fets esperançadors c - llengua nacionaldavid pagès i cassú 38 • esteve albert en el record....

Lliçons Lliçons de la històriade la història

La puntuació

Sobre el llenguatge

de J.V. Foix

«Bloc»o «blog»?

Un patriota al servei

d’un poble

Núm. 53 IV tr imestre del 2005, any XV 4 €

... CATALANS

Rectifiquem: les glòries catalanes no són allò que ens varen ensenyar. No són ni guerres, ni conquestes vanes que el temps incorruptible es va emportar.

No són els matamoros amb corona,es diguin Jaume, Jofre o Berenguer, ni molts manaires –brètols de segona–,ni els enlairats amb tuf de botifler.

Quants reis i quants barons d’anomenada ens han trinxat com carn de mandonguilles i ens han malmès, anyada rere anyada, clintonejant darrere unes faldilles.

Les nostres glòries –i en tenim bé prous– són els escarrassats de pic i aixada i els qui no s’han venut per trenta sous la parla dels seus avis, ofegada.

Les nostres glòries –no diré cap nom– són gent de seny i d’ànima molt forta amb cor obert, per tot i per tothom. No fossin ells, podem tancar la porta.

No fossin ells –tinguem-ho tots ben clar–, amb tant de vent, tan rúfol i contrari tothom podria dir –com algú fa–: «... i puix ets català, que Déu t’empari!»

Pere Grau

LLENGUA NACIONAL - NÚM. 53 - IV TRIMESTRE DEL 2005 3

E D I T O R I A LLA FLAMA DE LA LLENGUA

Fets esperançadorsCom que, en la lluita pels ideals de LLENGUA NACIONAL, no ens

podem deixar vèncer pel desànim, avui, en aquesta pàgina edi-torial, ens fixarem en uns quants fets produïts recentment que

generen esperança.Pel que fa a la situació de la cultura catalana en aquest llogaret glo-

bal que constitueix el món de les TIC (tecnologies de la informaciói la comunicació), podem constatar que els organismes competentshan reconegut el domini «.cat» per als productes integrats dins lacultura catalana. No és un reconeixement de la nacionalitat catalana,però sí de la singularitat de la cultura catalana a nivell mundial. D’araendavant, en l’àmbit, creixentment voluminós, de les TIC es podràvisualitzar l’existència del nostre fet cultural específic. Creiem que ésuna notícia molt bona.

Pel que fa a la situació de Catalunya dins l’Estat espanyol, també aca-ben de produir-se, en el moment de redactar aquesta nota, dos fetsesperançadors. Un és la ratificació, per part de les Corts espanyoles,de l’acord del govern de Madrid per a retornar a Catalunya els ano-menats «papers de Salamanca», és a dir, la documentació confiscadapel règim vencedor de la guerra civil, documentació pertanyent a or-ganismes catalans i dipositada en un arxiu estatal a la ciutat castellanade Salamanca. Encara que la restitució es fa amb contrapartides one-roses, no deixa de ser, en substància, la reparació d’un acte abusiu i elreconeixement de la propietat dels documents al seu legítim amo.

En aquest mateix ordre, s’ha esdevingut un fet encara més impor-tant: l’aprovació, per part del Parlament de Catalunya, del projected’un nou Estatut i l’acceptació, per part del Congrés dels Diputats,d’aquest text com a matèria a tractar en les cambres legislatives del’Estat. Encara que és previsible que en el seu pas per Madrid el nouEstatut sofrirà retallades, no deixa de ser transcendental que, per unabanda, els partits catalans s’hagin posat d’acord per a avançar en l’au-togovern i, per l’altra, que s’hagi pogut plantejar, a nivell estatal, unnou estatus per a Catalunya. El projecte, si bé es pot discutir des delpunt de vista català mateix, conté, sens dubte, aspectes que suposenun notable avanç, com ara en la definició de la nostra comunitatautònoma, en el nostre finançament i en la consideració de la llen-gua catalana, la qual esdevindria de coneixement obligatori per alsresidents al Principat. Confiem que, al final de la seva llarga i com-plexa tramitació, aquest projecte haurà valgut la pena.

Pel que fa a la vida de l’interior de Catalunya, també s’ha produït,concretament el primer de novembre, un fet esperançador: el des-plegament dels Mossos d’Esquadra a la ciutat de Barcelona. Ambaquest desplegament tindrem ja la nostra capital sota el control, enmolts aspectes, de la policia autonòmica, amb tot el que això signi-fica des del punt de vista simbòlic, de confiança entre ciutadans i ins-titucions i de normalització lingüística, perquè és de suposar queaugmentarà significativament l’ús del català allà on fins ara encarapredominava l’ús de la llengua única de l’Estat central.

En fi, la segona meitat de l’any 2005 ens ha dut, als qui estem pre-ocupats per Catalunya, la seva cultura i la seva llengua, uns quantsfets esperançadors. Confiem que, fruit de la raó, de la justícia i del’esforçada lluita dels ciutadans honestos i conscients, l’any 2006 ensen porti uns quants més. ◆

LLENGUA NACIONAL - NÚM. 53 - IV TRIMESTRE DEL 20054

S U M A R I

PUBLICACIÓ I ADMINISTRACIÓ: Associació Llengua Nacional

Registre d’Associacions núm. 12842Dipòsit legal: B-35574-91ISSN: 1695-1697

ADREÇA POSTAL:C. de Sant Pere més Alt, 2508003 BARCELONAA/e: [email protected]://www.llenguanacional.org

DIRECTOR: Ramon Sangles i MolesA/e: [email protected].: 93 456 88 79

CONSELL ASSESSOR: Miquel Adrover,Gabriel Bibiloni, Carles Domingo, DavidCasellas, Mercè Espuny, Joan Ferrer, Mar-cel Fité, Pilar Gispert, Rosa V. Gras, AlbertJané, Bernat Joan, Lluís Marquet, Joan-Car-les Martí, Víctor Pallàs, Carles Riera, JosepRuaix, Màriam Serrà, Jordi Solé, Joan Valls

MAQUETACIÓ: Jordi Ardèvol

PORTADA: Picaporta de ferro forjatde la Casa Calvet, obra d’AntoniGaudí (c. de Casp, 48, Barcelona)

Pompeu Fabra, català nacional ihome de llibertat, lleial i coratjós,que ni s’amaga ni s’exhibeix, que nis’esvera ni s’engresca, que estima lapàtria lliure i el pensament lliure,que vol una societat justa i rica iculta. Pompeu Fabra, el Mestre engramàtica és també Mestre en ciuta-dania. I la seva victòria és la doblevictòria del gramàtic i el patriota, lade la intel·ligència i la dignitat.

(A. Rovira i Virgili, dins «La Humanitat», 21 de febrer de 1945,

l’endemà del setanta-setè aniversari de P. Fabra)

E D I T O R I A L

• Fets esperançadors 3

TRIBUNA

• No volem una humanitat uniforme. Miquel Ponsetí i Vives 5

S O C I O L I N G Ü Í S T I C A

• Pedagogs de l’autoodi. Víctor Alexandre 8• L’Estat espanyol... Bernat Joan i Marí 9• Les lliçons de la història. Ramon Monton 11• El Correllengua d’aquest 2005 15

MORFOLOGIA

• Un poc més enllà de la definició de siglació. Xavier Rull 16

E S T I L Í S T I C A

• Puntuació. Josep Ruaix i Vinyet 24

LÈXIC

• «Bloc» o «Blog»? Gabriel Bibiloni 27• Molt soroll de boixets... Roser Latorre 29

S I N T A X I

• Notes de llenguatge «Diari 1918», de J.V. Foix (II). Albert Jané 30• Concordança semàntica amb «ésser». Jaume Vallcorba i Rocosa 33• El verb «haver-hi» i la concordança del verb. Marta Prunés-Bosch 34

I N T E R N À U T I C A

• «RodaMots»: cada dia un nou mot. Agnès Toda i Bonet 36

A M I C S I M E S T R E S

• Un patriota al servei d’un poble. David Pagès i Cassú 38• Esteve Albert en el record. David Pagès i Cassú 41• Entrevista a Roser Latorre. Pere Verdaguer 42

B I B L I O G R A F I A

• El somriure de Burt Lancaster. Anna Porquet 44• Les ganes d’aprendre. David Casellas 44• Tots els colors de la llengua. Anna Porquet 45• Plantalamor, Del Montsent. Màriam Serrà 45• El català nord-occidental. Xavier Rull 46• Llengua i dialecte. Xavier Rull 46

La redacció no s’identifica necessàriament amb les opinions

expressades en els articles publicats.

• Llengua Nacional és membre de l’APPEC• Amb el suport de la Generalitat de Catalunya

En el número 51 d’aquesta revistas’hi va incloure un article del meucol·lega arquitecte Josep Batalla,

amb el títol «Simbologia Nacional».Com que l’afer és molt interessant, empermeto de sol·licitar un espai enaquesta revista per a fer unes obser-vacions.

El primer que se’m va ocórrerdesprés d’aquella lectura fou recordarunes paraules d’un premi Nobel, Her-mann Hesse, que l’any 1946, per trobar-se malalt, no pogué anar a Estocolm arecollir el diploma que s’atorga alsguardonats; però, en nom d’ell, es vanllegir unes paraules seves, una petitapart de les quals us ofereixo:

… el meu ideal no és de cap manera ques’anul·lin els fets nacionals per a donarpas a una Humanitat espiritualment uni-forme. No! Visca la diversitat, visquenles diferències i els matisos de la nos-tra terra estimada! ¿No és meravellós quehi hagi tantes races i tants pobles, tantesllengües, tantes formes de pensar i deconcebre el món? Si jo odio i sóc unenemic irreconciliable de la guerra,de les conquestes i de les depreda-cions, es deu, entre altres raons, al fetque aquestes forces tenebroses exi-geixen tan cruels holocausts del queen la cultura humana hi ha d’incor-poracions històriques, d’individualit-zació elevada, de fecunda diferen-ciació. Rotundament, m’oposo alsgrands simplificateurs. I em proclamofervent partidari de la qualitat, delrefinament.

Hesse, durant la seva vida, recollídiversitat de formes elevades de l’es-perit i les encabí en escrits d’extremabellesa. Com ell, hi ha hagut granspersonatges que han manifestat sem-blants idees. La persona més repre-sentativa fou Thomas W. Wilson, pre-sident dels Estats Units entre els anys1913 i 1921 i premi Nobel de la Pauen 1919. Una de les seves propos-tes per a establir la pau, un cop aca-bada la primera guerra europea, fo-ren els seus catorze punts, un delsquals era el respecte a les minories.Ni el senat nord-americà acceptà les

seves propostes ni, naturalment, els es-tats aplegats a París per a signar aquelltractat de pau. Els qui hem llegit unamica d’història podem recordar comaquesta negativa va tenir bastant aveure amb la preparació de la terribleguerra mundial del 39. Els estats cons-tituïts a l’edat mitjana, basant-se en eldret del més fort, en corrupteles i ambmatrimonis, s’han anat formant menys-preant els drets de les minories. I en-cara avui a Europa es posa a votacióuna constitució on ni una sola vegadas’esmenten els drets de les nacionssense estat, dels pobles oprimits perl’ocupació forçosa.

Molts pobles, avui assimilats peralgun poder, tenen les seves especialscaracterístiques, les quals, moltes ve-gades, es contraposen a les que volimposar el poder dominant. La mésimportant creiem que és la llengua.Així ho creuen els finlandesos, de quiens hem assabentat que és el pobleque ha aconseguit el primer lloc en-tre els països del món pel que fa a la

categoria de l’ensenyament. La llen-gua se l’ha creada cada poble en fun-ció de moltes coses que li són es-pecífiques. No és un fet casual que elpas d’una llengua a una altra siguimarcat d’una manera gairebé precisa.Esguardem per un moment el mapafet per Jacme Taupiac, publicat en lapàgina 25 del número 50 de LLENGUANACIONAL. Assenyala els límits de lesterres de parla occitana i catalana ique haurien pogut constituir, a partirdel segle XXIII, un estat cultural modè-lic: l’estat d’un poble que es trobavaaquells anys al cim de la seva forma-ció cultural, cívica i religiosa. La llen-gua d’oc i la llengua d’oil caracterit-zaven dos pobles molt diferents, de lamateixa manera que les llengües ca-talana i castellana les utilitzaven dospobles de pensaments i, especialment,de sentiments contraposats.

Havent posat la llengua com a cap-davantera del conjunt de diferènciesque caracteritzen els pobles, volemcentrar ara l’atenció en un art que

l’acompanya: el de l’arqui-tectura. La construcció és unnoble ofici, però és sols unapart del món arquitectònic.L’arquitectura, com totes lesbelles arts, és més que unofici: és un sentiment, el sen-timent col·lectiu d’un poble,que s’expressa en els mo-ments que pot i de la maneraque pot. Les societats, ambels seus daltabaixos, no sónconstants en les seves mani-festacions. Els egipcis durantmilers d’anys van aconse-guir d’expressar-se arqui-tectònicament, però tan solsen una època ben curta,quan dominà l’Escola de Tell-el-Amarna (regnant el parede Tutankamon, el cismàticAkenaton, que va voler in-troduir l’adoració d’un déuúnic), es produïren sublimsobres d’art, com l’estàtua dela reina Nefertiti, per posarun sol exemple.


T R I B U N A

No volem una humanitat uniforme

MIQUEL PONSETÍ I VIVES

La reina Nefertiti

També el poble grec repetí, durantcentenars d’anys, un model de templeforça acceptable i ben característic dela seva cultura, però tan sols en la curtaetapa del govern de Pèricles s’aconse-guí la perfecció artística del Partenó ide les perfectes escultures de Fídies.Eren els temps en què en una mateixaciutat (Atenes) es podien saludar, tro-bant-se pel carrer o en qualsevol actecívic, personalitats com Milcíades,Temístocles, Pèricles, Èsquil, Sòfocles,Eurípides, Fídies, Anaxàgores, Sòcrates,Heròdot, Tucídides, etc. Deixant a partmoltes mostres d’elements arquitectò-nics que aïlladament cultures ben dis-pars han produït en el món, és sobre-tot en les èpoques en què les culturesminoritàries s’han pogut exterioritzaramb llibertat que hi ha hagut progrés,i en són bona mostra les cases del nos-tre Eixample, les quals foren projecta-des pels nostres arquitectes del segle XIXi de començaments del segle XX, casesmodernistes que van fer arquitectòni-cament famosa Barcelona, i tan mal-baratades més tard amb motiu delscanvis d’ordenances i de les polítiques

governamentals. Eren els temps en quès’edificà el Palau de la Música Cata-lana, palau ple de símbols de Catalu-nya, que val la pena de comparar ambel nou Auditori, en el qual no hi ha niel més mínim símbol de catalanitat: norecorda res de nosaltres, ni de la nos-tra terra ni de la nostra història.

Malgrat tot el que ens expliquenels tractats d’art i el que ens volen en-senyar les seves històries, sapiguemque l’art i l’arquitectura no poden sermai universals, ja que l’art és l’exte-riorització del nostres sentiments, es-sencialment individuals. L’art i l’ar-quitectura sols poden ser simbòlicsquan han estat assumits per un poble,per un conjunt de persones capacesde sentir les mateixes passions i emo-cions i amb capacitat d’agermana-ment. Consegüentment, com que elssentiments evoquen, en exterioritzar-se, el caràcter, és a dir, l’essència delslligams que ha aconseguit aquest ager-manament, les obres dissenyades peraquests arquitectes expliquen moltmés que l’obra en si: simbolitzen eldemble del poble.

Parlem, naturalment, d’art; no pasde còpies d’elements ni de modesartístiques. Quan, per exemple, els ca-talans edificaven l’església de SantaMaria del Mar, tenien en llur ment unencàrrec, un objectiu i uns coneixe-ments tècnics. I l’art l’hi posaren ells,els catalans; era tot el poble de Riberaque volia la seva catedral. I en va sor-tir una de les millors obres del món,espiritualment i arquitectònicament.Quan, en canvi, s’encarregà l’Auditori–fa pocs anys– a un arquitecte de pres-tigi, es va confiar en el seu prestigi, enla seva tècnica i en el seu bon ofici,però el poble no hi va prendre part; noperquè el poble hagués d’haver-hiaportat disseny o pedres, sinó perquèl’anima del poble català no va ser dinsla ment dels artistes que el projectaren.

Amb aquest exemple, doncs, plan-tegem el problema: no es tracta de ferencàrrecs a gent de bon ofici, per aaconseguir una bona arquitectura,sinó de fer-los a professionals o aequips de professionals que sentin laseva pàtria. L’Auditori és un bon au-ditori, però l’obra que es fa dir Teatre


T R I B U N A

Santa Maria del Mar (girola) FOTO: J. GumíPalau de la Música Catalana

Nacional de Catalunya no té res deteatre, res de nacional ni res de català.

Això què vol dir? Vol dir que el pa-triotisme, aquest mot que ja no s’es-tila, és essencial en un país, per a ele-var aquest a un bon nivell. Les gransconstruccions, les que volen represen-tar una nació, no es poden fer perencàrrec a professionals que no tinguinla nació com la més preuada de les se-ves figuracions; sols posseint aquestsentit patriòtic podran aconseguir elsimbolisme que se’ls pot exigir.

Avui preval la «moda» de la culturauniversal. Com si pogués ser un mèritla còpia d’un element artístic –cons-trucció, o cançó, o pintura– pel fet queés arreu ben acceptada o, potser, ve-nerada i tot. Res no hi podem oposar,a aquesta consideració, i sempre seràbenvinguda qualsevol novetat si ensés útil i plaent; però no pas quan vul-gui ser representativa de la nostrapresència com a col·lectivitat. Alesho-res hem d’exigir la nostra cultura i nomenystenir-la.

Els temps no ens acompanyen.S’ensenya més allò universal que allò

particular. S’ensenya l’art contempo-rani, per exemple, com s’ensenyava faanys l’art nouveau i, més tard, el fun-cionalisme, o la bauhaus. Els concep-tes dominen els intel·lectuals per sobrede les particularitats nacionals, aque-lles que tan bé va saber expressar ambla seva arquitectura Alvar Aalto, l’ar-quitecte finlandès.

Permeteu-me d’acabar amb un bride poesia –ja que, segons Frank LloydWright, n’haurien de dur dins seu totsels arquitectes– copiant unes ratllesque es troben en la meva darrera no-vel·la Anna, una dona bona, en la qualun capellà que vol restaurar un mo-nument diu:

La restauració del monument, que aradiscutim, té ben poca importància.Però en pren, d’importància, si en femun símbol. Com una petita idea que,isolada, pot ser ben poca cosa, en con-vertir-se en un símbol pot esdeveniruna mostra venturosa de subversió ode transmutació. Jo crec que no hemd’acotar el front davant de qualsevolruïna. I estenc el raonament a tot elque és moridor: des de les pedres

mil·lenàries dels merlets dels que forenaltius castells, fins a les tendres il·lu-sions del jovent que cerca amors im-possibles... Tot, absolutament tot, ésfal·lible. Tot sembla fal·lible. I tot ho és,excepte nosaltres mateixos. I no preci-sament pel nostre cos, ni per les nos-tres obres, sinó pel nostre esperit. ElMestre digué: «No és tot moridor. Hi haquelcom de perenne dintre de cada unde nosaltres.» Si copsem el profundsentit d’aquestes paraules, ens sentiremferms com una roca inexpugnable pelstemporals, i renaixerà la confiança dinsnostre... Restaurarem, nosaltres, tem-ples mísers. Com, de la mateixa manerai pel mateix motiu, restaurarà la jo-vencella desesperada la seva confiançaen l’aimat que l’ha oblidada.

Confio en la restauració que el ca-pellà vol fer simbòlica, i espero que,en el futur, els monuments que haginde representar els nostres sentimentsnacionals siguin encarregats al ma-teix poble, que els voldrà projectar,construir i conservar com a símbols,delegant al patriota que cregui méslaudable les tasques de més respon-sabilitat.◆


T R I B U N A

Teatre Nacional de Catalunya FOTO: Arxiu LN

Un dels perills de tota subordinacióperllongada és que incapacita psi-cològicament la víctima davant les

agressions que pateix. Amb el pas deltemps, els nusos que la lliguen a l’amode la seva vida es multipliquen i elprocés d’inferiorització continua. Peraixò no és estrany que tot sovint sigui lamateixa víctima qui defensi subreptí-ciament l’agressor enaltint-ne els ocultsi incompresos valors. Gairebé semprees tracta d’una defensa disfressada de«veu de la consciència» l’objectiu de laqual és recordar-se a si mateixa que elmón és imperfecte i que també ella tédefectes, no únicament l’agressor. Així,cada cop que algú assenyala aquest ambel dit o intenta despertar la dignitat delsotmès, sorgeix immediatament la «veu»cridant a l’ordre i a la moderació. Lavíctima ha de ser equànime davant l’a-gressor, ja que la privació de llibertatque aquest li imposa és tan sols el cos-tat dolent de la seva personalitat; unapersonalitat, en realitat, pletòrica de va-lors humans, fraterns i democràtics. Elcert, però, és que no estem davant una«veu de la consciència» sinó davantalgú que és incapaç de confessar-se a simateix la immensa dependència emo-cional que té d’aquell que regula la sevavida. L’encís que sent per ell és tan granque, a força de posar-se en el seu lloc,acaba parlant com ell i convertint-se enel seu millor defensor.

Aquesta dependència emocional latrobem en moltes víctimes de maltrac-taments, certament, però també sovin-teja en l’àmbit col·lectiu. Les col·lecti-vitats humanes, precisament perquèsón humanes, no acostumen a diferiren les seves respostes de les que sónhabituals en l’àmbit individual. Els Paï-sos Catalans i Euskal Herria, com a na-cions sotmeses llargament a la negaciódel seu jo, constitueixen una terra fèr-til per al conreu de l’autoodi. D’aquíque els pedagogs d’aquest fenomenbrollin de maneres diverses, i la «veude la consciència» n’és una. Normal-ment es tracta de «veus» que no hanfet una catarsi gràcies a la qual puguintenir una visió més fidedigna de si ma-

teixes. Intueixen que l’espanyolitat hafet efecte en elles i que han sucumbita les seves «bondats»; però, com queencara tenen una remota consciènciade la seva autèntica identitat, experi-menten una dissonància cognitiva moltdifícil de suportar. Per això es cons-trueixen una personalitat a la mesurade les seves contradiccions, una per-sonalitat que adopta diversos noms–no-nacionalisme, progressisme, uni-versalisme...– però que sempre, inde-fectiblement, acaba manifestant-se coma «veu de la consciència» dels seus. Ésla disfressa que els permet de tirar en-davant sense haver d’acceptar-se comel que en realitat són.

En el cas de catalans i bascos,aquestes «veus» sorgeixen sempre quealgú descriu desacomplexadamentEspanya, retraient-li els seus actes o exi-gint-li que es disculpi. La «veu», totd’una, s’enfurisma amb els primers i elsrenya per la seva impertinència. És aixícom, per art de màgia, el botxí es con-verteix en víctima i aquesta en botxí.Una de les acusacions més freqüentsde què són objecte catalans i bascos,quan aquests es pregunten on són elsespanyols demòcrates disposats a ad-metre que la sobirania catalana i bascaradica en els seus Parlaments i no pasen el Congrés espanyol, és la d’afirmarque fomenten el conflicte i l’odi ètnic.Ja se sap, hi ha veritats que ofenen, iuna cosa no permesa a la víctima és lad’ofendre el seu agressor. Així, tota rei-vindicació constitueix una inadmissi-ble desconsideració envers ell, una ac-titud excloent i incitadora a la violència.

Això no obstant, hi ha preguntespertinents: On són els espanyols quevan lluitar contra Franco disposats aacceptar els drets nacionals de Catalu-nya i del País Basc? Des de quan «an-tifranquista» significa «no-nacionalistaespanyol»? On són els espanyols de-mòcrates de tota la vida, imposant-seper damunt del PP i del PSOE i exigintque es permeti a catalans i bascos de-cidir lliurement el seu futur? On són,en definitiva, els espanyols no-nacio-nalistes exigint la il·legalització de la

COPE pel seu racisme i foment de l’odiètnic? Naturalment que hi va havermolts catalans i bascos que van col·la-borar obertament amb el règim deFranco, però no parlem del franquismesinó de l’antifranquisme, dels suposatsdefensors del dret a l’autodeterminacióde tots els pobles de la Terra. Si el seunombre era tan abundós, per què vanacceptar l’anacrònica reinstauració dela monarquia i van nomenar l’exèrcit«garant de la unitat d’Espanya»? Compot un autèntic demòcrata oposar lesarmes a les urnes? I, si aleshores esta-ven atemorits, per què continuen ca-llant ara, trenta anys després de la mortde Franco? Amb quina autoritat moralgosen exigir responsabilitats al fei-xisme xilè i a Pinochet mentre fan elsulls grossos davant el feixisme espa-nyol i Fraga Iribarne? Déu meu, comse’ls veu el llautó. Hi ha fets incon-testables, i aquest n’és un: en l’Europademocràtica hi ha un sol partit políticfundat per un feixista: el Partit Popularespanyol.

Un altre dels porus per on transpiral’espanyolitat inconfessa d’aquestes«veus» és el retret a la víctima en elsentit que el seu comportament posa enperill l’estabilitat –l’estabilitat basadaen la submissió d’un poble a un altre–,ja que «els pobles que es considerenhistòricament agreujats són els que ten-deixen més a l’odi ètnic». Aquestafrase, publicada recentment per unmitjà de comunicació català, és fei-xisme en estat pur. És repugnant l’intentde culpabilitzar la víctima adduint queels greuges l’han desequilibrada men-talment i que d’ella es pot esperar qual-sevol cosa. Descobert el seu joc, des-emmascarada l’autèntica identitat dela «veu», aquesta no té altra alternativaque desacreditar la víctima dient quepateix traumes que li fan odiar el seuagressor, cosa que no hauria de fer, atèsque aquest en el fons és bona personai només la domina per al seu propi bé.

Una cosa, no obstant això, hem d’a-grair al demagog desemmascarat, i ésque la seva existència és la prova quel’autèntic enemic és dintre nostre. ◆



Pedagogs de l’autoodi

VÍCTOR ALEXANDRE

Transformar una maquinà-ria político-burocràtico-institucional com l’Estat

espanyol, de rància tradiciócentralista, paleojacobina i as-similacionista en quelcom unamica més democràtic i res-pectuós amb la pluralitat, re-sulta, com a mínim, una tascatitànica. D’un primer intent–portat a terme amb un escàsconsens social, des de l’àmbitacadèmic i amb poc suportpolític– de convertir l’Estat es-panyol en un model lingüísticigualitari, ens en quedà, a totsels qui hi vàrem participar, lasensació que hi ha vies més fà-cils per a aconseguir la plenanormalitat per a la llengua ca-talana.

Iruñean SortuaIruñean Sortua fou una as-

sociació de sociolingüistes,planificadors lingüístics i gentinteressada en el desenvolupa-ment de totes les llengües i cul-tures que, si no ho record ma-lament, va organitzar un únic congrés,a Getxo (Biscaia), l’any 1984. D’aquellprimer congrés (Hizkuntza Minoritza-tuen Biltzarre Elkartea) en va sortir laproposta d’articular un Model Lingüís-tic Igualitari per a l’Estat espanyol. Pelque fa a l’esfera política, el congrésnomés va tenir el suport clar del go-vern del País Basc, aleshores presiditper Karlos Garaikoetxea.

Malgrat la producció de propos-tes, les línies d’investigació que varensorgir de la trobada de Getxo i lesenergies que es varen posar en comúper tal de desencallar el problema dela desigualtat lingüística a l’Estat es-panyol i les dificultats pel que fa alsdiferents processos de normalitzaciólingüística, tot plegat va passar ambmés pena que glòria. La qüestió no vatenir cap ni una incidència a Espanya(a una distància galàctica, que im-possibilita a l’opinió pública de poderentendre les coses més elementals pel

que fa a models de política lingüís-tica) i tampoc no en va tenir a Catalu-nya-Principat, perquè aleshores l’ad-ministració Pujol preferia passar depuntetes per sobre tot el que fos con-flictiu i anar «fent país». És possibleque, tècnicament, en aquell momentfos difícil fer res de diferent. I, en qual-sevol cas, hom podia considerar, s’hiestigui d’acord o no, una imprudènciaintentar una reforma tan a fons a l’Es-tat espanyol.

