TEMA 5: CANVIS I PERMANÈNCIES EN EL SECTOR PRIMARI1.De l’agricultura tradicional a l’agricultura de mercatCom a conseqüència del procés d’industrialització, moltes persones van abandonar el camp per anar a treballar a la indústria. Des d’aleshores l’agricultura ha hagut de proveir aquesta població urbana creixent, cosa que afavorit la producció d’excedents i la comercialització.

1.1 De l’economia de subsistència a l’economia de mercatDurant el s.XIX, la utilització de noves tècniques agrícoles van permetre augmentar la producció agrària en un moment en què els preus dels aliments eren alts per poder alimentar una població en creixement. Els grans propietaris de terres obtenien més ingressos per la venda de productes o pels arrendament, així van iniciar un procés de concentració de capitals que invertirien en la indústria. A mesura que l’indústria desenvolupava les ciutats creixien, va augmentar la demanada d’aliments, però els productes industrials arruïnaven la artesania rural. Els pagesos deixen de fer-se vestits, mobles i estris, per adquirir aquests productes necessitava diners, que només el podien obtenir amb la venda de collites. Com a conseqüència, cada vegada més pagesos que entraven en l’economia de mercat, en el que passen a ser venedors i compradors.L’agricultor es un venedor que li interessa obtenir el màxim benefici màxim dels productes, per tan conrea aquells que tenen més demanda o és paguen millor. Per tal d’augmentar la collita en quantitat i qualitat, necessita comprar maquinària, adobs, insecticides, bones llavors i adequar les instal·lacions. Això fa que l’agricultor s’especialitzi cada vegada més en uns pocs conreus, i això provoca que hagi de comprar els aliments que no produeix.A Espanya l’agricultor ha abandonat l’agricultura tradicional destinada al consum propi i dedica la bona part de la producció al mercat. >La capitalització del campL’agricultura tradicional es basava en la terra i el treball, que es va mantenir mentre la mà d’obra va ser abundant i barata. Quan es necessitava mà d’obra i bones comunicacions la gent va començar a marxar cap els llocs rurals. Per adaptar-se els agricultors han adoptat noves tecnologies i han fet un esforç de capitalització per augmentar el regadiu, comprar maquinària, adquirir bestiar i adaptar les instal·lacions. Per facilitar la capitalització han rebut crèdits, subvencions i ajudes de la UE.

1.2 Població rural i població agràriaLa població agrària va anar disminuint a causa de la mecanització del treballs agrícoles i de la baixa rendibilitat que obtenien els agricultors. Moltes ciutat van perdre població perquè es va produir un èxode urbà que va augmentar la població que vivia al camp.La nova població, més la població que anava de vacances i els caps de setmana, van afavorir en la creació d’activitats no agrícoles, amb consegüent augment de les rendes i del benestar. Això va obligar diferenciar la població rural i la població agrària. Les estadístiques mostren que va haver un augment de la població activa agrària jove (16-40), on hi havia un nombre elevat d’immigrants. Aquest canvi de tendència va continuar predominant la població agrària amb +40 anys. Així va continuar havent zones rurals amb explotacions tradicionals on les persones es dedicaven a l’agricultura amb mà d’obra barata, entre 18-25 anys abandonaven el camp per anar a treballar a la ciutat. Població rural, son la gent que viu en els pobles, gent que viu en pobles més naturals, petits, pobles més muntanyencs, són persones que viuen en un món rural, són llocs on les comunicacions no són tant bones i abundants. Les cases són unifamiliars, més naturals i predominen el sector primari.

1.3 El treball agrari a Espanya

A les finques petites i mitjanes el propietaris treballen la terra amb l’ajuda de la família o amb la participació d’uns assalariats fixos. Les dones a més de tenir el seu càrrec de les feines domèstiques i familiars també s’ocupen de l’hort, l’aviram, vendre els productes. el cap de família també treballa en l’explotació agrícola, i la dona i els fills es dediquen a activitats domèstiques a més de treballar a una fàbrica. A les finques grans augmenta la gestió directa i disminueix la parceria i l’arrendament de parcel·les, xq la maquinària pesant necessita molt espai. La mecanització també ha provocat la disminució de treballadors fixos, i ha fet que augmentés la demanda de treballadors eventuals. La necessitat de mà d’obra eventual per determinades feines de temporada es resolen amb la mà d’obra immigrant, la majoria femenina, contractada al país d’origen. Per mitjà del sistema de contractació arriben a Espanya grups de treballadors procedents de Romania, Colòmbia i Marroc. Son contractes laborals, perquè els treballadors tornen al país d’origen, es va anant ampliant a altres països.

