ies. f. ribalta. dep. filosofia. histÒria de la … plato.pdf · ies. f. ribalta. dep. filosofia....

IES. F. RIBALTA. DEP. FILOSOFIA. HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA – PLATÓ / CURS 09-10

PLATÓLa República VI (18-21) – VII (1-5)

1. Panoràmica general de la Filosofia grega2. L’escola sofista

2.1. Característiques generals2.2. Protàgores: el relativisme2.3. Gòrgies: l’escepticisme2.4. Calícles: el convencionalisme

3. Sòcrates3.1. Vida3.2. La doctrina: dogmatisme3.3. El mètode: el diàleg

4. Plató4.1. Vida i obres4.2. L’explicació de la naturalesa del Cosmos

4.2.1. Els pitagòrics4.2.2. El Timeu

4.3. La teoria de les idees4.3.1. La doctrina de l’ànima (dualisme antropològic)

A. L’anamnesi o reminiscència (Menó)B. La immortalitat (Fedó)C. Les tres parts de l’ànima (Fedre)D. La moral platònica

4.3.2. L’amor a la bellesa com a impuls del coneixement (El banquet)4.3.3. El coneixement i l’educació (La República, VI, 18-21 / VII,1-18)

A. L’al·legoria de la caverna (VII,1-3) – Símil de la línia (VI,20-21)B. L’educació i el govern dels filòsofs (VII,4-5)C. Les ciències preparatòries:

a. L’origen pitagòricb. La secció de les ciències preparatòries (VII,6-12)

D. La Dialèctica, ciència suprema (VII,13-14):a. Les principals metàforesb. El concepte de Dialècticac. L’objecte de la Dialècticad. El mètode dialèctic

4.3.4. La utopia social de La RepúblicaA. ObjectiuB. EstructuraC. Condicions: col·lectivismeD. Règim polític

4.3.5. Conclusió: utilitat de la teoria de les idees

En poques paraules ... La teoria de les idees

© Xavier Renau. 2009

1/32


1. PANORÀMICA DE LA FILOSOFIA GREGA (VI a.C. – III d.C.)

PRESOCRÀTICS (VI a.C. – V a.C.) La naturalesa de les coses: origen, substrat i causa- Milesis, Jonis (materialistes): TALES (aigua), ANAXÍMENES (aire), ANAXIMANDRE (apeiron)- PITÀGORES (Sud d’Itàlia. Idealista)- PARMÈNIDES (Sud d’Itàlia. Idealista) HERÀCLIT (Efes. Materialista): la imatge del riu (panta rei). La lluita de contraris. Dialèctica.- Pluralistes: EMPÈDOCLES (quatre elements + Amor i Odi). ANAXÀGORES (homeomeries + nous). DEMÒCRIT: atomisme (partícules indivisibles, moviment caòtic en el buit).

SOFISTES (V a.C. Atenes, la polis). PROTÀGORES. GÒRGIES. CALÍCLES: Convencionalisme de les institucions polítiques i les idees morals. La distinció physis - nomos. La naturalesa humana.

SÒCRATES. PLATÓ. ARISTÒTIL (V a.C. – IV a.C. Atenes)

HEL·LENÍSTICA (III a.C. – III d.C. Imperi Romà). El sentit de la vida, la felicitat, la mort. Una època de crisi. Dos tipus de respostes:

- LA RELIGIÓ. Les religions orientals de salvació: els misteris d’Isis, el culte de Serapis, els misteris de Mitra, els misteris dionisíacs (bacanals), ocultisme, astrologia, màgia, alquímia, teúrgia.

- LA FILOSOFIA: escoles morals del periode hel·lenístic:

- ESTOÏCISME (estoic /a): ZENÓ, SÈNECA, EPÍCTET, MARC AURELI. La recerca de felicitat: viure en harmonia amb el cosmos adaptant les necessitats individuals a les de la Natura a través del vincle universal (el logos) del que participen tots els éssers. Felicitat = virtut, adaptant-se a les circumstàncies mitjançant l’autarquia i l’autosuficiència. L’ideal del savi és l’autodomini, el control de les passions, un estat de serenitat d’esperit (apatheia) propi de la vida ascètica. Tots els éssers de l’Univers estan units per un vincle de afinitat o simpatia, el pneuma tot ho regeix panteisme i determinisme.

- EPICUREISME (epicuri, epicúria): EPICUR, LUCRECI. La recerca de la felicitat: el plaer. Hedonisme. Busca el plaer, defuig el dolor; però un segueix l’altre l’ideal del savi no és seguir el plaer més gran sinó assolir l’equilibri dels plaers, un estat d’ataràxia, de tranquil·litat d’ànim o d’absència de torbació. Perdre les pors: als déus, a la mort i al destí.

- ESCEPTICISME (escèptic): PIRRÓ. Ni la raó ni la percepció ens proporcionen informació segura l’única manera d’arribar a la felicitat és abstenir-se de jutjar o d’emetre judicis de valor, realitzar una epojé, no adherir-se a cap opinió, ni adoptar decisions (llevat de la decisió de no adoptar-ne), perquè mai no es pot estar segur de res.


2/32


2. L’ESCOLA SOFISTA

2.1. CARACTERÍSTIQUES GENERALSEls sofistes són els “savis” (sophós), els educadors de la classe governant d’Atenes, dels ciutadans. El

seu pla d’estudis comprenia allò útil per al ciutadà d’una democràcia directa, que ha d’exercir com a tal, és a dir, Ètica, Política, Retòrica i Oratòria. La Filosofia grega arriba a Atenes i dóna un gir antropològic: deixa d’interessar la natura, el cosmos (com en Pitàgores, Tales, Anaximandre) i el centre de la reflexió es trasllada a l’ésser humà que viu en societat.

2.2. EL RELATIVISME: PROTÀGORESLa veritat és relativa: perspectivisme (qüestió de perspectiva, de punt vista).

"Protàgores suprimeix el criteri de veritat ja que sosté que totes les ocurrències i opinions són vertaderes i que la veritat és una cosa relativa, a causa de que tot allò que pareix a qualsevol o és opinat per ell, és, sense més, real per a ell. Amb les seves mateixes paraules: 'L'home és la mesura de totes les coses, de les que són de que són, de les que no són de que no són' " [SEXT EMPÍRIC, Adv. Math. VII 60] "[Parla Protàgores] Jo sostinc que la veritat és tal i com ho he escrit: que cadascun de nosaltres és mesura d'allò que és i d'allò que no és i que, en conseqüència, hi ha un abisme entre un individu i un altre, precisament pel fet de que per a un és i apareix açò i per a l'altre açò altre. Això no vol dir que no existisca la saviesa o l'home savi, molt al contrari: anomeno savi precisament a aquell que, a un qualsevol de nosaltres al que apareguen com a dolentes algunes coses, sigue capaç, invertint el sentit, de fer-li-les aparèixer com a bones... Recorda, per exemple el que dèiem abans de que allò que a un malalt li pareix, i és, amarg, al que està sa li pareix, i és, el contrari. Els dos tenen raó i no és pot acusar al malalt d'ignorant i declarar savi al sa: més bé s'haurà de provocar un canvi d'un estat a l'altre, perquè el segon és millor. Això és el que fa l'educació; i si el metge canvia la disposició del malalt mitjançant les medicines, el sofista ho fa per la paraula. No existeixen, doncs, opinions falses, però sí opinions engendrades per una mala disposició d'ànim i altres per una bona; i aquestes són millors, però no més vertaderes...

En definitiva, Sòcrates, els oradors savis fan aparèixer als ciutadans com a coses justes i honestes aquelles que són útils, doncs les coses que a cada ciutat pareixen justes i honestes ho són per a ella mentre les considere com a tals, és a dir, mentre ho legisle en tal sentit" [PLATÓ, Teetet 166d-167d]

2.3. L’ESCEPTICISME: GÒRGIESNo existeix la veritat o no la podem conéixer

“Gòrgies, al seu llibre 'De la Naturalesa', estableix gradualment tres tesis: primer, res no existeix; segon: si existeix alguna cosa no pot ser coneguda; tercer: si es pot conèixer, no es pot comunicar i explicar als altres. I ho raona de la següent manera:: busca - Res no existeix. Si existeix alguna cosa o existeix allò que és o allò que no és. El no ser no pot existir, doncs si existira seria i no seria a un temps, la qual cosa és contradictòria. Però tampoc existeix el ser, si existira seria etern o produït. Etern no pot ser, si ho fóra no tindria cap principi, i allò que no té principi és il·limitat i allò que és il·limitat no està en cap lloc. Produït tampoc, perquè ha d'haver estat produït o del ser o del no ser, si del ser, ja era, per tant no ha estat produït; del no ser és impossible perquè del no ser res no prové doncs allò que produeix alguna cosa ha d'existir d'alguna forma. Així que el ser no pot haver estat produït. El ser no existeix. - Si existeix no pot ser pensat: Si les coses pensades no existeixen, allò que existeix no pot ser pensat. Que les coses pensades no existeixen és evident: doncs si allò pensat existeix, existeixen totes les coses pensades, de qualsevol forma en que se les pense, la qual cosa és contraria a l'experiència: doncs si u pensa en un home que vola o carros que corren per la mar no per això volen els homes o corren els carros per damunt l'aigua. Allò pensat no existeix. - Si pogués ser pensat no podria ser comunicat als altres: el mitjà amb el que expressem l'ésser és la paraula, però la paraula no és l'objecte que realment existeix; per tant no expressem al nostre interlocutor cap realitat existent, sinó només paraules, que són una realitat distinta de l'objecte." [SEXT EMPÍRIC, Adv.Math. VII 65] "Helena, siga que fes allò que va fer induïda per la força de l'amor o persuadida per la força de la paraula o raptada amb violència o obligada pel Destí, en qualsevol cas es lliura de l'acusació...La paraula és un poderós tirà, capaç de realitzar les obres més divines, a pesar de ser el més petit i invisible dels cossos. En efecte, és capaç d'apaivagar la por i eliminar el dolor, d'engendrar l'alegria i moure a compassió" [GÒRGIES, Elogi a Helena]


3/32


2.4. CALÍCLES: EL CONVENCIONALISME

La veritat és resultat de la convenció (= pacte, acord, consens, decisió majoritària, ..., ‘contracte’ al s. XVIII), relativisme, en definitiva. Ara bé, hi ha dos àmbits en els quals la legitimitat o fonamentació és particularment important:

- La Política: per què he d’obeir les lleis?- La Moral: per què he de fer el que està bé?Calícles afirma el caràcter convencional, resultat d’un pacte o acord, de totes dues, tot i que amb

matisos en el cas de la moralitat.- Convencionalitat de les institucions polítiques: qualsevol institució política (des de la família fins al

règim polític) és legítima si així ho decideixen, pacten o acorden els ciutadans segons les majories corresponents i mentre ho consideren adequat. Per exemple, poden decidir que és legítima la família monogàmica o la poligàmica, el matrimoni homosexual o heterosexual, la monarquia o la república, sense cap limitació. En l’àmbit de la política, per tant, tot pertany al nomos (=norma convencional).

- Convencionalitat de les normes morals: el cas de l’ètica és diferent. Pareix que no tot pot ser convencional, que hi ha conductes immorals de per si, a les quals no fa moralment correctes una decisió majoritària. Penseu en conductes aberrants o cruels que ningú amb dos dits de front pot justificar. N’hi ha coses que la raó ens diu que no es poden fer. No tot és nomos, ha d’haver una part de physis (= naturalesa, normes naturals, transgredir les quals seria antinatural).

El problema rau en buscar fonament per a rebutjar normes i conductes manifestament immorals i injustificables. On? en la revelació divina?, en la raó?, en el sentit comú? en la naturalesa humana?

Calícles ho intenta per dos camins: per una banda, la recerca de normes morals universals, per altra, la recerca de la naturalesa humana autèntica incontaminada de cultura.

- Existència de normes morals universals (= naturals). Si trobarem alguna norma, alguna prohibició que fóra universal, que no tinguera cap excepció a pesar de les diferències culturals, podríem pensar que pertany a la naturalesa humana. Aleshores aquella moral que la transgredira aniria contra la naturalesa humana, seria antinatural (encara que establerta per decisió majoritària dels ciutadans). Calícles no en troba cap de norma universal (i encara menys nosaltres que coneixem dues-centes cultures i ètnies més que ell). No hi ha cap norma moral universal (sense excepcions).

- La naturalesa humana prèvia a la cultura. Intentem-ho per una altre camí: partim de la constatació establerta en el procediment anterior, la diversitat cultural. Hi ha moltes cultures molt diferents amb normes molt distintes i fins i tot contradictòries. Per tant, si és la cultura la que ens fa diferents, podem provar de buscar allò natural, allò universal i comú, abans que l’individu siga culturitzat, quan encara es comporta “naturalment”, és a dir, en la infància. Observant la conducta d’un xiquet ens adonem que la seua moral respon a dos normes:

- Fer el que vol, és a dir, fer allò agradable i evitar allò desagradable.- Dominar els altres: si és més fort, exerceix, fins i tot abusa, del seu domini.

Principi de plaer i dret del més fort són les normes morals universals i naturals. En conseqüència, qualsevol norma, qualsevol moral que les transgredisca, que legisle contra elles, serà antinatural. És antinatural, per exemple, la moral socràtica, que preconitza l’autodomini, la moderació i la igualtat. Així li ho retrau Calícles a Sòcrates en el Gòrgies platònic (482b-485c):

En la meua opinió són els homes dèbils i la xusma els que estableixen les lleis. Per a ells mateixos, per a la seua utilitat, implanten lleis, prodiguen lloances i retrets: volen atemorir als que són més forts que ells, als que tenen capacitat per a tenir més i, per a evitar-ho, diuen que és lleig i injust posseïr més i que és injust tractar d’aconseguir més coses que els altres. És clar que, essent inferiors, són feliços tenint el mateix que els altres.... Però al meu entendre, la mateixa Natura demostra que és just que el que més val tinga més que el seu inferior i que el més capaç que l’incapaç... Al meu parer açò està d’acord amb la naturalesa de la justícia i d’acord amb la llei de la natura, tot i que va en contra de les lleis que nosaltres establim per a afeblir als millors i més forts d’entre nosaltres, als quals agafem quan són menuts, com si foren lleons, i els embruixem per a esclavitzar-los dient-los que tots hem de tenir el mateix i que ahi hi rau allò bell i allò just. Però quan sorgeix un home de natural poderós, d’una embranzida derroca tot això, ho fa miquetes i, xafant les nostres trampes, les nostres mentides, els nostres conjurs i les nostres lleis contràries a la natura, s’alça i es manifesta com a senyor el que era esclau resplendint aleshores la justícia de la naturalesa.


4/32


I un poc més endavant (491d - 493b):

CALÍCLES: Què entens per dominar-se a u mateix?SÒCRATES: Allò que entén la majoria de les persones: ser moderat i tenir poder sobre u mateix; dominar les

passions i els desigs.CALÍCLES: Què delicat eres¡ Anomenes moderats als ximples¡ El que vulga viure bé ha de deixar que els seus

desigs assolisquen la major intensitat i no reprimir-los, sinó estar en condicions adequades per a acudir en la seua ajuda i per a assaciar-los amb els objectes que successivament desitgen. Ara bé, això no està a l’abast de la majoria i d’ací naix la teua moral. Els que es reprimeixen ho fan per vergonya, per a ocultar la seua impotència; i diuen que el plaer i la luxúria són vergonyosos per a esclavitzar als millors dotats per la naturalesa i, com ells no poden satisfer les seues passions, lloen la moderació i la justícia a causa de la seua falta de virilitat. Però per als que han nascut fills de reis.. què pot haver més vergonyós que la moderació i la justícia? ... De manera que la peresa, la intemperància i el llibertinatge, si estan ben defensats, són l’autèntica virtut i felicitat; i tot el que tu dius són convencions contràries a la Naturalesa i imbecilitats sense cap valor.

Paraules semblants i en el mateix sentit les trobarem en Nietzsche:

“La rebel·lió dels esclaus en la moral comença quan el ressentiment mateix es torna creador i engendra

valors: el ressentiment d'aquells éssers als que els està vedada l'autèntica reacció, la reacció de l'acció, i que es

resquiten únicament amb una venjança imaginària. Mentres que tota moral noble naix d'un triomfant sí dit a si

mateix, la moral dels esclaus diu no, ja per endavant, a un ‘fora’, a un ‘un altre’, a un ‘no-jo’; i aquest no és el

que constitueix la seua acció creadora. Aquesta inversió de la mirada que estableix valors aquest necessari

dirigir-se cap a fora en compte de tornar-se cap a si forma part precisament del ressentiment: per a sorgir, la

moral dels esclaus necessita sempre primer d'un món oposat i extern, necessita, parlant fisiològicament,

d'estímuls exteriors per a poder en absolut actuar, la seua acció és, d'arrel, reacció.

