

Lliga. D'altra banda, constitueix un estudi inèdit sobre l'intent d'inserció d'aquest moviment català dins una Hispania Nova en què es fes valer la identitat de les seves diverses nacions i



regions, diríem un precedent de l'Espanya de les autonomies, de "l'Espanya plura". És per això que el llibre dedica una espacial atenció a la projecció d'aquest alè regeneracionista català al País basc, Galícia, el País Valencià i Andalusia. L'obra, a més, seguint l'esperit del mateix moviment solidari, és plural, resultat de l'esforç d'un conjunt d'acadèmics de diverses universitats hispàniques, sobretot de Catalunya, però també de Galícia, el País basc i Andalusia.

Montserrat Jiménez, Narcisa, Girona, 2008. Narcisa és una novel·la d'aventures amb la novetat que els protagonistes són personatges femenins. Així és com Montserrat Jiménez, historiadora i escriptora, defineix la seva última novel·la, Narcisa, L'acció transcorre a la vigília de la Guerra de la Independència, a finals del segle XVIII. És un període que l’autora coneix molt bé perquè ha escrit un llibre d'història i fa 16 anys que treballa aquest tema. El llibre està dividit en tres parts, el convent, la ciutat i el món. Cada part explica l'evolució de les protagonistes. Primer, en un món molt tancat com era el dels convents de dones en el segle XVIII. La segona

part, la ciutat, es desenvolupa perquè el corregidor de Girona i la seva dona no tenen fills i volen adoptar una de les hospicianes del convent i els assignen la Narcisa, aquesta i la monja que en té cura, s'han d'adaptar ?momentàniament a la nova realitat d'un món més obert: el de la ciutat de Girona a finals del segle XVIII. Allà, la monja descobrirà l'amor en la figura d'un soldat. El rerefons és la Guerra Gran que provoca un ?suplici als gironins que la pateixen. La tercera part s'explica a través dels ulls de la monja i la nena, que presenten aquest patiment que elles també van viure: robatoris, violència física, abusos sexuals o agressions verbals, entre d'altres. La novel·la narra com la gent es defensa i com aquestes dones es veuen soles i aïllades, i han de lluitar amb les armes de les quals disposen per sobreviure en un entorn violent i hostil.

António Ventura (coord.), Napoleâo Historia & Mito, Caleidoscópio- Ediçâo, Lisboa, 2008 -Antoni Moliner, “La imagen de Napoleón en España en la Guerra de la Independencia”, pp. 65-103 O conjunto de estudos publicados neste volumen, sob o título genérico de Napoleâo História e Mito, incide sobre um dos mais discutidos protagonistas da Història Universal. Singular, sem dúvida, foi a vida desse homem prodigioso. Poucas figuras, ao longo da história da humanidade, suscitaram tanta polémica

como Napoleâo Bonaparte, propiciando tomadas de posiçâo apaixonadas mesmo nos nossos dias. Génio e visionário para uns, outros consideravam-no um megalómano dominadi por una ambiçâo sem limites. Durante década e meia, esse corso de estatura modesta, general aos 24 años, Primeiro Cônsul e Imperador de França, Rei de Itália, Protector da Confederaçâo do Reno, Mediador da Confederaçâo Helvética projectou a sua sombra desde a Península Ibérica até às longínquas estepes russas.



David Ballester, “Va caure tot Déu” La repressió del socialisme català (Novembre de 1958), Arxiu Històric, Fundació Rafael Campalans, Barcelona, 2008 Fa uns anys, vaig publicar un llibre amb el títol de Els homes sense nom. Es tractava d’analitzar i contextualitzar la trajectòria del socialisme català durant la dictadura franquista, especialment des de la seva vessant sindical. El títol volia ser un homenatge a tots els homes i dones que des de qualsevol espectre ideològic s’oposaren a aquell oprobiós règim, atès que amb aquestes paraules eren coneguts a l’exili els socialistes que militaven en la clandestinitat a l’interior. L’estudi

que ara presento està centrat en un grapat d’ells. Homes de l’MSC i del PSOE, que en els anys més durs per als antifranquistes, passades les esperances de la dècada anterior i abans dels canvis dels anys seixanta, procedents de tots els estrats socials, gosaren militar en la clandestinitat i lluitar contra el règim.