1.4 Evolució de la superfície agràriaSegons les dades de l’INE de l’any 2007, la superfícies destinada a la producció agroalimentària és de 50’5 milions d’ha, 24’5 milions de les quals son superfície agrària útil (SAU), i 26milions són zones forestals i altre superfícies. La SAU la formen terres de conreu, prats i pastures. Bona part de la terra és de secà (78%) i l’altra de regadiu (21%). Als darrers anys ha disminuït les terres de conreu (12’5%) i han augmentat el terrenys forestal (9’1%), prats i pastures. Això es degut a l’abandonament de les terres menys productives, de l’augment de la superfície per la ramaderia i per la construcció.

1.5 La terra i l’estructura de les explotacions agràries>Gran explotació o latifundiLatifundisexplotacions de grans dimensions (+100ha) on es practica una agricultura extensiva. (Extremadura, Castella-La Manxa i Andalusia). Els latifundis anaven associats a una agricultura de secà baix rendiment que donava feina a un gran nombre de treballadors. Actualment els antics latifundis es troben en una situació econòmicament favorable, ja que disposen de grans extensions de terra on l’explotació es pot mecanitzar i obtenir collites importants que produeixen beneficis. Aquestes explotacions creen un tipus de treballador especialitzat a fer anar la maquinària. >Petita explotació o minifundiMinifundis explotacions de petites dimensions (-10ha). (Meitat nord de la Península i els 2 arxipèlags). Actualment el minifundi presenta uns canvis a conseqüència que l’economia de mercat obligava a abandonar l’autoconsum i a incrementar la producció i la rendibilitat. Les dimensions de les parcel·les fa difícil la mecanització i l’escàs volum de la producció que no permet fer una bona comercialització si no es pot afrontar l’augment de preu.Actualment les petites explotacions són rendibles si es dediquen a una agricultura intensiva o molt científica.

>Explotacions mitjanes

Els organismes competents de la UE han afavorit les explotacions familiars mitjanes i han fomentat la pràctica de l’agricultura intensiva per obtenir productes de qualitat, per un mercat més exigent. Per fer-ho han incentivat el reagrupament de parcel·les de la mateixa explotació i augment de les seves dimensions, han concedit primes a la producció i desgravació d’impostos i han assegurat preus avantatjosos per la comercialització.

2. Producció i comerç agraris

Des de que Espanya va ingressar a la CEE les decisions comunitàries pel que fa a política agrària són molt importants. Els conceptes clau són: seguretat alimentària, relació quantitat-preu i la preservació del medi ambient rural. 2.1 La Política Agrària Comunitària (PAC)P.A.C (Política Agrària Comuna), es va fundar el 1957 i la Comunitat Econòmica Europea (CEE) va potenciar l’agricultura amb la intenció d’aconseguir proveir els paisos comunitaris i elevar rendes. Per fer-ho va subvencionar els productes i en va comprar excedents. Espanya va entrar a la CEE quan aquesta va canviar de política, això provoca una desorientació dels agricultors, que van fer un esforç per intensificar els conreus i augmentar la productivitat. Primera fase (1970-1990), la PAC es basava en les subvencions. La UE subvencionava als agricultors diners i comprava tot l’excedent, això ho fan per dos motius per mantenir la població rural i per l’autoconsum.

Segona fase (1990-2003), veuran que la política de subvencions no funciona i veuen que alguns paisos es queixen, comencen a fer una política agrària més restrictiva, augmenta la competència, millorar el món rural i incentiva determinats productes.

Tercera fase (2007-2013), volen augmentar la competència, millorar el món rural, desenvolupament de la tècnica i recuperar espais forestals.

2.2 La producció agrícolaLa producció agrícola depèn de la superfície de terres dedicada a cada tipus de conreus, qualitat de sòl i de la intensitat de conreus. Al contrari que a les terres de secà, la superfície de regadiu va augmentant gràcies a la construcció progressiva de sèquies i canals i a l’explotació de les aigües subterrànies. L’aportació d’aigua és bàsic per augmentar la productivitat de la terra i imprescindible en els conreus d’horta. Actualment es reguen conreus que havien estat de secà xq regant-los es poden salvar collites. També s’ha estès el regadiu d’oliveres mitjançant el regatge gota a gota, que multiplica el rendiment. >Els conreus de secàEls conreus de secà més estesos son de cereals, vinyes i oliveres. El blat es conrea de manera extensiva i la feina està molt mecanitzada en canvi en les vinyes i oliveres no tan, i per obtenir producte de qualitat han de tenir més cura tot i que les feines són estacionals. >Els conreus de regadiuSobresurt la producció de fruita i l’horticultura. Els crítics tenen un gran pes en les exportacions. Els conreus de regadiu poden donar més d’una collita l’any, però necessiten molta mà d’obra, ús creixent de fertilitzants, productes fitosanitaris i llavors d’alt rendiment.