Models igualitaris possiblesExisteix més d’una possibilitat

d’establir un model lingüístic iguali-tari en un estat determinat. La di-ferència entre els possibles modelslingüístics igualitaris depèn del criterique s’adopti per a establir l’oficialitatlingüística. Tenim dos criteris usatshabitualment en diversos estats (cri-teris que, en un model lingüístic igua-litari, s’exclouen mútuament): el cri-

teri de personalitat i el criteride territorialitat.

Segons el criteri de perso-nalitat, un determinat ciutadà,una persona concreta, pot usarla seua llengua, en les rela-cions amb l’administració, entot el territori estatal. Això im-plica, naturalment, que l’ad-ministració ha de proveir elsmitjans necessaris perquè, enel conjunt de l’Estat, tots elsciutadans puguin ser atesos enles diferents llengües que l’Es-tat consideri oficials. Habitual-ment, el criteri de personalitatnomés ha estat utilitzat en es-tats amb llengües del mateixtronc lingüístic (per exemple,quan txecs i eslovacs compar-tien un mateix Estat, a Txecos-lovàquia, ambdues llengüeseren oficials de l’Estat i el cri-teri d’oficialitat era la persona-litat, però el txec i l’eslovac sóndues llengües de la mateixafamília lingüística, tant o méspròximes entre elles del que hopuguin ser, per exemple, el ca-

talà i l’italià). En altres estats on s’usael criteri de personalitat es produeixuna d’aquestes dues circumstàncies: obé es tracta de llengües molt pròximesestructuralment, o només hi ha duesllengües oficials; o fins i tot ambduescoses, com en el cas esmentat. No hiha cap cas de model lingüístic iguali-tari segons el criteri de personalitatamb més de dues llengües i ambllengües procedents de diferents famí-lies lingüístiques. La causa, òbviament,són les dificultats a l’hora d’establir unmodel lingüístic d’aquestes caracterís-tiques.

Segons el criteri de territorialitat,cada llengua és oficial en exclusivadins el seu propi territori i totes sónconsiderades oficials per part de l’Es-tat. Seguint aquest criteri, també totsels ciutadans són tractats segons elmateix paràmetre, però es pren coma punt de referència el territori lingüís-tic. Aquest és el criteri que s’ha se-



L’Estat espanyol, cap al federalisme i el multilingüisme?

BERNAT JOAN I MARÍ

Bernat Joan FOTO: Arxiu LN

guit, per exemple, a Bèlgica, on esparlen dues llengües germàniques iuna de romànica. El criteri de territo-rialitat garanteix, així mateix, unabona integració sociolingüística de lespersones procedents d’altres llocs,dins cadascuna de les comunitatslingüístiques.

L’Estat espanyol: entre la tradiciójacobina i la força de les na-cions

Ho ha escrit Salvador Cardús,el nostre sociòleg més destacat:la història del conflicte nacionala l’Estat espanyol (entre l’Estatespanyol i les nacions sense es-tat: Galícia, Euskadi, els PaïsosCatalans...), i, per extensió, lahistòria del conflicte lingüístic enaquesta part del món, és la histò-ria de dues impotències. Per unabanda, tenim la impotència del’Estat espanyol per esdevenir unEstat cohesionat i uninacional,unilingüe i unicultural (com jaha esdevingut, per exemple, l’Es-tat francès). Hem de constatarque els espanyols, després degairebé tres-cents anys de domi-nació política, d’implantació dedictadures genocides, de decretsi prohibicions, d’intents sistemà-tics d’anorreament de la llengua,la cultura i la nació catalanes,no se n’han sortit. Existeix,doncs, l’evident impotència de l’Estatespanyol per a diluir-nos en la granCastella.

Per l’altra banda, emperò, tambéhem de constatar la impotència de laNació Catalana d’esdevenir una naciónormal dins el conjunt de les nacionseuropees (i, paral·lelament, la im-potència dels catalans a l’hora de nor-malitzar plenament la nostra llenguanacional, normalització que, al nos-tre entendre, sols és possible en elcontext de plena llibertat nacional).Nosaltres, malauradament, tampoc noens n’hem sortit.

La tradició política de l’Estat es-panyol –i, per tant, inevitablement, lacultura política d’una part molt im-portant de l’opinió pública espanyola–resulta al·lèrgica a la pluralitat cultural,lingüística i nacional. Durant segles,els poders de l’Estat han treballat àr-duament –usant armes sovint ben poclegítimes– per liquidar les llengües icultures diferents de l’única que fins

ara l’Estat ha considerat plenamentcom a pròpia. Però la comunitatlingüística catalana ha creat també elspropis mecanismes de defensa, quehan impedit que els objectius de lamajoria de les forces polítiques de l’Es-tat es poguessin dur a terme.

Quan un estat té una tradició jaco-bina i centralista com la que presental’Estat espanyol resulta molt difícil, per

ben intencionats que puguin ser unapart dels governants, en un momentdeterminat, de dur-hi a terme canvissubstancials. Qualsevol micarella, enaquestes circumstàncies, pot semblarun canvi d’unes dimensions impres-sionants. Però aquests canvis, natural-ment, vénen forçats per l’existènciad’unes comunitats lingüístiques i na-cionals que no estan disposades a des-aparèixer, a homogeneïtzar-se a travésde la llengua i de la cultura dominants.

Exigències mínimes, programesmàxims

Segons els punts de vista, allò queper als uns poden ser només exigèn-cies mínimes, per als altres esdevenenprojectes maximalistes. Per a qualse-vol model lingüístic igualitari, és obvii elemental, per exemple, que no espot ser jutge als Països Catalans sensedominar fluidament la llengua cata-lana o que ningú no pot ocupar uncàrrec públic sense dominar la llen-

gua del país... Mentre a Espanya esdemana un coneixement fluid del’espanyol a un immigrant de qualse-vol part del món que vulgui nacio-nalitzar-se espanyol, resulta que alPaís Valencià, al Principat o a les Ba-lears es pot ser regidor, batle, jutge odirector d’una empresa sense dir niuna paraula en la llengua del país.Això, fins i tot els més jacobins hau-

rien de veure que constitueixuna anomalia d’unes dimensionsdel tot extraordinàries.

A hores d’ara hi ha duesexigències mínimes –una de na-cional i una que fa referència a lapolítica lingüística– que s’hauriende complir ràpidament per tal depoder construir un model de re-lació mínimament civilitzat i de-mocràtic. Pel que fa als mínimsa aconseguir, des d’un punt devista nacional, tenim la necessi-tat de canviar la configuració del’Estat espanyol, convertint-lo enun Estat federal. Caldria parlar,en aquest sentit, de pacte entreiguals, que garantís una simetriade tractament entre les nacionsque formen l’Estat. Així mateix,caldria establir unes relacions bi-laterals entre les diferents na-cions i els òrgans centrals de l’Es-tat, basades en el consens il’acord entre iguals, i no en laimposició verticalista pròpia dels

estats unitaris. Quant a la planificació lingüística,

aquesta proposta de canvi polític s’hau-ria de traduir en la instauració a l’Es-tat espanyol d’un model lingüísticigualitari, on tothom tengués els ma-teixos drets, independentment dequina fos la seua llengua. Així s’evita-ria que, com ocorre ara mateix, men-tre els hispanoparlants gaudeixen detots els drets lingüístics (dins i fora delseu propi territori), la resta els tenimconculcats, ni que sigui parcialment,fins i tot a l’interior del nostre dominilingüístic.

Quan s’ha posat la proposta sobrela taula, emperò, ja s’han fet sentirles veus jacobines de sempre, quehan considerat (com no es podia es-perar d’altra manera) que el que pera nosaltres és una proposta de mí-nims i transitòria, per a ells quedafora dels màxims (en una situacióque, a més a més, consideren defi-nitiva). ◆



La imatge riallera, conciliadora i debon noi d’Ernest Benach, presidentdel nostre Parlament, en lliurar el

nou Estatut (el qual torna a suposarque «ens limitem a pactar amb nos-altres mateixos els termes de la nostrasubmissió», com va escriure SebastiàAlzamora1) al Parlament espanyol, i lesseves paraules d’elogi del pactisme ca-talà, a més de les repetides remarquesque l’Estatut no és una declaració d’in-dependència i l’anar dient que no haestat fet «contra ningú», com si cal-gués insistir-hi davant de qui sí que fasegles que té alguna cosa contra nos-altres2, encara que els catalans (ho cre-guin o no molts espanyols de dubtosaintel·ligència) no som catalans ni par-lem català per fer-los la guitza, sinó

que som catalans perquè ho som iprou, tot aquest procedir conciliador isubmís nostre, dic, em fa pensar en al-tres imatges de polítics catalans riallersque he anat veient durant la decebe-dora i immoral Transició (immoral per-què deixà molts criminals franquistessense la retribució penal que merei-xien): la de Macià Alavedra somrient auna ministra espanyola que el miravade reüll, amb odi, en plena majoria ab-soluta socialista, o la d’Artur Mas som-rient a un arrogant Rodrigo Rato quese’l mirava amb displicent menyspreu,en plena majoria absoluta neofran-quista, imatges que il·lustren clarament(la política és, en bona part, un espec-tacle en què tots els gestos compten)

l’elevat preu que cal pagar i el graud’indignitat que cal estar disposat a to-lerar (us recordeu de «l’adreçador»pel qual ens volia fer passar Aznar?3)si, en comptes d’optar per la llibertat,un tria quedar sotmès als capricis i alscanvis d’humor de l’amo4 o, si voleudir-ho d’una altra manera, al tarannàconciliador o furibund dels governantsespanyols en relació amb els sempresospitosos súbdits catalans, que, a més,han d’anar a mercè dels equilibris quepermet l’aritmètica parlamentària deri-vada de l’expressió electoral dels ciu-tadans espanyols en unes corts en lesquals sempre estarem en minoria i onhaurem de buscar la «comprensió» dediputats de l’Espanya més o menys pro-



Les lliçons de la història

RAMON MONTON

És un animal molt ferotge; quan l’ataques, es defensa.(Dita francesa)

«Haré todo lo posible para evitar quese destruya la unidad nacional. Por-que Cataluña fue ocupada por FelipeIV, fue ocupada por Felipe V, que lavenció, fue bombardeada por el ge-neral Espartero, y la ocupamos en1939 y estamos dispuestos a ocu-parla tantas veces como sea necesa-rio. Por consiguiente, ya saben uste-des a qué atenerse, y aquí tengo elmosquete para volverlo a utilizar.» (Manuel Fraga Iribarne, 1967)

1 Veg. «Contra el pactisme», Avui, 7-10-2005.

2 És molt il·lustratiu, en aquest sentit, el llibre de Josep Dalmau Espanyolsper força, Proa, 2002, que comença recordant com ja Ferran d’Ante-quera envaí militarment l’any 1411 les nostres terres per reforçar per lavia dels fets consumats les prerrogatives que obtingué en l’infaust i tèr-

bol Compromís de Casp, el qual comportà l’entronització d’un rei cas-tellà a Catalunya-Aragó.

3 Ell, és clar, com que només parlava català en la intimitat, s’hi referia ambla castissa expressió «hacer pasar por el aro».

4 Com va escriure Sal·lusti, «són pocs els qui volen la llibertat; la majorianomés vol tenir un amo just».

Ramon Monton en la festa de l’Onze de Setembre FOTO: arxiu de LN

funda. Aquesta política de dictadurademogràfica o d’aixecada de camisasecular en la qual estem immergits, noha servit per a gran cosa més que pera formar uns quants oradors brillants(l’últim cas que se m’acut és el de JoanPuigcercós) i per a gaudir d’uns quantsperíodes de minsa autonomia que finsara l’exèrcit espanyol, tan susceptible,sempre s’ha cuidat de liquidar a temps.Vaig llegir, per exemple, que, l’any1916, Francesc Cambó defensà l’oficia-litat de la llengua catalana al Congrésdels Diputats de Madrid5, i que el re-sultat de la votació va ser de 120 votsen contra (tots els espanyols) davant de13 vots a favor (tots els catalans). Pot-ser va ser per aquest motiu que la Lliga,entre 1918 i 1919, va abandonar lesCorts espanyoles.

Si Zapatero diu que no ac-ceptarà el terme nació que es-tableix el nou Estatut, quan ésuna realitat històrica irrefuta-ble que Catalunya va ser unanació políticament inde-pendent com qualsevol altrafins que l’exèrcit franco-es-panyol hi posà fi a sang i foc6,llavors de què hem de parlaramb els espanyols? És bengaldós haver de veure els nos-tres polítics anant al cor de lacaverna, a la capital de l’Es-tat que ens massacra des de fa tres-cents anys, a demanar por favor quese’ls escoltin, perquè volen dialogaramb els descendents dels qui, en 1714,se’ns van ficar a casa no precisamentper dialogar. El dirigent del PP, MarianoRajoy, un dia que es devia distreure delguió habitual de difondre barbaritats,potser per intentar que els militars esposin nerviosos, i farts d’estar assegutses tornin a aixecar, va declarar que s’o-posa a la categoria legal de nació pera Catalunya, perquè això implica so-birania i, per si algú encara dubta deles implicacions d’aquesta opció ter-minològica, sobirania vol dir capacitatde decidir, de decidir on van els nos-tres diners i també a quin Estat volempertànyer, a més d’interlocució directa

entre la nostra nació i qualsevol altra,es vulgui dir castellana, espanyola o elque sigui. Aquest matís semàntic deuser el que va provocar que a una con-tertuliana espanyola molt ofesa, en undebat televisiu amb representants de lapremsa, se li escapés un gens equívoc«¿cómo se atreven estos catalanes aquerer hablar con nosotros de tú a tú?».

Els «altres» catalansÉs cert que els catalans no hem es-

tat ni som sempre tan pactistes, asse-nyats, dialogants, riallers i, en defini-tiva, acoquinats davant els qui des detemps immemorial volen destruir-nos.La història ens ho demostra7. Com vapalesar Quim Gibert, «els catalans d’a-bans del 1714 eren gent amb un grau

d’autoestima nacional d’allò més nor-mal i corrent. Autoestima tan normal icorrent com la que pot tenir un italiào un francès envers un futur, en con-dicions de llibertat i benestar, per a Ità-lia i per a França, respectivament. Ésper això que quan les potències alia-des dels catalans (Gran Bretanya, Àus-tria, Holanda, Prússia, Savoia i Portu-gal) ens abandonaren l’any 1713, enplena Guerra de Successió, la Junta deBraços de Barcelona va decidir la re-sistència a ultrança davant les tropesborbòniques (Espanya i França)»8.

Hi ha hagut dos moments històricsàlgids en el sistemàtic intent espanyold’exterminar-nos: 1714 i 1939. Cappersona mínimament ben informadano pot dubtar que, en aquests dos mo-

ments històrics, es posà en marxa unprocés planificat de genocidi cultural,i sovint físic, contra Catalunya. Gensper casualitat, enguany han aparegutdos llibres molt interessants que ensfan reflexionar sobre les circumstàn-cies dramàtiques que van haver de pa-tir aleshores els nostres connacionals,i ens informen de l’existència de cata-lans que no es rendien, que no es do-blegaven, s’ho jugaven tot i lluitaven te-naçment per les nostres llibertats,perquè, com va escriure Antoni Rovirai Virgili, «viure oprimit és una dolorosamanera de viure. Renunciar, emmot-llar-se, és una vergonyosa manera demorir». Parlo de Todos los catalanesson una mierda, de Xavier Polo (Proa,2005), i de Felip V contra Catalunya, de

Josep M. Torras i Ribé (RafaelDalmau Editor, 2005).

Xavier Polo, company delluita de Jordi Pujol, de PereFiguera i dels germans Espari altres, es va decidir a es-criure les seves memòriesd’activista com una clara iforta denúncia arran de l’in-sultant discurs del rei d’Es-panya del 23 d’abril del 2001,en què afirmava que el cas-tellà era una llengua de tro-bada i que no havia estat maiimposat. El títol del llibre duu

la famosa frase que aquell director deLa Vanguardia, anomenat Galinsoga,ens dedicà un diumenge del mes dejuny de 1959 perquè el capellà d’unaesglésia de Barcelona feia el sermó encatalà. Aquest fet desencadenà una deles campanyes més memorables del’antifranquisme a Catalunya, i l’acciódecidida de Polo i els seus companys(incloent-hi la trencadissa de l’aparadorde La Vanguardia, cosa que en termi-nologia moderna equival a un acte ter-rorista) provocà que el govern acabéscessant el «gos empestat» de Galin-soga9. Altres actuacions en què es vaveure implicat l’incansable Polo foren:actes de sabotatge durant les vaguesde tramvies, l’audaç col·locació d’unabomba fètida en un acte del Movi-



5 Si voleu tenir una mostra de la llastimosa inutilitat i la sordidesa de molts«debats» parlamentaris a l’entorn de Catalunya de la primera meitat delsegle passat al Congrés dels Diputats de Madrid, podeu llegir l’articled’Agustí Colomines «L’espanyolisme cañí», Avui, 17-10-2005.

6 És per això que hi ha un llibre de Salvador Sanpere i Miquel que es diu,gràficament, Fin de la nación catalana, 1905 (reed. facsímil, 2001).

7 ¿Cal que us recordi que, naturalment, fins a 1714 Catalunya tenia un exèr-cit propi? Vegeu en aquest sentit els oportuns i ben documentats volums

de la Història militar de Catalunya de F. Xavier Hernàndez (Rafael Dal-mau Editor).

8 Quim Gibert, «Baixa autoestima (o autoodi) i identitat. Enfocament psi-cològic», en Autoestima i Països Catalans, La Busca Edicions, 2003.

9 Vegeu el full volant contra Galinsoga reproduït a la p. 154 del llibre dePolo, que acaba amb aquestes frases: «Cal ofegar amb una muntanyade Vanguàrdies refusades aquest gos empestat de Galinsoga. BOICOTTOTAL A LA VANGUARDIA.»

miento al Palau de la Música Catalana(que es va haver de suspendre per lapudor), diversos desplegaments de se-nyeres de grans dimensions davant lesatònites autoritats franquistes, els fa-mosos Fets del Palau, les campanyesper l’alliberament de Jordi Pujol, la tor-nada de l’exili de l’abat Escarré i a fa-vor dels bisbes catalans, l’increïble se-grest de la Mare de Déu de Núria10 (perevitar que, amb el pretext de la seva co-ronació oficial, la convertissin en os-tatge d’un acte de nacionalcatolicismefranquista) i un gran nombre d’iniciati-ves de catalanització11.

Llàstima que tants anys de combatcatalanista haguessin de desembocaren la decepció i la frustració d’aquesta«democràcia» que continua perse-guint exactament els mateixos fins queel Conde-duque de Olivares12, FelipV o el general Franco. Deia Polo l’any1989: «No vaig lluitar [...] per arribara tot això. El fatalisme, la desmobilit-zació i el desengany han substituïtl’engrescament, l’idealisme i el com-promís.» Un desengany encarnat trà-gicament per les contradiccions de lapolítica de «peix al cove» del seu amicJordi Pujol que, en un dels pròlegsd’aquest llibre, és capaç d’escriure,d’una banda, «finalment, el perill mésgreu que ens sotja és la pròpia dimis-sió» i, de l’altra, «un país [...], de ve-gades, no pot aspirar, de moment, a lavictòria ni a l’èxit», tota una mostra deresignació i possibilisme en el pitjorsentit de la paraula. Així, mentre elrei d’Espanya afirmava que el castellàno havia estat mai imposat, les nostresinstitucions preparaven l’enèsimacampanya pedagògica inútil, l’expo-sició «Catalunya, terra d’acollida»,destinada a un Estat que ens odia, noperquè no ens entengui, sinó que ensodia des del moment en què es vaconstituir, i sap que difícilment podriasubsistir sense explotar una colòniatan «rica i laboriosa» com la nostranació.

«A ser buenos»Melchor de Macanaz, ministre de

Felip V, propugnà que «por efecto dela rebelión y conquista de Catalunya[...] todos sus fueros y privilegios que-dan derogados, y no hay más ley, fueroni privilegio que la voluntad del rey»13,cosa que Rodrigo Caballero conside-rava positiu, perquè permetria anul·larles perverses inclinacions de l’ingover-nable caràcter català: «con la negaciónde los fueros, a los mismos catalanes

hará el Rey un gran beneficio en noconcedérselos, porque les pone en ca-mino de ser buenos, y les quita los me-dios de volver a ser malos»14.

Aquest any en fa tres-cents delpacte de Gènova, signat el 20 de junyde 1705 entre Anglaterra i Catalunya,que garantia la intervenció anglesacontra l’exèrcit borbònic en la guerrade Successió, en defensa de les cons-titucions i les llibertats catalanes. Totplegat quedà en no res en els tractatsd’Utrecht de l’abril de 1713 (a canvide la sobirania britànica sobre Me-norca i Gibraltar)15 i els catalans vam

ser lliurats, com els primers cristians alslleons en un circ romà, a Felip V i alseu poderós exèrcit, de manera que laretirada dels aliats era seguida per l’ar-ribada de les tropes borbòniques, queben aviat van comparèixer davant lesportes de Barcelona amb una ma-quinària militar tan imponent, que ladecisió de resistir per part de les nos-tres autoritats fou qualificada per l’e-nemic de locura16, ja que ni s’haviaplantejat que els catalans optéssim per

la resistència. Mentre que el relleu deles tropes imperials per les borbòni-ques es produïa sense incidents, al’empara de les clàusules del tractatd’Utrecht, i els alemanys, anglesos iportuguesos abandonaven Catalunyaamb honors militars, els seus aliats ca-talans «quedaron [...] a merced delofendido soberano»17 i els foren apli-cades amb el màxim rigor les lleis dela guerra: l’empresonament, la depor-tació o l’execució. Els presoners erenexterminats per mitjà de la pràctica depenjar-ne un deu per cent i, la resta,enviar-los a galeres per tota la vida.



10 Vegeu Josep Clara, Desaparició i retorn de la imatge de la Mare de Déude Núria (1967-1972), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993.

11 En una campanya a favor dels cartells en català al comerç, per exem-ple, el «grup d’ajut a la llengua catalana» proposava: «La llengua cas-tellana a Castella, a CATALUNYA EL CATALÀ.» Vegeu Polo, op. cit.,p. 277.

12 Sobre la revolta dels segadors i el posterior procés de separació deCatalunya de la corona espanyola en el context de la guerra europeadels Trenta Anys, veg. Eva Serra et al, La revolució catalana de 1640,Editorial Crítica, 1991.

13 Una bona mostra de la «modernitat» de la política dels Borbons (que es

pot resumir en la clàssica i tan castellana «ordeno y mando»). Citat perJosep M. Torras i Ribé en Felip V contra Catalunya, p. 24.

14 Op. cit., p. 25.15 No puc evitar de pensar, fent un paral·lelisme gens gratuït, en el cinisme

de Winston Churchill en elogiar la resistència del poble de Barcelonadurant els bombardeigs feixistes, particularment severs a mesura que s’a-costava la nova ocupació del nostre país per les tropes espanyoles, men-tre ell no movia ni un dit per ajudar-nos.

16 Op. cit., p. 36.17 Josep M. Torras i Ribé, op. cit., p. 40.

A la ciutat de l’Alguer podeu veure-hi aquest canó FOTO: Arxiu LN

Posteriorment, la violència despropor-cionada de l’invasor s’estengué a lapoblació civil, una veritable políticade «terra cremada» i de terrorisme mi-litar (en termes moderns, de neteja èt-nica) que es traduí en l’incendi i des-trucció de molts pobles i ciutats. El paísfou sumit en la més absoluta misèria,no solament pels estralls de la guerra ila repressió, sinó també per la imposi-ció d’uns impostos que arruïnavenCatalunya i acabaren, l’any 1716, pro-vocant una situació que, si no fos hor-rible, faria riure: tant els ocupats comels ocupants passaven fam; els uns, perl’excessiva pressió fiscal a què els sot-metien les noves autoritats, i els al-tres, per l’endèmica ineficàcia espa-nyola que coneixem tan bé, perquèno els arribava la paga. El 12 de se-tembre de 1714 es produí la capitu-lació de Barcelona (no pas derrota),davant la perspectiva molt probabledel saqueig i la destrucció total de laciutat18. L’onze de setembre encaraes lluitava cos a cos pels carrers delbarri de Ribera i l’exèrcit borbònic hipatí una gran carnisseria.

Els represaliats, deportats, exiliats iempresonats que quedaren vius19 d’a-quella guerra no van recuperar la lli-bertat fins després de la Pau de Vienade 1725, que suposava, d’una banda,la devolució de molts béns confiscatsals catalans però, de l’altra, la renún-cia definitiva de Carles VI d’Àustria adefensar les llibertats de Catalunya, unmer tràmit vergonyós entre potèncieseuropees.

Una de les tesis que permet de for-mular el llibre de Torras i Ribé és quela resistència de Catalunya no es potconsiderar una de les causes del de-sastre, perquè tenim l’exemple del PaísValencià on, pràcticament sense opo-sició, es patí una repressió també fe-rotge20, a més de la supressió automà-tica de les antigues institucions i laimposició exemplaritzant de la novalegislació borbònica, i van haver de

viure simplement la traducció a nivellreal d’un projecte genocida llargamentcovat pels castellans. Actualment, desque sectors del Movimiento constituï-ren la varietat local del feixisme ano-menada «blaverisme» i una llarga rè-cula de polítics sense escrúpols hi havist una mina de vots, aquest genocidicultural en marxa al País Valencià, ambel cínic argument d’una pretesa de-fensa de la identitat cultural valencianaque en realitat persegueix, dóna co-bertura, gràcies a la impunitat políticaque atorga el fet de tenir bona part dela població entretinguda amb les su-posades agressions de tall colonial delscatalanistes, a l’especulació més sal-vatge que s’ha vist en aquelles terresdes dels temps del franquisme. Bonapart dels «bramuls anticatalanistes»21

que hem de tornar a sentir procedeixende la secció local valenciana de la «ca-verna» i, si hi ha informes delirants iridículs d’una Fundación para el Aná-lisis i los Estudios Sociales (FAES), ellaboratori de barbaritats, agitació polí-tica i propaganda en el sentit de Go-ebbels dirigit per José María Aznar, quedefineix la reforma estatutària com un«problema essencialment psiquiàtric»i diu que suposa una declaració d’in-dependència «per la porta del darrere»i fins i tot permet la poligàmia (sic!), desde València professionals de l’obscu-rantisme i la intoxicació mental com-paren el Correllengua amb l’Anschluss(anexió) d’Àustria per part de Hitlerl’any 1938, quan aquí de l’única ane-xió de què podem parlar amb criterihistòric és de la dels Països Catalansper part de Castella a partir de la ba-talla d’Almansa de 1707.

A veure si aprenem d’una vegadales lliçons de la història! Pot haver-himoltes dissorts, en la història d’un po-ble (que ho preguntin, si no, als polo-nesos); però, si volem ser respectats,hem de mantenir una actitud tenaç idigna, que ens permeti de defensar lú-cidament i ferma els propis interessos

des de la convicció i l’autoestima,sense claudicacions ni el cinisme ver-gonyós de la conyeta fàcil amb quèens hem de trobar contínuament enels mitjans de comunicació22. Si, encomptes d’estar sempre tan amoïnatsperquè els qui ens oprimeixen i ensexploten ens entenguin o ens trobinsimpàtics, dediquéssim les nostresenergies a avançar cap a la plena so-birania nacional, sens dubte quehauríem arribat molt més lluny. ◆



18 La construcció de la ignominiosa Ciutadella suposà l’enderroc del barri de Ribera i la misèria dels seus habitants, que constituïen el nucli industriali comercial de Barcelona. Per un afortunat atzar, encara en podem admirar les ruïnes sota el paraigua protector del mercat del Born.

