1

2

Autor i Editor: Guillem Ramis i MonenyImprès a "SA COPISTERIA"Carrer Infanta Pau, 8Palma. MALLORCATelèfon: 971 467 427Dipòsit legal: PM 1533 -1997I.S.B.N 84-920290 - 3 - XPrimera Edició. Palma de Mallorca, 1997.

3

"...i per què cristià?"

__________________

Guillem Ramis i Moneny

4

ADAM i EVACatacumba de Sant Pere i Sant Marcel·lí

Roma, segle III

5

" ... i per què cristià?"

123

456789

1011121314

Í N D E X

Jesús, el Crist, Fill de Déu, Salvador ..INTRODUCCIÓ .......................................................

Agnòstics, creients, cristians .............Palestina, any 28 ..................................Jesús de Natzarè i els evangelis .........

- Signes i miracles .........................Els primers seguidors ..........................Pau de Tars ...........................................Evolució de l’Església ..........................La dona ..................................................Els màrtirs, testimonis definitius .......Parany a la fe: cristianisme d’estat ....El pas dels segles: llums i ombres .....Què ha de quedar a l’Església? ..........Goig i esperança ..................................Cristians i cristianes del segle XXI .....Felicitat per a tothom ...........................

- Annex: Jesús de Natzaret,persona i projecte .........................

- Bibliografia ....................................

Pàgina

9111527375963758799113127141155173181191

203219

6

PEIX i PANS EUCARÍSTICSCatacumbes de Sant Calixte

Roma, segle III

7

Dedic aquest treball a les personesque cerquen la veritat.

La fe cristiana —crec— els pot ésserun punt de llum dins la recerca.

L’autor.

8

EL BON PASTORCatacumbes de Sant Calixte

Roma, segle III

9

Jesús Crist,

Fill de Déu, Salvador

"Nosaltres, petits peixos —així anomenats pel nostre peix Jesús—naixem de l’aigua i no podem conservar la vida més que quedantdins l’aigua, és a dir, quedant fidels al compromís del baptisme."Tertul·lià (segles II-III).

A la portada hi figura dibuixat un peix, amb unaparaula grega en el seu interior. És el primer símbolutilitzat pels cristians per demostrar la seva fe.(Posteriorment, des del segle IV, la creu seria elsigne representatiu dels cristians). El Peix fareferència a Jesús que multiplicà els pans i elspeixos i, a partir de la multiplicació, representatambé la fracció del pa, l’eucaristia. La paraula en elseu interior '(en minúscules ') significaPEIX i és un acròstic de cinc lletres del qual cadalletra és la inicial d’una paraula. Les cinc paraulesexpressen una primitiva professió de fe cristiana:'(Iesus Kristos ZeuÜios Soter): JESÚS CRIST, FILL de DÉU,SALVADOR.

_______________________________

Totes les il·lustracions (excepte el mapa de la pàgina73) són reproduccions de pintures o mosaics delssegles III, IV i V. Les vaig treure, fent còpies ambploma i tinta, del llibre de P. DU BOURGUET: "LaPittura Cristiana Primitiva" (Ed. Mondadori.Amsterdam, 1965).

10

ADAM i EVACatacumba de Sant Pere i Sant Marcel·lí

Roma, segle III

11

Introducció

Estimada lectora, benvolgut lector:He fet aquest treball amb el cap, el cor ... i les mans in’he sortit molt afavorit, perquè he après moltescoses, s’ha renovat la meva fe en Jesús i enl’Església i s’han reforçat les meves conviccions mésíntimes i personals. Ara te’l vull oferir i, tant de bo,també et pugui ser útil i profitós.

Fa molts anys, exactament trenta-tres, vaig estudiarintensament Teologia i Sagrada Escriptura. Després,durant deu anys, vaig exercir com a prevere dinsdues comunitats parroquials i a la JOC de Mallorca.Era temps de renovació i empenta: concili ipostconcili. Eren anys plens d’il·lusió, canvi iinnovacions dins l’Església. Era el temps del papaJoan; jo vaig tenir la gran sort de veure’l i escoltar-lomoltes vegades a Roma!

Ara, amb més de dues dècades ensenyant com amestre d’escola i després d’haver escrit diversostreballs per a infants i jovenets, m’he decidit revisarla fe cristiana, sobretot des dels seus orígens idurant el seu desenvolupament en els primerssegles. He trobat que era la mateixa fe que, des depetit, jo vaig rebre dels meus pares i que, des dejove, vaig decidir seguir amb entusiasme. Avui, desd’una plenitud atapeïda d’anys i experiències,agraesc sincerament haver-la rebuda.

12

L’estudi que he fet ha estat llarg i constant; no estàacabat encara. He llegit i estudiat nombrosos llibresressenyats a la bibliografia. He volgut documentar-me amb obres de diferent ideologia i època: tot m’haservit. No és un treball d’investigació; només és unesforç de síntesi i de fonamentació, principalmenthistòrica. Quasi tot el que dic, ja algú altre ho haviaescrit abans. Però el treball m’ha ajudat perquè m’hadonat llum, sovint difusa enmig de molts egoismes iemmirallaments humans.

Hi trobaràs quinze temes. Cada tema inclou unareflexió bíblica. He fet una selecció —subjectiva— decitacions bíbliques, de les quals l’objectiu és poderrevisar el tema amb la referència fonamental de la fecristiana: la Bíblia. (Sempre és utilitzada la versió BCI: BíbliaCatalana Interconfessional, edició balear. Ed. Claret. Barcelona,

1994). Cal treure’n també actuacions conseqüents;per això, l’escrit final del tema insinua o suggereix elquè pots fer per no quedar-te només en el campteòric; vol ajudar-te a prendre un compromísd’actuació, que tu hauràs de concretar a la tevamida.

Al llarg de la vida he trobat moltes personesdecebudes de la fe cristiana. Avui sobretot sónpersones joves les que diuen "passar" de la fe.L’escrit que tens a les mans vol animar-te a conèixermillor Jesús i els seus seguidors. Vol també ajudar-tea aclarir algunes idees bàsiques del cristianisme. Volconvidar-te a viure millor la vida —la teva vida— ambtotes les altres persones que habiten aquest món.Vol dir-te que l’objectiu principal de la fe —així jo hocrec— és fer-nos més humans, tot reconeixentAquell que ens uneix a tots.

13

Vull dir-te que el treball, concretament, m’ha servit:

- per conèixer millor Jesús de Natzaret i voler-loseguir. Ell fou interessant, atractiu, engrescador,extraordinari.

- per comprendre que Ell, ressuscitat, era presentenmig dels seus seguidors. Així les primerescomunitats cristianes pogueren escriure elsEvangelis com a veu de Jesús.

- per retrobar —amb Jesús sempre present— elsentit comunitari de l'Església. Cal pensar i actuarcom ho feren les primeres generacions cristianes;això sí, amb les possibilitats i limitacions del tempsque vivim ara.

- per viure amb esperança i il·lusió els signes deltemps. Tot és bo; no hi ha res dolent, si així hovolem. Vivim un temps meravellós, si el sabemdescobrir. Avui també són possibles els signes i"miracles" que Jesús i els seus seguidors mostrarenamb tanta facilitat. Es tracta de saber viure oberts ala vida!

Res més, lectora o lector. Bon camí!

Es Pla de na Tesa (Marratxí. Mallorca), estiu de 1997L’autor

14

OCELLSCatacumbes de Sant Calixte

Roma, segle III

15

1. Agnòstics, creients, cristians ...

1. Inici de la fe. En general, fins als segles moderns, quasitots els pobles han integrat la religió en la seva pròpiacultura. La vida no es podia concebre sense la divinitat.Molts enigmes han rodejat sempre l’existència humana.Els interrogants començaren amb les forces de la natura;perquè no entenia els fenòmens naturals, l' home fàcilmentels va divinitzar: el déu de la pluja, la deessa de lafertilitat, el déu vent ... L' ira dels éssers superiors esmanifestava en la tempesta: el tro i el llamp eren esglais d'una divinitat enfurismada que reclamava la subjecció delshumans mitjançant ofrenes i sacrificis tranquil·litzadors.Hi hagué, doncs, un llarg temps de la història quan elshumans reconeixien dins la natura les manifestacions delséssers sobrenaturals.

2. Els mites. L' home al llarg de la història, per trobarsentit a tot allò que no entenia, anà creant els mites ambels quals pogué donar resposta als grans interrogants delmón i de la seva existència. L' home cercava l' ajut delsdéus - sovint producte de la seva imaginació - per nosucumbir davant la natura hostil i poder-la dominar.Pul·lularen les divinitats astrals, es repetí arreu el culte alsol, la lluna fou adorada, molts animals obtinguerendignitat sagrada: el bou, la vaca, la serpent, el cavall,l’escarabat, etc. Així, doncs, les divinitats dominen idirigeixen tota la vida de les persones. L' alternativa perals humans és la subjecció total a les forces superiors.

16

3. La religió. La religió té la finalitat de "relligar" (fermarbé) els febles i mortals humans amb els éssers superiorsque dominen l' univers. La religió té la principal finalitatd’ajudar la persona humana a trobar el significat del’existència davant les dificultats existents. Ben aviat,però, dins diferents cultures del món es van destriant unespersones que s' autoproclamen intèrprets de la voluntatdels déus. Fins i tot s’arribà a divinitzar - o a creure’ls fillsdels déus - els mateixos governants humans: faraó, cèsar,rei ... Així succeeix quan els governants s' aprofiten de lareligió i la posen sota el seu domini per mantenir millor elpoder sobre el poble. D’aquesta manera la religió esconverteix en "opi per al poble": havia d' alliberar lapersona humana i donar un sentit ple a la vida, però, deguta la usurpació del sentit original que en fan els dèspotes, lareligió queda solament com a una esperança per a la vidadel més enllà, no de la vida present. Les persones humanesqueden conhortades de la sort que els ha tocat viure iromanen sempre servidores dels representants de la fe.

4. La pregària. Durant molts segles els humans fanpregàries al Cel demanant salut, aliment, prosperitat, pau,... (més concretament demanen eliminar una epidèmia omalaltia, acabar amb la fam, la misèria o la guerra que esviu a un determinat lloc ...). Fan rogatives, processons idejunis, construeixen temples, ofereixen dons i sacrificisde fruits, animals i fins i tot de persones. Unes vegadesobtenen allò que demanen, altres no.

17

5. Evolució de les religions. Les religions es vanpurificant interiorment. Desapareixen molts mites isupersticions. Es demana ja el canvi interior i l' entregapersonal mitjançant una opció més voluntària. Lesprimitives creences en diferents déus i deesses es vanconcretant en una lluita entre les forces del bé i del mal.Finalment es delimita la fe religiosa en un sol i únic Déu.Aquest procés és recollit per les religions revelades:hebraica, cristiana i musulmana. Aquestes religions posenla força de la seva existència en el missatge donatdirectament per Déu al seu missatger (Moisès, Jesús,Mahoma), encarregat de transmetre al poble la novadoctrina. Dissortadament es donen també esclafitsd’intolerància i fins i tot guerres entre els seguidors de lesdiferents religions; algunes d' aquestes manifestacionsnegatives són ben actuals encara entre els catòlics i elsprotestants de l' Ulster a Irlanda, entre els musulmans i elscristians a Bòsnia, contra els jueus a Israel, contra els tàmila Sri Lanka, ...

6. Les diferents religions. Vet aquí els principals grupsreligiosos del món:- Els JUEUS, germans grans dels cristians, proclamen coma capdavanters l' existència d' un únic Déu, creador de l'univers i pare de tota la humanitat.- Els HINDUISTES, sentint-se part d' un tot, s' integrenen el desenvolupament complet del món i de la vida.- Els BUDISTES, reconeixent la debilitat humana,s’esforcen per a l’alliberament interior i arriben a unafruïció intensa de la vida.

18

- Els TAOISTES, veient-se dins l' harmonia de l'univers,segueixen la pròpia consciència i practiquen les bonesobres.- Els CONFUCIANS, sempre dins una austeritat de vida,conviuen en pau i es serveixen uns als altres.- Els MUSULMANS, reconeixent el mateix Déu delshebreus i cristians i mitjançant la pregària, l' almoina i eldejuni, esperen uns temps nous per als salvats.- Els CRISTIANS, seguint Jesús mort i ressuscitat ireconeixent que Déu és pare de tots, practiquen l’amord’uns vers els altres així com manà fer-ho Jesús.

7. Reflexió. "Els homes esperen de les diverses religionsuna resposta als difícils enigmes de l' existència humana,enigmes que, com en altre temps, també avui sotraguenfortament els cors dels homes: què és l’home, quin és elsentit i el fi de la nostra vida, què és el bé i què el pecat,quin origen té el dolor i quin fi, quin és el camí perarribar a la veritable felicitat, què són la mort, el judici ila retribució després de la mort, finalment en quèconsisteix aquell darrer i inefable misteri que abraça lanostra existència, d' on venim i on anem" (Concili Vaticà II:Declaració sobre l’actitud de l’església envers les religions no-cristianes.Introducció, 1).

8. L’agnosticisme. Nogensmenys dins la nostra societathi ha actualment moltes persones que rebutgen lainfluència religiosa i es diuen agnòstiques. La definicióde l’agnosticisme es pot resumir així: "Actitud o doctrinaque declara inaccessible a l’enteniment humà tota noció del' absolut". El sentit religiós correspon a una etapa infantilde la humanitat. Actualment basta la

19

ciència per donar completa resposta a la vida. El campreligiós és un mite ja superat que correspon a un temps jadefinitivament passat. El món i la vida tenen sentit propi;Déu no és necessari per comprendre’ls. La personahumana és lliure i responsable del seu destí. A més, ésabsurda l’existència d' un Déu, bo i creador, dins un mónd' injustícia com el nostre. La majoria dels granspensadors, des del segle XVIII, ja no es fonamenten enDéu, sinó en l' home alliberat de les creences religioses.Déu i la religió són absolutament superflus.

9. La ciència. Mentrestant la ciència - tristamentsotmesa durant molts segles a la filosofia i a la teologia -obté la plena independència i l' espai propi que licorresponen. La ciència no pot provar la fe, però tampoc lapot rebatre. La ciència ha de seguir el seu progrés, sempreen servei de la humanitat. Cal dir que ha fet avançarmoltíssim els humans: els fenòmens naturals són coneguts,la medicina evita i cura moltes malalties, les tècniquesafavoreixen la producció d' aliments, les màquinesalleugeren el treball humà, els sistemes de transportreparteixen els productes, els invents fan més fàcil la vida.Cal recordar també que aquest mateix progrés pot destruirel nostre planeta Terra.

10. Actualitat de la fe. Avui les creences religiosessegueixen vives i actuals. Es dóna en aquests temps un fortcreixement del fonamentalisme religiós: hi ha molts grupsque volen seguir la seva religió al peu de la lletra, ambidees i pràctiques d’altres èpoques; això pot suposar untancament a la vivència moderna dels valors humans i unretard en l' evolució de la humanitat. Al mateix temps

20

es dóna un ressorgiment de la fe amb sentit alliberador. Ésprou coneguda la "teologia de l’alliberació", sobretot aAmèrica Llatina, que promou l' acció dels cristians percanviar les estructures injustes de la societat. En els tempsactuals sorgeixen nous testimonis ("màrtirs" engrec) de persones que per seguir la seva fe posen la vida -alguns fins a la mort - al servei complet dels altres.Mahatma Gandhi, Martin Luther King, Maximilià Kolbe,Ernesto "Che" Guevara, Camilo Torres, Oscar Romero,Ignacio Elliacurria i companys assassinats, monjossacrificats a Algèria, missioners i missioneres presents amolts llocs del món, ... Aquests són alguns personatgesdestacats. A més hi ha una multitud de gent dins l'anonimat que cada dia es juga la vida per servir els altres.

11. Reflexió. "Jo no vaig ésser conscient del moment queper primera vegada vaig travessar el llindar d' aquestavida.Quin fou el poder que em féu obrir a aquest gran mistericom un capoll al bosc a mitjanit!Quan al matí vaig mirar la llum, vaig sentir per unmoment que no era estranger en aquest món, quel'inescrutable sense nom ni forma m’havia pres als seusbraços com si fos la meva pròpia mare.Igualment, en la mort el mateix desconegut em semblaràconegut de sempre. I perquè estim aquesta vida, sé queestimaré també la mort" (Rabindranath Tagore).

21

CITACIONS DIVERSES

Hi ha una llum que il·lumina més enllà de tota laterra, més enllà de tots nosaltres, més enllà delscels, més enllà dels cels més suprems. Aquesta ésla llum que il·lumina els nostres cors (ChandogyaUpanishad 3.13.7). Jo no prec per riqueses, jo noprec per honors, ni tan sols per les joies de lapoesia. Només prec que durant tota la meva vidapugui tenir amor. (Chaitanya ) - HINDUISME.

Si un home conquerís en batalla un miler i un altremiler, i un altre home es conquerís a si mateix,aquest seria el més gran guerrer; perquè la mésgran de les victòries és la victòria sobre un mateix.(Dhammapada,103-4). Deixa el passat darrera;deixa el futur darrera; deixa el present darrera.Llavors estaràs a punt d' anar a l' altra riba. (Id. 348). Millor que un miler de paraules inútils és unasola paraula que dóna pau. (Id. 100) - BUDISME.

Hi ha tres tresors que estim per damunt de totes lescoses. El primer és amor, el segon és moderació, eltercer és humilitat. El qui té amor té realmentvalentia; el qui té moderació té realment abundància;el qui té humilitat pot realment tenir poder. (Tao TeChing LXVII). Sense sortir de la meva porta pucconèixer totes les coses de la terra. Sense mirar perla meva finestra puc conèixer els camins del cel. (Id.XLVII).

22

Fixa’t en el tronc d' aquest arbre tan gran! Cresquéd' un brot prim i tendre. Aquesta torre de nou pisoscomença amb un maó d' argila. El viatge de milmilles comença amb una simple passa. (Id. XLIV) -TAOISME.

Una voluntat fundada en l' amor és lliure del mal. Elqui sap, és per davall el qui té amor. El qui té amorés per davall del qui troba joia en l' amor. Què ésamor? Estimar els homes. Què és saviesa?Conèixer els homes. No facis als altres el que no t'agradaria que et fessin a tu. (Dites de Confuci) -CONFUCIANISME.

Tots els qui sou sota el cel considerau el cel com elvostre pare, la terra com la vostra mare, i totes lescoses com els vostres germans i germanes. Llavorsfruireu d' aquest país lliures de l' odi i del dolor.(Oracle d'Atsuta). Sigues com un arbre que cobreixamb flors la mà del qui el sacseja. (Proverbi japonès)- SINTOISME.

Fins que no neguis el teu jo mai no podràs creureen Déu. (Abu Said Ibn Abi'l-Khair). Tot el que ara ésaquí, un dia passarà; no quedarà més que el rostredel teu Senyor de Poder i Glòria. (L' Alcorà; SuraLV). Mirau, en veritat aquí hi ha un prodigi per a lagent que reflexiona.(Id. Sura XVI) - ISLAMISME.

23

Oh, tots els assedegats, veniu a l’aigua, veniu els quino teniu diners! Comprau i menjau, sense diners,sense pagar res! Per què gastau els diners comprantun pa que no alimenta i malgastau el vostre sou enmenjars que no satisfan? (Isaïes 55:1-2). El pobleque caminava en la fosca ha vist una gran llum; unallum ha resplendit per als qui vivien en el paístenebrós. (Isaïes 9,1). Aquí teniu el vostre Déu, queve per fer justícia. Ell mateix us ve a salvar." Llavorses desclouran els ulls dels cecs, i les orelles delssords s’obriran. Llavors el coix botarà com un cérvol,i la llengua del mut cridarà de goig. (Isaïes 35:4-6)-JUDAISME.

Déu és amor. A Déu, ningú no l’ha vist mai; però, siens estimam, ell està en nosaltres i dins nosaltres elseu amor ha arribat a la plenitud. Aquest és elmanament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu,també ha d’estimar el seu germà. (I Joan 4: 8,12,21).Us don un manament nou: que us estimeu els unsals altres tal com jo us he estimat. Tothom coneixeràque sou deixebles meus per l’amor que us tindreuentre vosaltres. (Joan 13: 34-35). Us ho assegur: sino tornau a ser com els infants, no entrareu alRegne del cel. (Mateu 18: 3). CRISTIANISME.

24

OCELLSCatacumba de Pretestat

Roma, segle III

25

REFLEXIÓ: "Confés que no tinc cap argument perconvèncer a través de la raó. Tot el que puc aconsellar ésno pretendre l'impossible. El musulmà diu: "Ell és i non’hi ha cap més". El cristià diu el mateix, i també l'hindú.Si puc gosar dir-ho, el budista també diu el mateix,només que amb paraules diferents. No hem de ferprosèlits, ni parlant ni escrivint. Podem només fer-ne ambles nostres vides. Que les nostres vides siguin llibresoberts perquè tothom hi estudiï. Hi ha una cosa quem’arribà forçosament en els meus primers estudis de laBíblia. S’apoderà de mi així que vaig llegir un passatge.El text era aquest: "Cercau primer el Regne de Déu i laseva justícia i totes les altres coses us hi seran afegides".Us dic que si compreneu, apreciau i actuau segonsl’esperit d’aquest passatge, no us caldrà saber quin llocJesús , o qualsevol altre mestre , ocupa al vostre cor o almeu cor. Si feu aquest treball d’escombriaire moral, pernetejar i purificar els vostres cors i tenir-los a punt,trobareu que tots aquests poderosos mestres ocupen elsseus llocs sense invitació per part vostra. Això, al meuparer, és la base de tota educació completa. La cultura dela ment ha d’ésser per davall de la cultura del cor. Que elmeu Déu us ajudi a ésser purs" (Mahatma Gandhi. "MahatmaGandhi's Ideas" de C.F. Andrews.)

______________________________________________BIBLIOGRAFIA:

- TREBOLLE, Julio: "El Judaísmo Moderno" (Ed. SM. Madrid,1996).

- GALINDO, Emilio: "El Islam al final del Siglo XX" (Ed. SM.Madrid, 1996).

- RUIZ, Javier: "El Hinduísmo y su Actualidad" (Ed. SM. Madrid,1996).

- MASIA, Juan: "Buda y los Budismos" (Ed. SM. Madrid, 1996).

- MASIA, Juan: "Tres Religiones Orientales del Camino:Confucianismo, Taoísmo y Sintoísmo" (Ed.SM. Madrid, 1996).

- MASCARÓ, Joan: "Llànties de Foc: de les Escriptures i Saviesadel Món" (Ed. Moll. Palma, 1986).

26

COLOM AMB UN BROT D' OLIVERACementiri de Priscil·la

Roma, segle III

27

1. Palestina, any 28

Des del segle IV a.C. Palestina passa a dependre deGrècia. Es succeeixen períodes de tolerància i altresd’opressió. Malgrat hi hagi èpoques de bona convivènciaentre jueus i grecs, aquests intenten de totes manerestrametre al poble hebreu la llengua, la cultura i la religióhel·lèniques. Fins i tot s’arriba a dedicar al déu grec Zeusel temple de Jerusalem, símbol sagrat més important delsisraelites. Sovint s’obliga a la gent jueva a deixar llurs lleisi tradicions. Hi ha persecucions i assassinats a balquena.El poble, exasperat, s’aixeca en armes contra l'invasor.Els romans entren a la història d' Israel, una vegada que jahan sotmès Grècia: volen també dominar Palestina. L’any63 a.C. Roma ocupa definitivament el país hebreu.

De l’any 40 a l’any 4 a.C. els romans instauren a Palestinaun rei titella. Herodes el Gran mai fou acceptat pels jueusperquè servia descaradament els interessos romans.Herodes fou succeït pels seus tres fills. Herodes Antipasregnà sobre Galilea fins l’any 39 d.C. (ell fou quiempresonà i féu matar Joan Baptista perquè s' oposava alseu divorci). Arquelau regnà sobre Judea i Samaria iFelip ho féu sobre Perea.

Hi havia gran malestar al poble d'Israel. Segons la religió,creia ésser l’únic poble elegit de Déu per mostrar lasalvació a totes les nacions de la Terra, però, des de feiaja molts segles, els hebreus es trobaven depenent de poblesi cultures estrangeres. Desitjaven ansiosament una millora.Hi destaquen aquestes característiques.

28

Els saduceus formaven la classe benestant i assenyorada,retenien majoritàriament l’administració civil i religiosadel país, declarant-se ells mateixos portaveus políticsd'Israel. Ideològicament no acceptaven la possibilitat devida més enllà de la mort. Per conservar llur poderrestaven sotmesos a les ordres de Roma i no admetien capdesordre o reivindicació dins la societat que dirigien.

Els fariseus eren estrictes observants de la llei religiosa.Per conservar el privilegi de poble elegit calia complirescrupolosament tots els decrets que Moisès havia donatal poble d'Israel en nom de l’únic déu Jahvè. Tantexageraren el compliment rigorós de la Llei que aquesta, ala pràctica, esdevingué quasi impossible de seguir.

Els zelotes, segurament sortits dels fariseus, volien posaren pràctica ells mateixos les promeses de la Bíblia i, per aaixò, promovien l’alliberament polític del poble. Erenpartidaris de la insurrecció i de la lluita armada contral'invasor romà. La violència - deien - era la única soluciópràctica i definitiva per al seu poble.

Els essenis - es creu que el seu origen procedeix tambédels fariseus - esperaven la renovació del poble des d’unangle radicalment diferent. Confiaven que Déuintervindria directament i que instauraria la perfecta idefinitiva llibertat. Ells urgien la renovació practicant lapregària. Complien la seva missió - creien - retirant-se aldesert i organitzant allí petites comunitats d’ermitans.

29

Segons antigues tradicions orientals, els reis erenreconeguts com a reis des del moment que eren ungits (esvessava ritualment oli sobre el seu cap). En llengua

hebrea “xyvm” (Masshiaj) significa "ungit". Més tard

trobarem la mateixa paraula en grec: X "Xristós".Amb els anys la figura de rei es transformaria en unpersonatge alliberador. La gent oberta esperava amb fela vinguda d’un nou messies que alliberaria el poble.Adesiara sorgien a Palestina diferents messies, anomenatsaixí per la gent que els considerava ungits i alliberadorsd'Israel. Tots ells, juntament amb llurs seguidors, mai noarribaren a aconseguir la independència i el benestar per alseu poble: la forta maquinària del poder polític i militar del'Imperi Romà els capolava de seguida que sortien a la viapública.

Davant aquesta tràgica situació també hi hagué persones aIsrael que esperaven una desfeta total: la fi del món. Lafi del temps arribaria amb un horrible cataclisme. Tots’acabaria i apareixeria la figura del "fill de l’home",personatge provinent del regne sobrenatural, el qual fariajustícia plena al poble escollit de Déu, davant tota lahumanitat. Aquesta tendència es trobava en els escritsapocalíptics ("amagats i revelats"), difosos dins Israelcopiant una tendència molt estesa dins els poblesorientals d’aquell temps.

30

Aquestes idees eren conegudes dins Israel, però nomésuna minoria de gent les compartia. La gran massa delpoble, en general, estava allunyada de les esmentadesànsies ètiques, polítiques i religioses. "Tenint en compteles possibilitats de l’època i el nombre dels seus habitants(potser unes 750.000 persones), Palestina no estava encondicions d’oferir treball i aliment a tothom, i l’atur eraun fenomen ja present, si bé les obres públiques, iniciadesper Herodes - el gran i famós Temple de Jerusalem - ,havien pal·liat una mica el problema. D’altra banda lescondicions de vida no eren gens fàcils, perquè, a més del’escassetat, calia pagar forts imposts als romans o alsseus aliats, els sobirans de la dinastia herodiana. Molts dejueus van haver d’emigrar a l’estranger per cercar unamillora a la seva situació. Aquesta problemàtica eraagreujada pel fet que la propietat de la terra no estavagaire repartida, i a Galilea hi havia grans latifundis enmans de pocs amos, que sovint vivien a l’estranger"(Introducció al Nou Testament. Bíblia Catalana. TraduccióInterconfessional. Barcelona, 1994).

31

COMENTARI BÍBLIC

"Escolta, Israel, el senyor és el nostre Déu,el senyor és l’únic.

Estima el senyor, el teu Déu,amb tot el cor, amb tota l' ànima

i amb totes les forces.Grava en el teu cor les paraules dels manaments

que avui et don.Inculca-les als teus fills,

parla’n a casa i fent camí,quan te’n vagis al llit i quan t' aixequis.Lliga-te-les a la mà com un distintiu;

porta-les com una marca entre els ulls.Escriu-les als muntants de la porta de casa teva

i dels portals de la ciutat."(Deuteronomi 6: 4-10 - Segle VIII a.C.)

"Jo, el Senyor, t’he cridat amb benvolença,t’he pres per la mà i t’he format,

perquè siguis aliança dels pobles, llum de lesnacions.

Els cecs recobraran la vista,els captius sortiran de la presó,

deixaran el calabós els qui vivien a la fosca.Jo t' he fet llum de les nacions,

32

perquè portis la meva salvaciód’un cap a l’altre de la terra."

(Isaïes 42:6-7 i 49: 6 - Segle VI a.C.)

Després, mirant aquella visió nocturna,vaig veure venir amb els núvols del cel

algú semblant a un fill d' home,arribà fins a l’ancià carregat d’anys,

el van presentar davant elli li van donar el poder, la glòria i la reialesa.

La gent de tots els pobles, nacions i llengüesli faran homenatge; el seu poder és etern, no

passarà mai; el seu regne no es desfarà."(Daniel 7: 13-14 - Segle II a.C.)

"Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseushipòcrites, que pagau el delme de la menta, del

fonoll i del comí,però heu abandonat les coses més fonamentals de

la Llei: la justícia, la misericòrdia, la fidelitat.Calia complir això sense deixar allò altre.

Guies cecs, que colau un mosquit i us enviau uncamell. (Mateu 23: 23-24 - Segle I d.C.)

33

REFLEXIONS

- És una constant dins la història l' explotació i el dominid' uns pobles sobre altres pobles més petits o més febles.Sempre s’ha dit "El peix gros es menja el petit"; aixòfatalment segueix avui succeint.

- El domini sobre un poble suposa igualment la seva"inculturalització" al poble vencedor. El poble vençut, amés de perdre la seva llibertat, perd també la seva"ànima"; aquesta es pot dir religió, cultura, llengua,costums, sistema de producció.

- Sempre dins el poble sotmès es troba gent disposada aservir el poble dominador. Poca cosa basta; un "plat dellenties" és suficient perquè molta gent es vengui. Quantsn’hi ha avui que es deixen comprar fàcilment per un pocde doblers, poder o prestigi!

- Continua havent-hi "saduceus", persones volubles icanviables segons el tarannà del qui comanda. Gentd’aquesta mena es troba arreu, digui’s poble o ciutat,nació o estat, lloc de treball, partit polític o sindicat,agrupació o església.

- Com els israelites, que es creien ésser l' únic pobleescollit, sovint abunden avui les ètnies o races que ellesmateixes s' autoconfirmen com a úniques i privilegiades.Qui diu ètnia o raça semblantment pot dir pobles, nacions,estats, esglésies ... com també grups benestants, classesaltes o mitjanes, grups culturals ... Tots ells avars de vidai malgastadors de pau.

34

- Com "fariseus" escrupolosos es troben també elslegalistes, qui sense llei exterior no saben viure, incapaçosde veure dins ells l' arrel de tota llei que és la pròpiaconsciència. Quants n’hi ha entre nosaltres que nomésfan nosa perquè mai no han sabut fer la vida més fàcil alsaltres i a ells mateixos? Ells no arriben a la felicitat itampoc no deixen que els altres hi puguin arribar.

- També podem imaginar els "zelotes" d' aquest temps. Elfi justifica els mitjans - diuen - i per aconseguir-hotrepitgen - si els cal - qualsevol dret aliè. Però igualmentpoden existir "zelotes" més valents que tu i jo els quals,sacrificant-se per als altres i per arribar a un bécomunitari, arrisquen - si cal - la pròpia vida ... i sovint laperden guanyant-la o la guanyen perdent-la!

- I dels "essenis" ¿què es pot dir? Malgrat moltes cosesvagin malament, hi ha persones que s' esforcen senserenou i sense necessitat de cap obra extraordinària.Saben pensar, esperar i callar. I mai els falta allò quetothom desitja: Entenen el sentit de les coses. Comprenenque cada persona és única i irrepetible. Saben que dinscada ésser hi ha una petita part del tot; un tot quecomprèn amor, pau, joia, justícia, veritat, bellesa ... endefinitiva, vida. Aquestes persones van més enllà del senyi, per això, són sovint incompreses. A vegades volenmassa amunt i han de baixar al treball difícil i laboriós decada dia per poder respondre adequadament a la realitatdel moment present.

35

- Finalment entre nosaltres tenim persones que no sentenres perquè els manca l' essencial: aliment, treball, salut,alegria. Diuen estar de retorn de tot, res els interessa, sónincapaces de confiar en algú. Simplement no creuen enelles. Aquest és el seu mal: no s' estimen i,conseqüentment, són incapaces d’estimar els altres. Hanperdut la força. Han perdut la il·lusió. Només esperen quetot s' acabi.

- Tots els humans - de tot temps i lloc - tenim una cosa encomú: volem viure, volem ser feliços. Sempre hem cercat, icontinuarem cercant, la vertadera joia. trobar la felicitatés difícil, però tothom vol assolir-la. Hi ha un camí queajuda a trobar la felicitat; és tan senzill que molts elrebutgen com irreal. Es tracta només de ser conscient delmoment actual, d’adonar-se d' allò que hom està fent enaquest instant, de no viure de records passats o defantasies, de no situar-se en un futur encara no real, deviure simplement l’ara, amb totes les possibilitats iconnexions que té. Resumint, es tracta de VIURE LAVIDA, viure el moment de cada instant, simplement dir:"JO ARA VISC ..."______________________________________________BIBLIOGRAFIA:

- BROX, Norbert: "Historia de la Iglesia Primitiva" (Ed. Herder.Barcelona, 1986).

- PIERINI, Franco: "La Edad Antigua. Curso de Historia de laIglesia" (Ed. San Pablo. Madrid, 1996).

- STAMBAUGH / BALCH: "El Nuevo Testamento en su EntornoSocial" (Ed. Desclée de Brouwer. Bilbao, 1993).

36

CRISTCatacumbes de Comodila

Roma, segle IV

37

3. Jesús de Natzarè i els Evangelis

1. Els testimonis històrics. El fundador del Cristianismefou Jesús de Natzarè, sovint anomenat Jesucrist o Crist.No es pot dubtar seriosament de la seva existènciahistòrica. Hi ha testimonis primitius d’escriptors nocristians, com el de l'historiador jueu Flavi Josep, en elsegle I, i els dels romans Gaius Plini i Corneli Tàcit, en elsegle II. Els testimonis més clars i nombrosos procedeixende font cristiana, interessada, i tenen un valor històric moltimportant perquè:- són abundantíssims i la majoria coincideixen, encara quesurtin d’orígens molt diversos,- poden ser relacionats amb personatges i fets històricscoetanis,- ja des dels primers segles, foren críticament acceptats. Lamajoria d’aquests testimonis foren assumits dins la regla(o cànon) dels llibres bíblics del Nou Testament.

2. La historicitat dels Evangelis. La vida de Jesús éspresentada en els quatre llibres dels Evangelis. (Moltsaltres evangelis foren també escrits, però no quedareninscrits dins la tradició bíblica perquè no tenien lasuficient garantia d’autenticitat; són els anomenatsevangelis apòcrifs.) Reberen el nom d' evangelis perquènarraven la bona nova predicada per Jesús i la salvació queell volgué anunciar. Cap evangeli fou escrit com un llibred’història, és a dir, com una narració o crònica fidedignade fets i personatges. La seva finalitat fou la de donarsuport, potenciant la fe dels cristians entorn de la

38

figura de Jesús. Ara bé, també tenen un important valorhistòric, si són entesos correctament.

