FONDO DEL ROIG

LA CASA D’EN BANTOR

2

Hola, el meu nom és Bantor. Jo, com vosaltres, tam-bé visc a Cunit, però amb una diferència, jo vaig viure aquí fa 2300 anys, sóc un iber. En la meva època, els que vivim en aquesta zona no fem servir el nom de Cu-nit que dieu vosaltres. De fet ni el d’ibers fem servir, ens el posaran els grecs.

La meva cultura, la ibèrica, s’inicia cap el que vosaltres anomeneu segle VI abans de Crist. Els meus avantpas-sats van començar a comerciar amb altres pobles del mar Mediterrani, com grecs o fenicis, i els van ensenyar a conrear la vinya, l’olivera, a fer ceràmica a torn, molt més maca i resistent..., i ara nosaltres, els ibers, ja en sabem tant que ens ho compren!

Però... voleu saber què va passar més endavant? Doncs això ja us ho explicaré al fi nal de la nostra història.

Àmfora ibèrica. Fondo del Roig, Cunit.

Pondus (pes de teler) amb inscripcions. Ciutadella Ibèrica de Calafell.

Escultura d’un guerrer, Porcuna, Jaén, Andalusia.

Falcata ibèrica de la zona de València.

Escultura de la Dama d’Elx. València

Sóc en Bantor, quin nom més estrany, oi?

No penseu però, que només vivim al lloc que vosaltres en dieu Cunit, no! Els ibers vivim a les parts de la península més properes al mar Mediterrani, des del sud de França fi ns a Andalusia.

Els historiadors grecs van dividir tota la nostra cultura en tribus segons les zones. Ja se sap que a aquests historiadors els agrada classifi car-ho tot!

A Catalunya vivim els cossetans, els ilergets, els laietans, els iler-cavons... i molts altres.

Jo sóc un cossetà. Ens diuen així, perquè la ciutat propera més important és Kesse. Dit d’aquesta manera, potser no us sonarà massa, però si us dic Tarragona... ja sabeu d’on parlo oi?

3

IndiketesIlergets Laietans

Cossetans

Ilercavons

Edetans

Contestans

Bastetans

Banyeres del Penedès

Darró(Vilanova i la Geltrú)

Fondo del Roig(Cunit)

Les Guàrdies(El Vendrell)

Ciutadella Ibèrica (Calafell)

Turdetans

La meva cultura

Fondo del Roig, casa meva

4

Jo visc aquí. Vosaltres, en dieu Fondo del Roig i és un trosset de Cunit. Ja veieu que no és una gran ciutat ni un petit poble, sinó, simplement un conjunt de cases on visc amb tota la meva gran família, pares, avis, tiets, cosins... La nostra vida és molt dura, vivim del camp i dels animals i no sempre tot va com esperem, però la veritat és que som molt feliços.

Des de ben petit he après les feines dels grans. El pare m‘ha ensenyat a cultivar els nostres camps, on hi tenim plantats cereals, sobretot blat i ordi, que després ens serveixen per fer farinetes, sopes, pa... Igual que per vosaltres, els cereals són importants, perquè són la base de la nostra dieta.

A mi, m’agrada més fer de ramader que de pagès. M’agrada passar el dia amb els animals que tenim: cabres, ovelles, algunes gallines, alguns porcs i sobretot el meu ase.No us penseu però, que amb tants animals mengem carn cada dia, no! Els animals són més valuosos vius, perquè ens donen llet, llana, ous... De carn, només en mengem en dies especials.

Pells al sol

Sòcol de pedra

Mur de tàpia o tovots

Sitja

Les nostres cases estan fetes amb una base de pedra, a sobre, la paret s’acaba d’aixecar amb tovots, que són maons fets de fang i palla o bé amb tàpia, que es fa amb terra i calç.

Per completar la nostra dieta, encara continuem recol•lectant fruits i plantes, com ho feien els nostres avantpassats. Figues, nous, farigola...

