L'ISLAM Unitat didàctica 5

bismillah

bismillaahirrahhmaanirrahhiym

"en el nom de Déu, perdonador i compasiu"

La bismillah és la fòrmula bismilla ahir rahhmaan ir rahhiym "en el nom de Déu, perdonador i compasiu", que és la primera línea de l'Alcorà, i apareix per tot arreu.La basmala és una fòrmula ritual islàmica amb què s'inicien totes les sures o capítols del llibre sagrat dels musulmans, i que també utilitzen com a motiu ornamental. Encapçala molts documents oficials i les cartes, també s'escriu a la part superior de les pissarres als centres d'ensenyament i, fins i tot, es pot trobar a les capçaleres d'alguns diaris. Molts musulmans la pronuncien en iniciar diverses accions, de forma completa o abreujada: bismillah ("en el nom de Déu"). També és la frase més utilitzada en la caligrafia àrab ornamental: la major part de les figures i composicions realitzades pels calígrafs contenen la basmala. Aquestes composicions caligràfiques es pengen amb freqüència a les parets de les llars musulmanes o dels comerços i centres de treball, en un ús anàleg al que es fa, en els països catòlics amb la creu o d'altres imatges.

Índex del tema

L'ISLAM Unitat didàctica 4

La dona a l'Islam

L'islam i les altres religions monoteistesMAHOMA, el "segell de la revelació"

Els cinc manaments de l'islam

Les fonts de l'IslamCreences, ritus i festes

L'Islam i el cristianisme

Recursos audiovisuals

13 205 Cementiris musulmans? (incomplet)

3 96 Cristianisme i Alcorà. (Taula rodona)

3 321 El ramadà a Catalunya. (gener 98)

11 79 El Ramadà també aquí.

3 385 Festa del sacrifici a Bagdag i al Marroc.

17 70 La Kaaba : el centre de l`univers.

21 320 Las cinco grandes religiones: Islamismo.

17 57 L`Aràbia Saudí. (cultura occ. i islàmica)

116 59 Mahoma. (Primera part).

60 58 Mahoma. (Segona part).

12 385 Mahoma. Fragment de l'arribada a Medina i construcció d'una mesquita.

15 385 Mahoma. Dels 1rs deixebles de M fins a la primera manifestació a la Kaaba.

19 385 Mahoma. Fragment fugida a Abisinia, trobada amb el rei cristià.

16 382 Règims islamites. (final fragment) (30 MINUTS)

29 73 Voces de la Media Luna. (dones islam)

17 57 La situació actual de l`Aràbia Saudí.

7 164 La dona a l'Islam.

25 10 Alquibla: la dona a l`islam.

L'islam i les altres religions monoteistes

L'Islam o islamisme, com també es pot anomenar, és la religió del món que més ràpidament creix i possiblement és la que pitjor s'ha comprès. Una de cada cinc persones de la Terra és musulmana. El poder social, polític i econòmic de l'islam és profund i continua creixent. A més, actualment, la presència de persones que practiquen aquesta religió dins del nostre país és cada vegada més gran, per tant cal fer un esforç d'aproximació a la seva manera de ser i a les seves creences. Per totes aquestes raons és important comprendre què significa l'islam, perquè és abraçat per tanta gent i perquè és tan mal comprès per d'altres.

1) Després de veure el vídeo "Las grandes religiones. El Islam" contesta el qüestionari següent:

1.1) Què vol dir la paraula "islam"?

1.2) Qui va ser Mahoma, i què va fer per iniciar l'islam?

1.3) Quin va ser el propòsit de les croades? Van tenir èxit?

1.4) Quines són algunes de les aportacions que la cultura islàmica ha fet a occident ?

1.5) Quins són els cinc pilars de l'islam?

1.6) Quines funcions tenen les mesquites, a més de ser centres de culte?

1.7) Cita alguns usos de l'escriptura àrab.

1.8) Comenta el resultat de la colonització del món islàmic per les potències europees.

1.9) Enumera tres de les grans potències colonials.

1.10) Quin s'espera que sigui el futur probable de l'islam?

Religió revelada. L'islam és la tercera religió que Déu va revelar als éssers humans, després del judaisme i del cristianisme. De fet, no es presenta com una nova religió, sinó que pretén restablir la primera revelació que Déu va fer a Abraham, Moisès, David, Maria i Jesús.L'islam és una religió monoteista: només hi ha un Déu, amo i senyor de l'univers. Els musulmans creuen en la vida futura i en la ressurrecció de tots els éssers humans després d'un judici final que determinarà qui anirà al cel i qui anirà a l'infern. Només hi ha un pecat imperdonable: creure en un altre Déu que no sigui Al.là.

La principal pregunta de cada religió. La pregunta central a l'islam és: "De quina manera puc viure entregat a Déu?". Les persones que es fan aquesta pregunta s'anomenen musulmans. En el nom d' Islam ja trobem la pregunta central dels musulmans. És una paraula que ve d'un terme àrab que significa pau, salam, que sona gairebé com la paraula hebrea shalom. Per als musulmans el nom de la seva religió significa "pacífica entrega a Déu". També s'entèn com a "submissió completa" o "dependència absoluta" respecte a Déu. La paraula muslim o musulmà, aplicada a l'home o dona que s'ha lliurat sense reserves a Déu, prové de la mateixa arrel de la que deriva islam: ambdues fan referència al creient totalment sotmès a Al.là, l'invisible, el totpoderós, el misericordiós.

2) Anota en el requadre les principals preguntes que es fa cada religió.

Com podem mantenir l'aliança que Déu ha segellat amb nosaltres ?Com puc viure en harmonia amb el Tao i honrar els avantpassats ?

Com puc viure en harmonia amb el Tao ?Com puc viure en consonància amb el camí del cel ?

Islam

Cristianisme

Judaisme

Sintoisme

Taoisme

Confucianisme

Buddhisme

Sanatana Dharma

L'Islam ha trobat camins de com viure entregat a Déu, que ells anomenen Al.lah. Al.lah és la unió de dues paraules àrabs per anomenar "Déu" i l'article determinat "el". Així que Al.lah no només és Déu sinó que és "el Déu". Quan els àrabs parlen d'Al.lah volen anomenar el mateix Déu que els jueus anomenen Adonai i els cristians Déu. No un Déu semblant, sinó el mateix Déu.

Les anomenades "religions monoteistes" han nascut al Pròxim Orient i, com hem vist, comparteixen la idea d'un Déu únic i creador que es comunica amb les persones per mitjà de patriarques i profetes. També se les anomena les "religions del llibre", perquè comparteixen la mateixa tradició bàsica nascuda de l'aliança de Déu amb Abraham. Així, en el llibre sagrat dels musulmans hi apareixen molts personatges que també són presents en la Bíblia.De la mateixa manera que Jesucrist es troba al centre del cristianisme, Mahoma ho està al centre de l'Islam. Però a diferència amb els cristians, que creuen que Jesús va ser Déu, els musulmans creuen que Mahoma va ser un profeta de Déu, és a dir, va ser una persona. Mahoma va viure fa aproximadament 1400 anys. Cada vegada que els musulmans pronuncien el nom de Mahoma, afegeixen: "La pau sigui amb ell". D'aquesta manera li expressen el seu respecte.

Abraham també és el pare originari dels musulmans. Ell i la seva dona, Sara, van tenir un fill, de nom Isaac, que és el pare originari dels jueus. Abraham i una altra de les seves altres dones, Agar, van tenir un altre fill, de nom Ismael, que va ser el pare originari dels musulmans àrabs i del profeta Mahoma. Això significa que, en realitat, els jueus i els musulmans són cosins.

JAHVÈ PARE AL.LÀ

Tria un poble: Abraham Tria un poble: Abraham

Hi fa una aliança Hi fa una aliança

Parla per mitjà de profetes Parla per mitjà de profetes

Promet un Messies Promet un Messies

Envia el seu Fill

Jesús, el Messies

Abraham, profeta

Jesús, profeta

Mahoma, el profeta d’Al.là

Déu únic (monoteisme)

3) Després de llegir els textos anteriors, digues quina relació hi ha entre les tres grans religions monoteistes ? (Consulta també l'esquema d'aquesta pàgina)

4) Es poden comparar Jesucrist i Mahoma ?

Religió social. L'islam és, doncs, una religió monoteista constituïda entorn d'un llibre sagrat, l'Alcorà, que és paraula de Déu. Recitant fragments d'aquest llibre, el creient es troba més a la vora de Déu, Al.là; però l'islam és una religió eminentment social. Els seus caps religiosos són, també, caps polítics. Pels seus fidels, la religió és molt més que una qüestió personal; és la realitat entorn de la qual tot gira: individu, societat, economia i cultura; és una vivència que abraça i unifica totes les facetes de la vida.

MAHOMA, el "segell de la revelació"

El profeta Mahoma és el fundador de l'islam i és considerat com l'últim profeta, per això se l'anomena "el segell dels profetes" (Sura 33,40). Un profeta (an nabi) és un enviat de Déu (rasul Allah). Mahoma és anomenat "el segell dels profetes" (en àrab, chatam al'anbiya), que signfica que Mahoma va ser l'últim enviat de Déu. També "el segell de la revelació" perquè amb ell es tanca la revelació de Déu.

Abu'l-asim Muhammed ibn Abdallah, conegut per Mahoma ("el lloat"), va sentir reviure l'experiència religiosa dels antics profetes de la Bíblia. Les revelacions divines entroncaven amb Moisès i amb Jesús; estava convençut que el Déu que li parlava era el mateix Déu que jueus i cristians adoraven. Era el mateix Déu que, des de molt antic, les tribus àrabs adoraven i que per Ell pelegrinaven al pre-islàmic santuari de la kaaba. Però, en aquells temps, qui presidia aquell santuari de la Meca no era aquest Déu, Al.là, sinó una altra divinitat. Mahoma se sent cridat a recordar i a restaurar l'únic Déu.

Les dades de la seva vida, però, ens ajudaran a conèixer millor al personatge i a la religió a la qual va donar lloc.

5) Vida de Mahoma. Completa el text anotant les paraules adequades en els espais en blanc.

Mahoma o ..............................................................., el profeta de l'islam, va ser un mercader, un home de món, honrat, que va néixer a l'Aràbia, concretament a la ............................, ciutat pròxima a la costa oriental del mar Roig, aproximadament l'any ......................., i va morir a ................................ l'any 632. La seva vida va transcórrer entre aquestes dues ciutats. Per als musulmans, és descendent d'Abraham a través d' ...................... i és el profeta definitiu promès per Moisès a la Bíblia.Tot i que la família de Mahoma pertanyia a l'aristocràcia de la ciutat, ell va viure els primers anys en un ambient de pobresa. De ben petit es va quedar ................... i va passar la infància i la joventut a càrrec del seu oncle Abú Tàlib.

