BIBLIOTECA ERNEST LLUCHBarri de PalauSaragossa, 27 - 17003 GironaTel. 972 426 368 - Fax 972 426 391bibliolluch@ajgirona.orgHorari: de dilluns a divendres de 16 a 20.30 hdijous i divendres de 9.30 a 14 h dissabte i diumenge d’11 a 14 h

BIBLIOTECA SALVADOR ALLENDEBarri de Santa EugèniaMontseny, 74-78 - 17006 GIRONATel. 972 232 715 - Fax 972 401 316biblioallende@ajgirona.orgHorari:de dilluns a divendres de 16 a 20.30 hdijous de 9.30 a 14 hdissabte i diumenge d’11 a 14 h

BIBLIOTECA DE TAIALÀCarretera de Taialà, s/n - 17007 GIRONATel. 972 213 315 - Fax 972 218 318 bibliotaiala@ajgirona.orgHorari:de dilluns a divendres de 16 a 20.00 hdimarts i dissabtes d’11 a 14 h

www.ajuntament.gi/biblioteques INF

OR

MA

CIÓ

Jazz de la A a la ZZ

Guia de lecturaGuia de lectura

Cha

rlie

Bir

d P

arke

r

Jazz és una paraula molt difícil de definir, i que a la vegada ens

n’evoca moltes altres. En aquesta guia de lectura, des de les

biblioteques municipals, us proposem una aproximació al món del

jazz a través d’un alfabet.

Com totes les guies de lectura que fem des de les biblioteques, aques-

ta tampoc és exhaustiva, només un seguit de propostes que per A

o per B (o per C o per D) ens semblen suggerents.

Hi trobareu llibres i pel·lícules que s’han acostat al món del jazz

des de diverses perspectives i també una bona pila de discs. A totes

les biblioteques en trobareu molts més a la secció de discs de jazz,

especialment a la biblioteca Ernest Lluch, on aquest fons és espe-

cialment cuidat.

LLEN, WoodyLa passió de Woody Allen pel jazz és claraper a tot aquell que hagi vist, o millor, escol-tat, les seves pel·lícules. Des dels caracte-rístics títols de crèdit que obren les sevespel·lícules, Allen ja deixa sonar una peça dejazz. Algunes d’aquestes peces han estatrecollides en el disc Woody Allen’s MovieMusic. Però l’afició al jazz de Woody Allenla té també com a intèrpret, cosa que el duucada dilluns al Michel’s Pub de Nova York.O si no cada dilluns, almenys els dilluns queés a la ciutat i els dilluns en què es donenels Oscar de Hollywood, motiu pel qual, vadir, no va anar a recollir el que li van donarper Annie Hall. De fet, la fama com a cla-rinetista ha crescut tant que l’ha dut elsdarrers anys de gira per tot el món. Wild manblues és un documental que reflecteix aques-tes gires. Tot i que el jazz és la banda sono-ra de gairebé totes les seves pel·lícules, aSweet and Lowdown l’amor d’Allen pel jazzes materialitza en l’argument de la pel·lícu-la. Acordes y desacuerdos (títol espanyolde la pel·lícula) és la falsa biografia d’un gui-tarrista interpretat per Sean Pean, EmmetRay, que és considerat el segon millor gui-tarrista del món, darrere, és clar, de l’immensDjango Reinhardt.

Woody Allen’s Movie MusicDisconforme

Barbara KoppleWild Man Blues

Woody AllenAcordes y desacuerdos

Music from the motion picture Sweetand lowdown

Django ReinhardtThe best of Django ReinhardtCapitol Records 1996

AD

uke

Elli

ngto

n, p

er S

TEVE

BO

SW

ICH

AKER, Chet OTTON CLUBEl Cotton club va ser un mític local del barrinovaiorquès de Harlem. Va obrir-lo l’any1923 el gàngster Owney Maden, recolzatpel no menys mític Al Capone. El local esva convertir en un dels més selectes i gla-mourosos de la ciutat i de 1927 a 1931hi actuava l’orquestra del (sí, aquest també)mític músic de jazz Duke Ellington. FrancisFord Coppola va rodar l’any 1984 lapel·lícula Cotton Club, que va immortalit-zar definitivament aquest local. A lapel·lícula, Richard Gere és Dixie Dawyer,un trompetista de l’orquestra enamoratde Vera Cicero (Diane Lane), que és a lavegada amant d’un gàngster. Richard Gereha sigut també protagonista del musicalChicago, una altra història de clubs enquè Catherine Zeta Jones i RenéeZellwenger (o sigui, Bridget Jones) sóndues cantants que competeixen per ser lesreines de la nit.

