Jaume Roig

(cap a 1400, ¿València? - Benimàmet 1478)

1.La seua vida

Els orígens familiars de Jaume Roig,com tants altres clàssics valencians, el relacionen amb Catalunya.El seu besavi nasqué a Mataró i s’establí a València a

començaments del segle XIV, i fou jurat de la ciutat. El seu avi Pere Roig, notari

de professió, va ser síndic de València i administrador de l'hospital de Sant

Llàtzer. El seu pare, el metge Jaume Roig anomenat "lo vell",fou conseller de la

ciutat i examinador de metges. Fou metge de la reina Maria, esposa d'Alfons el

Magnànim. El 1441 Jaume Roig ja estava casat amb Isabel Pellicer amb qui va

tenir sis fills que el van sobreviure, tres xics i tres xiques,la meitat dels quals van vestir els hàbits. La seua esposa va morir el 1459, i a l'Espill s'hi refereix

com a difunta.

2.”L’Espill”

a.Estil,gènere, mètrica i llenguatge

Roig va escriure L’Espill a Callosa d’En Sarrià, entre 1459 i 1460, a casa d’un

nebot,Baltasar Bou,que l’acollí quan fugia de la pesta.La seua dona, Isabel

Pellicer,era ja morta.

L’Espill es compon de 16.357 versos de quatre síl.labes,que rimen per parelles.D’una banda,és una genialitat mètrica,però d’altra,tractant-se d’un text

narratiu,la seua lectura és bastant difícil. L’estil és satíric, caricaturesc, realista

i, de vegades, cau en la cruesa i la procacitat. Roig presumeix d’haver escrit la

seua obra en la llengua més popular, la dels llauradors de l’Horta de València.

L’escriu en

noves rimades,

comediades,

aforismals

façessials,

no prim scandides

al pla teixides

de l’algemia

e parleria

dels de Paterna, Torrent,Soterna,

prenent manobra

versos apariats,

dialogats, amb

aforismes,

comptant les síl.labes, teixides recorrent

a la llengua dels de

Paterna,

Torrent,Soterna,i a la mescla d’àrab i valencià

dels moriscos

de l’Horta.

Jaume Roig planteja una història ben senzilla.Un protagonista narrador, en

primera persona, s'adreça a un nebot per explicar-li com l'han maltractat les dones al llarg de la seua dissortada vida. Es tracta de convèncer el nebot de la

maldat —natural i voluntària— de les dones i aconseguir que el jove, seguint els

seus consells, se n'allunye i evite així els patiments que ell ha sofert.

Quant al gènere, se l’ha relacionat amb la “maqama”, gènere àrab en prosa

rimada, on un sol protagonista viu una sèrie d’episodis. Es diu que L’Espill influí sobre la picaresca castellana posterior, com ara en “El lazarillo de

Tormes”.

b.Parts

L’Espill consta d'un prefaci i de quatre llibres que, al seu torn, es divideixen en

quatre grans parts.

En el prefaci el narrador fa tota una declaració de principis, ètics i

estilístics.

En el primer llibre, De sa joventut,coneixem el protagonista, que parla

sempre en primera persona, i explica ara la seua infantesa. Orfe de pare i

foragitat de sa casa per la seua mare, es veu obligat a guanyar-se la

vida.Emprén un viatge aventurer a través de Catalunya primer i per

França en segon lloc.Finalment s’instal.la a París, ja ric gràcies als diners

que ha fet, on participa de la vida cavalleresca.

El llibre segon, De quan fon casat, narra els successius fracassos

matrimonials del protagonista, primer amb una donzella que al final va

resultar que no ho era, després amb una viuda, en tercer lloc amb una

novícia i, finalment, explica l'intent frustrat de casar-se amb una

“beguina”, una dona que vivia sota certa regla, dedicada a la devoció i a

obres de pietat, sense pertànyer a cap orde religiosa.

En el llibre tercer, De la lliçó de Salomó, el protagonista, desesperat

per no poder trobar una dona adequada, pretén casar-se amb una

parenta seua. És aleshores quan se li apareix en somnis Salomó,el savi

bíblic més significatiu, el qual profereix una llarga invectiva contra les

dones que il.lustra amb exemples bíblics.Les seues 700 esposes i 300 concubines li han donat certa experiència.