“Alfons XIII i Francesc Cambó, unes relacions difícils”. Discurs llegit el dia 11 de setembre de 2008 en l’Acte de Recepció Pública de Borja de Riquer i Permanyer a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i contestació de l’Acadèmic Numerari Carlos Seco Serrano

Jordi Figuerola i Isabel Juncosa; L’Església catalana durant el franquisme (1939-1975), Apunts per a una història; Vol. III, Editorial Claret , Barcelona, 2008. Des del “nacionalcatolicismo” fins als aires de l’aggiornamento del concili Vaticà II, des dels capellans addictes al règim victoriós fins als rectors de parròquies i a les comunitats de religiosos que obriren els seus locals per a la cultura catalana i per a les reunions clandestines dels opositors al dictador, hi ha hagut un llarg, difícil i penós trajecte, que hem volgut esbrinar en aquestes cròniques dels bisbats de Catalunya. Hem cregut que valia la pena conservar la memòria històrica dels anys de la dictadura franquista com a contribució a l’estudi de l’evolució del

sentiment i de la vivència religiosa de la gent dels nostre país. No es tracta d’un relat minuciós i exhaustiu sobre l’evolució de l’Església catòlica catalana durant el franquisme (ens manca encara perspectiva històrica), sinó d’una primera aproximació i d’una recollida de dades que pugui ajudar més endavant a una recopilació més completa i definitiva. La nostra història no pot ser entesa plenament sense conèixer l’evolució del fet religiós en la nostra societat, i, per tant, en els bisbats de Catalunya.



Antonio Espino, Miquelets i Sometents al front de l’Ebre durant la Guerra de Successió ( 1705-1714), Editorial Rafael Dalmau, Barcelona, 2008. En el context general de la guerra de Successió, la ribera de l’Ebre va ser un front molt particular, ja que la seva defensa va recaure en mans de tropes anomenades irregulars, com ara el sometent, els voluntaris i, sobretot, els miquelets (o fusellers de muntanya). De fet, en el present llibre defensem que aquestes tropes poden ser considerades auxiliars de les tropes regulars, i que mereixen molta més atenció per part dels historiadors, així com el coneixement i el reconeixement, del públic en general.

Antoni Simon i Tarrés, Pau Claris, líder d’una classe revolucionària, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2008 Nascut a principis de l’any 1586, Pau Claris formava part d’una generació de la classe dirigent barcelonina que va recollir els fruits del redreçament econòmic i de l’enfortiment institucional català de la segona meitat del segle XVI. Tot i ser una classe dividida en bàndols i faccions, hi havia força elements que la compactaven políticament: una arrelada cultura constitucionalista, una forta vinculació a les institucions pròpies de la formació històrica catalana i uns densos lligams familiars, els quals podien ser font de disputes però també de

solidaritats. Durant els anys 1640-1641, Pau Claris i una classe conscient de les seves funcions públiques i dirigents van reaccionar contra les directrius i la pràctica política del govern central de la monarquia espanyola, que repetidament havien violentat les vides, hisendes i honres dels naturals catalans, i que també amenaçaven amb desvirtuar el règim de llibertats que els identificava com a comunitat política. Des d’una perspectiva actual, la ferma actitud resistencialista de Pau Claris –que personalment la Cort de Madrid li féu pagar ordint un més que probable assassinat polític- pot ser valorada i interpretada de maneres prou distintes, però el que resulta indiscutible és que, tant a curt com a llarg termini, aquesta actitud resistencialista marcà d’una manera decisiva les relacions de la formació històrica catalana amb l’estat hispanocastellà en construcció dels temps moderns.

Pere Gabriel, Josep Puig i Pla i Maria Salicrú-Maltas, Memòria de Joan Peirò i Belis. Retrat d’un sindicalista, ministre de la Segona República, Galerada, Mataró, 2008. És un llibre calidoscòpic. Construït des d’una munió de retrats i aportacions, pretén subratllar la figura de peiró com a home íntegre, obrer autodidacta i dirigent sindical anarquista que fou, que sabé refondre, al llarg de la primera meitat del segle XX, tota una llarga tradició militant del segle XIX. El lector hi trobarà una síntesi de l’aportació més teòrica de Peiró i la seva vida. A més d’una cronologia minuciosa sobre la seva activitat, cal posar en relleu l’explicació ordenada i contrastada sobre l’exili a França, d’ell i els



seus, del 1939 al 1948. Com diu l’historiador Pere Gabriel al pròleg, aquest llibre “ pretén anar molt més enllà del panegíric, el lament o la nostàlgia”.

