Guerra Civil Española

Durant la batalla de Madrid, a la Ciutat Universitària, en circumstàncies no massa clares, el 20 de novembre de 1936 mor el líder anarquista Buenaventura DURRUTI. Naixia un mite.

Aquell mateix 20 de novembre naixia un altre mite: el de JOSÉ ANTONIO, executat a Alacant. Mort que els nacionalistes qualificaren d’assassinat, malgrat haver tingut un judici, acusat d’haver instigat el cop militar.

Batalla del Jarama: (febrer 1937)

La BATALLA DEL JARAMA dura tres setmanes de febrer de 1937. Davant la resistència de Madrid, els sublevats llancen un fort atac pel sud-est, amb abundants avions, tancs i canons alemanys de gran potència, en un intent de creuar el riu, tallar la carretera Madrid–València i estrangular la capital. Fou molt sagnant i la primera en què s’enfrontaven els exèrcits nacionalista i republicà cara a cara. L’empenta nacionalista fou aturada pels republicans.

Les Brigades Internacionals patiren moltes baixes a la batalla del Jarama.

Caiguda de Màlaga:

Coincidint amb l’inici de la batalla del Jarama prop de Madrid, Queipo de Llano i les forces italianes dirigides pel general Roatta ataquen i ocupen MÀLAGA. Durant dies se succeeixen abundants execucions a la capital, mentre milers de fugitius intenten arribar a Almeria per la carretera de la costa, intensament bombardejada per l’aviació nacionalista i canonejada pels creuers Baleares i Canarias, la qual cosa comportarà una massacre esfereïdora.

Batalla de Guadalajara:

La BATALLA DE GUADALAJARA, el març de 1937, significa l’últim intent nacionalista d’entrar a Madrid abans de la caiguda d’aquesta ja al final de la guerra. Malgrat la superioritat numèrica de l’enemic, format sobretot per italians del Corpo Truppe Volontarie (CTV), els republicans obtenen l’èxit més important del conflicte, ajudats per unes intenses pluges.

Les cròniques d’Ernest Hemingway li donaren fort ressò internacional. Els italians patiren moltíssimes baixes, alhora que els republicans aconseguien molt material de guerra i feien un nombre important de presoners.

4. La Campanya del Nord (Març Octubre ’37)

Guernika:

Després que Mola hagués afirmat que arrasaria Biscaia, l’aviació italiana i alemanya al servei de la causa nacionalista porta a terme una sèrie de bombardejos sobre aquesta ciutat basca, el pitjor dels quals té lloc el 31 de març de 1937, amb centenars de víctimes mortals. Era el preludi del que li havia de passar al País Basc, especialment a Gernika.

El dilluns 26 d’abril de 1937, dia de mercat, la població de GERNIKA, símbol de les llibertats basques, queda arrasada pel criminal bombardeig de l’aviació alemanya (“Legió Còndor”) al servei de Franco. El pont, per on tres dies després entraran les tropes de Mola, resta intacte, així com la importantíssima fàbrica d’armes. Són tres hores apocalíptiques que deixen uns 1.600 morts i una devastació total. El ressò internacional és enorme i Picasso hi dedica el seu conegut quadre. La premsa franquista nega el bombardeig, tot afirmant que Gernika havia estat incendiada pels propis bascos.

PICASSO el pinta gairebé immediatament després del bombardeig de la població basca per part de l’aviació alemanya. Fou un encàrrec del Govern de la República per al pavelló espanyol de l’Exposició Internacional de París d’aquell any. Acabada la guerra, fou custodiat pel MOMA de Nova York fins que tornà a Espanya el 1981.

El 3 de juny de 1937, a plena campanya del Nord, mor el General Emilio MOLA (“el Director”), en estavellar-se el seu avió a terres de Burgos quan tornava cap a Vitòria després d’una inspecció en el front. El substitueix el general Fidel DÁVILA.