19 Hi ha un estudi exhaustiu sobre el primer èxode massiu de les elits catalanes (el segon va ser l’any 1939): Agustí Alcoberro, L’exili austriacista (vol. Ii II), Fundació Noguera, 2002. Conté curiositats tan interessants com la publicació, l’any 1736, de l’opuscle Via fora els adormits, que proposava lacreació d’una «república lliure del Principat de Catalunya».

20 Recordeu el cas de Xàtiva, incendiada en 1707 pels filipistes i anomenada San Felipe fins a l’any 1833, en què recuperà el nom.21 Vegeu l’article de Sebastià Alzamora «L’espanya furiosa», dins l’Avui del 28-10-05.22 Jo encara no acabo d’entendre el to, potser indicador d’un cert deixatament mental, amb què Alfred Bosch afirmava, dins l’Avui del 27-10-05, que

defensaria la llibertat de Xirinacs, empresonat per unes declaracions al Fossar de les Moreres de l’Onze de Setembre del 2002 («em declaro ene-mic de l’Estat espanyol i amic d’ETA i de Batasuna»), però que ho faria amb molta mandra («nyonya», en deia ell).


Per novè any consecutiu, la Coor-dinadora d’Associacions per laLlengua catalana (CAL) ha orga-

nitzat i impulsat la campanya del Cor-rellengua arreu del territori nacional,excepte al País Valencià, on és orga-nitzat per Acció Cultural del País Va-lencià i la Xarxa de Casals Jaume I.

La principal iniciativa a favor de lanostra llengua, sorgida de la societatcivil catalana, s’inicià el 3 de setembrea Rià (Conflent), passant per gairebé400 poblacions i celebrant més de 600actes durant els mesos de setembre ioctubre. Es va cloure el dissabte 5 denovembre a Perpinyà, coincidint ambels actes commemoratius del Tractatdels Pirineus, el 7 de novembre.

La flama, l’element cohesionadord’aquesta iniciativa, recorre el territorimitjançant quatre columnes que pre-nen el nom de persones significades pelseu treball i la seva fidelitat a la nostrallengua i cultura. Enguany les columneshan dut el nom de Jesús Moncada,

Ovidi Montllor, Gui-llem d’Efak i Avel·lí-Artís Gener «Tísner».

D’aquesta manera,el Correllengua ha es-devingut el principalreferent de defensa dela unitat lingüística ireivindicació de la nos-tra identitat, gràciessobretot a l’empentade centenars d’entitatsprovinents de moltsàmbits (lúdics, cultu-rals, esportius, musi-cals, festius, juvenils,pedagògics, gastronò-mics...) que s’hi hanimplicat per tal que lallengua ocupi el lloc que li pertoca enla nostra societat. També ha tingut elsuport d’ajuntaments i consells comar-cals en els actes del Correllengua mit-jançant l’aprovació d’una moció quereclama el ple reconeixement del català

en el Consell de Ministres de la UnióEuropea i el respecte a la seva unitat.

Una prova de l’èxit obtingut aquestany és la participació de gairebé500.000 persones en el conjunt dels ac-tes realitzats al llarg i ample del país.◆

El Correllengua d’aquest 2005COORDINADORA D’ASSOCIACIONS PER LA LLENGUA CATALANA (CAL)

Cloenda del Correllengua a Perpinyà FOTO: Arxiu de la CAL

La siglació consisteix a abreujar unaexpressió plurilèxica (formada,doncs, per més d’un mot) repro-

duint només la lletra inicial de cadamot que la forma, llevat de les partí-cules1. Així, tenim IJLV (< Institut JoanLluís Vives), DPTOP (< Departamentde Política Territorial i Obres Públi-ques), UOC (< Universitat Oberta deCatalunya), IVA (< impost sobre el va-lor afegit), TDT (< televisió digital ter-restre), etc. Les sigles s’escriuen ente-rament amb majúscules; és el recurstipogràfic específic d’aquesta menad’abreujaments2.

Malgrat que aquesta definició ésmolt precisa i que es troba en qualse-vol llibre d’estil o manual de tipogra-fia, comprovem que hi ha sigles for-mades amb procediments que van mésenllà del que consigna la definició.Això sovint passa per raons com l’eu-fonia o la necessitat de distingir duessigles que, sense retocs, serien homò-nimes (INEM < Instituto Nacional deEmpleo en relació amb INE < InstitutoNacional de Estadística; CNL < Centrede Normalització Lingüística en relacióamb CPNL < Consorci per a la Nor-malització Lingüística; LECrim o LECr< Llei d’enjudiciament criminal en re-lació amb LEC < Llei d’enjudiciamentcivil; etc.). En aquest treball detallem isistematitzem les desviacions –si se’npot dir així– de la definició de siglació,amb l’objectiu de conèixer-les millor i,si cal, naturalitzar-les perquè la ma-teixa definició de siglació les prevegi(ni que sigui com a particularitats).

Hem detectat pràcticament una vin-tena de desviacions sistematitzables.Són aquestes3:

1) Un mot compost o prefixat queforma part de l’expressió plurilèxica potaportar dues lletres a la sigla, la inicialde cada membre (CAPÓ & VEIGA 1997,

p. 21). Així, tenim DIU (< dispositiu in-trauterí, on intra- i uterí aporten a la si-gla una lletra cadascun), ARN (< àcidribonucleic), HTML (< hypertext mark-up language), SIDA (< síndrome d’im-munodeficiència adquirida), ENHER (<Empresa Nacional Hidroeléctrica delRibagorzana), ABA (< autobraç articu-lat), RIA (< resposta interassaig), OUC(< ona ultracurta), FEM (< força elec-

tromotriu), ADH (< antidiuretic hor-mone), STH (< somatotropic hormone),JAL (< Japan Airlines), CD-RW (< com-pact disc rewritable ‘disc compacte re-gravable’, per oposició al CD-R ‘disccomptacte gravable [un sol cop]’, on laR representa recordable), etc. Això éshabitual quan es fa la sigla d’un motcompost solt: TV (< televisió), TN (< te-lenotícies), FC (< ferrocarril) (MOLL &TORT 1985, p. 105), PD (< postdata),UV (< ultraviolat), IR (< infraroig), etc.;especialment en terminologia física, quí-

mica, bioquímica i mèdica –encara quetambé en altres àmbits–: ORL (< oto-rinolaringologia), AZT (< azidotimidina),ATP (< adenosinatrifosfat; la P prové dela forma anglesa phosphate), DDT (< di-clorodifeniltricloroetà), ECG (< elec-trocardiograma), ERG (< electroreti-nograma), TNT (< trinitrotoluè), EPO(< eritropoetina), AA (< aminoàcid),CFC (< clorofluorocarboni), PE (< po-lietilè), DNOC (< dinitroortocresol),DNCB (< dinitroclorobenzè), SM (< sa-domasoquisme), SM-C (< somatome-dina C), PAS (< [àcid] paraaminosa-licílic), DDI (< dideoxiionosina), TST(< testosterona), 3TC (< 3-tiocitidina),etc. Per això, Riera (1992, p. 29) afirmaque la sigla és l’abreujament «d’un termecompost –continu o discontinu– o d’unalocució d’ús corrent i específic». Mestres& Guillén (2001, p. 34) considerenaquestes sigles mixtes. Per la forma grà-fica d’aquests abreujaments –majúscules,absència de punts i presència de diver-ses lletres que coincideixen amb l’inicidels components–, és preferible consi-derar-los sigles, no pas abreviatures(però l’anglès FX < effects hauria deser considerada abreviatura –també ob-tinguda amb desviació de la norma).Per la implantació que té, aquesta des-viació hauria de ser admesa com a va-riant de la definició de siglació.

2) A vegades un mot de l’expressióplurilèxica no és representat per la lle-tra inicial, sinó per una altra lletra. Aixòsobretot passa amb la X, com veiem enla sigla espanyola TEDAX (< técnico es-pecialista en desactivación de artefac-tos explosivos) o en la sigla alemanyaDAX (< Deutsche Aktienindex ‘índexalemany de preus de les accions’). Ambtot, no manca algun exemple amb al-guna altra lletra, com veiem en DOCA(< desoxicorticosterona). En aquest sen-


M O R F O L O G I A

Un poc més enllà de la definició de siglació

XAVIER RULL

1 Agraïm els comentaris i les aportacions de Jordi Ginebra i Josep M. Mestres.2 Per a altres definicions de la siglació dins la tradició tipogràfica catalana, vegeu Mestres (1985: 16), Riera (1992: 29; 1998: 154), Capó & Veiga (1997:

20) i Mestres & Guillén (2001: 26). En qualsevol cas, recomanem la lectura de Mestres & Guillén (2001: 19-45), que és una descripció detallada del’univers de les abreviacions.

3 Com es pot comprovar, reportem exemples no tan sols de sigles catalanes, sinó també de sigles angleses, franceses, espanyoles i encara d’altres llengües.La raó és que les sigles formades en aquestes llengües poden aparèixer en textos catalans d’una manera habitual.

tit, la lletra K és, també, una candidataferma a ocupar el lloc de les inicials:EKG per ECG (< electrocardiograma, se-gons Navarro [2003]), BK (< back-upcopy), CMYK (< cyan, magenta, yellow,black), etc. En anglès aquesta desvia-ció és força habitual: TSX (< telecom-munications satellite experiment), XML(< extensible mark-up language), KTX(< Korean train express), EAX (< environ-mental audio extension), PABX (< pri-vate automatic branch exchange), XHV(< extreme high vacuum)4. Aquest fe-nomen es pot explicar perquè la X (itambé la K) és poc usual –si més no encomparació amb altres lletres– i, pertant, adquireix un valor representatiumés gran i ajuda a entreveure millor elmot que representa. Aquesta desviacióhauria de quedar restringida als casosd’exosigles (és a dir, sigles no catalanes)que ens arriben ja formades, ja que encatalà la X apareix a l’inici d’algunsmots catalans, i, per tant, hi ha bastantssigles que la contenen (hi ha moltes si-gles amb la paraula xarxa, per exem-ple): XTEC (< Xarxa Telemàtica Educa-tiva de Catalunya), XDSI (< xarxa digitalde serveis integrats), XHUP (< XarxaHospitalària d’Utilitat Pública), CJXT(< Colla Jove Xiquets de Tarragona),BTX (< benzè, toluè, xilè), etc.

3) Com s’ha apuntat en la definició,les sigles no incorporen partícules (ar-ticles, preposicions i conjuncions). Així,tenim UB (< Universitat de Barcelona)i no pas *UDB. Tanmateix, n’hi ha queen porten; Mestres & Guillén (2001, p.34) i Capó & Veiga (1997, p. 21) ano-menen impròpies aquesta mena de si-gles. Algunes partícules apareixen enla sigla perquè tenen un alt valor signi-ficatiu dins el conjunt, ja que evoquenamb més claredat l’expressió plurilè-xica font. Quan passa això, les partí-cules s’escriuen generalment ambminúscula –malgrat que Mestres &Guillén (2001, p. 34) prefereixen evitarla minúscula fins i tot en aquest supò-sit–: CiU (< Convergència i Unió), CpC(< Ciutadans pel Canvi), EUiA (< Es-querra Unida i Alternativa), PSdG (< Par-tido Socialista de Galicia)5, LiU (< Llen-gua i Ús, revista), LiA (< Llengua i

Administració, revista), DdB (< Diaride Barcelona), DdT (< Diari de Tarra-gona), UdG (< Universitat de Girona),UdL (< Universitat de Lleida), UdA (<Universitat d’Andorra), GdT (< grup detreball), GdT (< Gestor de terminologia,nom del programa informàtic del Term-cat per a la gestió de la terminologia),GEiEG (< Grup Excursionista i Espor-tiu Gironí), USdA (< Unió Sindicald’Andorra), OdO (< Oficina d’O-nomàstica, de l’Institut d’Estudis Cata-lans), CdA (< camp d’aprenentatge), JdG(< Junta de Govern (BOFARULL [et al.]1999, p. 105]), JpD (< Jueces para laDemocracia), IIiA (< Institut d’Informà-tica i Aplicacions, de la Universitat deGirona), QoS (< quality of service), PoP(< point of presence), PvdA (< Partij van

de Arbeid ‘Partit del Treball’, d’Holanda),etc.6. Al costat d’aquestes grafies ambminúscula, però, tenim formes com EDF(< Electricité de France), GDF (< Gazde France), POP (per PoP < point of pre-sence); potser hauria estat millor EdF iGdF. Considerem que aquesta desvia-ció, consistent a posar-hi la inicial d’unapartícula i grafiar-la amb minúscula, ésperfectament vàlida, atès que cada cophi ha més sigles i és necessari trobar al-ternatives gràfiques que diversifiquin elsprocediments de siglació. No s’ha de

perdre de vista que la presència de lapartícula no tan sols evoca amb mésclaredat l’expressió plurilèxica font, raóimportant per a admetre aquesta des-viació, sinó que, a més, permet de dis-tingir les sigles entre si. Així, la sigla GdT(< grup de treball) és distingible de la si-gla GDT (< Grup de Defensa del Ter) ide la sigla GT (< gir telegràfic); i la si-gla UdA (< Universitat d’Andorra) és dis-tingible de la sigla UDA (< unitat de do-lor agut) i de la sigla UA (< Universitatd’Alacant –tot i que algun cop tambés’ha escrit UdA per a aquest altre cen-tre universitari valencià).

4) A part dels casos reportats en elpunt anterior, hi ha sigles que, a mésd’incorporar-hi una partícula, aquestapartícula va amb majúscula. Ja hemvist el cas de la sigla francesa EDF. Enla tradició tipogràfica catalana, quanpassa això, sovint és perquè es vol quela sigla sigui pronunciable com una pa-raula (cosa que no veiem en EDF). Així,tenim sigles com FEDA (< Forces Elèc-triques d’Andorra), DAIA (< Dones pera l’Autoconeixement i l’Anticoncep-ció), PIME (< petita i mitjana empresa),IDIADA (< Institut d’Investigació Apli-cada de l’Automòbil, centre ubicat alBaix Penedès), DAFITS (< Departamentd’Antropologia, Filosofia i Treball So-cial de la Universitat Rovira i Virgili),PUOISC (< Pla únic d’obres i serveis deCatalunya), SAR (< Search and Rescue),SIRHSA (< Serveis i Reparacions Hi-dràuliques, SA, nom d’empresa), PEVD(< país en via de desenvolupament),RIM (< Research in Motion, nom d’em-presa), MOMA (< Museum of ModernArt, de Nova York), PTT (< push to talk‘pitjar per a parlar’), APLEC (< Associa-ció per a l’Ensenyament del Català), ER-COM (< European Research Centers onMathematics), POW (prisoner of war),SARL (< société à responsabilité limitée),DGICYT (< Dirección General de In-vestigación de la Ciencia y la Tecno-logía), CEDADE (< Círculo Español deAmigos de Europa), etc. Consideremque aquesta desviació és assumible,sempre que no se n’abusi. Ara bé, hemde dir que no manquen exemples ambmajúscula sense que s’expliqui per la


M O R F O L O G I A

4 Mestres & Guillén (2001: 407) consideren que XL (< extra large ‘molt gran’, referit a la talla de la roba) és una sigla, però alhora consideren M (<medium) i L (< large) un símbol (i no recullen S < small). Creiem que XL hauria de ser considerat símbol.

5 O PSdeG; aleshores la sigla conté tota la partícula, no pas la lletra inicial de la partícula. Això també es pot considerar una desviació no admissibleperquè introdueix un ús inhabitual.

6 A vegades fins i tot la partícula és representada per un signe gràfic complementari (MESTRES & GUILLÉN 2001: 35): AT&T (< American Telephone andTelegraph), R+D (< recerca i desenvolupament), A+W (< alive and well ‘sa i estalvi’), AC/DC (< alternating current / direct current), etc., solucióque devem a l’anglès i que podem considerar permissible si no se n’abusa.

pronunciabilitat, i en aquest cas sí queés una desviació a evitar: la sigla CPNL(< Consorci per a la NormalitzacióLingüística) conté una partícula (per a)grafiada amb majúscula però sense quese n’hagi buscat la lectura sil·labejada.Aquest cas es pot explicar per la vo-luntat de distingir-ho de CNL (< centrede normalització lingüística) (CAPÓ &VEIGA 1997, p. 20-22). En aquest sen-tit, Gallegos Shibya [en línia, esquemaIII] diu, referit a les sigles:

«En algunos casos también se auxilian delas palabras gramaticales buscando dosfines principales: a) facilitar la oraliza-ción del fraseograma nominal (por ej.UDI ‘Unidades de Inversión’), y b) evi-tar la homografía frástica: por ejemplo‘Alianza para el Crecimiento’ podríahaberse transcrito grafológicamentecomo *AC de no confundirse con aC(‘antes de Cristo’), A.C. (‘Asociación Ci-vil’) o AC (‘América Central’); es porello que en la escritura de este fraseo-grama nominal se utilizan las palabrasgramaticales con el fin de evitar la ho-mografía: Apec.»

5) Hi ha un altre ús de la minúsculaen les sigles: la lletra inicial d’un motque, dins la sigla, fa de complement;o quan, a partir d’una sigla, se’n creauna altra i hi ha voluntat diferencia-dora respecte de la primera (RIERA1992, p. 36; MESTRES & GUILLÉN 2001,p. 35; CAPÓ & VEIGA 1997, p. 23). Així,tenim mRNA o ARNm (< àcid ribonu-cleic missatger), rRNA o ARNr (< àcidribonucleic dels ribosomes), tRNA oARNt (< àcid ribonucleic transmissor),cDNA o ADNc (< àcid desoxiribonu-cleic complementari), AMPc (< ade-nosine monophosphate cyclic)7, GMPc(< guanosine monophosphate cyclic),R+D+i (< recerca, desenvolupament iimplantació, oposat a R+D), TDi (< tur-bodièsel injecció, oposat a TD, senseinjecció)8, CD-i (< compact disc inte-ractive, per oposició al CD genèric),etc. En aquest context cal entendre laminúscula de casos com ETA-m i ETA-pm, on a ETA (< Euskadi ta Askata-suna) s’hi ha afegit dos elements per adiferenciar els dos grups que en sor-giren: ETA militar i ETA político-mili-tar. Mestres & Guillén (2001) consi-deren que aquest ús de la minúsculaha de quedar restringit a casos molt

concrets, com mRNA o GMPc, i peraixò escriuen CD-I, ETA-M, ETA-PM,etc. Ens sembla que aquesta desviaciótambé és perfectament assumible, jaque el valor de la minúscula és justi-ficable (voluntat de distinció o com-plementació).

6) Una altra desviació –poc freqüent,però– és que la inicial d’un mot que hade ser present en la sigla vagi ambminúscula. És el cas de WgW (< [pro-jecte] Web generadora de webs). Es potinterpretar que la minusculització de lag intenta reflectir el significat del con-cepte generadora, talment com si fosuna preposició o conjunció (i d’aquívindria la minúscula). És, però, unadesviació molt poc corrent i, per lapoca rendibilitat semàntica que ofe-reix, es podria dir que més val bande-jar-la (i grafiar, doncs, WGW), per tald’evitar la introducció d’elements per-torbadors en els costums tipogràfics.

7) En una sigla també es pot ome-tre un membre de l’expressió plurilèxicafont, com veiem en EMATSA (< Em-presa Municipal Mixta d’Aigües de Tar-ragona, SA), LODE (< Ley orgánica re-guladora del derecho a la educación)o LOGSE (< Ley orgánica de ordena-ción general del sistema educativo). Noés una desviació gaire usual, i, fins itot, es podria demanar que, precisa-ment perquè és inusual i, per tant, pocpredictible, s’eviti. (Ara bé, al mateixtemps sembla poc recomanable can-viar les sigles existents que ometen unmembre i refer-les afegint-hi tots elselements que hi haurien d’anar. La re-comanació d’evitar la desviació hauriade ser d’aplicació en les noves sigles.)

8) També pot passar que una siglacontingui una lletra que no representacap mot de l’expressió plurilèxica,però que, amb aquesta lletra de més,hom dóna a la sigla una forma gràficacoincident amb una paraula del lèxiccomú el significat de la qual va bé pera emmarcar el significat de la sigla.Així, tenim ADHOC (< automatitza-ció de l’ortografia catalana, nom d’unprograma informàtic), on, a més de laD –corresponent a la partícula de–, hiha una H que no representa res, peròque fa coincidir la sigla amb l’expres-sió d’origen llatí ad hoc ‘per a això’.

Atès que la inclusió d’una lletra que norepresenta cap mot de l’expressió plu-rilèxica pot despistar, i, fins i tot, ferpensar que no estem davant una sigla,potser val més evitar aquests jocs deparaules.

9) En algunes sigles es redupliquenles lletres si tots els mots de l’expressióplurilèxica van en plural: CCOO (< Co-missions Obreres), PPCC (< Països Ca-talans), FFCC (< Ferrocarrils Catalans),CCII (< consells insulars). Es consideraque aquest costum tipogràfic és propide l’espanyol: EEUU (< Estados Uni-dos; en català, EUA), JJOO (< juegosolímpicos), CCAA (< comunidadesautónomas), FFAA (< Fuerzas Arma-das), AAVV (< asociaciones de veci-nos), SSMM (< sus majestades), SSAARR(< sus altezas reales), NNGG (< Nue-vas Generaciones), etc. Per això, elsdiversos autors (MESTRES & GUILLÉN2001, p. 30; CAPÓ & VEIGA 1997, p.21) consideren que aquesta represen-tació del plural no és adequada en ca-talà i que, en conseqüència, siglescom RRHH (< recursos humans) oJJMM (< Joventuts Musicals) s’hauriende canviar per RH i JM. Cal tenir pre-sent que, a part d’existir PPCC, FFCCo RRHH, també existeixen IPC (< in-dependència dels Països Catalans),FGC (< Ferrocarrils de la Generalitat deCatalunya) i ARH (< Àrea de RecursosHumans); per tant, la pretesa necessi-tat de duplicar tampoc no és tan impe-riosa. Ara bé, s’ha de reconèixer queaquest costum està força estès i, pertant, potser convindria deixar passaraquesta desviació en els casos més con-solidats. En canvi, potser no cal en elcas d’AAVV ni de CCAA, ni tampoc enFCCJJ (< Facultat de Ciències Jurídiques)o en FCCEE (< Facultat de Ciències Em-presarials). Afegim-hi que, a més, alguncop la duplicació és d’allò més útil: al’hora de referenciar, en una bibliogra-fia, un llibre amb diversos autors, si s’hiposa la sigla AADD sempre apareixeràal principi de la llista, ja que és difícilque hi hagi cap cognom que comenciper una doble A i, si n’hi ha cap, éspoc probable que vagi seguit d’una lle-tra tan a l’inici de l’alfabet (la lletra D).

10) Hi ha sigles que contenen xifres(MESTRES & GUILLÉN 2001, p. 35; CAPÓ


M O R F O L O G I A

7 Tot i que també és possible la sigla CAMP (< cyclic adenosine monophosphate).8 Mestres & Guillén (2001, p. 373) consideren, erròniament, que TDi és la sigla de turbodièsel. En realitat, la i es refereix a injecció (i per tant turbo-

dièsel té com a sigla TD). És cert que també es pot veure escrit TDI, però l’ús de la i minúscula per a referir-se a injecció és bastant corrent (i la eper a electrònica, en l’aplec i. e. o IE < injecció electrònica).

& VEIGA 1997, p. 24); són les anome-nades sigles alfanumèriques. No s’hade considerar que hi hagi cap desvia-ció si la xifra es representa a si ma-teixa: 3D (< tres dimensions), F1 (< Fór-mula 1), 11-S (< 11 de setembre del2001, dia dels atemptats a les TorresBessones de Nova York), G-7 (grup delsset països més industrialitzats del món),3TC (< 3-tiocitidina), PL/1 (< program-ming language-one), R-5 (< Renault 5),IA5 (< international alphabet number5), CAN-340 (< Coordinadora d’Afec-tats de la N-340, de Vallirana, Baix Llo-bregat), MP3 ‘tipus de format d’arxiusmusicals’ (< Moving Picture ExpertsGrup-1 audio layer-3), TV3 (nom delcanal principal de Televisió de Catalu-nya, el tercer a entrar a les llars cata-lanes per ordre cronològic), P-3 (< par-vulari de 3 [anys], i també P-4 i P-5per als 4 i 5 anys, respectivament), etc.De vegades té un valor ordinal, cas enquè tampoc no s’ha de considerar unadesviació: DLC3 (< tercera edició delDiccionari de la llengua catalana, del’Enciclopèdia Catalana), CLUB-7 (< se-tena edició del Col·loqui Lingüístic dela Universitat de Barcelona). Ara bé, espoden utilitzar les xifres per a altres fi-nalitats que representar-se a si matei-xes, cas en què podem considerar quehi ha una desviació de la definició.Una primera desviació consisteix a uti-litzar la xifra per a indicar la quantitatde vegades que cal repetir una lletra oun segment (funció multiplicadora):5W (< who, what, when, where, why‘qui, què, quan, on, per què’ [les cincprimeres preguntes que s’han d’aclariren començar una notícia]), W3 (perWWW < world wide web), etc. Tot ique segurament l’origen d’aquesta des-viació sigui la llengua anglesa, en catalàtenim casos com IN3 (< Institut d’In-vestigació d’Internet, de la UniversitatOberta de Catalunya) o M3P (< Col-lectiu per la Protecció del PatrimoniMuntanyenc, entitat andorrana, en què,a part de l’alteració de l’ordre delsmots, hi ha representades tres P: la deper, la de protecció i la de patrimoni).Val a dir que a vegades la xifra es re-fereix a un valor numèric, però és pos-sible recrear aquesta sigla com siaquesta xifra tingués valor multiplica-tiu: 2B o BB (< double black ‘doble ne-gre’, tipus de mina de llapis), 2H o HH

(< double hard ‘doble duresa’, tipus demina de llapis), 3H o HHH (< treblehard ‘trible duresa’, tipus de mina dellapis), etc.

11) Una altra desviació relacionadaamb les xifres és quan, en la lecturadesplegada de la sigla, hi ha un seg-ment que coincideix formalment amb elnom de la xifra. No és estrany que aixòpassi en l’àmbit col·loquial: K7 (< cas-set), A10 (< adéu) PK2 (< pecadors); itambé en anglès: B4 (< before ‘abans’),L8R (< later ‘després’), U2 (< you too‘tu també’). Aquests exemples són so-lucions populars i informals, i podríemdeixar de considerar-les sigles perquès’encasellen més al costat d’abreviatu-res informals com xq o pq (<per què).Però en algunes sigles oficials també

podem trobar-hi aquesta desviació: ésel cas del SAT2T (< Sindicat Andorrà deTreballadors d’Hostaleria), distint delSAT (< Sindicat Andorrà de Treballa-dors). En aquest cas, el segment 2T re-presenta el conjunt d’hostaleria, i per-met de distingir els dos sindicats.9

Esmentem també C9 (<Canal 9), on 9no evoca la novena posició del canaltelevisiu, sinó que s’hi fa un joc de pa-raules amb l’adjectiu nou ‘recent’.També en anglès tenim P2P (< point topoint ‘punt a punt’), P2P (< path to pro-fitability ‘vers la rendibilitat’) i tot elgrup format per les primeres lletres del’alfabet (A, B, C, D i E), que apareixenal principi i al final amb un 2 enmig,

que evoca la partícula to ‘cap a’: B2B(< business to business ‘d’empresa aempresa’), B2A (< business to admi-nistration ‘d’empresa a administraciópública’), B2E (< business to emplo-yers ‘d’empresa a treballadors’), C2C(< consumer to consumer ‘de consu-midor a consumidor’), C2A (< consu-mer to administration ‘de consumidora administració pública’), etc. Tot i quesón desviacions poc recomanables, nopassa res si s’utilitzen en el llenguatgeinformal; en tot cas, s’han d’evitar enel llenguatge formal (a pesar que K7 ésutilitzada per les discogràfiques al cos-tat de sigles com CD i LP).