5

Fruits assecant-se. Els sostres s’utilitzen per poder-hi fer vàries feines

Sostres fets amb un llit de canyes i a so-bre una barreja de fang i palla

6

*Sitja. Forat a terra que serveix per emmagatzemar-hi el gra que sobra.

Ja heu vist que jo visc en un lloc petit i potser sembla que la nostra feina no és gaire important. Però la veritat és que sense nosaltres i altres famílies com la meva, tots els que viuen en grans ciutats o en poblats fortifi cats, no sé com s’ho farien. Segurament no tindrien menjar per tots.

Avui, és un dia molt especial per mi. Després de molts anys anant amb el pare a vendre els nostres cereals, ja sóc prou gran per anar-hi tot sol.

Ahir vam obrir les sitges*, on hi tenim el gra que no ens mengem durant tot l’any i el vam anar traient, per por-tar-lo a vendre als pobles veïns.

Tinc ganes de veure com viu la gent a altres llocs. M’ha dit el pare que veuré coses meravelloses...

Tapadora

Comença l’aventura...

7

He arribat al costat del mar. Aquí hi ha un punt de comerç molt important i segur que hi podré vendre els meus cereals. Avui estic de sort, m’han dit que a la platja hi haurà un intercanvi comercial amb els nostres amics d’Iboshim, em sembla que vosaltres en dieu Eivissa.

Nosaltres els venem productes com cereals, pells, algunes àmfores de vi... i ells ens porten coses que aquí no te-nim; teles de colors preciosos com el porpra o collars de pasta vítria. No només intercanviem productes, sinó que també ens expliquem coses de les nostres cultures i així coneixem què passa al món.

Aquí, no tot són comerciants. També hi ha artesans que fabri-quen moltes peces de ceràmica. Nosaltres la fem servir per tot: per cuinar, per menjar, per trans-portar líquids, per comerciar... Una de les nostres ceràmiques més conegudes és el Kalathos que té forma de barret de copa i que serveix per guardar-hi aliments.

Collarets de pastavítria

Àmfora púnica d’Iboshim

Comerciant púnic d’Iboshim

Tela porpra

Comerciant iber

Àmfora ibèrica

Cereals

Pells

Torn

CeramistaKalathos

Forn de ceràmica

Paret de fang i tovots

GraellaCambra decombustió

Pilar central

Cambra de cocció

Artesans i comerciants (Darró)

8

Mina a cel obert Carbonera

Forn de reduccióde ferro

Sitges

Interior d’un fornde reducció de ferro

Paretsd’argila

Entrada d’aire

Capa de mineralCapa de carbons

Retall fet al terreny

Feia temps que volia veure aquest lloc. El pare m’explicava històries fantàstiques, on em deia que alguns ibers, eren especialistes en transformar el mineral de ferro en eines i armes. Durant molt de temps vaig creure que era màgia. Fins que no ho he vist amb els meus propis ulls no he entès la feinada que porta. Ara comprenc perquè no tothom pot tenir aquestes peces de ferro!

La màgia del ferro (Les Guàrdies)

Per produir ferro, el primer que hem de fer, és buscar el mine-ral i per això s’han d’excavar grans forats fi ns a trobar-lo. Per convertir-lo en metall, cal posar-lo dins un forn perquè s’escalfi i es converteixi en ferro. No us creureu a quina temperatura ha d’arribar. A més de 1200ºC! És un moment màgic, al forn hi entra un mineral i en surt metall.

Aquests forns fets de fang, s’encenen i s’omplen amb capes de mineral i de carbó. Durant hores, amb una manxa s’hi va po-sant aire, que fa que el foc no s’apagui i mica en mica, el ferro es va separant de tot allò que no ho és: terra i altres minerals. Quan el traiem, ja li podrem començar a donar alguna forma, això sí, a cops de martell!

9

Això sí que és gran, tanta gent i tan enfeinada corrent amunt i avall, no m’ho podia pas imaginar! És la ciutat més gran en la que he estat mai, res a veure amb el meu petit conjunt de cases. Hi ha gent vestida de formes molt diferents, les dones porten túniques llargues i a sobre una tela gran agafada a l’espatlla, amb colors molt visto-sos. M‘ha dit la mare que hi ha colors que són més difícils de fer i per tant, no tothom els pot fer servir. Suposo que és una manera de demostrar la seva importància. Com m’agradaria poder comprar una d’aquestes teles tan boniques a la mare!

