file:///C|/Jo,%20Raquel.txt[12/07/2012 03:44:45]

«Vaig morir quan tenia quatre anys. Recordo que un dia la mare em va abraçar mentre trucaven a la porta i tota la casa retrunyia com si fos un tro. El nostre poble era petit, molt fred a l´hivern, com la majoria de pobles de la nostra estimada Hungria. La casa on vivíem havia estat la casa dels avis i la mare em va tenir allà, en aquells murs una mica tristos i pobres que també havien vist com neixia l´Avi i en Samuel, els meus germans grans. El pare era violinista, però no guanyava gaire diners i la nostra pobresa era tan extrema com la majoria dels veins que ens trobàvem a la sinagoga per al shabbat. El rabí sempre duia la roba recosida i a mi m´agradava buscar-li forats i contar-li els pedaços. Els shabbats! Era tan bonic sentir la veu del pare quan beneïa la taula i repartia el jalá, el nostre pa de trenetes! I després ens quedàvem tots els germans al menjador, i fèiem enrenou, i la mare ens deia que calléssim una mica. El millor menjar de la casa el treia els dissabtes, tot i que no n´hi havia gaire, de menjar. Aquell dia em va abraçar. No com sempre, sino més fort, com si temés que havia de passar alguna cosa estranya, com si vinguessin els dolents dels contes i els contes no tinguessin un final feliç. Després vàrem estar molta estona al carrer, en filera, amb molta altra gent que també tenia por i molt de fred, però que no es movia. De refiló vaig veure la meva amiga Sara, amb les seves trenes una mica mal fetes, però no vaig gosar cridar-la. La mare m´havia dit que no em mogués i tot i que tenia molt de fred, no em vaig moure. Vaig plorar una mica, però fluixet, perquè no ho sentís ningú. Després uns homes varen agafar al pare i a l´Avi i en Samuel, i els van apartar. Anaven separant els homes de les dones i els posaven en una altra filera. Cridaven molt i un d´ells va donar un cop molt fort al senyor Berlatzky perquè no volia deixar la seva filleta sola. El senyor Berlatzky només tenia la seva filleta, perquè la dona havia mort feia uns mesos, i estava molt trist. Va caure a terra com un sac i la mare em va apretar la mà sense dir res. No diguis res de res, Raquel, i jo apretava les dents i no deia res. Recordo que vais voler cridar quan el senyor Berlatzky va caure a terra i la neu va esquitxar per totes bandes. Però vaig cridar cap endintre, i així ningú em va sentir. Quan més estona passava, més apretava la cama de la mare, així, molt fort, perquè tenia gana i fred i m´estaven fent mal els peus, però no volia plorar. Quan apretes fort la mare, es passen una mica les ganes de plorar. Quanta estona va passar? Un d´aquells homes va veure la funda del violí del pare i li va preguntar si sabia tocar. Va riure quan el pare li responia. Un riure de no riure, com si fos un riure de fer plorar i vaig sentir per primera vegada la por. La por que ja no m´abandonaria fins la meva mort. A l´arribar al tren, després d´haver estat muntats en uns camions molt apretats, ens varen cridar pel nostre nom, un a un, i un a un vàrem anar pujant al tren. L´home que reia li va dir al pare que toqués el violí i així vaig pujar al tren que m´havia de dur a un lloc llunyà i inhòspit on rebria les darreres abraçades de la mare. Amb el so trist del violí del meu pare… A estones m´ofegava. Però la mare feia com una mena de forat, tot i que estava molt apretada, dempeus, en aquell vagó, i jo respirava una mica millor. Algú va dir que s´havia mort la senyora Berdichevsky, de fred i gana, i que tots moriríem. No sabia ben bé què volien dir, però entenia que allò era molt dolent i aleshores pensava en el pare i en en Samuel, que era fort i sempre em protegia i en l´Avi, que em feia enrabiar però em donava petons. Ells no deixarien que ens passés res. I així varen anar passant les hores, entre crits i plors i algú que deia que havia mort més i més gent, i la mare que em feia raconets d´aire perquè pogués respirar i la gana, la gana que em foradava la panxa com si fos un ganivet. De sobte la Simy, amb aquella veu dolça, com d´ocellet, que tenia, es va posar a cantar, i durant una estona em va semblar que m´adormia, però era dormir-se com si no, allà mateix, dreta, afamada, espantada, acaronada només per la dolçor de la Simy i les cames de la mare… Quan vàrem arribar en aquell lloc ple d´homes estranys, que ens feien caminar en filera entre filferrades, la mare va mirar les xemeneies que fumejaven. Treien un fum espès i l´aire feia una pudor estranya. No em va dir res, però vaig saber que també la mare tenia por, molta por. I la mare mai no tenia por. “Només s´ha de tenir por de les coses mal fetes que fem nosaltres mateixos”, m´havia dit. Però ella no havia fet res mal fet, era bona i sempre ens cantava cançons, i tot i no tenir menjar, feia uns shàbbats plens de vianda, i em deia que de gran jo seria molt bonica i jo sabia que era la millor mare del món. Però ara tenia por. No vaig tornar a veure el pare. Només arribar, ja ens varen posar en una filera per entrar a banyar-nos. Jo no sabia que abans de nosaltres, molts altres pares i nens havien arribat a aquell lloc, i alguns havien sobreviscut durant mesos. No sabia que havia arribat al lloc precís dels contes on viu el mal de veritat, on pren forma i devora tot allò que troba, i res no deixa viu. On era Déu? El pare sempre parlava de Déu i el Rabí el trobava dins la Torá, i ens el feia conèixer, però no em va semblar que Déu fos en aquell lloc terrible. No hi era en la por de la mare, ni en els meus germans que ja no vaig veure mai més, ni en el rostre d´aquells homes que ens empenyien a l´entrada de la sala. Mai no havia vist tantes persones nues. Teníem fred i ens apretàvem. La mare em va dir, “abraça´m, la meva petitona” i aleshores va surtir un fum. Després vaig ser cendra.” PD. A l´Holocaust nazi varen ser assassinats un milió i mig de nens. En homenatge a totes les Raquels, no els oblidem mai.