º

Parc natural de Sa Dragonera

Guió

ÍNDEX 1. Parc natural de sa Dragonera 2. Geologia

3. Clima 4. Història

5. Vegetació

5.1. Vegetació terrestre 5.2. Vegetació aquàtica

6. Fauna

6.1. Fauna Terrestre

6.1.1. Rèptils 6.1.2. Mamífers 6.1.3. Aus

6.1.3.1. Aus marines 6.1.3.2. Rapinyaires 6.1.3.3. Altres aus

6.2. Fauna aquàtica 6.2.1. Invertebrats 6.2.2. Vertebrats

6.2.2.1. Peixos

6.2.3. Mamífers

7. Edificacions

7.1. Les Torres de defensa 7.2. Els Fars 7.3. El moll des Lladó i les cases

8. Usos tradicionals

8.1. Els falcons 8.2. L’orxella 8.3. La palma del garballó 8.4. La calç, la llenya i el carbó 8.5. L’aigua 8.6. El contraban 8.7. L’aprofitament agrícola, ramader i pesquer

9. Control de plagues

1. El parc natural de Sa Dragonera El Parc Natural de sa Dragonera està format pels illots d’es Pantaleu i sa Mitjana i per l’illa de sa Dragonera; a més té una important Àrea d’Influència Marina que conté gran part dels recursos que utilitza la fauna litoral del parc. L'illa de sa Dragonera està situada a ponent de Mallorca, davant la costa occidental del municipi d'Andratx, i molt propera a la població de Sant Elm . És una illa llarga (4 quilòmetres) i estreta (un quilòmetre com a màxim), amb una superfície de 288 ha i 352 metres d'alçada al seu punt culminant (na Pòpia). La separa de Mallorca un petit freu d'uns 800 mts. d'amplada màxima, i de poca fondària, on trobam fons arenosos i en part coberts per Posidonia oceanica, un vertader bosc submergit, refugi de moltes espècies marines de la nostra costa. Entre Sant Elm i sa Dragonera hi ha diversos illots que també formen part del parc natural, com són es Pantaleu, l’illa Mitjana i els Calafats (en carnisser, els calafats i s’escull anegat)

2. Geologia Geològicament, és una perllongació de la Serra de Tramuntana, i reprodueix a petita escala els trets estructurals bàsics d'aquesta, inclinada cap al sud-est i penyassegada al nord-oest. La composició de les seves roques és calcaria i dóna lloc a un paisatge càrstic típic, amb nombroses esquerdes i algunes cavitats de cert interès. De fet, un dels principals atractius que ha tingut històricament per a l'home, és l'existència d'un avenc amb aigua potable al seu fons, a uns 25 metres de profunditat. Aquesta cavitat és sa Cova des Moro.

3. Clima El clima de sa Dragonera es pot incloure en la categoria de càlid-semiàrid en tota la seva extensió. Aquest tipus de clima és característic de la part més sud-occidental de Mallorca. Les temperatures són marcadament dolces, especialment a l’estació freda, degut a l’efecte de temperament de la mar. Per tant, sa Dragonera és un dels llocs més càlids de Mallorca. El relleu de l’illa determina que les zones amb menys pendent estiguin orientades cap al sud-est i per tant, exposades a més insolació. En canvi, les zones amb menys insolació coincideixen amb els penyals de muntanya. Tot això condiciona el tipus de vegetació que es troba a l’illa.

4. Història 4.1. Prehistòria – E. Antiga S’han trobat restes talaiòtiques, principalment construccions ciclopees a la zona de cala Lladó. De l’època romana s’han trobat restes d’una necròpolis. Per la seva ubicació estratègica va ser utilitzada com refugi de navegants i lloc d’aprovisionament d’aigua. Hi ha les restes de 2 naufragis d’època Romana, enfonsats entre Mallorca i sa Dragonera. 4.2. Edat Mitjana (711 - 1492 Conquesta Musulmana Península Ibèrica -

Descobriment d’Amèrica) - S. X : Ocupació Musulmana de Mallorca (Madina Mayurca). L’illa de sa Dragonera

formava part del juz’ d’Al-ahwaz que comprenia la Ciutat de Mallorca, Marratxí, Estellencs, Puigpunyent, Andratx, Calvià i part de Banyalbufar.