La caiguda del Nord vingué afavorida per la descoordinació entre Euskadi, Cantàbria i Astúries i el potencial de foc de l’aviació i l’artilleria nacionalistes. Bilbao cau el 19 de juny, amb el seu “cinturó de ferro”. Les contraofensives republicanes a Madrid (BRUNETE) i Aragó (BELCHITE) només endarreriren la conquesta nacionalista de tota la zona cantàbrica, amb la caiguda de Santander a finals d’agost i d’Astúries a finals d’octubre.

El govern d’Euskadi havia fugit ja cap a Barcelona (juliol).

A l’octubre ho faria també el Govern de la República.

El cinturó de ferro BILBAO s’havia envoltat d’una doble línia de fortificacions, construïda amb ciment i ferro, a base de trinxeres, casamates, nius de metralladores, refugis, camins coberts… El futur inventor del Talgo, Alejandro Goicoechea, pare d’aquestes defenses, es passà a l’enemic amb els plànols de les fortificacions, fet que seria determinant en la seva ràpida caiguda.

En caure Euskadi, milers de nens bascos són acollits com a refugiats a diversos països (Regne Unit, França, Bèlgica, URSS…). Són els anomenats “nens de la guerra”.

Ja iniciada la Guerra Civil EUSKADI veuria aprovat el seu Estatut d’Autonomia. Joseba Andoni AGIRRE en fou el seu president o lehendakari. Amb la caiguda de Bilbao, i amb ella tot Euskadi, el govern autònom basc es trasllada a BARCELONA, establint la seva seu en un edifici del Passeig de Gràcia.

Carta colectiva de los obispos españoles :L’1 de juliol de 1937 tots els bisbes espanyols, exceptuant Francesc Vidal i Barraquer (arquebisbe de Tarragona) i Mateo Múgica (bisbe de Vitòria), publiquen una carta pastoral conjunta adreçada als bisbes de tot el món on recolzen el cop d’estat nacionalista que qualifiquen de “cruzada”. Fou promoguda pel cardenal Isidro GOMÁ, arquebisbe de Toledo. Sota la seva influència, el 28 d’agost el Vaticà reconeixia les “autoridades de Burgos” com el govern legítim d’Espanya.

Batalla Brunete: El juliol de 1937, volent alleugerir la pressió nacionalista en el front Nord, els republicans llancen un duríssim atac, dirigit pel general Vicente Rojo, sobre BRUNETE, a l’oest de Madrid, amb uns 50.000 homes, però fracassen. El nombre de baixes republicanes es calcula en unes 20.000.

Batalla Belchite: A finals d’agost, tractant de guanyar temps per a la defensa del Nord, els republicans llancen un nou atac, ara a l’Aragó, en un intent d’apoderar-se de Saragossa. L’atac es concentra a BELCHITE, però, tot i guanyar una mica de terreny, no aconsegueixen el seu objectiu. Belchite quedà completament destruïda, estat en què segueix avui en dia.

*Decret d’unificació: hi havia tensió dins la Falange, per saber qui la dirigiría. El millor candidat semblava Hedilla. El líder carlí FAL CONDE s’hi oposa i és condemnat a mort, però aconsegueix exiliar-se a Portugal.

Tampoc el líder falangista Manuel HEDILLA accepta el decret de Franco, fet que li val l’acusació de conspiració i la condemna a mort, que, després de diverses pressions, li és conmutada per Franco per la presó i el desterrament.

*Fets de maig ‘37

Hi havia un excés d’armes en mans anarquistes i una creixent violència política entre les esquerres. Per això el govern de la Generalitat, el 3 de maig, ordena a la força pública ocupar l’edifici de la Telefònica a Barcelona, en mans de la CNT, on hi havia un veritable arsenal, però aquests s’hi resisteixen. La lluita s’estén per tota la ciutat, que s’omple de barricades, i per diferents punts de Catalunya. Durant una setmana es viu una veritable guerra civil dins el bàndol republicà, que enfronta:

CNT

FAI

POUM

(anarquistes)(comunistes antiestalinistes)

PSUC

UGT

ERC

Unió de Rabassaires

Generalitat

(comunistes estalinistes)(socialistes)

*Conseqüències fets de Maig del 37:

Caiguda del govern de LARGO CABALLERO, substituït per Juan NEGRÍN.

