Número 1 · Febrer 2014

© V

icto

r P

arre

ño

Vid

iell

a

UN POBLE QUE LLUITA

gràcies.

a tothom qui ha confiat en nosaltres,

2

Crèdits Edita: Grup La Notícia Direcció: Adrià Santasusagna Editor: Genís Vives Fotografia de la portada: Víctor Parreño (@victor_parreno). Limitació de responsabilitat Els articles no estan sotmesos a responsabilitats del Grup La Notícia, ja que han estat creats per redactors del mitjà, seguidors i/o a altres persones. El mitjà i el Grup La Notí-cia, no es responsabilitzen del que diguin les entrades que no són escrites per nosaltres així com els articles d’opinió. Q u a l s e v o l q u e i x a e s p o t f o r m u l a r a contacte@lanoticia.cat.

Fer política Hem oblidat què és la polí-tica. El servei al ciutadà. Tenir cura dels assumptes que afecten el dia a dia de cadascuna de les persones que conviuen en un territo-ri. Vetllar per millorar el benestar comú de tots no-saltres. La politikós grega entenia la política com allò relatiu a l'ordenament de la ciutat i dels assumptes del ciutadà. La mateixa defini-ció ho mostra: no hi ha política sense ciutadania. No hi ha política sense per-sones. Però es fa política sense tenir en compte les

persones. I és en aquests moments quan s'ha de rei-vindicar els moviments so-cials, la mobilitació de per-sones, crítiques i amb in-quietuds, que miren d'a-

conseguir allò que tots de-sitgem. Qui no vol una bona educació, una societat justa, la butxaca ben plena i un treball digne? Ningú renun-ciaria a viure bé. I tots els avenços i triomfs de la so-cietat no s'entenen sense un rerefons comú; el treball de les associacions, entitats, assemblees i marxes per lluitar pel nostre futur. Aquest mes a LaNotícia fem èmfasi en els moviments socials perquè sense ells, no seríem res. Gràcies.

REDACCIÓ @LaNoticiaCat

EDITORIAL

3

lanoticia.cat · tota la informació·

4

moviments socials

Assemblea Groga

El moviment de SOS educació va sorgir espontàniament, amb molta confiança i il·lusió el 18 de maig de 2011 a la taberna els 4 gats quan a la ciutat de Barcelo-na sorgia l’espurna de les reivin-dicacions socials. Una trobada necessària i que sorgia necessàri-ament d’un canvi de paradigma polític cap a l’educació pública. Les primeres samarretes grogues van començar abans, a finals de 2010 a Castelldefels i Badalona. La primavera de 2011 el groc va deixar de ser un color i va passar a ser un concepte, un símbol que tenyeix el dret a una educació pública de qualitat. Al pas del temps s’hi afegeixen lluites eternes i lluites noves que

arriben a cops de decret sense comptar amb la comunitat edu-cativa: augments de ràtios, tan-caments d’escoles, professorat interí sense cobrar el 100% del sou, demanda de participació en els centres de les famílies... La LOMCE i el desenvolupament de la LEC han marcat els darrers anys. Les retallades continuen i la pèrdua de qualitat de l’edu-cació amb uns centres més jeràr-quics atempten contra la qualitat i la democràcia en l’educació d’-uns ciutadans que, en un futur, volem educar en el pensament lliure i crític. El darrer mes d’agost, des de l’-Assemblea d’interines va sorgir la idea de fer una marxa per a defensar l’educació pública. Dife-rents col·lectius del color groc vam acordar actuar conjunta-

ment en aquesta marxa sota el marc d’Assemblea Groga. Dins d’ella, hi ha col·lectius de pares, mares, mestres i estudiants, de bressol a universitat. Vàrem ser més de 6.000 persones caminant des de Ribes de Freser fins a Bar-celona, impregnant-nos de les injustícies que pateixen les esco-les arreu de Catalunya. Una dosi d’energia que ens va fer ser més conscients, encara, que la lluita ha de continuar fins a recuperar els nostres drets. L’Assemblea groga es mou per una educació pública de qualitat, catalana, lliure, democràtica, gra-tuïta, universal, equitativa, laica, coeducativa, inclusiva, participa-tiva, des de bressol fins a la uni-versitat.

CARME MARTÍNEZ ÀLEX ROSA

5

Un curs gens normal a

Aquest no és un curs normal a les Illes Balears. De fet, aquest curs possiblement sigui el principi d'un nou escenari en el món edu-catiu. O ens enfonsen, o posarem una fita molt clara en la defensa de l'educació de qualitat i de la dignitat dels docents. I de la llen-gua catalana. Aquests cinc mesos llargs de con-vocatòria d'una vaga indefinida contra les polítiques repressores del govern han tengut com a con-seqüència més de tres setmanes de vaga i una mobilització social sense precedents. I molt manco la manifestació del 29 de setembre de 2013, amb més de 100.000 persones al carrer, vestides de verd. Un veritable tsunami. D'ençà de l'aturada de la vaga, la mobilització no s'ha aturat ni una sola setmana. I, es podria dir, s'ha

creat una veritable xarxa de con-tacte entre tota la gent preocupa-da per l'educació, capaç de convo-car, en qüestió d'hores, concen-tracions onsevulla. És precisa-ment aquesta xarxa creada la que actua com a veritable palanca de força i que manté viva la flama de les reivindicacions. En tot això, l'Assemblea de Do-cents no és sinó una assemblea de treballadors, un espai de diàleg i debat sobre la realitat del món educatiu i, alhora, una plataforma per combatre les agressions contí-nues que pateix l'educació des del Govern. Indubtablement, sense aquesta figura no s'entendria la força que ha pres un moviment que ha sorprès força més enllà i tot de les Illes Balears. Ara, també s'ha de tenir clar que les assem-blees generals no són altra cosa que la posada en comú del que es decideix a cada centre i un espai per a la coordinació d'idees i ini-ciatives -que són moltes i varia-

des, i en ebullició constant-. Tampoc no hem de perdre gens de vista que aquesta gran 'marea ver-da' -o tsunami- no està composta tan sols pels docents, sinó per la totalitat de la comunitat educativa: pares i mares, alumnes, mestres, professors, personal no docent, padrins... una veritable xarxa que representa la immensa majoria de la ciutadania illenca. Així mateix, aquest moviment, a més, s'ha de dir que té l'impuls originari de la Plataforma Crida, logotip del qual ha esdevingut la senyera del movi-ment. A tot això, les tres pedres angulars de l'atac a la qualitat educativa, als docents i a la llengua són, sens dubte: El TIL, un suposat model de trilingüisme, imposat en contra del parer dels jutges, fet sense pla-nificació ni recursos suficients, ni consens. Un decret basat amb l'in-fame argument de 'Amb l'anglès millorarà la qualitat a l'educació'.

MIQUEL ÀNGEL TORTELL PROFESSOR

>>

les Illes Balears

6 A més, és prou evident que comporta una nova agressió envers la llen-gua catalana. El segon element d'atac seria la denominada Llei de Símbols, una llei que im-posa la censura prèvia, una llei absurda, ma-quiavèl·lica, feta amb l'única in-tenció de fer llevar els llaços amb la senyera que penjaven els centres, i que prohibeix l'ex-posició i exhibició de tota simbo-logia visual i fins i tot auditiva sense consentiment governamen-tal. El tercer element d'atac serà el Decret de Convivència, un de-cret per posar encara més la mor-dassa als docents i que ataca, no-vament, un dels fonaments bàsics de la Constitució: la llibertat d'ex-pressió; i més, de llibertat de càte-dra. La resta d'elements reivindicatius, no menys importants, són la pèrdua de drets laborals dels tre-balladors, una disminució notable de personal (1.000 professors

menys), una desatenció als més necessitats, una minva de les aju-des i les beques, una major càrre-ga laboral... Motius als quals ara s'hi suma el gran malestar envers el Govern per les seves pràctiques repressores, que es manifesten mitjançant expedients a directors i caps d'estudis, amenaces, pres-sions. I, per si fos poc, ara encara s'atreveixen a no voler reconèixer l'Assemblea de Docents com a òrgan d'intermediació vàlid. Mentre, tant l'Assemblea com el moviment en general sí que ha tengut el reconeixement del món

associatiu, educatiu i cultu- ral. Ja són cinc els premis re-buts en reconeixement per la tasca duita a terme en defensa de l'escola i de la llengua d'una forma exemplar, intensa i constant. Així, han reconegut la bona tasca de l'Assemblea entitats com la Plataforma per la Llengua, Obra Cultural Ba-lear, Pen Català, Associació Rosa Sensat, Premis Octubre del País Valencià i la Revista Sa Plaça. I no parlem dels 700.000 € que ingressà la Caixa de Re-sistència dels Docents mitjan-çant més de 5.000 donacions i centenars d'actes solidaris, entre els quals destaca el con-cert de músics de l'Orquestra Simfònica de les Illes Balears i

la subhasta solidària de més de 200 artistes, que arreplegà més de 100.000 €. Davant tota aquesta força, el Go-vern roman tancat en banda, negat a la negociació. Per contra, reinci-deix en l'atac al prestigi dels do-cents i impulsa un clima de tensió a les escoles que ressona arreu. Un govern, es pot dir ben clarament, absolutament irresponsable i ne-gligent.

Multitudinària manifestació a Palma en contra del TIL

L’ANC: el treball en positiu

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha fet fins ara un camí curt, però intens, eficaç i decisiu. L’embrió de l’ANC es comença a gestar el 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt, en el marc de la primera de les consultes sobre la independència. El 30 d’abril de 2011 se celebra La Conferèn-cia Nacional per l’Estat propi, que engega el procés constituent de l’ANC, que culmina en l’Ass-emblea Constituent del març de 2012. Actualment, l’ANC compta amb prop de 50.000 adherits, entre associats, simpatitzants i col·laboradors, distribuïts en les més de 500 assemblees territori-als, més de 50 sectorials i 20 as-semblees exteriors que compo-nen la xarxa de l’organització.

Enguany és l’any decisiu. És el nostre any i des de l’’ANC hem posat en marxa el nostre Pla d’a-ctuació per al 2014. Un pla d’a-ctuació que s’estructura en base a dos possibles escenaris (hi ha consulta, o bé no hi ha consulta) i en cinc projectes: El país de tots, l’objectiu del qual és aconseguir ampliar la majoria social favorable a la constitució de Catalunya com estat independent i garantir-ne la cohesió social. El país que volem, un projecte de país al qual l’ANC convida, des d’ara mateix, totes les enti-tats i organitzacions a participar-hi. Aquest projecte ha de servir per definir les línies generals del nou Estat i proposar sortides a la triple crisi que patim: socioeco-nòmica, democràtica i nacional. De Catalunya al món, que ha de ser el projecte que contribuei-xi a fer visible el nostre procés

arreu del món, mitjançant les As-semblees Exteriors de l’ANC i la col·laboració amb les organitzaci-ons catalanes especialitzades. Signa un vot per la indepen-dència, que s’orienta en dues direccions: ha de ser la campanya “el dia 9/11, vota independència” i ha de ser el pla B visible, públic, en cas que fos impossible celebrar la consulta el dia previst. De la desobediència a la sobi-rania, que ha de ser el que estu-diï els escenaris previsibles en cas que l’actuació de l’Estat espanyol sobre les nostres institucions faci impossible la celebració de la con-sulta el dia anunciat. Des de l’ANC fem una crida a to-tes les persones, entitats i orga-nitzacions del país a col·laborar activament en el desenvolupa-ment i execució d’aquests projec-tes i campanyes. Junts ho farem possible!

JAUME MARFANY VICEPRESIDENT DE L’ANC

L’aprovació de Llei de la Depen-dència a l’any 2006, va suposar la major avançada en protecció social que ha hagut de la nostra història, generant un dret subjec-tiu de ciutadania. Malgrat tot, el govern del PP al País Valencià va mostrar ben clar des del primer moment la seua oposició a des-envolupar la Llei, boicotejant la seua aplicació i dificultant el seu accés. Aquests fets van provocar l’aparició de les Plataformes en Defensa de la Llei de la Depen-dència del País Valencià. Va ser un moviment ciutadà, integrat per persones afectades i els seus familiars que es van alçar en la defensa dels seus drets legítims i la seua dignitat. La situació des de l’arribada del PP al Govern de la nació ha su-posat el progressiu desmantella-ment de la Llei, amb unes reta-llades pressupostàries immiseri-cordes, així com la decisió d’el-iminar el pagament a la Segure-

tat Social de les cuidadores. De 16.000 altes, passem a menys de 1.200. El govern valencià conti-nua atacant al col·lectiu de la discapacitat i la dependència amb mesures com el copagament o l’eliminació de la gratuïtat de la prestació farmacèutica i ortopro-tèsica. El País Valencià està a la cua de valoració i d’inversió. Dels 73.516 valencians dins del siste-ma, sols 43.762 estant rebent

prestacions o serveis. La resta, 29.754 estan en el que s’anome-mena “limb de la depen-dència”. En dos any, els sistema ha perdut 13.500 usua-ris per mort o revisió a la

baixa, i ja no s’acompleix amb la tasa de reposició. Mentre que es pense en la Llei com una “despesa” i no com una “inversió” continuaran condemnat a les per-sones amb dependència a la mar-ginació i l’exclusió social. No anem a permetre que ens canvien drets per caritat. La vida i la salut de les persones dependents no es retallable. Els drets humans no són negociables.

CARME SANTAMARÍA PORTAVEU A CASTELLÓ

7 Plataforma en defensa de la Llei de Dependència al País Valencià

Concentració de la plataforma

Per una vegueria pròpia

Inicialment, vàrem ser un petit grup de persones que ens vàrem posar com a objectiu assolir per al Penedès, les màximes cotes de llibertat i autogestió, i per això vàrem analitzar amb molta cura el punt de partida, la nostra his-tòria, per entendre d’on veníem i, partint del present real, valorar les possibilitats i projectar el fu-tur creient que només és pot in-tegrar allò concret. L’objectiu de la PVP era recuperar una realitat territorial formada per les 4 comarques (Alt Penedès, Anoia, Baix Penedès i Garraf), no volí-em ser engolits i menys satelit-zats pel creixement caòtic i fago-citant de les àrees metropolita-

nes de Barcelona i Tarragona. Desprès de més de nou anys de treball i de pressió feta des de baix, i de suportar injustificades esperes, s’ha creat el vuitè àmbit, el del Penedès, que ha quedat delimitat i concretat en 72 muni-cipis, 27 de l’Alt Penedès, 25 de l’Anoia, 14 del Baix Penedès i 6 del Garraf, que sumen més de 465.000 persones, el 6,2% de la població Catalana, el quart dels vuit àmbits catalans. El Pla terri-torial parcial del Penedès ha d’e-stablir les pautes especials per a un desenvolupament sostenible del territori i ha de regular els sistemes bàsics d’espais oberts, d’assentaments urbans, i d’infra-estructures de mobilitat i serveis. I l’actual govern presidit per Ar-tur Mas, ha de descentralitzar els

serveis dels diversos Departa-ments al Penedès, i anomenar el corresponent Delegat territorial. L’Estatut de Catalunya del 2006 i el projecte de Llei dels governs locals de Catalunya actualment en tràmit estableixen que l’organ-ització bàsica territorial de Cata-lunya seran els municipis i les vegueries. La llei de vegueries va ser aprovada pel Parlament de Catalunya, amb posterioritat a la creació de l’àmbit Penedès, però només amb 7 vegueries, i posteri-orment va quedar en estat d'hi-bernació. La vegueria Penedès, és una qüestió de credibilitat i de coherència, de generositat i de respecte a la voluntat majoritària del poble penedesenc.

FÈLIX SIMON PRESIDENT VEGUERIA PDÈS

8

Som Països Catalans

Som Països Catalans és un orga-

nisme de contrucció nacional que

nasqué, públicament, ara fa un

any, i representa el resultat de

lluites i objectius conjunts de

diverses persones d'arreu del

territori.

La plataforma, que es va presen-

tar en un acte a Petra, Mallorca,

on es va llegir el seu manifest

fundacional, continua recollint

adhesions a la seva campanya,

permanent en el temps, i que

pretén combatre les tendències

regionalistes i regionalitzadores

a dins del propi país. Així, resse-

guint i actualitzant el pensament

i acció des les persones en la his-

tòria al país, com ara Joan Fuster

i moviments socials, col·lectius,

entitats i iniciatives populars que

vetllen per la contrucció nacional

dels Països Catalans, com a terri-

tori que viu i conviu en plena

llibertat, una nació política, un

poble actiu, divers i plural que

sigui exemple en l'assoliment

d'aspiracions universals com la

justícia social i ambiental i com

la d'una economia social, així

com en el ple desenvolupament

dels drets humans, individuals i

col·lectius.

Les campanyes que s'han iniciat i

anat desenvolupant durant

aquest any han rebut una reposta

popular prou positiva i exitosa,

fet que permet continuar treba-

llant en aquests espais de reivin-

dicació, consicenciació i unió

dels pobles. Es tracta de la cam-

panya que, vinculant el dia de

Sant Jordi amb el 25 d'abril del

País Valencià, proposava omplir

mapes gegants dels Països Cata-

lans amb llibres i publicacions en

català, els quals, després, estan

sent distribuïts arreu del territo-

ri, des de les escoles Bressola i

Arrels de la Catalunya Nord, pas-

sant pel centre social La Vila de

Martorell i acabant pel casal Tio

Cuc d'Alacant. Altres campanyes

rellevants han estat la de pujar a

cims d'arreu del país amb la imat-

ge de la banderola de Som Països

Catalans, durant la diada nacional

de tot el territori, per Sant Joan; o

bé la campanya de recollida de

diners, a través d'una panera soli-

dària que valorada en més de

7.000 € gràcies a les donacions

voluntàries de persones i entitats

d'arreu, per a donar-los a l'assem-

blea de docents de les Illes Bale-

ars, que a principis de curs va

marcar un abans i un després en

la lluita pels drets socials, lingüís-

tics i nacionals del país, i que ac-

tualment continua mobilitzant-se

i mobilitzant la nació.

Som Països Catalans continua

treballant per a plantejar campa-

nyes, proposar activitats i dotar el

poble català d'il·lusió per a seguir

endavant.

MARIA PLANA I GUASCH MEMBRE DE SOM PPCC

Manifestació a Tarragona | SOM PAÏSOS CATALANS

La plataforma ciutadana NO MAT neix amb l'objectiu de llui-tar contra la construcció de la línia de molt alta tensió (MAT) La Plana - Morella a la província de Castelló. Aquest projecte con-sisteix en una línia de doble cir-cuit de 400 kV, amb torres de 80 m d'alçada, cada aproximada-ment 400 m i un corredor des-brossat d'uns 50 m d'ample. La línia passarà per zones d'alt valor paisatgístic i ecològic, incloses zones protegides tant per legisla-ció autonòmica com europea (ZEPA) i per zones de nidificació d'aus protegides com l'àliga cua-barrada. Destruirà el paisatge de la zona interior de Castelló, prin-cipal recurs turístic de molts mu-nicipis d'aquesta zona, l'econo-mia dels quals depèn en gran

mesura del turisme rural i d'a-ventura. Sense oblidar-nos de la greu amenaça que suposen aquestes línies per a la salut de les persones que viuen, treballen o simplement passegen per les seves rodalies. I tot aquest perjudici per a què? Per afavorir els interessos de l'empresa Red Eléctrica de Espa-ña, responsable, amb el vist-i-plau del Ministeri d'Indústria i Energia, d'aquesta monstruosi-tat. El principal objectiu de la MAT és el transport a llarga dis-tància d'excedents d'energia per poder ser venuts al millor postor. Donarà servei als habitatges de l'interior de Castelló? I a la in-dústria local? NO. Una vegada més els pobles de l'interior d'a-questa província patiran tots els efectes negatius d'una infraes-tructura que no deixarà cap tipus de riquesa a la zona, però, això sí, que hipotecarà el futur desen-

volupament econòmic i mediam-biental de l'interior de Castelló. Però encara que aquestes línies es fraccionin en subprojectes per esquivar estudis d'impacte ambi-ental més complicats, s'ha de te-nir en compte que la línia de Cas-telló és part d'una megalínia que continuarà cap al sud (València) i seguirà per l'est (Terol) amb múl-tiples ramificacions cap al nord i que pretén connectar Europa amb el nord d'Àfrica. És a dir, les línies MAT són un problema que afecta moltíssimes persones a nivell es-tatal, però no obstant això, la des-informació és absoluta i les lluites queden relegades en la majoria dels casos a un nivell local. Unim-nos en aquesta lluita, exigim i di-fonguem la informació. NO A LA MAT, NI ACÍ NI EN-LLOC!