- S.XII: La primera referència escrita de l’illa de Sa Dragonera es troba en la

Crònica de Ramon Berenguer III que fa referència a l’expedició pisano-catalana a les Illes Balears

- Any 1229 Conquesta de Mallorca: el rei Jaume I utilitzà sa Dragonera i es

Pantaleu per preparar la conquesta de l’illa de Mallorca. - El Llibre dels fets narra l’expedició del Rei Jaume I:

L’expedició va sortir el 5 de setembre dels ports de Salou, Tarragona i Cambrils en direcció cap a Pollença. El segon dia de navegació degut a una gran tormenta es va haver de canviar el rumb. Un tripulant va aconsellar al rei que ell coneixia una illa, sa Dragonera, en la que es podrien resguardar i proveir-se d’aigua i que aprop d’aquesta illa i de la costa mallorquina hi havia un illot anomenat es Pantaleu. El rei Jaume I va trobar encertat aquest canvi de rumb donades les circumstàncies i la matinada del 7 de setembre la galera reial va atracar en es Pantaleu. Mentre els rei descansava, don Nunó Sanç i en Ramon de Montcada van ser enviats a explorar la costa mallorquina, per triar el millor lloc per iniciar la invasió de l’illa. I van triar Santa Ponça per on van entrar el dia 9 de setembre.

- Repartiment: Després de la conquesta, sa Dragonera i es Pantaleu passaren a ser

propietat del bisbat de Barcelona ( del S.XIII fins el S. XV), reservant al rei, la propietat dels falcons.

- L’any 1460 Nicolau Sunyer comprà l’illa, 3 anys després va morir i en el testament

cedeix l’illa a les seves filles amb la condició de que la conservin tal i com estava (destacar caràcter ecologista del seu testament).

4.3. Edat Moderna (1493 – 1789 descobriment d’Amèrica – Revol·lució. Francesa)

- S. XIV-XVIII Incursions corsàries. - 1581 Construció de la Torre de na Pòpia. - 1585 Construció de la Torre de Llebeig. 4.4. Edat. Contemporània - Actualitat - L’any 1808, el matemàtic i astrònom francès, François d’Aragó , traçà la última

part de la triangulació del meridià de París, circumstància que permeté la construcció del metre patró

A François d’Aragó, els successos del 2 i 3 de maig de 1808 l'agafaren al cim de la mola de s'Esclop, a la cabanya des d'on realitzava els amidaments. La caseta del francès, com va ser coneguda popularment, era en realitat un petit observatori astronòmic. Des d'allà mesurava els angles formats entre aquella muntanya, Formentera i el cim de Camp Vell a Eivissa. Una triangulació que unia tres illes i que tècnicament resultava complexa ja que es realitzava sobre la mar. Els amidaments es realitzaven encenent fogueres als diferents cims i mesurant les distàncies amb unes lents molt potents. Aquells senyals de foc provocaren recels entre els habitants de la zona. Però no va ser fins a finals de maig, quan va arribar la notícia que el poble espanyol s'aixecava contra la dominació francesa a la península, que Aragó patí un perill real. Els pagesos de la zona s'enrecordaren del francès que cada nit encenia fogueres per comunicar-se amb els seus companys i pujaren a cercar-lo. Pensaren que devia ser un espia. Un dels espanyols que formava part de l'expedició s'assabentà dels fets i corregué fins a la mola per avisar-lo. Aragó es va disfressar amb roba de pagès i baixà a Ciutat, amb tan mala fortuna que fou interceptat per l'escamot popular que anava a apressar-lo. Va ser llavors que va jugar la carta de la llengua. Aragó sabia imitar molt bé els accents, de manera que els parlà en un mallorquí perfecte i els digué que l'espia francès que cercaven era al cim de la mola. Els pagesos continuaren i Aragó aconseguí arribar a Palma sa i estalvi i amb tots els càlculs de les observacions realitzats. A Ciutat demanà protecció i acabà al Castell de Bellver. Allà ocupà l'estança de Jovellanos, que havia estat alliberat dies abans. No va ser fins dos mesos més tard que la mateixa persona que l'havia ajudat a disfressar-se, el patró Damià, aconseguí un petit vaixell per escapar. Arribar a França no va ser fàcil a causa del conflicte bèl·lic. Però, finalment, i després de gairebé un any, ho aconseguí.

- L’any 1941 compra sa Dragonera l’andritxol, Joan Flexas:Pujol, “en Joan de s’Almudaina”. Era fuster i ben jove s’inicià en l’explotació de pinars muntant serradores de llenya i en negocis d’exportació reunint una notable flota de vaixells. La riquesa que va anar acumulant va fer que se’l conegués com en Verga petit i en March d’Andratx. Tingué relacions i bona amistat amb en Joan March Ordines, amb les empreses del qual va col·laborar i va ser pels seus suggeriments que es va decidir a comprar l’illa de sa Dragonera.