2.3 La producció ramaderaEspanya és el 2º país de la UE en la importància ramadera. Es tracta d’un sector tecnificat i molt relacionat amb la indústria transformadora. La ramaderia aporta a Espanya un 40% de la producció final agrària. Va créixer a la dècada del 1960. L’explotació ramadera es practica a Espanya combina sistemes de producció tradicionals amb formes de producció intensiva que disposen de les tecnologies més avançades. Les produccions més destacables s’obtenen a partir de 4tipus diferents de bestiar: -B.boví. És un dels pilars de la ramaderia nacional. Els darrers anys mostra un descens del nº de ramaders i una especialització creixent en la producció de carn i llet. -B.oví. Han desaparegut les pràctiques tradicionals de cria de bestiar oví i s’ha produït una professionalització gradual. La llana és residual avui interessa la carn i la llet. -B.porquí. Ha assolit un desenvolupament i un alt grau d’industrialització i d’intensificació productiva. La cria de porcs es destina a la xarcuteria.

-Avicultura. La producció avícola està molt industrialitzada i té una rendiments elevats. El nºd’aus sacrificades es manté sense variacions, però el preu que es paga als ramaders ha augmentat progressivament des del 2001, mentre la producció d’ous es manté igual.

2.4 La comercialització dels productes agrarisAmb l’ ingrés d’Espanya en la CEE es pensava que els beneficis de l’agricultura serien alts xq es podrien vendre els excedents sobretot vi i oli, i s’assegurava un mercat per les hortalisses i la fruita. La població espanyola consumeix un percentatge important de productes industrials procedents de la industria agroalimentària. La productivitat d’aquestes empreses és elevada i cada vegada ofereixen més aliments elaborats. La producció de vi és molt rellevant, cobreix el mercat nacional i s’exporta d’Europa i Amèrica. Altres empreses que estan creixent són les derivades de la elaboració d’embotits, conserves, plats precuinats i aliments congelats.

3. Els paisatges agraris d’Espanya 3.1 El paisatge agrari-Atlàntic, zona de Galícia, Cantàbria, Astúries... es un paisatge molt condicionat pel clima oceànic (plujós), condicionat pel relleu accidentat, trobem propietats de minifundis (petits troços de terra). L’agricultura està destinada a l’autoconsum i cultivar pel bestià. Explotació forestal, podem trobar molts boscos i prats. La ramaderia de bestià bovi es la més important, el sector més gran es el de la ramaderia.

-Mediterrani, zona de Catalunya costaner, Murcia, Andalusia, València... Amb un clima mediterrani amb temperatures suaus a l’hivern i caloroses a l’estiu. El relleu es diferent hi ha zones planes, i també hi ha desembocadures i zones amb relleu accidental (serralada litoral...). Hi ha una agricultura de regadiu (ebre i per la costa catalana) però el major percentatge que hi ha es agricultura de secà que majorment està dedicada a la producció d’arbres fruiters (taronges, oliveres, pomeres). S’utilitza molts els hivernacles, la ramaderia porquina, després les vaques, es troba la major part de la indústria càrnica.

-Interior, es la plana, el clima a l’hivern es molt fred i a l’estiu calorós (clima continental). Les propietats que es troben són latifundis, on es troben els conreus de regadiu són als costats dels rius mentre que les altres terres són de secà, es troba ramaderia ovina.

-De muntanya, zona de muntanya, amb relleus, clima al hivern fred i a l’estiu suau. El relleu fa difícil l’agricultura, llavors es prefereix l’explotació forestal. La ramaderia es bovina i ovina.

-De Canàries, clima canari, temperatures molt suaus tot l’any, tipu volcànic, hi ha tan minifundis com latifundis. Producció més important es la del plàtan.

4. L’activitat pesqueraA Espanya és una gran potència en pesca dins la UE. El sector pesquer passa una crisi a causa de les dificultats que té per accedir als caladors tradicionals i de l’exhauriment de moltes espècies per culpa de la sobrepesca. 4.1 Caladors dels vaixells de pesca espanyolsEls bons caladors estan a les plataformes continentals, les zones on hi ha corrents marins freds i on s’estableix un contacte entre corrents marins freds i calents.Les plataformes continentals espanyoles no són gaire aptes per pescar. A la costa cantàbrica i gallega està molt esgotada. La del Golf de Cadis és més extensa, però esta limitada per les aigües territorials del Marroc, la costa mediterrània s’ha empobrit, l’aigua massa salada i càlida

Davant aquesta situació la flota pesquera espanyola busca caladors rics en altres llocs. La UE ha establert quotes de captures i temporades de venda. Els vaixells espanyols també pesquen a les aigües del corrent fred de la costa oriental de Canàries, però tenen conflictes freqüents amb els països africans i per això ha calgut signar acords amb el Marroc, Senegal i Mauritània.

