habitar espai viure
DESCRIPTION
Llibret Projectes VII 2011-2012TRANSCRIPT
HABITATGE‐ESPAI‐VIURE
VIURE‐HABITATGE‐ESPAI
ESPAI‐VIURE‐HABITATGE
HABITATGE‐ESPAI‐VIURE
VIURE‐HABITATGE‐ESPAI
ESPAI‐VIURE‐HABITATGE
Treball realitzat per Josep Thió durant el curs 2011‐2012 com a part de l’assignatura
Projectes VII, del programa d’estudis d’Arquitectura.
Escola Politècnica Superior. Universitat de Girona.
Definir: Assenyalar els límits d’una cosa, fixar,
determinar. Explicar una cosa pels seus atributs,
donar‐ne una idea exacta.
ÍNDEX 1
HABITAR 3
HABITATGE 4
HABITACIÓ 6
LA NECESSITAT CREA LA FUNCIÓ 10
LES QUALITATS DE L’ARQUITECTURA 16
L’ENCAIX DE L’ARQUITECTURA 18
1
2
HABITAR
Concepte: Noció general que resulta d’una concepció de la ment. Representació
abstracta i general d’un objecte.
Reflexionar: Tornar sobre una cosa pensada, considerant‐la detingudament,
aprofundint‐la.
Què és habitar? o què és un habitatge? Tothom en pot tenir una idea
similar, però com a tots els conceptes, quan s’intenta fer una descripció i
enumerar els principals atributs, es fa difícil trobar models certs que
serveixin d’exemple i que alhora no excloguin els matisos que admeten els
mots.
La primera pregunta es podria resoldre amb un senzill ‐Habitar: usar un
habitatge.‐ Molt cert i alhora molt vague. Potser ens seria més útil una de
les acceptacions del mot viure. Viure: Residir, estar‐se, en un lloc, amb algú.
I és que potser el fet d’habitar és tant indestriable del de viure
(pràcticament tothom alhora que viu, habita) que en podríem dir que és
l’aspecte de viure desenvolupat en relació a un espai anomenat habitatge.
Enumerar els trets característics del que som ens pot ajudar a definir què
és viure. L’home és un animal (mamífer), amb unes necessitats
fisiològiques a satisfer; gregari, al que li agrada viure en comunitat;
cultural, aspecte que li permet dominar diferents tècniques i eines, que fan
menys feixuga l’existència, com ara el llenguatge, que permet comunicar‐
se, raonar, establir convencions i transmetre‐les, etc. Tots aquests
aspectes defineixen com vivim, estan relacionats amb el fet de viure, i
alhora també amb el fet d’habitar i de tot el que suposa habitar. És un
qüestió d’àmbit, habitar és la part de la vida que es desenvolupa a l’espai
que comunament anomenem casa.
3
HABITATGE
Disseny: Representació gràfica i càlcul de les dimensions d’un objecte a fi de
definir‐lo unívocament i fer‐ne possible la construcció.
Objecte: Allò que és o pot ser conegut pels sentits o per l’enteniment.
Estri: Qualsevol dels arreus, les eines i tots els altres objectes, especialment
manuals, que hi ha en una casa o que hom porta sobre seu i que serveixen per a
fer un treball, prestar un servei determinat, etc.
Espai: (vital) Superfície necessària perquè un grup, un poble, etc, puguin viure
d’acord amb llurs necessitats bàsiques.
Experiència: Coneixença d’una cosa adquirida per l’ús. Coneixença de les coses, de
la realitat, adquirida vivint.
L’habitatge és un objecte, dels molts que hem ideat gràcies a la cultura i la
tècnica, que ens permet fer més confortable la nostra relació amb l’entorn.
Des d’aquest punt de vista, fa el mateix paper que la roba, els estris, les
eines, els vehicles o les màquines en general. És un objecte dissenyat que,
a diferència de la majoria dels “gadgets” que utilitzem quotidianament,
aquest l’usem bàsicament pel seu interior. Fet que fa que hagi de tenir
certa mida i que no puguem portar amb nosaltres.