Francis Ford CoppolaCotton Club

Duke EllingtonRecollections of the big band eraAtlantic

Rob MarshallChicago

Chicago music from the Miramaxmotion picture

Amb un aire de James Dean i una vida agi-tada amb relacions tempestuoses amb lesdones i les drogues, sortint i entrant de lapresó, Chet Baker es va convertir en una deles icones de la generació beat. El so de laseva trompeta, fràgil, sempre lluny de l’es-tridència, és molt expressiu, igual que laseva veu, perquè a banda de tocar la trom-peta, Chet Baker va ser també un cantantamb una manera d’abordar les baladesmolt personal. L’any 1988 va morir aAmsterdam en caure d’una finestra enestranyes circumstàncies. Després de mortvan editar-se les seves memòries a Como situviera alas, un llibre basat en els diaris deChet Baker ple de les seves tres grans pas-sions: les dones, el jazz i les drogues. Noho hem pogut contrastar, però en la reco-manable pàgina web dedicada al jazz, Apoloy Baco, s’afirma que James Dean (així larelació no venia només per l’aire que com-partien) va exigir que Chet Baker toqués ala banda sonora de Rebelde sin causa. Elque sí és segur és que Chet Baker va com-pondre la música per a la pel·lícula queRobert Altman va dedicar a James Dean des-prés de la seva prematura mort.

Chet BakerComo si tuviera alas, las memoriasperdidasMondadori

Chet BakerThe best of Chet Bakers singsBlue Note

Chet BakerLive at the Trade Winds 1952Fresh Sound

www.apoloybaco.com

Nicolas RayRebelde sin causa

CB

AVIS, Miles ASTWOOD, ClintClint Eastwood va aconseguir la fama dela mà de Sergi Leone i els spaguetti wes-tern. La mort tenia un preu, Per un grapatde dòlars, El bo, el lleig i el dolent, poctenen a veure amb el jazz, però és que ClintEastwood, abans de triomfar a la fàbricadel somnis, va tocar el piano en diversosclubs de jazz a Oakland. Quan es va estre-nar com a director, l’any 1979, va fer-hoamb el thriller Escalofrío en la noche, queen el seu títol anglès, Play Misty for me,dóna molta més raó de la passiód’Eastwood pel jazz, perquè Misty és unapeça del pianista Erroll Garner. La pel·lícu-la tracta d’un discjòquei de ràdio (ClintEastwood) perseguit de forma malaltissaper una admiradora que li demana sensetreva que li posi la peça de Garnet. Peròsens dubte és a Bird (1986) on Eastwoodva deixar més clara la seva vinculació ambel jazz. Bird porta al cinema la vida del’Ocell, el gran saxofonista Charlie Parker.

Clint EastwoodEscalofrío en la noche

Erroll GarnerPlay MistyDefinitive records

Clint EastwoodBird

Charlie ParkerBird’s best bopPolygram

El trompetista Miles Davis és una de les figu-res més carismàtiques del jazz. Als anys cin-quanta va ser al costat dels creadors delbebop que van revolucionar el jazz i despréssempre es va preocupar de ser l’avant-guarda, flirtejant amb el rock, la psicodè-lia o el soul. També va flirtejar amb lesdrogues i va tenir problemes amb la poli-cia. Tot plegat el va convertir en un delsmúsics de jazz més populars, fins i tot foradel món del jazz, objecte de moltes lle-gendes. A Miles y yo el poeta QuinceyTroupe ens serveix un munt de xafarderiesal voltant d’aquest músic sempre ambi-ciós. L’any 1959, amb Bill Evans i JohnColtrane, va gravar Kind of blue, un delsmillors discs no només del mateix MilesDavis, sinó de tota la història del jazz. Quèva passar en aquella gravació? Un periodistamusical, Ashley Kahn, va investigar i vaentrevistar tot l’investigable i entrevistableper fer un llibre, Miles Davis y Kind ofblue, on ens trasllada al 1959 i ens faentrar a l’estudi de gravació per reviure, finsa l’últim detall, tot el que va succeir entornd’aquest disc.