Una col·laboració més estreta amb l’URSS, únic país que ajudava a la República. Això dóna més protagonisme als comunistes vinculats a Moscou (PCE i PSUC), que aconsegueixen apartar els anarquistes del poder i eliminar pràcticament el POUM.

Segrest i assassinat d’Andreu NIN, màxim dirigent del POUM (obra de l’NKVD, la policia secreta soviètica).

Espiral repressiva, amb detencions, execucions i assassinats, sobretot d’anarquistes i membres del POUM.

Sortida de la CNT del govern de la Generalitat.

Els comunistes (PCE) assoleixen el control de l’ordre públic i creen el SIM (Servei d’Informació Militar).

La Generalitat perd molt poder (per exemple, el control de l’ordre públic) en benefici del Govern Central. Negrín considera poc menys que paper mullat l’autonomia catalana. Això comportarà un empitjorament de les relacions de Catalunya amb el Govern Central quan aquest traslladi la seva capital a Barcelona a l’octubre d’aquell mateix any.

5. Batalles de l’Aragó i l’arribada al Mediterrani

*Batalla de Terol: Franco prepara un nou atac sobre Madrid, però la República se li anticipa el 15 de desembre de 1937 atacant TEROL, defensada pel coronel Rey d’Harcourt. Dirigeix el pla d’atac el general Vicente Rojo. Les baixíssimes temperatures, en un dels hiverns més freds que es recorden, contribueixen a fer de la batalla de TEROL una de les més dramàtiques de la guerra. La neu i el glaç bloquegen les carreteres, mentre el fred extrem dificulta l’enlairament dels avions. El 8 de gener la ciutat es rendeix. Serà l’única capital de província guanyada pels republicans en tota la guerra.

Però Franco llança una duríssima contraofensiva amb uns 100.000 homes i prop de 500 canons que li permetrà recuperar el control de la ciutat el 22

de febrer. Les fortes baixes de l’exèrcit republicà signifiquen la ruptura del front aragonès i la penetració dels nacionalistes cap a Catalunya i València.

Des de l’inici de la guerra les columnes de milicians enviades des de Catalunya per intentar recuperar l’Aragó havien estat constants. La batalla de TEROL serà el penúltim episodi. Ja només quedarà la batalla de l’EBRE (juliol-novembre 1938), la pitjor de tota la guerra.

Bombardejos sobre BCN: Els brutals bombardejos aeris nacionalistes sobre Barcelona els fan avions italians amb base a Mallorca (‘Aviació Legionària’) i alemanys. En els del 16, 17 i 18 de març de 1938 hi moren més de mil persones i són els més durs de tota la guerra. La condemna internacional és total.

La pitjor explosió es dóna a la tarda del 17 a la Gran Via, prop de la cruïlla amb Balmes, quan una bomba llançada per l’aviació italiana impacta sobre un camió carregat d’explosius.

En total s’arribaren a construir més de 1.000 refugis a la ciutat. A la foto es pot veure la construcció d’un d’ells al Poblenou.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------

De Terol i l’Aragó Franco llança una doble ofensiva: cap a Catalunya i cap al Mediterrani, per trencar en dos sectors l’Espanya republicana.

Primera ofensiva:

El front comença a cedir per Belchite, Alcanyís i Casp, i d’allà cap a Fraga, Lleida, Balaguer, Tremp i Vall d’Aran.

Ocupada Lleida, Franco deroga (5 abril) l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, enmig d’una duríssima hostilitat contra el país i forta repressió (execucions i assassinats).

Segona ofensiva:

L’altra ofensiva, per la zona compresa entre Morella i Gandesa, té com a objectiu arribar al Mediterrani per trencar en dos la República, fet que es produeix per Vinaròs (15 abril).

Cau també la zona final de l’Ebre, amb Tortosa, Sant Carles de la Ràpita… Els rius Ebre, Segre i Noguera Pallaresa passen a formar la frontera entre les dues Espanyes.

Ofensiva sobre València:

Arribades les tropes nacionalistes al Mediterrani, se li presenta un altre dilema a Franco: Catalunya o València. Es decanta per València. Comença

així, a mitjans d’abril de 1938, una gran ofensiva cap al sud: Castelló – Sagunt – València. La lluita és duríssima i els avenços, mínims.