El contrari ocorre en la manera noble de valorar: aquesta actua i brolla espontàniament, busca el seu oposat

tan sols per a dir-se sí a si mateix amb major agraïment, amb major goig. El seu concepte negatiu, ‘allò baix’,

‘vulgar’, ‘roín’, és tan sols un pàl·lid contrast, nascut més tard, del seu concepte bàsic positiu, totalment

impregnat de vida i de passió, el concepte ‘nosaltres els nobles, nosaltres els bons, nosaltres els bells, nosaltres

els feliços!’ Quan la manera noble de valorar s'equivoca i peca contra la realitat,..., tinga's en compte que, en tot

cas, l'efecte del menyspreu, del mirar de dalt a baix, del mirar amb superioritat, fins i tot pressuposant que

falsege la imatge d'allò que s'ha menyspreat, no arribarà ni de lluny a la falsificació amb què l'odi reprimit, la

venjança de l'impotent atemptaran contra el seu adversari - in effigie, naturalment -..., Tot açò es contraposa

amb la felicitat dels impotents, dels oprimits, dels nafrats per sentiments verinosos i hostils, en els quals la

felicitat apareix essencialment com a narcosi, atordiment, quietud, pau, ‘dissabte', distensió de l'ànim i

relaxament dels membres, açò és, dit en una paraula com quelcom passiu. Mentres que l'home noble viu amb

confiança i franquesa enfront de si mateix, l'home del ressentiment no és ni franc, ni ingenu, ni honest i dret amb

si mateix. La seua ànima mira de reüll; el seu esperit ama els amagatalls, els camins tortuosos i les portes falses,

tot allò que s'ha encobert li atrau com el seu món, la seua seguretat, el seu alleugeriment; entén de callar, de no

oblidar, d'esperar, d'enxiquir-se i humiliar-se transitòriament. Una raça de tals hòmens del ressentiment acabarà

necessàriament per ser més intel·ligent que qualsevol raça noble, venerarà també la intel·ligència en una mesura

del tot distinta: a saber, com la més important condició d'existència, mentres que, entre hòmens nobles, la

intel·ligència fàcilment té un delicat deix de luxe i refinament: en aquests precisament no és la intel·ligència ni

de bon tros tan essencial com ho són la perfecta seguretat funcional dels instints inconscients reguladors o fins i

tot una certa falta d'intel·ligència, així per exemple el valerós llançar-se a cegues, bé siga al perill, bé siga a

l'enemic, o aquella entusiasta sobtadesa en la còlera, l'amor, el respecte, l'agraïment i la venjança, en la qual

s'han reconegut en tots els temps les ànimes nobles. El mateix ressentiment de l'home noble, quan en ell apareix,

es consuma i esgota, en efecte, en una reacció immediata i, per això, no enverina: d'altra banda, ni tan sols

apareix en innumerables casos en què resulta inevitable la seua aparició en tots els dèbils i impotents. No poder

prendre's molt de temps seriosament els propis contratemps, les pròpies malifetes, tal és el signe propi de

naturaleses fortes i plenes, en les quals hi ha una sobreabundància de força plàstica, remodeladora,

regeneradora, força que també fa oblidar. Un home així s'espolsa d'un sol colp molts cucs que en altres, en canvi,


5/32


nien subterràniament; només ací és també possible una altra cosa, suposant que ella siga en absolut possible en

la terra, l'autèntic ‘amor als seus enemics'. Quant de respecte pels seus enemics té un home noble! i aqueix

respecte és ja un pont cap a l'amor... L'home noble reclama per a si el seu enemic com una distinció seua; no

suporta, en efecte, cap altre enemic que aquell en què no hi ha res que menysprear i sí moltíssim que honrar! En

canvi, imaginem-nos ‘l'enemic’ tal com el concep l'home del ressentiment - i just en això resideix la seua acció, la

seua creació: ha concebut l'‘enemic malvat’, ‘el malvat’, i això com a concepte bàsic, a partir del qual s'imagina

també, com a imatge posterior i com a antítesi, un ‘bo’: ell mateix!...”

F. Nietzsche, La genealogia de la moral, 10

3. SÒCRATES

3.1. VIDA (469-399 a.C.)

Sòcrates personifica un dels moments crítics del pensament que retorna a ell mateix. El seu principi consisteix a que l’home descobrisca a partir d’ell mateix tant la finalitat dels seus actes com la finalitat última de l’Univers, que arribe a través d’ell mateix a la veritat.

HEGEL, Lliçons d’història de la filosofia.

Sòcrates va nàixer el 469 a.C., fill d’un escultor i una comare (matrona). No era, per tant, de família noble ni rica. Tampoc era molt agraciat físicament: És sabut que la fesomia de Sòcrates indicava un temperament dominat per les passions lletges i baixes, que el seu esperit va saber refrenar i governar (Hegel, op. cit.).

Va destacar com a soldat pel seu menyspreu del perill i el seu heroisme. De vegades entrava en un estat de concentració intensa semblant al somnambulisme: En esta inhibició física en que el jo interior abstracte s’abstrau del ser corporal concret de l’individu veiem, traduïda en forma externa, la profunditat del seu esperit. Veiem en ell la interiorització de la consciència, que en Sòcrates cobra per primera vegada existència antropològica (Hegel, op.cit.).

Es va passar la vida deambulant pels carrers i la plaça pública (àgora) xarrant sense parar sobre les seues concepcions ètiques amb els joves. La seua dona Jantipa, naturalment, no estava massa contenta.

El varen acusar d’ateisme i d’impietat: “L’acusaren de que no considerava com a déus els que el poble atenés considerava com a tals i pervertia a la joventut” (Xenofont, Apologia de Sòcrates). Els jutges el van declarar culpable i li donaren a triar la pena (multa, desterro o mort). Sòcrates es va negar a adjudicar-se un càstig perquè equivalia a reconéixer la seua culpabilitat i submissió als jutges. Es va negar a sotmetre’s al poder del poble, a humiliar-se davant d’ell, a suplicar una pena atenuada. Va desafiar al seu poble, oposant a la resolució judicial la veu de la consciència. Òbviament, va ser condemnat a mort, la pena recomanada pels jutges. Heroi i màrtir: pot ser el que ell volia.

El que Nietzsche hi veu en eixa actitud és una supèrbia malaltissa:

Sòcrates pertanyia, per la seua ascendència, al més baix del poble: Sòcrates era plebs. Se sap, fins i tot es veu encara, que lleig era. Però la lletjor, de per si una objecció, era entre els grecs quasi una refutació. Era Sòcrates realment un grec? Amb prou freqüència la lletjor és expressió d’una evolució creuada, destorbada per l'encreuament. En altres casos apareix com una degeneració. Els antropòlegs criminalistes ens diuen que el criminal típic és lleig: monstrum in fronte, monstrum in animo. Però el criminal és un degenerat. Era Sòcrates un criminal típic?

Va arribar a comprendre-ho ell, el més intel·ligent de tots els que s’han enganyat a ells mateixos? Ho va demostrar amb la saviesa del seu valor per a morir? ... Sòcrates volgué morir: no Atenes, ell fou el que es va donar la copa de verí, ell va forçar a Atenes a donar-li-la... Sòcrates no és un metge, es va dir en veu baixa a si mateix: únicament la mort és un metge ... Sòcrates no va ser sinó una llarga malaltia.

Nietzsche, El crepuscle dels ídols

3.2. DOCTRINA

Dogmatisme. Intel·lectualisme moralExisteixen veritats absolutes en l'àmbit de la moral, ideals imperibles que qualsevol persona pot

conèixer perquè hi són a l'interior de cadascú. Però per descubrir-los cal un esforç personal de reflexió racional el més pura possible, en la que no intervinguen altres desitjos, necessitats i impulsos que els que


6/32


provenen de l'intel·lecte. Cal una vida ascètica (austera): un esforç constant i sistemàtic per a atènyer la perfecció ètica per mitjà de la repressió de les passions, la renúncia al plaer i, fins i tot, la mortificació corporal exercitant la virtut i el recolliment interior (coneix-te a tu mateix). Aquest és l’única camí per a assolir la llibertat moral de la raó.

Dit d'una altra manera, només el savi pot ser virtuós i només el virtuós pot ser savi. La Virtut és Saviesa i la maldat ignorància (intel·lectualisme moral). La fórmula socràtica "Ningú és dolent voluntàriament" es retroba amb freqüència en els Diàlegs de Plató. La exposició més clara és la de Timeu 86e: "Tot allò que s'atribueix a la impotència per a dominar els instints, és a dir, tot allò que es retrau a la gent dolenta, com si voluntàriament ho feren, és una acusació injusta. Doncs ningú es dolent voluntàriament. No és sinó per l'efecte d'alguna disposició maligna del cos o d'una educació mal regulada que l'home viciós es converteix en tal. Tot home, en efecte, té al mal per enemic i el mal li ve a pesar seu".

Tal vegada la proposta més revolucionària de Sòcrates és que tots el homes hi poden arribar, només és tracta de despertar l'intel·lecte endormiscat pels prejudicis socials o les passions físiques. En conseqüència, la tasca del mestre no és tant transmetre coneixements, ensenyar, com ajudar a que el deixeble arribe per ell mateix al coneixement mitjançant un mètode adequat. En el diàleg de Plató anomenat Menó, per exemple, Sòcrates aconsegueix, mitjançant les preguntes adients, que un esclau arribe per ell mateix als fonaments de la Geometria que mai havia aprés.

Conseqüència d’aquesta postura és el seu rebuig de l'escriptura: Sòcrates no va escriure res perquè allò escrit es converteix en doctrina, imposició externa, imperatiu:

"Allò escrit té quelcom de terrible, Fedre,..., si l'interrogues sobre alguna cosa del que diu, amb la intenció d'aprendre, dona a entendre una sola cosa i sempre la mateixa. A més, una vegada escrits, els discursos circulen tots per tot arreu, entre els entesos tant com entre aquells als que no interessen en absolut, i no saben a qui han de dirigir-se i a qui no..." (PLATÓ, Fedre 275b).

Per això l'única forma de fer filosofia es la discussió, el diàleg que ens ajude a reconèixer els conceptes morals bàsics. Un coneixement, que com hem dit abans, comporta necessàriament la virtut.

3.3. MÈTODE: el diàlegL'estructura dels suposats diàlegs socràtics, transcrits pel seu deixeble Plató1, representa el moment

pràctic del seu pensament: tota investigació (què és la Bellesa, el Valor, l' Amistat, la Pietat, etc.) ha de començar pel reconeixement de la pròpia ignorància, ha de començar de zero ("La saviesa (Phronesis) ... consisteix en saber què és el que un sap, però sobretot què és el que un no sap" Càrmides 167a), perquè el que creiem saber sobre qualsevol qüestió és sempre producte tant de la societat concreta en la que vivim (prejudicis, tòpics, "el que es diu") com de les nostres característiques individuals (la nostra experiència, les nostres passions, etc.). Tanmateix, les paraules, els conceptes, tenen un significat veritable, autèntic, més enllà del context convencional (societat i individu) en el que apareixen.

Les dues parts del diàleg: la ironia i la maièutica

I. La ironiaPer això, per a arribar-hi ens hem d’allunyar de les certeses que la quotidianitat ens proporciona. I no

es gens fàcil. El mestre ha d'utilitzar un mètode, de vegades cruel, per a enfrontar al deixeble amb les seues contradiccions. Es tracta de la IRONIA (la primera part del diàleg): Sòcrates demana successives definicions d’un concepte (la Bellesa, per exemple) que rebat successivament perquè són definicions empíriques: "La bellesa (li diu Hipies), Sòcrates, si hem de parlar en veritat, es una dona bella", t’equivoques, respon Sòcrates, no es tracta de "què cosa és bella, sinó què és la bellesa en si, l'essència de la bellesa" (Hipies Major 287d).

En aquesta refutació, utilitza tots el recursos de la sofística: La burla i el sarcasme, per exemple. Com quan discuteix amb Hipies sobre la bellesa relativa de dos

culleres, una d'or i un altra de fusta de figuera: "Quina de les dos culleres convé a les llegums i a l'olla? No és clar que la de fusta de figuera? Doncs li dóna al puré un aroma més agradable i, al temps, no corre el perill de trencar l'olla, vessar el contingut i apagar el foc, privant als convidats d'un gustós plat,..., de manera que, en la meva opinió, la cullera de pal es més bella que la d'or, a no ser que tu digues un altra cosa...". (Hipies Major 291a)

1 De fet, Sòcrates és el conductor de gairebé tots els diàlegs de Plató, però tradicionalment només es considere real el Sòcrates de les primeres obres, a saber: Apologia (Sòcrates es defensa de l'acusació d'impietat), Critó (Mort de Sòcrates, els seus deures com a ciutadà), Hipies menor (Sobre la falsedat), Laques (Sobre el Valor moral), Càrmides (Sobre la Saviesa), Eutifró (La Pietat), Hipies major (La Bellesa), Lisi (L'amistat), Ió (Homer, la poesia).


7/32


La ironia front a l'arrogància: (Sòcrates a Hipies) "Arribes en molt bona hora per a explicar-me què és la bellesa...Doncs és evident que tu domines el tema i que éste no és sinó una molt petita part del molts coneixements que posseeixes. (Hipies) - Sí, és cert, Sòcrates. I afegiria que és tracta d'un assumpte que no ofereix dificultat alguna" (Ibid. 287a) La reducció a l’absurd: (Sòcrates) "A esta qüestió em respons presentant-me una bellesa que, segons el que acabes de dir, igual podria ser bella que lletja..." (Ibid.289d)

El deixeble queda, a la fi, enfrontat amb el ridícul i la perplexitat: (diu Laques, després que Sòcrates li ha rebatut les seves definicions de Valor), "No estic habituat a esta classe de discursos, i estic certament despagat pel que he dit i, fins i tot, irritat per no saber expressar el que pense. Doncs em sembla que tinc una idea del que és el Valor, però no sé per quin art em fuig, de manera que la meva paraula és incapaç de apresar-la i formular-la" (Laques, 194a).

Només sap que no sap res, però, en tant que sap que no sap, pot desitjar saber. S'ha acomplert la part negativa del diàleg, el reconeixement de la pròpia ignorància.

II. La maièutica (coneix-te a tu mateix)Comença aleshores la segona part del diàleg, del mètode, allò que Sòcrates anomena MAIÈUTICA2: una

segona tanda de preguntes-respostes destinada a que els interlocutors reflexionen, ja lluny de prejudicis i tòpics, sobre el tema d'estudi. La tècnica sol seguir un procés inductiu: la relació dels casos particulars en els que el concepte està implicat permet abstraure, a partir del que tenen en comú, una definició universal de la idea. De vegades el diàleg només arriba a una definició provisional. Es secundari. El que l'interessa a Sòcrates és l'exercici, la recerca, la lluita contra els prejudicis socials o les necessitats alienes a l'intel·lecte, en la seguretat de que qualsevol ésser racional ha d'arribar al mateix resultat. Doncs el saber, en certa manera, és descobrir el que ja duem al nostre interior, com si aprendre fos en realitat recordar.

2 Del grec <Maieutikós>: expert en parts (Comare). La professió de la mare de Sòcrates. La metàfora es molt expressiva: tal com sa mare ajudava a parir, així el mestre assisteix al "donar a llum" dels seus deixebles ajudant-los a exterioritzar el que duen en el seu interior, el que ja saben però no recorden fins que algú els fa memòria.


8/32


4. PLATÓVa concebre amb tota la seua veritat el principi del seu mestre segons el qual tota l’essència

resideix en la consciència, ja que, d’acord amb ell l’absolut ha de buscar-se en el pensament i tota realitat és pensament. Un pensament que abraça en una unitat tant la realitat com el pensar en el moviment de la ciència. HEGEL, op. cit.

1. VIDA I OBRES

1.1. VIDA (430-348 a.C.) De família aristocràtica, el seu verdader nom era Aristocles, però se'l coneixia per Plató (degut,

potser, a l'amplària de les seues esquenes). Es va iniciar en la filosofia de la mà de l'heracliteu Cratil, però el fet que marcaria definitivament la seua vida i l'estil dels seus escrits (en forma de diàlegs) va ser la seua trobada, quan tenia 20 anys, i durant vuit, amb Sòcrates. Després de la mort del seu mestre, va deixar Atenes per a dirigir-se a Megara i, després, cap al 388, al sud d'Itàlia, on va entrar en contacte amb el pitagòric Arquites a Tarent, gràcies al qual el pitagorisme estarà molt present en la doctrina de Plató. De fet, va adquirir gran part de la biblioteca pitagòrica que, posteriorment, constituirà la base de la biblioteca de l’Acadèmia platònica. Sempre va estar en el seu ànim intervenir en la realitat social i política. Però després de la injusta i vergonyosa condemna i execució de què va ser objecte Sòcrates, va decidir abandonar l'exercici de la política. No obstant, va fer un primer intent de posar en pràctica els ideals que tenia sobre la república, a Siracusa, sent tirà Dionís I. Els seus propòsits es van vore frustrats. Per intrigues del mateix Dionís, Plató va ser venut com a esclau, i aquest hauria sigut el seu destí si Anníceris, antic condeixeble seu, no l'haguera reconegut i pagat el seu rescat. A la tornada a Atenes, Plató va voler tornar a Anníceris els diners del seu rescat, però aquest no els va acceptar. Amb aquells diners Plató va adquirir uns terrenys en els jardins on estava instal·lat el santuari a l'heroi Academ, de qui prendria el nom l'escola que hi va fundar: "Acadèmia". L'Acadèmia d'Atenes pot ser considerada com la primera universitat d'Europa, perquè no sols s'ensenyava filosofia, sinó també altres ciències, com astronomia, matemàtiques, harmonia, etc. L'Acadèmia va perdurar fins a l'any 529 d.C. (gairebé mil anys), quan l'emperador Justinià va manar clausurar-la. Dues vegades més va intentar Plató portar a la pràctica els seus ideals polítics: amb Dionís II i amb Dió (en el 361 a.C.), qui va requerir els seus serveis. Dió acabaria assassinat, i Plató passà algun temps en la presó. En avant, es va entregar definitivament a la labor filosòfica com a mestre de l'Acadèmia i als seus escrits. Va morir l'any 348 i va ser soterrat en els jardins de l'Acadèmia.

1.2. OBRES

- LA FORMA DIALOGADAGairebé totes les obres de Plató tenen forma de diàleg.

- Pot ser, òbviament, com a homenatge a Sòcrates: Sòcrates ha mort; la ciutat l’ha matat i convertir-lo en protagonista de diàlegs era una manera de reivindicar-lo. Els qui volien silenciar-lo es trobaran ara amb un Sòcrates que no callarà mai. - També és expressió de una forma de vida: el diàleg s’ajusta a les necessitats de comunicació de la comunitat grega. Per al grec la vida és inseparable de l’Àgora. Enraonar ocupa una bona part de la vida del ciutadà. A través del diàleg platònic podem fer un tast de la vida quotidiana a Atenes.

- A més explicita una forma de filosofar: Plató concep la filosofia com una tasca inacabada i inabastable, una constant recerca provisional de la veritat que mai arriba al seu final. De fet, la biografia teòrica de Plató dóna testimoni d’aquest constant exercici de l’autocrítica. El diàleg consisteix en un intercanvi de preguntes i respostes orientades a través del qual hi ha una recerca en comú de la veritat. Té sempre un caràcter ascendent: s’inicia amb les opinions i es va passant progressivament al coneixement de la Idea. Un esforç de purificació de l’enteniment. Un esforç de purificació de l’ànima. Un esforç de coneixement: de l’opinió a la ciència.

- LA DIALÈCTICA Els diàlegs socràtics, recordeu, eren una conversa orientada a la recerca de la veritat; amb Plató el concepte de dialèctica es complica un poc més. La dialèctica no només té com a finalitat (com en Sòcrates) ajudar-nos a passar de l’opinió a la idea, sinó que es configura, a més, com un tipus de ciència, com un saber rigorós: la dialèctica platònica és un híbrid de diàleg socràtic i lògica parmenídia. És la ciència suprema per damunt de les matemàtiques.


