història de l'apepc
DESCRIPTION
ÂTRANSCRIPT
Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya
HISTÒRIA DE L’ARXIU PROVINCIAL
(1982-2011)
Barcelona 2011
2
Presentació
La inauguració dels nous espais per a l’Arxiu Provincial voldríem
que servís per a reestructurar-lo i preparar-lo per al futur. Aquest
va ser el plantejament que ens férem des del primer moment o
millor dit, era el que ja pensàvem quan somiàvem en tenir uns
nous locals. Per això voldríem deixar constància del treball que
s’hi ha fet en els últims anys, el que en diríem l’etapa del primer
pis. Les persones passen i canvien i s’ha de conservar la memòria
del passat. Ara i aquí intentarem presentar, doncs, un resum de la
història d’aquesta institució de la província1. Tal vegada més que
una història seran unes memòries; sigui el que sigui, només es
pretén deixar escrit el que s’ha anat fent durant aquests anys des
dels locals del primer pis.1 Any rere anys hem publicat la memòria de les activitats de l’arxiu «Arxiu Provincial: Balanç / Memòria», en Catalaunia (gener 1983), núm. 253, pàg. 11-15; (gener 1984), núm. 264, pàg. 13; (gener-febrer 1985), núm. 275, pàg. 15-16; (gener 1986), núm. 284, pàg. 2-4; (abril 1987), núm. 298, pàg. 10-11; (març-abril 1988), núm. 307; (febrer 1989), núm. 316, pàg. 1-3; (febrer 1990), núm. 326, pàg. 26-27; (febrer 1991), núm. 335, pàg. 4-5; (gener 1992), núm. 342, pàg. 20-21; (març-abril 1993), núm. 350, pàg. 10-11; (febrer 1994), núm. 356, pàg. 10-11; (1995), núm. 365, pàg. 24-25; (gener 1996), núm. 373, pàg. 22-24; (gener-febrer 1997), núm. 380, pàg. 29-31; (març-abril 1998), núm. 388, pàg. 32-34; (gener-febrer 1999), núm. 394; pàg. 25-27; (març-abril 2000), núm. 401, pàg. 29-31; (maig-juny 2001), núm. 408, pàg. 13-15; (gener-febrer 2002), núm. 412, pàg. 13-15; (gener-febrer 2003), núm. 418, pàg. 25-27; (gener-febrer 2004), núm. 424, pàg. 26-28; (gener-febrer 2005), núm. 430, pàg. 9-12; (gener-febrer 2006), núm. 436, pàgs. 25-27; (gener-febrer 2007), núm. 442, pàg. 29-31; (març-abril 2008), núm 449, pàg. 23-24. (març-abril 2009), núm. 455, pàg. 32-33; (març-abril 2010), núm. 461, pàg. 25-27; (gener-febrer 2011), núm. 466, pàg. 25-28. També portem una crònica diària des del primer dia.
3
Primers passos
El Miquel Puig i Reixach
ens regalà fa uns anys un
bon article titulat «Vint
anys d’Arxiu Històric»2 en
el qual explicava l’origen i
el procés de l’APEPC en els
primers vint anys de la seva
vida. El naixement i
primers passos de l’arxiu actual quedaven ben documentats i
explicats des d’aquell llunyà 1967 a Moià fins pràcticament l’any
1980. Aquests orígens de que ens parlà el Miquel Puig són molt
interessants perquè són l’inici d’una experiència nova. Sempre i
en totes les províncies l’arxiver provincial havia estat el mateix
secretari provincial i el seu arxiu es reduïa al del pare provincial;
des de 1967 l’arxiu —o el museu, com se’n va dir al principi—
tenia un altre caire: passava a ser de la província en el sentit més
ampli possible segons el decret de creació publicat el 1968 pel
pare provincial Salvador Salitjes. Des del primer moment es
fixaren uns objectius i criteris que encara ara són plenament
vàlids i que procurem mantenir.
L’Escola Pia, però, a casa nostra tenia una tradició
arxivística que calia recuperar i conèixer. Em semblà necessari
2 En Catalaunia, (Barcelona gener 1988), núm. 305, pàg. 1-7.
Façana de l’Escola Pia de Moià,on s’inicià l’APEPC el 1967
4
documentar l’afirmació anterior i per vaig intentar furgar en com
s’havia portat l’arxiu del secretari en altres èpoques. No
disposàvem dels arxius degut a la seva pèrdua el 1909 amb la
setmana tràgica i novament el 1936 amb la guerra civil. En tres
articles vaig procurar analitzar i refer alguns dels aspectes més
fonamentals de la trajectòria de l’arxiu provincial aprofundint en
tres punts: «Los primeros libros de la comunidad de Moià (1683-
1695)»3, en el qual indicava com els escolapis fundadors de Moià
iniciaren uns llibres, principalment de l’administració econòmica,
en que hi constava la història de la casa. En el segon «Registre
antic de la Secretaria Provincial (1741-1936)»4 vaig intentar refer
els llibres registre que el secretari provincial havia portat durant
dos segles anotant-hi els documents rebuts i emesos; sabem els
volums o llibres que ompliren i el nombre aproximat de
documents que formaven l’arxiu del secretari provincial: era un
fons arxivístic important, però malauradament no el teníem. En el
tercer article «La burocràcia en els nostres col·legis els anys 1850-
1854»5 em vaig aproximar als llibres-registre que calia portar a les
escoles a partir de la meitat del segle XIX. Més endavant en vaig
fer una exposició de conjunt en «Els arxius de l’Escola Pia de
Catalunya: organització i contingut (1683-1936)»6. Aquestes
dades podríem complementar-les amb l’article sobre els segells
3 En Archivum Scholarum Piarum, (Roma 1984), pàg. 185-198.4 En Catalaunia, (Barcelona febrer 1988), núm. 306, pàg. 4-5.5 En Catalaunia, (Barcelona març 1989), núm. 317, pàg. 16-17.6 En Analecta Sacra Tarraconensia (Barcelona 1998), núm. 71, pàg. 327-342.
5
emprats per cada un dels provincials7. Coneixem, doncs, una mica
el passat del nostre arxiu provincial —no parlem dels arxius
locals o de les comunitats i col·legis— fins al 1981. Cal ara
continuar la història a partir d’aquest últim any indicat. A l’estiu
d’aquest any em va tocar fer-me càrrec de l’APEPC. Feia poc més
d’un mes que havia mort repentinament el pare Josep Bisbal, el
qual els dos últims anys se’n havia encarregat. Podem considerar
que 1981 és un any de canvi, un punt d’inflexió.
Arribava de Roma on havia fet el curs d’arxivística a
l’Escola de Diplomàtica i Arxivística Vaticana. Seguint les
normes allí rebudes, la primera cosa que calia fer era redactar un
organigrama. L’havia preparat i consultat amb experts a Roma,
perquè em semblava que el que hi havia no era adequat a la
realitat, no responia a l’arxiu de la nostra província perquè la
major part d’apartats s’encapçalaven amb sant Josep Calassanç: el
nostre fundador mereix molta estimació, però no ha format part en
cap moment de la nostra província. No m’agradà l’organigrama
que s’havia publicat al directori dels arxius eclesiàstics de
Catalunya.
No va ser un, sinó quatre els organigrames que vaig preparar
dedicats respectivament a l’arxiu, a la biblioteca, a la hemeroteca
i als objectes o museu. Calia separar aquestes diferents seccions
perquè cada una segueix tècniques diferents i mereix un tracte
específic. Els organigrames no els he considerat mai com a textos
7 «Sigil·lografia de l’Escola Pia de Catalunya», en Catalaunia, (Barcelona setembre 1985), núm. 280, 282, 299, 302, en qual reproduírem tots els segells.
6
fixos, sinó que els hem anat acomodant al moment, han de ser
dinàmics
La signatura dels llibres de la
biblioteca consistia en els números de la
prestatgeria, del prestatge i de l’ordre
dintre d’aquest; en un primer moment
cada prestatgeria corresponia a un tema,
però quan aquesta quedà plena s’anaren
col·locant els llibres en noves
prestatgeries sense cap criteri selectiu.
L’organigrama de la biblioteca, seguint el
criteri que em semblava que s’havia seguit fins aquell moment, el
vaig fer basant-me en els autors dels llibres, és a dir, posar els
llibres de cada autor junts i dintre d’un mateix autor ordenar-los
per títols; a Roma ho havia vist en alguna biblioteca i atenent que
la nostra era un complement de l’arxiu, semblava adient el
sistema; però tot seguit vaig comprovar que era problemàtic i vaig
desistir: responia a una biblioteca dedicada als autors escolapis.
Abans de posar-ho en pràctica ja em vaig adonar que no s’adia als
llibres que hi havia a la biblioteca. Entre els papers que vaig anar
trobant hi havia una llista de números de la CDU escollits i triats
per a la nostra biblioteca: em semblà el millor camí a seguir.
Per a les revistes vaig buscar un sistema que les recollís
segons la seva procedència, ja que la majoria eren escolàpies. Les
Porta d’entrada a l’APEPC del 1r pis.
