EPICTETLa saviesa de l’esclau. Antologia

DELOS

EPICTET

LA SAVIESA DE L’ESCLAUANTOLOGIA

Selecció de textos, introducció, traducció i notes a càrrecde M. TERESA FAU

Direcció editorial: Miquel Osset HernándezDirecció de la col·lecció: Alicia García RuizDisseny gràfic de la col·lecció: CanalGràfic

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del«copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parciald’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractamentinformàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.

Primera edició: Gener 2010

© Selecció de textos, introducció, traducció i notes: M. Teresa Fau© per aquesta edició: Editorial Proteus

c/ Rossinyol, 408445 Cànoves i Samalúswww.editorialproteus.com

Dipòsit legal: ISBN: 978-84-937508-7-9

Imprès a Espanya - Printed in SpainRomanyà Valls S.A. - Capellades

EpictetLa saviesa de l’esclau. Antologia

Al meu pare

ÍNDEX

INTRODuCCIó, PER M. TERESA FAu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13un outsider a la capital de l’Imperi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15L’exili . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18L’obra que Epictet no va escriure . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .20A l’escola d’Epictet . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21Angoixa i salvació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26Epictet, cristiá? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28La Diatriba . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29El grec, llengua de l’Imperi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33Epictet i la posteritat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34

BIBLIOgRAFIA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39Sobre Epictet, Flavia Arrià, Musoni Rufus i l’estoïcismeen general . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39Sobre el context social, històric i cultural dels primerssegles de l’Imperi Romà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41

LA SAVIESA DE L’ESCLAu. ANTOLOgIA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45La vida i la mort. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47La condició humana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .41L’actuació responsable: projectes i realitat . . . . . . . . . . . . . . . . . 65La dimensió cívica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77Les relacions afectives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93

NOTA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 113

INTRODUCCIÓM. Teresa Fau

15

uN outSiDer A LA CAPITAL DE L’IMPERI

Cap a la meitat del segle I d. C., Roma era la capitald’un imperi poderós. I, justament per això, era tambéuna ciutat densament poblada (tenia més d’un miliód’habitants) i d’una gran vitalitat. Socialment i ètnica-ment heterogènia, s’havia convertit en l’inevitable puntde referència d’una bona part de la humanitat. L’a-fluència de nouvinguts era constant. uns hi arribavenatrets per la possibilitat d’apropar-se al centre neuràlgicdel poder i d’obtenir-ne algun càrrec substanciós, d’altres,menys ambiciosos, volien, simplement, millorar les sevescondicions de vida i d’altres, en fi, arribaven a la granurbs conduïts com a presoners de guerra per a lluitar,en qualitat de gladiadors, en els espectacles oferts a laplebs o com a esclaus destinats a tenir cura de les neces-sitats d’uns amos més o menys rics.

La Roma que contínuament acollia nous pobladorstenia greus problemes d’accés a l’habitatge. Hi abunda-ven les edificacions precàries on s’amuntegava un nom-bre excessiu d’habitants obligats a pagar lloguers exor-bitants a uns individus que sovint eren, també ells, llo-gaters. Incendis i esfondraments es produïen amb unafreqüència alarmant.

A la gran ciutat era possible de trobar homes que pos-seïen fortunes immenses; la seva riquesa els permetia defer-se construir vil·les luxoses fora de la capital, on pas-saven, sobretot, els mesos d’estiu. En l’extrem oposat del’escala social, hi havia indigents, que depenien de labeneficència pública i/o dels donatius de particulars.Entre els uns i els altres, una gran massa de poblacióvivia exercint les més diverses professions i donant a laciutat un aspecte acolorit i multiforme.

Seu oficial d’un imperium incontrastable, Romadonava cabuda a tota mena d’esdeveniments. Les notí-cies s’hi propagaven amb rapidesa i no sempre erenbones. Intrigues a la cort, intents —a vegades, reeixits—de cop d’estat i reaccions imperials desmesurades for-maven part de la realitat quotidiana que havien d’a-frontar els habitants de l’urbs.

A la gran capital arriba un jove esclau que, segonsels experts, hauria nascut vers l’any 50 d. C.. Es deiaEpictet (tot i que hi ha dubtes sobre si aquest era elseu nom de debò) i provenia de Hieràpolis, una pobla-ció de la Frígia meridional situada a prop de Laodi-cea. un cop a Roma, Epictet va a parar a casa d’Epa-frodit, un llibert que s’havia guanyat la confiança deNeró, de qui era secretari i a qui, l’any 68 d. C., ajudà asuïcidar-se, raó per la qual posteriorment Domicià elféu executar.

La tradició no ha tractat bé Epafrodit. El presentacom un home ignorant i groller. I, fins i tot, hi ha qui elconsidera responsable d’una afecció —la coixesa— que

16

M. TERESA FAU

introducció

17

condicionà la vida d’Epictet. Orígenes (Contra Cels7.53) ens ha transmès una escena truculenta en què Epa-frodit maltracta cruelment una cama del seu esclau; ell,serè i somrient, l’avisa: «Me la trencaràs». Quan, final-ment, la fractura es produeix, Epictet es limita a comen-tar: «Ja et deia jo que me la trencaries». L’anècdota vaser extensament difosa en l’antiguitat, notablement afec-cionada a narracions de caire morbós, i, encara que ellèxic Suda atribueix la discapacitat del nostre personatgea una malaltia reumàtica, fou acceptada com l’explicaciómés fidedigna de la coixesa d’Epictet.

Sens dubte, un esclau coix és, en termes d’economia demercat, un producte poc rendible. I potser és per aquestmotiu —opinen alguns— que Epafrodit va permetreque Epictet assistís a les lliçons del filòsof estoic MusoniRufus: una instrucció adequada podia convertir unesclau no gaire útil en un preceptor competent.

Musoni Rufus era un membre il·lustre de la noblesaromana que havia consagrat la seva vida a la filosofia.Seduït per la doctrina estoica, en feia difusió en les seveslliçons, que tenien molt bona acollida. Les idees quepropagava i la coherència del seu capteniment el van ferincòmode al poder imperial, cosa que el dugué a l’exili enmés d’una ocasió.