Així doncs, l’habitatge, l’objecte que anomenem habitatge, delimita un
espai a recés de la intempèrie que destinem a desenvolupar totes aquelles
activitats pròpies de l’ésser humà en un àmbit més o menys privat. És un
espai que ens refugia, separa, i fins i tot aïlla, de l’entorn.
Alhora el fet de viure està relacionat amb experimentar: emocions,
sensacions, totes elles en relació amb l’entorn i el coneixement. En aquest
aspecte l’àmbit domèstic, les qualitats de l’espai, el marc que proposa
l’arquitectura, pot ajudar, afavorir o dificultar aquesta experiència que és
viure.
4
5
HABITACIÓ
Habitació: Cadascuna de les peces en què hom divideix una casa per ésser
habitada.
Casa: Nom genèric de tot edifici destinat a servir d’habitació humana. Edifici o part
d’un edifici (pis, apartament, etc) en què hom habita amb els seus.
Complement: Allò que cal afegir a una cosa perquè sigui completa.
Moble: Cadascun dels objectes mòbils, pràctics o de guarniment, que constitueixen
l’equip estable dels interiors dels edificis i que en complementen la utilitat.
Però què defineix un habitatge? Quins elements el configuren?
Es cert que hi ha elements comuns a l’habitatge relacionats amb els usos i
amb les activitats, que han anat configurant espais especialitzats amb
mobles que els complementen. Dormitori, lavabo, cuina, menjador, sala,
etc. Però si canviem un llit de lloc o una taula i unes cadires aquell lloc
especialitzat a canviat de lloc i per tant és el moble que el defineix l’ús que
se’n fa de cada espai i no a la inversa, són els sanitaris, cuina, llits, taules i
cadires el que defineixen l’espai. Però pot haver‐hi un llit a la sala? I un
sofà a la cuina?
I, quantes habitacions té un habitatge? Si només en té una és menys
habitatge que una que en té cinc? És millor una sala‐menjador que un
menjador i una sala separats? Pot un habitatge no tenir cuina?
La mida tampoc sembla definir l’habitatge, encara que podem intuir que
l’habitació és l’element mínim d’una casa, la seva mínima unitat, no sabem
quantes habitacions ha de tenir una casa, però sabem que una sola
habitació pot ser un habitatge.
I què hi ha d’haver en una habitació per a que la considerem habitatge? O
què defineix comunament una habitació? Podríem estar d’acord que un
6
7
element com la porta és definitiu, però ens vindrien al cap habitacions
sense porta, i fins i tot cases sense porta… I el mateix ens podria passar
amb qualsevol element que analitzem, cap d’ells no és indispensable per a
conformar una habitació.
Això ens porta a afirmar que no hi ha cap element que defineixi què
composa un habitatge.
Potser l’únic que defineix l’habitatge és el fet d’ésser habitat, d’estat
pensat per a ser habitat, el fet d’haver d’acollir les activitats d’habitar, les
accions dels seus habitants, i és a partir de les necessitats de l’habitant que
podem definir què és un habitatge. El que el defineix no és l’espai, ni el
moble, el que el defineix són les activitats.
8
9
LA NECESSITAT CREA LA FUNCIÓ
Habitant: Cadascuna de les persones que habiten en una casa, un poble, un país,
etc. Cadascun dels animals que habiten en un lloc determinat.
Activitat: Ocupacions, tasques, d’una persona o una entitat.
Funció: Acció especial, pròpia o normal d’un òrgan o d’un aparell d’un animal o
d’una planta. Acció pròpia d’una màquina.
Quines són doncs les activitats que defineixen el que és un habitatge?
Termes com dormitori o cuina arriben fins als nostres dies provinents de la
cultura clàssica. Els romans més poderosos van assajar per primera
vegada, fa uns dos mil anys, la casa unifamiliar moderna, amb una
tipologia clara: divisió d’espais segons funció o activitat. I si bé no hem
d’oblidar que aquesta domus romana és la d’una casa de senyors rics, és
cert que per a molts segueix representant una mena de paradigma de la
casa ideal.
