Edita: Ajuntament de la Vila JoiosaCasa Museu la Barbera dels Aragonés

© Els autors© De les característiques de la present edició, Ajuntament de la Vila Joiosa

Sèrie Catàlegs i Memòries de Vilamuseu, no 1

La Vila Joiosa, gener de 2013

Depòsit legal: A 17-2013

ISBN: 978-84-936978-4-6

Editors científics del catàleg: Carmina Bonmatí Lledó, María Jesús Marí Molina, Paula Doncel Recas y AntonioEspinosa Ruiz

Traducció a l’anglès: Daniel Miles (Arqueotrad)

Traducció dels articles al valencià: Secretariat de Promoció del Valencià (Universitat d’Alacant), llevat dels prò-legs i dels capítols VIII.3.10 (“Joies de dol”) i VIII.3.17 (“Altres objectes en la col·lecció de la Barbera”), traduïtsper Agustí Mayor (Tècnic de Normalització Lingüística, Ajuntament de la Vila Joiosa).

Disseny: Tresdedos Infográfica

Les mostres d'entaulellat en la finca la Barbera són escasses, encara que d'un gran valor patrimonial, almenys les dues que es vanconservar en la planta principal de l'habitatge. La primera correspon al paviment del saló central amb finestra oberta a la façanaprincipal (habitació 115, vegeu un plànol amb la numeració de les habitacions en la fig. 50), amb una magnífica mostra d'entaule-llat rococó. La segona es troba al menjador de la mà esquerra (habitació 116), obert a la mateixa façana. En aquest cas es tracta d'unplafó ceràmic del segle XVIII, que originalment sembla que es va destinar a un altre edifici de la família Aragonés i que va ser tras-lladat a la Barbera al començament del segle XX.

Les altres dues mostres significatives d'entaulellat corresponen al fris de rajoles de la torre i al paviment de l'habitació oest de laprimera crugia de la planta baixa (núm. 101), datat en la segona meitat del segle XIX.

Les altres pavimentacions de l'habitatge es van fer amb peces ceràmiques sense vidriar, és a dir, rajoles, quadrades de pasta roja orectangulars amb decoració incisa d'ondes, com les de l'eix central de la planta baixa.

1. Paviment de rajoles del saló principal

El paviment del saló principal fa referència a una de les fases constructivesde la finca, en concret la de finals del segle XVIII, en la qual, entres altresobres, es construeix la terrassa porticada en la segona planta de la crugiade façana, s'hi fan nous forjats, es duu a terme l'actual distribució de l'in-terior de l'habitatge en la planta baixa i el primer pis i culmina amb lacol·locació de nous paviments.

El paviment es constitueix en blocs de sis, amb peces de 21 cm de costat,que formen una composició seriada, inclosa en la sèrie dels ramejats. Elmotiu principal és una ploma de paó en groc i detalls en taronja, enllaça-da o nuada a manera de garlanda amb una cinta decorada en morat i rivet

groc, i amb una clavellina que fa de fermall en el cantó de la cinta. Aquesta disposició del fermall remet, en paraules d'I. Pérez Guillén(1991, 119), als models d'«inici de la regularització classicista» de les dècades de 1780-1790, que es palesa en la rajoleria valencia-na. De la clavellina sorgeix una branca verda florida amb floretes i càpsules; tots dos motius secundaris estan presents en innom-brables mostres de rajoleria datades entre les dècades de 1760 a 1790. El conjunt es completa amb una panòplia, formada per untambor, una corneta i una bandera.

Seguint la documentada obra d'I. Pérez Guillén (1996) sobre taulells de sèrie dels segles XVI al XVIII, hi ha paral·lels en altres edifi-cis valencians, com en l'ermita de Nostra Senyora dels Àngels a Sant Mateu (Castelló), amb exemplars decorats amb ploma, cinta ibranca florida (Pérez, 1996, 250, fig. 704). Com a anàleg de la panòplia, en el Museu Municipal d'Onda es conserva un taulell quasiidèntic amb dues banderes i travessada per una cinta exacta a la de la Barbera (Pérez, 1996, 256, fig. 712).