3. La formació dels Evangelis.Primerament cal partir dels fets històrics:3.1.- Jesús és un home de Galilea, bon practicant de lareligió hebraica. Comença la seva predicació vers l’any 28de la nostra era; aquesta predicació dura un any o dosanys.3.2.- Jesús és executat a Jerusalem vers l’any 30.Immediatament un grupet de seguidors afirmenpúblicament que Jesús és viu. La fe en la resurrecció elsuneix. Proclamen el mateix que Jesús predicà i conviden alseu seguiment.3.3.- El missatge de Jesús es difon a moltes ciutats del'Imperi Romà, on sempre hi arriba oralment.3.4.- Bàsicament s’anuncia: "Jesús de Natzarè, passà fentel bé. Proclamà la bona nova a tothom, principalment alspobres i dèbils. Fou condemnat pels governants del seupoble. Morí a la creu. Però Déu el ressuscità i ara éspresent entre els seus. En ell es troba la vida i lasalvació."3.5.- Aquest esquema es tramet de boca a boca. Els quihan viscut amb Jesús li afegeixen molts detalls, comentantallò que havia dit o fet el mestre.3.6.- La predicació sobre Jesús té, des del començament,un marcat caràcter proselitista. Els seus primers seguidors,a més de complir com a bons jueus, es reuneixenassíduament en assemblea, per enfortir-se junts, pregar iinstruir-se en la fe. Aquestes agrupacions es diuen"esglésies" i se senten dirigides per la força sempre presentde Jesús, és a dir, el seu Esperit.

39

3.7.- Les diferents esglésies, recordant i reactualitzantconstantment els fets i les paraules de Jesús, s’animen iajuden. Així comencen els escrits de solidaritat i comunióentre elles. Dels anys 50 - vint anys després de la mort deJesús - tenim el primer escrit que integrarà el NouTestament: és la primera carta de Pau als cristians de laciutat de Tessalònica. Seguiran més cartes de Pau i d’altresapòstols: I Corintis; II Corintis, Gàlates, Romans,Filipencs, Colossencs... Tots aquests escrits posteriormentpassen a altres esglésies i, passats uns anys, sónreconeguts com a fonamentals en la formació dels primersgrups de cristians o de noves esglésies. Són escrits que"fan la mida" i, per això, són inclosos dins la col·lecció ocànon de llibres sagrats. (La paraula "cànon" ve del grec iequival a "canya per amidar"; es refereix als llibres bíblics,admesos pels primitius cristians com a dignes de crèdit oque "fan la mida")3.8.- La transmissió oral és fonamental. Té valordeterminant en aquell temps. Poca gent sap llegir i, a més,escriure exigeix mitjans complicats, lents i cars. En unahora hom arribava a escriure només 70 paraules sobre unpapirus o un pergamí. El llenguatge oral empra variatsrecursos per ser fàcilment retingut i assimilat dins lamemòria col·lectiva del poble. Jesús no deixa res escrit i lamajoria dels apòstols tampoc.3.9.- Quan aquells que havien conegut personalment Jesúses tornen vells i les esglésies o comunitats cristianescomencen a multiplicar-se, es veu la necessitat de fixar perescrit tot allò que el Senyor Jesús havia dit i fet. Esredacten els primers escrits, els quals segurament foren lesnarracions de la passió i mort de Jesús, com també elsreculls de les seves sentències i paràboles. Així neixen

40

les primeres col·leccions d’escrits que seran el fonamentdels posteriors evangelis.

4. L’evangeli de Marc. Aquest primer evangeli fou escrita Roma vers l’any 70, uns 40 anys després dels fets quepresenta. L’emperador Neró començà una persecució aRoma contra els cristians. Segurament allí, entre els anys64 o 66, hi moriren els apòstols Pere i Pau. Marc, quehavia estat deixeble seu, recollí testimonis personals iarreglà materials ja escrits. No volgué escriure unabiografia de Jesús en el sentit d’avui, sinó que d’all oferíun testimoni com a primer màrtir. Sofrir persecució serà janormal en els seguidors de Jesús, ja que ell fou el primerperseguit. Tot deixeble camina, com el mestre, cap alsofriment i la mort: això ensenya Marc en el seu evangeli.Escriu en grec i per a la jove comunitat romana, que nohavia conegut la religió d'Israel.

5. L’evangeli de Mateu. Va ser escrit 10 anys més tardque l’evangeli de Marc, a Palestina, en un ambient decristians d’origen jueu. Segurament fou traduït al grec desd’un antic escrit redactat en arameu, la llengua de Jesús.Es creu que l’últim redactor no fou l’apòstol Mateu, anticcobrador d’imposts. Aquest llibre fou compost vers l’any80, quan la ciutat i el temple de Jerusalem havien estatdestruïts pels romans. Ja que el llibre va dirigit a unscristians que coneixien bé la llei de Moisès, es troba ple decitacions de l'Antic Testament i presenta Jesús com aquellen qui es compleixen les antigues profecies. Es divideix encinc grans blocs, recordant el Pentateuc o cinc llibres de lareligió hebraica. Jesús és el nou i gran alliberador del seupoble. Com els altres evangelis

41

presenta importants textos afegits posteriorment, fruit de lareflexió de les primeres comunitats, que hi deixaren tambéreflexades les vivències de la seva fe.

6. L’evangeli de Lluc. Fou escrit dues generacionsdesprés de Jesús, vers l’any 80, també en grec comú(koiné) i des de la ciutat d'Antioquia, a Síria. PresentaJesús com el Crist, l’escolli’t per Déu per manifestar labondat divina i proposar el seu seguiment: Jesús caminacap a Jerusalem on hi morirà i hi manifestarà la sevaglòria. S’inspira en l’evangeli de Marc. Presenta lesparàboles més sentides de la misericòrdia i de la bondat deDéu. Aquest evangeli té una segona part en el llibre delsFets dels Apòstols, on presenta la vida dels primersseguidors de Jesús i la formació de l’església. Només Lluci Mateu escriuen sobre el naixement i els primers anys.Jesús, segons els evangelis, és el personatge més importantde la història. En la mentalitat de l’època qualsevolpersonatge important tenia en el seu naixement fetsprodigiosos i esdeveniments extraordinaris que marcavenel seu destí, cosa que no tenien les persones normals isenzilles. Aquests "miracles" demostraven la vàlua delpersonatge i, en el gènere literari de l’època, tenienprincipalment un sentit mitològic o màgic.

7. L’evangeli de Joan. Va ser escrit al final del segleprimer. Hi ha qui diu que fou definitivament redactat en elsegle segon. L’escrit surt de l'Àsia Menor (actual Turquia),probablement de la ciutat d'Efes i està totalment integraten el llenguatge i la filosofia grega d’aquell temps.Segurament no el va escriure l’apòstol Joan, sinó undeixeble seu, o un deixeble del seu

42

deixeble. Fou escrit una i una altra vegada fins arribar a laredacció definitiva. El característic pròleg assumeix,cristianitzant-la, una visió filosòfica hel·lènica jaconeguda en aquell temps. Aleshores cristianisme ijudaisme es trobaven ja totalment separats; aquest escritdenuncia clarament els jueus que no volgueren reconèixerJesús com a messies i salvador i exigeix el seguiment totaldel Crist, el qual és la paraula encarnada de Déu. Presentaels fets que féu Jesús com a signes d’una nova creació.L’evangeli completa moltes coses no explicades en elsaltres tres evangelis anteriors. És el més intimista delsquatre evangelis.

8. El Jesús històric. Crida fortament l’atenció que lapersona de qui s’ha escrit més en el món, Jesús deNatzarè, sigui també el personatge del qual menys dadeshistòriques tenim. Les seves principals fonts insisteixenmés en la seva missió i doctrina i no tant en la sevapersona i biografia. "Amb total certesa sabem que vanéixer abans de l’any 4 a.C. (*) i que va moriraproximadament l’any 30 de la nostra era. Era oriünd deGalilea, no de Betlem. No coneixem absolutament res dela seva personalitat física. La seva llengua nativa eral’arameu, coneixia l’hebreu i segurament una mica degrec i alguns mots llatins. En el seu llenguatge utilitzavafreqüentment paràboles. Va ser executat a Jerusalem persubversiu i revolucionari. Aquesta és l’aproximació mésreal que podem fer a la figura històrica de Jesús." (VegeuAnnex : Jesús de Natzarè, persona i projecte, de JoséAntonio Pagola.). (*) El nostre calendari va sofrir una errada quan elmonjo Dionís el Petit, l’any 532, calculà el temps del naixement de Jesúsde Natzarè amb un retard de 5 a 7 anys. Des del segle VIII s’utilitzamalament l'actual calendari.

43

9. Biografia dels darrers temps de Jesús. Compaginant,fins on és possible, les dades que ens donen els evangelis,es pot arribar a una aproximació del que va viure Jesúsdurant els darrers temps de la seva vida: un o dos anysd’activitat o, com es diu, de vida pública.

9.1. - El galileu Jesús té uns 30 anys i apareix primeramentcom un seguidor de Joan el baptista a la vora del riu Jordà,a Judea. Joan anuncia un nou camí per atracar-se a Déu irenovar el poble: rentar-se en el riu i emprendre un renovatestil de vida, l’eix del qual ha de ser la justícia, exigidasempre amb austeritat. Déu es troba prop del seu poble ireclama una transformació de cada individu i de tota lasocietat per viure dins un ordre més just. Jesús segueix ladoctrina de Joan.

9.2. - Després de comprometre’s amb el moviment delBaptista, Jesús agafa un temps llarg de reflexió retirant-seal desert. Se sent membre del poble que espera el messiesalliberador. ¿És suficient el canvi personal i la pregàriaque predica el Baptista? ¿S’ha de quedar ell també aldesert esperant la gent, com fa el seu mestre? ¿Cal utilitzarla violència, com fan altres, per provocar un canvi mésràpid? Ell decideix predicar el programa de renovació deJoan, però ho farà de diferent manera, i no es quedarà a unlloc esperant la gent, sinó que recorrerà la seva terra, comtambé fan altres predicadors. Joan el beneeix i recomana aalguns deixebles seus que l’acompanyin. Jesús començaun nou camí en el seu país de Galilea.

44

9.3. - Jesús predica insistentment que el regne de Déu és aprop, que Déu es troba present i actua entre els homes i lesdones d’aquell temps, no amb odi o venjança sinó ambpau i bonesa. Reclama també, com Joan, un canvi personali de tota la societat. Proclama benaurats els pobres iatribolats que no es deixen aclaparar per la mala sort.Confia plenament en Déu com a pare, l’invocaconstantment i ensenya a fer-ho amb l'amorós epítetarameu de "abbà" (mon pare estimat, mon paret).

9.4. - No hi ha temps per perdre: la vinguda de Déu ésimminent. Són ja els darrers dies i cal una profundatransformació perquè Déu, quan arribi, trobi un poblepreparat. Hi haurà un món nou per a tothom. Jesús reclamal’aplicació d’un any de canvi i de gràcia. Segon la llei deMoisès (Levític 25: 8 i seg.), cada 50 anys calia alliberarels esclaus, perdonar els deutes, retrobar la terra pairal, ...viure la llibertat, però, de fet, això mai es feia; només escomplia simbòlicament el ritus extern de l’any jubilar.Jesús, ara, n’exigeix el seu compliment real i literal segonsla Bíblia: anuncia al poble que ell és vingut per treballaren aquest any de gràcia i demana també la cooperació i elcanvi de la gent benestant i poderosa.

9.5. - El Mestre de Natzarè predica i actua. Guareix moltespersones de mals i malalties. Era molt comú aleshores queels predicadors guarissin els malalts; qualsevol novacreença havia d’anar acompanyada de signes i miracles,que li donaven renom i garantia davant el poble. Jesúsguareix moltes persones, fa que elles mateixes es curinmitjançant la fe i el desig de renovació. Fa que la genttingui confiança amb ella mateixa i

45

s'autoestimi. Ell dóna la mà perquè els coixos caminin,unta els ulls perquè els cecs hi vegin, toca els llavis perquèels muts parlin, anuncia als pobres que és arribada l’horade deixar de patir. L’alliberació és a la vora per al qui lavulgui agafar. Molta gent se sent atreta per Jesús i elsegueix amb il·lusió i alegria.

9.6. - Jesús anuncia una nova organització de la societat iprovoca que molta gent vulgui ja trobar-s’hi. Fa que elpoble sigui conscient del que pot exigir i fer. Ésser feliç enaquest món és ja possible. Tothom ha de ser feliç, també elpobre i el malalt, l’Infant i la vídua, el pecador i elproscrit. Tothom és cridat. Sovint compara aquestafelicitat a una gran festa, a la qual el Pare Déu convida totsels humans. És l’eix central ensenyat per Jesús: Déu ésPare i ens estima; basta escoltar el que Déu vol i fer-ho decor.

9.7. - Entre els seus seguidors Jesús n’escull un grupet(Es diu que el nombre de dotze és simbòlic) perquè siguinels seus col·laboradors directes i els envia amb la mateixamissió que ell predica: "Déu és a prop i cal viure ja com afills seus, sense injustícies ni opressions".

9.8. - Jesús confiava que tothom acceptaria i practicaria elseu nou missatge i així començaria en el món una novamanera de viure la vida. El segueix molta gent onsevullava; d' ell volen guaricions, meravelles i miracles. Un diafa que una gran gentada que l’escoltava des de feia hores,deixi de sentir fam perquè, entre tots, es comparteix tot elque tenen. Com que cadascú hi posa, malgrat sigui poc, elmenjar basta i tothom queda satisfet.

46

S’havia fet el miracle de deixar l’egoisme obrint-se a lasolidaritat. Però el poble vol solucions fàcils i que no lisuposin esforç; no accepta la responsabilitat. Aquella gentvol proclamar Jesús com a rei, però ell fuig i veu que ha decanviar la forma d’exercir la seva missió.

9.9. - Jesús es retira novament a reflexionar. Se’n va ambels amics més íntims a territori estranger i allí revisen i fanbalanç del que s’ha fet fins a aquell moment. "Qui diu lagent que som jo?" i "Vosaltres, ¿qui dieu que jo som?";amb aquestes qüestions es fa l’anàlisi. Els seus amicsconfien sincerament en ell.

9.10. - Jesús rectifica. Des d’ara ja no es dedicarà apredicar dins Galilea. Cal desbaratar el sistema opressordes de la seva arrel; ara s’encararà directament amb els quidominen la societat i s’aprofiten de la bona voluntat i de laignorància de la gent. Els exigirà que deixin de presentarun déu fals. Ells amaguen al poble la veritat de Déu: Déués amor i tendresa i vol justícia i germanor entre elshumans. Ja n’hi ha prou de sacrificis d’animals i depregàries buides i sense sentit. Déu vol un cor agraït,senzill i solidari.

9.11. Ben aviat s’enfrontarà amb els poderosos. Jesús, unpobre fuster de poble, sense nom ni cultura, serà refusat iperseguit pel seu atreviment. ¿Qui és ell per criticar l’ordreestablert? ¿Com s’atreveix a oposar-se als dirigents ipoderosos d’aquella societat? Jesús, convençut de laurgència d' aquesta nova actuació es posa de camí cap aJerusalem, on hi resideixen les autoritats. Sap el perillque corre, però confia plenament en Déu,

47

el seu Pare, qui el sostindrà i l’enfortirà més enllà de perilli mort.

9.12. - Mentrestant Jesús ja no es dedica principalment alpoble. Ara, tot pujant a Jerusalem, té l’objectiu de prepararintensament el grupet dels seus seguidors, gent senzilla ipopular. Els exposa el més profund del seu missatge, queell ha anat descobrint cada vegada més clarament:llibertat, entrega, perdó, veritat, servei, descobriment ivivència de Déu com a pare, felicitat, ... Així, poc a poc,fan camí cap a la ciutat santa.

9.13. - Arriben a Jerusalem. Allí Jesús vol fer ben palesa laseva acció. No hi entra de secret; s’hi fa anunciar. La gentparla dels prodigis que el Galileu ha fet a la seva terra. Ésacollit amb expectació. ¿Què farà ara a la gran ciutat?Jesús, decidit, s’ho jugarà tot en aquesta visita.

9.14. - Va al Temple i provoca intencionadament elsregidors de la ciutat. Les activitats que allí es fancondicionen totalment el sistema religiós i social delsjueus. Tothom deixa allí una dècima part del que guanya,també els nombrosos pelegrins de la diàspora o païsosestrangers. Prop del Temple hi ha taules de canvi, perquèdins el recinte sagrat no hi poden entrar diners "impurs" del'Imperi Romà. També s’hi venen animals per als sacrificis- molt freqüents dins tota l’antigor - que ofereixen elscreients a la divinitat. Jesús capgira voluntàriament l’ordreestablert desbaratant les taules dels canvistes i delsvenedors d’animals. Proclama, aïrat, que el culte i elssacrificis que es fan al Temple són hipòcrites. Relativitzala necessitat d’aquell culte,

48

essencial dins la mentalitat hebrea. Excita el rebuig delsqui regeixen la societat. Jesús és un subversiu de la Llei imereix la mort. Així serà el desenllaç.

9.15. - Jesús no fuig de Jerusalem; hagués pogut fer-ho.Queda a l’espera dels esdeveniments a un poblet moltproper de la capital. Veu clar el final: acabaran amb ell.Els darrers dies es dedica amb més intensitat als seusamics. Amb la clarividència del destí atès, és encara mésexplícit. Amb ells celebra anticipadament el sopar pasqual.Sempre havia aprofitat la taula per fer entendre l’arribadad’una nova societat on tothom seria més germà: és la ideadel Regne, que una vegada més posa en pràctica. Renta elspeus dels seus amics, tot expressant que l'essencial de laseva missió és servir. Qui vol ser el primer, ha de sersempre el darrer. Els dóna un nou manament: eld’estimbar-se els uns als altres, com ell els ha estimat.Seguint el ritual jueu de la Pasqua, agafa el pa, el parteix iel reparteix, tot dient que igualment la seva vida serà aviatdonada a favor d’ells i de tot el poble. Passa la copa ibrinda per trobar-se novament amb el seus amics, unavegada sigui arribat el Regne definitiu de Déu. Els seusdeixebles, i després tots els cristians, el faran present,repetint aquest mateix gest amb pa i vi: és el seu memorialfins que torni.

9.16. - Aquella nit prega desesperadament. Dubta si haescollit el camí correcte i es demana si hagués estat milloradoptar una altra opció, deixant de provocar la societatbenestant i conservadora de Jerusalem. Els amics no elsaben aconsellar i dormen. Ell prega i decideix acceptarels fets així com arribin. Confia totalment en

49

Déu, que és l"abbà": el seu pare estimadíssim. Llavorssucceeix que un amic, qui segurament esperava de Jesúsuna actitud més revolucionària i activa per alliberar elpoble, el traeix i facilita a les autoritats que l’agafinpresoner. Quan arriben els soldats a fer-lo pres ell no fuigni els oposa resistència: sap que la seva hora és arribada i l'accepta. Sofreix un judici fals, rep escarnis i turments ifinalment és conduït fora de la ciutat on, juntament ambdos lladres, és clavat a una creu.

9.17. - A la creu, nu i enlairat, no troba sentit al que ha fet.Se sent fracassat i abandonat del poble, a qui tant s’haviadonat. La creu, on es troba ara, és la pitjor condemna quepot sofrir un jueu: a més del dolor atroç que suporta,aquesta forma de morir significa el rebuig planer de Déu.Tal volta recorda les paraules del Deuteronomi: "Tot homepenjat en un patíbul és un maleït de Déu" (Dt. 21:23). Així itot, desesperat, entrega a Déu, son pare, el darrer alè devida. Ha estat conseqüent i ha lluitat fins al final. Ara tots’ha acabat. Mor.

9.18. - El grup, reduït, del seus amics es dispersa. Tenenpor, molta por. No saben què han de fer i s’amaguen. Peròpocs dies després, adesiara i de forma cada vegada mésfreqüent, retroben novament Jesús. Primer unes dones,després Pere, seguidament uns altres deixebles, fins arribara més de cinc-centes persones, donen fer de quelcomextraordinari, que relaten gaire bé amb paraulescontradictòries, però sempre clares i concretes. Només hosaben demostrar amb la vivència. Jesús se’ls ha aparegut,no és una bubota, no és una imaginació, diuen. Jesús ésviu i es troba enmig d’ells. Les paraules no els

50

basten per expressar aquella vivència. El perceben d’unamanera totalment nova i perfecta, animant-se i enfortint-semútuament. Tornen a reunir-se: preguen i esperen. Sesenten profundament transformats experimentant dins ellsuna llum interior que els fa entendre millor moltes cosesque féu i digué Jesús. També experimenten una energiainterna, forta i alegre - d’ells es dirà que van beguts - queels empeny a sortir a proclamar obertament a tothom queJesús de Natzarè, el condemnat a la creu, ara és viu. Ell ésel Messies, el Senyor, el Fill de Déu i Salvador! Han presuna nova opció, definitiva, de vida: l’anunci de la BonaNova proclamada per Jesús. La faran arribar a Judea, aGalilea, a Samaria i arreu enllà. Jesús és ara amb ells,encara amb més força, fins a la fi del temps. L’anomenenel Crist i ells són els primers cristians.

----------------------------------------------------------------------NOTA: Per a aquest tema són recomanats dos llibres senzills i profunds:- MICHEL QUESNEL: "La Història de los Evangelios". Ed. Desclée deBrouwer. Bilbao, 1990.- ALAIN PATIN: "L' Anomenat Jesús". Ed. Claret. Barcelona, 1978. (encastellà: "La Aventura de Jesús de Nazaret"-10ª edic. Sal Terrae,Santander, 1994).

51

CITACIONS BÍBLIQUES SOBRE EL TEMA

L’any quinzè del regnat de Tiberi Cèsar, mentre Ponç Pilatera governador de Judea, Herodes, tetrarca de Galilea,durant el pontificat d'Annàs i de Caifàs, (Lc 3: 1-2). es vapresentar Joan Baptista, que predicava en el desert deJudea. Deia: "Convertiu-vos, que el Regne del Cel és aprop." (Mt 1: 1-2). "Qui tengui dos vestits, que en doni unal qui no en té, i qui tengui menjar, que també elcomparteixi. No exigiu més del que està establert. Nofaceu servir la violència ..." (Lc 3:11,13,14: resum). Jesús vinguédes de Natzarè de Galilea i fou batiat per Joan en el Jordà.(Mc1:9). L'Esperit empenyé Jesús cap al desert. Hi va passarquaranta dies. (Mt 1: 12-13). Després que Joan fou empresonat,Jesús anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu. Deia:"S’ha acomplert el temps i el Regne de Déu és a prop.Convertiu-vos i creieu en la bona nova." (Mc 1:14-15).

Passant vora el llac de Galilea, va veure Simó i el seugermà Andreu. Eren pescadors. Jesús els digué: "Veniuamb mi, i us faré pescadors d’homes." Una mica mésenllà veié Jaume i el seu germà Joan, que eren a la barca, itot seguit els va cridar. Ells se n’anaren amb Jesús. (Mc

1:16-20: resum). Jesús va cridar els qui va voler. En designàdotze, als quals donà el nom d’apòstols. (Mc 3:13). I elsdonà poder i autoritat per a treure tots els dimonis i curarmalalties i els envià a anunciar el Regne de Déu i a curarels malalts. (Lc 9:1-2). La seva anomenada es va estendreper tota la regió. Ensenyava a les sinagogues i tothoml’alabava. (Lc 4: 14). Jesús recorria tot Galilea, ensenyant ales sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i curantentre el poble tota malaltia. (Mt 4,23).

52

A tot arreu on arribava, pobles, viles o llogarets, posavenels malalts a la plaça i li demanaven que els deixàs tocar nique fos la borla del seu mantell. I tots els qui el tocavenquedaven curats. (Mc 6:56). El seguia molta gent, perquèveien els signes prodigiosos que feia amb els malalts. (Jn

6:2). Jesús s’adonà que venien a emportar-se’l per fer-lorei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya. (Jn 6:15).

Aleshores Jesús començà a blasmar les poblacions onhavia fet molts dels seus miracles, perquè no s’havienconvertit. (Mt 11:20). Jesús, amb els seus deixebles, se’n vaanar als pobles dels voltants de Cesarea de Filip i pel camíels preguntava: "Qui diu la gent que som jo? I vosaltres,qui deis que som?" (Mc 8:27,29). Des d’aleshores Jesúscomençà a explicar als deixebles que havia d’anar aJerusalem i que havia de patir molt de part dels notables,els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia deser mort i de ressuscitar el tercer dia. (Mt 16:21). I els hodeia amb tota claredat. (Mc 8:31). "Qui no porta la sevacreu i em segueix, no pot ser deixeble meu." (Lc 14:27).

"El qui de vosaltres no renuncia a tots els seus béns nopot ser deixeble meu." (Lc 14: 33). "Vosaltres sou la sal dela terra." (Mt 5:13). "La sal és bona, però si perd el gust,amb què la tornaran salada?" (Lc 14: 34-35).

"T'enaltesc, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè hasrevelat als senzills tot això que has amagat als savis ientesos." (Lc 10:21). "Feliços els ulls que veuen el quevosaltres veieu!" (Lc 10:23). "Quan pregueu, digau: Pare,santifica el teu nom. Vengui el teu Regne. Dóna’ns cadadia el pa que necessitam. Perdona els nostres pecats, quenosaltres també perdonam tots els qui ens

53

han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació." (Lc

11:2-4). "Sigueu perfectes com ho és el vostre Parecelestial." (Mt 5:48). "Qui tengui orelles per a escoltar,que escolti." (Lc 14:35). "El cel i la terra passaran, però lesmeves paraules no passaran." (Mc 13: 31).

"Ara pujam a Jerusalem, i es complirà tot allò que elsprofetes van escriure del Fill de l’home: serà posat enmans dels pagans, l’escarniran, l’insultaran, liescopiran, l’assotaran i el mataran; però el tercer diaressuscitarà." Ells no van entendre res d’això: aquellllenguatge els resultava obscur i no entenien què volia dir.(Lc 18:31-34). Era abans de la festa de la Pasqua. Jesús sabiaque havia arribat la seva hora de passar d’aquest món alPare. Ell, que havia estimat els seus que eren al món, elsestimà fins a l’extrem. (Jn 13: 1). "Qui creu en mi, tambéfarà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans,perquè jo me’n vaig al Pare." (Jn 14: 12). "El defensor,l'Esperit Sant, que el Pare enviarà en nom meu, us faràrecordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre." (Jn

14:26). "Aquest és el meu manament: que us estimeu elsuns als altres tal com jo us he estimat." (Jn 15:12). Mentresopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partíi els el donà. I digué: "Preneu, això és el meu cos."Després prengué una copa, digué l’acció de gràcies, els ladonà i en begueren tots. Els digué: "Això és la meva sang,la sang de l’aliança, vessada per tothom. Us assegur queja no beuré més del fruit de la vinya fins al dia que beguivi nou en el Regne de Déu." (Mc 14:22-25). "Sent al’ànima una tristor de mort. Abbà, Pare, tot t’és possible;aparta de mi aquesta copa. Però no es faci el que jo vull,sinó

54

el que tu vols." (Mc 14: 34,36). Llavors tots l’abandonaren ifugiren. (Mc 14:50). Prengueren, doncs, Jesús, i, portant-seell mateix la creu, va sortir cap a l'indret anomenat "Llocde la Calavera". Allà el crucificaren. (Jn 19:16-18: resum).

Devers les tres del capvespre, Jesús va exclamar amb totaforça: "Elí, Elí, lamà sabactani?" que vol dir: "Déu meu,Déu meu, per què m’has abandonat?" (Mt 27:46). Jesús vacridar amb tota la força: "Pare, confii el meu alè a lesteves mans". I havent dit això, va expirar. (Lc 23:46).

El diumenge, molt de matí, les dones arribaren al sepulcre.Hi van entrar, però no hi trobaren el cos de Jesús, elSenyor. Dos homes amb vestits resplendents els digueren:"Per què cercau entre els morts aquell que viu? No ésaquí: ha ressuscitat." (Lc 24: 1-5: resum). Mentre els Onze iels qui eren amb ells parlaven d’això, Jesús es presentàenmig d’ells i els digué: "Pau a vosaltres." Ells, esglaiatsi plens de por, es pensaven que veien un esperit. LlavorsJesús els digué: "Per què us alarmau? Mirau-me lesmans i els peus: som jo mateix." De tanta alegria no s’hoacabaven de creure. Llavors els obrí el cor perquècomprenguessin les Escriptures. (Lc 24: 33,36-45: resum).

Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres signesprodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. Elsque hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesúsés el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en elseu nom. (Jn 20:30-31).

55

R e f l e x i óTestimoni d’una cristiana

QUi ÉS JESÚS DENATZARÈ PER A Mi?- La llum dins la fosca.

- L’esperança dins la tristor.

- El senyal del camí per no perdre’m.

- El toc d’alerta quan ho enviaria tot a filarestopa.

- La serenor dins l’angoixa.

- El contrapunt quan pens que tot ho faig bé.

- L'interrogant que he de posar davantmoltes necessitats que em cerc.

- El qui em fa davallar del pedestal quesovint em faig.

56

- El qui m’urgeix a preocupar-me del germàquan li pas de llarg.

- El qui m’estira les orelles quan disfrès laveritat.

- El qui m’ajuda a continuar la pujada quanja estic cansada.

- Jesús em fa rectificar la postura de la qualn’estava molt segura.

- Ell és qui em dóna l’alè d’il·lusionar-mealtra vegada, quan pensava que ja res valiala pena.

- El Senyor és qui em diu que, malgratsovint no som com caldria, ell sempreconfia en mi.

- Ell em recorda que els altres són tanimportants com jo.

57

- És el qui m’espolsa la son de la comoditat.

- És el qui em fa pensar que la creu —encaraque no m’agradi— és el camí de la vida.

- Ell és qui em desentela els ulls per poderveure que aquells que em són antipàtics,tal volta són d’admirar.

- Ell em despulla l'enjoiada de justificantsque fàcilment em cobreixen.

- Ell treu les corretjades quan cerc seguretatdins la fe.

- És el DÉU QUE M'ALLiBERA d’esclavituds,perquè em perdona i m’estima.

- És el Déu que em dóna força per creureque EL DEFINITIU ÉS LA ViDA i no la mort.

(C. B. L. 1992)

58

PANS i PEIXOSEsglésia de la Multiplicació dels Pans i Peixos

Tabgha - Israel, segle V

59

SIGNES i MIRACLES

A la Bíblia hebrea Déu apareix sovint fent prodigis meravellosos enfavor del seu poble i dels seus elegits. Molts d’aquests fets sónmitològics, però n’hi ha molts altres que tenen un fonament real ihistòric. "El Senyor tot ho pot i res li és impossible", seria el rerefonsjustificatiu de totes les actuacions divines al llarg de la història.

A la Palestina del temps de Jesús es vivia encara la convicció delpoder omnipotent de Déu, que es manifestava entre el poble,sobretot davant la urgència dels últims dies que arribaven. Jesús deNatzarè féu fets extraordinaris, meravellosos i admirables; aquestés el testimoni constant de tots els qui el conegueren (una de cadaquatre pàgines dels evangelis conta fets miraculosos seus). El fetmés extraordinari fou que, una vegada mort Jesús a la creu, elsseus seguidors, unànimement i sense explicació lògica, declarenque és viu i tornarà. Donen fins i tot la vida per aquesta convicció.

La gent del món hel·lènic i romà vivia dins una mentalitat màgica isupersticiosa, on el prodigi i el miracle eren quelcom natural a lavida i necessari per a la supervivència. Als nombrosos santuaris detot l'Imperi els malalts, oferint dons i sacrificis, es posaven bons. Elsmags tenien un ofici reconegut dins la societat. La ciència admetiales anomalies miraculoses; el naturalista Plini cataloga una plantad'Israel que mai feia flors en dissabte, dia sagrat. Els emperadors esferen divins i alguns fins i tot obraven prodigis; es conta de Vespasiàque, a Egipte, tocant els ulls d’un cec, amb la saliva el posà bo. Elsemperadors eren invocats amb el nom de "salvador". En el segleprimer Apoloni de Tiana fou anomenat "home diví" perquè ambmiracles curava la gent. Lògicament, doncs, els cristians d’aquellacultura coetània de Jesús volgueren remarcar també amb miraclesel poder del seu Mestre i sens dubte - segons les investigacionsbíbliques - exageraren els fets, o dit de forma més suau,acomodaren els fets a les formes i modes de l’època.

60

Avui explicaríem molts "miracles" de Jesús i dels primers cristiansd’una altra forma sense llevar-los gens d’importància. Nonecessitam miracles per entendre la raó de moltes coses; hi ha lescauses naturals, abans desconegudes. El sol no és déu, com s’hacregut a moltes cultures, el tro no demostra la ira divina, els ésserssuperiors no obren les comportes del cel per deixar caure la pluja, ...Seria llarguíssim el camí dins les mitologies d’arreu del món. Ara,fins i tot, repugna a molts creients assenyats que Déu hagi d’alterarles sàvies lleis naturals per demostrar el seu poder amb un miracle.Ell ja féu el "miracle" d’instaurar l’ordre natural admirable, que sovintens sobrepassa i deixa bocabadats. "Miracle" té relació etimològicaamb "admirable" (del llatí "miraculum"). I és admirable tot allò queés signe d’un ordre nou.

L’evangeli de Joan no parla de miracles. Presenta totes lesactuacions extraordinàries de Jesús com a signes de l’arribadaimminent de Déu, que es fa present en Jesús. El Regne de Déu ésa prop, és aquí, es diu en els altres evangelis. Quan Jesús cura unmalalt significa que la bona nova, la salvació, ja és arribada! Quanell fa que el pa basti per a tots significa que és possible la solidaritati la germanor entre els humans. Segurament avui Jesús faria elsmateixos signes, encara que fossin seguidament escrits d’una altramanera, d’acord amb la mentalitat del final del segle XX. Certamental segle XL hauran de cercar una nova redacció dels nostresmateixos fets "miraculosos" i "admirats".

Avui segueixen els "miracles". No són precisament els mésimportants els que el Vaticà reclama per declarar santa unapersona. Certament ens rodegen uns signes: són fets admirables imeravellosos que anuncien una societat nova i un món millor. Hi hapersones que avui i ara es donen totalment - amb alegria i senseesperar guany - als pobres, als vells, als marginats, als moribunds,als presoners, als sense casa, als infants, als perseguits, als deraça exclosa, als prostituïts, als sense esperança, als qui ploren, alsqui sofreixen la guerra, ... Continua el miracle de les benaurances.La seva recerca és el millor signe de l’arribada de Déu. El quemanca són ulls per veure, orelles per escoltar, boca per parlar ... icor per estimar!

BIBLIOGRAFIA: CLARK KEE (HOWARD): Medicina, Milagro y Magia enTiempos del Nuevo Testamento. Ed. El Almendro. Córdoba, 1992.

61

PASTORS AMB ANIMALSMiniatura del "Vergilius Romanus"Biblioteca Vaticana. Roma, segle V

62

CRIST ENSENYANT ELS APÒSTOLSCatacumbes de Domitila

Roma, segle IV

63

4. Els primers seguidors

1. Jesús i els seus amics eren jueus. De raça i de religió.Per als hebreus el compliment de la llei de Moisès i elculte en el temple de Jerusalem eren els eixos fonamentalsde la religiositat. Jesús, durant la seva predicació, no vafundar cap nova religió, simplement va instaurar una novaactitud en la pràctica de la religió hebraica. A la Bíbliadels jueus, o Antic Testament, Déu ja hi apareix com apare, sobretot des de l’exili del poble israelita a Babilònia,en el segle VI a.C. Vegeu, com exemple, els últimscapítols del llibre d'Isaïes. Jesús aprofundeix en aquestaorientació, anomena Déu amb l'afectuós "abbà" (mon pareestimat, mon paret) i s’entrega a fer sempre la sevavoluntat. Seguint la mentalitat de l’època, Jesús veu tambéimminent l’arribada de Déu, d’una forma poderosa ivisible, enmig del seu poble. El Regne de Déu és a prop ical convertir-se. El temps final ja és arribat!