7
revistes no escolàpies estan agrupades per temes: arxivística,
pedagogia, etc.
Per als objectes vaig copiar el model que en aquell moment
tenia la Generalitat de Catalunya.
La col·locació seria en cada cas
la mateixa de l’organigrama, excepte
per als objectes ja que la seva forma o
matèria de composició aconsellava
una altra col·locació. La
documentació de l’arxiu està
catalogada per la sèrie, subsèrie i
número de la caixa. Els llibres pel CDU més les tres lletres
inicials del cognom de l’autor; els follets o impresos de menys de
50 pàgines porten davant Ex. que vol dir extret i estan col·locats
en capses arxivador, ordenats igual que els llibres. Les revistes les
classificàrem segons lloc de procedència i portarien el número de
classificació i les tres primeres lletres del títol i s’ordenarien
segons aquestes dades. Substituírem les carpetes en que es
guardava la documentació per caixes arxivadors: les gomes de les
carpetes es trenquen amb el temps, les caixes resguarden millor de
la pols, no tenen gomes i creen unes unitats més uniformes.
Amb aquesta base vaig començar a treballar. Tot va anar
canviant. Els locals es trobaven al segon pis del número 80, a la
part de mar en l’espai en forma triangular (sobre l’entrada a
Primer segell de l’Arxiu,dibuix d’Andreu Trilla
8
l’església) i una petita saleta que hi havia davant. Era poca cosa.
Per al curs 1982-1983 vaig poder fixar un horari d’atenció al
públic i vaig presentar a la congregació provincial el programa i
normes més elementals per a la seva aprovació, cosa que em
donaren.
Era conscient que estava revolucionant el que s’havia fet
fins aquell moment. No feia continuisme, sinó que trencava.
Alguns em criticaren el que començava a fer, però estava
convençut del que emprenia. He reconegut sempre que darrere
meu hi havia una feina ben feta i que sense ella jo no podia pas fer
els passos en que em trobava. Respectar el passat no vol pas dir
quedar-s’hi, ni encallar-s’hi. La història es el trampolí que ens
empeny a llençar-nos endavant, no l’argolla que ens reté.
Modificacions a l’APEPC
El locals es trobava al 2n pis, entrant a l’esquerra, al fons. Era una
saleta amb uns armaris metàl·lics on s’hi guardava la
documentació de l’arxiu, un parell de taules quadrades, unes
cadires i, un fitxer; a continuació hi havia una segona sala, el
triangle que queda sobre l’entrada a l’església amb la biblioteca,
les revistes i caixes grans plenes de retalls de premsa, d’estampes,
etc.
Un dels objectius inicials va ser la concentració dels arxius
locals de les comunitats. Seria la única manera de conservar-los,
classificar-los i posar-los a disposició dels investigadors amb
9
garantia. Alguns ja hi eren, com el de Sabadell, el de Morella; per
a la resta va ser un procés llarg perquè no volia agafar-los, sinó
convèncer cada comunitat perquè el cedís. El 2005 aconseguírem
l’últim arxiu, el de Mataró, però encara després el 2010 hem
recuperat el de Tàrrega que donàvem per perdut.
No ens hem limitat a rebre
els arxius de les cases,
també hem recollit tots els
altres possibles, com els
fons d’alguns religiosos
—Josep Poch, Francesc
Cubells, Wenceslau
Ciuró, Alexandre García-Duran— o d’entitats com Pueri Cantores
de Sabadell, Nova Terra, el de l’agrupament escolta de Sant
Antoni, el d’Antoni Borrell (el més voluminós de tots els
recollits), etc. Era un dels criteris assenyalats en el decret de
fundació de l’APEPC.
Amb aquesta política i amb les donacions de documentació
que ens feren molts religiosos, així com llibres que entraren, els
locals es varen fer petits. Ens cediren una sala que hi havia a
continuació dels locals al segon pis, però aviat també quedà plena.
Calia buscar un nou espai. Per Nadal de 1986 i després de la
cessió dels locals per part del col·legi de Sant Antoni, ens hi
poguérem traslladar a les dependències del primer pis que hem
tingut fins al 2011.
Caixes-arxivadors en un dels compactes
10
S’hi col·locaren onze compactes
per a l’arxiu sobre la nau lateral de
l’església i prestatgeries a la part
triangular i a les altres sales. Es
planificà per a deu anys i es pensà que
després ja es veuria què es feia. Vint i
cinc anys hem pogut treballar en
aquests locals del primer pis i hem
aconseguit un bon nombre de fites.
L’espai inicial va ampliar-se una mica el 1996: es va córrer
la porta d’entrada fins a tocar dels lavabos i adquirírem una sala
que destinàrem a guardar els objectes. En l’espai de passadís nou
hi col·locàrem les dues taules del personal que treballa a l’APEPC
i atén el públic.
L’arxiu tenia un segell, que no m’agradava perquè es basava
en un llibre. El dibuix estava bé, era obra de l’Andreu Trilla, però
no em semblava apropiat per a l’arxiu. Li vaig demanar al Jordi
Pérez que me’n fes un altre en el qual hi figurés l’escut de
l’Escola Pia que Pere Abadal havia gravat el 1683 a l’estampa que
va fer del venerable pare Josep Calassanç i amb llegenda digués
ARXIU PROVINCIAL DE L‘ESCOLA PIA DE CATALUNYA.
En sortí el que coneixem i hem repetit infinitat de vegades. Té un
sabor clàssic. És una bona presentació.
Zona dels compactes
11
Com es veu per la llegenda del
segell —que també hem fet servir com
escut de l’entitat—, hem suprimit la
paraula HISTÒRIC que hi figurava abans.
Semblà que el nostre APEPC conté una
gran part de documentació que no és
històrica, sinó que té a més una funció
d’arxiu intermedi.
La Conselleria de Cultura després de
fer una enquesta a tots els arxius ens va reconèixer el 2000 les
sigles APEPC com a distintives i pròpies del nostre arxiu.
Figurem actualment en els directoris d’arxius de la
Generalitat de Catalunya, de la Asociación de Archiveros de la
Iglesia en España, de l’Associació d’Arxivers de Catalunya; com
a biblioteca també constem en moltes guies espanyoles i europees
(a vegades sense ni sol·licitar-ho ni haver-hi enviat informació).
Persones
El primer període l’APEPC s’inicià amb la invitació del pare
Josep Liñan als novicis i la tasca continuada de Miquel Puig,
Xavier Miró i altres que hi aportaren moltes hores i bona feina.
El 1976 En Miquel Puig ho deixà i en va prendre el relleu el
pare Valentí Barbat, el qual morí el 23 de febrer de 1979 i el
succeí el pare Josep Bisbal el qual de manera també sobtada i
Espai de la última ampliació amb les taules de treball
dels responsables
12
inesperada ens deixà. Aquests dos curts períodes podem
considerar-los de transició per la brevetat que tingueren.
Vaig començar l’encàrrec tot sol. El pare Ramon Marimon,
secretari provincial, va ser la persona que m’orientà en moltes
coses i a qui havia de recórrer per a trobar respostes i solucions;
igualment el pare Josep Anton Miró m’explicà com anaven les
coses ja que ell com assistent provincial durant sis anys (1970-
1976), havia estat al corrent del que es feia a l’arxiu i n’era el
referent dintre de la congregació provincial.
Durant els anys un bon nombre de religiosos han col·laborat
d’una manera o altra en tasques de l’APEPC. Paga la pena fer
constar aquí aquests noms de voluntaris ja que gràcies a tots ells
hem arribar allà on ens trobem. Tots mereixen l’agraïment per la
feina feta. La relació està per ordre alfabètic: Josep M. Aguilar,
Josep M. Alcubierre, Carles Arrufat, Àngel Casas, Agustí
Herrero, Fèlix Iguacen, Antoni Marcet, Carles Pérez, Manel
Sales, Mateu Trenchs i Claudi Vilà8. L’Àngel Casas i el Mateu
Trenchs encara hi col·laboren avui dia.
A la llista hi falta un nom, el del pare Josep M. Bosch:
mereix una menció especial i honorífica. Després de jubilar-se de
l’escola, treballà a l’APEPC durant divuit anys: són molts anys.
8 Les aportacions que ha fet el pare Claudi són: fotocopiar la documentació que hi havia a l’arxiu del Govern Civil de Barcelona sobre les Mútues Escolars de la època de la I República; relació de totes les notícies sobre escolapis o Escola Pia al Diario de Barcelona (ho tenim recollit en dos volums, dia per dia); i el buidat de la documentació sobre els nostres col·legis existent a l’Arxiu General de la Universitat de Barcelona: aquest arxiu ha modificat la classificació i avui no serveix el treball fet pel pare Claudi; durant uns anys ha servit a molts investigadors i genealogistes.
13
La feina feta és molta. Ordenà, per exemple, les cartes circulars
de provincials i de generals fent-ne uns lligalls per superior i
cronològicament, fotografies, estampes calassàncies; va fer el
buidat dels nostres difunts d’Ephemerides calasanctianae per a la
confecció del catàleg de religiosos i treballà els últims anys en
ordenar la col·lecció de segells a la qual hi contribuí donant-nos la
seva col·lecció. Però crec que la tasca més feixuga i interessant va
ser classificar, ordenar i fer una relació de totes les cartes que
sumaven més de vint mil (20.000): estan ordenades per
destinatari, autor i data; ocupen un total de 47 caixes dintre de la
sèrie 08-05. Gràcies, pare Bosch.