DIEGO KERSTING NO MAT CASTELLÓ

9

No a la MAT

Acte de la plataforma a No a la Mat | SALVADOR MAYNOU

ANUNCIA’T AQUÍ PER MENYS DEL QUE CREUS

10

Aturem el Fraking

La PAF neix l’any 2012 a Cervera en una trobada de persones i en-titats socials i ecologistes preocu-pades per uns projectes de pros-pecció d’hidrocarburs. Allí s’ex-amina la tècnica del fracking, emprada en l’explotació del gas no convencional i s’identifiquen els seus riscos sobre la salut, els recursos naturals (especialment l’aigua), el paisatge i les estructu-res socioeconòmiques, vinculats a un model energètic insosteni-ble i a un pervers moviment es-peculatiu. L’afectació sobre Catalunya se centra en les zones dites Leonar-do i Darwin, publicades, i Ripoll, autoritzada, així com d’altres a la vall de l’Ebre. Es constitueix un equip humà ben estructurat, amb gran capacitat de treball i prepa-ració i es redacta un manifest fundacional (que aviat recull 50.000 adhesions), que fixa tres objectius: supressió de les llicèn-cies, prohibició del fracking per llei i canvi de model energètic.

A partir d’aquí, la PAF desplega les accions a través d’un centenar de xerrades, una intensa campa-nya mediàtica (premsa i xarxes socials), la coordinació amb els ens locals (uns 150 municipis es declaren lliures de fracking), el treball amb d’altres plataformes properes, el front polític (dins el Parlament de Catalunya, el Con-greso de Madrid i el Parlament de Brussel·les) i una desena de preguntes cursades a la UE. Al-hora, l’equip d’experts (geòlegs, enginyers, advocats i d’altres) desenvolupen i recullen diversos estudis científics que acrediten els seus arguments. A dia d’avui, la PAF, ha assolit bona part dels seus objectius. A la revocació del permís Ripoll i la denegació dels Darwin i Leonar-do (amb un canvi de posiciona-ment del Govern de la Generali-tat, que partia de posicions ambi-gües), s’hi ha sumat la prohibició del fracking a Catalunya, per via de la legislació urbanística (dins el marc competencial català). El canvi del model energètic és un camí de major recorregut, en el qual la PAF dóna suport a la Xar-xa per la Sobirania Energètica.

Però l’amenaça no s’ha esvaït. El Govern espanyol actua còmplice del lobby gasista, estenent l’am-enaça contra els territoris i la gent, amb informació tergiversa-da i armes judicials. A Europa, mentre França i Alemanya l’han prohibit, al Regne Unit i a Roma-nia les promotores del fracking s’imposen, si cal, amb el suport de les forces armades. I als Estats Units, on creix el moviment opo-sitor, les corporacions usen cam-panyes de mentida i por, avantpo-sant els interessos financers per damunt de tot. Per tant, la lluita no ha acabat. Seguim amb l’objectiu d’aturar la devastació i ho tenim ben clar: Millor vius, que fòssils. Frac-king no: ni aquí ni enlloc! Ni ara, ni mai!

JAUME MOYA ATUREM EL FRAKING

Membres de la plataforma al Parlament | ATUREM EL FRAKING

Durant la Diada del passat 2012, els dos membres de la colla bas-tonera “Cop a Cop” van estar participant en tots els actes con-vocats per l’Esquerra Indepen-dentista; van participar d’una mostra de ball de bastons junt amb les companyes de la colla bastonera de Sant Andreu, van portar l’estelada que encapçalava la manifestació, i, al finalitzar l’acte de l’Esquerra Independen-tista al Passeig del Born, mentre sonaven els himnes, els dos com-panys van pujar amb les fotos de les preses polítiques catalanes Marina Bernadó i Lola López.

Dos mesos més tard, al novem-bre de 2012, els dos companys van rebre una carta del fiscal de l’Audiència Nacional en la que demanava l’obertura del judici oral, sense cap mena d’acusació en particular, pels fets ocorreguts durant la Diada de l’11 de setem-bre de 2012. Tots dos companys no varen ser identificats en el moment dels fets; tot i així la carta procedent

de l’AN va arribar, quedant constància de que tota aquesta informació havia sigut aconse-guida a partir de fitxers il·legals pertanyent a la policia.

Aquest senzill gest, el de portar dues fotos, va comportar que la Fiscalia de l’Audiència Nacional presentés acusació per delicte penal, equiparant la denúncia social i solidària de la dispersió, amb un delicte d’enaltiment de terrorisme. Acusació greu i em-bogida que els va obligar a parti-cipar d’unes declaracions el 23 de gener en la Ciutat de la Justí-cia, a petició del tribunal d’excepció que és l’Audiència Nacional, i restar a l’espera d’un judici on la Fiscalia demana pena de presó de dos anys, inhabilita-ció durant 8 anys i una fiança de 3000 euros per responsabilitat civil per cadascun.

Les fotos de les dues preses vo-lien mostrar la cara concreta de la vulneració dels drets humans. Una vulneració que, pel simple fet de ser preses polítiques, les porta a complir condemna a cen-tenars de quilòmetres de casa o a

no rebre l’atenció sanitària bàsi-ca. I aquesta és la cara de la vulnera-ció dels drets humans; el que per a un pres o presa comú seria el més normal, complir condemna en una presó a prop del seu lloc de reisdència, per a les preses polítiques no ho és.

Els dos companys bastoners es solidaritzaven amb unes persones i famílies que pateixen, molt so-vint en silenci, aquest càstig afe-git; el compliment de les penes a milers i milers de quilòmetres de casa seva.

Nosaltres, el rostre concret de la solidaritat, hem de ser solidàries amb els solidaris. Demanar el respecte dels drets humans no hauria de ser cap delicte, i per aquest motiu no ens aturarem. No deixarem que empresonen la solidaritat, perquè és aquesta la nostra millor arma.

Solidaritat amb els Solidaris. Campanya pel Ferran i el Gregori.

GREGORI SAAVEDRA FERRAN BLASI

11

Solidaritat amb els solidaris

Pintada a favor dels encausats | BASTONERS SOLIDARIS

12

Catalunya es troba en un context de ràpides transformacions soci-als, econòmiques i polítiques ocasionades per l’onada sobira-nista. La creativitat i la innovació que ha portat ‘el procés’ fa que la reforma horàriasigui més viable i més a l’abast de la consciència de cadascun dels individus i de les organitzacions que l’han de pro-tagonitzar. La por al canvi i les resistències es poden veure redu-ïdes si es canalitza en el marc de l’anhel majoritari de canvi. El país requereix de noves es-tructures que permetin princi-palment fer que la ciutadania millori la qualitat de vida, per això es fa del tot imprescindible tenir en compte el factor temps. Els experts que s’agrupen a la Iniciativa per a la Reforma ho-rària - Ara és l’horacreuen que ha de ser una variable rellevant en la recerca de creixement i de benestar davant el desafiament de la crisi econòmica devastado-ra. Ens calen nous vectors que ens permeti reconstruir l’econo-mia productiva i la política públi-ca.

El Moment Zero s’apropa i a nin-gú se li escapa que reformar els horaris per tal d’adaptar-los a uns més racionals és una gran oportunitat. Aquest proper any esdevindràclau per a la definició de les basesque ens retornin a l’organització del temps de vida quotidiana que havíem tingut sempre, amb excepció dels dar-rers cinquanta anys, sobretot a les ciutats i, en menor mesura, en ambients rurals. La coincidència entre experts i Govern de la Generalitat de Cata-lunya és total en quecal desfer-se de la rèmora que representen els horaris actuals que tenen el seu origen en el "desarrollismo" fran-quista. A gairebé tota Europa, l'horari laboral és de 9 a 5, pa-rant un màxim d'una hora per dinar a meitat de la jornada. A l'Estat espanyol –i per tant a Ca-talunya-, però, és habitual que els treballadors s’aturin dues hores per dinar i que les seves jornades s'allarguin fins a les 7 o les 8 del vespre. Aquesta jornada poc compactada provoca sopar a partir de les 9 en els millors dels casos, dificulta el temps de cura d’infants i gent gran, afebleix la participació cívica i comunitària, impossibilita el consum de cultu-ra i per descomptat baixa l’efi-

ciència de les organitzacions. El primetime s’acomoda a horaris que fan reduir les hores de son. En definitiva se solapa el temps personal i el temps de descans. Els horaris que tenim no tenen l’origen en el clima, això és un mite que es desmunta viatjant a Portugal, Marroc, Itàlia o Grècia i comprovant que tots ells també sopen a les 7 de la tarda. I que tampoc és un horari de tota la vida ja que a les antigues colònies espanyoles també tenen un de més racional. Aquest any els experts respon-dran amb informes i dictàmens a qüestions com el calendari, el fus horari òptim, la sincronització d’horaris laborals, comercials, escolars i culturals.També dona-ran resposta sobre com omplim el temps de totes aquelles persones que per manca de feina o per edat disposen de moltes hores. La vo-luntat és impulsar una comissió d’estudi al Parlament de Catalu-nya. A diferència del posiciona-ment contraposat en altres debats públics com per exemple l’ús d’-energia nuclear, els estudiosos del temps -de diferents disciplines i visions ideològiques- coincidei-xen en el diagnosi, fet que ens fa ser optimistes pensant que la re-forma és a tocar.

FABIAN MOHEDANO TREBALLÒLEG

Ara és l’hora de la reforma horària

Presentació d’Ara és l’hora | ARA ÉS L’HORA

Acció Cultural és una associació cívica creada l’any 1971 però le-galitzada amb la restauració de la democràcia, el 1978. El seu ob-jectiu és la promoció de la llen-gua i la cultura pròpies del País Valencià, i de la consciència civil que se’n deriva. Va ser fundada per Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Andreu Alfaro, Eliseu Climent, Joan Francesc Mira... Acció Cultural promou i organit-za tot tipus d’iniciatives, activi-tats i campanyes per a la promo-ció de la llengua i la cultura, i els valors de progrés. Entre aques-tes, podem destacar la creació del Centre Carles Salvador que fa classes de llengua catalana, pel qual han passat més de 10.000 alumnes; la xarxa de repetidors que durant 25 anys han permès la recepció de TV3 i Catalunya Ràdio a la major part del territori del País Valencià; l’impuls al sor-giment de grups i músics en la nostra llengua al País Valencià amb els concursos i concerts Ti-rant de Rock, com un instrument per apropar els joves a la llengua. Del Tirant de Rock han sorgit

grups com Obrint Pas; la convo-catòria de mobilitzacions ciuta-danes com les manifestacions del 25 d’Abril i del 9 d’Octubre, que van permetre la recuperació de les nostres diades; l’organització territorial en nuclis locals i en Casals Jaume I com una estruc-tura que permet l’arribada de la cultura al territori i la creació de l’Octubre Centre de Cultura Con-temporània al centre de Valèn-cia, com un element per a projec-tar la nostra cultura en la capital del País Valencià i alhora oferir-lo com un lloc de trobada i diàleg A més, treballem per la llengua des del Servei Jurídic d’ACPV, que ens ha permés guanyar nom-broses sentències a favor de la llengua, entre les quals les re-cents que han permés la recupe-ració de les oficines de normalit-zació lingüística d’Ontinyent i Alboraia; la Sec-ció d’Ensenyament d’ACPV, que organitza activitats als i amb els instituts; la Secció de Política Lingüística, que impulsa campa-nyes de normalització, com la defensa del requisit lingüístic per a l’administració pública local i autonòmica; la Secció de Joves, que fa concerts, trobades, cam-panyes... per implicar els joves i

l’estructura territorial, formada per Casals Jaume I i nuclis co-marcals i locals Acció Cultural és també un punt de trobada i diàleg, ja que la nos-tra associació manté relacions fluides de diàleg i col·laboració amb sindicats, partits i associaci-ons de signe ben divers, i d’impul-s i coordinació d’activitats unità-ries Formar part d’Acció Cultural és –sobretot- un compromís personal amb el nostre país, i implica tam-bé fer una aportació econòmica perquè l’entitat puga fer el seu treball. Tots els socis d’ACPV re-ben informació del treball que fa l’associació i poden aportar les seues propostes a través d’un ca-nal obert i directe de participació, que permet que cada membre d’ACPV puga ser tan influent com el president o la junta directiva. .

TONI GISBERT SECRETARI D’ACPV

13

Acció Cultural del País Valencià

Manifestació a favor de TV3 al País Valencià

lanoticia.cat

anuncia’t aquí i

ajuda’ns.

Ja tenim data. El 9 de novembre de 2014 els ciutadans de Cata-lunya podran decidir el seu futur com a poble. Un dia que quedarà marcat a la història de Catalunya passi el que passi. El que fins ara semblava impossible s'ha fet rea-litat gràcies a un acord que de-mostra la voluntat de les forces polítiques catalanes. Una volun-tat de fer país abans que fer polí-tiques de partit. Govern, Con-vergència i Unió, Esquerra Repu-

blicana de Catalunya, Iniciativa per Catalunya Verds i la CUP han acordat una doble pregunta: "Vol que Catalunya sigui un Estat? En cas afirmatiu, vol que Catalunya sigui un Estat independent?". Amb la pregunta sobre la taula i la data fixada han sorgit (curiosa redundància) moltes més qües-tions a respondre. Des de La-Notícia desxifrem les claus de tot allò que envolta la data clau del futur de Catalunya. L'acord Exemplar. En una reunió entre els dirigents i representants de

CiU, ERC, ICV i CUP s'han posat d'acord per poder fer possible la voluntat d'una gran part de la població de Catalunya: poder de-cidir lliurement si volen ser o no un Estat independent. Fer política no és sinònim de fer el que mana el partit sinó el que mana la socie-tat. No hem d'oblidar que la polí-tica és un instrument pel poble. Està bé que, encara que sigui només en el tema de la consulta, els polítics deixin els seus colors de banda La pregunta Pot agradar més o menys però és la pregunta que pot abarcar totes

ADRIÀ SANTASUSAGNA @adrisantaa

15

9-N-14 : La data clau

Presentació de l’acord sobre la data i la pregunta al Palau de la Generalitat

política

16 les ideologies. A la primera pre-gunta, "vols que Catalunya sigui un Estat?", es dóna la opció de votar en contra de la inde-pendència i es dirigeix a aquells que volen una nova relació Cata-lunya-Espanya a una nova qües-tió. La segona pregunta, "vols que Catalunya sigui un Estat in-dependent?", permet la opció independentista i la federalista. Les persones d'ideologia inde-pendentista haurien de votar un doble "sí" mentre que aquells que siguin federalistes haurien de votar "sí" a la primera pregun-ta i "no" a la segona. Per què la segona pregunta? En el cas que s'hagués acordat realitzar una sola pregunta del mateix tipus que el referèndum escocès (independència: sí o no) els partits federalistes, principal-ment el PSC, ja tindrien l'excusa perfecte per rebutjar i criticar l'acord fet per la resta de forces: "no integren totes les postures". Davant d'aquesta posició i per la voluntat d'integrar a totes les ideologies possibles s'ha decidit realitzar aquesta doble pregunta, perquè tothom pugui votar

Consulta legal Sempre s'ha dit des del Govern que el referèndum d'autodeter-minació seria legal. Serà legal. I amb la poca voluntat que hi ha des de Madrid, per no dir nul·la, la pregunta rau en quina legalitat s'emmarcarà la consulta. LaNotí-cia no som mags però ja us avan-cem que l'Estat no permetrà la consulta dins la legalitat espan-yola. Davant aquest cas, el més probable, el marc de legalitat serà la Llei de Consultes que ulti-ma el Parlament i que permetrà fer el referèndum dins la llei ca-talana. En cas que es vetés aquesta llei es podria realitzar dins el marc europeu de legalitat o passar a la situació més extre-ma; unes eleccions plebiscitàries on cada partit es posicionaria fermament a favor d'una opció. El PSC s'ha perdut I no es troba. No sap on està. Fins ara el PSC era un partit vin-culat al PSOE però que en temes nacionals adoptava una postura pròpia que es permetia certes llicències a l'hora de discrepar amb el seu homòleg espanyol. Amb els membres d'aquest antic

PSC amb identitat pròpia casti-gats, els socialistes d'han conver-tit en la veu del PSOE a Catalun-ya. Però a més és víctima de la seva pròpia contradicció. El PSC demanava poder defensar la seva posició, el federalisme, i fer una consulta legal. Les condicions es donaran i els socialistes s'han fet enrere fent pinya amb el Partit Popular i Ciutadans. Una llàstima La data 9 de novembre de 2014. Ni dos mesos després de l'11 de setembre de 2014, commemoració del Tri-centenari, moment en què l'auge independentista serà en el seu punt més alt. Possibilitats de tenir més "sí, sí" en el cas que l'esdeve-niment que es faci a la Diada sigui encara més multitudinari. Votar La consulta no només és per po-der votar sí. També es pot votar no. Però si aquells que diuen que la consulta no és constitucional voten, estan acceptant en certa manera la validesa del referèn-dum. Si no és legal perquè votar-lo?

Adéu a Letta

El president del Govern italià ha presentat la seva dimissió a Gior-gio Napolitano, Cap d'Estat, després que el seu propi partit hagi provocat la sortida de Letta. El Partit Demòcrata (PD) creu

que un canvi és la peça clau per treure Itàlia de l'immobilisme. Aquesta crisi de govern ha fet que Napolitano es reuneixi d'urgència amb els partits amb representació parlamentària per trobar una sortida a aquest pro-b l e m a . Els demòcrates aposten per Mat-

teo Renzi, l'alcalde de Florència, que ja es va postular com a nou cap del partit durant la convenció del mateix PD. Renzi és graduat en Dret per la Universitat de Florència i després de ser secreta-ri provincial del Partit Popular italià, ha estat president de la Província de Florència (2004-2009) i alcalde de la mateixa ciu-tat des de 2009.

REDACCIÓ @LaNoticiaCat

Des que Mariano Rajoy es presi-dent de l'Estat Espanyol no hem parat de retrocedir en la nostra societat. El nostre nivell de vida ha disminuït, el poder adquisitiu ha baixat en picat i fins i tot al-guns dels nostres drets han estat esparrecats a cop de decret-llei. A continuació mostrem les 10 propostes de llei més absurdes i insultats del govern del Partit Popular

Llei d'avortament La proposta de llei que vol tirar endavant el ministro Gallardón no permetrà avortar a ningú ex-cepte en cas de violació o en cas que hi hagi risc per la salut de la mare. Una proposta que és una soga a la llibertat i dret sobre el propi cos i que provocarà milers de naixements de nens als que no se'ls podrà assegurar una vida digne. Per no parlar de les pare-lles joves. Els mètodes anticon-ceptius són molt segurs però no perfectes. Qualsevol parella que tingui un accident en aquest sen-tit no podrà avortar. Una llei molt polèmica que fins i tot no agrada a sectors del mateix Partit Popular.

Llei Wert Per què cal tocar o modificar quel-com quan ja funciona? Només s'entén si es vol generar polèmica. La Llei Wert demana més hores d'e-ducació en castellà a Catalunya en detriment del català, de manera que trenca totalment amb el model d'im-mersió lingüística català. Llei de Símbols S'ha prohibit a les Illes Balears en-senyar el crespó amb la senyera que ha adoptat la Assemblea de Docents en contra de la llei educativa TIL. La llibertat d'expressió és castigada amb multes de més de 1.000 euros

ADRIÀ SANTASUSAGNA @adrisantaa

17

Reducció a l’absurd:

Manifestació a València a favor de l’avortament

les lleis del PP

18 Llei de Seguretat Ciuta-dana: prohibir l'esport Si per alguna cosa es caracteritza la nostra societat és per la cultu-ra de l'esport. L'esport com a mitjà d'interacció social, com a forma de vida, com a mètode per alliberar l'estrés i la tensió o sim-plement com a activitat física. Bé doncs a partir d'ara estarà prohi-bit fer esport als espais públics no habilitats. S'han acabat els matins de correr per la Diagonal o jugar a futbol al parc del costat de casa. Llei de Seguretat Ciuta-dana: ofenses a Espan-ya Aquesta llei també planteja la qualificació d'infrecció greu, quan no sigui delicte, dels ultrat-ges o ofensives a Espanya, les Comunitats Autònomes i Entitats Locals o a les seves institucions, himnes o emblemes. Així doncs, xiular al rei d'Espanya o a Maria-

no Rajoy serà penat. Una pena que al ser greu anirà dels 1.001 als 30.000 euros. Llei de Seguretat Ciuta-dana: fer difusió d'i-matges de policies No es podrà fer difusió de foto-grafies d'agents del cos de policía en manifestacions i situacions similars. El Govern exposa que és per evitar l'agressió als agents i per garantir la seva seguretat. A la pràctica es tradueix en no tenir proves de la brutalitat que els agents exerceixen en totes les manifestacions i concentracions contra el Govern. Llei de Seguretat Ciuta-dana: manifestacions sense avisar Serà multat fins a 30.000 euros la concentració davant d'institu-cions com el Congrés, el Senat o els Parlaments Autonòmics que no s'hagi avisat. Si decideixes

manifestar-te davant del Congrés en una concentració que no ha acceptat el Govern del PP, multa. Llei de Seguretat Ciuta-dana: desnonaments Es considera infracció greu el fet d'intentar aturar un desnona-ment. En el cas que ho facis, a més de ser desnonat, una multa de milers d'euros. Llei de Seguretat Ciuta-dana: perdre el DNI Si perds tres cops el DNI en un periode de temps de 5 anys rebras una sanció d'entre 100 i 1.000 euros. Tant és si et roben la carte-ra, si es trenca en un accident o si simplement el perds. El Govern de Rajoy et farà pagar. Constitució Espanyola Només pel fet de ser antiga, coac-cionària i amb olor a naftalina i a tardofranquisme, ja es pot consi-derar com a absurda a dia d'avui.