VVAA, Els viatges d’Ibn Jubair, Llibres de l’Índex, Barcelona, 2008 -Francesc Espinet, “Introducció” Ibn Jubair, poeta i viatger musulmà de Xàtiva, nascut el segle XII i mort a principi del segle XIII, va ser el creador de la Rihla, gènere literari islàmic que narra un viatge, especialment pelegrinatge a la Meca. Els viatges d’Ibn Jubair descriu de manera completa i viva la sortida des de Granada i el pas per totes les grans ciutats de l’Orient àrab: Alexandria, El Caire, la Meca, Bagdad, Damasc, Palerm....el llibre, amés del seu contingut pietós, és un document imprescindible per conèixer el mediterrani de l’època, per saber de la climatologia, la

navegació, la gastronomia, el transport, el paisatge, els costums i les condicions de la gent que Ibn Jubair es va trobant pel camí. Presentem en català per primer cop aquest essencial llibre de viatges, amb il·lustracions de l’època, cartografies i una introducció que ens situa l’autor en el seu context històric, cultural i religiós.

Domènech, Xavier; Clase obrera, antifranquismo y cambio político, Catarata, Madrid, 2008 Aquest llibre posa en dubte els relats més tradicionals que redueixen l'explicació de l'arribada de la democràcia a Espanya, durant el període que s'ha vingut anomenant transició, al joc polític entre les elits polítiques del franquisme i del antifranquisme. Segons aquesta perspectiva, aquestes van actuar en un marc de profunda transformació social com producte espasmòdic de la modernització econòmica, iniciada pel règim en els anys seixanta, i van aconseguir establir un consens bàsic que va aplanar el terreny per a la democratització espanyola. Consens, absència de confrontació, reconciliació i bona

voluntat de les elits es converteixen així en les claus del canvi polític. L'autor mostra, per contra, com les mobilitzacions socials van impossibilitar els projectes continuistes i reformistes del règim i van condicionar els principals punts de l'agenda política. Es centra en els anys seixanta, moment en el qual es van gestar petits canvis que amb el pas del temps van acabar per ser grans i van afectar a la capacitat del règim per a reprimir la dissidència, van ampliar l'àmbit del possible sota el franquisme i van establir uns primers espais de llibertat. Cobren així protagonisme les gents que van decidir oposar-se i van assolir establir un model de lluita contra el règim que els va permetre passar de la resistència a desafiament i iniciar el camí cap a un nou escenari.



Moliner, Antoni; Catalunya contra Napoleó, La guerra del Francès 1808-1814, Pagès editors, Lleida, 2008 Aquest llibre està pensat per donar una visió és real de la Guerra del Francès i fer intel·ligible a qualsevol lector interessat a descobrir aquesta època tan important de la nostra història. Té una caràcter de divulgació i està escrit amb el rigor de l’historiador. Dóna una visió global de la Catalunya, però també fa una referència concreta a ciutats i comarques. És una història de la guerra del Francès descentralitzada, on apareixen els personatges importants i, sobretot, la gent del poble, que en va ser la protagonista principal. Amb els textos originals de l’època utilitzats al llibre es veu la realitat directa i històrica del moment, que

sempre és multiforme, exposada de primera mà amb el propi llenguatge. Per tot això és un llibre atractiu per al lector. Tracta els temes principals de forma raonada, recull tota la bibliografia existent i li dóna sentit. Les diferents interpretacions de la guerra ajuden a veure el conflicte amb la perspectiva correcta. La publicació de Catalunya contra Napoleó coincideix amb el 200 aniversari (1808-2008) de l’inici de la guerra del Francès a Catalunya.

Domènech, Xavier; Temps d’interseccions. La joventut comunista de Catalunya (1970-1980), Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, Barcelona, 2008 Esteban Canales, La Europa Napoleónica 1792-1815, Càtedra, Barcelona, 2008 Europa vivió, desde el inicio de la expansión revolucionaria francesa (1792) hasta el término del Congreso de Viena (1815), uno de los períodos más convulsos y cargados de consecuencias de toda su larga trayectoria, caracterizado por la constante revalidad entre Gran Bretaña y Francia y la emergencia y caída de una personalidad avasalladora, Napoleón Bonaparte. La presente obra, escrita por el profesor Esteban Canales, especialista en la historia europea del siglo XIX, desarrolla los acontecimientos de este decisivo cuarto de siglo, cuyo conocimiento es necesario para comprender por qué se produce en 1808 la invasión

francesa de España y para situar la Guerra de la Independencia española dentro del más amplio tablero histórico europeo. El libro ofrece una visión panorámica de los hechos militares, políticos, sociales y económicos de la época y dedica una atención particularizada a los acontecimientos internos de algunos de los Estados y ámbitos territoriales europeos más relevantes.