Hem buscat la
col·laboració d’altres
persones. Va ser una
aportació inestimable la del
senyor Jaume García,
mestre del col·legi de
Nostra Senyora, el qual en
jubilar-se vingué a l’arxiu durant cinc anys i hi treballà cada matí.
A més de la bona companyia d’una persona agradable i atenta,
contribuí a fer moltes petites coses com microfilmar, ordenar
objectes.
Ens posàrem en contacte amb el departament del Voluntariat
de la Generalitat de Catalunya. Ens semblà que demanaven massa
burocràcia i ens exposàvem a que ens enviessin voluntaris que no
Taula de treball
14
ens podien ajudar. Ens tenen a la llista, però no hem mantingut
cap contacte.
El 2001 signàrem un acord entre l’Escola Pia i la Universitat
de Barcelona, segons el qual la Facultat de Biblioteconomia i
Documentació podia enviar alumnes seus a fer les pràctiques al
nostra arxiu: és la assignatura coneguda com practicum. Set
alumnes han passat pel nostre arxiu: és una tasca educativa per
part nostra, de la qual ens en beneficiem perquè sempre deixen
alguna feina feta i poden conèixer un tipus d’arxiu que a vegades
ni es pensen que pugui existir.
La Universidad Nacional de
Educación a Distancia
(UNED) ens demanà el
2004 poder incloure el
nostre arxiu a la llista
d’ofertes que facilita als
seus alumnes del màster
d’arxivística. Ho acceptàrem i ens ha vingut un alumne a fer les
pràctiques.
Tot plegat eren col·laboracions i ajudes però quedava
pendent trobar una persona que pogués amb el temps
responsabilitzar-se de l’arxiu i donar continuïtat a aquesta
institució de la província. No era fàcil, calia un temps de contacte
i d’immersió. L’octubre de 2003 vingué com alumne en
pràctiques Miriam Mulinari. Als pocs dies de treballar a l’arxiu ja
Alguns dels catàlegs dels nostres fons.
15
em semblà una noia ben formada, creativa i apta pel que buscava.
Com que uns anys enrere vaig tenir una experiència fallida sobre
el tema, ara dubtava de com afrontar-ho. La mateixa Miriam, al
desembre, abans d’acabar les pràctiques, s’oferí a continuar
treballant amb nosaltres amb un contracte laboral. Dit i fet. El mes
de febrer del 2004 va ser l’arxivera amb contracte de mitja
jornada. Així continuà dos anys i mig. El juny del 2006 acabà la
llicenciatura en la Facultat de Biblioteconomia i Documentació i
continuà amb contracte de jornada complerta. A finals de gener de
2009 va ser baixa per pròpia iniciativa. Obrírem un concurs pel
que rebérem vint-i-un currículums. A partir d’aquell moment
treballa com a arxiver l’Oriol Casanovas.
En entrar el 2009 a col·laborar en el Catàleg Col·lectiu del
Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya (CCPBC) hem contractat,
segons les condicions del projecte, una persona que s’encarrega
únicament de fitxar els llibres i introduir-los a CCPBC. És un
treball molt tècnic que requereix uns coneixements específics i
hem seleccionat les persones amb un concurs obert partint dels
currículums que hem rebut.
16
Seccions que formen l’APEPC
APEPCMuseuCol·leccions
MuseuCol·leccions
HemerotecaHemeroteca
BibliotecaBiblioteca
ArxiuArxiu
Arxiu
Hi havia molta documentació sense inventariar. Vaig començar
pels fons de col·legis que hi havia i dels que anaren entrant;
aquest inventaris estan relligats en tres volums. També hi havia
caixes amb retalls de premsa, estampes i papers diversos. Vaig
crear sèries o subsèries com ara: les bosses personals de cada
religiós, la de correspondència, la d’estampes de Calassanç, de la
Mare de Déu, la de la Corona de les Dotze Estrelles, la de les
causes de beatificació i canonització, la de fons calassanci, la
d’altres províncies, la de congregacions afins. No sempre ho
inventariava; a vegades em limitava a organitzar-ho, com les
bosses personals dels religiosos que estan ordenades
alfabèticament sense que constin en cap fitxa o les cartes que les
17
anava ficant en caixes esperant que algun dia es podrien
inventariar.
L’arxiu diocesà organitzà un curset sobre microfilmació i
m’hi vaig apuntar. A partir d’aquell moment vaig programar la
microfilmació dels nostres fons9. Es va fer molta feina gràcies a
ajudes desinteressades de voluntaris. Gràcies a això tenim
microfilmats els fons de les secretaries de la majoria dels col·legis
des de 1939 fins al voltant de 1985. Ens arribaren algunes
subvencions amb les quals poguérem adquirir una microfilmadora
i una lectora.
Una petició que rebíem
repetidament ja els primers mesos era en
demanda de dades de filiació de
religiosos. Pensàrem en crear un fitxer o
catàleg de tots els religiosos que hem
format part de la nostra província i de
les nostres cases abans de ser província.
Anàrem recollint dades que ajuntàrem a
la Memoria religiosorum del pare
Llogari Picanyol. La informatització de l’arxiu afavorí que
l’iniciéssim amb el programa KNOSYS. El fitxer recull les
mateixes dades que figuren en els nostres catàlegs afegint-hi la
data i lloc de defunció, on es troba la consueta i diccionaris o
9 «Programa de microfilmación en el Archivo Provincial de las Escuelas Pías de Catalunya», en Memoria Ecclesiae II. Oviedo, Asociación de Archiveros de la Iglesia en España, 1990.
Caixes arxivadorsen el seu compacte
18
enciclopèdies on té entrada el religiós. Ha resultat un instrument
utilíssim. És el que més s’ha consultat.
Intentàrem entrar el més aviat possible a la informàtica. En
començar el curs 1987-1988 s’instal·là al
segon pis un ordinador per a tots els que
treballàvem a la Cúria; cada u tenia un
temps i horari assenyalats per treballar-hi
i una entrada pròpia. Vaig entrar-hi un
bon nombre de fitxes amb un programa
senzillíssim (no recordo el nom), però un
bon dia em vaig trobar que no hi tenia res: s’havia esborrat.
El 7 de juny de 1988 ens instal·laren un ordinador a l’arxiu.
Era una novetat i un senyal de progrés: ens tecnificàvem. A partir
d’aquest moment consideràrem l’ordinador l’instrument bàsic i el
substitut del paper i de la màquina d’escriure. Hi anàrem
introduint els inventaris de l’arxiu i les fitxes de la biblioteca en
fitxers separats. No hem fet més fitxes ni inventaris en paper. Des
de 1995 portem també el registre de visitants i de recerques que es
fan a l’APEPC.
Una de les polítiques que ens proposàrem des del primer
moment va ser la de la publicació de fons de l’APEPC. La manca
de personal i de temps no ha permès fer una tasca prou important
quantitativament, però s’han publicat documents ben significatius
per a la nostra història. Recordem alguns articles del pare Josep
19
Poch10 o un del pare Salvador Salitjes11. A la nostra revista
Archivum Scholarum Piarum hi hem publicat els contractes o
concòrdies entre els Ajuntaments i l’Escola Pia12 des de la
fundació de Moià fins a la de Vilanova i la Geltrú que és l’època
en que els ajuntaments tenien competències en matèria educativa i
escolar, les cartes circulars dels nostres viceprovincials i
provincials (1742-1835)13 que pedagògicament són les més
importants i un manual de pedagogia del pare Josep Jofre, escrit
quan era professor d’aquesta matèria a l’escola normal de
Guanabacoa14. No hem trobat les actes dels capítols provincials
del segle XVIII —només tenim les del primer— ni en el nostre
arxiu, ni en el general de Roma: per això no les hem pogut
publicar com pensàvem fer-ho paral·lelament amb els acords amb
els ajuntaments i amb les cartes circulars.
No s’ha publicat però tenim transcrit i relligat en un volum
mecanografiat: tots els reglaments de les escoles, de l’Acadèmia
Calassància i de les Congregacions Marianes. Les consuetes de
tots els religiosos que han format part de la nostra província des
de la fundació de Moià estan digitalitzades; les manuscrites que 10 «El segundo Provincial de las Escuelas Pías de Cataluña, P. Juan Balcells de San Pablo», en Analecta Calasanctiana (Madrid 1985), núm. 54, pàg. 453-482; «P. Antonio Vidal de la Virgen de la Providencia», en Analecta Calasanctiana (Madrid 1990), núm. 64, pàg. 543-568. 11 «La vida de Cátulo», en Analecta Calasanctiana (Madrid juliol-desembre 1998), núm. 80, pàg. 411-466.12 «Concordias firmadas entre los ayuntamientos y la Escuela Pía en Cataluña (1638-1877)», en Archivum Scholarum Piarum (Roma 2000), núm. 47, pàg. 63-203.13 «Cartas circulares de los PP. Provinciales de Cataluña (1742-1835)», en Archivum Scholarum Piarum (Roma 1991), núm. 30, pàg. 95-192.14 «Un manual de pedagogía de mediados del siglo XIX», en Archivum Scholarum Piarum, (Roma 2010), núm. 67, pàg. 103-145.