Vivim en una dictadura?

Últimament s’ha posat de moda entre la gent dir que vivim en una “dictadura”, però, realment sap tothom per què es diu això? O simplement ho diuen perquè no poden permetre’s anar al Ca-rib cada estiu? Potser siga, més bé, que l’actual recessió econò-mica estiga afectant el seu mode de vida burgés i per això se sen-ten en una “dictadura”. No, estic en contra. Opine que les verdaderes raons per afirmar que vivim en una dictadura encober-ta són moltes més. Primer que res, el sistema electoral espanyol no és favorable a la democràcia, ja que afavoreix al partit que té majoria, donant-li tot el poder –relativament– si aconsegueix majoria absoluta. A més, hem

d’afegir que l’actual cap d’Estat és un monarca elegit per un dic-tador feixista, el qual costa de mantenir milers d’Euros a l’any. Cal destacar, per últim, que ens dirigeixen polítics que no miren pel bé del poble, sinó pel bé dels bancs i de les grans empreses privades, i que, a més, són sim-ples titelles que reben ordres de la Unió Europea, la qual empra un “neoimperialisme” amagat amb l’excusa de l’abolició de fronteres, que explota les classes obreres dels països que romanen als últims llocs de la llista dels països amb el PIB per damunt de la mitjana europea; eixe cosmo-politisme que ha marcat tendèn-cia entre la població dels països europeus ha esdevingut un afa-voriment de la creació d’un con-cepte de la Unió Europea que no és cert. Però, fins quan anem a suportar que mentre els

“dictadors” ens roben la gent no faça res? Fins quan anem a supor-tar que la gent sols es moga per interessos egoistes o perquè Ban-kia els vulga llevar al València Club de Futbol? Crec, sincerament, que la solució està molt més avall, hem de cons-truir una base sòlida d’un sistema que no siga injust amb res. Hem de crear poder popular, democrà-cia real, directa. Crear assemblees en cada comarca, en cada poble, i que aquestes formen el poble per tal d’agafar consciència de classe i força per a enderrocar al poder capitalista, que al capdavall ve a ser un sistema que esdevé en fei-xisme quan s’esgoten els recursos que s’exploten.

RICHARD LLUCH PAÍS VALENCIÀ

lanoticia.cat/paisvalencia

Deia Antonio Gramsci que en el

clarobscur entre la mort del vell

món i l’aparició del nou sor-

geixen els monstres. I aquí els

tenim. El terratrèmol econòmic

que viu el continent europeu està

donant ales a tota mena de movi-

ments d’ultradreta que han res-

suscitat el fantasma dels feixis-

mes que van devastar Europa fa

més de mig segle. Tot i els múlti-

ples matisos que caracteritzen

aquest fenomen, podem distingir

-ne tres trets fonamentals:

l’euroescepticisme, la xenofòbia i

el populisme antipolític, tot ple-

gat desenvolupat dins del marc

d’una retòrica ultranacionalista

exacerbada. Podem parlar,

doncs, d’un discurs comú que

assenyala Brussel·les, els immi-

grants i l’anomenada “casta polí-

tica” com a enemics de la nació.

Ara bé, quin rostre pren aquest

fenomen en cada país? A quin

electorat concret apel·la? És una

amenaça seriosa? Per tal de res-

pondre aquestes preguntes de

manera satisfactòria el millor

que podem fer és analitzar breu-

ment l’extrema dreta en quatre

estats europeus diferents.

Després mirarem d’extreure’n

unes conclusions generals.

França

Comencem pel nostre veí del

nord, on el racisme i la xenofòbia

fa anys que tenen el seu lloc en

les institucions i en l’espai me-

diàtic de la mà del Front Nacio-

nal. Aquest partit, profundament

euroescèptic i conservador, fou

fundat l’any 1972 i va ser presidit

des d’aleshores fins al 2011 per

Jean-Marie Le Pen, que el 2002

va quedar segon en les presiden-

cials, per darrere de Jacques Chi-

rac. Molts expliquen el fenomen

Le Pen com una reacció davant

l’impacte que ha suposat la im-

migració musulmana i els nom-

brosos canvis socials que ha ex-

perimentat l’Estat francès des del

Maig del 68. No es pot negar que

la ideologia del Front desperta

simpaties entre amplis sectors de

les classes populars franceses,

sobretot els obrers de les grans

ciutats que s’han sentit identificats

amb el discurs que criminalitza els

nouvinguts musulmans –incloses les

segones i terceres generacions arre-

lades a França–. La marginació i

delinqüència juvenil que assota les

banlieues o zones suburbials són el

pretext idoni del Front Nacional a

l’hora d’apuntar envers el col·lectiu

d’immigrants i guanyar vots amb el

discurs de la por. Tot i que

l’antisemitisme era també un tret

destacat dels ultranacionalistes fran-

cesos –una rèmora del règim

col·laboracionista de Philippe Pétain

–, amb Marine Le Pen el partit ha

efectuat un gir discursiu i ha posat

més accent en la islamofòbia i en la

defensa dels valors tradicionals de la

societat francesa. L’aproximació al

sionista Geert Wilders, líder del po-

pulista Partit de la Llibertat, per tal

d’arribar a un acord de cara a les

properes eleccions europees, n’és un

exemple clar. Els nous vents

Itàlia

La Lliga Nord, fundada l’any 1991 per un exmilitant del Partit Comu-nista Italià, Umberto Bossi, ha recol-lit bona part del sentiment anti-immigració en aquest país. Es tracta, però, d’una formació singular, ja que el seu identitarisme pivota al voltant de l’anomenada Padània, una nació que inclouria tot el nord d’Itàlia. Els postulats del partit oscil·len entre la

JORDI PERALTA @GorkaAzkoyen

19

Radiografia de l’extrema dreta europea

Marine Le Pen durant un míting

20 demanda d’una major autonomia

per a les regions padanes, la llui-

ta pel federalisme o, directa-

ment, la Secessió d’aquests terri-

toris. Els leghisti han elaborat un

discurs que barreja les crítiques

al centralisme romà –empren

sovint la frase Roma ladrona–

amb un racisme desacomplexat

cap als italians del sud, anome-

nats terroni –terme equivalent al

nostrat xarnegos–, que segons

ells reben tota mena de subven-

cions a càrrec de la butxaca dels

italians del nord, i un rebuig

frontal de la immigració. Bossi

ha arribat a dir, de fet, que “cal

acabar amb els immigrants bom-

bardejant les pateres”. Malgrat

els seus atacs constants a l’Estat

italià i als partits majoritaris, la

Lliga ha donat suport a Berlusco-

ni en moltes ocasions i ha estat

un element clau en l’aplicació de

mesures contundents contra la

immigració il·legal. La Llombar-

dia i el Vèneto són dos dels bas-

tions d’aquest partit; més enllà

d’aquestes regions i de la resta

del nord, però, els lliguistes no

tenen opcions d’ocupar quotes

importants de poder, excepte si

poden intervenir en un govern de

caire estatal.

Per altra banda, podem parlar

d’un populisme que no es corres-

pondria amb les formes clàssi-

ques de l’extrema dreta, però que

en el fons en compartiria certa

essència. Parlem del Moviment 5

Estels del còmic Beppe Grillo,

una formació molt crítica amb la

corrupció que culpa la “casta

política”, tant local com europea,

de tots els mals que pateix la so-

cietat italiana. Els grillini, que

van aconseguir un 25,5% dels

vots en les eleccions generals del

2013, presenten un programa

aparentment regeneracionista,

amb propostes ecologistes i de

limitació de mandats i sous dels

càrrecs públics, que ha aconse-

guit atreure molts joves, treballa-

dors precaris i aturats; però

aquesta màscara a priori pro-

gressista oculta l’autoritarisme i

personalisme del líder del movi-

ment, les seves crítiques al socia-

lisme i els seus posicionaments

anti-immigració. Grillo, de fet,

qüestiona que els fills dels immi-

grants nascuts a Itàlia tinguin

dret a la ciutadania del país.

Grècia

Al país hel·lè, els ideals de

l’extrema dreta els hegemonitza

Alba Daurada. Aquest partit,

obertament neonazi, radicalment

anticomunista i nostàlgic del

règim de Ioannis Metaxàs –que,

irònicament, va caure l’any 1941

amb la invasió de Grècia per part

del III Reich–, ocupa 18 dels 300

escons al Parlament i les enques-

tes el situen com un seriós candi-

dat per ocupar l’alcaldia d’Atenes.

Gràcies a la seva retòrica obreris-

ta, combinada amb els reparti-

ments d’aliments exclusivament

per a grecs efectuats als barris

pobres de les grans ciutats, estan

aconseguint el suport de sectors

importants de la classe treballa-

dora del país. Una classe obrera

ofegada per les successives mesu-

res d’austeritat, que des de l’inici

de la crisi han abocat el país a

l’abisme. Els diputats d’aquesta

formació fan discursos d’exaltació

de la puresa de la raça grega, re-

clamen la “Gran Grècia” (que in-

clouria tot Xipre i territoris de

l’actual Estat turc), denuncien

que el país es troba sotmès a la

Unió Europea, als mercats finan-

cers i a la immigració, i sovint

acusen els parlamentaris de SY-

RIZA (Coalició de l’Esquerra Ra-

dical) i el KKE (Partit Comunista

de Grècia) d’instigar accions vio-

lentes contra ells. L’antisemitisme

és una altra característica ideolò-

gica de la formació, que relaciona

el sionisme amb una conspiració

internacional que tindria com a

objectiu la destrucció dels estats

nacionals europeus, entre els

quals destacaria Grècia. Polèmi-

ques demandes com ara la

col·locació de mines antipersona

Umberto Bossi, el fundador de la

Lega Nord

Grillo és l’impulsor i rostre visi-

ble del Moviment 5 Estels

a la frontera amb Turquia, desti-

nada a combatre l’arribada mas-

siva d’immigrants, i els mètodes

violents emprats pels militants

de la formació liderada pel veterà

soldat Nikólaos Mikhaloliakos,

que inclouen pallisses a militants

de l’esquerra anticapitalista i

nouvinguts, els han posat en el

punt de mira de la comunitat

internacional. L’assassinat del

raper antifeixista Pavlos Fyssas,

perpetrat el passat mes de se-

tembre per Giorgos Roupakios,

vinculat a la formació feixista, va

acabar motivant múltiples deten-

cions i l’obertura d’una investiga-

ció que podria desembocar en la

il·legalització del partit.

Hongria

La ultradreta del país dels ma-

giars segueix un patró similar a

la de Grècia: el filofeixisme,

l’estètica militar, el culte a la

violència, la defensa de la “Gran

Hongria”... són característiques

del Jobbik, el Moviment per una

Hongria Millor. Aquest partit,

que compta amb la seva pròpia

organització paramilitar –la

Guàrdia Hongaresa–, es defineix

a si mateix com a “radical, con-

servador, cristià i patriota”. Mal-

grat les etiquetes moderades que

sovint empren, el Jobbik no dista

gaire dels grupuscles neonazis

que fa dècades que atemoritzen

les minories ètniques i sexuals i

els militants d’esquerres als ca-

rrers de l’Europa Occidental. Cal

esmentar que, en aquest cas, el

seu discurs té un cap de turc en

especial: els gitanos. Minoria

importantíssima dins les fronte-

res hongareses, l’extrema dreta

els ha acusat de capitalitzar tota

la delinqüència, acaparar les aju-

des socials i posar en perill els

valors del poble magiar, i ha de-

cidit iniciar una campanya con-

tra ells; campanya que també

inclou les amenaces i les agres-

sions físiques, les quals duen a

terme els paramilitars de la

Magyar Gárda, que actuen amb

u n a c e r t a i m p u n i t a t .

L ’ a n t i m a r x i s m e v i s c e r a l ,

l’homofòbia i la defensa de la

comunitat hongaresa establerta

dins l’Estat romanès són altres

característiques destacades d’un

partit que compta amb 44 dipu-

tats a l’Assemblea Nacional

d’Hongria i 3 eurodiputats al

Parlament Europeu. Alguns po-

litòlegs consideren el Jobbik

hereu del filonazi Partit de la

Creu Fletxada i els seus esqua-

drons, que durant els darrers

mesos de la Segona Guerra Mun-

dial van governar Hongria i, diri-

gits per Ferenc Szálasi, van as-

sassinar més de 38.000 persones

(la major part d’aquestes, jue-

ves).

Així doncs, hem pogut observar

dues vessants de l’extrema dreta:

una de més civilitzada –el Front

Nacional i la Lliga Nord– i una de

més desacomplexada i fidel als seus

orígens –Alba Daurada i el Jobbik–.

En tots els casos, però, es tracta de

formacions amb prou suport popu-

lar com per assolir quotes considera-

bles de poder, i fins i tot arribar a

governar algun dia. La seva irrupció

no només desestabilitza i polaritza el

mapa polític dels respectius països,

sinó que suposa una seriosa ad-

vertència a una Unió Europea que, a

força de girar l’esquena als pobles

del continent i esdevenir una eina

política al servei del capital, està

engendrant malsons que poden aca-

bar portant-nos greus disgustos. En

qualsevol cas, ha de quedar clar que

posar sobre la taula la il·legalització

com el remei definitiu no és pas cap

solució efectiva, ja que la base de

votants no desapareixerà pas i hi

seguirà essent. És obvi que fa falta

una esmena general a l’actual model

de construcció europea i a l’actual

sistema econòmic, però perquè

aquesta no passi pel sedàs del popu-

lisme xenòfob i antipolític cal que les

formacions d’esquerres duguin a

terme una bona pedagogia i no per-

din el contacte amb el carrer, amb la

realitat diària de les classes popu-

lars. En aquest sentit, els propers

comicis europeus seran un bon indi-

cador per saber si els partits socialis-

tes i comunistes estan fent bona fei-

na, com també per saber si ens hem

de prendre seriosament d’una vega-

da per totes l’amenaça de l’extrema

dreta. Si més no, sembla prou clar

que tindrem unes quantes sorpreses

desagradables.

21

Una quinzena de marroquins van morir a Ceuta mentre intentaven entrar al país. La tragèdia però es veu envoltada de clarobscurs que el ministeri d'Interior no acaba d'aclarir. Els fets es remonten a principis de febrer quan entre 200 i 400 immigrants provinents del Ma-rroc van intentar entrar a Espan-ya a través de Ceuta, en un intent frustrat que va acabar amb la mort d'aproximadament 15 per-sones. Darrere del fet però enca-ra no se'n saben exactament mol-tes de les incogruències i contra-diccions que envolten el cas. A hores d'ara se sap que els agents de la Guàrdia Civil que hi havia vigilant la zona van llançar

pilotes de goma cap a l'aigua i bales de fogueig, a més de pots de fum. Tot això després que el director de la Guàrdia Civil mentís al dir que no hi havia pi-lotes de goma al mar. Sobre el nombre de morts es par-la d'una quinzena, però realment només s'han trobat 12 cadàvers. Els morts podrien ser 12, 15 o fins i tot més. Pel que fa als supervivents han estat deportats al Marroc sense garantir una atenció mínima i hospitalària per tots els immi-grants. Les divergències entre Guàrdia Civil i el ministeri es tornen a fer evidents en el cas dels flotadors. Mentre que el director del cos de seguretat deia que no hi havia cap flotador, el ministeri ha reco-negut que sí que n'hi havia però que no van ser de gran ajuda. A tot això s'hi suma el ball de

dades entre fonts oficials i no ofi-cials. El ministre d'Interior Jorge Fernández Díaz ha assegurat que n'hi havia uns 200 mentre que les oenagés parlen de prop de 400 per-sones. I davant d'un nombre tant gran de persones s'haurien d'haver necessitat com a mínim 400 agents. Tampoc és clar la quantitat de 'seguretat' que hi havia. La tragèdia de Ceuta ha estat sens dubte un maldecap pel ministeri que, a través de les contradiccions entre diferents fonts oficials, sembla que s'ha amagat o s'amaga bona part de la realitat. Siguin d'on siguin, vinguin d'on vin-guin, aquestes persones haurien d'haver estat rescatades i rebut aten-ció mèdica. No ho oblidem que no fer-ho està castigat pel Codi Penal. Però com ens té acostumats aquest país, la justícia, mai està davant els bons.

ADRIÀ SANTASUSAGNA @adrisantaa

23

Els immigrants a l’altra banda de la tanca de la frontera amb Espanya

Tragèdia entre interrogants internacional

24

Dimecres 5 va començar al Tri-bunal de Justícia un dels diver-sos judicis que se celebraran du-rant els propers mesos, o fins i tot anys, relacionats amb les ma-les pràctiques a l'antic Anglo Irish Bank, posteriorment reba-tejat amb el nom d'Irish Bank Resolution Corporation i que va ser liquidat pel govern. L'Anglo Irish Bank va ser la primera enti-tat bancària a ser nacionalitzada, la tardor del 2008, a fi d'evitar-ne la fallida.

El primer capítol del serial té com a protagonistes tres antics executius del banc, Seán FitzPa-trick (foto), Pat Whelan i Willie

McAteer, acusats d'aconsellar fraudulentament un selecte grup d'inversors de l'establishment irlandès conegut com a Maple 10 i a la família de l'exmagnat Seán Quinn a l'hora de comprar ac-cions del banc.

A fi de posar els no entesos en situació, el catedràtic d'Econo-mia a la University College Cork, Seamus Coffey, va explicar com funcionava la pràctica coneguda com a Contracte per Diferències (CDF) i per fer-ho fàcil va dir que era com apostar per un cavall però sense ser-ne el propietari.

Aplicat a les accions el CDF no requereix cap inversió sinó que és com apostar per les accions sense pagar res; si les accions pugen el guany és la diferència però, en la mateix lògica, si

baixen l'inversor ha de pagar la diferència respecte al preu inicial (no pagat) i en el cas de Seán Quinn va ser això darrer.

Quinn va fer una gran aposta a l'Anglo Irish mitjançant CDF's fins al punt de controlar el 24% de les accions però el preu va pas-sar dels 17,53 euros al juny del 2007 fins als 4 euros al juliol del 2008, fet que va suposar que Quinn hagués de demanar un préstec al banc per fer front a les pèrdues en espera que el preu tornés a pujar.

Aquest préstec destinat a fer veu-re que allà no passava res més els intents per part dels acusats d'en-tabanar possibles compradors per adquirir les accions de Quinn és el que es jutja en aquest primer judici.