Oriol Junqueras, Camí de Sicília, Cossetània Edicions, Barcelona, 2008 Històricament, Catalunya ha mirat cap al mediterrani. En Concret, durant el segle XII, els catalans van més enllà de Mallorca (1229) i del País Valencià (1238). Així, Pere el Gran, fill i successor de Jaume I, s’enfrontarà a una de les aliances més poderoses i temibles de tots els temps: França i el Papat. I, tot i així, conquerirà Sicília (1285) i derrotarà l’exèrcit croat que intentarà envair Catalunya

Albert Balcells, Llocs de la memòria dels catalans, Proa, Barcelona, 2008

Un Lloc de memòria és un espai o un monument dotat de capacitat commemorativa, al voltant del qual giren rituals civils de contingut polític. Cal no confondre la memòria col·lectiva amb el coneixement històric, perquè tot i no ser conceptes oposats, han de guardar la independència. La memòria ens divideix i la història ens aplega. Avui, la memòria ja no pot alimentar de mites i llegendes com en segles passats. La Vinculació amb la història es fa ineludible, però la memòria està més lligada a les emocions, a la identitat i al compromís col·lectiu. En aquest volum, l’historiador Albert Balcells passa revista als llocs de

memòria dels catalans, amb especial atenció al monument barceloní a Rafael Casanova, al Fossar de les Moreres i a la Diada de l’Onze de Setembre. També analitza la problemàtica memòria dels morts de guerra: des del record contra l’ocupació napoleònica fins a les víctimes de la repressió franquista. Completen aquest panorama com a espais de memòria col·lectiva, el Canigó i la seva flama, Ripoll, Montserrat, Poblet, el palau de la generalitat, el palau de la Música catalana, l’estadi del barça i la senyera. La Polèmica aixecada darrerament amb el debat sobre la memòria històrica converteix aquest llibre en una obra vigent, oportuna i imprescindible, que permet a l’autor tancar-lo amb una lúcida reflexió sobre la política que se’n fa al nostre país.

Giaime Pala (ed.), 70 Anys de lluita pel socialisme, Associació catalana d’Investigacions Marxistes i Fundació de Investigacions marxistas, Barcelona, 2008 Al juliol de 2006 es van complir setanta anys de la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), un dels protagonistes, indiscutiblement de la història catalana des de llavors fins que en la dècada dels vuitanta entrés en una crisi autodestructora, de causa i característiques múltiples, l'anàlisi i interpretació de les quals resulten encara difícil des del judici històric. L'Associació catalana d'Investigacions Marxistes es va plantejà celebrar l'aniversari amb la

realització d'un Congrés d'Història, amb la voluntat que fos el primer d'una sèrie de futures trobades periòdiques, per al que va contar amb la col·laboració del Departament d'Història Moderna i Contemporània de la UAB. La trobada va tenir lloc en el Museu d'Història de Catalunya, els dies 5,6 i 7 d'octubre de 2006 i la present publicació recull la conferència



inaugural, les ponències i sub-ponències a través de les quals es va desenvolupar aquest primer Congrés que va adoptar com lema "setanta anys de socialisme comunista".

Carme Molinero i Pere Ysàs, La anatomía del franquismo. De la supervivencia a la agonía, 1945-1977, Barcelona, Crítica, 2008 Aquest és un llibre innovador, que ens ofereix una imatge del franquisme molt diferent a la que se sol basar en els seus pronunciaments i actes públics: una imatge interna, que ens permet resseguir l'evolució del règim, des de que al 1945 es va veure obligat a reinventar-se fins al seu pretès suïcidi al 1977, situant-nos en la seva pròpia anatomia, gràcies a l'ús d'una rica documentació fins ara no utilitzada, molt especialment la del Consejo Nacional del Movimiento, al que la Ley Orgánica del estado, de 1967 -aprovada en un referèndum

en el que, segons Garicano, havien "sobrat dos milions de vots"- va convertir en una espècie de "càmara alta" del sistema, on es discutien, en secret, els problemes del règim i del país. Podem seguir així els seus intents de fer front a les dificultats del present i els seus dubtes sobre el futur, enmig de les pugnes entre els diversos sectors i entre els personatges que els representaven, i viure pas a pas el desmantellament final del franquisme.