9/32


- QUATRE ETAPES: Els diàlegs platònics solen classificar-se en quatre fases o etapes cronològiques. I. OBRES JUVENILS O SOCRÀTIQUES Transcripcions més o menys fidels de diàlegs de Sòcrates Apologia: Sòcrates es defensa de l'acusació d'impietat / Critó: mort de Sòcrates, els seus deures com a ciutadà / Hipies menor: sobre la falsedat / Laques: sobre el Valor moral / Càrmides: sobre la Saviesa / Eutifró: la Pietat / Hipies major: la Bellesa / Lisi: l'amistat / Ió: Homer, la poesia

II. OBRES DE TRANSICIÓ. POLÈMICA CONTRA ELS SOFISTES Protàgores: sobre la virtut Gòrgies: contra la retòrica, tècnica de persuasió per a la que és indiferent la tesi a defensar o el tema a tractar. Eutidem: contra l’erística, art de lluitar amb paraules, refutant qualsevol afirmació siga veritable o falsa. Cratil: contra el verbalisme. Sobre la naturalesa del llenguatge: per als sofistes és mera convenció, per a Cratil té un origen natural, per a Plató és una producció humana però no és arbitrària.

III. OBRES DE MADURESA. LA DOCTRINA DE LES IDEES Menó: sobre l’anamnesi Fedó: sobre la immortalitat de l’ànima Fedre: sobre la bellesa Banquet (Simpòsium): sobre l’amor

La República (10 llibres): la societat ideal, la comunitat perfecta

IV. OBRES DE VELLESA: - Diàlegs autocrítics:

Parmènides: sobre les idees Teetet: sobre la ciència Sofista: sobre el ser - Diàlegs finals: Timeu: la cosmogènesi Críties: l’Atlàntida

Les Lleis: l’Estat


10/32


4.2. L’EXPLICACIÓ DE LA NATURALESA DEL COSMOS

4.2.1. ELS PITAGÒRICS: ELS NÚMEROS

"Foren els pitagòrics els primers en conrear les matemàtiques i fer-les progressar... fins al punt de pensar que els principis de les matemàtiques eren els principis de totes les coses,..., que els elements dels números eren els elements de tots els éssers i que el cel era harmonia i nombre." [ARISTÒTIL, Met., 985b23]

"Pitàgores afirma que la naturalesa del nombre és 10, doncs tots els homes conten fins a 10 i retornen després a la unitat. Afirma també que la força del 10 rau en el 4 i en la tètrada, en la mesura en que sumant els quatre primers números s'obté el número 10..." [AECI, I 3,8]

L’explicació pitagòrica del Cosmos, com la de Plató, té caràcter idealista perquè l’origen, el substrat i la causa de tot són els números, és a dir, un element de caràcter no material, abstracte,..., ideal. Dit d’una altra manera, l’autèntica naturalesa del Cosmos està oculta i és descoberta per la raó, de vegades fins i tot contradient el que l’experiència sensible ens manifesta.

En concret, Pitàgores troba la clau de l’Univers en el número 10, estructurat en forma de triangle. Cal pensar en els números pitagòrics geomètricament, és a dir, en l’espai, no aritmèticament, en el temps. Per exemple, el producte de dos factors iguals és un número quadrat (1, 4, 9, 16). Hi ha nombres triangulars (1, 3, 6, 10). Dos triangulars formen un quadrat (3+6=9). Un número de tres factors és un sòlid, si els tres factors són iguals, se denomina cub: 23. Un número piramidal és la suma d’una sèrie de quadrats: 1+4, 1+4+9. El número 10 és triangular (1+2+3+4=10) i s’anomena DÈCADA o TETRAKTYS. En ell trobem, segons Pitàgores, la raó simbòlica i mística de totes les coses. Per exemple, els quatre primers números, que fan 10, expliquen el desenvolupament de les matemàtiques: l’u és el punt, la unitat (Aritmètica); el dos és la línia i el tres la superfície més senzilla: el triangle (línia i superfície són la Geometria plana o bidimensional); el número quatre, en fi, és la piràmide de base triangular, el tetraedre, és a dir, la figura de tres dimensions més senzilla (geometria tridimensional). De manera que la Tètrada o Tetraktys explica simbòlicament totes les disciplines matemàtiques i en l’ordre adequat: Aritmètica, Geometria plana i Geometria tridimensional o estereometria. De fet també explica més coses: en els quatre primers nombres hi és, místicament i simbòlicament la naturalesa de l’Univers: és la clau que ens permet obrir la porta de l’autèntica saviesa.

4.2.2. PLATÓ: LES IDEES, FORMES O ARQUETIPS I LA MATÈRIA

En el diàleg Timeu, una de les últimes obres de Plató, explica de manera bastant entenedora la naturalesa del Cosmos, és a dir, l’origen, substrat i causa de tot i ho fa seguint algunes de les indicacions bàsiques del pitagorisme. És, per a nosaltres, una forma senzilla d’entendre la teoria de les idees i alguna de les concepcions bàsiques dels pitagòrics, una de les arrels més importants de la concepció platònica del Cosmos. L’univers és una obra d’art i, per tant, cal un artista (el demiürg, Demiourgós: artesà). Admirats davant la bellesa del cosmos (Rep. VII, 11), en especial del cosmos celeste, ens dona la impressió com si un artesà hagués plasmat, copiat, reproduït en la matèria uns models immaterials intel·ligibles. Hi ha un model perfecte (idea, cosmos, ordre) que materialitzat (matèria, caos, desordre), dóna lloc al cosmos sensible, a l’univers visible, què és bell i ordenat perquè participa de l’intel·ligible (n’és una còpia), però que també és desordre, caos i lletjor en tant que matèria i, per tant, esdevé, passa i és efímer. Es tracta de la teoria de les idees: les formes, perfectes i immutables (com els números pitagòrics) configuren un món intel·ligible i, reproduïdes en la matèria (en l’espai i el temps), donen lloc al món sensible.

Amb les seues paraules: Cal recordar aquests tres gèneres de Ser: allò que naix (el món sensible), allò en la qual cosa naix (la matèria) i allò a la semblança de la qual cosa es desenvolupa açò que naix (el món intel·ligible). I convé comparar el receptacle a una mare, el model a un pare i la natura intermèdia a un nen. Per una banda, el model, paradigma, arquetip, forma o idea; el Món intel·ligible, l’univers invisible: Existeix una primera realitat, allò que té una forma immutable, allò que ni naix ni pereix, allò que no admet cap element alié, que no es transforma en altra cosa, que no es pot veure ni percebre amb cap altre sentit, allò que només l’intel·lecte pot contemplar. Per altra, la matèria eterna, amorfa, desordenada, caòtica, receptacle universal: Hi ha un segon gènere, el lloc: es etern i proveeix d’un emplaçament a tot allò que naix.


11/32


Una segona realitat (el cosmos sensible, l’univers visible) du el mateix nom (que el cosmos intel·ligible): és semblant a la primera, però cau sota els sentits, naix, està en moviment, desapareix de seguida i és accessible a l’opinió adjunta a la sensació (Timeu, 50b-52a). A més, Plató, en el Timeu insisteix en les idees, formes o paradigmes de caràcter matemàtic: per exemple, pel que respecta als quatre elements, el foc té l’estructura d’un tetraedre (pyr - pyramis), la terra té forma de cub, l’aire d’octaedre i l’aigua d’icosaedre.

4.3. LA TEORIA DE LES IDEES

4.3.1. LA DOCTRINA DE L’ÀNIMA

A. L’ANAMNESI O REMINISCÈNCIA (MENÓ): Aprendre és recordar. Una síntesi de Sòcrates i Pitàgores. Per una banda Sòcrates: el coneixement és a l’interior de cadascú.

La virtut no es pot ensenyar. L’educació no és adoctrinar sinó dialogar: només el diàleg permet que el mestre ajude a que l’alumne done a llum el que porta en el seu interior (Maièutica. ‘Coneix-te a tu mateix’). Per altra banda, Pitàgores: som éssers duals, un principi immaterial i immortal d’origen celeste (l’ànima) tancat com en una presó en un cos material; l’ànima ja ho ha “vist” tot, ella pertany al món de la veritat, però tancada en el cos ho oblida: el cos és l’oblit. Aprendre és recordar qui és en realitat i saber-ho li permet retornar a la seua autèntica natura. La doctrina platònica de l’anamnesi o reminiscència és una síntesi de les dues. Afirma que aprendre és recordar el que ja sabem però hem oblidat perquè l’ànima, que és un principi intel·ligible i pertany al món de les idees, està tancada en un cos. I el cos és foscor, ignorància, perquè la informació que rebem al seu través (a través dels òrgans sensorials) és errònia, imperfecta, una mala còpia degradada de l’autèntica realitat intel·ligible. L’educació, per tant, no consisteix en “infondre vista a uns ulls cecs”, és a dir, no es tracta d’introduir coneixements on no hi ha, sinó “corregir la posició per que mire en la direcció correcta”. Cal girar l’ànima tota sencera per que mire “cap a amunt”, cap al món intel·ligible (Rep. VII, 4-5).

B. LA IMMORTALITAT DE L’ÀNIMA (FEDÓ) - Dualisme: l’ésser humà és una realitat dual composta d’un principi immaterial i immortal (la psyché, l’ànima), i d’un element material (el soma, el cos). - Immortalitat: preexistència i supervivència de l’ànima; l’element immaterial preexisteix al cos i el sobreviu.

"Els egipcis foren els primers en mantenir aquesta doctrina: que l'ànima de l'home és immortal, i que, en morir el cos, s'introdueix en un altre ésser animat que naix aleshores; després d'haver recorregut tots els animals terrestres, aquàtics i aeris, s'introdueix de nou en un cos humà que naix. El cicle dura tres mil anys. La teoria la van professar alguns grecs com si fora pròpia d'ells." [HERODOT, II 123] "Entre totes les seves (dels Pitagòrics) declaracions, les més conegudes són, en primer lloc, que l'ànima és immortal; en segon lloc, que es transforma en altres classes d'éssers vius; que, a més, totes les coses que han esdevingut tornen a repetir-se segons determinats períodes, i que, en conseqüència, res no hi ha realment nou; i, a la fi, que tots els éssers vius han de ser considerats com a parents entre ells." [PORFIRI, Vida de Pitàgores, 19]

És la doctrina de la metempsicosi o transmigració de les ànimes d’origen egipci, tal i com s’exposa en el Llibre dels morts, tot i que sistematitzada pels pitagòrics: l’ànima, que viu feliç entre els estels, comet algun crim, falta o pecat (normalment relacionat amb la supèrbia, o amb voler saber massa) i és castigada a encarnar-se, a existir en un cos: de viure entre els déus, els astres, la llum, la ingravidesa, la part de dalt, és castigada a viure en l’Hades, la foscor, la brutor sublunar, en la matèria pesada i gràvida, la part de baix. En esta existència-càstig recorre els quatre estats de la matèria (terra, aigua, aire i foc) en ordre de progressiva lleugeresa i lluminositat encarnant-se en un animal de cada classe (per exemple, un porc, un dofí, un àguila i un ésser humà) en un camí de progressiva purificació (neteja) de la brutor de la matèria i el crim. Quan arriba al quart estat, el d’ésser humà, té l’oportunitat de retornar entre els estels, la seua llar, perquè en morir el cos l’ànima és sotmesa a judici i si ha viscut d’acord amb la virtut, retornarà al seu lloc propi, però si no és el cas, si viu en el vici i rebolcant-se en el fang torna enrere en l’escala de les reencarnacions segons la gravetat dels seus vicis. L’única diferència entre Pitàgores i Plató rau en que per a Pitàgores les ànimes són estels (matèria etèria però matèria a la fi) i el seu lloc propi és el cel estelat, mentre que per a Plató l’ànima és


12/32


immaterial i per tant no està en cap lloc ni és perceptible pels sentits: pertany al món intel·ligible, a l’univers invisible. - Unió accidental i antinatural amb el cos. Les altres característiques de l’antropologia platònica se’n dedueixen de l’anterior: la unió d’ànima i cos és accidental, contingent, no necessària, merament possible, podria no haver passat, resultat d’un accident, fortuïta; no hi ha res en la natura de l’ànima, en la seua essència que l’aboque a haver d’existir en un cos. La somatització és un càstig pel crim comés, una reclusió (el cos és una presó, una tomba, un sepulcre). De fet és una unió antinatural: l’ànima és el contrari del cos material i mortal (fosc, pesat, brut, baix, humit, impur, etc.) i el seu lloc propi és el món intel·ligible i l’activitat pròpia la seua contemplació. Per aixó, l’home ha de controlar al màxim, alliberar-se del cos, tant per a poder conéixer com per a poder ser virtuós, perquè ... - L’ànima és el principi del coneixement racional: l`ànima és la seu de la intel·ligència i només el coneixement intel·ligible ens permet arribar a la veritat (episteme), mentre que el coneixement sensible és fals, il·lusori, engany, mentida, somni, ignorància (doxa), és la experiència sensible que prové dels òrgans corporals, dels sentits. Per tant, per a conéixer, cal ser virtuós, és a dir … - Purificar-se de les exigències del cos, netejar-se de la brutor: el procés de coneixement també és un camí de perfecció moral, adquirir el coneixement és també adquirir la virtut perquè la virtut és la saviesa (Sòcrates). La moral platònica és basa en una ètica intel·lectualista: no hi ha virtut en la innocència o en la ignorància, per a ser virtuós cal saber; i té caràcter ascètic: com deia Sòcrates és necessari un esforç personal de reflexió racional el més pura possible, en la que no intervinguen altres desitjos, necessitats i impulsos que els que provenen de l’intel·lecte. Cal una vida austera: un esforç constant i sistemàtic per a atènyer la perfecció ètica per mitjà de la repressió de les passions, la renúncia al plaer i, fins i tot, la mortificació corporal exercitant la virtut i el recolliment interior. Aquest és l’única camí per a assolir la llibertat moral de la raó.

C. LES TRES PARTS DE L’ÀNIMA (FEDRE)- El problema de la comunicació amb el cos (dualisme moderat).

A qualsevol concepció dualista de l’ésser humà, inclosa la de Plató, se li planteja el problema de la comunicació de l’ànima i el cos. L’ànima és un element de caràcter immaterial, sense dimensions, no quantificable, ni mesurable, que no hi és en cap lloc, perquè si estigués en algun lloc es podria mesurar i tot allò quantificable és material ... però l’ànima és immaterial. On és l’ànima? Com interacciona amb el cos, com li dona les ordres?, com rep la informació dels òrgans dels sentits i les influències del cos, les passions? Ha d’haver algun lloc on puguen estar en contacte (la hipòfisi?, dirà Descartes)... però l’ànima no està en cap lloc.

Aquest problema serà especialment greu en el segle XVII amb el Racionalisme (que, a diferència de Plató, defensa un dualisme radical): René Descartes serà incapaç de resoldre’l i donarà lloc a una sèrie de curioses solucions, les de Spinoza, Malebranche i Leibniz. Plató és més subtil i troba la solució en plantejar un dualisme moderat: l’ànima no és simple sinó que té tres parts. LOGOS (part racional), THYMOS (irascible) i EPITHYMIA (concupiscible) de progressiva materialitat. El LOGOS és la part més pura de l’ànima, la part racional, immaculada de matèria; la seu de la intel·ligència. El THYMOS és la part irascible, la força de voluntat capaç de dur a terme les decisions del logos, la persistència en l’esforç, el vigor, la constància, la fermesa. L’EPITHYMIA és la part concupiscible, apetitiva de l’ànima que rep les influències directes del cos amb el que està en contacte; és per tant la seu de les passions i les necessitats físiques, els afectes i les emocions. La part a controlar de forma intel·ligent.

Des de la part més pura i intel·ligible (el logos) fins a la part més baixa, la concupiscible (l’epithymia) hi ha un procés degeneratiu que fa que aquesta tinga una naturalesa propera a la del cos: amb la seua cara superior està en contacte amb el thymos, l’irascible, mentre que amb la part inferior està en contacte amb el cos i les seues influències passionals. De manera que la solució platònica al problema de la comunicació entre les substàncies consisteix en interposar entre l’ànima pròpiament dita (el logos diví immaterial) i el cos, dos estrats de progressiva materialitat que comuniquen les dues parts per natura incomunicables (És per aixó que Descartes, que creurà en la simplicitat de l’ànima, serà incapaç de resoldre el problema).

Plató exposa esta concepció triple de l’ànima en el diàleg FEDRE mitjançant la metàfora del CARRO AMB ALES (una biga o carro tirat per dos cavalls amb ales): l’ànima humana és com un carro conduït per un auriga i tirat per dos cavalls, un dels quals és de color negre i té tendència a anar cap avall, mentre que l’altre, de color blanc, té tendència a anar cap amunt; si deixarem els cavalls lliures seguir la seua tendència natural el carro voltaria, es desequilibraria perquè tots dos tenen tendències contraposades; tanmateix és l’auriga, el conductor qui, subjectant per les regnes tots dos cavalls, equilibrant totes dues tendències contraposades, fa que el conjunt vole en línia recta sense desequilibrar-se.


13/32


Aquesta descripció al·legòrica de l’ànima humana és la mateixa que farà Freud del psiquisme humà: un delicat equilibri que el JO estableix entre les tendències instintives de l’ALLÒ (eros: el plaer, la libido, el sexe; thanatos: la violència, la mort, l’agressivitat) i les tendències repressives del SUPER JO (les normes morals, la mala consciència, el jo ideal, el policia de l’ànima).

Pot resultar útil el següent esquema de la relació entre les parts de l’ànima, la moral (les virtuts) i la política (les classes socials)

Fedre Parts de l’ànima Virtuts

JUSTÍCIA

Política

AURIGA LOGOS PHRONESIS SAVIS

CAVALL BLANC THYMOS ANDREIA AUXILIARS

CAVALL NEGRE EPITHYMIA SOPHROSYNE TREBALLADORS

D. LA MORAL PLATÒNICA La moral platònica és, com a conseqüència, una moral ascètica, basada en el domini del cos i intel·lectualista: com en Sòcrates, virtut és igual a saviesa, només el que coneix la veritat pot actuar en conseqüència i per a poder conéixer-la cal ser virtuós. De tota manera, entre mestre i deixeble, hi ha diferències significatives.

La moral socràtica consisteix en un esforç constant i sistemàtic per assolir la perfecció ètica mitjançant la repressió de les passions i la renúncia al plaer, arribant, fins i tot, a la mortificació. La moral platònica, pel contrari, persegueix una vida justa, equilibrada i harmònica, com queda palés en la metàfora del carro amb ales. Seguint el precepte dèlfic (“la justa mesura”, de res en excés, in medio veritas) la virtut no consisteix en no fer, en reprimir les passions, sinó en assolir el punt mig entre l’excés i el defecte, entre el massa i el poc. Bàsicament es tracta de mantenir el control. El control intel·ligent.