Ja de gran, es va dedicar a guiar les caravanes que passaven pel seu país en direcció a l'Extrem Orient, i d'aquesta manera va conèixer el judaisme i el cristianisme. Quan tenia 25 anys es va casar amb Jadiya, una vídua rica i més gran que ell. D'aquest matrimoni va néixer ..................... .

Vers l'edat de 40 anys va experimentar les primeres vivències de la seva vocació. Mahoma tenia per costum retirar-se a una cova per meditar sobre el món i sobre la vida. Una nit de l'any 609, o 611, mentre Mahoma dormia, se li aparegué l'àngel ...................... i li anuncià que ell era un profeta d'Al.là -nom àrab de Déu-. Des d'aquell moment va rebre insistentment un ...................: "Al.là és únic i Mahoma, el seu profeta". Passat un període de dubtes, reticències i perplexitat, va començar a predicar a la Meca, denunciant fets com ara la idolatria i l'explotació de les vídues i els orfes, i anunciant el dia del ......................... que duria el càstig als malvats i el premi als justos.

Era conscient del malestar i preocupació que hi havia a la seva ciutat, malgrat el creixent i espectacular progrés econòmic que vivia. Així, oposant-se a les extremes desigualtats i a les barreres socials del seu entorn i oposant-se al politeisme religiós dominant, sorgí en ell la profunda convicció religiosa que Déu l'havia cridat per restablir els antics valors tribals de comunitat i mútua dependència. Estava convençut de que només existia un Déu, Al.là, com a sobirà de la kaaba, el santuari paleocristià i politeista de la Meca.Així, en les seves aparicions públiques s'anava mostrant cada cop més radical. La gent senzilla va creure el seu missatge, però malgrat això va tenir poc èxit i es va trobar amb una forta oposcició contra el que predicava. La gent se'n burlava i fins i tot l'amenaçaven de mort. Per això, el dia 22 de ............................. de l'any 622, va haver de fugir amb els seus fidels a la ciutat de Yathrib (que després s'anomenaria Medina: "ciutat del profeta" -Madinat an-Nabi-). Aquesta fugida, anomenada ...................., marca l'any 1 de l'era mususlmana.

Durant l'estada de Mahoma a Medina, es varen succeir les ................................, que proclamaven Mahoma com a profeta i dictaven prescripcions relacionades amb l'ordenament de la vida social de la comunitat: dret criminal, herències, divorci, rituals i pelegrinacions. Poc a poc, però, va evolucionant i va passant de ser un profeta radical a ser un home d'estat subtil i equilibrat.

Des d'un principi s'adverteix que l'islam no admet la separació del civil i el ..................; que l'autoritat religiosa també ho ha de ser civil, i que les normes religioses s'han d'imposar com a lleis civils, l'incompliment de les quals comporta penes.

A la ciutat de Medina funda una comunitat i l'organitza com si fos un Estat, amb llei i exèrcit propis. Es transforma en una ciutat pròspera, unida i en expansió. Quan l'any ................ Mahoma torna victoriós a la Meca, després d'haver estat testimoni de moltes lluites a Medina, tota la península ........................ obeeix les lleis del profeta. La comunitat islàmica o ........................... estava afermada.La religió que va forjar recuperava la idea semítica de la unicitat de Déu i rebutjava la idea cristiana segons la qual Déu ha engendrat un Fill. Mahoma mai es presenta com a Messies, ni com a sacerdot, ni molt menys com a fill de Déu, només com a Profeta. Ell no es considerava fundador d'una nova religió, sinó perfeccionador de la protoreligió única i vertadera, monoteista i revelada des de l'origen dels temps. Va ser, això sí, el cap religiós i temporal de la comunitat (umma) que ell mateix fundà.

Representació de la figura de Mahoma. L’islam prohibeix representar la figura humana, però aquesta prohibició es va relaxar sota l'Impei Otomà, tot i que mai es permeté de representar el rostre de Mahoma, que sempre havia d'aparèixer d'esquena o bé amb els trets facials difuminats.

Els cinc manaments de l'Islam

L'islam, com ja hem vist, no és una religió que només lliga la persona i la seva consciència amb Déu; és una religió social que condiciona la persona d'una manera total, tant les relacions amb Déu com tota la diversitat de relacions socials. La Xara o llei islàmica impregna tots els aspectes de la vida humana; de cap manera contempla una divisió entre vida religiosa i vida política. Dóna resposta a totes les qüestions que un creient pugui formular-se i, fonamentalment, indica el camí que, si es segueix, garantirà la pròpia salvació.El nucli de la llei islàmica s'expressa en cinc preceptes bàsics que tot bon musulmà ha de complir. Són els cinc pilars (arkan), les cinc columnes en les quals es recolza l'islam en allò que fa referència al seu culte. A fi de viure entregats a Al.lah, els musulmans han de complir cinc obligacions principals, també anomenades les cinc columnes de l'Islam. La solidesa de la umma depèn del fet que aquestes cinc obligacions es mantinguin:

A. La Shahada. La primera d'aquesta columna o pilar és la Shahada o professió de fe que s'ha de llegir en veu alta i que els recorda que no hi ha cap més Déu fora d'Al.lah i que Mahoma és el seu profeta. Si algú es vol fer musulmà ha de declamar o testificar, davant de dos testimonis d'aquesta religió, la Shahada: "Confeso que només hi ha un Déu que és Al.lah i Mahoma és el seu profeta". Aquesta és la Shahada i és la frase més important de la totalitat de l'Islam. Aquesta màxima sol estar escrita a les mesquites i als centres islàmics.

A la religió islàmica no hi ha sacerdots, ja que es considera que cap ésser humà pot interposar-se entre Déu i el seu adorador, i tothom pot ser l´Imam, és a dir, el director de l´oració. No obstant, amb el temps i la pràctica va anar sorgint un poderós grup d´erudits religiosos, anomenats Ulemes ( els "cultivats”), que venen a detentar, més o menys, el mateix tipus d´autoritat en qüestions religioses que els clergues a Europa occidental.

6) Fixa't en el dibuix en el dibuix de l'esquerra, és la professió de fe islàmica. Ara copia'l el millor que sàpiguis en el requadre de la dreta. Ep! no, espera... copia la seva traducció només.

Aquestes paraules guien tota la vida d'un musulmà i, un cop pronunciades, s'entra a formar part de la comunitat musulmana i ja no és possible fer-se enrera. L'abjuració de la fe es castiga amb la mort.

El Salat, és el deure litúrgic de pregar a determinades hores del dia. El deure de ser piadós s'ha de complir mitjançant l'oració. No fer l'oració és una de les faltes més greus que hi ha per a un musulmà. Per a un musulmà, l´oració és el deure més important de la seva vida religiosa, doncs és mitjançant ella com dóna gràcies a Déu per la seva existència i per tot el que posseeix.Hi ha dos tipus d´oració: l'oració privada, que es pot portar a terme en qualsevol moment; i l'oració pública, que té lloc cinc cops al dia.

B.

7) Mira els dibuixos següents i ordena'ls des de la 1a pregària del dia.

La primera es celebra poc després de despuntar el dia, quan el muetzí desperta els creients amb la crida de "L´oració és millor que dormir”. Les altres quatre oracions tenen lloc al migdia, a mitja tarda, després de la posta del sol i a primera hora de la nit. A cadascuna d´aquestes hores el muetzí puja al minaret (torre de la mesquita) i des d´allà crida als creients a l´oració.

8) Anota en aquest requadre la crida del muetzí.

Si un musulmà no pot acudir a la mesquita a les hores de les oracions públiques, pot pregar a soles, però al menys una vegada a la setmana (els divendres al migdia) ha d´acudir a la mesquita. Aquell dia i a aquella hora, a més de l´oració comunitària, hi ha un sermó pronunciat per un predicador, que moltes vegades és el mateix Imam, i en el que es parla de qüestions d´interès públic.

Aquesta obligació dóna lloc a la pregària comunitària. L'oració es celebra comunitàriament els divendres a les mesquites. L'assistència és obligatòria per als homes, mentre que les dones fan les seves oracions a casa (a la mesquita han d'amagar-se de la vista dels homes, col·locant-se als corredors o darrera dels paravents). L'obligatorietat de l'oració la proclama el muetzí des dels minarets de les mesquites. L'imam dirigeix la pregària, i garantitza la unitat dels musulmans de tot el món col.locant-se davant del nínxol d'oracions que marca la direcció a la Meca (mihrab).

S'ha de fer en un lloc pur (s'utilitzen unes estores) i en estat de puresa (d'aquí vénen les freqüents ablucions per purificar-se). Abans de pregar els fidels es rentaran la cara, les mans i els braços fins el colze, i també els peus fins els turmells (si no realitzen aquest ritual no obtindran cap benefici de les seves oracions). Amb aquestes ablucions pretenen purificar el cos, de la mateixa manera que l´oració purifica l´ànima, fent-lo digne de Déu a través de la neteja. Després, es treuran les sabates i començaran l´oració mirant en direcció a La Meca.

9) La mesquita. Llegeix amb atenció el text següent que explica què és i quines parts formen la mesquita. Després assenyala els elements i la informació que coneguis en el dibuix.

La paraula mesquita significa "lloc de prosternació". En l'Alcorà es repeteix 28 vegades referida a la Kaaba de la Meca. A la mesquita se celebra l'oració ritual dels divendres. Cada oració ritual inclou unes quantes "prosternacions", que els fidels fan sobre una estora o sobre un espai

delimitat en el tapís del terra.

Les mesquites no són pròpiament santuaris: no oblidem que el musulmà troba Déu arreu. Són, per sobre de tot, llocs de reunió de la comunitat. Així, a més de la funció religiosa, compleixen una funció social i psicològica (lloc de trobada amb amics), cultural (presència d'una biblioteca, realització de cursos de cultura àrab i de reforçament escolar), també serveix com a associació caritativa (col.lecta de diners per als més pobres) i poden acollir tribunals de justícia i mausoleus. La mesquita és el compendi i el punt culminant de totes les arts islàmiques: arquitectura, guixeria, orfebreria...

Cal·ligrafia divina. La cal·ligrafia dins de l’islam és molt més que un art ornamental; és una forma de representació de la divinitat; l’ús que se’n fa a les mesquites és l’exemple per excel·lència. L’escriptura pren una vida misteriosa en ser llegida i convertida en invocació: la paraula divina es presenta d’aquesta manera sense figuració però de manera no menys real. En llegir l’Alcorà és Déu mateix qui posa la paraula divina en la boca del salmodiador, de la mateixa manera que traça les lletres en la mà de l’escriba.