Abans d’aquesta cultura, per les mostres terres i encara avui en dia en
moltes regions subdesenvolupades, el model de més èxit era el de casa
d’una o dues peces. Una, la principal, tenia un fogueró al seu centre i era la
que concentrava totes les activitats domèstiques, i una altra que es
destinava a dormir. Si n’hi havia alguna més es feia servir de magatzem de
gra i aliments. Així, també en aquest cas, la divisió d’espais s’anava
imposant.
D’aquest model de casa amb fogueró també ens n’han arribat mots com
ara hall, que té el seu origen en les cabanes de pedra i fusta, i que servia
per identificar aquest espai central de la casa, al voltant de la foguera.
Aquest tipus de peça, però, no ha tingut tanta sort amb el pas del temps, i
aquell gran royal hall que era la peça central de qualsevol castell, va anar
quedant relegat a un espai públic de cortesia que es va anar empetitint a
favor de la recent nascuda living room, més pràctica, manejable i
10
11
domèstica, que tant de furor ha fet fins als nostres dies com a estança
principal i representativa de la llar.
D’aquest repàs en podem extreure dues conclusions: que la casa tendeix a
presentar diferents espais i que si tens diners pots tenir una casa més gran.
Més seriosament el que queda clar és que estança neix d’una necessitat,
cada espai es crea per dotar cada activitat d’un entorn.
La cultura i l’economia han portat l’habitatge modern a tenir una gran
especialització dels espais. Però això no significa necessàriament que
aquesta divisió comporti una millor qualitat de vida. Es pot ser infeliç en
una mansió luxosa i molt feliç en un refugi de muntanya, o també a
l’inrevés. És a dir que l’edifici pot crear un contorn agradable o no, fins i tot
pot afavorir estats d’ànims, però no deixa de ser un marc, un decorat on
els habitants representen les seves pròpies vides.
Tornant a les activitats, el que tothom més o menys desitja és tenir un
espai propi, còmode i confortable; però per molt que algú s’encaparri a
dissenyar els espais adequats per a les diferents activitats que es
desenvolupen en un habitatge, els seus habitants en responen sovint amb
conductes sorprenents, amb usos inesperats i aparentment mancats de
lògica.
Tothom en coneix algun exemple: la senyora que mira la televisió a la
cuina perquè allí pot mirar la seva sèrie preferida, o hi llegeix el diari
perquè s’hi està més recollit, o hi fa mitja perquè hi ha més escalfor i hi té
el seu balancí preferit, que ella al sofà no hi està tant còmoda. O
l’estudiant que prefereix la taula del menjador a la de la seva habitació
perquè és més grossa , o se’n va a les golfes perquè hi està més tranquil i
hi ha més silenci, o a la habitació de convidats, que hi ha més llum i a la
tarda i entra un solet que fa goig. O el nen que se’n va al lavabo a llegir els
seus contes preferits amb tranquil∙litat. O la parella de recent casats que
fan els àpats a la tauleta de centre de donat el sofà, que allí poden mirar la
12
13
tele mentre mengen ben enganxadets. O l’àvia que cus davant la
balconera, en comptes de fer‐ho al cosidor, ja que hi ha més llum i també
pot anar mirant per la finestra a veure qui passa pel carrer. O aquells
coneguts que es van arreglar una casa de pagès enorme i fan vida a la
cuina, davant la llar de foc. O aquells que directament s’estan tot el dia al
carrer, al passeig, al bar o al casal, on hi estan més a gust.
Més o menys tothom busca confort amb graus i qualitats diferents.
L’arquitectura pot intentar dotar cada espai del màxim de qualitat
possible, però no deixa que al final només pot fer la proposta, disposar els
espais, les obertures, els graus de confort, però serà l’usuari, l’habitant el
que farà viu l’espai, qui el dotarà de contingut i de sentit.
14
15
LES QUALITATS DE L’ARQUITECTURA
Si deixem a banda l’aspecte exterior d’un edifici, on la composició juga un
paper determinant i on l’anàlisi s’ha de fer en relació a l’entorn, al paisatge
o a la imatge de la ciutat; Si posem l’atenció al que succeeix al seu interior,
l’arquitectura és un joc de volums superfícies i llum; o més ben dit,
l’arquitectura és la percepció d’aquestes superfícies regades de llum i de
les condicions que genera l’envolupant.