Les virtuts fonamentals són quatre, d’acord amb la triple divisió de l’ànima; la quarta virtut, la justícia, és la conseqüència, l’equilibri resultant de les altres tres. La virtut del logos és la Phronesis (saviesa, prudència). El control intel·ligent de la pròpia conducta, davant l’impuls immediat mantenir la calma. L’autodomini. No es tracta tant de no fer, no actuar, sinó de fer-ho amb intel·ligència, mantenint sempre el control. La virtut del thymos és l’Andreia (fortalesa). La força de voluntat, la fermesa, la persistència en l’esforç. El vigor, l’autoconfiança, magnanimitat, jutjar-se dignes de grans empreses (sempre en la justa mesura). La virtut de l’Epithymia és la Sophrosyne (temperància). El domini de les passions, la mesura, conéixer els propis límits. La resultant d’aquestes tres virtuts és la Justícia (harmonia, equilibri). La persona que és prudent, forta i temperada, és justa, està en equilibri perquè cadascuna de les parts de la seua ànima fa la funció que li pertoca. Per tant la justícia consisteix en l’ordenació de les tres parts de l’ànima, de manera que cadascuna tinga la virtut que li correspon. I el mateix passa en la societat: la justícia social esdevé quan cada classe social fa el que li pertoca i és feliç fent-ho sense envair les competències de les altres. La justícia en Plató, per tant, té poc a veure amb la igualtat o la justícia distributiva. Té a veure més amb la música, és justa la nota ben afinada; quan cada corda està ben afinada, l’instrument està ben temperat i, aleshores, fa música.

- El model de savi: qualitats i virtuts del filòsof (cap.15) En el capítol 15, Plató fa una relació de les principals qualitats i virtuts de l’ideal de persona, el savi o la sàvia, que il·lustra el que acabem de dir. Calen aptituds intel·lectuals: interés per l’estudi, facilitat per a aprendre, bona memòria i capacitat de treball. Aptituds físiques: bellesa i salut. I virtuts: prudència, fortalesa (magnanimitat, fermesa, valentia), constància, infatigabilitat, temperància i justícia.

- Doncs bé – vaig dir – ara has de designar a qui hem d’ensenyar i de quina manera.- Evident – digué.

- Recordes la primera elecció de governants i quins eren els que triàrem? - Com no! – digué.- Doncs bé, precisament aquells són els que hem de triar: hem de preferir els més ferms [b] i més valents i, en la mesura del

possible, els més bells. A més se’ls ha de buscar no només generosos i seriosos, sinó també amb facultats adients per a esta educació.

- I quines són estes?- És necessari, bon amic meu – vaig dir -, que tinguen iniciativa per a l’estudi i no els resulte difícil aprendre. Perquè les ànimes

defalleixen molt més en els estudis ardus que en els exercicis gimnàstics, perquè es tracta d’una fatiga característica diferent a la del cos.


14/32


- És cert – digué.- [c] Cal buscar persones amb bona memòria, infatigables i treballadores. Si no fos així no consentirien en realitzar, a més dels

treballs corporals, un semblant aprenentatge i exercici.- Ningú no ho faria – va dir – tret que gaudira de tota classe de talents.- En efecte, l’error que ara es comet – vaig dir – i el descrèdit consegüent per a la filosofia prové, com abans déiem , del fet

que els que se li acosten no en són dignes, perquè no se li deurien apropar els bastards sinó només els fills legítims .- Com? – digué.- [d] En primer lloc - vaig dir - el que se li aprope no ha de ser coix en el seu amor al treball, és a dir, estimar-se’l per a la

meitat de les coses i no per a l’altra meitat. És el que passa quan un estima la gimnàstica i la cacera i li agrada fer tota classe d’exercicis físics i, en canvi, no s’estima aprendre, ni escoltar, ni investigar sinó que odia tota esta classe de treballs. També és coix el que estima el treball en sentit completament oposat.

- Gran veritat és la que dius – va contestar.- [e] Doncs bé – vaig dir – no consideraríem igualment com una ànima contrafeta respecte a la veritat aquella que, odiant la

mentida voluntaria i suportant-la amb dificultat i indignant-se molt quant altres menteixen, tanmateix accepta tranquil.lament la involuntària i no es disgusta quan alguna vegada es sorpresa en delicte d’ignorància, ans bé, s’hi rebolca como un porc en ella?

- És clar – digué.- [536a] També respecte a la temperança – vaig dir – i al valor i a la magnanimitat i a les altres parts de la virtut, és menester

tindre cura per a distingir el bastard del fill legítim. Perquè quan un particular o una polis no saben discernir en este punt, acaben per utilitzar de forma inconscient coixos i bastards ja com a amics, en un cas, ja com a governants en l’altre.

- Efectivament, és el que hi passa.- [b] Així doncs – vaig dir – hem de tenir molta cura en tot això; perquè si són homes ben disposats de cos i ànima els que

eduquem aplicant-los a tan importants disciplines i exercicis, la mateixa justícia res no ens podrà retraure i salvarem la ciutat i el sistema polític; però si els que s’apliquen a això són d’una altra mena passarà tot el contari i cobrirem la filosofia d’un ridícul encara més gran.

4.3.2. EL AMOR A LA BELLESA COM A IMPULS DEL CONEIXEMENT

Què és el que ens impulsa a conéixer? Per quin motiu encetem el llarg i difícil camí que ens du fora de la seguretat i el confort de la caverna? L’única resposta és l’amor, l’amor a la Bellesa; només el que està enamorat desitja conéixer per a explicar la bellesa que estima. És el que explica Plató en “El Banquet” i en alguna metàfora de República VII (cap. XIV: ‘l’atrau amb dolçor i l’eleva’). Aquest procés de coneixement té lloc en quatre fases de progressiva perfecció paral·leles a les de la caverna.

(Es tracta de) començar per les coses belles d’aquest món... i servint-se d’elles com d’escales, anar ascendint constantment, anant d’un sol cos a dos i de dos a tots i del cossos bells a les belles normes de conducta i d’aquestes a les belles ciències fins arribar a la ciència que no és d’altra cosa sinó de la bellesa absoluta i arribar a conéixer per últim allò que és la bellesa en si.

En la primera fase trobem l’amor més elemental i primari, sensible i fragmentari a una persona bella, el amor a un cos bell. Aquest amor no pot satisfer el nostre desig i ens acaba per decebre: és efímer, la bellesa física es deteriora amb rapidesa. Cerquem aleshores una bellesa superior que no es marcisca amb el temps, que dure més que un instant i construïm una bellesa corpòria ideal que ens permet superar la imperfecció individual. Un cànon de bellesa que podem plasmar en una estàtua, per exemple; també una dona ideal en el sentit de la Dulcinea del Quixot o la Laura de Petrarca. És el que es coneix com “amor platònic” que no cerca el contacte físic sinó l’admiració “espiritual” o poètica de l’ésser estimat.

Tanmateix, tampoc aquesta fase ens satisfà, perquè, tot i ser ideal o abstracta, encara en depén de referents sensibles i, per tant, subjectes a discussió i a decepció; per això cerquem una bellesa que s’allunye del món de l’esdevenir, del món sensible, el de la il·lusió i l’engany de l’aparença (de bellesa); és quan creuem la barrera que ens separa del món intel·ligible, quan accedim al món de la ciència i de la veritat i ens enamorem d’una bellesa no sensible que només apreciem amb l’intel·lecte: la bellesa de les ciències (eixa perfecta demostració matemàtica, eixa investigació apassionant) i de les belles normes de conducta (les accions virtuoses). No obstant aquesta bellesa, tot i que intel·ligible, encara no és la bellesa suprema: ens adonem que només es tracta d’una bellesa “adjectiva”, que necessita d’un altra cosa per a existir, que sempre es tracta d’un accident d’una substància. Cerquem aleshores, en la quarta i darrera etapa, una bellesa que no siga bellesa d’una altra cosa sinó bellesa en si, ja no bellesa adjectiva sinó substantiva (que existeix per ella mateixa i no en una altra cosa), cerquem, per tant, la idea, paradigma, arquetip o model de bellesa que subsisteix per ella mateixa:

La bellesa que no és bellesa d’alguna cosa sinó en ella mateixa, idèntica a ella mateixa i eternament existent; totes les altres coses belles participen d’ella en alguna mesura, encara que totes comencen a existir i pereixen, mentre que la bellesa mateixa no es veu afectada per cap alteració.

Ara bé, el problema es presenta quan pretenem conéixer aquesta bellesa en si: si no està en cap cosa i nosaltres només podem conéixer coses, de quina manera la podem conéixer si no pot ser objecte del nostre coneixement? De fet en l’etapa anterior, la de la bellesa de les ciències, sí que hi havia una distinció lògica entre subjecte que coneix i objecte conegut (la demostració matemàtica, per exemple); aquí el tipus de coneixement ha de ser per força diferent: ja no hi ha objecte, perquè tampoc hi ha subjecte, l’escissió, la separació entre tots dos ha estat superada en un síntesis superior, en una


15/32


experiència superior de la consciència: la experiència de la unificació; identificació amb la Bellesa. Una experiència que abraça la totalitat del ser i a la que només són capaces d’accedir algunes persones durant curts períodes de temps. Una experiència de identificació entre subjecte i objecte que també podem trobar, per exemple, en el budisme o en algunes experiències místiques. També hi ha la possibilitat d’accedir-hi (obrir les portes de la percepció, fer un viatge) ingerint substàncies. El camí de Plató és més difícil però sense efectes secundaris: la porta d’accés hi és al nostre interior i podem trobar-la amb un rigorós entrenament de l’intel·lecte.

4.3.3. EL CONEIXEMENT I L’EDUCACIÓ (REPÚBLICA VII)

A. L’AL·LEGORIA DE LA CAVERNA (Rep VII, 1-3) Quadro sinòptic:

LÍNIA AL·LEGORIA DE LA CAVERNA 516a Banquet 534a

EXTERIOR ALLIBERAT SOL BELLESA EN SINOESIS

DialècticaEPISTEME

Món

intel·ligible

SerFOC ENGANYADOR CEL NOCTURN

BELLESA DE LES

CIÈNCIES

DIANOIA

Matemàtiques

MUR TRANSPORTISTES COSES BELLESA IDEALPISTIS

Mitologia DOXA

Món sensible

EsdevenirFONS DE LA

CAVERNAPRESONERS

OMBRES,

REFLEXOSBELLESA D’UN COS

EIKASIA

Coneix. vulgar

Aquest quadre us ha de servir com a referència en qualsevol comentari que feu sobre el coneixement: cada filera vos permet explicar recolzant-vos en una o altra metàfora l’etapa de coneixement corresponent i, de dos en dos, la doxa o l’episteme.

B. L’EDUCACIÓ I EL GOVERN DELS FILÒSOFS (Rep VII, 4-5)

L’educació no consisteix en adoctrinar, en administrar coneixements des de l’exterior com feien els sofistes, sinó en buscar el coneixement a l’interior de cadascú (Sòcrates, anamnesi). No s’ha d’infondre la vista a uns ulls cecs sinó “girar-se, allunyant-se amb tota l’ànima de tot allò sotmés a l’esdevenir – de la mateixa manera que l’ull és incapaç de girar-se cap a la llum, deixant la tenebra, sinó amb el cos sencer – fins que es trobe en condicions d’afrontar la visió del ser i d’allò més brillant del ser, que és allò que anomenem bé, no és això? Sí. Es tracta, per tant, de l’art de descobrir de quina manera més fàcil i eficaç es pot aconseguir este canvi d’orientació, no per a infondre visió a l’òrgan, sinó perquè, tenint-la ja, corregisca la posició que no li permet mirar en la direcció correcta”.

Pel que respecta al GOVERN, no deuen governar els ignorants, òbviament, perquè hi són a la caverna, ni els malvats, els intel·ligents i dolents que, havent sortit de la caverna, hi tornen per a aprofitar-se’n per avarícia i ambició. Només han de governar els savis, els intel·ligents i virtuosos. El problema és que no tenen cap interés en fer-ho perquè no els atrauen els suposats beneficis que el poder procura, no els interessa ni el poder ni la riquesa (no tenen ni ambició, ni avarícia). Se’ls ha d’obligar a ocupar-se dels assumptes públics. En què es pot fonamentar la legitimitat d’eixa obligació? en una concepció col·lectivista de l’ésser humà, semblant als insectes socials: l’individu no és res, la col·lectivitat ho és tot i han estat educats per a ser reis i caps del col·lectiu; la felicitat individual no té cap sentit fora del conjunt, com en un rusc d’abelles o un formiguer, cadascú fa el seu paper i la seua existència no té cap sentit fora del col·lectiu: només quan el conjunt funciona amb ordre, harmonia i equilibri, tots i cadascun dels membres es beneficia i és feliç.

Per tant, han de governar aquells que no tenen cap interés en fer-ho i només hi ha una forma de vida que menyspree els càrrecs polítics: la de la filosofia.


16/32


C. LES CIÈNCIES PREPARATÒRIES (Rep. VII, 6-12)a. L’origen pitagòric de les ciències preparatòriesb. La secció de les ciències preparatòries en República VII

a. L’ORIGEN PITAGÒRIC DE LES CIÈNCIES PREPARATÒRIES: LA MÚSICA DELS ASTRES

"Cal també considerar la teoria exposada pels pitagòrics segons la qual el moviment dels astres produeix una harmonia pel fet que els seus sons generen un acord musical. Segons aquests savis si els cossos terrestres produeixen un so al desplaçar-se, com no l'hauran de generar els astres, incommensurablement més grans i més ràpids en el seu desplaçament? Donat que el Sol, la Lluna i els altres astres, el nombre dels quals i la grandària són tant considerables, descriuen a velocitat determinada una òrbita precisa, és impossible no generar un so d'una força extraordinària. Partint d'aquesta constatació i afegint que les velocitats, en raó de les distàncies, tenen entre si les mateixes relacions que les notes d'un acord musical, diuen que el cant produït pel moviment dels astres no pot ser sinó una melodia harmoniosa. I com pareix inexplicable que no la sentim, diuen que això és perquè n'estem avesats des del naixement; el tal cant no pot ser percebut per contrast amb el silenci en la mesura en que la percepció del so i la del silenci són correlatives. I conclouen que, de la mateixa manera que els ferrers, indiferents al soroll per causa del costum, també els homes hem esdevingut insensibles, per idèntiques raons, a la música dels astres" [ARISTÒTIL, De Caelo 290b12]

Aquest text d’Aristòtil ens exposa una de les doctrines més curioses i reeixides dels pitagòrics: la de la MÚSICA DELS ASTRES o DE LES ESFERES, particularment estesa en el món esotèric (les sectes més diverses) o en la història de la música.

El sistema solar, l’univers, amb els cinc planetes visibles a simple vista més el Sol i la Lluna (Lluna, Sol, Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn) configuren un sistema de tamanys, òrbites i velocitats planetàries harmònicament proporcionades, un instrument musical de set components, que emet una melodia contínua, la música dels astres. Si no la oïm és perquè hi estem acostumats (és el silenci).

També l’instrument musical pitagòric, la lyra de set cordes (set planetes, set cordes, set notes musicals) és una representació a escala, un model del sistema solar (del Cosmos). De manera que les mateixes raons matemàtiques dels sons de la lyra expliquen també el moviment i la naturalesa dels astres. Les raons matemàtiques de la música expliquen el moviment dels astres, per això les matemàtiques, l’astronomia i la música configuren la triada de les disciplines pitagòriques.

De les explicacions pitagòriques, la més senzilla és la basada en els quatre primers nombres (la tetraktys): la tonalitat musical s’estructura sobre tres notes (tres acords): la tònica (el Do, per exemple), la subdominant (el Fa) i la dominant (la nota Sol); doncs bé, la tònica troba la seua raó matemàtica en el 1/2 (una corda polsada a l’aire dona una nota, disminuïda a la meitat de la seua longitud dona l’octava superior, enmig totes les notes de l’escala musical), la subdominant es genera acurtant 2/3 de la longitud i la dominant pressionant a 3/4 de la mateixa. Es a dir 1/2 2/3 3/4, els quatre primers números, la dècada o tetraktys, configuren les tres proporcions que donen raó de la tonalitat (i de la música dels astres).

Matemàtiques (aritmètica i geometria), astronomia i música són també les ciències preparatòries per a Plató (“Ningú entre en aquest lloc que no sàpiga matemàtiques”, avisava una inscripció a l’entrada de l’Acadèmia).

Vejam com ho explica en els capítols 6 al 12 de República VII.

b. LA SECCIÓ DE LES CIÈNCIES PREPARATÒRIES EN REPÚBLICA VII

- Consideracions generals. Caps. 6-7- L’Aritmètica. Cap. 8- Geometria plana. Cap. 9- El parany de l’Astronomia- La Geometria tridimensional- L’Astronomia pitagòrica (misticisme astral). Cap. 10- L’Astronomia platònica (càlcul de vectors). Cap. 11- La Música (Harmonia). Cap. 12

_______________________________

Capítol 6 LES CIÈNCIES PREPARATÒRIES. CONSIDERACIONS GENERALSREBUIG DE LA GIMNÀSTICA I LA MÚSICA


17/32


LA GIMNÀSTICA s’afanya entorn d’allò que naix i mor, ja que presideix el creixement i la decadència del cos. Educa el cos no l’intel·lecte.

LA MÚSICA (percebuda per l’oïda): cantar, tocar un instrument, ritme per a la gimnàstica, costums, mites. Pistis, no episteme. Educa l’oïda, no l’intel·lecte.

REBUIG DE LES ARTS: Perquè en relació a les arts, la nostra opinió crec que era considerar-les totes vulgars. Treballen amb les mans.

NECESSITAT I UTILITAT DE LES MATEMÀTIQUES. ALLÒ QUE FAN SERVIR TOTES LES DISCIPLINES; EL NOMBRE I EL CÀLCUL: Busquem allò tan general que fan servir totes les arts, els raonaments i les ciències; allò que és necessari que tots aprenguen en primer lloc. Conèixer l’u i el dos i el tres; en una paraula, el que jo anomene nombre i càlcul.