Aram Monfort, Barcelona 1939. El camp de concentració d’Horta, L’Avenç, Barcelona, 2008 A partir d’un important coneixement de fonts militars fins ara inèdites, aquest llibre perfila amb minuciositat el funcionament logístic de la repressió franquista a la Barcelona de la immediata postguerra, tot explicant com va ser ocupada la ciutat, mostrant com va implantar-s’hi el Nuevo Estado, reconstruint la història del camp de concentració d’Horta i assenyalant la relació d’aquest recinte concentracionari amb les diferents presons de la ciutat. El llibre se situa en l’encreuament de la voluntat de recuperació de la memòria democràtica i la necessitat de

dotar-la de coneixements històrics rigorosos sobre l’abast de la repressió política, social i cultural que inicià un llarg temps de silenci.

Manel Risques i Martí Marín, Montjuïc: Memòries en conflicte. El castell, la muntanya i la ciutat, L’Esfera dels Llibres, Barcelona, 2008 Des de l'any 1641, el castell de Montjuïc inicià el seu camí de defensor de la ciutat davant l'atac de les tropes espanyoles i el mantingué fins a les execucions de 1939-1939, les que vingueren després amb la Victoria franquista i les detencions polítiques amb motiu de la vaga de tranvies de 1951. La seva peripècia ha estat llarga, complexa i contradictòria. Cobejat per la seva importància militar en els conflictes dels segles XVII i XVIII, després del bombardeig de mitjan segle XIX seguí la seva habilitació com a presó política i continuà projectant una memòria de

mort, tortura i injustícia contra idearis de transformació de la societat i de la ciutat. El Juliol de 1936 no alterà aquesta condició. Ocupat en nom del poble, esdevingué presó política en temps de guerra, i amb l'ocupació franquista fou lloc de memòria de los Caídos que purificava l'Anti-Espanya, passant a formar part espai de repressió, amb afusellaments selectius de gran contingut simbòlic. La segona part de la història del castell de Montjuïc es proposa explicar



com ha mirat la ciutat el castell, quina percepció n’ha tingut –i en té- i fins quin punt aquesta percepció s’ha adequat a la realitat de cada moment. La presència del castell, entorpí, retardà i condicionà l’acció urbanística barcelonina sobre la muntanya i les seves carenes, però mai no va aturar-la, excepte en el moment en que –acabada la Guerra Civil- el Nuevo Estado franquista ho va aturar pràcticament tot per espai de vint anys… De 1960 ençà, el desarrollismo que a la ciutat liderà l’alcalde Josep Maria de Porcioles feu passes tímides per recuperar el tremp dels projectes urbanístics sobre la muntanya. Però no seria fins a la recuperació de les il•il·lusions democràtiques que la ciutat pogué plantejar-se el definitiu assalt a la muntanya i al seu Castell, convertit al final en una mena de supervivent de temps remots, una mena de dinosaure viu però escleròtic que espera la seva ubicació definitiva en un museu. El museu a l'aire lliure dels edificis singulars barcelonins.

Manuel Santirso, Progreso y libertad, España en la Europa Liberal (1830-1870), Ariel, Barcelona, 2008 Després de la victòria definitiva sobre l'absolutisme, es van assentar a Europa les bases sobre les quals descansa l'ordre social del present: la igualtat davant la llei, els drets i les llibertats, el poder polític representatiu i el ple capitalisme. L'Espanya Isabelina, tan sovint menyspreada o condemnada pels seus hereus, va formar part inseparable d'aquesta Europa en construcció. Els seus dirigents van compartir virtuts i manques amb els països veïns més avançats; els seus ciutadans van guanyar i van perdre en la mesura que ho feien els seus semblants de

l'altre costat dels Pirineus. Sobretot, els uns i els altres van oposar una decidida voluntat de modernització a la pèrdua d'un imperi, als estralls causats per quatre dècades de guerres i a l'endarreriment acumulat al llarg de diversos segles. No tot l'esforç es va fer en va. Progreso y libertad proposa repensar una Espanya tan “abigarrada” com l'actual inserint-la en aquella Europa i ponderar els èxits i fracassos d'ambdues després d'haver-les contemplat des de diferents angles. per a això, la comparança sistemàtica i quantificada es combina amb la narració dels esdeveniments i l'atenció als noms propis. Necessitat i indeterminació corren unides al parlar del temps que els europeus es van creure amos complets d'un futur que anava a complir solament una part dels seus designis.

manuel bueno y sergio gálvez (eds.), memoria, identidad e...

Documents