La banca, a judici IRLANDA

MARC ESTEVE DIARI LIFFEY

Seán FitzPatrick sortint del Tribunal de Justícia / LIFFEY

Els catalans volen la inde-pendència d'Espanya, fins i tot des de l'estadi del Futbol Club Barcelona. El govern de Madrid no en vol par-lar... i contribueix a escalfar encara més la situació. La pregunta als seus ciutadans ja ha estat formulada: "Voleu que Catalunya esdevingui un Estat? En cas que sí, voleu que sigui un Estat independent?". Els cata-lans s'hi hauran de manifestar el novembre vinent, si és que po-den, si és que Madrid els ho per-met. "Jo votaré sí i sí", diu Artur Mas des del seu despatx oficial a Barcelona. El president del go-vern regional té un objectiu de-clarat: un Estat català indepen-dent. I el vol avui més que mai. "La independència és el futur natural d'una vella nació que ha mantingut la llengua, la cultura, el territori", diu. En aquesta consciència pròpia rauen tots els malentesos entre els catalans i el govern espanyol. La pulsió secessionista de Cata-lunya: incomprensible, impossi-ble, fins i tot il.legal per a la ca-pital, entesa com un atac d'insu-bordinació a la unitat estatal. "Mentre jo sigui president del govern, no es farà aquest re-ferèndum que volen alguns i Es-panya no es trencarà", va dir recentment el president Mariano Rajoy. "Que quedi clar". Cata-lunya no és una nació, segons el president, Espanya un estat uni-tari i no un de federal. Tots els drets autonòmics de les regions són una concessió espanyola, la Constitució diu el que diu, i punt. D'aquesta manera podria acabar

-se la història. Però aquest cop, 300 anys després de la pèrdua de la seva autonomia l'any 1714, els catalans volen enfrontar-se al seu estat central, pel qual se sen-ten financerament espremuts i no valorats en la seva particulari-tat. Esperen, sotgen i al final serà una competició per veure qui és més tenaç: el conservador Parti-do Popolar (sic) de Rajoy a Ma-drid, de totes totes l'elit política de la capital, o el moviment inde-pendentista català. Que els catalans van de debò es pot constatar des de fa un temps en els partits a casa del Futbol Club Barcelona. En el minut 17 amb 14 segons pot passar que els aficionats cridin "in-de-pen-dencia" (sic), independència en alemany. Consciència històrica a l'estadi: a la guerra de successió, els catalans es van posicionar del costat equivocat. L'11 de setem-bre de 1714 Catalunya va perdre la seva sobirania i va esdevenir definitivament espanyola, amb l'assetjador borbònic com a nou rei. 298 anys després d'aquell dia, un milió i mig de catalans es va manifestar pels carrers de Barcelona per la independència. "Un de cada quatre adults va sor-tir al carrer", diu Mas. Què hau-ria de fer un polític? no prendre-s'ho seriosament? Va dissoldre el Parlament regional, el resultat de les eleccions el va llegir com un vot pel referèndum. "Una majo-ria del 80% del nou Parlament va ser favorable al dret del poble català a decidir el seu futur". L'11 de setembre de 2013 van tornar a ser un milió i mig els que van unir les seves mans per formar una cadena de 400 kilòmetres per la independència. Mas és el 129è president de la Generalitat, el govern de Catalunya. Juan Carlos és el 10è rei Borbó. Un

moviment per la independència és més fàcil de promoure amb una història com aquesta, que no pas la construcció norditaliana de la Padà-nia, que és obra d'un partit polític. Però serveix una història de 300 anys per justificar una secessió que trasbalsaria la fràgil economia es-panyola i la catalana, que la Consti-tució no preveu i que resultaria ex-tremadament complexa a nivell eu-ropeu? Els catalans volen quedar-se a la UE, però la qüestió de la permanència a la Unió és avui per avui imprevisi-ble, els models sobre com gestionar la secessió dins d'un estat membre són insuficients i no hi ha cap exem-ple. Tancaria Europa la porta als catalans, com apunten alguns repre-sentants polítics d'alt nivell, deixant fora 7 milions i mig de ciutadans, el país dels quals té frontera exclusiva-ment amb la UE? se'ls treuria la ciu-tadania europea a aquells que ja viu-en sota el dret comunitari? El país, si ho fos, pertanyeria als contribuïdors nets de la UE, segons dades d'Eurostat estaria entre els 10 primers pel que fa a poder adquisi-tiu per habitant, després d'Alemanya i abans de Finlàndia, i no hi ha ac-tualment ciutadans més europeïstes. "LA UE está construïda sobre diver-sitat cultural i identitat nacional. Mai ha menystingut les minories ni s'ha immiscit en qüestions lingüísti-ques", diu Andreu Mas-Colell, ex-professor d'Economia de Harvard, actual ministre (sic, seguint la deno-minació habitual pels consellers als lands alemanys) d'Economia (de Catalunya), I diu Mas, mirant cap a Brussel.les: "Estariem oberts a uns Estats Units d'Europa, a un federa-lisme real". El cap del govern regional explica com Espanya ha tractat i tracta Ca-talunya, un tracte que els catalans senten com una ferida profunda, una explicació que suggereix que potser no va ser l'exèrcit borbònic el

FLORIAN EDER @florianeder

25

Article originalment publicat al diari alemany Die Welt i traduït al català per Ferran Porta.

Política en el minut 18 ALEMANYA

26 a Catalunya, sinó el govern ac-tual de Madrid. Mas es veu empès a negociar per por del que pugui passar amb el tret més distintiu de la identitat catalana: la llengua. Les escoles de Cata-lunya acullen una societat per-fectament bilíngüe català-castellà. Ara però hi ha motius per a la preocupació. Madrid ha decidit que només que un alum-ne demani ensenyament en cas-tellà, s'ha de cedir. Els jutjats ho han relativitzat, però de totes formes: "és un atac al nostre sis-tema educatiu, contra l'autono-mia administrativa, contra la nostra identitat", diu Mas. Catalunya és una regió rica, que cada any dóna a Madrid més del que rep. Tot i trobar-se en la tercera posició en el rànking de recaptació tributària, cau fins a la penúltima després de l'aplica-ció dels fons de compensació. Així, la regió disposa d'un 9% menys de recursos que la mitja-na espanyola, un descens que en el sistema de compensació inter-territorial alemany quedaria descartat. Aleshores comencen els comptes i les comparacions. Vuit regions espanyoles reben més de Madrid que no pas recapten en impos-tos. Altres tres ingressen menys però un cop feta la redistribució queden per sobre de la mitjana. Tres més reben recursos nets de l'Estat malgrat ser comparativa-ment més riques. "No estem en contra d'ajudar altres regions espanyoles, però perdre anual-ment un 8% de la teva capacitat

econòmica amenaça el present i el futur del meu país", diu Mas. L'estiu de 2012 va voler negociar amb Madrid la compensació fi-nancera. Hauria estat una opor-tunitat per aturar l'allunyament, però la resposta de Rajoy va ser un no. "No hem vist ni voluntat ni intent, per part del govern es-panyol, d'iniciar un diàleg", diu el ministre d'Economia Mas-Colell. No va ser aquella la primera oportunitat de combatre el sepa-ratisme emergent. L'any 2006, el Parlament espanyol va aprovar un nou estatut d'autonomia per a Catalunya, que el propi Parla-ment català també havia aprovat. El Partit Popular de Rajoy el va portar al Tribunal Constitucio-nal, que l'any 2010 va declarar nules algunes parts importants. (Va ser) el punt a partir del qual no hi ha hagut marxa enrere per al moviment independentista. "Quan com a resposta a tots els nostres desitjos només escoltem "no", quin futur li queda a Cata-lunya dins d'Espanya?", pregun-ta Mas. Mas no es fa il.lusions sobre l'equilibri de poders. El Parlament de Madrid ha de votar si Catalunya pot celebrar un re-ferèndum. Ja s'ha demanat ofi-cialment. "Esperem resposta en alguns mesos, que suposem que serà negativa", diu Mas. Representants del PP qualifiquen aquesta voluntat d'il.legal, l'opo-sició socialista també està en contra del referèndum -l'argumentació és legal, no políti-ca. I llavors, què? "Llavors con-

vocaré els catalans a una consulta el 9 de novembre", diu Mas. No seria vinculant, però sí un senyal polític si és que això és necessari. Les enques-tes més recents mostren que més del 70% dels catalans consultats, no només de naixement sinó també nouvinguts, consideren insuficient el nivell d'autonomia. Menys clara és la resposta a la pregunta: Què hauria de ser Catalunya? El 48,5% respon "un Estat independent". Si demà es fes un referèndum, prop del 55% votaria per la independència. El Mi-nistre d'Economia Mas-Colell llegeix així els resultats: "L'èxit del referèn-dum depèn molt de l'oferta del go-vern espanyol". Rajoy s'hauria de veure forçat a ne-gociar. Si això no passa, les eleccions regionals de 2016 seran com un re-ferèndum, diu Mas. Els partits a fa-vor de la independència ja tindrien avui majoria. Mas vol una solució política, clara. "Estic compromès amb una lluita exclusivament de-mocràtica. Som un país de pau", diu. El seu primer �objectiu és lluitar per poder fer un referèndum, i el segon que el resultat sigui la inde-pendència. A les enquestes, Mas s'e-clipsa mentre entra en joc l'esquerra radical (sic), que ja el supera. El president Rajoy ocupa el càrrec fins a la tardor de 2015, fins a les pròximes eleccions al Parlament espanyol. Rajoy compara la qüestió catalana amb una discussió familiar: per acabar-la cal una mica de gene-rositat, i sobretot paciència. No vol passar a la història com aquell "sota l'ègida del qual la unitat d'Espanya es va trencar". No en aquesta legisla-tura.

@lanoticiacat · segueix-nos·

Isona Passola deia, el passat 2 de febrer a la gala dels Gaudí: “Catalunya s'ha defensat sempre en la cultura”. Aquesta curta i insignificant frase guarda en el seu interior l'essència d'una peti-ta nació (o unitat territorial) que ha estat contínuament senten-ciada però mai s'ha resignat a morir. Aquesta falta de resigna-ció s'ha sustentat, de forma molt important, en una cultura propia, una cultura viva i rica que ha servit per man-tenir encesa la flama d'un poble malgrat les tempestes que han assolat la pobre te-rra. Per entendre la reflexió que els hi vull transmetre el lector no ha de ser necessàriament un nacio-nalista convençut, ja que serveix, fins i tot, per aquells que com un

servidor considerem les nacions i els nacionalismes com a invents moderns. I no es cap inconve-nient ja que, sense cap mena de dubte, la cultura és l'essència d'una nació, és el toc màgic que permet unir la població d'u-na unitat territorial sota una con-cepció pròpia i única de comuni-tat (imaginada, si volen). I sobre la cultura deixin-me acla-rir que la tractaré principalment com a les arts del territori, però al fi i al cap com un tot, com una manera de fer i entendre el món, tractaré la cultura com a iden-titat. Pels més curosos, el catalanisme (i per tant, la nació catalana), no va néixer fins a finals del segle XIX o principis del XX. Sent ex-tremadament puristes podríem entendre “La nacionalitat catala-na” (1906) com el punt clau, el punt de partida d'això que en l'actualitat ens sembla tant natu-ral com l'aire que respirem. Però

seria, des de l'humil punt de vista de qui escriu, agosarat i fal·laç deixar de considerar i mencionar el re-naixement cultural (la Renaixença) com l'essència d'aquest fenomen, com l'element bàsic i primordial de tot aquest moviment. La Re-naixença és l'essència del cata-lanisme, la lírica necessària per a tant gran fantasia col·lectiva. Així doncs, tant important és “La nacionalitat catalana” com ho és “Oda a la pàtria” (1833). I resulta màgic imaginar com aquesta comu-nitat que hem creat neix d'un magnífic i emotiu poema de Bona-ventura Carles Aribau.

ORIOL BOSCH @oriolbsch

27

Ara és l’hora de la cultura cultura

La Colla Vella durant el Concurs de Castells 2012. | DAVID OLIETE / davidoliete.com

En llemosí soná lo meu primer vagit, Quant del mugró matern la dolça llet bebia; En llemosí al Senyor pregaba cada dia, E cántichs llemosins somiaba cada nit.

‘

28 Aclarit aquest punt, entenem que Catalunya ha necessitat (i necessita) de la cultura històri-cament. Catalunya com a nació sense estat, com a nació atacada que tants cops s'ha vist amena-çada per totalitaris forans i que en l'actualitat viu qüestionada i minvada per fills d'antics botxins, necessita de la cultura com a escut. Perquè si alguna cosa ens va ensenyar el franquis-me és que ens poden suprimir les institucions, ens poden vexar, ens poden prohibir l'ús de la nostra llengua, ens poden im-posar les seves costums i festivi-tats, però mai podran acabar amb la nostre cultura. Perquè la cultura no es pot aniquilar a cop de llei o prohibició mentre tingui un poble da-rrera cultivant-la i guarint-la. La cultura és l'últim vaixell en ser enfonsat en la marina d'u-na nació i mentre aquest sobre-visqui la nació aguantarà. I la cultura és difícilment abati-ble degut a que cada ciutadà n'és propietari d'una part d'ella, cada ciutadà porta la cultura en un petit racó del seu cor.

A Catalunya tenim una pràctica cultural que serveix de magnífica metàfora sobre la cultura i el país mateix. Els castells humans, me-ravelloses construccions que s'e-rigeixen fins al cel gràcies a la unitat de diversos individus. La cultura (i una nació) és això, in-nombrables persones fent pinya entre elles per a crear quelcom més gran, per a crear entre elles una gran castell de coneixements i costums, d'arts i creences, de moral i drets. Un gran castell que s'erigeix com el nostre símbol d'identitat, com allò que sempre hem sigut i sem-pre serem. És cert que la cultura necessita d'un Estat darrera, de forma més activa o menys, actuant directa-ment via subsidis o indirecta-ment via taxes favorables o lleis de mecenatge. Però tots sabem que aquest país i la seva cultura han viscut moments molts més adversos que l'actual i han seguit sobrevivint, perquè aquest país no té un teixit tant gran i potent de cultura popular per cap mo-tiu, perquè no som un país amb una llarga tradició d'ateneus per gloria de Déu. Hem sigut un poble culturalment comba-

tent i revolucionari i ho segui-rem sent.

Davant de la burla Gaudí va vestir Barcelona, davant de l'estupefacció Dalí va il·luminar el món, davant del franquisme Llach va cantar a la lli-bertat, davant de tot sempre hem respost i respondrem amb el talent desbordant que inun-da la nostre terra. Ara toca, ara és el moment de fer explotar la nostre cultura, ara és el moment, ja no de renéixer, sinó de créixer. Donem-li a la nostre cultura un Estat, donem-li a la nostre cultura les armes i l'estatus que necessita per florir definitiva-ment i sobresortir en el jardí de les cultures globals. Que tots admirin joiosos la flor que ha nascut enmig de la obscuritat i la sequera, que tots vegin per fi brillar la cultura catala-na arreu del món, ara és l'hora.

Pláume encara parlar la llen-gua d´aquells sabis

Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys, La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys, Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis

‘

El documental “La Plaga” dirigit per Neus Balls, ha sigut la gran sorpresa de la VI edició dels Pre-mis Gaudí, s’ha emportat els pre-mis a millor pel·lícula, director, guió i muntatge. Les estadísti-ques que asseguraven que la pre-feria seria “Los últimos días”, s’ha emportat el premi a millor pel·lícula en idioma no català i sis distincions menors. Es va celebrar la gala al Teatre musical de Barcelona, presenta-da per Angel Llàcer. Es va voler

centrar una mica la gala al recor-datori del cineasta Bigas Luna, els problemes que pateix última-ment el sector audiovisual, entre d’altres. Clara Segura es va emportar el Gaudí a millor actriu secundària a “Tots volem el millor per a ella” i va fer un molt bon discurs sobre la nova reforma de l’avortament “La Plaga”, produïda per Kinò-graf, TVC i Art France, tracta de la història d’un pagès que intenta fer una plantació ecològica i con-tracta a un lluitador de lluita lliu-re per a que l’ajudi. La directora del documental va estar tota la nit molt emocionada per tot el

que va guanyar i va recordar que és una peça que ha trigat més de cinc anys en estar llesta. La producció de ciència ficció “Los últimos días” dels germans Pastor, que narra el que succeeix tenint una misteriosa malaltia que s’expandeix per tot el planeta, ha guanyat els premis a millor direcció de produc-ció, direcció artística, fotografia, so, efectes especials i maquillatge. Diferents parelles de famosos, com Pep Guardiola, Mònica Terribas, Carme Ruscalleda, han presentat tots els diferents premis. Podem apreciar tot el que està crei-xent i amb quina qualitat el cinema català.

ALBA MONTERO @alba_montero_16

“La plaga”, merescuda guanyadora dels Gaudí El llargmetratge de Neus Ballús s’ha emportat els premis a millor pel· lícula, director, guió i muntatge de la VI edició dels Premis Gaudí

Una cistella de Llull a falta de dècimes de segon per acabar el partitdóna la victòria de la Copa del Rei al millor Madrid delsdarrers-temps. El Barça perd un partiton ha mostrat una ca-ra moltpotent de joc i on ha lluitatfins al final del partit. NikolaMirotic, el millor de la final El Madrid s’ha convertit en l’equip amb més copes del Rei de la història. Amb la victoria d’enguany elsblancs ja en sumen 24 (el Barça en té 23) en un par-titon no els ha estat fácil sortir-ne guanyant. Blancs i blaugranes han protagonitzat la final més igualada dels últims temps i ofe-rint un nivell de joc molt elevat. Si bé el partit ha estat d’una igualtat absoluta, la primera part se l’haemportat el Barça. L’embranzida de Marcelinho Huertas i l’anotació interior de Tomic fabricaven la fórmula per anar per davant del marcador durantels primers 20 minuts. Un primer quart amb un parcial de 17-16 i un segon quartamb un 25-22 que feia que el Barça anés al vestidor amb un marge de 4

punts per sobre. Les coses ana-venbé. El temut Madrid de Pablo Laso, només vençut una vegada aquesta temporada pel CSKA d’Ettore Messina, semblava ser un rival al que se’l podía guan-yar. I tant. La segonapartperò va ser cosa delsblancs. Un Rudy Fernández letal des de la línia de 6’75 i un Nikola Mirotic excel·ls en la pintura han portat el Ma-drid a anar per davant al marca-dor i agafar un coixí de 8 punts sobre el Barça. El partit peròcon-tinuavaobert. La màgia del brasi-ler Huertas, els triples d’Abrines i l’anotació de Brad Oleson van fer tornar a entrar al partit a un Barça que va trobar a faltar a ‘la bomba’ Navarro i els tirs lliures-fallats de Joey Dorsey. De fet, el pocencert des de tirlliure, pocmés del 50%, és una de les claus de la derrota blaugrana. Tot i això el partit s’ha igualat fins al darrer segon. Literalment. Huertas ha anotat un tir de 2 punts que feia posar el Barça per davant del marcador amb un 76-75, però a falta d’unsegon per acabar el partit, un estelar Sergi Llull va aparèixer per anotar 2 punts que avançaven al Madrid i deixaven 0’1 segons al Barça per capgirar el marcador. Missióim-possible.

El Madrid ha complert amb les ex-pectatives en una Copa del Rei on hi ha hagut poques sorpreses. Excepte la derrota d’Unicaja davant el CAI de Saragossa, en la resta de partits ha guanyat el favorit. Amb la 24ena Copa, el Madrid lidera en solitari, també, el nombre de copes aconse-guides i mostra una vegada més que aquest Madrid farà història. L’MVP NikolaMirotic: 17 punts, 11 rebots per un 32 de valoració. Els números parlen per si sols.

Fitxa tècnica FC Barcelona: Huertas (15), Pa-panikolaou (2), Tomic (14), Nava-rro (5), Lorbek (8) -cinc inicial- Pu-llen (0), Dorsey (7), Sada (0), Abri-nes (7), Todorovic (0), Oleson (11), Nachbar (7) Real Madrid: Fernández (19), Mi-rotic (17), Darden (2), Llull (9), Bouroussis (2) -cinc inicial- Draper (5), Reyes (9), Rodríguez (8), Carrol (2), Slaughter (4), Mejri (0) Parcials: 17-16 // 25-22 // 17-22 // 17-17 Àrbitres:Hierrezuelo, García, Con-de Incidències: Final de la Copa del Rei 2014. Martín Carpena. Màlaga. 11.000 persones.

ADRIÀ SANTASUSAGNA @adrisantaa

29

Els tirs lliures condemnen BÀSQUET esports

el Barça

30

El jugador català ha rescindit el contracte amb el seu club, l'U-CAM Múrcia, després que les entrades de Kelati i Pete Mickeal li hagin fet perdre minuts. Gri-mau es despedeix de l'afició i dels seus companys en una carta que reproduïm a continuació: Me gustaría, antes de emprender una nueva aventura, tener un momento de despedida con la que ha sido mi gente y mi casa durante casi 2 años. Tanto yo, como mi familia nos vamos orgullosos de haber cono-cido una Región maravillosa, sin duda, el lugar con mayor calidad de vida de todos los que hemos conocido. Finaliza mi periodo profesional en Murcia, pero para nada mi intención y ganas de seguir pasando tiempo y disfru-tando de Murcia siempre que pueda. Acaba una etapa, mucho más corta de lo que hubiera deseado, hecho por el que asumo mi cuota de responsabilidad. Todos los que formamos parte de la fami-lia UCAM hemos sufrido ante los malos resultados de los últimos

tiempos. No me siento ni más ni menos responsable que nadie de estos malos momentos, como tampoco me he sentido ni más ni menos partícipe en los buenos. Pero puedo asegurar que nadie ha dejado de trabajar siempre en la misma dirección y unidos, ni un solo segundo, algo que nos garantiza seguro, un futuro próximo mucho mas exitoso. Llegado este momento, y por la nueva configuración actual de la plantilla, fruto de nuestros malos resultados, tanto el club como yo, nos encontramos en posición de acordar una situación mejor para ambos. Empezar un nuevo proyecto dónde encontrar mayo-res responsabilidades, y a la vez liberar un poco de espacio en una más que poblada línea exte-rior. Quiero agradecer el trato recibi-do por todos; -A la afición, cada vez más cuan-tiosa y fiel. -A todos mis compañeros por todos los buenos y malos mo-mentos vividos. -Gracias Pulpo, por tus cuidados, cariño y manos milagrosas.

