Alex Rodrigo

Rubén Maria del

Rosario

Andrea Benito

Paula Navarro

4t ESO-B

Zugarramurdi: http://www.quesabesde.com/noticias/zugarramurdi-

carnaval,1_2996

El día siete de noviembre de 1610, once personas fueron condenadas a la hoguera acusadas de brujería. Sería la última vez que la Inquisición consintiera la quema de brujas en España gracias a la intervención del prudente inquisidor Alonso de Salazar y Frías. Zugarramurdi es un pequeño pueblo de apenas 250 habitantes que entró en la historia a causa de unos terribles sucesos que tuvieron lugar hace cuatro siglos. A las afueras de la aldea, una gran cueva de origen cárstico alberga el recinto en el que las "sorgiñak" (brujas vascas) de la zona, se reunían para celebrar los "akelarres", palabra de origen vasco que significa "prado del macho cabrío". En el País Vasco, el nombre de Akerbeltz significa macho cabrío negro. Akerbeltz era el fauno al que adoraban las brujas y brujos en los "akelarres", que tenían lugar normalmente las noches de los viernes. El rito consistía en ofrecer pan, huevos y dinero, y posteriormente bailar alrededor de una hoguera. Durante estas reuniones, se sacrificaba algún animal y se le pedía a Akerbeltz suerte en el amor; fertilidad para las mujeres, la tierra y el ganado; protección contra enfermedades como la peste, que en aquellos tiempos asolaba las aldeas; lluvia en tiempos de sequía… y todas esas cosas que cualquier ser humano ha pedido -y pide- a los dioses en los que cree. También se consumían pócimas alucinógenas. La ingestión de estos brebajes y orujos destilados a partir de endrinas y otras bayas producía efectos muy parecidos a los causados por el LSD y el alcohol. Las danzantes entraban en estado de trance, lo que a ojos de los no iniciados semejaba que eran poseídas por un espíritu diabólico. Con la llegada del cristianismo, la práctica de estos ritos paganos se consideró herejía y comenzó a ser perseguida. Sin embargo, aquella no iba a ser una tarea fácil, pues había que erradicar creencias instaladas en el pueblo desde la noche de los tiempos. Para ello, la autoridad eclesiástica no dudó en emplear las tácticas más sibilinas, fabricando rumores con el fin de crear rechazo hacia las brujas vascas, y cubriendo sus prácticas con un manto de miedo y sospecha. De esta forma, alimentaron la idea de que los "akelarres" eran bacanales donde sacrificaban niños para luego beberse su sangre; de que ofrecían muchachas núbiles al diablo, celebraban misas negras o elaboraban sus pócimas con todo tipo de ingredientes repelentes, como médula ósea de niño, excrementos, arañas y otras "delicatessen". También extendieron el bulo de que en estas orgías se practicaba la homosexualidad, la antropofagia y otros "ritos diabólicos". Empezaban a escribirse las páginas más negras de la historia de la Inquisición, al tiempo que se ordenaba comenzar las cazas de brujas. Las dos más célebres se llevaron a cabo en la Sierra de Anboto de Vizcaya, y en esta aldea de Zugarramurdi. Tras una laboriosa recopilación de testimonios entre delatores, envidiosos, supersticiosos y gente que buscaba venganza por rencillas personales, la comisión que comandaba el inquisidor inculpó a trescientas personas, de las cuales cuarenta, las consideradas más peligrosas y culpables, serían trasladadas a la prisión de Logroño.

Los reos, sometidos a torturas inimaginables, acababan confesando cualquier crimen del que se les acusara. Hasta el punto de que en el proceso de las brujas de Zugarramurdi, parte del tribunal no apoyó el auto de fe por entender que los actos que afirmaban haber cometido aquellos desgraciados eran tan increíbles que su confesión sólo podía haber sido arrancada en medio del delirio y la desesperación por acabar con el dolor de las torturas. El juicio de las brujas de Zugarramurdi se prolongó por espacio de dos años, hasta que finalmente once de los detenidos fueron condenados a muerte en la hoguera por los delitos de brujería, magia y superstición. Al amanecer cincuenta y tres personas fueron sacadas y conducidas en fila hacia el cadalso. Llevaban un cirio entre las manos, la cabeza descubierta, escapularios y sambenitos. Seis de ellos, una soga al cuello. Detrás, cinco muñecos de madera y cinco ataúdes con restos mortales. Porque durante los dos años que duró el juicio, cinco inculpados fallecieron en la cárcel. Ni después de muertos se librarían de su castigo. Primero se quemaba el pelo, luego los ojos se secaban y se vaciaban, y la piel se chamuscaba. En poco tiempo, las llamas devoraban los cuerpos, reduciéndolos a figuras negras y duras. Cesaban los alaridos. La multitud, enmudecida, miraba con una mezcla de terror y devoción. También siguen en pie las casas que habitaron aquellas mujeres que fueron acusadas de ser brujas y quemadas vivas: María Ttipia, Gratzina de Barrenetxea, María de Iurretegia, Estebanía de Telletxea…

