Madame Matisse o La ratlla verda Henry Matisse

Documentació  de  l’obra  

Títol:  Madame  Matisse  o  La  ratlla  verda.    Autor:  Henri  Matisse  (1869  –  1954).  Cronologia:  1905.    Estil:  fauvisme.  Tècnica:  oli.    Suport:  tela.    Dimensions:  40,5  cm  x  32,5  cm.    Localització  actual:  Royal  Museum  of  Fine  Arts,  Copenhaguen  (Dinamarca).  Tema:  Retrat  de  la  dona  de  Matisse  en  què  el  pintor  juga  amb  els  colors  per  tal  d’estructurar  el  quadre  i  donar-­‐li  volum.  

Ma*sse  retratat  per  Derain.  

Considerat el líder del moviment fauve, Henri Matisse es va iniciar en el món de la pintura dins de la tradició acadèmica i conservadora fent nombroses còpies de quadres de mestres clàssics. A partir de 1899, el pintor francès va començar a experimentar amb tècniques postimpressionistes (puntillisme) i mostrar una audàcia cromàtica especial. Amb aquest tècnica, Matisse va participar en la famosa exposició al Saló dels Independents del 1905, en la qual el crític francès Louis Vauxcelles va batejar els artistes participants com a fauves (feres) per l’estridència dels colors utilitzats. A partir del 1917, Matisse es va establir al sud de França, sobretot a Niça i a Vence, on va pintar escenes locals d’una coloració fluïda i brillant, utilitzant la tècnica del découpage.

L’autor  

Context  històric  

Al final del segle xix, Europa començava a mostrar profundes esquerdes: els italians van ser vençuts pels etíops el 1896; els espanyols perderen l’imperi colonial el 1898; els bòers s’enfrontaren als anglesos a l’Àfrica del Sud, i, el 1905, els japonesos derrotaren els russos. En la mateixa època s’inicià l’anomenada segona Revolució Industrial, gràcies al petroli i l’electricitat. També es desenvolupà la indústria química i la siderúrgica, es produïren noves aplicacions tècniques (la ràdio) i mèdiques (els raigs X), s’inventà el motor d’explosió (l’automòbil), nasqué l’aviació... Aparegueren les grans societats anònimes, a partir de la transformació de les societats mercantils, i sorgiren fabulosos capitals constituïts per famílies de l’alta burgesia. Però molts d’aquests fets no eren exclusius de la vella Europa.

Luxe,  calma,  voluptuositat,  1904  

Luxe  1,  1907  

Context  històric  

Els nous competidors econòmics del Regne Unit, França o Alemanya eren països no europeus: els Estats Units i el Japó. Al començament del segle xx, els Estats Units d’Amèrica esdevingueren una gran potència mundial i superaren, per primer cop en la història, la producció anglesa d’hulla. Fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, Europa –que cobria els seus dèficits amb els rendiments de les inversions a l’exterior i amb el producte de l’explotació de l’imperi colonial– era creditora dels EUA; però, a partir del 1914, els Estats Units es van convertir en els grans beneficiaris de la situació: Europa necessitava béns i armes i, per aconseguir-

ne, cedí als nord-americans les seves inversions.  

 Cor4na  de  color  groc,  1914  

Anàlisi  formal  Elements  plàstics  

L’exemple de Gauguin animà Matisse a abandonar el que ell anomenava «color imitatiu» i li va mostrar el que podia fer amb el vermell i el verd. Això el portà a utilitzar colors brillants i purs, amb total llibertat, segons com els sentia, independentment de l’objecte tractat. En l’obra de Matisse, malgrat que l’aplicació del color pugui semblar espontània, tant aquest element com la seva imatgeria són la conseqüència d’una observació intensa i d’un treball constant d’experimentació al llarg de tota una vida. Per al pintor, color i forma posseeixen un contingut expressiu propi, al marge del model natural. Cercava insistentment l’harmonia interna del quadre, i intentava expressar-la mitjançant la senzillesa, la claredat i la tranquil·litat que respirava la tela. La seva aspiració màxima era la serenitat, que aconseguia simplificant les idees i les formes. Tanmateix, les pinzellades són violentes i segueixen un ritme de distribució precís.

Anàlisi  formal  Elements  plàstics  

Els colors, aplicats en intenses i incisives zones planes de diferent gruix, s’integren bé en el dibuix, subratllat per una forta línia de contorn.

La profunditat és tàctil i no perspectivista, i la pintura no és res més que una superfície de color. Matisse va buscar aquest resultat durant anys, i el va obtenir alliberant la tela de tot element accessori per tornar a les formes primitives, com les màscares africanes, que tant d’interès havien suscitat entre els fauvistes.

Anàlisi  formal  Composició  

Tota la composició gira al voltant de la ratlla verda que subratlla el septe nasal i divideix el rostre en dues meitats. La dona –Amélie, l’esposa del pintor–, que ocupa tot el quadre, té el cap una mica decantat, de manera que una part de la cara queda en una zona d’ombra. La massa negra i blava dels cabells dóna al pentinat un aspecte de diadema. Les dues parts del rostre femení mostren forts contrastos de color fauve, amb els quals Matisse soluciona la supressió del clarobscur. La part esquerra del rostre presenta uns tons freds que no contrasten amb la ratlla verda, i, per tant, s’allunya de l’espectador. En canvi, la part dreta presenta uns tons càlids que fan que s’hi acosti. Fins i tot el fons està tractat amb colors oposats: el vermell i el violeta, per ressaltar el costat fred del rostre, i el verd, per al costat càlid.

