Juliol 2004Núm. 1034a. època

LA VOSTRA PARAULA, OH DÉU, ÉS FONT DE VIDA ETERNA.

(SANT AGUSTÍ, CONFESSIONS)

S U M A R I3 La Pasqua, centre de la nostra vida

P. Abat Josep Ma. Soler

6 La paciència de DéuP. Abat Sebastià Bardolet

7 Apunts per reflexionar i pregar a la llumdel cap. 17 de l’evangeli segons Sant JoanLluís Planas

10 Pere i Jesús: la lògica de l’amorCebrià Pifarré

12 La felicitat de viure des de DéuJoan-Carles Elvira

13 Llegir la paraula Glòria a la Bíblia J. Frisque

16 Meditació i contemplació de la creu Lluís Planas

19 Efrem de Nísibis Manel Nin

22 Himne XX sobre la fe

23 Del pelegrí querubínic Angelus Silesius

C R Ò N I C A

24 Joia i festa tot celebrant l’eucaristia Ma. Dolors Tresserras

25 Domínica Laetare a Montserrat Ma. Dolors Rovira

26 Excursió-convivència Montserrat Bach

N O T I F I C A C I O N S

- Els nostres difunts- Calendari d’activitats dels oblats (abril-desembre 2004)

Juliol 2004Núm 1034a. època

Fotografia de la portada:Detall del mar de Galilea

Imprimeix: Bengar GràfiquesLluís Companys, 62GRANOLLERS

Dipòsit legal: B-2907-1996

3

PUNT DOCTRINAL DEL PARE ABAT JOSEP MA SOLER

LA PASQUA, CENTRE DE LA

NOSTRA VIDA

Gràcies per la vostrafelicitació pasqual.També gràcies perquè

el senyor Icart en nom de tots elsoblats, i també alguns a nivell per-sonal em van fer arribar la felicitacióper la festa de sant Josep.Gràcies a tots. I suposo que, apart dela felicitació, i encara més nombrosesque la felicitació, devien arribarpregàries pel meu servei abacial a lacomunitat. Moltes gràcies. També usvull dir que els oblats compten ambun espai en la meva pregària.

Avui, en aquesta conjunció entrela domínica Laetare i la festa deltrànsit de sant Benet, m’agradariaparlar-vos una mica de la centralitatde la Pasqua en la Regla i el que aixòhauria de suposar, d’una banda, evi-dentment pels monjos, però tambépels oblats i oblates que volen viurel’espiritualitat de la Regla.

D’una banda, sant Benet diu enel c. XLIX que “tota la vida monàsti-ca hauria de ser com una quaresma”.No ho diu tant en el sentit peniten-cial com en el sentit més profund queté la quaresma, que és d’una actitudviva, d’una existència tota ella en ten-sió cap a la celebració de la Pasqua i,d’alguna manera, cap a la Pasqua delfinal de la nostra vida, que és la quecommemorem avui de sant Benet.Per tant, quan sant Benet ens diu quetota la vida hauria de ser com unaquaresma, ho hem de llegir enaquest sentit: a la llum de la Pasqua.

Després hi ha un altre fet quetambé ens ho diu molt indirecta-ment. Vosaltres ja m’heu sentit en

altres moments, sobretot abans de serabat en què m’adreçava més als oblatsi escrivia més perquè tenia méstemps: Intento fer una presentació dela Regla que no sigui només un textamb unes normes a complir sinó untext d’espiritualitat per viure. En laRegla hi ha dos elements que sónsignificatius: un és al c. XLI que,aparentment, diu “a quines hores s’hade menjar”. Però si agafem el text dela Regla veurem que comença dient:de Pasqua fins a Pentecosta s’ha demenjar.... Després va desgranantcom s’ha de menjar a les altres èpo-ques de l’any. Fixeu-vos que no

comença pel primer d’any, que al’època de sant Benet ja començava elprimer de gener; no comença tampocper la quaresma, que seria lapreparació de la Pasqua, sinó quecomença per la Pasqua.

Una cosa semblant, la trobem enel c. VIII quan sant Benet comença aestructurar l’ofici diví. Comença par-lant del que s’ha de fer al temps dePasqua. D’aquesta manera ens estàdient que tota la vida - perquè l’horaridels àpats i l’horari de l’ofici diví és elque marca tota la jornada del monjo-és a dir, cada jornada i, per tant, tota lavida ha d’estar centrada en la Pasqua,

4

vetllant amb els llums encesos”.I sant Benet ens està dient: quan aneua dormir, dormiu, descanseu perquèus pugueu llevar ben reposats, comdiu la Regla, però en el fons del cormireu de tenir una actitud de vigilàn-cia. Per tant, el que diu sant Benet ésuna cosa pràctica, però el vocabulariens invita a fer una lectura simbòlica.Bé, doncs: quan sant Benet diu quel’últim àpat del dia s’ha de fer tambéamb claror natural, per tant, no a lesfosques, no que a fora hi hagi foscori, per tant, que calgui encendre lesllànties, ens estaria dient, també, unarealitat espiritual. De fet hi ha moltstextos cristians antics, i en el NouTestament mateix ho trobem en elsevangelis, en textos de sant Pau, a lescartes de sant Joan, etc. que ensparlen de la llum i les tenebres. Ésuna tipologia, són dos tipus moltclàssics en el Nou Testament. Lestenebres, la foscor, la nit, és vista pelNou Testament i pels textos clàssicsde l’espiritualitat cristiana com eltemps del mal, no tan sols del mal,sinó del Maligne, el temps propiciper cometre pecats i, entre aquestspecats, l’evangeli mateix, com fa santBenet després en un altre capítol, hiposa la gola i la disbauxa. La gola i ladisbauxa, sobretot la disbauxa en elmenjar. Aleshores, quan sant Benetens diu que hem de prendre l’àpat delvespre amb llum natural ens estariadient amb altres paraules -a la llum,ja dic, de textos contemporanis oanteriors, o del mateix NouTestament- ens estaria dient: penseuque sou fills de la llum i del dia, quevosaltres no pertanyeu ni a la nit ni ala foscor. Estic citant la primera cartaals tessalonicencs. Per tant, i és aquíon volia anar, com hem de viure perviure l’espiritualitat benedictina?D’una banda centrats en la Pasqua,però aquest “viure centrats en laPasqua” vol dir viure com a fills de lallum. De fet és una realitat que hemcomençat a viure en el baptisme.Des del baptisme, per la gràcia delsagrament, per la fe, hem començat aser fills de la llum i, litúrgicament ho

en el misteri pasqual de Jesucrist.

La importància encara més indi-recta de la Pasqua la trobem en lamanera com subratlla la celebraciópasqual de cada setmana, que és eldiumenge i com els diversos serveis -ell parla del lector, dels servidors detaula, dels servidors de cuina-comencen el seu servei el diumenge idesprés d’haver pregat per ells, en elcas dels servidors a Laudes i en el casdel lector desprès de missa. És a dir,el servei comunitari, el servei delsuns als altres pren la seva força delmisteri pasqual, perquè els Laudessón la lloança del matí centrada en laresurrecció de Jesucrist. L’Eucaristiaés la presència del misteri pasqualtambé actualitzat en cada Eucaristia.És d’aquí que - per no dir només elsmonjos- els qui volem viure l’espiri-tualitat de sant Benet hem de treurela força: del misteri pasqual i de l’ac-tualització que és l’Eucaristia, n’hemde treure la força per viure cada dia icada jornada amb un esperit deservei. Perquè som, vivim centrats enel misteri pasqual de Jesucrist que enel fons és el gran servei que Jesucristfa a la humanitat: donar la vida a la

creu - d’alguna manera ja anunciantl’evangeli, però sobretot donant lavida a la creu- i donar la vida novaamb la resurrecció.

La Pasqua, doncs, és el centre dela vida dels qui volem inspirar-nos enl’espiritualitat de sant Benet.Aquesta dimensió de mort i de vida,però subratllant la dimensió de vida,la dimensió joiosa de la victòriapasqual de Jesucrist. Per tant hau-ríem de viure cada vegada més - i laquaresma és un bon moment perveure com ho fem centrats en laPasqua, viure l’actitud de servei, dedonació, sigui en els nivells que sigui:a casa, en el treball, en la relació ambels altres, en la relació entre elsoblats, etc. amb aquesta clau deservei però amb la gràcia que ens vede la Pasqua.

Després volia fer referència,perquè em donarà peu a desenvolu-par una mica més, volia fer referèn-cia, dic, a una altra frase del mateixc. XLI, aquest que descriu a quineshores s’ha de menjar. Aquest capítoldiu, en l’últim verset, i ho diu duesvegades, que l’àpat del vespre s’ha defer sempre amb claror de dia, senseque tinguin necessitat d’encendre lesllànties. Una mentalitat pràctica, jodiria un català, llegeix aquest textdient: és clar, perquè així, si no hand’encendre les llànties estalvien oli i,per tant, l’economia de la comunitatté menys despeses. No s’ha d’excloureaquesta interpretació, evidentment ésuna cosa pràctica, però hi ha moltscomentaristes que hi veuen una reali-tat simbòlica semblant a la d’un altrecapítol, el XXII, que és on sant Benetdiu “com han de dormir els monjos”,i aleshores diu que han de dormirvestits, cenyits i amb una llàntiaencesa en el dormitori. Si poguéssimllegir la Regla en llatí i poguéssimagafar l’evangeli de sant Lluc tambéen llatí, veuríem que les paraules quefa servir sant Benet ens sonen al textllatí de l’evangeli de sant Lluc. Esticparlant de sant Lluc, c. 12, versets35-40, on Jesús diu: “estigueu semprea punt, estigueu vestits i cenyits,

simbolitzem a l’inici de la vetllapasqual, quan caminem darrere elciri pasqual que és la llum de Crist,com diem, portant, també, un ciriencès en el sentit de dir: és la llumdel Crist, però jo, cristià, tambéresplendeixo per la fe, i les mevesobres també han de resplendirdavant dels altres perquè també esticincorporat al Crist, que és Llum.També jo sóc llum, per gràcia deDéu, no per mèrit nostre. Això, desdel baptisme. Aleshores, si som fillsde la llum, fills del dia, vol dir quehem de viure d’una determinadamanera, que la nostra manera deviure no ha de ser la que correspon ala nit ni a la foscor, que seria viurefora de la llum del Crist i, per tant,viure en el mal. I, quines són, en elNou Testament, les característiquesde viure en la llum? O, una altraexpressió que trobem, de caminar enla llum? Les característiques sónviure amb sobrietat, i aquí ho rela-cionem amb allò de l’àpat de santBenet, viure amb sobrietat no tansols en els àpats sinó en tota la vida,“viure, diu la carta als romans, sensebaralles ni enveges, amb sobrietatpersonal i la pràctica de la caritat fra-terna”. O la carta als efesis que diràque “els fruits de la llum són la bon-dat, la justícia i la veritat”. Però elconjunt del Nou Testament subratlla,sobretot, com a distintiu de ser fill dela llum, de caminar en la llum, d’es-tar en la llum, l’amor fratern.Recordo només un text, aquell de laprimera carta de sant Joan: “el quiafirma que està en la llum però odiael seu germà, encara està en la foscor.El qui estima el seu germà està en lallum i res no el farà ensopegar”.Encara més endavant, també laprimera carta de sant Joan: “si estemen comunió els uns amb els altrescaminem en la llum, i la sang deJesucrist ens purifica de tot pecat”.Caminar en la llum, viure la sobrietat,la bondat, la justícia, la veritat,l’amor fratern, són les caracterís-tiques de ser fills de la llum, per tantd’estar incorporats a Jesucrist. I aixòens és, també, penyora de vida eterna.