12) També tenim xifres que són in-terpretades i llegides com a lletres: UJI(< Universitat Jaume I), llegit [uji] i no[ujotapé] o [uju] malgrat que en reali-tat és la xifra romana I ‘primer’. Comque això passa molt puntualment, noha de ser motiu de preocupació per alstractadistes.

13) Podem trobar –per bé que es-poràdicament– alguna sigla escritaamb minúscula. És el cas de dj (< diskjockey) o uv (< ultraviolat). Com queno és una desviació usual –a diferèn-cia d’altres que hem anat veient–, sem-bla que la millor solució és escriureDJ i UV, com fan Mestres & Guillén(2001, pp. 175 i 394), encara que pot-ser es podria mantenir la grafia uv (alcostat de la grafia UV) considerant-lacom a símbol, pel fet que és una so-lució gràfica habitual en els llenguat-ges d’especialitat10.

14) Mestres & Guillén (2001, p. 28)condemnen la presència d’apòstrofs enles sigles. Així, consideren incorrectesTED’A (< Taller Escola d’Arqueologia),R’n’R (< rock and roll) i L’H (< l’Hos-pitalet [de Llobregat]). En el primer caspodem estar-hi d’acord: n’hi haviaprou amb TEdA, escrivint la inicial dela partícula amb minúscula (com hemvist més amunt, una desviació que ac-ceptaríem). D’aquesta manera tambés’hauria aconseguit la pronúncia sil·la-bejada. En el cas de R’n’R, existeix lavariant R&R, potser més adequada. Encanvi, en L’H sembla que no hi ha mésremei que donar-la com a bona: senseL ens quedaríem amb H, que no evocapràcticament res i, per tant, seria in-servible. En canvi, L’H evoca claramentl’Hospitalet, i l’apòstrof hi fa un paper


M O R F O L O G I A

9 També es coneix com a Sindicat d’Hostaleria d’Andorra. Algun cop es pot veure escrit SAT 2T, separat, encara que és més usual amb la grafia junta.10 Per a més informació sobre l’abreujament uv, vegeu Riera (1992, p. 31, n. 10).

important des del punt de vista comu-nicatiu. No hem de perdre de vista, amés, que L’H és més un logotip que nopas una sigla pensada per als escritsadministratius.

15) En la lectura de les sigles tambéhi trobem alguna desviació. No és unaqüestió gràfica, però, com que no deixade ser una desviació, ho reportem. Lessigles poden llegir-se de dues maneres(MESTRES & GUILLÉN 2001, pp. 30-31;CAPÓ & VEIGA 1997, p. 27): lletrejant-les, és a dir, pronunciant el nom decada una de les lletres (UGT < UnióGeneral de Treballadors, llegit [ugeté]);i sil·labejant-les11, és a dir, pronunciant elvalor fonètic de cada lletra (IVAM < Ins-titut Valencià d’Art Modern, llegit[ivam]). Les dues possibilitats depenende la pronunciabilitat de cada sigla; defet, fins i tot n’hi ha que es troben al lí-mit: UAB (< Universitat Autònoma deBarcelona) sol ser pronunciada [uabé](amb tres síl·labes), però també pot serpronunciada [uap] (amb una síl·laba).Algunes sigles combinen el lletreig i elsil·labeig: ETSEQ (< Escola Tècnica Su-perior d’Enginyeria Química, llegit [et-secú]), LGAI (< Laboratori Generald’Assaig i Investigacions, llegit [ela-gai]), PSUC (< Partit Socialista Unificatde Catalunya, llegit [pesuc] o [psuc]),BBVA (< Banco Bilbao Vizcaya Argen-taria, llegit [bebeveà] –tot lletrejat– o [be-bevà] –lletrejant les dues primeres lle-tres i sil·labejant les altres dues, com sesent a Catalunya Ràdio–), RSAT (< ReialSocietat Arqueològica Tarraconense,llegit [errassat]), CNIA (< CentreNacional d’Informàtica d’Andorra,avui extint, llegit [cenià], amb tressíl·labes) CD-ROM (< compact disc -read only memory, llegit [cederrom]),XTEC (< Xarxa Telemàtica Educativade Catalunya, llegit [icstec]), etc.Aquesta pronúncia barrejada no és capdesviació, per tal com ja l’han previstaels tractadistes. De fet, té raó de ser,perquè la major part de la sigla es potsil·labejar, però queda una lletra in-sil·labificable, i aleshores es reserva lalectura lletrejada per a aquesta lletra.Ara bé, en aquest supòsit (una lletra in-sil·labificable), a vegades el que es faés posar una vocal de suport per a pro-nunciar la lletra que ha quedat des-sil·labificada, en comptes de dir-ne elnom. Així, al costat de la pronúncia

[emapoc] de la sigla MPOC (< malal-tia pulmonar obstructiva crònica), hipot haver la pronúncia col·loquial [em-poc]. Igualment, FNEC (< FederacióNacional d’Estudiants de Catalunya),MNAC (< Museu Nacional d’Art deCatalunya), SMAC (< Servei de Me-diació, Arbitratge i Conciliació), SCAP(< Supreme Command Allied Powers)i SCAD (< Système Communautaired’Accès à la Documentation) solen pro-nunciar-se [fenec], [menac], [esmac],[escap] i [escat]. Mestres & Guillén(2001, p. 31) desaconsellen aquestadesviació (tot i que reconeixen queSMAC es pronuncia [esmac]). Lògica-ment, algun cop no sabem si hi halectura del nom de la lletra o una sim-ple vocal de suport: BSOP (< bandasonora original de pel·lícula, llegit[bessop]12), CPIDE (< Consorci de [oper a la] Protecció Integral del Deltade l’Ebre, llegit [cepide]).

16) Un altre cas de desviació en lapronúncia és que hom doni un valorfonètic enriquit a una de les lletres, demanera que es llegeix també la lletraque la segueix en el mot original, en-cara que no figuri en la sigla. Així, elspartits polítics BNG (< Bloque Nacio-nalista Galego) i PSdG (< Partido So-cialista de Galicia) són pronunciats enels mitjans de comunicació [benegà] (ino pas [benegé], com prescriuen Mes-tres & Guillén (2001, p. 115)) i [pesse-degà] (tot i que en aquest cas també espot sentir [pessedegé]). Segurament, estracta d’una voluntat de fer ressaltar elsignificat de la G, indicant que fa re-ferència a Galícia i no a una altra en-titat territorial (Gipuzkoa, Gijón, Gua-dalajara, Girona, Granada, etc.). Tenintpresent que no se n’abusa, aquesta des-viació es podria admetre per l’enriqui-ment semàntic que aporta, sempre quees limiti a casos molt concrets.

17) En alguna ocasió, una sigla in-corpora dues lletres d’una sola paraula,però perquè formen un dígraf, és a dir,representen juntes un sol so (MESTRES& GUILLÉN 2001, p. 34). És així com te-nim ATLL (< Aigües Ter-Llobregat),OLLA (< Organització de Lluita Ar-mada), LLEU (< llibre electrònic d’u-niversitat, aplicació informàtica en lí-nia de la Universitat Jaume I deCastelló), BPLL (< Banc Popular deLleida), LLLC (< Lliga Liberal Catalana),

FEGCH (< Fédération Européenne duGénie Chimique), FEIQUE (< Federa-ción Empresarial de la Industria Quí-mica Española), ChA (< Chunta Ara-gonesista). En algun cas, com veiem enChA, la minúscula de la segona lletraindica la seva natura de lletra no ini-cial. Però, com es veu en els altresexemples, no és habitual utilitzar laminúscula per a aquest ús: ATLL (i noATLl); FEGCH (i no FEGCh); etc. Con-siderem que és una desviació que cal-dria evitar, llevat que calgui recórrer-hiperquè representa una aportació im-portant (indicar clarament a quin motfa referència; és el cas de ChA).

18) A vegades un mot (o més d’unmot) de l’expressió hi aporta la lletrainicial i alguna lletra més (generalmentla següent a la inicial o les següents ala inicial). Això es fa amb l’objectiud’evitar confusions (INEM respecte aINE, com hem vist al principi de l’arti-cle) i, sobretot, quan hi ha la intencióque en resulti una lectura més amable,sigui per eufonia, sigui perquè se cercauna pronúncia sil·labejada (com unaparaula). Així, tenim: INEM (< InstitutoNacional de Empleo), CERIB (< Centred’Estudis Ribagorçans), MACBA (< Mu-seu d’Art Contemporani de Barcelona),ESMUC (< Escola Superior de Músicade Catalunya), EMUC (< Emissores Mu-nicipals de Catalunya), IVEN (< InstitutValencià de l’Energia), SETEM (< Ser-vei al Tercer Món), GRISO (< Grupo deInvestigación del Siglo de Oro, de laUniversitat de Navarra), ACEVIP (< As-sociació Catalana d’Empreses de Ví-deo Professional), FUHE (< FundaciónHogar del Empleado), DIPEC (< Dis-tribuïdora de Productes Etiquetats enCatalà), UVIPE (< Unió Vinícola del Pe-nedès), ABINIA (< Asociación de Bi-bliotecas Nacionales Iberoamericanas),RAF (< Ràdio Falset), CANA (< Carib-bean News Agency), CADECA (< Co-ordinadora de Afectados en Defensade la Lengua Castellana), programaAIRE (< ajuts d’incorporació a la re-cerca), programa OCO (< organitzacióde congressos), PABLI (< Pages BleuesInformatisées), PADRE (< Programa deAyuda en la Declaración de la Renta),CIDEM (< Centre d’Innovació [o d’In-formació] i Desenvolupament Empre-sarial), FEVE (< Ferrocarriles de Vía Es-trecha), PRAM (< programa d’acció


M O R F O L O G I A

11 Riera (1992, p. 29) anomena aquestes sigles integrades.12 Aquesta sigla també pot ser BSO (< banda sonora original), cas en què es llegeix lletrejada: «beessao».

municipal), SAMUR (< Servicio deAtención [o Ayuda] Médica Urgente,tot i que al País Valencià la mateixa ex-pressió plurilèxica dóna SAMU), CE-RES (< Centre d’Estudis i Recerca Sin-dicals, de Comissions Obreres), CIDE(< Centro de Investigaciones sobre De-sertificación), CESCA (< Centre de Su-percomputació de Catalunya), ADENA(< Asociación para la Defensa de la Na-turaleza), COMEBE (< Consorci Memo-rial dels Espais de la Batalla de l’Ebre),FEDER (< Fons Europeus de Desenvo-lupament Regional), UNIA (< Uni-versidad Internacional de Andalucía),SEREIEC (< Servei de Relacions Exte-riors de l’Institut d’Estudis Catalans)13,etc. Com es pot veure, a vegades éstan sols un mot que hi aporta mésd’una lletra, mentre que els altres motshi aporten una sola lletra cadascun;però altres vegades és tan sols un motque hi aporta una sola lletra, mentreque els altres mots hi aportenmés d’una lletra cadascun. Es-tirant-ho un xic, també pot serque totes les paraules siguin re-presentades per més d’una lle-tra, cercant-hi l’eufonia o ambla intenció que s’entengui fàcil-ment a quina expressió plu-rilèxica fa referència: EUTELSAT(< European Telecommunica-tion Satellite), INCAVOL (< Ins-titut Català del Voluntariat), TU-JUCA (< Turisme Juvenil deCatalunya), INUSCAT (< Índexd’ús del català), REBIUN (< Redde Bibliotecas Universitarias),ICAEN (< Institut Català de l’Energia),MERCOSUR (< Mercado Común delSur), SEUR (Servei Urgent), AGBAR(< Aguas de Barcelona), EUSOMA(< European Society of Mastology),PROCEM (< Procuradoria Empresarialda Indústria, Comércio e Serviços delBrasil, on sols les dues primeres pa-raules donen segments a la sigla), PRO-COVA (< Promocions Comercials Va-lencianes), ENDOC (< EnvironmentalDocumentation), HI-FI [o Hi-Fi, o hi-fi](< high fidelity ‘[so d’]alta fidelitat’),WI-FI [o WiFi] (< wireless fidelity ‘[con-nexió a Internet] sense cables i amb fi-delitat’). Com podem veure, pràctica-

ment tots són noms propis d’entitats,marques, programes, etc. Tot i que espoden escriure enterament amb majús-cules, també es poden veure ambminúscules, llevat de la primera lletra(perquè precisament són noms propis):SETEM o Setem, AGBAR o Agbar, PRO-CEM o Procem, etc. En qualsevol cas,no s’ha optat per escriure amb minús-cules les lletres no inicials, que hauriaanat bé per a indicar quines lletres sóninicials i quines no. Així, podria ser–però no és– ESMuC, programa OCo,PaBlI (realment incòmode visualmentper la concurrència de l i I), PADRe, CI-DEm, FeVe, SAMUr, InCaVol, TuJuCa,EuSoMa, AgBar, etc. Ara bé, aquestasolució gràfica té el problema que,quan hom no sap què significa la siglani quina és l’expressió plurilèxica font,no sabria si hi ha cap lletra que ha d’a-nar amb minúscula. Per això, la reglageneral d’escriure sempre amb majús-

cules una sigla, encara que hi hagi lle-tres que no són inicials, evitaria va-cil·lacions en l’escriptura.

[Tots aquests casos generalment esconsideren sigles, llevat potser dels ca-sos en què cada mot de l’expressió plu-rilèxica hi aporta més d’una lletra ca-dascun. Per a aquest darrer tipus homha emprat el terme acrònim (CABRÉMONNÉ 2002, p. 923). Ara bé, hi hauna certa vacil·lació en l’ús d’aquestterme (CAPÓ & VEIGA 1997, p. 21), finsal punt que té caràcter de comodí, i, defet, s’utilitza amb sentits diversos peròrelacionats. Així, per exemple, acrò-nim també pot referir-se a les sigles le-

xicalitzades (DLC3); en anglès aquestterme equival simplement a sigla(MARTÍNEZ DE SOUSA 1997, p. 29);també pot referir-se a les sigles que espronuncien com a paraules (DIEC;TERMCAT 1993, p. 19); i igualment s’usaper a denominar els mots formats perelements truncats d’altres mots, és adir, segments inicials i segments finals–poden ser segments inicials només,segments inicials i finals, etc. (CAPÓ &VEIGA 1997, p. 21; MESTRES & GUILLÉN2001, p. 36; DIEC; norma ISO 704).De paraules formades amb aquest dar-rer procediment n’hi ha moltes, tantreferides a noms propis com referidesa noms comuns, fins al punt que es potconsiderar un procediment neològicbastant corrent: maglev ‘tren volador’(< magnètic i levitar), glocal (< globali local), boirum (< boira i fum, traduc-ció de l’anglès smog), radop (< radar iòptic), biopic (< biografia i èpic), elec-

trocutar (< electricitat i execu-tar), informàtica (< informació iautomàtica), ofimàtica (< oficinai automàtica), transistor (< trans-missor i resistor), motel (< mo-tor i hotel), catanyol (< català iespanyol), mòdem (< modula-tor-demodulator), pícsel (< pic-ture i element), Tísner (< Avel·líArtís-Gener), bit (< binary i di-git), quàsar (< quasi-stellar [radiosource]), púlsar (< puslating istar), tèlex (< teleprinter i ex-change), alumag (< alumini imagnesi), alumel (< alumini i ní-quel), cromel (< crom i níquel),

nife (< níquel i ferro), sial (< silici ialumini), sima (< silici i magnesi), buna(< butadiè i natrum), èster (< essig-aet-her), tergal (< téréphtalique i gal o po-lièster i gal), niló (< vinyle, cotton i ra-yon), interco (< international i code),vaselina (< Waser ‘aigua’, elaion ‘oli’ i-in+F), parsec (< paral·laxi i secundi),PeMex (< Petróleos Mexicanos), Ob-Neo (< Observatori de Neologia), Term-cat (< terminologia i catalana)14, Forest(< Fòrum d’Estandardització, de l’Insti-tut d’Estudis Catalans), Banesto (< BancoEspañol de Crédito), etc.15. Per tal d’e-vitar confusions, d’aquest tipus de pa-raules potser seria millor dir-ne mots


M O R F O L O G I A

13 Aquest darrer cas presenta una forma híbrida en part perquè ja inclou una sigla. Així, el segment SE correspon a Servei, i IEC és la sigla de l’ex-pressió plurilèxica Institut d’Estudis Catalans. Mestres & Guillén (2001, p. 26) preveuen que es pugui crear una sigla en què un dels membres del’expressió plurilèxica font ja és una sigla o un abreujament semblant: ACSA (< Agbar Construcción SA, on Agbar és l’acrònim de l’expressió plu-rilèxica Aguas de Barcelona); BDOS (< basic disk operating system, on basic és la sigla de l’expressió plurilèxica beginner’s all-purpose symbolicinstruction code); GRAF (< graphic additions to Fortran, on Fortran és l’acrònim de l’expressió plurilèxica formula translation); etc.

14 Aquesta entitat escriu el seu nom íntegrament amb majúscula (o versaleta): TERMCAT.

creuats (RIERA 1992, p. 35; TERMCAT1993, p. 19) o alguna altra solució queevités la confusibilitat (s’ha arribat a usarmots maleta o mots valisa). Per a algunsautors, però, només es poden conside-rar mots creuats aquells que contenensegments inicials i finals (tipus Banesto,Altebrat, catanyol, etc.), i no pas aquellsque tan sols contenen segments inicials(tipus Termcat). En qualsevol cas,aquests acrònims no solen considerar-sesigles. En resum, la dispersió concep-tual a l’entorn del terme acrònim abraçaun terreny en què s’inclou qualsevol si-gla –o abreujament més o menys sem-blant– que, en el seu procés de creacióo bé al final, és llegit com una paraula;i s’hi barreja el fet que els segments del’expressió plurilèxica que apareixen enla sigla solen ser alguna cosa més quela lletra inicial, amb la finalitat de fer-neuna lectura amable i, per tant, sovintamb voluntat –o l’esperança– de facili-tar-ne la lexicalització, i algun coptambé amb la intenció que semàntica-ment es reconegui el segment en qües-tió. Algunes definicions intenten d’en-globar-ho tot; és el cas del GDLC (ésl’edició posterior del DLC3), que té unadefinició sintètica del mot acrònim entota la seva extensió:

«Qualsevol abreviació formadaamb lletres o segments inicials o finalsextrets dels mots que componen unafrase, que és pronunciable com un motordinari; per exemple, radar, làser,UNESCO, etc.».]

19) En les sigles que presenten mésd’una lletra per mot, encara hi podemtrobar una altra desviació, consistent enel fet que un segment representa dos motsalhora, perquè són coincidents en llurinici: ACTUR (< actuació urbanística ur-gent, figura administrativa de plans d’or-denació territorial), INCAVI (< Institut Ca-talà de la Vinya i el Vi), SERSA (< ServeisReunits SA). Aquesta desviació s’ha d’ad-metre, no pas per la seva funcionalitatsemàntica –no enriqueix la sigla–, sinóper estètica: és millor ACTUR o INCAVIque ACTURUR o INCAVIVI.

20) En relació amb (18), pot ser queun mot de l’expressió hi aporti un seg-ment amb diverses lletres, sovint mésenllà, fins i tot, de la primera síl·laba,amb la intenció clara d’indicar quinmot representa el segment en qüestiói així evitar possibles confusions (i aixòdistingeix aquesta desviació de l’ante-rior). Llavors ens trobem davant unabarreja de sigla i abreviatura, tal comse sol definir aquest darrer terme en latradició tipogràfica catalana16. En sónmostres DGTel (< Direcció General deTelecomunicacions, de la Generalitatde Catalunya), DECat (< Diccionari eti-mològic i complementari de la llenguacatalana, de Joan Coromines), DGeol(< Diccionari de geologia), DSin (< Dic-cionari de sinònims), LPl (< líquid pleu-ral), RLiR (< Révue de Linguistique Ro-mane), NiMH (< nickel-metal hydride,tipus de bateria recarregable; també espot veure escrit –per bé que no tant–NIMH i Ni-HM), BDLex (< base de da-des de lèxic), etc. Alguns cops es faaixò amb l’objectiu d’evitar homoní-mes. Així, tenim LECrim o LECr (< Leyde Enjuiciamiento Criminal, tot i quetambé pot ser LEC), per oposició a LEC(< Ley de Enjuiciamiento Civil); LOTCu(< Ley orgnánica del Tribunal de Cuen-tas), per oposició a LOTC (< Ley orgá-nica del Tribunal Constitucional); CCirc(<Código de Circulación), per oposi-ció a CCo o CCom (< Código de Co-mercio), etc. Fixem-nos que el segmentamb més d’una lletra va amb minús-cules, llevat de la primera lletra, que vaamb majúscula; tanmateix, no man-quen excepcions en què tot s’escriuamb majúscula: SCOOP (< societat co-operativa), DLEG (< decret legislatiu),TVGI (< Televisió de Girona), BIOS (< bi-ological satellite), LOX (< liquid oxygen),LOZ (< liquid ozone), SAVI (< SindicatoAutónomo de la Vid), SKILL (< satellitekill), REXT (< resposta a l’extinció).Creiem que es podria admetre aquestadesviació –de fet ja ha deixat una bonaquantitat de sigles–, però alhora ban-dejant el que seria la desviació de la

desviació i, per tant, escriure –almenyspel que fa a les sigles nostrades–SCoop, DLeg, TVGi, RExt, etc.17.

Finalment, s’ha de dir que hi hacasos que es poden interpretar de mésd’una manera: INBAD (< Institut Na-cional de Batxillerat a Distància, on laA pot ser la preposició a o la segonalletra de batxillerat). Alhora, també po-dem trobar més d’una desviació enuna mateixa sigla: COFUC (< Con-sorci per al Foment de l’Ús de la Llen-gua Catalana, on el mot consorciaporta a la sigla dues lletres i, encanvi, el mot llengua no hi és repre-sentat per cap lletra), Od’AC (< Ofi-cina d’Atenció al Ciutadà del Comúd’Andorra la Vella, on hi ha una partí-cula amb minúscula i un apòstrof),DEPANA (< Lliga per a la Defensa delPatrimoni Natural, entitat d’Andorra,on el mot lliga no hi és representat i,en canvi, els mots defensa, patrimonii natural hi són representats per dueslletres cadascun), DVIX (< digital videoexpress, on el mot video és represen-tat per dues lletres i el mot express ésrepresentat per la seva segona lletra),FUSOEM (< Fundación para la Inves-tigación Sociologico-empresarial, ontots els mots aporten a la sigla dues lle-tres, llevat del mot investigación, queno n’hi aporta cap), GADESO (< Ga-binete de Estudios Sociales, on elsmots gabinete i sociales aporten a lasigla dues lletres cadascun i on hi hala partícula de amb majúscula), CAM-FiC (< Societat Catalana de MedicinaFamiliar i Comunitària, on el mot so-cietat no hi és representat, on el motcatalana aporta a la sigla dues lletresi on hi ha la partícula i amb minús-cula), GlcA (< glucouronic acid, on elmot glucouronic aporta a la sigla treslletres: la primera, la segona i laquarta), etc. Fins i tot podem trobar-nosque diverses desviacions es manifestenamalgamades: SAT2T (< Sindicat An-dorrà de Treballadors d’Hostaleria,amb presència de la partícula de i laparaula hostaleria representada per


M O R F O L O G I A

15 Sovint s’aprofita aquest sistema de formació de mots per a reflectir un agrupament, és a dir, quan s’ajunten diverses entitats i cadascuna ha de tenirrepresentació en la denominació. Així, tenim Benelux (< Belgique, Nederlanden i Luxembourg), Galeusca (< Galícia, Euskadi i Catalunya), el pro-grama d’implantació de serveis mèdics Altebrat (< Terra Alta, Ribera d’Ebre i Priorat), el municipi de Torreflor (< Torrefeta i Florejacs), el municipide Forallac (< Fonteta, Peratallada i Vulpellac) i la revista de temàtica local Comunicat (< Comarques i municipis de Catalunya, subtítol de la re-vista); en aquest darrer cas, a més, hi ha un joc de paraules, ja que és homònim del mot comú comunicat ‘text informatiu’. S’ha de dir també quehi ha segments adquireixen vida pròpia com a afixos, amb un significat associat: cat referit a ‘català (Inuscat, Termcat, Infocat, Meteocat, NetCat,etc.), sat referit a ‘satèl·lit’ (Eutelsat, Meteosat), etc.

16 Per a la definició d’abreviatura, vegeu Mestres & Guillén (2001, p. 21) i Capó & Veiga (1997, p. 11).17 De fet, aquest recurs de combinar majúscules amb minúscules es fa servir en símbols codi referits a les comarques catalanes: PJu (< Pallars Jussà),

AUr (< Alt Urgell), AEm (< Alt Empordà), RiE (< Ribera d’Ebre), etc.

més d’una lletra, i tot plegat repre-sentat per una xifra).

En resum: tot i l’esforç dels tracta-distes d’acotar la formació de sigles aunes normes clares i d’evitar l’aleato-rietat, no manquen desviacions de totamena. Algunes són innecessàries, comla duplicació de lletres per a reflectirel plural, i n’hi ha que comporten ris-cos d’interpretació, com el valor mul-tiplicatiu de les xifres. Però n’hi ha que,a part de ser prou corrents, enriquei-xen la sigla, ja que ajuden a interpre-tar millor l’expressió plurilèxica font, oajuden a fer-ne una pronúncia sil·labe-jada (més còmoda per al parlant). Ésel cas de l’ús de partícules amb mi-núscula, o agafar segments d’un moti escriure’l amb minúscula. Potser con-vindria recollir aquestes desviacionsdins la definició de la siglació, encaraque sigui com a solució secundària, iaixí encabiríem dins la ‘norma’ un se-guit de sigles que s’han format ambalguna desviació, de manera que lesnaturalitzaríem i deixarien de ser des-viacions o excepcions. ◆


BIBLIOGRAFIA

BOFARULL, Jordi de; GINEBRA, Jordi; TÉVAR,Arantxa (1999), Praxi lingüística. I. Conven-cions, Servei Lingüístic de la Universitat Ro-vira i Virgili, Tarragona.

CABRÉ MONNÉ, Teresa (2002), «Altres sistemesde formació de mots», Gramàtica del catalàcontemporani, vol. I, Edicions 62, pp. 889-932, Barcelona

CAPÓ, Jaume; VEIGA, Montserrat (1997), Abre-viacions, Departament de Cultura de la Ge-neralitat de Catalunya, Barcelona.

Diccionari de la llengua catalana (1993), Enci-clopèdia Catalana [DLC3], Barcelona.

DIEC = INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS (1995)

DLC3 = Diccionari de la llengua catalana (1993)

GALLEGOS SHIBYA, Alfonso [en línia], «Un acer-camiento a los fraseogramas en español»,<http://educacion.jalisco.gob.mx/consulta/educar/08/8alfonso.html> [consulta: juliol del2005].

GDLC = Gran diccionari de la llengua catalana(1998)

Gran diccionari de la llengua catalana [GDLC](1998), Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS (1995), Diccionaride la llengua catalana [DIEC], EnciclopèdiaCatalana / Edicions 62 / Publicacions de l’A-badia de Montserrat / 3i4 / Moll, Barcelona /València / Palma.

MARTÍNEZ DE SOUSA, José (1984), Diccionario in-

ternacional de siglas y acrónimos, 2a ed., Pirá-mide, Madrid

MARTÍNEZ DE SOUSA, José (1997), «Abreviacions»,Llengua i Ús, 10, pp. 27-30.

MESTRES, Josep M. (1985), «Abreviacions: un as-saig de classificació tipològica», Revista deLlengua i Dret, 6, pp. 13-22.