A la llum de tots aquests paral·lels, el paviment s'ha de datar entre les dècades de 1780 i 1790.

2. Plafó ceràmic

El plafó ceràmic situat sobre la llar del menjador de l'habitació 116 es compon de setze taulells que formen una composició paisatgís-

20

EL MAS DE LA BARBERA

ENTAULELLATPaloma Berrocal RuizVíctor M. Algarra Pardo

112

� �

Fig. 24

Paviment del saló. / Pavimento del salón.

Las muestras de azulejería en la finca La Barbera son escasas, aunque de un gran valor patrimonial, al menos las dos que se con-servaron en la planta principal de la vivienda. La primera corresponde al pavimento del salón central con ventana abierta a la facha-da principal (habitación 115, véase un plano con la numeración de las habitaciones en la fig. 50), solado con una magnífica mues-tra de azulejería rococó. La segunda se encuentra en el comedor de la mano izquierda (habitación 116), abierto a la misma fachada.En este caso, se trata de un panel cerámico del siglo XVIII, que originalmente parece que se destinó a otro edificio de la familiaAragonés y que fue trasladado a La Barbera a comienzos del siglo XX.

Las otras dos muestras significativas de azulejería corresponden al friso de azulejos de la torre y al pavimento de la habitación oestede la primera crujía de la planta baja (n.º 101), datado en la segunda mitad del siglo XIX.

El resto de pavimentaciones de la vivienda se efectuaron mediante piezas cerámicas sin vidriar, es decir, baldosas, bien cuadradasde pasta roja, bien rectangulares con decoración incisa de ondas, como las del eje central de la planta baja.

1. Pavimento de azulejería del salón principal

El pavimento del salón principal hace referencia a una de las fases constructivas de la finca, en concreto la de finales del siglo XVIII,en la que, entras otras obras, se construye la terraza porticada en la segunda planta de la crujía de fachada, se realizan nuevos for-jados, se acomete la actual distribución del interior de la vivienda en la planta baja y el primer piso y se remata con la colocaciónde nuevos pavimentos.

El solado se constituye en bloques de seis, con piezas de 21 cm de lado, que forman una composi-ción seriada, incluida en la serie de los rameados. El motivo principal es una pluma de pavo real enamarillo y detalles en naranja, enlazada o anudada a modo de guirnalda con una cinta decorada enmorado y ribete amarillo, y una clavellina que actúa como broche en la esquina de la cinta. Esta dis-posición del broche remite, en palabras de I. Pérez Guillén (1991, 119), a los modelos de «inicio dela regularización clasicista» de las décadas de 1780-1790, que se plasma en la azulejería valenciana.De la clavellina surge una rama verde florida con florecillas y cápsulas; ambos motivos secundariosestán presentes en innumerables muestras de azulejería datadas entre las décadas de 1760 a 1790.El conjunto se completa con una panoplia formada por un tambor, una corneta y una bandera.

Según la documentada obra de I. Pérez Guillén (1996) sobre azulejos de serie de los siglos XVI alXVIII, existen paralelos en otros edificios valencianos, como en la ermita de Nuestra Señora de losÁngeles en Sant Mateu (Castellón), con ejemplares decorados con pluma, cinta y rama florida (Pérez,1996, 250, fig. 704). Como análogo de la panoplia, en el Museo Municipal de Onda se conserva unazulejo casi idéntico con dos banderas y atravesado por una cinta exacta a la de La Barbera (Pérez,1996, 256, fig. 712).

A la luz de todos estos paralelos, el pavimento debe datarse entre las décadas de 1780 y 1790.