L'element essencial és la sala d'oració, on hi ha el mihrab, una mena de nínxol per a l'oració, és un baix relleu esculpit dintre de la paret que indica la direcció de la Meca, cap a la qual els fidels han de pregar; l'alquible o mur orientat cap a la Meca, i el mimbar, espècie de púlpit des d'on l'imam pronuncia el sermó del divendres. Altres elements són: el mîdâ, o pati amb fonts on els fidels fan les ablucions; i el minaret, que és la torre d'on el muetzí crida els fidels a la pregària.

1. ..................

2. ..................

3. ..................

4. ..................

5. ..................

On és Déu?

Buit aparent. En efecte, al punt central de la mesquita, el nínxol anomenat mihrab, cap on s’orienta l’oració a la mesquita, no hi veurem cap representació. Vol dir això que no hi ha res? Doncs no del tot. En aquest espai equivalent a un petit absis, despullat de figures, és on es concentra l’experiència espiritual dels creients. La tradició profètica seguida pels fidels és clara: “Adora Déu com si el veiessis, perquè si tu no el veus, ell sí que et veu.” En aquest “com si” es troba tota la força imaginativa d’un Déu desconegut però susceptible de ser recreat amb figura.

Al llarg del segles els testimonis que parlen d’aquesta figuració imaginativa són nombrosos, i les descripcions acurades no manquen pas en els mateixos textos religiosos. És la imaginació del creient la que actua com a font creadora d’aquesta imatge divina “localitzada” al mihrab, i al mateix temps preservada en la intimitat, amagada a la curiositat profana i profanadora de l’observador empirista. Aquesta actitud fàcilment malinterpretable ha volgut preservar de la profanació qualsevol representació física de la divinitat i estalviar les agres discussions teològiques que tanta desgràcia han portat.

La riquesa intel·lectual i tècnica de la creació d’aquestes icones virtuals, sobre la qual podríem dir moltes coses, impressiona per la seva densitat. El gran iranòleg francès Henry Corbin ha escrit pàgines aclaridores sobre el tema; meditant sobre aquest problema citava l’apòcrif dels Actes de Pere com a resposta a l’observador perplex davant del nínxol buit: “Jo he vist [Déu] tal i com ho he pogut comprendre”.

Ara només cal tenir en compte una propera vegada la indiscutible realitat de la creença en l’espai buit del mihrab, en unes mesquites menys “buides” del que sembla a primera vista.

Cal·ligrafia divina. La cal·ligrafia dins de l’islam és molt més que un art ornamental; és una forma de representació de la divinitat; l’ús que se’n fa a les mesquites és l’exemple per excel·lència. L’escriptura pren una vida misteriosa en ser llegida i convertida en invocació: la paraula divina es presenta d’aquesta manera sense figuració però de manera no menys real. En llegir l’Alcorà és Déu mateix qui posa la paraula divina en la boca del salmodiador, de la mateixa manera que traça les lletres en la mà de l’escriba.

10) A continuació, dibuixa les parts que falten en aquesta mesquita (completa el dibuix).

C. El zaqat, el donar almoina, és la tercera columna de l'islam. És un altre dels grans compromisos que imposa l'Alcorà: una almoina legal, els ingressos de la qual es dediquen als pobres, a rescatar esclaus, a atendre els pelegrins, a les despeses del servei d'Al.là, etc. L'almoina manifesta la pietat envers el proïsme, fonament del comportament social de tot musulmà. El zaqat enforteix la responsabilitat recíproca moral i social dels musulmans.

Quan es dóna almoina cal posar l'accent en el seu valor intern i l'actitud ètica d'aquell qui la dóna. La xara (llei islàmica) proporciona unes directrius exactes sobre les almoines segons la classe de possessió i els béns que es vagin a donar. Normalment acostuma a fixar-se en un 2,5% del patrimoni guanyat en un any.

D. El saum, o dejuni del Ramadà, que es realitza en el novè mes de l'any islàmic.És la quarta columna de l'islam. El creient musulmà s'ha d'abstenir, entre la sortida i la posta del sol, de menjar, de beure, d'usar perfums, de fumar i de tenir tracte sexual per accedir a la dimensió espiritual de la vida.

Quan finalitzen les hores de dejuni es pren un aperitiu i, després de la pregària de la nit, es fa un àpat normal. Abans que es faci de dia, poc abans d´apuntar el dia, els desperta la crida del muetzí o el soroll d´un tambor, per a què puguin menjar alguna cosa, doncs des del moment en el que hi ha llum suficient per distingir "un fil blanc d´un de negre”, i fins a la posta de sol, no poden menjar ni beure absolutament res.

11) Llegeix aquesta sura que parla del dejuni del mes de ramadà.

El mes de ramadà, quan va ser revelat l'honrat Alcorà, va baixar del cel el principi del llibre, guia per als homes, clares informacions, guia segura, instrument per a saber què és el mal, què és el bé. Quan hagi vist, algú de vosaltres, la lluna nova del principi d'aquest mes, comenceu el dejuni. Però si algú de vosaltres està malalt o té l'obligació de fer un viatge, deixarà per a més tard el dejuni d'aquests dies, en un nombre igual de dies de dejuni. Al.là, Déu, us vol fer tot molt fàcil, no vol pas que les coses us siguin difícils! Completeu, doncs, aquests dies, exactament i lloeu Déu, repetint, contínuament, la lloança "Déu és el més gran que hi ha!" perquè Ell us ha dirigit i us ha ben orientat.

Sura 2,185

Es considera que el dejuni, de la mateixa manera que l´oració, apropa l´home a Déu, recordant-li que hi ha coses més importants que el menjar i la beguda, a més de fer-los comprendre i compartir els patiments dels pobres. En el dejuni s'opera una acció de gràcies pels dons de la vida diària, donat que la renúncia ajuda a recordar-los. Segons una frase de Mahoma, el dejuni és per a Déu la forma preferida d'oració perquè només ell la veu.

El mes de Ramadà es converteix en un temps d'austeritat durant el dia i de festa durant la nit. És el mes de la paciència i el premi d'aquesta és el paradís. Al final del Ramadà, la "ruptura del dejuni" es celebra amb tres dies de festa, durant els quals es costum donar grans almoines als pobres.El dia 27 del mes de Ramadà multitud de fidels s'apleguen a les mesquites. És la "nit del poder" o "nit de la determinació" en què es commemora el descens de l'Alcorà des del cel i el començament de l'activitat de Mahoma com a profeta, quan tenia 40 anys (Sura 96,1-5).

Com el calendari islàmic és un calendari lunar, el Ramadà no cau sempre a la mateixa època de l´any: unes vegades es realitza a l'estiu, altres a l'hivern i altres a la primavera o a la tardor.

El calendari musulmà és el calendari emprat pels àrabs i després estès al món musulmà. Era un calendari lunar amb un any de dotze mesos, alternativament de 29 i 30 dies.

29

29

29

29

29

A partir del segle V hom hi afegí un tretzè mes, intercalació que fou prohibida per Mahoma. Per tal com la durada mitjana de la llunació sobrepassa en quaranta-vuit minuts la durada mitjana del mes llunar musulmà, es produeix una diferència que obliga a afegir onze dies en cada transcurs de trenta anys civils que formen el cicle; hi ha dinou anys de 354 dies i 11 anys de 355 dies (anomenats anys abundants), que ocupen el número d'ordre 2, 5, 7, 10, 13, 16, 18, 21, 24, 26 i 29. Per cada 33 anys civils gregorians transcorren 34 anys civils musulmans.

El resultat és que els mesos musulmans es desplacen gradualment per les estacions de tal manera que, passats uns anys, el mateix mes cau en estacions diferents.

Actualment, en els països musulmans, i especialment en els àrabs, el calendari musulmà és usat ensems amb el calendari gregorià. Es troba la correspondència entre el número d'ordre de l'any civil musulmà i el de l'any civil gregorià de la manera següent:

Per saber la diferència d'anys que hi ha entre els dos calendaris existeix un sistema de càlcul molt senzill: es resta 622 de l'any del calendari cristià i el resultat es divideix per 0,97.Per exemple, per saber l'any que correspon al 1960 en el món islàmic, l'operació seria:

1r) 1960 - 622 = 1338 2n) 1338 : 0,97 = 1379

1379 és l'any del calendari de l'Hègira que correspon a l'any 1960 del calendari gregorià.

12) Calcula, segons el calendari musulmà, en quin any viuen els musulmans actualment.

Les festes del calendari. A més de la divisió de l'any en mesos, els musulmans, com els fidels d'altres creences, celebren determinades efemèrides que serveixen de marca en el decurs del temps i de guia en les devocions.

Així, el primer dia de l'any, l'1 de Muhàrram, se celebra referint els pormenors de l'Hègira o migració, l'inici de l'era islàmica, quan, el 16 de juliol de l'any 622 d.C (segons el nostre còmput de temps) Mahoma i una colla de seguidors van fugir de la Meca per a fundar una nova comunitat de creients a Medina.

El dia 10 del mateix mes de Muhàrram se celebra l'Ashura, en record de Nuh [Noé] i de Mussa [Moisés], dos dels profetes bíblics que reconeixen com a propis els musulmans:

Vam enviar Nuh al seu poble i els va dir: "Oh, poble meu! Serviu Al·là, adoreu-lo! No tingueu cap altre déu llevat d'Ell" (7:59, que vol dir versicle o aleia 59 de la sura 7).

De Nuh es recorda fonamentalment el diluvi (Gènesi 6) i la baixada de l'arca, 40 dies després que aquesta encallara al mont Ararat (Gènesi 8:6):

Quan va arribar el gran diluvi, aquell tan violent, universal, us vam portar en una embarcació, perquè aquest miracle fos per a vosaltres un record perpetu i la vostra orella l'escoltés sempre, perpètuament! (69:12)

A més de la fi del diluvi universal, la festa d'Ashura recorda l'alliberament dels israelites de l'opressió del Faraó.

Després de Nuh, Nós enviàrem altres profetes i missatgers als seus pobles, perquè els duguessin les proves clares. [...] Vam enviar, després d'ells, Mussa i Harum [Aaron, el seu germà], a Firaun [el sobirà o rei d'Egipte] i els seus magnats, amb els Nostres miracles. (10:74)Vam donar a Mussa les escriptures, el llibre sant (2:87).

Per als shiites, una de les sectes islàmiques més esteses, l'Ashura és la festivitat més important de l'any, ja que hi recorden el martiri de Husayn [Husein], nét de Mohamed [Mahoma] a mans d'Abu Bakr, sogre de Mahoma i primer califa, enfrontat a Alí, gendre de Mahoma i pare de Husayn.