L’impacte que el noble romà causà en l’esclau fouremarcable. Epictet el considera el seu mestre i en parlasempre amb un gran respecte. Sota el seu guiatge, reco-negué el caràcter essencialment pràctic de la ciènciamoral i assumí que la filosofia és, fonamentalment, una

18

M. TERESA FAU

manera de viure. De fet, els ensenyaments de Musoniconstitueixen la base del pensament d’Epictet.

No sabem de quina manera ni en quina data el nostrepersonatge assoleix la llibertat. Però tenim constànciaque, cap a l’any 93 d. C., Epictet, ja manumès, feia clas-ses de filosofia a Roma. Semblava, doncs, que ja haviaaconseguit un lloc sòlid i respectable en aquella societatde la qual, fins aleshores, havia estat doblement outsi-der per la seva condició d’esclau i de discapacitat.

L’ExILI

Just, però, en aquell moment dolç, es produeix un fetque li capgira la vida. L’emperador Domicià, mitjan-çant un decret, expulsa de Roma filòsofs, astròlegs imatemàtics. L’antic esclau ha d’abandonar l’urbs i mar-xar a l’exili. S’instal·la a Nicòpolis («Ciutat de la Vic-tòria»), una vila de la regió de l’Epir que August haviafet construir per a commemorar el seu triomf a la bata-lla d’Àccium. Era una població pròspera gràcies, sobre-tot, a la seva ubicació, a l’entrada del golf d’Ambràcia,que la convertia en un lloc d’embarcament molt utilitzatper les naus que es dirigien cap a Itàlia.

A Nicòpolis, Epictet funda una escola que ben aviatgaudirà de bona anomenada. Entre aquells que hi acu-deixen, hi ha visitants que volen parlar amb el filòsofper a consultar-li algun afer, escoltar-ne les lliçons o

enfortir-hi els vincles d’amistat. Hi ha també viatgersencuriosits, que són de pas per la ciutat i que aprofitenuna estona de lleure per a anar a escoltar aquell perso-natge de qui han sentit a parlar. Però el gruix dels assis-tents a l’escola el constitueixen els deixebles, joves que,majoritàriament, no han nascut a Nicòpolis i que per-tanyen a famílies benestants, de les quals els arriba totallò que necessiten per a viure còmodament. N’hi haque procedeixen de Roma i n’hi ha que vénen de diver-sos indrets del món grec. Tots ells han rebut l’educacióque correspon a individus de classe social elevada, unaeducació a la qual ara volen afegir les lliçons d’Epictet.Pel que fa al futur, no s’han d’amoïnar pas: comptenamb el patrimoni familiar, que heretaran al seu moment,i són conscients que, si els interessa, tenen moltes possi-bilitats d’ocupar càrrecs en l’administració imperial.

Pel que sabem dels testimonis de la vida d’Epictet, elseu sojorn a Nicòpolis esdevingué definitiu. Allà rebé unbon dia la visita de l’emperador Hadrià, filohel·lè confés,que admirava el nostre personatge. Allà dugué una vidaaustera, dedicada a la meditació filosòfica i a la docència.I només abandonà la ciutat per a fer algun viatge (tenimnotícia d’una breu estada a Atenes). Tot i que recoma-nava als seus deixebles que contraguessin matrimoni ique engendressin fills, ell no es casà ni tingué descen-dència; però, ja ancià, adoptà un nadó que anava a serabandonat i portà una dona a casa per tal que tinguéscura de l’infant. La seva mort, de la qual no ha trans-cendit cap detall, se situa entre els anys 120 i 130 d. C..

introducció

19

20

M. TERESA FAU

L’OBRA QuE EPICTET NO VA ESCRIuRE

No s’ha conservat cap obra escrita pel nostre personatge.Molt probablement, ni tan sols es va arribar a plantejarmai la possibilitat de publicar res. Tanmateix, hi ha unaobra d’Epictet, que consta de quatre llibres (nosaltres, atesala seva poca extensió, més aviat en diríem opuscles) de Dia-tribaí (Dissertacions) i un enqueirídion (Manual). A més,ens han arribat textos de diversos autors (sobretot d’Es-tobeu), que es fan ressò del pensament del filòsof.

Devem les Dissertacions i el Manual a Flavi Arrià, que,de jove, fou deixeble d’Epictet i que, posteriorment, vaassumir càrrecs rellevants en l’administració imperial,cosa que no li privà de dedicar temps a la filosofia i a lahistòria (li coneixem una Anàbasi d’Alexandre Magne).Fascinat per la figura del mestre, recollí —alguns diuenque taquigràficament— les seves paraules i les aplegà envuit llibres de Dissertacions; després, per a facilitar-ne lalectura, en publicà un resum, el Manual. Posteriorment,per circumstàncies que ignorem, es van perdre quatredels vuit llibres de Dissertacions.

En quin context foren pronunciats els mots que lle-gim en les Dissertacions? Per a respondre a la pregunta,caldrà que fem referència al mètode d’ensenyamentemprat pel nostre personatge.

La utilització de textos era un element fonamental

de les classes. S’hi llegien —i Epictet comentava— pas-satges d’autors estoics (els més citats eren Zenó, Cle-antes i, especialment, Crisip), però també de filòsofsde tendències oposades (sobretot, d’Epicur). A vega-des la sessió se centrava en uns versos d’Homer o entextos de Plató o de xenofont.

Els deixebles també estaven obligats a fer aportacions:redactaven els seus propis comentaris, refutaven els plan-tejaments dels companys, feien preguntes al mestre... Itot això permetia a Epictet d’ampliar les explicacions ide dialogar amb els alumnes. La classe podia, de sobte,ésser interrompuda per l’arribada d’algun visitant ambqui el filòsof iniciava una conversa en presència dels dei-xebles. I no era infreqüent que, durant la sessió, es produísuna situació anòmala o, fins i tot, divertida.

Actualment, hi ha tendència a considerar que allò querecull Arrià en les seves Dissertacions no és pas la lliçómagistral impartida pel filòsof, sinó els aclariments quehi feia després, les respostes a les preguntes dels alumnes iles reaccions davant d’algun fet inesperat. Si és així, Arriàs’hauria fixat en la vessant més anecdòtica, amb la finalitat—segurament— de posar en relleu el tarannà del mestre.