La paraula "església" es troba poques vegades en els textsevangèlics; quan apareix correspon al terme hebreu

“LHQ” ("qahal"), que significa "reunir en assemblea","venir junts". El poble d'Israel es reunia en assembleasempre que Déu li donava instruccions. Aquest mot té unsentit actiu i participatiu. Jesús segurament mai vaentendre l’església amb el sentit modern d’una graninstitució universal.

2. Conservadors i progressistes. Hi havia dos grups moltdiferenciats entre els jueus: els conservadors i elsprogressistes. Els primers normalment residien a

64

Palestina, parlaven arameu (en temps de Jesús l’hebreu esparlava poc) i eren estrictes complidors del culte en eltemple de Jerusalem. Els segons, generalment pernecessitats econòmiques, havien emigrat i vivien aqualsevol lloc de l'Imperi, eren de llengua greca, havienhel·lenitzat la cultura i els costums i relativitzaven la lleimosaica i el culte en el Temple, integrant vida i religiómés d’acord amb la visió humanística del món grec iromà.

3. Fe en la resurrecció de Jesús. És el tret méscaracterístic de les primeres comunitats de creients.Sorgeix immediatament després de l’execució de Jesús ala creu. Jesús no romangué a la mort, sinó que Déu elressuscità: és el bessó de la nova doctrina que segueixsempre aquest esquema:3.1 - Jesús ha ressuscitat perquè Déu és fidel i salva de lamort aquell que ha donat la vida per seguir un camíd’amor i justícia.3.2 - Jesús és viu, per no tornar a morir mai més.3.3 - Jesús tenia raó: es va fiar de Déu. Els seus seguidors,com féu Jesús, han de saber també donar la vida els unsper als altres.3.4 - La vida té sentit; els humans, com ell, han de morir i,també com ell, han de ressuscitar.Des de la fe en Jesús ressuscitat comencen els seguidorsde Jesús a ser plenament conscients del que va dir i va ferel Mestre; només des d’aquesta fe es pot parlar delnaixement de l’església, la qual és el grup de persones queconfessen que el Senyor Jesús viu i orienta la vida. (VegeuJ.R. BUSTO: "Cristologia para empezar". Ed. Sal Terrae. Santander,1994. Pàgines 105-110).

65

L’afirmació de la resurrecció de Jesús sortirà sempre de laconvicció personal, fonamentada en la fe individual i en eltestimoni col·lectiu de la comunitat. Mai, però, serà fruitdel raonament lògic o de la deducció experimental ocientífica.

4. El nom de cristians. Ja des del començament hi vahaver dos grups de seguidors de Jesús: el format per jueusde Palestina i l’integra’t per hebreus de la Diàspora (o quevivien fora del seu país). Eren de llengua diferent i tambéde cultura i de mentalitat molt diverses. Tots eren dereligió jueva. Aviat els segons admeteren l’arribada denous seguidors d’origen no jueu, als quals ja no imposarenni la llei ni els costums hebraics. Pau de Tars fou un delqui més obriren l’accés de la doctrina de Jesús als nojueus, alliberant-los de la llei i de les pràctiquesmosaiques. Aquests seguidors de Jesús, ja independentsdels jueus, reberen per primera vegada el nom de cristians,a la ciutat d'Antioquia de Síria, probablement molts anysdesprés de la crucifixió de Jesús. (Vegeu Fets delsApòstols 11:26). D’aleshores ençà seran sempre aixíconeguts els seguidors de Jesús, tant els judeocristians(que anaren minvant fins desaparèixer), com els cristiansgentils (no procedents del judaisme), els qualsaugmentaren cada vegada més en nombre amb el pas delssegles.

5. La certesa de trobar-se als darrers temps era unaconstant permanent. Tota la primera - i en part també lasegona - generació de cristians vivia esperant el retornimmediat del Senyor Jesús. Sempre era present l’atesa del

66

descobriment o revelació definitiva (del grec

"apocalipsis"). Tot tenia un sentitprovisional perquè s’atracava el final i la demostraciógloriosa del poder de Déu. Calia, doncs, que tothom fosconscient d’aquesta realitat propera i definitiva. Aquestavisió no era exclusiva dels cristians ja que era igualmentcompartida per algunes sectes jueves i altres religions.Jesús i els seus immediats seguidors - Pau de Tars també -visqueren amb aquesta convicció. Alguns cristians tantl’exageraren que deixaren de treballar. Cal que a la segonacarta als Tessalonicens (3,10) Pau explícitament elsrecrimini: "Qui no vulgui treballar, que no mengi".

6. Carismes i organització. Durant els primers tempsl’organització dels cristians fou mínima i reduïda al'indispensable. Es viuen els darrers temps; tot aviat had’acabar. Però a mida que passen els anys se sent lanecessitat d’utilitzar millor el que es tenia. Es tracta decoordinar els carismes o dons que tothom posseeix i queha rebut amb més o menys mida. Impera la llibertat i laconfiança plena en l’assistència del Senyor Jesús,mitjançant l’acció del seu sant Esperit. Cal revisaracuradament aquesta curta etapa que trobam reflexada enalguns llibres del Nou Testament i que pot aportar llum iesperança a moltes situacions viscudes actualment per lescomunitats cristianes arreu del món.

7. Fixació dels llibres sagrats. Els cristians es reunienperiòdicament - setmanalment - per enfortir-se en la femitjançant la pregària. Escoltaven la lectura de la Bíblia(Antic Testament) i l’aplicaven, a la llum del Crist, a la

67

situació viscuda aleshores. Recordaven la figura delMestre: actualitzaven el que havia dit i fet. Al principi

només oralment, després es trameteren alguns escritsreferents al Senyor: començaren pels relats de la passió imort i seguiren després amb diferents esdeveniments de laseva vida, manifestats sobretot amb signes i miracles.Aquests escrits serien l’embrió dels futurs evangelis.Interpretaven les narracions del que contaven o llegiensota la perspectiva del moment present, posant en boca deJesús allò que creien que el Mestre hauria dit a aquellacomunitat, si hi hagués estat físicament present. És a dir,reinterpretaven els episodis evangèlics amb la visió de lavida diària d’aquell moment. Les narracions evangèliqueses convertien així en norma de vida i la presènciaespiritual de Jesús era assimilada a la seva presènciafísica; ambdues eren presències reals, encara que diferents.

També es llegien i comentaven les cartes que havien rebutd’altres comunitats cristianes, o bé es copiaven iaprofitaven els escrits que tenien altres grups cristians.Així foren respectades i venerades les cartes apostòliquesde Pere, Pau, Joan, Jaume, Judes ... (Calia sempre el segellde garantia donat pel nom dels apòstols, encara que elsescrits no sempre venien directament d’ells). Els escritsmés valorats i acceptats foren guardats i tramesos ambmàxima diligència de generació en generació durant elstres primers segles, destriant cada vegada millor els escritsque les comunitats trobaven directament relacionats ambel missatge de Jesús (llibres canònics), d’aquells altresdocuments que, bé perquè no connectassin directamentamb els testimonis coetanis de Jesús, bé perquè arribassinplens d’aspectes mitològics o filosòfics estranys, deixaven

68

amagada la revelació

donada per Déu sobre Jesús (llibres apòcrifs). Així al segleIV quedà definitivament tancat el cànon dels 27 llibres delNou Testament. Feren la selecció de llibres sagrats lesdiferents esglésies, o grups de comunitats cristianes, que,sota la llum de l'Esperit, deixaren analitzar i vitalitzar laseva vida per la llum de les esmentades lletres sagrades.Així s’anà veient - passats els anys i els primers segles - lagran coincidència que hi havia en aquests textos i es formàel "cànon" o "regla" de llibres sagrats o inspirats per Déu.

8. Comunitats ideals o gent estranya i tancada.Segurament no hi hagué ni una cosa ni una altra. Més aviates pot dir que les primeres generacions de cristians forenformades principalment per gent senzilla, sense gransrecursos, ni intel·lectuals, ni socials, ni econòmics. Cal dirque aviat també s’hi incorporaren algunes persones d’altaposició econòmica i cultural.

Els primers seguidors foren persones humils itreballadores: els apòstols foren pescadors, obrersmanuals, gairebé sense il·lustració. Sembla que elsprimers convertits, després de la resurrecció de Jesús, erenpersones de senzilla categoria social, altrament no hauriaestat fàcil llur conversió. Destaca, però, Pau de Tars quitingué una preparació cultural important, tant hebraicacom hel·lènica. Més tard, entre els cristians, es trobà gentde totes les categories socials, encara que semprepredominaren els pobres i les classes populars.

69

Respecte als valors ètics i morals, es pot concloure queentre els primers cristians hi hagué persones de gran vàlua,fins arribar a l’entrega total i al martiri, però tristamenttambé abundaren les rivalitats i els egoismes entre elsmembres de les primitives esglésies. Basta rellegirràpidament alguns texts del Nou Testament per comprovarambdues afirmacions.

En definitiva, cal dir que els primers cristians no eren nisuperherois ni gent depravada: foren simplement personeshumanes - com ho som tu i jo - amb defectes, virtuts ipossibilitats de canvi. Això sí, visqueren sota lescoordenades històriques i culturals de l’època, la qual cosacondicionà moltíssim la forma de comprendre i viure lavida, com avui nosaltres patim - per a bé i per a mal - lesinfluències decisives de la tècnica, l’economia, la cultura ila política dels nostres dies. Cal rellegir críticament elstextos que ens expliquen la vida dels primers cristians iaplicar-los adequadament al dia d’avui. Sens dubte, elllibre dels Fets dels Apòstols, en els primers capítols,idealitza la vida d’aquelles primeres comunitats cristianes.És més real atracar-se als primers grups de cristians comho fa Pau en les seves cartes; allí hi podem descobrirmillor unes persones humanes, pecadores i santes alhora.

BIBLIOGRAFIA:- J.R.BUSTO: "Cristología para empezar". Ed. Sal Terrae. Santander,

1994.- F. RIERA: "Jesús, el Galileu". Ed. Claret. Barcelona, 1991.- J.SANS: "Jesús de Nazaret: el Mito y la Sombra". Ed. Incipit.

70

Madrid, 1996.- M. SIMON: "Les Premiers Chrétiens". Ed. Presses Universitaires.

Paris, 1967.

71

REFLEXIÓ BÍBLICA

Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: "Paua vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, tambéjo us envii a vosaltres". (Joan 20: 21). Jesús es vaaparèixer als Onze i els reprotxà la seva falta defe i la seva duresa de cor, ja que no havien cregutels qui l’havien vist ressuscitat. Els digué: "Anauper tot el món i anunciau la bona nova del’evangeli a tota la humanitat". (Marc 16: 14-15).

Ells se n’anaren a predicar pertot arreu. ElSenyor hi cooperava, i confirmava la predicacióde la paraula amb els signes prodigiosos quel’acompanyaven. (Marc 16: 20 ).

"Pau, Siles i Timoteu, a l’església delstessalonicencs, que viu en Déu Pare i enJesucrist, el Senyor. Us desitjam la gràcia i lapau." (I Tessalonicencs 1:1).

Durant un any sencer Saule i Bernabé van viureen aquella comunitat i instruïen molta gent. Fou aAntioquia on per primera vegada els deixeblesvan rebre el nom de cristians. (Fets dels Apòstols11:26).

Els apòstols i els germans que eren a Judea vansentir a dir que fins i tot els pagans havien acollitla paraula de Déu. (Fets 11: 1). La paraula de Déus’anava estenent i escampant. (Fets 12: 24).

72

PASQUA A UNA COMUNITAT CRISTIANA

Ca'n Tàpara (Mallorca),Diumenge de l'Àngel de 1993.

Reunió de membres de Comunitats Cristianes per celebrarl'Eucaristia de Jesús, mort i ressuscitat. Som una trentenade persones. Hi ha absències importants: Ferran Bonnín,Maria Morell, Rosa Tomàs, Paco Obrador, ... La causad’algunes és evident, la d’altres no ho és tant. Poca gentjove, poca gent nova. El clima és familiar. Presideix lareunió Ramon Ballester.

Els signes d'aquesta Pasqua són el ''93'' de pedres, per laduresa d’aquest any i els caramels, per la il·lusió delsinfants. La Bona Nova que avui celebram és que JESÚSVIU, que Jesús és entre nosaltres: dins el germà, el de mésa prop, aquell a qui li manca tot, aquell que plora, el quiestà malalt, el vellet que no es pot valdre, l’Infant que noés estimat, el jove que no té esperança, el pare que no tétreball, els marginats que anam fent i arrossegam a lacuneta de la vida ...

No cerquem Jesús a altres llocs, perquè no hi és i, pertant, perdrem el temps. La cara de

73

Jesús ressuscitat és avui la cara dels nostres germans. Sicreiem en Jesús hem de ser ''ocells de Bona Nova'', no dedesencís i desesperança. Però això suposa passar per lanostra pròpia mort: mort a la comoditat, mort al benestar,mort a l’amor propi, mort a la indiferència ... Sense mortno hi ha resurrecció possible, ni Bona Nova per poderdonar a algú.

Hem de perdre la por. Jesús ens ho diu cada momentd’aquest temps de Pasqua. ''No tingueu por'' diuespecialment a les dones que el troben viu, quan elcercaven mort. ''No tingueu por'' ens diu a tots nosaltresavui, quan el cercam dins el nostre petit món tan espatllat.

Jesús és entre nosaltres, però cal espolsar els ulls,desenteranyinar les orelles, despullar-nos de tantes coses,passar per la negació d’un mateix, ... per poder-loreconèixer a cada instant, per retrobar ''la vida deJesús'', el qual ens ha precedit, ens acompanya i serà ambnosaltres fins a la fi.

(C.B.L)

74

75

SANT PAUCatacumba de Pretestat

Roma, segle IV

76

5. Pau de Tars

1.- Importància de Pau. El missatge de Jesucrist, mort iressuscitat, és segons el Nou Testament el fonament delcristianisme, però sense Pau no hi hauria hagut Església,perquè ell és el responsable que el cristianisme, que ajudàdecididament a organitzar, arribàs a ser una religióuniversal de la humanitat. (H.KÜNG: El Cristianismo. Ed. Trotta.Madrid, 1997. Pàg. 129).

2.- Fonts per conèixer Pau. Les seves cartes són laprincipal font. És ell mateix que parla. Tenim 13 cartesque es diuen de Pau, encara que segurament algunes sónde diferent autor, (les cartes a Timoteu i a Titus, i es dubtasobre la carta als Efesis). Foren escrites a partir de l’any51 del segle I. També se suposa que Pau va escriure altrescartes que s’han perdut.

El llibre dels Fets dels Apòstols és la segona fontimportant. Aquest llibre, juntament amb un evangeli, fouescrit per Lluc, qui no era d’origen hebreu i acompanyàllarg temps Pau en els seus viatges missioners. Fou escritentre els anys 80 i 85 i descriu com s’estengué elcristianisme des de Jerusalem fins a Roma. Dels 28capítols que té 17 es dediquen a Pau. Les seves dades nosón completament fiables perquè no pretén ser una crònicadirectament històrica; el seu objectiu és presentarl’expansió de l’església primitiva, des d’una perspectivaidealitzada, per ajudar els lectors a pensar i a obrar,seguint l’exemple dels primers cristians, sempre mogutsper la força de l’esperit del Senyor Jesús ressuscitat.

77

3.- Alguns trets importants de la seva vida. Va néixersobre l’any 7, a Tars de Cilícia (a l'actual Turquia). Escreu que morí a Roma, prop de l’any 67. El seu nom eraSaule, hebreu de raça i religió, de la tribú de Benjamí i deparla i de cultura grega. Segurament de família benestantja que era ciutadà romà. Instruït profundament en laBíblia, a Jerusalem. Adoptà el llinatge llatí de "Paulus",que traduïm per Pau.

Segurament pertanyia al grup dels fariseus i era ferventdefensor de la religió jueva, tant que, així com va saberque la nova doctrina de Jesús s’estenia ràpidament, esdeclarà decidit perseguidor dels seus adeptes. Anant cap ala ciutat de Damasc canvià radicalment de conviccions ide forma d’actuar. Es convertí en fervent defensor delcristianisme, declarant-se ell mateix apòstol dels gentils idedicant-se totalment a la predicació de Jesucrist, mort iressuscitat, fill de Déu, salvador.

Viatjà per molts llocs d'Àsia Menor (Turquia), Grècia iRoma. Algú diu que arribà fins a Tarragona. Es creu quemorí màrtir a Roma durant la persecució de l’emperadorNeró. Ell i l’apòstol Pere són considerats caps i columnesde l’església.

Crida l’atenció que, no havent conegut personalmentJesús, no es preocupà gaire de conèixer-lo tractant mésamb els qui havien conviscut amb Jesús. Comparteixplenament la seva causa: l’espera de l'imminent arribadadel Regne de Déu, la crida a la fe i a la conversió, la fe enDéu que actua dins la història, la certesa que el Déud'Israel és també el Déu de tots els pobles, la incondicional

78

confiança en Déu i el compliment perfecte de la lleiestimant Déu i el proïsme.

Després de la seva conversió passa tres anys sense anar aJerusalem a parlar amb els apòstols; quan ho fa s’hi quedanomés dues setmanes. Predica aïlladament dels altresapòstols i és l’únic que propugna decididamentl’alliberació de la llei hebraica per als qui no són jueus.Planta cara a Pere obertament per defensar la seva postura.Retorna solament a Jerusalem per reafirmar la validesa dela seva missió entre els gentils. En signe de solidaritataporta per als pobres de l’església de Jerusalem un presenten diners que ha recollit entre els fidels gentils de lesesglésies que ell ha fundat. A la ciutat, agafat pels seusenemics, davant el perill de morir per traïdor, apel·la alCèsar i exigeix ésser jutjat com a ciutadà romà; per a laqual cosa és traslladat a Roma. Així acaba la narració delsFets dels Apòstols.

4.- Alguns punts importants de la seva doctrina.(Obra citada, pàgines 130-131).

- L’essència del cristianisme és Jesús, el Crist. Elcristianisme és una religió diferent del judaisme, però ambarrels hebraiques fonamentals.- Jesucrist és Fill de Déu. Aquest títol, aplicat en aquelltemps a emperadors i herois importants, s’anà concretantcada vegada més en el seu sentit natural.- Una nova manera de comprendre la Llei s’establí dins lesesglésies, imitant Jesús i els seus primers seguidors.- La fe en Jesucrist, segellada pel baptisme, donava dret apertànyer al poble de Déu.

79

5.- Aspectes "paulins" que haurien de reflexionarmillor els cristians d’avui. (Obra citada, pàgines 132-136).

1. A cada comunitat de creients (a cada església local) licorresponen totes les funcions de l’església. Són dons del'Esperit de Déu i del Crist ressuscitat que es diuencarismes. Déu crida a exercir aquests dons com un servei ala comunitat.

2. Tothom dins la comunitat té els seus propis carismes,els quals no són només manifestacions extraordinàries: dode llengües, do de curació de malalts, ... sinóprincipalment serveis ordinaris i de cada dia: do deconsolar, do d’animar, do de ciència, do de parlar ambseny, ...

3. Es té plena confiança en l’actuació de l’únic Esperit, elqual assegura la unitat i l’ordre i, per a això, distribueix elscorresponents carismes a tots els membres de la comunitatper a bé de tothom.

4. Així és la classificació i importància dels dons ocarismes, segons Pau escriu a la seva primera carta alsCorintis: "En l’església, Déu ha posat, en primer lloc,apòstols; en segon lloc, profetes; en tercer lloc, mestres;després, els qui tenen poder d’obrar miracles; després,els qui tenen el do de curar, d’ajudar els altres, de guiar-los, de parlar en llengües. (12: 28).

5. Els serveis d’ordre i de direcció s’establiren de maneraautònoma i sense imposicions autoritàries. Examinant les

80

cartes directes de Pau - no les que agafen després el seunom - es pot constatar que a les comunitats "paulines":- el treball dels "episcopos" (supervisors) i dels diaques eracol·lectiu; a cada comunitat hi havia més d’un"episcopos".- els preveres no hi són anomenats; no es requereiximposar les mans, o sigui ordenar, abans d’exercir uncarisma.

6. Dins una situació totalment humana - amb lespossibilitats i les misèries que avui també tenim - sóncomunitats que viuen en llibertat, igualtat i germanor:"Tots vosaltres, per la fe, sou fills de Déu en Jesucrist.Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona;tots sou un en Jesucrist." (Gàlates 3: 26 i 28).

7. Immediatament després de Pau "es tancaran portes ifinestres": començarà la repressió de la llibertat que marcàels primers temps dels cristianisme. Es posaran traves a lademocràcia i als carismes i s’imposarà la dominació delmasclisme dins l’Església.

8. Contràriament al que molta gent opina, a les comunitatsfundades per Pau no hi ha antifeminisme. (S’exposaaquest punt en el capítol dedicat a la dona).

9. El punt cabdal de Pau és: el Senyor Jesús, el Crist,Fill de Déu, morí i ressuscità.

BIBLIOGRAFIA:- J. HOLZNER: "Paulus". Ed. Herder. Freiburg, 1964.- J.DRANE: "La Vida de la Primitiva Iglesia". Ed. Verbo Divino. Estella, 1992.- M. SIMON: "Les Premiers Chrétiens". Ed. Presses Universitaires. Paris, 1967.- H. KÜNG: "El Cristianismo". Ed. Trotta. Madrid, 1997.

81

ORANTMuseu del Bardo (mosaic)

Tabarca, segle IV

82

REFLEXIÓ BÍBLICA

A la carta als Gàlates s’hi troba la famosacontrovèrsia de Pau sobre la no necessitat del ritusde la circumcisió per pertànyer al nou poble de Déu:l’església. La fimosi practicada a tots els masclesexpressava l’entrada en el poble d'Israel. Així Pauvol demostrar la llibertat del cristià enfront de la Llei.

¿No hi ha avui entre els cristians altres "ritus":activitats, maneres de pensar, formes de vida, ... queno pertanyen a l'essencial de la fe, però que algunsvolen imposar com indispensables? ¿On és lallibertat, tan pròpia del creient en Jesús?

Com sempre s’ha fet amb la Bíblia, es poden aplicarles següents paraules de Pau a molts fets isituacions actualment viscuts dins l’església i dins elmón. A continuació cal saber-ne treure lescorresponents conseqüències i posar-les enpràctica. Es tracta de saber llegir els signes delstemps.

"Mentre l’hereu d’una casa és menor d’edat, no esdiferencia gens d’un esclau, per bé que és amo de tot.Està sotmès a tutors i administradors fins al temps fixatpel seu pare. Així també nosaltres: mentre érem menorsd’edat respecte a la fe, érem esclaus dels poders quedominen aquest món. Però quan arribà la plenitud deltemps, Déu envià el seu fill, nascut d’una dona, nascutsota la Llei, perquè rescatàs els qui vivíem sota la Llei irebéssim la condició de fills. I la prova que som fills ésque Déu ha enviat als nostres cors l'Esperit del seu Fill,que crida: "Abba, Pare!" (Gàlates 4: 1-6).

83

Crist ens ha alliberat perquè siguem lliures. Així, doncs,manteniu-vos ferms, i no us deixeu sotmetre altra vegadaal jou de l’esclavatge! Mirau, som jo, Pau, qui us ho diu:Si us feis circumcidar, Crist ja no us servirà de res!Declar a tots els qui es fan circumcidar que s’obliguen acomplir tota la Llei. (Gàlates 5: 1-3)

Vosaltres, germans, heu estat cridats a la llibertat. Peròmirau que aquesta llibertat no sigui un pretext per asatisfer els desigs terrenals. Més aviat, per l’amor, feis-vos servents els uns dels altres. En efecte, tota la Lleitroba la seva plenitud en un sol precepte: "Estima elsaltres com a tu mateix". Si vivim gràcies a l'Esperit,comportem-nos d’acord amb l'Esperit! (Gàlates 5:13-14 i 25).

Quant a mi, Déu me’n guard de gloriar-me en res si noés en la creu de nostre Senyor Jesucrist; en la creu, elmón està crucificat per a mi, i jo, per al món. Perquè nocompta per a res ser circumcidat o no ser-ho; noméscompta que som una creació nova. Que la pau i lamisericòrdia davallin sobre tots els qui segueixenaquesta norma i sobre l'Israel de Déu. (Gàlates 6:14-16).

84

CARTA DE PAU ALS ROMANS- Selecció de texts -

Pau, servent de Jesucrist, cridat a ser apòstol, escollit peranunciar l'evangeli de Déu, (1:1) a tots els estimats deDéu que viuen a Roma i que ell ha cridat a ser sants, usdesig la gràcia i la pau de part de Déu, el nostre Pare, ide Jesucrist, el Senyor. (1:7).

No m'avergonyesc de l'evangeli, que és poder de Déu pera salvar tots els qui creuen. Viurà el qui és just per la fe.(1:16-17: resum) Jo pens que els sofriments del món presentno són res comparats amb la glòria que s’ha de revelaren nosaltres. Perquè l'univers creat espera ambimpaciència que la glòria dels fills de Déu es reveliplenament. (8:18-19) Fins i tot en les tribulacions trobammotiu de gloriar-nos, perquè sabem que la tribulacióengendra paciència. (5:3) Sabem que Déu ho disposa toten bé dels qui l’estimen. (8:28).

No us emmotlleu al món present; deixau-vostransformar i renovau el vostre interior, perquè pugueureconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo,agradable a ell i perfecte (12:2) L’esperança no enganya,perquè Déu, donant-nos l'Esperit Sant, ha vessat el seuamor en els nostres cors. (5:5) Nosaltres no sabem comhem de pregar, però el mateix Esperit intercedeix pernosaltres amb gemecs que no es poden expressar. (8:26).

Nosaltres, que som molts, units a Crist formam un solcos i som membres els uns dels altres. (12:5) No quedeu adeure res a ningú, si no és l’amor que us deveu els unsals altres. (13:8) Cerquem allò que porta la pau i

85

que edifica la comunitat. (14:19) Que l’esperança usompli d’alegria. Sigueu pacients en la tribulació,constants en l’oració. Feis-vos solidaris de les necessitatsdel poble sant. Practicau amb delit l’hospitalitat. Beneïuels qui us persegueixen. Beneïu, no maleïu. Alegrau-vosamb els qui estan alegres, plorau amb els qui ploren.Viviu d’acord els uns amb els altres. No aspireu agrandeses, sinó posau-vos al nivell dels humils. No ustingueu per savis. No torneu a ningú mal per mal; miraude fer el bé a tothom. Si és possible, i fins on depengui devosaltres, estigueu en pau amb tothom. Estimats, no usprengueu la justícia per la vostra mà. (12:12-19).

Que Déu, de qui provenen la constància i el consol, usconcedeixi de viure unànimement i d’acord els uns ambels altres, a exemple de Jesucrist; així, amb un sol cor i auna sola veu, glorificareu el Déu i Pare de Jesucrist,Senyor nostre. (15:5-6) Que el Déu de la pau sigui ambtots vosaltres. Amén. (15:33) A Déu, l’únic ple de saviesa,glòria eternament per Jesucrist. Amén. (16:27).

86

DOFÍCatacumba de Via Torlònia

Roma, segle III

87

86 ORANTCatacumba de Tresone

Roma, segle IV

88

6. Evolució de l’Església

1.- L’Església és comunió. Jesús de Natzarè no preteniala fundació d’una nova religió ni tenia intenció de crearl’església. Ell predicà el regne de Déu enmig del seu pobled'Israel. L’església, encara que no fos instituïdadirectament per Jesús, va néixer fonamentada en ell i és lacomunitat d’aquells que creuen en el Crist, mort iressuscitat, i en la seva obra. Des dels orígens el principalobjectiu de l’església sempre ha estat viure com unacomunitat de creients en Jesús i expandir-se formant novesagrupacions amb el mateix ideal.

La paraula "església" s’aplicà en un primer moment a cadaagrupació o comunitat de creients. Cada església localtenia en si mateixa la plenitud de tota l’església del Crist.Després aquest mot designà la comunió (literalment: launió mútua) entre les diverses esglésies locals. Des delcomençament les esglésies visqueren situacions difícils isofriren greus tensions entre elles. Davant les diversitatsexistents procuraren cercar el camí de la unitat, objectiu nosempre aconseguit. Per expressar la unió es reunienmembres de diferents esglésies i celebraven el memorialdel Senyor o "comunió", on tots menjaven del mateix pa ibevien de l’únic calze. Amb la mateixa paraula "Església"s’expressava així la totalitat de les comunitats de cristians.

"Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déui Pare de tots, que està per damunt de tots, actua en tots i

és present en tots." (Efesis 4:5)

89

2. L’església evoluciona. "Jesús és el Senyor!" (I Cor.12:3 i Rom. 10:9) és l’eix fonamental i immutable del’església. Constitueix la primera confessió de fe cristianaque s’anà explicitant en el "credo" dels creients. Vet aquíalguns fets, veritats essencials de la fe cristiana: Jesús deNatzarè morí i Déu el ressuscità a una vida nova. Déu esmanifestà en el seu Fill. L'Esperit del Crist és present iactua entre els humans. El fet és immutable, però potcanviar la seva expressió que, per ser correctament entesa,cal adaptar als diferents llenguatges i cultures. Avui, amolta gent del nostre entorn li resulten gairebéinintel·ligibles molts conceptes sobre Déu, Jesucrist il'Esperit Sant que s’establiren i assimilaren durant elsprimers grans concilis de l’església. El concili de Nicea,l’any 325, proclamà que el Fill és de la mateixa natura queel Pare. Per la paraula ("omousios":consubstancial, de la mateixa substància, idèntic) hi haguéinnombrables bregues, persecucions i separacions. Maria,per ser mare de Jesús, és ("theotokos": mare deDéu), establí l’any 431 el concili d'Efes i aqueixaafirmació provocà rebel·lions, cismes o divisions queencara duren entre les esglésies. Per ser cristià no cal,doncs, ser historiador, teòleg, filòsof, exegeta oantropòleg. Només cal entendre i posar en pràctica - ambles categories d’avui - el que ensenyà i visqué Jesús i aixípreparar amb confiança el seu retorn.

"Tothom qui escolta aquestes paraules mevesi les compleix, s’assembla a un home de seny

que va construir la seva casa damunt roca." (Mateu 7: 24)

90

Vegem alguns aspectes de l’església on hi ha hagut unagran evolució. Per tenir-ne una visió adequada i crítica,caldrà després profunditzar cada tema. Aquí només ésofert un petit i limitat esbós.----------------------------------------------------------------------3. EL BAPTISME. És el símbol bàsic dels cristians. Segonsalguns exegetes (investigadors bíblics) no és històrica l’ordre debatejar donada per Jesús; són els primers seguidors qui la fan dirimmediatament a un Crist ressuscitat i posen en ús el baptismedes dels primers moments després de la partença del Senyor. Seràsempre el ritus d’acceptació, acollida i iniciació en el cristianisme.Normalment el baptisme era rebut per adults; només a partir delsegle VI els infants foren batejats massivament. Sempre erad’immersió: el candidat entrava, nu, dintre l’aigua i responiaafirmativament aquestes tres preguntes: "Creus en Déu, Paretotpoderós?" "Creus en Jesucrist, Fill de Déu?" "Creus enl'Esperit Sant, la santa Església i la resurrecció del cos?"Després de cada resposta era submergit dins l’aigua. Amb elbaptisme se cercava una nova orientació de la vida. Des del segleII, qui volia rebre el baptisme s’havia de preparar en elcatecumenat (temps d’aprendre), que durava 2 o 3 anys. Al finalel candidat havia de superar un examen o prova de vida; si no elsuperava, continuava la preparació. Cada candidat tenia unfiador, que garantia la seva bona intenció i esdevenia després elseu padrí de fonts. Hi havia oficis incompatibles amb la fecristiana: gladiador i soldat (perquè matar és il·lícit), actor,escultor i professor (perquè no es poden representar ni ensenyardéus falsos). Amb el baptisme totes les faltes o pecats quedavenperdonats. El martiri (morir per la fe) equivalia a un baptisme desang, més preuat que el d’aigua.

"Anau a tots els pobles i feis-los deixebles meus,batiant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant

i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat.Jo som amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món."

(Mateu 28:19-20)

91

4. L'Eucaristia. El ritus que acompanyà la predicació de Joan fouel baptisme o neteja per l’aigua. Per a Jesús l’acció simbòlicaprincipal fou sempre la dels àpats amb els amics; ningú main’estava exclòs: publicans, pecadors, pobres, dones, ... A la taulase celebrava l’arribada del regne de Déu, o sigui, la presència deDéu enmig dels humans. Jesús celebrà molts sopars amb els seusamics. El darrer sopar, davant la tragèdia imminent, va tenir unaressonància especial. La repetició que en feren els cristians fouanomenada "fracció del pa", "sopar del Senyor", "acció degràcies", "comunió", "oblació", "sant sacrifici" i, a partir delsegle VI, "missa". La celebració es feia a cases particulars elvespre del diumenge; després es passà al matí del dia del Senyor,que fou feiner fins l’any 321.

Se seguia el ritual hebreu. Normalment presidia la celebració elcap de casa qui al començament partia el pa - repetint les paraulesde Jesús - i el repartia entre els assistents. "Com aquest pa éspartit i repartit, nosaltres també ens hem de fer trossos per alsaltres i donar-nos a ells. Així ho féu Jesús i així ho farem els seusseguidors. L’entrega ha de ser total". (En hebreu i arameu "cos" i"carn" signifiquen tota la persona). Aquesta seria, més o menys,l’explicació que donava el president. Tothom responia "Amén"(així sigui, així ho vull, així ho esper), i menjava el tros de pa.Seguidament se sopava. Cadascú duia queviures de casa seva. Eraun sopar de germanor, anomenat en grec ("agapé": amor),però prest hi hagué també abusos i desunió, com escriu Pau a lacarta primera als Corintis: (11:17-34). Al final del sopar - seguintencara el ritual jueu - es feia la pregària d’acció de gràcies: el parede família o el qui feia de president, repetint les paraules de Jesús,passava la copa de vi, de la qual en bevien tots. Acabaven ambl’exclamació aramea "Marana ta!", "Vine, Senyor!" El pa quequedava es duia als qui no havien pogut participar a la celebració.A partir del segle IV els assistents, llevat del celebrant, deixarende combregar.

"Cada vegada que menjau aquest pa i beveu aquesta copaanunciau la mort del Senyor fins que ell véngui" (ICor 11:26)

92

5. La Confirmació. La iniciació cristiana consistia en rebre elmateix dia el baptisme i la confirmació i celebrar seguidamentl’eucaristia. L'Esperit de Jesús es comunicava imposant les manssobre el cap del qui acabava de rebre el baptisme i ungint el seufront amb oli, tot seguint el costum hebreu. Passats els anys sesepararen baptisme i confirmació, com es troben avui.

"Tan sols havien estat batiats en el nom de Jesús, el Senyor.Pere i Joan els van imposar les mans

i ells reberen l'Esperit Sant" (Fets dels Apòstols 8:16-17)

-----------------------------------------------------------------------------------------6. La Penitència. Els primers cristians eren molt exigents. Els quino eren fidels als compromisos acceptats en el baptisme quedavenexcomunicats, això és, separats de la comunitat. Però també espensà en la possibilitat del perdó. Durant les èpoques depersecució hi hagué molts cristians que renegaren de la fe;especialment per a ells es demanava la reconciliació.

"En els primers segles la confessió tenia un caràcter molt estricte iinfreqüent. Només s’enfocava envers tres culpes: apostasia oidolatria, homicidi i adulteri (més tard també el robatori), si erenpúblics i havien produït gran escàndol. Els altres pecats erenperdonats amb la reconciliació mútua, la pregària, la penitènciaprivada, les bones obres, etc. El cristià públicament culpabled’algun dels pecats esmentats suara, l’havia de confessar al bisbe iera incardinat a l’estol dels penitents. Havia de fer penitènciapública i no era admès a l’eucaristia. L’absolució (o perdó) esdonava el Dijous Sant. Només es podia rebre una vegada en totala vida. En cas de reincidència se suposava que la primeraconversió no havia esta sincera. Després de la penitència iabsolució restava encara sovint l’obligació de fer més penitència"((2) pàgina 408).