4.2 Política pesquera comunitàriaAmb l’entrada d’Espanya a la Comunitat Europea s’ha aconseguit una quota de pesca importat en les aigües comunitàries i un acord pesquer amb el Marroc, els ajuts per renovar la flota va comportar pels armadors haver d’adoptar un vaixell més petit i perdre capacitat de pesca. La UE ha fixat pel 2007-2013 un Fons Europeu de la Pesca (FEP) que preveu l’ajuda econòmica als estats membres en proporció a la importància econòmica del sector pesques i el nº de persones que treballen.Les ajudes no es poden utilitzar per augmentar la capacitat de pesca. Això prové del fet que la Política Pesquera Comuna (PPC) va encaminada a una explotació sostenible del medi marí i dels seus recursos i al foment del cultiu d’espècies per mitjà del sistema de l’aqüicultura. La PPC també negocia amb altres països per poder pescar als seus caladors.

Es troben al 90% en aigües poc profundes i plataformes continentals. Es reparteixen de forma heterogènia. Són utilitzats per: 70% consum humà (25% dieta mundial) i 30% per pinso per alimentar, fertilitzants agrícoles i margarines i olis, 12 milions de persones depenen de la pesca. Això provoca: sobrepesca per garantir augmentar el consum i comença a nivell mundial, provoca un augment de les captures (captura de peixos immadurs) i disminució potencial reproductiu dels peixos. També explotació improcedents per augmentar captures i això per males tècniques com xarxes passives, xarxes a la deriva i gànguil. I finalment un impacte ambiental, contaminació d’aigües mars i oceans i provocat per augment del tràfic marítim. Tot això provoca no sostenibilitat del sector pesquer. Alternatives: Aqüicultura piscifactories, els avantatges són subministrament ràpid, augment del proveïment i redueix l’impacta ambiental i els inconvenients, el peix s’alimenta del peix, menys qualitat i no solucionen la fam. Central de tècniques, reglament de xarxes, supervisió de peixos i establiment de vedes. Noves legislacions per controlar la navegació i els abocaments. Tot això pot provocar la pràctica d’una pesca sostenible i la recuperació d’ecosistemes marins.

5. El sector primari catalàA Catalunya com a conseqüència del pes del sector industrial i de les activitats relacionades amb els serveis i el turisme, el sector primari participa amb un percentatge molt baix en el conjunt de l’economia, tan pel valor com pel nº de persones ocupades.5.1 L’agriculturaA la façana marítima, a la plana litoral i al cursos baixos dels rius s’hi dóna una agricultura intensiva i d’elevada productivitat, aprofitant els sols d’al·luvió, la bonança del clima i la disponibilitat de l’aigua fluvial o dels aqüífers. La costa és un espai molt poblat i amb moltes ciutats, on l’agricultura difícilment pot competir amb la creixent urbanització, el turisme i les noves vies de comunicació.A les comarques més urbanes molt poques persones es dediquen a l’agricultura, moltes ho fan a temps parcial.A Catalunya predominen les propietats petites i l’explotació familiar, però amb un nivell alt de capitalització i amb un estructura productiva moderna, orientada als mercats interns i d’exportació. Aquest tipus d’explotació agrària també presenta problemes (sobreexplotació d’aqüífers) xq és una gran consumidora dels recursos hídrics i l’ús abusiu d’adobs i productes fitosanitaris.

5.2. La ramaderiaA Catalunya té més importància que l’agricultura pel fet que hi aporta el 59% de la producció agrària final. A les zones de muntanya hi ha ramaderia que pastura als prats, però actualment l’explotació ramadera dedicada a la llet i carn està estabulada i s’explota de manera molt intensiva en granges escampades per les zones rurals.Les dades estadístiques sobre el nº d’animals destaca sobretot el protagonisme del sector porquí , seguit del boví. Actualment la saturació dels mercats, el preus dels pinsos, que s’han d’important i les directiu de la UE mantenen el sector estabilitzat o en un descens lleuger.

5.3 La pescaCatalunya consumeix molt de peix i amb un mar empobrit, depèn de la importació massiva i de l’aqüicultura per proveir-se de peix fresc a un bon preu. Es considera que l’aqüicultura a Catalunya pot tenir futur. Els experts diuen que al 2020 entre el 50-80% del peix que es consumeixi a Catalunya serà de criança.Catalunya i Galícia son les regions més avançades en aquest tipus de cria, que requereix molta tècnica (coneixements científics i capital). Pel que fa al nº de piscifactories instal·lades a alta mar Catalunya es situa darrera de Valencia, Múrcia i Canàries.