Quincey TroupeMiles y yoCirce

Miles DavisKind of blueSony Music

Ashley KahnMiles y Kind of blueAlba Editorial

ED

OTOGRAFIA UITARRAEl piano, el baix, la bateria, el saxo i latrompeta… A la guitarra li va costar fer-seun lloc entre els instruments protagonis-tes del jazz. Malgrat que ha comptat ambindiscutibles figures com Charlie Christiano Django Reinhardt, i a pesar de tenir unpaper principal en l’altra música negraper excel·lència, el blues (s’explica fins itot que el llegendari bluesman Robert L.Jonhson va vendre’s l’ànima al diable pertocar el blues millor que ningú), no va serfins que la guitarra elèctrica va triomfar enel rock que es va fer un lloc definitiu enel món del jazz. Ara, però, ja consolidada,el jazz té en guitarristes com Pat Methenyo John McLaughlin, algunes de les sevesprincipals figures.

Charlie ChristianCelestial ExpressDisconforme

Robert L. JohnsonThe Complete recordingsDisconforme

Pat MethenyLetter from homeGeffen

John McLaughlinJohn McLaughin and Mahavishnu adven-turesin RadiolandPolydor

La literatura i sobretot el cinema han con-figurat la imatge que ens hem fet del jazz.“El jazz també pot ser”, va escriure BorisVian, “una espècie de materialització de lagran vida de la qual el cinema ens n’ha fetdescobrir l’ambient i l’etiqueta: xampany,whisky amb soda, escots, pells i vint músicsguapos que marquen el ritme de la torna-da que la protagonista canta a dos centí-metres del seu estimat”. La imatge ele-gant i glamourosa del jazz deu molt alcinema, però també a la fotografia. GerardoCañellas és un mallorquí que ha dedicat laseva vida al jazz i a la fotografia. JazzVoyeur n’és el resultat. Però a la xarxapodem trobar reculls de Paul Hoeffler,Herman Leonard o William Claxton, totstres fotògrafs especialitzats en jazz. Unaaltra manera d’acostar-nos a Billie Holiday,Miles Davis, Chet Baker o Charlie Parker.

Gerardo CañellasJazz voyeurLunwerg

www.paulhofeffler.com

www.hermanleonard.com

www.williamclaxton.com

GF

OLIDAY, BillieNascuda Eleonor Holiday i anomenada LadyDay, Billie Holiday és una de les veus mésimportants del jazz. La seva vida terrible,un compendi de desgràcies (filla de paressolters, una violació als deu anys, prosti-tució, racisme, alcohol i addicció a l’he-roïna), que ella mateixa explica en la sevaautobiografia Lady sings the blues, hanengrandit encara més la llegenda d’aques-ta cantant. Però a qui l’hagi sentit cantarStrange fruit recordant els cadàvers delsnegres penjats als estats del sud (Els arbresdel sud donen una fruita estranya / sang ales fulles i sang a les arrels), seguramentno li caldrà engrandir més la grandesa d’a-questa dona, que, juntament amb l’espec-tacular Ella Fitzgerald i la imprescindibleSara Vaughan, han situat les cantants a laprimera línia de les figures del jazz, en undels recursos publicitaris més utilitzats i enuna temptació inevitable a l’hora de con-fegir recopilatoris.

Billie HolidayLady sings the bluesTusquets

Billie HolidayLady day the definitive Billie Holiday com-plete studio recordings

Ella FitzgeraldElla at Duke’s placePolyGram

Sara VaughanQuiet nowVerve

Eternas, the best jazz vocalsUniversal Music

H

DIA

ZDE

L, M

achi

to I

V, 1

99

8

NVIERNO EN LISBOA, ElWinter in Lisbon és el títol d’un dels discsdel trompetista Dizzi Gillespie. És tambéel títol que Muñoz Molina va manllevar pera la seva novel·la, El invierno en Lisboa,en la qual el jazz és un dels protagonistes.La música de jazz embolcalla una histò-ria d’amor entre un pianista i una donacasada. Però la novel·la de Muñoz Molinaés, sobretot, una novel·la negra amb unaintriga criminal i un homenatge al cinemanegre, als tuguris on es va inventar el jazz.Moltes pel·lícules de cinema negre tenenla seva seqüència amb un grup de jazztocant en un local on es ven alcohol clan-destinament. Amb aquesta seqüènciacomença la delirant i còmica visió queBilly Wilder va donar de les històries degàngsters. A la pel·lícula Tony Curtis iJack Lemmon són dos músics de jazz que,perseguits a Chicago, fugen a Florida trans-vestits en una orquestra de senyoretes onMarylin Monroe canta i toca l’ukelele. AEncrucijada de odios, d’Edward Dmytryk,els clubs de jazz també hi són presents.El film és molt més negre, és clar, que lacomèdia de Wilder, i en ella el jazz éstractat amb molt respecte com a fons dra-màtic.