MESTRES, Josep M.; COSTA, Joan; OLIVA, Mireia;FITÉ, Ricard (1995), Manual d’estil. La redac-ció i l’edició de textos, Eumo / Universitat deBarcelona / Universitat Pompeu Fabra / RosaSensat, Vic / Barcelona.

MESTRES, Josep M.; GUILLÉN, Josefina (2001), Dic-cionari d’abreviacions. Abreviatures, sigles isímbols, 2a ed., Enciclopèdia Catalana [1aed., 1992], Barcelona.

MOLL, Juli; TORT, Joan (1985), Toponímia i car-tografia. Assaig de sistematització, Institut Car-togràfic de Catalunya / Departament de Polí-tica Territorial i Obres Públiques de laGeneralitat de Catalunya, Barcelona.

NAVARRO, Fernando A. (2003), «Minidiccionariocrítico de dudas», Panace@, IV, 13-14, pp.223-226, <http://www.medtrad.org/pana-cea/IndiceGeneral/n13-14_tradyterm-mini-diccionario.pdf> [consulta: juliol del 2005].

RIERA, Carles (1992), Manual de català científic.Orientacions lingüístiques, Claret, Barcelona.

RIERA, Carles (1998), Curs de lèxic científic, Cla-ret, Barcelona.

TERMCAT (1993), Diccionari de lingüística, Fun-dació Barcelona, Barcelona

Els errors en la puntuació dels es-crits, errors, val a dir-ho, moltfreqüents, poden ser considerats

defectes contra l’aptitud. N’aniremveient, classificats oportunament i co-mentats una mica1.

Ús de coma quan no n’hi hauriad’haver

Això passa especialment en els ca-sos següents:

a) Entre subjecte i verb (llevat que elsubjecte sigui una seqüència moltllarga o bastant complexa). Exemples(defectuosos):

• «L’elecció prèvia al tema concret de latesina, passa per...»

• «El tema que he escollit com a tesinaper a la llicenciatura en teologia, és elde...»

• «El cosí –que, com hem dit, es deia DuWu–, va liquidar tots els seus afers...»Noteu que els guions ja aïllen la partque convertiria el subjecte en com-plex.

b) Després (o abans i després) de partí-cules (adverbis, conjuncions, inter-jeccions...) en què parlant no es fapausa. Exs.:

• «Llavors, va col·leccionar...» Observeuque l’adverbi conjuncional va seguit delverb.

• «A continuació, col·loquen cada peçasobre...»

• «Finalment, formularà preguntes sobrela làmina.»

• «Però, tornem al començament.» Laconjunció va seguida del verb.

• «Doncs, bé, encara que la idea siguibona...» Es tracta de la conjunció com-posta doncs bé.

• «Doncs, som-hi, repetim la regla...» Laconjunció va seguida del verb.

• «La idea fonamental de la lectura és elviatge amb vaixell. Per això, hem depropiciar comentaris que facin referèn-cia a...» També aquí la locució conjun-tiva va seguida del verb.

• «Tot plegat era llunyà, vagarós i humit.De vegades, els vidres s’entelaven, el

cel es cobria i la meva mare tancava lesfinestres.»

• «A mi, personalment, em costa moltde...» L’adverbi personalment va col·lo-cat immediatament després del termeque modifica (a mi).

• «I ho fa, encara, amb més intensitat...»L’adverbi encara va col·locat immedia-tament després del verb que modifica.

• «No hi ha d’haver, tampoc, cap pro-blema...»

• «Però, ara, on el trobaríem, un cervellcom aquell?» La conjunció però i l’ad-verbi ara van col·locats segons l’ordrelògic introduint l’oració interrogativa.

• «Oh, el meu pobre senyor!»

c) Davant o després de complementsque es llegeixen sense pausa (comple-ments estrictes col·locats després delverb, elements emmarcadors col·locatsa començament de frase, tematitza-cions a l’esquerra seguides del verb,pròtasis curtes d’oracions condicionalsseguides de l’altre verb, etc.). Exs.:

• «De vegades trobo, per aquests corriolsdel país, el meu amic Lluís...» Observeucom sense comes es llegeix més bé.

• «Durant l’època de Tang, hi havia unhome que es deia Liu I...» Durant l’è-poca de Tang és un element emmarca-dor, seguit, a més, del verb.

• «I, això, ho dic perquè...» Tematitzacióa l’esquerra seguida del verb.

• «I de la vida, en feia pregària... A lapregària, hem de portar-hi el clam delsoprimits...» Sengles tematitzacions al’esquerra seguides del verb.

• «Si agafem un diccionari, veuremque...» Pròtasi curta d’una oració con-dicional, seguida de l’altre verb.

• «Aquesta donota, que es deia To Ni A,amb les seves males arts, va arribar adominar completament el seu marit...»El compl. modal amb les seves malesarts està col·locat de tal manera que esllegeix enganxat al verb principal (vaarribar a dominar); noteu que la perífrasiverbal ja porta un altre compl. modal(completament); noteu també que ambmales arts no es pot llegir enganxat ambel subjecte (Aquesta donota) perquè en-

tremig hi ha un incís (que es deia To NiA). En resum, la coma després de ma-les arts no hauria de ser-hi.

• «Sembla que és a través d’un documentnotarial –probablement l’escriptura decessió d’alguna petita propietat immo-biliària–, que avui podem conèixer al-guns dels detalls d’aquesta història.»En principi no s’han de separar ambcoma les dues parts d’una oració equa-cional.

d) Davant la conjunció i en frases di-guem-ne simètriques; semblantment,en correlacions binàries. Exs.:

• «Se’ls aparegué un àngel, i els digué...» • «Podem començar demanant als alum-

nes que dibuixin les seves famílies, ique després expliquin qui és cadascú.»

• «Tant pel que fa als conceptes, com pelque fa a...» Noteu les conjuncions dis-tributives tant... com...

• «Ni ho dic, ni sé què vol dir.»

e) Davant parèntesis, guions i puntssuspensius; davant o després d’oracionsrelatives especificatives. Exs.:

• «Com que la base i fonament de tot ésl’ésser, (atès que tot ...), cal concloureque...»

• «Com que la base i fonament de tot ésl’ésser, –atès que tot ...–, cal concloureque...»

• «Plats, cassoles, coberts, ... tot era brut.»> Plats, cassoles, coberts..., tot era brut.

• «La tesi doctoral, que m’he proposat, ésun intent de...»

Manca de comesLa manca de coma s’observa en ca-

sos com els que anirem veient:

a) Després (o abans i després) de de-terminades partícules o locucions, comtambé dels vocatius; semblantment,després d’altres locucions quan no vanseguides del verb. Exs.:

• «De fet no tinc una idea clara sobre...»> De fet, no tinc una idea clara sobre...

• «Pot ser important, millor dit interes-



La puntuació

JOSEP RUAIX I VINYET

1. Aniria bé que abans donéssiu un cop d’ull a El català / 1, pp. 128-133.

sant, explicar...» > Pot ser important,millor dit, interessant, explicar...

• «Voldria doncs començar dient...» > Voldria, doncs, començar dient...

• «Així doncs, ell va dir que...» > Així,doncs, ell va dir que...2

• «Crec que no em serveix i que per tantl’haig de llençar.» > Crec que no emserveix i que, per tant, l’haig de llençar.

• «En una paraula en els cursos de doc-torat he après que...» > En una paraula,en els cursos de doctorat he après que...

• «Malgrat tot en aquests cursos vaig viureuna experiència molt interessant.» > Malgrat tot, en aquests cursos...

• «Pare que tots siguin u...» > Pare, que totssiguin u... Noteu que Pare és un vocatiu.

• «Escolta vella, crec que és millor que...»> Escolta, vella, crec que és millor que...També ací el mot vella és un vocatiu.

• «En primer lloc el fet d’haver estudiatprèviament la carrera de... En segon llocel fet de viure des de fa cinc anys...» > En primer lloc, el fet d’haver estudiatprèviament la carrera de... En segon lloc,el fet de... Noteu que després de la lo-cució no ve el verb.

b) Quan hauria de delimitar incisos oevitar lectures seguides més o menysconfusionàries. Exs.:

• «No volia dedicar-me a qüestions quetot i ésser molt interessants, m’allu-nyessin de...» > No volia dedicar-me aqüestions que, tot i ésser molt interes-sants, m’allunyessin de...

• «Jo ho veig com la possibilitat de tre-ballar fins a la profunditat a què jo pu-gui arribar un tema concret.» > Jo hoveig com la possibilitat de treballar, finsa la profunditat a què jo pugui arribar,un tema concret.

• «Tinc molt clar que més que el tema, elque és important és...» > Tinc molt clarque, més que el tema, el que és impor-tant és...

• «Per més que em vinguis al darrere maino em podràs atrapar.» > Per més queem vinguis al darrere, mai no em podràsatrapar.

c) Davant determinades partícules (ad-versatives, causals coordinades, co-pulatives que uneixen oracions nosimètriques, distributives triples, etc.),quan es canvia d’entonació enuncia-tiva a interrogativa i, dins les clàusu-les interrogatives, davant de conjunciódisjuntiva. Exs.:

• «Vaig pensar en l’antropologia però crecque aquesta...» > Vaig pensar en l’an-

tropologia, però crec que aquesta... (Lapartícula però és una conjunció adver-sativa que enllaça dues oracions.)

• «Vaig escollir la branca de moral donatque es tracta...» > Vaig escollir la brancade moral, donat que es tracta... (La lo-cució donat que introdueix una oraciócausal coordinada.)

• «Assisteixo a algunes classes i, de mo-ment, això és tot.» > Assisteixo a algu-nes classes, i, de moment, això és tot.(Noteu que la conjunció i no enllaçaoracions simètriques: el subjecte decada oració és diferent.)

• «En tot cas, els serveis del campanar,tant eclesiàstics com funeraris, com so-cials, foren perfectament atesos.» > Entot cas, els serveis del campanar, tanteclesiàstics, com funeraris, com socials,foren perfectament atesos. (Noteu laconjunció distributiva triple.)

• «A casa ajudes a netejar?» > A casa,ajudes a netejar? (Noteu el canvi d’en-tonació: enunciativa/interrogativa.)

• «T’estimaries més de tenir una aventuraen solitari o en companyia d’algú?»

> ¿T’estimaries més de tenir una aven-tura en solitari, o en companyia d’algú?(Noteu la conj. disjuntiva i que el fetd’introduir-hi una coma ens ha obligata posar interrogant inicial.)

d) Davant el mot etcètera (o, abreujat,etc.), encara que algú considera que,significant aquest mot etimològicament‘i altres’ o ‘i la resta’, inclou la con-junció i, davant la qual no se sol posarcoma; però aquesta interpretació ésmassa rebuscada, i la veritat és que so-lem fer, davant de etcètera, la pausacorresponent a una coma. Ex.:

• «Això, allò etc.» > Això, allò, etc.

Un signe per un altreVeurem ara un repertori de casos

en què, erròniament, hom ha usat unsigne de puntuació en lloc d’un altre:

a) Comes en lloc de guions, quan enla clàusula ja hi ha altres comes i convéde jerarquitzar els diversos incisos. Ex.:



Josep Ruaix indicant el punt exacte de la qüestió FOTO: Arxiu LN

2. És veritat que avui alguns autors ja consideren les partícules així i doncs com a integrants d’una única locució, així doncs; però nosaltres creiemque encara és millor de considerar-les separadament, ja que tant l’adverbi així com la conjunció doncs mantenen el seu valor originari, si bé calreconèixer que la pronúncia, sovint, les enganxa.

• «És també admissible en l’àmbit gene-ral, només, però, en el registre informal,la pronunciació com a a de la vocal ini-cial de mots començats per...» > Éstambé admissible en l’àmbit general–només, però, en el registre informal–la pronunciació...

b) Coma en lloc de punt i coma, quanes tracta de separar oracions juxtapo-sades o independents. Ex.:

• «No em preocupa res, simplement “vo-mito” tot allò que tinc al cap i que peruna cosa o altra no vull compartir ambningú, és una mena de desfogament.»> No em preocupa res; simplement «vo-mito» tot allò que tinc al cap i que peruna cosa o altra no vull compartir ambningú; és una mena de desfogament.

c) Coma en lloc de dos punts, quandesprés del signe ve una explicació. Ex.:

• «També hi ha una raó important, és lameva preferència per la història.» > També hi ha una raó important: és lameva preferència per la història.

d) Coma en lloc de punt, quan les ora-cions són clarament independents. Exs.:

• «Finalment has trobat l’ocell meravellós,expressa el que sents.» > Finalment hastrobat l’ocell meravellós. Expressa elque sents.

• «Imagina que no tens família, com se-ria la teva vida?» > Imagina que no tensfamília. Com seria la teva vida?

e) Punt i coma en lloc de coma, davantla conjunció i. Ex.:

• «De tota manera, cal fer un advertiment;i és que aquesta contraposició...» > Detota manera, cal fer un advertiment, i ésque aquesta contraposició...

f) Dos punts en lloc de coma, desprésde determinades locucions. Exs.:

• «En efecte: la denominació de...» > Enefecte, la denominació de...

• «La que és matèria preferent de des-cripció en aquest llibre és la llenguahabitual; és a dir: la llengua que es faservir més...» La que és matèria prefe-rent de descripció en aquest llibre és la

llengua habitual; és a dir, la llengua quees fa servir més...

g) Dos punts en lloc de guions, quanhi ha una explicació però en formad’incís. Ex.:

• «La forma de vida que correspon alsfruits de l’Esperit: caritat, alegria, pau,viscuts per la comunitat cristiana...» > La forma de vida que correspon alsfruits de l’Esperit –caritat, alegria, pau–viscuts per la comunitat cristiana...

h) Dos punts en lloc de cap signe, quanse citen paraules que no constitueixenuna oració completa o que van en-llaçades amb l’oració anterior. Exs.:

• «I dic: “no refusar”, perquè Europa...»> I dic “no refusar” perquè Europa...(Noteu que també hem suprimit lacoma després de la citació.)

• «L’estudi d’aquest problema presentadivergències i, en general, podem afir-mar, amb G.R., que: “l’état présent desrecherches dans ce champ...”» > L’es-tudi d’aquest problema presenta di-vergències i, en general, podem afirmaramb G.R. que «l’état présent des re-cherches dans ce champ...»

i) Punt en lloc de dos punts, quan veuna explicació. Ex.:

• «Més, encara. He dit, amb una formu-lació disjuntiva, que el pleonasme es-tructural existia per raons de gramàticahistòrica o per raons d’història de lallengua.» > Més encara: he dit, ambuna formulació disjuntiva... (Noteu quehi hem suprimit la coma després delprimer mot.)

j) Punt en lloc de coma, quan ve unaoració subordinada. Ex.:

• «Tant el signe com el símbol connotenuna presència. En el signe s’evoca unaalteritat, indica la presència d’una rea-litat que cal atendre. Mentre que el sím-bol és la manifestació de la realitat ma-teixa que es fa present.» > Tant el signe... d’una realitat que cal atendre, men-tre que el símbol és la manifestació...

k) Punt en lloc de res, després de signeinterrogatiu equivalent a punt, després

de la xifra de milers en els anys i al fi-nal dels títols o subtítols. Exs.:

• «Quin és el seu fonament últim?.» > Quin és el seu fonament últim?

• «Jo vaig néixer l’any 1.940.» > Jo vaignéixer l’any 1940.

• «Introducció.Amb aquest treball pretenem...»> IntroduccióAmb aquest treball pretenem...

l) Guions en lloc de comes, quanl’incís és molt breu o va dins de parèn-tesis, i guions en lloc de parèntesis,quan també l’incís és breu i de tipusmarginal. Exs.:

• «Ell –creiem– no estava al cas de la si-tuació.» > Ell, creiem, no estava al casde la situació...

• «Aquesta obra (escrita –suposem– ambprecipitació) conté molts errors.» > Aquesta obra (escrita, suposem, ambprecipitació) conté molts errors.

• «De la producció poètica de SalvadorEspriu vull destacar aquí El caminant iel mur –1954–, La pell de brau –1960–i Final del laberint –1955–.» > De laproducció poètica de Salvador Espriuvull destacar aquí «El caminant i el mur»(1954), «La pell de brau» (1960) i «Fi-nal del laberint» (1955).

m) Parèntesis en lloc de guions, quanl’incís no és marginal o quan aquestincís ha de contenir un altre incís. Exs.:

• «Hi ha gent (i amb això no voldria ofen-dre ningú) que va molt a la seva, queno escolta els altres.» > Hi ha gent –iamb això no voldria ofendre ningú– queva molt a la seva...

• «Sobre aquesta qüestió (que és més im-portant del que sembla –vegeu abans,p. x–) hauríem de dir encara elsegüent...» > Sobre aquesta qüestió–que és més important del que sembla(vegeu abans, p. x)– hauríem de dir en-cara el següent... ◆



(Text extret del llibre Observacions crítiques i pràctiques sobre

el català d’avui / 2, pp. 137-142)


L È X I C

El Termcat ha decidit de normalit-zar el terme bloc, amb -c, per adesignar allò que en el món sen-

cer es diu blog, amb -g. Alhora ha be-neït el derivat blocaire per a designarel que en anglès es diu blogger, és a dir,l’autor o gestor d’un blog. Amb aquestadecisió el Termcat en rectifica una d’an-terior on es postul·lava diari interactiupersonal, una solució que no havia tin-gut pràcticament gens de seguimententre els internautes catalans. Semblaque aquests mateixos són els qui hanpressionat l’organisme terminològicperquè faci la rectificació.

A la seva pàgina web el Termcat ensdóna aquesta explicació: «Pel que fa ala nova solució adoptada (bloc), estracta d’una adaptació fonètica de ladenominació anglesa blog i respon, al-hora, a una imatge metafòrica delterme, ja que el concepte es refereix auna pàgina web que funciona com unamena de bloc de notes. La forma blocja té ús i força acceptació entre elsusuaris d’aquest tipus de pàgines web.»

Efectivament, la forma bloc s’haviaescampat considerablement d’ençàque sorgiren i es posaren de modaaquests estris. Però també cal dir queaixò es va fer d’una manera espontà-nia, fora del control de cap persona oinstitució amb autoritat lingüística isense cap fonament lingüístic consis-tent. No ens faríem molt lluny de larealitat si diguéssim que es tracta, encerta manera, d’un cas d’etimologiapopular. Parlam d’etimologia popularquan una paraula nova que apareix alsparlants com a opaca s’assimila a unaaltra de coneguda que, per això ma-teix, és transparent. Una mica comsucceïa quan jo era petit, que sentia adir a algunes persones pintura de oro,un sintagma amb el qual soluciona-ven el problema de la foscor –per aells– de tintura de yodo. És clar que enel cas de les nostres pàgines web latransformació va ser mínima i nomésortogràfica, però transformació al cap-davall. Com que els blogs tenen unaindiscutible semblança amb els blocs–conjunt de fulls units i fàcilmentarrancables que s’utilitzen per a es-criure–, espontàniament s’anomena-ren blocs, més encara quan uns quantsservidors de blogs adoptaren i propa-garen aquell mot.

Però l’etimologia de blog és com-pletament diferent de la de bloc. Aquestmot darrer, en el sentit de massa dematèria sòlida (i accepcions derivades),té l’origen remot en un mot germànic,blok, i en el sentit més recent de llibretaprocedeix –via espanyol, com tots els

mots moderns– del francès bloc (à no-tes); mentre que blog és una paraulaanglesa resultat de l’escurçament deweblog. Aquest és compost de web(pàgina web) i log (registre). El neolo-gisme ha estat adoptat per la majoriade llengües, en qualque cas amb al-guna adaptació ortogràfica: així enfrancès se’n diu blog (i blogue), i tambése’n diu blog en italià, en espanyol, enportuguès, en alemany, en danès, enneerlandès, i no continuaré per no ferla llista de llengües del continent.

Tornant a l’explicació i als argu-ments del Termcat, distingirem tres ra-ons que han portat a la decisió queara coment: bloc com a adaptació del’anglès blog, bloc com a imatge me-tafòrica del bloc de fulls de paper, i elfet que bloc gaudeix d’una gran ac-ceptació entre els usuaris d’aquestespàgines. El darrer argument és com-

«Bloc» o «Blog»?

GABRIEL BIBILONI

Això és un bloc de notes

Gabriel Bibiloni FOTO: Arxiu LN

L È X I C

pletament extralingüístic i no mereixgaire atenció. Simplement crec ques’ha de lamentar que un fet com aquesthagi estat decisiu a l’hora de prendrela determinació. Si la terminologia s’hade fixar pel mètode de la consulta po-pular anam ben servits.

La qüestió de l’adaptació mereixuna crítica contundent. En primerlloc, es confon adaptació fonètica iadaptació gràfica. Del punt de vistade la fonètica, l’adaptació hi és neces-sàriament, perquè en català tota con-sonant oclusiva final es realitza coma sorda i, per tant, el nostre mot espronuncia blok tant si s’escriu bloccom si s’escriu blog. Una altra cosaés l’adaptació gràfica, i aquí cal dirque les paraules procedents d’altresllengües acabades en -g mantenenaquesta consonant en la seva formagràfica catalana (buldog, gag, grog‘beguda’), igual que les paraules de-rivades d’ètims llatins o grecs ambaquesta consonant final (mag, peda-gog, demagog, biòleg, pròfug). Prouque Fabra es va escarrassar defensanten el seu moment que si totes lesllengües de cultura escrivien àcid opròleg amb consonant sonora, els ca-talans no havíem de fer-ho d’una altramanera, per molt que la fonètica hosemblàs exigir. L’anglicisme blog encatalà només es pot escriure blog. Sibloc és una adaptació «fonètica» d’a-quell anglicisme, com diu el Termcat,és una aberració, més o menys comho serien àcit o pròlec.

El segon argument del Termcat jaés més discutible. Si es tracta de subs-tituir el mot anglès per un de catalàpreexistent cercant una equivalènciaen el significat, l’adopció de la paraulabloc (com es podria adoptar diari, lli-breta, bitàcola o qualsevol altre motsemànticament relacionable amb we-blog) és possible, però és també moltproblemàtica. Sobretot perquè aquestaadopció resta perversament emboli-cada amb la qüestió de l’adaptació grà-fica (dolenta) del terme internacional,del qual, tanmateix, no podrem fugir.No ens enganyem: si el mot anglès noestigués format pels quatre sons queté, en català no tindríem mai bloc. Permolt que pensem en el bloc de fullsde paper, som dependents del termeinternacional, i, si continuam aferratsa la forma bloc, davant nosaltres ma-teixos i davant els altres sempre sem-blarà que tenim una manera peculiar iesgarriada d’escriure allò que tots gra-fien blog. També perdem la possibilitatde distingir dues coses que, per moltque s’assemblin, són completament di-ferents, com és un bloc fet de fulls depaper i un blog d’internet. Aquest no ésl’argument més poderós, però cal nomenystenir-lo. No havíem quedat queuna llengua de cultura ha de distingirconceptes i expressar amb precisió elmajor nombre possible de matisos? Ladistinció es farà únicament en la llen-gua escrita, però així i tot gran cosa és.

També cal parlar dels derivats. D’unque fa blogs –blogger en anglès– se’n

pot dir en català de moltes maneres,perquè els mecanismes de derivacióde la llengua en principi els permeten:bloguista, bloguer, blogador, blogaire,blogòfil, etc. Només afegiré que el su-fix més adequat a un camp de la crea-ció intel·lectual com aquest és -ista.Pensem en paral·lels com novel·lista,contista, assagista, guionista, etc. El su-fix -aire, com que correspon a ocupa-cions antigues i no gaire intel·lectuals(trabucaire, escombriaire, abellaire,drapaire) o a característiques huma-nes no gaire positives (rondinaire, xer-raire, captaire, rapinyaire, enredaire),no sembla que aporti aquí a un possi-ble derivat més que una certa col·lo-quialitat o àdhuc comicitat. És incom-prensible que el Termcat hagi optat tanalegrement per blocaire, pretenent fer-ne no un terme connotat estilística-ment sinó un terme neutre.

D’ençà de Fabra, el principi d’uni-versalitat en la terminologia científicai tècnica ha estat un fil conductor enl’estandardització i l’elaboració delcatalà. Les rareses en aquest terrenyno són, o no haurien de ser, un patri-moni dels catalans. El Termcat ha derectificar. En realitat, es tracta d’unarectificació parcial, perquè l’ha en-certada en la tria del terme encara queno en l’ortografia. Si el Termcat norectifica, serà responsable que enaquest punt el català resti lamenta-blement separat de les altres llengüeseuropees. Totes amb blog i nosaltresamb la raresa. ◆

Bé, ens hem pres la llibertat d’al-terar el contingut d’aquest re-frany tan musical –molt soroll de

boixets i poca punta, o molts boixets ipoques puntes– pensant en aquellesmaneres de dir il·lògiques o grotesquesque tant sovintegen, i alhora perquèens ha vingut el record d’una frase sen-tida a un historiador de casa nostra:*Era com fer una punta de boixí. Vetaquí un encreuament curiós i invo-luntari de dos mots –coixí i boixet– fet,suposem, per desconeixement delvocabulari propi. Una puntaire hi hau-ria somrigut. Però, encara que no si-guem puntaires, fóra bo de saber quèés un boixet; altrament, de què ensservirà l’adagi, si no sabem què diem?

El diccionari Fabra, dins l’entrada coixí,ens parla del coixí de fer puntes:

Coixí cilíndric, ple de palla, sobre el quals’estén el patró i van clavant-se les agu-lles en fer les puntes.

I, a l’entrada boixet, llegim: Pal petit tornejat de fusta de boix emprat

per a fer puntes.

El Diccionari català-valencià-baleardescriu el boixet així:

Peça tornejada de fusta, de vidre o de me-tall, de forma de boix de morter, peròmolt més petita, que serveix per1 ferrandes al coixí i fa l’ofici de fuset, de ro-det per al fil i de contrapès.

Aquests boixets, que ballen entreels dits de la puntaire a mesura que elsmou per fer la punta, van copejant-seamb un sorollet característic. Pot ser,és clar, que la puntaire mogui molt elsboixets però que, per manca de des-tresa, la punta no avanci. Doncs, MOLTSOROLL DE BOIXETS... Una dita que solaplicar-se a l’actitud d’aquelles perso-nes que es mouen o parlen molt sense

que se’n vegin resultats pràctics. Tam-bé s’empra com a comentari quan s’haparlat molt d’una cosa o s’hi ha donatmassa importància.

El refrany castellà que hi deu cor-respondre: «mucho ruido y pocas nue-ces, ser más el ruido que las nueces»,té també equivalents catalans, segonsels diccionaris: MOLT SOROLL I POQUESNOUS (Diccionari català-valencià-ba-lear) o ÉSSER MÉS EL SOROLL QUE LESNOUS (Diccionari castellà-català de laGran Enciclopèdia Catalana). No obli-dem, però, l’adagi dels boixets, tangenuí.

Vegem, a tall d’exemple, la següent:—*Al teu amic li han retret la Seca i laMeca.

No s’entén, és clar. Què hi tenen aveure, els retrets, amb la Seca (la casaon es batia i fabricava la moneda) i laMeca (la ciutat santa dels musulmans)?La locució tan coneguda ANAR DE LASECA A LA MECA, o bé CÓRRER LA SECA ILA MECA, o, encara, CÓRRER LA SECA, LAMECA I LA VALL D’ANDORRA –és a dir,viatjar molt, anar d’ací d’allà– ha estatmodificada, emprada erròniament isense sentit.

I, de les calcades del castellà:—*Quan parla aquest polític, ja se sap:una de cal i una de sorra. —*Estava amb el cor en un puny.—*Li han dit el premi amb la boca pe-tita.En els diccionaris castellans trobem,efectivament, aquestes expressions:— «Una de cal y otra de arena.»— «Con el corazón en un puño.»— «Con la boca pequeña (chica o chi-quita).»

(Vegeu Diccionario de uso del español,de María Moliner).