Al llibre quart, D'enviudat, el protagonista, decidit a fer cas a Salomó,

després d'un pelegrinatge per diversos monestirs catalans, es retira a

València i duu una vida de pietat, totalment apartat de les dones. Al final,

però, s'hi reconcilia i en salva dues de la crítica general: la Verge Maria i

la dona de l'autor, Isabel Pellicer, que ja era morta i que elogia dient que

pel seu comportament virtuós i exemplar "a tots paria més hom que dona".

c.Temes

Misogínia

El primer tema que destaca en l'Espill és la seua misogínia contundent.

Des del segle XIII existia a la literatura en llengua vulgar un debat que

sobre la condició femenina, amb autors que escrivien a favor de les

dones i d'altres que hi escrivien en contra. La misogínia és, doncs, un

tema literari d'èxit assegurat.

Comicitat

La misogínia de l' Espill és tan exagerada que havia de provocar per força

la rialla en el públic contemporani. I aquesta és la gràcia de l'obra, que

està escrita de manera que els seus despropòsits fan riure. L'Espill és una

comèdia, en el sentit medieval del terme, és a dir, una obra escrita en un

llenguatge col·loquial i protagonitzada per personatges de baix nivell que

comença malament i que acaba bé.

La realitat quotidiana i l'element burgès

L'Espill es desenrotlla narrativament a través de dos plans: l'un, el de les

aventures imaginades del protagonista, i l'altre, el realista, el pla on són

descrits els diversos escenaris que emmarquen l'acció. Aquest segon pla

és el que ens revela un autèntic temperament de novel·lista. Roig

excel·leix en l'observació de la realitat de la seua època i, en descriure-la, sovint la sotmet a un procés de deformació grotesca. Paral·lelament, i en

relació amb aquesta deformació, l'autor no negligeix els detalls més

desagradables i fins i tot repugnants. Les descripcions assoleixen una

vivesa i una expressivitat extraordinàries.

Medicina

Jaume Roig no amaga la seua condició de metge a l'Espill. Hi parla de

medicaments, de malalties, de metges, de pacients, d'experiències personals com a professional de la medicina... i del cos de

les dones vist com el descrivien els tractats mèdics del seu temps. Les

dones hi existeixen només en funció de la procreació, i per això el cos de

les dones és analitzat a partir de la menstruació, el semen femení, el

coit, l'embaràs, el part o la lactància.

El lèxic

Jaume Roig no amaga la seua condició de metge a l'Espill. Hi parla de

medicaments, de malalties, de metges, de pacients,

d'experiències personals com a professional de la medicina... i del cos de

les dones vist com el descrivien els tractats mèdics del seu temps. Les

dones hi existeixen només en funció de la procreació, i per això el cos de les dones és analitzat a partir de la menstruació, el semen femení, el

coit, l'embaràs, el part o la lactància.

Una basta cultura

L’Espill és un enorme retaule de la cultura medieval. Jaume Roig hi

exhibeix considerables coneixements, no sols de medicina (el seu camp

professional) i de farmacopea, sinó també de jurisprudència, de teologia,

d'història sagrada, antiga i coetània... a més, per descomptat, de mostrar familiaritat amb una enorme quantitat d'obres de la tradició

antifeminista.

ACTIVITAT

Estudia la mètrica d’aquests tres textos. Assenyala quins tenen una extructura

narrativa (plantejament, nus i desenllaç) i quins es limiten a una mera

enumeració. Digues quin “suposats” defectes atribueix Roig a les dones.Tema i parts de cada text.figures literàries. ¿Per què es diu que “L’Espill” és un llibre

misogin? ¿Rebé alguna resposta ja en el seu temps.

text 1 text 2 text 3 “Doncs dic que totes,

de qualque estat,

“La novençana

torna’s ufana;

“Mes ,aquell any,

un cas estrany

color,etat,

llei, nació,

condició,

grans e majors,

xiques,menors, jóvens e velles,

lleges e belles,

malaltes, sanes,

les cristianes,

juïes, mores,

negres e llores,

roges e blanques, dretes e manques,

les geperudes,

parleres,mudes,

franques, catives,

quantes són vives,

quals se vol sien, tot quant somnien

ésser ver creen.