Capítol 7CALCULAR I COMPTAR NECESSARI PER A TOT, FINS I TOT PER A SER PERSONADe la dianoia a la noesis: Es podria tractar d’un dels coneixements que busquem, aquells que

condueixen de manera natural cap a la intuïció intel·lectual (noesis); atraure cap a l’essència.L’EXPERIÈNCIA SENSIBLE ENS DUU A CONTRADICCIONS REQUEREIX L’AUXILI DE L’INTEL·LECTE (EL

NOMBRE I EL CÀLCUL)- Entre els objectes de la sensació n’hi ha que no conviden a la intel·ligència a examinar-los, per ser ja suficientment jutjats pels sentits; i altres, en canvi, que la conviden insistentment a examinar-los, perquè els sentits no generen res acceptable. Els objectes que conviden a la intel·ligència són tots aquells que produeixen al mateix temps dues sensacions contradictòries. Exemples: tamany, duresa, grossària i pes. Depenent del marc de referència (comparances, proporcions), un objecte pot ser alhora gran i menut, gros i prim, dur i tou, pesat i lleuger. La intel·ligència resol el problema amb una senzilla proporció.

Capítol 8ARITMÈTICA La unitat (el número 1) de la dècada, tètrada o tetraktys pitagòrica. Una figura geomètrica que

resumeix en ella mateixa tots els principis de l’univers: els quatre primers nombres que sumen 10. L’aritmètica es correspon amb l’u i la unitat.

ESTUDIA EL NOMBRE I LA UNITATRESOL EL PROBLEMA DE LA UNITAT I LA MULTIPLICITAT:

Però si hi ha sempre quelcom contrari (la multiplicitat) que siga vist al mateix temps que la unitat, de manera que parega tant la unitat com el contrari, aleshores caldrà algú que hi decidisca, i l’ànima es veurà forçada a dubtar i a investigar engegant dins d’ella el pensament i preguntar-se què és la unitat en si; i d’esta manera l’aprehensió de la unitat serà un dels camins que condueixen i fan girar-se cap a la contemplació del ser.

NO S’HA D’ESTUDIAR D’UNA MANERA SUPERFICIAL NI CERCANT LA UTILITAT (vendes i compres) sinó fins arribar a contemplar la naturalesa dels nombres amb la sola ajuda de la intel·ligència i no exercitant-lo amb vistes a les vendes i compres com els comerciants i marxantons, sinó per a la guerra i perquè l’ànima puga amb facilitat girar-se des de l’esdevenir fins a la veritat i l’essència.

L’ARITMÈTICA ÉS LA REFLEXIÓ ABSTRACTA SOBRE LA NATURALESA DELS NOMBRES:Eleva l’ànima molt amunt i l’obliga a discórrer sobre els nombres en si, no permetent en cap cas que ningú discutisca amb ella adduint nombres dotats de cossos visibles o tangibles; obliga l’ànima a usar la intel·ligència per a atényer la veritat en si.

ÚTIL PER A SELECCIONAR ELS MILLORS INTEL·LECTES: és el que s’estudia des dels 10 fins als 30 anys: Aquells als quals la natura ha fet hàbils calculadors han estat dotats també de capacitat per a comprendre totes o quasi totes les ciències.

Capítol 9GEOMETRIA PLANA

Seguint amb el desenvolupament de la dècada, venen el número dos (la línia) i el tres (la superfície més elemental, el triangle) és a dir, la geometria plana o de dos dimensions. La intel·ligència discursiva (dianoia) va exercitant-se una etapa darrere de l’altra seguint un ordre de progressiva complexitat.

NO LA GEOMETRIA PLANA PER LA SEUA UTILITAT (PER A LA GUERRA)Per a eixes coses seria suficient una petita part de la geometria i el càlcul.CRÍTICA ALS PITAGÒRICS: la converteixen en un llenguatge esotèric (propi d’una secta), un llenguatge

ridícul i forçat amb termes ampul·losos. Però l’autèntica geometria és coneixement del que sempre és. Atrau l’ànima cap a la veritat i forma ments filosòfiques que dirigeixen cap amunt allò que ara tornem indegudament cap avall.

A MÉS, ÉS UNA ETAPA NECESSÀRIA PER A LES ALTRES (ens facilita l’accés a totes les altres disciplines). Plató insisteix en que l’ordre de les ciències preparatòries no és casual (a continuació, per tant, hauria d’anar la geometria tridimensional)


18/32


Capítol 10[EL PARANY DE L’ASTRONOMIA]Plató (Sòcrates) comprova si Glaucó ha entés l’ordenació de les disciplines: no. ASTRONOMIA PRÀCTICA: CRONOLOGIA, METEOROLOGIA i NAVEGACIÓ ASTRONÒMICA.Glaucó s’equivoca doblement: ara no toca l’astronomia, però si tocara, tampoc seria aquesta

astronomia merament utilitària: observar els astres per mesurar el temps (cronologia), preveure el clima i els meteors en general (meteorologia) orientar-se en la mar (navegació astronòmica). Sòcrates també li retrau que busque la utilitat de les ciències com per a satisfer les necessitats de la gent vulgar, perquè aquesta no ho entén ni podrà entendre mai l’autèntic sentit de la recerca.

GEOMETRIA TRIDIMENSIONALDesprés de la geometria plana ve l’estereometria, és a dir, el número quatre de la dècada pitagòrica,

que representa el cos de tres dimensions, el sòlid més elemental, la piràmide de base triangular.Allò correcte és prendre la tercera dimensió immediatament després de la segona. Es tracta, segons

crec, del desenvolupament dels cubs i d’allò referent a la profunditat.NO S’ESTUDIE, NO ESTÀ DESENVOLUPADA. 1. Infravalorada i difícil: en no haver cap ciutat que els valore degudament, estos estudis, ja difícils de

per si, no són objecte d’investigació.2. No hi ha mestres, si hi hagués no els farien cas: necessiten d’un director sense el qual serien

incapaços de descobrir res; però este director, per una banda, és difícil que existisca i per l’altra, encara que existira, en les condicions actuals no l’obeirien, per insolència, els que estan dotats per a estes investigacions.

ASTRONOMIA PITAGÒRICA (MISTICISME ASTRAL: música dels astres)SÒLID EN MOVIMENT PERCEBUT PER LA VISTAQuè té a veure l’astronomia amb les matemàtiques? De nou ens trobem amb els pitagòrics i la seua

doctrina de la música dels astres. D’aquesta manera Matemàtiques, Astronomia i Música configuren un conjunt de disciplines harmònicament i coherentment relacionades.CRÍTICA DEL MISTICISME ASTRAL PITAGÒRIC

- (Glaucó): Posem l’astronomia com a quarta disciplina. En efecte, em sembla evident per a tots que obliga l’ànima a mirar cap amunt i la du des de les coses d’ací fins a les d’allà. (Glaucó s’equivoca de nou, però ara perquè es refereix a l’astronomia pitagòrica).

Capítol 11ASTRONOMIA PLATÒNICA (CÀLCUL DE VECTORS)LA BELLESA DELS ASTRES ÉS CÒPIA IMPERFECTA DE LA BELLESA INTEL·LIGIBLE DEL MOVIMENT

HARMÒNIC.El cel només és un model, un exemple sensible de l’autèntica ciència dels astres, la que estudia en

abstracte les seues òrbites i moviments dels astres per al càlcul de trajectòries (càlcul vectorial), és a dir: el càlcul “dels moviments ajustats a un nombre precís i que descriuen en l’espai totes les figures essencials, moviments amb què es mouen una en relació amb l’altra, movent alhora allò que hi és contingut, la rapidesa en si i la lentitud en si; moviments perceptibles per la intel·ligència (dianoia), però no per la vista”. El cel estelat és una obra d’art que ens fa preguntar-nos per l’artífex (el demiürg del Timeu), però res més (no és la seu de la veritat, com en els pitagòrics sinó només un model)

En resum, “practicarem l’astronomia de la mateixa manera que la geometria, fent servir problemes i deixarem les coses del cel, si és que volem, mitjançant un tracte veritable amb l’astronomia, tornar útil en compte d’inútil allò que d’intel·ligent hi ha per natura en l’ànima”.

Capítol 12 MÚSICA (HARMONIA)SÒLID EN MOVIMENT PERCEBUT PER L’OÏDAASTRONOMIA I MÚSICA (HARMONIA) SÓN COM GERMANES (PITAGÒRICS. MÚSICA DE LES ESFERES). CRÍTICA DE LA MÚSICA PITAGÒRICA: es tracta de música percebuda per l’oïda (cerquem nombres en els

acords percebuts per l’oïda) i, de la mateixa manera que passava abans amb l’Astronomia, “es dediquen a mesurar un amb l’altre els acords i sons escoltats, i així es prenen, com els astrònoms, un treball inútil”

CRÍTICA DE LA MÚSICA SENSIBLE (intervenció errònia de Glaucó, perquè la música ja ha estat rebutjada en el capítol VI): “Parlen de no sé quins petits intervals i drecen les orelles com per a captar els sorolls del veí; i uns diuen que la seua oïda és capaç de distingir un so que és el més petit interval que pot haver-hi i que ha de servir com a unitat de mesura, mentre que altres sostenen que les cordes ja han produït este so; en tot cas, uns i altres prefereixen les orelles a la intel·ligència”

LA MÚSICA PLATÒNICA ÉS LA CIÈNCIA DE L’HARMONIA Consisteix a remuntar-se als problemes i investigar quins nombres són harmònics i quins no i per què ho són uns i altres. És a dir, una reflexió abstracta sobre la naturalesa del so i les relacions harmòniques entre els sons.


19/32


D. LA DIALÈCTICA, CIÈNCIA SUPREMAa. Les principals metàfores de República VI-VII

I. Somniar - estar despertII. CamíIII. Fer-se fortIV. Ull de l’ànimaV. SubmergitVI. FangVII. Alié, bàrbar, estrangerVIII. Atracció dolçaIX. ElevarX. AuxiliarXI. Claredat - foscor

b. El concepte de DialècticaI. Exercici de la noesisII. Ciència del savi destinat a governar la polis

c. L’objecte de la Dialèctica: les ideesd. El mètode dialèctic: hipotèticodeductiu

a. LES PRINCIPALS METÀFORES DE REPÚBLICA VI-VII

I. (LES CIÈNCIES PREPARATÒRIES) NOMÉS SOMIEN - ESTAT DE VIGÍLIA

Somiar, nit, son, cel nocturnLes matemàtiques només somien amb el que és perquè no són la ciència suprema, ja que “quan el

principi és el que un no sap i la conclusió i els enunciats intermedis estan entreteixits amb el que un no sap, quina possibilitat hi ha que una tal concatenació puga convertir-se en ciència?”, a més “fent servir hipòtesis, les deixen intactes per no poder donar-ne compte”, per això en el paràgraf següent fa una precisió terminològica: són ciències però en un nivell inferior a la noesis (intuició intel·lectual), en són la dianoia (intel·ligència discursiva).

La mateixa imatge, es a dir, les matemàtiques com a penúltima etapa del coneixement, la trobem en 516a (la sortida de la caverna) quan el presoner alliberat alça la mirada (ja és capaç de mirar “cap amunt”) però els seus ulls només són capaços de “contemplar de nit les coses del cel i el mateix cel, fixant la mirada en la llum del estels i de la lluna, que veure de dia el sol i la seua llum”. També la trobem, i en el mateix sentit, al començament del capítol VI quan Plató justifica la funció de les matemàtiques, les quals són capaces de: “girar l’ànima des d’un cert dia nocturn fins al dia veritable”. Al capítol V aplica aquesta mateixa imatge a la política: “la nostra i vostra polis viurà a la llum del dia i no en somnis, que és com viuen ara la majoria de ciutats per culpa dels que disputen per ombres vanes o lluiten pel poder com si fos quelcom important”. Al nivell de les matemàtiques trobem l’enganyador de la caverna, l’individu que tot i haver sortit de la caverna, tot i haver assolit el coneixement científic manca d’allò més important: la maduresa moral, la virtut, de manera que fa servir el que sap en benefici propi en una disputa pel poder en nom de l’ambició que fa que la ciutat continue vivint en la foscor.

Estar despert, dia, vigília, sol, cel diürnÒbviament, i en tots els casos, es refereix a l’autèntic coneixement, l’autèntica realitat, la ciència

suprema, la dialèctica, la polis ben governada per la autèntica saviesa, una síntesi de coneixements i virtut. A més, la imatge queda reforçada per la metàfora de la llum (contraposada a la foscor) com a sinònim de coneixement i la de la idea del Bé-Bellesa com a Sol del món intel·ligible. També cal subratllar que aquesta metàfora que fa de les matemàtiques el pas previ, el camí per a arribar a la Dialèctica, la trobem també i en el mateix sentit en el poema “Sobre el Ser” de Parmènides: unes donzelles (les matemàtiques) mostren a l’home vident (el savi) el camí que condueix a la veritat, de sobte, "les filles del Sol, abandonant la morada de la Nit, s'afanyen a dur-me cap a la llum, llevant-se amb les seves mans els vels que duien al cap"; arriba davant d'unes portes, les portes de la Nit (les matemàtiques) i les del Dia, portes guardades amb zel per la Justícia; s’obren les portes i es produeix la revelació de la deessa (la lògica). En general, quan parlem de matemàtiques ens estem referint al pitagòrics: en tot el llibre VII, Plató els critica i marca distàncies: tingueren el seu mèrit (els trets bàsics de les ciències preparatòries provenen d’ells) però tot i mirar cap amunt (al cel, astronomia) es quedaren en “la part de baix” (coneixement


20/32


sensible), varen fer dels astres i els seus moviments la clau de volta del sistema sense adonar-se’n que tot allò visible continua atrapat en el món de la il·lusió i l’engany.

II. EL CAMÍ Des del viatge de Parmènides (del no ser al ser, de la doxa a l’episteme) es tracta del llarg i difícil

procés que condueix l’home des de la ignorància a la saviesa, des de les cadenes (el vici) a la llibertat (la virtut). Una llibertat intel·lectual, social, política, moral i psicològica. Per tant, des d’un punt de vista epistemològic, la dialèctica és el camí, el mètode (= camí a través del qual) per a arribar a la ciència, a la veritat. Un mètode que arrela en Parmènides i Sòcrates. Aquesta imatge té un lloc privilegiat a l’al·legoria de la caverna que il·lustra, per una banda, les diferents etapes del procés de maduresa: presoners enganyats, transportistes enganyadors/enganyats, enganyador i alliberat. Per una altra, els quatre moments del desenvolupament de la intel·ligència, exemplificats per les ombres exteriors (eikasia - conjectura), els objectes (pistis- creença), el cel nocturn (dianoia - intel·ligència discursiva) i el sol (noesis - intuició intel·lectual).

Un camí que no és gens fàcil: al començament del capítol II fa servir nombrosos termes d’obligació, dolor, sofriment, esforç i fins tot de violència (ser arrossegat, indignar-se) per a expressar les característiques d’aquest llarg i dolorós viatge que s’expressa, per exemple en un llarg i selectiu procés educatiu, el qual comença als 10 anys i acaba als cinquanta i en el que constantment s’està seleccionant els que “sobrepassen” els altres, “els millors”; al final només uns pocs “han sobreviscut” en aquesta competició de tots contra tots en la recerca de l’excel·lència. Les fites d’aquest camí són les ciències preparatòries en l’ordre que Plató ens exposa en els capítols 6-12 de Rep. VII: Aritmètica, Geometria plana, Geometria tridimensional, Astronomia i Música que ens duen fins al llindar de la Dialèctica i, amb ella, al coneixement del be en si.

Des de la perspectiva moral, el camí és la progressiva adquisició de la maduresa moral, de la virtut (les quatre virtuts fonamentals: sophrosyne, andreia, phronesis i diké), el progressiu alliberament o purificació de les exigències corporals a la recerca de l’exercici pur de la ment.

En resum, el camí és el trajecte que duu des de la caverna a la llum solar, un viatge programat per Plató fins el més mínim detall per que conduïsca a uns pocs individus a la missió que els ocupa en la polis: el govern dels seus conciutadans.

Altres autors: el viatge a la morada dels déus a la regió etèria que Parmènides ens descriu en el seu poema, a través del "famós camí de la deessa, que condueix l'home vident a través de totes les ciutats".

També el camí de purificació en els pitagòrics: la història de l’ànima és un llarg viatge des dels estels encarnant-se i reencarnant-se per a purificar-se d’una falta comesa en la seua existència separada. El moment crucial de la vida humana li permetrà, si duu un vida virtuosa, netejar-se de la brutor del pecat i retornar feliç a la seua llar entre els estels.

III. FER-SE FORTFonament sòlid, ciments estables (front a inestabilitat o falta de solidesa)En contraposició al que fan les matemàtiques, que estan com sobre arenes movedisses (es basen en

l’axioma que no poden demostrar) la dialèctica es remunta a l’autèntic fonament de la realitat, l’essència de les coses, el que són en si, és a dir, les idees al cim de les quals està el fonament de tot: la idea de bé-bellesa, sòlida base del coneixement.

IV. ULL DE L’ÀNIMA Es tracta del Logos, la part racional de l’ànima: l’ull és l’òrgan més perspicaç del cos, l’òrgan que té capacitat de visió, l’òrgan que percep la llum, el que pot adaptar-se poc a poc a les variacions de lluminositat (la pupil·la que s’obre i es tanca, enlluernar-se, etc. son imatges que apareixen sovint en l’al·legoria de la caverna). L’ànima també té un òrgan capaç de “visió”, el logos: tal i com ens ho explica en els diàlegs Fedó i Fedre, l’ànima no és simple sinó que té tres parts de progressiva materialitat: des de la part més pura i intel·ligible (el logos) fins a la part més baixa, concupiscible (la epithymia) hi ha un procés degeneratiu que fa que aquesta tinga una naturalesa propera a la del cos: si amb la seua cara superior està en contacte amb el thymos, l’irascible, amb la part inferior està en contacte amb el cos i les seues influències passionals. La concepció triple de l’ànima l’exposa en el Fedre mitjançant la metàfora del CARRO AMB ALES (una biga o carro tirat per dos cavalls amb ales): l’ànima humana és com un carro conduït per un auriga i tirat per dos cavalls, un dels quals és de color negre i té tendència a anar cap avall, mentre que l’altre, de color blanc, té tendència a anar cap amunt; si deixarem els cavalls lliures seguir la seua tendència natural el carro voltaria, es desequilibraria perquè tots dos tenen tendències contraposades; tanmateix és l’auriga, el conductor qui, subjectant per les regnes tots dos cavalls, equilibrant totes dues tendències contraposades, fa que el conjunt vole en línia recta sense desequilibrar-se.