Viure en aquest món assemblant-noscada vegada més al Crist que ésLlum, és penyora de ser semblants aell, que és la Llum, també en elmoment que ell es manifesti i elveurem tal com és, segons diu,també, la primera carta de sant Joan.

Per tant, als deixebles de santBenet, per la quaresma se’ns proposai se’ns demana de ser cada vegadamés fills de la llum i d’anar deixantles obres de la nit i de la foscor.Com ho farem? Recorrent sempre(sempre anem a parar allà mateixperò és fonamental) recorrent a laparaula de Déu. Sant Benet en elPròleg ens dirà d”’obrir els ulls a lallum deífica”, a la llum de Déu queens indica quin camí hem de seguirper viure com a fills de la llum, percórrer pel camí dels manamentsmentre tenim la llum de la vida.I d’aquesta manera arribarem a par-ticipar de la Pasqua de Jesucrist.

La meva exhortació, doncs, seriaa sentir-nos cridats i encoratjats aviure cada vegada més com a homesi dones centrats en la Pasqua, enaquest sentit podríem dir fills de laPasqua, i homes i dones centrats enla Llum. Viure com a fills de laLlum. És una característica moltbenedictina i, certament és el camíque va portar sant Benet, - avui encommemorem el Trànsit- a partici-

par de la victòria pasqual de Jesucristen el moment de la seva mort.Hauria de ser la característica del’espiritualitat benedictina. Hi haaltres espiritualitats que potser sóntan vàlides com aquesta, que se cen-tren més en altres aspectes i no tanten aquesta dimensió pasqual.Una característica dels que volemseguir el mestratge de sant Benet,seria, doncs, aquesta de la centralitaten la Pasqua. És una espiritualitatjoiosa, és una espiritualitatencoratjadora, una espiritualitatque, d’una banda, connecta moltamb el que era l’espiritualitat del’Església antiga, de l’Església delsPares i dels primers monjos i, d’altrabanda crec que és, si se’n treu totesles conseqüències, una espiritualitatno solament vàlida per avui, sinócapaç de presentar una visió opti-mista i positiva de la fe cristiana i,per tant, capaç de fer-se atraient a lespersones. Tant de bo que nosaltresmonjos i vosaltres oblats puguem sercada vegada més testimonis d’aques-ta Llum i ser, cada vegada més, llumper als altres.

Res més. Ja des d’ara bonaPasqua a tots, i portin també lasalutació als que no han pogut pujaraquí aquesta domínica Laetare, peròque també formen part de la famíliadels oblats. Bona tarda. C

5

LA PACIÈNCIA DE DÉU

per a instruir-nos; així, gràcies a laconstància i al consol que ens donen lesEscriptures, mantenim l’esperança (15,4).

Acceptem, doncs, la instrucció querebem de la Història de la Salvació,història ben humana, i així seremcapaços de mantenir l’esperança. Perquèconstatem que, en el nostre èxode par-ticular cap a la terra nova i el cel nou queDéu ens ha preparat, aquell esquemacontinua repetint-se. Massa sovint somingrats envers Déu i pequem tot enyorant els il·lusos avantatges dequalsevol esclavitud. I quan hem desofrir la conseqüència d’aquest pecat, ésllavors que busquem un intercessorperquè Déu faci cas del nostre clam.El gran intercessor davant del Pare, elCrist. Continua havent-hi intercessors isobretot continua havent-hi la generosi-tat i el perdó de Déu. La paciència igenerositat de Déu no s’acabaran mai.

Això és el que ell intenta dir-noscada quaresma. No vol la mort delpecador; vol que es converteixi i quevisqui. I perquè tinguem possibilitatsde convertir-nos, una vegada més “enssón oferts de treva els dies d’aquestavida, per a esmena de les nostresmaleses, tal com diu l’apòstol: Que nosaps que la paciència de Déu t’empenyal penediment?”, com ens recorda santBenet als monjos (RB pròleg 36-37).Déu ens dóna una nova oportunitat,perquè sapiguem mirar enlaire ipuguem veure el signe de salvació,aquell que, penjat a la creu, reconcilia isalva tots els qui amb esperança elmiren. La paciència de Déu, la sevaespera ens dóna esperança.

Un últim pensament: Som conscientsque tots hem rebut també la vocaciód’amics de Déu i, per tant, d’intercessorsa favor del poble? C

PER P. ABAT SEBASTIÀ M. BARDOLET1

la paciència generosa de Déu.

Llegint sobretot els llibres del’Èxode i dels Nombres trobem sovintaquest esquema: El poble escollit escansa de la seva situació, malgrat seruna situació de privilegi. I acaba lapaciència i malparla contra Déu i contraMoisès. “Estàvem millor a Egipte enl’esclavitud, enyorem les olles, la carn iles cebes i tot el que allí teníem”. Déus’irrita (perd la paciència momentània-ment) i castiga el poble amb algunaplaga. El poble s’adona del seu pecat ide la seva ingratitud i demana a Moisèsque intercedeixi al Senyor. Moisès,d’aquesta manera, demostra ser el granamic de Déu i el gran intercessor delpoble. I Déu, compassiu i benigne, per-dona el seu poble, demostrant així laseva gran misericòrdia, la seva granpaciència i la seva gran estimació pelseu poble.

Aquest esquema es repeteix moltesvegades durant l’èxode d’Israel cap a laterra promesa. Avui la primera lecturaens en recordava un episodi. Per laimplicació que ha de tenir en la nostravida penso que és oportú de recordarallò que sant Pau diu als Romans: tot elque fou escrit en altre temps, va ser escrit

No cal llegir tota la Bíbliani saber tota la història dela humanitat per estar

convençuts d’aquella expressió tan ricade “la paciència de Déu”. Els humansconstantment hem provocat aquestapaciència divina. Ja al cap de poc de lacreació de l’home i de la dona Déu vahaver de suportar –diguem-ho així– elpecat de desobediència de la sevacriatura, cosa que va fer variar elsplans primers. Però, si havia estat bonai meravellosa tota la creació, molt mésmeravellosa serà la redempció, fruit de

6

(1) Homilia del 30 de març 2004 Nm 21,4-9Jo 8,21-30

7

PER LLUÍS PLANAS

APUNTS PER REFLEXIONAR I PREGAR

A LA LLUM DEL CAP. 17 DE

L’EVANGELI SEGONS SANT JOAN

El capítol comença situant-nosa les acaballes del discursque Jesús fa al darrer sopar.

Hem de tenir present que l’evangelide Joan es redacta quan la comunitat,que Jesús havia format, ja ha estatprovada de moltes maneres: coneixienel sofriment de la persecució, ladivisió que s’havia produït entre ells,la incomprensió de part de molts delsseus conciutadans; eren pocs, peròtenien la necessitat que la paraula deDéu manifestada per Jesús els donésla força necessària per tirar endavant.No eren moments, precisament, demolta eufòria.

Quelcom de semblant, penso queho podem percebre ara; en aquestsmoments en què l’Església deCatalunya que peregrina cap a laterra promesa del regne, molts tenim

la sensació que avancem feixuga-ment, però no podem abandonarl’esperança. Treballar l’esperança sig-nifica, per una banda, que ens calagafar l’evangeli com la font d’aiguaviva, en la qual podem saciar la nos-tra set. Ens cal, doncs, una capacitatper millorar la nostra interioritat; i,per l’altra, hem de tenir clar el camíque hem de recórrer i quin ésl’horitzó. Caminar amb el cap cot,una mica desmoralitzats, amb unsentiment de cansament, ensimpedeix de posar-nos en la direccióveritable. Aquests apunts volen aju-dar a viure la comunió amb Déu,com la força que ens ha de permetreanar omplint de sentit el que estemvivint, i el que en el futur haurem deviure.

Comença el capítol fent-nos

saber que Jesús ha acabat el seu dis-curs; en ell ha explicat quina ha estatla seva experiència humana i espiri-tual, en la seva missió d’anunciar alshomes que Déu no ens ha abando-nat, sinó que s’ha compromès tant,que no ha dubtat que la seva accióentre els homes es manifestés ambels límits humans, però que aquesthome, Jesús, no ha perdut mai la sevacondició d’estar permanentment encomunió amb el Pare.

Aquesta comunió amb el Parequeda clara quan comença a pregar alPare: és una relació personal, única,íntima, clara, transparent, profunda iintensa. De fet són les qualitats quehan d’embolcallar la pregària.

El tema de la pregària està cen-trat entorn de la glorificació del Fill.Aquesta glòria no és únicament unamanera de ser pròpia de Déu, sinóque manifesta l’acció de Déu en elmón quan Jesús obra els miracles.L’acció de Jesús ens ve a dir: Déuintervé en la història. La pregàriaenceta un altre tema que és molt esti-mat per Joan, l’hora: “Pare, haarribat l’hora” que ens porta almoment de la màxima donació delFill en la mort en creu.

En aquesta hora de la mort, Cristfa una mirada al passat i veu com totala seva vida ha estat al servei de lahumanitat, perquè tota ella sigui pro-gressivament glorificada. Ell havingut a empeltar la Vida divina en elcentre de la vida quotidiana delshomes; ho ha expressat així: “li hasconcedit poder sobre tot home,perquè doni vida eterna”. La vidadivina, doncs, no està al marge de lavida dels homes, sinó que hi està

8

ser enviats al món i participar de lasantedat de Déu formen part d’unamateixa realitat. La santedat i la missió han d’anar juntes.

La tercera part, que comença enel verset 20, retorna de nou al temade la unitat dels seus deixebles que téel fonament en el coneixement delPare. Abans, però, Jesús comença:“No prego només per ells, sinótambé pels qui creuran en mi gràciesa la seva paraula”. L’abast de lapregària s’amplia i s’aprofundeix: elsefectes de la missió i de la santedatno seran patrimoni dels primersdeixebles, sinó que, com una baulad’una cadena, també hi prendranpart els deixebles dels deixebles.