Per a fer‐ho l’arquitectura compta amb els plans, que configuren un espai,
un volum negatiu d’allò construït, que comprimeix o expandeix, que recull
o amplia; amb els materials, que proporcionen textures que reflecteixen la
llum de diferents maneres, tactes que donen diferents graus de calidesa;
amb la llum natural o artificial, que permet veure, que crea atmosferes,
que ressalta o amaga, que reprodueix el cicle natural de dia i nit; amb
l’escalfor o la frescor que ens proporciona allò que ens manca a l’exterior.
També compta amb la qualitat organitzativa, com conferir als espais de
mides adequades; o dotar‐los amb espais de transició a l’exterior, bé sigui
el carrer, bé espais semi exteriors; o amb espais de pas entesos com a
espais amb una qualitat més perenne, menys fixe, però mai com a espai
sobrer o directament poc útil.
I a més d’aquesta amalgama d’espais també compta amb elements mòbils
com portes i finestres que poden regular els graus d’aïllament de l’espai, o
d’altres com altells, escalons, ampits, regruixos, sostres o mobles que
sense marcar fronteres clares poden ajudar a establir àmbits més o menys
precisos dins un espai continu.
Amb tot aquest repertori d’elements l’arquitectura ha de generar espais
que col∙laborin i no coerceixin l’usuari, l’habitant d’aquest marc on es
desenvolupa una experiència vital.
16
17
L’ENCAIX DE L’ARQUITECTURA
Quan passem a una escala més gran l’arquitectura és edifici, i té una
volumetria inevitable, evident. Una escala que la situa a nivell d’element
paisatgístic, amb totes les conseqüències que això té a nivell visual i
cultural.
També en aquest aspecte la història té un pes específic determinant. A
casa nostra tant l’arquitectura popular, que es desenvolupa sense gaires
pretensions estètiques però amb una gran integració material amb
l’entorn; com el llegat històric de les arquitectures cultes, que suposen el
gruix de la iconografia de viles i ciutats, configuren el nostre imaginari
cultural més bàsic. Per altra banda hi ha l’arquitectura moderna, basada en
un nou començament, en una tàbula rasa, que mirada amb una òptica
històrica, és tant jove que encara ningú sap si ha arribat a establir patrons
vàlids o si el patró és precisament la manca d’aquests.
Jove però que ha coincidit amb el major creixement històric de tots els
temps, configurant una realitat paisatgista sovint desconcertant i faltada
de la necessària decantació del temps.
18
19
Això porta a un difícil encaix exterior dels edificis en un entorn que sovint
se’ns mostra com a caòtic, capriciós o directament incomprensible. Aquest
fet unit a la manca de referents clars normalitzables com els que proveïa el
classicisme o les acadèmies porta a una situació de confusió assimilable a
la que es deuria produir durant el barroc, o la que produeix la construcció
seriada, sovint de mal gust quan no realment trista, ens porta a un
astorament del que només es pot sortir amb cert èxit amb l’estudi d’obres
de les que suposem o sospitem l’encert i el mestratge.
Aquest estudi i coneixement és l’únic antídot contra el gest buit i gratuït,
contra el mimetisme des ubicat, contra la repetició d’errors passats.
Cal un aprenentatge, amb dosis d’assaig i error, amb immersió
intel∙lectual, amb reflexió i replantejaments constants que permetin
encarar el disseny d’espais, volums, marcs vitals, paisatges, amb un esperit
no acomodatiu, crític i autocrític, exigent, compromès i amb valors.
20
21
…d’estar per casa. Portar la casa a sobre. Ésser molt de casa. Tirar la casa per la
finestra. Casa de banys, casa de barrets, de putes o de maturrangues, casa de
beneficència, de misericòrdia o de caritat, casa de boigs, de folls o d’innocents,
casa de correcció (presó), casa de cultura, casa barata, casa de pagès, casa de
veïns, casa mortuòria, casa d’hostes…