A L’ESCOLA D’EPICTET

És hora ja de parlar del contingut dels ensenyamentsdel nostre personatge. Es tracta d’un filòsof estoic, la qual

introducció

21

22

M. TERESA FAU

cosa vol dir que pertany al corrent que nasqué a Atenesvers l’any 300 d. C., quan Zenó establí les bases de la novadoctrina.

Com la majoria d’escoles que tenen el seu origen enèpoca hel·lenística, l’estoïcisme pretén apaivagar l’an-goixa de tots aquells que, en un món que les conquestesd’Alexandre havien fet massa gran, se sentien perduts imancats de punts de referència.

Els estoics divideixen l’estudi de la Filosofia en tresparts: Lògica, Física i Ètica. Per a ells, l’ésser humà neixdotat de facultat discursiva, però aquesta capacitat no té,al principi, contingut (caldrà anar-lo adquirint per mitjàde l’experiència). L’entorn influeix en els sentits i els pro-voca unes phantasíai («impressions») que poden serenganyoses. Cal, per tant, estar amatent a distingir allòque és veritat d’allò que és fals.

Quant a la Física, els estoics consideren que el món(kósmos) està regit per un lógos (la traducció exacta delmot —«llei», «raó»...— és gairebé impossible). Elséssers humans formen part d’aquest món, en són ciu-tadans —cosmopolites, en el sentit literal del terme— igràcies al lógos («raó») que posseeixen, hi estan con-nectats i el poden comprendre.Tots els objectes sónd’índole material i estan formats per uns elements que,en darrer terme, procedeixen d’una mena de foc (pŷrtechnikón). Aquest foc està dotat d’una capacitat demoviment que, alternativament, el duu, primer, a lararefacció —període en què neix el món que conei-xem— i, després, a la condensació —període en què

tot torna als orígens en una conflagració universal—.Acabada l’etapa de condensació, en comença una altrade rarefacció, i viceversa. Pel que fa al foc que provocatota aquesta dinàmica, els estoics en parlen d’unamanera tal que podem dir que, pràcticament, l’assimi-len a la divinitat.

L’Ètica estoica té una clara influència socràtica: quiactua malament no ho fa per dolenteria, sinó perquèignora el bé. Cal que cadascú faci allò que és adequat ala seva naturalesa i que es deixi guiar per la racionalitat.D’aquesta manera, s’adonarà que les coses que la socie-tat qualifica de positives —salut, riquesa, poder— són,en realitat, indiferents. La racionalitat farà també pos-sible l’aproximació a l’àmbit diví, ja que l’intel·lecte humàés una guspira emanada de la divinitat.

També de Sòcrates prové la necessitat d’assolir l’au-toconeixement, és a dir, de ser conscient del lloc quecadascú ocupa en el kósmos i dels límits que li són impo-sats, límits que de cap manera ha de transgredir, car voleranar «més enllà» li serà sempre causa de desgràcia.

La felicitat consisteix en l’ataraxía («impertorbabi-litat»), que el savi posseeix perquè sap que hi ha unaprovidència divina en relació al món i a la humanitat. Iés una providència benèvola, la qual cosa vol dir queallò que, en cada ocasió, s’esdevé és el millor que podiapassar. L’ésser humà que n’és conscient ha d’adaptar laseva voluntat i la seva actuació a les circumstàncies con-cretes que li toca de viure i acceptar-les amb serenor i,fins i tot, amb joia.

introducció

23

24

M. TERESA FAU

La divinitat no demana als éssers que ha creat que liretin culte. Però sí que els exigeix un determinat capte-niment: han d’emprar la raó que els ha estat atorgadaper a entendre el món i per a actuar-hi en conseqüència,malgrat els esculls que trobin pel camí i els riscos quehagin d’afrontar.

Epictet assumeix el bagatge estoic, per bé que, quan hifa referència, demostra una clara predilecció per l’Ètica,en detriment de la Lògica i, sobretot, de la Física. S’in-teressa més per la pràctica concreta que per la mera teo-rització; el que vol és donar als deixebles unes pautes deconducta que els siguin útils en la vida quotidiana. Peraixò, sovint s’ha dit que Epictet no era un filòsof —defet, ell mateix rebutjava aquest qualificatiu—, sinó unmoralista. Tanmateix ell no menysprea, ni de bon tros,el pensament especulatiu, ja que assumeix plenamentla necessitat de conèixer i d’harmonitzar el lógos còsmici el lógos personal, i és sobre aquesta base que ens pre-senta la seva Ètica.

L’antic esclau emfasitza la llibertat interior, de què—diu— tot ésser humà gaudeix, i insisteix en la neces-sitat de distingir els béns veritables dels béns aparents.Convençut que tothom neix dotat d’una sociabilitatnatural, que és d’origen diví, exhorta els seus seguidorsa implicar-se en els afers de la societat on viuen, accep-tant d’ocupar-hi càrrecs, quan l’ocasió ho demani, i exer-cint-los amb honestedat i amb diligència. També elsaconsella que contribueixin solidàriament a la super-vivència biològica de la comunitat, és a dir, que es casin,

que tinguin fills i que compleixin escrupolosament lesresponsabilitats pròpies d’un cap de casa. Aquest és,per a Epictet, el capteniment adequat d’un home de béi com cal, un capteniment que se situa als antípodes dela conducta dels epicuris, éssers a qui el nostre autoratribueix un tarannà egoista i desnaturalitzat.

Tanmateix, la implicació que l’estoic proposa als seusdeixebles porta implícita una bona dosi de distancia-ment. Cal assumir càrrecs, certament, però sense que-dar-hi atrapat; cal estimar la muller i els infants, però, ala vegada, ser conscient que qualsevol dia poden des-aparèixer (en una època en què la mortalitat infantilarribava a xifres esgarrifoses, llegim, tant a les Disser-tacions com al Manual, frases punyents sobre la mortdels fills); les persones del nostre entorn són un pre-sent amb què hem estat obsequiats, però la seva exis-tència no és per sempre. Tot és efímer, també la pròpiavida, i el savi, bon coneixedor del lógos que regeix elkósmos, ha d’acceptar que hi ha coses que s’escapen delseu control. Al capdavall, allò que succeeix, passa per-què havia de passar (l’atzar no existeix). Tancar els ullsa aquesta realitat només aporta neguit i sofriment.