Un parell de mesos després, el 12 de Rabí al-Awwal, se celebra Mawlid Al-Nabí o naixement de Mahoma, dia en què els musulmans escolten panegírics del Profeta i les gestes de la seva vida. Simbolitza i expressa la reverència de l'Islam cap a Mahoma, considerat com el "varó perfecte". La festa va adquirir rellevància sobre tot quan els musulmans entraren en contacte amb els cristians, que commemoraven el naixement de Jesús.

Shab i-Barat, que els musulmans de la Índia i Pakistan celebren en la lluna plena del vuité mes, és a dir, el 15 de Sha'ban, és important perquè, segons creuen, aquell dia Al·là [Déu] registra totes les accions de la humanitat.

El 27 de Rajab celebren Lailat al-Miraj o "Nit de l'Ascensió". Aquest dia, en què es conten anècdotes de la vida del profeta commemora la visita de Mahoma a Al·là [Déu], amb qui va conversar i de qui va portar a la Terra instruccions precisses, que incloïen, entre d'altres, l'obligació de les cinc pregàries al dia. Es considera que en aquest viatge iniciàtic, a lloms de Buraq, un ésser alat meitat home i meitat cavall, va ser guiat per l'arcàngel Gibril [Gabriel], i que aquesta ascensió es va iniciar a Jerusalem, a la meseta d'al-Aqsa, on avui en dia hi ha una mesquita, una de les més importants per als musulmans.

Quan acaba el Ramadan comença el mes de Sh'awwal, amb la festa més gran, la Id al-Fitr, o "festa de la ruptura del dejuni". És tan gran el plaer que els musulmans senten per finalitzar aquella penitència que la celebren amb més joia que qualsevol altra. Es donen benediccions i es desitgen felicitat, personalment o enviant-se targetes, donant gràcies a Al·là per haver-los ajudat a superar les dificultats del Ramadan. Comencen el dia banyant-se i vestint-se amb la millor roba. Després acudeixen a la mesquita per a les oracions i la gentada sol desbordar el recinte sagrat i s'estén per l'exterior. Després de les oracions, la gent s'intercanvia regals i

visita als parents i amics. També estan obligats a donar almoina als pobres. Al llarg del dia els musulmans han de reflexionar sobre el significat de l'Islam i intentar llimar les diferències amb la família i els amics, per a poder començar una nova vida sota el signe de la pau i la reconciliació.

Més endavant, el 10 del darrer mes, Zul-Hijja, se celebra Id Al-Adha, que sol durar tres dies. Els orígens d'aquesta festa es remunten al profeta bíblic Ibrahim [Abraham], que va evidenciar la seua bona disposició a acatar en tot a Déu que fins i tot va estar disposat a sacrificar al seu fill més volgut, Ishaq [Isaac].

Aquest dia, tant els musulmans que estan a la Meca com a la resta del món, inicien la festa amb una oració en comú i sacrifiquen una ovella, una vaca o un camell, dels quals es queden amb la tercera part i la resta el reparteixen entre els pobres. Amb aquest ritual s'acaba la peregrinació a la Meca dels qui hi han anat.

L'any acaba amb la festa de cap d'any o Hijarah, la vespra del primer dia de Muharam.

De totes les festes (Id, en àrab), dues van ser expressament indicades pel Profeta per a ser celebrades,: la més important, Id al-Fitr o "festa del final del Ramadan" i, en el darrer mes, la Id al-Adha o "festa del sacrifici".

13) Completa aquest requadre sobre les festes de l'islam.

Què es celebra?FestaDiaMes

E. El hadj, que és la pelegrinació a la Meca i els seus entorns. Es pot fer qualsevol època de l'any, però la més apropiada és el duodècim mes de l'any islàmic que és el mes del pelegrinatge, du al hidja. Tot musulmà que en tingui la possibilitat té l'obligació de realitzar el pelegrinatge almenys una vegada a la vida. Cada any, dos o tres milions de fidels (homes i dones) van a la Meca (Aràbia Saudita) i renoven la seva fe en els mateixos llocs, on anaven Hajar (Agar, a la Bíblia), la segona dona d'Ibrahim i mare d'Ismail, i Mahoma. Quan tornen del pelegrinatge, són molt respectats (tenen el dret d'afegir al seu nom la paraula hadj o hadja, és a dir, "pelegrí" o "pelegrina"). Les sures de l'Alcorà 22,196-203 i 3,97 parlen de l'obligació d'aquest pelegrinatge.

El pelegrí adopta a les rodalies de la Meca una determinada actitud de consagració a fi d'omplir de sentit la seva pelegrinació, seguint uns trets i rituals determinats:

• Els pelegrins han de respectar algunes prohibicions sexuals i regles higièniques i de comportament. Practiquen l'abstinència sexual, es tallen les ungles i els cabells, està prohibit discutir, fer mal a cap ésser viu, ni que siguin formigues, plantes... mentre dura l'estat de vida de pelegrí (ihram).

• Els homes han de vestir tots de blanc, amb dues peces de roba blanca sense costures, com a símbol d'humilitat i de modèstia, de l'ésser lliure i deslligat de tot allò que no sigui Déu. Les dones poden anar vestides com vulguin, amb el cap i el cos coberts, però amb la cara obligatòriament descoberta.

• Vestis així, entren a la Meca i fan els 7 tombs rituals al voltant de la Kaaba: cada cop que el pelegrí passa pel davant de la petita pedra negra (30X40 cm) col.locada a l'angle del sud-est d'aquest edifici, ha de saludar-la: «Aquí estic, al teu servei, oh Al.là». La kaaba té forma de cub i s'anomena la casa d'Al.là; està recoberta d'una tela negra amb brodats d'or de passatges alcorànics.La kaaba va ser construïda al mateix lloc on Ibrahim, amb l'ajut del seu fill Ismael, va edificar el primer temple per retre culte a Al.là. Aquesta petita pedra negra ha estat adorada pels creients des de molt abans que Muhammad fundés l’islam. La kaaba també serveix per indicar l'orientació cap a la qual els fidels preguen.

• Després d'haver fet set voltes a la kaaba, els pelegrins beuen aigua del pou de Zamzam, que és a prop, dins el gran pati de la mesquita.

• Després fan set vegades el trajecte entre els dos turonets de Safa i Marua, situats dins el recinte de la gran mesquita, en un dels extrems. Això es fa per commemorar les penalitats d'Agar i el seu fill Ismael en el desert quan Déu, a fi de salvar-los, va fer brollar de la sorra del desert la font de Zamzam.

• Un cop acabat el ritual, es traslladen a Minà, a 5 km de la Meca, on passen la nit. L'endemà marxen cap a Arafat, a 20 km de la Meca. Després d'haver passat la larga plana de Muzdàlifa, els pelegrins arriben al mont Arafat, on Mahoma va pronunciar l'últim discurs (segons la tradició islàmica, és el lloc on Adam i Hawwa -Eva-, es van trobar després d'haver estat

separats quan foren expulsats del paradís).

• El dia d'Arafat és el més important, i espiritualment més dens, de tot el pelegrinatge. Les pregàries i invocacions individuals són més intenses. És un dia marcat per la solemnitat, la invocació a Al.là i la reflexió sobre un mateix. Després del crepuscle, els pelegrins es traslladen a la plana de Muzdàlifa, on passen la nit i recullen les pedretes que llançaran a les esteles de Minà l'endemà mateix. Cadascun dels tres pilars representen el lloc de la temptació del mal, i els pelegrins llencen les pedretes (de la mida d'un cigró) en senyal de rebuig de les temptacions del mal. Aquesta costum recorda la fermesa d'Abraham en la fe i la miraculosa salvació d'Isaac.

És també el moment en què es celebra la festa del sacrifici. S'acostuma a sacrificar un xai o bé una cabra el desè dia, quan ja s'han visitat tots els llocs sagrats.

14) Després de llegir els texts que expliquen com es realitza el hadj, contesta les qüestions:

a) Per què els pelegrins porten vestis blancs sense costures?

b) Quants tombs han de donar a la Kaaba?

c) Com es diu el lloc on recullen les pedretes que han de llençar al dimoni?

15) Identifica en el mapa següent els llocs de pelegrinatge a la Meca.

A part del pelegrinatge, és recomanable visitar Medina, a 450 km al nord, perquè s'hi troben les tombes del Profeta, de la seva filla Fàtima i de companys del Profeta.

Pots seguir els passos de la pelegrinació amb el plànol de la pàgina següent: 1) Arribada a la Meca i inici del "hadj" (pelegrinació); 2) "Ihram" i ritus de "Tauaf", els pelegrins es vesteixen amb l'ihram (túnica) i fan set voltes a la kaaba; 3) Ritus de "Saai", es recorre set vegades el camí entre dos promontoris. Nit a Mina; 4) Oració a Arafat. Rés al mont Arafat fins a l'ocàs. Es dorm a Muzdalifa i es recullen, una a una, 21 pedres; 5) Lapidació, llançament de les pedres contra tres pilars que representen Satanàs. 6) Dessacralització i Pasqua. Sacrifici d'un be. Es treuen l'ihram i es tallen els cabells; 7) Tornada a la Meca, "Tauaf" i "Saai".

16) Finalment, resumeix el més breument que puguis els cinc pilars de l'islam. Anota també el mot en àrab de cadascun.

17) Qüestionari sobre la religió islàmica.

1) Des d’on crida el muetzí quan convoca a la pregària?2) Hi ha un pilar de l’islam que garanteix que hi hagi solidaritat entre tots i que ajuda a eliminar les

diferències socials, quin és?3) Què representa per als musulmans la Kaaba?4) Què simbolitzen els vestis blancs que els creients es posen quan fan el pelegrinatge a la Meca?5) Quina relació hi ha entre la Kaaba i el patriarca Abraham?6) En quin moment de la pelegrinació a la Meca els musulmans mostren el seu senyal de rebuig al

mal i a les temptacions?7) Què predicava Mahoma a la ciutat de la Meca?8) Qui va adoptar a Mahoma quan es va quedar orfe?9) La paraula “islam” vol dir ...10) Per què es diu que Mahoma és el segell de la revelació?11) Mahoma, segons la tradició, és descendent d’Abraham per via de...12) Per quin motiu en el món islàmic no es representa Mahoma en imatge, i fins i tot tampoc no

es fan imatges ni escultures d’éssers vius?13) Què diu la “professió de fe” de l’islam ?14) Com s’anomena, en àrab, la professió de fe o credo?15) Quina és la frase més important de la totalitat de l’islam?16) Què vol dir que l’islam sigui una religió social?17) Quin és l’any 1 de l’era musulmana?18) Què és l’Hègira?19) A quina ciutat i en quin any va néixer Mahoma?20) Què vol dir el nom de Mahoma?21) Quin és l’autèntic nom de Mahoma?22) De quina manera es va revelar Déu a Mahoma?23) Com es diu l’àngel que li va transmetre el missatge de Déu?24) A quina edat va escoltar o va rebre les primeres revelacions?25) Com aconsegueixen, els musulmans, viure entregats a Al.lah?26) En quins moments del dia realitzen les seves pregàries?27) Quins trets tenen en comú les tres religions monoteistes?28) Quan es va començar a escriure l’Alcorà?29) Què vol dir el nom de “Al.lah”?30) Com es guanyava la vida Mahoma durant els seus primers anys?31) Què canta el muetzí quan crida a l’oració?32) Quina és la pregària comunitària?33) Com s’anomena el creient que dirigeix la pregària?34) Quin és l’element essencial d’una mesquita?35) Saps que és l’alquible?36) Què és el mihrab?37) Quina és la forma preferida d’oració per Al.lah? Per què?38) Quina relació hi ha entre el mes de Ramadà, el profeta Mahoma i l’Alcorà?39) Escriu un punt en comú i una diferència entre Mahoma i Jesucrist.40) Quina d’aquestes paraules no té res a veure amb la resta: saum, xara, zaqat, salat, hadj.