La penitència podia durar setmanes o anys. Després es feia lareconciliació, imposant les mans els membres de la comunitat i,des del segle III, només el bisbe. A Orient sempre pogué donar

93

el perdó qualsevol cristià, sobretot si era una persona devota o unmestre espiritual. Els monjos també oferien el perdó pregant ibeneint. A títol anecdòtic vet aquí la duració d’algunespenitències: assassinat, 20 anys; adulteri, 15 anys; robatori, 2anys; apostasia (negació del Crist), tota la vida.

"Perdona les nostres ofenses,així com nosaltres perdonam els qui ens ofenen." (Mateu 5:12)

----------------------------------------------------------------------------

7. Els ministeris eclesiàstics: diaques, preveres i bisbes. Elsprimers dirigents de l’església de Jerusalem foren els "dotze"apòstols, els quals havien conviscut amb Jesús i eren els seustestimonis directes. Un altre grup director era integrat pels dosapòstols Pere i Joan i el germà de Jesús, Jaume. També hi havia elgrup dels set diaques que regien els creients de llengua grega. Amés, Pau de Tars es proclamà ell mateix apòstol, fonamentant-seen l’encàrrec que deia haver rebut directament de Jesúsressuscitat.

En el Nou Testament el nom de sacerdot només s’aplica al Crist.Per als ministres o servidors de l’església són preferits nomsprofans, com diaca (ajudant), prevere (vell) o bisbe (episcopos:supervisor). A Palestina cada església o comunitat era dirigida pelgrup de preveres. Presidint les comunitats o esglésies del mónhel·lènic, fundades per Pau, hi havia col·laboradors o presidentsque més tard serien anomenats bisbes. Tant els preveres com elsbisbes sempre dirigien la comunitat de forma col·legiada; no foufins al segle II que hi hagué només un bisbe a cada església.Preveres i bisbes tenien la mateixa importància.

Tots els ministres o servidors eren sempre elegits per la sevacomunitat. El poble donava o refusava el seu consentiment alscandidats presentats. L’elecció no era definitiva: si els dirigentsno ho feien bé, mostrant heretgia o poca santedat, eren deposatspel poble. Les dones també eren presents en els primersministeris, però aviat en foren segregades per interessades raons"teològiques" i masclistes. A partir del segle II es crearen els

94

serveis permanents, mitjançant l’ordenació o entrega de podersespecials, provinents de la imposició de mans d’altres preveres obisbes. Aquesta ordenació, que no existia al principi, fou elresultat d’una evolució: l’església interpretà que Jesús i elsapòstols haurien trobat convenient la transmissió dels serveiseclesials mitjançant un ritual d’ordenació. ((1) pàgina 120).

Avançant els temps bisbes i preveres es diferenciaren quedant elsprimers superiors. El col·legi dels bisbes (episcopoi)s’encarregaven de l’organització i administració de la comunitat.Aqueix servei es convertí en el ministeri central de l’església.Durant el segle III el col·legi episcopal de cada comunitat quedàreduït a un únic bisbe i cada bisbe tenia totes les funcionsd'Església dins la seva comunitat. Bisbes i preveres forenconsiderats sacerdots, dedicats més al culte i al sacrifici, ambmolta relació amb l'Antic Testament. A partir del segle IV, comuna necessitat de puresa (per estar nets per al culte) es començàexigir el celibat als ministres sagrats. Històricament no es potdemostrar la sèrie ininterrompuda de bisbes des dels apòstols, arabé, des de la seva creació, els bisbes sempre han cuidat de lafundació i direcció de les comunitats.

"Qui vulgui ser important enmig de vosaltres,que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer,

que es faci l’esclau de tots." (Marc 10:43-44)

------------------------------------------------------------------------------

8. Els patriarques. Els bisbes deixaren de ser iguals perquè unss’imposaren sobre els altres, bé perquè la seva església - deien -l’havia fundada un apòstol, bé perquè la seva ciutat era mésimportant. L’organització de l’església s’anà adequant a la divisióen províncies de l'Imperi Romà; així es crearen els bisbes-patriarques que governaven sobre les esglésies i els bisbes deldistricte. Van ser cinc els patriarcats, corresponents a les ciutatsde Roma, Constantinoble, Alexandria, Antioquia i Jerusalem.Cada patriarcat exercí totes les funcions d'Església ecumènica ouniversal, amb total autonomia. A causa de la connexió ambl’apòstol Pere, Roma tingué una preeminència

95

sobre totes les esglésies, però era només honorífica. El bisbe deRoma tenia el títol de "Primus inter pares" (primer entre iguals).Cal afegir que els condicionaments polítics també influïrenfortament.

"Us he donat exemple, perquè, tal com jo us ho he fet,ho faceu també vosaltres." (Joan 13:15)

------------------------------------------------------------------------------

9. El Papa o bisbe de Roma. A Orient moltes esglésiesafirmaven el seu origen apostòlic, a Occident només Roma poguéinvocar tenir relació amb l’apòstol Pere; per això, no trobantaltres esglésies rivals, pogué estendre més fàcilment el seuprestigi sobre totes les terres de Ponent. El nom de "Papa" ve delgrec (pappas) i significa pare (amb to afectuós).

En el Nou Testament no es diu que Pere visitàs o visqués a Roma.Són les antigues cartes de Climent (any 96) i d'Ignasi d'Antioquia(any 110) les que afirmen que Pere visità Roma, on hi morí durantla persecució de l’emperador Neró, però la seva tomba no ha estatencara identificada amb certesa.

Des del segle III els bisbes de Roma pretenen ser els principalsdirigents de tota l’església, dient que són els successors de Pere,primer bisbe de Roma. Manquen, però, testimonis fiables perpoder assegurar que Pere fos bisbe d’aquella ciutat. ((3) pàg. 100).En el segle II, a Roma, encara hi havia un col·legi episcopal i noun únic bisbe. És veritat que el bisbe de Roma - per la seva relacióamb Pere - sempre fou considerat un mediador per ajudar aresoldre conflictes d’altres esglésies. Quan Jerusalem quedàcompletament destruïda l’any 135, Roma - perquè era la capitalde l’imperi i la seu de Pere - agafà el seu lloc dins el món cristià,però en el segle III el bisbe romà Esteve I volgué imposar-sesobre altres bisbes i fou enèrgicament refusat.

Un fet del segle V promocionà molt el papat. L'Imperi Romàd'Occident fou envaït pels pobles del Nord quedant dividit en

96

diversos regnes. No passava així a Orient on Bizanci encaratingué l’hegemonia fins al segle XV. Destruït l’imperi occidental,el papa Lleó I assumí el poder i les funcions dels anteriorsemperadors quedant el papat amb un gran poder polític ieconòmic, a més de religiós. Entorn de l’any 600 el papa Gregoriel Many es declarà "servent dels servents de Déu" mostrant lesinsígnies i els poders imperials.

Al començament de l'Edat Mitjana els papes assoliren a Occidentel màxim poder, però mai pogueren imposar-se a tota l’esglésiauniversal. En el segle XVI sofriren la gran crisi de la ReformaProtestant quedant profundament dividits els seus territoriseuropeus.

Teològicament el primat romà s’ha fonamentat en les paraules deJesús, segons els texts bíblics de Marc 16:18-19 i Joan 21:15-17.Aquestes paraules són molt importants perquè les formà lacomunitat cristiana després de Pasqua, però - segons experts enBíblia - no són paraules que Jesús digués directament. Demostrenque Pere tingué gran importància en el cristianisme primitiu,formant part dels dotze i essent el seu capdavanter. Segons lesfonts bíbliques, Pere no exercí el seu servei de forma individual niimposà normes de forma autoritària. La primera Església mai vatenir un únic cap, rector de tota la comunitat. La connexió entrePere i el papat es feu molt posteriorment. ((1) pàg. 134-135 i (2)pàg. 142-143).

"I jo et dic que tu ets Pere;damunt aquest pedra edificaré la meva Església." (Mateu 16:18)

Jesús explicà als deixebles que havia d’anar a Jerusalem i haviade ser mort i de ressuscitar al tercer dia.

Pere es posà a renyar-lo dient: "A tu això no et passarà".Però Jesús li digué: "Vés-te’n d’aquí, Satanàs!

Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó comels homes." (Mateu 16: 21-23 resum)

97

BIBLIOGRAFIA. Aquest capítol es fonamenta en:(1) N. BROX: "Historia de la Iglesia primitiva". Ed. Herder. Barcelona, 1986.(2) "Nou Catecisme per a Adults". Ed. Herder. Barcelona, 1969.(3) H. KÜNG: "El Cristianismo, Esencia y Cultura". Ed. Trotta. Madrid, 1997.

ALTRA BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:- A.JAUBERT: "Les Premiers Chrétiens". Ed. Du Seuil. Paris, 1967.- B.LLORCA: "Historia de la Iglesia Católica" Ed. BAC. Madrid,1990- F.PIERINI: "La Edad Antigua". Ed. S.Pablo. Madrid, 1996.-"El Cristianismo en la Antigüedad", XX Siglos, nº21. Madrid, 1994.-----------------------------------------------------------------------------------------

ET DONAM GRÀCIES, OH PARE NOSTRE,PER LA VIDA I PER LA CIÈNCIA

QUE ENS HAS FET CONÈIXER PER JESÚS,TON SERVIDOR.

GLÒRIA A TU EN ELS SEGLES!

COM AQUEST PA ROMPUT,ALTRE TEMPS DISSEMINAT

PER LES MUNTANYES,FOU RECOLLIT PER ESDEVENIR UN SOL TOT,QUE AIXÍ LA TEVA ESGLÉSIA SIGUI REUNIDA

DELS EXTREMS DE LA TERRADINS EL TEU REGNE.

A TU SIGUI LA GLÒRIA I EL PODERPER JESÚS-CRIST EN ELS SEGLES,

DIDAKHÉ o DOCTRINA DELS 12 APÒSTOLS, apart. 9 (Segle II)

98

JO, PECADOR I BISBE, EM CONFESSO---------------------------------------------------

Jo, pecador i bisbe, em confessode somniar en l’església

vestida només d'Evangeli i espardenyes;de creure en l’església,

malgrat, a voltes, l’església;de creure en el Regne, en qualsevol cas,

caminant en l’església.

Jo, pecador i bisbe, em confessod’haver vist Jesús de Natzarè

anunciant també la Bona Novaals pobres d'Amèrica Llatina;

de dir a Maria: "Comare nostra, salve!",de celebrar la sang dels qui han estat fidels;

d’anar de romeria ...

Jo, pecador i bisbe, em confessod’obrir cada matí la finestra del Temps;

de parlar com un germà a un altre germà;de no perdre la son, ni el cant, ni la rialla;

de cultivar la flor de l'Esperançaentre les nafres del Ressuscitat.

Pere Casaldàliga,bisbe de Sâo Félix do Araguaia. Brasil. Desembre 1988.

99

98 JESÚS i LA SAMARITANANova Catacumba de Via Llatina

Roma, segle IV

100

7. La dona

1. La dona dins l’antiga societat. La dona no tenia elsmateixos drets que l’home; ella i l’esclau per a moltescultures no eren persones. Dins la societat antiga: jueva,grega i romana, hi havia la convicció que la dona teniapoques facultats de raonament i que era especialmentpropensa a tot tipus de superstició en matèria religiosa i endoctrines estranyes. (Sorprenentment en aquell temps elfilòsof Plató afirma que la dona té la mateixa intel·ligènciaque l’home.) Dins la famosa democràcia d'Atenes la donano tenia dret a votar. Dins la religió d'Israel era un ésser desegona categoria sempre sota l’home, perquè així hoestablia la Llei sagrada. L’existència de la dona només erajustificable per la maternitat. No s’havia volgut entendreque en el llibre del Gènesi, el primer de la Bíblia, esproclama clarament la igualtat entre home i dona perquèambdós foren creats a imatge de Déu. (1:27). Les dones notenien cap signe ni ritual per agregar-se al poble de Déu: lacircumcisió, o fimosi, només era per als homes.

Cada dia l'israelita era convidat a donar gràcies a Déu pelfet de no ésser estranger, ni dona, ni ignorant. No necessitacomentari. La dona no es casava: era casada i es convertiaen una perfecta esclava del seu marit. Estava dispensadade resar, perquè era un ésser d’inferior categoria, i a lasinagoga i al Temple li era assignat un lloc retirat. Lanaturalesa de la dona era una desgràcia, gairebé un pecat,un punt escapat de la creació. Es pot dir amb tota veritatque les dones eren marginades socials. ((1) pàgines 13, 14 i 15).

101

2. Actitud de Jesús. Dins una societat totalment tancada ala participació de la dona Jesús actuà amb obertura illibertat. Vegem-ne alguns trets importants:- En els itineraris de predicació sempre l’acompanyava ungrup de deixebles: homes i dones.- Tenia amistat personal amb dones, cosa estranya enaquell temps. Pensem en les germanes Marta i Maria.- Durant un sopar es deixà rentar els peus per unaprostituta.- No tingué inconvenient en fer una llarga i solitàriaconversa amb una samaritana, marginada pels jueus.- Salvà una adúltera de morir apedregada.- Només foren dones les qui l’acompanyaven quan morí ala creu; els homes, porucs - excepte Joan - havien fugit.- Els "dotze" (apòstols) van ser tots homes perquè, seguintla tradició hebraica, calia que representassin les dotzetribus d'Israel, de les quals els caps eren sempre mascles.A més, tots els testimonis escrits que tenim provenennomés d’homes; les dones no tenien les mateixesoportunitats per llegir i escriure. No és estrany, doncs, si lapresentació masculina és partidista vers el seu sexe.

3. Les primeres comunitats cristianes seguiren el camídel Mestre: sembla que des del primer moment les doneshi foren presents amb igualtat de drets que els homes. Pauconsiderava les dones com a col·laboradores i col·leguesen la predicació de l'Evangeli i es valia de la seva ajudaamb tota llibertat. Ara bé, es respectaven les normessocials del temps que marcaven un segon lloc per a lesdones, sempre darrere els homes.

102

4. Cal entendre bé els escrits de Pau. TradicionalmentPau és presentat com a misogin, però ell no anava contrales dones. Cal tenir sempre present el principi expressat ala carta als Gàlates: "Ja no hi ha jueu ni grec, esclau nilliure, home ni dona; tots som un en Jesucrist. Totsvosaltres, per la fe, sou fills de Déu en Jesucrist." (3:26 i

28). Cap altra idea o actuació pot invalidar aquestaafirmació.

A la carta als Filipencs presenta dues importants dones:Evòdia i Síntique que, com ell, lluitaren per l'evangeli. (4:2-4).

A la primera carta als Corintis reconeix que les profetessesa les assemblees de l’església han de dur el cabell curt o elcap tapat amb vel, per seguir el costum social de l’època,però en absolut posa en dubte el dret que tenen a parlarpúblicament. (11:5-6). Es creu que aquesta carta foumanipulada intencionadament per una campanyaantifeminista unes dècades després de ser escrita. Ambintenció discriminatòria contra la dona s’hi afegí: "Que lesdones casades callin en les reunions comunitàries; no elsés permès de parlar, sinó que s’han de mostrar submises,com diu fins i tot la Llei. I, si es volen instruir sobre algunpunt, que ho preguntin a casa als seus marits, perquè noestà bé que una dona casada parli en una reunió de lacomunitat." (14:34-35). ((4) pàg. 137).

És opinió quasi general que, encara que duguin el seunom, les cartes pastorals (a Titus i a Timoteu) - algú tambéhi afegeix la carta als Efesis - no foren escrites per

103

Pau, sinó posteriorment per deixebles seus, amb variantsimportants amb el mestre en els temes de les dones i delsministeris. Expressament es diu a la primera carta aTimoteu: "A l’hora de la instrucció, les dones casadess’han de mantenir en silenci i submises als marits. No elspermet que es dediquin a ensenyar i així dominin els seusmarits, sinó que han d’estar en silenci... Tanmateix, ladona se salvarà gràcies a la maternitat." (2:11,12 i 15).

Ajuda a comprendre la mentalitat de Pau sobre la donaanalitzar el comiat de la carta als Romans; al capítol 16 hianomena 10 dones i d’elles diu:-"Us recoman la nostra germana, Febe, diaconessa del’església que és a Cèncrees."-"Saludau Prisca i Àquila, col·laboradors meus enJesucrist, que van exposar la seva vida per salvar la meva.Saludau també l’església que es reuneix a casa d’ells."-"Saludau Maria, que ha treballat molt per vosaltres."-"Saludau Andrònic i Júnia, que són del meu llinatge icompanys meus de presó, molt considerats entre elsapòstols."-"Saludau Trifena i Trifosa, que treballen en el Senyor."-"Saludau igualment l’estimada Pèrsida, que també hatreballat molt en el Senyor."-"Saludau Rufus i la seva mare, que consider tambémeva."-"Saludau Filòleg i Júlia, Nereu i la seva germana,Olimpes i tot el poble sant que es troba amb ells."¿Podia Pau segregar les dones si així les considerava?Sincerament, crec que no és possible.

104

5. Campanya antifeminista des del segle II. Prop del’any 200 escrivia Tertul·lià: "No està permès que unadona parli a l’església. A les dones no és permèsensenyar, ni batejar, ni oferir l’eucaristia, ni reclamar pera elles participació en funcions masculines ni en capcàrrec sacerdotal."((2) pàg. 39) Contràriament al costumjueu el cristianisme aviat va prohibir que la dona vídua espogués tornar a casar. Amb aquesta pràctica l’esglésiacontrolà el col·lectiu de vídues i, si eren riques, esbeneficiava dels seus béns. Igualment va fer amb les joves:la virginitat fou promocionada com un estat de vida ideal.El sexe fou menystingut i menyspreat: el millor era passard’all i valorar la dona només per la indispensable funciómaternal; en tots els altres casos la femella sempre eraocasió de pecat.

6. L’emancipació civil de la dona. Les idees i les actitudscontra la dona s’han mantingut durant molts segles. Finsl’arribada de la Il·lustració i de la Revolució Francesa lesdones es trobaren segregades civilment, a més dereligiosament. Feren un camí revolucionari aquests tresmots: "Llibertat, igualtat i germanor!" Dins el procésreivindicatiu cal reconèixer la incidència alliberadora de laDeclaració Universal dels Drets Humans, de 1948, queafirma a l’article primer: "Tots els éssers humans neixenlliures i iguals en dignitat i en drets" i afegeix al segonarticle: "... sense cap distinció de raça, de color, de sexe,de llengua, de religió, d’opinió política o d’altra mena".

105

7. La dona dins l’església. Cal dir que, en nombre, lesdones sempre han predominat dins la institucióeclesiàstica. Basta entrar a qualsevol temple catòlic oassistir a la primera conferència religiosa que trobem percomprovar-ho amb evidència. Segons estadístiquesoficials l’any 1989 l’església Catòlica tenia 485.183homes censats en els càrrecs de bisbes, preveres, diaques ireligiosos enfront de 885.645 dones servint com a mongeso religioses; proporcionalment quasi dues dones per unhome. ((5) pàg. 393/4).

Nogensmenys, ja des dels primers segles, des del lloc ones trobaven i amb les possibilitats de l’època, hi haguédones decidides que lluitaren per a la promoció del grupfemení. Recordem amb reconeixement aquestes persones:- L’esclava Brandina, que morí per la fe a Lió el segle II.- A Frígia, al centre de l'Àsia Menor, les profetessesPrisca i Maximil·la, també en el segle II.- Les màrtirs Perpètua i Felicitat que a Cartago, al Nordd'Àfrica, donaren la vida pel Crist l’any 203.- La teòloga romana Filomena que en el segle II ensenyàmagistralment el camí del Crist. ((4) pàg. 170).

Cal afegir que el cristianisme no alliberà la dona. Lescauses que impediren la seva emancipació dins l’esglésiaforen:- L’organització civil i religiosa fou agafada de formaexclusiva pels homes, quedant les dones relegades afuncions auxiliars.- Augmentà l’aversió i el rebuig sexual, sobretot al final del’edat antiga. Les dones foren excloses de tot lloc i

106

treball on hi havia homes: eren considerades ocasió depecat.- Decaigué la instrucció i la formació de forma generaldins la societat. L’educació deixà de ser un valor, sobretotper a les dones, considerades ja simples "cossosfemenins". ((4) pàg. 174).

8. Situació actual. L’església metodista l’any 1980,l’església anglicana l’any 1989 i l’església luterana l’any1992, per primera vegada a la història, han elegit donesper al ministeri episcopal. ((4) pàg. 176). ¿Amb quines raons,teològicament vàlides i convincents, l’església ortodoxa il’església romana neguen encara la plena igualtat de dretsa les dones? ¿Què diu l'Esperit mitjançant la veu de molts imolts fidels en temes absolutament reservats pels dirigentsde l’església, la majoria relacionats amb el sexe? ¿No valtambé avui aquell vell principi teològic "Vox populi, voxDei" (La veu del poble és la veu de Déu)?

Cal revisar radicalment la situacions ara viscudes. a lallum de l’actitud de Jesús i de la pràctica de la primitivaEsglésia. ¿Què diria avui a l’església la diaconessa Febe,la col·lega de Pau: Prisca, l'”apòstola” Júnia, la mare deRufus, les treballadores de l'evangeli: Maria, Trifena iTrifosa, Júlia i Olimpes? (És casual que aquests nomssiguin tan poc coneguts?) ¿Com s’enfrontaria Pau avui aPere referent a la llibertat de la Bona Nova? (¿Quirepresenta avui Pau? ¿Qui Pere?) ¿En nom de l'Evangelies pot mantenir la situació actual de la dona dins l’esglésiacatòlica, quan dins la societat civil la mateixa dona ésconsiderada amb molta més igualtat i equitat, ja

107

que el seu sexe no és obstacle per exercir qualsevolprofessió, càrrec, missió o servei? No és hora quel’església ortodoxa i l’església catòlica admetin quel’església evangèlica i l’església anglicana estan més propde l'Evangeli en la qüestió de la dona? ((4) pàg. 176). ¿Perquè d’una vegada per totes, i després de més de 30 anys,no es posen en pràctica les decisions del concili Vaticà II?¿Per què l’església elabora documents solemnes, quedesprés ella mateixa deixa de complir? Repassem,críticament i constructivament, unes afirmacions sobre ladona escrites en un document del Vaticà II, la ConstitucióPastoral de l’església en el Món d'Avui, "Gaudium etSpes", (Articles 9, 49 i 29):

- "Les dones, allà on encara no l’han obtinguda,reclamen la igualtat de dret i de fet amb els homes."

- "...igual dignitat personal de la dona i de l’home"

- "Cal superar i eliminar tota mena de discriminacióen els drets fonamentals de la persona, siguinsocials, siguin culturals, per raó de sexe, raça,color, condició social, llengua o religió, com acontrària als designis de Déu. I és molt de doldreque aquests drets fonamentals de la persona encarano siguin íntegrament respectats a tot arreu.

_____________________________________________________________

BIBLIOGRAFIA:(1) T. SUAU: "Les Dones a l'Evangeli de Marc". Ed.C.P.L. Barcelona, 1996.(2) "El Cristianismo en la Antigüedad". XX Siglos, núm. 21. Madrid, 1994.(3) A. JAUBERT: "Les Premiers Chrétiens". Ed. Du Seuil. Paris, 1967.(4) H. KÜNG: "El Cristianismo, Esencia e Historia". Ed. Trotta. Madrid, 1997.(5) P. RODRÍGUEZ: "Mentiras de la Iglesia Católica". Ed.B. Barcelona, 1997.

108

CÀNTIC DE MARIA- Reflexió bíblica -

Maria digué:"La meva ànima magnifica el Senyor,el meu esperit celebra el Déu que em

salva, perquè ha mirat la petitesa de laseva serventa.

Des d’ara totes les generacions em diranbenaurada, perquè el Totpoderós obra en

mi meravelles: el seu nom és sant,i l’amor que té als qui creuen en ells’estén de generació en generació.Les obres del seu braç són potents:

dispersa els homes de cor altiu,derroca els poderosos del soli i exalça els

humils. Omple de béns els pobres, i els ricsse’n tornen sense res.

Ha protegit Israel, el seu servent,com ho havia promès als nostres pares;s’ha recordat del seu amor a Abrahami a la seva descendència per sempre."

(Lluc 1: 46-55)

109

SUSANNACatacumba de Sant Pere i Sant Marcel·lí

Roma, segle III

110

COMENTARIS D’UNA DONA

Els joves i les al·lotes aprenen des de petits al’escola que tots són iguals i saben que quansiguin majors podran accedir als mateixos llocsde treball, exercir idèntiques professions, ocuparsimilars càrrecs de responsabilitat social, etc.També saben que, quan es casin, hauran decompartir les tasques i responsabilitats de lacasa i de la criança dels fills. Però en el si del’església Catòlica - malgrat el Concili Vaticà II -segueixen les diferències legals entre dones ihomes a l’hora d’arribar als llocs deresponsabilitat pastoral o a l’ordenació sagrada.

La família és la saba i la base de l’església i lesmares han estat, durant segles, les encarregadesde transmetre els valors fonamentals dins lesdiferents societats. I dins l’església d’una maneraespecial. Cal mantenir la dona en el seu lloc, és adir, si s’aconseguís tornar a convèncer les donesque l’home és superior (a imatge del Crist),aquelles ho trametrien als seus fills i, així, lesproperes generacions tornarien a sentir-sejoioses i realitzades acceptant dins l’església elpaper secundari respecte a l’home i deixarien dereclamar l’equitat en tot amb el mascle, com arafan algunes atrevides i pesades dones, entre lesquals m’hi podeu comptar a mi. En definitiva, allòque es pretén és seguir conservant i

111

perpetuant el sistema jeràrquic, patriarcal imasclista dins la institució. Es fa això de formainconscient o desinteressada? Permeteu-me eldubte.

Cap lliçó d’amor, predicada per l’església, podràser creïble pel nostre jovent mentre dins ella duril’actitud i es manifestin els fets que demostrenque unes persones: els homes, tenen més poderque unes altres: les dones.

Roser Puig. Butlletí núm. 18 (maig 1997)Comunitats Cristianes de Mallorca.

112

CURACIÓ DE L' HEMORROÏSSACatacumba de Sant Pere i Sant Marcel·lí

Roma, segle III

113

112 SACRIFICI D' ISAACNova Catacumba de Via Llatina

Roma. segle IV

114

8. Els màrtirs, testimonis definitius

1. Seguint l'evangeli. La persecució és una conseqüènciaineludible del missatge cristià. Tota la predicació i obra deJesús se’n fan ressò. "Si el gra de blat, quan cau a laterra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt defruit" (Joan 12:24). "El criat no és més important que el seuamo. Si m’han perseguit a mi, també us perseguiran avosaltres" (Joan 15:20). "Feliços vosaltres quan, per causameva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contravosaltres tota casta de calúmnies" (Mateu 5:11). El repte dela persecució és vàlid tothora: durant els primers segles delcristianisme i també avui, perquè qui vol viure de veritatla Bona Nova de Jesús, prest o tard haurà de passar perdificultats, sofriments, rebuig, mort,... No hi ha duesmides, no es poden servir dos senyors. L'Evangeli agafatota la vida i tota la persona!

2. La força de la fe. La convicció del triomf definitiusobre el mal i la mort movia profundament els cristiansdels primers segles. Calia sofrir, com Jesús ho havia fetfins a la creu, però tenien certesa que, com ell, tambéressuscitarien a una vida nova, feliç i sense fi. Foren moltsels qui descobriren aquesta fe en Jesús; principalmentpertanyien a la gent senzilla i pobra, mancada de recursoseconòmics i intel·lectuals. L'ideal de la fe els movia adonar la vida - si calia - i amb la mort donaven testimonidefinitiu del que creien: "Jesús ha ressuscitat, Jesús viuentre nosaltres". Així ho feren molts homes i moltes donesde la primitiva Església, com

115

encara avui ho segueixen fent les persones valeroses quedonen sense mida llur vida en servei dels senzills quetenen al costat: recordem els testimonis actuals de Ruanda,Burundi, Zaire, Algèria, ... La paraula grega (martürein) significa "testimoniar, donar fe, confessar,alabar". Un màrtir és, doncs, tota persona que, amb lavida, "testimonia", "dóna fe", "confessa", "alaba" queJesús és el Senyor.

3. Dificultats amb els jueus. Des del primer moment elsseguidors de Jesús es trobaren enfrontats amb els germansde religió. Tots eren jueus, però uns trobaven en Jesús elMessies i Fill de Déu, mentre que els altres, aferratsúnicament a la creença en un únic Déu, rebutjavenqualsevol explicació donada per Jesús. Els primersrelativitzaren la Llei i el culte en el Temple, els segonsabsolutitzaren les velles tradicions.

4. Els primers màrtirs. Com a conseqüència del’oposició entre jueus i seguidors de Jesús hi haguérevoltes i persecucions.- Esteve fou apedregat l’any 35 (o 36) per haver blasfematcontra Déu i la Llei. - digueren els seus perseguidors, entreels quals paradoxalment s’hi trobava el futur apòstol Pau.- Jaume, el germà de Joan, fou decapitat l’any 44 pel reiHerodes Agripa I per fer-se agradable a la classe dirigentde Jerusalem.- Jaume, el germà de Jesús, que presidia la comunitat deJerusalem, fou ajusticiat l’any 62 pels qui temien la forçacreixent de la comunitat de creients en Jesús.

116

5. Oposició a la religió d’estat. El cristianisme, nascutdins la "pax romana" amb la qual Roma dominava totesles terres mediterrànies, no podia acceptar les múltiplesdivinitats de l'Imperi. Judaisme i cristianisme proclamarensempre un únic Déu i senyor. La "Roma aeterna"fonamentava el seu poder universal en la multiplicitat dedivinitats existents, procedents també dels nombrosospobles que tenia sotmesos. La religió dominava la vidaprivada i pública; tot girava entorn de les forces divines.El designi dels déus protegien els humans enviant els bénso evitant els mals. L’emperador, com administrador del’ordre total, era també el representant del mónsobrenatural i, lògicament, reclamava culte a la sevapersona. Tota la vida estava sotmesa a la religió, i lareligió a l’organització de l’estat, el qual facilitava que elpoble complís com calia amb els seus déus i, per això, elssacerdots, els temples i tots els cultes eren sagrats,protegits i finançats pel mateix Estat. Breument dit: lareligió estava totalment al servei de la política. Per al bé dela nació tothom havia de ser agraït i, per demostrar-ho,havia de sacrificar als déus de Roma i de tot l'Imperi. ((4)pàgina 28).

6. Els cristians "ateus" i "impius". La fe cristiana eraconsiderada com "l’odi de la humanitat" i "una supersticiónova i malèfica" perquè els seus adeptes no admetien elsdéus de la societat romana i posaven en perill l’ordreestablert que protegia la convivència i el progrés. La fe enun sol déu desbaratava la política de l'Imperi, perquè lamultitud de déus justificava la multitud de nacions sotal’únic poder central de Roma. Els cristians no podienintegrar-se dins la societat perquè

117

eren contestataris de l’ordre religiós establert i també, enconseqüència, de l’ordre social i polític. A més, erenrebutjats perquè - en els primers segles - no tenien nitemples, ni altars, ni sacrificis, com tenien totes les altresagrupacions religioses. Els cristians esdevingueren gentestranya, segregada i que no participava en lesmanifestacions socials del poble; a les festes i espectaclesperquè sempre hi eren presents les divinitats paganes, a leslluites dels gladiadors perquè s’atemptava contra la vidahumana. Cal notar que el judaisme fou més tolerat a Romaperquè no era tan proselitista com la fe cristiana. No és,doncs, estrany que els cristians fossin exclosos i fàcilmentperseguits, d’una forma incontrolada, per les massespopulars que desconfiaven d’ells i que adesiara s’hirevoltaven violentament, com també d’una manera oficialpels poders estatals que organitzaren les granspersecucions dels primers segles. Vegem ràpidament eldesenvolupament de les principals persecucions.

7. Persecució de Neró. L’any 64, l’emperador Neró,culpable de l'incendi de Roma (perquè volia reconstruirnovament la ciutat), en va fer únics responsables elscristians. Així encengué la ràbia popular contra lacomunitat cristiana de la ciutat. Hi hagué multitud demàrtirs: moriren crucificats, cremats, decapitats o devoratsper les feres a l’amfiteatre romà. Es creu que l’apòstol Paumorí decapitat a Roma durant aquesta persecució - o unpoc abans - acusat de "propagar novetats inquietants". Latradició també situa l’apòstol Pere com a màrtir d’aquesttemps i lloc.

118

8. Persecució de Domicià. Per afavorir la unitat dinsl'Imperi l’emperador romà s’atorgà a si mateix el títol de"dominus et rex" (senyor i déu). El poble havia dedemostrar l’acceptació amb una ofrena oferta en el templede Júpiter. Els cristians i els jueus refusaren fer-ho i,conseqüentment. durant els anys 94 - 96 foren cruelmentperseguits. En sortí la protesta, escrita a la Bíblia; d’aquelltemps és el llibre de l'Apocalipsi (o Revelació) quepresenta la persecució feta per la gran bèstia (l’emperador)a la pervertida ciutat de Babilònia (Roma). Víctimesnotables foren el cònsol Flavi Climent i la seva esposaFlàvia Domitila.

9. Persecució de Trajà. El procònsol de Bitínia - prop deConstantinoble - demanà en un escrit a l’emperador quècalia fer amb les persones acusades de ser cristianes.L’emperador li respongué que, refusant les denúnciesanònimes, castigàs els acusats que reconeixien sercristians; no havia de cercar-los, però calia reprimir-los,fins i tot amb la mort, si afirmaven la seva fe. Hi haguémolts màrtirs. Els testimonis més coneguts van ser elsbisbes Climent de Roma i Ignasi d'Antioquia.

10. Altres persecucions. Cal també assenyalar lespersecucions dels emperadors Marc Aureli (anys 161-180), Còmode (180-192), Septimi Sever (193-211) iMaximí (235-238).

11. Persecució de Deci. L'Imperi sofria crisiseconòmiques, li mancaven aliments i hi havia moltesepidèmies i pestes. A més, alguns pobles fronterers,bàrbars de mal nom, començaven la invasió del territori

119

romà. L’emperador Deci volia unir tot el seu poble urgintel conformisme religiós, social i polític i, per a això, l’any250 manà - sota pena de mort - que tots els ciutadanssacrificassin davant l’altar dels déus. Els cristians s’hioposaren i es produïren moltes execucions. Augmentà elnombre dels màrtirs, però abundaren encara més aquellsque renegaven de la fe. Fou la primera persecució generala tot l'Imperi. Les anteriors persecucions s’havienlocalitzat a un o a pocs llocs. Màrtirs més coneguts: Abdó,Senén, Àgueda, Fabià i Fèlix.

12. Persecució de Valerià (Anys 253-260). Els pobles"bàrbars" seguien atacant l'Imperi Romà i representavenun perill. Per això la lleialtat dels ciutadans, units per laprotecció dels mateixos déus, era considerada essencial.Els cristians augmentaven considerablement i l’esglésiaesdevenia una força important dins l'Imperi; per aixòl’emperador decretà una nova persecució. Recordem elsvalents Eulogi, Fructuós, Llorenç i Tarsici.

13. Persecució de Dioclecià. És l’ultima de les gransrepressions i es produí els anys 303 i 304. Fou la mésferotge i general: volia anorrear el cristianisme que eraesdevingut la gran força de l'Imperi: en nombre deseguidors (encara minoria dins la societat) i enl’alternativa d’una nova manera de pensar i viure.L’emperador volia transformar l'Imperi en un gran estatorganitzat, promovent una política de reforma i restauraciódels millors temps de Roma. Els cristians eren un fortobstacle contra l’autoritarisme i la rigidesa dictatorial; peraixò foren víctimes de la persecució i del

120

martiri. Algunes víctimes de la repressió foren Celedoni,Maurici, Pancraci, Sebastià, Vicenç i Víctor.