Com a punt de referència a tenir tothora en compte,Epictet proposa dos models: Sòcrates i Diògenes. Alfilòsof atenès, li són atribuïdes les més excelses virtuts(saviesa, coratge, prudència, generositat...) i un nomenystenible sentit de l’humor. De Diògenes, homsubratlla el seu caràcter plenament lliure i una grancapacitat per a assumir les contrarietats. Tots dos cons-

introducció

25

26

M. TERESA FAU

titueixen el paradigma del savi estoic: impertorbable, deconducta exemplar i coneixedor de la veritat.

ANgOIxA I SALVACIó

Al llarg de l’obra del nostre personatge, trobem nom-broses al·lusions a la presència de l’angoixa i del doloren la vida humana, i a la possibilitat de fer-hi front. Peròaquesta no és, ni de bon tros, una característica exclusivade la producció d’Epictet. Ben al contrari, si donem uncop d’ull als escrits d’altres autors, més o menys con-temporanis, constatarem la freqüència amb què hom fareferència al neguit, a la por, a la inseguretat, al sofri-ment... Aquest fenomen, que, ja fa anys, va ser estudiatamb molt d’encert, és una resposta a les circumstànciesde l’època. En un món de grans dimensions, on les deci-sions rellevants les pren un grup reduït —i no necessà-riament assenyat— de persones, on tot pot canviar d’undia a l’altre, on els valors de temps enrera ja no són ope-ratius, en un món confús i aparentment absurd on l’ú-nica certesa inamovible és l’arribada de la mort, l’indi-vidu mitjà se sent desorientat i desvalgut. Aleshorescerca refugi i consol allà on li és ofert. I no és improba-ble que es faci adepte d’alguna de les nombroses reli-gions dites «de salvació» que, gràcies a eficaces tècni-ques de proselitisme, s’escampen arreu de l’imperi.

En efecte, propagadors de noves doctrines recorren,

incansables, pobles i ciutats, proclamant les excel·lènciesde la seva fe. De vegades, donen a conèixer divinitats anti-gues que, fins aleshores, només havien estat veneradesen una àrea molt limitada; de vegades, prediquen l’arri-bada d’un nou déu o de l’enviat d’algun déu. Parlen ambfermesa de l’existència d’una vida més enllà de la mort iprometen la salvació a qui observi un determinat codide conducta i participi d’uns determinats rituals que, amés, aporten al convers consol, suport i benestar. Tempsa venir, una d’aquestes religions —ens referim, òbvia-ment, al cristianisme— assolirà una difusió extraordinà-ria, fins al punt d’esdevenir la religió oficial de l’imperi.

No és pas ara el moment de prendre en consideracióles causes que feren possible el triomf esclatant del cris-tianisme. Simplement, hi hem fet al·lusió en referir-nosa la vigoria de les religions de salvació i a la seva capaci-tat per a apaivagar l’angoixa.

Lliurar-se a pràctiques religioses no és, però, l’únicasolució per a aquells que se senten insegurs i neguito-sos. També poden apropar-se a algun dels nombrososindividus que, en aquella època, presenten la filosofiacom el gran remei contra el sofriment. Al capdavall, si,ja en el període hel·lenístic, davant del trasbals ocasionatper les noves condicions de vida, els filòsofs (tant elsepicuris com els estoics i els cínics) provaven d’assosse-gar els seus contemporanis, per què no ho han d’inten-tar ara, en plena època imperial, quan les circumstàn-cies són encara més complexes i la inquietud afectamolta més gent?

introducció

27

28

M. TERESA FAU

Freqüentar la filosofia no significa necessàriament serdel tot aliè a la religió. Certament, hi ha pensadors —elsepicuris, per exemple— que solen situar-se a una grandistància respecte de la divinitat, però també n’hi haque s’hi manifesten propers. I entre aquests destaca, pre-cisament, Epictet, de qui hom ha arribat a afirmar que ésel més religiós de tots els estoics.

El nostre autor esmenta sovint la divinitat anome-nant-la Zeus. No es tracta, tanmateix, del Zeus del pan-teó olímpic, sinó d’un déu totpoderós i omniscient alqual és impossible d’amagar res. Provident, té cura delmón i de tots els que hi habiten, especialment dels éssershumans. Malgrat la seva grandesa, no és inaccessible,car escolta les pregàries que li són adreçades i, d’unamanera o d’una altra, respon. Pot ser identificat amb lanatura, però resideix també en el cor humà. És un déupersonal, a qui hom ha de manifestar gratitud per lesobres creades i plena adhesió als seus designisinfal·libles.

EPICTET, CRISTIá?

Atesos els plantejaments de l’antic esclau a propòsitde la divinitat, no té res d’estrany que alguns investiga-dors (sobretot, del segle xIx) haguessin fet l’intent decristianitzar Epictet, afirmant que havia llegit —i uti-litzat— diversos escrits del Nou Testament. La presèn-

cia a Nicòpolis d’una comunitat cristiana (epístola deSant Pau a tit, III.12) i un esment dels cristians a lesDissertacions (IV.7.6) donava més força a aquesta hipò-tesi. Però, l’any 1911, A. Bonhöffer publica una obramemorable, epiktet und das Neue testament, que rebatamb eficàcia els arguments dels defensors d’un Epictetcristià. L’autor alemany fa un minuciós estudi compa-ratiu del Nou Testament i de la producció d’Epictet, idemostra que l’obra del filòsof estoic és independentdel text bíblic, tot i que hi ha coincidència en l’ús de lavariant de la llengua grega anomenada koiné.

El que resulta innegable és que els cristians de l’anti-guitat se sentiren profundament atrets per la figura d’E-pictet. Els Pares de l’Església admiraven no únicamentl’obra, sinó també la vida, que consideraven exemplar, delnostre personatge. Tant és així que hom ha arribat aespecular amb una vinculació entre la vida monàsticadels segles V, VI, VII i VIII i l’obra d’Epictet. En seriauna prova la presència del Manual en nombroses biblio-teques monacals (especialment, del segle VIII) i l’exis-tència de dues Paràfrasis, en què aquesta obra és sot-mesa a un procés de cristianització.