TEMA 6. LA REESTRUCTURACIÓ DELS ESPAIS INDUSTRIALS

1. Les etapes de la industrialització 1.1 Inici de la industrialització a Espanya

La primer indsutrialització va començar a Gran Bretanya a les últimes dècades del segle XVIII i es va estendre per alguns paisos europeus durant el segle XIX.

El desenvolupament de la indústria fins al 1900

A Espanya, la industrialització va començar tímidament a pasrtir del 1930 gràcies a uns quants empresaris emprenedors, a les posteriors inversions extrangeres en el ferrocarril i en la mineria i als capitals repatriats de Cuba i les Filipines.

El procés industrial es va localitzar preferentment al nord i al nord-est peninsulars basat en dos grans motors:

L'explotació i el comerç del ferro a Biscaia i del carbó a Astúries El desenvolupament de la indústria téxtil del cotó a Barcelona i de la llana a Sabadell i

Terrassa.

1.2 La indústria espanyola fins al 1939El desenvolupament industrial es va accelerar durant el primer terç del segle XX gràcies a un creixement demogràfic més gran que va proporcionar mà d'obra abundant i barata.

Poc després, la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) va provocar una profunda reculada en l'economia, perquè es van destruir la majoria dels mitjans de producció, especialment indústries i infraestructures.

1.3 L'estancament de la indústria espanyola (1939-59)Després de la segona Guerra Mundial (1939-45) els estats democràtics van sotmetre Espanya a un aïllament polític i econòmic. La resposta de la dictadura franquista va ser la imposició d'una política d'autarquia que consistia en l'autoproveïment i en la reducció al mínim dels intercanvis amb l'exterior.

Una segona característica d'aquest període va ser la intervenció política directa de l'Estat en el sector industrial, que va portar a la creació de l'Institut Nacional d'Indústria (INI) per fomentar-ne el desenvolupament.

1.4 Espanya es converteix en un país industrial (1959-74)L'any 1959 és una data clau, perquè el plà D'Estabilització va representar la fi de la política autàrquiva i la liberalització de l'economia espanyola, que fins aquell moment havia estat monopolitzada per l'Estat.

A partir d'aquest moment, Espanya va viure un gran creixement econòmic i industrial a causa de l'eliminació d'una bona part de les barreres aranzelàries al comerç exterior.

En el grup de sectors exportadors hi havia:

Les indústries de béns de consum: les indústreies del calçat, del cuir, del suro, del moble...

Les indústries bàsiques destavacen la indústria del cautxú.

El procés de liberalització econòmica va coincidir amb un període de gran expansió econòmica mundial i això va afavorir que un gran nombre de companyies multinacionals s'instal·lessin en territori espanyol per diverses causes: la mà d'obra que emigrava del camp a la ciutat era abundant i barata, la conflictivitat laboral era inexistent atés el control de la dictadura franquista, no hi hvia gaires restriccions a l'entrada de personal qualificat i de tecnologia extrangers, i el mercat interior desenvolupava una demanda creixent de productes industrials.

1.5 La localització industrial fins al 1975Les indústries sempre se situen a les zones on troben els factors necessaris o favorables per desenvolupar-se.

Factors socials. L'existència d'una classe empresarial organitzada. La disposició de mà d'obra adequada, barata i poc conflictiva.

Factors especials. Era important la proximitat de les primeres matèries, la disponibilitat de l'energia, la proximitat del mercat, la presencia de bones comunicacions terrestres, marítimes i aeries, i l'existencia d'infraestructures i altres industries complementàries.

Distribució territorial de l'industria espanyola. El model tradicional de l'industria espanyola es basà en nuclis poc conectats, entre els quals destavaven Catalunya, el País Basc, Astúries i Madrid.

Catalunya. Producció de filats i teixits de llana i de cotó per proveir el mercat espanyol. Aquesta indústria no tenia ni matèries primres ni carbó, i calia importar-ne d'altres països; això implica el fet de que es concentressin aprop dels ports.

País Basc: Extracció de mineral de ferro, que s'exportava a Anglaterra amb vaixell. Astúries: Jaciments de minerals i de la proximitat als ports que en permetin

l'explotació. La capital de l'estat: Madrid. L'area industrial de Madrid es va veure afavorida per

factos de localització vinculats a la capitalització de l'estat i al proximitat a llocs de desició per l'existència d'un mercat urbà important i per la disposició de mà d'obra abundant i barata procedent de l'emigració rural.