-Gracias, Jorge, Nico, Xavi, Docto-res, Felipe, Mariano, Delfina, Carlos y Pangua, por vuestro incansable trabajo en la sombra. -Gracias Oscar Quintana, por el tra-to profesional y por valorar mi tra-bajo del día a día.

-Gracias Rodri, amigo inseparable, por una nueva experiencia juntos. -Gracias Berni, por ser un buen ca-pitán y mejor compañero. -Gracias Alejandro Gómez, por la oportunidad brindada. Una última licencia. Si me permitís, es momento de estar más unidos que nunca, sé que los jugadores están remando y remarán más fuer-te que nunca. Ahora todos los demás debemos empujar también con to-das nuestras fuerzas. Mucha suerte! Jordi.

ADRIÀ SANTASUSAGNA @adrisantaa

Jordi Grimau, adéu a Múrcia

Navarro: “Em sento molt responsable del que va pasar”

El capità reconeix que va fer un

mal partit a la final de la Copa del Rei. Navarro explica que l'e-quip està trist després de la de-rrota però que tot i això están assolint el millor moment de for-

ma. El jugador blaugrana critica la manca d'encert al tir lliure.

REDACCIÓ @LaNoticiaCat

El Reial Madrid és el rei a l’Eu-olliga. 10 victòries a la lliga regu-lar, sense cap derrota i amb una diferència de més 237 punts a favor, va mostrar a Europa que la seva superioritat a la lliga ACB també és materialitza a la màxi-ma competició europea de clubs. Només el CSKA l’ha pogut gua-nyar i això ha arribat, ja en el top 16 i a pista russa, on els de Mos-cou només van perdre un partit davant un dels equips més en forma a la competició, el Fener-bache, que en la lliga regular ja va mostrar al Barça com n’és de difícil vèncer al conjunt de Tur-quia a la seva pista, i que a més a més fora de casa respon a les mil meravelles, cosa que es va mos-trar a la fase regular, ja que en el top 16 està últim del grup E amb només una victòria en 5 partits, balanç que el Barça té favorable amb 5 victòries dels 5 partits jugats, resultats que només ha pogut igualar el CSKA al grup F compartit amb el Madrid. Altres equips que estan desta-

Altres equips que estan destacant en aquesta edició de la Eurolliga és el Caja Laboral de Vitòria, que en la lliga regular va guanyar 6 partits i en va perdre 4 en un grup molt difícil, on hi havia el Maccabi Electra de Tel Aviv que es va classificar en primera posi-ció perdent només 2 partits, un dels grans del continent, el Pa-nathinaikos que va firmar una mala fase regular quedant cinquè per sota de bascs i els del Loko-motiv de Kuban, una de es altres revelacions de la competició, que arribava amb aires de ser un dels conjunts més dèbils a la competi-ció però que ha mostrat com pot estar lluitant contra els grans, i dos equips de poc renom, el Es-trella Roja i el Lietuvos, en con-clusió el Laboral està firmant una bona temporada, que està fent somiar als aficionats del País Basc, tot i que no han començat amb bon peu el top 16 amb no-més un punt de 5 possibles. Els equips turcs, sense cap dubte han estat els equips revelació d’aquesta present Eurolliga, tant el Fenerbache, com ja hem expli-cat en la introducció i ens falta

per repassar el Galatasaray, un equip que ja té un molt bon projecte en el seu equip de futbol, però que ara ha apostat fort pel bàsquet, com s’està demostrant en aquesta pre-sent competició i que presenta ga-lons per anar a la Final Four, però que haurà de lluitar molt per poder accedir-hi, ja que no ha pogut tenir una línia massa continuista en el top 16 amb només 2 victòries en 5 par-tits. També cal afegir que fa poc es va fer una enquesta als mànagers dels equips de la present Eurolliga, i la majoria van coincidir en la idea que els equips que accedirien a la Final Four que, recordem es dispu-tarà a Milà, serien els següents: el esperat Reial Madrid que és dels màxims espirants, el CSKA que ja porta unes quantes edicions segui-des accedint-hi, el Fenerbache turc que recordem que es troba a la cua de la classificació en el grup que hi ha el Barça i el Olympiacos grec, actual campió de la Eurolliga de l’-any passat.

RAMON VILAGELIU ESPORTS

31

El Madrid també domina a Europa

32

A Madrid ja tornen a disfrutar del bàsquet, aquesta temporada sembla que el seu equip torni als anys 60 on el equip del Palacio de los Deportes arrasava a Espa-nya i a tot el Món amb el seu bàsquet de somni on van gua-nyar 5 Euroligas, 17 lligues naci-onals, 16 copes, 1 Copa Llatina, 4 Campionats de Castilla i 8 Tor-neos de Madrid en les 23 tempo-rades que Raimundo Saporta va estar al capdavant del conjunt madrileny. Aquest Reial Madrid és de somni, no ha perdut ni un sol partit en la primera volta de la lliga Endesa i no hi ha cap equip que li pugui parar els peus ara mateix, ni un Barça que està en hores baixes i que ocupa la tercera posició lliguera, ni el Va-lencia, ni el Unicaja, ni ningú, són casi bé invencibles, amb 1481 punts a favor i 1174 en con-tra, amb uns Mirotic, Reyes, Rodríguez, Llull, Rudy, etc... immensos, amb un promig de 20,5 punts d’avantatge al final del partit. El Barça no està gaudint de la millor temporada a la lliga En-desa, 5 derrotes en els 17 partits que portem de competició no són unes estadístiques d’un equip del calibre del FCBarcelo-na que aspira a guanyar-ho tot a

final de temporada i que per fer-ho ha de començar millorant els seus registres en la lliga regular a l’espera de que arribin els play-offs, per millorar encara queda una volta però el canvi ja s’ha de començar a produir al Palau Blaugrana, si els jugadors, afició i tècnics no volen tenir una sor-presa desagradable a final del campionat domèstic. S’han de millorar els 1315 punts a favor, estar més forts en el rebot defen-siu i ofensiu que creiem que és l’assignatura pendent d’aquest Barça, i fer jugar a més a joves com podrien ser Mario Hezonja, Pullen, Abrines, Todorovic, etc... i no donar tanta importància al capità Navarro, que encara que siguin dels millors no, encara no ha arribat al seu nivell òptim aquesta temporada amb les lesi-ons, i que Pascual li dóna tot el pes del partit en els moments difícils com vam veure a Guipús-coa. Per altre banda, el Joventut ha fet una primera volta casi ex-cel·lent, quedant-se a 1 victòria de anar a la Copa del Rey que es disputarà la setmana del 6-9 de febrer a Màlaga, amb uns regu-lars percentatges anotadors i una bona defensa que l’han permès estar en un nivell de forma digne de un gran, amb un gran llança-dor com és Shurna, un Joseph amb 13,76 de valoració, un Mira-lles que agafa molts rebots per

partit, en fi un equip molt ben com-penetrat que sembla que aquest any no patirà per mantenir-se a la elit del basquetbol un any més. Això si no es poden concedir tants punts en defensa ja que el FIATC ha rebut més punts en contra que a favor, i això vol dir una cosa, o que la defen-sa és un desastre o que al atac falta pólvora. Els de Badalona necessiten que apareguin més homes com Gui-llem Vives, Albert Ventura o Alex barrera que són jugadors importants per al futur del bàsquet badaloní. I per acabar, la Bruixa d’Or Manre-sa, que ha mostrat ser un equip molt irregular en el que va de lliga, ja que va arribar a situar-se al pou del des-cens les primeres jornades, però a base d’esforç, els homes de Borja Comenge han aconseguit sortir-hi gràcies a la victòria contra el Iberos-tar Tenerife en la última jornada de lliga que els hi va donar aire i els va col·locar a 1 derrota del descens, que encara és massa a prop. Aquest equip funciona gràcies a l’aportació dels jugadors estrangers, i sobretot a la del danès Eriksson, amb els seus triples, la del pivot americà Monroe que dóna molt bon joc interior als del Bages i Waters que gràcies a la seva potencia el joc interior manresà és una quimera pels rivals.

RAMON VILAGELIU ESPORTS

Una primera volta blanca per enmarcar

Tot va començar quan el soci del Barça Jordi Cases va denunciar al Barça per presumptes irregu-laritats en la contractació del jove brasiler Neymar dos Santos, Cases el que volia saber era per-què el Barça va pagar 40 milions a l’empresa que dirigeix el pare del futbolista a Brasil, NRSport, i el club blaugrana es va negar a donar la informació que dema-nava el soci, dient que havien pactat una causa de confidencia-litat i que per això el Barça no es podia pronunciar sobre el tema. Cases i el seu advocat van portar aquest tema a l’Audiència Nacio-nal on el jutge Pablo Ruz va ac-ceptar la querella a tràmit per-què va trobar indicis de simula-ció contractual i va voler investi-gar si va haver-hi apropiació indeguda en la contractació del jugador, Cases anunciava també que ell no vol perjudicar al Bar-ça, sinó només saber la veritat. El jutge va demanar també, la memòria econòmica del club entre els anys 2011,2012 i 2013 amb el propòsit de saber si el Barça va avançar 10 milions al pare del futbolista per garantir el seu fitxatge per a la entitat blau-grana i que si el jugador no ha-gués desembarcat a les seves files hagués suposat una indem-nització per a la família de Neymar , que segons ha dit el club durant tot moment ha estat una operació de 57,1 milions i no 95 com deien informacions de EL MUNDO, que es desglossen en 40 milions per a la societat N&N, 7,9 milions per els drets de tres jugadors del Santos i 9 milions per els amistosos que realitzarà el Barça contra el San-tos els pròxims anys. Sandro Rosell finalment, va aca-

bar explo-tant, i “Neymar” va ser el màxim culpable, un gran triomf de la directi-va que ha acabat en un fracàs per al president més votat de la història del Barça que deixa el seu lloc al, fins fa poc vicepresi-dent Bartomeu fins que acabi el mandat que havia començat Ro-sell i que acabarà el abans ano-menat. Amb Rosell el Barça ha aconseguit una Champions, un Mundialet, una Copa, dos lligues, tres Supercopes d’Espanya i una d’Europa, també ha reduït el deute del club fins als 230 mili-ons al mateix temps que millora-ven els ingressos, no tenia oposi-ció al consell u els estatus s’hav-ien actualitzat el octubre. “No vull que atacs injustos afectin la imatge del club, i per això he ple-gat”, deia Rosell mentre llegia el comunicat, Rosell afirma també que deixa el càrrec ja que ha re-but amenaces a la seva família i segons fonts de el Mundo Depor-tivo, va rebre un tret a la façana de la seva casa. Sobre la contrac-tació de Neymar el expresident va afirmar que “és totalment cor-recta” i que la querella la van presentar “diversos adversaris de la present junta”, Rosell també va expressar que marxa perquè no vol que el club tingui “un pre-sident corrupte”, i que li “desitja tota la sort del món al nou presi-dent de la entitat”. Bartomeu va reconèixer la feina del seu amic i cap i va dir que “se senten forts per tirar endavant el mandat”.

Després de que es fes oficial aquest anunci, el nou president Bartomeu i Raúl Sanllehí, van convocar una ro-da de premsa davant tots els mitjans per trencar el pacte de confidenciali-tat que tenia el club i van respondre a totes les preguntes que Rosell no va contestar sobre el “cas Neymar”. El Barça va acabar expressant que el fitxatge de Neymar s’havia elevat fins als 86,2 milions en concepte del pagament de altres conceptes i va firmar que “ja van perdre a Di Stefa-no, ara no perdrem a Neymar”. El club va dir també totes les dades del fitxatge i del salari del brasiler, i va dir que el fitxatge ja estava clar des-prés de la final del Mundialet de Clubs el 2011 quan el Barça es va enfrontar contra el Santos en aque-lla final que van guanyar els blau-granes 4-0. “Hi havia clubs que pa-gaven 60 milions més els 40 que ja vam pagar nosaltres” afirmava el director de la àrea de futbol, Sanlle-hí. El Barça com ja hem explicat an-teriorment va pagar 7,9 milions “per als nous Neymar” i va dir que no inclosos en l’operació perquè no te-nen res a veure.

RAMON VILAGELIU ESPORTS

33

El cas que ha fet plegar FUTBOL

un president

34

Al principi de la present edició de la lliga tothom preveia que dos equips lluitarien per empor-tar-se el títol del millor equip espanyol aquest any,el Barça i el Reial Madrid però en aquesta lluita s’hi ha afegit un nou equip, que la temporada passada ja va destacar per acabar la lliga en tercera posició i així accedir a la Champions League, competició que feia anys que se’ls hi resistia, aquest equip del qual us parlo és el Atlético de Madrid que està mostrant un nivell de joc i una regularitat mai vista en cap equip que no siguin Madrid i Barça, aquesta regularitat ha estat culpa del seu entrenador, el Cholo Simeone, un dels tècnics revelació d’Europa i que gràcies a la seva cura amb els jugadors, l’esforç que els demana i l’energia que els transmet des de la banda els ha fet i els farà arri-bar molt lluny. No és que sigui un equip amb molta qualitat individual però cada un fa millor al altre i tots junts formen un equip molt sòlid al darrere i amb molta pólvora al davant on compten amb un dels màxims golejadors d’Europa, Diego Costa que porta 19 gols a

la Lliga i 4 a la Champions, esta-dístiques que el situen al podi dels màxims golejadors Euro-peus per darrere de Luis Suàrez del Liverpool i de Cristiano Ro-naldo del Reial Madrid, un Ro-naldo que està mostrant també la seva millor versió en la competi-ció domèstica i que gràcies a la lesió de Messi i a la seva efectivi-tat a l’hora de encarar porteria l’han convertit en el màxim gole-jador de Champions i Lliga, amb 9 gols a la fase de grups establint un nou rècord de la competició i amb 21 gols en 20 jornades de Lliga que el converteixen en un dels màxims artillers del Món. També cal destacar en la part golejadora l’aportació de juga-dors de segon nivell mundial com és tracta de Griezmann de la Real, Uche del Vilarreal i Javi Guerra del Valladolid, els mà-xims golejadors de Barça i Espa-nyol són, Alexis i Pedro amb 11 dianes i Sergio Garcia amb 8 dia-nes. Si parlem dels màxims assistents ha de sortir el nom de Cesc Fà-bregas, el jugador d’Arenys de Mar és el que més passades de gol ha realitzat en la present edi-ció de la lliga amb 10 en 20 jor-nades, el segueixen Vela, Koke i Neymar amb 8 i Bale amb 7. Un Cesc que si que està entrant als

esquemes de Martino possiblement després de la lesió per 2 mesos que va patir Messi, però això si no direm que no s’ho ha guanyat a base d’es-forç als entrenaments i de bones actuacions quan està al camp, ara es demostra perquè el FCB va pagar 40 milions per fer-se amb el català. Si parlem de la classificació actual de la Liga BBVA hem de parlar del decebedor Real Betis que la tempo-rada passada va poder aconseguir entrar a l’Europa League, competi-ció en la que encara segueix viu, en canvi a la lliga és molt diferent. Per l’equip sevillista aquesta temporada ja han passat dos entrenadors, Mel i Garrido i cap dels dos han pogut frenar la caiguda lliure en la que està immersa el conjunt blanc-i-verd, 11 punts en 20 partits, on només ha aconseguit guanyar 2 partits i n’ha empatat 5, només ha marcat 18 gols i n’ha encaixat 47, estadístiques que avalen el lloc que ocupen a la taula. I si parlem de decepcions, també hem de parlar de revelacions, una de les revelacions de la present lliga és el Athletic de Bilbao que després de encadenar quatre victòries seguides ja ocupa el quart lloc de la classifica-ció i es situa en plaça Champions.

RAMON VILAGELIU ESPORTS

Els catalans més alts en tot

Livorno, 4 d'Octubre de 1975, el petit Cristiano naix a la capital Toscana. El livornès és comunis-ta per natura; la comparació es semblant a l'americà que li agra-da el basket. Cal recordar que el PCI (Partit Comunista Italià) apareix a l'any 1921 i desapareix al 1991 a la ciutat de Livorno. Va ser ú dels partits socialistes més importants al sistema capitalis-ta, promulgant la desaparició de l'estat burgés i l'establiment de la dictadura del proletariat. Gramsci i “Il Risorgimento “, Lucarelli i els gols. Que millor que combatre la Italia de les ca-misses negres amb suor i gols de color vermell. El poble Toscà mostra una gran influència soci-alista, i va marcar la vida de Lu-carelli. Durant els dies, esforç als entrenaments; Durant les nits, llectura comunista. Cristiano, nascut al barri pes-quer i obrer de la ciutat, conegut com “Shangai”, s'educa a una zona amb el tó de fons de la Ban-diera Rossa, on les banderoles onejaven sense temor al feixis-me. El davanter comença a jugar en varis equips del país italià:

Perugia, Cosenza, Padova, Ata-lanta... El València aposta pel jugador, però una lessió al genoll trenca les possibilitats de jugar a un equip competitiu. El seu fra-càs al club de lo rat penat va po-der ser influït pel seus ideals, ja que disputant un partit amb la “Azzurra” sub-21 enfront Molda-via, va marcar un gol i en directe es va quitar la samarreta, mos-trant una efigie del Che Guevara, figura de la Revolució Cubana. La contraposició de la figura de Livorno amb Paolo di Canio i su volguda Lazio, va elevar a Cristi-ano a ser un “heroí” del poble, l'home que lluitava contra el sis-tema, l'home que va defensar l'arrel del lloc on va creixer i mai va traicionar els seus ideals, ni pel camí de la fama futbolística ni tan sols pel “Poderoso Caballe-ro Don Dinero”. Ni per 516457.05€ , oferta realitzada pel Torino. Lucarelli es va limitar a dir: “Quedeu-vos amb els vostres mil millons (de lires)”. El Livor-no tornava a primera i era la oca-sió per a vestir la samarreta dels seus amors. Els anys a Livorno van ser lo mès paregut a una muntanya russa; Gols, lessions... I finalment, el Livorno no va evitar el descens. La temporada següent, el Cappo-

cannionneri va ser Luca Toni, però aixó no importava. El 99 a l'esquena, i el seu gol 25 van tornar a Livorno a l'elit del “Calcio”. Per a aquest home, el futbol es una excussa: Recolzar vagues obreres i celebrar gols amb el puny cap a dalt. Aquell gol contra Moldavia li va cos-tar la expulsió per part de la federa-ció italiana, fins a l 2003, on Marce-llo Lippi li va donar l'oportunitat de jugar. I amb un gol als huit minuts va demostrar la calitat que atesora-va. El seu palmarès és limitat: Una Serie C1 amb el Perugia, la Copa del Rei i un Trofeig Intertoto amb el Valencia CF i la “Coppa” de Italia la seua ùltima temporada en actiu amb el Napoli. En l'àmbit nacional va guanyar uns Jocs Mediterranis, i el Cappocannionneri a la Serie A. Quan un diumenge de matí el BAL observa el 99, entona la cançó tan present del nostre camarada

“Compagni avanti alla riscossa

bandiera rossa bandiera rossa

compagni avanti alla riscossa

bandiera rossa la trionferà.”

AGUSTÍN ALABAU @agusgilet

35

A Livorno plou vermell L’ALTRA CARA

El gener de 2014 ha estat

del tot irregular, en general

càlid o molt càlid i de pluvi-

ometria molt diversa.

Segons afirma el Servei Meteo-

rològic de Catalunya les anoma-

lies en el darrer mes de gener

han estat força accentuades. Pel

que fa a les temperatures mitja-

nes, podem afirmar que en gene-

ral han estat per sobre de la mit-

jana climàtica, tret d’algunes

àrees del Pirineu de Lleida on

han estat similars. A les comar-

ques litorals i prelitorals l’aug-

ment ha estat d’1,5 (Barcelona i

Girona) a més de 2 graus de di-

ferència (Tarragona), força sem-

blant per al cas del Prepirineu.