LA DiAtribA

Tornem de bell nou al filòsof estoic per a fixar la nos-tra atenció en el títol —Diatribaí (Dissertacions, en la

introducció

29

30

M. TERESA FAU

nostra traducció)— que Arrià dóna al conjunt delsensenyaments rebuts del mestre.

El terme diatribé té una multiplicitat de significacionsque el fan gairebé impossible de traduir satisfactòria-ment. Tot i que el trobem en contextos molt diferents,ens interessa, ara i aquí, de remarcar la utilització quese n’ha fet en l’àmbit de la filosofia.

En efecte, Plató (Apologia 37d) posa el mot en boca deSòcrates, quan aquest retreu als seus conciutadans queno hagin estat capaços de suportar les seves diatribás.Diatribé suposa, doncs, d’entrada, una persona que parlai unes altres que són —voluntàriament, o no— recep-tores del missatge.

gradualment, aquesta paraula va arrelant en el món dela docència. un mestre parla i uns deixebles escolten i, enaparèixer els dubtes, fan preguntes, que el mestre, al seutorn, respon. Per tal de mantenir l’atenció dels seusoients, l’ensenyant recorre a tot un seguit d’estratage-mes: al·lusió a episodis mítics, referències a personat-ges històrics coneguts (en alguns casos, contempora-nis), narració d’anècdotes i, si s’escau, d’acudits, etc...Quant al llenguatge, procura que sigui àgil i amb fre-qüents canvis de to: pot passar abruptament d’una elo-qüència sublim a una forma d’expressió col·loquial, fami-liar o directament vulgar, fa servir diminutius,«inventa» paraules noves, s’adreça constantment alsseus interlocutors (a voltes, amb una vehemència gai-rebé agressiva), interroga, s’exclama, gesticula. Tot això,per tal que no minvi l’interès de l’auditori.

En apropar-nos a les diatribaí que Arrià ens ha fetarribar, trobem a faltar el registre retòric i elevat que,quan convé, exhibeixen les altres composicions delgènere. I ens demanem si Epictet no el fa servir perquè,senzillament, no n’és capaç. De fet, podria ser que, acausa de la seva extracció social, no hagués tingut accésa la preparació que capacitava per a tenir una expressióverbal elaborada i elegant. O és que, simplement, l’ar-tificiositat del llenguatge retòric no li deia res i, peraquest motiu, en prescindeix?

La resposta, no la sabrem mai. El cas és que el filò-sof fa servir un llenguatge molt planer i amb freqüentsrepeticions (quasi mai empra sinònims). Les formesgramaticals que utilitza estan molt lluny dels cànonsque els autors de l’època observen rigorosament. Ano-malies en l’ús de les preposicions i de les conjuncions,incorreccions en la morfologia verbal i desaparició deles partícules són alguns dels trets que caracteritzen lesdiatribaí d’Epictet.

Potser algú podria sospitar que la —diguem-ne—poca cura en l’expressió del nostre personatge és impu-table a Arrià, que, al capdavall, fou qui s’encarregà derecollir-ne les paraules. No és pas així ni de bon tros. Defet, la producció pròpia d’Arrià és un clar exponent d’a-quell model de prosa ben elaborada i perfectamentconstruïda que, inspirant-se en els textos més emble-màtics de l’Atenes clàssica, fan servir els autors grecsd’època imperial. És, precisament, perquè Arrià voltransmetre amb exactitud l’ensenyament del mestre que

introducció

31

32

M. TERESA FAU

recull les seves diatribaí, pràcticament, al peu de la lle-tra. Quant a la possibilitat que tingués —o no— ocasióde revisar el material abans de publicar-lo, hi ha unacarta del mateix Arrià a Luci gel·li que ha fet pensar aalguns investigadors (no pas a tots, però) que, en unprincipi, aquests apunts no estaven pas destinats a lapublicació. Com sigui, allò inqüestionable és que lesdiatribaí d’Epictet foren extensament divulgades i que,amb posterioritat, Arrià en féu un compendi, elManual, en què l’espontaneïtat de la dicció està ja forçaesmorteïda.

Sens dubte, doncs, les Diatribaí es fan ressò de lamanera d’expressar-se d’Epictet. Per la resta, s’ajustenfidelment al models d’aquesta mena de composicions:al·lusions a personatges històrics, referències mítiques,narració d’anècdotes i de vivències personals, utilitza-ció de diminutius i d’expressions col·loquials, excla-macions i preguntes constants, i unes interpel·lacionsals interlocutors que, a voltes, voregen l’insult i, a vol-tes, constitueixen autèntics improperis. Tot aquestrepertori d’estratègies declamatòries ens és ofert en lavariant de la llengua grega anomenada koiné, quetambé trobem en nombrosos papirs que ens aportendocumentació sobre la vida quotidiana i, com ja hemfet constar en pàgines anteriors, en els escrits del NouTestament.

EL gREC, LLENguA DE L’IMPERI

Epictet impartia les seves lliçons en grec i en grec se liadreçaven els deixebles, ja que aquesta era la llengua d’úshabitual a l’escola de Nicòpolis.

Però no només a l’escola de Nicòpolis. Malgrat queRoma exerceix un poder indiscutible sobre milions depersones, el llatí no és pas l’única llengua de l’imperi.Del gran imperium també formen part extensos terri-toris que, durant segles, han estat regits per grecs. Sóntotes aquelles regions que, a consequència de les con-questes d’Alexandre, constituïren els anomenats reial-mes Hel·lenístics, on l’elit greco-macedònia governantdugué a terme una intensa hel·lenització. Quan Romasotmeté aquelles terres, constatà l’arrelament que el grechi havia aconseguit.

De fet, ja abans d’annexionar zones llunyanes, elsromans havien establert contacte amb comunitats queparlaven grec. Ens referim, especialment, a les pobla-cions que, situades al sud de la península itàlica, confi-guraven la regió denominada Magna Grècia, la qual, desdel segle VIII a. C. (o, potser, des d’abans), havia anatdonant acollida a colonitzadors hel·lens.