- Mentre que el propietari de sa Dragonera va ser en Joan Flexas es van fer les següents actuacions a l’illa:

o Tala de Pins. o Bona part de la garriga es va convertir en terres de conreu i es van fer els

marges per a la plantació d’oliveres.

o Zona cala Lladó: Construcció dels camins i la casa amb una zona de jardí.

o Introducció d’animals domèstics i exòtics: paons reials, ànecs, faisans, gallines de Guinea, etc.

o Construcció de la torre del colomar.

o Mirador de na Miranda: en aquest indret es va començar a fer una casa,

conten que aquesta casa havia de ser per la neboda d’en Joan Flexas, ja que ell no tenia fills. Però malauradament la seva neboda va morir i es va deixar inacabada la construcció de la cas. Actualment es coneix com el Mirador de na Miranda.

- L’any 1974 PAMESA compra l’illa a Joan Flexas per uns 300 milions de pessetes,

amb la intenció de fer-hi una zona residencial de luxe amb port esportiu per 600 amarres.

Les intencions d’aquesta empresa aviat es van fer públiques i la població mallorquina va reaccionar davant aquest fet per impedir-ho.

Per a la urbanització de sa Dragonera s’havien de seguir una sèrie de tràmits. El primer era l’aprovació del Pla General d’Ordenació Urbana d’Andratx. Aquest Pla es va tramitar entre 1974 i 1976 envoltat de polèmica, deficiències i fins i tot oblits, ja que per exemple a la informació pública del Pla General d’Andratx de juny de 1974 no hi figurava sa Dragonera. Finalment, l’any 1976 s’aprova aquest pla general, en el que també s’aprovà el Pla Parcial i Especial de sa Dragonera. Diferents grups varen fer al·legacions en contra del projecte, la diputació provincial va demanar la conversió de sa Dragonera en parc natural. Però malgrat aquestes actuacions tant l’ajuntament d’Andratx com la comissió provincial d’urbanisme van donar el vist i plau als plans i per tant, a la urbanització de l’illa.

Això va provocar que el 7-7-1977, s’ocupés l’illa com a protesta contra el projecte d’urbanització. Aquesta ocupació va ser promoguda pel col·lectiu Talaiot Corcat. Unes quaranta persones van fer la travessia des Freu, entre Sant Elm i sa Dragonera, amb petites barques, nedant, etc. Mentre a Sant Elm, hi havia un grup de suport i allà es feien assemblees, quan podien passar en barca duien aliments als habitants de l’illa. I es comunicaven amb els ocupants mitjançant senyals de llums i banderes. Es van recollir més de 4.200 firmes en contra del projecte d’urbanització, així com nombroses mobilitzacions per preservar sa Dragonera. El GOB va agafar la bandera i a més de la mobilització ciutadana impulsà la via judicial per impedir que prosperés el projecte urbanístic. Així, l’any 1979 hi va haver una gran manifestació a Palma amb més de 4000 persones amb el lema “Salvem sa Dragonera” El dia 24 de febrer de 1983 el Consell General Interinsular suspèn la vigència del Pla General d’Andratx i tots els plans que afectaven sa Dragonera. Iniciativa presentada per Miquel Pascual, Conseller d’ordenació del Territori. El 1984 es suspèn la urbanització per defecte de forma. Es produeix la resolució de l’Audiència Nacional favorable al GOB, el primer indici que la qüestió es podria resoldre finalment amb la protecció de l’illa. PAMESA va recórrer al Tribunal Suprem, que també sentencià a favor del GOB. El mes de febrer de 1987 es produeix la sentència definitiva de la Sala Quarta del Tribunal Suprem, que dóna la raó al GOB i per tant, la urbanització ja era legalment impossible. El Consell de Mallorca decideix comprar l’illa l’any 1987, formalitzant la compra l’any 1988. L’any 1995, el Parlament de les Illes Balears declarà sa Dragonera, l’illa Mitjana i es Pantaleu Parc Natural.

5. Vegetació 5.1. Vegetació terrestre La vegetació de sa Dragonera està formada per un conjunt de comunitats mediterrànies adaptades a viure a un medi sec, on les pluges són escasses i estacionals. Les dimensions de l’illa, les seves característiques topogràfiques i la influència marina fan que hi hagi una riquesa d’espècies important, malgrat els factors limitadors com l’estrès hídric, l’efecte de la sal marina, l’escassesa de sòl i la intervenció secular de l’home. La influència marina és perceptible a tota l’illa i s’observa en la distribució de les diverses espècies, al igual que el vent, que influeix en el modelat dels arbres i dels arbusts.

