“L’illa misteriosa”, de Jordi Valls / Ricard MirabetePublicat el 14 setembre, 2015 per Redacció

Cal sortir al món i resseguir el contorn de l’ossada d’allò extern. L’ésser humà sap de l’amplària del terreny i és

ben conscient del misteri i el perill que comporta romandre aturat. Hem de travessar l’espai desconegut per poder

conèixer-nos a nosaltres mateixos. Els límits ens els posem nosaltres. Jordi Valls (Barcelona, 1970) ha estructurat

el seu darrer poemari L’illa misteriosa mitjançant una profunda reflexió sobre l’entorn social, polític i literari.

Aquest poemari ha merescut el Premi de Poesia Cadaqués a Rosa Leveroni 2014 i acaba de sortir publicat.

Estableix un diàleg (poètic i moral) amb la tradició moderna del pensament europeu i se serveix de l’imaginari

cinematogràfic i literari on hi caben Mallarmé i Jules Verne, és clar, ja que del darrer és la novel·la L’illa

misteriosa. Per tant, Valls ha recuperat aquests referents de les novel·les d’aventures i de misteri per explicar

sensacions i situacions ben presents a la nostra vida quotidiana (al poema L’Home Llop contra Frankenstein, per

exemple). Com és marca de la casa, les referències a la tradició bíblica i cristiana hi són ben presents també. El

llibre ens regala un parell de joies literàries que s’insereixen de ple en la tradició poètica catalana més prestigiosa,

la dels Cants espirituals, consolidats com un dels subgèneres de la poesia catalana medieval i contemporània

(Ausiàs March, Joan Maragall, Palau i Fabre i ara també Jordi Valls). Però bé, anem a pams.

La natura empeny. Els humans badem. Valls comença d’aquesta manera el seu poemari. El poema d’obertura és

una llarga composició de tercets de versos decasíl·labs, sense títol i que s’interromp al final del desè. Aquest

poema d’obertura té la seva continuació al final del llibre. Així doncs, entre la primera part del poema d’obertura i

la darrera part s’hi desenvolupa la vida i el pensament. Les diferents parts posen de manifest la versatilitat del

nostre poeta per atacar diferents intensitats líriques i formes poètiques. Hi ha una part que està formada per vuit

sonets i una sextina que demostren la seva destresa per unir la crítica mordaç amb la clarividència lírica. Aquesta

part duu el títol de Viatge a l’Oest i esmenta les grans icones poètiques (Rimbaud, per exemple) i les formes

simbòliques de la llei com ara al poema Cèsar: “No cal res més. Els que s’alcen, la turba, / Els mata al circ: “Morin

els indigents!” / Però ell se’n riu. Amaga el dit que furga”.

Jordi Valls és el mestre del retrat líric. Els personatges als quals sotmet a convertir en matèria del poema queden

desdibuixats de tot rastre individual i exemplifiquen una idea general, un concepte moral, que reflecteix les

palpitacions del temps. És també el mestre del retrat irònic. Com a poeta la seva mirada transcendeix l’espai mut

dels comportaments socials més estantissos amb unes pinzellades de clarividència benefactora. El seu verb fa

parlar les motivacions més obscures de molts individus. Els personatges públics -també els polítics, és clar-, els

actes socials de la polis i els comportaments morals són allò que deixa al descobert com qui mostra les vergonyes

de la societat i totes les ferides obertes. Cada acció humana observada dóna notícia de fins a on pot arribar

l’estultícia i, també, la ironia que inocula el nostre poeta als seus poemes. Valls sempre ha mantingut una

coherència poètica que gira a l’entorn d’uns quants vectors: la poesia moral, la poesia cívica, la poesia referencial

respecte el món religiós, el passat històric i la poesia existencial. Les al·legories de passatges bíblics són prou

recognoscibles. La seva capacitat de construir faules en vers és prou coneguda. Explica el relat de la vida

contemporània en poemes que transformen els elements de la vida quotidiana en un seguit de situacions vitals.

Posa de relleu els dubtes de molts i, afegirem, que descobreix els errors del sistema social. La moralina queda al

descobert en poemes de la segona part com ara Les vuit diferències o Celebració en els quals els versos conclusius

són una bona síntesi d’alt voltatge poètic: “Un greu manyoc de dubtes desperta, / per coherència interna tot s’ho

calla” (Celebració). I l’homenatge a la poeta Wislawa Szymborska que li permet mostrar-nos la seva visió sobre les

paraules escrites en un poema: “El que escrivim en vida / forma part del cercle / que es dissol entre les aigües. //

Som allò que callem” (Wislawa). Aquesta illa misteriosa de Valls és un cant espiritual a la capacitat humana de

fer-nos membres de ple dret d’una vida més humana i justa: la justícia dels pobles del món depèn de nosaltres, no

pas de cap déu: “Senyor, / no crec en res, s’ha endurit la tendra carn / amb l’espera i el dur treball de cada dia. /

Què se n’ha fet, de tu? / No et trobo a cap banda. / Per això em vas fer créixer? Jo, era el xai. / En sóc un més,

Senyor?” (fragment del Cant espiritual).

Ricard Mirabete

_________

VALLS, JORDI (2015): L’illa misteriosa. Editorial Meteora, Barcelona, 2015, 80 pàgs.

Sinopsi de l’obra: www.editorialmeteora.com/libro/l-illa-misteriosa/195

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llibres i cultura i etiquetada amb Jordi Valls. Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Gràcies al WordPress.