En general, hom pot afirmar que la totpoderosa urbsacceptà la cultura grega. De fet, molts prohoms romansse senten seduïts per la —Horaci dixit— Graecia capta:n’aprenen la llengua, s’apropen a la seva literatura, visi-ten els seus monuments més emblemàtics i, a casa, tenenpreceptors grecs (o hel·lenitzats) per als infants. I, quan

introducció

33

34

M. TERESA FAU

els fills ja han arribat a la joventut, solen enviar-los a feruna estada a la vella Hèl·lade, per tal que hi completin laseva formació acadèmica.

Tanmateix, malauradament per als grecs, la sol·lici-tud romana per la seva cultura no és acompanyadad’una especial consideració pel que fa a qüestions polí-tiques, socials i econòmiques. generalitzar és difícil iarriscat, però resulta innegable que hi ha sectors delsmón hel·lè que viuen amb incomoditat el dominiromà. I, davant d’una estructura gegantina i sòlida, a laqual no poden oposar resistència efectiva, cerquenrefugi i conhort, justament, en allò que els romans tantels admiren: la cultura i, sobretot, la llengua, una llen-gua que, per als romans, pot ser un simple element deprestigi, però que, per als grecs, constitueix un senyald’identitat irrenunciable.

EPICTET I LA POSTERITAT

En pàgines anteriors, hem tingut ja ocasió d’al·ludir alsintents d’apropiar-se Epictet per part d’autors cristians.També, òbviament, des del paganisme hi ha qui se’l faseu, com els emperadors Hadrià i Marc Aureli, que esproclamen seguidors del filòsof. I autors com Cels, gel·lio galè en parlen amb admiració. Tot sembla indicar,doncs, que la seva obra no caurà en l’oblit i que seràconeguda —i valorada— per la posteritat.

Segles més tard, gràcies a la invenció de la impremtai a la traducció dels clàssics a les llengües dites vernacles,Epictet assoleix un èxit considerable. Si bé les Disser-tacions són poc difoses, proliferen, en canvi, les tra-duccions del Manual, algunes de les quals, però, nodestaquen precisament per la seva fidelitat al text (n’ésun bon exemple la versió que realitzà un Quevedo con-vençut que el traductor està obligat a «millorar» l’o-riginal). Comentaris, antologies i paràfrasis del filò-sof són llegits arreu amb avidesa; i el nom d’Epictetesdevé sinònim de sobrietat, de rigor i d’exigènciaenvers un mateix.

És possible que algun dels trets que els lectors d’altresèpoques admiraven més en l’estoic, a nosaltres, ciuta-dans/es del segle xxI, ens siguin, pel cap baix, indife-rents. Cada generació —i cada individu— ha de fer laseva interpretació dels textos que l’antiguitat ens ha lle-gat; i l’ha de fer, naturalment, des de la perspectiva queli és pròpia. Certament, ha plogut molt des que Epictetalliçonava els seus deixebles a la vila de Nicòpolis. I s’hanproduït esdeveniments que han estat crucials en la his-tòria de la humanitat. La revolució industrial, l’esclatdel marxisme, el naixement de la psicoanàlisi —i citemnomés alguns exemples— han deixat la seva empremtaen el món. Com, actualment, l’estant deixant el movi-ment ecologista o la lluita per la defensa dels dretshumans. Tots aquests fenòmens condicionen la nostramirada sobre el passat i les seves obres, i ens hi fan des-cobrir aspectes que, temps enrera, no havien estat gaire

introducció

35

36

M. TERESA FAU

valorats. Potser ara, en una societat que els analistessituen en un context de crisi, caldria posar en relleu l’ex-hortació de l’antic esclau a no desentendre’s dels pro-blemes que afecten la comunitat.

39

BIBLIOgRAFIA

Sobre Epictet, Flavi Arrià, Musoni Rufus i l’estoïcismeen general

André, J. M., «Les écoles philosophiques aux deux pre-miers siècles de l’Empire», Aufstieg und Niedergang derrömischen Welt, ed. per W. Haase,

Annas, J, the Morality of Happiness, Oxford, 1993.

Armato, g., Der stoische immanenz-begriff: über die teil-Ganzes und einheit-Mannigfaltigkeit-relation in stoischenSystem, Berlín, 2005.

Bobzien, S., Determinism and Freedom in Stoic Philosophy,Oxford, 1998.

Bonhöffer, A., epiktet und die Stoa, Stuttgart-Bad Cans-tatt, 1968 (reimp. de l’edició de Stuttgart, de 1890).

Brun, J., el estoicismo, Buenos Aires, 1968.

Brunt, P. A., «From Epictetus to Arrian», Athenaeum 75,1977, pp.19-48.

Capelle, W., epiktet, teles und Musonius, Wege zu glückse-ligem Leben, Zurich, 1948.

Colardeau, T., Étude sur Épictète, París, 1903.

Elorduy, E., el estoicismo, 2 vols., Madrid, 1972.

Festugière, A.-J., Deux prédicateurs de l’Antiquité: télès etMusonius, París, 1978.

40

EPICTET

germain, g., Épictète et la spiritualité stoïcienne, París, 1964.

goulet-Cazé, M. O., Les Kynica du stoïcisme, Stuttgart, 2003.

gourinat, J. B., La dialectique des stoïciens, París, 2000.

gretenkord, J. C., Der Freiheitsbegriff epiktets, Bochum,1981.

Hoven, R., Stoïcisme et stoïciens face au problème de l’Au-delà, París, 1971.

Ierodiakonou, K., topics in Stoic Philosophy, Oxford, 1999.

Inwood, B., the Cambridge Companion to the Stoics, Cam-bridge, 2003.

Kimpel, B., Stoic Moral Philosophers: their Counsel for today,Nova York, 1985.

Laurenti, R., «Musonio e Epitteto», Sophia 34, 1966, pp.317-335.

Lee, C.-u., oikeiosis: Stoische ethic in naturphilosophischerPerspektive, Freiburg, 2002.

Long, A. A., La filosofía helenística, (trad. esp.), Madrid, 1977.