20
arriben fins a 1885 les tenim transcrites en llatí i traduïdes al
català —gràcies als pares Romuald Duch i Albert Singla—; la
resta només estan escanejades en la llengua en que es varen
publicar.
També tenim digitalitzada tota la
documentació que conservem de
l’Acadèmia Calassància: actes de la
junta directiva i de les assemblees,
memòries anuals.
Tot i que no és documentació
pròpia del nostre arxiu hem tingut
molt interès en publicar els escrits del
nostre fundador perquè són fonamentals per a la nostra història.
Els intentàrem publicar a la col·lecció Clàssics del Cristianisme,
però no van ser admesos. Se’ns tancà una porta, però tot seguit
EUMO ens oferí dedicar un volum de la col·lecció Textos
Pedagògics als escrits de sant Josep Calassanç amb el llibre
apologètic de Tommaso Campanella. Els traduírem al català
(alguns ja els hi teníem). A més de diversos traductors hi
participaren molt activament els pares Josep Anton Miró, Andreu
Trilla i Adolf Gracía-Durán. El llibre amb el títol Documents
fundacionals de l’Escola Pia sortí el 1998 i porta el número 37 de
la col·lecció esmentada. Aquests textos i algun altre els tenim
escanejats i publicats —a més del català, estan en espanyol, italià,
Volum restaurat
21
anglès i francès— també a la nostra pàgina web de la que
parlarem després.
Programació i Pla estratègic
Els anys que hi havia capítol provincial redactava un informe que
servia de resum del que havíem fet els anys anteriors. Després del
capítol presentava un programa o projecte per als anys següents.
És a dir que en tot moment he treballat tenint uns objectius
concrets davant; no sempre s’han pogut complir, perquè sovint
depenem més del que es presenta en el dia dia que del programat i
una sola persona no pot atendre les dues coses.
Cap a finals del segle XX vaig anar veient que calia introduir
modificacions en la manera de treballar. Però em trobava com
bloquejat i no sabia com fer-ho, ni per on començar. El gener de
2004 l’Escola Pia contractà com a segona arxivera Miriam
Mulinari. Pel seu compte amb una companya d’estudis elaborà un
Pla Estratègic (PE) de l’APEPC per als cursos 2005-2006,
assenyalant metes, objectius i polítiques. L’assumírem plenament
i el posàrem en execució.
Hem continuat amb els plans successius i actualment ens
trobem ja en el quart PE de 2010-2012.
En els PEs hi figura el compromís d’elaborar manuals d’ús
intern que donin raó de com es fan les coses o de com s’han de
fer, de la pròpia organització, etc. Tenim un volum amb les
Taules de classificació de cada secció de l’APEPC, un altre
22
Document de polítiques de col·leccions de l’APEPC (curs 2006-
2007), un Manual descriptiu de documents per a l’arxiver de
l’APEPC —conté la descripció dels llibres que s’acostumen a
portat a les comunitats i província, el significat dels càrrecs i
oficis dintre de l’orde, la diversitat de currículum que hi ha hagut
per als alumnes, les maneres com els centres escolars s’han
classificat i un extens vocabulari—, el document sobre la
Transferència de documents a l’APEPC amb un conjunt
d’annexos complementaris —com normes per fer l’esporga de
documents i els impresos necessaris per fer la trnaferència—.
Tenim més d’un power point explicatiu del que és l’APEPC i de
les seves funcions i un en el qual es fa un recorregut per l’APEPC
tal com era al primer pis. N’hem entregat a les escoles amb
orientacions per a confeccionar els
treballs de recerca, amb especial
indicació de com s’ha de presentat
la bibliografia. En aquesta línia hi
podem també incloure la
comunicació sobre fonts per a la
biografia d’un religiós escolapis15.
Cap al 2005 ens plantejàrem la tasca que fèiem amb la
informàtica. Calia posar-se al dia i mirar de poder entrar la nostra
documentació a fons i catàlegs oberts a internet. Consultàrem
experts en arxivística i biblioteconomia i entràrem en contacte
15 Vegeu a «Fuentes para la biografía de un religioso escolapio», en Memoria Ecclesiae, vol. XXX, Oviedo Asociación de Archiveros de la Iglesia en España, 2007; pàg. 79-89.
23
amb la Biblioteca de Catalunya i la de la Universitat de
Barcelona, les dues entitats pioneres i capdavanters sobre
biblioteques. Elaboràrem el nostre Pla estratègic específic. Amb
les adaptacions que en cada moment s’han presentat hem anat
aplicant aquest projecte. Una de les adaptacions ha estat
l’adquisició el 2006 del programa ABSYS —aplicat a la
biblioteca i a la hemeroteca—, en substitució del KNOSYS que
havíem fet servir fins aquell moment.
Una qüestió que se’ns ha plantejat últimament ha estat la del
trasllat a nous espais i també hem redactat un projecte que
modifiquem segons avança la realització de les obres. Hem
procurat baixar als detalls i programar una reorganització del
nostre conjunt.
Per als arxius locals elaboràrem i publicàrem un
organigrama per a classificar la documentació que actualment pot
generar una comunitat16. Tinguérem en compte de manera
especial crear unes sèries que permetessin eliminar la
documentació que arriba a tothom o que són còpies, a fi de que,
quan es fes la transferència a l’APEPC, fos fàcil fer l’esporga.
La Biblioteca Provincial
El 1982 hi havia dos fons bibliogràfics: la biblioteca de l’APEPC
a Barcelona i el fons d’Alella. La primera es considerava com
16 Vegeu en Catalaunia. (Barcelona abril 1986), núm. 287, pàg. 6-7 i (maig 1988), núm. 308, pàg. 4-5.
24
Biblioteca Escolàpia, la segona era un fons heterogeni sense
definició, s’hi recollia de tot.
A la primera hi afegírem la Biblioteca annexa a l’arxiu i per
tant no sols comprenia llibres de tema o autor escolapi, sinó
també llibres de temàtica general com diccionaris, enciclopèdies,
obres generals, biblioteconomia. Aviat s’anà transformant. La
poguérem enriquir amb diverses entrades com les biblioteques
personals dels pares Josep Poch, Lluís Tort quan es jubilà, a més
de les restes de la Biblioteca Pedagògica fundada pel pare Joan
Profitós17, la del Centre Escolapi de Pastoral (CEP), la del
noviciat de l’Hospitalet, la del Centre d’Orientació Educativa
(COE), les de les comunitats de Tàrrega i de Sarrià a més de
petites entrades que deixaven religiosos difunts. La nostra
biblioteca anava deixant de ser escolàpia per convertir-se en
general. Va caldre aleshores pensar i fixar uns criteris d’admissió
de nous llibres i determinar quin tipus de biblioteca volíem: ho
publicàrem a Catalaunia18, després d’obtenir el vist i plau dels
superiors, perquè consideràrem que calia donar-los a conèixer a
tothom, ja que a tothom afectava.
Hem comprat llibres d’autor escolapi que han aparegut al
mercat de llibre antic o en antiquaris de llibre vell a fi de
completar el nostre fons. Continuem repassant catàlegs que rebem
d’alguna llibreria de vell per veure si hi trobem algun llibre que
17 Sobre aquest fons en concret vegeu la seva gènesi i història en «La Biblioteca pedagògica provincial del P. Profitós», en Catalaunia (Barcelona setembre-octubre 1996), núm. 378, pàg. 10-1218 «Biblioteca Provincial», en Catalaunia (Barcelona juny 2000), núm. 402, pàg. 23.
25
ens falti. Generalment ara es tracta d’edicions noves, no de títols
nous.
El fons d’Alella va néixer per a
guardar els llibres de les biblioteques de
comunitat que no es podien mantenir en
els seus llocs. S’hi afegiren molts altres
llibres de manera que es convertí en un
fons de totes les sobres dels religiosos, de
les comunitats, dels col·legis. Era tal la
quantitat que hi havia que a cop d’ull era
impossible fer-ne una valoració. El primer pas havia de consistir
en saber què teníem. Es demanà a la comunitat d’Alella que s’hi
impliqués i els pares Agustí Portell i Joan Farràs es
responsabilitzaren de fer una relació dels llibres: el primer posaria
al llom dels procedents de Mataró el número de registre que
tenien i que constava a les fitxes que també havien portat; de la
resta el pare Farràs començà amb constància a fer una fitxa simple
amb molt poc contingut i a vegades no massa clar. Intentàrem
més d’una vegada donar un pas endavant, però fracassàrem
Després de disset anys s’acabà la tasca.