Les fonts de l'Islam

A. L'Alcorà, el llibre sant

Alcorà (Qur'ân) en àrab vol dir «recitació» o «lectura». Els musulmans creuen que el llibre de l'Alcorà és l'ensenyament que Déu va impartir al profeta Mahoma, a través de l'àngel Gabriel (Jibril), i que Mahoma transmet als seus companys. L'Alcorà va ser escrit en àrab i és llegit diàriament pels musulmans. Algunes persones que apareixen en la Bíblia, també ho fan a l'Alcorà. Els musulmans creuen que tot el que es troba a l'Alcorà i a la Bíblia procedeix de Déu. Creuen que l'Alcorà és l'última paraula vàlida de Déu i Mahoma és l'últim i més gran profeta.

Per al creient, no es tracta sols d'una referència religiosa que li diu què ha de creure, sinó que també és un codi que li diu com s'ha de comportar socialment. Per això, a molts països musulmans, l'Alcorà és la llei que guia el país. L'Alcorà impregna la vida quotidiana dels musulmans que el reciten i l'aprenen de memòria. És molt important aprendre a llegir (recitar) l'Alcorà en àrab: molts infants aprenen a llegir i escriure amb la primera sura. Cal seguir l'Alcorà per arribar a ser un bon musulmà, com ho diu la sura següent:

Aquest llibre, un llibre en què no hi ha cap dubte, és una guia per als pietosos, els quals creuen en el desconegut, acudeixen a l'oració i dispensen en almoines els béns que els vàrem donar; els quals creuen en el que et fou revelat, i en el que fou revelat abans de tu i en els darrers temps: ells n'estan convençuts. Aquests estan en el bon camí que condueix al teu Senyor, aquests seran els benaventurats.

Sura 2,1-5

L'Alcorà conté totes les "revelacions" que Déu va fer a Mahoma. Mahoma tenia escribes i, tan aviat com rebia un missatge diví per mitjà de l'àngel Gabriel, cridava els secretaris, que l'escrivien en cuirs o en omòplats de camell. Mahoma es va preocupar d'ordenar les revelacions d'alguna manera. Una tradició diu que va donar la instrucció als secretaris de col.locar cada versicle dins la sura en què es tractés el seu tema.

A l'Alcorà Déu parla en primera persona, perquè és la mateixa paraula de Déu que va ser revelada a Mahoma, i totes les sures comencen amb la mateixa frase: "En el nom de Déu, el Clement, el Misericordiós". Té 6.226 versicles agrupats en 114 capítols o sures. La seva extensió és similar a la del Nou Testament cristià. Va ser el tercer successor de Mahoma qui va posar la seva doctrina per escrit l'any 652, només 20 anys després de la mort del profeta.

15) Llegeix la primera sura de l'Alcorà, després subratlla en el text quines creus que són les seves dues ensenyances fonamentals.

En el nom de Déu, el Clement, el Misericordiós. La lloança de Déu, Senyor dels móns. El Clement, el Misericordiós. Amo del Dia del Judici. A Tu t'adorem i a Tu et demanem ajut. Condueix-nos al camí recte, camí d'aquells que has afavorit, que no són objecte del teu enuig i que no són els extraviats.

Sura 1

B. Els "hadiths", els mots del Profeta. La Sunna o tradició.

A més de l'Alcorà, cal mencionar els hadiths, que són les paraules i actuacions de Mahoma entre els anys 610 i 632 (a la Meca i Medina) i que constitueixen la tradició (sunna) del Profeta, que va ser posada per escrit després de la seva mort. A la pràctica, els hadiths són com l'Alcorà, però deixant clar que es tracta dels relats dels companys del profeta sobre el seu ensenyament.

16) Llegeix aquest fragment d'un sermó del profeta Mahoma, poc abans de la seva mort.

"Senyors! Enteneu les meves paraules. Us he deixat una cosa que us permetrà, si ho respecteu de prop, de no caure en l'error: el llibre de Déu i la pràctica del seu Profeta". El Profeta va mirar cap al cel i es va exclamar en veu alta: "Oh Déu, he transmès el teu missatge?" La gent va respondre amb una veu: "Sí".

Hadith Mishkat-ul-Masabih, Fuzlul-Karim

El hadith és tot mot, proverbi, relat o pràctica del Profeta, transmès per tota una cadena de testimonis autèntics, que permet comprendre millor l'Alcorà. Aquestes dites i aquests fets profètics són una referència obligada en la vida del musulmà. Es recullen en sis col.leccions, cada una de les quals conté més de 18.000 sentències, que desenvolupen aspectes dela llei o del ritual, així com les opinions i actes de Mahoma.Quant al contingut, comprenen pràcticament tots els terrenys de l'existència humana: l'oració, la higiene, les qüestions diplomàtiques, el dret civil i penal, etc. A més d'un valor religiós, doncs, el hadith té l'interès que ens ofereix una descripció de la conducta que s'ha de tenir com a home, i aquesta conducta passa a ser norma moral per a qualsevol musulmà.

La xara. L'Alcorà i la Sunna constitueixen la llei islàmica o Xara, paraula que significa camí, via: és la norma que s'ha de seguir per aconseguir la salvació.

17) Amb la informació anterior completa aquest quadre.

Sunna+ =

l’última paraula vàlida de Déu

La moral individual. L'ètica musulmana es basa en la pietat i la justícia. Les grans virtuts són la beneficència, la justícia amb orfes i pobres, la bona fe i la sinceritat, la paciència i el perdó de les ofenses. Els grans vicis: l'orgull, la calúmnia, la hipocresia, l'ambició, la usura, el joc... En l'islam està prohibit menjar carn de porc, beure alcohol i representar Al.là en qualsevol tipus d'imatge.

18) Llegeix aquestes sures sobre l'acumulació de riqueses i les possessions materials.

En el nom de Déu Únic, Al.là, el Compassiu per excel.lència, el molt Misericordiós! L'acumulació de riqueses us té entretinguts. Fins que la mort us faci visitar els cementiris. No! En aquest temps futur us n'adonareu! Llavors, no! Ho sabreu, us n'adonareu! No! Si això ho sabéssiu des d'ara, de ciència certa! Certament que heu de veure l'infern Al-Jahim! Després el veureu amb visió certa! Aquell dia, us preguntaran per la felicitat que heu tingut!

Sura 102, At-Takazur

En el nom de Déu Únic, Al.là, el Compassiu per excel.lència, el molt Misericordiós! Pel temps, en general, de la nostra vida! Per la tarda i la seva oració, la salat de la tarda! Certament, l'home va perdent tot el que té, a poc a poc, durant la vida; Llevat dels qui hi creuen, els bons creients, dels qui fan bones obres, dels qui s'animen els uns als altres amb la veritat, dels qui s'animen els uns als altres amb la paciència.

Sura 103 Al-Asr

La guerra santa, la gihad, la lluita per Al.là, és un deure per a cada musulmà i per la comunitat sencera. La gran guerra santa és la que cada fidel lliura contra el mal en el seu cor i en el si de la comunitat; la que utilitza armes és excepcional i s'anomena "petita guerra santa".

Es tracta d'un dels conceptes controvertits de l'Islam. Moltes vegades yihad, terme àrab masculí, s'enuncia erròniament en femení i es tradueix com a "Guerra Santa", quan la paraula àrab per "guerra" és harb. Yihad significa literalment "esforç" i es refereix a l'esforç que la persona musulmana ha de fer per no apartar-se del que considera la seva autenticitat: la seva submissió a Déu. Aquest yihad és un deure de la persona musulmana i pot suposar lluita interior i també lluita exterior, esforç per millorar les pròpies condicions de vida o esforç per resistir les agressions a l'Islam.

La paraula àrab Islam significa "submissió" i comparteix l'arrel amb la paraula salam que significa "pau". L'Alcorà, en diversos versicles, descarta la coacció com a forma de conversió ja que l'Islam s'expandirà per la seva pròpia evidència. De fet, en molts països musulmans o de majoria musulmana hi ha hagut convivència entre religions al llarg dels segles, des de l'Al·Andalus hispànic fins al Marroc actual.

Igualment, s'han de relativitzar alguns mites sobre el Islam, com el concepte d'Umma (comunitat musulmana): la seva unicitat pot ser interpretada en un nivell espiritual, reflex de la unicitat de Déu, i no obligatòriament ha de traduir-se en el nivell polític amb la creació d'un únic Estat.

L'Islam en essència no és ni més ni menys extremista o dominador que d'altres religions. Termes com "integrisme" o "fonamentalisme", van sorgir per denominar diferents extremismes en el catolicisme i el protestantisme, respectivament, essent el seu orígen alié al món islàmic (Bramon, 2001). Les fonts sagrades de l'Islam s'han de llegir en el context històric que es van generar i comptar que són factors polítics i socials els que poden convertir-los en instruments de dominació.

19) Ara llegeix aquests textos alcorànics sobre la decència corporal.

O fills d'Adam! Hem fet baixar, de dalt del cel, per a tots vosaltres, uns bons vestits que recobreixin les vostres vergonyes i siguin mostra de bell ornat. El millor vestis, però, que podeu tenir és el temor de no servir Al.là, Déu, suficientment. Aquest és un dels signes de Déu, dels Seus miracles. Potser així recordaran la veritat del Seu missatge! O fills d'Adam! Que Ax-Xaitan no us pertorbi, com quan va obtenir l'expulsió dels vostres pares del jardí del paradís, i els va treure els seus vestits per mostrar la seva vergonyosa nuditat.

Sura 7,26-27

Oh tu, profeta! Digues a les teves esposes, a les teves filles i a les dones dels creients, dels musulmans, que es cobreixin de dalt a baix amb el seu mantell de les jalaba. Això és més convenient, perquè elles siguin reconegudes i no siguin molestades.