Michel, A., La philosophie politique à rome d’Auguste àMarc-Aurèle, París, 1969.

Pohlenz, M., Die Stoa. Geschichte einer geistigen bewegung,2 vols., göttingen, 1948-49.

Puente Ojea, g., ideología e historia. el fenómeno estoicoen la sociedad antigua, Madrid, 1974.

La saviesa de l’esclau. Antologia

41

Rodis-Lewis, g., La Morale Stoïcienne, París, 1970.

Schofield, M., the Stoic idea of the City, Cambridge, 1999.

Schofield, M. - Striker, g., (edd.), the Norms of Nature:Studies in Hellenistic ethics, Cambridge, 1986.

Schubert, A., untersuchungen zur stoischen bedeutungs-lehre, göttingen, 1994.

Sedley, D., Stoics, epicureans, Sceptics: an introduction toHellenistic Philosophy, Londres, 1996.

Sellars, J., the art of living: Stoic ideas concerning the Natureand Function of Philosophy, Coventry, 2001.

Sherman, N., Stoic Warriors: the ancient Philosophy behindthe military Mind, Oxford, 2005.

Stadter, P. A., Arrian of Nicomedia, Chapel Hill, N. C., 1980.

Starr, C. g., «Epictetus and the Tyrant», Classical Philo-logy 44, 1949, pp. 20-29.

Verbeke, g., «L estoïcisme, une philosophie sans frontiè-res», Aufstieg und Niedergang der römischen Welt, ed. perH. Temporini, Berlín-Nova York, 1973, vol. I 4, pp. 3-42.

Sobre el context social, històric i cultural dels primers seglesde l’Imperi Romà

Alföldy, g., Historia social de roma, (trad. esp.), Madrid,1987.

42

EPICTET

Carcopino, J., La vida cotidiana en roma en el apogeo delimperio, (trad. esp.), Madrid 1993.

Ferrary, J.-L., Philhellénisme et impérialisme. Aspects idéo-logiques de la conquête romaine du monde hellénistique,Roma, 1988.

Konstan, D.-Saïd, S., (edd.), Greeks on Greekness. Viewingthe Greek Past under the roman empire, Cambridge, 2006.

gruen, E. S., Studies in Greek Culture and roman Policy,Leiden 1990.

Millar, F., the roman Near east, 31 BC-AD337, Cam-bridge (Mass), 1993.

Miralles, C., el Helenismo, Barcelona, 1981.

Montero, S. - Bravo, g - Martínez Pinna, J., el imperioromano. evolución institucional e ideológica, Madrid, 1991.

Ostenfeld, E - Blomqvist, K.- Nevett, L., (edd.), Greekromans and roman Greeks: Studies in cultural interaction,Aarhus, 2000.

Saïd, S., (ed.), HeLLeNiSMoS: quelques jalons pour unehistoire de l’identité grecque, Leiden, 1991.

Sirinelli, J., Les enfants d’Alexandre. La littérature et la pen-sée grecques (334 av. J.-C. – 529 ap. J.-C.), París, 1995.

Swain, S., Hellenism and empire. Language, Classicism andPower in the Greek World, AD 50-250, Oxford, 1996.

Vegetti, M., L’etica degli antichi, Roma-Bari, 1990.

Veyne, P., L’empire Gréco-romain, París, 2005.

NOTA

A l’hora de triar els passatges que formen part d’a-questa selecció, he tingut en compte la totalitat de l’obraatribuïda a Epictet (Dissertacions, Manual i Fragments).

He fet la traducció a partir del text grec editat per W.A. Oldfather (epictetus. the Discourses as reported byArrian, the Manual and Fragments, 2 vols, Londres,1925-28).

Tot i que he procurat de fer una traducció que s’ajus-tés a l’estil d’Epictet (vegeu la introducció), en deter-minades ocasions, per tal que algun passatge, excessiva-ment concís, fos més intel·ligible, he afegit un subjecte,un verb o un complement. Pel que fa a les expressionsreiteratives, molt habituals en el text, he tendit a repro-duir-les fidelment, si bé, a vegades, quan la repeticiópodia resultar feixuga per al lector, he optat per intro-duir-hi alguna modificació.

Quant al mot ánthropos, que Epictet empra ambfrequència, l’he traduït per «ésser humà» i he fet ser-vir el mot «home» només quan el filòsof utilitza laparaula anér.

M. Teresa Fau

EpictetLa saviesa de l’esclau

La vida i la mort

En el primer passatge que presentem, el filòsof s’a-dreça amb vehemència a un interlocutor que ens ésdesconegut i li recorda els dons que la divinitat li haatorgat per a viure en aquest món. La vida, però, nodura per sempre: cal ser-hi com en una festa i, quanarriba el moment de marxar, fer-ho sense recança,agraït per tot allò que hom hi ha experimentat i amb lacertesa que aquell que se’n va està fent possible l’arri-bada d’algú altre.

L’ésser humà no tria ni el moment de néixer ni ellloc que ocuparà en la societat. Epictet, servint-sed’una imatge que ha fet fortuna en la literatura pos-terior, el compara a l’actor d’una obra de teatre, obli-gat a assumir el personatge que el director ha triat pera ell. Ara bé, això no l’eximeix de responsabilitats, carhaurà de representar de la millor manera el paper queli ha tocat.

La moderació és una virtut que el nostre autor reco-mana sovint als deixebles. I una bona ocasió per a exer-citar-la és, sens dubte, la celebració d’un banquet. Dela mateixa manera que el comensal no ha de llançar-seamb avidesa damunt de les menges, tampoc aquellque participa del banquet de la vida no ha de preci-pitar-se a l’hora d’obtenir família, càrrecs o riquesa;

51

52

EPICTET

i, fins i tot, té la possibilitat —no pas l’obligació— derenunciar-hi.

Al capdavall, l’existència és breu. Tant com el lapse detemps de què un navegant disposa per a sortir unmoment de la nau i proveir-se d’aigua. En aquest curtinterval podrà gaudir dels béns que, pel camí, vagi tro-bant —i Epictet, en fer-hi referència, utilitza el dimi-nutiu de forma tan reiterada com significativa—, peròhaurà d’estar atent a la crida del capità i, tan bon punt lasenti, haurà de deixar-ho tot i tornar a embarcar.