Dizzie GillespieWinter in Lisbon

Muñoz Molina, AntonioEl invierno en LisboaSeix Barral

ClintWilder, BillyCon faldas y a lo loco

ClintDmytryk, EdwardEncrucijada de odios

AZZUELAJazzuela és la fusió de jazz i Rayuela, lanovel·la més representativa de les que vaescriure l’escriptor argentí Julio Cortázar.Jazzuela és el títol d’un disc en el qual PilarPeyrats ha recollit bona part del jazz quesona a la novel·la en les reunions del Clubde la Serpiente. En aquelles reunions,escoltant discos de jazz, la Maga, Horacio,Babs, Ronald i Gregorovius, beuen vodka,fumen i disserten sobre el món. JulioCortázar va ser un apassionat del jazz iaixò queda reflectit a la seva obra: El per-seguidor gira al voltant de Johnny Carter, unsaxofonista de jazz inspirat en CharlieParker. En aquest conte, un tal Bruno,escriptor, prova d’atrapar Johnny per escriu-re’n una biografia. A Lugar llamadoKindburg, un altre saxofonista, ArchieShepp, és evocat constantment. A l’ex-cel·lent i heterogeni La vuelta al día enochenta mundos, llibre en què Cortázartoca i trastoca tots els gèneres, hi podemtrobar textos sobre Louis Armstrong oThelonius Monk que desperten com pocs lesganes de posar-se a escoltar la trompetad’un o el piano de l’altre.

Pilar PeyratsJazzuela

Julio CortázarRayuela

Julio CortázarCuentos

Julio CortázarLa vuelta al día en ochenta mundos

Thelonius MonkGenius of the modern musicVerbe

JI

ANSAS CITYRobert Altman va néixer a Kansas Cityl’any 1925. Setanta anys després, l’any1995, aquest director va recrear per alcinema la ciutat de Kansas de la sevainfantesa en una pel·lícula on es barregenun segrest amb la corrupció política i tambéel jazz. Perquè l’acció de la pel·lícula giraentorn un club, el Hey Hey, on la vigília d’unes eleccions s’han trobat per tocar dosdels més grans saxofonistes de la història:Coleman Hawkins i Lester Young. ColemanHawkins va ser el primer gran saxofonistade la història del jazz, és el saxofonista clàs-sic per excel·lència, el més influent. LesterYoung va ser dels pocs coetanis de “Hawk”que va escapar-se de la seva influència i vafer el seu propi camí. La seva amistat ambBillie Holiday ha deixat discos memorables.És possible que el “duel” de saxos quemarca el ritme de la pel·lícula d’Altmansigui una invenció, però els dos saxofonis-tes es van “enfrontar” almenys en un disc.Però a la pel·lícula encara podem trobar-hi més músics: durant bona part de la llar-guíssima jam session, una dona toca elpiano. És Mary Lou Williams, la primera pia-nista de jazz reconeguda. També hi tenimun jove negre de 14 anys que, com percasualitat, apareix per tot arreu per on es

desenvolupa la trama. Robert Altman deixaque els espectadors coneguin el nom de laseva mare, Addie Parker, i el del jove,Charles. Efectivament, Charlie Parker havianascut a Kansas l’any 1920.

Robert AltmanKansas City

More music from Robert Atlamn’sKansas CityWarner

Coleman HawkinsHawk talkFresh Sound

Billie Holiday i Lester YoungA Fine RomanceDisconforme

Coleman Hawkins i Lester YoungThe fammous JATP performancesDisconforme

Mary Lou WilliamsI made you love ParisUniversal

ATIN JAZZEn els anys vint del segle passat, Cuba eraun centre d’atracció turística per als nord-americans. Les orquestres cubanes vancomençar a incorporar part del repertoride les nord-americanes a la vegada quemúsics nord-americans com Duke Ellingtono Louis Armstrong incorporaven la músicacubana als seus. El gironí Xavier Cugat,format a Cuba, triomfava als Estats Units.En definitiva, la música llatina i el jazzhan estat en permanent contacte. Lanovel·la Tres tristes tigres de GuillermoCabrera Infante comença al famós Tropicanade l’Havana i s’endinsa en les musicalsnits de la Cuba prerevolucionària. El direc-tor de cinema Fernando Trueba va dedicartota una pel·lícula, Calle 54, al jazz llatí,on va reunir des de l’octogenari Bebo Valdésfins a les noves figures del gènere comJerry González. El saxofonista Paquitod’Rivera també apareix a la pel·lícula i ésautor d’una autobiografia, Mi vida saxual,que comença amb una reflexió sobre lamúsica i els músics, però que és sobretotun gran recull d’anècdotes sucoses.