Sura 33,59

La moral social. L'islam és un projecte de civilització i, per tant, totes les obligacions de l'individu han de ser exigides per l'autoritat civil, que és, al mateix temps, autoritat religiosa.

La societat islàmica ideal és aquella que respecta i fa respectar la xara, o conjunt de preceptes continguts en l'Alcorà, i el Hadit. Tots els aspectes de la vida social estan regulats d'acord amb l'islam; els "pecats" religiosos com l'adulteri, són castigats penalment, els restaurants no poden servir ni carn de porc ni alcohol, etc.

L'Islam i el cristianisme

20) L'islam i el cristianisme. Les sures següents mostren l'opinió que en té l'islam del cristianisme, així com del personatge de Jesucrist. Llegeix-les primer i, després, contesta les preguntes que es formulen.

Els musulmans creuen que Al·là ("Déu”) és totpoderós i l´únic creador del món. No té ni fills ni filles i, per tant, la seva religió no accepta a Jesús com a fill de Déu, tot i que sí creu en els profetes i els seus missatges. Muhammad fou l´últim profeta i també el més gran. La paraula de Déu, enviada a través seu, servirà de guia als homes des de la seva època fins al dia del Judici Final.

Ells no han cregut i han dit, contra maria, una gran calúmnia. Ells diuen: "Certament, nosaltres hem matat el Messies, Jesús, fill de maria, Enviat de Déu". Però no l'han mort ni l'han crucificat, encara que a ells els ho va semblar. Els qui discuteixen sobre Jesús i senten dubtes, no tenen un coneixement directe d'ell: només segueixen una opinió, perquè, amb tota certesa, no el van matar. Ben al contrari, Déu l'havia elevat cap a Ell, perquè Déu és poderós i savi. Entre la gent del Llibre no hi haurà ni una sola persona que no cregui en Ell abans de la seva mort. El dia de la Ressurrecció serà testimoni davant d'ells.

Sura 4, 155-157

Els jueus diuen: "Uzayr és fill de Déu". Els cristians diuen: "El Messies és fill de Déu". Aquests són els mots dels seus llavis: imiten les paraules dels qui, anteriorment, no cregueren. Déu els mati! Com s'aparten de la veritat!Han pres els seus doctors, els seus monjos i el Messies, fill de Maria, per senyors, prescindint de Déu. No se'ls havia ordenat altra cosa que adorar un Déu únic. No hi ha déu sinó Ell, lloat sigui!, independent del que hi associen.Desitjarien apagar amb les seves veus la llum de Déu, però Déu rebutja tot el que no sigui completar la llum, encara que els incrèduls l'odiïn. Ell és Qui ha enviat el seu Enviat, amb la direcció i la religió veritable, perquè prevalgui sobre totes les religions, encara que els associadors l'odiïn.

Sura 9,30-33

Gent del Llibre! No exagereu en la vostra religió ni digueu sobre Déu sinó la veritat. Realment, el Messies, Jesús, fill de Maria, és l'Enviat de Déu, és el seu Verb, que expulsà Maria, i un esperit procedent d'Ell. Creieu en Déu i en els seus enviats. No digueu: "Tres". Deixeu-ho. És millor per a vosaltres. Realment, el Déu és un Déu únic. Lloat sigui! ¿Hauria tingut un fill quan té el que hi ha als cels i a la terra? Déu basta com a garant!Ni el Messies ni els àngels pròxims al Senyor han tingut en menys ser servidors de Déu. Als qui s'enorgulleixen de ser els seus servidors i als qui ho menyspreen, els reunirà tots cap a Ell.

Sura 4,169-171

Homes! Temeu el vostre Senyor! El terratrèmol de l'Hora del Judici serà incommensurable, en el dia en què totes les nodrisses s'oblidaran dels nadons que alleten i totes les dones embarassades avortaran. Veurà tots els homes ebris, però no estaran ebris sinó atordits pel terrible càstig de Déu. [...] Homes! Si esteu dubtant de la ressurrecció, recordeu que inicialment us hem creat de la pols i després de l'esperma, i després del coàgul de sang, i després d'un tros de carn donant-li forma o sense donar-li, per mostrar-vos el nostre poder. Primer fixem en els úters, durant un temps determinat, el que volem; després, us fem sortir nadons, després arribeu a la pubertat. Entre vosaltres n'hi ha que són cridats pel Senyor en la joventut; altres són rebutjats fins a l'edat més vil, amb la finalitat que, després d'haver sabut alguna cosa, no sàpiguen res.

Sura 22,1-5

20.1 Què és per a l'Islam Jesús de Natzaret?

20.2 Què pensava Mahoma del misteri de la Trinitat?

20.3 Per què creu Mahoma que l'islam és superior al cristianisme?

20.4 Quines creences sobre la vida futura són comunes a l'islam i al cristianisme?

Creences, ritus i festes

A. El credo musulmà

Els principals dogmes que figuren a l'Alcorà són els següents:

En la qual els bons seran recompensats amb el paradís i els dolents, castigats amb l'infern, després de la ressurrecció i del Judici Final.

I ministres seus, organitzats jeràrquicament. Gibril, Mikhail, Israfil i Izrail. Cada persona té dos àngels bons, i àngels dolents temptadors.

Entre els quals hi ha Abraham (Ibrahim), Moisès (Musa) i Jesús. L'últim i definitiu és Mahoma.

No existeixen ídols ni sants. Es rebutja qualsevol politeisme, inclosa la Trinitat dels cristians.

Creença en lavida futura

Creença en els àngels,que són bufs de Déu

Déu es manifesta permitjà dels profetes

Creença en un Déu únic,creador del món.

B. La pregària ritual o salât.

La pregària expressa una actitud interior de lloança, de submissió confiada, de demanda de protecció i d'orientació de la criatura davant del seu creador.

La invocació diària. Els musulmans viuen en la consciència de l'omnipotència de Déu que invoquen a la vida de cada dia:

bismillah ar rahmân ar-rahîmen nom de Déu el misericordiós que fa misericòrdia

al-hamdu li-l.lâhlloança a Déu

inx'al.lâhsi Déu vol

La crida del muetzí. Cinc vegades al dia, el muetzí crida els fidels a la pregària ritual o salât.

Déu és el més gran. Dono testimoni que no hi ha altra divinitat que Déu. Dono testimoni que Mahoma és el missatger de Déu*. Veniu a la pregària, veniu a la salvació. Déu és el més gran. No hi ha altra divinitat que Déu.

* Els xiïtes hi afegeixen: "Dono testimoni que Alí és el més pròxim de Déu"

Ablucions rituals. Abans de la pregària, primer cal fer una sèrie d'ablucions rituals: les petites consisteixen en rentar-se tres vegades les mans, la boca, el nas, la cara, els braços, el clatell i els peus; les grans consisteixen en rentar-se tot el cos. Després, els fidels, alineats i orientats cap a la Meca, acompleixen les cinc pregàries diàries, en total 17 cicles.

Pregària Al-Fàtiha, d'Obertura. En cada ocasió reciten la primera sura de l'Alcorà, anomenada fâtiha (obertura), seguida d'una successió d'invocacions que els fidels pronuncien estan alternativament dempeus, inclinats, prosternats a terra i asseguts.

En el nom de Déu Únic, Al.là,el Compassiu per excel.lència, el molt Misericordiós!

Lloat sigui Déu, Senyor de tot i de tots,Senyor de l'univers sencer, visible i invisible,el Compassiu per excel.lència, el molt Misericordiós,l'Amo i Senyor del dia del judici final,dia de la religió vertadera,dia del judici de la història.

A Tu sols servim.A Tu sols preguem.En Tu sols confiem.Tu sols ens salvaràs.

Guia'ns, mostra'ns el camí segur,el camí dels qui vols ajudar generosament, no dels qui t'han aïrat en contra seu,ni dels qui s'equivoquen.

Les diferents postures de la pregària musulmana. Les diferents postures de la pregària musulmana es poden interpretar de la manera següent (tot i que hi hagi altres interpretacions).Cadascuna de les oracions del dia acaba amb una repetició de la lloança a Déu, el més gran: «Allah hu akbar» i una recitació de la primera sura de l'Alcorà. A continuació, cada fidel expressa als seus veins de la dreta i l'esquerra el «Salam ua laikum» ( la pau sigui amb tu).

21) Relaciona amb fletxes les diferents postures amb la seva interpretació.

posició asseguda

posició prostrada

posició inclinada

posició vertical

permanència de la proximitat amb Déu i comunió amb els punts cardinals

comunió amb el món vegetal i mineral, inclinat davant la proximitat de Déu

comunió amb el món animal, obligat a inclinar-se per menjar

comunió amb el gènere humà, que és l'únic que està dret

Altres pregàries. A aquestes pregàries prescrites s'hi afegeixen la prèdica del divendres, la pregària dels dies de festa i del pelegrinatge, i les pregàries nocturnes recomanades en ocasió de les vetlles del ramadà. També hi ha pregàries relacionades amb circumstàncies particulars (en un moment de por, per demanar perdó, amb motiu d'un viatge, en cas de sequera o d'eclipsi), sense oblidar la pregària mortuòria. Si tradicionalment es veuen més homes que dones a la mesquita és perquè les dones preguen a casa. També hi ha una pregària personal i espontània: du'â. Els fidels utilitzen el rosari de 33 grans per recitar els 99 noms més bells de Déu

C. Les festes

Aïd Al-Adha, és la festa del Dia del Sacrifici. És la gran festa dels musulmans i marca el punt culminant, el dia central, dels sis del pelegrinatge a la Meca. Aquest sacrifici, el celebren igualment tots els musulmans que no fan el pelegrinatge. És el gran dia de la reunió comunitària, ja sigui a la kaaba de la Meca, a la mesquita del poble o de la ciutat, o en família.

El sacrifici és el símbol de l'obediència a Déu i de la voluntat de sacrificar els béns materials en nom de Déu. La festa del sacrifici representa la renovació de la consciència d'una consagració, d'un lliurament a Déu. És l'ocasió de reconèixer els errors, de demanar perdó, de donar gràcies i de reafirmar la fe en l'Alcorà i en la unitat de la comunitat musulmana.

Ramadà. És un mes en què tota la comunitat musulmana practica el dejuni, des de la sortida del sol fins que es fa fosc, per recordar que va ser durant el mes de ramadà quan es va revelar l'Alcorà.

Aïd Al-Fitr, és la festa que anuncia el final del ramadà i, per tant, del dejuni. És l'ocasió de celebrar l'experiència espiritual viscuda durant aquest mes, que es pot fer durar fins a tres dies, i la revelació de l'Alcorà i la força de voluntat per complir l'obligació del dejuni. Molt sovint és el moment de fer caritat o de pagar l'impost de solidaritat.