2. Panel cerámico

El panel cerámico situado sobre la chimenea del comedor de la habitación 116 se compone de dieciséis azulejos que forman una

20

113

EL MAS DE LA BARBERA� �AZULEJERÍAPaloma Berrocal RuizVíctor M. Algarra Pardo

Fig. 25

Panell del menjador. / Panel del comedor.

tica amb escenes de caça i recol·lecció. Cal destacar-hi els grans arbres ambacurat detall del brancatge, els exemples d'arquitectures (una casa i, tal vega-da, una ermita), els cérvols perseguits per un caçador i el gos, les muntan-yes de fons amb un cel nuvolós i ocells.Entre els elements secundaris, que permeten aproximar-nos a la datació delplafó, destaquen els petits arbustos situats a la part central de la meitatinferior, que poden tractar-se de fulles de pitera fusiformes i punxegudes,habituals en les composicions de les dècades de 1750-1760, segons I. PérezGuillén (1991, 138). En el Museu Municipal d'Onda hi ha un taulell en quèes dibuixa un cérvol encabritat, molt similar a les de l'escena de la cacera—la rajola d'Onda es data, segons Pérez (1996, 168, fig. 484), entre 1750 i1760.

El composició presenta una sanefa amb petxines, florers partits i llimes, motius també molt comuns en la rajoleria valenciana, ambun paral·lel quasi exacte de 1750-1760 (Pérez, 1996, 85, fig. 194), dates que podrien ser vàlides per a aquesta datació.

Podem concloure que aquest conjunt correspon al barroc tardà o rococó, amb un aspecte general que recorda, per exemple, els deles capelles de l'actual església de Sant Joan de la Creu, antiga de Sant Andreu, de la ciutat de València, testimoniatges que ens acos-ten a les labors d'una de les més importants fàbriques de taulells de la València del segle XVIII, la de Vicente Navarro.

3. Fris de taulells de la torre

La torre de la finca és un dels elements més populars del conjunt arquitectònic. El cos de la torre és de planta quasi quadrada (1,45x 1,50 m) amb una finestra per cada costat. Sota ràfec es disposa un fris de taulells del tipus mitalat verd, excepte en el costat oest,amb un únic taulell central. Les peces fan 11,5 cm de costat.

La torre presenta, a més, un capitell piramidal de planxes de fusta sobre una armadura de llistons i recobert, probablement, de plom,com solia ser habitual. Està teulada amb teules vidriades en blau. Es remata amb una bola de pedra i un penell amb el fust centraldecorat amb volutes, un cor sagital en un extrem i una fletxa en l'altre.

Tots aquests elements: el capitell, el fris de taulells del tipus mitalat, la teulada amb peces vidriades en blau, l'acabament del capi-tell amb bola i la tipologia del penell remeten al segle XVII, en concret a patrons de l'arquitectura d'arrel herreriana que es va impo-sar en la cort de Madrid amb la dinastia dels Àustria. Aquest estil es va prolongar, amb més o menys influències barroques, durantbona part de la primera meitat del segle XVIII.

4. Paviment de rajoles de la planta baixa

L'estança de la planta baixa al costat esquerre de la primera crugia (núm.101) es troba pavimentada per rajoles quadrades de 20 cm de costat, ambel fons blanc. La decoració és policroma en blau, daurat, roig i marró. Elsmotius s'obtenen per la unió de quatre peces, és a dir, es tracta d'una com-posició «a quatre» o de cuatro ornato. El resultat és la conformació d'unagran creu d'acants i una roseta central amb llamps. Els quatre braços de lacreu presenten a l'interior espais residuals ratllats, característics d'aquestasèrie.

Seguint classificació de Vicent J. Estall (2000), aquest paviment s'inscriu enl'estil eclèctic i sèrie de «ratllats», que poden situar-se cap als anys 1860-1870.

EL MAS DE LA BARBERAENTAULELLAT

114

3.

Fig. 26

Panell del menjador. / Panel del comedor.

Fig. 28

Paviment del despatx de la planta baixa. Pavimento del despacho de la planta baja.

Segons la informació facilitada per Josefina Orts Bosch en un entrevista etnogràfica realitzada el dia 8 d’abril de 2010, aquest paviment es porta a la casa de laBarbera en el segle XX des d’una altra propietat de la família.