Xavier CugatXavier Cugat and his orchestraCamarillo Music

Guillermo Cabrera InfanteTres tristes tigresSeix Barral

Fernando TruebaCalle 54

Paquito d’RiveraMi vida saxualSeix Barral

Paquito d’RiveraPortraits of CubaChesky

LK

INGUS, CharlesMenos que un perro és el títol de l’edicióespanyola de l’autobiografia del composi-tor i músic de jazz Charles Mingus. El lli-bre, excessiu i polifònic com la música deMingus, deu segurament molta part a lainvenció i poc a la memòria. Encara quepel llibre desfilin Dizzy Gillespie, Art Tatum,Miles Davis, Charlie Parker o Fats Navarro,el jazz hi és tractat de forma secundàriao es podria dir d’una altra manera: el jazzés més present com a forma que com afons. Mingus escriu com toca, per impul-sos, a ratxes, amb una multiplicitat deveus i sense deixar-se constrènyer per capnorma. Amb els barris marginals de LosAngeles, on va crèixer, com a teló de fons,Mingus mostra la seva personalitat des-mesurada. Aquest deixeble de DukeEllington va ser director de big bands,contrabaixista i pianista, actor, aprenentde macarró, escriptor, filòsof i poeta i, jaal començament d’aquest llibre, adver-teix al lector que “jo, sóc tres”. Com amínim, es podria afegir.

Charles MingusMenos que un perroMondadori

Charles MingusPithecanthropus erectusAtlantic

Charles MingusTijuana MoodsRCA

MD

OM

INIC

SN

YDE

R, C

ubis

t R

haps

ody,

19

86

OVA YORK SO LLEGA A CASA, ElRafi Zabor descriu, en aquesta novel·la, l’ac-te de fer jazz. El protagonista d’aquestanovel·la és un virtuós del saxo alt devot deCharlie Parker, John Coltraine i OrnetteColeman que dedica tots els seus esforços isentiments a desenvolupar un estil propi. ACharlie Parker ja l’hem vist aparèixer en unapel·lícula de Clint Eastwood, en un conte deCortázar i, amb només 14 anys, abans de serel saxofonista més rellevant de la història, enun club de Kansas City i si, als anys cin-quanta, el bebop, de la mà i dels pulmonsde Parker, va capgirar el jazz, els anys sei-xanta són els anys de Coleman i Coltrane, d’a-llò que es va anomenar free jazz. Els anys sei-xanta van ser als Estats Units els anys en quèels moviments polítics i socials del negresamericans van prendre major dimensió. Sónels anys de Martin Luther King, de MalcomX. A La revuelta del poder negro, Floyd B.Barbour analitza llargament aquests anysen què en el món del jazz es va encomanarde les convulsions socials. El free jazz va volersubvertir totes les regles de ritme, melodiai harmonia, i té Ornette Coleman i JohnColtrane, i Don Cherry o Archi Shepp, coma noms representatius d’aquest moviment queva voler convertir el jazz en una arma d’ac-ció política. La paradoxa que es va produir

és que el free jazz va ser especialment incom-près entre els negres, i en canvi va trobar elseu forat entre els blancs més intel·lectuals.Un dels músics lligats al free jazz més incom-presos va ser Cecil Taylor, un compositor i pia-nista inclassificable. Sobre Cecil Taylor, el nomenys inclasificable escriptor argentí CesarAira en va escriure un conte, inclòs a l’an-tologia Buenos Aires.