14. Postura dels cristians. Malgrat no poguessinparticipar en el culte imperial ni en la religió de l’estat, elscristians mostraren sempre lleialtat a l’emperador i al’ordre establert, pregaren per les autoritats i procurarenconstantment la pau i la concòrdia entre la gent. Enconjunt es mostraren cooperatius amb els necessitats -cristians i pagans - fomentant el repartiment de béns,l’atenció als vells, malalts, infants i vídues, no fentdistinció de persones o d’estaments, promocionant dins laconvivència principalment els esclaus i marginats.(Alguns bisbes de Roma havien estat esclaus). La notadistintiva de les primeres comunitats cristianes eral’amor fratern i el menyspreu a la mort. Aquellesgeneracions estaven profundament marcades per lapossibilitat real del martiri. Predominaren els anys de pauo tolerància, però quan la persona esdevenia cristianasempre era conscient que podia ser perseguida a causa dela seva fe: confessar el Crist podia significar un dia haverde sofrir presó, desterro, treballs forçats, prostíbul,execució, ... mort. Essent plenament persona humana -amb totes les possibilitats i limitacions pròpies - el cristià ila cristiana dels primers segles vivien en un repte constant:l’ombra permanent de la persecució i del martiri esdeveniauna força vital, sempre present, de renovació i superació.

15. Valoració dels màrtirs. Donar la vida per Crist esconvertí en el màxim ideal de la fe cristiana; era la millormanera de seguir i imitar Jesús. Per això, des del segle II,

121

els màrtirs foren honrats dins el culte: les seves tombeseren venerades i sovint entorn d’elles es reunien elscristians per pregar, sobretot a les catacumbes romanes enèpoques de persecució. És molt discutit el nombre delsmàrtirs. He trobat un autor que afirma que no forenmilions, sinó uns 1.500 o 3.000 els màrtirs dels primerssegles. ((6) pàgina 158). Un altre autor diu que foren més de100.000. ((1) pàgina 68). La realitat és que en la minoriaselecta dels màrtirs la comunitat cristiana trobava unestímul i un ideal constants. "La sang dels màrtirs ésllavor de cristians" exclamava Tertul·lià, escriptor cristiàdel segle II. Ara bé, no tot fou glòria i triomf: els màrtirsforen una petita minoria dins les comunitats cristianes.Davant la persecució i els càstigs imminents eren moltmés nombrosos els cristians que defallien i renegaven dela fe.

16. Actualització. El cardenal Ratzinger, prefecte de laCongregació Romana de la Fe, "examinà oficialment"l’any 1988 a Pere Casaldàliga, bisbe de Sâo Félix doAraguaia, al Brasil: "Vosaltres fàcilment anomeneumàrtirs a Monsenyor Romero, a Camilo Torres, a ... És bode recordar certs personatges que es dedicaren al Poble,però tant com anomenar-los màrtirs!" I Pere Casaldàligarespongué: "La meva resposta: Nosaltres sabem distingirentre els màrtirs "canònics", oficialment reconeguts perl’església, i aquests altres màrtirs, que anomenem màrtirsdel Regne; que van donar la seva vida per la justícia, perl’alliberament; cristians, molts d’ells, i que van morirtambé explícitament per causa de l'Evangeli. Sí, jo vaigescriure un poema a "San Romero

122

de América". Així el considero, sant, màrtir nostre."("Cartes des del Brasil", pàg. 19. Ed. Claret. Barcelona, 1989)

BIBLIOGRAFIA:(1):XX Siglos, núm. 21: "El Cristianismo en la Antigüedad". Madrid, 1994.(2):A. JAUBERT: "Les Premiers Chrétiens". Ed. Du Seuil. Paris, 1967. (3): M.SIMON: "Les Premiers Chrétiens". Ed. Presses Universitaires. Paris, 1967.(4): N. BROX: "Historia de la Iglesia Primitiva". Ed. Herder. Barcelona, 1986.(5): F. PIERINI: "La Edad Antigua". Ed. San Pablo. Madrid, 1996.(6): K. DESCHNER: "Historia Criminal del Cristianismo". Ed. Martínez Roca.Barcelona, 1990. (7): B.LLORCA: "Historia de la Iglesia Católica I". Ed. BAC.Madrid, 1990.-----------------------------------------------------------------------------------------

REFLEXIÓ BÍBLICA

El rei es va posar molt trist, però a causa del juramentque havia fet davant els convidats no volgué contrariar-la. Immediatament, doncs, envià un guarda amb l’ordrede portar el cap de Joan. El guarda va anar a la presó iel va decapitar. (Marc 6: 26-27).

Cridaren els apòstols i els van fer assotar. Després elsvan prohibir de parlar en nom de Jesús i els posaren enllibertat. Ells se’n van anar del sanedrí, contents d’haverestat trobats dignes de ser ultratjats per causa del nom deJesús. Cada dia, al temple i per les cases, no paravend’ensenyar i d’anunciar la bona nova que Jesús és elMessies. (Fets dels Apòstols 5: 40-42).

Tots els membres del sanedrí fixaren la mirada en Estevei van veure que la seva cara era com la d’un àngel. Ell,ple de l'Esperit Sant, fixà al cel la mirada i va veure laglòria de Déu i Jesús que estava a la dreta de Déu.Mentre l’apedregaven, Esteve pregava dient: "Jesús,senyor, rep la meva vida!" Després caigué de

123

genolls i va cridar amb tota la força: "Senyor, no elstenguis en compte aquest pecat" (Fets dels Apòstols 6: 15 i 7:55,59,60)

Vaig veure les ànimes dels qui havien estat decapitats perhaver donat testimoni de Jesús i per haver anunciat laparaula de Déu; tots aquests s’havien negat a adorar labèstia i a portar el seu encuny al front o a les mans. Vantornar a la vida i regnaren amb el Crist durant mil anys.(Apocalipsi 20: 4).

Vaig veure que hi havia una multitud tan gran queningú no l’havia pogut comptar. Eren gent de totes lesnacions, tribus, pobles i llengües. Estaven drets davant eltrono i davant l'Anyell, vestits de blanc i amb palmes ales mans, i proclamaven amb veu forta: "La salvació vedel nostre Déu, que seu al trono, i de l'Anyell". Aquestssón els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat elsseus vestits amb la sang de l'Anyell i els han quedatblancs. Mai més no passaran fam ni set, ni els farà malel sol ni la calor, perquè l'Anyell que està en el trono elspasturarà i els conduirà a les fonts d’aigua viva. I Déueixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls. (Apocalipsi 7:9,10,14, 16 i 17).

124

SACRIFICI D' ISAACMuseu Vaticà (fondo d’una copa de vidre daurat)

Roma, segle IV

125

SAMSON COMBATENT AMB ELS LLEONSCatacumba de Via Llatina

Roma, segle IV

126

TESTIMONIS DEL SEGLE SEGON

Ignasi d'Antioquia (Any 111): "Deixau que emconverteixi en menjar d’animals, mitjançant els qualsm’és possible arribar a Déu, mòlt per les dents de lesbèsties per esdevenir el pa immaculat del Crist. Somun condemnat i un esclau, però la mort farà de mi unalliberat de Jesucrist: en ell jo ressuscitaré lliure. Vetaquí el moment que jo seré infantat. No impediu,germans, que jo neixi a la vida; no cerqueu mamort!" (Carta als Efesis 15: 1 i als Romans 4 a 7).

Policarp, bisbe d'Esmirna (Any 161): "Fa vuitantaanys que el serveixo i mai m’ha fet cap mal. ¿Compodria jo ara negar el meu rei i salvador?" (Martiri dePolicarp, 9).

"Jo et beneesc per haver-me fet digne d’aquest dia id'aquesta hora, digne de ser comptat en el nombredels teus testimonis i de tenir part amb ells en elcalze del teu Crist per ressuscitar a la vida eterna."(id. 14).

Carta a Diognet (Any 180): “Els cristians no esdistingeixen de les altres persones, ni pel país, ni perla llengua, ni pel vestit. No habiten a ciutatsparticulars, ni utilitzen cap dialecte especial; el seutipus de vida no té res de singular. Però, així i tot,manifesten el caràcter extraordinari i paradoxal de laseva unió espiritual. Passen la vida sobre la terra,però són ciutadans del cel. El que l’ànima és per alcos, són els cristians per al món: estimen tothom,preguen pels seus perseguidors i supliquen pel mónsencer." (5 i 6).

127

EL PROFETA BALAAM ÉS ATURAT PER UN ÀNGELCatacumba de Via Llatina

Roma, segle IV

128

9. Parany a la fe: cristianisme d’estat

1. Vitalitat del cristianisme. "El cristianisme demostrà laseva força moral transformant la societat; el fonament estrobava en la solidaritat amb els pobres i sofrents. Viviaen aquest món, però no era d’aquest món. Hi havia laparadoxa de representar un moviment religiósrevolucionari sense la ideologia política corresponent.L’objectiu era conquerir la societat quedant indiferent alpoder polític. Es recolzava sobre la consciència de cadapersona i s’esforçava per arribar a una societat més justaon corresponia la mateixa dignitat a cada persona.Organitzava eficaçment l’ajuda als necessitats: orfes,vídues, pobres, marginats, etc. i, confiant en el pla de Déusobre la història, esperava un canvi real i positiu del'individu i de tota la societat." ((3) pàgina 165)

2. L’alternativa cristiana. La fe cristiana es manifestàcom una religió universal. En concret:- donava ajuda caritativa a molta gent, pagana i cristiana,que vivia dins la misèria.- s' adaptava i organitzava en cada lloc i grup concret.

- es presentava de forma il·lustrada i convincent davant elpoliteisme ambiental.- oferia una ètica responsable, enaltida pel sacrifici delsmàrtirs.- donava resposta als grans interrogants: vida, mort, culpa,justícia, etc.- es fonamentava en un llibre sagrat: la Bíblia.- iniciava els adeptes amb formes organitzades: catequesi,litúrgia, pregària, ...

129

- fonamentava la seva acció en l’assemblea eclesial i enel treball dels seus dirigents. ((3) pàgina 191)

3. Ineficàcia de les persecucions. Malgrat les dificultats itraves imposades, les persecucions es demostrarenimpotents. El cristianisme augmentava en quantitat i enqualitat. L’any 250 l’emperador Gal·liè, fill de Valerià, esva veure obligat a deixar d’aplicar els decrets depersecució i així, durant quaranta anys, el cristianismes’estengué arreu. La tolerància definitiva fou preparadaper l’emperador Galeri, successor de Dioclecià, amb unedicte que reconeixia els cristians amb la condició que noactuassin mai contra l’estat, cosa que resultà impossiblementre fou vigent el culte oficial als déus i a l’emperador.

4. Canvi radical. L’any 313, a la ciutat de Milà, els cèsarsConstantí i Licini - aleshores la direcció de l'Imperi estavarepartida entre quatre persones - promulgaren un protocolordenant la tolerància amb totes les religions, especialmentla cristiana. Havien fracassat les persecucions perexterminar el cristianisme. En aquell temps ja hi havia al'Imperi aproximadament 10 milions de seguidors de Jesúsenmig d’una població d’uns 50 milions d’habitants. Al’estat Romà només li quedava el camí de la tolerància idel reconeixement. ((1) pàgina 223)

5. L’emperador Constantí (Anys 280-337). Constantí I,de nom llatí "Caius Flavius Valerius AureliusConstantinus", fou un home eminentment polític.Continuà les passes de l’emperador Dioclecià perorganitzar el centralisme de l'Imperi de forma absolutista.D’acord amb la tradició se serví de la religió per enfortir

130

el poder imperial. Començà governant només Britània iGàl·lia. Després, vencent el seu rival Maxenci l’any 312,s’apoderà d'Itàlia, Àfrica i Hispània. Recolzà la victòria enuna visió del Crist qui, ensenyant-li la creu, li deia: "In hocsigno vinces" (Amb aquest signe venceràs). Segonscostum de l’època els grans personatges asseguraven lesempreses importants amb visions sobrenaturals.Conseqüentment va fer posar la creu i l’anagrama grec deCrist (XP) en totes les seves insígnies, escuts i senyeres.L’any següent, amb el col·lega Licini, proclamà tolerànciareligiosa amb l'"edicte" de Milà. L’any 315 abolí lacrucifixió i introduí la creu com a símbol cristià. L’any321 instaurà el diumenge com a dia festiu.

Era un home molt supersticiós i altament ambiciós.Posteriorment féu condemnar a mort Licini i féu assassinarla pròpia esposa Fausta i el propi fill Crisp. L’any 324 esproclamà emperador de tot l'Imperi Romà. L’any 325convocà, dirigí, ordenà i executà el concili ecumènic deNicea, desterrant els bisbes que no aprovaren lesconclusions. Posà, canvià i llevà bisbes i patriarques i elsdonà honors i poder de jutjar als tribunals. L’any 330fundà la ciutat de Constantinoble i la proclamà capital del’imperi oriental, que duraria fins l’any 1453, mil anysmés que l’imperi occidental de Roma. Instal·là la cort ambun luxe exagerat. Fou batejat cristià just abans de morir.És venerat com a sant per les esglésies d’orient que elreberen com el "tretzè apòstol".

Durant 17 segles Constantí ha influït dins la història del’església, la qual adesiara rep encara l’epítet de

131

"constantiniana". Ell mateix es donà els títols de "sant","sagrat", "vicari del Crist" i "bisbe per als assumptesexterns de l’església". Fou un polític molt astut; al poderabsolut que pretenia li corresponia millor una religió ambun sol déu, un únic salvador i un únic representant seu a laterra: l’emperador. El cristianisme s’adaptavaperfectament a les seves ambicions, però si hagués estatencara un grup molt minoritari - com ho era durant el seugovern a la Gàl·lia - segurament no li hagués posat tantaatenció.

6. El cesaropapisme. Fou la política referent als cristians,posada en pràctica pels successors de Constantí. L’esglésiaquedà totalment sotmesa al cèsar, això és, al poder civil, elqual l’enaltia atorgant-li honors i privilegis. L’any 341quedaren prohibits els sacrificis pagans i foren clausuratsels temples no cristians. L’any 380 l’emperador Teodosiimposà obligatòriament la religió cristiana. L’any 391foren prohibides les religions paganes.

L’església guanyava influència i perdia independència; esconvertia en servidora de l’estat. L’emperador sempretenia l’ultima paraula. L’església introduí - adaptant-los -molts ritus i doctrines procedents del paganisme: recolzatsen l'Antic Testament, aquests ritus s’aplicaren al culte i ala funció dels sacerdots oferint sacrificis (l’eucaristia). Lamàgia entrà dins el món dels miracles. El culte als màrtirsi als difunts amagà aspectes pagans. Els bisbes esconvertiren en funcionaris imperials, amb molts títols,privilegis i riqueses. Com a servidors de Déu, ajudavenl’emperador a mantenir la pau dins

132

l'Imperi, en el qual només hi cabien els seguidors de lareligió cristiana. La gent s’havia convertit massivament,sense conviccions suficients ni coneixementsindispensables de la fe. En menys d’un segle quasi tota lapoblació era esdevinguda cristiana.

7. Els primers concilis. Des dels primers temps elscristians es dividiren, seguint diferents doctrines sobreDéu, Jesucrist, l'Esperit Sant, l’església, etc. A vegades lesdivisions foren simples i fruit d’un sà pluralisme; avegades les divergències afectaren l’essència de la feproduint enfrontaments radicals. Com que en la religió estrobaven els fonaments ideològics de l'Imperi, eraindispensable - principalment per raons polítiques - launitat de tots els cristians. Així, doncs, els primers vuitsínodes o concilis ecumènics de l’església foren convocatsper l’emperador, qui els obria, moderava i tancava ((2)

pàgina 217) Tot el que no estava d’acord amb la políticaimperial era considerat heretgia. (!) Els bisbes dissidentseren desterrats: Atanasi, bisbe d'Alexandria sofrí cincvegades l’exili.

8. Una teologia "hel·lenitzada". La doctrina sortida delsprimers concilis es trobà molt allunyada del NouTestament perquè es posà, quasi exclusivament i de formamolt complexa, a especular sobre la Trinitat de Déu.L’específic cristià no és la Trinitat, sinó el Crist. El creienten el Crist, més que buidar-se el cap per saber com és Déu,ha de cercar seguir Jesús en el camí vers el Pare, empèsper la força de l'Esperit. ((3) pàgina 107)

133

9. La gran paradoxa. Els cristians havien estat cruelmentperseguits durant segles. El segle IV dugué la llibertat.L’església fou protegida, promocionada i privilegiada,però, des de la nova situació dominant, es mostrà sovintintolerant i perseguidora, no recordant ja els temps passats.Vegem-ne només alguns exemples:- L’any 385 foren decapitats a Trèveris el bisbe d'Àvila,Priscil·lià, i sis companys més, acusats d’heretgia: mogutsper l’ascetisme espiritual menyspreaven les cosesmaterials i demanaven continència extremada.- Els cristians freqüentment atacaven i cremaven templespagans. Sovint foren empesos pels seus dirigents.- S’imposà la pena de mort als acusats de superstició i depracticar sacrificis pagans.- Es feren innombrables matances d’heretges i pagans.- Els jueus foren totalment exclosos de la vida social iquedaren segregats dins "ghettos".- El bisbe de Roma reclamà en el segle V l’antic títol de"Pontifex Maximus" (Summe Pontífex). Els emperadorsromans, per controlar el culte pagà, l’havien utilitzat finsal segle IV. ((3) pàgines 197-8)

10. Una llum d’esperança: el monaquisme. En els seglesIII i IV succeïren freqüentment aquests dos fets: una partde l’església agafà el caràcter de religió d’estat - amb totsels inconvenients assenyalats - i una altra part es retirà a lasoledat per obra del moviment monàstic: volia viure lavida des d’una perspectiva totalment espiritual. Aquestmoviment formà una minoria de gent revolucionària: hodeixaven tot per trobar Déu.

134

L’any 285 l’egipci Antoni es retirà, durant 20 anys, a lasoledat del desert, convertint-se en un gran mestreespiritual de molts ermitans que volgueren imitar-lo.Visqué molts anys i es convertí en model de vida dedicadaa Déu i als germans. És el famós Sant Antoni de la nostracultura.

Un altre egipci, Pacomi, fundà l’any 320 la primeracomunitat monàstica, fonamentada en el treball i lapregària. La vida de contemplació s’estengué amplamentper Egipte, Líbia, Síria i Palestina i arribà també a Europaon, posteriorment en el segle VI, Benet de Núrsia ladesenvolupà encara més. Així el monaquisme esdevinguéel fonament més important de renovació espiritual icultural en el llarg període de l'Edat Mitjana. ((1) pàgines163-4)

_____________________________________________

BIBLIOGRAFIA:(1) F. PIERINI: "La Edad Antigua". Ed. San Pablo. Madrid, 1996.(2) N. BROX: "Historia de la Iglesia Primitiva". Ed. Herder. Barcelona,1986.(3) H. KÜNG: "El Cristianismo, Esencia e Historia". Ed. Trotta. Madrid,1997.(4) B. LLORCA: "Historia de la Iglesia Católica". Ed. BAC. Madrid,1990. (5) K. DESCHNER: "Historia Criminal del Cristianismo". Ed.Martínez Roca. Barcelona, 1990.

135

EL BON PASTORCatacumbes de Jordani

Roma, segle IV

136

TOT RECORDANT LES PARAULES DE JESÚS

"Ningú no pot servir dos senyors, perquè, si estima l’un,avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre.No podeu servir Déu i el diner." (Mateu 6: 24). "Portau-meun denari i deixau-me'l veure. De qui són aquesta cara iaquesta inscripció? Donau al Cèsar el que és del Cèsar ia Déu el que és de Déu." (Marc 12: 15-17). "Vosaltres no usfaceu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, itots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de"pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniuun, que és el del cel; ni us faceu dir "guies", perquè deguia només en teniu un , que és el Crist. El mésimportant entre vosaltres, que es faci el vostre servidor."(Mateu 23: 8-11). "Si algú vol ser el primer, que es faci eldarrer de tots i el servidor de tots." (Marc 9: 35).

____________________________

"Les guineus tenen caus, i els ocells nius, però el Fill del'Home no té on reposar el cap." (Mateu 8: 20). "Només etfalta una cosa; vés, ven tot el que tens i dóna-ho alspobres, i tindràs un tresor en el cel. Després vine isegueix-me," (Marc 10: 21). "Tothom qui s’enalteix seràhumiliat, però el que s’humilia serà enaltit." (Lluc 14: 11).

________________________

T'enaltesc, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè hasrevelat als senzills tot això que has amagat als savis ientesos." (Lluc 10: 21). "No prengueu res per al camí: nibastó, ni sarró, ni pa, ni diners, i no us endugueu dosvestits." (Lluc 9: 3). "Els mestres de la Llei i els fariseus

137

s’han assegut a la càtedra de Moisès. Feis i observau totel que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen ino fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i lesposen a les espatlles dels altres, però ells no volen nimoure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de lagent. Els agrada d’ocupar el primer lloc als convits i elsprimers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi ales places i els doni el títol de "rabí", o sigui "mestre."(Mateu 23: 2-7). "Que és, de difícil, per als qui tenenriqueses entrar al Regne de Déu! És més fàcil que uncamell passi pel cós d’una agulla, que no que un ric entrial Regne de Déu." (Lluc 18: 24-25). "Ai de vosaltres, mestresde la Llei, que reteniu la clau del coneixement de Déu:vosaltres no hi heu entrat i heu tancat la porta als quivolien entrar-hi."(Lluc 11:52).

___________________________

"El llum del cos és l’ull. Per tant, si el teu ull és bo, tot elteu cos quedarà il·luminat, però si és dolent, tot el teu cosquedarà a les fosques. Perquè, si allò que en tu ha de serllum és fosca, que serà, de gran, la fosca!" (Mateu 6: 22- 23).

"No us preocupeu per la vida, pensant què menjareu, nipel cos, pensant com us vestireu. La vida val més que elmenjar, i el cos més que el vestit". (Lluc 12: 22-23).

138

CARTA AL MEU FILL

Una mare va escriure aquesta carta al seu fill, que volia confirmar-se cristià. El mateix text va ser llegit després, dia 14 de gener de1994, com carta oberta i acta de presentació d’un grup de 21 joves ial·lotes, que reberen del bisbe de Mallorca el sagrament de laconfirmació a la parròquia d'Es Pla de na Tesa.

Estimat fill:

M’ha sorprès el fet que la celebració de la tevaconfirmació fos tan aviat. Pens que la preparaciód’aquest sagrament és molt important; per aixòés que creia que al manco dedicaríeu un any odos a posar-vos a punt. Així i tot hem de tenir encompte que la FE sempre és un punt de partida,mai un punt d’arribada.

Creia que jo tindria molt temps per anar-te dienttot el que pens referent a aquest SAGRAMENTque ara vols rebre; per això vull comunicar-teamb urgència tot el que el meu cap pensa i elmeu cor sent referent al pas que vols donar.

Quan eres molt petit el teu pare i jo decidíremdemanar a l’església de Jesucrist que t'acceptàsdins la seva comunitat, perquè nosaltres creiemen Jesús i l'intentam seguir. Després, així comanares creixent, vam intentar que trobassis lallum i l’escalfor de la fe dins la nostra família idins la nostra comunitat cristiana. Quan arribaresals nou anys vas rebre el SAGRAMENT DEL’EUCARISTIA, en el qual ja hi

139

participares conscientment i supòs que en tensun grat record. Has tornat gran i fort. Nosaltreshem procurat que mai et faltàs el nostretestimoni, encara que, com bé saps, som febles ifallam molt sovint.

Ara dius que et vols confirmar en la fe i en elseguiment de Jesús el proper 14 de gener. Jo emdeman si has reflexionat prou sobre qui és Jesúsper a TU i el què significa seguir-lo. Per aixòvoldria aportar-te unes pistes de reflexió que sónles que animen la meva FE en Jesús:- Jesús va venir al món perquè aprenguéssimque Déu és el nostre Pare i, conseqüentment,tots els homes i dones som germans. TOTS,també els qui ens empipen o ens insulten o ensfan mal.- Jesús va venir a dir-nos que la nostra vida hade ser donada als altres, començant pels méspobres, i sense excloure ningú, tal com Ell ho vafer.- Jesús va venir per ensenyar-nos a PREGAR.Dins la pregària personal i en grup rebem la forçadel seu ESPERIT, per poder-lo seguir fins al final.- Jesús va venir perquè sapiguem que elspreferits de Déu són els pobres, els quisofreixen, els humils, els justs, els pacífics, ... Vavenir per dir-nos que si nosaltres volem ser delsseus, tots aquests també han de ser els nostrespreferits.

140

- Jesús va venir per dir-nos que el cel començaaquí a la terra i que nosaltres hem de transformaraquest món, perquè s’assembli cada vegada mésa un cel.- Jesús va venir perquè sapiguem que tots hemestat salvats per Ell, i que tots som estimats, ique només ens cal coratge, FE i fermesa perseguir-lo.

La confirmació és una empenta forta del'ESPERIT d’aquest Jesús de Natzarè, perquè araen aquesta edat tan maca que tens i ja plenamentconscient del que fas, diguis SÍ al seu missatge.Aquest SÍ és un gest de llibertat, però també decompromís molt seriós. La força de l'ESPERIT noet mancarà, però tu hi has de posar el teu esforçconstant, generós i alegre, per anar escoltantsempre allò que Déu vol de tu, i així aniràs fentcamí, tenint-lo a ELL com a EIX. La seva forçamai et faltarà i esper que el nostre testimonitampoc.

Apa, doncs, fill, enhorabona! ... i ja en seguiremparlant més endavant.

Ta mare, amb estimació.

141

LA RECONSTRUCCIÓ DEL POBLE, SEGONS EZEQUIELFresc sec de la Sinagoga de Dura Europo. Museu de Damasc

Síria, segle III

142

10. El pas dels segles; llums i ombres

Per projectar els primers temps a l’època actual cal diralguna cosa sobre l’evolució dels cristians al llarg de vintsegles. Certament en aquesta història s’hi donen multitudde contrasts: moltes llums i moltes ombres. Hi ha hagutpersonatges, fets i esdeveniments esplèndids, com tambén’hi ha hagut de totalment reprovables. Seria exagerat - imanipulador - només decantar-se en un sentit; ens trobamsovint davant casos plurivalents, amb sentit canviat pelsanys o amb diferent mentalitat d’època. De manera quasitelegràfica vet aquí una simple presentació d’alguns fets ipersonatges; la selecció necessàriament és parcial isubjectiva, però vol ser oberta i convidar el lector a fer lapròpia recerca.

- Persecucions dels primers segles sota els emperadorsromans Neró, Domicià, Trajà, Marc Aureli, Deci, Valerià iDioclecià. (Segles I - IV). Aquests són els noms d’algunspapes que moriren màrtirs en aquells temps: Pere, Víctor,Poncià, Fabià, Esteve, Sixte II, Marcel·lí, Marcel, ...

- Edicte de Milà de l’any 313 declarant admesa i protegidala religió cristiana dins tot l'Imperi Romà.

- Personatges: Sant Ignasi d'Antioquia, Sant Ireneu,Tertul·lià, Orígenes, Sant Antoni, (Segles II-III). SantAnastasi, Sant Ambròs, Sant Basili, Sant Joan Crisòstom,Sant Martí, Sant Jeroni. (Segle IV).

143

Orígenes, el primer gran teòleg cristià, que es va castrarper millor vèncer la passió sexual, diu que tot el que fareferència a la sexualitat és impur i dolent. Agustíd'Hipona, dos segles més tard, afegeix que una dona vergeés molt més digna que una casada. També s’estableix uncostum que durarà fins a l'Edat Moderna: els matrimonisque vulguin rebre l'Eucaristia hauran de privar-seprèviament durant uns dies de tenir relacions sexuals.

- Desavinences i divisions a causa de les creences: arrians,nestorians, monofisites. Primers concilis ecumènics:Nicea, Constantinoble, Efes i Calcedònia. (Segles IV - V).

- Segueixen les divisions entre els cristians: maniqueus,donatistes, pelagians. (Segles IV - V).

- L’any 380 el Cristianisme és l'única religió autoritzadadins l'Imperi Romà.

- L’any 410 la ciutat de Roma és saquejada pels bàrbars.

- En el segle V, Marcià és el primer emperador de l'ImperiRomà coronat per l’església.

- Durant els segles V i VI, els missioners cristianitzen granpart d'Europa: Irlanda (Sant Patrici), França (SantRemigi), Escòcia (Sant Columbà), Anglaterra (SantAgustí).

144

- Sant Benet funda els monjos benedictins que seranessencials per a la transmissió de la cultura. (Segle VI).

- L’any 756 és creat l’estat Pontifici, origen del podertemporal del papat dins la història. L’any 800 Carlemanyés coronat emperador pel papa Lleó III.

- La confessió secreta de les faltes personals comença afer-se durant el segle VII. Abans, durant 600 anys, s’haviainsistit més en la reconciliació mútua, la pregària, lesbones obres i la penitència privada. La penitència públicaes reservava a casos molt especials.

- El papa Zacaries, en el segle VIII, condemna a presóperpètua els monjos i les monges que no compleixen elsseus vots. L’any 860 el papa Nicolau I prohibeix imposarturments als presos.

- En el segle X es fa una gran reforma dels monestirs; elsmonjos només havien de pregar i treballar. Foren els granstransmissors de la cultura occidental.

- En els segles X i XI es fan cristians els pobles dePolònia, Rússia, Escandinàvia i Hongria.

- L’any 1054 es produeix el Cisma d'Orient: els poblesorientals se separen de Roma.

145

- Durant els segles XI i XII s’organitzen les Creuades:guerres cristianes, des d'Occident, contra els musulmansper reconquerir Palestina (Terra Santa). Cavallerslluitadors i religiosos: els Templaris, l’orde de Malta,l’orde de Jerusalem.

- L’any 1124, des del primer concili del Laterà, s’imposaobligatòriament el celibat a tots els sacerdots de l’esglésiaRomana. Aquesta norma s’havia legislat només localmentdes de l’any 306. Les Esglésies Orientals i les Reformadessempre han tingut sacerdots casats.

- Protestes i revolucions per reformar l' Església: càtars ialbigesos. Ordes captaires dels dominics, franciscans imercedaris. (Segle XII).

- Es crea el tribunal eclesiàstic de la Inquisició. Aquesttribunal, l’any l431, condemnarà Joana d'Arc, la donzellad'Orleans, a morir cremada viva. Més tard la mateixaEsglésia la proclamarà santa.

- Creació de les Universitats i construcció de les granscatedrals romàniques i gòtiques. (Segles XII i XIII).

- L’any 1294 fan papa un ermità. Uns mesos desprésCelestí V deixarà el papat i tornarà a l’ermita. El seusuccessor Bonifaci VIII promourà llargues i cruels guerresper estendre el poder papal.

146

- Durant el Cisma d' Avinyó, en els segles IB i XV, hi hados papes al mateix temps, un a Roma i un altre a la ciutatfrancesa t’envinyo. El darrer papa t’envinyo, Climent VIII,es retira com a bisbe de Mallorca i està enterrat a la Seu deCiutat.

- Es fan sentir els reformistes Wiclef (any 1366) i JoanHuss (any 1401), reclamant una reforma de l’església idels cristians.

- L’any 1453 els turcs acaben amb l’imperi cristià deBizanci, erigit mil anys abans.

- Al final de l'Edat Mitjana encara es segueixen fentmatrimonis d’infants.

- Els papes del Renaixement, durant els segles XV i XVI,fan construir a Roma nombrosos monuments i obres d’art.(L’any 1480 el papa Sixt IV promou la predicació de lesindulgències. Els morts avançaran l’entrada a la glòriacelestial mitjançant els diners que els seus parentsentreguin als clergues, sota nom d’almoines. Els dinersrecollits seran destinats a la construcció de la basílica deSant Pere de Roma.)

- L’any 1492 els europeus arriben a Amèrica. L’efemèridecomençada pel Regne de Castella servirà per imposar lareligió cristiana a tot el nou continent.

147

- Sorgeix amb molta força la Reforma Protestant: MartíLuter (any 1483), Enric VIII (1490), Zwingli (1517), Calví(1509).

- Sorgeix igualment la Contrareforma Catòlica. Concili deTrento (any 1545).

- Fins l’any 1563 els catòlics es podien casar sensesacerdot. El Concili de Trento imposa la presència delrector de la parròquia i de dos testimonis per a lacelebració del matrimoni. Les Esglésies Orientals semprehan admès la possibilitat de divorci quan dins unmatrimoni s’ha donat infidelitat. L’església Romana tambéha acceptat sempre la dissolució del matrimoni formatentre una persona cristiana i una no-cristiana.

- El Protestantisme s’expandeix per tota Europa;comencen cruels i injustes guerres de religió.(Segles XVI iXVII).

- Començat el segle XVII un tribunal eclesiàstic, sota penade mort a la foguera, obliga Galileo Galilei a desdir-se deles seves conclusions científiques sobre el moviment de laTerra. Ell es retracta, però en veu baixa afegeix la fraseque des d’aleshores és famosa: "Eppur si muove!"(Malgrat tot es mou!).

148

- Sant Ignasi de Loiola, Sant Joan de la Creu, SantaTeresa. (Segle XVI). (Santa Teresa es rebel·la contra el fetque moltes jovenetes són obligades a tancar-se de per vidaa un convent. Fa una gran reforma). Expansió cristianadins Àsia i Amèrica; Sant Francesc Xavier. (Segles XVI -XVII).

- L’any 1635 el canonge Bartomeu Llull institueix aCiutat de Mallorca el col·legi major de La Sapiència, pera estudiants que volguessin preparar-se per al sacerdoci.Durant més de tres segles aquest col·legi funcionàinternament de forma totalment democràtica mentre al’església i a la societat civil imperaven formesautoritàries o dictatorials. L’any 1958, emperò, el delegatepiscopal no va admetre la sol·licitud d’un nou estudiant acausa de l’origen xueta del seu segon llinatge. El candidatrebutjat esdevindria amb els anys un expert i reconeguteconomista.

- El segle XVIII destaca pel naixement de noves ideessobre la dignitat humana fora de l’àmbit religiós, laindependència de la ciència i de la raó (Enciclopedistes) iel gran esdeveniment de la Revolució Francesa.

- En el segle XIX cal remarcar la formació de lesdemocràcies, les tendències nacionalistes, el repartiment il’ocupació del continent africà per part de les potèncieseuropees, els materialismes capitalista i marxista, la novaimplantació del laïcisme (Tot és possible fora de l’àmbitde l’església), una gran expansió missionera, el ConciliVaticà I proclamant la infal·libilitat del Papa i la

149

tímida veu del Vaticà en la qüestió obrera (Encíclica"Rerum Novarum").

- En el segle XX sobresurten la Gran Guerra de 1914 i laII Guerra Mundial de 1939, el genocidi hebreu efectuatpels nazis, les bombes atòmiques de 1945 sobre el Japó,la creació de l'Organització de les Nacions Unides, laindependència dels països colonials d'Àfrica i Àsia,l’arribada de l'home a la Lluna l’any 1969, ladesmembració de la Unió Soviètica i la caiguda de lesdictadures comunistes, el conflicte àrabo-israelí i les cruelsguerres a l’antiga Iugoslàvia. L’explotació i empobrimentgeneral de l'Àfrica.

- En l’aspecte eclesial destaca la figura del papareformador Joan XXIII i la renovació propugnada pelConcili Vaticà II, inaugurat l’any 1962. Cal destacarigualment la involució posterior de l’església Catòlicadurant el pontificat del papa Joan Pau II. La reformanascuda de l'anterior concili ha quedat aturada, peròcontínuament apareixen nous signes de renovació id’esperança dins el món i dins els cristians.

__________________________________

NOTA: Per a una visió general sobre el tema vegeu:- LLORCA, Bernardino: "Manual de Historia Eclesiástica". Ed.