Si refem, doncs, les frases calcadessubstituint les expressions forasteres perles catalanes corresponents, tindrem:—QUAN PARLA AQUEST POLÍTIC, JA SE SAP:UNA DE FREDA I UNA DE CALENTA.—ESTAVA AMB L’AI AL COR (o bé: SE’MTRENCAVA EL COR, SE M’ENCONGIA ELCOR).—LI HAN DIT EL PREMI NOMÉS DE BOCA.

Altres vegades, les maneres de dir,sense pertànyer a cap frase feta, resul-ten còmiques per algun mot o algunaexpressió que s’hi ha introduït. Vet aquíuns altres exemples:—*Aquells homes s’alimentaven de fu-lles i de talls; i de res més.

Si això era així, devien anar bastantben alimentats. En realitat, el mot tallsés una mala traducció del castellà «ta-llos», equivalent a la paraula tiges delcatalà. Essent així, el res més era jus-tificat...

—*Els mestres estan obligats a bare-mar el seu alumnat.

Hi ha ocasions en què la fonèticaens pot trair. Baremar i veremar sóndos mots homòfons en la major partdel domini lingüístic català. Si sentimaquella frase i no la llegim, no podemevitar d’imaginar-nos els alumnes con-vertits en ceps curulls de raïms. O, en-cara pitjor, si llegim el sentit figuratde veremar en el Diccionari català-va-lencià-balear, veurem que diu:

Privar d’allò que constitueix el bé; pren-dre els habitants d’una ciutat.

I l’exemple: O com és stada veremada e buydadda de

tot bé la trista ciutat nostra (Villena, VitaChr., c. 135).

¿No hauria valgut més, defugintaquesta tendència a crear nous verbs,recórrer a una frase verbal amb el verbfer, i dir: ELS MESTRES ESTAN OBLIGATS AFER UN BAREM DEL SEU ALUMNAT? ◆


L È X I C

Molt soroll de boixets...

ROSER LATORRE

Molt soroll de boixets i poc sentit de la llengua

1 Servir per demana la preposició A, però en l’exemple d’aquest diccionari (serveix per fer randa al coixí) no hi és, segurament per descuit.

Deixem les labors artístiques perreprendre la crítica de les frases fe-tes, malmeses o calcades del cas-tellà. La font, com de costum, haestat la ràdio o la televisió.


S I N T A X I

L’alternança entretots i tothom

Segons el DIEC,tots significa (en undels seus usos possi-bles) «totes les perso-nes de què es tracta», itothom, «tota la gent».Sembla, doncs, quetots té un significatmés restringit i tothomun significat més ge-neral. Però no és fàcilde veure en aquestesdues definicions unanorma de distribuciósuficient, que ens acla-reixi perfectament enquins casos és perti-nent l’ús de tots i enquins cal prescindir-ne i recórrer a tothom.Perquè és innegableque la interferènciadel castellà prou so-vint ens fa prescindirindegudament de tot-hom, forma substi-tuïda per tots, tal comens mostrava JaumeVallcorba, no fa gaire,en aquestes mateixes

pàgines2. Cal afegir-hi, encara,que aquesta interferència faque en lloc de tothom homrecorri a l’expressió tot elmón, calc ben evident delcastellà, i potser, també, delfrancès.

Tanmateix, l’examen de-tingut d’una bona massad’exemples ens fa aventurarl’afirmació que, en un certnombre de casos, tots i tot-hom són, en realitat, inter-canviables, com en l’exemplesegüent del DIEC («tots»), queja prové del DGLC:

[1] Tots hem de morir un dia oaltre.

La substitució de tots per tot-hom, que comporta el canvi dela forma verbal, donaria el re-sultat següent, que sembla benpertinent:

[2] Tothom ha de morir un dia oaltre.

L’única objecció que es po-dria formular al resultat d’aques-ta substitució és que hi ha ha-gut un lleu canvi de sentit. Peròes tracta d’una diferència mésaviat teòrica. En [1], amb laforma verbal en primera per-sona (del plural, evidentment)el parlant se sent afectat d’unamanera explícita per la sevaafirmació, cosa que no s’es-devé en [2] sinó, solament,com a conseqüència d’unaidea o deducció lògica òbvia.Però no sempre s’esdevé així,i abans de decidir-nos a elimi-nar d’un text una forma tots su-posadament poc genuïna o de-guda presumiblement a lainfluència del castellà, caldriaveure si la forma verbal és deprimera o bé de tercera per-sona (sempre del plural, ésclar), car en el primer cas seriaben possible que s’anul·lésaquesta idea tan explícita d’im-plicació personal del parlanten la seva afirmació.

No cal dir que en la prosade J.V. Foix trobem nombrosís-sims exemples de l’ús de tot-hom, i no els reproduirem pastots. Però els exemples de totsno hi són tampoc gens escas-sos, i ens sembla interessant deveure’n uns quants de cada casi de considerar la seva possibleintercanviabilitat.

Com hem dit, pel que fa ala implicació del parlant enl’afirmació referida a les for-mes tots i tothom, cal tenir en

Notes de llenguatge sobre el «Diari 1918», de J.V. Foix (II)ALBERT JANÉ

En la introducció de la primera part d’aquest tre-ball, publicada en el número anterior de LlenguaNacional (núm. 52, p. 31), dèiem que una lecturaatenta dels textos de J.V. Foix, més concretamentde les proses poètiques, o poemes en prosa, queformen el volum Diari 1918, publicat a cura de JoanR. Veny Mesquida, d’aparició recent1, ens haviaemmenat a treure algunes conclusions sobre unsdeterminats aspectes lingüístics del qui ha estatconsiderat, amb raó evident, un dels nostres es-criptors més rigorosos i exigents en l’ús del llen-guatge. En aquella part inicial del nostre treballens ocupàvem de la conjunció com en la introduc-ció de subordinades completives i del terme com-plementari de l’acusatiu. Avui tractem de la con-currència dels termes pronominals tots i tothom.

1. J.V. Foix, Diari 1918, edició i estudi de Joan R. Veny-Mesquida, Institut d’Estudis Catalans, Bibl. Fil., LI, Barcelona 2004.

2. Jaume Vallcorba i Rocosa, «Tothom», Llengua Nacional, núm. 51, II trimestre del 2005, p. 22.


S I N T A X I

compte les formes verbals o pronomi-nals, de primera o de tercera personadel plural, que acompanyen gairebésempre tots (i tothom). Això potser per-metria d’establir la seqüència següent:tots amb formes de tercera persona delplural, tothom (que va sempre amb for-mes de primera persona del singular),i tots amb formes de primera personadel plural. En el primer cas s’exclou to-talment la implicació del parlant en laseva afirmació i en el tercer aquestaimplicació és explícita i evident. Encanvi, el segon cas, el de tothom, ad-met totes dues possibilitats. Cal adver-tir que també és possible l’ús de totsamb formes, verbals o pronominals, desegona persona del plural, però aquestcas ja queda, necessàriament, fora delnostre esquema.

En general, doncs, l’ús de tothomsol indicar que el parlant no es volimplicar explícitament en la seva afir-mació, sense, però, descartar del totaquesta possibilitat. Aquest podria serel cas dels exemples següents:

[3] No sap hom de ningú que hagi anatmés enllà de la plaça i tothom ignoraquè hi ha més enllà dels murs que tan-quen els carrers (p. 241).

[4] Tothom ha tancat portes i finestronsamb forrellats medievals: però «sen-tíem» que ens sotjàvem, i hem pintatulls hostils... (p. 351).

[5] Tothom de la vila havia triat la seva fac-ció i abrandava el Conflicte (p. 373).

[6] Com que les velles fetilleres del carrerque dóna al Cau del Llop conjecturensenyals imminents al cel, tothom, al veï-nat, té por (p. 409).

[7] A mig sermó, la llum del retaule, enun clam de tenebres, s’ha fet més in-tensa, i tothom ha vist les flames deles pintures reviscolades i agitant-se...(p. 421).

[8] En entrant a l’hostal tothom se’ls mi-rava com si fossin els bandits (p. 447).

[9] Tothom parlava, a mitja veu, amb te-biors d’abrigalls avials (p. 551).

En tots aquests exemples, el nar-rador no s’implica clarament en elfet exposat, però tampoc no enqueda al marge. Per això l’ús de tot-hom hi escau plenament, com siservís una certa voluntat d’impreci-sió de l’autor. Cal fer observar queen tots els casos l’antecedent o re-ferent de la forma pronominal tot-hom és la gent que hi ha en un es-pai determinat i circumscrit, que enalgun cas, com [5], fins i tot serveix

de determinatiu del pronom: la vila,el barri, el veïnat, l’església, l’hostal,etc. En l’exemple [7] aquest espai ésl’església, i el narrador és un dels as-sistents a la cerimònia que s’hi cele-bra. Per tant, tothom ha vist és l’equi-valent de tots hem vist, però amb l’úsde tothom el narrador aconsegueix uncert distanciament de l’acció.

En els exemples següents, en canvi,si bé tothom es refereix a la gent aple-gada en un espai circumscrit, el contextindica clarament que no pot incloureel narrador:

[10] No en fa poques, d’hores, que tot-hom és a dormir (p. 501).

[11] Ara pugen..., he fet jo. Tothom, som-rient i servicial, ha fet que sí amb elcap (p. 603).

[12] Tampoc no m’han demanat pa-pers, i tothom feia com si em conei-xia (p. 603).

[13] He partit cap a d’altres terres ontothom em rebia i m’acomiadavacontent i en català (p. 603).

[14] Tothom, a ulls veients, era feliç(p. 861).

No hi ha dubte que en aquestsexemples l’ús de tothom és del tot per-tinent, però cal convenir que tambés’hi hauria pogut recórrer a tots, ambla forma del verb en tercera personadel plural. En canvi, en els exemplesreproduïts a continuació el marc refe-rencial del pronom és més extens, téun valor absolut o gairebé absolut,cosa especialment evident en elsexemples [16] i [19], en què tothomno es relaciona amb cap forma verbalo pronominal, i per això el seu ús hi

sembla encara més convenient que enels exemples anteriors, deixant debanda que el narrador s’impliqui enl’afirmació, com en [16], o en quedinecessàriament exclòs [19]:

[15] Tothom s’adonaria que l’acte deferrar té essència, entitat i substànciapròpies, i que guarir i ferrar bèsties...(p. 451).

[16] En un tombant d’escala vaig desco-brir que també tenien cara a la cara, aldavant, com tothom (p. 633).

[17] Tothom: pagès, menestral, burgès, rico papa, té el dret d’anar a peu (p. 831).

[18] ... i tothom, home o dona, aboca delsbalcons estant o de les finestres, lesmangres i els quitrans... (p. 851).

[19] Vaig trobar-me tot sol en un orri obli-dat, al bat del temps, a la ratlla d’Isil,prop de tothom en llunyedat de segles(p. 857).

Considerant que solem fer qüestióde l’ús indegut o impropi de tots enlloc de tothom, escau d’examinar lesraons o circumstàncies que concorrenen l’ús de tots en els textos foixians,que cal dir que no és pas gens escàs.Els exemples següents tenen en comúque la forma tots fa de subjecte d’unverb en primera persona (del plural) oque reforça un pronom feble d’aquestamateixa persona:

[20] Tots coneixem el brogit de les ombresque erren, venturoses, per la boixeda dela nit (p. 349).

[21] Quan plou fort –oh divina presenta-lla!– el polsim de les aigües ens ruixatalment a tots, que la Roseta de cal fus-ter xiscla... (p. 415).

[22] Ferrar de nit com fem tots i acostu-men de fer a tots indrets... (p. 451).

S I N T A X I

[23] Tots, minyones i fadrines,anem cada capvespre al peude la tàpia (p. 609).

[24] Quan van arribar al replàon tots anàvem, van pitjar laporta... (p. 633).

[25] El ganivet –l’antic coltell me-dieval– i el gavinet [sic] oscat irovellat dels valents descordatsque tots cercàvem... (p. 701).

[26] Ens ha somrigut a tots i ensha allargat la mà (p. 753).

[27] Tots sabíem on era la Paret,però ignoràvem què hi haviadarrere (p. 775).

En principi, no seria impos-sible, en els exemples anteriors,l’ús de tothom en lloc de tots,però és evident que aquestcanvi comportaria, en un certgrau, l’omissió de la implica-ció de l’autor en allò que ex-plica. Amb tot, la comparacióde l’exemple [21], resolt ambtots, i l’exemple [4], resolt ambtothom, convida a admetresense reserves la possibilitatlegítima d’aquest ús alternatiu,és a dir, la intercanviabilitat, encasos com aquests, de tots i tot-hom, com mostra el resultatsegüent: Tots hem tancat portesi finestres... i Tothom coneix elbrogit de les ombres...

També és molt interessantla comparació dels exemples[22] i [15], perquè formen partd’un mateix paràgraf, i es tractade frases dites pel mateix par-lant: en l’exemple [22], ambl’ús de tots i el verb en primerapersona (del plural), el parlantes refereix a un grup de perso-nes, els manescals, del qual ellmateix forma part, i en l’altreexemple, [15], amb l’ús de tot-hom el parlant fa referència ala globalitat de la gent, a totsels altres.

Les formes verbals i prono-minals de tercera persona delplural referides a tots indiquenclarament, com hem dit, queel parlant no se sent implicaten les seves afirmacions, peròen exemples com els següentsés més aviat l’antecedent elque selecciona tots en lloc detothom:

[28] Tots em miraven, i es mira-ven sense gosar dir res (p. 517).

[29] Tots deien que, de nit, la fi-nestra de la Tintoreria s’il·lumi-nava, i que el carrer s’ompliade clarors fantàstiques (p. 545).

[30] M’hi he anat acostant, gai-rebé de puntetes; però quan al-guns s’han adonat de mi, hancallat tots i jo diria que han re-bufat. M’han mirat com unintrús, malgrat que els conectots, i d’anys (p. 649).

[31] Tots són hàbils a ajustar sous,i ells no s’avergonyeixen gensde... (p. 689).

Malgrat tot, no s’hauria denegar la possibilitat que en al-guns dels exemples precedentsfos també pertinent l’ús de tot-hom en lloc de tots.

Vegem, encara, com totspot formar part de certs sintag-mes que no serien possiblesamb tothom:

[32] ... però si evoquem el fet,entre tots en recordem algunes(p. 831).

[33] Honoreu tots plegats, sandà-lies tretes, l’Infal·lible amb ullsi dents de mica i peus herbo-ritzants (p. 899).

[34] ... Gic, el més foll de tots,de cabell blavenc, dibuixava...(p. 923).

Notem, d’altra banda, enl’exemple [33] el verb en laforma de la segona personadel plural, cas en què, com jahem assenyalat anteriorment,la substitució de tots per tot-hom no és possible sense uncanvi substancial de significat.I es trobarien en el mateix casles construccions amb la formafemenina totes.

Vet aquí, finalment, dosexemples més de la prosa deJ.V. Foix, on trobem dues so-lucions gramaticals que, enrealitat, no deixen de ser al-ternatives a aquelles de quèacabem de fer qüestió:

[35] Diuen que la filla de l’es-clopaire, gollut i amb pocafeina, és boja, i la gent en fuigquan hi topa (p. 453).

[36] Algú ha sortit a parlar de lamort, i cadascú ha narrat laseva història de navegant ambtempestes, naufragis i negades(p. 497). ◆

P A S T I S S E R I A

B O M B O N E R I A

C O N F I T E R I A

G E L A T E R I A

Major dde SSarrià, 55708017 BBARCELONA

Tels. 993 2203 007 114 // 993 2203 000 004

Pl. dde SSarrià, 112-11308017 BBARCELONA

Tel. 993 2203 004 773 // FFax 993 2280 665 556

Fundada e l 1886

Sapiguem que en les oracions on hiha una partícula que expressa la vi-sió en un cop d’ull, el verb de la

mateixa oració és ésser. Posem com aprimer cas la conjunció quan. El dic-cionari en defineix el significat dient queés equivalent a «el moment en què».

Vegem-ho amb exemples: E con[quan] foren en Nàpols fermaren llur fetab lo rei Manfré (R. Muntaner, Crònica,I, Edicions 62, p. 35).

Ells, que quan eren al carrer semblaven unvol d’orenetes, un cop tancats davantels llibres semblaven ocells mullats (Ru-siñol, L’auca del senyor Esteve, EditorialSelecta, p. 65).

Van seguir el seu parer i el seu camí, iquan van ser a prop d’un safareig vantrobar [...] una font (Ib., p. 76).

Mentre ella el tenia davant [...] tot anavabé, però quan ell no hi era, els sermonsde la mare [...] la capficaven (Enric deFuentes, Estudis, Llibreria Espanyola,Barcelona 1899, p. 166).

El cas és que en tota la història delcatalà la partícula quan concorda ambel verb ésser, el reclama.

Cal advertir, però, que tots aquestselements que sempre lliguen amb és-ser, apareixen amb estar si aquest verb

significa residir o treballar en un lloc.Un altre adverbi definible amb la

paraula moment és llavors i el sinònimaleshores. El diccionari de l’Institutd’Estudis Catalans els defineix signifi-cant «en aquell moment».

E passam pel pla de Sent Mateu, que erallavores erm, e eixim al riu Sec que va so-bre Cervera (Crònica de Jaume I, III, 108).

Recorda’t que jo, l’avi, el teu avi que alla-vors serà al cel sia (Rusiñol, L’auca delsenyor Esteve, p. 60).

Allavores don Pau era a passeig (S. Genís,EI auxiliar del maestro catalán, p. 82,tema 52).

Val a dir que com a sinònim de lla-vors ha estat força emprada la locucióen aquell temps:

E lo dit senyor rei Manfré vivia pus [més]honradament que rei que en aquelltemps fos al món (Muntanter, Crònica,I, p. 35).

En aqueix temps que lo francès era a Puig-cerdà, isqué de Barcelona lo príncepdon Juan i se’n vingué a Vic (Guerra ivida pagesa, p. 80).

L’adverbi encara «denota que ental moment una cosa continua tenintlloc», o, en negatiu, no tenint-n’hi,

segons definició del diccionari del’Institut d’Estudis Catalans. Per tant,referint-se a un moment, concordasemànticament amb ésser.

Per les nafres que encara no eren ben gua-rides no es llevava massa matí (J. Mar-torell, Tirant lo Blanc, Barcino, vol. II,1927, p. 94, 19). És una obra publicadal’any 1490. A continuació en transcri-vim d’autors més propers.

De l’any 1826: Que la terra era prou sa-linosa i después encara en va ésser més(Pau Porcet, Llibre de politiqueses i cu-riositats, Publicacions de l’Abadia deMontserrat, p. 148).

De 1899: Tot per aquell ximple que quisap si encara era al carrer, plantat da-vant del balcó (Ed. de Fuentes, Estudis,p. 230).

De 1907: I coixejant i com va poder vaarribar a casa de les Maries. La noiaencara no hi era (Rusiñol, L’auca delsenyor Esteve, p. 73).

Recordem que són excepció a lesconcordances de què informem, quanés el cas d’ús del verb estar en elssignificats de residir, lloc de la feinai estats d’ànim o de salut; aquests dar-rers a partir del segle XVII. ◆


S I N T A X I

Concordança semàntica amb «ésser»

JAUME VALLCORBA I ROCOSA

El patró de la condíciaEl gloriós sant Ponç és no solament el patró de les her-

bes remeieres, sinó també el patró de la condícia.Avui se’n parla poc, de la condícia, però abans, i al-

guna cosa en deu quedar, era una de les qualitats mésapreciades en una noia o una dona. Si d’una noia es deiaque tenia molta condícia, ja tenia molts punts a favor seu.Segons el DIEC, condícia vol dir ‘mirament en l’ordre i lanetedat de les coses’. Coromines explica que el mot, através d’unes formes medievals sobre les quals s’esténàmpliament, prové de la forma llatina cognitus ‘el qui co-neix’, i que el primer testimoni del mot de què té notíciaés d’una obra del seu pare, Pere Coromines, La vida aus-tera (1908), però suggereix que potser ja havia estat usatper Víctor Català. Efectivament. Si més no, tenim anotatl’exemple següent, de Solitud (1905), que l’autora posa

en boca del pastor: Sant Ponç, ermitana... Un galant sant,patró de la condícia (Solitud, MOLC, p. 33).

Com hem dit, aquest mot, com tantes i tantes formescastisses, coneix un retrocés evident, i són molts els quiel desconeixen. Una bona prova d’això és que justamenten l’edició citada, en lloc de condícia apareix codícia,probablement com a reflex de la ignorància del mot perpart de qui va compondre el text d’aquesta edició.

La revista Serra d’Or (núm. 545, maig del 2005) de-dica un aplec d’articles al centenari de Solitud. Hi lle-gim (p. 23/275) que aquesta novel·la encara no ha tingutel ressò que es mereix. Són ganes de parlar per parlar,ganes de combatre fantasmes. Hem volgut comprovar sil’error detectat en l’edició de la MOLC, codícia per condí-cia, també s’havia produït en altres edicions. Hem dedir, amb goig, que no. I, de passada, podem afirmar quede Solitud, unànimement reconeguda com una de lesgrans novel·les de la literatura catalana, n’hi ha una bonacolla d’edicions. ◆ A.J.

Nòtula


S I N T A X I

El verb haver-hi és un verb amb va-lor impersonal que indica l’exis-tència o la presència d’algú o d’al-

guna cosa; equival, pel que fa al seusignificat, al verb ser o trobar-se. Així,podem tenir la frase com a preguntaQue hi ha la Maria? i respondre, encanvi, amb el verb ser-hi: Sí que hi és,tal com ensenyem als alumnes que co-mencen a estudiar el català.

Cal recordar que aquest verb ésuna combinació del verb haver i delpronom feble hi, i que, per tant, s’hade realitzar aquesta combinació sem-pre que s’utilitza el verb. L’oblit delpronom hi és un error que es cometamb una certa regularitat i que formapart segurament d’una tendència anò-mala de certs usuaris de la llengua ca-talana a prescindir dels pronoms fe-bles per una forta influència en l’ús dela llengua del sistema del castellà.

Així, s’han d’esmenar frases comles següents: *Ha hagut desperfectes obé *Qui sap quin clima haurà l’any2100, i escriure, en canvi: Hi ha hagutdesperfectes i Qui sap quin clima hi

haurà l’any 2100. Agafem la primerafrase d’aquests dos exemples que aca-bem de citar. Podem substituir des-perfectes pel pronom feble en, en lamesura que desperfectes és, segons Fa-bra, el membre originàriament com-plement acusatiu indeterminat, peròque es comporta com un subjecte gra-matical posposat al verb, i aleshores

tindrem la frase N’hiha hagut, en què des-perfectes se substitueixpel pronom feble en.Per tant, el que no po-dem tenir és la fraseamb la duplicació pro-nominal i el nom in-determinat al mateixtemps, com ara *N’hiha hagut desperfectes.

Una altra cosa és elverb haver-n’hi, en quèla partícula en formapart d’un verb sense te-nir-hi valor sintàctic,sinó que hi està lexica-litzada. Així, haver-n’hivol dir que existeix unmotiu, i tenim una frasecom ara Si d’aquí a unahora no ha arribat, n’hihaurà per a amoïnar-se.També tenim el verbhaver-n’hi prou que,com tenir-ne prou, in-

clou el pronom feble en com a partículaadherida lèxicament al verb.

Hem de dir que el verb haver-hi s’hade distingir de les formes en què haverés un verb auxiliar i hi és pronom fe-ble adverbial, com apareix en la fraseAl mercat hi havia anat ben d’hora.

Pel que fa a la concordança delverb haver-hi, segons la normativa ésun verb impersonal que s’ha de con-jugar sempre en tercera persona delsingular, evitant la concordança amb elnom que acompanya el verb quanaquest nom és plural; així tindrem Hiha molts cinemes, i no pas *Hi hanmolts cinemes. I tindrem Deu haver-hialguns professors, en lloc de la frase

*Deuen haver-hi alguns professors. Tan-mateix, Pompeu Fabra en la Gramàticacatalana de 1956 ja apuntava que elnom que acompanya el verb haver-hiés sentit com a subjecte de l’oració,que es comporta com un subjecte gra-matical posposat al verb, i que, pertant, «s’explica que la llengua hagi aca-bat per fer-hi concordar el verb». I Fa-bra escriu que les construccions on hiha concordança en el plural del verbhaver-hi, «llargament usades en la llen-gua parlada, han estat fins avui consi-derades incorrectes, però potser algundia s’hauran d’admetre en la llenguaescrita, en concurrència, naturalment,amb les construccions tradicionals»,entenent per construccions tradicionalsaquelles en què el verb haver-hi és im-personal i no concorda en el plural (P.Fabra 1956, § 72). Aquest comentaride Pompeu Fabra té, no obstant això,un valor més informatiu que no pasnormatiu, segons ha especificat l’Insti-tut d’Estudis Catalans en una nota apeu de pàgina que s’afegia a l’edició del’esmentada gramàtica pòstuma, ja quecal recordar que aquesta no va ser re-visada definitivament pel seu autor. Fa-bra, però, hi reflexionava sobre unatendència natural del català central aconcordar en plural el verb haver-hi.Tanmateix, ara com ara, dir o escriure*Hi han molts cinemes és una solucióque pertany a un registre col·loquial dela llengua, perquè formalment, tant ensituacions orals com escrites, no s’hade fer la concordança en plural delverb haver-hi amb el nom que l’acom-panya si aquest és en plural. És el quemanté també Josep Ruaix dins CatalàComplet / 2, p. 141, quan afirma queval més fer servir la construcció senseconcordar, que és la tradicional. Ruaixafegeix també, però, que es podria ad-metre la construcció concordada quanel verb queda a final de frase o abansde pausa, i posa aquest exemple: Deproblemes, sempre n’hi han.

Aquest aspecte preceptiu de la nor-mativa l’ha qüestionat el lingüista JoanSolà, que la considera una regla poc

El verb «haver-hi» i la concordança del verb

MARTA PRUNÉS-BOSCH

fonamentada i conseqüència d’unaprimera malfixació que, escriu Solà,ha estat mantinguda posteriorment perraons extralingüístiques. «I aquella pri-mera malfixació, es pot moralment as-segurar que ens vingué provocada pelcastellà: a finals del segle XIX lesgramàtiques castellanes del Principates preocupaven molt de prohibir laconcordança que els catalans feienparlant en castellà. Vet aquí l’embo-lic: per culpa del castellà abandonà-vem un tret que era totalment genuí icoherent» (J. Solà, Normativa: estat dela qüestió, Empúries, 1994, p. 23). Elfet és que, tal com explica Joan Solàen els seus estudis, el verb haver-hi re-presenta una construcció esdeveni-mental, caracteritzada pel fet que nodescriu accions amb un agent volun-tari i responsable sinó esdeveniments.Altres verbs que també introdueixenconstruccions esdevenimentals sónverbs com ara caldre, fer falta, passar,arribar o venir. Doncs bé, aquestsverbs concorden en el català centralamb l’element gramatical que es pos-posa al verb i que els gramàtics con-

clouen que es pot dir que fa de sub-jecte gramatical. Així, tenim frases comara Calen més recursos. / Fan falta mésllibres. / Demà arribaran els meusamics. Contràriament al català central,Solà assenyala que el dialecte del Se-grià no fa concordar els verbs esmen-tats amb el nom posposat. Així, al Se-grià es diria Cal més recursos. / Fa faltamés llibres. / Demà arribarà els meusamics, com tampoc no hi ha la con-cordança en plural del verb haver-hi, i,per tant, hi trobaríem la solució Hi hamolts cinemes, aspecte aquest darreren què aquest parlar nord-occidentalcoincideix amb el balear. D’altrabanda, també hi ha les construccionspassives pronominals, que Solà assi-mila a les construccions esdeveni-mentals i que tenen l’agent diluït dis-simulat sota la forma es (o variants)seguida del verb al qual es posposa elsegment nominal, que seria subjectepacient en una oració passiva. PompeuFabra en la Gramàtica catalana de1918 va escriure’n aquests exemples:S’ha venut un d’aquests llibres. / S’hanvenut tres d’aquests llibres, proposi-

cions en què, com escriu Fabra, «elverb concorda amb el terme que de-signa la persona o cosa sobre la qualrecau l’acció del verb» (P. Fabra 1918,§ 70). Aquestes construccions de pas-siva pronominal tampoc no fan con-cordar el verb amb l’element nominalque l’acompanya quan és plural en eldialecte nord-occidental esmentat, adiferència del català central, en què síque s’efectua la concordança en elplural. És, doncs, segons aquest rao-nament, que Joan Solà considera unaincongruència la no concordança pre-ceptiva del verb haver-hi.