21/32


De manera que la funció del logos és doble: és la part de l’ànima capaç de conéixer (de “veure”. De fet ella pertany al món intel·ligible, a l’autèntica realitat, de la qual, pot ser, s’ha oblidat, com explica en el Menó) i, per això mateix, és la que ha de mirar cap on s’ha de mirar governant, dirigint l’ànima concupiscible amb l’ànima irascible (força de voluntat). Ho explica al començament del capítol IV: “Esta facultat que hi ha en l’ànima de cadascú així com l’òrgan amb què cadascú aprén (el logos), han de girar-se, allunyant-se amb tota l’ànima (també les altres dues parts) de tot allò sotmés a l’esdevenir – de la mateixa manera que l’ull és incapaç de girar-se cap a la llum, deixant la tenebra, sinó amb el cos sencer – fins que es trobe en condicions d’afrontar la visió del ser i d’allò més brillant del ser, que és allò que anomenem bé”. Per altra banda, cal subratllar que totes les imatges que fa servir Plató per a explicar el món intel·ligible, l’autèntica realitat, són metàfores lumíniques, relacionades amb el Sol, la seua llum i els seus reflexes. De la mateixa manera, totes les imatges referides al món sensible i la ignorància tenen relació amb la foscor, l’obscuritat, les ombres, estar cec, estar ofuscat, etc.

V. SUBMERGITImmers, afonat, immergit en un líquid, sensació d’ofeg, ofegar-se, humitat, etc. Un conjunt d’imatges

suggerides pel terme “submergit” que ens explica la situació en la que es troba el logos en el cos i en l’ànima.

El logos està submergit en un medi que l’ofega i del que ha d’emergir per a respirar, és a dir, la seua funció més pròpia, el coneixement, només és possible si “emergeix de les aigües de l’esdevenir”

També es pot referir, críticament, a la imatge del riu (aigua en moviment) proposada per HERÀCLIT (la realitat és com la corrent d’un riu, tot flueix, panta rei) i que Plató interpreta com la imatge del caos i el desordre.

En resum, el logos a punt d’ofegar-se ha d’emergir del caos de l’esdevenir per a arribar a l’autèntica realitat (el cosmos, l’ordre del ser).

Imatges connexes: l’ànima està en el cos com en una tomba, sepulcre o presó, tancada, presonera, morta.

VI. FANG (LLOT, FANGAR)El logos (de fet, l`ànima tota ella) està immergit en el fang, en el cos.El fang és allò fosc, opac, relliscós, terrenal (terra + aigua), pesat, brut, viscós (que t’atrapa), amorf /

informe.Cadascuna d’aquestes imatges pot interpretar-se des de la doctrina platònica de l’ànima:- Fosc: el fang és fosc, el cos (i el món sensible en general) és fosc, és a dir, no coneixem l’autèntica

realitat mentre ens guiem per allò sensible, mentre siga el nostre cos i les seues necessitats les que governen la nostra vida mai ens deslligarem de les cadenes de la ignorància, com els presoners de la caverna. Per això, el procés de coneixement consisteix a passar de la foscor a la llum (sortir de la caverna fosca i ombrívola, controlar el cos i tot el que prové d’ell).

Metàfores connexes: el cavall negre del Fedre representant la força de les passions que ens impulsen cap avall.

- Opac: el fang és opac, dificulta o impedeix la visió. Una imatge semblant a l’anterior, tot i que ara centrada en la idea, abans explicada, que el logos és l’ull de l’ànima, la part capaç de ‘veure’, si no fos perquè el cos la cega. Conéixer és, per tant, deslliurar-se de l’opacitat del cos, de la matèria fosca, de les passions obscures i aconseguir la transparència de l’esperit.

- Relliscós: el fang rellisca, el cos ens fa relliscar. Una imatge de la inseguretat, de la manca de fonaments estables del coneixement sensible tan fàcilment refutable. També la idea, més propera a la moral, de “relliscar i caure” en el pecat, “ha tingut una relliscada”, ha caigut en el delicte, la falta o el pecat.

En resum, tot allò que prové de cos, de la matèria, és insegur (pel que respecta al coneixement) i ens pot fer caure (pel que respecta a la moral). Mentre que l’autèntic coneixement i la virtut són fonaments sòlids.

- El fang és terra i aigua, quelcom pesat: imatges semblants que reforcen la idea de pesadesa, de materialitat front a la lleugeresa i subtilitat de l’ànima (immaterial). La idea que, des dels pitagòrics, insisteix en que l`ànima és un element espiritual, eteri, atrapat en la matèria com a càstig i ha de remuntar el vol fins a la seua llar entre els déus (“Des de l’Hades fins als déus” diu Plató en el cap. VI, p. ex.). Des de la part de baix fins a la part de dalt.

L’ànima castigada descendeix, baixa a la matèria, recorrent els quatre estadis d’aquesta encarnant-se en un animal de cada classe en ordre relatiu a la pesadesa: terra i aigua (el nostre fang), aire i foc (l’estadi humà). Quan acaba el seu viatge té la possibilitat de retornar entre els estels, ascendir fins als déus, tornar a casa.


22/32


Metàfores connexes: en el cap. IV proposa imatges semblants, quan Plató associa els “plaers i apetències semblants” a “excrescències de plom adherides a l’ànima “ que la mantenen presonera i no li deixen volar.

- Brut. El fang és brut: la brutor contraposada a la neteja, a la puresa (blanc, virginal, immaculat, sense taca), és una imatge tradicional per a referir-se al vici (les passions) contraposat a la virtut. Es tracta, per tant, de la vida moral i suggereix que el cos ens embruta perquè es la font dels vicis i que la tasca ètica consisteix a purificar-se (netejar-se) de les seues exigències.

- El fang es viscós, apegalós, quelcom que t’atrapa. La mateixa imatge: el cos és la presó de l’ànima, les passions són com excrescències, com tumors. I el deure de tot presoner és fugir.

- El fang és amorf, informe. El cos és amorf, la matèria és amorfa: una idea bàsica de la teoria de les idees i que explica molt bé el diàleg Timeu. El món intel·ligible és el món de les formes, els arquetips, l’ordre; mentre que el món sensible és la reproducció del món intel·ligible en la matèria caòtica i amorfa (el que no té forma no és res). El cos és matèria, desordre, caos, mentre que l’ànima pertany al món de les formes, de l’ordre. De manera que el mateix ésser humà es un camp de batalla entre l’ordre i el desordre, entre el cosmos i el caos, entre les formes i l’amòrfia (i les forces del caos estan sempre a punt de guanyar la batalla).

En resum, la metàfora del fang referida al cos en el qual està submergit l’ull de l’ànima és particularment rica en imatges significatives, perquè expressa en totes i cadascuna de les seues connotacions algun aspecte de la doctrina de l’ànima tal i com l’explica Plató en els diàlegs Menó, Fedó i Fedre.

VII. ALIÉ (BÀRBAR, ESTRANGER)Alié = estrany, allò que no pertany per naturalesa a una cosa, allò que la contamina i desvia de la seua

essència, allò altre, diferent, oposat, ..., contradictori. És a dir, el cos i l`ànima (el logos) són aliens l’un a l’altre. En la formulació platònica la unió de cos i ànima és accidental i antinatural. Accidental: la unió d’ànima i cos és accidental, contingent, no necessària, merament possible, podria no haver passat, resultat d’un accident, fortuïta; no hi ha res en la natura de l’ànima, en la seua essència que l’aboque a haver d’existir en un cos si no fos perquè va cometre un crim. Antinatural: l’ànima immaterial, immortal i intel·ligible és el contrari del cos material, mortal i sensible. El lloc propi, la llar de l’ànima, és el món intel·ligible i l’activitat pròpia la seua contemplació. De manera que mentre està encarnada resideix en terra estranya, bàrbara, estrangera; alliberar-se del cos suposa retornar a casa.

VIII. ATRACCIÓ DOLÇAAtracció eròtica, enamorar-se, atracció amorosa. Atracció física: magnetisme.El mètode dialèctic atrau dolçament el logos cap a la idea de Bé/Bellesa. És la terminologia del

Banquet (de fet en altres llocs de Rep. VII també fa referència a aquesta atracció de la idea del bé, p. ex. al cap. IX: “(la geometria) atraurà l’ànima cap a la veritat”). En el Banquet es parla de l’amor a la Bellesa com a impuls del coneixement: només el que està enamorat (admiració davant la bellesa) es fa preguntes, necessita conéixer la naturalesa de la bellesa que ama. [També en Rep.VII, cap. XI: la bellesa de l’artístic cel ens fa preguntar-nos per la naturalesa de l’artífex (demiürg)]. En el Banquet ens precisa que es tracta d’un llarg camí de quatre fases paral·leles a les de la caverna: amor a les coses belles, amor a la bellesa “ideal” (amor platònic), amor a la bellesa de les ciències i les belles normes de conducta (ja hi som al món intel·ligible), amor a la bellesa en si. Allí ens explica com, aquesta darrera fase, consisteix en una autèntica experiència d’unificació amb la bellesa, un èxtasi místic.

La metàfora també pot interpretar-se des de l’atracció física, és a dir, magnètica: el magnetisme del bé, la idea que ens atrau com un imant.

En definitiva, atracció dolça o atracció magnètica, el Bé-Bellesa ens atrau. L’ésser humà pot rebre ajuda (del mestre, p. ex.) però de res no servirà si no hi ha un impuls interior, un anhel, una atracció, un amor sempre insatisfet de perfecció.

Açò lliga amb la tesi platònica de que saber és recordar, que prové de Sòcrates (coneix-te a tu mateix, la maièutica com a mètode) i cristal·litza en la doctrina de l’anamnesi o reminiscència (diàleg Menó).

IX. ELEVARAscendir, pujar, volar. Ja ho hem vist abans: en totes les imatges que es refereixen a l’accés al

coneixement hi ha un ascensió (també en el viatge Parmènides, també en l’ascensió de l’ànima en els pitagòrics, en l’al·legoria de la caverna, “des de l’Hades fins als déus”, “emergir de les aigües de l’esdevenir”, etc.). I en tots el casos hi ha una ascensió paral·lela i metafòrica de l’ànima. I es aquest l’aspecte en el que Plató es mostra més crític amb els pitagòrics: cal ascendir al cel però no físicament, com pretenie el misticisme astral dels pitagòrics, sinó, metafòricament, al món intel·ligible. No hi ha un a dalt topològic (els astres) sinó una superioritat epistemològica: ascendir al veritable coneixement.


23/32


Metàfores connexes: el carro amb ales com a metàfora de les tres parts de l’ànima (Fedre) suggerint la idea que no es tracta només de pujar, d’ascendir, que és el que fa el cavall blanc, sinó de volar de manera equilibrada, actuant de manera equilibrada i harmònica, tant en l’existència individual com en la social.

X. SERVINT-SE COM A AUXILIARSLes ciències preparatòries són auxiliars de la Dialèctica perquè exerciten l’intel·lecte (dianoia,

intel·ligència discursiva) pas a pas per que siga capaç d’aprehendre l’autèntica realitat, el que les coses són en si, tasca que li correspon a la dialèctica.

Altres metàfores: les matemàtiques són el preludi de la melodia (dialèctica), és com somiar amb el que és.

També en Parmènides: en el poema “sobre el ser” hi ha carro tirat per egües, un vehicle (les matemàtiques), unes donzelles (també les matemàtiques) li mostren el camí, les filles del Sol (les matemàtiques, els astres nocturns, la llum reflexa del Sol), en fi, el duen cap a la llum. El rep la deessa (la lògica) que li dona la benvinguda agafant-li la mà dreta i comença la Revelació.

XI. MÉS CLAR (DIANOIA) - MÉS FOSC (DOXA)Es tracta de la contraposició central de tot el llibre VIIé de la República. Per una banda tot allò relatiu

al coneixement i la virtut: el Sol (la idea de bé-bellesa), la llum diürna (el món intel·ligible, les formes que fan visibles les coses), la claredat, la transparència, l’exterior de la caverna, el cel nocturn, ..., l’ull (el logos) com a òrgan que percep la llum, la pupil·la que s’adapta a la llum com a metàfora del llarg camí del coneixement, enlluernar-se, dolor d’ulls quan vas massa ràpid, el cavall blanc. El món del ser, de l’episteme, de la ciència, de l’essència, les idees, allò intel·ligible. L’ànima: una espurna de llum.

Per altra banda tot allò referent a la ignorància i al vici: la foscor, l’obscuritat, la nit, la caverna, les ombres i els reflexos, l’ull sensible, ceguesa, el cavall negre. El món de l’esdevenir, el no ser, la doxa, l’aparença, la il·lusió, les passions. El cos com a oblit

b. CONCEPTE DE DIALÈCTICA

I. Exercici de la noesisII. Ciència del savi governant de la polis

I. LA DIALÈCTICA ÉS L’EXERCICI DE LA RAÓ PURA (NOESIS), SENSE INTERVENCIÓ DE LA SENSACIÓ. DARRERA FASE I PUNT FINAL DEL DESENVOLUPAMENT INTEL·LECTUAL I MORAL: - La primera fase de coneixement per a Plató és la EIKASIA (la conjectura). El coneixement vulgar, creure el que es diu, el que diuen, un món de prejudicis i de tòpics, el coneixement limitat i fragmentari d’una comunitat; el coneixement immediatament sensible i concret que no ultrapassa la immediatesa de la dada sensible i no coneix el perquè de les coses sinó només associacions d’imatges fortuïtes. També té una dimensió moral: es tracta de la gent que es mou per impulsos immediats de les seus passions.

Són els presoners de la caverna encadenats pels seus prejudicis i les seues passions: ignorants i viciosos, fàcilment manipulables, com els presoners enganyats amb un món irreal d’ombres projectades per uns ídols fabricats per algú per a aprofitar-se’n de la seua innocència culpable. En El Banquet és la gent que només estima la bellesa física, que només aprecia la bellesa del cos. - La segona fase és la PISTIS (la creença, la fe). La mitologia, la religió, l’explicació antropomòrfica dels fenòmens naturals; tot i ser un coneixement encara sensible, ja representa un avanç respecte l’anterior, com ho és poder caminar sense cadenes amunt i avall els transportistes en la caverna, un avanç perquè la religió o la mitologia ja intenten donar una explicació global, coherent i estructurada de la realitat, explicar tots els fenòmens naturals i la mateixa existència humana d’una manera sistemàtica en base a un fet originari o una relació primigènia, és a dir, de manera antropomòrfica, atribuïnt a l’univers les mateixes característiques de l’experiència humana (el vent que bufa enfadat, la pluja amb que plora la deessa, etc. És a dir, el pensament màgic o animista). Aquesta fase té una particular importància en el mite de la caverna: Plató explica que uns homes transporten amunt i avall una sèrie de reproduccions de tota classe d’objectes i animals, un ídols que projectats en el fons de la caverna configuren el món que els presoners creuen reals. Avui en diriem que els estan projectant una pel·lícula, als presoners, el problema és que no poden, o no volen o totes dues coses, sortir del cinema i acaben per creure que la pel·lícula és la realitat. Açò evidencia amb quina facilitat se’ls pot manipular fent-los creure una ideologia o una concepció del món segons l’interés del que ordena la seqüència i la reproducció dels objectes (del director de la pel·lícula) i quin pot arribar a ser el paper social de la religió com a legitimadora d’un status quo, d’una determinada relació de poder, mantenint a la gent cara a un món d’ombres i mentides.


24/32


Totes dues fases, la eikasia i la pistis, tenen quelcom en comú, romanen en el món sensible, tracten d’una realitat en la que les coses naixen i moren, en la que el temps passa i la informació i el coneixement prové de la experiència sensible, el món de l’esdevenir, el món de la DOXA, l’opinió. Una denominació que ja va fer servir Parmènides per a explicar un camí de coneixement contradictori (i absurd) en el que les coses són i no són, un camí per on, paradoxalment, vagaregen sords i cecs els mortals tot i fer servir els ulls i les oïdes, el món del No-Ésser, del no res, on les coses són canviants, divisibles, múltiples, on el temps passa, les coses són imperfectes i mortals. La diferència entre Parmènides i Plató radica en que per a l’atenés el món sensible, tot i ser imperfecte i il·lusori, és el punt de partida del procés de coneixement: perquè observem la bellesa en les coses sensibles anhelem conéixer la seua font intel·ligible, mentre que per a Parmènides és senzillament mentida perquè és il·lògic i només allò lògic és real. - La tercera fase de coneixement és la DIANOIA (la intel·ligència discursiva). Amb ella accedim al món del ser, el coneixement del qual és la EPISTEME (la ciència). La dianoia és la intel·ligència que es basa en la demostració o l’argumentació, aquella que fa servir una cadena deductiva per a arribar a una conclusió o solució del problema. Són les matemàtiques, les ciències preparatòries. Ja hi som en el món intel·ligible, en el terreny de l’episteme, de la ciència, del ser, en el mon de la veritat de Parmènides. Tanmateix, encara no hem arribat al final, perquè les matemàtiques no duen la intel·ligència fins el final (la feblesa del fonament matemàtic l’explica Plató al final del capítol XIII i començament del XIV: aprehenen quelcom del que és, només somien amb el que és, no donen raó dels seus principis). Aquesta fase ve representada en la caverna per l’espai del foc, on no hi ha ningú, però es pot imaginar: al teatre el director no es veu però hi és, s’amaga darrera les bambolines mentre dirigeix l’engany. Pot ser Plató es refereix al que ha sortit de la caverna però torna a aprofitar-se’n del que sap, a usar en benefici propi el seu saber (“Aquells que són intel·ligents però malvats”, 519a. Veure també el cap. XVII, els perills de la dialèctica). Per aixó en el món de les idees, els arquetips matemàtics estan subordinats a les idees morals i polítiques i totes elles a la idea de Bé-Bellesa. I per aixó la ciència suprema no és la Matemàtica sinó la Dialèctica. - Arribem aleshores a la darrera fase del coneixement, la NOESIS (la intuició intel·lectual) i a la ciència suprema: la DIALÈCTICA. La noesis és un estat mental, una obertura de consciència, un tipus d’experiència intel·lectual al que molt poques persones hi arriben alguna vegada potser uns instants i al que gairebé ningú accedeix amb certa freqüència; només una elit, un grup superior de persones amb un intel·lecte privilegiat són capaços de noesis, de conéixer intuïtivament sense haver de fer llargues cadenes deductives, molt poques persones tenen capacitat de visió, molt pocs són vidents (també Parmènides parla de l’home vident), són capaços d’una experiència d’unificació, d’identificació amb l’objecte conegut (amb la bellesa en El Banquet), una experiència de caire místic pròpia d’intel·lectes privilegiats, que veuen coses que els altres no veiem i que no tenen cap interés en les coses que als altres ens interessen (517d-518a). La ciència que s’estudia en darrer lloc, la ciència suprema és la DIALÈCTICA (de dialogos), potser un homenatge al seu mestre Sòcrates. Però la dialèctica és quelcom més que passar de l’opinió a la idea, com en Sòcrates, Plató la duu més enllà i la configura com a ciència, com a saber rigorós, un híbrid de diàleg socràtic i lògica parmenídia. De fet, la dialèctica també és un diàleg, però de la intel·ligència amb ella mateixa, és a dir, el mètode de pensament anomenat hipotètic, pensar amb suposicions inferint-ne les conseqüències hipotèticament. És el que ja va fer Parmènides demostrant les característiques del ser fent servir la reducció a l’absurd: quines conseqüències (contradictòries) es dedueixen de suposar tal o tal altre atribut del ser.