Prenent consciència que l’acciósalvadora de Jesús va passant per lahistòria de la humanitat, entra en eltema de la unitat: “Que tots siguin u”.Fa un pas més. Revela aleshores queel fonament de la unitat entre els quicreuen es basa en la relació íntimadel Pare i el Fill: “com tu, Pare, estàsen mi, i jo en tu.” Estem davant eltestimoni d’una vida viscuda endependència, però que no es tanca enella mateixa, sinó que es fa oberturaals altres. La unitat dels deixebles ésel signe de la unitat de Crist amb elseu Pare. Convé ara subratllar que,aquesta unitat, no vol dir uniformitat(que tot és el mateix, que tot ésigual), sinó transparència: cadascúmanté la seva personalitat, i calrespectar la funció que té cadascú;per tant, aquest unitat que és relacióalhora, ha de ser feta en l’acollimenti l’acceptació plena, total, de l’altre.Amb tot hem de ser conscients queaquesta unitat, tan perfecta, elsdeixebles només l’assoliran en la sevaplenitud en l’escatologia: “queestiguin amb mi allà on jo estic, ivegin la meva glòria, la glòria quem’has donat perquè m’estimaves desd’abans de crear el món.” (verset 24).

Els dos darrers versets (25,26)manifesten que, al camí cap a laplenitud, s’hi va amb l’aprofundi-ment del misteri de Déu que es dónaa conèixer per mitjà de Jesús: “Jo elshe fet conèixer el teu nom i els el faréconèixer més encara”. La via per

implicada, de tal manera, queJesucrist haurà de passar, fins i tot,per la mort, com tots els homes.Aquest és el do que Déu ha fet a lahumanitat. Des d’ara, l’esperançadel cristià està centrada en la vidaeterna que ja comença a ser realitatentre nosaltres. Comença un mónnou en el qual Déu i la seva glòriaserà tot en tots.

Quan celebrem l’Eucaristiareproduïm el que trobem en aquestapregària sacerdotal de Jesús. Donemgràcies per la meravellosa comuni-cació de la glòria del Pare als homes;recordem com Jesús, el nou i defini-tiu anyell pasqual, amb la seva vida,mort i resurrecció, manifesta laglòria del Pare en Ell; i demanemque aquesta glòria es vessi sobrel’home. Aquests aspectes que hesubratllat és el que expressa el cànonde la missa.

A partir del verset 11, la pregàriade Jesús se centra en la necessitat queels deixebles visquin units.Crist constata que, mentre ha estatentre els homes, ha pogut mantenirels deixebles en la unitat, llevat d’un,

i això ha estat possiblegràcies al poder que elPare li ha donat. Peròara se’n va; la unitatperilla. Hi hauria latemptació que, volent-los protegir, treure’lsdel món (mireu elsV 15 i 16), però aixòno seria una bonasolució, perquè pre-cisament han de sertestimonis en el món.(V 17). Per poder feraixò, demana que elsdeixebles siguin “con-sagrats en la veritat.”(v 19); es tracta d’en-fortir la interioritat,deixant que el Regnecreixi dintre seu.

El pas de Jesús enaquest món cap a lasantedat del Pare espresenta com una con-

sagració o santificació. Per comprendremillor el significat de consagracióens hem de situar dins el contextcultual: és una al·lusió a la víctimaconsagrada a Déu, com trobem enl’AT, en la qual, mitjançant el sacrifi-ci en holocaust, es passa a l’esferadivina. Crist és holocaust amb la sevadonació fins al sacrifici de la mort encreu. Crist està content perquè laseva consagració, implica la con-sagració o santificació dels deixebles.Així, mentre que Jesús, per la sevaconsagració passa a l’esfera divina, alsdeixebles els permet que puguinaccedir a la vida santa en tant queestan en contacte amb la paraula dela veritat; quan els deixebles creuen ies fan seva la paraula de la veritat,poden arribar al lloc sant del Pare.

Resumint: Crist accedeix a lasantedat del Pare per mitjà del sacri-fici que implica la seva mort; elsdeixebles accedeixen a la santedat delPare mitjançant el sacrifici que impli-ca creure en la Paraula encarnada.

La vocació dels deixebles a lasantedat no els allibera de ser enviatsal món: “Tal com tu m’has enviat almón, jo també els hi he enviats”.Ens trobem, doncs, que la missió de

9

poder aprofundir aquest coneixementés l’amor: “perquè l’amor amb quèm’has estimat estigui en ells.” Ens calavançar en l’experiència de l’amor deDéu.

Així, doncs, ens podem apropar ala glòria de Déu, i esdevenir, per laproximitat, sants, per l’experiènciahumana de l’amor que ens porta a laveritable unitat.

D’entrada, hem de ser conscientsque l’amor suposa participació i reci-procitat. Quan Jesús prega per la uni-tat dels cristians està suposant la par-ticipació activa de cadascun delscreients, i que tots actuaran recípro-cament; que no hi haurà en les sevesactituds ni omissions, ni passivitats,ni marginació, sinó lleialtat, sinceri-tat. Aquesta unitat, objectivament,no és únicament conformar-se,adaptar-se a les estructures organitza-tives, ni habitar sota un mateix sostreprocurant de no molestar ni sermolestat, sinó viure el significatd’aquesta afirmació: “Tu en mi, i joen tu”, que revela el desig de compar-tir i el principi de reciprocitat. Quanafirmem que el nostre model ésl’amor de Déu, estem dient que Déu,amb nosaltres, fa això; i aquest és elnostre camí. Quan diem que Déu ésamor, estem dient que Déu desitjaque l’home que Ell ha estimat, Jesús,i després tota la humanitat, siguincom Ell, en Ell.

L’amor també té el vessant deldolor i del sofriment. Per exemple:l’amor de la mare que pateix perquèel seu fill està malalt. Ara bé, enspodem preguntar: ¿aquest fill, amb elpatiment de la mare, serà conscientque és estimat de la mare?Necessitarà rebre de la mare unssignes, unes paraules, que expressinel que viu la mare; i quan haurà rebutaquests senyals, aleshores pot estaren condicions d’interpretar correcta-ment el significat que té per ell que lamare pateixi per causa d’ell. El fillpot reconèixer que és estimat peldolor que s’ha comunicat. Cal que hihagi entre tots dos una grantransparència i comunicació. Però lanostra experiència humana ens diuque no sempre és així: que moltes

vegades la comunicació no és rebu-da d’una manera adient, esdevéopaca als sentiments, i es produeixun distanciament que pot ser moltdolorós quan l’altre és incapaç d’en-tendre-ho. En l’amor de Déu hi pothaver dolor; la comprensió d’aquestdolor per part de Déu és absolut,però no ho és per part de l’home.Segurament que tot allò de dolorósque té la creu ho podem entendredes de la perspectiva física, i fins,per simpatia, podem tenir unaaproximació del dolor moral; peròés molt més difícil que siguemcapaços d’entendre i comprendre,en tota la seva profunditat, el dolordel Pare i el del Fill, acceptant lamort en creu. Encara que la morten creu fos l’acte de la voluntat delPare, no vol dir que al mateix Pareli fos indiferent el dolor, sinó que hiha una comprensió que no somcapaços, mortals com som, desaber-ne la seva qualitat intrínseca.

El v 10 “Tot allò que és meu és teu,i allò que és teu, és meu” ens dónauna pista, una intuïció, del quepodia significar el dolor viscut desde la perspectiva del Pare i des de lavivència del Fill.

Per acabar cal assenyalar quel’amor és gratuïtat i iniciativa sensedeixar de ser recíproc: és actiu i éspassiu, estima i es deixa estimar;aquest vessant de l’amor de deixar-seestimar ¿com percebem que la vaviure Jesús quan obeeix el Pare i morclavat a la creu? Jesús per amors’ofereix Ell mateix; es fa ofrena.I fent-se ofrena obre les portes alperdó, i aquí pren la iniciativa quandiu des de la creu: “Pare perdona’ls”.Com ens diu a 1Jo 4,10: “expia elspecats”. La gratuïtat i la iniciativa del’amor les trobem expressades en elperdó, en tota la seva densitat.

Aturem-nos. Mirem-nos. Con-templem, cadascú, què hi ha del’amor de Déu en nosaltres. C

10

El darrer capítol del’Evangeli de Joan sensdubte fou afegit, a manera

d’epíleg, un cop la redacció delllibre ja era completada.

A través de dues escenes, la delspescadors i la del pastor, l’autordeixa escrita per a la comunitat ecle-sial la darrera lliçó de Jesús, el qual

havia promès als deixebles que, uncop ressuscitat, es reuniria amb ells aGalilea.

En clarejar la diada de Pasqua,des de la riba del mar, símbol de l’e-ternitat, Jesús, el Mestre, crida elsdeixebles que es trobaven en altamar, escarrassant-se per pescar. Debell antuvi no van reconèixer el

Crist, tot i que el deixeble a qui Jesúsestimava havia dit a Pere, a caud’orella: “és el Senyor”. Als deixeblesels caldrà la fe per poder reconèixerJesús, finalment, en els signes del papartit. Ressalta, en l’escena, la ini-ciativa de Pere, i amb ell solidaris elsaltres deixebles, afanyant-se a estirarfins a terra ferma la xarxa plena depeix, símbol del Regne.

La humiliació de les xarxes buidesels havia ben disposats per assaborir elsentit de la Gràcia en l’àpat que Jesúsels ha aparellat vora mar.

En la segona escena d’aquestapèndix del IV Evangeli, Pere rep deJesús l’encàrrec de ser pastor de lacomunitat aplegada amb vista a lairrupció imminent del Regnat deDéu: “Pastura les meves ovelles”, lifa el Senyor, no sense abans haver-lifet la pregunta crucial: “Simó, fill deJoan, ¿m’estimes?”.

Pere era un home fràgil, com lamajoria de nosaltres. Poc abans deldrama de la passió havia fet afirma-cions plenes de generositat, i sin-ceres, prou que sí, però molt a ladefensiva, desconeixedor encara dela seva defallença: “Senyor, estic dis-posat a donar la vida per vós”.

En el moment de la prova, en leshores fosques de la passió, incapaçd’estimar Jesús més enllà de l’afectehumà, havia negat Jesús fins a tresvegades; s’havia avergonyit de ser

PERE I JESÚS: LA LÒGICA DE L’AMOR

PER CEBRIÀ M. PIFARRÉ

deixeble del crucificat.