En una situació més extrema

trobem les comarques de Po-

nent, l’altiplà Central i l’extrem

sud del país, on s’han enregistrat

diferències positives de més de 3

graus; com és el cas de Tàrrega;

Vilanova de Meià (la Noguera); o

Ulldecona. Això ocorre a bona

part de l’interior del principat

arran de les poques glaçades que

s’hi ha registrat, al mateix temps

hem trobat absència d’altres

pressions i al seu torn, de boires

persistents i fredes.

Fent referència ara a les precipi-

tacions acumulades aquest mes

de gener, podem afirmar que la

pluviometria registrada ha estat

diversa arreu del territori. Hem

estat en un mes de gener que

d’alguna manera ha “dividit” Ca-

talunya en dues: la humida i la

seca. La Catalunya humida ha

enregistrat acumulacions iguals

o superiors a la mitjana climàti-

ca, és el cas de totes les comar-

ques de Lleida, de tres comar-

ques ben delimitades al nord de

Tarragona (Priorat, Conca de

Barberà i Ribera d’Ebre), del

Berguedà i de bona part de la

Cerdanya i el Ripollès. La resta

de comarques es troben integra-

ment o parcialment per sota de

la mitjana climàtica de precipita-

cions d’aquest mes. La Catalunya

seca, podríem visualitzar-la tra-

çant una línia recta des d’Alcanar

fins a l’extrem est del Ripollès inclo-

ent totes les comarques mirant cap a

l’est. Podríem accentuar el cas del

Delta de l’Ebre, el litoral nord de la

Costa Daurada i bona part de les

comarques gironines, on gairebé no

hi ha plogut.

Finalment cal justificar aquestes

dades per un mes de gener i, d’alg-

una manera, hi ha una explicació

ben senzilla i, rau en el fet que la

tendència de les pertorbacions ha

estat d’origen atlàntic durant els

primers 20 dies del mes. Aquestes

pertorbacions atlàntiques com és

habitual arriben desgastades i amb

prou feines deixen registres al terç

oest del país. A més a més, els dar-

rers dies del gener tampoc han estat

d’ajuda i, el cas és que la influència

de nord no ha deixat més que neu i

força fred al Pirineu i res més enllà

d’aquestes comarques. Al cap i a la fi

ha estat un gener de poc hivern fora

del Pirineu, poques boires a l’i-

nterior i menys pluges de les habitu-

als al litoral i prelitoral.

ALBERT BENEYTO @beneyto_cat

Gener ple d’anomalies medi ambient.

36

El Consumer Electronics Show (CES) és un dels majors esdeve-niments tecnològics a nivell mundial i és on es presenten les novetats que veurem aquest 2014. Com cada any s'ha celebrat a la ciutat nordamericana de las Ve-gas i, aquesta edició, hi han des-tacat els wearables, complements tec-nològics pel nostre dia a dia, i les tauletes professionals, que amenacen de competir amb el PC bàsic. A la Notícia t'expliquem què ha passat. Gràfica Nvidia a un al-tre nivell L'oligopòlica indústria dels pro-cessadors és molt competitiva així que Nvidia no ha perdut el temps i mostra el seu últim xip gràfic que promet molt. El Tegra K1 (de 192 nu-clis) és el successor del Tegra 4 (de 72 nu-clis) i incorpora estructures de les gràfiques d'entreteniment de sobretaula, és a dir, de la Xbox i la PlayStation. Con-cretament és més ràpid que la PS3 o la Xbox 360, el triple de ràpid que el chip Apple A7 i té característiques gràfiques semblants a la PS4 i la Xbox One. Amb poderós xip Nvida pretén oferir la quali-tat gràfica de les consoles de so-bretaula a plataformes mòbils. Alta gamma xinesa a la par Les empreses xineses co-m Lenovo, Xiaomi, Huawei, Gionee, ZTE i la francesa Alcatel han actualitzat la seva gamma alta de smartphones per igualar especificacions amb les altres companyies.

Pràcticament tots els terminals ja disposen d'un processa-dor Snapdragon 800 de 4 nuclis a més de 2GHz de velocitat, pan-talles de 5" i 5,5" FullHD, 2Gb de RAM, 3.000 mAh de bateria, tots amb Android Jelly Bean i càme-res de 13mpx, alguna capaç de gravar en 4K. Sony no té “Minis” Sony ha presentat el seu Xperia Z1 Com-pact, que vol oferir les caracterís-tiques d'un telèfon d'alta gamma en un cos més reduït. En contraposició a altres fabri-cants com Samsung o HTC, que aposten per una versió Mini amb especificacions menys potents que els seus respectius, Sony ha preferit fer alta gamma en menys pantalla. El Z1 Compact és bàsicament el Xperia Z1 en 4,3 polzades, la resta és molt semblant. Dotat d'un cor Snapdragon 800 de 4 nuclis a 2,2GHz amb 2Gb de RAM ens assegura potència i fluïdesa i la càmera de 20,7 mpx G-Lens ens ofereix una gran qualitat. L'acompanya una bateria de 2.300 mAh per una pantalla 4,3" HD (342 ppi) així que no ens haurem de pre-ocupar per l'autonomia i vindrà en negre, blanc, verd llima i ro-sa. El gegant nipó ha presentat també el Xperia E1, un gamma baixa però amb un altaveu que arriba fins als 100 decibels (el Z1 arriba als 60dB), així que res de "mini" tampoc. Tauletes professio-nals de Samsung Samsung ha estrenat nova línia de tauletes amb hardware molt po-tent, l'anomenada Galaxy Tab Pro. Hi destaca la Tab Pro de 12,2" en format tauleta que ve de la mà del seu germà bessó Note Pro 12.2, que compta amb el S Pen exclusiu de la gam-ma Galaxy Note. El Note Pro 12.2 és pràctica-

ment igual al Tab Pro 12.2 i interna-ment idèntic als nous Tab Pro 10.1 i Tab Pro 8.4 alhora que al Note 10.1 (2014 Edition). Difereixen en panta-lla i en dimensions, òbviament, però la resta d'especificacions es mante-nen immutables, també la resolució de la pantalla, que és WQXGA per tots els models. No poden faltar característiques tècniques com un rendiment de 4 nuclis a alta freqüència, 8 megapíxels de càmera, connec-tivitat variada, 8 mil·límetres de grossor i l'última ver-sió d'Android (v4.4, KitKat) que porta una nova i canvia-da interfície TouchWiz. Samsung també ha actualitzat el seu model Galaxy Camera, encara que ben poc. S'augmenten lleugerament les dimensions però s'alleugera el terminal 17 grams respecte l'origi-nal. Es manté la pantalla de 4,8" de resolució HD i la mateixa càmera per afegir NFC, més bateria i s'arri-ba a les 2Gb RAM. Finalment cal destacar que al congrés s'hi ha trobat de tot: tauletes amb doble sistema opera-tiu Android 4.2. i Windows 8.1, pan-talles corbes OLED, resolucions UHD, ChromeBooks de Lenovo, no-ves interfícies per les SmartTV de LG... De tot. Però si hi ha alguna cosa que ha pre-dominat a la fira tecnològica han estat els gadgets quantificadors, altrament anomenats co-m wearables, ja que es porten com una peça de roba. Havíem vist abans la Ni-ke Fuelband i ara tenim els ge-gants tecnològics posats de ple. Per exemple Sony s'ha estrenat amb les polseres Core i LG amb el seu respectiu Lifeband Touch, ambdós dedicats al seguiment de l'activitat física diària. El futur s'ha avançat per arribar al CES, així que la pròxima parada serà casa nostra.

ADRIÀ BOLTÀ @adriabolta

37

El futur s’avança per arribar al CES de Las Vegas

tecnologia.

Goo-gle ven Motorola Mobility a Lenovo per 2.910 mi-lions de dòlars quan fa dos anys el va comprar per 12.500 mi-lions. Sembla una transacció estranya a priori però aquesta situació té un rerefons més complex. Quan Google va com-prar Motorola, aquest últim te-nia a caixa 3$ bilions més 1$ bilió en crèdits fiscals, per tant, la companyia estadounidenca es va pagar realment uns 8,5$ bi-lions. Després Google va vendre el negoci de descodificadors per 2,4$ bilions, així que Motorola val 6,1$ bilions i ara venen la divisió de disposi-tius (la produc-ció d'smartphones) per 2,9$ bi-

lions mentre Google es queda amb 3,2$ bilions restant que són patents i la secció de tecnolo-gies avançades que inclou el telè-fon modular o Project Ara. Però la pregunta ara és, perquè la ven? Primer de tot perquè la part de producció de hardware els sobrava i només generava pèrdues. I, d'altra banda, pel possible impacte en el mer-cat Android. Un fabricant de software amb armes per fer hardware pot fer molt mal a la resta de fabricants que utilitzen el mateix sistema operatiu. Així ens ho ha demostrat Microsoft, que ara té termi-nals Nokia amb Windows Phone natiu, i així ho han percebut els fabricants d'Android. Aquest fet es va materialitzar l'any passat, quan es van presentar el Moto X

i, especialment, el Moto G a uns preus molt competitius per les seves característiques. Però hi ha un fabricant amb més poder que qualsevol altre i que està desenvolupant el seu propi sistema operatiu, Tizen, el seu pla B. És Samsung, el gran aliat que Google no vol perdre perquè és el motor i el pilar d'Android. De fet, fa poc han signat un acord per com-partir patents durant deu anys, cosa que insinua bona relació entre ells. Per un altre costat que la venda sigui a Lenovo tampoc és casualitat. Segu-rament Google exigeix en la transac-ció una aliança fidel a Android per part d'un fabricant xinés. Finalment l'operació té sentit si el què vol Google és que els fabricants continuïn apostant pel seu sistema operatiu i tenir més presència al mercat asiàtic, encara que molts es-peràvem un futur Motorola Nexus.

ADRIÀ BOLTÀ @adriabolta

Google ven Motorola a Lenovo 38

Satya Nadella ha estat confirmat nou CEO de Microsoft, una plaça important, ja que és el màxim representant d'una empresa que està intentant reinventar-se. El passat agost, Steve Ballmer va anunciar la seva retirada de CEO en un any, quan va començar l'especulació sobre els possibles candidats. El més parlat a priori va ser Stephen Elop, l'ex-CEO de Nokia que també va treballar en càrrecs importants de Micro-soft. Però amb el comunicat oficial ja

sabem qui serà el tercer CEO en tota la història de la companyia, a c t u a l m e n t r e p r e s en t a d a per Steve Ballmer i anteriorment pel mateix Bill Gates, que pas-sarà a ser un conseller tecnolò-gic. Tant Gates com Ballmer han re-conegut la seva capacitat de lide-ratge, carisma i passió que tant el destaca. Alhora han coincidit en que és un visionari tecnològic amb molt talent i estan conven-çuts que és el millor candidat que es podia escollir. Nadella porta més de 20 anys a la multinacional i, fins ara, diri-gia la divisió Cloud i la d'Empre-sa, elements on posaran

més èmfasi aquest 2014. De fet el servei al núvol SkyDrive es transfor-marà en OneDrive, un canvi de nom que comportarà un canvi profund afirmen. Microsoft en general s'està actualit-zant, un exemple és la secció d'en-treteniment: la Xbox One es prepara per rebre una actualització de l'es-criptori, es millorarà el joc online de Xbox Live i, recentment, s'ha adqui-rit la franquícia de Gears of Wars. Esperem que tot aquest can-vi prometedor sigui prou substancial com per reflotar i donar un altre aire a una companyia històrica en aquest sector.

ADRIÀ BOLTÀ @adriabolta

Satya Nadella, nou CEO de Microsoft

El gegant nipó vendrà tot el seu negoci d'ordinadors personals V A I O a Japan Industrial Partners (JIP), un fons d'inversió japonès, a la primavera, encara que els pri-mers rumors van apuntar al fa-bricant xinés Lenovo. Amb aquest moviment Sony vol desfer-se d'un departament gens rentable, ja que ha comportat

1.100 milions de dòlars en pèrdues, a pesar de ser un refe-rent en disseny que va enamo-rar Steve Jobs. Així el negoci del PC passarà a ser de JIP, que no canviarà la marca però vendrà exclusivament al territori ja-ponès. Alhora la secció de televisió BRAVIA passarà a ser una em-presa diferent però del mateix grup i enfocada a l'alta gamma p e r c o m p l e t a r u n p l a de reestructurament de la com-

panyia que també inclou l'aco-miadament de 5.000 empleats. D'aquesta manera, Sony es vol enfo-car als sectors on obté més benefici: el negoci de tauletes i smartphones, el negoci de l'imatge (càmeres, vide-ocàmeres i objectius) i el negoci de l'entreteniment. Concretament aquest últim el precedeix el recent gran èxit de la PlayStation 4 amb 4,2 milions d'unitats venudes i 10 mi-lions de jocs en dos mesos.

ADRIÀ BOLTÀ @adriabolta

39

Sony ven la divisió VAIO

Samsung i Carphone Warehouse Group, matriu de The Phone House, han firmat un acord de col·laboració amb el qual la mul-tinacional britànica convertirà 60 de les seves 1.400 botigues

d'Europa en Samsung Stores. Aquest moviment el precedeix l'èxit rotund de tres botigues Samsung a Espanya durant el 2013, així que el Alemanya, Portugal, els Països Baixos, Suècia i les Illes Britàni-ques seran els nous objectius. A més, Samsung afirma que les noves botigues tindran un aspec-

te més luxós, cosa que intensificarà la competència amb el seu etern ri-val, Apple.

ADRIÀ BOLTÀ @adriabolta

Samsung s’alia amb The Phone House

Apple sempre ha estat objecte de rumors i conspiracions. Cons-tantment surten conceptes fu-turístics de propers models, s'es-pecula quines seran les innova-cions, es parla de rumors verosí-mils i també d'autèntiques bar-baritats per tal d'adelantar-se a les sorpreses. De totes maneres també hi ha rumors recents sobre Apple que s'han encertat com el Touch ID i l'iPhone 5C i aquesta vegada s'ha parlat del polèmic i esperat aug-ment de les pantalles iOS fins a 5,7 i 4,7 polsades. Aquesta informació ha arribat de Foxconn, la responsable de pro-duir iPhones, a més, analistes de

Wall Street han apuntat també a un increment substancial de la pantalla. Alhora l'acompanyaria una actualització d'iOS, en la seva versió 7.1. Tot i que aquestes dades no s'han fet oficials des d'Apple, que tam-poc nega, estan recolzades per fonts prou fiables, encara que en sabrem més a mesura que avan-cin les filtracions. La companyia de la poma ja ens ha demostrat amb el iPhone 5C que s'atreveix a diversificar la seva gamma de productes així que no ens estranyaria un movi-ment com aquest, encara que sempre ha retret a la competèn-cia la poca ergonomia d'un ter-minal de més de 4". Una tauleta de Cupertino més

gran també veuria la llum en els pro-pers mesos, un iPad Pro de 12,9" híbrid entre el iPad Air i el MacBook Air que competirà amb els nous Ga-laxy TabPRO, Surface 2 i compan-yia. Apostar pels productes on obté més rendiment, els smartphones i taule-tes, permetrà a la multinacional es-tadounidenca potenciar el seu nego-ci ja productiu i obrir-se al segment de les pantalles grans dominat per Android. De fet, aquest últim tri-mestre ha estat rècord en beneficis, i no gràcies al sector Mac o iPod. Si el calendari normal d'Apple no canvia, la pròxima versió del iPhone la veuriem al setembre, com sempre ho ha fet. També es parla del Apple WWDC el 10 de juny, però és menys probable.

ADRIÀ BOLTÀ @adriabolta

Apple podria presentar iPhones 40

més grans aquest any

L’iPhone 5S, el darrer model de l’exitós mòbil d’Apple

Va ser el 16 de gener passar quan el Parlament de Catalunya va aprovar portar la Consulta al Congrés dels Diputats. Amb aquest gest el Parlament de Ca-talunya ha sabut demostrar a la capacitat de consens de la socie-tat catalana i aprovar per una enorme majoria reclamar al Congrés espanyol que ens deixi als catalans votar. No els hi es-tem dient que diguin sí a la inde-

pendència sinó que ens deixin votar perquè el marc legal espa-nyol ho permet, volem que la gent voti. És això el que reclama el Parlament i el que ens agrada-ria consensuar amb el govern espanyol. Com Escòcia ha fet amb Londres, nosaltres voldríem que Madrid fos igual de demo-cràtica. La petició es una deferència a l'estat espanyol, al poble espa-nyol i als seus representants per dir-los que volem parlar del te-ma, i dir a tots que els que temen per la legalitat del procés, que els

oferim un pont de plata per a fer-ho possible. Volem fer com aquell jove que es vol emancipar i vol fer-ho de manera acordada, sense donar un cop de porta'. Perquè sempre és mi-llor que el referèndum es pugui fer de manera acordada. Com al Regne Unit, Escòcia ho va demanar a Ca-meron i es va acordar. Ens resistim a pensar que allò que és possible al Regne Unit no és possible a Espa-nya, no volem creure en l'Spain is different i que hi ha dèficits demo-cràtics entre Espanya i el pedigrí democràtic del Regne Unit.

ALFRED BOSCH DIPUTAT ERC AL CONGRÉS

41

l’àgora. els partits. Nota: des de La Notícia ens hem posat en contacte amb tots els partits amb representació a l’hemicicle català. Els que apareixen aquí son els que han volgut col· laborar. Animem a la resta a fer-ho en el proper mes.

Des del grup parlamentari d’ICV-EUiA sempre hem defensat po-der exercir el dret a decidir des d’un punt de vista de radicalitat democràtica. La nostra reivindi-cació passa per començar a construir una democràcia parti-cipativa on la ciutadania pugui decidir, no només cada quatre anys, sobre tots els aspectes que considerem importants: drets socials, drets laborals, afectació de les retallades... I, evident-ment, també el dret a decidir el nostre futur. Està clar que el dia en què els i les treballadores de Catalunya puguem decidir sobre quelcom

tan important com el futur polí-tic del nostre país, aquell dia, independentment del resultat de la votació, haurem guanyat en democràcia. Aquell dia haurem guanyat la legitimitat que com a poble tenim sobre tot, perquè tot ens afecta. Decidir, per exemple, si les retallades s’han d’aplicar a la Casa Reial, a la corrupció, a l’exèrcit, o bé s’han de seguir aplicant, com fa la dreta, a la sa-nitat, a l’educació o als serveis socials. El que tenim en joc no és només com construïm nacional-ment Catalunya, sinó com la construïm democràtica i social-ment. Per aquest motiu, els diputats i diputades d’ICV-EUiA i les dues organitzacions que conformem

avui la coalició tenim la convicció que, com a país, existeixen tres rep-tes interelacionats sobre la taula: la construcció nacional, social i demo-cràtica de Catalunya. Són tres aspec-tes que no es poden deslligar. Posar l’accent en els drets nacionals mal-tractant els drets socials i democrà-tics no és el camí que hauríem de fer; com tampoc no farem camí si intentem amagar els drets nacionals de Catalunya. El nostre futur passa clarament per decidir-ho tot i deci-dir-ho plegats, com a classe treballa-dora que som, eliminant els privile-gis d’uns pocs que cada vegada acu-mulen més democràtic del Regne Unit.