La vegetació escleròfil·la, arbusts de petita i mitjana alçada amb fulles dures i tiges llenyoses, és la més predominant a l’illa. En la zona litoral, a les zones rocoses, amb poc sòl i amb important influència marina destaquen les plantes adaptades a aquestes condicions com: la saladina (Limonium dragonericum), el coixinet (Launaea cervicornis), el fonoll marí (Crithmum maritimum), l’asteriscus (Asteriscus maritimus), etc. En la zona de cala Lladó, la presència d’un sòl humit i salobre permet el desenvolupament d’espècies característiques dels boscs de ribera com el tamarell (Tamarix sp.) i el salat blanc (Atriplex halimus). La garriga d’ullastre (Olea euroapea var. sylvestris) amb olivella (Cneorum tricoccon) és la comunitat més estesa per l’illa. Altres espècies que trobam l’aladern de fulla estreta (Phyllirea angustifolia), la ginesta borda (Ephedra fragilis), l’estepa negra (Cistus monspeliensis) i la lletrera (Euphorbia dendroides). També trobam, amb un menor desenvolupament garriga de romaní (Rosmarinus officinalis) i xiprell (Erica multiflora), en la que també apareixen espècies com el pi (Pinus halepensis), la mata (Pistacea lentiscus), la botja de cuques o albada (Anthyllis cytisoides), l’herba de sant Ponç (Teucrium capitatum). També trobam una sèrie de geòfits com la rapa blava (Arum pictum), la rapa de frare (Arisarum vulgare) i la ceba marina (Urginea maritima). En relació a la vegetació ruderal, aquesta és el llegat de l’activitat agrària que es va realitzar a l’illa fins als anys 70. destaca la presència de llevamans (Calendula arvensis), l’olivarda (Dittrichia viscosa), el lletsó (Sonchus oleraceus), la malva (Lavatera arborea), les margalideres (Chrysantemum sp:), etc. El darrer propietari de sa Dragonera va fer un jardí als voltants de Cala Lledó i va introduir diverses emprades en jardineria que encara perduren com el xiprer (Cupressus sempervirens), l’arbre de pisos (Araucaria heterophylla), la palmera canària (Phoenix canariensis) i la palmera datilera (Phoenix dactylifera), entre d’altres. Entre els líquens, destaca l’orxella (Roccella phycopsis), de la en parlarem amb més deteniment a l’aparat d’usos tradicionals, així com del garballó (Chamaerops humilis). 5.2. Vegetació aquàtica A l’illa de sa Dragonera, amb uns 10 km de litoral hi són presents la majoria d’ecosistemes submarins de la Mediterrània occidental. Es poden diferenciar dues zones, la des Freu, més propera a Mallorca, amb una profunditat que passa dels 30m i amb una pendent que davalla suament, on destaca la comunitat d’algues fotòfil·les amb la presència de Cystoseira mediterranea, que a més de la necessitat de llum està acostumada al moviment produït per les ones prop de la costa i és de color terrós. Més abaix, on les aigües estan més calmades s’hi troben comunitats de Padina pavonia, que es caracteritza per la seva forma de ventall i d’Halopteris scoparia, que forma rams compactes de color marronenc.

L’altra zona comprèn la part occidental i el caps de Tramuntana i Llebeig, amb fondàries que, a poca distància de la costa arriben entre els 40 i 50m de fondària. Aquí es troben comunitats d’altres algues com Ceramium sp., Bryopsis muscosa, etc. Cal destacar les praderes de Posidonia oceanica. Aquesta planta fanerògama aquàtica viu a fons arenosos. Es troba entre 1 i 30m de fondària. És un endemisme de la Mediterrània. Té un creixement molt lent, té les fulles planes i estretes. El seu fruit és molt característic i se’l coneix com olives de mar. Té un gran interés ecològic, com a fixadora del terreny i refugi de gran quantitat d’organismes marins, entre ells cal destacar la presència d’un mol·lusc, la nacra (Pinna nobilis). Són bons bioindicadors de la qualitat de les aigües marines costaneres Les praderes de posidònia sofreixen una important degradació degut a l’ús de l’ancoratge descontrolat i a la brutícia d’embarcacions poc cíviques.