Anàlisi  formal  Composició  

Aquesta utilització del color permet crear una certa perspectiva. És important destacar que, si la ratlla verda desaparegués, aquesta perspectiva també desapareixeria. Cercant una representació allunyada del realisme, el pintor elimina els detalls i aplana les formes, amb resultats cada cop més antinaturals. La reducció de detalls acaba essent tan radical que, malgrat reconèixer els trets característics del rostre de l’esposa de Matisse, l’espectador es troba davant una altra realitat. Matisse ha aconseguit el que volia: mostrar el rostre de la seva dona com una creació de la seva ment. Per això, quan se li qüestionava la representació exclamava: «S’equivoca, això no és cap dona, és un quadre». El resultat és una imatge hieràtica, semblant a una icona bizantina.

Anàlisi  formal  Estil  

El fauvisme, al qual pertany l’obra, va ser el primer moviment avantguardista del segle xx. Va néixer a París el 1905 i el seu declivi pot situar-se vers el 1908, a conseqüència de la irrupció del cubisme en el panorama artístic. No va constituir una escola pròpiament dita, amb manifest, programa i teories; es tractava d’un grup de pintors que, fonamentalment, tenien en comú l’exaltació del color pur. Això i la llibertat a l’hora de pintar els permetien expressar sentiments i pensaments.

Londres,  André  Derain,  1906  

La  regata,  Raoul  Dufy,  1906  

Henri Matisse, pintor, escultor, gravador i escriptor, era el líder del moviment. També en formaven part: Maurice de Vlaminck, André Derain, Albert Marquet, Raoul Dufy i Kees van Donguen, entre d’altres. Malgrat la seva formació, Matisse s’oposà al realisme, a l’impressionisme i al neoimpressionisme per ressuscitar la tradició clàssica i interpretar-la de manera moderna.

Anàlisi  formal  Estil  

Com a característiques més importants del fauvisme (identificables en els trets definidors de La ratlla verda) assenyalem: q  exaltació dels colors purs, plans i juxtaposats; q  recuperació de la línia, amb traços gruixuts i

nítids; q  independència del color respecte de l’objecte; q  alliberament del temperament i instint per iniciar

el procés creatiu, que consisteix a deixar constància de la vivència, de la relació que l’artista estableix amb els objectes i amb el món;

q  desaparició de la llum de la composició i, per tant, de la profunditat, per tendir al pla únic;

q  caràcter no imitatiu de la pintura; q  gran força visual, sense arribar a l’agressivitat. El treball d’Henri Matisse ha estat inspirador per als seus successors i una font infinita de nous horitzons en la història de l’art.

Remolcador  en  el  Sena,  Maurice  de  Vlaminck,  1906  

L’Estaque,  Albert  Marquet,  1916-­‐1918  

Interpretació  Contingut  i  significat  

El III Salon d’Automne, celebrat a París el 1905, havia de constituir un homenatge als grans mestres q u e h a v i e n r e n o v a t l a p i n t u r a d e s d e l’impressionisme, en especial Renoir i Cézanne. Amb aquesta intenció, els organitzadors hi van incloure l’obra d’un grup d’artistes que feia anys que treballaven per superar l’impressionisme. La violència cromàtica dels seus quadres va cridar l’atenció de crítics com Louis Vauxcelles, el qual, a propòsit d’un petit bronze d’inspiració florentina que figurava a la sala on exposava Matisse, exclamà: «Donatello entre les feres (fauves)».

Dona  amb  barret,  Henry  Ma*sse,  1905  

Interpretació  Contingut  i  significat  

A la mateixa sala s’exhibia un quadre de Rousseau titulat El lleó afamat es llança sobre la gasela, i probablement va ser aquest títol el que, de manera subliminar, va suggerir el nom de feres. A partir de llavors, tota la sala va rebre el nom de la cage aux fauves (‘la gàbia de les feres’) i l’expressivitat cromàtica va fer exclamar a Camille Mauclair: «S’ha llançat un pot de pintura a la cara del públic».

En La ratlla verda –convertit en el manifest que no va tenir el fauvisme–, el pintor reflecteix amb colors el sentiment que li desvela la contemplació de la seva dona.

El  lleó  afamat...,  Rousseau,  1905  

Interpretació  Funció  

Madame Matisse o La ratlla verda acompleix dues funcions: d’una banda, traslladar al món de l’art (galeristes, crítics i públic) el treball artístic del pintor; de l’altra, fer, mitjançant el rostre de la seva dona, una declaració dels principis pictòrics del fauvisme, de manera que obliga l’espectador a apreciar-hi els valors plàstics.

CROSAS, J. Història de l’Art. Batxillerat. Castellnou Edicions, 2010 TRIADO, JR. Història de l’Art. Batxillerat. Ed. Vicens Vives, 2009