El 2000 ens comunicaren que la casa d’Alella s’havia de
vendre i que calia treure la biblioteca d’allà. Trobar magatzem on
col·locar aquella quantitat de llibres suposava afrontar unes
despeses elevades. Ens decidírem per fer una esporga i quedar-
nos únicament amb els llibres que responien als criteris
Prestatgeries de la biblioteca
26
d’admissió que havíem fixat. Donàrem llibres de teologia a
algunes biblioteques monàstiques i en venguérem una gran part o
per repetits o per no respondre als nostres criteris. La resta ho
encaixàrem i s’ha guardat primer a Sant Antoni i després a Sarrià.
El juliol de 2001 no quedava ni un llibre a Alella. Ara ho
entrarem a la Biblioteca Provincial juntament amb els altres
llibres. Tindrem una sola Biblioteca Provincial.
Aquests últims anys s’ha fer una
profunda reflexió sobre les
biblioteques perquè la informàtica ha
trastocat les maneres de fer
tradicionals. El juny de 1988 tinguérem
un ordinador a l’arxiu i una de les
feines va ser crear un fitxer de la
biblioteca: les fitxes no es fan ja amb
paper sinó que queden a l’ordinador i a través d’ell es fan les
consultes. Començàrem amb un programa molt senzill, després ho
passàrem a KNOSYS i des de 2006 treballem amb ABSYS.
Una de les aplicacions que permet la informàtica és
connectar els fons propis a la xarxa comuna o internet. Calen però
uns condicionants. Hem buscat la manera de participar en alguns
fons bibliogràfic i finalment ens adherírem al Catàleg Col·lectiu
del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya (CCPBC) que se
centralitza des de la Biblioteca de Catalunya. Hi entràrem el 2009
i a finals de 2010 ja hi hem entrat més de mil dos-cents llibres
Llibres antics
27
anteriors a 1900. Tothom a través de internet pot consultar aquests
nostres llibres.
Esperem que els anys vinents hi entrarem els que ens han
arribat procedents del fons d’Alella: hi ha bona feina a fer. Així
tindrem una Biblioteca Provincial amb tots els nostres fons
importants, la qual estarà connectada a la xarxa internet.
Quedarà la digitalització dels llibres perquè es puguin
consultar directament a la xarxa internet, però això vindrà per ell
mateix gràcies a formar part del CCPBC. No s’hi podrà posar pas
tot; s’han de respectar drets.
Amb el trasllat als nous locals, hem projectat dividir la
Biblioteca en dues seccions: l’antiga —fins 1835— i la moderna
—des de 1836—. Els llibres de l’antiga els col·loquem segons tres
mides d’alçada —fins 17 cm, fins 27 cm i més grans— i dintre de
cada grup per segles i després numerats correlativament. Els
llibres moderns els classifiquem i col·loquem segons el CDU.
La Hemeroteca
El fons principal de revistes procedeix de les nostres institucions
educatives, especialment dels col·legis i les rebudes per la
província o algun dels seus departaments19. Una segona font és la
de les revistes del nostre orde. D’altres províncies també ens en
arriben, però no són constants, hi manquen números, és difícil
19 Una relació de les nostres revistes en un moment determinat en «294 revistes publicades a la Província», en Catalaunia (Barcelona juliol 1987), núm. 300, pàg. 14-17. Actualment són més el nombre de revistes dels nostres col·legis.
28
connectar amb els responsables perquè ens enviïn els números
que ens falten. Tenim altres revistes tècniques —d’arxivística,
d’història, de pedagogia, de catequesi—, locals amb informació
de les nostres activitats i altres.
Estem subscrits a poques revistes. La
majoria ens arriben per donació del lloc de
procedència o per subscripció de la
província, la qual després ens les acostuma
a passar.
Els primers anys intentàrem que les
revistes que arriben a les comunitats només
es guardessin un any. Després es passessin
a la Hemeroteca provincial, la qual en tindria la col·lecció
complerta i quan algú necessités un article o número, nosaltres li
facilitaríem. La proposta no quallà. De totes maneres sí que
algunes comunitats ens porten a principis d’any els números de
l’any anterior d’algunes revistes que els hi hem demanat.
Pensant en el trasllat als nous espais, decidírem fer un
projecte de reorganització de la Hemeroteca. D’alguna revista
només teníem un número i no era pas el primer. No té sentit
guardar-lo. Revista per revista examinàrem la situació i decidírem
fer una esporga i fixar uns criteris sobre les revistes que d’ara
endavant acceptaríem i col·leccionaríem.
Una de les tasques sobre les revistes que iniciàrem des del
principi va ser fer-ne el buidat dels articles escrits per escolapis
Moble classificador de les revistes
29
catalans i de possible interès per a nostra història. Dels números
que ens van arribant, ho acostumem a fer. Dels números antics en
tenim una bona part també buidada.
La informàtica últimament ens ha fet replantejar novament
també la Hemeroteca. Cada dia es troben més revistes senceres a
internet amb tots els articles. ¿Té sentit que nosaltres guardem en
paper aquestes revistes que tothom té a l’abast a internet i pot
consultar sense moure’s de casa? L’espai és un element valuós
que cal reservar per a les coses pròpies.
La Biblioteca de Catalunya ens
demanà informació sobre les revistes que
pensàvem digitalitzat a fi de crear un sol
catàleg per tot Catalunya i evitar feines
duplicades. Contestàrem que pensàvem
cenyir-nos a les escolars nostres.
Difícilment es produirà duplicitat i per tant
podem continuar amb la feina iniciada.
Hem demanat ja a algunes escoles si tenen revistes seves
duplicades; si ens les envien, les podem digitalitzar: en tenim ja
una bona colla; actualment algunes ens arriben en paper i
digitalitzades; altres les hem demanat a les escoles que ens la
envien digitalitzada; en total o en part les revistes nostres
digitalitzades sumen 73. Queda molta feina a fer. En començar
cada any, la Biblioteca de Catalunya ens pregunta les revistes que
hem digitalitzat. Un altre aspecte a seguir és la introducció
Unes prestatgeries de la hemeroteca
30
d’aquestes revistes digitalitzades a internet. Ens preguntem si hi
entrem. En aquest cas cal tenir les coses adaptades a les
condicions del programa receptor.
La política, doncs, a seguir és la següent des de fa uns cinc
anys: ajustar-nos als criteris d’admissió fixats; portar el registre de
tots els números que ens arriben, anar-ne digitalitzant les que
podem —aquí ens cal molta ajuda externa de persones que facin
voluntàriament aquesta feina—, enviar la relació de la feina feta a
la Biblioteca de Catalunya i esperar el moment per penjar-les a la
web més convenient. Una revista tant voluminosa com
Catalaunia està digitalitzada fins a l’últim número, per exemple.
Una de les feines que des del principi hem fet amb les
revistes ha estat relligar-les. Una revista de poques pàgines
fàcilment es perd. N’hem relligat uns quants centenars de volums.
Un dels inventaris dels nostres fons
Instruments de recercasobre diversos fons de l’APEPC
31
Col·leccions
Sense plantejament previ ens trobàrem amb algunes col·leccions
procedents de religiosos. Semblà oportú conservar-les. S’hi han
anat ajuntant més i més peces. En un primer moment pensàrem
guardar-ho com a fons personals; però aviat ens adonàrem que no
era possible —es multiplicaren aquests i hi hauria molts repetits—
i optàrem per fer de cada matèria una sola col·lecció, eliminant el
repetit.
Actualment en tenim algunes col·leccion totalment
ordenades: estampes de primera comunió des de 1897 fins ara,
goigs ordenats per la invocació20, estampes de sant Josep
Calassanç, de la Mare de Déu de l’Escola Pia i de sants, beats o
venerables escolapis o de congregacions afins, la de les nadales,
la Corona de les Dotze Estrelles21.
Altres col·leccions no estan ordenades del tot, com la de
filatèlia (està ordenada la part d’Espanya i algun altre país), la de
monedes, la de postals (està acabat l’ordenament de les de
20 «”Goigs” o gozos propios de la Escuela Pía de Cataluña», en Memoria Ecclesiae, Asociación de Archiveros de la Iglesia en España. Vol. XX, Oviedo 2001, pàg. 657-666. «L’Escola Pia i els Goigs» (Conferència en la seu dels Amics dels Goigs, c/ Comte Borrell, núm. 307. Barcelona), en Catalaunia (Barcelona maig-juny 2006), núm. 438, pàg. 14-23; també publicat en Archivum Scholarum Piarum, (Roma 2006), núm. 60, pàg. 103-119. Una anàlisi particular d’un dels goigs «Goigs a la Mare de Déu de l’Escola Pia: “Puix sou hermosa Maria ...”», en Catalaunia (Barcelona març 1990), núm. 327, pàg. 8-11.21 «Catálogo de “Corona de las Doce Estrellas”, según el fondo del Archivo Provincial de la Escuela Pía de Cataluña», en Ephemerides Calasanctianae (Roma març 1985), pàg. 187-197; a partir de 1985 s’ha incrementat considerablement la col·lecció..
32
Catalunya); estan ben ordenades per lloc les postals d’edificis
escolapis. Guardem també un petit recull d’exlibris d’escolapis22.