6. Fauna 6.1. Fauna Terrestre 6.1.1. Rèptils Dins el grup dels rèptils trobam la sargantana (Podarcis lilifordi ssp. giglioli). Es tracta d’un endemisme d’aquesta illa. És una sargantana grossa i robusta, amb el dors de color marró, els costats verdosos i petites taques negres esteses de forma més o menys homogènia per tot el cos. També en el dors, en el ventre i la coa pot presentar tons grocs. Tenen una bru letàrgia durant els mesos més freds, sortint a assolellar-se els dies de Sol. Són omnívores, s’alimenten d’insectes, llavors i tot tipus de restes orgàniques. Fan dues postes de 2-3 ous, una per primavera i l’altra a començament d’estiu. Les cries neixen als 60 dies. Els seus depredadors a l’illa són el xoriguer, les rates i les gavines. 6.1.2. Mamífers Entre els mamífers autòctons trobam vàries espècies de ratapinyada com l’orelluda (Plecotus austriacus), la petita de muntanya (Hysugo savii), la de coa llarga (Tadarida teniotis) i la comuna (Pipistrellus pipistrellus. Les ratapinyades viuen en escletxes, coves i construccions abandonades i s’alimenten d’insectes. Però a sa Dragonera s’han introduït altres espècies com el conill, la rata, cabres orades i ovelles. Actualment, d’aquestes només queda la rata. Però s’estan realitzant diversos plans de desratització, ja que és una espècie que s’ha convertit en una plaga i provoca greus problemes de desenvolupament a altres espècies tant animals com vegetals. 6.1.3. Aus 6.1.3.1. Aus marines Sa Dragonera, es Pantaleu i la Trapa està declarat ZEPA, Zona d’especial protecció per a les aus.

Aquests animals tenen un cicle biològic molt lligat a l’ecosistema marí i s’ha adaptat a criar i viure a la costa. A sa Dragonera n’hi ha cinc que hi crien i són les següents: - El corb marí (Phalacocorax aristotelis): és una espècie sedentària, nidifica en

petites colònies, a penyals costers o illots. El seu color negre intens i la seva fesomia fa que sigui molt fàcil d’identificar. S’alimenta de peixos i és un gran bussejador, capaç de capbussar-se fins a 45m. L’estació de cria és llarga, comença a finals de febrer, però alguns exemplars no comencen fins al maig. Normalment posen 3 ous de color blau pàl·lid. S’incuben durant uns 30 dies tant per la femella com els mascle. Els polls no abandonen el niu fins al cap de 2 mesos aprox. i comencen a volar des de primers de juny fins finals d’agost.

- La gavina vulgar (Larus michaelis): és l’au marina més comuna i abundant. Es

distingeix per les seves potes i bec de color groc.

És una espècie oportunista que s’adapta fàcilment als canvis que es van produint en l’ecosistema, de manera que s’ha acostumat a menjar de tot. La seva població global ha experimentat un creixement exponencial, que en molts de casos afecta de manera directa a les poblacions d'altres espècies naturals. Viu en grans colònies, a penyals de la costa i dels illot. Posa 2-3 ous per primavera i els polls comencen a volar a principi d’estiu.

- La gavina roja o corsa (Larus audouinii): es diferencia de la gavina vulgar, perquè és més petita, pel seu bec de color vermell i per les potes que són de color verd fosc. Aquesta espècie està protegida des del 1976, i des de la seva protecció s’ha observat una notable recuperació de la població a sa Dragonera. S’Alimenta de peixos. Viu en petits grups, sempre a la costa. A principis de maig posa entre 2 i 3 ous. Els polls poden començar a volar a finals de juny o començaments de juliol.

- El virot gros i la baldritja són les espècies més difícils d’observar, són pescadors pelàgics d’alta mar i només acudeixen a terra en època de reproducció:

� El virot gros (Calonectris diomedea): és més gran que la baldritja, té els dors

gris, poc contrastat amb el ventre, d’un blanc tacat i el bec de color groc. Realitza la posta d’un ou a finals de maig, a coves o forats. I els polls comencen a volar a principis d’octubre.

� La baldritja (Puffinus yelkouan ssp. mauretanicus): té una ecologia semblant al virot però realitza la posat, també d’un ou a mitjans de març, també a coves o forats. Els polls comencen a volar a principis de juliol i en aquest moment les baldritges aprofiten per tornar a les costes atlàntiques de França.

6.1.3.2. Rapinyaires Sa Dragonera, pel seus espadats, per la seva insularitat i situació geogràfica és un lloc ideal per aquest tipus d’aus. Entre les espècies que hi crien trobam tres espècies diurnes: el xoriguer, el falcó marí, el falcó pelegrí i una nocturna: el mussol. - El xoriguer (Falco tinnunculus): es pot veure tot l’any i és fàcil de reconèixer per la

seva coloració brunenca i per la seva capacitat de romandre suspès en el aire sense avançar, accelerant el batec de les ales. Caça insectes, ratolins, petits ocells i sargantanes.

- El falcó marí (Falco eleonorae): és una espècie endèmica de la Mediterrània i de la

costa nord occidental d’Àfrica. Reb aquest nom per la reina Eleonora d’Arborea, qui va protegir aquesta espècie a l’illa de Sardenya al segle XVI. A sa Dragonera es troba la colònia de cria de falcó marí més important de Balears i de la Mediterrània occidental. Té una biologia molt peculiar: els primers arriben a Dragonera per primavera, provinents de Madagascar. Nidifiquen, formant colònies en els penya-segats, a principis de la tardor i per octubre-novembre juntament amb els falcons joves que ja volen inicien el retorn cap a Madagascar. Té la zona del pit de color ocre amb línies negres. S’alimenten de grans insectes i petits ocells, que atrapen en vol. De vegades cacen en col·laboració amb altres membres de la colònia, atacant les aus que arriben cansades a la costa.