També en veig que vesteixen com jo, amb una simple túnica de color cru, que va a l’alçada dels genolls i que potser no és gaire maca, però per poder treballar és molt còmode.

Consell d’ancians

Cabdill

Rotlle de plomPunxons Tauleta de ceraEscriba

Quanta gent! (Banyeres del Penedès)

Sembla que hi ha una reunió important, perquè se senten crits a la part alta de la ciutat. El cabdill parla mentre un grup de venerables ancians l’escolten aten-tament. Suposo que deu haver de prendre una decisió important i necessita el seu consell.

Oh! Què està fent aquell senyor? Què té a les mans? És un escriba. Ell s’encarrega d’apuntar-ho tot a la tauleta de cera. Com m’agradaria ser com ell. Jo no en sé de llegir i escriure, ningú no me n’ha ensenyat i la veritat és que són molt pocs els que ho saben fer. Quina enveja em fa!

10

Què passa? La gent està molt seriosa. Ara veig que la sacerdo-tessa està dirigint un ritual per invocar els déus. Nosaltres en tenim molts, de déus. Segur que tota aquesta gent els demanarà algun favor, i a canvi, els farà un regal. Potser es sacrifi carà una cabra o una ovella que són molt preuades. Avui sí que menjaré carn, doncs!

Caminant per un dels carrers, em tro-bo un guerrer i s’ofereix a ensenyar-me tot el seu armament. Porta un casc de bronze amb una cua de cavall, un cintu-ró de cuir molt gruixut, un escut de fus-ta i pell que quasi el cobreix sencer i una espasa de ferro, que de ben segur que fa molt mal. Per cert, segurament l’han fet els ibers que hem conegut abans, al lloc que vosaltres en dieu Les Guàrdies.

Ovella

Altar

MurallaTorreFossat

Forat per enterrar les restes del sacrifi ci (cap i potes de l’ovella)

Quines muralles! (Ciutadella)

Aquest poblat té unes muralles espectaculars. Tot i no ser massa gran, perquè només hi viuen unes 60 persones, és un lloc molt poderós. Hi ha sacerdots i sacerdotesses i guerrers amb les seves famílies que controlen les mer-caderies i els camins per anar cap a l’interior. Segurament, si jo hagués nascut aquí, ja sabria fer anar l’espasa.

11

Al principi de la meva història, us he dit que més endavant us explicaria què va passar. Doncs sí, ja us ho podeu imaginar... Els romans ja són aquí.

De fet, fa temps que estan en guerra amb els cartaginesos, que viuen al nord d’Àfrica. Uns i altres, el que volen és el mateix; controlar el mar Mediterrani per poder tenir més comerç i més riqueses. Aquests enfrontaments potser us sonen, són les Guerres Púniques. La qüestió és que en aquestes guerres entre uns i altres, a nosaltres no ens queda més remei que prendre-hi partit i clar... als cartaginesos fa temps que els coneixem i hi tenim tractes...

Per desgràcia però, les últimes notícies que ens arriben no són bones. Els car-taginesos estan perdent la guerra i ja sé què vol dir això. Ara a nosaltres ens esperen temps durs, on els romans vindran i ens imposaran la seva llengua, la seva religió, la seva cultura... i sabeu què signifi carà oi, al fi nal? Doncs sí, que nosaltres com a ibers acabarem desapareixent... o no. Perquè mentre vosaltres conegueu la meva cultura, els ibers mai no desapareixerem del tot!

Elefant de guerra cartaginès.

Exèrcit romà

Venen els romans

Textos - Georgina Castells

Il·lustracions

Realitzat per

Amb la col·laboració

Amb el patrocini de

Correcció - Núria Castellano

Assessorament - Jordi Morer Quim Toldrà

Totes les il·lustracions i textos són propietat de Sergi Segura Bueno i Georgina Castells Sala