A partir de 1959 l'Estat fonamentà la creació d'altres nuclis industrials a través dels pols de desenvolupament (Saragossa, Burgos, Sevilla...). Tot i que va haver ciutats que van tenir una arrencada industrial notable (Valladolid) no es va aconseguir atreure la indústria cap a les regions que no en tenien.

1.6 La indústria espanyola del 1975 al 1985 A partir de 1974, l'economia mundial va patir una crisi caracteritzada per al disminució dels beneficis, una inflació alta i un atur industrial elevat. La crisi mundial del model industrial fordista. Entre les causes d'aquesta crisi n'hem de destacar tres:

Els empresaris industrials necessitaven cada vegada més mà d'obra per incrementar la producció i augmentar el preu del barril del petroli. La producció industrial es basava en un gran consum d'energia barata i, per tant, la puja del preu del petroli va comportar l'encariment dels productes industrials, i aiò va provocar la caiguda de les vendes i va fer que disminuis.

L'OPEP va aconseguir arribar a un acord per reduir la producció i augmentar el preu del barril del petroli. La producció industrial es basava en un gran consum d'energies

barata i, per tant, la puja del preu del petroli va comportar l'encariment dels productes industrials, i això va provocar la caiguda de les vendes i va fer que disminuis la circulació del capital, amb la consegüent elevació dels crèdits.

Els països industrials començaven a patir la competència dels nous països industrialitzats, que introduïen al mercat internacional productes a un preu més baix.

A Espanya, a mitjans dels anys setanta, s'hi va produir la coincidència de tres factors; la crisi mundial, una situació industrial deficient i la crisi polñitica del final de la dictadura i la transcisió a la democràcia. El país va concentrar els esforços en els aspectes polítics, de manera que es van retardar les mesures econòmiques necessàries per fer front a la crisi industrial. Per paliar la crisi es van decidir adoptar les seguents mesures:

La reconversió dels sectors menys productius, que va afectar especialment a la indústria siderúrgica i les industries en que depenien, com les dressanes i la fabricació d'automòbils.

L'eliminació de les empreses amb demanda insuficient, com ara les indútries de línia blanca d'electrodomèstics i de tèxtils i de calçat.

També es van establir zones d'urgent reindustrialització a fi de reactivar algunes arees industrials i evitar-ne el declivi econòmic.

2. El model actual de desenvolupament industrial 2.1 La dimensió i la localització de les empreses industrials

Les empreses internacionals tenen uns ibjectius clars: augmentar l'índex de producció industrial, mantenir la competitivitat en un món d'intercanvis globalitzats i oferir productes d'ultima generació. Per tal d'aconseguir aquests objectius, es tendeix a formar xarxes d'empreses mitjanes, atentes als canvis constants que es produeixen en tecnologia punta. Per aquesta raó es fonamental tenir científics i tècnics molt preparats i qualificats i realitzar una inversió considerable en R+D.

2.2 El canvi tecnològic i científic Les primeres investigacions que van donar lloc al canvi tecnològic de la tercera revolució es van produir després de la Segona Guerra Mundial, però els avenços no van tenir gaire difusió fins a la dècada dels anys setanta.

2.5 L'organització de l'empresa i producció El capital industrial es concentra i s'internacionalitza per mitjà de fusions d'empreses o de compra d'una empresa per una altra. El procés de producció es fragmenta i dispersa de manera que es redueixen les dimensions de l'establiments a fi d'evitar la concentració de la producció i obrers. Les empreses multiplanta divideixen la producció en diversos establiments de vegades situats a diferents països, els quals s'especialitzen en la fabricació d'alguns components. Les empreses tendeixen a una producció globalitzada: una part determinada del procés és produït per la fàbrica més eficient encara que sigui lluny de la seu central, fet que mena a un procés de deslocalització.

3. La indústria espanyola i la unió europea 3.1 La integració d'Espanya a la CEE

Quan l'any 1983 es va signar el tractat d'adhesió a la CEE les regions industrials espanyoles presentaven una manca de modernització molt notable, un nivell d'innovació molt baix, dificiències serioeses en les infraestructures i problemes mediambientals greus.

L'europa més desenvolupada va tenir un paper fonamental com a element dinamitzador de l'economia espanyola, atés que Espanya es va convertir en receptor de recursos procedents del pressupost comunitari. Aquests fons es van invertir sobretot en la millora de les infraestructures bàsiques, en la formació i el desenvolupament tecnològic i en la recerca, l'aplicació de polítiques ambientals i l'ampliació i la modernització de projectes rendibles.