- El falcó pelegrí (Falco peregrinus): és una espècie que sempre ha estat present a

sa Dragonera, però no és tan abundant com el falcó marí. Té el cap i la cara negre. La zona dorsal és de color plom. El coll i el ventre són de color blanc. Té les potes grogues. La població a sa Dragonera és de 2-3 parelles que crien en els penya-segats de ponen.

Al març-abril ponen de dos a quatre ous que coven durant 30 dies. Els polls volen cap als 45 dies de vida. S’alimenten de coloms salvatges, estornells i altres espècies.

A l’Edat mitjana eren molt sol·licitats per la noblesa per dedicar-los a la falconeria.

- El mussol (Otus scops): és un rapinyaire nocturn que també és present a sa

Dragonera.

No fa més d’un pam, té el plomatge gris i els ulls grocs. Es fonamentalment insectívor i captura preferentment escarabats, llagosts i papallones nocturnes, però també caça alguns rosegadors i pollets d'ocells. Nidifica als forats de les soques i en construccions abandonades.

6.1.3.3. Altres aus Sa Dragonera, per la seva situació, a mig camí entre Europa i Àfrica, i per ser una illa sense presència humana, fa que sigui un punt d’especial interès per als ocells migratoris. Els desplaçaments es produeixen a la primavera i a la tardor. A la primavera els ocells pugen cap al nord, per reproduir-se. A la tardor baixen cap al sud, amb l’objectiu de fugir del mal temps i de la manca de menjar del nord d’Europa. Durant la migració de tardor les espècies més anellades són el ropit (Erithacus rubecula), el busqueret de capell (Sylvia anicapilla), etc. 6.2. Fauna aquàtica 6.2.1. Invertebrats Entre els invertebrats aquàtics que podem trobar esponges, grumers, anèmones, eriçons, estrelles de mar, pardals de moro, cucs de flor, crancs, , caragolins, cornets, alguna nacra, sípies, calamars, pops, etc. 6.2.2. Vertebrats 6.2.2.1. Peixos Entre els peixos ossis trobam l’esparrall, el dèntol, el moll roquer, el moll de fang, el congre, la morena, els espets, l’anfós, el llobarro, la serviola, la donzella, el fadrí, el raor, el cap roi, l’escòrpora, etc. Pel que fa als peixos cartilaginosos, en un moment o un altre, pràcticament totes les espècies de taurons que viuen a la Mediterrània , es poden acostar a les costes de sa Dragonera. 6.2.3. Mamífers Sa Dragonera és un magnífic indret per veure cetacis com el dofí mular Cal esmentar al vell marí, va viure a les Balears fa menys d’un segle, i hi ha referències de la seva presència a sa Dragonera. Actualment, és molt escàs a la Mediterrània, la seva població és molt escassa, d’uns 500 exemplars que viuen a la costa nord d’Àfrica, a algunes illes gregues i a la costa turca.

7. Edificacions 7.1. Les Torres de defensa A causa de les incursions pirates i sarraïnes que assolaven la nostra costa una vegada darrera l’altra es va fer necessari establir un sistema de vigilància basat en la construcció de talaies i torres de defensa que es comunicaven mitjançant senyals de fum i foc. A sa Dragonera es varen construir dues torres: - La primera que es va construir, va ser la de na Pòpia, l’any 1580, a 353m

d’alçada. Actualment, no existeix, ja que sobre ella es va construir el far vell, l’any 1850.

- L’ altra és la torre de Llebeig, es va construir al Cap de Llebeig, a 60m d’alçada.,

l’any 1585. La seva funció era impedir l’entrada de vaixells a Cala Llebeig, ja que era un punt no visible des de la torre de na Pòpia. Actualment encara hi és , ja que va ser restaurada pel Consell de Mallorca, entre el 2004 i el 2005.