II. LA DIALÈCTICA ÉS LA CIÈNCIA DEL SAVI DESTINAT A GOVERNAR LA POLIS Objectius del sistema d’ensenyament i les seues característiques i etapes.

- LA FINALITAT POLÍTICA DE L’EDUCACIÓ (caps. 4-5): no han de governar ni els ignorants (hi són en la caverna), ni els intel·ligents però immorals (l’enganyador), només els savis (intel·ligents i virtuosos), però no volen perquè no els interessa se’ls ha d’obligar a que tornen a la caverna.

- PRINCIPIS EDUCATIUS I ETAPES EDUCATIVES (caps. 16-18): - 10-20 anys: Estudi asistemàtic de les ciències preparatòries. Aprendre jugant.- De manera que pel que respecta al càlcul i la geometria i tota la instrucció preliminar que ha de precedir a

la dialèctica se’ls haurà de posar davant quan siguen nens, però no usant un sistema que els obligue a aprendre per la força.

- Per què?- [e] Perquè no hi ha cap disciplina que l’home lliure dega aprendre per mitjà de l’esclavitud. En efecte, si bé els treballs corporals no deterioren més el cos pel fet de fer-los obligatòriament, tanmateix l’ànima no conserva cap coneixement introduït en ella per la força.- Cert – digué.


25/32


- [537a] Aleshores, no eduques els nens per la força – vaig dir -, que s’eduquen jugant i així podràs conéixer millor per a què està dotat cadascun d’ells.Aquell que resulte ser més hàbil sempre en estos estudis se l’ha d’incloure en un grup selecte.- 20-30 anys: Estudi sistemàtic de les matemàtiques, l’astronomia i la música.

- Els coneixements adquirits desordenadament durant l’educació infantil caldrà donar-los-els sistematitzats en una visió de conjunt de les relacions que hi ha entre les distintes disciplines i entre cadascuna i la naturalesa del ser

- 30-35 anys: Estudi de la dialèctica.- Als que, a més de sobrepassar tots el altres, es mostren ferms en l’aprenentatge i ferms en la guerra i en les

altres activitats, a estos els separaràs de nou d’entre els elegits, així que facen trenta anys, per a fer-los objecte d’honors encara més grans i investigar, provant-los per mitjà del poder dialèctic, qui és capaç d’encaminar-se cap al mateix ser en companyia de la veritat i sense ajuda de la vista ni del altres sentits. Però l’estudi de la dialèctica té perills: usar-la com a instrument per a agredir i refutar per refutar (retòrica i erística) que acaba en l’escepticisme. Són els intel·ligents però malvats: - I no és una gran precaució que no tasten la dialèctica quan encara siguen joves? [b] Perquè deus haver observat que, quan els adolescents han tastat per primera vegada els arguments, se’n serveixen com d’un joc, els usen sempre per a contradir i, a imitació de qui els confonen, ells, al seu torn, refuten d’altres i gaudeixen com a cadells estirant i mossegant verbalment a qui se’ls apropa.

- Sí, gaudeixen sobre manera – digué.- I quan ja han refutat molts i han sofert també moltes refutacions, cauen ràpidament en la [c] incredulitat de

tot allò en què abans creien i, aleshores, desacrediten davant els altres, no només a ells mateixos, sinó també tot el que es refereix a la filosofia. - 35-50 anys: Quinze anys de pràctiques, i de prova, en càrrecs intermitjos. Cal que demostren competència tècnica i fermesa moral (virtut): Els hauràs de fer baixar de nou a la caverna, i obligar-los a exercir el càrrecs militars i tots els propis dels joves, per tal que en experiència no siguen inferiors a ningú. I en estos càrrecs estaran a prova per a veure si [540a] són capaços de mantindre’s ferms quan se’ls arrossega en totes direccions o si es deixaran arrossegar. - 50 anys: Governants i governantes de la polis. I arribats als cinquanta anys, als que hagen sobreviscut i destacat sempre i per tots els conceptes en la pràctica i en l’estudi, se’ls ha de conduir fins a la fi i obligar-los que, elevant l’ull de l’ànima, miren de front allò que ens dóna llum a tots; i, en veure el bé en si, es serviran d’ell com a model la resta de la seua vida, mentre [b] governen, cadascun quan li pertoque, tant a la polis com als particulars i a ells mateixos.

c. LES IDEES, OBJECTE DE LA DIALÈCTICA

L’objecte de la dialèctica és el coneixement de les idees, allò que les coses son en si. Les idees morals i polítiques al cim de les quals hi és la idea de Bé.

Les idees, formes, arquetips, paradigmes o models, són - Entitats substancials: existeixen per elles mateixa, no necessiten d’una altra cosa per a existir, no són adjectius o accidents d’una altra cosa. Per exemple la idea de Bellesa, que no es presenta com a bellesa d’alguna cosa, sinó en ella mateixa, idèntica a ella mateixa i eternament existent. - Realitats veritables: són la realitat, la veritat, per tant, el món que nosaltres considerem real és, en realitat, il·lusori, fals; una còpia imperfecta de l’autèntica realitat, com s’explica en el Timeu. - Intel·ligibles: només cognoscibles per mitjà de la intel·ligència i no de l’experiència sensible. - Úniques: cadascuna és única en el seu gènere: només hi ha un paradigma de tetraedre o de triangle; la multiplicitat és producte del desordre que introdueix la matèria. - Immutables: no canvien ni de quantitat ni de qualitats ni de lloc (no existeixen ni en l’espai ni en el temps).

- Eternes: existeixen més enllà del temps, en un perpetu present.- Perfectes: no tenen dèficit de res, són tot el que han de serConfiguren un Cosmos Intel·ligible jerarquitzat: a la base, les idees matemàtiques, per damunt les

idees morals i polítiques i, al cim, com a idea suprema, la idea de Bé-Bellesa, el Sol del món intel·ligible que amb la seua llum fa visibles les altres coses. Reproduint metafísicament l’estructura triàdica i triangular, com en la societat platònica, com en l’ànima i la moral.

Doctrina de la participació: totes les altres coses participen de les idees en alguna mesura, encara que totes comencen a existir i pereixen, però la idea mateixa mai es veu afectada per cap alteració: les coses participen de les idees, en són còpies, reproduccions en la matèria. El foc sensible, per exemple, participe de la perfecció intel·ligible del tetraedre, perquè n’és una còpia en la matèria.

Les característiques de les idees platòniques provenen en gran mesura de PARMÈNIDES (s. V a.C., poema Sobre el ser), el qual, de formació pitagòrica, havia donat un pas més en el camí de l’idealisme, de l’abstracció, fent no ja de les matemàtiques sinó de la lògica la clau de l’explicació del cosmos. Un camí, el de la veritat, el de la ciència, que contradiu en gran mesura allò que la experiència sensible ens manifesta. A aquest món del ser s’accedeix per un camí dur i difícil, com l’eixida de la caverna, que només uns pocs, els savis, són capaços de recòrrer refiant-se exclusivament de la seua raó i menyspreant els sentits perquè “el mateix és el pensar que el ser” (només el que resisteix l’anàlisi lògica és veritable,


26/32


real). La resta de la gent, que es refia dels sentits, vaga cega i sorda, ignorant per la foscor, pel camí de l’opinió (doxa), una via contradictòria, falsa, mentidera i viciosa, perquè el camí del coneixement també és el camí de la virtut i el llarg viatge que ens duu a la veritat ens fa també millors persones.

El camí de la veritat, la ciència, només té un principi: allò que és és i allò que no és no és. Es tracta del principi d’identitat, que en lògica formal es simbolitza A A, és a dir, si A és veritable, el contrari (no A) és impossible. També es pot formular com a principi de no contradicció: no és possible A y no A, que alguna cosa siga veritable i falsa és contradictori. Aquest principi d’identitat o de no contradicció duu aparellat un procediment deductiu, la reducció a l’absurd: si la contradicció és impossible, qualsevol hipòtesi o supòsit que hi duga és falsa. Parmènides, en la via de la veritat, fa servir la reducció a l’absurd: es falsa qualsevol característica de la realitat, del ser, del cosmos, que ens duga a acceptar l’existència del no ser. Que el no ser siga és, òbviament, una contradicció: si no és no pot ser, si és ja no és no ser. En castellà és més fàcil caure en l’error lògic: “antes del universo existía la nada”, però com va a existir la “nada” si no és res i tot el que existeix és alguna cosa? Només existeix el ser, perquè si el no res és, és i no és, és perquè existeix i no és perquè és no res (no és res). Del no res, de “la nada” no podem ni parlar, si en parlem és fàcil caure en una il·lusió lingüística: com que hi ha una paraula creiem que hi ha una cosa corresponent. Parmènides, com tots els pitagòrics, es pregunta per la naturalesa del Cosmos, per les característiques del ser. Si, seguint la vida de l’opinió, fem servir els sentits com a font d’informació percebem una realitat múltiple, en constant canvi, on les coses es generen i es destrueixen, on el temps passa, amb coses més o menys perfectes o completes. Multiplicitat, generació i destrucció, mutabilitat (canvi de qualitats, de quantitat, de lloc), temporalitat i imperfecció, cinc qualitats del ser, de la realitat que observem mitjançant els sentits.

Però per a Parmènides la via correcta, la de la veritat, és la de la lògica: hem de sotmetre cadascuna d’aquestes suposades característiques del ser a la prova de la reducció a l’absurd: només seran veritables si no ens fan incórrer en contradicció.

Provem amb una qualsevol, el canvi, la mutabilitat. Suposem que les coses, la realitat, canvia de qualitats, el canvi suposa passar de ser alguna cosa a ser una altra diferent (si continua essent el mateix no hi hauria canvi); per tant, si el ser canvia ha de passar a ser quelcom diferent al ser, però què hi ha diferent al ser? ... el no ser, no res; si el ser canvia es converteix en no res, no seria res. Però aixó no pot ser perquè el no ser no és. En conclusió: el que havíem suposat, la mutabilitat del ser, és contradictòria, el ser no pot canviar, és immutable.

Engendrat? ha començat a existir l’univers o ha existit sempre? Si ha començat a existir què hi havia abans que el ser fóra? si era ser el ser ja era, per tant no ha començat a existir; si no hi havia res, era el no res, però si no era res no existia. Per tant, el ser no pot haver començat a existir perquè en cas contrari caldria admetre que el no ser era (abans del ser), la qual cosa és contradictòria.

En conclusió, per a Parmènides i per a Plató, la reflexió lògica sobre la realitat, sobre el ser, ens duu per un camí difícil, el de la veritat i la ciència, difícil perquè ens duu a una realitat amb característiques contràries a les que ens manifesten els sentits (la doxa). Per a la via de la veritat, el ser és: u (unitat front a multiplicitat), immutable (front al canvi i la mutabilitat), etern (existeix més enllà del temps, no passa, és, ni fou ni serà) i perfecte (és tot el que pot ser, no li falta res, què li podria faltar sinó el no res?) Aquest és un camí al que només unes poques persones, un elit intel·lectual, hi té accés després d’un llarg viatge d’estudi (exercitant l’intel·lecte amb les disciplines matemàtiques) i d’adquisició de la virtut.

d. EL MÈTODE DIALÈCTIC (HIPOTÈTICODEDUCTIU): Plató proposa un mètode científic que arrela en Sòcrates (el diàleg de l’ànima amb ella mateixa) i Parmènides (la reducció a l’absurd) i que, amb una important variant, continua sent el mètode de la ciència moderna. Recordeu que Plató critica el mètode matemàtic, el qual fonamenta tots els seus enunciats en l’evidència de l’axioma (axioma teorema postulat proposició corolari); es basa, per tant, en quelcom no demostrat per indemostrable. Mentre que “el mètode dialèctic és l’únic que, anul·lant les hipòtesis, segueix el camí fins els principi mateix” (cap. XIV). Es tracta del mètode socràtic reduït a una pura fórmula: plantejament, examen, anàlisi, verificació i anul·lació d’hipòtesis que condueix, per eliminació a una veritat inqüestionable. El mètode, per tant, té dues fases: una HIPOTÈTICA, en la qual es planteja la hipòtesis (suposem que ...) i es comprova (lògicament). Si queda validada es converteix en principi. Si queda refutada, es reformula i es torna a comprovar. I una segona fase DEDUCTIVA, en la qual, a partir del principi a què hem arribat en la fase anterior deduïm les conseqüències.


27/32


Mètode HIPOTÈTICODEDUCTIU que continua sent el de la ciència moderna (amb una variant: la comprovació ara és experimental, tot i que no sempre).

Fase hipotètica Fase deductiva

Plantejament d’hipòtesi Comprovació Verificació lògica Principi Refutació

DeduccióReformulació

Conseqüències

4.3.4. L’ESTAT JUST

A. ObjectiuB. Estructura socialC. CondicionsD. Règim polític

L’ideal d’una societat perfecta, un model de societat (una utopia social) governada pels filòsofs.

A. El seu OBJECTIU i fonament és la Justícia (l’harmonia, l’equilibri, l’ordre): de la mateixa manera que en l’ànima, la justícia social esdevé quan cada part (cada classe social) fa el que li correspon, quan cada ciutadà atén a allò que és seu i cada individu la realitza en si mateix. Rep. VII, 5: “A la llei no li interessa gens que hi haja en la polis una classe que gaudisca d’una felicitat particular, sinó que s’esforça que tota la polis siga feliç procurant l’harmonia entre els ciutadans tant amb la persuasió com amb la força, fent [520a] que uns i altres s’intercanvien els beneficis que cadascun pot oferir a la comunitat”. “Cadascú ha de dedicar-se a allò per al que estigue millor dotat, ..., i la justícia consisteix en fer cadascú el que li correspon per naturalesa i no multiplicar les activitats” [433a]

B. ESTRUCTURA SOCIAL: El govern dels filòsofs: “A vosaltres (els direm) vos hem [c] engendrat nosaltres, per a vosaltres mateixos i per a la resta de la polis, en qualitat de caps i reis, com en un rusc d’abelles” (Rep. VII, 5) Cal organitzar la societat en base a tres classes socials, a semblança d’un rusc d’abelles (reina, abellots i obreres) segons característiques innates: “Al formar-los els déus varen fer entrar or en la composició dels que estan capacitats per a governar, per això valen més que ningú; argent en la dels auxiliars i bronze i ferro en la dels llauradors i artesans” [415a] GOVERNANTS: els savis, els filòsofs o filòsofes, una elit intel·lectual d’unes poques persones per generació, fins i tot una sola (Rep. VII, 18: governen a partir dels 50 anys, per torns). Controlen la vida social fins el més mínim detall. Tenen naturalesa daurada. Són els millors dels guardians, seleccionats en un llarg procés educatiu (dels 10 als 50 anys). Són el logos de la societat. La prudència és la seua virtut. GUARDIANS (Auxiliars: professors, militars, administradors, “funcionaris”): viuen en comunitat, no hi ha propietat privada ni família (nuclear). Tot és comú: col·lectivisme. Tenen naturalesa d’argent. La seua vida està planificada fins el més mínim detall pels savis. Ells mateixos es poden convertir en savis (mobilitat social ascendent). Els fills “defectuosos” dels auxiliars poden ser donats en adopció a una família treballadora (mobilitat social descendent). Son la fortalesa (thymos) de la societat, la seua columna vertebral. TREBALLADORS (llauradors, artesans, etc.): tenen dret a la propietat privada dels mitjans de producció i distribució; forma limitada de família nuclear: la família és una unitat de reproducció econòmica i de transmissió dels coneixements (limitats al seu ofici) dels treballadors. Tenen naturalesa de bronze o de ferro. Son la part concupiscible de la societat.

C. CONDICIONS: per a que aquesta societat ideal siga possible calen dues condicions o requisits: el comunisme econòmic i el col·lectivisme afectiu. 1. Comunisme econòmic: la principal font de conflicte social és la desigualtat econòmica, la diferència entre rics i pobres, els rics volen conservar i augmentar el que tenen i evitar que els ho prenguen, els pobres adquirir el que no tenen per qualsevol mitjà. Com eliminar aquesta font de conflicte, competència, violència i desordre social? Eliminant la propietat privada. Si tot és de tots ningú temerà


28/32


perdre el que no és seu ni ningú voldrà adquirir el que no pot tindre. Entre els auxiliars no pot d’existir la propietat privada: l’Estat els facilitarà els mitjans suficients per a la seua subsistència. Tanmateix, entre els treballadors, es poden donar formes limitades de propietat: exclusivament la dels mitjans de producció i distribució necessaris pel seu treball. Plató entén que els treballadors viuen un món de sensacions i satisfaccions immediates, són la part passible de la societat, i que tenen necessitat psicològica de sentir com a seus els instruments de treball.

2. Col·lectivisme afectiu: un segon requisit consisteix en l’abolició de la família nuclear: “Amb la família desapareix l’última tentació que provoca l’egoisme, l’avarícia, l’hostilitat i és font de preocupació i ansietat ... Dones i hómens seran comuns, ningú tindrà relacions exclusives amb ningú i ni el pare coneixerà el seu fill ni el fill son pare” [457d]

Abolint la família (en les classes superiors) s’aconsegueixen, al menys, tres objectius: Alliberar la dona Controlar la reproducció (eugenèsia) Eliminar l’origen de molts transtorns afectius

Alliberar la dona: només amb la desaparició de la família pot la dona deixar de ser l’esposa i la mare d’una societat patriarcal masclista (com l’atenesa, però no l’espartana, per cert, que en moltes coses és el model de Plató), esdevindre ciutadana de ple dret i convertir-se en governant de la polis.