Aquestes col·leccions no són pas sempre ni del tot de tema
escolapi, però hem cregut profitós conservar-ho ja que tampoc ens
costava res. Són fruit de altres èpoques en que alguna d’aquestes
coses com les monedes figuraven en els nostres catàlegs de
material escolar. Altres vegades provenen de l’esperit
col·leccionista de religiosos i de la mateixa manera que
conservem escrits, ¿perquè no conservar aquestes altres coses,
encara que sigui guardat d’una manera conjunta formant una
unitat?
La col·lecció de pintures (exposades actualment a la sala de
reunions de la congregació provincial) i dibuixos de sant Josep
Calassanç de Josep Segrelles, l’hem digitalitzada i es troba a la
pàgina web. Hi ha a més, una breu història d’aquestes obres i una
descripció de cada peça seguint el fullet que confeccionà el pare
Adolf García-Durán. Tot està traduït al francès.
Museu
És normal que en un arxiu hi hagi també objectes. A vegades un
document es pot acompanyar d’una peça o perquè, en recollir un
fons, hom es troba que hi ha objectes que no es poden deslligar de
la documentació en paper. Una placa pot equiparar-se a un títol o
22 «Els Ex-Libris de l’Arxiu Provincial», en Catalaunia (juny-juliol 1991), núm. 338, pàg. 5-6.
33
document. Modelar una estàtua cal considerar-ho com un escrit:
ambdues coses són l’expressió personal.
El títol de la nostra entitat en un primer moment va ser
precisament la de Museu; després es deslligar la documentació
formant un conjunt o arxiu que ha adquirit més importància i hi
donat el nom d’APEPC. Els precedents de Terrassa, d’Alella i de
Moià portaven el nom de Museu.
Per això des del principi anomenem
museu aquesta secció d’objectes. Però no
hem pensat mai en dedicar una sala a
exposició; ni ara quan se’ns plantejaren
uns espais considerables. Durant un temps
tinguérem una vitrina en que hi exposàrem
diversos objectes; optàrem per deixar-ho
perquè portava molta feina i no semblava
que tingués massa utilitat.
En el museu hi recollim objectes pel seu valor o interès
històric. Els tenim a disposició de qui ens els demani per
completar una exposició, cosa que hem fet repetidament. Els
objectes aplegats són de tot tipus. Només en tenim fitxats una
petita part. Algun dia caldrà fer-ne una esporga com hem fet ara
amb les revistes.
Pensem que els objectius que ens han portat a recollir tots
aquests objectes són dos: en primer guardar la memòria del
passat: per això tenim, per exemple, plomes d’escriure, paper
Vestit del patxulídel pare Wenceslau Ciuró
34
secant; objectes que ens recorden com s’escrivia fa uns anys; o
unes plaques que acrediten que un religiós ha rebut un
reconeixement per la seva actuació (equivalen a un certificat o
diploma). Un segon objectiu és pedagògic, és a dir, poder posar
l’objecte al costat de la paraula quan aquesta es refereix a una
cosa que avui dia ja no es fa servir o els nois i joves ho
desconeixen, com per exemple, molts objectes litúrgics.
Normalment els dos objectius es sobreposen.
Juntament amb la preocupació pels objectes
que guardem en els nostres locals, també
ens ha preocupat la quantitat d’objectes de
valor històric, artístic o sentimental que hi
ha dispersat pels col·legis i comunitats
nostres. Hem comprovat com fàcilment
desapareixen. Durant uns anys vaig recorre
les nostres cases fent-ne un inventari
utilitzant unes fitxes normalitzades; estan totes introduïdes en una
base del programa Knosys de l’ordinador de l’APEPC. Però vaig
adonar-me que si no hi ha unes normes, aquestes fitxes no
serveixen de res. Ara, passats uns anys, molts dels objectes ja no
existeixen i ningú sap a on anar-los atrobar.
He insistit fins i tot en capítols provincials que es
prenguessin mesures sobre el particular perquè pels objectes d’art
hi ha unes lleis de l’Estat i de la Generalitat que ens obliguen,
però no he obtingut resposta. Esperem que en la nova etapa s’hi
Imatge de la Mare de Déu, de Sarrià
35
faci alguna cosa. Fa un parell d’anys que des de l’equip de gestió
s’ha demanat a les escoles que revisin i posin al dia aquelles
antigues fitxes: el procés continua, però sense unes normes, no
anirem enlloc. Cal un reglament.
Els museus han estat sempre uns instruments educatius. Ara
fàcilment podem desplaçar-nos a visitar-ne molts i diversos.
Abans es formaven en els col·legis. Per això tenim en els nostres
centres quantitat d’animals dissecats, de minerals o d’altres coses.
Caldria repensar-se com utilitzar-ho per a l’objectiu que un dia es
formaren23.
Projecció interna
Una de les recomanacions que el pare Josep M. Balcells,
provincial, em va fer quan m’encarregà de l’APEPC va ser sobre
la seva projecció, que no quedés tancat sinó que servís i busqués
relacions amb l’exterior.
En tot projecte ho hem tingut en compte i ho hem buscat a
l’interior, és a dir dintre de l’àmbit pròpia de l’APEPC, del que
hem de recollir i conservar documentació —projecció interna— i
a fora o d’aquells sectors dels quals no tenim obligació ni de
recollir ni de conservar documentació —projecció externa—.
Anem, doncs, per parts.
23 «Els museus, eines pedagògiques», en Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria (Mataró octubre 2007), núm. 89, pàg. 23-30: és un recorregut als diversos tipus de museus que s’ha creat als nostres col·legis escolapis de cara a l’educació.
36
L’APEPC gaudia de bon nom dintre de la província entre els
religiosos, perquè tothom havia vist la bona feina que s’hi havia
fet des del principi i perquè el pare Josep Poch en va ser un
excel·lent propagandista amb la seva paraula fàcil i agradable. Hi
havia molt terreny guanyat.
Calia aconseguir que tots aquells que publiquessin alguna
cosa —article, llibre i per extensió objectes— ens ho fessin
arribar. Aquest va ser l’objectiu de confeccionar durant uns anys
—de 1983 a 1987, en total cinc anys— un Índex bibliogràfic
anual amb tot el que publiquessin els escolapis a Catalunya. Crec
que va complir el seu objectiu ja que aconseguírem crear aquest
costum. Deixàrem de publicar-lo perquè el programa amb que
fitxàvem articles i llibres no permetia la publicació; calia tornar-
ho a picar i semblà oportú deixar la publicació fins trobar la
manera de fer-ho directament. Aquesta comunicació entre
nosaltres ha fet que l’APEPC s’enriquís amb infinitat
d’aportacions. Va ser una projecció reeixida.
Apropar-nos als col·legis ha estat difícil. La primera
experiència, molt concretada en un lloc, va ser que durant uns
anys impartírem una classe d’EATP a 3r de batxillerat en el
col·legi de Sant Antoni de Barcelona sobre arxivística. Intentàrem
que fos una orientació de cara a biblioteques i arxius per a nois o
noies que no si dedicarien professionalment24 però els orientés en
la manera d’usar aquests instruments.
24 Deixàrem constància de la feina feta a «Arxivística: Una EATP per a tercer de batxillerat», en Catalaunia (gener 1989), núm. 315, pàg. 10-11.
37
Ja hem parlat abans de la vitrina que no aconseguírem
donar-li la publicitat i utilitat que desitjàvem.
Hem buscat per diversos camins arribar als col·legis, als
nostres professors i als alumnes. No hem assolit els nostres
objectius. Algunes visites escadusseres de grups d’alumnes: no
arriben a cinc els grups que han vingut després de trenta anys. La
relació amb els professors d’història o de socials és puntual, quan
algú necessita una data o dada concreta ens pregunta. Els hem fet
arribar material orientatiu com ara per confeccionar un treball de
recerca, com fer una bibliografia i no sembla pel que veiem que
s’hagi utilitzat.
Amb l’equip de gestió les relacions també han estat fredes i
escasses. El 2005 arribàrem a un projecte de col·laboració en
diversos camps. A partir d’aquell moment ens férem presents a les
escoles a través de Papers del Secretariat de les Institucions
Escolars de l’Escola Pia de Catalunya —la Miriam formà part
del cos de redacció com a vocal—, i s’afegí als premis a la
creativitat de la Fundació Joan Profitós un dedicat a la història —
amb preferència de la pròpia nostra, dèiem— que dependria de
l’APEPC. Per a Papers durant la primera època —concretament
durant l’any 1996— també ens havien demanat algunes sèries
d’articles. És terreny que caldrà conreà en el futur; hi ha molt
espai a recórrer.
38
Projecció externa
Dintre dels àmbits que no entren en l’APEPC el principal és
evidentment el del propi orde escolapi. El pare general Ángel
Ruiz em va demanar que intentés formar un grup antre els
arxivers provincials de les províncies d’Espanya i que orientés
sobre tècniques arxivístiques. Cap altra província, fora de la
nostra, tenia una persona dedicada a l’arxiu i amb formació
específica. Se’n cuidava el secretari provincial. Ens reunírem tres
vegades, els anys 1983, 1984 i 1985, a Barcelona, Salamanca i
Saragossa respectivament. Les dues primeres foren profitoses. A
Barcelona vaig exposar com creia que calia organitzar un arxiu
provincial que no es limités al del secretari provincial. En la
trobada de Salamanca treballàrem un catàleg de l’arxiu de la
Vicaria espanyola i elaboràrem uns articles per a les Regles
Comuns referents als arxius; en el capítol general de 1985
s’acceptaren i introduïren a les Regles i és el que encara avui hi
tenim amb retocs. No semblà oportú continuar i abandonàrem
l’experiència.