Del que no veen,

procés de pensa

fan sens defensa

ni part oir, per presumir;

sols pronuncien

ver sentencien

que cert no saben.

Mentint se gaben,

sempre varien;

jamai se rien sens ficció;

per tració

rien e ploren;

criden que’s moren

quant són pus sanes;

si han terçanes, llur mal no colen;

fan sens defensa

e fingir volen

tenir dolor;

per dar color

a ses empreses.

VERSIÓ MODERNA

“Doncs jo dic que totes

les dones, de qualsevol

estat, color,edat, llei,

condició, grans i majors, menudes o

mínimes, joves o

com pagó vell

mirant-se bel,

roda ben alta,

dels peus sa falta

nunca mirant. Mas io tirant

al pacífic,

vos certific

que mon poder,

art, giny, saber,

quant treballava,

tot s’espletava de nit e dia

en cercar via

perquè ens amàssem

e concordàssem

com se pertany.

ab quant afany e temps perdent!

primer volent-

la solaçar

e abraçar,

a totes parts,

ariçons,carts, porca crespina

no tenen spina

pus fort punyent;

porcell grunyent,

tota la nit

era’n lo llit;

aprés rallava si io callava no responent. deia “dolent, ¿só’ndiablada

o só orada?

no’m responeu?

mal esclateu!” tenint-li corda,

mai me recorda

restàs la mia.

Si m’adormia,

tantost roncava;

molt m’enujava

cascuna nit, sovint al llit

com s’orinava

e fressejava

tant i sovint

tant i sovint

lo llit podrint. D’altre pudia

en lo món nou,

jorn de Ninou

s’hi esdevenc.

Jo tinguí el reng

fiu convidar tots, a sopar

e rigolatge,

los de paratge

qui junt havíem;

allí teníem

de tots potatges,

de carns salvatges; volateria;

pastisseria

molt preciosa,

la pus famosa

de tot parís.

En un pastís, capolat,trit,

d’hom cap de dit

hi fon trobat.

Fon molt torbat

qui el conegué;

reconegué què hi trobaria:

més,hi havia

un cap d’orella.

Carn de vedella

créiem menjàssem

ans que hi trobàssem

l’ungla i el dit tros mig partit.

Tots lo miram,

e arbitram

carn d’hom cert era.

La pastissera,

ab dos aidants filles ja grans,

era fornera

e tavernera,

dels que hi venien

allí bevien,

alguns mataven,

carn capolaven, feien pastells,

e dels budells,

feien salsisses

e llonganisses,

del món pus fines.

Mare i fadrines, quants ne tenien,

tants ne venien,

velles, lletges o belles,

malaltes o sanes,

cristianes, jueves o

mores, negres o

mulates, roges o blanques, dretes o

esquerranes, geperu-

rudes, xarradores o

mudes, lliures o

esclaves, si són vives,

creuen que és cert tot

allò que somnien. Del que no han vist parlen

amb seguretat, sense

oir ni l’acusació ni la

defensa, només per

presumir. Sentencien

que és cert sense saber de què parlen.

S’alegren de mentir i

són molt volubles. El

seu somriure és fals,

riuen i ploren

falsament, diuen que es moren quan estan més

sanes, i quan tenen

pateixen febres res no

fan per curar-se i solen

fingir que els fa mal

alguna cosa només per

aconseguir allò que volen.”

quan li venia

son ordinari,

sens pus pensar-s’hi,

cames i cuxes,

les calces fluxes, tot se n’omplia;

drap si’s metia

ab tal olor

e tal color

com Déu se sap,

llançava el drap

per los racons, davall caxons,

entre la palla;

no hi dava malla

hom si’l trobava;

lla’l se llexava

on li calia.”

VERSIÓ MODERNA

“La novençana estava

tan orgullosa com el titot que, trobant-se

bell, es mira la cua i no

les potes plenes de

fang.Jo, pacífic, us

assegure que vaig

posar tot el meu poder,

enginy i saber per aconseguir que ens

estimàssem com

correspon.Si, volent-la

alegrar i festejar

l’abraçava, no trobava

sinó eriçons i cards. Quin temps perdut! Al

llit no era altra cosa

que porc grunyint tota

la nit.Quan es gitava, el

primer que feia era

buscar el coixí; després

em parlava i, si no responia, deia: “Mal

home, ¿Que estic

endimoniada o boja?

