He tornat als bous al carrer. !

Aquest cap de setmana he reviscut les nits noves d’estiu i festa, quan caminava pel carrer fins on la gent cridava i botava els contraforts de ferro de les barreres agafat de la iaia. Era tan minúscul que podia passar a l’altra banda quasi sense tocar les fustes que marcaven el perill, i ella tenia por que ho fera. Entre les eternes esperes dins d’aquella presó estaven els segons on el veia. Mirava les sues banyes i el seu cos de gos gran i, per un segon, ell em mirava amb els ulls dels gossos.!Un dia, deixí de mirar el bou i vaig veure tot el que l’envoltava, tot el que ell havia de patir. Feia quasi 40 anys que no feia eixe camí, i vaig sentir la iaia al meu costat. Supose que és el que senten molts i moltes dels que fan eixe cíclic camí de retorn. No és de 40 anys com el meu, però molta gent fa anys que el fa. Les festes també tenen això de treure la vella llanda de codonyat plena de fotos en blanc i negre que ens retornen a temps més joves, al costat de la nostra gent que ja ha marxat. Mala sort pels bous.!Volia gravar tot el que han de patir. Volia tindre imatges que demostraren que els reglaments són paper mullat, com els minuts i minuts que acumule, en un sol cap de setmana, de xiquets i xiquetes dins del recinte dels bous i a sota dels cartells que diuen “prohibida l’entrada de menors de 18 anys”. A les meues imatges hi ha un xiquet amb diversitat funcional, amb una evident mobilitat reduïda a un peu i un braç, sol i a la zona de perill. Sense fer grans esforços, tinc tot això.!Per primera vegada en la meua vida, vaig estar al tumult de gent davant el caixó del bou, entre els crits i els petards, les carcasses que anuncien el bou en corda i els colps a eixa caixa de morts on el tenen tancat. Per primera vegada vaig seguir un bou lligat des de que el tragueren del calaix fins que el tornaren a ficar dins. És difícil calcular la por que aquell animal ha de sentir. Ens ho diu amb els seus crits, amb l’enorme quantitat de bromera que llança per la boca i amb els seus ulls aterrits, que es mouen frenètics cap a tot el que li passa a banda i banda. !Em sobtà veure la “devoció” al bou d’algunes persones. Cada vegada que ell s’aturava, intentant entendre el que passava, una xica li cridava “Bonic! Preciós!!! Bonic!!!”. A les vaques i bous al carrer que graví el dia següent, uns homes portaven unes llargues vares amb les que colpejaven els animals que passaven de llarg ben fort per darrere. Volien que s’aturaren i que es giraren cap a ells. Volien que el bou estiguera per ells, que fóra per a ells.!Les dues imatges es lligaren al meu cap. Vaig veure el poder d’engabiar la vellesa dels animals per a que estiga sempre a la nostra disposició, sota la nostra voluntat. Vaig veure el poder de tallar les ales, d’atemorir i ensinistrar, d’esclavitzar. Vaig veure la por a perdre eixe poder, la por a la llibertat per a córrer i volar. Era, altra vegada, eixe acte d’apropiació de la bellesa i d’imposició del propi desig que és la violació, una violació col·lectiva.!

Cagada del mans de Benimodo (la Ribera Alta), setembre del 2012.!

Havia oblidat aquell gran tedi de les esperes, presoner de la barrera i de la mà de la iaia. Sense voler i sense adonar-me, m’havia arribat a creure que l’abolició podria significar una “pèrdua de diversió”. La immensa majoria d’aquella minoria viu llargues estones esperant que el bou passe corrent pel seu davant, com feia jo de xicotet. Si són a una plaça, el bou és una espècie d’imatge de fons a la que presten atenció alguna que altra vegada. La diversió està en estar junts i juntes, en cridar, en fer broma i dir bestieses, en riure. !Potser per això, la major part del que fan quan fan bous no són bous. Al bou en corda feren una llarga desfilada de motos, cotxes, camionetes i carrosses obertes, plenes de gent jove molt carregada que llançava poalades d’aigua al públic, mentre tothom feia crits de ferma adhesió al seu poble natal. Després, per a la majoria dels i les que corregueren, allò va ser una volta a peu perquè no pogueren seguir el ritme de l’animal i es quedaren endarrere molt prompte. El van veure menys que la gent del públic que estaven a l’eixida i el veieren arribar. !A tocar del bous al carrer hi havia una esplanada amb una xaranga i espectacles infantils, i la gent feia el vermut i xarrava mentre sentia la música. Molta altra gent era als bars, gaudint del dia de festa amb amigues i amics. Per la nit, al bou embolat, la plaça estava envoltada d’una gran fira amb cotxes de xoc, atraccions pels xiquets i xiquetes, bars i terrasses d’estiu amb música. A dins també tocava una xaranga i un showman feia acudits i contava tafaneries d’aquestes que es fan en codi, per a que la gent del poble les entenga. Fins i tot cantava cançons amb més voluntat que traça, i la gent cridava Olé a cada pausa. !La gent, i sobre tot la gent de poble, necessita de tot allò. Era d’evident que la tortura taurina és absolutament prescindible per a la majoria. Per a qui no ho és és per a qui trau benefici de tot plegat, perquè hi ha molt de benefici a traure d’aquelles barreres, d’aquelles places, d’aquells transports i d’aquells bous de ramaderies llunyanes, que es poden vendre al preu que calga. Són

diners que es podrien dedicar a allò que fa feliç la gent i que no fa patir cap animal. Fins i tot podrien sobrar diners per a dedicar a altres necessitats.!Aquella última nit, quan ja marxava, em vaig haver d’aturar perquè passava el camió del bou que acabaven d’embolar. Ell també marxava, però cap a l’escorxador. Aquelles estranyes sensacions, com la de tindre la iaia al costat o la de sentir riure les dones mentre els seus homes vells i panxuts es feien els valents, desaparegueren de sobte. !És tot allò que amaguen, que silencien mentre segresten la festa. La història oculta dels vençuts i vençudes, com del gran mans que s’apropava suaument a la gent i li allargava el seu cap amb delicadesa, mentre el dirigien a oferir seguretat de ramat al pobre bou que encara cercava una fugida amb desesperació. La història que nosaltres volem escriure per a que siga la història d’una abolició. !!