D. La comunitat musulmana

L'umma. La comunitat de creients s'anomena umma. És un concepte vivament sentit per tots els qui creuen en Al.là. L'umma va ser organitzada pel mateix Mahoma amb aquestes característiques:

la llei de la comunitat és l'Alcorà, que prové directament de Déu.Teocràtica

només de seglars, sense jerarquies ni sacerdoci.Laica

perquè tots els creients són iguals davant de Déu.Igualitària de la mateixa manera que un és el Déu revelat en l'Alcorà.Única

Divisió de l'umma. La comunitat, però, no es mantingué unida durant molts anys. Al mateix segle VII es produí una divisió que encara avui perdura. Entorn d'Alí, gendre de Mahoma i quart dels grans califes (caps religiosos i polítics), sorgí la primera divisió; destronat i assassinat, els seus seguidors formaren la Xia (que vol dir "el partit") i foren coneguts com a xiïtes. Els xiïtes, si bé respectaven la Sunna, no acceptaven el seu caràcter sagrat; per a ells, la figura de l'imam ("aquell qui es manté al davant") és fonamental: la paraula d'Imam Suprem o líder de la comunitat és infal.lible. Al costat d'ells, la majoria de musulmans, que sí reverenciaven la Sunna, foren coneguts com a sunnites. Avui dia, el 90% dels musulmans es reconeixen sunnites, considerant que aquesta és la forma original i ortodoxa de l'Islam.Els sunnites se sotmeten no només a l'Alcorà, sinó també a la tradició constituïda per les paraules i la conducta de Mahoma. La sunna era la manera de comportar-se del profeta i dels seus companys. I aquesta tradició es transmitia oralment amb gran fidelitat de generació en generació. L'islam sunnita té dignataris, jurisconsults, jutges i agents de culte. No té clergues ni pontífex. El califa és el cap espiritual i temporal que ha der fer respectar el

dret alcorànic; i ha de ser elegit. El messies del judici final per als sunnites és Mahoma. Aproximadament, més de mil milions de musulmans són sunnites.

Els xiïtes representen la desena part dels musulmans i són molt nombrosos a l'Iran, tot i que també se'n troben a l'Índia, el Pakistan, el Iemen i l'Iraq. En total són uns 90 milions de fidels. Divergeixen dels sunnites sobre l'origen del poder: els sunnites defensen que ningú pot succeir Mahoma i accepten els califes com a guardians del llegat del profeta; els xiïtes, en canvi, creuen que Mahoma va pensar en una direcció de la comunitat i que va nomenar successor l'imam (guia) Alí, cosí i gendre seu.Mort l'últim imam, no aparegué un nou guia. Els xiïtes esperen el retorn de l'imam ocult a la fi dels temps, que inaugurarà el regne de la justícia. En aquest parèntesi històric, Déu elegeix els imams, encarregats de guardar els secrets de Mahoma i dipositaris de la llum divina. Els xiïtes atorguen un gran valor al sofriment i el consideren com una passió necessària i alliberadora, que recorda la mort de Hussein, el fill d'Alí. El xiïsme es presenta, doncs, com una religió messiànica: el messies que vindrà a la fi dels temps serà Alí o algun dels seus. I es diferencia del sunnisme per l'existència d'un clergat i una jerarquia. Els seus caps religiosos, responsables dels diferents districtes geogràfics, són els «ayatollah», i els encarregats de les mesquites són els «mullah».

Com en d'altres religions, dins l'Islam es reconeixen diferents corrents. Les principals branques són la sunní i la xií, que sorgiren molt tempranament arran els conflictes sobre la successió del profeta després de la seva mort en l'any 632. Per als sunnís, els successors havien de ser els més capaços, "els quatre califes ben orientats" que havien rebut les ensenyances del profeta recollides en la Sunna (Abu Bakr, Umar, Uzman i Ali), mentre que per als xiís l'únic legítim successor és Ali, cosí i gendre del profeta, donada la seva consaguinitat amb aquest.

Les seves diferències han arribat fins a l'actualitat i es centren sobretot en els procediments d'interpretació dels textos sagrats.

Islam sunníEs regeix per les interpretacions que els ulemes fan de les fonts sagrades de l'Islam (l'Alcorà i la Sunna), a partir d'un estudi aprofundit d'aquestes i el seu coneixement del hadit (costum).Islam xiíAtorga molta importància als coneixements transmesos oralment entre algunes persones escollides, els mol·làs, figura d'autoritat religiosa mitjancera entre la persona i Déu, la paraula dels quals preval per damunt de qualsevol altra lectura de les fonts sagrades. Entre els mol·làs, alguns detenten una autoritat especial per a la interpretació de la Xara, els anomenats aiatol·làs (signe de Déu). Per als xiís, els Imam, Mol·là i Aiatol·là són infalibles en les seves interpretacions i actuen com a transmissors de tots els coneixements islàmics. Els xiís consideren sagrats determinats llocs relacionats amb la vida del gendre del profeta i la seva família, molts d'ells ubicats a l'actual Iraq. Després del gendre de Muhammad, veneren una successió d'imams que, tanmateix, s'interromp bruscament en l'imam setè (segons la branca minoritària) o en l'imam dotzè (segons la branca majoritària). Es tracta de l'imam ocult que tornarà a la fi dels temps per salvar els fidels el dia del judici final. Mantenen d'altres diferències respecte l'Islam sunní com el culte als morts, la veneració dels màrtirs, la reducció de les oracions a tres al dia, etc.

Actualment, el 90% de les persones musulmanes són sunnís, però els xiís són majoria en

països com Iraq i en l'Iran, on protagonitzaren la revolució islàmica encapçalada per l'aiatol·là Khomeyni, l'any 1979. Existeixen d'altres branques més minoritàries (kharigís...) i, fins i tot, dins cadascuna d'aquestes corrents trobem diferents escoles i corrents (ismailís, wahabís, salafís, alauís...). No obstant això, els elements substancials de l'Islam no difereixen de l'una a l'altra, com són els pilars de l'Islam i la unitat de l'Umma (comunitat islàmica).

22) Assenyala en el mapa de sota quins d'aquests països islàmics tenen un elevat nombre d'habitants seguidors de la Xia.

23) Un cop hagis llegit la informació anterior sobre les dues principals branques de l'islam, elabora un quadre on quedin clares les diferències que hi ha entre ambdues.

SunnitesXiïtes

6

5

4

3

2

1

La dona a l'Islam

La dona a l'Alcorà. Per saber quina valoració fa l'islam de les dones cal llegir les sures de l'Alcorà que en parlen. Per exemple la sura quarta està dedicada a les dones, però en d'altres sures hi ha versets o aleies que hi fan referència.

Primer, doncs, caldria llegir els arguments o explicacions que apareixen en algunes d'aquestes sures. Després ho anotarem de forma sintètica en el requadre següent.

1)

CONTINGUTALEIASURA

2) En un segon moment d'aquesta investigació, recollirem informació d'actualitat sobre la situació de la dona en els països islàmics. (Aquest segon punt és opcional).

3) Finalment, redactarem una redacció que parli sobre la dona a l'islam.

D. La dona a l'islam

Per saber quina valoració fa l'islam de les dones cal llegir les sures de l'Alcorà que en parlen. Per exemple la sura 16, versicles 60, 61 i 100; la sura 2, versicles 228, 229, 231 i 232; i la sura 4, versicle 24.

El vel de les dones. L'Alcorà no exigeix explícitament que es porti vel. Diu dues coses:

Les dones, com els homes, han d'observar la decència en públic, perquè es considera un signe de respecte a Déu i, per tant, de moralitat i civilització; per aquesta raó, la nuesa, excepte dins del matrimoni o per motius d'higiene personal, està prohibida. Els musulmans han de ser pudorosos (sura 7) i, a part d'això, el vestit ha de tenir una funció estètica.

El precepte alcorànic que les dones es cobreixin més que els homes s'explica per raons històriques: en els primers temps de l'islam, quan aquesta religió encara era marginal en comparació amb els cultes pagans politeistes d'Aràbia, alguns homes no musulmans van voler abusar sexualment de les dones musulmanes com si fossin esclaves o prostitutes. Això va portar a un conflicte sagnant. És en aquest context històric que va ser introduït un precepte alcorànic que demanava a les dones que portessin un vestit llarg per indicar alhora la seva dignitat, per tal que no fossin molestades, i la seva pertinença a l'islam, per tal que fossin identificades com a musulmanes (sura 33).

En qualsevol cas, el vel no es menciona explícitament, i el vestit llarg que cobreix el cos va ser decidit en un moment històric concret per evitar les provocacions. Cal dir que el fet de portar vel és un costum cultural típic de les tradicions mediterrànies, però que a la majoria dels països musulmans les dones no tenen cap obligació de dur-lo. En general, si el volen portar -o si els pares volen- per mostrar la seva moralitat i la seva identitat musulmana, ho poden fer. Tanmateix, la legislació d'alguns països, com l'Iran o l'Aràbia Saudita, obliga les dones, siguin o no musulmanes i siguin nacionals o estrangeres, a dur el cos cobert.

4. Las mujeres (An nísa) ------------------------------------------------------------------------

Revelado después de Higrah. Este capitulo tiene 176 versos.

¡En el nombre de Alá, el Compasivo, el Misericordioso! 3. Si teméis no ser equitativos con los huérfanos, entonces, casaos con las mujeres que os gusten: dos, tres o cuatro. Pero. si teméis no obrar con justicia, entonces con una sola o con

vuestras esclavas. Así, evitaréis mejor el obrar mal. 19. ¡Creyentes! No es lícito recibir en herencia a mujeres contra su voluntad, ni impedirles que vuelvan a casarse para quitarles parte de lo que les habíais dado, a menos que sean culpables de deshonestidad manifiesta. Comportaos con ellas como es debido. Y si os resultan antipáticas, puede que Alá haya puesto mucho bien en el objeto de vuestra antipatía. 23. En adelante, os están prohibidas vuestras madres, vuestras hijas, vuestras hermanas, vuestras tías paternas o maternas, vuestras sobrinas por parte de hermano o de hermana, vuestras madres de leche, vuestras hermanas de leche, las madres de vuestras mujeres, vuestras hijastras que están bajo vuestra tutela, nacidas de mujeres vuestras con las que habéis consumado el matrimonio -si no, no hay culpa-, las esposas de vuestros propios hijos, así como casaros con dos hermanas a un tiempo. Alá es indulgente, misericordioso.

24. Y las mujeres casadas, a menos que sean esclavas vuestras. ¡Mandato de Alá! Os están permitidas todas las otras mujeres, con tal que las busquéis con vuestra hacienda, con intención de casaros, no por fornicar. Retribuid, como cosa debida, a aquéllas de quienes habéis gozado como esposas. No hay inconveniente en que decidáis algo de común acuerdo después de cumplir con lo debido. Alá es omnisciente, sabio.