Així rebenteu d’una

vegada!” Jo mai no

deia res que la poguera ofendre.Si s’adormia,

roncava a l’instant. Jo

e no hi bastaven;

elles mataven

alguns vedells:

ab la carn d’ells

tot ho cobrien, assaborien

ab fines salses.

Les dones falses,

en un clot tou,

fondo com pou,

descarnats ossos,

cames e tossos, allí els metien;

e ja l’omplien

les fembres braves,

cruels e praves,

infels, malvades,

e escelerades, abominables!

cert, los diables,

com los mataven,

crec les aidaven

e lo dimoni.

Faç testimoni que en mengí prou:

mai carn ni brou,

perdius,gallines,

ni francolines,

de tal sabor,

tendror,dolçor,

mai no sentí. per lo matí,

de totes tres

feren quarters;

e llur posada

fon derrocada,

e l’aplanaren, sal hi sembraren;

e tots los cossos

tallats a trossos,

(cent n’hi comptaren)

i els soterraren

en lloc sagrat.”

VERSIÓ MODERNA

“Aquell dia primer de

gener un cas estrany

va succeir: jo havia

tingut la idea de convidar uns quants

amics a sopar i passar-

no podia suportar que

cada nit s’orinara i es

tirara pets i embrutara

el llit. També feia pudor

quan li venia el període. Sense posar-hi

remei, s’embrutava les

cames i les

cuixes.Només Déu sap

la ferum i el color dels

draps que usava

aquells dies i que acabava llançant a

qualsevol racó, davall

caixons o enmig de la

palla. Si els trobaves

pel mig de la casa, no

s’immutava: ella els deixava allà on volia”.

ho bé.allí tenien tota

classe de potatges,

caça, volateria, i

pastisseria de gran

valor, la més famosa de tot París. En un pastís

de carn picolada i

trinxada aparegué un

tros de dit humà.Quedà

molt torbat el que el va

trobar i rebuscà per si

trobava alguna cosa més. Llavors aparegué

un tros d’orella. Créiem

que menjàvem carn de

vedella, quan de sobte

trobàrem l’ungla i el

tros de dit partit per la meitat. Tots ens

adonàrem que era carn

humana. La pastissera,

amb dues filles ja

majors d’ajudants, feia

de fornera i tavernera.Dels que allí

venien i bevien, en

matava alguns,

trinxaven la carn i en

feien pastissos; amb

els budells feien

salsitxes i llonganisses,de les més

fines del món. Mare i

donzelles venien les

que fabricaven i no

donaven abast.

Mataven alguns vedells i amb la seua carn ho

tapaven tot, i ho

adobaven amb salses

fines. Les falses dones,

en una fossa, fonda

com un pou, ficaven els

ossos descarnats, les cames i els caps. Ja

l’havien quasi omplida,

aquelles dones braves,

cruels i depravades,

infidels, malvades,

perversament abominables!Crec que

certament els diables i

el dimoni les ajudaven

quan els mataven.

Done testimoni que en

vaig menjar prou. Mai

no havia tastat ni carn ni brou, ni perdius ni

gallines o francolines de

tant de sabor, tendror i

dolçor.Al matí les tres

van esquarterar, i la

seua posada fou

enderrocada i assolada i van tirar-hi sal.I tots

els cossos, tallats a

trossos (cent van

comptar) els enterraren

en lloc sagrat”

3. La reació femenina:Vita Christi de Sor Isabel de Villena.

Abadessa del convent de la Trinitat de València, redactà una “Vita

Christi”(Vida de Jesucrist,1497), per a matèria de lectura i reflexió de les

monges. En contra de la misogínia en voga, Sor Isabel de Villena ressalta el

valor moral de la dona. Està escrit en un valencià molt popular. Ressaltant el paper cabdal i la importància de les dones en la vida de Jesús, no dubta a

recórrer a evangelis apòcrifs o a tradicions pietoses. Es diu que pot ser una

resposta a L’Espill de Jaume Roig.