Rafi ZaborEl oso llega a casaEdiciones B

Ornette ColemanFree jazzAtlantic

John ColtraneA love supremImpulse

Floyd B. BarbiurLa revuelta del poder negroAnagrama

Cesar AiraCecil Taylor (dins de Buenos Aires, una antologia de narrativa argentina)Anagrama

És l’any 1945, la nit en què s’ha acabat laSegona Guerra Mundial. En un local ons’està celebrant la fi de la guerra, dos joveses coneixen. Està tocant l’orquestra deTommy Dorsey. És l’època de les gransorquestres, en què el jazz ha deixat de seruna música de negres i s’ha convertit en lamúsica amb què balla tot Amèrica del Nord.Tommy Dorsey, que va tenir a la seva orques-tra un joveníssim Frank Sinatra, toca eltrombó i Francine i Jimmy s’enamoren. ÉsNew York, New York, la pel·lícula de MartinScorsese. Francine és Liza Minelli, queinterpreta una cantant, i Jimmy és RobertDe Niro, un saxofonista esbojarrat i rebel.L’amor i l’èxit, el musical i el jazz, tenen llocen aquesta pel·lícula en què MartinScorsesse converteix Francine Evans iJimmy Doyles en els compositors de lacèlebre cançó New York, New York.L’ambició i la ciutat de Nova York també sónel tema de la novel·la amb què OscarHijuelos va guanyar el Pulitzer 1990, i que,en la seva adaptació al cinema, va suposarel debut cinematogràfic d’Antonio Banderas.Los Reyes del Mambo és una crònica delmón dels músics llatins al Nova York delsanys cinquanta.

Martin ScorsesseNew York, New York

Frank SinatraThe complete titles with Tommy DorseyDisconforme

Óscar HijuelosLos reyes del mambo tocan canciones deamorSiruela

The Mambo KingsElektra Records

ON

REMINGER, Otto UERUAC?Jack Kerouac va ser un dels membres mésdestacats de la generació beat. El jazz, enconcret el bebop i els músics que als anyscinquanta estaven transformant el jazz,són la banda sonora d’aquesta generaciói també part del seu imaginari. La margi-nalitat, els tuguris, les drogues, van seduirtant els beatniks com la música de DizzyGillespie o Charlie Parker. El bebop va seruna revolució musical que va canviar laforma de tocar el jazz, però també la pos-tura dels jazzmen respecte a l’ambient iel show business. En tot cas pels beatniks,i sobretot per Kerouac, el jazz va suposaruna influència molt gran, fins al punt queKerouac va voler escriure amb estil bebop.“Què fa un saxofonista? Aspira aire i des-prés bufa, de la mateixa manera jo sepa-ro les meves frases”, va escriure Kerouac.Així A la carretera i Los subterráneos sónd’alguna manera novel·les bebop. A Lossubterráneos, a més, la música de jazz iels locals on es toca fan d’escenari per ala història d’amor que recorre la novel·la.

Charlie Parker i Dizzi GillespieThe Street beatDefinitive Records

Jack KerouacA la carreteraEditorial Pòrtic

Jack KerouacLos subterráneosAnagrama

Emanuele BevilacquaGuía de la generación beatPenínsula

Amb Otto Preminger ens trobem amb unaltre director de cinema que ha traspassatel seu amor pel jazz a les seves pel·lícules.Anatomía de un asessinato, per exemple,és una excel·lent pel·lícula en què JamesStewart interpreta brillantment el paperd’un advocat. Res de jazz tret d’una moltbona banda sonora a càrrec de DukeEllington. Carmen Jones, en canvi, és unaadaptació de l’òpera de Bizet, ambientadaa les comunitats negres on el jazz va néi-xer. I encara un altre exemple: la pel·lícu-la El hombre del brazo de oro. En aquestapel·lícula, Frank Sinatra interpreta bri-llantment un heroïnòman amb molts pro-blemes per superar la seva addicció. Alcontrari del que s’ha vist amb tants músicsde jazz, en aquesta pel·lícula de Preminger,el jazz apareix com a sortida de les drogues,ja que Sinatra aprèn a tocar la bateria coma teràpia per desintoxicar-se.

Otto PremingerAnatomía de un asesinato

Duke EllingtonMoney jungleCapitol

Otto PremingerCarmen Jones

Otto PremingerEl hombre del brazo de oro

QP

REBELDES DEL SWINGAmb l’aixecament de la prohibició de lavenda d’alcohol als Estats Units, l’any 1933comença l’era del swing. El jazz ha deixatde ser una música marginal i Glenn Millero Benny Goodman, tots dos músics blancs,comencen a fer a ballar tothom amb la novamúsica. A la pel·lícula Los rebeldes delswing, però, l’acció transcorre a Alemanya.És l’any 1939, amb Hitler al poder i laSegona Guerra Mundial a punt de comen-çar. Un grup de joves alemanys es rebel·lencontra l’ordre nazi i prenen el swing, la lli-bertat del jazz, l’exuberància del ball, coma forma de contesta. El protagonista d’El saxobaix és un músic de jazz, en aquest cas txec,que també ha de bregar amb els nazis quehan ocupat Txecoslovàquia, en una narra-ció molt celebrada per la crítica i que per amolts és de les millors aproximacions aljazz des de la literatura.