¿Com és que Jesús, un cop enterra ferma, tot celebrant l’àpat fra-ternal del Regne, confia a un hometan contradictori com Pere el serveidel guiatge pastoral? Tot relatantl’escena, el text evangèlic afegeix:“Pere s’entristí que Jesús li preguntésper tercera vegada si l’estimava”.Repetir fins a tres vegades, davantde testimonis, les afirmacionsimportants, era un costum habitualen l’antigor. Aquell matí de Pasqua,Pere era un home vençut, indefensdel tot. En experimentar la sevapobresa radical, s’havia alliberatd’engany sobre si mateix. I segurque havia vessat moltes llàgrimes.Ho delatava el to de la seva respos-ta: “Senyor, vos ho sabeu tot, vóssabeu que us estimo”. L’amor dePere per Jesús sempre ho havia estatde sincer. Ara, però, a més de sincer,l’amor de Pere per Jesús, el seuSenyor, era també humil i, per tant,segur. La seva fou una confessió defe i d’amor expressada amb paraulessortides del fons del cor, un cor queha estat ferit per l’amor crucificat deJesús.

La fe de Pere ja no reposa ara enla pròpia seguretat sinó en el CristJesús, i el destí de seguir les petjadesdel Mestre, després que haver-nesentit la crida, “Vine amb mi”, és eldestí de tot creient. Des d’una feentusiasta que traça el propi camícaldrà passar a una fe madura,despullada de falses seguretats, unafe que es lliura a Déu i li deixa lliuresles mans, ni que això el meni fins ala mort martirial.

Després de Pasqua, un cop bate-jat amb l’Esperit del Ressuscitat,Pere, el mateix que s’havia fet enrereen el seguiment de Jesús a l’hora dela passió, ja no s’avergonyeix de pre-sentar-se amb el títol de “testimonidels sofriments del Crist i partici-

pant en la glòria que ha de manifes-tar-se”. Ens ho recorda l’autor de laprimera Carta de Pere (1Pe 5:1).¿No li havia anunciat el Senyor quehauria de donar glòria a Déu,segellant el seu amor amb testimo-niatge del martiri? “Simó, fill deJoan, ¿m’estimes?”.

La pregunta ens l’adreça el CristJesús, un dia i una altre, en el camíde la nostra fe. La lliçó evangèlica a

11

retenir és clara. Per poder ser asso-ciat a la missió que Jesús ha rebutdel Pare, la de ser servidor de comu-nió en la nova fraternitat del Regne,cal estimar Jesús amb un amor per-sonal, fins a la passió del cor. A poca poc, a mesura que ens anemdespullant de les pròpies seguretats,des de la indefensió, també nosaltrespodrem respondre, com Pere:“Senyor, vós ho sabeu tot, vós sabeuque us estimo”. C

12

LA FELICITAT DE VIUREDES DE DÉU

PER JOAN-CARLES ELVIRA1

L’Evangeli que acabemd’escoltar, germans i ger-manes, parla per ell mateix.

Les seves paraules estan tan carregadesd’aquella veritat pròpia del que ésautèntic que el silenci en seria el millorcomentari. Què puc dir que ja no hagiestat expressat? Em temo que benpoca cosa, potser repetir el que jasabem: que l’Evangeli és sempre bonanotícia per a qui l’acull amb un corsenzill i humil, perquè té la virtut decomunicar-nos allò que cadascun per-sonalment més necessita escoltar avui,ara i aquí.

Potser les benaurances ens ajudena recordar-nos els uns als altres quinaés la felicitat paradoxal que prometl’Evangeli. Perquè les benaurances noassenyalen el camí de l’èxit, més aviattot el contrari: l’ombra de la creu esprojecta sempre damunt d’elles.Són tanmateix Bona Nova, l’anuncisorprenent d’una realitat ben fràgilperò destinada a canviar el destí de la

humanitat: la irrupció del Regne deDéu enmig nostre. Ens parlen igual-ment d’aquella benedicció que la fed’Israel prometia als justos, als pobres ials desvalguts que tot ho esperaven deDéu. Però sobretot crec que les benau-rances ens parlen de Jesucrist, del queell vivia en el seu ésser més profund,d’allò que li era “connatural” i que voliatransmetre, com quelcom d’accessibleper a ells, als seus deixebles. En altresparaules, les benaurances són indisso-ciables del seguiment de Jesús. Sónmolt més el punt d’arribada que elpunt de partença d’un itinerari.Són sobretot els fruits de tota una vidade fe i de fidelitat a l’Evangeli.

En definitiva, les benaurances ensparlen de la felicitat de viure des deDéu, d’un Déu que abraça amb la sevapaternitat tots els homes. Per això ensdeixen intuir la joia íntima de quiconstata, per pròpia experiència, l’obrade Déu en la seva vida i en la dels quil’envolten. Perquè Déu vol salvar laseva Creació obra en nosaltres i através nostre, i només així el Regne deDéu s’obre pas a la terra. Aquestdescobrir-se instrument de l’obra deDéu és la millor garantia dels nostres

esforços per comunicar l’Evangeli.Fer-ho de manera discreta, sense bus-car ser ben vistos, sense que la màesquerra sàpiga què fa la dreta, tambéaixò és molt propi de les benaurances.Potser només aleshores sabrem fer-nosde veritat pobres amb els pobres,plorar amb els qui ploren, saciar la famde justícia dels desvalguts. Potseraleshores arribarem a ser misericor-diosos sense adonar-nos-en, sabremconvertir la “utopia de la pau” en lapetita pau de cada dia i la puresa decor, per fi, en una realitat, després dellargs combats...

El missatge que anuncien lesbenaurances no és altre, germans i ger-manes, que el de l’esperança.Permeteu-me, doncs, acabar amb unapregària. “Concedeix-nos, o Pare, lafelicitat que promets als qui s’abando-nen a tu amb aquella confiança quehem après de Jesús, i pel teu Esperitallibera’ns de tota arrogància i de totaviolència, a fi que l’esperança no morientre els homes que tu tant estimes.”Que així sigui. C

(1) Homilia del 7 juny 2004 dilluns X dedurant l’any

13

LLEGIR LA PARAULA GLÒRIA

A LA BÍBLIA

PER J. FRISQUE

El terme glòria en l’ambienthistòric de la Bíblia té uncontingut diferent al que es

dóna en les traduccions a les llengüesmodernes. Quan aquest termel’apliquem a Déu no s’adapta a lanostra sensibilitat actual, perquè enssentim millor reconeixent Déu en elsilenci i l’absència aparent, que en lesseves manifestacions de glòria.

El terme glòria ocupa un llocmolt important en el SagradaEscriptura. Així veiem com la glòriade Jahvè il·lumina tota la històriad’Israel, i aquesta mateixa glòria, és laque es farà visible a la comunitat enel rostre del Ressuscitat. L’Església,com Esposa de Crist, també quedaràvinculada en aquest terme. El capítol17 de l’Evangeli de Sant Joan estàliteralment penetrat per aquestterme. L’estudi, doncs, d’aquestterme és molt important, ja sigui perla comprensió del misteri de Déu i deCrist, com de la vida cristiana.

Però encara hi ha una raó mésprofunda a favor d’una meditaciósobre aquest tema. El cristianismeés una religió històrica, mitjançantla qual es fa una crida a tots elspobles perquè facin una experiènciasingular de la fe en el Crist viu;experiència que , en allò que ésessencial, és idèntica a la que vatenir l’Església dels primers temps,l’Església apostòlica, tal com ens ladescriuen les Escriptures. Però calfer una “despatriació” dels orígens

del cristianisme que permeti donarun pas enrera en la Història, com sis’internés en el coneixement pro-fund d’una altra cultura que no és laseva. Això és important de tenir-hopresent en el tema que anem areflexionar, perquè és un temaestrany a la nostra comprensió

espontània. I fa que la “despatriació”sigui inevitable, però, a la llarga,potser molt fructuosa.

LA GLÒRIA DE JAHVÈ

En hebreu el terme que traduïmper glòria, conté la idea de pes. Elpes d’un ésser en la seva existència es

14

rador que deixa al descobert lamisèria de la criatura i la seva fragili-tat, i que Jahvè pot abandonar elTemple quan li sembli; per altrabanda, la glòria de Jahvè que celebrael poble és, abans que res, la que esmanifesta amb les seves interven-cions en la Història. Per Israel laglòria de Jahvè, és doncs dinàmica;per això els profetes fan referència enaquest tema sobretot en les sevesprediccions futures, quan tindrà llocla salvació definitiva: “Vinc a reunirtotes les nacions i totes les llengües.Elles vindran a veure la meva glòria.”(Is 66,18-19)

EL SENYOR DE LA GLÒRIA

Un cop els primers cristians vandeixar ben clara la divinitat de Crist,el tema de la glòria, aplicat a la per-sona de Jesús, té per ells una granfecunditat, i la cristologia que se’ndesprèn reuneix els elements essen-cials de la revelació.

Gràcies a la resurrecció i l’ascensió,Crist ha entrat (Lc 24,26) a la glòriadivina, ha estat exalçat a la glòria(1Tim 3,16). “Déu l’ha ressuscitat... i liha donat la glòria” (1 Pe 1,21), ha«glorificat al seu servent Jesús»(Ac 3,13). El reconeixement de ladivinitat de Crist es fa després de lamort en creu i, ara, en relació amb elreconeixement de la veritable quali-tat messiànica de Crist.

Jesús ha rebut la glòria de mansdel Pare. L’expressió “Senyor de laglòria” (1 Co 2,8) posa en relleu la

radical dependència del Fill respectedel seu Pare. Però quan diem queJesús ha rebut la glòria de mans delPare, volem donar a entendre que ellloc privilegiat on es fonamental’afirmació de la divinitat de Crist ésla seva passió; perquè és a la passióque Jesús, Messies d’Israel, ha portatfins a les últimes conseqüènciesl’obediència a Déu.

La creu de Jesús és l’esdeveni-ment per excel·lència que manifestaals homes la glòria divina. És, efecti-vament, la teofania més gran, ja queés el mateix Déu que mor; peròtambé ho és perquè Jesús fa saber lacrida de Déu a la humanitat perquèla humanitat pugui compartir la vidadivina.

La passió segons Sant Joan faservir aquesta expressió: “Pare, haarribat l’hora; glorifica el teu Fill,perquè el teu Fill et glorifiqui, ja queli has concedit poder sobre tot home,perquè doni vida eterna a tots els qui lihas confiat” ( Jo 17,1-2).

A partir d’aquest moment, lamanifestació de la glòria divina seràobjecte d’una història humano-divina. L’Església primitiva contem-pla que quan “es manifestarà la glòriadel gran Déu i salvador nostreJesucrist.” (Tt 2,13), els homes, quehauran arribat a ser fills de Déu,s’hauran de posar a edificar, per lapart que els toca, el Regne.

Així queda clar que el conceptede glòria és actiu i dinàmic.

defineix pel seu valor real, i per tant,per la repercussió que té fora d’ellmateix.