JOAN MENA PORTAVEU ADJUNT ICV-EUIA

Volem votar

Guanyem la consulta, guanyem la democràcia

42

Cuando Artur Mas llegó al Go-bierno en diciembre de 2010 no era independentista, pero vio lo que le esperaba: quemarse como una tea en un entorno económi-co hundido, con paro estratosfé-rico y recortes. Había gente en su propio partido, estos sí inde-pendentistas “de mena”, espe-rando su caída y afilando los cuchillos; y él lo sabía. Entonces decidió pasar a la Historia como el Moisés que abriría las aguas del Mar Muerto y nos liberaría de la opresión. No tenemos islas Malvinas que invadir, pero la sentencia del Constitucional de junio de 2010, enmendando un Estatut que, redactado con la técnica legisla-tiva de “a ver quién llega más lejos”, traspasaba claramente los límites constitucionales, propor-cionaba un agravio suficiente del “enemigo exterior”. Para cuajar

la salsa independentista, hizo lo que aquí se estila: invirtió los recursos públicos en uniformizar voluntades, comprar medios de comunicación y engrasar el acti-vista movimiento asociativo cata-lanista. Con eso y TV3, se montó la Diada de 2012. Pero es demasiado complejo lle-gar a la secesión, y Artur Mas lo sabe. Hay demasiados vínculos y demasiados intereses económi-cos y políticos que nos mantie-nen unidos a España, donde siempre hemos estado. Y, por el contrario, los argumentos para la secesión son débiles y no resis-tirán el más mínimo envite. ¿Las balanzas fiscales? Ya se han em-pezado a desmentir esas cuentas del Gran Capitán que hace el sec-tor separatista. ¿Nos quedaría-mos en Europa? No, hasta Barro-so se harta de repetirlo. ¿Ataques al catalán? Los tribunales están diciendo que se introduzca un ¡25%! de clases en castellano en el sistema monolingüe de la Ca-taluña bilingüe. No parece que

pueda justificarse la existencia de un “ataque”, más que entre los que quieren presentarlo así por interés político. Ningún país civilizado incluye en su ordenamiento jurídico el derecho de autodeterminación de sus territo-rios. Ninguno. Y los separatistas flamencos reculan, el secesionismo escocés se desinfla, los lombardos desistieron de inde-pendizarse hace años y los quebe-queses desisten de convocar más referéndums. Las diferencias de es-tos casos con el catalán justifican otro artículo aparte. Pero en Cataluña insisten en la con-sulta ilegal. Esa consulta que el Pre-sidente Rajoy, porque puede, ya ha dicho que no se celebrará. Pues eso. No se celebrará. Ni sería legal en ninguna parte ni tiene sentido. Y así acabará cayendo el Presidente Mas, que nos metió en esto y no sabrá sacarnos. Ni sacarnos del lío, ni sa-carnos de España.

CARLOS CARRIZOSA DIPUTAT DE C’S

¿Consulta? ¿Qué consulta?

43

les joventuts.

En més d'una ocasió ja s'ha avi-sat que la travessa que la gran majoria de catalans i catalanes han decidit emprendre seria llar-ga i dificultosa. Un camí cap a l'assoliment de la plena sobira-nia per Catalunya guiat per un Govern de la Generalitat com-promès amb la causa i amb el clar i indiscutible lideratge del President Mas.En canvi l'energia per arribar al final del recorregut qui la transmet és el batec i l'alè dels milions de d'habitants de Catalunya identificats en la cau-sa de l' alliberament nacional. I mentrestant, tots junts anem fent passos ferms i determinats en un context de crisi i patiment de bastanta gent, amb el desig de retrobar ben aviat un context de prosperitat social. Sí bé es cert que el govern ca-

talà subjugat encara a moltes competències legislatives a l'Es-tat Espanyol, de moment no té totes les eines ni prou mecanis-mes per sortir de la recessió. Tot i aquestes dificultats de ges-tió pública, tot just iniciar l'any s'ha produït un fet que albira certa esperança i una dosi d'in-jecció moral.El Parlament va aprovar els pressupostos del 2014 els quals destinen un 71% dels recursos a la despesa social. Uns pressupostos amb una gran càrrega social, dissenyats per assolir reptes concrets en la recu-peració econòmica. Els pressu-postos d'aquest any no contem-plen cap retallada i protegeixen de manera evident l'Estat del Benestar. Aquesta prioritat per la despesa social no té prece-dents ja que mai abans la Gene-ralitat de Catalunya havia pre-sentat uns pressupostos que des-tinessin un percentatge tan ele-vat de despesa a les polítiques

socials i a la protecció de l’Estat del Benestar. Cal remarcar a més a més que l'Estat Espanyol continua de manera tossu-da a impedir que el poble de Cata-lunya exerceixi la seva voluntat. L’Estat segueix ofegant les finances de Catalunya i dificultant el nostre dia a dia. No només els pressupostos de l' Estat han reduït l ' aportació a Catalunya sinó que a més a més con-tinua sense pagar el que estava com-promès pel model de finança-ment.Sense oblidar la injustícia que suposa fer aplicar un objectiu dèficit màxim pressupostari de l'1% inasso-lible o la negativa de presentar les balances fiscals per poder conèixer que aportem els catalans i que re-bem. Com s' intueix el procés serà sacrifi-cat i necessitarà l'esforç de tots, però amb la tenacitat que en-s caracterítza ens en sortirem.

RAMON MORELL I SAU PRESIDENT DEL CN JNC

Pressupost, carretera i manta

“SENSE EDUCACIÓ NO HI HA LLENGÜES”

44

Posar les bases per al creixement i prioritzar els recursos destinats a la despesa social, aquests són dos dels objectius principals dels pressupostos per a l'any 2014 que ha aprovat el Parlament de Catalunya. Els pressupostos són l'eina fona-mental per a l'acció de Govern i aquests, amb un 71,1 % de des-pesa destinada a les polítiques socials (enfront del 67,8 % que va destinar el Tripartit al 2010), demostren el compromís del Govern amb les persones, sent sensibles a la situació econòmica i a la protecció de l'estat del ben-estar. Aquesta llei té l’objectiu d’ajudar a les persones que estan patint de forma més severa aquesta crisi: s'incrementa la Renda Mínima d'Inserció, les beques menjador, suport als afectats pels desnonaments, me-sures per combatre la pobresa energètica, lluita contra la po-bresa infantil...

D'altra banda, veiem una petita escletxa de llum enmig d’una foscor que està durant masses anys, per això, cal donar un im-puls a la recuperació econòmica a través de mesures de suport als centres d'investigació, al turisme, a la Formació Professional, l'in-crement de crèdit per a empre-ses, impulsar l'ocupabilitat... Els pressupostos han estat realit-zats des del realisme i primant les necessitats dels ciutadans. No ens agrada pujar taxes, impos-tos... a ningú li agrada haver de prendre aquestes mesures, però el context ens obliga a fer una llei de pressupostos emmarcada a les necessitats que demanen els ca-talans. A més, voldria remarcar que seran els primers pressupos-tos que ens permeten no haver de fer noves retallades, fet que demostra l’acurat treball del Go-vern de Catalunya al prendre mesures realistes per responsa-bilitat durant els anys anteriors. Com a diputat del Parlament de Catalunya, vaig tenir l’honor de defensar el projecte de llei de mesures fiscals, administratives,

financeres i del sector públic, en nom del Grup Parlamentari de CiU, que acompanya a la llei de pressu-postos. El Govern de la Generalitat posa les bases per a un futur millor. Mentres-tant, el Govern central continua ofe-gant als catalans reduint dràstica-ment les aportacions a Catalunya i fixant un dèficit de l'1 % inassolible, mentre que la Generalitat ha d'assu-mir les despeses més importants: ensenyament, salut, benestar soci-al... Lamentablement, aquest és el seu pla per a Catalunya. Per últim, és indigne el fet que el Partit Popular portés els Projecte de Llei de Pressupostos i la Llei d’ac-ompanyament al Consell de Garanti-es Estatutàries. El PP va fracassar en el seu intent de retardar l’aprovació dels comptes públics fet que va tenir conseqüències en els ingressos de les finances públiques. Segurament, és que tenen por de les votacions, però han de tenir clar que vam votar i aprovar els pressupostos, de la ma-teixa manera que el 9 de novembre també votarem.

ROGER MONTAÑOLA DIPUTAT UDJ

Posem les bases per construir un futur millor

“SENSE EDUCACIÓ NO HI HA LLENGÜES”

LLENGUA, D’ATUPA

45

He viscut amb certa llàstima el comiat a Mandela. No per la se-va mort en si; va morir als no-ranta-cinc anys a casa seva, i el poble sud-africà va celebrar amb alegria haver tingut entre ells una persona així. Però si a mol-tes persones se’ns va regirar l’e-stómac, va ser quan vam veure en què s’estava convertint aquell espectacle oficial de líders polí-tics mundials.

Vam veure a Rajoy i a Felip de Borbó, vam veure a Raúl Castro i a Dilma Rouseff. Vam veure a Obama donant les gràcies a Sud-àfrica per compartir Mandela amb la resta del món. Vam sen-tir a Mas parlant d’identitat na-cional, i a Rajoy parlant de re-conciliació. Vam veure portades d’homenatge a l’ABC, El País, l’Ara o El Mundo. Per si en que-dava algun dubte, hem vist com Mandela ha entrat definitiva-ment a formar part d’una simbo-logia global, una abstracció que sembla absolutament aliena a la realitat i a cap història succeïda. D’alguna manera, s’ha convertit en un recurs per a cites, consells i comparacions per a qualsevol procés o situació a mans de qualsevol persona. És quelcom semblant, i podríem obrir una discussió interessant sobre el mite i la història, a el que va pas-sar amb Gandhi.

Cal dir que aquest és un procés que va començar fins i tot abans de la seva mort. Santificat en vida, en deien. La lluita contra l’apartheid va començar a ser far mundial a partir del seu èxit, però no sempre havia estat així.

El mateix Mandela ho explicava amb unes contundents declaraci-ons en una visita a Cuba, quan una periodista li preguntà sobre la comunitat cubana a Miami.

“Ara que estem molt a prop d’-aconseguir el que estàvem bus-cant, hi ha molta gent que ens dóna la mà. Aquesta no ha estat la història dels últims quaranta anys. [...]

Gent que havia donat suport a l’apartheid durant tots aquests anys, que havia donat al règim de l’apartheid la capacitat per man-tenir la política brutal que llança-va contra la majoria de la pobla-ció. Cap home ni dona de princi-pis pot comportar-se mai així, ni pot acceptar consells de persones que en moments més difícils no s’havien preocupat per nosaltres. Nosaltres rebutgem aquests con-sells, i no podem rebutjar la aju-da d’aquells que van estar al nos-tre costat des del principi. [...]

M’han tornat a convidar a Mia-mi, ara, després d’haver estat boicotejat allà mateix.”

No crec que això ens hagi de con-duir a discussions absurdes so-bre “de qui és Mandela”. La his-tòria parla, i hem de saber quins països el tenien a la llista de ter-roristes fins fa quatre dies, i quins van ajudar el poble sud-africà en la seva lluita per la lli-bertat; quins partits el van acom-panyar i quins li van donar l’es-quena. Però Mandela no serà de qui el lloï més, ni de qui el citi més, ni de qui en sàpiga més, ni de qui tregui més a passejar la seva figura.

Mandela no és una llegenda, ni un mite, ni un recurs retòric. Mandela va ser un home, lluita-dor, que va tenir enemics i que

va ser perseguit i empresonat. Un home que va liderar una resistència de voluntat pacífica, però que també va haver d’armar-se. Va ser un home que, com tots, va haver d’enfrontar-se a les seves pròpies contradiccions i, amb més o menys fortuna, va ha-ver de fer equilibris per tirar enda-vant un lluita que encara no s’ha acabat. Mandela també va cometre errors i va fer concessions que pot-ser ens costen d’entendre. No fem cap favor si ens n’oblidem.

És feina nostra rescatar Mandela d’un imaginari col·lectiu de cotó de sucre i recordar-lo sencer. No em fa vergonya confessar que he après més sobre Mandela d’ençà de la seva mort. I, precisament, hem d’a-prendre’n, però de manera activa. Busquem en la seva vida els detalls, les reflexions, els gestos, també els errors. Siguem crítics amb Sud-àfrica, amb una economia que, d’un color o un altre, continua estan con-trolada per una minoria. Siguem crítics amb un govern tripartit en què participen el Congrés de Sindi-cats i el Partit Comunista que, amb les seves llums i les seves ombres, porta gairebé 20 anys al poder.

L’homenatge a Mandela ha de ser necessàriament internacionalista, conscient i crític. Un homenatge internacionalista i solidari a tots els pobles oprimits del món, un home-natge conscient del passat i de tota la trajectòria de Mandela i un home-natge crític per extreure’n els apre-nentatges que han de guiar el nostre futur de lluita i per no creure mai que la feina s’ha acabat.

ENRIC ARAGONÉS I JOVÉ COORD. NAC. AJ-JdEUiA

Mandela no és un recurs retòric

46

El mateix dia en que Felip de Borbó va presentar a la premsa a la que havia de ser la seva dona, Letizia Ortíz, aquesta mostrà el seu caràcter imperatiu i inde-pendent. Letizia va arribar a la Casa Reial convençuda que can-viaria el tarannà dels Borbons donant a la Zarzuela i els seus habitants un nou aire. Volia fer bufar vents de modernitat dins d’una família que fins aquells moments era tota una mostra d’unitat i felicitat, al menys així ens ho venien. L’actual princesa d’Asturias es va casar enamora-da de Felip de Borbó però amb un objectiu claríssim: canviar l’olor de naftalina de la monar-quia espanyola. N’estava con-vençuda de poder dur a bon port els seus desitjos, i també el seu marit, Felip de Borbó, pensava que se’n sortirien amb èxit. Des del primer dia Letizia no aconsegueix ser estimada per la gent del carrer, i Felip de Borbó, un dels prínceps que ha tingut una educació molt esmerada, tampoc té les simpaties del po-ble. La gent del carrer el troba tímid i poc afable, molt allunyat del tarannà amb el que el poble qualifica al seu pare, i a hores d’ara la Monarquia espanyola té un greu problema, el Rei està malalt, la situació sentimental

amb la Reina ja sap tothom que no es la més favorable per man-tenir el tipus com una família unida, i a més a més a tot això cal afegir la situació dels Ducs de Palma fen via pels passadissos dels jutjats de Palma envoltats d’una forta ferum a corrupció. I quan la monarquia dels Bor-bons fa figa arriba Letizia amb les seves maneres inadequades en una aspirant a reina d’E-spanya. Imposa treballar, per ella es un treball el ser una privilegia-da, de dilluns a divendres obli-dant que el seu càrrec pagat amb els impostos de tots els que viuen a l’Estat espanyol no es un càrrec a temps parcial. Fa unes setmanes durant la ca-valcada dels Reis es va produir una d’aquestes situacions en les que la Princesa de Astúries no va saber estar a la alçada de les cir-cumstancies i es va enfrontar amb una periodista gràfica que volia fotografiar-la a ella i a les seves filles, com si foren una fa-mília més esperant els Reis d’Or-ient, però Letizia Ortiz es va ne-gar i va acusar la periodista de buscar una exclusiva que li po-dria reportar molts diners. Tam-poc es una actuació com cal el fet de, mentre era a una botiga, vo-ler veure el mòbil d’un dels cli-ents que estava allà mirant els seus mails, Letizia en un acte de prepotència va voler comprovar si estava fent fotos de ella o de les seves filles. Així no es guanya-

rà mai l’estima dels ciutadans als que ella sembla mirar com a súbdits. Aquesta mena de comportaments agreujats amb el fet de que, també fa unes setmanes, en ple carrer va es-cridassar Felipe , a qui el passat es-tiu va deixar plantat a Palma de Ma-llorca, han fet sortir a la llum co-mentaris sobre les seves possibles discussions matrimonials, però a Zarzuela diuen que aquests tipus de comportaments son naturals en el matrimonis. Està el tema molt complicat i ara més encara quan s’ha fet públic el sou que el Rei ha atorgat a tots els membres de la família menys a Cris-tina. Quan els ciutadans estem anys dins d’una crisi econòmica que ens fa patir, quan hi ha gent que no pot continuar vivint a la casa que van comprar per què l’atur els ha deixat sense sou, quan hi ha nens que van a escola sense poder prendre ni tan sols un vas de llet i quan des del Go-vern ens estan retallant dia a dia els minsos drets socials que teníem es immoral tindre que mantindre tot un grup de gent que no aporta res al país, i a més a més que alguns d’ells, como Letizia, mostren la seva pitjor cara a qui li paga el sou, i per acabar-ho d’adobar vulgui treballar a temps parcial.

TERESA BERENGUERAS PERIODISTA

Leticia, princesa avinagrada

opinió. lanoticia.cat/opinio

47

Des de la dreta espanyolista, es a dir des del Partit Popular, està desenvolupant-se des de fa temps una ampla ofensiva con-tra el català i contra tot allò que tingui quelcom a veure amb Ca-talunya. Però mentre a Catalu-nya tots aquests atacs contra la catalanitat xoquen amb un poble fort i amb unes institucions polí-tiques defensores del seu àmbit a d’altres terres, on també el ca-talà es la llengua del poble, la ofensiva contra el idioma comú dels Països Catalans es una de les eines principals del Partit Popular per anar munyit vots a l’hora en que els ciutadans tenen que anar a les urnes per triar qui els dirigirà en un futur incert. A les Illes mentre els anteriors dirigents del PP i els seus socis van de jutjat en jutjat i fins i tot tasten el sabor amarg de la presó l’actual mandatari, un tal Bauzà, continua fent malifetes per tal d’aturar el català al territori on mana de manera dictatorial. Allà s’ha prohibit el català a les esco-les i fins i tot s’ha prohibit usar, lluir i mostrar les quatre barres de l’antiga Corona d’Aragó amb l’amenaça de fortes penes i mul-tes. Però on el Partit Popular està posant tota la carn a la graella per atacar tot allò que faci ferum a català es al País Valencià. No es una qüestió nova aquesta de que a terres valencianes les for-ces de la dreta més incivil ata-quen el català i els seus signes d’identitat. Sempre, al llarg dels anys, han hagut valencians amb un sentiment d’auto odi vers la seva terra i la seva llengua, i sempre han amagat aquesta malfiança contra els seus signes identitaris mostrant, de portes enfora, que ells eren els vertade-

ra “aimadors” de la llengua i les terres valencianes. Això, durant anys, s’ha vist clarament en el món de les falles, aquests excep-cionals monuments artístics que tindrien que servir per mostrar una vertadera crítica de la vida valenciana han acabat sent un cant laudatori a tot allò que no es la vertadera història i vida dels valencians, les falles, des del final de la Guerra Civil, van estar al servei del poder i quan algú mo-lestava als mandataris valencians amb critiques el feien cremar convertint la seva figura en car-tró com li va passar a Joan Fus-ter per haver tingut la valentia d’escriure el que pensava de la seva, i meva, terra a una guia del País Valencià. Amb el món faller al seu costat la dreta de la ciutat de València, al cap i a la fi es on més vots es po-dem recollir, va crear la anome-nada “Batalla de València” al vol-tant dels signes identitaris del poble valencià. El que el PP no podia guanyar a les urnes el va guanyar enganyant els valenci-ans embolcallant-se en la senye-ra en blau i esgrimint com arma d’atac la separació del valencià i el català. La ignorància més gran va aposentar els sues culs al sofàs de comandament del poder va-lencià. Amb una televisió como fou durant anys Canal 9 al servei del poder de la dreta que ordena-va i manava i amb un poble en-dormiscat amb els cants de sire-na dels grans esdeveniments( America’s Cup, Formula-1 i d’-altres esquers per innocents) el PP ha estat amo i senyor del País Valencià durant molts, massa, anys. I ha anat fet sender per anorrear per sempre, això es el que volien, els signes d’identitat valencians. Amb el Partit Popu-lar al poder i amb un PSOE me-sell, poruc i callat els valencians amb vist com passaven a ser un dels pobles més endeutats, una

de les Comunitats on la corrupció es tornava bandera identitaria i on, amb silencis de complicitat , des de Madrid es feia emmudir la televisió pròpia i més tard, amb burdes excu-ses, es feia callar Catalunya Ràdio, la única veu institucional que en català arribava a terres valencianes. La darrera malifeta dels nois de la gavina a terres valencianes ha estat l’atac que acaben de perpetrar con-tra el Diccionari de la AVL(Acadèmia Valenciana de la Llen-gua), aquesta institució va ser crea-da pel PP en temps de Zaplana i Camps, les males llengües diuen que fou Pujol qui va dir-li a Aznar, quan eren amics i el del bigoti parlava català en la intimitat, que calia crear-la per evitar lluites per qüestions de llengua al País Valencià. Dotze anys han trigat els venerables acadèmics en parir aquest Diccionari, però el seu treball no ha agradat als mem-bres del Govern valencià i el Secre-tari General del PP valencià, Serafín Castellano, ha amenaçat amb tancar la AVL pel sols fet d’haver reconegut que el valencià es un “idioma romà-nic parlat a la Comunitat Valencia-na, Balears, Catalunya i altres terri-toris de la Corona d’Aragó i que tam-bé rep el nom de català”. Anatema i condemna a la foguera pels il.lustres membres de la Acadè-mia que han tingut el valor de reco-nèixer blanc sobre negre el que totes les Universitats del món fa anys que reconeixen. Però la ofensiva conti-nua i mentre a Catalunya els jutges entren a les aules per dir en quina llengua s’ha de fer les classes al País Valencià desapareixen aules i aules s’educava en valencià, i cap membre del PP alça la veu en defensa de tots aquests nens que es quedaran sense poder estudiar en la seva llengua i que es veuran obligats a fer-ho en castellà.