Glenn MillerThe genius of Glenn MillerRCA

Benny GoodmanSwingsationGRP

Thomas CarterLos rebeldes del swing

Josef SkvoreckyEl saxo baixProa

R

^ ´

RO

LAN

DH

ELM

US,so

lo, 1

96

7

ATCHMOSatchmo, boca d’ànec, és el sobrenomamb què va ser conegut Louis Armstrong.Trompetista i també cantant, la seva imat-ge representa tan bé el músic de jazz quees diria que s’han inspirat en ell bonapart de les populars figures de paper cuixéque es troben a tantes botigues de deco-ració. La seva trompeta va ser el primerinstrument a sobresortir de les bandesde Nova Orleans i la seva forma de can-tar ha marcat un estil. L’scat, aquestatècnica d’improvisació sobre onomato-peies, ha estat imitada fins a la sacietatfins i tot per l’ós Baloo o per un delsmicos bojos que segresten Mogwli en laversió Disney d’El llibre de la jungla, unapel·lícula amb una boníssima banda sono-ra jazzy. Però Armstrong, a banda de can-tar i tocar la trompeta, i gravar discosimprescindibles, es va colar a moltíssimespel·lícules. Des de Hello Dolly fins a ASong is born, no és difícil veure’l aparèi-xer amb la seva trompeta i el seu aireinconfusible.

Louis ArmstrongThe Hot fives & hot sevensSony Music

Louis ArmstrongSatchmo SerenadesVerbe

Walt DisneyEl libro de la selva

AKE FIVETake five és el títol d’una composició deDave Brubeck, un dels temes de jazz mésconeguts. També és el títol d’una novel·lade Joan Torrents. A la novel·la hi tenimcinc personatges: tres nois fascinats per unmúsic de jazz retirat i la Laura, que ocupaobsessivament els pensaments d’un d’a-quests nois. El bé, el mal, la ingenuïtat, elsexe i la mort són els temes d’aquestanovel·la impregnada de jazz per tot arreu ontranscorre, a la Barcelona de finals dels nor-anta. En un article a l’International HeraldTribune del gener de 2003, el crític musi-cal Ben Ratliff va escriure: “Si ets un jovemúsic de jazz a Nova York, pots fer demúsic d’acompanyament, tocar a casa-ments, donar classes particulars i, si etsafortunat, escriure música per a anuncis.O pots venir aquí”. L’article parla deBarcelona com un lloc ideal per als músicsamericans per dedicar-se al jazz. Al voltantdel segell barceloní Fresh Sound i delslocals de jazz de la ciutat, l’escena jazzís-tica catalana ha anat creixent i ha propiciatmolts contactes entre els joves músics ame-ricans i els catalans. New York-BarcelonaCrossing és un dels resultats d’aquestestrobades. El segell Fresh Sound també harecuperat sota el títol de Those Barcelona

Days les gravacions que Don Byas i GeorgeJohnson van fer a la Barcelona de finals delsquaranta, que ens transporten a les nits dejazz de la Barcelona de la postguerra, moltsanys abans doncs, de la novel·la de Torrentso del naixement de Fresh Sound.

Dave Brubeck QuartetTime outColumbia

Joan TorrentsTake fiveQuaderns Crema

New York-Barcelona CrossingFresh Sound

Don Byas-George JohnsonThose Barcelona daysFresh Sound

TS

NA DOLÇA DESTRUCCIÓUna dolça destrucció no és una novel·lasobre el jazz. És una novel·la crua, amar-ga i divertida, en què Hugo Claus escriusobre els anys de joventut d’un grup d’ar-tistes flamencs i holandesos al barri deSaint-Germain del París dels anys cin-quanta. A la novel·la, però, hi apareix elpianista de jazz Bud Powell, que en aquellsanys s’havia exiliat a París. Bud Powell,com molts altres músics nord-americans,va trobar a París un ambient més propiciper treballar que no pas al seu país. El Parísdels anys cinquanta és el dels anys del’existencialisme, però també el dels anysdel jazz al barri de Saint-Germain. Elsclubs de jazz de Saint-Germain-des-Prés,sigui pel que sigui, s’han fet un lloc en l’imaginari del jazz i no és estrany que elmúsic francés Ludovic Navarre que ambtant d’èxit ha fusionat el jazz i la músi-ca electrònica signi els seus dics com St.Germain. Però no és l’únic projecte dis-cogràfic amb aquest barri parisenc coma excusa: Jazz a Saint-Germain és unexquisit recopilatori on conviuen vellesgravacions, amb noves versions de temesde sempre. I encara més: sota el nom deSaint-Germain-des-Prés Café el segellparisenc Wagram recopila el bo i millor

del nu jazz o jazz electrònic. De moment,van pel tercer volum.