25. Quien de vosotros no disponga de los medios necesarios para casarse con mujeres libres creyentes, que tome mujer de entre vuestras jóvenes esclavas creyentes. Alá conoce bien vuestra fe. Salís los unos de los otros. Casaos con ellas con permiso de sus amos y dadles la dote conforme al uso, como a mujeres honestas, no como a fornicadoras o como a amantes. Si estas mujeres se casan y cometen una deshonestidad, sufrirán la mitad del castigo que las mujeres libres. Esto va dirigido a aquéllos de vosotros que tengan miedo de caer en pecado. Sin embargo, es mejor para vosotros que tengáis paciencia. Alá es indulgente, misericordioso. 34. Los hombres tienen autoridad sobre las mujeres en virtud de la preferencia que Alá ha dado a unos más que a otros y de los bienes que gastan. Las mujeres virtuosas son devotas y cuidan, en ausencia de sus maridos, de lo que Alá manda que cuiden. ¡Amonestad a aquéllas de quienes temáis que se rebelen, dejadlas solas en el lecho, pegadles! Si os obedecen, no os metáis más con ellas. Alá es excelso, grande.

35. Si teméis una ruptura entre los esposos, nombrad un árbitro de la familia de él y otro de la de ella. Si desean reconciliarse, Alá hará que lleguen a un acuerdo. Alá es omnisciente, está bien informado.128. Y si una mujer teme malos tratos o aversión por parte de su marido, no hay inconveniente en que se reconcilien, pues es mejor la reconciliación. El ánimo es propenso a la codicia, pero si hacéis bien a otros y teméis a Alá,... Alá está bien informado de lo que hacéis.

129. No podréis ser justos con vuestras mujeres, aun si lo deseáis. No seáis, pues, tan parciales que dejéis a una de ellas como en suspenso. Si ponéis paz y teméis a Alá,... Alá es indulgente, misericordioso.

130. Si se separan, Alá enriquecerá a cada uno con Su abundancia. Alá es inmenso, sabio.

2. La vaca (Al bacara) ------------------------------------------------------------------------

Revelado después de Higrah. Este capitulo tiene 286 versos.

¡En el nombre de Alá, el Compasivo, el Misericordioso!

228. Las repudiadas deberán esperar tres menstruaciones. No les es lícito ocultar lo que Alá ha creado en su seno si es que creen en Alá y en el último Día. Durante esta espera, sus esposo tienen pleno derecho a tomarlas de nuevo si desean la reconciliación. Ellas tienen derechos equivalentes a sus obligaciones, conforme al uso, pero los hombres están un grado por encima de ellas. Alá es poderoso, sabio.

229. El repudio se permite dos veces. Entonces, o se retiene a la mujer tratándola como se debe o se la deja marchar de buena manera. No os es lícito recuperar nada de lo que les disteis, a menos que las dos partes teman no observar las leves de Alá. Y, si teméis que no observen las leyes de Alá, no hay inconveniente en que ella obtenga su libertad indemnizando al marido. Éstas son las leyes de Alá, no las violéis. Quienes violan las leyes de Alá, ésos son los impíos.

230. Si la repudia, ésta ya no le será permitida sino después de haber estado casada con otro. Si este último la repudia. no hay inconveniente en que aquéllos vuelvan a reunirse, si creen que observarán las leyes de Alá. Éstas son las leyes de Alá Las explica a gente que sabe.

231. Cuando repudiéis a vuestras mujeres y éstas alcancen su término, retenedlas como se debe o dejadlas en libertad como se debe. ¡No las sujetéis a la fuerza, en violación de las leyes de Alá! Quien esto hace es injusto consigo mismo. ¡No toméis a burla las aleyas de Alá, antes bien recordad la gracia de Alá para con vosotros y lo que os ha revelado de la Escritura y de la Sabiduría, exhortándoos con ello! ¡Temed a Alá y sabed que Alá es omnisciente!

232. Cuando repudiéis a vuestras mujeres y éstas alcancen su término, no les impidáis que se casen con sus maridos, si se ponen buenamente de acuerdo. A esto se exhorta a quien de vosotros crea en Alá y en el último Día. Esto es más correcto para vosotros y más puro. Alá sabe, mientras que vosotros no sabéis. 236. No hacéis mal en repudiar a vuestras mujeres mientras aún no las hayáis tocado o asignado dote. Proveedles, no obstante, como se debe, el acomodado según sus posibilidades y el pobre según las suyas. Esto constituye un deber para quienes hacen el bien.

20) Ara ja pots respondre les següents preguntes:

18.1 La dona, en l'Alcorà, és marginada?

18.2 Quin és, realment el paper de la dona, en les societats islàmiques?

18.3 A quines causes es deu la seva marginació?

La posición de la mujer fue claramente mejorada en comparación a las condiciones de la Arabia preislámica; podía mantener y administrar los bienes que traía o que adquiría en el matrimonio, podía también heredar - cosa que no era posible anteriormente. El permiso de tener cuatro esposas legítimas (Sura 4:3) se explicará más tarde como concesión a las cuatro naturalezas o temperamentos; aunque la poligamia hace tiempo que no está tan extendida como se cree. La disposición en el mencionado lugar del Corán, de que las mujeres deben ser tratadas correctamente, ha llevado a muchos modernistas a postular por la monogamia como ideal a aspirar, pues aun cuando cada mujer reciba la misma parte en bienes materiales - ¿cómo podría el hombre ofrecer a todas los mismos sentimientos? El permiso de castigar a la esposa por la continua desobediencia, se suavizará con las palabras del Profeta, que aconseja el trato amoroso a las mujeres: “El mejor entre vosotros es aquel, que es el mejor para su mujer”.

La relación entre los esposos, a menudo omitida o por lo menos mal interpretada, es aclarada en la Sura 2:187: “Sois una túnica para ellas, y ellas son una túnica para vosotros”, pues en la Tradición religiosa es la túnica el “alter ego” de los hombres, el objeto que señala una relación próxima.

Sólo una mujer es nombrada en el Corán con su nombre propio. Es María, la virgen madre de Jesús, altamente honrada en el Islam. Ella es, como menciona una Tradición, la primera que entrará en el Paraíso.

Estas son las palabras encontradas en los reglamentos del Corán ( dos mujeres tienen que dar testimonio en lugar de un hombre [Sura 2:282], las hijas heredan menos que los hijos [Sura 4:11]), así como el siguiente castigo divino: “Encerrada serás por toda tu vida”, conclusión a la que se ha llegado en el transcurso del tiempo tras una interpretación desviada. Según Kisa’i, la mujer tampoco debe, como le fue dicho a Eva: “no debe participar de lo mejor en la vida,la oración colectiva del viernes” (aun cuando esto no se deduce del Corán ni de prácticas anteriores) y no debe saludar (para lo cual tampoco hay ninguna sanción en el Corán). Sus castigos son la menstruación y el embarazo, y “nunca debe ser una mujer un Profeta o un Sabio”. Esto indica cuantas ideas hoy en día extendidas no provienen de las palabras del Corán, sino de las interpretaciones populares llenas de fantasía.

Islam bàsic

1. Vocabulari. Explica aquets deu mots clau de l'islam.

Ramadà

Hadit

Umma

Mesquita

Hègira

Gihad

Xara

Alcorà

Mahoma

Al.là

2. Explica les diferències entre:

Un sunnita i un xiïta

Un imam i un muetzí

La petita i la gran guerra santa

3. Cita els cinc pilars de l'islam.

Hadj

Saum

Zaqat

Salat

Shahada

4. Raona què vol dir que l'Islam sigui una religió social.

5. Explica, breument, en què es diferencien les dues principals branques de l'Islam?

El susodicho símbolo muestra que la relación histórica entre la tres fe monoteísta occidental no es lineal, pero circular. Cada uno conducido inevitablemente al siguiente, y el último es completamente dependiente sobre la realización en curso de las profecías del primer, ahora y para siempre. Este completa el círculo.Esta tres fe cada uno enfatiza reglas de la vida diaria, casi a la exclusión de los aspectos místicos de la religión. Los adherentes de la fe han desarrollado por lo tanto sectas místicas, que procuran traer a sus seguidores en el contacto directo con Dios. Este puede ser protrayed gráficamente:

oe is ènciaDéu és el més gran Testifico que no hi ha més Déu que Déu Testifico que Muhammad és el seu profeta Veniu a pregar Veniu a la salvació Déu és el més gran. No hi ha més Déu que Déu.

La basmala (en árabe, �����) es una fórmula ritual islámica con la que se inician las azoras o capítulos del Corán y que los musulmanes utilizan también para iniciar distintos tipos de documentos o acciones, así como motivo ornamental.La basmala dice: ��� ���� ������ ������ bismi-ll?hi r-ra?m?ni r-ra??m (escuchar), que se suele traducir como "En el nombre de Dios, el Clemente, el Misericordioso". Como todos los contenidos del Corán, se pronuncia siempre en árabe, lengua litúrgica del Islam. La palabra basmala está formada con las cuatro primeras consonantes de la fórmula.La basmala encabeza 113 de las 114 azoras del Corán, aunque no es considerada como aleya o versículo salvo en el caso de la Fatiha, la primera azora. Está ausente de la azora 9, probablemente porque ésta formaba en origen un todo con la 8. Encabeza además en muchos lugares los textos oficiales, las cartas, se escribe en la parte superior de las pizarras en los centros de enseñanza e incluso puede encontrarse en la cabecera de los periódicos. Muchos musulmanes la pronuncian al iniciar diversas acciones, completa o en forma abreviada: bismi ll?h, "en el nombre de Dios".Es también la frase más utilizada en la caligrafía árabe ornamental: la mayor parte de las figuras y composiciones realizadas por los calígrafos contienen la basmala. Estas composiciones caligráficas cuelgan con frecuencia de las paredes de los hogares musulmanes o de los comercios y centros de trabajo, en un uso análogo al que se hace en los países católicos del crucifijo u otras imágenes.En numerología, la suma de los valores numéricos asignados a las letras que componen la basmala da como resultado la cifra 786. Por esta razón, en algunos lugares y especialmente en la India y Pakistán este número sustituye a veces a la basmala. Esta es sin embargo una práctica no reconocida por la mayoría de los musulmanes.Los cristianos árabes utilizan también en ocasiones la palabra basmala para referirse a la fórmula "en el nombre del Padre, del Hijo y del Espíritu Santo" (en árabe, ���� ���� ������ ������ ����� bismi l-?b, wa-l-ibn, wa-r-r?? al-quds).

Gellman, Marc. ¿Cómo se deletrea Dios?, Salamanca, 1997. Pàg. 57-62. (dels apunts: ...els jueus i els musulmans són cosins)