Labor. Barcelona, 1955.- MUNCH, L: "Panorama de Historia de la Iglesia". Ed. L'École.

Paris, 1962.- KÜNG, Hans: "El Cristianismo, Esencia e Historia". Ed. Trotta.

Madrid, 1997.

150

Reflexió

És molt difícil comentar breument dos mil anysd’història. Es manifesten opinions molt diferentssobre els fets succeïts. Els criteris de valor hancanviat fortament. Les noves generacions tenen unasensibilitat característica i apliquen la críticadecididament. Tots formam part de la història i totsl'anam construint. En aquesta evolució de vint seglescal ponderar justament (sospesar adequadament) lespetites i imprescindibles contribucions de milions depersones anònimes, que amb llur petita acciódecidiren moltes de les situacions que avui vivim. Iaixí avui, també nosaltres, estam preparant el demà.Molts pares i escriptors antics anomenaren l’església"casta meretrix" (casta prostituta). De la críticapunyent que li han fet n’ha sortit una necessitat depurificació i de reforma: constant, individual icol·lectiva, personal i jeràrquica, de la gent senzilla idels caps i governants.

COMENTARI BÍBLIC

Jesús contestà: - "Jo som rei. La meva reialesa no ésd’aquest món." (Joan 18:36-37). "Ningú no pot servir dossenyors. No podeu servir alhora Déu i el diner." (Mateu

6:24). "Qui vulgui ser important enmig de vosaltres, quees faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, quees faci l’esclau de tots." (Mateu 10:43-44). "Si jo, que somel Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, tambévosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us hedonat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho faceutambé vosaltres". (Joan 13:14-15). "Les guineus tenen caus,

151

i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposarel cap". (Lluc 9:58). "On n’hi ha dos o tres de reunits en elmeu nom, jo som allà enmig d’ells". (Mateu 18:20).

"Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp?Vols que anem a arrencar el jull?" "No, deixau quecreixin junts fins al temps de la sega." (Mateu 13:27-30).

"La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pareconsisteix en això: ajudar els orfes i les viudes en lesseves necessitats i guardar-se net de la malícia delmón." (Jaume 1:27). "Judicau amb justícia, teniu els unsamb els altres un tracte lleial i compassiu. No oprimiules vídues i els orfes, ni els immigrants ni els pobres. Nomaquineu el mal els uns contra els altres". (Sacaries 7:9-10).

Apliquem a l’església allò que el profeta Ezequiel,amb gran bellesa literària, escrivia referent al pobleelegit de Déu: "El dia que vingueres al món, et vaigtirar al mig del camp, de fàstic que em feies. Passantdevora tu et vaig veure bruta de sang, i aleshores et vaigdir: "Viu!" Vas créixer, i et convertires en una donamolt bella, però anaves tota nua. Passant de nou devoratu et vaig mirar: tenies l’edat de l’amor. Aleshores vaigestendre el meu mantell damunt tu i vaig cobrir la tevanuesa. Et vaig jurar fidelitat, vaig fer una aliança ambtu, i vas ser meva. Et vaig banyar, vaig netejar-te i et vaigungir amb oli perfumat. Després et vaig posar un vestitbrodat. Et vaig engalanar amb joies. Et tornares d’allòmés bella i vas arribar a la reialesa. Llavors la fama dela teva bellesa es va escampar entre les nacions: eresperfecta, tenies l’esplendor amb que jo t’havia adornat.Però vas confiar en la teva bellesa i, valent-te de la tevaanomenada et prostituïres oferint-te al primer quepassava. També vas agafar els fills i les filles i elsoferires en sacrifici. Que eres, de dèbil, quan et

152

comportaves com una bagassa descarada. T’obligaré adeixar la teva prostitució. Tu havies oblidat els dies de lateva joventut i m’havies provocat amb tot això que hasfet. T’ho dic jo, el Senyor, Déu sobirà. Avergonyeix-te,doncs, i porta el teu deshonor. També tu recobraràs lateva prosperitat. En la teva confusió, no gosaràs obrir laboca, quan vegis que et perdon tot el que has fet. T’hodic jo, el Senyor, Déu sobirà." (Ezequiel l6 (resum)

Per criticar com actuen els cristians pot servir denorma el següent text, a la llum del qual podemresseguir i analitzar vint segles d’història: "Pere iJoan pujaven al temple a l’hora de la pregària delcapvespre. En aquell moment també portaven al templeun home invàlid de naixement, que deixaven cada dia alcostat de la porta anomenada Bella, perquè demanàscaritat als qui hi entraven. L'home va veure que Pere iJoan anaven a entrar al temple, i els demanà caritat.Pere, juntament amb Joan, fixà els ulls en ell i li digué:"Mira’ns!" Ell se’ls va mirar, esperant que en rebriaalguna cosa. Llavors Pere li va dir: "De plata i or, no entenc, però el que tenc, t’ho don: en el nom de Jesucrist,el Natzarè, camina!" Pere l’agafà per la ma dreta il’aixecà. A l’instant els peus i els turmells se lienfortiren, es posà dret d’un salt i caminava; i va entraramb ells al temple caminant i botant i lloant Déu. Tot elpoble va veure com caminava i lloava Déu, i es quedarenadmirats i sorpresos pel que li havia passat: tots sabienque era l'home que s’estava assegut demanant caritatdevora la Porta Bella." (Fets dels Apòstols 3:1-10).

153

CAL QUE NEIXIN FLORS A CADA INSTANT—Lluís Llach—

Fe no és esperar, fe no és somniar.Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà.Fe és un cop de falç, fe és donar la mà.La fe no és viure d’un record passat.

No esperem el blat sense haver sembrat,no esperem que l’arbre doni fruit sense podar-lo;

l' hem de treballar, l’hem d'anar a regar,encara que l’ossada ens faci mal.

No somniem passats que el vent s’ha emportat.Una flor d’avui es marceix just a l’endemà.

Cal que neixin flors a cada instant.--------------------------

Fe no és esperar, fe no és somniar.Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà.Fe és un cop de falç, fe és donar la mà.La fe no és viure d’un record passat.

Enterrem la nit, enterrem la por.Apartem els núvols que ens amaguen la claror.

Hem de veure-hi clar, el camí és llargi ja no tenim temps d’equivocar-nos.

Cal anar endavant sense perdre el pas.Cal regar la terra amb la suor del dur treball.

Cal que neixin flors a cada instant.

154

JOBCatacumba de Sant Pere i Sant Marcel·lí

Roma, segle III

155

MULTIPLICACIÓ DELS PANS(Fons d’una copa de vidre incís i daurat)

Museu del Vaticà. Roma, segle IV

156

11. Què ha de quedar a L’església?

La paraula "església". Ja he dit que la paraula ve delgrec i significa "assemblea, agrupació, reunió depersones". S’emprava amb normalitat sense cap sentitreligiós; així apareix constantment a la literatura clàssica.Els cristians primitius agafaren aquest mot i l’aplicarenexclusivament a llurs reunions i assemblees; després ambell designaren el conjunt de totes les agrupacions, i també- exagerant-ne el sentit - els seus caps i jerarques.Finalment la paraula "església" designà els edificis otemples on es reunien els cristians.

Vet aquí ara un resum de l’article "EGLISE" (Vocabulaire

Biblique, pàgines 83-86. Delachaux et Niestlé. Neuchâtel, 1956). Calallunyar malentesos i deformacions freqüents. Aquest ésl'ideal, la realitat no sempre correspon.

Definició d'Església. L’església és la reunió de lespersones que. obeint la crida de Déu, són cridades a unamissió especial dins el món. Dins els llibres del NouTestament no apareix sovint la paraula "església", però lamateixa realitat es presenta amb les següents expressions:"poble de Déu", "casa de Déu", "vinya del Senyor","guarda d’ovelles, de la qual Crist n’és el pastor","esposa del Crist", "cos del Crist", ... Concretant el sentites pot dir: l’església és el poble de Déu que confessa Jesúscom a Senyor i Crist (messies, ungit), crucificat pels seusconciutadans jueus i ressuscitat per Déu.

157

Sentit de l’església. L’església (reunió dels qui creuenque Jesús ressuscità) viu a l’espera del retorn del Crist a lafi del temps. Ella es fa present al mateix temps a diversosllocs, formant les esglésies locals i familiars, totes ellesrealitzacions vives de l'única Església del Crist. L’esglésiaforma un sol cos; Crist n’és el cap i tots els creients en sónels membres.

Acció de l’església. Déu mateix reuneix la seva esglésiaper la seva paraula, feta eficaç pel seu Esperit que actuamitjançant els testimonis evangèlics. L’acció divinacondueix els seus fidels (els qui han cregut) i els agrega al’església: els fa cridats, sants, santificats. L’església és ellloc on els fidels perseveren dins la fe; dins ella tota novacriatura pot créixer sota l’acció de l'Esperit de Jesús.L’església dóna la prova del poder de l'Evangeli per laseva unitat i pel seu amor. Mitjançant l’església Déurealitza la seva obra salvadora, ja anunciada a l'AnticTestament i feta realitat en Jesucrist. L’església és lapresència de Jesucrist dins la humanitat fins a la fi deltemps.

El cristià ha d’esforçar-se a fer realitat la utopia.Recordem que utopia és una concepció imaginària d’ungovern ideal; una concepció d’un ideal irrealitzable. Ésúnicament la fe que fa realitzable això que semblaimpossible. "Esperant contra tota esperança, va creure iva arribar a ser pare d’una multitud de pobles" es diud’Abraham a la carta als Romans (4,18).

Per ajudar a fer realitat l'ideal d'Església, sovint i arreu tanmalmenat, revisem les conclusions finals del llibre

158

"Was in der Kirche bleiben muss". Aquesta obra, escrital’any 1973, té encara avui una profètica actualitat. (HansKüng. "Lo que debe permanecer en la Iglesia". Ed. Herder. Barcelona,

1975). El subratllat és de l’autor d’aquest llibre:- "No per a si mateixa, sinó per als homes s’ha de mostraractiva l’església en la comunicació i en el servei.D'aquesta manera ajudarà els homes en llur actuació dinsla societat, la ciència, l’economia, la política, l’estat, lacultura, ... perquè a l’església li correspon la seva pròpiaacció: allí on ni l’evolució social ni la revolució socialistapoden eliminar les tensions i les contradiccions de la vidahumana, allí l’església procurarà que hi hagi esperança,amor, humanitat, allí on sembla que no n’hi pot haver. Nodeixarà que la justícia sigui oprimida per la injustícia, quela llibertat sigui aniquilada, que la pau siguicorrompuda."

- "Això sí que hauria de quedar a l’església - i servir denorma a totes les seves institucions, constitucions, lleis idogmes -: que la gran causa de Déu amb els homes, aixícom se’ns va manifestar en Jesucrist, sigui de nouil·luminada i comunicada també en aquest temps."

- "Si volem guardar l'essencial de l’església no hi ha camímés segur que la renovada concentració en el mateix Cristi en el seu missatge. A això ajudaran les següentsindicacions:

159

ENFRONTAMENTS:- Una renovada concentració ens ha de dur a eliminarenfrontaments innecessaris, com per exemple, entreprotestants i catòlics, conservadors i progressistes,preconciliars i postconciliars, joves i vells, homes i dones,bisbes i sacerdots, clergat i laics, papa i Església.- No s’ha de supervaloritzar l’acció social, deixant larenovació interior; ni tampoc la pietat personal deixant elcompromís col·lectiu.- No han de parlar els bisbes de reformes socials deixantde banda la resolució dels problemes interns de l’església.- No han de protestar el clero i el laïcat contra Roma,oblidant el que ells mateixos poden fer per a la renovacióde l’església.- Les velles generacions haurien d’entendre que cal uncanvi perquè l’església continuï essent ella mateixa. Lesnoves generacions haurien d’acceptar que l’església nopot deixar el que és essencial de la seva missió.- Ningú de nosaltres hauria d’oblidar que és tan herèticaquell que només predica la meitat de l'Evangeli comaquell altre que predica l’altra meitat.

FE:- Mai hem de deixar de comprovar i de renovar la nostrafe cristiana.- Ens hem d’aferrar a la veritat de Jesucrist, però semprehem de reconèixer els nostres greus errors i clarament elshem de corregir.- Hem de demostrar que l'Evangeli és vàlid per a lapersona moderna, però mai oblidem que Jesucrist ésl’únic definitiu.

160

- Hem de fer una teologia per a l’home d’avui, la qualnomés serà vàlida si està fonamentada en el primitiumissatge cristià.

MORAL:- Segons les normes de Jesucrist no podem permetre unlaxisme dins l’església, però tampoc podem admetre ques’imposin per llei formes amagades d’esclavitud,presentades sota nom de llibertat de consciència.- Cal anomenar pecat al que realment ho és, però maicaient dins la casuística. Cercarem l’arrel més fonda delpecat en el propi egoisme i en la repercussió que té en laconsciència social.- Lluitarem contra la promiscuïtat sexual, però seguireml'Evangeli i no tradicions puritanes. Tindrem comprensióper altres formes de comportament sexual(principalmenten els joves) que també conserven el cor net, encara quesigui de forma diferent.- Defensarem la unitat i la santedat de l’amor(matrimoni); principalment respecte als drets de la dona,però no negarem el perdó a aquells que l’han trobat ensituacions que encara no permeten conservar la unitat.Valorarem moltíssim els sacerdots no-casats al servei deles nostres comunitats eclesials, però no prohibirem elmatrimoni als sacerdots que es vulguin casar i, fins i tot,insistentment tornarem a cridar als milers i milers desacerdots que han deixat el servei eclesiàstic a causad’una llei injusta no manada per l'Evangeli.- Comprometrem socialment l’església on clarament hodemana l'Evangeli, però no farem de l’església un partitpolític ni la comprometrem en allò que no ho exigeix laBona Nova.

161

DISCIPLINA:- Segons la regla de Jesucrist demanam una litúrgia moltmés espontània, viva i interior, però també volem que totsels membres de l’església dediquin almenys una hora a lasetmana a la reflexió i a la pregària, reunits en assemblea(formant església).- Dins l’església voldríem una direcció més competent,creadora i plena de fantasia. Ara bé, aquesta jerarquia nos’hauria de fer servir, sinó que - i sempre segonsl'Evangeli - hauria de servir realment les persones.- Cridarem també jovent decidit (en el futur esperam queseran homes i dones) per fer un ministeri especial dinsl’església, però cercarem noves formes de servei, amb mésdemocràcia, autonomia i humanitat dins tots els estamentsde l’església i per a un millor treball a realitzar entre tots.- Serem actius cercant la unió de tots els cristians. Nofarem cap compromís peresós ni ens allunyarem del queés realment essencial dins la fe cristiana. Compartirempredicacions i catequesis, edificis i necessitats. Cadavegada més farem una litúrgia en comú i, si és possible,també l'Eucaristia. Anirem llimant diferències referent alsmatrimonis mixtes i caminarem cap a una integració deles diferents facultats teològiques."

(Nota. L'autor parlava des d'Alemanya on es viu fortament la divisió delscristians entre catòlics i protestants).

162

CONCLUSIONS:

- Tenim bon fonament per estar agraïts del canvi tanimportant que vivim dins l’església.- Sentim una gran esperança contemplant el futur.- Tenim la convicció que l’església de Jesucrist mai seràvençuda, però cal que encara sigui fortamenttransformada.- L’església no perdrà el seu sentit (la seva ànima), peròen un món tan canviant, s’haurà de renovar contínuament.- Precisament per seguir essent ella mateixa, l’esglésiahaurà de canviar.- L’església serà fidel a si mateixa mantenint els seusprincipis dins tots els canvis i progressos: la fidelitat aJesucrist.- L’església serà més ella mateixa, com més prop quedi deDéu i de les persones humanes.- Dins una Església amb aquesta actitud, els catòlics -remarcant més la tradició - seran més evangèlics i elsprotestants - remarcant més la Bíblia - seran méscatòlics. Uns i altres seran més cristians.______________________________________________

BIBLIOGRAFIA: Recoman la lectura d’alguns llibres de Hans Küng,especialment:

- "Lo que debe permanecer en la Iglesia", (Ed. Herder. Barcelona,1975).

- "Mantener la Esperanza: Escritos para la Reforma de la Iglesia",(Ed. Trotta. Madrid, 1993).

- "Cristianismo: Esencia e Historia", (Ed. Trotta. Madrid, 1997).

163

EL BON PASTORCementiri MajorRoma, segle III

164

EL QUE CREC. Testimoni de l’autor

El meravellós missatge de Jesús i la seva valent vivènciaper part dels primers cristians s’han anat transformant dinsels segles. Adesiara han sorgit nous testimonis decidits,però també sempre hi ha hagut vividors i aprofitats elsquals en benefici propi han capgirat el sentit originalconvertint la bona nova inicial en paraules buides i fora dela realitat i de l'interès de les persones. Avui és prouevident que les formes religioses interessen menys que entemps passats, però l’ésser humà segueix ara cercantresposta als principals interrogants de la vida i, per damunttot, conscientment o inconscientment, cerca vida i felicitat.

Jo crec que el que digué i féu Jesús de Natzarè es avuiigualment bo i viu. El que cregueren i feren els primersseguidors del Ressuscitat és bàsic per entendre elcristianisme. Em vull quedar amb tot allò més simple delsdeixebles de Jesús. Ells formaren la primitiva Església.Recordem el significat etimològic d’església: assemblea,agrupació, reunió de persones; per això, crec que l’esglésiaés el poble de Déu reunit que - amb paraules i amb obres -confessa Jesús , com a Senyor i Crist (messies, ungit,salvador), crucificat pels seus conciutadans, peròressuscitat per Déu. Aquest mateix Jesús viu present entreles persones que esperen i preparen el seu retorn a la fidels temps, quan aquest món nostre serà transformatdefinitivament, per a tothom i per a sempre, en un lloc dejustícia, d’amor i de pau. Sé que això és utòpic, perquèutopia significa la concepció d’un ideal irrealitzable. Arabé estic fortament aferrat a les

165

paraules de Pau referides a Abraham en la seva carta alsRomans (4,18): "Esperant contra tota esperança, vacreure i va arribar a ser pare d’una multitud de pobles".

Sé que aquest terreny de la fe és un espai no demostrableper les ciències. És, però, prou important per jugar-s’hi eldefinitiu sentit de la vida i de tot el que en ella cercam.Aquí no valen just les raons; el que més val és la voluntat.Vull creure perquè algú em parla i jo li responc. Tot té unsentit, fins i tot el que sembla més petit, insignificant oinútil. Cada cosa i cada persona és imprescindible en elprocés global de salvació i de felicitat que tothom tanfortament anhela. Vull, doncs, confessar obertament elsegüent:- Jesús vingué a anunciar la presència actual del seuRegne.- Jesús segueix revelant la seva principal veritat: Déu éspare de tots i tots som germans.- El camí de la vida és l’amor. L’egoisme (no estimar) ésl’únic pecat. Amor i egoisme són antònims que es trobensempre a l’arrel.

Crec en la bondat natural de les persones. Sé que totstenim un aspecte bo i un menys bo; normalment elshumans desenvolupam més un que l’altre.

Crec que l’església, comunitat dels creients en Jesús,sempre s’està fent i constantment l’han de reformar elsmateixos que la formam.

166

Crec que tot té una finalitat en aquest món, quecontínuament s’està realitzant. Tots en som pecesindispensables i hi tenim una missió ben concreta ipersonal que no podem defugir. Els dèbils, els oprimits,els malalts, els marginats, tots tenen un sentit, encara quesovint sigui difícil de trobar o d’entendre.

Sé que tinc un tresor immens quan puc dedicar un tempscada dia al silenci i a la meditació. Tota persona que sapcallar i escoltar, pot obtenir i fruir el sentit de la vida. Nocal cercar lluny, perquè dins un mateix hi ha la plenitud.

Crec que cal estar oberts a la vida, agraint el momentconcret de la història que ens ha tocat viure: amb elsproblemes i amb les necessitats que tenim, però tambéamb totes les possibilitats que es presenten. Cal viureplenament els canvis personals, socials i eclesials.

Tinc esperança davant el futur. Cada esdeveniment osituació que ens toca viure es mostra amb un aspecte bo iamb un altre no tan bo. "L’alegria i la tristor arribensempre juntes. Quan només una s’asseu a la teva taula,recorda que l’altra ja s’ha adormit al teu llit", diu KhalilGibran en el famós llibre El Profeta.

Crec que l’obra de Déu és més forta que la dels homes ique aquests mai la podran destruir, encara que de vegadesho pugui semblar.

Crec que cal ser fidels als principis i a les conviccionspersonals, per això mai podré anar contra la pròpia

167

consciència, suprema llei general. No em desdic de res delque he fet a la vida. Tot té el seu sentit i moment. Sé quemoltes coses les hauria pogut haver fet millor, però lesaccept com les vaig fer perquè accept plenament el quesom, amb possibilitats i limitacions. Som simplementhumà. Som cristià. Crec que no hi ha moments bons idolents. A la vida tot és bo i meravellós, o tot pot ésser-hosi jo vull que ho sigui. El que cal és viure el tresor quetenim cada moment. Mai no hi ha hagut ni hi haurà untemps millor. L’òptim es troba aquí i ara. ¿Per què noaprofitar-lo?

De jovenet vaig sentir intensament el desig de dedicartotalment la meva vida a una gran causa. Vaig trobarl'ideal en la fe cristiana. Volia donar el millor que tenia,volia donar-me tot jo. Així, durant vuit anys, vaigpreparar-me amb molta il·lusió per ser capellà. L’any1964 un bisbe em conferí l’orde presbiteral. Durant deuanys vaig posar les meves millors energies al servei de lainstitució eclesiàstica, com a vicari, a dues parròquies deMallorca. Eren els anys del Concili Vaticà II. Jo tambéexigia a la institució de l’església una radical conversió,d’acord amb els principis preceptuats a l’assembleaecumènica, però m’hi vaig estavellar. Jo vaig anarmadurant amb l’edat; vaig comprendre que hi havia moltesmaneres de servir i de ser útil i que mai hauria d'anarcontra les meves pròpies conviccions. A més em sentiasol, molt sol. Vaig cercar i trobar una companya; juntscontinuàrem caminant per la vida, compartint dolors ialegries, angoixes i joies, salut i malaltia. Posàrem tresfills al món. Junts cercam encara, i trobam, sentit a la vida;junts cercam Déu i el volem escoltar i

168

seguir. Res ha estat inútil o advers; tot és bo i bell. Cadadia la vida és nova perquè té immenses possibilitats detransformació.

Estic convençut que un dia - ja no molt llunyà - l'església-institució, intentant fer sobreviure el seu sistemaorganitzatiu, tornarà a cridar els "sacerdots" que posà foraperquè es volgueren casar. Tal volta amb el pas dels anysen quedin ja pocs. Si a mi m'arribàs veure-ho, jo no hitornaria a exercir de prevere com abans. Esper novesformes de servei dins el poble de Déu: tots els batejats,homes i dones, tindran els mateixos drets i idèntiquespossibilitats. De l'actual crisi en sorgirà una nova Esglésiamés arrelada en els seus orígens i en la realitat actual delnostre món. Tot es pot convertir en gaubança.

Crec que despertarem a nous valors i ideals. Encara quevivim un temps de son i peresa, esper la revifalla de lail·lusió i de l’alegria. Tornarem a cantar plens de goig. Calesperar la renovació de la societat i de la mateixa Església.Així com vaig viure en els meus anys joves la reforma delConcili Vaticà II, així esper nous dies de canvi irenovació. L'Església-institució està avui tancada: té por,però tornarà a obrir les seves portes i finestres ambesperança, renovarà el seu aire i netejarà la seva pols.Vivim un temps egoista; el luxe i el confort en volen serels déus absoluts. Arreu tot es sacrifica als diners i alpoder. Avui els homes fins i tot han arribat a desbaratar elnecessari equilibri del món i de la natura. Però segueixenflorint les flors i els infants continuen regalant-nos el seusomriure. Crec que aquest món nostre

169

té cura. Moltes persones s’entreguen a la seva recuperació.Bufarà un nou vent de germanor i servei. Tot això nou jaés aquí; solament ens manca creure-ho de veritat i,decididament, posar-nos a la tasca del seudesenvolupament.

Confii en els que viuen amb mi; els necessit vora meu,perquè em costa molt avançar sol. Ells també necessitende mi i jo no els puc defraudar. Estim els qui tinc al costat.M’estimen els amics. M’ajuda l’esposa, m’encoratgen elsfills. Tots junts formam part de la vida i enscomplementam mútuament.

Crec en la necessitat d’escoltar allò que hi ha al mésendins de les persones i de les coses. Cal perdre la pordavant l'infinit, perquè en som una petita part. Cal deixar-se dur per d’incommensurable, cal fondre’s dins el tot u,cal arribar a l’ésser, cal trobar l’amor, cal viure la vida, calvoler arrecerar-se sota l’ombra de Déu.

Crec en la plena missió de la dona dins la societat i dinsl’església, crec en la total igualtat de drets i d’obligacionsde totes les persones, pobres, marginats, immigrants,divorciats, homosexuals, ... Si hi ha algú més important,aquest és el pobre. Mai la fe m’ha d’allunyar de lesrealitats de la vida i de les necessitats de les persones. Ellam’ha d’ajudar a ser més jo mateix. Conèixer Déu és servirmillor els homes. Crec en la vida. Crec en l’amor. Crec enJesús, viu i salvador, present enmig dels qui l’esperen.Crec que la Bona Nova de Jesús pot ésser encara avui unanunci joiós, bo i alegre per a tothom!

170

COMENTARI BÍBLIC

El Senyor és compassiu i benigne,lent per al càstig, gran en l’amor.

El Senyor és bo per a tothom,estima entranyablement tot el que ell ha creat.

Que t’enalteixin les teves criatures,que et beneeixin, Senyor, els teus fidels;

que proclamin la glòria del teu regnei parlin de la teva potència;

que facin conèixer a tothom les teves gestes,la majestat gloriosa del teu regne.

El teu regne s’estén a tots els segles,el teu imperi, a totes les generacions.

Totes les paraules del Senyor són fidels,les seves obres són obres d’amor.

El Senyor sosté els qui estan a punt de caure;els qui han travelat, ell els redreça.

Tothom posa els ulls en tu, mirant esperançat,i al seu temps els dónes l’aliment.

Tan bon punt obres la mà,sacies de bon grat tots els vivents.

Són camins de bondat, els del Senyor,les seves obres són obres d’amor.

El Senyor és prop dels qui l’invoquen,dels qui l’invoquen amb sinceritat.

(Salm 145: 8-18)

171

"Us desitjam la gràcia i la pau de Déu i de Jesucrist,el Senyor.

Sempre hem de donar gràcies a Déu per vosaltres,germans. És just que ho facem, perquè la vostra feva creixent i l’amor que us tenim augmenta en cadaun de vosaltres.

Davant les altres Esglésies de Déu ens sentimorgullosos de vosaltres per la perseverança i la feamb què suportau les persecucions i les tribulacions.Això és senyal que Déu farà justícia i que sereutrobats dignes del regne de Déu pel qual ara sofriu."(II Tessalonicencs 1: 2-5)---------------------------------------------------------------------

"CREDO"(Professió de fe llegida a la "Peterkirche" de Frankfurt i publicada a larevista "Oriflama". Abadia de Montserrat, febrer de 1969.)

- Crec en Déu, creador d’un món que noestà acabat encara, d’un món que ésaquí i aquí ha de continuar.- Crec en Déu, que no promulga plansen els quals no puguem participar.- Crec en Déu, que no ha dividit elshomes en pobres i rics, en savis iignorants, en amos i esclaus.- Crec en Jesucrist, que va veure lasituació del món i prengué una posturadecidida.

172

- Seguint-lo com a exemple, reconecamb quanta de precaució ens hemd’organitzar, fins a quin punt tenim laintel·ligència atrofiada, la imaginacióempobrida i els nostres esforçosdesencaminats.- Cada dia tinc por que Ell no morísinútilment, perquè no vivim com Ell vaviure, perquè hem traït el seu missatge.- Crec en Jesucrist, que ressuscitàperquè visquem, perquè ens alliberemdels prejudicis i de la presumpció, de lapor i de l’odi, perquè transformem elmón cap al seu regne.- Crec en l'Esperit que va venir ambJesús al món.- Crec en la comunitat de tots els poblesi en la nostra responsabilitat de fer de lanostra terra o un lloc de misèria, de fami de violència o la ciutat de Déu.- Crec en la possibilitat d’una vida plenade sentit per a tots els homes i en elfutur d’aquest món de Déu. Amén.-----------------------------------------------------BIBLIOGRAFIA. Recoman aquestes obres:

- BENNÀSSAR, Bartomeu: "Proclamar al Resucitado y seguir alCrucificado" (Ed. Sígueme. Salamanca, 1993).

- BOFF, Leonardo: "Jesucrist Llibertador" (Ed. Claret. Barcelona,1975).

- SUAU, Teodor: "Al final, l'Amor" (Ed. Abadia de Montserrat,1996).

173

BANQUET EUCARÍSTICCatacumba de Sant Calixte

Roma, segle III

174

12. Goig i esperança

Aquest capítol presenta una selecció de textos de laConstitució Pastoral sobre l’església en el Mónd'Avui. Aquest document del Concili Vaticà II, mésconegut amb el nom de "Gaudium et Spes", fouaprovat dia 7 de desembre de 1965. He escollit elsfragments que m’han semblat més adients amb latemàtica d’aquest treball, cercant sobretot allò que lapersona d’avui pot entendre més fàcilment com a"bona nova". Moltes de les afirmacions aquíexpressades segueixen essent totalment vàlides iestan esperant encara una més plena actualització irealització dins l’església i dins el món.

1. "Joies i esperances, tristeses i angoixes delshomes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els quisofreixen, són també les joies i les esperances, lestristeses i les angoixes dels deixebles del Crist, i nohi ha res de veritablement humà que no hagi detrobar eco en els seus cors. " (Article 1)

2. "Per primera vegada en la història de la humanitat,tots els pobles han arribat al convenciment que elsbeneficis de la civilització poden i s’hand’estendre’s a tothom. (Article 9) L’home no pot donar-se al bé, si no és lliurement." (Article 17)

3. "El Concili inculca el respecte a l’home, demanera que cadascú consideri el seu proïsme,

175

sense exceptuar ningú, com un "altre jo", i tingui encompte sobretot la seva vida i els mitjans necessarisper a viure-la dignament. (Article 27) És urgentl’obligació de fer-nos absolutament a nosaltresmateixos proïsme de qualsevol home i de servir-loactivament quan ens surt a l' encontre, tant si estracta d’un ancià abandonat de tothom, com d’unobrer estranger menyspreat injustament, com d’unexiliat, com d’un infant nascut d’una unió il·legítima,com d’un afamat que parla a la nostra consciènciarecordant-nos la veu del Senyor: "Tot el que vau fera un d’aquests germans meus tan petits, a mim’ho féreu" (Mateu 25:40). (Article 27)

4. "Els cristians estan convençuts que les victòriesdel gènere humà són un signe de la grandesa deDéu. El missatge cristià no allunya l’home de laconstrucció del món, ni l’impulsa a negligir el bé delsseus semblants, sinó que l’obliga més estrictamental deure de dur a terme aquestes tasques. (Article34) L’home, en obrar, no sols transforma les coses ila societat, sinó que es perfecciona a si mateix.L’home val més per allò que és que per allò que té."(Article 35)

5. "Sabem que Déu prepara un nou estatge i unanova terra, on habita la justícia, i la seva felicitatomplirà i superarà tots els desigs de pau que pugenen el cor de l’home. De res no li serveix a l’home deguanyar tot el món, si es perd a si mateix. Amb tot,l’espera de la nova terra no ha de debilitar, sinó mésaviat excitar, la sol·licitud d’explotar aquesta terra, oncreix el cos de la nova família humana,

176

que ja serveix per manifestar una certa ombra de lavida futura." (Article 39)

6. "L’home d’avui avança pel camí d’un més pledesenvolupament de la seva personalitat i d’unamés clara descoberta i afirmació dels seus drets.(Article 41) El Concili exhorta els cristians que,deixant-se guiar per l’esperit de l'Evangeli, s’apliquinfidelment a complir els seus deures terrenals. Quehom, doncs, no creï una falsa oposició entre lesactivitats professionals i socials d’una banda i lavida religiosa de l’altra." (Article 43)

7. "La recerca teològica ha de mirar a un mateixtemps d’estar ben oberta a la coneixença profundade la veritat revelada i de no desentendre’s gens delmoment actual. Que hom reconegui als fidels,clergues i laics, la justa llibertat de recerca, depensament i encara d’expressió respectuosa i ardidaen aquelles coses en les quals són competents."(Article 62)

8. "El luxe viu al costat mateix de la misèria. Esnecessiten moltes reformes en la vida econòmica isocial i un canvi de mentalitat i d’actitud per part detothom." (Article 63)

9. "El progrés econòmic ha de restar sotmès alcontrol de l’home, i no s’ha de deixar al sol albird’uns quants homes o grups que disposen d’unpoder econòmic excessiu, ni d’una sola comunitatpolítica, ni d’algunes nacions poderoses." (Article 65)

177

10. "Que hi hagi un treball suficient i adaptat acadascú ensems amb la possibilitat d’una formaciótècnica i professional adequada, i que estiguinassegurades la vida i la dignitat humana d’aquells,en primer lloc, qui per raó d’edat o malaltia estroben en greus dificultats." (Article 66)

11. "Déu ha destinat la terra amb tot el que conté al’ús de tots els homes i pobles, talment que, sotael guiatge de la justícia, acompanyada de l’amor, elsbéns han d’arribar igualment a tothom. Pertany atothom el dret de tenir la part de béns suficient per aell i la seva família. El qui es troba en una extremanecessitat té dret a procurar-se de les riquesesd'altri, les coses que li són necessàries. Diuen elsPares: "Dóna de menjar al qui es mor de fam,perquè si no li n’has donat l’has matat"." (Article69)

12. "Els cristians que prenen part activa en l'actualprogrés econòmico-social i lluiten per la justícia il’amor, cal que estiguin convençuts que poden fermolt per la prosperitat de la humanitat i la pau delmón." (Article 72)

13. "Que tots els cristians siguin conscients del seupaper particular i propi dins la comunitat política.Han de donar en això un gran exemple, assumintconscienciosament la seva responsabilitat i lliurant-se al servei del bé comú." (Article 75)

178

14. "La pau no és la simple absència de guerra; ésuna creació de la justícia i és un fruit de l’amor.Per això tots els cristians són cridats instantment aviure segons la veritat i en l’amor per tal d’unir-seamb els homes veritablement pacífics, implorar lapau i instaurar-la. (Article 78) Queda clar que hem deposar tot el nostre esforç a preparar el temps en quèles nacions s’avinguin en el fet que tota guerra puguiprohibir-se en absolut, cosa que sens dubte demanaque s’institueixi una autoritat pública universalreconeguda de tothom i dotada de poders eficaços,a fi que la seguretat, el manteniment de la justícia i elrespecte dels drets es vegin garantits per a tothom."(Article 82)

15. "La solidaritat actual del llinatge humà exigeixtambé que hom posi les bases d’una grancooperació en el pla econòmic. Si hom vol establirun autèntic ordre econòmic internacional, calrenunciar als beneficis exagerats, a les ambicionsnacionals, a l’apetència de dominació política, a lessegones intencions en vista a propagar o imposarunes ideologies.(Article 85) És un deure gravíssimdels pobles més avançats d’ajudar les nacions envies de desenvolupament." (Article 86)

16. "Que els cristians cooperin de grat i amb total’ànima en la construcció d’un ordre internacionalque s’alci enmig d’una amigable germanor i d’unrespecte autèntic a les legítimes llibertats. Cal lloar iajudar aquells cristians, particularment els joves, ques’ofereixen ells

179

mateixos espontàniament en venir en socors d’altreshomes i pobles." (Article 88)

17. "Els cristians, tot recordant aquelles paraules delSenyor "en això coneixerà tothom que sou deixeblesmeus, si us estimau els uns als altres " (Joan 13,35),no poden desitjar res amb més ardor que servircada dia generosament i eficaçment els homes delmón d’avui." (Article 93)

_________________________________________

BIBLIOGRAFIA: Pot ser molt interessant la lectura íntegra del documentaquí ressenyat:

- Constitució Pastoral sobre l’església en el Món d' Avui "Gaudiumet Spes". Concili Vaticà II. Roma, 1965.