TEXT

E mirant la Senyora los peus de aquell tan amat Fill, véu Magdalena ab ells

tan afferrada, plorant tan agrament, no podent prendre negun conort de la

mort tan dolorosa del seu Mestre e Senyor tan car; e dix-li la Senyora:

“O,Magdalena amada mia! Digau als pecadors què haveu sentit ne trobat en aquexos peus del meu Fill e Mestre vostre, e quant deu esser plorada e

recordada la mort dolorosa de aquest Senyor, qui tan carament los ha

amat que, per delliurar los de la diabolical servitud e captivitat, si mateix

ha donat a tantes dolors e penes!

Versió moderna

Quan la Senyora va veure com Magdalena tenia agafats els peus d’aquell Fill

tan amat, plorant desconsoladament la mort del seu Mestre i Senyor tan

estimat, li digué: “O,Magdalena estimada, digues als pecadors què has sentit i

trobat en aqueixos peus del meu Fill i Mestre teu, i com mereix record la mort

dolorosa de qui tant els ha estimat i, per alliberar-los de la servitud i esclavitud del Diable, tantes penes i dolors ha patit!

L’escola satírica valenciana

1.Integrants

Narcís Vinyoles i Bernat Fenollar

Els nuclis burgesos, dinàmics i pròspers de la ciutat de València en la segona

meitat del segle XV(canonges, notaris, metges, menestrals, o membres de la

petita noblesa) assistien sovint a tertúlies literàries. D’aquestes tertúlies solien

eixir uns llargs poemes col.lectius -en què seguint l’exemple del tençó o debat

trobadoresc- tractaven diversos temes des d’una perspectiva burlesca i satírica. La crítica, però, solia ser amable i inofensiva. Entre els autors d’aquests textos

hi ha Bernat Fenollar, Jaume Gassull, Joan Moreno, Narcís Vinyoles, etc. Entre

les obres podem esmentar Escacs d’Amor, Lo Somni de Joan Joan o

Lo procés de les olives.

2.Un exemple:”Lo procés de les olives”

Bernat Fenollar li diu a Joan Moreno que ningú pot sentir gelosia de tots dos

què tot el seu plaer està en parlar. A continuació li pregunta com pot menjar

olives i traure de la closca els caragols ara que no té genives. Moreno li

contesta en clau eròtica i comença a parlar de la seua potència sexual, encara gran. Fenollar dubta d'aquella potència i considera el seu amic com un corcat

pinyol i mustiu caragol davant les tendres olives. Fenollar li recorda que

passada la seixantena l'home ha de deixar-se d'amors. Moreno insisteix dient

que les dones, per variar, algunes vegades prefereixen homes grans.Segueixen

així, intercanviant raons fins que a la cobla dinou Fenollar recorda diu que ho

deixen estar. Moreno li dóna la raó i afirma que només ha debatut amb ell per seguir el joc, que està lluny d'amar dones d'amor tan obscura.

3.Altres

Bernat Fenollar i el barceloní Jeroni Pau escrigueren un poema titulat “Regles

d’esquivar vocables e mots grossers e pagesívols” on reivindiquen la parla

de la ciutat com a base de la llengua culta, i no la dels camperols, que

consideren excessivament vulgar. Jaume Gassull respon amb una “Brama dels

llauradors de l’Horta de València” en què els pagesos es rebel.len contra

Fenollar.

Aquest corrent satíric tindrà continuació en els segles següents amb autors valencians com Andreu Martí Pineda, Valeri Fuster i Gaspar Guerau de

Montemayor.

TEXTS

1.Fragments de la “Brama dels llauradors de l’Horta de València contra lo

venerable mossén Fenollar”:

1

2

3

4

5

¿En què us perjudiquen aquests si us ofenen,

que així els voleu córrer mortalment la terra?

puix ells los se parlen i ells lo s’entenen,

i ells los se crien, i ells se n’avenen, ¿A vós qui us hi mescla en fer-los tal guerra?

Teniu-me aquest ase metre’m en lo bando,

lo fet vostre em sembla, monsènyer, que sia,

puix amb tal cautela, -i calla callando,

voleu usurpar-vos lo sceptre i lo mando,

i metre divorci a on no us calia

Si d’ells vos romanen grans melanconies

del temps ja passat no els deu això noure

puix no són blasfèmies tals mots,ni heretgies

ni contra vós menys són grans vilanies

que us deguen a ira mortal així moure

Car,¿què us toca a vós si l’u diu ja ‘l gafa i l’altre jaqueix-me puix veus a tu’m postre

i l’altre a la burla li posa nom nyafa

i amb cudolàs lo xafa i esclafa.