Amb part per aquesta experiència i també perquè nosaltres
som una part dintre de l’orde, hem defensat i fet costat a les
iniciatives que des de la cúria general s’han fet per intentar
coordinar els arxius majors sota la direcció de l’arxiu general. Els
intents han acabat en res. L’arxiu general sí que ha entrat en una
dinàmica de reorganització i modernització.
39
Hem mantingut les bones relacions amb el Secretariat
d’Arxivers Eclesiàstics de Catalunya (SAEC). El Miquel Puig i
els pares Josep Poch i Josep Anton Miró hi havia assistit. És una
reunió anual i l’objectiu principal és informatiu i de mantenir
bones relacions entre els arxivers dels arxius majors de l’Església
catalana. Molts anys ens han ajudat a tramitar les subvencions del
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Quan el 1985 es constituí l’Associació d’Arxivers de
Catalunya m’hi vaig apuntar —és associació d’arxivers, no
d’arxius— immediatament de manera que en sóc soci fundador.
Vaig assistir als primers congressos, però en entrar-hi molts
arxivers municipals, la temàtica s’ha decantat lògicament cap
aquest sector. He mantingut l’afiliació i a l’hora de buscar
personal ens ha estat molt profitosa.
També el 1985 la Asociación de Archiveros de la Iglesia en
España es reorganitzà en un congrés celebrat a Alcobendas i
s’elegí una nova junta directiva que impulsà de manera notable
l’associació amb uns congressos anuals als qual he procurat
assistir presentant-hi sempre una comunicació en que s’exposés el
nostre arxiu i els seus fons25. Gràcies a la publicació de totes les
25 Algunes de les comunicacions són: «Fondo de dibujos de José Cabré Alentorn en el Archivo Provincial de la Escuela Pía de Cataluña», en Memoria Ecclesiae, Asociación de Archiveros de la Iglesia en España. Vol. XVII Oviedo, Asociación de Archiveros de la Iglesia en España, 2000, pàg. 127-138. «Fondo de procesos de beatificación y de canonización en el Archivo Provincial de la Escuela Pía de Cataluña», en Memoria Ecclesiae, Vol. XXVI, Oviedo, Asociación de Archiveros de la Iglesia en España, 2005, pàg. 375-381. «Catálogo de los folletos de “Exámenes públicos” de los escolapios de Cataluña (1768-1834)», en Memoria Ecclesiae, Asociación de Archiveros de la Iglesia en España. Vol. XIII, Oviedo, Asociación de Archiveros de la Iglesia en España, 1998, pàg. 77-95. «Partituras de Mn. Lluís Serret i Pons conservadas en el Archivo
40
comunicacions en la col·lecció Memoria Ecclesiae tenim uns
quants catàlegs de fons impresos, que a més ens han suposat
recerques.
He mantingut bones relacions amb altres arxivers de manera
puntual. Cal assenyalar com a més significatives les establertes
amb l’Arxiu Nacional de Catalunya des que estava al carrer
Villaroel de Barcelona i ara que està a Sant Cugat del Vallès.
També hem anat estrenyent fins i tot amistat amb les persones del
Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró.
A més de les esmentades associacions d’arxivers he intentat
aquests anys connectar amb el món universitari. El primer
contacte va ser a Girona gràcies a la iniciativa i presentació de
l’Octavi Fullat el 1980. Eren unes Jornades sobre història de
l’educació a Catalunya i hi vaig presentar una comunicació. Poc
després es constituí la Societat d’Història de l’Educació al Països
de Llengua Catalana i m’hi vaig inscriure. Hi he participar
habitualment i hi he presentat comunicacions. Després de 1992 la
Societat patí una crisi econòmica i de personal. L’Escola Pia oferí
els locals de l’APEPC per a les reunions de la junta directiva, cosa
que es va fer durant uns anys i fins hi tot en els locals del
Secretariat al segon pis s’hi celebrà alguna assemblea i acte
acadèmic. Gràcies a la Societat i al seu president hem pogut Provincial de la Escuela Pía de Catalunya», en Memeoria Ecclesiae, Vol. XXXI, Oviedo, Asociación de Archiveros de la Iglesia en España, 2008, pàg. 79-89. «Fondo de los religiosos antonianos en el Archivo Provincial de la Escuela Pía de Cataluña», en Memoria Ecclesiae, Asociación de Archiveros de la Iglesia en España. Vol. VI, Oviedo, Asociación de Archiveros de la Iglesia en España, 1995, pàg. 297-311.
41
publicar el 2010 la història de la província amb l’ajuda econòmica
i sota el mantell institucional de l’Institut d’Estudis Catalans.
A través de la Societat vaig entrà en relació amb professors i
catedràtics de la Universitat, especialment de la de Barcelona. Ells
m’empenyeren a fer el doctorat i després poder assistir a trobades
de perfeccionament del professorat universitari. Han estat uns
contactes ben profitosos.
Mitjans de comunicació
Em semblava que l’APEPC havia de tenir uns mitjans de
comunicació propis a més de servir-se dels de la província. En un
primer moment vaig pensar en crear una revista cultural i portar-
la des de l’APEPC. El pare Ramon Marimon amb molt bon criteri
me’n va fer desdir indicant-me els problemes amb que em
trobaria. Realment tenia raó i vaig fer bé en no embrancar-me en
aquella aventura.
Calia aprofitar els mitjans existents per donar-nos a
conèixer: les revistes de la província i les de l’orde, així com
altres externes que ens poguessin admetre material. Hem procurat
que l’APEPC estigui present a directoris especialitzats del sector i
la publicació de fons també ha estat un mitjà per ser coneguts i
reconeguts.
La informàtica ens va servir durant anys per fer fitxes i per
redactat treballs, cartes, informes, etc. Sabíem que tenia altres
42
usos, però no estàvem preparats per ficar-nos-hi ja que ignoràvem
la tecnologia.
La incorporació a l’APEPC de la Miriam el 2003, ens
semblà el moment per emprendre nous camins. Amb la orientació
dels tècnics de l’equip de gestió del Secretariat iniciàrem una
pàgina web dintre de la de la província i el març de 2005
començàrem a publicar un butlletí digital La Plega del que en
sortiren 19 números, fins al desembre de 2009 amb una
periodicitat de quatre cada any. Ens resultava molt estàtica
aquesta publicació perquè a vegades ens arribava una notícia que
convenia publicar, però feia una setmana que havíem penjat el
número últim i calia esperar uns mesos per donar-ho a conèixer.
El butlletí era poc dinàmic, cosa que precisament havia estat
l’objectiu que ens havia portat a crear-lo. Discutírem quin sistema
ens facilitaria millor el nostre objectiu. Amb l’entrada a l’APEPC
de l’Oriol Casanovas i comptant també amb la col·laboració dels
tècnics del Secretariat, ens decidírem per crear un blog. Està actiu
des del gener de 2010. A més de notícies relatives a l’APEPC, hi
publiquem recensions de llibres nostres i hi tenim una breu
monografia de cada un dels col·legis existents avui.
Confeccionàrem un tríptic informatiu que repartim als
visitants.
43
La nostra història
No pertany a un arxiu escriure història de la seva institució, però
per a nosaltres sempre ha estat un objectiu ni que sigui secundari.
Des dels primers passos a Moià l’arxiu ha contribuït a redactar la
història de la nostra província. El pare Josep Poch igual que en
Miquel Puig, per exemple, hi dedicaren moltes hores i esforços.
Hem col·laborat en la investigació per a diverses tesis
doctorals, llibres i articles. Des de perspectives foranes ens han
ajudat a comprendre millor el que hem fet els escolapis i han
ampliat els nostres coneixements. També ens han visitat
genealogistes que han descobert en la família un parent escolapi i
han volgut identificar-lo bé: un motiu més per aprofundir en la
biografia d’un dels nostres religiosos.
Hem procurat al llarg dels anys dotar la nostra província de
les publicacions sobre la nostra història. Publicàrem una breu
història de la província26 a petició de l’equip de gestió a fi de
donar-lo als nostres professors. Més tard hem publicat un extens
volum amb la nostra història ben documentada27.
Podem comptar avui amb la monografia de la majoria dels
nostres col·legis: Moià, Caldes de Montbui, Terrassa, Sabadell,
Igualada, Tàrrega, Balaguer, Vilanova i la Geltrú, Sitges, Sarrià,
Sant Antoni de Barcelona, Mataró, Calella, Olot, Solsona i 26 L’Escola Pia de Catalunya, al servei del poble (1683-2003). Pròleg: Octavi Fullat i Genís. Tarragona: Escola Pia de Tarragona; Edicions El Mèdol, 2002 i 2a ed. 2009; 126 pàg.27 El projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Societat d’Història de l’Educació als Països de Llengua Catalana; Escola Pia de Catalunya, 2010. 632 pàgs.