7.2. Els Fars En el segle XIX, amb l’acabament de les incursions dels pirates a les nostres costes i amb la finalitat de millorar les condicions de seguretat dels navegants es varen començar a il·luminar determinats punts de la costa. Espanya va ser un dels primers països que es va preocupar per aquesta qüestió i va iniciar el Pla general d’enllumenat que incloïa la construcció de 126 fars. A sa Dragonera, l’any 1850 es va construir el primer far, conegut com Far Vell o de na Pòpia, situat al cim més alt de l’illa (353m). Per a la seva construcció es va haver d’enderrocar la Torre de na Pòpia. L’obra es va fer amb partides de presoners vigilats per forces de l’exèrcit. I perquè poguessin treballar també en diumenge el bisbe de Mallorca va dispensar el precepte del descans dominical. El far emprava una llàntia mecànica amb oli d’oliva, posteriorment fou adaptada a l’ús de parafina i posteriorment al petroli. Va resultar que l’emplaçament del far no va ser l’adequat, ja que els dies de boira, un fenomen molt freqüent al cim de l’illa, aquesta impedia la visió del far. I per tant es va decidir la construcció de 2 fars nous: el far de Tramuntana i el de Llebeig. Les obres del quals s’iniciaren l’any 1905. El Far de Tramuntana va entrar en funcionament l’any 1907. La torre del far d’onze metres d’alt s’aixeca a 54 m per sobre del nivell de la mar. Tenia 3 habitacions, cuina, menjador, bany, taller-magatzem i despatx. Hi vivia el faroner amb la seva família. L’any 1960 es va automatitzar amb una instal·lació d’acetilè. L’any 1995, el sistema d’acetilè va ser substituït per un sistema de plaques solars que permet l’obtenció d’energia elèctrica. Actualment, aquest far alberga una exposició divulgativa dels fars de sa Dragonera.

El Far de Llebeig va entrar en funcionament l’any 1910. Té una torre de 15,5m i està a 121m per sobre del nivell de la mar. L’any 1971 es va automatitzar amb un sistema que consumia acetilè. 7.3 El moll des Lladó i les cases El moll des Lladó es va construir per facilitar el subministrament als faroners. I actualment, és l’única instal·lació per acollir embarcacions. Més amunt es troben les cases de la cala i la del camí del far de Llebeig. També destaca el Colomer i les restes d’un inici de construcció a na Miranda. Totes aquestes construccions daten de l’època de’n Joan Flexas. Actualment, a les cases des Lledó hi ha el centre d’interpretació del parc.

8. Usos tradicionals 8.1. Els falcons La falconeria va tenir molta importància durant tota l’Edat Mitjana. Els falcó pelegrí de sa Dragonera era molt valorat a tota la Mediterrània nord-occidental per les seves excel·lents aptituds per a la caça, tant d’aus com de conills i llebres. Els falcons eren capturats en els penyals i els duien al falconar reial de l’Almudaina on els criaven per després enviar-los a Perpinyà. 8.2. L’orxella L’orxella (Rocella phycopsis) és un líquen que creix en els penya-segats de sa Dragonera i també de Mallorca. Al llarg de l’Edat Mitjana la indústria tèxtil a Mallorca va ser molt important. De l’orxella s’obtenia un colorant púrpura que s’emprava per tenyir teixits com les gramalles i les túniques del consellers i jurats de tot el regne de Malllorca. Els orxellers eren els encarregats de recollir aquest líquen. Com es coneixien tan bé els penya-segats també s’encarregaven de recollir els polls de falcó. Per a l’obtenció del colorant de l’orxella es feia el següent: - Primer s’assecaven els líquens, després es capolaven fins convertir-los en una

pols molt fina. - Després se li afegien orina, calç i alum. - La mescla obtinguda es deixava fermentar algunes setmanes passades les

quals s’obtenia la matèria colorant per tenyir els teixits. Aquest procés produïa molt males olors, al igual que en altres processos de tintura. Raó per la qual les tintoreries es situaven a l’exterior de les murades de Ciutat.

8.3. La palma del garballó A Mallorca l’aprofitament de la palma de garballó (Chamaerops humilis) per a cistelleria està documentat des de ben antic. A sa Dragonera s’hi feien abundants i exuberants garballons. Això ocasionà una important explotació de palmes que va durar fins a principis del segle XX. Actualment, la població de garballó, malgrat està protegida, és molt reduïda. 8.4. La calç, la llenya i el carbó A partir del segle XVI, quan s’aixecaren les dues torres de sa Dragonera la calç va ser un material molt emprat a l’illa. Això va fer que es construís un forn de calç pels voltants del Comellar de cala Cucó, que era el lloc on hi havia més llenya. Actualment, aquest forn es troba amagat entre la vegetació, destaca pel diàmetre de l’olla de 6,5m i es pot veure quan es va pel camí de Llebeig a l’alçada del comellar de cala Cucó. La llenya sempre ha estat aprofitada a sa Dragonera, tant per consum dels seus habitants com per a l’exportació cap a Mallorca. L’aprofitament més gran va ser en l’època de’n Joan Flexas, que va fer talar bona part dels pinars que hi havia amb l’objectiu de la seva comercialització. De la llenya de sa Dragonera també es feia carbó i s’han trobat restes de 2 rotlos de sitja en el comellar de cala Cucó. 8.5. L’aigua Els navegants de la Mediterrània trobaren a sa Dragonera un lloc per proveir-se d’aigua, sa Cova des Moro o també anomenada sa Cova de sa Font. Actualment, en aquesta cova hi ha una reserva d’aigua que s’extreu mitjançant un motor i proveeix les cases de cala Lledó. 8.6. El contraban La situació de sa Dragonera, propera a Andratx i difícil de controlar, reunia les característiques ideals per al contraban: una costa accidentada, fàcilment abordable i poc poblada. Restes de l’activitat dels contrabandistes són els abundants secrets que es troben, més o manco amagats per l’illa Aquesta activitat va adquirir gran importància en el segle XX. Els contrabandistes, a partir del anys quaranta, a més de dedicar-se al tabac i al cafè ampliaren aquesta activitat a altres productes molt cercats durant els temps de la fam o de l’estraperlo com sucre, farina, etc.