Tot i la celeritat amb què la mort es presenta, el filòsofno la veu pas com a quelcom negatiu. Ben al contrari, lamort de l’ésser humà és necessària, com necessària éstambé per a l’espiga a la qual, quan ha assolit la madu-resa, li arriba l’hora de la sega.

Seria, però, èticament correcte avançar l’hora de lasega? Els dos passatges que clouen el capítol posen demanifest l’opinió d’Epictet sobre el suïcidi. En el pri-mer, el nostre autor opta clarament per no posar fi a lapròpia vida i proposa actuar com el soldat que, malgratles dificultats, roman en la posició que li ha estat assig-nada. En canvi, en el segon fragment, conscient que, endeterminades circumstàncies, un individu pot no veure’samb cor d’afrontar les contrarietats de l’existència, admetla possibilitat de recórrer al suïcidi; i ho fa servint-sed’una frase —«la porta és oberta»— que trobem repe-tida diverses vegades al llarg de la seva obra.

***– Qui ets i per què has vingut? No és ell 1 qui t’hi ha

portat? No és ell qui t’ha fet veure la llum? No t’hadonat persones que t’ajuden? No t’ha donat tambésentits? No t’ha donat capacitat de raonar? I en qua-litat de què t’ha portat aquí? No és com a mortal? Noés perquè, vestit amb un trosset de carn, visquis sobrela terra, contemplis el seu govern, participis en el seuseguici i, durant un temps breu, prenguis part en laseva festa? No vols, doncs, mentre t’és permès, con-templar el seguici i l’aplec i, més tard, quan te’n facinmarxar, allunyar-te’n, després d’haver-te prosternatdavant d’ell i d’haver-li donat les gràcies per allò quehas escoltat i que has vist?

– No! Jo encara volia prendre part en la festa.– I els que s’inicien en els misteris encara voldrien con-

tinuar la seva iniciació i potser també els que són aOlímpia voldrien veure altres atletes. Però l’aplec s’a-caba: surt-en, ves-te’n com un home agraït, com unhome discret. Fes lloc per a altra gent. Cal que nei-xin d’altres, tal com també tu vas néixer, i cal que, uncop nascuts, tinguin terra i habitatges, allò que els facifalta. Ara bé, si els que han arribat primer no es vanretirant, què els queda? Per què ets insaciable? Perquè no en tens prou? Per què fas patir el món? 2

La saviesa de l’esclau. Antologia

53

1 Referència a la divinitat.2 Dissertacions IV 1.104-106.

54

EPICTET

...Tu no vas néixer quan vas voler, sinó quan el móntingué necessitat de tu. 3

Recorda que ets actor d’una obra de teatre i que el teupaper ha estat decidit pel director: si vol que sigui curt,serà curt; si vol que sigui llarg, serà llarg. Si vol que facisel paper d’un captaire, també l’has de fer amb bona dis-posició, de la mateixa manera que si es tracta de fer elpaper d’un coix, el d’un alt càrrec o el d’un simple ciu-tadà. Certament, allò que et pertoca és fer bé el perso-natge que t’ha estat assignat; escollir-lo, però, corres-pon a un altre. 4

Recorda que has de captenir-te com en un banquet.una safata ha anat donant voltes i ha arribat fins onets tu: allarga la mà i pren-ne amb moderació; la safatapassa de llarg: no l’agafis; encara no t’ha arribat: noprojectis, de lluny estant, el teu desig i espera, mésaviat, que sigui davant teu. I fes així en relació a lapossibilitat de tenir fills, de tenir muller, de tenircàrrecs, de tenir riquesa; i algun dia seràs digne departicipar en el banquet dels déus. Ara bé, si no prensni tan sols d’allò que t’és ofert ni en fas cas, aleshoresno només participaràs en el banquet dels déus, sinótambé en el seu govern, car va ser actuant així que

3 Dissertacions III 24.94.4 Manual 17.

Diògenes, 5 Heràclit 6 i altres homes com ells meres-queren esdevenir i ser anomenats divins.7

Durant un viatge per mar, si, després que la nau haatracat, surts per a proveir-te d’aigua potable, tot fentcamí, pots, de passada, recollir una petxineta o una plan-teta, 8 però cal que estiguis pendent de la nau i que mirisenrere contínuament, no fos cas que et cridés el capità;i, si et crida, cal que ho deixis tot, perquè no et facinembarcar lligat com el bestiar. Així també, durant lavida, si, en comptes d’una planteta i d’una petxineta, etsón donats una mullereta i un fillet, no hi ha res a dir;però, si el capità et crida, deixa-ho tot i corre cap a lanau sense mirar enrere. I, si ets vell, ni tan sols t’allunyisde la nau: que no hi faltis quan et cridin! 9

...Per a les espigues, el fet de no ser segades mai és unamaledicció. Sapigueu, doncs, que, també per als éssershumans, el fet de no morir és una maledicció: no sersegat és el mateix que no haver arribat a la maduresa. 10

...Jo aleshores 11 diria. «Homes, espereu l’ordre de la

La saviesa de l’esclau. Antologia

55

5 Es tracta de Diògenes el Cínic, proposat sovint per Epictet com a punt dereferència moral. Vegeu la introducció.

6 Filòsof presocràtic per qui els estoics se sentien interessats. 7 Manual 15.8 El mot emprat en el text es refereix, específicament, a una planta bulbosa.9 Manual 7.10 Dissertacions ΙΙ 6.12-13. 11 Epictet al·ludeix a la possibilitat que uns deixebles fessin apologia del suïcidi.

56

EPICTET

divinitat! Quan ella us faci el senyal i us alliberi d’aquestservei, llavors aneu-hi amb tota llibertat; però, demoment, continueu resistint en aquesta posició que usha assignat». 12

Han fet fum a dintre de la casa? Si és una cosa mode-rada, m’hi quedo; si n’hi ha massa, me’n vaig. Cal recor-dar i tenir ben present que la porta és oberta. 13

12 Dissertacions I 9.16.13 Dissertacions I 25.18.