Aquest terme s’aplica d’unamanera especial a l’home; en nom-broses ocasions la Bíblia ens parlade glòria humana. Espontàniament,la riquesa, la posició social i, sobretot, el poder, són les coses que esconsideren que donen valor a l’homei li permeten d’influir sobre elsaltres; el tema de la glòria també vaassociat en aquesta percepció.Però l’aventura de la fe portava,necessàriament, l’home bíblic acriticar aquesta concepció espontà-nia de la glòria humana. La veritableglòria de l’home consisteix que haestat fet per Déu, rei de la creació;quan l’home és conscient d’això hade saber respondre responsablementamb la fidelitat i l’obediència a Déu;solament aquesta fidelitat i aquestaobediència a Déu és el que dónavalor a l’home i li dóna una glòriadigna d’aquest nom.

El terme glòria, aplicat a Déu,es va aprofundir en la mesura queIsrael va reflexionant sobre l’absolutatranscendència del seu Déu i de laseva misteriosa presència en els esde-veniments de la seva història.La glòria de Jahvè es fa evidentperquè és el Tot-Altre, el Creador,l’Absolut per excel·lència i perquè,com a tal, actua en la vida del seupoble. El Tot-Altre és un Déu quees revela, i el terreny privilegiatd’aquesta revelació són els esdeveni-ments més importants de la històriad’Israel.

En canvi, el lloc tradicional enquè l’home pagà cantava la glòriadels seus déus ha estat sempre en lescelebracions cultuals. En aquestescelebracions la glòria del món diví esfeia realitat i era visible i omplia elssantuaris. A Israel, la celebració cultualde la glòria de Jahvè, manifesta uncanvi profund. Perquè, per una part,en aquests actes cultuals, es canta laglòria divina, com si fos un foc devo-

15

la litúrgia, vol dir, en poquesparaules, tot el que ha de ser la cele-bració de l’Eucaristia. Aquestaexpressió la trobem, per exemple, enel cànon romà. Però la seva concisiófa que, a vegades, resulti poc entene-dora, si no es té present el que s’hadit fins ara.

Quan un grup de cristians esreuneixen per celebrar l’Eucaristia,canten la lloança de la glòria de Déu.Què significa això? Primerament que,la glòria de Déu que constitueix l’ob-jecte de la lloança cristiana és, abansque res, la que es manifesta contínua-ment en l’Avui de Jesucrist en el cordel món; aquesta intervenció porta enella mateixa la glorificació delRessuscitat i, al mateix temps, la veri-table glòria de l’home, convertit en fillde Déu, gràcies a la intervenció deCrist. Segonament, el cristià mai nopot oblidar que el terreny perexcel·lència en què es posa de manifestla glòria de Déu, és la creu de Crist.Definir la celebració eucarística com alloança de la glòria de Déu és identi-ficar-la amb el memorial de la creu.

Per això, la participació al’Eucaristia, per al cristià, significaassumir el desig de participar cadavegada més profundament, en laPassiò del Senyor de la glòria. C

fundada en l’amor, i que la majoriade les vegades trobarà l’odi com aresposta.

L’ESPERANÇA DE LA GLÒRIA

Ha de quedar clar que la BonaNova que s’ha d’anunciar és la de laglòria que Déu té reservada a tots elshomes. Tots som cridats a ser fills delPare i a participar de la vida de Déu.Solament una glòria així pot sadollarla seva esperança. Però com queaquesta finalitat està unida radical-ment a la mediació única de Crist, ala seva presència entre els homes,aquesta Bona Nova, es redueix,essencialment, a anunciar Crist. Aixího expressa Sant Pau: “Nosaltres l ’anunciem a ell, encaminant tots elshomes i instruint-los en tota mena desaviesa, per tal de fer arribar tothom ala perfecció en Crist” (Col 1,28). Per aassolir la glòria, els homes han deseguir les petjades marcades perl’Evangeli, les petjades de l’amorfratern a tots els homes, conscientsque, en aquesta tasca, sempre i en totmoment, hi haurà l’ombra de la creu.Perquè l’apòstol ha de saber que hade completar en la seva carn allò quefalta a la passió de Crist.

LLOANÇA DE LA SEVA GLÒRIA

Aquesta expressió, que trobem a

LA GLÒRIA DE

L’ESGLÉSIA – ESPOSA

“Tots nosaltres, sense cap vel a lacara, reflectint com un mirall la glòriadel Senyor, som transformats a la sevamateixa imatge, amb una glòria cadavegada més gran, per obra del Senyor, ésa dir, de l ’Esperit.” (2Co 3,18).Realment l’amor de Crist envers totala humanitat és el que testimonia laglòria de l’Esposa: “el Crist ha estimatl’Església i s’ha entregat a la mort perella...Volia portar a la seva presènciauna Església gloriosa, sense taques niarrugues ni res de semblant: unaEsglésia que fos santa i immaculada.”(Ef 5,25.27). Estem davant la imatgede l’esposa (l’Església) que es dóna alseu espòs (El Crist).

Efectivament, com hem vist, eltema de la glòria aplicat a l’Església,és un tema triomfal, però la victòria aquè fa referència, no ho hem d’obli-dar, és la creu de Crist i és la creudels seus deixebles. No es tracta,doncs, d’una al·lusió triomfalista,sinó una crida a la fidelitat sota elsigne de la creu. Cal notar que lapregària sacerdotal de Jesús en el cap.17 de l’evangeli de Sant Joan, associael tema de la glòria de Crist i el del’Església, al de la missió dels cris-tians en el món: una missió d’unitat,

16

un home que transformi, un homeque lluiti per transformar el dolor,

Nosaltres, però, quan mirem laCreu, hi veiem l’amor integral deDéu. No l’hem de veure, doncs, comun instrument de tortura, de suplici,sinó com Déu s’hi ha manifestat desdel dolor, amb la seva capacitat deRedempció; perquè no podem mirarla Creu sense recordar-nos del signi-ficat de la Resurrecció. Jesús, a laCreu, no ha estat devorat pel mal.Déu és més gran que tots aquells quehan estat devorats pel mal, no n’haestat esclau, sinó que ens ha obert laporta per superar el mal, per vèncer-lo.Déu és gràcia, malgrat que avegades ens sigui difícil de veure-ho.

Atansem-nos a la Creu i vegemcom s’hi expressa l’amor integral deDéu. Diguem interiorment: “Déuem mira des de la Creu, amb amor. Ijo em sento mirat des de la Creu, enl’amor. I jo miro la Creu, i en la Creuveig el dolor de l’amor”. Potser seremcapaços de veure tot el mal d’aquestavida. Però Déu s’ha carregat aquestaCreu.

Amb aquest esperit, llegim aten-tament Isaïes. Deixem-nos agafar peltext. (Is 52,13-15): El meu serventtriomfarà, serà enlairat, enaltit, posatmolt amunt. Així com tots s’horroritza-ven de veure’l –ja que, de tan desfigu-rat, ni tan sols semblava un home i notenia res d’humana la seva presència-,així també ell purificarà tots els pobles.(Malgrat aquesta pèrdua de figurahumana, de tan destrossat com està,Ell purifica tots els pobles). Els reisno sabran què dir, quan veuran allò quemai no s’havia contat i comprendranallò que mai no havien sentit. Aquí,amb els reis, podem veure com laforça de Déu es manifesta en la

MEDITACIÓ I CONTEMPLACIÓDE LA CREU

LLUÍS PLANAS • (RESUM D’UNA CONFERÈNCIA QUARESMAL)

únicament amb desesperança, perquèper nosaltres, creients, més enllà de lacreu, darrera de la creu, hi neix l’alba-da de l’esperança. Perquè sabem quela vida no s’acaba amb la mort. Sinomés ens quedéssim veient el mal,ens podria portar a quedar-nosenfonsats en la desesperació. El queens cal és aprendre a assumir el dolor.En canvi, la nostra societat intentatapar el dolor, com si el mal no hi fos,com si no existís, malgrat sentirconstantment notícies i notíciessobre injustícies i sobre tantes situa-cions que, en el fons, estan generantdolor i odi, i més dolor, i més odi...Vivim en una societat que genera ungran buit existencial per no volerassumir el dolor. Llavors, qualsevolcontradicció o frustració, es pot ferinsuportable. D’aquí que fuig de latensió que genera el dolor buscantnomés de fruir en cada moment.Sembla que la nostra societat ha per-dut el desig de forjar “un home nou”,

Ahir dèiem que és bo, avegades, de posar-tedavant la Creu, prendre

consciència que Déu et mira des de laCreu, i deixar-te mirar. Avui voldriaanar més enllà en aquesta reflexió.

Quan jo miro la Creu, què és elque estic mirant?

M’he d’adonar que el significatde la Creu és l’assumpció del dolorde tot el món, de totes aquelles cosesque porten a la mort. A vegadespodem saber qui ha estat el culpabled’aquell dolor però, d’altres, nopodem dir qui ho ha fet, qui n’és elresponsable.

Si ens hi fixem bé.veiem que elrostre de la Creu té molts colors,moltes cares, és la imatge de tantespersones que sofreixen i de tantespersones que s’han vist sotmeses almal.

Però, allò que nosaltres no hemde fer mai, és mirar aquesta Creu

17

feblesa. En el nostre món, en canvi,no són els febles els qui sónreconeguts per tothom, els febles nosón mai presentats com el model mésexcel.lent que podem seguir. Però,amb Jesús, és en la feblesa de la Creuque el miracle de la bonesa i de lafortalesa de Déu es manifesta.Ara podem comprendre allò que eraimpensable.

(Is 53, 1-2) Qui pot creure allò quehem sentit? A qui s’ha revelat la potèn-cia del braç del Senyor? El Servent hacrescut davant d’ell com un rebrot.comuna soca que reviu en terra eixuta.Jesús, que no tenia figura ni bellesa quees fes admirar, ni una presència que elfes atractiu, és vida (ha crescut com unrebrot, com una soca que reviu) davantla mort, perquè en la terra eixuta nopot viure, aparentment, res de res.

Poso l’accent en aquest textperquè, quan nosaltres parlem del’arbre de la Creu, l’arbre dóna fruit.I és d’aquest Arbre que nosaltresestem parlant i és aquesta Creu que

dóna fruit. Fruit, en la mesura quenosaltres tinguem la capacitat deveure com, a través del dolor, Déuens parla dins el nostre cor.