Guió: Bruixa1(María Ttipia): Bruixa2(Gratzina): Bruixa3(María de Lurretegia): Bruixa4(Estebanía): Inquisidor(Alonso de Salazar): Soldat1(Íñigo): Soldat2(Sein): Soldat3(Aitor): Soldat4(Nikola): Soldat5(Patxi): Ciutadans extres:(Miren,Iban,Zeru,Ayala): Torturador(Iñaki): Marquesa(Izazkun): Marqués(Eider): Paje(Asier): Monje1(Salbatore): Monje2(Petri): Narrador: NARRADOR: Hola, ens trobem a Zugarramurdi, un poble que al llarg del segle XVIII va estar submergit a la màgia i les supersticions comuns d’aquella època. En aquell temps la gent, com era molt creguent, s’espantava de seguida al escoltar que si Deu els castigaria o que si el dimoni se’ls emportaria, bé en aquest poble ni els castigava Deu ni

venia el dimoni a per ells, no, sinó que hi havien bruixes… Els ciutadans, com es sorprenien fàcilment, es creien qualsevol cosa que els digueren, en aquest cas es cregueren que, per haver celebrat unes quantes celebracions paganes, hi havia una bruixa en cada carrer, en cada poble, inclòs en cada casa, per això pràcticament tots els ciutadans desconfiaven dels demés. (En el poble, dos ciutadans parlen i arriba un correguent i quasi sense respiració) CIUTADÀ1: Aquest matí m’ha tocat pagar 3 cabres i dos conills al mercader del port per que hem donara peix fresc. CIUTADÀ2:No creus que és un poc car? Podries haver comprat altra cosa en volta de peix. CIUTADÀ3: (Arriba a l’escena correguent i sufocat) Ajuda, ajuda! La meua filla ha desaparegut! L’heu vista per alguna banda? Té 7 anys, mesura més o menys metre i vint, té el cabell de color castany i és molt bonica… Per favor digueu-me que l’heu vista. CIUTADÀ2: Què et passa Iban? No parles tan apressa i conta-mos el que t’ha ocorregut! CIUTADÀ1: Això home que de segur que té solució. CIUTADÀ3:No té solució, el que ha ocorregut és que eixes maleïdes arpies m’han llevat a l’únic que més m’importa en la vida, deu meu que hauran fet en ella! Avisaré al poble Açò no pot quedar així! (El ciutadà3 se’n va de l’escena apressa cap a la plaça del poble per anunciar la desaparició) CIUTADÀ3: Escolteu, poble, he de contar-vos notícies! Aneu amb cura aquestes nits de divendres; les bruixes vos poden llevar lo que més aprecieu de la vostra vida, hem referisc als vostres fills i filles, i a saber que fan amb ells... En aquestos moments poden estar morts, o pitjor els hauran sacrificat pels seus beneficis propis. Sé del que parle , aquesta mateixa nit la meua filla, la cosa que més m’estime del món, ha desaparegut i em jugaria el coll a que han sigut elles. (Apareix en escena el castell del marquesos de Valdespina) MARQUES: Dema ens visitarà el gran inquisidor Alonso de Salazar, per ordre dels reis. MARQUESA: Saps que mai e sigut partidària de la santa inquisició encara que estiga autoritzada per la santa sede. ( arriba el paje a la escena ) PAJE: Senyors de Valdespina, a arribat a les meues orelles que en el vostre pobre natal Zugarramurdi, han trobat bruixes, i ara estan furtant als xiquets. (Els dos Marquesos fan cara de sorpresos) ( Anem a la muntanya) BRUIXA 1: Passa’m un poquet de pota de conill. BRUIXA 2: Pota de conill? Tu estàs boja? BRUIXA 1: Que dius? BRUIXA 2: Si poses pota de conill en semen de mascle cabrió eixiries per l’aire. BRUIXA 1: Com se m’ha pogut passar una cosa tan greu? BRUIXA 2: No passa res continuem.