Caiguda CASTELLÓ a mitjans de juny, comença la veritable batalla per VALÈNCIA, que durarà fins a finals de juliol.

Franco volia entrar a la ciutat per Sant Jaume (25 de juliol), però precisament aquell dia començava la pitjor de les batalles de la guerra: la batalla de l’EBRE (juliol-novembre).

Els 13 punts de Negrín:

A plena ofensiva nacionalista pel Llevant, el president del govern republicà, Juan NEGRÍN, dóna a conèixer (30 abril 1938) el seu programa polític per aconseguir el recolzament internacional i acabar amb el conflicte. Consta dels 13 punts següents:

*Batalla de l’Ebre:

A mitjanit del 25 de juliol, seguint plans del general Vicente Rojo, l’exèrcit republicà llança una gran ofensiva per l’EBRE, creuant el riu per diferents punts al sud de Mequinensa i ocupant d’immediat Riba-roja, Flix, Ascó, Miravet, la Fatarella, les serres de Pàndols i Cavalls… Franco atura l’ofensiva contra València i envia l’aviació cap a l’Ebre, alhora que aigües amunt obre pantans per malmetre els ponts republicans. L’ofensiva principal va cap a Gandesa, que resisteix amb els abundants efectius enviats per Franco. L’ofensiva de MODESTO, LÍSTER i TAGÜEÑA fracassa i ara l’exèrcit republicà comença a fortificar-se.

El programa és immediatament rebutjat per Franco, qui, segur de la seva victòria militar, exigeix en tot moment la rendició incondicional.

El 2 d’agost Franco està ja a l’Ebre i decideix l’atac frontal, mentre la seva aviació i l’abundant aigua que baixa dificulten el trasllat de material pesant republicà a l’altra banda del riu.

La batalla durarà 115 dies i comportarà unes 70.000 baixes republicanes i 60.000 nacionalistes (entre morts, ferits i presoners).

L’últim acte de la batalla serà la voladura del pont de ferro de Flix, pels republicans, a plena retirada, el 16 de novembre.

A plena batalla de l’Ebre són retirades de la guerra les BRIGADES INTERNACIONALS. Havien tingut un paper destacat en la defensa de Madrid i en les batalles del Jarama, Guadalajara, Brunete, Belchite i Terol, defensa de València i el mateix Ebre.

6. Caiguda de Catalunya

A finals de desembre s’inicia l’ofensiva final sobre CATALUNYA per Tremp i per Seròs. Franco compta amb un colossal exèrcit d’uns 300.000 homes i 500 avions protegint-los, alhora que arrasen el territori amb brutals bombardejos, mentre els republicans dinamiten nombrosos ponts en la retirada.

El 15 de gener cau TARRAGONA; el 26, BARCELONA; el 4 de febrer, GIRONA. A les quadres del castell de Figueres té lloc l’última sessió plenària de les Corts republicanes.

El 5 de febrer passen la frontera Azaña, Martínez Barrio, Negrín, Companys, Agirre… El 13 de febrer cau l’últim poble català: Molló.

Als refugiats espanyols els esperen els camps de concentració francesos.

Poques hores abans de l’entrada nacionalista a Tarragona (15 gener 1939) els darrers refugiats abandonen la ciutat.

El 4 de febrer cau GIRONA. El final de la Catalunya republicana és imminent

El 28 de febrer de 1939 AZAÑA dimiteix com a president de la República després que França i Gran Bretanya hagin reconegut el règim de Franco.

7. El final de la Guerra

Cop d’Estat de Casado:

Caiguda Catalunya, la guerra està perduda. Negrín, qua havia passat a França a principis de febrer, torna però s’instal·la a Elda (Alacant). Ell i els comunistes ordenen resistir fins al final, davant l’imminent esclat de la guerra que es veu a venir a Europa.