Val a dir que l’opció del parlar delSegrià s’admet regionalment, però lallengua estàndard sembla seguir tan-mateix el model del català central enel cas dels verbs esdevenimentals i deles passives pronominals que fan con-cordar el verb amb el nom en plural,tret, com ja hem vist, de la concor-dança en plural del verb haver-hi, queno és normativa; així tindrem les frasesFalten més llibres i S’han construït mol-tes cases, però, en canvi, escriurem Hiha molts cinemes. ◆



—Quan, com i on sorgeix la idea?Neix al mateix temps el butlletí Cadadia un mot i la pàgina www.roda-mots.com?—La idea de posar en marxa el butlletíRodaMots va néixer l’any 1999, aAtlanta. En anglès hi ha un butlletí moltsemblant (A Word A Day, <www.-wordsmith.org>), que reben diàriamentmés de mig milió de subscriptors arreudel món. La pregunta de partença eramolt senzilla: no podríem fer una cosasemblant en català? (Sense un sostrede subscriptors tan ambiciós, és clar.)Doncs, dit i fet, coneixia uns quantsnord-americans que sabien català i ques’hi van apuntar de seguida. De micaen mica la llista de subscriptors va anarcreixent i un quant temps després es vacrear la web.

—Quan vau començar el projecte,partíeu de zero o ja teníeu una bonabase de dades?—Al començament hi havia molt po-quets subscriptors i anàvem tirant unamica sobre la marxa, amb una sabatai una espardenya. No disposàvem decap base de dades prèvia ni tampocsabíem ben bé cap on encaminaríemel projecte. Ha estat amb el pas deltemps que hem anat fent una bonabase de dades i que hem anat perfilantalguns dels trets distintius de Roda-Mots: temes setmanals, citacions il·lus-tratives de l’ús del mot del dia, enllaçosa webs interessants des d’un punt devista lingüístic i literari, etc. Al co-mençament, molts dels missatges en-viats consistien en un sol mot, la defi-nició i un breu exemple, sense cap

citació. Avui crec que ja podem parlard’un resultat bastant digne.

—Qui hi ha al darrere de Cada dia unmot o gràcies a qui és possible? —Per ara el factòtum de RodaMotssóc jo, si bé ara i adés compto ambl’ajut d’algun rodamotaire convidatque col·labora en la preparació d’untema o en la selecció de mots (comara Pau Vidal fa unes setmanes). Oca-sionalment Maura Arnau també emdóna un cop de mà, sobretot amb lagestió del correu.

—A qui va adreçat el vostre projecte,d’una manera més específica?—A tothom que tingui una mica d’in-terès per la llengua o per la literatura.No cal ser especialista en res. L’únic re-


«RodaMots»: cada dia un nou mot ala vostra bústia de correu

AGNÈS TODA I BONET

Navegant per internet hem fetcap a <www.rodamots.com>,una pàgina que conté una bonacol·lecció de mots i expressionsde la llengua catalana amb lesseves definicions i exemplesd’ús, ja siguin extrets d’unaobra literària, dels mitjans decomunicació, de pàgines web…

Aquests mots —cada dia unmot nou— es van enviant dià-riament, de dilluns a divendres,a tota la gent que se subscriu aCada dia un mot, un but l let íelectrònic gratuït . Els subs-criptors poden enviar els seussuggeriments i comentaris a

l’adreça <[email protected]>.La pàgina web conté tots elsmots que s’hi han enviat finsara i hi són ordenats alfabèti-cament: per temes, per ordrecronològic de tramesa i pels au-tors de les citacions seleccio-nades. També conté un cerca-dor de mots. Ens és molt fàcil,doncs, d’accedir-hi; a més, enspermet de trobar-hi no sols elmot d’avui sinó també el d’ahiro els darrers mots enviats.

Navegar per aquesta pàgina,per tant, no comporta cap tipusde dificultat; a més, conté unapartat on s’inclouen les pre-

guntes freqüents que pot ge-nerar i, allí, queda ben explicatel funcionament de Cada dia unmot, tant de la web com delbutlletí.

Jordi Palou és qui hi ha darreretota aquesta iniciativa, una ini-ciativa sense ànim de lucre, permés que necessiti molta dedi-cació, ja que funciona tot l’any,a excepció, només, de dues in-terrupcions: el mes d’agost i unparell de setmanes per Nadal.Hem contactat amb Jordi Palou,doncs, per poder conèixer mi-l lor el projecte RodaMots. Aveure què ens en diu.

quisit és disposar d’una adreça electrò-nica o d’accés a internet, sentir unacerta curiositat per les paraules i dedi-car un o dos minuts a la lectura delmot del dia.

—Quins diríeu que són els objectiusd’aquest butlletí electrònic / pàginaweb?—El butlletí no té uns objectius plante-jats; no hi ha una vocació didàctica ninormalitzadora ni es pretén d’alliçonarningú. L’única cosa que es vol és pas-sar una bona estona amb la llengua:descobrir mots i expressions nous, re-pescar-ne d’altres en desús, veure’nd’altres que tots hem sentit però que nosempre sabem què volen dir exacta-ment o quin és l’ús que n’hem de feri, finalment, retrobar mots coneguts detothom només per gaudir d’una eti-mologia curiosa o d’una citació sug-gerent. Una bona part dels mots en-viats es trien precisament per la citacióque n’il·lustra l’ús.

—Quina és l’àrea de distribució deCada dia un mot? Es limita al dominilingüístic del català o va més enllà?—Internet no té fronteres: tothom s’hipot subscriure i rebre el mot diari alseu ordinador. Tenim subscriptors d’ar-reu del món. Per a molts catalans queviuen a l’estranger, Cada dia un mot re-presenta un petit lligam diari amb lallengua. Per a molts estrangers que sa-ben català o que n’aprenen, també elsresulta útil i els permet de perfeccionarla llengua. RodaMots ve a ser l’aplica-ció internàutica d’allò que deia JosepPla: «El meu país és aquell on, quan jodic Bon dia, em responen Bon dia»; ésuna manera de dir bon dia a tothomqui vulgui començar el dia amb un bride llengua i de literatura.—Podríem considerar el contingutde www.rodamots.com com a edu-catiu? Creieu que seria una bona einad’ús per a les escoles?

—No s’ha plantejat específicamentamb aquest esperit didàctic, però ensconsta que hi ha escoles i professors decatalà que utilitzen Cada dia un motper a augmentar el vocabulari delsalumnes i estimular d’una manera lú-dica l’interès per la llengua. D’altrabanda, els índexs (per temes, autors,etc.) ja permeten aquesta «explotació»de RodaMots. De vegades algú ha sug-gerit si no hauríem de fer un RodaMots

II adreçat específicament a les escoles,però això voldria dir desdoblar el pro-jecte en diversos nivells i n’augmenta-ria considerablement la complexitat.Això sense comptar que llavors deixa-ria de ser ‘cada dia un mot’, ja que enun mateix dia s’enviaria més d’un mota llistes diverses de subscriptors.

—Amb quants subscriptors compteuactualment? Com s’han aconseguit? —Actualment (juliol del 2005) hi hagairebé 5.000 subscriptors. La gran ma-joria s’hi han afegit durant el darrer anyi mig, arran del llançament de la novaweb pel gener del 2004, que incloul’arxiu de tots els mots enviats. Pensaque fins aleshores els subscriptors noarribaven a 300. I encara hi ha moltde camp per córrer.

La difusió principal del projecte lafan els mateixos subscriptors: si no elsagrada, es donen de baixa amb un pa-rell de clics; si els agrada, ho fan sabera amics i coneguts que també s’hi subs-criuen. És clar que quan algun mitjàde comunicació se n’ha fet ressò, lessubscripcions han augmentat.

—Sabeu a quin perfil responen elssubscriptors?—No és possible de saber quin és elperfil dels subscriptors; la immensa ma-joria són adreces electròniques de lesquals no tenim cap altra informació.Suposem que deuen tenir algun interèsper la llengua, és clar, però això és tot.Pels missatges que rebem, hi ha unamica de tot: des d’aprenents de la llen-gua fins als típics perepunyetes que esqueixen que has posat una coma allàon no tocava. Valorem especialmentles aportacions de parlants d’arreu deldomini lingüístic que ens informend’accepcions dels mots que no co-neixíem (i que sovint ni consten en elsdiccionaris més exhaustius), altres ma-neres de designar els mateixos con-ceptes, variants, etc.

—Malgrat la unidireccionalitat delsmissatges, rebeu gaires propostes delssubscriptors? De quin caire?—Els subscriptors ens envien propos-tes de mots i expressions, tot i que moltsovint no ens adjunten cap exempled’ús. Quan trobem algun exemple quedocumenti l’ús del mot proposat, l’in-corporem a la nostra base de dades.De tant en tant dediquem una setmanaa mots miscel·lanis aplegats sota el tema

«Suggeriments dels subscriptors».També ens suggereixen temes quepodríem fer.

—Quines altres maneres de partici-par tenen els subscriptors?—Des de fa unes setmanes hem in-corporat una nova secció a la web quees diu L’escreix i que recull alguns delscomentaris que ens arriben dels subs-criptors sobre els mots ja enviats. D’al-tra banda, un parell de cops l’anyobrim un joc, un concurs: no explici-tem quin és el tema que aplega elsmots de la setmana sinó que demanemals subscriptors que hi diguin la seva,que endevinin ells el tema. El primer oels primers que l’endevinen, guanyenun premi (fins ara, llibres relacionatsamb la llengua regalats per diferentseditorials).

—Per acabar, ens podries explicar enquins altres projectes participes i si entens algun de nou entre mans o sitens alguna altra idea innovadora perincorporar a www.rodamots.com -Cada dia un mot?—RodaMots s’integra en un nou pro-jecte denominat Xarxa de Mots, que esproposa la difusió de la llengua i la li-teratura a través d’internet i les novestecnologies de comunicació. La ideaés molt senzilla: volem aprofitar la pla-taforma d’internet per a reforçar la uniódirecta entre bona llengua i bona lite-ratura. La Xarxa de Mots, a part de Ro-daMots, incorporarà una pàgina web jaen funcionament sobre Josep Pla(<http://lletres.net/pla>), que presentatextos breus de l’autor, crítica, enllaços,imatges, etc., i una de totalment novadedicada a un autor que mereix unapresència a internet que fins ara no té:Joan F. Mira. Això, a part d’alguna al-tra idea sobre la qual potser encara ésprematur de parlar. En tot cas, estemoberts a altres projectes que anirem de-senvolupant els propers anys. Pel quefa a RodaMots, les bases són prou sò-lides per a continuar creixent i poderanar dient bon dia als milers de subs-criptors que ens acompanyen. ◆




Parlar de Francesc Ferrer i Gironès (Girona, 1935) ésparlar d’activisme i, per consegüent, de compromís i degenerositat. El fil conductor de totes les seves accionsha estat sempre la voluntat de servei i l’amor a la llen-gua i al país.En els espais més profunds de les paraules justícia i lli-bertat hi trobem el nord de les seves actuacions, lesquals ha dut a terme des de diferents associacions cul-turals, des de la participació en la política activa (sem-pre en qualitat d’independent) i, amb motiu dels càrrecsque ha ocupat, des de diferents tribunes: la Cambra deComerç, el Senat, el Parlament de Catalunya... i l’Ajun-tament de Girona, d’on actualment és regidor i tinentd’alcalde de l’àrea de Participació Ciutadana.Els volums que té publicats –alguns dels quals han es-tat autèntics best-sellers– han significat una altra plata-forma des de la qual ha pogut vehicular també els seusvalors, pensaments i inquietuds. Ha escrit, entre altrestítols, El suelo industrial en la provincia de Gerona

(1974); L’economia del set-centsa les comarques gironines (1989);Lletres de batalla (cartes per lal lengua catalana) (1989); ElsDrets Lingüístics dels catalano-parlants (1990), publicat conjun-tament amb Josep Cruanyes; Unaacció per l’habitatge: els primers30 anys del Patronat Santa Creude la Selva (1991); La persecu-ció política de la llengua catalana(1991); Isabel Vilà, la primera sin-dicalista catalana (1996); Els mo-viments socials a les comarquesgironines (1998); Origen i valorsdel catalanisme (1998); Catala-nofòbia. Història del pensamentanticatalà (2000); El gran llibreper la independència (2005)...Uns volums que són del tot ne-cessaris i imprescindibles per aun país que aspira a no perdre laseva memòria històrica i a dispo-

sar d’una biblioteca que no tingui buits. Aquests últims mesos ha rebut, per raó de la seva tra-jectòria, la Creu de Sant Jordi, que cada any atorga laGeneralitat de Catalunya, i un multitudinari homenatge,que va tenir lloc el passat 24 de juny al Palau Firal deGirona. Tot plegat no ha sorprès ningú: la seva co-herència, la seva proximitat, la seva perseverança i so-bretot el seu coratge li han valgut el respecte i l’estimade tot el poble dels Països Catalans.La facilitat per a teixir complicitats ha estat una altra deles seves grans consecucions. Ha conegut milers de per-sones, amb moltes de les quals ha compartit projectes,somnis i il·lusions. No obstant això, en aquesta entrevistaens plau destacar, d’una manera especial, el suport quesempre ha tingut de la seva muller, Montserrat Pumarola,mestra de professió, persona lleial i infatigable, que l’haacompanyat –i l’acompanya– en tots els camins fres-sats, en totes les aventures empreses, en totes les tra-vessies fetes.

—Amb motiu de l’homenatge quevau rebre a Girona el dia 24 de juny,s’ha parlat de vós com a personaeclèctica, d’idees clares, d’home co-herent, de polític de carrer… De totsels elogis que us han atribuït, quin us

ha fet més il·lusió? N’hi ha algun ambquè us hàgiu sentit especialmentidentificat?—És una cosa que se m’ha fet estranya,perquè, d’elogis, n’he rebut de totarreu i de tots els àmbits. Però els que

més m’han agradat –o que he consi-derat més oportuns– han estat els re-ferents a la coherència o a la constàn-cia. L’elogi que considero més encertatés que sempre he pensat igual, dinsun petit marge que sempre hi ha, tant


Un patriota al servei d’un pobleEntrevista a Francesc Ferrer i Gironès

DAVID PAGÈS I CASSÚ

Francesc Ferrer i Gironès i David Pagès i Cassú en un moment de l’entrevista

en la política nacional com en la polí-tica social.

—Una característica de l’homenatgeés que va ésser transversal. No sols hihavia representats de moltes associa-cions sinó també de diferents partitspolítics. Ens consta que això us vaplaure molt.—Efectivament, em va plaure veuregent de tots els països de parla cata-lana, però també de tots els àmbits pro-fessionals, i no cal dir de tots els par-tits polítics catalans amb ideologia dedemocràcia tradicional.

—Joan Carreres i Péra, escriptor i ca-pellà, ha escrit que, per a vós, «lallengua no és un senyal d’identitat.És la identitat!» Suposem que hoconfirmeu, però expliqueu-nos-houna mica.—Actualment, al món, totes les socie-tats que estan en l’era del benestar vé-nen a fer el mateix. Les cultures tambés’han globalitzat en els països de l’Oc-cident. En conseqüència, els catalansfem les carreteres, els trens, les opera-cions quirúrgiques, el sistema escolar...igual que els altres. Els catalans, de l’ú-nica cosa que tenim una singular iúnica propietat és de la nostra llengua.I, a més, el dia que deixéssim de par-lar la nostra llengua, això significariaque hem decidit deixar de ser catalans.

—D’on ve la vostra militància a favorde la llengua, la cultura i el país?—No ho sé pas amb exactitud. Els quisom de la generació de la Repúblicavàrem anar a escola de petits durant elfranquisme. En conseqüència, durantels quaranta anys de dictadura l’am-bient no era pas propici a la nostra fi-losofia. El que puc dir és que abansd’anar a fer el soldat obligatori a l’exèr-cit espanyol, que ens ocupava militar-ment, vaig decidir anar a fer un cursetde llengua catalana, que s’organitzavaclandestinament a la UEC (Unió Ex-cursionista de Catalunya), per tal depoder escriure als meus pares en ca-talà. Aleshores jo devia tenir cap avint anys. El que recordo, com si fosara, és que el dia més feliç de la mevavida fou quan vaig poder escriure dela mateixa manera com parlava i en lamateixa llengua en què pensava.

—Aquesta dilatada trajectòria a favorde les causes esmentades, ¿us pot ha-

ver amagat una mica la tasca que heufet en altres camps, que ha estat, i és,també molta i intensa?—De fet, les meves activitats han es-tat diverses… i en diferents camps. Enprimer lloc podríem dir que en elcamp professional, durant quarantaanys, hi vaig desenvolupar una tascainesborrable com a gestor d’habitat-ges socials, perquè eren edificis deProtecció Oficial; després, en la vidacívica, quan vaig estar a la Cambra deComerç; també, en les entitats cultu-rals… Més tard en la vida política i,des de les meves responsabilitats polí-tiques, m’he mogut pràcticament entots els sectors.

—Pel que fa al futur de la llengua,quins auguris faríeu?—L’auguri és que tot depèn dels cata-lans. Fins als anys trenta la immigracióva ser suau. D’ençà d’ara, la demo-grafia és el màxim perill de la llengua.En conseqüència, depèn de nosaltresde fer-la necessària socialment.

—Miquel Pueyo, secretari general dePolítica Lingüística de la Generalitat,deia fa poc que, respecte a la llengua,hem de ser optimistes per força, per-què ningú no puja a un vaixell que

s’enfonsa. La imatge està molt benaconseguida, oi?—Naturalment, això ho vaig escriure jafa temps, quan a Girona va emergiraquella escola de professors que endictaminaven la desaparició en pocsanys. Les absoltes del català les he vis-tes escrites des d’Antoni Puigblanc finsa Salvador Espriu, i altres emuladorsque en varen dir «la morta-viva».

—Agafeu la vareta màgica de la llen-gua i doneu-nos tres fórmules per apotenciar l’ús social del català.—Avui, gairebé diria que amb una solaactuació en tindríem prou. Seria que elscatalans mai no abandonéssim la llen-gua, en cap cas. Enlloc, davant de qual-sevol persona, i en tot moment. Si totssempre parléssim en català, sense re-nunciar-hi mai, ja seria suficient. Calsaber que jurídicament no tenim capobligació de parlar en cap més altrallengua que la nostra.

—En una entrevista al Diari de Gi-rona, en preguntar-vos quin desig ex-pressaríeu, vàreu respondre: «Que elsimmigrants s’integrin.» Com veieuaquesta qüestió? Com valoreu les no-ves campanyes lingüístiques adreça-des als immigrants i als joves?



—Quan dic que «s’integrin», vull dirque, després d’integrar-se laboralment,ho facin lingüísticament... De momentno ho veig pas gaire clar. Cal que tot-hom faci un esforç, i sobretot els ca-talans que els lloguen, que els tracten,etc. Les noves campanyes, si comp-tessin amb la col·laboració de tots elscatalans, talment com en una cam-panya nacional, permetrien gransavenços. Ara, de moment, ho veig unintent i prou.

—¿No és paradoxal que, després devint-i-cinc anys d’escola catalana, en-cara hi hagi en els quioscos una des-proporció tan important entre mit-jans escrits en català i en castellà? ¿Oque el jovent, mai com ara, parli tanten castellà? A què ho atribuïu?—Els mitjans de comunicació per rà-dio i per TV en català han estat unèxit. En la qüestió escrita, tot i que hiha importants excepcions, ens hamancat qualitat, i no ha estat pas perculpa de la llengua. Quan hi ha qua-litat, la llengua no té cap importància.Ara bé, la població que actualmentviu i treballa a Catalunya no ha aca-bat pas d’integrar-se a través dels mit-jans de comunicació, atès que els fillsdels immigrants dels anys cinquanta iseixanta, almenys jo, no els veig pasnormalitzats del tot.

—El primer informe sobre la situaciódel català (2003-2004), fet per l’Ob-servatori de la Llengua Catalana i ela-borat per experts de la Universitat deBarcelona, alerta de la situació del ca-talà al País Valencià, a la Catalunyadel Nord i a les Balears. Els seus au-tors, Xavier Vila i Eva Pons, destaca-ren que el problema principal queafecta el català és que les adminis-tracions que en són responsables nounifiquen esforços i que no es fo-menta prou la interrelació entre elscatalanoparlants dels diferents terri-toris. La vostra activitat, present arreudels Països Catalans, què pretén?—Si efectivament, per part dels res-pectius governs, l’amor i el foment dela llengua balear i valenciana fos real,no hi hauria res a dir. L’interès per de-sunir la llengua palesa el poc interèsque tenen pel seu progrés. Tanmateix,les llengües són més fortes que els go-verns; en conseqüència, és un cercleviciós. No sabem si els governs fan elque volen els ciutadans, o si els ciuta-

dans s’adapten al poc interès dels seusrespectius governs.

—L’èxit de vendes dels vostres lli-bres són un bon termòmetre per aconstatar que els temes que tracteuinteressen al ciutadà?—Home, potser sí, que hi té algunacosa a veure. L’èxit editorial d’un llibreestà en funció de quasi uns deu parà-metres o variables. Hi val també, so-bretot, el tema del llibre.

—Ja que parlem de llibres, el dia del’homenatge el diputat Joan Puig-cercós us instava a escriure les vostresmemòries. Teniu previst de fer-ho?—Us seré franc: sempre, tot el que heescrit fins ara han estat coses ideològi-ques o polítiques; mai no he escrit li-teràriament. Unes memòries, per a re-sultar interessants, han de ser benescrites i han d’explicar qüestions d’in-terès. Quan aprengui a saber posar béels adjectius, potser m’hi arriscaré. EnPuigcercós em va comprometre.

—Heu escrit sobre els diferents in-tents de manipulació i ocultació de lahistòria de Catalunya i n’heu parlat,però ¿es fa prou, des de les escolesdels Països Catalans, per a fer-la ar-ribar als alumnes d’ESO i de batxille-rat? Els nostres alumnes, ¿coneixenprou els grans episodis i els grans per-sonatges de la nostra història?—No. Jo crec sincerament que la histò-ria de Catalunya no s’ensenya a les es-coles i no s’ensenya de la manera quecaldria per a desfer totes les manipu-lacions que ha patit durant tres seglesper part de la Corona de Castella. Defet, ningú no ensenya que Catalunyava tenir el primer Parlament, la Pau iTreva, el primer sindicat agrari, la lli-

bertat com a element consubstancialal país, etc.

—El dia de la presentació del vostredarrer volum, El gran llibre per la in-dependència, dèieu que, si mai es fa unreferèndum, la pregunta no ha de ser«Vols la independència?» sinó «Voleuque us tornem la vostra llibertat?» Fa-ria falta que moltes qüestions lesmiréssim amb un altre enfocament? Lanostra mentalitat hauria de canviar?—Jo crec que si els espanyols fossindemòcrates i consideressin que la lli-bertat ens la varen prendre per força iamb violència, i, per tant, ara això dela violència no val, caldria que ens latornessin elegantment, amb una devo-lution. I, atès que els catalans mai nohi han renunciat, a la llibertat, i sem-pre l’han reivindicada, ara, en fer lapregunta, haurien de dir: ¿Voleu que ustornem la vostra llibertat, que us và-rem treure il·legalment?

—Aquests últims temps us heu refe-rit diverses vegades a la figura d’Ale-xandre Deulofeu. Per què l’hem derescatar de l’oblit? Per què ens convéenaltir-lo?—Alexandre Deulofeu, quan va tornarde l’exili per haver estat republicà, vaportar una vida molt amagada. Amb lacaiguda del mur de Berlín i la desfetade l’URSS, Deulofeu amb la seva teo-ria de la «Matemàtica de la Història»,que va escriure en vint-i-quatre volums,ho va endevinar. També havia previst ladesfeta de l’Estat espanyol per a d’aquía vint anys. Amb aquesta predicció,també caldria que l’encertés.

—Hem sabut que donareu nom a unpremi a favor de la llengua i la naciócatalanes. Suposem que això us deufer molta il·lusió, perquè és una de lescoses que consoliden, d’una maneraplena, una persona com a referent.—Ha estat una idea de l’editorial LaBusca. El premi vol distingir els assaigsentre 100 i 120 folis sobre temes delspaïsos de parla catalana; temes que si-guin d’interès nacional (llengua, mi-gració, economia, etc.) i sobre els qualscalgui reflexionar. La meva col·labora-ció la tindran sempre.

La vostra col·laboració la tindremsempre. Els Països Catalans i laseva gent ho saben. I us ho agraei-xen de cor.◆



El passat 10 d’octubre va fer deu anys que morí a An-dorra la Vella Esteve Albert i Corps, poeta, historiador,autor teatral i, entre moltes altres coses, promotor de

la cultura popular.Coneguérem Esteve Albert en diverses representa-

cions de Bandera de Catalunya, l’escenificació de dife-rents episodis de la nostra història que cada DivendresSant es representa amb gran èxit a Bellcaire d’Empordà.De les converses de dos vespres d’abril en sortí aug-mentada la nostra admiració per aquell home coratjós itenaç que, a la ratlla dels vuitanta anys, conservava to-tes les belles qualitats que havien fet noble i fecunda laseva existència.

L’esbós biogràfic, aparegut l’any 1998, que li dedicà Jo-sep Reniu i Calvet, bon amic seu, ens ajudà a tenir un re-trat complet de la seva vida i de la seva obra, una obra ex-traordinària, sempre amarada, com definí amb tot l’encertel pedagog Joan Triadú, de catalanitat i de sentit de poble.

Esteve Albert va néixer l’any 1914 a Dosrius (Ma-resme) i va col·laborar amb el president Lluís Companysdurant la guerra civil. Després de la guerra va optar perno anar-se’n i va mantenir molta correspondència ambels dirigents de la Generalitat a l’exili. Finalment, com

que Albert es va veure obligat a deixar el país, s’establía Andorra, on va fixar la seva residència a partir de 1956fins a la seva mort.

En el curs de la seva vida va publicar uns quaranta lli-bres, tant de poesia com d’història. Com a historiador ésautor de diferents volums relacionats amb la història me-dieval pirenaica. No podem deixar d’esmentar, tampoc, lesaportacions que féu en el llibre La vella Andorra vista permossèn Cinto, publicat en 1959. Precisament sobre la vidade Verdaguer va publicar Isabel Güell i López de Sentme-nat, marquesa de Castelldosrius, que replanteja la relaciódel poeta amb les famílies Güell i López.

Gràcies a la promoció cultural de grans espectacles te-atrals populars va arribar al gran públic. Alguns dels mésfamosos són Pessebre vivent d’Engordany, que es repre-senta en aquesta població andorrana, i el Retaule de SantErmengol, que es fa a la Seu d’Urgell.

I és que Albert excel·lí d’una manera molt especialcom a dinamitzador teatral: tenia una gran capacitat pera mobilitzar la gent al voltant dels seus projectes. Aquellesperit generós que brollava sense aturador dins seu elportava a teixir una espessa xarxa de complicitats i, al-hora, a superar qualsevol obstacle que se li pogués posaral davant. Després, un cop assolit allò que es proposava,ja comptava que algú altre ho continuaria i ell es retiravaper anar a fer una altra cosa.