RAFA ESTEVE-CASANOVA PERIODISTA

Ofensiva contra el català

48

Imagino que igual que molts

altres catalans vaig assistir l’altre

diumenge al debat entre n’Artur

Mas i en Felipe González. He de

dir que no hi vaig trobar cap ele-

ment especialment significatiu

que permetés que el punt polític

i nacional en el que estem se’m

fes una mica més entenedor. Ni

cap proposta, ni cap acostament.

I dic que no vaig veure cap punt

significatiu, perquè tot el debat,

tot l’argumentari que amarava la

conversa, traspuava el conflicte

ideològic que envolta el procés

sobiranista a una i altra banda,

entre partidaris i detractors.

Per a Mas, i els que defensem la

via cap a la llibertat plena del

Principat, Catalunya és una Na-

ció; per en González i els contra-

ris a la via sobiranista, la Nació

és Espanya com a conjunt. Si ens

situem en un o altre paradigma

podem defensar, amb tots els

arguments i més, que qui han de

votar en una hipotètica consulta

han de ser només els catalans, o

tots els espanyols, en l’altra hipò-

tesi.

Assolit aquest punt, qualsevol

diàleg és sobrer. Romandre dins

l’Estat espanyol significaria una

minva del caràcter nacional cata-

là. Sí, podria donar-se el cas d’un

reconeixement formal de la na-

ció catalana, que seria gairebé un

miracle, però sense dotar aquest

reconeixement d’atributs nacio-

nals (sobirania, lliure determina-

ció...)

Hem de tenir present que, certa-

ment, en podríem obtenir qual-

ques avantatges econòmics, o un

major reconeixement identitari,

però seria al preu d’acceptar un

paradigma en el que no creiem.

Si pensem que Catalunya és una

nació altra que Espanya, ni mi-

llor ni pitjor, simplement dife-

rent, no ens porta enlloc acceptar

les regles d’un joc que mai ro-

mandran iguals, que sempre es-

taran en un punt graciable, no de

justícia. Encara que arribin els pac-

tes; encara que s’estableixi un marc

convivencial entre les dues nacions

que pugui resultar fins còmode, ob-

tenir aquest marc des de la situació

desigual actual significaria acceptar

que, en qualsevol altre moment polí-

tic, aquest marc, les mateixes regles

de joc, poden ser modificades unila-

teralment, i d’això, a Catalunya, en

sabem prou.

Nota per en González: No es poden

fer trampes amb la història. Els tres-

cent mil morts als Balcans van ser

provocats per les agressions sèrbies,

la qual cosa no vol dir que tots els

bàndols en conflicte no es taquessin

les mans de sang, i molt. I Catalunya

no està en condicions, ni vol, de fer

el paper serbi a la península ibèrica.

D’altres no ho sé.

MANUEL PÉREZ NESPEREIRA HISTORIADOR I ESCRIPTOR

Universos paral· lels

el temps. cada dia a lanoticia.cat/temps

49

La nostra Associació neix del desig i la necessitat que molts socialistes catalans tenim de viu-re activament el nostre compro-mís amb el procés polític al nos-tre país. El compromís amb el "dret a decidir" ha estat un dels motius que ens ha portat a aple-gar forces dins la nostra associa-ció. Volem oferir una eina de participació política a totes les persones socialistes de Catalu-nya interessades en participar en el nou escenari que s'obre aI país i que volen fer-ho, des del com-promís inequívoc amb el "dret a decidir".Per això en el nostre primer document en que esta-blim els cinc eixos de la nostra acció política el segon és: “2. Compromís inequívoc amb el dret a de-cidir: defensem el dret a deci-dir, no només com a un instru-ment al servei de la identitat nacional de Catalunya, sinó tam-bé com a una expressió d’a-profundiment democràtic que permeti a la ciutadania de Cata-lunya definir lliurement la seva vinculació amb Espanya. El dret a decidir s’ha de plasmar en la convocatòria d’una consulta a la ciutadania de Catalunya que permeti conèixer de forma clara el suport a la independència de Catalunya.” Creiem que en aquesta hora his-tòrica que esta vivint la societat catalana, el compromís amb el "dret a decidir" ha de ser incon-dicional, sense vacil·lacions ni ambigüitats. Creiem que Catalu-nya és una nació, que és una comunitat cultural i política, i que, com a tal, és un subjecte de sobirania. Creiem que és a la ciutadania de Catalunya a qui pertoca decidir I'organització política de la que s'ha de dotar el poble al qual pertanyen.

Entenem que, avui, el "dret a decidir" és allò que configura el mínim comú denominador del catalanisme polític i social. Ente-nem, en efecte, que el catalanis-me és un moviment transversal i integrador, que va molt més en-llà dels partits polítics i que troba les seves arrels més solides i pro-fundes en la societat civil, que es caracteritza justament per la di-versitat i la pluralitat de les seves organitzacions. El catalanisme, en aquest sentit, no és patrimoni de ningú: de cap partit en parti-cular, però tampoc dels partits polítics en el seu conjunt. Tal i com vam manifestar recent-ment des de "Socialisme, Catalu-nya i Llibertat·, partint del rebuig a la situació actual que viu Cata-lunya i de qualsevol escenari po-lític que suposi la perpetuació de l'actual statu quo polític. Som conscients de la varietat d'alter-natives que es plantegen per aconseguir aquest objectiu inde-pendència, federació, confedera-ció, etc.- i defensem la legitimitat de totes elles. Només la demo-cràcia pot determinar quina de totes aquestes alternatives té preferència sobre les demés. Tenim la convicció que cap dels escenaris polítics que Catalunya té davant seu –ja sigui un esce-nari de canvi més o menys pro-fund, ja sigui un escenari de con-tinuïtat en relació a la situació actual- té I'exclusivitat de la uni-tat social i civil, de la mateixa manera que cap d'ells pot ser blasmat com l'únic que genera risc de fractura. En aquest sentit, ens comprometem com a associ-ació en aquest procés, a potenci-ar al màxim aquells factors que assegurin la unitat social i civil del nostre poble. Fa uns dies hem formalitzat la nostra adhesió al Pacte Nacional pel Dret a Decidir i estem en pro-

cés d'incorporació en diverses Tau-les Locals pel Dret a Decidir, d'entre les moltes que s'han constituint o s'estan constituint ara mateix en diferents punts del territori del nos-tre país. La nostra participació a les Taules Locals vol ser, amb la deguda humilitat, una manera més d'apor-tar el nostre esforç a la consecució d'aquest objectiu democràtic, avui compartit de manera tan àmplia-ment majoritària pels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. Defensem que la celebració d’un referèndum o consulta és un exerci-ci, necessari i urgent, de la sobirania de Catalunya. En l’actualitat, la Constitució Espanyola (CE) ja reco-neix una sobirania específica de Ca-talunya quan estableix que un Esta-tut aprovat a les Corts Generals ha de ser ratificat en referèndum per part dels ciutadans de Catalunya per tal que pugui entrar en vigor. Es la pròpia CE, doncs, qui posa en un paper preeminent el poble de Cata-lunya per damunt de les Corts Gene-rals –dipositària de la sobirania na-cional, segons aquesta mateixa CE-. Pel que fa a la llei fonamental de Catalunya, és la sobirania de Catalu-nya –representada pels seus ciuta-dans- i no la sobirania espanyola en el seu conjunt –representada per les Corts Generals- qui té l’última pa-raula. La possibilitat de dur a terme una consulta sobre la independència en-tre els ciutadans de Catalunya és perfectament compatible amb el marc constitucional vigent. Que se celebri o no és només una qüestió de voluntat de les forces polítiques es-panyoles. El cas del Regne Unit con-firma que és la voluntat política –i no les suposades limitacions legals- allò que determina la possibilitat que se celebri una consulta. Compartim la decisió de les quatre forces polítiques que polsen la cele-bració de la consulta el proper 9 de novembre (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP) d’optar per la via del 150.2.

TONI COMÍN / ELVIRA DURÁN SOCCATLLIB

Socialistes per la #consultaSÍoSÍ

50 Entenem que és la millor de to-tes les vies d’optar per demanar l’autorització del Referèndum per la via del 150.2. És, sens dubte, la via més democràtica possible: que un legislatiu –el Parlament- li demani a un altre legislatiu de rang superior – el Congrés- la transferència d’una competència que li és pròpia. A més, és una via pràcticament idèntica a la que han acordat les forces polítiques britàniques i escoceses. Recordem que en el cas d’Escòcia, l’acord entre el govern Cameron i el govern Sal-mond va estar precedit de l’avís d’aquest darrer, de procedir a celebrar la consulta de manera unilateral si el govern del Regne Unit no s’avenia a negociar una data, una pregunta i una via le-gal. És més que evident que la via del

150.2 és una via legal. I pot ser una via acordada: per tal que ho sigui només cal la voluntat de les forces polítiques representades al Congrés dels Diputats. En qualsevol cas, l’acord no serà possible si les forces polítiques catalanes no tenen l’oportunitat d’explicar les seves raons a les forces polítiques espanyoles. I la petició al Congrés de la transfe-rència per la via del 150.2 és una oportunitat en aquest sentit. No-més per mitjà d’una pressió constant, per vies pacífiques i democràtiques, les forces políti-ques espanyoles accediran a re-conèixer el dret a decidir del po-ble de Catalunya. Novament, la petició al Congrés de la transfe-rència per la via del 150.2 és una manera d’exercir aquesta pressió pacífica i democràtica. En aquest sentit, i contra el que han dit al-

guns, la petició al Congrés no només no ens allunya de l’acord, sinó que és un pas que ens hi acosta. Quan una porta està tancada i no es vol obrir, cal picar-la moltes vegades i de moltes variades maneres abans no s’acabi obrint. I si aquesta porta, després de tots els esforços, no s’obre, estem disposats a donar suport i a treballar activa-ment per fer possible la celebració de la consulta per un altra via. Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya volem votar i tenim el dret democrà-tic a fer-ho. Sumarem, des de la so-cietat activa i compromesa, amb les nostres institucions d’autogovern per trobar la fórmula que ens per-meti exercir aquest dret, el dret de la ciutadania de Catalunya a decidir sobre el futur que volem pel nostre país.

#referèndum segueix-ne

tota l’actualitat a

lanoticia.cat

51

Després de molts any patint atacs mediàtics, jurídics i polí-tics contra la normalització del català i, concretament, contra la immersió lingüística, ara ens trobem amb una decisió judicial que afirma que, només que un alumne ho demani, cal fer el 25 % de classes en castellà. Voldria desmuntar aquest mite espanyo-lista, el de la immersió i els greu-ges que suposa, com si el català fos dolent o una cosa rara i difí-cil d’assimilar per un nen de 10 anys. L’ensenyament Primerament, caldria desfer la fal·làcia espanyolista del dret a l’ensenyament en la pròpia llen-gua, perquè aquest dret no es respecta ni a la Catalunya Nord, ni al País Valencià (on 10000 xiquets no poden ser escolarit-zats en català, malgrat haver-ho demanat), ni a la Franja. A més a més, cal tenir en compte que Catalunya ha apostat, a dife-rència del País Basc, per una escola inclusiva, i no pas exclo-ent ni marginadora, amb l’obj-ectiu de defugir el guetisme i promoure la integració, en una societat unida i sense fractures, ja des de l’escola. En tot cas, són diverses les cam-panyes que intenten provocar fractura social a Catalunya, nor-malment al voltant de la llengua. Per sort, però, no se’n surten. L’ensenyament és, sens dubte, el pal de paller de la normalització del català, una llengua que perd per golejada en tots els altres àmbits: cinema, jocs, justícia, internet, comerç, etiquetatge, revistes, ràdio i TV, música... Llengües oficials Actualment, a Catalunya es par-len centenars de llengües. Si tots els pares d’alumnes xinesos, pa-

kistanesos, bengalís, bascos, ga-llecs o marroquins demanessin classes per als fills en la pròpia llengua, el sistema seria un caos. La gran coartada espanyolista per reclamar-ho és que el castellà és una llengua oficial. Però això no vol dir res: l’irlandès és oficial a Irlanda i s’imposa l’anglès, el basc és oficial al País Basc i s’-imposa el castellà i, si heu anat mai a Andorra, el gran (presumpte) paradís on el català és l’única llengua oficial, haureu comprovat que s’hi parla molt francès, castellà i portuguès, i molta gent (m’ha passat amb botiguers) no t’entenen, com so-vint passa a Barcelona i rodalies. Com lluitem contra aquesta igno-rància? Amb la immersió lingüís-tica, amb l’escola en català. El bilingüisme Una altra gran mentida de l’e-spanyolisme és el del bilingüis-me. Els estudis filològics i socio-lingüístics em permeten afirmar que el bilingüisme és la capacitat que té una persona de parlar du-es llengües. Aquesta capacitat, qui la té? ¿Els catalans o els es-panyols? ¿Els catalans o els fran-cesos? Com es pot fer bilingüe la gent que no ho és? Doncs, gràci-es a la immersió lingüística, a l’escola en català.

El saber Allò que els infants aprenen sen-se cap mena de problema, hi ha alguns adults que, desgraciada-ment, no ho comprenen. O, el que és pitjor, no volen compren-dre. Si un funcionari espanyol és destinat a Catalunya, per què el seu fill ha d’estudiar català? Per-què estudia i viu a Catalunya i perquè és llengua pròpia i oficial, però sobretot perquè és positiu, no pas negatiu, com a vegades es vol fer veure.

Aquest mateix pare, si fos un execu-tiu destinat a qualsevol altre lloc del món (París, Londres, Amsterdam, Estocolm, Moscou o Bangkok) això ni s’ho plantejaria i escolaritzaria el seu fill en una llengua molt més llu-nyana, difícil, fins i tot amb un alfa-bet diferent. I és que, com diuen els savis hispans, “el saber no ocupa

lugar”.

DANIEL RUIZ-TRILLO ESCRIPTOR

La immersió lingüística la gran mentida espanyolista

52

Genís Vives (GV): Bon dia

Oriol, primer de tot felicitar-lo

pel seu nomenament com a co-

ordinador nacional de l’ANJI

Oriol Puig (OP): Moltes gràci-es, felicitar-vos també ha vosal-tres pel llançament d'aquesta nova revista. GV: Què és l’ANJI?

OP: L'Assemblea Nacional de Joves Independentistes som els jovent de l'ANC, formem part d'ella i ens organitzem en dife-rents territorials arreu dels Paï-sos Catalans. El nostre objectiu és aconseguir la independència dels Països Catalans, ja que con-siderem que és l'eina que neces-sitem per garantir un bon estat del benestar i fer una societat justa igualitària

GV: Com va acabar vostè for-

mant part de la organització?

OP: Vaig anar a una sessió in-formativa a Barcelona, aquell mateix dia vaig decidir partici-par activament al nucli de Barce-lona i paral·lelament crear una assemblea territorial al meu po-ble, Llançà. Al cap de poc temps vam fundar ANJI La Mar d'A-munt, que englobava una trente-na de joves de Llançà, El Port de la Selva, La Selva de Mar, Colera i Portbou. Els companys i com-panyes van decidir que en fos el Coordinador i així ha estat fins que vaig dimitir per optar a la coordinació nacional de l'ANJI. GV: Quins són els seus princi-

pals reptes al capdavant de

l’ANJI?

OP: Ser el coordinador de l'ANJI en aquest moments és molt espe-cial. El nostre país mai ha estat tant a prop d’assolir el que molts portem somiant des de fa temps: La independència. Poder viure aquests moments és un regal preciós, més encara quant ho fas des d'un lloc com aquest, és una responsabilitat molt gran i un dels meus reptes és estar al nivell que requereix aquest lloc. A nivell d'ANJI tenim com a ob-jectiu ser la punta de llança del jovent independentista. L'ANC és el referent polític de la societat civil independentista i volem i podem ser el mateix pels i les joves. L'ANJI pretén ser el punt de tro-bada de tot jove que vol treballar per assolir la llibertat del nostre país, treballant en equip i inver-tint els millors anys de les nos-tres vides en un somni col·lectiu que donarà resposta a gran part dels problemes que té la nostra societat avui en dia.

GV: Quin paper juguen els joves

en el procés d’Independència?

OP: El jovent sempre són el mo-tor de canvi en processos socials i nacionals. Ha casa nostre tenim exemples. Les joventuts dels par-tits polítics van arribar a un acord de defensa del dret a deci-dir molt abans que els seus par-tits referents. També tenim l'e-xemple de joventuts polítiques que son independentistes molt abans que el seu partit. Però un exemple que m'agrada posar és el 15M. No entraré a fer

una valoració personal del contingut polític i social, no em toca fer-ho a mi, però va ser un moviment on la participació juvenil va ser molt ele-vada, impulsora i dinamitzadora de moltes lluites socials. Més enllà de “lluitar pel nostre fu-tur” (com molts cops ens diuen), el jovent lluitem per un present i un futur, un futur en el que no nomes ens importa el nostre, sinó que tam-bé ens importa el futur de la socie-tat, per què un jove no pot lluitar per unes pensions dignes? Amb això vull dir que el jovent hem de tenir un paper transversal en els canvis polítics i socials, els joves i les joves volem ser co-protagonistes i ajudar en tot el que poguem per as-solir una societat millor i des de l’-ANJI creiem que nomès l’ac-onseguirem amb la independència. GV: I futur dels joves en la Catalu-

nya independent, com el veu? OP: Veig futur. Amb terceres vies o seguint igual no en veig. GV: Què en pensa de la pregunta de la consulta? OP: No sóc ni politòleg ni sociòleg. Tot anàlisis que puc fer és personal però crec que hem de superar aquest debat. El 9 de novembre podrem fer allò que portem tant esperant: votar sobre la independència de Catalu-nya. Això és el que importa, tindrem la possibilitat de votar dos cops “Sí” i és pel que lluitarem, per poder votar i per votar “Sí Sí”. GV: Per què Catalunya ha de ser un Estat independent? OP: Podria parlar de motius polí-tics, econòmics, lingüístics, demo-cràtics, socials,... crec que ja s'expo-sen molt tot i que mai sobren les

GENÍS VIVES @genisvives

l’entrevista. Oriol Puig, coordinador nacional de l’ANJI

llistes amb motius per defensar la Independència. Em costa es-collir un o dos i deixar de banda una llista que cada dia engreixa més i més l'estat espanyol. Però per sobre de motius racio-nals hi ha un que els supera tots, Catalunya ha de ser un estat in-dependent per què la seva gent ho vol; i ni cap paper ni ningú pot aturar la voluntat d'un po-ble, n'estic segur. GV: Creu que la consulta s’-acabarà celebrant? Serà fàcil? OP: No en tinc cap dubte. Quin demòcrata pot prohibir votar? I que no em diguin rés de cap constitució, fa 3 anys va venir la presidenta d'Alemanya i la van canviar. Pot més la veu d'una sola persona que la de 7 milions de catalans i catalanes? I per si serà fàcil o no, en política res és fàcil, menys una cosa que mai ha passat GV: Quins són els seus inicis

polítics? OP: Sempre he estat indepen-dentista. El meu entorn no ho era. Treballava per assolir aquests objectius sense afiliar-me o participar enlloc. Ara fa set anys vaig decidir fer el pas i par-ticipar a moviments socials i po-lítics, vaig entrar a militar a les JERC, a ERC i a la ONG ACAPS (Associació Catalana d'Amics del Poble Sahrauí). Durant aquest set anys també he participat a Barcelona Decideix, Llançà Deci-deix, a l'associació de persones participants Àgora, Unitat Con-tra el Feixisme i el Racisme i es-tic sindicat a la Internsindical – CSC. GV: I els seus referents? OP: Si parlem de referents polí-tics, començaria per l'avi Macià, suposo que això que l'hi diguin “l'avi” va fer molt (sempre he estat molt lligat als meus avis), però admiro el seu coratge i va-

lentia, la seva capacitat d'anàlisi i que sense por va decidir deixar l'e-xercit espanyol i liderar el catalanis-me polític des del poble que l'havia fet com era. A nivell internacional Rosa Parks o Martin Luther King per la seva lluita contra el racisme i les desigualtats, però sobretot Amientu Haidar, la Ghandi Sahrauí per la seva lluita pels Drets Humans i la legitima llui-ta del seu poble per recuperar el que el món els hi va prendre fa més de 35 anys. GV: Moltes gràcies per l’entrevista i per dedicar-nos una part del seu temps. OP: A vosaltres. Us desitjo un futur tant brillant com ens espera als cata-lans i a les catalanes quan tinguem un estat independent al servei de les persones.

45 53

Oriol Puig, a l’esquerra, i Carme Forcadell, president de l’ANC.

troba’ns a