BRUIXA 1: Passam, doncs, la molsa d’aquell arbre. BRUIXA 3: Ací tens. (mentre continúen fent la pocima sona un soroll, és la bruixa 4 que ve correguent perquè s’ha enterat d’una cosa) BRUIXA 4: Companyes, he descobert una cosa que no us va a agradar... BRUIXA 3: Dis-ho d’una vegada! BRUIXA 4: Al poble pensen que hem furtat una xiqueta i que som les que han provocat totes aquelles malifetes, i venen a per nosaltres! Què fem ara?! BRUIXA 2: No et preocupes, haurem desaparegut abans que ens troben. BRUIXA 4:Però com?? BRUIXA 2: Tornarem a les nostres cases, arreplegarem el que ens faja falta i a l’alba ens anirem. BRUIXA 1: Bona idea, ens vegem ací demà al matí. (Cadascuna torna a sa casa al poble i comencen a arreplegar. En escena es troben l’inquisidor i els seus soldats junt al marqués i a la marquesa) MARQUÉS: (fent una reverència) Bon dia Alonso. (li besa l’anell) MARQUESA: (fent una reverència) Bon dia.(li besa l’anell) INQUISIDOR: Bon dia. MARQUÉS: Esperem que haja tingut un bon viatge. Cap importuni espere. INQUISIDOR: No es preocupe, tot ha anat sobre rodes. PAJE:Senyor marqués no havia de comentar-li ningun tema al senyor Alonso? MARQUÉS:Tens raó, se m’havia oblidat per complet. Es tracta de que al poble natal de la Marquesa, diuen els camperols comenten que hi ha bruixes a les muntanyes. Inquisidor: Íñigo ,Sein, Aitor aneu a la muntanya i vosaltres Nikola, Patxi aneu a registrar el poble, que no se diga que la santa inquisició no cuida des ciutadans. ( Al dia següent, a la muntanya de les bruixes) BRUIXA 1: Esteu ja totes preparades? BRUIXA2: On anirem? BRUIXA3: I les nostres famílies? BRUIXA4: Però sabeu, qui ha dit els nostres noms? BRUIXA 3: Crec que ha sigut Iban, que li han furtat la filla en la pescateria. Segurament se haurà perdut la xiqueta per el poble i ja haurà aparegut... BRUIXA 1: Be, segurament anirem cap al nord a França. BRUIXA 2: Però podrem fer vida normal? BRUIXA 1: Esperem! Anem anant o mai arribarem! BRUIXA 3: Esperem que ens siga favorable el temps. (Al bosc, Íñigo ,Sein, Aitor van pel bosc buscant les bruixes amb escopetes.) IÑIGO: Quan les trobem que fem? Les arrestem o.... (el va interrompre Sein) SEIN: Les matem! (comencem a discutir entre ells) AITOR: Deixeu-vos de xorrades, calleu i mireu. En eixa covà d’allí se sent soroll. IÑIGO: Anem? AITOR: Es clar que si. Iñigo tu aniràs per el costat dret i tu Sein per el esquerre. Jo me quedaré a l’entrada per si intenten fugir. SEIN: Val, però apressa que tinc fam i la dona desprès vol... (A la cova les bruixes senten un soroll)

NARRADOR: Les bruixes van intentar defendre’s dels soldats, però va ser inútil ja que ells disposaven d’armes, i elles soles tenien pedres... (Apareixen en escena totes les bruixes encadenades a la plaça del poble, estan següent jutjades pel Inquisidor, als palcs més importants es troben els marquesos i a la plaça es troba tota la multitud) INQUISIDOR: Ens trobem ací per fer complir les santes escriptures. Aquestes dones han sigut acusades de bruixeria i d’adoració al mateix diable. CIUTADANS: A la foguera en elles!!! MARQUESA:Però no enteneu que ixes dones han sigut del poble de tota la vida, us han criat, cuidat, ajudat, vos han donat de menjar... I aixina es com li ho torneu? L’únic que han fet elles ha sigut fer unes receptes i tradicions seues que les porten fent al regne des de temps immemorials. Inquisidor; Esta diguent que vostè dona suport a aquestes bruixes? Marques; Vostè esta diguent que la meua dona es una bruixa? INQUISIDOR: Això ho ha dit vostè senyor. MARQUES: Deixem-se de bestieses i continuem amb el juit. CIUTADANS: A la foguera! INQUISIDOR: (A les bruixes) Teniu alguna cosa que dir abans que les flames de l’inframunt acaben amb la vostra anima pecadora? BRUIXA1: Sabeu, senyor inquisidor, encara que vos ens comdene de bruixeria jo no pense que el que haja fet estiguera mal. BRUIXA2: I vostè quan vaja a morir tindrà la consciencia tranquil·la? BRUIXA3: Veïns, penseu que hem sigut nosaltres que han furtat als vostres fills? Perquè no pregunteu al vostre benvolgut Inquisidor? BRUIXA4: Penseu que la santa església es tota bona? INQUISIDOR:Calleu! Això son tot blasfèmies! Iñaki dus-les a la foguera! MONJOS:A nome del padre il figlio e lo spirito santo amen. (A la foguera les bruixes criden) BRUIXES:Nosaltres morirem però tenim la consciència tranquil·la! ( Foguera ) NARRADOR: I així es com va acabar el succés mes important i terrorífic del poble de Zugarramurdi. Mesos després de que moriren les dones, van començar a desaparèixer xiquets altra vegada i el Inquisidor torna a visitar als marquesos.