Si avui parlem d’Esteve Albert és per raó de l’aniver-sari de la seva mort, però és sobretot perquè mereix el re-cord afectuós i agraït del poble de Catalunya per tota unavida dedicada a fer majúsculs els verbs educar, refer iconstruir. ◆



Esteve Albert en el record

DAVID PAGÈS I CASSÚ

Este

ve A

lber

t al P

alau

del

s R

eis

de M

allo

rca

(Per

piny

à)

Esteve Albert amb l’autor de l’article, David Pagès (any 1991)


—¿Te’n recordes, d’aquells moments?—Tu diràs! El tema era «El Rossellóavui i demà». Tu vas venir a Barcelonaamb paquets de programes. Jo no co-neixia el Rosselló, només hi havia es-tat l’any 1961 a escoltar Pau Casals, alfestival. Havia vingut amb Núria Dal-mau, la filla de l’editor Rafael Dalmau,una companya d’escola. Casals haviatocat a l’església de Sant Pere. El 1969vaig venir amb la Carme Garsaball.Vam arribar al liceu Renouvier i ens varebre Miquel Mayol. Els edificis erenbonics, ens van agradar. Aquells diesvan representar per a nosaltres una fi-nestra oberta al món. No ens en sabíemavenir. Molts debats, moltes visites,molta llibertat de paraula. Total,dormíem poc a la nit. Passàvem eltemps discutint. Vaig pujar al Canigóper primera vegada i, al darrer trosabans d’arribar a la pica, em va ajudarl’Enric Larreula. Vaig tomar a Barce-lona entusiasmada, i la meva mare vatrobar que m’havia aprimat.

—Els anys següents vas venir de pro-fessora de llengua elemental, seccióen la qual s’han succeït molts ense-nyants, com Mercè Roca, Montserrat

Biosca, Pilar Gimó, Joaquim Pomares,Frederic Larreula, Bartomeu Bardagí,Jordi Alberich i un llarg etcètera. Tu,crec, ets la que has perseverat méstemps. Com us heu anat combinant lafeina? Què en penses, dels teus alum-nes pradencs?—A la secció de llengua elemental,mentre hi vaig fer de coordinadora,

sempre havíem fet grups de nivell, ca-dascun amb un nombre reduït d’a-lumnes: una dotzena de persones. Ambels debutants, si són molts, no es potfer un bon treball. Jo he tingut caste-llans, francesos i persones d’altres na-cionalitats: alemanys, anglesos, suecs...fins i tot una japonesa i un indonesi. Hiha alumnes que han vingut diversosanys i amb els quals ens hem fet amics.Són adults, evidentment. No m’hi heavorrit mai, a les classes.

—A Barcelona, abans de Prada, ja ha-vies fet classes de català. D’on et veel gust per la llengua? Fes-nos cinccèntims de la teva trajectòria vital.—De petita, anava a l’Escola CatalanaMossèn Cinto, on es feia tot en català,utilitzant la pedagogia Montessori. Acasa hi havia molts llibres catalans. Elmeu pare era soci de l’Associació Pro-tectora de l’Ensenyança Catalana, dela qual, a més a més, era militant. Jo lle-gia els llibres que trobava. El pare tre-ballava a l’ajuntament, i quan van ar-ribar els feixistes va ser denunciat percatalanista i el van afusellar. Amb lameva germana i la mare, a la qual vannegar tot dret a pensió, les vam passar


Entrevista a Roser Latorre

PERE VERDAGUER

He parlat amb la Roseral curs de la UniversitatCatalana d’Estiu dePrada, de la qual crecque és una de les més fi-dels participants: hi ésdes de la primera, inomés hi ha faltat doscops per atendre la sevafamília de Mèxic que ve-nia a visitar la sevamare, i també a ella, ésclar, a Barcelona. Elsexiliats (del 1939 od’anys posteriors, encaradurant el franquisme) avegades s’han arrelat de-finitivament, amb elsfills, a la seva terra d’e-xili. La Roser, jo la co-neixia d’abans, en parti-cular de quan treballavaa Edicions 62, amb elbon Josep Maria de Ca-sacuberta a la Barcino oa l’Enciclopèdia. Erauna entre el centenard’estudiants de Prada del1969, i recordem que alfinal, a la vista de l’èxit,havíem comprès que Iacosa reclamava una ex-tensió. Aleshores vam te-nir una conversa al cam-pus del liceu Renouvier ili vam proposar de venirun altre any de profes-sora de llengua. Li faremalgunes preguntes.

UN CARTELL D INS PRADA ROSER LATORRE

negres. A la Institució Cultural Escoda,on vaig continuar la meva escolaritat,ens havien de parlar en castellà, i eraun castellà horrorós, farcit de catala-nades, el que sortia de les nostres re-daccions.

Uns quants anys més tard, Artur Ba-lot, que havia treballat a Ràdio Barcelonai que es veia obligat a fer d’apuntador deteatre perquè l’emissora, després de laguerra civil, fou totalment castellanit-zada i els col·laboradors no addictes alnou règim despatxats, va fer unes clas-ses clandestines de català, i m’hi vaigapuntar. Donava les classes en un pisdel barri de Gràcia, i eren uns cursosque atreien cada cop més gent, de ma-nera que els amos es van esverar i ensvan fer marxar. Vam anar en una acadè-mia on figurava que fèiem classes degramàtica, sense precisar de quina llen-gua. Quan es va descobrir que s’hi es-tudiava el català, vam haver de plegar,i aleshores vam anar a casa del senyorBalot. I la broma va durar fins que elnostre professor es va morir.

—Com vas començar a treballar?—De primer, vaig fer d’administrativaen una casa d’assegurances. Quan es vacrear la J.A.E.C., amb el senyor Casa-cuberta i amb Joan Triadú, en el primerexamen de català que es va fer éremuna desena d’alumnes. Me’n vaig sortirbé. ¿Tu saps que la gramàtica Marvà, dela Barcino, va ser feta per l’Artur Mar-torell i per l’Emili Vallès, i que és peraixò que figura que l’autor és un talMarvà? Doncs, la vídua d’Emili Vallèsera una veïna dels meus oncles. Un dia,a casa d’ells, em digué que el senyorCasacuberta em volia veure. Fou aixíque vaig començar a fer alguns treballsde correcció a la Barcino. Donava, amés, classes a l’Orfeó Gracienc, a l’an-tic casal dels Minyons de Muntanya i,més endavant, al C.I.C. Jo m’havia pre-parat material pedagògic per a unaclasse particular a una noia basca. Elsenyor Casacuberta el va veure i em vasuggerir de fer-ne un llibre. El vaig fer:era un curs de català que s’adreçava acastellans. Hi vaig patir molt. Va ser elprimer de la col·lecció «ManualsLingüístics Barcino», on tu vas fer un«Cours de langue catalane» per a fran-cesos, i l’Artur Quintana un curs per aalemanys. Després l’Artells em va par-lar de la possibilitat d’entrar a treballara Serra d’Or, però no vaig arribar a ac-ceptar la proposta.

Aviat Max Cahner i Bastardes emcontractaren a Edicions 62 (per a lasecció de correcció de proves), i méstard em feren passar a l’Enciclopè-dia, a lexicografia. A l’Enciclopèdiatambé hi havia l’Artells. Quan s’aca-bava la G.E.C. vaig tornar a treballara la Barcino fins que, tres anysdesprés del traspàs del senyor Casa-cuberta, me’n van excloure. Vaig pas-sar novament a l’atur (una experièn-cia que ja coneixia), i fou aleshoresque, a través de Max Cahner, JoanCoromines em proposà d’ajudar-lo

en la redacció de l’índex del Diccio-nari Etimològic i Complementari de laLlengua Catalana. Foren centenars decèdules que finalment, a causa de lamort de Joan Coromines, no pogue-ren ser utilitzades.

—De manera que sempre has treba-llat en coses de llengua. Al teu en-tendre, quins problemes té el català?—No sóc gaire optimista, especial-ment quan penso en el poble. M’a-dono que hi ha cada vegada més gentque es passa al castellà, sobretot enels comerços. Fa angúnia. Els cartellssón sovint en català, però els de-pendents parlen castellà. Joves nats aBarcelona. La gent no es preocupa dela llengua. No sé en quin dels seus lli-bres Gaziel diu que la indiferència demolts catalans per la llengua farà quehom acabi fent catalanisme en cas-tellà. Hi ha un altre problema que

afecta el jovent: internet. Amb inter-net s’usa un llenguatge argòtic que jano es pot corregir.

—Arribem al final. Digues quelcomde més positiu, altrament acabaremtots plorant!—Crec en la força de la llengua, i es-pero una reacció del jovent. Pensa coms’ha conservat l’alguerès, encara quesigui en minoria, a despit de segles i se-gles de males condicions i d’isolament.He estat dues vegades a l’Alguer. Laprimera, el 1970, en un viatge orga-

nitzat per l’Orfeó Català. En aquellaocasió, també vam anar a Càller a vi-sitar la tomba del fill de Martí l’Humà.

La segona vegada hi vaig anar ambla beca que oferia el general Catardi ique em va obtenir el senyor Casacu-berta. M’allotjava a cal general Catardii recordo que cada dia em feien anara dinar a casa d’un membre diferent delCentre d’Estudis Algueresos. Al mercat,de seguida que et sentien parlar català,tothom s’acostava. És clar que veiem,a casa i avui, coses que no ens satis-fan, però una llengua no es mor aixícom així.

—Vet aquí una nota optimista amb laqual podem acabar. Però jo ara etvull confessar una cosa que el senyorCoromines em va dir un dia parlantde tu. —Què et va dir? —Em va dir:«La Roser, quan treballa per la llen-gua, venja el seu pare.» ◆



D’aquesta conversa sortí l’entrevista que ací us oferim

LLENGUA NACIONAL - núm. 53 - IV trimestre del 200544

b i b l i o g r a f i a

El periodista i escriptorVíctor Alexandre és co-negut sobretot per la

seva faceta d’assagista políti-cament incorrecte i reivindi-cador de la identitat del nos-tre país i dels nostres dretslingüístics, amb un nombreconsiderable de llibres pu-blicats sobre la qüestió (en-tre els quals destaquen Jo nosóc espanyol o Senyor Presi-dent). Amb El somriure deBurt Lancaster ens dóna aconèixer la seva faceta denarrador, de creador d’histò-ries i de personatges quoti-dians moguts per emocionshumanes que no controlen,condicionats per un entorn iunes situacions de vegadestrasbalsadores i angoixants,atrapats per la incertesa i elcaprici de l’atzar. L’estild’escriptura didàctic, amè idirecte que caracteritza Ale-xandre en l’assaig es mantéen aquests relats, plens dedinamisme, amb un gran do-mini del llenguatge i un úsàgil, intel·ligent i sovintejatdel diàleg. Tot plegat, amanitamb una fina ironia i dosismesurades d’humor negre.

L’ampli bagatge cultural ila mundologia de l’autor esreflecteixen en cadascunade les narracions, on abun-den també les referències ci-

nematogràfiques, sobretotdel cinema negre més clàs-sic. El seu vessant naciona-lista apareix en diversos re-lats, com «Un mónglobalitzat», una amargametàfora futurista de la rela-ció actual d’Espanya iCatalunya, on descriu unaEuropa que castiga per lleitot allò que suposi un fet di-ferencial; o «La clau devolta», on tracta el tema dela identitat. Alexandre, amés, des del seu desacom-plexament crea personatgesque exporten la seva catala-nitat arreu del món de lamanera més natural, com elprotagonista de «Una visitaamb gust de trufa», relatsuggerent que, d’altrabanda, pren com a referèn-cia una antiga història delnovel·lista anglès W. Somer-set Maugham (que es va ins-pirar, per la seva banda, enun conte popular àrab). Elcompromís social d’Alexan-dre apareix en «El somriurede l’atzar», on tracta sobrel’ètica del periodisme, i en«Metro al Clot», sobre lalluita per la vida de la novaimmigració, a part que di-versos relats destil·len la sevaaposta sincera i gens afec-tada pels drets de la dona iper la igualtat.

El somriure de Burt Lan-caster és un recull de contesrodons, àgils, ben escrits imolt ben travats, que engan-xen i sorprenen el lector.Amb aquestes deu narra-cions, Víctor Alexandre enssedueix amb el pervers en-cant de la quotidianitat quanesdevé inquietant, com unmalson fet realitat. ◆

ANNA PORQUET I BOTEY

Aquest és un llibre que, comel pròleg, vol agrair la feinai l’esforç de tants milers de

mestres anònims que preteneneducar els seus alumnes i donar-los les habilitats bàsiques per aentrar en la societat adulta.

El llibre es divideix en duesparts. La primera és una menad’antologia comentada de tex-tos d’autors cèlebres que expo-sen quins records tenen de l’es-cola. Aquests autors són: GilbertK. Chesterton, Rudyard Kipling,Mark Twain, Raymond Aron,Emmanuel Le Roy Ladurie,Claudi Ametlla, Alexandre Galí,Francesc Candel, Giovanni Gua-reschi i Marcel Pagnol. Sovint hitrobem plantejats problemes queencara avui són objecte de de-bat, com la poca valoració delsestudis humanístics i la mancade mitjans de l’escola pública.

Aquesta primera part es clouamb un capítol en què JordiGalí explica els seus records del’escola. Encara que sovintaquests records són massa farcitsde noms de professors (sobretotper als lectors que no hem tin-gut el goig de conèixer-los), hipodem trobar afirmacions cab-dals sobre el paper que hauriade tenir l’escola a casa nostra.Així, Jordi Galí, molt encertada-ment, s’adona que la «mancad’institucions en què es puguinformar les nostres elits és una deles manifestacions més patents

de les nostres mancances cívi-ques». Com podem aspirar a te-nir un Estat propi si no tenimuna escola ni una universitat deprestigi on puguin formar-se lespersones que l’haurien de diri-gir? També és remarcable la defi-nició de la tasca del professor:«El professor no és en principil’amic de l’alumne ni el seuconfident ni el seu tutor. És unadult a qui la societat ha enco-manat o ha permès una feina:transmetre uns coneixements iprocurar que els alumnes adop-tin les actituds i adquireixin lesaptituds necessàries per tal queaquests coneixements siguin co-rrectament assimilats.»

La segona part és un mani-fest sobre l’ensenyament, enquè s’exposen, sense cap menade subterfugi, els elements cru-cials que cal tenir en compteper a assolir un ensenyamentpúblic de qualitat. Assaborim-neun petit tast.

L’autor afirma que l’ensenya-ment és prioritàriament una ne-cessitat social i no un dret indi-vidual. I la prioritat absoluta del’ensenyament rau en el fet queés un mitjà d’assegurar la conti-nuïtat de la nostra societat enallò que té de bo, i de millorar-la en allò que té de no tan bo. Amés, tota l’etapa de l’ensenya-ment és una superposició deprocessos de la naturalesa mésdiversa, de tal manera que és to-talment impossible una planifi-cació que vulgui anar més enllàd’unes línies generals.

L’autor també remarca que elprincipal problema per a presti-giar i potenciar l’ensenyament, isobretot la formació professio-nal, és de diners. I, entre moltesaltres qüestions, també es plan-teja si l’educació és un dret o undeure; com han de ser els estu-dis necessaris per a la carreradocent; com han de ser elsequips directius dels centres do-cents; com han d’estar distribuï-des les vacances... Us en reco-manem la lectura, sobretotd’aquesta darrera part, tant alsdocents (segur que en algun as-pecte us ajudarà en la vostrafeina) com als no docents. Deben segur que la lectura d’aquestllibre contribuirà a prestigiarl’ensenyament i els docents delnostre país. ◆

DAVID CASELLAS I GISPERT

El somriure deBurt Lancaster

Les ganes d’aprendre

Víctor Alexandre,El ssoommrriurre dde BBurrt LLannccassterr,Edicions Proa;Barcelona 2005.

Jordi Galí i Herrera,Less gganness dd’aprrenndrre.. LLeccturress,rreflexioonnss ii eexperriènncciess d’unn mmesstrre,Ed. Pòrtic,Barcelona 2005.

LLENGUA NACIONAL - núm. 53 - IV trimestre del 2005 45


L’any 2003 es va crear elprojecte «Parlem una es-tona», impulsat pel Cen-

tre de Normalització Lingüís-tica d’Osona en col·laboracióamb la Delegació Comarcald’Òmnium Cultural, projecteamb el qual es volia difondrela nostra llengua entre la novaimmigració, alhora que s’inte-grava aquest col·lectiu en lanostra societat. Es tractava decrear «parelles lingüístiques»formades per una persona ca-talana o que tingués un do-mini acceptable de la llenguaen el vessant oral i una denouvinguda que hagués co-mençat a aprendre-la. Aquestoriginal projecte, anomenattambé «voluntariat lingüístic»,va tenir molt èxit i ara ja estàfuncionant arreu del territori.El seu objectiu és aconseguirque els aprenents adquireixinfluïdesa lingüística, perdin lapor a llançar-se a parlar unanova llengua i coneguin lanostra cultura gràcies a unapersona autòctona o que ensigui prou coneixedora. El lli-bre Tots els colors de la llen-gua recull les experiènciesd’algunes d’aquestes parelleslingüístiques.

Els autors són Mariona Ca-sas i Agustí Danés, periodistesosonencs que han exercittambé com a voluntaris lin-

güístics i han recollit els testi-monis de divuit persones pro-cedents de territoris tan dis-pars com Ghana (Àfricaoccidental), Colònia (Ale-manya), Nador (Marroc), Ca-lifòrnia (EUA) o Quíndio(Colòmbia). Els autors ens ex-pliquen a grans trets les videsd’aquests nouvinguts, com vaser el seu primer contacte ambel català i com se senten vivintentre nosaltres; a més, tambédescriuen les seves parelleslingüístiques, és a dir, els vo-luntaris que els ajuden a inte-grar-se en la nostra llengua, iquina és la relació que es creaentre uns i altres. La conclusióque es treu en llegir aqueststestimonis és que per a totsells (tant si són voluntaris comsi són aprenents) el fet de par-ticipar en el voluntariatlingüístic ha creat lligams d’amistat i de companyonia,els ha ajudat a conèixer i en-tendre realitats diferents i hacontribuït a desfer malentesosi prejudicis de caire cultural.Aquesta no és sols una ma-nera molt interessant de po-tenciar la nostra llengua, sinótambé una eina afavoridora dela integració i enriquidora desdels punts de vista cultural isocial per a tots plegats.

El fet que de totes aquestesvivències se n’hagi fet un lli-bre serveix per a fer que s’en-tenguin les pors d’aquestespersones en enfrontar-se a lanostra llengua i que la millormanera de desfer-les és parlar-los sempre en català per talque el vagin assimilant. D’al-tra banda, també és útil per-què aquells que estiguin plan-tejant-se la possibilitat defer-se voluntaris lingüístics co-neguin de primera mà quinamena d’experiències podenarribar a viure. ◆

ANNA PORQUET I BOTEY

Amb motiu de la celebracióde l’Any Busquets i Punset(2004-2005) s’han reeditat

aquestes dues obres, Plantala-mor i Del Montseny –conside-rades les més destacades pelque fa a prosa–, de l’escriptorhilarienc nascut l’any 1876 itraspassat en 1934, mestre deprofessió, col·laborador ennombroses revistes com alingüista i folclorista, i autor dedos llibres de narracions curtes,sis novel·les curtes i cinc recullspoètics. Ambdós llibres sónambientats a les Guilleries delfinal del segle XIX.

El primer, Plantalamor, ésuna novel·la en la qual podemintuir tot de trets autobiogràfics,hàbilment repartits entre elsprotagonistes, que surt de l’ha-bitual paisatge guiller per feruna breu passejada de doscapítols per la Catalunya delNord. Sota l’aparença d’un ar-gument amorós (la lluita entrel’amor platònic i l’amor quoti-dià), planteja uns aspectes benactuals de l’àmbit literari:l’existència del negre, disposata romandre en l’anonimat acanvi de benestar material i depoder publicar; l’evidència queels diners poden substituir lamanca de talent; la idealitza-ció del personatge públic, etc.I tot plegat, amb una encer-tada combinació d’evocaciódel món i el llenguatge rural, iuna visió diguem-ne futuristadels interessos que envolten laliteratura.

La segona, Del Montseny,és un recull de deu narracionsd’un gran valor lingüístic, amb

esment d’oficis i eines d’aquelltemps, mobles, peces de roba,etc.; és a dir, una mena de cos-tumari novel·lat. Cal saber queel Diccionari català-valencià-balear cita aquesta obra en ca-torze entrades. La importàncialiterària d’aquest recull éstambé destacable, tenint encompte que Joan Maragall lloauna de les narracions que hi fi-guren: «Entre llops».

El que cal destacar, en ge-neral, d’aquests dos llibres és,com ja hem dit, el seu alt valorlingüístic i literari. En totes duespublicacions l’autor és pròdigen derivats (diminutius, aug-mentatius, pejoratius, col·lec-tius...), topònims, antropònims,variants dialectals, hipocorís-tics, refranys, locucions popu-lars i hàpaxs. Això no ens had’estranyar si pensem que Bus-quets i Punset havia estat es-colà i posteriorment amic deMossèn Cinto, o que fornia Ma-rià Aguiló de termes guillers,recollits personalment de la veupopular, perquè aquest els in-clogués en el seu diccionari.

En definitiva, es tracta dedues lectures àgils per alsamants d’un llenguatge ric peròno pas carrincló, en les qualsles notes del curador juguen unpaper importantíssim, ja queles obres són escrites amb ante-rioritat a les normes fabrianes.També són molt recomanablesper als amants d’un món ruralmalauradament cada cop més aprop del record. ◆

MÀRIAM SERRÀ

Tots els colors de la llengua

Mariona Casas, Agustí Danés,Tootss eelss ccooloorrss dde lla lllenngua,Edicions l’Àlber,Vic 2004.

Anton Busquets i Punset,Planntalammoorr i Del MMoonntssenny,Abadia Editors,Curador: Josep Ruaix i Vinyet,Maçaners 2005.

LLENGUA NACIONAL - núm. 53 - IV trimestre del 200546


En els darrers anys han apa-regut diversos manuals so-bre ortoèpia, és a dir, sobre

la pronúncia correcta. Els dosgrans dialectes, el central i elvalencià, han estat tractats permoltes obres. En el cas del cen-tral, tenim el Diccionari ortogrà-fic i de pronúncia de Jordi Bru-guera (Enciclopèdia Catalana) iel Manual de pronunciació deJosep A. Castellanos (Eumo); i,en el cas del valencià, el Ma-nual d’ús de l’estàndard oral deJosep Lacreu. Paral·lelament hananat sorgint obres dedicades alsaltres parlars. Així, hi ha el lli-bret referit al tortosí La llenguadel Baix Ebre i del Montsià,d’Albert Aragonés (Direcció Ge-neral de Política Lingüística,1995); o els dos manuals referitsa les Illes i apareguts en 1999(Propostes de model de llenguaper a l’escola de les Illes Balearsd’Antoni I. Alomar i Joan Melià,publicat per COFUC i Moll, i Lallengua catalana a Mallorca. Pro-postes per a l’ús públic, delsmateixos dos autors i de GabrielBibiloni i Jaume Corbera, publi-cat pel Consell Insular de Ma-llorca). Aquesta cobertura regio-nal –si se’n pot dir així– s’haviade completar amb una aportacióper al dialecte nord-occidental,tasca que fa el llibre El catalànord-occidental. Descripció iorientacions ortoèpiques, de

Joan Julià-Muné, Sílvia Romero iImma Creus (professors tots tresde la Universitat de Lleida). Po-dem dir, doncs, que, juntamentamb la Proposta per a un estàn-dard oral de la llengua catalanade l’Institut d’Estudis Catalans(que ve a ser la guia bàsica pera l’ortoèpia i que té caràcterpandialectal), en català dispo-sem d’un conjunt d’obres d’or-toèpia complet i exhaustiu.

L’objectiu del llibre és pre-sentar la descripció dels tretsfonètics del nord-occidental (te-nint en compte les varietatssubdialectals) i indicar quinsd’aquests trets fonètics hauriende constituir la varietat estàndardoral nord-occidental (és a dir,fan una proposta per als usosorals formals). Els destinataris del’obra són els professionals demitjans de comunicació, docentsi correctors; i, d’una maneragenèrica, qualsevol personanord-occidental que ha de parlaren situacions formals.

Després d’una introducció(en què s’assenyalen els objec-tius i es fa una descripció deta-llada de les obres precedents),el llibre es presenta en duesparts: d’una banda, la descripciódels trets fonètics; i, de l’altra,les orientacions ortoèpiques (ésa dir, les propostes per a unaelocució formal en nord-occi-dental). Al final hi ha una selec-ció de textos i un CD-ROM quepermet de posar en pràctica lesorientacions que s’hi donen (ique serà de molta utilitat per aqui es prepari per a l’examendel nivell K, on hi ha una partde correcció fonètica amb textosnord-occidentals). ◆

XAVIER RULL

S’ha escrit molt sobrellengües i dialectes; peraixò, d’entrada hom pot

pensar que aquest treball potoferir poc de nou. Fet i fet,qui vulgui tractar aquesttema ha de repetir conceptesque ja han exposat anterior-ment altres autors (com JoanVeny, Isidor Marí, Carles Cas-tellanos o Francesc de BorjaMoll); i Sifre, com és lògic,recupera alguns d’aquestsconceptes diguem-ne clàssics(per exemple, el contínuumlingüístic en l’àmbit romànic,des de Galícia fins al nordd’Itàlia).

Ara bé, en aquest manualhi trobem moltes idees inte-ressants que van un xic mésenllà de les aportacions an-teriors; per exemple, Sifredetalla l’evolució històricadels conceptes analitzats(llengua, dialecte, ortografia),cosa que permet d’entendreper què avui tenen l’abastque tenen.

D’aportacions destaca-bles com aquesta n’hi hamoltes; en destacarem tres,que ajuden a veure el valorafegit d’aquest manual. Enprimer lloc, Sifre insisteixque no es poden confondreconceptes, i suggereix que siconsideréssim per separat

llengua culta (que Sifre con-sidera una variant lingüísticaartitzada) i llengua natural(variant lingüística no artit-zada), desapareixerien moltsproblemes. De distincionscom aquesta l’autor en fa di-verses, i és interessant deveure quines conseqüènciestindria per als conflicteslingüístics si alguns planteja-ments es reformulessin (perexemple, la distinció entrellengua literària i llenguaculta).

En segon lloc, segons Si-fre, per a agrupar dialectesen una llengua no n’hi haprou amb la semblança mor-fològica –tot i que també ésnecessària–, sinó que sovintl’adscripció social de la po-blació hi juga un paper fona-mental.

Aquesta explicació per-met d’entendre la problemà-tica del secessionisme valen-cià: la població dels territorisde parla catalana ha de tenirun sentiment de pertinença ala mateixa comunitat.(Aquest aspecte lliga amb unaltre: les parles –i la pobla-ció– poden fer adhesió a unallengua –i a una comunitatmés gran–, però també po-den ser subjectes asubmissió; això ajuda a en-tendre l’evolució políticad’Europa.)

En tercer lloc, Sifre re-baixa la importància del cri-teri de la intercomprensió pera determinar si dos dialectesformen part de la mateixallengua. Segons l’autor, la in-tercomprensió no sempre ésrecíproca al 100%, ja que unbalear entén millor un valen-cià, mentre que a un valenciàli costa més d’entendre unbalear (aquesta diferència dereciprocitat es dóna en altrescasos, com ara les parles es-candinaves).

En definitiva, aquest llibreté prou elements que el fande lectura obligatòria per aentendre el fenomen de lesvariants lingüístiques, ambespecial atenció als aspectessocials. ◆

XAVIER RULL

El català nord-occidental

Llengua i dialecte

Joan Julià-Muné, Sílvia Romero,Imma Creus,El ccatalà nnoorrd-ooccccidenntal.. Dessccrripccióó ii oorrienntaccioonnss oorrtooèpiquess, Ed. Pagès,Lleida 2004.

Manuel Sifre,Llenngua ii ddialeccte,Editorial Bromera, Alzira 2005.

fets esperançadors c - llengua nacionaldavid pagès i cassú 38 • esteve albert en el record....

Documents