180

NOÈ SURT DE L’ARCACatacumba de Sant Pere i Sant Marcel·lí

Roma, segle III

181

MOISÈS FA RAJAR UNA ROCACatacumbes de Sant Calixte

Roma, segle IV

182

13. Cristians i cristianes del segle XXI

"Una Església més fraterna i participativa, igualtatde drets de la dona, valoració més positiva de lasexualitat, transmissió d’un missatge d’alegria ..."són alguns dels trets reclamats en el manifest "Wirsind Kirche" ("Nosaltres som Església"), redactat aÀustria i que ha recollit l’adhesió de molts cristiansd’arreu d'Europa i del món els quals, insatisfets idescontents de la situació actual de l’església,reclamen urgentment la seva reforma i renovació.Cada vegada hi ha més cristians realmentconvençuts que l'Esperit de Déu actua en tota lacomunitat dels creients (no només en el papa, elsbisbes i els sacerdots), en totes les persones humanes(no només en els cristians) i en tots els fets del món ide la història. Aquests cristians intenten respondreals grans reptes que la vida posa contínuamentdavant, exigint-se una major fidelitat al món onviuen i a l'Evangeli de Jesús.

El bisbe francès Jacques Gaillot és un d’aquestcristians inquiets. L’any 1995 esdevingué famósperquè el papa l’obligà a deixar la direcció del’església d'Evreux. Ara viu a Paris amb els pobres imarginats. Revisem algunes de les sevesdeclaracions, publicades a la revista "Éxodo" (núm. 33.Abril 1996):

183

- "Si l'Evangeli no és rebut com una bona notícia,cal que l’església es qüestioni sobre la seva fidelitata l'Evangeli. Una Església que no fa servei, noserveix per a res!"- "El funcionament autoritari de l’església semblad’una altra època. La cultura democràtica impregnaavui els nostres comportaments. Els cristians sónmajors i tenen una paraula a dir."- "Jesús de Natzarè està del costat dels pobres imarginats. La llibertat de Jesús fa por de veritat. Ésuna llibertat insuportable i perillosa per a la gentdel poder."- "El meu somni és el d’una Església formada perpetites comunitats que siguin fraternes, orants,formades i compromeses. I arreu ja en podemtrobar. Ara és primavera!"- "Jo estic aprenent a ser un germà universal".

Cal aprendre a cercar i trobar l'essencial. Messori,l’entrevistador del papa Joan Pau II en el llibre"Travessant el llindar de l’esperança" (Ed. Vittorio

Messori. Barcelona, 1994) proposa tres anys sabàtics durantels quals l’església torni a descobrir la virtut delsilenci, del dejuni de paraules, convencions,simposis, assemblees ...

El gran ideal dels cristians serà sempre intentarposar en pràctica les Benaurances de Jesús. Tots elsesforços s’hauran d’orientar a fer-les realitat, encaraque sigui parcialment, adesiara i lentament.

184

Cal encoratjar, doncs, qualsevol esforç, per petit ocurt que sigui. Cal fer possible allò que humanamentsembla impossible: Feliços els pobres, feliços els quiploren, feliços els perseguits ... feliços els qui notenen res de res, perquè de tots ells en sortirà- en surtja - plenitud i joia.

Pot semblar masoquista o alienant acceptarliteralment les "benaurances". Senzillament són unaparadoxa. ¿Com pot ser feliç una persona que passafam? ¿On és la felicitat d’un home que és perseguito està tancat a la presó? Només transformant lasituació de patiment en un exercici de solidaritat ésl'única manera de començar a obrir un poc la portade la comprensió d’aquesta paradoxa. Quan lapersona humana és capaç de comunicar-se ambl’altra persona que troba al seu costat afamada,plorant, perseguida, ... només llavors, fent-sesolidària amb ella, és quan comença a fer-sevoluntàriament semblant a la persona que sofreix.Tímidament s’iniciarà la comprensió de labenaurança perquè just l’haurà començada a viure deforma molt personal i directa. Paradoxalment dins lanegació hi podrà trobar plenitud i alegria, joia i pau,resignació i protesta ... Cal arriscar-se obrint-se mési més al món dels pobres i marginats, principalsprotagonistes de les benaurances de Jesús. La granparaula cristiana és avui

185

SOLIDARITAT; només a partir d'ella és possibleconstruir l’església, comunitat dels cristians.

"Avui l’esperança - diu el teòleg sud-americà PabloRichard - passa per milers i milers de petitesexperiències de base, on s’està construint sobrefonaments sòlids un futur diferent. Ja han passat elstemps dels elefants, ara treballam com formigues iaranyes. Més val encendre un llum, que maleir lestenebres. Avui hi ha tanta esperança com abans,només que l’esperança passa per altres llocs. Calsaber-la descobrir."

Amb el pas del temps canviaran sens dubte moltescoses. No cal forçar o violentar la història; només ésnecessari saber esperar ... i caminar seguint les fitesque la vida ens posa davant. Avui els canvistecnològics i científics, polítics i socials, ètics iteològics són molt ràpids; van més veloços que lesgeneracions. Els cristians, com persones que viuendins la societat humana, segueixen l’evoluciód’aquesta mateixa societat. Dins la fe cristiana hi hapoques coses completament immutables: són lesessencials que ensenyà Jesucrist i que visqueren lesprimeres comunitats cristianes. Totes les creences ipràctiques que no pertanyen al "bessó" de la fe, tansi vols com si no vols, canvien amb els anys o ambels segles. Basta repassar ràpidament la història pertrobar-ne innumerables exemples. I així també està

186

succeint ara, només que molt més de pressa, perquèactualment el canvi és molt més ràpid.

L'essencial cristià està resumit en el nou manamentde Jesús: "Estimau-vos els uns als altres tal com jous he estimat" (Joan 15,12). Amb gran simplicitat potviure el creient la plenitud de la vida essent moltfeliç perquè és conscient que el Regne de Déu ja ésaquí i que només cal eixamplar el seu coneixement ila corresponent vivència. Hi ha molts camins perconèixer i viure aquest Regne; tots duen allà mateix:vida, energia, força, alè, esperit, cosmos, no-jo,transcendent, jo complet, tot, únic, u, l’altre, ... Déu.

REFLEXIÓ BÍBLICA

Cercau el Senyor ara que es deixa trobar, invocau-lo,ara que és a prop. Que l'injust abandoni el mal camí, i elmalèfic, les seves intencions! Que tornin al Senyor queés compassiu, al nostre Déu tan generós a perdonar!

"Les meves intencions no són les vostres, i els vostrescamins no són els meus. Ho dic jo, el Senyor. Estan tanlluny els meus camins dels vostres, les vostres intencionsde les meves, com el cel és lluny de la terra." (Isaïes 55: 6-9)

187

En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya,s’assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors, prenentla paraula, començà a instruir-los dient:

- Feliços els pobres en l’esperit: d’ells és el Regne delcel.

- Feliços els qui ploren: Déu els consolarà.

- Feliços els humils: ells posseiran la terra.

- Feliços els qui tenen fam i set de ser justs: Déu elssaciarà.

- Feliços els compassius: Déu se’n compadirà.

- Feliços els nets de cor: ells veuran Déu.

- Feliços els qui treballen per la pau: Déu elsanomenarà fills seus.

- Feliços els perseguits pel fet de ser justs: d’ells és elRegne de cel.

- Feliços vosaltres quan per causa meva, usinsultaran, us perseguiran i escamparan contravosaltres tota casta de calúmnies. Alegrau-vos-en icelebrau-ho, perquè la vostra recompensa és granen el cel. (Mateu 5:1-12)

188

MANIFEST

En un seminari, celebrat a Ginebra l’any 1995, els representantsde les Comunitats Cristianes Europees elaboraren undocument del qual aquí en trobau un resum (Font: revistaEXODO, núm. 33, pàgines 44-45):

Volem una Església diferent.Volem una Església comunitària idemocràtica:- Una Església que valori realment elscarismes o dons de totes les persones ique actuï més fraternalment.- Una Església que superi la divisió entreclergues i laics.- Una Església que reconegui la igualtat, atots els efectes i en totes lesresponsabilitats sense excepcions, entrehomes i dones.- Una Església que reconegui positivamentla sexualitat.

Volem un Església alliberadora:- Una Església que mostri més interès perla justícia.- Una Església que sigui més pobre iaustera i estigui sempre allunyada de totpoder polític.- Una Església que es comprometi mésamb els marginats i els qui no tenen veu.

189

- Una Església que pugui transmetre unmissatge alegre i alliberador.- Una Església que mostri compromís ambla no-violència i amb la consciènciaecològica.

Volem una Església ecumènica:- Una Església que reconegui el pluralismedins la unitat de la fe, mostrant-se tolerant,imaginativa i creativa.- Una Església que superi la concepcióeurocèntrica, romana i masclista.- Una Església que fomenti les comunitatsmixtes, amb participació de cristiansd’altres Esglésies i també de persones nocreients.---------------------------------------------------------

BIBLIOGRAFIA: Per reflexionar més sobre el tema propòs aquestsllibres:

- BENNÀSSAR, Bartomeu: "Viure a la Intempèrie" (Ed. Claret.Barcelona, 1985).

- GAILLOT, Jacques: "Una Iglesia que no sirve, no sirve paranada" (Sal Terrae. Santander, 1994)

- Gaillot, Jacques: "Lo que yo creo" (Ed. San Pablo. Madrid, 1997).- ROVIRA, Josep: "Una Iglesia Preocupante" (Ed. Kidiqap.

Barcelona, 1995).- UNAMUNO, Miguel de: "La Agonía del Cristianismo" (Ed. Espasa

Calpe. Madrid, 1996).

190

AVE FÈNIXMosaic d’Antioquia - Museu del Louvre, París

Antioquia (Síria), segle V

191

VISIÓ D’ABRAHAM A MAMBRÉBasílica de Santa Maria la Major (mosaic)

Roma, segle V

192

14. Felicitat per a tothom

Totes les persones que vivim en el món - i també les quehi visqueren o hi viuran - sempre coincidim,individualment i col·lectivament, en l’objectiu de lafelicitat. "JO VULL SER FELIÇ" és l’expressió que estroba arreu, a qualsevol cultura o religió. L’ésser humàsempre ha maldat per arribar-hi, encara que difícilment iescasses vegades ho hagi aconseguit. La persona solquedar constantment insatisfeta; quan just ha aconseguitquelcom llargament cobejat ja comença a voler altra cosai mai arriba a calmar plenament el seu desig. Molts mitesi faules ho il·lustren clarament: Prometeu, Sísif, Penèlope,Ícar ...

Tots els mitjans d’informació d’avui: premsa, ràdio,televisió, mitjançant els anuncis comercials i les modesque imposen, ens ofereixen cada dia més productes quepretenen donar-nos comoditat, plaer, felicitat, ... Elsnostres sentits són constantment excitats i novesnecessitats són així creades artificialment. Les categories iels valors fonamentals: harmonia, pau, equitat, tolerància,solidaritat, ... són capgirats segons els interessos dels quimouen els capitals i les finances del món. Mai s’acaba lallista d’oferiments, mai es deixen de fabricar nousproductes, mai es promou una escala de valorsveritablement humana i ecològica. Vivim dins una societatde consum on el principal i únic valor és produir més, perconsumir i per guanyar més diners. Mai ho tindrem tot;sempre hi cap un nou producte, una nova tècnica i unanova necessitat. Sempre hi ha un nou fals déu o "baal" aqui adorar, oferint-li el millor que tenim:

193

el nostre desig, el nostre temps, el nostre treball, lesnostres relacions més íntimes i humanes.

Els mites i les religions sempre han pretès donar unaresposta a la situació d’insatisfacció i de recerca de lafelicitat que ha viscut l’home al llarg de tota la història.Des de sempre l’ésser humà ha perseguit la felicitat idifícilment l’ha trobada. Un exemple clar d’aquestarecerca és el personatge històric de Siddharta Gautama,fundador del budisme i nascut al Nepal l’any 560 aC. Foufill d’un raja o príncep indi. Son pare procurà mantenir-loallunyat de tota experiència de mal i dolor. Es casà i tinguéun fill. Als 29 anys es trobà un dia amb un vell, un malalt,un mort i un asceta i tingué la primera experiència deldolor. Abandonà el palau on vivia, deixant la muller i elfill, i començà una vida de pelegrí errant, a la recerca de lacausa del dolor i del camí de l’alliberament. Durant molttemps visqué dins el més rigorós ascetisme, dedicant-seúnicament a la penitència, la mortificació i la meditació.Un dia comprengué que l’extrema austeritat a la qualsotmetia cos i esperit tampoc l’alliberaria ni li donaria lafelicitat que tan ansiosament seguia cercant. Així, sis anysdesprés d’haver abandonat el palau, esdevingué "Buda"(il·luminat) i decidí predicar una nova doctrina a tota lahumanitat per poder comprendre l’alliberament i atènyerel nirvana, mitjançant la pràctica d’aquestes virtuts:generositat, moralitat, renúncia als vincles humans,saviesa, energia, paciència, veracitat, decisió per ajudartots els éssers, amistat amorosa i ànim serè i just. Budadeia que li calia fer aquestes cinc donacions: donació dela pròpia riquesa, del propi fill, de la pròpia esposa, delpoder reial

194

que havia tingut i, per últim, de la pròpia vida. Aquestadoctrina suposà una profunda revolució espiritual perquèrelativitzava el paper de les divinitats i oferia un nou ipossible camí d’alliberament als homes de tota condiciósocial, sense distinció de castes i sense l’ajuda de caprevelació sobrenatural, basant-se únicament en una èticapurament humana. La profunda doctrina de Buda, estesades de fa molts segles dins gran part d'Àsia i viscuda avuiper molts milions de persones, ha de ser reconeguda irespectada com pertoca. Seguint aquest camí moltshumans han trobat - i segueixen trobant - el sentit de llursvides, juntament amb la plenitud, la joia i la felicitat.

Cal remarcar que la fe cristiana es dirigeix directamentvers l’obtenció de la felicitat completa, ja des d’ara i finsa l’eternitat, per a cada persona i per a tota la humanitat.Això es fa, no tant des d’una pràctica intimista, de negaciódels impulsos i sentiments i prescindint de la divinitat,sinó més bé obrint horitzons amples de comunicació isolidaritat amb tots els humans, recolzant-se sempre en laprotecció d’un Déu Pare, sota el guiatge del seu Fill i ambl’empenta forta i viva del seu Esperit. És l’anunci actual ijoiós d’un ésser immens i proper, etern i jove, ques’autoanomena "T' ESTIM".

El distintiu dels cristians dels primers segles va ser la sevaalegria. Hi ha testimonis que ens diuen que fins i totdavant el turment de la mort cantaven, esperançats s’unienen el darrer moment i mútuament s’enfortien davant lespersecucions. Sabien que qualsevol desfeta era noméstemporal. Ells triomfarien com havia triomfat el seusalvador Jesús. El Ressuscitat era sempre present;

195

com ell havia vençut, ells també vencerien. El seu retornera imminent; tot quedava relativitzat per la gran joia de lavictòria definitiva del Crist sobre tota la humanitat i tota lacreació. El crit d’esperança era aquesta expressió enarameu, llengua materna de Jesús, que ens ha arribat dinsla primera carta als Corintis (16:22): "Marana ta!"(Senyor nostre, veniu).

El missatge de Jesús - i dels llibres sants - és un missatgede bona nova, joia i alliberació; també possible i real perals humans d’ara i d’aquí. Els primers cristians fàcilmentcomprengueren la salvació que Jesús els anunciava idecididament la volgueren seguir.

El missatge de Jesús fou realment una bona nova per atots els qui la reberen de bon grat; d’aquest missatge joiósen tragueren immediatament profit per a ells mateixos;molts es trobaven en necessitats: malalts, pobres,marginats, ... Basta llegir alguns texts de la Bíblia. Elsprimers cristians experimentaren directament la salvacióde Jesús. ¿Qui, avui, si li és donada una solució, davantuna dificultat o un perill, refusa acceptar-la? ¿Qui deixade rebre un regal, un premi, una recompensa, un bé?L’evangeli continua essent, aquí i ara, bona nova per atothom. Si no ho és - o els cristians no deixen que ho sigui- no serveix per a res. La mateixa paraula en grec(evangelion) significa bona nova, missatgefeliç. Els qui creiem en la vida hem d’estar sempre obertsa tot el que significa alegria i novetat. Aquesta esperançaserà la més gran riquesa que puguem tenir. El missatge deJesús, entès correctament, pot ser també rebut com a bonanova pels malalts, vells, infants, marginats, pobres,

196

gent que sofreix, gent que plora, gent no estimada, gentsolitària, gent refusada ... tothom! Serà bo repassarpausadament algunes citacions bíbliques; poden ajudar aentendre millor, i a viure ara i aquí, la gran notícia que ensanuncià Jesús i que és d’evident actualitat: El regne deDéu ha arribat i és entre nosaltres!

COMENTARI BÍBLIC

Ell ha vingut a anunciar la BONA NOVA de la pau: lapau a vosaltres que éreu lluny, i la pau als qui eren aprop. (Efesis 2:17)

L’àngel digué als pastors: "No tingueu por. Us anunciiuna BONA NOVA que portarà a tot el poble una granalegria: avui, a la ciutat de David, us ha nascut elSalvador, el Messies, el Senyor." (Lluc 2:10-11)

Jesús recorria tota la Galilea, ensenyant a lessinagogues, anunciant la bona nova del Regne i curantentre el poble tota malaltia. (Mateu 4:23) Jesús anavaper cada vila i per cada poble predicant i anunciant laBONA NOVA del Regne de Déu. (Lluc 8:1)

Joan, que era a la presó, va saber les obres que feia elMessies i va enviar els seus deixebles a preguntar-li:"Ets tu qui ha de venir, o n'hem d’esperar un altre?"Jesús els respongué: "Anau a anunciar a Joan el quesentiu i veieu: els cecs hi veuen, els coixos caminen, elsleprosos queden purs, els sords hi senten, els mortsressusciten, els pobres reben l’anunci de la BONANOVA." (Mateu 11: 2-5)

197

Jesús se n’anà a Natzaret, on s’havia criat. El dissabte,com tenia per costum, va entrar a la sinagoga i s’aixecàa llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, eldesplegà i va trobar el passatge on hi ha escrit:"L'Esperit del Senyor reposa damunt mi, perquè ellm'ha ungit. M’ha enviat a portar la BONA NOVA alspobres, a proclamar als captius la llibertat, i als cecs elretorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, aproclamar l’any de gràcia del Senyor." Després plegà elvolum, el retornà a l’ajudant de la sinagoga i es vaasseure. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ullsposats en ell. Aleshores començà dient-los: "Avui escompleix aquesta escriptura que acabau d’escoltar."Tothom l’aprovava i es meravellava de les paraulesplenes de gràcia que sortien de la seva boca. (Lluc 4:16-22)

Jesús es va aparèixer als Onze i els digué: "Anau per totel món i anunciau la BONA NOVA de l'evangeli a totala humanitat." (Marc 16:14-15)

Nosaltres venim a anunciar-vos la BONA NOVA queDéu havia promès als nostres pares, i que ara Ell,ressuscitant Jesús, ha complert en bé de nosaltres, elsseus descendents. (Fets dels Apòstols 13: 32-33)

Pere i Joan, després d’haver donat testimoni id’anunciar la paraula del Senyor, se’n van tornar aJerusalem, anunciant la BONA NOVA a molts pobles deSamaria. (Fets dels Apòstols 8:25). Els van cridar i elsprohibiren de proclamar o ensenyar absolutament res ennom de Jesús. Però Pere i Joan van replicar: "Nosaltresno podem deixar d’anunciar el que hem vist i sentit."(Fets 4:18-20)

198

Us vam anunciar l'evangeli no tan sols amb paraules;sinó també amb obres poderoses. (I Tessanolicencs 1:5)Us anunciam allò que hem vist i sentit. Us escrivim totaixò perquè la vostra ALEGRIA sigui completa. (I Joan 1:3-

4) Tot això us dóna una gran ALEGRIA. (I Pere 1:6)

Digué Jesús, la vostra tristesa es convertirà enALEGRIA. El vostre cor s’alegrarà quan us tornaré aveure. (Joan 16: 20 i 22) Jo som amb vosaltres dia rere diafins a la fi del món. (Mateu 28:20)

El Regne de Déu consisteix en la JUSTÍCIA, la PAU i elGOIG de l'Esperit Sant. (Romans 14:17) Els fruits del'Esperit són: amor, goig, pau, paciència, benvolença,bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix.(Gàlates5:22)

Després vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel ila terra d’abans havien desaparegut, i de mar ja no n’hihavia. Llavors vaig veure baixar del cel, venint de Déu,la ciutat santa, la nova Jerusalem, mudada com unanúvia que s’engalana per al seu espòs. I vaig sentir unaveu forta que proclamava des del trono: "Aquest és eltabernacle on Déu habitarà amb els homes. Ells seran elseu poble, i el seu Déu serà "Déu que és amb ells".Eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, I NOEXISTIRÀ MÉS LA MORT, NI DOL, NI CRITS, NISOFRIMENT. Perquè les coses d’abans han passat. I elqui seu al trono va afirmar: "Jo faig que tot sigui nou".I afegí: "Escriu aquestes paraules perquè són veritat idignes de tota confiança." Després em va dir: "Ja s’hancomplert! Jo som l'Alfa i l'Omega, el

199

principi i la fi. Als qui tinguin set, jo els concediré quebeguin a la font de l’aigua de la vida sense pagar res. Elsqui surtin vencedors posseiran tot això en herència. Joseré el seu Déu , i ells seran fills meus." (Apocalipsi 21:1-7).

_________________________________________

BIBLIOGRAFIA:- DE MELLO, Anthony: "El Cant de l'Ocell" ( Ed. Claret. Barcelona,

1985).- DE MELLO, Anthony: "Crida a l'Amor" (Ed. Claret. Barcelona,

1992).- DE MELLO, Anthony: "Uns Moments per a l'Absurd" (Ed. Claret.

Barcelona, 1993).- MITCHELL, Robert Allen: "Buda" (Ed. Planeta deAgostini.

Barcelona, 1995).- NAVARRETE, Rafael: "El Aprendizaje de la Serenidad" (Ed. San

Pablo. Madrid, 1993).- RAMIS, Guillem: "Escolta el Silenci" (Edició privada. Mallorca,

1995).- RUIZ, Serafín: "El Arte de Ser Felices" (Ed. San Pablo. Madrid,

1996).

200

INFANTS A CAMELLMunicipi d’Istambul (mosaic)

Museu d’Istambul, segle V

201

Decàleg de la Felicitat________________________

1.- Jo som feliç, si vull ser-ho. La mevafelicitat depèn de mi. Els altres no en tenenla clau.2.- Jo tinc els meus propis recursos per serfeliç.3.- El fet que alguna cosa no vagi bé noaltera la felicitat.4.- Sempre hi haurà dificultats; superar-lesajuda a ser feliç.5.- Els problemes no tenen sempre solució;he de saber viure amb ells.6.- Hi ha molts camins a la vida; no tothomha d’anar pel mateix camí. No he de perdrela pau quan les coses no surten com vull.7.- Quan una cosa ha sortit malament nosignifica que sempre hi tornarà a sortir. Maihe de dir que no ho provaré més.8.- Puc ésser feliç encara que no tothomm’estimi o apreciï.9.- Per ser feliç no cal separar-se de la gent.Fins i tot trobant-me amb els contraris pucésser feliç.10.- Puc ser feliç malgrat encara tothom noho sigui. Mai no exclouré ningú d’arribar-hi.Tot fent camí donaré sempre la mà .

202

DECÀLEG CRISTIÀ DE LAFELICITAT

___________________________________________

És exactament igual a l'anterior, però afegeix a cada articlela següent motivació:

... perquè Déu se’m revela com a pare imare,

i m’ensenya el camí de la vida enJesucrist,

i em mou amb la força del seu SantEsperit

i vol que participi,conscientment i activament,

en la manifestació del seu Regne,ja present entre els humans:

Regne etern i universal,Regne de veritat i de vida,

Regne de santedat i de gràcia,Regne de justícia, d’amor i de pau.

203

EL BON PASTORCatacumbes de Domitila

Roma, segle III

204

- Annex -

JESÚS DE NATZARET,

PERSONA i PROJECTE

Conferències de José Antonio Pagola.

III Setmana de Fe i Cultura. Pastoral Universitària.

Ca's Jai (Mallorca), 3, 4 i 5 de març de 1997

I. PERFIL DE LA PERSONA DE JESÚS.

1. Introducció. Jesús té sempre una importància capital per al creientcristià, perquè és model decisiu i esperança definitiva de salvació. Elcristià creu en "algú", no en alguna cosa i troba en Jesús la llum que hoil·lumina tot per organitzar la vida. La moral cristiana es fonamentatotalment en Jesús; es tracta de seguir-lo: així es creix en responsabilitat illibertat. Tot queda confiat a Jesús, qui dóna ple sentit a l’existènciahumana. Ell és el camí, la veritat i la vida. Però ¿qui fou Jesús de Natzaret?¿Pot ser ell bona notícia? ¿On és la seva originalitat? ¿Què volgué posar enmarxa Jesús? ¿Es pot creure en el Ressuscitat? Vet aquí el perfil de lapersona de Jesús.

2. Algunes dades històriques. Cap historiador seriós dubta avui del’existència de Jesús. No hi ha suficients fonaments per dubtar de la sevarealitat històrica. De cap manera es pot dir que Jesús sigui un mite o que nohagi existit. Amb total certesa sabem que va néixer abans de l’any 4a.C. i que va morir aproximadament l’any 30 de la nostra era. Eraoriünd de Galilea (no de Betlem). No coneixem absolutament res de laseva personalitat física. La seva llengua materna era l’arameu, coneixial’hebreu i segurament una mica de grec i alguns mots llatins. En el seullenguatge utilitzava freqüentment paràboles. Va ser executat aJerusalem per subversiu i revolucionari. Aquesta és l’aproximació mésreal que podem fer a la figura històrica de Jesús.

3. Jesús, personatge inclassificable. És molt difícil situar Jesús dins lasocietat del seu temps.

205

- No és un sacerdot jueu. És un laic que s’atreveix a criticar el Temple, lainstitució i el sistema d’explotació del pelegrins. No té formació rabínica.Tot el seu discurs i la seva actuació es fonamenta només en aquestaexpressió: "L’amor i la justícia agraden a Déu".- No és un aristòcrata saduceu. No té diners. No té influències ni poder.Romp tots els esquemes dels qui governen.- No és un moralista fariseu. En temps de Jesús hi havia uns 6.000fariseus. Ells eren les persones més observants de la Llei i Jesús s’enfrontasovint a ells. Els fariseus se separaven de la gent, no volien ser com elsaltres, però Jesús es fa amb tothom, sobretot amb males companyies:publicans, prostitutes, pobres, desgraciats, malalts...- No és un revolucionari zelota. No és partidari de la lluita armada per ferarribar el seu poble a una situació millor, però dins el petit grup dels seusíntims hi ha lloc per a Simó, el zelota, i sembla que Judes Iscariot també erazelota.- No és un monjo de Qumram. Segurament els coneixia, ja que JoanBaptista havia sortit d’ells i Jesús contínuament utilitzava els elementsindispensables dels monjos: la pregària i el silenci.- No és un rabí, però coneixia profundament les Escriptures Sagrades iensenyava amb més autoritat que els rabins i mestres de la Llei.- No és un profeta. Els profetes parlaven en nom de Déu; Jesús parla ennom propi. Els profetes respectaven l’ordre establert; Jesús ho capgira tot.Els profetes anunciaven un futur que havia d’arribar; Jesús predica unRegnat de Déu ja present entre les persones. Però ¿qui és realment Jesús?

4. Trets característics de Jesús.

- És un home lliure. És sorprenentment lliure de tot i de tots els qui podenobstaculitzar la seva missió. És lliure enfront de la família. Després deconnectar amb Joan el baptista ja no retorna amb els seus familiars, quecreuen que Jesús s’ha tornat foll i el rebutgen. No dubta a anomenar"satanàs" el seu millor amic Pere, quan aquest posa obstacles al seuprojecte. No és un home culte, però sap discutir amb els escribes. És lliuredavant el poder civil i religiós. No es deixa convèncer ni arrossegar per lesidees revolucionàries de l’època. No es deixa esclavitzar per les tradicions,encara que siguin sagrades.

- Té una obediència radical al Pare. La llibertat de Jesús es fonamenta enl’obediència total a Déu, a qui es dirigeix amb el nom de "abbà".Anomenar Déu "mon pare, mon paret" - amb la confiança i fragilitat d’uninfant petit - és un tret primordial del missatge de Jesús. Fer la voluntat deDéu, el seu pare, constitueix l’eix de la seva vida i n’és el seu aliment.

206

- És un home per als altres. Està obert a qualsevol que el reclami. No téun no per a ningú. Jesús és lliure per estimar: Jesús viu sense llar i no técasa pròpia, no compra un esposa (com era costum social fer-ho), viutotalment per a tots els qui el necessiten.

- Està prop dels més necessitats. Els més pobres i necessitats són els mésescoltats. Els marginats són els seus millors amics: Jesús s’atraca a lesdones, escolta i guareix els malalts, comparteix molt temps amb elsmarginats, defensa els estrangers i els samaritans. Jesús allibera dels mals idóna esperança.

- Fa un servei alliberador. ¿Què dóna Jesús? Jesús no dóna diners, no faric ningú, no dóna poder, ni ciència, ni cultura, ni seguretat. Jesús aporta"soteria" (salvació). Jesús cura, guareix, posa bo... en definitiva fa el bé. Elqui s'atraca a Jesús - sense segones intencions i amb el cor net - sempre ensurt beneficiat.

5. L’enigma de Jesús. Segons els estudis més recents i actuals les quatreanotacions següents procedeixen directament del mateix Jesús i no tant deles primeres comunitats cristianes on s'anaren formant els relats evangèlics.Cal dir que Jesús parlà molt poc de si mateix i molt sobre aquests elements.

- L’autoritat de Jesús davant la Llei o "Torà". Ell es posa part damuntla Llei: "Se us ha dit ... però jo us dic ..." i parla amb total independència iautoritat, sense demanar permís a ningú i només sotmetre’s a l’autoritat delPare que l’ha enviat.

- La concessió del perdó dels pecats. Aquesta atribució reservadaúnicament a Déu, Jesús l’exerceix amb plena llibertat, identificant sovintguarició de mal o malaltia amb alliberació dels pecats. Segons la mentalitatde l’època, qui sofria una privació o un mal era perquè abans s’haviacomportat malament i conseqüentment, amb la malaltia o privació, en rebiael corresponent càstig.

- L’arribada del Regne de Déu. El regnat de Déu és ja present dins elmón i entre les persones. Es tracta de trobar-lo i viure’l plenament. Jesús hoproclama ben clarament. A les persones que se li presenten amb un cor net iuna ment oberta simplement els diu: "Et trobes prop del Regne de Déu"("Regne dels Cels" a l'evangeli de Mateu, qui evita anomenar directamentDéu, segons la tradició dels jueus).

- La invocació de Déu com "abbà. Abbà és un mot arameu que mai haestat traduït i s’ha conservat sempre així. Expressa l’actitud de l'infantó enmans de la seva mare o del seu pare i manifesta el primer balboteig humà,abans del llenguatge organitzat. És la més profunda mostra de confiança i

207

dependència, expressada amb amor; Déu és "mon pare", és "mon paret"!

6. Epíleg. La vida de Jesús fou un interrogant i la seva mort va éssertotalment sorprenent. Històricament Jesús és un enigma que acabà a la creuquan ell morí. Però, si tot hagués acabat a la creu, no hi hauria Crist, niexistirien els cristians. Jesús resulta insuportable i la seva mort a la creuuna tragèdia. Sembla que a la creu també hi moren les pretensions de Jesús:autoritat damunt la Llei, perdó dels pecats, regne de Déu i el "Déu-Abbà".Jesús mor a la creu condemnat per la Llei, sofreix el mal i no se salva, Déusembla absent i se sent el crit d’angoixa de Jesús: "Déu meu, per quèm’has abandonat?". ¿Per què, si tot s’acabà a la creu, avui vint seglesdesprés, se segueix parlant de Jesús?

La història diu que després de la mort de Jesús, hi hagué un grup depersones que afirmaren clarament que Jesús no havia acabat a la creu,que havia ressuscitat i que era viu. Digueren que Jesús de Natzaret era elmessies, l'enviat de Déu per respondre a les necessitats de la humanitat il’anomenaren amb el nom grec de messies: Crist. Segons el quart evangeli,Déu és un misteri, però quan Déu s’ha volgut manifestar, s'ha mostrat iexplicat en aquest home que és Jesús. Pau de Tars diu que en Jesús, Déuestava reconciliant el món amb si mateix. Mateu anomena Jesús "Déu ambnosaltres", Emmanuel. Passats els anys Jesús de Natzaret serà reconegutamb el títol de Senyor, que és el mateix nom de Déu a la versió dels Setantadins la Bíblia hebrea traduïda al grec.

A l'inici Jesús és conegut primer com a home, després com a mitjancer isalvador i finalment com a fill de Déu. La filiació divina primerament seràentesa com la qualitat que té l’origen en Déu; al final serà admesa la plenafiliació divina de Jesús, segons la fe dels cristians. Hem de saber recercardins els Evangelis, els quals foren escrits entre 40 i 70 anys després deJesús. No presenten la biografia de Jesús, sinó que són el fruit de la reflexióde les primeres generacions de cristians entorn de la figura del mestre,Jesús de Natzaret, salvador i fill de Déu, Jesucrist el Senyor.

208

II. L’ORIGINALITAT DE JESÚS.

1. Introducció. Sovint Jesús és conegut parcialment, a trossos, però d'ellen manca una visió de conjunt i una síntesi ben feta. ¿Quina ésl’alternativa que donà Jesús? ¿Què volgué instaurar? Amb Jesús enstrobam davant l’experiència d’un Déu amic i salvador al mateix temps.Vegem quina fou l’originalitat de Jesús de Natzaret.

2. Contrast entre el Baptista i Jesús:

L’orientació del Baptista es concentra en l’anunci d’un judici terrible.Així s’expressa tot el seu missatge: "La destral ja està posada a l’arrel delsarbres; ningú se n’alliberarà, només cal fer penitència per fugir de la irade Déu!" Tota la vida de Joan Baptista és destinada a fer penitència i tot elseu esforç va encaminat a promoure un ritus de penitència que és elbaptisme. Joan, però, no cura els mals ni perdona els pecats, com faràJesús. El Baptista només enfronta la gent al judici sever de Déu i represental’espera i la preparació d’aquest judici.

L’orientació de Jesús va en un altre sentit radicalment diferent. Jesúsanuncia l’arribada del Regne de Déu; diu clarament que Déu és pare, quevol celebrar una gran festa amb tots, inclosos els pecadors, els pagans, elsmarginats, els pobres. Aquest Déu pare és l' "abbà" (mon pare, mon paret!)que es consumeix d’amor per tots els humans. Jesús parla amb moltesparàboles d’aquest Pare que estima tant els homes i les dones. Jesús no viual desert com vivia el Baptista. Jesús s'atraca al sofriment humà de maneradiferent; ell vol introduir la bona nova del Regne de Déu posant salut, amori pau. Molts cristians no han conegut aquest Jesús i es queden només ambla religió predicada pel Baptista.

3. El nucli de l’alternativa de Jesús.El Regne de Déu fou la causa a la qual es dedicà plenament Jesús. Talvolta avui la paraula "Regne" no signifiqui gaire; a molts no els diu res. Arabé, és primordial la seva comprensió. Si no s’entén correctament el Regne,no s’entén res de l’obra i missió de Jesús. Així proclamava ell la bonanova de Déu: "El Regne de Déu és a prop; convertiu-vos!" (Marc 1: 14-15).