Aquests i molts altres tan llisos vocables,

¿qui pot defensar no sien d’admetre? puix són a la vista, i al toc agradables,

i al gust i a l’oir així delitables

que en ceda i en llibre se deuen tots metre:

Però no els coneix qui bé no els remuga,

i així la finor d’aquells tan pocs senten,

mes qui els escorcolla i els tria i espluga,

veurà que no deuen amb mà tan feixuga ésser maltractats, puix tan representen.

Puix que les coses del món raó volen,

i en res la raó per res no vol força,

i aquests de tal pèrdua se planyen i dolen,

donau-vos tal orde que prest se consolen, puix bon equitat la part d’ells s’esforça

Llevau-los les traves fluxau lo cabestre,

jaquiu-los anar a regna ben solta

i de tals deixebles jamés siau mestre,

que per molt que fósseu subtil i més destre

eixir no en poríeu sens molta revolta.

I contra tals gents prohòmens i savis,

aquestes empreses monsènyer, deixau-les,

puix los ho mostraren sos pares i avis,

deixau-los usar tals mots i paraules:

I no tempteu Déu i la paciència

de gent tan enorme cruel i salvatge, i no els limiteu mes dau-los llicència,

i prest revocau aqueixa sentència

VERSIÓ MODERNA

APROXIMADA

¿Per què us fi- queu on no us

importa? Si és

cosa de llaura-

dors que parlen entre ells com

volen ¿per què

voleu dir-los com

han de parlar?

No és cap

blasfèmia ni

heretgia,dir

“l’agafa” o “jaqueix-me”

o dir-li “nyafa”

a la burla.

Si són paraules

que sonen bé i

són agradables! Alguns els

menyspreen

perquè no les

usen, però no mereixen

que les ignorem

És de justícia que no sigueu mestre

d’aquests deixe-

bles.Són com un

cavall que volen anar a galop,

lliures de traves.

No tempteu la

paciència de gent

tan cruel i salvat-

ge,a qui sos pares i avis han ense-

nyat aquestes pa-

raules i deixeu de

prohibir-los el seu ús.

6

i als mots bandejats donau-los guiatge

Mes si en mes cobles vostra reverència

algun mot hi troba que no és de paratge

jo us prec no ho prengau amb impaciència mes que ho reputeu a ma negligència

puix veu que no ho dic per fer-vos ultratge

Car diu-se que més que la pestilència

s’agafa i apega, lo mal del bocatge,

per ço ara en veig en ma experiència

que aprés que a València neguí la presència

ací m’han pegat, tals mots i llenguatge.

Si trobeu en

aquestes cobles alguna paraula

inapropiada, és

perquè els qui les

usen me les han

contagiades

TEXT

1

2

3

4

Dones, l’hivern ja s’acosta,

si voldreu tenir delit,

prenga cascuna marit

L’estiu bell amb la calor

ja del tot vos ha deixat,

i ara ve l’hivern traïdor,

enemic del despullat.

les que estau en soledat, perquè us consoleu de nit,

prenga cascuna marit

Les que estau forres de roba

proveïu al temporal.

I la que és mesella i pobra

recullga’s a l’hospital.

mes les que tenen cabal

perquè seguesquen l’escrit,

prenga cascuna marit

Les que aneu per lo gran gel quasi mortes en est centre,

xupau qualque canyamel

que ab dolçor vos calfe el ventre.

Jóvens,velles,amb bon tempre,

per semblant les que heu parit,

prenga cascuna marit

Si,dones, vostra campana,

amb lo vent bruny per sonar,

lo batall de bona gana

no lo hi deixeu de posar

“Altra cançó molt graciosa...”

Edició de 1556

5

i amb la fervor del tocar

vós calfareu sens despit,

prenga cascuna marit

Procurau, sense perill,

si us aqueixa lo gran fred,

beure oli del setrill,

per los matins un poquet.

Feu-ho que és consell discret,

si ho noteu al bon sentit, prenga cascuna marit.

Valeri Fuster

(València , s. XVI , dates incertes)