I ens pregunta pel nostre dolor ipel nostre pecat. Qui té possibilitatde redimir-se? Només aquell quereconeix el pecat. Mirem la vidaquotidiana quan parlem dels altres.A Mt 5,21-22: Ja sabeu què es va dirals antics: No matis, i el qui mati seràcondemnat pel tribunal. Doncs jo usdic: El qui s’irriti amb el seu germà seràcondemnat pel tribunal; el qui l’insultiserà condemnat pel Sanedrí, i el qui elmaleeixi acabarà al foc de l’infern,Jesús ens diu que no sols no hem dematar, sinó que un insult, una malaparaula, un mal desig mereixen l’e-quivalent a l’homicida. Molt sovintnosaltres comencem a matar moral-ment, existencialment, la persona,quan la desqualifiquem d’una maneraabsoluta. Moltes vegades no es trac-ta de dir la paraula. Es tracta dedesqualificar-la dintre el cor. I és

aquí quan comença a néixer, diguem-ne, la font del dolor, el pecat, l’instru-ment de tortura, com era instrumentde tortura la fusta de la Creu.

El pecat que tinc en mi ha de serpurificat. Aprenguem a dir des delfons del cor, que és on neix l’arrel delpecat: “Compadiu-vos de mi, Senyor,vós que estimeu tant. Vós que soutan bo, allibereu la meva vida, perquèno sóc pas jo sol que em puc salvar.Necessito la gratuïtat tan absoluta,tan radical i tan profunda, de la cru-cifixió i la mort de Jesús”. En l’arbrede la creu que dóna el seu fruit, Déuens ha alliberat, a cadascun de nos-altres, perquè trobéssim sentit a lavida

L’experiència personal que hemvist, podem passar-la, també, a totl’univers. Ens ho diu sant Pau en lacarta als cristians de Roma: L’universcreat es troba sotmès al fracàs, no degrat, sinó perquè algú l’hi ha sotmès,però manté l’esperança que també ellserà alliberat de l ’esclavatge de lacorrupció i obtindrà la llibertat i laglòria dels fills de Déu (Rm 8,21-22).Sí, prou que ho veiem que totl’univers creat es troba sotmès alfracàs. Però també estem convençutsque, per l’acció de Déu, serà alliberatde l’esclavatge de la corrupció.

Per sortir de l’”esclavatge de lacorrupció” ens cal la gràcia de Déu iel desig personal que sigui així; és, enel fons, la crida a la conversió. Queconvertir-se no és tant canviar lesmaneres de fer, sinó que es tracta decanviar el cor. De canviar la inten-cionalitat de les coses perquè, encaraque tu no agredeixis, si odies el teugermà en el fons del teu cor, li estàsfent mal. Per això diria que ésinteressant de veure la història deCaín i Abel, perquè Caín i Abelrepresenten dues maneres de viure enel món. (Gn 4,1-6) Caín no potsofrir, no pot aguantar, per gelosia,l’obra d’Abel i l’ha d’eliminar de laseva vida, i el mata. Però, quan ho hafet, Déu li demana comptes: Caín, onés el teu germà? I ell va respondre: Noho sé. Que potser sóc el guardià del meugermà? A Caín, li hem de dir que sí,que som responsables, d’algunamanera, de moltes situacions que enstrobem en la vida i que moltes vegadeshem provocat. Les injustícies entre

18

els habitants del nord del planeta ambels del sud, no són un acte d’egoismedels que viuen més bé? On esticvivint, jo? Què has fet? li replica elSenyor. La sang del teu germà clama ami des de la terra. Aniràs pel mónerrant i fugitiu. Des d’avui, diu Caín,el meu crim és massa gran per poder-losuportar. Em bandeges de la terra fèrtili m’hauré d’amagar de la teva presèn-cia, aniré pel món errant i fugitiu, i elprimer que em trobi em matarà. Però elSenyor va replicar: Això, no. Si algúmata Caín, serà venjat. I el marcà ambun senyal. Déu no volia mort. Déu novolia venjança. I ara, tampoc. Davantdel dolor, del mal, la nostra intencióseria de fer pagar als qui ho han fet.Però és bo de fixar-nos i d’aprendrecom Déu actua. Mira en el teu cor.Domina el teu cor i procura queaquell que ha fet mal no tingui mésocasió de fer-lo, però no li llevis lavida, perquè la vida és de Déu.

Després d’haver vist el dolor i elmal d’una manera tan globalitzada,garbellem el nostre cor. Caldria veurequin és el nostre neguit davant delmal i davant d’aquelles situacionsque ens han fet mal. Quina és la nos-tra manera d’actuar? Com ens posemdavant de Déu? Em va agradar moltuna petita cosa que vaig llegir.

Diu: “Quan algú t’ha fet unainjustícia, i te l’ha feta molt forta,posa’t davant de la Creu i mira, icompara, si la teva injustícia està enproporció d’aquella injustícia quevaren fer a Jesús”.

Ara bé, no hem de perdre de vistaque nosaltres estem reflexionantsempre des de la perspectiva de la fe.Perquè nosaltres creiem en un Déusalvador que ens estima. Creiem enaquell Déu que ens convida a estimarels altres com ell ens ha ensenyat afer-ho. Ens pot costar. També a Jesúsli va costar, quan estava dalt la Creu:Déu meu, Déu meu, per què m’heuabandonat? No oblidem això.Perquè, en un moment donat,podem tenir aquests sentiments.

Però, fixeu-vos què diu el salm50: Compadiu-vos de mi, Déu meu, vósque estimeu tant, vós que sou tan bo...-mireu de treure el mal que hi ha enla meva vida- esborreu les meves faltes.Ho diem... però el salm ens estàdient: “t’has d’adonar del teu dolor”.I pèr això ens convida a dir: Arareconec les meves faltes; contra vós, con-tra vós sol he pecat. Quan fas mal alteu proïsme, sigui qui sigui, contravós, contra el Senyor has pecat. I elsalm continua dient: Vós estimeu laveritat al fons del cor, dintre de mim’ensenyeu a tenir seny.

Jo penso que aquest salm ens vadonant molts elements per llegir-los,per anar-los meditant i no buscarmassa de pressa solucions massasuperficials.

Si no aprenem a viure de veritatque Déu ens ha perdonat, difícilmentaprendrem a perdonar el germà.Cal sentir que Déu et perdona. Nopels teus mèrits, sinó perquè Déu

t’estima. Si no vius amb profunditataquesta capacitat de perdó, aquestaRedempció feta des de la Creu,difícilment sabràs què vol dir Jesúsquan t’invita a portar la creu i a morirpels altres. Quan Jesús ens convida aagafar la nostra creu, ens convida afer que el nostre gest d’amor i dedonació sigui redemptor.

Deixem que una mica de llevatse’ns fiqui dintre. Serà des d’aquestaperspectiva d’interiorització quenosaltres entendrem què vol dir laconversió. La conversió no és deixarde fer el mal, la conversió és fer el bé.L’acció de Jesús, l’acció de Déu, sem-pre és positiva, mai no és una acciónegativa. És aquesta, l’actitud quenosaltres hem d’aprendre i que hemd’anar treballant dins de la nostravida per tal que, com la llavor demostassa, s’apoderi del nostre cor.I llavors serem prou forts per com-prendre i protegir els qui se’nsatansen ferits pel mal. Perquè, si tensel cor apaivagat, si aprens a dominar-te els sentiments, quan et vinguinmoments de dificultat, quan etvinguin a agredir verbalment,difícilment et deixaràs arrossegar perla malvolença, i sabràs dominar-te.Però, més que a dominar-te, hauràsaprès a estimar. I, com Jesús,Aprendràs a estimar aquell quit’agredeix...L’evangeli de demà,dintre d’aquest context, ens parlaràd’estimar els enemics.

Hem d’aprendre a pacificar elnostre cor. C

19

EFREM DE NÍSIBIS

MANEL NIN

DADES BIOGRÀFIQUES

Efrem de Nísibis és sensecap mena de dubte el mésgran entre els Pares

siríacs, i un dels millors poetes detota l’època patrística. És un autorimportant i alhora desconegut, pelfet que la seva producció literària ésescrita en llengua siríaca i, sobretot,pel fet que la major part de la sevaobra està en vers. Ens trobem ambun autor que, igual com el seu con-temporani Gregori de Nazianz,elabora el seu pensament teològicservint-se de la poesia. Amb aquestgènere literari, Efrem desenvoluparàuna teologia no tant emmarcada endefinicions precises i alhora limi-tades, sinó servint-se del símbol i dela paradoxa per apropar-se al misteride Déu.

L’obra d’Efrem reflecteix allò quees vivia a la regió més oriental del’Església de Síria, una Església moltal marge de la cultura grega, fins al

punt que possiblement Efrem noconegué ni tan sols la llengua grega.Bon coneixedor, en canvi, de laSagrada Escriptura, la seva obra ésplena d’al.lusions bíbliques tanimplícites com explícites, i són,sobretot els himnes, un entreteixit detextos i referències bíbliques.

Tenim tota una sèrie de noticiesbiogràfiques entorn d’Efrem quesón, però, tardanes i plenes d’afegitsapòcrifs; la mateixa Vida de santEfrem és un document que no es potdatar abans del segle VI, és a diralmenys dos-cents anys després de lavida d’Efrem. Nascut a Nísibisentorn del 306, una època marcadafortament per les lluites polítiques -setges, destruccions, guerres entrel’Imperi romà i l’Imperi persa; unaèpoca també marcada per les lluitesde tipus dogmàtic a l’interior delcristianisme mateix -arrianisme,maniqueisme, gnosticisme-.

De família cristiana, Efrem esformà a redós del bisbe Jaume deNísibis (303-338), del qual Efremmateix diu que va engendrar aquestaEsglésia; Jaume participà en el con-cili de Nicea i, juntament ambEfrem, fundà una escola teològica ones comentava la Sagrada Escriptura.Efrem fou ordenat diaca, i intervin-gué directament en la vida de la sevaEsglésia sota els bisbes Babu (338-346), Vologès (346-361/362), ascetaculte i atent en tot a la vida de la sevacomunitat, i Abraham, que era bisbequan el 363 Nísibis fou cedida alsperses per l’emperador Jovià. Efrememigrà cap a la ciutat d’Edessa, dinsles fronteres de l’Imperi romà, onfundà una escola teològica queesdevingué molt cèlebre i que fouanomenada “escola dels perses”, i oncontinuà la seva activitat de predi-cador, aquesta vegada, però, en unaciutat colpida per les controvèrsiesdoctrinals. Morí en aquesta ciutat el9 de juny l’any 373. Els viatges aCapadòcia, on s’hauria trobat ambsant Basili el Gran, i a l’Egipte, sónprobablement llegendaris, tot i qued’alguna manera ens indiquen que lafama d’Efrem ben aviat s’estenguémés enllà del cercle petit de la sevaciutat. Efrem és l’autor d’una sèrie decomentaris a llibres de l’Antic i delNou Testament, i sobretot d’un grannombre d’himnes i d’homiliesmètriques. Rebé popularment elqualificatiu de “Cítara de l’EsperitSant”.

