Les quatre grans cròniques catalanes medievals

Les cròniques medievals El llibre dels feits de Jaume I, el

Conqueridor La Crònica de Bernat Desclot o Llibre del

Rey en Pere d’Aragó e dels seus antecessors

La Crònica de Ramon Muntaner o el Llibre (tal com en deia Muntaner)

La Crònica de Pere III, el Cerimoniós

La historiografia primitiva Cronicons: historiografia medieval catalana més antiga escrita en

llatí. Són anotacions breus sobre els fets ocorreguts sense cap estructuració cronològica rigorosa.

Historiografia erudita en llatí (s.XIII): destinada a la consulta o a la lectura. Sense intenció literària: De rebus Hispaniae (1268) de l’arquebisbe de Toledo R. Ximénez de Rada. Traducció i Gesta Comitum barcinonensium et regnum Aragoniae (1267-1283), redactat al monestir de Ripoll.

Quatre grans cròniques catalanes (s.XIII-XIV): historien l’època de plenitud de la Catalunya medieval i narren esdeveniments contemporanis als seus autors. Gran importància literària i lingüística.

Textos historiogràfics (s.XV): Històries e conquestes dels reis d’Aragó e comtes de Barcelona de per Tomic i La fi del comte d’Urgell, anònima.

Els precedents: les cançons de gesta Narracions en llengua vulgar, en vers, amb

caràcter caràcter èpic , transmeses oralment.

A) Les difoses pels joglars, que eren “els recontadors de gestes antigues”. Se centraven en episodis antics explicats amb elements llegendaris.B) Les difoses pels “recontadors de

novelles” que relataven les notícies d’actualitat.

Els precedents: les cançons de gesta En alguns capítols de les cròniques es

poden trobar restes d’aquestes cançons prosificades (rima dissimulada, anacoluts, repeticions...). La de Pere III n’és l’excepció ja que se serveix de fonts de la Cancelleria reial i té, per tant, un estil més eixut i monòton.

Característiques comunes Van ser redactades entre finals del segle XII i

durant el segle XIV. Autors: dos reis, un tresorer reial, un noble

militar. Caràcter polític de propaganda i justificació de

l’acció governamental dels monarques. Caràcter didàctic: model i exemple per als futurs

reis (Miralls de prínceps). Visió providencialista . Exaltació de l’heroisme i el patriotisme de la

dinastia.

Característiques comunes Expliquen fets contemporanis als narradors a la

manera d’unes memòries modernes. Són el testimoni d’una època: la de plenitud de

la Catalunya medieval i de la seva expansió i consolidació.

Aquesta època és descrita segons el punt de vista subjectiu del narrador.

La de Jaume I, el Conqueridor i la de Pere III, el Cerimoniós són les úniques autobiografies de monarques medievals escrites amb el “nós” majestàtic.

Característiques comunes Des del punt de vista lingüístic i literari:- Gran varietat de registres.- Contenen cançons de gesta prosificades.- Gran varietat d’estils a l’hora d’explicar els fets. - Barreja de realitat i ficció.

Crònica de Jaume I el Conqueridor o el Llibre dels Feits (1244-1276) L’autor, Jaume I (Montpeller 1208 – València 1276), explica en

primera persona (“nós” majestàtic) la seva vida i el seu llarg regnat (63 anys).

No està dividida en llibres o capítols. Llenguatge viu i popular ple de refranys dites i expressions col·loquials

Molt centrada en la figura del rei i també d’altres nobles i cavallers que l’acompanyaren.

Del rei se’n destaca: el seu llinatge noble, la seva presència física, la valentia, la lleialtat a la paraula donada, generositat, cortesia i honor, la fe cristiana, la protecció dels febles. Destaquen els trets humans en mostrar els petits fets de la seva vida, el sentiment religiós del rei, la bel·licositat a l’hora de relatar les batalles, l’amor als seus regnes.

Crònica de Jaume I el Conqueridor o el Llibre dels Feits (1244-1276) Té 5 parts: 1) Infantesa 2) Conquesta de Mallorca 3) Conquesta de València 4) Conquesta de Múrcia 5) Darrers anys del regnat

Crònica de Bernat Desclot o Llibre del Rey en Pere d’Aragó e dels seus antecessors (1283-1288)

S’inicia amb el naixement de la confederació catalanoaragonesa. Abraça el període històric que va des de 1114 fins a 1285. Descriu també els regnats d’ Alfons I el Cast, Pere el Catòlic, Jaume el Conqueridor i Pere el Gran.

El comte-rei Pere el Gran, hereu de Jaume el Conqueridor, és el protagonista

de la crònica de Bernat Desclot, i és descrit com un heroi cavalleresc.

Tracta dos grans temes: la conquesta de Sicília i la invasió de Catalunya pels francesos i el seu alliberament pel rei Pere II el Gran.

Bernat Desclot podria haver estat Bernat Escrivà, un tresorer reial que procedia d’un poblet anomenat es Clot, del Rosselló.

Gran projecció a l’època: va servir de font per a historiadors i per a escriptors.

Crònica de Ramon Muntaner o el Llibre (1325-1328) Ramon Muntaner (Peralada 1265 – Eivissa 1336) als seus seixanta

anys, és a dir a l’any 1325 va començar la redacció d’aquesta crònica.

Comença amb el naixement de Jaume I (primer rei que va conèixer en persona) i acaba amb la coronació d’Alfons el Benigne (comprèn 5 regnats).

Explica tots els esdeveniments que ha viscut o que han passat al llarg de la seva vida per mitjà de la crònica com a testimoni i súbdit de la corona. Patriotisme. Apologia de la unió de tots els dominis catalans.

Des del 1301 es pot seguir la vida de R. Muntaner a través de la crònica.

És la més llarga.

Crònica de Ramon Muntaner o el Llibre (1325-1328 Té un esperit èpic i l’estil narratiu d’un

romanç cavalleresc protagonitzat per herois modèlics.

To planer, viu i realista, amb marques d’oralitat (procediments joglarescos com el “què us diré?”), descripcions, recursos narratius de tradició diversa,

Dosis de fantasia en alguns moments, relat novel·lesc: s’amaga determinada informació i se n’exagera d’altra.

Crònica de Pere III, el Ceremoniós (1349-1383/85) Pere III va començar a escriure la crònica l’any 1349 i va morir sense veure-la acabada.

El seu fill es va encarregar que l’acabessin i finalment la va enllestir el rei Joan.

Pere el Cerimoniós va ser rei d'Aragó, Catalunya, València i Sardenya (Balaguer 1319 - Barcelona 1387). La personalitat del rei es veu en el text sobretot en els esdeveniments ocorreguts durant el seu regnat. És vist com un cavaller del renaixement i no com un cavaller medieval. Sovint se’ns mostra com un monarca absolutista. Ell va ser l’impulsor de moltes reformes dins la Cancelleria reial i promotor de traduccions de tractats de medicina, astronomia, obres jurídiques, autors clàssics llatins; per tant, d’alguna manera és un impulsor de l’humanisme.

La seva crònica explica en primera persona (amb el “nós” majestàtic) cinquanta anys de la seva vida (1319 – 1369). Abraça tot el seu regnat (tret dels seus darrers anys) i el del seu pare, Alfons III, el Benigne. Consta d’un pròleg d’estil oratori del mateix rei, sis capítols o llibres i un apèndix. El rei controlava sovint la redacció, la planificava, en dictava parts i deia les fonts que s’havien de fer servir.

És la més curta i la darrera de les quatre cròniques. No conté cap cançó de gesta prosificada. La voluntat d’exactitud fa que la relació de fets sembli un dietari