Fer possible el control reproductiu, l’eugenèsia (bon naixement, control de la natalitat en quantitat i qualitat). La família nuclear suposa el descontrol reproductiu total, el desordre i el desequilibri, és a dir, la injustícia: qui decideix qui es reprodueix amb qui i quants fills han de tindre?: l’atzar, la casualitat, l’egoisme. Si aspirem a assegurar l’ordre i l’equilibri social, cal planificar acuradament el nombre de naixements per a evitar la superpoblació o la despoblació i, alhora, aconseguir fills sans, bells i intel·ligents. El savis planificaran fins el més mínim detall la quantitat i la qualitat dels auxiliars que han de nàixer en cada generació. El sistema és enginyós: cada cert temps, depenent de les necessitats de població, es celebraran festivals reproductius en els que es sortejaran les parelles reproductores (cal diferenciar el sexe, que és lliure, de la reproducció, regulada fins el més mínim detall), el sorteig, per suposat, està trucat pels savis per a que només les parelles que encarnen el canon de bellesa-salut-intel·ligència puguen reproduïr-se: “Caldrà inventar un enginyós sorteig, de manera que en cada emparellament els inferiors acusen a la mala sort, però no al governants” [460a]. De tota manera, entre els treballadors subsisteix la família com a unitat econòmica reproductora.

Evitar molts transtorns afectius: la família es causa d’hostilitat, avarícia, egoisme, preocupació i ansietat, diu Plató. Les passions i els lligams afectius més intensos (amor conjugal, filiació, paternitat, amor fraternal, etc.) poden fàcilment convertir-se en els contraris (gelosia, odi entre germans, etc.). [Ve a ser el mateix que explicarà Freud: la transcendència de les relacions en el nucli familiar per a la formació de la personalitat: sempre hi ha un trauma paterno-filial a l’origen dels transtorns de la personalitat adulta (complex d’Edip, etc.)]. Tot aixó es resol, diu Plató, eliminant la família (nuclear): tots els adults d’un festival reproductiu o d’una generació consideren fills a tots els nens de la mateixa i aquestos anomenaran pare i mare a tots el adults i germà a tots els altres nens. Aquest nexe “familiar” entre tots els membres d’una generació satisfà amb escreix les seus necessitats d’afecte. De manera que, en náixer el xiquet se’n fa càrrec immediatament l’Estat: és criat i educat per professionals competents i no per uns pares inexperts o desequilibrats.

D. RÈGIM POLÍTIC: el règim polític és, òbviament, l’aristocràcia (govern dels millors), una aristocràcia intel·lectual en la que els únics mèrits són les aptituds intel·lectuals i la virtut moral (i la bellesa). És la forma política perfecta. El model de persona al que tots admiren és el savi. És un règim perfecte però gairebé impossible: Plató ho va intentar dues vegades a Siracusa (Sicília) amb Dionís el Jove, però va fracassar, fins i tot va haver de fugir per cames.

Menys perfecta però més pràctica és la Timocràcia: govern de l’honor, de la gent honorable, respectada per tots. Per exemple els ancians: una gerontocràcia, com en Esparta. Si no poden governar els més intel·ligents i bells, almenys que mane la gent respectable, virtuosa, prudent. El model de persona és la persona respectable, però també l’individu ambiciós que estima el poder per el poder i els honors i no la saviesa. Tanmateix, les més de les vegades, ni tan sols mana gent respectable sinó els que destaquen només per tenir diners: la tercera forma de govern és l’oligarquia (govern d’uns pocs) plutocràtica (govern dels


29/32


rics). És un sistema de govern degenerat: no manen els savis, ni tan sols la gent honrada, sinó els rics (Rep. VII, 521a). L’únic model de conducta és l’home avariciós, àvid de riqueses. Encara no hem arribat al final: la forma més degenerada de vida social és aquella en la que la gent només pensa en satisfer les seues passions: ni saviesa, ni honor, ni riquesa, només la satisfacció immediata dels desitjos, una societat governada per la xusma, el populatxo, la massa, la plebs, la púrria,... El règim corrupte per excel·lència és la democràcia (el govern del poble; la forma política d’Atenes, la que va matar a Sòcrates). És el desordre, el desequilibri, el caos. La mateixa xusma se n’adona que està en perill fins i tot la vida: es veu en la necessitat d’entronitzar un poder absolut que pose ordre i restablisca unes condiciones mínimes de supervivència social, es veu en la necessitat d’entronitzar un tirà: el final lògic de la democràcia és la tirania, l’absència de règim polític, la submissió als capricis d’un dèspota. 4.3.5. CONCLUSIÓ: UTILITAT DE LA TEORIA DE LES IDEES

Hem vist com la teoria o doctrina de les idees és la cosmovisió que Plató exposa en els diàlegs de l’època de maduresa: Menó, Fedó, Fedre, El Banquet i La República. En este conjunt d’obres configura una concepció del món coherent i perfectament estructurada que abraça tots els aspectes de la realitat, des de l’univers fins l’ésser humà.

En quant al COSMOS, l’origen, substrat i causa de tot són les idees i la matèria amorfa, de manera semblant a com els Pitagòrics feien dels números la causa de tot.

De l’ÉSSER HUMÀ cal distingir entre la doctrina de l’ànima, la teoria del coneixement i la política.- La doctrina de l’ànima, exposada en el Menó i el Fedre, comporta una determinada concepció de

l’home (una antropologia), estretament relacionada amb la moral, que situa l’intel·lecte (intel·lectualisme moral) per damunt d’altres aspectes de l’existència humana com els afectes o les passions.

- La teoria del coneixement, epistemologia o teoria de la ciència és el nucli de la doctrina de les idees, tal i com ho explica en el llibre VIIé de La República, on concep el coneixement com un llarg viatge des dels sentits fins l’intel·lecte que només uns pocs són capaços de culminar.

- En quant a la Política, Plató ens explica en La República el seu ideal social basat, lògicament, en l’aristocràcia de la intel·ligència i de la virtut, en perfecta harmonia amb la seua concepció de l’home (el logos és la part superior de l’ànima, el savi és el logos de la polis) i amb la seua teoria del coneixement (savi és el que sobreviu al rigorós procés selectiu, aquell que és capaç de noesis, de coneixement superior).

Aquesta filosofia de la maduresa de Plató, la teoria de les idees, ha estat la cosmovisió més influent en el pensament europeu fins els nostres dies. Hi ha qui diu que la cultura europea no és més que notes a peu de pàgina de les obres de Plató. No va massa desencaminat quan el mateix Nietzsche, més de dos mil anys després, haurà de lluitar aferrissadament contra l’herència platònica en la seua recerca d’una nova cultura.

en poqueS paraules ...

PLATÓ. LA TEORIA DE LES IDEESLa teoria de les idees la formula Plató en els diàlegs de l’època de maduresa: Menó, Fedó, Fedre, El

banquet i La República. Es tracta d’una doctrina omnicomprensiva que abraça gairebé tots els aspectes de la reflexió humana: una explicació de la naturalesa del cosmos, una antropologia i una moral, una utopia social i política i, sobre tot, una teoria del coneixement i del saber.

- L’explicació de la natura, basada en els pitagòrics i en Parmènides, idealista per tant, planteja l’existència d’una realitat intel·ligible, un cosmos només accessible a l’intel·lecte seu de les idees, formes, arquetips, paradigmes o models intel·ligibles immutables, eterns i perfectes. És l’autèntica realitat, la veritat. El món sensible, la realitat accessible als sentits, és un pàl·lid reflex, una imperfecta reproducció en la matèria caòtica i desordenada de les formes pures intel·ligibles. Per exemple, la bellesa sensible és una còpia imperfecta (material, efímera, incompleta) del paradigma de bellesa; la sensible és una bellesa imperfecta (és material), però còpia de l’autèntica, participa d’ella. Per tant, cal començar per l’amor a la bellesa perceptible i pujar com per una escala fins la bellesa només accessible a l’intel·lecte (diàleg El banquet). La bellesa és una espurna de llum en la foscor de la matèria.

- Aquesta explicació de la naturalesa té la seua corresponent antropologia. Com explica en els diàlegs Menó i Fedre, l’home és un compost dual d’ànima immortal i immaterial (intel·ligible) i cos mortal i material; l`ànima immortal ja ho coneix tot, ve del món immaterial intel·ligible, però ho ha oblidat a l’incorporar-se; el cos es l’oblit. Per tant, cal recordar (reminiscència o anamnesi: aprendre és recordar). Una idea que procedeix de Sòcrates: la virtut no es pot ensenyar, cal buscar en el nostre interior (coneix-te a tu mateix). Plató ens diu que l’ànima ha de recordar el que ja sap, qui és ella en realitat, la seua


30/32


autèntica naturalesa (llum empresonada en la foscor del cos). I cal viure d’acord amb la nostra naturalesa immortal.

Ara bé, l’ànima no és simple sinó que té tres parts: el logos immortal intel·ligible, seu de la intel·ligència; el thymos o part irascible i l’epithymia o part concupiscible (la seu del desig). El logos, seu de l’intel·lecte, ha de controlar el desig fent servir la fermesa, la ira ben entesa del thymos; és l’al·legoria del carro amb ales del Fedre: l’auriga (logos) ha d’equilibrar un carro tirat per un cavall blanc que vola cap amunt (thymos) i un cavall negre que vola cap avall (epithymia).

- Aquest antropologia comporta una moral intel·lectualista; cada part de l’ànima té la seua virtut pròpia: prudència o saviesa del logos, fermesa o fortalesa del thymos i temperança de l’epithymia. La justícia, la quarta virtut, és la resultant de l’anterior, l’equilibri que es produeix quan cada part fa el que li correspon (el carro tirar per dos cavalls amb ales amb tendències contraposades vola en línia recta equilibrat pel logos).

- En este disseny de l’ànima del Fedó i el Fedre trobem ja implícita la utopia social que Plató ens explica en La República: l’ideal d’una societat aristocràtica jerarquitzada segons característiques personals innates governada pels savis, per l’intel·lecte, pel logos, que fa servir els auxiliars (la fermesa o fortalesa de la societat) per a governar, dirigir i administrar la classe dels treballadors. La justícia (equilibri) social esdevé quan cada classe social, com cada part de l’ànima, fa el que li correspon, allò que sap fer segons característiques innates (savis, naturalesa d’or, auxiliars d’argent, treballadors de ferro).

- Naturalesa, antropologia, moral i política, però, sobre tot, la teoria de les idees és una teoria del coneixement, una concepció del saber, una epistemologia. Aquesta teoria de la ciència l’exposa en el llibre VII de La República en parlar de l’educació de la societat ideal. Ho fa de manera al·legòrica en el famós mite de la caverna (caps. 1-3), una escena semblant a un cinema: hi ha gent cara a la paret del fons de la caverna veient les ombres que es projecten en ella, estan lligats de peus i mans, són presoners (de la seua ignorància i les seues passions); darrere hi ha uns transportistes que duen amunt i avall unes miniatures (ídols) de la realitat, l’ombra de les quals és el que veuen els presoners (com la pel·lícula del cinema); darrere un foc (el focus de llum) on no hi ha ningú i, en quart lloc, l’exterior de la cova. Quatre llocs, quatre fases del coneixement: el lloc de les ombres, el de les reproduccions (ídols) de la realitat, el del foc i l’exterior (la realitat veritable); quatre classes de persones: presoners enganyats i manipulats que creuen que el món de les ombres (sonores i visuals) és el món real, enganyadors-enganyats (els transportistes); l’enganyador que se n’aprofita de la ignorància dels altres i l’alliberat, el savi, que coneix l’autèntica realitat i no vol tornar a eixe món de mentides.

Quatre espais que són les FASES DEL CONEIXEMENT (República VII, caps, 13 i 14): EIKASIA, PISTIS, DIANOIA, NOESIS: les dues primeres constitueixen la DOXA (‘opinió’, la via de l’opinió parmenídia): el coneixement sensible, falsedat i engany, ombres, reproducció en la matèria de la perfecció intel·ligible. L’EIKASIA és la conjectura, el que es diu, el saber fragmentari, particular que desconeix l’autèntica raó de les coses. També hi ha un aspecte moral: viure sotmés a la matèria a les passions. Ombres, foscor, cadenes del cos, excrescències de plom que atrapen l’ànima. La PISTIS (els ídols), és la creença, la mitologia, la religió: una explicació encara arrelada en la matèria, encara hi som en la caverna, però que ja es tracta d’una resposta coherent, global, una cosmovisió, encara que antropomòrfica, un pas endavant.

Amb la tercera fase, la DIANOIA, travessem la frontera, accedim al món intel·ligible, al coneixement basat en l’intel·lecte, accedim al món de l’EPISTEME (la ciència, el saber): el món del ser, de la veritat, l’autèntica realitat (la via de la veritat de Parmènides). La DIANOIA: és la intel·ligència discursiva, el model de saber de la qual són les matemàtiques; de fet, els sabers basats en els números: en els capítols 6 al 12 de Rep. VII parla, i en aquest ordre, d’Aritmètica, Geometria bidimensional, tridimensional, Astronomia i Música (Harmonia). El seu estatus és el de Ciències preparatòries (per a la dialèctica, la ciència suprema) i és el que s’ha d’estudiar de manera ordenada i progressiva entre els 20 i els 30 anys; la seua pràctica va madurant l’intel·lecte per a ser capaç d’assolir la darrera fase, la NOESIS. De tota manera cal subratllar que aquest pla d’estudis també és un rigorós, exigent i competitiu programa de selecció dels millors intel·lectes (alhora que virtuosos). Plató afirma explícitament que molts pocs seran capaços d’arribar al final. Aquest currículum procedeix, òbviament, dels pitagòrics: aritmètica i geometria, de la figura simbòlica del saber, la TETRAKTYS (o dècada, els quatre primers números estructurats en forma de triangle); matemàtiques, astronomia i música es relacionen de forma precisa en la pitagòrica doctrina de la música de les esferes o dels astres (tal i com ho explica Aristòtil, per ex.). Però la dianoia encara no és la meta del coneixement, la intel·ligència discursiva necessita discòrrer, calcular, fer tots els passos per a arribar a la conclusió (com un ordinador juga als escacs, calculant totes les possibilitats). A més, aquesta fase del coneixement té un perill (estem a l’espai del foc de la caverna, el de l’enganyador): usar el coneixement en benefici propi, manipular, enganyar els altres, perquè la saviesa no només és coneixement teòric sinó que suposa també la virtut; coneixement i virtut són dos


31/32


aspectes del mateix, un procés que ens recorda, de nou, a Sòcrates (intel·lectualisme moral), un procés que ens duu a la NOESIS.

NOESIS (intuició intel·lectual): per a Plató la saviesa és quelcom més que la intel·ligència discursiva, és tracta d’una visió, una il·luminació, una intuïció, la identificació amb l’objecte, la unió amb la idea, una experiència de caire místic que abraça tota la persona, la visió del Bé-Bellesa (kalokagathós), en la que tot allò sensible desapareix amb el resplendor de la llum intel·ligible. L’ànima, en una experiència que només han viscut unes poques persones, es reconeix a ella mateixa com a idea i assoleix d’aquesta manera la virtut i la felicitat autèntiques.

A aquest nivell, Plató posa el saber dialèctic: la DIALÈCTICA és la ciència suprema a la que ens duen les ciències preparatòries matemàtiques. Es tracta de la lògica i en retrotrau a Parmènides, el qual va fer de la reflexió lògica la clau de volta de l’autèntica naturalesa de les coses; pensar és el mateix que ser, deia, i el que no resisteix el principi d’identitat, el que és és i el que no és no és, és fals. Apliquem la reducció a l’absurd: qualsevol característica de la realitat que implique l’existència del no ser és falsa. El resultat: la realitat, el ser per a Parmènides és immutable, etern, perfecte, inengendrat i indestructible, és a dir, les característiques que Plató atribueix a les idees, que són L’OBJECTE DE LA DIALÈCTICA: la idea de bellesa, per ex., és única, intel·ligible, immaterial, immutable, inengedrada i indestructible i el que existeix de bell en el món sensible n’és una còpia (imperfecta), una reproducció en la matèria que participa de la idea. Per això, tal i com explica en el Banquet, cal començar per la bellesa d’aquest món (un cos bell) i anar ascendint com per una escala, passant per la bellesa ideal sensible (amor ‘platònic’, ideal de dona, encara estem en la doxa), per la bellesa de les ciències i les belles normes de conducta (= dianoia) fins arribar a la bellesa pura, la que no és bellesa de res sinó en ella mateixa, subsistint per ella mateixa. Com que no hi ha res en que estiga realitzada no la podem conèixer com a objecte, l’única forma és la identificació amb ella, una experiència d’unificació, l’experiència mística que és en definitiva la NOESIS (intuïció intel·lectual).

Les idees, formes, arquetips, paradigmes o models, com la bellesa, estan estructurats jeràrquicament (com l’ànima, com la societat ideal): a la base les idees matemàtiques, per damunt, més importants, subordinant les anteriors, les idees morals i polítiques i al cim, la idea de Bé-bellesa (Kalós kai agathós), que, com el sol sensible en el món material, il·lumina el món intel·ligible i és la causa primera del ser.

A aquest nivell de coneixement, la noesis, només hi arriben uns pocs; el savis o sàvies, als quals ja no els interessa res ni necessiten res material i sensible (ni el poder, ni els diners, ni el sexe, etc.). Però tenen una funció política: la societat els ha educat i seleccionat per a que siguen els caps i reis del ‘rusc d’abelles’, per aixó, encara que a contracor, hauran de tornar a baixar per torns a la caverna i governar els seus conciutadans.

En conclusió, la teoria de les idees és la cosmovisió més completa de Plató i la que tindrà més èxit en la història de la cultura europea. En l’explicació de la naturalesa defensa un punt de vista idealista: les idees són l’autèntica realitat. En l’antropologia planteja un dualisme moderat, atemperat per la triple divisió de l’ànima; en la moral, un intel·lectualisme més equilibrat, menys radical que el de Sòcrates. L’epistemologia té pretensions científiques, donat que es basa en la lògica i les matemàtiques (les veritats de raó de Leibniz i del racionalisme en general) però acaba abocant a una experiència elitista de caire místic. En política, en fi, Plató construeix una teoria social de caràcter utòpic: una societat governada pels millors intel·lectes amb una base col·lectivista i antiigualitarista (les utopies col·lectivistes dels segles XIX i XX, com el marxisme-leninisme, li deuen més del que sembla).

Plató canviarà de punt de vista, fins i tot varies vegades, en els darrers diàlegs (Parmènides, Teetet, Sofista, Timeu, etc.) però en cap moment tornarà a assolir la coherent i perfecta integració de tots els aspectes de la reflexió humana aconseguida en els diàlegs de l’època de maduresa. Aquest és el Plató immortal la influència del qual encara es deixa sentir en la cultura europea del present.


32/32

ies. f. ribalta. dep. filosofia. histÒria de la … plato.pdf · ies. f. ribalta. dep. filosofia....

Documents