Hugo ClausUna dolça destruccióEmpúries

Bud PowellThe Return of Bud PowellFresh Sound

St. GermainTouristEMI

Saint-Germain-des-Prés Café IIThe finest electro-jazzWagram

UR

OM

AR

EB

EA

RD

EN,In

e S

harp

, 1

98

1

YNTON MARSALIS Si Ashley Kahn en el llibre Miles Davis yKind of blue ens feia entrar en un estudide gravació, Carl Vigeland, també periodistamusical, ens porta de gira. Carl Vigelandva compartir una gira amb el trompetistaWynton Marsalis i el seu grup. Així, de lamà del periodista i a través de les conversesque manté amb el músic tenim accés albackstage i als autocars que porten labanda d’un concert a l’altre. Si en el móndel jazz Miles Davis representa la innova-ció, es podria dir de Wynton Marsalis queés un purista. Als anys vuitanta, aquesttrompetista de Nova Orleans va irrompreamb molta força en els circuits del jazz,que el van rebre com una estrella. Marsalisva recuperar el repertori clàssic i es va pre-sentar com a seguidor de l’autèntica tra-dició jazzística.

Carl Vigeland i Wynton MarsalisEl jazz en el agridulce blues de la vida

Wynton MarsalisThe Majesty of the bluesCBS

IAN, BorisBoris Vian va ser moltes coses a la vida:enginyer, poeta, músic i crític de jazz, tra-ductor, actor i director de teatre… Amb12 anys li van diagnosticar una malaltia car-díaca, de manera que la seva vida no podiaser llarga. Potser per això va entregar-s’hiamb tanta fal·lera i abans de complir els 20anys ja tenia la seva orquestra de jazz, amb23 anys ja tenia publicada la seva prime-ra novel·la i, l’any 1946, als 26, en vapublicar una segona, l’Escuma dels dies, enel preàmbul de la qual podem llegir:“Solament hi ha dues coses: l’amor de totamena amb tota classe de dones maques ila música de Nova Orleans i DukeEllington”. A les primeres pàgines del lli-bre també trobarem una avinguda LouisArmstrong, i d’alguna manera el jazz éspresent al llarg d’aquesta història d’amortrista i lleugera com l’escuma del títol.

Boris VianL’escuma dels diesColumna

Boris VianChansons possibles et impossiblesPhillips

WV

Hem reservat l’última entrada d’aquestabecedari nostre per fer una mica de calaixde sastre on incloure algunes coses que enshan quedat fora de la guia. Jazz és el títold’una novel·la de Toni Morrisson, premiNobel, una de les escriptores afroamerica-nes més importants. A Gente poco corrien-te, l’historiador Hobsbawm fa un relat apas-sionat de tota aquella gent que ha fetavançar la història però que no és correntque apareguin als llibres d’història, i entreels destructors de màquines i els guerrillersvietnamites, Hobsbawm dedica una aten-ció especial als homes del jazz per situar-los al lloc que els correspon dins la histò-ria de la cultura. Per acabar, Poesía del Jazzés un número de la revista Litoral que reco-pila més de 50 poesies dedicades al jazzperò que és molt més que això. A la revis-ta hi ha esbossos biogràfics, fragments denovel·les, reculls de cartells i de portadesde discs, fotografies i pintures, en defini-tiva 300 pàgines dedicades al jazz des degairebé tots els punts de vista.

Toni MorrissonJazzEdiciones B

Eric HobsbawmGente poco corrienteCrítica

Revista LitoralLa poesia del jazz

X Y Z

SA

CH

AC

HIM

KE

WIT

, s/

t, 1

98

4

Edita: Ajuntament de Girona

Coordina: Servei Municipal de Biblioteques

Selecció i textos: Blai Gasull i Masip

Fotografies i imatges extretes de:La poesía del Jazz - Editorial Litoral

Realització: Curbet CG

Impressió: Gràfiques Alzamora

Dip. legal: GI-1175-2003