44
Castellar del Vallès. No totes les monografies tenen la mateixa
qualitat ni estan actualitzades; de totes maneres són una bona base
per conèixer què ha fet una escola. S’està treballant la dels
col·legis de Balmes i de Nostra Senyora. D’altres cases o d’intents
de fundació disposem de treballs sobre Oliana, Reus, Valls,
Manresa, Vic i Figueres.
Un altre aspecte que hem atès ha estat el de les biografies de
religiosos nostres. És una visió diferent del que mostren les
monografies de la institució. Tot plegat es complementa i ens
permet tenir una visió del que hem fet els escolapis a Catalunya.
Amb aquest motiu hem col·laborat en diverses publicacions com
el Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya, el Diccionari
dels catalans d’Amèrica, el Diccionario biográfico español, el
Diccionari Ràfols d’artistes de Catalunya. D’alguns religiosos
tenim una biografia extensa, com les dels pares Miquel Altisent28,
Joan Balcells29, Francesc Barrachina30, Francesc de Paula Botey31,
Wenceslau Ciuró32, Jacint Feliu33, Joaquim Hereu34, Eduard
28 Joan TRENCHS I BOADA: Les pedres vives canten. El Pare Miquel Altisent les fa cantar. Barcelona, Escola Pia de Catalunya / Virgili & Pagès s.l., s/d.29 Josep POCH: «El segundo Provincial de las Escuelas Pías de Cataluña, P. Juan Balcells de San Pablo», en Analecta Calasanctiana (juliol-desembre 1985), núm. 54, pàgs. 453-482.30 Joan TRENCHS I BOADA: Apa, somriu, que Déu t’estima! És un missatge de Cisco Barrachina. Barcelona, Escola Pia de Catalunya, 1991.31 Joan TRENCHS I BOADA: El Padre Pancho (Francisco Botey, escolapio), testigo de Dios. México DF, Orden de las Escuelas Pías de México, 1997.32 «El P. Wenceslau Ciuró i Sureda, sacerdot i il·lusionista (1895-1978)», en Modilianum (Moià desembre 1996), núm. 15, pàg. 3-64.33 Joan FLORENSA: P. Jacint Feliu i Utzet (1787-1867), protagonista de la restauració de l’Escola Pia a Espanya. Mataró, Caixa d’Estalvis Laietana, 2007.34 Joan TRENCHS I BOADA: El Padre Joaquín Hereu, escolapio. Testigo de Dios. Mèxic, Viceprovincia Escolapia de las Californias, 1996.
45
Llanas35, Josep Pujol36, Joan Solà37, Magí Valls38, Antoni Vidal39,
Claudi Vilà i Palà40.
Plantejàrem a la comissió de la pàgina web de la província,
la publicació de les consuetes a la xarxa. No acabàrem de trobar la
manera de fer-ho. Finalment el 2010 decidírem entrar biografies
breus de religiosos a viquipedia; hi ha el problema que es poden
modificar. Poc després d’iniciar aquesta tasca, Enciclopèdia
Catalana ens oferí la seva pàgina i hi hem començat a partir de
l’octubre de 2010 a introduir-hi biografies amb obres i
bibliografia. Ja supera la trentena les que hi hem enviat abans
d’acabar l’any.
No ens voldríem limitar a biografies de religiosos sinó
també poder-hi incloure laïcs que han col·laborat amb nosaltres;
de moment no ho podem fer perquè no disposem de dades.
No hem oblidat pas que pertanyem a una institució que
fundà Josep Calassanç. Hem publicat els seus escrits pedagògics41
35 A més de diversos estudis parcials hi ha una biografia resum de Ma. Providència GARCIA I SEGARRA: Eduard Llanas i Jubero (1843-1904), Vilanova i la Geltrú, Ajuntament, 2002.36 Anna COMAS I VALLS: «Josep Pujol i Rius, un escolapi mataroní (1859-1921)», en XXII Sessió d’Estudis Mataronins. Comunicacions presentades. 19 novembre 2005.( Mataró 2005), pàg. 185-192.37 Modilianum (Moià setembre 1998), núm. 18 dedicat a l’escolapi.38 Joan TRENCHS I BOADA: El Pare Magí Valls: un mestre de soca-rel. Barcelona, Escola Pia de Catalunya, 1990.39 Josep POCH: «P. Antonio Vidal de la Virgen de la Providencia», en Analecta Calasanctiana (Madrid 1990), pàg. 543-568.40 Joan FLORENSA: «Perfil biográfico del P. Claudi Vilà i Palà», en Revista de Ciencias de la Educación (Madrid octubre-desembre 2000), núm. 184, pàg. 13-33; i «P. Claudi Vilà i Palà, destacat pedagog escolapi (Calders 1918 – Barcelona 1999)», en Modilianum (Moià desembre 2001), núm. 25, pàg. 37-64.41 Josep CALASSANÇ: Documents fundacionals de l’Escola Pia. Pròleg: Joan FLORENSA I PARÉS. Vic: EUMO Editoral, 1998 (Textos pedagògics; 37). També es poden consultar en la nostra web de l’arxiu i s’hi troben en català, espanyol, francès, anglès, italià i alguns en llatí.
46
i la seva biografia42 a més de penjar a la nostra web les pintures de
Josep Segrelles.
De manera molt senzilla començàrem les Rutes Calassàncies
amb els novicis; el 20 de juny de 1987 sortíem per primer vegada
sense pensar la repercussió i ampliació posterior: era exactament
el dia següent del sagnant atemptat a Hiper-Cor de Barcelona. A
partir de l’any 2005 s’ha ampliat a religiosos i en especial a les
reunions de superiors majors que vénen a Catalunya i des de 2008
també la organitzem per als juniors que fan la professió solemne
durant l’any. És a dir, volem fer conèixer els llocs de les nostres
terres on va viure i moure’s Josep Calassanç. En aquestes Rutes
hem connectat també amb persones del lloc, fins i tot en alguns
pobles hem procurat apropar-nos a la gent ni que només fos amb
la celebració d’una missa un diumenge. Escolapis d’arreu
coneixen avui aquests llocs i poden explicar millor la vida del
nostre fundador. He procurat limitar-me a les terres catalanes per
no trepitjar la possibilitat de que ho facin també els aragonesos:
això ha portat a ser titllat d’apropiar-nos de Calassanç i fer-lo
català. Per aquestes Rutes hem elaborat material explicatiu i per
als juniors que han de fer la professió solemne durant l’any, a més
de les explicacions dels llocs, hem preparat temes de reflexió que
combinen la presència de Calassanç en aquell indret i l’actualitat
que viu el jove escolapi. També tenim elaborats diversos power
point sobre les Rutes. El juny de 2010 tots els que treballen a la
42 Joan FLORENSA: Josep Calassanç i Gastó, ni més ni menys que un mestre d’escola. Tarragona: Escola Pia de Catalunya; Edicions El Mèdol, 2008. (El Mèdol – Fòrum; 43).
47
cúria provincial com a excursió de fi de curs anàrem a la Seu
Vella de Lleida com a lloc calassanci i aprofitant que hi havia
l’exposició dels tapissos que antigament havien decorat el
grandiós temple: confeccionàrem un fullet explicatiu.
Mirant al demà
Deixem de fer història. El passat ens esperona a continuar i a
assumir nous reptes. El primer repte és evidentment el trasllat als
nous espais amb la reorganització que això suposarà. Creiem que
dintre de l’any 2011 quedi acabada aquesta fase. Faltarà, però, el
fitxatge dels llibres procedents del fons d’Alella: tasca important i
llarga per la quantitat tan de llibres antics com de moderns.
Podríem enumerar moltes coses baixant a detalls: ho anirem
fent, però hem d’allargar la mirada cap a altres horitzons.
Quedem-nos en els gran reptes que cal afrontar. El primer, ja
iniciat, és portar a la pràctica el document de transferència de
documentació a l’APEPC des dels col·legis i departaments. Per
fer-ho s’ha d’elaborar un calendari per a cada tipus de
documentació. Si dintre de quatre anys es pogués entrar en una
regularitat, seria un èxit.
El segon repte important és crear un arxiu de la
documentació que únicament es produeix en forma digital i no
s’imprimeix. En molts llocs es treballa només així, sense paper, i
temem que es pugui perdre documentació si no es dóna resposta
aviat. No es tracta de passar-ho a disquets o CDs, sinó de guardar-
48
ho en el disc dur, de manera que es pugui consultar directament la
documentació.
Altres reptes que afrontarem són el canvi del programa
Knosys per Albalá (o tal vegada un altre amb millors condicions),
pel que fa a l’arxiu i el decidir com penjar les revistes
digitalitzades a una pàgina web.
Voldríem en el futur intensificar les relacions amb els
col·legis, professors i alumnes. Hem de buscar camins
d’apropament i de coneixença mútua. La novetat i millora dels
espais ho poden facilitar.
49