HOME D’ESGLÉSIAEfrem és un testimoni privilegiat

d’una vida viscuda en una profundacomunió amb l’església local presidi-da pel bisbe; per a Efrem, la fidelitat

a la tradició eclesial és el criteriprimer de l’ortodòxia en la fe. Lescomunitats herètiques, fa notar ellmateix, s’anomenen amb el nom dellur fundador, mentre que només lescomunitats ortodoxes s’anomenenamb el nom de cristianes.

La ciutat de Nísibis, que des del297 formava part de l’imperi romà,era, tal com hem indicat, una ciutatquasi fronterera entre aquest i l’im-peri persa, lloc d’intercanvi cultural ipolític important. El cristianisme hiera present des de la fi del segleprimer i, amb la presència posteriorde l’Imperi romà, havia segellat laseva professió de fe amb el testimo-niatge de molts màrtirs.Nísibis esdevé seu episcopal (potserja seu metropolitana) cap a l’any 303.Coneixem els primers bisbes de laciutat a través d’una obra d’Efrem, elsCants de Nísibis (coneguts general-ment com a Carmina Nisibena), onl’autor descriu, de forma poètica, totauna sèrie de virtuts dels tres primersbisbes de la ciutat, sota dels quals ellva viure, i el progrés en el creixementi en la virtut de la mateixa església deNísibis; Efrem fa veure com cada undels tres bisbes correspon a una de lestres edats en el creixement (del’Església): el naixement, sota elbisbe Jaume; l’adolescència, sota elbisbe Babu; la maduresa, sota el bisbeVologès. En nou dels Cants deNísibis, del XIII al XXI21, Efrem enspresenta la imatge que té de cada undels bisbes. Al bisbe Jaume (308-338), Efrem li reconeix tota unapaternitat damunt de l’Esglésianisibena:

...el primer, com amb un infant,la va estimar i la va fer néixer en el

temor...; el primer, que va engendrarl’església, va portar en les seves

entranyes el seu fill...;el primer sacerdot, que la va engendrar, va donar llet a la

seva infantesa...;el primer, que fou pare diligent,

va atresorar per a la seva jovenesa.

Efrem es complau a comparar elriu Migdoni, que rodeja la ciutat,amb el cos de Jaume, mort i enterrata l’interior de la ciutat i que li esdevéuna font de gràcia:

El primer sacerdot és el seuvinyater, les seves branques

arriben fins al cel.Heus ací que, mort i enterrat

en el seu interior, ha esdevingutun fruit en el seu si.

El bisbe Jaume, encara, és elvinyater que ha podat, que ha tallat,que ha guiat amb mà forta; totesaquestes imatges seguramentindiquen la presència de problemesde tipus doctrinal i d’influx pagàcontra els quals Jaume hagué delluitar durant el seu episcopat. Sota elgovern del bisbe Jaume, Nísibis fruíd’una pau relativa fins a l’any 338, enquè Sapor II assetjà la ciutat perprimera vegada: En els dies del qui fouel primer, augmentà la pau i s’aconseguíla calma.

Pel que fa al segon bisbe, Babu(338-346), Efrem en lloa la caritat iel zel per alliberar els captius:

el segon sacerdot a causa delscaptius va obrir les boques del

tresor públic..., quan s’apropi alRedemptor, li farà veure els

redimits pel segon;

també n’indica una certa severitaten l’educació del seu ramat:

Era dur quan em comportava comun infant, però era indulgent quanjo demostrava el seny d’un ancià.

El tercer bisbe de qui parlaEfrem és Vologès (346-361/362),home dolç i humil. Sembla quevisqué, en la seva joventut, com aasceta a les muntanyes d’Edessa; per-

sona eloqüent i bon predicador,Efrem diu d’ell que era un tresor devirtuts; durant el seu episcopat fouedificat el magnífic baptisteri de laciutat, que és amb tota probabilitatun dels edificis cristians més anticsde tot l’Orient cristià. El final de lavida de Vologès coincidí amb l’ad-veniment al tron imperial de Juliàl’Apòstata que volgué reintroduir enl’imperi el culte pagà, i que va dur ala ciutat de Nísibis un ídol al qualoferí sacrificis. Efrem dedica a aquestbisbe tot l’himne XV sobre Nísibis.

L’últim dels bisbes contempora-nis d’Efrem, el quart, és Abraham, aqui dedica els himnes XVII a XXI, idamunt del qual Efrem exerceix unacerta paternitat ja que se li adreçaamb una sèrie d’exhortacions i con-sells que denoten una franca autori-tat per part d’Efrem.

Quina imatge del bisbe ens dónaEfrem en aquests textos? En primerlloc,

el bisbe és aquell que ha estatescollit per Déu

com a ànima del gran cosde l’Església per tal queels membres en rebin

la vida, la doctrina i el pa nou.

L’episcopat, per a Efrem, és undo de Déu, no un designi humà; amés, el bisbe ha d’estar lligat a lasuccessió apostòlica amb els seuspredecessors. No ens dóna cap indi-cació pel que fa al procés d’eleccióepiscopal; simplement, per exempleen el cas del bisbe Abraham deNísibis, ens porta a una llista devirtuts que el bisbe tenia ja abans de

20

21

la seva elecció com a pastor de lacomunitat. El bisbe, sobretot, és elcapde l’Església:

No hi ha pas gelosia entreels membres del cos pel fet que

estan sotmesos al cap per la caritat,i ell se’ls mira amb misericòrdia.

El cap és l’observador delsmembres i essent el més alt,

s’inclina amablement perajudar-los en allò que cal.

Efrem insisteix en la necessitatque hi hagi una veritable intimitatentre el bisbe i l’Església, la sevaesposa:

Els seus costums (de l’Església)són els dels seus mestres,

ja que amb un mestre negligent,ella seria negligent,

però amb un mestre il. lustre,ella és noble,

semblant a un mirall.

El bisbe, a més, és el sembradorque ha de sembrar la paraula deDéu en un terreny net, lliure deljull de l’heretgia; és la llum i la salde la seva Església per mitjà de laseva doctrina i del seu exemple; ésencara el metge que li dóna lamedecina adient.

Efrem, adreçant-se semprepaternalment al bisbe Abraham deNísibis, el darrer de la seva vida, lidirà que s’ha de buscar bons con-sellers: experts en dret, jutges, per-

deixar parlar els ancians, i tractartothom amb honor, dolcesa, justícia iamor. C

sones que vetllin diversos afers, quees cuidin de la distribució de lesalmoines; ha d’escoltar els joves i

22

HIMNE XX SOBRE LA FE1

és com una que va errant.La veritat és el seu tàlem, i l’amor,la seva corona, la pau i el silenci,

els eunucs a la seva porta.

Esposa del fill del rei, que no surti(ni) vagaregi, però l’esposa visible,

que és la fe. Sigui portada pelscarrers damunt l’espatlla de la veu,

de la boca a la cambra nupcialde l’oïda.

Perquè està escrit que molts vancreure en nostre Senyor,

però, a causa de la por, llurs veusvan defraudar la fe; tot i ser creientel cor, el seu silenci els va comptar

entre els qui el negavenI.

Jonàs va fer una pregària sense so deveuII; el predicador va emmudir

en el ventre del peix.Però del mut n’ha sortit la pregària,i l’ha sentida l’altura per mitjà del

silenci que és també un clam.

En un únic cos hi ha ambdues coses:la pregària i la fe; allò que és invisible

i allò que és visible, per a la invisible i per a la visible.

La pregària invisible per a l’oïdainvisible, i la fe per a l’oïda visible.

La nostra pregària és com un gustinvisible a l’interior del nostre cos.

Fem créixer i olorem l’olorde la nostra fe. L’olor anuncia també

el gust a aquell que posseeix ladistinció de les olors.

La veritat i l’amor són dues alesinseparables; sense la veritat l’amortot sol no podria volar, ni tampocsense l’amor la veritat no podriavolar. El seu jou és la comunióIII.

Una sola mirada fa moure totes duespupil·les; i encara que el nas estigui

dividit, no es parteix;tampoc no pot un simple cluc d’ull

separar un ull de l’altre.Els peus no es divideixen mai entre

dos camins; però el cor es trobadividit perquè camina ensems en dosviaranys; en dos camins, un de fosc iun de lluminós, camina, en la sevallibertat, en direccions oposades.

Que els seus peus i els seus ullsblasmin aquesta. desavinença.

Oh cor, brau junyit, unit i desunit,treballes sota dos jous,

sota el jou just i sota l’injust.

Ha sotmès la voluntat altreballador injust, i s’ha posat sota un

jou dur, (I) ha servit l’error,i ha sembrat cards enlloc de blat,

havent-lo punxat l’agulló del pecat.

Que a l’interior la pregàrianetegi els pensaments impurs;

que la fe netegi també els desigsexterns, i qualsevol home que haestat dividit uniu-lo, Senyor i que

sigui u davant vostre.

I Cf. Mt 10,33II Cf. Jo 2,2III També: «consens», «unanimitat»,

«unitat», «harmonia».

(1) La traducció d’aquest text es troba a laCol·lecció”Clàssics del Cristianisme” nº 68

A Vós, Senyor; per mitjà de la veupresento la meva fe;

perquè la pregària i la súplicapoden ser concebudes en el

pensament i també ser engendradesen el silenci, sense la veu.

Resposta: Beneïda la vostra generacióque només el vostre Pare coneix.

Si el si (de la mare) retinguésel fetus, ambdós moririen.

Jo no entretindré tampoc, Senyor,la meva paraula sobre la meva fe,

perquè aquesta es perdria i aquellas’apagaria, i l’una i l’altra,

ambdues, es perdrien.

L’arbre que reté el seu fruits’asseca; el gemec del vent li fa néixer

el fruit tendre. I si del si de l’arbres’engendra un fruit tendre,

que exulti la meva fe.

La llavor amb el seu germen esberlala crosta de la terra, i apareix l’espiga

dels grans, plena de símbols;i la fe, el si de la qual és ple de bons

fruits, és espiga de lloança.

El peix té en el mar la sevaconcepció i el seu naixement;

si s’hi enfonsa i hi habita, defuig deser pescat. Que en el repòs pur, en la

ment, es reculli l’ànimaen pregària, sense divagar.

Una verge a la (seva) cambra és lasúplica transparent i si ha anat més

enllà de la porta de la seva boca,

23

DEL PELEGRÍ QUERUBÍNICD’ANGELUS SILESIUS

En les escoles d’aquest món, Déu tan sols ens és descrit.

En l’escola de l’Esperit Sant, hom aprèn a contemplar-lo i estimar-lo.

Déu Pare és el pou, la font és el Fill.

L’Esperit Sant és el riu que s’escola d’ells dos.

L’amor, que Déu manifesta en tu.

És la força eterna de Déu, el seu foc i el seu Esperit Sant.

Déu és un organista, nosaltres som els tubs de l’orgue.

En tots ells bufa l’Esperit i dóna força al so.