209

Moltes conseqüències en surten d’això:

a) Per entendre el projecte de Jesús cal entendre bé què és el Regne de Déu.No sempre es fa així. Regnat de Déu segurament ens pot dir més que"Regne de Déu".

b) Jesús no es predica a si mateix. Ell no s’anomena ni senyor, ni messies,ni salvador.

Tots aquests títols li arribaran més tard, fruit d’una reflexió cristianaposterior. El quart evangeli n’és un exemple tardà, escrit setanta anysdesprés de succeir els fets. Jesús mai parla d'ell mateix; ell s’entregatotalment al Regne de Déu. Els seguidors de Jesús també avui - si volencreure, esperar, lluitar i estimar com ho va fer el Mestre - cal que entenguinigualment com ell, el què el Regne de Déu significa.

c) Jesús no va ser un teòleg. Ell no expressa una doctrina sobre Déu, niparla directament de l'Omnipotent, però actua perquè Déu entri en la vidade la gent i treballa perquè sigui realment viscut el Regnat de Déu. "Primercercau el Regne de Déu i la seva justícia i tota la resta us serà donada comafegitó" (Mateu 6, 33).

d) Jesús presenta quelcom nou i bo; ell anuncia una cosa novella i òptima.Això fou molt atractiu a la gent del seu temps. ¿El missatge de Jesús potésser avui encara una bona nova? ¿Pot representar quelcom nou per alsnostres dies?

4. El començament de quelcom nou.

El Regne de Déu està en marxa i avança cada dia. No és ni un espai ni unàmbit com, per exemple, ho podrien ésser l'Imperi Romà o el regne del bé idel mal. No és així, perquè Jesús parla del Regne en un sentit dinàmic. Estracta del regnat o del senyoriu de Déu ja que, quan Ell agafa la vida de lapersona humana, és Ell mateix qui actua i no hi ha res a témer. Déu éspresent i s’està obrint camí. Ell treballa dins la història humana; realmentquelcom està en marxa.

La vida està canviant. Quan Déu entra dins la vida, immediatament lescoses comencen a canviar. El Regne de Déu no creix on no hi ha res quecanviï. I Jesús comença a explicar aquest Regne, sobretot mitjançant lesparàboles, agafades de la vida, però no procedents del món religióstradicional. Jesús no pensa en instaurar una nova religió. El sembrador quesurt a sembrar, la llavor que creix, el gra de mostassa, són paràboles i entotes elles s’expressa el creixement de la vida que sempre donarà fruit.Jesús mai parla de l'hivern. Sempre parla de la primavera. Déu cerca lareanimació de la vida. Tot és una gran paràbola, i Déu constantment és a lavida, per mantenir-la i fer-la créixer.

210

És quelcom que succeeix ja ara i consisteix en viure la vida com laprimavera d’una nova creació que s’està realitzant aquí i ara. Quan Jesúsparla del Regne de Déu no pensa en quelcom per al més enllà o per a l’altravida. El Regne de Déu és per l'ara i l'aquí d'aquesta vida. La plenitud seràdonada al final, a la glòria del cel. Quan el cristià prega, en el parenostre,no demana anar al cel, sinó que arribi als homes el Regne de Déu: "Vinguia nosaltres el vostre Regne". Que es faci realitat - diu - i que s’imposi jades d’ara la justícia i l’amor de Déu. Aquesta vida no és per fer mèrits i perentrar després un dia en el Regne dels Cels. (L’evangelista Mateu emprasempre "Cels" al lloc de "Déu", per respectar el costum jueu de noanomenar mai aquest sagrat nom). El que interessa és entrar ara en aquestRegne. Viure la vida ha de consistir, doncs, en acollir de forma pràctica iefectiva la justícia i l’amor. Així els humans ja poden entrar en el Regne deDéu!

5. Déu és bona notícia.

El Regnat d’un Pare. El Regne de Déu és bona nova. Déu és el millor pera l'home. Ell només vol el bé i la felicitat de la humanitat. Es tracta delregnat d’un pare, que és anomenat "abbà" per Jesús. El destí últim del’ésser humà es troba en aquest pare que estima tant, no en el jutge amb unadestral anunciat pel Baptista. Però Déu només pot regnar entre els homes,si entre ells hi regna la fraternitat. Acull realment el Regne de Déu quirealment practica la fraternitat, la convivència pacífica, la justícia, l'amor.Solament d'aquesta manera pot regnar el Pare, i és bo que ho faci.

L'impuls de la curació és una altra característica de la bona novaanunciada per Jesús. Així com Joan Baptista tenia el ritual del baptisme pera la seva missió, així Jesús té el ritus de la curació dels malalts com a partessencial del seu missatge. Diu Jesús: "Si jo trec els dimonis pel poder del'Esperit de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu" (Mateu12:28). Quan Joan envia els seus deixebles a demanar-li si és ell qui ha devenir o bé si n’han d’esperar un altre, de Messies, Jesús simplement lirespon: "Anau a anunciar a Joan el que sentiu i veieu: els cecs hi veuen, elscoixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els mortsressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova. I feliç qui no emrebutjarà" (Mateu 11:4-6). Aquí hi ha la clau per comprendre bé Jesús i elseu missatge, perquè Jesús es posa on la vida està rompuda o clivellada pelmal. I això mateix mana que facin els seus seguidors. "Pel camí predicaudient: El Regne del Cel és a prop. Curau malats, ressuscitau morts,purificau leprosos, traieu dimonis; de franc ho heu rebut, donau-ho tambéde franc" (Mateu 10: 7-8). On hi ha present el Regne de Déu, hi ha tambégests alliberadors. On hi ha alliberació hi ha

211

també l'Església de Jesucrist. Déu és acollit quan es cura la vida i quan eslluita per a una humanitat millor. Per trobar-se dins aquest Regne de Déucal - també avui - comprometre’s en el procés de curació, de guarició, desalvar la vida, sigui en la forma que sigui.

I hi ha perdó. Jesús viu unit als pecadors. Sempre està disposat a celebraruna gran festa amb ells. És amic de tots, estima els marginats, menja ambels injusts, acull les dones, ... perquè tot això un dia succeirà, realment ipúblicament, amb tots els rebutjats i maleïts. Això és un escàndol. Déudóna gratis el perdó. Déu acull tots els pecadors. "Aquest home acull elspecadors i menja amb ells" (Lluc 15:2). Per això Jesús és agrament criticat,però sovint repeteix que publicans i prostitutes arribaran primer al Regnede Déu. Amb moltes paràboles explica el perdó de Déu: l’ovella perduda,la dracma extraviada, el fill escàpol, ... Déu sempre s’ofereix per al perdó ila gràcia, perquè el Regne de Déu és l’alegria definitiva. El que s’anuncia atothom és el perdó infinit, increïble i insondable de Déu. "Avui ha entrat lasalvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham. ElFill de l’home ha vingut a cercar i salvar allò que s’havia perdut" (Lluc19: 9-10).

6. Bona notícia per als pobres. El Regne de Déu és la bona nova per alspobres, els marginats i els últims de la societat. Déu s’ha anat revelant així."Tu ets el Déu dels humils, l’auxili dels flacs, el defensor dels dèbils, elprotector dels rebutjats, el salvador de tots els qui han perdut totaesperança" (Judit 9:11). És per això que Jesús es dirigeix primer als pobresi petits. "L'Esperit del Senyor reposa damunt mi, perquè ell m’ha ungit.M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius lallibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, aproclamar l’any de gràcia del Senyor. Avui es compleix aquesta escripturaque acabau d’escoltar" (Lluc 4: 18-19 i 21). Jesús principalment vol ajudarels pobres, els indefensos, les víctimes de l’opressió i de la injustícia, elsqui no poden defensar-se, els qui són poc o gens importants, els qui esqueden despenjats de la societat, els marginats, els no-res ... ¿No hi cabentambé els rics? ¿No estima Déu per igual tots els humans? ¿Per què,doncs, aquesta preferència per als pobres?

El caràcter privilegiat dels pobres és indiscutible en el pla de Déu sobreels humans i és una altra característica del missatge de Jesús. No és que lapobresa tingui un valor per ella mateixa. Generalment els pobres noaccepten la seva situació i volen ser rics. El privilegi de la pobresasimplement és aquest: els qui la sofreixen són dèbils, estan abandonats, nopoden defensar-se. Déu no pot realment regnar en el seu Regne si no hi

212

ha justícia entre els humans. Els pobres es troben amb necessitat urgent dejustícia i d'amor. El privilegi procedeix del simple fet de ser pobre.

La nova justícia. Si Déu regna ja no hi haurà injustícia i mai els ricsdominaran sobre els dèbils. No hi haurà en el món l’opressió de les armes,del poder o dels diners. Cal dir ben clar que Jesús no dóna o promet unsbeneficis materials als pobres, però els aporta una nova dignitat davant lavida i la seva mala situació. Jesús posa la humanitat en una nova direcció afavor dels "despenjats" i marginats de la societat, i al mateix temps dóna elnou impuls de la solidaritat i de l'amor. Recordem que aquesta és també lamissió de l'Església. El Regne de Déu es fa palesament més present on hiha els pobres i maltractats. Precisament la gent poc important dins lasocietat és el signe més evident de la presència actuant del regne de Déu enel món.

7. El manament de l'amor.

L’obediència al Pare és una constant en la vida de Jesús. Ell critica la lleiquan s’interposa entre l'home i Déu. La paràbola del fariseu i del publicàn’és un exemple. El fariseu compleix la llei, no és pecador com els homesque té al costat, és piadós, però és incapaç d’estimar el publicà, elmenysprea, en ell regna la llei, però no hi regna Déu. Pot trobar-se unareligió perfecta i ben practicada que no dugui al Regne de Déu. En laparàbola del fill pròdig, el fill major obeeix sempre el seu pare, però no sapacollir i perdonar com pertoca. Aquest fill no segueix el desig del seu pare iesdevé una persona deshumanitzada que no entra en la gran festa del perdó."Si no sou més justs que els mestres de la Llei i els fariseus no entrareu alRegne del cel" (Mateu 5: 20). Perquè no basta complir la llei; cal entrardins la dinàmica del Regne de Déu.

L’únic manament que deixa Jesús és el de l'amor. Posa la persona humanadavant un pare. Tot queda reduït al manament de l'amor. Quedaperllongada aquella norma jueva del llibre del Deuteronomi (6: 4):"Escolta, Israel, el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'Únic. Estima elSenyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces."Tota persona - o Església - que no viu de l'amor, no pot entrar en el Regnatde Déu. En realitat l'amor no és un manament o una llei, perquè neixdirectament dins l’ésser humà quan aquest entra en el Regne de Déu;llavors el germà proïsme és qui agafa el lloc de la Llei. La paràbola mésrevolucionària que tenim és la del bon samarità, on clarament s’indica quiés el proïsme. Aquí Jesús adopta una postura nova i capgiradora de l’ordreestablert. Ens presenta un home caigut, sense raça i sense nom. Davant ellhi passa el poder i la religió, sense ajudar-lo. El sacerdot i el levita elveieren i fent una volta passaren de llarg. El samarità el veié, va tenir

213

compassió i va fer per al caigut tot el que va poder. No es tracta de saberqui és el meu proïsme, sinó que jo em faci proïsme seu. En això esdistingeix clarament qui és cristià de veritat.

El discurs de les benaurances entra plenament dins la dinàmica del Regnede Déu. Amb elles es pot arribar a la perfecta felicitat. Vegem-ne algunstrets. Els pobres són els primers destinataris del Regne de Déu. Es demanala convivència pacífica. Es valora el desig dels qui esperen una novasocietat. S’enalteix els qui no estan satisfets del sistema viscut i cerquenuna nova justícia. Es lloa els qui no demanen quines són llurs obligacions ivolen col·laborar millor en la construcció d’una nova convivència. Sónd’admirar els nets de cor i els qui saben escoltar. Cal seguir els quitreballen per la pau, el diàleg i la reconciliació. Seran els més distingits elsperseguits a causa de la justícia humana. La Bona Nova es converteix enjoia i felicitat per a tots.

8. Epíleg. Més que entendre molts conceptes o adquirir noves idees estracta de captar bé el missatge de Jesús. Cal treballar sabent que tot està enmans d’un Déu que ens estima. Tant ens estima que no ens ho podemimaginar. Jesús anuncia que Déu és "l'abbà" (el pare, el mon paret estimat);per això pot anunciar actual la presència del Regne de Déu. Cal treballarsabent que tot està en mans del Pare. Déu va fent la seva obra. Seguint laparàbola de Jesús, surt el sembrador a sembrar. Bona part del gra cauenmig del camí o se’l mengen els ocells, però això no és obstacle: Déusegueix sembrant ... Avui ens calen persones que continuïn l’obra de Jesús,que facin que els cecs hi vegin, que els sords hi sentin, que els coixoscaminin, ... que obrin nous camins d’alliberació. La gran sort és que hi haDéu. Ell és el millor que existeix per a nosaltres els humans, encara que avegades no ens ho creguem.

214

III. LA FE EN JESUCRIST RESSUSCITAT.

l. Introducció. La creu i la resurrecció.Només a la creu podem conèixer plenament el projecte de Jesús i com esmostra la misericòrdia de Déu. Jesús no és perdonat i mor. Ell havia posatel Regne de Déu per damunt la Llei, però morint a la creu perd tota raó i laLlei demostra ésser més forta que el missatge de Jesús. L'home de Natzarethavia invocat Déu com a "abbà", però ara se sent abandonat sobre elpatíbul. ¿On és Déu? O bé Déu no existeix, o bé no és el pare de Jesús. A lacreu sembla acabar tot el seu projecte. Jesús ha estat un home equivocat.Els apòstols veuen refusat tot el missatge que Jesús ha predicat.Només Déu podia confirmar el valor del que digué Jesús. Pocs dies desprésde morir Jesús a la creu, un grup de persones diu una cosa inaudita: "Jesúsha ressuscitat!". Cal que els cristians recordin que només la resurrecció deJesús dóna fonament a la fe cristiana. ... I si Crist no ha ressuscitat, lanostra predicació és buida, i buida és també la vostra fe. (I Corintis 15,14). Què va poder passar perquè un col·lectiu de gent començàs a parlar deJesús ressuscitat immediatament després de la seva mort? Què significa,doncs, la resurrecció?

2. Algunes precisions sobre la resurrecció de Jesús.- Negativament, la resurrecció de Jesús no és un retorn a la seva vidaanterior. Cap dels vivents tenim experiència de la mort; només els qui hanmort en tenen. Per tant tampoc no sabem res de l’altra vida. Per definir laresurrecció cal saber què passa després de la mort. A la Bíblia ressuscitarapareix també amb aquests noms: aixecar del son, despertar, exaltar. Laresurrecció no és un retorn a la vida anterior terrestre, per tornar després amorir. No es tracta d’una revivificació, com li passà a Llàtzer, ressuscitat aBetània. Jesús, quan ressuscita, no retorna a aquesta vida, sinó queentra en la vida de Déu. Quan els apòstols arriben a la tomba, trobenplegades les mortalles, però Jesús ja no hi és. Jesús surt lliure, sensemortalles; Llàtzer, però, sortí lligat del sepulcre. Mai es dirà que Jesúsretornà a la vida; el que s’afirmarà serà que ell ha estat exaltat i que viu pera Déu. Sabem que Crist, un cop ressuscitat d'entre els morts, ja no mormés, la mort ja no té cap domini damunt ell. Quan ell morí, morí al pecatuna vegada per sempre, però ara que viu, viu per a Déu. (Romans 6: 9-10).

- La resurrecció de Jesús no és la supervivència de la seva ànimaimmortal. Jesús ressuscitat és una persona completa, concreta, viva,alliberada de la mort i que ha obtingut la plenitud de la vida.

- La resurrecció de Jesús no és una operació biològica. No és la unió del’ànima i del cos per no tornar a morir mai més. Aquesta concepció

215

dual de la persona no era imaginable en temps dels apòstols. Quan moriauna persona tot el seu ésser deixava d’existir. A la resurrecció Déu "aixeca" el mort a la vida.

- La resurrecció de Jesús no és una permanència en el record delsdeixebles. Segons Bultmann, un crític teòleg, "Jesús ressuscità en la fe delsseus deixebles". Ara bé, la resurrecció va succeir en Jesús, no en elscreients. És el mort Jesús qui ha estat ressuscitat.

- Positivament, la resurrecció de Jesús és la intervenció de Déu. Lesprimeres comunitats cristianes diuen que Jesús ha estat ressuscitat per Déu,qui l’introdueix a la vida indestructible. Jesús mor, però troba un Déualliberador, qui el fa passar a la seva mateixa vida divina. Aquestesafirmacions sobrepassen les capacitats humanes; per tant, la resurrecció noés un fet històric, perquè no és un fet que pugui ésser comprovat, però és unfet real per als creients. Per als cristians és el fet més real de tots i és el queaguanta tota la història. Cal dir que sovint creiem en realitats que desbordenallò mateix que és comprovable i empíric. Per altra banda també és un fethistòric indiscutible la mort de Jesús, però la finalitat d'aquesta mort, és adir, la redempció dels humans, no és un fet històric, encara que també siguiun fet real per als creients cristians. El fet de la tomba buida és un altre fethistòric.

Pau de Tars diu que Jesús ha estat ressuscitat per la força de Déu quel’allibera, que pot ésser anomenat "Kirios" (Senyor), nom de Déu per alsjueus hel·lènics. Segueix dient que Jesús fou ressuscitat per la "doxa"(glòria) de Déu, és a dir, per la força creadora i poderosa de Déu. Crist haestat ressuscitat pel "pneuma" (esperit) de Déu, que "bufa" (actua) en elmort: el ressuscitat té un cos espiritual, ple de l’alè creador de Déu. Aquestserà el camí dels cristians per avançar en la fe, fins arribar a confessar queen Jesucrist s’hi troba Déu, i que Jesucrist és Déu.

3. L’experiència dels primers deixebles.

- No hi ha experiència del fet de la resurrecció. ¿Què passa a laresurrecció de Jesús? No hi ha cap testimoni directe d’aquest fet. Només espot acceptar per la fe. Els experts en la Bíblia o exegetes diuen que elsdeixebles comproven la mort de Jesús i, després, viuen unes experiènciesque els fan donar testimoni d’un fet viscut per ells: el crucificat se’ls hapresentat viu. Sovint no són creguts. ¿Què ha pogut passar perquè hi hagitantes persones que donen un mateix testimoni que sembla fantàstic.

- És una experiència difícil de formular. Els primers cristians troben lasolució en la mateixa fe dels jueus que afirma la resurrecció final de tots els

216

justos. (No ho creien així el grup dels saduceus, governants en temps deJesús.) Per tant, Jesucrist ha sorgit dels morts; ell és el primogènit de totsels difunts. Lògicament els primers cristians deduïren que, a exemple deJesucrist, ells immediatament també el seguirien en la resurrecció i que,per tant, la fi del temps era molt propera. Millor és reconèixer lesintervencions personals de Jesús ressuscitat entre els seus deixebles com aexperiències, més que com a aparicions, perquè cap seguidor de Jesús haestat present a la seva resurrecció, però hi ha greus dificultats per expressari comunicar allò que intensament s’ha viscut de forma molt real: "Jesús ésviu!" Diuen que Jesús és el d’abans, però sovint no el reconeixen quan se’lsapareix i no el poden retenir quan se’n vol anar. En totes aquestesexperiències de la resurrecció sempre és utilitzat un llenguatge molt sobri iplaner.

- És una experiència compartida. Són diverses les circumstàncies inombroses les persones que tenen l’experiència de trobar el Ressuscitat.Revisen la seva vivència i comparteixen el que ha dit i fet Jesús. Viuen itrameten una alegria immensa.

- El crucificat "es deixa veure". Amb aquesta expressió s’expressal’experiència de la resurrecció de Jesús. Quan una persona mor ésamagada, però el Ressuscitat surt del misteri de la mort i es deixa veure.Sempre ell té la iniciativa d’aquest deixar-se veure: ell troba els seus amics,no al revés.

- És una trobada que afecta totalment. ¿Es tracta de visions externes ointernes? ¿Són imaginacions? El que és clar és que ens parlen del món deDéu. Per a Pau l’aparició fou una gràcia, un regal (jaris). El Crist el vaagafar i així descobrí la força de la seva resurrecció. Els relats evangèlics,escrits 30 o 40 anys després dels fets que presenten, expressen de formanarrativa el que ja creien els cristians. Quan Jesús es fa present saluda idóna la pau. A Emmaús l’experiència és il·luminadora. A altres trobadesJesús envia els seus a continuar la seva obra. Cada evangelista té unamanera pròpia de presentar Jesús ressuscitat, però cap descriu com fouexactament la seva resurrecció.

- És la revelació del "misteri" del Crist. La resurrecció és eldescobriment (apocalipsi, revelació) de Jesucrist. Déu ha ressuscitat elcrucificat, el condemnat, el maleït, el qui havia quedat completamentanorreat i sense cap raó. Déu està clarament compromès en aquesta causa is’identifica plenament amb Jesús.

- És un esdeveniment transformador. La resurrecció és un esdevenimentque transforma radicalment la vida dels deixebles, els quals ja no podiencreure en el Regne de Déu, anunciat per Jesús. Anaven perduts, perquèhavien esperat la instauració d’un Regne de caire polític i

217

temporal. Després, sense Jesús, comencen a creure de veritat. Eren covardsi porucs, malgrat això després, sense Jesús, són capaços d’exposar la pròpiavida. Aquests homes i aquestes dones, observants de la Llei com a bonsjueus, es veuen atrets a seguir un condemnat per la religió oficial d'Israel.

- És una crida a la missió. Aquests homes i aquestes dones que troben elRessuscitat se senten cridats a comunicar als altres el que ells i ellesdirectament han viscut: Maria Magdalena, els d'Emmaús, Pere, Tomàs, ...no poden callar la seva experiència i l’han de proclamar als quatre vents.Anau per tot el món i anunciau la bona nova de l'evangeli a tota lahumanitat. Ells se n’anaren a predicar per tot arreu. El Senyor hicooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els signesprodigiosos que l’acompanyaven. (Marc 16: 15 i 20).

4. Significat de la resurrecció per a la fe en Jesucrist.

- Legitimació de la vida i del missatge de Jesús. Una vegada elsdeixebles creuen en Jesús ressuscitat tot canvia. Déu desautoritza tots elsqui han refusat Jesús. La resurrecció de Jesús es converteix en l’eix de lespredicacions del missatge cristià. Déu, decididament, es mostra del costatde Jesús i neix una nova fe: Jesús n’és el camí, la veritat i la vida.

- El reconeixement de Jesús com a Messies i Fill de Déu. Cal respondreuna qüestió inicial davant la vida desconcertant de Jesús. ¿Qui era aquestJesús, la vida del qual ha acabat no en la mort, sinó en la resurrecció? Paude Tars diu que Déu sempre és misteri i salva el seu poble Israel,precisament per Jesús, que és el messies que reconcilia el món amb Déu.Afegeix també que en Jesucrist resideix corporalment la plenitud de ladivinitat, Déu és present en la vida de Jesús i s’hi troba de la manera méspropera, és l'Emmanuel: “El-Déu-amb-nosaltres”. L’evangelista Joan diràque Jesús és la Paraula de Déu feta carn. Tot l’esforç del cristianismeprimitiu serà trobar el llenguatge adequat per expressar clarament que enJesús trobam Déu i que Déu s’identifica amb les seves creatures.

- El valor salvador de la creu. ¿Per què Déu va permetre la mort de Jesús?Cal explicar que aquesta mort no fou un accident ni una injustícia. Déus’identifica amb Jesús, qui a la creu fa la suprema entrega al Pare: Déu hireconcilia tot el món amb ell.

- La presència del Ressuscitat. L’experiència de la primera comunitatcristiana és sentir Jesús a prop. On n’hi ha dos o tres de reunits en el meunom, jo som allà enmig d’ells. (Mateu 18: 20). També es dóna l’experiènciade l’evangelització, anunciant el Regne, perquè Jesús hi és present. Qui usescolta a vosaltres, m’escolta a mi. Qui no fa cas de vosaltres, no fa cas demi, i qui no fa cas de mi, no fa cas del qui m'ha

218

enviat. (Lluc 10. 16-17). Jesús es manifesta en l’experiència del sopar. Feuaixò que és el meu memorial. (I Corintis 11: 24). Ell igualment es fapresent entre els petits i els pobres. Tot allò que fèieu a un d’aquestsgermans meus més petits, a mi m’ho fèieu. (Mateu 25: 40).

- El retorn del Ressuscitat. Jesús duu la vida; és el capdavanter, és elprimer que ha arribat a la vida plena i definitiva. I Déu també ressuscitaràels qui segueixen Jesús. L’expressió "Vingui el regne de Déu" queda aracompresa dins d’esperançada exclamació i nova pregària: "Marana ta!"("Senyor nostre, veniu.": I Corintis 16:22)

5. La millor notícia. La millor nova que els humans podem rebre ésaquesta: Déu està en Jesús, Déu no pot defraudar, Déu no pot suportar quela mort domini el món. L’ultima paraula la té Déu-ressuscitador. Tots lespersones que lluiten per ser més humanes i per fer un món més just ihabitable, certament, trobaran Déu. Jo som la resurrecció i la vida. Quicreu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, nomorirà mai més. ¿Creus això? (Joan 11:25-26).

6. Epíleg.

- L’ascensió o exaltació de Jesús. L’ascensió és un caire diferent de lamateixa resurrecció. És una altra forma d’expressar l’experiència pasqual.Els creients en Jesús —i també tota la humanitat— co-ressuscitaran i seranco-exaltats amb ell.

- La humanitat en Jesús. Jesús fou un home complet, amb tot el que aixòsuposa. Ara bé, la humanitat de Jesús corresponia a la mentalitat i culturadel seu temps i ambient. Només s’ha d’excloure en ell el pecat (queconsisteix en preferir-se i estimar-se a si mateix més que a Déu) i tot el quefos incompatible o contradictori amb la seva missió alliberadora (ferpresent el Regne de Déu).

- La divinitat en Jesús. Jesús tingué consciència plena de la seva divinitatnomés després de la resurrecció. Això suposa que durant la vida la sevaconsciència humana anà progressant. La fe cristiana proclama aquestadoble veritat: Jesús és home vertader i Déu vertader. Jesucrist és Déu, peròparticipa plenament de la vida humana. La conseqüència de tot això és queel cristianisme és l'única religió que afirma rotundament que Déu haparticipat plenament de la causa humana, amb totes les sevesconseqüències.

- L’experiència personal. Els deixebles d'Emmaús van sense esperança.Tenen tots els elements indispensables per creure: les promeses de l'AnticTestament i el testimoni dels qui ja han trobat Jesús ressuscitat. Els mancal’experiència personal; sense ella no poden creure en la victòria de la bona

219

nova. Fan camí i no només parlen de Jesús, també es deixen acompanyarper ell, encara que sense adonar-se'n. Això sí, senten que el seu cors’inflamava mentre Jesús els parlava pel camí. En la recerca de Jesús, sialgú ha sentit bategar el cor significa que ja es troba en el vertader camí.No cal esperar miracles; ja n’ha obtingut un de meravellós, que és un signeprodigiós: el Ressuscitat segueix el mateix camí que els humans. Llavorsve l’experiència del sopar: Jesús és el qui alimenta. I va entrar per quedar-se amb ells. Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué labenedicció, el partí i els el donava. Llavors se’ls obriren els ulls i el vanreconèixer, però ell desaparegué de davant ells. (Lluc 24: 29-31). I els doshomes d'Emmaús, tot i ser de nit, retornen a Jerusalem. Allà van trobarreunits els Onze i els qui eren amb ells, que els van dir: "Realment elSenyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó!" També ells contaven el quehavia passat pel camí i com l’havien reconegut quan partia el pa. (Lluc 24:33-35).

Això és l'Església, perquè l'Església de Jesucrist només renaixerà iprogressarà si hi ha comunitats de creients que viuen experiències de fe i seles comuniquen fraternalment.

220

Bibliografia consultada(Els llibres més recomanats estan subratllats)

1. ALLMEN (JEAN-JACQUES VON): Vocabulaire Biblique. Ed.Delachaux & Niestlé. Neuchâtel, 1956.

2. ALTANER (BERTHOLD): Patrologia. Ed. Espasa-Calpe. Madrid,1956.

3. BENNÀSSAR (BARTOMEU): Proclamar al Resucitado y seguiral Crucificado. Ed. Sígueme. Salamanca, 1993.

4. BOFF (LEONARDO): Jesucrist llibertador. Ed. Claret. Barcelona,1975.

5. BONHOEFFER (DIETRICH): ¿Quién es y quién fue Jesucristo?Ed. Ariel. Barcelona, 1971.

6. BOURGUET (PIERRE DU): La Pittura Cristiana Primitiva.Mondadori Editore. Amsterdam, 1965.

7. BROX (NORBERT): Historia de la Iglesia Primitiva. Ed. Herder.Barcelona, 1986.

8. BUSTO SAIZ (JOSE-RAMON): Cristología para empezar. Ed. SalTerrae. Santander, 1991.

9. CATECISME HOLANDÈS: Nou Catecisme per a Adults. Ed.Herder. Barcelona, 1969.

10.CLARK KEE (HOWARD): Medicina, Milagro y Magia en tiemposdel Nuevo Testamento. Ed. El Almendro. Córdoba, 1992.

11.COFFY (ROBERT): Dieu des Athées: Marx, Sartre, Camus. Ed.Gamma. Paris, 1963.

12.DESCHNER (KARLHEINZ): Historia Criminal del Cristianismo.Ed. Martínez Roca. Barcelona, 1990.

13.DESCHNER (KARLHEINZ): Historia Sexual del Cristianismo.Ed. Yalde. Zaragoza, 1993.

14.DRANE (JOHN): Jesús. Ed. Verbo Divino. Estella, 1989.15.DRANE (JOHN): La Vida de la Primitiva Iglesia. Ed. Verbo

Divino. Estella (Navarra), 1992.16.EXODO, número 33: Iglesia 2001. Centro Evangelio y Liberación.

Madrid, 1996.17.FOCUS, Núm. 14: Der Verfälschte Jesus. Alemanya, 29 Març 1997.18.FRAIJÓ (MANUEL): El Futuro del Cristianismo. Ed. SM. Madrid,

1996.19.FRESCO (M): Histoire des Israélites. Ed. Fresco. Paris, 1948.20.HAAG-BORN-DE AUSEJO: Diccionario de la Biblia. Ed. Herder.

Barcelona, 1964.

221

21.HROMADKA (JOSEF): Evangelio para los Ateos. Ed. ZYX.Madrid, 1968.

22.JAUBERT (ANNIE): Les Premiers Chrétiens. Ed. du Seuil. Paris,1967.

23.JENNY (H): L'Anunci de l'Evangeli pels Camins del Món. Ed.Estela. Barcelona, 1964.

24.KÜNG (HANS): Lo que debe permanecer en la Iglesia. Ed.Herder. Barcelona, 1975.

25.KÜNG (HANS): Mantener la Esperanza. Escritos para la Reformade la Iglesia. Ed. Trotta. Madrid, 1993.

26.KÜNG (HANS): Credo. Ed. Trotta. Madrid, 1994.27.KÜNG (HANS): El Cristianismo: Esencia e Historia. Ed. Trotta.

Madrid, 1997.28.LÉON-DUFOUR (X): Vocabulaire de Théologie Biblique. Ed. du

Cerf. Paris, 1962.29.LÉON-DUFOUR (X): Los Evangelios y la Historia de Jesús. Ed.

Estela. Barcelona, 1966.30.LLORCA (BERNARDINO): Manual de Historia Eclesiástica. Ed.

Labor. Barcelona, 1955.31.LLORCA (BERNARDINO): Historia de la Iglesia Católica I: Edad

Antigua. Ed. B.A.C. Madrid, 1990.32.LORTZ (JOSEPH): Storia della Chiesa nello sviluppo delle sue

idee. Ed. Pauline. Alba, 1958.33.MASCARÓ (JOAN): Llànties de Foc. De les Escriptures i Saviesa

del Món. Ed. Moll. Palma, 1986.34.MUNCH & MONTJUVIN: Panorama de Historia de la Iglesia.

Ed. l'École. Paris, 1962.35.NOTRE HISTOIRE (Grupo): Los Evangelios. Ed. Desclée De

Brouwer. Bilbao, 1996.36.PAGOLA (JOSE ANTONIO): Jesús de Nazaret. El Hombre y su

Mensaje. Ed. Idatz. Donostia, 1994.37.PATIN (ALAIN): L' anomenat Jesús. Ed. Claret. Barcelona, 1978.

(En castellà: La Aventura de Jesús de Nazaret (10ª ed). Ed. SalTerrae. Santander, 1994.

38.PIERINI (FRANCO): La Edad Antigua. Curso de Historia de laIglesia. Ed. San Pablo. Madrid, 1996.

39.QUESNEL (MICHEL): La Historia de los Evangelios. Ed. Descléede Brouwer. Bilbao, 1990.

40.RIERA i FIGUERAS (FRANCESC): Jesús, el Galileu. La GranNotícia a la Comunitat de Marc. Ed. Claret. Barcelona, 1991.

222

41.ROBERT ALLEN MITCHELL: Buda. Ed. Planeta de Agostini.Barcelona, 1994.

42.ROBINSON (JOHN): The New Reformation? Ed. SCM Press.Londres, 1965.

43.ROBINSON (JOHN): The Difference in Being a Christian Today.Ed. Collins Fontana Books. Redhill (Surrey), 1972.

44.RODRIGUEZ (PEPE): Mentiras Fundamentales de la IglesiaCatólica. Ed. B/Zeta. Barcelona, 1997.

45.ROVIRA TENAS (JOSEP): Una Iglesia Preocupante. Ed. Kidiqap.Barcelona, 1995.

46.SANZ PASCUAL (JULIAN): Jesús de Nazaret: el Mito y laSombra. Ed. Incipit. Madrid, 1996.

47.SIMON (MARCEL): Les Premiers Chrétiens. Ed. PressesUniversitaires. Paris, 1967.

48.STAMBAUGH / BALCH: El Nuevo Testamento en su EntornoSocial. Ed. Desclée de Brouwer. Bilbao, 1993.

49.SUAU (TEODOR): Al final, l'Amor. Ed. Abadia de Montserrat.Barcelona, 1996.

50.THOMAS (HUGH): Una Historia del Mundo. Ed. Grijalbo.Barcelona, 1982.

51.TIEMPO, Número 765: Jesús, un invento de los Evangelistas.Madrid, 30 diciembre 1996.

52.TREBOLLE (JULIO): El Judaísmo Moderno. Ed. SM. Madrid,1996.

53.UNAMUNO (MIGUEL DE): La Agonía del Cristianismo. Ed.Espasa-Calpe. Madrid, 1996.

54.WEBER (HANS-RUEDI): El Libro que me lee. Ed. Sal Terrae.Santander, 1996.

55.XX SIGLOS, Número 21: El Cristianismo en la Antigüedad.Madrid, 1994.

---------------------------------------------------------------------------------------

56.Bíblia Catalana. Traducció Interconfessional. Edició Balear. Ed.Claret. Centre d'Estudis Teològics de Mallorca. Barcelona, 1994.

57.Biblia de Jerusalén. Edición Española. Ed. Desclée de Brouwer.Bilbao, 1967.

58.Nouveau Testament. Traduction Oecuménique de la Bible. Ed. duCerf. Paris, 1972.

59.LACUEVA (FRANCISCO): Nuevo Testamento Interlineal Griego- Español. Editorial Clie. Tarrassa, 1990.

60.Constitució Pastoral sobre l'Església en el món d'avui (Gaudium etSpes). Concili Vaticà II. Editorial Estela. Barcelona, 1966.

223

224

EL BON PASTORMausoleu de Gala Placídia (mosaic)

Ravenna, segle V