El 5 de març, el coronel Segismundo CASADO, cap de l’Exèrcit del Centre, se subleva contra el govern de Negrín i forma una Junta de Defensa (CONSEJO NACIONAL DE DEFENSA, presidit pel general Miaja, amb Besteiro a Estat i el propi Casado a Defensa). Els comunistes s’hi oposen i s’inicia així una nova guerra civil en el bàndol republicà (com passà al “Maig de 1937”), mentre Negrín i el seu govern abandonen el país. Després d’una setmana de lluita i centenars de víctimes, els comunistes es rendeixen.

Casado contacta ara amb Franco per acabar la guerra, però aquest no està per negociar, vol la rendició incondicional. El 27 de març Franco ordena l’ofensiva final.

Ofensiva final:

El front republicà s’enfonsa en qüestió d’hores. El Govern de la República ja es troba a l’exili. Milers de persones de les zones interiors intenten arribar a la costa republicana i embarcar cap a l’exili, objectiu poc menys que impossible.

El 28 de març cau MADRID.

El 29 ho faran Guadalajara, Cuenca, Albacete, Ciudad Real, Jaén i Almería.

El 30, València i Múrcia.

El 31, ALACANT.

La Guerra ha acabat. Però per a milers d’espanyols en comença una altra.

El vaixell anglès “Stanbrook” (amb el capità Archibald Dickson) a la seva arribada a Orà (Algèria). Fou l’últim a sortir d’Alacant, amb més de 2.600 refugiats.

L’1 d’abril de 1939 Franco firma el famós parte de guerra, donant per acabat el conflicte.

*Internacionalització de la Guerra Civil Espanyola:

A l’agost de 1936, sota iniciativa francobritànica, es creà a Londres un COMITÈ DE NO INTERVENCIÓ, per tal d’evitar la internacionalització de la Guerra Civil espanyola. Signaren el pacte 27 països, però de res serví, ja que Alemanya i Itàlia (firmants del pacte) ajudaren descaradament Franco des de l’inici, com faria aviat també l’URSS a favor de la República. La seva primera reunió se celebrà a Londres el 9 de setembre.

La intervenció estrangera en la guerra se centrà sobretot en:

A favor de Franco:

u ALEMANYA: avions per al pas de l’Estret, abundant armament i municions, uns 30.000 homes amb la “Legió Còndor”…

u ITÀLIA: el “Corpo Truppe Volontarie”, amb uns 70.000 homes, a més d’abundant material de guerra.

u PORTUGAL: la “Legió Viriat”, d’uns 1.000 homes aproximadament.

u Tropes marroquines integrades a l’exèrcit de Franco (uns 70.000 homes).

A favor de la República:

u URSS: abundant material de guerra, aviadors, instructors militars…

u BB.II.: la Internacional Comunista reclutà arreu del món uns 40.000 voluntaris que integraren les BRIGADES INTERNACIONALS, agrupats per batallons d’una mateixa nacionalitat (batalló “Garibaldi”, batalló “Lincoln”…).

u França intentà ajudar al principi amb armes i avions, però aviat desistí.

u Mèxic (Lázaro Cárdenas) acullí molts republicans espanyols acabada la guerra.

Paper moneda català durant la Guerra:

Davant l’atresorament de monedes d’argent per part de particulars i la manca de moneda fraccionària, aviat proliferaren vals, bons, tiquets,

papers creats pels botiguers, pels sindicats, per les cooperatives… Incapaç de resoldre la situació el Govern de l’Estat, la Generalitat dictà un decret, el 21 de setembre de 1936, pel qual neixia el paper moneda català, amb tres tipus de bitllets: de 10, de 5 i de 2,50 pessetes.

Amb aquesta mesura del Govern de la Generalitat no n’hi hagué prou: seguia faltant moneda fraccionària. I per això l’octubre de 1936 s’autoritzà els municipis a organitzar autònomament la seva economia, alhora que se’ls permetia el canvi de nom. En total prop de 700 municipis catalans van emetre moneda pròpia (amb valors d’1 pta. i de 50, 25, 10 i 5 cts.), de curs legal obligatori però limitat al propi terme municipal.