Totes aquestes millores anaven a augmentar la competitivitat de les empreses espanyoles a fi que no perdesin quota de mercat interior a causa de la lliure arrivaba de productes industrials europeus.

3.2 Les directrius industrials de la Unió Europea l'actualitatAl començament dels anys vuitanta la CEE havia enfocat la seva política industrial cap als problemes sectorials que plantejaven la indústria siderúrgica, la construcció naval i els sectors téxtil i del calçat; a més, havia fomentat el suport de les PIME.

Però en el món globalitzat d'avui, la indústria europea té problemes preucupants; la desacceleració de la productivitat i la competència dels païssos emergents en els sectors tradicionals i en els sectors d'innovació i de tecnologies de la informació i la comunicació.

Davant d'aquesta situació, els plantejaments de la Unió Europea han canviat. La indústria europea ha de ser dinàmica, capaç de competir a nivell mundial, i per fer-ho necessita:

Un augment continuat i sostenible de la productivitat a base d0innovació i d'esperit empresarial.

Professionals més ben preparats, amb una formació laboral equiparable a la dels Estats Units i Japó.

Més inversió en R+D i aconseguir un nombre més gran de patents europees. Més industries d'alta tecnolodia al seu territorial Facilitar la deslocalització interna cap als nous països de la UE, amb costos laborals

inferiors, i així evitar la desindustrialització europea.

4. El teixit industrial espanyol 4.1 D'un model nuclear a un teixit industrial més difus i interconnectat.

El model territorial de la indústria espanyola es caracteritza per la importància del teixit industrial previ, basat en nuclis industrials, i per la creació d'eixos industrials que els uneixen. Aquests nuclis tendeixen a créixer i a formar veritables àrees metropolitanes industrials, com Madrid i Barcelona.

Les seus socials i de gestió de les empreses se situen a les àrees centrals de les ciutats on hi ha serveis estratègics que són, entre d'altres, els financers i els d'assesorament, de planificació i de recerca.

4.2 La localització industrial i els desequilibris territorialsEl creixement industrial uneix les grans zones industrials amb les complementàries, atès l'intercanvi que hi ha entre unes i altres, i densifica els eixos de desenvolupament al costat de les autopistes i les autovies. A Espanya els eixos més importants són:

L'eix del mediterrani. Amb un elevat percentatge de la xifra de negoci industrial, uneix les activitats industrials de Catalunya, la Comunitat Valenciana i la Regió de Múrcia.

L'eix de la vall de l'Ebre. Defineix un itinerari on se situen les indústries que connecten l'àrea basca amb la catalana, a través de nuclis com Saragossa i Logronyo.

L'àrea industrial de Madrid. Es troba molt desenvolupada i aporta un 10% del volum de negoci de l'indústria espanyola. Per la seva centralitat presenta una industrialització notablement inferior o molt sectorial.

Altres zones d'Espanya mostren una localització molt irregular com Andalusia, La cornisa cantàbrica i Galícia, la zona central i les illes balears i canàries.

4.3 Els sectors industrials d'EspanyaA Espanya, la producció industrial presenta un seguit de diferències segons els sectors industrials: madurs, d'intensitat tecnològica baixa i poca demanda; dinàmics, de tecnologia mitjana i bones espectatives de mercat, i d'alta tecnologia, amb una demanda creixent.

Els sectors industrials madurs

Fa molt que existeixen, sector textil, metall... comencen amb la primera revolució industrial, correspon a un 20% de la indústria espanyola, avui en dia no es el que dona més rendibilitat.

Els sectors dinàmics

Es l’alimentari, químic i són de la segona revolució industrial, es desenvolupen en aquella època. En el cas d’Espanya aquest sector es la major part, continuen donan rendiment econòmic important però no pot créixer més (60%).

Els sectors punta

Es el de les noves indústries, es tracta de les noves tecnologies, es un sector relativament nou a Espanya, es el sector que rep més subvencions amb molta rendibilitat (20%).

4.4 Situació actual de la indústria espanyolaL'industria després de la seva entrada a la UE va viure un procés de modernització productiva, tot i que, a partir del 1900, va haver de superar un període de crisi, que es va fer més fort el 1993. A mitjans de dècada del 1900 la indústria espanyola, ja recuperada, havia esdevingut el sector d'activitat més productiu gràcies a la moderació salarial i a la flexibilitat en la contractació laboral.

El reptes de la indústria espanyola

La industria espanyola presenta diversos problemes estructurals que afecten negativament la seva competitivitat davant l'economia europea i l'economia global.

Hi ha un nombre escàs de grans empreses i hi són predominants les petites i mitjanes empreses, que tenen l'adventatge d'adaptar-se més bé a les demandes de mercat i de presentar menys conflictes laborals.