8.7. L’aprofitament agrícola, ramader i pesquer Des de que Joan Flexas va adquirir sa Dragonera hi va haver un major aprofitament agrícola i ramader. Es varen fer marges, es plantaren oliveres als voltants de cala Lladó, es va fer cultiu de secà (civada i ordi) i una mjca d’hort. També hi havia una petita guarda d’ovelles i cabres . Pel que fa a la pesca és una activitat que encara continua i en podem distingir dos tipus: la professional i l’esportiva. Pel que fa a la pesca professional, les arts de pesca emprades són: - el tresmall, és un art de fons, que serveix per a la pesca de cap-roigs, pagells,

etc.. - el palangre, que s’empra per capturar anfosos, déntols, etc. - la potera per capturar calamars. - la moruna: és un art de pesca de parada. Una vegada calat, es deixa durant

tota l'estació de pas de les espècies buscades. Es posen d’abril a juny i serveixen per a la captura de bonítols, melves i tonyines.

La moruna és una variant reduïda de l'almadrava. Consta d'una xarxa perpendicular a la costa, anomenada travessia, cul o coa, en els extrems de la qual es situen les xarxes enrotllades en espiral, anomenades caragols o rotlos, que estan rematades pel cóp. Les espècies migratòries solen seguir una trajectòria paral·lela a la costa, de manera que en arribar on s'ha calat la moruna, xoquen amb el cul, la segueixen, es fiquen en els caragols i, quan penetren en el cóp, ja no poden sortir.

Pel que fa a la pesca esportiva, la més habituals són la pesca amb volantí i la fluixa i també la pesca submarina mitjançant fussell a lliure pulmó.

9. Control de plagues

A sa Dragonera hi ha algunes espècies que s’han convertit en vertaderes plagues afectant al desenvolupament d’altres espècies, entre aquestes trobam: - La gavina vulgar (Larus michaelis): la gran proliferació d’aquesta espècie i la

seva facilitat per adaptar-se als canvis que es produeixen en els ecosistemes ha fet que s’hagi convertit en una plaga i que afecti al desenvolupament d’altres espècies marines com la gavina roja, el virot, la baldritja i fins i tot a les sargantanes. Per aquest motiu es fan campanyes de control de la seva població.

- La rata negra: va ser una espècie introduïda involuntariament per l’home. Al no

tenir competidors genera uns efectes ecològics molt negatius: redueix el reclutament d’invertebrats i d’aus marines, la disminució de les poblacions de plantes, de rèptils i mamífers, i provoca l’extinció d’invertebrats, d’aus terrestres i d’aus marines. Al llarg dels anys s’han anat fent diverses campanyes de desratització. Actualment (2011), pareix que la darrera desratització ha tengut molt èxit.

- La processionària del pi es coneix amb aquest nom l’eruga d'una espècie de papallona nocturna (Thaumetopoea pityocampa) anomenada vulgarment així perquè es desplaça en grup, formant les característiques processons, especialment quan s'enterra. Es tracta d'un insecte defoliador que s'alimenta de les fulles dels pins El seu cicle biològic es divideix en 4 fases ben diferenciades:

A sa Dragonera per al seu control es realitza un tractament biològic mitjançant la

col·locació, en els pins, de caixes trampa amb feromona per capturar les papallones mascle, i així evitar l’aparellament amb les femelles i la posterior posta d’ous. S’ han de col·locar entre 15 de juny fins al 15 juliol (sempre abans de l’emergència de les papallones) i s’han de retirar després del 30 d’octubre (sempre després de les darreres emergències dels adults).

Caixa trampa amb feromona