139 municipis catalans van canviar de nom durant la Guerra Civil. Això afectà sobretot a aquells que duien nom religiós o relacionat amb la monarquia. Heus-ne aquí alguns d’ells:

Decret de col·lectivitzacions:

El 24 d’octubre de 1936 Josep Tarradellas, conseller primer de la Generalitat, signa el Decret de col·lectivitzacions i control obrer. D’acord amb aquest decret queden obligatòriament col·lectivitzades totes aquelles empreses que:

u tenien més de 100 assalariats

u els seus propietaris haguessin fugit o estat declarats facciosos pels Tribunals Populars

u tenint de 50 a 100 assalariats ho acordessin ¾ dels treballadors

u ho acordessin treballadors i propietari

u fossin considerades bàsiques o estratègiques.

La col·lectivització dels transports es produí en assumir-ne el control directe els propis treballadors després que representants i gerents de les companyies haguessin fugit.

Es tractava de legalitzar i posar ordre a tants casos de col·lectivitzac¡ons com s’havien produït des del cop militar. Se n’encarregà de fer-ho el Consell d’Economia de Catalunya, creat l’11 d’agost de 1936.

A diferència de llocs com Aragó o Andalusia, les col·lectivitzacions agràries tingueren poca importància a Catalunya.

També es dictaren mesures sobre el control de la banca, els salaris o la municipalització del sòl urbà.

Comissariat de propaganda:

Creat l’octubre de 1936 per la Generalitat i dirigit pel periodista Jaume Miravitlles, tenia com a objectius principals: promoure la imatge de Catalunya i de la República a l’exterior, mantenir la moral interna, desacreditar l’enemic…

El novembre de 1936 creà el departament de cinema “LAIA FILMS”, que produí abundants documentals i noticiaris d’alta qualitat, als quals es donà difusió internacional.

El fotògraf Agustí Centelles, el pintor Joan Miró, l’escriptora Mercè Rodoreda i molts altres intel·lectuals hi col·laboraren.

Promocionà la figureta “El més petit de tots”, obra de l’escultor Miquel Paredes, convertit d’immediat en mascota de la revolució.

CASTELLBISBAL FRUITERS

MOLINS DE REI MOLINS DE LLOBREGAT

SANT ADRIÀ DE BESÒS EL PLA DE BESÒS

SANT ANDREU DE LA BARCA AIGÜESTORTES DE LLOBREGAT

SANT BOI DE LLOBREGAT VILABOI

SANT CLIMENT DE LLOBREGAT EL CIRERER DE LLOBREGAT

SANT CUGAT DEL VALLÈS PINS DEL VALLÈS

SANT ESTEVE SESROVIRES SESROVIRES

SANT FELIU DE LLOBREGAT ROSES DE LLOBREGAT

SANT HILARI SACALM FONTS DE SACALM

SANT JOAN DESPÍ EL PI DE LLOBREGAT

SANT JUST DESVERN JUST DESVERN

SANT VICENÇ DELS HORTS HORTS DE LLOBREGAT

SANTA COLOMA DE CERVELLÓ PINEDES DE LLOBREGAT

SANTA COLOMA DE GRAMENET GRAMENET DE BESÒS

L’escriptora Lola Anglada en féu un conte inspirat en ell i el tenor Emili Vendrell n’interpretà una cançó.

Exèrcit popular de Catalunya:

A finals de setembre de 1936 el Govern català decreta la mobilització general de tots els homes residents a Catalunya d’entre 18 i 40 anys. I el 6 de desembre promulga la constitució de l’Exèrcit de Catalunya, que seria independent de l’Exèrcit Popular de la República creat pel govern de Madrid. Queda integrat per 3 divisions regulars i 1 de milicians. Però les idees contraposades del PSUC i la CNT-FAI el feren gairebé inviable.

Després dels “Fets de Maig” de 1937 es transforma en l’Exèrcit de l’Est, integrant-se dins l’Exèrcit Popular de la República i perdent tot tipus d’identitat catalana.

Lleva del biberó:

Nom donat a la quinta del 41 (els que, de no haver estat per la guerra, s’haurien incorporat a files el 1941) que, amb només 17 anys, foren mobilitzats a finals d’abril de 1938, després de la caiguda de Lleida. El nom sol fer-se extensiu també als de la quinta del 40. Foren uns 30.000 joves i molts d’ells participaren en la batalla de l’Ebre.