La productivitat industrial és inferior a la de la Unió Europea, fet que incrementa el cost laboral.

El nivell d'intensitat tecnològica és baix i el percentatge d'inversió en R+D, insuficient.

5. El sector de la construcció 5.1 La importància del sector de la construcció en l'economia espanyola

L'economia espanyola ha viscut del 1998 al 2007 un període de creixement ràpid a causa, en gran part, del sector de la construcció, que ha arribat a representar el 18% del PIB total de l'economia.

5.2 La crisi de la restauracióLa crisi financera mundial, declarada a partir del 2007 ha provocat l'esclat de l'anomenada bombolla immobiliaria i la sobtada dessacceleració del sector de la construcció. La crisi d'aquest sector ha agreujat sensiblement la situació d'Espanya davant la profunda recesió que afecta la crisi mundial.

6. L'industria a Catalunya 6.1 La industria catalana en el conjunt de l'Estat espanyol

La indústria catalana manté el primer lloc en el conjunt de les comunitats autònimes de l'Estat espanyol tant per l'import de la xifra de negoci com pel nombre de persones ocupades en el sector, seguida de lluny per la Comunitat de Madrid, la Comunitat Valenciana, Andalusia i el País Basc. Si es considera l'index de producció industrial (IPI) corresponent a desembre del 2008 es veu que Catalunya ha baixat mes que la resta d'Espanya. Si es considera la ocupació industrial, la industria catalana en conjunt ha perdut pes.

6.2 Canvi en el model industrialLa industria catalana està canviant de model per adaptar-se a les circumstàncies d'una Europa més integrada i d'un mon mes globalitzat, en el que les empreses localitzen als establiments industrials a llocs que ofereixen avantatges corporatius, especialment mà d'obra més barata.

La indústria catalana per tal de mantenir la competitivitat ha de seguir un procés d'automatització dels processos productius, això ha comportat la reducció de mà d'obra, bàsicament la no qualificada.

També ha deslocalitzat part de la producció, tot reservant per a la seu central a Catalunya les opeacions més qualificades i de més valor i derivantt-ne les altres cap a altres països.

APUNTS

És una indústria molt tardana a Espanya, les causes de que comencés tard són la situació política d’aquella època, era molt inestable. Espanya a la resta d’Europa hi ha una inexistència del mercat interior, perque la població espanyola es pobre i amb poques necessitats de consumir. Cap el 1830 comença una industrialització espanyola, perquè a diferentes parts d’espanya hi ha un desenvolupament de la burgesia i arribades de capital de Cuba (totes les colònies) molts pobles comencen a tenir diners, sobretot Catalunya i amb aquest diners es va començar la indústria. Tot el segle XIX i principi del segle XX van haver etapes de creixament o decreixement de la indústria. Les causes d’aquestes etapes diferents son la situació política, circumstàncies internacionals i lleis proteccionistes. Dificultats de la indústria espanyola els primers anys: Desequilibri territorial, industrialització només a quatre comunitats autònomes. Falta de competitivitat de la indústria espanyola, no compateix amb Europa perquè ja té bé el seu mercat interior.

El 1960 hi ha una gran expansió industrial a Espanya. Les empreses més importants a nivell mundial comencen a créixer molt i busquen nous llocs on posar-se, arriben a Espanya buscant

mà d’obra barata amb pocs conflictes laborals. El regim franquista intenta acabar amb el desequilibri territorial instal·lant empreses nacionals en zones que no hi havia indústria. El 1975 Espanya pateix la primera gran crisi, puja l’energia (OPEP) perquè pugin els preus i els costos pugin (internacional), i també hi ha època de pujada de salaris i es necessari per mantenir el consum. Comença la transició de canvi polític, transmetre inestabilitats política, això ocasiona que moltes empreses deixen de ser rentables i tanquen, moltes d’aquestes empreses són de l’Estat espanyol. I llavors el govern crea un pla ZUR (zonas urgente reindustrialización) amb l’objectiu de crear noves empreses en llocs necessaris. Les empreses després de la crisi es donen conte que el model industrial que hi ha es nul, es donen conte que han d’intervenir en recerca i desenvolupament (electrònica i informàtica). Tot això provoca que s’instal·lin parcs tecnològics, centres d’investigació i comença a ser un factor de localització industrial. Les grans indústries busquen ma d’obra barata i poc preparada i per altra banda ma d’obra especialitzada i molt preparada, Espanya es situaria al mig d’aquestes dos perquè no pot competir amb els països de l’est amb ma d’obra barata i tampoc amb altres països amb ma especialitzada. A les indústries es comença a invertir en recerca i desenvolupament, això a nivell mundial, Espanya es queda en mig.