20

composición paisajística con escenas de cacería y recolección. Destacan los grandes árboles con esmerado detalle del ramaje, losejemplos de arquitecturas (una casa y, tal vez, una ermita), los ciervos seguidos por un cazador y su perro, las montañas de fondocon un cielo nublado y pájaros.

Entre los elementos secundarios que permiten aproximarnos a su datación sobresalen los pequeños arbustos situados en la partecentral de la mitad inferior, que pueden ser hojas de pita fusiformes y picudas, habituales en las composiciones de las décadas de1750-1760, según I. Pérez Guillén (1991, 138). En el Museo Municipal de Onda existe un azulejo donde se dibuja un ciervo encabrita-do, muy similar a los de la escena de la cacería —el azulejo de Onda se data según Pérez (1996, 168, fig. 484), entre 1750 y 1760—.

La composición presenta una cenefa con conchas, floreros partidos y limones, motivos también muy comunes en la azulejería valen-ciana, con un paralelo casi exacto de 1750-1760 (Pérez, 1996, 85, fig. 194), fechas que podrían ser válidas para esta datación.

Podemos concluir que el conjunto corresponde al barroco tardío o rococó, con un aspecto general que recuerda, por ejemplo, los delas capillas de la actual iglesia de San Juan de la Cruz, antigua de San Andrés, de la ciudad de Valencia, testimonios que nos acer-can a las labores de una de las más importantes fábricas de azulejos de la Valencia del siglo XVIII: la de Vicente Navarro.

3. Friso de azulejos de la torre

La torre de la finca es uno de los elementos más populares del conjun-to arquitectónico. El cuerpo de la torre es de planta casi cuadrada (1,45x 1,50 m) con una ventana por cada lado. Debajo del alero se disponeun friso de azulejos del tipo mitalat verde, excepto en su lado oeste,que cuenta con un único azulejo central. Las piezas son de 11,5 cm delado.

La torre cuenta, además, con un chapitel piramidal de planchas demadera sobre una armadura de listones y recubierto, probablemente,de plomo, como solía ser habitual. Está tejada con tejas vidriadas enazul. Se remata con una bola de piedra y una veleta con el vástago cen-tral decorado con volutas, un corazón asaeteado en un extremo y unaflecha en el otro.

Todos estos elementos: el chapitel, el friso de azulejos del tipo mitalat, el tejado con piezas vidriadas en azul y remate del chapitelcon bola y la tipología de la veleta, remiten al siglo XVII, en concreto a patrones de la arquitectura de raíz herreriana que en la cortede Madrid se impuso con la dinastía de los Austrias. Este estilo se prolongó, con mayores o menores influencias barrocas, durantebuena parte de la primera mitad del siglo XVIII.

4. Pavimento de azulejería de la planta baja

La estancia de la planta baja en el lado izquierdo de la primera crujía (n.º 101) se encuentra solada con un pavimento compuestopor azulejos cuadrados de 20 cm de lado, con el fondo blanco. La decoración es policroma en azul, dorado, rojo y marrón. Los moti-vos se obtienen por la unión de cuatro piezas, es decir, se trata de una composición de «a cuatro» o de cuarto ornato. El resultadoes la conformación de una gran cruz de acantos y una roseta central con rayos. Los cuatro brazos de la cruz presentan al interiorespacios residuales rayados, característicos de esta serie.

Siguiendo la clasificación de Vicent J. Estall (2000), este pavimento se inscribe en el estilo ecléctico y la serie de «rayados», que pue-den centrarse hacia los años 1860-1870.

115

EL MAS DE LA BARBERAAZULEJERÍA3.

Fig. 27. Torre.

Según la información aportada por Josefina Orts Bosch en una entrevista etnográfica realizada el 8 de abril de 2010, este pavimento se trajo a la casa de la Barberaen el s. XX desde otra propiedad de la familia.

20