Home, tan sols seràs la nova creatura.

Si la pietat de Crist esdevé la natura del teu esperit.

El regne de Déu i del seu Esperit és amor, joia, pau. Al.leluia

24

c r ò n i c a

El dia 3 de març i dins el ciclede les conferències quares-mals vam celebrar amb goig

a la capella de Lestonnac els 25 anys desacerdoci del nostre consiliari P. LluísPlanas i els 25 dies de prevere del nos-tre germà oblat Alfons Vilà

L’ Alfons: pare, avi, oblat, vidu , diaca iara sacerdot, havia estat ordenat el dia 8de febrer. Celebràrem, doncs, al voltantde la taula de l’ Eucaristia aquestes duesfestes.

En comentar les lectures l’Alfons ens digué:Aquí em teniu. Em sento portat per Ell

i confiat en els braços de la Mare.I tot seguit ens parlà de la figura de

Jonàs. “A Jonàs li és confiat un servei queell no s’ esperava.

Jonàs no era pas un model de creient,ni un model de profeta, però Déu el cridàd’una manera inesperada, com a totsnosaltres joves i grans.

Ell el va seguir, tot i que no estava gairesatisfet de dur a terme aquell camí que elSenyor li assenyalava: “anar a portar a unpoble descregut, un poble sense fe, unamissió de penediment i de perdó delspecats”.

Però ho va intentar. El resultat va serbo. Tota la ciutat es va convertir, va ferpenitència, Déu els perdonàr. I Jonàs esqueixava que Déu els perdonés tant depressa Volia més lluita i més treball.

Jo em pregunto si nosaltres els cristiansno estem cridats a portar una missió comJonàs.Estem enmig d’una societat con-sumista, voltada de tecnicisme i espiri-tualment molt baixa. Però som aquí iaquí hem de treballar, hem de viure i hemde fer la feina que Déu ens demana.

El Senyor ens va donar uns talentsque hem de fer fructificar en el nostreambient, cadascú com pugui. No podemcaure en aquest “no hi ha res a fer”, hemde tenir la valentia de lluitar.Encomanar-ho a Déu, donar testimoniamb la nostra vida sempre.

Cal començar pel nostre petit món, elmón de cada dia, el món del nostreambient.

Cal ésser portadors de pau, dels caminsde l’ evangeli que el Senyor ens ensenya.

Cal tenir aquesta valentia i donar testi-moni, la fe ens obliga a creure en un Déuque està sempre atent, que ens estima ique de vegades té un projecte.

Les Benaurances són el projecte queJesús ens va donar com a programa devida, que hem meditat, que hem pensatmoltes vegades, i que hem de transmetre.

Ens hem d’ entusiasmar a seguir Jesús,mirar de conèixer-lo:

Seguir-lo. obrir els ulls, obrir el cor, lesorelles, i estar sempre ben disposats aseguir-lo a servir-lo a ell i al germans.

Crist ens espera, ens esta mirant ambels ulls ben oberts, tal com diu sant Pau.

Ara hem començat la Quaresma.El sacerdot, en la imposició de la cendradeia:

“Converteix-te i creu en l’Evangeli”.Es aquest un bon moment per acollir

les benaurances i reflexionar-hi, ja queelles ens acompanyen a fi que millorem

JOIA I FESTA TOT CELEBRANTL’EUCARISTIA - 3 DE MARÇ 2004

MA. DOLORS TRESSERRAS

les nostres relacions amb Déu i amb elsgermans.

No es fàcil canviar les nostres actituds,però sempre podem intentar-ho.

El Senyor és al nostre costat. El Senyorsempre ens ajuda, ens dóna ànim per tirarendavant.

La Quaresma també ens hi ajuda. Éstemps de pregària, de pregària més inten-sa, temps de pau, moments de silenci.

Com el Salm:“D’ on em vindrà l’ajuda? L’ajuda em

vindrà del Senyor que ha fet el cel i laterra”.

Confiem en Ell i en la seva paraula queens alimenta, i en l’Eucaristia que ensdona vida que ens farà deixebles i testi-monis davant de tothom.

En el moment de les pregàries el P. Lluísva dir:

“Es una gràcia avui de tenir l’Alfons almeu costat ...25 anys / 25 dies.

Demanen perquè aquest ministeri deservei, que és escoltar i donar, repartir laparaula de Déu, repartir l’ eucaristia, serun do per als altres cada dia,.t´’ajudi aviure, cada dia, la teva oblació.

Oblació, que jo vaig tenir la gran sortde poder acollir. Va ser la primera oblacióque jo vaig rebre.

Que aquest camí de donar-se a Déu, etsigui una benedicció i ho sigui per total’Església.” C

c r ò n i c a

DOMÍNICA LAETARE AMONTSERRAT

PETÍTA CRÒNICA – MA. DOLORS ROVIRA.

Arribada la domínica Laetare, els oblats enstornem a reunir a Montserrat.

Al matí, vàrem assistir a la missa conventual.Després de dinar, amb joia i bona companyonia,vam celebrar l’Assemblea General obligatòria queva transcórrer amb tota normalitat. En acabar, elpare abat va venir a saludar-nos i ens va adreçarunes paraules relacionant la domínica Laetare

(temps quaresmal) amb la festa del Trànsit desant Benet, que s’esqueia aquell diumenge.Aquest punt doctrinal del pare abat, el trobareu,sencer, en un altre indret d’aquest mateix butlletí.

Amb l’assistència a les Vespres vam donar peracabada aquesta festa, amb el desig de viure totsplegats, amb joia i plenitud, la Pasqua deResurrecció. C

25

26

c r ò n i c a

Al’hora anunciada, sortim capa Palau-Solità i Plegamansper tal de visitar la “Fundació

Folch i Torres”, amb motiu de la cele-bració, enguany, del centenari de l’a-parició d’”En Patufet”, el conegutsetmanari infantil d’abans de la guerra,que va ensenyar a llegir en català unbon munt de persones del nostrepaís.

Ens rep molt amablement el sr.Ramon Folch i Camarasa, fill deJosep Ma. Folch i Torres. Ens fa unaexplicació molt detallada delsobjectes exposats a l’Arxiu-Museu.Hi ha material dels cinc germansFolch i Torres: Manuel, Lluís, JosepMa., Ignasi i Joaquim, tots ells moltvinculats a la cultura catalana enàmbits ben variats. Passen un vídeosobre la vida i l’obra de Josep Ma.Folch i Torres, que trobem moltinteressant. Amb motiu d’aquestacommemoració, la Fundació ha edi-tat un “Calendari d’En Patufet”.Comprem algun llibre, particular-ment el conte d’en Patufet, que el sr.Folch dedica, molt amablement, alsdestinataris (els petits de les nostresfamílies).

Acabada la visita, sortim cap aRomanyà, on dinem al restaurant de laFont Picant (antiga estació del carriletde Girona a Sant Feliu de Guíxols).Després d’una sobretaula distesa iagradable, anem al monestir deSolius per visitar el pessebre que hiexposen. Ens acompanya en la visitael germà autor dels diorames, ipodem admirar una bonica obraartística, amb detalls que ens fanquedar meravellats.

Amb tranquil.litat i sense presses,anem cap a l’església, on el pare Lluís

EXCURSIÓ-CONVIVÈNCIA A PALAU-SOLITÀ I

PLEGAMANS - SOLIUS - FIGUERES – DIES 15 I 16 DE MAIG

MONTSERRAT BACH

concelebra l’Eucaristia amb lacomunitat. Abans, però, fem unavisita a la tomba del germà Felip,traspassat fa un any. És el primermonjo difunt del monestir. Allí,cadascú va fer una breu pregària.

Després, una passejada pels voltantsde l’església, tot esperant l’hora deles Vespres, que resem units a lacomunitat. Acabades les Vespres,sortim cap a Figueres, on farem nit.

El diumenge, després d’esmorzar,anem a la parròquia de Sant Pere onel pare Lluís, amb el senyor rector,concelebren l’Eucaristia. Normalmentés transmesa per ràdio Figueres.

El sr. rector ens fa una breu expli-cació del temple, una nau gòtica delsss. XIV-XV, amb voltes de creueria.Primerament s’acabava amb un absisen l’indret on ara hi ha el creuer.

Va ser reconstruïda entre els anys1941-1948, seguint l’estil gòticprimer, ja que l’any 1936 va ser moltmalmesa.

Sortint, anem al museu Dalí, que és aquatre passes. Construït sobre lesrestes de l’antic teatre de Figueres, vaser inaugurat l’any 1974. Conté unampli ventall d’obres que mostren latrajectòria artística de Salvador Dalí,de les seves primeres experiènciesartístiques i les creacions dins elsurrealisme, fins a les obres delsdarrers anys de la seva vida.

Acabada la visita anem a dinar itornem cap a Barcelona. Donemgràcies a Déu per haver pogutgaudir, durant dos dies, d’una bonacompanyonia, compartint lesvisites i la bona acollida que henrebut a tot arreu. C

N O T I F I C A C I O N S

INSCRIPCIONS:

Ma. Dolors Tresserras, Tel. 93 828 06 36 / mòbil 656 40 80 57

Dia indicat a partir de les 21 hores

Informació Tresoreria: Sebastià Grau, tel. mòbil 609 37 94 93

CALENDARI D’ACTIVITATS DELS OBLATS (SEGON SEMESTRE)

JULIOL13 Eucaristia. Altar sant Bene

catedral (11 12/19 EXCURSIÓ-CONVIVÈNCI

AGOST23 Inscripcions trobada (tel. mòbil)

SETEMBRE 4/5 TROBADA, per compartir vida i fe27 Inscripcions exercicis espirituals

OCTUBRE 8/12 EXERCICIS ESPIRITUALS

NOVEMBRE 8 Inscripcions trobada

11 Conferència-Eucaristia a Lestonnac (20 h.)20/21 TROBADA per compartir vida i fe

22 Inscripcions domínica Gaudete

DESEMBRE 12 DOMÍNICA GAUDETE a Montserrat

ELS NOSTRES DIFUNTS

Teresa Abril i Vilajuana, de BarcelonaSalvador Comadran Mora, de BarcelonaFrancesca Pinillos, de Ciutat de Mallorca

Vicenç Pujol i Funolleda, de Ciutat de MallorcaRamon Sanchis López, de Barcelona

FAMILIARS

Jaume Oliver Ferrer, fill de Vicentina FerrerRosalia Graells Roca, mare de Faustina Font

Ma. Rosa Guix Santasusagna, mare de Teresita Tomàs

28

EL BÉ DE L’OBEDIÈNCIA, NO SOLS L’HAN DE PRESTAR TOTS A L’ABAT, SINÓ QUE

TAMBÉ S’HAN D’OBEIR ELS UNS ALS ALTRES.

(RB C. 71)

C