Acabada la guerra els esperaven els camps de concentració francesos o bé les presons o els camps franquistes.

Revolució i terror al sector de la República:

Patrulles de control:

Creades l’agost de 1936 pel Comitè Central de Milícies Antifeixistes com a forces per a garantir l’ordre, acabaren essent responsables de molts assassinats, juntament amb els anomenats “incontrolats” i els “escamots de vigilància” (que havien creat els sindicats i partits per perseguir els facciosos).

Foren dissoltes per decret el juny de 1937, després del “Fets de Maig”.

Obra característica de LAIA FILMS és aquest documental fet a partir d’imatges del seu noticiari “España al día”, de ”Un día de guerra en el frente de Aragón” i d’un altre documental sobre la defensa de Madrid.

Comités locals i “els passejos”:

En produir-se el cop militar, a moltes poblacions rurals les forces més radicals, fonamentalmente anarquistes (CNT-FAI), constituïren comitès revolucionaris antifeixistes, l’actuació dels quals fou sovint molt sagnant, especialment contra religiosos, catòlics (com els fejocistes, o membres de la Federació de Joves Cristians de Catalunya) o simplement propietaris. Un dels Comitès més sagnants fou el d’ORRIOLS, a les comarques gironines.

A la Cerdanya destacà l’anomenat “Cojo de Málaga”, qui amb els seus companys de revolució aterrà tota la comarca.

Fou cèlebre també l’anomenada “Brigada de la Mort”, composta per milicians de la FAI que implantaren el terror a l’Aragó i comarques tarragonines.

Aterradors foren els “passejos” (com succeí a l’Espanya nacionalista), en què un grup de revolucionaris armats s’enduien un detingut, habitualment en cotxe, per assassinar-lo vora la carretera. L’Arrabassada de Barcelona es féu tristament cèlebre amb aquesta pràctica.

*Txeques:

Nom que s’aplica a la Guerra Civil espanyola a certs locals utilitzats per la policia política republicana a les grans ciutats (sobretot Madrid, València i Barcelona) per detenir, interrogar i jutjar de forma sumaríssima elements tinguts per perillosos.

Fins als “Fets de Maig” de 1937 foren dirigides per la CNT-FAI i les Patrulles de Control, però a partir d’aquell moment quedaren sota la direcció del Servei d’Informació Militar (SIM), creat l’agost de 1937 per Indalecio Prieto i dominat pels comunistes, que les usaren per eliminar els seus oponents polítics (anarquistes, trotskistes…), amb els mateixos mètodes que l’NKVD soviètic. Eren cel·les petitíssimes, veritables cambres de tortura, amb una taula-llit inclinada on era impossible descansar, rajols clavats al terra per impedir passejar, etc.

Persecució religiosa:

Es calcula en uns 7.000 els religiosos assassinats a Espanya durant la Guerra Civil, majorment per membres de la CNT-FAI.

Repressió i terror a l’Espanya nacionalista

A l’illa de Gran Canaria, centenars de contraris al cop militar foren assassinats i llançats a la “Sima de Jinámar”.

A les afores de Valladolid, durant setmanes després al cop, tenia lloc execucions de gent d’esquerres.

El cas Unamuno:

En començar la guerra, Unamuno recolza els sublevats, arribant a fer una crida als intel·lectuals europeus tot afirmant que representen la civilització cristiana i occidental. Però davant les detencions i afusellaments demana en va clemència a Franco, a qui visita al palau episcopal de Salamanca on aquest s’ha instal·lat.

SALAMANCA és la capital de l’Espanya nacionalista. El 12 d’octubre de 1936, Dia de la Raça, el paraninf de la universitat és escenari d’un acte presidit per Millán-Astray (fundador de la Legió), Carmen Polo (esposa de Franco), Pla i Deniel (arquebisbe de Salamanca) i Unamuno (rector de la universitat, qui actua en nom de Franco).

El 22 d’octubre Franco firma el decret que destitueix Unamuno com a rector de la universitat de Salamanca. Reclòs sota arrest domiciliari, Unamuno mor el 31 de desembre de 1936.